Guanyadors Premi de Poesia i Narrativa Vila de Cambrils 2020

20 20 9è PREMI DE POESIAVILADE CAMBRILS 2020

10è PREMI DE NARRATIVAMARÍTIMAVILADE CAMBRILS JOSEP LLUÍS SAVALL 2020

9è PREMI DE POESIAVILADE CAMBRILS 2020 JURAT • Sr. Adrià Targa Ramos, poeta.

• Sr. Amadeu Vidal i Bonafont, poeta i guanyador del 8è Premi de Poesia Vila de Cambrils 2019.

• Sr. Adam Manyé Sardà, escriptor.

• Sra. Rosa Comes Casas, poetessa.

• Sra. Helena Martínez Ferreruela, Responsable del Servei de Català de Cambrils.

10è PREMI DE NARRATIVAMARÍTIMA VILADE CAMBRILS JOSEP LLUÍS SAVALL 2020 JURAT • Sra. Marta Magrinyà Masdeu, escriptora.

• Sr. Jordi Cervera Nogués, escriptor i guanyador del 9è Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils.

• Sra. Rosa Rey Rodíguez, directora editorial d’Angle Editorial.

• Sr. Jordi Folch Gil, escriptor.

• Sr. Pau Vidal Gavilán, escriptor.

L’obra guanyadora ens retorna, àgilment, a la novel.lística d’aventures, en aquest cas a les històries de pirates de casa nostra que l’autor situa a Maó al segle XVIII. Amb un ritme cinematogràfic poc habitual l’autor ens condueix per un viatge iniciàtic no exempt de perills i per tot un seguit d’aventures marítimes poc habituals a la nostra literatura. És una obra que s’imposa com a lectura familiar i que agradarà als més vells de la casa i als adolescents que, aïllats en la seva zona de confort i en les seves addiccions mòbils, no poden ni imaginar les dificultats de l’existència de només tres-cents anys enrere. Que comenci l’aventura!

9è PREMI DE POESIAVILADE CAMBRILS 2020 1r PREMI Josep Fàbrega i Selva CREUI CARA CREU El mar és viu de llum i voliaines quan s’apaga la nit. Enllà, la lluna dibuixa un pou gebrat de gris. Les aures de gessamí i de sàndal broden una sanefa al cor del vent, mentre l’albada és un camí de somnis que es despullen amb tebior a la pell i la veu clara.

L’hora dibuixa un mar de pampallugues, de reflexos daurats en les onades i d’esquitxos lluents que les espumes deixen lliscar en la sorra. La garlanda d’espigues de colors es desembulla en un llit verd i blau damunt la platja.

L’ombra del primer bes va tota nua.

El sol llesca el matí. La mar és plana.

A l’horitzó, dos blaus, en una línia que no trenca cap vela, s’escarrassen per abastar les hores del migdia.

Llangueixen ulls i pells quan la galvana es fa l’únic afany. Una gavina pelluca en un gelat de macadàmia.

CARA El mar és viu de fosca negra i blava quan el dia s’encén. La lluna, grisa, és un forat al cel. Enquitranada i embeguda de sal i nit, la brisca esgrafia en les pells una complanta per tots els cossos, muts, que perseguien el somni de ser vius en la distància.

L’hora, dins la pastera, no camina, i el ritme consirós de les onades afeixuga l’espai que delimiten les cent quaranta veus, verges, que callen.

Puja i baixa, la llanxa. S’endevina una espiga de grocs damunt de l’aigua.

Plora una noia. Lluny, l’ombra es desfila.

El sol crema les pells. La mar és plana.

No hi ha horitzó. Dos blaus, en una lluita estèril i morbosa, s’escarrassen per abastar el futur. Les pells, madures, sagnen suor, sagnen esforç i sagnen impotència. Cau, com una fruita, un altre cos al mar. Té la pell blava.

9è PREMI DE POESIAVILADE CAMBRILS 2020 2n PREMI Raquel Díaz González VINDRANMARINADES Vindran marinades a portar-me l’olor dels teus records.

Em parlaran els carrers, amb els seus fanals i els seus graons, De les coses que ens hem dit en un revolt.

Habitaré de nou tots els espais, N’ocuparé els buits amb nous convidats, Voldré esborrar-te a tu de la fotografia d’aquest lloc que em pertany.

Tindran les onades aquestes rialles associades, Aquest com et submergeixes en elles, Aquest cos que et cobreixen de sol i sal.

Vindran marinades a portar-me ressons de la teva veu esquinçada.

Em faltaran les paraules quan em pregunti el veïnat, I aquest noi jove que ens ha servit el cafè, I la llibretera que t’ha vist dubtar.

Es quedaran orfes les avingudes Sense el nostre passeig quan el sol és a tocar de mar.

Se’m buidaran les ganes d’escoltar aquesta cançó, De saber on s’amaguen els eriçons, De tocar un cos que no tingui el teu perfum.

Vindran marinades a portar-me engrunes del teu tot.

Se’m posarà un trosset de la vida que ens vaig projectar Entre les parpelles, i em molestarà.

Ressonaran els buits que hauràs deixat, S’estimbaran a terra totes les il.lusions Que et vaig amagar.

S’enamoraran uns altres D’aquest capvespre encetat d’ocres i d’horitzons tintats.

Vindran marinades, S’esdevindran estius concatenats, Plourà fang a la tardor i gelaran les flors les nits llargues dels hiverns humits que passaran.

Tots el racons de mi es preguntaran per tu, Com ho fan ara, aquí i avui, En aquest moment que encara ets present I et beus el cafè que ens crema als llavis.

LLADRE DE MAR

10è PREMI DE NARRATIVAMARÍTIMA VILADE CAMBRILS JOSEP LLUÍS SAVALL 2020 GUANYADOR Josep Masanés Nogués

Fa un dia tranquil i la mar és plana, límpida gairebé com un mirall, una vela s’allunya mandrosa de la costa amb la seva bodega plena i sense témer de cap més perill que els derivats de les accions dels deixebles de Posidó que bateguen les ones. Jo soc aquí un cop més vora el castell de Sant Nicolau per mirar de recordar els temps pretèrits en què vaig practicar el cors perquè quan jo ja no pugui contar-ho puguin els meus recordar allò que ara ja se’m difumina entre la bellesa salvatge de la meva terra: la pedra foradada de múltiples colors, l’olor de sal, els pins de la vora de la cala dels Frares, el cap d’Artrutx, on diuen que es construirà un far per a enaltiment de la nostra civilització però que encara requereix d’un reglament sobre el seu ús i la feina dels faroners, que avui el món requereix sempre de normes per escrit i aquestes són molt cares i lentes, però, sens dubte, si tingués un fill o un net en edat de poder agafar una feina com aquesta, sens dubte que li proposaria, una feina tecnològica i ben considerada per la societat, amb un sou segur i que no depèn de l’atzar, una feina sense maldecaps, més avui que no hi ha cors ni guerres a la vista.

Hi ha poques feines més tranquil.les que aquesta de faroner, potser la de fosser que fa el meu net. Avui he estat a l’hort que mena. Està a les afores de Ciutadella, en direcció a Cala Blanca. És un hortal amb parets altes i jo en veure aquestes altes parets em preguntava perquè eren tan altes. Per a ser a redossa del vent? Àngela Torelló, la meva filla, havia dit que anés allà per escollir la làpida que un dia em cobrirà. Vaig protestar. Li vaig dir que per elegir la làpida havia d’anar a la pedrera, a la catedral o al modern cementiri, no a uns hortals. Per ratllar amb el meu net no em calia anar tant enfora. Ella va insistir i jo vaig fer el que em deia malgrat que no entenia res. En entrar a l’hortal, però, no em va costar d’entendre perquè la meva filla m’havia enviat allí.

El meu net agafava les làpides velles de la catedral, que a vegades penso si aquestes naus dels morts de tan carregades que van el dia que hagin de partir cap al judici final no naufragaran tot just iniciar el seu esperat viatge, i les emprava per fer caminets a l’hort. D’aquí que els murs fossin tan alts per amagar d’ulls curiosos aquell estrany camí fúnebre. Les lletugues vora madona Isabel Busquets Santandria, les pastanagues al costat del procurador Pere Moll Artrutx, el pebrots on comte Nicolau Mercadal de Torresaura. Era un recorregut estrany i rar, espantós de fer a la fosca nit. Sens dubte el meu net estava acostumat a caminar entre els morts i els seus símbols. Però era rar. Molt rar. (...)