Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils

Page 1

XIMO POTTER I EL COĿLECCIONISTA DE MÒBILS Vicent Sanhermelando Il∙lustracions: Núria Feijoó


1. Ha nascut una estrela

No heu imaginat mai que sou els protagonistes d’una peŀlícula? Doncs bé, en el meu cas, eixa fantasia estava a punt de convertir-se en realitat. Naixia una nova estrela: Ximo Potter. Eixe sóc jo. Sona bé, veritat? Vaig pensar que en sentir un cognom tan famós, el públic em relacionaria ràpidament amb el cine. Perquè és clar que amb el meu nom real, Joaquim Peris Tocino, no em menjaria ni un torrat. Res més adequat que anomenar-me igual que el mag més popular del món mundial, no? La veritat és que duc el cine a la sang, per això no és d’estranyar que la família s’adonara ben prompte de les meues possibilitats. Ma mare sempre ha dit que amb la cara d’angelet i el cabell ros, tan arrissat i graciós que tinc, les agències de 7


publicitat haurien de fer cua a la porta de casa perquè protagonitzara anuncis de televisió. Fins i tot intentà dur-me a un càsting, que és una tria on van xiquets que volen ser artistes per veure si els contracten. Però jo m’hi vaig negar en redó. –No vaig a cap banda si no em rapes el cap per llevar-me aquests odiats rulls –advertí. –Ximo, la gent es queda mirant-te pel carrer perquè eixos «odiats rulls» són preciosos i criden l’atenció. Sense ells, ningú es fixarà en tu! –Vols que es fixen en mi? Doncs bé, si em poses així davant d’una càmera, t’assegure que fingiré un atac de ràbia i mossegaré qui intente filmar-me –vaig amenaçar. –No sigues ruc! Amb el cap rapat semblaràs el xiquet del pijama de ratlles! No sé qui és eixe xiquet. Ma mare sol citar personatges de peŀlícules o de llibres, siga quin siga el tema de la conversa. A la fi, es va empipar un poc i no em va dur a cap lloc. Si els cabells són el meu punt feble, el que hi ha per davall del cap és el meu punt fort. Sóc un poc més alt que la majoria dels xics de la classe; estic prim, 8


però no sequerut, i tinc l’esquena tan ampla que, en les revisions anuals, el pediatra sempre em pregunta quin esport practique. Jo li’n dic un cada vegada, fins i tot un dia li vaig amollar que feia llançament de javelina. Com que el metge és molt despistat, no se n’adona, i ma mare em deixa que li prenga el pèl, perquè ella sap millor que ningú que l’exercici més sacrificat que faig amb els braços és pentinar-me. I de veres que això és un sacrifici perquè, com us he dit, tinc uns cabells horribles. Cada matí, després de lluitar mitja hora amb la pinta per allisar-los, aconseguisc dominar-los, però en passar els minuts, tornen a caragolar-se, i al final sembla que duc al cap un niu de gavines. O de l’ocell que siga, perquè jo, de nius de gavines, no n’he vist mai. Per contra, ma mare opina que eixos rulls, al costat dels ulls verds que he heretat del iaio Agapito, em converteixen en «el més guapo de tot València i part de l’estranger». Realment, el descobridor del meu talent cinematogràfic va ser Sergi Peris. Eixe és mon pare, un guionista dels bons, segons diu ell. Jo pense que no deu ser tan bo, perquè s’ha quedat sense faena. Tanmateix, gràcies al fet que l’han despatxat del 9


treball, jo em convertiré en actor. Tot va començar un diumenge, en un dinar familiar. També hi havia el Tarambana, és a dir, mon germà Aleix. Té divuit anys i ja va a la universitat. De més jove es mostrava un poc impulsiu i atrotinat, i mon pare li deia sovint que era un tarambana. I comencí a dir-li així, perquè trobe que és una paraula bonica, amb la mateixa vocal repetida quatre vegades. No deveu haver pensat que era per a burlar-me’n, eh? Bé, com us deia, a eixe dinar també vingué mon germà. A l’hora del café, mentre jo em posava les botes menjant massapà, el pare va explicar als iaios Agapito i Leo que l’empresa d’audiovisuals on treballava l’havia acomiadat. Semblava que era cosa de la crisi, però també tirava les culpes a la cadena de televisió per a la qual feien sèries habitualment i que ara no els pagava cap encàrrec perquè no tenia ni un euro. El pare començà a renegar del govern i a mesura que s’embalava, el iaio li replicava amb més energia. Sempre acaben discutint quan parlen de política. Per sort, la iaia Leo sabia com posar pau. Primer els deixava destralejar perquè es desfogaren. Després, els tallava proposant un 10


brindis amb qualsevol excusa: que si s’apropava la primavera, que si els néts havíem tret bones notes, que si faltava poc per al sant d’algú... Fins i tot, un dia vam brindar perquè el seu pare hauria complit cent no-sé-quants anys si no haguera mort. No sé per què havíem d’alegrar-nos per l’aniversari d’algú que ja feia temps que no en celebrava cap. El motiu no importava quan calia posar fi a la discussió. –Calleu ja, que hem de brindar per la música –va proposar, potser influïda per les notes que arribaven des de casa del veí, que és una canya i posa les cançons a tot volum. –Què dius? –preguntà mon germà. –La música és harmonia i això és el que falta ací ara. De seguida va posar-se a cantussejar i a imitar un director d’orquestra. Com que acabava de servir unes infusions, tenia una cullereta a la mà dreta, i començà a bellugar-la com si fóra una batuta. El problema fou que es va posar tant en el paper de directora d’orquestra que se li ocorregué dirigir també amb l’altra mà, amb la qual agafava la sucrera. A conseqüència del balanceig, el recipient va 11



Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.