Tast Els fantasmes del Lacrima Coeli

Page 1

CAPÍTOL I

L’ESTRANY COMPORTAMENT DE LA INFINIT

ixeu-vos en la tercera qüestió. Abans que res heu de calcular la mitjana aritmètica. Recordeu que s’ha de dividir el sumatori de totes les dades entre el nombre total d’aquestes. I com que apareixen les freqüències absolutes, heu de multiplicar cada dada per la seua freqüència i després... –escrivia alguna cosa a la pissarra– se sumen tots els productes i es divideix entre el nombre total d’aquests... –tornava a escriure’n una altra. f1 · x1 + f2 · x2 + f3 · x3 + … + fn · xn ∑ ( fi · xi ) x = _______________________________ = _________ N N Els alumnes de 3r B no donaven crèdit al que estava passant; la Infinit els estava donant la solució del problema que més pes tenia en l’examen. Allò era impossible. Tanmateix estava succeint. Tan bon punt va repartir-los la prova, passà, com sempre, a 9


fer-los les explicacions tècniques per poder començar; però en aquesta ocasió s’esdevenia un fenomen inexplicable: els estava donant pràcticament els resultats. La Infinit era una de les professores del col·legi més dures que hi havia. Feia tants anys que era al centre que l’alumnat en feia broma. Deien que la professora havia sorgit dels plànols dels arquitectes que havien dissenyat aquella institució. En alguna de les integrals que havien hagut de resoldre per començar a excavar rases i fonaments, els havia aparegut una x que tendia a infinit i, com que no sabien com resoldre-la, després de múltiples deliberacions, havien decidit convertir-la en docent. Una explicació tan absurda com aquesta ja els anava bé als alumnes. I no anaven tan errats com es puga pensar en un principi. Bé, no havia eixit d’una equació matemàtica, però sí que l’origen del seu comportament tenia una gènesi ben rareta. El centre era una illa en l’espai i en el temps. Era una illa en l’espai perquè l’havien construït als afores de la ciutat feia vora tres segles. Però l’apetit d’una ciutat és voraç i menja més que una revolta de riu. A poc a poc, i no tan a poc a poc en els darrers anys, havia anat sent engolit per ella. Ara romania envoltat d’edificacions en un dels ravals de la ciutat. Així i tot, no formava un tot amb ella. Una tanca de xiprers esponerosos i un seguit d’espais oberts que igual eren colonitzats per arbres centenaris, per roserars decadents, per instal·lacions esportives que 10


havien conegut millors temps, com senzillament per això, per espais oberts i polsegosos. Al bell mig d’aquell embolcall caduc, a qui el temps havia anat mossegant tota l’elegància sense que ningú no es preocupara de restaurar-li-la, s’elevava, orgullós, un edifici de quatre alçàries. I de planta tan irregular com afegitons havia anat rebent en el pelegrinatge de l’orde religiós que havien estat els seus propietaris. Feia temps que una corporació civil, això sí, bastant propera als orígens, se’n feia càrrec amb la indispensable injecció de fons públics. Mai suficients perquè tornaren les velles glòries. –Què li passa a la Infinit? Ens està donant els resultats. S’ha tornat boja o què? –Tu calla i escriu; no siga cas que s’adone del que està fent i se’n torne arrere. –No, si ja ho faig. El que passa és que estic enlluernat. Açò és flipant. –Voleu callar d’una vegada. Acabareu fotent-ho tot. Un company de dues files més avant s’havia girat per cridar-los l’atenció. –Qui ho fotrà tot serà el menjallibres de Felip: mira’l –digué la companya de l’altre costat mentre assenyalava cap a les files de la finestra. Efectivament, hi havia un alumne que se’l veia amb l’estrany joc d’assajar a alçar el braç i a enretirar-lo immediatament després ple de vacil·lacions. Observava la professora i mirava cap a tots els costats, 11


després alçava el braç i, embolcallat d’indecisió, el tornava a abaixar. Mentrestant, la Infinit continuava esbocinant la solució al problema. –Que ni se t’acudesca de fer-ho! –l’amenaçà l’alumne que seia darrere seu i que havia endevinat les intencions del Menjallibres–. Una sola paraula d’avís i et menjaràs l’examen sense necessitat d’amanir-lo. L’avís del company que el vigilava des de darrere, i tres o quatre mirades amenaçadores més, va ser suficient perquè abandonara la idea de traure la Infinit del trànsit en què havia caigut. Fil per randa anava esfilagarsant-los l’examen. Les desviacions típiques substituïen les modes, i les probabilitats, poc probables, s’abillaven d’estadístiques. Els més agosarats primer, i els més tímids després, tota l’aula, excepte el Menjallibres, que es mantenia fidel als seus principis, s’anaven acoblant a l’estranya situació i anaven emplenant fulls i fulls de respostes correctes. –Bo, quan l’acabeu, me’l deixeu sobre la taula i, en silenci per no fer nosa a les altres aules que encara estan fent classe, podreu eixir al pati. Els va donar l’ordre i es va posar a vigilar-los perquè no copiaren. Presumia que en els seus exàmens ningú no gosava copiar. Una vegada havia notat, més aïnes havia intuït, que un alumne tenia escrita una xulla en el mocador i, després de mocar-se, li’l va fer desplegar damunt la taula per enxampar-lo. A la fi solament hi havia escrit Jaume X Anna envoltats per 12


un cor; però ella va estar cinc o sis minuts assajant de veure-hi alguna fórmula matemàtica amagada. Aquella X li va paréixer molt sospitosa. Com que no va ser capaç de descobrir-hi res, va aprofitar l’avinentesa per amollar-los un discurset sobre l’honradesa i el valor de l’esforç en l’estudi. Sí, tenia ben guanyada la fama de dura. Ara, però, havia ocorregut una cosa insòlita. Tot i que semblava que no n’era gens conscient. Va mirar el rellotge i els ulls dibuixaren la sorpresa: eren les deu i quart. «Allò no podia ser», va pensar. Havia començat l’examen a les nou i normalment tenia més que suficient amb uns cinc minuts d’explicacions per a donar les instruccions. No podia ser que haguera passat més d’una hora. Dissimuladament va obrir la bossa de mà i, sense traure’l del tot, va mirar el mòbil. Res. Set minuts de diferència. Feia uns dies que volia ajustar-li l’hora perquè endarreria un poc. Immediatament es va llevar aquell pensament del cap i va tornar al fet que l’ocupava. Tant el rellotge de monyica, com el del mòbil, si feia o no feia, donaven la mateixa hora. Allò li trencava tots els esquemes; no era possible que haguera estat més d’una hora donant-los unes simples instruccions. Què li passava? Inspirà per tranquil·litzar-se i es dibuixà un somriure al rostre. Mirà el Menjallibres i li preguntà: –Felip, quina hora tens? 13


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.