Introducció de Meravelles de Diània, de Joan Pellicer

Toll de l’Encantada.

A la serra més singular i circular del planeta Terra, la Serra Mare Safor, única i irrepetible, perquè els seus fills més pròxims deixen de trossejar-la i de rosegar-la vilment i li reten el degut respecte i homenatge.

A tu, amiga, i a tu, company, que estimes la muntanya, tresques la senda i visites la font.

A Violant del Benicadell.

A Joan Climent, el més jove i fi poeta saforenc, de vida i de paraula.

I a Anna i a Julieta, naturalment.

9

INTRODUCCIÓ Aquesta petita publicació no busca ser exactament una guia de camins de muntanya, tot i que pot fer-la servir com a tal el caminant amb ganes de sorprendre’s i de trescar, sense que li importe massa fer algunes revoltes imprevistes ni planejar, barranquejar o carenejar a sort i ventura posant a prova el seu primitiu instint d’orientació. Per fortuna, els valencians tenim a l’abast les magnífiques i precises guies de Rafael Cebrián, Calero Picó, Josep Manuel Almerich i Soler Carnicer, i les de Josep Nebot sobre Mariola i sobre el Comtat i l’Alcoià amb Carles Maria Mansanet, Josep Torró i A. Martínez, i la de Paco Tortosa amb David Mira, Joan Olivares i un bell manoll d’estudiosos sobre la Vall d’Albaida, a més de les impagables Observaciones de Cavanilles, ara bellíssimament il·lustrades per Cesc Jarque, que tot habitador d’aquestes terres hauria de llegir o almenys fullejar de tard en tard, i dels treballs sobre els castells i els pous de neus diànics de Josep Torró, Josep Maria Segura i Jordi Cruz, i els saborosos i ja clàssics de Beüt i Belenguer, de Mascarell i Gosp i de Bernat Capó, o els mestres Gabriel Miró, Sanchis Guarner, Rosselló Verger, Fuster o Enric Valor entre d’altres meritoris estudis i treballs, a més dels curiosos fulls i papers locals massa sovint de mal trobar i que alguna institució amb lucidesa i coratge hauria de compilar i traure a la llum.

10

Aquest xicotet recull d’impressions al vol, d’artesans gràfics i d’improvisades imatges al voltant d’un dels territoris més muntanyosos del País Valencià és únicament un simple suggeriment, un nu mostrari incitador, una senzilla invitació a viatjar al llarg i ample de les nostres terres i serres, paratges i paisatges, pobles i vilatges.

Bé haguera estat trobar-nos a la impossible alçada de la poesia de les nostres fonts, rierols i senderes, de la prosa plena i saborosa dels nostres màrgens, obacs i marjals, del ritme suau i primitiu dels nostres platjars i dunars, de la rudesa i la cruor dels nostres cingles i runars, dels clímaxs dels nostres cims i abims. Però si per atzar en alguna línia, en alguna imatge aconseguim traslluir, mal que siga, una sola espurna, una mínima lluïssor de l’esplendor de les nostres muntanyes i de l’encís i la benignitat antiga de la nostra clara ruralia, ens donarem per ben pagats.

Quant a la delicada i àrdua qüestió del nom del territori considerat, de la macrocomarca que ens convida a viatjar, del minúscul i singular bocí de planeta Terra que ens té enamorats, delimitat, si fa no fa, com una illa en forma de punta de fletxa apuntant devers la mar i el sol naixent, pel riu Xúquer a tramuntana, el Vinalopó a ponent, el riu de la Vila a migdia i la mar nostra a l’est, i que enclou les comarques de la Marina, l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Costera i la Safor, ens hem decantat, atenent a raons de pura sonoritat i fonda enyorança, per la denominació de Territori Diànic o, senzillament, Diània1, ja utilitzada per autors de gran prestigi científic i intel·lectual com Oriol de Bolòs, Folch i Guillén o Daniel Climent, i sense cap llei d’imposar-la sobre d’altres d’igualment escaients i qüestionables, avantatjoses i limitades o tan belles i plenes d’evocadores ressonàncies com Contestània o les Valls, Comarques o Muntanyes alacantines o alcoianes, o simplement Comarques Centrals Valencianes i, encara, 1 Aquest nom tan ben trobat per l’insigne botànic Oriol de Bolòs, deriva de l’antiga Dianium, nom que tenia en temps romans l’actual vila de Dénia, principal centre urbà aleshores entre Saitabis i Ilici, i significa ‘ciutat de la dea Diana’, la comare celeste, la sobirana de l’arc enamorada de la caça i de les soledats intactes dels boscos, i personificació de la prolífica natura virginal, tant animal com vegetal.

11

Tugur Tudmir2 i Yibal Balansiyya3, si volguérem fer reviure els noms dels temps del Xarq al-Andalus, del qual tantes belles i abundoses mostres toponímiques ens resten.

Bons viatges, estimats i pacients lectors! I que la Terra òmpliga d’un oratjol feliç les veles de la nau de les vostres vides i us procure una venturosa i fruitosa navegació per la verda mar de les Mil i Una Meravelles de Diània.

2 3

Frontera de la cora de Tudmir.

Muntanyes de València.