Page 1


1. DINS DE L’ARCA

No sé quan vaig morir però sí quan i com he renascut. Amb la mirada perduda per les casetes blanques de Livadi, dempeus al primer pont de l’Aghios Iorgos, el vent m’esbullava els cabells mentre el vaixell s’atansava al moll. Al bell mig de l’esplanada solitària de l’andana vaig veure un home de mitjana edat amb un cartell en alt. Abans de baixar a la bodega a per la maleta, hi vaig poder llegir Room Mina. L’home del cartell, que es va presentar com a Nikos, em va donar la benvinguda i va fer intenció de dur-me l’equipatge, però m’hi vaig negar. Va insistir-hi. No és que la casa estiga massa lluny, deia en el seu anglès maldestre, però fa molta calor i el viatge deu haver sigut pesat. Em vaig quedar mirant el mig somriure d’aquella cara colrada pel sol amb una munió de petites estries a la cua dels ulls i li vaig cedir la maleta. Al cap d’una tímida conversa que no va fructificar a causa de la meua actitud, bastant esquerpa, l’home em va dir que no tardaríem a arribar a casa i es va enfilar uns passos per davant. Caminava al seu darrere sense més interès que regressar 11


al més aviat possible per a tornar-me’n al Pireu. En uns minuts les gotes de suor començaren a regalimar pels polsos i la cara, coll avall. Arrossegava el cos sota el sol com un animal arrossega la càrrega. Fins i tot em feien mal els pits pel propi pes, malgrat el règim alimentari dels últims mesos i les llargues sessions d’aquagym a la piscina municipal que m’havien retornat a la talla anterior a la fagocitat autodestructiva. S’imposava la pesantor de la matèria desproveïda d’ànima que l’alleugerira. Per què tant d’esforç? Què podia trobar lluny de casa si el mal viatjava amb mi? L’abatiment no m’havia tornat estúpida. Si de primer no es descarrega l’ànima del pes que l’oprimeix, el trasllat no farà més que empitjorar les molèsties causades pel pes, d’igual manera com en un vaixell destorba menys la càrrega quan està acomodada i fixa, em deia Michel de Montaigne. La travessia des del Pireu no havia aconseguit deslliurar-me del malestar amb què m’havia despertat aquell matí. Ni el frappé a la cafeteria del primer pont, ni la lectura d’Epicur, ni la mar en calma, ni la brisa salobre, ni l’alegre aldarull dels grecs. La nit anterior havia tingut un malson en què moria ma mare. Aquest malson no tenia res a veure amb els somnis infantils quan em despertava aterrida amb els ulls negats de llàgrimes per la seua desaparició. La simbologia que havia elaborat l’inconscient per eludir la recriminació era massa teatral, ni així havia pogut velar el fort desig de matar-la. En el 12


somni, ma mare que es negava a menjar havia esdevingut un cos esquelètic, com una presonera als camps d’extermini nazis. Les meues cunyades l’havien abandonada a la seua sort, si vol fer vaga de fam, que en faça. Oberta en canal, escorxada, sense vísceres, amb la carn sanguinolenta entre les vèrtebres, preparada per a trossejar, em demanava ajut des del taulell d’una carnisseria. Aleshores l’agafava en braços com a un nadó, lívida i lleugera, i me l’enduia a casa, tot i que massa tard perquè en arribar-hi ja era morta. L’estirava sobre el llit i m’afanyava a tancar l’escissió que li obria el tòrax i l’abdomen. Premia una part contra l’altra però per molt que intentava subjectarles unides acabaven obrint-se. Omplia la cavitat buida de l’abdomen amb tovalloles i tot seguit la cobria amb una mortalla. La seua germana menuda, traspassada des de feia cinc anys, s’acostava a la despulla i deia caram, que forta has sigut, ens has sobreviscut a tots els germans! Ma mare obria els ulls i ens feia retret. Està viva!, cridaven les meues cunyades, astorades. Jo m’atansava per a comprovar el prodigi, no és possible, com es resisteix a morir! Ma tia, però, ratificava que havia mort i jo prorrompia en crits d’entusiasme fins que la mirada de reprovació dels meus germans els silenciava. El malson m’havia fet presonera de les emocions negatives tan estranyes al meu jo anterior i tan proclius al jo present. S’havia acabat el temps de la felicitat, de creure que la desgràcia no es fixava en mi, de sentir-me per 13


damunt del mal. Em penedia d’haver marxat de vacances. La salut precària de ma mare havia empitjorat, podia morir durant la meua absència i no tindria temps ni per a assistir al sepeli. Vaig decidir baixar a Kíthnos, el primer port on atracava el vaixell, i tornar-me’n al Pireu. Des d’Atenes em seria més fàcil el retorn a casa en cas d’emergència. La idea de reparar l’error comès em va tranquil·litzar i, asseguda a recer del vent a un corredor lateral del segon pont, amb el so monòton dels motors i el bressoleig del vaixell, sense adonar-me’n vaig conciliar el son. Quan la veu atiplada de megafonia em va deixondir, per a sorpresa meua, el vaixell s’allunyava del port de Kíthnos. Vaig pensar que me’n tornaria des de Sérifos, la meua destinació, i així podria disculpar-me. Un mes abans, aclaparada pel pes de l’infortuni, havia reservat una habitació a Casa Mina. Desitjava allunyarme’n, que els dies s’escolaren sense pressa per la clivella de la solitud al compàs dels àpats, els banys i les lectures, sense estridències ni daltabaixos. No aspirava a la serenitat estoica ni a l’equilibri apol·lini, tan sols a apaivagar la inquietud del meu esperit malmès. Cercava la impassibilitat del Berghof de Mann, el sanatori a dalt de la muntanya, i l’atzar em va oferir una illa al bell mig de l’Egeu. Vaig tenir sort. En una època en què ja no queden illes, jo vaig trobar la meua.

14

Tot el que tinc per ballar amb tu. Tast  

Principi de la novel·la "Tot el que tinc per ballar amb tu", d'Elvira Cambrils (http://www.bullent.net/detalle_libro/?li_id=3173)

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you