Reduccions03. Apunts. Sessió 2

l'autora, com serien els articles periodístics o la peculiar poesia sarcàstica parkesiana que busca la crítica social. Una rossa corpulenta va rebre el premi Henry O. al millor conte de l’any i s'ha inclòs a diverses antologies dels millors contes, entre elles Antologia del cuento triste d'Augusto Monterroso. És possible detectar una certa toxicitat en l'ambientació de la prosa de Dorothy Parker, molt marcada per l’època però també per l'experiència vital de l'autora. Per comprendre plenament la seva obra esdevé important conèixer-ne la biografia; va néixer a New Jersey i era jueva de naixement tot i que el seu pare va casar-se en segones noces amb una dona catòlica. El seu marit, un broker de Wall Street de qui en prengué el nom, fou un alcohòlic alhora que consumidor d'opi, d’ell va heretar-ne l’addicció a l'alcohol; formaven un matrimoni infeliç i tot i separar-se’n va mantenir-ne el cognom. Comentaven d'ella que era una escriptora amb giny, amb geni, era el típic personatge que sempre fa una frase divertida. Formava part de la taula rodona de l’Hotel Algonquin on es reunien personatges de cultura entre ells en Harpo Marx. Parlaven, bevien còctels i feien frases enginyoses:

L’escriptora estatunidenca Dorothy Parker ocupa la segona sessió del club Reduccions sobre Literatura i vi. Dorothy Parker, uns dels grans noms de la literatura contemporània, basa gran part de la seva escriptura en l’entorn creat per la llei seca que va marcar la dècada dels anys trenta als EEUU. La narració proposada per la conductora, Una rossa corpulenta, es troba traduït a diferents recopilatoris com són Cor de crema o Narracions completes que inclou exemples del diversos gèneres als quals es va dedicar

“I like to have a martini, Two at the very most.

After three I'm under the table, after four I'm under my host.”

No obstant també fou una escriptora compromesa que va anar a la guerra civil d'Espanya i fou interrogada per les seves activitats d'esquerres. Va decidir donar els drets d’autor a l’associació Martin Luther King. Bevia sobretot whisky canadenc i va morir sola en un hotel als 74 anys.

Tenia alguns amics i precisament fou una amiga qui va ferse càrrec del seu enterrament.

No va limitar-se a escriure narrativa, també feia crítica de teatre, escrivia poesia i articles periodístics però foren els contes – tot i que potser seria més correcte anomenar-los relats curts – els responsables de la seva fama posterior.

Ens explica l'Empar que la narrativa de la Dorothy Parker presenta determinades peculiaritats com ara l'obsessió per la mort; el retrat d'una dona punyent i sarcàstica però alhora desvalguda i sempre depenent de l'atenció dels homes, esperant una trucada, etc.; també es distingeix per fer unes descripcions divertides que li agrada tallar en el moment àlgid de la broma. Els seus diàlegs són genials, descriuen a la perfecció el procés gradual d'embriaguesa dels personatges fins al punt d'arribar a una incoherència total.

L'autora va pensar molt en la mort, flirteja amb ella, sovint expressava la seva preocupació a través de frases sarcàstiques com, “els ganivets fan mal...” o “suïcidar-se és lleig”; a més, els seus personatges prenen medicaments com ara el Veronal, causa de nombroses morts. Dorothy Parker feia servir sovint la cursiva d’intenció per destacar els comentaris amb doble intenció. Seguint amb la ironia de l’autora, el títol del conte La Bona samaritana, és un bon exemple de l’ús que en fa l’autora, fins al punt que cap paraula escrita per ella és innocent. En el fons el gènere femení no surt massa ben parat de la prosa de l'autora, tot i que tampoc no deixa als homes molt millor. L'Empar Moliner afirma que està molt bé que un pugui fer broma d’ell mateix, del gènere, de la nacionalitat, etc.

Hi ha un moment de la ficció que fa que el lector demani personatges aspiracionals. Per aquest motiu sobta “la rossa” perquè és un personatge molt addictiu, amb relacions tòxiques; no obstant la realitat era aquesta, un Nova York rutilant, ple de contrastos, on conviuen una generació que acaba de patir una guerra amb la primera generació de no esclaus que es veuen abocats a les feines més dures rebutjades per la resta. L’autora se’n va adonar i s’hi va comprometre escrivint històries sobre aquesta realitat.

Un bon exemple de narrador omniscient seria Primo Levi, el seu llibre Si això és un home explica la seva vida al camp

de concentració. Els nazis li van donar una feina millor que a la resta de presoners perquè era científic però, per sempre més, va arrossegar un fort sentiment de culpabilitat. Levi escriu amb unes frases despulladíssimes perquè explica quelcom tan dolorós que fa innecessari qualsevol gir narratiu. En canvi, en un narrador com la tercera persona irònica de la Dorothy Parker la presència de l’autor és molt evident – quan descriu a la dona amb cara de cavall, l'autora l'està equiparant a una bèstia, se'n riu d'ella – ens ofereix el seu punt de vista cap a la prepotència de l'ostentació i riquesa. En un altre fragment, quan descriu a Mr. Lanier escriu “cap d’ull vivent d’ésser humà, bèstia salvatge angoixada o animal domèstic estimat havia vist en Mr. Lanier alegre...“, tenim indirectament molta informació sobre la perspectiva de l'autora; això és el geni, la capacitat de transmetre les percepcions a través d’una pinzellada.

En els autors, ens explica l'Empar Moliner, hem de buscarhi quelcom més, la Dorothy Parker podia ser frívola però a través d’aquesta frivolitat fa crítica social i sense aquesta crítica la representació d’aquest món té menys capes de profunditat. Altres escriptores que caldria llegir que han destacat en el gènere del relat són la Nadine Gordimer i la Mercè Rodoreda. En Quim Monzó també està molt influït per la Dorothy Parker.

Més títols possibles sobre la relació entre literatura i vi són Enric IV o Les alegres casades de Windsor on apareix en

Falstaff, un personatge recurrent d'en Shakespeare, que representa a la perfecció el prototip de bevedor molt alegre i optimista. Una altra possibilitat seria en Charles Bukowsky, escriptor famós pel seu alcoholisme, qui va arribar a dir “bevem quan estem tristos per oblidar, bevem quan estem contents per celebrar i bevem quan no passa res perquè passi”. Fins i tot en autors clàssics com Ovidi, o a la mateixa Bíblia, apareixen episodis relacionats amb el vi – concretament, fou la verge Maria qui va induir a Jesús perquè transformés l’aigua en vi!.

I a la següent lectura, Sobrebeber obra d’un altre gran bevedor Kingsley Amis, s'hi inclouen receptes de còctels, remeis contra la ressaca i tot tipus d'opinions diverses com la seva antipatia envers els cambrers...