Epicur, també finalista, considera que la política no és un bon camí per arribar a la felicitat.
Ètica i política, tant des d’una perspectiva conceptual com des de la realitat històrica són difícilment separables. Tota acció individual té una repercussió social i a l’inrevés. Alternativament cadascuna pot jugar el paper de figura i fons. Tant l’ètica com la política tenen caràcter normatiu. Malgrat això, en alguns moments s’ha proposat l’allunyament de la política com a protecció dels valors ètics i a l’inrevés. Si anem a les nostres arrels culturals en la democràcia grega ètica i política compartien protagonisme, tot i que amb notables diferències d’interpretació: d’alguna manera el sorgiment de la reflexió ètica (Sòcrates) coincideix, o és la causa, del sorgiment de la democràcia (Atenes de Pèricles) i la crisi de valors. Polèmica entre Sòcrates i els sofistes al voltant dels valors. Quan acaba l’època de Pèricles, al 338 aC, desapareix la democràcia i el concepte es recuperarà en època moderna amb les revolucions americana i francesa. Aprofundim més en l’evolució dels conceptes al llarg del temps. Plató posa en boca de Sòcrates que el coneixement del bé implica actuar correctament i el mal és ignorància. Coneixement d’una veritat rodona, establerta, objectiva. Eren els governants qui en primer lloc tenien accés a aquesta veritat. Una sort de pensament únic, referent posterior d’ètiques religioses i dogmàtiques. Aristòtil, per contra, considera que ètica i política estan orientades a aconseguir la felicitat dels ciutadans com a bé suprem que regula tots els valors. Ètica finalista, en la qual cal esbrinar en què consisteix aquest bé suprem i quins mitjans hi condueixen de manera més eficaç. L’ètica ens porta necessàriament a la política.
Els estoics proposaven actuar de conformitat amb la Natura com a objectiu d’ètica i política. El principal camí era l’austeritat. La seva doctrina constitueix la base filosòfica de la moral cristiana. El cristianisme, finalista també, porta a l’extrem l’heteronomia defensada per Plató. És Déu l’única font de moralitat. Tot i que en principi no era d’aquest món (al Cèsar el que és del Cèsar), acaba barrejant-se amb els poders terrenals i es deixa instrumentalitzar per la política. Maquiavel (1469-1527). Ruptura amb la tradició. L’ètica i la política segueixen camins divergents, si una persona vol mantenir-se en el poder, no pot tenir principis morals, ha de ser pràctic. Al Renaixement, Luter (1483-1546), sense aconseguir deslligarse de l’escalfor dels poders terrenals, situa la virtut en la bona voluntat. Ni tan sols calen les nostres pobres accions per a aconseguir el fi últim, és suficient amb les intencions. Màxima heteronomia. Hobbes (1588-1679) regala a l’estat (Leviatan) el privilegi de determinar les regles de l’ètica i la política. Kant (1724-1804) desvincula la moral de qualsevol finalitat, que necessàriament estaria sotmesa a variacions en funció de què es considera en cada moment bo, i proposa una moral autònoma, que tindria valor sempre i arreu. Hegel (1770-1831), des d’una perspectiva diferent, considera que l’estat és la suprema encarnació dels valors individuals i socials, és a dir, de l’ètica i la política. Època moderna: Nova ruptura entre legalitat i moralitat. Probablement a partir del segle XVIII i principis del XIX.