Benitatxell rep una nova ajuda de 501.465,69 € per a renovar el 85% de l’enllumenat públic amb tecnologia led
L’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE) ha atorgat a l’Ajuntament del Poble Nou de Benitatxell una subvenció de 501.465,69 euros per a la substitució de 897 lluminàries convencionals per altres amb tecnologia led, regulació del nivell lluminós i control horari.
Esta ajuda per a inversions a projectes singulars locals (PROGRAMA DUS 5000) s’emmarca en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del Govern finançat amb fons europeus.
En total, s’invertiran 589.959,64 euros, dels quals quasi el 85% seran finançats per l’IDAE. La resta, 88.493.95 euros, haurà d’aportar-los l’Ajuntament. Este projecte renovarà prop del 85% del total de les lluminàries públiques per un nou sistema més modern i eficient, acostant-se, d’aquesta manera, a l’objectiu marcat del 100% que s’espera obtindre en pròximes convocatòries.
L’actuació inclou no sols la substitució de llu minàries per altres més eficients, sinó que reduïs quen la contaminació lumínica. També la incorpo ració de sistemes de telegestió i l’adequació dels quadres de comandament per a complir amb la normativa vigent Amb l’execució d’este projecte s’estima que s’aconseguirà un estalvi energètic del 62% respecte a la despesa actual, evitant així salts en els quadres de llum per sobrecàrrega d’energia. Esta és la segona actuació que es durà a terme en el municipi per a reemplaçar els vells fanals con vencionals per lluminàries de tecnologia led. Re centment s’han substituït un total de 355 fanals amb una inversió de 149.907 euros entre el Iva ce i el Consistori al 50% (cada entitat ha aportat 74.953,50 euros). I és que des de 2020 és un servei bàsic que l’equip de govern s’ha proposat millorar.
Eixe any es va elaborar una auditoria energètica per a conéixer l’estat de tota la instal·lació elèctrica mu nicipal i així poder optar a estes ajudes, que en total sumen més de 575.000 euros en subvencions per al canvi de lluminàries i estalvi energètic.
“En menys de quatre anys hem aconseguit posar ordre en una infraestructura vella i deteriorada que era un dels principals motius de les queixes. Ara quedarà renovada quasi en un 85%, i a més el canvi a un model de baix consum ens permetrà amortit zar el colp de la pujada del preu de la llum. Tot això amb una grandíssima part de finançament extern via subvencions”, ha detallat l’alcalde, Miguel Ángel García.
El Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía (IDAE) ha otorgado al Ayuntamiento de Be nitatxell una subvención de 501.465,69 euros para la sustitución de 897 luminarias convencionales por otras con tecnología led, regulación del nivel luminoso y control horario. Esta ayuda para inversiones a proyectos singula res locales (PROGRAMA DUS 5000) se enmarca en el Plan de Recuperación, Transformación y Resilien cia del Gobierno financiado con fondos europeos. En total, se van a invertir 589.959,64 euros, de los cuales casi el 85% estarán financiados por el IDAE. El resto, 88.493.95 euros, deberá aportarlos el Ayun tamiento.
Este proyecto renovará cerca del 85% del total de las luminarias públicas por un nuevo sistema más moderno y eficiente, acercándose, de esta forma, al objetivo marcado del 100% que se espera obtener en próximas convocatorias.
Benitatxell recibe una nueva ayuda de 501.465,69 € para renovar el 85% del alumbrado público con tecnología led
La actuación incluye no solo la sustitución de lumi narias por otras más eficientes, sino que reduzcan la contaminación lumínica. También la incorpora ción de sistemas de telegestión y la adecuación de los cuadros de mando para cumplir con la norma tiva vigente
Con la ejecución de este proyecto se estima que se conseguirá un ahorro energético del 62% respecto al gasto actual, evitando así saltos en los cuadros de luz por sobrecarga de energía.
Esta es la segunda actuación que se llevará a cabo en el municipio para reemplazar las viejas farolas convencionales por luminarias de tecnología led. Recientemente se han sustituido un total de 355 farolas con una inversión de 149.907 euros entre el Ivace y el Consistorio al 50% (cada entidad ha aportado 74.953,50 euros).
Y es que desde 2020 es un servicio básico que el equipo de gobierno se ha propuesto mejorar. Ese año se elaboró una auditoría energética para co nocer el estado de toda la instalación eléctrica municipal y así poder optar a estas ayudas, que en total suman más de 575.000 euros en subvencio nes para el cambio de luminarias y ahorro energé tico.
“En menos de cuatro años hemos conseguido po ner orden en una infraestructura vieja y deterio rada que venía siendo uno de los principales mo tivos de las quejas. Ahora va a quedar renovada casi en un 85%, y además el cambio a un modelo de bajo consumo nos permitirá amortizar el golpe de la subida del precio de la luz. Todo ello con una grandísima parte de financiación externa vía sub venciones”, ha detallado el alcalde, Miguel Ángel García.
The Institute for Energy Diversification and Saving (IDAE) has given Benitatxell Council a subsidy of €501.465,69 to replace 897 conventional street lights with others using LED technology, light level regu lation and time control. This help for investments in singular local projects (DUS 5000 PROGRAMME) is part of the Government’s Recovery, Transformation and Resilience Plan financed with European funds.
In total, 589.959,64 euros will be invested, of which almost 85% will be financed by the IDAE. The rest, 88.493,95 euros, will have to be provided by the Council. This project will replace nearly 85% of the total number of public lighting lamps with a new, more modern and efficient system, thus approa ching the target of 100%, which is expected to be achieved in future calls for tenders.
The action includes not only the replacement of street lights with more efficient ones, but also redu cing light pollution. It also includes the incorporation of remote management systems and the adaptation of control panels to comply with current regulations. With the implementation of this project, it is esti mated that energy savings of 62% will be achieved with respect to the current expenses, thus avoiding jumps in the lighting panels due to energy overload. This is the second action to be carried out in town to replace the old conventional streetlights with LED technology ones. A total of 355 streetlights have re cently been replaced with an investment of 149.907 euros between Ivace and the Council (each entity has contributed 74.953,50 euros).
This has been a basic service that the government team has been working to improve since 2020. That year, an energy audit was carried out to determine the state of the entire municipal electrical installa tion and thus be eligible for these subsidies, which in total amount to more than 575.000 euros in sub sidies for the replacement of lighting and energy sa vings.
“In less than four years we have managed to tidy up an old and deteriorated infrastructure that had been one of the main reasons for complaints. Now it will be almost 85% renovated, and the changeover to a low-consumption model will also allow us to pay off the blow of the increase in the price of electricity. All this with a very large part of external financing via subsidies”, detailed the mayor, Miguel Ángel García.
Benitatxell erhält eine neue Finanzspritze in Höhe von 501.465,69 € für die Umrüstung von 85 % der Straßenbeleuchtung auf LED
Das Institut für Energiediversifizierung und -eins parung (IDAE) hat der Stadtverwaltung von Beni tatxell einen Zuschuss in Höhe von 501.465,69 Euro für die Umrüstung von 897 konventionellen Straßenlaternen auf LED-Technik mit Lichtmana gement¬system und Zeitsteuerung bewilligt. Diese Investitionsbeihilfe für einzigartige lokale Projekte (PROGRAMA DUS 5000) ist Teil des mit europäischen Mitteln finanzierten Regierungsplans für Wiederaufbau, Wandel und Resilienz. Insgesamt werden 589.959,64 Euro investiert, wovon fast 85 % vom IDAE finanziert werden. Die restlichen 88.493,95 Euro müssen von der Stad tverwaltung aufgebracht werden. Im Rahmen die ses Projekts werden fast 85 % der Straßenbeleuch tung durch ein neues, moderneres und effizienteres System ersetzt. Damit nähert sich das Projekt dem angestrebten Ziel von 100 %, das im Rahmen künf tiger Ausschreibungen erreicht werden soll.
Die Maßnahme umfasst nicht nur den Austausch von Leuchtmitteln durch effizientere, sondern soll darüber hinaus auch zur Reduzierung der Lichtver schmutzung beitragen. Sie beinhaltet deswegen auch den Einbau von Fernverwaltungssystemen und die Anpassung des Beleuchtungsmanage ments an die geltenden Vorschriften.
Durch die Umsetzung dieses Projekts werden Energieeinsparungen von schätzungsweise 62 % im Vergleich zum derzeitigen Verbrauch erzielt, wodurch auch verhindert werden kann, dass es wegen Stromüberlastung zu Störfällen bei den Stromkreisverteilern kommt.
Es handelt sich hierbei um die zweite Maßnahme dieser Art, die in der Gemeinde durchgeführt wird, um veraltete konventionelle Straßenlaternen durch LED-Leuchten zu ersetzen. So wurden vor Kurzem bereits 355 Straßenlaternen entsprechend um gerüstet. Die dafür erforderliche Gesamtinvestition von 149.907 Euro wurde von dem valencianischen Institut für Wettbewerbsfähigkeit (Ivace) und der Stadtverwaltung aufgebracht (jede Einrichtung hat 74.953,50 Euro beigetragen).
Bereits seit 2020 wird die Energiedienstleistung als vorrangig angesehen, und die Stadtverwaltung setzt alles daran, sie entsprechend zu verbessern. In diesem Sinne wurde in dem Jahr auch ein Ener gieaudit durchgeführt, um den Zustand der gesam ten städtischen Elektroinstallation zu ermitteln und
somit Anspruch auf diese Beihilfen zu erhalten, die sich auf insgesamt mehr als 575.000 Euro an Subventionen für die Umrüstung der öffentlichen Straßenbeleuchtung und Energiesparmaßnahmen belaufen.
„In nicht einmal vier Jahren ist es uns gelungen, eine veraltete und überholte Infrastruktur, die einer der Hauptgründe für Reklamationen war, auf Vor dermann zu bringen. Bald ist sie zu fast 85 % mo dernisiert, und die Umrüstung auf ein energiespa rendes Modell wird es uns auch ermöglichen, den Anstieg der Strompreise abzufedern. Und das alles mit einem sehr hohen Anteil an Fremdfinanzierung durch Subventionen“, erklärte in diesem Zusammenhang Bürgermeister Miguel Ángel García.
Al Poble Nou de Benitatxell l’aparcament no és una preocupació. El municipi compta amb deu bosses de pàrquing públic gratuït en el centre urbà. Quasi la meitat d’elles, s’han creat en els últims dos anys amb una clara missió: avançar-se a les futures ne cessitats i estabilitzar un servei bàsic. Com ha afirmat l’alcalde, Miguel Ángel García, “a mitjà termini, esperem transformar el nostre mu nicipi en un lloc amable amb el vianant, bonic i verd amb diferents actuacions urbanes i pro jectes d’obres. Sent coneixedors d’estes futures obres, que en alguns casos ocuparan sòl que ara és pàrquing, com per exemple a l’escola, s’ha fet una previsió perquè no falten les places d’apar cament”.
Així, als pàrquings de Capelletes (que s’ha reha bilitat per complet recentment), carrer Pou, carrer Molls, Mercat, Cementeri i els antics de les escoles,
s’han sumat cinc nous: el nou de l’escola, el de l’avinguda de València, el del carrer dels Furs, el del camp de futbol i un futur que es crearà en la carre tera d’entrada al municipi per Xàbia quan s’habilite la rotonda d’accés a Cumbre del Sol. En la majoria dels casos, els terrenys d’estos pàrquings són de propietaris privats amb els quals l’Ajuntament ha renovat o efectuat nous contractes. En el cas dels aparcaments antics, s’ha donat estabilitat als contractes allargant els acords a un mínim d’entre 7 i 10 anys. Això és perquè fins ara, segons ha expli cat García, l’Ajuntament feia ús d’aquests terren ys amb contractes d’un any prorrogables, la qual cosa donava inestabilitat a aquest servei bàsic.
A més, per a segellar tots els contractes en sòl urbà de manera equitativa, s’ha establit un preu de 0,60 euros el metre quadrat, que és la mitjana del que es venia pagant pels pàrquings ja heretats. D’esta manera, es paga a tots els propietaris la mateixa quantitat per m² i s’eviten greuges comparatius.
Si bé és cert que l’augment de bosses de pàrquing ha incrementat els costos mensuals destinats a este efecte, este increment s’ha compensat amb l’augment d’ingressos a través d’altres vies, com per exemple la recaptació de 227.000€ extra en les inspeccions de l’impost sobre obra nova (ICIO), l’acord amb el col•legi Lady Elizabeth perquè su frague amb 458.814 euros la rotonda d’accés a Cumbre del Sol o altres lloguers de béns patrimo nials municipals.
Així mateix, s’ha sol·licitat una important subven ció del Programa DUS 5.000 de fons europeus per a finançar una actuació l’objectiu de la qual és re formar i adequar sis dels pàrquings.
Benitatxell augmenta de 6 a 10 les bosses de pàrquing i dona estabilitat als contractes d’arrendament amb acords d’entre 7 i 10 anys
En El Poble Nou de Benitatxell el aparcamiento no es una preocupación. El municipio cuenta con diez bolsas de parking público gratuito en el centro urbano. Casi la mitad de ellos, se han creado en los últimos dos años con una clara misión: avanzarse a las futuras necesidades y estabilizar un servicio básico.
Como ha afirmado el alcalde, Miguel Ángel García, “a medio plazo, esperamos transformar nuestro municipio en un lugar amable con el peatón, bo nito y verde con distintas actuaciones urbanas y proyectos de obras. Siendo conocedores de es tas futuras obras, que en algunos casos ocupa rán suelo que ahora es parking, como por ejem plo en la escuela, se ha hecho una previsión para que no falten las plazas de aparcamiento”.Así, a los parkings de Capelletes (que se ha rehabilitado porcompleto recientemente), calle Pou, calle Molls, Mercat, Cementerio y los antiguos de las escuelas,
En el caso de los aparcamientos antiguos, se ha dado estabilidad a los contratos alargando los acuerdos a un mínimo de entre 7 y 10 años. Esto es porque hasta ahora, según ha explicado Gar cía, el Ayuntamiento venía haciendo uso de estos terrenos con contratos de un año prorrogables, lo que daba inestabilidad a este servicio básico. Además, para sellar todos los contratos en suelo urbano de forma equitativa, se ha establecido un precio de 0,60 euros el metro cuadrado, que es la media de lo que se venía pagando por los parkings ya heredados. De esta manera, se paga a todos los propietarios la misma cantidad por m2 y se evitan agravios comparativos.
Si bien es cierto que el aumento de bolsas de par king ha incrementado los costes mensuales des tinados a este fin, dicho incremento se ha com pensado con el aumento de ingresos a través de otras vías, como por ejemplo la recaudación de 227.000€ extra en las inspecciones del impuesto sobre obra nueva (ICIO), el acuerdo con el colegio Lady Elizabeth para que sufrague con 458.814 eu ros la rotonda de acceso a Cumbre del Sol u otros alquileres de bienes patrimoniales municipales. Asimismo, se ha solicitado una importante sub vención del Programa DUS 5.000 de fondos euro peos para financiar una actuación cuyo objetivo es reformar y adecuar seis de los parkings.
se han sumado cinco nuevos: el nuevo de la es cuela, el de la avenida de València, el de la calle dels Furs, el del campo de futbol y un futuro que se creará en la carretera de entrada al municipio por Xàbia cuando se habilite la rotonda de acceso a Cumbre del Sol. En la mayoría de los casos, los terrenos de estos parkings son de propietarios pri vados con los que el Ayuntamiento ha renovado o efectuado nuevos contratos.
Benitatxell increases the number of parking lots from 6 to 10 and gives stability to the rental contracts with agreements of between 7 and 10 years
Benitatxell aumenta de 6 a 10 las bolsas de parking y da estabilidad a los contratos de arrendamiento con acuerdos de entre 7 y 10 años
At El Poble Nou de Benitatxell parking is not a con cern. The town has ten free public car parking lots in the town centre. Almost half of them have been created in the last two years with a clear mission: to anticipate future needs and stabilise a basic ser vice.
As the mayor, Miguel Ángel García, has stated, “in a mid-term, we hope to transform our town into a pedestrian-friendly, beautiful and green place with different urban actions and building projects. Being aware of these future works, which in some cases will occupy land that is now parking, as for example at the school, we have made a provision for parking spaces”.
avoided. Although it is true that the increase in the number of parking lots has increased the mon thly costs for this purpose, this increase has been counterbalanced by the increase in income from other sources, such as the collection of an extra 227.000 euros in new construction tax (ICIO) ins pections, the agreement with the Lady Elizabeth School to pay 458.814 euros for the roundabout to access Cumbre del Sol and other rentals of muni cipal property.
In addition, a major subsidy has been applied for from the DUS 5.000 programme of European funds to finance a project to renovate and adapt six of the car parking lots.
Thus, in addition to the car parking lot of Capelle tes (which has recently been completely renovated), Pou street, Molls street, Market, Cemetery and the old ones at the schools, five new ones have been added: the new one at the school, the one on Valèn cia avenue, the one on Furs street, the one at the football field and a future one that will be created on the entrance road to the town from Xàbia when the roundabout to access Cumbre del Sol is opened.
In most cases, the land for these car parking lots is owned by private owners with whom the Council has renewed or entered into new contracts.
In the case of the old car parking lots, stability has been given to the contracts by extending the agree ments to a minimum of between 7 and 10 years. This is because until now, as García explained, the Council had been using this land with one-year renewable contracts, which made this basic service unstable.In addition, in order to seal all the contracts on urban land in an equitable manner, a price of 0.60 euros per square metre has been established, which is the average of what was being paid for the car parking lots already inherited. In this way, all ow ners are paid the same amount per square metre and comparative grievances are
Benitatxell erhöht die Zahl der öffentlichen Parkplätze von 6 auf 10 und sorgt für stabile Pachtverträge mit Laufzeiten zwischen 7 und 10 Jahren
Parken ist in El Poble Nou de Benitatxell kein Grund zur Sorge. Die Gemeinde verfügt über zehn kos tenlose öffentliche Parkplätze im Stadtzentrum. Fast die Hälfte von ihnen wurde in den letzten zwei Jahren mit einem klaren Ziel geschaffen: den künfti gen Anforderungen vorzugreifen und einen grundle genden Bürgerdienst zu gewährleisten.
“Wir hoffen, unsere Gemeinde mittelfristig durch verschiedene städtische Maßnahmen und Baupro jekte in einen fußgängerfreundlichen, schönen und grünen Ort umzugestalten. In Anbetracht der ans tehenden Maßnahmen, die in einigen Fällen Flächen betreffen werden, die jetzt als Parkplätze dienen, wie z. B. den bei der Schule, haben wir eine Vorauspla nung vorgenommen, damit es auch in Zukunft nicht zu einem Parkplatzmangel kommt“, erklärte in die sem Zusammenhang Bürgermeister Miguel Ángel García.
So sind zu den Parkplätzen von Capelletes (der vor kurzem vollständig umgestaltet wurde), dem in der Calle Pou, Calle Molls, dem beim Mercat, dem am Friedhof und dem alten Schulparkplatz noch fünf weitere hinzugekommen: der neue Parkplatz an der Schule, der in der Avenida de València, der in der Calle dels Furs, der am Fußballplatz sowie ein zukünftiger Parkplatz, der an der Zufahrtsstraße in die Gemeinde von Xàbia aus angelegt wird, sobald der Kreisverkehr mit Zugang zur Cumbre del Sol erö ffnet ist.
In den meisten Fällen befinden sich die Grundstücke für diese Parkplätze im Besitz von Privatpersonen, mit denen die Stadtverwaltung nun neue Pachtver träge abgeschlossen bzw. bestehende verlängert hat. Bei den alten Parkplätzen wurde den Verträgen Stabilität zugesichert, indem sie auf mindestens sieben bis zehn Jahre verlängert wurden. Bisher, so García, habe die Stadtverwaltung diese Flächen nämlich nur mit einjährigen Verträgen genutzt, die jedes Mal verlängert werden mussten, was die se grundlegende Dienstleistung unsicher gemacht habe.
Um alle Pachtverträge für städtische Grundstücke auf gerechte Weise abzuschließen, wurde außerdem ein Preis von 0,60 Euro pro Quadratmeter festgelegt, der dem Durchschnitt der für die bereits vorhande nen Parkplätze gezahlten Pachten entspricht. Auf diese Weise wird allen Eigentümern der gleiche Be-
trag pro Quadratmeter gezahlt, und Vergleichsbes chwerden werden somit vermieden.
Es trifft zwar zu, dass durch die Zunahme der Anzahl von Parkplätzen die monatlichen Kosten für diesen Posten gestiegen sind, aber dieser Anstieg wurde durch höhere Einnahmen aus anderen Quellen aus geglichen, z.B. durch die Einnahme von 227.000 Euro an zusätzlichen kommunalen Steuern für Neubau ten (ICIO), die Vereinbarung mit der Lady Elizabeth School zum Beisteuern von 458.814 Euro für den Kreisverkehr mit Zugang zur Cumbre del Sol sowie zusätzliche Einnahmen durch die Verpachtung von Gemeindegrundstücke.
Darüber hinaus wurde ein bedeutender Zuschuss aus dem durch die Europäische Union subventio nierten Programa DUS 5.000 beantragt, um ein Pro jekt zur Sanierung und Umgestaltung von sechs der Parkplätze zu finanzieren.
La Cova de les Morretes ja és un museu davant de la mar. Després de les importants troballes d’un tresoret del segle XIX, a la fi han conclòs els treballs de restauració de la cova. I és que la pre tensió de l’àrea de Patrimoni i Cultura és musealit zar-la perquè puga ser visitada de manera presencial i virtual, convertint-la en un lloc accessible per a totes les persones.
El projecte, dut a terme per l’empresa Arqueo In ventario S.L., ha comptat amb uns treballs molt minuciosos, que en tot moment han conservat l’essència i els materials originals.
Entre altres coses, s’han rehabilitat les parets, el sostre i els elements interiors, com el pessebre o la zona de bancs correguts. En l’exterior s’han re construït els murs de pedra i els bancs correguts de fora.
Per a protegir l’interior de la cova, que la gent que feia la ruta solia usar com a excusat, s’ha tancat amb una porta de fusta resistent amb una finestra amb barrots perquè quan no es puga visitar, siga possible veure l’interior des de fora, així com els elements que van a recuperar-se i recrear-se: un rebost restituït, rèpliques de les ceràmiques que s’han trobat en la intervenció i el tresoret de 68 monedes.
També s’ha actualitzat i renovat el panell infor matiu en tres idiomes (valencià, castellà i anglès), s’ha afegit un plànol de la cova, una fotografia del tresoret i un QR per a accedir al model 3D.
La Cova de les Morretes ya es un museo frente al mar. Tras los importantes hallazgos de un tesorillo del siglo XIX, al fin han concluido los trabajos de restauración de la cueva. Y es que la pretensión del área de Patrimonio y Cultura es musealizarla para que pueda ser visitada de forma presencial y virtual, convirtiéndola en un lugar accesible para todas las personas.
El proyecto, llevado a cabo por la empresa Arqueo Inventario S.L., ha contado con unos trabajos muy minuciosos, que en todo momento han conserva do la esencia y los materiales originales.
Entre otras cosas, se han rehabilitado las paredes, el techo y los elementos interiores, como el pesebre o la zona de bancos corridos. En el exterior se han reconstruido los muros de piedra y los bancos corridos de fuera.
Para proteger el interior de la cueva, que la gen te que hacía la ruta solía usar como retrete, se ha cerrado con una puerta de madera resistente con una ventana con barrotes para que cuando no se pueda visitar, sea posible ver el interior desde fue ra, así como los elementos que se van a recuperar o recrear: una alacena restituida, réplicas de las cerámicas que se han encontrado en la interven ción y el tesorillo de 68 monedas.
También se ha actualizado y renovado el panel in formativo en tres idiomas (valenciano, castellano e inglés), se ha añadido un plano de la cueva, una fotografía del tesorillo y un QR para acceder al mo delo 3D.
The Morretes Cave is now a museum in front of the sea. After the important discovery of a XIX century treasure, the restoration work of the cave has finally been completed. The objective of the Patrimony and Culture Councillor is to museumise it so that it can be visited in per son and virtually, making it a place accessible to everyone.
The project, carried out by the company Arqueo Inventario S.L., has involved very meticulous works, which at all times have preserved the es sence and the original materials.
Among other things, the walls, roof and interior elements, such as the nativity scene and the bench area, have been restored. On the outside, the stone walls and the outside benches were rebuilt.
In order to protect the interior of the cave, which people on the route used to use as a toilet, it has
been closed with a resistant wooden door with a wooden window with bars so that when it can not be visited, it is possible to see the interior from the outside, as well as the elements that are going to be recovered or recreated: a res tored cupboard, replicas of the ceramics found in the intervention and the treasure of 68 coins. The information panel has also been updated and renewed in three languages (Valencian, Spanish and English), a plan of the cave, a pho tograph of the treasure and a QR to access the 3D model have been added.
Restaurierung der Cova de les Morretes, in der ein Schatz aus dem 19. Jahrhundert gefunden wurde
Die Cova de les Morretes ist auf dem Weg ein Mu seum direkt am Meer zu werden. Nach der bedeu tenden Entdeckung eines kleinen Schatzes aus dem 19. Jahrhundert sind die Restaurierungsar beiten in der Höhle nun endlich abgeschlossen. Erklärtes Ziel der städtischen Abteilung für Kultu rerbe und Kultur ist es, die Höhle in ein Museum umzuwandeln, das sowohl persönlich als auch virtuell besichtigt werden kann und somit für alle Besucher zugänglich sein wird.
Das von dem Unternehmen Arqueo Inventario S.L. durchgeführte Projekt erforderte ein äußerst sor gfältiges Vorgehen, wobei stets darauf geachtet wurde, die Essenz der Höhle und die ursprüngli chen Materialien zu erhalten.
Dafür wurden unter anderem die Wände, die Dec ke sowie Innenelemente wie die Futterkrippe und der Bereich mit Sitzgelegenheiten restauriert. Im Außenbereich wurden außerdem die Steinmauern und die Sitzbänke wieder in Stand gesetzt.
Recentment, han finalitzat les obres de millora de la xarxa hídrica en el Camí de l’Abiar. Els treballs han consistit a reemplaçar la canonada existent, que és de 90 mm de secció, per una de fosa dúctil de 150 mm de secció.
Este fet permetrà millorar les condicions de pres sió del servei i acabar amb les contínues avaries per fuites d’aigua que generen molèsties al veïnat. En total, s’han renovat 755 metres de canonada. També s’han renovat les connexions des de la nova canonada a les existents al llarg dels camins que travessa i s’ha fet el mateix amb les escome ses que proveeixen als habitatges confrontants. A més, l’actuació continua amb el projecte de millores generals del sistema hidràulic, que per metrà el subministrament des de la urbanització Los Molinos cap al centre urbà, en cas que hi ha guera alguna avaria en les connexions habituals. En breus, es procedirà a l’asfaltat del camí mit jançant una subvenció de la Diputació d’Alacant.
Um das Innere zu schützen, das Wanderern häufig zur Verrichtung ihrer Notdurft genutzt hatten, wur de der Höhleneingang mit einer stabilen Holztür und einem vergitterten Fenster verschlossen, so dass man selbst außerhalb der Öffnungszeiten das Innere von außen einsehen kann. Dabei wird man auch die Elemente, die gerade wiederhergestellt bzw. nachgebildet werden, sehen können: ein res taurierter Vorratsschrank, Repliken der Töpferware, die bei den Arbeiten gefunden wurde, und natürlich den Schatz, der aus 68 Münzen besteht.
Darüber hinaus wurde die Informationstafel aktua lisiert und in drei Sprachen (Valencianisch, Spa nisch und Englisch) überarbeitet. Außerdem wurde sie um einen Plan der Höhle, ein Foto des Schatzes und einen QR-Code erweitert, durch den man Zu griff auf das 3D-Modell erhält.
Finalitzen les obres per a reemplaçar la canonada del Camí de l’Abiar i millorar el subministrament d’aigua
Recientemente, han finalizado las obras de mejora de la red hídrica en el Camí de l’Abiar. Los trabajos han consistido en reemplazar la tubería existente, que es de 90 mm de sección, por una de fundición dúctil de 150 mm de sección.
Este hecho permitirá mejorar las condiciones de presión del servicio y acabar con las continuas averías por fugas de agua que generan molestias al vecindario. En total, se han renovado 755 metros de tubería.
También se han renovado las conexiones desde la nueva tubería a las existentes a lo largo de los ca minos que atraviesa y se ha hecho lo mismo con las acometidas que abastecen a las viviendas co lindantes.
Además, la actuación continúa con el proyecto de mejoras generales del sistema hidráulico, que permitirá el suministro desde la urbanización Los Mo linos hacia el centro urbano, en caso de que hubiera alguna avería en las conexiones habituales. En bre ves, se procederá al asfaltado del camino mediante una subvención de la Diputación de Alicante.
The works to improve the water network at Camí de l’Abiar have recently been completed. The works have consisted on replacing the existing 90 mm section pipe with a 150 mm section ductile cast iron pipe. This will improve the pressure conditions of the service and put an end to the continuous break downs due to water leaks that cause inconvenien ce to the neighbourhood. In total, 755 metres of pipe have been renewed. The connections from the new pipeline to the existing ones along the roads it crosses have also been renewed and the same has been done with the connections that supply the adjacent houses. The works to improve the water network at Camí de l’Abiar have recently been completed.
Finalizan las obras para reemplazar la tubería del Camí de l’Abiar y mejorar el suministro de agua
The works have consisted on replacing the existing 90 mm section pipe with a 150 mm section ductile cast iron pipe.
This will improve the pressure conditions of the ser vice and put an end to the continuous breakdowns due to water leaks that cause inconvenience to the neighbourhood. In total, 755 metres of pipe have been renewed.
The connections from the new pipeline to the exis ting ones along the roads it crosses have also been renewed and the same has been done with the con nections that supply the adjacent houses. Furthermore, the works continue with the project for general improvements to the water system, which will allow the supply from Los Molinos urbanisation to the town centre, in case there is any breakdown in the usual connections. The road will soon be as phalted with a subsidy from Alicante’s Delegation.
Arbeiten zum Austausch der Rohrleitungen am Camí de l’Abiar und zur Verbesserung der Wasserversorgung abgeschlossenn
Unlängst wurden die Arbeiten zur Verbesserung des Wasserversorgungsnetzes beim Camí de l’Abiar ab geschlossen. Die Arbeiten bestanden darin, das vor handene Rohr mit einem Durchmesser von 90 mm durch ein duktiles Gussrohr mit einem Durchmesser von 150 mm auszutauschen.
Dies wird nicht nur die Druckverhältnisse im Netz erheblich verbessern, sondern auch den ständigen Ausfällen aufgrund von Wasseraustritten ein Ende setzen, die für die Anwohner so belastend waren. Insgesamt wurden 755 Meter Rohrleitungen erneuert.
Außerdem wurden die Anschlüsse der neuen Rohr leitung an die bestehenden Leitungen entlang der Wegstrecke, die sie kreuzt, erneuert. Das Gleiche gilt für die Anschlüsse, die zu den umliegenden Häuser führen.
Darüber hinaus wird das Projekt zur allgemeinen Verbesserung des Hydrauliksystems fortgesetzt, das die Wasserversorgung von der Wohnsiedlung Los Molinos bis zum Ortszentrum ermöglichen wird, sollten Störungsfälle bei den herkömmlichen Ver bindungsleitungen auftreten. Außerdem wird die Straße demnächst mit Hilfe eines Zuschusses des Provinzrats von Alicante asphaltiert werden.
Josep Colomer, filòleg, professor i un dels membres fundadors de la ja extinta Associació Cultural Puig Llorença, va sorprendre a tots els poblers i pobleres quan en 2019, sense mai abans no haver evidenciat la seua faceta literària, va ser guardonat amb el Premi Octubre Andròmina de Narrativa, un dels guardons més importants de les lletres valencianes. La seua obra ‘Les espines del peix’ va gaudir d’una bona acollida per part de la crítica i, com no, dels veïns i veïnes del Poble Nou de Benitatxell. Ara, després de publicar ‘Històries de lluna vella’, un llibre amb més ficcions de Benià, ens sorprèn de nou amb la seua tercera obra, ‘Soldats de lleva’, que es presentarà el 14 d’oc tubre al Centre Social.
L’any 2019 ens sorprèn a tots els poblers la teua faceta d’escriptor. Però la veritat és que portes molts anys escrivint... Molts tampoc, alguns. En això d’escriure mai no en són molts. Més o menys, calcule que entre 2005 i 2010 va eixir ‘Les espines del peix’. Alguns contes eren anteriors, estaven a trossos, eren refets... però la part grossa es va maquinar entre eixos anys.
‘Les espines del peix’ no és una novel·la a l’ús, sinó un seguit de relats que conformen una estructura i conten la història d’un poble. T’ho han preguntat molt, però... És Benià El Poble Nou de Benitatxell?
No. Si haguera dit Benitatxell al poble de ficció, hauria anat a agafar el tren a Teulada, a la platja i al port de Moraira o al riu de Xàbia. Hi ha espais que és impossible que siguen Benitatxell. El que sí que hi ha són els meus records de l’entorn del Poble Nou. Ací a la Marina naixem a un poble, vivim a un poble, però no som exclusivament d’eixe poble. El nostre àmbit de vida s’escampa més enllà. Hi ha alguns personatges que jo he identificat, com per exemple Blai Esperança, i molts espais que es po den reconèixer perfectament. Però definitivament, Benià no és El Poble Nou de Benitatxell. És un po ble de ficció. El que queda és un solatge que sí que és Benitatxell, però podria ser també Teulada, Xà bia... Hi ha algunes semblances, algun pareguts, però és ficció.
D’on ixen eixos personatges tan peculiars? Entre els anys cinquanta, seixanta i setanta del se gle passat, la vida que hem tingut a la comarca de la Marina Alta era bastant peculiar. Hi trobàvem la tradició més antiga de totes, agreujada per la for ma de viure del franquisme, amb les seues jerar quies socials, polítiques i militars, i l’església, que ho marcava tot. Tot això feia que hi haguera un tipus de vida quasi medieval, al qual, a poc a poc, anaven
incorporant-se unes formes de vida modernes. A Madrid o Nova York n’estarien ja farts, però ací eren modernes. Mai no havíem vist una nevera o un tele visor. Tots eixos canvis fan que este escenari siga un lloc interessant per la literatura.
Els personatges també són ficció, no són reals. Quan parle de Blai Esperança, ben bé podria ser de qualsevol lloc. A tots els poblets hi havia un botiguer que tenia de tot. Altres són reminiscències de per sonatges literaris.
Una cosa que sí que hi ha del Poble Nou en la narra ció dels germans Repel, és la cançoneta del cec: ‘El bon diari per a arreglar l’armari’. Eixa és l’única veri tat de tot allò que dic al relat. Hi havia un home que passava tots els dies pel carrer i deia això. Aleshores les dones compraven el bon diari per a arreglar l’ar mari. Era veí meu de La Venta i moltes persones de la meua edat de segur que se’n recorden d’ell. Amb tot i això, tota la història és pura ficció.
Entre eixos canvis del quals parles, es tracta el tema de l’especulació urbanística i la destrucció del nostre paisatge. Eixa transició de la ruralia al boom del turisme i la construcció.
Era el que passava en l’època. La gent estava conten tíssima del canvi i la modernitat, però eixe canvi no va estar ben fet ni ben planificat. Va haver-hi grans abusos que han marcat el desenvolupament de la comarca per a tota la vida i que no van repartir els guanys que generaven equitativament. Fou un es poli disfressat de creixement econòmic. No ho trac te massa a les ‘Històries de lluna vella’, tan sols hi deixe caure quatre cosetes, i que el lector interpre te el que vulga. No és un fenomen que només haja ocorregut a Benià, ha passat a tota la costa.
Després de ‘Les espines del peix’, podríem dir-ne que enlaira la teua carrera i t’animes a escriure un segon i fins un tercer llibre. Era la teua idea o ha sigut totalment d’improvís?
No, en absolut. ‘Soldats de lleva’, per exemple, és anterior a ‘Les espines del peix’. El vaig recuperar a posteriori i el van publicar. Presentar-se a un pre mi, com en el cas de les espines, no és fàcil, però tampoc és impossible. Amb sort, presentes el text, et donen el premi i te’l publiquen. Sol passar. El que és difícil és que una editorial et publique un llibre. És el més difícil de tot.
No s’entendrien les històries de ‘Les espines del peix’ i ‘Històries de lluna vella’ sense l’humor. Has rigut tant escrivint-les com ho han fet els lectors llegint-les?
Sí, ha sigut una forma de distracció, de teràpia, fins i tot. És molta feina, però ja es sap que la feina ompli el temps. Vaig riure i vaig plorar escrivint. Hi ha molta
ironia, perquè m’agrada. És la forma de distanciar-te un poc, deixar que la cosa es ventile i llevar tragèdia o risses a l’humor excessiu.
Amb ‘Soldats de lleva’ canvia per complet l’escenari. Et trasllades a la guerra de Cuba. Com és escriure sobre una localització i uns fets històrics que no has viscut?
Has d’imaginar. Si et documentes massa, malament, i si et documentes poc, també. ‘Soldats de lleva’ té un element real, que són les dos o tres primeres cartes d’un soldat. Eixes cartes em van impulsar a escriure esta història. Al final vaig optar per una història a cavall entre la novel·leta decimonònica d’aventures i la novel·la de l’Oest. Senzilla i ja està. És bàsicament una novel·la antibèl·lica. En certa forma té una do cumentació bàsica, i la resta és imaginació. Alguns fets, com ara els tipus de batalla, les guerrilles, o les factories on s’aprovisionaven els soldats, són reals. O la manera humiliant de rebre els soldats a l’Havana, que està treta d’un llibre de l’època.
Amb ‘Històries de lluna vella’ seguim gaudint de Benià i la seua gent, però amb un llenguatge més dialectal.
Per a parlar de Benià requeria un model de llengua un poc més dialectal. No són grans canvis els que hi he fet, alguns dialectalismes, com per exemple mos i mosatros, o el lo arcaic. És una qüestió més perso nal. També perquè quan anava fent la ronda de pre sentacions la gent ho comentava, que el llenguatge més formal no era allò més adequat per a aquest tipus de contes.
Si només pogueres triar-ne una, quina pa raula empraries per descriure el teu estil? Diria que no en tinc. L’estil seria tancar-se en un lloc, i jo no en tinc. Va eixint. Entre els dos llibres del cicle de Benià ja hi ha un canvi de model de llengua. En ‘Les espines del peix’ l’editor em va seleccionar les històries que entraven. I en el segon llibre vaig se leccionar jo. He posat més històries de dones i amb diferents formes de narrar. Totes són del cicle de Benià, però són diferents. Diguem-ne que no hi ha cap tipus de continuïtat, sinó que s’amplia l’esce nari que ja havies llegit abans. Tornes a viure en el mateix espai i tornes a divertir-te. La de ‘Soldats de lleva’ és anterior i és totalment diferent.
Tornarem a gaudir d’una obra teua? Algun projecte nou en ment?
Això és incert. A premis no em vull presentar, ja no tinc edat. I enviar manuscrits a editorials i que te’ls publiquen... és una qüestió difícil i incerta.
Josep Colomer, filólogo, profesor y uno de los miembros fundadores de la ya extinta Asociación Cultural Puig Llorença, sorprendió a todos los pobleros y po bleras cuando en 2019, sin nunca antes haber evidenciado su faceta literaria, fue galardonado con el premio Octubre Andròmina de Narrativa, uno de los galardones más importantes de las letras valencianas. Su obra ‘Les espines del peix’ tuvo una buena acogida por parte de la crítica y, como no, de los vecinos y vecinas de El Poble Nou de Benitatxell. Ahora, después de publicar ‘Històries de lluna vella’, un libro con más ficciones de Benià, nos sorprende de nuevo con su tercera obra, ‘Soldats de lleva’, que se presentará el 14 de octubre en el Centro Social.
El año 2019 nos sorprende a todos los pobleros tu faceta de escritor. Pero llevas mu chos años escribiendo...
Muchos tampoco, algunos. En esto de escribir nunca son muchos. Más o menos, calculo que en tre 2005 y 2010 salió ‘Les espines del peix’. Algu nos cuentos eran anteriores, estaban a trozos, eran rehechos... pero la parte gorda se maquinó entre esos años.
‘Les espines del peix’ no es una novela al uso, sino una serie de relatos que conforman una estructura y cuentan la historia de un pueblo. Te lo han preguntado mucho, pero... ¿Es Benià Benitatxell?
No. Si hubiera dicho Benitatxell al pueblo de ficción, habría ido a coger el tren a Teulada, a la playa y al puerto de Moraira o al río de Xàbia. Hay espacios que es imposible que sean Benitatxell. Lo que sí que hay son mis recuerdos del entorno de El Poble Nou. Aquí en la Marina nacemos en un pueblo, vivimos en un pueblo, pero no somos exclusivamente de ese pueblo.
Nuestro ámbito de vida se esparce más allá. Hay algunos personajes que yo he identificado, como por ejemplo Blai Esperança, y muchos espacios que se pueden reconocer perfectamente. Pero definiti vamente, Benià no es Benitatxell. Es un pueblo de ficción. Lo que queda es un recuerdo que sí que es Benitatxell, pero podría ser también Teulada, Xàbia... Hay algunos parecidos, pero es ficción.
¿De dónde salen esos personajes tan peculiares?
Entre los años cincuenta, sesenta y setenta del si glo pasado, la vida que hemos tenido en la comarca de la Marina Alta era bastante peculiar. Encontrá bamos la tradición más antigua de todas, agra vada por la forma de vivir del franquismo, con sus
jerarquías sociales, políticas y militares, y la iglesia, que lo marcaba todo. Todo esto hacía que hubiera un tipo de vida casi medieval, a la que poco a poco, iban incorporándose unas formas de vida moder nas. En Madrid o Nueva York estarían ya hartos, pero aquí eran modernas. Nunca habíamos vis to una nevera o un televisor. Todos esos cambios hacen que este escenario sea un lugar interesante para la literatura.
Los personajes también son ficción, no son reales. Cuando hablo de Blai Esperança, perfectamente podría ser de cualquier lugar. En todos los pue blecitos había un tendero que tenía de todo. Otros son reminiscencias de personajes literarios. Algo que sí que hay de El Poble Nou en la narración de los hermanos Repel, es la cancioncita del ciego: ‘El bon diari per a arreglar l’armari’. Esa es la única verdad de todo lo que digo en el relato. Había un hombre que pasaba todos los días por la calle y decía esto.
Entonces las mujeres compraban el buen diario para arreglar el armario. Era vecino mío de La Venta y muchas personas de mi edad seguro que se acuer dan de él. Aun así, toda la historia es pura ficción.
Entre esos cambios de los que hablas, se tra ta el tema de la especulación urbanística y la destrucción de nuestro paisaje. Esa transición de la ruralidad al boom del turismo y la construcción.
Era lo que pasaba en la época. La gente estaba contentísima del cambio y la modernidad, pero ese cambio no estuvo bien echo ni bien planificado. Hubo grandes abusos que han marcado el desarro llo de la comarca para toda la vida y que no repartie ron las ganancias que generaban equitativamente.
No se entenderían las historias de ‘Les espines del peix’ y ‘Històries de lluna vella’ sin el humor. ¿Has reído tanto escribiéndolas como lo han hecho los lectores leyéndolas?
Sí, ha sido una forma de distracción, de terapia, incluso. Es mucho trabajo, pero ya se sabe que el trabajo llena el tiempo. Reí y lloré escribiendo. Hay mucha ironía, porque me gusta. Es la forma de distanciarte un poco, dejar que la cosa se ventile y quitar tragedia o risas al humor excesivo.
Con ‘Soldats de lleva’ cambia por completo el escenario. Te trasladas a la guerra de Cuba. ¿Cómo es escribir sobre una localización y unos hechos históricos que no has vivido?
Has de imaginar. Si te documentas demasiado, mal, y si te documentas poco, también. ‘Soldats de lleva’ tiene un elemento real, que son las dos o tres primeras cartas de un soldado. Esas cartas me impulsaron a escribir esta historia. Al final opté por una historia a caballo entre la novelita decimo nónica de aventuras y la novela del Oeste. Sencilla y ya está. Es básicamente una novela antibélica. En cierta forma tiene una documentación básica, y el resto es imaginación. Algunos hechos, como por ejemplo los tipos de batalla, las guerrillas, o las factorías donde se aprovisionaban los soldados, son reales. O la manera humillante de recibir a los soldados en La Habana, que está sacada de un li bro de la época.
Si solo pudieras elegir una, ¿qué palabra emplearías para describir tu estilo?
Fue un expolio disfrazado de crecimiento económico. No lo trato demasiado en ‘Històries de lluna vella’, tan solo dejo caer cuatro cositas, y que el lector interpre te lo que quiera. No es un fenómeno que solo haya ocurrido en Benià, ha pasado en toda la costa.
Después de ‘Les espines del peix’, podríamos decir que despega tu carrera y te animas a escribir un segundo y hasta un tercer libro. ¿Era tu idea o ha sido totalmente de improviso?
No, en absoluto. ‘Soldats de lleva’, por ejemplo, es anterior a ‘Les espines del peix’. Lo recuperé a poste riori y lo publicaron. Presentarse a un premio, como en el caso de las espinas, no es fácil, pero tampoco es imposible. Con suerte, presentas el texto, te dan el premio y te lo publican. Suele pasar. Lo que es difícil es que una editorial te publique un libro. Es lo más difícil de todo.
Diría que no tengo. El estilo sería encerrarse en un sitio, y yo no tengo. Va saliendo. Entre los dos li bros del ciclo de Benià ya hay un cambio de mo delo de lengua. En ‘Les espines del peix’ el editor me seleccionó las historias que entraban. Y en el segundo libro seleccioné yo. He puesto más historias de mujeres y con diferentes formas de narrar. Todas son del ciclo de Benià, pero son diferentes. Digamos que no hay ningún tipo de continuidad, sino que se amplía el escenario que ya habías leído antes. Vuelves a vivir en el mismo espacio y vuel ves a divertirte. La de ‘Soldats de lleva’ es anterior y es totalmente diferente.
¿Volveremos a disfrutar de una obra tuya? ¿Algún proyecto nuevo en mente? Esto es incierto. A premios no me quiero presentar, ya no tengo edad. Y enviar manuscritos a editoria les y que te los publiquen... es una cuestión difícil e incierta.
Josep Colomer, a philologist, teacher and one of the founding members of the now extinct Puig Llorença Cultural Association, surprised all pobleros and pobleras when in 2019, without ever having made his literary facet evident before, he was awarded with the October Andròmina Narrative Prize, one of the most important awards in Valencian literature. His work ‘Les espines del peix’ was well received by critics and, of course, by the neighbours of El Poble Nou de Benitatxell. Now, after publishing ‘Històries de lluna ve lla’, a book with more fictions of Benià, he surprises us again with his third work, ‘Sol dats de lleva’, which will be presented on October 14th at the Social Centre.
In 2019, all of us who live in town were surprised by your facet as a writer. But you have been writing for many years...
Not many either, some. In this writing thing there are never many. More or less, I estimate that ‘Les espines del peix’ came out between 2005 and 2010. Some of the tales had been written before that, they were in pieces, they were rewritten... but the main part was conceived between those years.
‘Les espines del peix’ is not an ordinary novel, but a series of stories that create a structure and tell the story of a people. You have been asked this a lot, but... Is it Benià Benitatxell?
No. If I had said the fictional town was Benitatxell, I would have gone to take the train to Teulada, to the beach and the port of Moraira or to the river in Xà bia. There are spaces that cannot possibly be Beni tatxell. What I do have are my memories of the area around El Poble Nou. Here in La Marina we are born in a town, we live in a town, but we are not exclusively from that town. Our living environment spreads far beyond. There are some characters that I have identified, such as Blai Esperança, and many spa ces that are perfectly recognisable. But Benià is de finitely not Benitatxell. It is a fictional town. What remains is a memory that is Benitatxell, but it could also be Teulada, Xàbia? There are some similarities, but it is fiction.
Between the fifties, sixties and seventies of the last century, life in La Marina Alta region was quite pe culiar. We had the oldest tradition of all, aggravated by the way of life under Franco, with its social, poli tical and military structures, and the church, which marked everything. All this meant that there was an almost medieval way of life, to which, step by step, modern ways of life were being incorporated. In Madrid or New York they would be sick of it by now, but here they were modern. We had never seen a fridge or a television. All these changes make this setting an interesting place for literature. The characters are also fiction, they are not real. When I talk about Blai Esperança, he could perfect ly be from anywhere. In every little town there was a grocer who had a bit of everything. Others are re miniscent of literary characters.
One thing that there is of El Poble Nou in the story of the Repel brothers is the song of the blind man: ‘El bon diari per a arreglar l’armari’ (The good diary to fix the wardrobe). That is the only truth of everything I say in the story. There was a man who passed every day through the street and said this. Then women would buy the good newspaper to fix the wardrobe. He was a neighbour of mine in La Venta and many people of my age surely remember him. Even so, the whole story is pure fiction.
Among the changes you are talking about, there is the issue of urban speculation and the destruction of our landscape. This transition from a rural lifestyle to a boom in tourism and construction. That was what was happening at the time. People were very happy with the change and modernity, but that change was not well done or well planned. There were great abuses that have marked the de velopment of the region for the rest of its life and
“Writing has been a way of distraction, of therapy. With the Benià cycle I laughed and cried”.
that did not distribute the profits they generated fairly. It was a plundering disguised as economic growth. I don’t deal with it too much in Històries de lluna vella, I just drop four little things, and let the reader interpret what he/she wants. It is not a phe nomenon that only happened in Benià, it happened all along the coast.
After ‘Les espines del peix’, we could say that your career took off and you were encouraged to write a second and even a third book. Was it your idea or was it completely unexpected?
No, not at all. ‘Soldats de lleva’, for example, was written before ‘Les espines del peix’. I recuperated it after and it was published. Submitting for a prize, as in the case of ‘Les espines del peix’, is not easy, but it is not impossible either. If you are lucky, you submit the text, they give you the prize and publish it. It usually happens. What is difficult is to get a book published by a publisher. That is the hardest thing of all.
The stories of ‘Les espines del peix’ and ‘Històries de lluna vella’ would not be understood without humour. Have you laughed as much writing them as the readers have laughed reading them?
Yes, it has been a form of distraction, even therapy. It is a lot of work, but you know that work fills the time. I laughed and cried writing. There is a lot of irony, because I like it. It is a way of distancing your self a little, letting things vent and removing tragedy or laughter from the excessive humour.
With ‘Soldats de lleva’ the setting changes completely. You move to the war in Cuba. What is it like to write about a location and historical events that you have not lived through?
You have to imagine. If you do too much research, it is bad, and if you do too little, it is bad too. ‘Soldats de lleva’ has a real element, which are the first two or three letters from a soldier. Those letters promp ted me to write this story. In the end I opted for a story somewhere between a nineteenth-century adventure novel and a Western novel. Simple and tha is it. It is basically an anti-war novel. In a way it has some basic documentation, and the rest is imagination. Some facts, such as the types of ba ttles, the guerrillas, or the factories where the sol diers were supplied, are real. Or the humiliating way soldiers were received in Havana, which is taken from a book of the time.
If you could only choose one, what word would you use to describe your style?
I would say I have none. Style would be to lock yourself in one place, and I do not have one.
It comes out. Between the two books in the Benià cycle there is already a change of language model. In ‘Les espines del peix’ the publisher selected the stories for me. And in the second book I selected them. I have included more stories by women and with different ways of narrating. They are all from the Benià cycle, but they are different. Let’s say that there is no kind of continuity, but rather the sce nario that you had already read before is extended. You live again in the same space and you have fun again. ‘Soldats de lleva’ comes before and is totally different.
Will we enjoy one of your works again, and do you have any new projects in mind?
This is uncertain. I do not want to apply for prizes, I am old enough. And sending manuscripts to pu blishers and getting them published... is a difficult and uncertain question.
“Schreiben war für mich eine Art Ablenkung, eine Therapie. Bei der Benià-Reihe habe ich gelacht und geweint“
Josep Colomer, Philologe, Professor und eines der Gründungsmitglieder des inzwischen aufgelösten Kulturvereins Puig Llorença, übe rraschte alle Einwohnerinnen und Einwohner, als er 2019, ohne jemals zuvor seine literaris che Facette gezeigt zu haben, im Rahmen der Premis Octubre mit dem Literaturpreis Premio Andròmina de narrativa ausgezei chnet wurde, einer der wichtigsten Auszei chnungen der valencianischen Literatur. Sein Werk “Les espines del peix“ (“Die Gräten des Fischs“) wurde von der Kritik und natürlich von den Einwohnern von El Poble Nou de Benitatxell sehr positiv aufgenommen. Nach der Veröffentlichung von “Històries de lluna vella“ (“Geschichten des abnehmenden Monds“), einem Buch mit weiteren Erzählungen von Benià, überrascht er uns nun erneut mit seinem dritten Werk, “Soldats de lleva” (“Er satzsoldaten“), das am 14. Oktober im Centro Social vorgestellt wird.
2019 haben Sie uns Einwohner mit Ihrer Facette als Schriftsteller überrascht. In Wahrheit schrei ben Sie aber schon seit vielen Jahren...
Viel kann man nicht sagen, aber einiges. Mit dem Schreiben ist es so eine Sache, wirklich viele Werke sind es nie. Etwa zwischen 2005 und 2010 habe ich an “Les espines del peix“ gearbeitet. Einige der Erzählungen habe ich schon früher geschrieben, zumindest Teile von ihnen, die ich dann umgeschrieben habe... aber der Hauptteil ist zwischen diesen Jahren entstanden.
“Les espines del peix“ ist kein gewöhnlicher Roman, sondern eine Reihe von Erzählungen, die einen ge meinsamen roten Faden haben und die Geschichte eines fiktiven Dorfes erzählen. Sie wurden das si cher schon oft gefragt, aber geht es bei Benià um Benitatxell?
Nein. Wenn ich mit dem fiktiven Dorf Benitatxell ge meint hätte, wäre ich mit dem Zug nach Teulada, zum Strand und zum Hafen von Moraira oder zum Fluss von Xàbia gefahren. Es kommen Orte vor, die unmöglich Benitatxell sein können. Was ich aber zu Papier gebracht habe, sind meine Erinnerungen an die Gegend um Poble Nou. Hier in La Marina sind wir in einem Dorf geboren, wir leben in einem Dorf, aber wir sind nicht ausschließlich aus diesem Dorf. Unser Lebensbereich reicht weit darüber hinaus. Es kom men einige Charaktere vor, die ich persönlich kenne, wie Blai Esperança, und viele Gegenden, die ich eb enfalls genau wiedererkenne. Aber Benià ist definitiv nicht Benitatxell. Es ist ein fiktives Dorf. Was bleibt, ist eine Erinnerung, bei der es um Benitatxell geht,
aber es könnte auch Teulada oder Xàbia sein. Auch wenn es einige Ähnlichkeiten gibt, bleibt es Fiktion.
Wie sind diese ungewöhnlichen Charaktere also entstanden?
In den Fünfziger-, Sechziger- und Siebzigerjahren des vergangenen Jahrhunderts war das Leben in der Region Marina Alta sehr speziell. Wir steckten tief in uralte Traditionen verstrickt, erschwert durch die Lebensumstände unter Franco mit ihren sozia len, politischen und militärischen Hierarchien, und durch die Kirche, die alles bestimmte. All dies führte zu einer fast mittelalterlichen Lebensweise, in die erst nach und nach moderne Lebensformen Einzug hielten. Was in Madrid oder New York schon längst gang und gäbe war, wurde hier noch als modern empfunden. Wir hatten beispielsweise noch nie ei nen Kühlschrank oder einen Fernseher gesehen. All diese allmählichen Veränderungen machen dieses Umfeld zu einem für die Literatur spannenden Ort. Auch die Figuren sind Fiktion, sie haben nicht wir klich existiert. Wenn ich von Blai Esperança spreche, könnte er durchaus von überall herkommen. In je dem kleinen Dorf gab es einen Krämer, der in seinem Laden so gut wie alles verkaufte. Andere Charaktere wiederum sind an literarische Figuren angelehnt. Etwas, was allerdings tatsächlich aus Poble Nou stammt und in der Erzählung über die Repel-Brü der vorkommt, ist der Singsang des blinden Mannes “El bon diari per a arreglar l’armari” (“Die gute Tageszeitung, um den Schrank damit auszulegen”). Das ist das einzig Wahre an allem, was ich in dieser Geschichte erzähle. Es gab tatsächlich einen Mann, der jeden Tag die Straße entlangging und dies vor sich hin summte. Die Frauen kauften daraufhin die “gute Tageszeitung“, um die Schränke damit auszu legen. Er war ein Nachbar von mir in La Venta, und viele Anwohner in meinem Alter erinnern sich sicher noch an ihn. Dennoch ist die ganze Geschichte an sich reine Fiktion.
Zu den Veränderungen, die Sie ansprechen, gehören auch die städtische Spekulation und die Zerstörung unserer Landschaft. Dieser Übergangszeitraum vom ländlichen Leben zum Tourismus-Boom und dem damit einhergehenden übermäßigen Bauen. Das war es, was zu jener Zeit geschah. Die Mens chen waren sehr glücklich über den Wandel und die Modernität, aber dieser Wandel war nicht gut durch geführt oder gut geplant. Es wurde viel Missbrauch betrieben, der die Entwicklung der Region für alle Zeit geprägt hat und weswegen die erzielten Gewinne nicht gerecht verteilt wurden. Es war eine als Wirts chaftswachstum getarnte Plünderung. In “Històries de lluna vella“ gehe ich nicht allzu sehr darauf ein, ich erwähne nur das ein oder andere Ereignis und über-
lasse es dem Leser zu interpretieren, was er möchte. Es ist kein Phänomen, das nur in Benià aufgetreten sein könnte, sondern die ganze Küste betraf.
Nach “Les espines del peix“ hat Ihre Karriere sozusagen an Fahrt gewonnen und Sie dazu ermutigt, ein zweites und sogar ein drittes Buch zu schreiben. War das so geplant oder geschah es völlig unerwar tet?
Nein, ganz und gar nicht. “Soldats de lleva“ zum Beispiel habe ich vor “Les espines del peix“ ges chrieben. Ich habe das Manuskript danach wieder gefunden und erst dann wurde es veröffentlicht. Die Bewerbung um einen Literaturpreis, wie im Fall von “Les espines del peix“, ist nicht einfach, aber auch nicht unmöglich. Wenn Sie Glück haben, reichen Sie einen Text ein, erhalten die Auszeichnung und dann wird er veröffentlicht. Das ist sozusagen der gewöhnliche Vorgang. Wirklich schwer zu erreichen ist es, dass ein Verlag ein Buch veröffentlicht. Das ist das Schwierigste von allem.
In “Històries de lluna vella“ erleben wir erneut Benià und seine Bewohner, allerdings in einer dialektaleren Sprachfärbung.
Um über Benià zu sprechen, musste ich eine mehr durch den Dialekt eingefärbte Sprache verwenden. Ich habe keine großen Änderungen vorgenommen, nur einige Dialektalismen, wie mos und mosatros, eingebunden oder das archaische lo. Es ist eine eher persönliche Frage. Auch deshalb, weil bei der Vorstellungsrunde des Buchs gesagt wurde, dass eine förmlichere Sprache für diese Art von Geschi chte nicht geeignet sei.
Mit “Soldats de lleva“ ändert sich das Szenario komplett. Sie schreiben über den Krieg in Kuba. Wie ist es, über einen Ort und historische Ereignisse zu schreiben, die Sie nicht selbst erlebt haben?
Man muss viel mit der Vorstellungskraft arbei ten. Wenn man zu viel recherchiert, ist das nicht gut, und wenn man zu wenig recherchiert, ist es auch nicht gut. “Soldats de lleva“ verfügt über ein wahres Element, und zwar die ersten zwei oder drei Briefe eines Soldaten. Eben diese Briefe veranlass ten mich, diese Geschichte zu schreiben. Am Ende entschied ich mich für eine Geschichte, die irgend wo zwischen einem Abenteuerroman des 19. Jahr hunderts und einem Westernroman angesiedelt ist. So einfach und das war‘s. Im Grunde ist es ein An tikriegsroman. In gewisser Weise verfügt es über eine grundlegende Dokumentation, und der Rest ist Vorstellungskraft. Einige Fakten, wie die Art der Kämpfe, die Guerillas oder die Produktionsstätten, durch die die Soldaten versorgt wurden, sind real. Das gilt auch für die demütigende Art und Weise,
in der die Soldaten in Havanna empfangen wurden, die einem Buch aus dieser Zeit entnommen wurde.
Wenn Sie nur ein Wort wählen könnten, welches würden Sie verwenden, um Ihren Stil zu beschreiben?
Ich würde sagen, ich habe keins. Stil würde bedeu ten, mich auf etwas festzulegen, und das ist nicht mein Fall. Es entwickelt sich. Zwischen den beiden Büchern der Benià-Reihe gibt es bereits eine Verän derung der Sprache. Bei “Les espines del peix“ wählte der Herausgeber die Erzählungen aus, die in das Buch aufgenommen wurden. Und im zwei ten Buch habe ich sie ausgewählt. Ich habe mehr Geschichten über Frauen und mit unterschiedlichen Erzählweisen aufgenommen. Sie stammen alle aus der Benià-Reihe, aber sie sind unterschiedlich. Im Grunde gibt es keine Kontinuität, es ist vielmehr so, dass sich das Szenario, das Sie bereits kennenge lernt haben, noch erweitert. Man kehrt als Leser in einen bereits bekannten Raum zurück und hat er neut Spaß. “Soldats de lleva“ hingegen ist älter und völlig anders.
Werden wir wieder in den Genuss eines Ihrer Werke kommen? Haben Sie neue Projekte im Sinn? Das weiß ich noch nicht. Ich möchte mich nicht mehr für Preise bewerben, dafür bin ich zu alt. Und Manuskripte an Verlage zu schicken und zu errei chen, dass sie veröffentlicht werden... das ist eine schwierige und unberechenbare Frage.
Festes Santa María Magdalena 2022: els actes festius tornen a omplir els carrers.
Fiestas Santa María Magdalena 2022: los actos festivos vuelven a llenar las calles.
Santa María Magdalena Festivities 2022: festive events fill the streets once again.
Feierlichkeiten zu Ehren der Schutzpatronin Santa María Magdalena 2022: Festliche. especial festes
Les activitats d’ ‘Agost a la fresca’ amenit zen l’estiu del Poble Nou de Benitatxell. Las actividades de ‘Agost a la fresca’ amenizan el verano de El Poble Nou de Benitatxell.
The ‘Agost a la fresca’ activities liven up the summer of El Poble Nou de Benitatxell. Festliche Veranstaltungen rund um den “Agost a la fresca” beleben den Sommer in Poble Nou de Benitatxell.
Els bancals i el raïm moscatell, protagonistes de les visites guiades ‘Divendres de moscatell’.
Los bancales y la uva moscatel, protagonistas de las visitas guiadas ‘Viernes de moscatell’.
The terraces and the muscatel grape, protagonists of the guided tours ‘Viernes de moscatell’.
Die natürlichen Terrassen und die Muskatellertraube – die Protagonisten der geführten Rundgänge „Viernes de mos catell“.
Benitatxell estrena el seu nou mirador de Les Escoles amb vistes als bancals de vinya i els riuraus.
Benitatxell estrena su nuevo mirador de Les Escoles con vistas a los bancales de viña y los riuraus.
Benitatxell opens its new viewpoint at Les Escoles with views of the vineyard terraces and the riuraus.
Benitatxell eröffnet seinen neuen Aussi chtspunkt in Les Escoles mit Blick auf die Weinbergterrassen und die historischen Riuraus.
Benitatxell promou els hàbits de vida saludables i el seu entorn natural amb la nova ruta Biosaludable.
Benitatxell promueve los hábitos de vida saludables y su entorno natural con la nueva ruta Biosaludable.
Benitatxell promotes healthy lifestyles and its natural environment with the new bio-healthy route.
Benitatxell fördert mit der neuen Biosaluda ble-Route gesunde Lebensgewohnheiten und seine natürliche Umgebung.
Benitatxell recuperarà els seus murs de pe dra seca, declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Benitatxell recuperará sus muros de piedra seca, declarados Patrimonio Inmaterial de la Humanidad por la UNESCO.
Benitatxell will recover its dry stone walls, declared Intangible Patrimony of Humanity by UNESCO.
Benitatxell wird seine Trockensteinmauern wiederherstellen, die von der UNESCO zum immateriellen Kulturerbe der Menschheit erklärt wurden.
L’alumnat de Benitatxell dona la benvinguda al curs escolar amb una nova zona de refugi. El alumnado de Benitatxell da la bienvenida al curso escolar con una nueva zona de refugio. The pupils of Benitatxell welcome the school year with a new shelter area.
Die Schüler von Benitatxell begrüßen das neue Schuljahr mit einem neuen umzäunten Außenbereich.
Operaris i tècnics de l’empresa pública Poble Net, Protecció Civil, SVS i voluntaris van par ticipar en la neteja de la cala dels Testos. Operarios y técnicos de la empresa pública Poble Net, Protección Civil, SVS y voluntarios participaron en la limpieza de la cala dels Testos.
Operators and technicians of the public company Poble Net, Civil Protection, SVS and volunteers participated in the cleaning of the Testos cove.
Mitarbeiter und Fachkräfte des öffentlichen Unternehmens Poble Net, des Zivilschutzes, des Rettungsschwimmer-Unternehmens SVS sowie freiwillige Helfer beteiligten sich an der Säuberung der Bucht Cala dels Testos.
No fa molt, en la primera meitat del segle XX, quan les modernitats i els electrodomèstics no havien aterrat encara a la nostra comarca, els ajuntaments havien de proveir el seu veïnat amb espais públics on poder realitzar tasques de caràcter domèstic. Uns espais que regentaven quasi en exclusivitat les dones que, en un món d’organització patriarcal, havien d’assumir totes les tasques domèstiques i de criança, a banda dels treballs que realitzaven fora de la llar per portar sustent a la família. Va ser el cas del llavador dels Pous de l’Abiar, un espai hui ja desaparegut però encara ben present en la memòria col·lectiva poblera. Dones com Maria, Teresita, Isabel i Lola recorden l’essència d’aquest espai en el documental ‘El llavador de l’Abiar, memòria viva d’un poble’, un audiovisual produït per l’Ajuntament amb l’objectiu de resca tar la seua memòria.
Les dones de l’època realitzaven allà una gran tasca: rentaven la roba de tots els membres de la família i anaven caminant fins al poble, sortejant una important costera, amb la roba banyada en un cabàs al cap.
Les nostres protagonistes el recorden amb gran estima. “Era un llavador gran i bonico. Podien llavar almenys 10 persones a cada costat i dos més a cada punta [...] Tenia una pedra lluenta i preciosa, de mitja braça, i aigua clara i neta a més no poder”. Se gons les seues indicacions, es pensa que el llavador estaria situat prop del molinet, on és a dia de hui la zona de pícnic, i que per a arribar fins ell, hi hauria una baixa da de quatre escalons de pedra. Per des gràcia, als anys setanta, en plena època de creixement econòmic, del boom del turisme i la construcció, d’un dia per l’altre, van decidir tapar el llavador de l’Abiar per a construir l’actual carretera i les canalitzacions subterrànies. “Va ser una burrera tapar-lo”, afirma carregada de raó Teresita. I, a dia de hui, encara es desconeix si el llavador va ser destruït o simplement es va asfaltar damunt. Va ser vist i no vist. “Poc a poc es va anar parant el seu ús, perquè la vida ja no era igual, la
gent tenia les casetes i cadascú llavava a la seua. Però quan ens n’adonarem, de sobte, el safareig ja estava tapat [...] El veïnat enseguida vam anar a demanar que el destaparen, però ja no hi havia res a fer”.
Per això, estes dones i moltíssima gent del poble que se l’estimava, encara el reivindiquen tants anys després de la seua desaparició. “El nostre desig ha sigut sempre que es poguera recuperar. Només per tindre-lo, encara que no vinguérem a llavar. És una cosa que és del poble, antiga i bonica. Si tota la vida ha estat, perquè no ha d’estar ara?”. Encara hi ha esperança. Almenys ja s’estan donant les primeres passes. Precisament, la recuperació dels testimonis que van conèixer aquest espai buscava tractar d’ubicar-lo i saber com era, per a així poder realitzar els estudis tècnics oportuns (que han finalitzat recentment) i dur a terme una excavació arqueològica, que es preveu en breus.
No hace mucho, en la primera mitad del siglo XX, cuando las modernidades y los electrodomésti cos no habían aterrizado todavía en nuestra co marca, los ayuntamientos tenían que proveer a su vecindario con espacios públicos donde poder realizar tareas de carácter doméstico. Unos espa cios que regentaban casi en exclusividad las mu jeres que, en un mundo de organización patriarcal, tenían que asumir todas las tareas domésticas y de crianza, además de los trabajos que realizaban fuera del hogar para llevar sustento a la familia.
Fue el caso del lavadero de los Pous de l’Abiar, un espacio hoy ya desaparecido, pero todavía muy presente en la memoria colectiva poblera. Muje res como Maria, Teresita, Isabel y Lola recuerdan la esencia de este espacio en el documental ‘El llavador de l’Abiar, memòria viva d’un poble’, un audiovisual producido por el Ayuntamiento con el objetivo de rescatar su memoria.
Las mujeres de la época realizaban allí una gran tarea: lavaban la ropa de todos los miembros de la
familia e iban andando hasta el pueblo, sorteando una importante cuesta, con la ropa mojada en un capazo en la cabeza.
Nuestras protagonistas lo recuerdan con gran es tima. “Era un lavadero grande y bonito. Podían la var al menos 10 personas en cada lado y dos más en cada punta [...] Tenía una piedra reluciente y preciosa, de media braza, y agua clara y limpia a más no poder”. Según sus indicaciones, se piensa que el lavadero estaría situado cerca del molinete, donde está a día de hoy la zona de picnic, y que para llegar hasta él, habría una bajada de cuatro escalones de piedra.
Por desgracia, en los setenta, en plena época de crecimiento económico, del boom del turismo y la construcción, de un día para otro, decidieron ta par el lavadero de l’Abiar para construir la actual carretera y las canalizaciones subterráneas. “Fue una insensatez taparlo”, afirma cargada de razón Teresita. Y, a día de hoy, todavía se desconoce si el lavadero fue destruido o simplemente se asfal tó encima.
Fue visto y no visto. “Poco a poco se fue parando su uso, porque la vida ya no era igual, la gente tenía las casitas y cada cual lavaba en la suya. Pero cuando nos dimos cuenta, de repente, el lavadero ya estaba tapado [...] El vecin dario enseguida fuimos a pe dir que lo destaparan, pero ya no había nada que hacer”.
Por eso, estas mujeres y mu chísima gente del pueblo que lo apreciaba, todavía lo rei vindican tantos años después de su desaparición. “Nuestro deseo ha sido siempre que se pudiera recuperar. Solo para tenerlo, aunque no vengamos a lavar. Es una cosa que es del pueblo, antigua y bonita. Si toda la vida ha estado, ¿por qué no tiene que estar ahora?”. Todavía hay esperanza. Al me nos ya se están dando los pri meros pasos. Precisamente, la recuperación de los testi monios que conocieron este espacio buscaba tratar de ubicarlo y saber cómo era, para así poder realizar los estudios técnicos oportu nos (que han finalizado re cientemente) y realizar una excavación arqueológica, que se prevé en breves.
Not so long ago, in the first half of the XX century, when modernity and household appliances had not yet landed in our region, the councils had to provi de their neighbourhoods with public spaces where they could carry out domestic chores. These spa ces were run almost exclusively by women who, in a world of patriarchal organisation, had to take on all the domestic and breeding tasks, in addition to the work they did outside the home to support the family.
This was the case of the Pous de l’Abiar washing house, a space that has now disappeared, but still very much present in the town’ s memory. Women like Maria, Teresita, Isabel and Lola recall the es sence of this space in the documentary ‘El llavador de l’Abiar, memòria viva d’un poble’, an audiovisual produced by the Council with the objective of res cuing its memory.
The women of the time carried out a great task the re: they washed the clothes of all the members of the family and walked to the town, over a steep slo pe, with their wet clothes in a basket on their heads. Our protagonists remember it with great affection. “It was a large and beautiful washhouse. At least 10 people could wash on each side and two more at each end [...] It had a beautiful, shiny stone, half a brace, and water that was clear and clean as a well”. According to their indications, it is thought that the washing house would have been located near the windmill, where the picnic area is today, and that, to reach it, there would have been a des cent of four stone steps.
Unfortunately, in the 1970s, in the midst of econo mic growth, the boom in tourism and construction, it was decided from one day to the next to cover up l’Abiar’s washhouse in order to build the current road and the underground pipes. “It was foolish to cover it up”, says Teresita with plenty of reason. And, to this day, it is still unknown whether the washhouse was destroyed or simply asphalted over it. It happened out of sight and out of mind. “Step by step its use was stopped, because life was no longer the same, people had their own country houses and
everyone washed up in their own. But when we rea lised, suddenly, the washhouse was already covered [...] The neighbourhood immediately went to ask for it to be uncovered, but there was nothing we could do”.
For this reason, these women and many of the people of the town who appreciated it, still claim it so many years after its disappearance. “Our wish has always been that it could be recovered. Just to have it, even if we don’t come to wash it. It is something that belongs to the village, old and beautiful. If it has been there all our lives, why shouldn’t it be there now?
There is still hope. At least the first steps are alre ady being taken. Precisely, the recovery of the testi monies that knew this space sought to try to locate it and find out what it was like, in order to be able to carry out the appropriate technical studies (which have recently been completed) and carry out an archaeological excavation, which is planned in the near future.
Vor nicht allzu langer Zeit, in der ersten Hälfte des 20. Jahrhunderts, als die Bequemlichkeiten der Moderne wie Haushaltsgeräte noch nicht in unse rer Region angekommen waren, mussten die Orts verwaltungen ihren Einwohnern öffentliche Bereiche zur Verfügung stellen, in denen sie Teile ihrer häus lichen Arbeiten verrichten konnten. Diese Bereiche wurden fast ausschließlich von Frauen genutzt, die in einer patriarchalisch organisierten Welt zusätzlich zu ihrer Erwerbstätigkeit zum Unterhalt der Familie auch sämtliche Aufgaben im Haushalt und bei der Kindererziehung übernehmen mussten. So war es auch der Fall beim Waschplatz Pous de l’Abiar, einem Bereich, der heute nicht mehr existiert, aber im kollektiven Gedächtnis der Einwohner der Stadt noch sehr präsent ist. Frauen wie Maria, Tere sita, Isabel und Lola erinnern sich in dem Dokumentarfilm „El llavador de l’Abiar, memòria viva d’un po ble“ an seine Essenz. Das audiovisuelle Werk wurde von der Stadtverwaltung mit dem Ziel produziert,
Abiar’s washing house, living memory of a town
die Erinnerung an diesen historischen Ort zu bewahren.
Die Frauen aus jener Zeit bewerkstelligten dort eine große Aufgabe: Sie wuschen die Wäsche aller Fami lienmitglieder und erklommen danach mit der noch nassen Kleidung in einem Korb auf dem Kopf den steilen Hügel zurück ins Dorf.
Die Protagonistinnen erinnern sich mit deutlicher Wertschätzung daran. “Es war ein großer, schöner Waschplatz. Mindestens zehn Personen konnten auf jeder Seite sowie zwei weitere an jedem Ende ihre Wäsche waschen [...] Er war mit einem schönen, glänzenden Waschstein ausgestattet, eine halbe Armlänge lang, und das Wasser war klar und blitz sauber.“ Den Überlieferungen zufolge soll sich der Waschplatz in der Nähe einer alten Windmühle be funden haben, dort, wo sich heute der Picknickplatz erstreckt. Um zu ihm zu gelangen, musste man vier Steinstufen hinabsteigen.
Bedauerlicherweise wurde in den 1970er Jahren, auf dem Höhepunkt des Wirtschaftswachstums, des Tourismus-Booms und der Bautätigkeit, bes chlossen, den llavador de l’Abiar, den alten Was chplatz zuzuschütten, um die heute dort verlau fende Straße und die unterirdische Kanalisation zu bauen. “Es war wirkliche eine große Dummheit, ihn abzudecken“, sagt Teresita mit gutem Grund. Bis heute ist nicht bekannt, ob der Waschplatz dabei zerstört oder einfach nur darüber asphaltiert wurde. Im Grunde ging alles ganz schnell. „Nach und nach wurde er immer weniger benutzt, denn das Leben war nicht mehr dasselbe, die Leute hatten ihre Häuschen und jeder wusch die Wäsche in ei genen vier Wänden. Als es uns dann plötzlich au ffiel, war der Waschplatz bereits überdeckt worden [...] Wir Anwohner eilten sofort hin und baten darum, ihn wieder freizulegen, aber es war schon zu spät.“ Deswegen fordern die Frauen, ebenso wie viele Bewohner des Ortes, die den historischen Wert des Ortes erkennen, ihn auch noch so viele Jahre nach seinem Verschwinden zurück. “Wir haben uns immer gewünscht, dass er wieder freigelegt wird. Ein fach nur, um ihn zu haben, auch wenn wir den Platz nicht mehr zum Waschen benutzen.
Es ist etwas, das zum Dorf gehört, altertümlich und schön. Wenn er unser ganzes Leben lang da war, warum sollte er dann nicht auch jetzt da sein?“
Noch gibt es Hoffnung. Die ersten Schritte werden zumindest bereits unternommen. Eben die Einho lung der Zeitzeugenberichte, die sich noch gut an den Waschplatz erinnern, soll dazu beitragen, sei nen genauen Standort zu ermitteln und herauszu finden, wie er beschaffen war, um die entsprechen den technischen Untersuchungen (die vor Kurzem abgeschlossen wurden) und eine archäologische Ausgrabung, die in Kürze geplant ist, durchführen zu können.
“El llavador de l’Abiar”
Al Poble Nou de Benitatxell estem creant una biblioteca més propera per a tots. D’una ban da, s’està adaptant un lavabo i l’entrada per a persones amb discapacitat, on s’ha canviat la porta i s’ha col•locat una superfície llisa i antilliscant a l’accés. L’objectiu és facilitar tant l’entrada de persones amb dificultats de mobilitat com dels carros dels bebès. És fonamental que totes les persones tinguen les mateixes oportunitats d’accés a la infor mació i a la cultura. Per aquest mateix motiu la Biblioteca ha apostat per posar en marxa ‘La biblioteca a casa’, un nou servei adreçat a les persones majors de 65 anys o amb mo bilitat reduïda que no poden desplaçar-se a la Biblioteca. Amb aquesta nova iniciativa la Biblioteca farà arribar els llibres a casa. Per a més informació, es pot telefonar a la Bibliote ca o consultar la web: www.elpoblenoudebenitatxell.com
En El Poble Nou de Benitatxell estamos crean do una biblioteca más próxima para todos. Por un lado, se está adaptando un lavabo y la entrada para personas con discapacidad, en la que se ha cambiado la puerta y se ha colocado una superficie lisa y antideslizan te en el acceso. El objetivo es facilitar tanto la entrada de personas con dificultades de
movilidad como de los carros de los bebés. Es fundamental que todas las personas ten gan las mismas oportunidades de acceso a la información y a la cultura. Por este mismo motivo la Biblioteca ha apostado por poner en marcha ‘La biblioteca en casa’, un nuevo ser vicio dirigido a las personas mayores de 65 años o con movilidad reducida que no pueden desplazarse a la Biblioteca. Con esta nueva iniciativa la Biblioteca hará llegar los libros a casa. Para más información, se puede llamar a la Biblioteca o consultar la web: www.elpoblenoudebenitatxell.com
At El Poble Nou de Benitatxell we are creating a library that is closer to everyone. On the one hand, we are adapting a toilet and the entran ce for people with disabilities, where the door has been changed and a smooth, non-slip surface has been placed at the entrance. The objective is to make it easier for people with mobility difficulties and baby strollers to en ter. It is essential that everyone has the same opportunities to access information and cul ture. For this very reason the Library has de cided to launch ‘The library at home’, a new service intended for people over 65 years old or with reduced mobility who are unable to come to the Library. With this new initiative, the Library will deliver books to their homes. For more information, you can call the Library or consult the website: www.elpoblenoudebenitatxell.com
In El Poble Nou de Benitatxell sind wir dabei die Bibliothek so umzugestalten, dass sie für jeden zugänglich ist. Dafür wird zum ei nen eine Toilette und der Eingang für Mens chen mit eingeschränkter Mobilität angepasst, indem die Eingangstür ausgetauscht und der Eingangsbereich mit einer ebenen, rutschfesten Oberfläche versehen wird. Ziel ist es, den Zugang für Menschen mit Mobi litätseinschränkungen und für Kinderwagen zu erleichtern. Es ist unerlässlich, dass alle Menschen die gleichen Möglichkeiten des Zugangs zu Information und Kultur haben. Deswegen haben wir auch beschlossen, „La biblioteca en casa“ (Die Bibliothek zu Hau se) ins Leben zu rufen, ein neues Angebot, das sich an Menschen über 65 Jahre bzw. an Menschen mit eingeschränkter Mobilität richtet, die nicht zur Bibliothek kommen kön nen. Im Rahmen dieser neuen Initiative wird die Bibliothek Bücher zu ihnen nach Hause liefern. Weitere Informationen erhalten Sie in der Bibliothek oder auf der Website: www.elpoblenoudebenitatxell.com
Relats de ficció per fascicles.
Vaig baixar amb cura les escales i vaig passar la xicoteta capella situada a la meua esquerra. En aquella zona feia fred i no hi havia cap llum que deixara veure en el seu interior, igual que en tot el cementeri. Amb la poca que feia el mòbil podia ob servar solament uns metres més enllà. Eixa llum blanca es reflectia en el cristall que algunes làpi des tenien col·locat davant, per la qual cosa de tant en tant apareixien xicotets centelleigs que anaven i venien. Llevant eixos centelleigs, estava envoltada de completa foscor.
Hi havia escalons ací i allà i el sòl inclinat feia que perdera l’equilibri. A poc a poc vaig fer camí entre les tombes, totes elles acompanyades per flors seques o fresques. Buscava alguna cosa; alguna cosa que no hauria d’estar allí. L’ambient era molt humit i sentia una sensació de pesadesa, com si una força m’espentara cap al terra.
El cementeri està dividit en dos parts: una més antiga i una de nova construcció. Alguna cosa em deia que havia d’anar cap a la part nova. Així que, amb cura, em vaig dirigir cap allí. Eixa zona era plana i el sòl estava cobert de lloses de ceràmica, la qual cosa em va facilitar molt caminar amb llibertat.
Com ja no havia d’anar pendent dels meus passos, vaig poder mirar detingudament les tombes. Co mençava a arribar a l’eixida posterior del cementeri quan, de nou, la llum de la cambra va xocar amb alguna cosa que va provocar un reflex. Un munt de trossos de cinta americana, pegats sense cap ordre (alguns fins i tot estaven a punt de caure’s) tapa ven una sola làpida. Semblava que la persona els havia tallat amb la boca i pegat ràpidament, amb por… Em vaig acostar una mica més; no arribava a veure la foto, però sí part del nom: Jaume Echave. (Continuarà…).
El misterio de la tumba precintada (Parte II), por África Marqués. Relatos de ficción por fascículos.
Bajé con cuidado las escaleras y pasé la pequeña capilla situada a mi izquierda. En aquella zona ha cía frío y no había ninguna luz que dejase ver en su interior, al igual que en todo el cementerio. Con la poca que hacía el móvil podía observar solamente unos metros más allá. Esa luz blanca se reflejaba en el cristal que algunas lápidas tenían colocado delante, por lo que de vez en cuando aparecían pe queños centelleos que iban y venían. Quitando esos destellos, estaba rodeada de completa oscuridad.
Había escalones aquí y allá y el suelo inclinado ha cía que perdiese el equilibrio. Poco a poco hice ca mino por entre las tumbas, todas ellas acompaña das por flores secas o frescas. Buscaba algo; algo que no tendría que estar allí. El ambiente era muy húmedo y sentía una sensación de pesadez, como si una fuerza me empujase hacia el suelo. El cementerio está dividido en dos partes: una más antigua y una de nueva construcción. Algo me decía que tenía que ir hacia la parte nueva. Así que, con cuidado, me dirigí hacia allí. Esa zona era plana y el suelo estaba cubierto de losas de cerámica, lo que me facilitó mucho caminar con libertad. Como ya no tenía que ir pendiente de mis pasos, pude mirar detenidamente las tumbas. Comenzaba a llegar a la salida trasera del cementerio cuando, de nuevo, la luz de la cámara chocó con algo que provocó un reflejo. Un montón de trozos de cinta americana, pegados sin ningún orden (algunos incluso esta ban a punto de caerse) tapaban una sola lápida. Pa recía que la persona los había cortado con la boca y pegado rápidamente, con miedo… Me acerqué un poco más; no llegaba a ver la foto, pero sí parte del nombre: Jaume Echave. (Continuará…).
The mystery of the sealed grave (Part II), by África Marqués.
Fiction stories by installments.
I carefully walked down the stairs and passed the small chapel on my left. It was a cold place and there was no light to see inside, as there was in the whole cemetery. With the little light from the mobile phone I could only see a few metres further on. The white light was reflected on the glass that some of the gravestones had in front of them, so that from time to time there were small sparkles that would come and go. Apart from these flashes, it was su rrounded by complete darkness. There were steps here and there and the sloping ground made me lose my balance. Slowly I made my way among the graves, all of them accompanied by dried or fresh flowers. I was looking for some thing; something that was not supposed to be there. The atmosphere was very damp and I felt a sense of heaviness, as if a force was pushing me towards the ground.
The cemetery is divided into two parts: an older one and a newly built one. Something told me that I had to go to the new part. So, carefully, I made my way there. This area was flat and the ground was cove red with ceramic slabs, which made it much easier for me to walk freely. As I no longer had to watch my step, I was able to look carefully at the graves. I was starting to reach the back exit of the cemetery when,
once again, the light from the camera hit something that caused a glare. A pile of pieces of duct tape, stuck together in no order (some were even about to fall off) covered a single gravestone. It looked as if the person had cut them with his mouth and stuck them on quickly, in fear... I got a little closer; I could not see the photo, but I could see part of the name: Jaume Echave. (To be continued...).
Das Geheimnis des versiegelten Grabes (Teil II), von África Marqués. Fiktive Erzählungen in Dossiers.
Ich stieg vorsichtig die Treppe hinunter und ging an der kleinen Kapelle zu meiner Linken vorbei. Ebenso wie auf dem gesamten Friedhof, war es kalt in diesem Bereich und zu dunkel, um im Inneren etwas erkennen zu können. Mit dem wenigen Li cht des Handys konnte ich nur ein paar Meter weit sehen. Das weiße Licht spiegelte sich in dem Glas, das vor einigen der Grabsteine angebracht war, so dass von Zeit zu Zeit ein kleines Flackern aufblitzte, das kam und ging. Abgesehen von diesen Licht blitzen, war ich von völliger Dunkelheit umgeben. Hier und da gab es Stufen, und der abschüssi ge Boden brachte mich aus dem Gleichgewicht. Langsam bahnte ich mir meinen Weg zwischen den Gräbern, die alle mit vertrockneten oder fris chen Blumen geschmückt waren. Ich suchte nach etwas, etwas, das nicht dorthin gehörte. Die Luft war erfüllt von Feuchtigkeit und ich empfand ein Gefühl der Schwere, als ob mich eine unsichtbare Macht zu Boden drückte.
Der Friedhof ist in zwei Bereiche unterteilt: einen älteren und einen neu angelegten. Irgendetwas sa gte mir, dass ich mich zu dem neuen Teil begeben musste. Ich machte mich also vorsichtig auf den Weg. Dieser Bereich war ebenerdig und der Boden mit Keramikplatten bedeckt, was es mir sehr erlei chterte, mich frei zu bewegen. Da ich mich nicht mehr so sehr auf den Boden konzentrieren musste, konnte ich mir die Gräber genauer ansehen. Ich war gerade dabei, den Hinterausgang des Friedhofs zu erreichen, als das Licht der Kamera wieder einmal auf etwas traf, das eine Spiegelung verursachte. Ein Haufen Klebebandstücke, die ungeordnet anei nandergeklebt waren (einige waren sogar schon kurz davor, abzufallen), bedeckten einen einzelnen Grabstein. Es hatte den Anschein, als hätte eine Person das Klebeband mit dem Mund abgerissen und hastig, wie von Angst getrieben, aufgeklebt... Ich ging etwas näher heran, so dass ich zwar das Foto nicht sehen, aber ich einen Teil des Namens er kennen konnte: Jaume Echave. (Fortsetzung folgt...).
