Sant jordi a Barcelona by Barcelona llibres

SAINT GEORGE IN BARCELONA We will discover the story of who has become a symbol of Catalonia, through a gorgeous photographic collection of the abundant presence of the Saint in the city. SAN JORGE EN BARCELONA Conoceremos la historia de quien se ha convertido en símbolo de Cataluña, a través de una magnífica recopilación fotográfica de la abundante presencia del santo en la ciudad.

7 8 8 4 9 8 5 0 51 3 9

a Barcelona

Coneixerem la història de qui ha esdevingut símbol de Catalunya, a través d’un magnífic recull fotogràfic de l’abundosa presència del sant a la ciutat.

SANT JORDI

SANT JORDI A BARCELONA

SANT JORDI a Barcelona

Saint George in Barcelona San Jorge en Barcelona

Fotos / Photos

Consol Bancells Textos / Texts

NarcĂs Sayrach

Pròleg

Prologue Prólogo

Sant Jordi, sant universal

The universal appeal of Saint George San Jorge, santo universal

Sant Jordi al Palau de la Generalitat

Saint George at the Palau de la Generalitat San Jorge en el Palau de la Generalitat

Sant Jordi a les institucions públiques

Saint George in the public institutions San Jorge en las instituciones públicas

155

Sant Jordi als museus

Saint George in museums San Jorge en los museos

197

Sant Jordi als espais de culte

Saint George in places of worship San Jorge en los espacios de culto

247

Sant Jordi a l’espai públic

Saint George in public spaces San Jorge en el espacio público

287 Agraïments Acknowledgements Agradecimientos

La representació de la figura de sant Jordi en edificis i monuments

de Barcelona és, sens dubte, superior a la de cap altre símbol. A través de les pàgines d’aquest llibre descobrirem moltes d’aquestes representacions i ampliarem el coneixement del nostre patrimoni històric i artístic. Aquesta obra va més enllà de la seva significació religiosa i destaca l’adhesió de sant Jordi a la nostra història i al nostre present com a patró de Catalunya.

The most frequent image that graces buildings and monuments across

Barcelona is undoubtedly that of Saint George. As you leaf through the pages of this book, I invite you to explore these images and delve into our rich historical and artistic heritage. In doing so, you will see that this work is about much more than a religious figure; it is a testimony to the important role that the patron saint of Catalonia has played throughout our history and continues to play today.

La representación de la figura de san Jorge en edificios y monumentos de

Barcelona es, sin duda alguna, superior a la de cualquier otro símbolo. A través de las páginas de este libro descubriremos muchas de estas representaciones y ampliaremos el conocimiento de nuestro patrimonio histórico y artístico. Esta obra va más allá de su significado religioso y destaca la adhesión de san Jorge como patrón de Cataluña tanto a nuestra historia como a nuestro presente. Xavier Trias Alcalde de Barcelona Mayor of Barcelona

Pròleg Els símbols tenen vida pròpia en l’art, i per això sant Jordi és un cas a part en la iconografia artística catalana, més freqüent i més significatiu que altres personatges del santoral. Com a patró de Catalunya l’han representat moltes vegades tota mena d’artistes al llarg de segles. Per això la seva presència en efígie a la capital de Catalunya és abassegadora. El cert és que la figura de sant Jordi va difondre’s al país més de dalt a baix que de baix a dalt, ja que el sant no era popular a la Catalunya originària i la seva imatge es podia confondre, d’entrada, amb un de més arrelat: sant Miquel Arcàngel. Si a la representació típica d’aquest darrer li treuen les ales queda un sant Jordi perfecte: un cavaller amb armadura matant un drac i amb una creu a l’escut. A la llarga, però, sant Jordi es filtrà fondament en la sensibilitat cata lana i acabà essent un patró omnipresent i una forma d’enaltir la personalitat de Catalunya per persona interposada, sense haver d’esmentar explícitament el nom del país. Posar un sant Jordi en una façana, en una fornícula o en un plafó de rajo la era un forma discreta de dir que allà hi havia una catalanitat sòlida. Això s’accentuà a partir de la Renaixença, quan el catalanisme agafà pes. En ple franquisme, per exemple, quan la llibreria Catalònia, desapareguda recent ment, hagué de perdre el seu nom sota el menys compromès —i en castellà— de Casa del Libro, des de la Diputació Provincial franquista s’editava, amb un cert luxe, la revista San Jorge. I el moderadíssim catalanisme de Joan Antoni Sama ranch, quan era president de la Diputació, es traduí en un encàrrec massiu

que va fer de figures de sant Jordi a gran part dels artistes plàstics catalans. Era com una volguda vàlvula d’escapament que es posava estratègicament en temps poc propensos: era un equívoc, un si és no és, que podia ser vist per qui hi mostrava sensibilitat com un fer l’ullet a la catalanitat, però que a dreta llei no era demostrable que fos altra cosa que la referència innocent a un sant in ternacional de l’Església catòlica. Els símbols per definició són un «element sensible que es pren com a signe figuratiu d’un altre per raó d’una analogia que l’enteniment percep entre ells». La humanitat es passa la vida arbitrant aquestes solucions. Els monàrquics espanyols es manifestaven tàcitament, durant la República però també abans, només posant un domàs verd al balcó, ja que el verd —‘verde’ en castellà— era la sigla de «Viva El Rey De España». Aquest llibre revisa la forta presència de sant Jordi a Barcelona. N’hi ha un de gòtic d’inicis del s. xv, magnífic medalló de pedra, a la façana antiga del Palau de la Generalitat. El va fer Pere Joan, i es diu que durant la Guerra Civil de 1936 a 1939 se salvà de la iconoclàstia anarquista perquè, després d’haver perdut la llança, els escamots destructors es pensaren que saludava puny en alt. També gòtica, de mitjan s. xv, és l’esplendorosa clau de volta d’Antoni i Joan Claperós al templet del claustre de la catedral. Al s. xix, quan decidiren posar una escultura a la façana renaixentista del Palau de la Generalitat —aleshores ocupat per l’Audiència—, la figura emble màtica seria també un sant Jordi, esculpit per Andreu Aleu (1871), després de guanyar el concurs que es convocà a l’efecte. Anys abans a la façana del davant, la nova de la Casa de la Ciutat, s’hi havien posat dues estàtues de Jaume I i Joan Fiveller, que assenyalaven la voluntat de marcar aquell edifici en un sentit

catalanista. Posant un sant Jordi al frontis de la Generalitat, a l’altra banda de la plaça, es confirmava la mateixa voluntat que flotava en l’ambient, inequívo ca, als inicis de la Renaixença. No inventariaré els santjordis de Barcelona. N’hi ha de magnífics, com el que Josep Llimona posà a Montjuïc, en actitud d’incorporar-se elegantment damunt del cavall. Se’n recull una selecció al llibre. Consol Bancells, l’autora, historiadora d’art formada al Departament d’Història de l’Art de la UB, s’ha anat orientant també cap a la pràctica de la fotografia, fins que darrerament als treballs que prepara amb les seves imatges fotogràfiques sol buscar, a més d’escriure-hi ella mateixa, que un altre autor hi posi un text, com aquí Narcís Sayrach i Fatjó dels Xiprers, estudiós de la figura de sant Jordi i fill d’un dels personatges modernistes més creatius i alhora més ocults a la vista del gran públic, l’original arquitecte i dramaturg Manuel Sayrach i Carreras. La tasca de Consol Bancells troba la imprescindible complicitat de l’Ajunta ment, i la de la seva Direcció d’Imatge i Serveis Editorials, que vetlla per portar al ciutadà els tresors que normalment resten eclipsats. El resultat és aquest llibre, que, sense minva de qualitat gràfica, presenta un grau d’accessibilitat molt recomanable al lector, de manera que puguin ser molts els barcelonins —i també l’allau de forasters que ara tenim— que es puguin endur a casa un magnífic reflex del fruit refinat d’aquesta conjunció d’esforços erudits i de vo luntats polítiques, això darrer dit en el sentit més noble de la paraula. Francesc Fontbona Membre numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi

Prologue In the world of art, symbols take on a life of their own. One unique symbol in Catalan artistic iconography is that of Saint George, the patron saint of Catalo nia, who is depicted more frequently and imbued with more meaning than other saints. Indeed, he has been brought to life by a wide variety of artists over the centuries, and his effigy seems to hold a monopoly over the city of Barcelona. We know beyond doubt that the figure of Saint George spread throughout Ca talonia in a top-down rather than a bottom-up fashion. The saint was not origi nally popular in Catalonia, where his image can be confused with a more deeply rooted figure, that of Saint Michael, the Archangel. In fact, if you remove Saint Michael’s wings, you are left with an exact likeness of Saint George — a knight in armor with a cross on his shield slaying a dragon. Nevertheless, Saint George would slowly but surely seep into the hearts and minds of Catalans, becoming their patron saint, an omnipresent proxy who could act as a standard-bearer for Catalonia without mentioning her by name. An image of Saint George on a façade, in a niche or on tiled panels was a discreet testament that a location harbored a bastion of support for Catalonia. This would become even more important from the Renaixença onwards as Catalan nationa lism gained strength. For example, at the height of Franco’s regime, the Catalònia bookstore (which has sadly recently closed its doors) was forced to adopt a Span ish name and rechristen itself as the Casa del Libro; nevertheless, the Provincial Council continued to publish the somewhat lavish, eponymous San Jorge maga zine. Meanwhile, the extremely moderate Catalan nationalism of Juan Antonio

Samaranch, then President of the Provincial Council, could be seen in the images of Saint George he commissioned numerous Catalan artists to produce. The saint served as a popular outlet for pent-up nationalism in times when this was frown ed upon: although an image of Saint George could be viewed as a nod to Catalan nationalism, it was nevertheless impossible to demonstrate that it was anything other than an innocent portrayal of an internationally beloved Catholic saint. By definition, a symbol is “something that stands for, represents, or denotes something else.” We humans spend our lives negotiating, engaging with and mak ing meaning of symbols. This has been the case in Spain: both before and during the Spanish Republic, Spanish monarchists tacitly expressed their views by placing a simple green tapestry on their balconies, since green — verde in Spanish — symbolized the expression Viva El Rey De España (Long Live the King of Spain). This book examines the many depictions of Saint George in Barcelona. One such image, a magnificent stone relief dating to the early fifteenth century and executed by Pere Joan, adorns the old Gothic façade of the Palau de la Gene ralitat. It is said that the sculpture survived the anarchistic iconoclasm of the Spanish Civil War between 1936 and 1939 because the saint had lost his spear, leading the destructive masses to believe that he was offering up a raised fist salute. Another Gothic image dating from the mid-fifteenth century is the majes tic keystone designed by Antoni and Joan Claperós in the shrine in the cloister of Barcelona’s cathedral. In the nineteenth century, the new addition to the Renaissance façade of the Palau de la Generalitat (which at that time served as the headquarters of the Au diencia, the Spanish court) was once again an iconic image of Saint George. This time, the piece was sculpted by Andreu Aleu (1871), who had won the commission

for the work. Earlier, statues of James I the Conqueror and Joan Fiveller had been added to the façade of the Casa de la Ciutat across the square, exemplifying the interest in marking these buildings with signs of Catalan nationalism. Adorning the façade of the seat of the Catalan government with an image of Saint George em bodied the widespread desire that had been lingering since the early Renaixença. This introduction is far too short to describe all of the images of Saint George in Barcelona, many of which are presented in this book. As you shall see, some are truly magnificent, such as Josep Llimona’s sculpture of the saint elegantly mounting a horse on Montjuïc. This work was penned by Consol Bancells, an art historian who trained in the University of Barcelona’s Art History Department. Over time, her work has shifted more and more toward photography, and she has co-authored the accompanying texts for recent collections of her photographs. For this book, Bancells collaborated with Narcís Sayrach i Fatjó dels Xiprers, a scholar of the figure of Saint George and the son of one of the most creative and little-known modernists, architect and playwright Manuel Sayrach i Carreras. Bancells’ work would not have been possible if not for the cooperation of Barcelona City Council and its Image and Publications Department, which endeavor to raise public awareness of treasures which would otherwise remain overshadowed. The result is this high-quality, well-designed, easily accessible book, which will allow many native Barcelonans — as well as the numerous non-natives who now live here — to take home a magnificent memento, the fruit of the collaboration between erudite scholars and political goodwill — in the noblest sense of the word.

Francesc Fontbona Fellow, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi 14

Prólogo Los símbolos tienen vida propia en el arte, y por este motivo san Jorge repre senta un caso aparte en la iconografía artística catalana, más frecuente y signi ficativo que otros personajes del santoral. Ha sido representado muchas veces como patrón de Cataluña por toda clase de artistas durante siglos; así, pues, su presencia en efigie en la capital catalana es abrumadora. Lo cierto es que la figura de san Jorge se difundió en el país más de arriba abajo que de abajo arriba, ya que el santo no era popular en la Cataluña origi naria y su imagen podía confundirse, de entrada, con uno que estaba más arrai gado: san Miguel Arcángel. Si en la representación típica de este le quitamos las alas nos queda un san Jorge perfecto: un caballero con armadura matando un dragón y con una cruz en el escudo. Sin embargo, con el tiempo san Jorge acabó filtrándose profundamente en la sensibilidad catalana y se convirtió en patrón omnipresente que exaltaba la personalidad de Cataluña por persona interpuesta, sin necesidad de mencionar explícitamente el nombre del país. Poner un san Jorge en una fachada, en una hornacina o en un plafón de azulejos era una forma discreta de decir que ahí había una catalanidad sólida. Esto se acentúa a partir de la Renaixença, cuando el catalanismo cobra fuerzas. En pleno franquismo, por ejemplo, cuando la librería Catalònia, desaparecida recientemente, tuvo que perder su nombre en favor del castellano y menos com prometido Casa del Libro, desde la Diputación Provincial franquista se edita ba, con cierto lujo, la revista San Jorge. Y el moderadísimo catalanismo de Juan Antonio Samaranch, cuando era presidente de la Diputación, se tradujo en un encargo masivo que hizo de figuras de san Jorge a gran parte de artistas plásti

cos catalanes. Era como una buscada válvula de escape que se ponía estratégi camente en tiempos poco propensos: era un equívoco, un si es no es, que podía ser interpretado por quien era sensible a ello como un guiño a la catalanidad, pero que en buena lid no era demostrable que fuese otra cosa que la referencia inocente a un santo internacional de la Iglesia católica. Los símbolos por definición son una «representación sensorialmente per ceptible de una realidad, en virtud de rasgos que se asocian con esta por una convención socialmente aceptada». La humanidad se pasa la vida arbitrando estas soluciones. Los monárquicos españoles se manifestaban tácitamente, du rante la República y también antes, solamente poniendo una colgadura verde en el balcón, que simbolizaba la sigla de «Viva El Rey De España». Este libro revisa la fuerte presencia de san Jorge en Barcelona. Hay uno de estilo gótico de inicios del siglo xv, magnífico medallón de piedra, en la fachada antigua del Palau de la Generalitat. Lo esculpió Pere Joan, y se dice que durante la Guerra Civil Española se salvó de la iconoclastia anarquista porque, después de haber perdido la lanza, los pelotones destructores creyeron que saludaba puño en alto. También gótica, de mediados del siglo xv, es la esplendorosa clave de bóveda de Antoni y Joan Claperós en el templete del claustro de la catedral. En el siglo

xix,

cuando se decidió poner una escultura en la fachada re

nacentista del Palau de la Generalitat —entonces ocupado por la Audiencia—, la figura emblemática sería también un san Jorge, esculpido por Andreu Aleu (1871), habiendo ganado el concurso que se convocó a sus efectos. Años antes, en la fachada de enfrente, la nueva de la Casa de la Ciutat, se habían colocado dos estatuas de Jaime I y Joan Fiveller, que señalaban la voluntad de marcar este edificio en un sentido catalanista. Poniendo un san Jorge en el frontis de la

antigua Generalitat, al otro lado de la plaza, se confirmaba la misma voluntad que impregnaba el ambiente, inequívoca, a comienzos de la Renaixença. No inventariaré los sanjorges de Barcelona. Los hay que son magníficos, como el que Josep Llimona puso en Montjuïc, en actitud de incorporarse ele gantemente a lomos de su caballo. En el libro se recopila una selección de estos. Consol Bancells, la autora, historiadora de arte formada en el Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Barcelona, se ha ido orientando también hacia la práctica de la fotografía, hasta que últimamente suele buscar en los trabajos que prepara con sus imágenes fotográficas, además de escribir ella misma, que otro autor colabore, como aquí Narcís Sayrach i Fatjó dels Xiprers, estudioso de la figura de san Jorge e hijo de uno de los personajes modernistas más creativos y a la vez más ocultos a la vista del gran público, el original ar quitecto y dramaturgo Manuel Sayrach i Carreras. El trabajo de Consol Bancells cuenta con la imprescindible complicidad del Ayuntamiento, y la de su Direcció d’Imatge i Serveis Editorials, cuya intención es descubrir al ciudadano los tesoros que normalmente permanecen eclipsa dos. El resultado es este libro, que, sin merma de calidad gráfica, presenta un grado de accesibilidad muy recomendable para el lector, de forma que puedan ser muchos los barceloneses —y también el alud de forasteros que tenemos ahora— que se puedan llevar a casa un magnífico reflejo del refinado fruto de esta conjunción de esfuerzos eruditos y de voluntades políticas, dicho esto úl timo en el sentido más noble de la palabra. Francesc Fontbona Miembro numerario de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Sant Jordi, sant universal Sant Jordi, sant real de l’hagiografia cristiana i sant mític de la llegenda, realitat i mite igualment vitals per a Catalunya.

Miquel Batllori

Sant històric La historicitat de sant Jordi té el seu fonament en el testimoniatge que en do nen les esglésies cristianes poc temps després de la seva mort, al mateix segle iv,

quan li van tributar un culte extraordinari i el van anomenar el megalo

màrtir, és a dir, ‘el gran màrtir’, ‘el primer entre els màrtirs’. Aquest culte an tiquíssim, multisecular, ha perdurat ininterrompudament fins als nostres dies. Ja al segle iv, sant Joan Crisòstom l’anomena príncep dels màrtirs, i sant Gre gori el Decapolità el qualificà de màrtir il·lustre i excel·lent. Dissortadament, ens manca l’Acta martyrum, és a dir, el relat autèntic del seu judici i de la seva mort, com manca en la immensa majoria dels màrtirs d’aquella època. Sant Jordi era gloriós, als ulls dels cristians, vencent la ma teixa Mort en segellar la seva fe amb el martiri. Com que no ens han arribat les actes del seu martiri, poc podem saber del cert sobre la seva vida. En poques paraules podem expressar tot el que sabem de sant Jordi amb rigor històric: que era un tribú de l’exèrcit romà, nascut a la Capadòcia, o que va morir a principi del segle iv en rebutjar l’edicte promulgat per l’emperador Dioclecià que manava retre culte als déus pagans. La tradició, fonamentant-se en actes primitives no testificades, ha transmès com a ortodoxa una biografia de sant Jordi en què n’ampliava dades. Segons

aquesta, sant Jordi, després de sofrir turments, va morir decapitat l’any 303 a Lydda, Palestina, a prop de l’actual Tel-Aviv, població coneguda amb el nom de Hagio Georgiopolis —és a dir, ‘ciutat de sant Jordi’— per venerar-s’hi la seva tomba. Fou un lloc de gran pelegrinatge fins que, al final del segle xii, el soldat Saladí va destruir el temple de Sant Jordi i n’exterminà tota la població.

Sant Jordi envoltat de llegendes Què passa quan hi ha un buit, una falta de dades en la història, com en el cas de sant Jordi? Doncs que es mitifiquen els fets i es mitifica el personatge. El que no diu la història ho diu la imaginació popular. I com més gran és l’estima pel per sonatge, més s’aureolen i més es magnifiquen les coses, i neixen així les explica cions llegendàries, incorporant-hi tradicions vingudes de fora del cristianisme.

La llegenda de la Passió o Martyrion Aquesta llegenda arrenca de les diverses narracions antigues sobre el martiri de sant Jordi. S’hi descriu que sant Jordi, després de vèncer tota mena de tur ments, mor finalment decapitat. És una modalitat literària èpica amb la qual es vol blasmar el caràcter de la repressió que els romans exercien sobre els cristians sostinguts per la fe en Jesucrist. És la llegenda més antiga i la més estimada per les esglésies ortodoxes.

La llegenda de sant Jordi, el drac i la princesa Quan es pensa en sant Jordi, ràpidament hom l’imagina com un guerrer a ca vall, la llança a les mans, lluitant contra un drac infernal per salvar la princesa

de ser devorada. És la imatge que ha transmès la Llegenda àuria, de Jaume de Voràgine, dominic i arquebisbe de Gènova que la va divulgar el 1264. Aquest episodi, narrat com un fet real, colpí enormement la societat medieval i donà carta de naturalesa a l’hagiografia del sant. És una versió d’una gran riquesa plàstica, que recorda els grans herois mitològics que també lluiten contra el mal: Horus, en la mitologia egípcia, lluita contra el cocodril Seth; Perseu, en l’enfrontament amb el drac marí per alliberar Andròmeda; el combat de Teseu i Ariadna contra el minotaure, en la mitologia grega; Apol·lo combatent la serp Pitó, en la mitologia romana, i Sigfrid, que mata el drac i desperta d’un son mà gic Brunilda, la valquíria, en la mitologia germànica i escandinava.

La llegenda del sant Jordi primaveral Les representacions més genuïnes i més antigues de sant Jordi l’han interpre tat amb un rostre jovenívol ple de bellesa. La mateixa tradició ens diu que va morir el dia 23 d’abril, temps pasqual, primaveral per excel·lència. Possiblement té l’origen en el mateix nom de sant Jordi, Geórgios, ‘home de la terra’, que l’estima i la treballa. En àrab és Khidhr, que vol dir ‘verd’. És una creença dels pobles de Romania i Eslovènia que diu que per allà on sant Jordi passava tot s’omplia de verdor. Són moltes més les llegendes que ha suscitat la figura de sant Jordi: n’hi ha unes que, pel fet d’estar entrelligades amb la història real, val la pena es mentar. Ens referim a les que es podrien anomenar les llegendes guerreres, que apleguen les diverses narracions que parlen de la intervenció de sant Jordi en ajut dels cristians en les batalles.

Presència universal de sant Jordi La gran incidència que ha tingut sant Jordi en el decurs de la història és inne gable. Són molts els pobles d’Europa que han vist forjada la seva història en trelligada amb la figura de sant Jordi. Aquest fet el podem constatar des de les seves manifestacions més diverses, algunes de les quals tenen una rellevància tan important com la que comporta el fet que diverses nacions hagin pres sant Jordi com a protector i l’hagin proclamat el seu patró. Així ho varen fer països com Rússia, Lituània, Grècia, Geòrgia, Suècia, Anglaterra, Catalunya, Portugal i Etiòpia. Les dues grans ciutats mediterrànies, Gènova i Venècia, s’honoren entre moltes altres del seu patró. Una altra manifestació important la trobem en la gran quantitat de poblacions que porten el seu nom. La universalitat de sant Jordi es manifesta, també, en els llocs de culte: catedrals, col·legiates, temples parroquials o esglesioles que ens parlen de l’arrelament del nostre personatge per tot Europa. El nombre és elevadíssim, n’hi ha a milers: a Alemanya, la ciutat de Limburg li consagrà la seva catedral; a Baviera, les catedrals de les poblacions medievals de Dinkelsbühl i de Nördlin gen; a Etiòpia, a la població de Lalibela, l’església monolítica de Bete Giorgis; a Romania, l’església de Sfântu Gheorghe del monestir de Voronet, anomenada Capella Sixtina de l’Est per les seves pintures murals bizantines, o Praga, que li dedicà la basílica romànica de Svatého Jirí. De Bulgària destaquem l’església i el monestir a Kremikovtsi; a Galícia, la ciutat de la Corunya li ret culte en el temple parroquial de San Xurxo; a Anglaterra destaca la cèlebre capella de Saint George, a Windsor; a Istanbul, l’església ortodoxa li consagra la seva ca tedral patriarcal. La llista es fa inacabable. A Suècia, la seva capital, Estocolm,

té a la catedral Storkyrkan una de les escultures eqüestres del gòtic tardà més belles i ornamentades, executada per Bernt Notke. En uns fulls explicatius de la catedral, en descriure el sant Jordi de Notke, es llegeix: «Sant Jordi repre senta el cabdill Sten Sture, que va vèncer la invasió dels danesos.» El drac són els danesos i la princesa representa el poble suec, explicació sorprenent que ens resulta familiar. Aquesta presència de sant Jordi en la nostra història no és sols en el ter reny de les coses importants. La vida es manifesta també a través de petites coses, manifestacions de la vida quotidiana de les persones. No només prenen el nom de sant Jordi, sinó que, alhora, el material gràfic que generen porta in corporada la imatge del sant.

L’art ha immortalitzat sant Jordi Patrimoni del poble, la seva figura mítica ha esdevingut tot un símbol per a molts. En aquest context no és gens estrany que hagi estat font d’inspiració artística. Noms tan reconeguts com Pisanello, Carpaccio, Raffaello, Dürer, Ve lázquez i, més modernament, Kandinski o Dalí, entre molts d’altres, l’han im mortalitzat amb les seves obres. En la iconografia més antiga sant Jordi apareix com un jove oficial de l’exèrcit romà, de rostre bellíssim i d’expressió angelical. Així fou pintat en una columna del temple del monestir de Bauït, a Egipte, del segle

iv,

o en la icona

del segle xii del monestir de Santa Caterina, al desert del Sinaí. Altres vegades és interpretat de forma simbòlica com el triomfador del mal i de la mateixa Mort gràcies, precisament, a la seva condició de màrtir. És la imatge del sant

occint una serp des de dalt d’un cavall blanc, intencionadament blanc perquè és l’animal que estava reservat a cavalcar-hi les divinitats. D’aquesta manera està interpretat en les pintures murals de les esglésies rupestres de Yilanli Ki lise i de Barbara Kilise, a Göreme, la Capadòcia. L’art bizantí segueix aquest tractament religiós i ens ofereix esplèndides icones del sant màrtir. Més tard, al Renaixement, Andrea Mantegna i Donatello recolliran l’esperit bizantí, enfortint d’humanitat el jove, ple de fervor i de grà cia. Dins d’aquesta manera de representar sant Jordi hi ha la temàtica del sant envoltat d’escenes dels turments segons la descripció narrada en la Passió. A l’edat medieval, impactats per la llegenda descrita per De Voràgine, es dóna pas a una visió cada cop més cavalleresca i mítica del personatge. S’anirà transformant en un guerrer amb armadura, corpulent i sovint barbut. Del segle

esmentarem l’obra feta l’any 1990 per Zurab Tsereteli situada

al jardí de la seu de l’ONU, a Nova York. És un monument on la figura d’un airós sant Jordi, fet amb ferralla bèl·lica de la Segona Guerra Mundial, s’ha escollit per simbolitzar la pau que hom voldria veure assolida per sempre.

Signe d’identitat a la ciutat de Barcelona Són moltes les ciutats europees on es troba representat sant Jordi, algunes de manera esplèndida i abundosa. Barcelona és una d’aquestes i de forma preemi nent, de tal manera que es pot resseguir un llarg itinerari santjordià. Les re presentacions comptabilitzades de sant Jordi a la ciutat de Barcelona passen de més de dues-centes.

A partir de la Renaixença, Catalunya veu reflectida en la figura de sant Jor di la seva identitat nacional, i n’esdevé símbol. Això explica per què trobem a Barcelona, cap i casal de Catalunya, la imatge de sant Jordi de forma tan arre lada. Certament, sant Jordi és a Catalunya un màrtir que ha transcendit l’àmbit religiós i ha passat a formar part de la seva història, fet que ha produït una simbiosi perfecta del binomi sant Jordi - Catalunya. Catalunya veu en sant Jordi el «Geórgios» que estima la terra, que la treba lla i que s’hi identifica, el que no claudica, heroicament fidel a allò que estima. Hi veu reflectits els seus anhels de fidelitat a la seva llengua i a la seva història. No és endebades que figuri a l’escut de Barcelona la creu de sant Jordi al costat de les quatre barres, l’ensenya dels comtes de Catalunya. Una mostra prou clara de la penetració de sant Jordi a la vida dels pobles queda palesa en aquest llibre, ampli recull d’imatges de sant Jordi, sorgides al llarg de la història de la ciutat de Barcelona.

The universal appeal of Saint George Saint George: real saint of Christian hagiography, mythical saint of legend. And when it comes to Catalonia, the truth and the myth are both equally important. Miquel Batllori

The history of Saint George The historical record concerning Saint George dates back to soon after his death in the fourth century and is based on testimonials from Christian churches who worshipped him and referred to him as the megalomartyr, i.e., the ‘great martyr’ or the ‘first among the martyrs.’ In the fourth century, Saint John Chrysostom dubbed Saint George the prince of the martyrs and Saint Gregory the Decapolite referred to him as an illustrious and excellent martyr. This ageold worship has continued uninterrupted to this day. Unfortunately, as with the vast majority of martyrs from this time, we no longer possess the Acta martyrum, the true story of his trial and death. How ever, we do know that in the eyes of the Christians, Saint George was glorious, defeating Death itself and sealing his faith through his martyrdom. As the historical record of the martyrdom of Saint George has not survived to the present day, it is difficult to be certain about the events of his life. In fact, we can express everything we are historically certain about in just a few words: Saint George was born in Cappadocia, served as a tribune in the Roman army, and died in the early fourth century when he refused to obey the edict issued by the emperor Diocletian ordering him to worship pagan gods. 27

Tradition has been based on primitive records from people who did not witness the event and passed down a biography of Saint George replete with additional information which has been adopted as orthodoxy. According to this biography, after enduring many agonies, Saint George was decapitated in 303 in Lydda, Palestine, near where Tel Aviv currently stands. Indeed, the site where he died is known as Hagio Georgiopolis, the ‘City of Saint George.’ The home of his much-venerated tomb was a major pilgrimage destination until the late twelfth century, when Saladin destroyed the Temple of Saint George and exter minated the entire population.

Saint George: A man of legends What happens when there is a void, a lack of historical data, as in the case of Saint George? The answer is simple: the facts and the person himself become a myth. Where history ends, the popular imagination begins. And the more a fig ure is loved, the more his virtues are extolled and embellished. This gives rise to legends, which often incorporate elements from other religious traditions.

The legend of the Passion or Martyrion The legend of the Passion originates in ancient tales about the martyrdom of Saint George. According to the story, the saint endured extreme suffering only to finally be decapitated. In this literary epic, the Romans are condemned for repressing the Christians for their faith in Jesus Christ. This is the oldest le gend about Saint George, and is especially revered by Orthodox churches.

The legend of Saint George, the dragon and the princess The first image that springs to mind when we think of Saint George is that of a warrior on horseback with a spear in hand, battling a diabolical dragon in order to keep it from devouring a princess. This image first appeared in the Legenda Aurea published in 1264 by Jacobus de Voragine, the Dominican archbishop of Genoa. The tale, which is narrated as if it were a real event, deeply affected medieval society and legitimized the hagiography of the saint. This rich, artis tic portrayal recalls the great mythological heroes who struggled against evil: Horus, the Egyptian deity who took up arms against Seth, the crocodile; Per seus, who defeated the sea monster and freed Andromeda; Theseus and Ariadne, who battled the minotaur in Greek mythology; Apollo, who fought the Python in Roman mythology; and Siegfried, who slew a dragon and woke the valkyrie Brünnhilde from her magical slumber in German and Scandinavian mythology.

The legend of Saint George and springtime The oldest, most authentic images of Saint George depict his youthful face brimming with beauty. The same tradition tells us that the saint died on April 23, at Easter, the embodiment of spring. In fact, the legend itself may originate from the name Geórgios, ‘worker of the earth,’ a person who loves and labors over the soil. In Arabic, the saint is referred to as Khidhr, which means ‘green one.’ The same belief is also preva lent in Romania and Slovenia, where verdant greenery supposedly sprang up everywhere Saint George set foot. The figure of Saint George has given rise to many other legends, and some of those which combine elements from the real historical record are worthy of

mention. These could be referred to as ‘legends of war,’ since they include the many tales of Saint George coming to the aid of Christians in battle.

Saint George: A universal presence Saint George has undoubtedly had a major impact on the course of history. The stories of many European nations are inextricably linked with the figure of Saint George, as we can see from a wide variety of examples. In fact, several nations — including Russia, Lithuania, Greece, Georgia, Sweden, England, Catalonia, Portugal and Ethiopia — named Saint George their protector and declared him their patron saint. The two leading Mediterranean powers, Genoa and Venice, are among the many cities that honored him as their patron, and his importance is further underscored in the numerous cities and towns named in his honor. Saint George’s universal appeal is also visible in the thousands of places of worship — including cathedrals, collegiate churches, parish churches and chapels — which bear his name and are a testament to his importance all over Europe. These include the cathedral in Limburg, Germany; the cathedrals of the medieval towns of Dinkelsbühl and Nördlingen in Bavaria; the monolithic church of Bete Giyorgis in Lalibela, Ethiopia; the Sfântu Gheorghe Church in the monastery of Voronet in Romania, which is known as the Sistine Chapel of the East because of its Byzantine murals; and the Romanesque Basilica of Svatého Jirí in Prague. The church and monastery in Kremikovtsi, Bulgaria, are truly outstanding, while the city of A Coruña in Galicia pays tribute to the saint in its Parish Church of San Xurxo. Meanwhile, the famed Saint George’s Chap el stands in Windsor, England, and the patriarchal cathedral of the Orthodox

Church in Istanbul is also dedicated to Saint George. The list is seemingly end less, but I will bring it to a close with one final example: in Stockholm, Sweden, the Storkyrkan Cathedral houses Bernt Notke’s sculpture of Saint George, one of the most beautiful and ornate late Gothic equestrian sculptures of the saint. The pamphlet in the cathedral describes Notke’s Saint George, noting that: “Saint George represents Sten Sture, who fended off the Danish invasion.” This comes as a surprising, yet familiar twist; here, the dragon represents the Dan ish, while the princess symbolizes the Swedish people. Saint George has also had an impact on less important events across his tory. In fact, life takes shape in these small things, these visible signs of our daily lives. And not only are these named for Saint George; the image of the saint is reflected in the art they inspire.

Saint George: Immortalized in art The mythical figure of Saint George has become a symbol for many people and is an intrinsic part of our collective heritage. It is therefore no surprise that he has served as a source of inspiration and been immortalized in the work of many well-known artists, including Pisanello, Carpaccio, Raphael, Dürer and Velázquez, and, more recently, Kandinski and Dalí. In the earliest iconography, Saint George appears as a young Roman offi cer and is depicted with a beautiful, angelic face. This image can be seen in the fourth-century work painted on a column in a monastery in Bawit, Egypt and in the twelfth-century image in the Monastery of Saint Catherine in the Sinai Desert. At other times, Saint George has been portrayed symbolically, as

a martyr triumphing over evil and death itself. This is typified in the image of the saint slaying a serpent from atop a white stallion; the horse was depicted in lilywhite tones because only divinities rode white horses. The murals in the Yilanli Kilise and Barbara Kilise cave churches in Göreme, Capadoccia, contain this very image. Byzantine art followed in this religious vein and provided splendid images of the martyred saint. Later, during the Renaissance, Andrea Mantegna and Donatello would build on this Byzantine tradition, imbuing the youth with fer vor, grace and humanity. Images of the saint surrounded by the scenes of agony narrated in the Passion also fall into this vein. In medieval times, de Voragine’s legend would lead people to have a more and more knightly, mythical image of Saint George, who was gradually trans formed into an armed, heavily-built and often bearded warrior. A major twentieth century work is Zurab Tsereteli’s depiction of Saint G eorge, which stands in the garden at the United Nations Headquarters in New York. The monument portrays a triumphant Saint George sculpted of scrap metal from the Second World War and was chosen to symbolize our hope for eternal peace.

Saint George: The symbol of Barcelona Many European cities contain numerous splendid depictions of Saint George, and Barcelona is a leader among these. In fact, if you set out to discover the city’s collection, you will stroll past more than two hundred such images! From the Renaixença onwards, Catalans would see their national identity reflected in Saint George, who became a symbol for them. This explains why

the image of Saint George is so firmly rooted in Barcelona. In Catalonia, Saint George is certainly a martyr, but he is one who has moved beyond the religious sphere and become part of Catalan history, bringing Saint George and Catalo nia into a perfect symbiosis. When Catalans think about Saint George, they see Geórgios, a man who prizes his land, works it, and identifies with it, a person who never gives up and is heroically faithful to the things he loves. Saint George reflects the Catalan yearning for loyalty to their language and history. Indeed, it is no surprise that Saint George’s Cross appears alongside the four stripes which served as the banner of the counts of Catalonia. This book presents a wide selection of images of Saint George which have appeared over the course of Barcelona’s history, and in so doing, serves as a clear testimony to the importance of Saint George in the lives of nations.

San Jorge, santo universal San Jorge, santo real de la hagiografía cristiana y santo mítico de la leyenda, realidad y mito igualmente vitales para Cataluña.

Miquel Batllori

Santo histórico La historicidad de san Jorge tiene su fundamento en el testimonio de las igle sias cristianas poco tiempo después de la muerte de este, en el mismo siglo iv, cuando le tributaron un culto extraordinario y le dieron el nombre de megalo mártir, es decir, ‘el gran mártir’, ‘el primero entre los mártires’. Este culto antiquísimo, multisecular, ha perdurado ininterrumpidamente hasta nuestros días. Ya en el siglo iv, san Juan Crisóstomo lo llama príncipe de los mártires, y san Gregorio el Decapolitano lo calificó de mártir ilustre y excelente. Desgraciadamente, nos falta el Acta martyrum, es decir, el relato auténtico de su juicio y muerte, del mismo modo que falta en la inmensa mayoría de los mártires de esa época. San Jorge era glorioso, a los ojos de los cristianos, ven ciendo a la propia Muerte al sellar su fe en el martirio. Como no nos constan las actas de su martirio, poco podemos saber a cien cia cierta sobre su vida. En pocas palabras podemos expresar todo lo que sabemos de san Jorge con rigor histórico: que era un tribuno del ejército ro mano, nacido en Capadocia, o que murió a principios del siglo

al rechazar

el edicto promulgado por el emperador Diocleciano que ordenaba rendir culto a los dioses paganos.

La tradición, fundamentándose en actas primitivas no testificadas, ha transmitido como ortodoxa una biografía de san Jorge en la que ampliaba da tos. Según esta, san Jorge, después de sufrir tormentos, murió decapitado en el año 303 en Lydda, Palestina, cerca de la actual Tel Aviv, población conocida por el nombre de Hagio Georgiopolis —es decir, ‘ciudad de san Jorge’— por venerarse allí su tumba. Fue un sitio de gran peregrinaje hasta que, al final del siglo

xii,

el soldado Saladino destruyó el templo de San Jorge y exterminó a

toda la población.

San Jorge envuelto de leyendas ¿Qué pasa cuando hay un vacío, una falta de datos en la historia, como en el caso de san Jorge? Pues que se mitifican los hechos y se mitifica al personaje. Lo que no dice la historia lo dice la imaginación popular. Y como mayor es el aprecio por el personaje, más se aureolan y más se magnifican los hechos, y nacen así las explicaciones legendarias, incorporando tradiciones llegadas de fuera del cristianismo.

La leyenda de la Pasión o Martyrion Esta leyenda arranca de las distintas narraciones antiguas sobre el martirio de san Jorge. En ella se describe que san Jorge, después de vencer toda clase de tormentos, muere finalmente decapitado. Es una modalidad literaria épica con la que se quiere reprobar el carácter de la represión que los romanos ejercían sobre los cristianos sostenidos por la fe en Jesucristo. Es la leyenda más anti gua y la más apreciada por las iglesias ortodoxas.

La leyenda de san Jorge, el dragón y la princesa Cuando pensamos en san Jorge, rápidamente nos lo imaginamos como un gue rrero a caballo, lanza en mano, luchando contra un dragón infernal para salvar a la princesa de ser devorada. Es la imagen que ha transmitido La leyenda dorada, de Santiago de la Vorágine, dominico y arzobispo de Génova que la divulgó en 1264. Este episodio, narrado como un hecho real, conmocionó enor memente a la sociedad medieval y dio carta de naturaleza a la hagiografía del santo. Es una visión de una gran riqueza plástica, que recuerda a los grandes héroes mitológicos que también luchan contra el mal: Horus, en la mitología egipcia, lucha contra el cocodrilo Seth; Perseo, en el enfrentamiento contra el dragón marino para liberar a Andrómeda; el combate de Teseo y Ariadna contra el minotauro, en la mitología griega; Apolo combatiendo a la serpiente Pitón, en la mitología romana, y Sigfrido, que mata al dragón y despierta de un sueño mágico a Brunilda, la valquiria, en la mitología germánica y escandinava.

La leyenda del san Jorge primaveral Las representaciones más genuinas y más antiguas de san Jorge lo han retra tado con un rostro juvenil lleno de belleza. La propia tradición nos cuenta que murió el día 23 de abril, tiempo pascual, primaveral por excelencia. Posiblemente tenga su origen en el propio nombre de san Jorge, Geórgios, ‘hombre de la tierra’, que la ama y la trabaja. En árabe es Khidhr, que significa ‘verde’. Es una creencia de los pueblos de Rumanía y Eslovenia que dice que por ahí donde pasaba san Jorge todo se llenaba de verdor. Son muchas más las leyendas que ha suscitado la figura de san Jorge: hay unas que, por el hecho de estar entrelazadas con la historia real, vale la pena

mencionar. Nos referimos a las que se podrían llamar las leyendas guerreras, que recogen las distintas narraciones que hablan de la intervención de san Jorge para ayudar a los cristianos en las batallas.

Presencia universal de san Jorge La gran incidencia que ha tenido san Jorge en el transcurso de la historia es innegable. Son muchos los pueblos de Europa que han visto forjada su historia relacionándola con la figura de san Jorge. Podemos constatar este hecho desde sus más diversas manifestaciones, algunas de las cuales tienen una relevancia tan importante como la que conlleva el hecho de que varias naciones hayan elegido san Jorge como protector y lo hayan proclamado su patrón. Así lo hicie ron países como Rusia, Lituania, Grecia, Georgia, Suecia, Inglaterra, Cataluña, Portugal y Etiopía. Las dos grandes ciudades mediterráneas, Génova y Venecia, se honran de entre muchas de su patrón. Encontramos otra manifestación im portante de ello en la gran cantidad de poblaciones que llevan su nombre. La universalidad de san Jorge se manifiesta, también, en los lugares de cul to: catedrales, colegiatas, templos parroquiales o pequeñas iglesias que nos ex plican el arraigo de nuestro personaje en toda Europa. La cantidad es elevadí sima, se cuentan por miles: en Alemania, la ciudad de Limburgo le consagró su catedral; en Baviera, las catedrales de las poblaciones medievales de Dinkels bühl y de Nördlingen; en Etiopía, en la población de Lalibela, la iglesia monolí tica de Bete Giorgis; en Rumanía, la iglesia de Sfântu Gheorghe del monasterio de Voronet, llamada Capilla Sixtina del Este por sus pinturas murales bizan tinas, o Praga, que le dedicó la basílica románica de Svatého Jirí. De Bulgaria

destacamos la iglesia y el monasterio en Kremikovtsi; en Galicia, la ciudad de La Coruña le rinde culto en el templo parroquial de San Xurxo; en Inglaterra destaca la célebre capilla de Saint George, en Windsor; en Estambul, la iglesia ortodoxa le consagra su catedral patriarcal. La lista se hace interminable. En Suecia, su capital, Estocolmo, tiene en la catedral Storkyrkan una de las es culturas ecuestres del gótico tardío más bellas y ornamentadas, ejecutada por Bernt Notke. En unos folletos explicativos de la catedral en que se describe al san Jorge de Notke se puede leer: «San Jorge representa al caudillo Sten Sture, que venció la invasión de los daneses.» El dragón son los daneses y la princesa representa el pueblo sueco, explicación sorprendente que nos resulta familiar. Esta presencia de san Jorge en nuestra historia no se da tan sólo en el terre no de las cosas importantes. La vida se manifiesta también mediante pequeñas cosas, expresiones de la vida cotidiana de las personas. No sólo adquieren el nombre de san Jorge sino que, a la vez, el material gráfico que generan lleva incorporada la imagen del santo.

El arte ha inmortalizado a san Jorge Patrimonio del pueblo, su figura mítica se ha convertido en todo un símbolo para muchos. En este contexto no es nada extraño que haya sido fuente de inspiración artística. Nombres tan reconocidos como Pisanello, Carpaccio, Raffaello, Durero, Velázquez y, más modernamente, Kandinsky o Dalí, entre mu chos otros, lo han inmortalizado con sus obras. En la iconografía más antigua san Jorge aparece como un joven oficial del ejército romano, de rostro bellísimo y de expresión angelical. Así fue pintado

en una columna del templo del monasterio de Bauit, en Egipto, del siglo iv, o en el icono del siglo xii del monasterio de Santa Catalina, en el desierto del Sinaí. Otras veces se interpreta de forma simbólica como el triunfador del mal y de la propia Muerte gracias, precisamente, a su condición de mártir. Es la imagen del santo matando una serpiente a lomos de un caballo blanco, intencionadamente blanco porque es el animal reservado a las divinidades para cabalgar. De este modo está interpretado en las pinturas murales de las iglesias rupestres de Yilanli Kilise y de Barbara Kilise, en Göreme, Capadocia. El arte bizantino sigue este tratamiento religioso ofreciéndonos espléndi dos iconos del santo mártir. Más tarde, en el Renacimiento, Andrea Mantegna y Donatello recogerán el espíritu bizantino, fortaleciendo la humanidad del joven, lleno de fervor y de gracia. En esta forma de representar a san Jorge está la temática del santo rodeado de escenas de los tormentos según la descripción narrada en la Pasión. En la edad media, impactados por la leyenda descrita por De la Vorágine, se da paso a una visión cada vez más caballeresca y mítica del personaje. Este se irá transformando en un guerrero con armadura, corpulento y a menudo con barba. Del siglo xx citaremos la obra de Zurab Tsereteli, realizada en 1990, situada en el jardín de la sede de la ONU, en Nueva York. Es un monumento donde la figura de un airoso san Jorge, hecho con chatarra bélica de la Segunda Gue rra Mundial, se ha escogido para simbolizar la paz que quisiéramos conseguir para siempre.

Signo de identidad en la ciudad de Barcelona Son muchas las ciudades europeas donde se encuentra representado san Jorge, algunas de forma espléndida y abundante. Barcelona es una de ellas y de ma nera preeminente, de modo que se puede trazar un largo itinerario sanjorgiano. Las representaciones contabilizadas de san Jorge en la ciudad de Barcelona sobrepasan las doscientas. A partir de la Renaixença, Cataluña ve reflejada en la figura de san Jorge su identidad nacional y se convierte en símbolo. Esto explica por qué encontra mos en Barcelona, cap i casal de Cataluña, la imagen de san Jorge de forma tan arraigada. Ciertamente, san Jorge es en Cataluña un mártir que ha trascendido el ámbito religioso y ha pasado a formar parte de su historia, produciendo una simbiosis perfecta del binomio san Jorge - Cataluña. Cataluña ve en san Jorge al «Geórgios» que ama la tierra, que la trabaja y que se identifica con ella, el que no claudica, heroicamente fiel a lo que ama. Ve reflejado en él sus anhelos de fidelidad a su lengua y a su historia. No es en balde que figure en el escudo de Barcelona la cruz de san Jorge al lado de las cuatro barras, la insignia de los condes de Cataluña. Una muestra bastante clara de la introducción de san Jorge en la vida de los pueblos queda patente en este libro, amplio recopilatorio de imágenes de san Jorge, surgidas a lo largo de la historia de la ciudad de Barcelona.

Sant Jordi al Palau de la Generalitat Saint George at the Palau de la Generalitat San Jorge en el Palau de la Generalitat

Sant Jordi al Palau de la Generalitat Iniciem el recorregut amb una de les peces més emblemàtiques del gòtic català: la representació de sant Jordi a cavall, en alt relleu, dins un medalló. Obra de Pere Joan (1418), presideix la porta de l’antic hort del carrer del Bisbe. Sembla que va agradar tant que els diputats, en veure-la, van pagar el doble de la quantitat estipulada. Dins del Palau, l’escala noble ens porta a la Galeria Gòtica, on trobem les primeres representacions del sant en les escultures d’Enric Monjo (1974) i d’Eulàlia Fàbregas (1976). Destaca la portada de la capella de Sant Jordi, una de les obres mestres del gòtic flamíger català realitzada per Marc Safont (1434). A l’interior, contemplant la clau central de la volta estrellada, descobrim la imatge policroma de sant Jordi orlat d’àngels. D’extraordinari valor són l’escultura amb armadura articulada, datada de l’any 1425 i d’autor anònim, que va ser comprada l’any 1536 al cavaller Bravo de Saravia, i el tapís brodat en or i argent de l’antic frontal de l’altar d’Antoni Sadurní (1451). L’actual antependi, obra del joier Ramon Sunyer (1956), reprodueix en plata el frontal gòtic. El 1974 Miquel Farré decorà la cúpula amb la representació de la llegenda de la conquesta de Barcelona pel comte Borrell II amb l’ajut de sant Jordi. La sagristia, entre els seus tresors, guarda el tern de sant Jordi (casulla, dues dalmàtiques i capa pluvial), brodat amb composicions de la vida del màrtir (s. xv). La pintura mural en fusta de l’antic Arxiu de Comptes, sala actual per a les visites institucionals, és obra de Jordi Alumà (1975), i hi figuren dues representacions del sant. El Saló de Sant Jordi (xvi-xvii), inicialment pensat per ser la nova capella del Palau, és el lloc de les grans celebracions. El quadre de Sant Jordi occint el drac, de Miquel Martorell (1688), que presidia el Saló —ara ubicat a la sala segona del Pati dels Tarongers— va ser substituït per un quadre del rei. Seria desitjable que una imatge de sant Jordi tornés a presidir el Saló del qual és titular, tot i que ara hi ha una escultura de bronze de Frederic Marès (1976) que resulta massa petita en proporció a les dimensions de la sala. 44

Mereixen una atenció especial les dues pintures de Montserrat Gudiol: Sant Jordi i el drac (1974), visió gairebé litúrgica i simbòlica del sant que ens ve victoriós, portador de pau, i Sant Jordi i la donzella (1974), on l’artista posa l’atenció en els gestos, suscitant una bella interpretació de sant Jordi i Catalunya. A les estances de la Presidència, al Saló Verge de Montserrat, hi ha la taula gòtica anònima (xv-xvi) amb l’escena clàssica de sant Jordi a cavall occint el drac en presència de la princesa, imatge que els bizantins anomenen «el Miracle de sant Jordi». Al Pati dels Tarongers destaca l’escultura de bronze del brollador, obra de Frederic Galcerà (1926). La «lògia» que dóna pas a la Casa dels Canonges fou esculpida per Josep M. Subirachs amb un gran relleu titulat Sant Jordi - Teseu (1976), una obra plena de simbolismes, amb elements que s’oposen i es complementen, que fusiona la llegenda de sant Jordi amb el mite de Teseu i Ariadna. De la Casa dels Canonges esmentem dues pintures destacades: Sant Jordi, l’elevació i el rescat, de J. M. Roca Fuster (1975), on, amb un gest de tendresa, sant Jordi sosté lleugerament per la cintura la donzella, i la de Xavier Blanch (1976), on la silueta de fons de Montserrat dóna força a la interpretació simbòlica del binomi sant Jordi - Catalunya. Tancarem aquesta llarga llista amb l’escultura d’Andreu Aleu (1871). Representa sant Jordi a cavall, disposat a vèncer el drac amenaçador. La presència d’una estàtua del sant al balcó principal, a sota del qual s’han viscut el fets més transcendents de la història de Catalunya, la fa emblemàtica i l’omple d’un contingut que la transcendeix.

Saint George at the Palau de la Generalitat Our journey through the Palau de la Generalitat — the seat of the Catalan government — begins with one of the most iconic pieces of Catalan Gothic art: Pere Joan’s high relief sculpture of Saint George sitting astride a horse and framed within a medal lion, which towers over the door to the old orchard on Carrer del Bisbe. Legend has it that when the parliamentarians first saw the work in 1418, they were so pleased that they doubled the artist’s fee. As you head into the Palau, the grand staircase leads to the Gothic Gallery, which houses the first images you will see of the saint - sculptures by Enric Monjo (1974) and Eulàlia Fàbregas (1976). Take in the entrance to the Sant Jordi’s Chapel, a flamboyant Catalan Gothic masterpiece designed by Marc Safont (1434). After you cross through the doorway, cast your eyes upwards to the stellar vault, which features the polychromatic image of Saint George surrounded by angels. Other highlights include the articulated armor sculpture dating to 1425 — created by an unknown artist and purchased directly from a knight, Bravo de Saravia, in 1536 — as well as Antoni Sadurní’s embroidered gold and silver altar antependium (1451). The current antependium, designed by jeweler Ramon Sunyer (1956), is a silver reproduction of the Gothic frontispiece. In 1974, Miquel Farré decorated the dome with an image of the legend of Count Borrell II’s conquest of Barcelona, which was carried out with assistance from Saint George. Meanwhile, the sacristy’s treasures include the fifteenth-century vestments of Saint George — the chasuble, two dalmatics and a cope — which are embroidered with scenes from the life of the martyr. Jordi Alumà’s mural on wood paneling (1975) contains two images of the saint; it is located in the former Arxiu de Comptes (Archive of the Accounts), which now hosts official visits. The Saló de Sant Jordi dates back to the sixteenth and seventeenth centuries and was originally designed to serve as the Palau’s new chapel; nowadays, it plays host to large-scale celebrations. Miquel Martorell’s 1688 painting of Saint 46

George Slaying the Dragon, which used to tower over the space and is now located in the second hall of the Pati dels Tarongers, was later replaced with a painting of the king. Ideally, an image of Saint George would again preside over the hall bearing his name, but for the moment, you will find an image of the saint in Frederic Marès’ 1976 bronze sculpture, which is unfortunately too small for the space. Two paintings by Montserrat Gudiol are especially noteworthy. These are Saint George and the Dragon (1974), an almost liturgical, symbolic vision of the victorious saint as a bearer of peace, and Saint George and the Damsel (1974), where the artist’s focus on gestures conjures up a beautiful interpretation of Saint George and Catalonia. The Saló Verge de Montserrat in the Presidential rooms houses an anonymous fifteenth- or sixteenth-century panel painting depicting the classic scene of Saint George on horseback slaying the dragon while the princess looks on, an image that the Byzantines also refer to as “Saint George’s Miracle.” As you head into the Pati dels Tarongers, you will see Frederic Galcerà’s bronze statue (1926), which stands atop the fountain. Continue on to the “loggia” leading to the Casa dels Canonges, which was sculpted by Josep M. Subirachs and contains a large relief entitled Saint George - Theseus (1976). Brimming with symbolism, the work features both complementary and clashing components and fuses the legend of Saint George and the myth of Theseus and Ariadne. Two key paintings adorn the Casa dels Canonges: J. M. Roca Fuster’s Saint George, the Ascent and the Rescue (1975), where the saint tenderly rests his hands on the maiden’s waist, and Xavier Blanch’s 1976 work, where the silhouette of Montserrat in the background underscores the symbolic ties between Saint George and Catalonia. Conclude your journey through the Palau de la Generalitat with Andreu Aleu’s 1871 sculpture depicting Saint George on horseback, ready to defeat the dragon. This statue of the saint stands on the main balcony, which has looked out over the most significant events in Catalan history, highlighting the piece’s iconic nature and imbuing it with significance. 47

San Jorge en el Palau de la Generalitat Iniciamos el recorrido con una de las piezas más emblemáticas del gótico catalán: la representación de san Jorge a caballo, en alto relieve, dentro de un medallón. La obra, de Pere Joan (1418), preside la puerta del antiguo huerto de la calle del Bisbe. Parece ser que la obra complació de tal modo a los diputados que, al verla, pagaron el doble de la cantidad estipulada. Dentro del Palau la escalera noble nos conduce a la Galería Gótica, donde encontramos las primeras representaciones del santo en las esculturas de Enric Monjo (1974) y de Eulàlia Fàbregas (1976). Destaca la portalada de la capilla de Sant Jordi, una de las obras maestras del gótico flamígero catalán, realizada por Marc Safont (1434). En su interior, al contemplar la bóveda estrellada, descubrimos la imagen policroma de san Jorge orlado de ángeles. Representan obras de extraordinario valor la escultura con armadura articulada, datada del 1425 y de autor anónimo, que fue comprada al caballero Bravo de Saravia en 1536, y el tapiz bordado en oro y plata del antiguo frontal del altar de Antoni Sadurní (1451). El antipendio actual, obra del joyero Ramon Sunyer (1956), reproduce en plata el frontal gótico. En 1974, Miquel Farré decoró la cúpula con la representación de la leyenda de la conquista de Barcelona por el conde Borrell II con la ayuda de san Jorge. La sacristía alberga entre sus tesoros el terno de san Jorge (casulla, dos dalmáticas y capa pluvial), bordado con escenas de la vida del mártir (s. xv). La pintura mural sobre tabla del antiguo Arxiu de Comptes (‘Archivo de C uentas’), sala actual para las visitas institucionales, es obra de Jordi Alumà (1975), en la que se hallan dos representaciones del santo. El Saló de Sant Jordi (xvi-xvii), inicialmente pensado para ser la nueva capilla del Palau, es el espacio reservado a las grandes celebraciones. El cuadro de San Jorge matando al dragón, de Miquel Martorell (1688), que presidía el salón —ahora ubicado en la sala segunda del Pati dels Tarongers (‘Patio de los Naranjos’)— fue 48

sustituido por uno del rey. Lo ideal sería que una imagen de san Jorge volviera a presidir el salón del cual es titular, aunque ahora hay una escultura de bronce de Frederic Marès (1976) que resulta demasiado pequeña en proporción a las dimensiones de la sala. Merecen una atención especial las dos pinturas de Montserrat Gudiol: San Jorge y el dragón (1974), visión casi litúrgica y simbólica del santo, que aparece victorioso, portador de paz, y San Jorge y la doncella (1974), donde la artista pone la atención en los gestos, suscitando una bella interpretación de san Jorge y Cataluña. En las estancias de la Presidencia, en el Saló Verge de Montserrat, se encuentra la tabla gótica anónima de los siglos xv-xvi con la escena clásica de san Jorge a caballo matando al dragón en presencia de la princesa, imagen que los bizantinos llamaron «el Milagro de san Jorge». En el Pati dels Tarongers destaca la escultura de bronce de la fuente, obra de Frederic Galcerà (1926). La «logia» que da paso a la Casa dels Canonges (‘Casa de los Canónigos’) fue esculpida por Josep M. Subirachs con un gran relieve titulado San Jorge - Teseo (1976), una obra llena de simbolismos, con elementos que se oponen y se complementan, fusionando así la leyenda de san Jorge con el mito de Teseo y Ariadna. De la Casa dels Canonges cabe mencionar dos pinturas destacadas: San Jorge, la elevación y el rescate, de J. M. Roca Fuster (1975), donde san Jorge toma de la cintura a la princesa en un gesto de ternura, y la de Xavier Blanch (1976), donde la silueta de fondo de la montaña de Montserrat da fuerza a la interpretación simbólica del binomio san Jorge - Cataluña. Daremos por cerrada esta larga lista con la escultura de Andreu Aleu (1871), que representa a san Jorge a caballo dispuesto a vencer al amenazante dragón. La presencia de una estatua del santo en el balcón principal, debajo del cual acontecieron los hechos más relevantes de la historia de Cataluña, la hace emblemática y la llena de un contenido que la trasciende. 49

Palau de la Generalitat de Catalunya. f p. 50

Façana principal. Main façade. Fachada principal. Andreu Aleu, 1871. Escultura. Marbre de Carrara. Sculpture. Carrara marble. Escultura. Mármol de Carrara. f p. 51

Façana gòtica. Gothic façade. Fachada gótica. Pere Joan, 1418. Escultura. Pedra de Montjuïc. Sculpture. Montjuïc stone. Escultura. Piedra de Montjuïc.

Galeria Gòtica. Gothic Gallery. Galería Gótica.

Galeria Gòtica. Gothic Gallery. Galería Gótica. Enric Monjo, 1974. Escultura. Marbre. Sculpture. Marble. Escultura. Mármol. Eulàlia Fàbregas, 1976. Escultura. Marbre. Sculpture. Marble. Escultura. Mármol.

Capella de Sant Jordi. Sant Jordi’s Chapel. Capilla de Sant Jordi. Façana. Façade. Fachada. Marc Safont, 1434. Pedra de Montjuïc. Montjuïc stone. Piedra de Montjuïc. Clau de volta. Keystone. Clave de bóveda. Marc Safont, 1434. Pedra policromada. Polychrome stone. Piedra policromada.

Capella de Sant Jordi. Sant Jordi’s Chapel. Capilla de Sant Jordi. Antoni Sadurní, 1451. Tapís. Brodat amb sedes i fils d’or i argent. Tapestry. Silk, gold and silver thread embroidery. Tapiz. Bordado con sedas e hilos de oro y plata. f p. 60-61

Ramon Sunyer, 1956. Frontal d’altar. Argent. Antependium Silver. Frontal de altar. Plata.

Capella de Sant Jordi. Sant Jordi’s Chapel. Capilla de Sant Jordi. Sagristia. Sacristy. Sacristía. Antoni Sadurní, s. xv. Tern. Teixit brodat 15th century. Vestments. Embroidered fabric. Terno. Tejido bordado.

Reliquiari de les santes Donata i Felicitat. Autor desconegut, s. xvi. Argent. Reliquary of Saint Donata and Saint Felicity. Unknown artist, 16th century. Silver. Relicario de las santas Donata y Felicidad. Autor desconocido. Plata.

Capella de Sant Jordi. Sant Jordiâ&#x20AC;&#x2122;s Chapel. Capilla de Sant Jordi.

Miquel FarrĂŠ, 1974. Pintura mural. Mural. Pintura mural.

Antic Arxiu de Comptes. Former Archive of the Accounts. Antiguo Archivo de Cuentas. Jordi AlumĂ , 1975. Pintura. Oli sobre fusta. Painting. Oil on panel. Pintura. Ă&#x201C;leo sobre tabla.

Saló de Sant Jordi. Frederic Marès, 1976. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce.

Sant Jordi i el drac. Montserrat Gudiol, 1974. Pintura. Oli sobre fusta. Saint George and the Dragon. Painting. Oil on panel. San Jorge y el dragón. Pintura. Óleo sobre tabla. Sant Jordi i la donzella. Montserrat Gudiol, 1974. Pintura. Oli sobre fusta. Saint George and the Damsel. Painting. Oil on panel. San Jorge y la doncella. Pintura. Óleo sobre tabla.

SalĂł Verge de Montserrat. Autor desconegut, s. xv-xvi. Retaule. Fusta daurada i policromada. Unknown artist, 15th-16th c. Altarpiece. Gilded wood and polychrome. Autor desconocido. Retablo. Tabla dorada y policromada.

Pati dels Tarongers.

p p. 76-77 Frederic GalcerĂ , 1926. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce. p p. 77

Galeria Gòtica. Gothic Gallery. Galería Gótica. Autor desconegut, s. xvi. Alt relleu. Pedra de Montjuïc. Unknown artist, 16th century. High relief. Montjuïc stone. Autor desconocido. Alto relieve. Piedra de Montjuïc. f p. 78 Autor desconegut, s. xvi. Alt relleu. Pedra de Montjuïc. Unknown artist, 16th century. High relief. Montjuïc stone. Autor desconocido. Alto relieve. Piedra de Montjuïc. f p. 79

Josep Miret, c. 1950. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce. Sant Jordi occint el drac. Miquel Martorell, 1688. Pintura. Oli sobre tela. Saint George Slaying the Dragon. Painting. Oil on canvas. San Jorge matando al dragón. Pintura. Óleo sobre tela.

Llotja de pas entre el Palau i la Casa dels Canonges. Loggia leading from the Palau to the Casa dels Canonges. Logia de paso entre el Palau y la Casa dels Canonges.

Sant Jordi - Teseu. Josep M. Subirachs, 1976. Relleu. Marbre travertĂ. Saint George - Theseus. Relief. Travertine marble. San Jorge - Teseo. Relieve. MĂĄrmol travertino.

Casa dels Canonges. Llegenda de sant Jordi. Llorenç Alier, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Legend of Saint George. Painting. Oil on canvas. Leyenda de san Jorge. Pintura. Óleo sobre tela. J. Miquel Serrano, 1975. Pintura. Oli sobre tela. Painting. Oil on canvas. Pintura. Óleo sobre tela.

Casa dels Canonges. Antoni Pitxot, 1975. Pintura. Oli sobre tela. Painting. Oil on canvas. Pintura. Ă&#x201C;leo sobre tela. Ramon Pichot, 1975. Pintura. Oli sobre tela. Painting. Oil on canvas. Pintura. Ă&#x201C;leo sobre tela.

Casa dels Canonges. Michèle Vert-Nibet, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Painting. Oil on canvas. Pintura. Óleo sobre tela. Sant Jordi, l’elevació i el rescat. J. M. Roca Fuster, 1975. Pintura. Oli sobre tela. Saint George, the Ascent and the Rescue. Painting. Oil on canvas. San Jorge, la elevación y el rescate. Pintura. Óleo sobre tela.

Casa dels Canonges. Autor desconegut, s. xv. Talla policromada. Unknown artist, 15th century. Polychrome carving. Autor desconocido. Talla policromada. Xavier Blanch, 1975. Pintura. Oli sobre tela. Painting. Oil on canvas. Pintura. Ă&#x201C;leo sobre tela.

Casa dels Canonges. Sant Jordi muntant sobre un cavall flamejant. Joan Barceló, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Saint George Riding a Flaming Horse. Painting. Oil on canvas. San Jorge montando sobre un caballo llameante. Pintura. Óleo sobre tela. Sant Jordi i la princesa. Ramon Aguilar, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Saint George and the Princess. Painting. Oil on canvas. San Jorge y la princesa. Pintura. Óleo sobre tela.

Sant Jordi a les institucions pĂşbliques Saint George in the public institutions San Jorge en las instituciones pĂşblicas

Sant Jordi a les institucions públiques Sant Jordi és present en moltes institucions de la ciutat. A l’Ajuntament està representat en quatre esplèndides escultures: al peu de l’escala d’honor hi trobem l’escultura de Josep Llimona (1916), un sant Jordi en bronze negre, dempeus, de cos corpulent, recolzant les dues mans en l’espasa, en actitud de repòs però, alhora, vigilant; al Saló de la Reina Regent, sant Jordi hi és també present en l’escultura de Josep Viladomat (c.1960); a la capella del Bon Consell, en la realitzada per Enric Monjo (1958-1966), així com al Saló de Cent en l’escultura d’alabastre amb policromia daurada dissenyada per Enric Monserdà i esculpida per Manel Fuxà (c.1920). També el veiem al Recinte Modernista de Sant Pau en el mosaic de la façana posterior del Pavelló Principal, així com en el mosaic de l’exterior del Pavelló Sant Jordi, totes dues obra de Mario Maragliano (1902-1911). Una tercera representació és la del relleu escultòric de Pau Gargallo, que decora el llindar de la porta que dóna accés a la Sala d’Actes (1911). A Can Serra, actual seu de la Diputació, ens surt al pas la presència de l’escultura en bronze de sant Jordi de Joan Rebull (1977). És una rèplica de la de l’església de Sant Jordi de Vallcarca. A la mateixa Casa Serra, a la mènsula que dóna suport a la tribuna de la façana principal, hi ha esculpides les imatges de sant Jordi, el drac i la princesa, fetes per Eusebi Arnau (1903). A l’interior es troba una de les representacions modernes més ben aconseguides de la lluita de sant Jordi amb el drac, obra d’Apel·les Fenosa (1977). És un alt relleu de bronze, rèplica del que hi ha al Centre d’Études Catalanes de la Universitat de París-Sorbona. La Diputació té sant Jordi per patró. Signe d’aquest fet és present en la seva bandera, on al bell mig de les quatre barres catalanes oneja l’escut de sant Jordi. No és estrany que la Diputació tingui en el seu patrimoni una extensa col·lecció d’obres dedicades a sant Jordi d’artistes catalans del segle xx.

L’acte de col·locació de la primera pedra del Palau de la Música Catalana coincidí amb la festivitat de Sant Jordi, el 23 d’abril de 1905. Miquel Blay és l’autor del grup escultòric anomenat Cançó popular —que presideix l’edifici—, on entremig del poble sorgeix amb fermesa sant Jordi. A l’interior del Palau del Lloctinent, situada entre l’escala noble del Palau dels Virreis i el Saló del Tinell, hi trobem la porta de Sant Jordi, fosa en bronze, de l’escultor Josep M. Subirachs (1975). És un llibre obert d’història de Catalunya relacionat amb sant Jordi, imatge que figura al centre. Aquest descansa a sobre d’una peanya on hi ha esculpida una serp recargolada, que, segons paraules del mateix autor, suggereix la creu gamada dels nazis. Entre els diferents santjordis que conformen la col·lecció de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, comentem la pintura Sant Jordi, d’Enric Monserdà (1902). És un sant Jordi revestit d’armadura i amb casc, occint amb la llança el drac. Contrasta el rostre serè del sant amb la testa ferotge del drac. En un primer pla, sobresurt l’escut de Catalunya i, al fons, hi figuren els penyals de Montserrat. El Centre Excursionista de Catalunya va fundar-se prenent sant Jordi per patró. La Sala d’Actes és presidida per un tapís de Francesc Blanch (1917), on es reprodueix la figura escultòrica de guix del sant Jordi eqüestre de Venanci Vallmitjana. Les pintures murals que decoren l’interior del Palau de Justícia foren realitzades per Josep M. Sert el 1908. És a la sala coneguda amb el nom de Passos Perduts que trobem la representació de sant Jordi amb cuirassa i dominant amb els seus peus nus el drac, mentre la princesa plora amb desconsol i alhora amb agraïment. El Parlament de Catalunya no podia quedar-se sense la presència escultòrica de sant Jordi. La que hi havia va desaparèixer en temps de la Guerra Civil. En vigílies de l’11 de setembre de 2003, coincidint amb l’aniversari dels mil set-cents anys del martiri de sant Jordi, va ser inaugurada l’escultura, obra de Josep Salvadó Jassans.

Saint George in the public institutions The image of Saint George graces many of Barcelona’s public institutions. Four splendid sculptures can be found in the City Council: Josep Llimona’s dark bronze Saint George (1916), a heavily-built figure who stands with both hands on his sword, resting yet vigilant; Josep Viladomat’s sculpture (c. 1960) of the saint in the Saló de la Reina Regent; Enric Monjo’s (1958-1966) piece in the Bon Consell’s Chapel; and the alabaster and gilded polychrome sculpture designed by Enric Monserdà and sculpt ed by Manel Fuxà (c. 1920) in the Saló de Cent. The saint also appears in the mosaic on the rear façade of the Sant Pau Art Nouveau Site’s Main Pavilion and in the mosaic decorating the exterior of the Sant Jordi Pavilion; Mario Maragliano crafted both pieces (1902-1911). They are joined by Pablo Gargallo’s sculptural relief (1911), which decorates the door to the Auditorium. At Can Serra, the current home of the Provincial Council, stroll past Joan Rebull’s bronze sculpture of Saint George (1977), which is a replica of the piece standing in the Church of Sant Jordi in Barcelona’s Vallcarca neighborhood. The corbels supporting the bay windows on the main façade feature Eusebi Arnau’s sculpted images of Saint George, the dragon and the princess (1903). Inside, take in one of the most successful modern depictions of Saint George battling the drag on, Apel·les Fenosa’s bronze high relief (1977), a cast of the piece in the Sorbonne’s Centre d’Études Catalanes (Center for Catalan Studies). Saint George, the Provincial Council’s patron saint, also crowns the institution’s flag; Saint George’s crest appears in the very center of the four stripes of Catalonia. It therefore comes as no surprise that the Provincial Council boasts an impressive collection of images of Saint George produced by Catalan artists during the twentieth century. The cornerstone of the Palau de la Música Catalana was laid on April 23, 1905, coinciding with the festival in honor of Saint George’s Day. Popular Song, Miquel 98

Blay’s group of sculptures presiding over the building, features Saint George strid ing forth from among the populace. Saint George takes pride of place on Josep M. Subirachs’ cast bronze door (1975), which is located inside the Palau del Lloctinent between the grand staircase of the Palau dels Virreis and the Saló del Tinell. The door tells the tale of the history of Catalonia as it relates to Saint George, who emerges from its center and rests on a plinth featuring a sculpted image of a coiled snake that, according to the artist, represents the Nazi swastika. The Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Catalan Royal Acad emy of Fine Arts of Saint George) boasts a collection featuring numerous images of its namesake. One of the most spectacular such pieces is Enric Monserdà’s Saint George (1902), a painting of the saint bedecked in armor and helmet and with a lance in hand as he slays the dragon. The saint’s serene countenance stands in sharp contrast to the dragon’s ferocious snarl. Meanwhile, the shield of Catalonia rises in the foreground, while the cliffs of Montserrat tower in the background. Saint George is also the patron saint of the Centre Excursionista de Catalunya (Catalan Excursion Center). Francesc Blanch’s tapestry (1917) stands sentinel over the Auditorium, which also features Venanci Vallmitjana’s plaster sculpture of Saint George on horseback. In 1908, Josep M. Sert painted the murals decorating the interior of the Palace of Justice; in the so-called Sala dels Passos Perduts (Hall of Lost Steps), an image depicts Saint George wearing a breastplate and standing barefoot over the dragon while the disconsolate princess cries tears of joy. And of course, the Parliament of Catalonia would be incomplete without a sculpture of Saint George. The statue that formerly occupied the building disappeared during the Spanish Civil War; a new sculpture of the saint, the work of Josep Salvadó Jassans, was unveiled on the eve of September 11, 2003, the 1700th anniversary of Saint George’s martyrdom. 99

San Jorge en las instituciones públicas San Jorge está presente en muchas instituciones de la ciudad. En el Ayuntamiento está representado en cuatro espléndidas esculturas: al pie de la escalera de honor encontramos la escultura de Josep Llimona de 1916, un san Jorge en bronce negro, de pie y de cuerpo corpulento, apoyando ambas manos en la espada en actitud de reposo y, al mismo tiempo, vigilante; en el Saló de la Reina Regent, san Jorge está también presente en la escultura de Josep Viladomat (c. 1960); en la capilla del Bon Consell, en la realizada por Enric Monjo (1958-1966), así como en el Saló de Cent en la escultura de alabastro con policromía dorada diseñada por Enric Monserdà y esculpida por Manuel Fuxà alrededor de 1920. Lo vemos también en el Recinto Modernista de Sant Pau en el mosaico de la fachada posterior del Pavellón Principal, así como en el mosaico del exterior del Pavellón Sant Jordi, ambas obra de Mario Maragliano (1902-1911). Una tercera representación es la del relieve escultórico de Pablo Gargallo que decora el umbral de la puerta que da acceso a la Sala de Actos (1911). En Can Serra, actual sede de la Diputación, sale a nuestro encuentro la escultura en bronce de san Jorge de Joan Rebull (1977). Es una réplica de la que hay en la iglesia de Sant Jordi de Vallcarca. En la misma Casa Serra, en la ménsula que soporta la tribuna de la fachada principal, hay esculpidas las imágenes de san Jorge, el dragón y la princesa, hechas por Eusebi Arnau en 1903. En el interior se halla una de las representaciones modernas más logradas de la lucha de san Jorge contra el dragón, obra de Apel·les Fenosa de 1977. Es un alto relieve en bronce, réplica del que hay en el Centre d’Études Catalanes de la Universidad de París-Sorbona. La Diputación tiene a san Jorge como patrón. Signo de ello es palpable en su bandera, donde ondea el escudo de san Jorge en medio de las cuatro barras. No es de extrañar que la Diputación tenga en su patrimonio una extensa colección de obras dedicadas a san Jorge de artistas catalanes del siglo xx. 100

El acto de colocación de la primera piedra del Palau de la Música Catalana coincidió con la festividad de San Jorge, el 23 de abril de 1905. Miquel Blay es el autor del grupo escultórico llamado Canción popular —que preside el edificio—, donde de entre el pueblo se yergue con firmeza san Jorge. En el interior del Palau del Lloctinent, situada entre la escalera noble del Palau dels Virreis y el Saló del Tinell, encontramos la puerta de Sant Jordi, fundida en bronce, del escultor Josep M. Subirachs (1975). Es un libro abierto de historia de Cataluña relacionado con san Jorge, cuya imagen figura en el centro. Este descansa encima de una peana donde está esculpida una serpiente retorcida, que, según las palabras del propio autor, sugiere la cruz gamada nazi. De entre los distintos sanjorges que conforman la colección de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, comentaremos la pintura Sant Jordi, de Enric Monserdà de 1902. Es un san Jorge revestido con armadura y casco matando al dragón con la lanza. El rostro sereno del santo contrasta con la testa feroz del dragón. En un primer plano sobresale el escudo de Cataluña y, en el fondo, figuran los peñascos de Montserrat. El Centre Excursionista de Catalunya se fundó tomando a san Jorge como patrón. La Sala de Actos es presidida por un tapiz de Francesc Blanch de 1917 donde se reproduce la figura escultórica de yeso del san Jorge ecuestre de Venanci Vallmitjana. Las pinturas murales que decoran el interior del Palau de Justícia fueron realizadas por Josep M. Sert en 1908. Es en la sala conocida como Passos Perduts donde se halla la representación de san Jorge con coraza y dominando con sus pies descalzos al dragón, mientras la princesa llora desconsoladamente pero a la vez con gratitud. El Parlamento de Cataluña no podía estar sin la presencia escultórica de san Jorge. La que estaba allí desapareció durante la Guerra Civil. En vísperas del 11 de septiembre de 2003, coincidiendo con el aniversario de los mil setecientos años del martirio de san Jorge, fue inaugurada la escultura, obra de Josep Salvadó Jassans.

101

Ajuntament de Barcelona. Barcelona City Council. Ayuntamiento de Barcelona. Escala dâ&#x20AC;&#x2122;honor. Grand staircase. Escalera de honor. p p. 104-105 Josep Llimona, 1916. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce. p p. 105

102

104

105

106

107

Ajuntament de Barcelona. Saló de Cent.

f p. 106-107 Enric Monserdà (disseny / design / diseño) i Manel Fuxà (escultor / sculptor), 1920. Escultura. Alabastre amb policromia. Sculpture. Alabaster and polychrome. Escultura. Alabastro con policromía. Capella del Bon Consell. Bon Consell’s Chapel. Capilla del Bon Consell. Enric Monjo, 1958-1966. Relleu. Alabastre. Relief. Alabaster. Relieve. Alabastro.

Ajuntament de Barcelona. SalĂł de la Reina Regent (de Plens del Consistori). Josep Viladomat, c. 1960. Escultura. Alabastre amb policromia. Sculpture. Alabaster and polychrome. Escultura. Alabastro con policromĂa.

112

Can Serra. Diputaciรณ de Barcelona. Barcelona Provincial Council. Diputaciรณn de Barcelona. Joan Rebull, 1977. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce.

114

Can Serra. Diputació de Barcelona. Eusebi Arnau, 1902-1903. Mènsula de la tribuna. Pedra de Montjuïc. Corbels supporting the gallery. Montjuïc stone. Ménsula de la tribuna. Piedra de Montjuïc.

116

Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Diada de Sant Jordi del 1976. Francesc Todó, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Saint George’s Day, 1976. Painting. Oil on canvas. Día de San Jorge de 1976. Pintura. Óleo sobre tela. Sant Jordi. Ramon Calsina, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Saint George. Painting. Oil on canvas. San Jorge. Pintura. Óleo sobre tela.

117

Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Sant Jordi. Pere Pruna, 1975. Pintura. Oli sobre tela. Saint George. Painting. Oil on canvas. San Jorge. Pintura. Óleo sobre tela. Sant Jordi. J. M. Morató, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Saint George. Painting. Oil on canvas. San Jorge. Pintura. Óleo sobre tela.

118

119

120

Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

Sant Jordi. Antoni Riera, 1977. Pintura. Oli sobre tela. Saint George. Painting. Oil on canvas. San Jorge. Pintura. Óleo sobre tela.

Sant Jordi. Emili Grau, 1975. Pintura. Oli sobre tela. Saint George. Painting. Oil on canvas. San Jorge. Pintura. Óleo sobre tela.

121

122

123

Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

124

Sant Jordi contra el drac. Joan Ponç, 1974. Pintura. Oli sobre tela. Saint George Fighting the Dragon. Painting. Oil on canvas. San Jorge contra el dragón. Pintura. Óleo sobre tela. f p. 122-123

Sant Jordi. Ignasi Mundó, 1976. Pintura. Oli sobre tela. Saint George. Painting. Oil on canvas. San Jorge. Pintura. Óleo sobre tela.

Relleu de Sant Jordi. Apel·les Fenosa, 1977. Alt relleu. Bronze. Relief of Saint George. High relief. Bronze. Relieve de san Jorge. Alto relieve. Bronce.

125

126

Palau de la Música Catalana. Cançó popular. Miquel Blay, 1905-1909. Escultura. Pedra blanca de Montjuïc. Popular Song. Sculpture. Montjuïc white stone. Canción popular. Escultura. Piedra blanca de Montjuïc.

127

128

129

130

Palau del Lloctinent. J. M. Subirachs, 1975. Relleu. Bronze. Relief. Bronze. Relieve. Bronce.

Recinte Modernista de Sant Pau.

132

133

Recinte Modernista de Sant Pau. Mario Maragliano, 1902-1911. Mosaic. Mosaic. Mosaico. Pau Gargallo, 1902-1911. Relleu. Pedra de MontjuĂŻc. Relief. MontjuĂŻc stone. Relieve. Piedra de MontjuĂŻc.

Recinte Modernista de Sant Pau. Mario Maragliano, 1902-1911. Mosaic. Mosaic. Mosaico.

Parlament de Catalunya. p p. 138-139 Josep Salvador Jassans, 2003. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce. p p. 139

136

137

138

139

Reial AcadĂ¨mia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

140

141

142

Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Enric Monserdà, 1902. Dibuix. Llapis, aquarel·la i tinta sobre paper. Drawing. Pencil, watercolor and ink on paper. Dibujo. Lápiz, acuarela y tinta sobre papel. Ignasi M. Serra Goday, 1983. Pintura al tremp sobre tela. Tempera paint on canvas. Pintura al temple sobre tela.

143

Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Llucià Navarro, 1975. Pintura. Tècnica mixta sobre cartolina. Painting. Mixed media on cardboard. Pintura. Técnica mixta sobre cartulina. Roser Agell, c. 1952. Pintura. Oli sobre tela. Painting. Oil on canvas. Pintura. Óleo sobre tela.

144

145

Palau de JustĂcia. Sala dels Passos Perduts. p p. 148-149 Josep M. Sert, 1908. Pintura. Fresc. Fresco. Pintura. Fresco. p p. 149

146

147

148

149

150

Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Francesc Carulla, 1990. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce. Facultat de Belles Arts Sant Jordi. Luisa Granero, 1967. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce.

Centre Excursionista de Catalunya. Francesc Blanch, 1917. Tapís. Teixit. Tapestry. Fabric. Tapiz. Tejido. p p. 152-153

152

153

154

Sant Jordi als museus Saint George in museums San Jorge en los museos

155

Sant Jordi als museus De la presència d’obres de sant Jordi als museus, citarem les del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La més coneguda i estimada, fins fa poc atribuïda a Jaume Huguet, és la taula gòtica de Sant Jordi i la princesa (s. xv). La blavor del fons, el verd dels xiprers i el daurat que l’emmarca donen a la figura de sant Jordi un caire principesc. Procedent de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya, en aquest museu hi ha en dipòsit l’escultura del sant amb armadura articulada (c. 1420), d’autor desconegut, feta d’assemblatge d’elements de fosa i làmines d’argent, daurada al foc i policromada. Actualment, a la capella del Palau se’n conserva una còpia. De la col·lecció del museu destaquem també un magnífic penjoll modernista (c. 1901), obra de l’artista Lluís Masriera, fet amb esmalts, fosa d’or, diamants i robins. Del fons de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, en dipòsit al MNAC, es conserva un sant Jordi fet en oli sobre fusta (c. 1514), obra del pintor Lucas Cranach, anomenat el Vell. Un altre dels museus barcelonins que conserva un important fons d’obres sobre la temàtica de sant Jordi és el Museu del Modernisme Català. Per citar-ne algunes parlarem del capçal de llit obra de Gaspar Homar, on reprodueix una bella imatge de sant Jordi en un plafó de caoba amb aplicacions de boix (c. 1901). Destaca, també, el vitrall de Sant Jordi (c. 1901), obra d’Antoni Rigalt, pintat al vidre i emplomat. Dues són les representacions de sant Jordi executades pel polifacètic artista Alexandre de Riquer: un retaule d’estil neogòtic (c. 1904) i un relleu de forma circular (c. 1904), ambdós d’estuc daurat i policromat. Al Museu Diocesà de Barcelona, sant Jordi es troba representat en diverses obres. Entre totes aquestes, excel·leix la pintura al tremp sobre fusta (c. 1440), provinent de l’església de Sant Esteve de Palautordera, obra de Bernat Martorell, un dels màxims exponents del gòtic internacional a Catalunya. 156

Del fons del Museu de les Arts Decoratives i del Museu de Ceràmica (DHUB), destaquem una esplèndida escultura del segle xvii, de procedència desconeguda, esculpida en argent daurat i metall cisellat. I del Museu de Ceràmica, els dos plafons de rajoles renaixentistes, procedents del Palau de la Generalitat, on es representa l’escena clàssica de sant Jordi a cavall occint amb la llança el drac en presència de la princesa. Un d’aquests fou realitzat pel terrisser Lorenzo de Madrid, originari de Talavera de la Reina i resident a Manresa. Del Museu Marès destaquem l’escultura de 1975 que el mateix Frederic Marès va esculpir en bronze per encàrrec de Joan Antoni Samaranch, aleshores president de la Diputació de Barcelona. D’aquesta obra, se’n feren diverses foses, que es troben repartides al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i a la capella de Sant Jordi de Cercs. Les altres obres del museu són talles renaixentistes policromades d’autor desconegut i possible procedència germànica. Per finalitzar el recorregut museístic ho farem des del Palau Güell, obra d’Antoni Gaudí, on es conserva un paravent (c. 1900) de procedència incerta, realitzat per Alexandre de Riquer. Els plafons inferiors són dos vitralls que representen sant Jordi i la princesa Sabra. Segons la llegenda, Sabra fou una princesa egípcia que va ser salvada per sant Jordi de morir a les urpes del drac.

157

Saint George in museums Images of Saint George appear in museums across Barcelona; start your visit at the National Art Museum of Catalonia (MNAC). The most famous and venerated such piece is the fifteenth-century Gothic panel painting of Saint George and the Princess, which was attributed to Jaume Huguet until recently. Its blue background, green cypress trees and golden aureole cast the saint in a princely light. At the MNAC you will also find a sculpture of the saint in articulated armor, a mixture of cast iron, fire-gilded pieces with silver overlay and polychrome (c. 1420). The work, by an unknown artist, originally adorned the Sant Jordi’s Chapel at the Palau de la Generalitat de Catalunya; today, a copy remains there in its stead. The museum’s collection also includes Lluís Masriera’s magnificent pendant (c. 1901), a modern ist piece featuring smalt, smelted gold, diamonds and rubies. Finally, the ThyssenBornemisza collection housed at the MNAC contains an oil on panel painting of Saint George (c. 1514) by Lucas Cranach the Elder. Another of Barcelona’s museums, the Museum of Catalan Modernism, also boasts an important collection of pieces memorializing Saint George. Highlights include Gaspar Homar’s beautiful mahogany headboard with boxwood inlay (c. 1901), Antoni Rigalt’s stained- and leaded-glass portrayal of the saint (c. 1901), and two works crafted by the versatile Alexandre de Riquer in gilded polychrome stucco: a Neo-Gothic altarpiece and a circular relief (both c. 1904). Saint George appears in several pieces at Barcelona’s Diocesan Museum; the tempera on panel painting from the altarpiece in the Church of Sant Esteve de Palautordera (c. 1440) is truly outstanding. The work was painted by Bernat Martorell, one of the leading exponents of the International Gothic style in Catalonia. At DHUB, the Museum of Decorative Arts boasts a splendid anonymous seventeenth-century sculpture crafted from gold-plated silver and engraved metal, while 158

the Museum of Ceramics features two Renaissance-era tile panels originally from the Palau de la Generalitat that depict the classic scene of Saint George on horseback slaying the dragon while the princess looks on. One of these is the work of Lorenzo de Madrid, a potter who was born in Talavera de la Reina and lived in Manresa. At the Marès Museum, take in Frederic Marès’ well-known bronze sculpture, which Juan Antonio Samaranch, then President of the Barcelona Provincial Council, commissioned in 1975. Several casts have been made of this piece; they can be found in the Saló de Sant Jordi in the Palau de la Generalitat, at the Reial Acadèmica Catalana de Belles Arts de Sant Jordi and in the Sant Jordi’s Chapel in Cercs. The museum also features several anonymous polychromatic Renaissance carvings that may come from the German school. Conclude your museum tour at Gaudí’s Palau Güell, where you can take in a fold ing screen (c. 1900) of unknown origin executed by Alexandre de Riquer. The lower panels present stained-glass images of Saint George and Princess Sabra. Accord ing to legend, Sabra was an Egyptian princess who Saint George rescued from the dragon’s claws.

159

San Jorge en los museos De la presencia de obras de san Jorge en los museos, comenzaremos mencionando las del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La más conocida y apreciada es la tabla gótica de San Jorge y la princesa (s.

xv),

hasta hace poco atribuida a

Jaume Huguet. El azul del fondo, el verde de los cipreses y el dorado que lo enmarca otorgan a la figura de san Jorge un cariz principesco. Procedente de la capilla de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya, en este museo se encuentra en depósito la escultura del santo con armadura articulada (c. 1420), de autor desconocido, hecha de ensamblaje de elementos de fundición y láminas de plata, dorada al fuego y policromada. En la actualidad se conserva una copia en la capilla del Palau. Destacamos también de la colección del museo un espléndido colgante modernista (c. 1901), hecho con esmaltes, fundición de oro, diamantes y rubíes, obra del artista Lluís Masriera. Del fondo de la colección Thyssen-Bornemisza, en depósito en el MNAC, se conserva un san Jorge pintado al óleo sobre tabla (c. 1514), obra del pintor Lucas Cranach, llamado el Viejo. Otro de los museos barceloneses que conserva un importante fondo de obras de la temática de san Jorge es el Museu del Modernisme Català. Para mencionar tan sólo alguna de estas, hablaremos de la cabecera de cama donde se reproduce una bella imagen de san Jorge en un plafón de caoba con aplicaciones de boj, obra de Gaspar Homar (c. 1901). También destaca la vidriera de Sant Jordi (c. 1901), obra de Antoni Rigalt, de vidrio pintado y emplomado. Asimismo, hay dos representaciones de san Jorge ejecutadas por el polifacético artista Alexandre de Riquer: un retablo de estilo neogótico y un relieve de forma circular, ambos de estuco dorado y policromado y datados de 1904, aproximadamente. 160

En el Museu Diocesà, san Jorge está representado en varias obras. Sobresale la pintura al temple sobre tabla (c. 1440) procedente del retablo de la iglesia de Sant Esteve de Palautordera, obra del artista Bernat Martorell, uno de los máximos exponentes del gótico internacional en Cataluña. Cabe destacar del fondo del Museu de les Arts Decoratives y del Museu de Ceràmica (DHUB) una espléndida escultura del siglo

xvii,

esculpida en plata dorada y

metal cincelado, la procedencia de la cual se desconoce. Son remarcables, también, los dos plafones de azulejos renacentistas del Museu de Ceràmica —ubicados originariamente en el Palau de la Generalitat—, que representan la escena clásica de san Jorge a caballo matando al dragón con su lanza en presencia de la princesa. Uno de estos fue realizado por el alfarero Lorenzo de Madrid, originario de Talavera de la Reina y residente en Manresa. En el Museu Marès encontramos otra escultura notoria, la cual fue esculpida en bronce en 1975 por el propio Frederic Marès por encargo de Juan Antonio Samaranch, por aquel entonces presidente de la Diputación de Barcelona. De esta obra se hicieron varias fundiciones, que se hallan repartidas en el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, en la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi y en la capilla de Sant Jordi de Cercs. El resto de obras del museo son tallas renacentistas policromadas de autor desconocido y de posible procedencia germánica. Concluiremos el recorrido museístico en el Palau Güell, de Antoni Gaudí, donde se conserva un biombo de procedencia incierta, realizado por Alexandre de Riquer y datado alrededor de 1900. Los plafones inferiores son dos vidrieras que representan a san Jorge y a la princesa Sabra. Según la leyenda, Sabra fue una princesa egipcia salvada por san Jorge de morir en las garras del dragón.

161

Museu Nacional dâ&#x20AC;&#x2122;Art de Catalunya (MNAC).

164

Sant Jordi i la Princesa. Mestre de Sant Jordi i la princesa, s. xv. Pintura al tremp sobre fusta. Saint George and the Princess. 15th century. Tempera paint on panel. San Jorge y la princesa. Temple sobre tabla.

165

166

Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Lluís Masriera, c. 1901. Penjoll. Fosa en or, esmalt, diamants i robins. Pendant. Smelted gold, smalt, diamonds and rubies. Colgante. Fundición en oro, esmalte, diamantes y rubíes. Sant Jordi matant el drac. Autor desconegut, c. 1420-1450. Escultura. Assemblatge d’elements de fosa i làmines d’argent. Saint George Slaying the Dragon. Unknown author. Sculpture. Mixture of cast iron pieces and silver overlay. San Jorge matando al dragón. Autor desconocido. Escultura. Ensamblaje de elementos de fundición y láminas de plata.

167

168

169

Museu Frederic MarĂ¨s. f p. 168-169 Frederic MarĂ¨s, 1975. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce. f p. 169

Autor desconegut, s. xvi. Talla. Fusta policromada. Unknown artist, 16th century. Carving. Polychrome wood . Autor desconocido. Talla. Madera policromada. Autor desconegut, s. xv-xvi. Talla. Fusta policromada. Unknown artist, 15th-16th c. Carving. Polychrome wood. Autor desconocido. Talla. Madera policromada.

171

Museu Frederic MarĂ¨s.

172

Autor desconegut, s. xv. Talla. Fusta policromada. Unknown artist, 15th c. Carving. Polychrome wood. Autor desconocido. Talla. Madera policromada.

173

Museu del Modernisme CatalĂ .

174

175

Museu del Modernisme CatalĂ .

Alexandre de Riquer, c. 1904. Relleu. Estuc policromat. Relief. Polychrome stucco. Relieve. Estuco policromado.

Francesc Socies, c. 1930. Relleu. Planxa de coure argentat. Relief. Copper plate with silver inlay. Relieve. Plancha de cobre plateado.

177

178

Museu del Modernisme Català. Gaspar Homar, c. 1901. Capçal de llit. Caoba amb aplicacions de boix i metall. Headboard. Mahogany with boxwood and metal inlays. Cabecera de cama. Caoba con aplicaciones de boj y metal. Alexandre de Riquer, c. 1904. Retaule. Estuc daurat i policromat. Altarpiece. Gilded polychrome stucco. Retablo. Estuco dorado y policromado.

179

Museu del Modernisme Català. Antoni Rigalt, c. 1901. Vidre pintat i emplomat. Stained and leaded glass. Vidrio pintado y emplomado. Gaspar Homar, c. 1907. Tapís. Oli i pigments naturals sobre seda i cotó. Tapestry. Oil and natural pigments on silk and cotton. Tapiz. Óleo y pigmentos naturales sobre seda y algodón.

181

Museu DiocesĂ de Barcelona.

182

183

184

Museu Diocesà de Barcelona. Autor desconegut, s. xviii. Pintura. Oli sobre coure. Unknown artist, 18th century. Painting. Oil on copper. Autor desconocido. Pintura. Óleo sobre cobre. Bernat Martorell, c. 1440. Pintura. Tremp sobre fusta. Painting. Tempera on panel. Pintura. Temple sobre tabla.

Sant Sebastià i sant Jordi. Autor desconegut, s. xv. Pintura. Tremp sobre fusta. Saint Sebastian and Saint George. Unknown artist, 15th century. Painting. Tempera on panel. San Sebastián y san Jorge. Autor desconocido. Pintura. Temple sobre tabla. p p. 186 Autor desconegut, s. xvi-xvii. Pintura. Oli sobre fusta. Unknown artist, 16th-17th c. Painting. Oil on panel. Autor desconocido. Pintura. Óleo sobre tabla.

p p. 187

186

187

188

Palau GÃ¼ell.

189

190

Palau GĂźell.

Alexandre de Riquer, 1900. Paravent. Vidre pintat i emplomat. Folding screen. Stained and leaded glass. Biombo. Vidrio pintado y emplomado.

191

Disseny Hub Barcelona (DHUB). DHUB. Museu de les Arts Decoratives. Autor desconegut, s. xvii. Escultura. Argent daurat i metall cisellat. Unknown artist, 17th c. Sculpture. Gold-plated silver and engraved metal. Autor desconocido. Escultura. Plata dorada y metal cincelado.

193

DHUB. Museu de Ceràmica. Autor desconegut, s. xvi. Ceràmica vidriada. Unknown artist, 16th century. Glazed ceramics. Autor desconocido. Cerámica vidriada. Autor desconegut, c. 1597. Ceràmica vidriada. Unknown artist. Glazed ceramics. Autor desconocido. Cerámica vidriada.

194

195

196

Sant Jordi als espais de culte Saint George in places of worship San Jorge en los espacios de culto

197

Sant Jordi als espais de culte Són molts els espais de culte que acullen alguna imatge del patró de Catalunya. A la catedral de Barcelona, el trobarem a la clau de volta del templet del claustre gòtic, obra de Joan Claperós (1448). Aquesta imatge és important per la bellesa de l’obra i pel context històric del lloc on es troba. És en aquest claustre on es van reunir les Corts Catalanes l’any 1456 i van proclamar sant Jordi patró de Catalunya a instàncies de la Generalitat de Catalunya, que ja el tenia com a patró. Entre altres santjordis de la catedral, n’hi ha un dels més amagats de la ciutat, difícil de veure si no hi ha qui ens ajudi a descobrir-lo. Sabent-ho, encarats a la façana des del pla de la catedral, alçant la mirada a la peanya del cimbori, a mà esquerra, veurem el sant Jordi (1907), obra d’Eusebi Arnau. A l’interior de la basílica de Santa Maria del Mar, sant Jordi és present en la talla policromada d’Eudald Serra (1961) i en un dels vitralls de la nau, conjuntament amb la figura de sant Francesc de Borja (1909). Gràcies a unes obres de restauració del temple es va descobrir que sant Jordi feia segles que hi era, ocult a la mirada, però present en la bella rosassa de la façana. És en un dels vitralls del rosetó on hi ha pintat sant Jordi, de mirada serena i bella, obra del mestre pintor Antoni Llonye (1461). Present des de fa tants segles, descobrir-lo ara fou un regal inesperat. L’església de Barcelona va voler que la ciutat tingués un temple parroquial dedicat a sant Jordi. Un nou temple modern i més ampli ha substituït l’antiga església de Sant Jordi de Vallcarca. Al costat de l’altar es va col·locar un sant Jordi de bronze daurat, de mirada penetrant i serena, de posat hieràtic i amb el cos cobert per una espessa malla, obra de l’escultor Joan Rebull (1977). Al cim de la muntanya del Tibidabo, a la façana de la cripta del temple neogòtic (c. 1908), hi trobem un altre sant Jordi d’Eusebi Arnau en actitud de pregària, des de les altures, de cara a la ciutat estesa entre el mar i la muntanya.

198

A l’església de Santa Maria Reina, destaquen les pintures murals del pòrtic (1950-1951), realitzades per Josep Obiols. L’artista trenca amb la tradició molt majoritària de representar sant Jordi com un cavaller medieval. És la imatge d’un sant Jordi més proper al de les icones bizantines del màrtir de la milícia romana, vencedor del mal, simbolitzat pel drac. L’any 2007 es va inaugurar a la basílica de la Sagrada Família l’escultura de sant Jordi, de bronze, de tres metres d’alçada, obra de Josep M. Subirachs. Va ser col·locada al lloc d’honor, al centre del jubé de la façana de la Glòria. Gaudí n’estaria content, ell que va voler que una imatge de sant Jordi presidís l’escola del temple «perquè els nens ja des de la infància aprenguin», deia, «a estimar sant Jordi», en veure ara la impactant escultura de sant Jordi presidint la nau central del seu temple. Curiosament, vista aquesta escultura de costat en penombra per la llum que li ve del darrere, sembla el perfil monacal d’un monjo ortodox, imatge que l’apropa a la terra que el va veure néixer. Si sant Jordi el trobem en els inicis de la naixença de Catalunya com a nació en temps de l’abat Oliba, en què se li va dedicar un altar al monestir de Ripoll l’any 1032, Catalunya inicia aquest nou mil·lenni novament amb sant Jordi, al temple del genial arquitecte Antoni Gaudí, la futura catedral de Barcelona.

199

Saint George in places of worship Many places of worship house images of the patron saint of Catalonia. Start your tour in Barcelona cathedral, where Joan Claperós’ (1448) Saint George adorns the keystone of the shrine in the Gothic cloister. This landmark work is known for its stunning beauty and historical significance – in 1456, the Corts Catalanes (Catalan Courts) met in this very cloister and proclaimed Saint George the patron saint of Catalonia at the request of the Generalitat of Catalonia, which had already done so. As you examine the other images of Saint George that decorate the cathedral, you may catch a glimpse of one of the most carefully hidden pieces in the city, a work that is difficult to locate without expert help. Stand on the main floor of the cathedral, face the façade and cast your gaze upwards to the base of the lantern tower; to its left, you will see Eusebi Arnau’s Saint George (1907). Inside the Basilica of Santa Maria del Mar, Saint George appears in Eudald Serra’s polychrome carving (1961) and in one of the stained-glass windows in the nave alongside the figure of Saint Francis Borgia (1909). Restoration uncovered a gorgeous and serene Saint George — the work of master painter Antoni Llonye (1461) — which had been hidden in one of the scenes of the façade’s beautiful rose window for centuries. After such a long time out of sight, its discovery came as a delightful surprise. Approximately forty years ago, the Catholic authorities in Barcelona decid ed that the city should have a parish church dedicated to the saint, and a larger, more modern place of worship took the place of the old Church of Sant Jordi in Barcelona’s Vallcarca neighborhood. Joan Rebull’s gilded bronze Saint George (1977) now stands in heavy chain mail alongside the altar, his pose hieratic, his gaze penetrating and serene.

200

Atop Mount Tibidabo, Eusebi Arnau sculpted another image of Saint George on the façade of the Neo-Gothic crypt (c. 1908); here, the saint prays from on high, gaz ing out over the city that unfolds below, stretching from the mountains to the sea. Head to the Church of Santa Maria Reina and take in the murals painted on the portico (1950-1951). Here, Josep Obiols broke with the prevailing tradition of representing Saint George as a medieval knight; his Saint George more closely resembles the Byzantine icons of the martyred Roman officer triumphing over evil, which is symbolized by the dragon. In 2007, the Sagrada Familia unveiled Josep M. Subirachs’ three-meter tall bronze Saint George, which takes pride of place in the center of the rood screen on the Glory Façade. Gaudí would have been thrilled to see the moving sculpture of the saint presiding over the central nave of his Basilica: he had hoped an image of Saint George would stand guard over the temple’s school “so that children would learn to love Saint George from a young age.” In a peculiar twist, when backlit and viewed from the side, the sculpture resembles an Orthodox monk, conjuring up images of Saint George’s ancestral homeland. Saint George has spanned Catalan history, from the nation’s birth at the time of Abbot Oliba — who dedicated an altar to him at the monastery of Ripoll in 1032 — to the new millennium, in which the saint crowns the future cathedral of Barcelona, the masterpiece of the brilliant architect Antoni Gaudí.

201

San Jorge en los espacios de culto Son muchos los lugares de culto que acogen alguna imagen del patrón de Cataluña. En la catedral de Barcelona lo encontraremos en la clave de bóveda del templete del claustro gótico, obra de Joan Claperós de 1448. Esta imagen es importante por la belleza de la obra y por el contexto histórico del lugar en el que está ubicada. En este mismo claustro se reunieron las Cortes Catalanas en 1456 y proclamaron a san Jorge patrón de Cataluña a instancias de la Generalitat, de la que ya era patrón. De entre todos los sanjorges de la catedral encontramos uno de los más escondidos de la ciudad, difícil de ver a no ser que haya alguien que nos lo descubra. De cara a la fachada desde el llano de la catedral y levantando la mirada hacia la peana del cimborrio, a mano izquierda, veremos el san Jorge (1907), obra de Eusebi Arnau. En el interior de la basílica de Santa Maria del Mar, encontramos al santo representado en la talla policromada de Eudald Serra (1961) y en una de las vidrieras de la nave, juntamente con la figura de san Francisco de Borja (1909). Gracias a unas obras de restauración del templo, se descubrió que san Jorge llevaba siglos en la basílica, manteniéndose oculto a la mirada, pero presente en el rosetón de la fachada. Es en una de las vidrieras de dicho rosetón donde está pintado san Jorge, de mirada serena y hermosa, obra del maestro pintor Antoni Llonye (1461). Descubrirlo después de tanto tiempo estando allí fue un regalo realmente inesperado. La iglesia de Barcelona quiso que la ciudad tuviera un templo parroquial dedicado al santo. Un nuevo templo moderno y amplio ha sustituido la antigua iglesia de Sant Jordi de Vallcarca. Al lado del altar se colocó un san Jorge de bronce dorado, de mirada penetrante y serena, de postura hierática y el cuerpo cubierto por una densa malla, obra del escultor Joan Rebull, de 1977. En la cima de la montaña del Tibidabo, en la fachada de la cripta del templo neogótico (c. 1908), encontramos otro san Jorge de Eusebi Arnau en actitud de plegaria, desde las alturas, de cara a la ciudad que se extiende entre el mar y la montaña. 202

En la iglesia de Santa Maria Reina destacan las pinturas murales del pórtico (1950-1951), realizadas por Josep Obiols. El artista rompe con la tradición de la gran mayoría de representar a san Jorge cual caballero medieval. Es la imagen de un san Jorge más cercano al de los iconos bizantinos del mártir de la milicia romana, vencedor del mal simbolizado por el dragón. En 2007 se inauguró en la basílica de la Sagrada Familia la escultura de bronce de san Jorge, de tres metros de altura, esculpida por Josep M. Subirachs. La instalaron en el sitio de honor, en el centro del jubé de la fachada de la Gloria. Gaudí estaría contento al poder ver ahora la impactante escultura de san Jorge presidiendo la nave central de su templo, él, que quiso que una imagen del santo presidiera la escuela del templo «para que los niños aprendieran ya desde su infancia a querer a san Jorge». Curiosamente, si se mira la escultura a contraluz, esta parece el perfil monacal de un monje ortodoxo, imagen que lo acerca a la tierra que lo vio nacer. Si encontramos a san Jorge en los inicios del nacimiento de Cataluña como nación en tiempos del abad Oliva, dedicándole un altar en el monasterio de Ripoll en 1032, Cataluña inicia este nuevo milenio otra vez con san Jorge, en el templo del genial arquitecto Antoni Gaudí, la futura catedral de Barcelona.

203

204

Catedral de Barcelona. Barcelona Cathedral.

205

Catedral de Barcelona.

206

Eusebi Arnau, 1907. Peanya del cimbori. Pedra de Montjuïc. Base of the lantern tower. Montjuïc stone. Peana del cimborrio. Piedra de Montjuïc.

Joan Claperós, 1448. Clau de volta. Pedra amb policromia. Keystone. Polychrome stone. Clave de bóveda. Piedra con policromía.

207

Catedral de Barcelona. Brollador del claustre. Cloister fountain. Fuente del claustro.

208

Emili Colom, 1971. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce.

209

Catedral de Barcelona. Eusebi Arnau, 1907. Escultura. Guix policromat. Sculpture. Polychrome plaster. Escultura. Yeso policromado. Autor desconegut, c. s. xviii. Retaule. Fusta policromada. Unknown artist, c. 18th c. Altarpiece. Polychrome wood. Autor desconocido. Retablo. Madera policromada.

Nau central. Nave. Nave central. p p. 212 Vitrall de santa Tecla i sant Jordi. Agustí Rigalt (disseny / design / diseño) i Eudald R. Amigó (vitraller / glazier / vidriero), c. 1880. Vitrall. Vidre pintat i emplomat. Stained glass depicting Saint Thecla and Saint George. Stained and leaded glass. Vidriera de santa Tecla y san Jorge. Vidrio pintado y emplomado.

p p. 213

211

212

213

Basílica de Santa Maria del Mar. Basilica of Santa Maria del Mar. Basílica de Santa Maria del Mar. Antoni Llonye, 1461. Rosassa. Vidre pintat i emplomat. Rose window. Stained and leaded glass. Rosetón. Vidrio pintado y emplomado. p p. 216-217

214

215

216

217

218

219

BasĂlica de Santa Maria del Mar. Basilica of Santa Maria del Mar. BasĂlica de Santa Maria del Mar. Interior. f p. 218-219 Autor desconegut, 1909. Vitrall. Vidre pintat i emplomat. Unknown artist. Stained and leaded glass. Autor desconocido. Vidriera. Vidrio pintado y emplomado. Eudald Serra, 1961. Talla. Fusta policromada. Sculpture. Polychrome wood. Talla. Madera policromada.

220

Basílica de la Sagrada Família. Basilica of the Sagrada Familia. Basílica de la Sagrada Familia. Josep M. Subirachs, 2007. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce.

Temple Expiatori del Sagrat Cor. Expiatory Church of the Sacred Heart. Templo Expiatorio del Sagrado Corazón. p p. 224 Eusebi Arnau, c. 1908. Escultura. Pedra de Montjuïc. Sculpture. Montjuïc stone. Escultura. Piedra de Montjuïc. p p. 225

224

225

226

Capella reial de Santa Àgata. Santa Àgata’s Royal Chapel. Capilla real de Santa Àgata. Jaume Huguet, 1465. Retaule. Tremp sobre fusta. Altarpiece. Tempera on panel. Retablo. Temple sobre tabla.

227

228

Parròquia de Santa Maria del Taulat. Parish Church of Santa Maria del Taulat. Parroquia de Santa Maria del Taulat. Autor desconegut, c. 1950. Vitrall. Vidre pintat i emplomat. Unknown artist. Stained and leaded glass. Autor desconocido. Vidriera. Vidrio pintado y emplomado. Parròquia de Sant Gregori Taumaturg. Parish Church of Sant Gregori Taumaturg. Parroquia de Sant Gregori Taumaturg. Joan Torras i Viver, 1996. Pintura. Tècnica mixta sobre cartolina. Painting. Mixed media on cardboard. Pintura. Técnica mixta sobre cartulina.

Parròquia de Santa Maria Reina. Parish Church of Santa Maria Reina. Parroquia de Santa Maria Reina. p p. 230 Josep Obiols, 1951. Pintura. Fresc. Fresco. Pintura. Fresco. p p. 231

230

231

232

Monestir de Pedralbes. Pedralbes Monastery. Monasterio de Pedralbes.

234

Monestir de Pedralbes. Cel·la monàstica del claustre. Monastic cell. Cloister. Celda monástica del claustro.

Autor desconegut, s. xvii. Pintura. Oli sobre fusta. Unknown artist. 17th c. Painting. Oil on panel. Autor desconocido. Pintura. Óleo sobre tabla.

Capella de la Fundació Balmesiana. Fundació Balmesiana’s Chapel. Capilla de la Fundació Balmesiana.

p p. 236

Autor desconegut, 1928-1940. Vitrall. Vidre pintat i emplomat. Unknown artist. Stained and leaded glass. Autor desconocido. Vidriera. Vidrio pintado y emplomado. p p. 237

235

236

237

238

239

Parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús. Parish Church of Santa Teresa de l’Infant Jesús. Parroquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús. Francesc Labarta, c. 1942. Pintura. Fresc. Fresco. Pintura. Fresco. f p. 238

240

Convent dels Caputxins de Sarrià. Convent of the Caputxins in Sarrià. Convento de los Caputxins de Sarrià. Emili Colom, 1960. Talla. Fusta vista. Carving. Unvarnished wood. Talla. Madera vista.

Església del Perpetu Socors. Church of Perpetu Socors. Iglesia del Perpetu Socors. J. Mestre Cabanes, c. 1950. Pintura. Fresc. Fresco. Pintura. Fresco.

f p. 238

f p. 239

ParrĂ˛quia de Sant Jordi de Vallcarca. Parish Church of Sant Jordi in Vallcarca. Parroquia de Sant Jordi de Vallcarca. Joan Rebull, 1977. Escultura, Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce.

241

242

ParrĂ˛quia de Santa Maria de Sants. Parish Church of Santa Maria in Sants. Parroquia de Santa Maria de Sants.

Autor desconegut, 1941. Esgrafiat. Unknown artist. Sgraffito. Autor desconocido. Esgrafiado.

243

Parròquia de Santa Agnès. Parish Church of Santa Agnès. Parroquia de Santa Agnès. Sant Jordi i sant Pere Ermengol. Ramon Carrera, 1958. Mosaic. Saint George and Saint Peter Armengol. Mosaic. San Jorge y san Pedro Armengol. Mosaico. Església de l’Esperança. Church of Hope. Iglesia de la Esperanza. Darius Vilàs i Fernández (disseny / design / diseño) i Rigalt, Granell i Cia. (vitrallers / glaziers / vidrieros), 1925. Vitrall. Stained glass. Vidriera.

244

246

Sant Jordi a l’espai públic Saint George in public spaces San Jorge en el espacio público

247

Sant Jordi a l’espai públic Tot passejant pels carrers de la ciutat trobarem la imatge de sant Jordi en nombrosos indrets. Ens caldrà aixecar la vista per veure el sant Jordi del carrer de Casp, xamfrà amb Pau Claris, a la façana de l’edifici noucentista de l’arquitecte Francesc Folguera, el Casal Sant Jordi o Casa Tecla Sala. L’escultura de pedra blanca, obra de Joan Rebull (1929-1931), sobresurt amb tota la seva puresa de les parets verdoses de l’edifici, actualment seu de la Conselleria de Justícia. És la primera de les obres que aquest escultor dedicà a sant Jordi. Quan s’inaugurà, cridà l’atenció per no veure’s en la imatge la clàssica representació del sant amb l’armadura, la cuirassa i ben armat, amb el drac als seus peus. Aquest fet anecdòtic motivà el poeta Palau i Fabre a escriure amb humor: «M’han fotut el cavall, m’han fotut el drac, m’han fotut la llança i m’han fotut aquí dalt.» En molts edificis modernistes, hi trobarem un sant Jordi: busquem-lo i el veurem. La Casa Batlló (1904-1906) és una de les obres més admirades del genial arquitecte Antoni Gaudí. La façana és un insòlit monument dedicat a sant Jordi, al·legoria de l’escena mítica de la lluita de sant Jordi contra el drac. Artur Martorell va escriure el que un dia va sentir dir d’Antoni Gaudí explicant el significat de la façana: «[...] i ve sant Jordi i clava l’espasa (és la torre o pinacle cilíndric [...] que té per empunyadura la creu de quatre braços) a l’esquena del drac (la cresta de ceràmica, amb tons blaus, verds, marrons).» Segurament, aquest és el monument més extraordinari que s’hagi dedicat mai a sant Jordi. Són nombroses les cases dissenyades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch on trobem la representació de sant Jordi occint el drac. Caldrà aixecar la mirada per veure’l a la Casa Terrades (1905), dita també de les Punxes, en el plafó ceràmic que decora el coronament de la façana posterior del carrer del Rosselló. Dissenyat per Enric Monserdà, destaca el filacteri, on es llegeix: «Sant Patró de Catalunya, torneunos la llibertat.» 248

Amb la col·laboració d’Eusebi Arnau, un dels millors escultors del moment, trobem les escultures del sant a: l’entrada de la Casa Amatller (1898-1900); a la Casa Martí (1896) —coneguda com Els Quatre Gats—, a la mènsula on es recolza l’escultura de sant Josep i el nen Jesús, i a la Casa del Baró de Quadras (1904-1905), en un dels finestrals de la tribuna de la façana principal. Eusebi Arnau també col·laborà amb Lluís Domènech i Montaner —el qual empra la figura de sant Jordi occint el drac en presència de la princesa— en el relleu que decora el llindar d’una de les portes interiors de la planta noble de la Casa Lleó Morera (1904-1905). També el veiem a les cases Cairó (1904), on originàriament decorava l’arrencament de l’escala, ara com a escultura decorativa del vestíbul d’entrada. Al cementiri del Sud-oest, és present en una escultura de Josep Llimona de 1928, que presideix el panteó familiar de l’arquitecte Jeroni Granell i Manresa. A la tomba del que fou president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, hi ha la reproducció en bronze (1930) del medalló de Pere Joan del Palau de la Generalitat. A la plaça de Sant Jordi, a Montjuïc, hi ha l’estàtua eqüestre del sant fosa en bronze per Josep Llimona (1924). El personatge que va servir de model fou el doctor Durán i Reynals, amic de Lluís Llimona, fill de l’escultor. Podem dir que és una de les escultures més extraordinàries del Modernisme: sant Jordi, nu de tot el que li és accessori, es manté ferm i vigilant, en defensa de tot allò que estima.

249

Saint George in public spaces As you stroll through the streets of Barcelona, the image of Saint George will be a frequent companion. At the intersection of Carrer de Casp and Carrer de Pau Claris, cast your gaze upward and take in the façade of the Casa Tecla Sala, commonly known as Casal Sant Jordi, a Noucentista building designed by Francesc Folguera. Joan Rebull’s white stone sculpture (1929-1931) — the first piece the sculptor ded icated to the saint — is a beacon of purity emerging from the green-tinged walls of the building, which currently houses the Justice Ministry. When it was unveiled, viewers were shocked that the statue did not contain the classical depiction of the saint in armor and breastplate with a lance in hand and a dragon at his feet; this led poet Palau i Fabre to humorously write: “They’ve left me without my horse, left me without my dragon, left me without my sword and left me way up here.” If you keep your eyes peeled, you will spot Saint George on many a modernist building. Begin with Casa Batlló (1904-1906), one of the brilliant architect Antoni Gaudí’s most renowned buildings, with a façade allegorizes his mythical battle with the dragon. Artur Martorell wrote that Gaudí once described the façade as follows: “…and Saint George comes and thrusts his blade (the cylindrical tower…whose hilt is the four-pronged cross) into the dragon’s back (the blue, green and brown ceramic crest).” In view of this story, this building is surely the most incredible monument ever dedicated to Saint George. Many of the homes designed by architect Josep Puig i Cadafalch depict Saint George slaying the dragon. At Casa Terrades (1905), also known as the Casa de les Punxes, his image can be found up high on the ceramic tiles designed by Enric Monserdà which crown the rear façade facing Carrer del Rosselló. With a keen eye, you may be able to make out the text on the scroll, which reads “Patron Saint of Catalonia, give back our freedom.”

250

Eusebi Arnau, one of the leading sculptors of the era, depicted the saint in the entrance to Casa Amatller (1898-1900); at Casa Martí (1896) — more frequently known as Els Quatre Gats; in the corbel supporting the sculpture of Saint Joseph and the baby Jesus at the Casa del Baró de Quadras (1904-1905); and in the reliefs decorating the picture windows of its main façade. Arnau also collaborated with Lluís Domènech i Montaner — who took up the i mage of Saint George slaying the dragon while the princess stands by — on the relief decorating the main floor doors at Casa Lleó Morera (1904-1905). The saint makes an appearance at houses known as the Cases Cairó (1904), where he originally stood guard over the staircase and now serves as a decorative sculpture in the foyer. At the Sud-oest Cemetery, you will also be able to spot Saint George in Josep Llimona’s (1928) sculpture, which towers over the family mausoleum of architect Jeroni Granell i Manresa. While there, take in the tomb of the former President of the Commonwealth of Catalonia, Enric Prat de la Riba, which is crowned by a 1930 bronze reproduction of the medallion Pere Joan sculpted for the Palau de la Generalitat. Finally, head to Plaça de Sant Jordi on Montjuïc, where you can catch a glimpse of Josep Llimona’s bronze cast of the saint on horseback (1924); Llimona’s model for the statue was Dr. Durán i Reynals, a friend of Lluís Llimona, the sculptor’s son. One of the most extraordinary modernist sculptures, this piece depicts a Saint George bereft of accessories, a steadfast, vigilant defender of everything he holds dear.

251

San Jorge en el espacio público Paseando por las calles de la ciudad descubriremos la imagen de san Jorge en varios rincones. Tendremos que levantar la vista para ver el san Jorge de la calle de Casp, a la altura de Pau Claris, en la fachada del edificio novecentista del arquitecto Francesc Folguera, el Casal Sant Jordi o Casa Tecla Sala. La escultura de piedra blanca, obra de Joan Rebull (1929-1931), emerge con toda su pureza de las paredes verdosas del edificio, actualmente sede de la Consejería de Justicia. Es la primera de sus obras que el escultor dedicó a san Jorge. Al inaugurarse, llamó la atención el hecho de no verse en la imagen la clásica representación del santo con armadura, coraza y lanza, con el dragón a sus pies. Este hecho anecdótico motivó al poeta Palau i Fabre a escribir con humor: «Me han dejado sin caballo, me han dejado sin dragón, me han dejado sin lanza y me han dejado aquí arriba.» En muchos edificios modernistas hay un san Jorge: si lo buscamos, lo encontraremos. La Casa Batlló (1904-1906) es una de las obras más admiradas del genial arquitecto Antoni Gaudí. La fachada es un insólito monumento dedicado a san Jorge, alegoría de la mítica escena de su lucha contra el dragón. Artur Martorell escribió lo que un día oyó de Antoni Gaudí explicando el significado de la fachada: «[...] y viene san Jorge y clava la espada (es la torre o pináculo cilíndrico […] que tiene por empuñadura la cruz de cuatro brazos) al lomo del dragón (la cresta de cerámica, con tonos azules, verdes y marrones).» Seguramente, este es el monumento más extraordinario dedicado a san Jorge. Son muchas las casas diseñadas por el arquitecto Josep Puig i Cadafalch donde podemos ver la representación de san Jorge matando al dragón. Hay que alzar la cabeza si queremos verlo en la Casa Terrades (1905), también llamada de Les Punxes, en el plafón cerámico, diseñado por Enric Monserà, que corona la fachada posterior de la calle del Rosselló. Destaca la filacteria, donde puede leerse: «Santo Patrón de Cataluña, devolvednos la libertad.» 252

Con la colaboración de Eusebi Arnau, uno de los mejores escultores del momento, encontramos las esculturas del santo en: la entrada de la Casa Amatller (18981900); la Casa Martí (1896) —conocida como Els Quatre Gats—, en la ménsula en la que se apoya la escultura de san José y el niño Jesús, y la Casa del Baró de Quadras (1904-1905), en uno de los ventanales de la tribuna de la fachada principal. Eusebi Arnau también colaboró con Lluís Domènech i Montaner —que emplea la figura de san Jorge matando al dragón en presencia de la princesa— en el relieve que decora el umbral de una de las puertas interiores de la planta noble de la Casa Lleó Morera (1904-1905). También se puede ver en las casas Cairó (1904), donde originariamente decoraba el arranque de la escalera, siendo ahora una escultura decorativa del vestíbulo de entrada. Está presente, también, en el cementerio del Sud-oest en una escultura de Josep Llimona de 1928, presidiendo el panteón familiar del arquitecto Jeroni Granell i Manresa. En la tumba del que fue presidente de la Mancomunidad de Cataluña, Enric Prat de la Riba, se halla la reproducción en bronce (1930) del medallón de Pere Joan del Palau de la Generalitat. En la plaza de Sant Jordi, en Montjuïc, se encuentra la estatua ecuestre del santo fundida en bronce por Josep Llimona (1924). El personaje que le sirvió de modelo fue el doctor Durán i Reynals, amigo de Lluís Llimona, hijo del escultor. Se puede decir que es una de las esculturas más extraordinarias del Modernismo: san Jorge, despojado de todo lo que le es accesorio, se mantiene firme y atento en defensa de todo aquello que ama.

253

Casa Batlló. Antoni Gaudí, 1904-1906.

Casa Amatller.

p p. 256 Eusebi Arnau, 1899-1900. Escultura. Pedra de Montjuïc. Sculpture. Montjuïc stone. Escultura. Piedra de Montjuïc. p p. 257

254

255

256

257

Casa Terrades. Enric Monserdà, 1905. Ceràmica vidriada. Glazed ceramics. Cerámica vidriada.

259

Casa Lleó Morera. Eusebi Arnau, 1904-1905. Escultura. Pedra de Montjuïc. Sculpture. Montjuïc stone. Escultura. Piedra de Montjuïc.

p p. 262-263 260

261

262

263

264

265

Casa Martí. f p. 264 Eusebi Arnau, 1896. Escultura. Pedra de Montjuïc. Sculpture. Montjuïc stone. Escultura. Piedra de Montjuïc. f p. 265

Palau Baró de Quadras. Eusebi Arnau, 1904. Escultura. Pedra de Montjuïc. Sculpture. Montjuïc stone. Escultura. Piedra de Montjuïc.

266

267

268

269

C/ del Paradís, s/n. Autor desconegut, c. 1970. Alt relleu. Pedra. Unknown artist. High relief. Stone. Autor desconocido. Alto relieve. Piedra. f p. 268 Casa Bordoy. C/ dels Canvis Nous, 15. Autor desconegut, c. 1873. Alt relleu. Pedra. Unknown artist. High relief. Stone. Autor desconocido. Alto relieve. Piedra. f p. 269

Cases Francesc Cairó. Autor desconegut, c. 1904. Escultura. Pedra. Unknown artist. Sculpture. Stone. Autor desconocido. Escultura. Piedra. C/ d’Àngel Guimerà, 1. Autor desconegut, 1918. Ceràmica vidriada. Unknown artist. Glazed ceramics. Autor desconocido. Cerámica vidriada.

272

C/ de Provença, 286. Rafael Solanic, 1955. Escultura. Sculpture. Casa Solanas. C/ de Sepúlveda, 83. Autor desconegut, 1932. Escultura. Pedra. Unknown artist. Sculpture. Stone. Autor desconocido. Escultura. Piedra.

Casal Sant Jordi. p p. 274-275 Joan Rebull, 1929-1931. Escultura. Pedra blanca. Sculpture. White stone. Escultura. Piedra blanca.

p p. 275 273

274

275

276

277

Casa Vidal. C/ de Los Castillejos, 234. f p. 276 Autor desconegut, 1925. Esgrafiat. Unknown artist. Sgraffito. Autor desconocido. Esgrafiado. f p. 277

Casa Bosch-Iborra. C/ dels Madrazo, 86-88. Autor desconegut, 1971. Ceràmica vidriada. Unknown artist. Glazed ceramics. Autor desconocido. Cerámica vidriada. Casa Herralde. C/ de Lleó XIII, 23. Rafael Solanic (escultor / sculptor / escultor) i Antoni, Josep i Enric Serra (ceramistes / potters / ceramistas), 1951. Ceràmica vidriada. Glazed ceramics. Cerámica vidriada.

Redacció d’El Periódico de Catalunya. El Periódico de Catalunya offices. Redacción de El Periódico de Catalunya. Amador Braojos, 1993. Escultura. Bronze i minerals. Sculpture. Bronze and minerals. Escultura. Bronce y minerales.

280

281

C/ d’Aribau. Joaquim Ros, 1958. Escultura. Fusta policromada. Sculpture. Polychrome wood. Escultura. Madera policromada. f p. 281

Cementiri del Sud-oest. Sud-oest Cemetery. Cementerio del Sud-oest. Josep Llimona, 1928. Escultura. Marbre blanc. Sculpture. White marble. Escultura. Mármol blanco. Tomba d’Enric Prat de la Riba. Tomb of Enric Prat de la Riba. Tumba de Enric Prat de la Riba. Autor desconegut, 1930. Relleu. Bronze. Unknown artist. Relief. Bronze. Autor desconocido. Relieve. Bronce.

Pl. de Sant Jordi. Montjuïc. Josep Llimona, 1924. Escultura. Bronze. Sculpture. Bronze. Escultura. Bronce. p p. 284-285

284

285

286

Agraïments / Acknowledgements / Agradecimientos · Ajuntament de Barcelona · Basílica de la Sagrada Família · Bru Cormand i Rifà · Catedral de Barcelona · Cementiris de Barcelona · Centre Excursionista de Catalunya · Cereria Codina · Charlotte Hor · Congregació Nostra Senyora de l’Esperança i Obra Social “la Caixa” · Emili Colom i Sala · Església dels Caputxins de Sarrià · Església del Perpetu Socors · Església de Santa Maria del Mar · Facultat de Belles Arts de Barcelona · Francesc Llimona Fernández de Castro · Fundació Balmesiana · Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació · Grupo Zeta · Guillem Mundet i Genís · Hotel Colón Barcelona · Imisa, SA · Institut d’Estudis Catalans · Isabel Marín i Silvestre · Judit Subirachs-Burgaya · Julia Roca i Codina · Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers · Museu del Disseny de Barcelona

· Museu Diocesà de Barcelona · Museu Frederic Marès · Museu d’Història de Barcelona · Museu del Modernisme Català · Museu Nacional d’Art de Catalunya · Orbyce Comunicación · Palau Güell. Diputació de Barcelona · Palau de Justícia · Palau de la Música Catalana · Parlament de Catalunya · Parròquia Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo · Parròquia Sant Gregori Taumaturg · Parròquia Sant Jordi de Vallcarca · Parròquia Santa Agnès · Parròquia Santa Maria Reina · Parròquia Santa Maria del Sants · Parròquia Santa Maria del Taulat · Parròquia Santa Teresa de l’Infant Jesús · Patrimoni Cultural. Diputació de Barcelona · Patrimoni Cultural. Palau de la Generalitat · Pili Muñoz de Morales · Recinte Modernista de Sant Pau · Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi · Reial Cos de la Noblesa de Catalunya · Reial Monestir de Pedralbes · Roser Solanic i Serra · Síndic de Greuges de Catalunya · Vitralls Bonet · Xavier Estivill i Pallejà

287

Edita Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Albert Ortas i Serrano, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Idea, selecció i fotografies Consol Bancells Textos Narcís Sayrach. Fundador de l’Associació Amics de Sant Jordi de Catalunya Recerca Narcís Sayrach Documentació Arxiu Sant Jordi Narcís Sayrach Ajut a la recerca i documentació Núria Gil i Consol Bancells Correcció i traducció Francesc Soto Joshua Goldsmith (Babel Traductors) Disseny Subirà i Associats, SL Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials

Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions

Barcelona, febrer 2014 © de l’edició Ajuntament de Barcelona © dels textos els autors esmentats Fotografies © Consol Bancells © MNAC – Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona. Fotògrafs: Calveras/Mérida/Sagrista (p. 34, 60, 164, 165, 166, 167) © Arxiu Generalitat de Catalunya (p. 84, 85, 86, 87, 88, 89, 91, 92, 93) © Recinte Modernista de Sant Pau. Fotògraf: Robert Ramos (p. 134) © Museu del Modernisme de Catalunya (p. 178, 179, 181) © Museu Diocesà de Barcelona (p. 184, 185, 186, 187) © Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans Fotògraf: Ramon Roca Junyent (p. 216) © Ajuntament de Barcelona (p. 266) ISBN: 978-84-9850-513-9 DL: B-2517-2014 Imprès en paper ecològic