Barcelona sense GPS

Page 1

Els textos d’aquest llibre ofereixen opinions i suggeriments a partir d’una aproximació a la ciutat movent-se sense GPS. Són fruit d’un caminar menys orientat i més curiós, que necessita encara de mapes i històries per descobrir les raons d’un traçat, entendre la bellesa dels seus carrers i arquitectures i les seves particularitats i fesomia. També són el resultat d’una sèrie d’observacions que s’han forjat després d’anys d’explicar la dinàmica de l’urbanisme als estudiants d’Arquitectura de Barcelona. Els comentaris són sovint reacció a iniciatives concretes i voldrien suggerir canvis per fer de Barcelona una ciutat millor, capaç d’adaptar-se als nous temps i a les necessitats dels qui hi viuen.

Maria Rubert de Ventós

Barcelona sense GPS

El GPS permet recórrer ciutats i paisatges sense l’ajuda dels mapes, permet consultar i acumular quantitat d’informació d’un lloc concret però, alhora, redueix dramàticament la possibilitat d’interpretar les relacions espacials complexes que es donen a les ciutats.

Barcelona sense GPS Maria Rubert de Ventós

Maria Rubert de Ventós és catedràtica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i docent a l’Escola d’Arquitectura Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Ha impartit classes i conferències en nombroses institucions i centres universitaris. Col·labora regularment a la premsa i als mitjans de comunicació audiovisuals. Treballa també en el camp de les arts visuals com a il·lustradora.

ISBN: 978-84-9156-314-3

AAFF_Coberta Barcelona sense GPS_Ajuntament.indd 6-10

11/01/2021 19:01


Barcelona sense GPS


Maria Rubert de Ventós

Barcelona sense GPS Pròleg d’Oriol Bohigas


Edita: Icaria editorial i Ajuntament de Barcelona Disseny de la coberta: Icaria editorial Il·lustracions de la coberta i del interior: Maria Rubert de Ventós © Maria Rubert de Ventós © Icaria editorial, s. a. Bailèn, 5 - principal 08010 Barcelona www. icariaeditorial. com

© Ajuntament de Barcelona Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona www.barcelona.cat/barcelonallibres

ISBN: 978-84-9888-990-1

ISBN: 978-84-9156-314-3

Dipòsit legal: B 22525-2020 Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jordi Martí Grau, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Gemma Arau Ceballos, Águeda Bañón Pérez, Marta Clari Padrós, Núria Costa Galobart, Laura Pérez Castaño, Jordi Rabassa Massons, Joan Ramón Riera Alemany, Pilar Roca Viola, Edgar Rovira Sebastià i Anna Giralt Brunet. Directora de Comunicació: Águeda Bañón Directora de Serveis Editorials: Núria Costa Galobart

Primera edició: gener 2021 Maquetació: Maribel Crusat Imprès a ULZAMA (Navarra) Printed in Spain. Impreso en España. Prohibida la reproducció total o parcial.


Nunca, quizás, como ahora han estado tan abandonados los Corazones de las ciudades, pese a que nunca han sido tan necesarios como lo son hoy. De hecho, cuanto más desarrollamos el sentido del hogar y la posibilidad de satisfacer dentro de él gran parte de nuestras necesidades tanto prácticas como intelectuales (y ahora ha venido a añadirse la televisión), más indispensable se hace el que hallemos un modo de salvar a los hombres del aislamiento que amenaza favorecer la pereza, el egoísmo y la indiferencia social. Se ha cometido frecuentemente el error de destruir viejos centros, ricos en tensión espiritual, a fin de resolver banales problemas de tráfico; porque la intensidad de tráfico ha sido confundida con la intensidad de la vida. Pero incluso las más animadas encruzijadas de calles no serán nunca el Corazón de una comunidad, sino precisamente lo contrario. Nadie puede negar la importancia de los medios de transporte. Tales medios son elementos esenciales de la vida contemporánea; pero, desde luego, no son más que meros medios para alcanzar alguno de los fines de la existencia. El Corazón no puede ser el centro comercial, como ocurre en las organizaciones capitalistas, ni tampoco la fábrica, símbolo de la sociedad proletaria. El Corazón de la ciudad debe ser el centro de unas relaciones humanas mucho más extensas: conversación, discusión, shopping, piropeo, flâner y el inefable dolce far niente en su más puro significado: La expresión natural de la contemplación y el ocio para la apacible satisfacción del cuerpo y del espíritu”. Ernesto N. Rogers. “El Corazón, problema humano de las ciudades”, en El Corazón de la ciudad: Para una vida más humana de la comunidad, Ciam .ed. E. N. Rogers, J.L.Sert y J.Tyrwhitt. Barcelona: Hoepli, 1955, pág. 73.


Índex Pròleg d’Oriol Bohigas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

9

Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

13

I. Fisiologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

17

1.  Verd i Topografies. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

18

2. Port i platges. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

28

3. L’extraradi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

34

II. Anatomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

39

1. Places i carrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

40

2. Barris. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

50

3.  Rehabilitar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

62

El bosc a Collserola / Montjuïc cap al Poble Sec / Recuperar els turons / Cada vuit metres, un arbre / Llocs poc urbanitzats /...i passadissos verds

Ports esportius / Tenen futur les platges de sorra? / Projectes que són antídots / Elogi del xiringuito / Els paisatges del Besòs La ciutat en mutació / Del PGM de 1976 ... / ...a un nou Pla

Dues places rodones / Places de mercat / Al voltant de Glòries / Places del Raval Elogi de la mitgera / Cases assequibles / Les Corts, districte pilot / Patis de tota mena / Més Barcelonetes / Poblenou, de districte industrial a 22@ / Sant Martí amb més habitatges / Cal inventar nous destins turístics? ...i decorar


III. Estructura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

65

1.  Avingudes i grans carrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

66

2. Ciutats de la Gran ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

80

IV. Dinàmica. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

90

1.  Xarxes per moure’ns millor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

92

2.  El cotxe: fum, soroll i altres inconvenients . . . . . . . . . . . . . . . . . .

94

Les dues diagonals de Llevant / Meridiana, de tall a connexió / Pere IV, Vèrtebra del Poblenou / La Diagonal, d’Esplugues a Badalona / Més Rambles / Els carrers ordinaris de l’Eixample / Terrasses i bars al carrer / Superilles i també microïlles / Places als xamfrans / Carrer promiscu ... / ...versus carrer de vianants L’Hospitalet, el centre de la Gran Barcelona / De passeig per Santa Coloma / Barris de blocs sense rodalia / Pot un polígon fer-se barri? / Polígons integrats o barris impermeables?

Indústria i cotxe / Taxes i peatges / Carrers de pisos vs carrers soterrats / Menys Ronda al litoral / Sobre rodes / Altres ginys / Què passarà amb les motos?

3.  Rotondes o cercles viciosos? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 4. L’aeroport, porta sud de Barcelona. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104 5.  Trens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 L’efecte Ave / Més pressió a les estacions / L’inquietant estació de França / L’enllaç Morrot-França. Nou maridatge

6.  Metro. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 7.  Tramvia de nou. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112 8.  Platges d’asfalt, de ferro, de sorra. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 Aparcaments / Platges de ferro, platges de vies.

Epíleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119



Pròleg d’Oriol Bohigas Estimat lector, estigues alerta: Aquest nou llibre de la Maria Rubert que ara tens a les mans et pot semblar un text senzill, fàcil d’incloure entre les opinions populars i acadèmiques, públiques i reservades sobre diversos temes de configuració urbana de la ciutat de Barcelona. Hi trobaràs, efectivament, nous punts de vista de la història local i nous comentaris al desenvolupament de la ciència de l’Urbanisme. Però, a més, hi descobriràs un altre contingut potser de més transcendència: l’assaig d’un llenguatge nou en els treballs d’investigació i divulgació de l’urbanisme. Un llenguatge neutre que ha d’incorporar alhora els tres factors generatius: la voluntat —i l’exigència— participativa de la massa de ciutadans interessats o compromesos, la solvència teòrica i el retorn al realisme dels investigadors, els professors i els administradors i —no ho hem d’oblidar— la presència operativa d’una ideologia política —diguem-ne— progressista, sense la qual ja no s’hauria iniciat el procés de recerca d’un llenguatge adequat. L’urbanisme, com totes les disciplines complexes, s’ha construït, i es construeix, amb l’ajuda de teories i experiències d’altres ciències pròximes. Fins i tot, ha tardat més que altres en ser considerada una entitat acadèmica o professional autònoma. Recordem que, fins fa poc, sobre el rètol d’ “Arquitectura i Urbanisme” hi queia una pluja de matèries que, de mica en mica, han anat personalitzant-se, gràcies a la presència evident dels sociòlegs, els geògrafs, els enginyers, els paisatgistes, els economistes, els escenògrafs, els periodistes, els defensors del medi ambient o de la permanència testimonial de la història i la cultura. Cada aportació hi ha arribat amb els seus mètodes, el seu llenguatge i els seus instruments. I entre tots, aprofitant les coincidències i forçant l’adaptabilitat, han aconseguit mètodes i llenguatges prou adaptats i flexibles per considerar-los propis de l’urbanisme. Propis, però no del tot. Sempre han mantingut i han mostrat llur dependència 9


de les respectives ciències-mare. Aquesta mena de control de la integració ha estat positiva perquè, per una banda, ha permès uns principis fonamentats en el camp de les ciències socials i, per altra, ha potenciat la introducció de temes nous acreditats ja per l’experiència. Aquesta formació per sediments de successives experiències internes i externes té, doncs, l’avantatge —si és que això és realment un avantatge en un món tan desordenat com el nostre— d’haver assumit l’experimentació de la promiscuïtat, de la flexibilitat, de la globalitat de la cultura i de la unitat del pensament. Però cal reconèixer que, en la pràctica, aquesta operació arrossega un problema. A vegades la pura força conceptual d’un sediment —o el seu prestigi acadèmic i social— es menja o mutila la fràgil autonomia original, sense la qual pot defallir en la lluita per a una identitat complerta i coherent —si és que els objectius d’aquesta mena de lluita no s’intoxiquen amb altres interessos que poden no ser-ne gens de coherents. O poden ser, fins i tot guspires d’immoralitat que no es descobreixen fins que exploten lluny de la flama. Així, doncs, cal entendre correctament els mètodes i els llenguatges que provenen d’altres disciplines o d’altres variants temàtiques. Vull dir que ens cal identificar molts discursos autònoms no com a capítols parcials o ocasionalment adherits, sinó com un material bàsic de l’eix conceptual de la ciència de l’urbanisme. I parlar de carrers, places, tràfic, vianants, paisatge, monuments, arquitectura, estètica urbana, densitat d’ocupació, racionalitat funcional i morfològica, des del quadre conceptual de l’urbanisme i el pensament figuratiu que li correspon, i no des del de l’enginyeria, la sociologia, l’economia, o altres ciències metodològicament solidificades. Ara bé, això no és fàcil. No ho és perquè el quadre conceptual de l’urbanisme és encara poc definit i convé que així sigui almenys per dues raons: per garantir l’adaptació a cada nova circumstància social i per donar un espai operatiu a les posicions polítiques que incorporen la forma urbana com a instrument social d’urgència. Entre els tràmits del projecte i la gestió urbanística solen plantejar-se enfrontaments entre coneixedors conspicus dels temes que es 10


debaten. La majoria d’aquests enfrontaments han estat convocats seguint la gèlida norma legal i exagerant llur abast per poder interpretar com una suficient aproximació a la participació pública i la garantia democràtica. Els nomenaments d’aquests especialistes segueixen les fórmules acadèmiques i representatives de la vella societat encara fortament jerarquitzada. Hi apareixen, doncs, representants de les restes gremials dels propietaris i terratinents, dels professors universitaris, dels col·legis professionals, dels enginyers d’energia i de paisatge, de les agrupacions veïnals que assumeixen la representació d’una ciutadania encara poc conscienciada per poder oferir l’aglutinant de la pròpia autonomia. És a dir, l’autonomia conceptual de l’urbanisme.

11



Introducció I. Actualment no és necessari disposar d’un mapa per recórrer una ciutat i orientar-se en ella. La visió cartogràfica de conjunt ha estat substituïda per l’eficaç aproximació que ofereix la pantalla del telèfon mòbil, una visió fragmentada però carregada de detalls d’informació. Aquesta hiperinformació nodal sobre un lloc, permet de manera àgil i immediata geolocalitzar on som i com dirigir-nos a la boca de metro, al pàrquing més proper o a un edifici en condició perifèrica sense senyalització. No obstant això, l’entramat de relacions entre estructures, activitats, arquitectures i gent que és una ciutat queda invisible sota la quantitat descomunal de dades que acumula cada punt. EL GPS permet recórrer ciutats i paisatges sense l’ajuda dels mapes, permet consultar i acumular quantitat d’informació d’un lloc concret i alhora redueix dramàticament la possibilitat d’interpretar relacions espacials complexes que es donen a les ciutats. Es tracta d’una eina per navegar que va en el sentit oposat a la informació general que oferien els mapes a guies com la Baedecker1 que incloïen, de manera compacta i en un espai mínim, informació sobre la ciutat, els seus monuments i museus, els horaris dels seus transports, la seva gastronomia, els preus d’hostaleria, els usos i costums locals. Els viatgers s’orientaven en arribar a un nou lloc gràcies a aquests llibrets de tapa vermella que cabien en una butxaca i s’aventuraven per aquesta ciutat desconeguda deixant-se guiar per ells. Aquests textos són una barreja d’opinions, suggeriments i propostes, resultat d’una aproximació a la ciutat movent-se sense GPS. Són fruit d’un caminar menys orientat i més curiós, que necessita encara de mapes i històries per descobrir les raons d’un traçat, entendre la 1. La col·lecció de guies Baedecker s’inicia el 1839 i com les guies Murray y les Taushnitz ordenen quantitat d’informació gràfica i estadística de les ciutats i esdevenen el full de ruta i d’entreteniment dels viatgers al llarg d’un segle. 13


bellesa dels seus carrers i arquitectures i les condicions de vida de la gent que hi viu. En resulta una sèrie d’observacions que s’han forjat després d’anys d’explicar l’evolució dinàmica de l’urbanisme de Barcelona i els encerts i desajustos dels projectes recents als estudiants d’Arquitectura de Barcelona. Els comentaris són sovint reacció a iniciatives concretes i voldrien suggerir canvis per fer de Barcelona una ciutat millor. I. Cada ciutat es presenta com un escenari particular i únic on es combinen, de manera irrepetible, les condicions de la geografia amb projectes de diferent caràcter en el temps. Les condicions del lloc —els cursos d’aigua i la seva relació amb el mar, el relleu, les qualitats geològiques, els entorns naturals, però també les condicions climàtiques defineixen la precisa posició, orientació i encaix i són sovint determinants per a la seva implantació i progrés. Una suma de múltiples projectes construeix l’estructura de la ciutat i configura la realitat material i l’organització bàsica de carrers, places i parcs, les infraestructures diverses, els monuments i espais simbòlics i els diferents barris. És aquesta la teranyina que dona suport i relaciona el conjunt d’activitats urbanes. Que aquest encaix entre geografia, geometria i arquitectura es concreti en una ciutat bonica, atractiva i pròspera com Barcelona és fruit de les condicions del lloc, de l’enginy dels qui van dibuixar l’ordre general, de la capacitat d’adequació i qualitat de l’arquitectura i de la vitalitat i ambició d’una població diversa i oberta al canvi. El paisatge urbà és sovint així, el resultat de la superposició i conflicte entre moltes mans, moltes idees i molts projectes. III. El text s’ordena en quatre capítols que agrupen una constel·lació variada de textos i dibuixos. La condició litoral de Barcelona i la relació amb la resta d’espais lliures —el bosc a Collserola o el pla del Llobregat— atorga a la ciutat una peculiar configuració geogràfica que és a la base de qualsevol hipòtesi de millora urbanística, temes que s’inclouen al capítol Fisiologia (1). Són qüestions que afecten el conjunt de la Metròpolis i que només té sentit imaginar superant la 14


dimensió administrativa municipal. Anatomia de la ciutat (2) agrupa comentaris sobre carrers i places, que són el suport de la vida social i de l’activitat i del moviment a la ciutat, i també sobre els diferents barris que caracteritzen aquest mosaic de pedres i gent que és una ciutat. La gran Barcelona és una ciutat feta de ciutats i també pendent de construir l’Estructura de grans avingudes, (3) que donin continuïtat i sentit a aquest espai central de gran densitat. El capítol Dinàmica (4) reuneix observacions sobre com moure’s i sobre el metabolisme urbà, qüestions rellevants per adaptar la ciutat als temps.

15



I. Fisiologia

17


1.  Verd i topografies Que Montjuïc i Collserola no siguin una ciutat jardí de luxe, un barri d’oficines, o bé un parc temàtic d’empreses punteres ho devem a les iniciatives que des de principis del segle xx van defensar el seu valor geogràfic, paisatgístic i estratègic. Per això Montjuïc continua sent el millor conjunt d’equipaments culturals de la ciutat, i al final d’alguns carrers de Barcelona es pot entreveure el bosc aspre de Collserola, on córrer o perdre’s.

El bosc a Collserola Barcelona, com tantes altres ciutats, ha col·locat de forma més o menys irregular cases i edificis a les seves muntanyes. Els turons intermedis entre Collserola i el mar estan farcits d’habitatges. Això és freqüent a les ciutats mediterrànies, de Trieste a Nàpols, d’Atenes a Lisboa.

18


El vessant sud-oest de Collserola, el seu millor escenari, no està poblat de casetes, tot i tenir les condicions òptimes —és el millor mirador de la ciutat, assolellat i amb pendents relativament suaus, i apartat dels sorolls—. Això es deu a una suma de factors. D’una banda a la dimensió reduïda i el fracàs de les operacions immobiliàries que a principis de segle xx iniciaven la construcció de la muntanya, per exemple a l’avinguda del Tibidabo o al Park Güell. De l’altra, gràcies a la protecció que han atorgat tots els plans urbanístics, des de 1930 fins el Pla Especial de Protecció de Collserola dels anys vuitanta, considerant la muntanya com a límit geogràfic i pulmó verd. Però hi ha raons de localització més potents que expliquen aquesta situació. Fins fa unes dècades els contraforts de la muntanya estaven lluny de les zones residencials i eren pràcticament inaccessibles. El sistema natural dels Tres Turons protegia l’àmbit de la Vall d’Hebron i el situava lluny. Allà es van emplaçar hospitals, locals de beneficència i posteriorment barris de barraques o d’habitatges protegits. Cap a la Bonanova, on la relació amb el sistema muntanyós era més directa, es van ubicar primer convents i, després, escoles i clíniques, que convivien amb residències unifamiliars.

19


Preservar la muntanya ha estat possible sobretot perquè l’accés era difícil. No oblidem que altres verds protegits, dibuixats també com a reserves a diferents plans, s’han reduït a bonsais a la riba del Besòs o al cim dels turons per exemple. La construcció de la Ronda de Dalt el 1992 va oferir un enllaç inèdit a cota alta, amb importants efectes sobre la dinàmica d’aquesta zona. La nova accessibilitat va posar els vessants en contacte amb la ciutat en situació d’alerta. Han aparegut noves promocions d’habitatge i serveis i s’han reconvertit urbanitzacions marginals de cases autoconstruïdes en barris de luxe. Paral·lelament, noves formes d’oci utilitzen la muntanya de manera intensiva i sorgeixen iniciatives per cultivar espais vacants. En el segle passat, Barcelona va alliberar el litoral, reubicant serveis i àmplies zones de barraques. Potser a Collserola convé aplicar el concepte de reserva estricte del paisatgista Nicolau Ma. Rubió i Tudurí. La presència creixent de porcs senglars i la reducció dels espais humits alerten dels processos de transformació a la falda de la muntanya. Aquest teló de fons buit, verd i aspre, que ha guanyat el pols a la pressió immobiliària durant tot un segle, millora les condicions ambien­tals de Barcelona. Un espai on enginyers mediambientals, forestals i agrònoms, tenen un laboratori on assajar sistemes per la transició cap a un nou model energètic.

Montjuïc cap al Poble sec Devem a l’esperit noucentista que Montjuïc sigui el que és. L’impuls donat en els anys previs a l’Exposició del 1929 i la compra massiva de terrenys per part de l’Ajuntament va limitar i desmuntar les pressions per construir als seus vessants i continuar creixements al barri de la França Xica. Un cop acabada l’Exposició es va proposar un nou barri per rendibilitzar les inversions, al voltant de l’eix de Maria Cristina. Més tard, als anys 70 es va plantejar urbanitzar la muntanya amb un important conjunt residencial terrassat a Miramar que enllaçaria el cementiri amb el centre del Raval i contribuiria a rellançar la zona. Projectes tots ells interessants que s’han quedat com a documents als 20


arxius municipals; cosa que permet que Montjuïc sigui avui un parc equipat excepcional. L’edificació de la Fundació Miró, la reconstrucció de l’estadi i els equipaments esportius i jardins l’any 1992, la millora del passeig de l’Exposició, la construcció del facetat jardí botànic i l’impuls que s’ha donat al MNAC o al Museu Etnològic, confirmen la capacitat d’adaptació d’aquell àmbit als usos i interessos públics d’una societat viva, àvida de la capacitat pedagògica dels museus i teatres, defensora del valor plàstic i ambiental dels jardins. Celebrarem l’any 2024 els 100 anys de resistència de Montjuïc a la pressió immobiliària. Hi ha, però, accions combinades que millorarien la continuïtat amb els barris pròxims: • Amb el Poble Sec, girant l’accés d’equipaments com el Teatre Grec, l’Institut del Teatre, el Lliure i el Mercat de les Flors, al voltant de l’explanada d’aparcament de Margarida Xirgu. L’antiga porta directa al Castell, que fins i tot té un túnel construït per raons estratègiques, podria tornar a ser un eix d’entrada al parc, com el camí de les Panatenees cap a l’Acròpolis, en aquest cas a través de les restes del barri de la Satàlia. • Amb Sants i Hostafrancs, simplificant la solució viària de plaça Espanya, una rotonda amb circulació soterrada que interromp la continuïtat de les voreres de la Gran Via i la continuïtat de la recta que vinculava el Port amb la Creu Coberta i la carretera de Madrid. • Amb el Port, recuperant l’accessibilitat als miradors. L’edificació d’un hotel de luxe, que aprofitava les instal·lacions de RTVE des de 1959 sobre els jardins de Forestier, va coincidir amb la construcció d’un túnel i la interrupció del camí cap al Castell. Una solució poc afortunada. Restablir les continuïtats perdudes facilitarà l’accés als parcs i al mirador de Montjuïc, el final sorpresa de la pujada a través del jardí de plantes crasses de Costa i Llobera, un observatori privilegiat de la transformació i vitalitat del Port i la ciutat, que va quedar interromput amb la construcció de la Ronda. 21


• Cap a la Zona Franca, fent vessar el ver cap al Passeig, entre les edificacions. Montjuïc necesita manteniment, reposició i cura de l’arbrat —des dels jardins històrics, com el Laribal, fins als marges mes salvatges cap a Zona Franca.

Recuperar els turons L’ocupació dels turons de la ciutat contrasta amb el relatiu control de Collserola des dels anys noranta. El Turó de la Rovira (262 m.) amb el del Carmel (266 m.) i la Creueta del Coll (245 m.) formen la petita serralada dels Tres Turons i, envoltats d’habitatges de tota mena, coronen els barris d’Horta-Guinardó i Gràcia. Els altres quatre cims han quedat pràcticament engolits. El Turó de la Trinitat i el de la Peira (138m.), on es va instal·lar població immigrant en diferents assentaments, i els turons del Putxet (183m.) i de Monterols (127 m.), envoltats per edificacions destinades a les classes acomodades. La recuperació de l’entorn de les bateries antiaèries del Carmel al Turó de la Rovira ofereix actualment un Mirador de 360º excepcional sobre la Barcelona construïda a partir dels anys 50. Una recuperació que va obrir un nou capítol d’aquest esforç continuat per fer de l’espai públic el detonant de la cohesió urbana i social. En aquest cas, el projecte manté el caràcter i la superposició de materials que construeixen l’espai: un niu d’àguiles on es van instal·lar les construccions per la defensa de la ciutat durant la Guerra Civil (1936-1939) i, posteriorment, a l’ombra de pantalles i plataformes, un dels llocs on es va assentar el barraquisme —el barri de “los Cañones” que va arribar a acollir més de 100 cases auto construïdes—, testimoni de les dures condicions de vida a la ciutat els anys de la immigració massiva. L’espai és una perfecta atalaia des d’on poder mirar lluny, aprendre de les relacions entre l’arquitectura i el relleu, i l’acumulació d’edificacions que van transformar els turons de Barcelona als barris d’Horta i Guinardó en un cúmul de cases esgarrapant la topografia.

22