Guia informal de la Barcelona dels anys 70 by Barcelona llibres

La ‘Guia informal de la Barcelona dels anys 70’ és una iniciativa de la Comissió Ciutadana Huertas Claveria, amb motiu del cinquè aniversari de la mort del periodista, i ha rebut el suport logístic i econòmic de l’Ajuntament de Barcelona

GUIA

INFORMAL DE

JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA / JOSÉ MARTÍ GÓMEZ

Edita Ajuntament de Barcelona Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona Desembre 2012 Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly i Lena, Vicent Guallart i Furió, Àngels Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Miquel Guiot i Rocamora, Marc Puig i Guàrdia, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez i Freijo, Pilar Roca i Viola Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Textos Josep Maria Huertas Claveria José Martí Gómez Fotografies originals Julià Peiró Coordinació editorial Eugeni Madueño Transcripcions, perfils, notes i documentació gràfica Néstor Bogajo Disseny i maquetació Betty Seoane Tractament de les fotografies Xavier Parejo Revisió lingüística Joan Martínez Terrones Producció Edicions Clariana SL Balmes, 152, 1r 4a, 08008, Barcelona www.clariana.cat Edició i impressió Direcció d’Imatge i Serveis Editorials

Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i de les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9850-409-5 D.L.: B-28.469-2012 Imprès en paper ecològic

ÍNDEX

Presentacions Dos periodistes a la ciutat de la gent. Xavier Trias ..................... Segona literatura, llibre de primera. Comissió Ciutadana Huertas Claveria .............................................................................

Introduccions Sobre periodisme, esperances, frustracions, amistat i cargols. José Martí Gómez ........................................ Records d’una guia informal. Josep M. Huertas ....................

19 28

35 Els Encants de Sant Antoni. Amb Manuel de Pedrolo ........... 36 Cementiri de Montjuïc. Amb Francesc Candel .......................... 46 L’altre modernisme. Amb Oriol Bohigas ..................................... 58 Els restaurants. Amb Néstor Luján .............................................. 70 Els bars. Amb Francesc Pi de la Serra .......................................... 80 Els carrers. Amb Josep Maria Espinàs ........................................ 90 Les altres muntanyes. Amb Estanislau Torres ........................ 102 Les biblioteques privades. Amb Joan Marca .......................... 116 Els museus. Amb Alexandre Cirici Pellicer .............................. 126 Les nits. Amb Carme Sansa ......................................................... 138 La ciutat barroca. Amb Mario Vargas Llosa ............................ 150 La Barcelona dels anys 40. Amb Víctor Mora ......................... 160 La Barcelona de la Guerra Civil. Amb Pere Calders .............. 174 Guia informal de la Barcelona dels anys 70 ......

Crèdits ..............................................................................................

190

Dos periodistes a la ciutat de la gent XAVIER TRIAS,

ALCALDE DE

BARCELONA

ls periodistes Josep Maria Huertas, que va morir l’any 2007, i José Martí Gómez, han excel·lit en tots els gèneres periodístics que han conreat i en els nombrosos llibres que han publicat. No sorprendré ningú si aﬁrmo que ambdós seran, per sempre, dels periodistes barcelonins més destacats de les darreres dècades. Són referents professionals per a les noves generacions i cadascun a la seva manera ha creat escola.

Huertas va fer-ho com a especialista de la informació que té la ciutat com a protagonista, la informació local. Per la seva banda, Martí Gómez continua com a cronista de les debilitats humanes i dels perdedors socials. L’opció de Josep Maria Huertas per la informació local va ser en els anys de la transició, en els quals Barcelona lluitava alhora –i ell ho explicava en els seus textos– per la recuperació de

UERTAS I MARTÍ GÓMEZ SÓN REFERENTS PROFESSIONALS PER A LES NOVES GENERACIONS I CADASCUN A LA SEVA MANERA HA CREAT ESCOLA

les llibertats polítiques, dels símbols culturals arrabassats, i dels nivells de benestar i progrés dels quals mancava. Tots els seus abundants articles, reportatges i els llibres escrits amb Jaume Fabre sobre els barris de Barcelona, giraven al voltant d’aquests temes: la recuperació de la cultura democràtica catalana esclafada per les autoritats franquistes, la denúncia de les condicions de vida de la gent i de les irregularitats administratives comeses a l’empara de la dictadura, o el descobriment de les noves realitats socials sorgides als barris de la perifèria, plens d’immigrants desitjosos de sentir-se i ser tractats com a ciutadans catalans de ple dret. La ciutat de Barcelona sempre haurà d’estar agraïda al mestratge cívic que va signiﬁcar tota la trajectòria de Josep Maria Huertas. I per això aquest homenatge en forma de llibre que es publica amb el recolzament municipal i de la comissió ciutadana que vol recordar Josep Maria Huertas en el cinquè aniversari de la seva mort.

Amb el seu estil diferenciat i obert a les realitats de LS ANYS SETANTA ES VAN més enllà de Barcelona, el PLANTEJAR MOLTS PROJECTES DE pessimista lúcid que és José Martí Gómez va coincidir CANVI QUE MÉS TARD VAN PERMETRE sempre amb Josep Maria LA GRAN CIUTAT QUE TENIM ARA Huertas a l’hora d’anteposar les persones als fets i considerar-les la mesura final de totes les coses. Tots els seus textos, tots els seus llibres, són un exemple d’això que dic, un exemple amb el qual jo m’he sentit sempre identificat. Sempre he dit i defensat que el més important de la ciutat són les persones. I que són els barcelonins i les barcelonines els que cal posar per davant de qualsevol política o projecte de canvi. El llibre que el lector té a les mans és una bona mostra d’aquesta visió. Un recull de reportatges escrits a partir de la visió autoritzada d’un grapat de barcelonins il·lustres i de nombroses persones que expressen les seves opinions sobre cada un dels temes tractats. Un llibre, en fi, que aporta una visió calidoscòpica i sorprenent sobre la Barcelona dels anys setanta, els anys en els quals es van plantejar molts dels projectes de canvi que més tard van permetre les transformacions que han fet possible la gran ciutat que tenim ara.

PEPE ENCINAS

Segona literatura, llibre de primera COMISSIÓ CIUTADANA HUERTAS CLAVERIA(*) l 1969, els periodistes Josep Maria Huertas Claveria, José Martí Gómez i Jaume Fabre acabaven així la introducció al seu llibre El Montjuïc del segle XX: «No són totes les dades que hi podrien ﬁgurar. Ja hem dit que no fem història. Simplement volem situar unes poques referències que potser facilitaran la comprensió d’alguns aspectes d’aquest treball d’aproximació a una de les dues muntanyes més importants de Barcelona, treball en el qual s’ha procurat sobretot abastar una visió sociohumanística que creiem fonamental per comprendre qualsevol tros de la Barcelona del nostre temps.» Al 1970, al pròleg del llibre d’Alfred Matas Al sud-oest del riu Besòs. Deu anys de la vida d’un barri barceloní, Huertas Claveria evocava una discussió «amb un amic periodista» que podia ser Martí Gómez, Fabre o algú altre, tant se val. En la discussió, Huertas Claveria posava els escriptors Mario Vargas Llosa i Paco Candel com a exemples, respectivament, de «literatura avanguardista» i de literatura «amb menys qualitat a ulls dels entesos però potser a voltes més compromesa». Deia Huertas sobre Al sud-oest del riu Besòs: «Aquest que teniu a les mans és un llibre de la segona A SEGONA LITERATURA ACTUA literatura: la que actua sobre SOBRE UNES REALITATS IMMEDIATES unes realitats immediates PER FER UNA DENÚNCIA, PER FER per fer una denúncia. I per COMPRENSIBLE LA INJUSTÍCIA SOCIAL aquesta raó dóna menys

importància a la tasca de creació literària que a la de fer comprensibles a una gran majoria de lectors les raons d’una injustícia social.» Doncs bé, aquesta Guia informal de la Barcelona dels anys 70 que teniu a les mans és també un llibre de la segona literatura. Però és alhora un llibre de primera perquè —amb ajuda de la fotografia, d’unes notes acurades i d’un disseny atractiu— facilita gràcies a uns guies de luxe la comprensió d’una part de la Barcelona del nostre temps: la ciutat de la primera meitat dels anys setanta del segle XX. Per entendre avui què i com és la capital de Catalunya, aquesta Barcelona global de començos del segle XXI que sembla morir d’èxit en plena crisi, és imprescindible reviure (o revisitar) la Barcelona sempre viva que va voler deixar enrere la grisor de la dictadura i S IMPRESCINDIBLE REVISITAR LA l’urbanisme especulatiu BARCELONA QUE VA VOLER DEIXAR abans d’esdevenir model ENRERE LA GRISOR DE LA DICTADURA de ciutat democràtica, olímpica i cosmopolita. I L’URBANISME ESPECULATIU És un privilegi fer aquest exercici d’hemeroteca i memòria històrica acompanyats de la parella periodística que conformaven Josep Maria Huertas Claveria i José Martí Gómez. A voltes un trio amb Jaume Fabre i sempre disposats, cadascú, a la fidel infidelitat de treballar plegats amb altres companys, com els fotògrafs Julià Peiró i Pepe Encinas, autors de moltes de les imatges d’aquest llibre. Però és un luxe encara més gran que la parella Huertas Claveria-Martí Gómez ens passegi informalment per la Barcelona dels anys setanta amb el guiatge dels personatges que aleshores es van prestar a acompanyar-los a ells per escriure tretze reportatges publicats entre 1970 i 1974, amb periodicitat irregular i no sempre sense problemes de censura, als diaris El Correo Catalán i Tele/eXpres i a les revistes Destino i Presència. Manuel de Pedrolo, Paco Candel, Oriol Bohigas, Néstor Luján, Quico Pi de la Serra, Josep Maria Espinàs, Estanislau Torres, Joan Marca, Alexandre Cirici Pellicer, Carme Sansa, Mario Vargas Llosa,

Víctor Mora i Pere LA CRÍTICA El passeig amb Calders són els tretze guies de referència escollits Josep Maria per Huertas Claveria i Martí Gómez. Escriptors, Espinàs va ple arquitectes, músics, llibreters, crítics d’art i una única de comentaris crítics a les dona, actriu, que descobreixen als lectors realitats polítiques tan barcelonines (i diverses) com el mercat de Sant municipals d’un Antoni, el cementiri de Montjuïc, el modernisme, els consistori no restaurants, els bars, els carrers de la ciutat, les seves democràtic muntanyes, les biblioteques privades, els museus, les nits de la faràndula, la ciutat barroca més enllà de Gaudí, LS TRETZE GUIES ESCOLLITS la dura postguerra dels anys quaranta i la tràgica Guerra SÓN ESCRIPTORS, ARQUITECTES, Civil. No són tots els noms ni MÚSICS, LLIBRETERS, CRÍTICS tots els aspectes que podrien D’ART I UNA ÚNICA DONA, ACTRIU

ﬁgurar. Però sí que fan història. Perquè són reportatges de referència que faciliten la comprensió de Barcelona. Passats cinc anys de la mort de Huertas Claveria, una comissió ciutadana que porta el seu nom i que han impulsat la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), la seva revista Carrer, l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i l’Arxiu Històric del Poblenou, juntament amb periodistes, amics i familiars, hem cregut que era un bon (i útil) homenatge reeditar en format de llibre aquesta guia informal. Com, per altra banda, també ho és recuperar els principals textos sobre els barris de Barcelona que Huertas Claveria va publicar durant la seva primera dècada de treball ESPRÉS DE CINC ANYS DE LA periodístic, ﬁns que va ser MORT DE HUERTAS CLAVERIA, ÉS UN empresonat el 1975, en un BON (I ÚTIL) HOMENATGE REEDITAR número de la col·lecció EN FORMAT LLIBRE AQUESTA GUIA Quaderns de Carrer que edita la FAVB. Conjuntament amb actes d’homenatge als barris i la petició formal d’introduir el nom del periodista al nomenclàtor de la ciutat, la Comissió Ciutadana Huertas Claveria ha promogut aquests dos projectes editorials —que en el cas d’aquesta Guia informal de la Barcelona dels anys 70 té el ple suport de l’Ajuntament de Barcelona i la complicitat d’Edicions Clariana— amb un objectiu comú: situar referències que facilitin la comprensió de la Barcelona contemporània. Com mostren els pròlegs que hem citat al començament, aquest era també l’objectiu que s’havien marcat el 1970 Huertas Claveria i Martí Gómez, proposant una manera d’entendre i exercir el periodisme com a segona literatura, la que actua sobre la realitat immediata amb esperit crític, que volem posar en valor i reivindicar més que mai en aquest llibre de primera.

Nota * La Comissió Ciutadana Huertas Claveria la integren la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), la revista Carrer, l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, l’Arxiu Històric del Poblenou i les següents persones a títol individual: Araceli Aiguaviva, Marc

Andreu, Néstor Bogajo, Jordi Bonet, Juanjo Caballero, Salvador Clarós, Pepe Encinas, Jaume Fabre, Maria Favà, Jordi Fossas, Elia Herranz, María Eugenia Ibáñez, Eugeni Madueño, José Martí Gómez, Mariano Meseguer, Andrés Naya i Xavier Pegenaute.

EL COTXE, EL REI Els veïns del barri de la Ribera amb prou feines podien passar pel carrer de l’Argenteria, llavors conegut pel nom castellanitzat: Platería AFB (1973)

INTRODUCCIÓ

DOS AMICS Huertas i Martí Gómez foren més que simples companys de redacció PEPE ENCINAS

JOSÉ MARTÍ GÓMEZ

Sobre periodisme, esperances, frustracions, amistat i cargols Les peripècies per publicar a diferents mitjans la ‘Guia informal de Barcelona’ revelen les misèries i grandeses del periodisme barceloní dels setanta ls anys en què es van publicar aquests reportatges van ser temps d’esperança i també de frustració. La Barcelona europeista s’emmirallava en Milà i s’organitzava en la clandestinitat, alhora que era conscient que el dictador moriria al llit. En aquesta època i en aquestes circumstàncies es va començar a publicar la Guia informal a El Correo Catalán, dirigit per Andreu Roselló i amb Manuel Ibáñez Escofet com a subdirector1. Roselló era un home de despatx que només es relaxava a la matinada —en aquells anys els diaris tancaven molt tard—, quan s’asseia enmig de la solitària redacció per corregir les galerades i s’esplaiava

explicant anècdotes als redactors de nit. Tenia un caràcter difícil, però era un home honrat que ho havia passat malament. Als arxius de l’Associació de la Premsa de Barcelona consta el document en què sol·licita un préstec de cinc mil pessetes per atendre urgents necessitats familiars. Era un home tímid, que sempre va somiar ser reporter de carrer i mai no ho va aconseguir. Explicava que un dia, quan era un jove redactor, el director del diari li havia dit: «Andreu, a partir de demà faràs periodisme de carrer.» L’endemà, el 18 de juliol de 1936, va esclatar la Guerra Civil i El Correo Catalán, diari carlista i de l’església, va ser clausurat. Quan es va tornar a publicar, finalitzada la guerra, Roselló ja va passar a ocupar llocs de responsabilitat. Com a director, Roselló va fer d’El Correo Catalán un diari modern en el seu disseny i àgil de continguts. Era, guardant les distàncies, un Daily Mail a la catalana: firmes de qualitat i informació en què el rigor es combinava amb el contingut més popular. Les pàgines centrals eren modèliques, alternant excel·lents reportatges amb un ull del pany que va ser un avanç d’allò que en altres diaris havia d’esdevenir més tard la secció de Gent. Roselló era un fanàtic de la confecció. Cada nit, amb un havà a la boca, entrava al taller en tornar de sopar, i, cordill en mà, muntava personalment la primera pàgina. BÁÑEZ ESCOFET I ROSELLÓ NO Si tornava aviat del sopar, romaEREN AMICS, PERÒ VAN FORMAR UN nia més temps al taller. «Huertas encara deu estar registrant el meu EQUIP QUE VA PORTAR ‘EL CORREO despatx», em deia. I ho sospitava CATALÁN’ A LA SEVA MILLOR ÈPOCA amb raó. Ibáñez Escofet era tot el contrari que Roselló. Era extravertit, cridaner, apassionat i sentimental, encara que, per pudor, això últim ho ocultava. No admetia terme mitjà: o no l’aguantaves o l’estimaves. Procedia dels moviments catòlics i es definia, quan pocs ho feien en aquell temps, com un nacionalista català i liberal, per a qui la llibertat prevalia sobre la justícia social. El lema de la seva vida eren les paraules de l’abat Escarré, pel qual sentia una profunda admiració i fidelitat: ser honrat envers tu mateix, els altres i Déu. Culte, Ibáñez va ser qui va portar a les pàgines d’El Correo Catalán les firmes de Pla o Fuster. Escrivia molt bé. Signava amb dos asteriscs la seva secció «Cantonada», comentaris breus a l’estil del mític Escarpit, a la primera pàgina de Le Monde. Si Roselló es tancava durant el dia al despatx, Ibáñez s’estava a la redacció, havent-seles amb tothom. Les seves esbroncades eren tan monumentals com les seves reconciliacions després d’una copa al bar de la cantonada. El diari havia deixat de ser carlista i de l’església. La pàgina religiosa, a càrrec dels sacerdots Casimir Martí i Josep Bigordà, s’obria al Vaticà II d’una forma tan avançada que va ocasionar més d’un problema amb el govern. La propietat del diari era de la família Baygual i de gent relacionada amb el tèxtil del cotó, que tenien en Ibáñez el seu home de confiança. Entre ell i Roselló no hi hagué amistat, però van formar un equip que va portar el diari a la seva

ANDREU ROSELLÓ El director del Correo (dreta) amb Manuel Fraga (esquerra), Matías Vega Guerra, governador civil, i el periodista Àngel Marsà (ANYS 60)

MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET Al seu despatx a La Vanguardia, on fou nomenat director adjunt PILAR AYMERICH (1978)

millor època. Quan Ibáñez va dimitir per passar a dirigir Tele/eXpres, El Correo Catalán va perdre la seva peça dinamitzadora. La redacció d’El Correo Catalán la formaven 21 persones. Gairebé tots treballaven en un altre lloc als matins i el diari n’era la feina de la tarda. A un redactor li arribaren a comptabilitzar catorze feinetes, ja que, per la seva minsa importància, no se’n podia pas dir treballs. Una d’aquestes era tancar els ànecs, que consistia a acostarse a les vuit del vespre a un asil municipal i signar el comunicat per confirmar que no hi havia novetats. La redacció s’havia rejovenit molt en la dècada dels anys seixanta. La gent jove, molt combativa, cohabitava amb gent més gran, supervivent del vell Correu carlista i clerical. Va ser el diari progressista d’uns anys en què s’empraven tots els eufemismes possibles per eludir el llapis vermell a les galerades presentades a consulta. Un informe de la mateixa censura revelava el 19662 que, dels 101 folis que recollien les desviacions de la premsa barcelonina, 42 folis els ocupaven treballs d’El Correo Catalán. Va ser en aquest context en què es van començar a publicar els reportatges que recupera aquest llibre. El Correo Catalán havia llançat un suplement en color els diumenges —fou el primer, si més no a Catalunya— i, quan Roselló em va preguntar si tenia cap idea sobre reportatges o entrevistes per omplir-ne les pàgines, se’m va acudir L ‘CORREO’ VA SER EL DIARI això de la guia informal. La idea va ser meva, però sense l’impuls de PROGRESSISTA D’UNS ANYS EN QUÈ Huertas no s’hauria dut a la pràcS’EMPRAVEN TOTS ELS EUFEMISMES tica, com fou el cas de moltes de POSSIBLES PER ELUDIR LA CENSURA les idees que vaig tenir durant els anys en què amb Huertas i Jaume Fabre vam formar més que un simple equip: un nucli d’amistat que va sobreviure a tots els avatars professionals i personals. Alguna cosa amarava l’esperit d’aquella redacció que ha permés que, quaranta anys després, molts d’aquells joves redactors, avui ja en la setantena, continuïn sent amics. Penso en Bigordà, Benach, Pradas, Ramoneda o Pascual Piqué, com ho van ser també Cesc i Perich. Quan vaig suggerir a Huertas de crear una Guía Informal de Barcelona, me’n vaig penedir tan bon punt em vaig adonar que acollia la idea amb entusiasme. L’entusiasme de Huertas era perillós. En el número de Carrer dedicat al barraquisme ja vaig reflectir aquest estat permanent de disposició laboral de Huertas, que, bé que era catòlic, apostòlic i romà, laboralment militava en el protestantisme calvinista, encara que, coneixent-lo bé, com crec que el vaig conèixer a través de les seves confidències, la seva obsessió pel treball era un succedani per mitigar el neguit que l’afligia permanentment. Dit d’una altra manera: quan parava, s’angoixava. Això vaig escriure per a Carrer: «La lluvia y el viento eran un castigo llegado desde el cielo. Las ventoleras levantaban los frágiles tejados de las barracas y la lluvia llenaba de barro los accesos a las viviendas. Lo del viento no lo viví, pero sobre el barro aporto mi experien-

EN PORTADA A l’esquerra, El Correo Catalán el dia en què es publicà el primer capítol de la sèrie; a sota, el suplement dominical la setmana en què es publicà, a les pàgines de tipograﬁa, el text de Candel; a Roselló li degueren semblar menys indigestos els caníbals que els cargols del cementiri...

cia personal de paseos por aquel Montjuïc mitad bucólicos, porque siempre siguió teniendo un toque bucólico, y dramáticamente tercermundista en los años previos a la industrialización del país: con el barro hasta los tobillos, fueron varios los pares de zapatos los que tuve que tirar al ﬁnal de algunos de aquellos paseos. Y es que Huertas, con una marcada vocación por hacer las cosas difíciles, tenía querencia por ir a Montjuïc cuando había llovido. —Podemos esperar a que se seque —sugería yo. —¿Qué tipo de reportero eres tú? —me preguntaba él. —Un reportero que cree que las barracas están ahí, con barro y con sol.

—Pero con el barro ves la dureza de esa vida. No cuando el sol ya ha secado los caminos. —Vale. —Vamos —y el vale y el vamos lo decíamos cuando ya estábamos a medio camino montaña arriba. Era una conversación que se repetía una y otra vez. Un bolero de Ravel en versión de reporteros que nunca seguimos los consejos que nos daban los barraquistas con sentido común: que para ir por allí después de haber llovido fuésemos siempre con botas altas3.» Llançada la idea de la Guía Informal de Barcelona, me’n vaig oblidar. Solia passar. Huertas no ho oblidà. També solia passar. Se’n va anar a veure Manuel de Pedrolo i a recórrer amb ell els Encants de Sant Antoni i, ja escrit el text pim-pam, com treballava Huertas, em va dir que m’espavilés per al segon reportatge. Vaig haver de fer-ne cas: —Podríem recórrer el cementiri de Montjuïc amb Candel com a guia —vaig suggerir. —Collonut —va acceptar tot d’una. Va ser una gran idea meva. Encara recordo la cara de Roselló quan, indignat, em va tornar l’original. —En un suplement dels diumenges no es pot parlar de tombes OSELLÓ, INDIGNAT, EM VA i morts. TORNAR EL TEXT SOBRE CANDEL: Em va llançar l’original sobre la taula. Estava tan enutjat, que «EN UN SUPLEMENT DOMINICAL NO la cendra de l’havà que fumava li ES POT PARLAR DE TOMBES I MORTS» queia sobre la blanca pitrera de la camisa i no se’n adonava. Va afegir: —I a sobre... que els cargols del cementiri són els més saborosos... Mentre s’allunyava, camí del seu despatx, m’arribaven com un eco les seves darreres paraules, gairebé en forma de sanglot: —Després de llegir això no podré menjar cargols mai més... El motiu per què van passar set mesos entre el primer i el segon reportatge rau en l’estira-i-arronsa amb Rosselló per a salvar el text. Al capdavall vam cedir ambdues parts: es va publicar retallat a la meitat i a les pàgines d’informació local. Ben mirat amb perspectiva, sorprèn que una guia com aquesta tingués tants problemes. Perquè en va tenir a dojo. El cementiri de Montjuïc recorregut amb el guiatge de Candel no fou l’únic reportatge conﬂictiu de la sèrie. Els problemes es van reproduir quan Arranz Bravo i Bartolozzi4 ens van conduir pels museus de Barcelona dient coses que no van agradar gens a Roselló. En aquest cas no hi va haver negociació possible i els vam haver de substituir per Cirici. Mentre es negociava què fer, la guia es va tornar a parar. Ja cansats, ens la vam endur a Destino. Però tampoc allà vam tenir sort: «La Barcelona de los años cuarenta» no li va agradar a Josep Vergés5, propietari de la revista, i Huertas va ser acomiadat.

Huertas havia deixat El Correo Catalán per seguir Ibáñez —que, més que el seu mentor periodístic, era el pare que havia perdut a l’infantesa— al Tele/eXpres. Bo i aplicant la tàctica del campi qui pugui, vam acordar que hi publiqués el reportatge amb Víctor Mora com a guia. Fou el penúltim capítol de la sèrie. El número 13 de la nostra Guía informal va estar dedicat a la Barcelona de la Guerra Civil, amb Pere Calders com a guia. Huertas recordava en el seu llibre de memòries, Cada taula, un Vietnam: «No vam trobar qui el volgués. La guerra era encara un tabú i Calders tampoc no tenia encara la fama que li donaria Antaviana. Fins al 7 de setembre de 1974 no vam aconseguir que sortís, aquest cop en català, a Presència.» Cansats de tants problemes, vam decidir matar la sèrie. Davant els reportatges o entrevistes fets per dos periodistes, sempre hi ha algú que pregunta com es treballa a quatre mans, i la resposta és molt senzilla: les mans treballen per separat, de dos en dos; un escriu l’entrevista o el reportatge i l’altre l’esmena. El problema que presenta aquest tipus de treballs entre dues persones no és el purament mecànic: el truc rau a evitar les friccions, les egolatríes, les discrepàncies, i això només s’aconsegueix amb amistat personal que avali el respecte mutu, encara que no sempre s’estigui d’acord amb el que diu l’altre.

A LA REDACCIÓ Els periodistes Josep M. Huertas i Jaume Guillamet, treballant a Tele/eXpres PEPE ENCINAS

Així vam treballar sempre Huertas i jo, com també amb Fabre i Bigordà i, durant molts anys, amb Ramoneda. Igualment amb Benach, amb qui vaig escriure un llibre molt crític sobre el delicte i la justícia. Fent balanç de les meves col·laboracions amb tota aquesta gent, he de dir que, sens dubte, el més torracollons era Huertas. Hi havia dies en què havies d’implorar del cel una dosi suplementària de santa paciència, però és possible que si ell visqués pensés exactament el mateix de mi. Aquesta sèrie que ara es recupera s’ha de llegir —suposant que algú ho faci, que és molt suposar— com a testimoniatge d’una època. Moltes de les coses que s’hi expliquen ja ni tan sols existeixen, però hi ha moltes per a les quals el temps no ha passat: el mercat dominical de Sant Antoni segueix acollint centenars de nens que continuen canviant els seus cromos com feien els seus pares, la ciutat barroca de Gaudí és avui més universal que llavors, perviu la memòria de la postguerra i de la Guerra Civil i, en el carrer pel qual vam passejar amb Espinàs, segur que avui, com llavors, un nen fa pipí en un escocell, unes veïnes comparteixen xafarderies de balcó a balcó, un home solitari es mira la copa de vi que té sobre la taula del bar... I a Montjuïc continuen bavejant bons cargols. Vaig recordar la història de Candel el dia que l’enterraven. Acabada la cerimònia religiosa a la parròquia de la Mare de Déu del Port, propera al cementiri, un home es va marejar i va caldre estirarlo a terra. Quan es va recuperar, Jordi Pujol li va preguntar: —Vostè a què es dedica? —Cerco cargols i els venc —va respondre l’ancià, encara estirat a terra. —I es pot viure d’aquest treball? —N’he viscut tota la meva vida. Pujol va amollar llavors una arenga als presents: —Ja ho veieu: quan es tenen ganes de treballar, en aquest país hom es pot guanyar la vida amb feines que semblen estranyes, com buscar i vendre cargols. Vaig estar temptat de dir: —I millor si els cargols són del cementiri, perquè, com deia Candel, aquests són els més saborosos. Em vaig contenir. Vaig rebobinar la imatge de Roselló, la cendra de l’havà sobre la pitrera de la camisa mentre pronunciava les seves paraules dramàtiques: «Ja no podré menjar cargols mai més.» Notes 1. El reusenc Andreu Roselló (1916-1978) dirigí El Correo Catalán entre 1957 i 1977. Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917-1990) hi exercí de subdirector de 1952 a 1968, quan passà a dirigir Tele/eXprés. 2. Aquell mateix any, el 1966, es promulgà la Ley de Prensa e Imprenta, que eliminà la censura prèvia, vigent d’ençà del 1938, però establí un dipòsit previ d’exemplars impresos i mantingué mecanismes de control oﬁcial de la premsa i els periodistes.

3. «Las barracas de Montjuïc», Carrer, 106 (maig de 2008), pàg. 22. 4. Els pintors Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) i Rafael Bartolozzi (Pamplona, 1943-Vespella de Gaià, Tarragona, 2009) treballaven en grup durant la dècada dels anys setanta. 5. Josep Vergés (Palafrugell, 1910-Barcelona, 2001), editor del grup Destino.

LA FI D’UNA ÈPOCA Els diaris comuniquen amb gran dolor —no pas reﬂectit a la cara de la senyora— la mort de Franco AFB-PÉREZ DE ROZAS (1975)