Maig 2018
Revista de l’Institut FEDERICA MONTSENY
BADIA DEL VALLÈS
Fins ara, havien sortit dotze números de la revista AULA 220, però aquest que teniu a les mans no és el número 13. És especial. Des d’aquest curs, la revista es presenta en forma de blog vinculat a la pàgina de l’institut a Internet. Hem fet aquest curs un sol número en paper. Aquest. Per això és especial i no segueix la numeració habitual. També és especial perquè les seves pàgines acullen un extens reportatge sobre un esdeveniment important: la 1ª Fira Medieval de l’Institut. Hem tingut la sort de poder parlar-ne en la revista i deixar un testimoni del que va ser un èxit que tots recordarem. I en tercer lloc és especial perquè hi publiquem alguns dels treballs guanyadors del concurs literari de Sant Jordi. És clar que també oferim als nostres lectors altres continguts de gran interès. Hem mantingut les seccions que apareixien en números anteriors. No podien faltar la Doctora Crazy Love, les entrevistes, la literatura, la cuina, etc. Esperem, com sempre, que us agradi el que hem preparat i que considereu la revista com a pròpia, perquè parla de tots nosaltres i del que fem en el nostre Institut. A reveure! L’Equip de Redacció
En la contraportada, dibuixos de Marina Chica per a les seccions del nostre blog.
Maig 2018
Foto de portada: Jaume Piñol
AULA 220
AULA 220 maig 2018
FULLS DEL CALENDARI Sant Jordi: Fira medieval No va escapar a la meva mirada avesada la presència de guardes discrets i eficaços, els quals, tanmateix, tenien poca feina. Perquè potser us sorprendré si us dic que allà regnava l’ordre i la convivència: les més diverses gents es barrejaven sense els problemes que són, tristament, tan habituals en altres llocs. Cadascú feia la seva i semblava que tothom sabés què havia de fer. Joglars i acròbates mostraven el seu art a un públic embadalit, atret per tantes novetats. Exòtiques baiaderes lluïen habilitats apreses en remotes contrades. Els balls alegres, al so de gralles i timbals, reunien el més granat del castell. Us confesso que vaig envejar la gràcia i l’agilitat dels dansaires. ¿I què us podria dir del menjar? Només la seva abundància ja feia venir la gana. En fi, senyor, esmentaré (i ara especialment us demano que doneu crèdit a les meves paraules) que els més vells de la plaça no recordaven haver-hi gaudit mai una diada tan esplèndida com aquella. Us confirmo, doncs, que les notícies que us havien arribat sobre el castell anomenat Federica Montseny són certes: caldrà seguir de prop el que faci aquesta gent. No deixaré de adreçar-vos nous informes mentre duri la meva estada aquí. El vostre servidor,
T
al com em vau manar, senyor, vaig encaminar-me al castell que anomenen Federica Montseny, a tocar del poble de Badia del Vallès, per tal d’informar-vos del que allà passa i esbrinar si són certes les estranyes notícies que us han arribat. Hi entrava el 23 d’abril de 2018 a. D., dia de Sant Jordi El fort rastell de la porta era aixecat i molts vilatans acudien al que semblava un aplec festiu. De seguida, en llegir el cartell que deia Fira Medieval, vaig comprendre quin era el motiu de tal concurrència. Procurant no cridar l’atenció sobre la meva persona, vaig travessar algunes sales fins el pati del castell. I, senyor, reconec que el que aleshores vaig poder contemplar es fa difícil de creure, i jo mateix dubtaria si no ho hagués vist amb els meus propis ulls. El lloc era adornat amb banderes ben galanes, i domassos elegants. D’haver estat aquí, vós mateix hauríeu admirat els fins treballs de cuiro, les roses de sucre, els cal·lígrafs aplicats, els concentrats jugadors d’escacs, els retratistes ambulants, l’exhibició de catapultes, els taulells d’herbes d’olor. Belles dames i cavallers gentils passejaven joiosament entre tots aquells productes vinguts de tan lluny. Em vaig aturar també a escoltar els comediants que explicaven amb amenitat antigues llegendes i auques.
Jaume Piñol
1
AULA 220 maig 2018
2
AULA 220 maig 2018
3
AULA 220 maig 2018
4
AULA 220 maig 2018
Fira Medieval: les activitats TEATRE: Història de Sant Jordi La cerimònia d’investidura MÚSICA I DANSA: Ball de profes Dansa del ventre Música instrumental Carioques Música medieval TALLERS: Herbolari Treballs de cuir Cal·ligrafia Auques Vitralls Catan Fires de Catalunya Catapultes Foto-atracció Torres humanes Flors JOCS i ALTRES ACTIVITATS: Jocs medievals Gimcana dels oficis Lliurament de premis literaris Sant Jordi Venda de roses (institut i carrer) Taverna (menjar i beure)
5
AULA 220 maig 2018
Fira Medieval: opinen les nostres redactores
A
quest any per Sant Jordi es va fer una fira medieval a l’institut, que a nosaltres personalment ens va agradar molt, perquè vam poder gaudir d’un ambient molt agradable, veient l’obra de teatre que van muntar els de mediació (explicava la llegenda de Sant Jordi transformada amb molta gràcia, de manera que la protagonista era Santa Jordina i el drac era vegetarià; aquest muntatge el van organitzar els mediadors juntament amb alguns monitors del Casal de Joves). També ens va agradar el ball que van fer els professors (anaven vestits de medievals i molt elegants), els jocs que van muntar els de 2 ESO estaven molt bé i les parades eren molt interessants. Els de batxillerat venien menjar i estava molt bé: nosaltres vam menjar un crêpe i una botifarra boníssimes. També el dia el vam poder gaudir escoltant música medieval en directe, interpretada per dos especialistes. Va ser tot un èxit perquè fins i tot van venir famílies i totes les escoles de primària de Badia a veure la fira medieval. A més a més, nosaltres, els de 4ESO, vam estar venent roses per el viatge de fi de curs (a Berlín) a la plaça de l’Ajuntament, que vam tenir molta sort perquè vam aconseguir vendre totes les roses. Ens agradaria que la fira medieval es tornés a repetir el proper curs perquè aquesta primera ha sortit estupenda. Sabela Francisco i Marina Segovia
6
AULA 220 maig 2018
DE TU A TU: ENTREVISTES Dani Jiménez Ja el coneixeu. Tots hem tingut la sort d’assistir a algun dels seus tallers científics. Fins i tot els més ignorants en aquestes matèries, hem sortit dels seus espectacles amb algun coneixement nou, amb la sensació que hem entès alguna cosa de la ciència. I és que el Dani sap com explicar a tothom els fenòmens més complicats. Segur que els seus experiments han despertat més d’una vocació científica. Agraïm sincerament les respostes que ha donat a les nostres redactores, la Lucía i la Sabela. Demostra novament el que ja sabíem: és una gran persona i un gran professional.
Sabem que per arribar a on has arribat s’ha d’estudiar molt. Quina carrera vas fer? Dani: Jo vaig estudiar ciències físiques a la universitat de Barcelona i després vaig estudiar el màster d’història de la ciència, vaig estar quatre anys de carrera i dos al màster . Què és el que més t'interessa de la ciència? Dani: Nosaltres fem servir els experiments per intentar explicar coses, jo no em dedico a la recerca com molta gent que fa ciència, que va fent recerca, que vol dir descobrir coses noves per canviar la societat. Hi ha gent que està investigant per curar malalties com el càncer, doncs potser ara no s'aconsegueix en els propers dos o tres anys però d’aquí a molts anys segur. El que jo faig es divulgació científica, que és la ciencia que ja s'ha descobert, explicar-la a la gent perquè entenguin la importància de la ciència . A part de treballar en la televisió i fent els espectacles, en quins llocs has treballat ? Dani: Abans de treballar aquí a la ciència, que és la meva empresa, vaig treballar al Cosmocaixa, i havia fet classes per adults, per nens, classes particulars, classes d’inform{tica... havia fet moltes classes, i nosaltres amb la ciència fem espectacles, fem cosses a la tele, però després fem moltes altres cosses. Sabem que has escrit uns quants llibres. Com tens la idea de posar-te i fer llibres? Tens en ment fer-ne més ?
7
AULA 220 maig 2018
Dani: L'objectiu final del llibre és que molts coneixements que tu tens, que els has llegit en un lloc o t'han explicat, els reculls en un llibre, ho reculls tot i aleshores consolides els coneixements. Diuen que la millor manera d'aprendre o saber si has après és saber-ho explicar. Vosaltres que esteu fent ara? Per exemple a Mates que esteu fent ? Estem a 4 ESO i a Mates estem fent intervals. Dani: Doncs imagina que tu els haguessis d’explicar a un nen de tercer i el nen et pregunta: si tu li pots explicar molt bé és que ho has entès bé. Doncs el llibre més o menys és el mateix: si tu escrius un llibre és la manera de entendre bé una cosa. Ara faré un llibre de Dinàmiks, ara per sant Jordi, per els nanos. Com se't va acudir la idea d’anar pels instituts despertant l’interès dels alumnes per la ciència? Dani: La veritat és que a mi no se’m va ocórrer, perquè jo ja estava fent tele i aleshores em van trucar d’un institut i m'ho van demanar i vaig pensar ‘doncs mira...’, i vaig aprofitar alguns experiments que tenia de la tele i els vaig portar al institut i els va agradar molt; aquest institut li va dir a un altre institut i així successivament fins avui, que ara som quatre persones per muntar però al principi no vaig ser jo el que vaig pensar, va ser al revés: m'ho van demanar. Ja fa uns quants anys que fas això. Quan ensenyes els experiments als nens, què és el que més t’agrada? Dani: Doncs quan notes que un experiment sorprèn, l’objectiu final és… Jo sempre dic que nosaltres no venim a ensenyar, ensenyar els profes ho fan millor, teniu les classes, l’objectiu de les classes és que apreneu. L’objectiu dels nostres espectacles és emocionar i que després tu quan fas una classe, quan vas a un museo o estàs amb els teus pares o veus un reportatge, vegis la ciència d’una altra manera. Que diguis ‘ostres, anem al Cosmocaixa, m’ho passaré bé’ i que no pensis ‘vaja quin rotllo’, doncs aquest és el nostre objectiu, intentar enganxar, emocionar, i expliquem coses que, si les apreneu, doncs fantàstic, no? però ja et dic, l’objectiu dels experiments és emocionar la gent. De tots els experiments que has fet hi ha algun que diguis ‘mira, aquest és el que més m’agrada repetir’? Dani: El que més m’agrada repetir és aquell del got que poso una targeta, sabeu quin vull dir? és super senzill i jo dic ‘com se’m va ocórrer aquest experiment’? perquè és tan fàcil que el podeu fer vosaltres a casa, perquè, clar, jo porto aquí
8
AULA 220 maig 2018
nitrogen líquid, gel sec, hidrogen, butà, metà, bé, moltes coses complicades, però aquest és molt senzill i es pot fer i està molt bé, es pot reproduir, que es la gràcia de la ciència. Tens algun experiment que et doni respecte fer-ho, o por per si no surt? Dani: Avui amb els de Quart faré un experiment que no sempre surt, gairebé sempre surt, és una cosa que és com una explosió, que a vegades explota i a vegades no, aleshores clar, estàs esperant que exploti amb la incògnita que pot arribar a no explotar, ja ho veureu. Ostres, ara ens has deixat amb l’intriga. Ara et volien preguntar respecte a Dinàmiks, com va sorgir la idea del programa? Va ser teva o va ser externa? Dani: Jo ja portava més anys fent altres programes, però era un programa per tota la família, i hi havia molts nens que em deien que els agradava i em veien, i aleshores jo ho vaig proposar al canal Super 3, al director, i el director del canal també ho tenia pensat i ens vam unir. Vam anar fent, el senyor esquelet era un esquelet que jo tenia al meu laboratori i el vam pintar, i bé, el programa es va anar fent una mica així. I com ho vius, això de transmetre als nens la ciència? Dani: Molt bé, al final jo sempre dic que el millor públic són els nens, perquè un adult potser pensar{ que ‘això no és per mi’, o vosaltres, que ja sou quasi grans, podeu pensar ‘si vaig a aquest lloc és per a més grans o per a més petits’, en canvi un nen no s’ho planteja, això; un nen va al museu de la ciència i s’ho passa bé i el nen va a veure una pel·lícula i s’ho passa bé. i un nen va a veure un espectacle d’un experiment i s’ho passa bé, en canvi un adult ja est{ pensant ‘això ho entendré o no, si pregunto quedaré com el tonto’. Com els nens no tenen perjudicis en aquest aspecte, doncs són fantàstics per la ciència, perquè a més hi ha gent que té com perjudicis, que diuen ‘millor no pregunto per no quedar com el tonto’ o ‘jo per a ciències no serveixo perquè soc més de lletres’, tot això… vosaltres. quants anys teniu?
9
AULA 220 maig 2018
Setze... Dani: Setze ja? Què joves! Tot això ho pensa un noi com vosaltres, en canvi un nen de 7 o 8 anys no ho pensa, veu Dinàmiks i li agrada, i punt, i ja està, i si no li agrada canvia i ja està Ens han arribat rumors... Aquesta és una pregunta més de cotilleo... Ens han arribat rumors que alguns experiments de el hormiguero són idees teves, ens podries aclarir això? Dani: Sí. Ara el hormiguero es grava a Madrid, però quan va començar es gravava a Barcelona i abans que comencès el hromiguero jo em vaig reunir amb el Pablo Motos, ara fa dies que no ens enviem un mail, però el Pablo Motos i el director del programa coneixien el que jo feia a TV3 i ell ja tenia idea de fer una secció de ciència al programa i vam estar treballant aquí junts molts anys, quan es gravava a Barcelona. Jo no sortia en pantalla però preparava els experiments amb el Hombre de negro, amb el Flipi, que ara ja no surt, i aleshores se’n van anar a Madrid i m’ho van dir, i jo estava aquí. Jo li vaig enviant experiments o propostes al Pablo o idees i ells les implementen i les acaben fent, ells tenen un equip de 10 persones que ho fan realitat i jo li envio l’idea. Sí, és veritat. Ostres, què fort! Dani: És molt guai el programa, perquè ells la manera de treballar que tenen és fer un assaig a les sis de la tarda, més o menys, i si el programa dura una hora doncs ells porten un contingut de dues. A mesura que es va fent l’assaig d’experiments, el Pablo els veu allà i tria, i aleshores tenen el millor, cada dia fan una selecció del millor i el que fan al programa ja l’han assajat i han triat el més xulo. Per finalitzar, hi ha alguna cosa que no t’hàgim preguntat i vulguis afegir? Dani: Alguna cosa sobre Badia, que estic super content de venir, que sou molt canyeros, que m’agrada molt venir cada any, que nosaltres fem moltes gires i moltes actuacions a molts coles i les experiències més xules les tenim aquí, tot i que hi algun curs que fa molt soroll i no pots explicar bé, però ho gaudim molt, sou nois molt participatius i entusiastes. Doncs moltes gràcies, Dani, i fins aviat! Lucía Conde i Sabela Francisco
10
AULA 220 maig 2018
DE TU A TU: ENTREVISTES Ot i Toni: professors en pràctiques Els haureu vist als passadissos, potser també a la vostra aula. Són un grup de profes molt joves que aquest curs fan les pràctiques en el nostre Institut. La Sabela ha parlat amb dos d’ells, l’Ot Nogué i el Toni Tabernero. Els agraïm la seva bona disposició. Les respostes, sinceres i vivencials, ens han fet pensar que a l’institut també els profes venim a aprendre, i que si algú pensa que ja ho sap tot de l’ofici potser és més aviat que en sap molt poc.
Com us està anant l’experiència de fer practiques? Ot: He fet la primera classe i la veritat és que estic molt content perquè sempre tens el dubte de si tindràs vocació realment de professor i després de fer la primera classe crec que si, i m'agrada molt. A més a més, teníem els nervis de la posada en escena... i ha anat fantàstic, i aquests dies a practiques també genial, tenim molta sort amb la Montse i tots els altres professors que hem pogut anant veient, hem pogut anant recollint bastants coneixements i a més a més hem conegut molt als alumnes que això ens ha facilitat molt més. Toni: A mi al principi si que estava una mica estressat perquè hi havia molt de soroll, alguns alumnes que es portaven malament i per això estava una mica estressat i veia molt la part negativa i ara m'adono i veig la part del vitalisme que hi ha, de la vida que teniu, que els alumnes d’aquí sou bona gent i m'ha canviat la perspectiva. Estic coneixent-vos i m’est{ agradant estar amb vosaltres, i d'altra banda tinc una professora que m’agrada molt com fa les classes, la Montse, perquè te molta experiència i sap portar la classe bé . Ot: A mi em passa una mica al contrari que ell, jo encara sóc bastant jove o això penso i m'he sentit des del primer moment més proper del que pensava als alumnes, pensava que no seria tant així però sí que m’he sentit bastant més proper i això també m’ha ajudat molt en tot. Entendre els seus comportaments crec que ha estat un punt a favor. Que esteu estudiant? Toni: És el màster de professorat de educació secundària obligatòria. Ot: És un màster que necessites, és imprescindible tenir-lo per ser professor de qualsevol matèria a Secundària i Batxillerat . Toni: I venim els dos de filologia catalana, i es un màster que ens habilita tant per ser profes de català com de castellà.
11
AULA 220 maig 2018
Ot: Som una espècie en perill d’extinció, perquè hi ha molt poca gent que estudia filologia catalana, però també té la part bona: que hi ha molta feina. Sempre havíeu volgut ser professors? Toni: No, jo no, jo quan vaig acabar la carrera vaig continuar treballant en el que treballava, que era enquestador. Vaig acabar la carrera i anava compaginant les enquestes amb coses que eren gràcies a la carrera: una temporada de corrector lingüístic, però el periòdic va fer fallida, classes particulars i en grup, com un estil d’acadèmia. Llavors, a mesura que anava fent classes, em vaig adonar que se-m donava relativament bé i m’agradava, i vaig pensar: ¿perquè he de continuar fent d’enquestador quan ser professor m’agrada i és una feina millor i tinc més formació? Per això, al final ho vaig decidir ser. Ot: En el meu cas, jo sí que sempre he tingut aquesta idea en ment. També suposa tradició, ja que la meva mare també és professora, no de secundària, és de primària, però vulguis o no la tradició familiar exerceix una gran influència. Després de la carrera ja volia fer jo aquest màster. Què és el que més us agrada d'aquesta experiència? Toni: El que m'agrada de l’experiència és veure com funciona una classe realment i veure amb futurs companys professors, perquè jo encara no sóc professor, com es transmeten els coneixements, i com ho faria jo per imitar els que ho fan molt bé i veure com és fa realment la feina de professor i com responeu vosaltres els alumnes. Ot: A mi el que m'ha esta agradant és per una banda transmetre coneixements i saber que el coneixement arriba. M’est{ agradant molt i em motiva molt haver de fer front al repte constant perquè allò que transmets sigui per una banda atractiu i per l’altra entenedor, perquè entenc que no es fàcil en una classe de nois de 16 anys que allò que expliques els interessi, moltes vegades potser no interessa, però aquest és el repte del docent: fer que els acabi interessant i a més sigui rellevant per la seva vida futura, doncs segurament és això el que m’ha esta agradant més. Teniu por del canvi de passar de ser alumnes a professors? Ot: Por no ho sé, però nervis sí, perquè és un terreny que, vulguis o no, encara que tots tinguem la nostra petita experiència com a professors, és un terreny desconegut i tu mai no saps, quan et poses davant d'un grup nou que no coneixes, què pot passar, poden passar mil coses i no saps si les sabràs conduir, llavors sí que genera por. Com alumne és molt fàcil: un altre està dirigint i tu ets com una ovelleta, tu vas fent el que et demanen, però com a professor ets tu el que has de dirigir i no hi ha ningú que et digui que ho estàs fent malament o que s’est{ descarrilant per aquí, no, has de ser tu i sí, clar, aquest canvi de rol impressiona més. Toni: A mi el que em fa por és que jo com alumne moltes vegades quan no estava d’acord amb un professor feia preguntes per descobrir el que ell no sabia, on podia fer que descarrilés l'explicació i, clar, ara estic a l’altra banda i m'adono que no es tan
12
AULA 220 maig 2018
fàcil, que sempre pots trobar defectes en la explicació teòrica o que has oblidat una dada i que en la posició d’alumne en certa manera tu t’enfrontes a l’autoritat. Ot: També, clar, la concepció que tens quan t'has de posar a la pell del professor és que tu has de ser una mena de font de coneixement absolut, llavors això va molt més enllà de la teva matèria, perquè si tu estàs ensenyant literatura, has de dominar molt bé el context històric, i això inclou moltes coses, llavors fa respecte això, perquè tu en realitat no pots dominar-ho tot, al menys quan comences; quan ja tens més experiència sí que moltes coses ja se t'han quedat, però sempre penses que hauries de saber més per poder explicar millor, per si hi ha algun dubte dels alumnes. Ara que comenceu a fer classes, teniu en compte les coses que no us agradaven que feien els vostres professors? Toni: Sí. Per exemple, procuro intentar no portar els alumnes a raonaments tramposos. Hi ha professors que aprofiten la teoria per dir-te la seva opinió ideològica, molt discutible. Ot: Jo crec que vulguis o no tothom acaba transmetent la seva visió, la cosa és si després tu també dones la teva visió més obertament, però també has de donar altres punts de vista, perquè el que tus vols fer és deixar-los ser flexibles, donar prou perspectives perquè ells puguin ser crítics, no donar només una visió. Jo per exemple tinc molt present que no m’agradaven gens els professors que eren molt autoritaris, les classes molt rígides. Per poc que pugui, jo sempre vull intentar donar màxima flexibilitat, bon ambient a classe, i això suposa un rebuig total a ser autoritari, però bé, ja veurem si es pot . Hi ha algun professor que tingueu com a referent ? Toni: Sí, profes de filosofia, un de biologia i una profe de català, que són tots del meu institut. Els de filosofia perquè els agradava fer-nos pensar, el de biologia perquè va ser duríssim perquè fèiem coses d’universitat, i el profe de català perquè era molt discutidor i com estàvem en una situació política a Valencia molt complexa, doncs parlàvem de política. Ot: Tot el període de l’institut i el batxillerat el recordo com si fos una mena de somni, llavors em costa recordar professors referents, però sí que en recordo un molt clarament, un de literatura castellana o universal, i aquell home em fa fer aprendre a estimar realment la literatura, perquè jo sempre l’havia vist d'una manera molt superficial. A més a més, el recordo com una persona super entranyable que comentava molt el debat a classe. Sabela Francisco
13
AULA 220 maig 2018
TENIM HISTÒRIA: EL NOM DE L’INSTITUT Federica Montseny: l’auca
1
2
L’institut est{ d’enhorabona: porta el nom d’una dona.
Abans es deia Ciutat Badia, i el nom antic ja no servia.
4
Va ser una valenta oradora, volia una política alliberadora. 7
Per fugir de la venjança hagué de marxar a França.
Buscant un nom, amb seny l’anomenaren Federica Montseny. 6
5
De l’anarquisme figura capital, de la injustícia enemiga principal. 8
La gent que l’escoltava un món millor somniava. 10
3
Sempre va lluitar per la llibertat, entre homes i dones la igualtat. 9
Va ser ministra de sanitat, la primera dona de l’Estat. 11
La guerra civil va esclatar: totes les il·lusions va matar. 12
Les seves idees eren prohibides i les millors amigues perseguides.
14
L’exemple de la Lleona a tots avui ens il·lusiona.
AULA 220 maig 2018
TENIM HISTÒRIA: EL NOM DE L’INSTITUT Explicació de l’auca 1 El curs 2004-2005, essent directora la Sra. Francina Martí, començà el procés de canvi de nom. Altres propostes eren: Anna Murià, Agustí Bartra i Joan Barril. 2 En aconseguir la independència municipal el 1994, Ciutat Badia (aquest era també el nom del nostre Institut) passà a anomenar-se Badia del Vallès. 3 El curs 2005-2006, essent directora del centre la Sra. Victòria Pizarro, el Consell Escolar trià i aprovà el nou nom: Institut Federica Montseny. 4 Una de les activitats polítiques més importants de F. Montseny (1905-1994) va ser el míting revolucionari en ateneus obrers i en gires arreu d’Espanya. 5 Militant de la CNT des de molt jove, en 1936 s’afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), esdevenint membre del Comitè Peninsular. 6 Va publicar molts articles periodístics (al diari Solidaridad Obrera) i novel·les d’ideologia anarquista, entre les quals destaca La Indomable (1928). 7 Va ser una dona d’idees avançades per al seu temps, capdavantera de la lluita social i ferma defensora dels drets de les dones. 8 Entre 1936 i 1937, en el govern de F. Largo Caballero. Va ser la primera dona ministra a Espanya Des del seu càrrec impulsa tot de reformes revolucionàries. 9 Durant la guerra civil espanyola (1936-1939), F. Montseny va desplegar una intensa activitat política a favor de la República. 10 En 1939, amb la victòria dels Nacionals, F. Montseny passà la frontera i viuria l’exili a Toulouse, on morí en 1994. Hi té un carrer dedicat. 11 El franquisme reprimí durament l’anarquisme i F. Montseny no va poder tornar a Espanya fins el 1976. Seguí, però, vivint habitualment a França. 12 “Necessitem moltes Federicas, molta gent valenta, generosa, preparada i plena d’energia per a aconseguir que la nostra societat i el nostre món siguin millors. Us necessitem”. La historiadora Irene Lozano (autora d’una biografia de F. Montseny) va dedicar aquestes paraules als alumnes del nostre institut. El seu text va ser llegit a la festa del canvi de nom (juny 2006). Jaume Piñol
15
AULA 220 maig 2018
CONSULTORI DE LA DOCTORA CRAZY LOVE No podia faltar la Doctora Crazy Love en aquest número especial de la nostra revista. Ha estat cinc cursos amb nosaltres, donant respostes encertades als variats problemes que els nostres lectors han exposat. Pels seus consells i per la seva comprensió, la Doctora Crazy Love sempre tindrà a la seva disposició les pàgines d’AULA 220.
Estimada doctora, tinc un greu problema: em fa tilín una noia de la meva ciutat. Em dirà que això no és un problema, però el que passa és que tinc parella i no portem una molt bona temporada. Tu que faries? Quin consell em donaries? Firma: Lilprincess. Resposta: Hola, estimada Lilprincess. T’aconsello tallar la relació amb la teva parella actual. perquè si ja no t’atrau i t’agrada o, com tu dius, et fa tilín, una altra persona, crec que el que et passa es que la relació ha perdut la màgia i continuar no portaria enlloc. Per aclarir-te, et recomano que, després de parlar-ho tranquil·lament, ho deixeu. Una abraçada molt forta de la Dra. Crazy Love.
Hola doctora, te escribo para pedir tu opinión sobre un problema que tengo. He estado dos años con una persona pero no han sido dos años seguidos, ya que lo hemos dejado una vez durante tres meses. La última vez que decidimos romper fue porque muchas personas de confianza me han dicho que la habían visto con otro, a solas y muy acaramelados, yo me enteré y como me enseñaron pruebas le dejé, pero le echo mucho de menos y me he dado cuenta de que le quiero muchísimo. ¿Qué debo hacer? ¡Estoy hecho un lio! Firma: Adam Plotter. Respuesta: Hola, Adam. En mi opinión, creo que deberías pasar página por muy duro y complicado que sea, porque ella no va a ser la única que te vaya a querer, ni a la que le vayas a gustar, porque, como se suele decir, ¡hay muchos peces en el mar! Espero que mi consejo te haya servido de ayuda, no te desanimes. Doctora Crazy Love.
16
AULA 220 maig 2018
CONSULTORI DE LA DOCTORA CRAZY LOVE Buenas, doctora, te escribo porque necesito consejo… Este verano he tenido un rollo con un chico, y ese chico es mi vecino. El tiempo que estuve así con él, cogí mucha confianza, le contaba prácticamente todo y hablábamos todas las noches hasta tarde. El problema es que desde que nos fuimos de vacaciones es como si sólo fuéramos vecinos y nada más, no digo que todo vuelva a ser como antes, pero me gustaría que volviéramos a hablar como hace unos meses, y que cuando me vea no haga como que no me conoce. La verdad es que lo echo mucho de menos. ¿Qué puedo hacer? Muchas gracias doctora. Firma: Mary Poppins. Respuesta: Querida Mary, es normal que lo eches de menos, yo creo que lo que deberías hacer es que cuando os veáis, de camino a casa o en cualquier otro momento, es sacarle algún tema de conversación. Así es mucho más fácil que el vea que quieres retomar la confianza que teníais anteriormente. ¡Un beso y mucha suerte! Crazy Love.
Buenas, doctora, te escribo porque dentro de poco es mi graduación, y no sé qué ponerme…. Bueno, en realidad sí que tengo una idea de cómo quiero ir, pero me da vergüenza por el “que dir|n”. Ya sé que tengo que hacer lo que yo quiera y ponerme lo que quiera pero no tengo la suficiente confianza en mí misma como para ponerme lo que tengo pensado. Que puedo hacer? ¿Qué me aconsejas? Firma: Zoe101. Respuesta: Querida Zoe101, como bien me has dicho en tu mensaje, tienes que hacer lo que quieras y ponerte lo que quieras, sin miedo a lo que dirán o a lo que puedan pensar de ti. También piensa que es tu graduación, un momento muy importante para ti y para tus familiares y amigos, lo que tienes que hacer es pasártelo bien y pensar en ti misma. ¡Ánimos! Tu amiga, Crazy Love
17
AULA 220 maig 2018
CUINES El mundo sin gluten ¿Qué es el gluten? El gluten es una proteína amorfa que se encuentra en la semilla de muchos cereales como son el trigo, cebada, centeno, triticale, espelta, así como sus híbridos y derivados. Representa un 80 % de las proteínas del trigo y está compuesta por gliadina y glutenina. ¿Y la celiaquía? La enfermedad celiaca es una enfermedad digestiva que daña el intestino delgado y altera la absorción de las vitaminas, minerales y demás nutrientes que contienen los alimentos. Los pacientes con enfermedad celíaca no toleran el gluten.
ENTREVISTA A LUCÍA GARRANCHO (CELIACA) Hemos entrevistado a Lucía para que nos cuente un poco su experiencia al comer sin gluten durante estos años. ¿Con cuántos años te enteraste de que eras celiaca? Tenía 10 años. ¿En qué te ha perjudicado la celiaquía? Pues en no poder comer las cosas que me gustan. ¿Se encuentra fácilmente comida para celiacos en los supermercados? Sí, cada vez son más los supermercados y restaurantes que tienen cosas sin gluten. ¿Es más cara la comida para celiacos? Muy cara tampoco, pero sí que es verdad que hay una pequeña diferencia de precio entre la comida con y sin gluten. ¿Es difícil encontrar comida sin gluten en otros países? Depende el país, igual en uno lo tienes súper fácil y en otro tienes que buscarte la vida para encontrar una tienda que tenga productos sin gluten. ¿Qué te pasaría si tomases gluten? Pues me sentaría mal ese día y si es un largo periodo el que como con gluten pues me encontraría peor.
18
AULA 220 maig 2018
CUINES RECETA SIN GLUTEN: Muffins de chocolate con harina de quínoa Ingredientes: 100 g de Chocolate Negro NESTLÉ Postres + 150 g para la crema de chocolate 200 g de harina de quínoa 150 ml de leche 125 g de azúcar 75 g de nueces troceadas 75 g de mantequilla 2 huevos 2 cucharaditas de levadura sin gluten 1 cucharadita de sal Crema de chocolate: 150 ml. de nata para montar
Preparación: 1º Precalentar el horno a 180º 2º Fundir al baño maría o en el microondas el chocolate troceado con la mantequilla y mezclar. 3º Batir los huevos con el azúcar y la leche. Incorporar y mezclar la harina, la levadura, la sal y las nueces. 4º Incorporar el chocolate fundido. Mezclarlo hasta obtener una consistencia homogénea. 5º Repartir la anterior en moldes de papel, llenándolos hasta la mitad. Cocerlos en el horno durante 20 minutos aproximadamente. Crema de chocolate: 1º Poner a calentar la nata sin que llegue a hervir. 2º Retirar del fuego, añadir el chocolate y mezclar hasta fundir. Dejar enfriar completamente y montar ligeramente con varillas. 3º Poner la crema en una manga pastelera y decorar los muffins. Lucía Garrancho, Naiara Martínez, Gema Pontiveros
19
AULA 220 maig 2018
ADVICE COLUMN Problem nº 1: Hi! I’m in Barcelona, and I’m lost. I’m very afraid because there are a lot of people in the street, and I’m feeling so alone. I’m getting nervous. What should I do? Who can help me? Thank you! 1st ESO C Advice: Hi darling! You should ask for help to the people in the street, or better you can look for a policeman and contact your parents or relatives by phone. I hope my advice will be helpful. Good luck! 1st ESO D Problem nº 2: Hi friends! A week ago, I started chatting with a boy. He seemed very kind and nice, but… one day this boy asked me to send him some intimate photos through the social network. I’m very scared, and I really don’t know what should I do… Thanks for your advice! 1st ESO C Advice: Hi dear! You should try talking to him, so he respect you, but in any case I think you should talk with your parents and block him. It is also important that you review your privacy in social networks. I hope that my advice will help you. Good luck! 1st ESO D Problem nº 3: Hi! My name is Kevin. My parents treat me like a little kid because they say that I behave like a child. What should I do to show them I am an adult? 1ESO B Advice: Dear friend, You should speak with your parents and help in your house. If you want to be older, you shouldn’t behave like a little kid. Your parents need that you help them at home! 1 ESO A Problem nº 4: Hi friends, I have failed all the exams. Moreover, my teacher has penalized me for having a bad behaviour. When I arrive home, my parents will kill me! What should I do? 1 ESO A Advice: Dear friend, You should talk to your parents about your behaviour and tell them you won’t do it again. Moreover, you should make an effort and study harder for your exams, it’s your future! 1 ESO B
20
AULA 220 maig 2018
LITERÀRIAMENT AULA 220 tiene el privilegio de poder presentar a sus lectores un excelente poema de una escritora que, aún joven, muestra indudable calidad literaria. Agradecemos cordialmente a la autora este obsequio y nos gustaría que las páginas de nuestra revista sirvieran para dar a conocer una obra poética que posiblemente dejará marca duradera en el futuro.
Los ojos de los pájaros Tranquila, madre, he vuelto a habitar tus espacios, no tus hombres. He vuelto como hija, ya vencida la lucha impostergable, el primer vuelo. Tranquila, hija, has vuelto a tu cuarto que está igual. Te tuve yo sola con un cuchillo. Te fuiste, volé yo también, renovada juventud. He visto los ojos de los pájaros. Ahora lo sé: los hijos pueden ser una trampa. María Sastre
21
AULA 220 maig 2018
LITERÀRIAMENT La leyenda de San Jordi Estos versos fueron escritos en la tutoría de un 1º ESO, hace seis años. Los escribimos entre todos. Ahora que aquellos niños de entonces ya están a punto de acabar 2º de Bachillerato, creo que les gustará llevarse este recuerdo. El poema no había aparecido publicado en la revista. Hasta hoy. Cuando ellos lo lean, tal vez recordarán con simpatía aquellos tiempos, cuando empezaban en el Instituto y tenían un tutor que ha podido seguir siendo su profe hasta dejarlos hoy en el umbral del futuro. Que ese futuro sea para todos una aventura muy larga y que los obstáculos que encuentren sean sólo los necesarios para celebrar que han sido superados. Los alumnos de aquel grupo de 1º ESO que este año acaban el Bachillerato son: Alba Motos, Thalía Motos, Noemí Navarro, Raúl Romera y José Daniel Veizaga. Jaume Piñol
E
n un país lejano donde siempre era verano, vivía un rey anciano, buen soberano. Su hija, la princesa, tenia labios de fresa, y era tan hermosa que todos la querían por esposa, pero nadie la conseguiría pues a un príncipe elegiría. Vivía en la región un horroroso dragón; el monstruo hambriento necesitaba algo de alimento y al rey pidió la princesa para comérsela con mayonesa. El buen anciano se asustó
y a su gente consultó. La princesa se desesperaba, a un caballero esperaba: “¡necesito ayuda rápidamente para no acabar demente!”. Cuando un príncipe santo acudió el dragón miedoso se escondió: “¡no huyas, bestia condenada, que te clavaré mi espada!”. El dragón fuego arrojaba y a la princesa se acercaba, pero el caballero valiente lo mató limpiamente. De la sangre de la fiera nació una rosa tempranera, y el caballero le ofreció la rosa a la princesa más hermosa.
22
AULA 220 maig 2018
LITERÀRIAMENT RAPS CONTRA EL MACHISMO Los han escrito los alumnos de 2 ESO. Los han grabado y suenan por los altavoces cada mañana, cuando empiezan las clases. No podemos dar las letras completas, pero por las muestras ya se ve que son buenos, directos, auténticos. La música rapera es como la vida misma: ácida y emocionante. Gracias a los alumnos y a sus profes por el ritmo y por el mensaje.
23
AULA 220 maig 2018
LITERÀRIAMENT SANGRE FRÍA PRÓLOGO En una parte del mundo, ahora mismo, hay alguien con una taza de café en sus labios, leyendo en el periódico las trágicas historias. En algún universo alterno, éste triste suceso, no habría tenido lugar. Diane salió de casa a escondidas para encontrarse con el que era el amor de su vida. Caminó por la oscura calle, hasta llegar al callejón donde se encontró con él. Él se encontraba ahí, parado, mirando al móvil. -Hola. - dijo Diane con una amplia sonrisa. Él le devolvió la sonrisa. Suspiró mirándola y acto seguido volvió a sonreírla. -Vamos, cariño. - la cogió de la cintura y la llevó a su casa. En su casa promulgaron la lujuria. Se amaban, se hacían el amor y practicaron sus deseadas fantasías. En ese momento, él estaba sobre ella, ambos, jadeaban excitados. - ¿Me dejas acabar bien esta velada? - preguntó él entre jadeos. Diane asintió y pensó que iba a acabar bien aquella velada… Él sacó un cuchillo de un cajón. Diane gritó y el resto… Es historia. CAPÍTULO 1 “Hoy se ha cerrado el caso de Diane Matthews. Hace ya 6 meses de su asesinato. Su cuerpo se encontró junto al cuerpo de su agresor”- anunció la televisión. Y ahí estaba Eliot, nuestro protagonista. Un chico bajito, delgado, de pelo negro carbón, siempre despeinado, con los ojos verdes, desayunando un bol de cereales con zumo; podría a llegar a resultarte asqueroso, y lo era, lo que pasa es que Eliot llevaba tomando ese desayuno desde que era un simple y malcriado crío, y aun teniendo 16 seguía tomando ese desayuno. Martha, la madre de Eliot, se asomó por la puerta del salón. -Cariño, ¿cómo has dormido? - preguntó la madre, Martha. Parecía preocupada y nerviosa. Tenía ojeras, y los ojos hinchados, como si hubiera llorado toda la noche, cosa no muy alejada de la cruda realidad. - ¿Estás bien, mamá? ¿Qué ha pasado? - se preocupó el niño, no tan niño. Entonces, Martha se aclaró la voz y comenzó a explicarle qué le había ocurrido.
24
AULA 220 maig 2018
-Cariño…- comenzó a explicarle la madre. - ¿Te acuerdas que hace 7 meses que tu padre se fue sin dejar rastro? - la voz le temblaba, la voz le iba causando pequeños y leves gallos. Eliot asintió asustado, se temía lo peor. - Pues, bueno, él ayer me llamó, prosiguió con la voz temblorosa. -y dijo que iba a venir… Y no me pude negar. - estalló en lágrimas. Eliot miró a su madre e inevitablemente la miró con una leve decepción. Aun ella no le había plantado cara, aunque realmente no la culpaba, el padre de Eliot no era un tipo precisamente pacifico. - ¡Eliot! Ya sabes cómo es… Y como se pone. Tenía miedo. Eliot abrazó a su madre con fuerza, protegiéndola. Ahora no era momento de flaquear o echar culpas, debía aliarse con su madre para derrotar a un enemigo común. Su padre. CAPÍTULO 2 Eliot entró en clase y se sentó en su sitio. Todos seguían murmurando, incluso al entrar el profesor. Eliot miró al profesor sorprendido, era alguien desconocido para él, bueno, para él y para todos los demás presentes. Era un profesor nuevo. Era un chico de unos 24 años con una blanca y amplia sonrisa. Era rubio oscuro con los ojos azules eléctricos. Al fondo de la clase se escucharon murmullos, suspiros de personas enamoradas, un “¡Qué guapo!” de parte de una chica al fondo de la clase. Eliot lo miró. Sus ojos se encontraron con los ojos del profesor y él sonrió con picardía. -Hola, soy Brandon, profesor de sociales. - se presentó formalmente. Todo el mundo lo miraba sorprendido, ¿Profesor nuevo de sociales? ¿Y el otro profesor? Aunque a los demás alumnos no les importaba mucho, el otro profesor no era agradable a la vista, en cambio, éste sí. - ¿Qué? ¿Empezamos? - sonrió con una sonrisa de esas que enamoraban. Eliot miró al profesor y suspiro, habían cambiado al único profesor que valía la pena y que se preocupaba por él, por un guaperas que probablemente no haría las clases decentemente. Eliot estaba equivocado, y minutos después supo que estaba equivocado, pues se pusieron a seguir el tema. Eliot se sorprendió. Brandon soltaba datos curiosos, interesantes, cosas que el antiguo profesor no había explicado. El timbre sonó. La clase se había hecho corta, y, por primera vez, toda la clase había estado atenta y callada. Todo un logro si contamos que, en sociales, con el antiguo profesor, hicieron 4 páginas en 3 semanas. Eliot, como siempre, se quedó el último de la clase recogiendo. Miró al frente pensando que el profesor ya se había marchado, pero no. Seguía allí, sentado en la punta de la mesa, leyendo unos informes. Eliot se le quedó mirando. Comenzó a rondarle la cabeza que era realmente guapo. Alguien, afortunadamente o lamentablemente, le sacó de sus pensamientos. Era Paula, su mejor amiga. Era sorprendente, ¿no? Eliot no tenía nada más que una amiga. - ¿Quién es? - preguntó desvergonzada y en voz alta Paula. Era eso lo que los diferenciaba. Eliot era un chico más o menos serio, vergonzoso y cerrado. En cambio, Paula era abierta, desvergonzada y muy alegre. - Soy Brandon, el profesor de sociales. - se presentó él. Paula le sonrió aniñada.
25
AULA 220 maig 2018
- ¿Pero no tenías al Dany? - Paula miró extrañada al nuevo profesor y le dio un codazo a Eliot, el cual se sonrojo levemente. - ¿Y ese codazo? - se interesó rápidamente Brandon. - ¿Te gustaba o algo? - preguntó también desvergonzado. Eliot se sonrojó y negó repetidas veces con la cabeza. - ¡No, no, no! - negó de nuevo. -Sólo le tenía aprecio, nada más. Siempre fue muy amable conmigo. - miró al suelo evitando hacer contacto visual y evitando seguir pensando en lo guapo que era. -Tenían una relación de amigos, más que de alumno y profesor. - concluyó sonriendo Paula. - Esa relación también puedes tenerla conmigo. - le guiñó el ojo con picardía a Eliot, cogió sus cosas y se fue sin decir nada más. Tras eso, a Eliot le ardían las mejillas, se había sonrojado con ese comentario, bueno, como para no hacerlo. Brandon tenía algo especial, muy especial. CAPÍTULO 3 En el patio estaba todo tranquilo, o casi todo. Sentados en un banco, estaban Eliot y Paula comiéndose un bocadillo. - ¿Tu padre va a volver? - preguntó sorprendida Paula tras contarle lo que le había dicho su madre. Eliot asintió a la pregunta y soltó un largo y tendido suspiro. Un grupo de chicas estaban caminando hacia ellos. Eran las víboras de su clase, intentando chuparle la energía a Eliot. - ¿Echas de menos a tu novia? - preguntó en tono despectivo Stephany. Que le hablarán de ella fue como una puñalada en el corazón de Eliot, que mencionaran su nombre nada más para meter mierda le hervía la sangre. Paula soltó: - ¡Para ya! ¿No ves que le duele? - le defendió Paula. Stephany le hizo burla. -Encima su padre lo ha abandonado, si es que nadie te quiere, - rió con perversidad. hasta Paula te dejará de lado, ya lo verás. - siguió Stephany. Eliot miró a Paula y negó. Antes de que pudiera decirles nada una sombra las eclipsó. - ¿Os pasa algo, chicas? - preguntó esa sombra. Eliot alzó la mirada y lo vio. Era Brandon. Dándole la luz por detrás parecía un ángel. Las chicas lo miraron con sorpresa, gruñeron y se fueron a molestar a otros. - Gracias. - se lo agradeció Paula. -Nunca nos dejan en paz. -siguió ella. Eliot miraba al suelo, pensando en ella, en su “novia”. Brandon gruñó levemente. - Odio a la gente así. - afirmó Brandon mirando hacia su lado izquierdo y volvió a mirar a Eliot, el cual seguía mirando al suelo. - ¿Estás bien? - preguntó poniendo la mano en el hombro de Eliot. Él asintió, pero no pareció haber convencido a Brandon. - ¿Seguro? volvió a preguntar. - Sí, sí. - asintió Eliot. Le era muy incómodo hablar del tema de Diane. Ni psicólogos habían conseguido que hablara de sus sentimientos. Llevaba meses reteniendo sentimientos, reteniendo llantos, sollozos, intentando ser fuerte, pero, ¿cuánto más podría aguantar?
26
AULA 220 maig 2018
CAPÍTULO 4 Después del patio fueron a clase. Eliot no se sacaba de la cabeza a Diane. Todos le tenían aprecio, todos los chicos querían estar con ella, todas las chicas querían ser sus amigas y algunas le tenían envidia. Morena, ojos azules, alta, esbelta, educada y respetuosa. La chica perfecta, ¿Quién había sido el desgraciado que la había matado? Bueno, aunque por suerte él se había suicidado tras matarla, compensaba. Eliot sacó los libros de la mochila y los puso sobre la mesa. Le tocaba latín. - A ver si me muero…- pensó Eliot mientras se sentaba. La profesora entró y comenzó la clase. Las palabras de la profesora fluían en el ambiente, llegaban a los oídos de Eliot, sin embargo, no llegaba la información a su cerebro. Él estaba ausente, pensando en sus cosas. Estaba pensando en la muerte de Diane y en la desaparición de su padre. ¿Habrían tenido alguna relación? - Eliot, ¿ocurre algo? - preguntó con dulzura y preocupación la profesora. Eliot iba a responder, pero las víboras lo hicieron por él. - Está pensando en su novia. - dijo con malicia Barbara, la mejor amiga de Stephany. - No llores, pequeño Eliot. - rió con malicia Stephany. La profesora les echó la bronca. - ¡Es increíble que os burléis de eso! -gritó la profesora indignada. - ¡No tenéis corazón, ¿o qué?!- siguió. Eliot agachó la cabeza. Otro profesor que lo defendía, acabarían diciendo que le ponen buena nota por pena. Alguien llamó a la puerta. La profesora abrió y ahí volvía a estar él. Brandon. ¿Qué querría ahora? -Vengo a buscar a Eliot. - dijo firmemente con el ceño fruncido. Eliot se sorprendió y suspiró. Recogió sus cosas y se dirigió hacia él. Brandon le puso la mano en el hombro y salieron del aula. - ¿Qué pasa? - preguntó curiosamente confundido. - Me han contado todo…- dijo él. -Desde lo de Diane hasta lo de tu padre. -siguió. Eliot se sorprendió. Todo el mundo lo sabía. Algo que debía ser privado, lo sabía todo el mundo. ¿Quién habría contado todo eso? -Tranquilo, te apoyo. - sonrió cariñosamente. - Entiendo que es muy duro. La gente no comprende lo que es perder a alguien tan cercano a ti como lo era Diane. - dijo sonriendo, y le dio una palmadita comprensiva en la espalda. - Si necesitas algo, estoy aquí. Sé que no soy Dany, y no tenemos la misma confianza, pero haré lo que sea para ayudarte. siguió. Eliot se sonrojó. Nunca nadie, y menos un profesor nuevo, le había dedicado palabras tan cálidas, cercanas y bonitas. Eliot se sentía abrumado por todo lo que le estaba sucediendo. Mientras hablaban iban caminando por los pasillos. Eliot hizo algo que nunca haría con alguien desconocido, abrirse. Eliot le contó todo: como se sentía actualmente, su infancia, sus amistades, sus problemas… Brandon asentía en silencio, entendiéndolo. Normalmente, Eliot hubiera pensado que lo estaba juzgando, pero Brandon era diferente, su mirada mostraba interés en las palabras que salían de la boca de nuestro protagonista.
27
AULA 220 maig 2018
-Tienes una vida dura, eres muy valiente y todo un luchador. Admirable. -le dijo Brandon con sinceridad. Nadia nunca había calificado antes a Eliot como luchador, su padre le decía que las palabras “valiente” y “luchador” le quedaban muy grandes, que se conformase simplemente con “perdedor” o “débil”, ya que esos adjetivos le quedaban perfectos, pero su padre no era el único que pensaba eso. Brandon era el primero que le describía con esas palabras. - Eres el primero que me lo dice…-se sinceró Eliot. -Normalmente suelen llamarme “perdedor” o “débil”…- dijo Eliot mirando al suelo. - Eso va a cambiar, - afirmó Brandon. -me encargaré de subirte la moral. Solo te haré cumplidos sinceros. - sonrió Brandon. Esa sonrisa y esas palabras motivaron a Eliot. Cuando acabaron de hablar, Eliot se sentía tan bien, que quería cambiar el mundo, quería salir del instituto y hacer grandes cosas, pero lo que no sabía es que le esperaba un infierno en casa. CAPÍTULO 5 Eliot y Paula caminaban hacia casa después de salir de ese infierno llamado instituto. Mientras caminaban, Eliot le iba contando todo lo que había hablado con Brandon. -Uh, te ha cogido cariño. - dijo de forma sugerente Paula. - ¿Por qué todos los profesores de sociales te cogen cariño? - preguntó Paula confusa. Esa era una buena pregunta, de hecho, Eliot se preguntaba exactamente lo mismo. Cuando los caminos de Paula y Eliot se separaron, Eliot comenzó a sentir una inquietante sensación. Una sensación de que el día no iba a acabar bien. Nada bien. Eliot insertó la llave de su casa en la cerradura, y entonces lo oyó. - ¡Hazme la comida! - una voz ronca y sucia corría por toda la casa. Eliot se temió lo peor. Entró en casa y se encontró con el panorama. Era él. Era su padre, Samuel. Eliot se quedó paralizado y comenzó a temblar. Cuando se pone nervioso o tiene miedo, Eliot comienza a temblar, y no puede parar. La hermana de Eliot, Rachel bajó por las escaleras. Él seguía ahí, parado, con la mirada perdida, negando en sus interiores. Rachel pareció leerle los pensamientos, ya que lo abrazó y le susurró que todo iba a estar bien. Se escucharon pasos acercándose a los queridos hermanos. Eliot le vio el rostro. Samuel estaba demacrado. Tenía un ojo de cristal, con una larga cicatriz de la frente hasta la mejilla. Tenía el otro ojo marrón, poco pelo y una barba de cinco días. Samuel se rio antes de articular palabra. - Hola pequeño, llegó tu peor pesadilla. - sonrió con su desfigurada sonrisa. Con esta frase parecía una película de terror; realmente Eliot preferiría mil veces estar en esa supuesta película de terror, que aguantar cinco minutos a su “padre”, si a ese monstruo se le podía considerar padre con todo lo que había hecho. No, Eliot se negaba a llamarle padre. Eliot siguió temblando abrazado a su hermana.
28
AULA 220 maig 2018
- Samuel, está hecha tu comida. - avisó la madre de Eliot en la cocina. Samuel sonrió malvado y volvió a sentarse en su sillón. Eliot creía que habían tirado el estúpido sillón a la basura, pero al parecer no era así. ¿Su madre lo había conservado? ¿Por qué? - ¡Rachel! Ven, cariño. - llamó su “padre” a la hermana de Eliot. Ella lo miró y soltó un largo suspiro, un suspiro cargado de odio, rabia y sobre todo de cansancio. Rachel fue hacia él y se puso a cuatro patas. Samuel colocó sus piernas sobre la espalda de Rachel, tratándola como si fuera un reposapiés. Era increíble… Samuel los trataba como si fueran objetos, y no personas. Al ver el panorama, a Eliot le hirvió la sangre, gruñó y fue hacia él decidido. Samuel lo miró y bebió un sorbo de cerveza. - ¡Estoy harto!- Eliot gritó y levantó el puño para darle un golpe a ese desgraciado, pero antes de que se diera cuenta, Samuel ya le había cruzado la cara con un bofetón. Eliot se sorprendió y se tocó la mejilla dolorido. Miró a su madre, buscando algo, una palabra, una ofensa a ese horrible acto, una defensa, un abrazo consolador, pero ella se limitó a apartar la mirada y le sirvió estofado a Samuel, el cual sabía que había ganado y sonrió y rio triunfador. Samuel se levantó y fue hacia la mesa, se sentó y comió el estofado. Rachel, la madre de Eliot y el mismo Eliot se sentaron en la mesa, con él, sin replicar y sin comida que llevarse a la boca. Ya sabían los procedimientos de tortura de Samuel, uno de ellos era este. Sentarse a comer y que los demás vieran que estaba comiendo. - Oye, -dijo Samuel rompiendo el silencio y hablando con la boca llena, lo cual le hacía más horriblemente asqueroso de lo que ya era. - ¿No va a venir tu amiguita? ¿La del pelo rubio ceniza que siempre te ayuda a estudiar? - preguntó Samuel refiriéndose a Diane. Rachel y la madre de Eliot, lo miraron esperando respuestas de Eliot, sabían que Samuel se había metido en terreno peligroso. Eliot comenzó a gruñir. Había dejado de temblar, ahora ya no tenía miedo, tenía rabia, quería destruirlo, matarlo, asesinarlo, torturarlo. - ¡Respóndeme, Eliot! ¿No va a venir a estudiar? - sonrió con algo de inocencia. Samuel quería mucho a Diane, es más, era otra persona cuando Diane estaba presente, la trataba genial, la mimaba, ¡la trataba como una persona! Eliot decidió hablar. - Está muerta.- dijo Eliot con la voz temblorosa. Samuel lo miró y se sorprendió levemente, antes de hablar se aclaró la voz, tragó saliva y dijo: - Bueno, no pasa nada…- por un momento se le quebró la voz. Pero luego volvió a su postura dura. Eliot lo miró y pensó en Diane. Era tan maravillosa que hasta había hecho que un maltratador la tratara como una persona, pero… ¿Tanto le afectaba a Samuel que Diane hubiera muerto? ¿Por qué? ¿Eso quería decir que las sospechas que tenía Eliot de que Samuel hubiera matado a Diane eran falsas? Bueno, encontraron al asesino que se había suicidado sobre el cadáver de Diane, pero ¿Y si no había sido ese chico?
Continuará...
Marina Segovia
29
AULA 220 maig 2018
LITERÀRIAMENT
Premis Sant Jordi 2018
Sant Jordi
A
quest Sant Jordi tinc una cosa a dir: que estic molt content i també molt feliç. Us enrecordeu d’aquell drac malvat? Doncs... ja no vindrà més perquè nosaltres li hem espantat. I finalment, la rosa vermella que brilla com una estrella li farem entrega a una bella donzella.
Iker Martín 1r ESO
Almas
A
sí como dos que se desean, pero no se atreven. Así como dos agónicos, buscando salidas. Así como dos ánimas moribundas intentando ser fuertes, sin resultado alguno. Así como dos entrañas muertas en cuerpos vivos. Así como dos mismas almas separadas, rendidas, perdidas. Mar Muñoz 4t ESO
Ningú
N
ingú sap els petits secrets que amaguen els teus llavis. Menys, els que amagava la teva esquena plena de pigues. Jo me’ls sé tots, encara els recordo. Tanco els ulls i els veig. La nostra història se’m va escapar. Estela Ginés 4t ESO
30
AULA 220 maig 2018
LITERÀRIAMENT
Premis Sant Jordi 2018
Un estel més al cel
H
i havia una vegada un estel que el que més li agradava era baixar per les nits del cel per mirar-se al mar. Quan es feia fosc i totes les seves amigues sortien a brillar, ella, molt dissimulada, quan no la veien, es posava a volar molt de pressa per arribar a la Terra i quedar-se a sobre del mar. Quan ja estava molt a prop, gairebé tocant l’aigua, es veia reflectida en ella i es quedava mirant-se molt de temps, totalment abstreta. La lluna des del cel, havia observat l’estel, i havia vist com, gairebé cada nit, s’acostava perillosament al mar. Per això estava preocupada. Sabia que a les nits els pescadors sortien amb les seves barques a pescar, i temia que si la veien coquetejant, li tiressin la xarxa per atrapar-la. La lluna va parlar amb l’estel per advertir-la del perill. Però ella, orgullosa de la seva bellesa i delectada amb el seu reflex, no va voler escoltar-la. - Per a què voldran capturar els homes un estel?, li va dir a la lluna. Un estel no té valor per a ells. Una vegada es fes de dia, ja no veurien la meva resplendor i no els semblaria bonica. - No saps que els homes el que els agrada és col·leccionar coses, encara que no els serveixin per a res?, va contestar la lluna. Ho fan simplement pel plaer de posseir, de sentir-se amos d’alguna cosa que abans era lliure. Els éssers humans són així, alguns només se senten satisfets quan posseeixen moltes coses. Van passar moltes nits, i l’estel va continuar amb les seves escapades. Fins que un dia, segons s’estava apropant al mar, va veure de sobte unes llumetes i va sentir unes veus d’homes. Abans de continuar volant, va observar callada el més a prop possible, intentant esbrinar què era allò que estava enmig de l’aigua fosca, i que es movia amb les onades. Veure, no va poder veure molt, però sí va tornar a sentir veus. Llavors va pensar que serien dels homes, dels que feia temps li havia parlat la lluna. Va recordar les seves paraules i no es va acostar més. Però com que estava molt atenta, va sentir que un home li deia a un altre: - Mira allà dalt!, sembla que un estel s’hagués caigut del cel, fixa’t lo a prop que està! L’altre home va contestar: - És veritat, si estirem els braços sembla que la podem tocar! Al sentir-los, l’estel es va espantar molt i ràpidament va volar cap amunt, més de pressa que mai, pensant que la lluna tenia raó. Els homes podien haver-la atrapat i mai més hagués pogut tornar al cel amb la resta de les seves companyes. Va pensar que era molt divertit això de mirar-se en l’aigua i contemplar la seva bellesa, però era més important sentir-se lliure i brillar en la nit. Per això, per primera vegada li va agradar la idea de ser un estel més que brilla en el cel. Laura Abril 3r ESO
31
AULA 220 maig 2018
LITERÀRIAMENT
Premis Sant Jordi 2018
Trato de cerrar los ojos
T
rato de cerrar los ojos, pero la incomodidad del trozo de cartón sobre el que reposo y el ruido del tanque que pasa al otro lado de la Rambla me inquietan. Ese maldito tanque, pasando a cada rato (o al menos así lo parece). Siempre record|ndonos a todos la situación en la que vivimos… Y en la que viviremos si las cosas no cambian un poco… Me levanto sobresaltado de la cama, observo a mi alrededor e intento recordar dónde estoy. - Ese sueño otra vez… - pienso en voz alta. […] Por la noche, cuando ya hemos cenado todos, agradezco poder dejarme caer en la cama y dormir después de este día agotador. Ya dormido, inesperadamente, empiezo a oír un ruido desagradable que me obliga a ver de qué se trata. Desgraciadamente para mí, se trata del asqueroso tanque de nuevo. Tras un breve estado de confusión, decido esta vez levantarme y explorar un poco el sueño, por muy inútil que resulte.
Simplemente, siento la necesidad de hacer algo ahí antes de volver a despertarme en mi habitación. Es de noche y el panorama parece bastante desierto a primera vista. No obstante, escucho de repente una risa a mis espaldas - Se acabó el juego, vagabundo – oigo que dice una voz grave. Me giro para ver de quién se trata, pero ya es demasiado tarde: una porra está a punto de impactar contra mi frente. Lo siguiente que veo es oscuridad. Me levanto sobresaltado de la cama. […] Durante el desayuno, pienso en aquella extraña serie de sueños: ¿qué significan? ¿por qué se sitúan siempre en el mismo sitio? ¿Serán alguna señal o algo por el estilo? Por la tarde vamos a ver una obra de teatro en la que participa Abel, mi hijo. Al acabar la representación, salimos y un momento después, al doblar la esquina, vemos lo que ocurre ahí: hay contenedores incendiados y gente corriendo, huyendo de algo. Entonces oigo el ruido del tanque que pasa al otro lado de la Rambla. Pablo Galván 1r Batx Por la extensión de este relato y el espacio disponible en la revista, sólo podemos publicar una adaptación. Los lectores interesados encontrarán el trabajo original en nuestro blog. AULA 220.
32
AULA 220 Maig 2018
Dibuixos: MARINA CHICA