Lo Rafal 113

loRafal

hivern de 2011 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

Revista informativa d’Alcanar

Especial: Ermita del Remei i patrimoni

113

editorial loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal Adreça: Carrer del Forn, 14 43530 Alcanar www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats i Sílvia Matamoros (fotografia).

Col·laboradors Ramon Adell, Aula de Fotografia d’Alcanar, Agustí Bel, Jordi Bort, Raimon Collet, Pere Fibla, Xavier Forcadell, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Mireia Reverter i Nando Reverter.

Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic. @lorafal www.facebook.com/lorafal www.lorafal.blogspot.com HOTEL D’ENTITATS Ronda del Remei, Alcanar (Concerteu cita via mail, no correspondència)

Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22.

C. Almenara, 27.

Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases.

DLT - 2.067-1988 ISSN 2014-4431

Imprès: Serra Indústria Gràfica, S.L. (www.serraigsl.com)

Subscriu-te!!!

Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto

Anna 686 342 222 2 hivern de 2011

Maquetació: Sistema Binari

loRafal

loRafal

Pel Remei, pel patrimoni

L

’Associació Cultural Lo Rafal s’uneix a la campanya L’ermita et necessita que ha endegat la Junta del Remei amb la finalitat de recaptar fons per a restaurar l’ermita del Remei.

D’aquesta manera, respon a la crida que ha fet la Junta a les entitats del municipi i que s’han traduït en diversos actes, la recaptació dels quals s’ha destinat en aquesta necessària rehabilitació. Lo Rafal destinarà els diners que obtinguem de les vendes d’aquest número a aquesta causa.

‘Lo Rafal’ destinarà al Remei els diners que obtinguem de les vendes d’aquesta revista L’ermita del Remei forma part del patrimoni tangible i etnològic, tant l’edifici i el seu entorn com els sentiments, les vivències i els costums que l’envolten. Per això, hem parlat amb els ermitans per a què ens expliquen com és la vida en cura de l’ermitori i de la Mare de Déu, i també tenim una recerca sobre l’evolució i les millores que s’hi van fer a finals del segle XX. Hem recollit els testimonis de la Junta del Remei i d’un dels arquitectes del poble que coneix, de primera mà, l’estat real de l’edifici i les solucions a la problemàtica que travessa.

El Remei és un element que uneix tota la ciutadania del municipi, tant si som creients com si no. Preservar-ho depèn de tots, malgrat que les entitats i el poble pla som els que tenim menys possibilitats d’aportar grans quantitats econòmiques. Aquest paper l’han de fer els seus propietaris (el Bisbat) i les administracions amb els ajuts i subvencions que puguen aportar. És important anar tots a una a demanar aquests suports necessaris dins i fora del poble, sense afanys de protagonismes ni falsos pedigrees o buscant la foto oportunista.

Tot l’entorn del Remei, com l’anomenem popularment, és un bé patrimonial extraordinari. A part de l’ermitori, hi tenim oliveres monumentals, restes de forns de calç i el jaciment ibèric de la Moleta del Remei.

Hem sabut preservar el nostre patrimoni iber i ara estem prenent consciència, en part gràcies a Lo Rafal, de la gran riquesa cultural del nostre municipi: la Cisterna del Vall (la qual podria donar nom a l’anònima plaça de l’Ajuntament), els antics molins d’oli o les fortificacions militars de la costa, entre altres.

El govern canareu ha aprovat un parell de resolucions en sengles indrets d’Alcanar Platja on es troben unes interessants restes històriques que s’haurien de preservar: els antics càmpings Mare Nostrum (on hi un entramat de túnels subterranis en un extraordinari estat de conservació, dels quals us en parlàvem al número anterior) i Carles III, on estan en perill de desaparició els pocs vestigis que resten de la Torre de Codonyol. Seria un bon moment de protegir-ho per a donar un altre valor afegit a aquesta zona de cara a futures actuacions.

En aquest aspecte no voldríem tornar a ser gurus ni pitonisses, ja que, darrerament, en les nostres pàgines heu pogut llegir previsions i sensacions que, al final, s’han acabat fent realitat, tant en temes locals com general.

Xarxes socials D’altra banda, l’Associació Cultural Lo Rafal s’estrena a les xarxes socials i vol que participeu. Ens trobareu a la pàgina del facebook, www.facebook.com/ lorafal, al twitter @lorafal i també hem creat el blog www.lorafal.blogspot. com. Són unes altres formes de col· laboració amb nosaltres que volem convertir en un altre punt de trobada.

hivern de 2011

3

municipal

Camins usurpats, un problema que no s’atura

C.F.

municipal

Lligallos, corriols de pas o servitud, vies municipals desaparegudes... Els passejants saben que per tal d’ampliar finques molts viaranys locals ja no existeixen

Agustí Bel / Carme Ferré El lligallo del Riu de la Sénia: va ser fitat oficialment al juny de 1930, amb 12,54 metres d’amplària. Segons el croquis, puja a partir de Sòl de Riu vorejant sempre el Sénia, i per la dreta i fins a la carretera limita al llarg de quasi tot el seu recorregut amb una finca que llavors era de Batiste Sorolla, Trabucs. La classificació d’aquest lligallo fou aprovada per Ordre ministerial de 8 d’abril de 1961. D’acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies ramaderes, ara n’és titular la Generalitat de Catalunya i, com tots els béns de domini públic, el lligallo és inalienable, imprescriptible i inembargable. S’hi ha de poder passar.

C.F.

A.B.

lorafal@gmail.com

El camí dels Bandolers, malmès al coll de la Punta Camí perpendicular a la mar, tallat al Camaril

a domini públic, res no impedeix que l’Ajuntament el puga recuperar: ni tan sols el seu tancament o la interrupció del seu ús en virtut d’acord -sense assabentar-ne l’Ajuntament- entre el propietari de la finca limítrofa i els veïns que el feien servir. En uns altres casos, com sol passar a la zona del Camaril, tradicionalment s’ha garantit l’accés a la mar a través d’un seguit de camins paral·lels, servituds privades de pas que no sempre s’han respectat. D’una altra banda, la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes, estableix que sobre els terrenys que

El lligallo del Riu fa 15 anys que està barrat, però la propietat pública no prescriu

Vies rurals i servituds de pas: la conservació de camins i vies rurals és competència dels ajuntaments.

Hi tenen, entre altres potestats, recuperar i defensar-los enfront d’eventuals usurpacions de particulars, que per desgràcia sovintegen. Si un camí és considerat com

En comptes del camí històric, a les Calafes ara t’hi duu una aigüera

Primer tram del lligallo del Riu de la Sénia (font: Generalitat de Catalunya)

4 hivern de 2011

Camí dels Bandolers: tradicionalment se l’ha relacionat amb el bandolerisme del segle XVII, perquè el fet de tractar-se d’una via de comunicació interior suggeria que degueren campar-hi els malfactors de l’època. Però sembla que el camí dels Bandolers es remunta a temps immemorials, fins al punt d’haver-hi qui en fa derivar el nom del mot ibèric bidu (“camí”). Segons algunes guies d’excursionisme,

aquest camí anava de l’Ebre al Sénia –que travessava pel pont dels Estretets– i comunicava les poblacions d’Alcanar, la Ràpita i Amposta, vertebrant històricament el territori: al llarg del seu recorregut hi trobem la majoria de les torres de defensa i els masos més antics. Fa uns anys, ningú no sap amb quina finalitat, van fer malbé a cops de picó l’antic i elaborat ferm de pedra del tram en què el camí dels Bandolers s’enfila al coll de la Punta. A l’altra banda del coll ja fa temps que van usurpar-lo del tot. Sembla que n’hi van substituir el traçat pel d’una aigüera que després travessa un gran tarongerar fins al barranc de les Cases.

A.B.

corregut amb una finca que llavors era de Batiste Sorolla, Trabucs. La classificació d’aquest lligallo fou aprovada per Ordre ministerial de 8 d’abril de 1961. D’acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies ramaderes, ara n’és titular la Generalitat de Catalunya i, com tots els béns de domini públic, el lligallo és inalienable, imprescriptible i inembargable. S’hi ha de poder passar.

toquen al domini públic marítimterrestre recaurà, en la longitud i amplària que requerisquen la naturalesa i finalitat de l’accés, la servi itud d’accés públic i gratuït a la mar.

loRafal

loRafal

hivern de 2011

5

història

història I les Cases? «Casinyots del barri marítim, on les dones feien i cosien xarxes, mentre els xiquets morens i mig nuets jugaven al costat de la barca en què son pare exposava la vida cada dia»... Un cop arrossegades fins al codolar, «al fons de les barques i entre els suros de les xarxes, cuetejava el mollet rosadenc, que duia als pobres casots alegria i pa». Mentrestant, «dels horts propers arribava el cant melancòlic del pagès i el xerric de les motes, tot embolicat amb els mil perfums que la brisa arrencava a les flors, per a barrejar-los amb l’aroma salí que pessinoguejava el nas».

Alfons Martínez-Aguado, cofundador de la revista Butlletí Informatiu Alcanar, em va dir que la vena periodística li venia de sa tia Josefina

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

Josefina Martínez-Aguado i Guerra (Madrid, 1899? - Barcelona, ...?) va fer cap aquí perquè son pare, el lletrat Tomàs Martínez-Aguado, fou secretari de l’ajuntament. Conten que la família vivia al carrer de Càlig i que, tot i no mostrar-se gaire disciplinada en l’estudi, a Josefina l’enxisava llegir. Tothora tan mudada que feia l’efecte que sortia de la capsa, es delia per fer llargues passejades pel poble, per l’horta, per la vora de la mar... La hi espentejava la invencible sensibilitat romàntica que acompanyava la seua delicada salut. Diuen que patia d’epilèpsia.

Del mal sagrat de Dostoievski, causa d’aquella aura d’èxtasi que precedeix els atacs, l’instant de percepció i creativitat inusitades que, diuen, influeix en l’escriptura de la persona malalta...

Biblioteca de Catalunya

Sota el pseudònim/acrònim de Fina Mar, el 1925 Josefina publicà un volum de poemes, Flores de ensueño. Després vingué El vencedor: ensayo de novela (1930), dedicada al canonge Matamoros. I encara la novel·la curta El secreto de la esfinge (1931), amb una portada il·lustrada per Ricard Cerveto. Fina Mar participà en diverses iniciatives culturals. Al maig de 1928 saludà la nova revista Terra Nostra comparant-la amb un taronger refrescant, ombrívol, perfumat i amorós. Col·laborà al segon número amb un poemeta sobre la joventut i la innocència

que, quan se’n van, ja no tornen. I com que Alcanar no tenia biblioteca, en fundà una amb les xiques de l’Escola Dominical de la parròquia...

Però no ens enganyem: Josefina era de la crosta. Prou clar ho deixà el 10 de gener de 1926 en aquella conferència a l’Ateneu Mercantil de Tortosa, en què va fer professió d’una femineïtat ben allunyada del feminisme.

Més avant, Fina Mar es lliura a la romàntica descripció d’una revetla de setembre a la Daliera, que deu ser un prat del Marjal: una casa al mig d’un jardí amb tota classe de flors, amb dàlies de totes les varietats i colors per damunt de les quals ressurten «la palma vera africana i el pi del nord, joiosos de trobar-se units sota el cel d’Alcazán». Al capdavall del jardí, un tarongerar envolta l’hort de verdura i fruiters. I després la mar, tan a tocar que el ròssec dels colls pel codolar apaga les rialles de les xiques.

El Remei és el Roser; i Alcanar, Alcazán Fina Mar data els seus poemes a Alcanar, el «trosset de cel a la vora de la mar» que la inspira. Però a les pàgines de El vencedor, el nostre poble esdevé la riallera vila d’Alcazán: «té cafès parats a la moderna i un teatre ben agençat. Alcazán és ric. Hi ha molts i bons comerços, gent activa i servicial i camps sobirans. Té bones escoles, una presó xicoteta i una església d’allò més gran»... i un convent de monges de la Consolació! Hi esmenta, a tall de reminiscència del turbant sarraí, el gambuix o mocador del pagès canareu.

També la serra que, com un colós, abraça el poble. A l’altra banda, «en l’exuberància dels seus horts i en la poesia dels seus tarongerars, que cenyeix la mar, s’hi copsa la grandesa de Déu que, perquè les seues criatures tinguessen una imatge del Paradís, donà a Alcazán la meravella dels seus camps».

Les últimes pàgines constitueixen un homenatge coral a la Mare de Déu del Remei, que és la que endevinem rere la del Roser, patrona d’Alcazán. Inconfusibles resulten: «la capelleta rústica que assenyala al camí l’entrada a l’esplanada on s’alça l’ermita», capelleta davant de la qual els hòmens es descobreixen i les dones resen una avemaria; l’ermita que s’alça «entre serres i sota el pal·li dels Cels»; i, al fons, «la majestat de la mar i la bellesa de la vall».

A.B.

E

ra una xica madrilenya. Una manola captivada per la bellesa de la costa canareva.

«Me’n sedueixen», deia, «els camps ubèrrims i el paisatge amb flors». La mar blava i immensa feia l’efecte de sospirar en besar els sorrals, el roquer i les dunes que la fitaven. Tot li trobava soberg: les barques tenien l’angle de gavines d’ales turgents que salpaven lleus i gracioses per a tornar a les Cases, ans que el sol enviés les últimes llambregades als seus «pobres casots apinyats».

Ans de la festa, els cafeters i fondistes d’Alcazán planten els seus tendals a l’esplanada. No hi falten quincallers, ni torroners, ni fotò-

Portada de El vencedor amb foto de l’autora

6 hivern de 2011

grafs que per un ral et retraten en deu minuts, ni tampoc la barraca de les feres ensinistrades per un italià valent... amb un accent català que entemena!

A punta de dia el rebombori ja senyoreja els camins que van a l’ermita: automòbils, carros, tartanes... Per tot arreu, xivarri de xiquets mudats.

En això que, «al so de la campana, que crida a missa major, van entrant a l’església la senyora i la menestrala, el pagès i l’aristòcrata». Dins de l’ermita, els murs estan coberts per infinitat d’exvots que proclamen els miracles de la Mare de Déu. A la plaça, «galanteries, rialles, acudits, tal qual paraula no gaire acadèmica i, dominant aquell conjunt heterogeni, les cutxamanderies dels xarlatans anunciant la meravella de les seues mercaderies».

En acabar la missa, alguns romers se’n tornen a casa. D’altres aprofiten l’esgambi dels menjadors de la casa de l’ermitori per quedars’hi a dinar. En haver parat sota un arbre la taula dels membres de l’ajuntament, espontàniament se’ls afegeix una munió insospitada de parents i amics. Més enllà, «als cafès i fondes la gent menja i crida alhora, i en acabat grans rotgles de festers alegres, asseguts al gran canapè del terra, mengen l’arròs gustós i tasten sengles glops d’allò negre, que ha de donar-los força per a parlar, riure i fer esgarips durant tot el dia».

tiberi no són escaients els pretextos que s’addueixen a l’hora d’assistir a uns altres actes». A la reraguarda, el clergat revestit i els escolans esbufegant... Així, amb tendres pinzellades i un pèl d’ironia punyent, va perfer Fina Mar aquest quadre encantador d’una diada del Remei de fa cent anys.

I tot això ho escriurà en castellà.

Sempre que ha provat de parlar en la nostra llengua, Josefina s’hi ha fet tal embolic que no s’ha entès.

Per això no gosarà fer-la servir...

Llevat d’aquella vegada en què, al Terra Nostra del 14 d’octubre de 1928, dedicarà un poema en castellà a Nuestro Remedio i un altre en català a la Verge: «¡Mareta del Remei, dolça Mareta, / del teu Alcanar orgull i tradició, / escolta Reina aimada l’oració / que’t canta embelesat el teu poeta! / [...] Fada dels meus camps! Verge Maria! / Floreta canareva! M’alegria! / Que arribi mon sospir al teu Palau... / que’s miren com germans tothom, Senyora!». Un català insòlit, candorós, de manola: ben mirat, un miracle més.

L. Roisin

Fina Mar i la Mareta

Havent dinat, qui té bones cames balla al so de la música, fins que al tardet es rese el rosari amb què li diran adéu a la marededéu. I au, cap avall. De nou l’estridència de les botzines, els brams dels carreters, l’esclat d’algun pneumàtic, els crits de vianants busca-raons amb les bicicletes, els càntics destrempats de qui ja porta l’alegria al cos... Encapçala aquella xera «l’ajuntament en ple, que per a dies de gresca i L’interior de l’ermita en època de Fina Mar

loRafal

loRafal

hivern de 2011

7

vida social

La nostra excursió daurada C/ Ramón i Cajal, 29 1r A Alcanar 977 73 14 42

La visita a una coneguda fàbrica de cerveses ha permès conèixer el procés d’elaboració d’aquesta beguda. Un restaurant del poble ofereix tastos de cervesa

Jordi Bort

lorafal@gmail.com

Av. Constitució, 48 Alcanar 619 906 909 instaljamm@telefonica.net

E

l pregoner a les passades festes d’octubre 2011, Carles Cervantes, fou l’encarregat de rebre’ns i fer-nos de cicerone per les instal·lacions de la factoria de cerveses al Prat de Llobregat. En Carles és el responsable de relacions externes d’Estrella Damm i porta treballant en aquesta empresa des del 1974. Quan ens va dir això, vàrem entendre perquè s’ho coneixia tant tot, i tan bé.

Carles Cervantes va haver de marxar a fer unes xerrades en un cercle d’empresaris de Barcelona, però abans ens va portar a un dels bars Estrella Damm que té l’empresa.

Cervantes ens va explicar el funcionament de la fàbrica i repassa els seus índex de creixement, mercat i, per descomptat, de la seua història.. que, al principi, no fou gens fàcil.

Cervesa d’El Bulli Vam rebre un parell de detalls ben interessants: Una caixa d’ampolles ‘INEDIT’, una cervesa elaborada per Ferran Adrià en aquella mateixa factoria, i una samarreta Voll Damm d’Antonio Miro, la qual es va fer amb motiu del 55è aniversari d’aquesta magnífica doble malta.

Per acabar, no ens hem d’oblidar dels dos grans organitzadors d’aquest viatge: Cristian Bort i Pepe Soler, els quals es van encarregar que tot anés fi com una cerveseta fresca.

J.Bort

Horari. 6:00h. a 22:00h. de dilluns a diumenge Av. d’Abril, 9 Alcanar (43530)

Mostra de les cerveses que s’elaboren a la fàbrica

- Estrella Damm fabrica 1000.000.000 de litres de cervesa a l’any, comptant botelles de vidre, llaunes i barrils.

J.Bort

SABÍEU QUE...?

Carles Cervantes fent la visita guiada a les instal·lacions

- La fàbrica del Prat és referent mundial per les altes tecnologies i robòtica que utilitza.

Àlex Espuny

Comunica’t amb nosaltres!!!

J.Bort

- Un 90% de la cervesa és aigua.

- La major part de la matèria prima per fer aquestes excel·lents cerveses prové de terres lleidatanes.

Foto de família dels participants a l’excursió

loRafal

hivern de 2011

9

cuina i cultura

El sucre mil·lenari, l’or líquid de les abelles A Alcanar no queden gaires ruscos però encara hi ha qui recull mel per a la família i els veïns. El treball dels apicultors es fa gràcies a uns animals treballadors

Centre docent d’educació infantil homologat pel Departament d’Educació, ressolució febrer 09, codi 43011662

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

L Av. Constitució s/n 977 730 651 - 669 454 217 Alcanar 43530

Més de 30 anys d’experiència

La millor selecció de productes frescos per a vostè. Visiti’ns.

fruiteria verduleria

Magatzem central: l’Aldea. Botigues: l’Aldea, Ulldecona i en Alcanar Carrer Càlig, 17

a mel és la primera llepolia de la història de la humanitat. Fa més de 10.000 anys l’humà la va descobrir i la va començar a recollir: al País Valencià hi ha pintures neolítiques de fa més de 6.000 anys que ho representen. El líquid dolç que ens proporcionen les abelles va ser durant mil·lennis l’única manera d’endolcir. Elles transformen el nèctar de les flors en mel i l’emmagatzemen en bresques de cera en els ruscos, per alimentar les cries. Com tendeixen a produir-ne en excés, els apicultors poden agafar la que sobra. Al llarg de la història a la mel se li ha donat un gran valor econòmic, simbòlic i religiós, que demostra la importància que ha tingut en la cultura dels diferents pobles de la Terra.

A Alcanar fa molts anys que se’n produeix, encara que avui la producció ha baixat molt a causa de les malalties que afecten les abelles.

Els pocs productors que queden ho

hivern de 2011 10 Miquel Figueres, 6

T’HO PORTEM A CASA

977 73 25 33

de dimarts a diumenge C.F.

Qualitat BURGUER SANDVITXERIA

20 anys de

fan com a lleure i pel seu amor a aquesta cultura. Cristóbal Esteller n’és un; encara conserva uns trenta ruscos, però n’havia arribat a tenir més de cent. Cap al maig i en anys bons, quan a l’estiu plou una mica; també a l’octubre, amb l’ajuda de la família, recull el fruit del treball de les obreres. La mel blanca i dolça, sobretot de flor de taronger, que obtenen la consumeixen ells i alguns amics afortunats. No mou els ruscos, ja que això, tot i que permet obtenir mel de diferents flors, suposa una despesa i un esforç massa grans. A Esteller li sap mal que es perda aquesta activitat, i si no hi ha joves que s’hi interessen, sembla que a Alcanar està abocada a l’extinció.

La mel és el producte alimentari que més es conserva, l’alta concentració de sucres combinada amb la baixa humitat fan impossible la proliferació de bacteris i fongs. És una combinació de sucres en més d’un 80%, també té alguns compostos que actuen com a antioxidants i poques vitamines i minerals. Les flors en determinen el color, la dolçor i el gust i normalment la mel és una barreja originada per diferents flors. En alguns casos en predomina alguna, com el taronger, el romer o l’eucaliptus, però la veritat és que a les abelles els agraden totes les flors.

LA RECEPTA Borraines Una dotzena de fulles tendres de borraina 1 ou 1 cullerada de sucre 1 got menut de llet Farina per aconseguir una pasta d’arrebossar líquida 1 cullerada de llevat La pell d’una llima ratllada 1 raget d’anís Oli de gira-sol per fregir Mel abundant per sucar En un recipient es bat bé l’ou, el sucre i la llet i es remena fins que estigue ben mesclat.

S’afegeix el raig d’anís (opcional), la llima ratllada i la cullerada de llevat. Hi anem afegint la farina poc a poc per tal d’aconseguir una pasta d’arrebossar líquida però consistent.

Després de deixar-la reposar una mica, hi suquem les fulles de borraina i les fregim en l’oli ben calent. En un parell de minuts estan llestes, les posem en un plat i aboquem la mel segons el gust.damunt i ja està llest per a tastar una mica de tardor.

A les borraines nadalenques, la mel raja al gust

loRafal

loRafal

hivern de 2011

11

Jordi Selma Queralt i Angelita Queralt Matamoros són ermitans de l’ermita del Remei des de fa 16 anys. Ja hi han passat aquí tres Quinquennals.

Vicent Matamoros Ramon Adell vmatamor@xtec.net

i de Pàsqua puja la brigada municipal i ens ajuda a netejar-ho.

No ens paguen cap jornal, però a canvi ens donen la vivenda i l’explotació del bar. Els primers anys no vam haver de pagar impostos, ara paguem impost per les escombraries i l’aigua, que s’ha de clorar. Els membres de la junta ens han d’ajudar, si els necessitem. L’endemà dels dies del Remei

Com afecta el deteriorament a les activitats que es fan al Remei?

Es va haver de prohibir pujar al saló de dalt a fer la Pasqua Jove, perquè aquell saló també es va esquerdar.

Hi caben més de 80 persones. El saló dels exvots és el primer que es va veure afectat per les esquerdes i ho

També cuidem la Capelleta, on hi ha una altra Mare de Déu, rèplica de la de l’església, la va regalar un escultor de Tortosa molt amic de mossèn Joan.

van haver de treure tot. La Junta té la intenció, quan es restaure l’ermita, de fer un museu on posar-los.

L’endemà tornem a la vida normal, tenim el bar obert, netegem... cada dos dies canviem les joies i el vestit, o retoquem les flors, que les paguen gent del poble que ha fet promeses i se l’enduen a l’altar. Quan s’acaben els sectors i torna la Verge al Remei, toquem la campana en senyal de que torna la Mare de Déu a casa. Per a natros és un dia molt gran. La campana la voltava sempre Jordi a mans, però ara fa dos anys, la junta d’una entitat del poble van pujar a preguntar què li feia falta a la Verge del

Les fotos particulars dels exvots, que ara estan totes dins de caixes, poden passar a recollir-les les persones interessades. Les fotos de les quintes i d’altres coses curioses les guarden per tornar-les a exposar.

Quins actes s’hi poden fer ara?

Casaments, encara que l’espai de l’església s’ha reduït a la nau de l’entrada. La zona de l’altar i la cúpula no són transitables, però la Verge s’ha posat a la nau d’entrada i es pot visitar. El bar continua obert, no està afectat per les esquerdes. Jo faig esmorzars, dinars, paelles...

R. A.

Q

uines són les vostres funcions com a ermitans?

Cuidar l’ermita, pernoctarhi totes les nits, netejar la plaça, l’església, els berenadors, els wàters públics, les oliveres, podar els arbres, buidar les papereres, obrir l’església...

L’actual situació afecta el nombre de visites?

Molt. Hi havia diumenges que no s’hi cabia, molta gent hi pujava a passar les tardes. Pujaven moltes dones a peu. La visita a la Moleta porta molts visitants forasters, sobretot a l’estiu, però ara només està oberta dissabtes i diumenges al matí. Això fa que vinguen menys visitants.

Cedida

12 hivern de 2011

Més tard es van presentar una gent de Saragossa, i una senyora em va preguntar, en castellà, quina Mare de Déu creïa que és més important, la del Remei o la del Pilar. Jo li vaig contestar que la del Remei. I aquella senyora em va començar que si la Mare de Déu del Pilar, que si les bombes, que si això, que si allò.., i aquell home des de la taula, anava escoltant i escrivint. Una mica farta, em vaig encarar amb aquella dona i li vaig dir: “La Mare de Déu del Remei funciona!! I jo els puc dir que funciona perquè ha fet un munt de coses i miracles que jo sé de gent del poble”.

A la nit em va telefonar mossèn Joan i em va comentar que aquell home gros era el pregoner de festes. El cine estava ple i el pregoner, en acabar,

Angelita i Jordi davant de l’altar provisional

loRafal

Quan era alcalde Batiste, una tarda va venir un senyor gros, va seure a una taula i em va demanar un gintònic. Anava carregat de papers i es va posar a escriure. Com feia poc que havíem legalitzat el bar, em vaig pensar que seria alguna inspecció i podria denunciar-me. Eren les festes dels bous, aquí no venia ningú, estàvem els dos sols.

Esquerda a la paret de l’ermitori

va dir: “He passat la tarda a l’ermita del Remei i m’ha passat una cosa molt curiosa. Com vostès saben, no sóc creient, però al Remei tenen una dona que m’ha convençut a mi i a uns de Saragossa perquè ha dit tres o quatre vegades: “La mare de Déu funciona!!”, i el cine s’enfonsava, i jo que em pensava que era d’Hisenda i em denunciaria! Era l’escriptor Ignasi Riera!.

Aquell home, quan aquella gent se’n van anar, em va cridar, em va pagar el gintònic i va marxar. A mi em va quedar un descans perquè no m’havia denunciat.

Quins costums s’han perdut al llarg dels anys?

Quan un xic jove estrenava un cotxe, pujava a portar-lo a la Mare de Déu a beneir-lo, quan naixia un crio, en baixar de la residència, el primer que Baixant la Mare de Déu a les Quinquennals

Angelita, haureu viscut algunes anècdotes?

Josep Vicent Sancho, sa cosina Rosa Reverté i jo vam ser testimonis d’un casament. Estava a la cuina i ells treballant a la bastida posant pa d’or a l’altar i va venir a buscar-me mossèn Joan. Només estàvem els que se casaven, el rector, Josep Vicent, la Rosa, Espuny i jo.

Cedida

Quines obligacions especials teniu durant les Quinquennals?

Dos o tres dies abans del Remei tanquem la porta de l’ermita i li lleven el cabell i el baixem a la perruqueria per a rentar i pentinar. El dia abans de baixar-la, pugen les mantenidores per vestir-la. El dia de la baixada pugen tots els de la Junta, se’n van dins i, quan ve el moment de treurela de l’església, des de molt antic, són els ermitans qui tenen el dret de treure-la al carrer i allí la deixen als de la Junta i després es dóna als quintos.

loRafal

Cedida

‘La Mare de Déu del Remei funciona!’

oficis i costums

Remei i mossèn Carlos els va proposar electrificar la campana, i ara tots els diumenges a les dotze del migdia toca la campana. La nit de Cap d’Any també toca les dotze campanades.

V.M.

feien era pujar-lo. Quan un es feia dolent portaven els exvots. Abans, quasi bé hi havia casaments tots els dissabtes, però ara entre la situació de l’ermita i que també se’n fan pel civil, n’hi ha molt pocs.

Cedida

oficis i costums

Joan Astasio entrevistant a l’Angelita

hivern de 2011

13

Alcanar en imatges

Alcanar en imatges

El Remei al llarg del temps L’Ermita està en procés de restauració. Us oferim algunes imatges de l’estat de l’edifici abans i la situació actual, a l’espera de la rehabilitació definitiva

Fotografies: Aula de Fotografia d’Alcanar

L’altar principal en l’estat original

Apuntalament de la nau central

L’ala esquerra de l’edifici és on primer es va actuar

La Mare de Déu del Remei a l’altar major

Exterior de l’ermitori

14 hivern de 2011

Panoràmica de la plaça amb l’ermita, els porxos i la casa dels ermitans

Cúpula central on s’hi han detectat importants esquerdes

loRafal

loRafal

Prenent el sol damunt dels còdols

hivern de 2011

15

recerca

recerca

L’ermita del Remei ens fa sentir una col·lectivitat El treball de Xavi Forcadell es basa en el procés de restauració de les pintures de l’absis i la cúpula de l’ermitori realitzades durant les últimes dècades del segle passat

Xavier Forcadell / Vicent Matamoros

Gràcies a l’anàlisi de cada racó en vaig descobrir l’Aspirantat Sant Jordi de Montgat i el seu paper. Vaig demanar-li al llavors alcalde Batiste Beltran i Queralt que revifés institucionalment aquesta història i l’agermanament de Badalona, Montgat i Alcanar. S’hi van enllaçar vincles d’unió històrics de la mà del seu principal valedor l’Eudald Núñez i Parra, fill adoptiu d’Alcanar, de Montgat i distingit amb la Venus de la ciutat de Badalona, la tercera ciutat amb pes demogràfic d’aquest país.

lorafal@gmail.com

En acabar la llicenciatura, tot i la passió que tenia aleshores pels estudis de dret penal, em vaig decantar pel dret administratiu, i sobretot pel dret local i urbanístic. Respecte a aquests temes, he realitzat diversos màsters i postgraus, ara estic acabant la tesi doctoral, que espero poder finalitzar i defensar els propers mesos a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

En què més estàs treballant ara mateix?

Acabada la carrera vaig preparar oposicions. Primer per a tècnic superior en dret a l’administració local i, després, per a obtenir les habilitacions estatals de secretari i secretari-interventor de l’administració local, i avui formo part d’aquest cos en aquestes subescales. Alhora ho he compaginat amb l’exercici de l’advocacia i la docència com a professor associat de dret públic a la Universitat.

Fa pocs mesos he fet un canvi de destí professional i m’he incorporat a l’Àrea de Presidència de la Diputació de Barcelona, d’on sóc el coordinador de les polítiques de cooperació i assistència local amb la resta de governs locals de la província de Barcelona. Un repte que afronto amb respecte, per la seua envergadura, però amb molta il·lusió.

Cedida

EL TREBALL DE RECERCA Per què vas analitzar l’Ermita del Remei?

Perquè crec que l’Ermita, i el Remei, és el lloc més simbòlic del canarevisme. El veig com un referent social, cultural, patriòtic i de forma especial també religiós. En vaig estudiar tots els seus elements artístics, des de l’Ermita fins al mosaic de la Batalla de Lepant, passant per la talla de la Mare de Déu o la Capelleta, i de tots els elements d’orfebreria. En vaig estudiar la cúpula, les tècniques de

Imatge d’arxiu de la restauració de la cúpula

Xavi a l’actual treball a la Diputació de Barcelona

Xavi Forcadell juntament amb l’exministre Ángel Acebes en un acte a la Universitat de Salamanca

16 hivern de 2011

D’on vas treure la informació per fer el treball de recerca?

El treball no hagués estat possible sense la implicació del tutor, llavors

Tu que ho has estudiat a fons, dis-nos què significa l’ermita del Remei per al poble d’Alcanar.

Per a nosaltres, l’Ermita és sentiment de col·lectivitat i, lluny de títols de propietat i d’euros, és el nostre element de pertinença a aquesta terra canareva i d’unió més fort que tenim, el símbol que més ens uneix i ens agermana a creients i no creients, canareus i casencs, humils i més benestants... L’Ermita som tots, certament. Des de la unió, lluny de les fotografies i de qui fa més que el del costat, lluny del partidisme estèril i caduc que sempre ens ha portat al no res, i apostant pel sen-

timent de superació, de la unió i l’estima envers el Remei, anant tots a una amb humilitat i sense protagonismes, restaurarem l’Ermita, la posarem al dia, i junt a la Mare de Déu la continuarem tenint com el que ha estat, és i serà, l’honor del nostre poble: Tu honorificentia populi nostri.

Cedida

Et va costar decidir-te a cursar estudis universitaris ?

Volia dedicar-me a la terra, a la pagesia, volia adquirir i transfor-

mar finques com a jove agricultor.

En vaig rebre l’oposició més radical de mons pares i, escoltant el criteri intel·ligent de ma mare, em vaig decantar pel Dret i per la Universitat Rovira i Virgili (URV), sens dubte les dos millors decisions que he pres fins ara. La URV és, per a mi, un centre de referència on hi he passat moments inoblidables i on m’han format com a jurista, però sobretot com a persona, de la qual cosa n’estic molt orgullós.

Cedida

Q

uins mestres et van marcar durant els teus primers estudis a Alcanar?

Destaco el paper inoblidable de Trini Forner, Dolors Callarissa, Josep Lluís Agudo Selu i Joan-Josep Sancho, mestre i amic. Recordo el dia que em va cridar al seu despatx i jo, ben espantat per “la bronca” que em cauria, hi vaig anar: em va demanar que m’integrés a la Plataforma en Defensa del Terme Municipal, l’any 1997. Necessitava gent jove per a fer un pas endavant en un moment molt crític per a Alcanar, i si calia els anava a buscar on fos i tinguéssin l’edat que tinguèssin. En Joan-Josep és així, per sobre de tot un home que estima Alcanar, els seus i les seues alumnes.

vicari d’Alcanar, el doctor Jordi Bertomeu. Tampoc no sense la informació parroquial i fotografies que em va facilitar mossèn Joan Ferrer, a més de les col·laboracions de gent que estima l’Ermita i me la va anar descobrint. També vaig consultar arxius històrics, vaig comptar amb el suport de Susanna Esteban, que feia les tasques de restauració, i de mossèn Joaquim Iturat, un referent en història de l’art. Cal destacar l’ajuda informàtica de mon germà Andreu, ja que sense ell no me n’haguès sortit...

Cedida

restauració i conservació pictòrica, analitzant amb fotografies l’abans i el després, el simbolisme religiós de cada element i de les figures bíbliques, les restauracions de pa d’or i daurat de l’Altar Major i de la resta de la Capella que Josep-Vicent Sancho i Rosa Reverter feren al 1997.

A més, també em vaig fixar en els elements de millora i conservació de l’Ermita classificats per anys des de la dècada dels setanta...

loRafal

loRafal

hivern de 2011

17

recerca

La cultura popular genera conflictes d’identitat Les administracions que regulen, normativitzen i condicionen la pràctica de danses tradicionals, els bous o la barraca tenen criteris diferents, des de fa trenta anys

Raimon Collet

raicollet@gmail.com

H

i ha ideologies que potencien la diferenciació i separació dels habitants de banda i banda del riu Sénia en la cultura popular, unes altres ideologies reivindiquen dinàmiques de conjunció i acoplament entre la gent i la cultura popular. Alguns grups socials i polítics valencians intenten evitar la presència de grups de l’altra banda del Sénia per a escenificar que el folklore del sud és exclusiu de la província de Castelló. Uns altres col·lectius impulsen la trobada de grups folklòrics de les dues ribes del riu per a posar en comú el folklore i la situació política i social que es dóna arreu d’aquests pobles.

El practicants impulsen accions per a tergiversar les normatives existents

dint-ne, així, la prohibició. Les identificacions de caràcter nacional i regional hi eren ben presents, i les persones implicades en aquesta problemàtica optaven per una perspectiva o una altra en funció dels seus interessos i percepcions. D’igual manera es podria parlar de la pràctica del parany i de les ideologies que entraven en conflicte al dia a dia.

La identitat col·lectiva es reprodueix a través de la cultura popular. On es practica, qui, quan i com són factors que condicionen les percepcions identitàries dels seus practicants, ja siguen en les identificacions nacionals (catalanes, valencianes o espanyoles), regionals (de les Terres de l’Ebre o de Castelló) i locals (cada poble té les seues maneres pròpies i peculiars de practicar-les).

loRafal anuncia’t!!

Anna 686 342 222

En la qüestió dels bous també s’ha viscut aquesta problemàtica arran de la discussió sobre la la prohibició de les “corridas” i la inclusió o no de les festes de bous. Des de la creació d’associacions de defensa de la festa del bous, fins a les iniciatives de recollida de signatures o les ideologies que estaven en conflicte. Un partit polític intentava lligar la suposada cultura espanyola de les “corridas” amb la presència de festes taurines a les Terres de l’Ebre i denunciaven que el “nacionalisme català” estava en contra de la cultura popular ebrenca. Des de posicions catalanistes es volia incloure aquests tipus de festes dins el patrimoni nacional català, impe-

Revista informativa

Molí de Fabregat

18 hivern de 2011

tel.

977 732 536

J.B.

S.M.

V.M.

La cultura popular no només depèn de les administracions, la població en general també impulsa iniciatives, té interessos propis i reivindica les tradicions locals. Un bon exemple és la problemàtica i el conflicte viscuts sobre la caça en barraca. Els practicants impulsen accions per a tergiversar les normatives existents.

L’Ajuntament ha aprovat una moció en suport als correbous

loRafal

Alcanar Av. Constitució, 26

menjars d’empresa • menú diari • celebracions • menjars per emportar loRafal

hivern de 2011

19

medi ambient

L’Art urbà dignifica espais del poble El carrer de Sant Miquel és un dels racons que ha triat l’Ajuntament per a dur a terme aquest projecte dins de les segones jornades mediambientals

Redacció

lorafal@gmail.com

S

treet Art (Art urbà) engloba aquella expressió manifestada al carrer mitjançant l’ús de diverses tècniques pictòriques com ara plantilles, pòsters, adhesius, murals o grafits, entre les més importants. Es pretén dignificar alguns llocs públics gràcies a l’actuació dels artistes que el decoren al seu gust, donant-li un valor extra a través de la imaginació.

ALJULIOL JULIOL II AL De colònies a Xerta!

D’altra banda, l’Ajuntament d’Alcanar també ha programat unes colònies mediambientals en anglès a l’Alberg l’Assut de Xerta, a l’estiu.

Durant cinc dies, els xiquets i les xiquetes que s’hi apunten realitzaran diverses excursions i tallers de cuina, fotografia, construcció de nius i observació d’aus, entre moltes més activitats.

La programació s’inicia el dissabte 28 d’abril amb la xerrada “Consum responsable de l’aigua”, a càrrec de Jahel Royo i Alba Barrera, llicenciades en ciències ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot seguit, es representarà l’espectacle ‘Tot sona a la selva amazònica’, en què es recreen els sons d’aquest ecosistema a la Cisterna del Vall.

L’Assut de Xerta

J.B.

Cedida

Les jornades es clouran l’endemà, diumenge, amb un taller de xocolates artesans, a la plaça de la Cisterna, i l’execució del projecte d’art urbà al carrer de Sant Miquel i uns altres espais del poble.

ccharlone.com.ar

La regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Alcanar, amb la col·laboració de l’Associació Juvenil El Senat, aposta per aquesta iniciativa que es durà a terme el dia 29 d’abril, dins de les segones Jornades d’Educació Ambiental.

Les escales del carrer de Sant Miquel

20 hivern de 2011

Programa de l’espectacle ‘Tot sona a la selva amazònica’

loRafal

loRafal

hivern de 2011

21

opinió

esports

D’aquelles noces, aquests confits El nou Complex Esportiu Municipal (CEM) la Fanecada d’Alcanar supera els 800 abonats durant el primer mes de funcionament J.J. Buj

Agustí Bel

jbuj@hotmail.com

L

es noves instal·lacions es van inaugurar el 17 de febrer, l’endemà es va realitzar una jornada de portes obertes i la setmana següent entraven en funcionament tots els dies de la setmana.

El Complex Esportiu Municipal és molt més que un espai per a nedar, a més de les dos piscines cobertes i la descoberta també té zona d’spa, sales de fitness, suaus i spinning, a més de les pistes de tennis. L’oferta s’amplia amb altres serveis complementaris, com fisioteràpia, nutrició i dietètica i entrenador personal.

L’aquagym és l’activitat que té una resposta més massiva i l’empresa gestora de l’equipament, Serviesport, ha incrementat les classes de Pilates i spinning, a més de reajustar els horaris per a adaptar-se a les necessitats dels usuaris.

agusti_bel@yahoo.es

estades esportives per a grups i, a la tardor, es posarà en marxa el servei d’estètica i bellesa. Una de les apostes més fortes de Serviesport és la comunicació, per això editarà una revista mensual en format digital i en paper sobre el Complex, notícies d’esport i salut, a més d’una agenda esportiva local i comarcal.

Ullate manifesta a Lo Rafal que La Fanecada “és un complex de salut, benestar i esport, tenim una clara vocació de servei i estem sempre atents a tot allò que ens comenten”. Eduard Ullate fa una valoració “molt bona” del primer mes del CEM la Fanecada i destaca “la resposta positiva” i el bon tracte rebut pels canareus i les canareves. Dels quasi 800 abonats apuntats durant aquest període el 87 per cent són d’Alcanar, seguit a més distància dels veïns de les Cases (només un sis per cent), Ulldecona, Vinaròs, la Ràpita i la Sénia. Hi ha un centenar de persones inscrites en els diferents cursos que no estan abonades.

S.M.

El director del CEM, Eduard Ullate, avança que hi haurà més ofertes per als abonats i que a l’estiu s’acolliran

Van guanyar la guerra i un poble a qui pujarien a cavall durant 200 anys, però només hi han deixat embolics i mals afers

El director del Complex indica que iniciaran diverses companyes de caire local per arribar a més clients d’aquests pobles i d’altres com Sant Rafel o Sant Jordi. El Bamesad (entitat d’esports adaptats) de Vinaròs i el Club Joventut Ulldecona negocien les condicions per a entrenar, mentre que el Natació Alcanar Club Esportiu ja fa servir les instal·lacions de la Fanecada.

Personal i seguretat Serviesport va preseleccionar divuit persones per a entrar a treballar al CEM la Fanecada, només una se n’ha quedat forat. Quinze dels seleccionats són d’Alcanar, dels quals tres tenen la llicenciatura en INEF. Tot i que l’Ajuntament va fer arribar a Serviesport els curriculums de les persones interessades, més d’un centenar, la direcció de l’empresa deixa ben clar que “no hem tingut cap tipus de coacció per a triar el personal contractat. Hem intentat triar bones persones, compromeses i que creuen amb el projecte”. En cas de substitucions o ampliació de serveis, els gestors recurriran a la seua pròpia basa de dades creada amb els curriculums rebuts.

Respecte al pla d’autoprotecció, posat en dubte per un dels grups de l’oposició, Eduard Ullate assegura que “al març estarà acabat, però, mentrestant, tot està en regla pel que fa a la seguretat. A més, després del període de formació, tot el personal contractat és socorrista”.

N

’hi ha una de graciosa i tot.

Se’n fa ressò Lo sapo roig al bloc La Via Augusta. El 7 d’octubre de 2007 hi escrivia: “He llegit que Alcanar va obtenir el títol de ciutat l’any 1912, també atorgada per Alfons XIII, igual que a Amposta. Jo sempre havia sentit la versió de que aquest títol va ser concedit per Felip V perquè Alcanar va mostrar-se fidel a la causa borbònica durant la guerra de Successió Espanyola. Ho he volgut buscar i a la enciclopèdia Viquipèdia em dóna la raó. El títol de ciutat va ser donat a Alcanar l’any 1709 per la causa abans esmentada”.

“Llavors Alcanar seria la segona ciutat del territori en obtenir aquesta distinció”, en conclou Lo sapo. Però va errat. La cosa no va anar així.

El 1910, després de molts anys de dominar el districte, al candidat liberal Manuel Kindelán, tot i guanyar l’escó, l’amoïnava que el vot conservador hagués tornat a manifestar massa implantació a Alcanar. Per això el 1911 Kindelán s’afanya a fer el préssec muntant el famós homenatge al músic Felip Pedrell; i el 1912 gestiona i aconsegueix de Madrid el títol de ciutat per a Alcanar, ja amb un alcalde més favorable als seus interessos, Joaquim de Suñer, qui gracies a aquesta cacicada aconseguirà presidir l’Ajuntament fins al 1920. El diputat Kindelán no deixa res a l’atzar: a les legislatives del 1914, l’oposició conservadora denunciaria que, amb la

complicitat dels cacics, a Alcanar havia comprat vots a carretades. Quin dàtil, aquest aconseguidor de títols de ciutat. Per cert: que ningú no ha pensat a commemorar-ne el centenari? Vinga, festers, espavil, que és enguany…

Aquells botiflers perduren “fossilitzats” en els casalicis dels seus descendents: el dels Suñer, el dels O’Connor, el del Marquès i el Palàcio.

El que sí que devem als botiflers del poble és aquell altre títol, el de “fidelíssima” (vila). La documentació històrica mostra quin deler en tenien alguns al 1709, un cop caiguda Tortosa en mans Felip V, a qui els més bufats del nostre poble eleven un seguit de memorials en demanda de privilegis i prebendes. Sis anys més tard els escrits municipals ja anirien encapçalats per la fòrmula esmentada. I aviat començarien a fer servir les armes de Castella i de França a l’escut de la vila, tal com es pot observar a l’ampit del brocal de pouar de la cisterna del Vall.

Les arracades més feixugues que va llegar-nos el botiflerisme venen dels seus mateixos protagonistes. Amb els Prima, Anglès, Caballero, Aiguavives, Chavalera i els seus empelts, tots acèrrims filipistes, va forjar-se l’oligarquia local que exerciria un domini ferri sobre la vila fins al 1936.

Però aquells bufats del segle XVIII van ser més estrets d’armilla quan es tractà de l’ermita del Remei. Feia cent anys que se n’havia construït la part més antiga −la nau central, la porta principal i la coberta− amb materials nobles, carreus ben tallats i les parets d’un pedruscall prou homogeni. Tot i l’avís d’algun problema posterior que havia exigit aixecar els contraforts exteriors, als vencedors de la Guerra de Successió rai: quan pels volts del 1726 van eixamplar el creuer, decidiren economitzar recursos. Ho precisa un entès en la matèria com Nando Reverter: aquella ampliació, tot i emprar carreus (reaprofitats alguns?) a les cantonades, utilitza a més construcció mixta amb peces ceràmiques massisses, sobretot per a recréixer i motllurar pilars i arcs, i el pedruscall i morter de calç per a les parets està fet més matusserament i amb materials de més baixa qualitat.

Gràcies a les confiscacions de béns dels maulets, la victòria els havia deixat ben arreglats, però es veu que aquells bufats eren del puny estret si la cosa anava del Remei. I ara se’ls ha vist el llautó. Les argiles expansives, que afecten l’ermita sencera, es rabegen especialment en la seua part més fràgil, que ha calgut apuntalar: la cúpula, resultant d’aquell engrandiment d’ocasió i pocatraça de postguerra.

Ja ho diu Nando: “Molt complicat de resoldre…”.

Jornada de portes obertes al CEM la Fanecada

22 hivern de 2011

loRafal

loRafal

hivern de 2011

23

S.M.

S.M.

entrevista

... de Sílvia Matamoros

el Rogle

Joaquim Buj

Les obres de l’ermita costaran molt Nando Reverter ha col·laborat en l’elaboració del projecte de restauració de l’edifici. Ricard Reverter és un del membres de la Junta del Remei

J.J. Buj

lorafal@gmail.com

Nando, l’ermita està tan malament com sembla?

L’estat de l’edificació és molt greu per un cúmul de circumstàncies que s’han anat produint des de que es va constuir i que han portat a una situació molt complicada.

Quines són les principals patologies que sofreix?

Està construïda sobre un terreny argilós, la qual cosa provoca que quan plou hi haja moviments del terreny que afecten tota l’estructura.

Quan es van detectar?

L’any 1995 ja vam detectar dos patologies i vam poder actuar amb el suport de la Diputació de Tarragona.

D’una banda, el vessant de muntanya de la sala dels exvots es va esquerdar, vam tapar les esquerdes però la vam tancar perquè la sala està molt malament. D’altra banda, va caure el mur exterior de la plaça.

Hi havia una relació entre aquests dos accidents?

Sí, hi ha un torrent d’aigua subterrània que travessa per baix de la sala dels exvots i desaigua baix del mur.

En fer les obres, ens vam adonar que, a principis del segle XX, ja s’hi havia fet un canalat per evacuar les aigües d’aquella part de l’ermita.

Nando Reverter

La solució és el drenatge i micropilotge?

Per a mi, el primer que s’ha de fer és el micropilotge dels laterals de l’ermitori. Això consisteix en la injecció de ciment armat als pilars afectats, hauríem d’arribar fins a vuit metres de profunditat per a trobar un terreny ferm. El drenatge seria per evitar que les aigües del subsòl afecten la base de l’ermita. Aquestes són les actuacions més urgents i constituirien la primera fase de les obres.

De quant de temps estem parlant?

Fa de mal dir. Aquestes obres són com un taller i, cada vegada, descobreixes alguna cosa nova que t’obliga a actuar d’una manera diferent a com

ho havies previst. Per exemple, un apuntalament com el que hi ha no s’havia fet mai.

Aquesta actuació és segura?

Hem garantit que no es moga més la zona apuntalada.

Ricard, com ha anat la campanya per a recaptar fons?

Bé, amb els diners que hem aconseguit d’entitats i particulars, i el romanent que teníem, hem pogut pagar l’apuntalament. No se’ls pot demanar més del que fan i els ho hem d’agrair en aquests moments de crisi.

D’on es poden treure més diners?

Caldria una forta inversió per part de les administracions i el Bisbat, ja que estem parlant de 200.000 euros a la primera fase i la mateixa quantitat per a la segona.

Heu topat moltes portes?

La Diputació finançarà la redacció del projecte, que són uns 40.000 euros, i diu que farà una aportació annual, però no sabem de quants diners.

També hem parlat amb Cultura de la Generalitat, l’Ajuntament ens ha donat suport en moltes de les gestions fetes, per exemple va anar a Madrid a parlar amb Foment, ara hi hem de tornar. És un tema que va per a llarg, no?

Sí. Esperem que la situació econòmica canvie i poder emprendre les obres amb garanties de continuïtat.

El Marjal és el rogle de Sílvia Matamoros

Joaquim Buj a la drecera

Sílvia Matamoros és la fotògrafa de la revista, també forma part de l’Aula de Fotografia d’Alcanar. Joaquim Buj és un dels cofundadors de l’Associació Cultural Lo Rafal Sílvia Matamoros / Mireia Reverter

E

l tros de platja a baix del càmping Estanyet és on Sílvia ve de vegades a relaxar-se. Els records dels bons moments afloren al seu pensament i es deixa portar. En els dies clars, quan es combinen mar i muntanya, el Montsià de fons, el paisatge és espectacular i magnífic.

El Marjal és un passeig públic amb una gran vorera. Ella recorda amb certa enyorança el passat del Marjal, quan tapat pels llargs canyissars adquiria l’essència d’una íntima barreja de pensaments, còdols i aigua. Ara, però, la intrepidesa de la joventut ha donat pas a la prudència de la maduresa. Els banys entre roques, algues, capellanets i ortigues han estat substituïts per les estades sota el sol.

Tot i així la platja del Marjal –ans un antic canyissar que resguardava records i vivències, ara platja on, com el mar i les roques, el públic es barreja en un riu de color i de vida– no ha perdut el més essencial: el benestar personal i la tranquil·litat que s’hi transmet.

J. Joaquim Buj i Alfara

E

l nostre territori disposa en molt poc espai d’una àmplia diversitat de paisatges. Hi ha tres elements que els caracteritzen: l’aigua, la plana i la muntanya.

Al litoral, l’aigua té forma de mar, el blau marí que contrasta amb el verd dels tarongers i els múltiples colors que adopta, segons l’estació de l’any, el Delta o la ribera com sempre l’hem anomenat. La plana la trobem a l’entorn dels barrancs del Montsià i de la vall de l’Ebre, l’alta muntanya és la immensa serralada dels Ports.

Per a mi, un dels paisatges més encisadors que permet comprendre bona part de les relacions socials que, al llarg del temps, han marcat el nostre caràcter és l’entorn que es veu per la Drecera entre l’ermita del Remei i Alcanar. És com un pòster desplegable al natural: la Punta de la Banya, les Cases, Alcanar, Vinaròs, Benicarló, Peníscola: el Maestrat. Definitivament, el paisatge és un dels nostres principals actius i potser no ens ho acabem de creure prou.

Obres d’apuntalament de la cúpula

24 hivern de 2011

loRafal

loRafal

hivern de 2011

25

opinió Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

El país del bon dia Arroscats i atropellats

Pere Fibla i Biosca

El semàfor

A

mb un canvi de disseny, encetem nova columna.

Un rapitenc i una variada ens han acompanyat temps, en honor al nom d’articles com ara Cafè, copa i puro o a l’Aperitiu de Josep M. de Sagarra, bon periodisme dels anys trenta. Arroscats i atropellats, ho sabem, és com diem si la gent gran, sobretot, es va trobant millor o pitjor quan té algun problema de salut, la manera de dir que avancem o reculem.

Fa poc una manifestació a Mallorca ha defensat la llengua per demanar que no es vage enrere en la sol·licitud als mestres de saber mallorquí. S’imaginen? Una tornada a aquella escola on uns mestres podien no parlar-nos en la nostra llengua. Ja hi ha hagut d’altres protestes i Jaume Bonet, un mestre jubilat, porta quasi un mes en vaga de fam. A Catalunya no ens ha anat gaire millor. A petició de només tres famílies, el Tribunal Constitucional ha obert una fissura en el model lingüístic català d’immersió i no segregació dels xiquets, d’aprenentatge progressiu dels forans i classes de suport per afegir-se a l’escola, en català.

Les lectures de la sentència del Constitucional han estat molt variades, oficialment s’ha donat un missatge de calma i de què el model continuarà com fins ara, però el procés judicial està obert i finalment, només tres famílies ha pogut crear un fals conflicte. Davant això hi ha qui vol pensar que no serà fàcil trobar més casos que vulguen continuar la farsa. No hi estic gens d’acord, sense rascar gaire, a Alcanar hi ha qui renega de la seua llengua amb facilitat.

Bona pràctica empresarial.

Cuidar la imatge per a un negoci és molt important.

I si, a més a més, ho combinem amb un entorn acollidor, hem aconseguit el que el nostre client busca.

El client per a l’empresa és el més important de tot.

Una imatge val més que mil paraules. Espectacular i en continua renovació admirem aquest aparador que és d’una cafeteria d’Alcanar! Enhorabona.

En les darreres eleccions generals celebrades, els membres d’una mesa de l’Ajuntament es negaven a fer l’acta del recompte de vots en català. Davant la demanda de fer-la en català també, membres del Partit Popular local i algun despistat de Convergència van considerar que fer-ho allò era “tocar el nas” i una agressió. El que no se sap és si era un atac a l’esperit de Rajoy victoriós, Mariano y cierra España, o ben bé un renegar de nosaltres mateixos.

Cítrics Una temporada més, continuem de cap a caiguda.

Aquest ha estat un dels primers anys en que gran percentatge de la fruita no s’ha collit fins a darrera hora. A més a més, gran part de la fruita ha quedat a l’arbre perquè no hi ha hagut “segona passada”. El preu, sota mínims, empitjora cada temporada. Hem de fer alguna cosa diferent per a obtindre un resultat diferent.

L’escriptor Josep Pla deia que el seu país era allà on, si deia “bon dia”, li responien “bon dia”. S’ha de buscar la raó per què un escrit en català pot ser entès com un insult, es vote al partit que es vote. I estar atents per defensar el que tant ha costat aconseguir, ja que en poques setmanes sembla que hem tornat als anys vuitanta en molts aspectes. Més que desmuntar l’Espanya de Zapatero, potser volen desfer la de Felipe González.

Gresol Molt bona iniciativa del grup de teatre Gresol. A més d’omplir l’auditori dos cops, es destinen diners per a l’ermita. Xalar i ajudar, una bona mescla. Felicitats als “mascles” i al grup de teatre Gresol.

26 hivern de 2011

loRafal subscriu-te!!

Anna 686 342 222 Revista informativa

Lo Rafal destinarà també els ingressos d’aquest número a l’ermita del Remei.

loRafal

loRafal

hivern de 2011

27

amb la col路laboraci贸 de: