Lo Rafal 104

loRafal

tardor de 2009 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

104

Revista informativa d’Alcanar

Quinquennals, treball i festa

14

Jahel Queralt Joan B. Beltrán llig “Terra Nostra” al carrer Nou

La Bunyoles, cuinera reial

12

14

25

2 tardor de 2009

loRafal

editorial

loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita:

Unes Quinquennals més

Associació Cultural Lo Rafal www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats (redacció) i Sílvia Matamoros (fotografia).

Col·laboradors Ramon Adell, Agustí Bel, Joan B. Beltrán, M. José Caballé, Centre d’Estudis Lo Codolar, Pere Fibla, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Jahel Queralt i Mireia Reverter.

Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic.

Adreça: Carrer del pintor Fortuny, 1, 1r 1a 43530 Alcanar Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22.

C. Almenara, 27.

Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases.

DLT - 2.067-1988 Imprès: Litosplai SA (www.litosplai.net) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto Maquetació: Sistema Binari

loRafal

A

seria bo abordar d’una vegada per totes lcanar i les Cases experimenten el tan anomenat “model de festes”, del una catarsi col·lectiva i es “poqual tant es parla pels passadissos de la sen guapes” cada cinc anys. Es Casa Gran, encara que ningú li fica fil a pinten les façanes, es fan reformes i l’agulla. l’Ajuntament procura fer millores al municipi. Aquesta faena de manteniment Donar més protagonisme a la societat és important i evita que s’accelere la civil podria descarregar de faena i de degradació dels nuclis urbans. Darrere despeses la regidoria, com ja passa amb la festa hi ha moltes hores fent el treSant Antoni, Sant Cristòfol o la Mare de ball artesanal que lluirà en cada sector.

Déu del Carme. Les Quinquennals tamEl voluntarisme, la convivència, el diàleg bé podrien tenir la seua comissió amb i també les discussions a fi de bé entre representants veïns són uns d’entitats, junta altres valors ‘Quinquennals’ hauria de ser del Remei, turisdemocràtics me, la regidoria, de les Quinuna marca fixa pròpia premsa i altres. La quennals que del municipi missió seria prohem de saber moure les Quinquennals com una marca incorporar a la nostra vida quotidiana. pròpia fixa del municipi més enllà dels anys acabats en 4 i en 9. Idees no en La promoció s’ha basat molt en el bocafalten, només es tracta de coordinar esorella i en les iniciatives més o menys forços i treballar per objectius (anuals, altruïstes de la ciutadania: webs, facoincidint amb les festes del Remei, per cebook, comentaris en premsa i ràdio, exemple). La proposta no surt només de etc. L’abast, però, ha estat comarcal, no Lo Rafal, és fruit de converses amb difeens enganyem. Les cadenes de televisió rents persones a peu de carrer, de catifa públiques i privades, llevat d’alguna o durant l’elaboració de les flors. excepció, no se n’han fet ressò. El mateix podríem dir de la ràdio i la premsa, Valls ja treballa en les Decennals (de tret de la del territori. L’anècdota de la 2011!). El 2010 serà Any Jubilar a la presumpta lleona de la Sénia ha eclipsat capital de l’Alt Camp com a preludi de les Quinquennals canareves. Els mitjans les festes, Morella celebra l’Anunci l’any de comunicació també s’ho haurien de abans de les Sexennals. Valls té una fer mirar. taula de coordinació de les festes Decennals, òrgan que vetla per garantir el No volem criticar la regidoria de festes, funcionament correcte de les diverses tant els responsables actuals com els comissions. També es treballa en la preque hi ha hagut abans fan i han fet el paració d’esdeveniments innovadors i ja que han pogut, tenint en compte que tenen el calendari definit: se celebraran han portat i porten unes altres regidodel 28 de gener al 6 de febrer de 2011. ries alhora i que han d’atendre la seua família i el seu treball. En un municipi Ens oferim a emprendre aquest camí per on hi ha tres festes majors (dos a Alal Quinquenni 2009-2014. Esperem no canar i una a les Cases) i celebracions perdre’ns i tenir companyia. festives pràcticament cada mes, potser

tardor de 2009

3

municipal

Carme Ferré presenta l’estudi sobre ‘Polònia’ de TV3 L’exdirectora de la revista tanca un triplet de llibres amb el seu primer en castellà, mentre ja en prepara un altre, també del món de la comunicació

Redacció

lorafal@gmail.com

D

ivendres 30 d’octubre, en la seu del Consell de l’Audiovisual (CAC), Carme Ferré Pavia va presentar l’estudi que ha dirigit amb el suport del mateix CAC. Es tractava de saber quins són els efectes del controvertit programa d’humor de TV3 Polònia en la percepció de la política i segons els mateixos espectadors.

L’estudi, elaborat amb Catalina Gayà, conclou que Polònia genera interès per la política, humanitza i divulga les figures polítiques, genera canvis d’actitud davant d’elles però no arriba a fer canviar d’opinió ni a tenir impacte a les urnes. Els resultats es van obtenir amb un univers de 1.985 persones analitzades.

Un país de revistes. Història dels magazins en català és la primera obra que aborda la història de les nostres publicacions d’una manera global.

Bellament editat, el volum afegeix un catàleg d’un miler revistes catalanes de tots els temps.

Ara mateix Carme Ferré treballa en el que serà el seu setè llibre, un altre llibre d’estil, el de l’Agència Catalana de Notícies, que coordina i elabora juntament amb la professora Anna

Cedida

La presentació de la recerca sobre aquesta sàtira política tanca un any

intens de producció, que es va iniciar amb el Llibre d’estil de Barcelona Televisió (editorial UOC, 2008), va continuar amb Un país de revistes. Història dels magazins en català (Appec, 2009) i es tancava amb el primer llibre de Ferré en castellà, Con faltas y a lo loco. ¿Qué es la edición periodística? (UOC, 2009).

Coberta del llibre publicat en castellà

Nogué. Els llibres d’estil són les eines de què es doten els mitjans de comunicació per tal de sortir publicats amb la màxima coordinació i qualitat sobre aspectes de llengua, normes d’estil, grafisme, ètica o d’altres.

La professora de la Universitat Autònoma de Barcelona també dirigeix el grup de recerca Comress (Comunicació i Responsabilitat Social). Des que va publicar la seva tesi doctoral sobre la història de la revista Serra d’Or (Galerada, 2001), Carme Ferré Pavia s’ha decantat per la producció de tipus acadèmic, un terreny que sempre ens és més desconegut que la literatura.

Ferré amb el conseller Tresserras i el president de l’Appec en la presentació d’‘Un país de revistes’

4 tardor de 2009

loRafal

municipal

Serveis públics i privats per a ajudar les famílies Vuit infants han usat el servei ‘Minuts menuts’. El Centre CREARE organitzà unes jornades per a professionals del treball amb les persones

J.Joaquim Buj

jbuj@hotmail.com

‘Minuts menuts’ és una iniciativa pionera, que vol oferir un temps de respir a les famílies amb infants de 0 a 3 anys i facilitar la conciliació de la vida laboral, personal i familiar. Es tracta d’un servei de guarda de nens i nenes que dóna resposta

psicòloga Leonor Cantera analitzaren l’origen, tractament i prevenció de la violència. El metge psiquiatra i psicoterapeuta familiar, Carlos Lamas, junt al psicòleg José Manuel Alonso Varea, se centraren en l’etapa de l’adolescència.

La Secretaria de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat impulsa el projecte. Es porta a terme en col·laboració amb les administracions locals (ajuntaments i consells comarcals), treballant en xarxa i utilitzant els espais ja creats o habilitats per a la primera infància.

A les Terres de l’Ebre hi ha dos espais ‘Minuts menuts’ més, als municipis del Perelló i l’Aldea.

Jornades de formació D’altra banda, el Centre CREARE va dur a terme unes jornades de treball sobre dificultats familiars. Van celebrar-se a Alcanar durant l’última setmana d’octubre amb l’objectiu de convertir-les en “un espai de trobada on intercanviar experiències i conèixer les darreres aportacions de reconeguts professionals”, segons informa el psicòleg canareu Joan Carles Obiol.

La coordinadora dels Serveis d’Atenció a la Infància i l’Adolescència a les Terres de l’Ebre, Esther Cabanes, i la

S.M.

La prestació del servei al poble d’Alcanar va a càrrec de l’empresa L’Onada que també ha posat el material. Es tracta d’una experiència pilot a Catalunya i la intenció és que es mantinga durant tot el curs escolar, tot i que de moment, a Alcanar només està subvencionada fins a Nadal. Està ubicat a la seu dels Serveis Socials, situada a l’entresòl del carrer Miquel Fiqueres d’Alcanar. L’horari és dilluns, dimarts, dimecres i divendres de 17 a 21 hores, mentre que dijous (dia de mercat) és de 10 a 13 hores del matí.

a aquelles necessitats no previstes o puntuals dels seus pares i mares.El preu del servei és d’un euro per hora d’estada del menor. Cada infant pot romandre-hi un màxim de tres hores continuades i dos dies a la setmana.

L’Onada ha aportat el material per al servei

S.M.

L

a majoria d’usuaris de ‘Minuts menuts’ són nouvinguts, sobretot d’origen romanès, tot i que està obert a totes les famílies empadronades al poble d’Alcanar.

“Dels autòctons solen fer-se’n càrrec els iaios”, comenta a Lo Rafal Cati Cruelles, la coordinadora de les dos monitores encarregades del servei.

Elles són la tècnica en educació infantil, Neus Gavaldà, i l’auxiliar, Susanna Rispolis.

Neus i Susanna preparant les activitats

loRafal

tardor de 2009

5

història

La platja Romana i el destí de les Cases Un parell de plànols antics, unes anotacions militars de després de la Guerra del Francès... Qui se’n recorda, de la platja on va resoldre’s la prosperitat de les Cases?

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

L

’estiu de 2006, un submarinista va entreveure restes arqueològiques tocant a la platja de les Cases. En assabentar-se’n, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va enviar-hi el vaixell Thetis, que estava elaborant la carta arqueològica de la riquesa submergida sota les nostres aigües.

Les prospeccions permeteren descobrir que es tractava d’un vaixell que s’hi havia enfonsat en època clàssica (segles II a. C. – II d. C.).

Entre el Lluguet i el Muncianet Del riu Sènia a la Ràpita, la costa s’alça en un penya-segat mitjà de conglomerats de còdols de vària grandària arrabassats al Cretaci, cimentats amb materials argilencs.

El rosec incansable dels colls hi ha

creat un rosari de cales menudes, amb platgetes encaixades de codolar i, de tant en tant, de sorra. N’hi ha que estan lligades a la xarxa hidrològica, com la platja de les Fonts, on desembocaven els barrancs del Moltó i de Donya Manuela i el 1965 s’instal·laria una fàbrica de ciment.

La punta del Lluguet separava la de les Fonts de la platja Romana.

Aquesta, situada davant de la fonda d’Alcanar, s’estenia fins a la punta del Muncianet (avui anomenada del Bou perquè n’hi va haver un dels d’Osborne). Per què devien anomenar-la així?

Igual que de les ruïnes i monuments antics nosaltres en diem torre del Moro, cocó Morisc, gurbins del temps dels moros, etc., els moros van atribuir les construccions preislàmiques, l’origen de les quals ignoraven, a pretèrits reis llegendaris com ara Sant Batar (sant Pere) o, més vagament, als romans. Sabem, altrament, que en la navegació de cabotatge al llarg de la costa de la Frontera Superior, els andalusins van aprofitar l’existència de ports d’aturada a l’alçada de les actuals Amposta, l’Hospitalet i Tarragona; i que el port de Tortosa disposava d’una sèrie de llocs d’ancoratge, del Coll de BalaA.B.

A l’antiguitat els moviments de tropes i el transport de mercaderies s’havien de fer per mar. Les vies terrestres hi pintaven ben poc. Els vaixells navegaven de dia, i de nit fondejaven en abrics naturals: dàrsenes i desembocadures de rius o barrancs, platges arenoses d’escassa fondària en què es van construir els primers embarcadors, aviat inutilitzats en colgar-los la sorra de temporals i barrancades.

Avui només en testimonien l’existència les troballes submarines d’àmfores, ceps d’àncores, lingots de plom... En un document de referència datat al setembre de 2007 (consultable a l’adreça http://www. gencat.cat/mediamb/info_part/ doc_ref/ebre/07065_alcanar.pdf) la Generalitat va assenyalar que, segons l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya, a l’entorn de la zona en què es vol ampliar el port casenc «existeixen onze jaciments arqueològics subaquàtics, quatre dels quals es localitzen a les Cases d’Alcanar», cosa que fa imprescindible dur-hi a terme un seguit d’actuacions.

Any 1777: «torre de Sol del Río Cenia» (A); la «playa Romana» (B) a la vora de les Cases; i, al nord del Puigmoltó fortificat, la «torre del Codoñol» (C)

6 tardor de 2009

loRafal

A.B.

història

La platja Romana i, al fons, la punta de Muncianet, el coll de la Punta i el Puigmoltó

guer a Orpesa, que va enumerar el geògraf al-Idrîsî. Figurava la platja Romana d’Alcanar entre aquestes velles escales romanes?

Després de la Guerra del Francès, les revoltes independentistes d’Amèrica Llatina van estroncar les importacions d’Ultramar. Entre Sòl de Riu i la platja Romana, els vaixells anglesos feien contraban de roba i tabac.

Fent d’intermediaris s’hi van omplir les butxaques alguns canareus com ara Bru Gimeno, que es faria amb la finca de la torre de Picó –també dita del Calbo o d’en Gimeno–, ben pròxima a la platja Romana.

Tot gràcies a aquells dies incerts de contraban a les platges Romana i de les Fonts. Una llàstima que perderen després els noms que n’evocaven una història de bullidors on fer aiguada i tràfec de naus en la nit dels temps. La primera passà a dir-se platja de la Fonda. Fins que, als

A.B.

Aquell desori amoïnava les autoritats. Van establir sengles destacaments militars ja no sols a les Cases i a la torre assolada del Codonyol, sinó també a la fonda, davant de la platja Romana. Alhora es plantejaren augmentar la fortificació de la costa. El 1818 una observació va caure-hi del cel: «Caso de construirse las torres de la costa convendría que en lugar de la de las Casas se construyere una sobre el coll de la Punta, lo primero porque además de cruzar como aquella sus fuegos con la de Sol de Riu, proporcionaría la ventaja de flanquear las playas Romana y de les Fonts, y lo segundo porque toda fortaleza en poblado

resulta en perjuicio del caserío».

Aquest raonament cabdal va decidir el futur de les Cases: en endavant deixarien de ser quatre habitatges encongits a recer d’una torrassa militar i podrien esdevenir, a poc a poc però ja irreversiblement, un nucli mariner dedicat a la pesca i al cabotatge de garrofes i taronges.

loRafal

anys 60 del segle XX, Ramona Matamoros i Pere José van obrir-hi un hostal ran de mar, el Maricel, que la rebatejaria de nou.

I encara una enigmàtica coincidència (o potser no): quan l’any 1837 el govern envià un bergantí als Alfacs per a protegir la ruta marítima València–Barcelona dels atacs carlistes, va resultar que aquests havien adoptat com a bases navals justament sengles platges romanes: tenien un vaixell xicotet davant de les Cases... i dues muletes a la platja d’Alcossebre que, a rampeu de la serra d’Irta, també es diu de la Romana.

La platja Romana (avui dita del Maricel) des de l’espigó espuri

tardor de 2009

7

8 tardor de 2009

loRafal

esports

Una pujada al Montsià en temps rècord El sotscampió del món de curses de muntanya, Jessed Hernández, realitzà la prova en menys de tres hores, una marca difícil de superar en les properes edicions

J.J.Buj

jbuj@hotmail.com

Un altre corredor de Vinaròs, Arturo Sanz, va ser el primer membre de l’Agrupació Excursionista d’Alcanar que va aplegar a la meta, després de fer l’itinerari en 3h,10’05’’. El Premi Joan Pla al millor local se l’adjudicava Josep Oliva, seguit de Josep Garcia i d’Albert Estellé, les xiques guardonades amb aquest trofeu foren Judit Bort i Eva Queralt, les quals van arribar juntes, i Rosa Reverter Sancho.

A més, l’Agrupació excursionista va quedar la segona en la classificació per equips, sumant 486 punts per al segon campionat de Catalunya de curses de muntanya, del qual forma part la Pujada al MontsiàMemorial Francesc Bort ‘Madro’ des d’enguany.

La tercera edició comptà amb una participació de 615 incrits, dels quals 407 realizaren la marxa de 18 quilòmetres i 208 la cursa de muntanya. La prova forma part del Circuit de Curses de les Terres de l’Ebre-Pam i Toc. La cursa acumulava un desnivell de 3.050 metres i la marxa 1.500.

L’Agrupació d’Alcanar va quedar segona en la classificació per equips L’Agrupació Excursionista d’Alcanar organitzava per tercera vegada la Pujada al Montsià, amb l’objectiu

de “practicar esport i gaudir de l’entorn”. Entre els paratges dels recorreguts destaquen l’ermita del Remei, el barranc dels Castellans, el Mas de Mulet, les fonts de Molacima i del Recreo, la Torreta i el Mirador d’Alcanar.

Com cada any a l’espai web www. pujadaalmontsia.org es poden consultar les classificacions i inscripcions finals, a més de fotos, vídeos, comentaris, així com tota mena d’informacions sobre una activitat plenament consolidada al municipi i que rep contínues mostres d’admiració de tot arreu.

J.M.F. Callarisa

L

’atleta de l’Associació Esportiva Diedre va recórrer els 31 quilòmetres de la 3a Pujada al Montsià en un temps de 2 h., 58’03”. El club gironí al qual pertany Jessed Hernández s’endugué també la classificació per equips, gràcies en part als tercers i quarts llocs de Dani Ballesteros i de Xavier Valldeoriola, a més de la segona i tercera plaça, respectivament, de Lourdes Aymerich i Montse Martínez, en fèmines.

L’esportista vinarossenca, vinculada al CE Xerta, Cathelijne Debats va proclamar-se guanyadora en categoria femenina en acabar la cursa en 4h.06’48’’.

Avituallament de la Torreta, al cim del Montsià

loRafal

tardor de 2009

9

10 tardor de 2009

loRafal

cuina i cultura

Fruits de tardor El setembre, si l’estiu no ha estat molt calorós i sec, s’abandona la platja i comencen les pelegrinacions cap als boscos interiors per trobar i gaudir de bolets LA RECEPTA Risotto de ceps (4 persones)

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

E

és el que els fa tant apreciats. S’han d’anar a recollir en el moment i en el lloc adequat, i de vegades aquest lloc està molt lluny. Per trobar-ne, s’ha de caminar bastants quilometres pel bosc i de vegades perdre’s. Als Ports n’hi unes 130 especies conegudes, de les quals només una dotzena són apreciades gastronòmicament.

Alguns anys propicis se n’arriben a trobar fins i tot a pinars propers a la costa, però a aquesta zona quasi només s’agafen els rovellons. Arreu de les Terres de l’Ebre i davant l’interès creixent per tot aquest mon, s’estan realitzant jornades micològiques en les que es mostren diferents tipus de bolets i en les que es preparen receptes i tastos: Podeu apropar-vos a Amposta, Alfara de Carles o Besseit per visitar-les.

Els bolets no es poden cultivar, de fet només n’hi ha dues o tres classes que es produeixen comercialment, això

Durant molts anys la gent d’Alcanar hem anat buscar rovellons i pràcticament n’hem ignorat qualsevol altre tipus (molt prudentment d’altra banda). Actualment comencem a agafar algunes altres varietats, tan o millors que els rovellons, com són les potes de perdiu, les morenetes i les baboses, que es troben fàcilment pels Ports.

Si volem pujar el nivell i trobar els bolets més apreciats, cal anar una mica més lluny, cap als Pirineus, en busca de C.F.

ls bolets són els cossos fructífers d’alguns fongs pluricel·lulars que produeixen aquests fruits carnosos tan apreciats uns i tan perillosos uns altres. Tenen tamanys i morfologies molt diferents, tot i que la seva habitual forma de paraigües obert els delata quan s’amaguen entre les fulles del bosc. Contenen una gran quantitat d’aigua, superior al 80 % del seu pes, vitamines i minerals com el ferro, però poques proteïnes i greixos. Com tenen un baix contingut calòric, són aconsellades per a persones amb sobrepes i colesterol, però no per als que pateixen d’àcid úric.

S’ha de tenir molt de compte amb aquests fruits i no recollir ni menjarne cap que no es conegui, ja que cada any es produeixen intoxicacions i fins i tot alguna mort.

-Mig quilo de ceps - Una ceba grossa - 250 g. de conill desossat - Un litre de brou suau - 400 g. d’arròs - 100 g. de formatge (pot ser parmesà) - Oli, sal i pebre Comencem per tallar la carn de conill a trossets i sofregir-la en l’oli, a continuació afegim la ceba tallada molt fina i finalment posem els ceps a daus.

Quan ho tindrem ben sofregit afegim l’arròs i el deixem un parell de minuts. Anirem posant el brou poc a poc i remenant fins que l’arròs se l’embegui, després repetirem l’operació durant uns quinze minuts, abans de retirar l’arròs del foc ratllarem el formatge per damunt i ho remenarem molt suaument. Aquest arròs ha de quedar un punt dur, però cremós, quasi bé com els nostres arrossos caldosos. boscos caducifolis. Ensopegar amb ceps, ous de reig, llanegues, rossinyols o alguna múrgola és un premi magnífic que mereix fotografies i llargues converses de bar. Aquests últims, com a trofeu i gastronòmicament ens posen per damunt de qualsevol altre caçador de bolets.

Sols, barrejats, acompanyat carns o en algun platillo, ens permetran gaudir de tot els aromes del bosc.

Llanegues i rossinyols a punt de menjar

loRafal

tardor de 2009

11

oficis i costums

Una cuinera a la Cort del rei Alfonso XIII M. Rosa Samper Callarisa establí un restaurant pel seu compte l’any 1992 i continua la tradició gastronòmica. Ella ens explica detalls de la vida de la primera ‘Bunyoles’

Vicent Matamoros Ramon Adell vmatamor@xtec.net

E

l iaio de la meua iaia era forner i feia pa a l’antic forn de “Bunyols”, al carrer del Mar, a Alcanar. Dels trossets de pasta que sobraven, feia petits panets, cadascun quedava diferent: un sortia tort, l’altre pujat ... i quedaven com a bunyols, que regalava als clients, dient-los: “Pren, un bunyolet de pa”. Així els quedà el nom del forn dels bunyols.

La teua iaia, Josefa Reverter Sancho (la tia Agustina) és la primera de tres generacions dedicades a la cuina, què ens pots dir d’ella ?

Va nàixer el dia 21 d’octubre de 1894 i va ser cuinera una mica per accident. Als set anys es va quedar sense mare, amb una germana de tres mesos. Econòmicament la casa anava malament, el seu pare no podia mantenir les dos filles, la xiqueta de tres mesos va haver-la de donar a una dida per poder-la criar. Al cap d’un parell d’anys es va tornar a casar i la seua dona no volia a les dos xiquetes. Llavors els marquesos de las Atalayuelas, que vivien a Madrid i venien a estiuejar a la casa que tenien a la plaça Major, li van proposar si volia anar amb ells a Madrid per fer de minyona. Va decidir anar-hi amb només nou o deu anys.

Com van ser els seus començaments per Madrid?

La seua vida allí va ser una mica dantesca. Va aprendre a llegir i a escriure tota sola. Li va demanar permís al marquès i agarrava papers dels que ell tirava a la paperera del seu despatx i copiava les lletres. El marquès l’ajudava i li corregia.

Cedida

Per què va encaminar el seu treball cap a la cuina?

L’ambient del servei era estricte,

perquè les criades dels marquesos eren unes madrilenyes molt rectes i ella era la qui s’emportava tots els cops. Poc a poc se’n va adonar que, de tots els treballs que es feien a la casa dels marquesos, a la cuina era on es patia menys. Un cop a la cuina, ajudant, observant i preguntant, va anar aprenent a fer diferents menjars.

I fins i tot va arribar a cuinera de la Casa Reial, no és així?

Els reis anaven molt a casa dels marquesos. La marquesa sempre presumia de les meravelles que feia la cuinera que ells tenien i, com els reis en aquella època s’havien quedat sense cuinera, se la van traspassar perquè ensenyés a la nova. Va estar vora d’any i mig fent de cuinera al Palau Reial. Ella era la cuinera en cap i tenia molta gent al seu servei, però el menjar el volia fer ella. Acceptava que la preparació dels ingredients la fessin les ajudants, però qui elaborava el plat volia ser ella, que per això era la màxima responsable de la cuina. I quan la reina li deia que així mai aprendria la cuinera que tenia al costat, ella li deia que mirés, perquè ella, mirant, també va aprendre.

A què es va dedicar quan va tornar a Alcanar?

Quan va tornar de Madrid i es va casar amb mon iaio, José Callarisa Reverter

MIguel Queral davant un taronger

12 tardor de 2009

loRafal

oficis i costums

Com la recordes?

A ma iaia sempre la vaig vore gran perquè anava vestida amb les faldetes, lo devantal, lo gipó i la toquilla.

Va morir als 98 anys.

Com ma mare treballava, jo passava moltes hores amb ella i li demanava que m’expliqués coses de quan estava a Madrid, que per a mi eren com un conte.

Cedida

Què t’explicava de Madrid?

Un dels afalagaments que la marquesa sempre li deia era que “una judia y una patata daban sabor a pollo asado”. El rei i la reina, explicava la iaia que eren molt senzills per menjar, els agradava el menjar elaborat però senzill, i ella sempre intentava fer-los coses diferents. La marquesa era més sofisticada, sempre li agradava innovar, que li traguessen novetats a la taula.

Les tres generacions de Bunyoles a la Serreta

loRafal

La reina sempre li deia: “Agustina, hazme comida de tu pueblo”. Ella li feia l’olla, el suquet, estofats ... A la reina li agradaven molt les coses a la planxa i la iaia, perquè no fossin tan eixutes, feia com una vinagreta amb oli i llima per posar per damunt.

Conta’ns algun d’aquests contes de la iaia que deies.

Una vegada el marquès va agafar un dolor al genoll i van cridar als millors metges de Madrid i li van dir que l’havien d’operar i aixecar-li la cassoleta del genoll. El marquès estava molt angoixat perquè li havien de fer una operació molt greu i no sabia si quedaria bé.

Com tenia molta relació amb ell perquè els dos parlaven en català i era molt benevolent amb ella, un dia que estava el marquès gitat perquè no es podia moure del llit, ma iaia li va dir: “Vostè confia en mi? “Sí” –li respongué el marqués- . “Jo el mal que vostè té li puc fer passar. El meu remei, de mal no n’hi pot fer, i si li fa bé, tot això que es trobarà. Necessito vinagre, sal, paper d’estrassa i un drap de llana, perquè mon pare coneixia un pastor, que curava així les potetes que es trencaven les ovelles. Ell li va contestar: “Mal no me’n pot fer, tu fes lo que sigue”. I li feia banys de vinagre calent amb sal i després li embolicava la cama amb el paper i el drap de llana.

I així va anar fent banys ben calents cada mitja hora, de nit i de dia durant quatre o cinc dies.

Un dia que ma iaia estava esgotada i adormida al silló, el marquès es va aixecar i va pegar la volta al llit, adonant-se que podia caminar i no va dir res. I així cada nit, quan ningú el veia anava fent uns passos més, fins que una nit es va aixecar i va pujar les escales com si res tingués al genoll.

Al cop d’una setmana l’havien d’operar. Es va despertar i se’n va anar a fer-li els banys i no el va trobar al llit. El va anar a buscar amb la temor que hagués caigut,

i se’l va trobar que pujava i baixava les escales, se’l va quedar mirant i li va dir: “Veu com lo que jo li havia era veritat”. Quan van venir els metges per operar-lo i ell els va dir que no s’operava, es va aixecar del llit, va menejar el genoll i la cama, va pujar i baixar les escales i quan els metges, sorpresos, li van preguntar què havia passat ell no els ho va voler dir.

Ens hem quedat amb ganes de saber-ne més d’anècdotes.

També explicava que estava a la plaça Reial de Madrid quan li van fer l’atemptat al rei Alfonso XIII. En una ocasió la infanta Isabel li va demanar les arracades de sa mare per anar a París i ella no les hi volia deixar perquè era l’únic record que tenia de sa mare. La infanta li va contestar: “Las guardaré mejor que si fueran mías” i, quan li va tornar, n’hi va regalar unes que portaven la torre Eiffel.

De l’època de l’estada a Madrid conservo una foto de ma iaia de l’any 1914 i unes quartilles on anotava receptes de cuina.

Cedida

(Pepet de Callarisa) d’Ulldecona, va convertir-se en “la cuinera del poble”. La gent la venien a buscar quan hi havia batejos, comunions o casaments, que llavors es feien a casa, perquè els fés el dinar i les pastes.

També anava pel poble a vendre carabassa amb mel, barata garrofes, amb un carret de dos rodetes i jo, xicoteta, l’acompanyava.

La Bunyoles a Madrid en una foto de 1914

tardor de 2009

13

Alcanar en imatges

Quinquennals, torna el treball i la festa Fotografies: SĂ­lvia Matamoros smana1@yahoo.es

Passejant pel Marjal

Una dutxa refrescant desprĂŠs del bany

Un moment de relax al costat de la platja

14 tardor de 2009

loRafal

Alcanar en imatges

Tothom d’Alcanar i les Cases sap què signifiquen els anys acabats en quatre i en nou i enguany s’ha demostrat amb escreix

Al Marjal tambè es pot juagar a volei-platja

Octubre de 2009. La primera quinzena els carrers d’Alcanar i les Cases han estat presos pel paper guarnit, la flor natural i, sobretot, per les serradures de colors. Cada cinc anys, durant un dia, un grup de veïns i veïnes canvien la jornada laboral. El treball que fan no està pagat i la incomoditat surt en forma de suor i brutícia de serradura i herba de tuia. Tots estos problemes desapareixen amb la satisfacció de la feina ben feta i els somriures dels incansables artesans d’obres efímeres i impressionants.

L’Aula de Fotografia d’Alcanar ha organitzat una original exposició a l’aire lliure sobre les Quinquennals, la qual es pot contemplar a la plaça de l’Ajuntament.

Mireia Reverter Al Marjal tambè es pot juagar a volei-platja

Prenent el sol damunt dels còdols

loRafal

tardor de 2009

15

16 tardor de 2009

loRafal

Centre d’Estudis Lo Codolar

Orígens de la pesca a les Cases (2a part) Les primeres societats de mariners i pescadors es van fundar a primers del segle passat. A les Cases d’Alcanar també se’n crea la primera en aquella època

Centre d’Estudis Lo Codolar celocodolar@gmail.com

R

eprenent el fil de l’últim article publicat a Lo Rafal, el qual feia referència als orígens de la pesca al nostre poble, ens centrarem a principis del segle XX, on trobem la fundació de les primeres societats de mariners i pescadors.

L’any 1905 és va fundar la “Societat de Mariners d´Alcanar”, ja que és en aquesta data on trobem registrades les dues primeres embarcacions al nostre poble, construïdes pel mestre fuster de ribera, Carles Piñana

Paulí, anomenades “Número Uno” i “Número dos”, amb Foli 41 i 42, respectivament. Aquestes embarcacions responien clarament a l´esperit de societat, ja que eren emprades, principalment, per assistir les embarcacions de vela que anaven a pescar a la nostra costa.

A mesura que el temps va passant, totes aquestes societats de mariners es van reconvertint a pòsits de pescadors, emparades per la Caixa Central de Crèdit Marítim i gràcies a l’impuls

del mariner D. Alfredo Saralegui.

L’any 1926 es va fundar el Pòsit de Pescadors de les Cases d´Alcanar.

L’acta de constitució és del 28 d´abril i el 15 de març següent es va trametre el reglament al Govern Civil. Com a president va ser nomenat Josep Boix Fibla.

Passada la guerra civil, amb data de 17 de febrer de 1941, es va demanar a l’Institut Social de la Marina, una reorganització del Pòsit de Pescadors.

Després d’un parell d’alternances en la direcció, el 28 de març del mateix any, es va llegir el projecte de reglament, es van explicar els avantatges que obtindrien els pescadors i, per unanimitat, es van considerar constituïts com a Pòsit. Es nomenà una nova junta rectora presidida per Jordi Sancho Balada.

El Pòsit de pescadors va quedar sota l’advocació de Sant Pere Apòstol.

L´adquisició del local, efectes, mobiliari etc. es va obtindre mitjançant una subvenció de l’Institut Social de la Marina.

Centre d’Estudis lo Codolar

Posteriorment, amb l’adquisició de competències, en matèria de Pesca, per part de l´Administració Catalana, els pòsits passen a anomenar-se confraries de pescadors, que és el nom que conserven en l’actualitat. També es crea una nova Llei de Confraries en la que, entre altres coses, modifica els estatuts de les mateixes.

Antiga Cofradia de les Cases l’agost de 1973, durant la venda del peix

loRafal

tardor de 2009

17

salut

La base d’una bona alimentació En aquest article parlem de com els complements que aportem a la nostra dieta quotidiana poden ajudar-nos a viure més i millor

M José Caballé

mjosecaballe@yahoo.es

L

’estrès quotidià pot afectar la nostra flora intestinal i el nostre sistema immunològic.

Aquestes afectacions augmenten la necessitat d’alguns nutrients i provoquen alteracions de caràcter psicològic (depressió, ansietat, inestabilitat emocional...) amb la consegüent repercussió somàtica.

Els aliments són els encarregats d’aportar els nutrients necessaris per a permetre a la bioquímica del nostre organisme mantenir el cos sa i actiu.

Per moltes raons (aliments processats, poc ús d’aliments integrals, desgast dels terres, menjars ràpids, major necessitat de nutrients...) l’alimentació moderna no cobreix totes les necessitats que el nostre organisme requereix.

L’alimentació actual, rica en elements industrials, no proporciona els nivells nutricionals necessaris i apor-

18 tardor de 2009

Davant d’aquest panorama és indispensable, si es vol curar-se en salut, treballar dues àrees fonamentals: l’estil de vida i la nutrició. Hem de procurar dormir les hores necessàries, fer exercici moderat diàriament i reduir o eliminar el consum de tabac i alcohol.

Els complements alimentaris poden ser de gran ajuda per a assolir el “benestar” i mantenir un estat de salut adequat mitjançant l’optimització de nutrients a l’organisme. Qualsevol programa de suplementació hauria de completar quatre pilars bàsics: multinutrients, complex antioxidant, àcids grassos essencials i probiòtics. La combinació d’aquests quatre pilars és el que anomenem la base d’una bona suplementació. Són bàsics com a complementació diària habitual i contínua.

Els quatre pilars Les pautes generals per a una dieta sana és fer les menjades de forma ordenada respectant les hores i el temps de menjar, augmentar la ingesta d’aliments integrals, fruites i verdures, prendre l’aigua necessària (uns dos litres al dia), reduir els aliments fregits i arrebossats, i procurar tenir un bon equilibri en el tipus de greixos que ingerim.

Si per les circumstàncies que siguin existeix una impossibilitat per a suplementar alhora aquests quatre pilars, la recomanació serà la rotació de productes o alternança, és a dir, sempre un multinutrient, ajudant a restablir l’equilibri de vitamines i minerals. D’aquesta manera, es manté un mètode de treball durant tot l’any cobrint les demandes de l’organisme.

ta elements indesitjables. El consum excessiu de menjar “basura” i la pròpia dieta moderna aporten un excès de greixos saturats i hidrogenats, a més d’aliments hipercalòrics.

loRafal

loRafal

tardor de 2009

19

recerca

“Terra Nostra”, lo ‘rafal’ dels anys vint Jahel Queralt Lange analitzà la trajectòria de la revista Terra Nostra, que s’edità poc abans de la República. L’IES Sòl de Riu guanyà un premi Cirit al centre el curs 1999/2000

Noemí José / Vicent Matamoros lorafal@gmail.com

R

ecordo bé l’època de l’institut.

No tant per les coses que hi vaig aprendre sinó per les vivències personals, que són, al cap i a la fi, el que millor emmagatzema la memòria. Però, si em pregunteu pel primer, us diré que durant aquells anys em vaig adonar de quines eren les coses que m’agradaven: literatura i filosofia, i quines no podria fer mai bé: tecnologia i dibuix tècnic. La resta eren coses que amb paciència i dedicació podia fer decentment però que no m’entusiasmaven.

El perfil He estudiat dret a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. La veritat és que no sé ben bé què és el que em va dur a fer aquests estu-

dis. De vegades es fa estrany veure com la vida pròpia es veu determinada per decisions que prenem en un moment concret, amb informació limitada i amb una escala de valors que amb els anys canvia. Mirem enrere i l’únic que podem fer és tractar de donar-nos un raonament més o menys coherent que, tot s’ha de dir, no sempre es correspon amb el que vertaderament ens va guiar en aquell moment. Ara penso que el dret em va donar una millor comprensió de la societat, almenys de com funciona des del punt de vista formal. No crec que fos això el que buscava quan tenia divuit anys, però, al cap del temps puc dir que és el que hi vaig trobar.

Cedida

L’entrevista laboral Quina ha estat la teva trajectòria professional?

La veritat és que la carrera em va anar bé, però hi havia poques coses del dret que m’interessessin realment. En general em semblava una matèria feixuga, moltes institucions no tenen una altra raó de ser que la tradició, i la comprensió dels textos poques vegades va més enllà de la seva memorització. L’única cosa que em va causar perplexitat va ser adonar-me’n de què el dret i la justícia no sempre s’avenen. El compliment de les normes pot crear injustícies de la mateixa manera que algunes

vegades l’única manera de fer justícia es saltant-se la llei. I si la justícia no és l’aplicació del dret, què es?

Aquesta pregunta em va arrossegar a fer una tesi que encara estic fent en aquest moments sobre la justícia en la distribució de recursos.

On vius i què fas ara?

Ara mateix visc a Oxford i tracto d’acabar la tesi. En acabar la carrera vaig obtenir una beca del Ministeri d’Educació i posteriorment una altra de La Caixa que he començat a gaudir aquest any. He anat alternant la investigació amb la docència a la Universitat Pompeu Fabra.

El treball de recerca Quin tema vas elegir per fer el treball de recerca i per què?

Vaig fer el treball sobre la revista Terra Nostra que va existir a Alcanar durant es anys previs a la República. La veritat és que em va suggerir aquest tema el meu pare, jo no en sabia res de l’existència de la revista. Al principi, crec que va ser aquesta desconeixença la que em va dur a buscar el material, simplement per veure de què es tractava.

Després em vaig anar engrescant a mesura que anava descobrint coses d’aquella època i dels personatges que hi escrivien. Va suposar un esforç important haver d’aconseguir els exemplars, i quan ja els tenia tam-

Jahel i sa germana Andrea a Oxford

20 tardor de 2009

loRafal

recerca

Primer editorial de TERRA NOSTRA

bé em va costar pensar com organitzar tanta informació. El meu pare, el meu avi i també Josep Lluís Agudo em van ajudar moltíssim i crec que part del meu entusiasme era fruit de veure el seu.

La necessitat d’una biblioteca Alcanar ha inaugurat la reforma i ampliació de la Biblioteca Pública Trinitari Fabregat el primer dissabte de novembre d’enguany. La necessitat d’aquest servei ja es reclamava l’any 1928 a les pàgines de Terra Nostra. Així, des de l’exemplar número onze, fins al que fa vint-i-dos, l’assumpte de la biblioteca apareix repetit com a tema de nombrosos articles d’opinió.

La mateixa revista Terra Nostra va crear un fons específic per a la biblioteca, l’encetà amb quinze pessetes i fixava un mínim de cinquanta cèntims per aportació. Com a incentiu, prometia la publicació dels noms junt amb la quantitat respectiva a les seves pàgines. Aquesta proposta apareixia al número vint-i-dos, si tenim en compte que només hi van haver vint-i-sis números, la idea no va tenir temps de donar resultat. De tota manera, en els últims exemplars tampoc no hi consta el llistat esmentat.

Empesos per l ànsia d’aprendre s’associaren un grup de seixanta joves, cadascun dels quals va pagar l’import de cinc pessetes. Aquests diners van destinar-se a la compra de llibres que quedaren dipositats en una distingida entitat del poble.

Aquest fou el primer intent de magatzem de llibres que hi va haver al poble, no obstant, encara hem de deixar passar unes dècades per poder parlar d’una autèntica biblioteca.

L’enllaç http://www.alcanar.com/historia/ terra/biblioteca.htm

Però resulta que a Alcanar ja existia una petita biblioteca, la de l’ Escola Dominical que tenia una digna organització, però la seva vida era tan pobra i esquifida que ningú ( tret de les quatre fundadores i organitzadores) en coneixia l’existència.

Aquesta associació comptava amb un capital social de 16’45 pessetes, recol·lectat amb la quota mensual de cinc cèntims que es feia donar a cada llegidora, a canvi de deixarli llibres durant un mes. D’aquesta minsa quantitat n’havien de sortir fons per a comprar llibres nous, organitzar cursets, conferències...

Josefina Martínez, la bibliotecària, i Maria Beltran, la presidenta de l’associació, van informar-ne de la situació als intel·lectuals i la resposta va ser immediata.

Cedida

D’on vas treure la informació per fer el treball de recerca Només vaig utilitzar els exemplars de les revistes que em van facilitar alguns particulars. Recordo que, en aquest sentit, em van ajudar molt Joan Batiste Beltran, Xavier Ulldemolins i Lluc Ulldemolins. També vaig entrevistar alguns familiars de les persones que escrivien al Terra Nostra, com Anna Maria Ulldemolins i Núria Reverter que, molt amablement, es van deixar entretenir amb les meves preguntes.

Explica’ns com va anar l’experiència del premi CIRIT La veritat és que us puc dir ben poca cosa perquè no vaig poder recollirlo personalment. Em va fer molta il·lusió saber que me l’havien concedit. Com que es tractava d’un tema tan local vaig pensar que potser no tenia gaire interès per algú que no sigui d’Alcanar. Aquell dia tenia un examen (un dissabte!) i el reglament de la Universitat deia que només em deixava dues opcions: anar a recollir el premi i fer l’examen al setembre o no anar a recollir-lo i fer-lo aquell mateix dia. I vaig triar la segona, sense tractar d’esbrinar el perquè d’aquella norma.

Portada d’un número especial

loRafal

Jahel als premis internacionals de la Caixa

tardor de 2009

21

Ajuntament d’Alcanar

22 tardor de 2009

loRafal

opinió

Celebració del vintè aniversari de Lo Rafal L’entitat va organitzar una trobada de centres d’estudis i l’itinerari per les restes de la Guerra Civil a les Cases i Alcanar Platja el passat dissabte 3 d’octubre

Redacció

lorafal@gmail.com

L

a tercera trobada de centres d’estudis ‘Terres de Cruïlla’ va comptar amb l’assistència d’estudiosos de la Sénia, Ulldecona, Santa Bàrbara i el Mas de Barberans, el grup de treball també el formen entitats de Rossell, Amposta i les Cases. L’encontre va acabar amb un acte obert al públic en què hi van intervenir M. Victòria Almuni i Màrius Pons (dels centres d’estudis seniencs i planers, respectivament) van explicar el projecte Terres de Cruïlla. Francesc Subirats va detallar l’interès i actuacions de Lo Rafal per recuperar el patrimoni de la Guerra Civil a Alcanar. Carme Ferré i Joaquim Buj van presentar les enquadernacions de la revista informativa d’Alcanar Lo Rafal, des de l’any 2003 al 2005. Les persones o entitats interessades a adquirir-les podeu posar-vos en contacte amb nosaltres al nostre mail o telefonant al 669.28.64.49.

Les fortificacions són nius de metralladora i estan repartits estratègicament en funció del búnquer d’artilleria o bateria de costa situada a la Serra de Tana. S’han localitzat fins ara una dotzena d’elements defensius, dels quals sis són búnquers, tres refugis subterranis, un campament militar i dos nius de metralladores.

Durant la jornada es van visitar els dos búnquers de l’Estanyet, el del barranc de Ferreria, el campament militar de la Martinenca i la bateria de costa de la Serra de Tana. Aquesta fortificació es troba molt a prop de les Cases. La corporació municipal l’ha netejat i restaurat en col·laboració amb la Taula del Sénia i la Diputació. Jordi Ramos, creu “molt possible que aquest sistema defensiu coster no fou utilitzat durant la guerra civil o ho fou d’una forma puntual, ja que l’ ofensiva feixista esdevé terrestre des del front de Terol”.

L’historiador Damià Griñó explicà que “la visualització a l’entrada del Port dels Alfacs és idònia per al control des d’aquest litoral i també resulta un port natural que proporciona protecció”.

Taula amb els participants a l’acte obert al públic

loRafal

V.M.

S.M.

Després del dinar de treball a les Cases, Lo Rafal i el Centre d’estudis Lo Codolar vam organitzar l’itinerari guiat per Jordi Ramos i Damià Griñó, al qual van participar-hi una cinquantena de persones. A més d’aquesta desena de col·laboradors, s’hi van afegir visitants d’Alcanar i de Vinaròs. Les dues entitats ja en preparem un altre per a l’any vinent.

El recorregut s’emmarca dins del projecte Itineraris per les Terres de Cruïlla i comptava amb el suport

de l’Institut Ramon Muntaner (IRM), la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament.

Inici de l’itinerari a la platja de l’Estanyet, amb la línia fortificada al fons

tardor de 2009

23

opinió

Recuperem les publicacions locals canareves Arran de l’article sobre el treball de recerca que va realitzar Jahel Queralt parlant de TERRA NOSTRA, des de Lo Rafal proposem la reedició d’aquesta revista

Redacció

lorafal@gmail.com

Aquesta és la primera publicació integrament en català feta a Alcanar els anys 1928 i 1929. La iniciativa sorgí de Josep Ulldemolins Bòria, tenia una periodicitat quinzenal, i escrigueren canareus destacats com el canonge Matamoros o un jove Trinitari Fabregat. Només per tot aquest llegat ja val la pena poder rellegir les seues pàgines.

Els membres de Lo Rafal plantegem la possibilitat d’aconseguir que es fés una edició facsimil o enquadernació dels 26 exemplars que es van publicar i afegir-hi el treball elaborat per Queralt. És només una idea. També es podrien digitalitzar i/o elaborar una jornada sobre el tema, com es va fer amb l’última reedició de Jardins Ignorats de Trinitari Fabregat, en què també s’hi va implicar la Universitat Rovira i Virgili.

Naturalment, el primer que caldria fer seria recuperar tots els números que hi ha escampats pel poble per a poder disposar de la col·lecció sencera. A partir d’aquí, s’hauria de concretar el treball que apuntàvem al paràgraf anterior. Des de la nostra associació considerem bàsica la implicació dels particulars que puguen tindre TERRA NOSTRA, també la del Consell de Cultura i altres entitats, com ara el CEL i, per suposat, l’Ajuntament i la Biblioteca.

No sé si arribaríem a fer-ho realitat per Sant Jordi, però, tenint en compte que el primer número de TERRA NOSTRA va sortir al juny de 1928, potser per Sant Joan seria un bon moment.

Aquest podria ser el primer pas per a recuperar el patrimoni periodístic canareu. I és que TERRA NOSTRA té un precedent en castellà, Nuestra Tierra, pu-

blicat entre 1913 i 1919. Però el primers vestigis de premsa escrita a Alcanar es remunten a finals del segle XIX i començaments del XX. Parlem dels títols El iris de la Paz o La Avispa, assajos del canonge Matamoros, o l’exemplar únic de El Heraldo Alcanarense dedicat al mestre tortosí Felip Pedrell, amb motiu de posar-li el seu nom a l’antic carrer del cementeri. Queda alguna d’aquestes revistes enlloc?.

El final del segle XX també fou prolífic en publicacions, algunes vinculades a partits polítics i entitats, com El Diariet de les Cases. També hi ha hagut diverses revistes educatives, tant a les escoles com a l’institut, així com els treballs recerca, molts d’ells inèdits. Tot això sense oblidar la publicació més veterana a hores d’ara: el B.I. Alcanar.

Ara que tenim una “Senyora Biblioteca” és un bon moment per a fer aquesta faena de rehabilitació històrica i dotar-nos d’un bon fons local. També fóra bo pensar a crear la figura de l’arxiver/a, tal i com s’ha fet en altres municipis, més menuts i més grans que Alcanar, com per exemple Flix o Tortosa.

Qui perd els origens, perd la identitat.

Sistema Binari

L

’inici de la nova secció de recerca ens ha portat els primers fruits: Ens hem adonat que enguany fa 80 anys que es devia publicar l’últim exemplar de TERRA NOSTRA.

La biblioteca té un espai destinat al fons local

24 tardor de 2009

loRafal

el Rogle

S.M.

... de Joan B. Beltrán

Joan B. Beltrán a la part de baix del carrer Nou

Joan B. Beltrán és autor de publicacions com Alcanar en imatges o un llibre sobre el canonge Matamoros, guanyador de la beca d’investigació del Montsià Joan B. Beltrán/Mireia Reverter

L

a darrera publicació de Joan B. Beltrán Reverter, Els encanteris de la Serra de Montsià, enceta la col·lecció l’Engolfa de l’Onada edicions de Benicarló. Joan B. ha perfilat cada raconada, la gent que hi ha viscut i la gent que l’ha visitada, com si fos un pintor que dóna vida a un paisatge subjectiu que va creixent als ulls del lector / espectador.

Joan B. ha triat un rogle bastant singular per les seves característiques físiques i històriques: El Carrer Nou, que uneix el centre d’Alcanar amb el barri del Rocall, al nucli antic del poble.

Per la seva empinada trajectòria, passar per este carrer és aventurar-se. Al cim, el carrer Nou és coronat amb la Torre, una edificació mora que avui en dia, un cop degudament rehabilitada, té la seu l’Associació de Mestresses de Casa.

El carrer Nou, aquest carrer que va sorgir a extramurs del vell Alcanar, i on les seves cases -enganxades a l’antiga muralla- guarden tanta història; evoca en mi molts de records.

Els marges i brancals de cada casa plens de cossiets de floreres de tot tipus. En arribar el diumenge de rams, els xiquets i xiquetes del carrer acudíem a buscar les millors palmes a la palmera de ma iaia Maria, fins que un dia... el seu net se va fer gran. Quan plovia i feia sol, sortíem de casa a veure si les bruixes corrien pel carrer. De fet, malgrat el que diu la cançoneta, de bruixa no em vaig veure mai cap.

Per festes de Vinaròs, solíem seure a dalt de tot del carrer, a l’alçada de la torre del carrer Nou, i des d’allí presenciàvem l’espectacle dels focs d’artifici. Amb l’arribada del bon temps, cap al tardet, i havent sopat, el veïnat sortia al carrer a fer “petar” la xerrada.

El Carrer Nou és el rogle preferit de Joan B. Beltrán perquè li ofereix records d’ infantesa. Quan fer palmes pel Diumenge de Rams o seure a la nit per mirar els focs vinarossencs era tota una aventura. I és que els instants passats, quan te venen a la ment, et provoquen un somriure d’orella a orella. El mateix Joan B. ens ho explica:

Cases menudes, blanques, engolfes, pedres, torre, flors, color, llum, parres, palmera, albercoquer, gats, moixons, foc, vida... Una sana nostàlgia me commou el cor cada vegada que penso en aquells anys. Anys plens de vida en què passàvem les hores al carrer. Al carrer Nou.

“Vaig veure les primeres llums de la vida al carrer del Roser i, poc després, viuria la infància i l’adolescència al carrer Nou. Durant molts anys vaig jugar, córrer, saltar, trescar, riure, plorar... pels carrers costeruts, estrets, pedregosos i emblanquinats del Rocall.

Encara avui dia, i sempre que puc, pujo pel carrer Nou. I quan això faig, no puc per més que mirar les parets de les cases i deixar volar la memòria, els records i l’estima per un carrer que tant ha significat per a mi”.

loRafal

tardor de 2009

25

opinió

Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

Un Rapitenc...

...i una Variada

E

n un moment en què els escàndols Millet, Santa Coloma, Gürtel del PP, etc, fan pensar que cal una regeneració real dels valors d’allò públic, per una altra banda ens donen MISSATGES absolutament CONTRADICTORIS. Que si a algunes ciutats donaran diners si et fan la prova d’alcoholèmia i surt negativa, que si caldrà pagar als xiquets per a què vagen a escola, que si les universitats tindran finançament segons el nombre de gent que aproven... No s’entén res.

Ens omplim la boca de cultura de l’esforç, de compromís i austeritat EN LA CRISI. Mentre, però, alliçonen els ciutadans i crien els nens com si d’entrada ja ho tinguessen tot guanyat. Això sí, si a més fan alguna coseta, més premi. La imatge més clara és la d’aquell alumne que no treu un 10 i va a preguntar què li falta, en lloc de preguntar-se com s’arriba a l’excel·lència. A alguns dels ara imputats els va passar això: van pensar que ja tenien el 10 posat i que això els donava patent de cors.

A

ra que el totxo, d’altra banda com sempre, està vinculat a casos d’especulació al més alt nivell, cal pensar que algunes coses patrimonials estan una mica més estàlvies. EL CODOLAR DE LES CASES, per exemple, sona sempre recurrentment en boca d’alguna gent que troba bonics Benidorm i els hotels gegants davant la mar.

Hi ha qui voldria un arenal perquè allò s’assemblés més a llocs de la Mediterrània tan deixats perdre. El codolar blanc, en canvi, ens dóna unitat des del Sénia fins més enllà d’Irta, amb pedres blanques i platges romanes; ens manté l’esperança que les canyes tornaran, si no les maten.

El recorregut pel patrimoni històric de la costa va deixar clar que no només de pedres es fa la tradició i que la nostra vegetació autòctona no sempre es pot canviar per palmeres. El passeig sense canyes, com alertàvem, se’l menjarà la mar i si no demanem ajuda al fonoll marí o a les atzavares, les timbes tornaran a ser al que van ser algun dia, terra arrossegada per l’aigua.

L’Alternativa Pere Fibla i Biosca

Secrets, política

N

o podem obviar les nostres arrels. No podem obviar que venim dels animals, millor dit, que som animals que vivim en comunitat. Allà on vagis, dels teus que n’hi hagi. Aquesta frase tant canareva resumeix el que ha estat, és i serà el “partidisme”, o l’”amiguisme”.

interessos comuns del poble, no es pot aprofitar per a exposar davant de tots els “secrets” d’uns i altres. És posar en safata la polèmica i les crítiques. Els plens han de ser per a solucionar els problemes “del poble”. Per als culebrons la tele i per als problemes personals els especialistes.

En els negocis, darrere de qualsevol acte que fem hi ha un “quit pro quo”, com en la vida. El favoritisme és un sentiment ancestral que portem gravat als gens.

Tractem bé els amics i fastidiem als enemics.

Si els polítics dubten de la professionalitat o de les capacitats dels treballadors de l’Ajuntament, s’han de prendre mesures. A l’empresa privada es prenen mesures immediates, ho puc afirmar. Jo no jutjo ni dubto de les capacitats dels treballadors, no sóc qui. Si hem de revisar com es fan les coses, jo començaria avaluant les capacitats de lideratge, gestió, responsabilitat, visió, valors, etc, etc. Però, qui gosa avaluar-se? Qui està preparat per a que li diguin totes les virtuts? I tots els defectes?

En l’últim ple de l’Ajuntament es varen llençar crítiques apel·lant als “secrets amagats” d’uns i altres. Per què no es pot parlar en públic al ple que s’escolta a la ràdio? Hi ha algun secret que no es pot revelar perquè incrimina a més d’un? Inclòs el que parla? Tots tenim secrets!

El més greu d’aquesta situació és escoltar els “representants” d’Alcanar discutir com al pati d’escola. Això hauria de ser seriós, senyores i senyors! S’ha de donar exemple, bon exemple. Si s’ha de debatre sobre els

26 tardor de 2009

Dins dels processos dels organismes públics, qui té capacitat, formació i poder neutral de decisió en els processos de selecció de personal? En el cas que aquest procediment estigui definit, no pot ser un polític! Tranquils tots que sempre tindrem amics. I enemics.

loRafal

loRafal

tardor de 2009

27

Pisos de 2, 3 i 4 habitacions la millor ubicació, molt cèntrics, amb 2 places de garatge, 1 de REGAL!!

Cruïlla Ctra. Nova, Ronda del Remei i Av. Catalunya