Crist sota les oliveres Quan al Cel alça els braços Jesús Nostre Senyor, sota uns arbres sagrats, com ho fan els poetes, s’enfonsa en el dolor. És nit d’hores quietes, i sap que un falç amic, ingratm li fa traïció. I mira els qui, a prop seu, dormen plens de tristor, potser somniant ser reis, o savis, o profetes, letàrgics i perduts en somnis sense metes, i, abandonat de Déu, va omplint-se d’aflicció. Dormen els amics seus sense saber la nova que el seu front ja tocant l’eterna volta es troba. “Estic sagnant, ferit, amargament sofrint”. “Us he desencisat. Ara a l’abisme sóc. Víctima em sento, i Déu em manca en aquest lloc. El Pare no em respon…”. Ells segueixen dormint.
Gerard de Nerval (1805-1855) Sonet inicial del seu poema “Le Christ aux Oliviers” Adaptació en català: Lluís M. Salvat.
Foto: Carles Mallol
46