/2 INVESTIGACIÓ - ARNAU TOSCANO PRAT

ARNAU TOSCANO PRAT 2023

/2 INVESTIGACIÓ

(SUB)CONSIENCE IMMERSION, LEVIT

IN-CORPORE, LAC I Carles Sala i Relja Ferusic JETA | 2021

L’objectiu del projecte és aproximar-se al subconscient, perseguint la ingravidesa del cos i els moviments del son. El cos levita passant a través d’unes anelles estructurals que permeten amb la seva geometria i composició el trasllat optimitzat del pes de cada contacte cap a terra, en una sensació de volatilitat. A mitjanit, en un carrer inclinat, a la llum de la lluna, aquest exoesquelet en mode “reactor” amb èxtasi inconscient adapta la comoditat d’un son relaxat al cos. Bona nit.

COLMATAR

MATÈRIA VIVA, LAC I Carles Sala i Relja Ferusic JETA | 2022

Colmatar rep el nom de l’acte al qual es refereix el projecte, reomplir, recuperar, rehabitar... Així doncs, pensant en la situació futura del planeta, augmentant els desastres i amb les condicions ambientals cada cop més extremes al llarg dels anys, ens fixem en les falles tectòniques com a conseqüència i oportunitat per aconseguir la protecció, l’estabilitat i les demandes de supervivència del futur. Es proposen construccions en malla, que puguin adaptar-se i colonitzar aquestes esquerdes a través d’un sistema local que permet la seva expansivitat i flexibilitat. Reclamant així a les comunitats per a què s’hi refugiïn.

CARAFA VIVA

MAKE TO MAKE, LAC II Carles Sala i Relja Ferusic

De l’occità, decantador viu, es dissenya un airejador que cerca maximitzar l’experiència sensorial del vi, mitjançant els intersticis de la vida marítima desenvolupada en les closques dels crustacis, gràcies al seu recorregut geomètric. El moviment espiral que realitza la substància dintre del recipient, permet exalçar les seves propietats des de l’inici, per on neix el refugi de l’organisme aquàtic, desembocant per les profunditats de la closca directe a la copa.

ASSAJOS

L’ombra fugitiva, l’ombra inestable, la considerada com l’ombra natural està vitalment lligada regida a les lleis del sol. El factor temporal que atribueix la llum solar, determina unes constants que caracteritzen l’ombra, tant en la seva forma com en la seva intensitat. Podem dir que una ombra té moltes vides; o com Heràclit, que mai no serà la mateixa, o simplement que està en constant canvi. El que queda palès, és que aquesta condició dinàmica té un impacte en la configuració de l’espai, i per tant, en les arquitectures; i com l’ombra, estan particularment vinculades a la variació de la imatge superficial al moviment de l’observador.

‘‘La arquitectura se construye con la estabilidad momentánea de las sombras de sus límites espaciales. [...] En efecto progresivo en el tiempo’’13. Casado sobre el moviment de les ombres retorna a la idea d’arquitectura com a seqüència de límits. En contemplar les ombres sentim la inestabilitat que produeix un límit mòbil que defineix l’espai de manera instantània. ‘‘La forma y la estructura del espacio están haciendose y deshaciendose a la vez’’14, en una transitorietat espontaneïtat que estimula l’arquitectura i construeix les seves personalitats. És la dansa de l’ombra la que atorga el testimoni de la permanència de qualsevol cos en l’espai, ja que aquest no es pot viure sense la realitat temporal. Walter Gropius és molt conscient de la latència de l’arquitectura i ho posa en valor: “La arquitectura se está convirtiendo de nuevo en parte integral de nuestra existencia en algo dinámico y no estático. Vive, cambia, expresa lo intangible a través de lo tangible. Da vida a materiales inertes al relacionarlos con el ser humano. Concebida así, su creación es un acto de amor”15

A ell se li suma el discurs contemporani d’Harquitectes, que en una reflexió sobre la temporalitat, en Textos y conversaciones, alaba justament aquells edificis que han estat pensats per afavorir als petits detalls rituals, i que poden convertir-se en eterns per tenir la capacitat de renéixer de múltiples maneres en cada moment i en cada fragment16. Indirectament, evoquen a aquests fenòmens intangibles però tan influents, que transmuten les vivències de l’arquitectura.

Des d’una escala més amplia, el joc de clarobscurs també domestica intensifica la noció de les ciutats, dels carrers, de les places...

13.14. Rafael Casado, La sombra: forma del espacio arquitectònico.

15. Walter Gropius, sobre la arquitectura de la temporalitat.

16. Harquitectes, a Textos y conversaciones.

17. Rafael Casado, La sombra: forma del espacio arquitectònico.

33/ Roma, 1959, Henri Cartier Bresson, Roma.

34/ Return to Reason, 1924, Man Ray.

35/ Teatre d’ombres, concurs de la fundació Arquia, 2018, Eva Verdú.

36/ Verona 2022, Riccardo Giavoni, Verona.

37/ Vicenza, 2022, Riccardo Giavoni, Vicenza.

38/ Les ombres encaminen Porto 2019, autoria pròpia, Porto.

39/ Carrers de Roma, 1959, Henri Cartier Bresson, Roma.

Una situació que Casado defineix a la perfecció amb la frase: ‘‘La história de la calle es la narración de sus sombras’’17

Ambients que es reinventen contínuament amb la mobilitat de les ombres i que es construeixen i es zonifiquen entorn elles. El dia de calor, la circulació dels vianants tendirà a buscar els recorreguts d’ombra, els mercats es col·locaran allà on les porxades els donin protecció, la projecció dels arbres faran de mosaics en moviment i donaran vida als paviments, les ciutats vibraran en sintonia amb l’escalfor del sol. El caràcter perceptiu de la metròpoli és això, una acumulació de fragments d’ombres desplegats en simbiosi que situen les peces en el context, perdent pràcticament la referència volumètrica de les arquitectures, proposant la forma les trames urbanes.

3.3. LA DANSA DE L’OMBRA

‘‘A August, cuyo genio ha hecho de mis edificios sus edificios y son los que de verdad llevan consigo el milagro’’ Louis I. Kahn

August Komendant, Enginy de les promeses kahnianes - Tecnologia del formigó i el deliri de la City Tower

August Eduard Komendant, un enginyer d’estructures, innovador en el formigó, autor i professor, descrit per ell mateix com especialista en estructures avançades de formigó pretensat, ponts, làmines, construcció amb encofrats lliscants i producció massiva d’habitatges en formigó, va ser un dels màxims precursors i virtuós del formigó armat i pretesat. El seu prestigi i la seva filosofia va influenciar a moltes generacions. Per a ell l’enginyeria era una forma d’art, indispensable companya necessària de l’arquitectura. El seu treball simple i pulcre, va traduir-se en una llarga carrera professional de més de cinquanta anys. Va néixer a Estònia el 1906, però va desenvolupar els seus estudis d’enginyeria a Alemanya, i en tornar va crear una exitosa empresa de construcció i enginyeria que va participar de grans projectes, entre altres d’Alvar Aalto, i que va deixar empremta amb la impressionant construcció de l’Estadi Esportiu de Tallinn, que va convertir-se en la major fita d’un sostre de formigó en voladís d’Europa. Després de l’inici de la Segona Guerra Mundial, Komendant va fugir altre cop a Alemanya i va treballar en projectes de guerra. Un cop reclutat treballat per l’exèrcit dels Estats Units, va marxar cap allà l’any 1950, per establir-se definitivament amb la seva família, continuar amb la investigació difusió de la tecnologia del formigó pretensat, allà on era pràcticament desconeguda. Durant aquells anys, com a gran novetat innovació, va involucrar-se en moltes obres que van engrandir el seu prestigi. I més tard va continuar la seva carrera compaginada amb l’exercici de professor a la Universitat de Pensilvània, allà on estava Kahn, i on començaria una intensa relació professional. Tot i la seva pertinença comuna lligada a Estònia, i la seva proximitat intel·lectual, no és fins a l’any 1956, que lluny de casa, August Komendant Louis I. Kahn creuen els seus camins, per iniciar, sense

CONFLUÈNCIES. August Komendant, Enginy de les promeses kahnianes

‘‘Las formas adecuadas son aquellas que realizan su función del modo más eficiente y efectivo’’ August Komendant

saber-ho, el que seria una relació que es convertiria en íntima i interdependent, raó d’una prolífera i controvertida obra arquitectònica. L’enginyer Komendant, en un moment en què Kahn volia deslliurar-se de l’acer de la modernitat i indagar en el que creia que era el

material total, el formigó armat, va obrir-li un ventall manifestament oportú pel que llavors necessitava. Va ajudar i posar enginy a les idees de l’arquitecte, acompanyant-lo fins a la seva mort divuit anys més tard.

15. Correcció a la Universitat de Pennsilvània l’any 1970 amb Norman Rice, Louis Kahn, Robert Le Ricolais i August Komendant

Komendant va demostrar ser un pensador creatiu un col·laborador productiu, sovint a un ritme massa avançat per la parsimònia que requeria Kahn, i que algun conflicte els va portar, però excepcionalment sensible a l’expressivitat tectònica de la construcció, que el feia distintiu de qualsevol enginyer, aquest criteri, raó suficient, que acabava aferrant a Kahn tot les controvèrsies. Sovint les idees promogudes per Kahn mancaven de tangibilitat tècnica que permetia tancar un projecte brillant, i Komendant era, podem dir el ‘‘àngel de la guarda’’, que a més de gosar a criticar, donava la realitat més adient i connectada al pensament de Kahn. Com el mateix enginyer explica, clarament això va arribar a una certa dependència mútua, per això quan els exalçats egos xocaven i no arribaven a un acord, que inclús els feia distanciar-se durant molt de temps, acabaven tornant-se a reunir, perquè era junts quan aconseguien les seves millors versions. La primera obra que van compartir que va suposar l’inici de la seva col·laboració fixa, entre el 1957, fins al 1961, va ser els Laboratoris d’Investigacions Mèdiques de Filadèlfia, que va esdevenir una de les obres més expressives trencadores dels cànons del Moviment Modern del moment. El projecte consistia en cinc torres de laboratoris de vuit plantes compostes per nou quadrats, acompanyades i connectades a través d’unes columnes de formigó buides, que albergaven tant comunicacions verticals com instal·lacions. Aquestes

16. Planta dels Laboratoris d’Investigacions Mèdiques de Filadèlfia

CONFLUÈNCIES. August Komendant, Enginy de les promeses kahnianes

Conclusió

L’activitat portuària s’ha imposat i ha configurat la façana mediterrània al llarg de la història. Ha guiat el creixement de les ciutats, i establert el seu enllaç amb el mar. És inimaginable pensar en la Mediterrània sense incloure els seus ports. Sempre s’ha confiat el litoral a la productivitat, a l’eficiència, a l’enginyeria, que excel·lentment ha anat completant els objectius, però mai o poques vegades s’ha aportat una reflexió urbana, o un pensament més enllà de l’explotació que pogués canalitzar les necessitats i demandes; potser superats pel progrés o per innocència. Tot aquest camí, en conseqüència, ha deixat un llegat de dependència i preocupació, i sobretot un paisatge difícil; de confrontació d’escales, d’espais morts, de sistemes estèrils, i mescla d’elements que no s’entenen, reunits en una situació d’alta complexitat. La conciliació s’ha d’iniciar entenent les adversitats, les essències que encara perduren o es poden recuperar, assumint el conflicte com una oportunitat, i entenent la convivència i el paper inevitable, per la dimensió irreversible que ha pres, de l’activitat productiva.

‘’Debiera ser un espacio que respete la diferencia, pero que entienda también el revindicado derecho a la indiferencia. Donde los lazos inmemoriales de un pueblo y su mar pervivan para siempre como fuente de riqueza en la vida cotidiana de la ciudad que ese puerto protege’’6.

I no es tracta de congelar l’estat de molls i dàrsenes que van perdre l’ús original, o d’imitar un estat primitiu. Es tracta de renovar-ne conscientment la utilitat amb la introducció d’usos adequats en quantitat i disposició, pertinents per a aquesta convivència necessària. Entregar-se al conjunt de la ciutat, i en especial a la seva façana marítima, i valorar les extraordinàries possibilitats paisatgístiques que s’obren al retrobament de la ciutat i el mar per mitjà del port. Propostes més o menys ambicioses, com el projecte Parc Blau per a Barcelona, el Blue Print de Gènova o el Pla de Nazaret de València, ja reflexionen sobre la imatge futura que necessita la ciutadania del port i reivindiquen un front mediterrani més compartit i viscut. Està en el plantejament urbanístic i en l’esforç d’una arquitectura que s’implementi respectant i representant el lloc, la garantia de la relació port-ciutat. Només així, podrem reconciliar-nos amb la Mediterrània i reconstruir un paisatge privilegiat, que visqui en ell el record i l’experiència del port.

65. Blue Print Gènova, Renzo Piano. 2015. Aasarchitecture 6/ Javier García Solera, Puerto, memoria y arquitectura