Escultures de dones: amb mirada de Reusenques de LLetres
ESCULTURES DE DONES: AMB MIRADA DE REUSENQUES DE LLETRES Il·lustracions de TERESA LLORACH
05 / 09 / 2025 - 27 / 09 / 2025
Textos escultures
Gisela Alcón
Carme Andrade
Magda Barceló
Monika Escuer
Antònia Farré
Fina Grau
Pilar López
Elisabet Márquez
Fina Masdéu
Textos introducció
Isabel Martínez
Pepa Quinteiro
Il·lustracions
Teresa Llorach
Escultures
Mercè Bessó
Ció Munté
Núria Naval
Lena Paüls
Empar Pont
Carme Puyol
Romana Ribé
Victòria Rodrigo
Carme Simó
Pepa Quinteiro, directora
Campoamor, 2, 43202 Reus
T. +34 666 674 996
www.anquins.com
Horaris: de dimarts a divendres, d’11 a 13,30h i de 17 a 20h.
Dissabtes: d’11 a 13,30h.
Open Tuesday to Friday from 11 am to 13.30 pm and from 5pm to 8pm.
Saturdays: from 11 a.m. to 1:30 p.m.
ESCULTURES DE DONES: AMB MIRADA DE REUSENQUES
Probablement, no hi ha major distinció ciutadana que ser representat a la via pública. Que sota la pluja minsa o l’implacable sol, la teva imatge artística vetlli els passos tranquils, distrets o impacients de les persones que habiten una ciutat. Durant segles, les estàtues urbanes eren, preferentment, masculines perquè els protagonistes de la història eren sempre prohoms o grans conqueridors que havien assolit immenses fites en benefici de la pàtria local o nacional. Si hi havia sort, la representació femenina s’esmunyia a l’espai públic gràcies al paper d’alguna religiosa o santa o alguna divinitat clàssica inqüestionable. Més enllà de l’escarni o el rebuig, les dones que no fossin heroïnes mítiques, les de condició humil o les d’edat avançada no tenien cabuda en la representació artística pública permanent.
Sense entusiasmes prodigiosos però tampoc sense inconvenients especials, fa ja dècades que els carrers i les places de Reus es van començar a poblar, amb més freqüència, d’elements artístics relacionats o creats per dones. A poc a poc, aquestes representacions han transformat el nostre imaginari col·lectiu i han esdevingut referents artístics positius de la meitat oblidada de la societat durant segles.
Dones que alcen la mirada cap al cel il·luminant la foscor en què es mou la humanitat, suggeridors torsos femenins, bugaderes que transporten la roba neta al cap, petites cosidores que sargeixen la roba, ancianes venedores d’anissos... La pluralitat dels rols amb els quals, en aquests anys, s’han representat artísticament les dones a Reus mereix una mirada aprofundida i especial no exempta, tampoc, de certa emoció en capbussar-nos en una nova experiència col·lectiva.
Per aquest motiu, el col·lectiu Reusenques de Lletres va encetar l’abril de 2024, amb la col·laboració de reusdigital.cat, una sèrie d’articles que buscaven posar en valor aquests objectes d’art presents als carrers i les places reusencs a través de les mirades diverses de les integrants del col·lectiu. En total, divuit aportacions literàries que han aparegut mensualment –la darrera, el setembre de 2025– en aquest mitjà digital. La nova iniciativa ha creat, però, unes quantes preguntes complexes: per què només hi ha una dona autora d’alguna de les peces que mostren els nostres carrers? Hi ha poques artistes que puguin realitzar aquestes obres?... I potser dels nostres textos sorgiran nous interrogants o s’obrirà un debat interessant.
En la nostra selecció, no hi són totes. De manera consensuada, s’han exclòs obres de caràcter religiós en entendre que calia potenciar altres peces artístiques representatives ubicades a la ciutat així com també incidir en les dades referents a la seva ubicació, autoria, inauguració o procés d’elaboració. Tot plegat, vol aportar un nou coneixement des d’una vessant literària fins ara no explorada en els actuals mitjans de comunicació local.
Com a complement de totes aquestes mirades literàries, la proposta que ens ha brindat reusdigital.cat també ha permès que la il·lustradora Teresa Llorach hagi creat un nou objecte artístic, una imatge nova relacionada amb aquestes peces que ja conformen part de la geografia urbana col·lectiva.
Segons la sociòloga Soledad Murillo, “identitat i espai són indissociables”, de manera que difícilment els individus poden identificar-se i fer-se seus indrets en els quals no participen o dels qual se senten exclosos. Amb aquesta nova iniciativa literària i periodística, les integrants de Reusenques de Lletres hem volgut alçar la mirada cap a la creativitat i la bellesa que ens envolta i compartir-la amb tothom.
Isabel Martínez Periodista i historiadora
TORS DE DONA (1934)
Terracota, 79 cm.
TRAIENT-SE LA CAMISA (1936)
Guix, 93 cm.
Ambdues de Modest Gené i ubicades al Museu de Reus
ES CULTURA
Aquest projecte és fruit d’una descoberta personal. L’escriptora Carme Simó em va contactar per fer un text sobre l’escultura dedicada a la meva mare, la galerista Pepita Giner. En la nostra trobada em va explicar que l’article formaria part d’una iniciativa del col·lectiu literari Reusenques de Lletres, que des de març de 2024 publicava escrits a Reus Digital sobre les escultures de dones a Reus amb il.lustracions de l’artista Teresa Llorach.
Em va semblar una idea brillant. En llegir l’emotiu article de la Carme dedicat a la meva mare, vaig decidir oferir l’espai de la galeria per donar a conèixer aquesta proposta, que uneix artistes, escriptores, memòria i ciutat, amb la voluntat de visibilitzar i reconèixer la figura de la dona en l’espai públic.
A la nostra ciutat es poden trobar nombroses escultures femenines creades per artistes reconeguts, algunes dedicades a dones rellevants i d’altres amb un caràcter més simbòlic, que representen la dona treballadora, la maternitat i altres aspectes del seu paper a la societat. Tal com destaca Isabel Martínez en la seva introducció, hi ha una clara mancança de dones escultores entre els noms d’artistes representats. Per això volem posar en relleu l’obra de l’escultora reusenca Mercè Bessó, autora de dues escultures a la ciutat, i l’hem convidada a participar en l’exposició a la galeria. Ens agradaria que, en el futur, Reus comptés amb més creadores i amb nous referents femenins en l’espai públic.
Amb la col·laboració de Reusenques de Lletres, de Teresa Llorach i de Mercè Bessó, aquest projecte posa en diàleg escultures, dones, carrers, literatura i pintura amb una nova mirada. És una invitació a redescobrir Reus a través de les figures femenines que l’habiten.
La Galeria Anquins acull aquest projecte perquè creiem en l’art com a espai de trobada i reconeixement, perquè darrere de cada dona representada, n’hi ha moltes que miren, escriuen i caminen.
Pepa Quinteiro
Directora de la galeria d’art Anquins de Reus
REUSENQUES DE LLETRES
Reusenques de Lletres és una iniciativa literària –creada el 2013 – impulsada i representada per Fina Masdéu i Victòria Rodrigo. Aplega diverses escriptores vinculades a la capital del Baix Camp: narradores, poetes, dramaturgues, periodistes, assagistes, historiadores, biògrafes... I té la finalitat de crear una plataforma estable que permeti fer emergir el talent local tant de la literatura de ficció com de no ficció i donar-hi visibilitat, amb la realització d’actes literaris com ara tertúlies, xerrades, rutes, lectures, tallers d’escriptura, etc. Fins ara han publicat 8 llibres col·lectius.
TERESA LLORACH MANRESA
(Reus, 1965)
Em vaig graduar en Arts aplicades, especialitat pintura, a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona, projecte EA de la Llotja de Barcelona. Soc assídua a monogràfics de dibuix i art. Professionalment he treballat a la Banca.
He fet dibuixos per a cartells de difusió d’actes socials i culturals i portades de llibres.
Primer premi de pintura del Museu del Vermut de Reus.
Premi Cartell Exposició nacional de Roses del Centre de Lectura. Finalista premi de pintura Ceferino Olivé de la Fundació Privada Reddis. Participo en el grup de dibuix Urban Sketchers Reus.
He fet il lustracions en diversos llibres digitals. He col laborat amb Reusenques de Lletres en el recull Contes de Vilaencanteri i en publicacions a la revista NW.
Soc l’autora dels dibuixos i aquarel les dels llibres Dibuixant Reus, Roseta, Lluis
Domènech i Montaner a Reus. Tres mirades i Temps de dolços
He il lustrat els contes infantils El Jardi de les escales, L’Estrella i els reis Mags, Vull dormir amb tu i Meteorit, quin embolic!
MERCÈ BESSÓ
(Reus, 1968)
Em vaig llicenciar en Belles Arts a la Universitat Central de Barcelona el 1992 amb matrícula d’honor d’escultura i d’història de l’Art. Professionalment sempre he combinat la meva passió per l’art i l’escultura amb la docència a secundària. Dins l’escultura m’he especialitzat en el retrat escultòric i el modelat del cos humà. En aquests moments estic en procés de gestació d’un projecte escultòric alternatiu que m’apassiona.
Tinc diversa obra pública a Reus i en diferents indrets, destacant les obres de Reus i de gran format: el Crist i el Sant Josep amb Jesús adolescent a la Parròquia de Sant Josep Obrer, l’escultura Anna i la Venedora d’anissos.
Vaig començar a exposar pintura als 19 anys en una individual i he continuat amb una trajectòria expositiva constant al llarg dels anys combinant col·lectives, individuals i exposicions on he sigut finalista i he estat seleccionada en diversos concursos arreu.
També he escrit articles d’art al Indicador económico , compto amb un article: Datos biográficos i Bibliografía a Joan Rebull años 20 y 30 , publicació del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid. He il.lustrat un conte, Mimo l’osset estimat i un llibre, L’ànima i la flor. He fet col·laboracions d’il·lustració amb Reusenques de Lletres als Contes de Vilaencanteri , a Les ciutats del món publicat pel Centre de Lectura de Reus, entre altres.
Vaig ser presidenta de la secció d’art del Centre de Lectura de Reus en dues ocasions muntant exposicions de tota mena, organitzant cicles de xerrades, sessions de dibuix de nu al natural i creant un concurs artístic.
Actualment soc membre de l’ICRE on participo regularment en les seves propostes culturals i on tinc una porta oberta al món de les relacions entre artistes i amants de l’art i de l’escultura.
LA PASTORETA EN DOS TEMPS
Lena Paüls Obré
La pandèmia de pesta de 1592 feia estralls en la població reusenca. Segons la llegenda, la pastora Isabel Besora (Reus, 1576) resava demanant protecció. Un dia se li va aparèixer la Mare de Déu i li va dir que si la ciutat reprenia la devoció de la Candela s’aturaria la pesta. Els jurats del Consell de la vila no van fer cas de l’adolescent fins que la Verge li va dibuixar una rosa a la galta. La pesta va remetre. El Consell del 26 de desembre de 1592 acordava la construcció d’una ermita amb motiu de l’aparició.
T’has mudat amb la faldilla de grega per a l’ocasió. T’engavanya una mica, però avui no has de saltar marges. Decidida i solemne has agafat a coll l’Anyell del ramat d’ovelles per deixar-te convertir en bronze per l’escultor reusenc de més anomenada. I has posat cara seriosa. No era per riure la llegenda que t’atribueixen. Era temps de pandèmia (ara ja sabem quin pa s’hi dona!) i portaves un encàrrec de la Mare de Déu als jurats de la ciutat: “Torneu a la devoció de la Candela.” I passaven els dies i l’epidèmia avançada galopant, però els jurats no feien cas de l’exigència divina. “No hi toca, aquesta xiqueta”, devien dir. Però, ¿i si fos veritat? El que els jurats del Consell rebrien a canvi de tornar a la Candela era tan gros que ningú els negaria que es pengessin la medalla. No va ser fins que un petó et va estampar la rosa de la ciutat a la teva galta que els jurats t’escoltaven quan hi vas tornar tan greu i digna com ara estàs en bronze. I, correm-hi tots, oferiment de la Candela en processó al llarg de la muralla i que no s’apagui mai més.
N’han parlat tant de tu... T’han representat en un ball parlat, en una geganta, en contes per a infants i en escultures de mides diverses. L’original es va quedar de regal al Vaticà i l’escultor te’n va fer aquesta rèplica. Ara vegetes la fermesa a l’extrem d’una rotonda, de cara al passeig que mena al santuari que recorda la teva valentia. A la rotonda, i encara gràcies!, I mira que vam sortir del nostre confort per demanar “Volem la Pastoreta”. Tu saps que ens mereixem la plaça, l’ombra d’arbres de secà, els parterres florits i el brollador d’una font, amb tu que no deixis de mirar-nos i ens recordis qui som. Et mereixem altre cop al centre d’aquesta plaça formant part dels jocs dels infants, i acompanyant el nostre repòs.
I en un costat de la plaça del santuari et trobem recreada pel mestre d’escultors alforgenc, a peu pla d’un parterre, de cara a l’indigent fix que demana caritat a la porta del santuari. L’adolescència vibrant ja ha passat i ara ets feta una dona serena i enèrgica, que portes a péixer dues ovelles. Tens la resta del bestiar estabulat perquè no trobes espais erms a tocar de la ciutat. Ja no pots viure de la llet i els formatges. Representes amb naturalitat el dret a viure de la teva feina, i sabem que t’hauries manifestat al costat de molts altres i ara esperaries que els que manen t’escoltessin com fa quatre-cents trenta-tants anys. Però segurament l’únic que t’oferirien seria canviar el nom de la conselleria del teu ram.
LA PASTORETA (1951), de Joan Rebull Torroja (Reus, 1899-Barcelona,1981)
Fosa en 1977 en bronze, mida natural. Ubicada a la plaça d’Isabel Besora, Reus.
GRUP ESCULTÒRIC
HOMENATGE A ISABEL BESORA (2000), de Josep Salvadó Jassans (Alforja,1938-Barcelona, 2006)
Bronze, mida natural. Ubicada a la plaça del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, Reus.
GRUP ESCULTÒRIC CANT A LA VIDA (1990), de Josep Salvadó Jassans (1938-2006)
Bronze, 205 cm. Ubicat a l’Hospital de Sant Joan, Reus.
Representa una mare jove amb el seu fill alçat, una al·legoria de la maternitat. L’escultura es va col·locar al vestíbul de l’antic Hospital de Sant Joan de Reus el 1990 i, el 2010, es va traslladar a l’exterior de la façana del nou hospital.
L’escultura representa la maternitat, figura que se suposa jove i alegre, però de maternitats n’hi ha moltes i molt diverses, i rere cada mare s’amaguen les pors, les inquietuds i els somnis per la nova vida que arribarà.
CANT A LA VIDA
Ció Munté
En aquells dies de boira espessa i de plugim intermitent, els camins s’omplien de fang relliscós que es barrejava amb la pedra de pissarra tan abundant al costat de les vinyes. La feina escassejava i gairebé no podien mantenir les quatre criatures que havien tingut.
El poble era petit, sobretot després dels estralls que havia fet la guerra, però la vila s’estava redreçant i calien braços per treballar. Ell feia mobles per encàrrec, sabia fer cadires de boga, taules, cavallets, porxades, finestres i mobles de cuina, i ella va trobar una petita feina en una fàbrica, a més de les tasques de casa i de les criatures.
I un dia no va arribar! Una falta que es va confirmar després de dies i dies d’esperar el que cada mes esperaven. Aquell mes tot va fallar: una nova criatura arribaria al món. I per què ara? La guerra ja s’havia acabat, però encara deixava anar un rastre de dolor i moltes dificultats.
El cinquè fill era una càrrega tan enorme que pel seu cap van passar mil històries contades. Se sentia gran per tenir-ne una altra. Se sentia cansada, esgotada, extenuada de tanta feina. Li passaven tantes coses pel cap que no dormia. Només posar el cap al coixí, la imaginació se n’anava lluny, com si les històries que havia sentit a les veïnes fossin la seva història. Com la de la dona que va morir de part, i en va deixar tres de ben petits. Aquella desgràcia aferrada als cossos de les tres criatures era un malson.
Prop d’aquí va néixer una nena molt bonica, i dues cases més enllà una altra nena molt molt remenuda, que també s’haurà de fer gran. Són els primers i les dones encara no saben com fer-s’ho. Ningú no neix ensenyat i ningú no sap fer de mare ni de pare perquè no es pot practicar, com es practica fer de paleta o de llauner o de modista.
Al final del poble va néixer una nena amb fòrceps perquè tenia el cordó pel coll, i encara hi té el senyal a la cara. La dona no se n’ha refet i potser no en tindrà cap més. Va ser com si la partissin per la meitat. Tampoc no li van explicar gran cosa.
I la noia de la plaça, que el va perdre, marededeusenyor! Ah, i dues cases més amunt bessonada! Aquesta sí que fora bona, quatre i dos sis! Un parenostre perquè almenys només en sigui un, i que arribi bé, que no sigui esguerradet.
Aquest embaràs és feixuc i esgotador, però ja ho té tot preparat per anar a Reus, no vol que neixi a casa, prefereix anar a l’hospital, però tampoc no sap si hi serà a temps, com que és el cinquè, potser surt volant!
Se senten plors de criatures desconsolades. Les monges paüles caminen de pressa amunt i avall de l’hospital i ara entren en una habitació ara en surten d’una altra. Ara porten les criatures amb les seves mares ara els hi prenen per canviar-les.
Ha nascut un nen ben bonic, d’ulls grans i foscos, que travessa sa mare fins a arribar a la llum. Cinc nens! També hauria pogut ser una nena aquest cop, òndia Manela!
EL TACTE DE L’HERBA
Monika Escuer
Feia molt de temps que el que coneixem amb el nom de pluja ja no queia sobre els camps d’aquest planeta. Tot i així, els avenços tecnològics havien trobat la solució, en l’últim moment, això sí, just en el punt que ens abocava irremeiablement a l’extinció.
Res com unes diminutes píndoles de diferents colors per solucionar-nos la vida. Les de color blau eren les que ens treien la set quan la calor era intensa. Se n’havia de fer un ús racional ja que el preu d’aquest mannà de l’era moderna era ben elevat, emperò si n’empassaves una quedaves ben servida, tirant curt, per un parell de dies. Després n’hi havia d’altres colors, que no venen al cas. Les més cares i més buscades eren les de color blau. Aquestes píndoles blaves es van convertir en el gran negoci per a aquells que es dedicaven a comprar i vendre en el mercat negre.
La Margarida havia nascut massa tard per saber com era l’herba o cada quants dies era convenient regar les margarides, les flors a les que feia honor el seu nom. Nom que va voler triar tant sí com no la seva àvia paterna, eren les seves flors preferides i en els bons temps el jardí de casa n’era ple. No, ella no havia collit mai un pom de margarides, que l’àvia hauria posat al gerro de vidre que sempre era al damunt de la taula del menjador. Però a la seva cambra, sota el llit, hi guardava gelosament una vella capsa de galetes, d’aquelles de llauna. No es tractava pas d’una capsa qualsevol. Era la que l’àvia li havia donat, tot just abans de morir, perquè la guardés com un tresor. Per a elles dues, el que contenia aquella capsa valia molt més que totes les píndoles blaves que es poguessin comprar durant tota una vida. Per a l’àvia era el record d’allò que feia tant de temps que ja no podia gaudir; per a la Margarida era la prova d’allò que un dia va existir i que ella mai no gaudiria.
La Margarida gaudia d’aquells moments de soledat a la seva cambra. S’asseia al damunt del llit ben repenjada contra la paret empaperada, amb la capsa de llauna al damunt dels genolls. Sempre l’obria molt a poc a poc, la capsa, com perquè no se li escapessin les flors d’aquelles fotografies, buscant l’aire lliure i la terra on continuar florint després d’un bon reg. Però això ja no era possible. Qualsevol forma de vida vegetal ja només existia en la seva imaginació i en la de tots els romàntics que encara poblaven aquest planeta eixut. En aquell plec de fotografies antigues n’hi havia una que li tenia el cor robat, a la Margarida. Era una imatge plena de tendresa de l’àvia, de quan era molt jove, amoixant amb la mà una mata de ves a saber què. Era una fotografia en blanc i negre, tot i així la Margarida hi intuïa el color verd, un color verd que feia que, cada cop que tenia la fotografia a les mans, no es pogués estar de passar-hi els dits pel damunt, amb l’esperança, ni que fos per un instant, de sentir com devia ser el tacte de l’herba.
ESTELA FUNERÀRIA D’EVARIST FÀBREGAS
(1960), de Joan Rebull Torroja (1899-1981)
Pedra, 200 x 97 cm. Ubicada al cementiri de Reus. Es tracta d’un monument monolític d’estil racionalista. Rebull va ser un dels escultors que més va destacar a mitjan segle XX. Va ser el veritable nexe entre la cultura catalana d’abans i la de després de la guerra civil. Com a artista es va formar a les ciutats de Reus, Barcelona i París.
ANNA (2010), de Mercè Bessó Carreras (Reus, 1968)
Bronze, 185 cm. Ubicada a la plaça Lluís Domènech i Montaner, Reus.
PELEGRINATGE URBÀ
Elisabet Márquez
La Nidhi jeia al llit, embolcallada per la penombra d’una persiana abaixada fins a dos dits de terra. A fora, el vol nerviós de les orenetes xisclant la primavera parlava d’una tarda exultant. Com més agut piulaven, més lluny volava la noia ajaçada en els seus records. L’enyor d’espècies i colors, l’absència de temples i d’aquell caos ordenat, ara tan llunyà, van quedar trencats de sobte quan l’àvia Dayamai va obrir la porta de la cambra, i amb una veu dolça però ferma li va dir que s’aixequés, que anaven a fer un volt. La pregunta posterior de la Nidhi només va arrencar-li un impertèrrit ja ho veuràs. I davant la inesperada idea de sortir al carrer amb l’àvia, de cop la noia es va desprendre de la melangia que feia hores li macerava els pensaments.
Havent sortit van seguir la vorera fins a arribar al carrer de Castellvell i allí van trencar amunt fins a la plaça de Domènech i Montaner, on van seure en un dels bancs i la Dayamai va començar a parlar.
Filleta meva, és una llàstima que malgastis el temps amb pensaments que no són ni d’aquí –li va tocar el cor amb l’índex–, ni d’aquí –ara la gola– ni d’aquí tampoc –assenyalant l’entrecella on tenia un bindi. No cal que vagis tan lluny a buscar les grans veritats quotidianes. La teva realitat, el món sencer de fet, és allà on vagis. És com un equipatge que sempre portes amb tu, sense haver de fer la maleta.
La noia no entenia res, però la veu de l’àvia la reconfortava. Aquí mateix, per exemple –va prosseguir– què hi veus? Amb les mans li mostrava tot el que tenien davant seu. La noia va aixecar la mirada plorosa del terra i va mirar allà on li assenyalava. És una plaça, àvia, no ho sé... arbres, asfalt, gespa, què més vols que et digui. La Dayamai va riure com una nena juganera i va explicar-se. Doncs, bonica meva, t’haurem de portar al metge dels ulls perquè no veus el que considero més important de la plaça. La meva recent troballa: aquella escultura.
Es van aixecar per apropar-s’hi. Te la presento, va expressar la vella amb orgull. Es diu Anna i conté tot l’univers. Després d’una respiració profunda sense deixar de mirar la figura, va prosseguir com qui explica una rondalla, vorejant-la: miris com miris el seu nom, principi i fi hi conviuen i es donen sentit. Un cercle infinit de possibilitats que l’Anna contempla serena des d’aquí, des del seu eix. Ni seu ni està ajaguda. Es manté dempeus, tranquil·la. Descansa en els seus pensaments, recolzant el pes sobre un maluc. Esperant el no res, palplantada en el present. Agafades per darrere, una mà conté l’altra sense tensions, sense intenció. No te n’adones? L’Anna és la reflexió feta volum! Si t’hi fixes bé, veuràs que el seu rostre expressa l’estat meditatiu en què està immersa. Nidhi, petita, enyores l’Índia tant com jo, però tenim l’Índia aquí! El somriure tènue de l’Anna és com l’amorosa indiferència de l’univers. I saps una cosa? Tal com l’escultora l’ha creat és com se’ns demana a les sagrades escriptures que visquem la vida: de l’interior a l’exterior. Del nucli a la superfície. Mira-te-la bé, animeta, perquè aquest serà el nou lloc de pelegrinatge, i el tenim a tocar de la nostra nova llar. Àvia i neta es van abraçar. L’Anna mantenia el seu lleu somrís.
Mercè Bessó Anna
Model que va inspirar l’Anna de la plaça Domènech i Montaner Bronze | 88 x 21,5 x 23,5 cm
PERDRE I TROBAR EL VENT
Magda Barceló
Oh, quina malícia! es deia la Maria a l’adonar-se que havia perdut el regal de la padrina en fer divuit anys, una polsera de plata enxarxada amb cinc roses. Quan la van anar a comprar a la botiga del carrer Jesús, la joiera li havia explicat que ella se sentia més forjadora o escultora que joiera, perquè treballava la plata i l’or com ho feien una volta els ferrers amb el metall. Les roses n’eren la prova, ja que totes eren diferents.
On la puc haver perdut? es preguntava. De sobte li va venir el cap que aquell mateix diumenge, mentre ella i l’Elena, sa germana petita, anaven a ca la padrina per dinar –la padrina era allò més proper a una mare, des que la seva havia mort encara no feia un any–, tot baixant pel carrer Hospital, l’Elena no havia parat de saltar. S’havia enfilat a la barana que vorejava l’escultura El vent i ella l’havia hagut d’ajudar a baixar. En una d’aquelles estrebades la polsera havia cedit, n’estava segura. Amb aquells pensaments es preparava per sortir al carrer, amb l’esperança de trobar-la. L’Elena es va oferir a acompanyar-la. La Maria va arrufar al nas, però davant la mirada implorant de la seva germana va cedir. Quan va néixer, la Maria, ja amb dotze anys, es va alegrar que malgrat haver trigat tant el seu desig de tenir un germà s’hagués fet realitat. Amb la marxa sobtada de la mare, elles es tornaren com dos cossos celestes, vinculats per la mateixa força. Era el primer diumenge de setembre, vesprejava i els carrers eren mig buits. L’estiu deixava anar les darreres bafarades de calor i la proximitat del nou curs surava en l’aire. L’endemà, la Maria començaria a estudiar Medicina a la facultat de la ciutat. De ben petita que ho havia tingut clar: seria metgessa com la mare. Quan van arribar a l’indret van mirar pertot arreu però no van trobar rastre de la polsera. Van buscar i rebuscar al voltant de la imponent dona de bronze, sota les mirades curioses dels que seien a la terrassa del costat. D’una de les taules es va aixecar un noi, deuria tenir l’edat de la Maria. Què busqueu? va preguntar. A l’Elena li va faltar temps per dir-li que es tractava d’una polsera de plata i roses. El jove es va posar la mà a la butxaca dels texans: aquesta? Sí, va respondre la Maria amb un gran somriure, moltes gràcies, va dir emfàtica mentre l’Elena l’agafava de la mà del noi i s’afanyava a posar-li. De res, digué ell complagut.
L’endemà, feta un feix de nervis, la Maria s’enllestia pel seu primer dia de facultat. Accedir als estudis no havia estat fàcil, havia calgut repetir la selectivitat perquè la primera vegada no tenia prou nota. No coneixia ningú i tenia curiositat pels companys de promoció. Anatomia era la tercera classe del dia, després de bioquímica i biologia cel·lular. Quan es va acabar, un bolígraf vermell va rodolar entre els seus peus. El va agafar i va sentir una veu que deia crec que tens una cosa que he perdut. Es va girar, era el noi de la polsera que la mirava de fit a fit amb un somriure tímid. D’aquella coincidència en seguiren molts encontres. Cada matí es trobaven al racó del Vent per anar a la facultat. Era a mig camí de llurs cases i on per primera vegada, mitjançant la pèrdua, s’havien trobat.
DANSA (El Vent) (1986), de Josep Salvador Jassans (1938-2006)
Bronze, 200 cm. Ubicada a les Peixateris velles, Reus. Coneguda popularment per El vent , se situa darrera la Prioral de Sant Pere a la baixada del carrer Hospital cap a les Peixateries velles.
Teresa Llorach
El Vent.
Aquarel·la, 70 x 50 cm.
BUST DE PEPITA GINER (1994), d’Artur Aldomà Puig (Reus, 1935-2023)
Bronze, 150 cm. Ubicada a la plaça la Patacada. Arran de la mort prematura de la galerista Pepita Giner, els seus amics van obrir una subscripció popular i en van encarregar un bust a Artur Aldomà. El bust es va situar a la plaça on, inicialment, hi havia la galeria d’art Anquins. L’any 2012 l’escultura va ser traslladada a la plaça de la Patacada.
PEPITA GINER
Carme Simó
Pepita Giner i Batiste va néixer a Reus l’any 1940. Filla del conegut Colmado Giner, portava l’esperit empresarial i la socialització a la sang. Molt influenciada de ben jove pels corrents de l’art i les avantguardes, va assolir coneixements en el camp de la pintura, l’escultura i la història de l’art. Casada amb Antoni Quinteiro, va voler ser pionera en una faceta del món artístic que adorava i, el 1973, amb el suport del seu marit, va muntar la primera galeria d’art de Catalunya fora de Barcelona: la Galeria d’art Anquin’s, que va ser una glopada d’aire fresc i acolorit en la grisor cultural franquista de l’època. A banda de les múltiples exposicions a la sala amb artistes de gran vàlua i/o d’actualitat, va posar en marxa els Salons de Maig, inspirats en els de París, en què cada any hi havia una exposició col·lectiva i una trobada d’artistes, crítics i col·leccionistes que acabava amb els Sopars de les Arts. Es van fer subhastes d’obres d’art, edicions de catàlegs amb crítics i escriptors importants i es van dur a terme idees innovadores com la Caixa d’Art, que va permetre accedir al col·leccionisme a moltes persones novelles, o el Concurs Biennal de Pintura Jove que va ser clau per descobrir nous talents. La Pepita es va atrevir, fins i tot, amb la poesia: podeu veure i llegir un poema seu a la part posterior del seu pedestal. Va morir prematurament l’any 1992.
Gràcies a la seva filla, Pepa Quinteiro, que va recollir el testimoni de la galeria i ha fet gran el llegat de la seva mare, podem conèixer la vessant més íntima i familiar de la Pepita. “La mare era una persona molt dolça i patidora. Era una dona oberta, moderna, empoderada de manera natural en uns temps en què d’això no se’n parlava. Intel·ligent, apassionada, seductora i amb do de gents, va aconseguir fer estimar l’art a tot tipus de públic, assolint una de les seves fites: que l’art arribés a tothom. Tota la gent que la va conèixer, la recorda.”
Si estem d’acord amb la Isabel Martínez quan diu, en l’escrit que va inaugurar aquesta secció de Reus digital, que “No hi ha millor distinció ciutadana que ser representat a la via pública”, tothom que ha conegut la Pepita, personalment o a través de la seva obra, quan se la troba mentre passeja pel centre de la ciutat ha de pensar que a ella li va ser atorgat el millor guardó ciutadà a què una reusenca pot aspirar. I, si s’hi atansa i observa el bust amb atenció, s’adonarà que no ostenta la distinció amb altivesa, ni tan sols amb orgull. Ben al contrari. Hi veurà el rostre d’una dona sensible, afable, que amb el gest del seu braç sembla esperar, amatent, que li facis alguna confidència per respondre, riallera, amb prudència i seny. Els moixons amb els seus refilets i cridòries la distreuen en aquest racó de la plaça i les converses de la gent mentre fan un beure, ben a prop seu, li permeten seguir gaudint de l’art que té la vida.
UNA NIT DE FESTA MAJOR
Empar Pont
Ho hem tornat a fer. Cada any l’esperem amb més delit. És molt avorrit ser-hi sempre quieta, sense cap, sense poder observar els ulls que et miren.
Sort que la fada del Centre ens va concedir un desig: una vegada a l’any recobraríem vida i podríem guaitar el carrer des de la balconada. La Roseta i jo ens passem l’any parlant sense veure’ns i mira que estem a tocar! Som dues dones sense nom, bé jo, sense ni cap. A ella, li van posar un nom en llatí, a mi, ni això. Ella es passa el dia teixint, jo, amb el meu posat, poc puc fer. Tanmateix a les nits, quan tot és silenci, comentem com ha anat el dia. Les anades i vingudes de les bibliotecàries, les visites habituals, els sorolls dels muntatges de la Sala Fortuny, les corredisses dels xiquets i les xiquetes que van a classe de dansa o de música, les converses dels estudiants...
N’hem vist de tots els colors, generacions de joves que han anat canviat la manera de relacionar-se, d’estudiar. Ara van tots amb uns aparells petits que miren constantment. Vam passar uns anys molt obscurs, amb els bombardejos que es van emportar la Regina, una jove plena de vida i amiga nostra! Després, anys de foscor i silenci, sort de la fada. Fa temps, però, que la vida ha tornat al Centre, per això hem de ser més cautes. Ningú ha de descobrir-nos. Fa dos anys ens va anar d’un pèl amb aquell senyor que puja cada vespre al terrat a vore el temps.
Però tornem a la nit passada. Quina emoció quan es van tancar les portes i vam podem començar l’aventura. En sentir els timbals dels diables ens vam abocar al balcó, gairebé podíem tocar el foc de les carretilles. Quins vestits més vistosos que porten i, els gegants, quina elegància! la Mora és la meua preferida. A la Roseta, li agraden més els Nanos, diu que li agradava córrer davant d’ells i esquivar-los perquè no la “xipessin”. Avui en dia ja no porten la piloteta! Després, balls i més balls, és un no acabar, però a nosaltres ens diverteix i, finalment, l’Ajuntament. Elles vestides de festa, ells de fosc, com sempre, però enguany, sorpresa: una dona amb la vara de batlle, la primera! Que contentes que ens hem posat. Ho havíem sentit a dir, però no ens ho podíem creure. I això que ara al Centre hi ha més dones amb responsabilitats, però continuen manant els senyors de sempre. Continuem, que sinó m’embolique amb les meues cabòries. Hem pujat corrents al terrat per veure la plaça de Sant Pere plena a vessar amb tot el seguici. Quan ha començat la música i tots els elements s’han posat a ballar alhora envoltats per la pluja de paperets de colors, m’he barrejat amb la gent i he tornat a viure el moment més màgic de la Festa. M’he aturat a la porta de la Prioral, he vist la majestuositat de l’entrada i m’he sentit satisfeta.
En tornar, la Roseta m’esperava a la Sala Fortuny amb una coca de cireres i cava. Ens hem segut davant de l’escala daurada, i entre mos de coca i copa de cava ens ha anat passant la nit. En fer-se de dia estàvem esgotades. Hem tornat als nostres llocs. Demà quan arribe la Paqui no entendrà què fan dues copes al terra.
Misteris de les cases grans i velles però amb moltes històries guardades!
NU FEMENÍ (1932), de Pau Gargallo Catalan (Maella, 1881-Reus, 1934) Bronze, 83 cm. Ubicada al Centre de Lectura de Reus. Representa un tors nu de noia jove, d’estil clàssic i de línies molt netes. Es troba al vestíbul del primer pis del Centre de Lectura; fou adquirida per subscripció popular, a la mort de l’artista tres dies després d’haver-hi inaugurat l’exposició al desembre de 1934.
GRUP ESCULTÒRIC LES BUGADERES
(1990), d’Artur Aldomà Puig (1935-2023)
Bronze, mida natural. Ubicat a la plaça de les Basses, Reus.
Dones lletges, fadrines conques, malparlades, tafaneres, grosses, ordinàries... D’aquesta manera s’ha definit habitualment les bugaderes en la literatura moderna. Al bell mig de la plaça de les Basses, on al segle XVI hi havia les basses del Comú, trobem tres estàtues. Són bugaderes. Si les prestem l’atenció necessària, no veurem en elles cap dels adjectius abans esmentats. Aldomà prioritzà la recerca de la veritat i una suggeridora interpretació personal de la bellesa. Tres figures femenines pràcticament nues, plenes d’humilitat i dignitat, a parts iguals. Desprenen sensualitat alhora que semblen emanar l’orgull de ser el que són. Un superb homenatge a les bugaderes de Reus.
LA BUGADERA
Victòria Rodrigo
Tan sols han passat deu minuts i ja sent les mans glaçades de tant de tenir-les en remull.
Maleïdes taques! Com estan d’aferrades a la roba! Té adolorides les mans de tant de fregar però la Joaquina no s’aturarà, sap que quan se li posin roges ja no les sentirà. Per això no es donarà per vençuda. Si ho fes, la senyora no la tornaria a demanar, i llavors no tindria un sou per portar a casa. Frega i refrega. Sap que el fred serà menys fred quan acabi de sortir el sol. Xap, xap, xap. Frega i refrega. La cendra no serà suficient, caldrà posar les estovalles en remull amb lleixiu. Maleïdes taques! Avui tampoc es lliurarà del mal de cap que li provoca l’olor del lleixiu. Li entra ben endins, se li enganxa al coll i, com una espina de peix, li punxa la gola. Avui tampoc tindrà ganes de parlar. És dona de poques paraules, només les estrictament necessàries, i aquest matí ja n’hi ha deixat anar algunes a la seva filla, que ahir es va tornar a escapar de l’escola. La tossuderia de la nena per no aprendre de lletra li volta pel cap com un borinot i això encara li produeix més mal de cap. Esbandeix la roba i la torna rentar. Sabó i pala. Plaf! plaf! plaf! tres vegades. Fregar i refregar. Amunt i avall per la pedra. Xap, xap, xap, i el lleixiu va lliscant cap a la bassa. Molta roba i poc sabó. I massa hores palplantada. Però haurà d’afanyar-se si vol arribar aviat a casa. Frega i refrega, i esbandeix la roba, i la posa a eixugar. Amb un pessic de sol i un bri de vent no trigarà a estar seca. Aprofita llavors per menjar la clotxa amb arengada que s’ha portat per dinar. Mentre mastega torna a recordar el que ha dit a la filla. Ha de saber de lletra. Aquelles petites mans no s’han d’enrogir mai pel fred de l’aigua. Per això frega i refrega.
La roba és eixuta, i neta com una patena. La Joaquina la plega, la col·loca al cistell i amb habilitat se’l posa al cap, deixant-lo recolzat en un mocador perfectament entortolligat. I marxa del safareig amb pas decidit, elegant, abrinada. Es creua amb algunes companyes i se saluden amb un somrís i unes mirades de complicitat. No cal dir res més. I el seu rostre mostra, malgrat tot, l’orgull de ser bugadera.
Qui sap si, en algun moment, també es va creuar amb un joveníssim artista anomenat Artur Aldomà.
LA FLAMA
Gisela Alcón
Tanco els ulls i la veig: majestuosa i imponent.
La vaig conèixer quan jo tenia sis anys i tot just començava a llegir. Anava amb l’àvia i llegia tots els rètols que veia, marcant ben fort les síl·labes: mo-bles, su-per-mer-cat, lli-bre-ri-a... i així mostrava la meva nova i sorprenent capacitat de desxifrar totes les paraules que em trobava quan anava pel carrer. La que més vaig repetir va ser Fla-ma-bo, suposadament el nom d’una senyora esculpida, a qui veia de passada cada setmana quan anava a visitar la mare –poca estona, ja que no es trobava bé, però amb delit, perquè l’enyorava molt. M’hi abraçava tan fort i la volia sentir tan a prop que tenia por de fer-li mal, pobra mare!
La malaltia de la mare no la vaig entendre mai fins que vaig ser gran. Creia que era un mal estrany perquè d’aquests no se’n parlava, però veia que feia patir molt l’àvia; tampoc estava a l’hospital normal com d’altres persones quan les operaven, estava als afores de Reus i no hi anàvem caminant perquè estava una mica lluny. Abans d’entrar al recinte hospitalari on curaven la mare, jo aixecava la mirada i la veia a ella, a la senyora Flammabo: esvelta, prima, amb el cabell deixat anar, els dits llargs, braços alçats, una flama encesa a una mà i els peus com una ballarina dels contes. Semblava la meva mare, que m’esperava allí dintre amb els braços oberts.
La primera vegada que la vaig veure vaig poder llegir la inscripció Flammabo, jo vaig pensar que era el seu nom i durant molts anys la senyora em donava la benvinguda a l’hospital i m’acomiadava. Quantes vegades, a l’hora de marxar, m’hauria arraulit als peus de l’escultura per quedar-me a prop de la mare i veure-la si passejava pel jardí!
Han passat molts anys i, de tant en tant, acompanyo la mare a visitar-se al mateix centre on anava quan era petita; ja puc dir que és un hospital psiquiàtric, que ja no ens avergonyim ni ens amaguem d’aquest tipus de llocs i malalties, malgrat la hipocresia de la gent, que n’he suportat molta. L’escultura continua allí: esvelta, jove, majestuosa, lliure de dolor, envoltada de la inscripció Flammabo Iterum que vol dir «de nou lluiré», com va fer la mare i com tants d’altres que se’n van poder sortir sota l’atenta mirada de bronze de la senyora Fla-ma-bo.
LA FLAMA (1926), de Josep Salvadó Jassans (1938-2006)
Bronze, 300 cm. aprox. Ubicada a la rotonda de l’Institut Pere Mata, Reus.
Jassans va modelar La Flama, amb motiu del centenari de l’Institut Pere Mata. L’escultura presenta una noia nua, abillada amb una llarga capa que s’enlaira cap al cel, sostenint una flama a la mà esquerra. Presideix la rotonda davant la porta d’accés de la institució. “Flammabo iterum” en llatí, “de nou lluirà”, en català, és la màxima unida a la figura femenina que aixeca la flama per assegurar que la llum pot travessar situacions tan difícils com les que deriven dels problemes de salut mental.
LA VENEDORA D’ANISSOS (2021), de Mercè Bessó Carreras (1968) Bronze, mida natural. Ubicada a la Boca de la Mina, Reus.
De l’escultura se n’ha parlat en força ocasions: des del text de Salvador Palomar del dia de la inauguració (9/10/2021) a publicacions a la premsa local. Com a primera referència consta la senyora Maria, la Bajoca, la venedora d’anissos de la Boca de la Mina que el 1827 ja hi treballava. El que m’atrau molt del personatge és la força del seu nom: venedora d’anissos, no de bolados, que també en venia. A mesura que me la miro penso que si de debò la tingués davant li preguntaria d’on treia aquelles petites perles que dringaven en moure-les entre les dents, la finalitat de les quals era refrescar l’aigua o, potser, dissimular-ne els defectes!
ELS ANISSOS DE LA VENEDORA D’ANISSOS
Antònia Farré
Poso fil a l’agulla i començo a indagar. La meva sorpresa és que una de les cerques em porta a França, als anissos de l’abadia de Flavigny-sur-Ozerain, però abans d’aprofundir-hi, prefereixo preguntar als establiments més antics de Reus. Vaig a cal Baró, parlo amb descendents de cal Rodríguez, també amb l’Adolf Batista Adell, gairebé centenari, fill del senyor Batista que tenia la botiga Siglo XX que hi havia al raval Santa Anna... A tot arreu hi havia anissos!, em va dir l’Alfons. Però és la Glòria Vicheto de la Confiteria Cal Padreny que em comença a ajudar a posar llum a la foscor. Justament el dia que vaig anar a parlar amb ella hi havia la senyora Nuri, una clienta de gairebé 100 anys, a la qual preguntà on comprava el producte la venedora d’anissos, i convençuda i sense vacil·lar ens va assegurar que eren de Cal Padreny, és clar! Dies més tard la Glòria, obrint una escletxa, em deia que al mas del tiet Ramon havien trobat el bombo amb el qual devien fer els anissos, i per dates coincideix amb la venda que feia, ja al 1827, la senyora Maria, a la boca de la Mina, dotze anys després que Cal Padreny comencés l’elaboració de productes de pastisseria en unes golfes.
De fa molts anys, però, els distribuïdors dels anissos a Reus són els productors de Bellpuig Vda. Pifarré y Cia. S.L., però la quarta generació de la Vda. Pifarré tampoc me’n va saber treure l’entrellat, perquè el pare i l’avi ja no són entre ells, em va dir l’Imma Llusera. Ella em va parlar de l’Anís Mosten, que és com anomenen les boletes d’anís. No és ni el mimosa, ni l’arrissat, ni el de boles de colors… Mosten!, com també m’havia remarcat l’Adolf Batista.
Sense aturar la recerca, torno a Flavigny, una abadia benedictina a la Borgonya francesa que fabrica anissos des del segle XII. És probable que l’arribada dels monjos benedictins a les nostres contrades n’escampessin la recepta... De fet, el mètode de fabricació és molt similar, tot i el secret molt ben guardat dels anissos de Flavigny. Tots fan créixer la llaminadura a partir d’una llavor d’anís de la mida d’un granet de sopa tipus “maravilla”. A Bellpuig n’han tret el gluten de la fabricació i de fa molts anys que parteixen d’un cristall de sucre. Antigament, per arribar a la mida final calia set dies de feina i donar-hi més de dues-centes capes de sucre. Actualment, es parteix d’un interior de sucre una miqueta més gran i se n’ha escurçat la fabricació, que és de quatre o cinc dies. No és així a l’abadia francesa on el procés encara en dura quinze. Tot i que sembla un producte senzill, el procés per arribar-hi requereix delicadesa i atenció. Segons el duc Saint-Simon, fins i tot a Lluís XIV li agradava poder xuclar caramels d’anís de Flavigny que guardava en una confitera de butxaca; sembla que això de xuclar als borbons els ve de mena.
No sé si la senyora Maria, la Bajoca, en representació de totes les venedores d’anissos, es va fer mai la pregunta d’on venien ni si sabia que un borbó n’era un fan o consumidor compulsiu! El que és cert és que del carrer Ample fins a la Boca de la Mina es feia un passeig que culminava amb l’anís o el bolado que tantes senyores Maria, a la Boca de la Mina o al costat d’una ermita, tenien a punt per refrescar, endolcir, ablanir, ensucrar, la caminada.
Mercè Bessó Venedora d’anissos
Bust original
Terracota | 33 x 36 x 36 cm
NENS SALTANT (2012), de Diego Cruz Quintana.
Bronze, mida natural. Emplaçada al parc Sant Jordi, Reus.
Consta de dues figures infantils jugant al joc tradicional de saltar i parar. Fou materialitzada a la foneria Alfa Arte, a Eibar, i n’hi ha diverses d’iguals en diferents ciutats de l’estat.
EL NOSTRE PA DE CADA DIA
Romana Ribé
L’Adela és a la cuina, ha canviat la bombona de butà i ha posat aigua a bullir per tirar les patates i les bajoques que té preparades en un plat. Bat quatre ous i posa al foc una paella ennegrida. Per uns segons resta pensarosa amb la mirada perduda a les aigües de la fòrmica de l’armari de dalt. La suor li regalima pel front, s’hi passa el dors del braç i torna a la feina. A la ràdio es vanaglorien del primer pas de l’home a la lluna, com ahir i abans d’ahir. El Pere gran ha anat al cafè a fer el vermut i a jugar a la botifarra, com tots els diumenges al matí; no pot trigar a venir a dinar. Per la finestra oberta arriba el xivarri de la canalla jugant a baix a la plaça. El seu Peret i la seva Adeleta amb la Montserrat de la Pepita Cabalera, el Gumersindo petit i el Ramonet, que es veu d’una hora lluny que no hi és tot, pobret, i sempre el fan parar.
Se sent una veu atiplada per sobre les altres:
- I jo, quan podré saltar?
- Encara no, Ramonet, paciència –el Sindo, autoritari. Ell és el que ho manega tot, com son pare a la fàbrica. I això que quan va néixer, tot de color blau, no en donaven ni cinc.
Ara les ones radiofòniques porten la veu d’Antonio Machín, Dos gardenias. Estic jo per gardènies. Enllesteix la truita gran, tira les bajoques i les patates a la cassola i posa les estovalles i els tovallons de quadres a la taula. Després carrega el cossi ple de roba mullada i amb una ganyota a la cara puja atropelladament al terrat a estendre. Des que el Peret es torna a pixar al llit és una murga, cada dia a rentar llençols. Potser són els crits de son pare mamat el que el fa orinar-se, perquè, quan això passa, ell es tapa fort les orelles i s’arrauleix en un racó. En canvi la nena se’l mira amb ulls desafiants, però no s’atreveix a dir res.
Del terrat estant torna a donar un cop d’ull a la plaça. Aquesta vegada és la seva Adeleta la que crida:
- Què et penses, Sindo, que només has de saltar tu? Que som rucs?
- Tu calla, que les nenes no sabeu saltar!
- Vols que te’n venti una o què? -caminant a pas ràpid i mirada furiosa cap a ell.
L’Adela està a punt d’intervenir i posar pau des del terrat, però veu que la sang no arriba al riu i ara els que salten són els seus fills i la Montserrat, mentre el Sindo s’ha avingut a parar amb el Ramonet. Sent una onada interior de complaença per sa filla, aquesta nena potser farà alguna cosa més a la vida que rentar, escombrar o fer menjar per a un home i dos marrecs. I el mestre diu que és espavilada pels estudis.
Es porta la mà a les lumbars, ja fa dies que se’n sent, de l’esquena, a veure si a mitja tarda es pot estirar, encara que siguin deu minuts. Ara vola a treure el menjar del foc, si es passés de cocció el Pere gran s’enfadaria. I encara té temps de sargir el mitjó que tenia pendent. El posa a l’ou de fusta, no cal didal, serà un moment. Però en un descuit es clava l’agulla al dit índex. Després del crit, un xiuxiueig que surt dels seus llavis, però que no vol ser ella, tant de bo li caigués a sobre el sostre del cafè i no tornés mai més.
AMB EL CUL-CUL-CUL
Núria
Naval
Quan vaig arribar a Reus tenia sis anys, acabats de fer. Era desembre. La meva mare va començar a treballar a la fàbrica de seguida, i jo passava els dies amb la meva àvia. No entenia per què havíem marxat així, d’un dia per l’altre. Encara no sabia res d’allò del meu pare.
Un dia, l’àvia va posar les meves galetes preferides a la bossa i em va dir que aniríem a passar la tarda a una plaça. Que trobaria una sorpresa. Vam caminar molta estona, tot feia pujada. Per distreure’m, anava llegint els rètols de les botigues, però alguns no els entenia. I l’àvia tampoc. Quan per fi vam arribar vaig veure una fumera de maó molt alta, i una font amb aigua. Aleshores, una mica més enllà, els vaig veure: els nens de la rotllana! Eren com els que hi havia al nostre parc, on cada dissabte quedava amb els meus cosins. Sempre jugàvem a fet i amagar, i per salvar-nos cadascú havia d’anar a l’escultura i tocar el “seu”. Perquè ells érem nosaltres: el meu cosí, el nen; la meva cosina, la nena dels pantalons; i jo, la del vestit. Quan ja no volíem córrer més, ens assèiem a la terra i, amb un pal, dibuixàvem l’ombra dels nens.
“Què et sembla? Te’ls han portat des de Mairena, t’ajudaran a fer nous amics!” em va dir l’àvia amb els braços oberts com si esperés abraçar el meu entusiasme. “Qui me’ls ha portat, el pare?” vaig preguntar. “Au, va, juga i no enredis”. Mirant aquells tres nens, encara vaig trobar més a faltar els meus cosins. Per què m’havia portat allà? Què volia que fes jo tota sola? Ella, rai, que de seguida es va asseure en un banc i es va posar a xerrar amb una dona. Vaig agafar una galeta i em vaig asseure enmig de la rotllana. Des d’allà vaig observar l’ombra de la nena del vestit, la que era jo. Quan anàvem al parc, a Mairena, sempre era de dia; a Reus, aquella tarda, ja era fosc, i un focus il·luminava l’escultura. L’ombra era més llarga i més negra. O potser només em semblava més trista.
De sobte, vaig sentir crits. Uns nens venien corrents amb un mocador penjant del coll, amb un nus. Quan van arribar, un d’ells se’l va treure per llençar-lo a l’escultura, com si fos una anella. Va encertar el cap de la nena dels pantalons i va fer el senyal de victòria. Aleshores va aparèixer una noia gran. En veure’m, va dir que eren d’un cau i em va preguntar si volia jugar amb ells. Com que no l’entenia, m’ho va repetir en castellà. I des del banc, la meva àvia anava fent que sí amb el cap. Em van preguntar a què volia jugar i, com que no sabia què dir, vaig assenyalar l’escultura. Aleshores, la noia va fer que tots s’agafessin de les mans i formessin una gran rotllana, que envoltava la meva. Jo pensava que jugarien al corro de la patata, però van començar a cantar una altra cançó. Enlloc d’ajupir-se i aixecar-se com fèiem nosaltres, els nens s’anaven assenyalant parts del cos. “Amb el nas-nasnas”, cantaven, i després, “amb el dit-dit-dit”. Aquelles paraules em semblaven molt estranyes, però vaig començar a imitar-los. Després de moltes voltes, es van girar tots d’esquena a la rotllana i van començar a moure el cul. Em vaig quedar uns segons sense saber què fer fins que, de sobte, un d’ells, de tant remenar va caure a terra. De cul! Tots van esclafir a riure. I jo també. Ara, que després d’haver fet moltes rotllanes soc monitora, m’agrada explicar als infants que “cul” va ser la primera paraula que vaig aprendre en català. La paraula que em va fer riure per primer cop.
NENS JUGANT AL BALL RODÓ (2004), de Lourdes Umérez Arregi (Azkoitia, 1965)
Bronze, mida natural. Ubicada a la plaça Luis Buñuel, Reus.
La peça es va produir en sèrie per la foneria Alfa Arte i, per tant, també es pot trobar en altres ciutats de l’Estat, com ara Mairena del Aljarafe (Sevilla).
MONUMENT A LA DONA TREBALLADORA (2003), de Ramon Ferran Pagès (Reus, 1927-2015)
Bronze, 350 cm. Ubicada a la plaça de la Dona Treballadora, Reus.
Al peu del monument hi ha els versos de Maria Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”
ASSALT AL CEL
Carme Andrade
Acabava d’arribar d’una estada a Berlín i tenia pendent un treball relacionat amb l’art de la meva ciutat. Aquell dia tornava de fer una passejada i els meus peus em van dur fins on s’alça el monument a la Dona Treballadora, una colossal peça que no pot passar desapercebuda.
La placeta connecta el final del carrer del Vent amb Jurats, Vapor Vell i Sant Lluís. Un lloc de pas que enllaça els barris de ponent amb el centre de la ciutat. Sense pensar-m’ho gaire vaig triar l’escultura com a objecte de treball i les converses dels passavolants em serviren per a la part més interessant del projecte. L’art, quan s’exposa al carrer, ja forma part de la col·lectivitat. - Fixa’t en les cames, la seva robustesa, i aquests peus tan enormes... una dona amb energia i ben aferrada a terra . Comentaris que se succeïen i que feien que jo hi papallonegés ben a prop. -I el braç, ferm i alçat, en un gest ple de vida!
Tornem al carrer i escoltem... -És una recol·lectora de mel?
El rusc, un espai ben organitzat on cada abella té el seu lloc. Les dones treballen, s’organitzen i ho fan anònimament. I cito algunes paraules de la historiadora reusenca Neus Anglès, ja que ens trobem molt a prop de l’antiga fàbrica del Vapor
Vell: Així doncs, la vaga tèxtil de 1915 de Reus l’hem d’entendre com un assalt al cel de les dones obreres de Reus que treballaven dins i fora de l’àmbit domèstic, que s’organitzaren per tal de fer front a les seves realitats i van lluitar per aconseguir millores de tot tipus.
Una noia africana s’hi acosta i li comento que recullo l’opinió dels que hi passen. Els peus i les mans li recorden les dones de la seva família. Hi ha una semblança entre la contundència de la imatge i la fermesa de les dones africanes.
El carrer del Vent és un dels carrers més populars de la ciutat, on conviuen establiments antics, l’escola d’Art i botigues multiculturals. Un bar ofereix menjar gratuït a tot aquell qui ho necessiti. Noves realitats lluny d’aquella ciutat en blanc i negre que vibrava al ritme dels telers gràcies a les dones que omplien les dues sederes. I com un detall significatiu, el dia de la seva inauguració, l’abril de 2003, una reivindicació veïnal es va fer sentir en forma de xiulada durant tot l’acte.
L’endemà vaig tornar-hi. La mestressa d’una cafeteria em comenta: El dia que van atacar l’escultura amb pintura blanca..., i me n’explica tot de detalls.
Els comentaris d’un grup de turistes del país en llegir la frase de la Maria-Mercè Marçal: - Una poeta que així s’expressa és un orgull per a totes les dones del país, no trobes? El crit també s’incorpora al conjunt, un crit de revolta i de vida. El fill de l’artista, en Marc Ferran Sans, m’explica: Aquesta és una escultura que mostra com era d’important la simbologia en el treball creatiu del pare [...], això era fruit del seu vessant de medallista. El treball en la medalla obliga l’artista a ser molt concís i a fer ús de la simbologia [...]. L’escultura dignifica l’entorn i posa en evidència que espais senzills i humils també són dignes d’acollir art.
El meu projecte de treball ja estava en marxa.
FRAGMENTS
DEL DIARI DE DEMÈTER,
LA DEESSA REBEL DE L’OLIMP
Carme Puyol Torres
Però el mite de Demèter i Persèfone és molt més. Rellegir-lo ens pot ajudar a descobrir noves significacions, perquè en el relat hi trobem presents la fortalesa del vincle maternal, la lluita pertinaç per un objectiu, les tasques de protecció i de cura de les persones, la generositat, el respecte pels cicles estacionals i la rebel·lia contra la injustícia i la jerarquia establerta.
Persèfone! Filla! On ets? Fins ara, jo era una deessa feliç, em dedicava a tenir cura de la fertilitat de la terra, amb els fruits que creixien donava aliment als humans. I ara estic desesperada, la meva filla ha desaparegut!
Avui he tingut notícies d’Helios, ell des d’allà dalt ho veu tot, i m’ha dit que l’Hades l’ha raptada i se l’ha enduta al seu món, al món de l’obscuritat, de les profunditats… de la mort! Però qui s’ha cregut que és? No m’ha demanat consentiment, ni tampoc a la meva filla, ella no es volia casar encara! Això és inacceptable i, per molt déu que sigui, no tinc por! He de baixar de l’Olimp, he de trobar-la. Ho deixo tot!
[Els conreus es van assecar, la terra es va convertir en un immens erm i la gana va envair el món dels mortals]
Vaig d’aquí cap allà, encara no l’he trobada. Una família d’Eleusis m’ha acollit i, a estones, faig de mainadera del fill de la casa, Triptòlem, un xiquet bellugadís i llest. I busco i pregunto i res!
Zeus m’ha cridat molt enfadat, “- Els humans no fan més que implorar-me i fer sacrificis als temples. Què estàs fent Demèter?” - Vull la meva filla! Si vols ajudar-me, fes-ho, altrament jo deixo de ser la deessa complidora que sempre he estat!
[Zeus mana a Hades que alliberi Persèfone, però el déu de la Foscor diu que li pertany perquè ha menjat un gra de magrana que la vincula per sempre més al seu espai. Zeus comença a perdre els nervis, però es conté i li exposa un pacte: durant tres mesos la Persèfone habitarà l’inframón i els altres nou anirà amb la seva mare.]
- Què puc fer?! Això... o em quedo sense la meva filla. Accepto, porta-me-la Zeus!
- Filla, Persèfone! Estàs molt pàl·lida i et veig els ulls tristos, tanta foscor, tanta soletat no t’han provat. Ara estem juntes, anem a pendre el sol, vull dir l’Helios, i després anirem a fer una visita que tinc pendent.
- Bona tarda, Metanira! No em reconeixeu? Us estic molt agraïda pel vostre acolliment. Porto un regal per al vostre fill Triptòlem. - Té aquestes llavors i aquest carro, i abans que marxis pel món t’explicaré alguns secrets i uns quants consells per als mortals. Ah! Molt important, digues als poderosos, que es creuen déus i no ho són!, que protegeixin els homes i les dones que treballen la terra, jo no puc fer-ho tot! Que la meva feina necessita de tota la humanitat perquè sigui reeixida! Altrament, les terres tornaran a ser ermes i estèrils, i això em porta mals records. Ho has entés bé, Triptòlem? Doncs, ves-hi!
EL TRIPTÒLEM (1964), de Joan Rebull Torroja (1899-1981)
Bronze, mida natural. Situat a la Plaça Joan Rebull, Reus.
Aquest conjunt escultòric fou ofert per Banca Vilella a la ciutat de Reus en commemoració dels 100 anys de l’entitat. Fou instal·lat el 1968. L’artista va pensar en la tradició rural de la comarca i va buscar l’episodi final del mite de les deeses Demèter i Persèfone quan visiten la casa de Triptòlem per donar-li els secrets de l’agricultura per ser escampats pel món. D’aquesta manera l’artista volia representar i honorar el treball i l’esforç de la pagesia del Baix Camp i, per extensió, a tots els homes i dones que conreen la terra.
LABOREMUS (1888),
de Joan Roig i Soler (Reus, 1835-Barcelona,1918)
Ferro, 89 cm. Situada al Centre de Lectura de Reus
Representa una nena d’uns sis anys asseguda i fent mitja.
Es troba a la sala de converses Ramon Amigó del Centre de Lectura de Reus.
L’ESCULTOR I LA MODEL
Fina Grau
L’escultor tenia parentes i amigues que li feien de model. Però cap no era la seva amant, excepte una; ell, l’escultor, era solter, s’havia enamorat de la mare de la nena i no s’hi havia pogut casar perquè ja era casada amb un altre home.
Aquell dia l’escultor i la model acabaven de fer una cosa insòlita: havien anat a un convent de Gràcia a abandonar-hi una criatura de nom Serafina. A la monja que se’n va fer càrrec li va fer pena posar-li els cognoms Expósito o Deulofeu i optà per Joana i Teresa. Així que la nena es va dir Serafina Joana Teresa.
No sabem si la relació de la dona amb l’escultor era consentida –o coneguda– per part del marit, que bé devia adonar-se de l’embaràs... En tot cas, la nena no portava els cognoms del pare ni de la mare. Durant molt de temps, la Serafina no va conèixer altra casa que el convent, on les monges li van ensenyar a fer labors, a escriure, a llegir i, potser, li van donar nocions de piano. Passats els anys, quan es va fer gran, la van casar amb un home castellà més gran que ella, amb el qual va tenir molts fills.
Però el pare de la Serafina tenia diners i, en compensació per haver-la abandonat, li pagava els estudis. Per això la Serafina rebia de tant en tant, al convent, la visita d’un senyor que, també, la feia servir de model per als seus dibuixos. És possible que d’aquests dibuixos sorgeixi l’escultura Laboremus.
Perquè ella, la Serafina, feia labors amb fil, dibuixos en relleu amb fil, autèntiques filigranes que semblaven escultures. I al Centre de Lectura, hi podem contemplar l’escultura Laboremus, que és la petita Serafina Joana, que no porta el cognom del pare perquè ell, que era solter, no va gosar reconèixer oficialment el fruit del seu amor amb la model.
Crec que la Dama del paraigua del parc de la Ciutadella guarda les gotes de pluja, que són les llàgrimes que l’amant va plorar per no haver pogut tenir la petita amb ella.
Una descendent del matrimoni entre la Serafina –també coneguda com a Joana, perquè confonien el cognom amb el nom de fonts– i el castellà es va casar amb un home de cognom P. i un fill seu es va instal·lar, ja de gran, a Reus. El seu descendent ha treballat d’arquitecte a la nostra ciutat. És curiós veure com les habilitats artístiques perduren a través de les generacions, gràcies als capricis de la genètica.
MATERNITAT
Carme Simó
L’Eloi va néixer el 27 de maig de 2020 a la Maternitat de l’Hospital Sant Joan de Reus. Una data com qualsevol altra per néixer si no fos que es trobava dins l’interval de temps en què es va decretar l’estat d’alarma a causa de la pandèmia pel virus de la COVID-19. Ni ell, ni tu, vau poder gaudir la seva arribada al món. Tot el procés es va convertir en un malson, en un patiment extrem. Sabies que la pandèmia ho havia trastocat tot i havies intentat mentalitzar-te, ho havies intentat... Però en un moment d’alta sensibilitat emocional per a tu, les situacions es conjuraven per fer-te sentir sola, desvalguda i amb molta por: el curs preparatori del part es va anul·lar, el seguiment de l’embaràs te’l feia cada vegada un professional diferent, a les ecografies hi havies d’anar sense el teu company, moltes consultes havien de ser telefòniques... I tot això amb un pensament que no t’abandonava: en qualsevol moment, el virus podia contagiar-te a tu i al teu fill. Vas haver de parir tota sola, amb mascareta, i vas haver d’abandonar l’hospital amb el nadó en tot just vint-i-quatre hores. A casa, el sentiment d’abandó i solitud es va agreujar. L’Eloi no va acceptar bé la teva llet i tu, desbordada, sempre te n’has culpat. Potser per això només tens un fill: et sents incapaç de tornar a passar per tot allò.
Avui has tornat amb l’Eloi a la maternitat de l’hospital per primera vegada des que ell va néixer, ara fa gairebé cinc anys. La teva germana petita acaba de tenir una filla i frises per compartir amb ella la seva alegria. Quan ets a la planta, però, t’has d’aturar, no pots avançar, et costa respirar. Seus a una de les cadires de la sala d’espera per tal de recuperar l’alè mentre el teu fill t’estira i intenta fer-te posar dreta. No ho aconsegueix i es mou per la estança sense entendre què està passant. Amb prou feines ho entens tu: tornar al lloc del seu naixement i els cinc anys d’una ferida que no has aconseguit tancar t’han deixat fora de joc, t’han fet conscient d’un passat que encara et fa molt mal. El mires, la seva vitalitat, l’amor i la innocència dels seus ulls et sacseja, saps que ho has de superar i notes que ha arribat el moment de fer les paus amb un fet atzarós i duríssim del qual, te n’acabes d’adonar, ni el teu fill ni tu en vau ser responsables.
Eloi, vine, que la mama vol ser feliç!, li dius somrient. Totes les mares que t’han precedit i conformen el teu ADN uneixen la seva força ancestral i, de ben endins, et puja una glopada dolça com la mel que et fa obrir els braços de bat a bat en un acte d’amor generós, sense condicions. L’Eloi no comprèn les teves paraules però entén perfectament el teu gest i, fixant els ulls en el teu rostre, comença a caminar cap a tu. Agafa embranzida a mesura que et té més a prop i es llença als teus braços. Tot el teu cos s’hi acobla. Asseguda com estàs, notes que és quasi tan gran com tu quan el puges a la falda i fas un niu calent i acollidor que l’embolcalla. L’amanyagues, el beses, l’acarones i deixes que les seves rialles siguin el bàlsam que faci possible un nou futur ple d’esperança.
MATERNITAT (1972), de Josep Piqué Iserte (Montbrió del Camp, 19132012)
Ferro galvanitzat, en dues parts -superior 65x80 i inferior 60 x 57. Ubicada a l’Hospital Sant Joan, Reus. Piqué va conrear múltiples disciplines artístiques: pintura, escultura, collage, disseny de mobiliari, de tèxtils, de catifes, de tapissos, de joies... Va arribar a practicar una tècnica pictòrica pròpia, la piquégrafia. El seu estil escultòric és singular i inconfusible. L’escultura Maternitat en va fer donació a l’Hospital de Reus l’any 1991. La podeu veure al vestíbul d’entrada de l’hospital, just davant de la cafeteria.
AL·LEGORIA A L’EMPRENEDORIA (1995), de Josep Salvador Jassans (1938-2006)
Relleu manufacturat en ciment acolorit i escaiola texturada, 500 x 300 cm. Ubicada al Viver d’Empreses, Camí de Valls.
Jassans va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Reus per culminar artísticament la construcció del Viver d’Empreses. Va concebre un relleu escultòric que representa una poderosa al·legoria de l’emprenedoria i en el qual la figura femenina ocupa el centre de la composició.
NOMS DE DONA
Pilar López
No és d’estranyar que els lectors se sorprenguin de trobar en aquest recull una obra gairebé inconeguda de l’escultor Josep Salvador Jassans. Per altra banda, i sense intenció d’encetar cap polèmica, podríem debatre sobre la conveniència o no que l’obra –catalogada com a relleu– formi part d’aquest compendi d’escultures que Reusenques de Lletres vol visibilitzar des de la literatura. Tanmateix, i pels motius que ara exposaré, crec que és molt millor obviar aquesta qüestió i resseguir, en la mesura que em sigui possible, la història força peculiar d’aquesta peça. Haver estat relegada a l’oblit durant més de deu anys i recentment trobada en un racó de REDESSA fa que tota ella estigui embolcallada d’una certa llegenda de la qual el mèrit és treure’n l’entrellat. No sabem gaire res dels motius pels quals fou retirada, però celebrem la seva recuperació. El relleu té la dona com a protagonista del relat i ràpidament ens adonem que l’artista no s’hi ha posat per poc, perquè la dona és empoderada talment com el Creador del fresc de Miquel Àngel: I Déu creà l’home a la seva imatge (Gènesi 27-28), en la interpretació que en fa el genial artista a la volta de la Capella Sixtina. En l’obra de Buonarroti, l’Adam, expectant i una mica ingenu, mira el Totpoderós que li ofereix l’alè que invita a viure. Els dits no arriben a tocar-se, però el gest és inequívoc i incontestable. I generós. És el convit a la Vida. La Dona de Jassans té la mateixa autoritat i vigoria que li atorga el gest d’apropament cap al company Home. És l’al·legoria perfecta de l’origen d’alguna cosa que neix o de la recerca del diví. Jassans no ha copiat els cossos forts i ben modelats de Michelangelo, perquè per a l’artista alforgenc la importància rau en la decisió i la diligència de la Dona. Es tracta de picar l’ullet a totes les dones que, amb ambició i enginy, han innovat en el món de l’emprenedoria. Dones valentes, actives i lluitadores, dones massa sovint silenciades per un entorn que els ha estat hostil. Tal vegada la peça vol ser un homenatge a les dones talentoses i imprescindibles que, en silenci, han treballat i treballen en empreses i negocis familiars i que, per motius o bé de logística familiar o bé personals, han quedat en un segon pla. Jassans capta la benvolença del fresc de la Creació, l’amor incondicional de Déu cap a la Humanitat en oferir-li el do de la vida i que, segons resa el Veni Creator Spiritus –l’himne medieval possible inspirador de l’artista de la Toscana: Dextrae Dei Tu Digitus–, fa referència a aquesta bondat. De la mateixa manera, la dona amb els braços oberts i mirada decidida que mira al futur comparteix i convida l’home a emprendre i fer junts el camí. Vol ser un mirall per a totes aquelles dones a qui la recança fa dubtar, en una barreja de por al fracàs i de no estar a l’alçada. I és aquí on la ubicació de l’obra té un sentit fonamental perquè està situada al Viver de REDESSA. La dona envoltada dels engranatges del progrés i dels símbols del coneixement, la dona que crida les dones per oferirlos reconeixement, dignitat i confiança en elles mateixes. La dona protagonista de la seva tria, valenta en la seva decisió, amb pas ferm per emprendre i ser protagonista de la seva pròpia vida. I mentre es fan els retocs pertinents de neteja i conservació del relleu, nosaltres, les Reusenques de Lletres, incorporem una obra més al recull d’escultures amb temàtica femenina, perquè, casualitat o no, Emprenedoria i Empresa duen noms de dona.
L’ÚLTIMA
Fina Masdéu
I aquí m’estic, al vestíbul de la Casa de la Vila, des de fa quasi nou anys, estàtica per fora i un si és no és delerosa per dins. No sé si sabeu que abans em podíeu veure en una oficina bancària de la plaça del pintor Fortuny –la del “Condesitu”– on només hi havia gent amb llibretetes d’estalvi, o amb carteres plenes de bitllets buscant una bona inversió per engreixar-los, o amb un préstec acabat de concedir que els acanaria per una llarga temporada.
Potser estic millor ara, tot i que em sembla que hi ha qui ni em percep, tan integrada en el paisatge consistorial de cada dia: persones que van escales amunt i avall, de pressa o amb parsimònia, segons la circumstància i el protocol, altres que entren a les sales adjacents, entre les portes de les quals em trobo, amb papers, amb carpetes, amb preguntes, amb sol·licituds, amb cara de no tenir gaire clar si els solucionaran el que han vingut a tramitar... És com si això no anés amb mi, tan quieta, sempre amb el mateix gest, recolzant al maluc la panera plena de raïms ufans, arrodonits, que s’intueixen amb la dolçor al punt, com si us convidés a tastar-ne uns gotims. No em puc queixar, però, que estic situada en un lloc privilegiat, no com la meva parenta, la “Dona ajaguda”, que porta més temps que jo en aquest ajuntament i es passa la vida –la vida?– sota les escales, jaient i jaient. De vegades em fa enveja, la seva posició, tan aparentment desinhibida, tan aparentment còmoda, exhibint-se –fins a un punt– amb aquell toc sensual, lluint els pits, turgents, i les cuixes, tan molsudes. En canvi, jo, vestida com cal; encara bo que ensenyo un bon tros de braç i una mica miqueta els genolls. Perquè mira que tinc les cames ben tornejades i seria una llàstima que la faldilla prisada –i tan ben feta!– m’arribés fins a mig panxell. La brusa també m’escau: poc escotada, gens escotada, i amb tot se m’arrapa bé al cos. El que no m’acaba d’agradar, ni poc ni molt, és el mocador del cap, perquè m’amaga els cabells. Ja sé que és per resguardar-me del sol i perquè les grenyes no m’amoïnin, i que la peça sembla de bo de bo, d’un teixit amb caient –només cal veure la llaçada sota la barbeta–, però a mi el sol no em fa cap nosa, que no em toca ni de prop ni de lluny.
El cas és que, de tant mirar-me-la, la meva companya que jeu, trobo que ella i jo ens assemblem, força, i em faig cabòries que potser som la mateixa, que som una, en dues versions: la que fa i la que descansa.
Acabo: m’han dit que soc l’última de la sèrie d’articles sobre escultures de dones que han escrit aquestes xiques de Reusenques, tan lletraferides i eixerides, i ho aprofito per comunicar-vos que recullo noms de ganxetes perquè nomenin alguna altra filla il·lustre de la ciutat, que d’homes ja en tenim molts i segur que més d’una de les que vaig apuntant s’ho ben mereix. És que només n’hi ha tres, de dones amb aquest títol honorífic: dues religioses i una dansarina, en contra de cinquanta-cinc homes; sí, és clar, també tenim una ceramista filla adoptiva –però vuit fills adoptius. No res, que faré el que sigui, que tinc temps, per reduir aquesta desproporció. Si se us acut alguna candidata, m’ho dieu i l’afegiré a la llista. Ja sabeu on soc.
LA PUBILLA (1965), de Joan Rebull Torroja (1899-1981)
Marbre de Carrara, 185 cm. Situada a l’Ajuntament de Reus.
S’exposa al vestíbul de l’Ajuntament des del novembre de 2016. Era propietat de la Fundació la Caixa, que en va fer donació a l’Institut Municipal de Museus de Reus. Rebull, fill il·lustre de la nostra ciutat, va realitzar aquesta escultura, de la qual hi ha dues versions.
Plaça d’Isabel Besora
HOMENATGE A ISABEL BESORA Josep Salvadó Jassans
Plaça del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia
CANT A LA VIDA Josep Salvadó Jassans
Façana del nou Hospital de Sant Joan de Reus
FUNERÀRIA D’EVARIST FÀBREGAS Joan Rebull
Cementiri General de Reus
ANNA Mercè Bessó
Plaça Lluís Domènech i Montaner
NU FEMENÍ Pau Gargallo
Centre de Lectura, vestíbul de la Biblioteca 7 DANSA (El Vent) Josep Salvador Jassans
Baixada del carrer de l’Hospital
BUST DE PEPITA GINER Artur Aldomà Puig
Plaça de la Patacada
GRUP ESCULTÒRIC LES BUGADERES Artur Aldomà Puig
Plaça de les Basses
FLAMA Josep Salvadó Jassans
Rotonda davant l’Institut Pere Mata
LA VENEDORA D’ANISSOS Mercè Bessó
Passeig de la Boca de la Mina
Umérez
Plaça Lluís Buñuel
MONUMENT A LA DONA TREBALLADORA
Ramon Ferran Pagès
Plaça de la Dona Treballadora
GRUP ESCULTÒRIC TRIPTÒLEM Joan Rebull
Plaça Joan Rebull
Joan Roig i Soler
Centre de Lectura, Sala Ramon Amigó
Josep Piqué Iserte
Vestíbul del nou Hospital de Sant Joan de Reus
PUBILLA Joan Rebull
Vestíbul Ajuntament de Reus, Plaça Mercadal
A L’EMPRENEDORIA Josep Salvador Jassans
Ubicada al Viver d’Empreses, Camí de Valls
Amb el suport de:
Campoamor, 2, 43202 Reus T. +34 666 674 996 www.anquins.com
Horaris: de dimarts a divendres, d’11 a 13,30h i de 17 a 20h.
Dissabtes: d’11 a 13,30h.
Open Tuesday to Friday from 11 am to 13.30 pm and from 5pm to 8pm. Saturdays: from 11 a.m. to 1:30 p.m.
Coberta: Anna | Mercè Bessó Carreras | Bronze, mida 185 cm
La venedora d’anissos | Mercè Bessó Carreras | Bronze, mida natural
