¿On és Berna, Ilse?

com és ara dins les muntanyes russes, que em feia donar voltes amunt i avall, en aquella tarda que s'anava estimbant sobre Barcelona.

«Podem provar de xisclar, Laura», vaig dir. Però la Laura ni em sentia i no deixava d'abraçar-me en veure que jo ja ho havia fet abans.

I tota sola vaig començar a xisclar confonent-me amb els xiscles dels altres que voleiaven enmig de plors i cleques esbojarrades.

Vaig xisclar primer molt fluix i després més fort fins que la Laura no em va haver sentit i em bellugava els llavis com si em digués: «¿Què et passa, Ilse?» O potser: «¿On és Berna, Ilse?»

I llavors li ho vaig dir.

«Tu no ho saps, Laura, que jo sóc afillada!»

Però la Laura reia i em mirava i no em parava de repetir allò que a mi se m'afigurava, com és ara: ¿Què et passa, Ilse?» «¿On és Berna, Ilse?» «¿Què et passa, Ilse?» «¿Ooon ééés Beeernaaa, Iiilseee?»

Fins que les muntanyes russes no es va anar aturant i no vam baixar a terra i no ens vam haver asserenat, no li vaig dir a la Laura que jo era afillada i que els pares de Berna encara no m'ho havien fet saber.

I em vaig posar a plorar com mai no ho havia fet.

57