UNA TARDA després de dinar vam baixar al port i la Laura va voler que féssim un passeig pel mar. Ens va fer l'efecte que tornàvem a ser al Sena de París i que encara teníem quinze anys. «¿No trobes que la mar és més bruta?», em va preguntar la Laura. La Laura devia pensar en els llacs de postal que jo li enviava des que teníem quinze anys i que allà dalt, al cantó, semblava que es netegessin la cara cada matí per rebre'ns a totes dues. «Sí que és més bruta la mar», li vaig respondre. «Però també és més gran i no s'acaba mai.» El vaixell carregat de turistes va donar el tomb al moll i de seguida va tornar a port. Unes gavines solitàries ens havien seguit durant el curt trajecte
51