Mentrestant, atret ara ja per la curiositat del misteri, només tenia ganes de fer adeleradament camí. Ja sé que havia començat dient que era una colònia petita, tranquil·la i apartada de la ciutat, entre muntanyes. Però tot se'm descontradeia quan veia venir un pagès amb un sac a
l'esquena, una parella amb xandall i tres criatures
rosses amb anorac esportiu, un paleta amb un carretó ple de runa, una noia amb un gos pelut i negre, un forner com si fos un cuc de farina,
amb samarreta, gorro i granota de color
blanc torrat, un director d'orquestra amb quatre músics de banda tocant al darrere el Clant del Paster, una minyona cubana amb còfia, o un taxista rural amb un tot terreny enmig d'un núvol de polseguera. Aleshores
ja
sabia
que
tots
s'aturarien
i
em
ridiculitzarien amb la seva interpel·lació! Mentrestant, devien haver passat de sobres els cinc minuts des que el primer informador, aquell exemplar tirolès que m'havia trobat abans d'enfonsar-me en la passejada del recorregut senyalitzat de muntanya 4D, m'havia donat de coll per arribar a l'embassament. I això em va començar a inquietar perquè el sender ara ja tenia tota la pinta de no voler-se acabar mai. Vaig alleugerir una mica el pas. Potser, de fet, m'havia entretingut. Però no havien transcorregut ni deu minuts més quan, providencialment inspirat, vaig girar cua per arrencar a córrer pel mateix lloc d'on havia vingut. No hi vaig ser a temps. La Berlinesa em va sortir de trascantó, per un dels corriols que devia portar al seu refugi.
61