Griot i Alda

La Sandra conduïa com una fura i el parabrisa escopia les ombres dels que avançava i dels que li venien en direcció contrària.

Callaven totes dues. El volant i el parabrisa semblaven l'únic objectiu de la seva fixació i de tot aquell mutisme.

—Ja ho portes tot i vigila la motxilla i ull viu amb les targetes i compte amb el tren i diverteixe't i records a la mare... —van riure, una vegada, imitant el pare.

—Em toca complir, ja ho veus...

—Quina sort que tens, nena! ¿Saps que t'envejo?

—No sé pas per què...

—¿Que per què? Ara mateix et canviaria tots els saraus de la tele pel teu viatget a París... Tinc unes ganes d'engegar-ho una temporada tot al botavant! ¿També? ¿Com ella, potser? ¿Els havia agafat la síndrome d'engegar-ho tot a passeig?

—Escolta, Sandra...

—Mmm...

118