Per fi va arribar a palpar el vidre d'informació! L'estranger que li anava al davant no s'entenia i, amb quatre gestos, el van enviar a unes altres taquilles convençut que allí trobaria el que no havia trobat en la llarga cua davat de Quimi Muntada. —Bona nit... —va fer el taxista. —Hola... —li va respondre la noia de darrere el vidre, amb una veu que va ressonar per tot el vestíbul gràcies a l'amplificador. —Voldria anar a Pedret i Marzà —va deixar anar amb seguretat i superant tots els entrebancs d'aquella última i fatídica tarda d'agost a Barcelona. —¿Ah, sí? —li va fer la noia. —Línia de Figueres, camí de la frontera —va ajudar ell. La noia va tocar els botons de l'ordinador que Quimi Muntada es va menjar amb els ulls. Es recordava de l'acadèmia de la Ronda General Mitre. Es recordava del laboratori de la Zona Franca. Es recordava de la Maribet amb bata blanca i dels quarts d'hora de l'esmorzar que van marcar el breu idil·li entre xips i cervells electrònics. —No hi ha estació a Pedret i Marzà. Era la veu amplificada de la noia que havia tornat a sentir tothom. Sense cap mena de tracte amorosit. Simplement negant la possibilitat d'anar a Pedret i Marzà, com ja es temia.
40