edificis dels barris de fora de la ciutat li feien endevinar que s'acostava a la civilització. Vies i vies. Ponts. Un cementiri ple de nínxols amb rams de flors músties. Zones plenes de magatzems tancats i barrats perquè era dissabte i agost. Trens en direcció contrària i trens que avançaven el seu comboi. Va reconèixer en un retomb entre dos blocs l'antena olímpica del Forster. No tornava a entendre res. Barcelona havia giravoltat com si hi arribés en avió donant voltes damunt Colom. Sí. Era Barcelona. La Barcelona del seu taxi pispat. La dels carrers que feien petar els pneumàtics cada dos per tres de la mona negra i groga del seu sogre. La Barcelona dels col·legues de la penya. La Barcelona dels anuncis classificats. La Barcelona que amagava un Quimi Muntada desaparegut tal com deia el diari. La Barcelona del tuti. El parc de vies es va eixamplar encara més des que havien sortit de Granollers. I, en un altre descontrol geogràfic i ferroviari, Quimi Muntada va reconèixer el seu antic barri de l'Hospitalet de Llobregat com si s'hagués produït un miratge. El tren havia afluixat la marxa, potser perquè s'acostava a la boca dels túnels de la central. Es va aturar lentament. Uns minuts de silenci. Les vies del costat es van començar a omplir de combois que també s'aturaven. No en venia cap en direcció contrària. Aviat van ser més d'una dotzena de trens apilotats a la boca de Sants, demanant entrada.
156