Al cadell d'atura, li va posar el nom de Titini. I potser per això, amb el temps, el va anar
avorrint.
Li
fastiguejava
sobretot
aquella barbeta bavosa, que se li anava fent cada vegada més llarga, a manera que la pobra bèstia creixia dins els límits en què pot arribar a créixer un gos d'atura. I el va convertir en una víctima de la seva renúncia a la feina d'ensinistradora de gossos. Havia acabat tenint-lo presoner darrere els vidres fumats de la terrassa de l'entresol, nit i dia. I ja sabia que alguns dels veïns més recargolats havien fet passos perquè se'n desfés. Però no se n'havien sortit perquè ningú com ella sabia tan bé quins eren els drets dels gossos i les gosses en la vida compartida que els havia tocat al costat dels homes i les dones. La frustració i la possibilitat de viure de renda
la
va
tornar
a
la
infància
i
l'adolescència. L'Ogúlnia recordava que, de 118