col·laboracions XIV Diada del GAM. Montellà 9 d’agost de 2014
Presentació del llibre:
A cel ras. Converses amb joves pastors
LAIA DE AHUMADA En la redacció d’un llibre sempre hi ha una història, una història de vida, perquè tot llibre s’alimenta d’allò que viu l’autor i, en el meu cas, vida i escriptura van de bracet. Però en aquest llibre no hi ha només una història, sinó moltes, és un llibre plural, ple de sinèrgies que l’han fet possible, que l’alimenten i que l’empenyen més enllà del contingut de les seves paraules. És un llibre petit, però ric en contingut perquè en cada pàgina hi ha abocada tota la il·lusió dels tretze pastors i pastores entrevistats, la saviesa acadèmica de les doctores Neus Monllor i Gemma Celigueta i el traç precís de la il·lustradora Blanca Martí. Els tretze pastors i pastores entrevistades són joves que van fer el curs de l’Escola de Pastors de
Catalunya. Quan vaig conèixer l’Escola, vaig trobar molt interessant la feina que feien i em van encantar les persones que la gestionaven; i sobretot, vaig tenir molta curiositat per saber què movia les persones —la majoria d’elles joves i provinents d’àrees urbanes— a anar a l’Escola a formar-se en un ofici menystingut i en perill d’extinció. Així que vaig decidir investigar sobre el tema i vaig proposar a les dones de l’escola de fer un llibre sobre els «pastorets», com elles els anomenen; els va agradar la idea i em van facilitar una llista perquè en fes una tria. D’aquesta forma vaig començar una transhumància literària i vital que ha donat peu a aquest llibre, ben peculiar, certament, ja que no ha seguit cap dels costums de la migració dels ramats. Com 6
sabeu, la recerca de pastures es fa de forma estacional: a l’hivern cap a la plana i a l’estiu cap a les muntanyes. En canvi, jo vaig sortir a finals de tardor de la plana de Tarragona i vaig enfilar cap a la muntanya, al Pirineu més recòndit, el del Pallars Sobirà, on vaig arribar en ple hivern, quan la neu cobria el paisatge i el bestiar remugava l’herba seca tancat a la cort, allà on l’alè fumeja i el fred s’arrauleix al costat de la llana. Per sort, no duia cap ramat sinó una gravadora i un bon abrigall, i no anava a la recerca de pastures, sinó de pastors; i aquí també la meva cerca era peculiar, perquè no anava a capturar històries de vells pastors per servar la memòria d’un temps que s’acaba, sinó de joves pastors que s’han entossudit a contradir els costums de les migracions —que despoblen muntanyes i atapeeixen ciutats—, i busquen, amb un desig insospitat, llenques de terra, masies abandonades o cases de poble on poder viure tal com ho feien els seus avis, tal com ho fan ells. Aquest llibre per a mi és especial per molts motius, i us n’explicaré alguns: El primer és que tracta, aparentment, d’un tema molt diferent de la resta de llibres que he escrit —que són més d’espiritualitat o d’investigació filològica. I dic aparentment, perquè en realitat no difereix gaire de la resta. Jo escric per comunicar allò que visc, allò