Page 1

Fil Directe Any XVIII · Número 35 · Agost 2014 ENTREVISTA A MARIA VIDAL

“La vida a la Cabana era dura i molt solitària”

· El senderisme a l’Alt Pirineu i Aran

· Sal·la d’Urgell, un bisbe de l’any mil

El geògraf Carlos Guàrdia analitza aquest fenomen tot fent-ne un repàs històric i oferint una visió de conjunt que ens mostra els beneficis que pot aportar per al territori. Pàgina 9

L’historiador Oliver Vergés ens apropa la figura de Sal·la d’Urgell, un prelat de l’any mil, predecessor i oncle del també bisbe sant Ermengol. Pàgina 17

SUMARI · Miscel·lània: pàgines 2 i 3. · L’escola se’ns apropa: pàgina 4. · Presentació de “Comuni- tària”: pàgina 5. · Els nostres personatges: entrevista a Maria Vidal: pàgines 6 a 8. · El senderisme a l’Alt Pirineu

i l’Aran: pàgines 9 a 11. · En el centenari del naixement de Concepció G. Maluquer: pàgines 12 a 16. · Racó històric i llegendari: Sal·la d’Urgell, un bisbe de l’any mil : pàgines 17 a 19. · Herbes, plantes i flors: pàgina 21.

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

Editorial Lletres pirinenques Sembla fins i tot sorprenent que les lletres pirinenques estiguin vivint uns anys de tanta bonança. El recent èxit d’Albert Villaró amb la seva última novel·la titulada Els Ambaixadors –Premi Josep Pla 2014–, és la cirereta d’un pastís cada cop més dolç. Només cal treure el cap cada setembre a la Fira del Llibre del Pirineu que se celebra a Organyà per adonar-se de la bona salut que viu la producció pirinenca avui dia. És pot afirmar amb tota seguretat que el percentatge de persones que escriuen a les comarques pirinenques en relació a la població total és dels més alts –sinó el més alt– de tot Catalunya. Algú podria pensar que aquesta follia redactora potser es deu al fet d’haver estat molt temps meditant allò que havíem d’escriure. El cert és, però, que en els darrers anys estem vivint un renaixement pirinenc en tots els aspectes. Afortunadament va quedant enrere aquella època en què els nostres joves havien d’abandonar les seves llars per formar-se i ja no hi tornaven a viure mai més. Tot i les dificultats que encara persisteixen, avui molts joves pirinencs tornen formats a la seva terra i lluiten per aixecar aquest Pirineu que els ha vist créixer amb la intenció de treballar pel territori des del territori. Per tant, l’augment de la producció escrita pirinenca no és més que un dels diversos símptomes d’aquest renaixement. Immersos en aquest riu cada vegada més cabalós de la literatura pirinenca, no podem oblidar, però, d’on venim: les primeres publicacions pirinenques no són de fa deu ni quinze anys, vénen de força més enllà. Enguany, justament, es commemora el centenari del naixement de dos dels seus precursors, Esteve Albert i Corp i Concepció G. Maluquer. El Grup d’Amics de Montellà, amatent al passat i al present d’aquesta literatura, també vol aportar-hi el seu granet de sorra donant a conèixer, a través del Fil Directe i de la seva festa anual, algun d’aquests autors.


miscel·lània

Rosa Campà i l’escola de Montellà, protagonistes d’un llibre i d’un dossier de Cadí-Pedraforca GUILLEM LLUCH

La històrica mestra i directora de l’escola de Montellà, Rosa Campà, i la mateixa escola Ridolaina són unes de les protagonistes del llibre Vint mestres i una vall, editat recentment per Salòria Edicions. El volum duu per subtítol Un retrat de la Cerdanya fet a partir dels records i experiències del professorat i dedica un dels seus capítols a l’escola de Montellà i, concretament, a Rosa Campà, que va morir el passat 16 de juliol. L’episodi dedicat a Montellà ha estat coordinat per l’actual professora de l’escola i directora de la ZER Baridà-Batllia, Núria Burgada, que ha destinat el seu espai a homenatjar la tasca feta durant tants anys per Rosa Campà a favor de l’escola rural i de la pervivència de l’escola de Montellà. L’experiència viscuda en el camp pedagògic i personal per Núria Burgada al costat de Rosa Campà es complementa al llibre amb el testimoni d’una desena d’exalumnes de la històrica docent. Tots ells relaten les seves vivències i tot allò que els va aportar i ensenyar

Rosa Campà durant els anys que els va fer de mestra, tot i que molts d’ells expliquen que va ser molt més que una mestra.

Rosa Campà i l’escola de Montellà són també les protagonistes d’un reportatge del dossier del número 16 de la revista Cadí-Pedraforca. La publicació semestral dedica el dossier central del seu darrer número als mestres

i a les escoles de Cerdanya, l’Alt Urgell i el Berguedà. El primer dels reportatges, precisament, és el que es dedica al CEIP Ridolaina, amb el titular «L’ànima de Montellà» i el subtítol «L’escola del poble va ser una de les impulsores de les Zones d’Escoles Rurals, i durant anys se l’ha considerada un referent en aquest àmbit». Al text, s’hi detalla la història de l’escola i la importància que va tenir-hi Rosa Campà gràcies a la feina que va fer per tal de tirar-la endavant. També s’hi destaca la tasca tan rellevant que va desenvolupar Campà a l’hora de crear les Zones d’Escoles Rurals, una figura que va garantir la pervivència de les escoles de poble arreu de Catalunya. La revista també li dedica un perfil en què s’explica la vida i la trajectòria d’aquesta mestra, elaborat pocs mesos abans de la seva mort. Precisament, la tasca realitzada per Campà va ser àmpliament reconeguda en la cerimònia civil que se li va dedicar a Montferrer el passat 19 de juliol i que va comptar amb la presència de prop de 300 persones.

Resultats de les eleccions europees a Montellà i Martinet, al Baridà i a la Batllia A les darreres eleccions al Parlament Europeu, ERC-NECat va ser la força més votada a Montellà i Martinet amb 104 sufragis, seguida de CiU, amb 94, PSC-PSOE amb 15 i ICVEUiA, també amb 15. El PP, mentrestant, va obtenir 9 vots, Podemos, 6 i Ciutadans, 3. Pel que fa als municipis veïns del Baridà i la Batllia, a Lles, la formació

que va rebre més suports també va ser ERC-NECat, amb 55 vots. CiU va obtenir 45 sufragis, ICV-EUiA, 6, el PSC-PSOE, 5, el Partit Pirata, 2 i el PP, 1. A Prullans, en canvi, la força guanyadora va ser CiU, amb 45 vots, seguida d’ERC-NECat, amb 34, ICV-EUiA, amb 5 i el PP amb 3. A Bellver, CiU també va ser la força més votada, amb 307 suports, seguida d’ERC-NECat, amb 249.

2

ICV-EUiA va obtenir 50 vots, el PSC-PSOE, 45 i el PP, 22. Al Pont de Bar, CiU va obtenir 37 vots, ERCNECat, 23, ICV-EUiA, 7 i el PSCPSOE i el PP, 1 respectivament. A Cava, ERC-NECat va aconseguir 19 vots, CiU, 10 i el PP i ICV-EUiA, 1 respectivament. A Arsèguel, ERCNECat es va imposar amb 20 vots, seguit de CiU, amb 10, ICV-EUiA, amb 3 i Podemos amb 2.


Hem de lamentar la defunció de les següents persones: José Luís López soci del GAM que traspassà el 22-02-2014

Francesca Pagès que traspassà el 26-02-2014

Àngel Carreras que traspassà el 25-03-2014

Maria Capdevila que traspassà el 14-05-2014

Delfín López soci del GAM que traspassà el 03-07-2014

Montserrat Mill que traspassà el 06-07-2014

Rosa Campà que traspassà el 16-07-2014

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució de la revista: Montellà, Martinet, Estana, Bellver i Prullans.

Maquetació i edició: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip Coordinador: Guillem Lluch, Llorenç Vergés i Oliver Vergés Col·laboradors en aquest número: Íngrid Giralt, Carlos Guàrdia, Gemma Guàrdia, Guillem Lluch, Ariadna Plans, Montse Torres, Llorenç Vergés i Oliver Vergés. 3


l’escola se’ns apropa Un trimestre ple de vivències ÍNGRID GIRALT ARIADNA PLANS Ja s’ha acabat el curs i, com sempre, ens ha passat volant però deixant un bon regust. Com us anticipàvem en el darrer article, us fem cinc cèntims de les experiències que els alumnes han viscut aquest últim trimestre.

d’una forma fluïda, probablement per la similitud d’ambdues escoles. Després d’una primavera freda, alguns alumnes de la ZER agafaven un avió cap a zones

fauna marina, la seva cultura i els seus costums, van participar a la cursa infantil Transvulcània, cursa agermanada amb la nostra Cavalls dels Vents. L’experiència va ser molt interessant i els esperem la primera setmana del curs 2014-2015 amb una bona agenda d’activitats.

Com a bons amfitrions de Catalunya i Mentrestant, i en per als nens i nenes altres platges més de l’escola Vogelsang properes, els més de Saalfelden (Salzpetits de la ZER burg), vam gaudir esdevenien pirates d’una setmana plena durant una setmad’activitats. Teníem el na. Allà van descomillor inici que pobrir en Barba Roja, díem esperar: exhibir tresors enterrats i la diada de Sant Jordi es van apropar al passejant per la Seu món marí acomd’Urgell després d’un panyats per uns matí venent llibres i monitors molt enflors a Montellà i d’un grescats. L’entorn dinar molt especial al no podia ser millor Centre Cívic del nostre pel fet d’allotjar-se poble, una fideuà en els bungalows cuinada pels pares. d’un càmping de El Dia d’Europa i del Calonge. Això els Certamen Literari ens oferia espai obert i va permetre assabotranquil·litat. rir, entre d’altres, la gastronomia austríaca Ara només ens i lliurar els premis queda assaborir les literaris als nens de la vivències i gauImatges d’algunes de les activitats realitzades els ZER. No podíem acabar dir d’unes bones darrers mesos pels alumnes de l’escola Ridolaina. l’estada sense fer una vacances, que caminada a l’estany de sempre són un l’Orri, que va deixar meravellats més càlides: la Palma de Gran respir per a tots i que permet a la els austríacs per l’estat del nostre Canària. Allà van conviure una mainada iniciar el nou curs amb entorn. Tanmateix, el més impor- setmana amb els alumnes de les piles carregades. tant de tot plegat és que l’alumnat l’escola Llanos de Aridane, on, i els pares vam teixir vincles a més de conèixer l’illa, la seva 4


Una nova empresa d’atenció social a la gent gran a Cerdanya i l’Alt Urgell COMUNITÀRIA és una nova empresa d’atenció social a les persones grans que habiten en nuclis rurals del nostre territori, principalment a l’Alt Urgell i Cerdanya. Les dues característiques principals d’aquesta empresa són que ofereix serveis socioeducatius i, a més a més, de forma itinerant. Des de l’educació social, entenem que les persones creixem, ens eduquem, ens enriquim, aprenem, interaccionem o convivim al llarg de tota la vida, la qual cosa suposa tot un repte, no només en el terreny individual, sinó també en el grupal o comunitari. COMUNITÀRIA pretén donar resposta a algunes d’aquestes necessitats socials i personals que sorgeixen, especialment al col·lectiu més nombrós de les nostres comarques, el de la gent gran. Els dos tipus de serveis que actualment estem portant a terme són:

· Tallers grupals en pobles petits. Fins a dia d’avui hem pogut treballar a Martinet, Organyà, el Pla de Sant Tirs i la Seu d’Urgell, tot oferint tallers de memòria i de musicoteràpia per a grups reduïts. · Atenció domiciliària per a casos individuals. Aquest tipus de servei té una sèrie d’avantatges com són: evitar els desplaçaments cap als nuclis on es troben els serveis adreçats a la gent gran; disminuir la càrrega dels familiars; màxima adaptació i atenció a les necessitats del pacient i/o afavorir l’autoestima. En els darrers anys, a Catalunya i als països occidentals en general, s’està produint el conegut fenomen de l’envelliment de la població. En les zones rurals, aquesta situació encara és més exagerada, però les respostes socials, culturals, educatives... que poden oferir-se no sempre són suficients. La màxima raó per la qual fa poc més d’un any va crear-se la nostra empresa és precisament per aquest motiu, el de la falta

d’atenció socioeducativa a la gent gran que viu en pobles petits. Si bé a les capitals de comarca com són la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Berga, Solsona... aquestes atencions queden força cobertes, la resta de pobles petits, que és on precisament hi viu més gent gran, queda absolutament desatesa. No hem d’oblidar, doncs, l’enorme potencial que estem perdent en l’aspecte comunitari si decidim prescindir d’aquest col·lectiu, absolutament potent, capaç, actiu, participatiu i enriquidor. COMUNITÀRIA aposta per unes accions socials que garanteixin el paper actiu de la gent gran, promovent la participació en la societat, afavorint la formació al llarg de la vida i garantint els seus drets de viure una vida activa i amb qualitat. COMUNITÀRIA. Serveis socioeducatius itinerants. T. 600733422 comunitariaserveis@gmail.com (També ens trobareu a Facebook)

COMUNITÀRIA també és present al Facebook 5


els nostres personatges ENTREVISTA A MARIA VIDAL

“La vida a la Cabana era molt solitària i hi havia passat molta por” GUILLEM LLUCH Maria Vidal Españo, la Maria de la Cabana, va néixer l’any 1924 a Olià. Després de viure a Víllec, a Esconsa i a cal Mandrat amb la família, es va casar amb el Joan i se’n va anar a viure a la Cabana. Allà s’hi va estar mitja vida i hi va tenir quatre fills. D’aquella època en recorda l’aïllament, pel fet de viure en una borda molt allunyada de Montellà, i la por que va passar en les èpoques en què s’hi va quedar sola, quan el Joan va haver d’estar ingressat a l’hospital. Actualment, la Maria viu a cavall entre Alcarràs i el Vendrell, on té dos dels fills, però segueix pujant els estius a Montellà i s’està a cal Tupinet. Com vau arribar a Montellà? Vam marxar d’Olià cap a Víllec perquè el meu pare, com que era pagès, va arrendar cal Pallarès. Allà no ens hi vam estar gaires anys. Em sembla que quan va acabar la guerra i el pare va tornar ja vam arrendar Esconsa a mitges. Vam haver de marxar de Víllec perquè durant la guerra se’ns van endur tot el bestiar, i vam haver

de remuntar de zero. El pare, on va anar durant la guerra? No sé on va anar a lluitar, però ja era dels últims que hi van anar,

perquè era gran. Al final va anar a parar als camps de refugiats de Prats de Molló, a França, on explicava que la gent s’hi moria com a mosques. Una nit es va poder escapar amb dos o tres de Mussa. De tornada, es van parar en unes palleres i la gent de la casa els hi va dir “marxeu, que l’altre dia en van agafar a dos o tres i els van matar”. Al final van poder arribar a Espanya, però un dels de Mussa va tenir mala sort, perquè al cap de poc de ser aquí el va matar un rayo! 6

I quan el pare va tornar, ja veu anar cap a Esconsa. Quant de temps hi vau estar? No gaires anys, perquè havíem de partir tot el que collíem amb el senyor Garriga i la senyora Maria, que era la mestressa. I és clar, érem molta colla nosaltres, perquè érem vuit germans, i si ho havíem de partir tot... Llavors va sortir la casa de cal Mandrat i la vam arrendar. I a cal Mandrat ja us hi vau estar fins que us vau casar amb el Joan? Sí, jo m’hi vaig estar fins que em vaig casar i vaig marxar cap a la Cabana amb el Joan, però la família s’hi va estar més temps. Després, però, se’n van anar a cal Janet de Prullans i després d’allà ja van comprar cal Taio, aquí a Montellà, i aquí van acabar. Vau estar-hi molts anys a la Cabana. Com era la vida allà dalt? Era una vida solitària (riu). Hi havia passat molta por, perquè a vegades el Joan marxava, perquè feia de vaquer, i per un temps va ser malalt i el vam haver de tenir


els nostres personatges ingressat a Barcelona. Aleshores, jo m’havia de quedar sola a la nit. En aquella època només tenia les dues nenes, la Rosa i la Montserrat, perquè els nens no havien nascut encara.

un hivern o dos es van quedar a dormir i a menjar a cal Taio, i pujaven el cap de setmana. Després, van tenir una altra beca per anar a

A banda de la solitud, la vida també deuria ser dura, a la Cabana. Sí, havíem d’anar a trencar el gel de la bassa de la font perquè poguessin beure les vaques (riu). D’aigua i de llum, res! Els primers anys fèiem llum amb teies, després amb carburo i després vam comprar aquelles bombones que hi havia i enceníem només una llum. Per comprar, havíem de baixar a Montellà, caminant o amb el ruc. De feina, prou en teníem, amb el bestiar. Jo havia de llimpiar les quadres de les vaques, els hi posava menjar, les treia a pasturar, obria camí a la neu. Em faltava temps! Com s’ho van fer els nens per anar a escola? Les dues nenes pujaven i baixaven cada dia a peu, i s’hi estaven una bona estona, potser més d’una hora cada cop. Els dos nens, el Miquel i el Joan, també hi baixaven a peu, menys una època, en què van tenir una beca i durant

seus fills, que també eren una colla, cap a la Seu. Que un dia el va parar la policia i li van dir: “Carai, quanta canalla que porta, que són tots seus?”. I ell va dir: “Sí, són tots meus!”, i la policia li va dir: “Doncs passi, passi, que prou feina té amb tota aquesta colla”. Durant una època, vau baixar a viure a cal Sala, a Montellà. De què vivíeu, aleshores? El Joan estava malalt i jo anava fent feines per les cases. Vaig anar per gairebé totes les cases del poble, és per això que quasi tothom em coneix!

col·legi a la Seu. Ells es quedaven tota la setmana allà baix i el cap de setmana pujaven. El Joan i jo baixàvem a dormir el divendres a Montellà, el dissabte pujàvem tots cap a la Cabana i el diumenge tornàvem a dormir a Montellà. Aleshores, el dilluns, el Carcolze de Béixec els baixava amb els 7

Us agradava més la vida a Montellà o a la Cabana? Home, a Montellà estava millor. Aquí havia de treballar, però almenys estava al poble, que allà dalt estava aïllada i la meitat del temps, sola. Era una altra vida. Però vau acabar tornant a pujar a la Cabana. Com és això? Perquè quan estàvem a Montellà es va morir el sogre i vam heretar la Cabana. A més, hi teníem tot el bestiar, i vam decidir tornar a pujar-hi. Ens hi vam estar fins que el Joan es va posar malalt i


els nostres personatges no vam poder estar-hi més. Ho vam vendre tot, les ovelles i les vaques, i vam tornar a baixar cap a Montellà.

grossetes. Va venir un advocat al pis de sobre del forn a veranejar i se’n va endur la Maria Rosa a

Aquella segona etapa a la Cabana va ser tant dura com la primera? Aleshores, la llum ja la fèiem amb butano, que feia molt bona llum. Ens vam arreglar una mica el davant de la casa i ens hi vam fer una altra estança, perquè la Cabana era una borda. Abans només hi havia la part de baix, on hi teníem el ruc, i llavors pujaves l’escala i a dalt hi havia una habitació, només. Llavors, nosaltres, quan hi vam tornar a viure hi vam fer una altra estança al davant, amb unes taules i una estufa. També hi vam fer un garatge per poder-hi tancar el tractor. Els fills no s’hi van voler quedar a la Cabana, oi? Quan van ser grans van dir que no. Al Miquel, son pare li va dir: “Mira, t’arrendaré una casa a Montellà i pujarem i baixarem cada dia a la Cabana a fer la feina, però viurem a Montellà, perquè ja veig que tu, a la Cabana, no t’hi voldràs estar”. I el Miquel va dir que no. Se’n va anar cap a Lleida i hi va estar treballant una colla d’anys. Després va tornar a pujar cap aquí, es va casar a Grus i ara fa de jardiner. I la Montserrat i la Maria Rosa, per què van marxar? Les dues van marxar quan ja eren

Alcarràs, amb el Joan. Des d’aleshores, sempre heu estat a Alcarràs? No, ara doni voltes. M’estic una temporada a Alcarràs, una altra al Vendrell amb la meva germana, una altra època vaig estar amb la meva filla, que va venir d’Itàlia i encara hi té un pis, al Vendrell... Vaig fent voltes, i a l’estiu pugi a Montellà. Ara que hi torneu a l’estiu, trobeu que ha canviat molt Montellà? Sí, ha canviat molt, des que jo hi havia estat. S’ha engrandit el doble, eh! A mi m’agrada molt pujar-hi, perquè hi he estat molts anys.

treballar. I quan la Montserrat ho va veure, també se n’hi va voler anar. La Maria Rosa s’hi va estar quatre dies, amb aquells senyors, i després se’n va anar al Vendrell, a treballar en una fàbrica de jerseis, i després ja va marxar cap a Itàlia. La Montserrat ara viu a Lleida i l’altre fill, el Joan, a Alcarràs. I quan el Joan es va tornar a posar malalt, ja vau viure sempre a cal Sala? Sí, hi vam viure fins que ell es va morir, ara fa deu anys. Aleshores, encara m’hi vaig estar una temporadeta, aquí a Montellà, però en acabat ja me’n vaig anar cap a 8

Us agradaria tornar-hi a viure? Jo prefereixo estar aquí dalt que a baix, perquè em prova més estar aquí dalt, m’hi trobo més bé. Però bueno, a mi a tot arreu m’agrada. Com que a tot arreu m’han tractat bé, a tot arreu hi estic bé. No sóc d’aquells que no estan bé enlloc, jo m’he conformat sempre: si hi ha hagut poc, poc, i si hi ha hagut molt, molt. Em conformo amb tot. A les fotografies, Maria Vidal al balcó de cal Tupinet, on passa els estius, i en una imatge antiga a la Cabana, amb la seva germana.


col·laboracions El senderisme a l’Alt Pirineu i Aran: breu apunt gens o poc coordinada. Però ja es comença a percebre el senderisme com un element clau per al desenvolupament local, del tot compatible amb els usos tradicionals (Andrés et al., 2014).

CARLOS GUÀRDIA CARBONELL

Geògraf

Les noves tendències de l’oferta i la demanda que operen en el sector turístic català i espanyol des de final del segle XX i degudes, en bona part, als símptomes d’esgotament del model turístic convencional i a una creixent sensibilitat ambiental, han propiciat la cerca de noves formes de lleure més qualitatives i singulars (Vera et al., 1997). En aquest context, la valorització turística del patrimoni (entès en el sentit més ampli del terme) és, actualment, una realitat en expansió a casa nostra i respon a la necessitat de diversificació del producte turístic tradicional. En el cas dels territoris de muntanya, la consideració de valor turístic del patrimoni rural inclou tant elements tangibles com intangibles, és a dir, des d’esglésies, camins, ponts i castells, a festes, música o gastronomia, entre d’altres. Tot i aquest ampli ventall, l’article

pretén centrar-se en el paper que poden jugar els camins tradicionals en el marc del desenvolupament local a partir de la pràctica del senderisme, ja que es tracta d’una de les activitats turístiques que millor s’adapten a aquests espais: afavoreix un contacte respectuós amb la natura, pot contribuir a la rehabilitació del viari tradicional, té un impacte ambiental reduït i pot contribuir a la dinamització econòmica d’aquests territoris (López-Monné, 2001). Des de principis dels 90 es van consolidant nous models de turisme, diferents del predominant de sol i platja: així, es busquen vacances més actives i en entorns menys artificialitzats. Entre altres activitats, recordem el boom dels esports d’aventura, comencen a sorgir iniciatives puntuals, generalment des del sector públic i especialment en els àmbits rural i de muntanya, que impulsen itineraris i rutes per fer a peu, d’una manera

9

El senderisme, tal i com ha estat denominada aquesta activitat en el context espanyol, no presenta una definició clara i unívoca, ja que els límits del concepte i les activitats que pot incloure varien considerablement en funció del país i la zona geogràfica considerada (López-Monné, 1999). L’origen del terme és relativament recent, ja que neix a la dècada dels vuitanta del segle passat vinculat a la creació i senyalització dels primers senders de gran recorregut (més coneguts com a GR) en el nostre país. Tant és així que, encara ara, si es cerca el mot “senderisme” al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans s’obté la següent definició: «Pràctica excursionista que consisteix a recórrer els senders de gran recorregut». No gaire diferent, per cert, de la que recull el Diccionari. cat de la Fundació Enciclopèdia Catalana, una mica més elaborada: «Pràctica excursionista que consisteix a recórrer a peu camins senyalitzats i homologats, com ara els senders de gran recorregut». La realitat, però, és que ja fa uns quants anys que l’ús habitual del terme depassa aquestes descripcions. Sigui com sigui, el senderisme té uns límits molt poc definits, que es mouen entre la passejada i el muntanyisme i, en conseqüència, abasta tot un ampli ventall de possibilitats. Per esmentar-ne no-


col·laboracions més unes quantes, una experiència senderística pot requerir un temps que pot anar d’unes poques hores a uns quants dies; ser itinerant (pernoctant en diferents allotjaments successivament) o en estrella (amb una base nocturna fixa); guiada per un professional o autoguiada; definida a partir d’una xarxa neutra o seguint una ruta establerta; motivada per qüestions vinculades amb la salut o amb el lleure; practicada tranquil·lament en família o de manera més exigent en grup... I, segons avalen diferents estudis realitzats especialment a Alemanya i França, possiblement extrapolables arreu, és cosa sobretot de gent adulta (dels grups d’edat entre cinquanta i seixanta anys), de nivell cultural elevat i poder adquisitiu mitjà-alt (Louf, 2011). Al territori de l’Alt Pirineu i Aran, aquesta activitat està en plena expansió, tal com demostra la proliferació d’iniciatives desenvolupades en els darrers anys i de característiques molt diverses, ja sigui per l’àmbit territorial d’actuació (municipal, comarcal, supracomarcal o transfronterer) o per la tipologia d’agents que les impulsen (públics, privats o fruit de la cooperació público-privada). En aquest sentit, el Pla Estratègic de Senderisme de l’Alt Pirineu i Aran aglutina els projectes de senderisme desenvolupats en aquest territori en tres grans grups, segons la manera de procedir (IDAPA, 2007): 1) Camins senyalitzats per grups excursionistes al catàleg d’ofertes turístiques. En aquest cas no s’ha tingut en

compte si hi havia serveis i equipaments associats, ni la qualitat de la infraestructura, ni si les característiques d’aquesta oferta s’adaptaven o no a les necessitats dels clients, etc. Paràmetres, tots ells, eminentment turístics. Des del punt de vista d’oferta, es

pot afirmar que aquest grup ha prescindit de transformar l’oferta excursionista en oferta turística, limitant-se solament a canviar el nom d’excursionisme pel de senderisme, incorporant-lo a la diversitat d’ofertes. 2) Nous itineraris específics per a turistes. Aquest segon grup ha manifestat un interès específicament turístic i s’hi poden trobar dos subapartats: a) Un subgrup en què els itineraris s’han creat des de diverses àrees de govern (Turisme, Medi Ambient, Cultura, etc.), però en què l’oferta, en tots els casos, va destinada a turistes. Els territoris o les entitats que han optat per aquesta manera d’actuar coincideixen, en la major part dels casos, en el tipus d’oferta. És a dir, seguint el model excursionista, es marquen sobre el territori les propostes concretes d’excursions (que generalment corresponen a itineraris de curta

10

durada i baixa dificultat, i en molts casos utilitzen marques pròpies com banderoles, icones, etc. per senyalitzar el camí). b) En aquest subgrup, la creació d’itineraris s’ha encarregat a grups excursionistes. Aquests itineraris acostumen a seguir el model excursionista, tant pel que fa a les marques utilitzades com pel tipus de recorregut, tot i que acostumen a ser més curts (això explica la gran proliferació de senders de petit recorregut, de menys de 50 km). 3) Creació de productes turístics de senderisme. El tercer grup sovint és una evolució del primer o del segon, és a dir, a partir d’una anàlisi de l’oferta i la demanda, s’ha iniciat un procés de planificació per a la implantació d’un producte turístic. A diferència dels grups anteriors, a més a més dels recursos (naturals, culturals, paisatgístics, etc.) aquest grup té en compte els serveis turístics (allotjament, restauració, comerç, empreses de guiatge, etc.) i l’oferiment d’un itinerari es fa tenint en compte les necessitats de la demanda però també la generació de beneficis econòmics per als negocis turístics. Si entenem el producte turístic com el conjunt de béns i serveis a disposició dels turistes com a consumidors, es pot concloure que a l’Alt Pirineu i Aran n’hi ha una oferta creixent. Es tracta de productes que poden incloure solament el camí senyalitzat, una ruta temàtica o una travessa amb tots els serveis complementaris: Camí dels Bons Homes, Carros de


col·laboracions Foc, Cavalls del Vent, la Porta del Cel, Camin Reiau, el Cinquè Llac, etc. Tots ells amb una característica comuna: la incorporació d’un cost de valorització econòmica del recurs, sigui directament (pagar els serveis vinculats a la ruta) o indirectament (impacte sobre altres sectors de l’economia local). En qualsevol cas, tal com assenyalen Andrés et al. aquesta dimensió integrada del senderisme comporta múltiples efectes beneficiosos, dels quals poden destacar fonamentalment tres: per una banda, la recuperació del viari tradicional i del patrimoni associat; per una altra part, la promoció d’una activitat econòmica, desestacionalitzada en el temps i dispersa en el territori, que es fonamenta en la valoració dels recursos locals, i, per últim, l’impuls d’un model de desenvolupament sostenible que se centra en una activitat respectuosa amb el medi, tant el natural com el cultural, a través, i aquest aspecte és molt important, de la coordinació de gestors territorials i agents econòmics (Andrés et al., 2014). Bibliografia · Andrés, A; Castilló, A; Guàrdia, C. (2014): «El senderisme a l’Alt Pirineu i Aran, una oportunitat de desenvolupament turístic sostenible», a Congrés Internacional Creació i Comercialització de Productes Turístics, Escola d’Estudis Superiors i Universitaris Formatic Barcelona. Sort, del 6 al 9 de maig (pendent de publicació). · Blasco, F. (1996): «Recuperación de antiguos caminos de monta-

ña en la Sierra de Tramuntana a través del programa LEADER», a Fundación Caja Rioja (ed.): Jornadas de senderismo y desarrollo turístico, 1996, pàg. 59-61. · Bryan, J. et al. (2011): The economic impact of walking and hill walking in Wales. Cardiff: Welsh Economy Research Unit, 2011, pàg. 1-49 · Campillo, X; López-Monné, R. (2001): «Caminos tradicionales: su papel en el desarrollo rural», a CEIP y Caja Rioja (ed.): Transhumancia, Cañadas y Desarrollo Rural. Actas de las Jornadas, pàg. 129-143. · Guàrdia Carbonell, C. (2010): «La creación de una red de senderos locales como estrategia turística de futuro en zonas de montaña: el caso de Alp (Pirineo catalán)»,

a XII Coloquio de Geografía del Turismo, Ocio y Recreación, Universidad Carlos III, Madrid, pág. 247-260. · IDAPA (Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran). (2007): Pla Estratègic de Senderisme de l’Alt Pirineu i Aran. Barcelona: Generalitat de Catalunya, pàg. 308. Recurs en xarxa: www.idapa.cat/documentació · Kouchner, F. et al. (2001): La va-

11

lorización del turismo de senderismo en los territorios rurales. Guía pedagógica sobre la elaboración y la aplicación de un proyecto de senderismo. Observatorio Europeo LEADER, Cuaderno de Innovación nº12. · López-Monné, R. (1997): «Concertación, planificación y promoción de una red comarcal de senderos: la Comisión de Senderisme del Baix Empordà (Cataluña)», a Valenzuela, Manuel (coord.): Los turismos de interior: el retorno a la tradición viajera, 1997. · López-Monné, R. (1999): Senderisme. Camins i senyals. Tarragona: Arola Editors, pàg. 33. · López-Monné, R. (2001): «Patrimonio rural, turismo y senderos», a X Coloquio de Geografía Rural. Los espacios rurales en el cambio de siglo: incertidumbres ante los procesos de globalización y desarrollo. · Louf, F. (2011): «L’itinérance pedestre, nouvelle chance pour les massifs», a 2èmes assisses nationales du turisme itinerant, Ceillac (Hautes-Alpes). · Moreno, C. et al. (1997): «La red de senderos turísticos de Gran Canaria: una nueva opción turística», a Valenzuela, Manuel (coord.): Los turismos de interior: el retorno a la tradición viajera, 1997. · Sommer, H. et al. (2011): The economic essentials of Swiss hiking trails. Federal Roads Office (FEDRO) and Schweizer Wanderwege, Bern. · Vera, Fernando J. (coord.): Análisis territorial del turismo. Barcelona: Ariel Geografía, 1997.


col·laboracions En el centenari del naixement de Concepció G. Maluquer LLORENÇ VERGÉS Entre el grup nombrós de personalitats de les quals celebrem enguany el centenari del naixement, val la pena de recordar el cas de l’escriptora pallaresa Concepció González Maluquer, que signava les seves obres com a Concepció G. Maluquer. Nascuda a Salàs de Pallars el 7 d’agost de 1914, forma part, segons Xavier Campillo, d’una vella generació d’escriptors pirinencs pioners, nascuts abans de la guerra i l’obra dels quals «permet parlar d’un inici de la literatura pirinenca cap a la fi de la dècada dels cinquanta i inici dels seixanta»(1). Malauradament, bona part de la seva producció més pròpiament pirinenca, poesia essencialment, ha romàs inèdita o és avui difícil de trobar. Tant de bo que l’avinentesa del centenari en faciliti la publicació o la reedició. La Concepció era filla de casa Montsò, una de les millors cases de Salàs (2), i a l’hora d’escollir estudis optà, com era habitual en aquests casos, per seguir la carrera de mestra, de primer des del poble mateix i després a la Normal de Lleida. Ja amb el títol a la butxaca, va decidir preparar oposicions per ingressar a l’Escola Normal de Mestres de la Generalitat de Catalunya, on va rebre una completa formació, especialment pedagògica, que li deixà una vivíssima empremta. Quan cursava ja el darrer any va esclatar la guerra. No va poder exercir de mestra sota el nou règim sense la corresponent depuració i va ser destinada als pobles perduts de l’Alt Berguedà. En aquells anys ja s’havia casat i arran del primer embaràs va

decidir demanar l’excedència. La dèria artística i literària ja l’havia sentida des de petita, però és en aquest moment, al seu pis del carrer Consell de Cent, que comença a escriure poesia. Arrelada definitiva-

Concepció G. Maluquer de jove ment a Barcelona, les vivències del Pallars alimenten nostàlgicament aquests primers escrits, entre els quals la col·lecció Pallareses, inèdita, o el poema «Currículum vitae», així com el sentiment amorós de les Vint cançons de l’amor perdut, també inèdites. Són anys de formació, de tertúlies literàries, de vetllades poètiques i de coneixences. Entre els membres del grup que freqüenta trobem el poeta i periodista Carles Sindreu o escriptores com Carme Monturiol, Cèlia Sunyol i, sobretot, Aurora Bertrana, amb qui sembla

12

que la uní una profunda amistat. L’any 1956, finalment, Maluquer decidí trencar el silenci i presentar-se a algun premi de poesia, aleshores l’única manera de trobar cert ressò mediàtic en el món de les lletres. Optà pel premi Ciutat de Barcelona, en part, potser, perquè l’altre certamen important de poesia d’aquell moment, el premi Óssa Menor, no fou convocat ni el 1956 ni el 1957. El Ciutat de Barcelona l’havia instituït l’any 1949 el falangista Luis de Caralt, tinent d’alcalde i ponent de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Els premis de poesia no s’hi van afegir fins a la segona convocatòria. En un principi, malgrat que hi eren admesos originals en llengua catalana, només foren premiades obres en castellà. A partir de la tercera edició, la de 1951, la modalitat de poesia es desdoblà en obres en castellà i en català i això, sumat al fet que alguns escriptors catalans de renom formessin part del jurat, va fer minvar una mica la desconfiança d’alguns autors a participar-hi.3 Sigui com sigui, Maluquer s’hi presentà justament aquells dos anys, amb prou èxit. Quedà finalista en l’edició de 1956 amb el poema La ciutat i les hores i obtingué el primer premi l’any següent amb La creu dels vents. Ara, un cop guanyat el premi, calia publicar-lo, cosa que en aquell moment no era gens fàcil. D’això se n’encarregà al final la Impremta Moderna, que li publicà ambdós textos, el guanyador i el finalista, amb un any de diferència, el 1959 i el 1960, respectivament. Algú li havia recomanat d’editarlos tots dos junts, i és amb aquesta intenció que l’autora buscava qui li prologués el volum. La idea, però, no va reeixir. La creu dels vents, finalment, comptà amb un doble pròleg: unes «Paraules liminars» del poeta i polític Octavi Saltor i la breu presentació «La poesia de Concep-


col·laboracions ció G. Maluquer», a càrrec del poeta Agustí Bartra. És en aquest segon cas que el paper d’Aurora Bertrana sembla haver estat decisiu. Bertrana havia tornat de l’exili el 1949 i en aquells anys estava vivint, com la seva amiga, una febre creativa. Segurament va ser ella qui, a banda de deixar a Maluquer els llibres de poesia que Agustí Bartra li anava enviant des de l’exili mexicà, devia proposar-li Bartra com a redactor del pròleg desitjat. Amb aquest propòsit i amb el pretext de la bona impressió que li havia causat la lectura del poema Màrsias i Adila, la segona edició del qual acabava de publicar l’editorial Selecta l’any anterior, que l’autora pallaresa s’hi adreçà l’any 1958. A l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa es conserven, entre mecanoscrits i esborranys manuscrits, cinc de les lletres que es van intercanviar Bartra i Maluquer, en una ocasió amb la intermediació d’Anna Murià, dona del poeta, a propòsit d’aquest pròleg(4). Les quatre primeres, datades entre el 15 de març i el 2 de juliol, ens permeten seguir el seu procés de gestació. En la darrera, del 19 de febrer de 1962, Bartra certifica la recepció, a Argelés, dels dos llibres de l’autora. Tant La creu dels vents com La ciutat i les hores són dedicats a Barcelona. El primer consisteix en un llarg diàleg, dividit en un introit i quatre cants de decasíl·labs blancs, entre els quatre vents cardinals i la ciutat «oberta als quatre límits de la Pàtria». Cada vent ofrena a la ciutat, vista panoràmicament, els dons rebuts en el seu alenar sobre muntanyes, planes, rius, mars i climes, i aquesta sembla reviure, en retrobarlos, l’antiga esplendor abans que el tràfec humà diürn li impedeixi de gaudir-ne el missatge. Així, per

exemple, demana la ciutat al vent del nord:

Milers d’Ulisses baixen cada dia

«Envia-me’n un vol, d’aquesta pluja

de l’alta nau sense àncores ni veles

que canta pels teus climes d’albes nues.

i cauen als seus braços nus de joia.»

Jo me’n faré una túnica d’octubres

El segon dels poemes fou presentat finalment per Manuel Bertran i Oriola, vinculat al Centre Comarcal de Lleida, on acudia també Maluquer. La ciutat i les hores és, com l’anterior, un llibre unitari. Ara les protagonistes són les vint-i-quatre hores del dia i la seva incidència sobre la vida ciutadana i, en concret, sobre vint-i-quatre figures femenines de nom més o menys exòtic, la peripècia vital de les quals és tan sols insinuada i sembla encarnar el caràcter de cadascuna de les hores. Aquest és el cas, per exemple, de Fedora, que acut de dol rigorós a missa d’alba a les sis del matí:

brodada amb fulles balbes i disperses. Envia-me’n un vol. Veuré més alta la tija dels cloquers. Les avingudes duran el teu vernís i les finestres la teva gran cortina remorosa. Les piques de les fonts semblaran veires d’un rar metall antic. Per les voreres esclatarà, talment com un miracle, la rosa viatgera d’un paraigües.»

Més endavant, és el vent de l’est qui recorda a la ciutat el seu vincle amb els altres pobles de la mediterrània i l’herència hel·lenística. És interessant el contrast entre les sirenes homèriques de què li parla el vent i les altres, molt menys atractives:

de l’alta nau dels somnis inservibles;

Oh, el vol de les campanes! Missa d’alba i l’alba ja duu joies de matí, i l’aigua brolla amb so de paper fi damunt l’ocada blanca, tota balba... Fedora té un rosari amb vint medalles i sembla una falzia sense cel.

«A mi també m’envolten les sirenes;

Duu dol a la faldilla, dol al vel,

em canten cada dia tres tonades

i dol damunt el dring de les rialles.

metòdiques, agudes, inflexibles,

Travessa el claustre i ja no veu les roses,

amb una veu que apaga tots els ritmes.

ni el coll estètic de les oques greus, ni escolta aquell ressò de passes greus

Són fortes i superbes perquè tenen uns llavis freds d’acer i d’alumini. Milers d’Ulisses trenquen les fermalles a acuden al seu càntic de les hores.

13

que és un glatir del temps damunt les lloses. [...]

Deixant de banda aquests dos primers poemes tan reeixits, Maluquer tenia escrits per aquelles dates, l’abril del 1959, dos mil versos d’un altre poema llarg de caire èpic


col·laboracions inspirat en la figura de la princesa grega Lascaris, poema que abandonà durant un temps potser per tal de documentar-se degudament (5) i que no va aparèixer fins al 1991 amb el títol Lascaris princesa grega, comtessa del Pallars (6). Encara aquell 1959 guanyà amb el poema inèdit L’àngel rebel el premi Joan Maragall en els Jocs Florals de París i anys més tard, el 1964, obtingué un accèssit a la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà amb el ja esmentat «Currículum vitae». Ja l’any 1958, però, Concepció G. Maluquer semblava decidida a caminar per altres tiranys i tenia escrits, segons el mateix Bertran i Oriola, un aplec de dotze contes amb el títol Aigua avall i en preparava un altre que s’havia de titular Benaventurats. Havia guanyat el primer premi de l’Associació Comtal en el V concurs de Contes Literaris amb «Sonàmbula»(7) i el 1960 obtenia el Joan Santamaría amb «Dues cases», un relat breu ambientat en la guerra civil que publicà Miquel Arimany en les Edicions de “El Pont (8). Octavi Saltor, per la seva banda, ja insinuava en el pròleg citat la possibilitat que l’autora sorprengués aviat els lectors amb l’aparició d’una primera novel·la. Anys més tard, primer en les solapes de la sobrecoberta de la seva novel·la Aigua tèrbola i més endavant en una entrevista amb Robert Saladrigas, ella mateixa explicava les raons del pas del vers a la prosa: «Vaig començar fent poesia com gairebé tothom i guanyant premis com gairebé tothom que fa poesia […]. Però jo no estava gaire convençuda. Trobava que d’aquella manera no diria mai el que volia dir. I vaig començar a escriure contes, novel·les curtes, novel·les no tan curtes…» O bé: «—Mi manera de entender y hacer poesía no me resultaba lo suficientemente explícita, para decir con claridad lo mucho

que pretendía exponer. La novela en cambio ofrece la oportunidad de decirlo todo de una manera llana y directa. En novela, por otra parte, son los personajes quienes hablan por mi.» (9). Això s’esdevingué, efectivament, l’any 1962, en què la «Nova Col·lecció Lletres» li va publicar la novel·la breu Parèntesi, que, com diu Pep Coll, «marca ja alguns dels trets definitoris de la seua obra narrativa posterior. Com són el

La casa de l’autora a Salàs (font: Àlbum Concepció G. Maluquer. PEN Club)

retrat de la societat contemporània (o sigui la Catalunya dels primers 60, que ha superat les penúries de la postguerra), la preferència per la introspecció dels personatges, però situats en un món de desequilibris socials, i l’ús del present com a temps narratiu»(10). Més endavant, el 1966, apareixia Què s’ha fet d’en Pere Cots, una altra novel·la breu, fruit d’un encàrrec de l’editorial Alfaguara per a la seva col·lecció «La novel·la popular». Ambdues novel·les tenen argumentalment més d’un punt en comú, si bé el desenllaç és totalment oposat. El protagonista de Parèntesi decideix

14

canviar radicalment de vida arran de la fallida de l’empresa familiar que dirigeix. Així, tot esperant notícies d’un amic instal·lat a Veneçuela, es dedica a acomiadar-se d’aquells ambients i persones que han estat fins ara el seu món: la fàbrica, el club i l’amant. Deixa l’hotel per viure a dispesa amb una família humil de l’Hospitalet, la qual cosa li permet de conèixer un ventall de personatges i circumstàncies vitals fins ara totalment alienes a les seves preocupacions però a les quals sembla adaptar-se fins al punt d’imaginar una nova vida allunyada absolutament de l’anterior. En la segona part de l’obra, una sèrie de fets el portaran de mica en mica a recuperar, gairebé involuntàriament, tot allò que havia deixat enrere: la fàbrica, el club i l’amant i a oblidar els seus nous propòsits, que han estat només un parèntesi. D’aquí el sentit del títol. També Què s’ha fet d’en Pere Cots tracta de la dificultat de canviar la vida monòtona i rutinària per una altra de diferent. El protagonista, un funcionari municipal pluriempleat, metòdic i ordenat fins a l’avarícia, veu trencats els seus esquemes vitals el dia que es troba la porta de la feina tancada per defunció de la sogra de l’amo. Aquest fet inesperat l’obliga a deambular per la Barceloneta, on descobrirà, a través d’un vell company d’escola ara capità de la Marina mercant, un món nou ple d’exotisme i d’aventures. Decidit a trencar amb el passat, espera notícies seves que no acaben d’arribar. Però aquí el canvi de vida ja és un fet, encara que per certificar-lo s’hagi de fer passar per mort. Entre aquestes dues novel·les havia aparegut Gent del sud, (11) una de les obres més interessants de Maluquer i la que millor permet vincularla als inicis d’una literatura pirinen-


col·laboracions ca. Ja la tenia enllestida el 1961, però en aparèixer tres anys més tard Joan Sales, l’editor, hi imposà una sèrie de canvis i de tisorades que van comportar que dels vint capítols de la versió original es passés a quinze.

dels elements ficticis més notables de la novel·la» i el relaciona amb l’absència d’un element argumental que hauria obligat que tot fos diferent: l’escola franquista, que hauria obligat uns i altres a utilitzar únicament el castellà (13).

Amb Gent del sud la narrativa de Aigua tèrbola (1967) és, segons la Maluquer fa un pas endavant i se mateixa autora, el llibre que més la situa en el context de l’anomenat va satisfer un cop acabat, en bona realisme històric, si bé des d’una mesura pel bon tracte rebut per part posició excèntrica per la manca d’un de l’editor i pel respecte a la vercompromís polític clar (12). Si les dues novel·les breus esmentades anteriorment es fixaven ens uns personatges individualitzats i unes experiències vitals socialment poc representatives, aquesta i les dues que vindran analitzen uns fenòmens que van incidir en la societat catalana de la postguerra: la immigració, la burgesia estraperlista i el turisme. Aurora Bertrana presenta Aigua Tèrbola a la Llibreria Catalònia (1967).

Gent del sud explica l’arribada d’un grup nombrós de treballadors murcians i andalusos a un poble del Pallars contractats per una empresa anomenada La Forestal per tal de repoblar de pins la muntanya desforestada. El centre d’interès de la novel·la serà el xoc cultural entre el grup de forasters i el dels autòctons. La tria de l’espai, un poble de muntanya que encara manté les essències tradicionals, permet a l’autora accentuar molt millor aquestes diferències que si l’hagués situat en qualsevol ciutat del litoral industrial del país i mantenir fins al final l’interès del lector. Tant els personatges principals com els secundaris, homes, dones i criatures, són dibuixats amb mà destra per l’autora. Hi ha, a més, el tema de la llengua: cada personatge parla la seva llengua d’origen, fet que no impedeix que tots plegats s’entenguin. «El tractament lingüístic», diu Maria Barbal, «esdevé un

sió íntegra que ella li havia lliurat. L’acció transcorre ara en una ciutat de l’interior de Catalunya que Maluquer bateja com a Aiguadal, que sembla ser un anagrama d’Igualada. La mateixa autora ja ens diu, però, que podria tractar-se de qualsevol ciutat industrial del país. Els protagonistes són ara uns industrials blanquers que gràcies als “mèrits de guerra” del cap de família han assolit una alta posició que no s’estan d’exterioritzar. Són aquests mateixos personatges els que, en absència del narrador convencional, ens van explicant la història a partir de les respostes a unes suposades preguntes d’un psiquiatre que malda per descobrir les causes de l’alienació que pateix Grettel, una jove alemanya innocent, sincera i sense prejudicis que ha aterrat a Aiguadal enamorada d’un dels membres de la família. A través dels

15

parlaments d’aquests personatges, alternats amb monòlegs interiors de tall clàssic, anem coneixent els trets, sovint recurrents en la novel·la de postguerra, d’aquesta nova burgesia catapultada socialment gràcies a formar part del bàndol dels vencedors de la Guerra Civil: la manca d’escrúpols, els favoritismes empresarials, una moral estricta només en aparença, la caritat mal entesa, etc. El títol, realista i simbòlic alhora, descriu prou bé aquesta situació. I tot plegat servit en un estil àgil, directe i precís, a vegades amb tocs humorístics, que fa que sigui de molt bon llegir. L’any 1971 va aparèixer Gent del nord, la darrera novel·la de Maluquer si no tenim en compte la inèdita Crim al 90 (bis), peça d’intriga escrita anys abans. Deixant de banda l’anècdota concreta que centra l’obra, la discreta persecució d’un metge nazi instal·lat a la Costa Brava per part d’un dels pocs supervivents del camp d’extermini d’Auschwitz, la novel·la esbossa amb breus pinzellades les principals raons de la metamorfosi del litoral català en els anys seixanta, com l’especulació urbanística de la costa i la seva ràpida transformació o l’abandonament per part dels joves de les activitats tradicionals del mar per guanyar-se la vida satisfent les necessitats o les excentricitats d’un primer turisme cosmopolita, frívol i adinerat, així com alguns tòpics sobre el país com ara els èxits amorosos dels boys hispànics amb les dones nòrdiques. A Gent del nord Maluquer torna a utilitzar la figura del narrador convencional, això sí, focalitzant constantment la diversitat de personatges, les seves actituds i gestos més que no pas el seu món inte


col·laboracions L’últim “parte” demencial de l’equip de l’hospital diuen que l’han “invernat” com un mero congelat. El cas és fer-lo durar; ningú sap per què serà. Hi ha una explicació concreta: és per fer-nos la punyeta! Ens consola que ha patit com pertoca a un mal parit. VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS s’ha acabat el gran merdós I aquests són els quatre fàstics de la fi del Cagaelàstics!

rior, i deixant-los expressar a través de diàlegs concisos que procuren respectar sovint la seva llengua original. Tot plegat permet, com passava a Gent del sud, la plasmació d’un món canviant, ric i divers que demostra l’encert de l’autora a l’hora de copsar la Catalunya del seu temps i els reptes a què s’havia d’enfrontar. En aparèixer a les llibreries Gent del nord ja feia quatre anys que Concepció G. Maluquer havia abandonat la carrera literària. L’any 1967 havia mort la seva filla gran i això va provocar que aquella activitat perdés per a ella el sentit que havia tingut i abandonés la vida pública. No va deixar, però, d’escriure, sobretot poesia de caire intimista. Amb tot, el 1989 Joan Crexell edità A Franco. Tretze poemes catalans, 1939-1975 (14), entre els quals figurava «L’auca de l’enfadós (o la fi del Cagaelàstics)», poema en apariats que satiritza la llarga agonia del dictador i que pel fet de figurar com a anònim havia estat atribuït erròniament a Pere Quart i era en realitat de Maluquer. Val la pena de reproduir-ne un fragment:

El 30 de maig de 2002 el Centre Català del PEN Club li dedicà un homenatge. Concepció Gonzàlez Maluquer va morir a Barcelona el 19 d’abril de 2004. 1. CAMPILLO, Xavier: Literatura pirinenca contemporània: una antologia, Garsineu Edicions, Tremp, 1993, p. 40. 2. Prenc aquest i altres detalls de la vida de l’autora de COLL, Pep: «Concepció G. Maluquer, esbós biogràfic», dins Àlbum Concepció G. Maluquer, Centre Català del PEN Club, 2002, p. 4-7. 3. SAMSÓ, Joan: La cultura catalana entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951), vol. I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, p. 116-123. 4. Agraeixo als arxivers responsables de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa les facilitats que m’han donat a l’hora de consultar aquesta documentació. 5. BERTRAN i ORIOLA, Manuel: «Pròleg. Petita introducció» a La ciutat i les hores, Impremta Moderna, Barcelona, 1960, p. 9. 6. Lascaris, princesa grega, comtessa de Pallars, Institut d’Estudis Ilerdencs, Col·lecció Cigne, núm. 3, Lleida, 1991, 97 p. 7. El conte «Sonàmbula» fou editat

16

a Els millors contes del Premi «Condal», Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1963, p. 133-144. 8. «Dues cases». Editorial Arimany, S.A. Barcelona, 1960, 39 p. Editat com a separata de la revista El Pont, núm. 22. 9. Entrevista enllaçada al lloc web: http://www.escriptors.cat/ autors/maluquerc/pagina.php?id_ sec=1470. Consulta: 24-07-2014. 10. COLL, Pep: «Concepció G. Maluquer, esbós biogràfic», p. 6 11. La primera edició de Gent del sud, avui difícil de trobar, va aparèixer dins la col·lecció del Club dels Novel·listes l’any 1964. La segona, de Garsineu Edicions, de Tremp, és del 2001 i permet llegir la versió original i íntegra de la novel·la. 12. MARFANY, Joan-Lluís: «El realisme històric», dins Història de la literatura Catalana, vol. 11, Barcelona, 1988, p. 266-267. 13. BARBAL, Maria: «Gent del sud», dins Àlbum Concepció G. Maluquer, Centre Català del PEN Club, 2002, p. 10-12, reproduït a «Concepció G. Maluquer. Creadora en silenci», Serra d’Or, núm. 517 (gener 2003), p. 48-50. 14. CREXELL, Joan: A Franco. Tretze pomes catalans. 1939-1975. Edicions El Llamp, Barcelona, 1989, p. 25-30.


racó històric i llegendari Sal·la d’Urgell, un bisbe de l’any mil OLIVER VERGÉS famílies de les elits dels comtats formar-se a tots nivells. L’any 978 La majoria de personatges rellevants d’aquesta època, va fer que Sal·la es documenta l’últim acte de Guisad de l’imaginari català d’avui dia van fos dirigit pels seus pares cap a la i tres anys més tard el primer en què viure durant els segles medievals o carrera eclesiàstica. La família dels Sal·la va prendre part com a bisbe. els moderns. Serrallonga, Guifré el vescomtes de la qual provenia era de En aquests tres anys, doncs, s’hauria Pilós, Jaume I o Rafael de Casanoles més importants de la Catalunya produït la seva elecció com a prelat. va són un bon exemple d’això. En Vella, sobretot pel fet de tenir els Val a dir que al llarg d’aquesta alguns casos, no pas en tots, la fama seus dominis en una zona de pas centúria els comtes d’Urgell tenien d’aquests personatges prové de la tan important com era el Conflent, un ferm control sobre el càrrec importància que els van donar els indret per on passava la via que des episcopal i normalment elegien el autors romàntics del segle XIX, una de feia molts segles servia per unir bisbe. Els criteris d’elecció dels fama que potser no es correspon a la península Ibèrica i la Gàl·lia a tra- bisbes eren molt senzills: havien la seva veritable transcendència his- vés de les valls del Segre i del Tet. de ser fidels al comte i normalment tòrica. Serrallonga, per exemple, era A més, el títol de comte de Conflent li pagaven una suma important de un bandoler poc important que tenia feia ja alguns anys que s’havia unit diners a canvi de ser elegits per dur una quadrilla de quatre malfacal dels sobirans de Cerdanya, cosa la mitra urgel·litana. La compra tors dedicats a assaltar de càrrecs, coneguda camins. La seva fama, com a simonia, estaperò, supera amb escreix va a l’ordre del dia a la d’altres bandolers com l’Església catalana i Joanot Cadell, senyor europea dels primers d’Arsèguel i cabdill segles medievals i no d’una tropa de bandolers va ser prohibida de que podia arribar als manera contundent quatre-cents o cinc-cents fins a la reforma grehomes, protagonistes goriana. Malgrat que d’actuacions d’allò no puguem provar-ho més extraordinàries. En documentalment, el l’imaginari pirinenc, la més probable és que situació és similar. A la Sal·la hagués estat eleSeu d’Urgell són molt git bisbe després que Arbre geneaològic dels vescomtes de Conflent recordats i venerats els la família vescomtal de bisbes Ermengol i Ot (ss. Conflent hagués pagat XI – XII), ambdós conuna suma important al siderats sants. El fervor que aquests que convertia la família vescomtal comte Borrell de Barcelona – importants bisbes han despertat gai- en el principal poder territorial de la Urgell. Sigui com sigui, cap a rebé des de la seva mort, tanmateix, zona. l’any 980 Sal·la esdevingué bisbe ha fet oblidar d’altres personatges d’Urgell. que també han de tenir el seu lloc en L’elecció de Sal·la com a bisbe de la història, com ara el bisbe Sal·la la Seu Els anys del bisbe Sal·la (980 – 1010). L’any 974 Sal·la apareix documen(980 – 1010) tat com a ardiaca d’Urgell, un càrrec La trajectòria de Sal·la com a bisbe Els orígens del bisbe Sal·la que ja el predisposava a succeir d’Urgell fou dilatada i carregada Sal·la era fill dels vescomtes de el bisbe que governava la Seu en d’èxits. Durant el seu mandat, com Conflent Isarn i Ranlo. Tenia un aquells anys, Guisad II. Amb tot, ja venia fent el seu predecessor, germà més gran, Bernat, cosa que creiem que la seva vinculació amb va aplicar de manera universal la el situava en segon lloc en la sucl’Església urgel·litana hauria codècima episcopal, un impost que cessió del càrrec patern. Aquesta mençat uns anys abans, un període representava aproximadament un situació, com sovint passava en les que hauria servit al jove Sal·la per 10% de la producció. Si bé aquest

17


racó històric i llegendari impost ja s’havia començat a aplicar a la Catalunya Vella des de feia gairebé un segle, la seva generalització i universalització no es va produir fins a mitjan segle X. Guisad II, en aquest sentit, va ser molt més sistemàtic que no pas els seus predecessors i Sal·la va reblar el clau. Malgrat que l’establiment definitiu d’aquesta fiscalitat no es va produir fins ben entrat el segle XII, quan la xarxa parroquial va quedar plenament definida, podem considerar que en el cas urgellenc el paper de Sal·la va ser important de cara el futur immediat del bisbat.

d’aquest moment rebria el nom de Castellbò, un topònim que definiria aquesta família durant tota la seva història. Per la seva banda, el bisbe Sal·la va permutar amb els comtes diverses propietats que tenia als comtats de Cerdanya i de Berga per unes altres que el comte Borrell de Barcelona – Urgell tenia al nord del comtat, la vall d’Andorra. Malgrat que els bisbes no van aconseguir la propietat total de la vall fins al 1133, el cert és que Sal·la va posar la primera pedra d’un domini que avui dia, ni que sigui en una forma diferent, encara perviu.

A Sal·la també cal atribuir-li l’inici Durant el seu episcopat, d’altra de la construcció del patrimoni banda, Sal·la va haver de fer front terrenal del bisbat d’Urgell. És cert a una greu situació que feia perillar que aquesta institució ja tenia possessions importants abans de la seva elecció com a bisbe, però també és cert que durant els seus anys de govern aquest patrimoni Signatura del bisbe Sal·la d’Urgell va créixer considerablement. En primer lloc, per un augment de les donacions els dominis de l’Església d’Urgell pro anima fetes pels particulars. Les als comtats de Cerdanya i de Berpors de l’Any Mil, el creixent pes de ga. Aquests territoris, dependents l’Església en la societat i la voluntat dels comtes de Cerdanya, patien de guanyar-se el paradís van fer que un greuge comparatiu amb d’altres cap a finals del segle X la donació comtats catalans, sobretot en relació de propietats a l’Església augmentés al bloc format per Urgell – Barceconsiderablement. I, en segon lloc, lona – Osona – Girona. Mentre que el creixent interès dels comtes per la aquests últims disposaven de seus frontera, situada en aquells anys cap episcopals pròpies, fet que atorgava a la zona de Meià, Montmagastre, als seus sobirans una gran ascendènPonts i la vall del Llobregós, va fer cia sobre l’Església de la Catalunya que a poc a poc es comencessin a Vella, els territoris dependents dels despendre de les seves possessions comtes de Cerdanya (Cerdanya, al nord del comtat. Això va beneBerga, Conflent, Capcir i Besalú) ficiar clarament als dos principals no tenien cap seu episcopal. Així, a poders urgellencs en aquesta regió, finals del segle X, el comte Borrell els vescomtes d’Urgell i el bisbat. II d’Urgell – Barcelona dominava En aquest sentit, els vescomtes van ni més ni menys que quatre seus rebre el 981 diverses propietats a episcopals mentre que el seu parent la vall de Castell-lleó, fet que va Oliba Cabreta no en controlava cap. dur a aquesta família a territorialitAixò obligava els senyors territozar-se en aquest indret que a partir rials d’aquests indrets a comprar

18

càrrecs eclesiàstics en seus veïnes, algunes depenent de comtes com els de Barcelona amb qui rivalitzaven, pagant unes quantitats desorbitades. Aquest fet, sumat a l’aplicació d’una fiscalitat eclesiàstica de la qual no n’extreien cap benefici, va fer que cap a l’any 990 els sobirans de Cerdanya usurpessin les propietats que el bisbat d’Urgell posseïa en els seus territoris. La resposta de Sal·la fou contundent, excomunicant tots els habitants de dits comtats, a excepció, curiosament, dels seus sobirans, i prohibint la celebració d’oficis religiosos, a més de demanar el suport de la resta de jerarques eclesiàstics de les seus veïnes. Aquesta contundència, la impossibilitat de canviar de manera fàcil l’stato quo vigent i, suposem, la mediació d’Oliba –futur abat de Cuixà i de Ripoll i futur bisbe de Vic– hauria arranjat definitivament el conflicte. Sigui com sigui, Sal·la va defensar amb força els interessos de la Seu que dirigia, a més de demostrar una gran erudició en l’Encíclica que va enviar a les seus episcopals veïnes. De Sal·la també cal destacar la visita que va fer al Papa acompanyat del comte Ermengol l’any 1001. Des de mitjan segle X les elits dels comtats catalans van protagonitzar un procés d’obertura cap a la Seu Apostòlica, la nova font de legitimitat que venia a substituir uns monarques francs en plena decadència. De Roma, comtes i bisbes en tornaven amb butlles que confirmaven privilegis i propietats, uns documents fonamentals per defensar el patrimoni propi de les diverses institucions que representaven. El comte Ermengol ja havia viatjat l’any 998 a Roma, on s’havia entrevistat amb l’emperador Otó III i amb el papa Silvestre II. Per diver-


racó històric i llegendari sos conflictes polítics a la ciutat de Roma, el papa Silvestre es trobava l’any 1001 a Ravenna i va ser allà on va rebre Ermengol i Sal·la, a qui va aconsellar sobre diverses qüestions. Sal·la va retornar a la seva diòcesi amb una butlla papal que renovava la que havia rebut el seu predecessor Guisad II el 951 i que confirmava les noves possessions obtingudes pel bisbat fins aquell moment. A partir de l’any mil, un altre personatge clau per a la història urgellenca va entrar a formar part de l’Església d’Urgell, Ermengol, nebot del bisbe Sal·la. Ermengol era fill dels vescomtes de Conflent Bernat i Guisla i, com en el cas del seu oncle, va ser el segon fill del matrimoni, fet que el situava en segon terme en la successió del vescomtat. Per aquest motiu els seus pares el van posar sota la tutela de Sal·la, amb la intenció que el rellevés com a bisbe. Òbviament, el relleu s’havia de fer amb el consentiment del comte d’Urgell, cosa que van aconseguir a canvi del pagament de cent peces d’or que el comte Ermengol havia de rebre quan Sal·la traspassés i Ermengol esdevingués bisbe. A partir d’aquest pacte, Ermengol esdevingué ardiaca d’Urgell i la mà dreta del seu oncle, qui va ensenyar-li tot el que sabia. Dels seus últims anys com a bisbe d’Urgell cal destacar-ne el projecte de refundació de la canònica

urgel·litana. La intenció de Sal·la era actualitzar la regla aquisgranesa que regia la vida dels canonges de la Seu d’Urgell, a més d’adaptar la canònica als nous temps. De fet, Sal·la havia estat present l’any 1009 a Barcelona on s’havia culminat un projecte similar, fet que devia acabar d’animar-lo a fer el mateix a la seva Seu. La mort, però, el sorprengué abans, d’aquí que fos el seu nebot i successor en el càrrec, el bisbe Ermengol, qui presidís l’acte de refundació. Això no vol dir pas, però, que el projecte fos seu. Ell simplement el va culminar i el va desenvolupar durant tot un episcopat que es va allargar fins al 1035. El bisbe Sal·la tingué excel·lents relacions amb el poder comtal urgellenc, representat per Borrell II, primer, i per Ermengol I, després. De la bona sintonia se’n va beneficiar molt el bisbat, ja que durant tot aquest període els comtes van donar grans predis a la institució eclesiàstica. Sal·la es va mostrar fidel als comtes d’Urgell i aquests van recompensar generosament la seva fidelitat. En aquest sentit, Sal·la va beneficiar-se de la política de frontera que va dur el comte Ermengol. La gran riquesa que apareix relacionada en els testaments d’ambdós personatges fa que avui dia puguem considerar el comte i el bisbe d’Urgell de l’any mil com dos dels personatges més rics de la Cristiandat llatina.

CLÍNICA DENTAL DR. JOSEP MESTRES

C/Segre 60, Bx -Martinet de Cerdanya- T. 973.117.696 Camí Ral, 11, Bx -Bellver de Cerdanya- T. 973.117.696 Pl. Cabrinetty, 12 Pral,1 - Puigcerdà T.972.882.140

Implants de primeres marques a 499 € Et financem el teu tractament sense bancs i sense interessos 19

La mort de Sal·la El bisbe Sal·la va emprendre el seu últim viatge l’any 1010, quan va acompanyar el comte Ermengol I i altres sobirans i bisbes catalans en la famosa expedició catalana a Còrdova. Els guerrers dels comtats catalans havien estat cridats per formar part de l’exèrcit d’un dels candidats que pretenia el tron califal d’al-Andalus. Malgrat que en aquest aspecte no van reeixir, el cert és que van tornar cap a les seves llars força més enriquits de com n’havien partit. Per a Urgell, però, les pèrdues d’aquella expedició van ser significatives. El comte Ermengol va morir lluitant en la batalla d‘Aqabat al-Baqar, prop de la capital andalusina, i el bisbe Sal·la, a Gelida, al límit dels comtats catalans. A partir d’aquell moment, el protagonista de la història urgellenca fou el bisbe Ermengol, que va saber aprofitar d’allò més bé la minoria d’edat del futur comte. Ell, la comtessa Ermessenda de Carcassona i l’abat-bisbe Oliba van dur a terme una veritable damnatio memoriae d’uns anys fonamentals de la història urgellenca i catalana, els anys 980 – 1010. L’oblit d’un bisbe El bisbe Sal·la és, sens dubte, un dels personatges més importants de la història medieval d’Urgell. Com hem vist, va ser un home que va destacar en molts aspectes i que va protagonitzar uns anys d’apogeu de la institució que representava. Malauradament, avui és un personatge força desconegut i recordat, tan sols, perquè va ser l’oncle del bisbe sant Ermengol. Aquest oblit es deu, sobretot, a l’allargassada ombra del seu nebot. Avui tenim el Retaule de Sant Ermengol, la Fira de Sant Ermengol o el carrer Sant Ermengol a la Seu d’Urgell, però pocs saben qui va ser el seu predecessor, una figura de primer ordre de l’any mil que des d’aquí volem vindicar.


FUSTERIA IGLESIAS Tot en fusteria... i més!

Carrer de Riu, 5 - 25724 Martinet de Cerdanya Tel- 689.478.524 - fusteriaiglesias@hotmail.com www.fusteriaiglesias.com

Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

www.estanacalbaste.com

- Merceria - Gèneres de punt - Regals MARTINET DE CERDANYA

Isabel: 973 51 53 64

Podeu consultar tots els exemplars de Fil Directe en format digital a:

www.amicsmontella.cat 20


herbes, plantes i flors. Per Montse Torres Aquilegia Vulgaris. L. Ranunculaceae Català: Corniol Castellà: Aguileña Descripció: planta vivaç de tronc recte i ramificat. Les tiges poden tenir entre 30 i 80 centímetres, ramificades a la part superior. Les fulles són dentades de color blau-verd a la cara superior i verdes a la inferior. Les flors són hermafrodites, penjants i d’un color blau-lila. Cicle: planta vivaç, floració durant els mesos de juny i agost. Hàbitat: prats humits i boscos. Efectes: astringent. Parts utilitzades: la planta fresca en el moment de la floració. Aplicació: per a problemes de fetge i vesícula biliar, es pren en infusió, 2 cullerades de te per tassa 3 cops al dia. També és útil per a les irritacions de la pell. Antigament s’utilitzava contra l’escorbut i la icterícia. En homeopatia s’utilitza contra les alteracions nervioses, especialment la histèria.

Anthyllis Vulneraria. L. Papilionaceae

Català: Vulnerària Castellà: Vulneraria Descripció: planta de tiges pubescents (cobertes de pèls curts i blancs). Les flors són de color groc tirant a vermell, molt condensades. Semblen de paper. Cicle: planta vivaç, floració tot l’estiu. Hàbitat: llocs secans, pedregosos, de sòl calcari. Efectes: lleugerament purgant. Parts utilitzades: la planta sencera a l’època de la floració, seca o fresca. S’ha d’assecar a l’aire lliure. Aplicació: cremades menors, talls, erupcions de la pell. En decocció, 1 cullerada per 500 ml d’aigua. Deixar que bulli 1 o 2 minuts i deixarho reposar 10 minuts i després colar-ho. Es pot afegir a l’aigua del bany o en compreses sobre la zona afectada. Contra l’estrenyiment, en infusió, 1 cullerada de te per tassa, 2 o 3 cops al dia. Els caps florals secs es poden prendre com a substituts del te. 21


Cal Calsot CASA RURAL Montellà de Cadí · Cerdanya · Lleida Tel. + 34 973 515 369

www.calcalsot.com

BAR - RESTAURANT

ROSALEDA c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA 22

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

Carrer Comtat d’Urgell, 42 25700 La Seu d’Urgell

973 35 14 20


El Grup d’Amics de Montellà informa que durant els mesos d’estiu es procedirà al cobrament de la quota anual a tots els socis de l’entitat.

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

Lloguer d'apartaments a Montellà de Cadí (Cerdanya)

Cal Pinell

El Forn

Pl. Església, 1 - 25725 Montellà de Cadí

Pl. Llac, 6 - 25725 Montellà de Cadí

Apartaments de 3 habit., menjador, cuina i bany. Tots exteriors - Vistes a la Serra del Cadí Amb calefacció - Temporada d'estiu i d'hivern

Apartament per a 4 persones Preu total per dia - 60 € estiu / 85 € hivern

Jardí comunitari amb barbacoa - No s'admeten animals

Tels. 678 995 728 - 973 51 51 19

-

www.montelladecadi.com

Grup d’Amics de Montellà: Carrer del Nord S/N (Cal Xevit) 25725 Montellà de Cadí (Lleida)

23


El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració! Informa’t sobre els objectius de l’associació. Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou! Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

Profile for GAM Grup d'Amics de Montellà

Fil Directe 35  

Fil Directe 35  

Advertisement