__MAIN_TEXT__

Page 1

Fil Directe

Any XVIII · Número 36 · Desembre 2014 ENTREVISTA A JOAN MUNT, EL JOAN FERRER

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

Editorial

De fronteres i de pastors

“L’arribada dels tractors va suposar un canvi molt important i ens vam haver de preparar per poder-los reparar” · Especial sobre la presentació a Montellà del llibre A cel ras. Converses amb joves pastors i sobre l’Escola de Pastors de Catalunya. Pàgina 6

· Article dels historiadors Lluís Obiols i Erola Simón: “Entre Àustries i Borbons. La Guerra de Successió a la Cerdanya i l’Urgellet”. Pàgina 18 SUMARI

· Miscel·lània: pàgines 1 a 4. · L’escola se’ns apropa: pàgina 5. · Presentació del llibre: A cel ras. Converses amb joves pastors: pàgines 6 a 8. · L’Escola de Pastors de Catalunya: pàgines 9 a 11. · L’experiència d’un alumne de l’Escola de Pastors de Catalunya pàgina 12.

· Els nostres personatges. Entrevista a Joan Munt: pàgines 12 a 17. · La Guerra de Successió a la Cerdanya i l’Urgellet: pàg. 18 a 23. · El Mur, un conte fronterer de Georges Moustaki: pàg. 24 a 26 · Felicitació de Nadal: pàgina 27 · Herbes, plantes i flors: pàgina 29.

Aquest estiu passat, Martinet va voler rescatar el protagonisme cultural perdut l’any 2003 a favor d’Organyà, i ho va fer amb la recuperació d’una festa literària, de moment sense premi de narració, que es va batejar amb el nom de Trobada del Llibre de Frontera. Com ja es justificava en el díptic informatiu, aquest títol no era en va. Martinet és a tocar de dues fronteres, la d’Andorra i la de França, i té enclavades en el seu paisatge unes singulars fortificacions també de caràcter fronter. Per tot plegat, la trobada prenia «com a punt de referència la creació literària vinculada, d’una manera o altra, amb el fet fronterer». Així, a més dels estands d’editors i llibreters dedicats al tema, diversos actes omplien de contingut aquesta primera Trobada: la projecció de l’audiovisual «Terra de frontera: els Pirineus catalans entre dues Guerres (1938-1945)», la taula rodona «Camins de pas als Pirineus durant la Segona Guerra Mundial», amb la participació de grans especialistes sobre la qüestió, i la presentació del projecte Perseguits i salvats, que va anar a càrrec de l’historiador J. M. Solé i Sabaté. Al llarg dels segles, les fronteres, aquestes línies imaginàries que l’home ha anat creant, sovint per controlar el suposat enemic, sovint per defensar-se’n, han anat canviant, però també n’ha canviat la percepció que en tenia la passa a la pàgina 3


miscel·lània Recuperació del camí del Cargolet gada municipal, que gràcies a les eines motoritzades que duien van resultar una ajuda inestimable. Ens vam trobar a la carretera de Montellà a Martinet, a l’alçada de la Closeta de cal Calsot, i vam començar a seguir el camí, que arranca de la mateixa carretera i passa pel darrere de l’esmentada Closeta. De seguida ja vam trobar el primer obstacle: el camí estava barrat per un munt de rames. A partir d’allà el pas es feia gairebé intransitable. En alguns trams, per la invasió de malesa; en altres per culpa de branques i troncs que algú havia posat expressament perquè el bestiar no pogués passar; en altres, finalment, eren les pedres que havien caigut de les parets laterals les que impedien d’avançar.

XAVIER REBÉS L’amic Enric Xargay no para en la seva recerca històrica sobre el Baridà i, en especial, sobre Montellà. Aquest estiu mateix ens va oferir una xerrada a propòsit del Quer Foradat en el marc de la Fira de Primavera de Martinet i al mes d’agost ens va proposar de recuperar el vell camí del Cargolet, camí que anava de Montellà a Víllec i que, segons la gent gran del poble, el feien servir els nens de Víllec i Béixec per anar a l’escola de Montellà. Remenant arxius va trobar que moltes finques limitaven amb aquest camí. Però quan va anar a comprovar-ne l’existència sobre el terreny es va adonar que quasi

havia desaparegut, o millor dit, que era molt difícil de trobar i encara més seguir. En alguns llocs estava tallat per troncs i rames; en altres, els herbassars impedien que s’hi pogués passar; més enllà encara, estava envaït de boixos o altres mates... En definitiva, tot plegat feia impossible de poder-lo transitar. Amb el seu entusiasme habitual, Enric Xargay va mobilitzar les forces vives de Montellà i Martinet per fer una sortida i recórrer, netejar i recuperar aquest camí. De manera que el dia 8 d’agost ens vam aplegar un grupet d’unes deu persones compromeses amb l’estima i la preservació del nostre territori i els membres de la bri2

Hem de reconèixer la imprescindible feina de les serres mecàniques i les desbrossadores que gestionaven els membres de la brigada municipal, els quals, pràcticament, no van parar. I nosaltres, al darrere. Amb estisores, podalls i altres eines, o amb les mans simplement, anàvem rematant la seva feina fins que vam arribar al rec de Ruvíllec, on vam dubtar sobre quina devia ser la part final del trajecte fins a creuar el riu i arribar a la pista de Bastanist. La gent no es posava d’acord sobre aquesta qüestió, i uns deien que el camí devia anar seguint el marge del rec i altres que baixava recte fins al riu i empalmava tot seguit amb l’esmentada pista. Com que aquest marge és molt estret en alguns punts i, a més, discorre a unes alçades considerables, al


miscel·lània final, vam optar per la segona opció, molt més segura. Caldrà, però, esbrinar sense aquests dubtes quin era el traçat original. Penso que va ser un matí molt profitós i entranyable. Ara, però, caldrà que aquesta feina no esdevingui estèril i s’haurà de fer, per tant, un manteniment periòdic del camí, donar-ne a conèixer el traçat, posar-hi indicadors i senyalitzacions, i que els que som del lloc el transitem freqüentment. Els que vam participar en la seva neteja podem certificar que és un camí molt agradable i el fet que transcorri per llocs arbrats fa que A les fotos, diferents moments de la jornada de recuperació del sigui especialment recomanable camí del Cargolet, el passat 8 d’agost. / en l’època calorosa de l’estiu. ve de la portada població. En els orígens, difuses i superades sovint per la realitat de la població i pels interessos particulars i col·lectius. Després, a l’Edat Moderna i fins al segle XX, remarcades i consolidades per uns estats desconeixedors del context territorial de cada indret. I, actualment, en fase de desintegració per alguns o per algunes qüestions, i afermades per d’altres. De vegades, les regions frontereres, pel fet de trobar-se allunyades dels grans centres de decisió política o econòmica i freqüentment també deprimides demogràficament, han esdevingut autèntics atzucacs proclius a l’establiment d’activitats il·legals; de vegades, en canvi, han estat zones dinàmiques, capaces d’atraure contingents humans i intercanvis econòmics, o bé zones en què la línia divisòria, de gran permeabilitat, ha permès que una banda i l’altra mantinguessin els vincles

culturals més enllà fins i tot del que haurien volgut aquells que la van promoure. Sembla, doncs, que la frontera, la ratlla, sigui allà per traspassar-la. Això, si més no, és el que sembla desprendre’s del conte de Georges Moustaki que presentem, «El mur». També ens parlen de fronteres Lluís Obiols i Erola Simon, en concret de les implicacions que va tenir per a la Cerdanya i l’Urgellet el fet de ser un territori situat aleshores entre les monarquies espanyola i francesa, de la pressió que els diferents exèrcits practicaven sobre la població civil i de les canviants i estratègiques fronteres que intentaven establir les tropes borbòniques en el seu avanç per terres cerdanes, justament al Baridà. Ara, si hi ha hagut unes persones acostumades a exercir llur ofici en territoris limítrofs, especialment de muntanya, aquests han estat els pastors, un col·lectiu que com tants altres propis del món rural 3

semblava condemnat a desaparèixer. Des de temps medievals i segurament abans i tot, els pastors pirinencs d’ambdós vessants de la serralada convivien més enllà de les fronteres polítiques, cosa que només la consolidació dels estats moderns va ser capaç de trencar. A aquest ofici dediquem els articles centrals del Fil Directe, però no pas als pastors tradicionals. De la mà de Vanesa Freixa, Jordi Cardona i Laia de Ahumada, ens apropem a una iniciativa que, de triomfar, pot representar no tan sols la salvació de l’ofici, sinó també la salut del territori. Parlem de l’Escola de Pastors de Catalunya, nascuda ara farà sis anys, i de l’experiència d’aquells joves que han sentit la necessitat de tornar a la terra, massa sovint objecte d’especulació, per tal de poder viure d’una altra manera tot dignificant l’ofici de la pagesia. La Junta Directiva


miscel·lània Resultats del procés participatiu del 9-N a Montellà i Martinet, el Baridà i la Batllia GUILLEM LLUCH El procés participatiu per decidir el futur polític de Catalunya celebrat el passat 9 de novembre va mobilitzar a 293 persones al municipi de Montellà i Martinet. El Sí-Sí a la independència va obtenir 245 vots (83,6%). El Sí-No va aconseguir 20 vots (6,8%) i el No, 9 vots (3,1%). A Lles hi van participar 140 persones, i el Sí-Sí va obtenir 130 vots (92,9%). Tres persones van optar pel Sí-No (2,1%) i una pel No (0,7%). A Bellver la participació va ser de 858 persones, de les quals 754 (un 87,9%) va votar SíSí, 40 (el 4,7%), Sí-No i 9 (un 1%), No. A Prullans, hi van prendre part 114 persones. 105 van optar pel Sí-Sí (92,1%), 5 van votar Sí-No (4,4%) i cap per-

sona va votar No. Al Pont de Bar hi van participar 86 persones. 77 van votar Sí-Sí (84,9%) i 8 Sí-No (9,3%). Ningú va votar No, tampoc. A Cava, hi van participar 18 persones. 17 van votar Sí-Sí i una va votar en blanc.

Punt de votació de Montellà i Martinet

FOTO: Montse Torres

Hem de lamentar les defuncions de: Montserrat Tosas Ginesta

que traspassà el passat 26/11/2014

Maria Marí Pallarès

que traspassà el passat 02/12/2014

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució de la revista: Montellà, Martinet, Estana, Bellver i Prullans.

Maquetació i edició: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip Coordinador: Guillem Lluch, Llorenç Vergés i Oliver Vergés Col·laboradors en aquest número: Laia de Ahumada, Jordi Cardona, Vanessa Freixa, Íngrid Giralt, Guillem Lluch, Lluís Obiols, Ariadna Plans, Xavier Rebés, Erola Simón, Montse Torres, Llorenç Vergés i Oliver Vergés.

4


l’escola se’ns apropa Un espai per a les AMPA adreçada als pares i mestres i festes d’obertura o tancament del curs escolar.

ÍNGRID GIRALT ARIADNA PLANS L’escola no només la conformen els alumnes i els mestres, sinó també els pares i mares dels nens. Avui volem donar un espai a les AMPA per donar a conèixer la seva funció en el si de les escoles. I si bé som una escola rural i amb pocs alumnes, tenim dues AMPA, l’AMPA de la ZER i l’AMPA de l’escola Ridolaina. L’AMPA de la ZER Baridà-Batllia la conformen els pares i mares de les cinc escoles de la zona escolar rural de Cerdanya: Portella Blanca (Lles de Cerdanya), el Puig (Prullans), Pere Sarret (Martinet), Sant Serni (Prats i Sansor) i Ridolaina (Montellà). Aquesta associació vol ser un enllaç de les famílies que porten els nens i nenes en aquestes escoles, amb la finalitat de teixir vincles. Així proporciona equipament identificatiu als infants, que utilitzen en les sortides conjuntes a nivell de ZER, i gestiona les assegurances que cobreixen totes les activitats fora de l’horari lectiu. Des d’una vessant més lúdica, també ha organitzat alguna formació

Si l’AMPA de la ZER és un paraigües de totes i cada una de les escoles, la de Ridolaina també té la seva AMPA, que recull el tarannà propi del centre. Està formada per totes les famílies de l’escola i esdevé una entitat viva. Aquesta entitat s’organitza per comissions d’activitats que es duen a terme durant el curs. Parlem de la Castanyada, de la Quina, del Dia d’Europa i de Sant Jordi, de la caminada, de l’organització d’activitats de les tardes de juny i dels àpats en què famílies, mestres i alumnes es troben per passar una bona estona. Enguany, i coincidint com cada any amb el pont de la Constitució i de la Puríssima, acabem

5

d’assaborir la Quina, una de les activitats que organitza l’AMPA i que és molt important per al poble i per a la pròpia entitat, perquè la dota de recursos econòmics. Va ser una Quina temàtica en què es jugaven el lot “més animal”, el lot “deixa’t mimar”, amb serveis i productes cosmètics i saludables, el lot “per compartir”, per quan la sort arriba a dos jugadors simultàniament, el lot “del Baridà” i “de la terra”, amb productes i serveis locals o de proximitat, el lot ”de l’artista”, amb un caire més creatiu, i el lot “estrella”, entre d’altres. La vetllada va ser divertida i participativa. Els alumnes més grans de l’escola es van encarregar de “cantar” els números que havien de donar la sort als participants. I com cada any, aquesta activitat es va preparar amb molta il·lusió i amb la col·laboració de moltes empreses, entitats i famílies, que generosament van donar productes i serveis. Així que ja ho sabeu, si voleu riure i provar sort us convidem a la propera Quina!


col·laboracions XIV Diada del GAM. Montellà 9 d’agost de 2014

Presentació del llibre:

A cel ras. Converses amb joves pastors

LAIA DE AHUMADA En la redacció d’un llibre sempre hi ha una història, una història de vida, perquè tot llibre s’alimenta d’allò que viu l’autor i, en el meu cas, vida i escriptura van de bracet. Però en aquest llibre no hi ha només una història, sinó moltes, és un llibre plural, ple de sinèrgies que l’han fet possible, que l’alimenten i que l’empenyen més enllà del contingut de les seves paraules. És un llibre petit, però ric en contingut perquè en cada pàgina hi ha abocada tota la il·lusió dels tretze pastors i pastores entrevistats, la saviesa acadèmica de les doctores Neus Monllor i Gemma Celigueta i el traç precís de la il·lustradora Blanca Martí. Els tretze pastors i pastores entrevistades són joves que van fer el curs de l’Escola de Pastors de

Catalunya. Quan vaig conèixer l’Escola, vaig trobar molt interessant la feina que feien i em van encantar les persones que la gestionaven; i sobretot, vaig tenir molta curiositat per saber què movia les persones —la majoria d’elles joves i provinents d’àrees urbanes— a anar a l’Escola a formar-se en un ofici menystingut i en perill d’extinció. Així que vaig decidir investigar sobre el tema i vaig proposar a les dones de l’escola de fer un llibre sobre els «pastorets», com elles els anomenen; els va agradar la idea i em van facilitar una llista perquè en fes una tria. D’aquesta forma vaig començar una transhumància literària i vital que ha donat peu a aquest llibre, ben peculiar, certament, ja que no ha seguit cap dels costums de la migració dels ramats. Com 6

sabeu, la recerca de pastures es fa de forma estacional: a l’hivern cap a la plana i a l’estiu cap a les muntanyes. En canvi, jo vaig sortir a finals de tardor de la plana de Tarragona i vaig enfilar cap a la muntanya, al Pirineu més recòndit, el del Pallars Sobirà, on vaig arribar en ple hivern, quan la neu cobria el paisatge i el bestiar remugava l’herba seca tancat a la cort, allà on l’alè fumeja i el fred s’arrauleix al costat de la llana. Per sort, no duia cap ramat sinó una gravadora i un bon abrigall, i no anava a la recerca de pastures, sinó de pastors; i aquí també la meva cerca era peculiar, perquè no anava a capturar històries de vells pastors per servar la memòria d’un temps que s’acaba, sinó de joves pastors que s’han entossudit a contradir els costums de les migracions —que despoblen muntanyes i atapeeixen ciutats—, i busquen, amb un desig insospitat, llenques de terra, masies abandonades o cases de poble on poder viure tal com ho feien els seus avis, tal com ho fan ells. Aquest llibre per a mi és especial per molts motius, i us n’explicaré alguns: El primer és que tracta, aparentment, d’un tema molt diferent de la resta de llibres que he escrit —que són més d’espiritualitat o d’investigació filològica. I dic aparentment, perquè en realitat no difereix gaire de la resta. Jo escric per comunicar allò que visc, allò


col·laboracions que sóc, però també m’agrada escriure llibres que facin d’altaveu d’altres vides, que teixeixin un fil de complicitats, de rostres, de llocs, on tothom qui passa és convidat a participar-hi. M’interessa, en definitiva, la vida: la pròpia i la dels altres. El segon motiu té a veure amb el fet que aquest llibre, sense volerho ser, és profètic: s’avança als temps i proposa un nou paradigma agrosocial; i és que els joves entrevistats estan convençuts que es pot viure d’una altra manera i estan disposats a demostrar-ho mentre ho practiquen; aquest llibre es fa ressò d’una nova consciència, preocupada i ocupada a fer possible la vida a la terra. El que diuen els entrevistats és un signe més d’un canvi d’època on tot sembla capgirar-se. Fins fa molt poc els llibres que s’escrivien sobre pastors tenien com a objectiu servar la memòria d’un ofici que s’acabava, o parlar de la figura del pastor des d’un punt de vista antropològic, en canvi aquest no vol parlar de res de tot això, sinó de joves que sense ser pastors, volen fer-ne. Tot això ho hem d’entendre dins del context actual. És la fi d’un temps de bonança que no podia pas durar gaire, que era insostenible perquè no es poden lligar pas per sempre els gossos amb llonganisses. El menyspreu per l’ofici de la pagesia, l’abandó dels pobles, l’enlluernament per la vida ciutadana, el poc respecte per la terra, l’especulació, les segones residències, la prepotència, el diner fàcil, la qualitat de vida i el consum ferotge. Tot això s’acaba. I aquests joves que volen ser pastors estan oferint una alternativa,

una oportunitat, a la vida rural; no és tracta d’un caprici, és un desig que rema contracorrent, però que dóna sentit al seu viure i els converteix en un motor de canvi. Però no els ho posen gens fàcil, ni les administracions ni, de vegades, la mateixa pagesia.

Aquests joves volen recuperar el ritme pausat del temps, ser amos o mestresses d’ells mateixos, estimar la terra, dignificar l’ofici. Aquests joves volen recuperar la saviesa dels avis, però no volen viure com ho feien ells, no són nostàlgics d’un temps perdut, no volen segar amb dalla, si no cal; tenen altres maneres de fer, innovadores i respectuoses amb la terra i el medi, i les volen aplicar; tenen formació i són molt crítics amb el sistema actual.

vacions i els seus projectes vitals; si se n’havien sortit o no, i per què; com vivien i com ho vivien. Un cop feta la tria i el primer contacte, amb les indicacions que em donaven, i el mapa a la mà, he recorregut el país a la recerca d’aquests joves pastors. Els he anat a veure allà on vivien o treballaven, pobles o ciutats. He estat en llocs que m’eren familiars i en d’altres que ni sabia que existien. He vist in situ què feien i he escoltat què volien fer —i què no podien fer, malgrat intentarho. En cada lloc he encetat una conversa: en un bar, a la vora del foc, o entre pastures. A cada lloc m’he sentit acollida i, de forma recíproca, he sentit que el meu interès els donava ànims. M’han obsequiat amb tota mena de regals valuosos, fruit del seu treball: melmelades, formatges, sabons, infusions, ungüents... Alguns ara ja no estan on els vaig trobar, però tant és, perquè el que importa, en definitiva, és allò que viuen i no el lloc on ho viuen.

Si em preguntéssiu quin d’ells em va impressionar més, jo diria que a hores d’ara tots formen part del meu paisatge, i de tots vaig aprendre alguna cosa valuosa. L’Anna i el Román em van demostrar que la il·lusió és un ble que mai no s’apaga; en l’Enric, vaig descobrir una fortalesa que mou muntanyes; i de la Núria vaig aprendre que la qualitat no té res a veure amb la quantitat; en Bernat em va enseJo, tot això, no m’ho volia perdre. nyar el valor de “ser-hi” en cada I aquest és el tercer motiu que fa moment; i l’Oriol la importància especial per a mi aquest llibre. de donar nom a les coses perVolia saber qui eren aquests joves, què les dignifica; d’en Xevi vaig què els impulsava a retornar a la aprendre que la unió fa la força; i terra, quines eren les seves motide l’Àngel, el plaer de la feina ben 7


col·laboracions feta; la Judit i l’Eduard em van demostrar que es necessita molt poc perquè la vida vessi en abundància; i en Joan, que la tenacitat fa néixer flors del no res; de la mà d’en David, em vaig endinsar en la solitud de les muntanyes, i amb l’Anna vaig saber que la vida idíl·lica no existeix, sinó que se la fa un mateix cada dia. El quart motiu reflexiona sobre el fil que uneix, com he dit abans, els meus llibres: la recerca de l’espiritualitat que impregna el viure de les persones i que, penso, impregna també la vida d’aquests joves. Una espiritualitat, en aquest cas, no emmarcada dins de cap religió, però sí viscuda i entregada. Una espiritualitat que afina la persona i li dóna més qualitat d’existència. A través de les converses que vaig mantenir amb els joves pastors vaig descobrir el seu convenciment que es pot viure d’una altra manera, més pausada, més austera, a fons, i en llocs de silenci; i establir noves relacions amb els altres i amb l’entorn. Tal com deia el cantautor argentí Facundo Cabral: «Tener menos para tenerse más». Sense parlar d’espiritualitat, el seu discurs i la seva vida n’estan impregnats; es percep la força d’una certesa que els impel·leix a viure d’una forma més autèntica, connectats amb el seu ser; són uns contemplatius que dominen el seu temps perquè han descobert el valor de «ser-hi» en cada moment.

Són respectuosos amb l’entorn per convenciment, per militància. La sostenibilitat, la cura, no són només paraules sinó pràctiques que els porten a assumir transformacions i responsabilitats, a comprometre’s en una nova —però antiga— forma de relacionar-se amb la terra i les persones, on predominen valors com la solidaritat i la sobrietat.

Leonardo Boff en El cuidado necesario (Trotta, 2012) afirma que la sostenibilitat i el tenir cura hauran d’anar acompanyats d’una revolució espiritual. Potser ja apunta, sense saber-ho, com un borró, en aquestes noves experiències agroecològiques que s’ocupen de tenir cura, de fer possible la vida a la terra, una vida que es nodreix dels aliments i de ser qui som. 8

El cinquè motiu em fa tocar de peus a terra perquè té relació amb tot allò que deia al principi: amb les sinèrgies que empenyen el llibre més enllà de les paraules. I és que en totes les converses vaig detectar que els pastorets tenien un problema en comú: l’accés a la terra, i que això també preocupava l’Escola de Pastors. Les sinèrgies, doncs, ens van empènyer més enllà del llibre i va néixer un nou projecte: l’associació Terra Franca (www. terrafranca.cat), amb la finalitat de facilitar l’accés a la terra —amb unes condicions idònies per poder dur-hi a terme un projecte viable— a aquests nous repobladors del segle XXI que, a diferència dels antics, no s’han trobat amb terres franques sinó, massa sovint, ocupades per la gasiveria i l’especulació. Per tot això, aquest llibre és tan especial per a mi, voldria que també ho fos per als lectors, que ajudés a entendre, que obrís horitzons, que s’establissin compromisos per millorar tot allò que està a les nostres mans, i que les preocupacions ens ocupessin a fer possible la vida a la terra. El llibre A cel res. Converses amb joves pastors fou editat per Pagès editors, de Lleida, l’any 2013. Les il·lustracions de Blanca Martí que acompanyen aquest article pertanyen també al llibre. Il·lustracions: Blanca Martí


col·laboracions

L’Escola de Pastors de Catalunya departaments d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i el de Territori i Sostenibilitat.

VANESSA FREIXA Fomentant un altre model de pagesia L’Associació Rurbans és una entitat de dinamització rural de muntanya que té la seva base a Rialp, al Pallars Sobirà. Treballa amb el Projecte Grípia la dinamització de la pagesia en l’àmbit rural. Aquest projecte impulsa accions que pretenen donar suport a les cases de pagès existents i aposta per una nova generació de joves agricultors i ramaders que basen en l’agroecologia la seva manera d’entendre aquest ofici. El projecte pretén també dignificar la professió i facilitar eines per a la seva organització i cooperació. El Projecte Grípia (en dialecte pallarès “menjadora mòbil per a ovelles i cabres”) neix el 2009 amb l’objectiu, en una primera etapa, de garantir el relleu generacional de les explotacions ramaderes de muntanya mitjançant la incorporació de joves a l’activitat, la gestió sostenible de les explotacions i la dinamització del sector fent-lo viable econòmicament. A partir del 2010 s’estén per tot el territori rural català i compta, des de la sisena edició, amb el suport dels

El Projecte té les següents línies de treball: • Escola de Pastors de

Catalunya. • Banc de finques agràries: accés a la terra. • Revalorització i comercialització de llana de raça xisqueta. • Sensibilització de joves. L’Escola de Pagesia i Activitat Pastoral (Escola de Pastors de Catalunya) L’Escola pretén encabir tots aquells pagesos i pageses que creuen en el sector, que tenen la il·lusió de donar-li continuïtat tot deixant que hi entri gent nova, vinguin o no de tradició pagesa, que vulgui aprendre a partir dels seus coneixements i aplicar una altra manera d’entendre l’ofici, mantenint la tradició però adaptant-la a la contemporaneïtat.

A través de l’Escola es vol consolidar un nou model de pagesia que està produint canvis molt importants en el desenvolupament rural del nostre país. Amb la incorporació de noves generacions, molts cops alienes a una tradició familiar, es pretén demostrar que la pagesia, per ella mateixa, és un sector viable econòmicament i s’aposta per una producció a petita

9

escala de base familiar i/o cooperativa, sostenible amb l’entorn i amb el sector. Es busca potenciar els productes naturals i la seva forma original, respectant les llavors locals i les races autòctones i fent que aquest producte de qualitat arribi al consumidor a través de la venta directa del productor dins d’un mercat local i de proximitat. A la vegada, el projecte reivindica la dignificació i normalització d’aquest ofici donant-lo a conèixer i transmetent altres maneres de gestió. En els seus inicis, l’Escola pren el model de l’Escola de Pastors d’Astúries (Picos de Europa) i de les escoles oficials del País Basc: Artzai Eskola i Escola de Pastors d’Iparralde. Amb aquestes dues escoles hi mantenim una relació de col·laboració, acollint i/o envianthi alumnes en pràctiques i també tenint-los com a membres del servei d’assessorament. Ara bé, al llarg de les cinc primeres edicions de l’Escola de Pastors de Catalunya hem generat un nou model, marca pròpia que ha donat suport a aquestes noves iniciatives i que, alhora, s’ha anat adaptant a les necessitats dels seus participants. Tipus de bestiar que tracta L’escola està dirigida a tot el sector ramader. És, per tant, una escola que vol formar persones pageses i pastores vinculades a tot tipus de bestiar: ovelles, cabres, vaques de carn i de llet, eugues, rucs, etc. Duració del curs Els alumnes reben una formació teoricopràctica que té una durada de cinc mesos, un mes de forma-


col·laboracions ció teòrica intensiva (128 hores lectives) i quatre mesos de pràctica a les mateixes explotacions. La formació teòrica té lloc al mes de març i és obligatòria per a tothom. La formació pràctica comprèn dos períodes. S’inicia o bé a les estacions de primavera-estiu i va del mes d’abril fins a finals de juliol, o bé a les de tardor-hivern, i va del mes de setembre fins al desembre. Aquest calendari vol respondre a les necessitats del calendari pagès. També hi ha la possibilitat de fer les pràctiques partides seguint els següents períodes: un primer torn durant els mesos de maig i juny i un segon torn durant els de setembre i octubre.

durant les hores lectives del curs, però no durant les vacances o en els períodes en què no hi hagi activitat. Les despeses són assumides pels ramaders durant el període de pràctiques. En cas de no poder allotjar l’alumne a la pròpia finca, el ramader s’ha de fer càrrec de part del lloguer (pis compartit) així

Despeses d’inscripció i remuneració. Els alumnes que volen inscriure’s a l’Escola han de fer efectiu el pagament de 500 euros en concepte de matrícula i deixar en dipòsit a l’Associació Rurbans una fiança de 300 euros. Aquesta fiança té com a finalitat garantir el compromís de l’alumne amb l’escola i les pràctiques i que complirà els seus deures. Darrere de l’escola hi ha una gestió i organització que comporta una despesa que no ha de ser malbaratada.

com del desplaçament fins al lloc de treball. Si és l’alumne qui decideix dormir fora de l’explotació, ni el pagès ni l’organització estan obligats a abonar aquests costos.

Els alumnes no reben cap remuneració per fer el curs. S’entén que l’objectiu és formar persones perquè puguin realitzar d’una manera semiprofessional aquest ofici. Per aquest motiu el curs es proposa com un intercanvi en què les cases de pagès ofereixen la seva experiència, formació i instal·lacions i l’alumne ofereix el seu treball. A més, l’alumne té coberts l’allotjament i la manutenció

Els alumnes participants tenen una assegurança de cobertura d’accidents durant tota la durada del curs. Localització del curs i titulació La formació teòrica s’imparteix al Pallars. Les pràctiques es realitzen a les diferents explotacions que es troben a les delegacions de l’Escola. El curs té el reconeixement i l’homologació del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Les delegacions En aquesta sisena edició hem donat servei als següents territoris: Lluçanès; el Ripollès, la Garrotxa, comarques de Ponent, comarques Gironines, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona, Conca de Barberà

10

i Priorat. Les administracions, consorcis i entitats que formen part de l’Escola són: el Consorci del Lluçanès i l’Associació per a la Gestió del Programa LEADER Ripollès Ges Bisaura. Alhora treballem amb l’Escola de Pastors del País Basc amb la qual s’ha signat recentment un conveni de col·laboració. Això ens permet tenir un alumne en pràctiques dos mesos a Guipúscoa. Sobre el relleu generacional i l’accés a la terra A través del seu Projecte Grípia, l’Associació Rurbans, pretén ajudar a garantir el relleu generacional en el món rural i facilitar les noves incorporacions a les nostres comarques, de manera que no es perdin definitivament ni terres ni ramats. Per això l’Associació s’estableix com un punt de contacte entre els pagesos i els joves interessats a desenvolupar l’activitat agrària. Segurament a moltes de les explotacions de Catalunya els agradaria, abans de veure acabada per sempre la seva activitat, comptar amb una persona que se’n fes càrrec; o bé, explotacions ja tancades, voldrien poder veure-hi instal·lat un nou pagès o pagesa. En aquest sentit, l’Escola vol actuar com a mitjancera buscant la persona o persones que, amb garanties, es puguin fer càrrec d’aquestes explotacions. D’aquesta manera el benefici és doble: l’explotació no queda tancada i dóna l’oportunitat laboral a aquelles persones que volen viure fent aquesta activitat. Per això l’Associació compta amb


col·laboracions una borsa de treball dirigida als pagesos i pageses del territori que busquen persones per treballar. Els propietaris es posen en contacte amb l’Associació, descriuen l’oferta de treball i l’Escola la posa a disposició dels antics alumnes per tal que la puguin cobrir. I també compta amb un banc de finques agràries. En aquest cas, si un propietari disposa de terres, tant per a desenvolupar-hi una activitat agrícola com ramadera, i vol posar-les en lloguer o venda, el Projecte Grípia fa de mitjancer entre aquest propietari i el possible arrendatari. Aquests lloguers es fan mitjançant un contracte agrari que garanteix a les dues parts l’accés a la terra i la retribució per aquesta. Per altra banda, cal signar un acord de custòdia (conjunt d’instruments que utilitzen organitzacions socials i ciutadanes per conservar la natura, el paisatge i el patrimoni cultural de llocs concrets) entre les dues parts i l’entitat per tal de garantir un seguiment del projecte i el seu acompanyament professional. Requisits per a participar a l’Escola de Pastors L’Escola acull totes aquelles persones que desitgin aprendre l’ofici de pagès o de pastor amb la voluntat de dur a terme aquest ofici. Per participar a l’Escola de Pastors de Catalunya és necessari complir algun d’aquests requisits: Ser fill/a del territori de pràctiques i voler continuar l’explotació familiar; ser fill/a del territori de pràctiques o que hi visqui i vulgui iniciar una explotació o treballar com a soci en una d’elles; er una persona de fora el territori de pràctiques

i vulgui iniciar una explotació o ser-ne arrendatari, o, finalment, ser una persona de fora del territori de pràctiques i vulgui iniciar una explotació fora d’aquest territori. L’edat mínima per accedir a l’escola és de 18 anys. Els alumnes han de disposar de carnet de conduir B1 per tal de poder moure’s

durant les pràctiques i utilitzar la maquinària i vehicles de les explotacions. Sortides laborals Aquest fet dependrà de cada aspirant i de la necessitat que tinguin les cases de pagès de contractar algú. Si l’alumne realitza unes bones pràctiques tindrà més possibilitats de ser contractat durant el temps que es determini. Per altra banda, si l’alumne ho desitja, pot crear una nova explotació i en aquest cas tot dependrà de la seva capacitat per tirar endavant el negoci. L’Associació Rurbans fa un acompanyament del projecte de l’alumne, però en cap cas li garanteix la sortida professional. És a dir, ni l’Escola ni l’Associació garanteixen la incorporació de l’alumnat al mercat laboral, tot i que treballen per aconseguir-la. Quin tipus de casa de pagès pot

11

acollir els alumnes de l’Escola? Pel que fa als criteris que se segueixen per seleccionar les cases de pagès que vulguin acollir alumnes en pràctiques, aquests seran els següents: cases de pagès a títol principal, on el pagès-propietari es pugui fer càrrec directament de l’aprenentatge de l’alumne; cases de pagès que hagin acollit alumnes en altres edicions i que hagin rebut una valoració positiva per part dels alumnes i de l’Escola; cases de pagès modèliques en la seva activitat i capacitat pedagògica: cases de pagès que treballin en extensiu, tradicional i/o ecològic i que realitzin elaboració i/o venda directa; cases que tinguin la intenció de llogar l’alumne un cap acabades les pràctiques, o cases de pagès els propietaris de les quals estiguin a punt de jubilar-se i puguin oferir un relleu generacional. En tot cas, l’aspecte cabdal per accedir a l’escola és garantir als alumnes participants una bona formació. Durant les pràctiques se signa un conveni entre l’Associació Rurbans, l’explotació i l’alumne, en què es recullen els drets i deures de cada part. Amb aquest conveni hi va associada l’assegurança. Enllaços www.projectegripia.cat http://custodiagraria.wordpress. com www.montanyanes.net Altres enllaços d’interès www.terafranca.cat www.itsasmendikoi.net/itsasmendikoi/centros/arantzazu.asp?id=es


col·laboracions L’experiència d’un alumne de l’Escola de Pastors de Catalunya pràctica almenys una part dels coneixements adquirits a Montenartró, veure una mica què vol dir en realitat ser cabrer o formatger i observar de prop dos models de producció diferents. Primer vaig estar dos mesos a Perles, amb el Juanjo i l’Anna, guardant i cabridant un ramat de 280 cabres ecològiques en un entorn feréstec i bonic. Em vaig sentir tant a gust i vaig aprendre tant, que si pogués aquest setembre tornaria a passarhi dos mesos més!

JORDI CARDONA Montmelús Es podria dir en el meu cas, que la decisió d’enviar la inscripció a l’Escola de Pastors, va ser i encara segueix sent una decisió encertada. Sempre he sabut que tard o d’hora viuria amb bestiar, així que vaig creure interessant i oportú formar-me. L’experiència de formar part de l’Escola, des de la primera entrevista a Rialp fins ara, crec que m’ha aportat molt i molt. Primerament, entrar al gran món de la pagesia i la capacitat d’entendre’l, i, seguidament, constatar que, efectivament, existeix una altra

manera de fer i entendre el món rural. Tant la part teòrica com la part pràctica van resultar ser molt educatives. La convivència i les classes teòriques al llarg del primer mes van ser brutals. A Montenartró, amb molta informació, bona gent, coneixements, intercanvis amb els companys, els ramaders, els veïns, les visites a diverses finques... Per mi, aquesta etapa teòrica la representaria com una ebullició de moltes idees i sensacions agradables. La part pràctica també molt bona, ja que vaig poder posar en

Els dos mesos següents els vaig passar a Almacelles amb el Carlos i l’Elvira. Em van ensenyar com es fan els formatges, des de la sembra del farratge fins a la final transformació de la llet en formatge, passant per la granja i la munyida de les cabres. Tot això dins d’un sistema artesà-industrial. Ara, després de tot el curs a l’Escola, estic animat de poder tirar endavant el meu projecte a Montmelús, Ger. Amb unes companyes ja tenim un ramadet de cabres i una formatgeria a mitges. Pas a pas. Actualment estic convençut que si no hagués passat per l’Escola de Pastors 2013, ara no estaria vivint on visc, fent el que faig i amb l’esperança que al món rural i de la pagesia li espera un futur millor del que té ara.

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe... 12


els nostres personatges “Una de les coses que més recordo és la gran escapada després dels aiguats del 82” OLIVER VERGÉS Joan Munt Tor, el Joan Ferrer, va néixer a Martinet el 13 de maig de 1940. Des dels 14 anys fa de ferrer seguint el negoci familiar, i avui és el seu fill Jordi qui duu les regnes del taller. Tota la seva vida ha transcorregut a Martinet i és per això que actualment és un dels millors testimonis dels canvis que ha viscut aquesta contrada en els últims seixanta anys. Parlant amb ell volem conèixer la seva història, però també la de les tres generacions de Munt dedicades a fer de ferrer, que han vist i viscut la Guerra Civil, els aiguats del 82 o el boom turístic de la Cerdanya. D’on era el teu pare? Del Quer. Fins a catorze o setze anys va ser el pastor de casa. A casa seva, a mesura que creixien, els germans es passaven les eines de pastor. I com va passar de pastor a ferrer? És que no hi havia prou feina de pastor? De feina sí que n’hi havia, però a casa hi havia dos germans més per treballar. És per això que ell va anar a fer d’aprenent a Vilanova de la Roca, que avui n’hi diuen Vilanova del Vallès. El seu germà el va acompanyar a peu fins a Ribes de Freser per agafar el tren i d’allà ja va baixar cap avall. I quan va acabar l’aprenentatge ja va venir a instal·lar-se a Martinet? Primer de tot havia de fer el servei militar, i segurament li hauria tocat

a l’Àfrica perquè hi havia la guerra. Ell, per si un cas, va anar a Ille-surTet, a França, on tenia un germà, i va treballar a Ribesaltes. De totes maneres, i com que li va semblar que a l’Àfrica la cosa ja s’arreglava, no va ser desertor; va tornar i se n’hi va anar amb un altre de Martinet, el Joan Genís, el Joan Carreter. Quan va tornar de la mili, primer va anar un altre cop a Vilanova de la Roca, després va treballar un temps a Puigcerdà i, finalment, va acabar a Martinet establint-se de soci amb el Joan Carreter. La primera eina que es va fer va ser aquest tamboret on seus tu ara. Quan va ser això, més o menys? Recordo la data perquè el meu pare sempre explicava que el primer dia de començar, baixant del Quer es va trobar un home de Béixec i aquest li va dir: «Saps, Joan, que a Espanya ja tenim la República?». Era el 15 d’abril de 1931. En aquella època van començar a treballar a l’altra banda del riu, en una casa que ja no hi és, que era d’un tal Jaume de Montellà (de cal Cabra). Un cop establert, ja no deuria

13

1 trigar gaire a casar-se, oi? Es va casar per aquella època amb una noia d’aquí, de Martinet, però va enviudar al cap de poc. Crec que amb la meva mare estaven junts ja el 1938, però no es van casar fins a l’any següent, un cop acabada la guerra, i perquè el capellà, amb qui eren molt amics, no protestés. Va ser per aquells anys que va construir aquesta casa on som ara i on vaig néixer jo l’any 1940. Quan es va establir definitivament pel seu compte? Amb en Joan Carreter li va semblar que el negoci no aniria bé. Van deixar de ser socis, tot i que va treballar com a empleat seu durant un temps. Pel seu compte es


els nostres personatges va instal·lar definitivament cap allà el 1935. Poc temps després d’això ja va venir la Guerra Civil. Ell hi va participar? Sí que hi va participar. Per aquí hi havia una companyia republicana que en deien “de carreteres”, i quan van veure que els cridarien a files van ser uns quants que s’hi van apuntar voluntaris. També va ser a l’Ebre, però no a tirar tiros. Com que ell sabia conduir, portava una cuba i regava les carreteres. Un cop acabada la guerra ja va tornar a Martinet? Cap al final de la guerra, la companyia i el seu camió van anar tirant cap a l’Empordà. Allà va abandonar el camió i va passar a França. Com que el seu germà vivia a Ille-sur-Tet, es va espavilar per arribar fins allà. S’hi va estar uns quants dies, i quan va saber que la cosa aquí a Martinet s’havia calmat, va tornar. Com recordes el taller en aquells primers anys? Ja s’hi ajuntava la gent a fer la xerrada? Ui, i tant, i molt més que ara! Fins fa vint-i-cinc anys això era un “centre” més que ara. Primer, perquè el camió de la llet de la Cooperativa deixava els pots aquí davant i tots els pagesos de Martinet i els de la comarca que baixaven la llet es posaven aquí a xerrar. A més, com que el meu pare treballava molt el foc, quan era l’hivern aquí hi havia unes reunions que de dalt a casa se sentia molta xerrameca. Tot i això, ell era molt treballador i, si xerrava, era dret i fent la feina, no feia pas com jo, o com el Jordi, que encara és un altre esgraó. També recordo que el meu pare era molt matiner. S’aixecava molt

d’hora, feia foc i després, quan el dia clarejava, parava, agafava l’escopeta i sortia per aquí davant a matar un conill, que n’hi havia molts. De petit, vas anar a l’escola de Martinet? Sí, hi vaig estar dels sis anys fins als onze. L’escola era una peti-

algun partit de futbol que organitzàvem aquí davant, al mig de la carretera. Sabíem que a tres quarts de tres baixava l’Alsina i teníem el temps just de desempatar abans d’entrar a l’escola. Una porteria la posàvem aquí davant de cal Caselles i l’altra a l’alçada d’on ara hi ha la pastisseria, perquè, si no, les pilotes anaven al riu. Quan jo devia tenir uns dotze anys, cap al 1951 o 1952, els militars van marxar i ja vam poder jugar dins la plaça.

Quines eren les principals feines del taller? Bàsicament fer ferradures i ferrar, arreglar eines (arades, pics, pales...), i coses així. De maquinària pràcticament no hi havia res, només aquelles màquines de dallar que eren tirades per bous. En aquelles màquines s’hi feia una crosta de pols amb oli i sempre que n’hi havia una per arreglar el meu pare em deia: «Au, Joan, a rascar». De feines com les que fem ara en 2 ferro, com ara una barana o alguna cosa així, en fèiem molt poques vegades. Alguna vegada el meu ta habitació al primer pis, ja que pare també arreglava algun cotxe a baix s’hi havien instal·lat els militars. I quan vaig tenir-ne onze, o camió, però no la part del motor, sinó el xassís o alguna cosa així, el Josep Vigo va parlar amb el més de ferrer que de mecànica. Jo meu pare i li va dir que jo havia encara recordo una vegada, quan d’estudiar el batxillerat. Llavors vaig fer el batxillerat lliure amb vam allargar un camió petit. tres més d’aquí, de Martinet. I de quines eines disposàveu al Compràvem els llibres de text que taller? recomanava l’institut, el mestre d’aquí ens guiava i aconsellava i el Teníem la soldadura autògena, que ja era una novetat, una fornal i un dia d’examen anàvem a la Seu. martinet. L’enclusa que teníem a casa, el meu pare l’havia comprat I per aquells anys ja donaves a una casa d’aquí Martinet on hi algun cop de mà al taller? havia hagut un ferrer, cal Ferrer, No, jo rondava per aquí però feia poca cosa. Als 14 anys vaig anar a que avui és una carnisseria. fer la revàlida a Lleida, i un cop suD’on el treia el teu pare, el ferro? perada ja em vaig dedicar al taller de manera contínua fins avui. Això Després de la guerra el ferro arrisempre que no m’escapava a jugar bava d’estraperlo, perquè el ferro

14


els nostres personatges que entrava en el cupo oficial era poquíssim. Cada casa tenia la seva estratègia per aconseguir ferro. Tot el ferro tenia un preu oficial i es pagava pràcticament al doble. Normalment venia de Tàrrega o de Lleida i arribava a través del recader, perquè les quantitats que necessitàvem eren molt més petites que ara, potser tres o quatre barretes de ferro. Després, quan es van començar a fer servir bigues de ferro, hi havia una casa de Barcelona que ja ens les oferia tallades. Algunes vegades havíem fet algun viatge a Barcelona amb el camió del Rufino vell, que baixava fusta de la Serradora i pujava carregat de ferro per la Collada. Tot el ferro de fer ferradures era reciclat. El meu pare el treia d’una casa de Barcelona que treballava planxa de vaixells desguassats. Amb aquests ferros fèiem les ferradures. Avui la major part de coses ens arriben d’un magatzem de la Seu, però això ha estat els últims vint anys. Ara sou dels únics ferrers que hi ha a la comarca. Abans també era així? No, abans n’hi havia més. Aquí a Martinet n’hi havia hagut a cal Vermell (ara cal Biralí) i a cal Ferrer (la carnisseria), tot i que crec que el meu pare ja no els va arribar a veure. El meu pare va estar a Martinet fent de ferrer, però a Travesseres n’hi havia, a Montellà, en alguns període, i a Aransa també. Aquí treballàvem per a la gent de la zona pròxima: Martinet, Montellà, Ruvíllec i Estana. Les feines que feu ara, han canviat molt en comparació a les que fèieu abans? La feina és molt diferent. El meu pare feia moltes hores de foc a la fornal. Ara es fa molt menys foc

i si es fa és d’una altra manera. I les quantitats de ferro amb què treballem també són molt diferents. Abans la mecànica que fèiem era més de ferrer i ara és més tècnica. Quin és el canvi més important que ha tingut la teva feina? L’arribada dels tractors va suposar un canvi molt important i molt ràpid, va ser de cop. Nosaltres vam

I en l’aspecte turístic, com ha canviat la cosa? Jo recordo que quan era jove ja hi havia turisme, però era totalment diferent de l’actual. Hi havia tres hotels, la fonda Pluvinet i Senillers. La gent venia pràcticament tot el juliol i l’agost i cada any eren els mateixos. Hi havia famílies que venien fins i tot amb la criada. El boom turístic ha suposat canvis per al taller i per a la teva feina? Quan va començar a haver-hi cotxes, eren d’una qualitat molt més baixa que ara. Jo recordo un dia d’agost, quan vaig baixar de dinar, que tenia onze rodes per arreglar, perquè es rebentaven com si res. El tema de fer baranes de ferro, escales i aquestes coses ha vingut més tard, en els últims anys.

Molt sovint, quan algú necessita alguna cosa, acaba venint aquí, 3 oi? Ara, no tant, perquè hi ha molta haver d’estar preparats per solucio- facilitat de viatjar i la gent va més cap a la Seu. Però abans sí que per nar els problemes immediats que podia tenir un tractor, fer-li el man- a qualsevol cosa la gent venia aquí. teniment bàsic i vendre accessoris Recordo haver tingut set o vuit motos per reparar, per exemple. com ara remolcs o alguna arada. A part de canvis en la feina, el Martinet que tu coneixies també ha canviat molt amb els anys? Martinet ha canviat radicalment. Jo recordo que hi havia tres barbers, tres sastres, tres carreters, cinc fusters, tres sabaters, tres cafès i un altre bar. Comparat amb ara, hi devia viure el doble de gent. Als altres pobles també hi havia el doble o el triple de gent que ara. A Travesseres, potser hi havia el triple de gent. Recordo que baixaven a les nits a Martinet a jugar a cartes.

15

Quina és la feina més estranya que t’han fet fer? De feines rares n’he hagut de fer. Recordo haver canviat les escobilles (carbons) d’una màquina d’afaitar a partir d’unes d’una dinamo vella. També recordo haver hagut de tallar les potes de més d’una cucota, unes cassoles que tenien tres potes que eren de fundició. Servien per cuinar al foc a terra, però quan la gent instal·lava cuines econòmiques venien a tallar les potes de les cassoles per fer-les servir amb la cuina econòmica.


els nostres personatges per antimilitarisme, eh!

4 I després de tants anys amb un negoci a Martinet, has estat mai a l’Ajuntament? Sí, i tant. En dues ocasions he estat regidor. La primera vegada del 1979 al 1983. Vam ser el primer ajuntament plenament democràtic. Ja hi havia hagut alcaldes electes, el Miquel de la Serradora va ser el primer, però el primer ajuntament que va ser elegit plenament vam ser nosaltres per cinc regidors que ens presentàvem com a independents a dos davant una candidatura socialista. A les següents eleccions que vaig anar, les del 1991, es van presentar els de Convergència i vam perdre per cinc a dos. Per tant, eres regidor de l’Ajuntament quan van haver-hi les inundacions del 82. Què en recordes? Ui, moltes coses! Mira, una vegada recuperada la llum a Martinet, el Caselles, l’Antoni Ponsà, de la central de Cabiscol, uns quants voluntaris i jo (que tenia coneixements de coses elèctriques) vam anar amb cotxe fins als Arenys, vam passar el pont que havia quedat intacte , vam seguir per l’altra banda de riu amb cotxe fins a l’Hostal Nou i

d’allà fins a Martinet per la banda sud del Segre, a peu. Vam mirar el transformador com estava tot (havíem de comprovar que l’aigua no hagués perjudicat la part d’alta tensió) i aquella nit mateix vam tornar la llum als pobles. Les inundacions van ser un diumenge a la nit, i el dijous següent ja havíem tornat a donar la llum. I mentre érem a l’altre costat és quan va venir a Martinet el president Pujol. També recordo que aquells dies vam tenir moltes reunions. Ens van preguntar què necessitàvem a Martinet i una de les coses que primer vam demanar va ser un generador per mantenir en funcionament la central telefònica, ja que tota la telefonia de la Cerdanya de Lleida passava per aquí, i amb el caos que hi havia era molt bo que es mantinguessin les comunicacions. Una altra preocupació que vam tenir a l’Ajuntament va ser que ens volien fer arribar un destacament de militars de Berga, i nosaltres vam declinar l’oferiment perquè no teníem on allotjar-los. Això potser no se sap gaire, però a Martinet vam declinar els militars. I no pas

16

La nit de les inundacions, tu eres a Martinet? Sí que hi era. El Jordi i els seus germans havien anat a casa de l’avia, a Travesseres. Jo vaig veure que la cosa estava malament i vaig trucar a cal Mateuet per dir-los: «No us vindré a buscar perquè la cosa està que bufa!» Jo, quan vaig veure que estaríem temps sense electricitat, vaig tancar l’aixeta del compressor per guardar aire per poder inflar en cas de necessitat. I per si de cas, com que l’aigua del riu ja sortia per la porta de cal Carreter, perquè havia trencat la porta cap a fora, vam lligar les tanques de les portes de casa amb filferro. I a la nit s’anava sentit molt soroll, i era que les cases de l’altre costat se les enduia l’aigua. El més emocionant i estrany, però, va ser l’endemà, amb l’escapada de gent de Martinet. Escapada? Quina escapada? No ho has sentit dir mai? Això és per un capítol d’una història. Saps que l’aigua de l’estany de Lanós ve cap aquí, no? Doncs els francesos, això ho vaig saber després, van avisar que reduirien la pressió de l’estany. El problema és que aquí hi va haver un cop de veu que deia: «S’han rebentat tots els pantans de França!». I jo pensava: “Pantans de França? Però si no n’hi ha cap!”. Doncs bé, el tinent de la Guàrdia Civil de Bellver va donar l’ordre d’evacuar el poble. Però jo això m’ho vaig trobar fet, perquè aquell dia havia arribat un bomber francès amb un 4L i amb un equip de radiotransmissió que buscava un lloc per comunicar de França a la Seu per ràdio, i jo el vaig acompanyar cap a Lles. Quan vaig baixar amb la moto, arribo a Travesseres i hi


els nostres personatges havia un munt de gent a la plaça. Entre d’altra gent m’hi vaig trobar la mare del Josep Maria Caselles que em va dir: «Ai, Joan, que no ho saps? S’han rebentat tots els pantans de França!».

un altre pont militar que va permetre l’accés rodat fins a Montellà.

Jo vaig agafar la moto i vaig arribar a la plaça de la Capella, al capdamunt del poble. Allà hi havia un sidral espectacular. Em van dir que el meu pare havia agafat el cotxe i havia marxat amunt i jo també vaig tornar-me’n cap a Travesseres. La gent que no va pujar cap a la banda de Lles va fugir cap a la Serra. A Montellà veien llums que anaven pujant cap a amunt i no sabien que passava i com que no hi havia telèfon no podien assabentarse’n. El bombers de Puigcerdà van venir per ajudar i quan van arribar es van trobar el poble buit i fosc. Va ser una escapada en tota regla! La gent estava tant espantada de la nit anterior que qualsevol notícia o rumor els va fer espantar tant que van marxar corrent.

I el tema de l’abastiment de menjar després de la riuada com va funcionar? De primer ens van portar patates i aigua. Les patates es van repartir, encara que no haurien fet falta, ja que n’hi havia moltes en el magatzem del Pere Armengol. Per l’aigua no hi havia problema perquè com que ens abastíem del riu de la Llosa ens en sobrava. També ens van portar carn congelada. El problema és que no teníem on guardar-la. Els carnissers de Martinet tenien carn fresca subministrada des de Bellver i Puigcerdà i en un primer moment la vam deixar en un magatzem frigorífic a Puigcerdà. Al cap d’un temps, a un regidor de l’ajuntament se li va ocórrer que encara teníem aquella carn per repartir. El ple municipal li vam encarregar a ell de repartirla i no he sentit a parlar mai més d’aquella carn.

Entre d’altres coses, la riuada es va endur el pont de Montellà. Com el van reconstruir? D’entre les coses immediates que vam demanar, una va ser un pont que unís de nou Martinet i Montellà. L’endemà o l’endemà passat ja va arribar una empresa de Girona, molt arriats, amb un camió amb bigues molt grosses i una gent que les va soldar. Van anar molt de pressa. Van posar les bigues davant de l’hotel Martinet i les van soldar i després ja les van col·locar al lloc on tocava. Quan van tenir les primeres bigues soldades vam poder passar a l’altra banda de nou per acabar d’arreglar la llum. Aquest pont, però, només servia per anar a l’altre costat del poble o cap a Montellà a peu. Més tard ja van fer

A més del taller, també t’has dedicat a la central de Senillers, oi? Sí, fer coses per a la central m’ha agradat moltíssim perquè tinc molta afició a la mecànica i a l’electricitat. Quan el 1963 muntaven les màquines vaig anar a treballar-hi com a peó dels muntadors dels alternadors i les turbines, i a més a casa fèiem feines de ferrer per a la central. Quan la van posar en marxa em van llogar com a director i ho combinava amb la feina de casa amb el meu pare. Això durant uns quants anys, perquè després a casa vam tenir més feina i vaig deixar la central, tot i que hi seguia fent algunes feines, fins i tot després que els de FECSA l’adquirissin. Més tard, FECSA la va vendre a un

17

particular, que n’és el propietari actual. Ara, amb el Jordi, portem el funcionament i les reparacions, la part mecànica. De la part elèctrica se’n cuida l’enginyer que havia treballat a FECSA i ja havia portat l’automatització. Quin any et vas casar? El 1972, amb la Teresa, que era de Travesseres, tot i que la seva mare era de Martinet. A partir d’aquí, ja van arribar els nens. Primer, l’Anna al 74, després, el Jordi el 75 i, finalment, el Pere el 78. Ara ja sou tres generacions de ferrers Això no ho pot dir tothom... De fet, durant un temps, no gaire, els tres vam treballar junts, quan el Jordi ja rondava per aquí i el meu pare encara no havia mort. El meu pare va morir el 1993, i a partir d’aquell moment ja ens vam quedar el Jordi i jo al capdavant del taller. Tenies por que darrera teu el negoci no el seguís ningú? Tampoc m’ho hauria pres malament. Al Jordi li va venir per aquí i al Pere per una altra cosa. Ara, els dos treballant aquí alhora, sí que no! Tot i que ja estàs jubilat, sempre treus el cap per aquí el taller i no pares quiet. No penses a plegar del tot? De moment, no. Ni que sigui per atendre la clientela i dir: «Ja ho mirarem!» Peus de foto:

1.- En Joan Munt feinejant al taller. Foto: Oliver Vergés. 2.- En Joan Munt treballant a l’enclusa. Foto: Oliver Vergés. 3.- El Joan Munt i el Joan Genís, el Joan Carreter. 4.- En Joan Munt pare ferrant cap el 1950. Foto cedida per Joan Munt.


col·laboracions

Entre Àustries i Borbons

La Guerra de Successió a la Cerdanya i l’Urgellet EROLA SIMON LLEIXÀ Directora de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya LLUÍS OBIOLS PEREARNAU Arxiver municipal de la Seu d’Urgell

L’any 1714 representa un punt d’inflexió en la història del nostre país. Després de gairebé deu anys de guerra, Barcelona va caure en mans de l’exèrcit borbònic. El nou govern de Felip V va eliminar el sistema institucional existent a Catalunya des d’època medieval i va imposar un nou model polític i administratiu amb enormes conseqüències en tots els àmbits.

ca dels governs locals, totalment superats per les circumstàncies, es va basar en el pragmatisme més absolut per garantir, en últim terme, la seva supervivència. Per ser tan fronterissos de França La fortificació de la frontera al final del segle XVII

Noailles van enderrocar les muralles de Puigcerdà. El 1691, en una nova invasió, enderrocaren les de la Seu. Les dues monarquies van veure la necessitat de protegir la frontera i van iniciar la fortificació dels indrets estratègics. Els francesos van començar la construcció de la ciutadella de Montlluís el 1679, i els espanyols van aprofitar el vell castell medieval de Castellciutat per a convertir-lo en una fortalesa moderna a partir de 1692.

Per trobar-se la monarquia sens successió Els motius del conflicte L’1 de novembre de l’any 1700 moria Carles II Enguany, en motiu de d’Habsburg sense descenl’efemèride barcelonina, Bellver amb els estrets del Baridà al fons, on es va establir la fron- dència. S’obria la protera a partir de la tardor de 1707. Foto: Erola Simon Lleixà. tot el país commemora blemàtica de la successió els tres-cents anys del al tron espanyol, un afer final de la Guerra de Successió. Després d’anys de confrontacions, que podria modificar l’equilibri Aprofitant l’interès desvetllat per el 1659 França i Espanya havien de poders entre les dinasties reials aquest tema, creiem que cal expli- signat el Tractat dels Pirineus, en europees. car una sèrie de fets, encara poc el qual s’estipulaven les condiconeguts, que van ocórrer en el cions de la “pau perpètua” entre La successió tenia com a aspirants nostre racó de Pirineu, a les valls les dues potències. Entre molts Felip d’Anjou, nét del rei Lluís de la Cerdanya i l’Urgellet. altres aspectes el Tractat dibuixa- XIV de França, i l’arxiduc Carva una nova línia fronterera que les d’Àustria. Just en el moment Aquest territori, situat a la frontera partia els Pirineus i que deixava de la seva mort, el rei Carles II entre les monarquies espanyola i el Rosselló i part de la Cerdanya havia nomenat successor Felip francesa, va patir de manera espe- sota domini territorial francès. d’Anjou, que seria rei amb el nom cial el conflicte. Entre 1707 i 1713 de Felip V d’Espanya. va convertir-se en front de guerra, Malgrat l’acord de pau, les gueramb constants ocupacions i mores entre França i Espanya van Durant el seu regnat la població viments de tropes, construcció de continuar. El 1678 els exèrcits i les institucions es van sentir fortificacions i una enorme pressió francesos comandats pel duc de menystingudes pel tracte dispensobre la població civil. La políti18


col·laboracions sat per la cort del rei. A més, el sentiment antifrancès i anticastellà augmentava amb les contínues imposicions fiscals i militars. A nivell internacional, i per evitar la formació d’un bloc borbònic format pels imperis de França i Espanya, es va crear la Gran Aliança de la Haia. L’any 1702, els membres de la Gran Aliança declararen la guerra a Lluís XIV de França i proclamaren rei d’Espanya l’arxiduc Carles d’Àustria.

Fins a la primavera de 1707 els miquelets austriacistes controlaven la Cerdanya i l’Urgellet. La població havia de fer front a tota mena de contribucions, aportar proveïments per a les tropes i participar en els sometents. A la Cerdanya, la situació es veia agreujada perquè els francesos, borbònics, es trobaven a les portes de Puigcerdà i exigien contribucions semblants. Aquesta pressió va provocar que molta gent abandonés el territori.

El descontentament del país i el conflicte internacional van afavorir el creixement del suport a l’arxiduc Carles. L’any 1705 els partidaris de l’Arxiduc a Vic van fer esclatar una revolta que es propagà ràpidament per tot el país. El mateix 1705 Barcelona va caure en mans del bloc austriacista. La guerra havia començat. El Fort Adrià de Puigcerdà. Dibuix: Laura de Castellet.

Tots los dies estam ab les armes a les mans 1705: el país està en revolta Al llarg de 1705, quadrilles de miquelets recorrien el país exigint als municipis que canviessin de rei i prestessin obediència a l’arxiduc. Els cònsols de Puigcerdà i de la Seu, conscients que no podien resistir les quadrilles, i malgrat les pressions per mantenir la fidelitat a Felip V, acabaren donant la seva fidelitat a Carles III. La seva actitud sempre seria la de prendre aquelles decisions que comportessin el menor risc per a la població.

Carlos 3 féu ciutat la vila El setge de Puigcerdà El 21 d’abril de 1707 l’exèrcit francès, comandat per Antonio Gandolfo, va assetjar la vila de Puigcerdà. Des de la Seu s’enviaren reforços. Junts van aconseguir repel·lir l’atac. La derrota fou molt vergonyant per als francesos, perquè la vila es trobava pràcticament sense defenses. “Llegaron a Puigcerdà, pidieron la obediencia, y negáronsela los naturales: embistiéronla los enemigos, y en tres avances, que 19

duraron de les 3 de la tarde hasta las 11 de la noche, quedaron rechazados y obligados a retirarse a Llivia, llevandose grande número de heridos, dexados en el campo 50 muertos y muchos pertrechos.” Narcís Feliu de la Peña: Anales de Cataluña. A petició del Consolat, l’arxiduc Carles va recompensar la vila pel seu esforç atorgant-li el títol de ciutat: “ex gratia speciali nostrae regiae potestatis plenitudine dictum oppidum Podiceritani in civitatem et civitatis titulum honorem et dignitatem erigimus…” Lo enemich a pres la obediència de la vila de Puigcerdà y de Bellver La invasió de la Cerdanya El mes de setembre de 1707 l’exèrcit del duc Adrien Maurice de Noailles ocupà definitivament Puigcerdà. Les tropes van envair tota la Cerdanya fins al Baridà, i van convertir Bellver en la principal plaça avançada. “Dios, nuestro señor, nos ha acistido para bolvernos al suave dominio de Phelipe quinto, nuestro legítimo y natural Rey, con la presencia del excelentísimo señor Duque de Noailles.” Els cònsols de Puigcerdà al pare del duc de Noailles, 24 de setembre de 1707. El general Josep Moragues i Mas havia estat nomenat governador del Castell de Ciutat i les seves fronteres el mes de maig anterior.


col·laboracions bilitzar, però els de la muntanya, no s’hi pot confiar si no s’ocupen les places que els tindran controlats i amenaçats. I és per aquí que cal començar a sotmetre perquè després els altres no costaran cap esforç” Amb aquest objectiu, l’exèrcit francès considerava imprescindible fortificar les places de Puigcerdà i Bellver. “Aquests indrets fortificats ens fan amos, no només de la Cerdanya Espanyola, sinó de tot el Baridà i del país que es troba fins a les El Castell de Ciutat, d’on va ser governador el general Moragues durant la guerra. Arxiu portes d’Urgell. Tenen la proComarcal de l’Alt Urgell, fons Plandolit. pietat de preservar la frontera de França que ha estat exposada a Va enviar tropes a les principals Anys més tard, els borbònics feren les incursions continuades dels vies de comunicació cap a la Cer- el mateix amb les propietats dels miquelets i els bandits de Catadanya per tal d’aturar l’avanç dels partidaris de l’arxiduc Carles. lunya…” francesos, que s’havien fet forts a Montellà i a Lles. Des d’aquest Malgrat la guerra, la població Amb l’ocupació de Puigcerdà i moment fins a 1713, exceptuant intentava fer vida normal, i fins i Bellver “no només ens apropiem invasions puntuals, el front de tot s’iniciaren obres d’una certa d’un país ben abundant, que pot guerra va quedar fixat al Baridà. envergadura. Durant aquests anys fornir de subsistències a les tropes es reformà amb profunditat la de Sa Magestat, sinó també d’una Lo ahogo en que nos trobam capella de Sant Ot, a la catedral de gran quantitat de ferratge, que és Viure en guerra la Seu, i també es van fer obres al el que manca al Rosselló”. La presència de qualsevol exèrcit santuari de Bastanist. sobre el territori té greus implica“Amb aquestes ocupacions ens cions per a la població. Cal allotRien n’avait paru plus utile que posem en situació de conqueirir jar i mantenir els soldats i oficials, d’occuper la Cerdagne totes les muntanyes de Catalusuportar contribucions extraorLa lògica de l’ocupació francesa nya i d’establir una comunicació dinàries en diners i en espècies i Per a l’exèrcit borbònic, la Cersòlida amb l’exèrcit que actua a lluitar contra els abusos de la trodanya era un indret estratègic que l’Aragó”. pa, que no respecta l’ordenament calia controlar, tant per assegurar local ni les propietats particulars. l’aprovisionament de l’exèrcit “Tenint aquests llocs fortificats com per dificultar les operacions podrem fer dipòsits de queviuEn ocupar un territori, l’ocupant de l’enemic. res i provisions amb l’objectiu confisca les propietats que l’ene“ … és necessari fer distinció d’empènyer la guerra endavant i mic hi té. Així, durant l’ocupació entre els diversos pobles de Cata- mantenir-nos amos de la nostra austriacista de Cerdanya van ser lunya segons les diferents situasubsistència, cosa que és impresconfiscades les possessions que cions dels territoris que habiten: cindible en la situació de revolta hi tenien els monestirs de Sant els de la plana seran sempre en què es troba el país. En darrer Miquel de Cuixà i Sant Martí del submisos si s’hi entra amb tropes lloc, la importància d’aquests Canigó, situats en territori francès. superiors a les que ells poden mo- establiments és privar l’enemic i 20


col·laboracions els pobles de Catalunya del blat i el bestiar que els proporciona la Cerdanya.”

des confiscats a l’enemic, i la mà d’obra que havien d’aportar tots els pobles de la Cerdanya.

“Voilà les principales raisons qui ont determiné a proposer à Sa Magesté de fortifier Puycerdà et Belver.”

En la construcció del Fort Adrià es van aplicar els principis més innovadors de l’enginyeria militar. Al voltant del convent de Sant Agustí es va construir una imponent estructura defensiva formada per cinc baluards envoltats d’un fossat i una palissada. La seva forma irregular estava condicionada per les característiques del terreny, l’existència d’antigues fortificacions i la proximitat del nucli de població.

Rester maitre du pays Les fortificacions de Puigcerdà i Bellver “Fortifier les postes de Puiycerda et de Belver de manière a rester maitre du pays: ces travaux importans, très-difficiles par les rigueurs de la saison et par le défaut d’ingenieurs, ne coûterent rien au Roi”. Memòries del Duc de Noailles.

Les restes de la muralla de la vila es van aprofitar entre els baluards de França i de Foix i entre els de Sant Felip i d’Espanya. El costat Atès que el front de guerra es va de ponent quedava reforçat de forestablir al Baridà, Bellver es va convertir en el centre d’operacions ma natural pel desnivell existent. avançat de l’exèrcit borbònic. Des d’allà, el governador Antonio Tot i que s’havia plantejat consGandolfo dirigia les incursions en truir un sisè baluard per fer més regular la fortalesa, es va descarterritori austriacista i defensava les posicions borbòniques. La vila tar perquè hauria fet necessari va ser fortificada amb terraplens i l’enderroc de l’església de Santa fossats a prova d’artilleria.

Maria. Al seu lloc es va aixecar un reforç exterior a la muralla per protegir l’entrada principal del Fort. Malgrat això, els francesos no van dubtar a enderrocar 173 cases per donar cabuda a la construcció. Els edificis del convent van ser aprofitats com a caserna. El claustre es va tapiar i s’hi van fer llars de foc per a acomodar els soldats. A més, es van fer també reparacions a les muralles de la vila i es van reconstruir les portes de manera que ningú pogués entrar o sortir sense passar sota el foc de l’artilleria. Per resguart de exa frontera La Seu, Castellciutat i el general Moragues Des de 1691 la Seu es trobava sense muralles, i per fer front a les invasions franceses s’havia iniciat la fortificació de Castellciutat. El castell va ser reforçat amb baluards i amb dues fortificacions perifèriques: la Torre Blanca i la

Paral·lelament, es va fortificar Puigcerdà amb la construcció d’una gran ciutadella al nord de la vila, aprofitant com a caserna el convent de Sant Agustí. La construcció, que tenia forma d’estrella irregular per adaptar-se als desnivells del terreny, va obligar a enderrocar 173 cases. Es va batejar amb el nom de Fort Adrià, en honor al mariscal Adrien de Noailles. La construcció d’aquestes fortificacions es va finançar amb contribucions dels particulars i dels eclesiàstics, els béns i ren-

El castell d’Aristot va capitular davant les tropes borbòniques juntament amb el de Castellciutat. Foto: Lluís Obiols Perearnau.

21


col·laboracions Torre de Solsona. La fortalesa, però, havia estat construïda amb presses, i necessitava contínues reparacions i millores. El general Moragues, nomenat governador del castell de Ciutat i les seves fronteres el maig de 1707, ho va ser fins a l’any 1713. Amb poques tropes i amb unes fortificacions en mal estat, havia de fer front a la defensa d’un ampli territori de frontera i també a la difícil convivència entre les tropes i la població.

enormes quantitats de diners. Com que només les van poder pagar parcialment, el dia 21 van marxar enduent-se dos cònsols i dos canonges com a hostatges. “nos havem de morir tots de afflicció y passió de ànimo. Suplicam a vostra senyoria que per las llagas de Jesuchrist se apiaden de nosaltres”. 2 de setembre de 1711. Carta dels cònsols i canonges segrestats, des d’Agramunt.

arribaven reforços, Moragues va demanar al Consell que aportés nou mil racions de pa, vint-i-cint cargues de vi i vint-i-cinc vaques. Aquests reforços, però, van arribar perseguits per l’exèrcit borbònic establert a la Cerdanya. Davant d’aquesta situació, la Seu va donar l’obediència als borbònics el dia 26. El dia 28 el general Moragues va signar la capitulació dels castells de Ciutat i d’Aristot davant les tropes de Felip V. “Se entregará la plaza y fuertes de Castellciutat y de Aristot, con toda la artillería, pertrechos y municiones. En el interin, se observará una buena fe, suspensión de armas y todo acto de hostilidad entre las dichas guarniciones y ejércitos. Hecho en Castellciutat, 28 de septiembre de 1713. Don Feliciano de Bracamonte. El general don José Moragues.”

La proximitat de l’exèrcit francès, establert a la Cerdanya, obligava a mantenir els castells de Ciutat, Torres, Aristot i Bar. Alhora, el general Moragues es valia d’una xarxa d’espies i confidents que informaven sobre les intencions d’atac dels borbònics.

Foren apressats los senyors cònsols El segrest de 1711 El 10 de juny de 1711 A inicis de l’any 1714, el Llorenç Tomàs i Costa va morir a Viena. Entre la seva docul’exèrcit francès va pujar general Moragues va intenmentació es conserva el dibuix de l’escut que es va esculpir a per Prullans cap a Lles i tar recuperar la Seu amb la seva làpida. Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, fons Llorenç Tomàs i Costa. Arànser. Des d’allí, travesalgunes partides de miquesant la muntanya, volien lets, sense èxit. El general anar cap a l’Urgellet i continuar Després de passar tot l’estiu com borbònic Vallejo va perseguir-los fins a Calaf per a reforçar l’exèrcit a presoners de l’exèrcit francès els i van ser represaliats durament. borbònic espanyol. Després d’uns hostatges van ser alliberats el mes dies de resistència al coll de Que- d’octubre, un cop s’havia pagat el Su total merecida desgracia ralt, els francesos van baixar cap total de les quantitats exigides. El final de la guerra a la Seu passant per Estamariu. El A finals de 1711 l’arxiduc Carles general Moragues, amb poques Se entregará la plaza havia estat coronat Emperador tropes, va marxar de la ciutat i es La caiguda de Castellciutat d’Àustria. Aquest fet va modificar va retirar cap al castell. A mitjans de 1713, les tropes l’equilibri de poders europeu, i borbòniques havien conquerit les potències en guerra van anarEls francesos van tenir tres dies pràcticament tot el país. Només se retirant del conflicte. A partir tancats a la Casa de la Ciutat Castellciutat, Barcelona i Cardona del Tractat d’Utrecht, signat el els cònsols, prohoms, canonges es mantenien fidels a l’Arxiduc. març-abril de 1713, les institui beneficiats exigint-los unes El 16 de setembre, sabent que cions catalanes van quedar soles 22


col·laboracions en la resistència contra les tropes borbòniques. L’exèrcit francès, que no volia deixar darrere seu cap fortificació que en un futur pogués ser utilitzada en contra seu, va iniciar la demolició del Fort Adrià l’estiu de 1713, tot just sis anys després d’iniciar-ne la construcció. Després de la caiguda de Castellciutat, només Barcelona i Cardona continuarien fidels a l’Arxiduc. El dia 11 de setembre de 1714, les tropes del duc de Berwick van entrar a Barcelona. Una setmana més tard, el 18 de setembre, van ocupar el castell de Cardona. “Determiné el día 11 al amanezer dar avanse general, y aunque en esta positura era tan fácil a las tropas el universal degüello de todos los de la plaça, impedí, con piedad jamás practicada, esta su total merecida desgracia.” El Duc de Berwick als Cònsols de la Seu, sobre el setge de Barcelona. 20 de setembre de 1714. Les conseqüències de la guerra El 1716 es promulga el Decret de Nova Planta, pel qual s’aboleixen les institucions de Catalunya i s’uniformitza el sistema jurídic i administratiu amb el de Castella. Aquest canvi té una transcendència cabdal per al futur del Principat. Totes les lleis que fins llavors havien regulat la vida pública del país i de les poblacions són abolides. La Diputació del General és eliminada. Les vegueries són substituïdes pels corregiments, que controlen políticament i militarment el territori. Puigcerdà es converteix en cap d’un corregiment que comprèn tota la Cerda-

nya, la vall de Ribes i l’Urgellet. Els consolats són substituïts pels Ayuntamientos de Regidores, i els consells generals formats pels caps de casa desapareixen. Els privilegis obtinguts durant segles perden la seva vigència. A partir de 1716 s’implanta el Reial Cadastre, que representa un augment extraordinari de la pressió fiscal sobre la població. Per a organitzar-ne el cobrament es realitzen una sèrie d’enquestes generals amb la descripció exhaustiva dels béns i activitats de tots els habitants del país. S’imposa el castellà com a llengua de relació amb l’Administració. Al mateix temps, totes les universitats catalanes són clausurades, i els estudis superiors es concentren a la nova universitat de Cervera. Només el col·legi de Sant Andreu dels jesuïtes de la Seu continuarà oferint estudis superiors. Les personalitats que havien destacat més clarament en el suport a l’arxiduc Carles van haver de marxar a l’exili. És el cas de Francisco Carreu, Ramon Frederic de Vilana-Perles o Llorenç Tomàs i Costa. Llorenç Tomàs i Costa Entre els austriacistes exiliats a Viena després de la guerra destaca la figura de Llorenç Tomàs i Costa. Nascut a la Seu cap a 1660-1662, era germanastre de Francisco Carreu. Va ser doctor en ambdós drets, vicari general del bisbat de Vic i catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona fins al 1705. 23

A l’inici de la guerra va implicarse de seguida en les institucions austriacistes, i va ser un dels promotors del Pacte dels Vigatans, en suport a l’Arxiduc. El mateix 1705 va ser nomenat membre de la Junta Eclesiàstica i Canceller de Catalunya. El 1709 va rebre el privilegi de noblesa i el 1713 va ser nomenat tresorer de la Catedral de Barcelona. El 1714, un cop Barcelona va ser conquerida per les tropes borbòniques, va ser expulsat del país i va continuar ocupant càrrecs al servei de l’Arxiduc, a la cúria romana i a Àustria. El 1717 va rebre el títol de marquès. Va fer testament a Viena, on va morir el 23 de novembre de 1738. El 1754 les seves restes es van traslladar a l’església de Sant Domènec de la Seu d’Urgell. Va llegar la seva biblioteca i nombroses obres d’art a la Seu, on va fundar una causa pia que encara estava en funcionament a principis del segle XX.

NOTA Amb motiu de la commemoració del Tricentenari, els Arxius Comarcals de la Cerdanya i de l’Alt Urgell han elaborat una exposició itinerant que recull, entre altres, el contingut d’aquest text. Alhora, els ajuntaments de Puigcerdà i de la Seu d’Urgell han editat el catàleg amb els textos i imatges de l’exposició. Pensem que és una primera aproximació a uns fets molt desconeguts, i que caldria continuar investigant a partir de la documentació conservada tant als arxius locals com també als estatals, en bona part encara inèdita.


col·laboracions

«El mur»,

un conte fronterer de Georges Moustaki LLORENÇ VERGÉS Georges Moustaki, nascut a Alexandria l’any 1934 i mort a Niça el maig de 2013, va ser conegut sobretot com un cantautor de referència internacional, però va conrear també la pintura i la literatura. S’havia traslladat a París el 1951 per continuar els estudis iniciats a la seva ciutat natal, la qual mai no

va oblidar, exemple d’integració de cultures diferents i de cosmopolitisme. El pas del temps, però, ha esborrat aquella societat plural. El conflicte entre israelians i palestins ha malmès la regió i avui hi esclaten les bombes i els integrismes de tota mena. Però la literatura té la virtut de fer possible el somni. Així, en el conte que us oferim,

«El mur», aquella paret vergonyant que havia estat contruïda per separar dues comunitats acaba unint-les. Al cap i a la fi, l’eficàcia de les fronteres depèn d’aquells qui viuen a banda i banda. Una lliçó que no ens pot deixar indiferents en els moments polítics que vivim també a casa nostra.

La cortina de formigó armat enfosquia el paisatge. Havien acabat de construir el mur.

mur i fins i tot durant la seva construcció, va haver-hi períodes de relativa normalitat, altercats, negociacions, tensions, esperances, tragèdies. De —En fi —van dir aquells que l’havien concebut vegades fins i tot temptatives de diàleg: «Yussef, i erigit—, ells s’ho han buscat. Volien una pàtria, et queden síndries com les de l’altre dia?». «Sí, l’han estada demanant durant anys. Doncs bé, ja Shlomo, te les canvio per taronges». Aquests la tenen. Però que ara es quedin a casa seva i ens tipus de bescanvis eren molt apreciats. deixin tranquils. Els soldats, sovint joves i seductors, miraven de —Bé —van dir els altres—, aquest mur no és reüll i amb interès les noies vestides amb robes l’ideal però és el preu que s’ha de pagar per tenir bigarrades, seductores elles també malgrat els un país propi. Resignem-nos. vels. De totes dues bandes, la gent havia acabat acceptant la decisió dels homes que exercien el poder. Cadascú la seva bandera, cadascú el seu territori. Al llarg dels nombrosos anys que precediren el

Les noies no eren insensibles a les seves mirades quan passaven davant d’ells abaixant els ulls, desitjant en secret poder lluir robes lleugeres i deixar en l’aire les seves cabelleres. 24


col·laboracions Maleïda guerra que ho destrueix tot, fins i tot les vagueries amoroses.

—Envia’ns algunes guatlles —van cridar a Mahmud i la seva colla—. En aquest costat del mur no cau res... —Què em doneu a canvi? —Fruita, texans, el que vulguis.

Tot això s’ha acabat: ja no patim més, ja no ens odiem més, ja no tenim més por. Durarà tant com hagi de durar, però ara almenys tenim alguna cosa semblant a la pau.

És així com s’establí un mercat fructífer per a tothom. Les bosses volaven d’una banda a l’altra del mur. Això va durar tot el mes de setembre. Quan la migració dels ocells va acabar, els nens van mantenir el costum de trobar-se al peu del mur.

—Què serà de nosaltres? —es preguntaven els contrabandistes que vivien de petits tràfics. Els treballadors fronterers que venien la força dels seus braços i el seu temps a aquells del davant s’havien quedat a l’atur.

Es coneixien pel to de veu, però mai no s’havien vist. Llavors, van sentit la curiositat de saber-ne una mica més. Com petits tèrmits, es van posar a foradar la paret de ciment que els separava. Va aparèixer una primera escletxa. Els dos grups de nens per fi es van poder veure, alhora meravellats i una mica recelosos. S’intercanviaren els noms. Van somriure.

Enfront, els homes trobaven a faltar l’època en què l’economia del país es beneficiava dels baixos sous d’aquells homes. En el no man’s land: hotels abandonats al vent i a la sorra, ja en ruïnes; carreteres impracticables; boscos assecats; basses insalubres que ja ningú no mantenia. Quilòmetres quadrats de desolació. Un matí de setembre, en Mahmud es llevà d’hora per trobar-se amb els seus amics, els quals esperaven els ocells migratoris vinguts d’Europa. Esgotades després d’haver travessat el mar, les guatlles s’esclafien contra el mur. La canalla només havia d’agafar-les i portar-les a les seves mares, que les cuinarien millor que ningú. Els nens del país del davant aviat van comprendre el que els altres portaven entre mans.

—Podríem jugar a futbol —va proposar un noi—. No hi ha res més a fer, aquí. La idea els va agradar. Uns minuts més tard, s’enfrontaven en un camp improvisat donant cops de pilota fins a perdre l’alè. La cita de les guatlles es va convertir en la del futbol. Aquesta iniciativa va atraure l’atenció dels més grans i dels adults. L’escletxa del mur va es25


col·laboracions devenir una mena de check-point sense guàrdies armats, una frontera entreoberta, un corredor per accedir a la zona de joc. Un clima d’entesa s’instaurà en aquell lloc. Allà, al cor de les ciutats, els dirigents es refeien de dècades de lluita. Quan van assabentar-se de l’existència dels partits de futbol, no van reaccionar. Ja no els quedaven forces per reprendre els enfrontaments i les repressions. La majoria dels soldats havien tornat a casa. Les patrulles de vigilància feien rondes rutinàries i toleraven aquests subterfugis creats en la rigidesa de la línia de demarcació. De mica en mica, les escletxes es van anar multiplicant, engrandint. Desenes, després centenars de persones van acudir per contemplar el miracle d’aquells nens que, desafiant qualsevol barrera de dissuasió començaven a fraternitzar. El mur havia perdut la seva hermeticitat. Els adults es van barrejar amb els infants, establint per la seva banda converses i intercanvis que els retornaven a l’època d’abans del mur. Aquest s’havia tornat innecessari. Les escletxes s’ampliaren tant que amb prou feines quedaven alguns trossos de mur cada vegada més esparsos. Les armes havien callat, van establir-se noves relacions. La gent es va adonar que era possible viure tots junts, en el respecte de la pàtria de l’altre. Cap més incursió, cap més atemptat i, finalment, cap més mur, abatut pam a pam... El mur creat per separar havia acabat unint.

El conte «El mur» forma part del llibre de Moustaki “Set contes fronterers”, publicat per BELACQVA l’any 2007. La traducció del text és d’Anna Gil Bardají.

CLÍNICA DENTAL DR. JOSEP MESTRES C/Segre 60, Bx -Martinet de CerdanyaTelèfon 973.117.696 Camí Ral, 11, Bx -Bellver de CerdanyaTelèfon 973.117.696 Pl. Cabrinetty, 12 Pral,1 -PuigcerdàTelèfon 972.882.140

—Eh, Mahmud, en què somies? Au, aixecat! Són dos quarts de set, les guatlles començaran a arribar aviat. Cal anar a esperar-les. En Mahmud va obrir els ulls mig adormit. Ah, sí, les guatlles, el futbol, el mur...

Implants de primeres marques a 499 € Et financem el teu tractament sense bancs i sense interessos 26


27


FUSTERIA IGLESIAS Tot en fusteria... i més!

Carrer de Riu, 5 - 25724 Martinet de Cerdanya Tel- 689.478.524 - fusteriaiglesias@hotmail.com www.fusteriaiglesias.com

Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

www.estanacalbaste.com

- Merceria - Gèneres de punt - Regals MARTINET DE CERDANYA

Isabel: 973 51 53 64

Podeu consultar tots els exemplars de Fil Directe en format digital a:

www.amicsmontella.cat 28


herbes, plantes i flors. Per Montse Torres Convolvulus Arvensis. L. Convolvulaceae Català: Corriola, corretjola Castellà: Campanilla Descripció: Planta trepadora o arrossegadissa, amb un rizoma robust, recargolat, molt llarg (fins a 2 metres). Les tiges per a trepar, giren en sentit contrari a les agulles del rellotge. Les fulles són alternes, oblonges/ovalades. Les flors són hermafrodites, solitàries o en grups de 2 o 3. La corol·la, de vida efímera, és blanca o rosa, en forma d’embut. Cicle: Planta vivaç, floració del mes de maig fins a la tardor. Hàbitat: Com a mala herba, en terres cultivades, camins o terrenys improductius. Efectes: Purgant, lleugerament diürètica. Parts utilitzades: La planta en flor fresca o seca. Aplicació: Es prepara una essència a partir de la planta fresca contra l’estrenyiment i la febre. També es pot preparar una infusió (1 cullarada de te per cada tassa d’aigua i deixar-la reposar 5 minuts) 3 o 4 cops al dia contra les hemorràgies uterines.

Lactuca Virosa. L. Cannabiaceae Català: Enciam boscà Castellà: Lechuga silvestre Descripció: Planta amb molt de làtex que creix a partir d’una arrel ramificada. Les tiges són erectes, amb moltes fulles espinoses a la part inferior. Les fulles estan disposades en espiral d’un verd intens. Els caps florals estan ordenats en panícula en forma piramidal. Les flors són grogues quan estan florides, passant a ser blanques i volàtils quan es passen. Cicle: Planta anual/bianual, floració a la primavera. Hàbitat: Al llarg dels camins i llocs herbacis. Efectes: Sedant, narcòtica. Parts utilitzades: La planta en flor fresca o seca. El làtex sec. Aplicació: No es recomana la seva utilització casolana per les seves propietats hipnòtiques, ja que s’ha arribat descriure com la rival més important de l’opi. En homeopatia es prepara una essencia en fresc contra els refredats bronquials, tos, inflamació hepàtica, flatulència i dolències del tracte urinari. 29


Cal Calsot CASA RURAL Montellà de Cadí · Cerdanya · Lleida Tel. + 34 973 515 369

www.calcalsot.com

BAR - RESTAURANT

ROSALEDA c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA 30

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

Carrer Comtat d’Urgell, 42 25700 La Seu d’Urgell

973 35 14 20


El Grup d’Amics de Montellà agraeix a tots els socis i col·laboradors que han ajudat a vendre la loteria de Nadal de l’entitat

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

Lloguer d'apartaments a Montellà de Cadí (Cerdanya)

Cal Pinell

El Forn

Pl. Església, 1 - 25725 Montellà de Cadí

Pl. Llac, 6 - 25725 Montellà de Cadí

Apartaments de 3 habit., menjador, cuina i bany. Tots exteriors - Vistes a la Serra del Cadí Amb calefacció - Temporada d'estiu i d'hivern

Apartament per a 4 persones Preu total per dia - 60 € estiu / 85 € hivern

Jardí comunitari amb barbacoa - No s'admeten animals

Tels. 678 995 728 - 973 51 51 19

-

www.montelladecadi.com

Grup d’Amics de Montellà: Carrer del Nord S/N (Cal Xevit) 25725 Montellà de Cadí (Lleida)

31


El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració! Informa’t sobre els objectius de l’associació. Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou! Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

Profile for GAM Grup d'Amics de Montellà

Fil Directe 36  

Fil Directe 36  

Advertisement