Fil Directe 38 by GAM Grup d'Amics de Montellà

Fil Directe

Any XIX · Número 38 · Desembre 2015

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

ENTREVISTA A PERE VIDAL

“Montellà em va donar el ser i Barcelona m’ho ha donat tot” SUMARI · Miscel·lània: pàgines 2 i 3 · L’escola se’ns apropa: pàgina 4 · Felicitació de Nadal: pàgina 5 · La identificació del topònim medieval de la torre de Sant Romà de Montellà: pàg. 6 · Lo ball del Cavallot i la Crema del Carro, dues tradicions nadalenques d’Organyà: pàgines 7 a 9 · Entrevista a Pere Vidal: pàgines 10 a 15 · El cel de nit des de Montellà (mesos d’hivern): pàgines 16 a 19 · Herbes, plantes i flors: pàgina 20

EDITORIAL

Per qui toquen les campanes Avui, dissortadament, les de Montellà no toquen per ningú, si no és que algun voluntari es presta a fer-les batallar estirant enèrgicament la corda per tal d’informar d’un esdeveniment puntual. Les que es van instal·lar i es van batejar amb tanta solemnitat l’any 1988, després de les ineludibles obres de reforçament del campanar, van emmudir en espatllar-se el mecanisme del rellotge. Per acabar-ho d’adobar, l’esfera exterior també s’ha malmès i les busques marquen sempre la mateixa hora, com si la vida del poble hagués quedat en suspens indefinidament. No deixa de sorprendre aquesta anomalia en un poble que darrerament ha vist com diferents espais, tant de la part alta com de la baixa, incloent-hi la mateixa església de Sant Serni, eren objecte de notables treballs de condicionament. Potser per això ja feia temps que alguns socis del Grup d’Amics de Montellà insistien en la necessitat de resoldre aquesta qüestió. Ara, finalment, la Junta Directiva de l’associació ha posat fil a l’agulla amb el propòsit que ben aviat es puguin tornar a sentir aquells tocs que en altre temps marcaven el ritme de la vida en tots el àmbits. L’obra consistirà en la instal·lació d’una central de comandament moderna, sincronitzada a través d’ones radioelèctriques

amb el rellotge atòmic de Lió gràcies a una antena de Radio France Inter (FI), amb un programa de diversos tocs diferents i amb sonoritat d’hores, mitges hores i quarts sobre quatre campanes mitjançant un joc d’electromartells. Deixarà de tocar a les nits per tal de preservar el descans dels veïns. Amb aquest projecte el GAM compleix una vegada més un dels seus objectius fundacionals: el de promoure la protecció i la recuperació d’aquells elements del patrimoni natural i cultural que han configurat la identitat de Montellà. Per fer-ho possible està disposat a fer-se càrrec de la despesa, d’uns 6.000 €. Però pensem que no és una obra que hàgim de fer sols. Ens agradaria que fos una obra col·lectiva, més enllà, és clar, del conjunt de socis que conformen l’entitat. I ens agradaria que s’afegissin a la iniciativa altres associacions i també persones concretes que a títol individual volguessin donar-hi suport. És aquesta la raó per la qual trobareu a l’interior d’aquest Fil Directe una nota amb el número de compte del GAM. No cal dir que tots els que hi col·laborin, entitats o particulars, independentment de quina sigui l’aportació, constaran en una placa commemorativa que s’instal·larà a San Serni quan acabin les obres. Al cap i a la fi, les campanes tocaran per tots i per a tots. La Junta Directiva

miscel·lània

El GAM renova la composició de la Junta Directiva GUILLEM LLUCH El Grup d’Amics de Montellà (GAM) ha renovat la composició de la seva Junta Directiva, després de la celebració de les eleccions que els estatuts de l’entitat estableixen cada quatre anys. El 20 d’agost, tots els socis van rebre una carta on se’ls citava a l’Assemblea General del 19 de se-

tembre, on es donarien a conèixer i es votarien les candidatures a presidència, vicepresidència i vocalies. Durant aquesta assemblea es va constatar l’existència d’una única candidatura, que va ser proclamada guanyadora. Així doncs, al llarg dels propers quatre anys, el president de l’entitat serà Llorenç Vergés, el vicepresident serà

Albert Martí i els vocals seran Montse Torres -que també assumirà les tasques de secretària, amb el suport d’Albert Martí-, Joan Ramon Bonastre, Oliver Vergés, Guillem Lluch, i Albert Juliench -aquests dos darrers s’incorporen de nou a la junta, en substitució dels fins ara vocals Lourdes Subirà i Robert Egea-.

Resultats de les dues darreres eleccions al municipi ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

ELECCIONS AL CONGRÉS DELS DIPUTATS

En les eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el passat 27 de setembre, la coalició Junts pel Sí va ser la força més votada al municipi de Montellà i Martinet, obtenint 280 vots (el 69,3% del total). La segona formació amb més suports va ser la CUP, que va aconseguir 36 vots (el 8,9%). Ciutadans va obtenir 27 vots (6,7%), el PSC 24 vots (5,9%), Unió Democràtica, 13 vots (3,2%), Catalunya Sí Que Es Pot, 10 vots (2,5%) i el PP, 8 vots (1,9%).

Pel que fa a les eleccions al Congrés dels Diputats del passat 20 de desembre, la formació més votada al municipi va ser ERC, amb 117 vots (un 36% del total). La segona força va ser Democràcia i Llibertat, amb 99 vots (30%), seguida de En Comú-`Podem, amb 39 vots (12%), el PSC-PSOE, amb 25 vots (7,7%), Ciutadans, amb 20 vots (6,1%), el PP, amb 12 vots (3,7%) i Unió Democràtica, que va obtenir 6 vots (1,8%). El PACMA va aconseguir un vot.

Hem de lamentar les defuncions de:

Assumpció Ribera Ribera que traspassà el 19/11/2015

Maria Mercè Roig Molina que traspassà el 01/08/2015

Anna Formentí Mayoral que traspassà el 06/12/2015

Pere Armengol Rosell que traspassà el 08/10/2015

Rosario Planas Ginesta que traspassà el 22/12/2015

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Tirada: 500 exemplars Distribució de la revista: Montellà, Martinet, Estana, Bellver i Prullans.

Maquetació i edició: Guillem Lluch Correcció de textos: Llorenç Vergés Equip Coordinador: Guillem Lluch, Llorenç Vergés i Oliver Vergés Col·laboradors en aquest número: Íngrid Giralt, Josep Guàrdia, Guillem Lluch, Ariadna Plans, Montse Torres, Llorenç Vergés i Oliver Vergés. 2

miscel·lània

Celebració de la XV Diada del Grup d’Amics de Montellà ALBERT MARTÍ

El dissabte 8 d’agost passat, el GAM celebrà la seva quinzena diada amb un seguit d’actes lúdics i culturals organitzats tots ells sota el format que ha vingut caracteritzant aquest esdeveniment fins avui. Com que el dia anterior anunciava un temps força complicat, amb pluges intenses, l’organització va decidir de traslladar a l’església de Sant Serni els actes que en un principi s’havien de realitzar a la plaça del Llac. La decisió fou encertada perquè la llevantada va ser forta en alguns moments i la pluja va acompanyar gairebé tot el dia. Les inclemències del temps, però, no van restar lluïment i interès als diferents actes convocats, en els quals van participar veïns i forasters.

1963. En aquest cas, el material fou cedit en la seva major part per Maria Antònia Munt i Joan Pons. Els programes més antics foren cedits per

L’altre esdeveniment a descatar fou la presentació del llibre Urgell a la fi del primer mil·lenni. Els anys del comte Ermengol i del bisbe Sal·la (980-1010), escrit per l’historiador i membre del GAM Oliver Vergés i editat per Edicions Salòria. En la presentació l’autor va explicar com era, en els àmbits polític, social, econòmic i cultural, el comtat d’Urgell de fa mil anys. El llibre, va comentar, partia del seu treball de fi de màster i pretenia donar una visió de conjunt de la realitat urgellenca entre els anys 980 i 1010, un període en què van destacar dos importants personatges, el comte Ermengol I i el bisbe Sal·la de la Seu d’Urgell i en què es va produir l’obertura a Roma i a Còrdova, el canvi de relacions amb els musulmans d’al-Andalus (de la pau a la guerra) o l’inici de les conquestes territorials.

Sota el títol La Festa Major de Montellà foren exposats més de 30 cartells de diverses edicions de la festa, de formats i mides diferents, alguns d’ells força curiosos i que van transportar els espectadors més de trenta anys enrere fent rememorar records i anècdotes d’altres temps. Aquests cartells els havien anat recopilant la família López Tortosa, estiuejants de Montellà, que ara n’han fet donació al GAM per a la seva custòdia i arxiu. També fou exposat un recull de programes de la festa major editats entre el 1977 i el 2015, tret d’un parell de més antics, dels anys 1959 i

a «Músics, balls i festes» (2013), i que aplegava històries i vivències de músics entranyables de les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà.

Jaume Ribera. En els panells també s’hi mostrava un recull dels articles que va publicar la revista CadíPedraforca en el número dedicat

Cal destacar també l’edició de 100 unitats del DVD que recull totes les fotografies i filmacions recopìlades pel GAM dins la col·lecció Montellà ahir, te’n recordes? Gairebé es va exhaurir. El preu és de 5 € per als socis i 8 € per a no socis. Els actes d’aquesta jornada festiva van cloure amb una xocolatada popular i un concert del grup Jazz do it.

Les campanes i el rellotge de l’església de Sant Serni tornen a bategar gràcies al GAM i gràcies a tu. Si vols fer una aportació econòmica per ajudar-nos a assumir el cost de la reparació, pots fer-ho al compte 2013.0388.72.0200532444. Moltes gràcies per endavant. 3

l’escola se’ns apropa

Un nou curs, nous projectes ÍNGRID GIRALT ARIADNA PLANS L’escola arrenca amb nous projectes, i avui ens centrem en un que suposarà un gran repte per als alumnes, docents i pares del centre. Parlem d’un projecte transversal i respectuós amb el medi ambient, a l’alçada de XXI Conferència Internacional sobre el Canvi Climàtic celebrada darrerament a París. Els alumnes en seran els protagonistes, aprenent i fomentant, entre altres coses, l’esperit crític. Us podeu imaginar un aerogenerador a l’escola i en funcionament?

superar els reptes i les dificultats que de forma natural es presentaran. La comunicació també serà

Caldrà mobilitzar la creativitat per

Seran protagonistes del projecte l’aprenentatge de les competències vinculades al medi en la seva dimensió actual, tecnològica i de vida quotidiana, així com els coneixements relacionats amb la meteorologia i la geografia. Aquí comptarem amb la participació del meteoròleg Miquel Comas Moliné, col·laborador habitual de l’escola. La cooperació entre els alumnes també serà fonamental per a l’èxit del projecte, entenent l’èxit com el conjunt d’experiències que viuran els alumnes fruit de la construcció de l’aerogenerador.

L’objectiu és construir un aerogenerador d’uns 200w de potència i connectar-lo a la xarxa elèctrica de l’escola per tal de subministrar corrent per a l’autoconsum. És una oportunitat de crear quelcom que sigui útil i significatiu per als alumnes, i és, en si mateix, un projecte transversal. Els alumnes, com a “petits tècnics”, hauran de planificar, realitzar, assajar i produir. Tot això haurà de partir d’una recerca d’informació en la qual l’anglès serà una eina útil per a interpretar-la.

que hagin participat en experiències similars i buscar finançament.

Esperem que ben aviat puguem veure aquest nou element en el paisatge de l’escola. Aquells qui sigueu més curiosos podreu seguir la progressió del projecte per mitjà del facebook de l’escola.

un dels eixos bàsics del projecte, en la mesura que caldrà presentarlo, interactuar amb altres persones 4

No us podem deixar sense una recomanació vinculada a aquest projecte: la pel·lícula William and the windmill. Només el tràiler ja ens emociona!

racó històric i llegendari La identificació del topònim medieval de la torre de Sant Romà de Montellà OLIVER VERGÉS PONS A la vall del Ridolaina, als peus del Cadí i al límit entre els municipis de Bellver de Cerdanya i de Montellà i Martinet, s’hi alça una torre coneguda com la torre de Sant Romà. La seva ubicació és perfecta per exercir de punt de control de la vall, i les seves característiques, una torre quadrada de dimensions prou importants, faria pensar a qualsevol que la història d’aquesta fortificació és ben coneguda. El fet cert, tanmateix, és que fins fa ben poc la història de la torre de Sant Romà era un enigma total. El principal problema era que no en teníem cap documentació que en parlés. En alguns estudis del segle XX s’havia plantejat que aquesta fortificació podria haver estat propietat d’un tal Ermengol Josbert, un suposat fill il·legítim del comte de Cerdanya Ramon Guifré. L’estudi de les proves conservades ens van permetre l’any 2008, en el treball de recerca de batxillerat, rebutjar aquestes teories i constatar, primer, que Ermengol Josbert no era cap fill il·legítim del comte de Cerdanya, sinó un membre de la important família urgellenca dels Lavansa, i, segon, que el castell de Sant Romà de què parlava la documentació era una fortificació situada a Sisquer, a la vall homònima de Lavansa. Aquestes conclusions van convertir Sant Romà de Montellà en un enigma, ja que cap document dels primers segles medievals n’aportava informació. La solució de l’enigma va venir de

la mà de l’amic Enric Xargay, que va localitzar un seguit de referències a una fortificació anomenada torre de Penyacadell en El procés de Montellà, un interessant document conservat a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell. Aquest procés, datat l’any 1383, s’havia elaborat amb la intenció de posar a lloc els dominis ceretans de la monarquia i del bisbat d’Urgell després d’un segle convuls amb reiterats enfrontaments entre

els reis de Mallorca (que també eren comtes de Rosselló i Cerdanya) i els monarques de la Corona d’Aragó. Durant aquells anys, el Baridà fou una terra de frontera entre dues monarquies enfrontades, i el terme de Montellà en va patir les conseqüències. Gràcies a la informació continguda en aquest document, es va poder identificar l’antic topònim que designava l’actual torre de Sant Romà: Penyacadell. Segons expliquen els diversos testimonis interrogats en el procés, els Cadell eren propietaris del vilar de Pegueroles a la vall del Ridolaina (actualment mas de Sant

Romà). Aquest vilar fou destruït per una disputa de cavallers, relacionable amb els enfrontaments que esmentàvem més amunt. Els Cadell van sol·licitar permís al rei de Mallorca per fortificar el dit vilar i evitar així nous atacs, cosa que van fer, però no al mateix lloc. El nou vilar de Pegueroles es va construir al capdamunt d’una penya de la vall del Ridolaina, en el terme de Montellà, tot i l’oposició del capítol d’Urgell, propietari del terme en qüestió. Segons els testimonis, els Cadell no van fer cas de les queixes del capítol i van edificar de nou el vilar amb una torre defensiva cap a l’any 1320. Aquesta fortificació va rebre el nom de Penyacadell. Gràcies a aquesta descoberta s’ha pogut identificar l’antic topònim que designava el que avui es coneix com a torre de Sant Romà. Aquesta identificació ha estat bàsica per poder resseguir amb més profunditat la història d’aquesta fortificació, una història que intentarem narrar amb més detall en el volum recopilatori de les ponències de les primeres Jornades d’Estudis Comarcals de Cerdanya organitzades a finals del 2014 pel Grup de Recerca de Cerdanya (GRC). Aquesta troballa obre, sens dubte, obre una via per prosseguir amb la recerca sobre Sant Romà / Penyacadell i posa l’accent en un període de la història de Cerdanya, els segles XIII i XIV, poc tractat i conegut.

col·laboracions

Lo ball del Cavallot i la Crema del Carro, dues tradicions nadalenques d’Organyà JOSEP GUÀRDIA I ROCAMORA

Lo ball del Cavallot Lo ball del Cavallot, o del Cavallot i la Balladora, va desaparèixer de la vila d’Organyà (Alt Urgell) entre finals del segle XIX i les primeries del XX i va ser parcialment recuperat a principis del segle XXI. Diem que la recuperació ha estat parcial perquè la versió actual es limita a la primera part del que hauria estat la representació original (“les primeres ballades”) i només reprodueix breument els balls que feien els dos protagonistes principals resseguint totes les cases de la vila i que era, sens dubte, la part més festiva i participativa. Aquesta minva també és deguda, naturalment, als molts aspectes que ja no ens arribat per culpa de l’esvoranc generacional intermedi i les limitacions de les fonts documentals existents(1-5). Joan Amades i Francesc Pujol fan referència a un ball humorístic amb la mateixa denominació que es ballava per Carnaval (4) a mig camí entre Organyà i Coll de Nargó: Un grup de ballaires sortien a la mateixa hora dels pobles respectius i en trobar-se a mig camí armaven un gran ball de caient grotesc i estrafolari en el qual prenien part homes dels dos pobles. Feta la ballada, que era presenciada per la munió de gent

anada allí expressament de les dues poblacions, cada grup se’n tornava al respectiu poble. No hem pogut esbrinar en què consistia la ballada. Podria ser una versió carnavalesca del mateix ball que es feia a Organyà per Nadal? En tot cas la única música que hem trobat, i que es fa sonar en les representacions

format per un reguitzell de penjolls i cabells que sortien de sota el seu barret, que Joan Besora (1) defineix com a “molt exòtic”. En conjunt, serrell i barret creiem que volien representar la testa d’un cavall. La cua que li penjava de darrere del vestit completava el seu aspecte eqüestre i, a la vegada, l’imbuïa d’un toc demoníac. També portava penjada una gran clau i brandava unes xurriaques en una mà. La representació s’iniciava quan lo Cavallot executava un ball en honor de les totes les autoritats eclesiàstiques allí presents. No ens ha arribat gaire informació de la seua coreografia, però Besora diu que lo Cavallot es posava davant dels capellans i “més que ballar (...) feia molts gestos estranys”, si bé era “precisament a les primeres ballades del Cavallot quan més homenatge es feia en honor dels capellans”. Durant la representació es feia una capta a favor de la Mare de Déu de Gràcia.

actuals, ha estat la que va recollir Amades (5) d’aquest altre ball del Cavallot. Les “primeres ballades” Per Nadal, a la sortida dels oficis de l’església (6), apareixia lo Cavallot. Aquest personatge lluïa un cridaner vestit de vellut vermell amb faldilles llargues i duia uns cascavells a les cames. La seua cara no es podia veure per raó d’un abundós serrell

La persecució Acabades les “primeres ballades”, entrava en acció la Balladora. Es tractava d’un home vestit de dona que, sense oferir-nos detalls més precisos, les fonts consultades diuen que, com lo Cavallot, també anava disfressat d’una forma extravagant i grotesca i que duia la cara tapada (1,2). La Balladora simulava amagar-se entre el públic, però alhora se la veia apressada de ser descoberta per lo Cavallot que

col·laboracions la perseguia (1). Quan lo Cavallot l’atrapava feia petar les xurriaques fent veure que la pegava, i ella llavors dansava fins que es tornava a escapar, i així fins que havien recorregut tot el poble i les seves rodalies (2) en companyia de la gentada que gaudia, riallera i enjogassada, de la representació. Lo Cavallot era tributari d’un respecte i prestigi notables. Tant era així, que el fet de no sortir a rebre’l era considerat un menyspreu del tot imperdonable, més que per al ciutadà disfressat de Cavallot per a la tradició que representava (1). Sabem que el darrer Cavallot era justament de cal Cavallot, al carrer del Peu. Josep (Pepi) Aràjol, sastre i músic de la nostra vila, em confirmà anys enrere que un oncle seu, fill d’aquesta casa, havia sigut l’últim Cavallot. El seu simbolisme Hom deia que lo Cavallot representava el senyor feudal que sotmetia el poble, personalitzat en la Balladora, a la seua voluntat i caprici (1,2). Ens trobem, doncs, davant d’una parodia dels mals usos medievals, els quals sabem que foren abolits a Organyà el 1232 (7) mitjançant el pareatge signat entre el prior de la col·legiata de Santa Maria d’Organyà i el comte de Foix. No entrarem, però, a especular si aquesta paròdia va sorgir en aquella època o bé si és molt més recent o fins i tot si caldria recular fins als rituals pagans del solstici d’hivern. Ho deixarem els qui hi entenen més que nosaltres (8). El que sí que podem dir és que a partir de la desaparició de la col·legiata el 1851 (9) aquesta tradició va anar en decadència1. La versió actual

L’escenificació, recuperada pels volts de l’any 2000 per l’Associació Cultural Tresponts Avall, s’inicia a la sortida de la Missa del Gall, quan fan la seua aparició els sis canonges de la col·legiata de Santa Maria. Se’ls veu arribar en fila índia acompanyats de música de cant gregorià que se sent per megafonia, i se situen en semicercle uns tres metres davant de la porta de l’església. Porten un hàbit blanc (propi dels agustinians), amb una creu penjada al coll i subjecten una torxa a la mà dreta. Una vegada situats els canonges, fa

la seua aparició lo Cavallot, acompanyat per uns músics que toquen una música alegre que apaga el cant gregorià. Lo Cavallot arriba trotant i envestint la gent aplegada, fent-la apartar d’una manera enjogassada mitjançant xurriacades, ara al terra i adés a l’aire. Transcorreguts uns pocs minuts, els músics comencen a tocar les “primeres ballades” del ball del Cavallot. En aquest moment lo Cavallot deixa d’espernegar i agafa un posat més reposat i solemne, al ritme pausat de la música. Comença a ballar fent contorsions i salts que acaben amb una reverència de més de 90º davant de cadascun dels canonges.

Quan ha fet la reverència al darrer, que representa el prior, la música para i aquest li lliura la clau de la vila. Es tracta d’una clau d’uns 50 cm, si bé per motius pràctics és de fusta pintada de color d’or. Alguns anys el prior ha fet un breu discurs, en altres ha recitat uns rodolins o li ha donat la clau després d’unes breus paraules semblants a aquestes: Sinyor Cavallot, en virtut del Pareatge que hem signat preneu la clau de la vila d’Organyà. Lo Cavallot pren la clau amb les dues mans i l’aixeca exhibint-la orgullós tot cridant: La vila és meua!, moment en què la música –la mateixa però amb un ritme més ràpid- torna a sonar. En aquest moment lo Cavallot cerca la Balladora, la qual es troba mig amagada entre el públic i la va perseguint fins que l’atrapa i, donant un parell de cops de xurriaques davant seu, “l’obliga” a venir davant del canonges. Allí Balladora i Cavallot fan un ball que acaba amb la fugida de la Balladora. Lo Cavallot torna a perseguir-la i la torna a fer ballar i així fins unes tres vegades. Finalment, la parella se’n va cap a la plaça de les Homilies on continuen la persecució-atrapamentball-fugida una estona més davant el carro que aleshores comença a cremar, enduent-se amb ells al públic. Per la seua part, és aleshores que els canonges es retiren.

La Crema del Carro Com a altres llocs del Pirineu, era habitual que durant la nit de Nadal s’encenguessin focs com una pràctica hereva de ritus propiciatoris de

col·laboracions la fertilitat i de l’expulsió del mal vinculats al solstici d’hivern. La crisi dels carros A Organyà, aquests focs també eren habituals, si bé, durant la dècada dels 70, els ganxos van fer evolucionar la tradició: en comptes de cremar fusta i trastos vells, van decidir cremar carros, en una època en què la joventut abandonava les tasques del camp i els pagesos que quedaven s’anaven mecanitzant. Així, cada any es van anar cremant diferents carros de la vila, però cada vegada els era més difícil aconseguir-ne un, ja que cap dels pocs propietaris que encara guardaven un carro volien cedir-lo per a la festa. Per aconseguir un carro el jovent havia arribat a anar a furtar-los a masies i pobles veïns amb el consegüent enuig i disgust dels seus propietaris. Finalment, es varen convèncer que calia cercar una solució alternativa. Per aquest motiu els joves d’Organyà van decidir que el carro que cremarien la nit de Nadal el construirien ells mateixos cada any. I així és com encara es fa en l’actualitat. La festa actual La tarda del 24 de desembre, els joves d’Organyà recorren tot el poble, amb el carro que han construït els darrers dies, per recollir la llenya que els veïns els han cedit. Durant el recorregut fan tota la gresca que poden acompanyats dels músics. Després se’n van a fer un gran sopar i, quan finalitza lo ball del Cavallot, cap a la una de la matinada, calen foc al carro i a la fusta. Mentre crema la foguera, s’ofereix una xocolatada amb coca i mosca-

tell als assistents, que continuen la festa fins que es cansen de cantar i els entra la son. Notes

1.Besora i Llinàs, Joan. «Nota folklòrica sobre el “Caballot”, la “Balladora” y el “Banyut” en Orgañá», Revista Ilerda, núm. XVIII, Institut d’Estudis Ilerdencs, i en un opuscle editat per la Diputació de Lleida l’any 1954. Amb il·lustracions de Joan Caminal i Faus. 2.Espar i Tressens, Josep i Francesc, Co-

ses d´Organyà d´ahir i avui. Diputació de Lleida. 1988. 3. Som coneixedors d’una casa on els ha arribat un testimoni oral fins als nostres dies. Es tracta de Cal Pallo, a través de Rosario Puig-Pinós i Rossell. La seva neboda Anna M. ens relata la següent anècdota que li havia sentit explicar sovint: Quan la tia Rosario deuria tenir 4 o 5 anys, al començar a pujar les escales de Cal Norat ja va trobar que l’alçada dels irregulars graons semblava excessiva per a les seves cametes. Amb tot i això es veié capaç de seguir amunt i, quan ja arribava al pis de dalt, un graó esberlat li va fer perdre el peu. Però va tenir la “sort” de que -en aquell instant- les seves mans trobessin una “corda” on va

poder-se arrapar abans d’anar a petar escales avall. Des d’aleshores i durant tota la seva vida l’acompanyà el record de l’esglai que sofrí quan, aferrada a la cua del Cavallot, aquest es girà i li mostrà la seva monstruosa fesomia. També recordava alguns detalls del vestit del Cavallot que coincideixen amb la descripció que en fa Joan Besora al seu opuscle1. 4. Pujol, Francesc i Amades, Joan Diccionari de la Dansa, dels Entremesos i dels Instruments de Música i Sonadors. Cançoner Popular de Catalunya. Volum I. Dansa, pàg. 142. 5. Amades, Joan. Costumari català. Volum IV, pàg. 814. 6. Joan Besora diu que es representava “a la sortida de les funcions de l’església” (sic) i també fa referència a una funció concreta, la “de vespres” de 1885, en què mossèn Alfonso, que havia estat destinat feia poc com a vicari d’Organyà, s’indignà en creure que es tractava d’un acte ofensiu. En canvi, els germans Espar i Tressens diuen que es representava a la sortida de la Missa Major. 7.Miret i Sans, Joaquim, Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbò. Barcelona, 1900. El més “popular” dels mals usos -o almenys del que se’n té un coneixement més generalitzat- és el dret denominat “de cuixa”. Als pareatges d´Organyà, citats en aquest clàssic estudi del descobridor de les Homilies, hi trobem la següent frase: vos donam privilegi que totes les dones maridades e viudes e fadrines sien franques e quisties de tota nostra senyoria (“quisties” = lliures). 8.«Carallot, Cavallot. Qui coneix lo Cavallot?», Lo Banyut núm. 0 (desembre 1997). En aquest article s’esbossen algunes possibles interpretacions sobre l’origen del ball del Cavallot. Tanmateix, l’autor remarca el fet que no és un expert i encoratja els estudiosos a investigar aquesta tradició a partir de la informació recollida. Sense gaires resultats fins ara... 9.L’any 1851 la col·legiata va ésser suprimida en virtut del concordat subscrit entre la Santa Seu i el Regne d’Espanya, circumscrivint-se des d’aleshores ençà l’activitat clerical a la vila dins de l’àmbit estrictament parroquial.

els nostres personatges ENTREVISTA A PERE VIDAL

“La meva vida ha sigut el treball, el treball i el treball”

En Pere en una de les cigronades populars / JOAN PONS LLORENÇ VERGÉS OLIVER VERGÉS Pere Vidal, el nostre Pere Teula, és, sens dubte, un d’aquells homes que els anglosaxons anomenen self-made man, un home fet a si mateix, aquells que, partint d’una situació social més aviat modesta però amb un propòsit molt clar de canviar el seu destí, són capaços de tirar endavant i, sense fer gaire soroll ni enfonsar-se davant les primeres adversitats, esdevenen un referent dins del món econòmic del seu país. Sense altres estudis que els més elementals però dotat d’una aptitud innata per als negocis, Pere Vidal ha arribat a fer-se amb el control d’un gens menyspreable imperi comercial primer, lligat al ram de l’alimentació, i després un altre en el sector immobiliari.

Ara, arribat als seus 84 anys, satisfet dels fruits assolits, ens explica les línies mestres d’una trajectòria que no pot deixar indiferent ningú. Què recordes de la teva infantesa a cal Teula? Érem vuit germans. Jo, que vaig néixer el 1931, era el tercer dels vuit, després del Joan i el Ramon. Tots nois llevat de la Trini i una altra germana, la Dolors, que va morir quan tenia dos anys. El meu padrí de bateig es deia Pere Vidal, com jo. A casa amb prou feines anàvem tirant. Teníem terres, de fet encara les conservem, però no tantes com a cal Pardal o a cal Llatxe. I aleshores no entrava cap més ingrés. També teníem vuit o deu vaques. Érem tants que ens les hauríem menjat a bistecs. Recordo que quan va néixer la 10

Trini, el febrer del 1945, vam pensar que era una boca més, però jo vaig estar molt content. A casa em van encomanar que anés per les cases a donar la bona notícia. El meu parent, el Pepet Llatxe, que llavors era l’alcalde, no s’ho volia creure. Es veu que jo era una mica cantamanyanes i com que la mare era més aviat grossa no se li devia notar gens la panxa. Pel que sembla, tampoc havien dit a ningú que tornés a estar embarassada. Va ser un naixement sorpresa. També vaig haver de baixar a comunicar-ho als avis materns, els Planas Pinell, a Ortedó. Vaig baixar fins Alàs amb el cotxe de línia, i des d’allà a peu amb unes tristes espardenyes. Però va caure una forta nevada i ens vam quedar tres dies incomunicats. Per sort, havien fet la matança del porc i em vaig ben atipar. De la Guerra Civil no deus recordar gran cosa... Sé que vam passar uns anys tranquils fins que van arribar els anomenats rojos, que ja anaven de fugida i que no sabíem ben bé el que eren. Després van arribar els nacionals. Apareixien soldats de sota les pedres, això sí que ho recordo. Jo deia que a casa érem tots de dretes menys el meu germà Ramon, que era l’únic que escrivia amb l’esquerra. En realitat no érem de cap bàndol. La meva única obsessió a la vida sempre ha estat treballar i treballar, sense entrar en qüestions polítiques. A

els nostres personatges quells dies jo m’estava a cal Mirasol amb la tia Maria i la Pilar, perquè elles estaven soles i jo em sentia ja un milhomes. També recordo que acabada la guerra una mica més i perdem la vida el seu pare i jo per culpa d’una bomba de pinya que la guerra havia deixat allà, orfa, a l’Aratanya. El meu pare em va dir que allò era un projectil molt perillós, que no ens hi acostéssim, però l’endemà el meu germà Ramon i l’Estevet de cal Manó, que se n’havien assabentat, hi van anar i la van treure del lloc on era. Resulta que els va esclatar. L’Estevet no va rebre gaire, però el Ramon va quedar una mica ferit. Als anys següents vam haver de sobreviure amb poca cosa perquè el racionament era escàs. I devies anar a escola a cal Paulí, oi? Sí, però hi vaig anar pocs anys. L’any 1943 ja vaig fer la meva primera feina, llogat de vailet a cal Tonillo d’Ardòvol, entre el maig i l’octubre. Eren una família estupenda que em feien anar ben tip. Com que no tenien fills, havien adoptat una neboda que venia d’Estana, la Gracieta, que em tractava com un germà. Hi vam tenir sempre més molt tracte, fins que va morir. A ella ja li deia que una dia baixaria a Barcelona a fer-me ric. Allà hi vaig cobrar el meu primer sou, 100 pessetes. L’experiència em va agradar, i vaig repetir els dos anys següents. Però al final vas fer realitat el teu somni de baixar a Barcelona... Sí, el meu padrí Pere, que estava instal·lat a Barcelona des de feia anys, em va cridar per anar a

En Pere a la Casa de les Punxes, l’any 2010 treballar amb ell i a l’octubre del 1945 jo ja hi era. Vaig baixar com a aprenent. Ell tenia un colmado, una botiga de queviures anomenada La Puigcerdanesa, em sembla. Em cuidaven i em vestien, però no em pagaven res. Com va ser veure per primera vegada Barcelona? Per a mi va ser tot un món nou: els tramvies, el soroll, els edificis... Recordo molta llum. Ara, només arribar vaig tenir un gran ensurt a la plaça de Catalunya. Treia el cap per la finestreta del tren i una mica més i me’l deixo al primer túnel. Hi vaig baixar amb el Pepet de ca l’Eudald, que no recordo si em va pagar el viatge. Ell m’acompanyà al carrer Borrell, número 56, que era on hi havia el colmado del padrí. Allà va començar la meva nova vida a Barcelona, per això, quan em vaig assabentar que es traspassava el local, el vaig comprar. Per sentiment. Ara hi tenim una joieria. Al Pepet sempre més li vaig estar agraït, i per això cada any per Nadal li faig un petit obsequi al 11

seu fill, el Tonet. O per la festa major... Quines feines hi feies, a la botiga? De tot: carregar, descarregar, preparar la parada, portar les sargues (uns sacs amb nanses), vendre, fregar el terra... Recordo que treballava molt i fregava molt. El terra era tot de marbre i un cop per setmana, amb terra d’escudelles, agenollat i vinga! Ara, dormia en un bon llit i menjava bé. Hi ha qui diu que havia de dormir sota el taulell, però això no és pas veritat. Per què hi vas baixar tu, a Barcelona, i no un altre dels teus germans? L’oncle Pere era el meu padrí de bateig i jo era el seu preferit. Quan va creure que jo estava prou desenvolupat, em va cridar perquè baixés. Fins i tot em va fer anar al col·legi Sant Ramon, però com que jo em llevava molt de matí i anava a estudi de nit el mestre em deia: «Vidal, ¿que te duermes o qué pasa?» Al final, vaig dir al padrí que no s’hi gastés més diners,

els nostres personatges que per la feina que havia de fer ja en tenia prou. Després, però, encara vaig anar a l’Acadèmia Mur, al carrer Manso, però no gaire temps. No vaig voler estudiar més.

ajudar amb 40.000 pessetes, al 10% d’interès... El teu padrí et cobrava interessos pels diners? I tant! Deia que si te’ls deixava amb interès tenies més interès a tornar-los. Em va recomanar de fer-ho així si mai tenia calés, i sempre he seguit aquesta filosofia

viar. Al mercat de Santa Caterina vaig veure el preu de les patates platillo, que anaven bé per guisar. L’endemà, al Born, vaig veure-les a un preu que em va semblar que m’hi podria guanyar la vida i en vaig voler comprar deu sacs per revendre-les. Però no tenia diners per pagar-les. L’amo, el senyor Roqué, es va portar molt bé amb mi i me les va fiar. Com que les vaig vendre, vaig anar repetint l’operació. Cada dia pagava les del dia anterior i me’n tornava a quedar. Amb les patates platillo va començar tot, van ser a l’origen del meu negoci. Per celebrar-ho, vaig anar a la fonda de la senyora Maria i em vaig menjar una paella i un bistec. De mica en mica, també vaig poder tornar els diners al meu padrí.

Quan et vas establir pel teu compte? Durant quatre anys vaig ser l’aprenent del meu padrí, però el 1949 vaig plegar per desavinences amb el seu gendre, que es deia Enric i que era molt bona persona, però amb qui no congeniàvem. Primer vam llogar una botiga amb el meu cosí Benito. Un oncle que es deia Vicenç, germà de la meva mare ens va llogar una botiga al número 208 del carrer de Pere IV i ens va fiar el gènere. Era una societat sense capital. Així vam començar la lluita de la vida, treballant pel nostre compte. Era una botiga de I aleshores va baixar el gra i fruits secs, i va ser allà teu germà Ramon... on vaig començar a coure, El Ramon, l’altre germà, però no va durar gaire.L’any va baixar l’any 1953 següent, el padrí em va perquè jo havia de fer el El Pere i la Montserrat amb els seus fills el 1967 demanar que tornés a donar-li servei militar, a Terrassa, un cop de mà uns quants dies, precisament, i ell es va fer amb els meus socis.Doncs bé, la i em va prometre que m’ajudaria càrrec de la botiga. El sergent de botiga era un fracàs. Al final de a establir-me pel meu compte. la mili, a canvi d’unes ampolles Em volia pagar la feina, però jo li la setmana perdíem fins i tot la de conyac, em deixava baixar vaig dir que no ho feia per diners, camisa. El Ton només baixava a cada cap de setmana a Barcelona. temporades, perquè a l’estiu feia sinó perquè tenia un deute amb Després, gràcies a un soldat que de mosso a Montellà. Jo estava ell. Mentrestant el meu germà estava a punt de llicenciar-se, vaig desesperat i fins i tot vaig planteJoan, va baixar per substituir-me aconseguir un enxufe, i pagant jar-me la possibilitat de marxar a a la societat. Jo volia anar a fer el 6.000 pessetes vaig aconseguir servei, de voluntari, però com que França, però el meu cor estava a lliurar-me del servei. Així em Barcelona. Em sentia atret per la no va em van admetre, vaig decivaig poder dedicar plenament a la dir d’establir-me pel meu compte. ciutat. botiga. Llavors el Ramon i jo ens Això era l’any 1951. Amb un altre estàvem en una pensió regentada germà, el Ton, vam decidir d’obrir I quan va començar a anar bé el pel senyor Celodonio i la senyora negoci? una botiga de llegums al carrer Visitación. I mira com són les coA l’abril de 1952 la cosa va candel Fonollar. El meu padrí em va ses, que eren els pares de l’Elvira, 12

els nostres personatges la que va acabar sent la seva dona. Quan vas comprar la teva primera parada? La vaig comprar mentre feia la mili, per 15.000 pessetes, al número 42 del carrer Borrell. Era en una escala. Hi posàvem una taula plegable i teníem el gènere darrere d’una porta corredissa. La portava un cosí meu, el Josep Planes. Però la cosa no anava bé i la vam haver de vendre. Hi perdíem més diners que els que fèiem de calaix. Essent al mateix carrer Borrell de La Puigcerdanesa, no feies la competència al teu oncle? Sí, i això em va portar algun enfrontament amb ell, que em recriminava que li feia la punyeta. A mi em feia respecte discutir-m’hi i recordo que un dia per Nadal vaig marxar de casa seva sense dinar per evitar l’enfrontament. Vaig dir que tenia un compromís i vaig anar a dinar al bar Espanya. Vaig passar el Nadal sol. I a partir d’aquest moment ja vas anar ampliant el negoci... Sí, vaig anar comprant botigues, una altra al carrer Clot, una altra al mercat de la Barceloneta, de llegums cuits el 1954... Llavors ja va baixar el meu germà Pep. Però no era fàcil, sempre hi havia complicacions. En una botiga el negoci no rendia prou; en una altra la dependenta tenia la mà massa llarga... Quins vincles mantenies aleshores amb Montellà? Sí, va ser per aquelles dates que hi vaig començar a pujar i que vaig començar a festejar amb la Montserrat de cal Pardal, que ja coneixia de petita. Ella era nas-

cuda a cal Quel. El meu pare li deia: «Dels meus fills, tria el que vulguis». Vam festejar poc, ni un any, potser, i ens vam casar el 27 d’octubre del 1957. El viatge de noces el vam fer a la vaqueria dels meus tiets, a Lleida.

següent en vam comprar una altra a l’Abaceria de Gràcia, que va ser un èxit total. I com gestionaves tantes parades? Tenia treballadors, ja. Hi tenia matrimonis. Més endavant, els meus germans i els meus cunyats. Jo els posava a aprendre en una

I com vas entrar de ple en el negoci del llegum cuit? En casar-me, vaig canviar d’ofici. Vaig deixar el colmado i em vaig dedicar al llegum cuit, que deixava uns marges més gran. Jo ja n’havia cuit abans, de llegum. A la una de la nit Amb el seu germà Ton en una de les parades ja n’estava coent. Ens vam establir al número de les botigues i quan n’havien après, ja s’establien pel seu 64 del carrer Tenor Masini i vam compte. Amb els germans teníem comprar una parada al mercat de un pacte: si algun necessitava Sants. El llegum el cuinàvem al diners, s’havien de deixar. Si era pati de casa. La Montserrat va per malaltia, sense interessos; ara, aprendre el negoci d’uns oncles per part de mare, l’Isidro i la Car- si era perquè volien ampliar, amb interessos. meta, que tenien botiga al mercat de Sant Antoni. Al cap de poc Quantes parades has arribat a vaig adquirir les primeres olles a tenir? pressió del mercat, comprades a Al llarg de la meva vida n’he la fira, però les ànsies de moderobert seixanta-quatre, a diferents nitat van fracassar. Passava que mercats, de diverses coses, lleles pells del llegum es quedaven gums, pollastre, pesca salada..., a la vàlvula i un dia l’olla ens va fins i tot un bar. A més, amb explotar. Les vam deixar córrer i quatre amics socis vam arribar a només les feia servir per a transmuntar onze supermercats. Però al portar el llegum remullat. Va ser final els vam vendre i en vam fer un desastre. Això sí, a la botiga molts diners. teníem èxit, veníem tant com volíem. L’any 1959 vam comprar I això no et generava estrès? una altra parada a Sants, que va Sí, molt. Fins i tot vaig arribar a coincidir amb el naixement de la Rosa, la meva primera filla. L’any tenir una depressió per la qual en13

els nostres personatges

El Pere i la Montserrat, de nuvis, l’any 1957

cara ara prenc pastilles. En aquell moment m’hauria venut molta cosa, i el puntal per aguantar va ser la Montserrat. I els teus altres dos fills, quan van néixer? La Marga, la segona, va néixer el 1964. I el Pere, el 1966. Com vas passar del sector de l’alimentació al de les naus industrials? Va ser arran de la malaltia de la Montserrat, que se li va manifestar quan tenia quaranta-cinc o quaranta-sis anys. El metge em va dir que no podia vendre més, que no podia estar-se dreta perquè tindria conseqüències. A partir d’aquell moment jo vaig seguir tenint la propietat de les botigues i m’encarregava de les compres, però els treballadors hi entraven com a col·laboradors amb una part en el negoci. Amb la majoria dels meus treballadors hem quedat amics molt de temps. A partir d’aquí vam començar la segona fase del negoci.En aquell moment es venia molta cosa al Poblenou. La majoria de patrimoni important el tenim allà. Jo buscava una nau per fer de magatzem

d’alimentació. Vaig començar comprant partions d’una antiga fàbrica tèxtil, que era com un poble. Aquelles compres van ser l’inici del canvi. Després vam adquirir sis o set fàbriques grans, les Indústries Sala, i algun solar gran, també. De les naus en feia particions petites i les llogava. Allà s’hi han establert bars, tallers, dissenyadors de roba... I la Casa de les Punxes? Fa sis o set anys ens van oferir un edifici a la Rambla de Catalunya, que ens vam quedar. Immediatament va sortir la possibilitat de comprar la Casa de les Punxes. No era fàcil. Hi havia unes clàusules que s’havien de respectar. Durant sis mesos tenien la preferència la Generalitat i l’Ajuntament. Al final, vam dir-nos: «Ens passa el tren per davant de casa, i si no l’agafem ara no l’agafarem mai». Ens va costar, però ens vam decidir. Ells tenien necessitat de vendre. Les dues parts, la Colonial, que venia, i nosaltres, vam quedar contents. Malgrat aquesta activitat tan intensa a Barcelona, mai has oblidat Montellà, oi? 14

Quan vaig marxar de Montellà, em vaig dir: «La terra, mai més». Però sempre m’he estimat el poble. Montellà em va donar el ser i Barcelona m’ho ha donat tot. Quan pujàvem ens estàvem a cal Pardal. Jo demanava al meu sogre un tros del Clos, però només em deixava un tros per a la caseta i això no m’interessava. Al final, un oncle meu de França em va dir que es venia cal Not. Era cap a l’any 1973. Allà ens vam fer aquesta torre el 1975. Li vam posar la Moreneta, per la Montserrat. I després es va fer cal Teula, el 1977. Un pis per a cada germà. També has participat en moltes millores per al poble... Sí, primer amb el GAM. Vam remodelar la plaça, vam posar les campanes de Sant Serni, que no n’hi havia, una de les quals la vaig regalar jo, que porta el nom de la Montserrat. També vam fer el cementiri de Montellà, que estava molt abandonat... I t’has ocupat molt de la festa major... Me’n vaig ocupar durant vint-ivuit anys. La meva dona n’estava fins al capdamunt, de tantes festes. Vam començar a fer moltes activitats, xocolatada, tómboles, bosses per a la canalla, buscar patrocinadors... Tantes activitats que jo em passava els dies treballant i ella el que volia era ballar. La tómbola i la loteria ens rendien molts diners i podíem pagar molt bones orquestres. Però ara no hi ha prou jovent per ocupar-se’n i al final l’acabarem perdent. Se l’haurà de quedar l’Ajuntament... Una de les coses més recordades seran les cigronades, potser?

els nostres personatges A mi m’agradava molt fer aquells dinars de germanor. Era una de les festes que més gaudia. I de tot plegat, què és el que més t’ha satisfet? Tot m’ha satisfet, si no, no ho hauria fet. Ara, el que més ha estat deixar un local social per al poble. Va ser el meu objectiu des que em vaig separar del GAM. Ja feia temps que tenia ganes de tirar endavant el projecte, amb la loteria. Un dia em va trucar l’alcalde dient-me que els de cal Manó es venien un solar. Això era al matí. A la tarda ja el compràvem i el vam unir amb un altre que ja havien cedit feia anys. L’Ajuntament ens va donar suport econòmic i va buscar mitjans, perquè nosaltres, els de la Fundació Sant Genís, no teníem prou diners per fer-ho. Al cap de poc temps hi vam afegir un altre terreny, on ara hi ha la caldera de biomassa. Hi ha alguna cosa que hagis volgut i no hagis pogut aconseguir? Què més podria voler? Si no hagués mort la meva dona, jo seria l’home més feliç del món. Sí, aquests darrers anys han es-

La parella, l’any 1979

tat molt difícils per a tu: la pèrdua de dos germans, la malaltia de la Montserrat i la seva mort recent, les operacions que has hagut d’afrontar... Què t’ha donat forces per seguir endavant? La família. La família ha estat un suport constant. La tinc molt a prop i això és el què m’ha donat força. A més a més, tinc molt bons ajudants, que són com de la família: el Jordi i la Fanny, i també la Conxi, que ve tots els matins a casa i ja fa trenta-cinc anys que treballa amb nosaltres. I la Rut, que ja havia cuidat la meva dona

i ara està amb mi a les nits. Però estic en baixa forma, i el pitjor és quan no et pots adormir. Pensa que la Montserrat es va morir el 26 de novembre i el 17 de desembre ja m’operaven. Ja he passat per dues operacions i estic tou. Com voldries que et recordés, la gent de Montellà? Mira, que em tinguin per una bona persona i que ens recordin a la meva dona i a mi. De la resta, que cadascú pensi el que vulgui.

col·laboracions El cel de nit des de Montellà (mesos d’hivern) LLORENÇ VERGÉS Es dóna, a més, una altra circums- oportunes per a l’observació, Fa un parell d’anys, vam incloure tància important: durant l’estiu el aproximadament entre les 20:00 en aquestes pàgines un article nostre cel nocturn apunta cap al i les 23:30 a principis de mes i sobre el cel nocturn que es podia centre de la Via Làctia, de manera entre les 18:00 i les 21:30 a finals contemplar des de Montellà duque veiem una major concentra(ens referirem sempre a l’hora rant els mesos d’estiu. oficial). Amb Ja aleshores dèiem que tot, si la dispoestiu i hivern són les nibilitat és una estacions més agraïdes altra, sempre per a l’aficionat does poden veure nada la concentració més tard dud’objectes d’interès, rant els mesos sovint observables anteriors, a raó a ull nu, quan les d’una hora cada condicions de foscor quinze dies. són les adequades, Així per exemo amb senzills apaple, un estel que rells òptics (binocles passi pel merio petits telescopis). dià a les 21:00 És evident, però, que el dia 1 de l’hivern té un incongener, hi hauvenient important per rà passat a les a l’aficionat, que són 22:00 el dia 16 Imatge 1: el cúmul obert de les Plèiades (M45) les baixes temperatures, de desembre, a les renyides amb una obser23:00 el dia 1, i ció d’estels. Part de la calitja que vació perllongada i pacient. Amb així successivament. Hi ha objecapuntàvem és, en realitat, la llum tot, sempre hi ha algunes nits en tes, però, que pel fet de trobar-se difusa d’aquests milions d’estels què l’estació sembla assuavir el a una latitud massa elevada per que tenim davant. A l’hivern, en seu rigor, i cal aprofitar-les. El sobre de l’equador celeste, és canvi, ens trobem en oposició al canvi d’hora respecte a l’horari millor observar-los abans que no d’estiu, a més, permet avançar les centre de la nostra galàxia, mirant, arribin al meridià, quan ja s’han per dir-ho així, cap als afores. observacions i que no les hàgim aixecat prou sobre l’horitzó E per Veiem menys estels, però el conde fer a hores massa intempestital d’evitar la pol·lució, la llumitrast entre ells i la negror circumves. nositat difusa o l’aberració cromàdant és més gran. tica que impedeix una visió prou Hi ha, encara, altres fets a tenir nítida. en compte. A l’hivern sembla que És al llarg del mes de febrer, passat el punt mitjà de l’estació els estels es vegin amb una maÉs el cas de les Plèiades, a la hivernal (la Candelera) quan jor nitidesa i brillantor. Hi ha qui constel·lació de Taure (el Toro). bona part d’aquestes estrelles i diu que això passa perquè no hi Aquest objecte, que a manera constel·lacions es poden observar d’estendard sembla anunciar el ha tanta humitat com a l’estiu, ni amb major comoditat horària. tanta calitja al cel. Les turbulènseguici de les constel·lacions És quan passen pel meridià i, cies de l’aire són menors també. d’hivern, és un dels pocs cúmuls Tot plegat permet que la llum dels per tant, que s’eleven més sobre oberts que podem observar a ull l’horitzó sud a unes hores més astres ens arribi més directament. nu sempre que les condicions 16

col·laboracions del cel siguin òptimes, i és, sens dubte, un dels objectes més bonics de l’hemisferi boreal, capaç de despertar l’afició i l’interès per l’observació astronòmica, i ho diem per experiència. Situat al NO de l’esmentada constel·lació zodiacal de Taure, en podem apreciar sis o set estrelles, aquelles que la mitologia grega va relacionar amb set germanes que, perseguides per Orió, van ser convertides en estels. En realitat, però, en conté fins a dues-centes. Una de les components principals, Alcione, destaca per tractar-se d’un sistema quàdruple.

l’àrab i vol dir, si fa no fa, “la que segueix”, referint-se al fet que ve després de les Plèiades. És el tretzè estel més brillant del fir-

El cúmul es troba a 410 anys llum de nosaltres i té una edat de 80 milions d’anys. Per tal de poderne apreciar la bellesa, es recoma- Imatge 2: les constel·lacions d’Auriga (a dalt) i Gèminis (a nable d’utilitzar aparells de poc augment que permetin d’observar- sota) lo en la seva totalitat (Imatge 1). Un bon moment per fer-ho pot ser a principis de desembre, cap a les 19:00. En aquest moment ja el veurem prou elevat (uns 35º) mirant cap a l’est sobre les primeres ondulacions del Montgràs. Les Plèiades no són l’únic cúmul visible d’aquesta constel·lació. Si seguim mirant cap a llevant veurem a poca distància per sota seu un estel de color vermellós. Es tracta de l’estrella més important de Taure, Aldebaran. A la seva dreta hi trobem el cúmul obert de les Híades, en forma de ve baixa. Per la proximitat aparent a Aldebaran podria semblar que aquest Imatge 3: la constel·lació d’Orió, estel forma part del grup, però no el gegant caçador és així. En realitat, les Híades es trobem a 130 anys llum de nosaltres, gairebé el doble de distància mament i es calcula que pot tenir un diàmetre unes 45 vegades més que la gegant vermella. gran que el Sol. El nom d’Aldebaran prové de 17

Si seguim mirant en aquesta direcció, però decantant-nos ara una mica cap al nord, trobarem elevant-se sobre el Montgràs la constel·lació de l’Auriga (o del Cotxer). Com en el cas anterior, és aconsellable d’observar-la abans que arribi al punt més alt del cel si volem fer-ho amb comoditat. El més fàcil és localitzar la seva estrella principal, anomenada Capella (“la Cabra”, en record de la cabra que, segons la llegenda, va alletar Zeus quan la seva mare el va amagar de Cronos, el déu del temps). Si tracem una línia entre Aldebaran i la Polar haurem de passar forçosament prop d’aquesta estrella de color ataronjat, que és la sisena més brillant del cel. Es tracta d’una estrella doble, si bé no es pot apreciar amb aparells òptics donada la proximitat entre els dos astres del sistema. Capella es troba a 45 anys llum de nosaltres i té una lluminositat 160 vegades més gran que el Sol (Imatge 2). L’Auriga conté diversos objectes interessants no visibles a simple vista. Si comptem amb un telescopi mínimament potent i anem escombrant amb deteniment el camp que comprèn la constel·lació, podrem trobar-hi, a la dreta i a la seva part baixa, tres cúmuls oberts en una àrea relativament reduïda. Són els cúmuls coneguts com a M36, M37 i M38. La constel·lació d’Orió és, possiblement, una de les més boniques de tot el cel de nit. I això per diverses raons: per les seves dimensions, per l’espectacularitat d’alguns dels seus elements, per la majestuositat del seu moviment des que surt fins que es pon i,

col·laboracions molt especialment, per la semcom Aldebaran o Capella, a uns blança entre el motiu mitològic 520 anys llum, i malgrat tot té que representa (el gegant caçador una lluminositat 10.000 vegades de l’antiguitat) i el dibuix que per- superior a la solar. S’ha calculat filen els seus estels principals, que que el seu diàmetre equivaldria no se’n deixen pràcticament cap a 700 o 800 diàmetres del nostre detall. Quan apareix per l’horitzó Sol. L’altre muscle el representa E, sobre el coll de Serra, veiem la Bellatrix, una supergegant blava seva figura completament ajagu5,7 vegades més gran que el Sol da i com es va redreçant sobre el que es troba a 240 anys llum de cel a mesura que passen les hores fins a mostrar-se totalment dempeus. És aquest, justament, el moment en què travessa el meridià. Des de les nostres latituds també té l’avantatge de trobar-se a una alçada molt bona per a ser observada amb comoditat. Es dóna la casualitat que la seva part central, el conegut Cinturó d’Orió, coincideix aproximadament amb l’equador celeste, la línia que marca la divisòria entre l’hemisferi nord i l’hemisferi sud de la volta. Orió ocupa en la volta celeste un espai diametralment oposat al de la constel·lació de l’Escorpí, i això es deu, segons la tradició mitològica, al fet que fou aquest animal el que va matar el gegant picant-lo en Imatge 4: la nebulosa M42, a Orió el taló. Són diversos els punts d’interès d’Orió. En primer lloc, les tres estrelles principals del grup, Betelgeuse, Bellatrix i Rigel, que correspondrien als muscles esquerre i dret i al peu esquerre del gegant, respectivament, sempre des de la nostra perspectiva (Imatge 3). Betelgeuse, el nom àrab de la qual vol dir, efectivament. “muscle”, és una gegant vermella molt fàcil de reconèixer. Es troba molt més lluny de nosaltres que estrelles

nosaltres. És una de les estrelles més calentes que es poden veure a simple vista. Als peus de la constel·lació hi trobem Rigel (en àrab el seu nom vol dir “peu”, precisament). És la setena estrella més brillant del firmament, però és tan lluny de nosaltres que la seva distància ha estat molt difícil de precisar i es parla de 1000 anys llum, la qual cosa vol dir que la seva lluminositat intrínseca també ha de ser molt gran, unes 50.000 18

vegades la del Sol. Val la pena també de detenir-se a observar les tres estrelles del Cinturó, element inconfusible de les nit d’hivern, el nom de les quals és Alnitak, Alnilam i Mintaka. Aquesta darrera és, com ho són moltes d’aquesta constel·lació, una estrella doble, amb la diferència que és una de les més fàcils de separar. N’hi ha prou amb un telescopi de 5 cm d’obertura. Amb tot, l’objecte d’Orió que més crida l’atenció és la seva famosa nebulosa, la M42 del catàleg de Messier. És fàcil de descobrir perquè forma part de la beina de l’espasa del gegant, però només se’n pot apreciar l’esplendor amb fotografies de llarga exposició (Imatge 4). Als peus del gegant Orió hi ha una altra constel·lació d’interès, el Ca Major, fàcil de localitzar perquè conté l’estel més brillant de tot el cel nocturn, Sírius, al qual també podem arribar seguint cap a l’esquerra l’alineació del Cinturó d’Orió. El Ca Major és una constel·lació de l’hemisferi austral, de manera que al nord dels països escandinaus ja pràcticament no la poden veure. A nosaltres encara ens queda prou alta sobre l’horitzó S, però en travessar el meridià passa molt arran del turó del Batlle i del Puig de Montellà. Sírius és només 1,8 vegades més gran que el Sol, però té una lluminositat 23 vegades superior.

col·laboracions De fet, és la setena estrella més pròxima al nostre astre. A l’antic Egipte la seva aparició en el cel coincidia amb les inundacions del Nil, la qual cosa va permetre determinar amb precisió la durada del cicle anual. Sírius és també una estrella doble. La seva companya és una nana blanca que només es pot observar amb grans telescopis.

els encarregats de convertir en estels uns personatges mitològics, els germans Càstor i Pòl·lux, ara en recompensa de l’amor fraternal que els unia. Gèminis és la constel·lació per on passa el Sol després del solstici d’estiu,

però encara hi ha un tercer estel orbitant els altres dos, i cadascun d’ells té, alhora, un altre estel satèl·lit. Pòl·lux es troba a 35 anys llum, té un color ataronjat i és, de fet, més brillant que no pas Càstor, que es considera la principal del grup. Càstor i Pòl·lux formen un dels punts de l’anomenat hexàgon d’hivern (Imatge 5), format per les sis estrelles més brillants de sis constel·lacions característiques d’hivern, ja comentades: Capella (Auriga), Aldebaran (Taure), Rigel (Orió), Sírius (Ca Major) i Proció (Ca Menor). De la mateixa manera que el triangle d’estiu, explicat en el Fil Directe 33, aquesta figura ens pot acabar d’ajudar a identificar aquestes constel·lacions.

Potser l’objecte més interessant de contemplar del Ca Major sigui el cúmul obert M41, situat 4º per sota de Sírius. El podem identificar fàcilment amb un petit telescopi o uns prismàtics. Conte més de cent estels, si bé en destaquen uns 25 per la major lluminositat. El cúmul es troba a més de 2300 anys llum de nosaltres. El Ca Menor era l’altre gos que acompanyava el caçador Orió. La seva Imatge 5: l’hexàgon d’hivern constel·lació, molt poc espectacular en comparació a les altres que hem vist, que és quan el veiem més alt. es troba a l’est d’Orió i destaca Per això la veiem també molt bàsicament pel seu estel principal, alta a l’hivern. És recomanable, que rep el nom grec de Proció. doncs, d’observar-la quan s’ha Com en el cas de Sírius, és també elevat prou sobre el Montgràs, a una doble difícil de separar si no l’horitzó NE. Un bon moment per és amb grans telescopis. Es troba fer-ho pot ser a mitjans de gener a una distància d’11’3 anys llum cap a les 20:00. La localitzarem de nosaltres. fàcilment sota la constel·lació d’Auriga gràcies a la proximitat Destaquem, ja per acabar, les dels seus dos estels principals, si constel·lacions zodiacals de Gèbé cal tenir present que s’allarga minis (els Bessons) i de Càncer, força cap a l’est (Imatge 2). aquesta darrera ja en un punt de Càstor, la més alta, es troba a 45 transició cap als sistemes proanys llum. És un sistema múltipis de primavera. Com en el cas ple. D’entrada és un estel doble d’Orió i d’altres, van ser els déus que es pot separar molt fàcilment, 19

Gèminis conte diversos cúmuls oberts. Destaquemne només un, el catalogat com a M35, a la part dreta de la constel·lació. És molt fàcil de veure amb uns senzills prismàtics, tot i que la seva distància respecte a nosaltres és d’uns 2600 anys llum. Pot contenir fins a 300 estels. Càncer, finalment, a l’est de Gèminis i del Ca Menor, és una constel·lació composta per estels de lluminositat mitjana o dèbil. El que té de més interessant és el cúmul obert M44, conegut popularment com el Pessebre. Es troba a 525 anys llum i és compost per més de vuitanta estels d’una edat aproximada de 300 milions d’anys.

FUSTERIA IGLESIAS Tot en fusteria... i més!

Carrer de Riu, 5 - 25724 Martinet de Cerdanya Tel- 689.478.524 - fusteriaiglesias@hotmail.com www.fusteriaiglesias.com

Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

www.estanacalbaste.com

- Merceria - Gèneres de punt - Regals MARTINET DE CERDANYA

Isabel: 973 51 53 64

CLÍNICA DENTAL DR. JOSEP MESTRES

Podeu consultar tots els exemplars de Fil Directe en format digital a:

C/Segre 60, Bx -Martinet de CerdanyaTelèfon 973.117.696 Camí Ral, 11, Bx -Bellver de CerdanyaTelèfon 973.117.696 Pl. Cabrinetty, 12 Pral,1 -PuigcerdàTelèfon 972.882.140

www.amicsmontella.cat

Implants de primeres marques a 499 € Et financem el teu tractament sense bancs i sense interessos 20

herbes, plantes i flors. Per Montse Torres Trifolium Alpinum.L Català: Regalèssia de muntanya. Castellà: Regalíz de montaña. Descripció: Planta amb rizoma gruixut, ramificat i dolç. Les tiges, aèries, són curtes i cobertes de residus de fulles. Les flors són allargassades (2 cm) de color rosa o purpúries, agrupades en inflorescències compactes, amb 3-12 flors. El calze té forma de campana. Cicle: Espècie vivaç, floreix a l’estiu. Hàbitat: Viu als prats, sobre sòls profunds i rics en matèria orgànica a l’estatge alpí i subalpí. Efectes: Antiàcid, antiflatulent, expectorant, antitussigen. Parts utilitzades: L’arrel. Aplicació: En infusió, es cou l’arrel i s’edulcora amb mel per a les afeccions de les vies respiratòries. També per a les úlceres digestives i les flatulències.Si es xupa l’arrel es guareixen les aftes de la boca. Si es pren durant molt de temps, tot i ser una planta inofensiva, pot augmentar la pressió arterial.

Anthriscus Cerefolium.L Català: Cerfull. Castellà: Perifollo. Descripció: Planta amb tiges de 50 a 70 cm d’alçada, erectes, ramificades, buides. Les fulles són tripinnades, les flors són blanques. El fruit és ovoide, llis, amb un bec llarg i fi. Cicle: Planta anual. Floreix a l’estiu. Hàbitat: Viu al llarg dels camins i en terrenys erms. Efectes: lleugerament diürètic, purifica la sang i estimula el metabolisme. Parts utilitzades: La planta fresca, abans de la floració. Aplicació: El suc premsat de tota la planta, 2 cops al dia, contra l’artritis i malalties cròniques de la pell. També com a tònic primaveral. Les fulles i les tiges fresques i matxucades es poden aplicar a les ferides de lenta curació. Com a condiment és un dels ingredients de les “fines herbes”. Tant en plats calents com en amanides, s’han d’afegir just abans de servir. 21

Cal Calsot CASA RURAL Montellà de Cadí · Cerdanya · Lleida Tel. + 34 973 515 369

www.calcalsot.com

BAR - RESTAURANT

ROSALEDA c/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 85 25724 MARTINET DE CERDANYA

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L. - INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA - VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

Carrer Comtat d’Urgell, 42 25700 La Seu d’Urgell

973 35 14 20

El Grup d’Amics de Montellà agraeix a totes aquelles persones i establiments que ens han ajudat a vendre la loteria de Nadal

www.amicsmontella.cat

Encara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

Grup d’Amics de Montellà: Carrer del Nord S/N (Cal Xevit) 25725 Montellà de Cadí (Lleida) 23

L’Hospitalet de Llobregat

Santa Perpètua de la Mogoda

C/ Cobalto 181-183 08907 - Hospitalet de Llobregat BARCELONA

C\ Guifré el Pilós 7 al 15 08130 Santa Perpètua de Mogoda BARCELONA

Tel. 93 473 72 27

Tel. 93 587 32 05

El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració! Informa’t sobre els objectius de l’associació. Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou! Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gam

GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ