demana que la imatge fotogràfica hi sigui predominant, tant si és encolada com refotografiada. Segons les seves pautes interpretatives, així doncs, una bona part del treball del Grup Praxis es podria englobar dins aquesta categoria. Més recentment, Jacob Bañuelos ha fet un estudi panoràmic del fotomuntatge al llarg de la història que, en bona part, segueix el punt de vista d’Ades, per bé que n’amplia l’abast de la recerca.107 La seva definició tampoc no està condicionada per la factura tècnica i la metodologia, sinó que considera que tot allò que comporta la transformació del significat d’una fotografia mitjançant l’addició d’altres elements, siguin textos, pintura o elements gràfics, pot esdevenir un fotomuntatge. Els aspectes fonamentals que el caracteritzarien i el distingirien del collage són, segons ell, la necessària inclusió d’elements fotogràfics (analògics o digitals), la bidimensionalitat i la potencialitat reproductiva o de multireproducció, mentre que el fotocollage consistiria en la conjunció d’ambdós procediments en una obra o bé exclusivament a retallar fotografies i a enganxar-les sobre un suport. El crític d’art Jaume Fàbrega també va reflexionar sobre el particular i va proposar un terme propi adaptat a la llengua catalana, fotoencolatge, per referir-se a l’obra del Grup Praxis i a la d’aquells artistes «plàstics que manipulen imatges fotogràfiques impreses», mentre que reservava el mot fotomuntatge per al model instaurat per Heartfield i Renau.108 La conclusió a què hem arribat nosaltres, després de revisar tota l’obra del Grup Praxis, és que en la seva producció s’alternen els procediments, els mètodes i els recursos, així com els usos a què aquests són sotmesos i les finalitats que es busquen amb uns tals usos. Aquesta multiplicitat fa que resulti excessiu qualificar tots els seus treballs de fotomuntatges, perquè hi ha peces en què la fotografia no ocupa el lloc prioritari i en altres no hi ha pròpiament muntatge, en el sentit que l’addició d’un element gràfic o visual no transforma de manera substancial el significat amb què aquest es posa en relació, sinó que perllonga, recrea o emfasitza un determinat aspecte que ja era present en l’element inicial pres aïlladament. És sobretot el cas de força obres de caire il·lustratiu, didàctic o propagandístic, on el tipus de funcionalitat a què s’aspira —sovint directa, immediata, eficaç i conceptualment unívoca— sol propiciar formes de redundància.
107
Jacob Bañuelos, Fotomontaje, Cátedra, Madrid, 2008.
108
Jaume Fàbrega, «De fotografia», Presència, 22-6-1986, p. 12; «Connexions B: Fotografia com a llenguatge plàstic», Punt Diari, 1-11-1986, p. 48.
91