Page 1

Personatges Il·lustres de

l’ALT EMPORDÀ


PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT EMPORDÀ


PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT EMPORDÀ Agraïm la col·laboració del president del Consell Comarcal i dels alcaldes i alcaldesses dels ajuntaments de l’Alt Empordà. També la d’aquells alcaldes i alcaldesses que avui, per diverses raons, ja no es troben al capdavant de l’alcaldia, així com la de totes les persones que s’han avingut a escriure sobre els personatges il·lustres d’aquesta comarca.


Sumari

poble/il·lustre

19 Agullana Presentació President de la Generalitat de Catalunya, Molt Hble. 9 Sr. José Montilla Salutació

Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, Hble. Sr. Joaquim Nadal i Farreras

11

President del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Sr. Pere Vila i Fulcarà

13

President d’acesa Sr. Salvador Alemany i Mas

15

L’Alt Empordà

Introducció i mapa

17

Índex alfabètic

229

Joaquim Bech Pere de Palol Lluís Marià Vidal

23 Albanyà

Jaume Farcy Alfons Faig Silvestre Santaló

27 L’Armentera

Jaume Caussa Alexandre Deulofeu Joan Duran

alcalde/escriptor

Alfons Quera Enric Tubert Maria Teresa Genís Julio Gómez Vicenç Campassol Joan Cufi Martí Renart Anna Mogas Josep Oliveras Joan Ramon Inglada Imma Bofill Josep Palou

31 Avinyonet de Puigventós Gonçal Comellas Simó Llauneta Josep Pous

35 Bàscara

Joan Reglà

Josep Maria Bartolomé Joan Josep Aneiros Marga Soler Joan Trayter Lluís Lloret Helena Estalella

37 Biure

Pere Coromines

Joan Juan Josep M. Fernández

39 Boadella i les Escaules Felip Marcè

41 Borrassà

El llinatge dels Creixell

43 Cabanelles

Lluís Duran

45 Cabanes

Josep Llombart Eusebi de Puig Antoni Ribas

Emili Santos David Serra Ferran Roquer Núria Roura Joaquim Gummà Jaume Font Pere Ylla Josep Llombart Mariona Seguranyes Genís Mencion


poble/il·lustre

alcalde/escriptor

49 Cadaqués

Quima Jaume Àngel Planells Carles Rahola

53 Cantallops

Eduard Toldrà

Joan Borrell Rosa Ardid Marina Planells Narcís-Jordi Aragó

Damià Contreras Carles Coll

55 Capmany

Gregori Artisà

57 Castelló d’Empúries Joan Alsina Jaume Compte Jeroni Pujades

Jesus Figa Joaquim Llena Salvi Güell Martí Paola Manel Puig Jordi Canet

Josep Maria Albert Joaquim Gironella Eduard Punset

65 Colera

Pauli Corominas

67 Darnius

Josep Maria Gironella

Josep Xargay Manel Alaió Sònia Quintana Gemma Rúbies LLuís Bosch Marcel Nadal Jaume Madern Joan Manuel Tresserras

69 L’Escala

Caterina Albert Xavier de Ferrer Josep Puig i Cadafalch Josep Esquirol Josep Vicens, l’avi Xaxu

75 Espolla

Antoni Balmanya Josep Antoni Coderch Assumpció Pagès

poble/il·lustre

79 El Far d’Empordà

Josep Oriol

Estanislau Puig Lluís Albert Montserrat del Pozo Xavier Aquilué Lurdes Boix Jordi Gallegos Jaume Coderch David Pujol Emili Donato Jordi Pagès

alcalde/escriptor

Jaume Arnall Joan Jofre

81 Figueres Pere Coromines Salvador Dalí Jaume Miravitlles Narcís Monturiol Josep Pallach Ramon Reig Josep M. Ventura

Santiago Vila Josep Valls Montse Aguer Macià Alavedra Jaume Guillamet Antoni Calvó Eduard Puig Joan de la Creu Godoy

89 Fortià

Sibil·la de Fortià

Joan Via Albert Tell

91 Garrigàs

61 Cistella

Àurea de Sarrà

Josep Masoliver Joan Ferrerós

93 Garriguella

Demetri Escarrà Joan Rimbau Josep Solà

Joan Losilla Guillem Plujà Josep Puig Josep Playà

97 La Jonquera

Carles Bosch de la Trinxeria Salvador Genís Francesc Xavier Subirós

101 Lladó

Marià Llavanera Montserrat Vayreda Lluís Vayreda

105 Llançà

Josep Martínez Lozano

Jordi Cabezas Francesc Beato Joan Pujadas Xavier Subirós Joan Fàbrega Josep Caixàs Joaquim Tremoleda Jordi Vayreda Pere Vila Eduard Martínez

107 Llers

Just Fortiana

Carles Fortiana Eva Ungé


poble/il·lustre

alcalde/escriptor

109 Maçanet de Cabrenys

Miquel Barnadas Jaume Ministral Enric Moulines

Lluís Carbó Lluís Moulines Carlos Rojas Quim Monzó

113 Masarac-Vilarnadal

Josep Joli

115 Mollet de Peralada Cassià Costal

Antoni Casamor Remei Martínez-Marí Joaquim Vallmajó

121 Ordis

Alexandre Deulofeu Jesus Franco Antoni Yglésies

Claudi Puig Ernest Maragall Jaume Homs Carlos M. Casamor Roser Busquets i Miquel Peiró Josep Maria Bonet Maria Crehuet Juli Gutiérrez Anna Maria Casas Joaquim Vilà

125 Palau de Santa Eulàlia Maria Dolors Batlle

127 Palau-saverdera

La saga dels almiralls Vilamarí Mateu Turró

131 Pau

Mons. Bernat de Pau

133 Pedret i Marzà

Joan Casellas

135 Peralada

Josep Clos Ramon Muntaner Joaquim Serra

139 Pont de Molins Jordi Cuffi

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

141 Pontós

Ramon Guardiola Els maristes i Pontós Josep Vergés

Narcís Algam Ramon Guardiola Pere Font Joan Bastida

145 El Port de la Selva Lluís Pujol David Pagès

117 Navata

Josep Sabartés Joaquim Agulló Narcís Deusedas Arnald Plujà Josep Turró

Josep Blanch Mons. Carles Soler Jaume Baqué Mònica Nadal Pere Torrent Lídia Cerdà Núria Oliva Joaquima Serra Josep Fuentes Joan Pellejà

J.V. Foix Anna Rubiés Josep Maria de Sagarra

149 Portbou

Walter Benjamin Frederic Marès Claudi Planàs

153 Rabós d’Empordà Pere de Nouvilas

155 Riumors

Els alcaldes de Riumors

157 Roses

Ferran Adrià August Pi i Sunyer Carles Pi i Sunyer Frederic Rahola Jaume Turró “Xemeca” Jaume Vicens i Vives Carme Vilà

Genís Pinart Jordi Madern Miquel Roca Josep Maria Casasús Antoni Vega Pere Gubau Joan Gubert Carles Guasch

Margarida Gironès Joan Badia i Ramon Fina Josep Maria Padrosa Eusebi Ayensa Magda Casamitjana Juan Mari Arzak Josep Maria Barris Jordi Hereu Rafael Ribó Enric Matarrodona Carles Pàramo Laia Tomàs

165 Sant Climent Sescebes

Damián Josep Joan Cardoner

Josep Guiolà Julio Sorjus

167 Sant Llorenç de la Muga

Carles Camps

Lluís Vila Jaume Sobrequés

169 Sant Miquel de Fluvià

Miquel Oliveres

171 Sant Mori

Pere de Rocabertí

Àngel Posas Eduard Oliveres Modesta Cucurull Carles Reglà


poble/il·lustre

173 Sant Pere Pescador Josep de Caramany Josep Garriga Ramon Grès Teresa de Molins Ròmul Sans de Orobio

alcalde/escriptor

Jordi Martí Marisa Roig Pelai Pagès Eva Pibernat Josep-Càndid Miró Helena Carreras

179 Santa Llogaia d’Àlguema

Anicet Puig

David Bahí Lluís Laborda

181 Saus, Camallera i Llampaies Pere Bertran Plàcid Fàbrega Josep Marull

185 La Selva de Mar Tomàs Garcés

Francesc Ventalló Encarnació Bertran Dolors Falgas Marc Gou

Francisco Daurella

189 Terrades

Joan Bonal

Joan Maria Roig Ventura Garcés Joan Heras Jordi Pujol Isidre Felip H. Concepción Vega

191 Torroella de Fluvià

Tomàs Mallol i Deulofeu

Pere Moradell Ramon Plujà

193 La Vajol

La Ruta de l’Exili Presidents camí de l’exili Heribert Barrera

197 Ventalló

Pere Serramitjana

Maria Montserrat Sarabia Miquel Giralt Ernest Benach

Narcís Gasull Núria Esponellà

199 Vilabertran

Josep Reig Ramon Reig i la Torre Reig Pere Rigau

poble/il·lustre

203 Viladamat

Joan Baptista Domènech

205 Vilafant

Miquel Pujol

207 Vilajuïga

Jaume Bonaterra Anna Dunjó Sebastià Feliu Els Margineda Manel Viñas

213 Vilamacolum

Maria Àngels Anglada

215 Vilamalla

187 Siurana d’Empordà

Martí Armadà Martí Pujol Blanca Sala Elvira Duch

Joan Turà

217 Vilamaniscle

Juli Junyer

alcalde/escriptor

Joan Bardera Josep Casas Pepi Comalada Josep M. Bernils Pere Trias Joan Serra Roser Ripoll Manuel Morcillo Ramon Margineda Rosa Viñas Jordi Arnall Mariàngela Vilallonga Carlos Álvarez Sílvia Martí Ramon Bonaterra Jaume Angelats

219 Vilanant

Joan Sibecas

221 Vila-sacra

Maria Josepa Arnall

223 Vilaür

Miquel Santaló

Esteve Puignau Cati Batllori Maria Carme Barceló Joan Amorós Joan Farreró Enric Vilert


C

josé moNtilla

  atalunya, com totes les col·lectivitats, totes les nacions, es fonamenta en la seva tradició, fets destacats i personatges il·lustres. Un país com el nostre, amb les vicissituds històriques per les quals ha passat –de tots colors– encara més. Hem necessitat i necessitem models a seguir, exemples a imitar. L’Alt Empordà, a la ratlla dels Pirineus i del mar, és una terra que ha viscut les anades i vingudes de moltes persones. Navegants, comerciants, viatgers, gents que han anat amunt i avall, i que han fet circular amb ells les mercaderies, les novetats i les idees. Si Catalunya ha estat “terra de marca”, l’Alt Empordà és la “marca” per antonomàsia. Porta d’entrada i de sortida, nexe amb França i amb la resta d’Europa. L’Alt Empordà i la seva capital, Figueres –una de les ciutats més obertes, dinàmiques i emprenedores del nostre país– han donat personatges valents, creatius, atrevits i transgressors. Entre els quals podríem destacar els noms de Narcís Monturiol, Caterina Albert (Víctor Català), Jaume Miravitlles o Salvador Dalí. Acesa-abertis i els editors han tingut la bona pensada de fer aquesta edició en homenatge a uns il·lustres empordanesos. Una eina molt útil per a tothom i sobretot per a les noves generacions. José Montilla President de la Generalitat de Catalunya


E

joaquim nadal i farreras

  ls territoris són sempre rics d’història, de testimonis i de petjades de la humanitat, de paisatge modelat per l’activitat de l’home i la dona, de pòsit de generacions, d’herència cultural. Darrere un territori, una comarca i més si és l’Alt Empordà, hi batega una ànima més que mil·lenària de generacions i generacions d’habitants d’aquestes terres. Fills de cultures i de civilitzacions diverses que han anat conformant una personalitat col·lectiva que es nodreix del testimoni de molts personatges, i que es modela any darrere any amb el treball inexorable de la tramuntana. Si mirem als cims del cap de Creus o a les feixes de la serra de Rodes, ens corprèn el testimoni mut de l’esforç acumulat, del treball incansable i anònim per esgarrapar un pam de terra productiva per fer que la vinya s’enfilés fins els cims més alts de les darreres ondulacions pirinenques abans d’enfonsar-se al mar. Hi ha, en tot aquest bagatge, una càrrega d’humanitat tan profunda que costa de singularitzar els personatges més notables, perquè són només la part més visible d’un personatge col·lectiu, el poble empordanès, que encarna els valors i la psicologia d’un poble compromès, actiu, lluitador i tenaç, capaç de ponderar els valors de la civilització, capaç de gaudir dels plaers de la vida i capaç dels més alts sacrificis en la lluita per les llibertats. Com és el cas de personatges del republicanisme federal empordanès, Abdó Terradas i Francesc Sunyer i Capdevila, per posar només dos exemples que van marcar tota una etapa de les lluites democràtiques del segle XIX. Ara, però, repassant poble per poble la nòmina d’aquest llibre, m’adono que els personatges són només el destil·lat més pur, l’escuma més sòlida, de tot un poble. Guerrers, cronistes, nobles, bisbes, pintors, escultors, escriptors, historiadors, metges, cuiners desfilen davant nostre amb la seva intensa personalitat. Deixeu-me que subratlli, en la meva tria personal que no és excloent, els cuiners Josep Mercadé i Ferran Adrià; el director del Museu del Joguet, Josep M. Joan; els historiadors Pere de Palol, Joan Reglà, Jaume Vicens, el benemèrit Carles Rahola, bàrbarament assassinat; un joveníssim Carles Causa, Joan i Jaume Guillamet, Joan Casanovas i Maria Crehuet; i la delícia literària i tipogràfica de Pere Coromines a Les Gràcies de l’Empordà. I sóc conscient que en la tria esmento alguns personatges que no surten al llibre per evidenciar la riquesa i la multiplicitat d’un territori de ressonàncies mil·lenàries. Joaquim Nadal i Farreras Conseller de Política Territorial i Obres Públiques


S

Pere Vila i Fulcarà

egons el Diccionari de la Llengua Catalana, la petjada és aquell senyal que deixa el peu de l’home o d’un animal pel terra on ha passat. Quan es parla de seguir les petjades d’algú, es defineix com el fet d’anar-li al darrere i seguir el seu exemple. En el llibre que teniu a les mans, hi ha un munt de gent que, sense cap mena de dubtes, han deixat petjada al seu municipi i a la nostra comarca. I ho han fet en diversos àmbits i en diferents intensitats. Alguns amb més o menys incidència dins la seva mateixa població i altres fora d’ella, però en qualsevol cas són gent a qui escau plenament el qualificatiu d’il·lustres. L’Alt Empordà és una comarca que ha tingut al llarg de la seva història i fins al moment present personatges de relleu que hi han nascut o que s’hi han arrelat. Aquest volum en recull una bona representació. Es tracta de gent més o menys coneguda, però que tenen en comú, precisament, el fet d’haver deixat empremta entre els seus veïns, la gent del seu entorn i, en general, per tot el territori. Tenir‑los aplegats en un llibre és una iniciativa ben lloable i que estic convençut que serà apreciada per totes les empordaneses i els empordanesos. Personatges històrics i d’actualitat, tots ells d’una gran categoria humana i professional, que ens permeten reconèixer el passat, aprofundir en el nostre present i que fins i tot, d’alguna manera, ens donen pautes per al futur. Tot plegat forma part d’aquest apassionant sentiment de recuperació de la nostra memòria. Gent com la que trobareu ens aquestes pàgines ens donen identitat i representen, per a tots, un valor afegit a la nostra condició d’empordanesos. Pere Vila i Fulcarà President del Consell Comarcal de l’Alt Empordà


L

Salvador alemany i mas

  a història d’acesa és la història dels seus vincles amb el territori. La naturalesa de la nostra activitat, la nostra “funció”, és contribuir a la vertebració del país, a facilitar l’encontre, l’encreuament i la comunicació entre les persones i els territoris. És contribuir a facilitar el seu progrés i la seva riquesa no només des de la perspectiva del seu creixement econòmic, sinó també pel que significa de capacitat de projecció de les experiències i les vivències de les persones i dels personatges que els habiten, que els trepitgen i que, bé perquè hi han nascut, bé perquè hi han arribat, els han adoptat i els han sentit com a propis, els han fet més rics, més oberts, més dinàmics. Així com les infraestructures s’integren en el país –com si es tractés del sistema circulatori d’un organisme– per fer-lo penetrable, capil·lar, proper, les persones, la gent del país i de les seves comarques, en són el torrent vital dels sentiments i de la cultura que hi ha arrelat i que, per la seva acció i mediació, s’ha projectat, des d’aquests petits països que configuren el paisatge personal de cadascun d’ells, en el país gran i integrador que és Catalunya. Felicitats a tots els qui heu fet possible aquest projecte. Salvador Alemany i Mas President d’acesa


L’ALT EMPORDÀ La Jonquera

Colera

La Vajol

Darnius

Sant Llorenç de la Muga Albanyà

Espolla

Agullana

Maçanet de Cabrenys

Biure Boadella i les Escaules Terrades

Rabós Vilamaniscle Capmany Sant Climent Sescebes Mollet de Peralada Masarac Garriguella

Llançà

El Port de la Selva

Vilajuïga

Pont de Molins

Pedret i Marzà Pau Cabanes

Llers

Peralada

Palau-saverdera

Avinyonet FIGUERES de Puigventós Vila-sacra Castelló Vilanant El Far d’Empúries Vilafant d’Empordà Lladó Fortià Santa Llogaia Cabanelles Riumors Borrassà d’Àlguema Vilamalla Navata Siurana Ordis d’Empordà Vilamacolum Garrigàs Sant Pere Pescador Torroella Pontós Sant Miquel de Fluvià de Fluvià Palau de L’Armentera Santa Eulàlia Bàscara Sant Mori

Alt Empordà s’estén per un territori de 1.357,5 km2, on neixen i viuen al voltant de 129.158 habitants i on, en el passat, varen sentir la tramuntana Salvador Dalí o Caterina Albert. Com a cap de comarca, Figueres articula un territori constituït per una plana que limita pel nord i l’oest amb els vessants de les muntanyes que l’encerclen; mentre que, pel sud i el sud-oest, el límit de la comarca amb el Pla de l’Estany, el Gironès i el Baix Empordà continua amb fluïdesa la mateixa plana. Vers l’est s’obre a la llum i al blau serè de la mar Mediterrània i dibuixa amb traç abrupte però ferm el golf de Roses. L’Alt Empordà té un clima benigne, amable, que acaricia el visitant i el convida a lliurar-se a una terra on ja varen assentar-se les cultures grega i romana. Acompanyen aquest clima els corrents d’aire que es formen a l’atmosfera i que, en aquest cas, es diria que foren de naixença o principi meravellós; la tramuntana, el vent fred i violent procedent del nord que bufa particularment a l’hivern; o la marinada o garbí, que es forma amb freqüència a l’estiu. Dos sistemes importants, el de la Muga i el del Fluvià, articulen la configuració hidrogràfica de la comarca, que, així mateix, conté una vegetació mediterrània septentrional que dóna les últimes pinzellades a la imatge global del territori.

La Selva de Mar

Cadaqués

Vilabertran

Cistella

L’

Portbou

Cantallops

Vilaür

Roses

Ventalló

Saus

Viladamat L’Escala

La història també ha escrit un llibre voluminós amb les vicissituds dels pobladors de l’Alt Empordà. A la comarca s’han registrat diverses i variades fases de poblament; la grega o grecoibèrica (amb l’empremta indeleble de la localitat d’Empúries), o la romana (amb les villae); transcorren els anys i les vides i després de la Reconquesta les grans villae romanes constitueixen nuclis que aglutinen nous pobles que es constitueixen en la forma de poblament característic fins al segle XIX, juntament amb aquelles poblacions que neixen a l’abric dels monestirs i els pobles antics formats sobre els turons. Amb el pas dels anys, es produí una major dispersió que anà configurant l’estructura de poblament contemporània. No podem concloure la nostra breu i, de segur, incompleta aproximació a la comarca de l’Alt Empordà sense fer esment del llegat cultural que els diferents pobles i els anys han escrit sobre pedra o sobre una tela. En el Teatre-Museu Dalí, edificat sobre l’antic Teatre de Figueres, trobem obres del pintor surrealista que transiten sobre el millor art del segle XX. De la mateixa manera, les ruïnes d’Empúries ens evoquen el pas del temps, com si ens trobéssim davant d’una pintura filla del romanticisme de Caspar David Friedrich (1774-1840). O el castell de Peralada ens duu a una vila medieval on les pedres ens recorden el caràcter fugisser de l’existència.


Agullana

P

Detall del campanar - Foto: Pere Pagès

oble fronterer entre l’Empordà i el Vallespir, Agullana es troba dins la zona més occidental de la serra d’Albera. Terra de pas, té dins el seu terme dos colls importants com són el de Manrella i el de Portell. Aquesta situació geogràfica ha fet d’Agullana una terra de pas a través dels mil·lennis. Només cal recordar que, en la seva història més recent, davant la imminent caiguda de Barcelona el gener de 1939, va ser per a molts republicans la darrera estació al Principat abans de fer l’exili. El nombre de personalitats que s’hi varen reunir, permet parlar d’Agullana com de la darrera capital republicana. El mateix president Companys va passar-hi una setmana al mas Perxés. Municipi amb un ric patrimoni arquitectònic, històric i arqueològic. Les primeres restes conservades que marquen la presència humana daten del neolític final i del calcolític, és a dir del 2500-1800 aC, just abans de la introducció dels metalls. Es tracta de tres dòlmens i tres menhirs, alguns donats a conèixer per Lluís Marià Vidal el 1894. Trobem també un dels jaciments més rics de la cultura del bronze final a Europa, la necròpoli de can Bech de Baix, datada entre els segles IX i VII aC. Necròpoli que ha estat estudiada per l’arqueòleg Pere de Palol, el qual n’ha documentat quasi un miler d’enterraments, amb el seu corresponent aixovar i alguns d’ells es poden veure a la sala d’exposicions ubicada a la plaça Major del poble.

Agullana compta també amb una església romànica, temple declarat monument d’interès artístic nacional, el seu campanar de cadireta s’aixeca a l’extrem oest i actua com un dels elements que defineix la silueta del poble. Capdavantera en la introducció de la indústria surotapera a l’Empordà, Agullana va viure un període de gran expansió demogràfica i econòmica al llarg del segle XVIII. La indústria surera va ser la principal activitat econòmica i, com a conseqüència de la riquesa que es va crear, es va construir un notable conjunt d’edificis modernistes que, juntament amb una modèlica urbanització dels carrers amb voreres i rigoles de pedra i l’estructura de cases entre mitgeres, donen al municipi un aire molt urbà i que va motivar que durant un temps se la conegués com “el petit Madrid”. Alfons Quera i Carré Alcalde d’Agullana

19

Agullana

Agullana, vista panoràmica - Foto: Pere Pagès

Terra de pas mil·lenària


l’advocat i dibuixant

Joaquim Bech de Careda i Casadevall

Agullana

   Retrats de passaport, Josep Pla ens parla d’en Quim Bech com d’una “persona considerable, molt cultivat i intel·ligent, d’un realisme indispensable i cert”. La veritat és que per a aquells que vàrem tenir el privilegi de poder-lo conèixer i de compartir-hi tertúlia, Quim Bech, advocat, dibuixant, home formal i vitalista, va ser tot un exemple del que era un senyor empordanès, hereu de les llums afrancesades i de la capacitat d’observació de la gent lligada a la terra d’aquest racó de l’Empordà. Descendent d’una nissaga de propietaris rurals instal·lats al mas de can Bech de Baix, com a mínim des del segle XVI, i que a partir del 1880 traslladen la seva residència a una casa del poble, on van fundar la fàbrica Bech de Careda dedicada a la producció de taps de suro, Joaquim Bech de Careda i Casadevall va néixer a Agullana el 1911. Va fer tot l’ensenyament primari a l’escola dels Germans de la Doctrina Cristiana instal·lats a Agullana des del 1907 i posteriorment va fer el batxillerat a l’institut de Figueres. L’afició pel dibuix, ja molt evident en el període que estudià amb els “hermanos”, es va accentuar quan va tenir de professors el conegut catedràtic Juan Núñez i el seu ajudant Sebastià Escapa. Malgrat sempre confessà que li hauria agradat seguir els estudis d’arquitectura, va acabar estudiant la carrera de dret a la Universitat de Barcelona.

Foto: R. Darner

Dibuixar a l’aire lliure va ser una de les passions de Joaquim Bech de Careda i Casadevall

A

Dibuix fet pel propi Bech de Careda on es veu una imatge del poble d’Agullana, datat el 1989 i feta per a servir de portada a la revista local El Tap de Suro

Agullana, 1911 - Figueres, 1999

En esclatar la Guerra Civil, es va traslladar a Figueres on va establir una forta amistat amb el gran aquarel·lista Ramon Reig i gràcies a ell va treballar com a professor de geografia i història a l’institut on Reig era catedràtic de dibuix. Acabada la guerra, instal·lat definitivament a Figueres, va alternar la professió d’advocat amb la pràctica del dibuix. Com a artista va ser un franctirador, un home independent que va trobar en el llapis, el bolígraf, el retolador i l’aquarel·la les eines per donar una visió molt personal del paisatge altempordanès, una manera de fer en la qual la composició dels elements reproduïts i l’equilibri entre els espais plens i buits acaba generant una sintaxi molt particular, d’una concisió i elegància inconfusible i per això ha estat inclòs en la relació de pintors empordanesos més representatius del segle XX.

Enric Tubert i Canada Llicenciat en Història de l’Art

20


el mestre d’arqueòlegs

Pere de Palol i Salellas

a ser un dels arqueòlegs catalans més importants del segle XX i una de les màximes autoritats mundials sobre l’antiguitat tardana. Fou catedràtic d’Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica de la Universitat de Valladolid (1956-1970). Des de 1970 va ser catedràtic d’Arqueologia Cristiana i Medieval de la Universitat de Barcelona. President (1989-1995) de la secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, doctorat Honoris Causa de l’Institut Pontifici d’Arqueologia Cristiana de Roma, Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat (1989), membre del Consell Assessor de la Catalunya Romànica, membre del Deutsches Archäologisches Institut de Berlín, de la Reial Acadèmia de Sant Jordi i director del Museu Arqueològic de Girona. Fer una relació de les seves nombroses publicacions, més de 280 títols, seria molt difícil. Entre les més destacables per la difusió que han tingut, destaquen La necròpoli hallstatica d’Agullana (1958), El Tapís de la Creació de la catedral de Girona (1986), la coordinació del vol. de la Catalunya Romànica “del Romà al Romànic” (1999). De les seves excavacions destaquen: la necròpoli d’Agullana, el castrum visigòtic de Puig Rom a Roses, la ciutat romana de Clunia a Burgos, Serós al Segrià. El Dr. Palol, com tothom el conexia, va defensar el rigor científic i el mètode experimental en l’arqueologia, tant a Catalunya com a Castella, Itàlia o Alemanya. Els seus treballs són una autèntica herència científica.

Foto: R. Darner

Darrere de Pere Palol, una escultura feta pel seu pare Miquel de Palol

L’arqueòleg a la necròpoli de Can Bech

Innovador i excel·lent comunicador, personatge d’una gran humanitat, tenia influències gironines per part de pare i influències agullanenques per part de mare. Nascut a Girona i enterrat a Agullana, ell es definia com a fill de Girona i nét d’Agullana. Fou l’impulsor de les excavacions de la necròpoli de Can Bech de Baix a Agullana l’any 1943 i de l’any 1973 al 1977. De l’any 1990 al 2001 treballà perquè fos una realitat el Museu de la Necròpoli, que finalment s’inaugurà el 2002. Integrat totalment en la vida del poble, venia a Agullana no com a savi o erudit, sinó com un veí més. Era fàcil trobar-lo parlant amb els veïns i escoltar els seus comentaris o veure com s’interessava pel que havia passat en la seva absència. Si per als europeus el Dr. Palol és el gran especialista tardoromà i visigòtic i per als gironins l’home del Tapís de la Creació, per als agullanencs en Pere de Palol era el noi de can Jepic, un vilatà més d’Agullana. Maria Teresa Genís i Armadà Arqueòloga

21

Agullana

V

Pere de Palol amb els seus néts Pere i Clàudia

Girona, 1923 - Barcelona, 2005


l’enginyer de mines

Lluís Marià Vidal i Carreras

Agullana

  l 13 d’octubre de 1890, Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona, 1842-1922), enginyer de mines, va contraure matrimoni amb Dolors Gomis de Portolà (Barcelona, 18551891), filla de Casimir de Gomis, natural de Barcelona, i Rosa de Portolà i Guinart, nascuda a Agullana. Vidal, aleshores enginyer en cap del Districte miner de Lleida (ho havia estat ja del de Girona), que havia dirigit les mines de carbó de Sant Joan de les Abadesses i que havia contribuït extraordinàriament al coneixement de la geologia i paleontologia catalanes, era un científic reconegut en l’àmbit internacional i estava en possessió de nombroses distincions nacionals i estrangeres. L’enumeració aquí dels seus mèrits és una tasca impossible, però si ens cenyim a la intensa relació que va establir amb el poble d’Agullana a partir del seu matrimoni amb Dolors Gomis, val a dir que aquest li va oferir la possibilitat d’ampliar les seves investigacions pirenenques en el camp de la Prehistòria, treballs que va practicar en l’esperit del naixent excursionisme científic lligat a la Renaixença. Soci de la pionera Associació Catalanista d’Excursions Científiques i del Centre Excursionista de Catalunya, del qual va arribar a ostentar‑ne la presidència, a Vidal se li deu el descobriment de dinou dòlmens i quatre menhirs, alguns d’ells situats en l’àrea d’Agullana, i de nombroses coves prehistòriques a la província de Lleida, de manera que avui en dia se’l reconeix com un dels pares de la Prehistòria catalana.

Foto: Pere Pagès

Escola Pública Lluís Marià Vidal a Agullana

Lluís Marià Vidal, fill predilecte d’Agullana

E

Bust de Lluís Marià Vidal i Carreras. Foto: A. Torner

Barcelona, 1842 - 1922

El 1911 Agullana tenia 1.800 habitants i la industria surotapera cobria la major part dels jornals, però l’escola pública estava situada precàriament en el segon pis de l’edifici de l’ajuntament. Vidal, que havia contribuït de manera altruista a la formació de la societat “El Pirineu Agullanench”, va costejar la construcció d’un grup escolar per a 240 nens i nenes, que encara existeix, i va dotar-lo del material didàctic més modern. Va portar des de les seves propietats, amb notable esforç, salvant desnivells del terreny i mitjançant una canonada de gran llargada, l’aigua que calia per al centre i que rajava també en una font exterior accessible a tots els agullanencs. Las escoles foren inaugurades el 29 de juny de 1913, amb l’assistència de les autoritats locals i nombroses personalitats científiques i polítiques catalanes. El 7 de juny de 1911, va ser nomenat fill predilecte d’Agullana i es va donar el seu nom a un dels carrers del poble. Julio Gómez Alba Geòleg i biògraf de Lluís Marià Vidal

22


Albanyà

E

Santuari de la Mare de Déu del Mont

  l nom d’Albanyà ja està datat l’any 842: conegut com a Albibianum, era una cel·la monàstica que depenia del monestir d’Arles. Tot i això, la Cova de la Pólvora i la Cista de Principi demostren que entre els anys 4000 i 2000 aC aquestes terres ja estaven habitades. Al llarg de la nostra història, ha tingut lloc l’agrupació de les nou parròquies que formen el terme municipal. En les nostres serralades, cal destacar el Puig de Bassegoda, que amb els seus 1373 metres és el rei del nostre municipi, i altres puigs encisadors, com ara el el Puig del Mont amb l’hostatgeria i Santuari instal·lats ben bé al seu cim. A Albanyà, s’hi pot gaudir de llocs meravellosos, com són els Plans de Lliurona, anar fins al Pla de Principi, al Pla de la Bateria o al Puig del Mont, i si us agrada més el riu, el Muga neix al nostre municipi, i podem buscar-hi les petites gorgues on el so de l’aigua transmet pau, tranquil·litat i ens permet reflexionar en tot el que ens envolta. En les nostres contrades, hi han viscut ermitans, bandolers, escriptors, mestres, músics, carboners, traginaires i sobretot pagesos dedicats al cultiu de les seves terres. El conegut Quico Sabater va fer la seva darrera entrada al nostre país a través de L’Hostal de la Muga en direcció a Ribelles, on hi ha una placa recordant el fet. Un altre personatge molt important del nostre país és Mossèn Cinto

Verdaguer, que en una de les seves estades al Santuari de la Mare de Déu del Mont va acabar de compondre un dels seus més famosos poemes, “El Canigó”. Si us agrada l’art romànic, podreu gaudir de les nostres esglésies, ermites i santuaris. Cal destacar-ne el Monestir de Sant Llorenç de Sous a sota el Mont, l’església de Sant Pere d’Albanyà, una de les esglésies més antigues del Bisbat de Girona, Sant Andreu de Lliurona, que ha estat restaurada recentment, Sant Julià de Ribelles, amb una edificació preromànica que també trobem a Sant Feliu de Carbonils, el Santuari del Fau a tocar de Maçanet de Cabrenys... Algú es va inventar la dita “Albanyà, pessebre de l’Empordà” i ho va encertar. Vicenç Campassol i Terrades Alcalde d’Albanyà

23

Albanyà

Vista d’Albanyà

Pessebre de l’Empordà


S

el pagès i hostaler

Albanyà

Jaume Farcy i Vila, Met de la Muga Jaume Farcy, Met de la Muga, a la porta i a la cuina de casa seva

Oix, 1916 - Albanyà, 1992

erveixi aquest escrit per fer un homenatge a totes les persones que han viscut en aquestes contrades, gent de tot tipus: pastors, pagesos, traginers, carboners, etc. Entre ells aprofitem per destacar una persona que, juntament amb la seva família, va ser de les darreres de viure a un punt allunyat, i sense comoditats, del nostre terme. En Jaume va néixer a Oix, al capdamunt del carrer major, a ca la Nica. Des de sempre, en Met de la Muga –en Jaume era conegut popularment amb aquest nom– havia viscut a pagès. Només la guerra i una experiència que va voler viure a Castelló d’Empúries, en un mas molt gran, el varen apartar temporalment de les muntanyes de l’Alta Garrotxa. Va néixer a l’Alta Garrotxa i aquí va viure, entre Monars i Ribelles. Durant molt de temps va estar-se a cal Domer de Ribelles, fins que un mal llamp els va obligar a deixar la casa i marxar cap a l’Hostal de la Muga. De solter es va dedicar a fer, sobretot, de pastor per aquestes contrades, però arran del seu casament amb la seva afable Núria i d’anar a viure al mas de l’Om de Ribelles, va canviar part de la seva feina, començant a dedicar-se a feines del camp, ja que li va tocar assumir les tasques del mas. Varen tenir dos fills, en Marcel·lí i l’Isidre, ambdós el varen anar ajudant en les tasques de pastor en la zona de Ribelles i també de Bassegoda. Un cop instal·lat a l’Hostal de la Muga, al costat mateix de la línia divisòria entre els dos països, va continuar dedicant-se a la pastura, junt amb els seus dos fills, però al mateix temps va fer de casa seva un lloc de recull i, quasi, de pelegrinatge entre la gent del costat francès i la del nostre costat. A la seva casa, l’Hostal de la Muga, sempre hi trobaves quelcom per fer passar la gana i també per fer passar la set. Era el punt de reunió entre les dues Catalunyes, allà la diferent gent que els agradava anar a peu, hi feia trobades juntament amb en Jaume, gran coneixedor de tots els camins i caminets d’aquesta zona, que els explicava per on havien d’anar. També a casa seva, a la tardor i hivern, era el punt de concentració de diferents colles de cacera del senglar, tant fossin d’un costat o altre de la frontera. En Jaume va ser i representar els darrers personatges que varen poblar aquestes muntanyes, a través del seu record es pot homenatjar a tots els qui, fins a finals del segle XX, varen ser els habitants d’aquesta zona. Segurament que no va fer res gran, si bé el fet de viure i conservar les tradicions d’aquestes contrades ja és un esforç remarcable.

Els dijous tenia per costum anar a Figueres, al mercat, i aprofitava per fer una peixatada a l’hotel Traver. Molts dies, pujant cap a casa seva, s’aturava a cal Tet d’Albanyà on normalment el seu fill Isidre el venia a buscar, i aprofitaven per carregar el Land Rover de menjar, saques de pa, i també de beure (Pastís, Ricard, vi, etc...). Sempre se’l va veure com una persona que estimava aquest territori, i segurament per aquest motiu la gent encara el recorda avui en dia. L’any 1992, es va instal·lar una placa en record seu al pla que hi ha davant del mas Sobirà de Ribelles, amb una gran assistència de gent i amics que el recorden per sempre. Encara hi ha gent que pregunta si l’Hostal de la Muga resta obert per poder anar-hi a fer un tast.

Joan Cufi i Custujà Comerciant

24


el barber i músic

Alfons Faig i Renart

En Fonso de Lliurona

Alfons Faig i Renart, més conegut per en Fonso de Lliurona, va néixer a Lliurona el dia 28 de juliol de l’any 1905 a la casa de cal Minaire. Al poc temps d’haver nascut, va morir la seva mare. La seva tia, la Marta Vilanova i Pujol que vivia a les Arcades de Lliurona, va criar en Fonso fins que va complir els sis o set anys. Va tornar a casa seva a viure amb el seu pare, on en Fonso podia anar a escola i al cap d’un temps, així que va poder, va aprendre l’ofici de barber i va rebre les primeres nocions de solfa. La barberia, la tenia instal·lada a la casa de ca la Petronila que per temps havia fet d’Hostal, on els dissabtes i diumenges tallava els cabells i afaitava els homes del poble. A més, en Fonso també treballava a bosc amb el seu pare i de tant en tant anava a tocar l’acordió, tant a Lliurona com a pobles dels voltants. L’any 1944, amb la mort del seu pare, quedà sol i aleshores anà a viure un temps a casa dels seus oncles, on ja s’havia criat de petit, a les Arcades. L’any 1948 els oncles es traslladaren a la casa dels Trulls de Lliurona. El 1950, però, en Fonso va marxar a viure a l’Hostal de l’Arç. La gent que vivia en aquells moments a l’Hostal n’eren els propietaris, però al 1958 van marxar a viure a Figueres, i fou llavors quan en Martí de les Arcades i la Maria del Soler de Sous i la seva filla de sis mesos Margarida van anar a viure a l’Hostal amb en Fonso fins l’any 1967, que tots van anar a viure a Santa Coloma de Farners. Allà, però, les coses no van anar gaire bé i al cap d’un any, al mes d’abril, tornaren tots a viure a Albanyà. A Albanyà, en Fonso s’hi trobava molt bé, ja que podia continuar alternant les seves feines de barber

Alfons Faig i Renart, en Fonso de Lliurona amb el seu acordió

Alfons Faig i Renart, en Fonso de lliurona

i músic, i a més retrobava molta gent coneguda de la seva època a Lliurona. Així fins el 2 de setembre de l’any 1972, que ens vam traslladar a viure al barri de Bosc de Tosca de les Preses. L’any 1994, a iniciativa de l’Esbart Dansaire Marboleny, l’Ajuntament i el poble de les Preses homenatjaren en Fonso nomenant-lo fill adoptiu de les Preses. En Fonso fou un home molt feliç fins al final de la seva vida. En Fonso va morir el dia 30 de desembre de 1996. L’enterrament fou l’endemà a l’església parroquial de Sant Pere de les Preses. Feia trenta vuit anys i set mesos que vivia a casa d’en Martí Renart i família. Amb la seva mort, aquestes contrades varen perdre una persona molt entranyable, que havia portat la seva música arreu, amenitzant els balls de les festes majors dels nostres pobles. Molta gent va gaudir, durant anys, d’en Fonso i el seu acordió. Adéu per sempre, Fonso.

Martí Renart i Vilanova Llenyataire i carboner

25

Albanyà

L’

Homenatge a Alfons Faig, en Fonso de Lliurona, l’any 1994 al poble de les Preses

Lliurona, 1905 - Les Preses, 1996


el mestre

Silvestre Santaló i Parvorell

N

Albanyà, 1875 - Girona, 1960

Albanyà

Silvestre Santaló i Parvorell quan era jove. Cal esmentar que en la partida de naixement el segon cognom consta com “Palvorell”

“Un gran mestre i un gran home, honest, religiós, enamorat de la natura, disciplinat i gran amant de la vida familiar”

ascut a Albanyà un 20 de gener de 1875, fill, nebot, germà, i més tard pare de mestres, un fet que probablement condicionà que la seva actuació professional girés entorn del magisteri. Amb 20 anys aconsegueix el títol de “Maestro Normal” amb el qual ja podia exercir la tasca com a docent que tant desitjava. La seva trajectòria professional va ser molt activa, va exercir per terres gironines, lleidatanes i tarragonines. Als seus fills, els va transmetre el seu amor per la natura i per la terra on va néixer, i amb aquesta mateixa intenció, i la de descobrir nous entorns i conèixer nous companys, va iniciar les excursions col·lectives a l’escola. Va ser una iniciativa admirada per molts dels seus amics de professió que, de seguida, varen imitar. Aquesta és una de les aportacions que, avui dia, hem d’agrair al mestre Santaló. Amb això, la seva tasca pedagògica començava a destacar. Juntament amb els mestres amb els quals realitzava aquestes sortides, va iniciar unes trobades en les quals debatien com havia anat l’experiència i com realitzaven la seva tasca docent. D’aquestes trobades varen néixer les conegudes Converses, que es van anar estenent per la comarca i per gran part de Catalunya. Aquest petit camí que varen iniciar, va donar lloc, al cap de pocs anys, a la creació de l’Associació de Mestres de Catalunya, amb partits a les quatre províncies i, més endavant, a la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya. Va formar part de les associacions de mestres de la província i de Catalunya, sempre actuant en pro del magisteri. Va escriure una gran quantitat d’articles publicats en diaris de l’època, com El Defensor del Magisterio, El Magisterio Gerundense, El Defensor, El Clamor del Magisterio, El Autonomista... En tots ells, redactava tot allò que creia necessari de conèixer, ja fos de caire pedagògic, o referent a la situació dels mestres. I mentre s’esforçava a acomplir, correctament, totes aquestes tasques, també es feia càrrec, a l’escola, del seu grup d’alumnes. Aquesta era, per a ell, la tasca prioritària, i de segur que l’acomplia de la millor manera i sense oblidar cap detall.

En relació amb la família, direm que es va casar, va viure a Girona, va tenir fills i néts. Als seus set fills, els va educar amb els mateixos valors amb què educava els seus alumnes. Malgrat la visió que els seus fills tenen del seu caràcter seriós i estricte, reconeixen que fou un bon pare i un bon mestre! Com hem pogut comprovar en dedicatòries dels seus companys, en Silvestre era una persona honesta. La seva pràctica pedagògica partia de l’ètica aplicada al comportament humà, ell predicava amb l’exemple i tothom qui el recorda destaca aquesta moralitat que el caracteritzava. Els darrers anys de la seva vida, el mestre Santaló vivia amb la seva filla Maria a Girona, on va morir un dilluns 1 d’agost de 1960. Anna Mogas i Xartò Mestra i historiadora

26


L’Armentera

E

Església parroquial de Sant Martí (s. XIX)

  l nom del nostre poble es troba escrit Armentaria en els anys 882 i 922, Armentera el 1019 i Armentaria el 1316. Arment és un ramat de bous o de cavalls. I l’armenter és el seu pastor. L’Armentera, situada al bell mig de la Badia de Roses, és un terme municipal petit, de prop de 6 quilòmetres quadrats, confrontant amb el mar i la muntanya, voltat pels municipis de Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià, Ventalló i l’Escala. Actualment la població té uns 800 habitants i a l’estiu gairebé en doblem el nombre, a causa de la proliferació d’habitatges de segona residència. Cal destacar les seves simpàtiques Festes Majors de Sant Martí (11 de novembre) i de Santa Cristina (24 de juliol ), a més de les populars marxes amb bicicleta i la tradicional i antiga Festa de “La Sopa”(arrossada que es celebra per Carnestoltes). Espero que les biografies que us presentem, ajudin a conèixer les persones il·lustres que varen conviure al nostre poble ja fa anys, i de les quals tan orgullosos n’estem tots. Podríem endinsar-nos enrere en el temps, tal com ens ho expliquen en els seus respectius escrits, el malaurat Enric Riera i Fortiana en L’Armentera 1000 anys d’història per una part, i per un altre Joan Ramon Inglada i Gimeno en Els masos de l’Armentera.

Bona terra, molts d’anys dedicada a la pagesia, ara, especialment al cultiu de pomeres, tal com es pot comprovar amb la nostra Fira de la Poma, que cada any celebrem a la tardor. Us convidem a visitar-nos “Son terme és ben petit, mes els seus pobladors, molts d’ells agricultors, en treuen molt profit.” Escrigué l’insigne armenterenc Enric Vergés.

Josep Oliveras i Tubert Alcalde de l’Armentera

27

L’Armentera

L’Armentera, vista panoràmica

Bona terra


el veterinari

Jaume Caussa i Sunyer

L’Armentera

“La Penya del Roc” visitant les ruïnes d’Empúries (1950)

S

Retrat de Jaume Caussa i Sunyer

L’Armentera, 1893 - 1976

eguint l’exemple familiar, estudià la carrera de veterinària, i amb aquesta titulació va ingressar a l’exèrcit on arribà al càrrec de comandant, encara que quasi mai anava vestit de militar ni parlava de política. El seu abillament habitual era molt senzill i com a trets característics duia espardenyes, gorra i un sac penjant del muscle. L’avi Caussa, com l’anomenaven els armenterencs que el tingueren com a veí, va esdevenir un dels personatges més populars de la comarca, especialment quan, ja de gran, va liderar de manera entusiasta un grup de veïns de l’Armentera i pobles de les rodalies als quals va transmetre la seva afició per la història, l’arqueologia i les tradicions, que rebé el nom de: “La Penya del Roc”. Voltava pel poble. Mirant i remirant parets, llindars de portes i finestres, res no escapava al seu escodriny curiós. Descobria i anotava inscripcions a les pedres, recollia herbes, monedes, ceràmiques, tot li interessava. Els veïns li mostraven peces que tenien a casa o que trobaven al camp, per conèixer la seva opinió sobre el possible origen. Coneixia fins l’últim racó de l’Armentera, de Viladamat, de Montiró, de Palacalç, de Cinc Claus, de Saldet, de Palau Borrell, de Ventalló i de tots els camins que comuniquen aquestes poblacions.

28

Les ruïnes d’Empúries i els camps que voregen la vella ciutat, no tenien secrets per a l’avi Caussa. Recorria una vegada i una altra els turons i tant parlava amb els pagesos com amb les autoritats científiques responsables de les excavacions. Prenia nota de moltes de les seves observacions. Papers i papers s’acumulaven a la taula del despatx. La seva dona, Maria Siqués, de Figueres, reclosa a casa, d’on no sortia quasi mai, tenia cura de mantenir en perfecte ordre l’allau de materials diversos que s’hi acumulaven. Va publicar diverses monografies d’història local als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i a la Revista de Girona. Joan Ramon Inglada i Gimeno Publicitari


el farmacèutic, químic i escriptor

Alexandre Deulofeu i Torres

Alexandre nasqué el 20 de setembre de 1903 a la farmàcia que el seu avi Martí Deulofeu tenia a l’Armentera. Als pocs mesos, en Pere Deulofeu i l’Anna Torres, els seus pares, es traslladen a Sant Pere Pescador on instal·len la seva farmàcia. El 1912 la família Deulofeu-Torres obre una altra farmàcia a Figueres, al carrer de Monturiol, la qual encara avui continua sota la titularitat de la família. El matrimoni i l’Alexandre s’instal·laren al pis que hi havia damunt de la botiga. Quasi coincidint amb el naixement de l’Alexandre, l’avi Martí va tenir un fill d’un segon matrimoni, a qui posaren per nom Cassià. En el futur, oncle i nebot, pràcticament de la mateixa edat, seguiran camins paral·lels, tots dos estudiaran farmàcia i tindran una relació molt estreta, encara que mentre Alexandre vivia una brillant trajectòria pública, en Cassià es feia càrrec de la farmàcia de l’Armentera, la qual encara és oberta tot i que amb un canvi de titularitat. L’Alexandre i en Cassià van estudiar a l’Institut Monturiol de Figueres. Acabat el batxillerat, començaren també junts la carrera de farmàcia a Barcelona. A partir del segon curs, l’Alexandre es trasllada a Madrid, iniciant també Ciències Químiques. Llicenciat en farmàcia, torna a Barcelona, on acaba els darrers cursos de Químiques. L’any 1926 ja obté les dues llicenciatures. També s’havia matriculat a la Facultat d’Història, però interrompé la carrera. Posteriorment i durant l’exili a França, reprengué els estudis, però mai no els va acabar. El 1930 guanya la càtedra de Física i Química a l’Institut on havia estudiat el batxillerat. El 1934 és editada la seva obra Catalunya i l’Europa futura. El mateix any s’encarrega temporalment de la farmàcia del seu oncle a l’Armentera. El 1935 es publica l’obra Catalunya 1932-1934. Durant 1937 es publiquen les obres: Química estructural i L’evolució social. Aquests eren els llibres de text de l’Escola del Treball. El 1939 s’exilia a França d’on torna el 1947 per refugiar-se al mas d’Ordis, on publica dos anys després uns treballs sobre La energía atómica al servicio de la química i La energía atómica y la energía iónica.

Alexandre Deulofeu i la seva família davant la farmàcia

Retrat d’Alexandre Deulofeu i Torres

L’any 1962 publica L’Empordà, bressol de l’art romànic i el 1963 Catalunya origen de la pintura medieval. A partir de 1967 funda la seva pròpia Editorial Emporitana on publica l’obra més coneguda, La Matemàtica de la Història, ambiciosa teoria sobre les civilitzacions i els cicles històrics. L’any 1975 edita les Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili. La vida d’Alexandre Deulofeu, com si es tractés d’un personatge del renaixement, s’ha desenvolupat en diversos vessants. De les professions que ha exercit, ell mateix en fa una relació dins la qual figuren oficis tan curiosos com: músic, paleta, obrer en una fàbrica de galetes i jardiner, a part dels de farmacèutic, professor, escriptor i conferenciant. Imma Bofill i Gimeno Arquitecta

29

L’Armentera

L’

L’Armentera, 1903 - Figueres, 1978


el músic

Joan Duran i Deulofeu

L’Armentera

  oan Duran i Deulofeu, “l’avi Duran”, en “Duran de la barba” o “el Rei”, des de petit s’interessà per la música, rebent lliçons primer del seu pare i després del mestre Mundi de L’Escala, a la vegada que aprenia l’ofici de barber a can Vilabrú. Féu els seus primers passos musicals tocant a “La Cargolera”. De jove, en Joan s’incorporà al grup dels “Reis” junt amb el seu pare i el seu oncle i començà la tasca que el farà més popular a l’Armentera, el mestratge de música, i durant més de 50 anys formà una gran quantitat d’instrumentistes i compositors. S’hi dedicà fins els anys cinquanta, quan ell ja en tenia cap a vuitanta. Es preocupava de la bona formació dels seus deixebles i del seu esdevenidor. Si el pagaven, els cobrava una misèria i si no el podien pagar, no per això els desemparava. Gràcies a ell, molts nois de l’Armentera i dels pobles dels voltants tingueren un camí en la carrera musical. De l’escola de l’Avi Duran sortiren músics que formaren en els rengles de les principals cobles. Com exemple podem citar les de La Bisbal (Principal i Moderna), la Costa Brava, Els Montgrins, la Catalònia de Granollers, la de Castelló, la d’Olot, etc. El sistema emprat per ensenyar als alumnes, era prou enginyós i passava per complementar les lliçons pràctiques de l’instrument escollit per cadascú, amb classes teòriques de còpia a mà de les partitures de “l’Eslava”, mentre a qui li tocava, la cantava. El mestre

Joan Duran en una de les seves actuacions

J

Retrat de Joan Duran i Deulofeu, “l’avi Duran”

L’Armentera, 1873 - 1956

Duran deia que reproduir la partitura ajudava a saber llegir-la, a la vegada que n’estalviava la compra. Foren alumnes de l’”Avi Duran” que destacaren en l’interpretació o la composició, els següents músics: Josep M. Vilà, Joan Saliner, Josep Ros, Jaume i Josep M. Vilà, Conrad Saló, Agapit Torrent, que compongué la sardana “L’Armentera”, Josep Masó, que compongué les sardanes: “L’Armentera casa meva”, “El pla de l’Armentera” i “Santa Cristina de l’Armentera”, Josep Lafont, Lluís Ripoll, que s’establí amb la seva orquestra a Nova York, Narcís Prats, Joan Bofill, Pere Vazquez, que compongué la sardana “Armenterenca”, Miquel Cassú, Salvador Masó, Laureà Quintà, i Simeó Costal.

Josep Palou i Salleras Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de L’Armentera, regidor de Cultura i tapisser

30


Avinyonet de Puigventós

T

  ravessat per la riera del Manol, que rep aquí les aigües del Rissec −els dos rius que reguen el seu terme−, s’estén Avinyonet de Puigventós. El poble es troba construït en un estimball de 70 m d’altura format per les margenades dels rius abans esmentats. Puigventós és el pic més alt del terme, amb 185 m d’altura. A l’inici dels primers contraforts pirinencs, un lloc elevat i abatut per la tramuntana, tal com el seu nom indica. L’agricultura (les pastures, els sembrats i, en menor quantia, les oliveres, les vinyes i les hortes) i la ramaderia proporcionaven les ocupacions principals als seus habitants, fins que a finals del segle XVIII aparegué l’ocupació suplementària d’arrencar la pedra d’una pedrera, al peu del poble, per construir l’església de Sant Pere de Figueres i part del castell de Sant Ferran de Figueres. Des d’aleshores els avinyonetencs van ser pagesos o picapedrers, ocupació que actualment ha desaparegut. Una de les característiques més singulars de la vila és la seva situació, al costat de la Garriga i sobre uns estanyols. La parròquia de Sant Esteve, dels segles XI-XII, on actualment canta l’Orfeó de l’Empordà, l’ermita de Santa Eugènia (segle XIII) on es fa l’aplec de les sardanes un cop a l’any, i la Comanda, al costat de la parròquia, on per sant Jaume se celebra la vetllada de poesia, juntament amb les ruïnes del Castell i de les muralles, i un seguit de masies, algunes amb la seva torre característica, com el mas de la Torre o la Torre d’Avinyonet, són les construccions arquitectòniques més importants.

La urbanització Mas Pau, que va néixer ara farà uns 25 anys, està situada en un lloc estratègic, a 1.5 km del poble en direcció a Olot i a l’altre costat de la carretera A-26. L’any 1983, de manera casual, s’hi va descobrir una bona quantitat de fragments de ceràmica, i ara sabem que sota els camins d’ el Vilar es conserven les restes d’una antiga vila rural de l’època romana, cosa que ens confirma que, on actualment hi ha construïdes 380 cases amb el seu corresponent jardí, ja s’hi havien instal·lat els romans molts segles enrere. Actualment, i gràcies a Mas Pau, que representa el 70% dels habitants del nostre poble, comptem amb un cens de 1.554 persones. Com a alcalde, us animo a descobrir i gaudir d’un paisatge diferent, ple de construccions amb pedra autòctona, sense cap material de cohesió, ni calç ni ciment, només paciència i habilitat per fer barraques (més de 300 a tota la Garriga), camins, parets, feixes, passeres i recs. Com deia Josep Pla, una arquitectura de l’enginy i de la necessitat.

Josep Maria Bartolomé i Foraster Alcalde d’Avinyonet de Puigventós

31

Avinyonet de Puigventós

Ermita de Santa Eugènia (segles XI-XII)

Avinyonet de Puigventós, vista

Un poble ventós i pedregós, un poble diferent


el violinista i director

Gonçal Comellas

Avinyonet de Puigventós

  omença els estudis de violí als 11 anys, als 13 guanya el seu primer concurs i als 14 debuta a Barcelona actuant de solista en el concert en la menor de Bach. Als 17 anys acaba la carrera al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona amb les màximes qualificacions, corroborades amb el Premi Extraordinari de Violí i Música de Cambra, i també guanya el 1r. premi del Concurs “Isidro Gyenes” de Madrid i comença una de les carreres musicals més singulars del nostre país, actuant a les sales de concerts més importants del món, col·laborant amb orquestres com la Royal Philarmonic, New Philarmonia, Scottish Symphony, Orquestra Nacional de França, Simfònica d’Hamburg, Orquestra Nacional d’Espanya, Menuhin Festival Orchestra, Orquestra Simfònica d’Israel, Orquestra de Cambra d’Israel, Orquestra de la RTVE, Orquestra Ciutat de Barcelona… El 1972 en el Concurs Internacional Carl Flesh, a Londres, obté el 1r. Premi de Violí i el Premi de l’Audiència i coneix el gran mestre Yehudi Menuhin, interpretant el concert per a dos violins de Bach en el Festival de la Ciutat de Londres, iniciant així una col·laboració i amistat mantingudes al llarg dels anys. És freqüent la seva participació en els festivals de música més importants del món. Fou molt celebrat el trio que va formar amb Rosa Sabater i Marçal Cervera, fins que un desgraciat accident colpejà mortalment la vida de la gran pianista. L’activitat pedagògica de Comellas és permanent en Cursos Internacionals, i és catedràtic de violí del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona.

Gonçal Comellas amb el gran violinista Yehudi Menuhin

Gonçal Comelles tocant el violí

C

Gonçal Comellas amb Salvador Dalí

Avinyonet de Puigventós, 1945

En plena maduresa artística, Comellas amplia la seva activitat a la direcció orquestral, havent estat fundador i director d’algunes de les orquestres més significatives del nostre país: l’Orquestra Catalana de Cambra, l’Orquestra Reina Sofia, l’Orquestra de Cambra del Palau de la Música Catalana, i l’Orquestra de Cambra Gonçal Comellas. Sempre ha portat amb ell l’esperit de la terra que el va veure néixer i comenta: “Si és cert que, com diu en Josep Pla, el català és un animal que s’enyora, jo dec ésser un animalot absolutament fossilitzat. Tanta és l’atracció que he sentit sempre pel meu país l’Empordà, l’Alt Empordà, i més concretament el meu poble, Avinyonet de Puigventós i el seu entorn. M’ha estat impossible deslligar-me d’aquest entorn de muntanyes, de la silueta del campanar, del so solemne i melancòlic de les campanes, sobretot els dies de tramuntana, de la Garriga, en definitiva, del poble, de la seva gent, i del paisatge.”

Joan Josep Aneiros i Fernández Empresari

32


el professor de francès, escriptor i polític

Simó Llauneta i Camps

L’

home que va passar en sentit descendent per gairebé tots els matisos del catalanisme i que va esdevenir popular a causa del seu suggestiu cognom, va néixer a la Selva de Mar (Alt Empordà) l’any 1894, en el si d’una família camperola pobra i nombrosa. Fou una persona d’esperit inquiet i somiador. Era encara un marrec quan passà per primera vegada la frontera, tot i que visqué durant la major part de la seva joventut al Rosselló. A Perpinyà, es féu amic de Francis Ayrol i altres intel·lectuals. Estudiós de mena, esdevingué professor de llengua francesa. Fou també a la capital del Rosselló on féu les primeres armes literàries: col·laborà en la revista bilingüe L’Éveil Catalan i al periòdic Som. Més tard anà a viure a Tolosa de Llenguadoc i després a Besiers. Col·laborà, també, a la revista que publicava informacions de política i cultura catalanes Nova Catalunya, de Montevideo (Uruguai). El 1930 tornà a Catalunya i col·laborà en diversos diaris i revistes, entre elles El Mirador, un setmanari de literatura, art i política. Es distingeix com a conferenciant i orador; de la seva oratòria, Joan Santamaria

(amic de tertúlies culturals) en féu grans elogis. L’any 1959 publica Vides ignorades, i en aquest mateix any els Jocs Florals de Perpinyà li premien el llibre Rosselló enllà, que roman encara inèdit. L’any 1962, publicà Esplais d’un desvagat. Morí l’any 1969 a Avinyonet de Puigventós, on visqué amb la seva dona, la Teresa, com un veí més d’aquest poble de l’Alt Empordà, en una casa del mateix carrer que avui en dia porta el seu nom. Com molts altres republicans, passà per aquesta terra sense fer gaire soroll però fent molta feina. Marga Soler i Barris Professora de francès

33

Avinyonet de Puigventós

Simó Llauneta i Camps, una persona d’esperit inquiet i somiador

La Selva de Mar, 1894 - Avinyonet de Puigventós, 1969


l’escriptor

Josep Pous i Pagès

Avinyonet de Puigventós

  s amb la lectura de les obres de Josep Pous i Pagès, que podem tenir una visió de quin era el seu pensament. En Al Marge de la Revolució i de la Guerra (Llibreria Catalònia, 1937), el primer que expressa és una profunda veneració pel seu pare; hi diu: “El meu pare era metge d’Avinyonet, un poble prop de Figueres... organitzà la batalla del partit dels menestrals i els jornalers, que eren els republicans, contra el partit dels grossos terratinents i del rector... Si políticament era una mena de cavaller de l’ideal, com a metge era un sant home. Rics i pobres eren assistits per un igual”. Quan era necessari, era valent i tenia paraules molt dures contra els qui considerava enemics de Catalunya. El 2 de maig del 1937 a una emissora de ràdio, entre altres coses, diu: “qui vulgui realment que surti de la revolució una vida més vera, més justa i més bella, es pot creure amb el dret d’imposar per la violència el seu criteri als companys de lluita?... Qui tracti de servir-se dels màusers i de les pistoles per a imposar el seu criteri als companys de lluita, ja pot dir-se tan revolucionari com vulgui, de fet és de la mateixa fusta dels sublevats de juliol...”, era l’únic que s’atrevia a criticar la intervenció de la FAI, amb perill de la pròpia vida. Al juliol del 1909, amb motiu de l’enviament de soldats catalans a la Guerra de l’Àfrica, fet originari de la Setmana Tràgica, va escriure al Poble Català l’article “Per a les dames blanques”. Entre d’altres coses, els diu el següent: “Oh caritatives y aristocràtiques dames! El vostre gest heròic és grotesc: el present del vostre esplèndit patriotisme y

De retorn a Barcelona, en ple passeig de Gràcia (1949) quan presidia a la clandestinitat el Consell Nacional de la Democràcia Catalana

Josep Pous i Pagès en plena maduresa creativa (1912)

É

Fotografia familiar de Pous i Pagès amb la seva esposa i el seu nét Joaquim Monturiol (1928)

Figueres, 1873 - Barcelona, 1951

el vostre zel apostòlic, és un escarni y un sercasme!... Y si voleu que s’en vagin reconfortats, dieulos que’ls sers que deixan derrera no quedaran desemparats, que vosaltres us encarregareu d’allunyar, la fam de llurs boques... en lloc de fer pública ostentació dels vostres sentiments devots, caritatius i patriotics, oferint als soldats un punyat de cigarrets i una medalla beneída: Heus aqui lo que farieu, si fossiu realment pietoses y caritatives”. Creiem que aquests retalls, extrets d’una extensa obra literària, ens donaran una aproximació al pensament del nostre personatge. Profundament catalanista i d’esquerres, mai no va formar part de cap partit polític. Acabada la guerra s’exilia a França on, per delegació del president Companys, presideix el Consell Nacional Català. A partir del 1945 va formar part del Consell Nacional de la Democràcia Catalana, que aglutinava totes les forces de resistència antifranquista i que Josep Pous va presidir fins a la seva mort. Joan Trayter i Sabater Veí d’Avinyonet de Puigventós

34


Bàscara

Ballada de sardanes davant del castell Palau d’Orriols

L’

antiga Vila Episcopal de Bàscara, propietat feudal del Bisbe de Girona durant més de 800 anys ( 817-1845), és la porta d’entrada de l’Alt Empordà a peu de la Carretera Nacional II, sobre els penya‑segats del riu Fluvià. Lloc estratègic i terra de pas entre els comptats de Girona, Empúries i Besalú, fou una cruïlla de camins romans (Empúries-Besalú i la Via Augusta) i Camí Ral a l’època medieval que travessava per l’interior de la vila vella. La concessió reial d’Alfons I El Trobador de Mercat Setmanal l’any 1187, fan d’aquest mercat un dels més antics de Catalunya. Jaume I l’any 1236, fa concessió reial d’una fira de 8 dies de durada, per Quaresma. El 1379 l’infant Joan, Duc de Girona, concedí a Perpinyà el dret de celebrar un fira anual de quinze dies per sant Marc. Aquesta tradició, encara es manté avui en dia, amb el mercat setmanal que se celebra cada diumenge al matí a la plaça Major, la Fira del Tortell el diumenge abans de Rams i el Mercat del Cavall, que es porta a terme el primer diumenge de cada mes, així com el Pessebre. El pas de la Nacional II, l’autopista A7, la futura autovia A2, el Tren d’Alta Velocitat, la línia de la MAT, remarquen el concepte de corredor o de carrer Major que té el nostre municipi, i l’amenacen.

L’homenatge que l’Ajuntament va retre a Joan Reglà el 1984, a proposta del Pessebre, amb motiu del 10è aniversari de la seva mort, va suposar per a Bàscara dues coses: la primera, recuperar la memòria d’un dels més il·lustres historiadors de Catalunya, deixeble de Vicenç Vives, i la segona, engrescar els bascarencs a retrobar la nostra història i identitat. L’antiga Corona d’Aragó i Joan Reglà, que tant de temps va dedicar-hi en els seus estudis, han de ser mirall i exemple en aquest procés de redreçament nacional de Catalunya. El municipi de Bàscara hi vol aportar el seu gra de sorra i us animen a caminar en aquesta direcció, tot convidant-vos a gaudir de la nostra oferta gastronòmica, comercial, paisatgística i del nostre patrimoni medieval. Lluís Lloret i Quer Alcalde de Bàscara

35

Bàscara

Vista de Bàscara

Lloc de pas, terra de mercats


E Bàscara

l’historiador

Joan Reglà i Campistol

L’Escola Jaume Vicens Vives: al mig, el mestre, entre els deixebles Emili Giralt, Jordi Nadal, Mercader.....

  l professor Joan Reglà fou un dels primers deixebles de Jaume Vicens i Vives, amb qui va col·laborar tant en la introducció a Catalunya d’una nova forma de fer història basada en la metodologia dels Annales com en obres concretes, com la Historia social y económica de España y América. És autor d’una extensa obra escrita que ha significat la renovació de la història moderna de Catalunya i d’Espanya, tant pels temes tractats, com per la metodologia científica emprada en la recerca. També va ser innovador en la utilització de nous mètodes en l’ensenyament de la història a la universitat i en la voluntat de fer assequible els coneixements històrics a tothom. De fet situà molt alt el llistó de la recerca històrica i la implicació dels nous mètodes en l’ensenyament de la història, amb un caràcter singular i una forma expositiva que esdevingué distintiva. Una part important de la seva vida com a professor universitari la va passar a la Universitat de València, on ocupà la càtedra d’història moderna de 1958 a 1971 i on va ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres entre 1961 i 1964. En l’etapa valenciana, Reglà va formar part del moviment de renovació profunda científica i social de la vida universitària valenciana, juntament amb altres professors de fora del País Valencià com Emili Giralt, Jordi Nadal, Ernest Lluch i Josep Fontana, entre altres. En poc temps es va passar d’una universitat girada d’esquena als estudis sobre la pròpia societat a una altra on aquests eren freqüents. Les investigacions de Joan Fuster sobre la cultura valenciana són paral·leles, en el temps, a aquest moviment de renovació. Així Fuster escriu un interessant i poc usual pròleg a l’edició dels estudis de Reglà sobre els moriscos. Reglà va deixar una empremta decisiva entre el món universitari valencià, en una època de renovació historiogràfica i de maduració cívica, cultural i política. En reconeixement seu, la Universitat de València ha posat el nom de Joan Reglà a la seva Biblioteca d’Humanitats i ha reeditat l’obra Comprendre el món. Reflexions d’un historiador (2006), publicada per primera vegada el 1967. El 1971 tornà a Catalunya com a catedràtic d’història moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou degà de la Facultat de Filosofia i Lletres el 1973. Avui porten el seu nom escoles i carrers de pobles i ciutats de Catalunya i el premi d’Història Moderna de l’Institut d’Estudis Catalans. I aquestes breus ratlles no serien res més que un element de passada si no glosséssim el seu pensament en base a la seva obra escrita, que perdurarà. Volem acabar amb les paraules que dedicà a l’ofici pel qual havia viscut tant temps.

Joan Reglà amb els seus fills, l’any 1958, a l’Albufera de València

Joan Reglà i Campistol a la Universitat de València

Bàscara, 1917 - Sant Cugat del Vallès, 1973

“Els historiadors protagonitzen una autèntica revolució metodològica, destinada, primordialment, a aconseguir la major aproximació possible entre la Història com a ciència i la vida humana com a realitat. Avui l’historiador és necessàriament un home del tot engagé (compromès) en la problemàtica del món. La preocupació “actual” –l’interès del present– constitueix l’objectiu primordial de l’historiador”. (Comprendre el món. Reflexions d’un historiador. 1967) Avui, aquesta percepció continua viva; és sens dubte el millor homenatge. Helena Estalella i Boadella Degana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona

36


Biure

Q

Església de Biure

  uè us podem dir de Biure que fos llaminer! Som un petit poble de 250 habitants, molt ben situat geogràficament. A 11 km. de Figueres, a 9 km. de la Jonquera, 3 min del Pantà de Boadella i a 15 min de la platja (Llançà). Com tots els habitants de l’Alt Empordà, som gent molt arrelada a la terra, sociable, acollidora, fidel a les tradicions que amb els anys han anat marcant el tarannà del nostre poble: l’arrossada de carnestoltes, la calçotada, el maig cultural (20 dies de diversitat d’actes lúdics i culturals), la nostra Festa Major, la Sardinada, les Caminades a la Font d’en Buixó, el nostre particular 11 de setembre a la Fonteta, un lloc entranyable, antigament punt de trobada de totes les dones per rentar la bugada al safareig. En fi, que cada mes de l’any organitzem una activitat, d’aquí el nostre lema “Biure, abans un poble de pas, ara una passada de poble”. Tot això ens ajuda a passar pàgina a la feixuga feina del dia a dia. Podeu visitar l’antic Trull d’oli, el Jardí de la Laura al Centre Cívic, la nostra plaça, l’antic castell (del qual desgraciadament només en resten unes parets), i també podeu visitar les diverses cabanes de pedra seca que tenim al nostre terme. Al poble disposem de botiga, bar, Centre Cívic, un pavelló polivalent, dispensari i el que ens dóna vida, l’Escola Pública Manuel de Pedrolo. Com podeu veure, no ens falta res. El nostre escut, que fa cinc anys vam canviar, ja que, per un error, era el de Biure de Gaià, un poble “germà” situat a Tarragona.

En el d’ara, hi podeu distingir tres elements: el burro, els nostres avantpassats se’n servien per al transport del guix, per tot l’Empordà; el riu Ricardell, que en el seu recorregut travessa el poble; i els còdols de St. Esteve, patró del poble. Quan marxareu, direu: “Això és viure”, i és que “Així és Biure”, perquè l’esforç que hem de fer els pobles petits per “sobreviure”, ens fa ser més forts i més units en la defensa de la nostra terra. Com diu en Martí i Pol... El poble és el meu esforç i el vostre esforç és la meva veu i la vostra veu són els petits sorolls que arriben de dins del riu són els pagesos mirant al cel, el poble, el meu poble és caliu, orgull, memòria, passió... Joan Juan i Coll Alcalde de Biure

37

Biure

Vista del poble de Biure

Abans un poble de pas, ara una passada de poble


E Biure

l’escriptor i polític

Pere Coromines i Montanya Barcelona, 1870 - Buenos Aires (Argentina), 1939

Pere Coromines i Montanya - Fototeca.cat

  n Domingo Coromines i Frexanet, nascut a Biure d’Empordà el 1830, era fill de l’Esteve Coromines i fadristern de cal Parent de Biure. Es va casar amb Maria Montanya, filla de Llers, i ambdós s’instal·laren a Barcelona on van posar una carnisseria. En Domingo també treballà de finesseur, és a dir, “afinador” de pianos. A Barcelona va néixer en Pere Coromines i Montanya, un dels quatre fills que van tenir. D’en Pere Coromines hem de destacar el seu esforç envers la cultura catalana i la consolidació de les seves institucions culturals i polítiques. Aquest esforç va tenir un horitzó molt clar: aconseguir l’autonomia per a Catalunya; però malauradament morí exiliat a Buenos Aires (1939), lluny de la seva estimada terra. L’amor a Catalunya de Pere Coromines va estar sempre arrelat, en el més profund del seu cor, a l’Empordà. Arrels fortes i vives que es van nodrir sempre de la terra empordanesa i, per descomptat, de Biure d’Empordà. Fou un home polifacètic: polític, escriptor, advocat i economista. Sense deixar de banda els altres vessants, voldria destacar l’aspecte polític i, sobretot, el literari. Deixeu-me que destaqui especialment la part que pertoca a l‘Empordà i a Biure d’Empordà: Les Gràcies de l’Empordà (1919), que, segons Sebastià Pons, va fer que se’l tingués com un dels millors prosistes catalans. La vintena gràcia de l’Empordà es titula, “Els burros de Biure”. Cada poble aspira a tenir algun personatge important que escrigui sobre ell i, Biure, dintre de la modèstia, ha estat més conegut arreu per la prosa poètica d’en Pere Coromines. L’escut de Biure porta un burro, símbol d’un poble empordanès, d’un poble fort, valent, treballador i tossut, especialment quan el que vol sap que és just, com els biurencs aquells que ens explica Coromines que van anar a buscar els brocs de vinya a França durant el temps de la fil·loxera. Ara, aquest símbol també ha esdevingut quelcom més per a molts catalans i catalanes. Llegir en Pere Coromines en els diversos vessants literaris, escrits polítics, morals, filosòfics... és molt recomanable, però fer una lectura de la seva prosa poètica és un plaer. Com va dir Antoni Rubió i Lluch parlant de Les Gràcies de l’Empordà: “És una llaminadura que s’acaba massa aviat”. L’any 1936, després de l’aixecament feixista, fou nomenat Comissari General de Museus de Catalunya. Perduda la guerra, es va haver d’exiliar a Argentina, on morí al cap de poc d’haver-hi arribat.

Pere Coromines de visita a la casa pairal de cal Parent de Biure. La nena del mig, amb un vestit blanc, és la mare de l’autor d’aquest escrit

Era fill de Biure, de cal Parent

Pòstumament fou publicat a Buenos Aires el volum miscel·lani, El perfecte Dandi i altres contes. En aquesta última obra i en altres escrits de Coromines, hi podem trobar fragments de les seves converses amb homes de Biure, que són els que li van explicar o van participar en els fets del temps de la fil·loxera i també en els de l’última guerra carlina. Deixeu-me que com un petit homenatge els anomeni tal com va fer ell: en Lel, el coix de la Cisa, en Petrus, en Roc, l’Esteve Rajoler, en Frigola, el Parent, l’hereu Llauneta, l’hereu de can Barris. Josep M. Fernández i Coromines Inspector d’Educació

38


Boadella i les Escaules

B

oadella i les Escaules són dos pobles tranquils que s’emmirallen en les aigües de la Muga, el riu on cada any torna el bernat pescaire que figura en la bandera i l’escut del municipi. Aquesta au de gràcil vol conviu amb els ànecs de coll verd en el passeig fluvial que uneix els dos nuclis urbans. Boadella i les Escaules es troben a recer de la tramuntana en una vall fèrtil feta a mida humana; tant és així que hi ha constància d’haver estat habitada des del Paleolític. En l’abrigall de les coves escampades pels voltants del magnífic salt d’aigua de les Escaules, s’hi han trobat restes arqueològiques dels primers pobladors d’aquestes contrades. Aquest indret privilegiat, santuari natural de pedra tosca i aigua calenta, actualment ha esdevingut centre de pelegrinatge d’artistes en ocasió del festival Muga Caula de performances i de poesia d’avantguarda. Al llarg del riu, fins a arribar a l’Embassament de Boadella, hi trobem canals, rescloses, i centrals hidràuliques, mostres valuoses d’arquitectura industrial. Altres elements del paisatge que han estat modelats per l’activitat humana són els murs de pedra seca, les barraques de pastor, els pous de glaç, i els forns, tot plegat expressions d’arquitectura popular que formen part essencial del nostre patrimoni cultural. Municipi bàsicament agrícola, de sembrats i fruiters, s’hi cultiven ametllers i cirerers que cada hivern floreixen en un esclat de blancs i rosats.

A la plaça de Boadella, al costat l’església de Santa Cecília, hi podem admirar la portalada i la torre d’homenatge del castellpalau gòtic, que durant l’edat mitjana va ser propietat dels Senyors de Vilamarí, nucli a l’entorn del qual va anar creixent el poble en diferents onades migratòries i èpoques de prosperitat. Altres edificis d’interès són l’església de Sant Martí i la torre de guaita del castell de les Escaules, talaia de la plana empordanesa. És en aquests darrers anys que Boadella i les Escaules, mantenint‑se fidel a les seves arrels, mira cap al futur amb optimisme, apostant per la modernitat, essent un indret propici per viure-hi, sabedor dels atractius paisatgístics que té per al turisme rural.

Emili Santos i Bach Alcalde de Boadella i les Escaules

39

Boadella i les Escaules

Església romànica de Sant Martí

Vista de Boadella

A recés de la tramuntana


l’alabarder

Felip Marcè i Cantenys Boadella i les Escaules, 1855 - Figueres, 1917

Boadella i les Escaules

Fotografia de Felip Marcè i Cantenys vestit de militar i que es troba a can Miquel

F

elip Marcè era fill de can Miquel, del carrer de la Processó de Boadella. Fou el tercer de quatre germans. Consta que fou batejat, segons el registre de baptismes de la parròquia de Santa Cecília de Boadella, el dia 10 d’abril de 1855. Va cursar l’ensenyament elemental de l’època a l’escola pública de Boadella, on consta inscrit en el llibre de registre d’alumnes de l’any 1864 quan tenia 9 anys. Després va cursar estudis al seminari del Collell per desig dels seus pares, Miquel i Maria, que volien que fos capellà. Aquest era un dels destins que tenien els fills de cases benestants quan no eren hereus. Sembla que no va acabar la carrera i tornà a Boadella per ajudar el seu germà Joan, hereu de la casa, amb propietats rurals a Boadella, Cabanes i Capmany. Segons explica la gent més gran del poble, un dia que estaven fent parets de pedra seca en una finca de Boadella, anomenada el Bosquet, va revitllar la banasta on portava els rocs i va dir que marxava, que estava tip d’aquella feina esgotadora. I ben decidit, en Felip de la Maria, que és com l’anomenaven els veïns del poble, va deixar Boadella per començar una vida plena d’aventures. Feia pocs anys que la reina Isabel II havia creat el cos de la Guàrdia Civil en part per ajudar a les tropes regulars lliberals que lluitaven contra els carlistes que volien el pretendent Carles al tro. En Felip va decidir fer la carrera de guàrdia civil i quan fou nomenat va participar en la darrera guerra carlista de 1870 a 1875. Acabada la guerra, fou destinat a l’illa de Cuba en una època difícil per a aquella possessió espanyola que volia la independència de la metròpoli. Possiblement fou guàrdia en aquella illa fins que es va perdre la guerra del 1898 i fou declarada país independent. Sembla que Felip va participar en les guerres de Cuba, esdevenint un dels últims guàrdies civils espanyols de Cuba i dels pocs que no moriren allà. En tornar de Cuba, consta que fou nomenat alabarder del rei Alfons XIII possiblement pels mèrits aconseguits a Cuba. El cos d’alabarders són els guàrdies de seguretat del Palau Reial de Madrid.

L’any 1915 consta que estava retirat i vivia a Figueres. També es diu que durant la Primera Guerra Mundial (quan varen augmentar les exportacions espanyoles als països europeus que estaven en guerra), Felip Marcè formava part dels guàrdies que controlaven els ferrocarrils de mercaderies que en destinació a França passaven per l’estació de Figueres. Els actuals representants de can Miquel de Boadella diuen que en Felip no va deixar família i que està enterrat al cementiri de Figueres. A can Miquel conserven una fotografia d’en Felip vestit de militar i col·locada a la cambra on dormia Felip quan venia a Boadella a veure la família.

David Serra i Busquets Cronista oficial de Boadella i les Escaules

40


Borrassà

E

Església de Sant Andreu de Borrassà

  l municipi de Borrassà, de 661 habitants, ocupa una superfície de 9 quilòmetres quadrats i integra els nuclis de Creixell i Vilamorell. La nostra economia es basa en l’agricultura, majoritàriament conreu de secà, i en la ramaderia. L’ocupació del terme remunta a la prehistòria. Un fet documentat per les troballes de vestigis d’un enterrament que data del neolític. També s’hi han trobat petjades dels habitants dels segles V i IV abans de Crist en forma de quatre sitges per conservar els cereals que cultivaven. Uns dipòsits que van ser utilitzats en diverses èpoques. Igualment, el pas dels romans hi ha deixat la seva petjada: la Via Augusta travessava la població i una sitja i fragments d’àmfores que, com les altres restes, van ser localitzades, a la dècada dels setanta, mentre es feien els treballs previs per a la construcció del tram Girona-Figueres de l’autopista AP-7. La vida a Borrassà gira tranquil·lament i emotivament al voltant de les nostres places i monuments. La plaça Major; la parròquia de Sant Andreu, del segle XVIII amb el seu majestuós campanar de 38 metres d’alçada, que es veu des de molts indrets de la comarca; l’església de Santa Maria de Creixell, de la mateixa època; la font de les Curculles de Creixell i la riera d’Àlguema, un paratge natural singular on l’aigua és font de riquesa animal i vegetal i nexe d’unió amb les persones que habiten les localitats veïnes. A tocar d’aquests atractius, el nostre tresor més valuós és, sens dubte, la gent que hi viu que amb el seu quefer diari, el seu esforç, la

seva participació i els seus somnis escriu, amb lletres d’or, la història que llegiran les generacions futures, omplint de vida, goig i alegria tots els racons del nostre poble, on les tradicions es mantenen i ens agermanen. Les festes majors de Creixell i de Sant Andreu i la Fira de Corpus i Flors encapçalen els nostres esdeveniments festius al costat de les festes de Sant Sebastià i de la Vellesa, la revetlla de Sant Joan i els àpats populars que preparem periòdicament com a cloenda de les nostres activitats. Uns actes que enforteixen els nostres lligams i ens uneixen cada dia més en aquest camí que anem fent amb il·lusió compartida. Des d’aquí us convido especialment a participar-hi perquè vibreu amb nosaltres en aquest recorregut apassionant que és mantenir viu l’esperit del poble dia rere dia.

Ferran Roquer i Padrosa Alcalde de Borrassà

41

Borrassà

Vista aèria de Borrassà

Un poble ple de vida, goig i alegria


Borrassà

  l nom de Borrassà va íntimament lligat al del llinatge dels Creixell. A l’Edat Mitjana, el feu de Borrassà –que comprenia els termes de Borrassà, Pontós, Vilamalla, Avinyonet de Puigventós i part de les terres de Navata i Ordis– pertanyia a aquesta família. El nom de la família Creixell a la vegada està íntimament lligat al de la història de Catalunya, ja que diversos membres d’aquest llinatge hi varen tenir un paper important. El primer membre destacat va ser Dalmau de Creixell, fill de Guillem Ramon de Melany, més endavant anomenat de Creixell, i Beatriu de Navata. Fou cavaller, possiblement de l’ordre del Temple, que comandà l’any 1212 les tropes del reis Alfons VIII de Castella, Sancho VII de Navarra i Pere II d’Aragó a la Batalla de Las Navas de Tolosa. Batalla decisiva en què es va debilitar el poder mohade i es va consolidar la frontera castellana a Sierra Morena. Dalmau de Creixell morí durant la batalla i va ser enterrat amb tots els honors pels tres reis a l’església major d’Úbeda (Jaén). Actualment, al poble de la Carolina, fundat com a capital de las Nuevas Poblaciones per Carlos III al s. XVIII, hi trobem un monument dedicat a aquesta batalla, en el qual es pot llegir: “Dalmau de Creixell Caballero catalán de la caballería cristina en la Batalla de las Navas de Tolosa muerto victoriosamente al frente de sus jinetes en estos campos, en combate contra la morisma”. D’aquesta gesta també es conserva al Monestir de Santa Maria la Real de Las Huelgas (Burgos) –construït al s. XII pel rei Alfons VIII de Castella–, el Penó de las Navas, un tapís que decorava la tenda de campanya del cabdill àrab An-Nasir durant la famosa batalla. El segon membre destacat va ser Dalmau II, nebot de Dalmau de Creixell. L’any 1213 com a cavaller va prendre part a la Batalla de Muret, moment clau per a la configuració de l’especificitat feudal del món occitano-català. En aquesta batalla va perdre la vida el rei Pere El Catòlic, bo i defensant el seu parent, Ramon VI de Tolosa, compte de Tolosa, davant la croada d’Inocenci III contra els càtars. Una cançó trobadoresca, la Cansó de la crozada, atribuïda a Guillem de Tudela, ens narra com Dalmau II va salvar la vida en aquesta batalla tot tirant-se a les aigües del riu Garona. Acabada la batalla, Dalmau II va ser excomunicat per Inocenci III però al 1225 va ser absolt i va poder ser enterrat cristianament a la Comanda de l’Ordre del Temple de Sant Llorenç de las Arenas (Foixà, Baix Empordà). El llinatge dels Creixell es va estroncar al cap de 150 anys, amb Blanca d’Hostoles, única filla de Guillem II de Creixell, el primogènit

Capitell del segle XIV

Edat Mitjana

L’escut heràldic dels Creixell està format per un sol camp d’atzur sembrat de bezantes d’or

E

El llinatge dels Creixell

de Dalmau II. Blanca es va casar amb Guillem Galceran de Cartellà, però no va tenir descendència. Estroncada la línia directa al 1691, el títol de comte de Creixell fou concedit pel rei Carles II al senyor Ramon de Sagarriga i de la Puente. Actualment, ostenta el títol Vicente Dalmau Cebrián Sagarriga, empresari vitícola de les conegudes bodegues de la Rioja Marquès de Murrieta, entre d’altres. A Borrassà encara resten vestigis que ens evoquen el record d’aquest llinatge, com ara el castell, que és el corpus fabricae de l’actual església de Sant Andreu de Borrassà, segons la darrera recerca històrica, i un capitell del s. XIV que presenta l’escut heràldic de la família Creixell i de la família Cartellà.

Núria Roura i Armangué Llicenciada en Història de l’Art Màster en Patrimoni Cultural per la UdG

42


Cabanelles

S

Nucli urbà d’Espinavessa

is pobles, Cabanelles, Espinavessa, L’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres i Vilademires, formen el municipi de Cabanelles, amb una població de 248 habitants i una superfície de 55’3 quilòmetres quadrats. Està format per dos nuclis urbans, Cabanelles i Espinavessa, i un gran nombre de masies (137), repartides per tot el terme municipal. Part d’aquestes masies, grans cases pairals, exemplifiquen el valor de l’arquitectura civil, entre les quals cal fer esment del castell de Biure de Queixàs, del segle XIII. Pel que fa a l’arquitectura religiosa més rellevant, podem destacar les esglésies de Santa Coloma de Cabanelles (s. XII), Sant Llorenç d’Espinavessa (s. XII), Santa Maria de l’Estela (s. XII), Sant Martí de Queixàs (s. XII), Sant Martí Sesserres (s. XII) i Sant Mateu de Vilademires (s. XII), i les ermites de Sant Miquel de la Cirera (s. IX), Sant Romà de Casamor (s. IX), El Roser del Mas Coromines (s. XVI) i Sant Benet. Cabanelles, municipi de l’Alt Empordà que limita a l’oest amb la comarca de la Garrotxa i al sud-oest amb el Pla de l’Estany, es troba situat a la falda de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, i disposa de bones vies de comunicació, tant per anar cap a la costa com a la muntanya. Població dedicada bàsicament a l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura, sectors actualment en recessió, ha de complementar la seva economia amb el sector serveis.

En ser aquest un municipi petit, pel que fa al nombre d’habitants, pocs personatges de renom ha donat, però sí que cal destacar, en el camp de la medicina, les famílies Puig-Sureda i Trias, Torrà, Pons, Cortada, Vilar..., per la seva vinculació amb el municipi. En l’àmbit de l’hostaleria, dediquem la següent pàgina al senyor Lluís Duran i Camps. Finalment cal fer esment, per la seva llarga trajectòria com a alcaldes, del senyor Joaquim Gummà i Meya (1957-1979), i del senyor Francesc Arbusà i Clavaguera, (1979-2003); cadascun d’ells, en la seva època, va contribuir al bon funcionament del municipi de Cabanelles.

Joaquim Gummà i Roura Alcalde de Cabanelles

43

Cabanelles

Nucli urbà de Cabanelles

Sis pobles i un gran nombre de masies


el cuiner i empresari hoteler

Lluís Duran i Camps

Cabanelles

Lluís Duran, amb el president Jordi Pujol rebent la Medalla de Bronze del Turisme de la Generalitat de Catalunya (començament de l’any 1981)

Lluís Duran i Camps

L

Lluís Duran amb el collar de la Chaine des Rôtisseurs

Cabanelles, 1910 - Figueres, 1981

El senyor Lluís

   a primera vegada que vaig parlar amb Lluís Duran i Camps, va ser amb motiu d’un sopar organitzat per la “Chaine des Rotisseurs”, fa més de trenta anys, en el qual vàrem degustar una autèntica “choucroute”. Per poder portar la col i els embotits d’Alsàcia, vam haver de remoure cel i terra, en una època en què gairebé les parades de “frankfurts” eren una novetat a les fires de Girona. Eren els meus inicis en el món de la gastronomia, i vaig trobar en ell un home sempre correcte, de poques paraules i que acabava les frases amb un somriure, una mirada i un moviment de mans que ho deien tot. Aquesta permanent correcció em va fer veure que aquell home era senzillament el senyor Lluís. La seva atenció envers la meva feina va ser sempre realment exquisida. Fonamentalment, el senyor Lluís era un cuiner amb ofici, coneixements i sensibilitat, per saber allò que era bo i allò que no ho era tant. Concret i treballador, va saber recollir experiències i crear els seus propis plats. Tenia la capacitat de parlar com els professionals però al mateix temps era planer a l’hora d’ensenyar.

Les circumstàncies de l’època i una situació estratègica, Figueres, el van convertir en un hoteler important. Tot i el seu prestigi, mai va voler sobresortir, ni va voler donar lliçons ni va voler ser el més llest, sempre es va mantenir en el seu lloc com si hagués absorbit tot el seny de l’Empordà, deixant la rauxa per als altres. El senyor Lluís era amic dels seus amics, va rebre guardons i distincions de tota mena i de tot arreu. A títol pòstum va rebre el guardó de “Gironí de l’any” juntament amb el seu germà Joan.

Jaume Font i Estival Periodista i analista gastronòmic

44


Cabanes

Església parroquial de Sant Feliu de Cadins (segles XII i XIII)

C

  abanes és un poble tranquil que es troba al bell mig de l’Alt Empordà, al costat de la seva capital Figueres, i assentat entre dos rius, la Muga i el seu afluent, el Llobregat. A causa de les nombroses inundacions que ha patit el poble al llarg de la seva història per la seva situació entre aquests dos rius, d’una banda, els habitants de Cabanes són coneguts amb el simpàtic sobrenom de “potamolls”, i de l’altra, les seves terres són molt fèrtils, i per tant la vida ha estat majoritàriament agrícola. A part dels típics conreus de cereals, horta i olivera, també hi trobem la canya (Arundo donax). Tot i que la canya econòmicament s’ha devaluat molt, la canya de Cabanes era considerada com la millor del món per a la construcció de llengüetes per a instruments musicals i és per aquest motiu que des del 2006 es fa a Cabanes un festival de música amb instruments de canya i una fira per potenciar aquest producte. També, des de temps immemorials, es celebra la Festa de Sant Isidre amb la tradicional sembra de pinyons. A Cabanes hi ha el monestir de Sant Feliu de Cadins construït a partir del s. XII, i que és un dels més importants de l’orde cistercenc, i també s’hi conserva la Torre del s. XI, únic testimoni arquitectònic medieval que formava part del castell. Però Cabanes és molt més que tot això. Al llarg dels més de 1.000 anys d’història que té, s’ha anat fent gràcies a l’aportació de

cada persona que ha anat posant el seu granet de sorra per tenir el poble en què ara vivim. Això no obstant, d’entre totes les persones que formen part de la seva història sempre n’hi ha algunes que sobresurten i que gràcies a actuacions com l’edició d’aquest llibre se’ls pot treure de l’oblit i fer-los justícia, com ara l’Antoni Ribas de Conill, probablement el cabanenc més destacat en la història de la nostra població, que va estar oblidat durant dècades fins que l’any 2005, en commemoració del 70è aniversari de la seva mort, l’Ajuntament de Cabanes juntament amb l’Institut d’Estudis Empordanesos –i en reconeixement a la seva tasca duta a terme com a astrònom– varen organitzar un seguit d’actes, un dels quals va consistir a posar al centre cultural del poble el nom del cabanenc més il·lustre. Pere Ylla i Batlle Alcalde de Cabanes

45

Cabanes

Vista de Cabanes

Un poble tranquil


J

Cabanes

el metge cirurgià

Josep Llombart i Pagès

  osep Llombart va néixer a Cabanes el 7 de maig de 1857 en el si d’una família de petits propietaris. Un cop  obtingut el Batxiller a l’institut de Figueres, cursa la llicenciatura superior de medicina a la Universitat de Barcelona, on obté el títol amb només 22 anys. Durant els seus estudis, va ser deixeble de destacats metges barcelonins com ara el Dr. Robert, el Dr. Letamendi i el Dr. Giné, entre d’altres. La seva primera feina com a metge la va exercir a Palau-saverdera, anys més tard passarà a ser metge de capçalera a la localitat d’Andorra a la província de Terol (Aragó), on desenvoluparà les seves investigacions i els invents més importants. Durant tota la seva vida, es va sentir atret per la invenció i experimentació de preparats curatius, (en uns temps en què les vacunes i els antibiòtics encara no s’havien inventat). El preparat més famós que va inventar va ser el TRABMULL. Certament era una denominació estranya, però és el seu cognom llegit a l’inrevés. La invenció del famós preparat va tenir lloc a la localitat aragonesa d’Andorra dedicada fonamentalment a la mineria. A causa del contacte directe amb accidentats, va desenvolupar un preparat a base de minerals, herbes i greixos de peix que curava les ferides i cremades de tota mena. Per demostrar l’eficàcia convocà totes les forces vives del poble a casa seva (era aproximadament l’any 1895) per fer-ne la següent demostració: va cremar-se un dels braços amb aigüa bullent, i s’hi va aplicar immediatament l’ungüent, el resultat no podia ser més sorprenent, ja que l’acció del preparat va evitar la formació de butllofes. L’Ajuntament en va donar testimoni oficial. Nombrosos metges aragonesos van lloar l’invent. Llombart en va enviar a nombrosos metges de renom de tot l’Estat així com a la Real Academia de Medicina de Madrid que va qualificar oficialment el preparat com “... remedio evidentemente útil y provechoso...”, també va ser lloat per la Universitat de Barcelona, el Col·legi de Metges de Màlaga, per l’Institut de Malalties Infantils de Madrid... entre molts d’altres. L’any 1901 es dóna d’alta al Col·legi de Metges de Girona amb el núm. 220. A partir d’aquesta data fins a la seva mort (13 de febrer de 1905) romandrà com a metge titular de Cabanes. El producte es començà a distribuir massivament a partir de l’any 1900, és a dir: des de Cabanes. Ell mateix s’encarregava de l’elaboració amb el nom: “José Llombart, Productos Químicos y Farmacéuticos, Cabanas”, i el producte era distribuït per un farmacèutic figuerenc. L’any 1902 el producte va assolir un notable

46

Retrat de Josep Llombart i Pagès

Cabanes, 1857 - 1905

èxit comercial. L’etiqueta presenta a Llombart com “... inventor del poderoso resolutivo Trabmull, único para la curación segura y rápida de inflamaciones externas, contusiones y quemaduras....” Va morir a Cabanes el 13 de febrer de 1905, llavors els drets del producte van ser venuts al farmacèutic gallec Rafael Valdés Cavanilles, que en va arribar a produir 5.000 ampolles anuals. El 1923, els Laboratoris Valdés registren el producte com “Trabmull Solución”. La venda d’aquests drets va comportar a la seva vídua Na Elvira Pou la gens menyspreable xifra de 22.500 ptes. (de l’any 1908). A partir de 1912, el producte va ser comercialitzat pels Laboratoris Uriach de Barcelona, i es va deixar de fabricar durant la Guerra Civil.

Josep Llombart i Palet Metge


el pintor

  usebi de Puig i de Conill neix a Figueres l’u d’octubre de 1890, al si d’una família de nobles terratinents; son pare va ser Eusebi de Puig i de Rich (1863-1933), durant molts anys president de la Cambra Agrària de l’Empordà i membre de l’Institut Català de Sant Isidre, i sa mare Concepció de Conill i Maranges (1867-1906), que era pubilla de la Hisenda de can Carreras de Cabanes. De molt jove es trasllada a Barcelona per estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona coneguda com “La Llotja”, on va ser deixeble de Fèlix Mestres i Borrell (1872-1933), el qual el va veure sobresortir entre els seus companys d’estudis, fins al punt que el va contractar per tal de ajudar-lo en el seu estudi privat i en la decoració dels frescos del Palau de la Generalitat. Eusebi de Puig va trencar la tradició familiar de primogènit, i es dedicà amb cos i ànima a l’estudi i el perfeccionament de les tècniques pictòriques. En la seva curta vida (morí als 37 anys), van ser habituals les estades a París, Roma i Florència, per estudiar els clàssics de la pintura i entrar en contacte amb els moviments més avançats del seu temps. L’aquarel·lista figuerenc Ramon Reig el defineix com “...El Primer Intérprete de Nuestro Paisaje ...creo que Eusebio de Puig fué el primero que vió y entendió el paisaje ampurdanés, más concretamente el que circunda Figueras... apenas insistía en el sombreado, al perseguir una luminosidad y claridad... su pintura deriva del impresionismo...”. El crític figuerenc Josep Vallès i Rovira ens en fa les següents afirmacions: “... percibió la preocupación por la luz y captación del instante propios del Impresionismo... su obra debe incluirse dentro de la manifestación Nabí, aparecida en París alrededores de 1896...”. Les seves teles transmeten una gran lluminositat, una absència total d’ombres, una vivesa de colors i una característica molt peculiar: l’horitzó en la part alta, donant molta vitalitat al terreny. Per la seva posició social, mai va tenir la necessitat d’haver de vendre obra, i aquesta va quedar repartida entre amics i parents, és per això que va realitzar poques exposicions. L’única exposició que se li coneix va tenir lloc a les Galeries Laietanes de Barcelona del 21 d’abril al 4 de maig de 1923. Des de molt petit prenia apunts en llibretes amb una cal·ligrafia molt nerviosa i difícil d’entendre, ja que sempre havia considerat que la seva vida era un continu aprenentatge, i que encara no havia arribat a la maduresa. Molts cabanencs, d’avançada edat, poden

Retrat del pintor Eusebi de Puig

Figueres, 1890 - París, 1927

Escut de la família Puig a la façana de la casa a Cabanes

recordar que per anar a pintar s’emportava el majordom de casa seva, en Nicolau Massot, conegut com en “Lasu”, per ajudar-lo a portar el cavallet i els estris de pintura. Eusebi de Puig va morir en una estada a París el 29 de juny de 1927 i va ser enterrat al cementiri parisenc de Saint Cloud. L’any 1933 les seves restes van ser traslladades al panteó familiar del Cementiri de Figueres. La seva curta vida, estroncada per una malaltia crònica, va ser un continu lluitar per aprendre, i desgraciadament ens va deixar quan començava a donar fruits. Fonts d’Informació: Josep Vallès i Ramon Reig

Mariona Seguranyes i Bolaños Historiadora

47

Cabanes

E

Eusebi de Puig i de Conill


A l’astrònom

Cabanes

Antoni Ribas de Conill

  ntoni Ribas de Conill neix a Cabanes el 25 setembre de 1880. De molt jove i empès per l’afany aventurer, decideix embarcar-se cap a Amèrica amb dos companys barcelonins. El primer destí és Mèxic, on arriba a dirigir una important empresa i, després, viatja per tota l’Amèrica del Sud. A Cabanes es deia que formava part de les “Lògies Massòniques”, cosa que explicaria l’èxit professional a Amèrica, on va viure uns 10 anys, fins que el seu pare li demanà de tornar i fer-se càrrec de la hisenda. El fascinaven els viatges, l’equitació i la caça. Coneguts eren a Cabanes els seus viatges a París amb tren i la afecció a disparar amb pistola des de sobre el cavall al galop. Va ser propietari del primer cotxe que hi va haver a Cabanes, un Ford-T. La passió per l’astronomia agafa cos cap a l’any 1919 en què decideix construir el “Observatorio del Muga”, tal com el va batejar ell mateix. En un viatge a París va comprar dos telescopis i un aparell radiofònic THS per rebre senyals horaris. Va fer instal·lar una cúpula giratòria al sostre del mas, que va ser dissenyada per ell mateix i construïda per en “Peret Alabau”, ferrer de Cabanes. Tot plegat va començar a rutllar l’octubre de 1923. Són coneguts, en cercles d’astronomia, els seus articles i dibuixos de Mart, així com les observacions del mur recte de la Lluna. Va destacar com a molt bon dibuixant en un temps en què la fotografia no havia arribat als estudis astronòmics. Va estar associat a la Sociedad Astronómica de España y América, a l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias i a la Societé Astronomique de France. Va mantenir amistat personal amb el conegut astrònom barceloní Josep Comas i Solà (1868-1937) i amb el cèlebre astrònom francès Camille Flammarion (1842-1925). Antoni Ribas es va relacionar molt en els cercles científics de Barcelona, assistint regularment a les observacions organitzades a l’Observatori Fabra i a la mateixa casa particular de Comas i Solà, anomenada “Villa Urania”. L’any 1929 va donar una conferència a la Biblioteca de Figueres on parlava de les observacions del planeta Mart i de la possibilitat que hi hagués vida, la qual va tenir un gran èxit d’assistència. Durant el mateix any va donar dues conferències en uns actes de divulgació de l’astronomia dins de l’Exposició Internacional de Barcelona. Va morir el 13 de març de 1935 d’una pulmonia a l’edat de 55 anys. La família va vendre tot el llegat a l’astrònom barceloní Albert Barangué Camp (1912-1982), que li va ser d’un gran ajut. Els telescopis i part de la biblioteca avui són propietat de l’Agrupació

Retrat d’Antoni Ribas - Foto: Agrupació Astronòmica de Sabadell

Antoni Ribas de Conill - Foto: Agrupació Astronòmica de Sabadell

Cabanes, 1880 - 1935

Astronòmica de Sabadell, gràcies a la gentil donació de la Sra. Mercè Casas (vídua de Barangué). Cal remarcar que el telescopi està completament restaurat i conservat com una verdadera peça de museu. Les revistes de la Sociedad Astronómica de España y América es poden consultar a la Biblioteca de Figueres, i els seus dibuixos de Mart i la Lluna es poden visitar a les oficines de la Sociedad Astronómica de España y América a Barcelona. Fonts d’informació: Agrupació Astronòmica de Sabadell; Josep Llombart i Palet, i Joan Guillamet i Tuebols

Genís Mencion i Rebarter Estudiós de l’Astronomia

48


Cadaqués

O

Cadaqués-Portlligat

bert al mar, i envoltat d’un extraordinari paisatge de llicorella grisa i oliveres, mollejat per sa tramuntana, tot plegat li confereix una singular bellesa i personalitat, que es transmet en el caràcter acollidor des cadaquesencs. Molts poetes, pintors, intel·lectuals, escriptors de renom internacional, com Picasso, García Lorca, Josep Pla, Salvador Dalí, per anomenar-ne alguns…, han quedat fascinats per aquest meravellós paisatge cadaquesenc que molt sovint es reflecteix a ses seus obres, donant-li prestigi internacional. A Cadaqués es pot gaudir de visites interessants com l’iglesi Santa Maria, amb un meravellós retaule Barroc, es museus, ses diferents galeries d’art, la celebració pes voltants de Sant Jordi d’una Setmana Cultural amb un ventall de propostes lúdiques, gastronòmiques i tradicionals, es Festival Internacional de Música que es celebra anualment, així com també tenim com a visita obligada Portlligat, un lloc on el temps sembla que quedi aturat, allà s’hi pot visitar sa casa taller des genial pintor Salvador Dalí. També és interessant arribar-se a Cap de Creus, el punt més oriental des nostre país, on es Pirineus es precipiten al Mar Mediterrani, en aquest lloc podrem visitar l’Espai Cap de Creus, un lloc interactiu on podrem experimentar nosaltres mateixos la influència des vent i la força del mar colpint aquest meravellós paisatge.

Cadaqués ofereix una intensa vida social i cultural on sa proposta cultural que venim oferint any rere any, mos manté com un destí que independentment des valors propis que tenim com a poble, mos consolida com un des municipis amb més programació cultural de la costa catalana. Tanmateix, també és agradable gaudir de la tranquil·litat i la serenor que mos ofereix Cadaqués es mesos d’hivern, que conviden a fer excursions per ses itineraris del parc natural de Cap de Creus o perdre’s per es carrerons serpentejants, desnivellats i lluminosos, del voltant de l’iglesi, que conviden a passejar reposadament per carrerons fets amb pedra col·locada en forma de rastell, propis des nostro poble. Durant sa vostra estada, descobrireu aquells aspectes que fan de Cadaqués, un lloc singular, i esperem que gaudiu d’uns dies inoblidables i tingueu una feliç estada. Joan Borrell i Bassols Alcalde de Cadaqués

49

Cadaqués

Cadaqués, des del mar

Un lloc singular


Q

la poeta i assagista

Cadaqués

Quima Jaume i Carbó Quima amb la seva germana bessona Esperança, a començaments dels anys 80

Cadaqués, 1934 - 1993

Presentació que va fer el pintor J.J. Tharrats del primer llibre de Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués, a la llibreria la Sirena de Cadaqués, l’estiu (agost) del 1986

  uima Jaume va néixer a Cadaqués el 20 d’abril de l’any 1934. Ja des de la infantesa es va sentir fortament estimulada a la creació. Una infantesa que la poeta va viure intensament, sempre en contacte amb la natura: “De crits joiosos per carrers i places / vam omplir els jorns llunyans de la infantesa. / Sentim encara el remoreig del mar / vora les platges amb un munt de sorra.” De família de pescadors, Quima Jaume no solament va contemplar el mar sinó que en va viure la força i el risc. El seu pare, nascut en una altra vila marinera, Alcúdia, va iniciar les bessones –Quima i Esperança– en tots els secrets de la mar. La infantesa i la joventut van transcórrer a Cadaqués entre roques i mar. La seva vida va fer un gir de 360 graus en una estada a Estella (Navarra). Allí va quedar impressionada pel cant gregorià del monestir benedictí de Los Llanos, la qual cosa va desvetllar el potencial místic que portava a dintre. Als 24 anys va ingressar, en règim de clausura, al monestir benedictí de Sant Pere de les Puelles, al barceloní barri de Sarrià. Després d’una estada de tres anys viscuts amb intensitat, va anar descobrint que aquell no era el seu camí. L’any 1961 va marxar a París, on va cursar estudis i va entrar en contacte amb tot un món cultural que serà decisiu per a la seva formació. Un cop tornada “a casa”, es va instal·lar a Barcelona i va començar a treballar en el camp de l’ensenyament com a parvulista. Paral·lelament va cursar els estudis de Filologia en la Universitat de Barcelona. Un cop llicenciada, va passar a fer classes en l’ensenyament secundari fins als últims temps de la seva vida. L’obra de Quima Jaume consta de tres llibres: El temps passa a Cadaqués (1986), Ed. Columna; Pels camins remorosos de la mar (1989), Edicions Proa, Els llibres de l’Ossa Menor; Poesia completa, que inclou el llibre pòstum: Del temps i dels somnis (1993), Ed. Columna i uns Sonets (1994), publicats a la revista Vértex. La seva poètica gira envers un univers mític “el seu Cadaqués natal”. Cadaqués no és per a la poeta només un univers simbòlic sinó que és el marc real de les seves vivències, a través del qual reflexiona sobre: el pas del temps, l’amor, la mort, els records d’infantesa entrellaçats amb les vivències de la maduresa, l’humanisme i la música . Cadaqués, especialment en el primer llibre, El temps passa a Cadaqués és l’entorn que acull i bressola la densitat de sentiments, emocions i vivències continguts. En el segon llibre, Pels camins remorosos de la mar, s’hi deixa sentir el pes de l’humanisme, influït en gran part pels poetes italians i per l’obra de Margaritte Yourcenar. En el tercer, Del temps i dels somnis, traspua l’admiració per la filosofia de Maria Zambrano i també hi

té un pes específic la música, d’altra banda present en tots tres poemaris: Concerto grosso pour la nuit de Noël, en el primer llibre, Adagio, en el segon o Oratori, en aquest tercer. Quima Jaume va morir el 30 de gener de l’any 1993. El càncer li va causar una mort prematura que va impedir la continuació de la seva obra, que s’estava obrint als camins de la prosa i continuava en els de la poesia. L’Ajuntament de Cadaqués ha creat un premi en honor seu: Cadaqués a Quima Jaume, que ho és de reconeixement a la creació poètica: recull poètic, assaig, o biografia . Rosa Ardid i Borràs Catedràtica de Llengua i Literatura Catalana Col·laboradora en publicacions com l’Avui i Serra d’Or

50


el pintor

Àngel Planells i Cruanyes

  l 2 de desembre de 1901 va néixer a Cadaqués l’artista Àngel Planells i Cruanyes. Era fill de Francesc Planells Camps i d’Aurora Cruanyes Poch, i tenia vuit germans. La família Planells-Cruanyes va muntar un negoci en el casc antic mateix, concretament en un local des Portal, la confiteria La Mallorquina, que actualment regenta la familia Cabrisas. Aquell indret fou el punt de trobada de molts artistes, ja que era i és un dels llocs més concurreguts del poble. Eliseu Meifrèn, Ramón Pitxot, René Magritte i Salvador Dalí són alguns dels artistes amb qui es va relacionar, ja que de ben jove participava a les tertúlies que es creaven a La Mallorquina. L’any 1929 tota la seva família es va traslladar a viure a Blanes, i allí ja hi va establir la residència familiar, tot i que l’Àngel va viure molts anys a cavall entre Blanes i Barcelona. No obstant la distància a què es trobava la seva nova residencia, el seu lligam amb Cadaqués i la seva vinculació amb les activitats culturals que es duien a terme a la Vila no varen quedar interrompudes, ans al contrari, des de Blanes va continuar col·laborant com a redactor de la revista Sol Ixent de Cadaqués, tasca que inicià l’any 1928 publicant poemes surrealistes i articles, entre d’altres creacions literàries. Tot i canviar de residència, i com a prova que va mantenir el contacte constant amb el municipi de l’Alt Empordà, es pot observar

El pintor al bar Casino de Cadaqués

El pintor al seu estudi de Cadaqués l’any 1927 Foto: Fundació Àngel Planells

a les fotografies que il·lustren aquest escrit, que l’Àngel Planells aprofitava les seves estades per mantenir converses amb els altres cadaquesencs en el bar Casino. Planells ens deixava el 23 de juliol de 1989 a Barcelona. La seva emprenta ha quedat ben palesa a Cadaqués, on avui dia i en un des carrers més concorreguts del poble, el carrer Miquel Rosset, s’hi troba la casa on va néixer i viure, en la façana de la qual s’hi troba una placa en record d’aquests fets de la vida de l’Àngel Planells. I no ens podem oblidar que en honor i reconeixement a la seva trajectòria artística, cultural i històrica, l’Ajuntament va posar el nom d’Àngel Planells a un dels carrers de la Vila, mantenint així el record d’aquest excel·lent artista entre tots els cadaquesencs i tots els que visiten la nostra Vila.

Marina Planells i Faixó Regidora de Turisme de l’Ajuntament de Cadaqués

51

Cadaqués

E

Retrat d’Àngel Planells - Foto: Fundació Àngel Planells

Cadaqués, 1901 - Barcelona, 1989


l’historiador

Carles Rahola i Llorens

Cadaqués

Retrat de Carles Rahola i Llorens - Fotos: Arxiu familiar

C

La família Rahola al despatx de Girona. El seu germà Ferran, la Carolina, la seva esposa Rosa Auguet, Carles Rahola, la seva filla Maria i la tieta Petra

Cadaqués, 1881 - Girona, 1939

  arles Rahola i Llorens no va oblidar mai que havia nascut a Cadaqués, “el poble blanc, amb les cases resplendint enlluernadores davant la mar profunda i blava”. Fou el 28 de juny de 1881, però als tres anys les dificultats econòmiques de la família el portaren a Girona, on viuria sempre més. Als quinze ja treballava a la impremta creada pel seu pare i regentada pel seu germà Dàrius. Als disset entrà com a escrivent a la Diputació. Mai més no abandonaria aquests dos llocs de treball. A la impremta esdevindria redactor i mentor del diari El Autonomista. Casat amb Rosa Auguet, tingué tres fills, i esmerçà tota la vida en activitats intel·lectuals, sempre compromès amb el batec de la vida col·lectiva i dedicat a impulsar iniciatives culturals i ciutadanes. Presidí fins a la mort l’Ateneu de Girona, publicà una trentena de llibres d’assaig i d’investigació històrica i accedí a les principals tribunes periodístiques de Barcelona. En esclatar la Guerra Civil, va escriure poc, aclaparat per la violència desfermada; només uns quants articles periodístics discretíssims en els quals expressà l’angoixa per la tragèdia viscuda i l’esperança en el triomf de la democràcia i la llibertat. Però, quan les tropes franquistes van ocupar Girona, fou

sotmès a consell de guerra sumaríssim, perquè tres d’aquells articles constituïen, a parer dels seus jutges, un delicte de rebel·lió militar. Condemnat a mort, redactà un impressionant testament espiritual. Fou afusellat al cementiri de Girona el 15 de març de 1939. Al cap de setanta anys, el seu nom i el seu exemple destaquen en la història gironina com una referència cívica i moral ineludible.

Narcís-Jordi Aragó i Masó Director de la Revista de Girona

52


Cantallops

Església de Sant Esteve de Cantallops. El campanar és una de les torres de l’antic castell

C

  antallops es troba situat al vessant meridional de la serra de l’Albera, en una zona on la muntanya es dilueix en una plana forestal d’alzines sureres, alzines i roures. Actualment, és un poblet de 300 habitants on la tranquil·litat, la tramuntana i el viu silenci de la natura són la normalitat. Històricament, la riquesa del poble s’ha basat en l’agricultura i la ramaderia, encara que, durant el segle XIX, la petita indústria del suro va ser molt important. Avui, el sector terciari ocupa la major part de l’economia local. De les festes i tradicions, sobresurt la tradicional processó al Santuari de Requesens que es fa el dia de sant Joan i la cacera del porc senglar al terme de Cantallops i Requesens. El poble es va originar al voltant de l’antic castell de Cantallops, documentat des del segle XIII. Actualment, només en queda un fragment de la muralla i una única torre que, al segle XIX, fou reconvertida en campanar de l’església parroquial de Sant Esteve. La riquesa cultural i natural és certament notable amb elements significatius des de la prehistòria a l’actualitat. Cal destacar el conjunt de dòlmens que hi ha a la zona de Cantallops, La Jonquera, Capmany, Espolla i Sant Climent, les restes del monestir medieval de monges agustinianes de Sant Bartomeu de Bell-lloc, diversos masos del segle XIX, molins fariners, forns de calç, desenes d’antigues

carboneres, pous de neu i de glaç i una presa i una serradora de principis del segle XX, les fonts de la Muntanya i els béns del patrimoni natural com són les basses, els estanys i els prats de dall, que conserven una rica, rara i protegida vegetació. A més, a la banda nord del poble, hi ha la muntanya de Requesens, en ple Paratge Natural d’Interès Nacional (PNIN) de l’Albera, que conserva una fauna i una flora riquíssimes, així com les restes del castell de Requesens, d’origen medieval i reformat el 1899. És tota aquesta riquesa cultural i paisatgística que ha atret i inspirat al llarg del segle XX a diversos artistes que han nascut o han viscut a Cantallops, com el músic Eduard Toldrà.

Damià Contreras i Deu Alcalde de Cantallops

53

Cantallops

Vista de Cantallops

Natura, tramuntana i tranquil·litat


el músic

Eduard Toldrà i Soler

Cantallops

  l plaer de fer música, aquesta és la sensació que tens tan bon punt t’apropes a una partitura d’Eduard Toldrà. Sigui una obra formal i ben construïda segons marquen els cànons, com el Quartet de corda en do m. “Per l’art” (1914), com les evolucionades i descriptives “Vistes al Mar” també per a corda, que tot seguint uns poemes exquisits de Joan Maragall, deixen bocabadades les persones que desconeixen l’obra d’un dels nostres genis oblidats. La seva estreta relació amb l’Empordà i concretament amb Cantallops, on solia passar els estius a la casa pairal de la seva dona, podrien haver produït una exaltació del seu potent i apassionat caràcter. De tot plegat en va sortir una de les seves obres cabdals “El Giravolt de maig”, òpera còmica amb text de Josep Carrer, que s’ha convertit en un clar exemple de la música del noucentisme català. Eduard Toldrà, violinista excel·lent, director apassionat i compositor brillant, va deixar una petjada inesborrable a Catalunya i

Eduard Toldrà, foto feta a Cantallops - Foto: Luc Joubert

Eduard Toldrà i Soler al piano

E

Eduard Toldrà durant un assaig

Vilanova i la Geltrú, 1895 - Barcelona, 1962

especialment a Cantallops, poble que va estimar i al qual va dedicar l’any 1931 una de les trenta-cinc sardanes que va compondre. La meva admiració per un dels nostres grans músics em porta a aconsellar-vos que escolteu els seus Sis Sonets, per a violí i piano i el Romanç de Santa Llúcia amb lletra de J. M. de Segarra. Després penseu que sou dels pocs que ho heu escoltat. Injust!

Carles Coll i Costa Director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà

54


Capmany

C

Capmany, ermita de Sant Sebastià

  apmany és un poble de l’Alt Empordà, de només 500 habitants i ningú no pot negar que és el poble que té més cellers de la comarca, concretament 12 llicències d’activitat relacionades amb el món del vi. És la principal activitat i la que ens identifica com a poble vitivinícola que som. Tots aquests cellers estan inscrits a la D.O. Empordà, i elaboren uns vins excel·lents, tenint en compte que es cuida molt acuradament la vinya, per tal d’obtenir una matèria primera de qualitat i així poder oferir aquests excel·lents vins, que poden competir amb tranquil·litat amb altres D.O. El poble està format per dos nuclis: un s’anomena la Vall, només a 800 m del municipi, i l’altre, que s’anomena Bosquerós, està situat al marge esquerra de l’AP7 i l’A-2, és un paratge molt interessant per al visitant, ja que està format per un grup disseminat de masies catalanes. També podem oferir al visitant, dintre del propi nucli de població, diverses zones on poder passejar i poder gaudir d’edificacions totalment restaurades i que encaixen perfectament en el caràcter del poble, petit i ordenat. Concretament en el nucli antic, format per una fortificació on hi ha l’Ajuntament i l’església del segle XII que porta el nom de Santa Àgata, patrona del poble. A més, hi trobareu: bars, restaurants, cases rurals, botigues on poder

comprar productes de la terra i els nostres propis vins elaborats pels cellers del poble. També es pot fer una passejada per l’itinerari megalític, on trobareu dòlmens, menhirs, la pedra del sacrifici, pedra oscil·lant, etc.. i, seguint el recorregut del conjunt megalític, els Estanys, situats al terme municipal de la Jonquera. Cada poble té el seu encant i mai no es pot passar de llarg per un poble per petit que sigui, ja que sempre té algun atractiu prou significant i simpàtic que mereix ésser observat i reconegut pels visitants. No ho dubteu, perdeu-vos per Capmany, sempre hi sereu benvinguts.

Jesus Figa i Comas Alcalde de Capmany

55

Capmany

Vista general de Capmany

Terra de vi, terra megalítica


el pedagog i viticultor

Gregori Artisà i Lapedra

Capmany

Gregori Artisà i Lapedra

A

Retrat de Gregori Artisà - Foto: J. MAS

Capmany, 1839 - 1921

  l’hora de parlar dels personatges il·lustres de l’Alt Empordà, crec que és de justícia referir-nos a Gregori Artisà (1839-1921), pedagog i viticultor, que va escriure diversos llibres sobre molts temes i fou en el seu temps encarregat pel govern civil de Girona de la vigilància de la perillosa fil·loxera, la malaltia de la vinya que va malmetre la viticultura a Catalunya a finals del segle XIX. La biografia d’Artisà està vinculada estretament amb el seu lloc de naixement, la població de Capmany, on la viticultura ha tingut històricament una gran importància, especialment a mitjan segle XIX, quan la vinya i el suro eren les principals produccions, abans de la irrupció de la fil·loxera. Avui en dia, encara que el nombre d’habitants de Capmany ha minvat respecte a altres èpoques, hi ha força gent que viu encara de les vinyes i el vi. Després de set anys a Vic, on desenvolupà la seva professió de mestre, Artisà va tornar a Capmany, on compaginà la seva tasca pedagògica amb la de viticultor, ja que va ser un important propietari de vinyes que es dedicà a la producció de vi, especialitat en la qual va guanyar diversos premis a nivell espanyol i internacional. En aquesta etapa va col·laborar en diverses publicacions sobre diferents temes relacionats amb el vi i l’agricultura en general. Va intervenir molt directament en la lluita contra la fil·loxera, fins i tot amb les màximes responsabilitats, i va realitzar molta difusió

dels perills de la malaltia, que com se sap va acabar provocant danys irreparables a l’agricultura catalana. Per tot això, Artisà ocupa un lloc important en la història de l’agricultura al nostre país, un país en el qual la viticultura ha tingut sempre un lloc privilegiat. Actualment el vi i el cava representen el tercer sector més important de l’agroindústria catalana, la principal indústria de Catalunya. La cultura, la tradició i el paisatge del vi a Catalunya és una història de segles. El conreu de la vinya va arribar pel Mediterrani de la mà de les civilitzacions grega i romana. Des d’aleshores, els ceps, les vinyes, els cellers i el vi són presents en la nostra història. En la línia marcada per Artisà, viticultors, elaboradors, enòlegs, comunicadors i consumidors, amb el pas del temps, s’han dedicat plenament a fer del vi un símbol del nostre país.

Joaquim Llena i Cortina Conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya

56


Castelló d’Empúries

L

  a vila de Castelló d’Empúries, bressol de cultura i d’història empordanesa i catalana, presenta una dilatada i extensa trajectòria com a antiga capital del comtat d’Empúries durant prop de mil anys i com a una de les poblacions més característiques i representatives de l’Alt Empordà i de la província de Girona. Com a capital del comtat d’Empúries durant l’edat mitjana i l’època moderna, Castelló d’Empúries –documentada per primera vegada el 879– va esdevenir amb el temps el centre neuràlgic d’un petit territori sobirà fins al segle XV i sorgit durant l’època carolíngia amb l’ocupació franca del nord-est català i l’establiment de la Marca Hispanica. Així, la vila comtal apareix als segles XIV i XV en la seva màxima esplendor i com a capdavantera d’un dels comtats amb més caràcter propi enfront de la corona catalanoaragonesa, gràcies al llinatge comtal emporità autòcton i l’entroncament amb el Casal de Barcelona a partir de 1325. És durant aquests segles en què els trobadors deixaren la seva petjada poètica i foren acollits per la cort comtal emporitana, fins al punt que els mateixos comtes d’Empúries van esdevenir mecenes i representants d’aquest art, com és el cas de Ponç Hug IV, un dels darrers comtes de la dinastia comtal original d’Empúries, al segle XIV. La vila de Castelló reviu cada any aquesta

esplendor medieval i cultural durant el festival Terra de Trobadors, tot un esdeveniment cultural i festiu. L’època moderna representa per a Castelló d’Empúries un període de regressió social, política i econòmica en què acusa l’excés de guerres i de conflictes jurisdiccionals, així com també la manca d’un dinamisme econòmic que faci progressar i créixer el nombre d’habitants castellonins. El segle XX i la irrupció del fenòmen turístic comporten profundes transformacions en una vila eminentment agrícola, convertida ara en una de les poblacions turístiques amb més identitat de la Costa Brava, gràcies al conjunt format pel nucli històric de la vila de Castelló, la marina residencial d’Empuriabrava i el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

57

Foto: Manel Puig

Salvi Güell i Bohigas Alcalde de Castelló d’Empúries

Castelló d’Empúries

Basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, anomenada popularment la “Catedral de l’Empordà” - Foto: Manel Puig

Castelló d’Empúries de nit - Foto: Manel Puig

Bressol de cultura i d’història


el sacerdot, missioner i màrtir

Joan Alsina i Hurtós

Castelló d’Empúries

Joan Alsina amb abric: del llibre d’Ignasi Pujadas, Joan Alsina: Xile al cor. Una experiència col·lectiva viscuda personalment, editorial Aedos, Barcelona, 1976, pàg. 177

J

Joan Alsina durant els anys de seminarista a Girona Foto: http://www.memoriaviva.com

Castelló d’Empúries, 1942 - Santiago de Xile, 1973

“Si el gra de blat no mor, no dóna fruit”

  oan Alsina, sacerdot, missioner i màrtir castelloní, representa per a la vila de Castelló d’Empúries i per a Catalunya un model d’integritat personal i espiritual d’una persona entregada en cos i ànima a la causa dels més necessitats. Nascut en una família pagesa de Castelló d’Empúries, fou ordenat sacerdot als 23 anys, després d’estudiar Humanitats i Filosofia al Seminari de Girona, on contacta amb la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), i d’estudiar al Seminari Teològic Hispanoamericà de Madrid, on realitza quatre cursos de Teologia, del 1961 al 1965. És en aquesta ciutat on descobreix de ple la dimensió política i social del sacerdoci cristià i l’obertura de les diòcesis a la col·laboració missionera, i on Joan Alsina decidirà definitivament la seva autèntica missió sacerdotal. En aquests moments, l’Església catòlica viu aires de renovació profunda –no exempta de crítica a l’educació i a la disciplina eclesiàstiques– contraposats als sectors més conservadors de l’ortòxia del Vaticà, i Alsina fa seus els nous postulats de les joves generacions de sacerdots que veuen en la classe obrera d’arreu del món el veritable escenari evangelitzador. “La classe obrera és la que té més sentit social”, escriu Alsina poc temps abans de marxar cap a Xile l’any 1968. Abans de marxar, però, passa dos anys a la parròquia de Malgrat de Mar per a realitzar les pràctiques corresponents necessàries per a viatjar com a missioner a l’exterior. A partir de la seva arribada a Xile, el gener de 1968, inicialment per a una estada de cinc anys, Joan Alsina pren contacte directe de

la realitat social xilena, que viu immersa en la crisi política i social del final del govern cristianodemòcrata presidit per Eduardo Frei. Després d’una primera estada a la parròquia de San Bernardo, Alsina és destinat a la de San Antonio, el segon port del país. L’any 1970, però, i per elecció de la parròquia, és nomenat cap del personal de l’Hospital Claudio Vicuña. És l’any de la victòria electoral de la Unitat Popular de Salvador Allende, que aposta plenament per la via socialista. Alsina compagina la seva tasca sacerdotal amb el funcionariat i el mes de juny de 1973 entra a treballar com a cap de personal de l’Hospital de San Juan de Dios de Santiago, a la capital xilena, on és detingut i assassinat per les forces militars el 19 de setembre de 1973, uns dies després del cop d’estat militar del general Pinochet. En el seu Darrer escrit, el seu testament espiritual trobat pocs dies després de la seva desaparició, Joan Alsina assumeix plenament la seva realitat personal i el seu sacrifici i no dubta a continuar fins al final al costat dels que més el necessiten. Martí Paola i Balbastre Investigador

58


el polític

Jaume Compte i Canelles Retrat de Jaume Compte - Foto: Família Compte de Castelló d’Empúries

Castelló d’Empúries, 1897 - Barcelona, 1934

T

El mateix any, convoca una Assemblea d’Estat Català a l’Ateneu Empordanès de Barcelona, presidit per Ventura Gassol, entre d’altres, en la qual ataca la decisió de la Generalitat de Catalunya de dissoldre la República Catalana, la qual cosa provoca l’escissió d’Estat Català en la fracció dirigida per Compte Estat Català-Partit Proletari, que aglutina els sectors obrers d’Estat Català, i que publica l’Insurgent, on manifesta un catalanisme independentista revolucionari i sovietitzant. El gener de 1934 funda el Partit Català Proletari, continuació de l’anterior i que el 1936 s’integrarà al PSUC. Durant els fets del Sis d’Octubre de 1934, Jaume Compte dóna suport a l’Estat Català proclamat pel president Companys i defensa contra els militars la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) de Barcelona, on mor en l’acció.

Manel Puig i Palmer Investigador

59

Castelló d’Empúries

  ot i que es dedica inicialment al comerç, seguint els consells familiars, com a dependent a Figueres i després a Barcelona, és en aquesta ciutat on es desvetlla la seva vertadera inquietud, la política. El seu pensament independentista català el porta a afiliar-se a Estat Català, el partit polític fundat per Francesc Macià durant el regnat d’Alfons XIII, l’objectiu del qual era assolir la independència de la nació catalana. Compte fou un dels membres fundadors de Bandera Negra, el grup d’acció de tendència radical que va organitzar l’atemptat contra el rei Alfons XIII el maig de 1925 (‘complot de Garraf’), tot i que l’acció no va reeixir i els implicats van ser detinguts. Condemnat a mort, li fou commutada la pena capital per la de cadena perpètua i va ser traslladat a Santander. Posteriorment, amb la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República l’any 1931, Compte es beneficia de l’amnistia del govern republicà i és rebut a Castelló d’Empúries com un heroi, i hi inaugura el nou Centre Català que edita el setmanari Tramuntana, autèntic òrgan de difusió de l’esquerra castellonina. Aviat torna a l’activitat i a la lluita política a la capital catalana, al capdavant dels escamots que defensaven l’incipient Estat Català sota el règim d’una República Catalana, integrant d’una Federació Ibèrica, proclamat a Barcelona el 14 d’abril de 1931 per Francesc Macià, qui ofereix la conselleria de Treball de la Generalitat a Jaume Compte, tot i que aquest rebutja el càrrec per desavinences amb Macià.


l’advocat i historiador

Jeroni Pujades

Castelló d’Empúries

Reproducció digital de l´edició Crònica Universal del Principat de Catalunya, Jeroni Pujades, Barcelona, en casa de Hieronym Margarit, 1609. Localització: Biblioteca de Catalunya

J

Jeroni Pujades, portada de la Crònica Universal del Principat de Catalunya. Extret de la Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 12, Barcelona, 1978, pàg. 181

Barcelona, 1568 - Castelló d’Empúries, 1635

  eroni Pujades és una figura cabdal i gairebé única de la historiografia catalana emmig del buit que suposa l’època moderna en plena decadència cultural catalana. Va néixer a Barcelona el 1568, tot i que els orígens familiars són empordanesos, i es doctorà en Dret civil i canònic el 1592 a la Universitat de Lleida. La seva carrera professional arrenca a la ciutat comtal com a professor de cànons a la Universitat de Barcelona, com a assessor jurídic d’algunes institucions i com a advocat, i, en l’exercici d’aquesta professió, aconsegueix prestigi professional en importants plets. És en aquests moments quan, de manera paral·lela a la carrera professional en el món jurídic, desenvolupa la seva faceta cultural més coneguda: el seu gran coneixement i dedicació literària a la història, aspectes que es manifesten en diversos àmbits: Pujades era consultat en casos de descobertes arqueològiques, en lectura d’inscripcions epigràfiques i de documents antics, així com també en la identificació de relíquies de sants. A partir de 1604 i durant quatre anys, però, es trasllada per primera vegada a Castelló d’Empúries en ser nomenat oïdor i apoderat general del comtat d’Empúries per la comtessa Joana d’Empúries, i viu en una casa del carrer Capellans al puig Salner, a prop de l’església de Santa Maria i en ple barri senyorial castelloní. En aquest càrrec, des del seu despatx de la cort de l’audiència de la governació general del comtat d’Empúries, situat al cap de

la Plaça dels Homes, la seva tasca principal és la defensa dels interessos econòmics del comtat d’Empúries. Després de la mort de la comtessa, Pujades torna a Barcelona, on treballa de nou com a advocat. El seu retorn a la capital catalana no és definitiu, ja que el 1623 és nomenat assessor i jutge del comtat d’Empúries pel comte Enric III d’Aragó. En aquests moments, Pujades gaudeix ja d’una considerable reputació com a advocat i jurisprudent, i resideix a Castelló d’Empúries fins a la seva mort, el 7 de gener de 1635. L’obra de Jeroni Pujades manifesta la seva extraordinària cultura. La seva obra més important és la Crònica Universal del Principat de Catalunya, acabada el 1606 a Castelló d’Empúries i impresa el 1609. Escriví també un Dietari, començat el 1601 fins el 1630, de gran interès per a la història d’aquests temps i per a la seva pròpia biografia. Jordi Canet i Avilés Filòleg i director del Centre de Recerca i Difusió de la Història Local (CRDHL) de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries

60


Cistella

C

Castell de Vilaritg

  istella és un poble situat a l’oest de l’Alt Empordà, allà on la plana deixa de ser‑ho i que es coneix amb el nom de Garrotxa d’Empordà. Té 270 habitants i manté des de fa anys un moderat però continu creixement. En els últims anys, s’han construït vuit cases, i en aquests moments hi ha el projecte de construir-ne nou més. Cal destacar també que nombrosos masos abandonats han estat novament habitats i reconstruïts en molts casos. Cal remarcar la façana de l’església de Santa Maria, del segle XII, considerada de molta vàlua pels experts. La resta de l’església va ser totalment remodelada al segle XVIII. Les primeres notícies de Cistella daten del segle X, precisament sobre l’església de Santa Maria, tot i que hi ha masos documentats anteriorment. És a l’entorn de l’església que es comença a construir el poble, i encara avui es pot veure alguna casa del segle XVIII i els carrers estrets propis d’aquella època. D’acord amb les reduïdes dimensions del poble, té una gran plaça amb arbres centenaris que comunica amb el passeig de l’Església. A l’oest del poble hi ha el veïnat de Vilaritg, amb el castell del mateix nom i l’església de Sant Martí, que data del segle X. En aquest veïnat, hi viuen unes quantes famílies. Més a l’oest s’estén una gran massa boscosa, principalment d’alzina, que s’enfila serra amunt fins als límits amb els municipis veïns. Pel que fa a infraestructures i serveis, disposem de dispensari, biblioteca, piscina, una sala d’exposicions, una sala d’actes festius o

culturals, un centre social, un bar, una botiga, un restaurant, i una casa de turisme rural. Els cistellencs, en l’àmbit associatiu, publiquem una revista local, hi ha la Societat de Caçadors, i el Club de Futbol Cistella. Les principals festes que celebrem són la Fira del Vidre el mes de maig, la Festa d’Estiu el primer dissabte de juliol, la Caminada i Aplec a la Mare de Déu del Mont, el dinar popular l’Onze de Setembre i la Festa Major que se celebra coincidint amb la Festa del Pilar, el més d’octubre. Per la seva banda, a Vilaritg celebren la Diada de Sant Martí l’11 de novembre. La nostra economia és bàsicament agrícola i ramadera, sense detriment que nombrosos cistellencs treballen a Figueres. El paisatge de Cistella i Vilaritg és un bon al·licient per fer-hi una tranquil·la visita en qualsevol època de l’any.

Josep Xargay i Serra Alcalde de Cistella

61

Cistella

Vista de Cistella

Un poble dinàmic i emprenedor


el músic i compositor

Mossèn Josep Maria Albert i Arnau

Cistella

Mn. Josep en una actitud de completa concentració

L’Escolania Parroquial i mossèn Albert, dècada dels 60 (?). Procedència foto: Arxiu Municipal de Figueres. Fons Mossèn Josep Maria Albert

J

Primer pla de mossèn Albert en l’acte que el nomenava Fill Adoptiu de Figueres Procedència foto: Arxiu Municipal de Figueres. Fons Ajuntament de Figueres

Cistella, 1897 - Figueres, 1987

Músic, compositor i fundador del Cor de la Parròquia de Sant Pere de Figueres

   osep Maria Albert i Arnau va néixer a Cistella el 18 d’abril de 1897. El seu pare era el secretari del poble, el qual va crear una cooperativa, en el ja constituït sindicat agrícola, amb la finalitat de posar en marxa un trull on els oliveraires poguessin moldre les olives a un preu moderat. Josep Maria Albert va estudiar a Cistella dels sis als nou anys. A partir d’aquesta edat, va seguir els estudis de Primer Ensenyament al Santuari del Collell. En aquest lloc, hi va passar vuit anys, i va ser al Collell on li va néixer un gran interès per la música, i va començar a estudiar solfeig i piano. El seu progrés va permetre que en els darrers anys de carrera fos l’ajudant del professor de música. Va acabar els estudis al Collell i els va seguir al Santuari Major de Girona, on va seguir els estudis musicals en el vessant de la composició. Va ser l’organista de l’església del Sagrat Cor de la Congregació dels Lluïsos de Girona. A finals d’estiu del 1924, va ser ordenat sacerdot i el setembre va celebrar la seva primera missa a l’església de Santa Maria de Cistella. Tot seguit va ser nomenat organista de la Parròquia de Sant Pere

de Figueres. Allà va fundar la Capella Parroquial, i participava en les activitats del Patronat de la Catequística, bàsicament musicals, tant populars com religioses. L’estiu de 1936 va passar a França, on es va estar a Perpinyà, fent d’organista a la catedral de Sant Joan. Acabada la guerra Civil, va tornar a Figueres i va tornar a la seva activitat musical d’organista i al front de la Capella Parroquial. Va exercir el sacerdoci a la Parròquia de Sant Pere de Figueres tota la seva vida. Va morir a Figueres el 7 de juny de 1987. Està enterrat en el panteó de figuerencs il·lustres, del cementiri de Figueres. Manel Alaió i Manubens Periodista i escriptor

62


el periodista i escriptor

Joaquim Gironella i Garañana

arlar d’en Joaquim Gironella i Garañana a Cistella és parlar d’en “Quimet de cal Sabater”. De ben petit, la seva oïda es va acostumar al soroll del martell en picar els claus, va créixer entre l’olor del cuir propi de les bones sabates de l’època; era fill del sabater del poble. De molt jove va aprendre l’ofici del seu pare, però el destí li tenia reservat un altre camí per recórrer, ben diferent d’aquest que semblava que li pertocava per naixement. Va començar, podríem dir, d’una manera anecdòtica, en una feina que es va anar convertint en la seva gran afició, passió i modus vivendi: el periodisme. Els seus inicis en el món periodístic van ser com a corresponsal a Cistella de La Veu de l’Empordà. Amb el temps, va anar madurant i aconseguí un gran prestigi a nivell regional fent de corresponsal de publicacions com: Los Sitios de Girona, Diario de Barcelona i l’Agència EFE. El 1942 va ser el primer director d’una publicació setmanal El Ampurdán on va romandre 30 anys en el càrrec i hi va seguir col·laborant fins el 1984, quan la publicació ja es feia en català i havia passat a anomenar-se l’Empordà. Els que el van conèixer destaquen la seva facilitat i gust per fer-se escoltar. No era difícil veure’l envoltat d’un grup de gent explicant algun fet o anècdota. La seva facilitat en l’ús de la paraula i la seva forta i extrovertida personalitat aconseguien atreure persones de diferents procedències, tant socials com territorials.

Joaquim Gironella i Garañana, de jove

Retrat de Joaquim Gironella i Garañana

La seva bibliografia compta amb un munt de llibres i articles on es reflecteix l’interès per la temàtica costumista de l’Alt Empordà i la Garrotxa. Amb una prosa lleugera i entenedora, pròpia d’algú que té molt a dir, ens vol submergir en un temps, no massa llunyà, en el qual els nostres avantpassats passaven els seus dies. El seu darrer llibre fou Antics costums, tradicions i llegendes de l’Alt Empordà. Llegir el seu costumari és una bona lliçó de cultura i tradicions catalanes. Ens dóna a conèixer costums oblidats o d’altres que encara avui es fan però que sovint no en coneixem l’origen o el per què. En el món en què vivim, on sembla que sovint ens interessem més per cultures ben llunyanes a la nostra, és un bon exercici llegir els seus llibres i entendre en què creien, com vivien, i el que feien els nostres progenitors. Recordem que conèixer la història ens ajuda a comprendre millor el present.

Sònia Quintana i Soler Mestra i psicòloga

63

Cistella

P

Joaquim Gironella, el primer director de la publicació setmanal El Ampurdán

Cistella, 1906 - Girona, 1992


l’advocat, economista i divulgador científic

Eduard Punset i Casals

Cistella

“Quan moriré porteu-me a l’Empordà”. Com en Llach, aquest també és el desig d’Eduard Punset, reposar al costat dels seus pares, originaris de Cistella, al cementiri del poble.

  duard Punset i Casals, home polifacètic, nascut el 1936 a Barcelona, però d’arrels cistellenques, és advocat, economista i divulgador científic. Llicenciat en Dret per la Universitat de Madrid, i Màster en Ciències Econòmiques per la Universitat de Londres. Ha estat redactor econòmic de la BBC, director econòmic de l’edició per a Amèrica Llatina del setmanari The Economist i economista del Fons Monetari Internacional als Estats Units i a Haití. Com a especialista en temes d’impacte de les noves tecnologies, ha estat assessor de COTEC; professor conseller de Màrqueting Internacional a ESADE; president de l’Institut Tecnològic Bull; professor d’Innovació i Tecnologia de l’Institut d’Empresa, de Madrid; president d’Enher; sotsdirector general d’Estudis Econòmics i Financers del Banc Hispanoamericà, i coordinador del Pla Estratègic per a la Societat de la Informació de Catalunya. Va tenir un paper destacat en el panorama polític espanyol, durant la transició a la democràcia. Una persona com ell, moderada, dialogant i respectuosa, va ser molt útil com a Secretari General Tècnic del primer govern democràtic, després de tants anys de dictadura i aïllament. Com a ministre de Relacions per a les Comunitats Europees, va potenciar l’obertura d’Espanya a l’exterior. També va participar en la implantació de l’Estat de les autonomies, com a conseller de Finances de la Generalitat. I com a president de la delegació del Parlament Europeu per a Polònia, va participar en el procés de transformació econòmica dels països de l’Est, després de la

Eduard Punset amb un dels seus llibres

Eduard Punset i Casals

E

Eduard Punset i Casals - Foto: E. Destino

Barcelona, 1936

caiguda del mur. Amb la incorporació d’Espanya a la Unió Europea va ser elegit eurodiputat, pel CDS, el 1987 i el 1989. És autor de diversos llibres sobre anàlisi econòmica i reflexió social. Actualment, és professor de Ciència, Tecnologia i Societat a la Facultat d’Economia de l’Institut Químic de Sarrià (Ramon Llull). És president de la productora audiovisual smartplanet i, potser la seva faceta més coneguda popularment és la de director i presentador del programa de divulgació científica “REDES”, a TVE des del 1996, el programa de més qualitat científica de la televisió pública. Amb la seva destresa comunicadora i un bon equip de professionals al seu voltant, ha aconseguit acostar i fer entenedora la ciència i la tecnologia al públic en general. Aquest home de mirada clara i sincera, amb la seva veu cordial i el to reposat, transmet el seu entusiasme per la Ciència i el respecte necessari per a la convivència de creences diverses. Gemma Rúbies i Fernández Mestra

64


Colera

Entrada al poble de Colera

Vista de Colera amb el pont metàl·lic del ferrocarril de 187 m

Poble de muntanyes, fragàncies i colors

Mà de Déu que toca la mar per tastar la seva salabror, muntanyes de Colera. Mà de Déu que a la primavera es vesteix de flors, fragàncies i colors, festa d’ocells, olor de ginesta perfumada, muntanyes de Colera. Maria dels Àngels Revilla Estrach

any 931, la vall de Colera és anomenada “Valle de Collera” segons consta en uns alous fets pel Comte Guspert d’Empúries al cenobi de St. Quirze. I el primer document conegut on apareix el topònim “COLERA” és l’acta de consagració de l’Església de St. Quirze l’any 935. El dia 4 de febrer de 1769, Isidre Ferran Sangenís, pagès de Garriguella, i els seus dos germans Ramon i Josep, enviaren una sol·licitud al Rei Carles III per a la fundació de la nova vila de Colera de 50 cases amb els corresponents veïns, en terrenys de la seva propietat. El 4 de juliol de 1770, arriba l’autorització del Rei per a la constitució d’un nou poble que es dirà San Miguel de Colera.

Lluís Bosch i Rebarter Alcalde de Colera

65

Colera

L’

El 24 de maig de 1885, Colera passà a formar part de Portbou, malgrat l’oposició dels veïns. Però el 2 de juliol de 1934, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va signar una llei en què va autoritzar la segregació de Colera del terme municipal de Portbou. Una de les curiositats de Colera és el seu pont del ferrocarril, amb una alçada de 20 m sobre el nivell de la vall, una longitud de la biga metàl·lica de 187,61 m i un pes total de 248.836 Kg. Està dividit en cinc trams, dos de 31 m i tres de 41 m. Les terres de Colera són com braços que empenyen les muntanyes mar endins. Aquesta particularitat fa que les nostres platges siguin especials. Gaudiu de les sis platges de Colera: Cala Rovellada, Platja d’en Goixa o dels morts, Platja Carbassó, Platja de Garbet, Platja de les Assutzenes i la Platja nudista del Borró.


l’impulsor de la sardana a la Catalunya Nord

Paulí Corominas i Font

Colera

aulí Corominas va néixer al barri de Molinàs, avui en ruïnes, l’any 1924. Volia cursar una carrera per seguir l’evolució del temps, però la guerra va trencar aquella seva il·lusió i als 12 anys esdevingué pastor de vaques i cabres a les muntanyes de Portbou, sent el seu univers l’Albera marítima, des del coll de Banyuls fins al cap de Cervera. Durant la guerra, va ser internat a diferents camps de concentració. Va dormir sobre la sorra dels camps d’Argelers o Sant Cebrià, però gràcies al batlle de Cervera, la família va ser traslladada a aquesta vila, on en Paulí va anar a fer de pastor al mas Tonet, fins que als 16 anys va deixar les pastures per començar a treballar a la vinya. Acabada la Guerra Civil, es va trobar amb un altre conflicte, la Segona Guerra Mundial, que encara va empitjorar més la situació econòmica de la seva família i s’hagué d’expatriar vers la plana del Rosselló. Després de la guerra, en Paulí Corominas es va instal·lar definitivament a Banyuls, on podia contemplar el seu “Carroig”, els tres vilatges veïns que havien estat la seva pàtria: el que l’havia vist néixer, on havia passat la seva infància i, el darrer, l’adolescència i l’edat adulta. Un dia a Banyuls va veure uns homes i unes dones ballar unes sardanes que una cobla tocava abans de començar el ball. En aquella època, a la Catalunya Nord, les cobles eren integrades per set músics, indispensables en totes les festes majors, i rebien el nom de “ball amb instruments de plaça” o “amb instruments catalans”. Va ser aleshores que va decidir aprendre la sardana i gràcies als consells

Paulí Corominas

Paulí Corominas amb dos amics i els compositors Ricard Vilarasau i Max Havart, l’any 1980

P

Paulí Corominas amb la medalla al Mèrit Sardanístic, lliurada pel president Jordi Pujol

Colera (Molinàs), 1924

d’alguns ancians sardanistes, la majoria originaris de l’Empordà, juntament amb d’altres amics, va crear una agrupació sardanista. Corria l’any 1947 quan la Comissió Organitzadora va començar amb 84 adherits –70 homes i 14 dones– i van legalitzar l’entitat. El diumenge 24 d’agost tingué lloc la inauguració del Foment de la Sardana de Banyuls i la festa va ser animada per la cobla Perpinyà, que s’acabava de crear. A l’aplec de Banyuls de l’any 1989, el cèlebre compositor Lluís Buscarons va dedicar-li la sardana titulada “De Carroig a Madeloc”. Paulí Corominas ha dedicat 50 anys, sense interrupció, a la sardana i a la cultura catalana, i per aquest motiu el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol el va distingir amb la medalla al Mèrit Sardanístic, que l’acredita com a català del nord i del sud. Bibliografia: Els veïnats oblidats del Cap de Creus: Molinàs i Sant Miquel de Colera, d’Arnald Plujà Marcel Nadal i Iglésias Afeccionat a la història de Colera

66


Darnius

E

Ermita de Santa Maria del Llop

  l poble, junt amb el seu terme, està situat al nord‑est de Catalunya, i al nord-oest de la comarca de l’Alt Empordà, limita al nord amb la Vajol i Agullana, a l’est amb Capmany, al sud amb Biure, Boadella d’Empordà, Terrades i Sant Llorenç de la Muga, i a l’oest amb Maçanet de Cabrenys. El cens actual és de 640 habitants. Té una superfície de quasi 35 km2, repartits en 2.839 ha de boscos, 399 ha de conreu, 105 ha de pantà i rius, 52 ha improductives, i 84 ha no conreades. És la segona població de la comarca de l’Alt Empordà en boscos d’alzina surera i fou una de les més importants en la manufacturació del suro. Presenta un relleu variat i accidentat pels contraforts meridionals de la Serra de l’Albera. Es troba a 193 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Paral·lelament als sistemes muntanyencs, hi ha les valls dels rius Arnera, Muga i Ricardell. Els dos primers moren a l’embassament, el Ricardell davalla cap a la Plana, a l’est el Llobregat voreja el terme. L’embassament cobreix quasi 100 ha, mal anomenat de Boadella i dit així perquè l’estació que prenia les dades de l’aforament, abans de la construcció, estava situada dins el terme de Boadella.

Alguns dels monuments històrics són: El dolmen de Puig de Caneres, construït fa uns 4.000 anys; recentment, es va trobar el dolmen anomenat de Pardals; el menhir anomenat Pedra Dreta; el castell de Montroig; l’església parroquial de Santa Maria, que és d’estil romànic i data del segle XIII; i l’ermita de Sant Esteve del Llop. La Festa Major, en honor de la patrona del poble, santa Maria, la Mare de Déu d’agost, és el dia 15; la Festa Petita, per Pasqua de Resurrecció; la Fira d’Artesania, el Divendres Sant; la Festa de les Flors, l’últim diumenge de maig; el Sopar Popular, l’últim diumenge de juliol; i l’Aplec de Sant Esteve, el 1r. o 2n. diumenge de setembre.

Jaume Madern i Cruset Alcalde de Darnius

67

Darnius

Plaça Major de Darnius

A Darnius... vius!


el novel·lista i assagista

Josep Maria Gironella i Pous

Darnius

El novel·lista al seu despatx

L’

Josep Maria Gironella i Pous, un dels referents de l’Alt Empordà

Darnius, 1917 - Arenys de Mar, 2003

edició i difusió d’un llibre com el que teniu a les mans no pot passar per alt la figura de Josep Maria Gironella. Ni que la seva tasca literària no hagi suscitat entre nosaltres un consens suficientment ampli, a causa de la trajectòria legítima de l’autor i de l’evolució històrica i cultural de Catalunya. I és que l’escriptor Gironella també ha estat un dels referents de l’Alt Empordà, fos quin fos l’abast territorial –o el sentit de país– al qual s’adreçava. A partir de la seva participació en la cultura catalana, va esdevenir un nom representatiu de la novel·lística espanyola del segle XX i també de la relació del gènere amb episodis notòriament influents de la història viscuda. Per això la seva tan coneguda trilogia sobre la Guerra Civil va merèixer, des d’un primer moment, el favor del públic i l’interès de la crítica. Però, a més d’altres novel·les, les inquietuds de l’autor el van dur a l’assaig, als reculls periodístics i també, singularment, a reflectir en la seva obra unes experiències de viatge que anaven més enllà de la mirada contemplativa o l’erudició il·lustrada. Josep M. Gironella va ser, efectivament, un autor molt llegit, especialment en ambients d’allò que podríem anomenar la perifèria

de l’ortodòxia. D’una manera molt personal i potser no sempre valorada amb l’abast que ell hauria desitjat, va ser un testimoni del seu temps. Si Catalunya, tot superant reptes no sempre fàcils, ha generat una cultura amb potencial europeu, això és degut, en bona part, a la qualitat, la diversitat i el talent dels seus creadors. I, com a país obert i inclusiu que som, és bo que el novel·lista i assagista de Darnius ocupi el lloc que li pertoca.

Joan Manuel Tresserras Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

68


L’Escala

L’

L’Escala, monument a la gent del mar

Escala és una població encarada a nord que neix en època moderna i que ha anat fent via en un indret privilegiat. Situada a l’extrem de la badia de Roses, la nostra població connecta Alt i Baix Empordà a través del Montgrí. La història ens diu que ja els ibers i més endavant els grecs i els romans van escollir aquest indret per fer-hi els seus assentaments. Tal com diu l’amic Xavier Rubert de Ventós, l’Escala i Empúries són la porta d’entrada de l’ideal de civilitat que provenia de Grècia i que els nostres noucentistes van articular a principis del segle XX. Més endavant, Sant Martí d’Empúries, Cinclaus i els Masos de les Corts són el testimoni d’un passat medieval que també va deixar la seva petjada. L’Escala actual ha anat creixent arran de mar. L’economia de subsistència lligada a la pesca, ha canviat radicalment i l’Escala s’ha consolidat com una destinació turística d’excel·lència. Els escalencs, tot i els canvis, ens sentim orgullosos del nostre passat com a petita població de pescadors. Mimem el nostre passat i bona part de les nostres celebracions giren al voltant del manteniment de la nostra memòria històrica lligada al mar. La rehabilitació de l’Alfolí de la Sal, el Museu de l’Anxova i de la Sal, la Festa de la Sal i la Festa del Triumvirat, són els esdeveniments que descriuen més bé aquest sentiment que tenim tan arrelat entre nosaltres.

El Canigó nevat al fons, la silueta de les ruïnes d’Empúries amb l’hotel modernista que s’insinua rere un penya-segat i la roca del Cargol a primer terme, formen una imatge extraordinària, una imatge única de la Costa Brava. Sobretot si és el capvespre d’un dia qualsevol d’estiu, quan el sol es pon. L’Escala ja ha deixat de ser un indret massificat als mesos d’estiu que s’alterna amb uns mesos hivernals desolats. Cada vegada més, es ve a l’Escala per la bonança del clima, per la gastronomia, per l’oferta d’activitats lúdiques i culturals. Avui, la nostra població es configura com un lloc per viure tot l’any amb l’empenta i la voluntat de créixer de manera harmònica i equilibrada.

Estanislau Puig i Artigas Alcalde de l’Escala

69

L’Escala

El nucli antic de l’Escala

L’Escala tot l’any


A

l’escriptora i novel·lista

L’Escala

Caterina Albert i Paradís L’Escala, 1869 - 1966

Caterina Albert, “Víctor Català”, amb la medalla d’acadèmica de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1923)

  l marge de la seva personalitat literària com a Víctor Català, Caterina Albert fou una dona excepcional, sobretot si tenim en compte l’època en què va néixer. Podem considerar-la com el paradigma femení de l’ideal renaixentista italià: l’artista total. És una aspiració que en certa manera conformava també a Catalunya l’esperit d’aquella fructífera etapa històrica que comprèn la Renaixença i el Modernisme. En més o menys amplitud, la trobem reflectida en personatges tan polifacètics com Rusiñol, Apel·les Mestres, Modest Urgell, Vayreda, Prudenci Bertrana o en el cas excepcional de Josep de Letamendi: catedràtic de medicina i autor de tractats, pintor, poeta, orador, filòsof, precursor del feminisme, introductor de la música de Wagner al nostre país i compositor. Doncs bé: Caterina Albert, a més de reconeguda prosista, fou també poetessa, autora teatral i adaptadora al català d’obres escèniques franceses i italianes, pintora, dibuixant, escultora, arqueòloga i col·leccionista, folklorista, melòmana, historiadora local, recopiladora de refranys populars i creadora d’altres de propis concebuts com a recurs amè per a la conservació del ric vocabulari català i en particular del lèxic comarcal empordanès. I, per si això no fos prou, encara va tenir temps per escriure centenars de cartes. La relació epistolar va ser una tasca feixuga que va restar moltes hores a la creativitat literària. M’atreveixo a dir que en molts casos va ser víctima de la seva extremada cortesia. Però, d’altra banda, el seu nombrós epistolari –que conté peces modèliques dins del gènere–, és molt interessant, perquè posa en evidència el dualisme existent entre Caterina Albert i Víctor Català. És un contrast difícil de comprendre per als qui no la van conèixer personalment. Em plau dir –defugint la falsa modèstia– que el fons documental del Museu-Arxiu Víctor Català ha contribuït en gran part al descobriment d’aquella desconeguda Caterina Albert que encobria el pseudònim de Víctor Català. I, amb la mateixa sinceritat, faig constar la decisiva aportació dels successius ajuntaments de l’Escala. Per damunt de les circumstàncies polítiques, han mantingut sempre una lloable i exemplar posició de mecenatge i patrocini. Aquesta actitud ha fet possible que veiessin la llum importants treballs de recerca referents a la il·lustre escalenca. Entre les publicacions municipals aparegudes en els darrers dos anys, cito les següents: Actes de les Terceres Jornades d’Estudi sobre la Vida i Obra de Caterina Albert, Víctor Català; Epistolari de Víctor Català, creuat amb Lluís Via i Francesc Matheu, a cura de la becària Irene Muñoz i Projecció i recepció hispanes de Caterina Albert Paradís, Víctor Català, i de la seva obra, deguda al també becari Joan M. Ribera i Llopis.

Entre les nombroses iniciatives editorials, destaquen les traduccions de Solitud a l’aranès (Pagès editors, Lleida 2007) i a l’alemany (Schirmer Graf Verlag, Munchen 2007). Aquesta darrera fou un dels testimonis més rellevants de la literatura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt del passat mes d’octubre. Caterina Albert, Víctor Català és, doncs, una de les escriptores del nostre país que comptarà amb més bibliografia de consulta i amb més traduccions de les seves obres i, per tant, una de les figures més prestigioses de l’Alt Empordà. Lluís Albert i Rivas Nebot-fillol de Caterina Albert, compositor i fundador del Museu Arxiu Víctor Català

70


l’enginyer forestal

Xavier de Ferrer i de Lloret

Retrat de Xavier de Ferrer i de Lloret

  avier de Ferrer i de Lloret va néixer a la Bisbal l’any 1853 en el si d’una família ben arrelada a l’Empordà. El seu propi pare, Melcior de Ferrer, fou un músic il·lustre que consta a la Gran Enciclopèdia de Catalunya. Però la seva formació professional el portà lluny. Primer a la Universitat de Barcelona, on cursà Ciències Exactes amb llicenciatura i després a El Escorial per seguir la carrera d’enginyer forestal. Acabà l’any 1878 amb el Diploma d’Or concedit per reial decret. Va ser destinat a la Federación Hidrogràfica del Pirineo Oriental i l’any 1896 el Ministeri de Foment a través de la Comissió de Dunes de Girona li va encomanar el Projecte de la Fixació de les Dunes del Golf de Roses, i va aplicar a aquesta tasca els coneixements tècnics més avançats del seu temps. Les sorres que envaïren Empúries travessaven Coll de Sorres fins l’altre vessant de la Muntanya Negra i les van poder aturar mitjançant contradunes artificials i plantacions d’espècies autòctones com el borrom i el pinastre, seguint les tècniques adequades i la direcció dels vents. A l’aplicació d’aquesta tasca, i actuant sobre terreny històric de l’antiga Emporion, trobà diverses peces arqueològiques de valor que actualment es troben al Museu Arqueològic de Barcelona, degudament fitxades i exposades al públic. Va construir la casa forestal de Sant Martí d’Empúries i una altra a la zona continental que no pogué inaugurar ja que morí sobtadament l’any 1909, als 56 anys. Fou reconegut pel Cuerpo de Montes, que publicà els seus treballs, i pel Parlament espanyol, que li lliurà la gran Creu d’Isabel la Catòlica i la Encomienda al Mérito Agrícola. En el seu vessant humà, va influir fortament la seva muller: Júlia de Ferrer Noguer; tots dos van ser molt amatents amb els desvalguts del seu temps: a la Bisbal compraren un convent desamortitzat pels pares franciscans per a l’ensenyament i manteniment dels infants. A Besalú cediren part de la seva pròpia casa als Germans de la Doctrina Cristiana amb la mateixa finalitat. Consideraven que l’ensenyament és la base de la promoció humana, ja que l’escola pública era quasi inexistent. La seva formació religiosa de sincera pietat els portà a construir a Besalú una capella dedicada al Sagrat Cor de Jesús al Puig Cornador l’any 1900, amb festa anyal.

És difícil abastar en poques paraules una personalitat tan rica i polifacètica com la de Xavier de Ferrer, que ha deixat la seva obra encara vigent. Avui els turistes gaudeixen a l’ombra d’uns pins castigats per la tramuntana.La sorra ja no és un risc per al paisatge. La mar és tan blava com en temps dels grecs. Les restes arqueològiques tenen el seu museu. Empúries servarà sempre el seu record.

Montserrat del Pozo i Ferrer Historiadora Expresidenta d’Amics de Besalú

71

L’Escala

X

La Bisbal, 1853 - Barcelona, 1909


l’arquitecte, historiador de l’art i polític

L’Escala

Mataró, 1867 - Barcelona, 1957

Josep Puig i Cadafalch, el primer director de les excavacions d’Empúries

Dibuix de Josep Puig i Cadafalch, impulsor de les excavacions d’Empúries

J

Josep Puig i Cadafalch

  osep Puig i Cadafalch (Mataró, 17 d’octubre de 1867; Barcelona, 23 de desembre de 1957) va ser el veritable protagonista i impulsor de la salvaguarda i de la recuperació institucional d’Empúries. A través de la Junta de Museus de Barcelona, creada l’any 1907 per la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, Josep Puig i Cadafalch, amb el suport polític d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, va poder iniciar les primeres excavacions oficials d’Empúries el dia 23 de març de 1908. Puig tenia en aquest moment 40 anys i gaudia d’un reconegut prestigi en la seva trajectòria professional i política. Com a arquitecte, havia projectat i construït edificis tan emblemàtics com la Casa Ametller del Passeig de Gràcia (1900), la Casa del Passeig de Sant Joan (1901), els cellers de Codorniu a Sant Sadurní d’Anoia (1903), o la Casa de les Punxes (1905) a Barcelona. Com a historiador i arqueòleg, havia estat fundador de la Junta del Museu de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans i havia guanyat l’any 1907 el Premi “Joanot Martorell” per la seva obra L’arquitectura romànica a Catalunya, juntament amb A. de Falguera i J. Goday. Com a polític, havia estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1902) i era diputat a Corts per Barcelona des de l’any 1907 per la coalició Solidaritat Catalana. Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, amb una intel·ligent visió de futur, van garantir la salvaguarda d’Empúries i la seva tutela pública amb la compra dels terrenys en els quals es trobaven les restes arqueològiques d’Empúries que, en aquells moments, eren de titularitat privada. Així, cada any es van dotar recursos econòmics destinats a l’adquisició dels terrenys i a la realització d’excavacions arqueològiques que deixaven a la vista les estructures arquitectòniques de les antigues ciutats i permetien recuperar els objectes del passat. No només això. Entre l’any 1914 i 1916, el mateix Josep Puig i Cadafalch va projectar i construir, damunt les restes d’un convent de monjos servites del segle XVII edificat al sector de la Neàpoli grega d’Empúries, el primer edifici del Museu, destinat no únicament a explicar la història d’Empúries sinó també a facilitar els treballs de recerca, conservació i difusió del jaciment. Les publicacions dels resultats de les excavacions als diferents números de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans van permetre difondre a la comunitat científica internacional les novetats del

jaciment arqueològic. L’atracció de les excavacions arqueològiques i les troballes efectuades van impulsar les primeres visites culturals a Empúries, tant de visitants individuals com visites organitzades, com la realitzada pel Centre Excursionista de Catalunya el 1909 o l’Ateneu Enciclopèdic i Popular de Barcelona el 1910. Finalment, la política de control i legislació sobre el patrimoni arqueològic emporità va posar fi a l’espoli sistemàtic que havia patit el jaciment des de finals del segle XIX. Sense la intervenció i la intel·ligència de Josep Puig i Cadafalch, el futur d’Empúries no hauria estat el que ha estat i l’any 2008 no hauríem celebrat el centenari de les excavacions oficials d’Empúries. Xavier Aquilué i Abadías Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries

72


el fotògraf innovador

Josep Esquirol i Pérez

Retrat de Josep Esquirol i Pérez

arlar de la història de la fotografia a l’Escala és parlar de Josep Esquirol, personatge que va crear escola i que al llarg de la seva vida va desenvolupar una notable activitat fotogràfica al costat de les altres ocupacions: col·leccionista d’antigalles d’Empúries, venedor de joies, criador de galls de reproducció i, més tard, proveïdor d’accessoris d’electricitat, recanvis de la casa Ford i benzina per als primers cotxes. Va obrir sucursals de fotografia als pobles de l’Armentera, la Bisbal i Torroella de Montgrí. No solament va ser un retratista d’estudi, sinó que va sortir a documentar tots els esdeveniments de la vida quotidiana. Destaquen d’entre les seves nombroses fotografies les sèries dedicades a l’ambient mariner de l’antic port de l’Escala, l’inici de les excavacions a Empúries i l’excepcional col·lecció “Els caps d’estudi”, veritables retrats de creació dedicats als vells pescadors amb les cares solcades d’arrugues. Va col·laborar en nombroses activitats culturals i artístiques. L’any 1910 el trobem com a membre de la delegació a l’Escala de la Junta de Museus de Barcelona, des d’on, junt amb el metge local Rossend Pi, col·laboraria amb Josep Puig i Cadafalch a l’inici de les excavacions oficials i impulsaria la creació d’un museu local. El mateix any serà regidor a l’Ajuntament i vetllarà perquè no es malmeti el patrimoni de l’Escala. Participà en l’edició de la revista Costa Brava (1919-1922),

dirigida per Joan Ballesta, en la qual col·laboraven també l’escriptora Victor Català, Josep Puig i Cadafalch, Adrià Gual i Octavi Saltor. L’any 1920 fundà El Cau de l’Art i va publicar amb text de Manuel Cazurro i fotografies seves una Guia ilustrada de las Ruinas de Ampurias y Costa Brava catalana. Però indiscutiblement el seu millor legat han estat les fotografies. L’any 1990, Lluís Vilabrú i Josep Clos cedien a l’arxiu uns 800 negatius. Després, l’Ajuntament adquiria 500 negatius a Josep Maria Cortal i 1.300 a la Fundació Miró, que l’any 1990 van organitzar la Primavera Fotogràfica dedicada a Esquirol en l’apartat de fotografia antiga. Per a l’Escala, és un tresor poder disposar d’aquest fons format per més de tres mil negatius d’alta qualitat que, disposats a l’Arxiu municipal, han esdevingut d’un valor incalculable per documentar d’una manera gràfica la història de la vida quotidiana d’un poble a finals del segle XIX i començaments del XX. Lurdes Boix i Llonch Directora del Museu de l’Anxova i de la Sal

73

L’Escala

P

Diferents fotografies fetes per Josep Esquirol, dedicades a l’ambient mariner de l’antic port de l’Escala

Barcelona, 1874 - L’Escala, 1931


el barber i músic

Josep Vicens i Juli, l’avi Xaxu

L’Escala

a néixer el 14 de gener de 1870 i del seu pare n’aprengué els dos oficis: barber i músic. El 1893 es va casar amb Francesca Mornau i tingueren tres fills: Josep, Maria i Carme. Els primers 50 anys de vida els visqué a l’Escala, de 1920 a 1931 residí a Malgrat de Mar i llavors es traslladà a Girona, on el sorprengué l’esclat de la Guerra Civil. Després d’un penós exili a França de dos anys, retornà i passà els seus darrers anys a l’Escala, on morí el 18 d’abril de 1956 als 86 anys d’edat. Josep Vicens, Xaxu, visqué plenament per la música, ja que essent infant rebé lliçons de solfeig de mans de l’escalenc Rossend Mercader i d’harmonia amb el mestre Antoni Agramont de Castelló d’Empúries, encara que la seva formació fou gairebé autodidacta. A la seva vila natal, fou membre i director de les cobles L’Aliança (de 1888 a 1901) i La Principal de l’Escala (de 1906 a 1919), però també fou cofundador, capdavanter o integrant de formacions com La Principal de la Bisbal, La Principal de Calella, La Principal de Tordera, la Cobla Xaxu o La Principal de Girona. S’inicià en la composició als tretze anys amb la sardana La filosa i es consagrà com a mestre compositor als divuit, amb El cant del pastoret. A més d’alguna sardana revessa, durant la seva vida va compondre més de 500 sardanes, d’entre les quals destaquen títols com Aires de ma terra, Les ninetes de l’Escala, La plaça del firal, El cant del batre, La segadora, Carícies, Les noies de la costa, Arc de

Foto: Miquel Nicolau i Vicens

Josep Vicens i Juli, l’avi Xaxu, a inicis del segle XX

Formació de La Principal de l’Escala en la temporada 1913-14, amb el Xaxu com a segon tenora (dels de primera fila, el primer per la dreta si no es compta el nen) - Foto: Dolors Hereu

Foto: Família Astor-vicens

V

L’Avi Xaxu, ja en plena vellesa, amb la seva inseparable guitarra

L’Escala, 1870 - 1956

triomf, La Roca del Cargol, Rondalles i cançons, Camí de la masia o la conegudíssima Bona festa, que va compondre el 1926 a Malgrat de Mar tot recordant la festa major de la seva vila. No obstant això, Josep Vicens també desenvolupà la faceta de professor de música, director de corals o compositor d’altres gèneres musicals, com obres religioses (avemaries, oficis o himnes), obres escèniques (Muset i Bernadeta), obres per a cobla (Dolça terra), caramelles (El meu cant), obres corals i d’orfeó (La Pàtria), sardanes corals, obres de concert (simfonies i peces d’instrument solista), serenates, melodies, marxes de cercavila i ballables (ranxeres, jotes, fox, pasdobles, rigodons, valsos o rumbes).

Jordi Gallegos i Córdoba Llicenciat en història President de l’Agrupació Sardanista Escalenca “Avi Xaxu”

74


Espolla

E

Església de Sant Jaume

  l poble d’Espolla és al vessant sud de l’Albera. Fem frontera amb França i llindem amb tres pobles de la Catalunya Nord, Banyuls, Argelès i Sureda. La seva extensió territorial és de les més importants de la comarca ja que té 4.309 ha, la major part de les quals són alzines, roures, suros, mata baixa, vinya i olivera. L’economia del poble es basa bàsicament en el vi, l’oli i la ramaderia; a causa de la tramuntana, el clima és sec i el cel serè, el terreny pissarrós dóna uns vins de primeríssima qualitat i un excel·lent oli verge. L’any 2006 es va celebrar el 75è aniversari de la cooperativa, que fou pionera a la comarca de l’Empordà. L’església d’Espolla és dedicada a sant Jaume i és relativament nova, concretament de l’any 1730 i sembla que fou construïda sobre una antiga església romànica. També hi ha l’ermita de Sant Martí de Baussitges, preromànica, que havia estat parròquia. Les festes locals són Sant Jaume, el 25 de juliol, i Sant Sebastià, el 20 de gener. El mes de juny se celebra el tradicional romiatge a Sant Genís d’Esprac, on es fa una arrossada popular. El mes de gener, en plena collita, se celebra la Fira de l’Oli i l’Olivera, que aplega cada any entre catorze mil i quinze mil persones. Al costat de l’ajuntament, hi ha situades les oficines del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, on trobareu informació sobre

passejades per monuments megalítics, com el dolmen de la Cabana d’Arqueta i del Barranc com a més accessibles, i els dels Arreganyats, la Font del Roure, les Murelles, Girarols I i II, als quals s’accedeix fent un recorregut a peu o en tot terreny. També, per als qui no volen caminar, a la plaça del Marquès de Camps, hi trobareu un dolmen, i a la plaça de l’Albera, un menhir amb una representació de la flora de l’Albera. També podeu visitar la bonica plaça de l’arquitecte Coderch de Sentmenat; el seu fill, el senyor Pepe Coderch, va cedir gentilment aquests terrenys a l’Ajuntament. Els veïns d’Espolla d’entrada us semblaran una mica tancats, però amb el tracte veureu que són senzills, amables i molt nobles. Com diu aquell refrany; a Espolla, hi trobareu bon vi i bona gent. Espolla, per tornar-hi ! Jaume Coderch i Casanovas Alcalde d’Espolla

75

Espolla

Vista general d’Espolla

Per tornar-hi!


A el mestre

Espolla

Antoni Balmanya i Ros La Bisbal, 1846 - Espolla, 1915

Antoni Balmanya amb alumnes

Retrat d’Antoni Balmanya i Ros

ntoni Balmanya i Ros és considerat com un dels precursors de la renovació pedagògica a Catalunya, abans que agafés l’embranzida que va prendre durant el primer terç del segle XX. La seva tasca al capdavant del col·legi públic d’Espolla durant quaranta anys seguits és exemplar, fins al punt que l’any 1881 la seva escola fou declarada modelo de las elementales del partido de Figueras, d’acord amb l’article 114 de la Llei d’Instrucció Pública de 1857. Rebé, a més, nombrosos premis i diverses condecoracions, entre els quals destaquen la Cruz de Caballero de Isabel la Católica i la Cruz del Orden Civil de Alfonso XII. Actualment hi ha dues escoles a Catalunya que porten el seu nom, una a Barcelona i l’altra, lògicament, a Espolla. Antoni Balmanya va néixer a la Bisbal d’Empordà el 7 d’octubre de 1846 i en aquesta població va anar a l’escola de nois que regentava el mestre Joan Clarà. A quinze anys va fer-hi d’ajudant. Quan, anys més tard, Balmanya va publicar el seu llibre Primer libro de lectura manuscrita (del qual es feren més de trenta edicions), el va dedicar al seu primer mestre bisbalenc. El 1863 va anar a estudiar a la Normal de Girona, el 1867 el van nomenar mestre interí de Castell d’Aro i el 1868, mestre interí d’Espolla, d’on ja no es va moure mai més. La seva muller, Maria Carlas, era la mestra de l’escola de noies. Si tenim en compte l’estat general de l’ensenyament en l’època en què va viure el nostre mestre, l’escola d’Antoni Balmanya sobresortia molt per sobre de les altres. Al llarg de la seva trajectòria, va anar creant un museu escolar que era molt visitat i elogiat. Un excursionista que el va visitar el 1906 deia: “Si em pregunteu què hi ha, us diré que de tot i força: mostres vegetals, fòssils, restes arqueològiques i prehistòriques, productes del regne animal, monetari… És un veritable museu com hauria d’existir a cada poble per donar claredat a les idees, fer pràctiques i lliçons interessants.” Una de les característiques d’aquests mestres renovadors va ser l’esperit associatiu. Balmanya va participar activament a la Unión del Magisterio, que tenia com a una de les finalitats implantar entre els mestres un sistema d’ajudes mútues en cas de malaltia, defunció, etc. També va ser el delegat a Espolla de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, en el butlletí de la qual va donar-hi a conèixer per primera vegada, el 1879, el dolmen de la Cabana Arqueta, el menhir de la Murtra i el dolmen de Gutina, tres monuments megalítics de la zona. El 1886 va descobrir la necròpolis dels Vilars, un jaciment datat entre l’edat del bronze i la del ferro (650-625 aC).

Antoni Balmanya va morir a Espolla el 20 de març de 1915, a l’edat de 68 anys. Tal com va deixar escrit Jordi Galí, “Em penso que cal fer un esforç per veure amb tota la seva grandesa aquestes figures simples, sòlides i netes, com la de Balmanya. Repetint una frase cèlebre de Saint-Exupéry, us diré que salvar el país potser no és sinó continuar honestament, tossudament, dignament, fent de mestre públic a Espolla”. David Pujol i Fabrelles Mestre i pedagog

76


l’arquitecte

Josep Antoni Coderch de Sentmenat

V

Josep Antoni Coderch de Sentmenat - Foto: Elvira Coderch Giménez

Josep Antoni Coderch va recuperar la casa pairal dels seus avantpassats d’Espolla on va viure i treballar els darrers anys de la seva vida i on va morir. Va ser enterrat al cementiri d’Espolla.

a néixer a Barcelona, fill de Josep Coderch, enginyer en cap del Port de Barcelona i descendent de diversos llinatges de la petita aristocràcia rural catalana, en bona part empordanesa. Contra la pròpia propensió per l’enginyeria, va començar estudis d’arquitectura per voluntat paterna el 1932 a Barcelona, que va interrompre per la Guerra Civil, en la qual va participar al llarg de dos anys en el bàndol nacional. Obté el títol el 1942 i es trasllada a Madrid per treballar a l’estudi de Secundino Suazo, que era un dels pocs grans professionals que restaven a Espanya després del desastre bèl·lic, i al qual sempre va considerar el seu mestre. S’estableix a Barcelona el 1943 amb Manel Valls, el seu soci fins l’any l949, desenvolupant petits projectes, fins a construir el 1949 la casa Garriga Nogués a Sitges. Quan l’arquitecte italià Gio Ponti la va descobrir, va escampar ràpidament per Milà la seva admiració, i és així que comença el seu reconeixement internacional. El 1951 es funda en el seu estudi de Sant Gervasi el Grup R, que serà en record del desaparegut GATCPAC, la primera acció col·lectiva a nivell de tot l’Estat, de retrobada amb l’arquitectura del moviment modern. Abandona poc després aquest grup, pel seu esperit independent i poc propens al debat públic. La construcció de la revolucionària i dionisíaca casa Ugalde el 1951, sorprèn el món artístic amb la mateixa força que ho feia el mateix any la capella a Ronchamp de Le Corbusier. Fins el 1956 construeix una sèrie de cases d’extrema sobrietat i elegància, que el consoliden com a mestre de la nova arquitectura espanyola: cases Ballvé, Catasus, Olano, Tàpies, Rozes i altres. El 1960 J. Lluís Sert l’invita als CIAM (Congressos Internacionals de l’Arquitectura Moderna) i estableix relació amb els líders de la renovació del moviment modern, A. van Eyck, Bakema, E. Rogers i L. Kahn. D’aquesta relació neix el text “No són genis el que ara necessitem”, que defineix els principis ètics i professionals de la seva dedicació artística. Entre 1965 i 1973 construeix les seves obres mestres: l’edifici Girasol, les torres Trade, el grup Urquijo, l’Institut

J.A. Coderch, un gran aficionat a la fotografia

Barcelona, 1913 - Espolla,1984

Francès, i el conjunt residencial de Cotxeres. Sis anys després, reneix novament amb inesperada força i vitalitat amb l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. La transcendència de la seva aportació, d’influència profunda i silenciosa, ha estat glossada per diferents autors aliens a l’escenari català, des de G. Ponti i D. Fullaondo, fins a W. Curtis i Toshiaki Tange, entre molts altres. A Catalunya ha merescut estudis notables dels historiadors J. M.Rovira i A. Pizza.

77

Espolla

Emili Donato i Folch Arquitecte


l’escriptora

Assumpció Pagès i Lagresa

Espolla

Assumpció Pagès de jove

A

L’escriptora Assumpció Pagès i Lagresa

Espolla, 1915 - Barcelona 1997

  ssumpció Pagès i Lagresa, va néixer a Espolla el 15 d’octubre de l‘any 1915. Filla d’en Josep Pagès i Guanter, músic de l’orquestra d‘Espolla, en va heretar una profunda sensibilitat per les activitats artístiques. La seva infantesa va passar entre penúries i alegries, com la majoria dels nens i nenes de la població. De jove, després de la guerra, s’instal·là a Barcelona. Érem a l’any 1949. Des de la distància s’accentuà, encara més, si fos possible, el seu amor pel poble que la va veure néixer. Fruit d’això, el 1951 va compondre la lletra del que havia d’ésser la sardana Espolla Aimada. L’Assumpció relata amb emoció la seva vida a Espolla i l’ambient escolar i cultural que la va fer anar descobrint l’amor i la passió per la literatura. Aquest volum recull un conjunt de relats i poemes, basats en records de la seva infantesa a Espolla, que ens descriuen i ens apropen a la societat empordanesa de la primera meitat del segle XX.

En reconeixement per tota la seva dedicació i amor al poble d’Espolla, faré donació a l’Ajuntament d’Espolla de totes les poesies dedicades al poble que tant i tant va estimar, sobretot considerant la bona tasca realitzada per l’actual batlle d’Espolla, el senyor Jaume Coderch i Casanovas, que des de fa divuit anys i de manera completament desinteressada es preocupa per les millores i pel benestar de tot el poble. L’Assumpció Pagès i Lagresa va morir a Barcelona el 21 de setembre de 1997 a vuitanta-dos anys, i descansa dignament al cementiri d’Espolla. Jordi Pagès i Jaume Nebot d’Assumpció Pagès i botiguer

78


El Far d’Empordà

P

Vista parcial del poble

er la seva privilegiada situació geogràfica, al bell mig de la plana empordanesa, el poble del Far s’enlaira altívol damunt d’un petit turonet des d’on es poden visualitzar més d’una trentena de pobles veïns en un dia clar després d’una tramuntanada. El nucli urbanístic s’arrecera al voltant de l’església parroquial, emplaçada en el punt més alt del turó. Els carrerons són estrets i curts, sense una disposició ben definida. El poblament es complementa amb les nombroses masies disseminades pel pla i amb el veïnat de l’Oliva, situat a uns 400 m a migdia del poble, format per més d’una quarantena de cases i masies dels segles XVIII al XX. L’església parroquial, dedicada a sant Martí, ja existia a la primera meitat del segle X, segons un document datat l’any 936. Es tracta d’un edifici fortificat que formà part, sens dubte, del castell que Hug IV d’Empúries féu aixecar el 1299, del qual degué ser la capella durant un temps. Històricament, l’economia del Far es basava en l’agricultura i la ramaderia. Les oliveres, les vinyes i els farratges eren els conreus predominants. Actualment, la majoria dels masos encara es troben habitats, tot i que ja no es dediquen exclusivament al conreu de la terra.

La proximitat amb la vila de Figueres ha exercit sempre un paper de doble vessant: per un costat, els alfarencs han gaudit d’un ampli ventall de serveis que els ha ofert la pròxima Figueres, però, per altra banda, aquest fet també ha comportat que, en determinades èpoques, la capital de la comarca hagi xuclat literalment la població en perjudici del poble. Actualment, el Far experimenta un creixement demogràfic sostingut i paral·lel al creixement urbanístic que, d’uns anys ençà, és unitari a tots els pobles dels voltants de Figueres. Una conseqüència directa d’aquest fet és la triplicació de la matrícula escolar en només quatre anys. Una transformació equilibrada que respecta tant la història del municipi com la dels seus paratges naturals. Jaume Arnall i Figueras Alcalde del Far d’Empordà

79

El Far d’Empordà

Vista del Far d’Empordà on destaca el temple parroquial fortificat de Sant Martí (s. XIII)

Una talaia al bell mig de l’Empordà


l’arquitecte i enginyer

Josep Oriol i Bernadet

El Far d’Empordà

El balneari de la Puda fou projectat per Josep Oriol Bernadet per encàrrec de la Societat d’Aigües de la Puda. Vista general del Balneari la Puda, l’any 1910 (Esparreguera, cent anys d’història gràfica, 1880-1980)

T

Fàbrica de Can Ricart. Dibuix de la façana per Josep Oriol Bernadet, 1853 Font: AMDSM, Obres Particulars

El Far d’Empordà, 1811 - Les Escaldes (Andorra), 1860

d’un excel·lent conjunt de clara influència neoclàssica amb un ampli repertori d’innovació tècnica i compositiva al servei de les noves necessitats de la revolució industrial. Oriol també fou molt prolífic en el seu vessant més pedagògic; publicà més d’una vintena d’obres sobre aritmètica, geometria, matemàtiques, àlgebra mercantil i tenidoria de llibres i dibuix lineal. L’any 1846 fundà la revista Boletín de las Nobles Artes. La seva tasca docent fou molt intensa i sempre va estar marcada per la inquietud pedagògica i didàctica i per aplicar la ciència al món del treball i de la producció industrial. Oriol morí sobtadament a quaranta-nou anys. Fou enterrat al cementiri de Villeneuf de Fleuri i el 1863 les seves despulles es traslladaren a Catalunya.

  ot i que Josep Oriol Bernadet nasqué al poble del Far, tenim molt poques referències d’aquest il·lustre personatge alfarenc lligades al seu poble d’origen. Fill d’una família de senzills artesans, començà els seus estudis a dinou anys. Oriol estudià belles arts i ciències a l’Escola de Llotja de la Junta de Comerç de Barcelona i assolí el títol d’arquitecte per l’Academia de San Fernando de Madrid, el 1833. Es doctorà en ciències exactes. Entre els molts càrrecs que ocupà durant la seva trajectòria professional, cal destacar la tasca com a director de l’Institut de Barcelona i fundador de la Càtedra de dibuix lineal a l’Escola de Llotja de Barcelona, la de director de Camins Veïnals, la d’agrimensor i la de catedràtic de matemàtiques de la Real Sociedad de Amigos del País de Tarragona (1836). Per la seva trajectòria professional, ha estat considerat com un personatge clau de l’arquitectura i l’urbanisme catalans de mitjan segle XIX. Les seves activitats docents i científiques el situen en un lloc molt destacat entre les figures de la ciència i de la cultura del seu temps, en especial com a professor de la Junta de Comerç, de l’Institut d’Ensenyament Secundari, de l’Escola de Comerç i de l’Escola Industrial. La intervenció d’aquest polifacètic arquitecte en la construcció de la fàbrica a vapor d’estampats de Can Ricart, projectada l’any 1853, li valgué el reconeixement en l’àmbit professional. Es tractava

Joan Jofre i Company Regidor de Cultura de l’Ajuntament del Far d’Empordà

80


Figueres

Museu del Joguet de Catalunya (antic Hotel París), situat a la Rambla

“S

Foto: AMF

la platja carregada de petxines de Sant Pere, que contempla sense immutar-se l’arribada d’un Fluvià sempre esmaperdut. Com veureu en aquest llibre, les gràcies de l’Empordà provenen del país, però sobretot de la seva gent. Persones notables i anònimes, de sempre i nouvingudes, com ho confirmen les vuitanta-nou nacionalitats residents avui a Figueres. I és que els figuerencs passem per ser oberts, enginyosos i liberals, presumits i murris d’esperit, sempre disposats, com el castell de Sant Ferran, la fortalesa més gran d’Europa que presideix discretament la vila, a ser alhora republicans i monàrquics, afrancesats i prohispans, artistes, músics i pintors extravagants o botiguers calculadors i primmirats, segons convingui i giri el vent, que en aquest país mai no ens falta.

i tot Catalunya es perdés, però restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser un dia o altre més gran i més forta que mai hagués estat; i que si, pel contrari, de tot Catalunya sols l’Empordà es perdés, la pàtria ja no fóra ella mateixa”. No són els mots d’un alcalde entramuntanat, sinó els d’un senyor de Barcelona, en Joan Maragall, els que he volgut que serveixin de pòrtic per a aquest monument literari als il·lustres de la comarca més septentrional i ventada del país. I dins l’Empordà, terra de llibertat, Figueres, la capital, ciutat sense muralles, vila de fires, festes, botigues, artistes, turistes i mercats. I és que com deixà escrit Maria Àngels Anglada, “Figueres té un nom plural, com Roses, com Atenes; un fet que permet aproximar-s’hi amb menys timidesa, sense por a equivocar-se”. I al cor de Figueres, la Rambla, amb els seus plàtans centenaris i els til·lers nouplantats; l’enginyós Museu de la Tècnica; el Museu del Joguet, sempre amarat amb les notes delicades de Satie i algun detall de Joan Brossa; el carrer Monturiol, on a més de l’inventor del submarí i del pintor més genial, hi va néixer Carles Fages de Climent, el poeta més dissortat i descregut de Catalunya. Perquè les gràcies de l’Empordà tenen a veure amb el territori, amb la vinya, amb el puig Neulós i les castanyes de les Salines; les virtuts locals passen per les cireres de Terrades i la parsimoniosa i discreta Mare de Déu del Mont, però també pel mar, amb el cap de Creus, el salat de Cadaqués, les anxoves de l’Escala i

Santiago Vila i Vicente Alcalde de Figueres

81

Figueres

Rambla de Figueres i monument a Narcís Monturiol

Ciutat liberal!


P

l’escriptor, polític i economista

Figueres

Pere Coromines i Montanya Barcelona, 1870 - Buenos Aires (Argentina), 1939

ere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870 Buenos Aires, 1939) fou un escriptor, polític i economista català, marit de la pedagoga Celestina Vigneaux i pare del filòleg Joan Coromines i Vigneaux. El 1888 entrà a formar part de l’Associació Escolar Catalanista i, més tard, s’afilià a la Unión Republicana de Nicolás Salmerón. Durant els anys vint es va dedicar a la literatura, col·laborà a diverses revistes i fou president de l’Ateneu Barcelonès (1928‑1930). Amb l’arribada de la Segona República, Francesc Macià el nomenà membre de la comissió redactora de l’Estatut de Núria, i el 1933, conseller de Justícia i Dret. Escollit diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya, quan esclatà la Guerra Civil va ser comissari general de museus de la Generalitat. En acabar la guerra, es va exiliar a Buenos Aires, on morí al cap de dos mesos. El seu pare, Domingo, era nascut a Biure d’Empordà, i la seva mare, Maria, a Llers. En casar-se es van traslladar a Barcelona. El fill diu dels pares que eren miralls de virtut i voluntat, personalitats humanes dotades de gran laboriositat, sentit pràctic de la vida i amor als fills. La seva Obra completa ocupa un volum de 1.728 pàgines (en paper bíblia) de la Biblioteca Perenne de Josep M.Cruzet, d’Editorial Selecta. En l’extensa obra destaquen els considerats trenta-dos poemes en prosa, Les Gràcies de l’Empordà, el més serè i lluminós dels seus llibres. Explica que el seu pare li encomanà l’amor a l’Empordà, i la mare, el sentit de la poesia, amanyagant-lo entre cançons. Ell mateix confessa, embriac de lirisme, ser fill d’una cançó materna. Paisatges, costums, tradicions, bellesa femenina, llenguatge, empremta hel·lènica... són algunes de les gràcies del seu Empordà, portades al paper amb una bellíssima arquitectura en les frases, rítmica ondulació i exacta repartició d’accents, talment autèntics poemes en prosa covats en la llar paterna, confegits a Barcelona, escrits a Sant Pol de Mar i llegits a Figueres, ens diu Pere Coromines. Impossible destacar alguna d’aquestes gràcies i triar-la com a mostra; caldria fer-ne mostra de totes trenta-dues. N’esmentarem la primera, que parla de la gent empordanesa: “La primera gràcia de l’Empordà és la franca, noble i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus ulls, s’hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa, s’hi mostra el llegat d’una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, tossuda i brava en el batre les roques, confiada en la pròdiga provisió del sòl, segura de la voluntat de triomfar per son lliure albir. L’empordanès és alegre per la seva lleialtat, és valent perquè avorreix

Famílila Coromines-Vigneaux - Fons: Fundació Pere Coromines

LES GRÀCIES DE L’EMPORDÀ

la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber el que són la hipocresia, la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la traïdoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas, a l’Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devers el Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana, l’empordanès parla en veu alta i treu l’ànima enfora com un pagà. És hospitalari, recte i compassiu com un creient; i si no realitza l’ideal de baró perfecte, és per aqueix pols de vanitat i de sensualisme que li fa avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l’Església, i els entrebancs rituaris de l’amor.”

Josep Valls Escriptor

82


el pintor i escultor

Salvador Dalí i Domènech

alvador Dalí, que neix i mor a Figueres, (19041989), és un artista polifacètic, un home del  Renaixement. Pintor i dibuixant, és també escriptor, pensador, apassionat per la ciència, dissenyador, il·lustrador, orfebre, cineasta, escenògraf. El podem entendre com un artista inconformista, amb una actuació personal capaç de percebre la importància creixent de la cultura de masses i, evidentment, com un artista que experimenta en tots els camps de la creació, fins i tot en els més innovadors com les instal·lacions i les performances. Un creador que explica amb determinació, amb el seu mètode paranoicocrític d’interpretació, allò més enigmàtic del nostre pensament. Conèixer l’artista i la seva evolució és així mateix aprofundir en la història de l’art del segle XX i els diferents moviments que l’han configurat, i alhora descobrir el seu estil particular: Impressionisme, puntillisme, futurisme, cubisme, objectivisme, surrealisme, actionpainting, pop art, holografia o estereoscòpia. Autor d’imatges plàstiques i literàries úniques, la seva iconografia és un referent de l’imaginari col·lectiu del segle XX i de l’actual. Cal destacar que, sempre a partir d’allò ultralocal, i més concretament del seu paisatge, tant geogràfic –el paisatge de l’Empordà– com personal, que s’interrelacionen en la seva casa de Portlligat i en

Eric Schaal © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2008

Eric Schaal © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2008

el castell de Púbol, es converteix indiscutiblement en una de les personalitats de la nostra cultura amb més projecció internacional. Dalí no es pot entendre sense el paisatge que l’envolta, l’inspira i el condiciona. El seu paisatge és un paisatge que s’assembla al dels seus somnis. Dalí representa la culminació d’una determinada idea d’obra total, resultat de la juxtaposició, fins a confondre’s obra i personatge, vida pública i vida secreta. És Dalí la imaginació portentosa d’una extraordinària màquina de pensar i crear, que plasma en la seva darrera gran obra: el Teatre-Museu Dalí de Figueres. Museu que ens és imprescindible visitar per entendre l’obra, el pensament, les obsessions, la iconografia i l’univers surrealista i oníric d’un artista figuerenc i universal, suggerent i provocador. Montse Aguer i Teixidor Directora del Centre d’Estudis Dalinians Fundació Gala-Salvador Dalí

83

Figueres

S

Eric Schaal © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2008

Figueres, 1904 - 1989


el polític i escriptor

Jaume Miravitlles i Navarra

Figueres

   aume Miravitlles neix el 18 de febrer de 1906 a Figueres, fill d’un fuster i una botiguera. Té una infantesa agradable,  marcada per l’ambient de fum i xerrameca del casino menestral de la ciutat i per la fama que li dóna el paper d’àngel a la processó de Pasqua de Resurrecció, que fa entre el 1914 i el 1918. La seva cara de bon noi es correspon perfectament amb el paper i, ja de petit, la seva popularitat entre els figuerencs és tan gran que al seu pare el coneixen com el “pare del Met”. Salvador Dalí també viu a Figueres, i es fan amics. El 1918 cremen una bandera espanyola per celebrar la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial. El 1923 hi ha el cop d’estat de Primo de Rivera i la joie de vivre i l’agitació catalanista li deixen poc temps per estudiar. L’enginyeria queda del tot oblidada quan, repartint pasquins en un teatre, la policia el deté i el tanca a la presó vint dies. El 1936, és nomenat per a un alt càrrec: comissari de propaganda dels Serveis de la Generalitat. És el gran moment de la seva vida. Miravitlles s’adona que la Generalitat necessita uns serveis de propaganda que posin Catalunya al mapa i convenç Josep Tarradellas de muntar-los. Sobre aquesta qüestió escriu: “La importància d’un Estat es dedueix sovint per l’eficàcia de la seva propaganda.” Organitza gires, impulsa campanyes, crea editorials i productores, escriu llibres, convida i atén artistes de tot el món. La cara d’angelet, la sociabilitat i el seu sentit de les relacions públiques fan que André Malraux l’anomeni le sourire de la Catalogne. El 1939 passa a França amb el president Companys. Amb la invasió alemanya marxa a Mèxic, i finalment, el 1945 s’estableix

84

Montserrrat Tarradellas i Macià/donació Jaume Miravitlles

Jaume Miravitlles, l’home dels driblatges vitals

Jaume Miravitlles a la redacció d’El Correo Catalán, a començament dels setanta / AJMN: Les tres fotos han estat cedides per l’Arxiu

Jaume Miravitlles a París, el 1925 / AJMN

J

Jaume Miravitlles amb Ray Milland a Nova York, c. 1960 / AJMN

Figueres, 1906 - Barcelona, 1988

als Estats Units. A Nova York, hi viu gairebé deu anys, es casa per tercera vegada i escriu un article diari de política internacional que es distribueix a una vintena de diaris americans. El 1964 negocia amb Fraga el retorn a Catalunya. Amb l’adveniment de la democràcia, Miravitlles es va afiliar a Esquerra Democràtica de Catalunya. Va ser quan jo el vaig conèixer. Amb en Trias Fargas, el president del partit, eren amics. Jo n’havia sentit a parlar a casa, i el retrat que en feia el meu pare, l’escriptor Joan Alavedra, em va semblar molt ajustat: a punt de fer setanta anys, Miravitlles continuava sent exactament un noi eixerit de Figueres, vital, amb un toc juvenil tot i l’edat, i molt inquiet. Potser ho feia que a aquella edat encara tenia tres fills en plena adolescència. Miravitlles sempre va viure al seu aire. Tot ho va fer al seu ritme, que és la màxima expressió d’independència en una persona. Al final de la seva vida va publicar dos llibres d’una gran vivacitat: Gent que he conegut (1980) i Més gent que he conegut (1981). Va morir el 1988, bastant de sobte. Va ser l’últim d’aquests driblatges vitals seus, que solien deixar tothom desconcertat. Macià Alavedra i Moner Conseller de la Generalitat de Catalunya de l’any 1982 al 1997


l’inventor de la navegació submarina

Narcís Monturiol i Estarriol

Setmanari La Tomasa,1890 - Fons del mE

arcís Monturiol i Estarriol (Figueres, 1819  Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1885) va fer les primeres proves reeixides de navegació submarina el 23 de setembre de 1859, al port de Barcelona. El vaixell de la seva invenció –Ictíneo, que en grec vol dir “nau peix”– va anar per sota de l’aigua durant dues hores i vint minuts davant d’un públic nombrós. El 1864, l’Ictíneo 2 va repetir l’experiència amb propulsió a motor i una atmosfera artificial que regenerava l’aire indefinidament. Però la manca de suport del govern va impedir-li de seguir treballant en la invenció del submarí, que el 1888 va ser posat a punt a Cartagena per Isaac Peral. Fins a quin punt el seu compromís republicà i socialista va ser el motiu de la indiferència del govern? Llicenciat en dret, que mai no va exercir, Monturiol va participar en el moviment republicà del seu amic Abdó Terradas, a principi dels anys quaranta. Contribuí després al moviment socialista inspirat per Étienne Cabet, com a traductor del Voyage en Icarie i editor de periòdics –La Madre de Familia (1846), La Fraternidad (1847-48) i El Padre de Familia (1849-50)– i ajudà l’expedició que volia fundar una societat socialista en un racó dels Estats Units d’Amèrica. Perseguit pel govern, es dedicà a la pintura i a diverses invencions mecàniques per guanyar-se la vida. Fou a

Cadaqués, desterrat a mitjans anys cinquanta, on concebé la idea d’una nau submarina, a fi de millorar les condicions de treball dels pescadors de corall. Durant la Primera República arribà a ser director de la Fábrica Nacional del Sello y la Moneda, a Madrid, però el somni de la navegació submarina l’acompanyà sempre, amb l’alè càlid d’un gran reconeixement popular. L’Ictíneo va ser una invenció pacífica. En inaugurar-se el monument de la Rambla de Figueres, el 1918, el biògraf Josep Puig Pujades evocà la tristesa que hauria aclaparat Monturiol en veure el submarí convertit en arma mortífera durant la Primera Guerra Mundial.

Jaume Guillamet i Lloveras Catedràtic de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra

85

Figueres

N

Retrat de Narcís Monturiol, 1855 (Ramon Martí Alsina) - Fons del mE

Figueres, 1819 - Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1885


el polític i pedagog

Josep Pallach i Carolà Josep Pallach, fundador del Moviment Socialista de Catalunya, al seu despatx - FOTO: Arxiu familiar

A

Figueres

Josep Pallach, un gran lluitador, en una de les moltes conferències que va donar - FOTO: Arxiu familiar

Figueres, 1920 - l’Hospitalet de Llobregat, 1977

abraçar no solament els postulats socialdemòcrates, sinó, a vegades, el més pur liberalisme. A diferència del discurs de molts polítics dels nostres dies, el de Josep Pallach era creïble perquè era transparent i coratjós, i defensat i viscut amb tota modèstia i coherència. El seu discurs no tenia secrets ni lletra menuda. No canviava de discurs segons les circumstàncies, ni cercava de complaure l’auditori: exposava les seves idees i conviccions sense dissimulacions, donava els seus arguments, escoltava els raonaments dels altres i mantenia les discrepàncies cordialment. Sabia que la veritat no la té ningú en exclusiva i que el pluralisme és l’ànima de la vida democràtica. Josep Pallach és una d’aquelles poques figures polítiques que amb la perspectiva històrica guanyen alçada i gruix. Quan el pas del temps silencia el frec a frec de l’acció política quotidiana, sorgeix amb tota la seva plenitud la persona i el polític compromès i fidel als seus contemporanis, al seu temps i al seu país.

  filiat al Bloc Obrer i Camperol, s’exilià   el 1939. Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Montpeller i s’incorporà a la resistència francesa. Va entrar clandestinament a Catalunya l’any 1942, on fou detingut el 1944. Es va escapar de la presó de Girona el 1946 i retornà a França. Es va dedicar a l’ensenyament, especialment a l’Institut Pilot de Montgeron. Retornà definitivament a Catalunya el 1969 i es va incorporar a la Universitat Autònoma de Barcelona. També fou professor al Col·legi Universitari de Girona. Fundador del Moviment Socialista de Catalunya, l’any 1974 va crear el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que dos anys més tard es convertia en el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament). Va ser un lluitador incansable al llarg de tota la seva vida, home de conviccions profundes, polític amb ideologia i persona que creia en la utopia sense deixar de tocar de peus a terra. Els seus ideals eren democràcia, Catalunya i socialisme democràtic. La democràcia, sense adjectius, assentada en la llibertat i les llibertats personals i col·lectives, la representativitat i la participació. Una Catalunya lliure i pròspera, amb poder polític propi, amb capacitat de decidir i amb els seus drets nacionals reconeguts. I un socialisme democràtic semblant al que defensaven els partits homòlegs del centre i nord d’Europa, en la línia de la segona internacional. Idees que li van valer acusacions difamatòries i atacs furibunds de tota mena per part d’aquells que, en aquells anys, practicaven el “verbalisme revolucionari” (com deia el mateix Josep Pallach), i que després el temps i el realisme van dur a

Antoni Calvó i Espigulé Empresari i exregidor de l’Ajuntament de Figueres

86


el pintor

Ramon Reig i Corominas

  n la història de l’art català, el pintor Ramon Reig hi figura com a aquarel·lista excepcional, ja que en aquesta tècnica, que no admet error ni esmena, la seva sensibilitat d’artista escrupolós hi va trobar el mitjà ideal per a transmetre una particular vivència estètica. Reig fou un dels pintors empordanesos més importants del segle XX, llevat de Salvador Dalí, amb qui va compartir en els anys inicials mestre, inquietuds i experiències artístiques. Ramon Reig en la maduresa fou uns dels intèrprets més delicats i fidels del paisatge de la plana empordanesa i dels seus cels diàfans i inacabables. Ningú com Reig va saber explicar l’Empordà amb la perfecció i pulcritud amb què ell ho feia. Era un artista integral que mai actuava d’artista ni es deixava portar pel rampell. Era vehement i seriós alhora, efusiu, irònic i amb un fi sentit de l’humor. Cap manifestació de l’esperit i de la cultura escapava al seu interès, això el va fer present en la vida cultural empordanesa dels anys quaranta i cinquanta, a la qual va aportar el seu bagatge de coneixements i un incontestable sentit comú. Mestre, arquitecte, conferenciant, il·lustrador, melòman apassionat, defensor del patrimoni artístic, teòric de l’aquarel·la, Reig va deixar un grapat

Ramon Reig pintant a l’aire lliure (1946) - Foto: Arxiu familiar

Ramon Reig i Corominas - Foto: Arxiu familiar

de deixebles que foren el nucli de l’escola empordanesa de pintura. Per tot això fou un referent per a les generacions figuerenques de la postguerra tardana, en un ambient cultural pesat i amorf. Reig fou un pintor excepcional, autor d’aquarel·les transparents i olis d’una rara perfecció, però, a més, va ser un intel·lectual present en totes les manifestacions culturals que exigien la presència d’un personatge de dimensió humana irrepetible. Ramon Reig morí prematurament a Figueres el 2 de desembre de 1963, quan acabava de complir seixanta anys.

Eduard Puig i Vayreda Llicenciat en enologia Exalcalde de Figueres

87

Figueres

E

Ramon Reig amb Salvador Dalí - Foto: Moncanut (Arxiu familiar)

Manila, 1903 - Figueres, 1963


el músic i compositor

Josep M. Ventura i Casas

Figueres

  osep M. Ventura i Casas (Pep Ventura) (Alcalá la Real, Jaén, 2 de febrer de 1817- Figueres, Alt Empordà, 25 de març de 1875), fill de pares catalans, nasqué accidentalment a Andalusia, ja que el seu pare hi fou traslladat com a militar amb el Batallón Primero de Cataluña. Al cap de poc del seu naixement, la família es traslladà a Roses i, després, a Figueres. A Pep Ventura devem, entre moltes altres coses, el desenvolupament de la cobla i, per extensió, de la sardana. La cobla de quatre músics (un flabiol, dues tibles i una cornamusa), que servia per a interpretar el contrapàs, i la sardana curta s’anaren ampliant fins a convertir-se en les actuals, amb la introducció de la tenora, els altres instruments de metall i el contrabaix. Abans de tenir cobla pròpia, va participar en la del seu sogre, Joan Llandrich, on tocava la tenora antiga, no evolucionada. La tenora tal com la coneixem avui dia la va aconseguir amb la col·laboració del constructor d’instruments de Perpinyà, Andreu Torón. Com a compositor, hem de destacar les sardanes on el seu instrument –la tenora– té un paper protagonista: Per tu ploro, Toc d’oració, Lo cant dels ocells, Totes volen hereu, etc. A part d’aquestes sardanes més conegudes, en trobem d’altres que no ho són tant, com també sardanes corals i alguna sardana curta. La seva producció, i per tant la seva aportació a aquest gènere, és d’unes quatre-centes obres.

88

Tenora de Pep Ventura, al Museu de la Música - Foto: Fototeca.cat

Foto: Fototeca.cat

Dibuix que il·lustra una col·lecció de sardanes compostes per Pep Ventura

J

Josep Maria (Pep) Ventura i Casas, compositor popular i cap de cobla català

Alcalá la Real, Jaén, 1817 - Figueres, 1875

En Josep Pla, en un fragment del llibre El meu país, exposa: “La música de Pep Ventura, sentida en un poblet de l’Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l’hora vaga d’un capvespre d’estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. A qui no ha sentit Per tu ploro o El cant dels ocells sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades de xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de comprendre la melancolia visceral del músic.”

Joan de la Creu Godoy i Tomàs Professor a la Universitat de Girona


Fortià

Església de Sant Julià i Santa Basilissa

T

  ot passejant pels carrers del poble, t’adones que un poble és més que carrers, cases, masies i camps, un poble és la seva gent convivint i interactuant amb el seu entorn... Tothom, en diferents racons, hi té diferents records, vivències i moments. Ens anem fent grans i el poble va creixent en nombre: ja som més de sis-cents habitants. Som a la zona privilegiada de la plana de l’Empordà i gaudim d’una bona situació i comunicació tant amb els pobles del voltant com amb la capital de comarca i de província. A prop de mar i muntanya, el nostre municipi fa 10,79 km². Comprèn el nucli de Fortià i l’agregat veïnat de Fortianell. El principal motor econòmic de la vila és l’agricultura, i tot i que avui dia fer de pagès és complicat. Als camps que ens envolten, hi conreen blat, civada, ordi, userda, blat de moro i també hi trobareu alguns fruiters (pomeres i presseguers) i les nostres cebes, actualment dins la denominada ceba de Figueres, però que havien portat el nom del poble on es cultivaven, com ara Fortià, Riumors o Vila‑sacra.

Pel que fa a la ramaderia, a Fortià tenim granges de vedells i porcs. També hi ha pagesos que tenen cavalls, i un pastor amb un ramat d’ovelles. A més a més, disposem d’un reduït polígon industrial: els Cossos. Tot i que tenim personatges il·lustres com la Sibil·la, de fortianenc, no n’hi ha cap d’igual, i som tots i cadascun de nosaltres que fem l’essència del poble i els encarregats de transmetre això de generació en generació, mentre els anys i les pedres guardaran la memòria de la nostra història.

Joan Via i Ferrer Alcalde de Fortià

89

Fortià

Vista de Fortià

Un poble per viure-hi


la reina

Sibil·la de Fortià

Fortià

Escut d’armes de la família Fortià (s. XIV)

S

Fortià ?, vers 1350 - Barcelona, 1406

Mestre de San Miguel de Daroca

Sibil·la de Fortià a San Miguel de Daroca

ibil·la va ser una jove afortunada quan Artal de Foces es va fixar en ella, durant la visita que féu el 1371 al seu amic, el donzell Berenguer de Fortià. La bellesa i intel·ligència de Sibil·la havien captivat el vell governador de Mallorca, qui li va brindar, per mitjà de les noces, l’oportunitat de deixar Fortià i establir-se a la cort de Barcelona. Sibil·la tingué temps d’adaptar-se als canvis que sobrevingueren a la seva vida fins a la mort d’Artal quatre anys després. La vídua va establir una estreta relació amb el rei Pere III, tot just vidu de Leonor de Sicília, i aquest la féu ben aviat la seva amant. Aquesta controvertida relació va ser l’excusa perfecta que trobaren els fills del rei, Joan i Martí, per evitar una eventual boda amb Joana I de Nàpols, de poc interès per a la corona. La condició de plebea de Sibil·la no va desvetllar sospites en l’hereu Joan, qui a més va trobar en ella una eficaç mitjancera per intervenir en les decisions del seu pare. Però Sibil·la es va saber fer estimar pel rei, i poc després el monarca va anunciar les seves noces amb la fortianenca, que la van convertir en una de les dues úniques reines d’origen català de la història. La tolerància que Joan havia demostrat es transformà en odi. La plebea esdevenia una competidora dins la pròpia cort i, en contraure matrimoni amb el rei, la funció de mitjancera desapareixeria. Més tard va ser coronada, fet poc habitual i que reafirmà Sibil·la en el poder. La seva tasca impulsora de la cultura i defensora de les classes baixes la feren molt popular. Parents, nobles de baix rang i eclesiàstics foren nomenats per la reina per ocupar càrrecs destacats de la corona, cosa que agradava al rei, cansat d’enfrontaments amb l’alta noblesa. Aquesta política irrità l’hereu Joan, la seva nova muller, la francesa Violant de Bar, i també els comtes d’Empúries i principals nobles del moment. Fou el mateix comte d’Empúries, Joan I, acompanyat per mercenaris francesos, qui va encapçalar, l’any 1381, la revolta contra el nou règim de Pere el Cerimoniós. La guerra va tenir lloc a l’Empordà, i encara que el rei en retornà victoriós després de sis anys, restà molt debilitat a causa de la seva edat avançada i una greu malaltia.

Sibil·la, per por de les represàlies del fill hereu, va fugir de la cort. Però un cop mort Pere III i essent nou rei Joan, fou capturada i obligada a renunciar a tots els béns adquirits a canvi d’una pensió. El 1396 el rei Joan I va morir i el seu germà, Martí I l’Humà, va restaurar el rang de Sibil·la a la cort, fins que el 24 de novembre de 1406 Sibil·la va morir. Sis-cents anys més tard, hi va haver una curiosa iniciativa a Fortià: escriure i representar una obra que narrés la vida de Sibil·la. Un petit gra de sorra per demostrar el nostre desacord amb l’oblit al qual Catalunya ha sotmès a aquesta reina, moderna i renovadora per a l’època, i que avui en dia ni tan sols s’estudia a les classes d’història. Albert Tell i Alsina Coautor de l’obra teatral Sibil·la de Fortià

90


Garrigàs

E

L’Ermita de Santa Llúcia

Vilajoan es troba a la vora del riu Fluvià, al sud-oest de Garrigàs i a 1 km a migdia del poblet d’Ermedàs. Els seus masos i cases s’agrupen, sense ordre, en terreny planer, entre l’església parroquial, ubicada a l’extrem de tramuntana del poblat, i el castell, que s’alça a uns 300 m del temple. El veïnat de Tonyà és un poblat disseminat pel pla, uns 2 km al nord-est de Garrigàs, i al seu costat, hi trobem l’ermita de Santa Llúcia. Actualment, Garrigàs és un poble equilibrat de poc més de quatre-cents habitants que mira de compaginar el conreu de la terra, molt important durant el segle XX, amb el vessant més residencial i turístic. Tot plegat fent l’esforç de posar-se al dia en equipaments i serveis per a les persones, tenint en compte la qualitat i l’entorn.

  l municipi de Garrigàs posseeix un extens terme municipal (19 km2) a l’esquerra del Fluvià, que comprèn terrenys de la plana al·luvial dels Terraprims, terres de relleu suau que limiten, a ponent, la comarca de l’Alt Empordà. El nucli habitat més important del municipi s’agleva per la carena i els vessants d’un pujol poc enlairat, a uns 100 m sobre el nivell del mar, des del qual, especialment pels costats de llevant i tramuntana, hom gaudeix d’un panorama incomparable sobre la plana empordanesa limitada pel mar, la serra de Rodes, l’Albera i les carenes pirinenques que es perden vers ponent i sobre les quals s’enlaira, majestuós, el Canigó. A aquesta extraordinària riquesa natural i paisatgística, hem d’afegir-hi el valuós patrimoni cultural i arquitectònic que aporten els seus quatre pobles agregats: Arenys d’Empordà, Ermedàs, Vilajoan i Tonyà. El poble d’Arenys es troba a 2,5 km al sud-oest de Garrigàs. L’església, el castell, la rectoria i algunes masies formen un nucli aglevat al cim d’un tossal, a menys de 500 m de la riba esquerra del Fluvià. Des d’aquest indret es domina una raconada solcada pel riu, on alternen les arbredes i els camps de conreu; és un paisatge agrari encara no trepitjat per cap edifici industrial. Ermedàs, a uns 2 km al sud-oest de Garrigàs, se situa al cim d’un pujol poc enlairat i fins al segle XIX havia format un municipi independent juntament amb el poble veí de Vilajoan.

Josep Masoliver i Subirós Alcalde de Garrigàs

91

Garrigàs

Vista de Vilajoan

Riquesa natural i paisatgística


la ballarina clàssica

Àurea de Sarrà

Garrigàs

La ballarina clàssica, Àurea de Sarrà

Àurea de Sarrà, al teatre de Dionís d’Atenes

A

La ballarina, en plena actuació davant el dictador grec Pàngalos

Barcelona, 1889 - Garrigàs, 1974

premsa fotografiada al costat del sarcòfag de Ramsès II... El 1926, a Grècia balla al peu del Partenó i al teatre de Dionís, on li feren la foto que il·lustra aquest article; el dictador Pàngalos li atorga el guardó de l’Orde de l’Au Fènix, conjuntament amb el poeta Konstandinos P. Kavafis. Àurea coneix el poeta de moda Kostís Palamàs, que li dedica algunes composicions; el 1927 torna a Arenys d’Empordà, a la, des de llavors, Torre Sarrà; els Amics de la Fundació Bernat Metge li organitzen una representació amb el paper de Demèter al peu de l’arc de Berà. Balla a Figueres, a Girona..., i és homenatjada a Barcelona i a Madrid. El 1929, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, pronuncia la conferència “De la danza y su historia” i participa al Festival del Teatre Grec. Ella ja té un fill, Albert (1922), i el 1934 es casa amb José Francés, escriptor, crític d’art i membre numerari de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, i amb qui acaba establint-se a Arenys, on mor.

  dmirada per reis i dictadors, fa noranta anys Àurea de Sarrà –cognom modificat del seu padrastre Josep Serra, un americano enriquit– fou celebrada dansarina en molts escenaris europeus i de l’Orient Mitjà. Educada en un internat per a senyoretes benestants, de seguida el ball l’apassionà com a forma expressiva, si bé, com que no era del grat del seu progenitor, va haver d’esperar a ser major d’edat –vint-i-cinc anys a l’època– per poder practicar la seva irrenunciable passió. Llegeix sobre la història de la dansa i admira Isadora Duncan, de qui Àurea rep l’herència –com la Duncan, ella també ballava descalça–. Segons la premsa internacional, superà la ballarina americana. La primera actuació pública d’Àurea fou una tournée fent una Salomé per a Margarida Xirgú. El 1920 debutà amb èxit al teatre Eslava de Madrid; l’escultor Josep Clarà, qui ja havia volgut ser el Pigmalió de la Duncan a París, ara ho intentà amb Àurea; li féu un retrat. Primera estada a París, la consagració: és anomenada “gran tràgica de la dansa”, és rebuda pel president de la República. El 1922 triomfa per Europa: Berlín, Viena... i Brussel·les on és aclamada pel rei; el 1923 és a Londres quan mor a París Sara Bernhardt: Àurea balla la Marxa fúnebre de Chopin en honor de la llegendària actriu. Triomfa a l’Hispano Amèrica, amb èxit i homenatge a Buenos Aires. El 1924 és a Roma, on dansa a les ruïnes del Fòrum i entusiasma Mussolini. Trípoli, Malta i, el 1925, Egipte: dansa a Alexandria i al Caire; el rei Fuad I li regala un gran mantell; coneix Hovard Carter, apareix a la

Joan Ferrerós i Serra Catedràtic de l’Institut Ramon Muntaner i Publicista

92


Garriguella

Església parroquial de Santa Eulàlia de Noves (s. XVIII)

C

  ap al vessant nord-est de la plana de l’Alt Empordà, limitant al nord amb el Parc Natural de L’Albera, tenint per veïns els termes de Marzà i Vilajuïga al sud i Llançà a l’est, s’alça al bell mig del seu terme el poble de Garriguella. Però és des dels turons que posen límit al seu territori en el costat de ponent, anomenats “Les costes de la Torre de Malaveïna”, on podem gaudir, des del seu mirador, de tota la meravellosa vista panoràmica sobre la plana del seu terme, farcida bàsicament de vinyes, oliveres i altres conreus, amb algunes granges i masos. També podem veure les muntanyes de la Serra de la Baga d’en Ferran, al peu de les quals hi tenim situat el municipi de Garriguella dividit en dos nuclis: de dalt i de baix, anomenats pels seus vilatans “Noves” i “Baix a Garriguella”, respectivament. El poble és tranquil i s’hi pot gaudir d’una excel·lent qualitat de vida. La seva oferta culinària és excel·lent en qualitat i quantitat, les cases de Turisme Rural ofereixen una estada fantàstica i, a la plaça de l’Església, hi ha un hotelet molt acollidor, i, per a aquells que ho desitgin, tenim un càmping molt agradable. L’activitat econòmica del poble ha estat bàsicament centrada en la viticultura. Al segle XVIII, va conèixer el seu moment àlgid, va passar, a mitjans del XIX, per la gran davallada i, actualment, es manté estancada. Tot i això, aquesta tradició es nota en els

seus excel·lents vins i garnatxes, que podem degustar a la seva Cooperativa Agrícola, que també disposa de botiga amb productes agraris diversos i en d’altres cellers que estan donant un nou impuls a la qualitat dels vins de Garriguella. La situació geogràfica del nostre poble és privilegiada, ja que es troba a menys de 10 km de les platges de Llançà i Roses, a cinc minuts del Parc Natural de L’Albera i a 12 km de Figueres, la capital de la nostra comarca, que disposa d’una rica oferta cultural i comercial. El nostre poble té molta història i molts actius culturals que òbviament no es poden resumir en una pàgina. Per tant, doncs, us convido a descobrir-los tot fent-nos una visita on el tarannà obert de la nostra gent us farà gaudir d’una inoblidable estada. Joan Losilla i Bocanegra Alcalde de Garriguella

93

Garriguella

Vista de Garriguella

Viticultura i tradició


el poeta

Demetri Escarrà i Vidal

Garriguella

Demetri Escarrà de jovenet

D

Demetri Escarrà amb els seus poemes

Demetri Escarrà, personatge popular de Garriguella

Garriguella, 1914

la peculiaritat de ser el reflex del segle XX. Poesies que esdevenen una trajectòria dels principals successos del segle i que en Demetri, amb la seva inspiració, ha plasmat amb gran mestria. Cada cosa important que ha passat, l’ha traduït en poesia, des de la Guerra Civil o la Primera Guerra Mundial fins als nostres dies. També és autor de sardanes i en Rosell, el gran mestre de sardanes, n’hi va publicar alguna. Les seves sardanes més conegudes són El celler d’en Lluc, Garriguella aimada i La nostra dansa, que és una preciosa dansa de combat. Al Demetri també el podríem anomenar el Quixot. Un Quixot sempre enamorat d’una Dulcinea, ja fos en els seus somnis o en els seus pensaments. L’amor vers les dones el portava a explicar les mil i una fantasies o somnis mentre jugava a la botifarra en el vell cafè Colon. Jo, que l’he conegut molt bé, el nomenaria el primer “play‑boy” del segle passat.

emetri Escarrà va néixer el 13 de gener de 1914 i, ja a prop del seu centenari, l’any 2007, va ser homenatjat per l’Ajuntament de Garriguella com a personatge popular del nostre poble. Aquest fill il·lustre de Garriguella va néixer durant la Primera Guerra Mundial i va viure la Guerra Civil Espanyola sent alumne, tinent i pilot a San Javier amb els rojos. Va col·laborar en diferents entitats del poble: amb l’equip de futbol, cantant a la coral i participant en el teatre. La seva vida, com la majoria de persones d’aquella època, fou de molta misèria, i, buscant aventures, va marxar a Banyuls, on va fer de flequer, però al cap d’un temps va tornar a cal Manyac, que era casa de la seva mare, la Meta Manyagat. Va treballar al camp anant a jornal. Treballava les vinyes, les podava molt bé i era un molt bon empeltador de ceps, un dels millors que hi ha hagut a Garriguella en els últims anys. També anava per les cases a premsar la brisa amb el seu amic Martí Castelló, nascuts el mateix any, amb una premsa amb dues rodes tirada per un matxo; feia bales de palla a l’era del Calogi amb una premsadora també tirada per un matxo, i anava a batre el gra amb una antiga màquina de l’andorrà, que portava unes lletres molt grans on deia Batlle, que era la marca de la màquina. El recordo com un home content i feliç, fos el temps que fos i fes el temps que fes. Però dins el cor d’aquest home de camp atramuntanat, hi batia el neguit de la cultura, escrivia sardanes i feia molts poemes. És l’autor de més de cinquanta poesies, que tenen

Guillem Plujà i Morató Escriptor

94


el coronel i governador

Joan Rimbau i Trull

En Simonet, la història d’un heroi oblidat

  n Simonet era un cavador, i va unir-se al sometent de Garriguella. En esclatar la guerra del Francès, amb valor, serenitat i dots de comandament, va fer-se càrrec d’un grup d’homes de Garriguella, Vilajuïga, Pau, Palau, Colera i Roses. A les ordres del coronel Joan Clarós i de mossèn Rovira, va defensar tota la comarca de l’Alt Empordà i, sobretot, el castell de Quermançó, ja que fou un dels herois de la seva guarda i defensa, fins que els francesos se n’apoderaren i ho comunicaren al general Duhesme com a gran victòria. Al llarg dels sis anys que va durar la guerra amb els francesos, en Simonet no hi havia dia que no hi topés. Tan aviat el trobem a Castelló d’Empuriés com a la Jonquera, comandant la seva companyia i defensant les poblacions de Capmany, Pont de Molins, Lladó, Biure, Massanet de Cabrenys, Montagut, Besalú, Crespià i Esponellà. De vegades la situació era molt compromesa, com és el cas de Girona, que es trobà assetjada, i atacà l’enemic per protegir l’entrada d’aliments i armes. Va participar en les batalles de Ripoll, Vic i Manresa, i, de retorn a l’Empordà, el 1811 en la conquesta de Sant Ferran, acció que es coneix com la Rovirada. A Olot, el 1812, lluità contra la divisió del general Climent, que va derrotar, i ferí el general. Per aquest fet, li fou concedida la Creu de primera classe d’or de l’Ordre Nacional i Militar de San Fernando.

Un altre document sobre la contribució de Rimbau a la reconquesta del castell de Figueres

Dibuix que fa referència a la defensa del castell de Figueres

Un cop acabada la guerra del Francès (1808-1814 ), en Simonet va anar amb el seu regiment a la Jonquera per recollir l’equipatge del rei i auxiliar els presoners que tornaven.Ja a Bàscara, va rebre el monarca Ferran VII. Incorporat a l’exèrcit amb grau de tinent coronel i més tard coronel, fou un temps governador del castell de Sant Ferran de Figueres. En Simonet, de nom real Joan Rimbau i Trull, va néixer el 1783 a can Simonet de Garriguella i va morir a Castelló d’Empúries el 1854. Un regiment del castell de Sant Ferran li va retre els darrers honors; en la seva làpida, hi deia: Simonet, el terror dels francesos. En resum; cinquanta-vuit batalles, 1.491 baixes entre morts i ferits, entre els quals dos generals de divisió. Ara, en el bicentenari de la guerra del Francès o de la Independència, amb prou feines se l’anomena. Gràcies als historiadors locals i a un arxiu familiar, s’ha pogut reconèixer la seva gesta. Josep Puig i Badosa Periodista i investigador

95

Garriguella

E

Document sobre l’heròic comportament de Joan Rimbau a l’expedició militar des de Figueres fins a Tarragona

Garriguella, 1783 - Castelló d’Empúries, 1854


el metge

Josep Solà i Vidal

Garriguella

Josep Solà, el metge que triomfà a Buenos Aires

Retrat del doctor Josep Solà i Vidal

  n la memòria popular de Garriguella, hi figura en lloc destacat el nom del doctor Solà, un d’aquells empordanesos emigrat a les Amèriques que hi va aconseguir fama i fortuna. El seu record és present pels donatius que feia al poble i també per la cripta que es va fer construir al cementiri de Garriguella per l’arquitecte Rafael Masó, però és més desconegut el seu periple per l’Argentina. Josep Solà i Vidal va néixer a Garriguella el 26 de gener de 1850, a la casa on ara hi ha l’ajuntament. Va estudiar medicina a Barcelona i a París i de ben jove es va traslladar a Buenos Aires, on es va doctorar. Allà, ja hi vivia el seu germà Felip, set anys més jove, també metge. Felip va participar com a metge de la fragata Concepción, en la Guerra del Pacífic i en acabar el conflicte es va establir a la capital argentina i hi va fundar el primer establiment d’hidroteràpia i l’Instituto Frenopático. Tots dos germans es van fer molt populars a l’Argentina. Josep va exercir com a metge municipal a San Nicolás de los Arroyos, on va ser el primer agent consular d’Espanya. Després va treballar com a cirurgià a l’Hospital Español de Buenos Aires, que va arribar a dirigir. Fou també president del Banco Español i director de l’influent Club Español de Buenos Aires, entre el 1898 i el 1900. Va publicar el llibre Progresos de la cirugía contemporánea. Segons l’Enciclopèdia Espasa, siendo presidente del Club Español obtuvo del primer magistrado de la República, a la sazón el general Julio A. Roca, y con el beneplácito del nieto del autor del himno argentino, Dr. Lucio Vicente, que por decreto oficial se suprimieran de dicho himno dos estrofas que mortificaban el patriotismo de los españoles, logrando así que éstos concurrieran a las fiestas en que se entonaba el mencionado himno, cosa que antes no ocurría, y borrando definitivamente los últimos recuerdos desagradables de la revolución por la independencia.

Felip Solà, germà de Josep Solà, i també, metge

E

Cripta de la família Solà-Casellas al cementiri de Garriguella, construïda per l’arquitecte Rafael Masó

Garriguella, 1850 - París (França), 1930

Durant les seves estades a Garriguella, va pagar les obres de l’església i la Mare de Déu del Camp; va fer un generós donatiu a les famílies que tenien els fills a la guerra d’Àfrica; va ajudar econòmicament la coral Grup Expansiu, i el Sindicat Agrícola, que el va nomenar president honorari. Els darrers anys de la seva vida es va allotjar als millors hotels d’Europa i tenia residència a Sant Sebastià. Va morir a París, el 15 de juny de 1930. Josep Playà i Maset Periodista

96


La Jonquera

L

La Jonquera, vista aèria

  a Jonquera és un municipi acollidor. El fet   d’estar situat a la frontera l’ha convertit en un poble obert, dinàmic i comercial que permet combinar les activitats lúdiques, de comerç i d’oci amb les vinculades a la natura. Les instal·lacions turístiques i de serveis han anat augmentant al llarg dels darrers anys, i actualment configuren una àmplia oferta formada per allotjaments de tot tipus, restaurants i altres serveis complementaris. La Jonquera té una superfície de 57 km2 i una població de 3.200 habitants. Situada a 110 m d’altitud, es troba ubicada als vessants més occidentals de la serra de l’Albera, que delimiten les comarques de l’Alt Empordà i el Vallespir (Catalunya Nord), a la frontera hispanofrancesa imposada pel tractat dels Pirineus (1659). L’extens territori del terme municipal es divideix en dos sectors ben diferenciats, ambdós presidits per la serra de l’Albera, part de la qual està protegida com a Paratge Natural d’Interès Nacional. A ponent, hi ha el sector pertanyent a la conca del Llobregat d’Empordà, que inclou la vila de la Jonquera, el barri del Portús, els agregats de Canadal i els Torts, el castell de Rocabertí i les esglésies romàniques de Santa Llúcia, Sant Martí del Forn del Vidre, Santa Maria de Panissars i Sant Pere del Pla de l’Arca. A llevant se situa el sector corresponent a la conca de l’Anyet, que abraça l’antic terme

dominat pel castell de Requesens, d’origen medieval, restaurat i ampliat a principis del segle XIX, amb l’església vella de Requesens (segles X-XI), i el santuari de la Mare de Déu de Requesens. Cal destacar també el nucli del Portús. De caràcter eminentment comercial, té una part situada en territori francès, mentre que la resta depèn de la Jonquera. Al coll de Panissars, molt a prop del coll del Portús, hi ha vestigis de la Via Augusta i dels Trofeus de Pompeu. La Jonquera és una vila amb una intensa activitat associativa i cultural. El Centre Cultural de Can Laporta actualment és el centre de les activitats lúdiques i culturals de la població. Recentment s’ha obert al públic el Museu Memorial de l’Exili, centre de referència de l’exili de la Guerra Civil i de tots els exilis mundials.

Jordi Cabezas i Llobet Alcalde de la Jonquera

97

La Jonquera

Castell de Requesens

Municipi acollidor


l’escriptor i excursionista

Carles Bosch de la Trinxeria

La Jonquera

Portada del llibre Recorts d’un Excursionista, escrit per Carles Bosch de la Trinxeria

C

Pintura de Carles Bosch de la Trinxeria, propietat de la família Mandado-Capella, de la Jonquera

Prats de Molló, 1831 - La Jonquera, 1897

  arles Bosch de la Trinxeria va néixer a Prats de Molló (Alt Vallespir) el 15 de maig de 1831, en el si d’una família de l’antiga noblesa pirinenca amb patrimoni al Vallespir i a l’Empordà. Un cop enllestits els estudis de batxillerat a Tolosa i els de comerç a Barcelona, de ben jove va fixar la seva residència definitiva a la Jonquera (Alt Empordà), des d’on controlava les seves terres d’una banda i altra dels Pirineus, amb llargues estades a Prats de Molló. Home de gran cultura, parlava francès i anglès, coneixia el llatí i el grec, i havia viatjat per diversos països d’Europa, però es mantingué sempre fidel a la seva terra i la seva llengua. Físicament alt i molt corpulent, era un excursionista incansable, gran aficionat a les ciències naturals; la seva activitat excursionista es barrejava amb l’exploració científica i coneixia a fons el seu país. El 1884 ja consta com a soci-delegat de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, una de les dues entitats que constituïren el Centre Excursionista de Catalunya. Quan ja havia complert els cinquanta anys, va començar a escriure les seves impressions. El seu primer llibre, Recorts d’un excursionista, es va publicar l’any 1887, i tingué un gran èxit. Després vingué la seva col·laboració en la Miscel·lània Folklòrica (1887), editada per

l’Associació d’Excursions Catalana, i altres reculls de narracions costumistes com: Pla i muntanya (1888), De ma collita (1890) Tardanies (1892), i les novel·les L’hereu Noradell (1889), Montalba (1891), L’hereu Subirà (1893) i Lena (1894). Carles Bosch de la Trinxeria morí a la Jonquera, on era molt estimat, el 15 d’octubre de 1897. El Centre Excursionista de Catalunya, l’any 1907, va honorar la seva memòria col·locant el seu retrat a la Sala d’Actes, a la Galeria d’Excursionistes Catalans Il·lustres.

Francesc Beato i Vicens Excursionista Soci del Centre Excursionista de Catalunya Vicepresident primer del 1998 al 2005

98


el pedagog, escriptor i poeta

Salvador Genís i Bech

ill d’una família molt humil, treballà de taper, fins que es matriculà (1860) a l’Escola Normal de Girona. Mestre superior (1863), fou el número u de la seva promoció al magisteri públic. Ensenyà a Mieres (1863-1865) i a Sarrià de Ter (1865-1874), i fou secretari (1874) de la Junta de Primera Ensenyança de Girona, però per causa de les trifulgues polítiques de l’època –Genís era d’ideologia republicana–, fou destituït del càrrec a instàncies dels carlins. Desencisat, abandonà l’ensenyament durant trenta anys, però hi tornà per dirigir (1904-1910) les escoles catalanes del Districte Segon de Barcelona. En l’endemig, fou secretari dels ajuntaments de Castelló d’Empúries (1880-1881) i de Calella (1881-1899), i oficial del consistori de Sant Feliu de Guíxols (1899-1904). Un cop jubilat (1910), s’establí a Pineda de Mar, d’on era filla la seva segona esposa, Carme Horta. Salvador Genís conreà també amb encert la poesia i fou premiat en el certamen de l’Associació Literària de Girona (1874 i 1875), en els Jocs Florals de Barcelona (1876), etc. El fet d’apartar-se de la docència (1874) no minvà el seu interès per la pedagogia, ja que precisament durant aquest parèntesi publicà la major part de materials adreçats a facilitar l’ensenyament dels alumnes: El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana (1869-1925, 10 ed.), que fou el primer manual educatiu

D’esquerra a dreta, Carme Horta, Emili Genís i Horta (dret) i Salvador Genís (Pineda de Mar, 1915) - Foto: Joan Genís

Salvador Genís (Pineda de Mar, 1915)

que tenia com a base la llengua catalana, proscrita de l’ensenyament arran de la Llei Moyano (1857); Lectura bilingüe (1900-1923, 5 ed.), declarat llibre de text per a les escoles de Catalunya; Estampa i ploma (1908 i 1912); Vocabulari català-castellà (1910); Hores escolars (1915), i Per molts anys! (1917). Genís prodigà incansablement les seves col·laboracions en diaris –La Vanguardia, La Veu de Catalunya, La Publicidad– i en revistes especialitzades, on publicà més d’un centenar d’articles en què defensava amb vehemència la necessitat que en l’ensenyament infantil es tingués en compte la llengua catalana. La majoria d’aquests escrits han estat aplegats en el volum En defensa de l’ensenyament en català (2000).

Joan Pujadas i Marquès Periodista i editor

99

La Jonquera

F

El auxiliar del maestro catalán, editat per primer cop l’any 1869, esdevingué la publicació més important de Salvador Genís. Fou el primer manual educatiu que tenia com a base la llengua catalana

La Jonquera, 1841 - Pineda de Mar, 1919


el metge

Francesc Xavier Subirós i Cardoner

La Jonquera

  s molt difícil per a un fill parlar del seu progenitor, amb totes les emocions i les contradiccions que dóna la vida viscuda tan a prop d’una persona, que no te’n deixen tenir una visió més llunyana, és a dir, més objectiva. Però també és important transmetre el sentiment i la vivència de participar de la vida d’un personatge tan carismàtic. Ell tenia una devoció especial per la medicina i pels malalts; estudiava totes les nits i estava subscrit a moltes revistes d’àmbit científic, per tal de seguir-ne els últims avenços. Vivia tant els malalts que, sovint, deixava la taula enmig del dinar o del sopar per tornar a visitar un pacient que el preocupava, o sortia a les tres de la matinada per tornar-lo a veure. I sempre estava a la capçalera dels malalts, sobretot en el moment de la mort. Durant la Guerra Civil va exercir, per decret, com a tinent metge de la Guàrdia Civil, en un territori que anava des de la Jonquera fins a Blanes. Amb tot, després de la Guerra va patir represàlies franquistes i fins i tot la presó. Després de la Segona Guerra Mundial, la manca de metges francesos, enllà de la frontera, el va portar a exercir la medicina als pobles veïns de la Catalunya Nord, com havia fet el meu avi en la Primera Guerra Mundial. Per aquest motiu, el govern francès li atorgà la Legió d’Honor.

El doctor Subirós amb la seva esposa Rosa Soler i Subirós

El doctor Subirós a la seva consulta

É

Retrat de Francesc Xavier Subirós

La Jonquera, 1904 - 1989

Era un gran gurmet, i per aquesta raó feia excursions gastronòmiques: a Marsella, per menjar una boullabaise o a Castelnaudary, per tastar una cassoulet, però les seves excursions no solien durar més d’un dia, atès que les feia amb “l’ai al cor” pels pacients que tenia allitats. Va ser un gran estudiós dels bolets –tot i no saber caçar-los, incapaç de trobar-ne en les seves excursions a la muntanya–, i mantenia correspondència amb altres estudiosos dels països mediterranis. A més de degustar-los, els seus estudis van permetre que fes tintures de bolets amb virtuts medicinals. Del doctor Subirós jo diria, amb tot l’orgull de fill, que era un gran home i un gran metge, un petit geni d’aquells que, de tant en tant, floreixen en els camps de la humanitat.

100

Xavier Subirós i Soler Metge


Lladó

  ladó, població de la comarca de l’Alt Empordà, està situat a l’altiplà del riu Manol, a uns 500 metres de la seva riba esquerra i a les estribacions orientals de la Mare de Déu del Mont. A part del riu Manol, també drena el terme el seu afluent, la riera d’Àlguema, que travessa el nucli de la població. El nucli antic està format per carrers estrets amb cases típiques de pedra. Al centre hi ha la plaça Major, envoltada de plataners. A un costat s’hi troba la canònica augustiana de Sta. Maria de Lladó, que és d’estil romànic i data del segle XII. Aquest edifici té tres naus amb columnes adossades, cada una amb un absis i petites finestres. Una part molt destacada és la portalada formada per sis arcs que s’aguanten sobre columnes amb capitells d’estil coríntic. L’edifici més característic de Lladó és l’església de Sant Feliu, que té una sola nau, molt àmplia, amb capelles laterals. S’hi observa una torre quadrada molt més baixa que devia ser l’inici d’un altre campanar que no es va arribar a construir. Va ser parròquia del poble fins el 1929 i actualment és tancada al culte. La primera documentació data del 1017. A la gent de Lladó els agrada involucrar‑se en el bon funcionament del poble i és per això que trobem diferents associacions. La Comissió de Festes s’encarrega que la Festa del Carme, al mes de juliol, sigui tot un èxit any rere any. La Fira del Formatge, al setembre, ha aconseguit que es conegui el nostre poble a tot Catalunya i fora

d’ella. La colla gegantera passeja orgullosa els patrons de Lladó, en Llambert i la Carme, per diferents poblacions. Els Ratlladors ens preparen cada any una nit de música electrònica. La Unió Esportiva Lladó entrena cada any per quedar en la millor classificació possible i fer que els aficionats s’ho passin bé. Us convido a venir i gaudir de l’encant especial del nostre poble, aquell que els pintors Lluís Vayreda, Bonfill Gironella, Moisés Sidrach, Marià Llavanera... van plasmar en els seus quadres i els escriptors Joaquim Tremoleda, Montserrat Vayreda, Pere Vayreda i Olivas... en els seus textos.

101

Joan Fàbrega i Solé Alcalde de Lladó

Lladó

L

Església de Santa Maria de Lladó

Vista de Lladó

Lladó us espera!


el pintor

Marià Llavanera i Miralles

Lladó

  arià Llavanera, excel·lent pintor, probablement un dels millors paisatgistes del nostre país en el seu temps, va néixer a Lladó, la terra enyorada de l’artista, on tenia la casa pairal i el patrimoni. Llavanera va ser sempre una persona primària, un gran infant ingenu i fort amb un tarannà enlluernat. Es tenia pel millor ciclista i motorista de la rodalia. En la primera etapa de la seva vida, va dedicar una part de la seva activitat a la cacera i l’esport. Després va abandonar tot això i es va concentrar en la pintura, amb una força inesgotable. Llavanera va començar tard a pintar de debò “quan es descobrí pintor”, i hagué de lluitar amb l’oposició de l’avi. Obres primerenques seves foren exposades a Figueres a l’aparador de Puig Pujades, que va escriure un article a L’Empordà federal amb el títol “A l’Empordà ha nascut un pintor”, de resultes del qual l’avi deixà en llibertat l’artista. Llavanera va ser un localista convençut i s’inspirava en Lladó. Les cases, els olivets, els masos, la llum que sembla davallar de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, els arbres, els pujols, els veïnats... Tot era absorbit per la mirada de l’artista i reflectit en les teles que creava. Va exposar en diverses galeries barcelonines i va entrar a formar part de les “Arts i els artistes”, on fou acollit com a membre, fins pels artistes més allunyats dels seu estil. Llavanera, d’altra banda, s’atreví a pintar amb idèntic mestratge tant la figura com també les natures mortes, i ens n’ha llegat pintures admirables. La seva fortalesa probablement donava aquelles ombres,

Oli de Marià Llavanera

(publicat per la Diputación Provincial)

Un paisatge de Marià Llavanera

M

Autoretrat de Marià Llavanera. Oli sobre fusta 43 x 32

Lladó, 1890 - 1927

tan ben vistes pels crítics, terres rogenques, verds negres envellutats, pintura sòlida; Llavanera volia ser un pintor sense influències. Cap a la fi dels seus trenta-set anys, ja malalt, després de les seves estades a Itàlia i París, pensa en grans composicions per a museus. Aleshores comença la seva ambiciosa obra no acabada Les bodes de Canà –que a l’any 2006 va ser donada a l’Ajuntament per uns familiars– amb personatges sorgits del poble, que fou exhibida amb vint obres més en la seva darrera exposició, a les galeries Laietanes. L’obra de Llavanera és present en les col·leccions més selectes i fins avui pràcticament “immobilitzada”. El juliol del 1984, a Lladó, es va retre a l’artista un fervorós homenatge, amb una exposició que va aplegar vint-i-vuit obres cedides per diferents col·leccionistes i particulars, i el carrer que dóna entrada a la que havia estat casa seva porta el seu nom.

102

Josep Caixàs i Escura Alcalde de Lladó del 1979 al 2003 Conseller Comarcal del 1988 al 1999


L

la poetessa

Montserrat Vayreda i Trullol

Una imatge de joventut de Montserrat Vayreda

quaranta i cinquanta, fruit de l’època d’estiueig al Port de la Selva. I finalment el referent que representen els poetes del Noucentisme, una intel·lectualitat i un món poètic on destaquen les figures de Carner, Guerau de Liost i, sobretot, Carles Fages de Climent, el qual va dedicar un poema a les anomenades cariàtides, que eren les germanes Montserrat i M. Àngels Vayreda, Carme Guasch, Matilde Escudero i Pilar Nierga, però també un de personal a la Montserrat: i envejo els versos de seda de Montserrat Vayreda

103

Joaquim Tremoleda i Trilla Doctor en Arqueologia, arqueòleg-conservador del Museu d’Arqueologia de Catalunya Empúries

Lladó

  a Montserrat, que va néixer el 28 d’agost de 1924 a can Llavanera, a prop de la plaça de Lladó, on va viure fins als tres anys, es va donar a conèixer amb la publicació dels llibres de poemes Entre el temps i l’eternitat, 1955; i, més tard, Sóc, 1957. Aquest fou el seu gènere literari predilecte, i el va conrear tota la vida. Els anys cinquanta i seixanta va participar en molts certàmens poètics i fou nomenada Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de la Ginesta d’Or, de Perpinyà (1966). Durant els anys següents va escriure Ofrena de Nadal, 1965; Un color per cada amic, 1977; Amb el sol a la mà: poemes per a infants, 1978 i 1980. En el seu llibre, Els pobles de l’Empordà, 1984, il·lustrat per Lluís Roura, va dedicar un poema a cadascun dels pobles empordanesos; Pessebre endins, 2004 i el recull, a cura d’Anna Velaz, Poemes de Montserrat Vayreda (Antologia 1945-2004), 2005. En prosa ha escrit llibres descriptius, com l’obra Els pobles de l’Alt Empordà, publicada en sis volums, entre 1978 i 1981; L’Empordà màgic (l’Alt Empordà), 1987; i La màgia del Baix Empordà, 1990. També ha escrit les biografies dels pintors Joan Sibecas, 1979 i Joaquim Vayreda, 1982. Va col·laborar assíduament en revistes i periòdics com Presència, L’Empordà, Vida Parroquial o Revista de Girona. Montserrat Vayreda va realitzar una important tasca d’animació cultural i, juntament amb Carme Guasch i Carles Fages de Climent, va iniciar les Festes anuals de la Poesia de Figueres i la promoció d’actes d’homenatge a figures empordaneses o vinculades a la comarca. La seva obra ha estat llargament premiada: va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi (1999), amb el premi “Sirena” del Consell Comarcal de l’Alt Empordà (2003), i durant els actes del seu vuitantè aniversari, se li concedí la Fulla de Figuera de Plata al mèrit, de l’Ajuntament de Figueres i el títol de Filla Predilecta de Lladó (2004). En la seva vida i obra podem destacar: l’entorn familiar, ja que pertany a una família amb una gran notorietat artística, literària i científica, destacant el seu admirat avi matern, el poeta Sebastià Trullol, de Cabanelles. El seu ric i contundent vocabulari, reflex de la seva personalitat i del seu caràcter franc i sincer que neix de la seva terra, d’un territori que podem definir com els terraprims empordanesos, dominat per la Mare de Déu del Mont, en la seva dimensió geogràfica, religiosa i empordanesa. També destaca per l’amor a la terra, al camp i al paisatge, a la muntanya, als pobles i a la gent que hi viu. Si la Garrotxa d’Empordà és el seu univers rural, l’urbà és la Figueres de l’Esvay, la seva botiga que es convertia en tertúlia i punt de trobada de la intel·lectualitat del moment. El mar és també un referent en la poesia vayrediana, elaborada els anys

Montserrat Vayreda, fotografiada a la seva casa de Figueres l’any 2002

Lladó, 1924 - Figueres, 2006


el pintor

Lluís Vayreda i Trullol

Retrat de Lluís Vayreda i Trullol

Lluís Vayreda, un excel·lent pintor

M’ Lladó

han demanat que escrigui un text sobre el meu pare i penso que, tot sovint, un fill no és prou objectiu per descriure el propi pare ni com a artista, ni tampoc com a persona. És per això que he volgut triar un parell de textos que s’han escrit sobre en Lluís Vayreda que, al meu parer, el retraten de forma precisa en els seus dos vessants: el d’ésser humà i el de pintor. El primer és de Carme Guasch, escriptora, i diu així: “De tots el germans Vayreda que he conegut, en Lluís va semblar‑me sempre aquell que concentrava més dosi de bonhomia, de cordial, d’una mena de paciència i de comprensió que el feia condescendent sense traïció, comprensiu sense abdicar, tolerant, tendre, humà. Tenia aquell aire senyorívol que no s’improvisa i que ve, no tant sols d’una llavor il·lustre, sinó, sobretot d’una vida interior intensa, d’un enteniment amb els altres i amb les coses que l’envolten, d’una harmonia i un equilibri intens que són fruit de la ment i del cor al mateix temps...” L’altre és d’en Josep Pla, l’escriptor, i diu: “El cognom Vayreda, en aquest país almenys, ja és un al·licient. En aquest cas, l’al·licient és absolutament confirmat. El senyor Vayreda és un excel·lent pintor i això ho vaig dir la primera vegada

“Can Reixach”, pintura de Lluís Vayreda

Lladó, 1918 - 1986

que vaig veure les seves teles. I ho vaig dir no per les raons que solen al·ludir els sinistres crítics d’avui parlant de la pintura sinistra que generalment es fa avui, sinó perquè m’agrada a mi... El senyor Vayreda té una tradició de realisme líric que és el que m’agrada a mi. El realisme líric en pintura és el més difícil de fer i només es pot fer amb una obsessió i una observació permanents. El senyor Vayreda sap dibuixar i pintar una olivera, un camp de blat o d’ordi, un camí que serveix per caminar, una casa sòlida i potent, un poble real i positiu. Quan vaig veure la primera vegada la seva pintura, li vaig dir de seguida: “Segueixi aquesta direcció”. No haig de dir res més. Si no bada, amb les insanitats d’aquest segle, té la partida guanyada. Ho repeteixo: no tinc res més a dir.”

104

Jordi Vayreda i Ribera Metge. Oncòleg


Llançà

  lançà, vila marinera i turística, enclavada al nord del Cap de Creus, us obre els braços per ensenyar-vos aquest racó tan característic i autèntic de la Costa Brava. Llançà, antigament terra de vinyes, conreus i pesca, actualment compagina l’art de pescar amb el turisme, que va començar a arribar al poble d’ençà dels anys seixanta. D’una manera o d’una altra, tot el que passa al poble té una vinculació directa o indirecta amb el turisme. Un sector en el qual les administracions cada vegada han d’intervenir més i on la feina mai no s’acaba. Per això, els pobles costaners o turístics han de fer costat al sector privat, que al capdavall és el que presenta l’oferta. Les nostres terres, dins del Parc Natural del Cap de Creus i del Paratge de l’Albera, són una zona de contrastos. Podeu anar a la platja, a les cales, a mar..., o podeu anar a passejar a la muntanya, practicar esports o fer visites culturals. Oferim activitats variades per a tota mena de turisme. Una oferta cultural i gastronòmica acurada complementa la visió moderna que, cada vegada més, es té de Llançà. Destaca, culturalment, el Museu de l’Aquarel·la-Fundació Martínez Lozano, per la seva bellesa i record etern al mestre Martínez

Lozano, a la seva obra i a tots els artistes d’aquesta tècnica tan nostra. I, alhora, un gran nombre d’entitats locals, cadascuna amb la seva temàtica, ofereixen les seves habilitats en benefici col·lectiu. Llançà vol ser protagonista dels canvis que es produeixen en general i és per això que vull aprofitar aquesta oportunitat de fer unes breus pinzellades locals, ho vull aprofitar per encoratjar tothom a gaudir del meu poble. Un poble obert, càlid i respectuós on us hi trobareu d’allò més bé!

105

Sigueu benvinguts!

Pere Vila i Fulcarà Alcalde de Llançà

Llançà

L

Torre romànica de Llançà

El port de Llançà

Vila marinera i turística


el pintor i aquarel·lista

Josep Martínez Lozano

Llançà

  a vida d’en Pepe, tal com era conegut   popularment Martínez Lozano, va transcórrer artísticament per moltes poblacions, tres de les quals foren l’eix vertebrador de la seva carrera: Llançà, Montblanc i Terrassa. Llançà va ser per a Martínez Lozano l’espurna que li encenia la inspiració. Així ho devia descobrir els anys quaranta quan arribà a Figueres per fer el servei militar i la seva carrera com a pintor tot just s’iniciava. Aleshores Martínez Lozano ja tenia clar que la pintura era la seva vida, tot i que les circumstàncies d’aquells temps no l’havien ajudat gaire per poder-la estudiar. A Figueres, dos fets marcaren la seva carrera. El primer fou el descobriment de Llançà, amb el seu port, la mar i, per descomptat, l’illot del Castellar, que es convertiria en la icona de la seva pintura. L’altre fet fou l’aparició de Ramon Reig (aquarel·lista empordanès), que va esdevenir el seu mestre d’aquarel·la. En Pepe tenia un caràcter fort, extravertit i enèrgic, una combinació “explosiva” que el convertí en un artista reconegut per tothom. El seu inconformisme el portava a buscar, en les seves obres, la màxima exigència. Per aquest motiu en Pepe no dubtava mai a esborrar o trencar qualsevol obra que no li acabés d’agradar, per més que la resta de la humanitat la trobés fantàstica.

Josep Martínez Lozano

Unes aquarel·les del pintor

L

En Pepe amb el burro “Sandalio”

Barcelona, 1923 - Llançà, 2006

La seva evolució com a pintor s’aprecia clarament quan s’analitza la seva obra. De l’impressionisme inicial passà quasi a l’abstracció, amb una execució acurada en la matèria i el color que el fan inconfusible. J. Martínez Lozano roman en la memòria dels qui el coneixien no solament com a artista, sinó també com un gran humanista. En Pepe necessitava les persones per viure, és per això que sempre estava envoltat d’amics i amigues. Per a mi, en Pepe no només era el meu avi, era també el millor amic, en qui podia confiar i que sempre era al meu costat.

106

Eduard Martínez i Martínez Director del Museu de l’Aquarel·la de Llançà


Llers

  lers, per als qui no ens hàgiu visitat mai, és un municipi tranquil, molt a prop de la capital de comarca, que és Figueres, i se’ns coneix com el poble de les bruixes gràcies en part a l’il·lustre escriptor Carles Fages de Climent, a qui, en senyal de gratitud, hem dedicat una magnífica plaça. Som lloc de pas i parada obligatòria durant el carnaval (febrer), la Fira de la Cirera (segon diumenge de juny) i les festes majors d’hivern (gener) i d’estiu (setembre), que celebrem amb gran participació i alegria. Si d’alguna cosa podem presumir és de mantenir i potenciar les tradicions del nostre poble. Un bon exemple el tenim en la representació del pessebre vivent, que té una gran anomenada per la posada en escena i la voluntat de les persones que hi participen. En aquest temps de canvis constants que ens ha tocat viure, experimentem un important creixement tant en la població com en les indústries que s’estableixen al nostre municipi, destacable nus de comunicació fronterer. Això implica un important esforç per adequar les infraestructures, els accessos i serveis públics a la important transformació que estem vivint. Malgrat això, continuem sent un poble tranquil, on ens coneixem gairebé tots, i n’estem orgullosos. Us convidem que ens visiteu i gaudiu de la nostra privilegiada situació, que ens ofereix una magnífica vista de la plana de l’Empordà, i dels nostres nombrosos establiments de restauració, caracteritzats per una variada cuina, des

de la més elaborada fins al pa amb tomàquet (tomata, en diem aquí) i el pernil més exquisit de la zona. També podeu passejar-vos per les ruïnes del castell de Rocabertí, l’església preromànica de Sant Quirze d’Olmells, i, en general, per tots els carrers del poble, que presenten grans contrastos pel fet que hi cohabiten les antigues construccions i les noves zones recuperades després de l’explosió del polvorí republicà durant la Guerra Civil.

107

“Les bruixes de Llers van encapçalar una expedició de totes les bruixes de l’Empordà per aterrar el campanar de Figueres. El campaner va reaccionar a temps però, encara ara, el campanar resta estroncat.” Carles Fages de Climent

Carles Fortiana i Costa Alcalde de Llers

Llers

L

Església parroquial de Sant Julià

Torre de l’Homenatge al castell de Llers

El poble de les bruixes


l’agricultor i home de lletra

Just Fortiana i Bech

Llers

  ust Fortiana i Bech, conegut popularment per Justet, agricultor, pare de família i home de lletra, fou una persona certament atípica en aquells tombants de segle en què fer de pagès equivalia sovint a desentendre’s de la resta de coses que passaven al món més enllà de l’hort, el camp i els corrals. Àvid de coneixements, lector empedreït i prest a conèixer tota la realitat que l’envoltava, ben aviat assumí responsabilitats col·lectives, sempre en benefici del poble. Amb poc més de vint anys presidí la Societat de Joves Recreativa l’Oliva (1935). Durant la seva presidència es va dur a terme una important restauració dels antics locals seu de la societat, abellint‑los i transformant-los en l’edifici més emblemàtic de la població. Allà es desenvolupava bona part de la vida civil i les seves activitats gaudien de notable ressò a tota la comarca. També es va lliurar en cos i ànima a arreglar tota la paperassa del Sindicat Agrícola, germandats, Seguretat Social, Cambra Agrària, sense percebre mai una sola pesseta per aitals dedicacions. Llers, com tants d’altres, fou un nucli especialment castigat en la immediata postguerra i la desvertebració pròpia d’un període tan greu necessitava homes amb iniciativa i empenta. Designat alcalde (1954-1963), s’esforçà a millorar les condicions de vida dels llersencs, en particular dels jubilats que necessitaven assegurar-se un retir digne.

Retrats de joventut

Just Fortiana i Bech

J

Just Fortiana i Bech, una persona àvida de coneixements

Llers, 1914 - 1987

Mai no estalvià dies ni viatges a la capital a l’hora de solucionar qualsevol litigi que afectés el municipi i la seva gent. Quan convenia, en Justet es treia la roba de feinejar i, ben mudat, s’adreçava al despatx que convingués, portador de la dignitat del poble. És en aquest sentit que gaudí sempre de l’estima de tots els veïns, que li confiaven la resolució de conflictes de qualsevol naturalesa. Durant el seu mandat rebé la Medalla al Mèrit del Treball, però la desafecció amb el règim –que l’acusà de tenir bones relacions amb tothom, àdhuc amb els comunistes, i en canvi una escassa connivència amb l’Església, lliurada al franquisme–, li costà el càrrec, del qual fou cessat. Malgrat tot, des de casa mateix, continuà sempre prest a ajudar tothom i a donar consell a aquell que ho necessitava.

108

Eva Ungé i Fortiana Educadora social


Maçanet de Cabrenys

er a un alcalde sempre és agradable parlar del seu poble, i encara més si es tracta de la seva gent. Maçanet és un poble altempordanès, al bell mig entre el Canigó i el Cap de Creus, envoltat d’una natura i d’un paisatge que en són la principal font de riquesa. Junt amb la seva història i les seves tradicions, hi destaquen totes les persones que hi han viscut. Persones que amb la seva manera de ser han fet un poble obert, acollidor i generós, tant per als seus vilatans com per als qui ens visiten. Voldria destacar el meu predecessor en el càrrec, en Miquel Barnades, que en moments difícils de la nostra història va ser capaç de donar la seva vida amb un gran acte de generositat, valor i responsabilitat. També, un altre gran maçanatenc, l’Enric Moulines, un empresari decidit i lluitador que va fer el màxim per donar treball, progrés i benestar al seu poble. Cal un reconeixement per en Jaume Ministral, mestre i escriptor, que va arribar de Barcelona i amb la seva humanitat es va integrar com un maçanatenc més, demostrant-ho i fent-ho patent al llarg de la seva obra.

Voldria, per acabar, agrair als nostres personatges actuals la seva dedicació a recordar les qualitats dels nostres avantpassats, i a l’empresa patrocinadora d’aquesta obra, l’oportunitat de donar a conèixer Maçanet. Moltes gràcies.

109

Lluís Carbó i Saguer Alcalde de Maçanet de Cabrenys

Maçanet de Cabrenys

P

El carrer Borriana de Maçanet de Cabrenys

Vista de Maçanet de Cabrenys

Passeja-t’hi


l’alcalde màrtir

Miquel Barnadas i Martín

Maçanet de Cabrenys

  iquel Barnadas va néixer a Maçanet el 19 de juliol de 1904, fill d’una família d’hostalers. La seva mare regentava la Fonda a la plaça de la vila, per això també era conegut per en “Miquel de la Fonda”. Un cop acabats els estudis, començà a treballar a la Fonda i més endavant alternava aquesta feina amb la barberia que tenia al costat de casa seva. Per perfeccionar-se en l’ofici de barber, va anar un temps a Bordeus. El 1933, fou un dels afortunats de la loteria que va tocar al poble. Llavors va comprar un cotxe per fer el servei de taxi. El 15 d’octubre de 1936 va entrar a l’Ajuntament com a regidor d’Esquerra Republicana. Però, el 23 de desembre del mateix any, l’alcalde Joaquim Bassó va dimitir, forçat per pressions i amenaces, que havia rebut de grups radicals forasters, que volien detenir la gent conceptuada de dreta. Així doncs, Miquel Barnadas, l’1 de gener de 1937, fou elegit alcalde. Durant el seu curt mandat va fer agençar les fonts de l’entorn del poble. Hi va col·locar unes làpides de marbre amb l’epígraf “Per la netedat es coneix un poble”. Ser alcalde, en temps de guerra, d’un poble fronterer era un càrrec veritablement feixuc. Entre carrabiners, milicians i brigades alpines, hi havia més d’un centenar d’homes destacats a la població. Davant d’això, Miquel Barnadas va anar a Barcelona, a la Generalitat, a demanar instruccions, i allí li van confirmar que ell, com a alcalde, era el cap de les forces armades locals.

Miquel Barnadas davant del seu Citroën, que feia servir de taxi

M

Retrat de Miquel Barnadas i Martin

Maçanet de Cabrenys, 1904 - 1937

El 15 de març de 1937, amb l’arribada d’un escamot armat de militància radical, integrat per quinze membres, es va repetir al poble el propòsit de detenció de gent de “dreta”. L’alcalde s’hi enfrontà amb coratge i va dir que ell responia d’aquelles persones. Fou assassinat al local de La Pau. Prèviament havia demanat la intervenció de les forces que estaven sota el seu comandament, però quan aquestes aparegueren els botxins ja eren fora. Amb el seu acte heroic d’una generositat extrema, sacrificà la seva vida perquè alguns dels seus administrats escapessin d’una mort segura. És “l’alcalde màrtir”, que magnificà notablement el càrrec que exercia.

110

Lluís Moulines i Salvatella Historiador local


el mestre i escriptor

Jaume Ministral i Macià

sèries de televisió com Doctor Caparrós. Medicina General, Amor meu, que n’ets de tossut i Doctor Caparrós, metge de poble, interpretats amb gran èxit per Joan Capri i Joan Pera. Un matí de la primavera del 1982, acabat d’aterrar a Madrid en un vol de Nova York, la meva mare em va dir que Jaume Ministral havia mort, de sobte i d’un segon infart, davant de casa seva. Uns dies després, d’acord amb la seva pòstuma voluntat, l’enterraren a Maçanet de Cabrenys. La mare el va sobreviure un any i també la vaig sepultar a Maçanet, per bé que ella no havia dit on volia donar repòs a les seves despulles. Encara ara em pregunto fins a quin punt, en el laberíntic fons del meu inconscient, Jaume Ministral i Macià no va determinar el destí final i definitiu de la meva mare.

111

Carlos Rojas Escriptor Premi Planeta, Premi Nadal, etc.

Maçanet de Cabrenys

  aume Ministral i Macià va néixer a la ciutat petita i delicada, que al pas dels anys va donar nom a un dels seus llibres i altrament es coneix com a Girona. Les rauxes d’innocència, a vegades tan intel·ligents com capricioses però sempre plenes de candor, eren molt pròpies de l’escriptor. A Maçanet de Cabrenys va adquirir un collage on retalls d’un nu de Rembrandt, un cargol de mar, un vell tramvia dels Estats Units i la mà oberta d’un home compartien una taca de roig venecià. Féu generosos elogis d’aquell papier collé. Però el va retornar en assabentar-se que la mà pertanyia a Adolf Eichmann. No volia recordar, en contemplar‑la, que un monstre com Eichmann, nascut d’una dona, podia deshumanitzar‑se fins a un nivell criminal desconegut de les feres. A la irònica innocència, Jaume Ministral hi afegia un sentit didàctic, que li devia venir d’una llarga nissaga d’avantpassats pedagogs i va donar tema a la seva novel·la Nosaltres els mestres. Ell mateix es dedicà a l’ensenyament fins a l’any 1962, quan va entrar a l’editorial Marín com a director de l‘Enciclopedia Formativa o El mundo de la cultura. Sembla mentida que durant els darrers vint anys de la vida trobés temps per escriure i publicar novel·les com Tierra dos, ¿Está habitada la tierra?, Tramuntana boja i Confessem‑nos?, a més de Ciutat petita i delicada i Nosaltres els mestres. La seva bibliografia s’amplia amb col·laboracions a la premsa de Girona i Barcelona, obres de teatre com El gandul i El comissari i guions de

Jaume Ministral a Maçanet el dia de Rams

Retrat de Jaume Ministral i Macià

J

L’escriptor Jaume Ministral

Girona, 1914 - Barcelona, 1982


el fabricant de pipes

Enric Moulines i Salvatella

Maçanet de Cabrenys

Enric Moulines i Salvatella

D

Enric Moulines, el fabricant de les pipes Salvatella, va contribuir a la millora del poble de Maçanet de Cabrenys

Maçanet de Cabrenys, 1920 - 2007

urant dècades –en aquella joventut en què en certes èpoques m’agafava per fumar en pipa–, vaig viure convençut que les Salvatella que hi havia a les botigues (i que de vegades comprava) venien d’Itàlia. Per aquest mateix motiu pronunciava la marca geminant-ne la ela: “Salvatel·la”. Molta gent feia igual, perquè Salvatella, com a cognom, és desconegut a bona part del país. De manera que, quan vaig aterrar per primera vegada a Maçanet i vaig veure la fàbrica de pipes, em vaig adonar fins a quin punt era un ignorant. No vaig entrar-hi mai mentre encara funcionava, i quan ho vaig fer –més de tres lustres després–, va ser per escriure’n una crònica per a La Vanguardia. Entrar en un edifici abandonat encisa sempre, però quan l’edifici és una fàbrica hi ha la percepció de tothom que hi ha treballat. Ara tot són màquines aturades, sacs d’escalaborns, despatxos sense gent, paperassa amuntegada, arxius oblidats, però en una època no tan llunyana s’hi devia sentir –vibrant– el soroll de les màquines i el rum-rum de les converses. Cinquanta persones van arribar a treballar-hi, i s’hi feien quinze mil pipes al mes. No vaig parlar mai amb Enric Moulines. El veia sovint pels carrers del poble, en cadira de rodes. Els maçanetencs l’apreciaven. Tothom valorava que hagués construït la fàbrica aquí i no a llocs on li hauria estat més fàcil, o on hauria pogut aconseguir més beneficis. Sé que

va contribuir a l’electrificació del poble, sé que va aconseguir que hi hagués estació automàtica telefònica abans que a molts altres llocs, sé que va ser decisiu perquè s’arrangés la carretera fins a la general, i perquè s’asfaltés de Darnius a Maçanet. De vegades, el seu germà Lluís –amb qui sovint ens trobem els matins a la barra de La Quadra, fent un cafè– m’havia proposat presentar-nos, però sóc tímid i no hauria sabut gaire què dir-li. Recordo que, quan a l’estiu del 2006 va sortir al diari la crònica sobre la fàbrica de pipes (una crònica sobre una fàbrica abandonada és sempre arriscada, perquè sense voler pots ferir sensibilitats), en Lluís em va dir que el seu germà l’havia llegida i que li havia semblat bé, i aquesta opinió seva em va fer content.

112

Quim Monzó Escriptor, traductor i periodista


Masarac-Vilarnadal

  ls empordanesos sempre agrairem al poeta Joan Maragall aquelles paraules que va dedicar a la nostra comarca: “Si un dia a Catalunya hi faltés l’Empordà, Catalunya no fóra ella mateixa; però si un dia, en canvi, de Catalunya només en restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat rau no en l’espiga, sinó en el gra.” Masarac-Vilarnadal són dos pobles altempordanesos que mantenen plenament el seu caràcter i genuïnitat. El municipi, situat al nord de Figueres, als contraforts de la serra de l’Albera, té una extensió de 12 km2 i una altitud de 85 m. Dues dades palesen el munt d’història que hi ha al seu darrere: Masarac és citat per primera vegada l’any 944 amb el nom de Maseracho i el 1139 s’hi va fundar el priorat canonical agustinià de Santa Maria de l’Om. Els llocs d’interès són diversos: la riera d’Anyet, les esglésies de Santa Maria de l’Om, Sant Martí, Sant Pere. I el castell de Vilarnadal, que conserva parts gòtiques. Ben a prop d’aquesta construcció hi ha una placeta, presidida per una morera i una font. Acosteu-voshi, seieu en algun dels bancs que l’envolten i escolteu el murmuri de l’aigua i els parrupeigs de les tórtores: hi trobareu les millors definicions de calma, quietud i serenor.

Generació rere generació han convertit aquestes contrades en llocs acollidors, bonics, plens de vida. Els seus habitants, de caràcter franc i obert, es dediquen, majoritàriament, a la pagesia i a la ramaderia. L’olivera, la vinya i tot tipus de cereals concentren molts dels cultius de la zona. Ens plau convidar-vos a la Festa Major de Sant Pere, el 29 de juny, que té lloc a Vilarnadal, i a la de Sant Martí, l’11 de novembre, a Masarac. També, a la Processó del Dilluns de Pasqua, els orígens de la qual es remunten molts anys enrere. L’escriptor Pere Coromines, en el llibre Les gràcies de l’Empordà, elogiava les característiques que fan captivadora aquesta comarca. Us convidem a descobrir-les a través d’aquests pobles, dels seus paisatges i de la seva gent. Lluís Pujol i Molas Alcalde de Masarac-Vilarnadal

113

Masarac-Vilarnadal

E

Església de Sant Martí de Masarac

Castell de Vilarnadal

Un lloc acollidor, bonic i ple de vida


el músic

Josep Joli i Blanch

Masarac-Vilarnadal

Empordà és una immensa escola musical. Encara avui, passejant pels seus pobles, quants d’instruments no sents tocar rere les finestres de moltes llars? Josep Joli i Blanch forma part d’aquest formidable actiu de la nostra comarca. Nasqué a Castelló d’Empúries l’any 1931, i és fill de Rafael Joli i Costa i de Maria Blanch i Reynalt, germana del mestre Josep Blanch Reynalt, que fou qui, de ben petit, l‘encaminà i l’inicià en el món musical. Les primeres passes les féu a l’escolania i a l’Escola Municipal de la seva població, on estudià solfeig i teoria. Posteriorment, violí amb Enric Sans i contrabaix amb Josep Cervera. La seva trajectòria ha estat molt intensa. Debutà a disset anys, amb l’Antiga Pep de Figueres. De llavors ençà, ha actuat amb molts conjunts, cobles, grups i orquestres. Una trajectòria llarga i fecunda, que li ha proporcionat l’admiració i l’estima de tothom. Durant l’any 1980 patí un greu accident de trànsit; però gràcies a una extraordinària força de voluntat, a la passió per la música i al suport de la seva esposa, Dolors Sentena i Terrades, va poder tirar endavant i reprendre, amb més il·lusió que mai, la seva carrera.

Josep Joli i Blanch actuant

L’

Josep Joli, de jove, tocant el contrabaix

Castelló d’Empúries, 1931

El nombre d’activitats dutes a terme aquests últims anys resulta igualment impressionant. Continua ben actiu i, sol o acompanyat, sempre està disposat a actuar allà on es demana la seva presència. També ha exercit –i exerceix– de professor de contrabaix. Les seves paraules ens fan adonar que dintre seu brollen sense aturador innombrables deus musicals. “A vegades em veig meitat home, meitat contrabaix”, ens diu, abans d’acomiadar-nos. A nosaltres, de manera immediata, se’ns visualitza un quadre de Salvador Dalí. Josep Joli viu a Vilarnadal des de l’any 1983. És un empordanès de cap a peus. I que ho sigui per molts anys!

114

David Pagès i Cassú Escriptor


Mollet de Peralada

  ollet de Peralada forma part de la comarca de l’Alt Empordà, província de Girona. Està situat als peus de la serra de l’Albera i es troba cobert de boscos de pins, alzines i matolls. El terme municipal té una extensió de 3 km2 i el poble és a 59 m d’altitud; el punt més alt del terme és el puig de Mas Ferriols, de 101 m. Pel que fa a la nostra població, tenim referències documentals des del 1497, en què hi havia 13 focs; el 1553, consten 28 focs; el 1877, el nombre màxim 485 habitants de fet, i a partir del 1990 la població de dret es mou al voltant dels 170 habitants. No gaire lluny de la frontera amb França, els límits del terme municipal són al nord Espolla i Rabós d’Empordà, a l’est Garriguella, al sud Peralada i a l’oest Masarac, i també prop de Sant Climent Sescebes i Vilamaniscle. Té agregats els nuclis del barri de les Costes i de Casaloca. Disposat sobre una petita elevació de terreny, Mollet de Peralada és documentat des de l’any 944 amb el nom de Moleto i fou possessió del monestir de Sant Quirze de Colera i del monestir de Santa Maria de Vilabertran. Sense saber exactament els orígens del nom Moleto, cal assenyalar que a Itàlia, a Ottiglo Monferrato, hi ha una regió vitivinícola anomenada així.

El poble és a prop de l’església romànica de Sant Cebrià, que data de l’any 800, d’una sola nau amb absis, modificada posteriorment amb capelles laterals, que va ser antiga possessió del monestir de Santa Maria de Vilabertran. Al veïnat de les Costes, hi destaca l’església de Sant Joan Degollaci, del segle XVIII. Mollet de Peralada és una finestra oberta a les vinyes, i les seves varietats de macabeu i garnatxa donen uns excel·lents vins blancs, rosats i negres, amb la Denominació d’Origen Empordà, que es vinifiquen i comercialitzen a la Cooperativa Agrícola Mollet, fundada l’any 1954. A més de la vinya, la ramaderia de bestiar boví i porcí complementa la nostra economia.

115

Claudi Puig i Barris Alcalde de Mollet de Peralada

Mollet de Peralada

M

El carrer Figueres i, al fons, l’església de Sant Cebrià de Mollet

Vista de Mollet de Peralada

Una finestra oberta a les vinyes


el pedagog

Cassià Costal

Mollet de Peralada

  assià Costal fou un pedagog modern i un ciutadà compromès; així ho afirma Joan Puigbert en un article sobre aquest excel·lent professor de pedagogia. Un home vital, auster, optimista, d’esperit obert i liberal, i esportista de cap a peus. “Fill, germà i fillol de mestres”, Costal va néixer l’any 1876 a Mollet de Peralada i morí a Barcelona el 1937. Acumulà, primer, una sòlida base intel·lectual a Suïssa, on visqué una dècada; després va viure a Madrid durant quatre anys, on ingressà a la tot just estrenada Escuela Superior del Magisterio de Madrid (1909), on entrà en contacte amb la gent de la Institución Libre de Enseñanza. Tot i que no era una persona ambiciosa, la seva trajectòria professional fou destacada. Amb trenta-sis anys s’establí a Girona com a professor i catedràtic de pedagogia de l’Institut de Girona (1912). Fou nomenat director de la Normal de Mestres de Girona des de la seva reobertura, el 1914, i deu anys més tard, arran de la dictadura de Primo de Rivera, fou cessat. Posteriorment, en proclamar-se la República, Costal fou nomenat president provisional de la Diputació de Girona; ocupà aquest càrrec molt pocs dies, perquè amb l’establiment de la Generalitat les diputacions foren suprimides. El 1932 va esdevenir el primer director de l’Escola Normal de la Generalitat i va seleccionar com a

Foto: Masferrer (Sant Feliu de Guíxols)

Caricatura de Cassià Costal (fons: David Pujol i Fabrelles)

Cassià Costal de jove

C

Cassià Costal i la seva muller Carme, a Berlín, l’any 1933 - Foto: Fons Familiar

Mollet de Peralada, 1876 - Barcelona, 1937

professors un grup de catedràtics. Alguns d’aquests professors havien estat antics alumnes seus a la Normal gironina i d’altres procedien de diverses escoles normals del país, però tots ells havien passat per l’Escola Superior del Magisteri: Àngel Frigola, Josep Roura, Miquel Santaló i Josep Sanz. En definitiva, Cassià Costal és una figura cabdal del nostre país, pels seus coneixements i les seves contribucions a la pedagogia: “regeneracionisme educatiu”, renovació pedagògica, dignificació del magisteri i de l’escola primària, obertura a nous corrents, psicologia aplicada a la pedagogia…, però sobretot pel seu compromís amb la docència i l’actuació cultural, i per la seva extraordinària tolerància i respecte envers la ideologia dels altres. Ernest Maragall i Mira Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya

116


Navata

  l poble de Navata s’estén al sud-oest de l’Alt Empordà. El nucli urbà es troba al bell mig d’una plana lleugerament ondulada, adossada a unes muntanyes que s’eleven per la banda nord i que li donen l’aspecte d’una terrassa orientada vers el mar. Al terme de Navata no hi ha muntanyes ni turons pròpiament dits; només hi trobem suaus ondulacions del terreny exigides per l’escorriment de les aigües dels rius Fluvià i Manol i la riera d’Àlguema. Aquesta privilegiada situació geogràfica ha fet que el nostre municipi estigui configurat per quantitat de masies i veïnats, que han conreat les terres de la plana de Navata des dels principis dels temps. Actualment el poble de Navata està format pels nuclis de Canelles, Navata i Torremirona, cadascun amb un interès especial per a poder-ne gaudir. Al nucli de Navata podem fer un recorregut pels carrers que formaven l’antiga muralla (segle XVI), i visitar l’església de Sant Pere, datada del segle XVIII; podem visitar les esglésies romàniques de Canelles i el veïnat de Can Miró (segles XIXII), o acostar-nos al castell de Navata (segle XI), prop del veïnat de

Colomer. El nucli de Torremirona és el de més recent creació i ofereix un ampli ventall d’activitats destinades al lleure i a l’esport: golf, fitness, hotel-relais. Des dels primers barons que ocuparen el castell de Navata fins als nostres dies, han residit al nostre poble moltes persones que, amb més o menys renom, han ajudat a configurar el caràcter dels que avui hi vivim. Veniu a Navata: segur que us hi sentireu molt ben acollits.

117

Jaume Homs i Campamar Alcalde de Navata

Navata

E

Sant Pere de Navata (església vella de Can Miró) segle XII

Vista de Navata i de l’església de Sant Pere

Senzillament acollidora


l’escultor, pintor i col·leccionista

Antoni Casamor i d’Espona

Navata

Escultura als jardins de la Fundació Casamor

ill primogènit d’una antiga família de terratinents de l’Alt Empordà, Antoni Casamor va viure la seva infància a la casa pairal de Navata. Va iniciar els estudis artístics assistint a les classes de dibuix i de pintura de Joan Núñez. El 1923, es va matricular a l’Escola d’Agricultura, i a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona, entre els cursos 1926 i 1929. Va elegir l’escultura com a mitjà primordial d’expressió, sent un escultor de concepte profund i depurador de tot el superflu. En l’aspecte formal, el que més el preocupava era que la forma fos una manera d’expressió dúctil, un suport per poder expressar els seus sentiments, les seves emocions; inquietud que quedà reflectida sobretot als retrats i a la imatgeria religiosa. Les seves obres es caracteritzen per la serenor, l’equilibri estètic i l’exquisit refinament, sobretot en el nu femení, del qual va realitzar obres d’excel·lent factura. Fou un noucentista tardà; així doncs, la seva obra en general se situa dins la línia mediterranista, d’afinitat estètica amb escultors com ara Clarà, Dunyach, Maillol i Despiau. A partir del 1931 va mostrar les seves obres a les exposicions de Primavera de Barcelona i a mostres nacionals de Madrid, fins al 1936. Va formar part del grup de pintors i escultors Promoción Mediterránea, que va exposar, el 1940-41, a les Galeries Syra de Barcelona. Va participar a les mostres internacionals de Berlín i Venècia el 1942, i a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona de Primavera. El 1947 va realitzar la primera mostra individual a les Galeries Syra de Barcelona, que fou una exposició important per la quantitat i per la qualitat de les escultures, nus femenins majorment. Es va presentar al Premi Condado de San Jorge, de Galeries Laietanes del 1950, i el 1964 va formar part de l’exposició de pintura i escultura del Reial Cercle Artístic de Barcelona. El 1978 va viatjar a Miami, on va exposar a la Casa d’Espanya dibuixos, olis i escultures de bronze. Va obtenir el premi de la Diputació Foral de Navarra; també va ser premiat al Concurs Extraordinari de Pintura i Escultura del Reial Cercle Artístic de Barcelona del 1957, així com en el de l’Ajuntament de Barcelona per a ornament dels seus jardins. En una casa noble de Raset hi va reunir una notable col·lecció de pintura de diverses escoles, com també nombroses talles de fusta d’època medieval, junt amb d’altres de pedra, marbre i alabastre;

Retrat d’Antoni Casamor

F

Barcelona, 1907 - Raset (Cervià de Ter), 1979

escultures, pintures i dibuixos del segle XIX i una representació d’art contemporani, i també nombroses obres seves. Va morir sense poder realitzar el propòsit de crear una fundació. Fou membre del Reial Cercle Artístic i va formar part de la penya que es reunia al cafè de l’Oro del Rhin de Barcelona. El 1989, amb motiu del desè aniversari de la seva mort, es va organitzar una exposició monogràfica al Museu de l’Empordà de Figueres. Les seves obres es troben al Museu de Barcelona, al Museu de l’Empordà de Figueres i als Jardins Joan Maragall de Barcelona. Carlos M. Casamor i Franquet President de la Fundació Casamor

118


la pintora i poetessa

Remei Martínez-Marí i Òdena Barcelona, 1930 - Navata, 2006

Aquest poble lluminós que reposa al peu del Mont voltat d’alzines i pins i els Pirineus a l’horitzó.

La gent, les cases, els horts, els carrers, els camps, i l’església de Can Miró ja formen part del meu jo.

Remei Martínez-Marí i Òdena

  a pintora Remei Martínez-Marí i el seu  espòs, l’escultor Jordi Roura, van arribar a la vila de Navata a la primavera del 1977. Progressivament s’hi van anar arrelant, passant-hi cada vegada temporades més llargues, fins a establir-s’hi definitivament. El poema Navata ens dóna fe del seu arrelament. La seva obra pictòrica és d’un clar i càlid sentit intimista, que descriu amb senzillesa i honestedat les coses i els indrets que estima. Una pintura que ens parla d’objectes quotidians, de racons, portes, escales i finestres. Indrets i objectes que sap ennoblir amb gràcia i tendresa descriptiva, mitjançant una plàstica plenament poètica, banyada d’austeritat. Espais oberts o tancats que fan referència a humanes presències que, la majoria de vegades, són absents, però el retorn de les quals s’intueix imminent. En algunes ocasions hi són presents de forma difusa, no identificable. La tècnica emprada amb preferència és l’oli sobre tela, però també s’ha expressat a través del dibuix, l’aiguafort i els colors pastel. En la seva obra, s’hi aprecien dos ambients ben diferenciats. Una primera època en què ens mostra elements i espais dels seus estimats barris de l’Eixample i Sarrià, de la ciutat comtal, on va néixer i viure. Una segona època en què fa referència exclusivament a racons

de Navata i altres indrets veïns de l’Alt Empordà. En aquest darrer període els seus quadres gaudeixen d’una lluminositat especial, segurament influenciada per la nítida claror empordanesa. La seva capacitat artística també ha abastat l’art de les lletres. Amb paraules senzilles i plenes de sentiment ha escrit poemes, dedicats, com la pintura, a indrets, persones o vivències íntimes i personals. Així com els quadres són veritables poemes visuals, la seva poesia és una autèntica pintura que, a través de les lletres, es pot visualitzar amb tota la gamma de colors. Les característiques descrites en la seva obra són el clar reflex de les seves qualitats humanes. La seva forma de ser ha fet que els navatencs la sentin com a pròpia i la reconeguin com a filla de la vila.

119

Roser Busquets, mestra i psicòloga Miquel Peiró, enginyer industrial

Navata

L

La Mei pintant a l’estudi de Navata

Aquest poble que no és meu l’he conegut ja fa uns anys l’he viscut dies d’estiu i nits de silenci a l’hivern.

La Mei escrivint els seus Records amb la Nina a la falda

NAVATA


el missioner

Navata

Amb moto durant la seva estada a Rwanda

  oaquim Vallmajó va entrar al seminari de Girona a l’octubre del 1957 per fer-hi filosofia i dos anys de teologia. A finals del 1965 va arribar a Rwanda i el 26 d’abril de 1994 va ser arrestat per soldats del Front Patriòtic Rwandès, que és qui governa fins avui al país, i torturat i assassinat sense demora. El seu treball a Rwanda era ben necessari. Per la pau denunciava públicament els interessos estratègics a la regió de països com França i organitzava camps d’acollida per als desplaçats, víctimes d’una guerra entre grups enfrontats per mantenir-se o aconseguir el poder. “Un petit grup de polítics corruptes al màxim vol estar al poder costi el que costi i volen sacrificar el poble i tot el país si cal. Un altre grup molt semblant vol arribar al poder també costi el que costi, i amb els mitjans que convinguin. Un tercer grup, el més nombrós, digne de tot el respecte i que viu uns valors, sofreix per aquest poder i els seus agents, des de fa molt de temps...” (Byumba, 17 de març de 1994). Per la justícia era la veu dels qui no en tenen. Feia arribar arreu la denúncia contra els qui, al poder o no, fomentaven l’enfrontament ètnic i el genocidi. “Els partits d’extrema dreta, racistes, feixistes i extremistes volen fer caure el país per justificar un cop d’estat militar i suprimir l’intent de democràcia.” (Byumba, 24 de març de 1994). I en el seu compromís per la cooperació i el desenvolupament de la regió s’havia integrat plenament al poble, endegant projectes i iniciatives per afrontar una situació de pobresa i desemparament. “Suposo que ja sabeu que vaig organitzar un seminari taller de construccions. Per crear llocs de treball, produir rajoles i teules sense coure –cal preservar el bosc– amb màquines manuals transportables sense demanar cap gran especialització a fi de reconstruir cases sòlides, higièniques i ecològiques amb els pobres” (Byumba, 24 de març de 1994). Però tampoc no estalviava les crítiques als qui considerava que feien un magre treball en nom de la solidaritat. “Com sempre la pobra gent és la que paga. Tot està parat, però no falten els que hi fan guanys: els hotels de luxe estan plens de grans responsables dels organismes internacionals d’ajuda humanitària, de polítics, de gent de l’ONU que gasten més de 100 milions de pessetes (60.000 €) cada dia i no serveixen per a res si no és passejar i donar seguretat als blancs i rics” (Kigali, 14 de febrer de 1994).

El seu primer viatge a Uganda

Navata, 1941 - Rwanda, 1994

Retrat de Joaquim Vallmajó i Sala

J

Joaquim Vallmajó i Sala

La desaparició de Joaquim Vallmajó encara és un drama personal per a tothom que el coneixia i l’estimava. Però també segueix sent una tragèdia per al poble rwandès, que va perdre un element necessari per a la seva reconstrucció, un veritable ambaixador que feia arribar la informació imprescindible per a entendre la realitat del país i la regió, encara avui tan esbiaixada.

120

Josep Maria Bonet i Puigvert Membre del grup d’empordanesos i empordaneses per la Solidaritat


Ordis

Ordis, petita aldea d’ombres brunes, amb una torre i una esquella dalt, tres feixes d’hort, de malves i cobalt, roquís espectre de castell en runes.

  s amb aquests quatre versos precisos i encertats –entre tots els que composen la Balada del Sabater d’Ordis– que Carles Fages de Climent definia, allà pels anys cinquanta, un dels més de seixanta petits pobles empordanesos escampats per la comarca. Col·locat als terraprims, entre la plana i la garrotxa, Ordis queda enlairat 98 m sobre el nivell del mar, del qual es veu l’horitzó, allà al fons, a llevant, mentre que, pel nord, queda protegit per la serralada pirinenca amb el majestuós Canigó, que, “florit” de neu a l’hivern i amagat entre bromes a l’estiu, fa sentir la seva presència mítica. Envoltat de camps de secà, majoritàriament d’ordi, és a aquest cereal que Ordis deu el nom. El seu urbanisme medieval al voltant de l’església i la sagrera ha obert –al llarg dels anys– els seus braços cap a un creixement just i suficient, que ha permès al municipi mantenir la identitat de poble sense perdre’s en urbanitzacions desestructurades. Entre la plana i la muntanya, vora la ciutat i enmig del camp, en una important cruïlla de comunicacions, Ordis es manté discret

i digne, vivint i deixant viure, com correspon al signe identitari empordanès, segons pregonen poetes de totes les èpoques. És per això que sortir en publicacions com aquesta ens fa il·lusió i recança alhora, com si aparèixer en un aparador massa il·luminat ens agafés desprevinguts i ens sorprengués de cop i volta. És, doncs, des d’aquest entranyable sentiment de sentir-nos plenament ordiencs que us fem arribar una cordial salutació.

121

Maria Crehuet i Wennberg Alcaldessa d’Ordis

Ordis

É

Església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa - Foto: Meli Color

Ordis, vista general amb el Canigó al fons - Foto: Meli Color

Ordis viu


l’assagista, farmacèutic i químic

Alexandre Deulofeu i Torres

Ordis

  lexandre Deulofeu esdevé l’arquetipus de personatge empordanès, esculpit a cops de tramuntanades. Matemàtic de la història i patriarca del romànic, el seu polifònic imaginari gira al voltant de dos espais que possibiliten el desenvolupament d’un corpus filosoficohistòric que té com a finalitat última aconseguir la pau mundial. Aquest entorn geogràfic, el seu espai físic habitual, es mou entre Figueres i Ordis, diríem que entre la rerebotiga de la farmàcia i el seu estimadíssim mas d’Ordis, una taca blanca de teulada vermella, al bell mig de la boscúria. De fet, serà en el mas d’Ordis on s’assabentarà de l’esclat de la Guerra Civil i serà també gràcies al mas que la família Deulofeu va poder salvar la vida quan l’aviació franquista va bombardejar la farmàcia i el pis de Figueres on fins feia poc vivien. Les seves memòries són plenes de referències del mas, de les felices estones viscudes amb la seva família i de l’enyor que li provocava el seu record. Tornat de l’exili, el mas es va convertir en el lloc de trobada de Deulofeu i dels seus amics. Allà es portaren a terme memorables sessions musicals amb noms tan destacats com Gonçal Comelles, Antoni Besses, Albert Grau i un reguitzell de músics aficionats, entre els quals cal citar Joaquim Fort de Ribot, el fotògraf oficial de l’obra deulofeuana, i el seu germà Raimon, la Maria Rosa Gratacós, l’Alfons Puig, en Màrius Fàbrega, en Josep Pagès i l’Alfons Romero, entre d’altres. Amfitrió de primera categoria, les velles pedres del mas d’Ordis van aixoplugar

Alexandre Deulofeu amb Paco, el masover del mas

Retrat d’Alexandre Deulofeu i Torres

A

Deulofeu , al mig i dret, i davant seu Leonardo Kocyemski, flanquejat per Manel Brunet “Romano” (a l’esquerra) i Artur Llopis “Opisso”

L’Armentera, 1903 - Figueres, 1978

personalitats com Fages de Climent, Frederic Marès, Abelardo Gabancho, Fernández Bolívar, Manuel Brunet, Artur Llopis “Opisso”, el doctor Kocyemski, la baronessa Von Nostitz, Heribert Barrera, Artur Blade, Sempronio, etc. Tots ells van gaudir de l’hospitalitat de Deulofeu en aquells allargassats capvespres empordanesos. Com no podia ser d’una altra manera, el darrer episodi de la vida de Deulofeu va tenir com a escenari el mas, Ordis i els seus voltants. Va fer una excursió amb el seu amic Ramon Guardiola al mas Castellar de Pontós. Un refredat va posar fi a la seva trajectòria vital. Una trajectòria marcada per l’honestedat, les ganes de viure i, com afirma Eduard Puig i Vayreda, per un optimisme desbordant i una gran fe en la condició humana.

122

Juli Gutiérrez i Deulofeu Mas Deulofeu


el mossèn

Jesús Franco i Escribano

cementiri, la construcció del Sindicat... El poble va avançar cinquanta anys en els nou anys que ell en va ser el rector. Però, més que això, fou la seva faceta humana, alegre i cordial, la que va fer que tots despertéssim d’una espècie de letargia. Activitats d’esplai per a nens i no tan nens, equip de futbol, berenades, peixatades, excursions... De fet, per a Ordis i la gent que l’hem conegut, serà sempre un referent que formarà part de la història del nostre poble. Ens va tornar a tots, o hi va ajudar molt, en certa manera, l’alegria de viure. D’Ordis fou traslladat a la parròquia del Bon Pastor de Figueres, on continua exercint la seva tasca pastoral i encara conserva aquell esperit jove i positiu que un dia ens va dur a nosaltres, que sempre el portarem al nostre cor.

123

Anna Maria Casas i Terradas Mestra

Ordis

  ll encara recorda perfectament el dia que va arribar al nostre poble: el 29 de gener de 1959, quatre dies abans de la Candelera (el 2 de febrer), que va ser el seu primer contacte amb la gent del poble (cada any hi ha un pelegrinatge fins a l’ermita de la Mare de Déu de Pols). Plovia. Molt. Els carrers del poble, en aquells dies, eren de terra, i, per tant, a la mínima pluja es convertien en fangars. Ell havia arribat, tot just amb vint-i-nou anys, amb la seva moto, de la qual encara recordo el terrabastall, i se les va veure magres per arribar fins a la sagristia. Immediatament va anar a parlar amb l’alcalde del moment per veure què s’hi podia fer, i en veure que li contestava “uui, això és molt difícil...”, va demanar a un jove si l’acompanyaria fins al riu a buscar grava per arranjar mínimament aquell fangueig i si creia que podria convèncer algú més. El jove li va dir que sí. Van ser quatre el primer viatge. El segon ja n’eren vuit. I així successivament fins que tot el poble, d’una manera o d’una altra, va enganxar-se a la feina. Amb aquesta primera anècdota podríem resumir el que va ser el seu pas pel nostre poble. Tenia un do especial per enganxar la gent, un poder de convicció, una manera de ser, que van fer que ell i tots aconseguíssim coses que en aquell moment eren impensables: carrers millorats, escoles noves, la restauració de l’antic hospital i capella de Santa Caterina (inclosa la “tele”, la primera de la rodalia!) i del

Mossèn Jesús Franco; celebració de Rams de l’any 1998 a la parròquia del Bon Pastor de Figueres

Retrat del mossèn Jesús Franco

E

Mossèn Franco amb un grup de mainada d’Ordis, quan n’era rector

Logronyo, 1930


el sabater d’Ordis

Antoni Yglésies i Cels

Ordis

  a història més coneguda del sabater, per a bé o per a mal, comença a partir de la mort d’un dels seus fills. És aquí on arrenca la Balada del sabater d’Ordis, de Carles Fages de Climent, que és el llibre que l’ha fet passar a la posteritat. Però és també el moment en què la seva vida passa de la normalitat a l’extravagància. Fins aquest moment, conten que era un bon sabater (com el seu pare), havia estat agutzil (com el seu pare) i s’havia casat amb una noia de Vilert (Francisca Adroguer Rodeja), amb qui havia intentat repetidament tenir descendència. Van tenir nou fills (sis, morts abans dels dos anys de vida, cosa que, tot i haver-hi una mortalitat infantil elevada a l’època, no deixa de ser una tragèdia), un dels quals va morir a causa d’un tret d’escopeta (no se sap si fortuït o no, però conta la llegenda que el sabater rebé diners per tapar el fet). Llavors, el sabater ho abandonà tot i va començar a voltar sense rumb pels camins de l’Empordà, ara sol, ara amb la companyia del Poll i la Puça, dos personatges reals que tocaven l’orgue de maneta mentre ell, amb una canya o jonc a la mà, dirigia, a la rambla de Figueres, l’orquestra de la tramuntana, com un altre quixot enfrontant-se als seus propis molins. Prengué el vi com a aliment, tot i que alguna vegada demanava un rosegó de pa a les cases del poble (preguntava: “Me’l doneu per caritat o per voluntat?”, i l’acceptava només si es decantaven per la darrera opció), i com a recurs

Portada del llibre Balada del Sabater d’Ordis, de Carles Fages de Climent

El Sabater d’Ordis dibuixat per Salvador Dalí (Balada del Sabater d’Ordis, de Carles Fages de Climent)

L

En el llibre Poètica i mítica de l’Empordà, de Fages de Climent, hi surt aquesta fotografia del Sabater d’Ordis

Ordis, 1865 - 1943

econòmic tenia els quatre rals que rebia a canvi d’alguna de les seves “pantomimes”. Al cap d’un temps, tornà a Ordis, des d’on sortia a fer de jornaler per guanyar alguna cosa (ja no va tornar a fer de sabater), i va morir, d’una nefritis crònica, als setanta-nou anys. De fet, però, la causa primera de la celebritat del sabater cal anar a buscar-la en l’obsessió que Dalí sentia envers la seva figura. Tant era així que fins i tot el sentia proper entre el batibull de les avingudes novaiorqueses, i això el calmava. Si no fos així, Fages, bon amic de Dalí, mai no hauria arribat a conèixer-lo ni, per tant, a immortalitzar‑lo. Cal remarcar, no obstant això, i en l’espera de descobrir alguna dada més de la seva vida, que la major part de la seva història cavalca en el límit indestriable entre la realitat i la llegenda.

124

Joaquim Vilà i Casas Filòleg


Palau de Santa Eulàlia

alau de Santa Eulàlia es troba situat en els terraprims prop del Fluvià a una alçària d’uns 80 m sobre el nivell del mar i a uns 12 km de la costa. El relleu variat del seu entorn ha originat un paisatge en el qual es barregen boscos i camps de conreu, i que es troba solcat per una xarxa de camins pintorescos i de còrrecs i petits torrents. El municipi està constituït per dos nuclis urbans amb personalitat històrica pròpia. Un havia estat Palau s’Ardiaca, petit nucli format a redós del petit palau de l’Ardiaca de Besalú, anomenat el “Castell” i en runes ja a finals del segle XIX. L’altre havia estat Santa Eulàlia de Palau, que és el nucli més gran i on es troben l’església parroquial i l’ajuntament. Pertanyen també al municipi tres petits agregats: els masos d’Estanyet, prop de la via del tren, els masos dels Comuns, prop del riu Fluvià, i el del mas Peira, confrontant amb Garrigàs. És un dels municipis més petits de Catalunya en nombre d’habitants, atès que en els seus darrers padrons no arribava al centenar, fet pel qual està regit per un Consell General que, presidit per l’alcalde, aplega totes les persones empadronades. Un dels seus edificis notables és l’església parroquial de Santa Eulàlia, del segle XII i d’estil romànic tardà, que ha estat objecte d’una recent restauració. Un altre és l’església preromànica de Sant

Esteve, del segle X, en desús i en bon estat de conservació, que es troba adossada a les ruïnes del “Castell” de Palau, del segle XIV i del qual pràcticament només queden el perímetre i una part de la torre. Ha conservat en bona part l’aspecte pintoresc de petit poble rural dedicat a la pagesia. Els darrers anys, però, ha experimentat la substitució, habitual als pobles empordanesos, de la població dedicada a l’agricultura per una població, en part permanent i en part de segona residència, que treballa en altres activitats. El petit nucli de Palau, poc modificat en el darrer segle, ha mantingut remarcablement el seu aspecte històric. Us convidem a passejar pels vells carrerons del poble i pels nombrosos camins entre boscos i conreus, tot gaudint del paisatge amable i del silenci pregon.

125

Josep Sabartés i Camps Alcalde de Palau de Santa Eulàlia

Palau de Santa Eulàlia

P

Vista de Santa Eulàlia

Vista de Palau

Paisatge amable i silenci pregon


la poetessa

Maria Dolors Batlle i Martínez Girona, 1910 - Barcelona, 2000 Fontinyol obac cristall i música recés encantat on l’aire hi somnia

Palau de Santa Eulàlia

M

Retrat de Maria Dolors Batlle i Martínez

aigua que tremola rajant transparent i l’antiga mola que fa de seient

  aria Dolors Batlle i Martínez era filla de can Batlle de Palau de Santa Eulàlia, casa pairal que té els seus orígens al segle XIV. Allí va viure la seva infantesa i adolescència, i va escriure poemes, alguns dels quals foren publicats, amb el pseudònim de Mary, a La Veu de l’Empordà, publicació periòdica figuerenca. La seva poesia, de forta influència maragalliana, és un cant a la natura i al paisatge i vida empordanesos. Quan va esclatar la Guerra Civil, tenia a punt de publicar un recull poètic que havia de ser prologat pel malaurat Carles Rahola. La Guerra Civil, amb l’assassinat del pare i del germà, ambdós membres de la Lliga, i de la germana, va estroncar la seva primera època d’activitat poètica i la portà a residir a Girona amb la seva mare. La casa pairal fou confiscada, serví inicialment d’escola pública i passà a ser residència de pilots russos, a la qual s’afegí, els darrers mesos, la Colònia Infantil Aida de la Fuente. Acabada la guerra es casà amb Joan Agulló, figuerenc, i va anar a viure a Barcelona. Els darrers anys de la seva vida tornà a la casa pairal que tant estimava i va emprendre de nou la poesia.

i l’heura polida i els verns i els pollancs i l’ombra exquisida tot és com abans en tu res hi manca fontinyol obac orfe de mudança jo t’he retrobat. Maria Dolors Batlle (Retrobament, 1939)

Va ser la darrera Batlle d’una llarga nissaga que adquirí el cognom pel fet de ser els batlles –o administradors– del palau de l’Ardiaca, l’anomenat “Castell”. El Llibre de notes del mas Batlle (1790), únic document de l’arxiu de can Batlle que es va salvar de l’espoliació de la Guerra Civil, ha permès ressenyar bona part dels ardiaques de Besalú que van regir el poble de Palau s’Ardiaca des del segle XIV.

Joaquim Agulló i Batlle Catedràtic d’Enginyeria Mecànica de la Universitat Politècnica de Catalunya

126


Palau-saverdera

alau-saverdera, està situat al repeu de la muntanya de Verdera, dessota l’encimbellat castell de Sant Salvador, d’on prové la denominació de “balcó de l’Empordà”. L’evolució dels factors productius ha estat evident, els pagesos joves gairebé han desaparegut del panorama local i l’ancestral conreu de la vinya hi és testimonial, mentre que l’olivera encara explota i comercialitza acurats olis als trulls locals. Palau ha esdevingut un poble de serveis; la privilegiada situació entre el mar, la muntanya i enmig dels parcs naturals del Cap de Creus i dels Aiguamolls de l’Empordà és un fenomen d’atracció humana. L’home prehistòric ja s’establí a la serra de Verdera, i hi va deixar un notable testimoni de monuments funeraris, i els romans fundaren l’originària vila de Palatio. L’etapa següent va anar lligada al comtat d’Empúries, al qual pertanyia. A l’edat mitjana s’assolí la màxima rellevància; eren temps dels Vilamarí, els senyors feudals que estigueren al servei de reis, contribuint a l’expansió d’Aragó pel Mediterrani. Als segles XVIII i XIX, la gran expansió de la vinya determinà un creixement urbanístic i demogràfic, sobtadament estroncat per la fil·loxera. La glaçada de l’any 1956 va matar les oliveres i va causar l’èxode rural. El turisme aportà una nova font d’ingressos, seguida de l’actual transformació social i econòmica.

Els monuments més emblemàtics del nostre poble són una església romànica del segle XI, l’ermita de Sant Onofre, talaia panoràmica a 400 m d’altitud, la torre del Rellotge, vestigi del castell dels Vilamarí, i la font de Dalt, un paratge arbrat al mateix nucli urbà, amb una deu d’aigua d’excel·lent qualitat i cabal. Una vegada conegut el patrimoni arquitectònic i tots els racons del poble, descobrirem que Palau és cruïlla d’una gran diversitat d’itineraris, com ara les belleses naturals dels dos parcs naturals que l’envolten, el monestir de Sant Pere de Rodes, el Museu Dalí de Figueres, la basílica de Castelló o les veïnes viles de Roses, Cadaqués i el Port de la Selva, centres d’interès situats a menys de 20 km de distància.

127

Narcís Deusedas i Berta Alcalde de Palau-saverdera

Palau-saverdera

P

Església romànica de Sant Joan (s. XI)

Vista aèria de Palau-saverdera

Un poble d’història mil·lenària


els cavallers, capitans generals i almiralls

La saga dels almiralls Vilamarí

Bernat I de Vilamarí, Joan II de Vilamarí i Bernat II de Vilamarí eren tres senyors feudals de Palau-saverdera, una nissaga de cavallers, capitans generals, almiralls de la Corona d’Aragó, virreis de Nàpols, amics i consellers dels reis a qui serviren. Els Vilamarí eren personatges solitaris, orgullosos i de caràcter indòmit que sovint mantingueren discrepàncies amb els monarques aragonesos. Des dels seus rellevants càrrecs, incidiren fortament en el decurs de la història de Catalunya, sobretot en la Guerra Civil Catalana i la conquesta del Mediterrani.

F

Bernat I de Vilamarí

Atesa la continuada residència dels Vilamarí en terres napolitanes, illes del mar Egeu, o bé els llargs períodes embarcats, deixaren el govern de la senyoria de Palau a mans de les seves dones, mares, germanes, filles o procuradors.

Palau-saverdera

Bernat I de Vilamarí

(Palau, 1403 - alta mar 1463)

 ill del cavaller Joan de Vilamarí i de Sagarriga i de Constança, va néixer l’any 1403, probablement al mateix Palau. El 1440 contragué matrimoni amb Elionor de Castro Pinós, una dona valerosa i decidida que durant la Guerra Civil Catalana i juntament amb el seu germà Ivany i tots els palauencs defensaren el castell de Palau contra el rei Pere de Portugal, resistint gairebé un any el setge. L’any 1442 i després de la conquesta de Nàpols, Bernat II de Vilamarí fixà la seva residència en aquesta ciutat, on esdevingué conseller i màxim valedor de la política mediterrània del rei Alfons el Magnànim. Primer s’enfrontà als florentins i tot seguit contra Francesco Sforza, successor del duc Felip Maria de Visconti de Milà. El 145O derrotà una esquadra veneciana que pretenia ocupar Nàpols. El mateix any emprengué una llarga companya al Mediterrani

oriental, intervingué a l’illa de Xipre i fixà la base naval a l’illa de Castellroig, des d’on combaté els pirates turcs. L’any 1452 reprengué les hostilitats contra els florentins, a qui destruí l’estratègic castell de Vada. També intervingué a Còrsega i als Dardanels, restablint el tro de Bizanzi al rei Constantí Dragasses (Constantí XII). La seva victòria més preuada seria a l’illa de Ponça contra els venecians, que d’alguna manera compensava la derrota sofrida el 1435. L’almirall traspassà de vida a les darreries del mes d’agost del 1463, una mort solitària al bell mig del mar, en aquesta ocasió defensant la senyoria de Florència. Per manca de descendència, el seu patrimoni palauenc fou heretat pel nebot Joan II de Vilamarí.

128

Arnald Plujà i Canals Historiador i escriptor


B

Bernat II de Vilamarí

(1421 - 1479)

ill de Pere de Vilamarí i d’Agnès, nét de Joan de Vilamarí el Vell i nét de Bernat I de Vilamarí, amb qui faria l’aprenentatge naval. El 1463 i després de l’òbit del seu oncle, heretà les baronies de Palau i Vilamaniscle. Durant la Guerra Civil Catalana es mantingué fidel a Joan II, rebutjant totes les ofertes rebudes per l’opositor Pere de Portugal. Les seves intervencions militars foren decisives per al desenllaç de la victòria: el control del litoral català, la conquesta del castell d’Amposta, que facilitava el camí cap a Barcelona, i sobretot l’ocupació de Cadaqués, on l’enemic concentrà un gran exèrcit per a la recuperació de la plaça. Una de les condicions per donar suport al monarca esmentat fou la promesa de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, i, de fet, va acompanyar aquest rei, el primer de febrer de 1493, en la seva entrada triomfal a Perpinyà. A més del feu de Palau, també ostentà els títols de baró de Ciutadella, Palamós i Bossa a l’illa de Sardenya, d’on era procurador i capità general de l’armada aragonesa. Durant els conflictes de la dita illa, la seva esquadra desembarcà les forces reials i capturà el revoltat Lleonard d’Alagó i els seus fills, que lliurà al monarca. Joan II de Vilamarí encomanà la jurisdicció del Palau a un procurador, mentrestant concentrava a Nàpols les darreres campanyes marítimes, entre elles la recuperació de l’illa de Còrsega, cosa que no veuria finalitzada a causa d’una mort sobtada. No li coneixem matrimoni ni descendència, per això la seva herència palauenca passà al parent més pròxim, el seu cosí Bernat de Vilamarí.

(Barcelona, 1448 - 1516)

ernat II de Vilamarí seria el darrer senyor feudal de Palau. Fill de Berenguer de Vilamarí i de Constança, nasqué vers l’any 1448 a Barcelona. Encara que d’adult visqué a Nàpols, passà els primers anys d’infantesa al castell de Palau, juntament amb la seva germana Joana i la mare, procuradora durant la seva minoria d’edat. Estigué al servei dels reis Joan II i sobretot de Ferran el Catòlic. Les seves anades a Catalunya i a Palau serien efímeres, durant la Guerra Civil Catalana intervingué a Roses i Barcelona, després es concentrà a la Mediterrània, on derrotà els pirates turcs i els mamelucs al port de Damiata (Egipte). Participà en les campanyes d’Otranto i de Rodes. El 1502 tornà a Palau, probablement per assistir a l’òbit de la seva mare i per traslladar a Nàpols la seva germana, on maridà amb Joan de Cardona i Ventimiglia, virrei de Calàbria, mentre que l’almirall s’havia esposat amb Isabel de Cardona Anglesola i Requesens, amb qui tingueren dues noies. A més de senyor de Palau, ostentà els càrrecs de capità general i de l’exèrcit marítim de la corona d’Aragó (a títol vitalici), conseller reial, conseller del regne de Sicília, virrei de Nàpols en funcions, conestable de Gaeta, comte de Capaccio i Altavilla, baró de Bosa i Òpia (Sardenya). Causat òbit, heretà el patrimoni la filla Isabel de Vilamarí, muller del comte Sanseverino, reconeguda com una mecenes del Renaixement napolità. El 15 de juliol de 1548, l’exili i la caiguda en desgràcia del seu marit provocaren la venda de la baronia de Palau, adquirida pel noble Jofre de Vilarig, aleshores procurador del comte d’Empúries, posant fi a més de tres segles de possessió continuada dels Vilamarí.

129

Palau-saverdera

Detall de la tomba de Bernat II de Vilamarí a Montserrat

F

Joan II de Vilamarí

Joan II de Vilamarí

Bernat I, Joan II i Bernat II de Vilamarí


el metge

Mateu Turró i Caussa

Palau-saverdera

 ill de Joan Turró Lluent i Maria Caussa Macau, Mateu estudià el batxillerat intern a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres i després es llicencià en medicina a la ciutat de Barcelona. L’any 1909 fou nomenat metge de Palau i de Pau, una tasca que exercí sense interrupció fins més enllà dels setanta anys. Vivia i visitava al casal de la plaça conegut per “can Mericano”. El doctor Turró visqué en una època especialment dura, quan el tifus i la tuberculosi causaven estralls entre la població. Era un home amb un gran ull clínic i els seus dilatats coneixements mèdics li feien prescriure encertats remeis curatius (fórmules magistrals), que llavors elaboraven a la farmàcia de Palau. També tenia un especial do per reduir les fractures i aconseguir que el pacient recuperés la normalitat motriu. Era un home absolutament entregat a la seva professió, fins al punt que es privava de recursos familiars per ajudar els malalts que no podien fer front a la minsa despesa mèdica o d’apotecaria. Eren temps de molta misèria i el doctor era una persona molt estimada i respectada per les seves conviccions d’esquerra i per la seva entrega a la feina. Els seus mitjans de transport eren la tartana i el cavall i una bicicleta, que els darrers anys d’exercici tenia incorporat un petit motoret, que emprava per anar a visitar els pacients de Pau i dels masos més allunyats i també de Sant Pere de Rodes. Atesa la seva condició de gran propietari rural, fou un dels promotors del Sindicat Agrícola de Palau i l’any 1915 l’escolliren per presidir la tot just creada entitat, encara que la seva vida va transcórrer bàsicament dedicada

El doctor Turró amb la seva esposa Ignàsia

El doctor Mateu Turró i Caussa

F

Retrat de joventut del doctor Mateu Turró

Palau-saverdera, 1880 - 1964

a l’assistència dels seus malalts. El 5 de febrer de 1956, i en aplicació d’un acord del consistori local sota mandat d’Albert Serra Caussa, Palau celebrà una gran festa per nomenar-lo Fill Predilecte de la població. L’acta municipal descriu l’efemèride: “hombre benemérito que durante cincuenta años de ejercicio de su profesión ha desarrollado una labor insuperable en todos los órdenes y una conducta ejemplar observada reiteradamente en pro de los intereses morales y materiales del municipio por lo que se considera acreedor de una distinción que perpetúe en todo momento la estima de las autoridades y vecinos de la población...”. Mateu Turró morí a Palau el 31 d’agost de 1964 a vuitanta-tres anys. El 1976, l’Ajuntament, presidit per Felip Cortada Castañer, li reconegué una vegada més la seva tasca mèdica i humana, posant el seu nom a l’antic carrer del Pont, batejat General Mola després de la Guerra Civil i des d’aleshores conegut per carrer del Dr. Mateu Turró.

130

Josep Turró i Corominas Metge


l municipi de Pau, a la comarca de l’Alt Empordà, s’estén des dels vessants sud-occidentals de la serra de Rodes fins a la plana que arriba a la zona on hi ha els estanys de Castelló. Té una extensió de 10,44 km2 i una població de 578 habitants. El lloc ja és esmentat l’any 882. El poble és envoltat de vinyes i oliveres, el conreu de les quals, juntament amb altres conreus de secà com ara els cereals, el blat de moro i els farratges, configuren la principal activitat econòmica de la població: l’agricultura. Els olis d’oliva i els vins que s’hi elaboren destaquen per la seva qualitat i són molt apreciats pels consumidors. Cal dir que les oliveres són de dues varietats autòctones: l’argudell i la corivell. Pel que fa a la ramaderia, destaca el bestiar vaquí, l’oví i l’aviram. La construcció també té un pes força important en l’economia d’aquest municipi. Pau disposa d’un important patrimoni. És rellevant l’església dedicada a Sant Martí, que es troba al bell mig del poble presidint la plaça Major. Es tracta d’un edifici romànic d’una sola nau bastit als segles XII o XIII, i que encara conserva l’absis del temple primitiu. La Creu Blanca, del segle XV, és tallada de pedra calcària i es troba emplaçada sobre un pilar d’obra cilíndric. Es tracta de l’únic testimoni de creu de terme monumental de l’antic territori del monestir de Sant Pere de Rodes que ha arribat sencer fins als nostres dies. Per visitar-la, cal seguir el camí de Sant Pere de Rodes

o de la Creu Blanca, una important entrada ramadera a la serra de Rodes convertida en un itinerari pedestre. Escampats pel seu terme municipal, s’hi troben diversos dòlmens i altres monuments megalítics i barraques de vinya. A Pau, la natura s’hi exhibeix amb tota la seva esplendor en els terrenys dels parcs naturals dels Aiguamolls de l’Empordà, amb l’estany de Vilaüt, d’aigua dolça, un dels espais més emblemàtics d’aquest paratge, i de Cap de Creus que hi ha al seu terme municipal. El municipi conserva les seves arrels, les seves tradicions i les seves festes, com ara la Festa Major de Sant Martí, al novembre, i la de la Mare de Déu d’Agost, la revetlla de Sant Joan per celebrar el solstici d’estiu, la Festa de la Vellesa i l’arrossada a la Creu Blanca, que tenen lloc durant la primavera, i el Carnaval, que porta la gresca i la disbauxa al poble. Josep Blanch i Dalmau Alcalde de Pau

131

Pau

E

Natura i cultura

Església de Sant Martí de Pau

Vista del poble de Pau

Pau


el bisbe

Pau

  om a actual bisbe de Girona em plau molt presentar la figura insigne del meu antecessor a la seu gironina, l’il·lustre bisbe Bernat de Pau. Bernat de Pau era fill de Joan de Pau i de Rubió, baró de Pau i senyor de les Abelles, a l’Alt Empordà. Cal notar que la seva germana Caterina es casà amb Joan de Margarit i fou mare del futur bisbe i cardenal Joan de Margarit i de Pau. De molt jove fou enviat a Itàlia, on estudià i es doctorà en dret.   El 1417 prengué possessió d’una canongia a la catedral de Girona, en temps del bisbe Dalmau de Mur. L’any 1424 actuà com a ardiaca Major de la catedral d’Elna i vicari general del bisbe de Girona Andreu Bertran, durant un període de disset anys, del 1419 al 1436. Durant el temps del seu vicariat emprengué diverses reformes de patronats i estatuts capitulars. També fou nomenat síndic del capítol catedralici en els sínodes diocesans i de la Província Tarraconense per tractar assumptes relacionats amb l’Església catalana. L’any 1436 fou creat bisbe de Girona i prengué possessió del càrrec el dia 18 de juny d’aquest mateix any. En aquella època, a Catalunya, i també a Girona, hi havia interessos oposats entre les diverses famílies de la noblesa local i també de l’emergent braç popular, per entrar al govern municipal. En aital avinentesa, el bisbe Bernat de Pau actuà amb diligència i discreció per tal d’eliminar les rivalitats que pertorbaven la ciutat, introduint la forma d’elecció dels representants de la ciutat mitjançant sorteig; el mateix sistema de la sort el va introduir a la vila episcopal de la Bisbal. Igualment, a fi de preservar la llibertat dels membres del capítol catedralici, la majoria dels quals pertanyien a l’estament nobiliari, establí l’anomenat Estatut de Gènere Militar, segons el qual serien canonges de la seu els fills de famílies nobles o també altres candidats de reconegut prestigi personal, atesa la dispensa episcopal i capitular. El bisbe Bernat de Pau presentà aquest Estatut al Concili de Basilea del 1437, al qual assistí, i fou confirmat per l’assemblea conciliar. El papa Eugeni IV el va cridar a Roma per resoldre qüestions que havien sorgit durant el concili i que afectaven la governació de l’Església. Hi residí durant dos anys i mig, fins a l’any 1444.

Detall de l’escut, timbrat amb la mitra, del bisbe Bernat de Pau a la catedral de Girona

Banyuls de la Marenda, 1394 - Girona, 1457 Detall de la tomba monumental del bisbe Bernat de Pau a la catedral de Girona

C

Mons. Bernat de Pau

Per causa de malaltia prengué com a auxiliar Miquel, bisbe titular de Nicea. Dotà d’ornaments l’altar major i féu construir les fonts baptismals. El dia 26 de març de 1457, ple d’anys i de mèrits, va morir el bisbe Bernat de Pau. Fou enterrat a la capella de Sant Pau de la catedral de Girona, que ell mateix havia fet erigir, en un magnífic mausoleu, que encara avui podem admirar. Durant bona part del segle XV, les famílies Margarit i Pau aportaren a Catalunya i a l’Església del país tres grans personalitats: els preclars bisbes de Girona, Bernat de Pau, el cardenal Joan de Margarit i Berenguer de Pau.

132

Mons. Carles Soler i Perdigó Bisbe de Girona


Pedret i Marzà

edret i Marzà, situat en el sector septentrional de la plana de l’Alt Empordà, ocupa un espai privilegiat entre el Parc Natural del Cap de Creus, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i el Paratge Natural de l’Albera. Pren el nom dels dos agrupaments de població que en formen part. Pedret és un indret de poblament dispers format per l’església romànica de Sant Esteve, el cementiri i tres masies datades dels segles XVII al XIX. El nucli agrupat de Marzà, a un quilòmetre de distància, es troba emplaçat en un pujol de 34 m. d’altitud. El centre històric es caracteritza per un petit entramat de carrerons entorn d’una plaça, entre alguns vestigis del castell medieval, i un conjunt de cases de recent construcció situades sobre un altre privilegiat puig del terme municipal, el puig del Mas. La primera referència històrica del municipi data de l’any 953, quan el territori de Petreto s’esmenta com un dels límits orientals de l’estany de Castelló, en un precepte del rei Lluís d’Ultramar que confirmava els drets de pesca que el monestir de Sant Pere de Rodes tenia en aquest indret. També es coneix que el Castell d’Amarsà va ser comprat l’any 1288 per l’abat de Sant Pere de Rodes al cavaller Simó de Sales, tot i que també fou possessió de la seu de Girona i dels comtes d’Empúries. Un dels principals atractius és l’Església de Sant Esteve, situada al nucli de Pedret. Tot i que aquest temple ja existia l’any 1060, la construcció que es manté pertany al romànic. Peça notable del

segle XII, es compon d’una nau amb absis semicircular i hi destaquen els petits capitells romànics dels finestrals del frontis i l’absis, sobre columnetes cilíndriques. Del Castell de Marzà es conserven alguns vestigis, com la portada de la fortalesa de noble arcada de mig punt, visible al nord-est de la plaça de Marzà, i que dóna accés a un tram de carrer cobert amb volta de canó. A ponent del portal, hi ha un gran llenç de muralla espitllerat, en una bona part del qual s’han adossat algunes cases. El poble encara conserva trets característics del seu passat agrícola i ramader. La natura és un dels seus atractius i els camins rurals que discorren al llarg del terme uneixen els dos nuclis de població amb indrets com els Aiguamolls de Vilaüt, els pobles veïns de Vilajuïga o Vilanova de la Muga, l’antic camí de Roses, etc., amb un paisatge, una flora i una fauna clarament influïts per la proximitat dels Aiguamolls de l’Empordà.

133

Jaume Baqué i Estebe Alcalde de Pedret i Marzà

Pedret i Marzà

P

Església de Sant Esteve de Pedret

Pedret i Marzà, vista

Un espai privilegiat


l’alcalde de barri

Joan Casellas i Isach

Pedret i Marzà

  oan Casellas i Isach va néixer el 2 de febrer del 1896 a Morasac, Peralada. Va créixer en el caliu d’una família pagesa, era el més petit dels deu germans. Es va casar amb Teresa Turbau .Varen anar a viure a un mas de Vilanant on feien de pagesos, allà van néixer les seves filles Joaquima (que va morir molt petita) i Agnès. L’any 1924 van venir a viure a Pedret i Marzà, on havia de néixer el seu fill Joaquim. I és aquí on va residir fins a la seva mort, el 25 novembre de l’any 1957. En Joan Casellas sempre va ser participatiu i lluitador per tal de millorar el seu poble. Va ser alcalde de barri durant uns anys, en els quals Pedret i Marzà estava agregat al municipi de Vilanova de la Muga, des de l’any 1846. En veure que al seu poble no s’hi destinaven recursos ni s’hi feien inversions, i que a Pedret i Marzà havia de ser la pròpia gent qui s’havia d’arreglar els camins, va començar a lluitar per demanar la independència de Pedret i Marzà . Va anar a totes les administracions i va fer totes les sol·licituds possibles. L’any 1929, amb la seva filla Agnès de nou anys, va anar a Barcelona amb tren “amb tot el que comportava un viatge en aquella època”, al Palau de la Generalitat a parlar amb el president

Joan Casellas fent les feines de pagesia

Joan Casellas i Isach amb el seu gos

J

Joan Casellas amb dos dels seus néts

Morasac, Peralada, 1896 - Pedret i Marzà, 1957

de la Generalitat, el Sr. Francesc Macià, a qui li va exposar els fets i va demanar la segregació de Pedret i Marzà de Vilanova de la Muga. Després de molt d’esforç i reivindicació, a l’octubre del 1933, amb un decret de la Generalitat, es va concedir la segregació de Pedret i Marzà i va passar a ser municipi propi. Val a dir que Joan Casellas, amb el seu esforç i perseverança, va aconseguir un gran objectiu per al seu poble.

134

Mònica Nadal i Pairó Historiadora local


Peralada

  l nostre municipi està format per dos nuclis urbans, Peralada i Vilanova de la Muga. La vila de Peralada s’alça damunt d’un petit turó des del qual es domina una fèrtil plana de terres de conreu i bones pastures. Terra ben regada per rius, el Llobregat, l’Orlina i la Muga, canals i pous, cosa que ha fet possible una agricultura abundant i variada. La Mediterrània, a quatre passes, hi posa el clima –més de tres‑cents dies a l’any de sol i temperatures suaus– i, per donar-li un toc de personalitat, tenim la tramuntana. Peralada respira història. Des del primer recinte emmurallat dels ibers (500 aC aprox.), passant per tota l’esplendor medieval de quan fou capital del Comtat de Peralada i fins als nostres dies, els seus habitants han escrit la seva història, que avui queda palesa en els seus carrers costeruts del nucli medieval i en els diferents edificis que es conserven perfectament a la vila. La visita ha d’incloure, per ser completa, Sant Domènec, l’església de Sant Martí de Peralada i la de Santa Eulàlia de Vilanova, el Castell de Peralada i les Caves Castell de Peralada. Peralada ofereix al visitant una gran oferta gastronòmica, la cuina tradicional catalana i la innovadora cuina actual es troben en

els diversos establiments de la vila. També disposa de variats tipus d’allotjament, rurals, hotels i hostals. Cal no oblidar l’oferta cultural, festes i tradicions, que té el seu moment àlgid a l’estiu, amb el Festival Internacional de Música Castell de Peralada i el Festival de Música de Sant Domènec. Més enllà del centre històric, hi ha les instal·lacions del Club Golf Peralada, preparat per a l’alta competició. Per tot això i molt més que podreu descobrir si us decidiu a visitar‑nos, us convido a descobrir l’encant i la pau de Peralada, un poble que no oblida el seu passat, però que treballa pel seu present i està compromès amb el futur.

135

Pere Torrent i Martín Alcalde de Peralada

Peralada

E

Peralada, porta del Compte

Peralada, vista aèria

Un passeig per la història de Catalunya


el missioner i bisbe

Josep Clos i Pagès

Peralada

U

Retrat del doctor en teologia Josep Clos i Pagès

Peralada, 1859 - Zamboanga, Filipines, 1931

  n dels carrers principals de Peralada porta el nom d’aquest personatge, el Dr. Clos, que tenia poca cosa de metge com algú es podria pensar en llegir el nom del carrer, però que en canvi estava doctorat en teologia i es va passar gran part de la seva vida propagant la fe cristiana a l’altra banda del món. Josep Clos i Pagès va néixer a Peralada el 1859 i va viure fins als dinou anys a la casa coneguda com can Criquetes. A Peralada va rebre l’educació primària de la mà del mestre Anicet Vilar i, un cop fora de la vila, va seguir l’ensenyament a Banyoles i, més tard, a Tortosa. Quan va tenir clar que volia dedicar la seva vida a la religió, va optar per fer-se jesuïta i l’any 1878 va ingressar a la Companyia de Jesús, l’orde religiós més gran de l’església catòlica i els membres de la qual s’han dedicat especialment al camp de l’ensenyament. Després d’uns primers anys de predicació a les nostres terres, finalment el 1897 va ser destinat a les Filipines, que va deixar de ser colònia espanyola tot just un any després. Aquest peraladenc, doncs, va viure en primera persona el conflicte de la lluita per la independència de la que va ser la darrera possessió d’ultramar del regne d’Espanya. En aquest arxipèlag del Pacífic, Josep Clos hi va treballar primer com a rector del Col·legi de Manila i l’any 1915 es va establir a

Zamboanga, on va desenvolupar una important tasca en el camp de l’ensenyament, dedicant especial atenció a l’estudi de les llengües indígenes. La ciutat de Zamboanga està situada a l’illa de Mindanao, la segona més gran de l’arxipèlag de les Filipines i una de les més poblades. Actualment la zona es coneix com a península de Zamboanga i la major part de la població és cristiana. La feina que el peraladenc Josep Clos va fer entre els indígenes d’aquell racó de món li va valer el reconeixement per part del papa Benet XV, que l’any 1920 el consagrava bisbe de Zamboanga. A Peralada sembla que hi va tornar l’any 1925 per fer una breu visita al seu poble natal i al rector d’aleshores, Joan Rodó, que el va acollir com a hoste uns dies fins que el bisbe va tornar cap a la seva diòcesi, on va residir fins al final de la seva vida, l’any 1931.

136

Lídia Cerdà i Gabarrós Llicenciada en història


el soldat i escriptor

Ramon Muntaner

benestant. Muntaner, abans de ser escriptor, va ser administrador reial i soldat mercenari, formant part de la companyia dels anomenats almogàvers, famosos pel seu coratge i per les accions extremadament cruentes que van cometre. Als seixanta anys, el 1325, a la seva alqueria de Xirivella, a València, comença la seva Crònica. En aquest recull, escrit durant tres anys, rememora els fets en què ha participat. Per tant, la Crònica és un llibre que ajuda a reconstruir els fets d’una època clau de la Corona d’Aragó. Ramon Muntaner ha passat a ser un personatge reconegut literàriament i històricament. Excel·lent narrador, escriu una crònica viva i expressiva que connecta amb el públic lector o oïdor (a través de recursos com ara interrompre la narració amb el “Què us diré?”) i que permet conèixer la personalitat del seu autor. Ens explica, per exemple, que quan tenia nou anys, va veure com s’hostatjaven a casa seva, a Peralada, els reis Alfons X de Castella i Jaume I el Conqueridor, visita que el va impressionar. Ens diu, també, que va participar en nombroses campanyes, en algunes com a capità, i que era un estrateg de prestigi.

Per a molts, i sobretot per als peraladencs, Ramon Muntaner és un testimoni de luxe de l’episodi probablement més lamentable de la història de Peralada: el setge de la seva vila nadiua el 1285 per part d’un exèrcit de croats comandats pel rei Felip l’Ardit. Aquest setge va acabar amb la destrucció de la vila en un gran incendi provocat pels almogàvers que la defensaven. Ramon Muntaner va morir a Eivissa, però fou enterrat al monestir de Sant Domènec de València, el 1336, al Panteó reial. D’un personatge així, viatger, aventurer, escriptor... polifacètic i amb tantes bones qualitats, què us diré?: de Ramon Muntaner, en portem cadascú una mica dins nostre!

137

Núria Oliva i Callís Llicenciada en història de l’art

Peralada

  amon Muntaner neix a Peralada, vila de l’Empordà, l’any 1265, en el si d’una família

Il·lustració de Ramon Muntaner escrivint la Crònica

R

Retrat de Ramon Muntaner. Anònim, Peralada, casa de la vila

Peralada, 1265 - Eivissa, 1336


el compositor i pianista

Joaquim Serra i Corominas

Peralada

  m demaneu que, amb quatre ratlles, parli del meu pare Joaquim Serra. No sé si puc ser gaire objectiva parlant d’ell, per a mi era una persona extraordinària. Més que no pas musicalment, jo us en puc parlar en el seu aspecte humà. Va néixer a Peralada el 1907, però ja de ben petit marxà primer a Figueres i més tard a Barcelona, on cursà els seus estudis musicals al Conservatori. Segons sembla, va ser un alumne brillant i aviat les seves composicions tingueren molts premis. El seu caràcter, com a bon empordanès, era obert i amb molt sentit de l’humor. Tot i que la guerra i la postguerra varen ser una etapa molt dura i difícil, no es va ensorrar mai. Era director artístic de Radio Associació de Catalunya i amb el tancament de l’emissora es va quedar sense feina, i va treballar incansablement per tirar endavant la família, sense perdre mai la seva bonhomia. Passada l’etapa més dura, començà a compondre una altra vegada, cosa que gairebé no havia fet durant els anys més difícils, dedicant-se sobretot a la composició per a cobla. Malauradament, l’any 1957 ens deixà prematurament a causa d’una greu malaltia. Tot i viure només cinquanta anys, ens ha deixat

Joaquim Serra amb la seva esposa - Arxiu familiar

El mestre Joaquim Serra - Arxiu familiar

E

La família Serra a Castell - Arxiu familiar

Peralada, 1907 - Barcelona, 1957

una obra molt completa que va des de la música de cobla a la música simfònica, de cambra i cançons per a veu i piano. Cordial i senzill, era amic de tothom, no tenia mai un no per a ningú. Crec que per això, a banda de la qualitat de la seva música, se’l recorda arreu amb tant d’afecte. L’any passat, amb motiu de celebrar-se el seu centenari, la resposta a tot Catalunya va estar magnífica. La seva família ens en sentim tots molt orgullosos i espero que els empordanesos també.

138

Joaquima Serra Filla de Joaquim Serra


Pont de Molins

  quest meravellós riu Muga, d’aigua clara i transparent, sorgida de les entranyes dels Pirineus i del blanc Canigó, s’ha transformat en un esplèndid mirall que reflecteix la bellesa encantadora del nostre entorn. La Muga és la causa del nostre desenvolupament i dels nostres afers històrics i presents. Ha impactat en els molinencs i ens ha creat una sensibilitat ecològica. El nostre terme és fonamentalment pla, amb petits turons i a ponent la serra de Tramonts. L’agricultura, principalment la vinya –és molt important la nostra cooperativa vinícola–, juntament amb l’explotació de pedreres calcàries han estat la principal font de riquesa del poble. Pont de Molins va formar part del municipi de Llers fins al segle X i pertanyia al monestir de Sant Pere de Rodes. El seu castell ja consta en documents de l’any 1125 com a propietat del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, formant part de les fortaleses del comtat de Besalú, sent un dels onze castells que formaven part del castell de Llers, juntament amb el castell de Montmarí, que també es troba dins el nostre terme municipal. El nostre poble és ric en tradicions i associacions. Va ser molt important l’Associació d’Esbarjo, que editava el butlletí El Pont, en el qual jo mateix col·laborava, així com el vilatà Joan Pallejà Guardiola i més molinencs. També vàrem aconseguir, després de

moltes gestions, que es disposés de l’himne del Club de Futbol de Pont de Molins, que, tot i tenir un segle d’existència, encara n’estava mancat. I des del 2007, que vaig ser elegit alcalde, hem revitalitzat l’associació de jubilats i pensionistes El Racó de Can Telena, i hem tramitat la sol·licitud d’ajudes estatals per rehabilitar els monuments històrics, com el monestir i la font del Roure. A Pont de Molins, passareu pel vell pont del segle XVIII i us invito a visitar l’església parroquial de Sant Sebastià de l’any 1789, el santuari de la Verge del Roure que data de l’any 1683, les restes de muralla del castell de Molins i de l’antiga església romànica, les ruïnes del castell de Montmarí i els antics molins d’aigua.

139

Josep Fuentes i Jiménez Alcalde de Pont de Molins

Pont de Molins

A

Veïnat de Molins

Vista general de Pont de Molins

Un poble amb futur


el metge

Jordi Cuffi i Casellas

Pont de Molins

existència d’aquesta admirable població depèn en gran part de la col·laboració i ajuda de la coneguda i estimada família Cuffi Casellas, propietaris de diverses finques agrícoles i masies i que pertanyia a la vila de Llers. La construcció dels primers ponts a la romana Via Augusta, únic vial per anar a Europa, Àsia i a la resta de la Península Ibèrica, provocà que el trànsit de carruatges, tartanes i diligències fos molt intens i donà peu a crear un gran nucli comercial i també industrial fent-se necessari demanar la independència municipal a la vila de Llers. Quan fou concedida aquesta petició, hi hagué importants exigències, com ara disposar d’una església amb campanar, casa rectoral, casa del poble, escoles i un cementiri. Tot plegat sense cap ajuda estatal i solament amb ajudes particulars, però es van complir aquestes necessitats. I el terreny per ubicar tal complex, el cedí la família del Dr. Cuffi Casellas, metge hereu i apoderat, que continuà cedint els terrenys necessaris per a la bona planificació del nou municipi, malgrat sacrificar la intimitat de la seva propietat, com el camí del veïnat de Molins i el Roure, el d’anar a la Presa, el d’anar a la urbanització els Cellers, el de la construcció de les actuals Escoles, el d’ampliació del cementiri, la masia de can Telena i entorn, avui casa de la vila, local social, dispensari i jutjat. Seguint amb la generositat

El doctor Cuffi amb la seva família

El doctor Jordi Cuffi i Casellas

L’

Jordi Cuffi i la seva esposa Catalina Martínez

Pont de Molins, 1926 - 1996

que ha caracteritzat sempre aquesta família, la vídua del Dr. Cuffi, la senyora Catalina Martínez Espigulé, va col·laborar amb la cessió d’un terreny veí per a la construcció de l’actual Poliesportiu. El doctor Cuffi va ser un bon metge de capçalera, pediatre i geriatre, bon home i treballador incansable fins a la seva mort. Un home entregat que va fer molt per la comunitat pobra del poble. Fins a tal punt va ser reconegut, que l’Ajuntament li va retre homenatge amb l’assistència dels alcaldes de Molins i de Figueres, del Col·legi de Metges de Girona, de moltíssima gent del poble i la comunitat gitana de Molins, i tots ells li van dedicar paraules d’agraïment. En l’acte es va donar el seu nom a la plaça de l’Ajuntament i es va posar una placa recordant l’efemèride a la façana de la casa de la vila.

140

Joan Pellejà i Guardiola Afeccionat a la història local


Pontós

  l municipi de Pontós, amb una superfície de 13,54 km2, té suaus ondulacions que van alternant camps de conreu amb formacions boscoses, sobretot als petits pujols (puig de l’Agost, puig Collell, puig Vallet, puig Rodonell...). El municipi es troba dividit entre les conques de la Muga, amb la riera d’Àlguema, que en depèn i que discorre pel NE del terme, i el riu Fluvià, que marca el límit al S, amb la població veïna de Bàscara. La població actualment censada a Pontós és de 260 habitants i està repartida entre el nucli central de Pontós i els tres petits barris o ravals que l’envolten (el Castell, Mas Clos i la Pobla), i diferents masos escampats pel territori, en nombre d’una trentena. Un sector situat al SO del terme, format per masos escampats, forma el veïnat i antic municipi de Romanyà d’Empordà, antigament anomenat Romanyà de Besalú. El municipi té una història molt reculada. De fet, al seu terme, a prop del Mas Castellar, hi ha un important poblat ibèric anomenat “el graner de l’Empordà”, en el qual s’han dut a terme nombroses campanyes d’excavacions arqueològiques que han proporcionat interessants troballes. També al veïnat del Castell, situat en un turó molt a prop de Pontós mateix, hi ha les restes del castell de Pontós, la primera

notícia del qual data de l’any 1087, en què Guillem de Creixell i n’Aimar de Pontós van ajudar el comte de Barcelona Berenguer en la lluita contra els sarraïns. Altres monuments destacats són l’església parroquial de Pontós, dedicada a Sant Martí, l’església del veïnat de Romanyà d’Empordà, la capella de Santa Anna, el castell de Romanyà, la Torre de l’Àngel, fort fuseller del segle XIX que ha estat restaurat recentment per la Diputació de Girona. Les persones que vulguin visitar el terme seran molt benvingudes i cal recordar que poden allotjar-se en algun dels establiments del municipi: dues cases de turisme rural i una casa de colònies.

141

Narcís Algam i Heras Alcalde de Pontós

Pontós

E

Façana de l’església parroquial de Sant Martí de Pontós

Vista general del nucli de Pontós des del turó del barri del Castell

Un poble entre la muntanya i el pla


el mestre, advocat i polític

Ramon Guardiola i Rovira

Pontós

  amon Guardiola i Rovira va néixer a Girona el 27 de març del 1920, ciutat on va cursar els estudis de magisteri, obtenint el títol l’any 1947. Va ser aquest mateix any quan va ser destinat a Pontós. Vivia al carrer de la Creu, on anys més tard va adquirir una casa a escassos metres. Era una època difícil per als mestres d’escola, la seva retribució era escassa; d’aquí ve l’antic refrany “passa més gana que un mestre d’escola”, però l’amabilitat i generositat de la gent de Pontós van fer que visqués uns anys inoblidables. Mentre desenvolupava les funcions de mestre, va cursar la carrera d’advocat sense acudir ni un sol dia a classe. Aquest va ser el motiu que el va portar a deixar Pontós i anar a viure a Figueres. Va exercir d’advocat, i al llarg dels anys va desenvolupar diverses responsabilitats. Va ser alcalde, diputat en Corts, vicepresident de la Diputació, president de l’Institut Nacional de Previsió, president de l’Institut d’Estudis Empordanesos i director de la Revista de Girona. La seva gran amistat i confiança amb el pintor Salvador Dalí li va permetre complir un dels seus somnis: la creació del Museu Dalí. Va ser patró vitalici de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Ramon Guardiola i Rovira al seu despatx

Ramon Guardiola estimava la natura

R

L’alcalde Guardiola amb Salvador Dalí, el seu amic

Girona, 1920 - Figueres, 1991

Però Pontós el va marcar tota la seva vida. Sempre que podia s’instal·lava a la casa que posseïa i les seves passejades pel bosc, la Torre de l’Àngel, Can Terrats, etc. eren la seva debilitat. Els últims anys, sempre en companyia del Sr. Josep Vergés. Ell sempre es va sentir un pontonenc més. El fet de morir massa jove li va impedir el seu gran desig, jubilar‑se i viure a Pontós. La seva estima per Pontós va ser tan gran, que ha influït en tota la família. Tots els seus fills s’han casat a Pontós, i actualment n’hi viuen dos.

Ramon Guardiola i Recasens Empresari

142


els germans maristes

Els maristes i Pontós

Foto: © 2004-08 FMS

- Marxa de Pontós (1972): Després de setanta anys, quan ja hi estaven totalment integrats, el poble va sentir molt la seva partença. Tothom, amb l’alcalde Rafel Romans i el rector Pere Font al davant, els van acomiadar. Un comiat efusiu, ple de records, agraït. A mi, personalment, em va semblar aquell dia que el poble tenia un deute amb els germans Maristes. - Any 2002. Plaça dels Maristes: L’ocasió d’exterioritzar aquest agraïment va arribar. L’Ajuntament de Pontós, presidit per Narcís Algam, interpretant el pensament i el desig del poble, decideix dedicar la plaça de l’entrada del poble als germans Maristes. Una festa que l’Ajuntament féu coincidir amb el nomenament com a fill adoptiu del poble del rector de Pontós i que aplegà més de tres‑centes persones amb trenta maristes i el seu provincial, Emili Turú.

143

Pere Font i Verdaguer Rector de Pontós Professor jubilat d’història del R. Muntaner

Pontós

arlar de Pontós, la seva història, els personatges més destacats que ha tingut i no citar els germans Maristes seria un error imperdonable des de molts punts de vista. Gràcies als Maristes, el poble de Pontós és present als quatre continents on han anat germans formats al noviciat d’aquest poble de l’Alt Empordà al llarg de setanta anys. L’any 1903, l’apogeu de l’escola laica a França va tancar la porta als ensenyaments religiosos. Els germans s’assabenten que, a Pontós, l’hereu del marquès de la Quadra els oferia una finca de 40 hectàrees pel preu de 35.000 pessetes, que van comprar. És la segona casa que tindran a Catalunya. Pontós serà principalment un noviciat per formar joves que aniran destinats a l’Amèrica Llatina al principi i, després, als diferents països de l’Amèrica Central. La seva presència serà, sobretot, missionera. D’aquesta casa, també en surten col·legis. Un a Pontós mateix, conegut com “La Sorbona” (a Can Caules) i més endavant a Borrassà, Figueres (el pintor Dalí en seria alumne), Besalú i la Bisbal. - Presència i activitat marista a Pontós: Les cròniques valoren com a molt positiva la feina de l’Escola de Pontós (1904-1920), on anaven també nois de la comarca. Finalment, la van tancar perquè no volien entrar en competència amb l’escola pública. A més d’aquesta important tasca escolar, els maristes van tenir una presència molt activa en la vida del poble. Eren un veí més de la població amb qui es podia confiar sempre. El llibre Pontós: passat i present (P.F.-2004) els dedica dos capítols.

Formadors i formats a Pontós, l’any 1927

P

Els maristes van tenir una presència molt activa en la vida del poble

Pontós, 1903 - 1972


l’editor

Josep Vergés i Matas

Pontós

Josep Vergés amb l’escriptor Josep Pla

Josep Vergés i Matas

J

L’editor Josep Vergés amb la seva filla

Palafrugell, 1910 - Barcelona, 2001

Un senyor del segle XX

  osep Vergés va néixer a Palafrugell en el si d’una família burgesa i culta. La família Vergés Barris havia fet fortuna en la indústria del suro, tan important a l’Empordà des del segle XVIII fins a començament del XX. Va ser educat en llengua francesa, la llengua de l’àvia, i també en anglès per una institutriu. Explicava que de nen sovintejava la platja de Calella de Palafrugell acompanyat per l’Hermós i la seva barca (el mític pescador que surt retratat a l’obra de Josep Pla). Passava també llargues temporades a casa de l’altra àvia a Palamós, a només deu quilòmetres, però a unes quantes hores amb tartana. La mort del pare quan encara era un nen va canviar el destí de la seva vida i de la família. En pocs anys, els deutes els van abocar a malvendre la fàbrica i les cases, i amb la mare i les germanes va anar a viure a un pis de Barcelona. Va estudiar comerç i va entrar a treballar per a Francesc Cambó. Amb l’esclat de la Guerra Civil, quan els escamots anarquistes buscaven els joves de famílies burgeses, es va refugiar a Londres. El retorn de Josep Vergés a Catalunya sols va ser possible via Burgos, on va ser un dels fundadors de la revista Destino. Seria el començament de la seva carrera de periodista i editor. Acabada la guerra, torna a Barcelona i reprèn la capçalera de Destino. Vergés, de Destino, en deia el diari, potser perquè fer la revista li prenia totes les hores del dia. Durant 36 anys, va ser l’editor d’aquell

setmanari liberal que va esquivar la censura del franquisme i va influir en tota una generació. Ben aviat un altre empordanès de Palafrugell va entrar a escriure a Destino, era Josep Pla. Els articles de Pla a Destino i l’amistat amb Josep Vergés durarien fins a l’últim dia de l’escriptor. Vergés també va ser cofundador de l’editorial Destino, on va publicar els 46 volums de l’obra completa de Josep Pla. Va instaurar el prestigiós premi Nadal de novel·la castellana i posteriorment el premi Josep Pla de narrativa catalana. Les darreres dècades de la vida de Josep Vergés i la seva dona, Maria Rosa Coma, van transcórrer a l’Empordà. Van establir la seva llar a Pontós, en la tranquil·litat d’un mas rural, on acollien la seva família de vuit fills i vint-i-dos néts.

144

Joan Bastida i Obiols Llicenciat en filosofia i guionista de televisió


El Port de la Selva

  l Port de la Selva està situat al Cap de Creus, en una àmplia badia encarada al nord, i constitueix un magnífic port natural. El nostre terme està farcit de vestigis de totes les civilitzacions. Del neolític tenim diferents dòlmens, coves i necròpolis que han deixat una gran quantitat de restes, com els dòlmens de les Mores Altes, la Cova dels Encantats, la necròpoli de la Punta del Pi… Els jaciments submarins procedents de naufragis ens han deixat una gran quantitat d’àmfores i altres estris de les èpoques grega i romana: no en va el nom que els grecs varen donar al nostre port era Armen Rhodes. Tenim diferents vestigis visigòtics, com poden ser el Castell del Moro o les restes d’una ocupació militar al coll del Mosquit, molt a prop del castell de Sant Salvador. De l’època carolíngia, tenim en el nostre terme el que sense cap mena de dubte podem qualificar com la joia de la corona, el monestir de Sant Pere de Rodes, s. IX - s. XVIII, que juntament amb el poblat medieval de Santa Creu de Rodes i l’església preromànica de Santa Helena, constitueix el vestigi més important de Catalunya del que era un poblat medieval, formant juntament amb l’esmentat castell de Sant Salvador de Verdera un triangle arqueològic difícil de trobar en cap altre lloc i situat en un lloc privilegiat, des d’on es gaudeix d’unes panoràmiques espectaculars.

Avui dia, la pesca encara és el principal mitjà de vida per a molts selvatans, i cal destacar la gamba vermella del Cap de Creus, els peixos de palangre, o l’anxova, que es pot trobar en salaó en molts comerços. El Port de la Selva és un municipi eminentment turístic amb magnífiques instal·lacions nàutiques, bons restaurants, que ofereixen productes del país i petites però cuidades instal·lacions hoteleres. Tot això, juntament amb un creixement urbanístic controlat, i el fet que des del 1998 tot el nostre terme està integrat en el Parc Natural del Cap de Creus, fa que qualsevol persona que hi visqui pugui gaudir amb intensitat i comoditat d’un paisatge inigualable. Hi trobarà també la receptivitat i la simpatia de les persones que vivim en aquest poble.

145

Genís Pinart i Fernández Alcalde del Port de la Selva

El Port de la Selva

E

Església de Santa Maria de les Neus

El Port de la Selva, el carrer del mar

Un paisatge inigualable


V

l’escriptor i poeta

El Port de la Selva

J.V. Foix

aig conèixer J. V. Foix l’agost del 1952. El pare de la meva mare, ebenista manresà a Figueres, i la mare d’en Foix eren germans. El meu pare era el flequer de Sant Llorenç de la Muga. Jo era el gran de tres germans, cinc anys més tard en va venir un altre. El futur al poble no era gaire esperançador. La meva mare i la germana d’en Foix, la Carolina, van creure que el millor per a mi era anar a Barcelona a aprendre l’ofici de pastisser. A Barcelona jo dormia al pis que hi havia a la pastisseria on vivia la Carolina, i anava a dinar i sopar al pis del senyor Foix al carrer Setantí. Tothom li deia senyor Foix i jo també. Els matins dels diumenges i festius a les vuit menys cinc feia la caixa, ocasió que aprofitava per parlar amb la gent de Sarrià i els amics que hi venien a “dir el que no deia la premsa”. Cal dir que Foix no va tenir telèfon a casa fins als anys 70 i al Port de la Selva fins als 80. Per Pasqua, les mones de xocolata que sortien a la venda totes eren guarnides o revisades per ell. Al seu pis del carrer Setantí, les tardes eren un seguit de visites que anaven a parlar de literatura, art, política o religió. A la tertúlia dels diumenges, sempre eren set o vuit. No hi faltava mai l’Enric Badosa ni en Manuel Pla ni la Carme Sobrevila, que es quedaven a sopar continuant els temes de la tertúlia i acabaven passada la mitjanit. Essent ministre Fraga Iribarne, li van concedir el Premio Nacional de Literatura. Foix el va acceptar, però quan va venir el sotssecretari a portar-li els bitllets d’avió per anar-lo a recollir, Foix li va dir que el senyor Fraga comprendria que no hi pogués anar. En preguntar-li què diferenciava la seva obra de la d’altres escriptors de prestigi, em va respondre que eren grans escriptors que es nodrien de la llet que munyien a les cabres del seu propi orri i que ell es nodria de la llet que munyia a les estrelles. A Sarrià molt pocs dels qui el voltaven i se’n consideraven amics llegien o valoraven la seva obra. Els més sincers deien no entendre’l i que els era difícil de llegir-lo. Jo, encara que no entenia sempre el que volia dir, fruïa pregonament amb la lectura de la poesia foixiana, i un dia li vaig preguntar què volia dir i em va respondre que entendre-ho no era l’important. David Rosenthal, després de passar-se un dia al Port de la Selva parlant amb Foix, a Figueres, tot esperant el tren que l’havia de tornar a Barcelona, em va dir que Foix formava part dels sis escriptors més importants que el món havia donat durant el segle XX i que ell s’ho mirava des de Nova York. La NACS el va proposar per al premi Nobel quan aquí presentaven Salvador Espriu. Els va dir que ho deixessin córrer, que el país tenia problemes més greus que els de dissentir qui era millor dels dos.

Foix i Jordi Madern a la cantonada de Foix de Sarrià (març del 1986). Centenari de la casa

Barcelona, 1893 - 1987

El dia 28 de gener, la vigília del seu aniversari, va convidar l’Enric Badosa. Abans de dinar, li vaig llegir el poema “Ramon Llull i Joan XXIII” i el sonet “Si prudent i amb paraula lleugera”. Se li escapaven les llàgrimes i ens preguntava: “Això ho he escrit jo?”. L’endemà, que com cada any va convidar la família, vam començar a dinar i a fer comentaris com es fa a taula i Foix li va dir a la Rosa Marsà, la seva cosina que seia al costat: “Frega’m l’espatlla que hi tinc picor”. Jo seia al davant, em va mirar, va acotar al cap i... se’n va anar.

146

Jordi Madern President de la Fundació J.V. Foix


la pedagoga

Anna Rubiés i Monjonell

Foto cedida per l’Institut Català de les Dones

  oneguda com a pedagoga –la seva gran vocació–, Anna Rubiés era, a més, una persona de gran vàlua intel·lectual. Una erudita. Coneixia de tot, llegia i escrivia; i com a bona professora, li agradava explicar el que sabia, fent-ho de manera que resultava agradable i interessant per als qui l’escoltaven o llegien. No abandonava mai el seu sentit didàctic! Una mestre que no ho va deixar de ser mai, ni en cap moment. Filla del Port de la Selva, se sentia empordanesa de vocació, de cor, amb tot el sentiment. “Tenim de tot”, deia fent referència a la seva terra, en el seu llibre sobre la Comarca de l’Empordà. En aquest treball, la professora desgrana, capítol a capítol, les històries, llegendes i característiques de la comarca. Un llibre fàcil de llegir que ens apropa a la personalitat d’una de les pedagogues més importants del país, la que va introduir al nostre sistema educatiu el mètode Montesori; com a exponent del vanguardisme social de la Generalitat Republicana.

Port de la Selva la recorda com a filla il·lustre, i la seva gent la veu encara entomant la tramuntana o anant pel camí dels horts. “...el mosaic verd dels canyissers dels horts que alegra la mirada, si un l’estén sobre el pla de la ribera tota ensorollada...”

147

Miquel Roca i Junyent Advocat

El Port de la Selva

C

Fotografia d’Anna Rubiés (Costa i Via, Montserrat. Estudi de l’obra d’Anna Rubiés: mestra. Barcelona: [Fundació Salvador Vives Casajuana], 1971)

Port de la Selva, 1881 - Barcelona, 1963


el poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i escriptor

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

El Port de la Selva

  osep Maria de Sagarra fou el més polifacètic i el més prolífic dels homes de lletres de la Catalunya intel·lectual inquieta, cosmopolita, oberta i receptiva dels anys d’entreguerres del segle XX. La seva projecció popular el situa en la línia dels grans mites literaris de la modernitat catalana, després de Verdaguer, Guimerà i Maragall. Poeta, dramaturg, novel·lista, traductor del Dant i de Shakespeare, tertulià de quan les tertúlies eren directes, vives, autèntiques i altruistes, no pas radiofòniques i publicitàries, però també articulista renovador, Sagarra aplegava al Port de la Selva en dies d’estiu i de festa joves promeses de la modernització del periodisme català que la Guerra Civil del 36 va estroncar. Un Port de la Selva que descobria la joventut esnob de Barcelona, atreta també pel pintoresc salobre que inspirà obres com El Cafè de la Marina (1933), que Sagarra va portar als escenaris. En un dels meus llibres sobre periodística catalana, l’intitulat Periodisme que ha fet història (1991), vaig incloure una foto de grup feta al Port de la Selva on Josep Maria de Sagarra apareix en una trobada amb gent que iniciava la seva carrera a la premsa, com el malaguanyat Josep Maria Planes (assassinat a l’Arrabassada a l’agost del 1936), Carles Sentís, Josep Manyé (el futur Jorgue Marín de la BBC de Londres en català), Ernest Guasp i Joaquim Ventalló.

Retrat de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau - www.garcianieto.com

Josep Maria de Sagarra. El Port de la Selva el va inspirar

J

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau als divuit anys d’edat

Barcelona, 1894 - 1961

Sagarra va destacar principalment en el periodisme català pel seu estil brillant i personal. Va introduir a la premsa catalana uns registres de prosa intensament imatjada, vivament acolorida, plàstica, descordada i vitalista. La seva fou una prosa culta, intel·ligent, documentada, erudita, atenta a les novetats, i alhora emotiva, sensual i, en alguns instants, voluptuosa. La periodística més característica del Sagarra dels anys d’entreguerres tenia uns remarcables equivalents europeus, sobretot en la premsa francesa. Eren articles escrits per un dandy il·lustrat que duia un clavell europeu encès al trau de la seva ànima catalana.

148

Josep Maria Casasús i Gurí Degà de la Facultat de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra Membre Numerari de l’Institut d’Estudis Catalans


Portbou

ortbou, municipi de la comarca de l’Alt Empordà, dins la serralada de l’Albera marítima, a tocar de la mar i a la porta de la Costa Brava, és un poble privilegiat. Tant si veniu del nord o del sud com de l’est o de l’oest, veureu un petit nucli urbà, envoltat de muntanyes, amb serralades verges i plenes de natura, amb una badia recollida i una aigua de mar transparent que convida a banyar-s’hi. Som un municipi actiu i dinàmic, amb una àmplia proposta cultural i amb un intens teixit social. Una de les principals característiques és el gran nombre d’entitats i de persones que treballen voluntàriament durant tot l’any amb l’única voluntat de fer poble, i, gràcies a elles, es realitzen un gran nombre d’actes i activitats: exposicions, conferències, fires, actuacions musicals (destaca la Festa Major durant els dies 24 i 25 de juliol), funcions de teatre, competicions esportives, etc. Portbou encara el seu futur amb pas ferm i decidit, amb projectes d’ampliació del municipi, que es consolidaran els propers anys. Com a alcalde-president de l’Ajuntament de Portbou, us animo a visitar el nostre poble, a gaudir de la nostra costa, de la nostra mar i de la nostra muntanya, i a conèixer personalment la gent del nostre municipi. Aquest llibre és un reconeixement merescut que s’adreça a totes les persones que en algun moment de la seva vida han tingut

relació amb el nostre municipi i que hi han col·laborat o encara hi col·laboren per donar-lo a conèixer arreu, i molt especialment a totes aquelles que han estat capdavanteres en els seus respectius camps d’actuació; sense voler oblidar-me de ningú, voldria citar: Ángeles Santos Torroella, Fabià Estapé Rodríguez, Rafael Santos Torroella, Frederic Marès i Deulovol, Maria Mercè Roca, Antoni Bulbena, Claudí Planàs. Tampoc no voldria oblidar-me de totes aquelles que, de manera altruista, col·laboren i han col·laborat amb aquest Ajuntament organitzant activitats, arxius fotogràfics, escrits a diaris i revistes, recollint i explicant la història del municipi, i tantes altres que han fet poble amb la seva actitud positiva i engrescadora.

149

Antoni Vega i Cané Alcalde de Portbou

Portbou

P

Vista de l’església de Santa Maria de Portbou, des de la platja

Portbou, vista general

Un poble en plena natura


B

el filòsof, literat, crític i assagista

Portbou

Walter Benjamin

enjamin, filòsof, literat, crític i assagista, era fill d’un comerciant jueu. Féu estudis al Gimnasium humanista de Berlín, i a les universitats de Friburg, Berlín i Munic; s’hi matriculà a les assignatures de filosofia, literatura alemanya i psicologia. Començà primer a interessar-se pels filòsofs (Plató, Kant, Husserl, Escola de Marburg) i després per qüestions estètiques i literàries que són al centre de la seva tesi sobre el romanticisme alemany (1919) i de la seva habilitació sobre el drama barroc alemany. Quan els nacionalsocialistes aconseguiren el poder, emigrà a París, on va treballar en la seva obra mestra Das Passagen-Werk (L’obra dels Passatges), que no arribarà a concloure. Ocupada França, intentà passar la frontera cap a Espanya, però el varen descobrir a Portbou, vila que ha quedat vinculada a la memòria de Walter Benjamin, atès el fet que va morir-hi. Va ser a la pensió de França (avui desapareguda), desesperat, intoxicat amb una sobredosi de morfina per no ser lliurat a la Gestapo. Era el 26 de setembre de 1940. Havia passat la frontera a peu sota la tutela de Lisa Fittko, una noia jueva dels confins d’Hongria que durant set mesos (1940-41) va formar part del grup de guies del pas clandestí. El grup era liderat per Variant Fry, un nord-americà que va salvar de l’holocaust unes dues mil persones. A Portbou hi ha el memorial Passagen, de l’escultor Dani Karavan, en memòria de Benjamin i de tots aquells personatges anònims que s’hagueren d’exiliar per raons culturals i polítiques. S’acostuma a dividir l’aportació benjaminiana en tres etapes: 1ª) caracteritzada per les preocupacions teològiques i metafísiques (fins el 1924), vinculada al seu amic Gerschom Scholem; 2ª) pròpiament marxista, centrada en el Berlín del temps de Weimar i marcada per la influència poderosa de Bertolt Brecht; i 3ª) en l’exili a París, s’aproxima a les tesis del seu interlocutor Theodor W. Adorno i al programa de l’Institut per a la Investigació Social de l’Escola de Frankfurt. Aquestes tres influències creuades són els eixos del marc intel·lectual de Benjamin. Les seves observacions giren al voltant del problema de la Modernitat com una inèdita cruïlla cultural en què els temes de la seva reflexió (el progrés, la degradació de l’experiència, la tecnologia) es desenvolupen discontínuament (o es deconstrueixen!) al marge de tota síntesi definitiva. A la segona meitat dels anys 20, Benjamin s’apropà al materialisme històric i als membres de l’Escola de Frankfurt. Des d’un estudi interdisciplinari (sociologia, antropologia, psicologia, teoria de la cultura i de l’art), l’Escola pretén elaborar una teoria social, materialista i crítica, capaç de transformar els valors moduladors del pensament a través de l’anàlisi de les formes de poder en la societat de masses.

Diferents moments de Walter Benjamin

Berlín (Alemanya), 1892 - Portbou, 1940

Si, sota el capitalisme, l’estructura del desig i els objectes són distorsionats, la tasca de l’historiador materialista consistirà –segons Benjamin– a alliberar els continguts emancipatoris rebutjats pel predomini unilateral del valor d’ús. La seva crítica economicista al marxisme el porta a qüestionar com a potencial emancipatori la idea d’un progrés interminable que, com a resultat d’un esdevenir mecànic i progressiu, irrompria per si mateix en la història.

150

Pere Gubau i Valls Rector de Portbou


l’escultor

Frederic Marès i Deulovol

L’any 1946, a la seu de l’actual Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Marès presenta públicament la seva primera col·lecció: escultura medieval i barroca, rellotges, reliquiaris, llibres incunables i tot un seguit d’objectes que fins aleshores conservava al seu estudi del carrer de Mallorca de la ciutat comtal. Això esdevé el primer pas cap a la idea d’un museu i finalment l’any 1946 queda oberta la sala inicial instal·lada al primer pis d’un edifici del carrer dels Comtes de Barcelona. El museu, amb les quatre sales completes, es va inaugurar finalment l’any 1948. A partir d’aleshores, Frederic Marès va centrar la seva vida al voltant del Museu i l’any 1952 s’hi traslladà a viure oficialment. Personalment, crec que la personalitat de Marès és el conjunt dels primers descobriments de la seva infància a Portbou, de la consolidació de la seva personalitat a la capital de Catalunya i de l’experiència aprofundida arreu d’Europa. En definitiva, un fill de Portbou i un portbouenc universal.

151

Joan Gubert i Macias Cronista local

Portbou

rederic Marès i Deulovol és fill predilecte de la vila de Portbou, un col·leccionista remarcable i un artista polifacètic autor d’una obra escultòrica basada principalment en el modernisme i amb alguna semblança gòtica, sobretot en l’escultura religiosa. Parlar de Frederic Marès com a col·leccionista, és parlar del Frederic de nen, quan als quatre anys va descobrir un món fascinant que el va portar a ser un dels col·leccionistes més importants d’Europa. La passió pel dibuix el va motivar, de ben jove, a ordenar làmines i estampes, que utilitzava com a models, i a classificar-les en sèries i temàtiques. També ho va fer amb els cromos de vestits regionals de diferents països que es trobaven dins les rajoles de xocolata comprades a Cervera i que la seva mare li donava per berenar. La passió per les seves joguines, els papers de colors, embolcalls de les xocolatines, va condicionar una personalitat cada cop més peculiar i engrescada cap al món del col·leccionisme. Cal assenyalar la influència i estímul del seu pare, Pere Marès i Oriol, que l’any 1884 va fundar a Portbou la revista El corresponsal del coleccionista, gràcies a la qual el jove Frederic va entrar de ple dins aquest món fascinant. L’any 1903, la família Marès es trasllada a Barcelona, i els esdeveniments s’intensifiquen fins que, l’any 1912, l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts (Escola Llotja) li proporciona una beca que li dóna la possibilitat de viatjar a l’estranger i aprofundir tant en l’esperit de col·leccionista com en el d’escultor i intel·lectual del món de les arts.

Frederic Marès el dia que va ser nomenat fill predilecte de Portbou

Frederic Marès i Deulovol

F

L’escultor va rebre la visita d’una Comissió de l’Ajuntament de Portbou a l’estudi Frederic Marès de Barcelona

Portbou, 1893 - Barcelona, 1991


C

Portbou

el ferroviari

Claudi Planàs i Armet

  laudi Planàs va ser el personatge cridat a succeir la generació de pioners ferroviaris que havien posat en marxa diversos ferrocarrils a Catalunya. Sota la seva direcció es va consolidar la nostra fonamental xarxa ferroviària, la qual arribaria a comptar-se entre les primeres d’Espanya. I tot això amb capitals i esforços catalans. De jove va agafar el relleu del seu pare –Francesc Planàs i Molist– com a directiu de la Cia. dels Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona, convertint l’empresa en un referent per a la resta de Catalunya. Però el reconeixement de la seva capacitat aviat va assolir una nova dimensió. Després d’anys de problemes i fracassos en l’intent d’establir la connexió ferroviària amb França, i quan les esperances semblaven desaparèixer, va ser la clara visió i l’audàcia de Claudi Planàs la que va aconseguir desbloquejar la situació. Mitjançant la fusió de la seva Cia. amb la dels FFCC de Barcelona a França per Figueres es va obrir un nou camí per a l’enllaç entre França i Espanya, a través de l’extrem oriental dels Pirineus. Naixia així la Cia. dels FFCC de Tarragona a Barcelona i França. Claudi Planàs fou nomenat director-gerent i va imprimir un impuls tan gran a les obres, que en tan sols dos anys va fer realitat la desitjada connexió. El 20 de gener de 1878 es va inaugurar la línia fins a la frontera amb França per Portbou. El següent pas d’importància va ser el d’aconseguir l’enllaç a Barcelona de les seves línies de Tarragona amb les de Girona. Després de vèncer –novament– tota mena de dificultats, va aconseguir que el 20 d’octubre de 1882 entrés en servei el ramal de connexió per mitjà de la rasa del carrer d’Aragó. Europa restava unida –sense interrupció i pel bell mig de la ciutat comtal– a la resta de la Península. En el seu permanent desig de portar la Cia. a les més altes cotes, Claudi Planàs no va deixar d’estudiar una sola possibilitat d’ampliar la xarxa. Bé mitjançant l’absorció de línies, com les de la Cia. dels FFCC directes de Madrid i Saragossa a Barcelona, bé per mitjà del plantejament de nous ramals –a Banyoles, a Igualada i Balaguer–. Però el seu gran projecte va ser el d’una segona connexió amb la capital de l’Aragó. Serien precisament les dificultats financeres derivades dels elevats costos de construcció d’aquesta línia i la impossibilitat de captar al mercat barceloní el capital necessari per prosseguir-la, el que –en uns moments de crisi– portaria a la integració de la xarxa dins la de la Cia. de Madrid a Saragossa i a Alacant. És en el lloable intent de creació d’aquest gran eix integrador amb el mercat interior espanyol –del qual també formava part la línia de Valladolid a Ariza i pel qual es preveia un flux permanent

L’empresari Claudi Planàs i Armet

Barcelona, 1829 - 1914

de farines i cereals i de productes manufacturats– que hi va deixar l’empresa la seva pròpia existència. Desapareixia la companyia, però restava la seva obra. L’obra de la visió, l’entrega i la capacitat d’un home. Un català insigne. Un home íntegre, decidit i generós. Enèrgic i inflexible, però disposat sempre a tota justa concessió (des de l’entrega de terrenys per al cementiri de Portbou o la construcció de la seva església, fins a la rebaixa o la gratuïtat en el passatge per a pobres i malalts). Un home, en definitiva, que va viure per i per al ferrocarril i que a través del temps ens ha llegat als ciutadans d’avui dia quelcom tan important com una gran part de la nostra xarxa ferroviària actual.

152

Carles Guasch i Criado Vicepresident 1r. del Centre d’Estudis Històrics del Ferrocarril Espanyol


Rabós d’Empordà

  rrapat a un turó de l’Albera, el poble de Rabós aconsegueix mantenir, encara, l’encant de la seva identitat rural. Erigida com un sentinella vigilant, a la seva església romànica (s.XII-XIII), fortificada a l’àbsis semicircular, hi condueixen carrers de pendents asimètrics, custodiats pels murs de pedra de les cases que, esglaonades, semblen emular les feixes de les vinyes properes. Les fonts, els dòlmens i el menhir que s’escampen pels voltants del poble, contemplaren, en època remota, el riu Orlina portant or on ara porta el bressol de l’aigua que llepa la plana dels peus del poble. Aquell or remot ha quedat pres en els raigs del sol que a la tardor creen un mar vermellós en tenyir els pàmpols de les vinyes. Seguint la crida de senders i camins sovint vorejats per les fulles argentades de les oliveres i que porten als colls que culminen amb l’Albera, s’arriba a la propera vall que acull el tresor de Rabós: el monestir de Sant Quirze de Colera, amb antecedents històrics des de l’any 844, i l’església de Santa Maria (edifici romànic del segle‑XIII), conjunt monàstic declarat Monument Nacional des del 1931.

Us convidem a viure a Rabós la poesia feta realitat: diverses cases rurals del poble us poden hostatjar molt confortablement, els restaurants us oferiran molt bona cuina, a més de fruir dels productes de qualitat de les nostres collites: oli, vi, mel i altres elaboracions de la comarca, tot això omplint-vos del goig de poder gaudir de l’art, la història i la natura al bell mig del Paratge Natural de l’Albera.

153

Margarida Gironès i Burch Alcaldessa de Rabós d’Empordà

Rabós d’Empordà

A

Monestir de Sant Quirze de Colera

Vista de Rabós d’Empordà

La poesia feta realitat


P

el terratinent i guerriller

Rabós d’Empordà

Pere de Nouvilas de Bahí

ere de Nouvilas de Bahí fou hereu d’una nissaga de terratinents arrelada a l’actual municipi de Rabós, a l’antic poble de Sant Quirc de Colera, on hi ha la primitiva casa pairal. El seu patrimoni augmentà a principi del segle XVIII amb la unió entre el seu besavi, Josep Nouvilas Cabanas (1678-1744), i la pubilla de la casa Mallol, del mateix terme. Els Mallol, entre altres masos, posseïen els edificis de l’antic monestir de Sant Quirc de Colera, per establiment emfitèutic de l’any 1598 fet per l’abat de Sant Pere de Besalú. A l’avi, Paulí de Nouvilas (1710-1779), el rei Carles III li concedí el títol de “Ciutadà Honrat de Barcelona”. Pere i el seu pare, Josep de Nouvilas d’Amill (1735-1784), van promoure la construcció de la nova església parroquial de Sant Quirc i Santa Julita al costat del mas Nouvilas, que va ser beneïda el desembre del 1784. En aquest lloc, hi volien fundar una de les noves poblacions sorgides amb l’esperit de la Il·lustració, però els efectes de la “Guerra Gran” de 1793-95 acabarien impedint el projecte. La guerra contra la República Francesa va tenir conseqüències molt desastroses en aquest territori fronterer, amb el pas dels dos exèrcits i els fets d’armes, mortaldat, destruccions i pillatges. Les terres i masos quedaren destruïts i abandonats. Pere de Nouvilas, nomenat capità de guies de l’exèrcit espanyol, s’ocupà de la vigilància de la frontera d’aquest terme, amb personal pagat per ell mateix, i organitzà el sometent dels pobles de l’entorn, donant precises informacions del territori. A l’octubre del 1793 destacà dirigint tropes al Coll de Banyuls i Espolla, i només amb un grup de guerrillers va desallotjar 3.000 homes que s’havien apoderat de Llançà i del monestir de Sant Pere de Rodes. A l’abril de 1794, al capdavant de 500 homes va prendre les posicions de Requesens i va fer retirar els ocupants fins al Voló. Pel maig participà en l’atac a la fàbrica d’armes de Sant Sebastià de la Muga, on fou ferit en una cama, però continuà lluitant. A les ordres del mariscal de camp Joan Miquel de Vives, el mes de juny fou enviat com a comandant per atacar Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, on va ocupar el campament i una fortificació dels francesos. Acabada la guerra, inicià la recuperació de les seves finques i va ajudar els habitants i pobles de l’Albera, fins i tot adreçant sol·licituds a Manuel de Godoy, “Príncipe de la Paz”. L’any 1796, el rei Carles IV li concedí un títol de noblesa per mèrits de guerra, recomanat pel capità general José de Urrutia. Durant la guerra del Francès, altre cop fugitiu del seu solar pairal, es trobà dins de la ciutat de Girona durant el setge, on el 1809 morí la seva esposa, Caterina de Quintana. Una de les seves filles,

Ramona de Nouvilas de Quintana (n. 1790), filla de Pere, comandà l’Esquadra de la Concepció, de la Companyia de Santa Bàrbara, durant el setge de Girona de la guerra del Francès; es va casar amb l’hisendat Antoni de Pagès de Rich, del poble de Vilatenim. (Il·lustració dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 1959)

Sant Quirc de Colera, 1753 - Castelló d’Empúries, 1828

Ramona, hi destacà lluitant en la companyia de dones de “Santa Bàrbara”. Morí a Castelló d’Empúries, on la família havia traslladat la seva residència habitual, i des d’on administraven el patrimoni, situat primordialment al municipi de Rabós d’Empordà. Pere de Nouvilas és un personatge inèdit en la historiografia de la comarca. L’any 1994 els seus descendents van cedir l’important conjunt monumental del monestir de Sant Quirc de Colera (declarat BCIN) a l’Ajuntament de Rabós, que s’ocupa de la seva restauració.

154

Joan Badia-Homs, historiador, i Ramon Fina i Figueras, descendent de la família Nouvilas


Riumors

  iumors, a mig camí de la marina i el terraprim, al caire dels Aiguamolls empordanesos, és un poble petit i tranquil, que ens ofereix tots els avantatges d’una situació geogràfica privilegiada. Envoltat d’un ric entorn natural i afavorit per la bonança d’un clima suau, conserva pràcticament intacta la preuada herència del seu passat agrícola i ramader. L’aigua, un bé escàs en altres contrades, corre en abundor per les deus subterrànies que solquen el nostre subsòl, i no és infreqüent que, de tant en tant, aflori a la superfície, formant estanys naturals d’aigües mortes, que són precisament els que donen nom al nostre poble. Des d’aquest Ajuntament, animo els lectors a visitar-nos. Aquí tindran la pau i la tranquil·litat assegurades, i estic convençut que no els deixaran indiferents edificis singulars, com el de l’església de Sant Mamet –una de les més significades del barroc rural català–, que data de l’any 1019, encara que la seva consagració va tenir lloc l’any 1150. L’any 1421 hi va haver una gran inundació que va arrasar el poble, i l’església va ser reconstruïda al segle XV o XVI, tot aprofitant algun element de l’anterior, i avui tenim una església d’una sola nau, que en el seu moment va ser reformada i fortificada. El rellotge que van instal·lar al campanar l’any 1890, avui resta conservat a l’Ajuntament.

En algunes cases i masies, a les seves façanes es poden veure plafons de ceràmica al·lusius als oficis que feien els seus habitants. Al costat de l’Ajuntament, hi trobem la casa Mas Palacio Petit de casa Xammar, marquesos de Riumors i que, juntament amb el monestir de Sant Pere de Rodes, van ser els propietaris del terme. Els paisatges naturals són d’una bellesa incomparable, com els dels camps d’arròs situats al llarg de la riera Sirvent, d’un verd pregon, que ens recorden, com evocava recentment una periodista i escriptora riumorsenca, una imatge de postal de la llunyana Àsia.

155

Josep Maria Padrosa i Gorgot Alcalde de Riumors

Riumors

R

Església de Sant Mamet, consagrada l’any 1150

Vista de Riumors

Un poble com els d’abans


Els alcaldes de Riumors

R

Els alcaldes de Riumors del segle XX

segle XX

RIUMORS, LA HISTÒRIA PETITA “Si de prop l’encís s’esmuny i el teu dol se’ns encomana, ens plau veure’t des de lluny adormit damunt la plana”

Riumors

Riumors, per Montserrat Vayreda

  iumors té un estrany i rar privilegi: el d’haver‑se mantingut fidel a les seves arrels com a poble, malgrat el cosmopolitisme que ens envolta i el perill de l’especulació urbanística, que ha fet perdre a molts llogarrets de la comarca la seva fesomia original. Cap personatge de Riumors no ha deixat un solc profund en els annals de la història. La tradició popular recorda el nom d’un bandoler, Matamala, de principis del segle XIX, vinculat al nostre poble, i encara es conserva dempeus la casa pairal dels anomenats marquesos de Xammar, rics propietaris rurals la nissaga dels quals apareix vinculada a Riumors fins ben entrat el segle XX. La història del nostre poble, doncs, s’ha de buscar lluny dels llibres d’història, en un llarg reguitzell d’alcaldes, secretaris i agutzils que, d’una manera totalment altruista, han dedicat els seus esforços a un poble el nom del qual, com ens recorda Montserrat Vayreda en el poema que encapçala aquestes ratlles, evoca tristesa, mort i dol. És mèrit de tots ells que el nostre poble, autosuficient en tants aspectes, en el sentit aristotèlic de la paraula, segueixi essent un redós de pau, un enorme locus amoenus enmig de la plana empordanesa. En èpoques no gens fàcils de la nostra història recent, els diversos alcaldes dels quals tenim documentació escrita i fotogràfica –Miquel Colls, Miquel Llanet, Joan Comas, Enric Pujol, Cels Font, Josep Padrosa, Francesc Font, Miquel Moret, Jacint Bolasell, Josep Colls,

Josep Juncà i Josep Maria Padrosa– van invertir no pocs esforços en la millora del poble, des de la inauguració de les escoles i el sanejament i asfaltat dels carrers fins a la construcció del nou ajuntament. A més, les limitacions de tot tipus que condicionaven, en la nostra fosca i llarga postguerra, la vida dels riumorsencs no impediren que, gràcies a la il·lusió i l’empenta dels nostres representants municipals, se celebressin fins i tot alguns actes socials de sonada rellevància per a l’època, com la recepció oficial de la Mare de Déu de Fàtima l’any 1951. Uns noms claus, per tant, els dels nostres alcaldes, per reconstruir la història petita –allunyada de fastos i estridències– del nostre poble.

156

Eusebi Ayensa i Prat Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Riumors Director de l’Institut Cervantes d’Atenes


Roses

  l veritable factor de continuïtat i de valor afegit d’una comunitat local ben articulada són les persones i les seves aportacions a la millora social. El treball i l’esforç que cada individu ofereix a la col·lectivitat són la base del progrés, no només material sinó, i principalment, espiritual i ètic. Sovint de manera imperceptible –però constant–, desinteressada i altruista, cadascun de nosaltres contribueix a dotar de sentit el concepte de poble, de vila o de ciutat. És des d’aquesta perspectiva que Roses vol projectar uns valors integradors i solidaris; és el repte de futur en una societat complexa. Cada vegada més, en un context social eclèctic i divers, definit per processos recents profunds i irreversibles, la presentació de la identitat col·lectiva rosinca vol evolucionar i superar els esquemes propis del passat. Evidentment, tothom podrà continuar gaudint d’allò que tradicionalment ha determinat Roses: patrimoni antic i bell i entorns únics i majestuosos. Ara, però, s’imposa posar en valor les persones i les seves potencialitats. Aquest és el nou paradigma social d’una vila que vol implicar-se decididament amb el segle XXI. La galeria de personatges il·lustres que Roses ofereix –necessàriament reduïda i injusta– només té la voluntat de dotar de valor allò que no pot aportar una visió reduccionista de la població:

carrers i places, monuments i edificis. Roses vol mostrar persones que han fet avançar la societat, que han assumit desinteressadament un paper que, per la seva excepcionalitat, ha esdevingut transcendent i important per a les generacions que tot just creixien darrere seu. Han estat persones que, des de diversos àmbits professionals, han materialitzat una utopia: millorar. Aquesta és l’oferta que Roses proposa. Aquesta és la Roses que us vol acollir.

157

Magda Casamitjana i Aguilà Alcaldessa de Roses

Roses

E

Platja de Roses

Platja de l’Almadrava de Roses

Un nou horitzó social


el cuiner

Ferran Adrià i Acosta L’Hospitalet de Llobregat, 1962

Roses

H

  ace ya muchos años que conocí a mi buen amigo Ferran Adriá, en un tiempo en que ya, sin ser conocido y reconocido como es ahora a nivel mundial, intuí enseguida que estaba gestándose un auténtico genio. Veía ya en él, en esos comienzos creativos, a un cocinero de otra dimensión, casi pudiéramos decir de otra galaxia: recuerdo, por poner un ejemplo, cómo me impactaron sus invenciones y su incontestable creatividad en platos que hoy vistos y a tenor de su imparable trayectoria resultan casi elementales y sencillos comparados con la complejidad y el impacto de sus últimas técnicas, que copia o al menos recrea y aplica media humanidad. Les hablo de un plato que marcó historia y que sintetiza como pocos los ya fulgurantes inicios del chef de El Bulli. No crean que mis palabras laudatorias están escritas recientemente, una vez vista la película. Ha llovido mucho desde que, en una de mis colaboraciones en El País Semanal, allá por junio de 1997, hace ya más de una década (que tal como evoluciona la cocina hoy día es mucho tiempo), me expresaba de este modo: “Si hay alguien que ha hecho del salmonete una obra de arte culinaria es sin duda mi buen amigo y extraordinario cocinero Ferran Adrià del restaurante gerundense El Bulli. Ante todo, hay que decir que en mi opinión Adrià es no sólo un genio, creo que irrepetible, sino que es el cocinero más imaginativo que conozco en el mundo. Ese impactante plato de salmonetes nació de un acto de inspiración pura, ni siquiera como son otras de sus elaboraciones basadas en los procedimientos de adaptación o asociaciones de productos. Se trata, como muchos

habrán adivinado, de los “Salmonetes Gaudí”. Y es todo un homenaje culinario de un genio a otro genio. Este mago de los fogones partiendo de cero recrea con una cobertura multicolor a base de pimientos, calabacines y tomate en taquitos sobre el salmonete, los mosaicos de cerámica del gran arquitecto catalán Antonio Gaudí. El resultado, “un plato para la posteridad.” Me gustaría citar para concluir este breve prefacio unas palabras de mi admirado amigo Ferran, clarividentes y certeras como todo lo que él lleva a cabo y que nos aproximan a las claves de su ingente obra: “Ser vanguardista significa, en síntesis, adelantarse al tiempo, el cual, paradójicamente, decidirá si el proceso que se ha producido es vanguardia o no lo es. Si lo que actualmente creemos que es cocina de vanguardia dentro de unos años no ha arraigado y no se ha consolidado, no merecerá ese nombre; se tratará, en ese caso, de una simple moda pasajera”. Lo suyo no es nada pasajero, es todo un hito en nuestra cocina y gastronomía. Juan Mari Arzak Cocinero

158


D

El metge i polític

August Pi i Sunyer

Els tres germans Pi i Sunyer es retroben a l’exili de Caracas l’any 1960. D’esquerra a dreta: Carles, August i Santiago Pi i Sunyer

I, malgrat la seva frenètica activitat científica i pública, August Pi i Sunyer sempre tingué temps per retornar a la seva Roses familiar i navegar les ribes calmes d’una mar que li recorria totes i cadascuna de les seves venes. Des de Roses copsava el pols del país i de la seva gent. Probablement, Roses fou l’únic fanatisme que practicà el senyor August, un fanatisme, d’altra banda, civilitzat i sensible: “Si aneu a Roses ha d’ésser a lliurar-vos, a reposar damunt la sorra, a sentir la lleu remor de les onades en la badia sempre en calma, a mirar el cel, a esvair la consciència en el paisatge i sentir-vos millor...Si teniu ànima per posar-vos a to amb el paisatge, llavors sí, creieu-me, aneu a Roses!”. Era l’any 1935, poc abans que hagués d’exiliar-se. Josep Maria Barris i Ruset Arxiver de l’Ajuntament de Roses

159

Roses

e la mateixa manera que no es pot comprendre Roses sense el mar, tampoc no es pot explicar sense l’estimulant presència d’una gran nissaga de les ciències i la política catalana dels segles XIX i XX, els Pi‑Sunyer. Des del darrer terç del segle XVIII, amb Tomàs Sunyer, fins a les generacions actuals, els Pi i els Sunyer han estat a l’epicentre de la vida científica i política de Catalunya. La mostra de càrrecs esdevé, necessàriament, llarga i prolixa: metges especialitzats en el combat de les grans epidèmies contagioses de l’Antic Règim, polítics ateus i republicans, ministres i consellers, alcaldes –de Roses o de Barcelona–, economistes de renom i antropòlegs d’ull afinat. La contribució de la família Pi-Sunyer a la modernització de la societat catalana ha estat de primer ordre, difícilment comparable. Entre aquest estol familiar, destaca la figura d’August Pi i Sunyer (Barcelona, 1879). Fill d’un eminent metge (Jaume Pi i Sunyer, Roses, 1850-1897), es casà amb Carme Bayo i de Puig, amb qui tingué quatre fills: Jaume (Barcelona, 1903-Nova York, 2000, metge), Cèsar (Roses, 1905-Ciutat de Mèxic, 1997, bioquímic), Carolina (Roses, 1911-1911) i Pere (Barcelona, 1918-2001, economista i polític). Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona (1899), es doctorà l’any següent a Madrid i esdevingué un fisiòleg de prestigi internacional. D’una capacitat de treball extraordinària, hom no pot deixar de consignar la seva transcendència científica. Fou un dels principals impulsors dels estudis mèdics i, sobretot, fisiològics de Catalunya durant el primer terç de segle XX, ja fos des del vessant docent i acadèmic a la Universitat de Barcelona, ja fos des de la recerca al Laboratori Municipal de Barcelona o de l’Institut de Fisiologia de la Mancomunitat (1920). A l’exili americà protagonitzà un intens procés de modernització de les estructures mèdiques veneçolanes, des d’on creà una escola fisiològica que reprenia la seva tasca catalana. El reconeixement professional d’August Pi i Sunyer fou ampli: doctor honoris causa de les universitats de Tolosa, Halle, Caracas i l’Havana, també rebé el premi Kalinga de la UNESCO l’any 1955 o l’orde Francisco de Miranda del govern veneçolà (1962). August Pi i Sunyer fou una persona d’un indubtable caràcter humanista. Més enllà de la seva faceta mèdica, participà activament en la vida política catalana. Fundador i membre de multitud d’institucions cíviques, fou diputat a Corts pel districte de Figueres (1916-1923) i primer president del Centre Català de Caracas (1945), entre d’altres. També conreà la literatura, on destaquen La novel·la del besavi (premi Fastenrath 1944) i Sunyer metges, pare i fill (1944).

Barcelona, 1879 - Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1965


l’enginyer i polític

Carles Pi i Sunyer

Roses

Homenatge a l’escriptor Joaquim Ruyra, celebrat a la Conselleria de Cultura al setembre del 1938. D’esquerra a dreta: Lluís Companys, Joaquim Ruyra i Carles Pi i Sunyer

Carles Pi i Sunyer al Servei Llatinoamericà de la BBC

L

Retrat de Carles Pi i Sunyer a Caracas - Foto: Fototeca.cat-L.Flotats

Barcelona, 1888 - Caracas (Veneçuela), 1971

Carles Pi Sunyer i la badia de Roses

  a badia de Roses és una de les més perfectes de la Costa Brava, amb una corba elegant davant el blau. M’imagino que deu influir en el caràcter dels rosencs, donant‑los un tarannà serè i contemplatiu. Sé poques coses personals d’en Carles Pi i Sunyer, fill de Roses i fill també d’una nissaga pletòrica, però sí que en sé una cosa: que va ser part d’una generació castigada per la història. Si realment Roses, el paisatge de Roses, imprimeix carácter, Carles Pi i Sunyer no va poder gaudir d’aquest llegat. Es va veure empès a assumir un protagonisme de càrrecs –i de penalitats– que segurament mai no va buscar. He llegit algunes pàgines de Pi i Sunyer, les que evoquen el seu exili en dos o tres països –i en tots va deixar petja–, i són d’una melangiosa serenitat. Potser era això el que hauria volgut: ser un intel·lectual, pensar, estudiar, proposar. I va ser, en canvi, i com en un remolí, alcalde de Barcelona, conseller de Finances de la Generalitat, ministre de Treball, conseller de Cultura... i al capdavall un derrotat, un exiliat, això sí, de vida productiva en els nous països on va arrelar. De Carles Pi i Sunyer vull remarcar una cosa: la seva tasca com a director de l’Escola Municipal d’Art i Oficis, la formació professional d’aquell temps en què donar cultura a la classe obrera era gairebé

revolucionari. Ell reivindica en els seus textos aquesta formació, l’oportunitat que això obria a una gent que en tenia poques. Això era abans que tot s’estronqués. Potser Carles Pi i Sunyer hauria volgut això per a la seva vida: eixamplar horitzons. Va haver de lluitar. Ho va fer, fidel a les seves idees, al seu país, a la seva cultura. La cultura que va tastar quan va mirar per primer cop la badia de Roses, amb ulls d’infant, el 1888 quan va néixer: l’any de l’Exposició Universal de Barcelona. Tot era promesa, aleshores.

160

Jordi Hereu i Boher Alcalde de Barcelona


l’editor, advocat i polític

Frederic Rahola i d’Espona

El Síndic al seu despatx Frederic Rahola amb Pasqual Maragall

“Polsem les vivències, els planys, les desigualtats i els errors d’una societat desconeguda per molts i, també, la fantasia d’aquells ciutadans que, amb una concepció idealista, desitgen un canvi de les estructures.” Un home bo, entranyable, honrat, generós, sensat, sense afany de protagonisme, noble, educat, equilibrat... són tot d’adjectius que es desgranen de la seva història quan el recorden els qui han tingut l’honor de treballar amb ell. Tots aquests adjectius els sintetitzaria en un sola expressió: “Tot un senyor”. Rafael Ribó i Massó Síndic de Greuges de Catalunya

161

Roses

rederic Rahola, un home de la II República que fou conseller amb Tarradellas, va ser també el primer Síndic de Greuges de Catalunya. Ell va saber crear i desenvolupar aquesta institució de defensa dels drets que és el Síndic fixant les bases de funcionament de la institució. Home de grans conviccions i vocació de servei, va afrontar els reptes que se li plantejaven amb la millor de les disposicions. Un exemple en són aquestes declaracions, fetes durant el seu mandat al Síndic de Greuges, càrrec que va ocupar vuit anys, fins a la seva mort. “El que importa, més que el canvi de reglaments i disposicions, és que es canviï la mentalitat en els quadres administratius, perquè encara hi pesa la rutina, el costum i tot d’hàbits anteriors.” “Hem fet l’esforç d’anar més enllà de les nostres competències per exigir a la nostra societat la solució immediata d’uns problemes i unes situacions que aquesta mateixa societat encara no ha tingut temps d’assimilar ni tan sols de fer seves.”

Jordi Canyameres

F

Frederic Rahola i d’Espona - Foto: Síndic de Greuges de Catalunya

Barcelona, 1914 - 1992


T el pintor

Roses

Jaume Turró i Brunet “Xemeca”

  ots els pobles tenen personatges singulars, d’aquells que no passen desapercebuts per ningú, amb activitat coneguda, estrafolària o per descobrir. Dedicar‑se només a pintar quadres en un poble petit com era encara Roses els anys seixanta, tot i haver començat el boom turístic, no deixava de ser la gosadia d’un il·luminat. Si a sobre aquest “il·luminat” hi afegeix bon tracte, sentit de l’humor, molta curiositat i de tot tipus, però sobretot exigència artística, la conseqüència és inevitable: impossible passar desapercebut. Tant se val si et coneixen pel nom de pila, per Turró o simplement per “Xemeca”. En Jaume Turró va fer la seva primera exposició l’any 1965 a la sala Icària Fortunet de Figueres, i després a Ceret, a la Catalunya Nord. Venia de ser un futbolista destacat que voltant pels camps de l’Espanya dels cinquanta es va poder fer un raconet que li va permetre l’aventura de la plàstica. El 1966 se’n va anar a París, on es va estar tres anys, i va descobrir i es va exercitar en l’art cinètic, que deixà arraconat quan tornà a viure a Roses. En parlava sovint d’aquesta seva etapa artística, sense negar-la i sempre en el sentit que havia tingut la capacitat de superar-la. La seva tornada a l’Empordà el fa entrar en contacte i compartir experiències i xerrades amb els artistes del veral, els Ministral, Lleixà, Roura, Vallès... Ja a la dècada dels vuitanta, el Museu de l’Empordà de Figueres li acull una mostra molt significativa de la seva obra: “Jaume Turró - pintures 1975-1983”. El seu amic Narcís Pijoan el presenta en el catàleg, com l’home “patriarcal i pagà alhora, l’indiget-pintor de Roses, el profeta dels ulls esbatanats”. Segons els entesos, segurament aquesta és l’època més brillant i creativa d’en Xemeca. En paraules del mateix Pijoan: “...el pintor descobreix (o inventa) l’objecte dins la vida mateixa de la forma que li és característica, però també demanant ajuda a suggerències vegetals, minerals i animals. Jaume Turró no oblida el miratge meravellós de les llegendes empordaneses i de les mitologies clàssiques. Ultrapassant la mesura dels límits científics, el visionari de Roses busca els secrets d’una biologia insospitada plena d’organismes embrionaris, la definició dels quals hauríem de cercar-la en un impossible diccionari de poesia. Les criatures de Turró són “efervescents”. No se sabrà mai si la seva ferma voluntat d’arrelar a casa no li va permetre anar més enllà de ser un considerat pintor local, cosa que no va ser. A la seva badia, al tros del seu mar de Canyelles Grosses, on mentre el temps ho permetés hi feia estades llargues d’assegudes a la platja mirant, xerrant i com deia ell badant sobre la fauna que se li posava al davant, senzillament hi vivia. Com ell volia i com els altres li deixaven. Pintar, pintava, i no pas poc. D’exposicions en feia, sobretot a Roses. Potser per això té tanta obra repartida entre la

El pintor Jaume Turró i Brunet, “Xemeca”

Roses, 1939 - 2005

gent del poble i els estadants de fora, estrangers o no, que també el coneixien i el tractaven. Explicava a qui el volia escoltar les vegades que li proposaven exposar a fora, a Barcelona o allà on fos. Mai no li venia de gust, l’anguniejava. Quan se l’aconseguia convèncer, eren el seus amics que l’ajudaven a fer els tràmits propis d’aquestes tasques. També era discret amb les seves coses, i sobretot amb aquelles coses que l’havien marcat. Com una estada a la presó mai prou ben sabuda i ben explicada que segurament només es podrà copsar i entendre en la seva obra feta allà dins i només amb traços negres.

162

Enric Matarrodona Periodista


D

l’historiador

Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens de jove

Gravat a la seva tomba, hi llegim SUPER ADVERSA AUGERI, la llegenda esculpida sota l’alfa i l’omega. Un lema més que positiu que l’acompanyà tota la seva vida, malauradament, per a Catalunya, per a la història i per als seus, massa curta. Jaume Vicens i Vives va viure molts dies de goig, amb l’esposa i fills, a Roses. Navegant amb el seu petit bot “falcó”, va conviure planerament amb la gent del poble, escoltant i aprenent d’uns i altres i, alhora, donant amistat i saviesa, senzillament, com una gran persona.

163

Carles Pàramo i Ponsetí Alcalde de Roses - 1993 i 2007

Roses

e sempre he sentit admiració per la personalitat pública de Jaume Vicens i Vives, gran persona i gran historiador i demano, ben sincerament, que es perdoni la meva gosadia en acceptar fer aquesta ressenya. Voldria que s’entengués com una mostra del que és una realitat, en Jaume Vicens i Vives ha esdevingut un personatge que forma part de l’ideari popular. És un personatge que ha traspassat, amb els seus valors, estudis i aportacions historiogràfiques, els límits del món universitari per penetrar obertament en la societat. Aquest mèrit cal valorar-lo moltíssim, ja que no tots els intel·lectuals ho aconsegueixen. El rigor acadèmic, juntament amb la capacitat de comunicar idees clares i concises, aptes per al ciutadà no especialitzat, és mèrit de Jaume Vicens i és font d’elements històrics molt positius per a la formació d’un criteri polític ben fonamentat. L’any 2000, quan feia quaranta anys del seu traspàs i noranta del seu naixement, el poble de Roses va voler recordar la importància de la seva figura fent un acte de reconeixement. La primera part va consistir en una ofrena floral feta al nostre cementiri, on reposa sota un mausoleu, obra del seu gran amic l’escultor Subirachs. A continuació, a la basílica de Santa Maria de Roses, al bell mig de la Ciutadella, la seva figura va ser glossada pel professor Nadal, amic personal i, a més, hi va intervenir una representació del món educatiu rosinc, el seu fill gran, en Pere, la seva esposa, la Sra. Roser Rahola, i qui això escriu, com a alcalde. Va cloure l’acte el president de la Generalitat, el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol. Eren presents o varen manifestar l’adhesió a l’acte moltes figures que ja formen part de la història de Catalunya. Va ser un acte sincer, digne i entranyable, dels més importants que s’han fet a Roses. El poble de Roses correspon, des de fa anys, a l’honor que Jaume Vicens ens va fer, en demanar descansar en el cementiri de Roses, el de l’“eterna pau”, com el definí el poeta. El nom de Jaume Vicens i Vives honora una escola de primària i la biblioteca municipal. Es recorda Jaume Vicens i Vives com una persona de gran capacitat i de gran encant personal, que visqué un temps convuls com pocs n’hi ha hagut i que, educat a la Girona de principis del segle XX, va voler accedir a la més alta investigació històrica en una societat, la de la postguerra, gens propícia i, fins i tot, contrària al progrés i a la innovació en el pensament. En tot cas, el nostre home ha resultat ser un far que obre les esperances a molts navegants de la història, als quals, amb tota seguretat, la seva llum assenyala noves vies de navegació. Sota el seu guiatge, molts han fet que la història passés de la simple narració o crònica a l’anàlisi del com i del per què en l’esdevenir de les generacions, dels anhels i de les misèries que acompanyen la lluita per la supervivència, tant dels individus com dels pobles.

Jaume Vicens i Vives

Girona, 1910 - Lió (França), 1960


C

Roses

la pianista

Carme Vilà i Fassier

  arme Vilà va néixer a Roses a la primavera del 1937. Amb només quatre anys, els seus pares la van portar a la professora Emília Palau perquè la introduís en el món del piano, i als dotze ja entrava al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona. Acabà els estudis als setze anys amb les millors qualificacions i les medalles de Plata i Or, i al cap d’un any ja era a Suïssa estudiant amb Bela Siki. A partir d’aleshores, aquesta pianista empordanesa de talent extraordinari inicià una trajectòria meteòrica en el món de la música: el 1953 i el 1955 fou finalista del Concurs Internacional de Ginebra; el 1959 va entrar a la Musik Hochschule de Viena, a la Konzertfachklasse del professor Richard Hauser, i va guanyar el Concurs Internacional Haydn-Schubert a Viena; el 1961 aconseguí el Reifeprühfung de la Musik Akademie de Viena amb la màxima qualificació, i el 1962 obtingué un premi extraordinari al curs internacional impartit a Viena per Alfred Brendel, Paul Badura-Skoda i Jörg Demus. Becada i premiada per l’Acadèmia Chigiana de Siena, estudià amb Alfred Cortot i Guido Aposti. El 1966 obtingué la Medalla Harriet Cohen a Londres i el 1967 esdevingué assistent de Paul Badura-Skoda a Madison, EUA. Des del 1968 fins al 1973, fou Artist in Residence a la Universitat de Wisconsin “Parkside”, de la qual és Doctor Honoris Causa, i el 1977 obtingué brillantment la càtedra del Conservatori Superior Municipal de Barcelona, on exercí la docència durant vint‑i‑cinc anys i en portà la direcció durant tres. Avui, la Carme Vilà està retirada i viu a la casa dels seus pares, el seu racó, on pot gaudir, acompanyada dels seus amics i envoltada dels seus gats, de les meravelloses postes de sol que li ofereix aquest Empordà que tant estima. Amb setanta anys, té més il·lusions que mai. Al llarg de la seva vida, Carme Vilà ha fet recitals i ha tocat amb orquestres a Viena, Berlín, Londres, Nova York, Tel-Aviv, Teheran, Buenos Aires, Madrid, Barcelona... Ara li agradaria poder tornar a tocar a totes les ciutats que la van acollir en la seva joventut. Però, per damunt de tot, a la Carme Vilà li agradaria fer realitat el seu gran somni: crear un Campus Musical d’Estiu en l’incomparable marc de la meravellosa punta Falconera. Tal com ella mateixa diu, la grandiositat de la naturalesa necessita grans idees, no una caricatura. I aquesta idea és compartida pels seus grans amics Zubin Mehta i Daniel Baremboin, que desitgen veure feta realitat la il·lusió de poder disposar d’un campus musical a la Mediterrània. I és que la Carme Vilà sap que a vegades un somni es pot fer realitat. Però ella es reserva aquest petit racó d’esperança. Ella confia que aquesta tramuntana que envolta el Cap de Creus pugui esbandir

Carme Vilà té més il·lusions que mai

Roses, 1937

les misèries i que la llum de les meravelloses postes de sol de la seva vila ens pugui il·luminar. Convertir els barracons de guerra de Falconera en aules per a un regiment de joves músics vinguts d’arreu de la Mediterrània, becats per la Comunitat Europea per fer un stage, és l’instrument que li permet tocar el cor de joves prometedors, no només per ajudar‑los a convertir-se en grans professionals, sinó també en millors persones. Aquest és el seu somni. Aquest és el seu granet de sorra en la immensa platja del món.

164

Laia Tomàs i Pagès Filòloga clàssica i catalana


Sant Climent Sescebes

o fa pas tants anys que Sant Climent Sescebes era conegut arreu de Catalunya, i a molts llocs de l’Estat, només com aquell punt a tocar de la frontera francesa on “s’anava a fer la mili”. No renegarem pas de la nostra història recent, i mai no deixarem de reconèixer els beneficis que al llarg de les dècades dels seixanta i els setanta la base militar va comportar. Però als principis del segle XXI, des de Sant Climent Sescebes no ens podem estar de vindicar el nostre lloc com a poble, arrelats a l’Empordà, compromesos amb Catalunya, amb la mirada posada en la construcció d’Europa. I no ens podem estar de vindicar la nostra història, la qual tenim documentada des del 974, tot i que l’església parroquial ja és esmentada el 882. El municipi s’estén als peus de la serralada de l’Albera, comprèn el poble de Sant Climent Sescebes –a l’esquerra de la riera d’Anyet–, el poble de Vilartolí, el veïnat d’Ullastre, la masia dels Solers, amb l’antiga església de Santa Fe, i diverses altres masies. Viu bàsicament de l’agricultura de secà (els conreus principals són la vinya i l’olivera), que es complementa amb una petita zona d’horta vora el riu, la cria de bestiar i algunes activitats industrials. Són també un pol d’atracció els itineraris megalítics, amb alguns monuments importants, com ara el dolmen de la Gutina i el menhir dit la pedra Murtra. En el nostre terme municipal tenim fonts d’aigües medicinals.

Sant Climent Sescebes és des del Tractat dels Pirineus lloc de frontera i ha estat, de sempre, terra de pas. Ha patit les desgràcies naturals, com la fil·loxera o els focs, i les humanes, però també les alegries i la prosperitat gràcies al treball i l’empenta de les seves dones i els seus homes, com el cas d’en Damià Cardoner Viñas, que, obligat a emigrar, va saber no solament trobar el seu benestar, sinó fer que en gaudissin els seus convilatans. Com a alcalde de Sant Climent Sescebes us convido que ens conegueu de prop, no només amb motiu de la Setmana Santa, en què, des de fa trenta-dos anys, representem una espectacular Passió a l’aire lliure, sinó al llarg de tot l’any.

165

Josep Guiolà i Camps Alcalde de Sant Climent Sescebes

Sant Climent Sescebes

N

Església parroquial de Sant Climent (s. XVII)

Vista de Sant Climent Sescebes

Un poble compromès


l’empresari i benefactor

Damián Josep Joan Cardoner i Viñas

Sant Climent Sescebes

Convit de casament de Jules Pauchet i Bertha Cardoner el 18 de maig de 1914, al Restaurant Maison Dorée de Barcelona. Asseguts de dreta a esquerra mirant la foto: Damián Cardoner, Mathilde Bouvard, Jules Pauchet, Bertha Cardoner, Amélie Hattrait, (?)

M

Damián Josep Joan Cardoner i Viñas

Sant Climent Sescebes, 1844 - Las Palmas de Gran Canaria, 1915

  olt jovenet va decidir buscar nous horitzons de fortuna anant a Suïssa, on treballà en els més diversos oficis aconseguint, gràcies al seu esperit emprenedor, muntar un negoci de compravenda de vins a Basilea, Mulhouse i Estrasburg. L’any 1872 contragué matrimoni amb la Mathilde Bouvard a la catedral d’Estrasburg, del qual nasqué a Basilea l’any 1878 una filla, Bertha Sidonia. Posteriorment van decidir marxar cap als Estats Units, recorrent el país d’est a oest i fundant junt amb d’altres l’Estat d’Idaho. Va ser un dels setze propietaris de la mina de plata coneguda amb el nom d’Hércules, la qual cosa li va permetre retirar-se. També va ser xèrif de la ciutat Coeur d’Alene. L’any 1910 es traslladà a Barcelona, on la seva filla Bertha es casà amb el senyor Jules Pauchet i tingueren dues filles: Mathilde i Aline. Amb una gran visió social, en el seu testament de 28 de novembre de 1914 va prelegar al poble de Sant Climent Sescebes, en el cas que la seva filla Bertha morís sense descendència, 100.000 pessetes per a l’edificació d’un balneari a la font d’aigües sulfuroses i va instituir hereus per meitat de la resta de tots els seus béns el poble de Sant Climent Sescebes i la ciutat de Figueres per a la creació a cada ciutat

d’una institució de primer i segon ensenyament completament gratuïta que admetrien alumnes de la comarca independentment de quines fossin les seves creences i manera de pensar. A més, s’atorgarien premis als millors estudiants perquè continuessin els seus estudis superiors. Les escoles haurien de ser lliures de tota confessió religiosa i tenir aules còmodes i higièniques, amb calefacció i bona ventilació, llum i vistes naturals, i el seu sosteniment es faria amb les rendes dels seus béns. L’Ajuntament de Sant Climent Sescebes li dedicà un carrer el 28 d’octubre de 1981.

166

Julio Sorjus i Pauchet Besnét Advocat, director de Rotary International 1998-2000


Sant Llorenç de la Muga

de vida... Un poble de pessebre emmurallat amb quatre torres i tres portals que donen accés al poble i a l’església, un rec que dóna aigua als horts del poble i que voreja tot seguint les muralles. Fora muralla es troben la Torre de Guaita, les restes del castell, l’ermita de Sant Jordi, Sant Andreu, la Mare de Déu de Palau, Sant Antoni, Carbonills, que juntament amb el Pont de Sant Antoni i el Pont Vell componen una ruta arquitectònica seguint la llera del Muga. Ens trobem a la comarca de l’Alt Empordà, a 18 km de Figueres, als peus dels Pirineus dins la vall del Muga, que ens guarda de la tramuntana, i envoltats de boscos d’alzines, pins, castanyers, sureres i roures, on viuen exemplars de fauna autòctona com guilles, esquirols, senglars, pit-roigs, perdius, ideals per collir tota classe de bolets, espàrrecs i altres fruits del bosc. Banyats pel riu Muga, amb les seves gorges transparents que a l’estiu criden al bany, l’aigua és present en tot el poble gràcies, juntament amb el rec, a les quatre fonts que trobem dins del nucli,

una d’elles sulfurosa, coneguda popularment com “la pudosa” per la fortor que desprèn. Aquest entorn de somni ha fusionat la qualitat de vida de la naturalesa amb les necessitats de la societat d’avui dia, atès que tenim quatre restaurants, un hotel, turisme rural, un càmping i una societat centenària. Un poble que fa somiar, no us el podeu perdre.

167

Lluís Vila i Pujol Alcalde de Sant Llorenç de la Muga

Sant Llorenç de la Muga

ant Llorenç de la Muga, una finestra oberta a les bones sensacions; natura, tranquil·litat, qualitat

Canal de l’època medieval

S

Portal d’entrada a la població

Vista de Sant Llorenç de la Muga

Una finestra oberta a les bones sensacions


l’enginyer i professor

Carles Camps i Armet

Sant Llorenç de la Muga

é que no era fill de Sant Llorenç de la Muga, va tenir-hi una relació intensa i va deixar-hi una petjada molt positiva. Va estudiar enginyeria a Barcelona, on treballà a la Maquinista Terrestre i Marítima i va ser professor de l’Escola d’Arts i Oficis. Va apadrinar (1914) les noves campanes de Sant Llorenç i va cedir (1925) a la vila l’edifici de les noves escoles. El mateix any va ser nomenat fill adoptiu de la població i l’Ajuntament va donar el seu nom a la plaça de la Constitució. Les propietats que tenia a Sant Llorenç varen passar (1949) a l’Hospital de Figueres. Comprenien, a més de la casa pairal convertida en caserna de la Guàrdia Civil, una horta a l’entrada de la població i diverses propietats rústiques, com ara les finques de les Rovires, can Costa i la font de Palau. Va ser coautor d’un Diccionario industrial. Artes y Oficios de Europa i América, que comprende todo lo referente a las ramas de albañilería, cerrajería, hojalatería, cerámica... publicat a Barcelona els anys vuitanta del segle XIX. La seva bonhomia es va posar de manifest en el suport econòmic que va donar a la família Blanc per pujar els seus fills. Aquests, milicians de capteniment radical en esclatar la Guerra Civil, el

Foto: Fototeca.cat-Rambol

Ferrocarrils de via estreta destinats a la línia de Barcelona-Clot-Sant Andreu, construïts per La Maquinista Terrestre i Marítima. Diccionario Industrial de C. Camps i Armet

B

Carles Camps amb les autoritats del moment en l’acte en el qual va fer donació de l’edifici per a les escoles de Sant Llorenç de la Muga. Actualment és l’edifici de l’Ajuntament

Figueres, 1857 - Sant Llorenç de la Muga, 1939

perseguiren per ser un home conservador, la qual cosa va malmetre la salut d’un home que ja tenia una edat avançada. El seu germà Albert, que també té un carrer a Sant Llorenç, va ser elegit diputat a les Corts per la Bisbal els anys 1879, 1881 i 1886. També va ser senador (1898-1899 i 1899-1901). A ells es deu l’impuls que va portar a construir la carretera de Figueres a Albanyà passant per Sant Llorenç de la Muga.

Jaume Sobrequés i Callicó Catedràtic d’història de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Museu d’Història de Catalunya

168


Sant Miquel de Fluvià

ant Miquel de Fluvià es troba en el límit occidental de la plana de l’Alt Empordà, acompanyat pel riu Fluvià al sud, la línia ferroviària a ponent i petits turons de pins i alzines. Al sud de la carretera local a Torroella, hi ha el nucli històric al voltant del carrer Major. En aquest sector, s’hi troba l’església parroquial amb la seva torre campanar romànica de planta quadrada, de tres nivells i amb arcuacions llombardes que n’assenyalen la divisió. El conjunt (declarat Monument Nacional l’any 1931) nasqué com a dependència del de Sant Miquel de Cuixà (Conflent, França), sota el mandat de l’abat Oliba. La consagració tingué lloc el dia 14 d’octubre de 1066 amb l’assistència del bisbe Berenguer Guifré de Girona, Guifré arquebisbe de Narbona (França) i els bisbes Guillem de Vic, Guillem d’Urgell i Ramon d’Elna (França). Es pot visitar, també, un forn romà de ceràmica, descobert casualment l’any 1974, en un estat de conservació excel·lent.

Durant l’estiu, a la tarda de dimarts a diumenge, hi ha un servei de guia gratuït, per tal de poder visitar l’església i el forn romà. Agraeixo aquesta finestra per poder convidar-vos a visitar i gaudir d’aquest tros d’història del nostre poble i poder passejar pels nostres carrers. Fins aviat.

169

Àngel Posas i Agullo Alcalde de Sant Miquel de Fluvià

Sant Miquel de Fluvià

S

Detall de l’església de Sant Miquel de Fluvià

Vista de Sant Miquel de Fluvià i del temple parroquial que fou l’església de l’antic monestir romànic fortificat

Un tros d’història


el mestre i pintor

Miquel Oliveres i Cases

Miquel Oliveres i Cases

M

Foto familiar: Miquel Oliveres amb els seus fills i nores

Sant Miquel de Fluvià, 1907 - Torroella de Fluvià, 1998

Sant Miquel de Fluvià

  iquel Oliveres i Cases fou un de tants mestres de la República que dignificaren

i enaltiren la seva professió. Nasqué a Sant Miquel de Fluvià el 15 de gener de 1907 i morí a Torroella de Fluvià l’11 de Setembre de 1998. Era un artista del dibuix a la ploma i un excel·lent pintor. Ell deia que la pintura era la seva segona professió. Estudià batxillerat i magisteri i exercí de mestre interí en alguns pobles de l’Empordà. En esclatar la guerra, estigué un quant temps a Figueres fent de mestre als Fossos, però per por dels bombardejos es traslladà a Torroella de Fluvià, on exercí quatre mesos fins que el mobilitzaren, i hi deixà tan bon record que al cap d’uns anys li reteren un emotiu homenatge. Acabada la guerra i mentre esperava un destí de mestre nacional, es refugià a casa del seu pare a Sant Miquel amb la seva família. Durant aquest curt temps, col·laborà en la creació d’un grup teatral format per amics del poble i els seus germans. Com a càstig per haver estat mestre de la República, el destinaren a Meranges. A causa de les pèssimes condicions del lloc, sense aigua corrent, ni llum, va abandonar la docència oficial i es traslladà a Barcelona com a mestre de l’ensenyament privat, dedicant-se al dibuix i la pintura, com a ajut econòmic. Al cap d’un temps, deixà l’ensenyament per entrar de comptable en una empresa. Va enviudar i, amb els fills ja encarrilats, va decidir tornar a la docència oficial. Després de ser mestre de diferents pobles de la

província de Barcelona, aconseguí plaça a Vilanova de la Muga. El fet de tornar als seus orígens afavorí que es retrobés amb una seva alumna, per cert també mestra, de l’etapa de Torroella de Fluvià. Es casà amb ella i varen ser mestres a Palamós, lloc on en Miquel es jubilà, i quan la seva dona va deixar la docència, s’establiren definitivament a Torroella de Fluvià. Durant aquests anys, en Miquel va continuar amb el dibuix i la pintura, i féu dibuixos a la ploma de molts indrets de l’Empordà i el Conflent. Va pintar cases i masies per encàrrec dels propietaris. Va escriure un llibre titulat Vivències d’un temps i garba poético-amorosa. També publicà una guia sobre Sant Miquel de Fluvià. Va formar part com a soci col·laborador del Centre d’Estudis del Baix Fluvià (Torroella de Fluvià). Amb tot això encara tenia temps per cultivar la música, ja que tocava el piano, el violí, el violoncel i la guitarra. El dia del seu enterrament, l’església de Sant Miquel es va omplir a vessar de familiars i amics que li varen voler donar l’últim adéu.

170

Eduard Oliveres i Homar Enginyer tècnic químic


Sant Mori

ant Mori és un petit poble d’interior localitzat al bell mig de l’Empordà, a la zona anomenada per Josep Pla “el terraprim”. Ens trobem en un entorn privilegiat, envoltats d’un paisatge singular, a quatre passes de la Costa Brava; estem en un espai planer on els dies atramuntanats ens acompanyen, sota un blau lluminós, les Salines, l’Albera, el Canigó, la Mare de Déu del Mont, el Rocacorba i el Montgrí. Som a mig camí entre Figueres i Girona. Gaudim de la tranquil·litat d’un poble d’interior i tenim a quatre passes el mar i la muntanya. El poble està format per dos nuclis alineats, al mig dels quals hi ha la creu de terme, així com la zona de serveis. En el barri més antic, anomenat pròpiament Sant Mori, hi ha l’església i el castell, i l’altre nucli, que està situat al nord, s’anomena el Puig i es va formar amb el creixement de la població dels segles XVIII i XIX. El nom del nostre poble, Sant Mori, prové de l’aglutinació del nom de Sant Maurici. Ens consta que cap a l’any 1066 el poble tenia ja l’església dedicada a aquest patró. Continuem sent-li fidels perquè és en aquesta data, el 22 de setembre, que celebrem la Festa Major. Sant Mori ha sabut conservar gairebé sense alteracions l’essència del seu origen medieval. Quan t’hi apropes, et captiven la presència dominant del castellpalau i la torre de l’església, que sobresurten a les altres edificacions. Quan t’hi passeges, pots arribar a descobrir

l’entrada i la sortida del camí medieval que travessava el poble i que portava de Girona a Castelló d’Empúries i Roses, i també pots arribar a trobar els vestigis de l’antiga muralla medieval que fortificava el nucli origen del poble. La nostra població, que no sobrepassa els 180 habitants, és conscient de viure en un poble amb un passat excepcional, però té la mirada cap al futur, és dinàmica i emprenedora.

171

Modesta Cucurull i Nadal Alcaldessa de Sant Mori

Sant Mori

S

Plaça de l’Església de Sant Maurici

Vista de Sant Mori

El terraprim


el baró de Sant Mori i Maella, el capità de Girona

Pere de Rocabertí i Erill

Sant Mori

  l personatge relacionat amb Sant Mori que més petjada ha deixat en la historiografia catalana és sens dubte Pere de Rocabertí i Erill (c. 1415-c. 1493). Era el segon fill de Guillem de Rocabertí i de Proixida, baró de Cabrenys. Una germana de Pere, Joana de Rocabertí i Erill, havia estat casada amb el senyor de Sant Mori, Pere de Vilagut, i, en no tenir fills, Joana deixà en testament la senyoria de Sant Mori al seu germà Pere. Posteriorment, el rei Alfons IV nomenà Pere baró de Sant Mori i, de fet, fou el primer titular d’aquesta baronia, la qual va existir fins a l’abolició de les jurisdiccions senyorials el 1835. En la Guerra Civil del 1462, coneguda també com a guerra contra Joan II, abraçà la causa del rei i en fou un dels principals protagonistes al nord-est de Catalunya, cosa que l’enemistà amb tots els nobles que abraçaren la causa de la Generalitat. En aquesta guerra es destacà com a capità de la Força de Girona i per això se’l coneix a la historiografia com “el Capità”. Durant sis anys va haver de defensar Girona capital contra diverses escomeses. Lluità al costat dels remences de Verntallat contra les hosts del conestable de Portugal. Ocupà Besalú, Amer i Anglès. Féu cara a l’ofensiva de Joan de Lorena a l’Empordà. Fou ferit a la batalla de Roses. El rei Joan II el nomenà baró de Maella, lloc d’Aragó, com a pagament pels seus serveis a la Corona.

Tomba de Rocabertí a la catedral de Girona

Escut d’armes de la família Rocabertí (segles X-XVI) - Tantarantana

E

Castell de Sant Mori des de l’aire - Foto: Tomàs Sánchez

c. 1415 - c. 1493

Enmig de tantes batalles, a l’octubre del 1466, la Reina Joana s’allotjà al castell de Sant Mori, invitada pel seu vassall Pere de Rocabertí, i hi convocà Corts Catalanes. Cap al 1472 fou nomenat governador general del Rosselló i com a tal dirigí la lluita per expulsar-ne els francesos. El 1475 cessà en aquest càrrec i es dedicà a refer el patrimoni familiar. Pere de Rocabertí estigué casat amb Caterina d’Ortafà, coratjosa dama de família rossellonesa, que defensà Canet contra els francesos el 1474. Quan el Capità morí, vers el 1493, heretà les baronies de Sant Mori i Maella el seu fill Bernat.

172

Carles Reglà i Castillo Sociòleg


Sant Pere Pescador

ant Pere Pescador és un municipi que se situa al bell mig del golf de Roses i alhora forma part de la plana empordanesa. Aquesta situació geogràfica li atorga unes característiques molt singulars, que encara s’accentuen més si tenim en compte que el tram baix del riu Fluvià transcorre pel nostre terme municipal fins a trobar la seva fi desembocant al mar Mediterrani. Amb un fort arrelament a la terra, l’agricultura s’ha consolidat al llarg dels anys com l’activitat productiva per excel·lència, si bé és veritat que la proximitat amb el mar i unes condicions meteorològiques envejables han vist proliferar un sector turístic fonamentat en el càmping que gaudeix d’una qualitat i prestigi internacionals indubtables, gràcies a l’entorn natural on es troben ubicats. El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà també hi troba el seu encaix, i entre una cosa i una altra hom es considera afortunat de disposar d’atractius magnífics incomptables: explotacions intensives de fruita dolça basades en una qualitat òptima de les terres de conreu, on la poma s’erigeix com a màxim exponent i element representatiu de la vila; un mar Mediterrani que s’obre esplendorós davant d’unes platges amb una longitud de més de 6 km que ens recorden la pesca de bell antuvi i les més recents pràctiques esportives del windsurf i el kitesurf, i a més, un riu Fluvià que a causa

de les històriques riuades i dels canvis de traçat, ens deixa veritables joies de la natura i paratges per a molts desconeguts, com l’Illa d’en Caramany. A poc a poc s’ha anat consolidant un turisme de tipus familiar que és tractat amb molta cura, que cerca el repòs tot fent una bona passejada i que recupera forces amb un bon àpat en algun dels bons restaurants del poble. Agricultura, càmping, entorn, platges, mar, riu i tradicions que es repeteixen any rere any formen un tot indestriable de la nostra identitat. Us convido a gaudir amb nosaltres de tot això i ben segur que en quedareu gratament sorpresos.

173

Jordi Martí i Deulofeu Alcalde de Sant Pere Pescador

Sant Pere Pescador

S

Església de Sant Pere (s. XVIII)

Vista aèria de Sant Pere Pescador

Porta de la natura


la nissaga Caramany

Josep de Caramany

Sant Pere Pescador

  a vinculació de la família Caramany al municipi de Sant Pere Pescador data del segle XIV. Sembla que els orígens d’aquesta nissaga, els hem de cercar a l’entorn dels reis de Mallorca, per als quals exerciren diferents càrrecs. Aquests serveis foren gratificats amb concessions reials i tota mena de donacions que, sens dubte, contribuïren a augmentar les seves possessions. El 1312, Ponç de Caramany fou nomenat baró de Paracolls. El casament de Ponç amb Elionor de Requesens, hereva d’un important patrimoni a l’Empordà, el va portar a prendre la senyoria de Ventalló i a instal·lar-se a Sant Pere Pescador. A partir d’aleshores, els seus hereus anaren adquirint tota mena de drets i possessions a Sant Pere: cortals, terres, cases. El 1370, Francesc de Caramany comprà un alberg i un pati que posteriorment es convertiria en la casa principal, coneguda també com el fort o palau de la família. En poc més de mig segle, els Caramany es convertiren en els grans propietaris del terme. Al llarg del segle XV, el llinatge quedà fragmentat a causa dels enfrontaments polítics entre els membres de la família, els uns partidaris de les institucions catalanes i els altres de la monarquia Trastàmara, és a dir, de la dinastia reial castellana. El cavaller Josep de Caramany fou un dels personatges més rellevants de la nissaga per la seva defensa de les institucions

Mas Cortal Gran, propietat de la casa Caramany de Sant Pere Pescador

L

Membres de la nissaga en una cacera a la propietat de la Casa Caramany

segles XIV - XVIII

catalanes. Era capità de cavalleria del batalló de Catalunya i formava part de l’exèrcit català que recuperà la plaça de Salses el 1640, juntament amb altres membres de l’estament militar empordanès. Per la seva participació a favor del bàndol de la terra enfront de les tropes de Felip IV, fou declarat rebel pel rei d’Espanya. Després de la caiguda del setge de Barcelona, el 1652, va haver d’abandonar les regnes del seu patrimoni, que va ser retingut. Així doncs, s’exilià i va fixar la seva residència a Perpinyà. Allà va seguir la carrera militar en els exèrcits de Lluís XIV, on fou nomenat mariscal i brigadier de camp i coronel del regiment reial del Rosselló. Els Caramany, al llarg del segle XVIII, passaren una etapa de dificultats econòmiques i, finalment, el 12 d’abril de 1731, van vendre part de les possessions i rendes de Sant Pere a l’Almoina del Pa de la seu de Girona.

174

Marisa Roig i Simón Arxivera


el farmacèutic, químic, físic, metge, polític...

Josep Garriga i Buach

Baiona, que van aprovar la nova Constitució imposada per Napoleó. Enviat a Madrid, Josep I el nomenà director de les Manufactures Reials, fins que al febrer del 1809 fou designat comissari reial de Catalunya. Ja eren, però, temps de guerra i Garriga representava ni més ni menys que els invasors. Instal·lat a Figueres, la seva gestió política va anar de mal borràs i fins i tot, temorenc de la seva integritat física, va demanar escorta i es va instal·lar a viure al castell de Figueres. Més tard, fou nomenat membre de la prefectura del Ter i secretari de la Junta Provisional d’Olot. L’any 1813, en una carta es queixava amargament del fet que tot plegat “m’ha portat a que hagi perdut de vista l’estudi de les ciències naturals...”. Amb la derrota dels francesos, arribà l’exili, que patí a la Catalunya Nord, a Elna, on sembla que va exercir la medicina fins a una edat avançada. Pelai Pagès i Blanch Professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona

175

Sant Pere Pescador

armacèutic, químic, físic, metge, polític, afrancesat... Són moltes les qualificacions que podria rebre aquest santperenc il·lustre, nascut en el si d’una família de pagesos distingits, el 30 d’octubre de 1777. Amb una formació acurada, que el menà a estudiar filosofia a la Universitat de Cervera, a l’aprenentatge de la química a Barcelona a la farmàcia de Jaume Carbonell, i a estudiar matemàtiques i física experimental al Col·legi de Cirurgia de la ciutat comtal, fou pensionat per l’Ajuntament de Girona per anar a estudiar a la Universitat de Montpeller. A la ciutat provençal es llicencià i es doctorà, de manera brillant, en medicina, de tal manera que l’any 1800 formà part de l’expedició que el govern francès va enviar a investigar una epidèmia que assolava Andalusia. Membre de diverses societats científiques, va prosseguir la seva formació a París, on va publicar una de les seves obres més conegudes. Juntament amb José Mª de San Cristóbal va escriure un Curso de química general aplicada a las artes, que, en dos volums, va sortir publicat a París els anys 1804-1805, i va merèixer tota mena d’elogis. Eren, però, anys de turbulències polítiques. Josep Garriga començava a tenir un important prestigi com a científic tant a França com a Espanya. Això explica que, quan va esclatar la guerra del Francès, a partir del 1808, es veiés implicat en la nova situació política. Fou designat per Murat diputat per assistir a les Corts de

Una de les torres de l’edifici de la Universitat de Cervera, on Josep Garriga va cursar estudis de filosofia

Romanç satíric contra José Bonaparte

F

Primera pàgina del Diari de Barcelona, durant l’ocupació francesa, quan durant un període portà el nom de Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya

Sant Pere Pescador, 1777 - Elna, Rosselló ?


l’apotecari i escriptor

Ramon Grès

Sant Pere Pescador

La Sardana Selvatana, tercera edició (any 1899)

L

La Sardana; Ramon Grès va escriure diversos llibres per aprendre a ballar sardanes

San Pere Pescador, 1830 - ?

  luís Albert, reconegut compositor i musicòleg historiador de la sardana, ens parla de la figura de Ramon Grès i de la seva vàlua dins el món de la sardana. Segons paraules del mateix Lluís Albert: A la segona meitat del segle XIX, en el procés de transició de la sardana curta a la llarga, hi va jugar un paper important en Ramon Grès, apotecari de Sant Pere Pescador. Fou autor de diverses edicions de petits mètodes sardanístics de butxaca que contenen dades molt interessants per a la història de la nostra dansa. Així, per exemple, diu que la sardana, amb els seus repartiments actuals, fou ballada per primera vegada a Torroella de Montgrí pels volts de l’any 1844. Gràcies al testimoni d’aquesta notícia que es troba en un únic exemplar que conservo en el meu arxiu, l’any 1975 es va col·locar una placa al·lusiva a la plaça de Torroella. Grès fa constar també que en començar la sardana, els balladors posats en rotllana, mantindran les mans a l’alçada del pit. És lamentable que s’hagi anat adoptant la moderna posició de braços caiguts en els curts. Com podem observar en les portades que reproduïm, Ramon Grès fou un coratjós adaptador de les normes de repartiment de la sardana empordanesa al secular l’estil selvatà de la sardana curta, per tal que la sardana llarga es pogués difondre a la comarca veïna. El prestigi i protagonisme que com a expert dansaire va adquirir Ramon Grès a les ballades de l’Empordà, el va convertir en un personatge pintoresc que amb les seves exhibicions despertava l’admiració i ensems les inevitables crítiques. Els següents versos del llorejat poeta bisbalenc i també conegut dansaire Ramon Masifern són ben il·lustratius:

“A Sant Pere Pescador la gent és forta, a Sant Pere Pescador tothom és ballador. I ballen gentilment la gran sardana la dansa catalana que un fill empordanès la va cantar i un fill barceloní la va lloar. D’aquesta vila pescadora una tongada en fou l’aurora en Grès apotecari, el molt estrafolari que el repunteig airós de la sardana, va transformar en xulo de bordell...” Lluís Albert reconeix que li ha plagut poder col·laborar amb aquest escrit per donar a conèixer l’extraordinària aportació d’un oblidat santperenc a la història de la sardana.

176

Eva Pibernat i Barragan Dinamitzadora cultural


la comtessa

Teresa de Molins i Bach

  a Teresa de Molins i Bach va néixer a Sant Pere Pescador amb un futur marcat: ser una petita propietària rural i casar-se amb un santperenc que també tingués terres o potser ramats, i viure a Sant Pere tranquil·lament fins a la fi dels seus dies. La guerra del Francès va trabucar aquest destí. Li donà l’oportunitat –o potser la va obligar– d’esdevenir heroïna i de prendre decisions imprevisibles. La destrucció de la vila la convertí en menestrala, muller d’un barceloní acomodat. Però tampoc no era aquest el seu fat, havia encara d’esdevenir assassina, fugitiva, propietària de cases de mal nom, contrabandista, bandolera, cap de colla, guerrillera, penitent i suïcida. No es tracta, evidentment, d’un currículum convencional. Una dona que es va enfrontar al seu destí sempre de cara. Va morir jove, penedida i decebuda, com no podia ser altrament. Sens dubte, es tracta d’una figura llegendària, però això no treu ni mica de força al mite. Les llegendes no són gratuïtes, no són simples esplaiaments de la fantasia. Apareixen i es desenvolupen per motius importants; si s’inventen és perquè necessiten ser inventades. Com a llegenda, la de la comtessa resulta tan extraordinària com la seva protagonista. És difícil trobar una contalla tan ben encaixada en un moment històric, i alhora tan transgressora dels valors socialment establerts. És una rondalla d’estil romàntic situada

Retrat de la comtessa de Molins

històricament en el mateix moment d’esplendor del romanticisme. És, doncs, una llegenda coetània d’ella mateixa. Quan el 1994 el grup de teatre Elenc Santperenc va decidir rescatar aquella història i fer-la pujar a l’escenari, poc que podia intuir la feina que li venia a sobre, però la va entomar i va moure cel i terra com hauria fet la mateixa comtessa. Va dedicar tot l’any 1995 a tota mena d’actes al voltant de la Teresa. La vila de Sant Pere no se’n va pas mantenir al marge. Les repercussions socials i culturals d’aquella iniciativa encara són ben vives. I que segueixin. Pobres dels pobles que perden els seus propis mites. No hi fa res que sigui una figura local i que se li atribueixin gestes simplement impossibles. Al contrari. La comtessa de Molins encara té molta feina a fer, i hi estem tots compromesos.

Josep-Càndid Miró i Sellart Membre de l’Elenc Santperenc durant l’Any de la Comtessa

177

Sant Pere Pescador

L

Contrabandista, bandolera, cap de colla, guerrillera, penitent i suïcida. Una dona que es va enfrontar al seu destí

Cartell de la quinzena de la comtessa de Molins

Sant Pere Pescador finals s. XVIII - ?


el burgès i escriptor

A Sant Pere Pescador

Ròmul Sans de Orobio Torre

  la Catalunya de la primera meitat del segle XX, la burgesia encara podia fer gala del fet que alguns dels seus membres es poguessin permetre el luxe de viure de renda i, en conseqüència, dedicar-se plenament a les seves inquietuds artístiques. És en aquest marc on hem de situar el nostre personatge, el senyor Ròmul Sans, clar exponent d’un món que aviat deixaria d’existir. Descendent directe d’una família enriquida gràcies al comerç marítim amb Cuba, va estudiar dret (igual que el seu germà Fernando) sense arribar mai a exercir; així, i tant com les rendes familiars li ho van permetre, va dur una vida acomodada fins que tot aquest patrimoni es va anar exhaurint. A banda de les propietats que tenien a Barcelona, a Sant Pere Pescador posseïen la Casasans, que era la seva residència d’estiu (edificada sobre els terrenys de la casa de pagès de la família Descatllar i construïda per un enginyer militar), una gran horta que constituïa un model d’explotació agrària i terres de conreu. La casa encara avui és recordada pels veïns de Sant Pere precisament perquè constitueix un tot amb el senyor Ròmul, a qui jo mateixa recordo ja de gran amb el seu vestit de color marró, els seus característics barret i bastó i fumant amb broquet. El senyor Ròmul tenia una gran capacitat imaginativa i fantasiaire que, unida al seu interès per la cultura i les tradicions de l’Empordà, varen fer créixer la seva aurèola popular entre els veïns de Sant Pere. Encara ara se n’expliquen anècdotes molt sorprenents pels temps en què es produïen que, juntament amb el seu caràcter popular i afable i amb el fet que es relacionava amb la gent del poble de forma espontània, fan que, de la seva persona, tothom en tingui un bon record. Pel que fa a la seva vocació literària, en destaquem l’obra El Ampurdán en el siglo XIX, que es va publicar l’any 1949 i va donar a conèixer la figura llegendària de la comtessa de Molins (tot i que va existir realment una Teresa de Molins i Bach, en la qual es va inspirar). El grup de teatre Elenc Santperenc va escenificar l’obra que porta el mateix nom en el marc d’unes jornades dedicades a aquest personatge femení en les quals es va implicar molta gent, alhora que els carrers i places de la nostra vila esdevenien escenaris naturals d’aquesta posada en escena. A vegades, esdeveniments familiars relacionats directament amb famílies del poble amb les quals mantenia una bona amistat donaven peu que la seva inspiració creés una composició especialment

D’esquerra a dreta, Fernando Sans, Ramonet Roig Gardell, Ramon Roig Roig i Ròmul Sans amb el seu inconfusible barret, davant de la portalada de la Casasans

1907 - 1981

dedicada a una persona. Penso concretament en un poema dedicat a un nounat que he tingut ocasió de llegir i, malgrat que es tracta d’una peça solta que no forma part de cap recull literari, deixa ben palesa la seva capacitat poètica i el seu domini d’un repertori lèxic molt precís i variat, fets que demostren que també era un gran coneixedor de la llengua catalana, a més de la castellana, i que en tenia un gran domini. No és pas per casualitat que Carles Fages de Climent dedica, a ell i al seu germà Fernando, alguns dels seus famosos epigrames i ja el defineix com a escriptor. Agraeixo especialment la desinteressada col·laboració de les següents persones: Rosa Nierga; Manel Ortega; Francesc Pla; Ramon Roig; Joan Sala i Salvador Tabernero.

178

Helena Carreras i Font Llicenciada en filologia catalana i en filologia hispànica


Santa Llogaia d’Àlguema

anta Llogaia d’Àlguema és un municipi de l’Alt Empordà, pròxim a la capital de comarca que és Figueres. Els límits del terme municipal són: al nord Figueres i el Far d’Empordà, a l’est confronta amb Vilamalla, al sud amb Borrassà i a l’oest amb Vilafant. La seva superfície és de 2,1 km2, el seu terreny és pla, hi passa la riera d’Àlguema pel sud del poble i el riu Manol per l’est, rius que regaven els seus camps i que eren abundants de canyers, per això hi havia una tradició artesana, en què la gent treballava amb el vímet –confecció de cistells, canats– i la canya. El poble va tenir un augment d’habitants els anys seixanta a causa de la immigració del sud d’Espanya. El poble ha viscut de l’agricultura i la ramaderia; més endavant la gent anava a treballar a la indústria de Figueres i als pobles veïns. Els conreus, que encara ocupen pràcticament tot el petit terme, són: els cereals, el farratge, el blat de moro i les hortalisses de regadiu. Complementa l’economia la cria de bestiar boví i porcí i l’avicultura, a més de l’avanç que va tenint la indústria en el terme municipal. Són llocs d’interès l’església de Santa Llogaia, que és del segle XVIII, la font natural del Manol i el paratge natural del Rissec.

De Santa Llogaia d’Àlguema es tenen notícies ja l’any 1020, que és anomenat “Horto Medio”, en el testament del comte Bernat Tallaferro. L’any 1105 es parla de “Sanctae Leocadiae” i és al segle XII quan s’afegeix al nom del poble Àlguema, per la riera que el travessa. Va ser possessió del monestir de Santa Maria de Ripoll; en depenia l’església del castell de Palol Sabaldòria (Vilafant). L’any 1421, el poble fou destruït per l’aiguat. L’any 1698 formava part de la batllia de Figueres. Actualment hi ha 415 habitants, disposa d’ajuntament propi i d’escola pública. El municipi també comprèn el raval de Casesnoves i la caseria del Pont del Príncep.

179

David Bahí i Serra Alcalde de Santa Llogaia d’Àlguema

Santa Llogaia d’Àlguema

S

Església de Santa Llogaia

Vista de Santa Llogaia d’Àlguema

Entre dos rius


l’advocat i periodista

Anicet Puig i Descals

Santa Llogaia d’Àlguema

  nicet Puig i Descals inicià la seva carrera professional com a advocat l’any 1839 a Madrid, on escriu estudis jurídics i econòmics que són publicats al Boletín de la Academia de Jurisprudencia y Legislación. Així mateix, l’any 1845 fou redactor de la revista Mensajero de la sociedad de fomento i director del setmanari El Labrador. També col·laborà en la redacció del diccionari enciclopèdic La conversación y la lectura, els anys 1846 i 1847. Al novembre del 1846 és escollit diputat a Corts pel districte electoral de la província de Girona (al juny del 1855 es presenta a la reelecció a diputat a Corts i obté 2.143 vots de 2.774 electors que varen anar a votar a la província de Girona, aconseguint una victòria significativa sobre Abdón Terradas). Diputat del Partit Progressista (corrent polític liberal que pretengué, entre altres consideracions polítiques, la configuració d’una monarquia constitucional i una modernització econòmica del país), juntament amb Manuel M. Aguilar, José Ordax de Avecilla i Nicolás María Rivero, va censurar públicament les directrius del partit, tot i que inicialment no se’n varen separar. A l’abril del 1849, però, es constitueix el Partit Democràtic-progressista a Madrid a partir del projecte de programa d’aquests quatre diputats, situats a l’esquerra del Partit Progressista. Demanaven el ple reconeixement dels drets i les llibertats individuals o el sufragi universal, entre

Digitalitzat per google

Descripció d’Anicet Puig i Descals al llibre Semblanzas de los 340 diputados a Cortes que han figurado en la Legislatura 1849 a 1850. Imprenta de D. Gabriel Gil, 1850 - Digitalitzat per google

A

Anicet Puig i Descals descrit a Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura, de Félix Torres Amat. Imprenta de J. Verdaguer, 1836

Santa Llogaia d’Àlguema, 1819 - ?

altres reivindicacions. El nou grup (que, excepte durant el període de 1854-1856, sempre estigué en la clandestinitat) fou el suport de tendències polítiques diverses; progressistes, republicans i elements socialitzants, tots ells coincidents en la necessitat d’unes mínimes llibertats democràtiques. L’acció política del Partit Democràtic com a tal en gran part conclou amb la constitució del Partit Democràtic Republicà Federal (que, tot i ser d’abast espanyol, tingué una especial força als Països Catalans), després de la Revolució del 1868 (que acabà amb l’enderrocament d’Isabel II), constituït per la majoria del partit. Sols una facció, la moderada de Cristino Martos, acceptà la monarquia com a forma de govern i mantingué per un temps la denominació originària de Partit Democràtic.

Lluís Laborda i Oribes Doctor en humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona

180


Saus, Camallera i Llampaies

  l municipi de Saus, Camallera i Llampaies es troba al sud de la comarca de l’Alt Empordà, entre la conca del riu Fluvià i la conca del riu Ter. Actualment aquest municipi està ben comunicat amb l’AP-7 i amb el poble de l’Escala a través de la carretera GE623/630. Aquesta carretera també dóna accés a la carretera general en direcció a les ciutats de Girona i Figueres. Antigament els pobles de Saus i de Camallera pertanyien al comtat d’Empúries, mentre que el poble de Llampaies formava part del comtat de Girona. Aquests tres pobles es trobaven prop del camí reial que anava de Girona a Castelló. El paisatge d’aquest municipi presenta terrenys amb suaus ondulacions, camps de conreus i petits boscos de pins. Els nuclis antics dels pobles es troben situats a la part més alta i són força reduïts. Saus i Llampaies mantenen l’església que prové del període romànic III. L’església de Sant Martí de Llampaies i l’església de Santa Eugènia de Saus són d’una sola nau i tenen un absis semicircular. L’església de Sant Bartomeu de Camallera ja existia al segle XIII. De l’època romànica, avui només resta dempeus l’absis semicircular, amagat per construccions posteriors. Únicament se’n pot veure l’estructura externa des de dins d’una casa que hi ha adossada. Aquest absis es pot considerar del període romànic III.

L’església actual és producte d’una reforma acabada l’any 1951. Al voltant de l’església hi ha quatre grans cases pairals que encara avui mantenen l’estructura original. Fins a l’últim terç del segle XIX, el poble de Saus era el que tenia més importància entre els seus veïns. Malgrat tot, això va canviar quan es va construir l’estació ferroviària de Camallera, ja que aquesta obra va aportar un gran creixement al poble. Actualment la major part de serveis, com ara comerços, assistència sanitària i escola pública, es poden trobar al poble de Camallera.

Francesc Ventalló i Armengol Alcalde de Saus, Camallera i Llampaies

181

Saus, Camallera i Llampaies

E

Llampaies, església romànica fortificada de Sant Martí i, a dalt, vista de Camallera

Vista de Saus

Tres pobles en un sol municipi


el fotògraf

Pere Bertran i Giró

Saus, Camallera i Llampaies

una família molt humil i el més gran de cinc germans, va viure una infantesa marcada per la Guerra Civil i la misèria de la postguerra. D’adolescent va venir a Camallera a treballar de flequer al forn Isern –can Pep o can Pelica–. En tornar de la “mili” es va casar amb la filla petita de la fleca, amb qui va tenir tres fills i es va quedar per sempre a viure al poble. La feina de flequer, atendre el molí de fer farinada i relacionar-se amb els clients de la botiga, li permeté conèixer molta gent i, gràcies al seu caràcter senzill i proper, es guanyà l’estima de tothom. A la “mili” es va afeccionar a la fotografia, a la qual es va dedicar professionalment al llarg de tota la seva vida. Des del seu petit laboratori, entre líquids reveladors i clixés penjats amb agulles d’estendre roba, revelava, amb paciència i perfeccionisme, les ja nostàlgiques blanc i negre. Al llarg dels temps va conèixer i es va adaptar a les noves tecnologies fins a aplicar els avantatges de l’era digital en el tractament de la imatge, vídeo i fotografia. Gràcies al Pere –fotògraf–, el poble disposa d’un arxiu fotogràfic històric que recull commemoracions i esdeveniments cívics i socials

Pere Bertran i Giró

El fotògraf Pere Bertran

D’

Celebració del 75è aniversari de Pere Bertran. Asseguts: Pere Bertran i la seva esposa Maria Isern i Gifreu. Drets (per l’esquerre): els seus fills Encarnació, Narcís i Carme

Arenys d’Empordà, 1931 - Camallera, 2007

del municipi, que romandrà de manera permanent amb nosaltres. Al llarg de més de cinquanta anys ha immortalitzat alegries i emocions de casaments, batejos i festes familiars. De mirada clara i benèvola, Pere, de personalitat oberta i dialogant, acceptava les persones tal com eren. Tolerant, conciliador i bon conversador. Escoltava tothom. Es desconeix que tingués cap enemic. El nostre entranyable fotògraf...

Encarnació Bertran i Isern Mestra

182


el germà marista

Plàcid Fàbrega i Julià

Cal destacar dues virtuts del germà Bernat, segons la informació divulgada pels germans maristes: el lliurament generós a l’educació acadèmica i catequètica i l’actitud heroica de perdonar els qui l’assassinaven, sembrant així la llavor de la reconciliació i misericòrdia envers els botxins; per altra banda, dues virtuts ben necessàries en el nostre temps i per a la nostra realitat propera.

183

Dolors Falgas i Isern Mestra

Saus, Camallera i Llampaies

làcid Fàbrega i Julià, conegut per tots com a germà Bernat, va néixer a Camallera el 8 de febrer de 1889 a la masia de can Recasens (situada davant de la capella de Sant Sebastià), de la qual els seus pares, Pau i Maria, eren els masovers. Era el sisè de vuit germans (tres nenes i cinc nens) i va créixer al bell mig d’una família treballadora, dedicada a la pagesia i de conviccions cristianes. Posteriorment va viure també a Sant Mori i, quan va morir el seu pare (1894), es van instal·lar a Vilamacolum amb la seva mare. L’any 1901 entra, com el seu germà Joan, a l’orde dels Germans Maristes de Sant Andreu de Barcelona i el 1904 hi inicia el seu noviciat canònic. Com a religiós marista va ser un home polifacètic: mestre, director d’escola, conferenciant, creador de caixes d’estalvi i beques per als fills dels miners de la serralada cantàbrica. Tot servint aquest orde religiós és destinat a diferents llocs: Torelló, Valdepeñas, com a mestre a Calataiud, Igualada, Barcelona, Vallejo de Orbó i, en últim lloc a Barruelo (Palència), de director de l’escola de les mines, on malauradament va ser assassinat el 6 d’octubre de 1934. Va ser beatificat el passat 28 d’octubre de 2007.

El germà Bernat, beatificat l’any 2007

Germans i cunyades del pare Bernat

Plàcid Fàbrega i Julià, el germà Bernat

P

Familiars del pare Bernat

Camallera, 1889 - Barruelo (Palència), 1934


l’economista

Josep Marull i Gou

Saus, Camallera i Llampaies

han demanat que escrigui unes línies sobre el meu cosí Pitu Marull. Va néixer a Camallera el 30 de novembre de 1937, fill de família de cinc germans i de pare sastre. Volia estudiar i el meu oncle li va dir: “Primer sigues sastre i un cop tinguis l’ofici fes el que vulguis”. Treballant i estudiant es va llicenciar en econòmiques i ciències empresarials per la Universitat de Barcelona. Entre els anys 1965 i 1969 va ser secretari tècnic del Ministeri de Treball a Madrid. Del 1969 al 1972 va ser director financer de TABASA (Túnels i Accessos de Barcelona, S.A.). Del 1972 al 1982, director general del Banc Industrial del Mediterrani. Del 1982 al 1991, gerent d’IMAS (Institut Municipal d’Assistència Sanitària). Del 1988 al 1991, gerent del Consorci Hospitalari de Catalunya. I finalment, del 1991 al 1999, gerent de l’Ajuntament de Barcelona. Tot aquest currículum, fora dels amics i familiars, poca gent del poble el sabia, atès que ell era un home senzill i no li agradava presumir de res. Segons amics de carrera, en Pitu, a part de ser molt treballador, estava dotat d’un intel·lecte superior. El doctor Fabià Estapé en fa esment en un dels llibres en què parla dels seus alumnes brillants.

Josep Marull, de jove, fent broma amb els seus amics

M’

Retrat de Josep Marull i Gou. Al costat, Josep Marull al 20è aniversari de la promoció gamma

Camallera, 1937 - 1999

Jo particularment el recordo com un home optimista, rialler, cordial i molt modest. Penso que la seva modèstia era la seva grandesa. Sempre li he tingut respecte i admiració, i quan podia li demanava consells, que més que consells eren sentències: “Marc, si treballes bé i una mica més que els altres, triomfaràs amb lo teu. No hi ha cap més secret”. Són frases, moments, rialles, records. Quins records! Llàstima que ja no hi és; però bé, la vida és així, què hi farem.

Marc Gou i Planas Empresari

184


La Selva de Mar

  a Selva de Mar és un petit poble pertanyent a la serra de Rodes. Ocupa una petita vall, solcada per la riera de la Selva i envoltada per les grans muntanyes de Rodes, que ofereix un paisatge esquerp, abrupte, sec i desolador, prop del mar. Antigament les muntanyes, ara despoblades d’arbres, havien estat espessos boscos d’alzines, roures i castanyers. Més tard aquests boscos foren cremats per dedicar les terres a conreus de vinyes i oliveres. El poble es troba a uns 2 km de la costa i no és visible des del mar per tal de protegir-se dels atacs de la pirateria. Els habitants de la Selva foren els que fundaren el poblat de mariners del Port de la Selva, que se’n va separar a finals del segle XVIII. Els primers documents que parlen del lloc de la Selva són del segle X i fan referència al fet que l’any 974 el comte d’EmpúriesRosselló, anomenat Goufred, donà al monestir de Rodes l’església de Sant Esteve. L’any 1397, els veïns de la Selva demanaren permís al monestir de Sant Pere de Rodes per fortificar l’església i defensar-se dels atacs dels pirates sarraïns. Al segle XVII s’eregí la nova església parroquial en el nucli de la població, i l’església romànica de Sant Sebastià quedà com a santuari i capella del cementiri.

Dins el nucli de la Selva es conserven quatre torres, que servien per defensar-se dels atacs dels pirates. La torre del Camp de l’Obra, adossada a can Vives, és una torre cilíndrica que posseeix espitlleres rectangulars d’obertura apaïsada (d’arma de foc); també presenta un matacà sostingut per quatre cartel·les i sageteres rectangulars, verticals. La torre de la plaça de la Constitució es troba afegida a una casa; és cilíndrica, lleugerament atalussada i posseeix espitlleres rectangulars apaïsades. La Selva de Mar es troba dins la zona dolmènica de la serra de Rodes. El sepulcre megalític més important és el dolmen de Pla d’Està. Encara que hi manca la coberta, conserva la cambra i l’inici d’un corredor amb sis lloses verticals i altres dues que formen l’entrada de la cambra.

185

Joan Maria Roig i Crespo Alcalde de la Selva de Mar

La Selva de Mar

L

Pujada dels Miralls

Vista de la Selva de Mar

Entre muntanyes i a prop del mar


l’escriptor i advocat

Tomàs Garcés i Miravet

La Selva de Mar

  a poesia de Tomàs Garcés, el meu pare, va estar íntimament lligada amb la Selva de Mar, aquest poble que porta el mar en el seu nom, que està molt a la vora del mar, però des del qual no es veu el mar ni des del mar estant es veu el poble. El mar és una constant en la seva poesia: en la seva infantesa i primera joventut el mar que el feia somniar era el de la Barceloneta, ja que va néixer al carrer de Sant Carles d’aquest barri de Barcelona a la vora del port, per on passejava sovint amb el seu amic Joan SalvatPapasseit. Molt aviat, quan tenia vint anys, va descobrir el país de Cap de Creus, i especialment el Port de la Selva i la Selva de Mar; i aquest paisatge, que el va meravellar, va ser sempre la seva principal font d‘inspiració. En els seus primers llibres –Vint cançons i L’ombra del lledoner–, publicat el primer el 1922 i el segon el 1924, el mar i la muntanya del país de Cap de Creus hi tenien una presència decisiva, i amb aquests llibres, que van tenir una bona acollida entre el públic, va iniciar Tomàs Garcés el que, segons va escriure el mateix poeta en el pròleg a la quarta edició de Vint cançons, era el seu afany: “fondre creació personal i formes populars en una poesia nova”. Un tret molt característic de la seva poesia és la simplicitat, i això em fa reviure una anècdota personal: en una trobada casual amb Josep Pla, en un restaurant de l’Empordà, aquest gran escriptor català, en presentar‑me jo com a fill de Tomàs Garcés, em va dir: “d’aquests nois, Tomàs Garcés i Marià Manent (nois que en aquell moment ja devien estar a la vora dels vuitanta anys) se’n guardarà record perquè els dos tenen aquest do tan rar que és la simplicitat”. Els últims anys de la seva vida, el meu pare es passejava per un tros de camí que li servia d’esbarjo i també d’estímul per a la reflexió i que era un bocí del paisatge que tant va estimar: el trajecte comprès entre la sortida de la Selva de Mar per la banda de muntanya i el Mas de l’Estela. A la paret de pedra situada a la base de la casa que el poeta es va fer construir al carrer que porta cap al camí del Mas de l’Estela, hi figura, des de la data del centenari del naixement del poeta, una placa que porta el nom de Tomàs Garcés i les dates del seu

Tomàs Garcés, el mar i el paisatge que tant el van meravellar i van ser sempre la seva principal font d’inspiració

L

Barcelona 1901 - 1993

naixement i de la seva mort. Pot servir aquesta placa perquè el record del poeta no es perdi i s’esvaneixi? Crec fermament que el que pot impedir que es perdi la memòria d’un poeta, més que les plaques commemoratives, és el fet que en els llibres de lectura de les escoles (com així s’està fent en les escoles catalanes amb alguns poetes catalans, entre ells Tomàs Garcés), hi figurin algunes de les seves poesies.

186

Ventura Garcés i Brusés Advocat


Siurana d’Empordà

iurana està situat al cor de l’Alt Empordà en un dels turons que tenim al municipi. “Si vas a Siurana i passes pel dret veuràs la plana des d’un turonet” (Montserrat Vayreda). Turons com el Serrat, el Rei, les Costes, el serrat de la Violeta o el collet, i també terres quasi al mateix nivell del mar, els estanys de Siurana, l’estany Podol, la Closa Gran o Closes Fondes. En temps remots Siurana era una baronia que formaven diferents nuclis de població: Baseia, Tonya, Garrigàs, Ermadas, Palau de Santa Eulàlia, Vilajoan, Arenys i Vilamalla. El tret més característic d’aquesta època seria el castell presó, on avui trobem el nucli antic, amb l’església parroquial de Santa Coloma, juntament amb el barri de la Rectoria i unas poques restes de muralla que s’han conservat. Al voltant d’aquest petit nucli es va anar agrupant el que avui és el poble de Siurana. Altrament Siurana té un tret característic, amb nombroses masies escampades pel municipi; el 25% de les 200 persones que avui resideixen al poble viuen en aquestes masies.Podem dir que tot i que continuem sent un poble de pagès, en els últims temps i lloant l’empenta de molta gent, s’ha anat donant un valor afegit a la feina de pagès; avui trobem cases de turisme rural com el Molí i can Navata, una hípica a can Janot, mas Marcé, un petit obrador de recuits i formatges elaborats de forma artesana en una casa

on sempre hi ha hagut ovelles, el mas Bordas, on es produeix oli verge extra La Baronia de la varietat arbequina, el mas la Bomba, on es produeix el molt premiat oli Dauro, can Falcón, amb uns vins denominats de taller, JM, una petita indústria de polièster que s’està especialitzant en la construcció de petits vaixells, i sense oblidar‑nos d’un dels últims ferrers que queden, J. Condom, conegut arreu de la comarca. A la plaça del poble, hi trobareu el bar restaurant el Centre i, al costat, la botiga de queviures. De les entitats cal destacar la Societat de Caçadors i la Unió Esportiva Siurana. El tercer cap de setmana d’octubre celebrem la Festa de Santa Coloma, per cap d’any la Festa d’Hivern, el Carnaval amb arrossada popular i la Festa de la Gent Gran el primer diumenge de juny.

187

Joan Heras i Bordas Alcalde de Siurana d’Empordà

Siurana d’Empordà

S

Església de Santa Coloma de Siurana

Entrada a Siurana d’Empordà

Al cor de l’Empordà


l’empresari

Francisco Daurella i Franco

Siurana d’Empordà

E

Francisco Daurella i Franco, un home polifacètic

Barcelona, 1927

  n Francisco Daurella és tot un personatge. Que acaba sorprenent. Perquè d’antuvi se’l sol conèixer com algú relacionat amb la Coca-Cola (de la relació amb el bacallà, molta gent en té menys notícia). Que Déu n’hi do, però que no sorprèn. Però després t’assabentes que ell i el seu grup han fet una cosa poc freqüent, que és fixar-se en Àfrica i treballar-hi molt. I tot plegat configura un gran empresari. A la imatge de gran empresari, també hi podria contribuir la seva plantació d’oliveres a l’Empordà, concretament a Siurana. Perquè és realment molt moderna. Molt al dia. I suposo que molt rendible. Però ho poso a part perquè em sembla que hi gaudeix molt. No dic que sigui un hobby, però no és només un negoci. És quelcom més. Però després resulta que, a més, en Francisco Daurella és un col·leccionista d’art, i a la seva casa i al seu jardí de Siurana això també es nota. Però no un col·leccionista només per al seu goig personal, sinó per al goig dels altres. És a dir, és un filantrop. I el resultat de la seva filantropia és el museu que ha creat en el Poble Espanyol de Barcelona. Amb tot això, però, no havien acabat les sorpreses que m’ha donat en Francisco Daurella. Un dia em va caure a les mans una novel·la policíaca. Honradament he de dir que no era una obra que pogués

aspirar al Nobel, però estava ben escrita, era entretinguda i feia de bon llegir. No era gaire llarga i me la vaig empassar una tarda d’estiu. Em va distreure bé. M’ho vaig passar bé. Era d’un tal Fran Daurella. No vaig caure que l’autor fos en Francisco Daurella in person. Ho vaig saber per casualitat un temps més tard. O sia, que en Daurella és un home polifacètic. Però a més és un bon amic i persona de tracte agradable i afectuós. Que a tot arreu rep els amics amb cordialitat i senyoriu, especialment a Siurana, tot ensenyant-te el seu oliverar, del qual se sent tan orgullós.

188

Jordi Pujol i Soley President de la Generalitat de Catalunya de l’any 1980 al 2003


Terrades

  l municipi de Terrades, situat a la conca del riu Muga, es troba a 12 km de Figueres, capital de la comarca de l’Alt Empordà, i a 45 km de Girona. Té una població de 255 habitants i l’extensió del terme municipal és de 20,8 km2. És un poble principalment agrícola i ramader, i gaudeix d’un clima molt favorable per al conreu de la cirera. Aquesta fruita és molt apreciada per tothom i destaca la Fira Mercat de la Cirera que se celebra cada any el primer diumenge de juny, la qual aplega nombrosos visitants d’arreu de la comarca i de la província. Enguany ja se n’ha celebrat la dotzena edició. El municipi té dos nuclis disseminats: Palau-surroca i la Guàrdia, situats a 2 km de Terrades i integrats per diferents masos. Els equipaments culturals de què disposa el poble són la Societat Cultural i Recreativa La Unió Terradenca, que s’utilitza per a tota classe d’activitats culturals i dinars populars, i la sala polivalent, que constitueix lloc de reunió i trobada de la gent del poble. D’equipaments esportius, hi ha la pista poliesportiva, a l’aire lliure. Tot el terme municipal constitueix un lloc ideal per emprendre tot tipus d’excursions, a peu o amb bicicleta de muntanya, per diferents rutes del Centre BTT Salines Bassegoda. Com a llocs d’interès turístic, trobem el santuari de la Mare de Déu de la Salut, lloc molt conegut i visitat; l’ermita de Santa

Magdalena, a la qual s’accedeix des del camí que surt del santuari de la Salut i des d’on es pot gaudir d’una esplèndida vista, i el pantà de Boadella. Cal destacar també l’extensa oferta gastronòmica de la zona i les diferents festes i activitats que se celebren en el municipi, ja que a més de la Fira Mercat de la Cirera, ja esmentada, el mes de juliol té lloc la Festa d’Estiu i el mes de novembre, per santa Cecília, té lloc la Festa Major d’hivern, i entre l’últim diumenge de setembre i el primer d’octubre, la Festa d’Homenatge a la Gent Gran. També són molt conegudes les Quines que se celebren durant les diades nadalenques. Us hi esperem a tots.

189

Isidre Felip i Isern Alcalde de Terrades

Terrades

E

Santuari de la Mare de Déu de la Salut

Terrades, vista del poble

Veniu a visitar el nostre poble!


el religiós

Joan Bonal i Gràcia

Terrades

Retrat del pare Bonal

J

Bust del pare Bonal a la plaça de l’Església de Terrades

Terrades, 1769 - Zuera (Saragossa), 1829

  oan Bonal neix el 24 d’agost a Terrades (Alt Empordà). Els seus pares són Josep Bonal, natural de Terrades, i Francesca Cortada, de Vilademires. Va néixer durant el regnat de Carles III, període de pau en el qual van florir una sèrie d’iniciatives reformistes i creadores. És l’època de la seva infància i joventut, en què va poder realitzar tranquil·lament els seus estudis i també finalitzar el sacerdoci. Als vint anys, ingressa a la Universitat Sertoriana d’Osca, on cursa estudis de filosofia i, el 1791, n’obté el grau de batxiller. Durant aquest temps, realitza les primeres oposicions per a la càtedra de gramàtica a Ripoll i Santpedor. Del 1792 al 1794 estudia teologia al Col·legi dels Pares Dominicans de Barcelona. L’any següent, el 1795, cursa el quart any de teologia i història de l’Església a Saragossa. La vida de mossèn Joan Bonal, fundador conjuntament amb la mare Maria Ràfols de la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna (el 1908 van ser declarats héroes de la nación), va transcórrer entre els segles XVIII i XIX, emmarcada en una època de profunds canvis. ELS SETGES DE SARAGOSSA En aquells terribles moments, mossèn Joan, conjuntament amb les germanes, treballa sense descans en el trasllat i acomodament dels

malalts, entre les explosions de les bombes i les runes en què quedà convertit l’hospital, amb gran perill de la seva vida. La seva activitat no es redueix tan sols a l’Hospital de Nostra Senyora de Gràcia, sinó que atén altres imprevistos en casernes i esglésies per als combatents ferits, malalts o presoners. L’any 1829, l’últim de la seva vida, seguirà sense desanimar-se recorrent camins. Els seus nous viaranys, amb fidels col·laboradors, havien pres cos i estabilitat. Morí al santuari de Nuestra Señora del Salz –Zuera (Saragossa)–, el 19 d’agost d’aquell mateix any 1829. Les seves despulles reposen a l’església de la Casa General de les Germanes de la Caritat de Santa Anna, a Saragossa.

190

H. Concepción Vega Remesal Germana de la Caritat de Santa Anna Amb la col·laboració de la Comunitat de les Germanes de la Caritat de Santa Anna


Torroella de Fluvià

  orroella de Fluvià és el cap d’un terme municipal de 16,7 km situat prop de la riba esquerra del riu Fluvià, en terrenys de la plana al·luvial empordanesa. El sector de ponent del terme és lleugerament accidentat per pujols i serres de formes suaus i de molt poca elevació, que en diferents indrets estan cobertes de garrigues i mates baixes i alguns esclarits boscos d’alzines. A la part més planera del municipi hi ha alguna zona de regadiu; la resta es dedica a l’agricultura de secà. La ramaderia representa avui l’activitat més important dels habitants de Torroella de Fluvià; per aquest motiu els farratges hi són un dels conreus més estesos. El municipi inclou també els pobles de Sant Tomàs de Fluvià i Vilacolum, així com els antics veïnats de Palol, la Guàrdia i Sant Martí de Canyà, aquest darrer desaparegut. El document més antic on apareix el topònim de Torroella data de l’any 922, encara que s’ha demostrat l’origen romà de Sant Tomàs de Fluvià a la vora de l’antic camí que portava a Empúries, anomenat popularment “camí ral”; d’altra banda, no es poden descartar possibles antecedents ibèrics, per restes que s’han trobat darrerament. Passejant pels nostres pobles podreu gaudir de la més pura arquitectura medieval, integrada harmoniosament en les noves

construccions; a banda de l’arquitectura civil, hi trobareu les esglésies romàniques de Sant Cebrià, dels segles XII-XIII, i la de Sant Tomàs de Fluvià, del segle XI també a l’església de Sant Esteve de Vilacolum, que data del segle XVIII, hi podreu veure a l’exterior restes de l’antic temple d’inicis del romànic. Els últims anys, amb la construcció de dues urbanitzacions en el nucli de Vilacolum, la població ha sofert un augment. El nostre repte actual, a més de dotar el municipi d’infraestructures i serveis, és aconseguir la integració i participació dels nous veïns. Finalment, aprofitem l’avinentesa per dir que també mereixen reconeixement tots els homes i dones anònims que han construït la història del nostre municipi.

191

Pere Moradell i Puig Alcalde de Torroella de Fluvià

Torroella de Fluvià

T

Església romànica de Sant Cebrià

Vista aèria de Torroella de Fluvià

Un poble amb molta història


T

el cineasta

Torroella de Fluvià

Tomàs Mallol i Deulofeu

Ensenyant la col·lecció al llavors ministre de Cultura, Jordi Solé Tura. També hi ha Joaquim Nadal, alcalde de Girona aleshores

  omàs Mallol i Deulofeu va néixer a Sant Pere Pescador el dia 1 d’agost de 1923. Els seus pares, en Joan i la Rita, eren pagesos, tot i que també es dedicaven a la compravenda de gra. Tenia aproximadament mig any quan van establir-se a Torroella de Fluvià. Els seus pares van continuar amb el mateix ofici, però van posar botiga i hostal al carrer Josep de Pont número 30. Ell sempre diu que va tenir una infantesa que desitjaria a tots els nens del món, perquè va poder jugar molt, cosa que deu en gran part al mestre que va tenir de petit, el senyor Ramon, de qui conserva un record profund i entranyable. Va anar primer a l’Institut de Vilafant (durant la Guerra Civil), però va acabar el batxillerat a Figueres. Després va entrar a estudiar a l’Escola de Perits Industrials de Barcelona (avui Enginyeria Tècnica Industrial). Va traslladar-se a Barcelona, on, de primer antuvi, va muntar un taller de torn. També arreglava motos, per la qual cosa va muntar un banc de proves de Montesa. Però un amic, en Diego, el va convèncer de posar un taxi. Va ser mentre feia de taxista que es va despertar en ell la dèria de la fotografia i el cinema. Va començar a fer fotografies de concurs a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Va entrar a treballar de fotògraf a Gràfiques Manén, cosa que li va permetre de conèixer Espanya d’un cap a l’altre. Primer amb tren, després amb moto i finalment amb cotxe, va recórrer tot el país nombroses vegades. D’aquesta manera va poder desenvolupar una altra de les seves afeccions: el cinema. Com ell diu, va ser una etapa creativa en la qual va assolir el que s’havia proposat: copsar el món i la vida a través del cel·luloide. Després de més de trenta anys, les seves pel·lícules encara són actuals i encara són tingudes amb estima. Això ha fet que l’hagin nomenat membre d’honor de l’Academia de las Ciencias y de las Artes Cinematográficas. Aquesta dèria pel cinema el va portar a voler-ne conèixer les arrels i va començar l’etapa de recerca. Avui pot afirmar amb un cert orgull que va reunir una de les tres millors col·leccions particulars del món. Des de fa uns quants anys aquesta col·lecció única es pot visitar al Museu del Cinema de la ciutat de Girona, del qual és president honorífic. Entre els molts premis importants que ha rebut, més de trenta, podem esmentar: Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, Premi especial dels Sant Jordi de Cinematografia,

Tomàs Mallol i Deulofeu

Sant Pere Pescador, 1923

Premi especial de Turisme de Girona, Premi Union Internationale du Cinéma non Professionnel, Membre d’Honor de la Federació Catalana de Cineclubs, Membre d’Honor de la Societat Catalana de Comunicació, mosca de Sant Narcís de la Informació del Col·legi de Periodistes de Girona i Creu de Sant Jordi (any 2001). Enamorat de Torroella, ja fa molts anys que torna a viure al poble, on se sent un torroellenc més entre tots. Fregant els vuitanta-cinc anys, la seva il·lusió és que Torroella sigui un sol poble i una sola veu, amb uns llaços d’amistat ferms i indestructibles.

192

Ramon Plujà i Fàbregas Mestre


La Vajol

  a Vajol, el meu poble estimat, envoltat d’alzines d’aspres soques, frondosos castanyers i freixes amb aigües clares com la font del Cucut, la font d’Avall i d’altres que es poden trobar passejant per aquests paratges idíl·lics on la natura es deixa sentir amb les seves olors de tantes varietats d’arbres i plantes. La Vajol és el poble més petit i més alt de la comarca de l’Alt Empordà, està ubicat en un paratge idíl·lic i a més gaudim d’una tranquil·litat i d‘una pau que altres pobles envegen. La nostra església és romànica dels segles XII i XIII; a l’interior, hi ha pintures molt visitades pels vianants, el nostre patró és Sant Martí i fem la nostra festa gran el mes de novembre. A la plaça Major, hi ha un restaurant i una font, també tenim una botiga i la Societat de Socors Mutus “La Camèlia”. Si pugen carretera amunt cap a Manrella, hi trobaran un altre restaurant. Tenim un mirador anomenat de l’Empordà: si tenen la sort que bufi la tramuntana tindran una vista esplèndida de tota la plana de l’Empordà, fins i tot del golf de Roses. Agafant la carretera que va a Maçanet de Cabrenys, es troba aquest mirador.

La gent de la Vajol som gent treballadora, noble i oberta a tothom, gent que donem la mà a tots els que vénen a fer-nos una visita i els acollim amb cordialitat i simpatia. Seguint la lectura d’aquest llibre, hi trobaran la nostra història política, però també la cultural: com a alcaldessa, els convido a fer una visita a aquest petit poble de l’Alt Empordà, que els acollirà amb els braços oberts. Fins ben aviat.

193

Maria Montserrat Sarabia i Molera Alcaldessa de la Vajol

La Vajol

L

Monument a l’exili

La Vajol, vistes

El poble més alt de l’Empordà


La Vajol

El president Josep Tarradellas amb la seva esposa, en una visita a la Vajol

D

El Xicu, (Francesc Dabusi), l’amo del restaurant Els Trabucaires, al poble de les Illes (França)

La Ruta de l’Exili

es de fa uns anys, a la Vajol, ens dediquem a fer el que nosaltres denominem la Ruta de l’Exili, intentant explicar experiències viscudes i d’altres de cercades, però totes elles reals, amb la finalitat de donar a conèixer la història no explicada malauradament ni en col·legis, ni en universitats, i que és la nostra, aquella que el nostre petit poble va viure a finals del 1938 i començaments del 1939, en què fou la capital de l’Estat espanyol, ja que allà hi havia el president de la República Manuel Azaña, el president del Govern Juan Negrín, el lehendakari José Antonio Aguirre i el president Lluís Companys. Primer ens dirigim al coll de Maurella, terme municipal d’Agullana, on existeix un monument dedicat al nostre estimat president de la Generalitat Lluís Companys i a tots aquells que el 1939 varen haver de deixar el nostre país per estimar la llibertat, tal com indica el monument, inaugurat el 1988. A un costat del monument i a molt pocs metres, hi ha la Catalunya francesa, des que ens la varen partir en el Tractat dels Pirineus el 1659. A la tornada visitem el monument de l’Exili. Aquest monument crec que és l’únic que existeix en aquest sentit en tot l’Estat espanyol. Expliquem, en el lloc, la història dels personatges del monument, així com tots els problemes que hem tingut per haver fet aquest monument. A continuació ens dirigim cap al poble, on fem parada a la plaça de l’Era de can Canta, i recordem tots els republicans espanyols, catalans i bascos. Seguidament ens dirigim direcció Maçanet de Cabrenys, aproximadament a un quilòmetre de la Vajol; allà hi tenim la vista del mas Barris i del coll de Lli. Va ser

en aquest mas on s’instal·laren els governs espanyol, català i basc. En l’esmentat mas hi vivia una família, que feien de masovers; ell, en Jaume Virias, fou el que va conduir a peu, en direcció al coll de Lli, els membres dels governs esmentats abans. Al poble veí seu, les Illes, a la Catalunya Nord, petit com la Vajol, en aquells dies de febrer del 1939 ens hi esperaven els gendarmes, els senegalesos, per portar-nos als camps de concentració. En la nostra ruta visitem, en el lloc esmentat de les Illes, un restaurant anomenat Els Trabucaires; és el lloc on va dormir el president Negrín. La persona que regentava aquest restaurant el 1939 era Madame Debusi, ja que el seu marit estava allistat a l’exèrcit francès. Madame Debusi ens va explicar que allà van entrar el president Companys i el president Aguirre; tenien gana i es menjaren una truita entre tots dos. Al moment de pagar, Lluís Companys va buscar en les seves butxaques i no va trobar ni cinc cèntims. Aguirre, que en va trobar, va voler pagar la truita, però Madame Debusi no la va voler cobrar, per això nosaltres sempre diem: “Catalans i bascos, aquesta truita encara la devem a la família Debusi”.

194

Miquel Giralt i Fernàndez Exalcalde de la Vajol i guia de la Ruta de l’Exili


Presidents camí de l’exili

E

Alcalá de Henares, 1880 - Montauban, França, 1940

President del Govern espanyol (1931-1933 i 1936) i president de la II República Espanyola (1936-1939).

José Antonio Aguirre y Lecube

E

Bilbao, 1904 - París (França), 1960 Primer lehendakari del Govern basc (1936-1960)

s va graduar per la

l 1897 es va llicenciar en dret per la Universitat de Saragossa, i el 1900 es va doctorar en dret per la Universitat Central de Madrid. Un dels polítics i oradors més importants a la política espanyola del segle XX, també va ser un notable periodista i escriptor, aconseguint el Premio Nacional de Literatura, el 1926. La seva obra sobre la Guerra Civil Espanyola, La velada en Benicarló i els seus “diaris” son dós excel·lents documents de reflexió d’aquests importants moments.

Juan Negrín López

M

Las Palmas de Gran Canaria, 1892 - París, França, 1956

President del Govern de la II República entre el 17 de maig de 1937 i l’1 d’abril de 1939.

Universitat de Deusto com a advocat. Als vint-i-set anys, a la mort del seu pare, es va fer càrrec de l’empresa familiar. Militant del PNB tot just instal·lada la II República, va ser elegit alcalde de Guetxo. Va ser el primer lehendakari del Govern basc i conseller de Defensa durant la Guerra Civil Espanyola, i va crear l’exèrcit basc. Va fugir a París fins a la invasió nazi, en què va anar a Nova York, on va organitzar el Govern basc a l’exili.

Lluís Companys i Jover

L

Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940 Elegit president del Parlament de Catalunya l’any 1932, a la mort del president Francesc Macià, és nomenat 123è president de la Generalitat de Catalunya.

  etge i professor de

  fisiologia, tenia una carrera com a investigador en una clínica privada de Madrid, fins que la va abandonar per incorporar-se a la política i fou un dels personatges més controvertits de la Guerra Civil Espanyola. En acabar la guerra s’instal·là a França i després va fugir a Londres, des d’on va continuar presidint la República a l’exili fins al 1945. Va traslladar el patrimoni de la República a la Mina Canta de la Vajol i després, a França.

195

   íder d’Esquerra

Republicana, va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires. Es va exiliar a París i després a La Baule-les-Pins per poder estar al costat del seu fill, el qual tenia una greu malaltia mental. La Gestapo el va fer presoner i l’extradí a Espanya. Al castell de Montjuïc va ser jutjat per un tribunal militar. Va ser assassinat el 15 d’octubre de 1940 i diuen que les seves últimes paraules foren: “Assassineu un home honrat. Per Catalunya!!!”

La Vajol

Manuel Azaña Díaz


el president

Heribert Barrera i Costa

La Vajol

Heribert Barrera, fill adoptiu de la Vajol, va aconseguir una subvenció per arreglar la carretera de la Maurella, la carretera de l’exili

  i ha persones que en mirar enrere i fer resum de la seva biografia, hi poden veure part de la història del seu poble, del seu país. Persones que viuen moments col·lectius importants, que hi participen, de vegades fins i tot com a protagonistes d’algun d’aquells episodis. El president Barrera és un d’aquests noms propis destacats en la història de la nostra nació. Aquell jove políticament inquiet que el 1935 ingressava a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, fill d’il·lustre diputat i conseller de la Generalitat –Martí Barrera–, va veure com poc després esclatava una guerra sagnant. Va lluitar al front, i amb la derrota va conèixer l’amarga experiència de l’exili fins als trenta‑cinc anys. Va destacar en el camp de les ciències (és doctor en ciències físiques per la Sorbona i catedràtic de química orgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre altres càrrecs i titulacions), però va mantenir i manté encara la preocupació i l’interès per la política, per les llibertats, pels valors republicans, per Catalunya. Heribert Barrera és un exemple de la Catalunya que no renuncia, que manté la consciència i la voluntat de ser. Des del seu retorn de l’exili, l’any 1952, impulsa la reorganització clandestina d’ERC, i amb la democràcia n’esdevé secretari general fins al 1987. Diputat al Congrés entre 1977 i 1980, té un paper destacat en els debats estatutaris a les Corts de l’Estat. L’any 1980 és elegit el primer

El president Heribert Barrera al Parlament de Catalunya

H

Heribert Barrera, el primer president del Parlament restablert

Barcelona, 1917

president del Parlament restablert i recull el testimoni de Francesc Farreras i Duran, darrer president a l’exili. És a dir, després de combatre activament contra la Dictadura, participa activament en el procés de la transició, i presideix el poder legislatiu català en la reconstrucció democràtica i política de Catalunya després de gairebé quaranta anys de dictadura franquista. Més tard, també és diputat al Parlament Europeu, coincidint amb el fet que Europa va esdevenint un nou escenari fonamental de futur. I encara ara, tot i que s’ha retirat de la política activa, continua sent una figura referent de la política catalana. En la seva biografia, per tant, es llegeix la història recent d’una nació, i és en la història recent de Catalunya que s’entén l’aportació d’Heribert Barrera i tot el que significa per al nostre país. Ernest Benach i Pascual President del Parlament de Catalunya

196


Ventalló

  ra la diada de Sant Miquel, entre els anys de 1820 i 1825. Ventalló feia festa gran per celebrar la visita pastoral del bisbe de Girona. A la plaça, s’hi trobaven representants de la noblesa de tota la comarca. Mentre es ballava el contrapàs (una versió de l’actual sardana), es va presentar la comtessa de Molins, un personatge mític que havia lluitat contra els francesos i després capitanejà un escamot de lladres que feien tremolar la terra. La comtessa va veure en un racó, plorant, el gegant de Sant Pere, un jove alt i fort que havia estudiat al seminari i que, per unes baralles, va haver de marxar del poble. “Gegant, per què plores?”, li fa la comtessa. “Ma senyora comtessa”, li contesta, “cap noia vol ballar amb mi; sóc jove, mes sóc pobre i ma llargada els fa por”. “I amb mi ballaries?”, li diu la comtessa, a la qual va respondre sense pensar-s’hi gaire el gegant: “Amb ma senyora la comtessa aniria a la fi del món.” I la comtessa li va respondre: “Avui ballaran a la plaça la comtessa i el gegant”. Tot seguit, va manar als músics que toquessin la Corranda Reial, una petició fora de mida, ja que només es podia tocar en presència del rei Ferran VII. Els músics, però, sabien que la comtessa es trobava a la plaça acompanyada de tot l’escamot de lladres i no van pas tenir cor de desobeir. I heus aquí com la comtessa i el gegant van ballar la Corranda Reial a la plaça de Ventalló, i d’aquell dia ençà el gegant es va posar a les ordres de la comtessa fins que aquesta va morir en la voladura del castell de Quermançó. Les llegendes són boniques i gairebé sempre tenen un fons de veritat.

Ventalló i els seus agregats tenen molta història: Vila-robau tenia un petit convent on passaven el temps els monjos de Sant Pere de Rodes quan tornaven de Girona i el Fluvià no els deixava passar. Vallveralla té una església del segle XVIII, que en va substituir una altra del segle XIII. A Montiró hi ha reminiscències de l’antic palau dels Margarit, que actualment és Ca l’Isern, i a Pelacalç hi havia hagut un castell medieval. Prop dels dos pobles hi ha l’ermita de la Mare de Déu de l’Hom, que segons una altra llegenda diuen que la imatge va parlar a una noia muda i li va tornar la parla. Un lloc emblemàtic és el de les Roques del Tit, on s’havien amagat la comtessa de Molins i els seus lladres després d’alguna malifeta. I, per cert, a Ventalló es pot comprar oli d’aquells que fan cantar les amanides.

197

Narcís Gasull i Colomer Alcalde de Ventalló

Ventalló

E

Fira de l’Oli a Ventalló

Vistes de Ventalló

Un poble d’encant, un encant de poble


l’investigador històric i social

P Ventalló

Pere Serramitjana i Guinart Banyoles, 1925

Pere Serramitjana i Guinart

ere Serramitjana és un d’aquests homenots dignes de constar entre els personatges entrevistats per Josep Pla, qui va refundar aquesta expressió ben trobada. Serramitjana és també una de tantes persones que han sabut aprofitar circumstàncies adverses com la malaltia per fer-se sàvies i adquirir una comprensió encara més profunda de la condició humana. Des que el conec m’ha sorprès en cada nova ocasió en què he pogut retrobar-lo per la seva capacitat d’anàlisi, per l’extensió del seu coneixement i, sobretot, per la seva generositat. No només és un apassionat de la història i l’arqueologia del nostre país, que sap interpretar segons criteris antropològics i filosòfics, sinó que ha dedicat bona part de la seva vida a la investigació dels orígens històrics i l’evolució social dels municipis de Banyoles –lloc on va néixer el 1925– i de Ventalló, on viu des del 1975. L’interès que sent per la cultura l’ha dut a compilar a la seva biblioteca una desena de milers de llibres relacionats en bona part amb temes d’història, antropologia, mitologia, arqueologia o semiòtica. Aquesta petita joia d’Alexandria que es troba al cor del nostre poble es complementa encara amb un enorme arxiu personal d’informació molt variada, ja que Serramitjana és un home de curiositat inesgotable i d’una meticulositat fonamental. Com diu ell mateix, probablement aquest interès arrenca de la mateixa vida i de “la permanent ànsia de descobrir la veritat transcendental que presenten els pobles mediterranis, i de saber, al capdavall, el perquè de les coses i la unitat que existeix entre elles”. Recordo bé la primera vegada que em vaig submergir a la seva biblioteca i vaig ser obsequiada amb la visió d’un gavadal de troballes arqueològiques i d’arxius inexplorats per mi. Tot just jo havia rebut la credencial d’empordanesa adoptiva, i aquella visió em va aclaparar i fascinar. Em continua fascinant, de fet, la presència d’un saber que emana permanentment des del seu focus d’irradiació, disposat a revelar-se a tots aquells que volen descobrir-lo. Pere Serramitjana guarda una part d’aquest tresor, l’ha preservat i ens el reserva. Pot contar la història de Ventalló des de la prehistòria rastrejant entre els signes de cada temps. A ell, li vaig sentir a dir per primer cop que Ventalló era un dels límits fronterers d’Empúries, una zona de pas obligat entre aiguamolls on els romans havien instal·lat un burot o duana, d’aquí ve el nom del municipi, que no prové de vent sinó de “venta” o hostal de la legió. A partir d’aquell punt de venda va néixer el poble que avui coneixem.

Pere Serramitjana a casa seva - Foto: Clara Isamat

Pere Serramitjana: l’erudició generosa

Posats a recordar, em revénen unes quantes converses interessants a propòsit de la càbala hebraica i de la necessitat humana d’estimar. Perquè Pere Serramitjana sap els camins d’on venim; és un home que es coneix ell mateix i és conscient de la recerca de sentit que ens empeny per la vida. Segurament per això transmet el seu saber, com un vell eremita, i obre la porta a qui vol compartir-lo.

198

Núria Esponellà i Puiggermanal Professora i escriptora


Vilabertran

ilabertran és un municipi situat als encontorns de Figueres que té actualment 871 habitants. La nostra població es caracteritza per una elevada cohesió social, com ho demostren les nombroses entitats que existeixen al nostre municipi, les quals ens ajuden a sentir-nos part integrant d’un tot més ampli –el poble– i afavoreixen la integració dels nouvinguts. D’altra banda, heu de saber que a Vilabertran ens vestim de gala durant la Festa Major, que té com a centre el 15 d’agost, festivitat de santa Maria, la nostra patrona, però també per sant Ferriol, que s’escau el 18 de setembre. Malgrat tot, no hem de perdre de vista una altra jornada important per a la nostra vila, l’últim diumenge de setembre, en què celebrem la ja tradicional Fira de l’Horta, en la qual mostrem a tots els visitants un dels grans actius del poble, l’horta, que li ha estat reconeguda arreu. L’horta de Vilabertran és un element característic de l’Empordà, i els nostres productes són molt apreciats, sobretot les típiques pomes de relleno, unes postres genuïnament vilabertranenques. Finalment, us convido a recórrer amb calma els nostres carrers, deixeu-vos-hi perdre, apreciant-ne els detalls i buscant els racons, on trobareu sorpreses inesperades. Sobretot, però, no podeu marxar

sense visitar les dues joies arquitectòniques més preuades de la vila: l’església i el monestir de Santa Maria (s. XII), i la Torre d’en Reig. El primer és un conjunt únic dins el romànic català, reconegut en l’àmbit europeu, que conté la valuosa Vera Creu (s. XIV), joia d’orfebreria del gòtic català. El monestir, en definitiva, es confirma com la parella perfecta al conjunt de Sant Pere de Rodes. Pel que fa a la Torre Reig, la que va ser casa del famós aquarel·lista Ramon Reig, és una autèntica obra d’art d’estil modernista. Segur que no us decebran. Benvinguts,

199

Martí Armadà i Pujol Alcalde de Vilabertran

Vilabertran

V

Església de Santa Maria

Vista de Vilabertran

Tresors de la plana


l’enginyer de forests

Josep Reig i Palau

Vilabertran

any 1883 inicià el curs preparatori de la carrera d’enginyeria forestal a l’Escuela de Ingenieros de Montes a l’Escorial i amb vint-i-quatre anys acabà la carrera, quedant 7è de la 34a promoció. Tot seguit fou destinat al Districte Forestal de Conca i, uns anys després, al Districte Forestal de Lleida, quan al febrer del 1902 quedà constituïda la División Hidrológico-forestal de la Cuenca inferior del Ebro y Pirineos Orientales. Foren nomenats com a enginyer en cap Xavier de Ferrer i de Lloret, i com a enginyer primer, Josep Reig i Palau. Els encàrrecs per part de la Direcció General d’Agricultura, Indústria i Comerç foren: els estudis de les conques del riu Francolí i riu Segre; la direcció dels treballs i repoblació de les dunes del golf de Roses i del Montgrí, i la creació d’una piscifactoria a la part alta del riu Ter. També cal destacar els treballs de contenció al torrent d’Enseu a Gerri de la Sal, població on té un carrer dedicat. Un altre vessant tècnic d’en Josep Reig fou l’arquitectura. Estigué molt interessat en el corrent de l’època, el Modernisme. Podem visitar a Catalunya tres obres arquitectòniques destacades que Josep Reig manà construir: la casa forestal de la Pena al Bosc de Poblet, que es començà a construir al llarg de l’any 1907; la Torre Reig al seu poble natal i que havia de ser la seva residència a l’Empordà, de la qual s’ha trobat una inscripció sota una de les bigues de fusta de les golfes de l’any 1909, que es creu que pot ser la data final de l’obra, i la casa forestal de Sant Martí d’Empúries, que segurament va ser la

Foto: Fotografia París

Fotografia de Josep Reig (cedida pels seus familiars)

L’

Josep Reig amb l’uniforme de gala (quadre que es conserva a la casa forestal de la Pena)

Vilabertran, 1863 - Barcelona, 1917

tercera casa que va construir, ja que en Josep Reig es va fer càrrec de la direcció dels treballs de les dunes després de la mort d’en Xavier de Ferrer i es van acabar l’any 1910. L’hivern de l’any 1917, uns lladres saquejaren la Torre Reig; viatjà amb tren urgentment a Vilabertran, passà molt fred i emmalaltí. A causa del disgust del robatori i d’una pulmonia, va morir a Barcelona l’11 de febrer de 1917. Josep Reig fou un home recordat pels seus contemporanis. El mateix any de la seva mort, la revista Montes publicà un article tot fent un repàs a la seva trajectòria professional, i el seu bon amic, el polític empordanès Frederic Rahola i Trèmols, li ret homenatge amb un escrit a La Vanguardia titulat “Un amigo de los bosques, Pepe Reig”. En Josep Reig va restar solter al llarg de la seva vida. Els hereus foren els seus nebots; un d’ells, en Ramon Reig i Coromines, que aleshores tenia tretze anys, heretà la Torre Reig.

200

Martí Pujol i Gou Secretari de l’Ajuntament jubilat


el pintor i arquitecte

Ramon Reig i Corominas i la Torre Reig

de la família Reig

Membres del Patronat de Santa Maria de Vilabertran. D’esquerra a dreta: Pere Comer, Manel Brunet, Ramon Reig, Pelai Martínez, Gustavo Cusí, mossèn Josep M. Pujades i mossèn Joan Bosch - Arxiu

visió pulcra de la plana amb extremada versemblança, meticulós detallisme, justesa de colors i fidelitat a la llum. Però és amb l’aquarel·la, de la qual esdevé un dels especialistes més rellevants, que Reig assoleix la maduresa pictòrica i, amb ella, la síntesi d’aquest paisatge. Àmplies panoràmiques, horitzons infinits, cels preponderants plasmen, des de la impressió anímica, autèntiques revelacions. Per apreciar la interpretació personal i única del paisatgisme de Reig, la visita a la Torre s’ofereix com una de les millors perspectives. Avui la Torre Reig és la seu de l’Ajuntament de Vilabertran i conserva una placa dedicada a Ramon Reig amb motiu del centenari del seu naixement.

Blanca Sala i Reig Néta de Ramon Reig i llicenciada en història de l’art

201

Vilabertran

  amon Reig i Corominas (Manila, 1903 Figueres,1963), pintor, catedràtic de dibuix, arquitecte i acadèmic de les Reials de Belles Arts de Barcelona, Madrid i Toledo, fou una de les personalitats empordaneses més vinculades a aquesta terra, com a artista i com a intel·lectual compromès amb la vida cultural de Figueres i de l’Empordà. El vincle de Ramon Reig amb Vilabertran fou familiar, afectiu i revelador de la seva pintura. La família Reig era oriünda de Vilabertran, on el seu oncle, Josep Reig i Palau, féu construir una imponent casa modernista, l’anomenada Torre Reig, que heretaria després el jove Ramon. De nens, els germans Ramon i Lolita Reig hi anaven a pintar i a jugar amb Salvador i Anna Maria Dalí, atesa l’amistat entre totes dues famílies. De la casa destaca la torre circular que, envoltada de finestres, atorgava una visió completa i panoràmica de l’Empordà, desplegant-se des del Canigó fins a la badia de Roses. Aquest fou el primer escenari de creació i contemplació d’aquest paisatge, que restaria definitivament en la seva obra. És al llac i als entorns de Vilabertran on Reig va aprendre a pintar al natural, essent l’Empordà la causa constant de la seva pintura. Els seus olis, fidels a la percepció, transcriuen analíticament aquesta

Ramon Reig pintant a l’aire lliure, c.1946 - Arxiu de la família Reig

R

Torre Reig, que fou la segona residència de Ramon Reig, adquirida per l’Ajuntament de Vilabertran el dia 9 de juliol de 1959

Manila, 1903 - Figueres, 1963


Vilabertran

P

Pere Rigau Rabós d’Empordà, s. XI - Vilabertran, s. XII

ere Rigau era un clergue benestant procedent de Rabós d’Empordà. Segons fonts fidels, cap a l’any 1060 va arribar a Vilabertran, un petit nucli urbà, on va exercir de sacerdot particular de la petita esglesiola que hi havia, d’estil preromànic, dedicada a la Verge. Es va instal·lar, juntament amb un grup de preveres, en una casa prop de l’esglesiola formant, així, una comunitat religiosa, una canònica, que seguia les regles de sant Agustí. Era conegut com un home de gran talent i molt pietós i molta gent acudia a Vilabertran per demanar-li ajuda espiritual. Gràcies a aquesta reputació, cap a l’any 1069, tres matrimonis li varen cedir els seus drets sobre l’esglesiola, la font situada al davant, el perímetre de seixanta passes al seu entorn, els delmes i les primícies. Al mateix temps, Rigau va cedir la seva herència a la comunitat religiosa: va donar tots els seus béns paterns i materns que tenia en els municipis de Rabós i Garriguella, excepte una petita part, que va reservar per alimentar la seva mare Adalgada. A poc a poc, la canònica anava creixent: per una banda, rebia cada vegada més donacions, que eren escripturades pels mateixos clergues, i, per l’altra, rebia tot tipus d’escriptures, que eren guardades a l’arxiu de la comunitat. Pere Rigau redactà i clogué més de seixanta-tres documents entre el 1069 i el 1104. Gràcies a això, avui en dia podem observar la seva característica signatura en molts documents. Cap a l’any 1080, Rigau emprengué un gran projecte: la construcció d’una nova església en els terrenys cedits a la canònica. Va dirigir les obres des dels fonaments fins a la consagració tot seguint les tendències de l’època: l’estil romànic. La nova basílica va ser consagrada el dia 11 de novembre de 1100 per Bernat, bisbe de Girona. I va ser segurament en aquest acte tan important que Rigau, després d’exercir primer com a prelat i, més tard, com a ministre, va ser finalment nomenat abat. Fou el primer abat de la canònica de Santa Maria de Vilabertran. L’abat Rigau va aconseguir noves filials, com la canònica de Santa Maria de Lladó, i també altres esglésies i petites parròquies que li varen lliurar alguns cavallers empordanesos. La data de la seva mort és incerta, es calcula que morí entre el 1104 i el 1114. Ara bé, el que sí és cert és que va deixar una comunitat religiosa molt ben consolidada.

Sepulcre de l’abat Rigau al monestir

El primer abat de la canònica de Santa Maria de Vilabertran

Signatura de l’abat Pere Rigau

l’abat

El 5 de juliol de 1572 es va obrir el seu sepulcre a causa d’unes obres. El cos es trobava ben conservat i es va exposar al públic, que va mostrar un gran afecte i devoció. Les seves virtuts foren provades i per això s’inicià el procés de beatificació: l’abat Rigau havia de ser sant. El papa de Roma va expedir la butlla. Però, desafortunadament, de retorn a casa, es perderen tots els documents en un naufragi i la beatificació no es va arribar mai a consolidar. Les seves despulles, que en aquells moments es trobaven al claustre, van ser traslladades a un magnífic sepulcre al costat dret del transsepte. Actualment es troben dins un arcosoli de la nau lateral esquerra.

202

Elvira Duch i Giró Professora


Viladamat

iladamat està situat a l’extrem sud de la comarca de l’Alt Empordà. El principal nucli urbà es troba a la cruïlla de les carreteres d’Orriols a l’Escala i de Figueres a la Bisbal. Un segon veïnat, Palau Borrell, queda ubicat a la serralada muntanyosa que va des de Ventalló fins a Marenyà. És un nucli més petit i més antic, que ja existia cap als segles VIII-IX, i que s’ha mantingut força intacte i amb les mateixes cases des de fa segles. Una restauració i rehabilitació molt correcta de tots els edificis ha permès conservar‑lo sense gaires alteracions. A la mateixa serralada hi ha el castell de Sant Feliu de la Garriga, amb una església romànica adossada. El conjunt es troba a l’inici dels turons que pugen fins al puig Segalar, que marca el punt més alt de la zona. Té un patrimoni arqueològic notable des d’època ibèrica fins a època romana. Els darrers trenta anys s’hi han fet diversos treballs arqueològics i s’han condicionat els jaciments per fer-los visitables. Repartits pel terme municipal hi ha identificats uns quinze jaciments amb cronologies que van des del segle IV aC fins al segle IV de la nostra era; tots ells a la meitat occidental del municipi. Cal citar el magatzem de l’Olivet d’en Pujol (s. II aC), i la vil·la de Tolegassos, que fou una casa de pagès d’època romana ocupada des del segle II aC fins al segle IV dC, completada amb la seva necròpoli, excavada recentment.

El poble de Viladamat va ser totalment agrícola fins als anys seixanta del segle passat. Però avui la major part dels habitants tenen les seves ocupacions en el sector serveis. Pel que fa al terreny, es podria qualificar en diferents categories, però les que sobresurten i predominen són tres: la zona forestal, el pla i el fondo. La modernització del camp ha comportat diferents canvis. Abans els pagesos vivien de la vinya i l’olivera, mentre que, als fondos, no s’hi podia treballar a causa de les aigües que ho negaven tot. Ara les terres de regadiu estan situades en aquell lloc més pla, dessecat i canalitzat, mentre que els conreus de la serralada s’han abandonat per improductius, i s’han transformat en bosc.

203

Joan Bardera i Motas Alcalde de Viladamat

Viladamat

V

Castell de Sant Feliu de la Garriga, amb una església romànica adossada

Vista del poble de Viladamat

Un notable patrimoni arqueològic


el mestre

Joan Baptista Domènech i Alloza

Viladamat

a néixer el 1917 al mig del barri vell de Barcelona i morí a Figueres el 1999. L’ensenyament va ser la seva passió. Després dels primers anys d’escola al Montessori, el seu entusiasme per aprendre el va empènyer a continuar els estudis per treure’s el títol de batxillerat i, el 1933, obtenir l’ingrés al Grau Professional del Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona, començant a exercir de mestre el 1936. Llevat del període de la guerra, no abandonà la seva professió fins al moment de jubilar-se. Aquesta dedicació li fou reconeguda després de trenta anys, amb el lliurament de la creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi. Com a bon mestre, va saber transmetre valors morals i ciutadans als seus alumnes recorrent a informacions històriques, a la cultura popular i al sentit comú. Instruïa per inculcar respecte als valors humans, a l’art, a la literatura, a la ciència, al teatre, a l’esport, etc. El 1948, per exemple, va escriure l’obra de teatre Tal faràs tal trobaràs, adaptada d’uns textos del seu amic escriptor Ròmul Sans. A més, fou alcalde de Viladamat entre el 1961 i el 1968, i jutge de pau dos anys més tard. Durant els set anys que ocupà el primer càrrec, promogué diversos projectes que, malauradament, no sempre es van poder dur a terme per la precària situació econòmica de l’època.

Joan Baptista Domènech amb la seva esposa, l’any 1969

El mestre Joan Baptista Domènech i Alloza

V

El mestre Domènech, amb un grup d’alumnes

Barcelona, 1917 - Figueres, 1999

A partir de 1984, una vegada jubilat, es va fer membre de l’Assemblea Local de la Creu Roja, tresorer i vocal de la Junta de l’Institut d’Estudis Empordanesos, col·laborà en els Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, formà part del Consell de Cultura de Figueres, participà en la preparació d’homenatges a Narcís Monturiol, Alexandre Deulofeu, Josep Azemar i Joan Sibecas, acompanyava l’escultor Frederic Marès en els recorreguts que feia per l’Alt Empordà, i continuà fent, fins a la seva mort, un nombre considerable d’activitats en els àmbits que sempre havia estimat.

204

Josep Casas i Genover Doctor en arqueologia


ilafant es troba gairebé al centre geogràfic de la comarca de l’Alt Empordà, a 2 km de Figueres, a uns 24 km de la línia fronterera pirinenca (el Rosselló), a 15 km del mar i a uns 14 km dels límits amb les comarques gironines de la Garrotxa, a l’oest, i el Pla de l’Estany, al sud. Amb poc més de 8 km2 (26,8% sòl urbà urbanitzable i 73,2% sòl no urbanitzable), Vilafant consta de tres nuclis urbans: el Nucli Antic, el Camp dels Enginyers (on s’inclou l’Arengada) i les Forques (amb Palol Sabaldòria). Vilafant també és conegut arreu de la comarca per la seva emissora municipal amb vocació comarcal (Ràdio Vilafant 107.3 FM, amb vint-i-cinc anys de ràdio en català), per la Mostra Gastronòmica del Conill i Fira de l’Artesania de Vilafant (que des del 1997 se celebra el primer diumenge del mes d’abril), i pels Vespres Musicals, que abasten diferents concerts a l’aire lliure durant els divendres del mes de juliol. Dins el seu patrimoni natural i cultural podem destacar el conjunt arqueològic de Palol Sabaldòria, emparat per un Pla Especial Municipal de Protecció del 1995. Es compon de l’ermita preromànica de Sant Miquel, de les restes d’un castell medieval i d’una masia catalana del segle XVI, a prop de la qual es troba la Bòbila d’en Soler,

record d’una de les professions més esteses, la de rajoler, durant els anteriors segles i ara ja totalment abandonada. També al centre del nucli antic trobem l’església de Sant Cebrià, documentada des del 1193 i reformada durant el segle XVIII. També cal destacar l’alzina centenària declarada arbre monumental per la Generalitat el 1991, al peu de la qual brolla una font d’aigua, i el riu Manol, l’afluent més important de la Muga, el principal riu empordanès; com a bon riu mediterrani, el seu cabal és molt irregular, amb secades a l’estiu i crescudes en l’època de pluges, les manolades, però manté aigua tot l’any a les gorgues més profundes, com la d’en Baqué, la Blava o la de Palol.

205

Pepi Comalada i Ayats Alcaldessa de Vilafant.

Vilafant

V

Per viure-hi!

Església de Sant Cebrià

Vilafant, la plaça Major amb l’arbre de la Llibertat al bell mig

Vilafant


l’historiador del gòtic, del Castelló medieval i filòleg

Mossèn Miquel Pujol i Canelles

Vilafant

  l mes de desembre del 1954, el bisbe de Girona va nomenar mossèn Miquel Pujol i Canelles rector de la parròquia de Vilafant, de la qual va prendre possessió l’endemà del dia de Reis següent. Posteriorment ho seria també de Santa Llogaia i, des del 1980, també portava la nova església de Santa Maria de les Forques. Nascut a Castelló d’Empúries l’any 1927, als dotze anys va iniciar estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de Girona i va ser ordenat sacerdot el 1950. Va estar de vicari a Malgrat de Mar i a Arenys de Mar i fou rector de les parròquies de Sant Feliu de Buixalleu, Santa Coloma de Farners, Hostalric, Breda, Sant Hilari i Arbúcies. Va continuar estudiant i es va llicenciar en filosofia i lletres, en la secció de filologia clàssica, per la Universitat de Barcelona, i va dirigir cursos de paleografia a les ciutats de Girona, Olot, Figueres i la Bisbal. Mossèn Pujol va ser un rector molt atent amb tothom i d’una gran cultura. Fou professor de l’Institut Ramon Muntaner i dels col·legis de la Salle, la Presentació (les “franceses”) i Paula Montal (les “escolàpies”), de Figueres, on va impartir classes de llatí, grec, filosofia i literatura. Durant el seu temps de rector de Vilafant, el poble ha experimentat un canvi extraordinari. En prendre possessió del càrrec de rector de la parròquia, la població tenia uns 600 habitants i una gran activitat laboral, amb cinc trulls i una gran bòbila. Avui el nombre d’habitants ha crescut fins als 5.300 i s’han format noves

Lliurament de la placa de record i reconeixement

Mossèn Miquel Pujol durant la celebració d’una missa

E

Mossèn Miquel Pujol durant l’homenatge que li va dedicar el poble de Vilafant (any 2001)

Castelló d’Empúries, 1927

urbanitzacions, entre elles el Camp dels Enginyers, l’Arengada i les Forques. El 2001, l’Ajuntament el va nomenar fill adoptiu de Vilafant i se li va tributar un homenatge, en què l’alcalde li va lliurar una placa de record i reconeixement a la seva tasca. Ara, el passat mes d’abril del 2008, i després de cinquanta-dos anys de rector, es va acomiadar dels seus feligresos dient que es retirava a una residència per a capellans a Girona, ja que havia tingut un accident de cotxe. Mossèn Pujol és un gran estudiós que ha publicat nombrosos llibres històrics: una Biografia de Jeroni Pujades, La poesia occitanocatalana, El monestir de Sant Pere de Rodes i uns treballs sobre Castelló d’Empúries: Els templers, els cerimonials dels cònsols, la conversió i els fossars dels jueus, i, Els retaules de Sant Miquel i Santa Maria i Sant Bertomeu, entre d’altres.

206

Josep M. Bernils i March Cronista oficial de Figueres


Vilajuïga

ituat a la plana de l’Alt Empordà, el terme municipal de Vilajuïga s’estén sota els contraforts nord-occidentals de la serra de Rodes, que vers tramunta enllacen amb l’Albera. A Vilajuïga es conserva un grup notable de sepulcres megalítics, quatre dels quals són al cim de la coma d’Infern i un cinquè, a la part baixa del seu vessant. Habitat en l’època ibèrica i romana, va formar part del comtat d’Empúries. Al segle X, Vilajuïga és esmentada entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes, i el papa Joan XV, l’any 990, fa al·lusió a la Villa Iudaica. En els nomenclàtors d’esglésies del segle XIV figura Sancti Felicis de Villajudaica (1362). Pel topònim és evident que vol dir “vila jueva” o “vila de jueus”. També s’han conservat restes dels castells de Miralles i de Quermançó, sent aquest tot un símbol de Vilajuïga, lligat a variats i diversos fets històrics i llegendes. Es diu que la comtessa de Molins (Teresa de Molins), després d’haver viscut un quant temps com a novícia, va tornar amb els bandolers que capitanejava i que es trobaven amagats al castell. Aviat sorgiren enfrontaments i gelosies que van decidir la comtessa a posar fi a aquesta situació, i una nit d’estiu del 1826 va baixar al soterrani amb una torxa i va encendre la pólvora que hi havia acumulada encara dels francesos. El castell va volar i hi van morir la comtessa i els bandolers. En els seus camps, s’hi recullen principalment oli i vi que, antigament, s’exportaven a Suïssa i Alemanya, activitats que

es completaven amb l’elaboració d’alcohol etílic (l’edifici de la destil·leria d’alcohol data de l’any 1922 i fou realitzat sota la direcció de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell). Una altra important activitat a Vilajuïga: les aigües minerals (declarades d’utilitat pública l’any 1904), que gaudeixen de gran prestigi i que van fer venir molta gent a la població. La seva situació privilegiada al bell mig de dos parcs naturals, a poca distància de Figueres, Roses i Llançà, i molt ben comunicada amb la resta de la comarca, fa que Vilajuïga esdevingui un indret molt dinàmic. Dinamisme que volem projectar en el futur, amb estructures socioeconòmiques que ens permetin sentir i creure’ns allò que vam ser, estimar i defensar allò que som, afirmar i treballar per allò que volem ser en el futur.

207

Pere Trias i Roca Alcalde de Vilajuïga

Vilajuïga

S

Església de Sant Feliu de Vilajuïga

Vista de Vilajuïga des de l’Argentinar

Terra de pas


el compositor

Jaume Bonaterra i Dabau

Vilajuïga

Jaume Bonaterra i Dabau tocant el piano

J

El mestre amb l’orquestrina de Vilajuïga i, al costat, de petit amb la seva família

Vilajuïga, 1898 - 1985

  aume Bonaterra i Dabau va néixer a Vilajuïga el 13 de juny de 1898. Des de petit se li despertà l’afició musical per influència del seu pare, Jaume Bonaterra i Ferrer, que tocava el fiscorn en una cobla de Castelló d’Empúries. L’any 1909 va rebre les primeres lliçons de solfa, piano i violí sota el guiatge del músic de Vilajuïga Bonaventura Daró. L’any 1914, quan tenia setze anys, i recomanat per Bonaventura Daró, va passar a estudiar piano i composició amb el mestre figuerenc Josep Passoles. L’any 1915 es va iniciar en el negoci familiar del cafè Bonaterra, tasca que va continuar fent fins que el cafè va tancar l’any 1950. De l’any 1918 data la seva primera sardana, La cabra d’or, sobre la llegenda del mateix títol del castell de Quermançó. L’any 1919, i per motius bèl·lics, és traslladat al Marroc, on va poder assistir al desastre d’Annual. Des de l’Àfrica va transmetre per correu la partitura de la sardana La cabra d’or al músic figuerenc Josep Túries, que en aquella època dirigia la cobla Antiga Pep de Figueres. La sardana fou estrenada amb un gran èxit a la comarca. Aquest mateix any 1919, i estimulat per l’èxit assolit amb l’anterior sardana, inicià en terres africanes la composició Lema a Àfrica, integrada per les sardanes La cançó de la moraina, La xumbera florida i Retornant a la pàtria. La producció sardanista, ben acceptada pel públic, va seguir amb Records de Laucian (1922), El castell de Quermançó (1924), Aurèlia (1944), Sota el Mas Ventós (1955) –una de les més difoses–, Refilets de Vilajuïga, Empordà lluminós i moltes d’altres, fins a arribar a unes dues-centes sardanes compostes al llarg de la seva trajectòria professional.

Mai no s’absentà de Vilajuïga, on va tenir una forta activitat musical i cultural. Fou director i un dels integrants del cor que cantava les caramelles i els goigs de Sant Josep, i l’encarregat de preparar els acompanyaments musicals de les peces teatrals que representava en determinades èpoques de l’any una de les agrupacions teatrals del poble. L’any 1932 va fundar l’orquestrina de Vilajuïga, en la qual ell figurava com a pianista i director. L’orquestrina va continuar fins al voltant de l’any 1965, data en què el mestre Bonaterra es va jubilar. El Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres el féu objecte d’un homenatge el maig de l’any 1973, en el XII Aplec de Figueres. El 2 de setembre del mateix any, i dins dels actes del primer Aplec de Vilajuïga, és el seu poble nadiu qui el fa objecte d’un homenatge. El tercer el va rebre de mans d’El campanar de Cotlliure. El quart, el va rebre altra vegada del Foment de la Sardana, el 17 de juliol de 1981. I l’últim, del seu poble, el 3 d’agost de 1985, molt poc abans de morir. Jaume Bonaterra i Dabau va morir a Vilajuïga el 24 d’octubre de 1985, a vuitanta-set anys.

208

Joan Serra i Perals Llicenciat en història i arxiver de l’Ajuntament de Llançà


la mestra

Anna Dunjó i Guerra

veure que era molt diferent de la que havien “patit” altres nenes i noies de la mateixa edat en altres pobles i ciutats. Nosaltres no vam patir mai aquells càstigs físics, dels quals ens vam assabentar de més grans, i que eren totalment usuals a l’època; ni havíem de resar cada dia (només el mes de maig); ni havíem de cantar els himnes falangistes (només uns dies abans que vingués l’inspector); ni parlar en castellà (també quan havia de venir el senyor Mestres); ni... moltes més coses. Tot això i molt més hem d’agrair a la “senyoreta”, una mestra que, tot i les dificultats de l’època, va saber que existien els centres d’interès; que no calia estudiar les lliçons de memòria, com uns lloros, sinó que havíem d’entendre allò que llegíem i ho havíem de saber explicar i, per damunt de tot, havíem de ser persones en el sentit més ampli de la paraula.

209

Roser Ripoll i Coll Mestra i una de les seves “nenes”

Vilajuïga

urant una vintena d’anys (del 1949 al 1969) la senyoreta Annita va fer de mestra a Vilajuïga. Els darrers anys de la seva activitat els va dedicar a l’escola Sant Pau de Figueres. Els anys que va passar a Vilajuïga van ser uns anys difícils per a tothom, però ella ens va saber donar allò que més necessitàvem: unes bases escolars i humanes que ens oferissin la possibilitat d’accedir amb força a les obligacions futures amb un bon bagatge per obrir-nos camí cap a nous horitzons, cap a nous reptes. Aquestes possibilitats les vam tenir totes les seves alumnes, tant les que ens vam quedar al poble com les que en vam sortir. Mentre complia amb la seva tasca a la classe de les nenes (des dels sis fins als catorze anys), teníem una sensació de treball, compromís, responsabilitat, amor al país... i les famílies del poble li agraïen el seu treball. “Les nenes”, com ella ens anomenava, no érem gaire conscients de tot el que fèiem perquè, per a nosaltres, era totalment normal de treballar: els centres d’interès, la frase del dia, les cançons populars catalanes, la cura dels jardins, els espectacles de teatre i dansa de final de curs, les sortides pel poble i d’acabament de curs... No va ser fins que vam ser molt més grans o fins i tot quan algunes ens vam convertir en mestres seguint el seu mestratge, que no vam ser conscients d’aquella manera de fer escola. Llavors vam

La mestra Anna Dunjó i Guerra

Anna Dunjó acompanyant una funció al piano (1958)

Anna Dunjó durant l’homenatge que li van dedicar les seves exalumnes de Vilajuïga

D

Anna Dunjó, al centre, amb Roser Ripoll, a la seva esquerra

Figueres, 1912 - 2004


E Vilajuïga

el científic

Sebastià Feliu i Matas

Sebastià Feliu rebent el Premio Nacional de Investigación Técnica en Equipo, Madrid 1973

  l professor Sebastià Feliu i Matas va néixer a Vilajuïga el 8 de novembre de 1925. Va estudiar químiques a la Universitat de Barcelona i es va doctorar en Ciències el 1952. A excepció de dos parèntesis el 1956 i el 1960, en què el profesor Feliu es va desplaçar a Boston i Caracas per especialitzar-se en fundició no fèrria i impartir docència en metal·lúrgia, respectivament, la seva activitat científica sempre va estar focalitzada en el tema de la corrosió metàl·lica, encapçalant el Departament de Corrosió i Protecció del Centre Nacional d’Investigacions Metal·lúrgiques (CENIM) a Madrid, fins a la seva jubilació el 1990; no obstant això, fins al 2007 va seguir vinculat al CENIM. Han estat cinquanta-cinc anys dedicats amb entrega exemplar a la professió de “científic”, que és el que ha sigut en totes les facetes de la seva vida, obrint camins a la ciència i amb nombroses aportacions rellevants que van merèixer la consideració i el reconeixement a escala nacional i internacional. Si bé durant tots aquests anys va residir a Madrid, una part del seu cor sempre l’ha ocupat Vilajuïga. Durant tots aquests anys Vilajuïga va ser pas obligat per als seus companys i amics, que el visitaven quan es trobava allí durant les vacances. Constitueix per a mi un honor realitzar la semblança d’aquesta persona excepcional tant en el pla humà com en el científic. Amb gran orgull puc dir que de tots els seus col·laboradors he sigut el que més anys ha restat al seu costat, sent l’investigador que més vegades apareix juntament amb ell en les seves nombroses publicacions científiques. Un gran científic ha de reunir les qualitats de posseir sòlids fonaments teòrics, tenir bona ment analítica amb esperit crític, ser observador minuciós amb una inquietud constant per aprofundir en el coneixement científic, així com tenir rigorositat, perseverança i tenacitat en la consecució d’objectius. El professor Feliu les reuneix totes elles. Tanmateix, no tots els grans científics han estat capaços de crear una “escola” en la seva especialitat. El professor Feliu ho va aconseguir en reunir també altres característiques: imaginació i creativitat per obrir noves línies d’avantguarda en la investigació, capacitat de lideratge, capacitat per il·lusionar els seus deixebles i extraordinària habilitat en la sempre difícil assignatura de les relacions humanes. El professor Feliu ha ensenyat corrosió a moltes persones. Entre els seus deixebles hi ha catedràtics, rectors, professors d’investigació, innombrables professionals i nombrosos estudiants i becaris. M’agradaria, així mateix, enumerar altres facetes de la personalitat de Sebastià Feliu que ajudin a completar el seu perfil humà: gran dedicació i entrega al treball, pragmatisme i senzillesa, bon conseller i amic, bon estrateg i d’ironia fàcil i subtil.

Sebastià Feliu durant una de les seves nombroses conferències sobre corrosió i protecció de metalls i, al costat, en la presentació i discussió d’un dels seus treballs

Vilajuïga, 1925

I així acabo aquesta breu glossa del professor Sebastià Feliu amb la qual he tractat de sintetitzar la personalitat d’aquest insigne científic català, que he tingut el privilegi de conèixer, i certament va fer pàtria lluny de la seva Vilajuïga, lloc que el va veure néixer.

210

Manuel Morcillo Linares Director del Centro Nacional de Investigaciones Metalúrgicas Consejo Superior de Investigaciones Científicas


Ramon Margineda i Benavent i el col·leccionista Ramon Margineda i Duran l’empresari

R

Ramon Margineda i Benavent Empresari i industrial

Melòman i col·leccionista

Barcelona, 1883 - Vilajuïga, 1972

Establert a Vilajuïga, hi fundà una llar cultural en un edifici annex al de les aigües. En aquesta llar cultural, hi aplegà una important col·lecció de peces arqueològiques i de minerals del terme i dels pobles compresos dins de l’àrea del Cap de Creus i de la comarca de l’Alt Empordà, i una important col·lecció d’utillatge de les cuines tradicionals i populars catalanes. Tot i els reiterats intents d’incorporar aquests materials al recent inaugurat Museu de l’Empordà, els seus fons foren dispersats en diferents col·leccions privades. Fou alcalde de Vilajuïga en dues ocasions, la primera entre els anys 1916 i 1920 i la segona entre els anys 1930 i 1931. Fou també nomenat, després de la Guerra Civil, cap de Falange de Vilajuïga. Va morir a Vilajuïga l’11 de febrer de 1972.

enor, melòman, aficionat a l’arqueologia i industrial.  Ramon Margineda i Duran va néixer a Gràcia i estudià a Barcelona, on va freqüentar la penya del Niu Guerrer. Lo Niu Guerrer fou el periòdic literari i humorístic, fundat com a òrgan de la societat recreativa i cultural barcelonina del mateix nom, aparegut en una primera època, entre els anys 1884 i 1885. En una segona època, entre el 1897 i el 1905 fou només una publicació interna de la societat.

Ramon Margineda i de Azcárraga Nét de Ramon Margineda i Benavent

211

Vilajuïga

T

Ramon Margineda i Duran

El melòman Ramon Margineda i Duran

amon Margineda i Benavent va néixer a Cardona l’any 1862. L’any 1885, es va casar amb Carme Pla i Batlle de Vilajuïga. Fou jutge de pau a Portbou entre els anys 1905 i 1907, i regidor de l’ Ajuntament d’aquesta mateixa localitat, l’any 1912. Treballà d’agent de duanes a Portbou a l’empresa Rodo, Morante y Casas, amb seu a Barcelona, fins que al voltant de l’any 1900 es va dedicar plenament a l’explotació de les aigües de Vilajuïga. Les fonts d’aigua a Vilajuïga eren conegudes des d’antic, però fou en Ramon Margineda, que estava al corrent en matèria d’aigües curatives, qui s’interessà per les seves propietats i fundà el petit establiment d’aigües minero-medicinals, situat al centre de la població. La primera de les fonts obertes a l’ús medicinal fou l’anomenada del Carme, l’any 1902; font que porta el nom de la seva esposa. L’any 1904, l’aigua fou declarada d’utilitat pública. Al principi convisqueren l’activitat balneària amb l’envasament d’aigua, però amb el pas dels anys la cura balneària desaparegué i es limità l’activitat a l’envasament i la comercialització, activitats que perduren actualment. L’establiment fou regentat per ell fins a l’any de la seva mort, el 18 d’abril de 1917.

L’empresari Ramon Margineda i Benavent

Cardona, 1862 - Portbou, 1917


el metge i alcalde

Manel Viñas i Sagrera

Vilajuïga

M

  anel Viñas i Sagrera, tot i que nascut a Barcelona el 3 d’octubre de 1911, passà la seva infantesa i primera joventut entre Peralada i Vilajuïga. Realitzà els estudis de batxillerat a Figueres i els de medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià al voltant de l’any 1940. L’any 1934 es va casar en primeres núpcies amb Montserrat Pous i Turias, de Vilajuïga. D’aquest matrimoni van néixer set fills. L’any 1963 es va casar en segones núpcies amb Maria Teresa Feliu i Matas, també de Vilajuïga; d’aquest matrimoni van néixer tres fills més. Exercí de metge de Vilajuïga des de l’any 1958 fins a l’any 1969, data en què es traslladà a Palafrugell. En aquest darrer municipi, hi va exercir la medicina des de l’any 1969 fins a l’any 1980, data en què va retornar a Vilajuïga. Fou alcalde de Vilajuïga des del mes de febrer de l’any 1954 fins al mes d’abril del 1969. Ben relacionat amb la gent del poble a través de la seva activitat diària, va participar activament en la vida cultural i esportiva del poble. Aficionat al futbol des de sempre, va presidir el club del poble durant algunes temporades. I interessat per l’activitat cultural, va dirigir l’elenc que integrava la secció teatral de la desapareguda Hermandad Sindical de Labradores y Trabajadores de Vilajuïga, en algunes de les obres que varen representar. En el seu vessant d’alcalde, destaca per ser l’impulsor de la construcció del nou edifici de les escoles graduades de Vilajuïga –l’actual CEIP Santiago Ratés– l’any 1968. Tot i que impulsà l’obra,

Manel Viñas

El metge i alcalde Manel Viñas i Sagrera

Manel Viñas com a alcalde en un acte a l’escola, on apareix també la senyoreta Annita, a la dreta.

Barcelona, 1911 - Vilajuïga, 1984

no la va poder veure acabada perquè l’any 1969 va ser traslladat a Palafrugell. Durant la seva etapa al capdavant de l’Ajuntament, Manel Viñas també va realitzar les primeres obres de millora urbanística al municipi amb la pavimentació dels carrers d’entrada al poble fins a la plaça Major, i amb l’eixamplament d’alguns vials del centre. Però on destacà i és recordat per tothom és en l’exercici diari de la seva professió, la medicina. En una època molt diferent de la d’ara, i on un metge de poble havia de fer i saber fer de tot, va ajudar a néixer moltes generacions de nens i nenes del poble; i el seu tracte amigable i humà amb el pacient és recordat per molts dels malalts i familiars dels malalts, que el van poder tractar en l’exercici de la seva feina tant a Vilajuïga com a Palafrugell. Va morir a Vilajuïga el dia 5 d’octubre de 1984.

212

Rosa Viñas i Pous Filla gran de Manel Viñas


Vilamacolum

Població (2007): 342 habitants Superfície: 5,6 km2 Altitud: 5 m sobre el nivell del mar Densitat de població: 50,3 hab/km2

ilamacolum forma part de la comarca de l’Alt Empordà, pròxim a la costa, veí amb Sant Pere Pescador i a l’esquerra del riu Fluvià. El territori, completament pla, és ocupat pels conreus, en gran part de regadiu. Havia estat tradicional el conreu de l’arròs i actualment hi predominen els cereals, el farratge i els arbres fruiters, sobretot pomeres i presseguers. La cria de bestiar complementa l’economia. Els veïns del poble són els vilamacolumencs i els mateixos habitants del poble s’hi refereixen com a Vilacolum, per oposició a Vilacolum de Dalt, oficialment Vilacolum, que forma part del municipi de Torroella de Fluvià. És centrat per l’església parroquial de Santa Maria, que havia estat fortificada i que s’ha restaurat els darrers anys. Era possessió del monestir de Sant Pere de Rodes. El lloc és esmentat ja el 974, i formà part del comtat d’Empúries. L’equip de govern de l’Ajuntament de Vilamacolum està content del treball fet i pot assegurar que la feina duta a terme fins avui ha atès acuradament tots aquells aspectes relacionats amb la realitat

i qualitat de vida de la societat vilamacolumenca, pensant en ella, però també comptant amb ella, ja que sense la seva contribució no hauria estat possible arribar tan lluny. Entre tots hem fet possible un Vilamacolum dinàmic, no solament amb bones expectatives, sinó amb una projecció com a poble de lleure i residencial emblemàtic. És, per tant, una satisfacció poder treballar per Vilamacolum amb els vilamacolumencs, i això m’encoratja i anima a posar el llistó encara més alt en el futur.

213

Jordi Arnall i Noguera Alcalde de Vilamacolum

Vilamacolum

V

Església parroquial de Santa Maria

Vista de Vilamacolum - Fotografies vista Vilamacolum i alcalde: X. Fàbrega

Un poble dinàmic


l’escriptora

Maria Àngels Anglada i d’Abadal

Vilamacolum

Maria Àngels Anglada llegint el manifest de l’Onze de Setembre del 1981

Maria Àngels Anglada i d’Abadal; retrat d’estudi

L’

L’escriptora signant exemplars de Les closes - Foto: Jeroni Heltches

Vic, 1930 - Figueres, 1999

Maria Àngels Anglada i Vilamacolum: una qüestió de fidelitats

escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 Figueres, 1999) va arribar a Vilamacolum de la mà del seu marit Jordi Geli, l’any 1954. El tracte sovintejat amb el casal familiar dels Geli, sobretot durant les llargues estades dels estius, va permetre a Anglada de conèixer la història de la família, que és també la història de Vilamacolum, i li va fer estimar el poble. D’aquesta estimació i dels nombrosos documents de l’arxiu familiar, en va néixer la seva primera novel·la, Les closes, que va obtenir el premi Josep Pla de l’any 1978; en van néixer les Memòries d’un pagès del segle XVIII, de Sebastià Casanovas i Canut, que va editar l’any 1978 juntament amb el seu marit; en van néixer les narracions “Flors per a Isabel”, inclosa en el recull No em dic Laura, de 1981, i “Els maldecaps de Pere Geli” de 1999; en van néixer alguns preciosos poemes: “Recorda sempre aquesta claror / de la tarda –assuavida / pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos– / com la veus, ja enyorant-la, darrera els finestrals.” Maria Àngels Anglada va viure intensament el poble i el paisatge que la va acollir, i va fer reviure les closes, la casa pairal de can Geli, el poble de Vilamacolum (sota el nom de Vilasirvent) en la literatura. Maria Àngels Anglada va bastir una obra literària sòlida i reconeguda. De la mà de Maria Àngels Anglada, Vilamacolum ha entrat a la literatura per la porta gran,

ha entrat a formar part dels espais literaris del nostre país, perquè Maria Àngels Anglada és una de les grans novel·listes de la literatura catalana de tots els temps i perquè Maria Àngels Anglada va estimar Vilamacolum i la plana empordanesa, la terra d’adopció, tant com estimava la plana de Vic, la terra de naixença. És al cementiri de Vilamacolum on reposa Maria Àngels Anglada per sempre. A la literatura d’Anglada hi ha fidelitat al país i a la seva història, l’amor pel món grec, la devoció per la música, però és el clam contra la injustícia que plana damunt de tota l’obra. És de justícia també que Vilamacolum conservi fidel la memòria de l’escriptora que va donar al poble aquesta dimensió universal.

214

Mariàngela Vilallonga i Vives Universitat de Girona / Institut d’Estudis Catalans


Vilamalla

ilamalla és un poble que viu al bell mig de l’Alt Empordà des de fa més de mil anys. Les vies de transport més importants de la zona l’embolcallen: a l’est hi passa la via de tren convencional en el seu pas de Barcelona cap a Portbou. A l’oest, l’AP-7 i la Nacional II ens aporten una bona comunicació que ens ha ajudat a prosperar en el desenvolupament empresarial del país. Som veïns de diversos pobles en l’entramat de viles que té l’Alt Empordà: el Far, Fortià, Siurana, Garrigàs, Borrassà i Santa Llogaia d’Àlguema. El passat del nostre poble ha estat eminentment agrícola i ramader, però els anys setanta del segle XX ens van portar altres formes de desenvolupament econòmic. Actualment, Vilamalla és un poble amb un fort entramat industrial i empresarial que es concentra en els tres polígons que s’han anat formant: el Polígon Pont del Príncep, el Polígon Empordà Internacional i el nou polígon CM3. Vilamalla fins fa poc ha estat un poble petit d’uns 700 habitants, però els últims anys el creixement poblacional ens està fent una vila més gran. Actualment som més de 1.200 vilamallencs i vilamallenques, i això ha significat l’ampliació i millora de molts serveis: l’ampliació de l’escola, dels serveis sanitaris, la creació de noves infraestructures com el pavelló d’esports, la deixalleria, etc.

Culturalment, Vilamalla té com a patró sant Vicenç, que celebrem amb la Festa Major pel gener. La Festa d’Estiu, en honor a sant Gil, és el dia 1 de setembre, tancant una estació que dibuixa un magnífic paisatge en el poble. També celebrem per sant Josep la Fira d’Artesania, i les associacions de Vilamalla, de molt diversa tipologia, organitzen activitats al llarg de tot l’any.

Carlos Álvarez i González Alcalde de Vilamalla

215

Vilamalla

V

La plaça Major de Vilamalla

Vilamalla, el nucli antic des del Serrat

Un fort entramat industrial i empresarial


el fisioterapeuta autodidacte

Joan Turà i Martí

Vilamalla

Joan Turà i Martí, conegut per Joan Malé

T

Joan Turà és un home serè, bondadós, generós i un gran amic dels animals

Vilamalla, 1929

  othom el coneix per Joan Malé. És estimat per tot el poble, i, m’atreviria a dir, per gent de tot el món. Actualment jubilat, ha estat tota la vida pagès, però és conegut per un do, una habilitat, una vocació que el fa molt especial. A en Joan Malé, tothom l’anomena el curandero, però seria més encertat dir un fisioterapeuta autodidacte, un coneixedor dels ossos, les articulacions i els nervis del cos humà. La diferència és que en Joan no ho va aprendre de ningú; senzillament, des de jove, quan algú es feia mal jugant a futbol, ell era l’encarregat d’intentar curar-lo, i la gent va veure que tenia molt de talent per “posar ossos a lloc”. Les seves mans han arreglat moltes esquenes espatllades, moltes cames lesionades per partits de futbol, molts genolls adolorits. Les seves mans grosses, de dits prominents, són hàbils com les més fines i lleugeres, i han aportat a molta gent un gran alleujament. El mou l’instint i l’experiència de tota una vida. Per descriure en Joan em vénen a la ment altres característiques inconfusibles, com els seus ulls brillants, acompanyats d’un somriure silenciós i molt franc. I la seva veu, tranquil·la, moderada i suau. Des de la sala d’espera, pots endevinar si està acabant la consulta perquè sents fluixet el to de les seves paraules recomanant algun remei per arreglar el mal. En Joan Malé s’ha dit tota la vida així perquè viu des de petit a Can Malé, a la plaça Major de Vilamalla, amb els seus germans Jaume, Josep Maria i Jordi. Cada tarda, en Joan passa consulta a tota la gent que, sense ell haver‑ho publicitat, el va a veure perquè curi el seu

dolor. Llargues cues s’han format dia rere dia davant de Can Malé, a la plaça; gent que ve de lluny i que confia en les habilitats d’en Joan, perquè són molts els qui han prodigat els seus mèrits. Hi ha una altra característica que sempre associaré amb en Joan: la imatge d’una sala d’espera plena de gom a gom, però silenciosa i tranquil·la com un balneari. Conèixer en Joan i deixar-te curar pel seu do és entrar en aquesta calma dolça que la gent nota a la sala, i que l’imbueix cap al silenci i la tranquil·litat. És la serenor, la bondat i la generositat d’en Joan, que mai no ha volgut recompensa material per la seva tasca, i que obre dia rere dia la consulta de forma altruista. Hi ha quelcom que es troba molt a faltar a Vilamalla, quelcom que deixa compungits molts veïns, i és quan el cartell de “no es fa consulta” penja a la porta de Can Malé. En Joan, últimament, està malalt i no pot exercir la seva habilitat. Per tant, aquest escrit és també un petit homenatge a algú essencial a Vilamalla, a la bondat més gran del poble.

216

Sílvia Martí i Ferrer Periodista


Vilamaniscle

  na manera de ser molt empordanesa marca el caràcter de Vilamaniscle, amb una personalitat pròpia, adusta i serena, però amable i acollidora. Ben bé com el paisatge on el poble és posat, just a la serra de l’Albera, i obert a la plana de l’Empordà, un paisatge preciós i atramuntanat, solcat de vinyes i oliveres i marcat per boscos d’alzines i pins. Situat en un fort pendent al peu de la serra, el poble actual encara envolta la casa pairal anomenada el Castell, formant petits carrers perpendiculars al pendent, donant-li un aire molt ordenat i oferint sempre la millor vista de l’Empordà i la badia de Roses des de qualsevol punt. Vilamaniscle ofereix vistes úniques dels cels empordanesos i de tota la comarca. Parada obligada en la ruta del sender GR 11, que travessa els Pirineus del cap de Creus fins al golf de Biscaia, és un lloc ideal per conèixer l’Empordà menys turístic i més autèntic; a les portes del Paratge Natural de l’Albera i a tocar del Parc Natural del Cap de Creus, s’hi poden fer passejades i excursions tant a peu com amb bicicleta, descobrint cada racó d’aquest paisatge. Vilamaniscle és un punt de partida excel·lent per conèixer el romànic de l’Albera, molt

a prop d’ermites i monestirs que cal visitar i amb senders que ens condueixen a diferents monuments megalítics escampats per tota la serra. Som un poble petit i orgullós de ser-ho; potser per això ens va ser difícil trobar un personatge il·lustre, fet indispensable per a aquest llibre. Segurament el més adequat hauria estat triar tot el poble, no per res en especial, sinó per fer de Vilamaniscle el que és: un lloc tranquil i agradable on viure i on ningú no hi és estrany.

Ramon Bonaterra i Moltó Alcalde de Vilamaniscle

217

Vilamaniscle

U

Església de Sant Gil

Vista de Vilamaniscle

Per conèixer l’Empordà


el beat i màrtir

Vilamaniscle

Vilamaniscle, 1892 - Montjuïc, 1938

  uli Junyer i Padern va néixer a Vilamaniscle el 31 d’octubre de 1892 i el batejaren a la parròquia de Sant Gil d’aquest poble el 13 de novembre del mateix any. Professà en la Congregació Salesiana el 31 de juliol de 1912 i rebé l’ordenació presbiteral el dia 11 de maig de 1921. Quedà inscrit a la comunitat de Girona el 1931, com a encarregat d’estudis. Ben dotat intel·lectualment, era reflexiu, sensible, treballador, bon músic i tenia qualitats per a la direcció espiritual. El febrer del 1936, el pare Juli escrivia: “Ha arribat el temps de sol·licitar dels meus superiors que em destinin on pugui trobar una mica més de pau per al meu esperit cansat i rendit de tanta tibantor”. Es vivien dies convulsos. El dissabte 11 de juliol, acabats els exàmens, els alumnes interns se n’anaren de vacances a casa. Tot semblava discórrer amb normalitat. Però, al cap de vuit dies, les coses van canviar. A la tarda del dia 20, alguns salesians decidiren treure’s la sotana i dispersar-se vestits de paisà. Junyer es refugià a la casa pairal de Vilamaniscle, fins a l’octubre del 37. Passarà encara tres mesos en un pis de Girona. Finalment, és arrestat, jutjat, condemnat per espionatge i alta traïció, i empresonat fins a l’execució. Un testimoni dels seus últims dies –salesià com ell– escriu: “Estic convençut que l’única raó per la qual el van afusellar va ser perquè era religiós. En realitat, totes les altres raons al·legades eren purs pretextos”. Relata també la nit passada als calabossos del castell de Montjuïc de Barcelona: “El 25 d’abril –a les deu de la nit– ve l’oficial de presons per anunciar al pare Juli que ha d’entrar en capella... Passem la nit amb ell. Es va confessar i va rebre la comunió. Més que una altra cosa, va ser una nit de silenci i de pregària”. En la matinada de la festivitat de sant Joan Bosco, Juli Junyer encara va tenir forces per escriure en llapis dues notes. La que adreça a un cosí seu diu: “Ha arribat el dia últim de la meva vida i a tu, i a tota la família, dirigeixo la meva última salutació, que voldria ser una abraçada. Us espero al cel, al qual espero poder anar per la misericòrdia de Déu. Moro innocent; i ofereixo la meva vida al Senyor pel bé de l’Església i d’Espanya”. Com a darrer servei sacerdotal, beneeix la unió matrimonial de dos estrangers, acusats d’espionatge. La sentència de mort es va complir, amb totes les formalitats legals, en els fossars de Montjuïc, cap a les set del matí del dia 26 d’abril de 1938. El pare Juli Junyer i Padern

Dibuix del beat Juli Junyer i Padern

J

Juli Junyer i Padern

fou executat senzillament per ser cristià. Va morir perdonant de cor acusadors i botxins. Joan Pau II el beatificà –a la plaça de Sant Pere del Vaticà, juntament amb 232 companys màrtirs– el diumenge 11 de març de 2001. “Que el seu record beneït allunyi per sempre de la terra espanyola qualsevol forma de violència, d’odi i de ressentiment! Que tots, i especialment els joves, puguin experimentar la benedicció de la pau en llibertat. Pau sempre, pau amb tothom i per a tothom!” (de l’homilia del Papa en la beatificació).

218

Jaume Angelats i Morató Rector de Vilamaniscle


Vilanant

ilanant, a 7 km de Figueres, es troba en una zona de transició entre la plana i la muntanya, banyat pel riu Manol i el seu afluent el Rissec, situat a la conca de la Muga. El poblament és concentrat amb els nuclis de Vilanant, el petit nucli agregat de Taravaus, que depengué de Navata, i masos i cases escampats per tot el terme, en número superior a la cinquantena. El modus vivendi dels habitants del municipi ha estat l’agricultura (olivera, cereal de secà) i la ramaderia. En l’actualitat agafa força el turisme rural, amb dues cases en funcionament i una altra que s’està preparant. La majoria dels veïns que treballen es desplacen fora del municipi, majoritàriament a Figueres, per desenvolupar activitats i ocupacions diverses en el sector comercial i de serveis. El poblament a Vilanant és molt antic, de fet el nom prové d’una vil·la romana (vila abundantis, derivat d’un nom propi) i prova d’això, n’és la seva església parroquial, un exemplar molt interessant de l’estil romànic amb procedència preromànica. És el seu principal monument i té, a més, un campanar molt alt, si bé d’època molt més moderna. El patrimoni cultural i arquitectònic del municipi és notable, el mateix nucli de Vilanant constitueix una mostra ben conservada i interessant d’arquitectura popular dels segles XVII-XVIII, amb edificis destacables, com per exemple el casal fortificat que antigament pertanyia al comte d’Aranda. Així mateix, l’església parroquial ja

esmentada, alguns masos com ca l’Arrufat, can Frigola, mas Genover, can Pujadas, ca l’Almar, mas Nabot, mas Sabater..., l’església de Taravaus, la de Sant Salvador de Coquells (privada), de Sant Jaume dels Solers o dels Verders, el castell dit popularment “dels moros” o dels Solers. A més, cal destacar per la seva importància l’arquitectura tradicional del sector de “la Garriga”, amb un patrimoni de parets de pedra seca que formen les feixes i les característiques barraques, que han estat objecte d’un estudi i Pla de Gestió elaborats per la Fundació Territori i Paisatge.

219

Esteve Puignau i Mas Alcalde de Vilanant

Vilanant

V

Església de Santa Maria (any 1018)

Vista de Vilanant

Entre la plana i la muntanya


el pintor

Joan Sibecas i Cabanyó

Vilanant

“Totes les pinacoteques que s’estimin una mica sabran el que significa tenir un oli d’en Sibecas” Carles Fages de Climent

  oan Sibecas i Cabanyó, un dels grans de la pintura empordanesa, malauradament desaparegut en plena maduresa. Neix el 28 de gener de 1928 a Vilanant, fill de Miquel i Maria, família rural amb inquietuds i antecedents artístics. Fins als catorze anys anà a l’escola de Vilanant, on ja revelava la vocació en els seus primers dibuixos. Als quinze anys va ingressar al col·legi dels Fossos, on es va manifestar de ple la seva vocació artística. El professor de dibuix, senyor Rodeja, ho comenta amb el seu pare i és quan aquest decideix que vagi a classe amb l’aquarel·lista Ramon Reig. Després es posa en contacte amb Bonaterra, de qui rep la sòlida formació que més tard el va caracteritzar. La primera exposició individual té lloc a Figueres el febrer del 1950, a la Sala Icària (Can Fortunet). A partir d’aquest inici, les exposicions i els premis s’encadenen any rere any i li fan assolir un lloc destacat en el món artístic, no sols empordanès, sinó català. Realitza la seva última exposició a Leiden (Holanda) i mor prematurament el 20 de febrer de 1969, als quaranta-un anys, a Avinyonet de Puigventós, on residia. Amb la seva mort l’Empordà perd un pintor que coneixia íntimament el seu paisatge i que l’admirava cada dia.

Joan Sibecas i Cabanyó

Un dels quadres de Joan Sibecas

J

Joan Sibecas, un dels grans de la pintura empordanesa, en el seu estudi

Vilanant, 1928 - Avinyonet de Puigventós, 1969

L’OBRA DE JOAN SIBECAS La seva pintura respira sentiment, dignitat i elegància. Colorista nat, no va tenir preocupacions cromàtiques, justament perquè portava el color a dins. Era instintiu, manifestava les coses que veia i les interpretava d’una manera més irreal. Entre els seus mèrits, els d’una explicació minsa i comprensible de la perspectiva; es va mantenir fidel a un ideari estètic pur, espiritual i lluminós i va impregnar-ho tot de l’encisadora llum empordanesa, que ell va saber interpretar tan amorosament.

220

Cati Batllori i Forch Regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Avinyonet de Puigventós


Vila-sacra

ila-sacra és un poble d’uns 600 habitants situat molt a prop de la capital de la comarca, Figueres. A més de Figueres, Vila‑sacra està envoltada pels municipis de Castelló d’Empúries, Vilanova de la Muga, Peralada, el Far d’Empordà i Fortià. La història de Vila-sacra va estretament lligada a la del monestir de Sant Pere de Rodes. En una epístola del papa Benet VI a l’abat Eldesind es confirmen les propietats que tenien. L’any 982 ja s’al·ludeix a Villa Saccari en el comtat de Peralada. Un vestigi de la història al poble el trobem a la banda de ponent i a pocs metres de l’església: són les restes del castell palau de l’Abat, edifici conegut popularment amb el nom de “Catxaman”. El més interessant d’entre els actuals vestigis del castell palau és la torre de planta circular, de forma marcadament troncocònica. La torre no posseeix espitlleres ni cap obertura. A la banda del migdia de la torre, s’hi afegeix un edifici rectangular força gran, l’antic palau. Hi ha espitlleres a la part baixa i una finestra d’estil gòtic que té els arquets de mig punt i de la qual no es conserva ni la columna ni el capitell. Les finestres coronelles i l’arcada gòtica demostren que el palau, situat vora la torre més antiga, fou bastit als segles XIV-XV. Un altre edifici històric situat al poble és l’església de Sant Esteve de Vila-sacra, que té una nau de planta rectangular i pertany al període romànic.

El poble té un nucli més antic instal·lat entorn de l‘eix del carrer Castelló (antiga carretera comarcal) i una sèrie de noves urbanitzacions que, amb la tipologia d’habitatge unifamiliar, fan que augmenti el nostre nombre d’habitants. Des del consistori volem que Vila-sacra sigui un poble agradable on viure i on intentem que, malgrat ser petits, puguem oferir tots els serveis possibles als nostres veïns, tenint especial cura de la mainada i la gent gran.

221

Maria Carme Barceló i Blanch Alcaldessa de Vila-sacra

Vila-sacra

V

Església de Sant Esteve de Vila-sacra

Vista de Vila-sacra

La capital del món


la professora i paleògrafa

Maria Josepa Arnall i Juan

Vila-sacra

Records personals de Maria Josepa Arnall

a anar al col·legi del mateix poble, féu els estudis secundaris a l’Institut d’Ensenyament Mitjà Ramon Muntaner de Figueres, on ja destacà per la seva afecció als llibres i a la interpretació de documents. Es llicencià en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona el juny del 1971. Tres anys més tard, obtingué amb la distinció cum laude el doctorat en la mateixa universitat, amb una tesi que seria preludi de la seva ingent obra posterior Los manuscritos incunables y demás impresos de la Biblioteca del Convent de Sant Josep de Barcelona (juny del 1974). Una gran part de la seva activitat professional se centrà en la docència, exercida a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, impartint l’assignatura de paleografia i diplomàtica. També impartí cursos en altres centres docents i culturals i efectuà diverses conferències arreu de Catalunya i també en altres indrets de l’Estat espanyol. La seva labor docent va anar acompanyada d’una intensa activitat investigadora, que es materialitzà en la publicació de set llibres i monografies, d’entre els quals destaquen: Lletres reials a la ciutat de Girona (dels anys 1293 al 1714), en dos volums, Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I (en col·laboració amb altres autors), L’Escriptura a les terres gironines -Segles IX-XVII (en col·laboració amb Josep M. Pons i Guri) i El llibre manuscrit. Participà en la redacció de diferents obres especialitzades. Publicà gairebé una cinquantena d’articles en revistes i miscel·lànies, d’entre els quals cal esmentar els que dedicà a estudis relacionats amb el nostre poble de Vila-sacra i amb el monestir de Sant Pere de Rodes. Així mateix, va escriure una quinzena de comunicacions a diverses jornades, col·loquis i congressos. Cal mencionar les vinculades als Congressos d’Història de la Corona d’Aragó, al Congrés d’Història de la Medicina Catalana i a la XXX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Girona. Fou igualment col·laboradora especialista de paleografia i diplomàtica a les revistes Índice Histórico Español i Arxiu de textos catalans antics.

Maria Josepa Arnall i Juan

V

Vila-sacra, 1948 - 2002

Allò que fa més admirable la tasca de Josepa Arnall és la conjuminació d’una atapeïda dedicació docent amb una ingent labor d’investigació d’alt nivell. Finalment cal dir que Maria Josepa Arnall va ser membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos i vocal de la seva junta directiva, i directora de la Comissió per a l’edició i estudi dels textos per la història del Comtat d’Empúries. Sens dubte, la seva valuosa obra és un llegat de valor inestimable per a la comunitat científica catalana i un gran honor per a Vila-sacra.

222

Joan Amorós i Pla President de la Fundació Occitano Catalana


Vilaür

ilaür és un municipi petit, tant pel que fa a l’extensió del terme com pel nombre d’habitants. Geogràficament se situa a la conca del Fluvià, riu que fa de límit de terme per l’extrem nord, i és a l’oest de la serra de Valldevià, que el separa de la plana costanera i la serralada de Ventalló. El municipi, amb les característiques pròpies de les terres de l’interior, té un relleu ondulat, amb poques elevacions, les més altes de les quals són el puig de la Barraca i la serra de Saus. Encara avui podem observar aquestes terres cobertes de pinedes a les parts més altes del municipi i camps de conreu separats per marges poc elevats. Aquests terrenys eren els que a començament del segle XX estaven plantats d’oliveres i vinya i que van desaparèixer fa anys: els uns convertits en bosc i els altres, en camps on creix el cereal i el farratge. A la part més baixa és on es troba emplaçat el nucli antic de Vilaür, nascut a partir d’una petita agrupació de cases en època medieval, aixecades entorn de l’església i formant un recinte tancat, ben defensat amb una muralla, que s’ha conservat parcialment i de la qual forma part el portal d’entrada a la plaça Major. El creixement demogràfic del poble va comportar que els seus habitants s’establissin fora muralles i constituïssin així petits nuclis o masos aïllats dins del seu terme municipal. Això ha fet que el patrimoni arquitectònic del municipi sigui notable. A més

d’importants cases pairals i casals dels segles XVI i XVII situats dins del nucli antic o al seu entorn immediat, val la pena destacar el conjunt del pou del glaç, una construcció del 1724 pràcticament sencera que va estar en funcionament fins al segle XIX. En l’àmbit de la vida cultural, esportiva i lúdica, el poble disposa dels equipaments i infraestructures necessaris per dur a terme un seguit d’activitats com la Festa Major, trobades, excursions o el sopar popular de finals d’estiu, un pavelló polivalent, el Centre Cultural Sant Jaume, amb biblioteca, i un local social.

223

Joan Farreró i Rispau Alcalde de Vilaür

Vilaür

V

Portal d’entrada a la plaça Major de Vilaür

Vista de Vilaür

Un notable patrimoni arquitectònic


el geògraf, pedagog i polític

Miquel Santaló i Parvorell

Vilaür

Santaló en un ple de les Corts de la República celebrat a Montserrat, el febrer del 1938 (les fotografies són donació d’Adelina Santaló, la filla de Miquel Santaló que viu a Guadalajara, Mêxic) - Foto: Arxiu privat de Salomó Marquès

M

Miquel Santaló i Parvorell al Palau de la Generalitat, el setembre del 1933 - Foto: Arxiu privat de Salomó Marquès

Vilaür, 1888 - Guadalajara (Mèxic), 1962

   olts anys després de la seva mort, el 1962, Miquel Santaló és encara a la memòria individual i col·lectiva d’un gran nombre de catalans que, com féu ell, concentren tots els seus esforços a millorar el present i a construir un futur ple d’il·lusions per a Catalunya. Santaló fou un home de paraula, del tot fidel als seus ideals polítics i als seus principis socials: un entusiasta de la cultura, de la terra catalana i de tot allò que la defineix; un polític amb majúscules, a qui no dissuadí de les seves voluntats republicanes ni l’exili que va haver de patir durant l’època franquista; un geògraf i pedagog complet, amb una intensa i llarga trajectòria com a especialista en aquestes matèries. Si tenim en compte el seu llegat, no hi ha dubte que Miquel Santaló ha deixat una bona petja a la història de Catalunya, malgrat que, com a president de la Diputació de Girona, el que em plau més destacar és el seu ferm compromís social amb les comarques gironines: per una banda, com a alcalde de Girona i diputat provincial; per l’altra, com a col·laborador d’El Autonomista, un dels diaris més arrelats a la nostra història comarcal; president de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic, i soci fundador d’una de les associacions gironines més representatives del territori, com

és el GEIEG. Tot un seguit de càrrecs, col·laboracions i anècdotes que fan de Santaló un personatge il·lustre amb vida cèlebre. Recordar-lo i convertir-lo en protagonista dels nostres escrits i relats aconsegueix refermar la seva existència i no condemnar‑la a l’oblit. Perquè Santaló és el símbol d’una època i testimoni d’un temps passat que forma part de la nostra història més recent, amb la qual tots hem de conviure. La seva tasca no ha de ser endebades, i la seva presència a l’Empordà, on va néixer, ens ha d’encoratjar a continuar aportant identitat a les nostres comarques i al conjunt del territori català.

224

Enric Vilert i Butchosa President de la Diputació de Girona


Oració al Crist de la Tramuntana Braços en creu damunt la pia fusta senyor empareu la closa i el sembrat doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat Carles Fages de Climent (El somni de Cap de Creus)

Foto:: Cap de Creus Jordi Bas


ÍNDEX ALFABÈTIC

A acesa 15 Ferran Adrià i Acosta 11, 158 Agrupació Astronòmica de Sabadell 48 Montse Aguer i Teixidor 83 José Antonio Aguirre y Lecube 194, 195 Agullana 19, 20, 21, 22, 67, 194 Joaquim Agulló i Batlle 126 Manel Alaió i Manubens 62 Macià Alavedra i Moner 84 Albanyà 23, 24, 25, 26, 168 Lluís Albert i Rivas 70, 176 Josep Maria Albert i Arnau 62 Caterina Albert i Paradís 9, 17, 70. Veure també Víctor Català Els alcaldes de Riumors 156 Salvador Alemany i Mas 15 Narcís Algam i Heras 141 Joan Alsina i Hurtós 58 Carlos Álvarez i González 215 Joan Amorós i Pla 222 Joan Josep Aneiros i Fernández 32 Jaume Angelats i Morató 218 Maria Àngels Anglada i d’Abadal 81, 214 Xavier Aquilué i Abadías 72 Narcís-Jordi Aragó i Masó 52 Rosa Ardid i Borràs 50 Martí Armadà i Pujol 199 L’Armentera 27, 28, 29, 30, 122 Jaume Arnall i Figueras 79 Maria Josepa Arnall i Juan 222 Jordi Arnall i Noguera 213 Gregori Artisà i Lapedra 56 Juan Mari Arzak 158 Àurea de Sarrà 92 Avinyonet de Puigventós 31, 32, 33, 34, 42 Eusebi Ayensa i Prat 156 Manuel Azaña Díaz 194, 195

Cati Batllori i Forch 220 Francesc Beato i Vicens 98 Joaquim Bech de Careda i Casadevall 20 Ernest Benach i Pascual 196 Walter Benjamin 150 Mons. Bernat de Pau 132 Josep M. Bernils i March 206 Encarnació Bertran i Isern 182 Pere Bertran i Giró 182 Biure 37, 38, 43, 67, 82, 95 Josep Blanch i Dalmau 131 Boadella i les Escaules 39, 40 Imma Bofill i Gimeno 29 Lurdes Boix i Llonch 73 Joan Bonal i Gràcia 190 Jaume Bonaterra i Dabau 208 Ramon Bonaterra i Moltó 217 Josep Maria Bonet i Puigvert 120 Borrassà 41, 42, 143, 179 Joan Borrell i Bassols 49 Carles Bosch de la Trinxeria 98 Lluís Bosch i Rebarter 65 Roser Busquets 119

Cabanelles 43, 44, 103 Cabanes 40, 45, 46, 47, 48 Jordi Cabezas i Llobet 97 Cadaqués 49, 50, 51, 52, 81, 85, 127, 129 Josep Caixàs i Escura 102 Antoni Calvó i Espigulé 86 Vicenç Campassol i Terrades 23 Carles Camps i Armet 168 Jordi Canet i Avilés 60 Cantallops 53, 54 Capmany 40, 53, 55, 56, 67, 95 Josep de Caramany 174 Lluís Carbó i Saguer 109 Damián Josep Joan Cardoner i Viñas 166 Helena Carreras i Font 178 Magda Casamitjana i Aguilà 157 Antoni Casamor i d’Espona 118 Carlos M. Casamor i Franquet 118 Joan Casanovas 11 Anna Maria Casas i Terradas 123 Josep Casas i Genover 204 Josep Maria Casasús i Gurí 148 Joan Casellas i Isach 134 Castelló d’Empúries 24, 57, 58, 59, 60, 74, 95, 99, 114, 154, 171, 206, 208, 221 Víctor Català 9, 70. Veure també Caterina Albert i Paradís

B Joan Badia-Homs 154 David Bahí i Serra 179 Antoni Balmanya i Ros 76 Jaume Baqué i Estebe 133 Maria Carme Barceló i Blanch 221 Joan Bardera i Motas 203 Miquel Barnadas i Martín 110 Heribert Barrera i Costa 196 Josep Maria Barris i Ruset 159 Josep Maria Bartolomé i Foraster 31 Bàscara 35, 36, 95, 141 Joan Bastida i Obiols 144 Maria Dolors Batlle i Martínez 126

229

Índex alfabètic

C


Carles Causa 11 Jaume Caussa i Sunyer 28 Lídia Cerdà i Gabarrós 136 Cistella 61, 62, 63, 64 Josep Clos i Pagès 136 Josep Antoni Coderch de Sentmenat 77 Jaume Coderch i Casanovas 75, 78 Colera 65, 66, 95, 115, 153, 154 Carles Coll i Costa 54 Pepi Comalada i Ayats 205 Gonçal Comellas 32 Lluís Companys i Jover 65, 160, 194, 195 Jaume Compte i Canelles 59 Consell Comarcal de l’Alt Empordà 13 Damià Contreras i Deu 53 Pauli Corominas Font 66 Pere Coromines i Montanya 11, 38, 82 Cassià Costal 116 Maria Crehuet 11 Maria Crehuet i Wennberg 121 El llinatge dels Creixell 42 Modesta Cucurull i Nadal 171 Jordi Cuffi i Casellas 140 Joan Cufi i Custujà 24

Dolors Falgas i Isern 183 Jaume Farcy i Vila, Met de la Muga 24 El Far d’Empordà 79, 80, 179, 221 Joan Farreró i Rispau 223 Isidre Felip i Isern 189 Sebastià Feliu i Matas 210 Josep M. Fernàndez i Coromines 38 Xavier de Ferrer i de Lloret 71, 200 Joan Ferrerós i Serra 92 Jesus Figa i Comas 55 Figueres 9, 17, 20, 24, 25, 28, 29, 31, 34, 37, 40, 41, 44, 45, 46, 47, 48, 59,61, 62, 79, 81, 82, 83, 84, 85, 86, 87, 88, 89, 92, 93, 95, 102, 103, 106, 107, 113, 114, 115, 118, 122, 123, 124, 127, 130, 138, 140, 142, 143, 146, 152, 159, 162, 167, 168, 170, 171, 175, 179, 181, 189, 192, 199, 201, 204, 205, 206, 207, 208, 209, 212, 214, 219, 220, 221, 222 Ramon Fina i Figueras 154 J.V. Foix 146 Fonso de Lliurona 25 Veure també Martí Renart i Vilanova Jaume Font 44 Pere Font i Verdaguer 143 Fortià 89, 90, 215, 221 Just Fortiana i Bech 108 Carles Fortiana i Costa 107 Jesus Franco i Escribano 123 Josep Fuentes i Jiménez 139

D Salvador Dalí i Domènech 9, 17, 49, 51, 83, 84, 87, 114, 124, 127, 142, 143, 201 Darnius 67, 68, 112 Francisco Daurella 188 Alexandre Deulofeu i Torres 29, 122 Narcís Deusedas i Berta 127 Joan Baptista Domènech i Alloza 204 Emili Donato i Folch 77 Elvira Duch i Giró 202 Anna Dunjó i Guerra 209 Lluís Duran i Camps 43, 44 Joan Duran i Deulofeu 30

G Jordi Gallegos i Córdoba 74 Tomàs Garcés i Miravet 186 Ventura Garcés i Brusés 186 Josep Garriga i Buach 175 Garrigàs 91, 92, 125, 187, 215 Garriguella 65, 93, 94, 95, 96, 115, 202 Narcís Gasull Colomer 197 Maria Teresa Genís i Armadà 21 Salvador Genís i Bech 99 Miquel Giralt i Fernàndez 194 Joaquim Gironella i Garañana 63 Josep Maria Gironella i Pous 68 Margarida Gironès i Burch 153 Joan de la Creu Godoy i Tomàs 88 Julio Gómez Alba 22 Marc Gou i Planas 184 Ramon Grès 176 Ramon Guardiola i Recasens 142 Ramon Guardiola i Rovira 142 Carles Guasch i Criado 152 Pere Gubau i Valls 150 Joan Gubert i Macias 151 Salvi Güell i Bohigas 57 Joan i Jaume Guillamet 11 Jaume Guillamet i Lloveras 85 Joan Guillamet i Tuebols 48

E

Índex alfabètic

L’Escala 30, 69, 70, 71, 72, 73, 74 Demetri Escarrà i Vidal 94 Espolla 53, 75, 76, 77, 78, 115, 154 Núria Esponellà i Puiggermanal 198 Josep Esquirol i Pérez 73 Helena Estalella i Boadella, 36 F Joan Fàbrega i Solé 101 Plàcid Fàbrega i Julià 183 Carles Fages de Climent 81, 103, 107, 121, 122, 124, 178, 220, 226 Alfons Faig i Renart 25

230


Josep Guiolà i Camps 165 Joaquim Gummà i Roura 43 Juli Gutiérrez i Deulofeu 122

Josep Marull i Gou 184 Masarac-Vilarnadal 113, 114 Josep Masoliver i Subirós 91 Genís Mencion i Rebarter 48 Josep Mercadé 11 Met de la Muga 24. Veure també Jaume Farcy i Vila Jaume Ministral i Macià 111 Jaume Miravitlles i Navarra 9, 84 Josep-Càndid Miró i Sellart 177 Anna Mogas i Xartò 26 Teresa de Molins i Bach 177, 178 Mollet de Peralada 115, 116 José Montilla 9 Narcís Monturiol i Estarriol 9, 85, 204 Quim Monzó 112 Pere Moradell i Puig 191 Manuel Morcillo Linares 210 Enric Moulines i Salvatella 112 Lluís Moulines i Salvatella 110 Ramon Muntaner 137

H Joan Heras i Bordas 187 Jordi Hereu i Boher 160 Jaume Homs i Campamar 117 I Joan Ramon Inglada i Gimeno 28 J Quima Jaume i Carbó 50 Josep M. Joan 11 Joan Jofre i Company 80 Josep Joli i Blanch 114 La Jonquera 53, 97, 98, 99, 100 Joan Juan i Coll 37 Juli Junyer i Padern 218

N Joaquim Nadal i Farreras 11 Marcel Nadal i Iglésias 66 Mònica Nadal i Pairó 134 Navata 42, 117, 118, 119, 120, 187, 219 Juan Negrín López 194, 195 Rosa Nierga 178 Pere de Nouvilas de Bahí 154

L Lluís Laborda i Oribes 180 Lladó 95, 101, 102, 103, 104, 202 Llançà 37, 93, 105, 106, 154, 207, 208 Simó Llauneta i Camps 33 Marià Llavanera i Miralles 102 Joaquim Llena i Cortina 56 Llers 38, 82, 139, 140, 107, 108 Josep Llombart i Pagès 46 Josep Llombart i Palet 46 Lluís Lloret i Quer 35 Joan Losilla i Bocanegra 93

O Núria Oliva i Callís 137 Josep Oliveras i Tubert 27 Miquel Oliveres i Cases 170 Eduard Oliveres i Homar 170 Ordis 29, 42, 121, 122, 123, 124 Josep Oriol i Bernadet 80 Ròmul Sans de Orobio Torre 178 Manel Ortega 178

M Maçanet de Cabrenys 23, 67, 109, 110, 111, 112, 193, 194 Jaume Madern i Cruset 67 Jordi Madern 146 Tomàs Mallol i Deulofeu 192 Ernest Maragall i Mira 116 Felip Marcè i Cantenys 40 Frederic Marès i Deulovol 122, 149, 151, 204 Ramon Margineda i Benavent 211 Ramon Margineda i de Azcárraga 211 Ramon Margineda i Duran 211 Els maristes i Pontós 143 Sílvia Martí i Ferrer 216 Jordi Martí i Deulofeu 173 Remei Martínez-Marí i Òdena 119 Josep Martínez i Lozano 105, 106 Eduard Martínez i Martínez 106

Josep Maria Padrosa i Gorgot 155 Assumpció Pagès i Lagresa 78 Jordi Pagès i Jaume 78 Pelai Pagès 175 David Pagès i Cassú 114 Palau-saverdera 46, 127, 128, 129, 130 Palau de Santa Eulàlia 125, 126 Josep Pallach i Carolà 86 Pere de Palol i Salellas 11, 19, 21 Josep Palou i Salleras 30 Martí Paola i Balbastre 58 Carles Pàramo i Ponsetí 163

231

Índex alfabètic

P


Pau 95, 110, 130, 131, 132, 183, 209, 218 Pedret i Marzà 133, 134 Miquel Peiró 119 Joan Pellejà i Guardiola 140 Peralada 17, 134, 135, 136, 137, 138, 212, 221 Pere de Palol i Salellas 21 August Pi i Sunyer 159 Carles Pi i Sunyer 160 Eva Pibernat 176 Genís Pinart i Fernández 145 Francesc Pla 178 Josep Pla 20, 31, 32, 49, 88, 104, 144, 171, 186, 198, 214 Claudi Planàs i Armet 152 Àngel Planells i Cruanyes 51 Marina Planells i Faixó 51 Josep Playà i Maset 96 Arnald Plujà i Canals 66, 128 Guillem Plujà i Morató 94 Ramon Plujà i Fàbregas 192 Pont de Molins 95, 139, 140 Pontós 42, 122, 141, 142, 143, 144 El Port de la Selva 145, 146, 147, 148 Portbou 65, 66, 149, 150, 151, 152 Àngel Posas i Agullo 169 Josep Pous i Pagès 34 Montserrat del Pozo i Ferrer 71 Anicet Puig i Descals 180 Eduard Puig i Vayreda 87 Estanislau Puig i Artigas 69 Eusebi de Puig i de Conill 47 Josep Puig i Badosa 95 Josep Puig i Cadafalch 72, 73 Manel Puig i Palmer 59 Claudi Puig i Barris 115 Esteve Puignau i Mas 219 Joan Pujadas i Marquès 99 Jeroni Pujades 60 Mossèn Miquel Pujol i Canelles 206 David Pujol i Fabrelles 76 Martí Pujol i Gou 200 Lluís Pujol i Molas 113 Jordi Pujol i Soley 188 Eduard Punset i Casals 64

Ramon Reig i Corominas 87 Ramon Reig i Corominas i la Torre Reig 201 Josep Reig i Palau 200, 201 Martí Renart i Vilanova 25 Maria dels Àngels Revilla Estrach 65 Antoni Ribas de Conill 45, 48 Rafael Ribó i Massó 161 Pere Rigau 202 Joan Rimbau i Trull 95 Roser Ripoll i Coll 209 Riumors 89, 155, 156 Miquel Roca i Junyent 147 Pere de Rocabertí i Erill 172 Joan Maria Roig i Crespo 185 Marisa Roig i Simón 174 Ramon Roig 178 Carlos Rojas 111 Ferran Roquer i Padrosa 41 Roses 17, 21, 27, 69, 71, 81, 88, 93, 95, 127, 129, 133, 157, 158, 159, 160, 161, 162, 163, 164, 171, 172, 173, 193, 200, 201, 207, 217 Núria Roura i Armangué 42 Anna Rubiés i Monjonell 147 Gemma Rúbies i Fernández 64 La Ruta de l’Exili 194 S Josep Sabartés i Camps 125 Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau 148 Blanca Sala i Reig 201 Joan Sala 178 Miquel Santaló i Parvorell 116, 224 Silvestre Santaló i Parvorell 26 Sant Climent Sescebes 115, 165, 166 Sant Llorenç de la Muga 67, 146, 167, 168 Sant Miquel de Fluvià 169, 170 Sant Mori 171, 172, 183 Sant Pere Pescador 27, 29, 173, 174, 175, 176, 177, 178, 192, 213 Santa Llogaia d’Àlguema 179, 180, 215 Emili Santos i Bach 39 Maria Montserrat Sarabia i Molera 193 Saus, Camallera i Llampaies 181, 182, 183, 184 Mariona Seguranyes i Bolaños 47 La Selva de Mar 33, 185, 186 Joaquima Serra 138 Joaquim Serra i Corominas 138 David Serra i Busquets 40 Joan Serra i Perals 208 Pere Serramitjana i Guinart 198 Joan Sibecas i Cabanyó 220 Sibil·la de Fortià 90 Siurana d’Empordà 187, 188 Jaume Sobrequés i Callicó 168 Josep Solà i Vidal 96

Q

Índex alfabètic

Alfons Quera i Carré 19 Sònia Quintana i Soler 63 R Rabós d’Empordà 115, 153, 154, 202 Carles Rahola i Llorens 11, 52 Frederic Rahola i d’Espona 161, 200 Carles Reglà i Castillo 172 Joan Reglà i Campistol 11, 35, 36

232


Marga Soler i Barris 33 Mons. Carles Soler i Perdigó 132 Julio Sorjus i Pauchet 166 Francesc Xavier Subirós i Cardoner 100 Francesc Sunyer i Capdevila 11 Xavier Subirós i Soler 100

Pere Vila i Fulcarà 13, 105 Lluís Vila i Pujol 167 Vilajuïga 93, 95, 133, 207, 208, 209, 210, 211, 212 Mariàngela Vilallonga i Vives 214 Vilamacolum 183, 213, 214 Vilamalla 42, 179, 187, 215, 216 Vilamaniscle 115, 129, 217, 218 La saga dels almiralls Vilamarí 128 Vilanant 134, 219, 220 Vilaür 223, 224 Enric Vilert i Butchosa 224 Rosa Viñas i Pous 212 Manel Viñas i Sagrera 212

T Salvador Tabernero 178 Albert Tell i Alsina 90 Terrades 67, 81, 189, 190 Abdó Terrades 11, 85 Eduard Toldrà i Soler 54 Laia Tomàs i Pagès 164 Pere Torrent i Martín 135 Torroella de Fluvià 27, 170, 191, 192, 213 Joan Trayter i Sabater 34 Joaquim Tremoleda i Trilla 103 Joan Manuel Tresserras 68 Pere Trias i Roca 207 Enric Tubert i Canada 20 Joan Turà i Martí 216 Jaume Turró Brunet “Xemeca” 162 Mateu Turró i Caussa 130 Josep Turró i Corominas 130

X Josep Xargay i Serra 61 l’avi Xaxu 74. Veure també Josep Vicens i Juli, l’avi Xaxu Y Antoni Yglésies i Cels 124 Pere Ylla i Batlle 45

U Eva Ungé i Fortiana 108

La Vajol 67, 193, 194, 195, 196 Joaquim Vallmajó i Sala 120 Josep Valls 82 Jordi Vayreda i Ribera 104 Lluís Vayreda i Trullol 104 Montserrat Vayreda i Trullol 101, 103, 156, 187 Antoni Vega i Cané 149 H. Concepción Vega Remesal 190 Francesc Ventalló i Armengol 181 Ventalló 27, 28, 174, 197, 198 Josep M. Ventura i Casas 88 Josep Vergés i Matas 144 Joan Via i Ferrer 89 Jaume Vicens i Vives 11, 36, 163 Josep Vicens i Juli, l’avi Xaxu 74 Lluís Marià Vidal i Carreras 22 Santiago Vila i Vicente 81 Joaquim Vilà i Casas 124 Vila-sacra 221, 222 Vilabertran 115, 199, 200, 201, 202 Viladamat 28, 203, 204 Vilafant 28, 205, 206 Carme Vilà i Fassier 164

233

Índex alfabètic

V


Edita

a.IAS Assessoria d’Informació i Anàlisis de Sistemes, S.L. aias@aias-editorial.cat

Idea original

Xavier Valls

Coordinació i disseny

Maria Rosa Sallés

Assessors editorials

Òscar Mateu Luis Llabrés

Col·laborador editorial

Lluís Laborda

Corrector

Josep Pelfort

Altres fonts de documentació

Costumari Català, Enciclopèdia Catalana, Els veïnats oblidats del Cap de Creus: Molinàs i Sant Miquel de Colera, d’Arnald Plujà, Agrupació Astronòmica de Sabadell i Biblioteca de Catalunya

Foto sobrecoberta

Monestir de Sant Pere de Rodas - Foto: a.IAS Tram autopista A-7 - Foto: acesa-abertis

acesa-abertis

Patrocinat per

Fotomecànica i impressió

Tallers Gràfics Soler, S.A. (Esplugues de Llobregat)

B-44072-2008

Dipòsit legal

Març de 2009

Els personatges que surten en aquest llibre, els uns fills del poble i d’altres fills acollits, han estat elegits d’acord amb els ajuntaments, encara que n’hi ha molts d’altres que també hi podrien ser. En tot cas, els uns i els altres romanen en la memòria col·lectiva i han contribuït a fer gran el nostre país. Una comarca, un país, que també ha d’agrair l’esforç de moltes persones que resten en l’anonimat de venturosa i rica memòria. L’editorial ni es fa responsable, ni necessàriament s’identifica amb les opinions dels qui escriuen en aquest llibre. Els escrits exposen el parer dels seus autors. Reservats tots els drets. És totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, amb qualsevol tècnica o mitjà, sense haver obtingut prèviament i per escrit el permís dels titulars.


Personatges Il·lustres de

l’ALT EMPORDÀ

Personatges Il·lustres de l'Alt Emporda  

llibre editat per aias editorial

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you