Page 1


PERSONATGES IL路LUSTRES DEL MARESME


PERSONATGES IL·LUSTRES DEL MARESME

Agraïm la col·laboració del President del Consell Comarcal i dels alcaldes dels ajuntaments del Maresme. També la d'aquells alcaldes que avui, per diverses raons, ja no es troben al capdavant de l'alcaldia, com ara en Joaquim Colomer, de Cabrils, l'Alfred Matamala, de Montgat, i en Sebastià Pujol, de Premià de Dalt, així com la de totes les persones que s'han avingut a escriure sobre els personatges il·lustres d'aquesta comarca.


sumari Presentació

Salutació

7

Conseller i portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya, Hble. Sr. Joaquim Nadal

9

President d'acesa, Sr. Salvador Alemany El Maresme

Introducció i mapa

n’escriu

Francesc Ferrer i Guàrdia Miquel Garriga i Roca Isidre Pòlit

Andreu Francisco Fundació Ferrer i Guàrdia Rosa Cullell Josep M. Codina

Fèlix Cucurull Salvador Espriu Lluís Ferran de Pol Pare Fidel Fita Santa Paula Montal

Miquel Rubirola Mercè Cussó Rosa M. Delor Josep-Vicent Garcia Josep M. Pons Rosa Costa-Jussà

17 alella

President de la Generalitat de Catalunya, Molt Hble. Sr. Pasqual Maragall

President del Consell Comarcal del Maresme, Sr. Pere Almera

il·lustres

11

13 15

21 arenys de mar 27 arenys de munt 29 argentona

Domènec Perramon

Andreu Majó Marta Cid

Josep Calvet

Antoni Soy Margarida Colomer

Pere Joan Ferrer

Carles Rocabert Josep M. Rovira

Josep Tolrà

Manel Pérez Sílvia Sáiz

31 cabrera de mar 33 cabrils

35 caldes d’estrac

Josep M. Freixas

Apel·les Mestres, Joan Maragall i Jacint Verdaguer Josep Palau i Fabre

Joan Rangel Julià Guillamon

Vicenç Ferrer Jeroni Martorell Miquel Joan Roger

Josep Basart Jordi Folgado Jordi Amat Josep Llamas

39 calella

43 canet de mar 45 dosrius

Lluís Domènech i Montaner

Joaquim Mas Oriol Bohigas

Esteve Albert

Josep Jo Josep Faulí

Fèlix Cardona Marià Cubí Ramon Turró

Conxita Campoy Eugeni Casanova Josep Maria Costa Josep-Maria Terricabras

47 malgrat de mar


il·lustres

n’escriu

Lluís Millet Joan Mirambell Rosa Sensat

Eduard Gisbert Fèlix Millet Cristina Espuga Quim Lázaro

Miquel Biada Antoni Comas Néstor Luján Joan Peiró Josep Puig i Cadafalch

Joan Antoni Baron Manuel Cuyàs Ignasi Riera Màrius Carol Josep Puig Celestino Corbacho

51 el masnou 55 mataró

61 montgat 63 òrrius

Josep Dalmau

65 palafolls

Manuel Cusachs

Jordi Ràmia Montserrat Dalmau Francesc de P. Cunill Antoni Subirà

Damià Puig

Valentí Agustí Jaume Grimal

Joan Coromines Vicenç Riera i Llorca Manuel Serra i Moret

Joan Morell Max Cahner Joan Pujadas Narcís Serra

Lluís Carulla Pere Duran Farell Jaume Perich

Joan Baliarda Lluís Serra Jordi Pujol Antonio Franco

Valerià Pujol Pau Roig Joan Vilanó

Jaume Batlle Martí Rosselló Eduard Castellet Miquel Sen

Família Masriera Lluís Masriera Josep i Joaquim Vives i Tutó

Víctor Ros M. Teresa Serraclara Joan Oliveras Fra Valentí Serra

Salvador Tió

Jaume Borrell Conxita Pueyo i Joan Roig

67 pineda de mar 71 premià de dalt 75 premià de mar

79 sant andreu de llavaneres 83 sant cebrià de vallalta

il·lustres

n’escriu

Jaume Verdura

Eduard Turon Matilde Verdura

Pere Coromines Joaquim Pou Josep Maria Tarridas

Manel Mombiela Josep Ferrer Pere Roura Carles Tarridas

85 sant iscle de vallalta 87 sant pol de mar

91 sant vicenç de montalt Antoni Sors

Lluís Bisbal Xavier Varela

Josep M. Massons

Joan Campolier Isidre Mollfulleda

Antoni Batllori Pau Civil Sebastià Dalmau

Andreu Bosch Toni Batllori Sergi Civil Joaquim Albareda

Lola Anglada Joan Garí Francesc Ubach

Ferran Vallespinós Caterina Mieras Lluís Carreras Josep M. Toffoli

Prudenci Bertrana Miquel Martí i Pol Emili Vendrell

Joan Carles García Eliseu Climent M. Àngels Cayró Francesc Llorens

Jaume Bot Lluís Folch i Camarasa Antoni Puig

Llorenç Artigas Jaume Bot Eva Fontova Antoni Puig

Jaume Almera Enric Granados Ernest Lluch Mossèn Pere Ribot

Pere Almera Sebastià Calzada Jordi Maluquer José Montilla Josep M. Galvany

93 santa susanna

95 teià

99 tiana

103tordera

107 vilassar de dalt 111 vilassar de mar


PASQUAL MARAGALL I MIRA

atalunya mira lluny, però es construeix des de prop, des dels municipis i les

C ciutats, des dels barris i les escoles, amb la gent que amb el seu esforç ens ha

convertit en el que som: un país de progrés. Aquesta és la Catalunya real. La Catalunya que permet que ens retrobem amb els valors, les idees i les trajectòries vitals, pròpies de la visió del món que representem i de la nostra cultura. Entendre aquesta cultura, és entendre molts mons. És entendre la diversitat d'una societat complexa com la nostra. Heus ací la cultura com una aposta per la llibertat i per la convivència. Quelcom que simbolitza una Catalunya més oberta i més cohesionada. A través del recorregut individual i col·lectiu que ens proposa el llibre que teniu a les mans, és fàcil de llegir-hi una part important del relat de la catalanitat viscuda i exercida, les arrels del nostre present i les llavors del nostre futur. Un futur que ha d'estar impregnat del sentit cívic, de la fermesa i de l'honestedat d'aquests personatges il·lustres del Maresme, que també ho són de tot Catalunya. Mereixen tot el nostre respecte i la nostra admiració. Aquest és el sentit últim de l'edició d'una magnífica obra col·lectiva. Aquest és també el sentit de la meva sincera gratitud cap a totes les persones i institucions que l'han feta possible.

Pasqual Maragall i Mira President de la Generalitat de Catalunya


JOAQUIM NADAL I FARRERAS

a conjunció de terres i persones és segurament una de les millors maneres

L d'establir referències clares, identificables, humanes als paisatges, els pobles, les

ciutats, els països. Passa per tot arreu, però, vist de prop, passa molt a Catalunya. Un país dens d'història i de perfils humans que atorguen contorns precisos, que donen imatge al nostre territori. I aquesta conjunció adquireix un accent especial al Maresme. Com si la disposició esglaonada i lineal dels pobles al peu de la serralada i arran de mar, sovint desdoblats, de dalt i de mar, conformés una personalitat especial, que dóna vida a una ànima creativa, generosa i plaent. Tot té com un perfum amable, de temperatura ambient, de calidesa estable, d'un temps tebi i amorós sense hivern ni estiu, ni fred, ni calor o, si més no, amb brises reconfortants, marinades constants, que han alimentat els somnis ultramarins i han dissipat les boires i les cabòries. El reguitzell de personatges d'aquest llibre, ordenat per pobles, és com una demostració nominal de tot els que he dit. El bagatge humà del Maresme es correspon, sens dubte, a la lenta, sòlida, compassada transformació feta de successives sedimentacions culturals. En els racons amables de les petites fondalades de l'interior, en la disposició intel·ligent de les masies i els conreus, en l'encertadíssim rosari de pobles com un enfilall continu de carrers abastables paral·lels al mar, s'hi dibuixa una geografia humana de gran categoria. Joaquim Nadal i Farreras Conseller i portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya


PERE ALMERA I PUIGGRÒS

T

ots i cada un dels municipis del Maresme compten en la seva història local amb convilatans i convilatanes que han deixat un important llegat a la societat, ja sigui en el camp cultural, econòmic o social. Aquests personatges, en uns casos, han contribuït a projectar el nom de la localitat més enllà de les fronteres territorials i, en d'altres, han deixat la seva empremta arrelada al municipi en què han viscut o viuen. Tots ells, però, són mereixedors del nostre reconeixement i el millor homenatge que els podem fer és mantenir viva la seva memòria a partir d'iniciatives com la d'aquest llibre que teniu a les mans. La comarca del Maresme és un territori amb una gran riquesa humana. Ha estat bressol i lloc d'acollida de múltiples personatges que hi han deixat una gran petjada. En aquest volum no els trobem tots, però sí una àmplia representació. Pàgina a pàgina descobrim cares conegudes i d'altres que no ho són tant. Coses que sabem i d'altres que desconeixíem, anècdotes que formen part de la memòria col·lectiva local-comarcal i d'altres que ens han sorprès... Tot plegat, un interessant recorregut per la vida i obra d'uns personatges veïns i amics que formen part del nostre entorn més immediat. Estic convençut que aquest serà un d'aquells volums que ocuparà un lloc destacat i entranyable en el racó de tresors bibliogràfics d'un bon nombre de llars maresmenques. En primer lloc, perquè sentim molt propers i molt nostres els personatges que hi apareixen. En segon lloc, perquè ens descobreixen dades que no tots coneixíem i, finalment, perquè els autors i autores de les biografies, a banda dels seus dots literaris, han posat el cor a les paraules. Pere Almera i Puiggròs President del Consell Comarcal del Maresme


SALVADOR ALEMANY I MAS

a història d'acesa és la història dels seus vincles amb el territori. La naturalesa de la nostra activitat, la nostra “funció”, és contribuir a la vertebració del país, a facilitar l'encontre, l'encreuament i la comunicació entre les persones i els territoris. És contribuir a facilitar el seu progrés i la seva riquesa no només des de la perspectiva del seu creixement econòmic, sinó pel que significa de capacitat de projecció de les experiències i les vivències de les persones i dels personatges que els habiten, que els trepitgen i que, bé perquè hi han nascut, bé perquè hi han arribat, els han adoptat i els han sentit com a propis, els han fet més rics, més oberts, més dinàmics. Així com les infraestructures s'integren en el país –com si es tractés del sistema circulatori d'un organisme– per fer-lo penetrable, capil·lar, proper, les persones, la gent del país i de les seves comarques, en són el torrent vital dels sentiments i de la cultura que hi ha arrelat i que, per la seva acció i mediació, s'ha projectat, des d'aquests petits països que configuren el paisatge personal de cadascun d'ells, en el país gran i integrador que és Catalunya. Felicitats a tots els qui heu fet possible aquest projecte.

L

Salvador Alemany i Mas President d'acesa


EL MARESME

Tordera Palafolls

Sant Iscle de Vallalta Santa Susanna Malgrat de Mar Arenys Sant Cebrià de Munt de Vallalta Pineda de Mar Calella Dosrius Sant Vicenç Sant Pol de Mar Sant Andreu de Montalt Canet de Mar de Llavaneres Arenys de Mar Òrrius Argentona Caldes d’Estrac Cabrils Cabrera de Mar MATARÓ Premià de Dalt Vilassar de Dalt Teià Alella Vilassar de Mar Tiana Premià de Mar El Masnou Montgat

T

ros de la romana "Laietània", abocada a la Mediterrània, bressol de les nostres glòries, alegre, somrient, el Maresme abraça tots el pobles que van des de Montgat fins a Tordera. Una llarga trena de serres i muntanyes, les més antigues de Catalunya, van des de Sant Mateu fins al Montnegre i fan barrera, com nuvolada verda, amb la comarca del Vallès i la Selva. I des dels cims es precipiten les característiques rieres i els baixants muntanyencs es converteixen en rengleres de terres clares i lluminoses, plenes de camps, vinyes, horta, floricultura... i davallen fins al mar, on la marinada acarona fins al paroxisme la plana del litoral o alguns penya-segats que toquen el mar. Les muntanyes, la frondositat dels boscos, les runes dels castells, les incomptables masies i diverses torres de defensa que conviuen amb noves i multitudinàries construccions, els colors vius dels camps i del cel, es veuen reflectits en el mar Mediterrani com si fos una relíquia, una arcaica pintura. I és que el Maresme guaita el Mediterrani amb una somnolència amorosa des de fa molts segles. La comarca del Maresme conforma estampes simpàtiques i bucòliques, moltes d'elles ja formen part del record i de la tradició com les puntaires treballant en grup i a l'aire lliure; d'altres s'han

perpetuat i adaptat als temps actuals com els pescadors arribant de mar i venent el peix a les llotges, la presència de ports que tingueren una gran importància al segle XVIII, quan s'establí el lliure comerç amb Amèrica i que avui s'han convertit en ports esportius i de pesca; o l'icona del tren de la costa del Maresme que segueix arran de mar i que ja és un tòpic del paisatge des del 1848, quan s'inaugurà el tram fins a Mataró i que fou el primer d'Espanya. El Maresme és indústria, és serveis, però també és el jardí de Barcelona, amb una gran diversitat cromàtica i olorosa: les maduixes, les cireres, les mongetes del ganxet, els pèsols... i els hivernacles de flors: clavells, roses... Tot plegat estampes quotidianes i una clara manifestació de l'activitat humana del Maresme. El Maresme ha estat i és bressol d'il·lustres personatges, alguns són fills d'aquestes terres, d'altres són fills acollits. De molts d'aquests personatges, i d'acord amb els ajuntaments, en parlem en aquest llibre, encara que n'hi ha molts d'altres que també hi podrien ser. En tot cas, els uns i els altres romanen en la memòria col·lectiva i han contribuït a fer gran el nostre país. Una comarca, un país, que també ha d'agrair l'esforç de moltes persones que resten en l'anonimat de venturosa i rica memòria.


Alella

Alella

oferta total en turisme de proximitat

l’alcald

l’alcalde

Andreu Francisco i Roger

El poble d'Alella

D

es d'aquesta finestra vull convidar-vos a visitar la nostra bonica vila. Alella, poble mil·lenari, amb més d'un centenar de masies i cases senyorívoles, us rep amb els seus vins com a capital de la Denominació d'Origen més petita de Catalunya. Les nostres terres, ja en l'època dels laietans, eren conegudes en tot l'imperi romà per la qualitat dels seus vins. El nostre municipi us ofereix una oferta comercial i cultural de turisme de proximitat. La relació d'Alella amb la C-32, antiga A-19, és com la d'una parella, amb el pas dels anys l'un sense l'altre no es poden entendre i en el nostre cas són ja 36 anys de convivència. El poble no existiria tal i com el coneixem avui sense l'impacte produït per la implantació d'un accés que va portar un important desenvolupament urbanístic. Això en el seu vessant positiu va significar la vinguda

de milers d'alellencs d'adopció. L'accés a l'autopista s'ha convertit en la porta d'entrada i sortida natural del nostre municipi. L'autopista C-32, com a via, és i ha de ser l'eix principal de comunicació per carretera de la comarca del Maresme i l'entenem suficient per acollir la part del trànsit actual de la N-II que permeti la seva conversió en la via cívica que tant desitgen els pobles de mar. Des d'aquest espai vull agrair a ACESA que l'any 2004 hagi participat en un projecte cultural municipal, Comafosca, node d'art i pensament, retornant als ciutadans d'Alella una petita part del que aquests donen cada dia.

Andreu Francisco i Roger Alcalde d'Alella

17

Església parroquial d'Alella


18

el pedagog i pensador

Alella

Francesc Ferrer i Guàrdia

el perso

el personatge

Francesc Ferrer i Guàrdia

FOTOTECA.COM-RAFOLS

Francesc Ferrer amb Soledat Vilafranca A sota, quan el van fer presoner

Alella, 1859 - Barcelona, 1909

F

rancesc Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella el 10 de gener de 1859, d'una família de petits propietaris rurals, catòlics i monàrquics. De ben jove treballa a Sant Martí de Provençals, on s'inscriu a classes nocturnes i s'inicia en els ideals republicans. Després del frustrat intent de revolta republicana de Santa Coloma de Farners –inspirada per Manuel Ruiz Zorrilla– de 1886, Ferrer s'exilia i viu a França. Allà connecta amb l'esperit de la renovació pedagògica per mitjà de les idees de Paul Robin –teòric de l'educació integral– i comença la seva experiència docent. I és, precisament, com a conseqüència d'això que podrà arribar a concretar-se la fundació de l'Escola Moderna, quan una de les seves antigues alumnes, Ernestine Meunier, li llegui una important quantitat. L'objectiu de fundar una Escola a Barcelona és, doncs, un fet que podrà materialitzar-se el 1901. A l'Escola Moderna, Ferrer dóna forma a un nou mètode educatiu: els nens i les nenes tindran una insòlita llibertat, es faran exercicis, jocs i esbarjos a l'aire lliure, s'insistirà en l'equilibri amb l'entorn natural i el medi, en l'higiene personal i social, desapareixeran els premis i els càstigs, i els exàmens. Els alumnes visitaran centres de treball i faran excursions de descoberta. Les redaccions i els comentaris d'aquestes vivències per part dels seus mateixos protagonistes es convertiran en un dels eixos de l'aprenentatge. I això es farà extensiu a les famílies dels alumnes, amb l'organització de conferències i xerrades dominicals. Els lamentables esdeveniments de 1906 –atemptat contra Alfons XIII– en què es veu involucrat un professor de l'Escola, portaran a la clausura del centre. Ferrer i Guàrdia, empresonat i posteriorment absolt, no deixarà, però, de mantenir viu l'ideal pedagògic: es dedicarà a la seva tasca editorial (els llibres publicats per l'editorial de l'Escola són fonamentalment creatius i dinàmics, vius

n’escriu

JOAN-FRANCESC PONT I CLEMENTE i provocadors, i de provat rigor científic) i serà escollit president del Comitè Directiu de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Són remarcables els seus òrgans d'expressió, les revistes L'Ecole Renovée, publicada a Brussel·les i a Amsterdam i Scuola Laica, a Roma. L'empelt de l'Escola i del projecte ferrerià arrelarà, a més, en diverses escoles laiques i racionalistes que s'inspiren també en l'Escola Moderna i els seus llibres i que aniran sorgint a la resta de Catalunya, la resta d'Espanya i fins i tot l'Amèrica Llatina. La mort injusta de Ferrer i Guàrdia com a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, en què el fundador de l'Escola Moderna no tenia cap mena de responsabilitat, no trenca la influència que el projecte té en el món de la renovació pedagògica al llarg del primer terç del segle XX i que arriba fins a la II República. Francesc Ferrer i Guàrdia pensava que ningú és dolent voluntàriament i que tot el mal del món prové de la ignorància. Per això els ignorants el van assassinar i la ignorància criminal encara es perpetua avui mitjançant noves i implacables inquisicions. Davant d'elles, algunes víctimes, entre les quals hi ha Ferrer, seran sempre vives. Albert Camus. Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia


l’arquitecte i urbanista

19

Alella

Miquel Garriga i Roca Alella, 1804 - Barcelona, 1888

el perso

n’escriu

ANTONI BOFILL

el personatge

ROSA CULLELL I MUNIESA Miquel Garriga i Roca i el Teatre del Liceu

L'

arquitecte i urbanista Miquel Garriga i Roca (Alella, 1804 - Barcelona 1888) va guanyar amb el seu proyecto del Liceo el concurs convocat pel Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés, per a la construcció d'un edifici teatral que ocuparia el solar desamortitzat dels antics Trinitaris Descalços i alguns edificis adjacents. Dels plànols del projecte de Miquel Garriga i Roca només se'n conserva un, però s'ha pogut saber que en un principi el seu projecte proposava una sala gran, potser “massa gran i massa plena, mancada dels serveis i l'escenari que l'haurien d'acompanyar” * El 2 d'agost de 1845, l'Academia de Nobles Artes de San Fernando accepta el projecte i demana el permís d'obres a l'Ajuntament. Per a la realització de les obres s'havia creat la Sociedad de Construcción (1844) integrada pel Liceo Filarmónico Dramático –representat per Joaquim de Gispert– i altres socis particulars. Es van iniciar les obres l'any 1845, però a finals d'aquell any, Joaquim de Gispert va imposar a Garriga i Roca una façana d'un altre arquitecte, M. Viguer. Aquest fet, afegit a altres imposicions, i a la manca de llibertat de l'arquitecte, va condicionar la retirada de Miquel Garriga i Roca de les responsabilitats

Gran Teatre del Liceu: Vista de la Sala des de l'amfiteatre lateral

ANTONI BOFILL

de l'obra que assumirà, a partir de 1846, un ajudant seu, Josep Oriol Mestres, el qual també assumirà la reconstrucció del Teatre després de l'incendi de 1861. Així, doncs, Miquel Garriga i Roca fou l'autor del projecte de construcció del Liceu, però només va treballar en l'obra uns mesos. El Liceu es va acabar en dos anys. Cal remarcar la importància del projecte de l'arquitecte pel que fa a la forma de la planta de la sala, que en forma de ferradura, i “a imitació de la del Teatro alla Scala de Milà”, com reconeixia el propi Miquel Garriga, ha perdurat fins els nostres dies. Miquel Garriga i Roca, a més dels seus treballs i projectes arquitectònics, ha passat a la història urbanística de la ciutat de Barcelona per la realització d'un pla molt detallat de l'aixecament en quarterons del nucli de la Ciutat Comtal així com de diversos projectes d'urbanisme entre els quals cal destacar el projecte d'eixample de Barcelona de l'any 1857. Aquest projecte, que va ser acceptat en un principi, finalment no es va dur a terme i el que es va realitzar fou el d'Ildefons Cerdà. Rosa Cullell i Muniesa Directora del Gran Teatre del Liceu * SOLÀ-MORALES, Ignasi; DILMÉ, Lluís; FABRÉ, Xavier, L'arquitectura del Liceu, Edicions UPC

Façana del Gran Teatre del Liceu abans de l'incendi

Miquel Garriga i Roca va dissenyar la casa de la vila del Masnou, i també és l'autor de la façana neoclàssica de la casa de la ciutat de Mataró, així com del porxo neoclàssic de l'antic mercat del peix.

A.IAS

Mercat del Peix de Mataró


20

el físic i astrònom

Alella

Isidre Pòlit i Buxareu Alella, 1880 - Barcelona, 1958

el perso

n’escriu

el personatge

JOSEP M. CODINA I VIDAL Isidre Pòlit al seu despatx de l'Observatori Fabra

Semblança del Doctor Isidre Pòlit

E El dia 3 d'agost de 1948, els alellencs dedicaren un merescut homenatge a Isidre Pòlit nomenant-lo “Fill Preclar d'Alella”, i l'Ajuntament instituí una beca denominada “Doctor Pòlit”, per als estudiants del poble.

Telescopi de l'Observatori Fabra

l Dr. Isidre Pòlit i Buxareu es va distingir per una extraordinària actuació en la docència i en la recerca dins del camp de la Física. En aquest domini fou, sens dubte, una de les principals personalitats a la Barcelona i la Catalunya de la seva època. Va néixer a Alella l'any 1880 i morí a Barcelona el 1958. De família humil, va cursar els seus estudis amb esforç i abnegació, essent precursor d'un futur desenvolupament fecund i brillant. Llicenciat en Ciències Fisicomatemàtiques el 1902, va obtenir el Doctorat en Ciències, per la Universitat de Madrid, l'any 1904. Va desenvolupar a la Universitat de Barcelona una llarga i prestigiosa docència, primer com professor auxiliar de Física, per oposició, i seguidament com a catedràtic de Física General i Experimental. Ja el 1918 ingressà com acadèmic a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou president els seus últims anys. Es va incorporar a l'Observatori Fabra el 1908, havent estat director de la seva Secció Astronòmica des de 1939 fins a la seva mort. Exercí, a més, altres múltiples activitats en centres científics o docents superiors.

Fou el Dr. Pòlit un veritable mestre de molt sòlida formació i amb destacades aptituds pedagògiques. Va dur a terme una dilatada tasca docent, al més elevat nivell, de la qual foren beneficiàries nombroses i àmplies generacions de professionals. Cal destacar, per altra banda, la seva constant dedicació a la recerca científica, en diverses línies i sempre atent als progressos de la Física; en particular, va ser notabilísima la seva labor a l'Observatori Fabra, així mateix dilatada, fecunda i realitzada generalment amb un evident esforç. Però, per damunt de tot, convé recordar que el Dr. Pòlit fou persona de molt bon criteri i d'oportú consell, senzill, afable i caracteritzat per una proverbial humilitat. En reconeixement dels seus mèrits Alella el va nomenar fill predilecte l'any 1948, li va dedicar un carrer i posteriorment el va honorar amb un digne mausoleu. Tots els qui fórem deixebles seus el recordem amb gran afecte, amb tota consideració i amb el més cordial sentiment de gratitud pels seus ensenyaments i exemple. Josep M. Codina i Vidal Director de l'Observatori Fabra Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts


Arenys de Mar

21

Arenys de Mar

us obre les portes

l’alcald

l’alcalde

Miquel Rubirola i Torrent

Arenys des del mar

A

renys de Mar no us decebrà si esteu buscant una vila marinera on és un plaer viure i que ha sabut créixer i modernitzar-se sense deixar enrere la seva fesomia i el seu tarannà. Amb més de quatre-cents anys d'història, Arenys de Mar és un referent comarcal tant pel que fa a serveis com per l'activitat comercial que es desenvolupa a la Riera, la columna vertebral de la població. Us convidem a passejar-hi i gaudir dels carrers plens d'encant del nucli antic. Hi trobareu racons interessants. La visita, per ser completa, hauria d'incloure el Museu Marès de la Punta i el Mollfulleda de Mineralogia, que contenen importants col·leccions i són considerats entre els millors d'Europa. En aquesta descoberta, no hi pot faltar tampoc l'església parroquial de Santa Maria, amb un dels retaules més espectaculars del barroc català i que està considerat bé d'interès nacional. Per captar una bona panoràmica de la nostra vila, cal pujar fins al cementiri d'Arenys que, situat dalt d'un turó, es va convertir en mite literari en l'obra de

RAÜL DRECHSEL (AFA)

Salvador Espriu Cementiri de Sinera. I per als amants de la història, no podem deixar de recomanar una visita a l'Arxiu Històric Fidel Fita, que conserva la més important documentació sobre el municipi i la comarca. Assistir a una subhasta del peix, cada tarda, quan les barques tornen al port, descansar a la sorra gruixuda de les nostres platges i degustar la bona cuina dels nostres professionals de la restauració són altres suggeriments imprescindibles. També us recomanem una visita a l'edifici modernista del mercat municipal, i si podeu venir un dissabte al matí, no us perdeu el mercat setmanal que s'instal·la a la Riera. Confiem que, si decidiu visitar-nos, us hi trobareu com a casa i descobrireu aquell Arenys d'Espriu i tants altres Arenys que conformen una societat que no oblida la tradició, però que està fortament compromesa amb els avenços cap on ens porta el futur. Miquel Rubirola i Torrent Alcalde d'Arenys de Mar

A.IAS

Panteó amb escultura de Josep Llimona al cementiri d'Arenys de Mar


22

l’escriptor i historiador

Arenys de Mar

Fèlix Cucurull i Tey Arenys de Mar, 1919 - 1996

el perso

n’escriu

el personatge

MERCÈ CUSSÓ I CERVERA

“No diré avui el teu nom, terra que m'has vist néixer. Me'l guardo molt endins en espera del dia que ressoni ben net de planys i de renúncies.” Fèlix Cucurull (Sense paraules)

Fèlix Cucurull amb Saravia de Carvalho, coronel portuguès de la Revolució dels Clavells

Fèlix Cucurull i Tey

F

èlix Cucurull és un d'aquells autors que no hem d'oblidar mai. Nascut a Arenys de Mar (el Maresme) sempre exercí de ciutadà català, conseqüent i coherent amb la seva ideologia. Escriptor i polític, fou un dels primers intel·lectuals catalans que obrí la cultura catalana cap al poble veí de Portugal. Cultivà la poesia amb títols com A mig camí del seny, Els altres mons, El temps que se'ns escapa, Vida Terrena; va escriure també novel·les com A les 21.13, El desert, Només el miratge, La pregunta i l'atzar, El silenci i la por, L'últim combat, moltes de les quals s'han traduït a diversos idiomes. Les seves obres cabdals, però, estan emmarcades dins l'assaig i la investigació sobre temes polítics i socials. Podem trobar, entre altres títols: Dos pobles ibèrics, sobre les relacions entre Catalunya i Portugal, Catalunya, nació sotmesa, Catalunya republicana i autònoma, Consciència nacional i alliberament, Orígens i evolució del federalisme català. Cal destacar-ne la Panoràmica del nacionalisme català, obra no superada per cap historiador i font de consulta per a qualsevol investigador del nacionalisme

català. Publicà també nombrosos articles en diaris i en diverses publicacions periòdiques de Catalunya i Portugal. Per a qualsevol estudiós de la vida i obra de Fèlix Cucurull, és imprescindible el llibre d'Imma Albó Fèlix Cucurull: La lluita per l'autenticitat. Políticament fou molt actiu. Durant el règim franquista, milità al Front Nacional de Catalunya i al Partit Socialista d'Alliberament Nacional. Fou cofundador de l'Assemblea de Catalunya i del Partit dels Socialistes de Catalunya, que abandonà, durant la democràcia, arran de la fusió amb el PSOE. L'any 1985 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Morí a la seva vila natal el dia 4 de febrer de 1996, desencisat de com el país afrontava el futur. La seva biblioteca així com l'arxiu personal es troba a la biblioteca municipal P. Fidel Fita d'Arenys de Mar, gràcies a la donació de la seva família. Mercè Cussó i Cervera Directora Biblioteca P. Fidel Fita d'Arenys de Mar


l’escriptor

Arenys de Mar

Salvador Espriu Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985

23

el perso

n’escriu

el personatge

“Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més (...)” Salvador Espriu

ROSA M. DELOR I MUNS

(Cementiri de Sinera) Salvador Espriu i Castelló

T

an sols un home, un home que va somniar una petita pàtria que mirava al mar, voltada de turons i vinyes, fonollars i alocs, verds xiprers. I del record en va fer cristall de paraules, mite i vida: “És en realitat Sinera una petita pàtria basada en el record i en el desig, no en la realitat; és a dir, és essencialment una transposició poètica dels meus records d'infància”. I va dur el nom de Sinera, que era el de l'amor, arreu del món, perquè la seva obra ha estat traduïda a moltes llengües, algunes d'elles ben segur que no se'ns haurien acudit mai. I malgrat tants de premis i de tantes entrevistes i de tanta fama, era modest perquè tampoc no ens hauríem pensat mai que arribés a ser tan savi com era. És un d'aquells poetes que existien abans que el món hagués estat sotragat per la delirant tecnologia bèl·lica dels científics moderns. Sí, és un poeta d'aquells que gaudirà de segles de lectura atenta i molt d'estudi per aprofundir en el seu complex món que arrela en la tradició més alta de la literatura universal. No obstant, és un poeta clar i senzill per als qui el llegeixen amb el cor net: “Aquesta pau és meva,/ i Déu em vetlla./ Dic a l'arrel, al núvol:/ “Aquesta pau és meva.” Amb esperit renaixentista, va cercar la veritat universal que es trobava escampada

en els fragments d'un mirall que tanmateix reflectia en cada bocí una espurna de la veritable llum. Per això va ser respectuós amb les creences d'altri i va caminar solitari per l'aspra via d'un incessant retorn a un déu sempre enyorat, que mai no va deixar que se li apropés gaire. Va estimar com mai no ens hauríem imaginat que n'era capaç, tímid com es mostrava amb els sentiments, però tota la seva literatura no és altra cosa que un càntic d'amor: a la seva llengua i a la seva terra, als seus morts, sempre presents, pares, germans, amics i coneguts, com els captaires i els vilatans de Sinera; però també va fer la cançó senzilla dels rials i les barques, i de la mar, premonició d'una altra mar infinita, la claror de Sinera, llum de record d'on neixen clares les paraules. I amb clares paraules va denunciar la injustícia i la mesquinesa i va ser escoltat. Gràcies a ell, Arenys de Mar és avui coneguda arreu, i en justa correspondència a tan alta consideració, la seva vila paterna li ha de correspondre amb coneixement, respecte i amor.

Rosa M. Delor i Muns Catedràtica de Filologia Catalana

Salvador Espriu amb el president de la Generalitat M. Hble. Sr. Josep Tarradellas. Les fotos han estat cedides pel Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu

Salvador Espriu quan va ingressar a la Universitat


24

l’escriptor i advocat

Arenys de Mar

Lluís Ferran de Pol Arenys de Mar, 1911 - 1995

el perso

n’escriu

el personatge

JOSEP-VICENT GARCIA I RAFFI

Lluís Ferran de Pol

G Ferran de Pol amb el seu gos Rossinyol al mas d'Arenys de Munt

ràcies a Ferran de Pol, he comprès definitivament que el meu país com a valencià no acaba a Vinaròs sinó que continua nord enllà si més no fins els Arenys, testimoni de vides, cruïlla de memòria. D'ell i de la resta del grup de Quaderns de l'Exili he aprés la convicció pels Països de Llengua Catalana, la cerca de la sobirania sense cap aïllament.

Gràcies a Ferran de Pol, he comprès el valor del periodisme (que va iniciar ja a la Catalunya republicana) i la repercussió que pot tenir en l'obra d'un escriptor. Hi he pogut endinsar-me en les principals cultures de Mesoamèrica: la maia i l'asteca o nàhualt. També hi he vist com la literatura pot esdevenir un homenatge a una realitat viscuda: la mexicana, o com és la força del mite en la construcció literària d'un excel.lent narrador amb una llengua potent, rica, exemplar. Gràcies al nostre escriptor arenyenc, he cercat els camins perduts de la memòria. Per als que hem tingut la sort de conéixer-lo, recordarem un home lúcid i irònic, però rotund, que va seduir els joves arenyencs amb les converses al seu emblemàtic despatx de Pas sota Estudi o a les tertúlies de la biblioteca Fidel Fita. Amb Ferran de Pol, he recuperat i he après el que va significar l'exili de milers de republicans i les misèries dels camps de concentració. Per ell vaig descobrir l'immens llegat de dignitat que ens transmet aquest exili i el seu missatge: no ens hem de sentir mai uns vençuts. Josep-Vicent Garcia i Raffi Doctor en Filologia


l’historiador i eclesiàstic

Pare Fidel Fita i Colomer Arenys de Mar, 1835 - Madrid, 1918

Arenys de Mar

25

el perso

n’escriu

el personatge

JOSEP M. PONS I GURI

R

eduir en poques paraules una semblança d'aquesta gegantina personalitat, fóra un intent condemnat al fracàs. Als 24 anys, fidel a la seva vocació, seguí la sort de la Companyia de Jesús en els repetits exilis de què fou víctima en el nostre turmentat segle XIX. Sense una precedent formació universitària, es revelà com a capdavanter de la ciència epigràfica, a l'ensems que, a més del llatí i del grec, ben aviat dominà l'hebreu i altres idiomes orientals, l'èuscar i les llengües vives d'Europa. Consumat arqueòleg, fou pioner en el desxiframent de les inscripcions celtibèriques. Investigador de la Història pàtria, fou destacat participant en el moviment de la Renaixença Catalana. L'any 1877, la Real Academia de la Historia, l'elegí com a membre numerari, però ell seguí a Catalunya sense prendre possessió del setial acadèmic, fins que, dos anys després, l'obediència el transferia a la província jesuítica de Castella. Durant 35 anys tingué cura de les publicacions d'aquella acadèmia i gairebé de la totalitat del contingut de 70 densos volums del seu boletín. L'any 1912 fou elegit director perpetuo de la Real Academia de la Historia, que regí prestigiosament fins a la seva mort.

Fidel Fita l'any 1913, en una pintura a l'oli de J. Lozano Sidro, després de la seva elecció com a director de la Real Academia de la Historia

Fidel Fita i Colomer, a la seva etapa catalana. Es calcula que la fotografia és de l'any 1876, quan tenia poc més de 40 anys

Entre altres nombroses distincions, rebé les de membre de l'Institut Arqueològic de Berlín, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Real Academia Española, en què participà eficaçment en les tasques etimològiques. I, enmig de la seva intensa activitat científica, Fidel Fita es distingí pel seu prestigi com a sacerdot i orador sagrat. Aquell altre geni que fou Marcelino Menéndez y Pelayo, va sintetitzar en sis paraules la personalitat del savi jesuïta: Fidel Fita, cuyo nombre es legión. Josep M. Pons i Guri Jurista i Historiador del Dret Català Creu de Sant Jordi Medalla de la Universitat Pompeu Fabra

Arxiu Històric Fidel Fita a Arenys de Mar


26

la religiosa

Arenys de Mar

Santa Paula Montal i Fornés Arenys de Mar, 1799 - Olesa de Montserrat, 1889

el perso

n’escriu

el personatge

S

Santa Paula

Palmera plantada per santa Paula al Col·legi Escolàpies a Olesa de Montserrat

anta Paula Montal Fornés de Sant Josep de Calassanç, fundadora de l'Institut de Filles de Maria, Religioses de les Escoles Pies, va néixer a Arenys de Mar, villa marinera del Maresme. Era la filla gran del segon matrimoni de Ramon Montal i Vicenta Fornés, ambdós casats en segones núpcies. Del matrimoni tingueren cinc fills i formaven una família senzilla i cristiana. Quan Paula tenia 10 anys va morir el seu pare, i ella es posà a treballar com a puntaire per ajudar a l'economia familiar: mare i germans. A Arenys de Mar, en la seva experiència de jove treballadora, va descobrir com a necessitat urgent de la societat, la promoció integral humanocristiana de les nenes i de la dona, incorporades al món laboral i discriminades de l'educació i la cultura. Moguda per aquest impuls, i superant les dificultats sociopolítiques de l'any 1829, es traslladà a Figueres i va fundar una escola per a nenes, amb una pedagogia d'avantguarda i uns programes educatius tan extensius, que superaven els legislats per a les escoles de nens. Després fundà la d'Arenys de Mar (1842) i Sabadell, on s'identificà amb el carisme de Calassanç i empeltà la seva obra en l'Escola Pia; després fundà vuit escoles més: Igualada (1849), el Vendrell (1850), el Masnou (1852), Girona (1853), Blanes (1854), Barcelona (1857), Sóller (1857) i Olesa de Montserrat (1859), la més estimada i on va romandre fins a la seva mort. Paula és la fundadora de la primera congregació espanyola del segle XIX, dedicada exclusivament a l'educació humanocristiana de la dona. El 2 de febrer de 1847 va fer els vots religiosos i de 1852

ROSA COSTA-JUSSÀ I BORDAS

a 1859 fou mestra de novícies a Sabadell, essent la formadora de les 130 primeres escolàpies de l'Institut. A la seva mort, el 26 de febrer de 1889, 4.000 alumnes s'educaven en les19 escoles establertes a: Catalunya, València, Mallorca, Madrid, Andalusia i Aragó. Avui, les Escolàpies, amb més d'un centenar de comunitats, eduquen 40.000 alumnes, en 20 nacions dels quatre continents. El 25 de novembre de 2001, fou canonitzada pel Papa Joan Pau II, que la presentà com a mística arrelada en l'acció... abnegat apòstol de la promoció cultural, humana i cristiana de la dona. La fundació de l'Institut de Filles de Maria, Religioses Escolàpies per Paula Montal l'any 1829, i la seva tasca educativa, vistos en el marc social del siglo XIX, són una aportació original i profètica, un esforç radical per elevar el nivell cultural de la dona, subjecte primordial en la reforma de la societat, recollit en el seu lema: “Vull salvar les famílies ensenyant a les nenes el sant temor i amor de Déu.”

Rosa Costa-Jussà i Bordas Escolàpia


Arenys de Munt

Arenys de Munt

us hi trobareu bé

l’alcald

l’alcalde

Andreu Majó i Roca

La Riera sense cotxes. Una imatge idíl·lica de l'artèria principal de la població

A

renys de Munt, arrecerat a la vall de la Riera que, de Sobirans, s'obre fins al mar, és una vila mil·lenària. Poblat des del neolític, amb vestigis ibèrics i romans, la primera notícia documental és del 878, quan sant Martí d'Arenys és citat al concili de Troies. Fins l'any 1599 fou un municipi que arribava al mar, però en aquesta data es produí la segregació del veïnat de mar, l'actual Arenys de Mar. Prop de la costa que amoroseix les temperatures i ben a prop de les muntanyes i el parc natural del Montnegre i el Corredor, Arenys de Munt us ofereix la seva riquesa paisatgística com un dels principals valors. Som gent laboriosa que conrea les activitats artesanes i amb tradició agrària i industrial. Estem molt orgullosos de les puntaires: l'any 2006 celebrem a Arenys de Munt la Diada de Puntaires de Catalunya. L'esbart dansaire del Centre Moral ha investigat el nostre patrimoni folklòric i ha portat la dansa al Japó, a Europa i a molts llocs de Catalunya. En aquest àmbit també és remarcable el concurs de sardanes que se celebra cada any per la Festa Major.

Els nostres gegants han complert 15 anys i s'han passejat per molts indrets. El passat estiu van estar a Alemanya. Tenim ràdio municipal des de fa més de vint anys i fa pocs anys vam estrenar televisió local. Els Amics per l'Art ens ofereixen mostres constants dels seus elaborats treballs. Els nostres esportistes ens han donat moltes alegries i són exemple de superació. La marxa popular pels termes reuneix el primer diumenge d'octubre més de 2.000 marxadors. El casal dels jubilats porta una activitat frenètica ens els camps de la formació, l'esbarjo i el turisme. La gastronomia local és variada, però hem de destacar el “relleno” de la Festa Major i la deliciosa cirera d'en Roca. Una característica del nostre poble és la gran riquesa d'entitats i la multitud de persones que hi treballen voluntàriament i generosament amb l'única intenció i voluntat de fer poble. Us hi trobareu bé i us hi sentireu acollits. Andreu Majó i Roca Alcalde d'Arenys de Munt

27

Monument a les “Puntaires”, davant l'església parroquial de Sant Martí


28

el poeta

Arenys de Munt

Domènec Perramon i Torrus Canet de Mar, 1906 - Londres, 1976

el perso

n’escriu

el personatge

MARTA CID I PAÑELLA

Setembre de 1998. Inauguració del nom de l'Institut: IES Domènec Perramon. Es comptà amb l'assistència de Brenda Hudson, vídua del poeta

Domènec Perramon, el “poeta de l'elegància”, Mestre en Gai Saber

La constància de Domènec Perramon Sota el cel fred i llòbrec del meu forçós sojorn, on l'alba arriba ja amb llangors de posta, a vegades em sembla que s'acosta l'esclat de llum que em dirà: “El jorn és arribat, del teu retorn”. Història encesa, 1958

D

Coberta del llibre Nova Antologia Poètica de Domènec Perramon, editat el 1998 pel Col·lectiu pel Museu-Arxiu d'Arenys de Munt

omènec Perramon, amb l'obstinació amb què algunes persones l'han definit, fou un d'aquells personatges que tanta falta fan al nostre país: aquells homes i dones que no dimiteixen mai. Mai no va abandonar els seus principis ideològics, el republicanisme i el socialisme. Ni els anys d'il·lusió i d'esperança dipositats en la República, ni la Guerra Civil que l'obligà a travessar la frontera cap a França ni, més tard, el seu llarg i duríssim exili londinenc van fer trontollar la fermesa de les seves idees. Aquesta fidelitat l'ha acompanyat a les altres esferes de la seva vida. Amb constància, es va dedicar a la seva gran passió, la poesia, fins i tot en els moments més

difícils en què patí la misèria en pròpia pell. Poeta autodidacta, extensament guardonat als Jocs Florals i d'altres certàmens, era capaç de parlar-nos d'història, de sentiments, de records, d'art…, amb un llenguatge tan viu que, inevitablement, encara ens captiva. El seu sentit de l'amistat i del deure també l'acompanyaren sempre, com ho féu l'enyor per la terra que va haver de deixar i l'esperança de retornar-hi algun dia. La seva poesia ens deixa el testimoni de la vida més íntima de l'arenyenc i del que van constituir els seus pilars fonamentals: el seu país, el seu poble, la seva gent i l'anhel constant del retorn. Domènec Perramon no va aconseguir passejar-se altra vegada pels carrers d'Arenys de Munt com tant desitjava, però el seu nom, la seva personalitat, la seva vida i la seva obra seran sempre un referent per a tothom qui vulgui acostar-se a qualsevol de les dimensions d'aquest personatge. Marta Cid i Pañella Consellera d'Educació de la Generalitat de Catalunya de l'any 2004 al 2006


Argentona

Argentona

vila rica en fonts i arquitectura

29

l’alcald

l’alcalde

Antoni Soy i Casals

Entrada del poble

a vila d'Argentona, amb 11.000 habitants

L aproximadament, és a la comarca del

Maresme, a 33 km de Barcelona i a 3 km de Mataró. El terme municipal abasta 25 km2, i des del vessant de la Serralada Litoral arriba gairebé al mar. El nucli urbà s'estructura a partir de l'església de Sant Julià i el carrer Gran, l'eix comercial de la vila. Una de les riqueses més importants de la vila són les seves aigües. Ja des d'antic la vila ha basat bona part de la seva riquesa i desenvolupament econòmic en la gran qualitat i bondat de les aigües. Argentona té catalogades més de 215 fonts, d'entre les quals podem citar pel seu caràcter emblemàtic: la Font Picant, la Font de Sant Domingo, la Font del Mig, la Font del Ferro... El Museu del Càntir, únic en la seva especialitat, va ser fundat l'any 1975 i la nova seu l'any 2000. Té més de 2.800 exemplars de totes les èpoques i tipologies, que mostren l'evolució històrica del càntir des dels seus orígens a l'edat del bronze, terrissa contemporània, càntirs modernistes i d'autors contemporanis, entre els quals destaca un

Museu del Càntir d'Argentona, únic al món

exemplar de Pablo Picasso del 1952. La Festa del Càntir, celebrada cada any el 4 d'agost, Diada de Sant Domènec, deu el seu origen a un antic aplec iniciat a mitjan segle XVII en què Catalunya es veié afectada per una greu pesta. Argentona féu un “vot de poble” a Sant Domènec per tal que protegís la població de l'epidèmia. Actualment, l'antic aplec ha passat a ser la Festa del Càntir i la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa, coincidint amb la Festa Major d'estiu de la vila. Argentona també té un ric patrimoni arquitectònic que reflecteix els diferents estils artístics conreats al llarg de la història, des de restes ibèriques i romanes (Via romana de Parpers), romàniques (Santa Maria del Viver, Sant Pere de Clarà), gòtiques (església parroquial de Sant Julià, Casa Gòtica –nova seu de l'Arxiu Històric Municipal–) o modernistes (Capella del Santíssim, Casa Puig i Cadafalch, Can Garí ).

Antoni Soy i Casals Alcalde d'Argentona

Casa Garí, esplèndida mostra de l'arquitectura de Josep Puig i Cadafalch


30

el pagès i polític

Argentona

Josep Calvet i Móra Argentona, 1891 - Bogotà, Colòmbia,1950

el perso

n’escriu

el personatge

MARGARIDA COLOMER I ROVIRA Josep Calvet i Móra

osep Calvet i Móra va néixer a Argentona

Josep Calvet i Móra, amb el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i altres membres del govern com Josep Tarradellas

Josep Calvet en el seu despatx de la Unió de Rabassaires de Barcelona

Destacada i popular personalitat del camp català, fou conseller d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya, durant la Guerra Civil.

J el 1891 i va créixer en el caliu d'una

família pagesa; com la majoria d'argentonins d'aquell temps, va anar a treballar de pagès a la vinya del seu pare tot combinant el treball de la terra amb el de cambrer o minaire. Des de molt jove va destacar en la lluita per millorar les condicions socials del seu entorn. Als tretze anys va ser un dels fundadors del sindicat local d'oficis diversos, afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El 1916 va contribuir a l'organització de la societat agrícola “La Redemptora”. Aquesta societat, com la majoria de societats agrícoles, lluitava per millorar les condicions laborals dels pagesos arrendataris, jornalers i rabassaires. Els anys 1919 i 1920 van ser especialment conflictius i el 1928 aquella societat va ingressar a la Unió de Rabassaires; en aquells moments Calvet va entrar en contacte amb Lluís Companys i va ser ell que li va descobrir el món polític més enllà del seu poble i, en bona part, qui el va empènyer en l'evolució política i ideològica. A Argentona, va organitzar el grup anticaciquista anomenat “Els Galeotus”. A fi de combatre el poder del cacic local, es va presentar diverses vegades a eleccions municipals, però mai no en va resultar elegit. En aquesta línia i en un àmbit més ampli, va

participar, al costat de Lluís Companys, en la conspiració contra la Dictadura de Primo de Rivera que encapçalà Sánchez Guerra. En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, encapçalà la llista republicana i va ser elegit alcalde d'Argentona. En aquesta època va donar suport a ERC, tot i que va mantenir les sigles UR. El 1932 va esdevenir president de la UR. El 1933, en les eleccions a diputats a Corts, va ser diputat i va tenir ocasió de defensar la “Llei de Contractes de Conreu” a Madrid; va viure el plet entre el Govern de la Generalitat i el de la República. En les eleccions de febrer de 1936, Josep Calvet i Pau Padró de la UR van sortir elegits diputats per la coalició del Front d'Esquerres i, al cap de poc temps, tots dos es van separar del grup parlamentari d'ERC i es van incorporar al grup comunista. Entre 1936 i 1937, J. Calvet va ingressar al PSUC com a militant. Durant la Guerra Civil va ser conseller d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya, i el 1937 va ser president de FSAC. A l'acabament de la guerra, va haver d'exiliar-se junt amb la seva família; primer van anar a França i després visqueren a Bogotà on va fer de pagès i va morir el 1950. Margarida Colomer i Rovira Historiadora


Cabrera de Mar

Cabrera de Mar

muntanya, vall, plana i mar

l’alcald

l’alcalde

Carles Rocabert i Shelly

Cabrera de Mar, l'església i al fons el castell de Burriac

l municipi de Cabrera de Mar és dels pocs

E del Maresme que ocupa un espai

privilegiat que va des de la Serralada Litoral fins al mar. Muntanya, Vall, Plana i Mar en un mateix municipi formen un conjunt harmònic amb una suau climatologia que ja van descobrir els nostres avantpassats del segle VI aC. Els seus primers pobladors van ser els laietans, que ens van deixar proves de la seva presència en nombrosos jaciments arqueològics. Hi ha, doncs, nombroses necròpolis com la de Can Rodon i especialment el poblat Iber de Burriac, a la falda del castell dels segle XII del mateix nom. Durant la romanització dels pobladors ibers que es produeix a la vall i a partir del segle II aC, és quan aquestes contrades adquireixen el seu màxim esplendor. El descobriment dels jaciments de Can Modolell, de Can Mateu i de Ca l'Arnau ens donem proves del nivell de vida dels seus pobladors.

A.IAS

Hi trobem mosaics, forns per coure ceràmica, sobretot àmfores per contenir vi, termes romanes i tot un seguit d'estris i monedes que donen fe de la riquesa i desenvolupament social i econòmic que va des del segle II aC fins al III dC. Amb el desenvolupament del transport marítim, s'acaba aquesta època d'esplendor ja que es desplacen els assentaments cap a altres contrades més a prop del mar. Actualment, Cabrera de Mar és un poble equilibrat de 4.100 habitants que compagina el conreu de la terra, molt important durant tot el segle XX, amb les zones residencials, la petita indústria, les zones comercials, la muntanya i el mar. I tot plegat fent l'esforç de posar-se al dia en equipaments i serveis per a les persones, tenint en compte la qualitat i l'entorn. Carles Rocabert i Shelly Alcalde de Cabrera de Mar

31

Cabrera de Mar, vista parcial


32

Cabrera de Mar

el militar i home de lletres

Pere Joan Ferrer i Destorrent Barcelona ?, 1431 - Castell de Burriac, 1502/04

el perso

n’escriu

el personatge

ere Joan Ferrer i Destorrent, de família

P benestant, neix a Barcelona on passa una

Vista de les muralles i torre de l'homenatge del castell de Burriac, residència de Pere Joan Ferrer, qui el restaurà, amplià la seva superfície, reparà les muralles i augmentà l'alçada de la torre. Foto cedida per Josep Vinyals

joventut turbulenta; instruït en armes, fou militar i home de lletres (Sumari de batalla a ultrança i Pensament). Després de casar-se amb una Desbosc, residí al castell de Burriac on va morir. Va intervenir en nombroses lluites; amb la Generalitat en la defensa de Barcelona contra el rei Joan II. Fou diputat de la Generalitat (1466), com a representant de l'estament militar de Puigcerdà. Desenganyat de la possibilitat de guanyar la guerra canvià de bàndol, deixà la Generalitat i es posà sota les ordres de Joan II, fet pel qual fou declarat traïdor de Barcelona. Joan II el recompensà (1471) concedint-li la Baronia de Mataró, Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià i el Castell de Burriac (Senyor del castell de Sant Vicenç de Burriac e baró de Mataró o altres baronies del Maresme).

JOSEP MARIA ROVIRA I JOAN

Acabada la Guerra Civil, Pere Joan Ferrer participà en les lluites contra França per a la recuperació dels comptats del Rosselló i Cerdanya; novament recompensat, li fou concedida la jurisdicció civil i criminal sobre els seus dominis al Maresme. Ferrer, temible cavaller, exercí de senyor feudal i els seus vassalls, molestos pels abusos infligits (obligació de treballar de franc dos dies al mes per a ell entre d'altres) s'alliberaren dels vincles senyorials mitjançant el pagament de 8.000 florins, 2.000 dels quals pagats per la corona. D'aquesta manera, l'any 1480 el rei Ferran II el Catòlic reincorporà el terme de Burriac a la seva jurisdicció redimint les parròquies de la baronia del jou feudal; sota la Corona, passaren a ser carrers de Barcelona i és l'inici de les municipalitats, gaudint, doncs, dels privilegis com a tals. Pere Joan Ferrer acabà els seus darrers dies al castell de Burriac; sol i a punt de ser excomunicat, sembla que el rector de Cabrera li llevà en el darrer moment la pena d'excomunió. Josep Maria Rovira i Joan Historiador


Cabrils

Cabrils

un poble viu i atractiu

l’alcald

l’alcalde

Creu de Montcabrer a Cabrils

Pont de les Heures, construït el 1927 pel marquès de can Tolrà

abrils és una població situada a 140

C metres sobre el nivell del mar, enclavada

en una de les moltes petites valls que forma la Serralada Litoral de Marina, entre el cim del Montcabrer, el Turó d'en Torres i el cim més alt de la rodalia, Sant Mateu. Presidint la població, hi ha la creu de Montcabrer, ja documentada al segle XVII, una creu de fusta que contenia les relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt, que va ser col·locada com a senyal de protecció contra les tempestes, les pedregades i les malediccions diabòliques. Vint anys després, un llamp va fer malbé la creu i es va substituir per una de ferro i les relíquies van ser tornades al seu lloc d'origen. El nom de Cabrils surt documentat per primera vegada l'any 996, en un document de compravenda on apareix "ribo Caprilis" (Riera de Cabrils) per delimitar propietats causants de la venda. Abans havia estat un barri de Vilassar de Dalt, com ho eren també el barri de Vilassar de Mar i el de Sant Crist. Eclesiàsticament, s'autoerigeix en parròquia separada de la de Vilassar de Dalt, l'any 1779, i les primeres estratagemes per aconseguir ser un municipi autònom s'iniciaren a partir de 1784. L'economia primitiva i originària va ser l'agricultura, bàsicament el conreu de la vinya i d'hortalisses, blat, maduixes i clavells. Però

d'uns anys ençà ha desaparegut, pràcticament, l'activitat agrària i les principals activitats econòmiques són, ara, els serveis, la construcció i el negoci immobiliari. Ens sentim orgullosos de la Creu de Montcabrer, però també de l'edifici de l'antiga escola Tolrà, de nens, avui Casal de Jubilats, l'edifici de l'escola, de monges, avui escola Bressol; de la capella preromànica o mossàrab situada al veïnat del Sant Crist; de la parròquia de Santa Creu construïda entre els anys 1704 i 1775; del Garrofer de Mataró, catalogat per la Generalitat de Catalunya com a Arbre Monumental, situat a la masia de can Roldós; de les torres de defensa de ca l'Amat i de Can Vehils, situades als veïnats del Sant Crist; de les masies can Tosca i ca l'Estrany, entre d'altres, que formen part de la història més antiga del poble; del pont de les Heures, construït el 1927 pel marquès de can Tolrà; de la font Sagrera, típica font del poble que brolla de la terra, i, sobretot dels habitants de Cabrils, un exemple és el del senyor Josep Tolrà que surt en aquest llibre, i que han estat i són aquells que fan possible que aquest sigui un poble viu i atractiu.

Manel Pérez i Garcia Alcalde de Cabrils

33

Manel Pérez i Garcia

Castell Jaumar de Cabrils


34

l’empresari

Cabrils

Josep Tolrà i Abellà Cabrils, 1817 - 1883

el perso

n’escriu

el personatge

SÍLVIA SÁIZ I CALVÓ

Retrat del senyor Josep Tolrà i Abellà, metge i fundador de l'empresa Tolrà. Fotografia d'estudi (cessió de la família Farell)

J

Escola Tolrà de Cabrils

Fàbrica de Can Barba a Castellar del Vallès; la primera que va construir Josep Tolrà

osep Tolrà i Abellà va néixer a Santa Creu de Cabrils l'11 d'abril de 1817, fill de pagesos. Fins als dotze anys va estudiar a l'escola del seu poble i després va assistir a les Escoles Pies de Mataró. Tot i que la seva vocació era seguir els estudis sacerdotals, els fets de 1835, les revoltes anticlericals obreres a Barcelona, amb incendis en els centres religiosos, el van fer canviar d'opinió i va estudiar Medicina. El 1846 es va establir a Sant Esteve de Castellar com a metge i cirurgià, integrant-se plenament a la vida del poble, on va exercir diversos càrrecs municipals, entre ells el de secretari, jutge de pau, membre de la Junta d'Obra de la Parròquia, vocal de la Junta Local de Primera Ensenyança i alcalde constitucional entre 1856-1857, 1863-1867 i 1869-1871, i va ser el promotor i va engegar l'empresa Tolrà, adquirint diverses naus de molins existents a la vora del Ripoll que es va convertir en l'empresa més important de la vila. El 15 d'octubre de 1860 es va casar amb Antònia Prims en el monestir de Montserrat

i va enviudar-ne el 12 d'abril de 1878. El 16 de març de 1882, es va tornar a casar amb una neboda seva, Emília Carles Tolrà, de manera que tot el patrimoni que havia creat durant els darrers trenta anys, va continuar dins la nissaga Tolrà. El matrimoni va durar poc temps, ja que Josep Tolrà va morir el 21 de juliol de 1883. La seva vídua, que va ser nomenada marquesa de Sant Esteve Popular per la reina regent Maria Cristina el 1896 i el seu nebot, Emili Carles Tolrà, nét d'una germana de Josep Tolrà, es van encarregar del funcionament i continuïtat de la casa Tolrà. A finals del segle XIX, l'empresa que havia fundat Josep Tolrà tenia una extensió de 26.000 m2 i estava formada per dues fàbriques. Hi treballaven 700 operaris que treballaven per torns dia i nit mitjançant la llum elèctrica, i les màquines funcionaven amb la força de l'aigua de tres rodes hidràuliques. Sílvia Sáiz i Calvó Historiadora i arxivera municipal de Castellar del Vallès


Caldes d’Estrac

Caldes d’Estrac

termalisme i cultura vora la mar

35

l’alcald

l’alcalde

Josep Maria Freixas i Molist

aldes d'Estrac, Caldetes, el municipi del

C termalisme i la cultura vora la mar, és un

poble acollidor emmarcat per la Serralada Litoral, amb platges, un bosc urbà i parcs, i que gaudeix de bon clima tot l'any. Les seves termes tenen la particularitat d'ésser les úniques del país que es troben a ran de mar, i actualment es complementen amb un nou centre de talassoteràpia, l'Hotel-Balneari Colón. Ja en època romana, quan era coneguda per Caldae Aquae, les propietats de les seves aigües eren altament apreciades. Des de 1870 fins al 1920, Caldetes va viure una primera edat d'or que li va donar la fisonomia present, amb notables mostres arquitectòniques i lloc d'estada d'il·lustres poetes i escriptors com Verdaguer, Maragall i Apel·les Mestres. Actualment, Josep Palau i Fabre resideix a Caldes i la seva Fundació exhibeix la col·lecció permanent

aportada per ell mateix de l'obra de Pablo Picasso i d'altres artistes de renom. La Fundació Palau integra, a més, un important fons documental i bibliogràfic sobre Picasso i una Sala de Documents sobre la literatura catalana i personatges d'importància internacional. Caldes ofereix una elaborada gastronomia, amb productes propis del Maresme com el pèsol, la mongeta del ganxet i un selecte assortit de productes de la mar. Actualment, la seva vitalitat cultural es recull a la seva extensa agenda cultural, de manera que Caldes d'Estrac s'ha convertit en el destí ideal per a estades de cap de setmana, les vacances o qualsevol dia de l'any. Benvinguts. Josep Maria Freixas i Molist Alcalde de Caldes d'Estrac

FARXIU ARRELS CULTURA

Caldes d'Estrac des del mar, la Riera i el Parc de Can Muntanyà, un espai de gran bellesa

Balneari Colón. Estiuejants de l'època, gaudint d'una festa a la Platja de Colón. Any 1900


36

Caldes d’Estrac

el perso

el personatge

“Pioner de l'estiueig, Caldes també ha esdevingut una magnífica font d'inspiració d'insignes escriptors i poetes que hi han deixat la seva empremta. La platja i els banys de mar, units a la tradició de les aigües termals, van convertir Caldes en una destinació de la burgesia barcelonina de finals del segle XIX i principis del segle XX. Dels molts personatges del món intel·lectual, polític i cultural que hi feren estada, vull destacar especialment Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Apel·les Mestres. Els tres hi escriuen textos significatius de la seva trajectòria i la vila en guarda record.”

el dibuixant i els poetes

Apel·les Mestres, Joan Maragall i Jacint Verdaguer

P

arlar de Caldes és fer-ho del municipi on he viscut tota la vida. No solament això, sinó on he desenvolupat el meu projecte personal, familiar i polític. És a dir, Caldes és el meu poble i me l’estimo, com m'estimo la seva gent. El fet de ser-ne l'alcalde durant 21 anys, gestionar-ne el present i preparar el futur, m'ha portat a valorar especialment la seva història. Una història estretament relacionada amb les seves característiques geogràfiques, geològiques i climàtiques. Verdaguer (1845-1902) “Príncep dels poetes catalans“, com l'anomenà Torres i Bages, va quedar encisat per Caldes d'Estrac. Vora la mar (1883), poema de gran transcendència dins la seva obra, ho posa en evidència. El mateix podem dir del poema sobre una capella del Carme: “A Caldetes hi ha una capella...”, d'un text en doble versió Lo Xurrupí (1891) i Lo gafarró (1896), i d'un altre de curt, Vinc de la platja (sense datar) d'una gran bellesa: “...pels amples arenys, del poble d'aquest nom, duen a Caldetes...”, pertanyents als manuscrits originals de la Biblioteca de Catalunya. Caldes va influir decisivament en l'obra literària de Joan Maragall, un dels catalans més representatius del segle XX. A Vistes al mar (1901), hi descriu el retorn de les barques a port. Va viure, des de Caldetes, els esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909). Josep Benet recull en un llibre com el va

n’escriu

JOAN RANGEL I TARRÉS

afectar i cita els tres articles periodístics memorables que com a conseqüència va redactar. L'any 1910 escriu el poema El pi d'Estrac, dedicat a un arbre proper a la Torre dels Encantats. Els estius s'inspira a Caldetes per a la seva obra Nausica. Apel·les Mestres, entre 1885 i 1897, hi dibuixa, del natural, racons, tipus populars i paisatges que li serveixen per il·lustrar la pròpia obra literària. Se'n conserven molts croquis i apunts del natural. Situa Caldes a diverses obres d'ambient mariner, entre les quals hi figura el llarg poema narratiu: Els sardinalers. Les marines, peces teatrals d'un sol acte on els seus personatges són calc de gent de Caldes, neixen en aquest poble. Si aquests autors van compondre a Caldes algunes de les seves obres culturals més reeixides, avui, un dels exponents més vitals de la rereguarda del segle XX, Josep Palau i Fabre hi ha establert la seva residència i, amb la Fundació que porta el seu nom, situa un cop més a Caldes com un referent de primera magnitud. Joan Rangel i Tarrés Delegat del Govern a Catalunya


Caldes d’Estrac

37

VORA LA MAR (fragment) Al cim d'un promontori que domina les ones de la mar, quan l'astre rei cap a ponent declina, me'n pujo a meditar. Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m'aixafa com un pes. Aixequí tants castells en eixes ribes que m'ha aterrat lo vent, amb ses torres i cúpules altives de vori, d'or i argent: poemes, ai!, que foren una estona joguina d'infantons, petxines que un instant surten de l'ona per retornar al fons... Jacint Verdaguer Verdaguer a la balconada de Can Cabanyes

VISTES AL MAR (fragment) El vent se desferma i tot el mar canta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta! L'onada s'adreça, venint s'ageganta, avança i s'acosta callada que espanta. L'escuma enlluerna, el sol l'abrillanta, l'onada l'esberla i cau ressonanta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta! Una a una, com verges a la dansa, entren lliscant les barques en el mar; s'obre la vela com una ala al sol, i per camins que només ells veuen s'allunyen mar endintre... Joan Maragall Joan Maragall. Dibuix original d'Antoni Graupera

Apel·les Mestres El poble de Caldes ha retut un sentit homenatge a aquest poeta, escriptor, músic i il·lustrador, amb l' exposició: “La Quimera de l'Artista. Apel·les Mestres i Caldetes”, amb apunts al natural presos per Apel·les Mestres a Caldes, d'on, com Verdaguer i Maragall, era estiuejant habitual. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa..., que sovint fusionava en la seva obra, que il·lustrava amb dibuixos propis, amb els quals va assolir el reconeixement de crítica i públic. Moltes de les seves peces líriques i dramàtiques van ser musicades per Enric Granados, Amadeu Vives, Enric Morera, Josep Rodoreda...


38

el poeta i narrador

Caldes d’Estrac

Josep Palau i Fabre Barcelona, 1917

el perso

n’escriu

el personatge

JULIÀ GUILLAMON I MOTA Josep Palau i Fabre recitant una de les seves poesies

Palau i Fabre, l'Alquimista

J

Josep Palau i Fabre a l'entrada de la fundació a Caldes d’Estrac

osep Palau i Fabre (Barcelona, 1917) ha protagonitzat una de les aventures més singulars de la literatura catalana del segle XX. La seva poesia, reunida en el volum “Poemes de l'Alquimista” --sotmès a progressives refoses i ampliacions des de la primera edició clandestina de 1952-- s'ha convertit en un llibre de referència per a diverses generacions de lectors. Amb els seus assaigs, reunits en el volum “Quaderns de l'Alquimista”, ha inaugurat un tipus de reflexió nova al voltant de la tradició cultural, dels clàssics medievals

Fundació Palau a Caldes d'Estrac, inaugurada el maig de 2003

Josep Palau amb Pablo Picasso

fins als pares de la modernitat. El seu teatre constitueix una reflexió única sobre les fractures de la Guerra Civil i els efectes del franquisme en la societat catalana. Palau ha estat també narrador i els seus contes transmeten una alegria vital que pot sorprendre a aquells que, sense pensar-hi gaire, l'identifiquen amb l'existencialisme, a causa del seu exili de quinze anys a París. Palau ha traduït Rimbaud, Artaud, Balzac o Mariana Alcoforado, adaptant-los a la seva pròpia personalitat apassionada. Amb la mateixa passió ha adaptat al francès Ramon Llull i Ausiàs Marc i els ha presentat davant del món com a contemporanis. A través dels més de vint títols que ha dedicat a la vida i l'obra de Picasso, traduïts a les principals llengües, Palau ha esdevingut un dels valors de la cultura catalana més reconeguts internacionalment. Gairebé seixanta anys després d'aquell viatge a París que va marcar decisivament la seva trajectòria, Palau ha culminat el seu projecte vital, amb una obra que abasta tots els gèneres i una Fundació, a Caldes d'Estrac, que és el testimoni del seu itinerari i de la seva personalitat literària. Julià Guillamon i Mota Periodista


Calella

Calella

un mar de cultures

l’alcald

l’alcalde

Josep Basart i Pinatel·li

Calella, vista panoràmica. A la dreta, el far

C

alella és una ciutat tradicionalment oberta a diferents cultures. La seva llarga història així ho demostra, amb restes romanes a l'antic turó del Mujal, i amb anotacions escrites que demostren que la nostra ciutat sempre ha estat lloc d'acollida. De fet, el rei Alfons XII va passar una nit a Calella i, agraït per les atencions rebudes, va atorgar el títol de ciutat a la vila maresmenca. Actualment, Calella és una ciutat dinàmica, oberta a les noves tendències de les ciutats de serveis, especialment vinculada amb el turisme i el comerç. La seva projecció de futur passa per continuar oferint serveis en el sector predominant, però sense oblidar el territori més proper. En aquest ordre de coses, el sentiment de capitalitat de l'Alt Maresme és molt fort, fet que provoca una dinàmica de concentració de serveis en la nostra ciutat. Calella és, com molt bé recull el títol, un mar de cultures en el sentit que l'obertura a la nova immigració acabarà per enriquir una ciutat que presenta una oferta cultural molt

Passeig de Manuel Puigvert

potent. Aquest és un signe d'identitat de present i de futur. Gaudiu de Calella! Josep Basart i Pinatel·li Alcalde de Calella

39


40

l’humanista

Calella

Vicenç Ferrer i Moncho Barcelona, 1920

el perso

n’escriu

el personatge

Vicenç Ferrer

QUIM BOTEY

Un home d'acció icenç Ferrer és un humanista que porta

Vmés de 50 anys treballant a l'Índia amb els QUIM BOTEY

Vicenç Ferrer a Anantapur. Diverses instantànies de les tasques desenvolupades a la Fundació

L'organització fou creada a Espanya l'any 1996 per donar un suport específic i constant a la tasca d'RDT a l'Índia, garantint la seva autonomia i continuïtat, i sensibilitzant la població espanyola de la possibilitat de transformació de la zona d'Anantapur.

dàlits o intocables. Amb la seva forma de pensar i actuar, ha mobilitzat les consciències de milers de persones en la lluita per eradicar les desigualtats entre els homes, transmetent el seu compromís i entusiasme a tots els qui, dia a dia, treballen i col·laboren per la mateixa causa a l'Índia i a Espanya. Va deixar la seva Calella de joventut mogut

JORDI FOLGADO I FERRER

pel seu esperit de recerca i de lluita, i va ser a l'Índia on va veure clar que la seva lluita passava per aconseguir la pau i la justícia social a través del desenvolupament. Quan Vicenç Ferrer va arribar a Anantapur, al sud de l'Índia, les perspectives dels habitants d'aquesta zona eren molt desoladores. Era l'any 1969. Amb la finalitat de buscar solucions a les múltiples problemàtiques de la comunitat rural d'Anantapur, va fundar el Rural Development Trust, RDT (Consorci de Desenvolupament Rural). Format per un equip local i amb el suport de diverses organitzacions humanitàries, RDT ha aconseguit al llarg de més de 30 anys millorar les condicions de vida dels dàlits, a través d'un ampli programa de desenvolupament integral. En aquests moments podem dir que Vicenç Ferrer gestiona el programa d'ajuda humanitària més innovador i revolucionari de la història de l'Índia. L'esperit de lluita i la grandesa del compromís de Vicenç Ferrer amb els més desemparats li han servit, durant tota la vida, per superar, un a un, tots els obstacles que coneixem. Jordi Folgado i Ferrer Director General Fundación Vicente Ferrer


l’arquitecte

Calella

Jeroni Martorell i Terrats Barcelona, 1876 - 1951

el perso

n’escriu

el personatge

JORDI AMAT I TEIXIDÓ

J

eroni Martorell i Terrats, entre1903 i 1933 va tenir una gran activitat i una densa producció literària teòrica i conceptual sobre arquitectura, va ser deixeble avantatjat de Puig i Cadafalch. Igualment va ser un gran erudit en arqueologia i belles arts. Va prendre part en un concurs de projectes a Sabadell (1904), obtenint la construcció de l'edifici de la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1905-1915) i, més tard, el de l'Escola Industrial de Sabadell (1907-1910) i el cinema Imperial (1910) i alguns rengles d'habitatges particulars. Va ser membre de la secció d'arquitectura del Centre Excursionista de Catalunya, l'any 1907 projectà el xalet refugi d'Ull de Ter a Setcases. Des de 1914 fins a la seva mort, va ser director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, entre aquell any i el 1925 va comptar amb la protecció de la Mancomunitat, i anys més tard de la Generalitat, amb una notable defensa del patrimoni durant la Guerra Civil. Treballà a vint-i-quatre municipis de la província destacant la restauració dels banys àrabs de Girona, la reconstrucció de les esglésies preromàniques i romàniques de Terrassa, la restauració del monestir de Sant Cugat del Vallès, restauració del castell de La Geltrú, consolidació del recinte emmurallat de Tossa, restauració de la casa dels Canonges,

41

restauració del monestir de Pedralbes. Va intervenir en la reconstrucció del monestir de Poblet, restaurà la casa barroca del Col·legi de l'Art Major de la Seda. Va realitzar la catalogació de molts monuments i obres d'art, també va emprendre la formació del repertori iconogràfic d'Espanya. Es va lliurar totalment a la defensa de l'arquitectura històrica i monumental i la seva protecció, va donar a conèixer les seves idees en múltiples conferències sobre l'arquitectura romànica, inventaris gràfics, castells i vil·les fortificades, patrimoni artístic, conservació de monuments històrics, reforma interior de Palma de Mallorca o de Barcelona. Publicà nombrosos articles i catàlegs d'exposicions a butlletins i revistes especialitzades. Dissenyà edificis d'ús col·lectiu, vint grups escolars, entre ells els de Calella, Argentona, Granollers, Vilassar de Dalt o Sant Joan de les Abadesses, també projectaria escoles per a la resta de l'Estat. Va construir l'edifici “Alella Vinícola” i nombrosos xalets i cases a Calella, Valldoreix, Sant Cugat, Cerdanyola, Bellaterra, etcètera. Igualment dirigí la restauració de molts altars i d'esglésies: la de Calella o Vilafranca del Penedès, les de Sant Just i Pastor i la de Santa Maria del Pi, a Barcelona, entre d'altres. Durant molts anys va ser arquitecte municipal de Calella, on dissenyà una ciutat funcional i noucentista amb edificis tan notables com ara les Escoles i la Biblioteca, l'Escorxador, l'edifici del Mercat, o el parc municipal (Dalmau) i la balustrada del passeig de Mar (Manuel Puigvert), a banda de cases i d'edificis industrials. Jordi Amat i Teixidó Historiador

Jeroni Martorell

Edifici del Mercat Municipal de Calella, dissenyat per Jeroni Martorell


42

el mercader i comerciant

Calella

Miquel Joan Roger Calella, es calcula 1530 - 1580

el perso

n’escriu

el personatge

Escut de la família Roger A l'esquerra, la desapareguda ermita del Roser

M ARXIU MIR

Reproducció d'un plànol del segle XVIII, amb curioses anotacions al marge. Cal destacar: 1. L'ermita de la Mare de Déu del Roser (que ja no existeix). 5. La Parròquia. 7. Capella de Sant Telm (avui Sant Quirze). 9. La torre de defensa i davant, la casa de la família Roger

ercader i comerciant calellenc que visqué durant la segona meitat del segle XVI(1), descendent d'una branca dels Roger de Pineda que s'establiren a Calella a partir del segle XII. Habità en una casa fortalesa situada en l'actual plaça de la Constitució. La documentació existent ens el mostra com un ciutadà notable i influent tant en l'àmbit socioeconòmic com en el religiós. L'any 1571 va fer construir una galera per participar en la batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), salpant de Sant Feliu de Guíxols. Tornà victoriós i fou nomenat cavaller de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem (actuals cavallers de Malta).

Miquel Joan Roger va ser el promotor de la construcció de l'ermita del Roser i de la fundació de la Confraria de la Mare de Déu del Roser, que l'any 2006 complirà 435 anys

JOSEP LLAMAS I LLAUGÉ

Son fill Felip de Roger fou fet noble el 1599, heretant la torre de Vallseca (ara Laberint d'Horta) i s'establí a Barcelona. Cal destacar el fet que el senyor Miquel Joan Roger féu construir una ermita en el Mujal (actual emplaçament de l'hospital comarcal de Sant Jaume de Calella i límit de les seves terres urbanes aleshores) en honor i agraïment a la Nostra Senyora del Roser (7 d'octubre) per haver tornat sans i estalvis de la batalla naval de Lepant. En l'ermita del Roser del Mujal fou enterrat ell i la seva esposa (2). Aleshores, va començar el culte marià del Roser a la nostra població fins a la Guerra Civil de 1936 (a mitjans del segle XIX s'enruna l'ermita del Mujal passant el culte a un altar lateral de l'església parroquial) i tanmateix, es fundà la Confraria de la Mare de Déu del Roser, la qual va ser recuperada i refundada l'any 2004 per un grup de calellencs. Josep Llamas i Llaugé Historiador (1) En document de l'any 1550 (abril 23) és citat com a donzell. En document de l'any 1583 és citada la seva muller com a vídua. (2) En el moviment de terres per construir l'Hospital fou trobada la llosa sepulcral amb l'escut familiar, avui exposada al Museu-Arxiu de Calella.


Canet de Mar

Canet de Mar

bressol d’artistes

l’alcald

l’alcalde

Joaquim Mas i Rius

Casa Roura (1884) de Lluís Domènech i Montaner a Canet de Mar

anet de Mar ha esdevingut bressol

C d'artistes i prohoms de la cultura i la

riquesa cívica i social. També ha estat població d'acollida de creadors i polígrafs que han fet que el nostre pessic de terra fos conegut internacionalment. Els Comediants, Ovidi Montllor, Eugeni Forcano, La Trinca, ... en l'àmbit de la creació artística. L'abundor del nostre patrimoni arquitectònic el devem, sobretot, a les mans d'arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Eduard Ferrés, Rafel Masó, Emili Cabanes, Josep Puig i Cadafalch o Pere Domènech Roura, i d'escultors com els germans Oslé o Pau Gargallo. I no ens oblidem de figures com el doctor Marià Serra o d'esdeveniments polítics i socials de caire reivindicatiu com les Sis Hores o el Canet Rock, a l'època de pretransició democràtica i a les acaballes de la dictadura franquista. El Modernisme, disciplina que relliga totes les arts aplicades, és present a gairebé cada racó de Canet. I on no n'hi trobem s'hi respira

Canet de Mar: campanar dominant el mar

un altre art, el de vila costanera, forjada a si mateixa pels esdeveniments que li ha tocat viure. Exemple n'és el centre històric, amb els carrerons estrets del Castellet i amb els turons des d'on els canetencs d'avui poden guaitar el mar, com ho feren els nostres avantpassats fa segles. Canet i l'art han anat sempre plegats. La nostra història no pot deslligar-se dels personatges que des de casa nostra o per a casa nostra han gestat les seves obres. Mai els ho agrairem prou. Suposo que tampoc ho esperen. L'art surt de dins i el reconeixement extern és l'última de les recompenses preteses pels creadors. Però és l'obligació de cada canetenc i canetenca recordar-los i dels seus representants institucionals fer perviure aquesta memòria. Només així podrem assegurar que aquesta unió de Canet i l'art romandrà generació rere generació. Joaquim Mas i Rius Alcalde de Canet de Mar

43

Gran creu de Pedracastell (1901) de 19 m d'alçada i d'estil gaudinià


44

l’arquitecte, historiador i polític

Canet de Mar

Lluís Domènech i Montaner Barcelona, 1850 - 1923

el perso

n’escriu

X. MISERACHS

el personatge

ORIOL BOHIGAS

Lluís Domènech i Montaner dibuixat per Ramon Casas Lluís Domènech i Montaner (Casa museu Domènech i Montaner, on va viure i treballar l'arquitecte)

V

Ateneu Catalanista, el primer edifici construït per Lluís Domènech i Montaner a Canet de Mar (1885-1887)

et aquí un dels personatges més complets i plurivalents de la cultura catalana. Lluís Domènech i Montaner va excel·lir en l'arquitectura, en l'urbanisme, en la política, en la història, en el disseny i l'artesania, en gairebé totes les esferes d'agitació cultural. Podríem explicar la seva excel·lència només recordant el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau, o la presidència de l'Assemblea de la Unió Catalanista en què foren aprovades les Bases de Manresa, primer programa autonomista, o les aportacions documentals i crítiques a la història de l'art i l'arquitectura, o els manifestos nacionalistes que marcaren tendències al Modernisme, o les crítiques abrandades a alguns episodis crucials de la història de Catalunya. I tot això des de llocs d'enorme responsabilitat com la direcció de l'Escola d'Arquitectura, la

presidència de la Lliga de Catalunya i dels Jocs Florals, l'escó de diputat a Corts en dues legislatures, etcètera. Potser el tret més simbòlic de la seva posició central i omnipresent és haver estat autor del dibuix de les capçaleres de La Renaixença, de La Veu de Catalunya i de El Poble Català, tres episodis fonamentals que marquen tres variants del catalanisme. I el més significatiu és haver estat elegit tres vegades president de l'Ateneu Barcelonès, amb una autèntica posició arbitral, decantat cap a les posicions relativament esquerranes dins de l'hegemonia burgesa catalanista. Aquesta varietat d'aportacions s'explica pel seu permanent entusiasme patriòtic i pel convenciment que la pàtria era un fet de cultura i d'autoestima. Domènech està al centre d'un parell de generacions que s'inventaren la refonamentació de Catalunya i intentaren una internacionalització fins i tot per sobre dels nivells realment assequibles. Catalunya era ja allò que somniaven, però que declaraven com a real i tangible, malgrat ser, encara, idees i programes.

Oriol Bohigas Arquitecte


Dosrius

Dosrius

un poble amb tradició

l’alcald

l’alcalde

Josep Jo i Munné

Vista general de Dosrius des del castell

E

l terme municipal de Dosrius és el segon més gran de la comarca del Maresme, després del de Tordera. Consta de tres nuclis, separats cadascun d'ells per uns 4,5 Km: Dosrius, Canyamars i el Far, on hi ha can Massuet, una antiga urbanització, així com unes cent masies escampades per tot el territori i tres urbanitzacions: Can Canyamars, can Figueres i can Valls. El municipi està format per un conjunt de valls amb direcció predominantment a la costa. Les valls s'uneixen a Dosrius donant lloc a la Riera que porta el mateix nom i que després s'anomena d'Argentona. Un 80% del territori és cobert de bosc, majoritàriament pi pinyoner, alzines i vegetació de ribera, constituint un paisatge de gran bellesa i un entorn natural molt divers. Una mostra d'això l'ofereix un immens espai protegit, el Parc Natural del Montnegre-Corredor, que ocupa una part força important del municipi de Dosrius i on es pot trobar un entorn natural amb tota la seva esplendor. Dosrius ha continuat mantenint vives les

seves festes i tradicions més arrelades, essent les més importants: les festes majors de Sant Llop, Sant Iscle i Santa Victòria, Sant Esteve, La Germandat de Canyamars, l'Aplec de Muntanya de Canyamars (sardanes), les Havaneres de can Massuet-El Far, els Aplecs del Corredor... Les seves esglésies parroquials: Sant Aciscle i Santa Victòria, Sant Esteve de Canyamars, Sant Andreu del Far, així com el Santuari del Corredor, l'ermita de Sant Llop, el Pou del Glaç de Canyamars, les ruïnes del Castell i tot un seguit de masies són les seves construccions arquitectòniques més importants. Nombroses fonts escampades per tot el terme municipal, enmig d'un entorn paisatgístic curull de vegetació i de boscos, que tant havien enamorat Esteve Albert, fan de Dosrius un poble que ens convida a passejar, a fer excursions, en definitiva, a gaudir de la natura. Josep Jo i Munné Alcalde de Dosrius

45

L'ermita de Sant Andreu del Far, sepulcre dels comtes de Bell-lloc


46

el poeta, autor teatral i historiador

Dosrius

Esteve Albert i Corp Dosrius, 1914 - Andorra la Vella, 1995

el perso

n’escriu

el personatge

J.L. PÉREZ-REUS

El poeta Esteve Albert i Corp

JOSEP FAULÍ I OLIVELLA

Esteve Albert: constructivament inquiet

a poeta, però es consolidà com a home de teatre lligat a grans espectacles de contingut profund i d'ambició popular. Per això va ser creador de pessebres vivents a Andorra i fora d'Andorra. Radical i abrandat, sabia ser constructiu perquè era constructivament actiu. La seva repetida i reeixida presència al front d'espectacles populars és una bona mostra tant de la inquietud com de la construcció. No és que ell fos desigual, sinó que tenia dedicacions molt diverses que feien pensar sovint en aquella desigualtat. Perquè podia fer reviure el seu Maresme –El Maresme de Dosrius estant (1914-1921) i D'Iluro a Mataró. El Maresme del segle V al segle XIII–, però es podia endinsar també per camins d'estudi de present i de futur (Els problemes de demà). És possible que la seva passió autèntica fos la història, però la seva inquietud li impedia establir-s'hi permanentment. No la va oblidar mai, però; des Sant Ot a Ramon Berenguer el Gran, des de l'Empordà visigòtic a la Seu d'Urgell i a Les abadesses de Sant Joan. Li va vagar, fins i tot, sempre constructivament inquiet, d'ocupar-se de Jacint Verdaguer i de Josep-Sebastià Pons.

La casa d'Esteve Albert

E

steve Albert i Corp (Dosrius, 1914 Andorra la Vella, 1995) és una de les persones més rodonament inquietes que he conegut. La seva inquietud venia de lluny, si més no dels anys de guerra en què participà en el Comitè de Salut Pública. Era, però, desordenadament inquiet perquè es veia amb cor d'anar, sense fer marrades, de l'alta cultura a la cultura popular. Es manifestà com

A dalt, Esteve Albert al dolmen de la Cabana del Moro Céllecs (1949). Al costat, una de les darreres fotografies d'Esteve Albert

Josep Faulí i Olivella Doctor en Filosofia i Lletres


Malgrat de Mar

Malgrat de Mar

hi sereu ben trobats

47

l’alcald

l’alcaldessa

Conxita Campoy i Martí

Malgrat de Mar, vista aèria

M

algrat de Mar, aquest poble del Maresme, a cavall entre Girona i Barcelona, amb forts lligams amb els pobles que envolten el curs final del riu Tordera, ha vist néixer i ha acollit, al llarg de la seva història, un bon nombre de personatges il·lustres. Deixeu-me dir, d'entrada, que la selecció de personatges queda forçosament curta i que, sovint, el més important d'una població és el conjunt de ciutadans, molts dels quals no surten mai a cap crònica, però són, en definitiva, els que han fet i fan possible la realitat del nostre poble. Malgrat és un poble carregat de vida que intenta encarar el segle XXI de la millor manera possible. Econòmicament, intentem no

AMMM

dependre només del turisme i del sector de serveis: disposa d'uns sectors industrials i agrícoles molt importants. Urbanísticament, hem vist com s'ha produït un creixement que intentem que no sigui desmesurat. Culturalment i esportivament, Malgrat disposa d'una xarxa associativa molt significativa. Confiem que les biografies que trobareu en aquest llibre animin els malgratencs d'origen i als nouvinguts, a conèixer una mica millor alguns dels fills il·lustres del nostre poble. I, als que no sou de Malgrat, confiem que, a través d'aquests personatges us interesseu pel nostre poble i per la seva gent. Conxita Campoy i Martí Alcaldessa de Malgrat de Mar

AMMM (EDUARD LLASAT)

Barca al davant del passeig de Mar


48

l’explorador

Malgrat de Mar

Fèlix Cardona i Puig Malgrat de Mar, 1903 - Caracas (Veneçuela), 1982

el perso

n’escriu

el personatge

Fèlix Cardona, l'explorador de Malgrat

F

Fèlix Cardona i Puig

AMMM

AMMM

Fèlix Cardona, el descobridor del món perdut, de jove

èlix Cardona i Puig, explorador. La simple presentació sorprèn. Un explorador contemporani? Un explorador del Maresme, on possiblement ja no quedava res per descobrir quan els grecs hi van arribar el segle VI aC? Tanmateix, Fèlix Cardona és el gran explorador modern de Veneçuela, la persona que més ha aportat al coneixement del vastíssim interior del país, poblat per jungles impenetrables i planúries sense fi. Acompanyat pel seu fill Fèlix, veí avui de Malgrat, va recórrer durant més de quaranta anys tots els topants del territori d'Amazones, va solcar tots els seus rius i va batejar amb el nom de Gran Sabana el lloc on es drecen les construccions pètries més velles del món, els tepuis. Va trobar ètnies indígenes no revelades, va batejar amb el seu nom espècies vegetals no identificades, va donar a conèixer la cascada més alta del món, el Churún Merú, dita avui Salto Ángel; va participar en el descobriment de les fonts de l'Orinoco, va explotar mines d'or, va buscar cautxú per als aliats durant la guerra mundial... Fèlix Cardona, nascut a Malgrat de Mar el 1903, havia començat de capità de la marina mercant, la qual cosa ja lliga més en el perfil d'un fill del Maresme. A fi de fer pràctiques per a obtenir el títol de pilot, va fer entre 1922 i 1925 la volta al món en un veler de vapor. Ja tenim, doncs, un home curiós i intrèpit llançat a un món sense límits. Al vaixell, va conèixer un geòleg anglès anomenat Doyle que anava a Veneçuela a estudiar la conca del riu Caroní. Al jove navegant li va faltar temps per apuntar-s'hi. Només desembarcar al país sud-americà,

EUGENI CASANOVA I SOLANES

el 1927, va pujar en una canoa i va encarar riu amunt, on la civilització blanca es perdia al primer ràpid. A partir d'aquell moment, la jungla i els rius van esdevenir la seva pàtria. De 1938 a 1946, va ser cap d'Exploracions de l'Oficina de Fronteres del Ministeri de Relacions Exteriors i va recórrer pam a pam la desconeguda divisòria d'aigües entre l'Orinoco i l'Amazones, on avui una muntanya duu el seu nom. Entre 1946 i 1949, va treballar per al Ministeri d'Agricultura. Com a comissionat del departament de Recerques Forestals, va recollir plantes i animals –sobretot ocells–, alguns dels quals van resultar nous per a la ciència. Entre 1949 i 1982, any de la seva mort, va treballar per al Ministeri de l'Ambient i Recursos Naturals i va cartografiar l'enorme territori selvàtic del centre i el sud del país. El 1951 va participar –amb el seu fill– com a màxim expert en l'expedició militar que va atènyer per primer cop les fonts de l'Orinoco, un dels principals rius de Sud-amèrica. Durant tota la seva vida, no va perdre mai el contacte amb Malgrat i la família tenia un pis a Barcelona, on solien passar els hiverns. Eugeni Casanova i Solanes Periodista


el científic

Marià Cubí i Soler Malgrat de Mar, 1801 - Barcelona, 1875

n’escriu

JOSEP MARIA COSTA I MOLINARI

M

arià Cubí i Soler fou l'apòstol de la frenologia a l'Estat espanyol, aquella doctrina que relaciona les aptituds o facultats de l'individu amb el desenvolupament de determinades zones cerebrals, que anomena òrgans, a cadascuna de les quals li correspon una funció. Mitjançant una cranioscòpia, es a dir, inspeccionant per palpació la forma del crani es pot determinar la força de l'aptitud corresponent. Es tracta d'una doctrina positivista, localitzacionista, matusserament materialista, que relaciona la ment amb el cos, i va ser propugnada per Franz Joseph Gall (1758-1828) i pel seu deixeble Johan Caspard Spurzheim (1776-1832). Cubí fou un personatge singular que va lluitar per introduir aquesta doctrina amb un relatiu èxit que, certament, va durar poc temps, per l'escassa validesa i consistència dels seus fonaments. Fou criticada tant per part dels eclesiàstics (per ex. Balmes), com pels científics. No solament es va consagrar a la frenologia sinó que, a més a més, es va preocupar per altres qüestions entre les quals cal citar el magnetisme animal i la fisiognòmia. També és notable la seva proposta de reforma de l'ortografia castellana, de tal manera que a cada so li correspongués una sola lletra. També fou un home d'idees liberals que va exposar en una revista fundada

per ell anomenada “La Antorcha, Semanario enciclopédico de ciencias, artes, literatura e industria. Órgano de la Frenolojía i de las soziedades i academias frenolójicas de España”, publicada entre 1848 i 1850. Dominava diverses llengües, especialment l'anglès i el francès. Va viure als EUA, on fou professor de castellà i on va entrar en contacte amb la frenologia. En tornar a Catalunya l'any 1842, es llençà a una intensa campanya pedagògica i propagandística difonent l'evangeli frenològic junt amb altres temes que ell mateix descriu ”... a mas de los Temperamentos i Fisonomía, hablo sobre educazion, lejíslazion, crímen, correczion, delitos, penas, castigos, economía política, metafísica, poblazion, vozes abstractas, oríjen de las artes, ziéncias e instituciones humanas los medios que nos ofrece la ziéncia para no ir como ahora, a ziegas en la eleczion de los criados, amigos, compañeros, etz., etz. en la eleccion de carrera para nuestros hijos, i otras matérias de no ménos traszendental importánzia”. Entre les seves obres cal mencionar: “Manual de Frenolojía”,1843; “Sistema completo de Frenolojia”,1844; “Polémica religiosofrenolójico-magnética sotenida ante el tribunal eclesiástico de Santiago”,1848; ”Al pueblo español sobre el camino que nos conduce a la abundancia i nos aleja de la miseria. Pan i Bocas o sea economía política puesta al alcance de todos”, 1852; “La frenolojía i sus glorias”, 1853; “Al pueblo español sobre las causas que hacen al comunismo imposible i el progreso inevitable”, 1852; “La phrénologie régénerée, ou véritable système de philosophie de l'homme considérée dans tous ses rapports”, 1858, dedicat a Napoleó III de França. Josep Maria Costa i Molinari Professor emèrit del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona

Malgrat de Mar

49

el perso

el personatge

AMMM

Marià Cubí i Soler en els seus darrers anys

Sense una formació acadèmica reglada, fou un home il·lustrat i polifacètic que va destacar per la seva capacitat innovadora, sovint polèmica i de mentalitat progressista en els terrenys econòmics, socials o polítics.


50

el biòleg i filòsof

Malgrat de Mar

Ramon Turró i Darder Malgrat de Mar, 1854 - Barcelona, 1926

el perso

n’escriu

el personatge

AMMM

Ramon Turró i Darder

R Ramon Turró i Darder

A sota, Ramon Turró en el seu laboratori

amon Turró i Darder va néixer a Malgrat el 1854. La seva formació va ser bàsicament autodidacta i gens convencional. Després de viure un temps a Madrid dedicant-se al periodisme, va tornar a Barcelona per fer recerca científica. Com que no havia acabat la carrera de medicina i necessitava un títol, va obtenir en un temps rècord el de veterinària.

AMMM

JOSEP-MARIA TERRICABRAS I NOGUERAS

Turró va defensar el rigor científic i el mètode experimental en medicina, seguint les idees de Claude Bernard, i es va enfrontar durament a les tesis encara defensades pel Dr. Letamendi. Des del Laboratori Municipal de Barcelona, que va dirigir, els seus treballs sobre bacteriologia, fisiologia i immunologia van obrir noves vies a la investigació, algunes de les quals encara avui són d'actualitat. De caràcter tossut i d'esperit discutidor, Turró va tenir molts interessos, no solament literaris sinó també filosòfics. En un dels seus escrits més cèlebres (Els orígens del coneixement: la fam, 1912), va defensar que la fam no és una mera sensació sinó que comporta un acte de reconeixement i d'elecció d'allò que l'ha de satisfer. En aquest sentit, la fam esdevé la base del coneixement humà. Amb la perspectiva dels anys, és just reconèixer que Ramon Turró, que va morir a Barcelona el 1926, ha estat un dels científics i intel·lectuals més destacats de la Catalunya contemporània.

Josep-Maria Terricabras i Nogueras Prof. Dr. Catedràtic de filosofia Director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani Universitat de Girona


El Masnou

El Masnou

visiteu-la tot l’any!

l’alcald

l’alcalde

Eduard Gisbert i Amat

El Masnou, l'església de Sant Pere i el mar

L

a nostra població, el Masnou, viu oberta a la modernitat, mantenint, però, ben arrelades les seves tradicions i el seu tarannà. El Masnou és un dels principals municipis de la comarca del Maresme. La vila està molt ben comunicada i ofereix un ampli ventall d'arguments per ser visitada al llarg de tot l'any. Els atractius artístics i monumentals en són un clar exemple: el Museu Municipal de Nàutica conté una important col·lecció nàutica, arqueològica i de ceràmica, l'Església de Sant Pere (del segle XVIII), de façana classicista, que domina els carrers escalonats i tranquils de la població, la Casa de la Vila, d'estil neoclàssic tardà, i el Casino. Al nucli antic, s'hi conserven un bon nombre de cases populars del segle passat. Entre els edificis singulars del Masnou, n'hi ha també d'estil modernista com la Casa Benèfica, o la Casa

de Cultura, i diferents masos antics, com Cal Teixidor (segle XVII) o Ca l'Antic (segle XVI). Per la línia de mar, a tocar de la platja, podem arribar a les instal·lacions del Port Esportiu. La seva oferta lúdica i gastronòmica és un punt de referència a la comarca. La nostra població, a més, gaudeix d'una àmplia oferta de comerç i de serveis. Al Masnou hi ha activitat durant tot l'any, però a l'agenda d'estiu hi destaca el Festival Internacional Ple de Riure, la Mostra de Curtmetratges Fascurt i la Festa Major de Sant Pere. Una curiositat: el Meridià verd, que parteix de Dunquerque, fent escala a París, clou el seu traçat en terres catalanes a la nostra vila.

Eduard Gisbert i Amat Alcalde del Masnou

51

Casa de Cultura del Masnou


52

el músic

El Masnou

Lluís Millet i Pagès El Masnou, 1867 - Barcelona, 1941

el perso

n’escriu

AJUJNTAMENT

DEL MASNOU

(AUTOR

DESCONEGUT)

AJUNTAMENT

DEL

MASNOU (AUTOR

DESCONEGUT)

el personatge

Concert de l'Orfeó Masnoví davant l'Ajuntament

A sota, foto de grup de l'Orfeó Masnoví

Lluís Millet amb l'estendard de l'Orfeó Masnoví

L

luís Millet i Pagès, el fundador de l'Orfeó Català, nasqué al Masnou el 18 d'abril de 1867. Fou un dels set fills de Salvador Millet –capità del vaixell de vela “La Araucana”, que feia la ruta de les colònies d'Amèrica i de Filipines– i de Francesca Pagès. Arrelat en la terra que el veié néixer, sempre sentí una gran atracció per la vila nadiua i la seva casa pairal, on passà tots els estius de la seva vida. I sovint expressà aquesta connivència sentimental, tant de forma col·loquial com epistolar. També ho féu, solemnement, en AJUNTAMENT

DEL

MASNOU (AUTOR

DESCONEGUT)

FÈLIX MILLET I TUSELL

algunes ocasions, com en l'acte de donar el seu nom al carrer on va néixer, el 30 de juny de 1918. En aquest sentit, em sembla oportú reproduir un fragment del discurs que Lluís Millet pronuncià en aquesta avinentesa: “Sota aquest cel tan blau, dintre les blanques parets d'aquestes casetes, [...] sota els tarongers de les nostres eixides, amb l'olor del marduix i de la menta dels humils terraplens, [...] respirant aquell alè, es forjà el nostre tremp per quan fóssim homes. [...] Així és, amics i germans, que si jo, vida enllà, he fet alguna cosa de bona mena, [...] és que portava a dins aquesta gràcia que Déu ha donat a la nostra vila. [...] I així es comprèn que vosaltres, masnovins, demostreu avui tanta bondat envers ma persona. Perquè creient festejar-me a mi, posant el meu humil nom al carrer de casa, no feu més que honorar el sa esperit que ha emmotllat la nostra manera d'ésser. [...] Jo solament he estat el motiu, l'ocasió d'aquest esclat, que és cosa noble perquè porta el reconeixement i l'amor al que és l'essència de l'ànima masnovina”. Fèlix Millet i Tusell President Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana


el capità mercant

Joan Mirambell i Bertran El Masnou, 1796 - 1862

El Masnou

53

el perso

n’escriu

el personatge

CRISTINA ESPUGA I CONDAL Un masnoví reconegut: el capità Mirambell

E

l Masnou, municipi que va assolir la independència de forma definitiva l'any 1825, tenia un gran nombre de pilots i hi havia més de 200 vaixells que feien la cursa cap a Amèrica. L'any 1867 una tercera part de la població era formada per mariners (73 patrons, 377 pilots i 468 mariners). D'entre les nombroses famílies conegudes per la vinculació amb el comerç marítim (com els Millet, els Bertran, els Maristany, etcètera), destaca la del capità Mirambell. Joan Mirambell i Bertran nasqué al barri mariner d'Ocata, el 27 de febrer de 1796 i fou batejat a la parròquia de Sant Martí de Teià. El Llibre de Matrícula que es conserva al Museu de Nàutica del Masnou (lloc on s'inscrivien els mariners aptes per fer el servei militar de l'Armada) ens fa un retrat del capità en plena joventut: era d'estatura regular, pell blanca, ulls blavencs, celles i cabells castanys, front regular, nas ample, llavi i boca grossos i barba espessa. L'any 1811, als setze anys, Mirambell va fer-se a la mar en qualitat d'oficial, segons consta en l'ofici del Comandant General de matrícules dels Terços Navals de Llevant del 30 de novembre de 1813. S'esmenta que se li abonaren tres anys de campanya com

Detall de la pintura a l'oli del capità Mirambell

a oficial de mar en corsari espanyol durant l'última guerra contra França. L'esdeveniment més important pel qual es coneix el capità va tenir lloc l'any 1834, quan tenia trenta-nou anys d'edat. Comandant la pollacra-goleta “Constancia”, emprèn des de Tarragona un viatge acompanyat pels pilots Pau Farrés, encarregat de la derrota de Vilassar de Mar, i Ferran Torres, d'Arenys de Mar. Va carregar les bodegues de la seva pollacra-goleta amb vi, oli, ametlles i avellanes i va dir que es dirigiria cap a Rio Grande (Brasil), tot i que la intenció era arribar a Montevideo, ruta tancada als vaixells espanyols com a conseqüència de la Guerra de la Independència d'Amèrica. Un cop allà, tot i arborà bandera brasilera, es va descobrir la nacionalitat del vaixell i Mirambell fou empresonat. Abans d'ésser jutjat, el va rebre el president d'aquella República, el general Ribera, al qual exposà que aquell viatge era un acte amistós i que les relacions comercials afavorien tant Espanya com l'Uruguai. El president es va quedar sorprès per l'audàcia i les raons de Mirambell i el posà en llibertat el dia 10 de gener de 1835. Joan Mirambell i Bertran morí el 1862. Cristina Espuga i Condal Directora gerent del Patronat Municipal del Masnou

Pintura de la pollacra-goleta “Constancia” que va comandar el capità Mirambell

“El vell Mirambell demostrà ésser un gran navegant i un excel·lent diplomàtic.” Josep Pla (1897-1981)

Carrer del Masnou dedicat al capità Mirambell


54

la mestra

El Masnou

Rosa Sensat i Vilà El Masnou, 1873 - Barcelona, 1961

el perso

n’escriu

el personatge

FOTOTECA.COM

QUIM LÁZARO I GARCÍA

Rosa Sensat, pedagoga, en un retrat publicat a la revista “La Ilustració Catalana”

Rosa Sensat asseguda sota un arbre Procedència: Arxiu de Rosa Sensat, Biblioteca de l'Associació de Mestres Rosa Sensat. A sota, procedent del mateix arxiu, Rosa Sensat amb un grup d'alumnes

"La societat es transforma, i a mesura que sorgeixen nous ideals de vida, l'escola ha de modificar les seves tendències per tal d'adaptar-se a les necessitats del present i a les que es dibuixen en els horitzons de l'esdevenidor.” Rosa Sensat

R

osa Sensat va fer de l'ensenyament una passió personal i un compromís social. Als 12 anys se'n va a Barcelona a estudiar Magisteri. Als 15 anys ja és mestra superior i entra a treballar a l'escola municipal del Masnou i més tard ocupa la plaça de l'escola de pàrvuls a Girona. Després va estudiar a la Escuela Central del Magisterio, a l'Institut Rousseau de Ginebra i va conèixer moltes escoles d'avantguarda a Europa. A Barcelona es relacionà amb un actiu grup d'educadors i educadores esperonats, com ella mateixa, per la flamarada noucentista de la renovació cultural, convençuts de la necessitat d'una nova escola com a motor moral del canvi social, material i espiritual de Catalunya. El 1914 inicià un dels seus somnis pedagògis a l'Escola Municipal del Bosc, a Montjuïc. Durant vint anys, va dur a terme una magnífica tasca educativa basada en

"el respecte envers l'infant i els seus interessos; vitalisme, entès com a vida prop de la natura; importància de l'higiene, l'educació física, l'aire i la llum, el joc i el treball; estimació per la bellesa; i, finalment, reflexió pedagògica a través del bon sentit en la vida diària, evitant tecnicismes i valorant la persona en la seva integritat". El 1931, amb l'arribada de la República, li van proposar la direcció d'un gran grup escolar: el Milà i Fontanals, un pati cimentat, 1.200 alumnes i quaranta professors. Un altre món. Vídua i a un pas de la seixantena, assumeix el repte: fer una escola pública, democràtica, per a tothom, i, alhora, d'una gran qualitat. Després de la guerra, Rosa Sensat va ser titllada de “roja y separatista” i com molts ensenyants, s'hagué de sotmetre als patiments morals d'una tèrbola depuració político-professional. Rosa Sensat, abans de retirar-se, digué que ja s'havia fet “la meitat del camí”. L'avui anomenada “Associació de Mestres Rosa Sensat”, ha tornat tossudament a refer aquell camí, barrat per la força, però mai no oblidat. Quim Lázaro i García President de l'Associació de Mestres Rosa Sensat


Mataró

55

Mataró

ciutat mediterrània

l’alcald

l’alcalde

Joan Antoni Baron i Espinar

Mataró, Laia, l’arquera; escultura metàl·lica de Rovira Brull, que domina la porta Laietana i és el nou símbol de la ciutat. Aquesta icona encarna el mite dels primers pobladors

M

ataró és una ciutat amb un marcat caràcter mediterrani, la privilegiada situació geogràfica –per un costat el mar, amb una llarga i àmplia platja, i per l'altre la serralada litoral– fa que les condicions climàtiques siguin idònies per a gaudir de la seva oferta cultural, comercial i d'oci. Mataró té el seu origen a l'època romana que es manifesta en la vil·la romana de Torre Llauder, de finals del segle I aC. Pels carrers del centre de la ciutat, es pot fer un recorregut des de l'antiga Iluro romana fins al barroc, influències colonials i el modernisme de la mà de l'arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch. La ciutat s'incorporà al desenvolupament

A.IAS

industrial en el segle XIX a partir de la primera línia de ferrocarril de la península, de la qual va ser promotor el mataroní Miquel Biada. És una ciutat de compres amb un gran ventall d'oferta comercial que també us ofereix una gastronomia acurada i diversa. El front marítim de la ciutat amb platges i el port esportiu conviden a passar una bona estona d'oci i esport. El tradicional esperit emprenedor de Mataró continua vigent en l'aposta per les noves tecnologies com a base del futur econòmic de la ciutat. Joan Antoni Baron i Espinar Alcalde de Mataró

Mataró, Basílica de Santa Maria, considerada un bé cultural d'interès nacional

A.IAS


56

el comerciant

Mataró

Miquel Biada i Bunyol Mataró, 1789 - 1848

el perso

n’escriu

el personatge

Miquel Biada, retrat

ARXIU MUNICIPAL

DE

MATARÓ

Impulsor del primer ferrocarril de la península

M

Monument de la ciutat de Mataró a Miquel Biada, davant de l'estació

A.IAS

ataró ha dedicat a Miquel Biada i Bunyol un monument, una plaça, un carrer, una escola universitària, un retrat a la galeria de mataronins il·lustres i dues plaques: una a la casa on va néixer i l'altra a la casa on va morir. D'aquesta manera, la ciutat recorda agraïda aquell “indiano” que va anar a Cuba a fer fortuna i que un cop la va haver feta va decidir tornar amb la idea d'integrar Mataró a la revolució industrial unint-la a la Barcelona de les xemeneies amb un ferrocarril. El primer viatge es va produir el 28 d'octubre de 1848 sense que Biada en fos testimoni perquè havia mort uns mesos abans. Cada

MANUEL CUYÀS I GIBERT

28 d'octubre, les autoritats i els descendents del patrici posen una corona de llorer al peu del monument que Biada té davant l'estació de la Renfe. El tren Barcelona-Mataró va ser el primer de la península. Si no és el primer d'Espanya és perquè llavors Cuba “era” Espanya i a Cuba ja hi havia un tren: el que havia vist Biada i li havia donat la idea. El record de Biada ha tingut moments de tot. Moments de victorejar-lo i considerar-lo un heroi ciutadà i moments de deixar-lo gairebé com un drap brut. Ara ens trobem en la segona fase. Se li tira en cara que a Cuba fos un negrer actiu i convençut i que, un cop aquí, collés els pescadors per poder estendre la via a ran de platja. Algú fins i tot li retreu que fos l'antecessor de l'actual Renfe, un bunyol amb trens insuficients que fa viatjar a peu dret i que per anar de Barcelona a Mataró i viceversa triga, avui, el mateix temps que aquell 28 d'octubre: quaranta minuts. Un estudiós acaba d'anunciar que el retrat de la galeria d'il·lustres no és el seu perquè el pintor es va confondre. L'any passat es va tirar a terra la casa on havia nascut i la placa es troba en un magatzem municipal, de cara a la paret. Manuel Cuyàs i Gibert Periodista


l’historiador de literatura i crític

Mataró

Antoni Comas i Pujol Mataró, 1931 - Barcelona, 1981

57

el perso

n’escriu

el personatge

IGNASI RIERA I GASSIOT

ataroní, que va viure cinquanta anys: entre 1931 i 1981. El dia del seu enterrament teníem la impressió que se n'anava un professor universitari sorprenentment jove, tot i que havia assolit fites reservades a figures veteranes del ram: membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, secció històrico-arqueològica. Especialitat Llengua i Literatura Catalanes, des del febrer de 1978. I que era membre electe de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres i de l'Associació Internacional de Llengua i Cultura Catalanes. Casat amb Dolors Lamarca, que aleshores era, essent conseller Max Cahner, directora general de biblioteques, tenien tres filles. Allò que destaca, però, de la figura d'Antoni Comas és el fet que el 1965 es convertia en el primer catedràtic de català de la Universitat de Barcelona, després de la desfeta. Aleshores el teníem de professor de provençal. La tensió en aquelles oposicions era notable perquè competien per al càrrec Antoni Comas i Joaquim Molas, que va acabar exercint com a catedràtic de català a la Universitat Autònoma de Barcelona a partir de 1971. Darrere dels dos, les figures que dignificaven aquella Universitat, pel que

ARXIU COMAS-LAMARCA

M

Antoni Comas pronunciant una conferència a l'Aula de Jubilats de la Caixa (Casa Macaia, 1980)

fa a la llengua i a la literatura catalanes: Antoni M. Badia i Margarit i Martí de Riquer. Comas va ser, per damunt de tot, professor universitari, entre els anys 1953 i 1981. D'entre les seves múltiples publicacions, introduccions, antologies, etcètera, voldria destacar la seva aportació en l'estudi de la literatura catalana dels segles XVI a XVIII: ningú com ell ens ha ajudat a entendre la importància de l'etapa de la nostra cultura escrita batejada com a “Decadència”. Aquell home tímid i feiner va demostrar la riquesa ben poc decadent d'aquell període de transició. Ignasi Riera i Gassiot Escriptor

SANTI CARRERAS

Antoni Comas pronunciant unes paraules davant del panteó de Miquel Biada, al cementiri de Mataró el dia 28 d'octubre de1973

Antoni Comas, una de les darreres fotos


58

el periodista i escriptor

Mataró

Néstor Luján i Fernández Mataró, 1922 - Barcelona, 1995

el perso

n’escriu

el personatge

Néstor Luján i Fernández

Néstor Luján, un curiós de tot

N Aquesta foto de Néstor Luján presideix el celler que les germanes Rexach li han dedicat al seu restaurant Hispania d'Arenys de Mar

éstor Luján (1922-1995) era l'últim renaixentista. Un home de lletres, un erudit irònic, un artista escèptic, un vividor hedonista. I, sobretot, un liberal, que escrivia contracorrent tant del catecisme franquista com del manual del progressisme. Una vegada es va definir com un curiós de tot. La curiositat per una persona intel·ligent és com la branqueta pel saurí, que li serveix per trobar

A sota, Néstor Luján donant una conferència durant un Seminari d'Enologia celebrat a Vilafranca del Penedès. Al seu costat, Xavier Valls i Miquel A. Torres LA VANGUARDIA

D'esquerra a dreta, Néstor Luján, Santiago Nadal i Carlos Sentís

“Sóc un curiós de tot” deia de si mateix Néstor Luján. Un home passional i entusiasta de paraula fàcil i il·lustrada.

MÀRIUS CAROL I PAÑELLA

aigua a l'erm. Una branqueta que el va portar a tres pous de la cultura com foren les biblioteques de Joan Estelrich, Antoni Vilanova i Josep Pla. En els seus prestatges va poder calmar la seva set cultural, després de la sequera de la universitat de postguerra. Només així es pot entendre que redactés 25.000 articles de les més variades matèries, veritable miscel·lània d'un món que semblava el país de les meravelles en contrast amb una realitat misèrrima. Destino va ser la finestra per on circulava el poc aire fresc d'una Espanya concebuda com a caserna. A les seves planes, la ploma del Néstor va convertir-se en afilat floret per apuntar mals socials, encara que se'l recordi més pels seus articles sobre la sensualitat de la taula, el plaer dels viatges o la fascinació pels llibres. A La Vanguardia va trobar un hàbitat natural com el llop a l'estepa. Al matrimoni i a la novel·la va arribar tard, segurament per mandra, probablement perquè pensava que la vida era un llarg camí, sense adonar-se que caminava per la drecera. Màrius Carol i Pañella Periodista i escriptor Guanyador del Premi Ramon Llull 2002 per Les seduccions de Júlia i del Premi "Así Fue" 2004 per El último Dalí


l’anarcosindicalista

Mataró

Joan Peiró i Belis Barcelona, 1887 - Paterna, Horta, 1942

59

el perso

n’escriu

el personatge

JOSEP PUIG I PLA Retrat de Joan Peiró

Joan Peiró; Obrer del vidre, sindicalista combatiu, ministre malgré lui, conseqüent fins a la mort

J

oan Peiró Belis (Sants, 1887- Paterna, 1942). De petit treballa en un forn de vidre i als 20 anys, casat i analfabet, es trasllada a Badalona on comença la seva activitat sindical, que seguint Salvador Seguí el porta a l'anarcosindicalisme. Patirà atemptats, detencions i presó en moltes ocasions; allí aprendrà a llegir i escriure. El 1922 va a treballar a Cristalleries de Mataró (en serà director), un model cooperatiu i de producció. Peiró es convertirà en referent del sindicalisme català i espanyol, serà secretari del Comitè Nacional de la CNT, director de Solidaridad Obrera i actiu articulista. Escindit amb els moderats trentistes, el 1936 es reintegra a la CNT. S'enfronta als excessos de la FAI i dels incontrolats, que l'amenacen de mort, amb articles que són molt divulgats (recollits a Perill a la reraguarda) i protegint persones perseguides. Contra la seva voluntat, és nomenat ministre d'Indústria a finals de 1936 en el govern de Largo Caballero i després comissari general d'Electricitat. Exiliat a França, és detingut

i lliurat a la Gestapo, que el fa a mans de la policia espanyola a primers de 1941, en un cas com el de Lluís Companys. Peiró resisteix les pressions per a integrar-se al nou règim. Al cap d'un any i mig, és jutjat a València pel procediment sumaríssim. Testifiquen a favor seu empresaris, religiosos i persones de dretes; ningú en contra. És condemnat a mort i afusellat. Joan Peiró, gran lluitador per les condicions dels treballadors i l'emancipació de la classe obrera, és un exemple d'honestedat i de coherència fins a la mort; una figura plena d'humanisme, que es manifestava fins i tot envers adversaris polítics i socials. Peiró va trencar els destins als quals semblava cridat. És l'analfabet que arriba a ser articulista i escriptor de criteri i d'influència. És l'obrer destinat a ser manat tota la vida que esdevé dirigent d'empresa i del sindicat. És la persona sense relleu social que es converteix en un líder de masses. És l'apolític partidari de no participar en les institucions i que és nomenat ministre d'un govern. Josep Puig i Pla Historiador Membre de la Comissió d'Homenatge a Joan Peiró

Casa on va viure Joan Peiró durant la seva estada a Mataró

Joan Peiró en el seu despatx de ministre del Govern de la República, aleshores traslladat a València


60

l’arquitecte, historiador de l’art i polític

Mataró

Josep Puig i Cadafalch Mataró, 1867 - Barcelona, 1956

el perso

n’escriu

CELESTINO CORBACHO I CHAVES

Josep Puig i Cadafalch a finals del segle XIX

ARXIU RIERA-CUNILL (DESCENDENTS

DE

PUIG)

ARXIU RIERA-CUNILL (DESCENDENTS

DE

PUIG)

el personatge

Josep Puig i Cadafalch a finals dels anys 20 del segle XX A sota, Casa Ametller (1898) obra de Josep Puig i Cadafalch, al Passeig de Gràcia, 41 de Barcelona. Al seu costat, la Casa Batlló, de Gaudí A.IAS

J

osep Puig i Cadafalch va néixer a Mataró el 17 d'octubre de 1867. És una de les personalitats més rellevants i en part més desconegudes de la història de Catalunya del final del segle XIX i de la primera meitat del XX. Activista catalanista des dels seus anys d'estudiant, arquitecte i historiador de l'art, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i diputat a les Corts de Madrid per la Solidaritat Catalana. Elegit diputat provincial per Barcelona i reelegit l'any 1917, fou designat president de la Mancomunitat de Catalunya després de la mort de Prat de la Riba, càrrec

al qual renuncià a causa del cop d'estat de Primo de Rivera. L'edifici de Can Serra, actual seu de la Diputació de Barcelona, fou un encàrrec de la família Serra a Josep Puig i Cadafalch. Avui dia ens sentim honorats d'haver contribuït des de la Diputació de Barcelona, institució amb més d'un segle i mig d'existència, a la recuperació històrica que simbolitza aquest edifici. La llarga vida de Puig i Cadafalch, dedicada a una constant activitat política, i sobretot cultural, li permeté lliurar-se a la seva gran passió per l'art i l'arqueologia. Vull destacar, en aquest sentit, el seu gran impuls a l'establiment de les biblioteques populars, precursores de l'actual Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Aquesta és un dels millors exemples de les nostres diverses xarxes de serveis als municipis. Josep Puig i Cadafalch, mataroní de naixement, però català de tots, fou un arquitecte, un erudit i un polític que va tenir una gran influència en la Catalunya del segle XX, tot i que sovint ha quedat eclipsat o oblidat injustament. Celestino Corbacho i Chaves President de la Diputació de Barcelona


Montgat

Montgat

poble de futur

61

l’alcald

l’alcalde

Jordi Ràmia i Gisbert

Montgat. A la dreta, sobresurt la xemeneia de l'antiga fàbrica ERT

M

ontgat és un municipi costaner que pertany a la comarca del Maresme que limita pel sud amb el Barcelonès i pel nord amb el Masnou. Té una superfície de 283 ha i una població de 9.100 habitants. Montgat té 2,6 Km de platja, de sorra neta de gra gros, i aigües netes, a més gaudeix de tots els serveis de manteniment i higiene de les platges de l'àrea metropolitana de Barcelona. Els seus banys, els seus vestuaris són encara molt recordats i continua sent molt visitada pels banyistes d'altres ciutats de l'àrea per la seva proximitat i la facilitat d'accés amb els transports metropolitans. A Montgat hi ha el primer túnel que es va construir a l'Estat espanyol, no només de la xarxa ferroviària sinó també de la xarxa de carreteres. El 28 d'octubre de 1998 se celebrà el 150è aniversari de la primera línia Barcelona-Mataró i de la construcció del túnel. I dalt del Turó de Montgat, hi ha un monòlit commemoratiu de la Fundació del Centre Excursionista de Catalunya 1876-l976. Al barri de Sant Joan, antic barri de pescadors, hi podreu veure la torre de guaita de Ca l'Alzina, que data del segle XVI.

N'hi ha una de singulars característiques per la seva planta semicircular, a la masia de Ca l'Umbert. També podeu visitar l'ermita romànica de Sant Martí, que data del segle XI, l'església de Sant Joan Baptista (1867) i podreu admirar la xemeneia d'ERT, resta d'arqueologia industrial, que s'ha mantingut en peu com a símbol del que havia estat una de les activitats industrials del municipi. La remodelació de la façana marítima, amb la construcció del passeig i el seu reordenament, ha representat un important espai de lleure i esbarjo, no només per als montgatins, sinó també per als veïns de les poblacions properes. Destacaré la Festa Major de Sant Jordi i la Festa Major de Sant Joan, la Festa baix a mar (havaneres i sardinada a la platja), la Fira Nadal Verd, la Festa del Joc i l'Esport (maig) i el Curt Circkuit (maig). I, finalment us invito a venir a la subhasta del peix, una tradició que encara es manté, i se celebra tots els dies feiners al migdia. Jordi Ràmia i Gisbert Alcalde de Montgat

A.IAS

Torre de defensa de Ca l'Alzina (segle XVI)


62

l’empresari

Montgat

Josep Dalmau i Sala Sant Genís de Palafolls, 1884 - Tiana, 1966

el perso

n’escriu

el personatge

MONTSERRAT DALMAU I COMAS

Josep Dalmau i Sala

E Amb la seva esposa Teresa Comas i Rovira, al casament de la seva filla Montserrat amb Joan León Campanals, el 10 de març de 1949

Josep Dalmau als típics banys de Montgat, el 1928, amb els seus fills

n Josep Dalmau va arribar a Tiana a principis de segle, ja que el seu pare va venir a treballar de picapedrer en una pedrera de calç. El pare, ja de ben jove, va començar a treballar per a en Feliu Barbeta que, en l'època daurada de la tartana de tracció de sang anomenada "lo Peral", feia el servei de transport de viatgers entre l'estació de Montgat i el centre de Tiana i que tenia l'exclusiva del correu. A la mort d'en Barbeta, va entrar a treballar a la fàbrica Porcelana Montgat, on acabà sent-ne el director. A l'any 34, coneixedor de la fabricació de la porcellana, fundà juntament amb en Carmel Casanovas i l'Esteve Clavell la Ceràmica Industrial Montgatina "CIM", una de les més reconegudes empreses del nostre país. Però, tot just quan tenien previst que la fàbrica entrés en funcionament, va esclatar la Guerra Civil espanyola. Aleshores van fer una cooperativa familiar, érem dotze, i es va poder treballar i tirar endavant la fàbrica, que encara funciona a ple rendiment. D'aquella època recordo, amb molta tendresa, la seva molt bona amistat amb Lola Anglada. Amistat que va començar quan Lola Anglada, amb les ceràmiques que tan bellament pintava, anava

a la fàbrica i li demanava al pare si les podia coure, cosa que ell feia de bon grat. En Josep Dalmau, casat amb Teresa Comas i Rovira, va tenir tres fills: en Josep que va ser campió d'Espanya en salt d'altura el mateix any que va començar la Guerra Civil; jo, la Montserrat, i en Joan que va ser un gran jugador de bàsquet, internacional i capità de la selecció espanyola. En acabar la guerra, quan encara fumejaven els canons, el van nomenar alcalde de Montgat. El primer alcalde de Montgat després de la Guerra Civil! Encara avui, als meus 88 anys, recordo amb tristesa el dia que el meu pare va morir atropellat per un cotxe quan sortia de l'estació de Montgat i travessava la carretera. Ja estava retirat, però continuava treballant pel municipi ja que estava immers en el projecte de construcció d'un nou camp d'esports de l'U.E. Montgat i, tot just dos anys abans de morir, de les instal·lacions de l'Escola Mireia de la qual fou protector i mecenes i que s'honora en portar el nom de "Fundació Dalmau". Montserrat Dalmau i Comas


Òrrius

Òrrius

un poble ple d’història

l’alcald

l’alcalde

Francesc de P. Cunill i Valls

Òrrius, vista general

Ò

rrius és un poble de 595 habitants, a 257 metres d'altura, situat en una bifurcació de la Serralada Litoral que el separa tant de la comarca del Vallès com de les planes del Maresme. El primer nucli de població es formà (s. XVIII) al costat de l'actual església (s. XVI) dedicada a Sant Andreu, la qual fou construïda sobre edificis anteriors en un espigó natural, situat, aquest, entre el torrent de Céllecs i la riera de Riudameia. A part de l'església, amb una capella preromànica, són dignes de visitar-se l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, la capella del Priorat de Sant Pere de Clarà i alguna casa particular dels segles XVII i XVIII, amb restes de construccions medievals. Aquest territori ha estat ocupat com a mínim des del neolític, tal com ho demostren les eines trobades a la Font dels Castanyers, també trobem restes d'un poblat ibèric en un dels turons de la muntanya de Céllecs que fou ocupat fins al segle III aC, així com indicis de l'existència, en època tardoromana, d'una construcció al voltant d'on possiblement hi hagué una vil·la, documentada l'any 974 i on a finals del segle X va ser construïda una

capella dedicada a Sant Andreu. En època medieval, en l'aspecte eclesiàstic, la parròquia de Sant Andreu d'Òrrius era sufragània de la parròquia de Sant Julià d'Argentona i, en l'aspecte civil, l'actual terme municipal estava dividit entre els dominis del castell de la Roca i el de Sant Vicenç. Al segle Xll, les pertinences de Sant Vicenç a Òrrius passaren per donació al Priorat de Sant Pere de Clarà. Aquesta situació es perllongà fins a l'abolició de les jurisdiccions d'origen feudal al 1813 i la indepèndencia dels ajuntaments. La casa més antiga de la qual es té notícia és la dels Cabanyes. Les restes es troben sobre una carena a poca distància de l'ermita de Sant Bartomeu, del segle XI, des d’on es pot observar una esplèndida panoràmica sobre el Vallès i el Maresme. Hi ha documentació del segle XIII de les cases de Can Prat i Can Femades, encara avui existents gràcies a les remodelacions dels segles XVI i XVII.

Francesc de P. Cunill i Valls Alcalde d'Òrrius

63

Ermita romànica de Sant Bartomeu de Cabanyes


64

l’escultor

Òrrius

Manuel Cusachs i Xivillé Mataró, 1933

el perso

n’escriu

el personatge

TEIA CUSACHS

Manuel Cusachs: escultura J. Puig i Cadafalch

D TEIA CUSACHS

Manuel Cusachs: retocs a la cera al taller del fonedor, 2001

Manuel Cusachs al seu taller d'Òrrius, abril 2005

TEIA CUSACHS

e la mateixa manera que no recordo la primera vegada que vaig veure el mar o els pins del Maresme, tampoc no recordo quan vaig conèixer en Manuel Cusachs, perquè forma part del meu paisatge humà des de la primera presa de consciència infantil i precisament sobre el taló de fons d'Òrrius. Els seus pares i els meus eren amics de temps i passàvem l'estiu a la mateixa gran i antiga masia de Can Prats. De la Maria Teresa, la seva dona, podria dir el mateix... de quan la conec? De sempre. He vist, doncs, la vida i l'evolució artística d'en Cusachs des de la primera fila, o potser seria més adequat dir des del mateix escenari, perquè la posició d'espectador implica un cert distanciament i neutralitat, actituds aquestes que no he tingut mai –encara que ho hagués volgut no hauria pas pogut– respecte en Cusachs i la seva obra. Ell ha estat i és com un més de la meva família i això vol dir que no hi ha ni distanciament ni neutralitat. Aquesta relació tan propera amb en Cusachs ha estat sens dubte un privilegi d'aquells que te'n fas conscient a mida que et fas gran i aprens a valorar les coses importants. Veure en Cusachs dibuixar, pintar o esculpir quan jo tenia quinze o vint anys em semblava el més natural del món. Va ser més endavant que em vaig començar a adonar que allò de treure la pedra que sobrava del bloc de granit perquè aparegués Santa Anna era una empresa que requeria molt de coratge i estar realment posseït per l'impuls artístic. El fang era modelat amb amor i una certa

ANTONI SUBIRÀ I CLAUS sensualitat i el bronze, a través d'un procés no gens senzill, encara que mil·lenari, era perfectament anticipat per les seves mans. En Cusachs ha tocat i toca tots els materials i gèneres de l'escultura. El retrat amb obres tan interessants com en Pla, l'Espriu, en Fuster o un Oriol Pi de Cabanyes joveníssim. Les escultures monumentals com el magnífic Abat Oliva que té a Montserrat o Sant Ignasi i Sant Josep de Calassanç a la Sagrada Família. L'escultura poètica i intimista com la meravellosa sèrie de petites escultures del cicle El Caminant i el Mur.... I tantes i tantes obres de la seva prolífica trajectòria des del monument a aquell altre mataroní il·lustre, en Puig i Cadafalch, fins al retrat delicat del fill d'un amic. Resumint, si és que això és possible, en Manuel Cusachs és una gran persona i un magnífic escultor, la seva obra reflecteix perfectament la seva personalitat; amb valentia, ha aconseguit extreure, en les seves obres, el millor de les qualitats expressives de cada material que ha tocat i com a persona s'ha esforçat sempre per fer emergir el millor de tots aquells amb qui s'ha relacionat... Ser amic seu és un privilegi. Antoni Subirà i Claus Professor de l'IESE. Conseller d'Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya de l'any 1989 al 2002


Palafolls

Palafolls

Coronada pel seu castell

l’alcald

l’alcalde

Valentí Agustí i Bassa

A.IAS

Vista general de Palafolls

Castell de Palafolls

P

cases de poble molt conservades i el conjunt del teatre i el cafè construït després de la Guerra Civil. En els últims anys, importants arquitectes han realitzat projectes per a aquest poble insòlit, com Arata Isozaki que construeix el palauet poliesportiu, amb una cúpula d'enginyeria extraordinària, Enric Miralles és l'autor de la biblioteca, Meritxell Inaraja del MID, l'escola de música i dansa, Josep Llobet i Josep Vendrell creen el centre cultural per a noves tecnologies PCAM, en una fàbrica urbana, Miralda dissenyà el museu agrocultura al Molí d'en Puigvert i Llorens Serra fa l'Escola Primària de les Ferreries, l'última escola pública d'autor a Catalunya. Però, acompanyant aquestes construccions, Palafolls es converteix també en avantguarda de programes socials, amb un 5% d’habitatges de promoció municipal de tot el parc i, com no podia ser d'altra manera, la norma no escrita de respecte urbà i ciutadania, és seguida per les edificacions civils que van conformant aquest poble.

alafolls és una població coronada pel seu castell en runes, el de murs d'arrogància discontínua. A la segona línia de mar del Maresme, els 7.000 habitants que creixen un 6% de forma estable des de fa anys, han mantingut el seu caràcter agrícola incorporant una important activitat industrial química i farmacèutica. El municipi, de 16 Km2, allotja dos pobles –Sant Genís amb l'església romànica i les Ferreries– i diversos assentaments producte d'un creixement arbitrari que a poc a poc s'ha anat consolidant i ordenant. La part més extensa d'aquest territori crític i sensible, està constituïda per boscos i zones de vinya, on es cultivà el raïm fins a l'epidèmia de la fil·loxera. Després, l'enginy dels pagesos va canviar el paisatge amb el cultiu d'horta, especialment a les zones del Pla de la Tordera, i darrerament la flor emparada en grans hivernacles. Palafolls té un gran patrimoni arquitectònic que, a més del ja citat, conserva més de quaranta masies que apareixen posteriorment a la guerra dels remençaires. Aquesta cultura es continua en el segle XX, amb diferents

Valentí Agustí i Bassa Alcalde de Palafolls

65

Palauet poliesportiu, segons projecte d'Arata Isozaki. A sota, l'església de Sant Genís


66

el pagès

Palafolls

Damià Puig i Fornaguera Palafolls, 1851 - 1929

el perso

n’escriu

el personatge

JAUME GRIMAL I BORRELL

Sistema de reg

Damià Puig

En Jaume Grimal, pagès, de 72 anys, jubilat

Carrer a Palafolls dedicat a Damià Puig

–amb temps per fer de cangur dels seus néts o assistir a les llargues partides de botifarra a Can Francesc–, ens explica el que va sentir a dir d'en Damià Puig, especialment per part del seu avi, el barber del poble, bon ofici per escoltar comentaris de la gent i algun que altre secret, afaitant amb la navalla ben afilada. En Jaume l'havia ajudat de petit, remullant la barba dels clients de confiança.

D

Casa de Damià Puig a Palafolls

amià Puig va néixer a Palafolls el 1851, fill d'en Narcís i na Josefa, era el més llest de la família. Lector empedreït, on deixava la lectura hi ficava un bitllet de 1.000 pessetes com a punt de llibre. A Palafolls i també a Sant Genís, existien dos envelats per a la Festa Major, el dels rabassaires i el dels rics. Ell era president de l'UP i quan varen anar els vilatans a la capital per legalitzar els balls, els van preguntar què opinava el senyor Puig de l'assumpte i immediatament ho aprovaren. Conservador i alhora sensible als problemes dels seus arrendataris, treballador de sol a sol, buscà un nou sistema de reg per canviar els sistemes de cultiu de la vinya,

arruïnada per la fil·loxera. Viatjà per Itàlia –altres diuen que també per València–, per cercar sistemes de pous i regadius per a l'horta. Anaven aquells homes amb una “culebra”, que era una mena de cinturó, on amagaven onzes d'or per a les necessitats quotidianes. Va comprar molts camps per afegir a la finca de Can Puig. El Xon Xorric i també al Pla de la Tordera, la part de les Conquilles i les Serretes. Curador obstinat de la seves terres, feien cereals: de blat i blat de moro, mongeta i posteriorment patates que es destinaren a l'exportació. Després de la Primera Guerra Mundial, la societat maresmenca “Mataró Potatoes” venia al mercat londinenc del Covent Garden, ajudant a la riquesa del nostre territori en temps difícils. No hem sentit a parlar malament d'en Damià Puig, ben al contrari, era un home ben considerat. Va morir el 19 de juliol de 1929, precisament treballant al camp, mentre arreglava un dels seus pous. L'Ajuntament de Palafolls li ha dedicat un carrer davant de la cooperativa de pagesos. Jaume Grimal i Borrell Pagès jubilat


Pineda de Mar

Pineda de Mar

per gaudir de les vacances familiars

67

l’alcald

l’alcalde

Joan Morell i Comas Pineda de Mar, vista panoràmica

P

ineda de Mar es troba al bell mig de la costa del Maresme, entre la Serralada Litoral i el mar, a 55 quilòmetres de Barcelona i a 45 de Girona, situada enmig d'una important xarxa de comunicacions configurada per carretera, autopista i ferrocarril. Disposa d'una àmplia i llarga platja arenosa de gran qualitat, juntament amb una variada oferta d'allotjament, un gran nombre de cafeteries, terrasses i restaurants, un ampli centre comercial i una configuració urbana d'espais verds, amb gronxadors i fonts, que en fan un nucli privilegiat per gaudir de les vacances familiars, que permet combinar el plaer del sol i la platja al matí, amb el repòs del capvespre. Els nombrosos equipaments de què disposa la població –dos pavellons poliesportius coberts, un camp de futbol amb gespa artificial i una piscina coberta, que ben aviat podrem inaugurar– faciliten la pràctica de la majoria de les especialitats esportives. Pineda de Mar, a més, és un lloc ideal per emprendre tot tipus d'excursions a peu o amb bicicleta de muntanya, ja que és a tocar del parc natural del Montnegre, lloc de gran bellesa paisatgística. Pel que fa als aspectes de caire cultural, cal destacar les activitats gastronòmiques, lúdiques

JOAN RIBOT

i musicals, com el cicle Acords d'estiu, que any rere any s'organitza en el pati de la Masia Can Comes, el centre cultural recentment inaugurat, que acull la Fundació Tharrats d'Art Gràfic, creada per l'artista d'avantguarda Joan Josep Tharrats, fundador del mític grup Dau al Set, i que disposa d'un fons important d'obra gràfica del mateix Tharrats i d'artistes tan destacats com Miró, Tàpies, Clavé, Guinovart, Ponç, Subirachs, etcètera. Cal esmentar també que la nostra població ha tingut el goig d'acollir personatges destacats del món cultural català, com el filòleg Joan Coromines, l'escriptor Vicenç Riera Llorca, el polític i escriptor Manuel Serra i Moret –un dels alcaldes més emblemàtics de la població–, la folklorista Sara Llorens, el pedagog i escriptor Salvador Genís i l'arquitecte Isidre Puig Boada, els quals van dur a terme bona part de la seva activitat professional a Pineda de Mar. Estic convençut que a la nostra població us hi sentireu ben acollits i que la vostra estada serà ben profitosa. Joan Morell i Comas Alcalde de Pineda de Mar

JOAN RIBOT

Església parroquial de Pineda de Mar, que sofrí el saqueig i la destrucció del corsari turc Dragut


68

el lingüista

Pineda de Mar

Joan Coromines i Vigneaux Barcelona, 1905 - Pineda de Mar, 1997

el perso

n’escriu

el personatge

MAX CAHNER

FUNDACIÓ PERE COROMINES

Joan Coromines (Barcelona, 1958)

Joan Coromines a casa seva (1993)

JOAN PUJADAS

FUNDACIÓ PERE COROMINAS

Max Cahner i Joan Coromines (1992)

T

ota la vida de Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997), el filòleg català més important de Fabra ençà, va ser dedicada a l'estudi de la llengua catalana a través d'una triple empresa: la Gramàtica històrica catalana, que no pogué realitzar, l'Onomasticon Cataloniae i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que ell anomenava «ardida piràmide» i que des de ben jove tingué molt clar. Joan Coromines estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Implicat en el complot de Garraf, es refugià a Montpeller (1926-1927), on estudià amb M. Grammont i G. Millardet. Retornat a Catalunya, féu els cursos de doctorat a Madrid (1928), on es doctorà de manera brillant amb un estudi sobre l'aranès, i amplià estudis a Zuric (1928-1929), on contactà amb el professor J. Jud, que l'influí de manera decisiva. Retornat a casa, Pompeu Fabra l'incorporà a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans i inicià les tasques de recollida de materials per a l'elaboració de

l'Onomasticon Cataloniae (1989-1997), un vast diccionari etimològic dels noms de lloc de tots els Països Catalans, que no va ser publicat fins al final de la seva vida. Acabada la Guerra Civil, s'exilià a l'Argentina (1939-1946) i, posteriorment, a Chicago, on fou catedràtic de Filologia Romànica a la prestigiosa University of Chicago durant més de vint anys (1946-1967), fins a la seva jubilació. Des de Chicago redactà el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), el primer diccionari etimològic de la llengua castellana fet sobre preceptes científics, que li donà fama internacional i que anys més tard va refer i ampliar en el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-1991). Coromines, però, no abandonà mai els estudis sobre la llengua catalana, de fet, la seva única i veritable passió. Un cop instal·lat a casa l'any 1967, a la població de Pineda de Mar, publicà el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001), el gran diccionari etimològic de la nostra llengua i un dels carreus més fonamentals de la lexicografia catalana. Max Cahner President de la Fundació Pere Coromines


el novel·lista

Pineda de Mar

Vicenç Riera i Llorca Barcelona, 1903 - Pineda de Mar, 1991

69

el perso

n’escriu

el personatge

JOAN PUJADAS I MARQUÈS Vicenç Riera Llorca (1990)

V

icenç Riera Llorca (Barcelona, 1903-Pineda de Mar, 1991) ha estat un dels escriptors més notables del nostre país. Militant de la Unió Socialista de Catalunya, s'inicià en el món del periodisme com a redactor de les publicacions Justícia Social, L'Opinió i La Rambla. Als inicis de la Guerra Civil fou secretari de Josep Calvet, conseller d'Agricultura de la Generalitat, i cap del Servei de Publicacions de la conselleria, però ho deixà per incorporar-se (1938) com a voluntari a l'exèrcit de la República. S'exilià (1939) a França, on fou internat en els camps de concentració d'Arles i el Voló, fins que embarcà amb destinació a la República Dominicana i a Mèxic (1942), on va treballar de cambrer, periodista i fou cap del Departament de Premsa i Traduccions (1952-1969) de l'ambaixada britànica. Col·laborà en les revistes catalanes més importants editades al continent americà i destacà com a secretari de redacció (1946-1951) de La Nostra Revista i director de Pont Blau (1952-1963, 126 núms.), la revista de més durada de l'exili. A Mèxic publicà (1946) la seva obra mestra Tots tres surten per l'Ozama, considerada per Manuel Vázquez Montalbán com «la millor novel·la sobre l'exili espanyol en el Carib» i que la censura impedí editar al nostre país fins al 1967.

JOAN PUJADAS

Després de trenta anys d'exili, retornà (1969) a Catalunya i s'establí a Pineda de Mar, des d'on va portar a terme el seu projecte novel·lístic. En total va publicar catorze títols, que dibuixen un retaule concebut amb la voluntat de deixar testimoniatge històric, que cronològicament s'estén des de 1931 fins a 1962. A més, va publicar els retrats literaris Nou obstinats (1971) i les memòries El meu pas pel temps (1903-1939) (1979). Fou guardonat amb els premis literaris Prudenci Bertrana (1970) per Amb permís de l'enterramorts i Sant Jordi (1971) per Fes memòria, Bel. La Generalitat de Catalunya li va concedir (1985) la Creu de Sant Jordi «per la seva tenaç tasca de divulgació i vindicació de la cultura i de la llengua catalana a l'exili». Pòstumament s'han publicat l'Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca (premi Crítica Serra d'Or 1994), Els exiliats catalans a Mèxic (1994), Georgette i altres contes (1995) i, amb motiu del centenari del seu naixement, Cròniques americanes (2003), que aplega els articles que va publicar en les revistes catalanes de l'exili.

Joan Pujadas i Marquès Periodista i editor

JOAN PUJADAS

Carles Fontseré i Vicenç Riera Llorca a l'estudi del cartellista (Porqueres, 1989)

JOAN PUJADAS

Teresa Pàmies i Vicenç Riera Llorca durant una conferència sobre l'exili; també hi participaren Avel·lí Artís-Gener i Josep Benet (Barcelona, 1989)


70

el polític i escriptor

Pineda de Mar

Manuel Serra i Moret Vic 1884 - Perpinyà 1963

el perso

n’escriu

el personatge

NARCÍS SERRA I SERRA Manuel Serra i Moret (1947)

JOAN PUJADAS

Manuel Serra i Moret, socialista i catalanista

M IRENE HENKEL

Sara Llorens i Manuel Serra Moret (Barcelona, 1909), a l'escala de la masia Can Carreres, on residien (Pineda, 1923)

FUNDACIÓ PERE COROMINES

Francesc Macià, Manuel Serra i Moret, Ventura Gassol (dret) i Lluís Companys, durant una sessió de treball a la Generalitat (Barcelona, 1932)

anuel Serra i Moret fou un fill adoptiu del Maresme. S'hi va instal·lar l'any 1912, a Can Carreras, vora de Pineda. I va ser aquí on inicià la seva activitat política, que ben aviat el va dur a l'Ajuntament. L'any 1914 va ser elegit alcalde de Pineda per la Unió Catalanista, continuant al capdavant del consistori durant més de set anys, fins que fou destituït l'any 1923 amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquests anys, però, va fer un llarg camí del catalanisme al socialisme fins a forjar un partit, la Unió Socialista de Catalunya (USC), que combinava les dues sensibilitats per primer cop a la història. Serra i Moret era un home amb fortes conviccions socials, que el van fer apropar i ingressar a la Federació Catalana del PSOE, l'any 1917, però finalment va acabar optant per la creació d'un partit socialista català, fundant amb Rafael Campalans i d'altres, la USC l'any 1923. Durant la República, fou conseller d'Economia i Treball en el primer govern de la Generalitat, diputat a les Corts espanyoles, diputat al Parlament, i ja en plena guerra, president del

Consell d'Economia de Catalunya. En acabar el conflicte civil, l'any 1939, marxà a l'exili i ja no tornaria a Catalunya, tot i que des de França va seguir defensant els seus ideals des del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), fundat el 1945. Serra i Moret va construir el seu pensament polític com a català, demòcrata i socialista, tot i marcant distàncies amb el nacionalisme. Així, el juliol de 1923 en la constitució de la Unió Socialista de Catalunya definia clarament les diferències entre nacionalisme i catalanisme: “Una cosa és la manifestació espontània i natural de la nostra personalitat col·lectiva (...) i una altra cosa el nacionalisme com a doctrina”. Per Serra i Moret, els socialistes no eren ni podien ser nacionalistes. Eren catalans, i, per tant, socialistes catalans: “com a catalans, socialistes, i com a socialistes, catalans”. Aquesta doble condició de catalanista i socialista el converteix no només en un dels principals pensadors que ha tingut el socialisme democràtic a Catalunya, sinó en un referent per a tot el catalanisme d'esquerres. Narcís Serra i Serra President de Caixa Catalunya


Premià de Dalt

Premià de Dalt

un poble amb caràcter

l’alcald

l’alcalde

Joan Baliarda i Sardà

Vista de Premià de Dalt

A

quest llibre és un reconeixement merescut que s'adreça a tres persones capdavanteres en els seus respectius camps d'actuació: els empresaris Lluís Carulla i Pere Duran Farell, i el dibuixant Jaume Perich. Persones amb un pes destacat tant a Premià de Dalt com a la resta del país, a nivell econòmic, social, polític o cultural. A banda, Carulla i Duran Farell han esdevingut empresaris catalans rellevants, exportant Catalunya arreu del món. Premià de Dalt encara el seu futur amb pas ferm i decidit, amb nuclis urbans amb caràcter propi, com el barri del Remei, el barri Santa Maria-Santa Anna-Tió i el nucli antic, i amb altres zones que es consoliden amb el pas dels anys, com ara La Floresta, Les Pèrgoles o la zona de Puig de Pedra-Sot d'en Pi, més recent. Poble mil·lenari, beu d'un important pòsit històric que es reflecteix en la qualitat del seu patrimoni. Un bon exemple és el jaciment ibèric de la Cadira del Bisbe, el Santuari de la Mare de Déu de la Cisa, l'ermita de Sant Mateu, la Societat Cultural Sant Jaume, l'antiga Cambra Agrària, l'ermita de Sant

Sebastià i el cementiri, i diverses masies com ara Can Figueres, el mas de la Cisa, Can Werboom o Can Riera. La vila també és coneguda per l'alta qualitat de vida de què gaudeixen els seus veïns. Equipaments de primer nivell com la Biblioteca Municipal, el Pavelló Poliesportiu, la Casa de Cultura Can Figueres, les escoles Marià Manent, Santa Anna i Betlem, l'IES Valerià Pujol, les escoles bressol municipals, tres promocions municipals d'habitatges socials, la zona industrial La Suïssa... així ho fan possible. Es tracta, doncs, d'un poble que combina passat i riquesa patrimonial amb una alta qualitat de vida i un ampli ventall de serveis a disposició dels veïns. Com a alcalde, us animo a descobrir i gaudir de Premià de Dalt i conèixer altres persones que també han portat el nom del nostre poble lligat a la seva brillant trajectòria personal i professional. Joan Baliarda i Sardà Alcalde de Premià de Dalt

71

Santuari de la Cisa, el més popular del Maresme. Verge Bruna, segle XV


72

l’industrial i advocat

Premià de Dalt

Lluís Carulla i Canals l'Espluga de Francolí, 1904 - Barcelona, 1990

el perso

n’escriu

el personatge

LLUÍS SERRA I SERRA

Lluís Carulla i Canals, fundador del Grup Agrolimen

L Delta de l'Ebre, Illa de Gràcia, Lluís Carulla amb Maria Font de Carulla

Lluís Carulla va fundar la multinacional catalana Grup Agrolimen. Va ser l'impulsor de la Fundació Lluís Carulla, mentre la repressió franquista imposava un gran silenci públic a la llengua i la cultura catalanes. També va crear el Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí.

luís Carulla i Canals va néixer a l'Espluga de Francolí l'any 1904. Va tenir una vida plena, fecunda. Com a persona capaç de superar grans reptes, com a ciutadà compromès amb la cultura i la llengua catalana i com a empresari que va saber crear projectes ambiciosos que s'han demostrat sòlids i perdurables.

Lluís Carulla, Na Maria Font de Carulla i els seus néts Nicolau i Maria

Va ser un home clau a l'hora de superar l'ofec de la postguerra. I ho va ser per la seva empenta empresarial, per una sàvia confluència de coratge, constància i pragmatisme i pel seu mecenatge generós. Va ser un home decisiu en el desvetllament d'un país encongit, que havia quedat esclafat per la Guerra Civil i que el franquisme es mirava amb recel. Es va proposar de projectar la cultura catalana, i amb prioritat la llengua catalana, cap al nombre més gran i més divers de gent possible, amb efectivitat i profunditat, impulsant iniciatives culturals que van prosperar gràcies al seu entusiasme. La seva vinculació amb el Maresme i, més concretament, amb Premià de Mar i Premià de Dalt, la devem a Maria Font, la seva esposa i col·laboradora, filla d'una família de Premià de Mar, amb qui va tenir sis fills que li han donat néts i besnéts que segueixen estretament lligats a aquesta comarca.

Lluís Serra i Serra Director general d'acesa i aucat


l’enginyer i empresari

Pere Duran i Farell Caldes de Montbui, 1921 - Barcelona, 1999

Premià de Dalt

73

el perso

n’escriu

el personatge

JORDI PUJOL I SOLEY

E

l primer que em va parlar d'en Pere Duran fou el senyor Recasens, que aleshores era propietari de Can Borbon, a Premià de Dalt. Em va dir: “Hi ha un enginyer jove, a la Maquinista, que m'ha impressionat molt per la seva intel·ligència i el seu entusiasme. Té moltes idees”. A més, em va dir: ”És catalanista”. Temps més tard el vaig conèixer personalment, durant molts anys. I vaig poder constatar, amb escreix, l'opinió del senyor Recasens. En Pere Duran era una barreja d'enginyer i de poeta, o de profeta. Com que va fer tantes coses, tan importants, tan avançades i precursores –tan ben fetes– dir-li poeta o profeta no es pot interpretar negativament. Simplement serveix per a entendre que no es poden fer les coses realment grans sense passió, sense il·lusió, sense generositat.

Jordi Pujol i Soley President de la Generalitat de Catalunya de l'any 1980 al 2003

Pere Duran i Farell, president de Gas Natural, S. A.

SSMM. els Reis d'Espanya amb Pere Duran el dia de la celebració del 150 aniversari de Gas Natural, S. A.

Pere Duran a Premià de Dalt, amb els seus bonsais, una de les seves aficions

Pere Duran i Farell va ostentar molts càrrecs importants; president de Catalana de Gas, S. A., d'Hidroelèctrica de Catalunya, S. A., de l'Hispano-Francesa d'Energia Nuclear, S. A.... Se li van concedir, entre altres distincions, la Creu de Sant Jordi, la Gran Cruz del Mérito Civil i la Gran Cruz de la Orden de Isabel la Católica...


74

el dibuixant humorístic

Premià de Dalt

Jaume Perich i Escala Barcelona, 1941 - Mataró, 1995

el perso

n’escriu

PEPE ENCINAS/ EL PERIÓDICO

DE

CATALUNYA

el personatge

ANTONIO FRANCO I ESTADELLA

Jaume Perich

Perich universal

U Dos acudits d'en Perich, que fan referència a Premià de Dalt (material cedit per l'Ajuntament de Premià de Dalt)

n home amb un diari a la mà que informa de la guerra de l'Iraq s'inclina davant un monument en què apareix una calavera sobre un pedestal amb la inscripció: “A Caín. Homenatge de la humanitat al seu primer representant”. Si Perich fos avui entre nosaltres podria dibuixar aquesta vinyeta, però ho va fer ja fa més de deu anys, el gener de 1993. Llavors també hi havia un Bush que bombardejava l'Iraq. Però la vinyeta es podia aplicar als Balcans, a Somàlia, a Rwanda, a l'Afganistan, al Congo, a totes les guerres passades i a les que encara han de venir.

Jaume Perich amb el seu gat

RAQUEL PERICH

Aquesta és la grandesa de Perich, la pràctica d'un humor universal, però molt concret. És un humor que resisteix el pas del temps, que malgrat els anys transcorreguts segueix mantenint la seva frescor. El seu és un humor amb molta ideologia, però, al mateix temps, amb molta independència. Perich va ser flagell de poderosos amb barret de copa i puro, i de grans reaccionaris amb sotana i barret de teula. Però també va ser tendre defensor de l'home corrent, una mica panxut, mal afaitat i amb una bufanda rebel. Era capaç de fer pujar els colors a la realitat amb les “noticias del quinto canal” quan a Espanya la televisió es reduïa a dos canals que en realitat n'eren un. També avui, Perich podria haver dibuixat aquell acudit del 1979 en què apareix un dels seus poderosos enfilat a una columna amb la inscripció “Centralismo”, mentre un altre, dels de bufanda, aconsegueix arribar a la seva altura, amb l'aixada a la mà, després d'excavar amb dificultat uns esglaons que configuren l'Estatut d'Autonomia. I tot, sota l'atenta, irònica i tendra mirada d'un gat, el gat Perich. Antonio Franco i Estadella Exdirector d'El Periódico de Catalunya


Premià de Mar

Premià de Mar

una ciutat diferent

l’alcald

l’alcalde

Jaume Batlle i Garriga

Premià de Mar, des del mar

S

i una cosa ningú no pot negar és que Premià de Mar ha esdevingut la segona ciutat de la comarca del Maresme. Un comerç modern i de molta qualitat, un extens i variat programa d'activitats al llarg de tot l'any i un teixit associatiu força important i dinàmic són alguns dels trets que marquen la diferència entre el nostre municipi i d'altres que ens són geogràficament propers. El desembarcament pirata, durant la Festa Major, o la celebració dels Premis Butaca de Cinema i Teatre de Catalunya, són alguns dels exemples que demostren que Premià de Mar ha estat capaç de convertir-se en un referent més enllà de la seva delimitació territorial. La història dels premianencs està estretament lligada al mar. És per això que part de la nostra cultura popular i dels records dels nostres avantpassats es basen en els

coneixements i experiències relacionades amb la platja i la pesca. D'altra banda, si fem un repàs a la història de la nostra gent, ens trobem també amb un seguit de personatges provinents del món de la poesia, pintura, política o educació, per citar-ne alguns exemples, que ens han deixat un llegat molt valuós. Es tracta de persones que o bé van formar part de la nostra vila, o bé hi van tenir una relació molt directa. En alguns casos, la seva estima per Premià de Mar va quedar perfectament reflectida a través de diverses obres literàries o pictòriques. En d'altres, la seva dedicació al municipi i la seva gent ha perdurat en el record dels premianencs a través de les diverses generacions. Jaume Batlle i Garriga Alcalde de Premià de Mar

75

Font del Cargol de Premià de Mar


76

l’escriptor

Premià de Mar

Valerià Pujol i Bosch Premià de Dalt, 1952 - 1992

el perso

n’escriu

el personatge

MARTÍ ROSSELLÓ I LLOVERAS

Valerià Pujol Valerià Pujol, Premi Carles Riba 1983

FOTOTECA.COM

Valerià Pujol a Premià de Mar

E Valerià Pujol amb dos companys

ls símbols pesen. I la Font del Cargol es va transformar en símbol perquè a mitjans dels setanta hi havia un grup de joves escriptors que va adoptar aquest nom per fer conèixer les seves activitats d'animació literària. I el Grup de La Font del Cargol és el referent –i no és pas l'únic– de la presència imprescindible de Valerià Pujol a Premià de Mar. L'activitat pública d'en Valerià era múltiple: era política al PSUC i a IC, sindical a CC.OO., docent a l'institut de Vilassar de Dalt, però l'activitat que l'identificava era sobretot literària. La seva autoritat en tots els camps era evident, però en Valerià era escriptor. Va guanyar el premi Documenta l'any 1981, el Premi Nacional de la Crítica l'any 1982 i el Carles Riba de Poesia el 1983, però el seu vessant íntim d'autor s'havia de complementar necessàriament amb el seu

compromís públic d'animador cultural. Ja a mitjans dels setanta, formava part del grup poeticomusical Tricefàl·lia, amb què els seus components organitzaven recitals de poesia. Més tard, a principis dels vuitanta, arribaria el Grup de la Font del Cargol amb les seves anuals nits del llibre per Sant Jordi i la seva Mostra Literària, les dues edicions de les Jornades Poètiques del Maresme, la col·lecció de poesia dels Quaderns de la Font del Cargol i les dues antologies de poetes del Maresme que fins ara mateix s'han editat en aquesta comarca. Tot un volum d'activitat en què la seva presència va ser cabdal a l'hora de fer-se realitat. Ara que els serveis públics de Premià de Mar i Premià de Dalt comencen a mancomunar-se, no sé si es podria interpretar com un precedent l'actitud pública d'un home com en Valerià que, sent del poble de dalt, va tenir prop de mar una presència inqüestionable de compromís amb la ciutadania i es va transformar en columna vertebral d'un moviment literari local que fins ara mateix no s'ha tornat a repetir. Martí Rosselló i Lloveras Escriptor


el pintor i gravador

Premià de Mar

Pau Roig i Cisa Premià de Mar, 1879 - Barcelona, 1955

el perso

n’escriu

el personatge

EDUARD CASTELLET I DÍAZ DE COSSÍO Pau Roig i Cisa

P

arlar de Pau Roig i Cisa, nascut a Premià de Mar l'any 1879, és citar un artista en tota l'extensió de la paraula. Roig fou pintor, gravador, dissenyador, dibuixant, il·lustrador de llibres, muralista... i en cada una d'aquesta multiplicitat de disciplines, va deixar sempre constància de la seva innegable qualitat artística. La seva primera aparició pública en el món de l'art, es produí el 1876 a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona. Dos anys després, va guanyar el concurs de portades de L'esquella de la Torratxa amb dibuixos clarament dins del simbolisme i l'Art Noveau, i realitzà l'elogiadíssim mural per a la botiga de Cassadó i Moreu. Per tal d'anar seguint les avantguardes del món artístic, l'any 1901 marxà a París on de seguida destacà plenament en el camp d'il·lustrador de llibres. Encara avui les seves il·lustracions de La Femme et le Pantin, de Pierre Louys, són considerades una joia esdevinguda un clàssic. Durant la seva estada, llarga en anys, a París, exposà en diverses ocasions en mostres individuals i col·lectives. Ficat com estava en els cercles creatius, l'obra de Roig i Cisa va obtenir una ressonància considerable. El 1933 tornà a casa seva, Catalunya,

77

i participà en el Saló de Montjuïc a les Exposicions de Primavera els anys 1933, 1934 i 1935. En acabar-se la Guerra Civil espanyola, Pau Roig torna a París per fer-hi una estada de quatre anys, fins que retorna definitivament a casa el 1943. Malgrat pertànyer a la generació postmodernista del seu país, les seves llargues temporades d'estada a París el van allunyar de l'evolució artística catalana, ja que Roig s'identificà plenament amb els corrents preavantguardista de la capital francesa. Pau Roig morí l'any 1955, deixant un record carregat de sensibilitat i de la seva escrupolositat artesana en les quals es mantingué sempre. Si no recordo malament, de la seva obra no se n'ha fet cap mostra des de l'any 1989, quan s'exposà una part de les seves litografies a la Biblioteca de Catalunya, de Barcelona. Crec, doncs, que caldria rectificar el gairebé oblit d'un artista tan eclèctic i de la categoria personal i artística com va ser Pau Roig i Cisa.

Eduard Castellet i Díaz de Cossío President de la Fundació Joan Miró

Pintura i retrat de Pau Roig i Cisa


78

el poeta

Premià de Mar

Joan Vilanó i Matamoros Premià de Mar, 1903 - 1992

el perso

n’escriu

el personatge

MIQUEL SEN I TATO

Joan Vilanó i Matamoros

Joan Vilanó, el 17 de febrer de 1990

Joan Vilanó, en una visita a l'Abat de Montserrat (foto entre els anys 1960-1970)

N

ascut a Premià de Mar el 17 de febrer de 1903, Joan Vilanó i Matamoros representa la forma complexa d'entendre la vida, característica de determinats sectors catalanistes, que van potenciar els moviments obrers a començament del segle XX. De jove, Joan Vilanó va destacar com a esportista. El 1921, amb 18 anys, es va proclamar guanyador del campionat de natació i de la Copa dels Senyors Mayoles. La seva implicació en l'esport premianenc el va fer membre fundador, el 1922, del primer club de boxa de la població. La seva activitat esportiva té com a màxim guardó el Campionat de Futbol del Maresme que va guanyar el 1924, jugant amb la demarcació d'interior esquerrà, en el CE Premià. L'any següent funda el Grup Excursionista Premià i el 1934, el primer equip de basquetbol de la vila, compaginant aquesta activitat amb la del Club d'Escacs de l'Amistat, del qual també va ser un membre principal. El seu ofici de manyà es va desenvolupar a l'empresa Indústries i Fundicions Roure, S. A.,

on va arribar a ser l'encarregat. Mantenint el seu esperit inquiet i autodidacta, va actuar com a corresponsal esportiu, amb carnet, col·laborant en els setmanaris La Rambla i la Rambla de Catalunya, una activitat literària i intel·lectual, precursora de la seva obra poètica, recollida l'any 1989 en el llibre El Cant d'un Poeta, editat per l'Ajuntament de Premià, i Les Nostres Arrels, en què dóna referents de la vida a Premià, una activitat d'estudiós que va potenciar un cop jubilat. La seva força poètica li va permetre endinsar-se en el món de la sardana, fundant el 1928 l'entitat Foment de la Sardana, i escrivint les lletres de diferents peces, com Premià, Poble d'Empenta, Premianenca, Muntanya Amunt, l'Endalet de Premià i Comellanenca. Joan Vilanó ens va deixar el 22 d'octubre de 1992 a l'edat de 89 anys.

Miquel Sen i Tato Escriptor


Sant Andreu de Llavaneres

Sant Andreu de Llavaneres

oferta de qualitat

79

l’alcald

l’alcalde

Víctor Ros i Casas

FOTOS: ANTONI BUCH

Sant Andreu de Llavaneres, Port Balis

Sant Andreu de Llavaneres; a dalt, Can Caralt; a sota, el passeig de la Mare de Déu de Montserrat

S

a prop del mar, de la muntanya i de grans ciutats, i perquè és una de les poblacions més segures de tot l'Estat. També perquè té un comerç divers i especialitzat de gran qualitat i una extensa oferta de restauració en la qual es poden trobar dos elements remarcables de la gastronomia catalana: la coca i el pèsol de Llavaneres, dos productes amb marca de garantia que són coneguts arreu. I, finalment, però en lloc de preferència, cal dir que Sant Andreu de Llavaneres té una amplia oferta d'espais de qualitat per a la pràctica esportiva, com un camp de golf, hípica, dos pitch&put, port esportiu i tennis.

ant Andreu de Llavaneres és una vila situada entre el mar i la muntanya, a només 35 quilòmetres de Barcelona. Pertany a la comarca del Maresme i limita a ponent amb Mataró, a llevant amb Sant Vicenç de Montant, al nord amb Dosrius i al sud amb la Mediterrània. Sant Andreu de Llavaneres és un poble actiu i dinàmic. Una àmplia proposta d'exposicions, xerrades, teatre, art i música emmarquen la vida cultural llavanerenca, en la qual destaquen escriptors i artistes diversos, però sobretot noms històrics com el cardenal Vives i Tutó o la família Masriera. El tret més característic de la vila és la qualitat de vida dels seus habitants, la qual cosa és possible per la situació estratègica

Víctor Ros i Casas Alcalde de Sant Andreu de Llavaneres

Port Balis de Sant Andreu de Llavaneres


80

Sant Andreu de Llavaneres

els escultors, pintors, joiers...

Família Masriera Cabrils, 1550

el perso

n’escriu

el personatge

L'

L. Masriera Rosés, Neus Campins, Maria Salut Masriera Campins, Joan Masriera Campins i Pilar Masriera Campins

Part alta de la riera de Llavaneres, 1907 Oli sobre tela 110x160 cm Col·lecció particular

origen de la família Masriera, ja el trobem documentat al segle XVI a l'antiga vila de Cabrils. Pere Joan Mas de Munt (act. 1550) es va casar amb Eulàlia Riera (31-8-1578), el seu primogènit, Poloni, va continuar amb el cognom Mas de Munt, però els seus altres fills ja van fer servir el cognom Mas Riera. Al cap d'uns anys, aquest es va transformar en Masriera. Joan Masriera Botey (Cabrils, 1765-1839) es va casar el 1802 amb la pubilla de Sant Andreu de Llavaneres, Francesca Vidal Trias (1853), i tots dos van morir a Barcelona. El 1824, la família va abandonar Llavaneres per fixar la seva residència a la Ciutat Comtal, tot i que no van deixar mai de passar llargues temporades a la seva estimada Llavaneres. La nissaga artística dels Masriera, la comença el seu tercer fill: Josep Masriera Vidal (Sant Andreu de Llavaneres, 1812 Barcelona, 1875). El 1825, el jove Josep, amb l'objectiu d'aconseguir el títol de Maestro Artífice Platero, va ingressar com a aprenent a la plateria barcelonina de Tomàs Fradera. El 1838, va obtenir el preuat títol i, al cap d'un any, va inaugurar el seu primer taller i botiga de joieria al carrer Vigatans. Aquest mateix any va contraure matrimoni amb Eulàlia Manovens Roldós (1886), i del seu enllaç en van néixer cinc fills. Els tres homes van treballar a la joieria paterna i, amb la mateixa dedicació, van conrear també altres arts plàstiques: Josep (Barcelona, 1841-1912), que va triar el paisatge com a únic tema per a les seves pintures; Francesc (Barcelona, 1842-1902), pintor orientalista i retratista, i Frederic (Barcelona, 1846-1932), escultor i creador, primer d'Industrias F. Vidal y Compañía i, posteriorment, de la Fundición Masriera-Campins.

M. TERESA SERRACLARA I PLÁ La tercera generació d'artistes d'aquesta important família està formada, d'una banda, pels germans Masriera Rosés: Lluís (1872-1958) pintor, joier paradigmàtic, home de teatre, escriptor, editor, crític d'art, compositor i un llarg etcètera, i Guillem (1873-1934), que es va iniciar en l'escultura; tots dos eren fills de Josep Masriera Manovens; i per la banda dels germans Masriera Vila: Víctor (1875-1938), dissenyador, professor de dibuix i director de la Fundición Masriera y Campins, i Frederic (1890-1944), pintor de retrats, tots dos fills de Frederic Masriera Manovens. La quarta generació està representada per la filla de Frederic Masriera Vila, la reconeguda pintora Hélène Masriera Mercader (París, 1942), i la cinquena generació, l'encapçala Gemma Masriera Vilaseca (Barcelona, 1976), besnéta de Lluís Masriera Rosés, que porta a terme la seva activitat artística en el món de la música i la pintura. Per concloure, podem afirmar que la família Masriera va ser un referent imprescindible en el desenvolupament artístic, cultural i social de la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del segle XX. M. Teresa Serraclara i Plá Doctora en Història de l'Art Biògrafa de la família Masriera


l’orfebre, pintor, escriptor i escenògraf

Lluís Masriera i Rosés

Sant Andreu de Llavaneres

Barcelona, 1872 - 1958

81

el perso

n’escriu

el personatge

JOAN OLIVERAS I BAGUÉS Lluís Masriera al seu estudi-taller del c. Bailèn (1907) BAGUÉS-MASRIERA, S. A.

L

a figura de Lluís Masriera, més enllà de la seva diversa i llarga biografia com a joier, orfebre, pintor, escriptor, escenògraf i promotor cultural, constitueix un punt d'inflexió únic i singular en la història de la joieria catalana i una aportació fonamental per a la comprensió de la joieria i l'orfebreria europees de finals del segle XIX i principis del XX. L'aportació creativa de Lluís Masriera representa l'expressió més genuïna i més internacional del modernisme català en joieria, un modernisme, però, d'expressió continguda i elegant, ben allunyat de l'estil dels seus contemporanis europeus. Hi ha, també, dues altres aportacions que doten Masriera d'una particular importància: La seva capacitat d'innovació en el camp de la tècnica de fabricació, i les seves investigacions per al perfeccionament de l'esmalt al foc. La seva és una contribució que fa possible el progrés industrial en equilibri perfecte amb l'obra d'art. Pel que fa a l'esmalt, Masriera és qui descobreix les grans innovacions de l'esmalt al foc de finals del segle XIX que s'estan esdevenint a Europa i el seu introductor a Catalunya i a Espanya. Ara bé, les seves investigacions en els tallers Masriera en el perfeccionament de les tècniques del finestrat

o vitrall, així com les de l'esmalt aplicat al camafeu donen a Masriera prestigi mundial, fins a l'extrem que els seus esmalts arriben a ser coneguts internacionalment amb el nom d'“esmalts de Barcelona”. La polifacètica activitat creativa de Lluís Masriera troba, doncs, en la joieria el camí de més projecció de les seves capacitats artístiques i d'innovació. La seva obra marca en termes generals la modernització en la manera de concebre una joia, i el situa com un punt de referència ineludible en la història del sector i de l'art joier a Europa.

Fermall-penjoll d'or groc de 18 quirats amb esmalts al foc realitzats mitjançant tècniques diverses, diamants talla brillant i una perla cultivada

Joan Oliveras i Bagués Conseller delegat de Bagués-Masriera, S. A. BAGUÉS-MASRIERA, S. A.

Fermall-penjoll d'or groc de 18 quirats amb esmalts al foc realitzats mitjançant tècniques diverses, diamants talla brillant, safirs talla oval i una perla cultivada Al costat, Fermall-penjoll de platí i or groc de 18 quirats amb esmalts al foc realitzats mitjançant tècniques diverses i diamants talla brillant BAGUÉS-MASRIERA, S. A.


82

Sant Andreu de Llavaneres

el perso

el personatge

El cardenal Josep de Calassanç Vives i Tutó

El religiós Joaquim M. de Llavaneres

el cardenal i el religiós caputxí

Josep i Joaquim Vives i Tutó n’escriu

J

osep de Calassanç Vives i Tutó, nascut a la població de Sant Andreu de Llavaneres el 15 de febrer de 1854, passà la seva infantesa i primera joventut a Llavaneres i a Mataró. Als 15 anys, acompanyat del caputxí Segimon de Mataró, viatjà a Guatemala on els frares caputxins exclaustrats dels convents de Catalunya hi tenien obert el noviciat. Allí hi prengué el nom de fra Calassanç de Llavaneres. Completà els estudis teològics a França i rebé l'ordenació sacerdotal l'any 1877 a Perpinyà de mans del cardenal Desprez. Participà activament en la restauració hispana de la vida caputxina ajudant el seu germà Joaquim M. de Llavaneres (comissari apostòlic), i fou superior del convent d'Igualada (1881). Atesa la seva enorme capacitat de treball, el 1884 fou destinat a la Cúria General dels framenors caputxins, a Roma, essent, alhora, designat consultor de diverses congregacions romanes. A petició del Papa Lleó XIII, preparà i presidí les sessions del primer concili plenari llatinoamericà, celebrat a Roma el 1899, que li valgué el cardenalat (19 de juny de 1899). Durant el pontificat de Pius X, augmentà la seva influència i destacà en la lluita antimodernista, participant molt directament en l'elaboració de l'encíclica Pascendi (1907). Ajudà l'Església de Catalunya en moments delicats, evitant la remodelació de les diòcesis de Catalunya i que el bisbe Torras i Bages fos allunyat de la seu de Vic. Escriví una gran quantitat d'obres ascètiques, teològiques i patrístiques, amb interessants aportacions a la mariologia i estudis josefins. Després d'una llarga malaltia, morí el 7 de setembre de 1913 a Monteporzio Catone, prop de Frascati, a la residència de les religioses adoratrius. El seu cos reposa al panteó dels caputxins al cementiri de Campo Verano, a Roma.

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESA

oaquim M. de Llavaneres, nom de religiós

J

del caputxí Joaquim Vives i Tutó. Nascut a la població de Sant Andreu de Llavaneres el 14 d'abril de 1852. L'any 1871, seguint els passos del seu germà Josep de Calassanç, ingressà al noviciat dels caputxins a Guatemala. Ordenat sacerdot el 1878, treballà activament per la restauració de la vida caputxina en els territoris hispans. Des de la seva condició de comissari apostòlic, recuperà molts convents i n'edificà de nous. Fomentà la projecció missionera dels caputxins, amb l'estructuració, a partir de 1886, de les missions de Carolines i Filipines, principalment, i amb la creació del col·legiseminari de Lecároz (1891), on es formaven els futurs missioners. Després de treballar uns anys a Roma al costat del seu germà cardenal, retornà a Catalunya on morí al convent de Sarrià el 13 de juny de 1923. Fra Valentí Serra de Manresa Arxiver dels caputxins de Catalunya


Sant Cebrià de Vallalta un poble molt acollidor

Sant Cebrià de Vallalta

83

l’alcald

l’alcalde

JAUME BORRELL I PUIGVERT

Sant Cebrià de Vallalta, església parroquial, dedicada a Sant Cebrià

A dalt, finestra barroca de Can Coris A sota, vista general de Sant Cebrià de Vallalta

S

que l'envolten (Can Coris, Mas Gibert, Rectoria Vella), hi ha un càmping i un pitch&put. Al voltant del poble, hi ha cinc urbanitzacions: Castellar d'Índies, Vistamar, Can Palau, Can Domènech i Can Bartomet. Tenim un poble molt acollidor, amb moltes festes i tradicions (Festa Major, Festa de Sant Cebrià, arrossada popular, sardinada, Carnestoltes, processó de Setmana Santa, etcètera), la nostra cultura està basada en totes les tradicions i en la tasca de recerca que fa de la nostra història el Centre d'Estudis de Sant Cebrià, també les nostres fires (de la maduixa, del ram, Santa Llúcia). Us hi esperem.

ant Cebrià de Vallalta, municipi de la província de Barcelona, situat al cor del Maresme, vorejat per muntanyes i a 3 km del mar. Envoltat en la part nord pel Parc Natural del Montnegre i la resta per la Serralada Litoral, amb una extensió de 16 km2, els nostres boscos estan compostos majoritàriament de pi pinyoner, alzines, sureres, roures, castanyers, etcètera. Actualment, el nostre poble té 2.700 habitants, la principal activitat és l’agricultura (cultiu de la maduixa), la indústria, amb un polígon industrial, i moltes empreses familiars, el comerç consta de restauració, comerç tradicional i mercat municipal (els dissabtes) i diverses empreses de serveis. El municipi té el nucli urbà amb l'església i el campanar, molt característics, les masies

Jaume Borrell i Puigvert Alcalde de Sant Cebrià de Vallalta

Cultiu de maduixes, la principal activitat agrícola de Sant Cebrià de Vallalta


84

el doctor

Sant Cebrià de Vallalta

Salvador Tió i Vidal Sant Pol de Mar,1919 - 2003

el perso

n’escriuen

el personatge

CONXITA PUEYO I JOAN ROIG El doctor Salvador Tió a la seva consulta

R

ecordant els anys passats, ens ve a la memòria una persona molt apreciada aquí a Sant Cebrià, per als qui vàrem tenir la sort de conèixer-lo: era el doctor Salvador Tió, hi va estar com a metge més de 40 anys. Nosaltres el vam conèixer l'any 1952, estava visitant a Can Martri, al bar hi tenia dues cadires i una taula per fer les receptes, si ell considerava que la persona que visitava necessitava més atenció, la feia anar a Sant Pol, on ell vivia amb la seva família i tenia un consultori amb raigs X i tot l'instrumental. Hem

A dalt, el doctor Tió amb Joan Coromines A sota, el doctor Tió, de jove, amb el “2CV”

Al costat, entre d'altres, el doctor Salvador Tió envoltat d'amics del poble, entre ells, Joan Roig (exalcalde de Sant Cebrià) i la seva esposa, Conxita de Can Bartomet

de pensar que feia poc que existia la penicil·lina i als pobles petits va arribar més tard. Al llarg dels anys, vam tenir molt bona relació tant amb ell com amb la seva esposa, la Carme Sauleda, que sempre el va ajudar amb tot el que podia, ja que havia de cuidar els fills. Els que vivíem en masies teníem la sort que ens feia la visita a domicili, tant de dia com de nit, i en aquell temps a les cases de pagès teníem pocs diners. Ell visitava els més pobres sense cobrar, se sentia ben pagat quan li donaven les fruites i verdures que ells tenien al camp. Quan tenia temps lliure, li agradava anar a caçar i aquí, a Sant Cebrià, tenia la seva colla, tots estaven molt contents que ell hi vingués. Quan arribava el final de temporada d'anar a caçar, fèiem una costellada amb les dones i fills a la Plana d'en Xiqués i ens ho passàvem molt bé. Adjuntem una fotografia d'un d'aquests dinars que em vaig quedar com a record. El doctor Tió sempre serà un bon record per a tot el poble de Sant Cebrià. Joan i Conxita de Can Bartomet


Sant Iscle de Vallalta la porta del Montnegre

Sant Iscle de Vallalta

l’alcald

l’alcalde

EDUARD TURON I MAINAT

Sant Iscle de Vallalta, vista general

S

ant Iscle de Vallalta està situat al peu del Montnegre. Aquesta és una característica que dóna personalitat als isclencs. Sant Iscle és avui un poble que integra tradició i modernitat; està situat estratègicament: prop del mar, però immers en ple parc natural. El municipi té un creixement ordenat, que està intentant esquivar convertir-se en un barri dormitori de Barcelona. Volem mantenir els nostres costums, però acollint les aportacions que ens facin els nouvinguts. La vella escola que estava a punt de tancar-se, avui està en ple funcionament, tot esperant la nova, que properament construirà la Generalitat. La llar d'infants, oberta recentment, també contribueix a l'arrelament dels nous isclencs. Cal no oblidar la memòria dels 900 anys d'història del nostre poble i, per això, l'Ajuntament està editant un seguit de llibres que pretenen refrescar la memòria als vells isclencs i posar els nous isclencs al dia de fets tan particulars com la llegenda de Dones d'Aigua (entre molts d'altres).

Ermita de la Font de la Salut, en el bell indret de les “Dones d’Aigua”

A Sant Iscle, tenim la sort de gaudir d'una interessant oferta gastronòmica, que junt amb les diverses festes (la Diada de la Maduixa i el Vi, la Festa del Bolet i la Festa Major) i l'exuberant paisatge, fan que tot plegat siguin poderoses raons per visitar Sant Iscle de Vallalta. Eduard Turon i Mainat Alcalde de Sant Iscle de Vallalta

85

Cal Oller, dins del parc de les “Dones d’Aigua”


86

l’escriptor

Sant Iscle de Vallalta

Jaume Verdura i Pera Sant Iscle de Vallalta, 1901 - 1976

el perso

n’escriu

el personatge

J

Jaume Verdura i Pera

Jaume Verdura, quan era jove “Can Cases”, la casa on va viure Jaume Verdura, el pare de la Matilde

aume Verdura i Pera va néixer a Sant Iscle de Vallalta el 10 de març de 1901. Va assistir a l'Escola Nacional Unitària i va ser deixeble del senyor Martí Boixareu, del qui guardà sempre molt bon record, fins gairebé als dotze anys, en què va ser escolà de la parròquia. El reverend Enric Martí l'encaminà a ingressar al seminari de Girona, preparant-lo ell mateix amb coneixements de gramàtica espanyola i llatina. Amb excel·lents notes, cursà la carrera fins als 19 anys, però la deixà per treballar i independitzar-se; cursà, també, estudis de Magisteri, i n'acabà l'últim curs a Barcelona. Es casà el 24 de desembre de 1925 amb Rosa Salicrú i Gual, també de Sant Iscle, instal·lant-se a la ciutat i fundà amb esforç les Escoles Guimerà, retent així un sentit homenatge al poeta i prohom de la Renaixença Àngel Guimerà, mort el 1924. El 1933, començà la carrera de Dret que acabà al curs 1937-1938, en plena Guerra Civil, i que hagué de convalidar l'any següent, quan aquesta finalitzà. Va ésser un home pràctic i treballador, que posava gran il·lusió en tot el que emprenia. Va deixar l'Escola amb una matrícula de quasi 500 alumnes en bones mans el 1942 per dedicar-se íntegrament a la professió d'advocat. Formà part activa de l'Associació del Servei Magisteri Particular, del Centre Industrial de Catalunya, entitat centenària i de la qual fou president gairebé vint anys, fins que li ho permeté la seva salut. Fundà l'Associació de Vegetals Animats, aglutinant persones amb cognoms vegetals.

MATILDE VERDURA I SALICRÚ

Sobretot estimà el seu poble, que va ser sempre el seu recer. Juntament amb persones que compartien el mateix entusiasme creà l'Associació de Caps de Família, i es portà a terme l'edificació d'un casal amb aportacions particulars. Avui en dia ha passat a l'Ajuntament i pren el nom de Casal Familiar. A part del treball, va tenir una bona vena literària: va guanyar Jocs Florals a Girona i és extensa la seva obra poètica, destacant la romàntica, patriòtica i humorística. Ens ha deixat diverses obres curtes de teatre, articles en matèria de magisteri i opuscles pedagògics. Col·laborà en programes de Festa Major: el pregó que s'esperava era sempre en català, malgrat la prohibició de la llengua. Donà a conèixer per aquest mitjà mites i llegendes de les contrades de Sant Iscle, a fi i efecte que no es perdessin per a les properes generacions. Va morir el 19 d'agost de 1976, després d'una llarga malaltia i reposa a la terra on el va veure néixer. Jo sempre dic: es va perdre un mal capellà, però nosaltres vàrem guanyar un pare excel·lent. Matilde Verdura i Salicrú Historiadora Local


Sant Pol de Mar

Sant Pol de Mar

un poble amb atractiu

l’alcald

l’alcalde

Manel Mombiela i Simon

Bucòlica panoràmica de Sant Pol de Mar

S

ant Pol, com totes les poblacions costaneres, ha sofert canvis en molts àmbits diferents. Podríem parlar del que havia estat, de la indústria que hi havia, de la pagesia, de la pesca, del comerç… De tot plegat, però no reflectiria la situació actual. Sant Pol, banyada per la Mediterrània, esdevé avui un dels pobles amb més atractiu de la costa del Maresme, per motius molt diversos: per la seva gent, de caràcter obert i agradable; per les platges, dibuixades per una mar que pentina la sorra neta i ben cuidada, que fan que els qui les visiten puguin gaudir de llargues hores d'esbarjo, bé prenent el sol o bé practicant diferents esports aquàtics. La vila de Sant Pol, amb les cases esglaonades que segueixen les formes de les muntanyes on s'asseuen, és un exemple clàssic del poble mediterrani. Aquesta fesomia, juntament amb la gran oferta urbanística de què disposa, provoca l'acostament i desperta l'interès de molta gent de ciutats properes –que té en aquest poble una segona residència– i de turistes que hi vénen a passar l'estiu. La creixent funció del municipi com a lloc d'estiueig, ha reduït el paper de l'agricultura, de manera que, amb la desaparició del secà, ara els maduixots són pràcticament l'únic conreu. D'altra banda, les empreses petites i mitjanes, la construcció

i els comerços familiars –majoritàriament de serveis adreçats al turisme– configuren els altres puntals en què es basa l'economia de Sant Pol. La gastronomia, que reflecteix d'una manera ben fidel la dieta mediterrània, es veu millorada per l'extens ventall de productes autòctons. Aquests ingredients, mesclats sàviament amb l'art culinari dels seus magnífics restauradors, esdevenen un mite per als paladars dels millors “gurmets”. I per acabar un deliciós àpat, no cal dir-ho: les postres, maduixes de Sant Pol. Sant Pol gaudeix d'un ampli ventall de fires i festes de tota mena: La Fira de Sant Pau, el 25 de gener, d'històrica tradició que es remunta a l'època medieval, quan havia estat una de les més concurregudes de la comarca per la gran varietat de productes que s'hi oferien, entre ells els torrons de “bavaia”, que encara s'hi poden trobar; la Setmana Santa, la diada de Pasqua Florida, la Festa Major de Sant Jaume i les concorregudíssimes fires d'art de Sant Jaume i la Fira Alternativa, que se celebra a mig d'agost, completen de manera brillant el cicle firal i festiu de l'estiu santpolenc.

Manel Mombiela i Simon Alcalde de Sant Pol de Mar

87

Ermita de Sant Pau, antic monestir i cartoixa de Sant Pol


88

l’escriptor, polític i economista

Sant Pol de Mar

Pere Coromines i Montanya Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939

el perso

n’escriu

el personatge

JOSEP FERRER I COSTA

Pere Coromines i Montanya Coberta Obres completes

Pere Coromines és un dels pensadors catalans més destacats de la primera meitat del segle XX, la seva producció ha estat recollida dins les seves Obres completes.

Fundació Pere Coromines

PAU PUJADAS

L'

FUNDACIÓ PERE COROMINES

escriptor, polític i economista Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870Buenos Aires, 1939) pertany a les elits del nostre país que van donar cobertura política i cultural a la nostra realitat nacional a través del catalanisme. Després d'uns flirteigs inicials amb grups anarquistes, pels quals fou jutjat el 1896 arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, fou expulsat del país. Fruit d'aquesta experiència va escriure Les presons imaginàries (1899). President de la Unió Federal Nacionalista Republicana, fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona i diputat a Madrid (1910 i 1914). Apartat de la política, es dedicà a l'advocacia i a l'economia i fou conseller secretari del Banc de Catalunya. Membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans (1907), en presidí la Secció de Ciències. També va ser president de l'Ateneu Barcelonès (1928-1930). L'any 1931 tornà a la política activa i va ser membre de la comissió redactora de l'Estatut d'Autonomia, de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a Madrid i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 va ser comissari general dels museus de Catalunya, càrrec des del qual procurà evitar la

destrucció del patrimoni artístic català (1936-1938). Acabada la Guerra Civil, ja malalt, s'exilià a l'Argentina, on morí poc després d'arribar-hi (1939). Autor d'èxit en el seu temps, tot i el silenci injust actual que ha fet que pràcticament no s'hagi reeditat cap de les seves obres, la seva trajectòria literària s'inicia amb l'assaig La vida austera (1908), traduït al castellà, al francès i a l'italià. Posteriorment publicà el poema en prosa Les gràcies de l'Empordà (1919), d'influència noucentista. L'èxit literari li arribà amb el recull de narracions A recés dels tamarius (1925) i la trilogia novel·lística Les dites i facècies de l'estrenu filàntrop en Tomàs de Bajalta, composta per Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934). L'any 1927 aparegué Jardins de Sant Pol, que recull una sèrie de reflexions elaborades en aquesta població, on estiuejà durant la dècada dels anys vint i trenta i seu actual de la Fundació Pere Coromines. Pòstumament es publicà el recull de narracions El perfecte dandi i altres contes (1940) i les seves Obres completes (1972). Josep Ferrer i Costa Filòleg


el dirigent rabassaire

Sant Pol de Mar

Joaquim Pou i Mas Sant Pol de Mar, 1892 - 1966

el perso

n’escriu

el personatge

PERE ROURA I FERRER

A

mb el canvi al segle XXI sembla que s'està despertant l'interès per recuperar la memòria política de tot el que va esdevenir els anys de la República i el franquisme. La transició va ser un pacte de silenci que va ignorar tots els disbarats ocorreguts, ja que eren fets molt recents en la memòria de la gent gran i hi havia por d'una involució. Ara la gent jove que ja no ha conegut res del franquisme ha anat agafant cada cop més protagonisme en una societat que no l'espanta el fantasma de la dictadura i li permet abordar amb més perspectiva uns fets transcendentals. En Joaquim Pou i Mas ha estat un protagonista polític i cultural dels anys 1920 i 1930 del segle XX injustament tractat els anys posteriors. Amb estudis primaris però amb una ànsia d'aprendre, devorava els llibres i s'empassava els diaris de cinc en cinc o de sis en sis. La lectura era la seva principal afició. Mai va trepitjar un cafè o un bar. Escrivia perfectament el català i el castellà i dominava l'anglès i el francès. Tenia un nivell cultural i de coneixements generals molt elevat. Havia defensat i repetit que la ignorància era l'arrel de tots els mals de la societat i que es

89

Joaquim Pou i Mas Joaquim Pou a la tornada de Narbona

combatia amb biblioteques i escoles. Treballà per obrir una biblioteca pública a Sant Pol, però no ho aconseguí. Soci de La Sardana, l'entitat cultural que aplegava el deu per cent de la població santpolenca, posteriorment es distancià del gruix més conservador dels seus membres per evolucionar cap a posicions més esquerranes, moment en què va potenciar Palestra i es va anar obrint una escletxa entre dretes i esquerres que malauradament va acabar a escala nacional com tots sabem. Amb aquest llibre que teniu a les mans, us endinsareu en aquella apassionant època que va tenir tantes llums i tantes ombres. Volem agrair a acesa-abertis l'interès per aquest llibre i als descendents d'en Joaquim Pou la seva col·laboració desinteressada. Joaquim Pou abans d'emprendre l'exili

Pere Roura i Ferrer Llibreter


90

el compositor

Sant Pol de Mar

el perso

el personatge

Josep Maria Tarridas

Cobla Orquestra “Llevantina”, de Calella, 1931. Josep Maria Tarridas a la tenora

Josep Maria Tarridas, al Palau de la Música, dirigint les cobles Barcelona i Molins de Sabadell

Josep Maria Tarridas i Barri Sant Pol de Mar, 1903 - Madrid, 1992

Amb “la mel als llavis”...

n’escriu

A

ixí ens hem quedat, tot i el gran nombre de composicions que ens ha legat el mestre, músic i compositor Josep M. Tarridas i Barri, nascut a Sant Pol de Mar el novembre de l'any 1903, ...amb aquest cert regust a poc. Pràcticament sense temps per jugar, no perquè no el deixessin, sinó perquè l'aprofitava per estudiar música amb el mestre santpolenc Francesc Caselles. Així passà la seva joventut, perquè als 14 anys ja té les seves primeres composicions i toca el piano als cinemes ambientant aquelles velles pel·lícules. A través de la música, el seu gran amor que mai el va decebre, va expressar els seus sentiments més pregons. Va ser una persona autodidacta, que no va demanar mai res a la gent, excepte afecte i amor. Fundà la Cobla-Orquestra “La Llevantina” i amb el tible –i potser més amb la tenora– se sentí identificat per expressar els seus sentiments. Si fem cas de les sardanes amb títols com: Quan els ulls parlen, Deixondiment, La punxada d'una rosa, Desengany, Delirant..., qualsevol diria que era un enamoradís. Volia trobar l'amor pur i sincer. Amb la música de cobla, ho va expressar amb unes melodies i uns cants de tenora que quelcom tindrien perquè totes les cobles volguessin i volen, encara avui, tocar les seves sardanes. Però el reconeixement va venir d'una peça que no fou la sardana, va ésser el pasdoble Islas Canarias, que uns anys més tard se l'anomenà el pasdoble sense fronteres, perquè durant els anys de la guerra es tocava als dos costats. Alternant cobla i ballables, formà part de l'Orquestra “Els Fatxendes” que van fer el primer enregistrament en disc del pasdoble. Aquest mateix any 1935, que composà aquest internacional ball, va estrenar Units per un ideal, que va ésser la primera sardana per a quatre cobles.

CARLES TARRIDAS I PERMANYER

Tot i que de jove va tenir l'oportunitat de tenir com a mestre l'Amadeu Vives, expressant-li que el que volia era dedicar-se a la música lírica, la seva producció més prolífica va ser en el camp dels ballables. Durant la guerra, fundà la “Banda de la Cruz Roja” i més tard l'Orquesta Sinfónica de la Cruz Roja. Tot aquest grup de professionals i amics, a la vegada, tocaven de manera altruista. Aquesta va ser una època important en la seva vida. Es casà amb qui fou alumna seva i, a la vegada, una gran concertista. L'any 1966 marxà a viure a Madrid, on seguí composant les obres, poemes i musicals. Tot i estant allà, mai deixà d'escriure sardanes i de fer les escapades a Calella, on tenia l'altra residència. Home molt tranquil i molt afable, les seves sardanes avui s'estan tocant a les ballades i als aplecs. Ens deixà el 6 de gener de 1992. Sant Pol de Mar, amb motiu de celebrar l'any 2003 el centenari del seu naixement, el recorda en una placa commemorativa a la seva casa nadiua, al carrer Nou, número 8. Carles Tarridas i Permanyer Informador sardanista


Sant Vicenç de Montalt un poble amb encant: arriba-t’hi!

Sant Vicenç de Montalt

l’alcald

l’alcalde

Lluís Bisbal i Pujol Sant Vicenç de Montalt, entrada nucli antic

S

ant Vicenç de Montalt és un poble amb encant, petit i tranquil, que ens ofereix els avantatges d'una privilegiada situació geogràfica, un entorn envejable i la bonança del clima mediterrani. Situat al bell mig de la comarca del Maresme, als peus del cim del Montalt, de 595 metres d'alçada, ens brinda un bell contrast de matisos en blaus i verds en obrir-se al mar, amb unes platges netes i tranquil·les emmarcades pels bonics paisatges de muntanya de la Serralada del Litoral. Sant Vicenç és un poble acollidor, ple d'història, tradicions i records amb gent oberta i participativa, acostumada a donar la benvinguda a tots aquells qui arriben buscant un lloc que combini la tranquil·litat i el bon repòs, on gaudir de la bellesa d'alguns dels seus racons i paratges, amb una oferta prou engrescadora de festes populars, activitats culturals i lúdiques i amb uns serveis de qualitat. El terme té una extensió de 8 Km2 i la seva ubicació i situació, a només 35 Km de Barcelona, fan possible que l'accés al poble sigui fàcil, tant en transport públic com en transport particular. Amb una població de més de 5.000 habitants, Sant Vicenç ofereix tant al resident

com al visitant, un municipi obert al mar i envoltat alhora de muntanyes, on hi destaquen els indrets següents: – Passeig Marítim de 1,3 Km de longitud, anomenat passeig del Marquès de Casa Riera. – Nucli Històric, ubicat a 1,7 Km de la costa i a 150 m d'alçada sobre el nivell del mar. – Museu del Pessebre de Catalunya, singular exposició permanent d'aquest art popular. – Parc dels Germans Gabrielistes, jardí encisador de quasi 4 ha amb flora autòctona de la zona i exemplars d'arbres centenaris. – Golf Sant Vicenç, magnífic camp de 18 forats, par 3, que aspira a convertir-se en capdavanter a Europa. No ho dubteu, Sant Vicenç és un poble amb encant. Veniu i deixeu-vos encisar per les nostres festes majors: la d'hivern o Festa Gran, el 22 de gener, en honor del nostre patró, Sant Vicenç i la d'estiu, el 15 d'agost. Us hi esperem! Lluís Bisbal i Pujol Alcalde de Sant Vicenç de Montalt

91

Al fons, el camp de golf de Sant Vicenç


92

l’alpinista català

Sant Vicenç de Montalt

el perso

el personatge

Una foto de l'expedició al Lotshe Sar de l'any 1987; és una de les darreres fotos de l'Antoni Sors

A sota, Antoni Sors al cim de l'Everest (foto: arxiu expedició catalana Everest 85 - Caixa de Barcelona)

Antoni Sors i Ferrer Sant Vicenç de Montalt, 1950 - Lhotse, Nepal, 1987

n’escriu

E

l primer record que tinc de l'Antoni Sors va ser un dijous al vespre, a començaments de desembre de l'any 1972, en sortir de "l'Agrupe" –ens trobàvem al local social un colla d'amics que feia poques setmanes havíem acabat el nostre primer "curset" d'iniciació a l'escalada–; ell s'apropà i em va preguntar si volia anar al Cadí el proper “pont” de l'Immaculada; estava fent la "mili" a Barcelona, no li donaven permís, hi havia una plaça lliure al cotxe i si jo volia la podia aprofitar... Aquella sortida gairebé hivernal va ser per mi tota una descoberta del món de l'alta muntanya i, a la vegada, inicià una relació d'amistat amb en Toni, malgrat que ell no hi va venir! Uns mesos més tard, amb els meus companys –tots érem joves i inexperts de la mateixa promoció del curset d'escalada– vam anar a fer una ascensió al Cadí i, durant tot el viatge, tant d'anada com de tornada, ens acompanyà en Toni que havia acabat la "mili" i anava a fer una ascensió en solitari a les crestes del Peiraforca - Roc Colom. Les llarges converses en el tren de Puigcerdà, referents als seus projectes, les “històries” de les ascensions fetes als Pirineus dos anys enrere amb el seu company de cordada, i amic comú de tots plegats, l'Enric Pujol, en "Pujolet", ens van transmetre i encomanar ràpidament la seva devoció per les muntanyes! A partir d'aquell moment, vam compartir il·lusions, sortides i llargues converses! En Toni Sors va ser un fuster amb una gran formació autodidacta, sempre anava amb algun llibre i un diari sota el braç –fins i tot en els països llunyans quan no comprenia la llengua!– i era un profund coneixedor de la història contemporània, de la nostra Guerra Civil –havia llegit més de cinc vegades les nou-centes pàgines d'Incerta glòria– i era un gran lector de la literatura de muntanya... També era un gran aficionat al

XAVIER VARELA I PINART

futbol, però aquesta dèria no la compartíem. L'estiu de 1975, tots dos vam formar part de l'Expedició Salcantay als Andes del Perú; van ser gairebé dos mesos de vivències molt intenses per als tres nois de dinou anys que acompanyàvem quatre "muntanyencs experts" de vint-i-pocs anys, i entre ells, en Toni Sors. Un bivac a 5.600 m sota una cornisa de neu, enmig de les boires, després de moltes hores d'escalada i un incert demà, van enfortir la nostra amistat. De tornada a casa, aquella expedició va ser per a en Toni l'inici de la seva trajectòria per les muntanyes llunyanes i més altes de la Terra! Mentre uns somiàvem amb parets verticals de roca, amb escalades de vertigen i cims de quatre mil metres als Alps, ell preparava les seves “expedicions lleugeres” a l'Himàlaia. Tanmateix, durant els seus anys d'himalaisme vam compartir a casa nostra les sortides d'esquí de muntanya i, mentre ell “feia el cim” de l'Everest, a l'agost de 1985, jo visitava, per segona vegada, els Andes del Perú! Xavier Varela i Pinart President de l'Agrupació Científico Excursionista de Mataró. Professor d'Ensenyament Secundari en un institut públic, i instructor d'alpinisme de l'Escola Catalana d'Alta Muntanya


Santa Susanna

Santa Susanna

respectant la història

l’alcald

l’alcalde

Joan Campolier i Montsant Santa Sussanna, vista aèria A sota, jardins de Can Ratés i una imatge de la platja

E

l municipi de Santa Susanna es troba situat a la costa del Maresme, als contraforts de la Serralada Litoral i en zona de preparc del Montnegre. El nucli urbà, que conserva tot l'encant tradicional, està envoltat per una zona agrícola i a la línia del mar s'hi ha desenvolupat una moderna zona hotelera. La nostra vila ha experimentat en els últims trenta anys una clara i rotunda transformació urbana. Històricament, els seus vilatans eren pagesos i conreaven els camps de cultius, però en els darrers anys han guanyat terreny una potent indústria hotelera i el sector comerç i serveis. Tot i això, la transformació i el disseny urbanístic que ha sofert el poble en les darreres èpoques, s'ha desenvolupat de manera equilibrada, respectant tant la història de la vila com els seus paratges naturals. I precisament el recull de la història de Santa Susanna l'ha dut a terme el doctor Josep M. Massons Esplugues, fill adoptiu del nostre municipi, que és presentat a tots vosaltres per un altre susannenc, el poeta Isidre Mollfulleda Verdaguer. Joan Campolier i Montsant Alcalde de Santa Susanna

93

A Can Ratés i adossada a la casa, una de les moltes torres de guaita de Santa Susanna


94

el metge i historiador

Santa Sussanna

Josep M. Massons i Esplugues Valls, 1913

el perso

n’escriu

el personatge

El doctor Massons amb la seva família (1-5-2001)

E El Dr. Massons el dia que va ser nomenat fill adoptiu de Santa Susanna

El juny de 1999 va tenir lloc l'acte de la Sardana per la Pau. El doctor Josep M. Massons va ser l'encarregat de donar lectura a un manifest per la pau que havia escrit per a l'ocasió el senyor Federico Mayor Zaragoza, president de la UNESCO i amic personal del doctor Massons

l doctor Josep M. Massons i Esplugues va néixer a Valls (Tarragona) i es va casar a l'església parroquial de Santa Susanna, l'11 de maig de 1942, en segones núpcies, amb la senyora Na Leocàdia Rabassa Raab, última titular d'unes terres a Vallxirau, que la seva família cultivava des de l'any 1280. És pare de sis fills. Malgrat tenir la seva residència a Barcelona on exercia la Medicina, tots els caps de setmana i èpoques de vacances les ha passat amb la seva família a la Masia Rabassa, de Santa Susanna. Doctor en Medicina, va viure plenament submergit en la seva professió, destacant els seus notables treballs sobre el plasma; ha estat també, però, un historiador brillant, cultivant la història, tant en el vessant de la seva professió, com del poble de Santa Susanna i la seva pròpia història familiar. És autor de nombrosos treballs publicats en diferents revistes, sobretot en la revista Gimbernat, òrgan de la Societat Catalana de la Història de la Medicina, que va presidir durant quatre anys. Està en possessió de la "Cruz del Mérito Militar" i la "Cruz del Mérito Aeronáutico" pel seu llibre Historia de la Sanidad militar española, i és membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

ISIDRE MOLLFULLEDA I VERDAGUER

Resident amb assiduïtat a Santa Susanna, va aprofundir en la història del municipi, confeccionant el magnífic treball de la Història de la Vila de Santa Susanna, editat per l'Ajuntament, que va ser presentat el dia 11 d'agost de 2000, amb motiu de la festivitat de Santa Susanna i fet pel qual va ésser nomenat Fill adoptiu de Santa Susanna, per acord del Ple de 18 d'abril de 2001, essent-li concedida la medalla de Santa Susanna en la categoria d'or. L'acte oficial va tenir lloc el dia 1 de maig de 2001. He tingut la sort de reunir-me amb ell unes quantes vegades i poder tenir converses sobre la seva llarga i extensa trajectòria. Però el que més ens ha ocupat el temps en aquestes trobades, ha estat el tema de la poesia. En aquest camp, el doctor Josep M. Massons defensa la poesia d'anys enrere, tal com encara segueixen cultivant-la molts poetes de renom, la poesia amb totes les seves regles. Per acabar, diré que el doctor Josep M. Massons, persona molt servicial, als seus noranta anys i escaig, no li manca llum ni il·lusió per seguir escrivint nous llibres sobre la història de pobles veïns. I nosaltres, els seus conveïns, que de veritat l'apreciem, el felicitem. Isidre Mollfulleda i Verdaguer Poeta de Santa Susanna


Teià

Teià

camins de goig

l’alcald

l’alcalde

Andreu Bosch i Rodoreda

La creu de terme presideix Teià

Casa Municipal de Cultura “La Unió” de Teià A sota, Fons Batllori, ubicat a “Ca la Cecília”

A.IAS

U

na afectuosa salutació des de Teià, un poble que conserva la fesomia i la vida pròpia dels pobles de l'interior del Maresme, envoltat d'un esplèndid entorn natural i caracteritzat per un casc antic harmoniosament decorat per un patrimoni arquitectònic ric, amb cases pairals majestuoses i masies representatives del gòtic civil; amb l'església parroquial de Sant Martí, d'estil gòtic tardà i renaixentista, coneguda com la catedral del Maresme; amb mostres d'edificis neoclàssics i d'estil colonial (entre les quals Ca la Cecília, avui seu del Fons Antoni Batllori i Jofré, dibuixant noucentista), i de vil·les modernistes. Un altre atractiu cultural és el jaciment romà vitivinícola del veral de Vallmora, actualment en procés d'excavació i futur centre d'interpretació museístic sobre els orígens i el comerç del vi a la Laietània durant els segles I i II d. C. Teià també ofereix 2,1 km2 d'espai d'interès natural integrat dins el Parc de la Serralada Litoral. Aquest espai periurbà és un indret privilegiat on satisfer la necessitat de contacte

amb la natura dels habitants dels municipis que el conformen i també ha esdevingut un atractiu paisatgístic d'usuaris que, procedents de punts urbans més allunyats, hi troben un lloc idoni per a gaudir del lleure i practicar esport. Finalment, vull convidar-vos a la Festa Major de Sant Martí, a l'entorn de l'11 de novembre, que va seguida de la Fira del Bolet, i per Sant Ponç, al maig, a la Fira comercial i industrial. Andreu Bosch i Rodoreda Alcalde de Teià

95

Les vinyes que envolten Teià aporten la seva producció a la D. O. Alella


96

el dibuixant il·lustrador

Teià

Antoni Batllori i Jofré Barcelona,1915 - 1999

el perso

n’escriu

el personatge

Antoni Batllori i Jofré

…A

Dibuix emblemàtic d'Antoni Batllori dedicat a “la bona mare”, la seva sogra, l'any 1942 A sota, dibuix del 1981 dedicat a la seva esposa

déu-siau!; –bon dia!; –passi-ho bé!; –adéu mestressa!: El “600” del senyor Batllori (després va ser un “127”), desafiant les més elementals normes de la conducció, enfilava la Riera fixant-se en la gent de les voreres en comptes de mirar els cotxes. I és que al “senyor Batllori” –que és com li deia tothom a Teià– els cotxes no l'interessaven el més mínim; a ell el que l'interessava eren els carros, els cavalls de potes gruixudes, les cases de pagès, els pallers, les calaixeres, els canelobres, els ocells…, i les persones, és clar, que a més tenen l'avantatge que s'hi pot parlar, cosa que li agradava molt. Mentre la seva dona, la M. Teresa, comprava a la Cooperativa, ell la feia petar a la plaça. Allà sovint li sorgien encàrrecs de feina d'aquells que no es remuneren amb diners: un dibuixet per a algú que havia tingut una criatura, la portada del programa de la festa de la vellesa, un logotip per a un jardiner… La plaça del mercat i l'església eren els llocs del poble que més sovintejava, perquè a més de xerraire i ocurrent, era un home profundament religiós. Es considerava senzillament un dibuixant (de la mateixa manera que un és torner, agent d'assegurances, pagès, catedràtic de termodinàmica, conductor d'autobús o filòleg),

TONI BATLLORI I OBIOLS

per això quan una vegada el senyor rector li va demanar –de franc, és clar– un Sant Sopar per a l'altar de l'església i li va portar una postal amb un dibuix d'un altre com a mostra del que volia, en comptes de reivindicar el seu estil de dibuix es va limitar a preguntar-li les mides. Crec que no és equivocat pensar que el món ideal que duia al cap i que reflectia en els seus (magnífics, deixeu-m'ho dir) dibuixos, s'acostava força a la realitat que podia viure quan era a Teià. Aquesta és probablement la raó que feia que s'hi trobés tan bé i que la gent el considerés un més del poble. Toni Batllori i Obiols Dibuixant Antoni Batllori Jofré (Barcelona, 1915-1999). Publicà el seu primer dibuix al Calendari d'En Patufet l'any 1930 de la mà de Joan Junceda de qui va ser seguidor per convicció i per estil. Col·laborador habitual de les revistes: En Patufet, Esquitx, TBO, Pocholo, Día Gráfico, La Familia, Ave María,… Il·lustrador de llibres. Havia fet auques, cartells, ex-libris, nadales…, i als seus inicis, esmalts i estampats. L'any 1992 la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi. Aquest mateix any rebia també el Tei de Plata de l'Ajuntament de Teià. La seva família va fer donació al poble de Teià del seu estudi de Barcelona i de la majoria dels seus dibuixos originals. El Fons Batllori Jofré està instal·lat al museu del poble, a Ca la Cecília.


el tenor

Teià

Pau Civil i Costa Teià, 1899 - Barcelona, 1987

el perso

n’escriu

el personatge

SERGI CIVIL I MERIGGI

A

questa és la història d'un artista nat, dotat d'excel·lents mitjans vocals i interpretatius i que realitzà una brillant carrera. La seva vocació, esforç i coratge, el van fer superar obstacle rere obstacle, tot i que va esclatar la segona guerra mundial just quant arribava al cim i li va negar una projecció que sens dubte es mereixia. Cursa estudis de cant al Conservatori del Liceu. Debuta (9-8-1925) al Casino del Masnou, amb Rigoletto. A finals de 1927, es trasllada a Itàlia per perfeccionar-se en el bel-canto i, seguidament hi debuta el març de 1928. El mateix any i a Barcelona, guanya la "Beca de Alfonso XIII" per a cant. Debuta al Liceu el 1933 (La Vida Breve, de Falla). D'aleshores ençà, la carrera artística de Pau Civil inicia un recorregut ascendent que el portarà, a més del Liceu, a tots els grans teatres d'Itàlia, fins a la ruptura produïda pel desenllaç bèl·lic del 1943. Va cantar amb els millors intèrprets de l'època, sota la direcció dels més insignes mestres i compositors. Entre ells, P. Mascagni, amb motiu del cinquantenari (1940) de Cavalleria Rusticana. El 1947 va fer una important gira pels EUA.

97

Pau Civil i Costa

El 1953 es va acomiadar del Liceu amb l'estrena Canigó, del mestre Massana. Les seves grans qualitats vocals li van permetre interpretar un extens repertori que va arribar a 115 òperes. Entre els seus èxits més importants, cal destacar: La Bohème, Lucia di Lammermoor, Manon Lescaut, Cavalleria Rusticana, Lohengrin i Carmen. Durant el període 1956-1962, fou director d'escena del Liceu. Posteriorment i fins el 1984, va exercir de professor al Conservatori del Liceu. El meu pare ho va donar tot en els escenaris i això el va fer sentir realitzat.

Pau Civil com Fernando a Goyesca, al Teatro alla Scala de Milà, 1938

Sergi Civil i Meriggi Pau Civil debuta el 1937 a l'Scala de Milà, el 1938 al Reale de Roma i al T. Real de Budapest. També el 1938, al San Carlos de Nàpols, sense oblidar el Regio de Parma (1936), la Fenice de Venècia (1935), el Carlo Felice de Gènova (1936), etcètera. Torna al Liceu el 1941 i posteriorment, des del 1943 fins al 1953, col·labora intensament amb el Coliseu barcelonès.

Pau Civil a Lohengrin


98

el militar austriacista

Teià

Sebastià Dalmau i Oller Teià, 1682 - Viena, 1762

el perso

n’escriu

DANI CODINA

el personatge

JOAQUIM ALBAREDA I SALVADÓ

Can Godó, la casa on havia viscut Sebastià Dalmau

A.IAS

Sebastià Dalmau va lluitar al costat de Rafael Casanova i va ser un dels grans herois de l'11 de setembre i un dels resistents amb més fibra de dirigent.

Monument a Rafael Casanova, a la ronda de Sant Pere de Barcelona

Sebastià Dalmau i Oller

E

FOTOTECA.COM

l comerciant Sebastià Dalmau fou un dels resistents a la Barcelona de 1714 amb més fusta de dirigent. Carles III l'arxiduc li havia concedit el títol de cavaller. El 1713 va participar en diverses juntes de defensa de Barcelona i es féu càrrec del proveïment de la ciutat. Va posar la fortuna personal al servei de la resistència de Barcelona i fou coronel del regiment de cavalleria de la Fe, el qual tenia un lema ben significatiu: “Per les lleis, la pàtria i el rei”. L'estiu de 1713, assistí l'expedició frustrada del diputat Antoni Berenguer, Rafael Nebot i Antoni Desvalls que pretenia desbloquejar el setge que patia Barcelona mobilitzant les comarques de l'entorn. Però el seu relleu polític es posà de manifest quan va ser comissionat per la ciutat de Barcelona per negociar amb el coronel Monteuil el 25 d'abril de 1714 i, sobretot, al cap de pocs dies, en un dinar amb el

ministre de Felip V, Jean Orry, i una vintena d'oficials francesos, els quals van quedar sorpresos del saber fer de Dalmau. Amb tot, no assolí cap acord sobre la rendició de la ciutat a conseqüència de les exigències dels resistents. Quan l'exèrcit filipista ocupà Barcelona, Dalmau fou detingut i deportat a Alacant junt amb altres militars, des d'on va ser traslladat a Pamplona. Des d'allí, el 1719 fou portat a Segòvia fins el 1725, que va ser alliberat, en virtut de la Pau de Viena signada entre l'emperador Carles VI i Felip V. Aleshores féu cap a Viena, on serví l'exèrcit imperial i el 1753 assolí el grau de tinent general de cavalleria. Joaquim Albareda i Salvadó Professor d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra


Tiana

Tiana

un poble tranquil i acollidor

99

l’alcald

l’alcalde

Ferran Vallespinós i Riera

Tiana, vista del poble

T

iana és una petita vila, situada a cavall entre el mar i la Serralada Litoral, que ve de lluny. No en va vàrem celebrar fa poc els nou-cents anys de consagració de la primera parròquia i dins el nostre territori hi trobem restes importants de l'època romana. És evident, doncs, que la calidesa del clima i el color del cel fa anys que són un element de decisió per quedar-s'hi a viure. Les persones, però, són encara més importants que el paisatge i el territori. Aquest llibre és un petit homenatge als personatges de Tiana. Hi trobareu una mica de tot: cartoixans que fa més de cinc segles que s'hi van establir; emprenedors que van ser capaços de construir una de les primeres línies de tramvia fora de la ciutat de Barcelona; artistes que hi treballen; metges capdavanters en la seva especialitat; periodistes, escriptors, polítics, científics, etcètera.

A.IAS

Repassar ara la seva història ens permetrà reconstruir les vivències col·lectives de tot un poble, tranquil i acollidor. I també, a més d'aquest reguitzell de famosos en disciplines ben diverses, hauríem de parlar de tots els homes i dones anònims, que ens trobem pel carrer, que viuen i han viscut les dificultats del dia a dia, que probablement mai cridaran l'atenció dels mitjans de comunicació, però que van construint, maó a maó, la veritable història del teixit de les relacions humanes i solidàries. Tots aquests i aquestes, que no surten al llibre, són també mereixedors del nostre afecte i per això els dediquem, amb sinceritat i reconeixement, les paraules de presentació.

Ferran Vallespinós i Riera Alcalde de Tiana

La Cartoixa de Montalegre, del segle XV


100

la dibuixant i narradora

Tiana

Lola Anglada i Sarriera Barcelona, 1892 - Tiana, 1984

el perso

n’escriu

el personatge

CATERINA MIERAS I BARCELÓ Lola Anglada pintant

DIPUTACIÓ

DE

BARCELONA

Lola Anglada, lluitadora, delicada i imaginativa

L

ola Anglada i Sarriera ha donat un caràcter català i universal als seus personatges i ha creat un món, delicat i imaginatiu, com a dibuixant i il·lustradora, que ha influït en diverses generacions dels nostres infants. Així glossava el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya els grans mèrits

Escultura al jardí de la casa de Lola Anglada

contrets per la nostra artista en ocasió de ser-li atorgada l'any 1982, ben merescudament, la Creu de Sant Jordi. Lola Anglada, vinculada a Tiana i per tant al Maresme durant tants anys, va ser una referència creativa per a diverses generacions. Però també era un actiu de compromís amb Catalunya i de fidelitat als ideals de progrés. Només cal recordar la gran significació del conegut personatge simbòlic que creà en plena Guerra Civil, “El més petit de tots”, un nen vestit amb la granota blava dels milicians, aixecant el puny esquerre i portant sempre a la mà dreta la bandera catalana. Aquesta sensibilitat lluitadora era plenament complementària amb altres vessants de la seva obra, com la reconstrucció amable de la Barcelona del vuit-cents o un llibre de l'estil de Les meves nines, elaborat a partir de la donació que l'autora havia fet a la Diputació de Barcelona de la seva col·lecció de nines i joguines. En definitiva, l'evocació de Lola Anglada comporta el record d'un món que ja ha passat però que incorporem, a través de la memòria, al nostre futur.

BELLÚS

Homenatge de Tiana a Lola Anglada

Ceràmica de Lola Anglada dedicada a Josep Dalmau

Caterina Mieras i Barceló Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya de l'any 2003 al 2006


l’alcalde

Tiana

Joan Garí i Botey Tiana, 1873 - 1939

101

el perso

n’escriu

el personatge

LLUÍS CARRERAS I FONSERRE Joan Garí i Botey

J

oan Garí i Botey, fill predilecte de Tiana, alcalde i mestre d'obres, morí a Tiana el 28 de novembre del 1939, als 66 anys, víctima d'una embòlia. A principis d'aquest segle, en temps de l'alcalde Joaquim Bruguera i Girò, va construirse l'actual carretera de Montgat a Tiana. I el mestre d'obres que va portar-la a terme era en Joan Garí. L'any 1909, amb 36 anys, va ser nomenat alcalde de Tiana, càrrec que va exercir fins el 1920, en què es va retirar per malaltia. Essent Garí alcalde, el poble va viure una gran transformació. Va portar l'electricitat a Tiana, va idear i posar en marxa el tramvia de Montgat a Tiana, va construir el tros de carretera que va des de l'estanc fins a la cruïlla amb la carretera de la Conreria..., finsi tot va projectar un funicular aeri, que no es va arribar a fer mai i que havia d'arribar fins al cim de la Conreria. Com a mestre d'obres, va construir-se la casa coneguda com Can Garí, al passeig de la Vilesa. Casat amb la Conxita Altimira, van tenir tres fills, l'Antònia, la Mercè i en Josep M. La seva jove Bienvenida Tornero, vídua del Josep M., encara viu a Tiana, on conserva molts record de la família, entre ells un quadre amb el pergamí de nomenament de

"Fill predilecte de Tiana" que se li va concedir en un sentit homenatge que se li va retre el 5 de novembre de 1916, quatre dies després de la inauguració del tramvia. El 27 de juny de 1920, el poble de Tiana li va fer un segon homenatge, amb motiu dels 10 anys al front de l'alcaldia.

Casa on va viure el constructor Joan Garí a Tiana

Lluís Carreras i Fonserre Historiador local Tramvia Montgat-Tiana

J.M. TOFFOLI


102

l’escriptor

Tiana

Francesc Ubach i Vinyeta Tiana, 1843 - Barcelona, 1913

el perso

n’escriu

el personatge

JOSEP M. TOFFOLI I CARBONELL

FOTOTECA.COM - M.MANENT

Francesc d'Assís Ubach i Vinyeta

A

Dos retrats de Francesc Ubach i un carrer de Tiana dedicat a aquest poeta i mestre en Gai Saber

menaçada Barcelona d'ésser bombardejada per les tropes del govern quan la revolta coneguda amb el nom de La Jamancia, la família Ubach i Vinyeta va anar a Tiana on residien familiars de l'esposa i on va néixer en Francesc Ubach i Vinyeta el novembre de 1843, a la riera, a prop de Can Elies. De Francesc Ubach i Vinyeta n'hem de destacar el seu valor com a autor dramàtic i com poeta líric. Les seves composicions són veritables joies de la renaixença catalana. No hi havia certamen on Ubach i Vinyeta no hagués guanyat un premi, ni es coneix revista que no donés cabuda, en les seves pàgines, a les composicions del mestre Ubach. Era, sens dubte, qui va guanyar el major número de premis en els nostres certàmens literaris. L'any 1868 va obtenir el seu primer premi en els Jocs Florals premiat amb l'englantina d'or i de molt jove ja guanyà el títol de Mestre en Gai Saber, títol que se li va concedir el maig de 1874.

No va freqüentar les aules universitàries, però a ell mateix es devia el seu temperament poètic i el seu arduós sentiment que durant anys el va encoratjar a l'estudi de la nostra llengua i de la nostra història. Només els nombrosos premis i entitats de les quals formava part omplirien l'espai dedicat al seu record. Mencionaré la seva actuació i labor com a fundador i president de La Jove Catalunya l'any 1870 i que va ser la primera societat catalanista; la presidència de la Academia de Buenas Letras, i del Centre Excursionista de Catalunya. De la seva obra cal destacar el Romancer català històric, de tradicions i de costums, escrit en dues sèries publicades respectivament el 1877 i el 1904. Català de cor i de cap, va ser un dels poetes lírics que més contribuïren al renaixement de les lletres catalanes durant la segona meitat del segle XIX. Mencionar entre les seves amistats la de l'Isidre Reventós, mestre d'obres i guanyador de l’Englantina dels Jocs Florals de Barcelona de l'any 1876 i que tan vinculat havia estat a Tiana durant l'últim terç del segle XIX. Josep M. Toffoli i Carbonell Historiador local


Tordera

Tordera

un municipi dinàmic i participatiu

103

l’alcald

l’alcalde

Joan Carles Garcia i Cañizares Temple parroquial de Sant Bartomeu a Tordera, amb campanar romànic i façana barroca

ordera és el municipi més extens de la

Tcomarca del Maresme i d'aquest territori

en destaca la seva importància natural i paisatgística. Històricament, l'economia de Tordera es basava en l'agricultura i la ramaderia, en els tallers suro-tapers i en les petites fàbriques espardenyeres. L'aprofitament dels recursos hidràulics del riu van afavorir la implantació d'indústries del sector tèxtil i dels materials per a la construcció, que actualment fonamenten una part important de l'activitat econòmica juntament amb el comerç local. És precisament el comerç qui viu el seu punt més àlgid en el mercat que té lloc cada diumenge i que fou autoritzat el 1854, atesa la seva condició de lloc de pas. Les fondes i cases de menjar foren potenciades pel mercat, fet pel qual avui Tordera compta amb una oferta de restauració tradicional de les més importants del Maresme. La història de Tordera la podem seguir a través dels nombrosos monuments que encara avui segueixen en peu en l'actual terme municipal. Al centre de la vila trobem l'església parroquial de Sant Esteve, d'estil romànic i datada de l'any 977 i als afores la torre de defensa romànica de Can Toni Joan (considerat Bé Cultural d'Interès Nacional),

A.IAS

les restes del monestir de Roca-rossa, del mateix estil arquitectònic i les petites ermites dels veïnats torderencs, així com les nombroses masies centenàries que hi ha disperses al terme municipal. Tordera compta avui amb un munt de serveis destinats als més de 13.000 habitants del municipi. En destaquen el Teatre Clavé, el nou pavelló poliesportiu municipal, la llar d'infants municipal, el servei d'inserció laboral, l'oficina d'associacionisme local i la biblioteca municipal. Finalment, un dels trets més característics de Tordera, ha estat el destacat creixement del seu teixit social. Actualment, el municipi compta amb prop d'una cinquantena d'entitats i associacions que dinamitzen els diferents sectors cívics, esportius, socials, culturals i juvenils de Tordera. La implicació de les entitats a través de les seves iniciatives han contribuït a crear un municipi més dinàmic i participatiu mitjançant l'organització d'activitats consolidades que s'allarguen durant tot l'any i que s'adrecen a tots els ciutadans.

Joan Carles Garcia i Cañizares Alcalde de Tordera

Ermita de Sant Ponç

A.IAS


104

l’escriptor

Tordera

Prudenci Bertrana Tordera, 1867 - Barcelona, 1941

el perso

n’escriu

UDG. BIBLIOTECA. FONS BERTRANA

Retrat de Prudenci Bertrana

Prudenci Bertrana tenia tres motius principals en la seva producció contística: el paisatge, els camperols i les bèsties.

ELISEU CLIMENT I CORBERA FOTOTECA.COM

Prudenci Bertrana

Els bells camins

E

ls meus amics de Tordera han tingut la sort de comptar amb un il·lustre tordorenc, un gironí d'adopció: Prudenci Bertrana. He de confessar, però, que per a mi el nom de Prudenci Bertrana em resulta sobretot evocador de moments clau de les nostres vides com a demòcrates i nacionalistes. Era l'any 1968, inoblidable any 68, i a Girona s'instaurava el Premi Prudenci Bertrana qui, una vegada més, i en el centenari de la seua mort, es convertia en dinamitzador de la cultura de la ciutat sense la qual i, en paraules seves, “no sabria què hauria estat ell, ni on hauria navegat la seva nau de prosador

UDG. BIBLIOTECA. FONS BERTRANA

UDG. BIBLIOTECA. FONS BERTRANA

el personatge

instintiu i sentimental”. La creació d'aquell premi representava un dels passos més destacables de la transició política d'un règim que començava a emetre senyals d'agonia. No diré que aquest sol fet inspirés –no hem d'oblidar que és el moment de recitals memorables de la Nova Cançó, de l'esclat editorial a Catalunya–, però sí que va encoratjar, la manera com a València, al País Valencià, nosaltres havíem trobat la via per a dir no i plantar cara al poder, per a renovar la migrada vida cultural, aquell mateix any de 1968. I la millor forma, evidentment, era fer-ho a través de la cultura. La creació de la llibreria, i posteriorment l'editorial, Tres i Quatre i els Premis Octubre en són una mostra, encara, aquest any 2005. Periodista, sempre incomodíssim per a la societat benpensant d'aleshores, pintor i narrador, és en aquest darrer vessant que em ve al cap aquell fragment de Proses bàrbares en què parla dels bells camins que no menen enlloc. Però aquests camins, com ell deia, han de convidar-nos a meditar. I deturar-nos, diria jo, tan sols el temps necessari per a retrobar-nos indòmits, i reprendre la marxa cap a la nostra meta. Eliseu Climent i Corbera Editor


el poeta

Tordera

Miquel Martí i Pol Roda de Ter, 1929 - 2003

105

el perso

n’escriu

el personatge

M. ÀNGELS CAYRÓ I PUJOL Miquel Martí i Pol

“Hi ha coses que només passen una vegada a la vida, i aquesta n'és una. Començar un llibre d'honor és un veritable honor, d'aquells que emocionen i que es conserven en un racó privilegiat de la memòria. Això faré jo per sempre, i desitjo de tot cor que aquest llibre i aquest local tinguin una llarga i fecunda vida. Per Tordera i amb Tordera” Miquel Martí i Pol 26-4-1998 a relació del municipi de Tordera amb Miquel Martí i Pol va néixer arrel d'una visita informal a la casa del poeta, a Roda de Ter. Aquesta trobada va servir perquè l'alcalde, Joan Carles Garcia i Josep Navarro, l'actual director del Teatre Clavé li presentessin al poeta l'ambiciós “Projecte Clavé”, que avui ja és una realitat. Miquel Martí i Pol es va mostrar interessat en aquest projecte i des de llavors els contactes i les trobades van ser constants. Així, el dia 26 d'abril de 1998 el poeta va assistir a la inauguració de la primera fase de l'equipament Clavé, que obria al públic el Centre de Formació Artística i l'Auditori.

L

FOTOTECA.COM

Durant l'acte, el poeta va estrenar el llibre d'honor del Clavé, deixant constància de la seva satisfacció per la iniciativa cultural que havia impulsat el municipi de Tordera amb la construcció de l'equipament. A partir d'aquell moment, la relació de Miquel Martí i Pol amb Tordera va ser fluida i el 25 d'abril de 1999 el poeta va presidir la inauguració total del Teatre Clavé. L'acte, carregat d'emoció i sentiment, va servir també perquè el poeta descobrís l'escultura que es va fer en el seu honor i que avui presideix la plaça del Poeta Miquel Martí i Pol. L'escultura, obra de l'artista local Jordi Coll, el nomenament de Martí i Pol com a patró de la Fundació Teatre Clavé i les activitats que es van organitzar a l'entorn de la seva figura van col·laborar a estrènyer els lligams del poeta amb el nostre municipi fins al dia de la seva mort. El present que avui ens deixa l'escultura que presideix l'entrada al Teatre Clavé, recorda a totes les torderenques i torderencs que el genial poeta català forma i formarà part de la història i la cultura local. M. Àngels Cayró i Pujol Regidora de Cultura de l'Ajuntament de Tordera

Inauguració del Teatre Clavé i de l'escultura de l'artista Jordi Coll en honor de Miquel Martí i Pol, el 25 d'abril de 1999

Miquel Martí i Pol és un dels poetes en llengua catalana més popular i llegit.

Teatre Clavé de Tordera


106

el tenor

Tordera

Emili Vendrell i Ibars Barcelona, 1893 - 1962

el perso

n’escriu

el personatge

FRANCESC LLORENS I GELICES

Retrat d'Emili Vendrell, un tordorenc d'adopció

N

Emili Vendrell en una de les seves interpretacions

ascut el 13 de gener de 1893, als sis anys va entrar a formar part de l'escolania de Santa Maria del Mar, on va rebre les seves primeres lliçons de solfeig. L'any 1905, quan Vendrell tenia dotze anys, va assistir a un concert de l'Orfeó Català dirigit pel mestre Lluís Millet. Immediatament sentí el desig imperiós de formar part de l'Orfeó. El desig es materialitzà l'any 1911, coincidint amb els seus divuit anys, i va ser enquadrat a la corda de segons tenors. Posteriorment passaria a la corda de primers tenors i, finalment, a solista inqüestionable. Els seus èxits més importants foren Les Estacions, de Haydn, i la Passió segons Sant Mateu, de Bach, interpretant l'Evangelista. Amb el bagatge artístic dels èxits precedents, Vendrell va endinsar-se amb confiança en el terreny del teatre líric aconseguint el seu primer triomf el 1922 al Teatre Tívoli de Barcelona a l'obra Don Joan de Serrallonga, d'Enric Morera. El desembre de 1923 estrena

a Madrid Los Gavilanes, del mestre Guerrero. En el camp de la sarsuela esdevingué un intèrpret memorable. Va cantar 1.315 vegades Doña Francisquita, del mestre Vives. Tanmateix, per sobre de tot, Emili Vendrell ha escrit una part important de la història de la cançó popular i culta. La cançó catalana va adquirir amb ell una dimensió inusitada: el color de la veu, el fraseig acurat i entenedor, l'expressió i l'emoció amb què donava les notes el van convertir en un cantant irrepetible. Desprès del seu comiat del teatre líric, retornà a l'Orfeó Català com un cantaire més, immers en un agradable anonimat. Va prometre que mentre tingués un fil de veu continuaria cantant a l'Orfeó i així ho va fer. Emili Vendrell va morir a Barcelona el dia 1 d'agost de 1962.

Francesc Llorens i Gelices Director Aria Recording, S. L.


Vilassar de Dalt

Vilassar de Dalt

t’acull

l’alcald

l’alcalde

Llorenç Artigas i Planas Forns romans de la Fornaca, a Vilassar de Dalt

V

ilassar de Dalt és una població situada al Baix Maresme, a 8 km de Mataró i 23 de Barcelona, té 8.719 habitants i una superfície de 9,08 km2. És una població de carrers costeruts que, dins dels inconvenients que això comporta, es pot dir que es també el seu encant i que conserva encara en el seu nucli antic molts elements arquitectònics que el caracteritzen. Compta amb un patrimoni natural d'alzines, pinedes, torrents i fonts naturals, en el marc del parc de la Serralada Litoral. Les Festes: la Festa Major dels Sants Màrtirs a la primavera i la de Sant Genís al ple de l'estiu, les Vetlles d'Estiu, el Carnestoltes, la Fira d'Artesania, la Trobada Sardanista, la Fira del Bolet i la Natura, són actes a destacar, que apleguen molts milers de persones que aprofiten per conèixer la nostra vila i conviure unes hores amb nosaltres. Alguns dels elements culturals i arquitectònics més destacats són: el teatre de La Massa, de l'arquitecte Rafael Guastavino, el Castell, el Museu Arxiu, que amb les seves exposicions temporals aplega testimonis del passat de la nostra vila, el Dolmen de la Roca d'en Toni i Els forns romans de La Fornaca, el

Parc de Can Rafart, el cau del Cargol, els típics carrers de cases arrenglerades, cases de cos i les cases de senyors que són edificis del segle XIX amb una gran personalitat. Durant els 10 anys que fa que estic al front de l'Alcaldia, hem viscut moments bons i moments dolents, però mai ens hem sentit sols, això us ho puc assegurar, és un dels avantatges de viure en un poble. Vilassar de Dalt és un poble acollidor i amb molta marxa i us hi trobareu com a casa. Us hi esperem! Aquest llibre ens ofereix la possibilitat de recordar algunes de les persones que han viscut o han tingut una vinculació molt estreta amb Vilassar de Dalt i que han deixat empremta entre nosaltres: el senyor Antoni Puig Castelló, de Les Ginesteres; el senyor Jaume Bot Arenas, de Can Bot, i el senyor Lluís Folch i Camarasa, de Torre Mar. És un orgull per a tots els vilasarencs haver pogut gaudir de la seva companyia i dels seus coneixements, a tots ells un record molt especial. Llorenç Artigas i Planas Alcalde de Vilassar de Dalt

107

La Riera de Vilassar de Dalt


108

l’empresari

Vilassar de Dalt

Jaume Bot i Arenas Badalona, 1904 - Vilassar de Dalt, 1983

el perso

n’escriu

el personatge

JAUME BOT I RIERA

Dues instantànies de la vida de l'empresari i mecenes Jaume Bot, fundador del museu “Cau del Cargol”, una de les col·leccions privades de malacologia més important d'Europa

Jaume Bot i Arenas

L'

HOME: Encara jove, mort el seu pare als 18 anys, s'ha de fer càrrec de la mare malalta i del germà petit, treballant de dia i estudiant als vespres a l'Escola del Treball. Forjat per les dificultats, arriba l'any 1933 a Vilassar de Dalt de contramestre. Dóna classes a l'Escola d'Arts i Oficis i viu, com a cristià, un fort debat interior davant les actuacions dels partits polítics i de l'Església oficial. Coneix Josefa Riera, amb qui es casa i tenen cinc fills. L'any 1939 crea la seva empresa de comprovació de filats i teixits i per la seva forta personalitat es converteix en un referent a Vilassar i a la comarca. L'any 1942 refunda, i durant 23 anys gestiona, l'Hospital de Sant Pere. Organitza la Secció Cultural de "La Massa" i col·labora en tot el que suposa recuperació social de Catalunya i Països Catalans. L'any 1954 funda l'Assemblea Local de la Creu Roja.

La seva lluita pel català i la natura i sobretot la reivindicació del nom de Vilassar de Dalt, en contra del San Ginés de Vilasar oficial, augmenten les seves discrepàncies amb les autoritats. Com a conseqüència de les experiències viscudes, l'any 1965 dimiteix de l'Hospital i tres anys més tard de la Creu Roja. Profundament decebut, es reclou en el seu "Cau del Cargol", recopilant una de les col·leccions de cargols i petxines més importants del món. EL TESTIMONI: Autodidacte, creia en el valor de l'esforç personal, en la constància i en la fidelitat a les pròpies conviccions sense esperar cap altre reconeixement que el de la pròpia consciència. Jaume Bot i Riera Empresari


el metge i pedagog

Lluís Folch i Camarasa Barcelona, 1913 - 1999

Vilassar de Dalt

109

el perso

n’escriu

el personatge

EVA FONTOVA I CARBONELL Doctor Lluís Folch i Camarasa (30-5-1996)

E

l Dr. Lluís Folch i Camarasa, psiquiatre, psicòleg i pedagog ens ha deixat el buit d'una figura irrepetible. Home dotat intel·lectualment, treballador incansable, de principis morals irrenunciables, sembla que tot es va conjuntar en ell per tal que els seus talents afloressin en una personalitat única. La seva vitalitat, el seu goig per la vida i pel coneixement els va transmetre a tots els que treballaren amb ell, fossin els seus deixebles o l'escoltessin, en les més de 4.000 conferències que va donar al llarg de 60 anys de professió. Com a veí, amic, conferenciant, col·lega, ciutadà, metge o pedagog, en Lluís Folch ens mostrà durant tota la seva vida un caràcter ponderat, planer i honest. El Dr. Folch i Camarasa lliurà la seva vida als necessitats, vocació que heretà del seu pare en Lluís Folch i Torres, que va iniciar l'atenció als nens marginals en el Laboratori de psicologia del parc. Allí, un Lluís adolescent descobrí la seva vocació de psiquiatre i mestre. Més endavant, seria un dels fundadors de la Psiquiatria Infantil a Catalunya. El Dr. Folch va ocupar càrrecs molt rellevants. Dirigí l'Institut Torremar. Creà el Servei de Psiquiatria i Neurologia Infantil a l'Hospital de Sant Pau, alhora que impulsà

l'organització dels dispensaris de psiquiatria infantil a l'Hospital de Sant Joan de Déu i a l'Hospital Clínic i al mateix temps va exercir de metge al Tribunal de Menors. En el vessant docent, va ser professor de l'escola de pedagogia de la UB, de la de Criminologia de la Facultat de Dret i de la de Psicologia Clínica de la Facultat de Medicina. Com a psiquiatre, cal situar el pensament d'en Folch dins del seu temps, en el context de l'evolució de la psiquiatria a escala mundial. El seu va ser un món difícil, de guerres i postguerres, temps canviant i evolutiu. En un moment de pobresa material i intel·lectual, ensenyà que calia “pensar”. Introduí la pedagogia terapèutica, considerant-se ell mateix un “metge educador“. En Lluís Folch ens deixa a tots un bon record i un gran llegat. El llegat de l'home que fonamentà un saber, basat en l'experiència de vida, i que fusionà sense concessions la persona i el professional, certificant així l'autenticitat de la seva tramesa.

Eva Fontova i Carbonell Psiquiatra Servei de Psiquiatria Hospital Universitari de la Vall d'Hebron

El doctor Folch, Fill Adoptiu de Vilassar de Dalt, en un congrés a Oviedo l'any 1978

El doctor Folch en una conferència el setembre de 1992


110

l’empresari

Vilassar de Dalt

Antoni Puig i Castelló Vilassar de Dalt, 1889 - 1979

el perso

n’escriu

el personatge

Antoni Puig i Castelló, el 1966

A Una foto d'Antoni Puig (1930/1932)

A sota, Enric Puig Planas, Josep Maria Puig Planas, Marian Puig Planas i Antoni Puig Planas, en la col·locació de la primera pedra de la fàbrica de Vacarisses, seguint el negoci del pare

MASPONS

ntoni Puig Castelló neix l'any 1889 a Vilassar de Dalt. Va a escola a Vilassar de Mar, on és condeixeble d'en Monjo, l'escultor. Al costat de la masia on vivia, a Vilassar de Dalt, es va instal·lar una fàbrica tèxtil que feia molt soroll. Considerant que no es podia viure allí, la família va traslladar-se a Barcelona, on Antoni Puig va cursar el professorat mercantil. Acabats els estudis, passa dos anys a Londres on, a més de l'anglès, aprèn el francès. Comença cap al 1914 el negoci d'importació i exportació. La perfumeria és el que li va millor i s'hi especialitza, creant

ANTONI PUIG I PLANAS

l'empresa Puig de perfumeria, que més endavant els seus quatre fills han desenvolupat i els néts han fet créixer fins a la dimensió actual de Puig Beauty and Fashion, empresa de renom mundial amb marques pròpies com Puig, Agua Brava, Myrurgia, Gal, Paco Rabanne, Nina Ricci, Victorio & Lucchino i Carolina Herrera. De casat, Antoni Puig estiuejava a Vilassar de Mar, fins que va adquirir la finca de Vilassar de Dalt, “Les Ginesteres”. Quan va poder delegar als fills la gestió del negoci de perfumeria, es va dedicar plenament a la finca, buscant l'aigua que havia de subministrar al poble de Vilassar de Dalt, i cuidant-ne tots els racons. Va ampliar la finca cap amunt, cap a la carena, fins a la Roca d'en Toni, un dolmen que cedeix després a l'Ajuntament de Vilassar de Dalt, conjuntament amb unes ruïnes ibèriques i unes sepultures medievals a prop del megalit. L'Antoni Puig era molt optimista. Als 70 anys sembrava pins de pinyó. Que per cert va poder veure créixer, ja que va viure fins l'any 1979, a punt de complir noranta anys, en plenitud de facultats. Antoni Puig i Planas Conseller honorari de la Corporació Puig


Vilassar de Mar

111

Vilassar de Mar

al teu costat

l’alcald

l’alcalde

Pere Almera i Puiggròs

Torre d'en Nadal, a Vilassar de Mar

U

Passeig Marítim de Vilassar de Mar

n poble el formen els carrers, les places i els indrets on jugàvem de menuts o festejàvem de joves, però també les dones i els homes anònims que amb el seu treball i els seus somnis i aspiracions han contribuït a través dels temps a bastir una comunitat que, plegada, batega alhora unida per un sentiment comú. Dins d'aquesta col·lectivitat, algunes persones, per la seva trajectòria personal o professional, destaquen de forma singular, fins al punt que esdevenen un referent, en moments històrics concrets, no només per als seus convilatans, sinó fins i tot per al seu país. En aquest sentit, Vilassar de Mar, un municipi de 3,92 Km2 i 18.500 habitants situat a la costa sud del Maresme, no és cap excepció. Durant la segona meitat del segle XIX, una època de riquesa i prosperitat per al poble basada en l'agricultura, la indústria i la marina de vela, el canonge i geòleg Jaume Almera va ser membre de les

A.IAS

societats geològiques més prestigioses de la seva època i esdevingué divulgador de l'excursionisme. Ja entrat el segle XX, Vilassar de Mar continuà el seu procés de creixement, i es convertí en un centre d'estiueig de prestigi que atragué persones com el famós compositor de les terres de ponent Enric Granados, que va escriure part de la seva obra al nostre poble. Durant les dècades posteriors a la guerra, mossèn Pere Ribot, exercí com a capellà i com a poeta a Riells del Montseny, i es convertí en símbol de l'exili interior davant la dictadura franquista. Durant els primers anys de la transició a la democràcia, el professor Ernest Lluch, va ser ministre de l'Estat, i el seu compromís amb una solució pacífica del conflicte basc li costà la vida.

Pere Almera i Puiggròs Alcalde de Vilassar de Mar

AIAS

Al carrer Sant Pau, davant del mar, hi ha les cases noucentistes i modernistes


112

el geòleg i eclesiàstic

Vilassar de Mar

Jaume Almera i Comas Vilassar de Mar, 1845 - Barcelona, 1919

el perso

HISTÒRIC I BIOGRÀFIC

n’escriu

MUSEU GEOLÒGIC

DEL

SEMINARI, ARXIU

MUSEU GEOLÒGIC

DEL

SEMINARI, ARXIU

el personatge

J.M. MORALEJA

Un dels molts treballs publicats pel doctor Jaume Almera

Monument a Jaume Almera, a Vilassar de Mar

SEBASTIÀ CALZADA I BADIA

Jaume Almera i Comas amb la medalla d'acadèmic

E

l doctor Jaume Almera i Comas nascut a Vilassar de Mar (5-5-1845) i mort a Barcelona (15-2-1919) és un dels representants més eximis de l'anomenada escola catalana de Geologia. En certa forma, és el pare de la moderna geologia a Catalunya. És, doncs, una fita senyera. Les seves obres principals són: El Mapa geològic de la província de Barcelona (1885-1915), obra subvencionada per la Diputació i que encara és de consulta obligada, “prodigio de exactitud y minuciosidad” (Solé Sabarís 1945), les Monografies sobre grups paleontològics amb un estudi exhaustiu del Pliocè del Barcelonés, a més de molts articles de caire apològetic o petites notes científiques. És molt conegut a l'estranger per la seva col·laboració amb la Société Géologique de France, crema de la Geologia del segle XIX. En va ser membre el 1877 i presentà comunicacions a congressos internacionals. Amb la col·laboració de Vidal i Bofill, aconseguí que aquesta societat tingués una reunió extraordinària a Barcelona l'any 1898. Membre de l'Acadèmia de Ciències (1879), institució que presidí el bienni 19061908 i on va comunicar moltes de les seves primícies científiques. El 1874 va ser nomenat professor de Ciències Naturals al Seminari

(assimilat a un Institut d'ensenyament oficial) i amb aquest motiu i per disposar de material docent va constituirse el que seria el Museu Geològic del Seminari, institució que ha donat i dóna notables aportacions a la Geologia. La idea fundacional, encara vigent, és que entre Fe i Ciència no hi ha oposició (Concili Vaticà I). Al Museu es conserva tota la seva documentació, inclòs l'epistolari. Almera va ser un gran treballador, autodidacte, però obert a la influència de savis com Landerer, Vidal, Mallada, etcètera. Auster (deien que de vegades llegia a la llum dels fanals pùblics), assenyat sense estridències de cap mena. Home d'Església, canonge i deà, caritatiu (vocal de la Junta de l'Hospital de Sant Pau). Almera ha estat objecte d'una tesi doctoral (Valls, 1989) i de diversos articles escrits en motiu del 150 aniversari del seu naixement. El seu nom figura a totes les enciclopèdies. A Barcelona té un carrer dedicat al Carmel, i un monòlit a la seva vila natal. L'Institut del CSIC a Barcelona, porta el seu nom. Sebastià Calzada i Badia Escolapi Doctor en Ciències Geològiques Director del Museu Geològic del Seminari des de 1992


el compositor i pianista

Vilassar de Mar

Enric Granados i Campiña Lleida, 1867 - en mar, prop de Dieppe, 1916

113

el perso

n’escriu

el personatge

JORDI MALUQUER I BONET

FOTOTECA.COM -RAFOLS

Retrat d'Enric Granados i Campiña

E

l motiu de parlar del compositor Enric Granados no és solament perquè va estiuejar a Vilassar de Mar sinó perquè en una mena de cobert de fusta que ell en deia “La Tartana” a l'hort de Can Badà, que era on ell i la família s'estaven, va orquestrar la seva obra més important, Goyescas. No sé ben bé perquè, però si per una banda se'ns fa acceptable que un novel·lista tancat al seu pis barceloní pugui escriure un llibre sobre Egipte, per altra sembla difícil d'imaginar que una obra inspirada en el món que Goya reflectia en els seus quadres pugui estar acolorida i recreada en la tranquil·litat d'una casa de pagès maresmenca. Granados va compondre primer les seves Goyescas com una obra per a piano, ell que coneixia aquest instrument com ningú puix que era un pianista excepcional. La primera versió es va estrenar pel març de 1911 al Palau de la Música Catalana, evidentment tocada pel mateix Granados. L'1 d'abril la va tocar a la Sala Pleyel de París amb tant d'èxit que li van fer repetir el concert quatre dies més tard. Segons diu Antoni Carreras i Granados en la biografia del músic, Camille Pleyel, fabricant de pianos i empresari de la sala que duia el seu cognom, li regalà el piano de cua amb el que havia tocat els dos concerts. L'èxit de la partitura per tot Europa va fer que el seu amic

i també pianista Ernest Schelling l'empenyés a convertir-la en òpera. Va encarregar-ne el text a Fernando Periquet, autor de la lletra d'una obra anterior, Tonadillas. Va enllestir l'òpera el 1913 i estava previst estrenar-la a l'Òpera de París. La data probable era a primers de 1915. La guerra europea ho destarotà tot, i gràcies a les gestions del seu amic Schelling va aconseguir que se'n programés l'estrena a la Metropolitan Opera House de Nova York per a la temporada 1915-1916. Granados viatjà cap als Estats Units el desembre de 1915. Després d'una estrena un tant controvertida –se'n van fer cinc representacions–, els Granados van retornar via Londres. És quan surten del port de Folkestone cap a Dieppe, amb el “Sussex”, quan el vaixell, torpedinat, es trenca i s'enfonsa parcialment, enduent-se vuitanta passatgers. Curiosament, es va salvar la part on hi havia la cabina dels Granados i les seves pertinences. Aquesta notícia de la mort del “Catalonian composer” com figurava en els seus ex-libris, va ser comentada, com també cita Carreras, per Amadeu Vives dient que havia estat “com una rosa aixafada per la pota d'un elefant”.

FOTOTECA.COM

Pau Casals amb Enric Granados

FOTOTECA.COM

Jordi Maluquer i Bonet Crític musical

Enric Granados donant una lliçó


114

l’economista i polític

Vilassar de Mar

Ernest Lluch i Martín Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000

el perso

n’escriu

el personatge

JOSÉ MONTILLA I AGUILERA Ernest Lluch i Martín

El compromís compartit d'Ernest Lluch

A

Ernest Lluch: l'intel·lectual, amant de la música i de l'esport Fotografies facilitades per la fundació que porta el seu nom

l llarg d'aquests darrers anys, més d'una vegada m'he trobat interrogant-me: Quina opinió tindria l'Ernest Lluch respecte als esdeveniments que s'estan produint, ara, al nostre món? Amb quins arguments la defensaria? Curiositat, intel·ligència i treball: amb aquests motors, l'Ernest va recórrer molts itineraris en la seva vida. En cadascun d'ells va estar acompanyat d'amics que van compartir experiències i que van aprendre al seu costat. L'itinerari polític el va recórrer des del compromís ètic. L'Ernest va practicar la política entesa com a debat d'idees i defensa de conviccions. La política entesa com a servei públic, diàleg i acord. Ernest Lluch, en totes les seves responsabilitats, va treballar per dignificar el compromís polític i, alhora, per demostrar, amb fets i no amb paraules, que la política és un instrument –rellevant i alhora no excloent– que ens permet millorar la vida present i futura de la humanitat. L'Ernest va exercir aquest compromís, sempre i des de ben jove, a través del socialisme democràtic. Forma part d'una

interminable llista de catalans i catalanes compromesos amb una certa idea de progrés per al nostre país, hereus dels valors de la Revolució Francesa i de les aspiracions del moviment obrer. Compromesos, en definitiva, amb la idea que és possible una societat més feliç en la qual la felicitat dels uns no s'hagi de construir a costa de la felicitat dels altres. Ernest Lluch ha estat un protagonista clau en la història del socialisme català, contra la dictadura, en la transició i en la democràcia. Un protagonista d'allò que avui és el Partit dels Socialistes de Catalunya, que ell sempre va entendre com a un instrument col·lectiu per a millorar la nostra societat i no com un fi en si mateix. Va ser protagonista actiu del socialisme català i encara va tenir il·lusió i empenta per jugar un paper cabdal al socialisme valencià, al conjunt del socialisme espanyol, i mantenir el seu compromís, fins al dia del seu assassinat, amb la societat basca. Compartir el seu compromís ha estat una experiència que ens ha fet millors, com a socialistes, com a catalans, i el que és més important, com a persones. José Montilla i Aguilera Primer Secretari del PSC


el poeta i eclesiàstic

Vilassar de Mar

Pere Ribot i Sunyer Vilassar de Mar, 1908 - Girona, 1997

115

el perso

n’escriu

el personatge

JOSEP M. GALVANY I VIÑAMATA

F

ill de Vilassar de Mar, va néixer el 21 de febrer de 1908 i fou el més gran de cinc fills. De família senzilla, el seu pare treballava en una fàbrica de teixits i la seva mare feia feines per les cases. La seva adolescència queda emmarcada en tres fets que seran la llavor per al seu futur: la vida austera, la vivència de la litúrgia catòlica i la lectura d'escriptors catalans. Als tretze anys entra al Seminari de Barcelona i rep l'ordenació de prevere als vint-i-cinc, el juny de 1933. Es enviat de vicari a Cabrera i als pocs mesos a Capellades. Es dedica a la joventut i en ambdós pobles funda la secció local de la Federació de Joves Cristians, moviment de gran volada dins l'Església catalana. Des dels catorze anys, ja escrivia poemes i el 1935 publica Laetare, un recull amb pròleg de Josep M. López Picó. Perseguit com tot el clergat durant la Guerra Civil, fuig a França. Després, és nomenat vicari a Sant Adrià de Besòs i el 1941 rector a Riells del Montseny, on desplegarà durant més de cinquanta anys tota la seva activitat sacerdotal amarada de poesia. La restauració del temple mig enrunat, l'atenció a la formació integral dels infants de la pagesia, la capacitat d´acolliment a les personalitats de la vida cultural i política clandestina catalana i als joves que aleshores s'hi iniciaven (entre ells el nostre expresident Jordi Pujol, que hi pujava de vegades en

Pere Ribot i Sunyer

bicicleta), l'organització de xerrades i festes catalanes com els Jocs Florals, etcètera. configuren alguns aspectes de la seva trajectòria. Riells esdevenia durant el franquisme un terme de pelegrinatges. Però la font d'on brollava aquesta activitat era la seva vida interior teixida amb la pregària, la vivència del Montseny, l'actitud íntima de fidelitat a la pàtria i a la seva gent, la pau... Tot viscut en el silenci de la ruralia on la seva vigorosa sensibilitat, la màgia de la seva paraula i la seva unió amb Déu generaven una producció poètica religiosa i profunda que portà a Josep Pla a dir-li: “A vostè l'hauríem d'apreciar per haver reaccionat contra la poesia facilista –falsos Verdaguers, imitadors de Segarra– que tant abunden en la nostra poesia”. I Salvador Espriu hi afegia: “La llavor que vos sembreu no morirà, ans fructificarà en una collita abundosa, collita literària i sacerdotal”. Dinou llibres de poesies configuren la seva obra, editada entre 1935 i 1996. Ja molt vellet i sol –la seva germana Josefina amb qui vivia havia mort–, passà el final dels seus dies a la residència sacerdotal de Girona on moria el 24 d´agost de 1997 als 89 anys.

Josep M. Galbany i Viñamata, pvre. Rector de Vilassar de Mar

Mossèn Ribot rebent la medalla de Sant Jordi de mans del president de la Generalitat de Catalunya, Molt Hble.Senyor Jor di Pujol

Primer temple del veïnat de mar de Vilassar (1745-1936), on va celebrar la seva primera missa mossèn Pere Ribot


La faixa del litoral del Maresme va ser la zona marítima catalana més castigada pels corsaris nord-africans entre el segle XV i el XVIII, tant que hi podem trobar moltes torres de defensa, sovint bastides a dins mateix dels masos, per defensar-se dels pirates, en una època en què els corsaris infestaven la Mediterrània, rampinyaven als pobles i s'enduien captius els seus habitants. La pirateria va fer néixer pobles més allunyats de la costa, i les poblacions que avui estan a prop del litoral abans només eren cases de pescadors. Foto: Torre del segle XV, denominada Can Nadal, a Vilassar de Mar


Edita

Idea original Coordinació i disseny Assessors editorials

Corrector

Altres fonts de documentació

Foto sobrecoberta

a.IAS Assessoria d'Informació i Anàlisis de Sistemes, S. L. Tel. 93 771 20 56 Xavier Valls Maria Rosa Sallés Òscar Mateu David Rojas José Miguel Bajo Josep Pelfort Costumari Català, Enciclopèdia Catalana, Les Terres Catalanes Museu Nàutic del Masnou. Joaquim Fabregat acesa-abertis

Patrocinat per

acesa-abertis

Fotomecànica

Reboot Digital, S. L.

Impressió Dipòsit legal

Printing Súria, S. L. B-32851-2006

Juny de 2006 Reservats tots els drets. És totalment prohibida la reproducció total o parcial d'aquesta obra, amb qualsevol tècnica o mitjà, sense haver obtingut prèviament i per escrit el permís dels titulars.


Personatges il·lustres del Maresme  

llibre editat per aias editorial sobre els personatges que han forjat la història del nostre país

Personatges il·lustres del Maresme  

llibre editat per aias editorial sobre els personatges que han forjat la història del nostre país

Advertisement