Page 1

Personatges Il·lustres de L’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf

acesa•aucat•aulesa•aumar•avasa•castellana•iberpistas


PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT PENEDÈS, EL BAIX PENEDÈS I EL GARRAF


PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT PENEDÈS, EL BAIX PENEDÈS I EL GARRAF Agraïm la col·laboració dels presidents dels consells comarcals i dels alcaldes i alcaldesses dels ajuntaments de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. També la d’aquells alcaldes i alcaldesses que avui, per diverses raons, ja no es troben al capdavant de l’alcaldia, així com la de totes les persones que s’han avingut a escriure sobre els personatges il·lustres d’aquestes comarques.


Sumari

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

L’Alt Penedès Presentació President de la Generalitat de Catalunya, Molt Hble. Sr. José Montilla 9 Salutació President del Consell Comarcal de l’Alt Penedès Sr. Jordi Girona i Alaiza 11

President del Consell Comarcal del Baix Penedès Sr. Jordi Sánchez i Solsona

13

President del Consell Comarcal del Garraf Sr. Josep Antoni Blanco i Abad

15

President d’abertis Sr. Salvador Alemany i Mas

17

L’Alt Penedès

Introducció i mapa

21

El Baix Penedès Introducció i mapa

133

El Garraf

Introducció i mapa

Índex alfabètic

199 237

23 Avinyonet del Penedès Oriol de la Cruz Àngela Mas Maria Guilera Jaume Mata J. Oriol Vendrell Carles Surià Gemma Massana 27

Les Cabanyes

29

Castellet i la Gornal

33

Castellví de la Marca

37

Font-rubí

39

Gelida

Josep Torras i Bages

Bernat Otger Lluís Raspall José Ruiz

Marc de Castellví Marcel·lí de Castellví Manuel Vargas

Antoni Saumell

Rafael Galés i Adolf Galés Joaquim Llopis Jaume Vila

43

La Granada

49

Mediona

Josep Anton Cuscó Josep Maria Font Guillem de la Granada Martí Miret Joan Sàbat

Roser Capdevila Antoni Ramallets Joan Sanmartí

Francesc R. Olivella Joan Casas

Miquel Delgado fundació abertis Josep Sivill Isabel Arnabat

Pere Pujol Valentí Serra de Manresa Lluís Calvo Cristina Ros

Xavier Lluch Josep Pich

Lluís Valls Enric Carafí Josep Maria Llopis i Carme Julià Montse Julià

Joan Iniesta i Joan Cols Josep Maria Dedéu Carme Font Josep Guitart Joan Miret Carme Roca

Servand Casas Jorge Brotons i Xavier Mestres Agustí Montal Josep Suriol


poble/il·lustre

53

Olèrdola

57

Olesa de Bonesvalls

59

Pacs del Penedès

Pere Clavé Mir Geribert Pere Sadurní

Pere Mestre

Miguel Torres

61

El Pla del Penedès

65

Pontons

Pere Galofré Jaume Olivé Magí Urpinell

Pere Mercadé

67

Puigdàlber

Manuel Parellada

69

Josep Tort Isabel Ullate Núria Molist Antoni Palazón i Joan Ràfols

Josep Francesc de Móra Joan B. Romeu Maria Àngels Torrents

Enric Ases Josep Coll

Joan Amades Joan Sardà Valeriano Weyler

Joan Marrugat Xavier Valls

Alfred Martínez Pere Galofré Dolors Chacón Montserrat Urpinell

Lluís Fernando Caldentey Anna Martí

David Masdeu Amadeu Desola

Rosa Escala Carlos Ollé Montserrat Martí Mireia Soria

Sant Llorenç d’Hortons

Salvador Alibau Josep Carreras Josep Maria Comerma

77

Sant Cugat Sesgarrigues

Josep Estruch Antoni Margarit Isidre Planas

73

alcalde/escriptor

Sant Martí Sarroca

Josep Domènech Martí Figueras Josep Queraltó

Àlex Jover Àlex Mitrani Pere Esteve Ramon Moix

Ramon Carbó Francesc Puche Josep Matas Xavier Cadafalch

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

81

Sant Pere de Riudebitlles

85

Sant Quintí de Mediona

89

Sant Sadurní d’Anoia

95

Santa Fe del Penedès

97

Santa Margarida i els Monjos

99

Subirats

103

Torrelavit

107

Torrelles de Foix

Josep Ferrer Marc Mir Manuel Raventós Sadurní Solà Antoni Torelló

Albert Bosch

Sant Raimon de Penyafort

Pau Baqués Ramon Martí de Subirats Antoni Massana

Josep Llarena iTeresa Xibillé Joan i Jaume Ràfols Pau Vidal

Pere Farré Guerau de Peguera Joaquim Socada

Vicens Olivé i Sixte Moreno Josep Torrents Fina Carol Rosa Maria Esteve

Guillem Nadal i Ramon Creixell M. Teresa Sadurní Joan Serra Joan Pallarès-Personat

Joan Amat Salvador Llorac Montserrat Costa Roser Turégano Joan Rossell Gemma Torelló

Jordi Bosch Salvador Romeu

Jordi Girona Daniel Sancho

Antoni Soler Ramon Carbonell Josep Mata Lluís Vallès

Ramon Riera Montserrat Torres Pere Baltà Pere Rovira

Jaume Brichs Albert Parellada Jaume Pardo Josep Escofet


poble/il·lustre

111

Vilafranca del Penedès

Manuel Barba Pau Boada Josep Estalella Francesc Xavier Llorens Rodolf Llorens Pere Mas Manuel Milà Josep Morgades Pere II el Gran Miguel Torres Manuel Trens

123

Vilobí del Penedès

Miquel Meler Valentí Saumell Jaume Via

alcalde/escriptor

Pere Regull Ramon Arnabat Josep Maria Masachs Maria Lluïsa Penelas Fèlix Villagrasa Joan Cuscó Antoni Ribas Ramon Marrugat Lluís Martínez i Sistach Josep Bosch Mauricio Wiesenthal Joan Solé

Joan Esteve Josep Suriol Teresa Saumell Rosa Gallego

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

El Baix Penedès 135

Albinyana

139

L’Arboç

143

Banyeres del Penedès

147

Bellvei

151

La Bisbal del Penedès

153

Bonastre

157

Calafell

161

Cunit

Manuel Bofarull Joan Martí Joan Perucho

Aureli Maria Escarré Salvador Sadurní Gaietà Viaplana

Rosa Maria Calaf Josep Cañas Marta Mata

Josep Torrents Josep Tubella Antònia Maria Vilà

Joan Romagosa

Maria Teresa Calaf Josep Maria Marlès Josep Sanabre

Oriol Balaguer Carlos Barral Joan Santacana

Marian Anton Espinal Francisco Granados Maria Dolors Paul

Quim Nin Miquel Casellas Jaume Bartumeu Joan Maria Pujals

Carles Ribé Aureli Argemí Joan Rovira Esteve Cruanyes

Núria Figueras Margarita Rivière Joan Jané M. Assumpta Baig

Josep Fonts Andreu Mayayo Isabel Tubella Jordi Raventós

Josep Maria Puigibet Mònika Pérez

David Godall Ignasi Cabré Joan Vilaseca Benigne Sanabre

Jordi Sánchez Carles Abellán Joan Marsé Xavier Hernàndez

Judith Alberich Adelaida Espinal i Abundia Espinal David Granados Joan Escardó


poble/il·lustre

165

Llorenç del Penedès

Carles Benach Josep Brugal Ramon Sicart

169

Masllorenç

Josep Alegret Joan Bada Ramon Batet Mark Debroux Maria Teresa Miquel

alcalde/escriptor

Salvador Sonet Pau Mitjans Marta Coll Antoni Garcia

Cubelles

207

Olivella

209

Sant Pere de Ribes

Martí Ventura Christian-Kare Knoph

Eugeni Molero Pere Pagès, Víctor Alba José de Udaeta

Cristina Carreras Carles Domínguez Iraida Llucià Albert Calzada

213

Sitges

221

Vilanova i la Geltrú

Sant Jaume dels Domenys

179

Santa Oliva

183

El Vendrell

Jaume Carner Pau Casals Apel·les Fenosa Àngels Garriga Àngel Guimerà Joan Julivert Andreu Nin Jaume Ramon Joan Reventós

Immaculada Costa Josepa Canals i Ventureta Ramon

Benet Jané Martí Carnicer Josep M. Carreté Josep Miquel Garcia Montse Constantí Neus Oliveras Salvador Arroyo Ernest Benito Maria Ramon Antoni Dalmau

alcalde/escriptor

El Garraf

203

Rafel Güell Rafel Miquel Joan Obradó Ramon Batet Joan Descals Marta Garriga

177

Salvador Cañellas Jordi Llucià Joan Turull

Canyelles

El Montmell

Pau Sicart

poble/il·lustre

201

175

Teresa Godes

Francesc Mir

Paulina Andreu Josep Andreu, Charlie Rivel Joan Boscà

Pau Raventós

Josep Batlle Joan Duran Jordi Milán Lolita Mirabent Ramon Planes Santiago Rusiñol Joaquim Suñer

Víctor Balaguer Manuel de Cabanyes Francesc Gumà Amadeu Hurtado Francesc Macià Eduard Maristany Joaquim Mir Eugeni d’Ors Josep Pers Eduard Toldrà Josep Tomàs Ventosa

Xavier Robert Joan José

Maria Lluïsa Romero Jordi Jané Prudencia Carrasco José Manuel González

Joaquim Mas Eduardo Descalzo, Edgard Camarós i Andrés Munera

Josep Antoni Blanco Lluís Laborda Josep-Lluís Palacios Josep Garriga

Jordi Baijet David Jou Ventura Sella Vicenç Morando Carme Rei-Granger Lluís Jou Isabel Coll Vinyet Panyella

Joan Ignasi Elena Josep Piqué Oriol Pi de Cabanyes Albert Tubau Francesc Xavier Puig Jordi Pujol Xavier Cardona Francesc Miralles Teresa Costa-Gramunt Ramon Francàs Leonora Milà Guillem Mercader


josé moNtilla

A

bertis autopistas ens ofereix una nova i magnífica edició dedicada a personalitats rellevants nascudes en unes determinades comarques o que hi estan relacionades. En aquesta ocasió, els qualificats d’”il·lustres” corresponen a l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. Es tracta d’un territori que és terra de conreu des de temps immemorial, on la mà i la petja de l’home s’han fet realitat i han donat els seus fruits. Terra de la vinya i el vi i país del cava. La força del terrer s’ha transmès a la seva gent, que amb treball, enginy i constància han fet progressar les economies familiars i el país en conjunt. El llibre tracta de persones que han excel·lit en la seva activitat artística, científica o social, o que han sobresortit per la seva actuació professional o institucional. Que amb la seva dedicació, talent o compromís amb una empresa, una associació o una institució han aportat molt a la societat i han estat i són un exemple per a tothom. Personatges, en definitiva, que amb la seva trajectòria i la seva obra han contribuït a fer millor el seu poble, el seu sector d’activitat, la vida dels altres. Això penso que és el més important. Tota obra humana, de l’ordre que sigui, ha d’estar encaminada a millorar el benestar de les persones, sigui d’ordre material, econòmic, cultural o espiritual. La publicació que tenen a les mans és una manera de fer història propera i entenedora i una eina per divulgar el coneixement de la nostra realitat més immediata, en aquest cas, unes biografies de destacats compatricis. De poblacions amb tanta vida, empenta i història com Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, Sant Sadurní d’Anoia, Sitges i el Vendrell, per esmentar només les més conegudes, han sortit personatges rellevants. Així, hi trobem homes d’empresa i viticultors, metges i mestres, artistes, mecenes i militars, eclesiàstics com els bisbes Morgades i Torras i Bages, polítics com Víctor Balaguer i Jaume Carner, el seu nét Joan Reventós i el president Francesc Macià, la pedagoga Marta Mata, el folklorista Joan Amades i el gran Charlie Rivel. Que gaudeixin del llibre i de la seva lectura. José Montilla President de la Generalitat de Catalunya


Jordi Girona i Alaiza

M

és valuoses que el paisatge, la gastronomia, el patrimoni, els costums o les parles, són les persones. Malgrat això, quan parlem amb orgull de les nostres comarques, rarament fem esment dels seus personatges il·lustres. Les biografies, i més si són breus com en aquest cas, mai no cansen. Satisfan alhora la curiositat intel·lectual i la xafarderia quotidiana, i aconsegueixen eixamplar una mica més el nostre horitzó sobre allò que és possible de fer al llarg d’una vida. Molts dels personatges il·lustres ho són per les seves aportacions culturals (músics, literats, historiadors...); d’altres, per la seva humanitat excepcional o per l’empremta deixada en la història. I de tots es podria dir que van ser persones sorprenents, treballadores i impredictibles, singularitats que les han convertit en referents de la nostra experiència individual i de la nostra identitat col·lectiva. Aquesta col·lecció és un petit homenatge a les qualitats humanes que fan que algú destaqui per sobre dels seus contemporanis i que sigui recordat per aquests: la intel·ligència, la capacitat de treball, la valentia, la creativitat, la bondat, la coherència personal, la visió de futur, etc. Per això, aquesta iniciativa d’abertis autopistas de donar a conèixer els personatges il·lustres de cada comarca —alguns molt famosos i altres menys coneguts— és una iniciativa que ens pot inspirar a superar-nos personalment i com a comunitat. Jordi Girona i Alaiza President del Consell Comarcal de l’Alt Penedès


Jordi Sánchez i Solsona

É

 s per a mi motiu de goig i de satisfacció —i també d’una responsabilitat que em plau d’assumir— l’oportunitat de presentar a la ciutadania aquesta iniciativa editorial que ha fet possible la publicació del llibre que teniu a les mans. Penso que a més a més d’encertat, es tracta d’un projecte plenament justificat, tenint com tenim a la nostra estimada comarca, el Baix Penedès, tants i tan bons personatges il·lustres dignes de consideració. I és que en veritat cadascun d’ells —i d’elles— han posat ben de manifest la qualitat humana inherent no tan sols al bon fer personal, sinó també a l’enriquiment social i cultural que el segueix. Des d’aquestes modestes línies dono la meva més sincera i cordial enhorabona als promotors de la mostra de civisme i creativitat que representa el fet de recopilar, en un digne volum, la vida i obra d’unes persones que, d’alguna manera, podem considerar “ben nostres”. I dic això perquè és ben cert que tots els processos transformadors d’un territori —siguin polítics, socials, culturals...— tenen relació directa amb els éssers humans, de manera que són aquests els que hi incideixen, i viceversa. El Baix Penedès és una comarca de contrastos, arrelada a les tradicions i de reconegut prestigi internacional, on es viu la terra i se sent el mar. Jordi Sánchez i Solsona President del Consell Comarcal del Baix Penedès


JOSEP ANTONI BLANCO I ABAD

L

a comarca del Garraf, que s’estén al llarg de 25 km de litoral i té més de 12.000 hectàrees de parc natural, congrega moltes i molt variades riqueses. Aquest territori, orientat al mar i a la muntanya, ha aconseguit un alt desenvolupament de la pesca, el comerç i el turisme. També gaudeix d’una gran biodiversitat gràcies a l’especial ecosistema del Parc Natural del Garraf. Les diverses cultures que han poblat la comarca han deixat un enorme patrimoni arquitectònic i cultural que inclou des de jaciments ibèrics, romans o medievals fins a construccions senyorials, pròpies del romanticisme i el modernisme. Pagesos i mariners del Garraf van buscar sort a terres americanes, especialment a Cuba i Puerto Rico. En tornar, aquests aventurers i emprenedors, popularment coneguts com els “indians” o els “americans”, van construir museus, palaus, mansions, jardins i esglésies, i van deixar un gran llegat al nostre territori. Aquesta comarca festiva, escenari de celebracions tradicionals i modernes, religioses i profanes, ha estat refugi d’escriptors i escriptores, historiadors i historiadores, artistes, músics, periodistes i molts personatges il·lustres vinculats a la comarca al llarg de la història, alguns dels quals s’inclouen en la publicació que teniu a les mans. Josep Antoni Blanco i Abad President del Consell Comarcal del Garraf


Salvador alemany i mas

L

a història d’abertis autopistas és la història dels seus vincles amb el territori. La naturalesa de la nostra activitat, la nostra “funció”, és contribuir a la vertebració del país, a facilitar l’encontre, l’encreuament i la comunicació entre les persones i els territoris. És contribuir a facilitar el seu progrés i la seva riquesa no només des de la perspectiva del seu creixement econòmic, sinó també pel que significa de capacitat de projecció de les experiències i les vivències de les persones i dels personatges que els habiten, que els trepitgen i que, bé perquè hi han nascut, bé perquè hi han arribat, els han adoptat i els han sentit com a propis, els han fet més rics, més oberts, més dinàmics. Així com les infraestructures s’integren en el país —com si es tractés del sistema circulatori d’un organisme— per fer-lo penetrable, capil·lar, proper, les persones, la gent del país i de les seves comarques, en són el torrent vital dels sentiments i de la cultura que hi ha arrelat i que, per la seva acció i mediació, s’ha projectat, des d’aquests petits països que configuren el paisatge personal de cadascun d’ells, en el país gran i integrador que és Catalunya. Felicitats a tots els qui heu fet possible aquest projecte. Salvador Alemany i Mas President d’abertis


PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT PENEDÈS


L’ALT PENEDÈS

Mediona

Sant Llorenç d’Hortons

Sant Quintí de Mediona

Sant Pere de Riudebitlles C-2

Torrelavit

44

Gelida Sant Sadurní d’Anoia

El Pla del Penedès

-7

Font-rubí

AP

Pontons

Sant Martí Sarroca

Vilobí del Penedès

C24

VILAFRANCA DEL PENEDÈS C-

-7

N-3 4

Avinyonet del Penedès Sant Cugat Sesgarrigues

Olesa de Bonesvalls

24

AP

Santa Margarida i els Monjos

4

Olèrdola

-3

40

Castellet i la Gornal

N

A

Subirats

Santa Fe del Penedès

La Granada Pacs del Penedès Les Cabanyes

Castellví de la Marca

0

3

Puigdàlber Torrelles de Foix

mb una extensió de 592 km2 i una població de 104.353 persones (2009), l’Alt Penedès és una de les tres comarques que componen el territori del Penedès. El cap de comarca és Vilafranca del Penedès. Limita amb l’Anoia pel nord, amb el Baix Llobregat per l’est, amb el Garraf pel sud, i amb el Baix Penedès i l’Alt Camp per l’oest. La mitjana anual de temperatura al pla vilafranquí és de 15°C, i la de pluja, de 550 mm —concretament, un 18% a l’hivern i a l’estiu, un 26% a la primavera i un 37% a la tardor. La vegetació és mediterrània marítima septentrional poc humida: els experts i el paisatge ens informen que els primitius alzinars han desaparegut, en bona mesura substituïts per boscs de pi blanc i per brolles de romaní i bruc d’hivern. La capital i centre preeminent de la comarca és Vilafranca del Penedès, amb 38.425 habitants (2009), que representa aproximadament el 38,3% de la població conjunta de la comarca. Les terres on es situa Vilafranca ja eren poblades pels agricultors de l’època neolítica; així mateix, s’hi han trobat vestigis de l’època ibèrica i de la civilització romana. En ordre d’importància demogràfica segueixen Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia (12.237 habitants; capital i referent

històric del cava), Santa Margarida i els Monjos (6.989 habitants), Gelida (6.801 habitants), Olèrdola (3.462 habitants, municipi de gran importància històrica i gran valor arqueològic ja que el territori ha estat habitat a l’època neolítica i a l’edat del bronze i, posteriorment, habitat pels ibers), Sant Martí Sarroca (3.142 habitants), Subirats (3.099 habitants) i Sant Pere de Riudebitlles (2.376 habitants), que apleguen aproximadament el 35,8% de la població de la comarca. El cultiu de la vinya és central: el vi és emprat per la Denominació d’Origen del Penedès, que és territorialment la més extensa del Principat de Catalunya, amb més de 27.000 ha de vinya conreades, i també la més important respecte a la producció de vi, amb un volum anual de prop d’1,5 milions d’hectolitres/any. Com Luis Buñuel (1900-1983) a Mon dernier soupir, sembla que la comarca ens expressi la seva preferència pel vi entre totes les begudes. La seva importància a la comarca ens duu al neolític, a la Grècia i la Roma clàssiques i, en definitiva, a la llarga tradició cultural vinícola de la Mediterrània i, més concretament, de Catalunya.


Avinyonet del Penedès

Vista d’Avinyó Nou

Claustre de Sant Sebastià dels Gorgs

Cultura, història, terres i vinyes

A

Us convido que gaudiu del nostre municipi, on hi ha molts espais per perdre’s: tot caminant pels seus tranquils carrers o bé gaudint de la natura, ja sigui amb el canvi de colors i formes que ens ofereixen els ceps a les vinyes o bé amb la tranquil·litat que ens permet estar dintre del parc del Garraf, que és el pulmó existent entre la costa del Garraf i la plana del Penedès. Veniu i gaudiu del nostre municipi. Us hi esperem. Visiteu-nos a www.avinyonet.org

Oriol de la Cruz i Marcè Alcalde d’Avinyonet del Penedès

23

Avinyonet del Penedès

vinyonet del Penedès és el nom del nostre municipi, el qual uneix l’extensa diversitat que tenim, disgregada en els 29,2 km2 de territori i composta per sis pobles —Avinyó Nou, les Gunyoles, Cantallops, l’Arboçar, Sant Sebastià dels Gorgs i Can Mitjans—, a més de diferents barriades i masies. Amb 1.700 habitants, Avinyonet és un municipi situat entre la plana del Penedès i les muntanyes del parc del Garraf, i conserva l’esperit de la terra i la vinya, amb uns pobles dinàmics i culturalment molts units en les seves entitats i societats. Un esperit de tradició que ens permet gaudir de molts actes —durant els quals gaudim d’una gran disbauxa i germanor— a tots els punts del municipi durant tot l’any. Cal destacar també el Pessebre Vivent Parlat de les Gunyoles, visitat per més de 3.000 persones cada any durant les festes nadalenques. La cultura, conjuntament amb la història, és un dels encants del municipi. Hi trobem el monestir de Sant Sebastià, el columbari de l’Arboçar, l’església d’Avinyó, el casc antic de les Gunyoles —amb la seva torre romana— i molts altres punts, així com les excavacions arqueològiques de la font de la Canya, on s’han descobert els primers pinyols de raïm, les evidències de cultiu de vinya més antigues (del segle vii aC) de tot Catalunya.


la mestra

Àngela Mas i Aguilar

Avinyonet del Penedès

Àngela Mas - Foto: Llibre Escola d’Avinyonet, una història viscuda,

L

Solsona, 1879-1952

editat per l’ajuntament d’Avinyonet del Penedès

a Sra. Àngela Mas va néixer a Solsona el 1879 i va ser mestra de l’Escola d’Avinyonet des del 1899 fins al 1950. Va començar a fer de mestra tot just complerts els vint anys i va acabar la seva tasca docent als setanta. Tot plegat, cinquanta anys dedicats a l’educació de les nenes i noies del municipi. Per aquest motiu se li va concedir el títol de filla adoptiva. Per comprendre algunes de les seves actuacions, hem de saber situar-nos en aquell moment històric i social. A principi del segle xx, l’índex d’analfabets era altíssim, sobretot entre les noies. Al municipi d’Avinyonet ja hi havia escola i la Sra. Àngela, amb la seva rigidesa i serietat, segurament va donar l’impuls necessari perquè les famílies veiessin la importància de fer anar les nenes a l’escola. A les cases de pagès sovint es prioritzaven altres feines, com ajudar a les tasques del camp, guardar els ramats, aprendre a cosir... Quan es va començar a valorar el fet de saber llegir i escriure, els mestres van anar adquirint un cert prestigi, tot i que encara quedava molt allunyat del que tenia el capellà. Tot i que a molts pobles els mestres no necessitaven cap titulació i n’hi havia prou amb un certificat de bona conducta emès pel capellà (sobretot en el cas de les mestres), la Sra. Àngela havia estudiat i tenia la titulació de mestra de l’època. Sovint els i les mestres no tenien sou estipulat, però en tot cas era molt baix i s’havien de refiar dels pagaments que els pares feien i sobretot d’allò que bonament els donaven. Pel que fa a les cases dels mestres, a Avinyonet estaven en bones condicions, fet que possiblement va afavorir que alguns s’hi quedessin pràcticament tota la vida. La Sra. Àngela era una dona molt religiosa i amb un fort sentit de la moral de l’època. Cada dia, hivern i estiu, caminava uns dos quilòmetres per anar a missa a les vuit del matí. Portava una vida molt recollida i quan sortia de casa era saludada amb respecte per tothom. Un dels trets que més es recorda d’ella és que sempre volia que els nens i les nenes anessin separats al pati, al camí de l’escola, a les festes..., que no hi hagués cap mena de contacte entre els dos sexes. Durant la República, es va prohibir que hi hagués creus o altres símbols religiosos a les aules. La Sra. Àngela es va negar a treballar sense aquests símbols i se’n va anar. Llavors es van nomenar altres mestres, però van durar molt poc. Era difícil fer classe a seixanta o setanta alumnes d’edats diferents. L’alcalde li va demanar que tornés i ella hi va accedir amb la condició que es tornessin a posar la creu i altres imatges.

La Sra. Àngela creia fermament en una escola regida per una disciplina fortament imposada. Els càstigs corporals eren habituals. S’aprenia en castellà i gairebé no hi havia llibres. La doctrina cristiana tenia un paper important i la memòria era el que més s’apreciava. Les noies dedicaven molt temps a aprendre labors. Les lectures sempre tenien un rerefons moral i alliçonador. Les idees de reforma que en els anys de la República s’impulsaven des de l’Escola Nova arreu d’Europa —les quals potenciaven el raonament per sobre de la memòria, prohibien els càstigs corporals, creien en els valors de la coeducació i fomentaven l’aprenentatge de la gimnàstica, la música i el català— no van formar mai part del programa educatiu de la Sra. Àngela. I encara van trigar molts anys a arribar a les escoles!

Maria Guilera i Escofet Exdirectora i mestra del CEIP d’Avinyonet del Penedès

24


l’aviador de l’Arboçar

L’Arboçar, 1919 - Vilanova i la Geltrú, 2004

Jaume Mata, als disset anys

es vicissituds viscudes per aquest singular arboçarenc ben bé podrien servir per confeccionar el guió d’una apassionant pel·lícula. Expert i valent aviador republicà, turmentat presoner de guerra, agosarat empresari i, fins i tot, incipient polític, són les principals facetes que el van caracteritzar. Jaume Mata i Romeu neix a Cal Tonín de l’Arboçar (Avinyonet del Penedès) el 13 de gener del 1919. Ben aviat destaca pel seu caràcter obert, extravertit, valent i emprenedor. Als quinze anys es trasllada a Barcelona, on treballa com a mosso de magatzem en una botiga de queviures. El 1936, quan esclata l’últim conflicte armat i fratricida al nostre país, s’allista, amb només disset anys, com a voluntari, i és traslladat juntament amb altres joves a l’acadèmia militar de Kirovabad, a l’Azerbaidjan (URSS), on cursa estudis de pilot militar en avions de bombardeig Tupolev SB-2, més coneguts com a “Katiuska”. De tornada a Espanya s’incorpora a les FARE (Forces Armades de la República Espanyola) el juny de 1937 a la base de Sisante (Conca), a les ordres d’Enrique Pereira. Amb tan sols divuit anys realitza accions de bombardeig als fronts de Madrid i Terol. Jaume Mata participa com a cap de la 4a esquadrilla a la zona nord-est amb bases a Banyoles, la Sénia i Celsa, i pren part en tots els combats de l’Ebre i l’enfonsament del Balears. A Alacant el sorprèn el final de la guerra amb vint anys d’edat i relata la seva experiència en una entrevista feta pel periodista Xavier Nart l’any 1977:“Una vegada detingut em van jutjar, demanaren pena de mort, i em condemnaren a vint anys i sis mesos de presó. Vaig conèixer, durant set anys, totes les puces i rates dels camps de concentració i presons espanyoles: Albatera, Oviedo, Lora del Rio, Algeciras, el Puig, Porta Coeli.” Reincorporat a la vida civil ha de superar uns anys difícils, ja que entre la guerra i la presó havien passat deu llargs anys. Als anys seixanta crea una empresa associada a SEAT per a la qual fabrica cargols. Entre altres feines, també es dedica a fabricar mobles per revestir aparells de televisió. En aquesta època aconsegueix revalidar la seva llicència de vol i practica l’aviació esportiva fins a mitjan anys setanta, temps durant el qual arriba a ser president de l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell. En companyia d’altres antics companys, s’imposen com a tasca la localització i reagrupament de la diàspora d’aviadors republicans disseminats pels cinc continents. És el germen del que seria a partir de 1976 l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR), de la qual va ser elegit com a primer president en la primera assemblea legal organitzada a Sant Boi de Llobregat (Barcelona).

Jaume Mata, quaranta anys després

L’any 1977 ostenta el càrrec de president del Partit Socialista Popular a Catalunya, el qual està partit encapçalat a Madrid pel professor Tierno Galván i més tard es fusionarà amb el PSOE. Aquest mateix any inicia, amb altres companys, la batalla legal per al reconeixement dels drets dels militars de la República Espanyola i la reconciliació nacional, objectiu que s’aconsegueix el 1985 i que culmina el dia de la inauguració per Sa Majestat el Rei, a la plaça de la Lleialtat de Madrid, del monument, amb flama eterna, en memòria de tots els que van donar la seva vida per Espanya. Finalment, víctima d’una llarga malaltia que li causa una progressiva pèrdua de memòria, fineix el 31 d’octubre de 2004, als vuitanta-cinc anys d’edat. Síntesi biogràfica extreta de Foro por la Memoria (www.nodo50.org/ foroporlamemoria), de documents d’arxiu propietat d’en Pere Sadurní i amb la col·laboració verbal d’en Josep Escofet.

J. Oriol Vendrell i Sellarès Exdirector de l’escola pública Dr. Estalella Graells de Vilafranca del Penedès

25

Avinyonet del Penedès

L

Jaume Mata i Romeu


el missioner

Carles Surià i Vendrell

Avinyonet del Penedès

El pare Surià en una de les seves visites a les Gunyoles

C

El pare Carles Surià i, al costat, la seva signatura

Les Gunyoles, 1900 - Gujarat (Índia), 1991

arles Surià i Vendrell, el pare Carles, nasqué a les Gunyoles el 21 de gener de 1900. Era el petit de Cal Magí, fill d’en Josep Surià i la Maria Vendrell. Ja de molt jovenet sentí la crida de Déu: als 15 anys entrà al noviciat i l’any 1929 fou ordenat sacerdot. La seva autèntica vocació va ser la de missioner, tot seguint les petjades del fundador de l’orde, sant Ignasi de Loiola, i de sant Francesc Xavier. Va marxar a l’Índia el 1930. Va fer de missioner al Gujarat, on desenvolupà la tasca evangelitzadora fins al final de la seva vida, el 24 de juny de 1991. Van ser més de seixanta anys al servei dels més pobres i necessitats. L’Índia va ser la seva vida, tot i que en el seu gran cor sempre tenia un raconet per a l’estimat poble de les Gunyoles, la qual cosa es pot entreveure en alguns fragments de les cartes que enviava als amics en agraïment als diners rebuts en diferents recol·lectes:

“[...] d’aquí uns dies serà la Festa Major, prepareu-la amb tot amor. Jo hi estaré present amb la meva memòria i oració [...]” “[...] molt m’agradaria que algú de vosaltres m’escrigués, doncs no en sé res, de mon estimat poble [...]” 7 de juliol de 1977 Jo vaig tenir el goig, quan era petita, d’assistir a algunes de les seves visites. La mainada vivíem com un gran esdeveniment l’arribada del pare Carles al poble; tots anàvem a veure aquell personatge tan especial, amb la seva peculiar barba, les senzilles sandàlies i la túnica blanca. El miràvem encuriosits i el tocàvem discretament. Escoltàvem bocabadats les seves paraules... i participàvem orgullosos de la col·lecta per als nens de l’Índia, els “nens del pare Carles”. La bondat i la pau que transmetia quedarà gravada per sempre en el nostre record.

“[...] el vostre compaisà de Cal Magí us agraeix a tots vostra cooperació i vostre amor per les missions. Més que pessetes, veig en aquest gest l’amor de vostres cors. Jo no sóc sinó un rubregat Missioner que sortí d’entre vosaltres i si he perseverat 60 anys a la Companyia de Jesús i 46 a la Missió, ho dec a les oracions de tots vosaltres. Al cap i a la fi he respirat els vostres aires i trepitjat els mateixos carrers i camins i après la doctrina catòlica en la mateixa Església. Jo demano cada dia al bon Déu que vulgui beneir la Parròquia de Sant Salvador [...]” 27 de gener de 1975

26

Gemma Massana i Sapera Diplomada en Magisteri i llicenciada en Filologia Catalana per la UB Imparteix classes a l’escola Montagut de Vilafranca del Penedès


Les Cabanyes

Església parroquial de les Cabanyes

L

es Cabanyes és un poble petit, amb història i amb una gent molt acollidora. Actualment, som 950 cabanyencs i cabanyenques. Ens trobem molt a prop de Vilafranca del Penedès i això ens permet una vinculació molt important amb la capital de la comarca de l’Alt Penedès, però al mateix temps també volem donar a conèixer la nostra identitat com a cabanyencs i cabanyenques, tal com fem sempre. Un dels aspectes que cal destacar de les Cabanyes és que hi va néixer el bisbe Josep Torras i Bages (bisbe de Vic), fill il·lustre del municipi, que va ser batejat a l’església romànica de Sant Valentí. En aquesta església, que és del segle xi i està construïda sobre una vila romana del segle I aC, s’hi troben mosaics romans i frescos dels segles xvii i xviii restaurats. Actualment s’està acabant de reformar la rectoria i, properament, el conjunt serà visitable a hores convingudes. Cal esmentar que tot i que les Cabanyes es caracteritza per tenir els carrers numerats —des de l’avinguda U fins al carrer Trenta-cinc—, té un carrer amb nom (el carrer del Bisbe Torras i Bages) en honor al fill il·lustre. El paisatge cabanyenc es caracteritza per les vinyes; a la primavera el color és el verd, a la tardor el groc i vermell de les fulles decadents de les vinyes i, a l’hivern, el marró groguenc de la terra argilosa i els ceps despullats.

A les Cabanyes, al setembre i a l’octubre és la verema qui marca tota una època de l’any, amb moviment de gent i tractors amunt i avall. Celebrem diferents festes que els veïns i les veïnes i la gent de la comarca han fet esdevenir tradició: Sant Valentí, patró de les Cabanyes, Sant Jordi, patró de Catalunya, la Festa Major (el primer diumenge d’agost) i la Festa del Most, tradició molt vinculada a la verema i al Penedès.

Francesc R. Olivella i Pastallé Alcalde de les Cabanyes

27

Les Cabanyes

Panoràmica de les Cabanyes

Un poble amb història


l’eclesiàstic i escriptor

Josep Torras i Bages

Les Cabanyes

Foto del llibre: Josep Torras i Bages (1846-1916) cent cinquanta aniversari, d’Oriol Colomer i Carles

Josep Torras i Bages

J

Quadre del Bisbe Torras i Bages a la Sala de Sínodes del Palau Episcopal de Vic

Les Cabanyes, 1846 - Vic, 1916

osep Torras i Bages nasqué al petit municipi de les Cabanyes, a l’Alt Penedès, el dia 12 de setembre de 1846. Les Cabanyes era, i encara ho és, un poble petit; l’any 1860, poc després de l’arribada de Torras i Bages a Barcelona, la seva població sumava 360 ànimes, entres les quals hi havia la del Dr. Torras i Bages, una de les més preeminents. Destacà per la seva força intel·lectual, influència cultural i riquesa espiritual. Fou una gran personalitat de la Renaixença catalana i, durant disset anys, un òptim bisbe de la diòcesi de Vic. La profunda vida espiritual de Torras i Bages el dugué al Seminari de Barcelona el curs 1869-1970 i, l’any següent, a Vic, on seguí la doctrina del teòleg i filòsof insigne Tomàs d’Aquino (1225-1274), figura d’importància cabdal que va proporcionar bases teòriques importants per a la teologia cristiana. Tot i que fou ordenat sacerdot a Girona, continuà els seus estudis als seminaris de Barcelona i de València. A conseqüència dels avalots de la Primera República Espanyola (forma de govern de l’Estat espanyol des del dia 11 de febrer de 1873, quan les Corts van proclamar la República, fins al dia 29 de desembre de 1874, data inicial de la Restauració) residí prop de Perpinyà i, l’any 1874 féu un viatge a França i a Itàlia. A Roma, tingué una audiència privada amb Pius IX (1792-1878).

28

L’any 1899, el ministre de Justícia Manuel Duran i Bas (18231907) proposà el nomenament de Torras i Bages com a bisbe de Vic. Prèviament, però, havia exercit una important tasca pastoral i intel·lectual. L’any 1892 havia publicat la seva obra més reeixida, La tradició catalana, llibre de notòria influència en el catolicisme català, exemplificat en la proposició no escrita per Torras i Bages que deia “Catalunya serà cristiana o no serà”. També tingué importància en la configuració del catalanisme conservador, d’arrel cristiana, i mostrà proximitat amb el programa de la Lliga Regionalista, partit polític conservador català. Una altra obra important de Torras i Bages fou El clero en la vida social moderna (1888). Morí a Vic el 7 de febrer de 1916.

Mn. Joan Casas i Griera Vicari Episcopal del Bisbat de Vic


Castellet i la Gornal

Església de la Gornal

C

astellet i la Gornal, un municipi al bell mig del Penedès, està marcat per la seva estructura geogràfica en forma de ferradura i una extensió de més de 47 km2, on es troben en petits nuclis de població, masies disseminades i urbanitzacions els nostres 2.255 habitants. Concretament, la població està repartida entre la Gornal, Rocallisa, Clariana, Valldemar, els Rosers, la Creu, Trencarroques, Castellet, Torrelletes, les Masuques, Sant Marçal i Masies de Sant Marçal, dispersió que comparteix l’herència d’un passat agrícola i d’implantació de l’activitat industrial i turística. Des del nord al sud-est ens travessa el riu Foix, amb un recorregut de 8 km. També hi ha el pantà del mateix nom, inaugurat l’any 1928, que subministra aigua per regar a les zones de Cubelles i Vilanova i la Geltrú. El bon nivell de les seves aigües en els últims temps ha provocat el creixement frondós i progressiu de la vegetació típica de la riba dels pantans, fet que al mateix temps ha motivat l’establiment d’una fauna molt variada, de manera que és un refugi d’aus aquàtiques i ocells. Tot seguint la carretera local de nord a sud, al municipi hi trobem edificacions i indrets de valor històric, cultural i paisatgístic, com l’ermita de Nostra Senyora de Muntanyans, on els dilluns de Pasqua es celebra un aplec molt concorregut. Així mateix, a

les Masuques cal destacar l’església romànica de Sant Esteve de Can Llopart, del segle xi. Pel que fa a Castellet, hi ha l’església de Sant Pere, d’origen romànic —i del qual ja es fa referència al segle xii— i, per descomptat, el castell de Castellet i el pantà de Foix, que són els principals atractius del municipi. De fet, el castell ja està documentat al segle x, quan era una fortalesa que definia el límit de la Marca Hispànica amb al-Andalus. Després de l’última rehabilitació s’hi ha instal·lat la seu de la Fundació Castellet del Foix. El conjunt d’aquest entorn fa que el segon cap de setmana de juny s’hi celebri la Festa Medieval. Com a alcalde us convido a visitar-nos i a gaudir del nostre municipi i de la nostra gent.

Miquel Delgado i Almansa Alcalde de Castellet i la Gornal

29

Castellet i la Gornal

El castell de Castellet i el pantà de Foix

Entre el castell i el riu Foix


el senyor de Castellet

Castellet i la Gornal

B

Bernat Otger de Castellet ?, segle xi

El castell de Castellet, seu de la fundació abertis

ernat Otger va néixer a principis del segle xi. Era fill d’Otger de Castellet i tenia una germana. La seva família era important i estava emparentat amb un llinatge encara més destacat, els Castellvell. Les possessions del senyor de Castellet eren importants: s’estenien per Castellet i la Gornal, Calafell, l’Arboç, Bellvei i part del terme del Vendrell. També posseïa importants rendes a Albinyana i els castells de Grevalosa i Pontons. La seva primera esposa, Adalez (1046), devia morir, ja que posteriorment el trobem casat amb Guila, matrimoni del qual coneixem vuit fills: Ramon, Galceran, Arnau, Guillem, Rotllan, Sicards, Berenguer i Ermengol. Bernat Otger va tenir una vida força atrafegada. De fet, tan aviat el trobem fent costat als comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis com enemistant-s’hi. Cal destacar dues característiques de la seva personalitat. En primer lloc, el fet que sabia escriure i llegir i, en segon lloc, la gran tenacitat que va aplicar en la defensa del seu patrimoni. També cal esmentar que signava de pròpia mà molts dels documents on apareixia. Aquest fet és destacable, ja que la major part dels senyors dels castells eren analfabets. Segons els primers documents que ens han arribat, el territori sota domini del castell de Castellet tenia uns límits definits. El monestir de Sant Cugat del Vallès tenia un alou a Santa Oliva, però les seves escriptures creaven molta confusió amb els límits. Segurament basant-se en aquest fet, els monjos santcugatencs van endegar una política segons la qual demandaven judicialment els senyors feudals que tenien possessions a tocar de Santa Oliva. Els monjos argumentaven que aquells territoris eren seus des d’antic i les famílies que els tenien els havien ocupat il·legalment. Així, van pledejar contra llinatges importants, com el Sant Martí. Els monjos sempre guanyaven i els senyors feudals anaven perdent territoris. Cal tenir present que els monestirs eren el centre de la cultura, de manera que el coneixement que tenien fou, probablement, la causa del seu èxit. Un bon dia van cobejar les terres que Bernat Otger tenia a tocar de les seves. Tenim la descripció del judici de l’any 1037, on es veu com el senyor de Castellet va defensar aferrissadament les seves possessions. La determinació, els diferents recursos legals que va utilitzar i finalment la seva victòria ens fan pensar que potser comprenia la importància d’adquirir cultura, ja que sabem que el seu hereu Rotllan també sabia llegir i escriure. L’any 1076 Bernat Otger ja era difunt.

Les recerques dutes a terme han palesat que molt abans que el castell aparegués a la documentació medieval, ja hi havia un punt de guaita que vigilava el camí, la Via Augusta (actual AP-7). La fundació abertis, al segle xxi, manté el castell com a centre de difusió del coneixement i, a més, l’obre al públic i en fa visites guiades els caps de setmana. fundació abertis

30


el pagès i miniaturista

Lluís Raspall i Raventós

Ell i en Joaquim sempre s’han reconegut com a pagesos. “Només som pagesos”, encara ara respon si hom li pregunta a què ha dedicat la seva llarga vida. En aquest “només” s’inclou una declaració de principis en la qual el Lluís i el Joaquim manifesten el seu profund amor per la terra, perquè s’estimen la feina i el país, la qual cosa els ha portat a dedicar una bona part del seu temps lliure a reproduir amb minuciositat envejable els estris i els vehicles que els han acompanyat tota la vida, convertint casa seva en un petit museu de gran valor, amb peces que funcionen perfectament. Avui som testimonis del gran treball d’en Lluís Raspall com a pagès del Gran Penedès. A més, com a miniaturista ens dóna, amb la seva obra, la possibilitat de salvaguardar molts dels tradicionals oficis del camp.

Josep Sivill i Gallart Regidor de Governació Ajuntament de Castellet i la Gornal

31

Castellet i la Gornal

a de ben petit en Lluís Raspall es va iniciar amb la seva afició a les miniatures. Recollia allò que podia per fer-ne qualsevol cosa. Amb un plumier que li van regalar va fer una carnisseria, on més endavant hi va construir una taula de venda de carn, i a sota del pupitre hi va construir una granja de cargols. Tot plegat, miniatures que tot sovint li portaven problemes a l’escola. Malgrat tot, la guerra li va estroncar aquesta afició, si més no, momentàniament. Quan es va acabar, passada la crisi i ja establert com a pagès, un dia va anar de compres a Vilafranca, on va veure una premsa. En va prendre les mides i va tornar a reprendre la seva afició, començant d’aquesta manera una llarga vida de miniaturista. Compartia aquesta afició amb el seu amic Joaquim Arnabat Ventosa. Cada un feia les seves pròpies obres, amb les quals han fet més de noranta exposicions. Mitjançant fidels reproduccions han potenciat el territori a través de la difusió de les activitats agrícoles rurals i de l’artesania, han desenvolupat amb mestria els estris del camp i han promocionat la zona agrícola i la cultura de la vinya, tasca amb la qual han aconseguit molts premis: el 1985, el de la Fira d’Igualada, atorgat pel Foment de Fires i Mercats i el 2009, el Diploma de Mestre Artesà, atorgat per la Generalitat de Catalunya (i lliurat pel conseller Josep Huguet) en reconeixement del mestratge en l’ofici de miniaturista. A més, l’Institut Català de la Vinya i el Vi el 1993, i l’Ajuntament de Castellet i la Gornal el 2003, entre molts altres, també han reconegut la seva tasca artística i cultural.

Diploma de Mestre Artesà i, a sota, una miniatura de Lluís Raspall

Lluís Raspall, l’any 2010

J

Lluís Raspall en un retrat de joventut

Sant Marçal (Castellet i la Gornal), 1922


el mestre

José Ruiz Correa

Castellet i la Gornal

E

l mestre Sr. Ruiz, la seva esposa, la Sra. Maria, i els fills nascuts d’aquest matrimoni van venir al nostre poble per començar les tasques de mestre a l’escola de Sant Marçal el setembre de 1949 i va exercir fins al juliol de 1958. Van ser vuit anys plens d’esdeveniments, la majoria sota l’impuls i la participació del Sr. Ruiz. El mestre Ruiz i la seva família venia de Conca, amb uns costums i unes maneres de fer i de viure diferents de les nostres. A més, havien anat a parar a un poble rural sense les comoditats a les quals estaven acostumats, però ben aviat es van adaptar al poble i van demostrar que es trobaven bé entre nosaltres, tant entre els petits com entre els grans. Qui més qui menys recorda actes organitzats o acompanyats pel mestre Ruiz, cosa que hem d’agrair-li, ja que és així com va deixar la llavor perquè nosaltres poguéssim continuar la tasca començada. Avui en dia, doncs, un poble tan petit com Sant Marçal organitza les seves pròpies festes. Va ser un dels participants en l’arribada al poble de la Mare de Déu de Fàtima i en la plantada al costat de la carretera d’un pi que anunciava l’arribada de la primavera. Tothom es preguntava qui havia tingut l’esperit tan alegre i la iniciativa de fer coses per al poble i tot i que no eren gaires, eren ben avinguts, i avui encara els recordem. Eren en Pere Pich, en Josep Morató, en Josep Soler, en Josep Careta, en Joan Arnabat, en Josep Urpí, en Josep Farran i, per descomptat, el mestre Ruiz, que a més de mestre, va ser el director del teatre del qual ell mateix pintava els decorats.

El mestre José Ruiz Correa

José Ruiz amb el grup de teatre Sant Marçal i d’altres seguidors

Conca, 1918 - Benicàssim (Castelló), 2008

El mestre Ruiz Correa també va ser un prominent pintor i escultor; un artista amb el fang, la fusta, el pinzell i el cisell. I ha cedit diverses obres al poble, com uns murals i una escultura que són a la plaça que porta el seu nom. Es tracta d’una estàtua en homenatge a la dona veremadora, esculpida i cedida l’any 1966 i que va fer a Paracuellos (Conca). José Ruiz Correa va ser un mestre de l’època que ensenyava molt bé i que ha deixat un excel·lent record entre els seus alumnes i entre altres que van ser amics d’aquell temps de convivència. De segur que avui, quan se’l recorda, tothom experimenta els mateixos sentiments i les mateixes emocions envers aquest home que ha deixat marcades les petjades de la seva personalitat, tant en el camí de la seva vida com en la vida dels que el van envoltar.

Isabel Arnabat i Arnabat Exalumna del mestre

32


Castellví de la Marca

Foto: a.IAS

Parròquia de Santa Maria de la Múnia - Foto: aIAS

Parròquia de Sant Sadurní del nucli Maset dels Cosins i, al fons, el Castellot

Un indret privilegiat i històric

S

La majoria de veïns i veïnes són naturals del mateix terme, ja que el creixement demogràfic ha estat minso, i l’aportació de la nova emigració és escassa. Si voleu gaudir de natura, tranquil·litat, bona cuina i hospitalitat, els castellvinencs i castellvinenques us obrim les portes perquè conegueu un territori pràcticament verge en el sentit que el pas del temps no esborra les empremtes de la societat rural que ha estat fins ara.

Pere Pujol i Montserrat Alcalde de Castellví de la Marca

33

Castellví de la Marca

ens dubte ens trobem en un indret privilegiat —pel que fa a la seva ubicació geogràfica i a la seva diversitat ambiental— i històric. La nostra posició entre la Serralada Prelitoral i Litoral, al corredor natural del nord al sud, ens permet gaudir de bones vies de comunicació i d’un clima sense extrems. La diversitat ambiental fa que disposem de corredors naturals entre les dues serralades a través de les rieres, d’amplis espais de conreu destinat fonamentalment a la vinya i de muntanyes farcides de pi blanc i alzines. I tot això habitat per una fauna difícil de trobar a només 45 km de l’àrea metropolitana de Barcelona. Històricament estem davant d’un territori amb presència dels ibers i dels romans. També cal destacar que durant bastants anys va ser frontera entre els regnes cristians i la zona musulmana de la Península. D’aquí ve el nom de “Marca”, derivat de la Marca Hispànica. La Múnia és la capital del municipi. S’hi concentren la majoria dels serveis comunitaris i del 50% de la població. Malgrat això, al terme hi ha vuit zones urbanes més, acompanyades de més de 250 masies, la qual cosa fa que l’assentament humà sigui dispers.


l’eclesiàstic caputxí

Marc de Castellví

Marc de Castellví

Castellví de la Marca, 1901 - Barcelona, 1942

Castellví de la Marca

N

asqué a la població de Castellví de la Marca el dia 23 de març de 1901. El seu nom civil era Josep Canyes i Santacana. Estudià humanitats a l’Escola Seràfica dels caputxins (Igualada, anys 1915-1918). Acabada aquesta primera etapa de formació ingressà a l’orde dels framenors caputxins i féu el període de noviciat a Manresa, on vestí l’hàbit el dia 8 d’agost de 1918. Tres germans seus el seguirien posteriorment en aquesta mateixa vocació a la vida caputxina: Marcel·lí de Castellví (lingüista i fundador del Cileac), Marcel·lià de Vilafranca del Penedès (prefecte apostòlic de Letícia, a l’Amazònia) i Marçal de Vilafranca del Penedès (assassinat durant la persecució religiosa de 1936). Acabat el temps de provació, Marc de Castellví professà la regla franciscana (vots temporals: 15 agost 1919; professió solemne: 15 agost 1922 solemne). Seguidament cursà estudis de filosofia al convent d’Olot i de teologia a Sarrià (Barcelona). Amplià els estudis eclesiàstics a la Pontifícia Universitat Gregoriana i rebé l’ordenació sacerdotal a Roma el dia 29 d’agost de 1925. Completà els estudis al Pontifici Institut Bíblic i assolí la llicència en Sagrada Escriptura l’any 1929. Després retornà a Catalunya, on féu de director del Col·legi de Teologia del convent de Sarrià. Marc de Castellví col·laborà assíduament en les tasques de la Fundació Bíblica Catalana, de la qual fou nomenat director l’any 1934 ran de la mort del P. Miquel d’Esplugues. Preparà la versió catalana dels llibres bíblics de Josué, Jutges i Samuel (1930), Reis i

Cròniques (1933), Esther (1935) i, finalment, amb la col·laboració del P. Antoni M. de Barcelona, els quatre Evangelis (1930-1933). Pòstumament fou publicada la seva versió al català del llibre de Jeremies i Baruc (1946). Durant la Guerra Civil (1936-1939), junt amb el seu germà Marcel·lià de Vilafranca, es refugià a missió colombiana del Caquetà, on hi havia el seu germà Marcel·lí. Acabada la guerra, el 1940 retornà a Catalunya i li fou confiada la direcció espiritual del Terç Orde i també la restauració i estructuració dels estudis a la província caputxina de Catalunya, restauració que, a causa de la seva prematura mort, no pogué tirar endavant, car morí al convent barceloní de Pompeia el dia 22 de febrer de 1942. Publicà articles bíblics en la revista Estudis Franciscans, edità El Manual de la Venerable Orden Tercera de San Francisco (Barcelona, 1940) i preparà, també, a punt de ser editada, la relació titulada Viatge a Terra Santa (Barcelona, 1930).

Fra Valentí Serra de Manresa Arxiver dels caputxins

34


el missioner caputxí

Marcel·lí de Castellví Castellví de la Marca, 1908-1951

ascut en el si d’una família destacada per les notables contribucions d’alguns dels seus membres en diversos àmbits —com monsenyor Marcel·lià E. Canyes, primer prefecte apostòlic de la Prefectura Apostòlica de Letícia (Colòmbia)—, fra Marcel·lí de Castellví destacà pel seu decidit compromís personal per tal d’establir un coneixement i un diàleg fluid entre formes culturals ben diferents i llunyanes com són les amazòniques i l’occidental i, més en concret, entre les formes religioses del vell i del nou món. El 1932, després d’arribar a l’anomenat “Infern Verd”, a la zona del riu Putumayo, a l’Amazònia colombiana —en concret, al Vicariat Apostòlic del Caquetá, que va estar a càrrec dels caputxins catalans fins al 1971—, fra Marcel·lí de Castellví se sentí ben aviat colpit per la natura i la cultura indígenes. Tot tenint com a bases formatives aspectes com la Renaixença catalana, les recerques etnogràfiques dels mateixos caputxins catalans en aquells indrets i amb la influència i els coneixements dels treballs endegats a la Universitat de Barcelona pel Dr. Tomàs Carreras i Artau amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, fundat per ell el 1915, va endegar ben aviat una feixuga tasca cientificomissional, tot creant el 1933 el Centro de Investigaciones Lingüísticas y Etnográficas de la Amazonia Colombiana (CILEAC), el qual tingué una vida ben activa fins la defunció de fra Marcel·lí el 1951. Al llarg de quasi vint anys, mercès a la intensa activitat duta a terme pel missioner català, el CILEAC aplegà gran nombre de materials sobre les llengües indígenes de l’Amazònia colombiana a la vegada que materials etnogràfics, alguns dels quals poden ser visitats al Museu Etnogràfic dels Caputxins catalans a Barcelona. Ajudat pels seus germans d’orde, reuní els seus coneixements etnograficolingüístics en diverses publicacions, com les publicades el 1934 a Pasto (Colòmbia): Manual para investigaciones lingüísticas i Manual de Investigaciones Etnográficas para uso de los misioneros Capuchinos del Vicariato Apostólico del Caquetá, Putumayo y Amazonas, treballs que, de fet, foren el resultat de les seves experiències i les seves idees sobre la recerca etnograficolingüística, tot arribant, fins i tot, a plantejar un

singular mètode panantropològic, el qual volgué ser la condensació de les seves experiències i dels seus mètodes i que, atesa la migradesa de recursos humans i materials com també l’estat de salut del mateix fra Marcel·lí, no es va poder desenvolupar. A la fi, l’obra de fra Marcel·lí de Castellví fou una mostra ben viva de l’històric compromís de l’orde caputxina catalana per conèixer i aprofundir en els trets culturals i espirituals de les cultures amb les quals conviu.

Lluís Calvo i Calvo Director de la Institució Milà i Fontanals (CSIC)

35

Castellví de la Marca

Fra Marcel·lí de Castellví

N


el metge

Manuel Vargas Salazar

Manuel Vargas Salazar

El Callao (Perú), 1898 - Barcelona, 1980

M Castellví de la Marca

anuel Vargas Salazar va néixer a Callao (Perú) el 29 de setembre de 1898 al si d’una família

Sempre va tenir molta cura de respectar la intimitat de les famílies i les seves malalties. Els veïns recorden d’ell el seu caràcter complidor i treballador. La pitjor etapa, segons ell explicava, van ser els anys de la Guerra Civil, quan el recollien de tots dos bàndols a deshores per visitar els malalts i sortia amb la incertesa de saber si tornaria de nou a casa. Com a personatge rellevant del terme, el 2009 el Consistori va rebre la proposta de posar a un nou carrer el nom de Metge Vargas. Sense cap mena de dubte, el millor testimoni de l’estima d’un poble a qui va ser el seu metge. Testimonis: Elia Vargas, Antonieta de Cal Rimoltó, Caterina de Ca l’Elias i Núria de Cal Fuster Gros.

d’onze germans. Als dinou anys, amb l’ajut de la seva germana gran, Victoria Vargas, gran concertista de piano, va viatjar a Espanya per cursar els estudis de Medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona. Vers el 1926, un cop acabada la carrera, va començar a treballar de metge rural al terme de Castellví de la Marca, feina que va exercir una quarantena d’anys. S’instal·là, amb la seva muller l’Enriqueta Ruiz i el seu fill Manolo, a la plaça Nova, en una de les cases de la família Planas, i a la Múnia hi va néixer el seu segon fill, l’Enrique. A la planta baixa hi tenia el consultori, on passava visita al matí i al vespre. I durant el dia voltava per tot el terme a peu, sempre vestit amb americana i cobert per un gran paraigua, tant si plovia com si feia sol. Els malalts que ho necessitaven rebien la seva visita dos i tres cops al dia. Eren temps de pocs mitjans. La Lola de Ca l’Isidre del Mas de la Pansa era la llevadora del terme, tot i que alguns veïns preferien ser assistits pel Manuel. Ara bé, quan hi hagué la possibilitat, es va anar a la clínica a Vilafranca.

Cristina Ros i Rimoltó Regidora de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Castellví de la Marca

36


Font-rubí

Església de Santa Maria de Bellver (Barri de Santa Maria)

F

ont-rubí és un municipi situat al nord de la comarca de l’Alt Penedès que té uns 1.500 habitants i una extensió de 37 km2. Està dividit en diferents barris i n’és la capital Guardiola de Font-rubí, on es troben tots els serveis: ajuntament, escoles, consultori mèdic, farmàcia, botigues, restaurants... Cada barri té caràcter propi i és fruit de l’ordenació antiga per conrear les terres dels seus voltants, fet que comporta que el municipi gaudeixi d’un entrellat de camins on es pot fruir de paratges de bosc i vinyes en la seva màxima puresa. Terra de bon cava i bon vi: La principal activitat de la zona és l’agricultura i, com a conseqüència d’això, s’hi poden trobar un gran nombre de cellers i caves, així com de molins d’oli, els quals elaboren uns productes de molta qualitat, reconeguda arreu. Cal destacar també la feina de molts artesans i de petites i mitjanes empreses de diversos sectors. Al nucli principal, Guardiola de Font-rubí, el visitant pot trobar el parc de la Font de la Mina per anar-hi a passejar o bé per anar‑hi a fer un àpat, ja que disposa de barbacoa, de taules i d’un parc infantil. També hi ha un espai ludicoesportiu, La Sitjota, on trobem unes pistes de tennis, camp de futbol i un circuit de cros. Aquest és un espai on podem anar a passejar sense el perill del trànsit rodat i podem practicar qualsevol activitat a l’aire lliure. Balcó del Penedès: A la resta del municipi, l’atractiu el trobem bàsicament en el paisatge. Podem pujar al barri de Font-rubí on, just

des de l’església de Sant Pere i Sant Feliu, gaudirem d’unes vistes espectaculars de la plana i des d’on, en dies clars, fins i tot podem arribar a veure el mar. Al bell mig del barri de la Massana trobem la capella de Santa Apol·lònia; a Santa Maria, la capella de Sant Vicenç, en plena restauració i, més al sud, el barri de Grabuac, amb la seva singularitat. Són dies assenyalats i de festa el 22 de gener, Sant Vicenç, quan celebrem la Festa Major petita; el segon cap de setmana de maig, amb la fira “Font-rubí és mostra”; el 15 de maig, Sant Isidre, patró dels pagesos; el primer cap de setmana d’agost, amb la fira de caça del Penedès; el 15 d’agost, amb la nostra Festa Major i, en acabar la temporada de verema, amb la Festa del Most. Al nostre municipi es respira, sobretot, tranquil·litat, pau i benestar. Us convidem a comprovar-ho. No ho dubteu i veniu a visitar-nos: Font-rubí serà casa vostra! Xavier Lluch i Llopart Alcalde de Font-rubí

37

Font-rubí

Església de Sant Pere i Sant Feliu, a prop del castell de Font-rubí

Terra de bon cava i bon vi / Balcó del Penedès


l’historiador i pagès

Antoni Saumell i Soler

Font-rubí

Antoni Saumell, pagès, historiador i professor a la UPF

A

Retrat d’Antoni Saumell realitzat per la pintora Almirall-Germain l’any 2006

Guardiola de Font-rubí, 1957-2005

ntoni Saumell i Soler va néixer a Guardiola de Font-rubí el 1957, on va desenvolupar el que ell considerava la seva primera carrera: la de pagès. Mai no va renunciar al seu poble, on va conrear durant dècades la vinya i les oliveres, ni al Penedès, al qual dedicà gran part de la seva recerca. Les seves inquietuds intel·lectuals el portaren a estudiar Història a la Universitat de Barcelona, quan ja estava casat amb l’Anna Maria Almirall Germain, la seva companya al llarg de la seva trajectòria vital, i quan ja tenia una filla, la Maria del Mar; posteriorment, nasqué l’Anna. Els que el vam conèixer sabem que era generós, franc, intel·ligent, molt treballador i vinculat a la defensa de la terra. Va llicenciar-se en Geografia i Història, especialitat d’Història Moderna, per la Universitat de Barcelona el 1991 i, set anys després, es doctorà amb la tesi Crisi Vinícola, Renovació Tecnològica i Cooperativisme. El Sindicat Agrícola del Vendrell i els Cellers Cooperatius del Penedès del primer terç del segle xx (1900-1936). Sense abandonar del tot la seva activitat d’agricultor, va començar a dedicar-se a la seva segona carrera, la d’historiador. Era professor a la Universitat Pompeu Fabra des de l’any 1992. El 1993 guanyà el Premi Sant Ramon de Penyafort amb el treball Crisi Vinícola i Renovació Tecnològica: l’Estació Enològica de Vilafranca entre els anys 1902 i 1922. Les seves principals obres

són: Viticultura i associacionisme a Catalunya: els cellers cooperatius del Penedès (1900-1936) i, amb Ramon Arnabat i Jordi Romeu, l’Estació de viticultura i d’enologia de Vilafranca del Penedès. 19032003, cent anys d’història. També era membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs, on va ser un dels organitzadors dels Seminaris d’Història del Penedès, alhora que era un dels integrants del jurat del premi de recerca històrica Llavor de Lletres. Els seus col·legues li vam dedicar una miscel·lània —Antoni Saumell i Soler. Miscel·lània in memoriam— el 2007, i els seus veïns han proposat posar el seu nom a un carrer del seu poble natal. El marit, pare, amic, col·lega, pagès i historiador traspassà divendres 9 de desembre de 2005. El trobem a faltar i no l’hem oblidat.

Josep Pich i Mitjana Historiador

38


Gelida

El funicular de Gelida - Foto: Jaume Rius i Pascual

S

ituat a la vall baixa del riu Anoia, accidentat al sector oriental pel massís de l’Ordal i limitant amb la comarca del Baix Llobregat hi trobareu el poble de Gelida. Un municipi que, precisament per la seva ubicació, es converteix en el portal del Penedès, la terra del vi i el cava. Es tracta d’una ubicació fins a cert punt estratègica, ja que és ben a prop de Barcelona, cosa que va influir perquè en el seu moment fos un poble d’estiueig. Aquesta mateixa situació va motivar, a finals dels noranta i inicis del 2000, un creixement demogràfic més acusat. Però això no ha estat obstacle perquè Gelida continuï mantenint el seu tarannà de poble, amb la seva gent, les seves entitats, les seves tradicions i un seguit d’elements que formen part de la seva història. El castell és essencial en la història de Gelida. Documentat des de l’any 945, l’any 1714 les parts principals de l’edificació van ser derruïdes. Actualment conserva les muralles, diverses estructures dins del seu recinte i l’església, d’origen preromànic, de Sant Pere. Des de fa uns anys hi ha el Centre d’Interpretació, que organitza, entre altres coses, visites guiades al mateix castell o a la Ruta Modernista de Gelida, una ruta que incorpora diferents cases i edificacions de principis del segle xx, reflex arquitectònic del municipi, construïdes com a conseqüència de l’estiueig i de la prosperitat econòmica que es va viure a Gelida a finals del segle xix.

Quan arribeu a Gelida podreu pujar al seu funicular, inaugurat l’any 1924, que comunica el nucli del poble amb l’estació de RENFE. El castell i el funicular són dos elements que els qui hi vivim sempre destaquem, però a Gelida podreu gaudir de molt més, com els boscos, els senders, les fonts i els edificis emblemàtics, que atorguen un valor atractiu a aquest municipi penedesenc. Gelida us ofereix un passat ple d’història, un present farcit d’iniciatives i un futur molt engrescador. Però, sobretot, us ofereix el seu principal valor: la seva gent i les seves entitats, que el converteixen en un poble acollidor i actiu. No us quedeu només amb aquestes paraules. Des d’aquí us convido a visitar Gelida, i desitjo que en gaudiu plenament. Us hi esperem.

Lluís Valls i Comas Alcalde de Gelida

39

Gelida

El castell de Gelida - Foto: Jaume Rius

Per visitar i per viure-hi


els metges gelidencs

Rafael Galés i Ràfols i Adolf Galés i Pujol

Gelida

El Dr. Adolf Galés i Pujol, la seva esposa, Maria Josefa Torres i Galés, i el seu fill, en Rafael, vers l’any 1940 - Fotos: Arxiu Gelidenc. M. Morera Martí i P. Carafí Pascual . Al costat, l’elegant Dr. Rafael Galés i Ràfols davant de casa seva el 1919

E

El Dr. Rafael Galés i Ràfols al seu oliverar vers l’any 1920

Gelida, 1857-1940 – Gelida, 1896-1963

ntre els personatges que han deixat petjada en els darrers cent anys a Gelida, sens dubte hi destaquen la nissaga Galés (pare i fill), il·lustres metges que comandaren durant gairebé un segle la vida mèdica de la població i que van esdevenir la figura ideal i entranyable del facultatiu amatent, de capçalera, el dels bons consells i ull clínic gairebé infalible. El primer Galés, Rafael Galés i Ràfols, havia nascut a Gelida el 1857 i es doctorà a la Universitat de Barcelona. Va prendre possessió de la plaça del poble el 1885. Impregnat d’esperit catalanista, reuní una considerable biblioteca (amb exemplars romàntics, de la Renaixença, modernistes, noucentistes i posteriors que va continuar la seva família) i participà dels ambients cultes barcelonins i gelidencs que inculcà als seus fills, els quals cultivaren la música, la pintura i el dibuix. Després de guarir, alleujar i aconsellar diversos centenars de gelidencs, el doctor Rafael renuncià al seu càrrec el 1925, però va anar exercint fins al 1927, quan estava molt greu. Malgrat tot, sortosament va superar-ho, fet que va motivar un grandiós homenatge al qual va sumar-se tot el poble i estiuejants, i que va consistir a donar el seu nom a un carrer, nomenar-lo fill predilecte i oferir-li una vetllada artística i un luxós llibre de signatures de gairebé tota la població, acte que tingué molt ressò a la premsa del moment i el suport de companys i amics com els reconeguts doctors Deó o Corachan i l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí, que havia dissenyat el funicular de Gelida inaugurat el 1924. Morí el 1940, als vuitanta-tres anys. El succeí el seu fill, Adolf Galés i Pujol, nascut el 1896, el qual acabà la carrera el 1920 i obtingué la llicenciatura en Medecina i Cirurgia el 1924. Va prendre possessió com a titular de Gelida el 1925. Va continuar l’esperit humanista i obert del pare i va heretar també tota la seva dolcesa de caràcter, bondat extrema i ull clínic privilegiat. Així, doncs, es féu estimar com un pare per tots els gelidencs.

Durant trenta-vuit anys, el doctor Galés visqué dedicat a les necessitats mèdiques de la vila —amb una col·laboradora incansable sempre al seu costat, la seva muller, Maria Josefa Torres i Galés, la qual sempre tenia una paraula estimulant als llavis i una elevada cultura i elegància i que ens deixà el 1980— fins a les vigílies de la Festa Major del 1963, quan morí a Gelida i s’extingí una arrelada tradició mèdica. L’Ajuntament de Gelida el nomenà fill predilecte el 1968 i prometé dedicar-li un carrer o plaça, fet que, al contrari del que va passar amb el pare, encara no s’ha complert. El seu fill, Rafael Galés i Torres, per perpetuar la memòria dels seus avantpassats i servar una part important de la història del poble, el 1985 donà a l’Ajuntament de Gelida un valuós conjunt de quadres, dibuixos, escultures i objectes diversos que s’instal·laren a l’edifici municipal de les Monges, on caldria una millor conservació i presentació museística i l’establiment d’un horari de visites estable.

Enric Carafí i Morera Estudiós de la cultura i el patrimoni local

40


el músic, violinista i director i fundador de corals

Joaquim Llopis i Rius Joaquim Llopis i, al costat, ell mateix amb uns companys músics i tocant el violí

Gelida, 1902-1955

J

oaquim Llopis i Rius va néixer a Gelida l’any 1902. Es va iniciar al món de la música als deu anys d’edat amb el mestre Torelló de Sant Sadurní d’Anoia. Ben aviat va demostrar les seves grans aptituds musicals i la seva exquisida sensibilitat tocant el violí. Després d’uns brillants estudis musicals cursats al Conservatori Municipal de Música de Barcelona amb Eduard Toldrà i el prestigiós violinista Joan Manén, es va revelar com a gran concertista. Les seves magistrals interpretacions de Sarassate, Mozart, Beethoven, Mendelssohn, etc. transmetien quelcom que impactava els que el sentien. L’any 1928, la seva gran passió per a la música el va portar a crear el gran Orfeó de Gelida, integrat per 140 cantaires entre nens, joves i gent gran. No va escatimar esforços perquè tota la gent que integrava l’Orfeó pogués llegir la seva partitura, i va dedicar unes hores cada dia a ensenyar-los música. Així va aconseguir que, ja en la seva estrena, sonés com un orfeó amb gran experiència musical. Es va sentir encoratjat i admirat pels grans mestres de l’època. El dia de la seva presentació, l’Orfeó de Gelida va ser apadrinat pels mestres Lluís Millet i Joan Llongueres. El mestre Pau Casals també va fer l’elogi d’aquesta gegantina obra i en va deixar constància amb un autògraf. Cal remarcar que el mestre Joaquim Llopis tocava a l’orquestra de Pau Casals.

Llopis va ser fundador i director de l’orquestra Euterpe Club. A més del violí, el seu primer instrument, també tocava el saxofon i el banjo. Sempre va sentir una gran estima pel seu poble i hi va col·laborar de manera altruista tocant el violí, dirigint el Cor Parroquial, creant un conjunt local o participant i amenitzant trobades d’amics o celebracions familiars. La seva prematura mort, als cinquanta-tres anys, no li va permetre realitzar el seu gran somni, que era crear la Capella Polifònica de Gelida. Per la seva gran senzillesa i honestedat i per haver estat un bon gelidenc i un gran músic, Gelida li va retre un merescut homenatge posant el seu nom a un carrer del municipi.

41

Gelida

Josep Maria Llopis, fill del mestre Joaquim Llopis, i Carme Julià, la seva esposa i mestra de música


el poeta de Gelida

Jaume Vila i Pascual

Gelida

J

Jaume Vila, de jove i, al costat, diferents imatges de la seva vida

Gelida, 1890-1969

aume Vila va cursar estudis primaris i va fer de fuster a l’antiga fàbrica de paper La Gelidense. De molt jove va participar en el moviment catòlic i cultural d’una manera molt activa als Lluïsos i al Centre Recreatiu i Cultural. Entre els anys 1925 i 1964 va desenvolupar un extens poemari, la major part del qual continua inèdit i il·lustra molts indrets i paisatges de Gelida, com passa, per exemple, a Pom de cançons (1926) i Estampes rurals (1938). L’any 1931 es publicà el seu únic llibre, Hores rurals, fruit de l’amistat amb l’escriptor Octavi Saltor. Ell l’introduí en els cercles literaris de la Renaixença. Obtingué diversos premis en el certamen dels Jocs Florals de fora de Catalunya, al Rosselló. A Perpinyà aconseguí la Clavellina d’Argent amb l’obra Les quatre clarors de la vida i a Barcelona, el 1933, el premi Flor Natural per l’obra La claror de l’horta: La barraca, El pou i el poema Cireres d’arbós. El poeta va ser portada a les pàgines literàries de La Vanguardia. En l’àmbit local conreà el teatre com a autor i director amb obres com Esparvers de Camí Ral (1953). D’altra banda, va dirigir amb molt d’èxit el grup teatral de l’Elenc Artístic Montserrat.

El 1988 l’Ajuntament de Gelida donà el seu nom a la biblioteca pública del municipi, a la qual l’any 2005 la seva filla Teresina Vila va entregar el fons documental del poeta. Al llarg dels anys han destacat la seva vàlua altres autors locals com els desapareguts Joan Rosselló i Romeu i Joan Clanchet i Puig. Cal mencionar en la difusió del poeta l’estudi realitzat per Enric Carafí i Morera i el muntatge de l’exposició sobre la seva vida i obra.

Montse Julià i Torné Directora de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual

42


La Granada

L’església de la Granada

L

a Granada és un municipi de 6,57 km2 i vora 2.000 habitants. Situat al bell mig de l’Alt Penedès, sempre ha estat un poble destacat per la seva comunicació. Actualment travessen el municipi les carreteres comarcals C-15 (IgualadaVilanova) i C-243 (Vilafranca-Terrassa). També passen pel municipi l’autopista AP-7, la via del tren d’alta velocitat i la important línia fèrria que va de Tarragona a Barcelona i que disposa d’una estació al poble des de la seva inauguració l’any 1865. La Granada és un poble mil·lenari, i durant els segles de la Reconquesta de Catalunya hi passaven vies romanes tan importants com la Via Augusta, fet que ja feia que fos un poble obert al comerç, fins al punt que l’any 1080 hi trobem documentat el que possiblement fou el mercat més antic del Penedès. Ara, el progrés ha fet que el comerç es manifesti en l’actual format de polígon industrial, centrat en l’activitat logística i col·laborant a la prosperitat econòmica del municipi. És molt recomanable fer una passejada pel poble, una passejada mirant enlaire, tot deixant-se absorbir per les constants mostres d’aquesta història —que es remunta als volts de l’any 1000— i pel passat modernista, constatant referències de l’activitat agrònoma centrada en l’elaboració d’un producte que ens dóna tanta identitat com el vi de la DO Penedès (i també el cava), tot gaudint de la llum i la vitalitat del Penedès més autèntic.

Quan parlem de la Granada, ho fem d’un poble viu, un poble que aposta en ferm per l’associacionisme. Més de vint entitats integren l’activitat esportiva i cultural del municipi, fent més grans les tradicions i de retruc enfortint una convivència confortable. Les festivitats omplen els nombrosos espais municipals i els carrers, especialment per la Festa Major, que es celebra al juliol, i la Festa del Most, que té lloc a l’octubre, quan el folklore es viu amb més intensitat. Són moments del tot recomanables per viure i sentir.

Joan Iniesta i Zarza i Joan Cols i Canals Alcaldes, per pacte de govern, de la Granada

43

La Granada

Vista de la Granada

Un poble mil·lenari


el metge

Josep Anton Cuscó i Escayola

Dr. Josep Anton Cuscó i Escayola - Foto: Arxiu familiar

La Granada, 1851-1922

La Granada

J

osep Anton Cuscó i Escayola va néixer a la Granada el 8 de novembre de 1851 en una antiga casa que encara avui existeix al carrer de Dalt. El seu pare, Francesc Cuscó i Pons, natural de Santa Fe del Penedès, va ser metge també al nostre poble. Segons consta en el padró municipal de 1895, Josep Anton, llavors ja vidu, vivia amb una germana i quatre dels seus fills a la casa del carrer de l’Estació (actual Casa de la Vila), on moriria el 22 de setembre de 1922, amb gairebé setanta-un anys, després d’haver exercit la professió mèdica durant probablement uns quaranta-cinc anys, no sense dificultats, tenint en compte l’època i el medi rural en què va viure (caracteritzats per escassos recursos farmacològics, pobres mesures d’higiene —no hi havia encara aigua corrent al poble—, manca de transport adequat, etc.). Josep Anton Cuscó destacà per la seva saviesa, generositat i estimació pels seus convilatans. Es diu que tenia una gran habilitat com a traumatòleg. Continuà la seva tasca a la Granada el seu tercer fill Eduard Maria (1886-1949), que va exercir com a metge a la mateixa casa del carrer de l’Estació des de 1919 fins a la seva mort, el 3 de gener de 1949, i que era anomenat afectuosament al poble com el doctor “Cusconet”, en ser conegut de tots des de petit. L’any 1932, en un homenatge pòstum, es donà el nom de Dr. Josep Anton Cuscó al carrer del Mig (aprofitant el canvi de retolació

dels carrers motivat per l’adveniment de la Segona República). El 1951 el carrer tornà a canviar de nom i va passar a ser el de Josep Mitjans, un dels fills del poble morts durant la Guerra Civil. L’any 1952 l’Ajuntament va comprar a Antònia Beleta, vídua ja d’Eduard Maria, la seva casa del carrer de l’Estació per instal·lar-hi el nou ajuntament. La família Cuscó s’havia traslladat a Barcelona i havia fet donació a l’Ajuntament dels mobles del despatx, rebedor i altres annexos de la casa. La urbanització del carrer que unia l’antiga casa de Josep Anton i Eduard Maria (actual Casa de la Vila) amb les Escoles Macià, inaugurades pel president Companys el 1934 (actual Casal de Cultura) s’aprovà el 1941. Aquest carrer va rebre el nom definitiu de carrer del Dr. Cuscó.

Josep Maria Dedéu i Cuscó Metge

44


el fuster i poeta

Josep Maria Font i Raventós

La família Font

J

osep Maria Font i Raventós, fuster i poeta, va néixer el 16 de desembre de 1900. Va ser el primogènit dels tres fills de Josep Font i Canals, natural de la Granada, i de Dolors Raventós i Ros, natural de Sant Pau d’Ordal. A la Granada aprengué les primeres lletres, i desenvolupà i demostrà les seves capacitats intel·lectuals. Antoni Alabart, el seu mestre, li pronosticà un bon futur acadèmic si continuava els seus estudis més enllà dels obligatoris de l’època. Però la seva família no s’ho podia permetre. Per altra banda, era l’hereu i segons la tradició havia de seguir el negoci familiar, la fusteria. Als disset anys es desplaçà a Barcelona per ampliar i perfeccionar l’ofici de fuster. Allà, quan disposava de temps lliure, es dedicava a anar a les biblioteques, on a part de gaudir de la lectura, recopilava fets sobre la història del seu poble, la Granada. Era un gran amant de la poesia, la lectura i la història local. El dia del seu vint-i-cinquè aniversari es casà amb Maria Carme Mata i Capellades, natural de Sant Sadurní d’Anoia. Fruit d’aquesta unió nasqueren tres fills: el Josep, l’Agustí i l’Eulàlia. L’any 1927, als Jocs Florals de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, guanyà el seu primer premi, al qual seguiren molts més; l’últim, el 1989 a Lleida. L’any 1938, l’amor al seu poble, a la seva història i al seu patrimoni el portà junt amb dos granadencs més a enfrontar-se a l’Ajuntament per tal d’evitar l’enderrocament de les restes del castell. No només no ho van aconseguir sinó que, a més del disgust, s’emportaren una multa monetària. El 1950 publicà el seu únic llibre en solitari, La terra de la fruita d’or, un recull de poemes molt ben acollit per la crítica i que li valgué reconeixement en els cercles literaris de l’època. Com a curiositat, La terra de la fruita d’or està íntegrament publicat en

El poeta als Jocs Florals de Vilafranca del Penedès, l’any 1966

La Granada, 1900-1990

català, cosa estranya i difícil a l’època. En el començament del pròleg, Felip Graugés Camprodon diu: “El poeta Josep Maria Font, de La Granada del Penedès, ens ofereix, en aquest recull de poemes, tot l’amor que sent pel llogaret nadiu”. Res més a prop de la realitat; la seva obra és un cant a Déu, a la família, a la natura, al seu poble, al Penedès i a la seva gent. La seva obra no està catalogada ni recollida. Ell mateix va dir en una entrevista: “Potser algun dia em decidiré a recollir tota la meva obra en un sol volum. Aquest seria el record que deixaria als meus familiars i amics”, però mai ho va portar a terme. El 7 de desembre de 1990, quan faltaven pocs dies pel seu norantè aniversari, ens va deixar. L’any 2000, en el centenari del seu naixement, se li atorgà la Medalla del Mil·lenari, el més alt reconeixement del poble de la Granada.

45

La Granada

Carme Font i Casanovas Diplomada en Educació Primària


el noble

Guillem de la Granada

La Granada

Postal de les ruïnes del castell de la Granada, l’any 1910

E

Detall de l’escut de Guillem de la Granada

La Granada, segona meitat del segle xii - ?

n parlar de personatges il·lustres de la Granada, no hi pot faltar el que considerem com la primera persona destacable del nostre poble, Guillem de la Granada. No en tenim gaires dades, però aquestes ens han portat a pensar en la importància que va tenir en el desenvolupament del poble. La informació ens el situa a la segona meitat del segle xii, quan ostentava la castlania del castell de la Granada, la qual va assolir per la marxa de dos dels seus germans a terres tortosines. El llinatge dels Granada va ser un dels més arrelats a la regió de Tortosa. La Granada, tal com la coneixem avui, estava dividida en dos alous; un pertanyia a Sant Cugat del Vallès, que tenia en propietat la meitat del puig del Mal Consell. L’altre el regentava l’Església de Barcelona i constava d’un seguit de terres conegudes com la Granada i l’altra meitat del puig, el qual el tenien en feu els Cervelló. La Granada va ser el centre d’una considerable activitat comercial al segle xii, en constituir-s’hi el primer mercat del Penedès, el qual estava ubicat a la confluència de la Via Augusta i la Via Mercadera. Per altra banda, eren temps d’una gran activitat repobladora al Penedès. Començà el naixement de Vilafranca per part del rei Alfons el Cast, el qual disposà de l’eficient col·laboració, de Guillem de la Granada, entre altres, fet que el va col·locar en un lloc preferent. El 1194 va rebre, d’Alfons el Cast, el castell d’Avinyonet com a alou propi i lliure pels serveis oferts. També va participar molt activament en la política de l’època. Va ser un dels grans consellers d’Alfons el Cast i Pere el Catòlic, de qui arribà a ser un dels administradors. La seva signatura figura en el testament del rei Alfons el Cast, i en una gran quantitat de privilegis

i diplomes reials a favor del monestir de Poblet i de la catedral de Tortosa. L’any 1177, el mercat de la Granada va passar a ser propietat reial, fet que comportà la creació d’una notaria al Penedès. La situació immillorable del nucli de la Granada en el conjunt de la naixent Vilafranca va fer que fos aquesta la seu de dita administració. Potser va ser aquest fet el que va portar Guillem de la Granada a voler construir un nou castell per a una millor defensa d’aquest centre administratiu. L’any 1195 va permutar Mas Cortei, terra de la seva propietat, per la meitat del puig del Mal Consell que posseïa l’abat de Sant Cugat del Vallès. Després, per integrar l’adquisició dins del conjunt de la Granada, l’oferí en donació al bisbe i en va rebre, a continuació, la infeudació. Es desconeixen els tractes de la donació. Guillem de la Granada va aconseguir el seu nou castell, les restes del qual han arribat fins als nostres dies, així com fer de la Granada el centre de poder del Penedès.

Josep Guitart i Bruna Veí de la Granada i estudiant d’Humanitats

46


el guerriller carlí

Martí Miret i Queraltó

n Martí Miret i Queraltó va néixer a la masia de Cal Miret de la Granada el 13 de novembre de 1846. Va ser el tercer de deu germans. Com solia passar en aquell temps, era bastant habitual que en famílies nombroses algun fill ingressés al seminari. Ell hi va estudiar dos anys, però en el seu pensament rondava la carrera militar. En el context sociopolític espanyol d’aquella època, va optar per la causa carlista a favor del pretendent Carles VII, nét de Carles V, que aspirava al tron espanyol i que va prometre als catalans la conservació dels furs que havia abolit Felip V. Reunia prudència i coneixement en les tres armes (infanteria, cavalleria i artilleria) i organitzà, a Alpens, una escola militar. Tot això, unit a la seva serenitat i valor personal, feia d’ell el cap ideal per a qualsevol empresa per dificultosa que fos. Va intervenir heroicament i intensament en la tercera guerra Carlina (1872-1876). Conquerí Ripoll, Berga, Igualada, Vic, Olot..., ja que era un gran estrateg. Va planejar la victòria de Prades, i a Castellfollit va derrotar el general Nouvilas. Participà a la batalla d’Alpens. Va ser ascendit a general als 27 anys. Al 1874 se li va concedir el títol de vescomte de Castellfollit. Miret era de caràcter plàcid i bondadós. La seva formació el feia ser respectuós amb l’enemic caigut. Era senzill, humil, estudiós i es va guanyar l’estimació del poble. Va ser un dels caps més populars de Catalunya. El 2 d’agost de 1875 es va casar amb n’Emília Maymir i Jané i tingueren quatre fills: Maria Pia —que morí molt petita—, Manuel, Ricard i Sofia.

Fotografia de coronel

Fotografia de general amb la Creu de Carles III

Després de la desfeta carlista, a finals de 1876, es va acollir a l’indult del govern i, destinat a Cuba amb el grau de coronel, va fer una gran campanya combatent els “manises”, en els darrers temps de la guerra dels Deu Anys (1868-1878). Més tard, el 1879, hi tornà per participar en la “guerra chiquita”. També hi va tenir negocis de mines. De retorn a Catalunya l’any 1886, a Vic, va fundar una societat sucrera que actualment és el “Museu del sucre”. La Placa Real de Carlos III, dues Cruces del Mérito Militar, la Medalla de Plata de Carlos VII, la Cruz Roja de Tercera Clase del Mérito Militar i l’Encomienda de Isabel la Católica libre de gastos van ser les condecoracions rebudes durant la seva carrera de l’honor i valor militar. Morí de malaltia tropical el 15 d’abril de 1896, quan tenia 49 anys. El seu enterrament es va celebrar a l’església dels Àngels de Barcelona. Quatre companyies de Lutxana li van retre els honors i quan les seves restes van arribar a la porta de la Pau es van disparar les descàrregues d’ordenança. Joan Miret i Ràfols Familiar del general

47

La Granada

E

Fotografia durant la seva estada a Vic

La Granada, 1846 - Barcelona, 1896


el músic

Joan Sàbat i Vendrell

La Granada

Joan Sàbat tocant el baix a l’orquestra Janio Marti

N

ascut a la Granada el 3 de febrer de 1938, cursà els estudis primaris a l’escola pública del poble i continuà Comerç i Comptabilitat a l’escola de Sant Ramon de Vilafranca. Als quatre anys inicià els estudis de solfeig i piano de la mà del seu pare. Als catorze ja dirigia el cor de caramelles de la Granada i també el cor d’homes El Roure de Puigdàlber. Als setze, juntament amb músics aficionats de la comarca, formà una petita orquestra amb el nom d’Irlangs, al mateix temps que començà a tocar l’acordió. Entre els anys 1956 i 1958 du a terme els seus estudis d’acordió a l’Institut Mozart de Barcelona – Escola Superior d’Acordió. Al cap de dos anys, l’orquestra Irlangs es va desfer i decidiren muntar-ne una altra amb més ambició musical amb el nom de Columbia, la qual dirigeix fins als vint-i-dos anys, moment en què li proposen dirigir l’orquestra Savoy de Vilafranca, atès que el seu director i pianista, el Sr. Bertran —del qual n’havia estat alumne—, la deixava. Al cap de tres anys, en Janio Martí li demanà, a ell i a tres músics més de l’orquestra, formar part del seu grup. Amb ell començà a tocar el contrabaix i després la guitarra baixa. Igualment, feia veus de conjunt i també de solista. En aquest grup hi va estar setze anys, fins que, per motius professionals, deixà la música i es va dedicar plenament a la seva professió de comptable. A l’abril de 1979, amb motiu de la Festa de la Vellesa, li demanaren de formar una coral i a l’octubre d’aquell mateix any nasqué la coral La Ginesta. En veure que el món coral era molt diferent del que havia conegut fins aquell moment, començà a fer cursets de formació, direcció i descobertes de repertori amb l’Oriol Martorell, Pierre Caò, Jordi Casas i Pep Prats. Simultàniament, es proposà repassar i complementar els seus estudis musicals i es matriculà al Conservatori Superior de Música de Barcelona. Va superar en tres anys els cinc cursos de solfeig i els dos de cant coral amb excel·lents qualificacions. Formà part en dues ocasions del Consell Directiu de la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC) i estudià cant i tècnica vocal amb la Fina Curto. També fou cantaire, sotsdirector i director de la coral Amics del Cant de la Múnia i cantaire del cor Llevant de Barcelona durant els últims anys de la seva vida. A la Festa Major de la Granada de 2002, els Administradors li demanaren de fer de pregoner, proposta que acceptà gustosament. Així, obrí els actes amb un pregó que ens va permetre gaudir de la seva excel·lent veu gràcies als cants que van complementar l’oratòria. L’any 2005, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de la coral la Ginesta, l’Ajuntament de la Granada li concedí la medalla

La Granada, 1938-2009

mil·lenària per homenatjar la seva prestigiosa aportació a la cultura del poble i l’estimació que sempre havia demostrat envers el municipi. També, per la seva creença religiosa i fidelitat al proïsme, fou un dels organistes habituals de l’església Parroquial de Sant Cristòfol de la Granada fins al dia de la seva mort. El dia 6 de juny de 2009, la coral la Ginesta va perdre el seu mestre i director i, el poble de la Granada, una de les personalitats més emblemàtiques per la seva senzillesa, notorietat i honorabilitat. Carme Roca Cantaire de la Coral la Ginesta Llicenciada en Filologia Hispànica Professora i Directora de l’escola Montagut de Vilafranca del Penedès

48


S’ha de veure

Castell de Mediona, documentat des de l’any 977

I

ntentar definir Mediona és fer un exercici de “taller de memòria”. Per fer-se una petita idea del que és Mediona, s’ha de tenir bastant de temps. Cal visitar els seus onze nuclis de població, començant pels barris històrics de les Cases Noves de Can Pardo, Sant Joan de Mediona, Can Jombo, Sant Pere Sacarrera, Can Paixano i el Terme de Baix i seguint pels nuclis de la Font del Bosc, Sant Elies, Can Verdaguer i Monterrey, a més de les moltes masies que hi ha disperses pels 47,61 km2 d’extensió del nostre municipi. Les arrels de Mediona les podem trobar a la cova de Bolet —habitada des d’èpoques prehistòriques—, al fondal de Vandellòs i als seus voltants rics en empremtes del passat, amb un punt estrella que és el castell de Mediona, construcció datada al segle x i amb vocació de pal de paller d’una cultura ancestral i un futur ja esbossat. Hem d’afegir-hi ermites com la de Sant Elies, Sant Pere Sacarrera, Santa Anna i Sant Esteve, Santa Margarida d’Agulladolç, Sant Salvador de Pareres, Orpinell, Ginoles... La natura ens ha regalat un paisatge sorprenent i impactant per la verdor dels seus boscos, l’endreça dels seus camps —amb les vinyes que el clenxinen i donen peu a diversos cellers artesans de vi—, els seus arbres monumentals i les més de 150 fonts catalogades, a més d’unes espectaculars vistes de Montserrat i els Pirineus. Però la millor riquesa de Mediona és la seva gent que, amb el temps i el creixement, ha definit una manera de ser pròpia de cada nucli i amb uns valors molt profunds. Malgrat tot, com que cal

destacar personatges sobresortints, comencem pel mític porter del Barça Antoni Ramallets, medionenc d’adopció des de fa molts anys. Així mateix, tenim tot un seguit de professors d’universitat, enginyers, polítics destacats i artistes de les lletres, la música, el teatre, el cinema i el còmic que, d’una manera o altra, han estat i estan vinculades a Mediona. Un aspecte important de Mediona és l’equilibri entre natura i modernitat, capaç d’apostar per les energies renovables amb un seguit de camps fotovoltaics, la reducció de la contaminació i emissions de CO2, l’eficiència energètica i la sostenibilitat. En definitiva, Mediona és un poble amb un “no se què” que enamora i regenera l’esperit. Però, sobretot, Mediona “s’ha de veure”. Veniu, coneixeu-la i també l’estimareu.

Servand Casas i Mateo Alcalde de Mediona

49

Mediona

Sant Joan de Mediona

Mediona


la il·lustradora

Roser Capdevila i Valls Barcelona, 1939

Mediona

P

otser els colors de la primavera d’aquestes terres que envolten Mediona i Banyeres, quan tot just esclata, o bé els colors somorts de l’hivern, o la tendresa dels de la tardor, o bé la llum brillant i aclaparadora de les hores llargues a l’estiu. Potser tot plegat ha inspirat la Roser Capdevila i l’ha acompanyat en la seva reeixida carrera com a il·lustradora. O bé han estat les ensenyances de la Marta Mata a les estades a la casa de Saifores. Me les imagino assegudes a la taula, en aquella biblioteca, repassant apunts i dibuixos, enraonant de tot i més, recollides i aixoplugades per llibres, mentre una llum de saviesa entra pel finestral, tot buscant un Rètol per Curtró. Una ensenyança i saviesa apresa en aquella privilegiada llar que estic segur que van contribuir molt a fer de la Roser la dona que és: una persona feinera i valenta, incansable a l’hora de treball, infatigable a l’hora d’enfrontar-se i superar les vicissituds que la vida, tramposa ella, ens sol parar sense que hi puguem fer gaire per evitar-les. Compartir feina amb la Roser ha estat un gran privilegi. Dir que la seva feina és de primera divisió no per obvi és menys important. Treballar amb ella i regalar als infants un llibre de cuina ha estat un plaer. Compartir el temps amb la Roser és posar la mirada en els camps plens de floretes silvestres, que creixen al ritme i ventura de

la seva pròpia llibertat. Ha estat olorar l’espígol, el raïm i el most, el pi fresc després de la pluja, l’olor de la terra llaurada. Ha estat com trobar-se al davant de les coses enteres, originals, d’una peça, com és aquesta dona, com l’olor i els colors de les coses concretes. Potser aquelles tres bessones que un dia es van trobar amb un cuiner i van descobrir la cuina, la van entendre a la primera, fàcilment, perquè havien corregut i jugat per aquests camps on la terra lliura, a qui té el goig de visitar-la, la llum, el color i olor de la vida plena. La mateixa llum, color i olor que trobem en un plat a la taula, en les hortalisses tallades i a punt per ser amanides, en un got de vi, en l’olla que bull.

Jorge Brotons, artista, i Xavier Mestres i Pons, president de la Fundació Institut Català de la Cuina

50


el porter de futbol

Antoni Ramallets i Simon

Antoni Ramallets, un dels mites del Barça i una icona per a tota una generació

ntoni Ramallets va néixer a Barcelona, al barri de Gràcia, l’any 1924. Va ser fitxat com a jugador pel meu pare Agustí Montal i Galobart (president del FC Barcelona entre 1946 i 1952). Durant aquella etapa —temporada de les Cinc Copes— també es va contractar L. Kubala. He de dir que, realment, eren altres temps. Recordo, com a anècdota, que el pare va regalar una gavardina a tots els jugadors la lliga 1947-1948. Ramallets, que va jugar al Barça entre els anys 1946 i 1961, és considerat un dels millors porters de la història del club i del futbol espanyol en general. La fama d’aquest jugador va coincidir amb l’època de màxima esplendor blaugrana i amb el Barça va aconseguir un munt de títols, tant a l’època de les Cinc Copes com a la del tècnic Helenio Herrera. Es va consagrar com a porter al Mundial del 1950 al Brasil. Aleshores se’l va batejar amb el sobrenom de “Gat de Maracaná”. D’ell es deia que era veloç, àgil i, sobretot, molt llest. Aquestes eren, a grans trets, les millors qualitats d’Antoni Ramallets que, a més, sabia ser sobri i espectacular a la vegada.

Un dels seus pitjors moments va ser l’any 1961, durant la final de la Copa d’Europa de Berna. El Barça jugava davant del Benfica i va perdre per 3 a 2. A més, Ramallets es va fer un autogol. El 6 de març de 1962 va rebre un emotiu homenatge durant el partit entre el Barça i l’Hamburg —cal destacar que el resultat va ser de 5 a 1— on li van atorgar la Medalla al Mèrit Esportiu. M’agradaria afegir que amb aquest jugador-porter —que admiro com a persona i amic— vaig passar-hi tardes glorioses al Barça.

Agustí Montal i Costa Expresident del FC Barcelona (1969-1977) President de la Fundació Enciclopèdia Catalana

51

Mediona

A

Antoni Ramallets, a Mediona, l’abril de l’any 2010. Conegut amb el sobrenom de “Gat de Maracanà”, defensa que “l’únic que pot salvar un equip és el porter”

Barcelona, 1924


el metge

Joan Sanmartí i Casabayó

Fotografia del Dr. Joan Sanmartí quan era jove

Caldes de Montbui, 1915 - Sant Julià de Vilatorta, 1987

Mediona

E

l Dr. Joan Sanmartí i Casabayó exercí de metge a Sant Joan de Mediona entre els anys 1944 i 1961. Hi arribà just després d’acabar els estudis, i al cap de poc temps es casà amb l’Anna, filla d’un veterinari de Bellpuig. La seva professió comportava visitar les cases on hi havia malalts, la qual cosa el féu adonar d’unes situacions doloroses; nafres encara de la Guerra Civil difícils de guarir. Es vivia una època de butxaques buides i targetes de racionament magres quan, l’any 1948, els medionencs iniciaren un popular moviment pacífic orientat a recuperar valors culturals, amb els quals un poble s’agermana. Aquestes activitats van trobar l’ajut personal del Dr. Sanmartí. A l’època de mossèn Joan Rius, del 1949 al 1956, va promoure un cor parroquial d’homes amb bona veu que animava les celebracions religioses i participava en l’ofici solemne dels diumenges. Un tarannà obert el conduïa a interessar-se pels problemes de tothom i a col·laborar amb les entitats locals. Així, si entonava amb els cantaires, també assistia a l’assaig dels comediants i compartia vicissituds amb els jugadors de futbol. Dins un règim absolutista, des de l’any 1956 fins al 1961, el demòcrata metge ocupà la batllia de Mediona.

Durant el seu mandat municipal es realitzà la carretera que mena a les Cases Noves de Can Pardo. També es construí una escola rural en aquest llogarret on, més tard, els veïns, d’acord amb el consistori, li han dedicat un carrer. La desapareguda nissaga de pagesos medionencs, conreadora de vinyes a rabassa morta d’ençà del segle xix, camperols situats en un esglaó baix de l’escala social, gent marcada per un estigma de marfugues, sequeres i glaçades, sempre trobava el suport de l’alcalde Sanmartí en els freqüents abusos tirànics d’alguns propietaris cacics.

Josep Suriol i Solé Poeta

52


Olèrdola

Capella de Sant Esteve de Moja

E

ls municipis som la gent que els habitem. I Olèrdola, com la seva gent, és un municipi divers i acollidor. Així és com ens agradaria projectar-nos. Un municipi de passat ric, orgullós de ser el bressol del Penedès, però que mira el futur amb confiança gràcies a les oportunitats de benestar que construïm entre tots des del present. El valuós llegat patrimonial, la riquesa paisatgística, la situació privilegiada, el dinamisme associatiu o la diversificada activitat econòmica que acull el nostre terme són indicadors que fonamenten l’elevada qualitat de vida que hem assolit. Olèrdola és un lloc on es viu bé i on també es pot fer una bona estada. El conjunt monumental, amb datació d’assentaments humans continuats des dels ibers fins a l’edat medieval, ens recorda la importància d’Olèrdola al llarg de la història com a enclavament estratègic i el seu paper fundacional en el poblament de la plana del Penedès. Situat en mig del parc comarcal d’Olèrdola, la seva visita és una manera immillorable de conjugar el coneixement del patrimoni històric amb l’encant de gaudir de l’entorn natural. Malgrat tot, no és pas l’únic indret d’Olèrdola que mereix ser conegut: Viladellops, amb la seva torre i capella medievals; la capella romànica del Sant Sepulcre, única al Penedès per la seva planta circular; la torre i la capella de Sant Esteve a Moja, o les sepultures romàniques a Sant Pere Molanta són altres espais d’interès recomanables per a qui s’acosti al nostre municipi. La rellevància del medi natural del municipi i la voluntat de conservar-lo per a generacions futures no ha exclòs que a Olèrdola

s’hi localitzi també una destacable presència industrial. Aquest equilibri entre paisatge penedesenc, marcat pel caràcter vitícola de l’explotació agrària i l’activitat industrial implantada, és un altre dels trets que defineixen Olèrdola, com també ho és la dispersió dels seus nuclis de població. Els pobles de Moja, Sant Miquel i Sant Pere Molanta, Viladellops, les urbanitzacions de Can Trabal i Daltmar, a més de barris com el de Rectoria, Can Torres o Can Segarra, compartim, des de la nostra singularitat, la pertinença a un mateix municipi que ha sabut fer d’aquesta diversitat motiu d’enriquiment i no d’exclusió.Olèrdola també és escenari d’una gran varietat d’activitats lúdiques i culturals que promouen entitats que cobreixen un ampli ventall d’inquietuds. Esports, festes, teatre, música, artesania o folklore són algunes de les nombroses manifestacions d’aquesta vitalitat associativa. Aquesta oferta d’actes públics és un excel·lent termòmetre que marca la bona salut cívica d’Olèrdola i també ofereix constants opcions al llarg de l’any per escapar-se fins al nostre municipi i descobrir el seu encant. Josep Tort i Miralles Alcalde d’Olèrdola

53

Olèrdola

Castell d’Olèrdola

Orgullosos del passat, construïm el futur amb confiança


l’historiador i escriptor

Pere Clavé i Bruna

Olèrdola

E

Pere Clavé amb la seva boina menuda al cap

Pere Clavé amb la coral i, al costat, amb la seva família, l’any 1935

Sant Miquel d’Olèrdola, 1889-1976

tenia. Segons l’àvia Maria, per dominar el tema d’Olèrdola d’una manera molt especial, li va caldre llegir tot el que s’havia publicat sobre la història de Catalunya des de Balari fins a Sobrequés. I concretament, plasmà tot el que sabia del municipi en contes, versos i textos teatrals i històrics, ambientats, com a bon enamorat que n’era, al castell roquer d’Olèrdola, actual recinte arqueològic —altrament dit conjunt monumental d’Olèrdola i gestionat pel MAC-Museu d’Arqueologia de Catalunya. En el llibret titulat Un humanista per conèixer: Pere Clavé Bruna en el seu temps i en el seu medi, editat per l’Ajuntament d’Olèrdola i Andana SL, es va recuperar la figura d’aquest personatge il·lustre de l’Alt Penedès i bona part de la seva obra en un exercici considerat de profit per a la cultura local i la catalana, i a manera de recerca humanística interdisciplinària, a cavall de la filologia i la història, per les característiques de la vida i l’obra de Pere Clavé Bruna.

l besavi Pere caminava a pas viu, fregant-se les mans, rialler, els ullets penetrants, amb espurnes d’alegria i d’il·lusió darrere les ulleres gruixudes que portava sempre. Duia tot l’any una boina menuda al cap, i a l’hivern vestia calçons de vellut i un jersei damunt de l’altre. Era una persona de constitució petita, primeta. Un home animat que encomanava el tarannà positiu i actiu. Afinava una veu de tenor que el dugué a ser membre de la coral i el grup de caramelles de Sant Miquel d’Olèrdola. De gran transmetia serenitat i saviesa. Diplomàtic, comprensiu, pacífic, Pere Clavé era especialment empàtic i conciliador. Home noble, honest, inquiet, reflexiu... es feia estimar. Generós, distret i mal negociant, tot i que va dedicar-se al comerç de vins i que va obrir un hostal al poble. Els familiars ja s’ocuparien de les qüestions més pràctiques de la vida, perquè ell prou feina tenia amb els llibres d’història, amb l’escriptura, amb el castell d’Olèrdola. De fet, va dedicar la seva vida a investigar sobre Olèrdola i a difondre la seva història amb relació a la de Catalunya. Tenia el municipi permanentment als llavis i a la ploma, i per això es guanyà la fama d’especialista, savi, estudiós incansable, divulgador, enamorat... d’Olèrdola, de l’Alt Penedès, de Catalunya. Pere Clavé Bruna, humanista inèdit, nasqué l’any 1889 a Sant Miquel d’Olèrdola, hi visqué i, el 1976, hi morí. Historiador i lletraferit, amb una filla casada a Barcelona amb qui passava temporades, freqüentava la Biblioteca de Catalunya. Remenava pels mercats de llibre vell i s’hi gastava força duros; duros que no

Isabel Ullate i Valls Filòsofa, cooperant internacional i educadora

54


el príncep d’Olèrdola

Mir Geribert

l noble Mir Geribert és tot un personatge paradigmàtic de la seva època: poderós i ambiciós, combatiu i pledejador, tossut i rancorós. Aquest és el retrat que es desprèn dels documents medievals on se’l menciona, la majoria litigis que va mantenir amb el poder comtal i eclesiàstic. Mir, que estava emparentat amb la casa comtal barcelonina en ser nét del vescomte Guitard i fill del vescomte Geribert, es va casar dues vegades, la primera amb Dispòsia de Sant Martí i la segona amb Guisla de Besora. Gràcies a herències i matrimonis va acumular nombrosos castells i terres al Penedès i a altres punts del comtat (Olèrdola, Eramprunyà, Subirats, Sant Martí Sarroca, Ribes, el castell del Port a Montjuïc, Montbui, Calders, Albinyana...) que el convertiren en un poderós senyor. Els seus béns i rendes sobre algunes d’aquestes propietats (com la torre de Moja) va haver de defensar-los davant el comte i els monestirs de Sant Cugat del Vallès, Santa Cecília de Montserrat i Sant Benet de Bages, que també els reclamaven. Mir Geribert va viure en una etapa convulsa, de transició entre la fi d’un sistema antic —representat pel poder absolut de reis i comtes— i el nou sistema feudal que caracteritzarà el món medieval, erigint-se com el líder de la revolta dels senyors dels feus contra el comte de Barcelona Ramon Berenguer I. La primera

afronta va ser proclamar-se, el 1041, príncep d’Olèrdola. No va ser un títol casual, ja que la civitas Olerdola era una fundació comtal de principis del segle x i un dels castells termenats més grans situat estratègicament en terra fronterera amb l’islam. Després d’una llarga etapa d’enfrontaments, Mir claudicà i jurà fidelitat al comte, però el sistema feudal s’acabà imposant. Mir Geribert, junt al seu fill Bernat, va morir en l’expedició a Móra d’Ebre i Tortosa lluitant contra l’infidel. L’octubre de 1060 es va obrir el testament sacramental que havia dictat el 1054 a l’altar de Sant Martí del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs.

Núria Molist Capella Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola

55

Olèrdola

E

Vista del castell d’Olèrdola

Arxiu de la Corona d’Aragó, procedent del Liber Feudorum Maior, foli 50r

Jurament de fidelitat de Mir Geribert davant del Comte de Barcelona Ramon Berenguer I

Inici del segle xi - Tortosa, 1060


el dinamitzador cultural i historiador

Pere Sadurní i Vallès

Olèrdola

Pere Sadurní va fundar el CFP Sant Pere Molanta i va ser jugador del FC Vilafranca

L

Pere Sadurní i Vallès

Sant Pere Molanta, 1927

ligat a la terra de generacions, és descendent d’una nissaga coneixedora de les vinyes i el vi. Al llarg de la seva vida ha recorregut camins i dreceres que l’han endinsat a l’estudi i a la recerca de la nostra història i dels nostres costums, a la vegada que el seu lligam amb Sant Pere Molanta, el seu entorn i el Penedès en general, ha fet que el seu neguit es desbordés en altres camps. Ha estat fundador i president del Club de Futbol Parroquial de Sant Pere Molanta i jutge de pau d’Olèrdola. És membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ha estat cap i ànima de la revista local FontTallada i destaca en els camps de la història, el folklore, la cultura i en el món de les lletres, amb articles i llibres, com Retalls de folklore penedesenc (1982), Vocabulari del vinyater penedesenc (1997), Folklore del Penedès (2000) i Sant Pere de Palau Moranta (2007). La seva tasca de recerca va començar de ben jove quan, en paraules seves, li va picar la dèria de fer l’arbre genealògic de la seva família i va arribar, generació rere generació, fins al segle xv. Per fer aquest treball va haver de cercar en un munt de documents que la seva família havia anat guardant al llarg dels segles, els quals contenien una gran quantitat de notes referents a collites, jornals, butlles, comptes, guerres…, que posaven de manifest com era la vida, els neguits, les tradicions dels seus avantpassats i, per extensió, la dels altres penedesencs.

Dels escrits i fets familiars va passar a recopilar tot allò que al seu voltant era fruit del saber i la tradició popular. Durant més de seixanta anys —seguint una mica la manera de ser i d’actuar de Josep Pla— va estar caminant, buscant, preguntant i furgant en la memòria de persones i personatges. Va recollir el tarannà diari d’una gent i una època en què, com feien els nostres avis i besavis, tot es transmetia i s’expressava oralment i on sovint es superposaven els camps de les supersticions, la religió, les llegendes i els costums, que es remunten més enllà del temps i de la història del Penedès; en una paraula, en els orígens dels pobles del Penedès.

Antoni Palazón i Amat, a la dreta Joan Ràfols i Torner, a l’esquerra Membres de l’equip de la revista Font-Tallada

56


Olesa de Bonesvalls

D

e ben segur que tothom, quan parla del seu poble, en diu meravelles. El seu poble és el millor. Avui, en la meva vessant d’alcalde, que m’honora, se’m demana que sigui jo qui parli d’Olesa de Bonesvalls. Ho faig de bon grat, ja que malgrat no haver nascut aquí, em sento com si hagués estat així. I des de la meva arribada l’any 1966, m’hi sento totalment integrat. Així mateix, el meu interès per conèixer la realitat d’aquest poble m’ha permès conèixer part de la seva història mitjançant l’enriquidor contacte humà amb els seus habitants. La història escrita d’Olesa de Bonesvalls s’ha fet, fins ara, ometent alguns aspectes importants que han marcat els seus habitants, el seu passat i el seu present. Avui, aquest llibre, a proposta d’un veí del municipi, narra la vida d’un veí d’Olesa de Bonesvalls que fins ara no havia estat inclòs en les dades històriques d’aquest municipi. Considero que calia fer-ho, i per aquest motiu vaig valorar aquesta aportació com un encert per fer-ne justa memòria. És evident que tothom que hagi treballat per fer d’Olesa de Bonesvalls un poble acollidor, respectuós, just i solidari amb les persones i el medi ambient és mereixedor de constar en aquest llibre i ser considerat com a personatge il·lustre. Tot el municipi està compromès i obligat a mantenir viva la il·lusió que

l’equilibri econòmic, social i territorial no malmetrà les seves arrels i mantindrà tots aquells avantatges que té un poble on les persones es coneixen i s’interrelacionen des del respecte a les seves diferències i, per damunt de tot, volen créixer harmònicament en pro de la seva evolució social i humana, de manera que es pugui dir que és un poble tranquil, respectuós i acollidor. Convido a tothom que visiti Olesa de Bonesvalls, on descobrirà racons i espais on podrà comprovar una perfecta fusió entre la història i la natura. Serà un honor per a nosaltres ensenyar-vos el regal que hem rebut d’aquesta natura, la qual estem obligats a conservar com a herència als nostres fills i néts. Us hi esperem. Enric Ases i Amorós Alcalde d’Olesa de Bonesvalls

57

Olesa de Bonesvalls

Església de Sant Joan Baptista d’Olesa de Bonesvalls

Vista d’Olesa de Bonesvalls

Història i natura


l’empresari

Pere Mestre i Cases

Olesa de Bonesvalls

Pere Mestre i Cases

P

Pere Mestre el dia del seu casament amb Pepa Urpí i Ràfols, el 3 de setembre de 1921

Avinyonet del Penedès, 1897 - Barcelona, 1939

ere Mestre va néixer a Cal Nicolau de les Masies (Avinyonet del Penedès), però ja de ben jove es va traslladar a Olesa de Bonesvalls, on va conèixer la Pepa Urpí Ràfols, amb qui es va casar el 3 de setembre de 1921. Van tenir tres filles: la Pepita, la Maria i l’Angelina. En Pere va començar del no res. Era conegut com el “cacauero” pel fet que quan era jovenet, els dies de festa, venia cacauets al centre “La Penya”. Eren moments difícils i, com a molts altres llocs, al poble no hi havia feina, però en Pere, amb el seu caràcter emprenedor, va començar el seu primer negoci de calç i va contractar molts treballadors del poble. Com que necessitava transport, ja que portava la calç a altres poblacions, va comprar dos carros i dos animals. Després es va endinsar en el negoci forestal i cap al 1930 va comprar un camió de tres tones. Tenia crèdit arreu, com a les farineres de Vilafranca o al forner d’Olesa, qui podia donar el pa de franc als seus treballadors fins que en Pere els pagava els jornals després d’haver cobrat la calç. El 1932 va iniciar la construcció de les Voltes, amb una paret de 30 cm feta amb pedra i calç prou resistent per aguantar el pes dels camions i la maquinària. Aquest va ser el magatzem i espai de treball d’en Pere Mestre. Allà hi va instal·lar la màquina hidràulica que necessitava per fer pols de calç i també una serradora mecànica. I la seva visió empresarial el va portar, més endavant, a comprar una màquina per trencar pedra i fer graveta i un camió bolquet, ja que en

aquella època es va asfaltar la carretera d’Avinyonet i la d’Olesa, tot treballant per la Diputació, on era molt apreciat. Va ser un home molt estimat perquè en aquells moments tan difícils va donar feina a molta gent del poble i de fora. Alhora, va ser molt envejat per alguns sectors del poble, cosa que li va costar la vida. Al 1936, a l’inici de la Guerra Civil, un grup d’homes armats el van forçar a sortir de casa i el van obligar a acompanyar-los a l’església d’Olesa, on els exaltats forasters van matar un veí que s’oposava que la cremessin. El 3 de març de 1939, uns guàrdies civils van detenir-lo injustament a casa seva, Cal Cacauero. El 10 d’agost el van sentenciar a mort en un consell de guerra i el 21 d’octubre el van afusellar a Barcelona, al Camp de la Bóta. La família agraeix a Lluís Casas haver escollit com a personatge il·lustre el nostre pare, avi, besavi i rebesavi. Josep Coll i Mestre Bibliotecari

58


Pacs del Penedès

Església parroquial de Sant Genís

E

l municipi de Pacs del Penedès té un terme bastant pla, creuat per diferents rieres i torrents, envoltades d’exuberant vegetació de ribera, i amb una zona boscosa als turons de Sant Pau i al límit —que és el riu Foix— amb Sant Martí Sarroca. El poblament és molt dispers i comprèn, a més del nucli antic de Pacs, els veïnats de la Rectoria, l’Agrícola, el Salinar i la Serra-Pla dels Cavalls. Els llocs d’interès del poble són l’església medieval de Sant Genís, situada a llevant del nucli vell, al barri de la Rectoria, que ocupa l’emplaçament d’una vil·la romana i que es va reformar el 1669. També val la pena recórrer el petit nucli antic de Pacs, a la part més alta de la planúria, que es centra a l’entorn de la seva plaça Major, d’orígens medievals i forma arrodonida i que ocupa probablement el desaparegut castell de Pacs citat a les fonts medievals. A la plaça podem trobar-hi racons pintorescos i elements artístics ben singulars com els de Can Batlle. La casa de la vila, ubicada al raval del nucli antic, a l’entrada del poble, és un edifici eclèctic amb detalls modernistes que té annexos el Casal de Cultura, on hi ha dipositada una part de la interessant col·lecció de màquines d’escriure i calculadores de Josep Lluís Rabanillo, i l’antiga Societat, avui Centre Cívic, centre neuràlgic de la vida social de Pacs.

A l’altra banda de la carretera de Vilafranca, just al límit amb els termes de Santa Margarida i els Monjos i Sant Martí Sarroca, s’hi troba la torre de l’aigua de la Bleda, bastida el 1923, interessant construcció representativa del modernisme industrial. La vida econòmica del poble gira entorn del món de la vinya i del vi, amb la presència de reconeguts cellers i caves. D’altra banda, existeix una petita zona industrial al paratge de la Xarmada. Pacs del Penedès celebra amb gran brillantor la seva Festa Major en honor del màrtir sant Genís a primers del mes d’agost, tot i que també tenen lloc celebracions al voltant de la Calçotada, la revetlla de Sant Joan, la diada de l’Onze de Setembre i la Festa de la Verema. Cal destacar, per últim, que els diferents veïnats celebren les seves festes al llarg de l’estiu.

Joan Marrugat i Bolet Alcalde de Pacs del Penedès

59

Pacs del Penedès

Vista de Pacs del Penedès

Vinyes i cellers


l’enòleg i viticultor

Miguel Torres i Riera Barcelona, 1941

Pacs del Penedès

M

Una entrega al món de la vinya i el vi

iguel A. Torres i Riera neix el 1941 a Barcelona. Fill de cellerers —Miguel Torres Carbó i Margarita Riera—, inicia els seus estudis a la Universitat de Barcelona (Ciències Químiques) i al 1959 s’especialitza en Enologia i Viticultura a la Universitat de Dijon (Borgonya). El 1962 es va incorporar al negoci familiar. Actualment n’és el president i conseller delegat. El 1967 es va casar amb Waltraud Maczassek, pintora, la qual col·labora en la direcció de vendes del mercat alemany i amb qui té tres fills. La visió de futur, la inquietud, la creativitat i el treball han acompanyat sempre aquest gentleman de les vinyes i del vi, que ha rebut prestigiosos reconeixements, com el que li concedí la revista Decanter quan el va nomenar “Decanter Man of the Year 2002”. Va ser pioner en l’adaptació de ceps estrangers, en l’emparrat dels ceps i en la recuperació de ceps nostres ja oblidats; va crear nous vins i noves sensacions per als paladars, i seguint l’estela del seu pare ha viatjat arreu del món. Miguel A. Torres va ser dels primers viticultors que va elevar la vinya i el vi a nivell de cultura. La seva passió pel camp, el conreu de la vinya, l’elaboració, la conservació i el servei del vi el van portar a organitzar els primers Seminaris d’Enologia a Espanya l’any 1975 i va fundar el Club Torres; va potenciar la Confraria de Sant Miguel de les Vinyes, que ha nomenat més de dos mil confrares des d’Austràlia fins a Finlàndia, des del Japó fins als Estats Units, i ha ajudat a descobrir l’encant del vi a través dels Centres Culturals del Vi.

També ha estat un escriptor prolífic: el primer llibre de lectura obligada per als amants de la viticultura ha estat Viñas i Vinos, editat el 1977, actualment en la seva quarta edició i traduït al català, el francès, l’anglès, l’alemany, el japonès... Quan l’ecologia encara era una utopia, Miguel A. Torres es va avançar als esdeveniments i va actuar amb convicció tot impulsant i adaptant la tecnologia i el cultiu de la vinya al respecte pel medi ambient. Sempre ha estat fidel a la seva filosofia: “El secret d’un gran vi és en la terra i el clima”. Ja fa més de trenta-cinc anys que al seu costat vaig aprendre a estimar la vinya i el vi d’aquella manera tan especial que té d’entendre l’entorn natural, el culte a la bona taula i les tertúlies amb els amics al seu voltant. Una persona de fermes conviccions, compromès amb la terra i amb la gent a qui sempre ha defensat amb passió i humilitat, aquella que sols els grans homes han tingut, i potser per això han estat grans homes. Xavier Valls i Carbonell Periodista i viticultor

60


El Pla del Penedès Església parroquial dedicada a Santa Maria Magdalena

L

a descripció d’un poble no és la d’un paisatge, sinó el conjunt de la seva situació geogràfica, històrica, demogràfica i, fins i tot, anecdòtica. El Pla del Penedès és un municipi de la comarca de l’Alt Penedès, situat a la part central de la depressió penedesenca, al nord de Vilafranca. El drena la riera de Lavernó (límit meridional del terme) i diversos afluents seus. El terme del Pla està compost pel seu casc urbà i els barris: Bonavista, les Parellades, el Pujolet i les Tarumbes. Geogràficament, el municipi del Pla es troba a 216 m d’altitud i té una superfície de 9,57 km². Actualment té una població d’aproximadament 1.100 habitants. Històricament, a la comarca de l’Alt Penedès, s’han trobat restes arqueològiques datades del 400 aC que ens demostren el pas de pobladors per aquestes contrades des de temps remots. Vers l’any 600 aC els ibers habitaren les terres penedesenques; posteriorment, durant l’ocupació romana, va tenir lloc la construcció de la Via Augusta, que de Roma arribava a Cadis i que va propiciar els tractes comercials amb altres contrades. Aquesta via va beneficiar sens dubte la situació general al Penedès i a la vegada la va transformar en terra de pas. El Pla conserva les seves festes tradicionals. Hi ha la Festa de Sant Sebastià (20 de gener), que el poble viu amb molta implicació. La Festa de les Torrades, bicentenària i una de les més arrelades del municipi i que es celebra cada diumenge de Carnaval. Com tots els pobles, el Pla celebra la seva Festa Major en honor als seus patrons: Sant Abdó i Sant Senén. La festa en honor dels sants es celebra els

últims dies del mes de juliol. Respectant els orígens i gràcies sobretot a l’empenta i a la col·laboració de les entitats lúdiques, esportives i culturals del poble, avui en dia el Pla conserva les seves festes. En el perfil del poble hi sobresurt l’església de Santa Maria Magdalena, la patrona de la nostra parròquia romànica (segles xixii). Al terme s’hi pot contemplar l’activitat agrícola amb la simpatia de les vinyes que donen vins d’alta qualitat, alhora que destaquen en el paisatge natural que envolta el poble. L’activitat cavista —els fruits de la qual podeu degustar— també és important arreu de la zona. Igualment, es pot gaudir del casc antic i de les cases rurals per als visitants. Finalment, cal dir que pensem que la gent gran és la memòria històrica del nostre poble. A més, els nouvinguts hi són i hi seran ben rebuts. En definitiva, el Pla del Penedès és un poble rural envoltat de vinyes i de la tradició i cultura penedesenca. Alfred Martínez i Alonso Alcalde del Pla del Penedès

61

El Pla del Penedès

Vista panoràmica del Pla del Penedès

Un poble viu al cor del Penedès


el forner i músic

Pere Galofré i Tarrida

El Pla del Penedès

P

Pere Galofré sempre va portar la música al cor

El Pla del Penedès, 1910-2003

el Peret del Pla

ere Galofré va ser un dels personatges més estimats, populars i representatius de la vila i era considerat el degà dels grallers a la comarca. De jove va formar part de diversos grups musicals, però va ser de manera gairebé accidental que va començar a tocar el timbal. Als anys setanta a Vilafranca corrien temps difícils per als grallers com a conseqüència de la pressió del govern de l’època. Malgrat això, un grup de jovent va crear els Grallers de Vilafranca, però els faltava un timbaler. Va ser aleshores quan van anar a buscar el Pere Galofré, conegut com el Peret del Pla, i aquest, tot i ja estar retirat, va acceptar de tocar el timbal amb aquell grup de jovent, una fornada de bons grallers que mai han oblidat el Peret. De fet, malgrat que el Peret no podia tocar la gralla a causa de la seva edat, cada any pel seu sant rebia la visita de la Colla de Mar de Vilafranca i dels grallers del Pla del Penedès per felicitar-lo i compartir amb ell el so de les gralles i el timbal. En Peret del Pla era un home entranyable i sempre a punt per fer alguna celebració. L’any 1957, per Carnaval, el nostre equip va jugar una final contra l’equip Tallers Sivill de Tarragona al camp neutral de la vila del Vendrell. Es van organitzar dos autocars per tal d’animar l’equip. Vam guanyar i no es va començar el ball fins que no van

arribar els herois, que van ser rebuts per l’orquestra Oriental-jazz, en què tocava el Peret, i tots plegats van fer una cercavila fins a la sala de ball el Casino. El Pla és un poble petit, però tenia un gran equip —format per M. Edo, F. Cardús, E. Rosich, J. Súria, P. Catasús, A. Mañé, J. Vaqués, P. Galofré i J. M. Vallès— i va celebrar la festa durant els tres dies de Carnaval amb la copa. En Peret va ser un home que sempre va portar la música al cor. Un home que forma part de la col·lecció de figures de plom dels balls de la Festa Major de Vilafranca i a qui l’Ajuntament del Pla del Penedès va dedicar un carrer a petició de Santi Soler durant el pregó d’una Festa Major. En definitiva, un home honorat arreu, un home agraït per tot i amb tothom i del qual em sento orgullós de ser fill. Pere Galofré i Vidal Músic i graller

62


el pagès

Jaume Olivé i Mas

Una vida dedicada a la pagesia

l Pla del Penedès tenim importants nissagues, com els Sardà o els Vallès, però volem honorar tots els que s’han dedicat a la pagesia en la figura d’un home bregat en aquest noble ofici: en Jaume Olivé. La gent com ell, pagesos anònims, són els que han fet gran aquest país. En Jaume no ha tingut grans extensions de terra, ni és un pagès ric; més aviat és el representant dels pagesos que anaven vivint com podien. Quan en Jaume Olivé tenia dotze anys, ja anava a jornal i li pagaven catorze pessetes, quan un quilo de pa en valia quinze. En esclatar la guerra, l’exèrcit republicà va fer un camp d’aviació a Sabanell i van enviar el Jaume, amb catorze anys, a participar en la construcció de la pista i dels refugis al voltant del camp. I encara recorda que quan arribaven els “Paves” (els avions nacionals), repicaven la campana de l’església de la masia de Sabanell i els “Xatos” (els avions republicans) engegaven motors, amb l’ajut dels camions, per enlairar-se a buscar-los. Té molt mal record d’aquesta època, ja que va passar molta gana. De fet, la menja més habitual eren les guixes (una llegum molt bast) i un xic de pa d’ordi. Entre els anys 1944 i 1945 va fer el servei militar —primer a Cavalleria, al quarter de Lepant (al carrer de Numància, 9), i després a Capitania— a Barcelona. Acabada la guerra i el servei militar, es va dedicar de ple a la pagesia. Anava a jornal, perquè amb la poca terra que tenia com a rabassaire no n’hi havia prou per viure. L’any 1955

es va casar amb la Carme Pinyol, també filla del Pla, amb qui va tenir quatre fills: Dolors, Pere, Jordi i Joan. En Jaume recorda, amb aquella calma que tan sols pot donar el reflex de la terra, la duresa d’aquella feina quan tot s’havia de fer a mà. Recorda el matxo, el carro, la premsa, la fanga... I els seus records són les paraules del bisbe Torras i Bages en defensa dels pagesos i és la descripció que Josep Pla en fa: “Ésser pagès no vol dir solament saber fangar, llaurar, rasclar, sembrar, batre, podar, escatar o veremar; vol dir sobretot saber barrejar les regues de la terra amb els núvols, viure entre el cel i la terra, fer, en el pensament una mateixa cosa del cel i la terra”. En Jaume Olivé és un d’aquests homes sense presses, cultivat i entenedor del camp. És com si el temps s’hagués aturat, com si només hagués passat quan se sent fatigat pel dolor a les cames. Dolors Chacón i Molina Regidora de Cultura de l’Ajuntament del Pla del Penedès

63

El Pla del Penedès

A

Jaume Olivé; instantànies d’una vida

El Pla del Penedès, 1924


el pastor

Magí Urpinell i Coral El Pla del Penedès, 1930-2006

El Pla del Penedès

T

enen el color de les pedres i la textura d’un bosc i encara que en certs moments pugui semblar que no es mouen, raten l’herba i els pàmpols i s’empassen el gra a cor què vols. El ramat som elles i jo. Tinc la sort de no estar mai sol. I de vegades, en tornar, som més que no érem. Quan això s’esdevé, sóc especialment feliç, tot i que traginar un nounat al sarró no és empresa fàcil. Ah! I em descuidava de presentar-vos la Pastoreta. Sense ella seria impensable sortir del corral. Corrent amunt i avall incansablement, té el mèrit de fer que la comitiva s’estrenyi als camins i s’estengui als camps. Coneix exactament les vores i no deixarà que cap ovella s’hi aproximi. Jo em quedaré en un recer, faré un most i una becaina i si molt convé cercaré la conversa generosa d’algú que fa camí. De ben menut, sortint de l’escola m’afanyava a guardar les ovelles d’altri. Aviat vaig aconseguir el meu primer xai: un xai que s’havia quedat orfe. Es deia Menut. A partir d’aleshores, a tots els anyells acabats de néixer els anomeno Menut. Aquell primer de tots, amb esforç i biberó, va créixer. Quan es va fer gran jo ja en tenia algun altre. I més d’un amb un pastor fan un ramat: el meu ramat. Sé distingir els bels: si són de gana, de dolor, de temor, de festeig... o si criden el fill. Sempre guaito enlaire i em faig creus que

gairebé ningú sàpiga què són els tres sols. Conec les boires i escolto els vents, encara que alguna vegada m’hagi enxampat una tempesta i hagi acabat ben amarat. També he après a reconèixer les herbes, els sembrats, els arbres i els cants dels moixons. Porto esgrafiats els viaranys del meu poble, el Pla del Penedès, en el palmell d’una mà, mentre amb l’altra sostinc el bastó que obre camí. Per res d’aquest món canviaria el meu món. Aquest era el meu pare.

Montserrat Urpinell i Saumell Filla de Magí Urpinell

64


Pontons

Església de Santa Magdalena

P

ontons és el poble més alt de l’Alt Penedès, ja que es troba a 650 m d’altitud. El punt més elevat es troba al puig de les Solanes, dins la serra de la Plana d’Ancosa, a una alçada de 914 m sobre el nivell del mar. Les cases es troben edificades en els costers riberencs, amb carrers retorçats i en pendent, la qual cosa fa que Pontons presenti els trets característics d’un pintoresc poble de muntanya, un dels més bells del Penedès. La seva estructuració es va verificar durant les darreres dècades del segle x, tal com ho demostra la referència al castell de Pontons feta en un document que data de l’any 996. L’any 1297 el rei de l’època manà que ningú no impedís al monestir de Santes Creus d’operar, a les muntanyes del terme de Pontons, en l’extracció de mineral per obtenir plom i zinc. De la importància de la mineria en donen fe les boques de les mines entre Penyafort i el mas de la Riera a ambdós costats de la riera del poble. Dins del terme trobem diferents coves, com la del Carboné, la Fumada, la del Batllevell i la del Molinot, que fou el jaciment més important i que va proporcionar material líric i ceràmic actualment dipositat al museu de Vilafranca del Penedès. A Pontons destaca l’església de Santa Magdalena, des d’on es pot contemplar tot el poble en la seva màxima esplendor i les capelles de Sant Miquel, de Sant Joan de la Muntanya i de Sant Salvador.

Al municipi també hi trobem diverses masies fortificades —Mas de Pontons, Cal Xemanet, Cal Guixó...—, tres cases rurals, dues cases de colònies i una cinquantena de fonts, entre les quals cal destacar la font d’Oriola, la font del Molinot, la font de l’Esquerrà i la font del Forné. Pel que fa al clima, cal dir que, malgrat que és relativament a prop del mar Mediterrani, a causa de les muntanyes rep de manera molt mitigada les influències benignes del clima mediterrani litoral. Com a conseqüència té unes condicions de temps molt especials. Sigueu benvinguts. Us esperem.

Lluís Fernando Caldentey i Querol Alcalde de Pontons

65

Pontons

Panoràmica de Pontons

Els Pirineus del Penedès


el pintor i historiador local

Pere Mercadé i Peris

Pontons

P

Pere Mercadé

Pere Mercadé dibuixant

Aiguamúrcia, 1930

ere Mercade nasqué el 1930 a Aiguamúrcia, a la comarca de l’Alt Camp, província de Tarragona. De petit es traslladà a Sapera, dins el terme de Pontons. Així, podríem dir que la major part de la seva infantesa i joventut la passà al poble. Anys més tard, es casà amb Nativitat Tutusaus, filla de Pontons. Entre tots dos portaren durant un temps la botiga de comestibles del poble, tot i que més endavant, per motius laborals i amb una filla de tres anys, anaren a viure a Vilafranca del Penedès. En Pere va treballar tota la vida de delineant en una botiga de mobles de la localitat penedesenca. En l’àmbit personal, i com a gran passió i també vocació, desenvolupà la pintura creativa i, sobretot, de paisatge. A part de la seva passió per l’art, Pontons és per a ell una passió en si mateixa. Ha col·laborat en qualsevol acte fet pel bé del poble, des de la reconstrucció de les fonts del terme fins a la construcció del local dels caçadors. També cal destacar que fou membre fundador de la societat i que va editar diversos llibres sobre la història, la geografia i les masies de Pontons, la qual cosa ha fet que conegui cada racó del terme, cada casa —i la seva història—, cada

ermita i capella, cada font i també cada barraca de pastor. Totes es poden contemplar si es visita en profunditat el terme de Pontons. Així mateix, la fauna, la flora i l’agricultura, que han anat canviant, han fet de Pontons un municipi viu i ple d’energia que en Pere ha viscut i ha fet possible en la seva màxima esplendor.

Anna Martí i Cabestany Fotògrafa i dissenyadora gràfica

66


Puigdàlber

Parròquia de Sant Andreu

E

l municipi de Puigdàlber es troba situat a la part central de la comarca de l’Alt Penedès, a uns set quilòmetres al nord de la capital Vilafranca del Penedès. A 31 de desembre de 2009 té una població de dret de 530 habitants. El seu reduidíssim territori —0,63 hectàrees— és gairebé pla i té una configuració arrodonida envoltat pels termes del Pla del Penedès, a llevant, i Font-rubí a ponent. El nucli de Puigdàlber es troba a 239 metres d’altitud sobre el nivell del mar, a la vora de la riera de la Serra, al límit amb el Pla del Penedès. La carretera C-15, amb una longitud de 44,4 km, comença a Vilanova i la Geltrú, on enllaça amb la C-31, i finalitza a la Pobla de Claramunt, on enllaça amb l’N-IIa. L’esmentada C-15 és la via que fa de límit amb el municipi del Pla del Penedès i és la via de comunicació amb Vilafranca del Penedès. La carretera local BV‑2155, que passa pel nucli del Gorner, comunica amb la C-243, que va de Vilafranca del Penedès a Martorell, passant per Sant Sadurní d’Anoia, capital del cava. De les 0,63 hectàrees que comprenen el terme, que és el més petit de Catalunya, 0,35 són de conreu de secà (aquests conreus corresponen a vinyes, que en la seva majoria són de les varietats de macabeu i xarel·lo i, en menor proporció, parellada i varietats negres). Fins als anys vuitanta també existien alguns camps d’arbres fruiters i explotacions pecuàries de bestiar porcí i avícola, avui dia desaparegudes.

Entre les indústries derivades de l’agricultura, cal esmentar les empreses de vins i caves Giró del Gorner, propietat de la família Giró, i Mas Codina, propietat de la família Garriga, situades totes dues a l’enclavament de la quadra del Gorner. L’activitat industrial és molt limitada, i actualment només podem fer esment d’un taller mecànic, un taller de serralleria i una fàbrica de pastisseria i productes per a l’hostaleria. Entre els actes de caràcter festiu que es celebren al nostre municipi cal destacar la Festa Major, que s’escau el 30 de novembre en honor a sant Andreu, patró del poble i que presideix l’altar de l’església que porta el mateix nom. També se celebra la festa de Sant Ramon de Penyafort, que s’escau el 7 de gener, i la festa de la Mare de Déu del Remei, que tradicionalment es celebra el segon diumenge del mes de maig.

David Masdeu i Baqués Alcalde de Puigdàlber

67

Puigdàlber

Vista aèria de Puigdàlber

El municipi més petit de Catalunya


l’alcalde

Manuel Parellada i Mitjans

Puigdàlber

anuel Parellada Mitjans va ser escollit alcalde del municipi de Puigdàlber el dia 16 d’abril de 1931, quan el seu partit, Esquerra Republicana, va guanyar les eleccions celebrades el 12 d’abril de 1931. El dia 1 de febrer de 1934 les va tornar a guanyar, però els fets del 6 d’octubre, la proclamació de l’Estat català dins la República espanyola i l’aixecament armat contra el govern de Madrid, que fracassà, van tenir greus conseqüències, i la major part dels ajuntaments catalans van ser destituïts, la qual cosa va fer que el 23 d’octubre de 1934 es nomenés un alcalde gestor. El 18 de febrer de 1936 es ret compte del Decret de l’Honorable Senyor president de la Generalitat de Catalunya, en el qual es disposa la reposició de l’Ajuntament Popular. En esclatar la Guerra Civil, Manuel Parellada Mitjans va abandonar casa i família i va anar a parar a un camp de refugiats del sud de França. El seu estat de salut i les pèssimes condicions dels camps de refugiats van fer que no pogués sobreviure. Manuel Parellada Mitjans fou un home que actualment molts veïns del poble encara tenen present. El recorden com un alcalde bo

Manuel Parellada amb els futbolistes

M

Manuel Parellada

Manuel Parellada amb el títol de president honorari del Sindicat Agrícola Cooperatiu de la Unió de Rabassaires, l’any 1932

Puigdàlber, 1931 - França, ?

i estimat per molts. Com una persona que es va saber implicar en els nous corrents republicans, que comportaven la modernització i la democratització i que es va preocupar per fer unes escoles nacionals i demanar les subvencions necessàries per poder-les construir. Va dictar normes de salut pública, va fer arribar aigua potable a la població i a les fonts públiques, va començar l’expedient per a l’agregació del barri de Mas Morer i confins, etc. Bon coneixedor de la petitesa del municipi, l’alta taxa de població aturada i la pobresa existent, va saber protegir els rics i els pobres intentant que no es maltractés ningú de cap dels dos bàndols (dretes i esquerres). Amadeu Desola i Fontanals Regidor Ajuntament de Puigdàlber

68


Sant Cugat Sesgarrigues

A

la plana del Penedès, prop de la Serralada Litoral, hi ha Sant Cugat Sesgarrigues, amb un terme municipal de 6,4 km2 bàsicament cobert de vinya. Dos dels seus límits geogràfics són la font del Cuscó, mirador de l’Alt Penedès, i la Carrerada, camí que parteix les aigües entre el vessant del Llobregat i el de la riera de Begues. Els colors del paisatge són molt interessants. El marró de l’hivern despunta en verd lluminós a la primavera i es converteix a l’estiu en el verd ufanós de la vinya, per tornar-se de totes les tonalitats ocres a la tardor, quan es barreja amb els colors rogencs de les pedres i de la terra. A la part més elevada i visible del poble hi ha l’església parroquial, lloc amb vestigis de la torre de Ventallols. S’hi creuen els dos carrers principals, el de Sant Antoni i el de les Creus, dos camins antics de relació amb el territori entorn dels quals es vertebra i s’organitza el poble, el qual ha anat creixent de manera moderada —de fet, estem a punt d’arribar als mil habitants— i ha esdevingut una població complementària en equipaments i serveis per als pobles veïns. L’interès per la cultura i per les persones caracteritza tot el que es fa i també com s’organitzen els actes, la recerca i les publicacions, per donar a conèixer qui som i compartir el que tenim. Els actes més destacats són una festa major —amb l’atractiu de l’encesa dels

diables locals— i una fira mediambiental, primera i única al Penedès, amb l’atractiu de l’entorn rural. També hi ha una important activitat musical entorn de la Societat Coral El Raïm —fundada el 1919, on també s’hi pot aprendre cant i instruments— i una zona esportiva molt completa, moderna i ben equipada, amb un bon rendiment social. Però el millor patrimoni que tenim és resultat de l’aportació d’un conjunt de persones, amb vincles a la terra, que amb la seva dedicació i empenta l’han col·locat a la història del nostre país. Un llegat important, tant en l’àmbit social com en el de la cultura, les lletres o del treball.

Rosa Escala i Moyés Alcaldessa de Sant Cugat Sesgarrigues

69

Sant Cugat Sesgarrigues

L’església de Sant Cugat Sesgarrigues

Vista de Sant Cugat Sesgarrigues

Enmig d’un mar de vinyes


el mestre

Josep Estruch i Prim

Sant Cugat Sesgarrigues

El mestre Josep Estruch

E

Societat Coral El Raïm, promoguda pel mestre Estruch

Foto d’alumnes

Lleida, 1892 - Barcelona, 1969

l mestre Estruch ha estat una persona molt recordada i admirada al poble, tant per la seva tasca docent com per l’empremta que ha deixat en l’àmbit cultural. Va néixer el 1892 a Lleida, on va cursar els estudis a l’escola Normal. Va prendre possessió de la plaça de mestre a Sant Cugat Sesgarrigues el 15 de setembre de 1918. Els seus quatre fills van néixer en el període d’estada al poble. Era un mestre fabulós i molt treballador. Ensenyava ciències, lletres, dibuix... feia de tot. Ens ensenyava urbanitat, i quan sortíem d’escola sempre érem molt educats i dèiem: “Que ho passi bé” o “Bon dia”. L’escola era als baixos de l’Ajuntament. Jo hi vaig fer els primers cursos. Havíem arribat a ser cent vint alumnes. Venia canalla dels pobles del voltant, i només hi havia quaranta seients. Així que havia organitzat la classe de tal manera que alguns alumnes eren al pati o feien classe davant la pissarra i els nois més avançats ensenyaven als altres. Estruch es preocupava per tot el poble. Recordo que l’any 1939, un cop acabada la guerra, a la meva mare li havien de fer una intervenció quirúrgica i el mestre Estruch, que tot i que ja no vivia a Sant Cugat hi seguia venint, li va aconsellar un metge conegut seu. Tot va anar molt bé i per això li estaré sempre agraït.

Josep Estruch va ser sempre un home ple d’inquietuds. Va promoure les activitats culturals del poble, dins i fora de l’àmbit escolar. Com a resultat de la seva empenta, el 8 de maig de 1919 es va constituir la Societat Coral El Raïm, que es va afiliar a l’Associació Clavé, la qual va desenvolupar una gran tasca i va donar una empenta cultural al món rural. Aquesta activitat va ser una alternativa de formació en un entorn ple de mancances. L’any 1931, el mestre Estruch va marxar del poble, ja que l’any anterior havia fet oposicions i havia guanyat una plaça a l’escola Baixeras de Barcelona. Va morir el 17 de desembre de 1969 a Barcelona.

Carlos Ollé i Casanovas Alumne dels primers anys

70


el mossèn

Antoni Margarit i Tayà

ossèn Anton va arribar a Sant Cugat Sesgarrigues l’agost de 1952 per fer-se càrrec de la parròquia i de la veïna de Sant Sebastià dels Gorgs. A més dels serveis pròpiament parroquials i de catequesi, va fer una tasca social molt important, amb iniciatives com l’esbart dansaire, el grup teatral o el grup d’esplai i l’organització de campionats d’escacs i ping-pong als baixos de la rectoria, lloc que durant molts anys va ser punt de trobada del jovent del poble. Malgrat tot, la seva empremta més significativa va ser la cultural, la qual va aconseguir creant una biblioteca parroquial que en el moment de la seva mort arribava a més de nou mil volums. I sempre, sense deixar de banda l’aspecte social, ja que molts joves del poble vam formar-nos fent fitxes i altres tasques relacionades amb la cultura. La seva vocació religiosa era compartida amb el seu neguit com a historiador. La seva il·lusió era investigar els documents i escriure’n la seva pròpia interpretació. Al final de la seva vida va poder editar Olèrdola Medieval. Recull de notes per a la seva història, on s’apleguen bona part dels seus estudis d’història medieval. També vam poder conèixer la seva facilitat per la poesia amb les nadales amb què obsequiava els seus feligresos cada nit de

Nadal, així com algunes creacions de caràcter històric i patriòtic. Cal destacar que la seva obra va quedar recollida en un llibrehomenatge després de la seva mort. A algú que hi va compartir tants moments —bons i dolents—, només li queda definir el mossèn com un home solitari, tossut i humil, que ho va donar tot als altres, com un confident que sabia escoltar i fer-te costat quan calia. El poble va respectar la seva voluntat —que era morir i ser enterrat a Sant Cugat i fer-ho tal com ell havia viscut, amb senzillesa i humilitat— fins al final.

Montserrat Martí i Carpena Bibliotecària parroquial i secretària de Mn. Anton

71

Sant Cugat Sesgarrigues

Mossèn Anton

M

Mossèn Anton en diferents celebracions religioses

Sitges, 1918 - Sant Cugat Sesgarrigues, 2007


el pagès i impulsor social i cultural

Isidre Planas i Esteve

Sant Cugat Sesgarrigues

Isidre Planas i Esteve va néixer en el si d’una família agrícola on els coneixements es transmetien de generació en generació. Tots els seus sabers eren fruit de la dedicació i l’esforç dels seus pares, fet que va marcar el seu caràcter —tan peculiar— del nostre personatge. L’Isidre, conegut popularment amb el pseudònim de “Sidro”, es caracteritzava per ser una persona directa, severa, tendra, entranyable i atípica en aquells anys en què un pagès lluitava per modernitzar-se, per poder llaurar les seves terres amb la màxima productivitat. En canvi, en el cas del “Sidro”, podríem dir que en certa manera va voler residir en l’antiguitat, ja que treballava les seves vinyes amb l’ajuda del seu gos Fredi, la mula i el carro. Ell va utilitzar els mateixos instruments que els seus avantpassats i, tot orgullós, deia: “Tal com deia el meu pare, on hi hagi un animal, que s’apartin les màquines”. Tot i la seva buscada permanència en el passat, el Sidro era àvid de coneixements i des de ben jove assumí responsabilitats col·lectives empès pel sentiment de pertinença vers el seu poble. Per poder efectuar un retrat metòdic i cronològic de la vida del nostre protagonista, s’ha de fer referència a la seva primera activitat col·lectiva, ja que ben aviat va ingressar com a cantaire al Coro de Sant Cugat Sesgarrigues i posteriorment en va esdevenir president. Durant el transcurs de la seva presidència va lluitar perquè aquest grup d’aficionats tirés endavant. Tanmateix, crec que hi ha dues activitats que marquen l’imaginari col·lectiu sobre el nostre personatge, ja que les va dur a terme

Foto a l’entrada de l’Ajuntament

Retrat d’Isidre Planas

L’

L’Isidre amb el seu carro, la seva mula i en Fredi, el seu gos

Sant Cugat Sesgarrigues, 1925-2000

durant bona part de la seva vida. La primera és l’especial dedicació que va tenir envers la Junta del cementiri del poble, durant la qual es va construir l’actual capella i durant la qual eren els mateixos membres de la Junta els qui netejaven el cementiri perquè sempre estigués a punt. L’altra activitat que va dur a terme va ser la cura constant de la parra del cafè de Sant Cugat, ja que la va plantar, la va fer créixer i la va cuidar fins que ell va morir. Cal destacar que va dur a terme vitals actuacions de manera desinteressada. Per últim, no podem deixar de parlar de la seva vida política, ja que va ser designat regidor i durant aquella època s’esforçà per millorar la vida dels santcugatencs. Així, entre altres accions, va ajudar a construir el dispensari mèdic. Malgrat el temps que fa de la mort de l’Isidre, encara ara continua sent present en la vida de tots els ciutadans.

Mireia Soria i Planas Néta de l’Isidre

72


Sant Llorenç d’Hortons

S

ant Llorenç d’Hortons és un municipi relativament nou. La seva independència de Gelida —abans n’era una pedania— data del 1818, tot i que les seves masies més antigues daten del 1600. El municipi de Sant Llorenç d’Hortons té diversos nuclis històrics com són Sant Joan Samora, la Beguda Alta (dividida en tres municipis i tres comarques) la Beguda Baixa, el Torrent Fondo i altres nuclis més recents. El nostre municipi està situat, venint de Barcelona, com a porta d’entrada de l’Alt Penedès. És un municipi petit, de 2.400 habitants, de característiques residencials situat en una plana a 200 m d’altitud, envoltat de vinyes i amb unes espectaculars vistes de Montserrat. És un municipi amb una activitat associativa, cultural i esportiva molt notable. S’hi fan classes d’anglès, pintura, balls de saló, ioga, música, etc. i hi ha entitats com la Societat Cultural Hortonenca, la Unió Begudenca, el Motor club País de cava, Ar-tris-tras de teatre, Korretonencs (atletisme i bicicleta), la CAL (Coordinadora d’Acció per la Llengua), col·leccionistes de plaques de cava, Geganters, Terrazel, Comissió de Reis Mags, Casal d’Avis, equips de futbol, vòlei, bàsquet, etc., així com diverses associacions de veïns. Cada primer diumenge de setembre es celebra la cursa de la vinya —amb rècord de participants—; durant el mes de juny es du a terme l’aplec de sardanes; al juliol la trobada de col·leccionistes de plaques de cava i la trobada gegantera i al mes d’agost el

Terrazel, que és el nostre gran espectacle. La paraula Terrazel és una paraula inventada per la gent del municipi, i significa “zel per la terra”. Es tracta d’un espectacle ecologista que escenifica la lluita de la natura contra la ciutat, la contaminació, la verticalitat de les construccions... Tots els vestits, la música, l’escenificació i els elements que en formen part han estat construïts i dissenyats per persones del nostre municipi. Cada 10 d’agost a dos quarts d’onze de la nit el celebrem. Si veniu, en quedareu meravellats. El nostre és un municipi tranquil, on les persones encara es saluden pel carrer i amb un bon clima que invita a passejar i a gaudir del paisatge. Sempre tinc l’atreviment de dir que no hi ha cap altre municipi com el nostre, tan a prop de la gran ciutat. Us convido a visitar-nos. Estic segur que no en quedareu defraudats. Fins aviat. Àlex Jover i Fontaine Alcalde de Sant Llorenç d’Hortons

73

Sant Llorenç d’Hortons

El molí d’estil romànic de l’any 1080 - Foto: A.ias

Església de Sant Joan Baptista a Sant Joan Samora - Foto: A.ias

Poble mil·lenari


l’artista

Salvador Alibau i Arias

D

Sant Llorenç d’Hortons

L’art com a experiència i coneixement

es del seu estudi a Sant Llorenç d’Hortons, Alibau ha sabut generar una obra d’alt valor líric, però en la qual l’aspecte tècnic és també clau. Això fa d’ell un creador en el sentit més ple del terme, perquè en el seu treball la resolució material és tan important com el contingut estètic. La carrera artística de Salvador Alibau és modèlica en tant que ha sabut combinar dues virtuts essencials: la constància i la innovació. L’una té a veure amb la voluntat i l’esforç; l’altra, amb la inventiva i la inspiració. La vocació d’Alibau es va manifestar fermament en la seva joventut i s’integrà en les manifestacions d’avantguarda de la seva època, a la dècada dels cinquanta, en anys difícils. Però les circumstàncies de la vida i les necessitats que imposa el van portar a deixar en un segon pla la pintura. Va obrir llavors un taller de motllures decoratives que es va acabar convertint en una pròspera fàbrica que exportà a tot Europa i que ha estat cabdal en la vida econòmica de Sant Llorenç d’Hortons. Aquí desenvolupa les seves capacitats per a la resolució de qüestions productives i materials. Quan reprèn, progressivament, la seva activitat artística, aprofita dinàmiques i processos que són els de l’artesà i l’enginyer. La seva nova etapa creativa és ferma i decidida. Fascinat pel paper com a material artístic més que com a simple suport, arriba a inventar una tècnica única i original de creació d’obres amb cel·lulosa submergida en aigua. Només això ja li atorga un lloc destacat en la història de l’art, però cal destacar també la seva peculiar poètica. Alibau està fascinat per la ciència i per la naturalesa, que lliga amb el que anomena “matemàrtica”, entenent l’art com una forma de coneixement. El seu és un art que estima l’ordre de l’univers, que s’interroga sobre el seu sentit i que, alhora, s’apropa a la bellesa dels fenòmens més subtils i delicats. Alibau lliga l’esperit fi i sensible de la tradició oriental amb l’exigència de modernitat que ha fet de Catalunya un país capdavanter en la cultura contemporània. La Fundació Alibau, que s’està gestant, permetrà compartir i activar aquests principis, amb la voluntat de servei social exercida a través d’activitats culturals i lúdiques de caràcter participatiu. L’estima d’Alibau per Sant Llorenç d’Hortons, que s’ha traduït en

Salvador Alibau treballant a l’estudi de Sant Llorenç d’Hortons en una obra en fibra de cel·lulosa

Barcelona, 1925

la seva fidel implicació en les necessitats pràctiques del municipi, es manifesta avui en el terreny artístic i simbòlic. La donació a Sant Llorenç del futur monument a Ernest Lluch n’és una mostra. També es fa palès el seu sentit de servei al país amb la impressionant escultura que ha col·locat recentment a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans amb motiu del seu centenari.

Àlex Mitrani Historiador de l’art

74


el primer alcalde democràtic

Josep Carreras i Torrents

aquests dos conflictes es van poder resoldre sense causar un gran daltabaix en el poble. Estic plenament convençut que en Josep se sent particularment orgullós d’haver solucionat un dels problemes que va estar patint durant anys el poble de Sant Llorenç: la poca arribada d’aigua a la vila. A més, penso que gràcies al seu caràcter pactista i a les seves grans habilitats polítiques arribava sempre a acords amb l’oposició i, per tant, trobava la millor sortida a qualsevol conflicte que es pogués plantejar a l’Ajuntament. La meva relació tant personal com professional amb en Josep era excel·lent perquè sempre va ser, ha estat i serà una persona que escolta els altres i aquesta és una de les seves principals virtuts, junt amb el seu temperament afable i la seva personalitat conciliadora.

Pere Esteve i Serra Exsecretari de l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons

75

Sant Llorenç d’Hortons

osep Carreras i Torrents va ser el primer alcalde de l’actual etapa democràtica a l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons. En aquell període, jo era el secretari del consistori i vaig estar treballant al seu costat durant tretze anys, des de 1979 fins a 1992. Josep Carreras, que pertanyia al partit Democràcia i Progrés, va ser el primer alcalde democràtic a Sant Llorenç d’Hortons. Natural i veí del poble, el món de la política no li era llunyà, ja que el seu pare havia estat regidor de l’Ajuntament anys enrere. Durant els primers anys, els de la Transició, tot estava per fer i recordo que tothom opinava sobre qualsevol tema, situació o circumstància, però ningú no tenia experiència de res. De fet, no ho vam tenir gens fàcil perquè tots dos van haver de començar de zero. Vàrem viure moments de certa preocupació, ja que jo era el marit de la seva cosina i dins d’una entitat pública era incompatible que dues persones relacionades familiarment estiguessin treballant a la mateixa institució. Finalment, això no va passar de ser un fet anecdòtic que no va impedir que col·laboréssim, braç a braç, durant tretze anys. També recordo dos esdeveniments que van provocar una gran divisió d’opinions entre els hortonencs i hortonenques, i que van ser motiu de gran preocupació: l’acomiadament del metge que havia estat treballant a Sant Llorenç durant molts anys —tot i que aquest fet que es va produir el 1972, el va viure com a regidor— i la instauració del càmping. Gràcies al seu tarannà pacífic,

Josep Carreras a l’actualitat

J

Josep Carreras amb Pere Esteve al costat

Sant Llorenç d’Hortons, 1934


el mossèn

Josep Maria Comerma i Colet

Mossèn Josep Maria Comerma

Barcelona, 1925-1991

Sant Llorenç d’Hortons

M

ossèn Josep M. Comerma (1925-1991) va ser destinat com a rector de la parròquia de Sant Llorenç d’Hortons l’any 1955. Ell i altres capellans joves de la zona de tarannà progressista i catalanista, com Mn. Ramon Palomera o Mn. Josep Maria Aragonès, van fundar un grup anomenat Centre d’Estudis Pastorals (CEP). Els seus membres es reunien setmanalment i la trobada els permetia un espai de reflexió i la preparació coordinada d’una innovadora línia pastoral. Si mossèn Aragonès era l’expert en qüestions de teologia i Sagrada Escriptura, mossèn Comerma era l’encarregat de prendre el pols a la qüestió social, i el seu fort era la magra situació agrària de l’època. Així, va apostar pels joves pagesos convencent-los que el conreu de la vinya i el camp podia constituir una professió digna si aprenien a organitzar-se. Entre altres accions, va organitzar un viatge a França amb joves vinyaters per mostrar-los l’eficàcia de sistema cooperatiu i la viabilitat d’una agricultura moderna, competitiva i rendible. L’any 1956 va fomentar entre el jovent del poble l’organització de la primera cavalcada dels Reis Mags, activitat que perdura encara fins l’actualitat. Els joves clergues del CEP impulsaven iniciatives per tractar des dels púlpits temes socials i polítics punyents que el règim franquista intentava esquivar. Eren temps en què Joan XXIII, el Papa bo, anunciava la convocatòria del Concili Vaticà II, que es va celebrar

entre 1962 i 1965, i va representar la renovació (aggiornamento) de l’anquilosat catolicisme. Així doncs, mossèn Josep, com se’l coneixia a Sant Llorenç, encarnava com ningú l’emergent sector de l’Església compromès amb la societat del seu temps, que jugaria un paper rellevant en la lluita per la recuperació democràtica. L’any 1963, a Serra d’Or va aparèixer un llarg i polèmic article sobre el problema dels costos i preus del vi en relació als pactes de conreu vigents i la seva incidència en els joves pagesos. El treball estava signat per E.E.S.Ll., però tothom l’atribuí a mossèn Comerma. L’any següent, 1964, hom parla de “pressions” i mossèn Josep és traslladat a la Guineueta de Barcelona, on funda una parròquia i l’escola Ginesta. Nou anys van ser suficients perquè mossèn Josep exercís una notable influència a Sant Llorenç d’Hortons, especialment entre els joves, aportant un xic de llum a la grisor d’aquella època. Ramon Moix i Camps Llicenciat en Filosofia i professor d’institut

76


Sant Martí Sarroca Església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca

E

l municipi de Sant Martí Sarroca es troba situat a l’extrem occidental de la comarca de l’Alt Penedès. Consta d’una zona muntanyosa i boscosa i una altra amb planes ondulades, la qual és conreada. El terme té una extensió de 35,59 km2. La principal activitat des d’antic és l’agricultura. Es conrea el 60% del territori. El cultiu majoritari és la vinya. El municipi està dividit en setze nuclis o barriades disseminats. Les restes més antigues que s’hi han trobat fins ara corresponen a la segona etapa del període neolític. Del període cultural anomenat ibèric, hi ha moltes troballes cossetanes, d’entre els segles iii i i aC, algunes de les quals estan exposades al Museu Municipal. El conjunt monumental de l’església i el castell de Sant Martí Sarroca, situat estratègicament al capdamunt del turó de la Roca, està considerat monument historicoartístic d’interès nacional. L’església és un lloc de pelegrinatge per a tothom qui vulgui conèixer a fons el romànic religiós català, ja que disposa d’una de les construccions d’aquest estil més preuades, en especial el seu meravellós absis del segle xii, el més ric de Catalunya i un dels millors del romànic europeu, i la peculiar forma amb què es va fer la construcció del cimbori, la cúpula del qual descansa sobre petxines, en comptes de trompes, cas únic a Catalunya. El castell, fundat el segle x per Galí de Santmartí, va ser el lloc des d’on es va controlar el Penedès de la mà de Mir Geribert, al segle xi, quan aquest s’autoproclamà príncep d’Olèrdola amb la

intenció de crear un comtat independent del de Barcelona. Les parets del castell van viure un altre fet històric el 1386, quan la reina Sibil·la de Fortià s’hi refugià fugint de la ira dels fills del seu marit, el rei Pere III el Cerimoniós, que agonitzava. Durant la Guerra de Successió, va ser un dels darrers llocs de Catalunya a caure sota el control de les tropes de Felip V, el 18 de setembre de 1714, una setmana després que a Barcelona. Sant Martí Sarroca destaca també pels seus paratges naturals (en especial el de les Valls i els seus entorns, on hi ha un camí equipat per fer-hi passejades), per la seva qualitat gastronòmica reconeguda arreu i pel seu caliu de poble (del qual n’és prova la conservació de les seves festes tradicionals). En definitiva, un poble per viure i conviure.

Ramon Carbó i Vert Alcalde de Sant Martí Sarroca

77

Sant Martí Sarroca

Conjunt Monumental de Sant Martí Sarroca

Un poble per viure i conviure


l’historiador local i dinamitzador cultural

Josep Domènech i Muñoz, Pepet Teixidor

Sant Martí Sarroca

osep Domènech i Muñoz —al qual tothom el coneixia per Pepet Teixidor— era un home que es podria qualificar com a excepcional en tots els sentits. Era, per damunt de tot, una persona amb una fe i una esperança tan profundes que era conscient de la vida eterna. Tenia molt clar que, per damunt d’ell, primer era Déu. Jo el recordo amb molt d’afecte: ell fou el meu mestre en l’aprenentatge del “Solfeo de los Solfeos”. Sempre m’explicava anècdotes de la seva vida i m’aconsellava constantment en la meva formació. Fou un gran entusiasta de la música: dirigia grups corals i caramelles i tenia la seva orquestra, Raybel, la qual estava formada per martinencs i actuava per tot Catalunya. El seu instrument era el piano. A més, va ser un gran amant del seu Sant Martí Sarroca i, en especial, de les joies arquitectòniques del municipi. Cal dir que fou un dels pioners de la reconstrucció del castell medieval. Cal afegir també que era el sagristà i el campaner de l’església romànica de Santa Maria de Sant Martí. A causa de l’estimació que tenia per saber la història de Sant Martí, publicà un llibre titulat Breu història del poble i castell de Sant Martí Sarroca, el qual va tenir força acceptació. Actualment està exhaurit.

Pepet Teixidor treballant la pedra a la reconstrucció del castell de Sant Martí Foto: Arxiu d’El Martinet

en Pepet Teixidor

Homenatge del municipi a Pepet Teixidor

J

Pepet Teixidor a l’orquestra Raybel

Sant Martí Sarroca, 1897-1981

Va ser motiu d’un homenatge que li dedicà el poble en ple, per la seva bonhomia i entrega envers els seus ciutadans. En Pepet Teixidor ens ha deixat una gran petjada, de manera que serà un home molt recordat. Gràcies, Pepet. Tots els qui hem tingut la sort de poder-te conèixer i estimar mai t’oblidarem .

Francesc Puche i Escofet Regidor d’Ensenyament i Comunicació de l’Ajuntament de Sant Martí Sarroca

78


el folklorista amateur

Martí Figueras i Gili, el Vell Saquetes

una gran multitud de gent per veure la representació de la colla del Vell Saquetes. Grases seguia detallant la curiositat que la majoria del balls tenien un doble manuscrit: “Un per a tot el ball seguit en la successió normal d’escenes, i l’altre, com deia en la capçalera ‘cuaderno de enseñanza‘, on hi havia els parlaments de cada personatge separat dels altres, però dins de la mateixa llibreta”. Les llibretes manuscrites tenien la forma popular de l’època: llargues, de la mida del paper de barba doblegat pel mig, de llarg a llarg, i cosides pel llom amb fil de cosir. La colla vilafranquina del ball de Serrallonga, amb motiu del seu 25è aniversari, el 14 de maig del 2005 va representar el text complet d’aquest ball, basat en el manuscrit original d’el Vell Saquetes del 1886, una còpia de l’original del qual es troba al Museu Municipal de Sant Martí Sarroca. Josep Matas i Rodríguez Afeccionat a la història local

79

Sant Martí Sarroca

l martinenc Martí Figueras i Gili, més conegut arreu del Penedès com el Vell Saquetes, va ser una persona molt popular de la segona meitat del segle xix i principis del xx dins del món del folklore penedesenc. Un conreador singular que, tot i que era pagès, va dedicar part de la seva vida a la recopilació dels textos de drames i representacions populars, una passió que el va fer força conegut als pobles on anava a ballar capitanejant la seva pròpia colla. Va assolir una gran varietat de balls amb parlaments: uns eren dedicats a la vida d’un sant, el patró del poble, com “Vida y Muerte del glorioso San Martín”, altres eren dedicats a la sàtira social, com és el dels Malcasats, i els de més disbauxa i popularitat, com el de Moros i Cristians o el ball de Serrallonga. També eren seus els manuscrits “Fill pròdig”, “Història o dansa dramàtica de Manos Vicente, o sigui el renegat Valencià” i “Rosaura”, entre d’altres. L’any 1928, l’estudiós vilafranquí Pere Grases va visitar la masia on havia viscut el Vell Saquetes,i va poder comprovar l’existència del particular arxiu de manuscrits. El Vell Saquetes havia fet una meritòria feina recopilant els balls parlats. Grases explicava aquesta i altres vivències en el número 34 de la publicació vilafranquina Quaderns Mensuals d’Acció, de la col·lecció de l’octubre de l’any 1928: “El Vell Saquetes s’havia fet el cap de colla més famós de tots els voltants de Sant Martí i gairebé de tot el Penedès [...] Vellet, vellet, encara dansava que era un gust”. L’última representació del ball de Sant Martí va ser el 1913 a Sant Martí Sarroca, on s’aplegà

Fotocòpia del manuscrit del ball de Serrallonga dipositat al museu de Sant Martí Sarroca

E

Representació del ball de Serrallonga a la Festa de la Serra de Baix de Sant Martí Sarroca el juny de 2007, que els veïns van organitzar com a homenatge a el Vell Saquetes en ser el barri on va néixer i viure. Foto: Arxiu d’El Martinet

Sant Martí Sarroca, mitjan segle xix - 1925


el metge cirurgià de Carles III

Josep Queraltó i Jorba Retrat del Dr. Josep Queraltó pintat per Goya el 1802, exposat a la pinacoteca de Munic (Alemanya)

Sant Martí Sarroca, 1746 - Madrid, 1805

Sant Martí Sarroca

E

l doctor Queraltó, fill de Sant Martí Sarroca, va esdevenir un famós cirurgià al segle xviii. Tot i que al primer terç del segle passat la ciutat de Tarragona obria una polèmica reivindicant que era fill nadiu d’aquella capital, proves documentals demostraren l’autenticitat del seu origen martinenc: al foli 18 volt de l’arxiu parroquial de Sant Martí Sarroca, consta la partida de baptisme en què diu que Josep Queraltó i Jorba va néixer a Sant Martí Sarroca el dia 15 de setembre de 1746. Aquest virtuós metge va fer una brillant carrera. Va estudiar cirurgia a Barcelona i va obtenir una plaça de practicant major a l’hospital barceloní. Després va passar ràpidament a ser metge militar a l’expedició d’Algèria el 1775 per assistir els ferits que desembarcaven a Alacant i el 1776 dirigí l’hospital militar establert a l’illa de Santa Catalina amb motiu de la intervenció del general Ceballos al virregnat del Plata. Quan va tornar a la Península, el govern del rei Carles III el va enviar a l’estranger a estudiar l’art de curar. Tot seguit el va nomenar catedràtic del Real Colegio de Medicina y Cirugía de San Carlos, emplaçat a Madrid. Durant la guerra dels Pirineus (17931796), com a director dels hospitals militars de Navarra i Guipúscoa, va assolir anomenada pel tractament de les ferides d’arma de foc. El 1800 el van destinar a Sevilla per estudiar les epidèmies de febre groga que patien a la regió andalusa. Acabada aquesta missió fou destinat als exèrcits de Castella la Vella i Extremadura.

Per la seva dilatada experiència, va ser autor de diverses obres que tractaven els seus procediments preventius i curatius. Els treballs de Queraltó sobre les ferides de les armes de foc van servir de guia als cirurgians del segle xix per la simplificació i reforma en el tractament d’aquestes ferides. Gràcies als seus mètodes, s’aconseguia que cicatritzessin ràpidament en tapar-les amb unes benes i uns adequats emol·lients o calmants per al dolor. Aquest il·lustre i eminent metge cirurgià, que moria a Madrid l’11 d’abril de 1805, té reconeguda la seva vàlua amb el rètol “Médicos Famosos” penjat a la sala de Sanitat del Museu de l’Exèrcit de Madrid, en mig del recull de tota una gamma de fets històrics de rellevància dins el país i amb ressò a l’estranger. A la pinacoteca de Munic (Alemanya) s’hi troba, també, una obra de Goya, el qual va pintar el seu retrat el 1802.

Xavier Cadafalch i Boada Coordinador del butlletí local El Martinet

80


Sant Pere de Riudebitlles

E

l municipi de Sant Pere de Riudebitlles es troba al bell mig de la vall del Riudebitlles. Poble mil·lenari, ja l’any 917 apareix el topònim “Rio de Birlas” per referir-se a l’església i a les cases que l’envoltaven. Aquest nom fa referència a la planta de créixens, antigament birles, que es troba en abundància a la llera de la riera. La importància del municipi a mitjan segle xiv es fa patent al Casal dels Salelles, posteriorment del marquès de Llió, edifici exemplar del gòtic civil català. A prop d’aquest hi ha l’església parroquial de Sant Pere, amb una gran portalada d’origen romànic, centre del casc històric, que configura una autèntica vila closa medieval. Un altre dels elements propis és el patrimoni industrial i hidràulic del municipi. A mitjan segle xviii es produí una autèntica revolució industrial a la conca del Riudebitlles. L’aprofitament de l’aigua va donar pas a una important indústria paperera. Dins l’espai hidràulic trobem els recs, els bitllots, les rescloses, els molins, la bassa reguladora, els partidors, els safareigs i les regadores. Aquesta estructura hidràulica també ha desenvolupat històricament importants zones de regadiu. Actualment el municipi organitza, a finals del mes d’octubre, la Biennal d’Art Riudebitlles, on el paper és l’element principal de les

obres dels artistes, obres que són exposades en les entrades de les cases dels veïns del Barri Vell, fet que converteix la Biennal en una mostra d’art única i diferent. Fruit d’aquesta tradició en l’aprofitament de l’aigua trobem el pont Nou, un singular aqüeducte de vuitanta metres de llarg i vint-icinc d’alçada que transporta les aigües del rec per damunt el torrent d’En Guilló. Actualment al seu voltant hi ha el Parc Natural del Pont Nou, amb una àmplia zona lúdica. Sant Pere de Riudebitlles, un poble acollidor, obert i dinàmic. Sigueu benvinguts!

Vicens Olivé i Cols i Sixte Moreno i Pascual Alcaldes, per pacte de govern, de Sant Pere de Riudebitlles

81

Sant Pere de Riudebitlles

El Barri Vell de Sant Pere de Riudebitlles - Foto: Xavi Carol

Pont Nou a Sant Pere de Riudebitlles - Foto: Xavi Carol

Un poble acollidor, obert i dinàmic


el primer marquès de Llió

Josep Francesc de Móra Catà i Salelles Marca d’aigua en pedra dels papers del marquès de Llió, situada a l’entrada del seu molí paperer de Sant Pere de Riudebitlles

Barcelona, 1694-1762

Sant Pere de Riudebitlles

E

l 9 de gener de 1748, Josep de Móra Catà i Salelles obtingué de l’intendent general de Catalunya el permís per bastir i explotar molins paperers. Un dels primers que va construir va ser el seu, com a ampliació de l’antic casal familiar dels Salelles, situat al centre de la vila, i en va impulsar molts d’altres, de manera que va convertir Sant Pere de Riudebitlles en un gran nucli paperer. El futur marquès de Llió va aprofitar que el 1721 l’aigua de la sèquia comunal de Sant Pere de Riudebitlles (concessió feta el 1011) tornava a fluir per l’aqüeducte del pont Nou quaranta-nou anys després del seu esfondrament, cosa que permetia regar una gran extensió de terreny i alimentar els molins existents. Josep Francesc de Móra Catà i Salelles tenia els seus orígens a Sant Pere. El seu avi va accedir el 1687 a la condició de cavaller, el seu pare va ser reconegut com a noble el 1699, i ell va rebre a Versalles, el 9 de setembre de 1749, de part del rei Lluís XV, el títol de marquès de Llió sobre el lloc de Llo (Alta Cerdanya). Tres anys després, el rei Ferran VI convertí el títol al regne d’Espanya. Va estudiar retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a l’Estudi General de Barcelona i va visitar París, Londres, Amsterdam i Viena, entre altres ciutats europees. Era un personatge il·lustrat que el 1729 va participar en la fundació de la institució que havia de succeir la dissolta Acadèmia Desconfiada. Com a vicepresident va aconseguir que el 27 de gener de 1752 el rei Ferran VI aprovés els seus estatuts, de manera que es va convertir en la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. Amb la universitat tancada, l’Acadèmia va intentar suplir el seu paper impulsant estudis i ensenyaments de diversos tipus. Cal destacar que els dos principals objectius de la institució eren la redacció de la història de Catalunya i la del primer diccionari de la llengua catalana. El 1756 va publicar el tractat de metodologia històrica Observaciones sobre los principios elementales de la historia, molt influent a l’època. També va ser el responsable de diversos estudis lingüístics preparatoris per al diccionari que s’estava gestant. Sota la seva direcció, l’Acadèmia va viure un dels períodes més productius

de la seva història. Una de les seus provisionals es va instal·lar al palau del marquès de Llió del carrer de Montcada, adquirit el 1705, on Josep de Móra hi va fer créixer una de les millors biblioteques particulars de Barcelona, malauradament malvenuda el 1909. Va ser nomenat regidor perpetu de Barcelona i sempre va estar vinculat a Sant Pere de Riudebitlles.

Josep Torrents i Alegre Arquitecte i membre del Grup de Recerques Històriques de Riudebitlles

82


el frare caputxí i màrtir

Joan B. Romeu i Canadell

V

a néixer l’11 de desembre de 1882 a Sant Pere de Riudebitlles a la casa de Cal Carbona. Els seus pares es dedicaven a la comercialització de vins i eren persones d’una arrelada fe cristiana, fet que va influir en l’educació dels seus sis fills, dues noies i quatre nois. El Joan, que era el tercer, ja de ben petit va encaminar-se cap a la via del sacerdoci i va cantar la seva primera missa el 24 de juny de 1907. Després va entrar dins l’orde dels pares caputxins, en una cerimònia que es va portar a terme a Arenys de Mar el 3 d’octubre de 1908 i durant la qual va prendre el nom de pare Domingo de Riudebitlles. Home molt pietós i amb unes fortes conviccions cristianes, després de passar uns anys a Tarragona va marxar cap a Costa Rica, concretament a la ciutat de Cartago, per continuar la tasca evangelitzadora que portaven a terme els pares caputxins. S’hi va estar disset anys, des del 1913 fins al 1930. Les cartes d’aquesta època adreçades a la família deixen entreveure la seva profunda fe cristiana, malgrat la duresa de la vida missionera. Tot i estar tan lluny de casa, va pressentir la mort de la seva mare molt abans que li arribés, per carta, la trista notícia. Finalment, l’any 1930, malalt i prematurament envellit, se li autoritza el retorn a Catalunya i resideix durant uns anys al barri de Sarrià, més tard a Arenys de Mar i finalment a Manresa. El 29 de juny de 1936 va casar el seu nebot Pere Romeu amb la Maria Gràcia Cardús a Montserrat molt poc abans de començar la guerra.

El 22 de juliol de 1936, quan s’inicià la repressió contra els religiosos, va sortir del convent on residia, a Manresa, i es va refugiar a casa d’una cosina seva. Dies després va haver de canviar de domicili per raons de seguretat, però pel carrer va ser detingut per membres del Comitè de Milícies de Manresa, que el van portar per la carretera del Pont de Vilomara intentant que renegués de la seva fe. Malgrat els turments que li afligiren ell no hi va renunciar i finalment el van matar. Era el 27 de juliol de 1936. El seu cos reposa actualment al cementiri de Manresa, en el panteó dels frares caputxins. Les circumstàncies de la seva mort, així com la intensa tasca com a missioner i la seva gran espiritualitat, van fer que en anys posteriors s’iniciés un procés de beatificació que actualment està en curs.

Fina Carol i Masana Mestra i membre del Grup de Recerques Històriques de Riudebitlles

83

Sant Pere de Riudebitlles

El frare Domingo de Riudebitlles

El frare Domingo acompanyant la processó de Corpus, cap a l’any 1910

Sant Pere de Riudebitlles, 1882 - Manresa, 1936


la professora i historiadora

Maria Àngels Torrents i Rosés

Sant Pere de Riudebitlles

Maria Àngels Torrents

L’

L’Àngels amb altres membres del Grup de Recerques el dia de la presentació del treball “1949-1999, 50 anys de Caixa Penedès”

Sant Pere de Riudebitlles, 1940 - Barcelona, 2004

Àngels Torrents i Rosés va néixer a Sant Pere de Riudebitlles el 1940 en el si d’una família de fabricants de paper. Tot i que en l’època que va viure molt poques noies anaven a la Universitat, el seu afany per saber i la seva inquietud la van portar a trencar amb la tradició familiar i a estudiar el batxillerat, a llicenciar-se en Filosofia i Lletres —en l’especialitat de geografia i història— i a doctorar-se l’any 1993. Va ser en l’elaboració de la seva tesina, primer, i la tesi doctoral, a continuació, quan va realitzar la feina més important de la seva vida: l’estudi sobre la població de Sant Pere durant més de trescents anys, que titulà Transformacions demogràfiques en un municipi industrial català Sant Pere de Riudebitlles (1608-1935), tesi dirigida pel professor Jordi Nadal. Per fer aquesta tasca ingent va consultar l’Arxiu Parroquial i va elaborar milers de fitxes de totes les persones que van viure a Sant Pere des de 1608 fins a 1935: va conèixer els seus noms i cognoms, on havien nascut, amb qui i quan s’havien casat, de què i quan havien mort i quin era el seu ofici. Això li va permetre reconstruir la història de Sant Pere —tant dels fets més importants com dels més quotidians—, i gràcies a aquesta feina Sant Pere és una referència en els estudis i congressos demogràfics mundials. Professionalment es va dedicar a la docència i va ser professora de geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre

actiu del Centre d’Estudis Demogràfics, des d’on va participar en nombrosos estudis sobre la població de Catalunya. Va fer estades sabàtiques a la Universitat de Cambridge (1996-1997) i a Minnesota (2001). També va ser membre fundadora i impulsora del Grup de Recerques Històriques de Sant Pere de Riudebitlles fins la seva prematura mort. Quan el mes de gener del 2004 la va sorprendre la malaltia, estava finalitzant l’inventariat de tots els arxius sagramentals de les parròquies de Catalunya des del segle xvii, tasca que van finalitzar els seus col·laboradors i que es va publicar pòstumament. Des del mes de novembre de 2009, la biblioteca pública de Sant Pere de Riudebitlles porta el seu nom.

Rosa Maria Esteve i Nadal Mestra i membre del Grup de Recerques Històriques de Riudebitlles

84


Sant Quintí de Mediona

S

ant Quintí de Mediona és un municipi situat al nord de la comarca de l’Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona, amb una extensió territorial de 13,89 km2 i amb una població de poc més de 2.100 habitants. S’hi troben les restes de l’antic castell de Sant Quintí de Mediona, pertanyent a la baronia de Mediona, i també unes aigües infiltrades en el rocam calcari de la muntanya originen la línia de surgències càrstiques que alimenten, entre d’altres, les importants fonts de les Deus, integrades dins l’actual paratge natural que rep la mateixa denominació i que constitueix, actualment, el principal atractiu del nostre municipi. Les instal·lacions d’esports d’aventura acabaran de definir el complex com un lloc idoni per gaudir de la natura i dels recursos naturals potenciant les emocions dels nostres sentits. El molí paperer de Ca l’Oliver i el seu entorn al costat de la riera constitueix un altre focus d’especial interès, així com el nucli antic de la vila, amb un gran nombre d’indrets diversos per recórrer, com ara vestigis d’un priorat benedictí integrats a la nostra església parroquial, citada ja en diversos escrits datats de l’any 962 o el carrer de Baix, el carrer del Salt, la font del Candeles i molts d’altres.

Les nostres festes i folklore mereixen un capítol a banda: cal esmentar la Festa Major, reconeguda com una de les més importants de la comarca i estendard dels nostres grups folklòrics, o la fira del Mata-Degolla, que té lloc al novembre i que acull més de 1.500 visitants, així com el nostre pessebre vivent, tot passant per un seguit d’activitats pensades per al gaudi del visitant i, naturalment, del quintinenc, acabaran de confirmar Sant Quintí de Mediona com un destí a tenir en compte. Així que, si decidiu fer-ne un tast i visitar-nos, sereu benvinguts.

Guillem Nadal i Gallardo i Ramon Creixell i Martí Alcaldes, per pacte de govern, de Sant Quinti de Mediona

85

Sant Quintí de Mediona

Plaça dels Avis de Sant Quintí de Mediona

Les fonts i coves de les Deus, amb vint-i-tres brocs

Un destí a tenir en compte


el folklorista

Joan Amades i Gelats

Fotos de Joan Amades

Barcelona, 1890-1959

Sant Quintí de Mediona

F

olklorista autodidacte nascut al barri del Raval de Barcelona, fill d’una família obrera, ben aviat es va interessar per recollir aquella tradició oral que s’anava transmetent de generació en generació. De ben jove va entrar en contacte amb l’Ateneu Enciclopèdic de Barcelona, entitat que el marcarà profundament, ja que hi va aprendre llengües, entomologia, va ser membre actiu de la secció d’excursionisme i, sobretot, va aprendre la llengua esperantista. Fou un ferm impulsor de l’esperantisme, fins al punt que va presidir la Federació Catalana d’Esperanto. Entre 1920 i 1936 va col·laborar en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Amades va recórrer bona part de la geografia catalana amb la missió de recollir i transcriure les cançons tradicionals i populars catalanes. Una de les primeres missions la va fer a la comarca de l’Alt Penedès, concretament a Sant Quintí de Mediona. Al mateix temps va impulsar la Biblioteca de Tradicions Populars i va arribar a publicar quaranta-dos títols. L’any 1931 es casa amb Enriqueta Mallofré, filla de Sant Quintí de Mediona, i comença una llarga i fructífera col·laboració de feina amb la seva cunyada, Consol Mallofré, la qual sovint es convertirà en els seus ulls, ja que Amades tenia greus problemes de visió. Comença a

passar llargues temporades a la vila de Sant Quintí tot continuant la seva feina recopilatòria. Als anys quaranta va treballar a l’Institut d’Història de Barcelona i al Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol. El seu afany per divulgar les tradicions i la cultura popular el va portar a col·laborar amb Ràdio Associació de Catalunya i, més tard, amb Ràdio Barcelona. La seva monumental obra es veié culminada amb la publicació de dues grans obres que li han donat renom universal: Costumari Català i Folklore de Catalunya.

M. Teresa Sadurní i Hill Mestra de Primària i llicenciada en Geografia i Història, màster en Història Contemporània i autora, junt amb Joan Serra, del llibre Joan Amades i Gelats, del Raval a la llegenda

86


el crític literari

Joan Sardà i Lloret

Retrats de Joan Sardà

Sant Quintí de Mediona, 1851 - Barcelona, 1897

J

el paper de simple observador que aquest estil conferia al narrador. Per a ell, la novel·la consistia en una observació objectiva de la vida però alhora una subjectiva manipulació estètica d’aquesta. Joan Sardà, segons Maragall, al qual va esperonar en els seus inicis literaris, va ser un crític molt intuïtiu que va saber detectar en tot moment l’orientació dels canvis estètics i intel·lectuals de la seva època.

Joan Serra i Arman Historiador i escriptor

87

Sant Quintí de Mediona

oan Sardà era fill d’una família de propietaris rurals de Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès). Va estudiar Dret a Barcelona i exercí professionalment com a advocat. Amb tot, la passió per la literatura el va dur a convertir-se en un dels crítics i teòrics més importants del moviment cultural de la Renaixença, corrent ideològic i sobretot literari que maldà a partir dels anys quaranta del segle xix per recuperar l’antic esplendor de la llengua catalana. El 1888 Joan Sardà s’incorporà a la redacció de La Vanguardia com a crític literari. Els seus articles literaris, i altres d’opinió que tractaven temes de l’actualitat de la Barcelona de finals del xix escrits en diverses revistes de renom, van ser publicats l’any 1914 en el llibre Obres escollides. Sardà conreà alhora la traducció al català d’autors clàssics com Anacreont, Horaci, Virgili, Properci, Catul, Marcial, i també de moderns, com Víctor Hugo, Leopardi, Puskin i Daudet. Precisament el pròleg que escriví l’any 1882 a la traducció de l’obra de Daudet (Nabab) és considerat el primer text naturalista escrit en català i suposarà que Sardà sigui assenyalat com un dels principals conreadors d’aquest estil, juntament amb Josep Ixart i Narcís Oller, malgrat que sempre criticà el suposat cientifisme del naturalisme i


el noble, polític i militar

Valeriano Weyler i Nicolau

El general Weyler

Palma de Mallorca, 1838 - Madrid, 1930

Sant Quintí de Mediona

O

blidat a Espanya i odiat a Cuba. Ennoblit com a duc de Rubí i marquès de Tenerife, havia nascut a Palma de Mallorca fill d’un metge militar. Ingressà el 1853 a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo i participà des de 1861 en diverses campanyes a Cuba i a Santo Domingo, on guanyà la “Laureada de San Fernando”, però la seva ascensió als darrers graus superiors els assolí en accions de guerra en la darrera carlinada (1872-1875), durant la qual i a Sant Quintí conegué Maria Santacana, la seva futura esposa. En iniciar-se la Restauració, quan tenia quaranta anys, ja era general. També fou capità general de Canàries (1878-1883) i Filipines (1883-1891), i el 1896 fou destinat a Cuba amb l’objecte d’acabar amb la insurrecció independentista, però no féu més que aplicar una política repressiva i desplaçaments de la població civil —la “Reconcentració”—, que provocaria, dos anys més tard, el 1898, la pèrdua de la colònia espanyola. Capità general de Catalunya (càrrec que també ocupà al País Basc i a les Balears) durant la Setmana Tràgica de 1909, manà la repressió contra els obrers i ocupà tres vegades la cartera de ministre de la Guerra i una vegada la de Marina. També va ser senador vitalici i monàrquic. El 1926 participà en l’intent de cop d’estat contra el dictador Primo de Rivera, la Sanjuanada. El seu prestigi el lliurà de

pitjors conseqüències i morí el 1930, quan va caure aquella dictadura. Entre els anys 1910 i 1911 va aparèixer, en cinc volums, la seva obra Mi mando en Cuba, on justifica les seves accions a l’illa antillana. A Tots els camins duen a Roma, Agustí Calvet, Gaziel, descriu Weyler per una trobada a la tartana de Sant Quintí el 1901: “Era un homenet increïble, de petit, sec, escanyolit i lleig. [...] Era l’home que, tenint unes terres magres a Sant Quintí sovint anava a vigilarles i era sabut que no perdia ni un gra de raïm ni una trista oliva, perquè amb aquella indumentària de pagès avar, avergassava ell tot sol les quatre oliveres i tallava els gotims de quatre ceps que conreava.” Joan Pallarès-Personat Historiador i escriptor

88


Sant Sadurní d’Anoia La Fil·loxera, carregada de foc al xuclador, a les banyes i a les ales

S

ant Sadurní d’Anoia es troba a la comarca vitivinícola de l’Alt Penedès. El municipi, d’una extensió de 18,65 km2, tot just supera els 12.000 habitants. La nostra economia es basa en l’elaboració de cava. Més de vuitanta cases elaboradores locals produeixen el 90% de tot el cava de l’Estat. Som la capital mundial del cava. Sant Sadurní té els orígens en l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Subirats. L’any 1764 va aconseguir la seva independència i aleshores va adoptar el nom actual a causa del riu Anoia, que travessa el terme municipal. Amb una agricultura fortament orientada a la viticultura, a partir de 1872 s’hi van començar a elaborar les primeres ampolles de cava. El 1887 va patir fortament, com tota Europa, la plaga de la fil·loxera, però hi va saber reaccionar amb força i es va convertir en un dels llocs capdavanters en la lluita contra aquesta. Superada la crisi, l’elaboració del cava es va consolidar com a indústria. L’elaboració de cava ha marcat, sens dubte, la nostra manera de ser i de fer. L’arquitectura, el folklore, la gastronomia i el paisatge hi estan estretament vinculats. Tant és així que la nostra gran festa se celebra al setembre, els dies 7 i 8. Els carrers de la vila s’omplen de color groc: és la festa de la Fil·loxera, que el poble ha creat per

commemorar la victòria dels pagesos vers la destructora plaga de la fil·loxera. També cal destacar les activitats que es fan a l’octubre: el CAVATAST, la Mostra de Cava i Gastronomia, la Setmana del Cava i la Fira Comercial. Us convido a visitar Sant Sadurní, a visitar els seus carrers, les seves caves i el seu paisatge. Sempre sereu benvinguts a la capital del cava.

Joan Amat i Solé Alcalde de Sant Sadurní d’Anoia

89

Sant Sadurní d’Anoia

Vista aèria de Sant Sadurní d’Anoia

Capital del Cava


l’empresari vinícola i mecenes

Josep Ferrer i Sala

Sant Sadurní d’Anoia

Foto del Sr. Josep Ferrer i Sala (2009) - Arxiu Històric Grup Freixenet, SA

Arxiu Històric Grup Freixenet, SA

J

Famós cartell publicitari de la marca Freixenet ideat per Pere Ferrer Bosch el 1927 i encara utilitzat

Sant Sadurní d’Anoia, 1925

osep Ferrer va ser fill de Pere Ferrer i Bosch i Dolors Sala i Vivé, fundadors de Caves Freixenet (nom que es va escollir perquè Pere Ferrer provenia de la hisenda de la Freixeneda, al municipi de Mediona), els quals procedien de famílies ben coneixedores en la venda i elaboració de vins des de feia anys. Durant la Guerra Civil del segle xx assassinaren el seu pare, Pere, i el seu germà gran, Joan. Quan acabà el conflicte, la senyora Dolors Sala es posà al capdavant de l’empresa, a més de pujar els quatre fills que li restaren: Pilar, Carmen, Dolors i Josep. El Josep Ferrer, després de realitzar estudis d’economia, enologia i viticultura a la Universitat de Barcelona, s’incorporà a l’empresa familiar el 1947, fins que el 1957, la seva mare, que era presidenta de Freixenet, SA va designar-lo apoderat general i en morir, el 1978, el consell familiar va nomenar-lo president i director general. Sota la seva direcció, el grup Freixenet ha esdevingut capdavanter de l’exportació, impulsada per la marca Carta Nevada, creada el 1941, i consolidada amb el cava Cordon Negro, nascut el 1974. Freixenet s’ha convertit en la marca més universal de cava, cosa que s’ha degut, en part, a la impactant ampolla negra i també als tres camins sempre presents en els productes del grup: qualitat; immillorable relació qualitat-preu i capacitat de promoció i distribució en la venda de manera audaç. Des de 1985 el grup Freixenet és capdavanter del mercat mundial de vins escumosos elaborats segons el mètode tradicional i és l’únic grup espanyol del sector de vins i caves situat entre els deu primers del món. La capacitat de renovació del senyor Ferrer i els seus col·laboradors ha estat un dels eixos centrals del projecte empresarial. L’expansió abasta moltes marques de caves i vins del Penedès, el Priorat, el Montsant, Galícia, Castella i Lleó i la Rioja i, a l’estranger, els Estats Units, Mèxic, França, Argentina, Austràlia, etc.

El 1999, Ferrer deixà la presidència del Grup d’Empreses Freixenet, SA, que fou ocupada per un nebot, i ell esdevingué president d’honor. Entre d’altres càrrecs, és membre consultiu del Foment del Treball Nacional, del consell assessor de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, de la Fundació Gran Teatre del Liceu i d’ESADE. El 1999 es creà la Fundació Ferrer Sala - Freixenet, el patronat de la qual és format per ell mateix i les seves germanes Pilar, Carmen i Dolors. La seva activitat en la promoció de la cultura i trajectòria professional l’ha fet mereixedor de molts guardons. Igualment, les seves qualitats humanes i de visió comercial han comportat que el Grup Freixenet —del qual encara és una peça clau— hagi arribat a altes cotes d’excel·lència. Salvador Llorac i Santis Investigador

90


l’hisendat i tècnic agrònom

Marc Mir i Capella Marc Mir i Capella. Pintura a l’oli a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia

Barcelona, 1851 - Sant Sadurní d’Anoia, 1903

V

Arxiu històric municipal

a ser hereu d’una de les hisendes més importants del Penedès —coneguda com Can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia—, la nissaga dels quals s’establí al municipi el 1474 procedent de Barcelona. Era fill de Jaume Mir i Molins i Anna Cristina Capella i Sabadell, de Barcelona. Va obtenir el grau de batxiller a Barcelona i després va seguir estudis especials de temàtica agrària a la Granja-Escola de Fontinell. Dominava bé el llatí i el francès. Fou un gran afeccionant a l’astronomia. Es casà amb Antònia Ràfols i Fontanals, de la pairalia de Cal Ràfols dels Caus, amb qui va tenir dotze fills, dels quals solament vuit arribaren a adults. Es va especialitzar en la vinya, el vi i els seus derivats i va arribar a ser una autoritat sobre el tema. Fou un dels fundadors i col·laborador de la revista Resumen de Agricultura. En la seva vessant política fou alcalde de Sant Sadurní entre el 1881 i el 1883 i diputat provincial pel partit conservador pel districte de Vilafranca-Igualada des de 1890 fins a la seva mort. Quan el 1887 va aparèixer la fil·loxera al terme de Sant Sadurní, en Marc Mir i altres sadurninencs viatjaren a França per estudiar com combatre-la. Decidiren aplicar la solució dels implants i començaren a importar planters de vinya americana. Però el canvi que suposava la implantació de la vinya nova va fer moure els pagesos. Ell va intentar moderar les agitacions per les justes reivindicacions dels rabassaires, ocasionades pel canvi. A ell es degué l’organització de concursos d’empeltadors i de renovació de maquinària agrícola en les fires d’aquesta temàtica que se celebraren. Fou la figura clau perquè a Sant Sadurní s’hi dugués a terme el Primer Congrés Vitícola d’Espanya, el 19 de maig de 1898, patrocinat per la Diputació de Barcelona, que va tenir un gran ressò i fou l’inici de la racionalització del conreu de la vinya a tot el país. Malauradament, el desembre del 1903, morí a la seva casa pairal de Can Guineu quan encara hagués pogut fer molt per a l’agricultura. Tot seguit es formà una comissió entre pagesos i propietaris per erigir-li un monument d’estil modernista al bell mig de la plaça de la vila de Sant Sadurní, que es va inaugurar solemnement l’1 de juny de 1905. Fou enderrocat pels fets de la guerra civil del segle xx.

Montserrat Costa i Via Llicenciada en Història Moderna i arxivera

91

Sant Sadurní d’Anoia

Va ser un home que va saber lluitar contra l’adversitat que provocà la destrucció de les vinyes autòctones, una persona de fermes conviccions religioses i, segons sembla, d’una rara bondat i generositat personal. Sense cap mena de dubte va contribuir amb escreix en el redreçament de l’activitat agrícola del país.


el viticultor, enòleg i empresari

Manuel Raventós i Domènech

Sant Sadurní d’Anoia

M

anuel Raventós i Domènech (1862-1930) és un dels grans personatges de la història de Codorniu i del Penedès. Impulsor del nou projecte iniciat pel seu pare, en Josep Raventós i Fatjó, d’elaborar les primeres ampolles de cava d’Espanya l’any 1872 a la casa pairal de Can Codorniu, a Sant Sadurní d’Anoia, amb una visió de futur i una manera d’afrontar el món empresarial com pocs a la seva època. Va saber transformar l’explotació vitivinícola en una gran indústria, pionera a Catalunya en el món dels vins escumosos. Amb el convenciment que el cava, pel seu prestigi, necessitava una obra emblemàtica, l’any 1895 va encarregar a l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch la construcció de quatre edificis: les premses, el celler gran, l’expedició i, finalment, la torrehabitatge. L’any 1976 van ser declarats monument historicoartístic, amb caràcter nacional. Per donar a conèixer aquell nou producte i cercar la imatge que millor il·lustrés la classe i elegància de les caves Codorniu, va convocar un concurs de cartells l’any 1898, en el qual hi participaren artistes de la categoria de R. Casas, Utrillo, J. Tubilla i Junyent, entre d’altres. Avui, tots aquests cartells originals formen part d’un valuós patrimoni artístic de Can Codorniu. Va participar en els millors concursos de vins escumosos del món i va guanyar prestigiosos premis, com la Medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888, la Medalla d’Or a l’Exposició Universal d’Anvers de l’any 1894, la Medalla d’Or a l’Exposició de Bordeus l’any 1895, la Medalla d’Or a l’Exposició de París l’any 1900 i la Medalla d’Or a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929. Amb el seu caràcter emprenedor va iniciar les primeres exportacions de cava l’any 1896 a Cuba, que després va continuar amb indrets com Argentina, Brussel·les, la Gran Bretanya i els Estats Units.

Retrat de Manuel Raventós i Domènech

Les premses i el celler gran de Codorniu

Sant Sadurní d’Anoia, 1862 - Barcelona, 1930

Component del grup Els Set Savis de Grècia, va participar activament en diferents organitzacions agràries i patronals: l’any 1903 fou nomenat president de la Federació Agrícola CatalanoBalear i, el 1907, president de l’Institut Català Sant Isidre i diputat provincial. El 1911 li fou concedida la Gran Creu al Mèrit Agrícola i l’any 1912 va esdevenir director de l’Escola Superior d’Agricultura de Catalunya. Va ser autor de llibres com Prensas para vino, La verema o Flors i Violes, així com impulsor de la revista Resumen de Agricultura i columnista habitual de La Veu de Catalunya, on tractava temes relacionats amb la viticultura, l’enologia i el món empresarial. Va dirigir les caves Codorniu amb intel·ligència i tenacitat i va ser president de la societat de l’any 1915 al 1930.

Roser Turégano i Vidal Llicenciada en Filosofia i Lletres; Història General

92


el promotor de l’Ateneu de Sant Sadurní

Sadurní Solà i Casas

Sant Sadurní d’Anoia, 1866-1946

S

Sadurní Solà i Casas

adurní Solà va ser un empresari i constructor, així com propietari de Mosaicos Solà, molt ben considerat entre els conciutadans de l’època. Era d’ideologia liberal i probablement francmaçó, com altres sadurninencs de l’època de professions liberals, menestrals i alguns grans propietaris rurals. El 1905 fou nomenat president del Casino Alianza la Fraternidad. El 1908 la Junta Directiva acordà canviar el nom de l’entitat per Ateneo la Fraternidad. Com que no tenia local propi, s’adquiriren uns terrenys prèviament censals al lloc conegut com Era d’en Formosa. L’1 de març se’n col·locà la primera pedra amb una gran cerimònia. Fou projectat per l’arquitecte Miquel Madorell Rius, que realitzà una bonica façana modernista de composició ternària, on s’hi observa clarament la ideologia lliurepensadora d’alguns membres de l’entitat cultural i d’esbarjo. Bona part de la població treballadora i menestral del municipi va col·laborar en la seva construcció, tant en l’aspecte físic com econòmic. Sadurní Solà en deixà la presidència el 1910. Entre 1916 i 1917, amb l’alcaldia de Joan Sala i Tubella, fou regidor de l’Ajuntament del municipi pel Partit Liberal. Tornà a ocupar la presidència de l’Ateneu, anomenat “Agrícola” a partir de 1911, entre els anys 1917 i 1923, quan van tenir lloc un gran nombre de millores, com una pista a la terrassa, un camp d’esports, etc. Es va estrenar la senyera de la societat, que és un drap de gules amb una tira de sable a les parts inferior i superior, la qual s’ha mantingut fins al moment actual. Quan s’inicia la dictadura de Primo de Rivera, Sadurní Solà continua a la presidència, i és rellevat el gener de 1924. És novament regidor de l’Ajuntament entre l’1 de juliol de 1925 i el 25 de febrer de 1930, amb les alcaldies d’Agustí Gramona, Narcís Viader i Josep Romeu dels Borrulls. Home de fraternitat provada, és la figura cabdal en la construcció de l’edifici de l’Ateneu. De fet, va aconseguir que la societat recreativa, cultural i esportiva sadurninenca acollís un gran nombre de convilatans i de la rodalia del municipi, sobretot de les classes populars i progressistes. Construí algunes cases al carrer de Pompeu Fabra a uns preus força assequibles, iniciativa que l’honorà. En acabar el conflicte armat del segle xx i per raó d’unes denúncies interposades per alguns veïns, fou retingut juntament

Joan Rossell i Medall Veí de Sant Sadurní d’Anoia

93

Sant Sadurní d’Anoia

amb altres convilatans per les noves autoritats sota l’acusació de pertànyer a la maçoneria, fet que comportà que hagués de romandre a la caserna de Vilafranca del Penedès uns mesos, però el cas no va arribar a incoar i els van deixar en llibertat sense càrrecs, de manera que no es va parlar més del tema. Ha estat un dels personatges més influents del primer terç del segle xx a Sant Sadurní d’Anoia. Quan l’Ateneu Agrícola va celebrar, el 2008, el centenari de la col·locació de la primera pedra a l’edifici, es va voler recordar la seva memòria col·locant-se una làpida de marbre amb el seu nom al vestíbul d’entrada a la sala d’actes.


el director de l’orquestra Escolans

Antoni Torelló i Romeu Sant Sadurní d’Anoia, 1873-1953

Sant Sadurní d’Anoia

Retrat del violinista Antoni Torelló i Romeu

E

l 1873 —coincidint gairebé amb el cava— neix el besavi, Antoni Torelló i Romeu, fill i nét de músics-sastres. El seu avi —Antoni Torelló Sàbat— havia fundat l’orquestra Escolans i havia exercit l’ofici de sastre, que va seguir el seu pare, Antoni Torelló Borràs. Després de dues generacions de músics-sastres, el camí del besavi estava marcat: l’ofici donava el menjar; la música omplia la resta. El besavi va estudiar violí al Conservatori de Barcelona i va ser, sens dubte, el que va arribar més lluny amb la música. La seva filla Natàlia, la tieta, el descriu com un home seriós però amb un aire de molta bondat. És curiós que la “fisonomia de natural bondat” és el tret amb el qual Pelegrí Torelló descriu en el seu llibre el seu pare, fundador dels Escolans. El besavi, doncs, va heretar del seu avi la batuta, la música, el fil i l’agulla i l’aire tranquil i meticulós. Però el besavi no va ser només l’hereu dels Escolans. Tenia la sensibilitat especial dels grans músics: amic personal de Josep M. Sert i de Pau Casals (que li va regalar una partitura manuscrita, original i inèdita dedicada a un mes de l’any i va venir a Sant Sadurní a instància seva) tenia, a més, una gran preocupació per difondre la música a la comarca, cosa que el va portar a fundar la primera Associació Musical de Catalunya i a renunciar al Gran Teatre del Liceu, perquè això hauria fet desaparèixer els Escolans. Interpretador brillant de Beethoven, sovint acabava el dia tocant a casa en família mentre la besàvia cantava peces clàssiques amb una veu particularment dotada. El besavi va morir el 31 de desembre de 1953 als vuitanta anys, després d’haver tingut quatre fills amb Dolors Casanovas. El fill gran, Antoni Torelló Casanovas —el meu avi— va seguir l’ofici de sastre i els estudis de vent —flauta travessera— al Conservatori. Va dedicar la seva vida a la música, però els temps havien canviat i les orquestres clàssiques van deixar pas als instruments elèctrics. Així es van acabar els Escolans, sense que ningú més de la família seguís la doble tradició: el meu tio Tonet va continuar l’ofici de

sastre, però no de músic, i només dues besnétes —la meva germana Lali i jo— vam seguir estudis al Conservatori fins a quart de piano, però només com a afició personal. La història musical dels Escolans i de quatre generacions d’Antoni Torelló acaba a Sant Sadurní amb la mort de l’avi Tonet, fill d’aquell vocacional i excel·lent violinista que va ser el besavi Antoni Torelló i Romeu.

Gemma Torelló i Sibill Advocada

94


Santa Fe del Penedès

Vista de Santa Fe del Penedès

Església parroquial de Santa Maria, bastida al segle xvii

La tranquil·litat d’un poble

S

Viure a Santa Fe val la pena per la tranquil·litat que s’hi respira, sobretot observant les muntanyes de Montserrat des dels pins de Cal Ferret, fent una passejada pel sender del torrent de la Casa Nova envoltats d’un magnífic bosc de ribera o tot passejant entre vinyes.

Jordi Bosch i Morgades Alcalde de Santa Fe del Penedès

95

Santa Fe del Penedès

anta Fe del Penedès es troba al bell mig de la comarca de l’Alt Penedès, a 4 km de Vilafranca i a 8 de Sant Sadurní, capitals del vi i el cava respectivament. Amb una extensió de 3,4 km2 i 388 habitants, és el municipi amb menys població de tota la comarca de l’Alt Penedès. Està situat sobre un petit tossal, a 240 m sobre el nivell del mar, presidit per l’església —amb el seu campanar d’espadanya— i tot un seguit de masies escampades per tot el terme. Santa Fe és molt conegut per la seva activitat festiva, amb la festa de la Calçotada, organitzada pels Amics del Parellot, el drac de Santa Fe, que es realitza al mes de gener, la festa del Carnaval, amb la sardinada popular i la desfilada de carrosses i comparses, la festa de la Gent Gran, al mes de maig, l’Arrossada Popular, que es realitza per la Diada Nacional de Catalunya, les festes de Nadal i Cap d’Any i, sobretot, la Festa Major, que es celebra el tercer diumenge d’octubre i en la qual participen tots els grups culturals del poble (el Parellot, el drac de Santa Fe, la colla de Diables Infantils, els Capgrossos i el grup de Panderetes).


el dinamitzador cultural i esportiu

Albert Bosch i Hill

Santa Fe del Penedès

V

a néixer a Santa Fe del Penedès el 20 de setembre de l’any 1923 i va morir-hi el 5 de gener de 2004. Casat amb la Roser Montserrat, era pare de dues filles. L’Albert era un home senzill, un home del poble. Al llarg de la seva vida sempre va estar relacionat amb moltes activitats. Va ser un veritable servidor del seu poble. Ell era el mitjà de tres germans. El seu pare era boter (ofici molt valorat en aquells anys), i l’ajudava mentre anava aprenent l’ofici. Compaginava aquesta feina amb la de peó a la carretera. Més endavant, fins a la seva jubilació, va treballar en un celler de Vilafranca que elaborava vins i xampany (ara cava) i també vinagre. Va ser en aquesta feina on va conèixer l’admirat porter del FC Barcelona Antoni Ramallets, ja que en aquest celler s’hi va elaborar durant molts anys el “xampany Ramallets” de Caves Albertí. De les seves moltes aficions, cal destacar, per damunt de totes, el futbol i el teatre. Va jugar durant molts anys al CF La Granada, sempre de porter. Va ser l’impulsor del teatre a Santa Fe, on va preparar i dibuixar decorats, va fer d’actor —sobretot papers còmics— i també va escriure, junt amb la seva esposa, dues obres: El banc del si no fos i La sort ha caigut a Sort. L’any 1958 va participar en la recuperació i fundació del Centre Cultural i Recreatiu formant part de la primera junta. També va ser

Albert Bosch

Albert Bosch, quan era jove

Santa Fe del Penedès, 1923-2004

regidor a l’Ajuntament i, més endavant, va formar part de l’equip de persones que va escriure l’únic llibre dedicat al nostre poble, titulat Santa Fe del Penedès, un municipi històric al cor del Penedès. No podem oblidar que l’Albert era un gran creient i un millor cristià, i això el va portar a fer de campaner i a cuidar la nostra església, tant en el seu manteniment com en la preparació del culte i festivitats que s’hi celebraven. Una de les seves grans alegries va ser quan l’any 2000 es va arreglar l’interior del temple i es va instal·lar un rellotge al seu campanar. L’Albert era un home estimat per tothom. Va viure intensament els esdeveniments del nostre poble i, sens dubte, el seu esperit de servei ens ha deixat una gran petjada.

Salvador Romeu i Martí Exalcalde

96


Santa Margarida i els Monjos

S

anta Margarida i els Monjos és un municipi situat al sud-est de la comarca de l’Alt Penedès i travessat pel riu Foix. La seva geografia manté un equilibri entre la plana i la muntanya i està format per una desena de nuclis urbans, barriades petites i masies, els més importants dels quals són els Monjos, la Ràpita i Cal Rubió. L’equidistància entre Barcelona i Tarragona i les nombroses vies de comunicació que hi passen han afavorit que el municipi desenvolupés, des de començaments de segle xx, una important activitat industrial i un elevat creixement residencial que, malgrat tot, no està renyit amb la conservació d’entorns naturals de gran bellesa com ara els del Parc del Foix —que inclou bona part del municipi— o altres espais com el bosc dels Pins Alts, el torrent de Cal Bruna, el parc urbà del Foix, el parc d’Horta Pública, etc. El pas del temps ha deixat també la seva empremta a través de diversos elements que configuren una història i un ric patrimoni que el visitant pot anar descobrint tot passejant pel castell on va néixer sant Raimon de Penyafort, l’ermita de Penyafel, el molí del Foix, la masia Mas Catarro o altres. A Santa Margarida i els Monjos trobareu també cellers elaboradors de vins i caves, una gran varietat de restaurants on

assaborir la rica gastronomia de la zona i una gran diversitat de manifestacions culturals, com ara, entre d’altres, les festes majors de cadascun dels seus pobles, la Festa del Most de la Ràpita i l’Aplec al castell de Penyafort. Tot plegat fa que el nostre sigui un municipi obert, acollidor i sobretot disposat a conjugar art, paisatge, progrés, cultura i economia per seguir creant un model de municipi que mira endavant sense perdre arrels i tradicions.

Jordi Girona i Alaiza Alcalde de Santa Margarida i els Monjos

97

Santa Margarida i els Monjos

Mas Catarro

Castell de Penyafort

Un municipi per viure


el sant i conseller de reis i papes

Sant Raimon de Penyafort

Santa Margarida i els Monjos

ant Raimon de Penyafort va néixer el 1185 al castell de la seva família, a l’actual terme de Santa Margarida i els

Sant Raimon de Penyafort - Autor: Ricard Clausells, 1901

desconegut, s. xx

Sant Raimon de Penyafort amb el papa Gregori IX. Imatge extreta d’una col·lecció d’estampes de la vida i miracles del sant editades per Jean Le Clerc - Anònim, segle xviii

S

Sant Raimon de Penyafort. Imatge conservada a l’església situada al castell de Penyafort de Santa Margarida i els Monjos - Autor

Santa Margarida del Penedès, 1185 - Barcelona, 1275

En un dels seus viatges tornant de Roma a Barcelona va demanar al patró de la nau que s’aproximés a terra perquè a la platja hi havia un malalt que demanava confessió. En arribar a la platja de Tossa de Mar l’home no podia parlar. Fra Raimon li va preguntar si volia confessar-se i el malalt va dir que sí; va recuperar la veu, el va absoldre i va morir. Un altre miracle va succeir quan va decidir abandonar Mallorca en contra de la voluntat del rei Jaume I, que li va prohibir abandonar l’illa. Fra Raimon va anar aleshores al port de Sóller, on va embarcar sobre la seva capa fins al port de Barcelona. Raimon de Penyafort va morir el 6 de gener de 1275 al convent de Santa Caterina de Barcelona, avui desaparegut. L’any 1601 va ser canonitzat.

Monjos. D’adolescent, va anar a viure a Barcelona per realitzar els seus estudis. Entre 1217 i 1221 va fer una estada a la Universitat de Bolonya com a alumne, però en poc temps va començar a impartir classes de dret canònic amb molta assistència. Va ser en aquell temps quan va escriure la seva primera obra, la Summa luris Canonici. Al seu retorn a Barcelona va ser nomenat conseller del bisbe Berenguer de Palou i canonge de la catedral de la ciutat. Poc després va ingressar a l’orde dels predicadors, coneguda també com la dels dominics, fundada per Sant Domènec de Guzmán el 1215, amb qui va coincidir durant la seva estada a Bolonya. El papa Gregori IX li va encarregar la seva obra més important, les Decretals, consistent en la compilació del dret canònic, que van estar vigents fins al segle xx. El mateix papa el va nomenar penitencier i col·laborador i al seu costat va recórrer els diferents regnes hispànics com a assessor. Quan tornà a Barcelona per descansar, el rei Jaume I el va requerir com a assessor i conseller en el seu govern. Per a l’Església catòlica va reorganitzar els bisbats de la Corona d’Aragó, fou nomenat general de l’orde dels dominics i va crear i organitzar la Inquisició medieval.

Daniel Sancho i París Historiador

98


Subirats

Restes del castell de Subirats

S

ubirats és el municipi més extens de la comarca de l’Alt Penedès. Té 55,78 km2 i el seu terme municipal comprèn diversos pobles i llogarrets: Sant Pau d’Ordal, Lavern, Ordal, Ca l’Avi, Can Cartró, Can Rossell, el Pago, Cantallops, els Casots, urbanització de Can Rosell, Can Batista, Sant Joan i la urbanització Muntanya Rodona. En l’actualitat hi viuen poc més de 3.000 habitants, fet que dóna a la principal producció del territori, la viticultura, un paper capital en el seu paisatge i en el dia a dia dels seus pobladors. Aquesta tradició vitivinícola fa que Subirats aglutini el major nombre d’hectàrees de vinya de qualsevol municipi del Penedès, situat al cor d’aquesta regió elaboradora de vins i caves per excel·lència. De la zona d’Ordal cal destacar el préssec, molt apreciat i amb denominació d’origen pròpia. L’alt valor qualitatiu que té aquesta fruita és conseqüència de dos factors molt importants i que no es donen enlloc més. D’una banda, el tipus de sòl calcari, típic de Subirats i, de l’altra, la seva condició de conreu de secà, que hi dóna una aroma i un gust difícil de trobar en altres varietats. Si a aquests dos factors hi afegim el fet que el producte es cull en les condicions òptimes de maduració, fa que el préssec d’Ordal sigui conegut per les seves excel·lents qualitats aromàtiques i gustatives. Tots els caps de setmana d’estiu els elaboradors el venen acabat de collir de les seves terres al Mercat del Préssec d’Ordal. Fins i tot es celebra una temporada gastronòmica que té com a eix aquest fruit. I tot plegat,

amb la base de la coneguda i excel·lent reputació culinària dels restauradors de Subirats. Subirats és un municipi turístic molt ben comunicat. Ja l’antiga Via Augusta romana passava per aquestes terres, tal com ho fa l’hereva autopista. Igualment, el famós port d’Ordal no ho seria tant si no fos pel pas de la carretera general N-340 de Barcelona a Tarragona i València. Fins i tot dues torres de telègraf òptic es van situar en aquestes contrades, les muntanyes d’Ordal, un espai natural encara per descobrir. A més, la conquesta d’aquest enclavament va ser d’especial importància tant a la Guerra del Francès com a la Guerra Civil Espanyola, i hi ha itineraris per mostrar les seves restes. Finalment, hi ha un patrimoni intangible pel qual també s’ha de visitar Subirats: la seva gent. Us esperem a Subirats, capital de la vinya!

Antoni Soler i Vendrell Alcalde de Subirats

99

Subirats

Vista d’una part del terme de Subirats

Capital de la vinya


el dirigent de la Unió de Rabassaires i polític

Pau Baqués i Duran

Subirats

P

Pau Baqués i Duran

Sant Pau d’Ordal, Subirats, 1895 - Montpeller (França), 1990

au Baqués va anar a escola a Sant Pau i, tot i que era un bon estudiant, no va poder continuar la seva formació. Treballava al camp amb la seva família però també tenia altres inquietuds culturals i polítiques. Amb altres veïns del poble van crear el 1923 la Societat de Rabassaires de Sant Pau d’Ordal. Durant aquells anys en Pau va ser corresponsal de la revista La Terra a Subirats i va destacar com a líder local del moviment rabassaire en la lluita per una millora de les condicions de treball del camp. El lema del moviment rabassaire era “la terra per qui la treballa” i el que es reclamava, en primer terme, era una millora en els contractes de conreu entre propietaris i rabassaires. El 1928 es va casar amb Adela Ollé Barceló, amb qui va tenir dos fills, la Coloma i el Josep. En aquella època va entrar a formar part del Comitè Central de la Unió de Rabassaires. Amb el triomf de la República, la lluita dels rabassaires es va intensificar, ja que les millores tan reclamades es veien realitzables. Però la Llei de Contractes de Conreu aprovada a Catalunya va ser anul·lada pel govern de Madrid i la tensió creixent va acabar desencadenant els fets d’octubre de 1934. Fins a tretze persones de Subirats van ser detingudes als vaixells Uruguai i Argentina, entre les quals hi havia Pau Baqués, que no en sortiria fins al 1935. Durant els anys de la Guerra Civil, Pau Baqués va ser designat regidor de l’Ajuntament de Barcelona en representació de la

Unió de Rabassaires. Com a regidor formava part de la Comissió d’Assistència Social i la de Governació. L’any 1937 va ser nomenat conseller delegat del districte Segon. En aquella època va portar a terme tasques que anaven des de la provisió d’aliments a la ciutat fins a la protecció civil per fer front als bombardejos. El gener de 1939 amb l’exèrcit franquista a tocar de Barcelona, en Pau i la seva família van emprendre el camí de l’exili. Durant els nou mesos que va estar en els camps de concentració i mentre construïa una nova vida a França, no va deixar mai de mantenir el contacte amb els companys de la Unió de Rabassaires i el govern de la Generalitat a l’exili. Mort el general Franco, l’oncle Pau va fer diversos viatges al poble i a la casa on va néixer —al carrer de Can Rovira de Sant Pau d’Ordal—, on avui hi ha una placa en honor seu .

100

Ramon Carbonell i Baqués Servei de Medi Ambient i Sostenibilitat Ajuntament de Subirats


el teòleg i missioner

Ramon Martí de Subirats

amb l’emir de Tunísia, Al-Mustansir, amb el qual polemitzava sobre religió. Era considerat l’expert més important en la cultura hebrea i oriental de l’edat mitjana. Pedro Marsilio, a començaments del segle xiv, parla així de Ramon Martí: “Molt suficient en el llatí, filòsof en àrab, gran rabí, mestre en hebreu i molt docte en la llengua caldea”. Les seves obres són Explanatio Symboli Apostolorum ad Institutionem Fidelium (exposició del credo cristià), de 1257; Capistrum Iudeorum (escrit contra els jueus), de 1267; De secta Mahometani (tractat antiislàmic); Vocabulista in Arabico (un dels primers diccionaris àrab-llatí, molt utilitzat pels missioners i creuats) i Pugio Fidei (una de les obres més representatives del cristianisme medieval), de 1278. Ramon Martí va morir a la ciutat de Barcelona el 1284.

Josep Mata i Massana Afeccionat a la història

101

Subirats

amon Martí va néixer a Subirats l’any 1220. Quan tenia catorze anys, el 1234, va ingressar al convent de Santa Catalina (Barcelona), de l’orde dels dominics, de la mà de sant Raimon de Penyafort. Posteriorment es va traslladar a estudiar a París, al convent dominic de Saint-Jacques, on va ser deixeble d’Albert Magno i company d’estudi de Tomàs d’Aquino. Més tard va estudiar àrab a Palma. En el capítol que l’orde dels dominics va celebrar a Toledo l’any 1250, va ser designat, junt amb set dominics més, per aprendre llengües orientals, amb l’objectiu de crear un futur apostolat en terres musulmanes i jueves. El 1259 va ser cridat a Barcelona per fundar i dirigir un studium arabicum. L’any 1263 va mantenir una polèmica amb el jueu Moisès de Girona, de la qual en va sortir victoriós i li va proporcionar una gran popularitat. Arran d’aquest fet, el rei Jaume I li va encarregar la tasca de convertir jueus. L’any següent, Jaume I el va nomenar membre d’una comissió, junt amb el bisbe de Barcelona, Raimon de Penyafort i dos dominics més (Arnold de Segarra i Petrus Janua), formada amb l’encàrrec que revisessin els llibres sagrats jueus i eliminessin les blasfèmies contra el dogma catòlic. El 1268 va viatjar a Tunísia com a missioner. Va visitar Alexandria (Egipte), Palestina, Tunísia, Xipre, Sicília i Sardenya. Va mantenir una estreta amistat amb el rei Jaume I, amb Lluís IX de França i

Limor Pugio Fidei (1651)

R

Fragment de Vocabulista in Arabico

Subirats, 1220 - Barcelona, 1284


el jesuïta i compositor

Antoni Massana i Bertran

Subirats

E

El pare Antoni Massana

Barcelona, 1890 - Raïmat, 1966

l pare Antoni Massana S.J. nasqué el 24 de febrer de 1890. Ben aviat se li despertà l’entusiasme musical. Massana, que es definia com un acèrrim wagnerià, va tenir per mestres Enric Granados i Frank Marshall en la instrucció pianística, i Enric Morera i Cristòfor Taltabull en el camp de l’harmonia. Als vint-i-un anys ingressà a la Companyia de Jesús per seguir la carrera sacerdotal sense abandonar, malgrat tot, els estudis musicals. La Fundació Patxot premià el seu oratori Montserrat. El seu Himne a la Ciutat de Déu li va valer la Flor Natural i una entusiasta felicitació de Richard Strauss. Durant molts anys va ser mestre de capella de l’església del Sagrat Cor de Barcelona. En el camp religiós produí un oratori molt extens titulat La Creació. Les Set Paraules, a quatre veus, Cantata Cristo Regi, Miles Christi, Xavier, diverses misses, etc. En el camp operístic va compondre Nuredduna, basada en un poema de Miguel Costa i Llobera, així com El Paradís Perdut, una òpera en quatre actes. L’òpera Canigó es basa en el poema de mossèn Cinto Verdaguer. Amadeu Vives començà a treballar en la partitura, però malauradament no passà del preludi. L’any 1936 se’n féu una representació en versió de concert al Casal del Metge. L’obra quedà paralitzada per la Guerra Civil, però el pare Massana hi continuà treballant. El poeta Josep Carner va escriure l’adaptació escènica que Massana va utilitzar com a llibret per a la seva òpera. Només una sèrie de circumstàncies van permetre que l’obra s’estrenés al Gran Teatre del Liceu el 21 de maig de 1953. Aquell any es commemorava el cinquantè aniversari de la mort de mossèn

Cinto, però el veritable motiu de la representació va ser polític. Corrien temps difícils per al règim franquista i el governador de Barcelona, Felip Acedo Colunga, se’n va constituir en veritable promotor per tal d’apaivagar l’ànim dels catalans. La part musical va anar a càrrec dels Cors i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, amb la direcció general d’Ernest Xancó. Com a solistes actuaren Guillermo Arróniz, Bartomeu Bardagí, Raimundo Torres, Lina Richarte, Anna Ricci, Josep Simora, Diego Monjo i Miguel Aguerri. Josep Mestres Cabanes, d’altra banda, es va fer càrrec de la decoració. L’obra es va estrenar el 21 de maig de 1953 i va constituir un gran èxit cultural i social. L’any 1975 es va tornar a representar amb uns mitjans que van vorejar el ridícul. En plena democràcia es va perdre l’ocasió d’organitzar-ne una representació amb motiu del centenari de la mort de mossèn Cinto Verdaguer l’any 2003. Ningú no alçà la veu.

102

Lluís Vallès i Santomà Director de la Coral Llebeig de Sant Pau d’Ordal


Torrelavit

l municipi de Torrelavit, situat al sector nord-oriental de la comarca de l’Alt Penedès, va néixer el 1920 de la unió dels antics termes de Terrassola del Penedès i Lavit. És per això que a l’escut municipal hi ha una torre i un raïm. Els barris o nuclis de població, així com les nombroses masies, es troben dispersos a banda i banda del torrent de Mas Vendrell i de la Riera —o Riudebitlles, que travessa el municipi d’oest a est—, les ribes dels quals estan unides per diversos ponts que hi donen una personalitat pròpia. El terme municipal té 23,68 km2 i som poc més de 1.300 habitants, nombre que va augmentant de mica en mica gràcies als nous habitatges construïts els últims anys. Som un poble eminentment agrícola, però també industrial. Havíem arribat a tenir dotze molins paperers en funcionament al llarg de la Riera que encara es poden veure físicament, però ara només n’hi ha tres en funcionament. Actualment hi ha unes quantes empreses elaboradores de vins i caves, i a peu de carretera hi ha el polígon industrial i una hípica. Pel que fa a infraestructures i serveis, tenim les magnífiques escoles públiques J. J. Ràfols, amb la nova llar d’infants al costat, així com la zona esportiva, amb les piscines i el pavelló poliesportiu. A un costat de l’Ajuntament hi ha el també remodelat consultori mèdic i, a l’altre, el Casal de Cultura que, amb el teatre, la biblioteca i el casal d’avis, centralitza la major part d’esdeveniments culturals del poble. S’hi organitzen exposicions, cursets, tallers o viatges, entre altres activitats, així com la publicació de la revista El Cep. Els gegants del poble porten el nom de Marçal i Maria, com l’església romànica de Sant Marçal de Terrassola i la de Santa Maria

de Lavit, ambdues restaurades. Al barri de Can Rossell de la Serra també hi ha l’església de Sant Josep Obrer i una ermita al barri de Sant Martí Sadevesa. De totes les festes que celebrem al llarg de l’any, les més tradicionals són la Festa Major d’estiu, la d’hivern o de Sant Pau i la Festa Major de Can Rossell. Per les festes de Nadal es poden visitar els diorames i el Pessebre Vivent i es pot participar a la cavalcada de Reis. Som gent participativa, sense deixar de ser un poble petit i molt tranquil. Per arribar al municipi s’ha de deixar la carretera BP-2151 entre Sant Sadurní i Sant Pere de Riudebitlles. D’altra banda, si voleu gaudir de la gastronomia i del descans hi trobareu un parell de bars i de restaurants, així com dues cases d’allotjament rural. A més del concurs literari de Sant Jordi (Memorial Pere Ribé i Durbán), també s’organitzen, entre altres, el concurs de fotografia i el d’escultures a l’aire lliure que, any rere any, va deixant la seva empremta a places i racons del poble. Des de dalt la creu de Lavit es pot contemplar la magnífica vista panoràmica del nostre poble, amb les muntanyes de Montserrat al fons, que de nit encara és més fascinant. No us ho perdeu!

103

Ramon Riera i Bruch Alcalde de Torrelavit

Torrelavit

E

Església romànica de Sant Marçal de Terrassola

Panoràmica del municipi de Torrelavit

Dos pobles en un de sol


els mestres

Josep Llarena i Lluna i Teresa Xibillé i Cisa Josep Llarena i Teresa Xibillé al pont de les escoles i, al costat, els mestres amb un grup d’alumnes al pati

Lleida, 1904 - Barcelona, 1998 — Premià de Mar, 1913

Torrelavit

J

osep Llarena i Lluna va néixer a Lleida el 24 de maig de 1904 en el si d’una família nombrosa. El seu pare era de Burgos i la seva mare d’Amposta. Tres dels seus sis germans van ser mestres com ell. A la mateixa escola on ell ja impartia classes hi va entrar a fer pràctiques la que després seria la seva muller, Teresa Xibillé i Cisa, nascuda a Premià de Mar el 4 de setembre de 1913, filla d’un fabricant tèxtil i amb un germà. Després de tres anys de festeig es van casar i van tenir tres fills: dos nois i una noia, la qual va néixer a Torrelavit i va ser professora com els seus pares. Teresa Xibillé va fer de mestra a Vallbona d’Anoia durant tres anys i després acompanyà el seu marit a Bustillo del Páramo (León), on va ser traslladat com a càstig per ser “roig separatista”. Després que revisessin el seu cas i que fos absolt el destinaren a Igualada. A Torrelavit hi van arribar el 1946, quan a tots dos els van concedir la plaça fixa de mestres. L’edifici del grup escolar J. J. Ràfols era, i és encara, molt bonic, però no hi havia hagut sort amb els mestres fins que van arribar ells. Al poble hi havia una dita que deia: “Les gàbies són molt boniques; però els ocells no canten”. L’estreta col·laboració amb el rector del poble, Mn. Josep Arans, i amb la mestra de pàrvuls, Àngela Raspall, van donar bons fruits. Per si no era prou important ser uns bons mestres de primària, també van impartir classes de comerç i de batxillerat a uns quants alumnes —nens i nenes— més avantatjats, i els duien a Barcelona a examinar-se. Atrets per la bona fama d’aquests dos mestres, fins i tot venien alumnes de poblacions properes a la nostra. Van formar un esbart dansaire amb nois i noies del poble que actuaven fins i tot en altres poblacions i un grup de teatre que va representar obres com El ferrer de tall, Batalla de reines o La ferida lluminosa. Els mestres i la seva família vivien en un dels dos pisos que hi havia sobre les aules, assajaven als vespres i feien les representacions al teatre que hi ha al centre de l’edifici del mateix grup escolar. Anaven a cantar les caramelles el Dissabte Sant per totes les masies i barris del terme municipal amb els nens i nenes de diferents edats vestidets de catalans i amb les cançons ben assajades. El dia de Pasqua tornaven a cantar a la sortida de missa i amb els diners recollits es feia una excursió amb autocar.

Com que el sou de mestre era força baix, ell va estudiar Farmàcia per lliure, quan ja era a Torrelavit i exercia només els estius a farmàcies de Barcelona fins que es va jubilar. El 1961, el poble els va oferir un sentit i merescut homenatge amb motiu de la seva marxa a Barcelona per raons familiars. Cal destacar que malgrat que ja no vivien a Torrelavit, encara hi van venir a estiuejar alguns anys més. El Sr. Llarena es jubilà als setanta anys. Va morir el 13 de març de 1998 a Barcelona. La Sra. Teresa Xibillé es jubilà als seixanta‑cinc i encara guarda a la seva envejable memòria tots els records d’aquells anys viscuts al nostre poble, on s’hi van trobar molt a gust. Que aquestes línies serveixin de reconeixement a l’excel·lent tasca realitzada en bé dels infants i del jovent de Torrelavit durant aquells quinze anys de docència. Montserrat Torres i Sellarès Mestra

104


els mecenes

Els germans Joan i Jaume Ràfols i Mata Torrelavit, 1857 - ?

El servei públic a través de la política, que devien compartir pare i fill i al qual es van lliurar força representants de la burgesia, possibilità que Jaume Ràfols i Mata sigui entre els personatges il·lustres que van prendre possessió del càrrec de regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 25 de febrer de 1930, com certifica Josep Maria Pi Sunyer, secretari de la Corporació, al costat de Lluís Companys, Nicolau d’Olver, Godó Lallana, Coma Cros, Martí Esteve, Pich i Pon..., en definitiva, figures rellevants de la societat del moment, alguns dels quals van jugar papers cabdals en la política que aconseguí les llibertats democràtiques i el restabliment de la Generalitat.

105

Pere Baltà i Llopart Escriptor i periodista Diputat a Corts per Barcelona III, IV i V legislatures

Torrelavit

orrelavit estarà eternament agraït als germans Joan i Jaume Ràfols i Mata. L’escola pública on vaig aprendre les primeres lletres porta el seu nom. Va ser el regal al poble de dos fills agraïts. Ho havia sentit dir a les converses de sobretaula de casa meva perquè el pare, que esdevingué mestre d’obres, treballà en la construcció d’aquest grup escolar que recordo magnífic, com també ho és el pont d’accés des del poble, construït per Pau Vidal, que havia cedit el terreny de l’escola. Imagino l’impacte que van fer en la gent de Torrelavit aquelles generoses donacions al servei de la il·lustració dels infants, que es consumaren l’estiu de 1928, quan era alcalde Enric Nadal i Llopart, en plena dictadura del general Primo de Rivera. L’escola és un edifici d’estil noucentista dissenyada per Enric Sagnier, un dels més prolífics arquitectes de l’escola eclecticista del moviment modernista, que tant ha contribuït a la projecció universal de Catalunya. A més de les esglésies de Sant Marçal i de Santa Maria de Lavit, dues valuoses joies romàniques, és un bon atractiu de visitants el fet que signés el projecte Enric Sagnier, amb edificis al passeig de Gràcia i a la rambla de Catalunya, autor de la casa central de la Caixa de Pensions, coautor de la duana del port i de la seu del Palau de Justícia. Algunes de les grans famílies de la burgesia li encarregaren els projectes dels seus palauets i, també l’Església, que el féu marquès per obres tan representatives com la capella del Santíssim del monestir de Montserrat o el temple expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo, que acabà el seu fill. Els germans Ràfols foren gent de fortuna i d’influència demostrada en aconseguir que Sagnier acceptés ocupar-se del projecte. Havien nascut a Lavit i els seus pares eren masovers de l’Arboçar. Ambdós, sent molt jovenets, van marxar cap a Amèrica buscant fortuna i aconseguiren enriquir-se en el negoci de la importació-exportació. D’en Joan, que no va tenir fills, se n’ha perdut el rastre. No és aquest el cas d’en Jaume, que consta nascut l’1 d’abril de 1857. El seu fill, Enric Ràfols i Martí —a qui devia encomanar l’estimació per Torrelavit— va publicar el 1928 unes Notes Històriques sobre el poble. Consta com un dels fundadors del Partit Agrari Català i, com he pogut comprovar en els arxius històrics del Congrés dels Diputats, arribà a ser parlamentari arran de les eleccions generals del 29 d’abril de 1923. L’historiador Isidre Moles el considera una personalitat destacada del Partit Agrari.

Ofrena de l’Ajuntament de Torrelavit a Jaume Ràfols i Mata (1925)

T


el mecenes i filantrop

Pau Vidal i Rovira

Torrelavit

P

au Vidal i Rovira va néixer a Terrassola (Torrelavit) l’any 1859, sembla que a l’actual carrer de la Font. Va emigrar a l’Argentina cap al 1885 a cercar un món millor, de ben segur tal com ho feren altres torrelavitencs en aquells anys de crisi europea i de penúria a causa de la invasió de la fil·loxera que van patir els vinyars. Allà es va casar amb Emilia Tranier, que era francesa, i va tenir cinc fills: Paulina, Emilia, Agustín, Maria Rosa i Elvira Inés. La seva vida es va desenvolupar a Rosario, província de Santa Fe, on es va establir i on es dedicava a la compravenda de propietats i a l’exportació de cereals amb un soci barceloní. Aleshores, de fet, Argentina era anomenada “el graner del món”. Va guanyar diners i va deixar una casa a cada fill, els quals es movien en cercles socials de cert nivell, estudiaren piano, violí (poc comú) i pintura, i vestien elegantment. El 1923 mor la seva esposa, i això fa que als anys 1924 i 1925 viatgi amb les tres filles menors (la gran ja estava casada) a veure els familiars materns a França, i també a Espanya (i al seu poble natal, Terrassola, que aleshores ja estava ajuntat amb Lavit). I és quan l’estimació a les arrels, al lloc que el va veure néixer, va fer que hi donés, de manera altruista, diversos equipaments: un sopluig per als rentadors públics de Terrassola; un flamant rellotge en un nou campanar aixecat damunt l’església romànica de Sant Marçal (any 1926); el pont de les Escoles (any 1929), que travessa el congost

cedida per Inés Noemí Rumi Vidal, mestra jubilada, néta de Pau Vidal i filla d’Elvira Inés o Elvirita

Any 1925. Pau Vidal Rovira, ja vidu, amb les tres filles petites - Foto: arxiu Pere Rovira,

Foto de la família recuperada a Torrelavit

Pau Vidal Rovira (amb bigoti) amb la seva primera esposa, Emilia Tranier, i els cinc fills que van tenir

Pau Vidal - Foto arxiu Pere Rovira, cedida per Inés Noemí, néta de Pau Vidal

Terrassola (Torrelavit), 1859 - Sant Sadurní d’Anoia, 1938

obert pel torrent de Sant Marçal i comunica el poble amb el grup escolar Ràfols, inaugurat un any abans, i la creu de terme de Lavit (any 1930). En contrapartida, el poble va dedicar-li una plaça, el va nomenar fill adoptiu i predilecte del poble el 1929 —amb un acte amb gent als portals i domassos als balcons— i el 1933 se li va retre un càlid homenatge. Mentrestant, ell s’havia casat de nou amb una sadurninenca, Josefa Baró, coneguda com a Pepita, amb qui no va tenir cap fill, i que era molt més jove que ell i fins i tot que algunes de les seves filles. Va fixar la residència al carrer Diputació de la capital del cava, on va morir el 1938, en plena contesa civil, a l’edat de setanta-nou anys.

106

Pere Rovira i Alemany Historiador


Torrelles de Foix

orrelles de Foix és un municipi de l’Alt Penedès situat a uns 368 m sobre el nivell del mar. La part septentrional del terme comprèn bona part de la capçalera del riu Foix, i el sector meridional és regat per la riera de Pontons. Té una superfície aproximada de 37 km2 en què s’estenen els diferents nuclis de població: casc urbà, urbanitzacions i barris disseminats. Pel que fa a la població del municipi (on actualment hi ha 2.503 habitants), s’ha vist incrementada considerablement els darrers anys a causa principalment de la conversió de cases d’estiueig de les urbanitzacions en residències principals per part d’aquells que fugen de les grans àrees del voltant de Barcelona i busquen la tranquil·litat i qualitat de vida que sense cap mena de dubte es pot trobar a Torrelles. En la vessant històrica, cal dir que el lloc de Torrelles pertanyia al terme de l’antic castell de Foix, documentat el 1067, que va pertànyer a Bernat Marcús, conseller de Ramon Berenguer IV. Aquest castell fou posteriorment de la Corona, i a principi del segle xvii el lloc de Foix pertanyia als Peguera, que s’havien establert al lloc de Torrelles. Guerau de Peguera i Berardó fou nomenat pel rei Carles III de Catalunya-Aragó primer marquès de Foix el 1710. Pel que fa a l’economia, el nostre municipi es basa en la indústria i en el sector serveis i, en menor mesura, en l’agricultura, la cria de bestiar i l’horta. Precisament, la zona dels horts situada entre la riera de Pontons i el camí de les Fonts és digne de veure tot passejant fins arribar a les Dous, indret natural amb diverses fonts, zona de picnic i

zona d’esbarjo infantil, molt conegut a la comarca i possiblement el més emblemàtic de Torrelles. Cal destacar, també, altres llocs d’interès, com l’església de Sant Genís, els carrerons del casc antic o el passeig de la zona de nova urbanització del Pla dels Setze, així com els pèlags de les valls de Foix al barri de Cal Via o el santuari de la Mare de Déu de Foix, patrona del Penedès, situat a la dreta sortint del casc urbà. Centren les festes de Torrelles la Festa Major en honor a Sant Genís, el 25 d’agost, la Fira Artesana, el quart cap de setmana del mes d’octubre, el Dilluns de Pasqua —quan se celebra l’Aplec de Foix al Santuari— i, per últim, les festes que es celebren als barris del terme en honor de la Mare de Déu de Foix el 8 de setembre. Tot plegat, un bon atractiu per al visitant que tria Torrelles per passar-hi un cap de setmana o uns quants dies de descans —especialment als diversos allotjaments rurals, que formen una completíssima oferta de gran qualitat— a l’estiu. Veniu! No us ho perdeu!

107

Jaume Brichs i Morgades Alcalde de Torrelles de Foix

Torrelles de Foix

T

Salt de les Dous a Torrelles de Foix

Torrelles de Foix; panoràmica

Entre història, natura i progrés


el forner i benefactor

Pere Farré i Vallès

Torrelles de Foix

P

Monument a la memòria de Pere Farré Vallès que es va fer coincidint amb la inauguració de les fonts públiques l’any 1909 a la plaça de la Vila

Torrelles de Foix, 1852-1912

ere Farré Vallès, conegut popularment com “Hermano Farré”, va ser forner i es va casar amb Rosa Domènech i Gumà, filla de Pontons, el dia 11 d’abril de 1878. Fruit d’aquest matrimoni van néixer quatre fills: Josep, Rosa, Montserrat i Pere. Les seves grans contribucions al poble de Torrelles de Foix van ser la gran participació en el projecte de l’arribada d’aigua potable, el qual es va començar el dia 1 de desembre de 1907 sota la presidència del batlle, Mariano Vallès, i el secretari, Joan Milà conjuntament amb els seus vuit regidors: Isidre Surià, Antoni Vives, Pau Rafecas, Joan Raventós, Jaume Tutusaus, Pau Farré i Josep Vallès i Francesc Civil. Tots ells van iniciar els tràmits davant el Govern Civil de la província per a la portada d’aigües de l’anomenada font del Torrents a l’indret de les Dous per conduir l’aigua per la carretera de Pontons fins al nostre poble. El municipi va sufragar part del projecte, i la resta es va costejar amb la venda de “quarts de ploma” d’aigua. Tot i així, encara mancaven diners per poder afrontar les grans despeses que comportava. També cal dir que el senyor Pere Ferrer va fer-se càrrec del dipòsit de la construcció del dipòsit d’aigua, col·locat davant de la zona de Can Parellada. L’any 1909, sota la presidència de Mariano Vallès i els seus regidors —Pau Raventós, Joan Cercó, Salvador Bartrolí, Joan Raventós, Francesc Galimany, Joan Tous i Pere Parellada—, el projecte de l’arribada d’aigües a Torrelles va prendre forma.

El dia 13 de juny d’aquell mateix any es van inaugurar les fonts públiques i també es va fer l’acte de col·locació de la primera pedra de l’edifici que albiraria, posteriorment, les escoles públiques de Torrelles, tot plegat precedit d’un solemne ofici religiós i altres actes festius. Pere Farré va escriure en el seu testament que deixava l’edifici del carrer de Ronda (avui seu del casal d’avis) al poble de Torrelles per habilitar-lo com a escola pública. Els seus hereus van reclamar, però el Tribunal de Barcelona va denegar aquesta demanda i va inscriure com a propietari l’Ajuntament de Torrelles de Foix. Posteriorment, el poble va retre homenatge a Farré col·locant una font d’aigües públiques a la plaça de la Vila perquè ell la pogués veure des de casa.

108

Albert Parellada i Guixens Estudiós de la història local i col·laborador d‘El 3 de vuit, setmanari informatiu de Vilafranca i comarca


el noble i cavaller i primer marquès de Foix

Guerau de Peguera i de Berardo

causa del nomenament de Guerau de Peguera i de Berardo (noble i cavaller) com a primer marquès de Foix l’any 1711, atorgat pel rei Carles III de Catalunya i Aragó, Torrelles de Foix té un privilegi que moltes altres viles no tenen: poder lluir en el seu escut municipal el timbre de corona de marquesat —enlloc de la de poble, com li correspon. Tot i que desconeixem dades del seu naixement —ja que els títols han estat cremats— sabem que Guerau, senyor de Torrelles de Foix, provenia del llinatge dels Peguera, de la línia dels Torrelles de Foix. Aquesta línia sorgí de Guillem de Peguera i de Montbui, qui es casà amb Maria Graida de Cruïlles i de Vilafranca, senyora de Foix i de la quadra de Torrelles de Foix i que s’extingí amb Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, la qual morí fadrina vella el 1881, va deixar el seu patrimoni a les salesianes i també establí el repartiment de terres (“navegants”) entre els veïns del poble. Guerau de Peguera i de Berardo (fill de Lluís de Peguera i Llaudes, mestre de camp i cavaller de Sant Jaume) es casà amb Maria d’Aimeric i d’Argençola, i foren pares de tres fills: Antoni, impulsor del pacte de Gènova i coronel de les Reials Guàrdies Catalanes; Lluís, cavaller patge del rei Carles III, i Josep Francesc, capità de la Coronela de Barcelona durant el setge borbònic de 1713-1714. Participà en la resistència de Barcelona contra Felip V (1713-14), el govern del qual li confiscà els béns i li cremà el títol. Amb tot això, Guerau de Peguera va ser detingut per no poder pagar les contribucions al Govern, la qual cosa suposava inobediència, i el 5 de febrer de 1716 les tropes borbòniques el van agafar.

Amb una calessa va ser traslladat fins al castell de Peníscola i posteriorment a la ciutadella de Pamplona, on va morir pres l’any 1716. Les seves restes van ser enterrades al convent de Santo Domingo de la capital navarresa. Trenta-dos anys després, el novembre de 1748, les seves restes foren traslladades al santuari de Santa Maria de Foix, per complir amb la seva darrera voluntat, i també en virtut del que testà el 1746 un dels seus fills, Josep Francesc de Peguera, propietari dels castells dels Peguera i Secabecs, l’Albereda i Llombarda (avui, les Llambardes) com també del santuari de Foix (patrona del Penedès). Acollint-se al tractat de Viena, els títols concedits per Carles III hagueren de ser restaurats per Felip V. Així mateix, s’hagueren de restaurar els béns segrestats i amb això, a Josep Francesc de Peguera li foren restituïts els títols del seu pare, de manera que va esdevenir segon marquès de Foix, senyor de Torrelles de Foix i baró de Montnegre.

109

Jaume Pardo i Gomà Estudiós de la història local i redactor de La Veu de Foix i de la revista Ventall

Torrelles de Foix

Placa a la casa pairal dels Peguera

A

Santuari de la mare de Déu de Foix, patrona del Penedès, on foren enterrades les restes de Guerau de Peguera seguint la seva darrera voluntat

Torrelles de Foix, segle xvii - Pamplona, 1716


el mossèn i rector màrtir

Joaquim Socada i Olivella

Torrelles de Foix

ls pobles hi ha diverses persones perfectament mereixedores de la nominació de “personatges”. No cal la mirada única a llinatges feudals reculats en el temps, que sovint el seu esperit guerrer no era precisament emprat amb consideració als seus vassalls. A pla de carrer es poden trobar innegables valors amb bona petjada al poble o a la vila. Com a exposició d’uns fets concrets, el comentari abreujat que segueix: Mossèn Joaquim Socada Olivella va néixer l’any 1862 a Vilafranca del Penedès, on va cantar missa a la basílica de Santa Maria. Va ser vicari a Capellades i ecònom a Santa Maria de Bellver el 1894. L’any 1898 va ser destinat com a rector a la parròquia de Sant Genís de Torrelles de Foix, la qual era totalment independent de la de Foix. A més, era molt ben tinguda i respectada i s’anava bastint de les mancances que tenia. Just possessionat en aquesta parròquia, com un veí més, procuraria bastir el campanar amb una nova campana que fes companyia a la del seu antecessor, Mn. Ramon Llumà. Seria aquesta, d’unes proporcions considerables, amb 650 quilos de pes. Almoines, aportacions de famílies benestants i la col·laboració generosa del germà hospitaler fill de Torrelles Pere Farrer i Vallès van fer realitat la proposta del nou rector. Es va estrenar el dia 25 d’agost de 1899 i va ser coneguda després com la campana grossa. Uns anys després, l’any 1909, es va produir a Torrelles un fet important: la portada d’aigua amb un traçat de terreny molt accidentat fins a fonts en carrers del poble. No cal dir que l’Ajuntament, amb complicitat de mossèn Joaquim, va fer realitat aquesta gesta, com ho dóna a entendre la generosa col·laboració del germà hospitaler, Pere Ferrer, com anys abans havia fet amb aquella campana. Avançant els anys i amb bona col·laboració o complicitat amb aquell alcalde —Marià Vallès i Badia, el qual va tenir una llarga singladura— es va donar camí a iniciatives positives i diverses. Relativament amb pocs lustres hi va haver molta innovació a Torrelles, tot i la precarietat de recursos, amb la guerra Europea entremig: electricitat generada al poble, el primer cinematògraf, escola amb edifici de nova planta, cor de Clavé amb l’excel·lent solista Pau Brichs Bola, etc. Sovint s’endevinava aquella mà “pietosa” que empenyia iniciatives socials i assenyades i ajudava les famílies, no pas, però necessàriament amb recursos d’àmbit parroquial; els cercava on podia perquè la innovació que fos sortís bé. Veïns de l’època recordaven que “era persona considerablement avançada al seu temps”. L’any 1923, Mossèn Joaquim Socada promou obres importants a la façana de l’església i amb un cos mes d’alçada al campanar.

Parròquia de Sant Genís i retaule a l’altar major en època de Mn. Joaquim Socada, procurat per ell mateix a començament de la dècada dels anys trenta

A

Vilafranca del Penedès, 1862 - Torrelles de Foix, 1936

La nova façana tindria un rellotge en combinació amb dues campanes. Tot plegat es feia realitat un any després. Entre els anys 1932 i 1933, com a les fonts de les Dous poc abans, Socada col·labora estretament amb la iniciativa d’unes persones estiuejants de Barcelona —inclòs el metge del poble, Manuel Echevarria, i certs veïns— de construir un local (on s’hi fes cultura i germanor, orfe de matisos polítics, segons deien) per al poble en aquells temps de certa convulsió política. El 27 d’agost de 1933 va ser inaugurat el magnífic Casal Torrellenc, de considerable amplitud, el qual, juntament amb la campana grossa, encara presten servei actualment. L’any 1936, mossèn Joaquim, tal vegada en certa manera confiat per l’obra —pastoral i humana— exemplar que s’havia propiciat a Torrelles, alhora que refiat de certs “consells” més dubtosos que tranquil·litzants, va romandre molt insegur i localitzable. Així es desprèn del ressò arribat de persones d’aquell temps. El dia 22 d’agost, en un recolze de carretera, uns trets fàcils d’aquells moments van posar fi a la seva vida a l’edat de setanta-quatre anys i després de trenta-vuit d’exercir a la parròquia de Sant Genís. Veritablement, va ser una persona per recordar! Josep Escofet i Galimany Estudiós de la història rural i director d’El Xic Torrellenc, publicació que enguany celebra el 25è. aniversari

110


Vilafranca del Penedès

ilafranca del Penedès és una vila amb un gran dinamisme econòmic, social i cultural, que destaca en les ciutats mitjanes més importants de Catalunya. Gaudeix d’una immillorable situació estratègica, amb una bona xarxa de comunicacions que alhora l’han enfortit com a capitalitat de comarca i del Penedès. La tradició vitivinícola està present en totes les manifestacions socials de la nostra terra i impregna la nostra manera de ser. Per a Vilafranca i per al Penedès, la cultura del vi i l’entorn natural i paisatgístic és signe d’identitat i ha generat i ha atret indústria, serveis, cultura, i turisme, potenciant el nivell de benestar de la població. La identitat penedesenca sobresurt i resisteix a la pressió metropolitana, amb la demanda de sòl residencial, industrial, comercial, d’infraestructures... Preservant els valors i el paisatge penedesenc, preservem els valors i la riquesa del nostre patrimoni cultural. Vilafranca sap combinar la força agroindustrial en els nous reptes de la nostra societat per esdevenir el gran centre comercial i de serveis del Penedès. Les àmplies zones de vianants que ofereix el centre de la vila conviden a passejar i gaudir de l’encant, la tradició, la modernitat i el gran llegat arquitectònic. Fires, festes i mercats confegeixen el calendari particular de Vilafranca, en què destaca la

Festa Major, declarada d’interès nacional i una de les grans festes de Catalunya. Vilafranca, des de la seva identitat, ha estat i és una cruïlla de comunicacions i d’intercanvi. Homes i dones de diferents orígens han trobat a Vilafranca una vila on compartir i desenvolupar els seus projectes, un espai on expressar les seves inquietuds i el seu mestratge. Vilafranca ha estat testimoni i tribuna de grans personatges que han contribuït d’una manera remarcable a la cultura, al pensament i a la història de Catalunya. El seu llegat ens ha de guiar cap a un futur amb un Penedès viu, verd i vital.

Pere Regull i Riba Alcalde de Vilafranca del Penedès

111

Vilafranca del Penedès

V

Basílica de Santa Maria, primer edifici parroquial de Catalunya edificat en estil gòtic

Vista panoràmica de Vilafranca del Penedès

La força de la identitat


l’advocat, agrarista i benefactor

Manuel Barba i Roca

Vilafranca del Penedès

F

ill d’una família de metges i hisendats, es doctorà en Dret a la Universitat de Cervera, on realitzà algunes classes. Fou un representant típic de la moderada i pràctica Il·lustració catalana, proper als ideals dels clàssics i dels humanistes. Residí a Vilafranca del Penedès, tot i que mantingué intensos i constants contactes amb el món intel·lectual barceloní i amb alguns dels més representatius il·lustrats espanyols, durant el segle xviii i el primer terç del segle xix. L’any 1781 ingressà a l’Acadèmia de Jurisprudència amb un Discurso sobre los Pleytos, una mena de codi deontològic de l’advocacia que avui, més de dos-cents anys després, encara manté la seva vigència. L’any 1786 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts on, junt a Josep Albert Navarro Mas i Marià Oliveras, va crear una corrent d’opinió agrarista. Hi llegí set memòries, de les quals destaquen Sobre el estado actual de la Agricultura en Cataluña y medios de mejorarla (1787), Memoria sobre la plantación de árboles (1789) i Observaciones a la Memoria de Don Josep Navarro sobre la plantación y cultivo de la viña (1802). En els seus escrits i en la seva pràctica agrària es mostrà partidari de l’extensió dels conreus i d’un liberalisme econòmic moderat. Fou un gran defensor de l’expansió del conreu i del consum de les patates ja que creia que així s’eliminarien les fams. Fins i tot instaurà un premi, per la qual cosa fou conegut per “Doctor Patata”. Endegà diverses iniciatives econòmiques: fàbriques de filats i de teixits, aprofitament industrial de la brisa, producció

Signatura de Manuel Barba

Discurso sobre los Pleytos. Discurs de Manuel Barba en l’obertura de l’Acadèmia de Jurisprudència, l’any 1781

Vilafranca del Penedès, 1752-1824

de verdet industrial, invenció de bombes mecàniques per a l’extracció d’aigües subterrànies i plans de millora dels camins i les comunicacions, especialment el que comunicava Vilafranca del Penedès amb Vilanova i la Geltrú. També va dur a terme iniciatives assistencials, com la primera Junta de Caritat de Catalunya, que es creà a Vilafranca del Penedès l’any 1801. Tampoc defugí les responsabilitats polítiques i durant la Guerra del Francès fou membre de la Junta Superior del Principat i Secretari de Justícia. Durant el Trienni Liberal (1821-1822) va ser diputat provincial a la Diputació de Catalunya.

112

Ramon Arnabat i Mata President de l’Institut d’Estudis Penedesencs


el pintor

Pau Boada i Mercader

Pau Boada (1960) - VINSEUM Museu de les Cultures del Vi de Catalunya

i gravador i són remarcables les sèries d’estampes de sant Fèlix i de temes locals. Al 1936 li fou admesa una pintura per a ésser exposada a l’Exposició de Primavera del Saló de Montjuïc. Al 1951 va exposar a la Bienal Hispanoamericana de Arte de Madrid. L’any 1953 li van atorgar el premi de l’exposició nacional “El vino en las artes plásticas”, i l’any 1956 va presentar un ampli mostrari de la seva obra a les galeries Laietanes de Barcelona. La seva darrera exposició va tenir lloc el 1959 al Museu de Vilafranca i va ser qualificada per la crítica com la millor de totes.

113

Josep Maria Masachs i Suriol Director de l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès

Vilafranca del Penedès

au Boada i Mercader era fill del pastisser de Ca la Giralta, lloc on va treballar des que va deixar els estudis fins a la liquidació del negoci al 1939, en acabar la guerra. Estudià al col·legi de Sant Ramon de Vilafranca fins als setze anys, i al 1928 exposà per primera vegada la seva obra en una col·lectiva de pintors locals realitzada al Centre Agrícola del Penedès. Participà de manera activa en el moviment d’avantguarda protagonitzat per la revista Hèlix, portaveu de tot el que representava la modernitat en els camps de la literatura, del teatre, del cinema, la música, de l’arquitectura i de les arts plàstiques. Fou la primera alenada d’aire fresc que rebia mes enllà de l’obrador familiar i que li mostrava que les seves inquietuds artístiques tenien prou fonament com per prendre-se-les seriosament. El seu és un món molt penedesenc, molt localista i proper a la terra on viu. Executa la seva obra dins dels límits del Penedès: des de l’arc de Berà fins al pont del Diable; des del mar fins a la muntanya. Retrata la vida quotidiana, els costums i els personatges d’una vila plurisecular que no vol ser ciutat, que viu aturada en la tradició, atrafegada en el treball de la vinya, ocupada en l’elaboració de vi i que defuig de temptacions industrials. I així ho reflecteix en la seva obra: grallers, drac, terrissaires, pagesos, ous rossos, conills, aviram, coques de Vilafranca, vinyes... Així, doncs, exerceix de penedesenc de cap a peus. Va començar pintant marines i va acabar realitzant, amb diverses tècniques, grans murals; el primer, a la sala de Sant Raimon de Penyafort —ara coneguda com a sala Pau Boada— de l’ajuntament de Vilafranca i, posteriorment, els vitralls de la basílica de Santa Maria. Va ser un pintor que va acolorir èpoques grises. La seva obra és un esclat de llum —molt intensa, molt mediterrània, molt penedesenca— i de colors brillants propis de la contrada que retrata. Ha estat l’il·lustrador vilafranquí per antonomàsia. Nombrosos llibres i revistes tenen dibuixos seus: la Gaseta de Vilafranca, de Pere Mas i Perera, l’Hèlix, de Joan Ramon Masoliver, Verde i Azul, on hi escrivia Eugeni d’Ors, o Diónysos, de Manuel Benach. Al llibre de Mossèn Trens —mestre i mentor seu— Vilafranca, senyora vila també hi podem admirar dibuixos seus. A la postguerra va crear un cert ambient artístic a la vila a base d’organitzar exposicions al Museu, on ell mateix destriava què mereixia ser exposat i què s’havia de desar. Insistí una vegada i una altra a pintar i/o representar la Festa Major de Vilafranca en auques (1944), en llibres (10 glosas de Fiesta Mayor) i amb una cinquantena de dibuixos a la ploma (1952). Té una intensa obra com a il·lustrador

Pau Boada davant del mural de la vinya i el vi

P

Vilafranca del Penedès, 1910-1975


el físic i químic

Josep Estalella i Graells Dibuix de P. Puig i Adam extret de la publicació Vida i obra del Dr. Josep Estalella: 1879-1938 (1979)

Vilafranca del Penedès, 1879 - Barcelona, 1938

Vilafranca del Penedès

osep Estalella Graells, fill de Vilafranca del Penedès, nasqué el 21 de juny de 1879. El seu pare, Frederic Estalella, era argenter. Al taller del pare, Josep s’inicià en el coneixement de les màquines i dels metalls seguint la seva curiositat, la seva capacitat d’observació i les seves habilitats. Un cop acabat el Batxillerat, entrà a la Universitat de Barcelona, on seguí els estudis de Física i Química —que acabà el 1898 amb premi extraordinari—, al mateix temps que treballava per ajudar-se a pagar els estudis. Estudià alemany, francès i italià per poder seguir l’actualitat científica. Ja durant la carrera va publicar el seu primer treball científic, amb aportacions pròpies. Va treballar també a l’estació meteorològica de Barcelona. Va romandre a la Universitat com a ajudant de la càtedra de Física, encarregat d’Ejercicios Prácticos de Física, mentre preparava el doctorat. La tardor de 1902, a Madrid, va obtenir el títol de doctor amb el número u, i la nota d’excel·lent i Premi Extraordinari. El destí s’entestà a portar-lo a l’ensenyament, concretament a l’institut de Girona. Al matí feia les seves classes i a la tarda treballava a la indústria, on podia desplegar la seva vocació d’enginyer. Va intervenir, entre d’altres obres, en la construcció de la central hidroelèctrica del Pasteral, així com en tasques de laboratori tot fent el control de les aigües de diverses procedències. De Girona, Josep Estalella passà a Madrid, cridat per la Junta de Ampliación de Estudios de la Institución Libre de Enseñanza pel seu prestigi en el camp de la ciència i de la pedagogia. Es va fer càrrec de la direcció de l’Instituto-Escuela. Però Estalella no va poder complir amb el compromís: pocs mesos després el seu pare va caure greument malalt i és per això que va passar a l’Institut de Tarragona. La Generalitat de Catalunya el cridà el 1931, un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia, per dirigir l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella, al qual Estalella marcarà de tota la saviesa acumulada. Els seus treballs científics i tècnics van tenir durant aquesta etapa el reconeixement de la comunitat científica, i el seu prestigi el dugué a ser el primer president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Aquesta pinzellada quedaria incompleta si no parléssim de la seva persona i de les qualitats que posseïa. Tenia una enorme capacitat de treball i a cada cosa que feia s’hi aplicava seguint la màxima, molt noucentista, que ell transmetia als seus alumnes:

Foto: VINSEUM Museu de les Cultures del Vi de Catalunya

J

“quan facis alguna cosa, fes-la com si en allò t’hi anés la vida”. Tal com destaca Maria Cardús en el seu llibre*: “Tenia la mirada penetrant —aquesta mirada que jo no oblidaré mai—, però no et feia mal, perquè darrere d’aquells ulls vivíssims trobaves una voluntat d’ajudar-te i una veritable estimació”. *

CARDÚS, Maria. Josep Estalella i l’Institut-Escola. De la ciència a la pedagogia. Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 1980.

114

Maria Lluïsa Penelas i Guerrero Catedràtica de Ciències Naturals


el filòsof

Francesc Xavier Llorens i Barba

n el marc de les lluites entre liberals i carlins durant el segle xix, Barcelona recupera la seva universitat. En aquesta conjuntura comença la labor docent del vilafranquí Francesc Xavier Llorens i Barba, que va guanyar primer la càtedra de l’institut, i després la de Filosofia i la seva història a la Facultat de Filosofia. Llorens es mantingué sempre en l’estricta observança de la seva missió professional: formar el jovent universitari en el coneixement de la filosofia —sobretot l’escocesa del sentit comú— i de la seva pròpia consciència. L’estructura universitària seguia les lleis centralitzadores imposades durant els llargs períodes de governs moderats. Alguns dels seus companys van ser els principals impulsors de la Renaixença, entre els quals ell era la figura de referència quant al pensament. Tots ells, arrenglerats amb el moviment liberal conservador català, molt vinculat a l’Església catòlica, intentaran, d’una banda, preservar la cultura tradicional, però, de l’altra, procuraran una certa modernització social davant del progressiu materialisme. El pensament de Llorens ens ha arribat per diverses recopilacions d’apunts fetes pels seus alumnes. Els apunts de Llorens van ser objecte de polèmica anys després de la seva mort perquè la seva edició definitiva es va dilatar molt. Alguns acusaven la Universitat de tenir-los obstaculitzats perquè el corrent tomista dominant en aquesta institució des de finals del xix no volia admetre l’admiració que el mestre sentia per Kant. Entre aquests reculls en destaca

un de 1855 on, en les notes preliminars, tractava els conceptes d’estat i de nació, identificant aquest darrer amb l’existència d’una llengua pròpia, cosa que podia donar arguments als precursors del catalanisme. L’obra més destacada de Llorens en vida va ser el discurs inaugural del curs 1854-1855 a la Universitat de Barcelona, en què es refereix al desenvolupament de la filosofia en els pobles. Aquests haurien d’estar atents més al seu potencial intern que a les influències estrangeres, i conrear el propi esforç. Llorens, persona escoltada i respectada pels seus contemporanis, tingué dos deixebles destacats: Josep Torras i Bages, en l’àmbit català, i Marcelino Menéndez Pelayo, en l’espanyol.

115

Fèlix Villagrasa i Hernàndez Historiador

Vilafranca del Penedès

E

Quadre de Francesc Xavier Llorens i Barba de la col·lecció Joan Cuscó, que es troba al Saló de Plens de l’ajuntament de Vilafranca - Foto: Pau Asensio

Vilafranca del Penedès, 1820 - Barcelona, 1872


el filòsof i polític

Rodolf Llorens i Jordana

Vilafranca del Penedès

L’

Rodolf Llorens a l’escola

Vilafranca del Penedès, 1910 - Caracas, 1985

obra i la biografia del filòsof i polític Rodolf Llorens i Jordana mostren integritat i compromís amb la vida i amb el país. En el context europeu la seva trajectòria és paral·lela a la de l’intel·lectual Siegfried Kracauer i la seva sensibilitat se situa a la riba de Georg Simmel, Ramon Turró, Salvat Papasseit i Prudenci Bertrana. És un intel·lectual crític, republicà i d’esquerres amb un estil irònic, àgil i incisiu. Va treballar en pro d’una cultura catalana desacomplexada i construïda des de baix i intel·lectualment s’oposà a Jaume Vicens Vives, Josep Ferrater Móra i Eugeni d’Ors. Va ser un pioner i lúcid crític de cinema, un interpel·lador incansable (d’Ortega y Gasset, per exemple) i un apassionat per la política amb els ulls fits en la plena llibertat del seu país (perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa). Llorens va dur una agitada vida política i cultural (com a membre d’ERC, del PSUC i secretari de la Unió de Rabassaires, com a president del Centre Català de Caracas i dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili...) i des de l’exili mai no es va cansar de declarar que cal “replicar-ho tot” i que l’objectiu era “lluitar contra el franquisme”. És autor d’un conjunt d’obres que, pel seu estil i pel seu contingut, tenen una vigència indiscutible. Rodolf Llorens és imprescindible en una cultura que es vulgui viva

i reflexiva, perquè hi aporta aquella espurna de rebel·lió que ens empeny a pensar i que ressitua tot allò que podria semblar-nos pla. “Si mirem enrere / sigui per dir-nos: / endavant!”, digué. La filosofia ha de desvetllar memòries i de menar a l’acció basant-se en una actitud crítica i bregadora i el seus articles en premsa són periodisme de combat. Les seves obres més importants són La ben nascuda (1937), Com han estat i com som els catalans (1968) i Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949) i el seu pensament polític és recollit a Catalunya des de l’esquerra (2004).

116

Joan Cuscó i Clarasó Filòsof i musicòleg


l’escriptor i polític

Pere Mas i Perera

aspectes, una valuosa obra de referència. L’any 1935 va publicar una interessant Perspectiva històrica del Penedès que caldria reeditar. Tot amb tot, va ser un fet transcendent la publicació del seu article-estudi “Etimologia i grafia del terme Penedès”, el 1968, en l’opuscle Pro Penedès, editat pel Museu de Vilafranca, el desembre de 1969, en un moment que la vila havia recuperat el nom de “Vilafranca” i havia superat el castellanitzat “Villafranca”, i maldava per fer oficial el nom “Penedès”, tot i que sobre aquest mot hi feien gravitar dubtes els qui preferien formes ancestrals o més adients a altres oïdes. La seva erudició, capacitat d’anàlisi i influència intel·lectual va ser oportuna per recuperar de ple el nom “Penedès”. És per això que, mort a l’exili, cal veure la seva contribució a la vida intel·lectual i política de la comarca com a tel·lúricament impactant.

117

Antoni Ribas i Beltran Periodista

Vilafranca del Penedès

ere Mas i Perera, nascut a Vilafranca el 4 de març del 1901 i mort a Buenos Aires el 6 d’abril de 1977, és l’home del Penedès per excel·lència i un dels més il·lustres exiliats de Vilafranca ran de la Guerra Civil (1936-1939). Vinculat políticament a Acció Catalana, va participar amb diversos càrrecs tècnics en els governs de la Generalitat dels anys trenta i exercí funcions politicoadministratives vinculades a la seva formació professional: el comerç i l’economia. Va ser director de la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu (1935), comissari general de banca, borsa i estalvi (1936), director general de finances (1936), director general de crèdit i tresoreria (1937) i director en cap de la Caixa Central de Crèdit Agrícola (1937). Tot i això, la seva empremta cal cercar-la en l’aportació intel·lectual que féu sobre la història de la comarca i de Vilafranca. Des de molt jove va participar en les publicacions de caràcter catalanista de la vila i la seva màxima aportació va fer-la en ser l’ànima de Gaceta de Vilafranca, que de 1926 a 1930 dirigí i on reflexiona sobre la dimensió socioeconòmica que havia de tenir el Penedès. Coneixedor de la comarca per la seva infància passada a Sitges, és l’home que impulsa, junt amb altres, la I Exposició d’Art del Penedès (1926) i escriu un bon conjunt d’articles defensant la vigència comarcal fugint de tòpics romàntics i costumistes, en uns anys en què Pau Vila i diversa gent treballa en la divisió comarcal de la Catalunya. L’altra aportació important de Mas, en aquesta mateixa línia, va ser la publicació l’any 1932 de l’obra Vilafranca del Penedès, en la col·lecció enciclopèdica Barcino, que fins fa poc era l’única síntesi històrica sobre la vila i encara constitueix, en molts

Pere Mas i Perera

P

Els components del primer Consell de la Comunitat Catalana, el 1940. D’esquerra a dreta, Pere Mas i Perera, Pere Seras, Joan Llorens, Josep Escolà i Manuel Serra i Moret

Vilafranca del Penedès, 1901 - Buenos Aires, 1977


el filòleg i escriptor

Manuel Milà i Fontanals Vilafranca del Penedès, 1818-1884

Vilafranca del Penedès

l vilafranquí Manuel Milà i Fontanals és un dels grans noms de la intel·lectualitat catalana del segle xix, no solament perquè entre els mèrits que se li atorguen hi ha el de ser l’introductor a la Península del mètode i recursos científics en la investigació filològica, sinó també per l’exercici d’un mestratge universitari que va fer que en ell s’originessin, per mitjà dels il·lustres deixebles Menéndez y Pelayo i Rubió i Lluch, les grans línies de les filologies espanyola i catalana respectivament. De l’excel·lència que ja en vida se li reconeixia, en són representatives tres obres cabdals: el Romancerillo catalán en el camp de la cançó tradicional catalana; De los trovadores en España, en el de la poesia trobadoresca; i De la poesia heroico-popular castellana en el de l’epopeia castellana. Però l’empremta de Milà depassa de molt aquestes matèries i s’escampa brillantment en d’altres com ara els estudis sobre estètica o els de la poesia catalana medieval. Qualificat de “balena literària”, tant per la saviesa com per l’envergadura física, el prestigi assolit va fer que l’any 1859 presidís els primers Jocs Florals restaurats i que el seu parer fos el determinant per a l’ús exclusiu del català. En tornar-los a presidir l’any 1883, va haver de constatar que, tot i la seva posició inicialment escèptica, allò que havia estat “sols una escola poètica reduïda” havia esdevingut “tota una literatura”. I, tanmateix, revestit com estava des de ben d’hora d’un paper patriarcal, la Renaixença també era seva, com ho testimonia, d’una banda, que noms insignes com els de Piferrer, Rubió i D’Ors o Verdaguer s’hostatgessin a la casa seva de Vilafranca en recerca de consell i, d’una altra, per la voluntat didàctica d’incursions en la creació com en la de l’exemplar poema La cançó del pros Bernard. Justament és de valorar que, malgrat la dedicació a la crítica i a la investigació, sigui tan remarcable el gran nivell assolit en la breu producció poètica, representada avui en totes les antologies. Nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1818, va mantenir sempre la vinculació amb la terra nadiua, evident en algunes de les poesies més emblemàtiques com La font de Melior, La complanta d’En Guillem, A Montserrat, Un cas veritable, etc. Un repàs de l’obra de

Manuel Milà i Fontanals

E

Milà no faria sinó reblar aquesta presència constant del Penedès: des de la recerca folklòrica a les incursions en l’art i l’arqueologia o des de la correspondència a la creació poètica. No ens ha d’estranyar gens, doncs, que l’any 1884, quatre dies abans de morir, volgués retornar a Vilafranca per tal que fos acomplert el ritual que havia formulat segons el qual “tot bon vilafranquí ha de veure, ni que sigui una vegada l’any, l’àngel que corona la torre del campanar”.

118

Ramon Marrugat i Cuyàs Filòleg i escriptor


l’eclesiàstic, bisbe i promotor cultural

Josep Morgades i Gili

Sant Pare de cada moment històric; un catolicisme, per això mateix, caracteritzat per la seva “romanitat”. Un catolicisme, també, arrelat a la nostra terra i defensor de la seva identitat històrica, cultural i cristiana. N’és una bona prova la famosa pastoral de Morgades sobre la necessitat de predicar i ensenyar el catecisme en llengua catalana, que fou un dels cavalls de batalla del seu ensenyament episcopal. Això, que avui és una reivindicació assolida, li va costar no poques amonestacions i atacs, fins i tot d’on no eren previsibles Els drets del poble i dels cristians catalans, que ell defensà amb tanta valentia en un període ple de dificultats, han anat i van fent camí. Enmig de moltes tensions, Josep Morgades estimà la justícia i va voler ser sempre un bisbe conciliador, fins i tot en el per a ell tan dolorós “cas Verdaguer”. Em sembla que és molt bo que el record d’aquest gran servidor de l’Església i de Catalunya no s’esborri de la nostra memòria col·lectiva.

119

Lluís Martínez i Sistach Cardenal arquebisbe de Barcelona

Vilafranca del Penedès

m plau molt redactar aquesta breu introducció al perfil biogràfic del Dr. Josep Morgades i Gili, un antecessor meu a la seu episcopal de Barcelona. El meu record, a l’hora d’introduir el lector en la personalitat del bisbe Morgades, se’n va cap a un altre fill de Vilafranca del Penedès, l’eclesiàstic i historiador Joan Bonet i Baltà, gran admirador del bisbe Morgades i defensor de la seva trajectòria. Mn. Bonet ens parlava amb entusiasme del bisbe Morgades, repassant la seva trajectòria primer com a capellà de Barcelona, després com a bisbe de Vic i finalment com a bisbe de Barcelona en un pontificat breu, però molt intens i ple de proves. Morgades, en el fons, no va fer altra cosa que seguir la línia marcada pel papa Lleó XIII, sobretot amb motiu de la publicació de l’encíclica social Rerum Novarum, que fou rebuda amb incomprensió per part de sectors integristes del nostre catolicisme. Morgades, a més a més, excel·lí en la tasca pastoral i caritativa i participà de l’esperit de la Renaixença, a la qual donà un dels seus grans fets simbòlics amb la restauració del monestir de Ripoll. Abans de ser bisbe, com a qualificat membre del clergat barceloní, fou un estret col·laborador del bisbe de Barcelona, Josep M. Urquinaona, un fill d’Andalusia profundament estimat a Catalunya fins i tot entre les classes més populars. Quan l’any 1899 Morgades passà a regir la diòcesi barcelonina, a la seu vigatana el substituïa Josep Torras i Bages. Segons el meu parer, Urquinaona, Morgades i Torras i Bages són tres noms il·lustres en la configuració del catolicisme català modern; un catolicisme fidel a Roma, sobretot a les directrius del

Retrat del bisbe Morgades

VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya

E

Retrat del bisbe Morgades realitzat per Arcadi Mas i Fondevila (inicis s. xx)

Vilafranca del Penedès, 1826 - Barcelona, 1901


el rei de Catalunya-Aragó

Vilafranca del Penedès

València, 1240 - Vilafranca del Penedès, 1285

ls reis catalans demostraren apreciar la vila de Vilafranca del Penedès, no només afavorint-la amb molts privilegis, sinó també amb les diferents visites que aquests reis feren a la mateixa vila durant l’edat mitjana. Pere el Gran, III d’Aragó, I de Sicília, I de València i II de Barcelona —i fill primogènit del rei Jaume I— va ser-ne un. Ens ho demostra un document amb data del 4 de desembre de l’any 1282 signat des de Montblanc que es dirigia als prohoms de la Universitat de Vilafranca i que deia que l’endemà, diumenge, tinguessin preparat un sopar en el qual hi hagués vuitanta bens, tres vaques, dos porcs de carn salada, vuitanta parells de gallines, dos-cents sous de pa i vi i tot allò que fos necessari per a ells i la seva família*. Aquest sopar, com la seva estada a la vila, es feia en l’anomenat Palau Reial, actualment ocupat pel Museu del Vi (Vinseum) de Vilafranca. A causa d’una revolta coneguda per les “Vespres Sicilianes”, Pere el Gran, espòs de Constança, filla del rei Manfred de Sicília, es va coronar rei de l’illa. Requerí a Carles d’Anjou, germà del rei de França, que abandonés la terra siciliana. El març de 1283, el papa Martí IV dictava una sentència que condemnava Pere a ésser desposseït dels seus regnes catalanoaragonesos. Tot plegat va iniciar una croada contra el Pere el Gran empresa per França amb l’ajut del Pontificat i amb la complicitat de Jaume de Mallorca, germà de Pere. Corria el mes d’octubre de l’any 1285, quan els vilafranquins esperaven una d’aquestes arribades a la vila del rei Pere el Gran, quan havia acabat la seva campanya contra el rei Felip de França. Guanyador dels francesos, pensava acabar la lluita apoderant-se de les illes Balears, que constituïen el regne del seu germà Jaume, sortint del port de Salou i passant per la vila. Pere el Gran va morir a Vilafranca del Penedès a hora de completes del dissabte 10 de novembre, vigília de Sant Martí. Així ho diu Desclot en la seva coneguda crònica. Va ser a l’hospital dels Cervelló, situat a Olesa de Bonesvalls, per on passava el camí reial que venia de Barcelona, quan el rei es va posar malalt. Amb treballs i cansament, fou conduït a Vilafranca, i es va instal·lar a la seva casa Palau. S’ajuntaren a la cambra on jeia tots els prelats, barons i rics homes de la terra. Foren avisats el seu fill Alfons i el seu metge Arnau de Vilanova. Pere el Gran manà confessar-se dels seus pecats, i digué que es tenia per culpable davant Déu. Es confessà davant del frare Galcerà de Tous, monjo del monestir de Santes Creus i el guardià dels franciscans del monestir existent a Vilafranca. A aquest últim li digué: “Pare guardià, tota la gent de la meva terra i d’altres llocs m’han posat en fama que jo he estat sempre mal cristià, i jo sempre m’he considerat al contrari”. El monjo li manà que anés al monestir i que allí fes especial oració a Déu. De seguida, el pare guardià se n’anà i s’adreçà

Foto: Biblioteca Apostòlica Vaticana

Pere II i Vilafranca del Penedès

Dibuix de Pere II el Gran

E

Pere II el Gran

al monestir. Féu tancar les portes de l’església perquè només hi romanguessin ell i els seus frares i féu celebrar missa de l’Esperit Sant. En finalitzar-la, no conegueren ni veieren cap mena de senyal visible —ni en copsaren cap d’invisible— pel qual el senyor rei Pere fos indigne de rebre el cos de Nostre Senyor Jesucrist. Als quarantasis anys d’edat i quan en feia nou del seu regnat el rei Pere morí després d’escoltar la resposta del frare guardià. Amb gran honor el traslladaren a coll homes rics i cavallers en processó de Vilafranca al monestir de Santes Creus, per ser-hi enterrat. El trasllat del seu cos es va fer el dia de Sant Brici, el 13 de novembre. Ens diu la crònica de Desclot que l’endemà de la seva mort s’aplegà tanta gent a Vilafranca que no hi cabien ni a dues llegües al voltant. En la construcció del mausoleu, molt més tard de la seva mort, començat a construir a darrers d’agost de 1291 per ordre del seu fill Jaume II, hi va participar molta gent. Per un document de 14 maig de 1294 sabem que el rei ordenà a Guillem d’Orenga, escultor i picapedrer de Vilafranca del Penedès, que anés a Santes Creus a treballar-hi. La relació del rei Pere el Gran amb Vilafranca del Penedès va ser en vida, en mort i després d’aquesta. *ACA. Registre 46, folis 3 i 166.

120

Josep Bosch i Planas Historiador


l’empresari viticultor

Miguel Torres i Carbó Vilafranca del Penedès, 1909 - Barcelona, 1991

Buscant horitzons en la cultura del vi, Miguel Torres Carbó va adquirir vinyes també noves a Xile el 1979 i, poc després, el 1982, a Sonoma (Califòrnia), on es va establir Marimar Torres i va construir el seu avui famós celler. Potser una de les conquestes personals de Miguel Torres Carbó va ser donar sentit i projecció a la tradició familiar —tan important a les empreses catalanes— passant als seus fills uns valors de responsabilitat i treball, servei als clients, independència empresarial i una qualitat contínua i fiable. Ja no queden gaires empreses líders que conservin aquest esperit ancestral de qualitat i de tradició sota el control de la família fundadora.

121

Mauricio Wiesenthal Escriptor Autor del Diccionario Salvat del Vino

Vilafranca del Penedès

la família Torres el respecte a la tradició i l’arrelament a la pròpia terra s’ha acompanyat sempre amb una clara vocació internacional. Aquest horitzó ha marcat el caràcter dels membres de la família, oberts a la inquietud de saber, de viatjar, de conèixer, de preguntar, d’aprendre, de parlar idiomes, etc. En definitiva, un estil que ha permès a moltes famílies catalanes destacar en l’estudi, en el comerç i en la cultura. El 1870, el senyor Jaime Torres Vendrell va fundar el celler a Vilafranca del Penedès i els vins Torres van assolir aviat un reconeixement internacional i es van exportar a tot el món. I així van obtenir els primers triomfs a Viena (1873), Filadèlfia (1876), París (1878) i Barcelona (1888). El celler va arribar a assolir, a començaments del segle xx, considerables dimensions. En va ser un bon testimoni la construcció d’una gegantina bóta de roure de 600.000 litres. Lamentablement, malgrat tot, en el bombardeig del celler durant els últims mesos de la Guerra Civil (1939) la família va perdre els fruits del treball de dues generacions. I la fortuna va voler que aparegués llavors la figura genial de Miguel Torres Carbó, empresari inoblidable que va tenir energia i personalitat per reconstruir el celler i que va recuperar els seus tradicionals mercats d’Amèrica i Europa. Amb el suport de la seva esposa, la senyora Margarita, va assumir la responsabilitat de l’empresa familiar amb tan sols vint-i-tres anys i va saber avançar‑se a les tendències del mercat del vi que, aleshores, experimentava canvis decisius. El 1954 va crear la seva marca Sangre de Toro i va oferir al mercat internacional un vi negre diferent, desafiador i ple de força, molt diferent dels clarets lleugers que aleshores triomfaven a Espanya. Al llarg dels anys, Miguel Torres Carbó —a qui ja ajudaven els seus fills— va anar reunint una extensa propietat vitícola on va conrear les millors varietats de raïm locals i internacionals. En aquesta renovació de la vinya i dels vins el va ajudar decisivament el seu fill, Miguel Agustín Torres Riera. La família Torres ha impulsat molts dels canvis decisius que ha viscut la vinya catalana des de la dècada dels vuitanta i ha contribuït a la riquesa ampelogràfica de les vinyes de Catalunya seleccionant les terres i les finques on es conreen avui moltes varietats — chardonnay, riesling, sauvignon blanc, cabernet sauvignon, merlot, sirà i pinot noir— que havien desaparegut d’aquestes comarques mediterrànies en temps de ruïna i d’abandonament.

Miguel Torres va saber donar sentit i projecció a la tradició familiar

A


l’eclesiàstic i historiador de l’art

Manuel Trens i Ribas

Vilafranca del Penedès

VINSEUM Museu de les Cultures del Vi de Catalunya

F

Retrat de mossèn Manuel Trens realitzat per Olga Sacharoff (tercer quart s. xx)

Vilafranca del Penedès, 1892 - Barcelona, 1976

ill d’una nissaga familiar vilafranquina, ja col·laborava a la premsa local abans de ser ordenat sacerdot el 1914. Des d’aquell moment va compartir la seva activitat a Barcelona amb estades a les terres penedesenques, on va exercir una influència artística i cultural definitiva. Especialitzat en art sacre i litúrgia, el 1915 va organitzar el Congrés de Montserrat i el 1916 va ser nomenat professor d’iconografia i art sacre al Seminari de Barcelona. Poc després assumiria la direcció del Museu Diocesà, entitat a la qual dedicaria bona part de la seva vida. Va realitzar ampliació d’estudis d’art a Alemanya, Anglaterra, Portugal i França, i fins i tot traduccions de textos d’aquestes llengües, però també esdevingué un decidit propagador de la identitat de la seva terra. Així, el 1919 va fundar la revista cultural Penedès, que s’anunciava amb redacció a Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell. Consiliari del barceloní Cercle Artístic de Sant Lluc des de l’any 1921, el 1923 va constituir l’entitat Amics de l’Art Litúrgic. El 1926 va crear a Vilafranca els culturals Quaderns Mensuals d’Acció i va organitzar la I Exposició d’Art del Penedès, a la qual seguiria la del 1927 al Vendrell i el 1929 a Vilanova. El 1930 també va donar suport a la revista avantguardista vilafranquina helix, on va publicar sota pseudònim la traducció de diversos fragments de l’Ulisses de J. Joyce. Promotor de la fundació del Museu de Vilafranca el 1935, entre les diverses publicacions

d’aquests anys hi ha els seus estudis sobre la pintura gòtica de Ferrer Bassa. En els anys de postguerra Manuel Trens va continuar mantenint el caire d’orientador cultural del Penedès, on va promoure, el 1943, la creació del Museu del Vi de Vilafranca, a la vegada que va continuar col·laborant a la premsa local sovint amb proses literàries de caire costumista i marcades per la fina ironia que caracteritzava la seva personalitat, textos que aplegaria al volum Vilafranca, senyora vila. A Barcelona va fundar i dirigir la revista Ars Sacra, col·laborà amb l’Institut Amatller d’Art Hispànic i va organitzar una important exposició d’art sacre amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional. Va llegar la seva biblioteca i documentació al Seminari Conciliar de Barcelona, i la seva col·lecció d’Art al Museu de Vilafranca.

122

Joan Solé i Bordes Filòleg Expresident de l’Institut d’Estudis Penedesencs


Vilobí del Penedès

l centre de la plana nord-oest de la comarca de l’Alt Penedès es troba el municipi de Vilobí del Penedès. Amb una extensió de 9,43 km2 i una població d’uns 1.100 habitants, una gran part del territori està ocupada per vinyes, que hi donen una gran bellesa, sobretot a la primavera, en el moment de la seva brotació. Els habitatges s’organitzen en dos turons que configuren els principals barris del poble, però també en un bon nombre de cases disseminades. El nucli de la Plaça, que possiblement fou construït al voltant del segle xii és el nucli més antic i hi destaca la plaça Major, on hi ha diversos comerços. Bellver és el nucli amb més població i també es tenen notícies que al segle xiii ja existia. En aquest barri destaca l’edifici de la Cooperativa. Les Guixeres de Baix és un barri format en la seva majoria per cases disseminades, però amb personalitat força acusada. És la zona on en l’actualitat s’ha experimentat un major creixement. Ja al límit amb el municipi veí de Font-rubí s’hi troba el barri de la Font, que són un grup de cases de caràcter rural amb una personalitat pròpia. Un altre barri és el de les Guixeres de Dalt, en plena zona on es desenvolupava l’extracció minera fa uns anys. La història de Vilobí ha anat lligada des de fa molts anys amb l’extracció i la indústria del guix, que es remunta a l’època dels romans. Com a resultat d’aquesta activitat s’ha configurat un espai natural de gran bellesa i interès ecològic i geològic. Els Pèlags de Vilobí han aparegut per l’aflorament dels nivells freàtics a

conseqüència de l’explotació del guix. Poques vegades la natura torna amb tanta generositat i bellesa els efectes de l’acció humana. Vilobí és un poble amb un important teixit associatiu que fa que es generi una gran oferta d’activitats culturals i lúdiques durant tot l’any i que culmina amb la Festa Major, que es celebra entre el 20 i el 23 d’agost coincidint amb la tercera setmana d’agost i en què hi participen totes les entitats del poble. A Vilobí hi ha uns equipaments adequats a la nostra població que fan possible assolir una gran qualitat de vida per a tots els veïns, gent acollidora, oberta, participativa i emprenedora, com en són un exemple els personatges que us presentem en les pàgines que ens dedica aquest llibre: el músic Jaume Via, l’empresari Valentí Saumell i el sacerdot Miquel Meler.

123

Joan Esteve i Ràfols Alcalde de Vilobí del Penedès

Vilobí del Penedès

A

Els pèlags van aparèixer com a conseqüència de l’activitat extractiva, que a Vilobí es remunta a l’època romana

Vista panoràmica de Vilobí del Penedès

Al mig d’una mar verda de vinyes


el sacerdot i professor

Miquel Meler i Muntané

Vilobí del Penedès

A

Barcelona, 1921-2005

l desembre de l’any 1921, les campanes de Santa Maria del Mar, a Barcelona, repicaven per a aquell que seria conegut com Miquel Meler Muntané. El barri de Ribera va ser testimoni dels seus primers jocs. El seu passeig per les lletres s’iniciava el 1932, quan va estudiar batxillerat a l’institut Balmes. L’any 1941 es va incorporar al Seminari Conciliar de Barcelona i va completar els estudis a la Universitat de Salamanca, ciutat on va ser ordenat sacerdot el 1946. Després se’n va anar cap a Múrcia on, fins l’any 1949, va ocupar el càrrec de vicerector al Seminari Menor i després al Seminari Major. Des del 1949 fins al 1957 és vicerector al Seminari Pontifici de Tarragona. Tot seguit, torna a Múrcia per tal de dirigir el Seminari Menor, tasca que realitza fins l’any 1961, quan decideix cursar estudis a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. El 1966 presenta la tesi de llicenciatura “La formación moral y religiosa del paralítico cerebral y sus fundamentos. Ensayo de pastoral aplicada”. Entra com a professor de pràctiques a la secció de Pedagogia, circumstància que el porta a posar en pràctica la pedagogia terapèutica. A partir del 1968, Mn. Meler es responsabilitza de la Pedagogia Terapèutica. L’any 1974, d’altra banda, es promou l’especialitat d’Educació Especial dins de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. L’any 1975 defensa la seva tesi doctoral “Pedagogia terapèutica i tecnologia educativa”, el nombre de publicacions de la qual dóna testimoni de la seva tasca. Amb relació a això, cal indicar que un dels seus cinc germans patia paràlisi cerebral. La col·laboració amb el Dr. Moragues consolida la interrelació entre la medicina i la pedagogia. Sempre en contacte amb els mestres, impartirà, al llarg de vint anys, classes d’Educació Especial fins a la seva jubilació l’any 1995. La seva condició de sacerdot el porta, l’any 1975, a fer-se càrrec de la parròquia de Bonastre, a terres tarragonines, on els caps de setmana fa tasca pastoral. En arribar el divendres i rodar per l’autopista, explica que “tenia la sensació de ser i d’actuar com a missatger de l’Evangeli”. Percep la paciència i la tenacitat per tal d’extreure els fruits de la terra. L’any 1976 fomenta la posada en marxa dels estudis de Pedagogia a Tarragona, embrió de la que serà Universitat Rovira i Virgili. L’any 1983 es jubila Mn. Jaume Benito, i Mn. Miquel comença a exercir de rector a la parròquia de Santa Maria de Vallformosa de Vilobí del Penedès on, també els caps de setmana, segueix amb la tasca pastoral en un entorn rural. En prendre posició del càrrec, el temple estava atrotinat, tenia goteres i necessitava reparació, en especial el cementiri parroquial. Tot el poble va fer-li costat

i el resultat no es va fer esperar. Més endavant es va endreçar la rectoria, tant pel que fa als espais dedicats a la catequesi com l’espai destinat a la seva llar de fi de setmana, i es va pintar la totalitat del temple. Durant la major part de l’estada entre nosaltres, la seva tasca va anar acompanyada d’un entusiasme generalitzat que, cap al final, es va afeblir una mica. Certament, la condició humana té aquesta característica de comportament. Els seus problemes de salut, després d’una intervenció cardíaca, van fer que l’any 1996 deixés la parròquia de Vilobí per anar a residir durant tota la setmana a Barcelona, des d’on va seguir preocupant-se i ocupant-se dels temes d’actualitat. L’abril de 2005 va morir a Barcelona.

124

Josep Suriol i Castellví Enginyer i filòsof


l’empresari d’indústries guixeres

Valentí Saumell i Via

D’altra banda, el seu dinamisme i vitalitat el portaren, el 1955, a entrar de regidor a l’Ajuntament del seu poble nadiu —on sempre va residir, concretament a Cal Valentí, la casa que havia edificat el besavi— i el 1962 va ser nomenat alcalde, càrrec que va ostentar fins al 1979, malgrat els constants atacs que rebia dels grups opositors. Fins i tot va tenir la gosadia de presentar-se a les eleccions de 1979, en les quals no va assolir l’alcaldia, però es va mantenir quatre anys com a regidor a l’oposició. Valentí Saumell i Via va ser un treballador infatigable, enamorat de la feina ben feta, que amb tenacitat va aconseguir per mèrits propis un lloc preeminent entre els catalans que han honorat el nostre país dintre i fora de les fronteres. Bibliografia: LLORAC I SANTÍS, Salvador. Perfil biogràfic de Valentí Saumell i Via. Un home d’empresa penedesenc. Vilobí del Penedès, 1993.

Teresa Saumell i Ferret Filla de Valentí Saumell

125

Vilobí del Penedès

ls avantpassats havien arrelat a Vilobí del Penedès, des del seu besavi Valentí, que procedia de Cal Boter, al poble veí de les Cabanyes. Van ser petits menestrals que es dedicaren a fer de corredors de vins i de botiguers i arribaren a tenir un forn de pa, entre altres negocis. Valentí Saumell hi va treballar fins que va haver de marxar a l’exèrcit durant la Guerra Civil del segle xx, conflicte que li va deixar una profunda cicatriu que el temps i la constància van anar tapant. Acabat el conflicte es va incorporar de ple dins el negoci familiar en un moment de fortes penúries i problemes de tot ordre. També portava un bar, la sala de ball del poble i l’envelat que es feia per la Festa Major. Amb tot plegat tenia molt d’enrenou i pocs beneficis, i a ell li semblava una feina monòtona i sense al·licients. A Vilobí del Penedès hi havia un important jaciment de mineral de guix d’acceptable qualitat i fàcil d’obtenir. Conegut des de temps antic, era explotat per diverses famílies, però d’una manera molt artesanal. Això el va portar a entrar de ple dins el món de la indústria guixera. En terrenys de la seva propietat començà a extreure guix i a elaborar-lo, i el 1950 va crear una empresa amb dos socis més, la qual vers el 1955 ja funcionava a ple rendiment. Més endavant va contactar amb els altres tres fabricants del municipi a fi de crear una gran indústria unitària amb les tècniques més avançades. Després de superar moltes dificultats, el 1970 les empreses s’uniren i van agafar el nom de Vilovigyps. A partir d’aquest moment la firma vilobinenca s’expansiona vertiginosament, gràcies a la gran empenta que pren la construcció d’edificis, i es converteix en capdavantera estatal en l’elaboració i explotació de mineral de guix. Es compren diverses fàbriques de guix a la zona d’Igualada, fins que l’any 1972 s’adquireixen uns grans terrenys per obrir una pedrera d’aquest mineral al municipi de Sorbas, a la província d’Almeria. Aquest jaciment de guix era considerat el més important d’Europa, fet que va comportar que aquell any Vilovigyps, SA fos la primera empresa d’Espanya líder en l’exportació del producte. El 1970, el nostre protagonista ocupà el càrrec de director general fins que el 1981 fou nomenat president. Valentí Saumell visitava tots els països en què s’exportava el mineral, assessorant i col·laborant en el muntatge de fàbriques en llocs on hi havia mineral de guix. Aconseguí un gran prestigi i va arribar a ser una institució en aquest sector industrial a tot el món per la seva perseverança en la feina, l’energia en resoldre els problemes, la meticulositat en el treball i la manca absoluta de protagonisme.

Valentí Saumell i Via

E

Vilobí del Penedès, 1919-1992


el músic

Jaume Via

Vilobí del Penedès

E

Jaume Via. Foto publicada amb motiu de la inauguració del local municipal Jaume Via, el 25 d’agost de 1985

Vilobí del Penedès, 1901-1975

n Jaume Via, el més petit de tres germans, ja de molt jove va sentir una especial vocació per la música. Amb el vistiplau del seu pare va estudiar música amb el mestre Bové de Vilafranca al mateix temps que estudiava Magisteri a Tarragona, que era la condició que li havia imposat el seu pare. De més gran va decidir dedicar la seva vida a la música, i ho va fer component i tocant el piano. Més de tres generacions del Penedès van dansar al compàs de les seves composicions, que foren innumerables. També va escriure boniques caramelles, senzilles i plenes de tendresa i dedicades a la natura, a l’amor, a les flors, als ocells... I al seu repertori musical no hi podien mancar les sardanes, que ell dedicava a la seva estimada Catalunya. Les instrumentava i la cobla les feia vibrar. Va editar nombroses peces i moltes foren interpretades arreu d’Espanya per cobles i orquestres de prestigi. El juliol de l’any 1932 es va casar amb una noia de Vilobí i va tenir dues filles. Cal dir que ell s’estimava aquella contrada profundament i volia que tot el jovent participés en els esdeveniments artístics i culturals que s’hi celebraven, i gràcies a ell es va formar el cor mixt, que cada any oferia concerts. Dins del cor hi havia un grup de

teatre i gairebé en totes les obres hi havia música seva. També va dirigir esbarts i el cor de l’església. Actualment encara molts grups corals interpreten les seves caramelles i la seva música. Algú digué d’ell que “Era l’ànima del poble. Una Pasqua, ja fa molts anys, va ensenyar a cantar unes caramelles en poques hores. El Dijous Sant les assajàvem i per Pasqua ja les cantàvem pel poble. Sabia ensenyar...”. Va ser un excel·lent compositor i músic. Un home serè que inspirava confiança i que mai tenia un no per a ningú. Text basat en l’escrit d’autor desconegut que es va publicar amb motiu de la inauguració del local municipal Jaume Via el 25 d’agost de 1985.

Rosa Gallego i Via Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilobí del Penedès

126


Vinyes verdes vora el mar Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes del coster, sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster. Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes verdes, soledat del verd en l’hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat. Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina... Vinyes que dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s’adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d’or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor... Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau de cap al tard... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar! Josep Maria de Sagarra (Poema extret del llibre Cançons de rem i de vela.) El Penedès és terra de cava i de vins blancs: macabeu, xarel·lo, parellada, chardonnay i subirat parent. Però també és terra de vins negres que tenen cos, són sedosos, aromàtics i equilibrats: garnatxa negra, monestrell, ull de llebre, cabernet sauvignon, sirà i merlot. foto: raïm varietat parellada (a.IAS)


PERSONATGES IL·LUSTRES DEL BAIX PENEDÈS


EL BAIX PENEDÈS El Montmell

Llorenç del Penedès 7 AP-

La Bisbal del Penedès 2

Masllorenç

Banyeres del Penedès

N-3

AP-

40

Sant Jaume dels Domenys

L’Arboç

Bonastre

AP

-7

Santa Oliva Albinyana

Bellvei

EL VENDRELL C-32

A

mb una extensió de 296 km2 i una població de 98.861 persones (2009), el Baix Penedès es situa a la franja litoral del Penedès. Limita amb l’Alt Camp pel  n ord, amb l’Alt Penedès i el Garraf per l’est, amb la Mediterrània pel sud i amb el Tarragonès per l’oest. El seu cap de comarca és el Vendrell. Situat a la façana costanera, la seva preeminència geogràfica sobre la resta de poblacions i indrets de la comarca es consolida al segle xviii. Pel que fa a la història, també ha deixat la seva empremta en una població sobre la qual ja es té notícia al segle x. El clima és mediterrani, temperat, i és a cobert de les injúries del temps gràcies a les muntanyes al nord i a l’oest, així com a la presència, al sud de la comarca, del mar. La mitjana anual de precipitacions bascula entre els 482 mm que proporcionen les observacions del Vendrell i els 530 mm de les observacions a l’Arboç. L’estació més plujosa és la tardor. Pel que fa a la pluviositat, la màxima es dóna al setembre i la mínima al juliol. Així mateix, la nebulositat és certament escassa. A les terres conreades predomina la vinya (el Baix Penedès és una de les comarques catalanes que elabora vi amb la denominació

Cunit

Calafell C-31

d’origen del Penedès), de gran importància econòmica i cultural a la comarca. La comarca ha vist créixer fills il·lustres. Recordem Àngel Guimerà (1845-1924), dramaturg i poeta, una de les màximes figures de la Renaixença, el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes, sobretot a partir de la segona meitat del segle xix. Nascut a Santa Cruz de Tenerife, es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell, on potser es van engendrar “els somnis endolcits de la seva infantesa”, en paraules de Saïd a Blanca a la immortal obra del poeta Mar i cel. També podem rememorar la figura de Pau Casals (1876-1973), compositor, director d’orquestra i violoncel·lista, nascut al Vendrell. El Vendrell (35.821 habitants), Calafell (24.265 habitants), Cunit (12.279 habitants), l’Arboç (5.441 habitants) i altres municipis de la comarca configuren un territori, a la franja litoral del Penedès, que esdevé una de les tres comarques en què es divideix el Penedès, terra de colors i olors mediterranis.


Albinyana

lbinyana és un brillant en la diadema de la creació”. D’aquesta singular manera l’escriptor Joan Perucho va definir aquest acollidor municipi del Baix Penedès. Tenim fesomia d’un poble de postal. Envoltada de muntanyes, els nostres carrers, un xic costeruts, guaiten de cara a tot el Penedès. El seu contorn s’endevina des de molt lluny i de la magnífica posició de l’ermita de Sant Antoni a l’horitzó s’albira el mar i les muntanyes santes de Montserrat. Des d’aquest privilegiat indret podreu observar, amb una llambregada, tota la plana penedesenca amb les cicatrius que allò que anomenem progrés ha anat dibuixant. Amb el pas dels anys, els dos nuclis històrics —al nord, Albinyana, i al centre del terme, les Peces— van veure créixer, a la dècada dels setanta, com una florida de rovellons després d’una tardor plujosa, unes noves zones urbanitzades que, a poc a poc, han fet augmentar la demografia fins als nivells més alts de la nostra mil·lenària història. Avui al municipi hi conviuen més de dues mil tres-centes ànimes, la majoria de les quals s’apleguen a les cases dels sectors coneguts com Bonaterra, la Papiola o el Molí del Blanquillo. Venim de lluny. Ho reconeix la mateixa Unesco, que catalogà la cova de Vallmajor com a patrimoni de la humanitat dins del conjunt de l’art rupestre de la Mediterrània. En aquest indret fa més

de dos mil anys s’hi han trobat restes de la presència dels primers pobladors del terme. A més, enguany, fa just mil anys del primer document escrit on apareix el nom del municipi: un testament on el vescomte Adalbert feia donació del castell d’Albinyana a favor del monestir de Sant Cugat. Tranquil·litat, racons encantadors, atractius turístics de primer nivell com Aqualeón i la seva reserva de fauna africana, olors de plantes remeieres, remor d’autenticitat. Això és el nostre poble. I, per acabar-ho d’adobar, si feu posada en alguna de les magnífiques cases rurals o tasteu les menges dels acreditats establiments de restauració que tenim, de ben segur que voldreu tornar. Veniu a tastar un bocí de paradís. Tenim les portes, els braços i els cors oberts de bat a bat. Us esperem!!!

135

Quim Nin i Borreda Alcalde d’Albinyana

Albinyana

“A

Ermita de Sant Antoni

Vista d’Albinyana

Un tast del paradís


l’historiador

Manuel Bofarull i Terrades Badalona, 1923-2009

Albinyana

l senyor Manel, com el coneix tothom a casa nostra, va néixer l’any 1923 a Badalona. La seva passió per la literatura i els llibres ja era prou clara quan estudiava als Maristes de Badalona. La seva àvia ja deia, quan li venia a tomb: “en Manel té molta lletra” o “en Manel treballarà en un despatx”. A principis de la dècada dels quaranta, el senyor Manel va començar a treballar al Banco Hispano Americano; primer, a l’oficina del carrer Fontanella i després al departament de Personal. Aquesta tasca la va simultaniejar amb la feina de corrector a l’editorial Plaza y Janés, on va tenir l’oportunitat de conèixer de prop alguns dels autors més importants de les lletres catalanes, contemporanis com Salvador Espriu, Joan de Sagarra i Carles Riba. El senyor Manel, cansat d’anar i venir de Barcelona a Badalona, es va comprar un pis al barri de Sants de Barcelona, on va viure fins al darrer jorn. Va ser aquí on la Guillerma de la Canal, veïna també de Sants, li va parlar molt bé d’Albinyana i va sorgir espontàniament la inquietud per aquest municipi del Baix Penedès. Durant més de quaranta anys va passar llargues temporades a Albinyana junt amb la seva família. Vivien a Cal Sogues, al carrer de la Plaça Vella i, més concretament, al costat de l’església, que hi dóna ombra a l’estiu i que fa que s’hi hagi de posar la calefacció una mica més alta a l’hivern. La seva producció —entre llibres, articles a diaris i revistes, treballs, col·laboracions i altres aportacions de diferents tipus— supera les 150 obres. El seu àmbit d’estudi, geogràficament parlant i ordenat per volum, es centre en Albinyana, el Baix Penedès i Catalunya. Va aconseguir diversos reconeixements a la seva tasca literària. Cal destacar que l’any 1986 va obtenir el Premi Sant Joan amb la novel·la Els hereus de la terra i l’any 1995 va renunciar a compartir el Josep Pla amb la seva segona novel·la Figures vora el rec després d’una forta polèmica amb el jurat, que va anul·lar la primera votació, en la qual ell era l’únic guanyador. La seva producció és fruit del seu arrelament a la terra, que també es fa palès amb el títol de la seva primera novel·la, Els hereus de la terra, que l’identifica plenament. Ell, per sobre de tot, ha estat una persona que ha estimat el seu poble i la seva gent. Sempre ha volgut que tots plegats coneguem el nostre passat perquè puguem entendre l’avui i el demà. Una persona que ha passat moltes hores llegint papers grocs, però a qui no li ha faltat mai temps

Manuel Bofarull

E

El senyor Manel

per parlar una bona estona amb les persones amb més solera per conèixer alguns episodis del nostre passat més recent. Tant li feia estar a l’ombra parlant amb persones que gaudien d’una entrada a l’Enciclopèdia Catalana com amb els pagesos, que després de dinar anaven a l’hort a fer feina. En la seva senzillesa i el seu amor a Albinyana hi ha la clau que explica la seva figura i la seva creació. L’any 2005, el municipi d’Albinyana li va fer un sentit homenatge i li va atorgar el diploma en Serveis Distingits. El 10 de d’agost del 2009 —tot just un any abans que Albinyana celebrés el seu mil·lenari, un esdeveniment el qual esperava viure amb molta il·lusió— ens deixava definitivament, però quedarà tota la seva obra escrita i el seu record viu per molts anys.

136

Miquel Casellas Porcar Historiador local albinyanenc


l’eclesiàstic, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra

Joan Martí i Alanis

Joan Martí i Alanis, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra

I s’afegien a la gent que sabia que les regles internacionals havien canviat i que feien que Andorra, per formar part del món, no repetís models caducs. A la fi del segle xx, Andorra havia de canviar en positiu. Les institucions no es podien enrocar més en si mateixes. El sistema tradicional delegava les màximes responsabilitats en els representants dels coprínceps, i difícilment assimilava i assumia els canvis i el ritme que imposava, des de fora, el món modern. Ara, al 2010, quan escric aquests mots en qualitat de cap de Govern, he de fer el necessari per deslliurar Andorra de la greu crisi econòmica interna en què es troba. I, alhora, facilitar que la seva economia s’obri a l’exterior, deixant de banda la seva consideració de paradís fiscal. Davant de nous reptes hi ha d’haver qui els vulgui afrontar. I crec que el copríncep Joan Martí, globalment, els va voler i saber afrontar quan li foren plantejats. Per això, el defineixo com una persona d’un temps de canvis en què la paraula donada es complia i el debat raonat s’imposava.

Jaume Bartumeu Cassany Cap de Govern del Principat d’Andorra

137

Albinyana

intensos. Sigui familiar o conegut, no fem diferència, quan el sentit de la coresponsabilitat és gran i ens han unit esforços, coincidències, i, sovint, un destí comú al qual volíem arribar. Aquest és el sentiment que ara tinc, quan escric pensant en Joan Martí, l’home. Proper al poble, de tarannà dur en negociacions polítiques; religiós conciliador i expert diplomàtic. Fou bisbe de la Seu d’Urgell de 1970 al 2003, responsabilitat que comporta automàticament esdevenir copríncep d’Andorra. És a dir, compaginar la gestió eclesiàstica amb l’activitat d’un cap d’Estat. Un increment de la responsabilitat de notables dimensions que els andorrans vam voler mantenir quan vam adoptar la nostra Constitució, el 1993. Ell i jo —sense saber-ho a l’inici— teníem una part de camí a fer junts. Un camí anhelat no tant per a nosaltres mateixos sinó per al conjunt de la ciutadania a la qual servíem. En primer lloc, amb l’arribada de la Constitució, el 1993, i, en segon lloc, amb el desplegament de les lleis qualificades que la desenvolupaven i, finalment, la reordenació d’institucions i estaments per situar Andorra al món. Tenir la vocació de servei públic, de treball per a les andorranes i els andorrans contemporanis, crec que és apassionant en la mesura que, incidint en el món de les relacions humanes, es transformen aspectes socials, ètics, empresarials, sindicals i econòmics. En un rerefons espectacular de negociacions i reunions tripartides, entre la comissió permanent del Consell General i les delegacions del copríncep francès François Mitterrand i del copríncep episcopal Joan Martí, diversos consellers generals i jo mateix, aconseguíem assentar la Constitució en un dels episodis més difícils i alhora més bells de la història contemporània d’Andorra. El poble andorrà la va aprovar en referèndum el 14 de març de 1993. I representà la fi d’una praxis d’època medieval, la normalització progressiva d’Andorra i la seva entrada al joc internacional. En una societat tan reservada i alhora tan dinàmica i de ritme vertiginós com l’andorrana, era indispensable seguir les recomanacions de les institucions europees de dotar-nos d’una Constitució i fer canviar el perfil del petit país. Joan Martí constitueix, així, al costat de François Mitterrand, el tàndem dels dos caps d’Estat que acaben signant la Constitució.

Foto: Servei Fotogràfic del Govern d’Andorra

uan ens acomiadem d’algú, i d’algú que sabem que ho fem de manera definitiva, la intensitat que hi posem i el dolor que hi esmercem són

Servei Fotogràfic del Govern d’Andorra

Q

El Milà, 1928 - Barcelona, 2009


el poeta, narrador, assagista i crític d’art

Joan Perucho i Gutiérrez Barcelona, 1920-2003

Albinyana

P

Perucho a Albinyana

oeta, narrador, assagista i crític d’art, Joan Perucho és un dels escriptors més importants de la literatura catalana de la segona meitat del segle xx. Publicà el volum Poesia 1947-1973. Posteriorment, interessat per la plàstica de Tàpies i Ponç, amb connotacions simbolistes, evolucionà cap a una poesia més nua i esquemàtica, de la qual destaquen els poemes aplegats al Quadern d’Albinyana (1984), que porta el nom d’aquesta petita vila del Baix Penedès. Ell mateix va escriure que “vers l’any 1960 hi vaig comprar la casa vetusta (arcades gòtiques, sales del segle xvii i del xviii)”. Allí, el seu gat, la Mixeta, feia d’espia constant dels silenciosos sorolls nocturns i de les ombres en inquiet esblaimament. En les seves novel·les combina elements literaris i històrics (Llibre de cavalleries, Les històries naturals, Les aventures del cavaller Kosmas...) i la seva obra representa la incorporació de la literatura fantàstica a la moderna narrativa catalana. A la seva casa d’Albinyana, Perucho rebia les “ombres il·lustres” de la Història, com ell en deia. Des d’Antoni de Montpalau, que deixà la seva empremta en la penombra de les cambres abans de recórrer el seu periple inquietant, fins a l’espectre de Joan Romagosa, Mariscal de Camp de Ferran VII, o el famós baró d’Eroles. El món màgic de Joan Perucho es fonamenta en la seva poesia. De la mateixa manera que la ironia sosté l’ordit de la mitologia

grecollatina, la poesia sosté la tramoia literària d’aquest alquimista de la fantasia que és Joan Perucho: “A mi, com a creador imaginatiu, m’interessa més el món de la poesia, que no té regles; és un misteri, un pur miracle”. Perucho no pretén escriure històries de por; les aventures dels seus personatges fantàstics són un pur divertiment, un joc on l’autor era el primer a passar-s’ho d’allò més bé. Per això connecta tan bé amb els lectors i, molt especialment, amb els joves, tan perspicaços per a captar el món de la fantasia i el de la poesia. L’obra de Perucho és única i personal. I Albinyana hi té una presència formidable.

Joan Maria Pujals Filòleg. Conseller d’Ensenyament i de Cultura (1992-1999) del Govern de Catalunya i primer director de l’Institut Ramon Llull (2002-2004)

Ha publicat diversos llibres (Catalònia, la Lluna de Nissan, Les noves fronteres de Catalunya...) i ha guanyat el Premi Prat de la Riba d’articles periodístics

138


L’Arboç

Arboç, vila reial, monumental i modernista, conserva l’essència de les viles penedesenques. Situada sobre un petit turó al bell mig de la plana del Penedès, observada pel gran massís de Montserrat i envoltada de vinyes i boscos, l’Arboç s’alça altiva coronada pels seus edificis més representatius, els quals donen fama a la vila. Gràcies a la seva situació estratègica, l’Arboç ha gaudit d’antic d’una gran importància, primer des del punt de vista militar i, posteriorment, des del punt de vista cultural i econòmic. L’Arboç, actualment, s’ha consolidat com una vila dinàmica i amb un gran impuls i vocació cultural, referent imprescindible al Penedès. El gran llegat cultural i arquitectònic de la vila ha facilitat que en els darrers temps l’Arboç hagi aconseguit el reconeixement de molts dels seus valors culturals: la Fira de Santa Llúcia, com la fira més important dedicada al fet artesanal de les puntes de coixí (2005), l’església de Sant Julià, com a Bé Cultural d’Interès Nacional (2007) o la nostra Festa Major, com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional (2009). Però l’Arboç és una vila de persones i personatges il·lustres que han estimat aquest petit bocí del nostre país i l’han fet gran amb la dedicació de les seves vides a diferents àmbits, portant-lo

sempre al cor. L’abat Aureli Maria Escarré, mossèn Gaietà Viaplana o l’exjugador del FC Barcelona Salvador Sadurní en són tres bons exemples. Tot i els reconeixements fruit de la nostra dilatada trajectòria històrica, l’Arboç es projecta al futur amb el repte de conservar l’essència de vila penedesenca tot caminant de la mà de la tecnologia cap a un esdevenidor d’ocupació plena i de qualitat de vida per als nostres vilatans i vilatanes.

139

Carles Ribé i Solé Alcalde de l’Arboç

L’Arboç

L’

La Giralda de l’Arboç

Vista panoràmica de l’Arboç

Vila reial, monumental i modernista


l’abat de Montserrat

Aureli Maria Escarré i Jané

L’Arboç

A

Fotos de l’abat Aureli Maria Escarré de petit, de jove i de quan ja era abat, una d’elles amb el músic Pau Casals

L’Arboç, 1908 - Barcelona, 1968

ureli M. Escarré i Jané va néixer a l’Arboç (Baix Penedès) el 15 d’abril de 1908. Els seus pares el feren batejar amb el nom de Francesc, però quan, als quinze anys, es va fer monjo del monestir de Montserrat, en rebé un altre, Aureli Maria. És sobretot amb aquest segon nom que serà conegut. La seva primera etapa de vida monàstica va ser coronada amb l’ordenació sacerdotal i amb el complement dels estudis a Roma. Després d’haver passat el temps de la guerra dita civil (1936-1939) a l’estranger, va tornar a Montserrat, on va iniciar la segona etapa de la seva vida: primer com a prior de l’abat Antoni M. Marcet i, seguidament, com el seu successor, en tant que abat de Montserrat, elegit pels monjos el 1941. Continuà l’obra de restauració de Montserrat, tant espiritual com material. Va aconseguir que la comunitat de monjos augmentés en nombre i es rejovenís, estigués ben formada intel·lectualment i fos ben preparada per a acollir tanta gent que pujava a Montserrat, casa pairal de tots els catalans, fossin cristians o no, i santuari d’abast universal. Cercant ser fidel a la vocació concreta de Montserrat i als signes dels temps que li tocava viure, l’abat Escarré va exercir una funció de mediador entre els catalans vençuts durant la guerra i els catalans que es creien vencedors, tot creant plataformes de reconciliació, al llarg de la seva vida. Una de les més famoses plataformes fou la festa de l’Entronització de la Imatge de la Moreneta el 1947, en què per primera vegada després de la guerra, els catalans, de les més diferents opinions, van retrobar-se i començaren a perdre

la por. Dialogà amb el règim del general Franco i, alhora, el va criticar, seguint l’estil de la denúncia bíblica dita profètica. A causa particularment de les seves posicions a favor dels drets dels catalans i en contra de les injustícies que impedien el retorn de la convivència democràtica, el 1965 va ser desterrat. Va passar els últims tres anys de la seva vida a Viboldone, un monestir dels afores de Milà, conscient que la seva missió era molt de suplència davant tants silencis còmplices de la jerarquia eclesiàstica del seu país.El 21 d’octubre de 1968 moria i deixava un gran record per a la història fins a esdevenir-ne un referent per al futur: entre aquells que volen una constant renovació de l’Església, sempre més fidel al missatge de l’Evangeli, entre aquells que treballen per a la recuperació de la dignitat i de les llibertats nacionals del poble català, entre aquells que cerquen exemples per a poder llegir en els propis temps i circumstàncies quina és la millor manera de servir els altres.

Aureli Argemí i Roca

Secretari de l’abat durant l’últim any de la seva estada a Montserrat i durant el seu exili a Viboldone (Milà), fins a la seva mort. Creador del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions i la Fundació Aureli M. Escarré per als Drets Col·lectius dels Pobles

140


el futbolista

Salvador Sadurní i Urpí

Fotos del costat: 1a.: Morera Falcó i 2a.: Carlos PÉrez de Rozas

e’m demana que escrigui unes ratlles referent a en Salvador Sadurní. M’honora aquesta petició i l’atenc amb molt de gust. Cal dir que no faré esment a la seva trajectòria esportiva, de tothom ben coneguda, sinó que m’endinsaré en la seva part humana. Fins cap allà l’any 1952 jo vaig residir a la Bisbal del Penedès, població situada a pocs quilòmetres de l’Arboç, vila natal d’en Sadurní. Aquest fet ens portà a encontres freqüents, com també posteriorment el fet que forméssim part de l’Agrupació d’Exjugadors del FC Barcelona. Per tant, conec molt bé el seu tarannà extraesportiu. Una de les més valuoses virtuts d’en Salvador és la humilitat i bonhomia. Home de poble, per tant, de parlar directe i sense embuts, però sempre respectuós. Lleial amic dels amics i sensible en tots els afers que l’envolten, se’l veia joiós celebrant les seves victòries en els terrenys de joc amb els seus amics més senzills. Diuen que és savi aquell que sap entendre a temps que la glòria no perdura. En Salvador ho va saber advertir. Per aquest motiu avui gaudeix de la benaurança d’una llar feliç per haver restat previsor

vers el futur fora dels terrenys de joc i també sabent afrontar amb una extraordinària fortalesa els embats que la vida inopinadament et comporta. Per a mi aquest és el gran Salvador Sadurní, de qui m’honora considerar-me un bon amic.

141

Joan Rovira i Andreu Membre de la Junta Directiva de l’Agrupació d’Exjugadors del FC Barcelona Patró i secretari general de la Fundació Barça Veterans Autor del llibre El que et falta saber del Barça

L’Arboç

S

Foto recent de Salvador Sadurní i, al costat, en la seva etapa de futbolista i a la Giralda de l’Arboç

L’Arboç, 1941


el mossèn

Gaietà Viaplana i Cornet

L’Arboç

M

Mossèn Gaietà, fill adoptiu de l’Arboç

Sabadell, 1858-1930

ossèn Gaietà va ser rector de la nostra parròquia durant vint-i-nou anys, des del 1897 fins al 1926. Havia nascut a Sabadell el 19 d’octubre del 1858. Va seguir els seus estudis amb magnífiques notes, i fou ordenat sacerdot el 23 de desembre del 1882. Després de passar per diverses parròquies, va prendre possessió de la nostra el 10 de desembre de 1897. A més d’una important tasca pastoral i de les millores que va portar a terme a l’edifici de l’església, ens va deixar quatre obres que caldria recordar especialment. Al cap de pocs anys de ser a l’Arboç va fer la nova rectoria (1902). El mateix any va promoure la campanya de restauració del vell hospital de Sant Antoni Abat, el nou edifici del qual va aconseguir inaugurar el 1911 amb l’ajut dels esposos Pau Torres Picornell i Lutgarda Gener Seycher. Des del 1913 fins al 1918 va publicar el full parroquial Creu i Aixada, i ens va deixar escrites i publicades les Notes Històriques de la Parròquia i Vila d’Arbós, llibre que ha esdevingut de consulta obligada per als afeccionats de la nostra història. El 1922, quan es complien vint-i-cinc anys de ministeri a l’Arboç, el nostre Ajuntament el va nomenar fill adoptiu en un homenatge popular i multitudinari i se li féu obsequi d’un preciós calze que,

en marxar, va voler deixar a la nostra parròquia. Per motius de salut va deixar la parròquia el 1926, quan es va retirar a Cardedeu, i finalment va morir a Sabadell. Era tan gran el seu amor per la vila que per decisió pròpia fou enterrat al nostre cementiri el 28 de juny del 1930, amb una imponent manifestació de dol. Al 1959, quan es va urbanitzar la placeta del davant de l’església —coneguda com “el Sagrat”—, li fou imposat, per acord de l’Ajuntament d’aquell moment, el nom de “Mossèn Gaietà Viaplana”.

142

Esteve Cruanyes i Oliver Historiador local, autor de nombrosos llibres i articles periodístics i exemple de compromís amb la seva vila, l’Arboç (va morir el 20 de febrer de 2010)


Banyeres del Penedès

anyeres del Penedès, municipi d’uns 3.000 habitants situat al centre de la comarca del Baix Penedès, té una extensió de 12,14 km2 i es troba a la depressió penedesenca, formada per les serralades Litoral i Prelitoral. És drenat per la riera de Banyeres, de cabal irregular. Gran part del terme es troba damunt d’un aqüífer, la qual cosa fa que el municipi sigui ric en aigües subterrànies. El poble es troba situat en un pujol a 172 metres d’altitud. Dins el terme hi ha, a més, els nuclis de Saifores, les Masies de Sant Miquel, el Priorat de Banyeres i els Boscos, a més d’una urbanització, Casa Roja. També tenim diferents masies disseminades: la Garita Vella, el Mas Roig, el Mas Jover, el Corral d’en Beina, la Casa Murada, Can Canyís, etc. El primer document que esmenta el terme data de l’any 938 en una confirmació de les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès. La torre de guaita de Banyeres surt citada en altres documents posteriors que ratifiquen els drets del monestir. L’any 1172, Santa Maria de Banyeres era priorat de Ripoll. Les primeres notícies que es tenen del priorat de Banyeres són del segle xiii. Actualment només en resta l’ermita, una bella mostra d’arquitectura romànica. És obligada la visita de l’església parroquial de Santa Eulàlia, de finals del segle xvii, que va substituir l’antiga. S’esmenta per primera vegada l’any 1054. Cal esmentar una altra característica de la nostra vila: el dinamisme associatiu. Les entitats culturals, d’esbarjo i esportives

són molt vives i actives. A més, hi ha implicades moltes persones treballant incansablement, voluntàriament i generosament per mantenir les nostres tradicions, festes i esports, de les quals estic molt orgullosa. Tant de bo aquestes línies us animin a visitar-nos i pugueu gaudir de totes les nostres festes i innumerables activitats, així com de la nostra gastronomia en els diferents restaurants del municipi i de la calma de l’entorn tot visitant els nostres boscos i tots i cadascun dels nuclis i masies. També voldria insistir en que no deixeu de veure i admirar, si ens visiteu, el patrimoni de les dues Fundacions que tenim al nostre municipi, la extraordinària biblioteca de la Fundació Àngels Garriga a Saifores i les obres del nostre escultor, al Museu Josep Cañas a Banyeres. No en tingueu cap dubte: Banyeres del Penedès fa que tant els qui hi hem nascut com els que l’han triat per viure s’hi trobin com a casa, i per aquest motiu tots els visitants hi sereu molt ben acollits.

143

Núria Figueras i Tuset Alcaldessa de Banyeres del Penedès

Banyeres del Penedès

B

Restes de la torre del castell de Banyeres, referenciat l’any 938

Vista de Banyeres del Penedès

Poble d’acollida


la periodista

Rosa Maria Calaf i Solé

Banyeres del Penedès

E

Rosa Maria Calaf guardonada amb el premi A TODA UNA VIDA que li va concedir l’Academia de Televisión l’any 2007. Al costat, a la Xina, (2003), a Timor Oriental (2001) i a Vanuatu (2005)

Barcelona, 1945

Rosa Calaf, periodisme 10

ls col·legues de la Rosa li admirem i n’envegem dues de les qualitats més difícils del periodisme en qualsevol època: la qualitat i la persistència. Rosa Calaf, fins i tot en les pitjors condicions, no s’ha rendit mai. Els fets —la seva espectacular vida professional— parlen: és una corredora de fons del periodisme i, al mateix temps, una anguila. És sòlida i, alhora, flexible i veloç. Capaç d’assimilar la complexitat i traslladar-la amb senzillesa a un mitjà tan directe com la televisió, la seva llarga carrera de corresponsal es deu a una infinita curiositat i a un temperament de serenitat provada, capaç de tirar endavant en qualsevol circumstància. Ha estat la corresponsal més veterana de TVE, amb vint-i-sis anys de carrera a l’exterior —i gairebé quaranta anys en plantilla, llevat d’un petit parèntesi per posar en marxa TV3 com a directora de programació i producció. Ha viscut a Nova York, Moscou, Roma i el Vaticà, Viena i Hong Kong; ha informat sobre els Estats Units i el Canadà, l’antiga Unió Soviètica, Itàlia, els Països de l’Est i el sud-est asiàtic i especialment la Xina, on va obrir la corresponsalia de TVE. Als anys setanta va recórrer Àfrica de dalt a baix (més de 60.000 km) en una camioneta, i en el seu últim viatge acaba de recórrer Austràlia, una espècie d’”assignatura pendent”.

Llicenciada en Periodisme i Dret, parla com a mínim cinc idiomes i té coneixements enciclopèdics sobre política mundial i les cultures de mig món. Ha rebut tots els premis periodístics, és doctora honoris causa de diverses universitats i una gran amiga el màxim plaer de la qual és viatjar, tocar el món i entendre’l. Hi ha poca gent com ella: tot aquest recorregut l’ha fet sense escarafalls i sense donar-se cap importància. Chapeau, Rosa!

Margarita Rivière Periodista i escriptora

144


l’artista dels símbols de Catalunya

Josep Cañas i Cañas

L’any 2002 es va obrir al públic el seu museu de Banyeres, la casa on va néixer, que donà al seu poble el 1990 i on trobarem un “tast” de tot: dibuix, pintura i escultura de les diferents èpoques. Avui la Fundació Josep Cañas té l’objectiu de poder exposar tota l’obra que ens ha deixat en una nova seu, un antic hostal, al nucli antic i a prop de la seva casa pairal. Esperem que les institucions del nostre país col·laborin en aquest objectiu, perquè es tracta d’un projecte ambiciós inassolible per a un sol organisme, que contribuirà, sens dubte, a difondre la figura de l’artista i, tal com també ens va dir ell: “Mentre l’obra no mori amb mi, em sentiré lliure de remordiments”.

145

Joan Jané i Figueras Fundació Josep Cañas

Banyeres del Penedès

a majoria dels que esteu llegint aquest escrit segurament no en deveu haver sentit a parlar mai... En canvi, segur que deveu haver vist el Monument als Castellers de Vilafranca del Penedès (1963), o el Monument a la Sardana de Montjuïc (1966), davant l’antic Parc d’Atraccions, o el Monument al Quatre de Vuit del Vendrell (1976). Sí, Josep Cañas ens ha deixat immortalitzats aquests símbols del folklore del nostre país. El 1986 se li concedí la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Molts crítics d’art afirmen que els set anys que Cañas va estar a Mèxic (1948-1954) foren els més fructífers de la seva carrera artística. Una gran ocasió per contemplar bona part de la producció d’aquesta etapa va ser l’exposició organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat a la capella de Santa Àgata el 1992. El mateix any, el Centro Internazionale di Etnostoria li concedeix un premi per la seva obra pictòrica feta a Mèxic. A més, s’exposen una vintena de pintures al Palau Ducal de Gènova, les quals es poden veure al catàleg de l’exposició “Due mondi a confronto”. Abans de morir, volia veure editat el seu llibre de Mèxic. El setembre del 2000 sortia a la llum gràcies, sobretot, a la venda d’escultures seves a col·leccionistes. Tres mesos després ens deixava sense saber que, tres anys després, aquest mateix llibre es publicava a Mèxic gràcies al Colegio de Jalisco.

Josep Cañas amb la seva obra Sardana Una altra obra, la Bola

Josep Cañas - AR

L

L’artista amb l’obra Dinamiter

Banyeres del Penedès, 1905-2001


la pedagoga i política

Marta Mata i Garriga

Banyeres del Penedès

T

A l’esquerra, Marta Mata, de petita, i de mestra a l’escola d’estiu. Al costat, l’any 2004, Marta Mata durant la presa de possessió de la presidència del CEE

Barcelona, 1926-2006

Marta Mata, filla il·lustre de Banyeres del Penedès

  res van ser les grans passions de la Marta Mata —nascuda a Barcelona i penedesenca per origen familiar i per decisió pròpia—: la pedagogia, la política i el Penedès. Curiosament, totes tres comencen amb la lletra pe, i totes tres van tenir presència i hores de dedicació a Cal Mata de Saifores, al municipi de Banyeres del Penedès. Dedicació i resultats. Sens dubte, el somni de la Marta va donar els seus fruits, i avui podem observar la seva ferma petjada en aquests camps. En el camp de la pedagogia, la Marta ens enllaçà amb l’escola de la República i, des de l’educació pública, posà els fonaments d’una concepció de renovació pedagògica i de pràctica educativa en què l’infant és protagonista de la seva pròpia educació. Va crear, juntament amb altres pedagogs, l’Escola de Mestres Rosa Sensat, i la va orientar a la formació dels mestres, a l’ensenyament i a la recuperació de la nostra llengua i cap a una escola catalana i de qualitat. Entre els recursos per a l’ensenyament de la llengua donà molta importància a la biblioteca escolar i a la lectura. Fou autora de nombroses publicacions en català adreçades al públic infantil. També en la política es plantejà —tant en el camp municipal com en l’autonòmic i en l’estatal— el seu compromís amb l’educació seguint el lema atribuït a Rafael Campalans de “Política és pedagogia” i al qual ella hi afegia “Pedagogia és política”.

El seu objectiu fou treballar pel dret a l’educació per a tothom, perquè tots els nens i nenes de Catalunya poguessin conèixer el català al final de l’escolarització obligatòria i que la llengua, igual que cap altre tema, no fos motiu de segregació a l’escola. Com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona va crear i impulsar l’Associació Internacional de Ciutats Educadores per vincular la societat en el procés educador. Al Penedès, ens ha deixat el seu llegat i el seu patrimoni a Cal Mata de Saifores, on va viure i es va formar en la seva joventut. Allà hi somniava i descansava del seu treball constant. Hi trobem una biblioteca, un arxiu, una casa de colònies i un gran bagatge de la renovació pedagògica del segle xx.

146

M. Assumpta Baig i Torras Mestra i senadora per la comunitat autònoma de Catalunya


Bellvei

l municipi de Bellvei es troba situat al sector oriental de la comarca del Baix Penedès, al NE del Vendrell i al peu de la N-340. El terme municipal té una extensió de 8,47 km2. Al nucli del poble tenim un conjunt arquitectònic de gran atractiu, entre el qual destaca l’església parroquial, dedicada a santa Maria. Es tracta d’un edifici del segle xvii aixecat al mateix lloc on es trobava la primitiva església romànica. És de nau única, amb volta de canó i capelles laterals. La seva construcció va ser un encàrrec de la baronessa d’Aguilar, antiga senyora de Castellet. La història de Bellvei comença l’any 1037 i s’enceta a la torre de Tedbert, anomenada “Bellvizi”. Així, doncs, l’abat Guitard, del monestir de Sant Cugat, Bernat Otger i la torre de Tedbert configuren els orígens del nostre poble. A la part més muntanyosa hi trobem les restes del castell de la Muga, edificat al segle xi i ampliat al xix. Bellvei és un poble petit però amb molts anys d’història i amb un important teixit cultural que manté vives les nostres tradicions i el nostre tarannà obert i acollidor. Cal destacar que és l’únic lloc de Catalunya productor de gorres de cop, i és que des del 1800 la producció d’aquestes gorres va ser una important activitat econòmica del municipi. En merescut homenatge a totes les

persones que es van dedicar a fer-les, hi ha una escultura i una escola municipal on els més joves poden aprendre a fer-ne. Celebrem la nostra Festa Major petita per Sant Isidre, el 15 de maig —en què destaca la Mostra d’Oficis Artesans— i la Festa Major el 15 d’agost, amb motiu del dia de la Mare de Déu d’Agost. Us animem a visitar-nos durant aquests dies i gaudireu amb nosaltres del Correfoc, la Cercavila, l’original Cursa d’ORNIS (Objectes Rodants No Identificats) i, sobretot, del tarannà obert i acollidor de la gent de Bellvei.

147

Josep Fonts i Batlle Alcalde de Bellvei

Bellvei

E

Centre de Bellvei, amb l’església parroquial de Santa Maria

El castell de la Muga, a Bellvei

Un poble obert i acollidor


el pagès i dirigent agrari

Josep Torrents i Rossell

Bellvei

J

Retrat de Josep Torrents i Rossell

Bellvei, 1899 - L’Havana (Cuba), 1943

osep Torrents i Rossell va néixer el 24 d’abril de 1899 al carrer de Montpeó de Bellvei. Fill de pagès, des de ben jove es convertí en la veu pregona de l’anarcosindicalisme agrari. Lligat sempre a la Societat de Bellvei, a començaments dels anys vint decideix marxar a París davant l’onada repressiva que es vivia en aquells moments i per evitar el servei militar, com molts pagesos. S’hi va estar durant quatre o cinc anys. De retorn a Bellvei, Torrents, de tarannà xerrameca i bellugadís, era tot un sindicalista. S’adherí al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió de Rabassaires, i protagonitzà la mobilització camperola. El seu carisma fa que als anys trenta Josep Torrents es situés en el punt més àlgid de representació institucional del nou poder revolucionari. L’any 1938 passà un mes a Rússia i després anà a França, amb els pares, entre la riuada humana cap als Pirineus. Poc temps després anà a l’Havana, a Cuba, on va morir el 18 de setembre de 1943. Tot i la seva curta vida, Josep Torrents és un símbol de la lluita a favor de l’emancipació dels pagesos i de Catalunya. D’ell ens

queden escrits, mostra del pensament d’un dels dirigents agraris més importants de Catalunya. A Bellvei té dedicada una rambla amb el seu nom. Del llibre d’Andreu Mayayo Josep Torrents. Pagès de Bellvei del Penedès. Dirigent agrari català.

148

Andreu Mayayo i Artal Historiador i escriptor


el metge de Bellvei

Josep Tubella i Aguer Palma de Mallorca, 1904 - Bellvei, 1998

ascut a Palma de Mallorca el 21 de setembre de 1904, de pare igualadí i mare empordanesa, Josep Tubella va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. En acabar la carrera, va exercir a Puigpelat i Alió (Tarragona), però en esclatar la Guerra Civil va ser mobilitzat amb nomenament de tinent mèdic a la cruenta batalla del Segre, cosa que el va marcar per tota la vida. Després de la guerra, Josep Tubella, va anar a la Riera de Gaià, fins que l’any 1944, amb trenta-nou anys, va arribar a Bellvei, on va posar les seves arrels i va exercir com a metge del poble fins que es va jubilar als setanta anys. Què més podria explicar sobre la llarguíssima carrera professional del meu pare? Doncs, per exemple, que només arribar a Bellvei va assistir un part prematur. I cal tenir en compte que en aquell temps no hi havia incubadores i que era una zona rural a la primera meitat del segle xx. Recordo la nena. La van embolicar amb cotó fluix i la van posar sota un llum per donar-li escalfor. Avui és la Maria Glòria. Com ella, hi ha una llarga llista de veïns de Bellvei que van arribar a aquest món amb la seva ajuda. En aquells temps els metges rurals estaven de servei les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. Ell, concretament, no es ficava al llit

fins a la matinada perquè deia que a les primeres hores de la nit era quan la gent demanava ajut i el venien a buscar a casa. Va tenir moltes ofertes per treballar a diferents hospitals, però mai va voler deixar Bellvei i els seus veïns. A més de les tasques professionals, va estar molt involucrat amb la gent de Bellvei. La seva gran afició va ser el futbol, fins al punt que va entrenar l’equip del poble, amb molt d’èxit en aquella època, i que sempre va recordar molt especialment. El seu caràcter afable i la seva implicació amb el poble i la seva gent fa que encara avui es recordi Josep Tubella d’una manera especial

149

Isabel Tubella i Prio Filla de Josep Tubella

Bellvei

N


l’organista de la parròquia de Bellvei

Antònia Maria Vilà i Fuster Antònia Maria en algunes fotos familiars i amb el cor parroquial

Bellvei, 1932

Bellvei

L’

Organista de la parròquia de Bellvei des que tenia tretze anys

Antònia Maria Vilà i Fuster va néixer a Bellvei del Penedès el maig de 1932. Als nou anys va començar a aprendre música a la rectoria del poble de la mà de mossèn Pascual, junt amb altres nens i nenes del municipi. Cap als tretze anys, un diumenge, a missa, s’estrenà com a organista. Després, al mateix temps que rebia classes de música, es va fer càrrec del cor parroquial de Santa Maria de Bellvei. De seguida va començar a dirigir les caramelles d’adults, i tot seguit també la dels infants. Com que era molt jove, els cantaires adults del poble l’anaven a buscar a casa per anar a l’església a assajar, ja que els seus pares no haurien deixat que hi anés sola. Des de llavors —tot i que als vint-i-un anys es va casar i va marxar a Barcelona, on va tenir els seus fills— continuà dirigint el cor parroquial i les caramelles i tocant l’orgue els diumenges a missa, combinant-ho amb altres persones quan no hi era. De fet, sempre que pot col·labora amb tot el que creu que és per al bé del seu poble, com en obres de Pastorets, teatre, concerts i cantades d’havaneres i fins i tot festivals per recollir diners en benefici de l’equip de futbol o les obres d’ampliació de l’església. Amb una activitat tan llarga en el temps, és comprensible que diverses generacions de famílies del poble, fins i tot algunes que van marxar a viure a un altre lloc, hagin estat sota la direcció musical de

l’Antònia Maria. Els habitants de Bellvei han continuat les tradicions dels avantpassats, i els que per diverses raons han viscut fora del poble, han anat tornant a Bellvei, almenys per perpetuar una tradició de fa molts i molts anys amb els seus fills. Les caramelles, per exemple, han estat una tradició d’una forta integració de tots els nens del poble. De fet, hi participaven fills, pares, i tota mena de persones, que anaven seguint les cançons per tota la població. En l’actualitat, l’Antònia Maria torna a viure, amb el seu marit, al seu poble natal, on segueix dirigint el cor parroquial i tocant els diumenges a l’església.

150

Jordi Raventós i Vilà Fill d’Antònia Maria Vilà


La Bisbal del Penedès

l municipi de la Bisbal del Penedès pertany a la comarca del Baix Penedès, terra ferma i plana que sap combinar la pagesia amb la indústria i és el primer municipi a integrar el Pla Territorial de Tarragona. Queda envoltada al nord per la serra del Montmell i el massís d’Albinyana, i per Bonastre a l’est. Posseeix una situació privilegiada per la bona comunicació que té amb els municipis veïns com el Vendrell, Valls, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú o Tarragona. Actualment, té una població censada de 3.566 habitants repartida entre el nucli urbà, amb l’Ortigós, i les urbanitzacions de la Miralba, Can Gordei, la Masieta, l’Esplai del Penedès, el Priorat de la Bisbal, la Pineda de Santa Cristina i el Papagai. Per aquí hi han passat ibers, grecs, visigots, romans i, fins i tot, musulmans. Sempre ha estat terra d’acollida, com ara mateix, que comptem amb un important nombre de nouvinguts. Des de l’Ajuntament, es vetlla per un creixement que no trenqui l’encant del poble, creant zones verdes i bons equipaments, com la llar d’infants o l’ambulatori, però sempre mantenint el nostre segell d’identitat amb les festes i tradicions. Quan arriba la primavera, ens trobem amb Sant Jordi. A l’estiu, dintre de la Festa Major, la gran Diada Castellera. A la tardor, les

fires d’artesans i de puntaires. I finalment, a l’hivern, duem a terme el teatre, el casal nadalenc i la cavalcada de Reis. Esteu convidats a gaudir amb nosaltres d’aquesta vila que combina un passat tradicional i un futur emprenedor. Benvinguts a la Bisbal del Penedès.

151

Josep Maria Puigibet i Mestre Alcalde de la Bisbal del Penedès

La Bisbal del Penedès

E

L’església de Santa Maria

Vista panoràmica de la Bisbal del Penedès

Terra ferma i plana


el militar carlí

Joan Romagosa i Pros

La Bisbal del Penedès

A

Retrats del general Romagosa

La Bisbal del Penedès, 1791 - Igualada, 1834

l número 5 de la plaça Major de la Bisbal del Penedès encara hi podem trobar una placa commemorativa del naixement del nostre personatge amb les següents paraules: “En esta casa nació el excelentísimo Sr. D. Juan Romagosa y Romagosa, mariscal de campo de Fernando VII y comandante general de las fuerzas de Don Carlos, en el principado de Cataluña el 17-10-1791”. Parlem de Joan Romagosa i Pros, el primer dels sis fills de Joan Romagosa i Magina Pros. Abans de convertir-se en guerriller, va fer de carboner, pagès, traginer i comerciant.  Als setze anys es va fer soldat voluntari, junt amb dos amics de la Bisbal, en Josep Prim i en Jaume Junqué, amb els quals va lluitar a la batalla de l’Arboç, i va arribar a comandant general. Quan tenia només divuit anys va contraure matrimoni amb l’“honesta Raymunda Hilari Queralt de l’Alba”, amb la qual va tenir sis fills. La curta vida de Joan Romagosa no li va impedir prendre part a les quatre guerres més importants del seu temps. En primer lloc, la del Francès (1808-1814), on va participar activament a la batalla del Bruc i durant la qual va arribar a la graduació de capità de cavalleria. Després, la Realista (o Primera Guerra Civil espanyola), a la fi de la qual, després d’haver-se convertit en heroi dels exèrcits realistes, va ser nomenat mariscal de camp, a més de governador i corregidor de Mataró (1825-1827). Finalment, va intervenir a la guerra dels

Malcontents (1827), en la qual el nostre personatge va tenir un comportament ambigu. Primer va defensar els revolucionaris, però finalment es va mantenir fidel al govern. Va ser nomenat per Fernando VII governador militar i polític de la plaça de Ciudad Rodrigo. El 1831 va ascendir a general. A la mort de Fernando VII va anar a França, d’on va tornar el 1834, com a comandant general de les forces carlistes de Catalunya, però mentre preparava l’alçament va ser traït pels seus ajudants i detingut. Va ser afusellat el 18 de setembre de 1834 a Igualada. Dades obtingudes de la consulta dels llibres de Manuel Bofarull, Joan Solé Caralt i Benjamí Català Benach.

152

Mònika Pérez i Garrido Regidora de Cultura i Festes de l’Ajuntament de la Bisbal del Penedès


Bonastre

onastre és un municipi del Baix Penedès que limita amb les comarques del Tarragonès i l’Alt Camp. Segons diferents estudis, el nom primitiu del poble seria Alastro, que prové del nom llatí Oleastre, és a dir, terra d’oli. La hidrografia del terme es caracteritza pels torrents, que estan drenats per aigües pluvials. El municipi disposa d’un gran nombre d’aigües subterrànies, pous i fonts naturals; en tot el terme se’n poden comptar més de quinze, entre les quals podem destacar la font del Pastorell, la font dels Cargolins i la font de la Gavatxa. També hi abunden les barraques de pedra seca, de les quals se’n poden comptar més d’una trentena. Tradicionalment, Bonastre ha estat lligat al món rural, i l’agricultura és encara avui el principal pilar del municipi, que està envoltat de conreus de secà, principalment vinyes i oliveres. L’agricultura ecològica, diverses explotacions ramaderes i serveis relacionats amb el turisme rural complementen l’activitat agrícola. El poble disposa d’una antiga premsa d’oli que permet que al mes de novembre s’hi elabori de manera tradicional un oli verge de gran qualitat, emparat per la denominació d’origen Siurana. Tant l’oli com el vi, elaborat a les cases de manera tradicional, es pot aconseguir al mateix municipi. Com a llocs d’interès, destaca l’església parroquial de Santa Magdalena, que va ser construïda entre els anys 1833 i 1850 i que té el privilegi d’haver estat restaurada per l’arquitecte Josep M. Jujol

—fill de mare bonastrenca i nomenat fill il·lustre del municipi—, el qual hi va construir obres essencials com ara l’altar major, el baptisteri i, sobretot, el sagrari. Pel que fa a festes i tradicions, destaca la Festa Major en honor a santa Magdalena, que es celebra el 22 de juliol, i la Festa Major petita, per Santa Quitèria, el 22 de maig. Per aquestes dates hi ha un programa de festes on participen les diferents entitats del municipi, pensat per a engrescar tothom que passi per Bonastre, tant grans com petits. Situat en un indret privilegiat en plena natura, amb les platges de la Costa Daurada a 7 km del poble, Bonastre reuneix molts atractius, tant per les bones comunicacions com per les possibilitats properes per a l’oci i la cultura, que fan que esdevingui un lloc ideal per gaudir d’unes boniques passejades a peu, en bicicleta o a cavall, per fer una estada en una casa rural, per assaborir la gastronomia tradicional i per viure en un ambient tranquil entre el mar i la muntanya.

153

David Godall i Sanromà Alcalde de Bonastre

Bonastre

B

Premsa d’oli

Vistes de Bonastre

Oleastre, terra d’oli i d’aigua


la beata i màrtir

Maria Teresa Calaf i Miracle Bonastre, 1871 - Cullera, 1936

Bonastre

aria Teresa Calaf i Miracle va néixer a Bonastre el dia 20 de desembre de 1871 i fou batejada a la parròquia de Santa Maria Magdalena del mateix poble pocs dies després. En els llibres parroquials també hi consta que fou confirmada el 6 d’abril de 1877. Amb la seva família vivien en una casa de camp anomenada “Masia del Pié”, actualment enrunada, situada al nord-est del terme de Bonastre. Encara jove, i seguint la vocació a la qual es va sentir cridada, ingressà a la congregació de les germanes carmelites de la caritat de Santa Joaquima de Vedruna. En la professió religiosa prengué el nom de Providència. Fou destinada a la comunitat de Cullera, especialment dedicada a l’educació de nenes orfes. Aquesta comunitat era formada per nou germanes procedents de llocs diversos, cadascuna amb la seva personalitat i la seva pròpia història, unides per la disponibilitat a una missió viscuda en comú. La vocació personal era vocació comunitària i així la van viure fins a la mort: “el que sigui d’una serà de totes”, va dir la germana Maria Teresa davant els precs del seu germà, que la va anar a buscar per salvar-la de les persecucions. Va exercir tasques diverses, però, a causa de la seva delicada salut, va haver de deixar les classes i passà a tenir cura del vestuari de les nenes, que demostraven l’afecte i la confiança que li tenien anomenant-la “padrineta”. En esclatar la Guerra Civil, la comunitat de religioses vedrunes va ésser amenaçada, però cap d’elles va deixar el seu lloc per no desatendre les nenes. A Cullera van rebre calúmnies diverses per provocar el rebuig del poble. Finalment, el 15 d’agost de 1936 les religioses foren detingudes i traslladades a l’hospital. El 19 d’agost les nou germanes de Cullera van ser assassinades al Saler mentre cantaven un himne litúrgic de lloança. Maria Teresa es distingí per ser una dona senzilla, forta i acollidora, ferma en la fe cristiana. Per al poble de Bonastre és un gran testimoni d’amor, un estel que sempre brilla. Per això, a la tornada dels goigs que se li dedicaren s’hi canta:

Retrat de la beata Maria Teresa Calaf i Miracle

M

“Si a la mà et naixia un lliri, dins el cor una cançó. A Bonastre el teu martiri, duu al·leluies de Pascor”. L’any 2001 va ser beatificada pel papa Joan Pau II, junt amb 233 màrtirs més. Hom ha celebrat la seva memòria litúrgica el 22 de setembre, però per una disposició eclesiàstica de 2009, ha estat traslladada al 6 de novembre.

Ignasi Cabré i Mas Rector de Bonastre

154


el poeta

Josep Maria Marlès i Bacardit

a néixer a Barcelona l’1 de desembre de 1912. El seu pare, fill de Bonastre, era la cinquena generació originada per Pere Marlès, nadiu del Montmell, que s’hi establí a principis del segle xviii. A l’edat de dos anys, per malaltia de la seva mare, el portaren a Bonastre, a casa de la seva àvia paterna. Hi residí fins als sis anys, quan tornà a Barcelona. Aquests quatre anys a Bonastre el marcaren profundament. Encara infant, llegia els llibres del seu pare (Verdaguer, Guimerà, Gassol...), que el feren entrar en el món de la poesia. El dia 1 de gener de 1940 s’establí a Bonastre, on seguí endavant amb la poesia. A Nostàlgies del retorn (1939-1946) ho expressa clarament. La primavera de 1944 fou elegit alcalde de Bonastre, càrrec que ocupà fins l’any 1957. I, seguidament, fins l’any 1963, va ser jutge de pau. Des de l’any 1965 al 1969, dintre de la Cooperativa Agrícola de Bonastre, es creà la Secció Frutícola i hi exercí de secretari. El mes de febrer del 1972 tornà a Barcelona de manera definitiva, tot i que feia visites esporàdiques a Bonastre. El 1976 publicà Poemes (1935-66) i el 1982, Meditacions (196667). A la dècada dels vuitanta transcrigué de l’alemany Poemes, de

Friedrich Hölderlin i al juliol de 1985 s’estrenaren els nous goigs de santa Magdalena amb text d’en Marlès. L’any 1994 traslladà al català i en els esquemes originals del llatí El Cathemerinon, “Llibre Quotidià Himnes” d’Aureli Prudenci Clement. El 22 de maig d’aquell mateix any, durant la festa major petita de Santa Quitèria, i amb previ acord del Ple municipal, se li concedí el títol de fill predilecte de Bonastre. Morí a Barcelona el dia 25 de desembre de 2004 i va ser enterrat al cementiri de Bonastre.

155

Joan Vilaseca i Figueras Mestre

Bonastre

V

Josep Maria Marlès, fill predilecte de Bonastre

Barcelona, 1912-2004


l’arxiver, historiador i periodista

Josep Sanabre i Sanromà

Bonastre

M

Mossèn Sanabre, arxiver emèrit a títol honorífic i vitalici

Mossèn Josep Sanabre

Homenatge de Bonastre a mossèn Josep Sanabre

Bonastre, 1892-1976

Fill predilecte de Bonastre

ossèn Josep Sanabre va néixer a Bonastre (Baix Penedès) el dia 10 de novembre de 1892. Estudià la carrera eclesiàstica al Seminari de Barcelona i fou ordenat sacerdot l’octubre del 1915. Va celebrar la seva primera missa a la parròquia de Santa Magdalena de Bonastre. Acabats els estudis eclesiàstics, i superats els problemes que li ocasionà la primera dictadura per les seves simpaties envers el catalanisme, s’especialitzà en l’Institut de Paleografia de Roma, a la vegada que s’integrà dins el moviment renovador de l’Església de Catalunya. El 1926 fou nomenat arxiver diocesà de Barcelona, càrrec que ocupà fins a jubilar-se. A l’arxiu endegà la tasca ingent de fitxar més d’un milió de documents. Durant la Guerra Civil patí persecució i espoliació dels seus béns documentals. L’any 1943 publicà Martirologio de la Iglesia de la diócesis de Barcelona durante la persecución religiosa, 1936-1937 i diversos llibres sobre l’arxiu diocesà i el de la catedral de Barcelona. Després d’anys d’investigació en arxius del Vaticà, de París i de Barcelona, el 1956 publicà La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640-1659). Més endavant publicà El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1960), El Tractat dels Pirineus i els seus antecedents (1961) i La resistència del Rosselló a incorporar-se a França (1970).

El Dr. Josep Sanabre col·laborà també en diaris com El Matí, La Veu de Catalunya, El Correo Catalán, La Vanguardia Española, etc. El 1962 participà en la malaguanyada acció de Munic, el “contuberni”. L’Ajuntament de Bonastre li atorgà el títol de fill predilecte i, en el moment de la seva jubilació, l’any 1972, fou nomenat arxiver emèrit a títol honorífic i vitalici. Morí el dia 18 d’abril de 1976. Els funerals se celebraren a la catedral de Barcelona, d’on era beneficiat. Les seves restes descansen al cementiri de Bonastre. Per commemorar el centenari del seu naixement, l’any 1992 la parròquia de Santa Magdalena organitzà unes jornades durant les quals es va inaugurar al Sagrat un monòlit amb placa commemorativa a la seva memòria.

156

Benigne Sanabre i Güell Pagès i familiar de mossèn Sanabre


Calafell

alafell ofereix al visitant ocasional un pou de sorpreses. Bressol de pagesos i pescadors, la història ha bastit la ciutat d’unes característiques singulars. I ho ha fet sempre en els diferents períodes de la seva història. Curiós pas, el de Calafell, per la història: sempre ha rebut una notable petjada. Ja des dels temps prehistòrics, els habitants de la platja van aixecar el que coneixem com la ciutadella ibèrica, reconeguda arreu com l’espai urbà iber més important de la Península i un referent internacional de primer ordre. El Vilarenc. De la prehistòria a Roma. Calafell conserva les ruïnes romanes del Vilarenc, degudament conservades i obertes al públic. Com devia ser la trobada entre els ibers i els romans que es produí justament a Calafell? Un exemple històric i pedagògic present a la nostra vila: les dues cultures que es van solapar, tot i que la monumentalitat és ibera. Un salt en el temps ens situa a l’edat mitjana. El castell de Calafell és un dels símbols potents de la ciutat. Les seves denses muralles recorden el caràcter fort i atrevit dels pobladors mediterranis. També a l’edat mitjana, però en recent descoberta, trobem les sitges que va utilitzar l’exèrcit d’al-Mansur en el seu pas per conquerir Barcelona procedent de Còrdova. Precisament aquesta incipient ruta està cridada a ser un referent internacional de cultura i esbarjo, un nou camí de Sant Jaume de ressò europeu.

I a la històrica Quadra de Sant Miquel de Segur hi trobem l’església de Sant Miquel de Segur, ja documentada l’any 1238, obra pertanyent a un sol període constructiu, de transició del romànic al gòtic. Un nou període històric ens deixa les cases dels pescadors i les dels indians. I lligat a la platja, tenim un exemple de la cultura literària d’alt nivell, ja que l’escriptor i editor Carlos Barral —que va residir a la platja de Calafell— habilità al seu casal un cenacle literari motiu de pelegrinatge dels grans escriptors de la segona meitat del segle xx. Com a record perenne, el Museu Casa Barral mantindrà viu el seu esperit i és ja punt central d’activitats culturals programades. Així és com mostrem Calafell al món: amb la cultura, cultura patrimonial, conservada, restaurada i millorada; noves propostes agosarades i record dels grans escriptors que se l’han estimat.

157

Jordi Sánchez i Solsona Alcalde de Calafell

Calafell

C

El castell de la Santa Creu

Vista panoràmica de Calafell

El Calafell de la cultura


el pastisser, xocolater i cuiner del dolç

Oriol Balaguer

Oriol Balaguer, un arquitecte de la gastronomia

Calafell, 1971

Calafell

Q

uan L’Oriol em va demanar que li escrivís unes línies per aquest llibre, la meva sorpresa va ésser molt gran. Perquè un professional, un gran professional com l’Oriol em demanés, a mi, que no li arribo ni al melic, que li fes aquest escrit, em va omplir el cor com feia anys que no el tenia tan ple. Parlar de l’Oriol em resulta molt fàcil. Fàcil, perquè com a persona... no he conegut mai a ningú tan bona persona, tan humà, honest, humil, amic dels seus amics; una persona amb la qual pots confiar, compartir, riure, plorar... Fàcil perquè com a professional ha estat un atalentat, amb una visió que ningú en el seu àmbit professional havia tingut. Quan jo el vaig conèixer, cap a l’any 1993 o 1994, quan estava buscant la brigada de cuina del Restaurant Talaia Mar, i vàrem quedar, es va presentar amb un Currículum fora del comú i un àlbum de fotos de les seves obres (peces de xocolata), que ni el book de la Penélope Cruz. En aquell moment jo no ho vaig entendre, vaig pensar, quina pretensió més gran... Que ignorant! (jo).

El que passava és que ell sabia molt bé el que volia i com arribar‑hi, i jo, aleshores, un pardal. Recordar això ara, fa que els meus sentiments rebin un electroxoc brutal i un somriure d’orella a orella. Em sento el “teloner” dels Rolling Stones en la seva gira pels Estats Units, als anys seixanta. Només dir que li desitjo encara un èxit més gran, i una felicitat eterna. S’ho mereix.

158

Carles Abellán Cuiner i empresari


l’editor, polític, poeta i escriptor

Carlos Barral i Agesta Barcelona, 1928-1989

La vida de Carlos Barral estigué també lligada a la mar i a la localitat costanera de Calafell, on residia durant llargues temporades. De fet, l’any 1999 l’Ajuntament de Calafell adquirí la Casa Barral. El Museu Casa Barral, situat a l’antiga botiga de pescadors on el poeta i editor va viure a Calafell, va obrir les seves portes el 8 de setembre de 2004.

159

Joan Marsé i Carbó Escriptor Premis obtinguts, entre molts d’altres: el 1997, el Premi Juan Rulfo, el 2008 el Premi Cervantes i el Premi internacional Carlemany

Calafell

arlos Barral va dur a terme una notable obra intel·lectual en renovellar el paisatge cultural espanyol de la segona meitat del segle xx a través de la seva activitat com a editor i poeta. En aquest sentit, va convertir l’empresa editorial Seix-Barral, que nasqué com a empresa familiar d’arts gràfiques, en un important agent de renovació cultural. Vaig conèixer el Carlos l’any 1959 al despatx de l’editorial on havia presentat el manuscrit de la meva primera novel·la, essent una persona aliena al món literari i editorial (en aquella època treballava en una joieria). Es va convertir en el meu primer editor, en un sentit estricte del terme, ja que en Carlos era un editor que entenia l’ofici en la seva accepció més clàssica, en l’assumpció de riscos i en la construcció d’un catàleg coherent i renovador. Aquell dia també era a l’editorial Jaime Gil de Biedma. La seva tasca com a editor fou compromesa i valenta. A propòsit d’aquest compromís, amb motiu de la denegació de la publicació de Últimas tardes con Teresa, en Carlos m’aconsellà demanar una entrevista amb Carlos Robles Piquer, en aquella època director general de “Cultura Popular y Espectáculos” per conèixer les motivacions que havien dut a censurar l’obra. Curiosament, la preocupació de la censura es centrava en qüestions d’ordre eròtic i/o sexual. Em va demanar que eliminés algunes paraules i el “bigotillo con aire de alférez provisional” d’un dels personatges. Aquesta descripció la vaig deixar i va sortir publicada. En el cas de Si te dicen que caí les gestions no van prosperar, tot i que l’obra va ser publicada a Mèxic l’any 1973. A Espanya no es publicaria fins al 1976. Aquells anys també foren l’època de la gauche divine, que agrupava un conjunt d’intel·lectuals i artistes on dominaven les relacions personals, no pas una consciència de grup. Majoritàriament els seus membres pertanyien a la burgesia, com en Carlos, una burgesia del treball que agrupava escriptors, arquitectes, dissenyadors, editors... tot ells amb una consciència política i social antifranquista i amb un inequívoc afany de renovació. Justament, era una època de lluita per la recuperació de la normalitat política, com així ho testimonien la tancada a Montserrat, la lluita amb la censura per publicar o la freqüent signatura de manifestos.

Carlos Barral. Una vida també lligada a la mar i a Calafell

C


el professor titular de Didàctica de les Ciències Socials

Joan Santacana i Mestre

Calafell

El Dr. Joan Santacana a Brusel·les

E

Joan Santacana a Estocolm, dins el conjunt de l’Skanseni. Al costat, a la piràmide de Waterloo amb Montserrat Jané i Nayra Llonch

Calafell, 1948

studià el Batxillerat a Tarragona i cursà la llicenciatura de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on es va especialitzar, amb un brillant expedient, en Arqueologia i Història Antiga. El mestratge de J. Maluquer i sobretot de M. Tarradell esdevingueren determinants en la seva formació científica. Es presentà a les oposicions de catedràtic d’ensenyament secundari el 1975 i va aconseguir el número u de la promoció. Va exercir com a catedràtic d’institut a Cullera, l’Hospitalet i Barcelona. Preocupat per l’ensenyament i aprenentatge de la història, va participar en els moviments més innovadors del moment, que adaptaven les experiències didàctiques britàniques en el projecte Història 13/16. En paral·lel va continuar la seva tasca de recerca arqueològica i es va especialitzar en el període de la protohistòria. Durant els anys vuitanta va dirigir l’excavació del castell de la Santa Creu de Calafell, primera fortalesa medieval totalment excavada i estudiada a Catalunya. Durant els anys noranta, juntament amb el Dr. Joan Sanmartí Grego, va dirigir les excavacions del jaciment d’Alorda Park, que seria la ciutadella ibèrica de Calafell. Entre el 1991 i el 1994 es doctorà en Pedagogia i va passar a ser professor titular de la Universitat de Barcelona, a la Facultat de Formació del Professorat. A partir d’aquell moment, les seves capacitats es despleguen de manera creativa en les principals iniciatives que es donen a Catalunya a l’entorn del patrimoni, la història i la seva didàctica. Durant el 1995-1996 col·labora de manera determinant en la definició del projecte del Museu d’Història de Catalunya. D’igual manera, entre els anys 1994 i 1996 dirigeix el projecte de restitució i recreació de la ciutadella

ibèrica de Calafell, una de les primeres experiències d’arqueologia experimental urbana in situ que es dóna a l’occident mediterrani i que esdevindrà el gran referent de la museografia didàctica en protohistòria. Al tombant de segle desplega una important activitat en el camp de la museografia exercint la direcció del grup de recerca de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona. També impulsa la singular experiència del Taller de Projecte, que va posar en relació la Universitat amb empreses punteres en el camp de la cultura i que ha desenvolupat, sota la seva direcció, més de 200 projectes museogràfics. En Joan Santacana Mestre ha estat, sens dubte, el gran teòric i impulsor de la museografia didàctica i interactiva al nostre país. La seva obra científica i divulgativa esdevé gairebé inabastable, amb més de 500 publicacions entre llibres, quaderns i articles. A banda d’això, és director i membre de comitès de redacció de prestigioses revistes. Amb una dotzena de tesis doctorals dirigides i tasques de direcció en màsters universitaris, ha esdevingut un dels referents de la nova historiografia i la didàctica a Catalunya.

160

Xavier Hernàndez i Cardona Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials Universitat de Barcelona


Cunit

Vista aèria de Cunit

Església romànica de Sant Cristòfol

Un emplaçament privilegiat

s un privilegi viure a Cunit. Ho dic des del convenciment perquè Cunit és un municipi obert amb un clima agradable on la qualitat de vida i el benestar es respiren per cada racó. La millor aposta de Cunit és Cunit en si mateix. Creiem en Cunit i en les seves possibilitats, i treballem per aconseguir que sigui un destí de turisme familiar de qualitat per als nostres visitants i un municipi amb una alta qualitat de vida per a qui hi resideix tot l’any. La història de qualsevol municipi s’impregna de les històries individuals de les persones que hi viuen o que hi han viscut. Les històries quotidianes donen sentit al desenvolupament de cada municipi. Cunit és una localitat que manté el caràcter de poble, precisament gràcies a les vivències personals de la que ha estat i és la seva ciutadania. Aquesta és una part de la nostra història que no està escrita, però és tan important com altres esdeveniments que hem viscut. A Cunit tenim la gran sort de comptar amb veïns i veïnes que, per la seva interessant trajectòria pública, s’han convertit en personatges als quals hem de reconèixer la seva important aportació històrica. Cunit és ric en persones, ho ha estat sempre i els tres

personatges que apareixen en aquest llibre són un exemple de la riquesa social del nostre municipi. Mantenir-los en la memòria col·lectiva ens possibilita que continuem escrivint la nostra vida com a col·lectiu.

161

Judith Alberich i Cano Alcaldessa de Cunit

Cunit

É


el pintor i col·leccionista

Marian Anton Espinal i Armengol

Cunit

P

intor egarenc noucentista, Marian Anton Espinal va pintar paisatges, natures mortes, retrats, interiors, tapisseria, vidrieria, etc. El seu pare, un empresari del sector del tèxtil, va inscriure’l a l’Escola Industrial de Barcelona per estudiar química per tal que seguís els negocis del sector tèxtil. Però Espinal va apuntar-se d’amagat a l’Escola d’Art Francesc Galí de Barcelona. Mesos més tard va abandonar els estudis de química i va comunicar als seus progenitors el seu desig de dedicar-se al món de l’art. Corria l’any 1918 quan de l’escola Francesc Galí va sorgir un grup d’artistes —Josep Llorens i Artigas, Josep Francesc Ràfols, Rafael Sala, Enric C. Ricart, Joan Miró, Francesc Domingo, Rafael Benet, Marian Espinal, Josep Obiols, Josep de Togores, Lluís Llimona i Joaquim Torres-Garcia— que van formar part del moviment del Noucentisme i que van adoptar el nom de Gustave Coubert per la seva actitud revolucionària. Aquest moviment anava en contra del Modernisme i defensava la mesura, l’equilibri i el classicisme, i els unia un esperit de renovació precursor de l’avantguardisme català dels anys vint. L’any 1917 exposa al Saló de Primavera i al Saló de Tardor, així com al cercle Artístic de Sant Lluc. L’any 1919 marxa a París, on es retroba amb els seus amics Lluís Mercadé, Enric C. Ricart i Joan Miró. L’any 1920 participa a l’Exposició de Primavera, l’any 1921 mostra alguns dels seus treballs a les Galeries Dalmau, i l’any 1925, juntament amb altres artistes, participa a l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i d’Indústries Modernes organitzada per la FAD a París. Després de llargues estades a París, el 1923 torna definitivament a Barcelona per casar-se amb Maria Vancells i Barba, amb qui va

Fotos: Arxiu familiar de les filles de Marian Espinal

Terrassa, 1897 - Cunit, 1974

tenir tres filles: l’Adelaida, la Núria i l’Abundia. El 1927 fa una segona exposició a la Sala Parés, amb un gran èxit de públic i crítica. Però aquest mateix any mor el seu pare i ell es fa càrrec de l’empresa familiar. L’any 1944 compra la finca El Rectoret, a Cunit, que havia estat una casa de defensa. La va restaurar i muntà el seu taller en el que havia estat la quadra dels cavalls. Allà s’hi passaven mig any i, abans no arribés Nadal, en Martí, el seu xofer durant disset anys, els acompanyava un altre cop al pis de Barcelona, al carrer Provença, davant de la Pedrera. Gran amant de l’art, l’any 1968 impulsà la publicació de la Colección Hispánica de Autores Griegos y Latinos. Marian Espinal, que va morir a la masia El Rectoret el 15 d’agost de 1974, al llarg de la seva vida va reunir una important col·lecció d’objectes artístics. Va ser un egarenc de cor que va viure entre Barcelona i Cunit en una casa on encara vivim llargues temporades les seves filles, néts i besnéts.

Adelaida Espinal i Vancells, filla i artista Abundia Espinal i Vancells, filla i cuinera

162


el flequer i pintor

Francisco Granados Méndez Mazarrón (Múrcia), 1913 - Cunit, 2006

s difícil resumir els noranta-tres anys d’aquest murcià i català. El segur és que han estat noranta-tres anys de treball, d’entrega, d’esforç, de sacrifici, de penes i de glòries, però sobretot, noranta-tres anys de fer-se estimar i de sembrar alegria al seu voltant amb un esperit permanentment jove i amb unes immenses ganes de treballar i de crear coses noves amb una imaginació inesgotable. Nascut el març de 1913 a Mazarrón (Múrcia), va arribar a Catalunya quan tenia dinou anys i no va parar de treballar. Va començar venent pinsos i màquines de munyir als ramaders i a Badalona va crear diverses indústries relacionades amb el sector de transformació de llavors com Paidsa (que es dedicava a l’elaboració de goma de garrofí) i Lipse (transformació de la llinosa), però de seguida es va veure atret pel món de l’alimentació i en particular per la fleca. Va fer estudis de Química de l’Alimentació i va crear les seves pròpies empreses —Panicota, Comercial Granados i Mali— a Barcelona, on fabricava reforçants i additius per a la indústria fornera i on va arribar a desenvolupar una gran relació de cooperació amb el sector forner d’Hispanoamèrica. El 1964 es va traslladar a Cunit, on va establir definitivament la seva empresa Mali Fibras Granados, de la qual s’ha fet càrrec el seu fill, David Granados. A causa de la seva amistat amb Andrés Carrió, l’aleshores president del Gremi de Forners de Barcelona, des del 1966 i fins al 1983 va desenvolupar la seva activitat com a fundador i professor de l’Escola de Formació Professional de Fleca de Barcelona, anys durant els quals desenvolupa una gran amistat amb els forners de Catalunya i de tot Espanya. Aquesta dedicació al món de la fleca

es veu reconeguda el 1996, quan a la festa de Sant Honorat rep la Insígnia d’Or del Gremi de Forners de Barcelona de mans del seu president i gran amic Xavier Vilamala. En el seu constant afany creatiu ha escrit diversos llibres relacionats amb la fleca, com el petit formulari pràctic Fer pa i pastisseria és fàcil, Aprimar-se menjant pa artesà, Pa i pastisseria eròtica i la seva autobiografia Un home sense importància, que va presentar el 1985 al Premi Planeta. Des de jove va demostrar una especial sensibilitat per l’art i, en particular, per la fotografia i la pintura. Va rebre classes del mestre Carceller Núñez —deixeble de Sorolla— i va exposar per primera vegada l’octubre de 1953 a la Casa del Llibre de Barcelona. De totes les seves exposicions, cal destacar especialment la que va fer a la Sala d’Art Valentí de Sant Pere de Ribes, la totalitat dels beneficis de la qual va lliurar als afectats de l’huracà Mitch, que el 1998 va assolar el Carib. El 26 d’abril del 2006 Francisco Granados ens va deixar definitivament. Sigui on sigui ara, de segur que és feliç.

163

David Granados i Martínez Fill de Francisco Granados i enginyer agrònom

Cunit

É


la mestra

Maria Dolors Paul i Santacreu

Cunit

Dolors Paul

M

Dues fotos de Dolors Paul amb les seves alumnes

Tàrrega, 1904 - Cunit, 1986

aria Dolors Paul i Santacreu va néixer a Tàrrega l’any 1904. Tot i créixer en una època d’estretors econòmiques, la seva mare li va inculcar la seva obsessió per accedir a l’educació. A Barcelona, Dolors Paul va demostrar ser una molt bona estudiant, tant en la seva primera etapa a l’Escuela Pública Municipal, com també a l’Institut de la Universitat Central de Barcelona, on va obtenir diverses matrícules d’honor en el Batxillerat fins a obtenir el títol de Maestra de Primera Enseñanza (1926) i dos anys més tard les oposicions al Magisterio Español. Va iniciar la seva trajectòria professional a Eivissa (1930-1931) fins que va tornar a Barcelona amb motiu del seu casament amb el senyor comptable Lluís Jordán Bosch. El matrimoni va traslladar‑se a Cardona, on van ser empresonats dos anys arran d’algunes denúncies de veïns. Dolors Paul va ser expulsada del Magisteri i va treballar d’amagat en plena postguerra fins que l’any 1956 va ser readmesa amb la condició d’exercir durant els cinc primers anys fora de la província de Barcelona. El dia 1 de setembre de 1956, Dolors Paul es va instal·lar a Cunit, un poble net, íntim i amable d’encara no 500 habitants. Segons

la família va ser una arribada joiosa i va significà una tranquil·la llibertat i un relatiu aïllament. Va impulsar, amb decisió, el desdoblament de l’escola unitària, i va exercir de mestra a l’escola donant classes a més de vuitanta nens i nenes, dividits en cinc graus, la preparació d’ingrés i primers cursos de Batxillerat. Un cop jubilada encara la movia el seu esperit inquiet i la cultura de l’esforç que l’havia seguit durant tota la vida. Vídua des del 1960, l’any 1986 va marxar per sempre, als vuitanta-tres anys, tal com era ella, sense fer soroll i amb els comptes fets.

164

Joan Escardó i Martí Regidor de Turisme i Ocupació de l’Ajuntament de Cunit i exalumne de Maria Dolors Paul


Llorenç del Penedès

i poguéssim veure la comarca del Baix Penedès des del cel, veuríem un municipi minúscul situat al mateix centre del territori; un petit punt enmig de tot. Aquest municipi és Llorenç del Penedès. Només 4,64 km2 rodejats pels termes de la Bisbal del Penedès, Sant Jaume dels Domenys i Banyeres del Penedès. La petita extensió del territori de Llorenç afavoreix la possibilitat d’esmerçar esforços per aconseguir un municipi cuidat, amb jardins i zones verdes a cada barri. Als afores, la vinya encara forma part del paisatge més proper. Qui vulgui visitar Llorenç, en tindrà prou amb un dia de passeig. Pot començar el recorregut a la magnífica rambla de la Marinada, que travessa el poble de nord a sud, oferint els seus generosos espais per passejar o gaudir de la flora més autòctona. L’itinerari es pot seguir cap als emblemàtics jardins d’Oriol Martorell, indret ple d’encant, en el qual figuren dos exemplars de llentiscle —o mata— peculiars per les seves dimensions descomunals. Travessant els jardins pel passatge del Portal Nou, ens trobem l’església de Sant Llorenç, amb el campanar de teulada verda que el caracteritza i una pica baptismal preromànica, datada al segle viii. Anant en direcció al torrent, es pot visitar el nucli antic del poble o veure el castell de Llorenç —de propietat privada— i arribar al Sindicat Agrícola, dissenyat pel prestigiós arquitecte César Martinell. Una bona manera d’acabar el recorregut és arribar fins a l’antic celler

de la casa pairal El Mas —datada del segle xvi— on hi ha l’estudi de la pintora local M. Teresa Baltasar, i poder gaudir de l’exposició permanent de la seva obra, on especialment les vinyes i el mar ens recorden el nostre entorn privilegiat. La principal característica del poble, però, rau en el seu dinamisme inèdit, avalat per la gran quantitat d’entitats que conformen el teixit associatiu llorencenc. Totes han estat la base perfecta per conservar les tradicions més locals. La participació ciutadana, a l’entorn de l’associacionisme, ha permès donar a Llorenç un esperit singular i una vida cultural frenètica impropis d’un poble tan petit. Les portes de Llorenç s’obren per rebre la vostra visita. Us convidem a tastar els vins i caves elaborats a la Cooperativa Agrícola de Llorenç, i l’oli, elaborat a CEOLPE, Centre Oleícola del Penedès —amb seu a Llorenç—, productes tan penedesencs com n’hi ha pocs.

165

Salvador Sonet i Mestre Alcalde de Llorenç del Penedès

Llorenç del Penedès

S

Pica baptismal d’immersió d’estil preromànic. Segle VIII

Jardins d’Oriol Martorell de Llorenç del Penedès

L’associacionisme local


el dinamitzador cultural i social

Carles Benach i Sonet

Llorenç del Penedès

Carles Benach assumí plantejaments emmarcats en l’associacionisme local d’arrels catòliques representat pel Centre Moral i el seu Sindicat Agrícola

Carles Benach - Fotos del llibre L’Associacionisme Agrari del Baix

C

Penedès a principis del segle XX. La Cooperativa Agrícola i Caixa Agrària de Llorenç del Penedès (1889-1936) d’Antoni Saumell Soler

Llorenç del Penedès, 1884-1921

arles Benach i Sonet va néixer a Llorenç del Penedès el 19 de novembre de 1884 a Cal Coix, una modesta caseta dels afores del poble, en el si d’una senzilla família de pagesos. Va viure la infantesa i joventut, envoltat de germans, en un ambient familiar profundament religiós del qual restà fortament impregnat. A l’empara de la família va aprendre a exercitar els valors del treball, la diligència i el servei als altres, i a forjar-se una personalitat ferma i una intensa vida interior. El 1911 es va casar amb Maria Rossell Rafecas, amb qui va tenir set fills. És un dels personatges més rellevants del poble de la primera meitat del segle xx. En aquell temps, Llorenç del Penedès —que vorejava els vuit-cents habitants— experimenta una profunda transformació social que Carles Benach viu en primera persona. D’una part va intervenir en el procés de creixement del Centre Moral i Instructiu (1889) sota el guiatge de mossèn Pere Andreu i del jove vicari Joan Bernadó, de qui va esdevenir un deixeble i col·laborador exemplar. Molt aviat es convertí en dinamitzador de la profusa activitat de l’entitat: director de teatre, ànima de la banda de música La Constància, mestre de l’escola nocturna, etc. Va encapçalar el projecte de l’ampliació de l’entitat, que el 1914 aixecava la magnífica sala teatre. En l’aspecte social excel·lí per la seva contribució decisiva en la fundació del Sindicat Agrícola del Centre (1914), al costat del seu germà Pau, advocat resident a Vilafranca, i del rector Eloi Camps i del prevere Josep M. Rovira. Uns anys més tard encapçalaria el

procés de construcció del Celler Cooperatiu (1920), fruit de la fusió del Sindicat Agrícola i Caixa Rural —d’arrels laiques i esquerranes— (1918) i el Sindicat Agrícola del Centre. Presidí, també, l’Ajuntament i altres organitzacions, com la Germandat de Sant Josep, des d’on contribuí a avivar i acréixer els valors de la solidaritat entre els seus convilatans. Diverses referències biogràfiques exalcen aquest pagès senzill per la seva intel·ligència i capacitat d’organització, pel seu compromís social, la seva fortitud i l’autenticitat del seu testimoniatge cristià. Una nota necrològica de La Llar —portaveu de la Federació Catòlica Agrícola de Barcelona— el definia com “una joia amagada en un raconet del Penedès, [...] l’home pràcticament cristià, l’home d’organització Social Agrària; senzill, però fort com el diamant”. La mort el sorprengué molt jove, el 28 d’agost de 1921. Una angina de pit el deixà fulminat mentre presidia una reunió a la Cooperativa durant la qual preparaven un festival benèfic a favor dels soldats de Llorenç destinats a la guerra de Melilla.

166

Pau Mitjans i Figueras President d’El Centre


l’alcalde republicà i fundador i dirigent de La Cooperativa

Josep Brugal i Palau

osep Brugal i Palau va néixer a Llorenç del Penedès l’any 1875. Era pagès de professió, com la majoria dels llorencencs d’aquella època, però destacava per ser un home de ment oberta, liberal i compromès amb el seu poble. Fou president de la Unió de Rabassaires local, un dels fundadors del Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Llorenç (1918), conegut actualment com Societat Cultural i Recreativa “La Cumprativa”, i un dels fundadors del Celler Cooperatiu (1920), fruit de la fusió dels dos sindicats agrícoles existents al poble. Però el seu paper més important va ser el d’alcalde republicà, ja que guanyà les eleccions del 1934. El seu mandat durà fins l’any 1937, tot i que fou un període complex, ja que a l’octubre del 1934 l’Ajuntament va ser destituït per ordre de la comandància militar de Tarragona, que va imposar un govern de dretes, i fins al febrer del 1936 no es tornà a restituir l’Ajuntament elegit democràticament el 1936. Durant el temps que va ser alcalde no va permetre que grups radicals de la comarca intervinguessin en la sort dels seus convilatans. A més, va salvar la vida d’algunes persones d’ideologia conservadora, entre les quals hi havia el mossèn del poble, per al qual aconseguí un salconduit. A l’acabament de la Guerra Civil fou pres i ingressat a la presó del Vendrell, i més tard a la de Tarragona, on li van fer un consell de guerra el 28 d’abril de 1939 i el van condemnar a trenta anys de

presó. El 27 de maig del 1939 el van traslladar a la presó de Sant Miquel dels Reis (València). Allí va morir el 24 de desembre de 1939, a l’edat de 63 anys, a causa d’un càncer d’estómac que se li complicà per les condicions i la tristesa viscudes a la presó. Gràcies a les fonts orals se sap que els reclusos de la presó de Sant Miquel dels Reis, molts dels quals eren de la mateixa comarca, van recaptar diners per a l’enterrament i el lloguer del nínxol per dos anys, gest que manifesta l’estima que els companys de reclusió li tenien, alhora que ens fa evident la gran humanitat de Josep Brugal i Palau. Després d’aquells dos anys van llençar les seves despulles a una de les fosses comunes del cementiri central de València. Josep Brugal va ser un home admirat per molts i un orador excepcional que deixava bocabadats alguns intel·lectuals de l’època que no es creien que només fos un pagès.

167

Marta Coll i Marlès Historiadora Autora de diversos escrits sobre Josep Brugal

Llorenç del Penedès

Josep Brugal i Palau - Foto extreta del llibre L’Associacionisme Agrari del Baix

J

Penedès a principis del segle xx. La Cooperativa Agrícola i Caixa Agrària de Llorenç del Penedès (1889-1936) d’Antoni Saumell Soler

Llorenç del Penedès, 1875 - Sant Miquel dels Reis (València), 1939


el futbolista i entrenador

Ramon Sicart i Guixens

Llorenç del Penedès

Ramon Sicart amb el F.C. Llorenç, campió de Lliga 2a Regional, temporada 1985-1986

Al costat en Ramon de jove, en la seva etapa de futbolista

R

Ramon SIcart Guixens

Llorenç del Penedès, 1913

amon Sicart Guixens neix a Llorenç del Penedès el 5 de juny de 1913. Es casa el 19 de juny de 1937 amb Maria Antònia Polo i Alins. Fruit d’aquest matrimoni són els seus fills Maria i Ramon. Tot i que a Llorenç se’l recorda bàsicament per la seva carrera esportiva, el Ramon va estar estretament vinculat a altres sectors de la societat llorencenca. Així, durant bastants anys va formar part del grup de teatre del Centre, on va deixar una forta petjada per l’entusiasme amb què actuava, el qual es veia reforçat per una veu potent i molta presència dalt de l’escenari. Se’l recorda especialment fent el paper de rei Herodes als Pastorets. Amb tot, fou en la faceta esportiva —concretament en el futbol— on el Ramon va destacar. Comença a xutar la pilota pels carrers del poble i s’inicia com a jugador de futbol amb el Llorenç l’any 1930, formant equip amb diversos joves del poble. Més tard comença a jugar amb el Vendrell fins que va a la mili a l’Àfrica, on l’any 1935 entra a formar part de l’Espanyol de Tetuan. En acabar el servei militar li ofereixen continuar a l’equip amb una paga de 350 pessetes al mes, però prefereix tornar a Llorenç, on es queda fins que esclata la Guerra Civil. En acabar la guerra és destinat a Recuperació d’Automòbils de Catalunya i entra a l’equip de futbol a canvi de racions dobles als àpats. Allí fa equip amb jugadors del Barça i de l’Espanyol, fet que suposa l’inici de l’etapa més brillant de la seva carrera esportiva. El 1940 fitxa per tres anys pel Sabadell i debuta en un partit contra el Barcelona. Dos anys després el Barça es disputa la seva fitxa amb el Saragossa, equip punter d’aquell moment, el qual, finalment, aconsegueix fitxar el Ramon per a la temporada 19421943. L’any 1943 fitxa pel Gimnàstic de Tarragona, on juga set anys. Acaba la seva carrera futbolística jugant una temporada i mitja amb

el Vilafranca. Curiosament, en aquesta etapa, en el seu darrer any com a jugador actiu, als trenta-set anys i jugant de defensa, és el màxim golejador. L’any 1952 debuta com a entrenador de l’Amposta, al qual fa ascendir de segona regional a segona divisió. Després entrena el Nàstic de Tarragona, on més tard serà secretari tècnic. També cal destacar que ha estat entrenador d’altres equips com el Borges Blanques, l’Alcanar, el Camarles, el Torreforta i, finalment, el C. F. Llorenç. L’any 1998 es crea l’escola de futbol de Llorenç. Des de l’organització no es va dubtar ni un moment a batejar l’entitat amb el nom d’Associació Esportiva Ramon Sicart. Posteriorment, l’any 1999, l’Ajuntament de Llorenç també va donar el seu nom al Camp d’Esports Municipal. Actualment, el C. F. Llorenç i totes les categories de l’escola de futbol juguen al Camp d’Esports Municipal Ramon Sicart Guixens i els jugadors de l’escola porten amb orgull el nom del Ramon Sicart a les seves samarretes en honor al Ramon de Cal Recadé, tal com se’l coneixia a Llorenç.

168

Antoni Garcia i Martínez Autor del llibre Història del Club de Futbol Llorenç. 1923-2001


Masllorenç

asllorenç està situat a la part de ponent de la comarca del Baix Penedès, i limita amb l’extrem de llevant de l’Alt Camp. El seu territori és lleugerament accidentat pels darrers contraforts meridionals de la serra del Montmell i inclou dos nuclis històrics de població: Masllorenç, que dóna nom al municipi, i Masarbonès. Segons la tradició oral, el nom de Masllorenç es podria deure a la presència d’un pastor que es deia Llorenç o que era natural de Llorenç del Penedès, el qual habitava una petita masia del lloc. En realitat, però, sembla que l’origen cal cercar-lo en l’evolució de “Villa Lorel” o “Villa Lauredia”, que s’esmenta en alguns documents a partir del segle xii. De fet, prop del poble de Masllorenç s’han localitzat restes arqueològiques datades entre els segles i i ii dC que segurament corresponien a una vila romana. La reconquesta de la zona es va fer des del Castellvell Extremer, actualment Castellví de la Marca, i va passar a dependre del castell de Puigtinyós, situat a l’actual terme municipal de Montferri. L’any 1233, per disposició testamentària de Guillem de Montcada, aquests territoris van passar al monestir cistercenc de Santes Creus, el qual, des d’aleshores, en va rebre les primícies. D’aquella època data el casc antic de Masllorenç, situat a la zona de les anomenades Voltes de Cal Baró i la torre de vigilància de Cal Martí de Masarbonès.

A principis del segle xviii es va iniciar el seu creixement causat per la revitalització de l’economia, la qual estava provocada per un augment dels preus del vi després de la davallada de la producció francesa. Durant aquells anys es va urbanitzar gairebé tot el nucli de població actual de Masllorenç i Masarbonès, i es va construir l’actual temple parroquial dedicat a Sant Ramon de Penyafort. Tenim l’honor d’haver estat un dels primers llocs on es va escollir el sant penedesenc, que va esdevenir català universal, com a patró. Tots aquests trets han anat configurant el caràcter de la seva gent, que amb el seu treball i esforç han donat forma al paisatge i singularitat al municipi.

169

Rafel Güell i Torner Alcalde de Masllorenç

Masllorenç

M

Església de Sant Ramon de Penyafort

Vista panoràmica de Masllorenç

Un municipi singular


el caporal del primer cos de Mossos d’Esquadra

Josep Alegret

Masllorenç

Cataluña, de José Ortega y Espinós

A

Pere Anton Veciana i Rabassa, primer comandant i fundador de les Esquadres (1690). Josep Alegret va formar-ne part i, el 1718 va combatre sota les ordres de Veciana - Foto: Llibre Historia de las Escuadras de

?, Masllorenç - ?

partir del segon quart del segle xvii, es comença a trobar documentat el llinatge Alegret a Masllorenç procedent dels Monnars, que llavors pertanyia al terme de Tamarit i actualment al de Tarragona. Aquest llinatge es va emparentar amb la família dels Jover, que en aquella època eren els batlles de Masllorenç. En concret, es té constància que el dia 2 de juny de 1650 Jeroni Jover va fer testament a la comuna de Puigtinyós (actualment Montferri) i va nomenar com a pubilla la seva filla Maria Jover, casada amb Gabriel Alegret. D’aquesta manera i per mitjà d’aquest matrimoni el cognom Alegret va substituir el de Jover i els seus descendents seran els qui, un segle més tard, s’emparentaran amb els senyors de la Montoliva. En aquella mateixa època i segons documentació consultada a l’Arxiu Comarcal de Valls, va formar part del primer cos dels Mossos d’Esquadra Josep Alegret, el qual el 1718 va servir a les ordres de Pere Anton Veciana en el primer cos d’esquadres que va crear per combatre els guerrillers austriacistes que van continuar lluitant un cop acabada la Guerra de Successió. El 1721 apareix com a caporal de l’esquadra de Vila-rodona i el 1723 com a un dels caps dels homes que es van destinar a l’Arboç i al Vendrell sota el comandament de dos caporals i un tinent. Cinc anys més tard, consta que va comandar la partida de fusellers que Pere Anton Veciana va repartir per batre la zona de Marmellà, el Montmell, Juncosa, Rodonyà, coll de Santa Cristina, la Bisbal, Ortigós, Albinyana, Santa Oliva i Bonastre.

Finalment, el 1729 apareix com a caporal destinat a Valls, seu central de les esquadres, juntament amb el caporal segon Pasqual Roig i una partida de cinc mossos. No s’ha pogut documentar l’origen masllorençà d’aquest caporal, però en el llibre Historia de las Escuadras de Cataluña, editat l’any 1859, a la pàgina 47 diu: “...una partida de diez mozos á las órdenes del valiente sub-cabo D. José Alegret, natural de Mas-Llorens...”, i també Josep Cendra Magriñà, fill de Masllorenç que va exercir la professió de mestre de minyons, assegurava que aquest tenia arrels masllorençanes. Això podria ser i, de moment, considerem que així va ser. Cal reconèixer el mèrit d’aquest probable masllorençà que va formar part del primer cos de Mossos d’Esquadra que es va formar a Valls, es va institucionalitzar a Catalunya entre 1719 i 1721 i els darrers anys ha esdevingut la policia autonòmica catalana.

170

Rafel Miquel i Morgades historiador


el capellà, pedagog, historiador i escriptor

Joan Bada i Elias

Mossèn Joan Bada amb un grup d’escolans de Masllorenç, el dia que hi va celebrar la seva primera missa

oan Bada va néixer a Barcelona l’any 1937 i va ser batejat a Masllorenç l’any 1939, després de la Guerra Civil espanyola. Els seus pares, Miquel Bada i Maria Elias, un matrimoni exemplar, van tenir tres fills: l’Anna, el Miquel i el Joan. Cal destacar que els dos últims són capellans. Durant la seva infància i adolescència freqüentava les visites i algunes estades a Masllorenç, a la casa on va néixer la seva mare i on vivia el seu padrí, el “Pere de les màquines”. Tots els qui el vam tractar recordem el seu tarannà senzill i alegre. Ja de petit cantava la cançó de les mentides, que li havia ensenyat el seu pare, i alegrava el veïnat. L’any 1959 fou ordenat sacerdot. Els seus graus acadèmics són de gran nivell: doctor en Història Eclesiàstica i doctor en Filosofia i Lletres —sector Història— amb premi extraordinari per la Universitat de Barcelona, i també ho són els seus càrrecs acadèmics. Ha estat degà de la Secció Sant Pacià de la Facultat de Teologia de Barcelona, vicedegà de la Facultat de Teologia de Catalunya, director del Secretariat de Publicacions i bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona. En el capítol de la docència, va ser professor d’Història de l’Església Moderna i Contemporània al Seminari de Barcelona, a la Facultat de Teologia de Catalunya i a la Facultat de Geografia

i Història de la Universitat de Barcelona, i l’any 2008 fou investit professor emèrit de la Universitat de Barcelona. I tot això, alternat amb activitats científiques de tota mena: va ser representant i secretari de diferents congressos a Catalunya i a l’estranger, conseller de redacció de diferents revistes i comissari de l’exposició “Religió-Llengua-Cultura a Catalunya”, organitzada per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Conselleria de la Vicepresidència del Govern de la Generalitat. A més, s’ha ocupat de la direcció i publicació d’una vintena de llibres, ha escrit estudis introductoris i capítols en moltes obres i articles en més de cinquanta revistes. La seva capacitat de treball i disposició li permet intervenir en conferències sempre que li demanen, ja sigui en directe o en programes de ràdio i televisió.

171

Joan Obradó i Vives Veí de la seva casa materna de Masllorenç

Masllorenç

J

Mossèn Joan Bada a l’actualitat

Barcelona, 1937


el graller

Ramon Batet i Roca

Masllorenç

R

amon Batet va néixer a Masllorenç l’11 de juliol de 1884. Era fill de Ramon Batet Papiol, de Cala Tona de Masllorenç i de Teresa Roca i Altes, de Bonastre. Es va casar amb Erica Jané Pros, del Papiolet, poble on va passar la resta de la seva vida. Hi va morir el dia 6 d’abril de 1957. Era pagès de professió i de ben jove va destacar per les seves qualitats amb la gralla. Moltes estones d’esbarjo les passava practicant al paratge conegut com “les Comes”, amb vistes al torrent de la Seguera de Masllorenç. Va aprendre a tocar la gralla seca d’oïda. Hom diu que n’hi va ensenyar un capellà de Masllorenç. Quan es va traslladar al Papiolet va entrar de mosso al servei de la família Fortuny. Al mateix temps es va iniciar com a part de la colla familiar i local Els Fortunys. “Era una cosa extraordinària, aquell home”, comentaven la gent. “Quan venien passatges complicats, era el Ramon qui solia fer-los. Altres grallers feien, potser, les mateixes notes, però no tenien un so tan sa”. La seva carrera com a graller la va començar, doncs, tocant amb Els Fortunys, del Papiolet, seguit d’Els Ratetes, de l’Arboç, Els Petits Pelegrins, de Bellvei, Els Casimiros, del Vendrell, Els Sabaters, de la Bisbal i, finalment, una colla de Llorenç. Per les festes majors, quan es van començar a posar de moda les orquestres, a les hores de menjar els músics es repartien per les cases del poble. Per la seva condició de músic i graller, els directors

Ramon Batet i Roca

La gralla d’en Ramon Batet

Foto: Arxiu familiar de la seva filla, Teresina Batet i Jané

Masllorenç, 1884 - El Papiolet, 1957

solien anar a casa de Ramon Batet, on quedaven ben parats. Ells tocaven un ball i tot seguit ell el repetia tot amb la gralla “sense nota”. “Sembla estrany que pugui fer això, aquest senyor”, deien molts. Abans d’esclatar la Guerra Civil espanyola ja va deixar de tocar la gralla. Era un home que tenia molt de gust per la música, però quan les orquestres van arribar a les festes majors, les gralles van passar a segon terme i només feien les matinades. Aleshores va veure que anaven apartant les gralles de les festes i ell volia que l’escoltessin. En aquell moment va ser quan va decidir plegar.

172

Ramon Batet i Vives de Cala Tona de Masllorenç


l’artista belga assentat a Masllorenç

Mark Debroux

ark Debroux va néixer a Temse, prop d’Amberes, el 1951. Estudià a l’Acadèmia d’Art de Bruges i conegué el llegat espanyol de l’època de Carles V. És un home que estima apassionadament Flandes i la seva llengua. En comparar la personalitat del seu país i la de Catalunya, s’hi ha sentit identificat i ha esdevingut un català d’adopció convençut. Viu a Masllorenç —al Baix Penedès, prop de Tarragona— des de fa uns quants anys. El seu paisatge i la seva gent l’han decidit a fer-hi estada permanent i a sentir-s’hi com un més. Després d’una joventut despreocupada i lliure a Ichtegem començà a plantejar-se a fons l’art: la pintura i també l’escultura. Descobrirem en la seva trajectòria un alè de Van Gogh, l’esperit de Rembrandt. En el desordre ordenat del seu estudi hi viu el fantasma de Francis Bacon. Però també les referències als grans pintors europeus hi són presents: el gran flamenc Rubens, Caravaggio, Goya, Kokoschka, Schiele, Soutine... Malgrat tot, aquestes influències són més espirituals que materials. En un joc a tres bandes que comprèn el pensament abstracte, l’expressionisme i la ironia, Mark Debroux pinta l’ànima de les coses i la gent sovint amb una profunditat dolorosa no exempta, però, de vida i, per tant, d’esperança. La vida, que s’esquinça i desplaça nostres formes i escenes, se’ns presenta sense amabilitats però potent en les seves obres. Les arrels, que denoten la passió pels seus orígens flamencs i també influències

catalanes, ens parlen de solitud. La seva pintura és d’una solidesa remarcable. Denota una passió pel seu ofici i la transmet també a la seva escultura. Tot recordant Rodin és, de fet, una extensió de la seva manera de pintar. Si anem una mica més enllà d’allò que els ulls perceben, descobrirem que Mark Debroux és també un pintor que prega i demana a la vida aquell consol que sigui capaç d’allunyar la tragèdia humana tot criticant durament la violència amb el color i les formes. Un crit per la solidaritat sorgeix de molts dels seus plantejaments acompanyat d’una ironia punyent. La seva obra és, en el fons, una catarsi “per aconseguir la intimitat i la gravetat del jo que lluita, que estima, que sofreix”, com deia Meyer Saphino.

173

Joan Descals i Esquius Pedagog

Masllorenç

M

Foto de Mark Debroux a Masllorenç i, al costat, dues de les seves obres Somni i Autoretrat

Temse (Bèlgica), 1951


l’assistent social

Masllorenç

e’m va encomanar que escrivís sobre la Maria Teresa Miquel Segú per incloure-la al llibre de personatges il·lustres del Baix Penedès. Em va semblar una molt bona idea, ja que tenim un lligam familiar que ens uneix (era cosina germana del meu avi patern) i una ideologia de vida molt similar. Un altre motiu pel qual vaig decidir tirar endavant aquesta proposta va ser perquè amb aquestes quatre ratlles puc deixar constància de totes les bones obres que ha fet i al mateix temps testimoniar la importància que pren aquest personatge al nostre poble. La Maria Teresa Miquel Segú va néixer al Vendrell l’any 1938. Els seus pares eren de Masllorenç, on ella va viure tota la seva infància i adolescència, motiu pel qual sempre s’ha sentit masllorençana. El seu pare va morir al cap d’un any d’haver nascut ella amb la retirada de les tropes republicanes l’any 1939 i la mare va quedar traumatitzada per aquesta mort. Mare i filla van seguir vivint a Cal Pau Pastisser, que era la casa de l’avi matern. Tal com indica el renom de la casa, s’havien dedicat a l’ofici fins que l’avi va morir. A partir d’aleshores, el negoci familiar es va anar enfonsant fins que per problemes econòmics van decidir anar a viure a Valls, on residia una cosina de la mare. Allí, la Maria Teresa, amb divuit anys, va començar a treballar a Teixits Dasca Boada, de Valls, on va entrar en contacte amb la immigració, ja que la major part dels treballadors d’aquella empresa procedien d’Andalusia. Observant de primera mà la magnitud de les necessitats que patien els immigrants, va voler dedicar la seva vida a ajudar-los i es va posar a estudiar Assistència Social a la congregació de Jesús i Maria a Tarragona. L’any 1964, en quedar orfe de mare va decidir quedar-s’hi a viure. L’any 1967, quan va acabar els estudis, se’n va anar de missionera a Guinea Equatorial. Quan aquest país es va independitzar d’Espanya, va ser encaminada a un col·legi que tenien les monges a Montreux. Fascinada pel bell paisatge de Suïssa, va establir-s’hi. Des d’allà va seguir en contacte amb el món de la immigració. Aquest cop, els immigrants eren procedents d’Espanya i, tal com ella sap fer, va intentar cobrir sempre totes les seves necessitats perquè fossin ben rebuts i respectats pel poble receptor i per facilitar-los la integració al país que els havia acollit. Durant tots aquests anys ella ha tingut sempre present la seva gent —la gent del poble de Masllorenç—, ja que en dates assenyalades com aniversaris, sants, festes nadalenques, etc. hem anat rebent trucades i/o cartes de felicitació. També ens ha anat fent nombroses visites i ella sempre ens ha rebut molt bé quan l’hem anat a visitar.

Maria Teresa Miquel i Segú

El Vendrell, 1938

Maria Teresa Miquel a Guinea Equatorial

S

Maria Teresa Miquel i Segú

Amb la seva tasca, ha donat a conèixer i ha fet transcendir el nom de Masllorenç més enllà de les nostres fronteres arreu on ha portat a terme la seva activitat. Només em queda dir que tota la seva família ens en sentim molt orgullosos i que amb la seva feina ha deixat petjada i sempre ha rebut el reconeixement de tots aquells que l’hem conegut i a qui ha ajudat. Marta Garriga i Batalla Mestra Néta de Francisco Garriga i Miquel, el cosí de Maria Teresa Miquel

174


El Montmell

es terres del Montmell, situades a la part interior i muntanyosa de la comarca del Baix Penedès, s’enfilen amunt fins al castell del Montmell i el puig de la Talaia, que amb 861 m d’altitud és el punt més alt de la comarca. Des d’aquí es domina tota la plana del Penedès i del Camp de Tarragona, amb la mar blava al fons i, cap a ponent, les terres de l’Alt Camp i la Conca. Potser per això aquest va ser històricament un territori de frontera. Des del segle x fins pràcticament el segle xii van ser terres de reconquesta i repoblació, i el terme del castell del Montmell era, per aquella època, un extens territori que s’estenia de les riberes del riu Foix a les del riu Gaià. Per afavorir la repoblació i protegir el territori, el bisbe de Barcelona, amb l’assentiment del comte Borrell, atorgà, l’any 974, la Carta de població i franqueses del Montmell, que concedia beneficis als repobladors o habitants del Montmell i protecció i defensa davant de qualsevol atac enemic. Avui, el terme forma un triangle d’una extensió de 72,59 km2, amb una població de 1.450 habitants. Comprèn els llocs o nuclis històrics de la Joncosa, que és el nucli principal, Canferrer de la Cogullada, la Vall de Sant Marc, Marmellar, que va ser despoblat a mitjan segle passat, i el bonic nucli d’Aiguaviva. També comprèn les nou urbanitzacions sorgides entre els anys seixanta i setanta del segle passat: el Mirador del Penedès, la Moixeta, les Pinedes

Altes, Mas Mateu, Can Pons, castell de Marmellar, Masia Ventosa i Santsuies. El territori continua essent avui l’element que cohesiona i dóna personalitat al municipi, i les seves muntanyes i els seus paisatges en són el principal reclam turístic. El Montmell, amb el 70% del territori inclòs dins d’espais de protecció Xarxa Natura 2000, és el pulmó verd del Baix Penedès i disposa d’infinitat de racons i de rutes per descobrir. Cal mirar enrere, i veure d’on venim per valorar el treball i l’esforç fets durant molts anys. El repte continua essent aconseguir integrar la protecció del medi i les actuacions necessàries per corregir els desequilibris heretats, endreçar urbanísticament el territori i millorar els serveis que la gent es mereix.

175

Immaculada Costa i Ramon Alcaldessa del Montmell

El Montmell

L

Església de Sant Miquel

Vista aèria de la Joncosa del Montmell

El pulmó verd del Baix Penedès


la mestra

Teresa Godes i Domènech

El Montmell

A

Maria Carmen Montserrat, Teresa Canals, Roser Montserrat, Rosa Serraima Seperes i Remei Costa. Al mig, Teresa Godes

Castelló, ? - ?

bans de la guerra va aterrar al Montmell una mestra arribada de Castelló que va captivar els habitants del poble i va deixar un gran record als seus alumnes. Avui, l’escola del Montmell porta el seu nom i encara hi ha exalumnes seus que la recordem amb estimació i li volem rendir homenatge. Nosaltres ja som grans i moltes coses potser ja són a la caixa de l’oblit, però recordem una habitació on hi havia uns cinquanta alumnes per a una sola mestra —tot i que de vegades li donava un cop de mà la seva germana Ángeles—, la qual s’esforçava en l’ensenyança. Es va estar molts anys al poble. Quan vam néixer, l’any 1925, ella ja hi era, i al cap de vint-i-cinc anys, quan esperava la meva filla (Josepa Canals) ella encara era la mestre. Fins i tot parlàvem de com seria de curiós que hagués tingut mare i filla. Però aleshores ella va marxar ben aviat. Va passar tota la guerra al poble i entre tots la van ajudar en aquells moments tan difícils. El poble es va bolcar cap a ella, perquè era una dona estimada que havia donat tota la seva saviesa als infants. Recordem quan hi havia alguna festa assenyalada, com la Santa Missió a la Mare de Déu de Fàtima, o quan va venir el bisbe, o per les festes de Nadal, la mestra Teresa Godes era una de les que participava amb els veïns en la decoració de la festa i, a més, era ella qui es cuidava d’ensenyar-nos els versos i la bona educació. També

recordem que ensenyava a fer labors a les nenes i el dibuix als nens. Eren altres temps i els estudis eren molt diferents dels d’ara, però no per això menys importants. En aquella època el més important era aprendre a llegir i a escriure i a saber poc o molt de números i això ella ho va fer amb escreix. La recordem com una dona entregada i que sempre intentava escoltar a tothom en tot el que podia i fins on podia arribar. I va donar suport a aquells alumnes que destacaven per tal que poguessin tenir més estudis. I el poble del Montmell va posar el seu nom a l’escola pels seus molts anys de dedicació i el bon record que hi va deixar.

176

Josepa Canals i Montserrat, i Ventureta Ramon i Gaya Exalumnes de Teresa Godes


Sant Jaume dels Domenys

ant Jaume dels Domenys és un municipi situat a la zona centreoriental de la comarca del Baix Penedès. Està envoltat de naturalesa i d’agricultura: els conreus comprenen el 70% del territori, i la majoria són de vinya, ja que una de les activitats principals del municipi és la producció de vins i cava del Penedès. Es tracta d’una petita vila rural molt acollidora, plena de tradicions i amb una cultura viva de festes i celebracions molt arrelada i present en els habitants. Sant Jaume és un municipi que està dividit en diversos nuclis: la Torregassa, Lletger, el Papiolet, l’Hostal, la Carronya i Cornudella, a més de diverses masies que presenten una imatge rural repartides pel territori. La part més muntanyosa del municipi és ideal per fer excursions i gaudir de la natura, la qual també ofereix diverses coves i fonts. A més, a Sant Jaume dels Domenys hi ha un aqüeducte romà i diversos records per reviure la història tot passejant, com l’ermita dels Arquets, les tombes antropomorfes, l’església de Sant Jaume, l’església de Lletger, la torre de Lletger, etc. En aquest municipi es pot gaudir de la gran participació i implicació en les festes i tradicions que se celebren any rere any, sense perdre la il·lusió i les ganes de fer gresca al carrer. Les festes més destacades que celebrem són la Festa Major de Sant Jaume (la setmana del 25 de juliol), la Festa Major de Lletger, la Festa Major

de Torregassa, la Festa Major del Papiolet, els Tres Tombs (al nucli de Lletger), la Festa del Vi Jove i l’Oli Novell, la rua de Carnaval (que també té una gran participació de carrosses de fora del municipi), l’Aplec a l’ermita dels Arquets per celebrar el dilluns de Pasqua amb una arrossada popular, la Festa de la Verema i l’arribada dels Reis d’Orient. Al municipi de Sant Jaume dels Domenys trobareu diversitat de serveis de restauració, allotjament tradicional i rural i comerços tradicionals on anar a comprar productes artesans i de qualitat. Esteu tots convidats a venir a gaudir de les nostres festes i tradicions, dels nostres paisatges i del meravellós municipi rural de Sant Jaume dels Domenys.

Martí Ventura i Calaf Alcalde de Sant Jaume dels Domenys

177

Sant Jaume dels Domenys

S

Esglèsia de Sant Jaume

Aqüeducte dels Arcs

Natura, història, tranquil·litat, tradició i, sobretot, cultura viva!


el músic i compositor

Pau Sicart i Güell

Sant Jaume dels Domenys

úsic i compositor nascut a Sant Jaume dels Domenys el 19 d’abril de 1901. Es va iniciar en la música amb el vicari de la parròquia de Sant Jaume. Va estudiar piano i solfeig a l’escola del senyor Gomis del Vendrell i, més endavant, a la del mestre Vinyals de Vilafranca, on va estudiar harmonia, contrapunt, fugues, etc. L’any 1926, a la mort de Ricard Domingo, de qui també va ser alumne, va passar a dirigir l’Orquestrina Catalana, fundada dos anys abans, que després va prendre el nom d’orquestra Albéniz. Aquell mateix any va estrenar a Llorenç del Penedès la seva primera sardana, La Montserrat, interpretada per la cobla Barcelona i dedicada a la seva promesa arbocenca Montserrat Sensé, amb qui es va casar i va viure a l’Arboç. L’any 1928 va estrenar l’obra musical i costumista Visca la Festa Major, amb la lletra d’Andreu Suriol, al Teatre Arbocenc. Després de l’any 1939 va reestructurar l’orquestra Melodia del Vendrell, la va convertir en cobla orquestra i la va dirigir durant tota la vida. La seva producció musical comprèn cants religiosos, folklòrics, caramelles, danses, una opereta i, sobretot, les sardanes, de les quals en va compondre més de vuitanta, com ara La Giralda de l’Arboç, Roses d’abril, Catalunya, Danses i Castells, Masia de la Creu, Xamosa Sandra o Primavera.

Pau Sicart dirigint- Foto: Paco Nogueira García

M

Pau Sicart - Foto: JuliÀ Suau Figueras

Sant Jaume dels Domenys, 1901 - l’Arboç, 1990

Va rebre nombrosos homenatges durant la seva vida, entre els quals destaca el que li va oferir el dia 1 de juliol de 1990 el poble de Sant Jaume, organitzat per la Societat Cultural i Recreativa i per l’Ajuntament, en el qual la cobla orquestra Melodia va interpretar la sardana A Sant Jaume dels Domenys, composta per Pau Sicart i estrenada aquell mateix dia. Dotze dies després, el 13 de juliol, va morir a l’edat de vuitanta-nou anys al seu domicili de l’Arboç.

178

Christian-Kare Knoph Bibliotecari


Santa Oliva

om a municipi proper a la costa i als principals centres turístics de la zona, Santa Oliva gaudeix alhora dels beneficis balsàmics del Baix Penedès interior per la seva ubicació i de la tranquil·litat de l’ambient rural que s’hi respira. El castell de la Mare de Déu del Remei, el monestir i l’església de Santa Maria, ubicats al nucli històric, són les joies arquitectòniques que donen fe del passat mil·lenari del municipi i que hem de vetllar per preservar, recuperar i consolidar. La riquesa dels seus aqüífers va determinar la proliferació de les hortes i el conreu del tabac quan Santa Oliva era eminentment agrícola. Testimoni d’aquest llegat en són el paratge dels safareigs, els molins d’aigua, les seves fonts i una vegetació de ribera exuberant. Avui dia, la ubicació estratègica del terme en un nus de comunicacions viàries ha determinat la progressiva implantació d’indústries ubicades en dos parcs empresarials ben definits: l’un destinat al sector logístic i de l’automoció i l’altre a petites i mitjanes empreses que han propiciat un gran nombre de llocs de treball. Santa Oliva, vila de tradicions i serveis oberta al futur, aplega dins el terme diversos nuclis disseminats que són exponent del notable progrés demogràfic i econòmic que ha experimentat. Des d’aquestes

pàgines us convidem a conèixer els trets més genuïns de casa nostra, el batec municipal i les claus que millor defineixen la nostra manera de ser i d’estar. Aquesta és la Santa Oliva d’avui. La que es troba immersa en un procés de creixement continuat tant pel que fa a població com a l’expansió urbanística i industrial. És una realitat dinàmica que ens obliga a estar oberts a nous horitzons però sense descuidar els trets que, per història i tradició, han perfilat la nostra identitat. Tant de bo que aquesta salutació us sigui preludi i estímul d’una visita personal que gustosament acollirem. Benvinguts a Santa Oliva.

179

Cristina Carreras i Haro Alcaldessa de Santa Oliva

Santa Oliva

C

Castell de Santa Oliva, documentat des del segle x

Valuós conjunt format per l’església parroquial de Santa Maria i per la rectoria, que hi està adossada

Vila de tradicions i serveis oberta al futur


el pilot de competició

Salvador Cañellas i Gual

Santa Oliva

V

Retrat de Salvador Cañellas i, al costat, el pilot en plena competició

Barcelona, 1941

irtuós de qualsevol enginy mecànic amb rodes i motor, ha dedicat la seva vida a competir amb tota mena de vehicles. Es va forjar com a pilot professional amb les motocicletes, gran passió del seu pare, Francisco Cañellas i Borrell, fill de Santa Oliva, que li va oferir tots els mitjans possibles per desenvolupar la seva afició, ben aviat convertida en professió. El seu debut en competició fou a la pujada cronometrada de les Ventoses, als rodals de la casa pairal a redós de la torre i el campanar del Castell. Hi competí amb la Vespa del seu pare, a qui li va tornar ben abonyegada després d’haver caigut al primer revolt. Malgrat això, va guanyar a la categoria d’escúters. Primera cursa i primer triomf dels centenars que va col·leccionar al llarg de la seva trajectòria pilotant motos, cotxes i camions de tota mena, ja fossin de velocitat, de tot terreny o ral·lis. Fins i tot va participar al París Dakar, on debutà en cotxes amb un Range Rover que dugué al setè lloc de la classificació general absoluta. També hi va vèncer en la categoria de camions amb un Pegaso. Ha estat el primer pilot motociclista, català i espanyol, a guanyar un Gran Premi del Campionat del Món. Fou a Montjuïc, el 4 de maig de 1968, al comandament d’una Bultaco TSS 125. Dos anys després repetí el triomf mundial al mateix escenari amb una Derbi 50. El circuit barcelonès també el va veure guanyar tres vegades les 24 Hores de Montjuïc al 1969 (Bultaco 360 amb en Carles Rocamora) i al 1973 i al 1975 compartint la Ducati 750 amb en Benjamin Grau. Junts, també van guanyar les 24 Hores de Le Mans a la categoria Silouettes per a motos de sèrie.

Així mateix, la seva trajectòria automobilista va ser un reguitzell de victòries i gestes pioneres que van obrir el camí d’aquest esport cap a l’estranger. Al ral·li de Montecarlo dugué el Seat 1430 al quart lloc de la classificació general i amb el mateix cotxe fou cinquè en el campionat d’Europa de ral·lis lluitant contra les millors marques del món. Amb Seat fou campió d’Espanya de Velocitat de Turismes després d’haver guanyat el de ral·lis i la fórmula Seat 1430. Ja retirat de la competició es va especialitzar en la docència de pilotatge en les vessants esportiva i de seguretat. Va crear l’Escola Can Padró (Bages), pionera d’aquest sector a l’Estat, abans de ser director de l’escola RACC. Tanmateix, el cuquet de la competició se li va despertar de nou amb motiu de les primeres 24 Hores Automobilistes de Barcelona (1998), en què va participar fent equip amb els seus fills, Salvador i Oriol, i on va aconseguir la segona posició absoluta i la victòria de la categoria Diesel amb un Seat Ibiza. Aquesta va ser la seva última cursa... fins que se li torni a despertar el cuquet.

180

Carles Domínguez Periodista


l’aquarel·lista

Jordi Llucià i Martí

n Jordi Llucià i Martí va néixer a Igualada el 1935 i, des de fa més de vint anys, viu a Santa Oliva. Si hagués d’escollir una paraula que el definís, diria que és un home alegre. No només perquè afronta les coses positivament, sinó perquè encomana la seva alegria a qui està al seu voltant. Jo tinc la sort d’estar al seu voltant: sóc la seva filla. El que el fa singular és la destresa que té amb el pinzell. I és que són molts anys treballant amb pinzells de pèl fi, aigua, paper i aquarel·les. Primer, com a decorador i, després, com a aquarel·lista, en Jordi Llucià ha estat un autodidacte que ha interpretat el seu entorn en infinitat de papers. La tradició, l’humor, el detallisme, el joc de llum i ombra... configuren la seva obra, en la qual retrata espais impregnats de tradició catalana, com la família a la vora del foc o reunida en una taula on no hi pot faltar un porró, que rememoren l’ambient de la seva infantesa. Ja de ben petita em quedava meravellada mirant com feia anar el pinzell i com, del no res, feia aparèixer escenes populars, paisatges, natures mortes... i ho feia d’aquella manera que semblava d’allò més fàcil.

I el millor de tot és com s’il·lusiona, després de tants anys, per cada un dels projectes que té. Perquè a través de la seva feina fa realitat petites il·lusions. Han passat els anys i els nostres camins s’han retrobat. Hem tingut la sort de compartir diferents projectes i de treballar-hi junts, com en el modelatge de figures per al Vendrell i per a l’Arboç o les pintures murals de la plaça Germans Ramon del Vendrell. Han estat projectes dels quals hem gaudit molt. Gaudim perquè aprenem l’un de l’altre i perquè estar l’un al costat de l’altre ens fa feliços.

181

Iraida Llucià i Bagüés Il·lustracions i Creacions Plàstiques

Santa Oliva

E

L’artista amb la seva filla Iraida

Jordi Llucià, als anys setanta

Igualada, 1935


el mestre artesà pastisser

Joan Turull i Estatuet

Santa Oliva

J

Joan Turull en diferents esdeveniments professionals i en una celebració acompanyat de la seva família

Sabadell, 1945

Joan Turull i Santa Oliva, uns vincles que comencen l’any 1976 i fan que se’n senti com un fill

oan Turull i Estatuet, nascut a Sabadell, ha dedicat la seva vida en cos i ànima a la pastisseria. Hi semblava predestinat, perquè els seus pares, l’any 1946, van obrir a Terrassa un forn que l’any 1963 es va convertir en l’actual Pastisseria Turull. Joan Turull fill va créixer entre pans, pastes i pastissos i, arribat el seu moment, amb 22 anys, va agafar les regnes d’un negoci familiar que encara avui dirigeix amb indubtable èxit. Joan Turull és molt més que un pastisser. És un innovador i un apassionat del món dels dolços i, per això, durant molts anys va compaginar la seva feina amb la docència com a professor titular a Hogarhotel i a l’Escola de Pastisseria del Gremi Provincial de Pastisseria de Barcelona. La seva gran tasca l’ha dut a presidir la Federació Catalana de Pastisseria des de l’any 1977, el Gremi Provincial de Pastisseria de Barcelona des de l’any 1995 i és president de l’Escola i el Museu de la Xocolata de la ciutat des de l’any 1999. També ha acumulat nombroses distincions en els àmbits nacional i internacional. D’entre les seves espectaculars creacions de pastisseria cal destacar l’elaboració dels monuments de la ciutat de Barcelona, o la maqueta de l’anell olímpic el 1984, que fou rècord guinness. És conscient que el client que s’adreça a una pastisseria artesana tradicional vol un producte a mida i de la màxima qualitat. Per això, els Turull posen la màxima cura i dedicació en els productes de tota la vida, però també han obert horitzons i han donat entrada al seu

taller a les noves tendències i a la tecnologia, adaptant-se al segle xxi i a les noves demandes dels clients. Al nostre país hi ha nombroses pastisseries de gran trajectòria i excel·lents productes, però la família Turull va saber diferenciar-se de la resta fixant-se un segment molt concret de la població: els celíacs. Fa 12 anys el seu fill va fundar Proceli Turull i va crear pa, pastes i precuinats sense gluten, substituint el blat i la civada per soja, blat de moro, arròs i tapioca. Avui són especialistes en aquests productes, posen especial atenció en el seu gust, són presents en les principals grans superfícies i tenen presència a 14 països, com Alemanya i Anglaterra, en una via de negoci que creix cada dia. Joan Turull encapçala avui un negoci de referència al seu sector al nostre país. I, afortunadament, la nissaga familiar ja mira cap al futur, amb fills i néts activament involucrats en el negoci. Un exemple a seguir. Un exemple de vocació, passió i iniciativa.

182

Albert Calzada i Vilaseca President de la Unió Empresarial del Penedès (UEP)


El Vendrell

El campanar

Vista panoràmica del Vendrell

Tot l’any

l Vendrell ha estat històricament un lloc de pas i un punt de trobada de cultures, d’intercanvis comercials i de difusió d’idees. Des de l’inici del segle xx, les seves platges van ser lloc d’estiueig de famílies del Vendrell i de Barcelona, i a partir dels anys cinquanta el municipi va experimentar la gran expansió del turisme amb l’arribada de visitants estrangers. L’activitat turística tradicional es basava en el sol i la platja, si bé en els darrers anys s’ha apostat per complementar aquest atractiu amb l’oferta cultural, el termalisme i la gastronomia. Culturalment, hi ha una xarxa important de museus: la Vil·la Casals-Museu Pau Casals, a la platja de Sant Salvador; la Casa nadiua del Mestre, al nucli històric, on també es troben la Casa Museu Àngel Guimerà, el Museu Deu —una de les col·leccions d’art més importants de Catalunya— i la Fundació de l’escultor Apel·les Fenosa, situada en un dels espais més emblemàtics de la vila, el portal del Pardo. Completant aquest circuit museístic, l’Auditori Pau Casals programa concerts durant tot l’any en els diferents cicles estables, entre els quals destaca el Festival Internacional, que se celebra a l’estiu amb les millors orquestres i intèrprets internacionals i també del país.

Recentment, hem posat en funcionament dos equipaments que enriqueixen encara més el patrimoni cultural de la nostra vila: el Teatre Municipal Àngel Guimerà i la nova Escola Municipal de Música Pau Casals. En definitiva, el Vendrell és una població turística i cultural que ofereix molts atractius per gaudir-ne tot l’any. Us hi esperem.

183

Benet Jané i Palau Alcalde del Vendrell

El Vendrell

E


l’advocat i polític

Jaume Carner i Romeu

El Vendrell

eF Di bu ix d

J

er ra n

Qu es ad a

Retrat de Jaume Carner i Romeu

El Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934

aume Carner i Romeu nasqué al Vendrell el 22 de febrer de l’any 1867 i morí a Barcelona l’any 1934. Després d’exercir amb prestigi la seva professió com a advocat, inicia la seva activitat política en les darreries del segle xix. El catalanisme i el republicanisme són els eixos del seu pensament progressista. Inicia la seva activitat en la Lliga l’any 1904. Participa en la fundació del Centre Nacional Republicà, que va presidir l’any 1906. Més endavant col·labora en la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins a l’any 1904. El primer càrrec parlamentari l’obtingué el 1907, quan es va presentar a les eleccions amb la coalició Solidaritat Catalana i va ser escollit diputat pel seu districte del Vendrell. Posteriorment va reeixir en altres convocatòries electorals. Va deixar la política en perdre unes eleccions manipulades pels seus opositors i tornà a dedicar-se a l’exercici de l’advocacia, així com a la gestió de diferents empreses. Malgrat el seu delicat estat de salut, amb l’adveniment de la República va considerar necessària la seva reincorporació a la política i va tornar a ser escollit diputat per la demarcació de Tarragona a les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya. Presidí l’Assemblea de diputats catalans que va redactar el projecte d’Estatut de Catalunya. L’any 1931 Manuel Azaña el nomena

ministre d’Hisenda del govern espanyol. Va exercir el càrrec fins a l’any 1933, quan va ser-li diagnosticada una greu malaltia que el portà a la mort. Des d’aquest càrrec plantejà la reforma tributària i elaborà el primer pressupost de la Segona República. També va propugnar el retorn de la pesseta al seu valor real i va deixar que es marqués lliurament la seva cotització. Se’l considera el precursor de l’establiment de l’actual impost sobre la renda. Totes les referències el porten a qualificar-lo com el millor ministre d’Hisenda dels governs espanyols en molts anys. No puc acabar aquesta petita referència biogràfica d’en Jaume Carner sense fer esment de la seva naturalesa de vendrellenc, que va exercir durant tota la seva vida.

Martí Carnicer i Vidal Diputat al Parlament de Catalunya Secretari general del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya

184


el compositor, director d’orquestra i, sobretot, violoncel·lista

Pau Casals i Defilló

au Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle xx. Reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps, continua avui dia essent una icona musical de referència. Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la seva infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i a Madrid. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret als millors auditoris del món. També com a intèrpret va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel i el va convertir en un gran instrument solista. Amb la interpretació de les Sis suites per a violoncel sol de Johann Sebastian Bach, Casals es va convertir en el primer violoncel·lista del món. Com a director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreisler el va definir com “el rei de l’arquet” i Eugène Ormandy va dir de Pau Casals: “No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic viu més extraordinari del món”. El desenllaç de la Guerra Civil espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir primer a Prada de Conflent (França) i després a San Juan de Puerto Rico, on va morir a l’edat de noranta-sis anys.

Paral·lelament a la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics, i els últims anys de la seva vida es va manifestar en contra de nombroses guerres i en contra de l’ús de les armes nuclears. Aquesta actitud el va fer mereixedor, entre altres honors, de la Medalla de la Llibertat dels Estats Units (1963), la Medalla de la Pau de les Nacions Unides (1971) i ser nominat al Premi Nobel de la Pau (1956 i 1958). El 1972, Pau Casals i la seva esposa Marta Montáñez van crear la Fundació Pau Casals amb l’objectiu de deixar a Catalunya tot el llegat que el mestre conservava a la casa de Sant Salvador (el Vendrell), avui seu del Museu Pau Casals.

185

Josep M. Carreté i Nadal Director de la Fundació Pau Casals

El Vendrell

P

Retrats de Pau Casals i, al costat, Pau Casals a l’ONU, l’any 1971, on va rebre la Medalla de la Pau - Fotos: Fundació Pau Casals

El Vendrell, 1876 - San Juan (Puerto Rico), 1973


l’escultor

Apel·les Fenosa i Florensa

El Vendrell

Apel·les Fenosa a Paestum, l’any 1957. Al costat, Jean Cocteau i Fenosa davant una botiga del Palais Royal (París, 1954) - Fotos: Nicole Florensa

N

Apel·les Fenosa - Foto: Nicole Florensa

Barcelona, 1899 - París (França), 1988

ascut a Barcelona l’any 1899, s’instal·la a França a partir del 1920. Després d’un breu sojorn a Tolosa, arriba a París el 1921. El seu contacte amb Picasso resultarà definitiu per a la seva dedicació a l’escultura, ja que l’encoratjarà, li comprarà obres i esdevindrà el seu primer i principal col·leccionista. L’any 1924 realitza la seva primera exposició a París, prologada al catàleg pel poeta Max Jacob, que escriurà també el de la galeria Zborowski quatre anys després. L’any 1929, Fenosa retorna a Barcelona amb motiu de l’organització d’una exposició individual que ha de tenir lloc a la sala Parés. Viu amb entusiasme la proclamació de la República i amb intensitat el desenvolupament de la Guerra Civil. L’any 1939 ha d’exiliar-se i s’estableix novament a França, on treballarà fins al seu traspàs. El 1944, el Comité de Libération du Limosin li encarrega una escultura commemorativa de la massacre de la vila d’Oradour-surGlane. Executa el Monument als Màrtirs d’Oradour, que actualment es troba a Limoges. A partir del 1946 exposa individualment o col·lectivament a París, Londres, Barcelona, Madrid, Praga, Nova York, Tòquio, Osaka, Casablanca, Carrara... Cal destacar que grans escriptors i poetes contemporanis —com Paul Eluard, Jean Cocteau, Jules Supervielle, Josep Carner, Alexandre Cirici Pellicer, Francis Ponge, Pablo Neruda, Michel Cournot, Roger Caillois o Salvador Espriu— escriuen prefacis dels seus catàlegs.

L’any 1957, després d’exposar a la galeria Jardí de Barcelona, Fenosa descobreix per atzar la casa del Portal del Pardo del Vendrell i decideix adquirir-la. D’ençà d’aquest moment s’instal·la als estius a Catalunya i acull les visites d’intel·lectuals, artistes i amics que el visiten al Vendrell. La seva nova residència provoca una apassionada producció d’escultures vinculades amb la naturalesa i el paisatge de les comarques tarragonines i impulsen el seu retrobament amb Catalunya. Importants retrospectives de la seva trajectòria van tenir lloc a Madrid (l’any 1979), al Museu Rodin (el 1980) al Palau de la Virreina de Barcelona (el 1983-84), i el 1999 al Museu d’Art Modern. Apel·les Fenosa va morir a París el 25 de març de 1988.

186

Josep Miquel Garcia Director de la Fundació Apel·les Fenosa


la mestra i escriptora de llibres per a infants

Àngels Garriga i Martín Àngels Garriga amb la seva filla Marta Mata a Saifores el 1951 i el 1927 amb el seu marit i els seus fills Fotos: http://www.martamata.cat

ngels Garriga i Martín, filla del secretari de l’Ajuntament, Antoni Garriga, de Santa Oliva, nasqué l’11 d’octubre de 1898 a Sant Vicenç de Calders. Estudià Magisteri a Barcelona del 1915 al 1918. El 1919, un cop guanyades les oposicions, s’inicià en l’ensenyament i alhora continuà la seva formació a l’Escola Industrial de Barcelona, on cursà els estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya. És allí on, rodejada de bons mestres com Pompeu Fabra, Carles Riba, el canonge Cardó, Alexandre Galí, Pau Vila, Rosa Sensat, Artur Martorell, etc. s’envoltà d’un progressisme pedagògic que la induiria a realitzar una nova manera de fer escola on l’infant és el centre i on la llengua catalana es consolida com a llengua vehicular i pròpia de l’ensenyament i de l’educació, de la realitat i del somni, somni que ella compartí en assistir a les primeres Escoles d’Estiu de Renovació Pedagògica, que tingueren intervencions tan destacades com les de Decroly, Piaget, Einstein, Dewey i Montessori, un gran bagatge cultural que va saber assimilar. Somnis que es materialitzaren en la seva professió a l’Escola Municipal Baixeres de Barcelona del 1923 al 1931. El 1931, quan ja era casada amb Josep Mata, de Saifores, i tenia quatre fills, es va inserir al Grup Escolar Pere Vila, on va poder aplicar els seus molt rellevants coneixements al voltant de la nova educació amb excel·lents companys de viatge. També en aquella època realitzà emissions radiofòniques escolars a Ràdio Barcelona i a Ràdio Associació de Catalunya, que gaudiren de molt èxit entre els seus oïdors. Però el viatge s’aturà. Primer, amb la mort del seu marit, el 1934, d’accident laboral, i després amb la Guerra Civil de 1936-1939, quan va començar la clandestinitat i la grisor.

El 1940 contragué una maligna malaltia que li impedí de caminar, però no de continuar treballant per a l’educació. El 1965 va escriure Beceroles i Estels el 1967, els primers llibres destinats a infants per aprendre a escriure en català, vint-i-cinc anys després de la guerra. Des de la perspectiva del ja consolidat segle xxi, el mèrit, el valor i la força d’Àngels Garriga rauen en el fet de ser considerada una figura avançada del seu temps: dona treballadora preparada per a l’educació, emprenedora i intel·ligent; mare que, de manera inesperada, restà amb quatre fills a càrrec seu; lluitadora pels renovats ideals educacionals que sentia que havia d’oferir a tota la societat catalana i lluitadora per la reintroducció de la llengua catalana a l’ensenyament. Va morir el 6 de febrer de 1968, però el seu esperit i la seva ànima encara pul·lulen avui a l’escola Àngels Garriga del Vendrell i també a la Fundació Àngels Garriga de Mata a Saifores (Banyeres del Penedès), la casa pairal dels Mata que la seva filla Marta convertí, el 1984, en un espai educacional per a tothom.

187

Montse Constantí i Mata Néta d’Àngels Garriga Catedràtica de Llengua i Literatura Catalana

El Vendrell

À

Dibuix d’Àngels Garriga

Sant Vicenç de Calders, 1898 - Barcelona, 1967


el dramaturg i poeta

Àngel Guimerà i Jorge

El Vendrell

À

ngel Guimerà és una de les figures més representatives de la Renaixença. Tanmateix, per fer-ne una valoració global, cal tenir en compte no solament la dimensió literària, com a poeta i dramaturg, sinó també les actuacions que va emprendre dins el catalanisme polític. Des d’aquesta doble perspectiva, va saber captivar i apropar-se a les diverses classes socials, tal com ho demostren el multitudinari homenatge que li va fer el poble de Catalunya l’any 1909 i els seus funerals el 1924. La tasca feta per aquesta personalitat és enorme. A Barcelona, el jove Guimerà desplega, conjuntament amb el seu amic Pere Aldavert, una gran activitat periodística des de La Renaixensa, una veritable plataforma cultural. I alhora fa realitat les aspiracions literàries com a poeta en ser proclamat mestre en gai saber als Jocs Florals del 1877. Al llarg de la dècada dels noranta, intensifica les activitats amb discursos com el de les Bases de Manresa (1892), o el de l’Ateneu (1895) i paral·lelament obté una gran popularitat amb obres com Maria Rosa, Terra baixa o La filla del mar, en què dóna tres visions de la Catalunya popular: obrers, pagesos i pescadors. En aquesta projecció teatral, l’actriu de l’escena madrilenya María Guerrero hi té un paper important, ja que divulga la seva obra i la porta per Amèrica del Sud. És, doncs, a través del teatre que Guimerà obté reconeixement internacional, especialment amb Terra

Guimerà, Galdós i Guerrero - Imatge extreta del llibre Guimerà 1845-1995

1845-1995

Àngel Guimerà - Imatge extreta del llibre Guimerà 1845-1995

Guimerà a l’escriptori - Imatge extreta del llibre Guimerà

Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924

baixa (1897), una autèntica joia literària que es va traduir a catorze idiomes i es va portar en diverses ocasions al cinema —i també a l’òpera amb el nom de Tiefland. Les representacions pels Estats Units d’Amèrica a partir del 1903 van palesar l’èxit de l’obra davant un públic molt heterogeni. El mèrit indiscutible de Guimerà és que, a partir d’una absència de tradició de teatre català, no solament el dignifica, sinó que traspassa fronteres. Sardanes com La Santa Espina o personatges com Saïd, Manelic o Àgata formen part ja del nostre patrimoni literari. El teatre de Guimerà, amb la passió com un dels ingredients més importants, continua i continuarà entusiasmant noves generacions.

188

Neus Oliveras i Samitier Professora de Literatura de l’Institut Baix Penedès


el casteller i cap de colla

Joan Julivert i Nin

E

l casteller i cap de colla dels Nens del Vendrell Joan Julivert i Nin és tot un referent encara avui per entendre l’evolució tècnica de la castellística moderna, per la seva dilatada dedicació al món casteller i als Nens del Vendrell, així com per les seves importants aportacions tècniques que van innovar les construccions castelleres folrades. Julivert neix al Vendrell l’any 1907 en el si d’una família que es dedicava a la pagesia, tasca a la qual va dedicar tota la seva vida laboral. Com a casteller, Jan Julivert va destacar des de la seva joventut (1927) com un important element dels troncs de la colla vendrellenca, primer com a terç i després al pis de segons (1931). Com a casteller de tronc, va estar en actiu durant quaranta anys. Però a partir de 1935 i durant trenta anys, Julivert va desenvolupar un doble rol a la colla dels Nens del Vendrell: a més d’un complet casteller que pren part en tots els grans castells de la seva època, és el cap de colla i responsable tècnic del grup. La seva tècnica castellera es perfila a l’entorn de tres elements bàsics: en primer lloc, saber trencar l’hegemonia castellera vallenca i el mite centenari que arrossegava; en segon lloc, reinventar els folres, la qual cosa va suposar una innovació tècnica, i, per últim, demostrar

la importància de l’assaig com un element imprescindible per aconseguir una regularitat de grans estructures i per al plantejament de noves fites. La seva total dedicació al món casteller i la important aportació del seu mestratge tècnic li foren ja reconegudes en vida en l’homenatge de la seva vila l’any 1970. El reconeixement institucional oficial li va arribar amb la concessió de la Medalla Provincial per part de la Diputació de Tarragona l’any 1971. A més, l’any 1976 la seva colla li va concedir, a títol pòstum, la primera Medalla d’Or dels castells. Finalment, l’any 1995, les institucions democràtiques reconeixen la seva rellevància i l’incorporen a la galeria de vendrellencs il·lustres.

189

Salvador Arroyo i Julivert Historiador casteller

El Vendrell

Jan Julivert i Nin, satisfet pel triomf vendrellenc al Concurs de Castells de Tarragona de l’any 1970

El cap de colla Jan Julivert amb la seva colla castellera dels Nens del Vendrell, als estudis de Ràdio Barcelona l’any 1935 i, a la foto de dalt, Jan Julivert condecorat amb la Medalla de la Província, l’any 1971

El Vendrell, 1907-1972


el polític i escriptor

Andreu Nin i Pérez

El Vendrell

A dalt, Andreu Nin al despatx de la Internacional Sindical Roja (ISR) entre 1921 i 1922 i, al costat, Andreu Nin (segon de l’esquerra) amb Maurín (amb abric i barret) i altres companys del POUM. A sota, Andreu Nin al despatx de la Internacional Sindical Roja (ISR) entre 1921 i 1922 i, al costat, Andreu Nin a la Conselleria de Justícia de la Generalitat l’any 1936

A

Foto d’Andreu Nin l’any 1931, poc després de tornar de Moscou

El Vendrell, 1892 - Madrid, 1937

ndreu Nin ha estat una de les figures més destacades del moviment revolucionari marxista a Catalunya i Espanya i ha tingut una gran projecció internacional. Malgrat la seva prematura i controvertida mort a mans dels agents de l’estalinisme, a l’edat de quaranta-cinc anys, la seva figura ha pres, amb el pas del temps, una rellevància cada cop més destacada, com ho fa palès la ingent quantitat de publicacions i estudis que pretenen glosar la seva figura. Nascut al Vendrell, on passà els primers anys i l’adolescència, despunta ja com a cronista de l’activitat política i social que viu Catalunya en els primers anys del segle xx. Participa de manera activa en la política militant inicialment en el republicanisme federal i evolucionant cap al socialisme i l’anarquisme revolucionari. De la seva activitat política podem destacar que va participar com a delegat de la CNT al III Congrés de la Internacional Comunista que es va fer a Moscou l’any 1921 i on va quedar-se nou anys col·laborant de manera destacada en la creació de la Internacional Sindical Roja. Als anys trenta va tornar a Catalunya i va fundar —juntament amb Maurín— el POUM, que va tenir un destacat paper en el moviment revolucionari espanyol que es va produir l’any 1936. Va exercir com a conseller de Justícia en el

primer govern de la Generalitat Republicana, on va promoure una legislació pionera a Europa sobre el divorci i la majoria d’edat. Com a teòric del marxisme, la seva obra més destacada és Els moviments d’emancipació nacional juntament amb d’altres com Reacció i revolució, Les organitzacions obreres internacionals o Els problemes de la revolució espanyola. En la seva estada a Moscou va assolir un profund coneixement de la llengua i literatura russa que el va convertir en el millor traductor dels clàssics russos a les llengües romàniques i en el seu major divulgador. A més de la seva activitat com a intel·lectual, també podem destacar la seva aportació al coneixement dels nous corrents en la pedagogia del segle xx.

190

Ernest Benito i Serra Llicenciat en Pedagogia


l’escriptor

Jaume Ramon i Vidales

Josep Miracle Guimerà. Barcelona: AEDOS, 1958

a home de la Renaixença i es destacava la seva trajectòria al servei del país. L’any 1896 també hi guanyà un premi pel seu llibre sobre Poblet. També va publicar llibres d’assaig com Breus observacions jurídiques sobre la família; Del fons d’una caixa; L’Arch de Barà; Poblet, narracions, tradicions i llegendes i molts altres escrits i poemes, tot i que la seva obra cabdal va ser el recull Vendrell històric, publicat periòdicament al setmanari El Baix Penedès i recopilat posteriorment pel seu fill el 1933 en forma de volum. Jaume Ramon morí al Vendrell el juliol de l’any 1900.

191

Maria Ramon i Caballé Besnéta de Jaume Ramon Mestra jubilada i llicenciada en Filologia Catalana

El Vendrell

aume Ramon va néixer al Vendrell el 1846. Va ser el gran de sis germans. Quan Àngel Guimerà va arribar al Vendrell amb la seva família procedent de les Canàries a l’edat de nou anys, de seguida es va fer amic de Jaume Ramon, el qual va estudiar el batxillerat a Tarragona, i als divuit anys va començar els estudis de Dret a Barcelona. Això el va posar en contacte amb els corrents culturals d’aquella època. El 1869 va participar en els inicis de la Jove Catalunya, primera entitat catalanista que naixia a l’escalf de la Renaixença. Aquells joves, cada u amb la seva dedicació particular —història, poesia, teatre, periodisme, cant, excursionisme...— van intentar sempre que la seva dèria fos compartida pel nombre més gran possible de catalans. Àngel Guimerà havia fet el seu batxillerat en un col·legi de religiosos a Barcelona, i va tornar al Vendrell. No va ser fins al 1865 que es va posar en contacte amb els amics del Jaume. Mentrestant, aquest el tenia molt ben informat, i cada vegada era més fonda l’amistat que es tenien i els ideals que compartien. Va ser Jaume qui va instar Guimerà perquè emprés el català en els seus poemes, ja que fins llavors els seus primers assaigs poètics eren en castellà. Jaume Ramon va opositar a una notaria i va ser destinat a Sarral, a la Conca de Barberà. Aquest “exili” va significar un cop dur per les inquietuds literàries i polítiques que havia emprès a Barcelona, però li va proporcionar un espai de reflexió. Després va ocupar la notaria de Montblanc, i la proximitat del monestir de Poblet va ser un referent que el va arrelar encara més en els seus ideals de catalanisme i amor per la història. Posteriorment, va ocupar la plaça de notari al Vendrell. Juntament amb el seu germà Ramon, va fundar la Impremta Ramon el 1892, i van emprendre la publicació del setmanari El Vendrellense, que aviat es va catalanitzar amb el nom de Lo Vendrellench, per dir-se poc després El Baix Penedès, el qual va ser el referent cultural de la comarca fins al 1936. Ramon Ramon també va destacar com a autor teatral. Molts dels seus sainets van ser estrenats al Romea de Barcelona, com a primera part d’alguna representació de Guimerà. L’any 1895 Jaume Ramon fou nomenat mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona, on es reconeixia públicament la seva vàlua com

Retrat de Jaume Ramon i Vidales

J

Àngel Guimerà, Francesc Ubach i Jaume Ramon, el 1868 - Fotografia extreta del llibre de

El Vendrell, 1846-1900


el polític

Joan Reventós i Carner

El Vendrell

Fotos: Colita, cedides per Laia Reventós i Rovira

J

Joan Reventós - Foto: Revista Elkarri, cedida per Laia Reventós i Rovira. Al costat, Joan Reventós durant el Congrés de la Unitat Socialista, el 1978, i al Parlament de Catalunya

Barcelona, 1927-2004

oan Reventós va néixer a Barcelona el 26 de juliol de 1927. Procedent d’una família benestant, tenia avantpassats polítics tan notables com el seu avi, Jaume Carner, o el seu pare, Manuel Reventós, que havien tingut responsabilitats de govern en el temps de la República. Doctorat en Dret, va incorporar‑se al clandestí Moviment Socialista de Catalunya (MSC) el 1949. Aquest va ser el punt de partida per a una llarga trajectòria, inequívoca, al servei del socialisme i de Catalunya. En aquest sentit, la seva vida política pot sintetitzar-se en dues grans fites que van culminar feliçment. D’una banda, l’assoliment de la unitat del socialisme català en una gran força política que fos, alhora, una opció de govern i una garantia de la cohesió social del poble de Catalunya. De l’altra, la lluita per aconseguir, primer, un ampli front comú contra la dictadura franquista —que va materialitzar-se en l’Assemblea de Catalunya— i, després, l’assoliment d’un règim democràtic que es vinculés amb la legalitat republicana —mitjançant el retorn del president Josep Tarradellas— i que dotés Catalunya d’unes àmplies facultats d’autogovern. Aquesta trajectòria política, que va incloure tasques prolongades de diputat i de senador, així com les d’ambaixador d’Espanya a França (1983-1986), es clouria amb la seva elecció com a president del Parlament de Catalunya l’any 1995.

En el pla personal, Reventós va ser un home generós, tenaç i dialogant alhora, de fermes conviccions, sòlidament arrelat a la terra i vinculat estretament al Baix Penedès, i de manera especial a Sant Salvador, al Vendrell, on feia estades sempre que podia. La seva bonhomia va enriquir la seva personalitat amb un tarannà que, dissortadament, no sol abundar gaire en la vida política. Retirat de la vida pública per raons de salut, va morir el 13 de gener de 2004, havent deixat, entre altres materials, unes interessants memòries titulades Tal com ho vaig viure (1927-1958).

192

Antoni Dalmau i Ribalta Escriptor i president de la Diputació de Barcelona entre 1982 i 1987


L’Enxaneta (respectant l’ortografia original) La plassa gran de la vila es plena de gom à gom brandant lo castell s’enfila y al entorn cridant s’apila pera aguantarlo tothom. y’l nen va pujant, pujant!... -Amunt va ! - y fent esqueneta, cap amunt hi pujan tots; sols hi manca l’enxaneta que abrassa à sa mare inquieta estremintla ab sos sanglots. -Amunt fins al cel - febrosa la gent crida amenassant; y la mare tremolosa l’empeny y mira’l no gosa, y’l nen va pujant, pujant!... Ja es dalt, y’l pobret somreya quan la torre cau d’arrel; com, alsant los brassets, deya: Sí, mare; amunt, fins al cel! Àngel Guimerà

Monument als castellers. Escultura al Vendrell feta en pedra calcària que representa un quatre de vuit. És obra de l’escultor Josep Cañas, nat a Banyeres del Penedès - Foto: a.IAS


PERSONATGES IL路LUSTRES DEL GARRAF


EL GARRAF Olivella

31

C-15

Canyelles

C-

Sant Pere de Ribes

32

C-32

C-

Sitges

Cubelles

A

VILANOVA I LA GELTRÚ

mb una extensió de 185 km2 i una població de 143.066 persones (2009), el Garraf —situat a la costa— és una de les tres comarques que compon el territori del Penedès. L’accident geogràfic principal és el massís de Garraf, que ofereix el seu nom sonor i vívid a la comarca, i la capital de comarca és Vilanova i la Geltrú. Limita amb l’Alt Penedès pel nord, amb el Baix Llobregat per l’est, amb el Baix Penedès per l’oest i amb la mar Mediterrània pel sud. El clima és suau i agradable: la temperatura mitjana anual és de 16,6°C a Vilanova i la Geltrú; la mitjana màxima és pel juliol, amb 30,2°C, i la mínima pel gener, amb 3,2°C. D’altra banda, la pluviositat mitjana anual és de 533 mm (amb una variació de 782 a 319 mm) i els mesos més plujosos són l’abril i el setembre, mentre que els més eixuts són el desembre i el gener, quan la generosa terra del Garraf es pot trobar mancada d’humitat per falta de pluja. Actualment, la vinya és el conreu que ocupa una major extensió, física i cultural, atesa la importància del vi en la cultura mediterrània. El Garraf també acull belles poblacions: Vilanova i la Geltrú (65.890 habitants), Sitges (27.668 habitants), Sant Pere de Ribes (28.353 habitants), Cubelles (13.711 habitants), Canyelles (4.104 habitants) o Olivella (3.340 habitants). Sitges configura part de la

iconografia del Garraf, superant l’àmbit comarcal per constituir un referent que acull un públic global a través de les empremtes del barroc —els set altars de l’església parroquial— o el modernisme —la casa de la vila— i propostes culturals tan estimulants i singulars com el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. De fet, Sitges acompanya Vilanova i la Geltrú com a centre cultural de la comarca a través de museus, sales d’exposicions, associacions culturals o centres d’ensenyament. En definitiva, espais i activitats pintats amb el blau del cel i de la mar. L’antic castell d’Olivella, esmentat al segle x, el castell de Ribes o l’església de Cubelles, edifici barroc dels segles xvii i xviii, són testimonis de la història, memòria d’una comarca que observa amb la força geogràfica de la seva orografia la mar Mediterrània.


Canyelles

anyelles és un poble pintoresc i entranyable situat en un indret estratègic per la seva condició d’enllaç entre el mar i la muntanya. El terme es troba al sector septentrional de la comarca del Garraf i limita amb l’Alt Penedès formant una cubeta envoltada per diverses elevacions (el puig de Sant Miquel, de 358 m, el puig de l’Àliga, de 465 m i el Montgròs, de 358 m). Està envoltat pel Parc Comarcal d’Olèrdola i el Parc Natural del Garraf —ideals per realitzar-hi passejades—, els quals proporcionen al municipi aire fresc i relaxant. La riera de Santa Digna travessa el terme i de les muntanyes i turons que abracen el poble baixen diversos torrents que desemboquen al centre del terme, a la riera de Vilafranca. Així, ens trobem amb un municipi ric en aigua subterrània i en un privilegiat entorn natural. Amb una població censada de 4.500 habitants i una extensió de més de 14 km2, el poble de Canyelles —pintoresc i romàntic— es defineix pel conjunt monumental —format pel castell i l’església, documentats als segles xv i xvii, respectivament—, ubicat dalt d’un turó de 142 m, el qual s’albira des de tots els accessos al municipi. Al poble també hi trobem diverses masies disperses, les cases del Xum i, finalment, Llacunalba. El primer document que es coneix on apareix esmentada aquesta darrera zona de Llacunalba es remunta a l’any 992 i apunta que aquest fou el primer territori poblat del

municipi. Avui dia, Canyelles ha anat creixent, la qual cosa ha donat origen a urbanitzacions com Califòrnia, Can Roca, Cogullada, Daltmar, la Selva de les Meravelles, les Amèriques, les Palmeres, Muntanya del Mar, Nou Canyelles i Vora-Sitges. Quant a la gastronomia local, es caracteritza per la diversitat de plats de la cuina tradicional elaborats de manera casolana. El xató, els cargols i els vins de la DO Penedès són protagonistes a les cartes dels restaurants del municipi. Cal destacar també les gustoses coques i el pa cuit amb llenya, que captiven els veïns i els visitants de Canyelles. En l’aspecte econòmic, tot i ser un poble petit, Canyelles ofereix, al llarg de l’any, un ventall important d’activitats esportives, culturals i socials i fires, com la fira de Santa Llúcia al mes de desembre, que ja acull milers i milers de visitants.

201

Xavier Robert i Duran Alcalde de Canyelles

Canyelles

C

Vista de la façana del castell de Canyelles

Vista aèria de Canyelles

Mil·lenària


el comerciant

Francesc Mir i Pujol

Canyelles

ascut a Barcelona a mitjan segle xix, Francesc Mir era comerciant i tractava amb diversos sectors, tot i que la font principal d’ingressos l’obtenia dels viatges de peregrinació que organitzava a Lurdes. Acabada la Primera Guerra Mundial es va establir a Vic, on tenia els clients de més renom. Tot i així, viatjava constantment, i en una de les seves estades a Barcelona va conèixer la Feliciana, filla d’una de les famílies més benestants de la capital catalana, amb qui es va casar. Aleshores van començar a cercar un indret on estiuejar i, a través d’uns amics, van venir a parar a Canyelles. En aquells moments Cal Duran, l’actual Pinar, estava a la venda. Ells es van enamorar del lloc i la seva ubicació, així que van enderrocar la masia i la van refer. Un cop acabada la casa, van fer servir aquesta mansió per baixar a Canyelles sempre que podien. De mica en mica, anava augmentant la família amb la Carmen, la Pilar, la Mercè, el Josep Maria, el Xavier i el Francisco. La filla gran es va casar amb el comte de Godó, que havia fundat el diari La Vanguardia juntament amb el seu soci, Bartolomé Godó. Van passar un parell d’anys abans que s’anunciés la boda de la segona filla amb un industrial català, Blanco Bavieras. La família de la Feliciana era molt catòlica. Acabada la Guerra Civil i destruïts arxius, talles i bona part de l’església, el senyor Francesc la va fer restaurar i pintar, va fer construir l’altar lateral del Sagrat Cor i va comprar també la talla que observem en l’actualitat. Igualment, va fer pintar els frescos de l’altar de la Immaculada, enfront del Sagrat Cor. La talla de la Verge actual la va pagar el poble a través de diverses recol·lectes. En una de les seves últimes estades, un dels seus fills va fundar la clínica del Sagrat Cor de Barcelona, un dels orgulls més grans del seu pare.

Francesc Mir va fer pintar els frescos de l’altar de la Immaculada de l’església parroquial de Santa Magdalena després de la Guerra Civil

N

Placa de la plaça dedicada a “Francisco Mir Pujol” a Canyelles

Barcelona, mitjan segle xix - ?

El masover Pau Pubill va arribar a ser alcalde de Canyelles en temps de la República. Va ser aleshores quan va fer posar el rètol a la plaça de l’antic estanc, a sota de la Rectoria, on s’hi pot llegir “plaça de Francisco Mir Pujol” en reconeixement a tan il·lustre canyellenc d’adopció. Per celebrar l’esdeveniment en Pau Pubill va llogar una orquestra de molta anomenada i va haver-hi ball a la plaça tota la jornada. Ja gran, el matrimoni es va instal·lar a la Diagonal de Barcelona i, de mica en mica, van deixar de venir a Canyelles. Molt empobrits, van decidir canviar el lloc d’estiueig per Sant Sebastià, que s’havia posat de moda i donava més prestigi. Allí s’hi va casar una altra filla amb un metge de l’alta burgesia, circumstància que va condicionar definitivament la venda de la finca de Canyelles. Joan José i Hill Primer tinent d’alcalde Regidor d’Hisenda, Patrimoni i Festes de l’Ajuntament de Canyelles

202


Cubelles

Vistes de la platja Llarga de Cubelles

Vistes aèries de l’església parroquial de Santa Maria de Cubelles

Obert al Mediterrani

ubelles és un municipi costaner de poc més de 14.000 habitants, documentat per primer cop al segle xiii. Nascut a la ribera del riu Foix, la vila creix al voltant del castell dels marquesos d’Alfarràs i l’església de Santa Maria, que actuen de referent arquitectònic i cultural de la vida local. El nostre municipi es troba a l’extrem sud de la costa de Barcelona, dins la comarca del Garraf, ben comunicada per carretera i per ferrocarril. Cubelles és una típica vila costanera, oberta a la mar Mediterrània, que ofereix dos ambients ben agradables: el mar i la muntanya. L’harmonia del blau del mar i el verd de la muntanya fan del nostre municipi un conjunt acollidor per viure-hi i passar-hi les vacances. Cubelles és un poble tranquil, amb edificacions de poca alçada, casetes unifamiliars i un atractiu nucli antic. Els tres quilòmetres de platja, de sorra fina, reben cada any el reconeixement europeu de qualitat. A més, cada estiu incorporem més serveis perquè tant la nostra població com els turistes que ens visiten passin unes jornades inoblidables. Un extens programa d’activitats i les nostres festes d’estiu, en honor a sant Abdó i sant Senén (30 de juliol) i santa Maria (15 d’agost), completen l’oferta d’oci i cultura que la nostra vila vol oferir a residents i visitants.

Cubelles també disposa d’un ric patrimoni natural a l’entorn de l’estimat riu Foix, una riera seca que vertebra el terme municipal i al voltant del qual es conformen les principals urbanitzacions residencials. També és ric el patrimoni arquitectònic, format pel llegat dels indianos, i les masies i molins que van conformar l’activitat econòmica, estretament lligada a la pagesia, dels nostres avantpassats. Actualment, la principal activitat econòmica del municipi és el sector serveis. Combinem el comerç tradicional i les àmplies zones comercials, connectades amb el nostre nucli amb transport urbà.

203

Maria Lluïsa Romero i Tomàs Alcaldessa de Cubelles

Cubelles

C


l’artista de circ, amazona, funàmbula i ballarina

Paulina Andreu Busto, Paulina Schumann Paulina Andreu (Premi Nacional de Circ de la Generalitat de Catalunya 2008) durant l’homenatge que la vila de Cubelles li va dedicar el 25 de novembre del 2008. Al costat, l’amazona en dues mostres de destresa i delicadesa

Barcelona, 1921

Cubelles

P

Una artista extraordinària

aulina Andreu (de nom artístic Pauline Schumann) és un dels últims grans exemples de com es formaven, treballaven i vivien els artistes de les famílies de circ clàssic. Filla de Carmen Busto i l’universal pallasso cubellenc Josep Andreu, Charlie Rivel, va néixer a Barcelona durant unes actuacions dels AndreuRivel al Teatre Novedades, i la va batejar el mateix capellà que havia batejat el seu pare a Cubelles el 1896. Durant la seva dilatada carrera, Paulina Rivel s’ha exhibit com a acròbata, equilibrista, funàmbula, ballarina i amazona d’alta escola i, a més, ha creat o dirigit la posada en pista, el vestuari, la banda sonora i la il·luminació de cada un dels seus números. En les especialitats d’amazona i de ballarina amb cavall, Paulina Schumann està unànimement considerada pels experts circenses com el màxim exponent de sobrietat, destresa i delicadesa en pista. Per la seva elegància artística, durant les dècades dels cinquanta i seixanta del segle xx va estar permanentment reclamada per actuar en els actes socials més selectes a Londres, París, Copenhaguen, Berlín i Estocolm. La seva imatge, cavalcant a l’anglesa un cavall blanc en perfecte debout, és avui una de les més admirades de la iconografia circense de tot el segle xx.

En la seva llarga estada a Dinamarca va participar com a actriu i amazona en diversos films, entre els quals hi ha Gøngehøbdingen (de l’any 1961, dirigida per Annelise Hovmand i produïda per Rialto Film Entertainment) i Dronningens Vagtmester (de l’any 1963, dirigida per Johan Jacobsen i produïda per Rialto Film Entertainment).

204

Jordi Jané Crític de circ i biògraf de Charlie Rivel


el pallasso

Josep Andreu i Laserre, Charlie Rivel Una interjecció trista de llop, una llarga samarreta, la cadira i la guitarra. Charlie Rivel, amb aquest equip i fent gala d’una gran imaginació i tendresa, va trencar les pautes que definien el pallasso tradicional en fer de les seves actuacions veritables representacions

Cubelles, 1896 - Sant Pere de Ribes, 1983

osep Andreu, conegut arreu del món com Charlie Rivel, va néixer a Cubelles el 23 d’abril de 1896 durant una gira dels seus pares, la funàmbula occitana Marie Louise Laserre i el trapezista Pere Andreu, nascut al barceloní barri d’Hostafrancs. Un dels seus números més aplaudits era el de Charlot als trapezis baixos. Diu la llegenda que un dia Chaplin li va preguntar: “M’imiteu vós, o sóc jo, qui us imita?” La paròdia d’una cantant d’òpera és també un referent del gènere, però la seva entrada emblemàtica serà sempre la de la cadira i la guitarra. I aquell “Uuuh!” característic, tendre i trapella alhora. L’any 1954 va visitar per primer cop Cubelles, i el 1969 va complir la promesa de tornar-hi com a veí nostre. A Cubelles hi ha un carrer i un col·legi que duen el nom del pallasso. Charlie Rivel és Medalla d’Or i fill predilecte de la nostra vila, i hi ha una exposició permanent i un monument que ens ajuden a conèixer i recordar la seva figura. Entre altres pel·lícules, Charlie Rivel va protagonitzar El aprendiz de clown, rodada a Cubelles el 1967 per Manuel Esteba, i és una de les tretze personalitats que Antoni Ribas retrata al documental

Catalans universals (1978). Segons Sebastià Gasch, el gest i el silenci de Rivel eren universals. El 26 de juliol de 1983 moria un dels pallassos més grans de la història del circ, l’home que sempre deia que el seu tresor més preuat eren els somriures dels infants d’arreu del món.

205

Prudencia Carrasco i Madrid Regidora de Promoció Cultural de l’Ajuntament de Cubelles

Cubelles

J

Charlie Rivel, cubellenc il·lustre


el poeta i traductor català del Renaixement

Joan Boscà i Almogàver

Cubelles

D

Joan Boscà era conegut com “el señor del castillo de Cubelles”. A la foto, el castell a l’actualitat

Retrat de Joan Boscà

Barcelona, 1493 - Perpinyà, 1542

“El fuego es el más noble y excelente elemento de cuantos entendemos, mas tanta leña en él echar podremos que al mundo abrasará su fuerza ardiente”

e família noble, va rebre una excel·lent formació humanística. Va servir, primerament, a la Cort dels Reis Catòlics i, després, a la de l’emperador Carles I d’Espanya. Va heretar del seu pare el castell de la nostra vila, conegut ara amb el nom de castell dels marquesos d’Alfarràs. És per això que Boscà va ser conegut com “señor del castillo de Cubelles”. El cavaller català es va casar amb una culta dama valenciana, la senyora Ana Girón Rebolledo, i va convertir casa seva en un centre de tertúlia literària. Va viatjar a Itàlia com a ambaixador espanyol i es va influenciar pel corrent literari florentí. Va introduir en la seva obra el vers hendecasíl·lab i les estrofes italianes (sonet, vuitena real, tercet encadenat, cançó en estades), així com el poema en hendecasíl·labs blancs. D’aquesta manera, la poesia castellana i catalana va quedar enriquida amb nous versos, estrofes, temes, tons, recursos expressius amb motius i amb l’estructura del petrarquisme.

De la seva obra, publicada pòstumament per la seva vídua, podem ressaltar el poema clàssic Hero y Leandro, que tracta de temes llegendaris i mitològics clàssics, escrit en hendecasíl·labs blancs, i la traducció en una modèlica prosa renaixentista d’El Cortesano, de l’humanista italià Baltasar de Castiglione.

José Manuel González i Labrador President delegat de l’Àrea de Cultura Diputació de Barcelona

206


Olivella

livella està situat al sector nord de la comarca del Garraf, al bell mig del massís del Garraf, entre vinyes i margallons, situat damunt d’un turó, i conformant un conjunt arquitectònic semblant a un pessebre. El municipi d’Olivella el composen, a més del poble, sis urbanitzacions, i també diverses masies. Sembla gairebé increïble que un poblet com Olivella tingui història, però el cert és que el nom de castrum Olivella ja consta en un document de l’any 992. Més endavant, l’any 1164 se signà la carta de població del Puig Cabot, actual assentament d’Olivella. Com a conseqüència de la seva geografia accidentada, Olivella sempre ha tingut una població dispersa de masies, i moltes de les cases han perviscut fins als nostres dies amb el mateix nom. Durant el desenvolupament industrial i turístic del segle xx, Olivella també quedà al marge de les circumstàncies de la major part de la comarca, i és potser per això que, actualment, és el territori més verge del Garraf. A més, el fet que la major part del municipi estigui ubicat dins el parc i el mateix poble sigui porta d’entrada d’aquest entorn natural protegit, fan d’Olivella un lloc ideal per a les excursions, a peu o amb bicicleta, que ens duran a descobrir l’extraordinari valor paisatgístic que conserva.

En els últims anys les urbanitzacions han anat agafant protagonisme i a dia d’avui el nou centre de serveis del municipi s’ha configurat al centre d’aquestes, on hi resideix la major part de la població d’Olivella, amb un total de 3.460 habitants. Olivella ofereix una rica varietat de festes i activitats programades plenes de vitalitat i la seva gent amable, i tot plegat en un marc natural de tranquil·litat. El seu ambient, exempt de contaminació atmosfèrica i acústica i un paisatge de gran bellesa, fan que n’estiguem orgullosos i que els que hi han arribat després s’hi trobin com a casa. Podeu venir a veure’ns quan vulgueu, sereu ben rebuts.

207

Joaquim Mas i Rius Alcalde d’Olivella

Olivella

O

Carrer Major del casc antic d’Olivella

captiu, a altures de fins a 300 metres

Vista aèria d’Olivella - Foto: ADEG - fotografia realitzada des d’un globus

Entre vinyes i margallons


el “pagès d’Olivella”

Pau Raventós i Marcer

Olivella

P

Retrat de Pau Raventós - Extret del Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d’Olivella (1814-1844) a cura d’Eduardo Descalzo Yuste, Edgard Camarós i Andrés Munera Sánchez, editat per l’Ajuntament d’Olivella

Olivella, 1789/1790-1863

Entre la ploma i l’arada

au Raventós i Marcer és un personatge olivellenc del qual s’ha pogut rescatar la memòria a través de l’edició del seu diari personal, trobat en el decurs del procés d’inventari de l’arxiu de Can Suriol, que s’emmarca en un projecte més ampli de rescatar la memòria històrica de la vila d’Olivella*. Pau Raventós i Marcer va néixer l’any 1789 o 1790. Fill de Josep Raventós i Milà i Rosa Mercer, de la quadra de Jafra, era l’hereu de Can Suriol, i a partir de l’any 1814 es va fer càrrec de la gestió de la propietat familiar, malgrat que el seu pare encara era viu. L’any 1810 es va casar amb Teresa Font, de l’Arboçar, amb qui va tenir quatre fills i tres filles. Entre la seva descendència trobem alguns personatges de certa rellevància. D’una banda, Ildefons Raventós, que després d’estudiar medicina a Montpeller, el 1841 marxà a fer les Amèriques i acabà essent professor de medicina a la Universitat de Santiago de Xile. D’altra banda, Pau Raventós i Font, important personatge per a Olivella, ja que n’esdevindrà el batlle a mitjan segle xix. El mateix Pau Raventós signava els seus documents amb l’epítet “pagès d’Olivella”. No obstant això, no era un pagès qualsevol, sinó un de benestant, ben educat i cultivat, preocupat per la política i per millorar la productivitat i rendibilitat de les seves possessions. Això el feia, en certa mesura, un emprenedor. El diari de Pau Raventós,

editat per l’Ajuntament d’Olivella, ens il·lustra molt bé aquests aspectes destacats de la seva vida i la seva personalitat. Hi podem trobar un crònica dels esdeveniments més importants de l’època, com l’aixecament de les primeres partides carlines, la Guerra dels Malcontents (1826-27) o la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Pau Raventós i Marcer és un personatge molt important per a Olivella, ja que amb el seu diari personal s’ha convertit en el millor cronista per a poder entendre i explicar una mica millor el context olivellenc de la primera meitat del segle xix. Vegeu DESCALZO YUSTE, E.; CAMARÓS, E.; MUNERA, A. (ed.). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d’Olivella (1814-1844). Ajuntament d’Olivella, 2009 *

208

Eduardo Descalzo i Yuste (foto de la dreta) Edgard Camarós (foto de l’esquerra), i Andrés Munera i Sánchez Universitat Autònoma de Barcelona


Sant Pere de Ribes

ant Pere de Ribes és un municipi de gairebé 29.000 habitants que per la seva estratègica situació, a tan sols 40 km de Barcelona i al costat de Sitges i Vilanova i la Geltrú, ha sabut treure profit al seu potencial turístic i s’ha consolidat en el sector serveis. El seu entorn natural, la seva gastronomia, la vitivinicultura, el lleure, la història, la cultura i el seu ric i variat teixit associatiu han estat alguns dels elements claus per atraure nous residents i visitants. Amb un territori de més de 40 km2 dominat pel Parc Natural del Garraf, el municipi es reparteix entre dos nuclis principals de població: Ribes i les Roquetes. Igualment, hi ha altres zones històriques i nombroses masies i urbanitzacions. Tot i la transformació i l’augment de població que ha experimentat en els darrers anys, Sant Pere de Ribes manté encara l’encant i el caràcter d’abans. Al llarg de l’any és el marc de nombroses activitats i esdeveniments. Amb quatre festes majors, aquestes celebracions són uns dels referents més importants del nostre patrimoni cultural, tradicional i popular. A Ribes i a les Roquetes se celebren les festes de Sant Pau i Santa Eulàlia, a l’hivern, i de Sant Pere i Sant Joan, a l’estiu, respectivament.

També en l’àmbit patrimonial el municipi és farcit de crides a altres temps, com el conjunt històric de Sota-ribes, l’ermita de Sant Pau o les cases dels indianos, per citar-ne alguns. No dubteu a visitar-nos, ja que sereu ben rebuts i us hi trobareu com a casa!

209

Josep Antoni Blanco i Abad Alcalde de Sant Pere de Ribes

Sant Pere de Ribes

S

Conjunt de Sota-ribes

Vista aèria de Sant Pere de Ribes - Foto: © Paisajes Españoles, S.A.

L’espai verd de la comarca


el periodista i escriptor

Eugeni Molero i Pujós

Sant Pere de Ribes

Eugeni Molero i Montse Olivella quan encara festejaven. Al costat, Molero entrevistant l’escultor Josep Maria Subirachs

Eugeni Molero - Imatges extretes del llibre Esbós per a la biografia d’Eugeni

E

Molero i Pujós, d’Esteve Molero i Eni Molero, editat per l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes

Barcelona, 1943 - Sant Pere de Ribes, 1984

ugeni Molero i Pujós nasqué al barri d’Horta, a Barcelona, l’any 1943. La Segona Guerra Mundial encara enfrontava la civilització contra la barbàrie i, a Espanya, la postguerra tenyia de gris el cel de Barcelona. Com que el seu pare era treballador del ferrocarril, de petit va anar a viure a Sant Vicenç de Calders, on va cursar els seus estudis primaris. Posteriorment, la família es traslladà, per qüestions laborals, a Vilanova i la Geltrú, ciutat on ell va cursar el batxillerat i on desenvolupà bona part de les seves activitats culturals. Els darrers anys de la seva vida va fixar la seva residència a Sant Pere de Ribes. La seva vida professional la dedicà al periodisme i a l’escriptura, i es va especialitzar en la música i els temes d’àmbit cultural. Justament, aquesta especialització professional en la cultura el dugué a ser responsable de la secció musical de la revista Canigó des de l’any 1971, redactor a Presència i Tramuntana, director del diari de la mostra Expocultura (l’any 1982) i col·laborador a Serra d’Or, Àncora, El Correo Catalán, Avui i a la premsa comarcal, com a L’Eco de Sitges. Així mateix, fou col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana. Fou guardonat amb nombrosos premis d’assaig, periodisme, poesia i narració, entre els quals destaquen el Pau Casals d’assaig

musical català als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, en cinc diferents edicions. Així mateix, va realitzar un treball d’investigació de notable importància en l’àmbit de la música de cobla, a més d’impartir conferències, presentar concerts i fer comentaris al dors dels enregistraments, d’acord amb els seus grans coneixements. La seva passió per la música i, més concretament, per la sardana, el va dur a escriure les biografies d’Eduard Toldrà, Rafael Ferrer i Francesc Mas i Ros. Morí a Sant Pere de Ribes l’any 1984. El seu fill, Esteve Molero i Olivella, seguint la tasca cultural del seu pare, és historiador i músic.

Lluís Laborda i Oribes Cap del Departament d’Arts Gràfiques IES-SEP –Escola del Treball de Barcelona– i escriptor

210


el periodista i professor

Pere Pagès i Elies, Víctor Alba

ls que vam néixer a finals dels anys cinquanta no se’ns va ensenyar res del que havia passat a Catalunya. La gent gran guardava un silenci absolut per la repressió brutal que es va iniciar els anys quaranta. Als pobles, els efectes de la dictadura van durar més de quatre dècades. Un dia, quan Ribes encara estava tot a les fosques, va arribar un professor nord-americà. Era Víctor Alba, una excepció que obria la història i el pensament, que estava tancat i ben tancat. Era una persona que havia evolucionat com tot el món després de la guerra i treballava per la democràcia. S’adonava del que calia ensenyar i del que no volia oblidar, com tot el que li va passar al POUM. Perquè quan el vam conèixer tothom criticava els poumistes i Andreu Nin; els barrejaven equivocadament amb Trotski i trenta anys més tard, després de la lluita aferrissada de quatre militants, entre els quals hi havia Víctor Alba, tota la premsa va reconèixer el seu treball, l’honradesa i la raó que tenien persones com el nostre Víctor Alba —que era el pseudònim de Pere Pagès i Elies, el qual va néixer a Barcelona el 1916 i va morir a Ribes el 2003—, el retrat del qual cada dia podem veure a l’Entitat Cultural i Esportiva GER de Ribes. Va ser periodista d’Última Hora —des de 1935 i exemple de diari modern—, La Batalla i La Humanitat. Va ser empresonat pel primer franquisme i després va marxar a París, on va conèixer la seva dona Loute i l’escriptor Albert Camus. Posteriorment va partir a Mèxic DF, on va dirigir Panoramas, publicació bimestral del Centro de Estudios

y Documentación Sociales, on escrivien Diego A. de Santillán, Américo Castro i Josep Ferrater Móra, entre altres. Sempre estava il·lustrada pel nostre Tísner (Avel·lí Artís i Gener) i la impressió anava a càrrec de B. Costa-Amic, un dels editors que havia publicat més en català a l’exili. Durant molts anys, Víctor Alba va viure sis mesos als Estats Units com a professor a la universitat i sis mesos a Ribes com a escriptor. Aquí rebia els seus íntims amics, com Joan Marsé, Ramon Barnils, Joan de Sagarra, Pelai Pagès, Tísner, la seva família Regàs i els seus amics ribetans. La seva vida va ser incansable, amb més de cent vint volums sobre la història dels partits polítics catalans, els fets de la Segona República, biografies, assaigs, fets socials, autobiografies i novel·les, a més d’articles a la premsa, pròlegs i entrevistes. Una obra immensa que serveix, tal com va escriure el sociolingüista Lluís Vicent Aracil, per entendre la història de Catalunya des dels anys trenta i quaranta del segle xx.

211

Josep-Lluís Palacios Historiador

Sant Pere de Ribes

Foto: Arxiu virtual dels Marxistes

Víctor Alba, pseudònim de Pere Pagès i Elies

A

Víctor Alba, del llibre Sísif i el seu temps, una caricatura clau per saber el que va fer a la seva vida

Barcelona, 1916 - Sant Pere de Ribes, 2003


el ballarí i coreògraf i especialista de les castanyoles

José de Udaeta i París

Sant Pere de Ribes

osé de Udaeta va ser ballarí, coreògraf i un dels millors especialistes de les castanyoles. Va néixer el 27 de maig de 1919 a Barcelona en una família de la burgesia catalana. Després d’iniciar els estudis de medicina, que abandonà, va estudiar dansa clàssica al costat de Joan Magriñà i, posteriorment, dansa espanyola a Madrid. L’any 1989 fou guardonat amb la Medalla de Plata de les Belles Arts i el 2000 amb la Medalla d’Or al Mèrit per les Arts. El 1995 li fou concedit el Premi Nacional de Dansa i el 2001 la Creu de Sant Jordi, ambdós guardons concedits per la Generalitat de Catalunya. Estava casat amb Marta Font i va morir a Sant Feliu de Guíxols el 15 de setembre de 2009.” Fins aquí, un extracte de les moltes notes biogràfiques que es poden trobar en el llibre que sobre José Luis de Udaeta va escriure Carlos Murias o bé en altres referències bibliogràfiques. La meva relació amb ell data del 1972, any en què va venir a viure a Ribes. Cada dia, en les seves estades al castell de Sota‑ribes, aparcava el “dos cavalls” a casa dels meus pares per recollir la correspondència i, amb la seva cordialitat, la visita s’allargava parlant de música, projectes teatrals, notícies de premsa o bé anècdotes de joventut compartides amb el meu sogre, el pintor Lluís Blay. L’any 1986 ens va convidar a la preestrena de l’òpera Carmen de Georges Bizet en el marc dels Festivals de Salzburg. El cartell era excepcional: Josep Carreras i Agnes Baltsa i la Berliner Philharmoniker amb el seu director titular, Herbert von Karajan. Ell era el responsable de les danses que interpretava el Ballet

Udaeta homenatjat per l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes

“J

José de Udaeta, investigador de les castanyoles, en fou considerat el màxim divulgador al món

Barcelona, 1919 - Sant Feliu de Guíxols, 2009

de Madrid. El gran director austríac va parar dues vegades la representació per donar instruccions que, venint d’ell, eren ordres. N’hi va haver per a tothom, excepte per al José Luis, que restava assegut a seva dreta, tranquil per la feina ben feta. Aquell dia vaig començar a conèixer, profundament, un professional molt apreciat en el nucli més prestigiós de la música europea. S’imposava un alt nivell d’exigència que va mantenir al llarg de la seva carrera, tant en la dansa i la coreografia com, posteriorment, en els concerts de castanyoles (en va fer dos a Ribes) de les quals era —i encara és— un referent mundial. També ho és en la tasca de docència, primer a Alemanya i des del 1972 als Cursos Internacionals d’Estiu de Dansa a Ribes i Sitges. Després de trenta-quatre anys, Udaeta, de vuitanta-vuit, va tornar les claus del Castell a l’Ajuntament. “La meva estada, amb la meva difunta esposa, en aquest castell de Sota-ribes ha estat la millor època de la meva vida”, declarava al diari Avui el 7 de febrer de 2007.

212

Josep Garriga i Cuadras Fundador del Grup de Teatre GER


El perfil de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges dalt del Baluard és segurament una de les estampes més conegudes de la vila - Foto: a.IAS

La vila de la llum

Panoràmica de Sitges - Foto: a.IAS

S

itges ha estat des de sempre un indret que ha embadalit artistes, turistes i, en general, visitants d’arreu. Per a molts el secret és la seva llum i els quasi tres-cents dies de sol a l’any, com van constatar els pintors, escultors i escriptors que, a finals del segle xix, es van instal·lar a la vila. I és que la naturalesa ha estat generosa amb nosaltres i Sitges té també el privilegi d’estar situada a la costa del mar Mediterrani i al peu del massís del Garraf, un indret excepcional. En l’àmbit cultural, el llegat és extraordinari, l’art és viu i les tradicions es mantenen amb modernitat. Sitges ha conservat importants referències medievals i de l’antiga vila de pagesos i pescadors, i ofereix als visitants un important patrimoni arquitectònic. A més, la nostra vila gaudeix d’un caràcter cosmopolita gràcies a l’heterogeneïtat de la seva població, on hi conviuen més de setanta nacionalitats diferents. Ara Sitges continua treballant per mantenir el llegat que hi han deixat personatges il·lustres com Santiago Rusiñol i tants d’altres. El nostre poble vol continuar sent una vila que atrau i sedueix, i per aquest motiu estem desenvolupant tres línies d’actuació que estan molt relacionades: el turisme, la creativitat i l’art.

Així, ja sigui pel Sitges dels nostres avis o pel Sitges del segle xxi que, a poc a poc, anem forjant, us convido a descobrir a través d’aquestes pàgines persones que han contribuït a fer més gran el nostre nom: Sitges.

213

Jordi Baijet i Vidal Alcalde de Sitges

Sitges

Sitges


l’industrial, comerciant i cronista

Josep Batlle i Carreó

Josep Batlle i Carreó

Sitges, 1773 - Montevideo (Uruguai), 1854

Sitges

E

ntre els anys 1793 i 1799, Josep Batlle va fer dos viatges a Montevideo, on s’hi va establir l’any 1800. Allà va comprar un molí, concretament als afores de la ciutat. La seva explotació i la d’un establiment de comerç que tenia van proporcionar-li considerables beneficis. Quan els anglesos atacaren i assetjaren Montevideo els anys 1811 i 1812, Josep Batlle va jugar un paper molt important en la defensa de la ciutat, en l’avituallament de les tropes espanyoles, en l’administració de l’Hospital de la Caridad i en operacions militars. L’any 1814, foragitats els anglesos per les tropes espanyoles, el governador de la ciutat Gaspar Vigodet tan sols pogué retornar a Espanya gràcies als 509 pesos que li proporcionà Batlle. Però poc temps després, ateses les noves circumstàncies polítiques, Batlle quedà bastant mal parat i decidí tornar a Espanya per tal de reclamar al govern la suma que li devia en concepte de subministraments a l’exèrcit i la marina. Va ser molt ben rebut pel rei Fernando VII. Mentrestant, Batlle, amb tota la família, es traslladà a Sitges, a la seva casa del carrer Major. Viatjà a la Villa y Corte —com a mínim, els anys 1821, 1822 i 1827— per tal de formalitzar els tràmits de reclamació, però mai més va recuperar els seus diners. Com a compensació, el rei va atorgar-li la Gran Cruz de Isabel la Catòlica. Durant la seva estada a Sitges, entre 1820 i 1830, va ser síndic de l’Ajuntament. L’any 1833, atès el poc èxit de les seves reclamacions, Josep Batlle decidí

tornar a Montevideo i encarregà al seu veí Cristòfol Cassanyes l’administració dels interessos que deixava a Sitges. Els seus descendents han constituït una família notable a l’Uruguai: el seu fill, Llorenç Batlle i Grau, després d’estudiar a Barcelona, Madrid i París, ingressà a la milícia de Montevideo i més tard fou ministre de la Guerra. Un fill de Llorenç, José Batlle Ordóñez, fou dues vegades president de l’Uruguai (1903-1907 i 1911-1915). El seu besnét, i nebot de José Batlle, també fou dues vegades president de l’Uruguai (1947-1951 i 1955-1956). I un rebesnét seu, Jorge Batlle Ibáñez, que ha visitat Sitges diverses vegades —el 2004, com a president de l’Uruguai—, fou president del Senat el 1985, i president de la República entre el 2000 i 2005. A la casa del carrer Major hi ha làpides que en donen constància.

214

David Jou i Andreu Capità de la Marina Mercant Investigador de la història local


el socialista històric català

Joan Duran i Ferret

oan Duran i Ferret va néixer a Sitges l’any 1874 en una família humil. El seu pare feia de pagès llogat i de carreter. Ensinistrà el seu fill en tots dos oficis i així fou també pagès i carreter. Malgrat que la instrucció de Joan Duran fou deficientíssima, com corresponia a l’època i a la seva classe social, amb esforç i bona voluntat aconseguí una formació cultural elevada i sempre s’interessà perquè les classes humils i necessitades hi tinguessin accés. Des de jove va tenir un gran sentit de la responsabilitat. L’any 1890, als setze anys, quan era quasi un nen, fundà la Sociedad de Obreros Agricultores de Sitges, la qual l’any 1896 ingressà a la Unión General de Trabajadores. Intervingué en els fets de la Setmana Tràgica del 1910 i fou empresonat. Fundà a Sitges el Partido Socialista Obrero Español, del qual tingué sempre el carnet local número 2. Al llarg de la seva vida, contínuament desenvolupà una intensa activitat política i sindical. Va intervenir sovint en assemblees, reunions, actes de propaganda, comitès, etc. del seu partit. Se’l trobava a tot arreu. El van distingir amb la seva amistat i afecte els principals dirigents del partit, com Pablo Iglesias, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro, Indalecio Prieto i altres. Alguns d’ells van gaudir de l’hospitalitat de la seva casa sitgetana. Va ser l’ànima de la construcció de la casa del poble de Sitges fins al punt que arribà a hipotecar la casa pròpia per a la construcció del local socialista. Va intervenir molt, igualment, en la política local, i fou regidor de l’Ajuntament de Sitges en quatre ocasions.

Exercí una àmplia activitat a l’Instituto Nacional de Previsión i a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, entitats en què ocupà càrrecs de responsabilitat importants. S’ha de destacar que fou sempre un home conseqüent amb les seves idees i d’una honestedat a tota prova. Féu de la integritat i el respecte a les persones el pilar de la seva actuació pública. És autor del llibre Programa obrero agrícola de Cataluña. D’altra banda, durant la guerra de 1936-1939 ocupà càrrecs en el sindicat agrícola del seu poble. L’any 1939 fou empresonat a Sant Miquel dels Reis de València i el van condemnar a dotze anys de presó per rebel·lió militar, tot i que se li rebaixà la pena a sis anys. Recobrà la llibertat l’any 1940 i tornà a Sitges amb la salut molt disminuïda, fins que l’any 1941 va morir. Posteriorment, el Partit dels Socialistes donà el nom de Joan Duran al local del partit a Sitges i l’Ajuntament de Sitges li dedicà una plaça.

215

Ventura Sella i Barrachina Llicenciat en Filologia Llatina

Sitges

J

Joan Duran i Ferret, amic de Pablo Iglesias i d’altres prohoms socialistes, fou un dels fundadors del socialisme sitgetà

Sitges, 1874-1941


l’home de teatre

Jordi Milán i Milán Sitges, 1951

Sitges

L

a tradició teatral de Sitges és llarga i ben farcida de noms propis. Amb tot, sens dubte cap d’ells ha assolit la projecció exterior de Jordi Milán i La Cubana. Bregat com tants altres companys de generació en el món amateur, però amb l’interès posat en allò que succeïa més enllà dels Pirineus, a principis de la dècada dels vuitanta, Milán, al costat de la també sitgetana Vicky Plana i d’altres companys d’afició amb els quals compartia inquietuds, féu el veritable salt al buit amb l’espectacle Cubana’s Delicatessen i, posteriorment, amb una versió de La tempestat de Shakespeare que molts sitgetans encara recorden avui. Va ser l’inici d’una carrera professional que començà captivant els veïns de la vila, per, ben aviat, travessar la frontera del terme municipal a través del bocaorella dels espectadors, sorpresos de trobar-se amb una concepció del teatre que sempre els ha tingut molt en compte. Amb el pas i l’experiència dels anys, aquest treballador infatigable i d’estricte autoexigència defineix d’una manera concisa el secret de La Cubana: es tracta, simplement, d’observar la vida i transportar-la, amb tots els seus tòpics i tipologies, a l’escenari. Així, els trets més definitoris de la nostra condició humana apareixen exposats sense embuts, satiritzats, caricaturitzats fins a l’extrem en alguns casos. Difícil, per tant, de restar insensible davant de situacions quotidianes que, d’alguna manera, tots hem viscut particularment i veiem reflectides a l’escenari.

L’eclosió de la manera de fer “cubana” s’esdevingué el 1989 amb Cómeme el coco negro, una memorable revisitació-homenatge al món del teatre ambulant de revista, una picada d’ullet al “Teatro chino” de Manolita Chen que les xifres elevaren al capdamunt del rànquing dels espectacles més vistos de la temporada, i en el major exemple de la personalitat de la companyia, convertida ja aleshores en un planter de grans actors i actrius, i en una veritable fàbrica creativa que explotaria nous recursos escenogràfics amb posterioritat, com el cas de Cegada de amor o d’Una nit d’òpera, i aconseguiria una enorme popularitat en l’àmbit televisiu, com succeí amb Teresina, S.A. I això que Jordi Milán volia ser decorador!

216

Vicenç Morando i Tarrés Periodista


la bibliotecària

Lolita Mirabent i Muntané

L’estona que he estat a casa seva ha passat sense adonar-nos-en. Les seves paraules transmetien entusiasme i emotivitat pel viatge al passat que s’ha vist obligada a fer. Els seus ulls han quedat riallers i satisfets. Em mira i diu: “No té mèrit perquè sempre em va agradar el que feia; vaig ser molt feliç treballant”. A l’hora de marxar, miro un altre cop la llar de foc i m’adono que al damunt de l’arc de la llar hi ha entrellaçats dos àngels, un amb una lira, i un altre amb set espases, significat dels noms David i Dolors. Li agraeixo que hagi dedicat part del seu temps a explicar-me aquest pacte d’amor amb els llibres. El capità David Jou, molt amablement, ve a acomiadar-me fins a la porta.

217

Carme Rei-Granger Professora de Llengua i Literatura catalanes Col·laboradora de la Biblioteca Santiago Rusiñol

Sitges

aig anar a veure la Lolita Mirabent a casa seva, una casa baixa amb jardí al cor de Sitges. A la paret de la façana i al damunt de la porta hi ha un vaixell esculpit pel seu sogre Pere Jou, l’escultor per excel·lència de Sitges, autor dels capitells del Palau Maricel i de la Societat Recreativa del Prado. Dins de la casa, dos petits capitells a la llar de foc amb les figures d’una dona amb un llibre i un home amb un vaixell, ella i el seu marit capità de mercant. Els viatges i els llibres casats literalment i metafòricament en una llar. El primer viatge que va fer la Lolita va ser de Guantánamo a Sitges, als nou anys. El pare era l’encarregat d’un Ingenio de sucre i una tarda fatídica, quan tornava a la finca amb el jornal dels treballadors, va ser atracat per uns facinerosos que el van matar d’un tret. La mare, amb els tres fills petits, va decidir tornar a Sitges a casa de la família. La Lolita és alta i rossa, i encara conserva en els seus ulls blaus l’espurna de la il·lusió i del treball ben fet quan comencem a parlar de la biblioteca. M’ensenya àlbums plens de fotografies, notícies i premis i esdeveniments de la biblioteca, tot recollit i datat. Va entrar a treballar a la biblioteca l’any 1939. Feia tres anys que l’havien oberta i necessitaven una noia per fer d’ajudant. La Lolita tenia tretze anys. Comença a estudiar el batxillerat i després cursa els estudis de bibliotecària a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Guanya la plaça de Sitges, el 1950, per oposicions i des del 1939 fins al 1990, que es va jubilar, va treballar a la biblioteca Santiago Rusiñol. Tota una vida, cinquanta-un anys, dedicada a la Biblioteca on generacions de sitgetans han rebut la seva amabilitat, dedicació i consells, on han pogut assistir a conferències d’escriptors (Josep Pla, Tomàs Garcès, Joan Fuster, J.V. Foix), a classes de català abans de la democràcia, a actes culturals i al naixement del Grup d’Estudis Sitgetans el 1975; una vida de compromís amb la cultura i el poble fet des de la certesa i la fe que calia fer-ho amb perseverança i senzillesa. Va començar la Col·lecció Local amb l’ajuda de Ramon Planes, va mantenir i augmentar el llegat Rusiñol, va tenir cura de la Col·lecció Utrillo i la col·lecció Semir i va obrir noves sales fins ocupar tota la casa Utrillo —com es coneix popularment la biblioteca, perquè havia estat la vivenda de Miquel Utrillo, i va impulsar la creació de l’altra biblioteca de Sitges, el 1983, la Josep Roig i Raventós. El 1989 va rebre el Premi Trinitat Catasús. El 1995 se li va dedicar una sala de la biblioteca amb el seu nom; el 2006, el Premi Especial (per l’entrega desinteressada a millorar la cultura del poble), i el 2008, Medalla d’Honor de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Lolita Mirabent a la biblioteca

V

Guantánamo (Cuba), 1926


l’escriptor

Ramon Planes i Izabal

Sitges

Ramon Planes amb la seva esposa Teresa Cata, l’any 1971

R

Ramon Planes quan va ser nomenat fill predilecte de Sitges, l’any 1982

Sitges, 1905 - Arenys de Mar, 1989

amon Planes i Izabal és un home clau per a la transmissió de la cultura catalana al Sitges dels anys de l’exili interior provocat per la dictadura. En circumstàncies normals, n’hauria estat alcalde molt de temps, però en les que li van tocar viure, va mantenir una actitud pragmàtica, però compromesa, que el convertí en un referent cívic. Fill d’un industrial local, amic de Rusiñol, cap de la Lliga i alcalde de Sitges dues vegades, Ramon Planes milità a Estat Català i a Esquerra Republicana, tot i que en fou expulsat l’any 1936 per haver contribuït a salvar la vida de sitgetans de dretes. Als anys vint fou secretari de la redacció de la revista L’Amic de les Arts, que dirigia Josep Carbonell i Gener, el qual el posà en contacte amb les avantguardes. En temps de la dictadura optà per la militància cultural: col·laborà a L’Eco de Sitges amb el pseudònim ambivalent de “Tirant” i en altres iniciatives, com a la Revista de Sitges, a les conferències de la Biblioteca Santiago Rusiñol —a la qual donà la seva col·lecció de premsa local— i al Grup d’Estudis Sitgetans, entitat que impulsà el 1975 amb universitaris joves i de la qual fou el primer president. Publicà els assaigs El Penedès i el Garraf i Llibre de Sitges, després reeditat diverses vegades.

Com a escriptor, destinà els seus esforços, d’una banda, a reivindicar el paper clau de Sitges i de Rusiñol en el modernisme català amb obres com El Modernisme a Sitges, Rusiñol i el Cau Ferrat i El mestre Morera i el seu món i, de l’altra, a contribuir a la represa de la narrativa catalana dels anys cinquanta i seixanta amb diverses novel·les: El pont llevadís (1950) El cercle de foc (1952), Confessió en el tren (1954), La terra té camins (1971), La filla del pintor i Crim al carrer Tuset i d’altres que han romàs inèdites. El 1987 publicà Memòries.

218

Lluís Jou i Mirabent Notari


el pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg

Santiago Rusiñol i Prats Santiago Rusiñol dibuixat per Ramon Cases i, al costat, Rusiñol als jardins del Galette de París

quests mots podrien resumir-se dient que Rusiñol fou el primer entre tots aquells homes que van posseir l’instint d’aquella actitud complexa de definir, però al mateix temps fàcil de comprendre, per la qual es va crear el nom de “modernitat”. En aquest sentit, Rusiñol fou un defensor entusiasta dels cercles artístics literaris més novadors de París i Brussel·les. La seva reacció vivíssima vers la divulgació dels nous valors culturals es posaria de manifest en la creació del Cau Ferrat i en l’organització de les cinc Festes Modernistes, uns esdeveniments que van fer que Sitges es considerés “la meca del modernisme” i Rusiñol, ja en el seu temps, el capitost dels modernistes catalans; un lloc que la posteritat ha seguit conservant i engrandint. L’obra de Rusiñol es concreta en dues expressions artístiques diferents, la pintura i l’escriptura, dos vessants artístics que serviren per posar de manifest tot un sòlid temperament d’artista i de literat. En ambdues modalitats, Rusiñol excel·lí a sintetitzar els rèdits del passat i el sement nou, mons diferents l’antinòmia dels quals Rusiñol, amb el seu gran talent i enginy, va saber dirimir amalgamant-los de manera sàvia. Com a artista modern atent a les veus del poble, l’obra de Rusiñol posseeix una gran força comunicativa: unes vegades era una prosa realista no exempta de finor i subtilesa, d’altres era la seva ànima de poeta que el feia expressar les emocions més sentides i el lirisme més vibrant. Tant en una com en l’altra, sempre va buscar fer visible l’ànima de les coses de manera tan sincera que no és estrany que, des d’un primer moment, Rusiñol entrés dins la vida dels seus contemporanis. Però hi ha quelcom més que cal assenyalar

de la seva personalitat. Ens referim a Rusiñol com a col·leccionista, afecció que apuntà en la seva adolescència i que continuà durant tota la seva vida. La seva col·lecció —reunida al Cau Ferrat— mostra el talent del seu propietari, que va saber adquirir en tot moment la millor peça o escollir allò més rellevant de cada artista. Mostra de la seva intel·ligència també és l’atenció i el valor que donà a tots els suggeriments innovadors que ho mereixien, propostes que podia trobar en artistes del passat, com El Greco, o que veia en joves con Nonell, Canals o Picasso, els quals considerava com els nous líders de la causa de l’art modern. Evidentment, aquestes accions i peculiaritats que hem sintetitzat encobreixen un personatge singular, un home creador, innovador i intuïtiu, alhora que un artista íntegre i insubornable. Un compendi de qualitats que han fet que Santiago Rusiñol hagi conquerit un lloc cabdal entre els més il·lustres representants de la pintura i la literatura catalana.

219

Isabel Coll i Mirabent Escriptora

Sitges

A

Retrat de Santiago Rusiñol

Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931


el pintor

Joaquim Sunyer i de Miró

Sitges

Foto: Col·lecció Hervé Massenet. Boucau

El maset de Sitges (1908), de Joaquim Sunyer

J

Cala Forn (1917), de Joaquim Sunyer - MNAC/MAM 11004

Sitges, 1874-1956

oaquim Sunyer i de Miró és el pintor que marca la modernitat del nou-cents amb la representació del paisatge sitgetà concebut des del concepte de l’harmonia de la natura i dels éssers. La seva visió pictòrica correspon a la més genuïna pintura mediterranista del Noucentisme. Nebot del pintor luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914), aprèn les primeres nocions de pintura a la platja i als horts sitgetans, dels quals conserva el sentit de la natura i l’impacte de la llum. Instal·lat a París el 1896, on resideix fins el seu retorn a Catalunya el 1908, esdevé el pintor de la vida urbana moderna fascinat per la vida popular de les multituds, sigui la de l’urbs industrial i proletària o la del lleure als cafès, bulevards, carrers i parcs. La pintura parisenca de Sunyer mostra un interessant correlat amb les visions de Steinlen i, sobretot, d’Honoré Daumier. La precisió i la passió amb què treballa, segons el crític Gustave Coquiot, palesen que Sunyer “descobreix millor París que qualsevol parisien”. A partir de 1908 el paisatge de Sitges més agrest i solitari esdevé l’epicentre de l’obra sunyeriana, en la qual hi aplica la visió compositiva de Cézanne; ambdós es plantegen la seva relació amb la natura com un repte i un desafiament. Obres com Mediterrània i Pastoral (1910-1911) són visions pictòriques que remeten a la vida mediterrània arcaica, ancestral i atemporal, transportant la realitat a

la categoria de mite i palesant un primitivisme harmònic i serè, visió ideal d’una determinada joia de viure. L’aparició de la figura humana sovint subratlla el caràcter mític i simbòlic de la pintura, per bé que progressivament pren un toc més realista que situa el Sunyer dels anys vint entre els pintors de la Nova Objectivitat. Juntament amb les dues obres paisatgístiques esmentades, el cicle pictòric d’El Clot dels Frares (1912-1918), d’una forta empremta compositiva, i Cala Forn (1918), l’obra més simbòlicament representativa de l’equilibri entre la sensualitat i la intel·ligència, constitueixen la pintura més representativa del Noucentisme.

220

Vinyet Panyella Escriptora Especialista en l’obra del pintor Sunyer; biògrafa i autora de diversos articles i del catàleg raonat, actualment en curs


Vilanova i la Geltrú

n un privilegiat entorn natural entre la Serralada Litoral i el mar Mediterrani hi ha Vilanova i la Geltrú, ciutat amb una llarga i intensa història que va obtenir la carta de poblament del rei Jaume I l’any 1274. El mar ha estat sempre present a la vida de Vilanova i la Geltrú, de manera que ha convertit la ciutat en una apassionada de la vida marinera i ha conformat el seu caràcter obert i acollidor. I és aquesta personalitat tan marcadament mediterrània que ha configurat una ciutat amb espais amables, de relació, de convivència i de civisme. Amb una rambla que convida al passeig tranquil fins al mar, una Vilanova vella en procés de transformació que manté el seu esperit i un centre de la ciutat ampli amb prioritat per als vianants que convida al passeig i que esdevé eix comercial, i un seguit de barris cuidats —la Geltrú, Sant Joan, Baix a Mar, la Collada...— que són garantia de cohesió social i qualitat de vida. Vilanova i la Geltrú s’identifica per la seva força cultural, amb programacions anuals de teatre, música, dansa i circ, amb un important patrimoni artístic i cultural —en què destaca la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i el Museu Romàntic Can Papiol— i amb equipaments culturals de qualitat com el Centre d’Art Contemporani La Sala, el Cinema Municipal Bosc, el reformat Teatre Principal i, ben aviat, el nou auditori. Vilanova i la Geltrú és una ciutat amb personalitat, dinàmica, emprenedora i diversa econòmicament. Té una solida tradició

industrial i, a més, és la capital comercial del nostre entorn i és ciutat de turisme i innovació. El port pesquer, comercial i nàutic és un dels actius econòmics de Vilanova i la Geltrú. El peix i el marisc que arriba cada dia a la llotja, junt amb els productes autòctons de l’horta, configuren una gastronomia pròpia amb sabors profunds i únics que ens endinsen a tot un món de sensacions. Suquets, all cremat, sípia a la bruta, bull de tonyina i el conegut xató en són alguns exemples. Tot plegat, i la seva immillorable posició al territori, a mig camí de les principals àrees metropolitanes (Barcelona a 40 km i Tarragona a 45 km), configuren Vilanova i la Geltrú com una de les capitals de Catalunya.

221

Joan Ignasi Elena i Garcia Alcalde de Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú

E

La Rambla de Vilanova i la Geltrú

Escultura de Pasifae a la platja de Vilanova i la Geltrú

Una personalitat marcadament mediterrània


el polític, escriptor, historiador i periodista

Víctor Balaguer i Cirera

Vilanova i la Geltrú

Victor Balaguer, un home de la Renaixença

Foto: Fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

íctor Balaguer, polític, escriptor, historiador i periodista va ser, fonamentalment, un home polifacètic i renaixentista. Nascut a Barcelona el 1824 i mort a Madrid el 1901, Balaguer no va tenir una vida fàcil. Orfe d’un pare liberal, l’enfrontament amb una mare conservadora el va dur a ser desheretat i va deixar l’estudi de Lleis per dedicar-se al periodisme i a la literatura, en àmbits tan diversos com la poesia, el teatre o la prosa. I també a la divulgació d’una visió romàntica de la història al servei d’un intens activisme social a favor de la Renaixença i de la recuperació de la identitat d’una Catalunya romàntica que ell situava en una reivindicada Corona d’Aragó, compromesa amb una Espanya liberal i democràtica. De fet, és important ressaltar que els noms dels carrers de l’Eixample barceloní, dissenyat per un altre dels grans personatges de l’època, Ildefons Cerdà, es deuen a la proposta d’un Víctor Balaguer obsedit per la història de la Corona d’Aragó, que ell entenia com una confederació catalanoaragonesa. I des d’aquesta reivindicació historicista romàntica, és un dels impulsors dels Jocs Florals i mestre en gai saber i director artístic en fundar-se el Liceu el 1847. Així mateix, desenvolupa una vasta activitat com a periodista, publicista, divulgador i poeta (de fet, el seu pseudònim més conegut i que dóna títol a una de les seves creacions és “Lo trobador de Montserrat”). I viu amb una profunda religiositat que no li impedeix ser, sobretot durant la seva activitat política, un membre actiu de la maçoneria. Un home, doncs, molt compromès amb el seu temps. Tot plegat el va dur al periodisme polític i a la política. Va ser molt actiu durant el Bienni Progressista, i després en les conspiracions antiborbòniques contra Isabel II, que el van portar a l’exili francès, a la Provença. Després de la Revolució Gloriosa va esdevenir diputat constituent per la circumscripció de Vilanova i la Geltrú, ciutat que l’havia fet fill adoptiu (i a la qual ell va correspondre fent-hi donació d’una remarcable Biblioteca-Museu, el 1884, on al marge d’una interessant biblioteca i de peces artístiques de diferents períodes, des de l’egipci al grec, hi ha dipòsits pictòrics molt importants procedents del Museu del Prado). Ho fou pel Partit Progressista, que representava bàsicament els interessos de la naixent i progressivament rellevant burgesia industrial catalana, que volia llibertats en tots els sentits —políticament i econòmicament— per modernitzar el país, emmirallant-se en altres països europeus. Aquesta presència activa en la política espanyola el porta a diversos càrrecs i a ser ministre del rei Amadeu I, després en la

Víctor Balaguer i Cirera, fundador de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

V

Barcelona, 1824 - Madrid, 1901

Primera República i, fins i tot, en la Restauració, a l’època liberalprogressista del primer ministre Sagasta. Va ocupar els ministeris d’Ultramar (on li va néixer un profund interès per les Filipines) i de Foment (on després hi va ser, en una època també molt convulsa, un altre gran català amb responsabilitats al Govern d’Espanya, Francesc Cambó). I el portà a introduir-se, cada vegada més, en la vida política i social de Madrid, ciutat on va acabar morint després d’una vida fecunda. Víctor Balaguer va ser, doncs, un català i espanyol compromès amb la Renaixença de Catalunya i amb el progrés i la modernització d’Espanya. Un home avançat.

222

Josep Piqué i Camps Exministre del Govern d’Espanya


el poeta preromàntic

Manuel de Cabanyes i Ballester

Foto: Arxiu Municipal de Vilanova i la Geltrú

Budesca— el poemari de Teresa Costa-Gramunt El cantor sense llengua, títol extret d’un vers de la tercera de les Horacianes que el 1906 el mallorquí Costa i Llobera va dedicar (després de les dedicades a Horaci i a Virgili) al poeta Manuel de Cabanyes. Va morir jove i havent escrit molt pocs versos, però dos-cents anys després encara se’n guarda memòria. El 31 d’agost, quinze dies després de la mort de Cabanyes, “Silvio” (potser Sinibald de Mas, el gran orientalista català) publicava una elegia a la seva memòria a El Vapor, el periòdic progressista on precisament el dia 24 d’aquell mateix agost Bonaventura-Carles Aribau donava a conèixer —ja en català— la seva oda A la pàtria, que s’ha considerat com el toc de clarí del moviment de recuperació de l’autoestima i de la consciència de la identitat conegut amb el nom de Renaixença.

223

Oriol Pi de Cabanyes Escriptor

Vilanova i la Geltrú

l poeta Manuel de Cabanyes i Ballester va néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 27 de gener de 1808. Va estudiar Lleis a la Universitat de Cervera i va traduir Alfieri i Maquiavel. La seva poesia expressa en estrofes clàssiques una sensibilitat ja romàntica. Va escriure en castellà, considerada la llengua culta en la literatura de la seva època. En una breu “advertència” a Preludios de mi lira, el seu primer i únic llibre publicat a Barcelona pocs mesos abans de morir (del pit) a vint-i-cinc anys, Cabanyes ja feia notar “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero”. La matinada del 16 d’agost de 1833 —en nit de lluna plena, segons la tradició—, Manuel de Cabanyes va morir a la vil·la familiar dels afores de Vilanova (avui convertida pel Consell Comarcal del Garraf en Centre d’Interpretació del Romanticisme). La seva posteritat deu molt als elogis de Milà i Fontanals, Víctor Balaguer o Menéndez Pelayo (sobretot a Horacio en España), així com també al llibre que li va dedicar l’hispanista anglès Edgar Allison Peers. L’any 1999 l’Associació de Bibliòfils de Barcelona va fer una nova edició de Preludios de mi lira —amb una introducció de Xavier Solà de Andrés i il·lustracions d’Òscar Estruga—. I l’any 2000 l’Institut d’Estudis Penedesencs va editar —amb il·lustracions de Joaquim

Retrat de Manuel de Cabanyes i Ballester

E

A la Masia d’en Cabanyes es troba el Centre d’Interpretació del Romanticisme Terra xix, gestionat pel Consell Comarcal del Garraf

Vilanova i la Geltrú, 1808-1833


l’empresari

Francesc Gumà i Ferran

Vilanova i la Geltrú

rancesc Gumà i Ferran era fill de Sebastià Gumà i Soler i de Marina Ferran Quadras. El seu pare fou un reconegut americano que va fer negocis comercials a Cuba i un dels fundadors de l’empresa tèxtil La Fàbrica de la Rambla. Francesc Gumà, que va néixer al carrer de Sant Gervasi, va treballar durant un temps a la fàbrica del seu pare i després s’embarcà cap a Matanzas, a l’illa de Cuba. El seu pare morí aviat i Francesc fou l’hereu dels negocis familiars. A Matanzas, juntament amb els seus germans, constituí la societat comercial Gumà Hermanos. Entre d’altres coses, es dedicaren al comerç de sucre, rom, cafè, cotó i diversos productes. Es casà a Cuba amb Cristina Surís i Surís. Per raons de salut hagué de retornar a Vilanova, on dedicà esforços i capitals a tota mena d’iniciatives filantròpiques. La construcció de la façana de l’església de Sant Antoni, l’allargament de la rambla Principal, les millores al cementiri, el pla d’Eixample i molts altres projectes van comptar amb la seva empenta. L’empresa, però, que li obrí de bat a bat les portes de la història fou la construcció de la línia del ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona. Gumà dedicà anys i esforços a aconseguir els capitals i vèncer els obstacles tècnics per dur el ferrocarril fins a Barcelona per la costa a través del massís de Garraf. L’autorització de la concessió aclaria que es faria “sin subvención ni auxilio del estado”. Va recaptar recursos a Vilanova, Barcelona, Cuba... Gumà va adquirir el material fix i rodant més modern de l’època en viatges a Anglaterra i els Estats Units. Gumà també fundà el Banc de Vilanova com a suport financer de

Retrat de Francesc Gumà

F

Foto: Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, Arxiu Fotogràfic

Vilanova i la Geltrú, 1833-1912

l’empresa ferroviària. La idea i ordenació urbanística de l’anomenat Eixample Gumà permeteren que el 1902 s’establís a la ciutat l’empresa italiana de cables elèctrics Pirelli. El juliol de 1878 havia constituït la Societat del Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona per gestionar la construcció i explotació de la línia. El tren arribà a Vilanova el 29 de desembre de 1881. Aquella fita permeté que l’any següent es celebrés a la ciutat l’Exposició Regional amb l’objectiu de promocionar els productes autòctons dels territoris d’influència del nou ferrocarril. Gumà també cedí a la ciutat el parc que porta el seu nom. El novembre de 1881 —i en plena Febre d’Or— Gumà constituí la Companyia del Ferrocarril Directe de Madrid i Saragossa a Barcelona. L’empresa sobrepassava les possibilitats de Gumà i la crisi financera generalitzada comportà la fallida econòmica i la ruïna de Gumà —el qual fou forçat a dimitir com a gerent— i altres accionistes. Era el final d’un emprenedor singular i potser irrepetible.

Albert Tubau i García Historiador

224


el jurista i polític

Vilanova i la Geltrú, 1875 - Barcelona, 1950

president de l’Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya i organitzà i presidí el Congrés Jurídic Català de 1936. El primer de juliol de 1936 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, però no arribà a actuar a causa de l’aixecament militar. L’agost de 1936 sortí cap a França i visqué exiliat a París. Aprofitant la condició d’antic delegat a la Societat de Nacions, mantingué algunes entrevistes d’alt nivell internacional en un intent d’influir en el cessament de les hostilitats a Espanya. Vers el 1938, col·laborà a París en la fundació de l’associació La tercera España, és a dir, ni republicans ni franquistes. En començar la guerra mundial s’instal·là a Perpinyà, on redactà les memòries titulades Quaranta anys d’advocat, publicades en tres volums, els dos primers a Mèxic (1956 i 1958) i el tercer a Barcelona (1967). El 1949 tornà a Barcelona, decidit a passar-hi els últims anys. Morí el febrer de 1950 i la seva mort passà públicament inadvertida.

225

Francesc Xavier Puig i Rovira Historiador

Vilanova i la Geltrú

ill de Marià Hurtado Rusca, litògraf establert a Vilanova des de 1860, estudià a la Facultat de Dret de Barcelona, on es llicencià el 1896. Es va casar amb Anna Martí Llorach, filla de l’advocat Odó Martí Grau, del qual fou passant. En tres ocasions fou membre de la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona i en va ser degà el 1922. Dimití del càrrec el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, per una qüestió relacionada amb l’ús de la llengua catalana. Com a advocat intervingué en la defensa de Pere Coromines, acusat en el procés de Montjuïc de participar en la preparació de l’atemptat terrorista durant la processó de Corpus de 1896. Participà en alguns processos penals de notable significació social o política i actuà de conseller d’importants empreses. Al marge de la professió, l’any 1906, en representació dels republicans sense partit, fou uns dels organitzadors i un dels principals ideòlegs del moviment Solidaritat Catalana. El 1907 fou elegit diputat per Terrassa i fou l’encarregat de presentar el programa del grup al Congrés de Diputats. Dissolta la Solidaritat, es retirà temporalment de la política activa. El 1912 participà en la municipalització del Servei d’Aigües de Barcelona. Un altre vessant en la biografia fou el periodisme. El 1914, durant la Primera Guerra Mundial, reorganitzà el diari La Publicidad de Barcelona que un estol de periodistes joves (Rovira i Virgili, Eugeni Xammar, Carles Soldevila i Josep Pla, entre d’altres) convertí en un dels més llegits a Barcelona. El govern francès el nomenà cavaller de la Legió d’Honor. El 1922 fou l’inspirador dels diaris madrilenys El Liberal i Heraldo de Madrid, que mostraren una actitud favorable als problemes catalans i una certa crítica al règim de Primo de Rivera. El 1929 fundà a Barcelona el setmanari Mirador, una revista pensada i escrita en català i de tipus europeu que fou pionera a tractar temes com el cinema o la dansa. El 1930, participà en la codificació del Dret Català. El 1931, en triomfar la República, el president de la Generalitat, Francesc Macià —que el coneixia des de la infància en ser tots dos fills de Vilanova— l’envià a Madrid amb la missió d’aconseguir l’ordenament de les relacions entre el govern de Catalunya i el central per mitjà d’un Estatut com a instrument tecnicojurídic. El maig de 1931 fou conseller sense cartera del Govern de la Generalitat. Fou diputat a les Corts Constituents i membre de la Delegació d’Espanya a la Societat de les Nacions, ocupant el tercer lloc de la representació els anys 1931 i 1932. En aquest període intervingué en el procés d’elaboració, tramitació i aprovació de l’Estatut de Catalunya, i fou el comissionat per presentar el projecte al Govern provisional de la República. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, coordinà la defensa d’alguns dels polítics processats. El juny de 1934 fou elegit

Amadeu Hurtado

F

Amadeu Hurtado i Miró


el polític

Francesc Macià i Llussà

Vilanova i la Geltrú

Francesc Macià amb la família a la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat - Fotos: Llibre Imatges del llibre

Francesc Macià es va convertir en el primer president de la història de la Generalitat elegit a través d’unes eleccions democràtiques

N

Francesc Macià, una vida en imatges (Generalitat de Catalunya, departament de la Presidència, 1984)

Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933

El president Macià: la vigència d’un ideal

o hi ha hagut a Catalunya cap polític tan estimat com el president Francesc Macià. Dir això no és revelar cap secret: tothom ho sap. Però sí que és important demanar-se per què la gent va professar aquesta estima pel president Macià. Permetin-me que els digui per què crec que ho va ser. I és perquè anava a l’essència de les coses, a allò que la gent entén. Macià era, i és, apreciat perquè sabia comprendre les persones i també sabia fer-se entendre per elles. Això sembla molt fàcil però en realitat és molt difícil. Comprendre les persones i fer-se entendre per elles només es pot aconseguir des d’una solidesa moral íntima i des d’una vigorosa autenticitat. És per això que en Macià podia fer vibrar la gent dient-los només: “Catalans!”. Però és que en aquest “Catalans!” hi havia tot un missatge profundíssim d’ètica i de sinceritat. En el millor sentit de la paraula, Macià era un patriota. Això vol dir que estimava Catalunya. Però no una Catalunya abstracta, sinó concreta: la Catalunya que fan els catalans. No es pot estimar en cap cas un país si no s’estima la seva gent, i això en Macià ho va saber fer. Però no ho va fer des d’una situació separada, sinó submergint-se en el seu esperit, en l’esperit del poble. Els catalans van percebre que el president Macià estava disposat a donar més que a rebre, i fins i tot a donar-ho tot a canvi de res. És per aquest motiu que la gent el va seguir: perquè se sabien estimats per ell, i ells també l’estimaven. Això no vol dir que el president Macià no fos també un polític pragmàtic, que ho era, i de vegades va haver de prendre decisions

impopulars. En va prendre, per exemple, en qüestions de política nacionalista. La gent les va acceptar perquè ell tenia prou autoritat moral per fer-ho. I aquesta autoritat li venia donada perquè estimava els catalans, però també perquè va posar la seva vida al servei de la gent. Va posar la seva persona, la seva família i tot allò que estimava al servei de les seves idees. Això el va fer creïble, el va dotar de potestat. El president Macià va morir el dia de Nadal de 1933. Aquell dia, Catalunya es va quedar òrfena. Però del que no va quedar òrfena va ser de l’ideal que va inspirar Macià, perquè l’ideal mai no mor. L’ideal del president Macià continua entre nosaltres i continua donant-nos força i impuls. Aquest ideal es pot sintetitzar en el seu “Catalans!, Catalunya!”. És a dir, un sincer i desprès sentiment d’amor a Catalunya i als catalans.

Jordi Pujol i Soley President de la Generalitat de Catalunya de l’any 1980 al 2003

226


l’enginyer de camins, canals i ports

Eduard Maristany i Gibert

Ferrocarril Español.

duard Maristany i Gibert, enginyer especialitzat en infraestructures ferroviàries, fou l’artífex significatiu de la creació de la xarxa a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol durant el període que comprèn l’última part del segle xix i el primer terç del xx. Fou, durant la primera part de la seva brillant carrera, un tècnic de qualitats reconegudes internacionalment. Va ser cap d’enginyeria, primer de la companyia ferroviària TarragonaBarcelona-França, TRF i, més tard, de la de Madrid-SaragossaAlacant, MZA. D’aquest període és la realització del túnel de l’Argentera, de més de quatre quilòmetres de llargada i de gran dificultat tècnica, del qual se’n va fer càrrec ell. Després d’haver estat empantanat una colla d’anys, l’acabà en un temps rècord. En una segona etapa, Maristany es definí com un gran gestor d’empreses i va esdevenir president de la companyia resultant de la fusió de TBF amb MZA, amb seu a l’estació d’Atocha, a Madrid. De la fusió se’n derivaren economies d’escala i racionalitzacions que contribuïren decisivament a possibilitar la mobilitat de persones i mercaderies, brou de cultiu del desenvolupament econòmic. El correu —que duien els trens, fluint amb prestesa amb l’afegit del telègraf— i, més tard, encetat el segle xx, el telèfon, movien la informació, l’altre factor rellevant del desenvolupament. Pel que fa als territoris més propers a la nostra realitat social i econòmica, hi ha dues fites que cal recordar particularment: la primera és la del bienni 1912-1914, quan es va portar a terme el doblament de les vies de la línia ferroviària Barcelona-VilanovaSant Vicenç de Calders, el qual suposaria un canvi copernicà en

la mobilitat. L’altre fet essencial —per la seva repercussió— fou la decisió, l’any 1917, de situar els tallers de manteniment de la companyia MZA a Vilanova, la qual va ser transcendent perquè el centre de treball s’erigí com un viver de tècnics i de mà d’obra especialitzada d’abast extraterritorial. Cal tenir en compte que, per aquest motiu, arribava gent de la resta de Catalunya, però també d’Aragó i de València, cosa que suposà no solament un fet de creació de riquesa, sinó que també repercutí favorablement sobre la demografia i la cultura, de manera que va esdevenir, en coincidir amb l’empresa Pirelli i l’Escola del Treball, inaugurades uns quants anys abans, la força socioeconòmica impulsora del progrés al primer terç del segle xx. La gent jove, les noves generacions, haurien de tenir temps de fer una ullada al passat i emmirallar-se en personatges de les qualitats i la dimensió d’Eduard Maristany.

227

Xavier Cardona i Torrandell President de l’ADEG

Vilanova i la Geltrú

E

Eduard Maristany - Foto: Centro de Estudios Históricos del

Barcelona, 1855-1941


el pintor

Joaquim Mir i Trinxet

Joaquim Mir pintant el port de Tarragona (1928)

Col·lecció Museu de l’Abadia de Montserrat. Donació J. Sala Ardiz

l pintor Joaquim Mir fou un cas singular en el món artístic català, alhora que espanyol, ja que fou l’únic futur artista del seu temps que no va viatjar mai a París. A més, pel poc temps que va assistir a l’Escola Llotja de Barcelona, es pot dir que fou autodidacta. Si els futurs artistes de la seva època anaven a la capital francesa a buscar la modernitat per fixar el seu punt de partida, Mir es va enclaustrar a les muntanyes del nord de Mallorca per descobrir la llum i fixar el seu llenguatge. Amb el seu impuls desenfrenat va trobar el que buscava, alhora que un accident al roquissar de la costa pollencina va fer-lo abandonar l’illa de la calma i uns mesos més tard ingressar al centre mental Pere Mata de Reus. Instal·lat a l’Aleixar, al Camp de Tarragona, i tot i havent canviat els plantejaments del llenguatge, segueix donant la prioritat a la llum copsada de manera directa i forçant l’esclat del color. Quan el 1914 es trasllada a viure amb la família al Vallès, inicia una etapa —ja definitiva— més realista i menys abstracta, canvi que conrea quan s’estableix, a partir del 1922, a Vilanova i la Geltrú, on es casa . Vilanova fou el centre d’on partia per realitzar estades a diversos llocs de Catalunya per tenir sensacions noves. Les anades a Andorra,

Tarragona, Miravet i Montserrat, entre altres llocs, marquen fites en la seva creació pictòrica. Joaquim Mir va ser l’artista que va rebutjar les teories i les innovacions en favor de la captació directa de la llum, emprant el color de manera ràpida i impulsiva. Va ser un dels pocs pintors que treballava a l’aire lliure, ja que fins i tot els impressionistes pintaven intensament als tallers. La visió de Joaquim Mir penetrava en l’ànima del paisatge —per això la seva obra és única— i, malgrat l’originalitat, o potser per aquesta circumstància, no va crear escola pel que fa al llenguatge, però sí que va impulsar el contacte directe de l’artista amb la natura.

228

Francesc Miralles Historiador de l’Art

Foto: © Vanessa Miralles

Vilanova i la Geltrú

E

Maspujols (1909-1919). Oli de Joaquim Mir sobre tela, 81 x 101 cm

Barcelona, 1873-1940


l’escriptor i filòsof

Eugeni d’Ors i Rovira

de Catalunya

Eugeni d’Ors i l’Aprenentatge

o hi ha mestre sense aprenent, ve a dir Eugeni d’Ors (nascut a Barcelona el 1881, mort a Vilanova i la Geltrú el 1954 i enterrat a Vilafranca del Penedès) en un text del qual va oferir una lectura a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el 20 de gener de 1915. Duia per títol Aprendizaje y heroismo i hauria de ser de lectura obligatòria en els nostres temps en què l’esperit i l’esforç són dues paraules gairebé obscenes, que provoquen refús. Tenim la taxa més alta de fracàs escolar d’Europa i les nostres universitats estan a la cua del món, però molts pedagogs continuen fent l’orni. Eugeni d’Ors està passat de moda, han decretat. Però aquest text posa els pèls de punta per la seva tremenda actualitat quan escriu al seu interlocutor imaginari (i ho tradueixo): “Tu, amic aprenent, quan assoleixis la mestria en el teu ofici, et convertiràs en un aristòcrata [una altra paraula maleïda en una societat que tot ho iguala per baix]. Més aristòcrata que el senyor ministre de…, poso per cas. Perquè el senyor ministre de… no ha tingut, per al treball que avui se li encomana, cap tècnica preparació: és un nouvingut. En canvi tu només passaràs a mestre quan sigui el moment, prèvia col·laboració del Temps i la Heroïcitat [esforç]. El fruit de la unió del Temps i la Heroïcitat s’anomena Noblesa.” Noblesa? Qui vol ser noble, avui, quan triomfa socialment la barroeria de les Belén Esteban? Però “tot passa. Passen pompes

i vanitats —diu Eugeni d’Ors—. Passa l’anomenada i l’oblit. Res no quedarà al cap i a la fi del que avui és la dolcesa o el dolor de les teves hores, la seva fatiga o la seva satisfacció. Una sola cosa, Aprenent, Estudiant, fill meu, una sola cosa et serà comptada, i és la teva Obra Ben Feta.” Ho és, per descomptat, l’obra d’Eugeni d’Ors: una obra sòlida, ben feta, rigorosa moralment, i, per tant, avui políticament incorrecta com les pàgines d’Aprendizaje y Heroismo. Una obra de nivell filosòfic que a ulls d’ara resulta d’una modernitat a l’avançada, tot i que punyent.

229

Teresa Costa-Gramunt Escriptora

Vilanova i la Geltrú

N

Eugeni d’Ors a la platja de Vilanova - Foto guardada a l’Arxiu Nacional

Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954


l’escriptor i editor

Josep Pers i Ricard

Vilanova i la Geltrú

Retrat de Josep Pers

L’

El primer diari que es va publicar a Vilanova

Vilanova i la Geltrú, 1829-1855

historiador Francesc Xavier Puig Rovira, referint‑se a Josep Pers i Ricart, el fundador del periòdic degà de la premsa catalana i un dels més antics d’Europa, el Diari de Vilanova, ha afirmat que “en una llista de vilanovins il·lustres Pers i Ricart és un dels que hi té un lloc destacat”. El 1850, el de la fundació del Diari, Josep Pers treballava com a tipògraf a la impremta de la vídua Pina, situada al número 115 del carrer de Sant Gregori, que, segons sembla, correspon a l’actual número 15 del carrer de l’Aigua. Ja abans de la fundació del Diari havia escrit diversos treballs literaris, principalment poesies i obres de teatre. Per a Puig Rovira, la vinculació de Josep Pers a la impremta, on treballava de caixista, “és un dels factors que fa possible la idea de publicar un diari”. En aquest mateix sentit, el director honorari del Diari de Vilanova, Jaume Carbonell, ha deixat escrit que “creiem fermament que l’apassionada dedicació d’un poeta, escriptor i periodista, coneixedor de les tècniques de la impremta, van ser decisius per aconseguir portar a terme l’obra de treure al carrer un diari”. Els primers exemplars tenien quatre pàgines a dues columnes. Josep Pers i Ricart, nascut el 10 d’agost de 1829, va fundar un dels periòdics més longeus d’Europa molt jove. Va ser-ne el primer director i va morir molt prematurament el 13 de gener de 1855, només cinc anys després de fundar-lo. Quan va néixer el Diari de Vilanova ara fa 160 anys, només hi havia una dotzena de periòdics a Espanya, publicacions que posteriorment van desaparèixer. El naixement del Diari va ser tota una aventura en una ciutat on només hi havia 9.000 habitants el 1850. Com recorda l’historiador Casimir Martí i Martí, a partir de

1850 Vilanova va experimentar un desplegament urbanístic molt important i van aixecar-s’hi edificis singulars, com l’actual seu del Foment Vilanoví (1853), la Peixateria Vella (1858) o l’església de la Immaculada Concepció (que es va començar a aixecar el 1859). L’activitat industrial, abanderada pel sector tèxtil, va ser el motor del desplegament econòmic. L’any del naixement del periòdic fundat per Pers i Ricart funcionaven a Vilanova tres fàbriques del ram del tèxtil, totes mecanitzades i mogudes per la força del vapor: la fàbrica de la Rambla, la de Mar i la del Portal. En el decurs d’aquella dècada, però, es van implantar tres fàbriques més de dimensions considerables: la del Xoriguer, la de l’Escoda i la posteriorment anomenada fàbrica del carrer de l’Aigua. Amb una tirada de 7.500 exemplars, el Diari de Vilanova, segons dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), es va consolidar el 2001 per segon any consecutiu com a primer setmanari de la premsa comarcal catalana.

230

Ramon Francàs i Martorell Director adjunt del Diari de Vilanova


el músic

Eduard Toldrà i Soler

fable, culte, bona persona, bromista i genial. I per damunt de tot, músic. Tot això i més és Eduard Toldrà, un personatge que sempre ha estat un referent al llarg de la meva trajectòria professional, una d’aquelles persones que quan l’has conegut et marquen, deixen petjada. Les seves composicions són d’una bellesa extraordinària, sobretot Vistes al mar i les cançons per a veu i piano, totes impregnades d’un alè de mediterraneïtat que fa que quan les escoltes tinguis la sensació de tocar amb la punta dels dits l’aigua salada del mar que banya la platja de Vilanova. Sí, i dic Vilanova volgudament, perquè Eduard Toldrà és un referent de la nostra ciutat, i la seva música té una aroma particular de localisme universal que els que som d’aquí reconeixem immediatament. Toldrà estimava la nostra ciutat; quan passava amb el tren treia el cap per la finestra i saludava amb un mocador blanc els ciutadans que en aquells moments eren a la Rambla esperant que s’aixequessin les barreres. I quina casualitat, Toldrà vivia al mateix carrer on he viscut jo gairebé tota la meva vida, el carrer dels Caputxins. Però aquesta és només l’anècdota, la casualitat. Ser del mateix poble pot ser —és— un accident geogràfic. En canvi, haver estat dirigida pel mestre Toldrà no és qualsevol cosa, això sí que no és cap anècdota. Això és un luxe, és ser protagonista activa de la nostra història musical. Molts solistes del nostre país, i també de fora, haurien pagat per tenir Eduard Toldrà al capdavant de l’orquestra, ser dirigits per aquest gran personatge que gesticulava amb les mans i els braços fins al paroxisme. La seva altura —era molt

alt— i els seus moviments bruscos i apassionats dirigint l’orquestra li donaven un aire de geni boig, de Karajan nostrat, d’home de forta personalitat, d’aquells que t’atrapen amb la mirada. Eduard Toldrà va musicar algunes de les primeres composicions que vaig escriure amb només sis anys i que ell mateix es va encarregar de dirigir en un concert a Vilanova. Recordo que Toldrà li deia a Maria Canals: “La Leonora té molta música al cap, molta música”. Un temps després, quan jo ja tenia uns dotze anys, em va dirigir interpretant al piano l’obra de Manuel de Falla Noches en los jardines de España. Va ser poc abans que jo marxés a Londres per actuar al Royal Albert Hall. Només tenia tretze anys quan vaig interpretar aquest concert de Falla a la capital britànica, i encara ara recordo els consells que em va donar Toldrà: “No et preocupis tant per la tècnica, xiqueta, preocupa’t de treure l’ànima. De gent que toqui bé el piano n’hi ha a milers, de gent que tregui l’ànima d’una composició n’hi ha pocs”. Quanta raó, amic Toldrà, quanta raó...

231

Leonora Milà i Romeu Pianista i compositora

Vilanova i la Geltrú

A

El músic Eduard Toldrà. Al costat, Toldrà amb Leonora Milà al concert que el Mestre va dirigir al cine Diana de Vilanova

Vilanova i la Geltrú, 1895 - Barcelona, 1962


el comerciant, polític i filantrop

Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú, 1797 - l’Havana (Cuba), 1874

an Carlos y San Severino de Matanzas. Illa de Cuba. Principis dels anys noranta del segle passat, el xx. Una delegació de regidors i tècnics municipals vilanovins, de visita a la ciutat cubana, són conduïts per les autoritats locals a l’internat per a nens i nenes de primària Vladimir Ilich Lenin. Al pati de la institució benèfica, que està en condicions bastant precàries, albiren una estàtua. Probablement del fundador de l’URSS, pensen. Ja se sap, tot i que ja ha caigut el mur, a Cuba el marxisme encara impera. Però del primer esglai de sorpresa passen a l’emoció més intensa: l’estàtua és una rèplica exacta, bessona, del monument que presideix la plaça de la Vila vilanovina. Josep Tomàs Ventosa (o José Tomás Ventosa, si atenem la versió castellana que el patrici vilanoví feia servir a Cuba), se’ls apareix en tot el seu esplendor. El Ventosa de sempre, el que contemplen des de fa dècades els vilanovins i geltrunencs, el que al seu temps ens vigila, impertorbable, des del centre neuràlgic de la ciutat, vegeta al pati d’una institució per a nens i nenes amb retard, deixada, malmesa... L’estàtua de Ventosa, després traslladada a una plaça de l’anomenada “Atenas de Cuba”, no és en aquesta escola per casualitat. Fou el vilanoví qui la va fundar, el 1849, amb el nom de Casa de Beneficencia de Matanzas para niños pobres. Avui encara atén infants amb discapacitats diverses. Gràcies a aquella visita que va desembocar en l’agermanament de Matanzas amb Vilanova i la Geltrú, l’internat va rebre diferents inversions per millorar els seus serveis, especialment els sanitaris. Vilanova hi aporta regularment material escolar. Josep Tomàs Ventosa Soler no va ser un vilanoví qualsevol. Era molt jove, encara no un adolescent, quan es va embarcar cap a Cuba. Va fer la seva fortuna, diuen els cronistes, amb el comerç tèxtil, i va dedicar part dels guanys a construir l’esmentada escola i a altres obres culturals. Va arribar a ser alcalde de Matanzas en dues ocasions. Però Ventosa no va oblidar mai Vilanova i hi va tornar per deixar-hi la seva empremta. Ell mateix fou l’impulsor de l’estàtua, bé, de les dues estàtues, que van ser fabricades a Cuba i una d’elles traslladada a Vilanova. La ciutat l’acceptà com a benefactor perquè no endebades va adquirir el convent dels caputxins, l’enderrocament del qual va servir per prolongar la Rambla, projectar la plaça de la Vila i deixar el centre de Vilanova amb la seva actual configuració. A més, una part dels terrenys, per expressa voluntat seva, van servir per crear unes escoles per a infants pobres (els sona?), que es van anomenar Escuelas Gratuitas Ventosa. La dèria del nostre compatrici per eradicar l’analfabetisme és digna d’elogi.

Estàtua de Tomàs Ventosa a la plaça de la Vila de Vilanova

S

Josep Tomàs Ventosa i Soler

El nostre personatge també va col·laborar molt substanciosament en la fundació del Diario de Villanueva y Geltrú, predecessor de l’actual Diari de Vilanova, que va aparèixer per primer cop l’1 d’agost de 1850. Moltes subscripcions del periòdic viatjaven cap a Cuba en una època en què la lletra impresa era l’únic nexe d’unió d’aquells emigrants benestants que de segur que enyoraven la seva vila nadiua. Probablement ens separen moltes coses del Josep Tomàs Ventosa Soler nascut el 1797 a Vilanova i mort el 1874 a l’Havana, però avui encara subscriuríem bona part del manifest fundacional d’aquell primer número del Diari, finançat per Ventosa: “Un periódico desinteresado es el órgano y la salvaguardia del pueblo, y este pueblo, falto de verdaderas noticias locales las más veces, no puede apreciar debidamente las acciones de los hombres a quienes anima el desinterés y el amor patrio. [...] No se envanezca aquel a quien hayamos colmado de elogios, ni desaliente aquel cuyas obras con dolor hayamos censurado; conserve el primero la buena opinión de que goza, y procure el segundo ganarse la estimación pública”. Cent seixanta anys després, on s’ha de signar?

232

Guillem Mercader Director del Diari de Vilanova


PELS ESPAIS LLUMINOSOS S’ESTENEN... Pels espais lluminosos s’estenen mes mirades sense que entorn obiren més que lo cel i el mar: lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa, lo mar amb sa infinita superba majestat. Les ones van i vénen amb son plomall d’escuma: ja s’alcen bullidores, ja cauen gemegant, ja en rims de perles brillen a la claror dels astres, ja estenen per la platja son transparent cristall. Les ones van i vénen per sobre la mar blava: si llestes se’n van totes, més llestes tornaran. No és això lo que passa pels mars en què navego, on les ones que fugen se’n van per no tornar. Víctor Balaguer

Paisatge de la costa del Garraf Foto: a.IAS


A Carles Abellán 158 Felip Acedo Colunga 102 abertis autopistas 9, 11, 17 Vescomte Adalbert 135 Miguel Aguerri 102 Baronessa d’Aguilar 147 al-Mansur 157 Al-Mustansir 101 Antoni Alabart 45 “Víctor Alba” 211 Judith Alberich i Cano 161 Albinyana 55, 135, 136, 137, 138, 151, 170 Pere Aldavert 188 Gabriel Alegret 170 Josep Alegret 170 Salvador Alemany i Mas 4, 17 Marquesos d’Alfarràs 203, 206 Alfons el Cast 46 Salvador Alibau i Arias 74 Edgar Allison Peers 223 Anna Maria Almirall Germain 38 Joan Amades i Gelats 9, 86 Amadeu I 222 Joan Amat i Solé 89 Pere Andreu 166, 205 Paulina Andreu Busto 204. Vegeu també Paulina Schumann Josep Andreu i Laserre 204, 205. Vegeu també Charlie Rivel Carles d’Anjou 120 Antonieta de Cal Rimoltó 36 Josep Maria Aragonès 76 Josep Arans 104 Aureli Argemí i Roca 140 Bonaventura-Carles Aribau 223 Joan Arnabat 32 Ramon Arnabat 38 Isabel Arnabat i Arnabat 32 Ramon Arnabat i Mata 112 Joaquim Arnabat Ventosa 31 Guillermo Arróniz 102 Salvador Arroyo i Julivert 189 Arxiu Municipal de Vilanova i la Geltrú 223 Pau Asensio 115 Enric Ases i Amorós 57 Maria d’Aimeric i d’Argençola 109 Avinyonet del Penedès 23, 24, 25, 26, 58 Manuel Azaña 184

Víctor Balaguer i Cirera 9, 221, 222, 223, 234 Pere Baltà i Llopart 105 Agnes Baltsa 212 Banyeres del Penedès 143, 144, 145, 146, 165, 187, 194 Pau Baqués i Duran 100 Manuel Barba i Roca 112 Bartomeu Bardagí 102 Ramon Barnils 211 Josefa Baró 106 Carlos Barral i Agesta 157, 159 Salvador Bartrolí 108 Jaume Bartumeu Cassany 137 Ramon Batet i Roca 172 Ramon Batet Papiol 172 Ramon Batet Vives 172 Jorge Batlle Ibáñez 214 Josep Batlle i Carreó 214 Llorenç Batlle i Grau 214 José Batlle Ordóñez 214 Blanco Bavieras 202 Antònia Beleta 44 Bellvei 147, 148, 149, 150, 172 Manuel Benach 113 Carles Benach i Sonet 166 Jaume Benito 124 Ernest Benito i Serra 190 Joan Bernadó 166 Bertran 48 Prudenci Bertrana 116 Julián Besteiro 215 Biblioteca Apostòl·lica Vaticana 120 La Bisbal del Penedès 141, 151, 152, 165 Josep Antoni Blanco i Abad 15, 209 Lluís Blay 212 Pau Boada i Mercader 113 Manuel Bofarull i Terrades 136, 152 Bonastre 124, 151, 153, 154, 155, 156, 170, 172 Joan Boscà i Almogàver 206 Albert Bosch i Hill 96 Jordi Bosch i Morgades 95 Josep Bosch i Planas 120 Bové 126 Pau Brichs Bota 110 Jaume Brichs i Morgades 107 Jorge Brotons 50 Josep Brugal i Palau 167 Joaquim Budesca 223 Carmen Busto 204

B

C

Miquel Bada 171 Joan Bada i Elias 171 M. Assumpta Baig i Torras 146 Jordi Baijet i Vidal 213 Oriol Balaguer 158

Les Cabanyes 27, 28 Manuel de Cabanyes i Ballester 223 Ignasi Cabré i Mas 154 Xavier Cadafalch i Boada 80 Roger Caillois 186

237

Índex alfabètic

ÍNDEX ALFABÈTIC


Índex alfabètic

Calafell 133, 157, 158, 159, 160 Maria Teresa Calaf i Miracle 154 Rosa Maria Calaf i Solé 144 Lluís Fernando Caldentey i Querol 65 Agustí Calvet, Gaziel 88 Lluís Calvo i Calvo 35 Albert Calzada i Vilaseca 182 Edgard Camarós 208 Francesc Cambó 222 Rafael Campalans 146 Eloi Camps 166 Albert Camus 211 Guillerma de la Canal 136 Teresa Canals 176 Josepa Canals i Montserrat 176 Canyelles 199, 201, 202 Marcel·lià E. Canyes 35 Josep Canyes i Santacana 34. Vegeu també Marc de Castellví Josep Cañas 194 Josep Cañas i Cañas 145 Francisco Cañellas i Borrell 180 Salvador Cañellas i Gual 180 Pierre Caò 48 Roser Capdevila i Valls 50 Anna Cristina Capella i Sabadell 91 Enric Carafí i Morera 40, 42 Ramon Carbó i Vert 77 Jaume Carbonell 230 Ramon Carbonell i Baqués 100 Josep Carbonell i Gener 218 Carceller Núñez 163 Canonge Cardó 187 Xavier Cardona i Torrandell 227 F. Cardús 62 Maria Cardús 114 Maria Gràcia Cardús 83 Josep Careta 32 Carles III de Catalunya-Aragó 80, 107 Carles VII 47 Carles V 47 Jaume Carner 9, 184, 192 Josep Carner 102, 186 Jaume Carner i Romeu 184 Martí Carnicer i Vidal 184 Xavi Carol 81 Fina Carol i Masana 83 Prudencia Carrasco i Madrid 205 Josep Carreras 212 Tomàs Carreras i Artau 35 Cristina Carreras i Haro 179 Josep Carreras i Torrents 75 Josep M. Carreté i Nadal 185 Andrés Carrió 163 Pau Casals 41, 94, 133, 140, 183, 185, 210 Dolors Casanovas 94 Jordi Casas 48 R. Casas 92 Joan Casas i Griera 28

Servand Casas i Mateo 49 Miquel Casellas Porcar 136 Lluís Cases 58 Cristòfol Cassanyes 214 Bernat Otger de Castellet 30 Otger de Castellet 30 Castellet i la Gornal 29, 30, 31, 32 Marc de Castellví 34 Marcel·lí de Castellví 34, 35 Castellví de la Marca 33, 34, 35, 36, 169 Baltasar de Castiglione 206 Américo Castro 211 Teresa Cata 218 Benjamí Català Benach 152 P. Catasús 62 Caterina de Ca l’Elias 36 Caves Freixenet 90 Josep Cendra Magriñà 170 Centre d’Interpretació del Romanticisme Terra XIX 223 Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español 227 Joan Cercó 108 Ildefons Cerdà 222 Cézanne 220 Dolors Chacón i Molina 63 Francesc Civil 108 Ricard Clausells 98 Pere Clavé i Bruna 54 Jean Cocteau 186 Codorniu 92 Marta Coll i Marlès 167 Josep Coll i Mestre 58 Isabel Coll i Mirabent 219 Oriol Colomer i Carles 28 Joan Cols i Canals 43 Coma Cros 105 Josep Maria Comerma i Colet 76 Lluís Companys 105 Consell Comarcal de l’Alt Penedès 11 Consell Comarcal del Baix Penedès 13 Consell Comarcal del Garraf 15 Montse Constantí i Mata 187 Gustave Coquiot 220 Pere Coromines 225 Remei Costa 176 B. Costa-Amic 211 Teresa Costa-Gramunt 223, 229 Costa i Llobera 223 Miguel Costa i Llobera 102 Immaculada Costa i Ramon 175 Montserrat Costa i Via 91 Gustave Coubert 162 Michel Cournot 186 Esteve Cruanyes i Oliver 142 Maria Graida de Cruïlles i de Vilafranca 109 Oriol de la Cruz i Marcè 23 Cubelles 29, 199, 203, 204, 205, 206 Cunit 133, 161, 162, 163, 164 Fina Curto 48 Joan Cuscó i Clarasó 116

238


Josep Anton Cuscó i Escayola 44 Francesc Cuscó i Pons 44

FC Barcelona 51, 96, 139, 141 Felip V 47, 77, 109 Apel·les Fenosa i Florensa 186 Fernando VII 152, 214 Marina Ferran Quadras 224 Ferran VI 82 Josep Ferrater i Móra 116, 211 Rafael Ferrer 210 Pere Ferrer i Bosch 90 Josep Ferrer i Sala 90 Martí Figueras i Gili 79 Núria Figueras i Tuset 143 Nicole Florensa 186 J.V. Foix 217 Marta Font 212 Teresa Font 208 Font-rubí 37, 38, 123 Josep Font i Canals 45 Carme Font i Casanovas 45 Josep Maria Font i Raventós 45 Josep Fonts i Batlle 147 Sibil·la de Fortià 77 Ramon Francàs i Martorell 230 fundació abertis 30 Fundació Pau Casals 185 Joan Fuster 217

D Antoni Dalmau i Ribalta 192 Honoré Daumier 220 Mark Debroux 173 Decroly 187 Josep Maria Dedéu i Cuscó 44 Miquel Delgado i Almansa 29 Deó o Corachan 40 Joan Descals i Esquius 173 Eduardo Descalzo i Yuste 208 Desclot 120 Amadeu Desola i Fontanals 68 Dewey 187 Dispòsia de Sant Martí 55 Rosa Domènech i Gumà 108 Josep Domènech i Muñoz 78. Vegeu també Pepet Teixidor Ricard Domingo 178 Carles Domínguez 180 Manuel Duran i Bas 28 Joan Duran i Ferret 215 E

G Adolf Galés i Pujol 40 Rafael Galés i Ràfols 40 Alexandre Galí 187 Galí de Santmartí 77 Francesc Galimany 108 Rosa Gallego i Via 126 Pere Galofré i Tarrida 62 Pere Galofré i Vidal 62 Tomàs Garcès 217 Josep Miquel Garcia 186 Antoni Garcia i Martínez 168 Antoni Garriga 187 Marta Garriga i Batalla 174 Josep Garriga i Cuadras 212 Àngels Garriga i Martín 187 Francisco Garriga i Miquel 174 Sebastià Gasch 205 Gelida 21, 39, 40, 41, 42, 73 Lutgarda Gener Seycher 142 Mir Geribert 77 Vescomte Geribert 55 Jaime Gil de Biedma 159 Moisès de Girona 101 Jordi Girona i Alaiza 11, 97 David Godall i Sanromà 153 Teresa Godes i Domènech 176 Bartolomé Godó 202 Comte de Godó 202 Godó Lallana 105 José Manuel González i Labrador 206

F Pompeu Fabra 187 Josep Farran 32 Pau Farré 108 Pere Farré i Vallès 108

239

Índex alfabètic

Manuel Echevarria 110 M. Edo 62 Einstein 187 Joan Ignasi Elena i Garcia 221 Maria Elias 171 El Vendrell 133, 183, 184, 185, 186, 187, 188, 189, 190, 191, 192 Rosa Escala i Moyés 69 Joan Escardó i Martí 164 Aureli Maria Escarré i Jané 139, 140 Josep Escofet i Galimany 25, 110 Josep Escolà 117 Marian Anton Espinal i Armengol 162 Abundia Espinal i Vancells 162 Adelaida Espinal i Vancells 162 Salvador Espriu 136, 186 Frederic Estalella 114 Josep Estalella i Graells 114 Manuel Esteba 205 Martí Esteve 105 Pere Esteve i Serra, 75 Pere Esteve Serra 75 Rosa Maria Esteve i Nadal 84 Joan Esteve i Ràfols 123 Josep Estruch i Prim 70 Òscar Estruga 223


Govern d’Andorra 137 Goya 80 Agustí Gramona 93 La Granada 43, 44, 45, 46, 47, 48, 96 Enric Granados 102 David Granados i Martínez 163 Francisco Granados Méndez 163 Pere Grases 79 Benjamin Grau 180 Felip Graugés Camprodon 45 Gregori IX 98 Grup Freixenet, SA 90 Guardiola de Font-rubí 37, 38 Rafel Güell i Torner 169 Guerau de Peguera i de Berardo 109 Maria Guilera i Escofet 24 Guillem de la Granada 46 Àngel Guimerà i Jorge 133, 183, 188, 191 Guisla de Besora 55 Vescomte Guitard 55 Josep Guitart i Bruna 46 Francesc Gumà i Ferran 224 Sebastià Gumà i Soler 224

Maria Jover 170 Àlex Jover i Fontaine 73 Josep M. Jujol 153 Carme Julià 41 Montse Julià i Torné 42 Joan Julivert i Nin 189 Jaume Junqué 152 K Herbert von Karajan 212 Christian-Kare Knoph 178 Siegfried Kracauer 116 Fritz Kreisler 185 L. Kubala 51 L L’Arboç 133, 139, 140, 141, 142, 152, 170, 172, 178, 181 La Bisbal del Penedès 141, 151, 152, 165 Lluís Laborda i Oribes 210 Francisco Largo Caballero 215 Marie Louise Laserre 205 Jean Le Clerc 98 Josep Llarena i Lluna 104 Nayra Llonch 160 Joan Llongueres 41 Josep Maria Llopis 41 Joaquim Llopis i Rius 41 Salvador Llorac i Santis 90, 125 Llorenç del Penedès 165, 166, 167, 168, 169, 178 Joan Llorens 117 Francesc Xavier Llorens i Barba 115 Rodolf Llorens i Jordana 116 Xavier Lluch i Llopart 37 Iraida Llucià i Bagüés 181 Jordi Llucià i Martí 181 Lluís XV 82 Ramon Llumà 110 Lola de Ca l’Isidre del Mas de la Pansa 36 Loute 211

H Xavier Hernàndez i Cardona 160 Helenio Herrera 51 Raymunda Hilari Queralt de l’Alba 152 Annelise Hovmand 204 Amadeu Hurtado i Miró 225 Marià Hurtado Rusca 225 I Pablo Iglesias 215 Joan Iniesta i Zarza 43 Institut d’Estudis Penedesencs 38, 56 Josep Ixart 87

Índex alfabètic

J Max Jacob 186 Johan Jacobsen 204 Jordi Jané 204 Montserrat Jané 160 Joan Jané i Figueras 145 Benet Jané i Palau 183 Erica Jané Pros 172 Petrus Janua 101 Jaume de Mallorca 120 Jaume I 98, 101, 120 Jaume II 120 Lluís Jordán Bosch 164 Joan José i Hill 202 Pere Jou 217 David Jou i Andreu 214 Lluís Jou i Mirabent 218 Jeroni Jover 170

M Francesc Macià i Llussà 9, 225, 226 Waltraud Maczassek 60 Miquel Madorell Rius 93 Albert Magno 101 Joan Magriñà 212 Consol Mallofré 86 Enriqueta Mallofré 86 J. Maluquer 160 Joan Manén 41 Manfred de Sicília 120 A. Mañé 62 Marcel·lià de Vilafranca 34 Antoni M. Marcet 140

240


Bernat Marcús 107 Antoni Margarit i Tayà 71 Eduard Maristany i Gibert 227 Pere Marlès 155 Josep Maria Marlès i Bacardit 155 Marquès de Foix 107, 109 Marquès de Llió 81, 82 Joan Marrugat i Bolet 59 Ramon Marrugat i Cuyàs 118 Joan Marsé i Carbó 159, 211 Frank Marshall 102 Pedro Marsilio 101 Ramon Martí de Subirats 101 Odó Martí Grau 225 Joan Martí i Alanis 137 Anna Martí i Cabestany 66 Montserrat Martí i Carpena 71 Casimir Martí i Martí 230 Martí IV 120 Anna Martí Llorach 225 César Martinell 165 Alfred Martínez i Alonso 61 Lluís Martínez i Sistach 119 Artur Martorell 187 Oriol Martorell 48 Josep Maria Masachs i Suriol 113 David Masdeu i Baqués 67 Àngela Mas i Aguilar 24 Pere Mas i Perera 113, 117 Joaquim Mas i Rius 207 Francesc Mas i Ros 210 Masllorenç 169, 170, 171, 172, 173, 174 Joan Ramon Masoliver 113 Antoni Massana i Bertran 102 Gemma Massana i Sapera 26 Josep Mata 187 Maria Carme Mata i Capellades 45 Marta Mata i Garriga 9, 50, 146, 187 Josep Mata i Massana 101 Jaume Mata i Romeu 25 Josep Matas i Rodríguez 79 Maurín 190 Andreu Mayayo i Artal 148 Emília Maymir i Jané 47 Mediona 49, 50, 51, 52, 85, 86, 87, 88, 90 Miquel Meler i Muntané 124 Marcelino Menéndez Pelayo 115 Menéndez Pelayo 223 Lluís Mercadé 162 Pere Mercadé i Peris 66 Guillem Mercader 232 Rosa Mercer 208 Pere Mestre i Cases 58 Josep Mestres Cabanes 102 Xavier Mestres i Pons 50 Joan Milà 108 Manuel Milà i Fontanals 118, 223 Leonora Milà i Romeu 231 Jordi Milán i Milán 216

Lluís Millet 41 Miquel d’Esplugues 34 Rafel Miquel i Morgades 170 Maria Teresa Miquel i Segú 174 Lolita Mirabent i Muntané 217 Josep Miracle 191 Francesc Miralles 228 Vanessa Miralles 228 Martí Miret i Queraltó 47 Joan Miret i Ràfols 47 Mir Geribert 55, 77 Marc Mir i Capella 91 Jaume Mir i Molins 91 Francesc Mir i Pujol 202 Joaquim Mir i Trinxet 228 Joan Miró 162 Joaquim de Miró i Argenter 220 Josep Mitjans 44 Pau Mitjans i Figueras 166 Àlex Mitrani 74 François Mitterrand 137 Ramon Moix i Camps 76 Eni Molero 210 Esteve Molero 210 Eugeni Molero i Pujós 210 Isidre Moles 105 Núria Molist Capella 55 Diego Monjo 102 Agustí Montal i Costa 51 Agustí Montal i Galobart 51 Marta Montáñez 185 Montessori 187 José Montilla 9 El Montmell 175, 176 Maria Carmen Montserrat 176 Roser Montserrat 96, 176 Josep Francesc de Móra Catà i Salelles, marquès de Llió 82 Moragues 124 Vicenç Morando i Tarrés 216 Josep Morató 32 Sixte Moreno i Pascual 81 Enric Morera 102 Morera Falcó 141 M. Morera Martí 40 Josep Morgades i Gili 9, 119 Andrés Munera i Sánchez 208 Carlos Murias 212

Guillem Nadal i Gallardo 85 Enric Nadal i Llopart 105 Josep Albert Navarro Mas 112 Pablo Neruda 186 Quim Nin i Borreda 135 Andreu Nin i Pérez 190 Paco Nogueira García 178 Núria de Cal Fuster Gros 36

241

Índex alfabètic

N


O

Joan Perucho i Gutiérrez 138 Piaget 187 Picasso 186, 219 Josep Pich i Mitjana 32, 38 Pich i Pon 105 Oriol Pi de Cabanyes 223 Piferrer 118 Vídua Pina 230 Carme Pinyol 63 Josep Piqué i Camps 222 Josep Maria Pi Sunyer 105 Pius IX 28 Josep Pla 63 El Pla del Penedès 61, 62, 63, 64 Vicky Plana 216 Isidre Planas i Esteve 72 Ramon Planes i Izabal 217, 218 Francis Ponge 186 Pontons 65, 66, 107, 108 Pep Prats 48 Indalecio Prieto 215 Josep Prim 152 Primo de Rivera 105 Magina Pros 152 Aureli Prudenci Clement 155 Pau Pubill 202 Francesc Puche i Escofet 78 Puigdàlber 48, 67, 68 P. Puig i Adam 114 Josep Maria Puigibet i Mestre 151 Josep Puig i Cadafalch 92 Francesc Xavier Puig Rovira 225, 230 Joan Maria Pujals 138 Pere Pujol i Montserrat 33 Jordi Pujol i Soley 226

Joan Obradó i Vives 171 Olèrdola 21, 53, 54, 55, 56, 71, 77, 201 Olesa de Bonesvalls 57, 58, 120 Vicens Olivé i Cols 81 Jaume Olivé i Mas 63 Montse Olivella 210 Olivella 27, 110, 199, 207, 208, 210 Francesc R. Olivella i Pastallé 27 Marià Oliveras 112 Neus Oliveras i Samitier 188 Adela Ollé Barceló 100 Carlos Ollé i Casanovas 70 Narcís Oller 87 Nicolau d’Olver 105 Guillem d’Orenga 120 Eugène Ormandy 185 Orquestra Janio Martí 48 Orquestra Raybel 79 Eugeni d’Ors i Rovira 113, 116, 229 José Ortega y Espinós 170 Ortega y Gasset 116

Índex alfabètic

P Pacs del Penedès 59, 60 Pelai Pagès 211 Pere Pagès i Elies 211. Vegeu també Víctor Alba” Paisajes Españoles, S.A. 209 Josep-Lluís Palacios 211 Antoni Palazón i Amat 56 Joan Pallarès-Personat 88 Ramon Palomera 76 Berenguer de Palou 98 Vinyet Panyella 220 Salvat Papasseit 116 Jaume Pardo i Gomà 109 Pere Parellada 108 Albert Parellada i Guixens 108 Manuel Parellada i Mitjans 68 Paul Eluard 186 Paulina Schumann 204. Vegeu també Paulina Andreu Busto Maria Dolors Paul i Santacreu 164 Guerau de Peguera i Berardó 107 Josep Francesc de Peguera 109 Guillem de Peguera i de Montbui 109 Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo 109 Lluís de Peguera i Llaudes 109 Maria Lluïsa Penelas i Guerrero 114 Pepet Teixidor 78. Vegeu també Domènech i Muñoz, Josep Pere el Catòlic 46 Pere II el Gran 120 Pere III el Cerimoniós 77 Enrique Pereira 25 Carlos Pérez de Rozas 141 Mònika Pérez i Garrido 152 Josep Pers i Ricard 230

Q Josep Queraltó i Jorba 80 R Josep Lluís Rabanillo 59 Pau Rafecas 108 Antònia Ràfols i Fontanals 91 Enric Ràfols i Martí 105 Joan i Jaume Ràfols i Mata 105 Joan Ràfols i Torner 56 Antoni Ramallets i Simon 51, 96 Jaume Ramon 191 Ramon Ramon 191 Ramon Berenguer I 55 Ramon Berenguer IV 107 Maria Ramon i Caballé 191 Ventureta Ramon i Gaya 176 Jaume Ramon i Vidales 191 Àngela Raspall 104 Lluís Raspall i Raventós 31 Ildefons Raventós 208

242


S Joan Sàbat i Vendrell 48 Olga Sacharoff 122 Pere Sadurní 25, 56 Salvador Sadurní 139, 141 M. Teresa Sadurní i Hill 86 Salvador Sadurní i Urpí 141 Pere Sadurní i Vallès 56 Josep Maria de Sagarra 128 Joan de Sagarra 136, 211 Sagasta 222 Enric Sagnier 105 Joan Sala i Tubella 93 Dolors Sala i Vivé 90 Octavi Saltor 42 Benigne Sanabre i Güell 156 Josep Sanabre i Sanromà 156 Jordi Sánchez i Solsona 13, 157 Daniel Sancho i París 98 Joan Sanmartí Grego 160 Joan Sanmartí i Casabayó 52 Maria Santacana 88 Joan Santacana i Mestre 160 Santa Fe del Penedès 44, 95, 96 Santa Margarida i els Monjos 21, 97 Santa Oliva 170, 179, 180, 181, 182, 187 Sant Cugat Sesgarrigues 69, 70, 71, 72 Sant Domènec de Guzmán 98 Diego A. de Santillán 211 Sant Jaume dels Domenys 165, 177, 178 Sant Llorenç d’Hortons 73, 74, 75, 76 Galí de Santmartí 77 Sant Martí Sarroca 21, 55, 59, 77, 78, 79, 80 Sant Pere de Ribes 163, 199, 205, 209, 210, 211, 212 Sant Pere de Riudebitlles 21, 81, 82, 83, 84, 103 Sant Quinti de Mediona 85 Sant Raimon de Penyafort 98, 101, 113 Sant Sadurní d’Anoia 9, 21, 41, 45, 67, 89, 90, 91, 92, 93, 94, 106 Meyer Saphino 173 Joan Sardà i Lloret 87 Teresa Saumell i Ferret 125 Antoni Saumell i Soler 38 Valentí Saumell i Via 125 Antoni Saumell Soler 166, 167 Arnold de Segarra 101 Ventura Sella i Barrachina 215 Montserrat Sensé 178 Pere Seras 117 Joan Serra 86, 87 Valentí Serra de Manresa 34 Joan Serra i Arman 87 Rosa Serraima Seperes 176 Manuel Serra i Moret 117 Josep M. Sert 94 Sibil·la de Fortià 77 Pau Sicart i Güell 178 Ramon Sicart i Guixens 168 Georg Simmel 116

243

Índex alfabètic

Joan Raventós 108 Pau Raventós 108 Manuel Raventós i Domènech 92 Josep Raventós i Fatjó 92 Pau Raventós i Font 208 Pau Raventós i Marcer 208 Josep Raventós i Milà 208 Dolors Raventós i Ros 45 Jordi Raventós i Vilà 150 Girón Rebolledo 206 Família Regàs 211 Pere Regull i Riba 111 Carme Rei-Granger 217 Joan Reventós 9, 192 Manuel Reventós 192 Joan Reventós i Carner 192 Rialto Film Entertainment 204 Carles Riba 136, 187 Antoni Ribas 205 Antoni Ribas i Beltran 117 Carles Ribé i Solé 139 Enric C. Ricart 162 Anna Ricci 102 Lina Richarte 102 Margarita Riera 60 Ramon Riera i Bruch 103 Joan Rius 52 Jaume Rius i Pascual 39 Charlie Rivel 9, 204, 205. Vegeu també Josep Andreu i Laserre Margarita Rivière 144 Xavier Robert i Duran 201 Carlos Robles Piquer 159 Carme Roca 48 Teresa Roca i Altes 172 Carles Rocamora 180 Pasqual Roig 170 Joan Romagosa i Pros 138, 152 Maria Lluïsa Romero i Tomàs 203 Jordi Romeu 38 Pere Romeu 83 Josep Romeu dels Borrulls 93 Joan B. Romeu i Canadell 83 Salvador Romeu i Martí 96 E. Rosich 62 Cristina Ros i Rimoltó 36 Joan Rossell i Medall 93 Joan Rosselló i Romeu 42 Maria Rossell Rafecas 166 Josep M. Rovira 166 Pere Rovira i Alemany 106 Joan Rovira i Andreu 141 Rovira i Virgili 225 Rubió i Lluch 118 Santiago Rubió i Tudurí 40 Enriqueta Ruiz 36 José Ruiz Correa 32 Inés Noemí Rumi Vidal 106 Santiago Rusiñol i Prats 213, 217, 219


Índex alfabètic

Josep Simora 102 Sinibald de Mas 223 Sitges 9, 199, 201, 209, 210, 212, 213, 214, 215, 216, 217, 218, 219, 220 Josep Sivill i Gallart 31 Joaquim Socada i Olivella 110 Xavier Solà de Andrés 223 Sadurní Solà i Casas 93 Carles Soldevila 225 Joan Solé Caralt 152 Joan Solé i Bordes 122 Josep Soler 32 Santi Soler 62 Antoni Soler i Vendrell 99 Salvador Sonet i Mestre 165 Mireia Soria i Planas 72 Sorolla 163 Steinlen 220 Richard Strauss 102 Julià Suau Figueras 178 Josep Maria Subirachs 210 Subirats 21, 55, 89, 99, 100, 101, 102 Joaquim Sunyer i de Miró 220 Jules Supervielle 186 Isidre Surià 108 Josep Surià 26 J. Súria 62 Carles Surià i Vendrell 26 Josep Suriol i Castellví 124 Josep Suriol i Solé 52 Cristina Surís i Surís 224

Montserrat Torres i Sellarès 104 Pau Torres Picornell 142 Jaime Torres Vendrell 121 Josep Tort i Miralles 53 Joan Tous 108 Galcerà de Tous 120 Emilia Tranier 106 Manuel Trens i Ribas 122 Albert Tubau i García 224 Josep Tubella i Aguer 149 Isabel Tubella i Prio 149 J. Tubilla i Junyent 92 Roser Turégano i Vidal 92 Ramon Turró 116 Joan Turull i Estatuet 182 Jaume Tutusaus 108 Nativitat Tutusaus 66

T

J. M. Vallès 62 Josep Vallès 108 Mariano Vallès 108 Marià Vallès i Badia 110 Lluís Vallès i Santomà 102 Xavier Valls i Carbonell 60 Lluís Valls i Comas 39 Maria Vancells i Barba 162 J. Vaqués 62 Elia Vargas 36 Victoria Vargas 36 Manuel Vargas Salazar 36 Pere Anton Veciana 170 El Vendrell 183, 184, 185, 186, 187, 188, 189, 190, 191, 192 Maria Vendrell 26 J. Oriol Vendrell i Sellarès 25 Josep Tomàs Ventosa i Soler 232 Martí Ventura i Calaf 177 Cinto Verdaguer 102 Jaume Via 123, 126 Narcís Viader 93 Gaietà Viaplana 139, 142 Gaietà Viaplana i Cornet 142 Jaume Vicens Vives 116 Lluís Vicent Aracil 211 Víctor Alba 211. Vegeu també Pere Pagès i Elies

U Francesc Ubach 191 José de Udaeta i París 212 Isabel Ullate i Valls 54 Josep Urpí 32 Pepa Urpí i Ràfols 58 Magí Urpinell i Coral 64 Montserrat Urpinell i Saumell 64 Miquel Utrillo 217 Utrillo 92 V

Cristòfor Taltabull 102 M. Tarradell 160 Tierno Galván 25 Avel·lí Artís i Gener, Tisner 211 Eduard Toldrà i Soler 41, 210, 231 Tomàs d’Aquino 101 Pelegrí Torelló 94 Antoni Torelló Borràs 94 Antoni Torelló Casanovas 94 Antoni Torello i Romeu 94 Gemma Torelló i Sibill 94 Antoni Torelló Sàbat 94 Josep Torras i Bages 27, 28, 115, 119 Torrelavit 103, 104, 105, 106 Torrelles de Foix 107, 108, 109, 110 Josep Torrents i Alegre 82 Maria Àngels Torrents i Rosés 84 Josep Torrents i Rossell 148 Maria Josefa Torres 40 Marimar Torres 121 Raimundo Torres 102 Miguel Torres i Carbó 121 Maria Josefa Torres i Galés 40 Mestre Torelló 41 Miguel Torres i Riera 60

244


Pau Vidal i Rovira 105, 106 Gaspar Vigodet 214 Pau Vila 117, 187 Teresina Vila 42 Vilafranca del Penedès 9, 21, 25, 26, 27, 34, 38, 45, 48, 65, 66, 67, 93, 110, 111, 112, 113, 114, 115, 116, 117, 118, 119, 120, 121, 122, 145, 151, 229 Antònia Maria Vilà i Fuster 150 Jaume Vila i Pascual 42 Xavier Vilamala 163 Arnau de Vilanova 120 Vilanova i la Geltrú 9, 25, 29, 199, 209, 210, 221, 222, 223, 224, 225, 226, 227, 228, 229, 230, 231, 232 Joan Vilaseca i Figueras 155 Fèlix Villagrasa i Hernàndez 115 Vilobí del Penedès 123, 124, 125, 126 VINSEUM 113, 114, 119, 122 Amadeu Vives 102 Antoni Vives 108 W Valeriano Weyler i Nicolau 88 Mauricio Wiesenthal 121 X

245

Índex alfabètic

Eugeni Xammar 225 Ernest Xancó 102 Teresa Xibillé i Cisa 104


Edita

a.IAS Assessoria d’Informació i Anàlisis de Sistemes, S.L. aias@aias-editorial.cat

Idea original

Xavier Valls

Coordinació i disseny

Assessors editorials

Òscar Mateu

Col·laborador editorial

Lluís Laborda

Correctora

Anna Rafecas

Foto sobrecoberta

Patrocinat per

Dipòsit legal

Fotomecànica i impressió

Maria Rosa Sallés

fundació abertis, el castell de Castellet abertis autopistas B-35758-2010 Tallers Gràfics Soler, S.A. (Esplugues de Llobregat)

Octubre de 2010

Els personatges que surten en aquest llibre, els uns fills del poble i d’altres fills acollits, han estat elegits d’acord amb els ajuntaments, encara que n’hi ha molts d’altres que també hi podrien ser. En tot cas, els uns i els altres romanen en la memòria col·lectiva i han contribuït a fer gran el nostre país. Una comarca, un país, que també ha d’agrair l’esforç de moltes persones que resten en l’anonimat de venturosa i rica memòria. L’editorial ni es fa responsable, ni necessàriament s’identifica amb les opinions dels qui escriuen en aquest llibre. Els escrits exposen el parer dels seus autors. Reservats tots els drets. És totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, amb qualsevol tècnica o mitjà, sense haver obtingut prèviament i per escrit el permís dels titulars.


acesa•aucat•aulesa•aumar•avasa•castellana•iberpistas

Personatges Il·lustres de l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf  

llibre patrocinat per abertis autopistas i editat per aias-editorial, sobre els personatges il·lustres de les comarques de l'Alt Penedès, el...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you