el pastor
Magí Urpinell i Coral El Pla del Penedès, 1930-2006
El Pla del Penedès
T
enen el color de les pedres i la textura d’un bosc i encara que en certs moments pugui semblar que no es mouen, raten l’herba i els pàmpols i s’empassen el gra a cor què vols. El ramat som elles i jo. Tinc la sort de no estar mai sol. I de vegades, en tornar, som més que no érem. Quan això s’esdevé, sóc especialment feliç, tot i que traginar un nounat al sarró no és empresa fàcil. Ah! I em descuidava de presentar-vos la Pastoreta. Sense ella seria impensable sortir del corral. Corrent amunt i avall incansablement, té el mèrit de fer que la comitiva s’estrenyi als camins i s’estengui als camps. Coneix exactament les vores i no deixarà que cap ovella s’hi aproximi. Jo em quedaré en un recer, faré un most i una becaina i si molt convé cercaré la conversa generosa d’algú que fa camí. De ben menut, sortint de l’escola m’afanyava a guardar les ovelles d’altri. Aviat vaig aconseguir el meu primer xai: un xai que s’havia quedat orfe. Es deia Menut. A partir d’aleshores, a tots els anyells acabats de néixer els anomeno Menut. Aquell primer de tots, amb esforç i biberó, va créixer. Quan es va fer gran jo ja en tenia algun altre. I més d’un amb un pastor fan un ramat: el meu ramat. Sé distingir els bels: si són de gana, de dolor, de temor, de festeig... o si criden el fill. Sempre guaito enlaire i em faig creus que
gairebé ningú sàpiga què són els tres sols. Conec les boires i escolto els vents, encara que alguna vegada m’hagi enxampat una tempesta i hagi acabat ben amarat. També he après a reconèixer les herbes, els sembrats, els arbres i els cants dels moixons. Porto esgrafiats els viaranys del meu poble, el Pla del Penedès, en el palmell d’una mà, mentre amb l’altra sostinc el bastó que obre camí. Per res d’aquest món canviaria el meu món. Aquest era el meu pare.
Montserrat Urpinell i Saumell Filla de Magí Urpinell
64