La primera visión crítica: la polémica de los tópicos locales (1926

Ramon MIRÓ

La Esquella de la Torratxa, Barcelona, 24-VII-1886 Biblioteca del Centre de Lectura de Reus

Unos treinta años después, en 1924, el semanario humorístico El Borinot, editado en Barcelona, reconoce esta abundancia de personalidades reusenses notables y dedica este articulo:

«Per homes cèlebres, Reus; no va de broma. Mireu, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els noms que se’ns acuden, a raig de ploma, els uns encara vius, els altres ja morts. Comencem? Comencem! Per on? no cal dir-ho: pel general Prim! Jan Prim Prats, home de pit, home brau, home d’empenta, conqueridor, revolucionari, ídol del poble. Allò era un home, vaja! L’arquitecte Gaudi, el somniador, el visionari, el poeta de la pedra, l’enginy de la Sagrada Familia... Quin dubte hi ha que el Campanar de Reus és l’engendrador dels cent campanars de la Sagrada Familia? Jaume Peyri, el doctor eminent de la ciència de la pell: una bona pell! Ganxet de Reus, la seva fama és una autoritat mundial. El pintor Fortuny, que, encara, és l’home del día, el de la pinzellada mestra, el de les colors fermes, com són les colors del Camp. Joaquim Mª Bartrina, el poeta fi, fi, fi, càustic, punyent... ah! punyent com un bon ganxet. Domènech i Montaner [sic] l’altre arquitecte que, no fa pas molt temps, acaba d’emmudir; qui no el coneix, l’arquitecte de l’Orfeó Català? Eduard Toda i Güell, que, prenent l’aire dels Medicis, podríem anomenar El Magnífic, amo i senyor d’un dels llocs més vistents de la nostra terra: Escornalbou. Font de Rubinat, que vol dir cultura, estudi, erudició, príncep de l’esperit; un ganxet d’or, del qual pengen rastelleres de diamants... Josep Marti Folguera, el poeta del Camp, del seu camp, de les postes d’or, del vent endiablat, que va de Tarragona; a Tarragona manxen... i a Reus enganxen. Evarist Fàbregas, l’esperit selecte de la democràcia el Mecenas reusenc:—oh, que Reus és... bona, si la bossa sona! Què més? Quants de noms il·lustres ens deixem al tinter?... Si anem bé de memòria, va ésser un reusenc qui primer va donar, a peu, la volta al món. (…) En fi; que no acabariem mai: fem punt. Visca Reus!»13

En febrero de 1926 el intelectual y escritor Joaquim Santasusagna Vallès (Reus, 1899-1982), bajo el pseudónimo de Jeroni Prat, publicó «El nostre gran tòpic local» en la Revista del Centre de Lectura. Un articulo que representa el primer intento de desmitificar los denominados «hijos ilustres», preconizando el estudio racional de la obra de los reusenses más famosos, ejemplificados en Prim, Fortuny, Bartrina y Mata. Afirma que

«Tothom s’haurà adonat de l’insistencia amb que hom fa a la

13. «Un moment», El Borinot. Setmanari d’Humor, Barcelona, 26-VI-1924. Obviamente el arquitecto Lluís Domènech i Montaner no era de Reus, a pesar de que construyó los mejores edificios modernistas de la ciudad. Este articulo es citado por el arqueólogo local reusenquista J. MASSÓ: «Reus, segle XIX: bressol de fills il·lustres», Reusdigital.cat, 15-XII-2016, que reivindica la conmemoración de efemérides locales relacionadas con sus personajes destacados.

Tip. P.B.U., Barcelona, c. 1902. Colección Joan Maria Estivill nostra ciutat ‘bressol de fills il’lustres’ i quan sovint el visitant o el comentador hi recorren. Serà molt dificil de trabar dues ratlles parlant de Reus i no veure-hi estampats uns noms que ens són molt familiars. [...] Caldria abandonar aquest petit orgull. Ens fa una mica pintorescos».

Es partidario de «anar a l’encontre de la realitat. Es ben bé Reus patria d’homes de vàlua incommensurable? Potser, si reaccionàvem, només ens trobariem davant de fantasmes». Afirma que «un estudi critic de Prim, Fortuny, Bartrina i Mata és de primera necessitat. Tota la bibliografia que n’existeix –poca de autors compatricis nostres– és apologètica», y cree que «la llum que els envolta és més aviat artificial i fal.laç». Habla de Prim, de Gaudí, y afirma que

«Tampoc Fortuny és, dins la història de l’art, una d’aquelles figures tan altes, l’ombra de les quals abassega un segle o una època. Pot ésser un tècnic formidable, un mestre del color i la forma, pero no el fundador d’una escola pictòrica. Les seves obres poden assolir avui una alta cotització, pero no surten en una antologia severa. Elie Faure, en la part contemporània de la seva Historia de l’art –que passa per ésser una autoritat– ni almenys esmenta el seu nom en la taula onomàstica, i això que Fortuny treballa bona part de la seva vida a París i no deu ésser-li desconeguda la seva obra».

Asegura que el periodista y político catalanista Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882–Perpinyà, 1949) había afirmado que

«els nostres homes son incomplets. Les figures reusenques, a més, veuen la mort quan llur obra no pot considerar-se total i definitiva. Segons com, aquesta mort prematura esdevé providencial, puix evita el fatal tomb decadent que gairebé tothom sol tenir a la posta. A nosaltres, però, sempre ens ha llevat una esperança. Hom sol atribuir grandeses miraculoses a aquests troços no viscuts i que, segurament haurien estat encara més pròdigs de gloria».

Su propósito era

«combatre un tòpic, que, al nostre entendre, ens ridiculitza. El nostre poble no ha dat al món cap figura alta. Agafeu aquests noms representatius i capbuceu-los dins la Historia universal: se us hi fondran. Restaran amagats en l’ombra d’altres figures que es destaquen vigorosament. Comencen de prendre cos si hom les trasllada a la Historia d’Espanya; se’ns faran d’una altura grandiosa en el nostre radi de visió local. Això demostra el perill que es corre esguardant les coses de massa a prop i amb ulls massa dolços. Aquestes petites vanitats són de poblet. Comencarem, per tant, de tenir categoria quan podem mirar les coses per damunt del nostre campanar».14

14. PRAT [SANTASUSAGNA, J.]: «El nostre gran tòpic local», Revista del Centre de Lectura, II-1926, reproducido en SANTASUSAGNA: Contra els tòpics (1985), pp. 13-20. El historiador local Pere ANGUERA, admirador incondicional de Santasusagna, escribió que «l’article

Ramon Vinyes

Reus, 1945. Galería de Hijos Ilustres Ajuntament de Reus Ramon Vinyes

Reus, 1951. Galería de Hijos Ilustres Ajuntament de Reus Ramon Vinyes

Reus, 1945. Galería de Hijos Ilustres Ajuntament de Reus

La polémica estaba prendida: la junta de la Sección de Letras se queja del artículo y cree que está en contradicción con los homenajes que la institución les había dedicado colocando su retrato en la Galería de Reusenses Ilustres y pide que es desautorice públicamente el articulo, por faltar el respeto a las personalidades traspasadas. A la vez, el diario Las Circunstancias, publica cuatro articulos de su director, el maestro Ramon Grau Llauradó (Tarragona 1888–?) titulados «Les nostres glòries. L’exhabrupte d’un mal patrici», que lo califica como «una colecció d’insults a Reus i als homes que ens han donat glòria i renom». Ridiculizando el artículo, escribía: «En Fortuny? Si no té la sort de morir jove, hauria acabat fent d’emblanquinador. [...] El nostre poble –diu– no ha donat al món cap figura alta». Se escandaliza que desde la Revista «es malparli de Reus i publiqui diatribes contra els nostres grans homes, consagrats a la fama, això és vergonyós i no ho concebim. Es una relliscada que no te nom». E incluso pide que ese número de la revista «no deu formar part de la col·lecció, fent-se una nova tirada en quina es suprimeixi l’exabrupte d’un mal patrici al servei dels nostres detractors, qui deu ésser expulsat del Centre i allunyat de aquella redacció». Y termina: «I si son els de fora, si es Catalunya, si es Espanya, si es fora d’Espanya qui els ha fet grans, no siguem nosaltres, els seus compatricis, els qui tractem de rebaixar-los».15

aixecà autèntiques butllofes en tractar d’un tema tabú, la desmitificació dels suposats fills il·lustres de la ciutat» donde preconiza «més enllà del localisme eixarreït, l’estudi desapassionat i amb la utilització d’un paràmetre racional i universal dels reusencs de més anomenada» y que «intenta colocar en el seu nivell adequat i sense extralimitacions de campanar els anomenats fills il·lustes de Reus». ANGUERA: El Centre de Lectura de Reus (1977), pp. 190-191, y en el «Pròleg» de SANTASUSAGNA: Contra..., p. 11. Véase también FERRÉ: Nació i excursionisme. Biografia intel·lectual de Joaquim Santasusagna (2006), pp. 54-55. También cita el tema el profesor Magí SUNYER: «L’aportació de la literatura» (2003), p. 160. 15. En el articulo dedicado a Fortuny, cita Elías de Molins, Madrazo, Gautier, etc, y afirma

Artur ALDOMÀ PUIG

Reus, 2002 Fotografía Carles Fargas Ajuntament de Reus

También en el diario Las Circunstancias Antoni Fuster Valldeperes publicó «En defensa d’uns reusencs il·lustres», de tono mas moderado, y se retrae a si mismo haber facilitado la entrada de Santasusagna en la redacción de la revista.16 También el Diario de Reus carga contra el artículo y su autor, marcándolo como «jove iconoclasta» y uno de estos «nois saberuts, inflats de suficiència que serà positiva, però que res l’ha provat encara, les emprén, deixant-los bons per a llençar, contra en Prim, Fortuny, Mata i Bartrina». Dice, irónico que «ha costat molt que en Prim no en fes alguna de les seves», y que San Pedro también se había enfadado. Acusa el articulista de «no coneixent l’estratègia, diuen que en Prim fou una mena de pinxo afortunat; que ens presenten en Fortuny calçant uns quants punts més que el popular Xaripa, i no saben res de l’art pictòric». Y concluye: «Les pàgines de la Revista del Centre de Lectura tacades amb quatre fàstics escrits contra uns noms gloriosos. Quin dolor i quina vergonya!».17 Santasusagna solo fue defendido por el médico y novelista Jaume Roig Padró (Reus, 1896–México 1969), bajo el pseudónimo de «Gestus», en el diari Reus, que reproducía íntegramente el artículo polémico.18 Unos hechos demostrativos de una ciudad poco acostumbrada e intolerante a la autocrítica cuando se refiere a los mitos locales, ya sean grandes o pequeños, y muy propensa, en cambio, a mirarse el ombligo.

En cambio, según el político falangista José María Fontana Tarrats (Reus, 1911–Sangenjo, 1984), «Reus honró poco, o nada, en vida, a sus hijos notables, aunque fuera sobremanera pródigo en otorgar laureles a los fallecidos». Afirma que

«El gran pintor Fortuny no pasó del ‘Marianet’ en vida, y aquí eran ignorados sus triunfos europeos, (...) sin embargo, el amor y la gratitud filial fueron siempre muy vivos y superiores a los lauros maternos, pues todos se proclamaron, orgullosos, hijos de Reus y muchos lo demostraron; así Prim entregando su espada al Ayuntamiento (...) o Fortuny legando su víscera cordial: ‘Dio su fama al mundo y el corazón a su Patria’, se lee en la cartela de su cenotafio, en la capilla del Santísimo, de la iglesia arciprestal. Bien, la verdad es que más vale tarde que nunca».19

que al exponer La Vicaría en la galería Goupil de París, los críticos franceses, «avars en elogiar les obres dels nostres compatricis, els hi tributaren sense reserves i posaren el nom d’en Fortuny entre’ls més eminents artistes, i li valgué la preferencia i’l nom universal que gaudí». A Fortuny, dice «no cal compara-lo amb ningú en quant a l’estil espontani colorista, que creá fresc, suggestiu, inimitable: ni França, ni Itàlia, ni Anglaterra, ni Alemanya, amb ses magnífiques derivacions d’escoles, produirem mai cap pintor de suficient talla per aventatjar-lo». Y llega a afirmar: «S’ha dit de Fortuny que supera a Velazquez, a Goya i a Rembrandt, i que li cap la glòria d’haver aixecat l’art espanyol, dins Europa, a gran altura. Al morir el nostre gran artista, l’insigne Morelli, amb tots els seus deixebles, es traslladà de Nàpols per a rendir-li tribut. Anglaterra, Alemanya, Sud-Amèrica, Portugal i altres nacions li dediquen oracions fúnebres enaltint la seva gran personalitat.» Las Circumstancias, 28-II, 2, 4 y 5-III-1926. 16. FUSTER: «En defensa d’uns reusencs il·lustres», Las Circunstancias, 3-III-1926. 17. O. R. P., Diario de Reus, 28-II-1926 18. GESTUS: «Al marge d’una polèmica», Reus, 2 y 4-III-1926. 19. FONTANA TARRATS: Dos trenes se cruzan en Reus (1979), pp. 189, 190 y 226. Dice que adquirió una acuarela de Fortuny en una exposición de antigüedades en Sangenjo, «y fracasé siempre en los otros intentos, porqué en las subastas madrileñas siempre aparecía un anónimo

Reus, 2007 Fotografía Carles Fargas Ajuntament de Reus

El caso de Antoni Gaudí, es paradigmático. A pesar de ser un arquitecto de prestigio mundial que vivió en Reus su infancia y juventud antes de partir hacia Barcelona a los 16 años, no consiguió nunca realizar una obra en su ciudad natal. Cuando lo intentó, hacia el 1903, su proyecto de construcción de una nueva fachada de la Ermita de Misericordia, a pesar de ser calificado por sus coetáneos como «grandioso y monumental», fue rechazado y fue el arquitecto municipal Pere Casellas quien proyectó la reforma, en 1915.20 Fue en las últimas décadas cuando ha sido reivindicado por el Ayuntamiento,

postor reusense más pudiente que yo, cosa fácil». Recuerda que según la tradición familiar, un daguerrotipo de su bisabuelo, Joan Fontana, fue «retocado al óleo, ‘dicen’ que por Fortuny». También recoge la teoría del economista Romà PERPIÑÀ GRAU (Reus, 1902–1991), formulada en el prólogo a CARRERA PUJAL: Historia de la Economía Española (1943), que la riqueza económica llama y es consustancial al arte de la pintura y la escultura: «Por ello parece lógica la floración de la generación de los grandes pintores reusenses del siglo XIX: Fortuny, Llovera, Tapiró, Galofre...». 20. De Reus también eran algunos de sus colaboradores, como los arquitectos Joan Rubió Bellver, Domènech Sugranyes y Francesc Berenguer. Sobre Gaudí y su relación con Reus véase el catálogo MASSÓ-FERRAN (coord.): Gaudí i Reus (2002).