CME-2013 Document de posicionament

Page 1

1

PORTADA Posicionament SAME 2013 Setmana d’Acció Mundial per l’Educació SENSE PROFES NO HI HA ESCOLA! PER UN PROFESSORAT FORMAT I MOTIVAT 1. LA CAMPANYA MUNDIAL PER L’EDUCACIÓ La Campanya Mundial per l’Educació (CME) és una coalició internacional d’ONG, sindicats del món educatiu, centres educatius i moviments socials compromesos amb el dret a l’educació. La CME té per objectiu que totes les persones puguin exercir el seu dret a una educació bàsica, gratuïta i de qualitat. L’accés a l’educació, a més de ser un dret fonamental de tota persona, és requisit previ per al ple exercici de molts altres drets, així com per al desenvolupament de la comunitat, el país i la humanitat. Amb l’aprovació dels Objectius d’Educació per a Tots i Totes (EPT) en el Fòrum Mundial per l’Educació, celebrat al Senegal l’any 2000, la CME es dota dels continguts clau, als quals donarà seguiment: 1. Estendre i millorar l’educació integral de la primera infància. 2. Vetllar perquè l’any 2015 tots els nens i nenes tinguin accés a un ensenyament primari gratuït i obligatori de qualitat i perquè l’acabin. 3. Vetllar perquè les necessitats d’aprenentatge de totes les persones joves i adultes siguin ateses mitjançant l’accés a programes de preparació per a la vida activa. 4. Per al 2015, augmentar en un 50% el nombre de persones adultes alfabetitzades, especialment de dones, i facilitar a totes les persones l’accés a l’educació bàsica i a l’educació permanent. 5. Per al 2005, eliminar les disparitats entre sexes a primària i secundària, i, per al 2015, assolir la igualtat de gènere en educació, garantint a les nenes l’accés a una educació bàsica de qualitat i un bon rendiment. 6. Millorar tots els aspectes qualitatius de l’educació perquè totes les persones obtinguin bons resultats d’aprenentatge, especialment en lectura, escriptura, aritmètica i habilitats bàsiques per a la vida. Alguns d’aquests objectius es van reforçar en ésser inclosos dins dels Objectius de Desenvolupament del Mil∙lenni (ODM), aprovats també l’any 2000. Objectiu 2: Garantir que tots els nens i nenes acabin un cicle complet d’ensenyament primari.


2 Objectiu 3: Eliminar la desigualtat de gènere en l’ensenyament primari i secundari, preferentment el 2005, i en tots els nivells el 2015. Els darrers anys hem vist resultats sorprenents en aquells països en què s’ha fet un esforç en educació. La incidència i la mobilització de les persones arreu han generat canvis que han fet possible que el nombre de nenes i nens sense escolaritzar a primària s’hagi reduït des dels 106 milions de l’any 1999 als 61 milions de l’any 2010. Malgrat tot, hi ha una gran preocupació per l’equitat perquè aquests avenços i millores de la qualitat educativa no els gaudeixen tots els col∙lectius de la mateixa manera. Actualment estem retrocedint respecte als importants avenços fets els darrers anys. Els últims informes i estudis de la UNESCO i de la CME revelen que la desigualtat social és un obstacle per a progressar en matèria d’educació. L’any 2015 és la data clau per a assolir les metes de l’EPT i els ODM. Aquesta data s’acosta i correm el risc de retrocedir en molts dels avenços assolits. El retrocés s’experimenta tant en els països que estan patint de manera aguda la crisi econòmica i financera actual, que fins ara eren països donants, com en molts altres països amb els quals hom cooperava per a promoure una educació per a totes les persones. La crisi afecta moltes persones i pobles i també afecta l’educació. Per aquest motiu, és important l’esforç que fem fins al 2015, per tal que la comunitat internacional, és a dir, tots i totes, complim els objectius fixats. Per a reforçar la feina que s’ha fet fins ara, en el temps que queda estan sorgint noves , promoguda pel secretari general de les Nacions iniciatives, com la Iniciativa Education First Unides, que estableix tres prioritats: • Tot els nens i nenes, a l’escola: Que tots els nens i nenes tinguin accés a l’educació primària universal. • Qualitat de l’aprenentatge: Una educació de qualitat que permeti adquirir coneixements per a participar amb èxit en la societat. • Una ciutadania global: L’educació és molt més que una entrada en el mercat laboral, té poder per a donar forma a un futur sostenible. L’educació ha de promoure la pau, el respecte mutu i la cura del medi ambient i ha de fomentar la ciutadania global. A aquesta iniciativa cal afegir‐n’hi d’altres que les Nacions Unides estan posant en marxa amb vista al post‐2015: • Una Assessoria Especial del Secretari General de l’ONU per a la planificació post‐ 2015. L’elegit és Mohamed Amina, un exfuncionari del Govern de Nigèria i un dels fundadors de la Civil Society Action Coalition on Education For All, coalició membre de la CME a Nigèria. • Un equip de persones expertes d’alt nivell per a l’agenda de desenvolupament post‐2015. Està format per 26 homes i dones de molta experiència, provinents de totes les regions. • Un equip de treball del sistema ONU, integrat per especialistes de les diferents agències. • Un sistema de consultes en 50 països sobre 8 temes diferents (desigualtats, salut, educació, creixement i ocupació, sostenibilitat ambiental, seguretat alimentària i nutrició, govern i conflictes).


3 Encara som a temps d’aconseguir una educació equitativa i de qualitat com a base per al ple desenvolupament de totes les persones i de la humanitat en el seu conjunt. Per a arribar‐hi necessitem tant invertir en recursos com reforçar la qualitat dels sistemes educatius i del professorat responsable de l’educació.

2.

ESTAT ACTUAL DE L’EDUCACIÓ: la situació del personal docent al món

Malgrat els innegables progressos que s’han fet a favor del dret a l’educació en els darrers dotze anys, hi ha encara factors que són un fre per a l’assoliment d’aquest dret. El nombre total de nens i nenes que no cursen estudis de primària o secundària s’ha reduït dels més de 200 milions de l’any 2000 als 132 milions del 2010, però les xifres són encara elevades i s’han estancat del 2008 ençà. A més de l’accés, és molt rellevant la qualitat de l’educació, que en molts de casos és molt mediocre. De fet, una de les preocupacions fonamentals és el baix nivell dels aprenentatges suposadament obtinguts. Tres quartes parts dels nens i nenes dels països d’ingressos més baixos, després de dos o tres anys d’escolarització obligatòria, no han après a llegir ni escriure, ni, encara menys, han desenvolupat habilitats més complexes. El desnivell pel que fa a la qualitat de l’educació és enorme entre les persones benestants i les persones pobres i excloses. Des de la CME creiem que una raó fonamental per a aquests nivells de desigualtat en la qualitat de l’educació rau en la greu manca de personal docent ben format i motivat. L’any 1966 la UNESCO‐OIT va adoptar una recomanació relativa a la situació del personal docent que, de llavors ençà, fa part de la Carta de drets dels docents i les docents a nivell mundial. Aquest document ha tingut un paper tan significatiu que el 5 d’octubre, l’aniversari de la seva signatura, ha esdevingut el dia elegit per a celebrar el Dia Mundial dels Docents i les Docents. Alhora, la Recomanació sobre la situació del personal docent de l’educació superior, adoptada l’any 1997, consigna nous compromisos en matèria d’ensenyament superior i universitari. Per bé que governs de tot el món han adoptat les recomanacions, molts no manifesten una voluntat de complir els drets que contenen, ni adopten polítiques que en garanteixin l’aplicació. Durant les dues darreres dècades s’han produït, en molts de països, transformacions profundes en els sistemes educatius que tendeixen a assegurar la qualitat dels aprenentatges escolars. A més, la majoria dels estudis produïts a escala internacional relacionen l’«èxit» o el bon rendiment dels sistemes educatius amb la qualitat del personal docent. Quan parlem de la qualitat dels docents i les docents parlem en primera línia de l’existència de professorat suficient que limiti la ràtio d’alumnes a les aules, perquè això és determinant per a l’aprenentatge. També la formació i motivació del professorat marca de manera inequívoca els progressos dins de l’aula, així com la capacitat d’aquells no només per a transmetre


4 coneixements, sinó per a gestionar els problemes que sorgeixin dins de l’aula, donar atenció personalitzada a l’alumnat i proposar fórmules d’ensenyament que ajudin a eliminar desigualtats, com per exemple les desigualtats entre nens i nenes. A Europa s’ha anat avançant en l’àmbit de les metodologies de l’ensenyament que cal aplicar a la formació docent. Entre d’altres, es recomana el treball de casos, les estratègies de resolució de conflictes, l’aprenentatge per projectes i l’anàlisi de context. Se suggereix, a més, concretar conceptes teòrics amb exemples (literaris o pel∙lícules) i analitzar situacions d’aprenentatge. S’han dissenyat estàndards per a la formació docent inicial basats en les definicions adoptades pels ministeris d’educació, entre els quals: • Els docents i les docents són especialistes en l’ensenyament i en l’aprenentatge i la seva tasca principal és la planificació, organització i reflexió entorn d’aquests processos. Per aquest motiu s’assumeix que els resultats de l’alumnat estan directament relacionats amb l’actuació del personal docent a l’aula. • Els docents i les docents són conscients de la seva tasca com a educadors a les escoles i aquesta tasca està íntimament relacionada amb el treball a l’aula i la convivència escolar, cosa que implica, a més, una bona relació amb les famílies per a cercar solucions constructives en comú. • Les docents i els docents exerceixen la tasca de diagnosticar i aconsellar als estudiants i les estudiants, la qual cosa implica tenir una alta competència pedagògica, psicològica i diagnòstica. Per bé que les mancances del professorat són evidents en tots els nivells de l’educació, aquestes repercuteixen de forma desigual en l’alumnat, per la qual cosa han de ser abordades de manera diferent, segons el seu nivell educatiu. A preprimària, el dèficit de docents significa normalment una menor matriculació. Al nivell primari, un nombre menor de docents no significa una matriculació menor, sinó massificació dins de les aules. La UNESCO calcula que es necessiten 1.700.000 docents addicionals per a aconseguir que l’educació primària universal sigui una realitat l’any 2015. En total, uns 114 països tenen dèficit de mestres de primària i, només a l’Àfrica, se’n necessita un milió. En aquests països, les baixes taxes de transició de l’ensenyament primari al secundari comporten que, davant del menor nombre d’estudiants, la massificació a les aules sigui menor. Però això no vol dir que hi hagi suficient professorat per a tota la població. Set països africans tenen un únic docent per a més de cent joves en edat de cursar la secundària. Si tenim en compte la formació del professorat, la situació es fa encara més preocupant. En alguns països, per a ser docent n’hi ha prou d’haver acabat l’educació primària i haver fet un curs de capacitació d’un mes; en d’altres, es requereix una formació especialitzada. Però, amb independència de la formació exigida, un terç dels països reconeixen que només la meitat de docents de preescolar reben una formació. En l’ensenyament primari la situació millora, però 31 països informen que menys de tres quartes parts dels mestres i les mestres han rebut la capacitació o formació adequada. A Mali, on la meitat del personal docent de l’escola primària està capacitat, només una quarta part ha tingut una formació de sis o més mesos. I aquesta formació baixa encara més entre els que ensenyen a secundària. A Níger, l’any 2010 hi havia


5 només 1.059 docents de secundària capacitats, enfront d’1,4 milions d’infants en edat d’assistir a l’escola secundària. L’Amèrica Llatina presenta proporcions relativament altes de docents amb titulació, però hi ha variacions importants entre els països. Informes sintetitzats pel GTD‐PREAL1 indiquen que mentre que a Cuba, la República Dominicana o l’Uruguai la totalitat del personal docent d’ensenyament primari té la formació requerida per a exercir la docència, a l’Equador, Nicaragua, el Panamà o el Perú hi ha molts de mestres en exercici que no tenen la formació que els mateixos països exigeixen per a l’exercici de la professió. Aquestes desigualtats es fan més extremes i tot entre regions, zones rurals o urbanes, o si ens fixem en poblacions amb necessitats lingüístiques o culturals diferenciades. L’existència de dones com a mestres ha demostrat que té un impacte positiu sobre les nenes. Malgrat això, en països d’ingressos baixos les dones són una mitjana de només el 39% del personal docent de primària i el 25% de secundària. La universalització de l’educació no pot fer‐se a costa del reclutament de docents amb escassa formació o motivació, perquè llavors estaríem parlant de la universalització de la matriculació, no de l’educació. Si a això hi sumem la degradació de les condicions laborals dels professors i professores, estarem augmentant encara més la bretxa entre els qui tenen accés a una educació de qualitat i els qui no hi tenen accés. En molts de països el salari del personal docent és clarament insuficient i moltes vegades el cobren amb molt de retard. A Níger, per exemple, és de 125 $ al mes. Les polítiques adequades reclamen també un finançament suficient. Fer front a la desigualtat en el sistema educatiu demana una acció coordinada, sobretot per mitjà d’una bona distribució de recursos. Així, els incentius i els mecanismes de suport són importants per a atraure i retenir el personal docent en àrees remotes. A més, cal donar‐los una formació especialitzada. Cal que els governs fomentin una plantilla d’educadors més diversa per tal d’ajudar les escoles a oferir educació exclusiva: les dones i les persones docents discapacitades, i també els qui provenen de minories excloses, poden ser models i contribuir a reduir els nivells de prejudicis i discriminació. La contractació de dones, mestres amb discapacitat o persones que pertanyen a grups ètnics específics pot requerir programes específics de contractació i estructures de suport. Per a obtenir més informació sobre la situació docent al món, consulteu: http://www.app.collinsindicate.com/uis‐atlas‐teachers/es‐es.

TOGO. DÈFICIT EN LA FORMACIÓ DEL PERSONAL DOCENT El Togo ha progressat clarament pel que fa a la despesa en educació i a la contractació de docents, però pel que fa a la millora dels nivells de formació encara queda molt per fer. Les darreres dades financeres mostren que l’educació ha crescut fins al 17’6% del pressupost total. Dos terços d’aquest pressupost estan destinats a l’educació preprimària, primària i de primer cicle de secundària, cosa que indica un enfocament orientat a l’educació bàsica. El 1Grup de Treball sobre Professió Docent del Programa de Promoció de la Reforma Educativa a l’Amèrica Llatina i el Carib. 2006


6 nombre de docents a les escoles de primària del Togo va arribar fins a 31.712 l’any 2010, amb una ràtio alumnat – docent de 40:1, una xifra acceptable. Malgrat tot, el programa de formació de docents va ser pràcticament eliminat durant el programa d’ajustaments estructurals imposat entre el 1983 i el 1994 pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i al qual van donar suport altres països donants, cosa que va portar al tancament dels centres de formació del personal docent. A més, la retirada d’un gran volum d’ajuda dels donants entre el 1994 i el 2007 va comportar pressupostos molt limitats. Aquesta reducció va tenir com a conseqüència que del 1983 al 2010 es contractessin docents sense formació prèvia i molt sovint amb una formació acadèmica molt limitada. Durant aquest període les docents i els docents qualificats van abandonar la docència massivament a causa principalment dels baixos salaris i les males condicions laborals. L’impacte produït per aquestes mesures va ser enorme: l’any 1990 més de tres quartes parts del personal docent del Togo havien rebut formació prèvia a la docència o tenien un diploma professional; per contra, el 2007, menys del 15 % dels mestres i les mestres de primària estaven capacitats. Els darrers anys han reobert alguns centres de formació docent i se n’estan construint alguns més. L’any 2010 es van formar 510 mestres i 1.750 més van acabar la formació el 2012. Al Togo, actualment, per a exercir la professió docent és requisit obligatori haver rebut formació prèvia i hi ha un programa de suport especial per als mestres i les mestres en exercici que no es van beneficiar d’aquesta mesura. En l’actualitat, la distribució de personal docent al país és desigual entre àrees rurals i urbanes i entre àrees pobres i riques. Manquen incentius per al personal docent que viu i treballa en àrees rurals remotes. L’escassetat de docents de ciències és especialment aguda en aquestes zones. Hi ha més homes mestres que no pas dones (excepte en la preprimària). L’efecte d’aquesta escassetat i de la manca de formació es fa evident en els pobres resultats de l’aprenentatge i l’alt nivell de repetició de curs i d’abandonament escolar, especialment entre les nenes. El govern ha fet un gran esforç de finançament i rep algun suport de donants externs. Cal centrar‐se molt més en el reforçament de competències i la formació i l’estatus professional del personal docent. La Coalició Nacional Togolesa per l’Educació per a Tots fa una crida a posar el focus en la qualitat del personal docent i en la seva formació, cosa que exigeix una millor remuneració i un enfocament d’equitat a l’hora de la formació i la distribució dels docents i les docents. Fonts: CNT‐EPT; IEB‐UNESCO Datos mundiales sobre educación 2010/11; Programa sectorial de la educación.

3.

LA SETMANA D’ACCIÓ MUNDIAL PER L’EDUCACIÓ (SAME)


7 Des del 2001, durant la darrera setmana d’abril, la CME organitza la Setmana d’Acció Mundial per l’Educació (SAME), en què els membres de la campanya treballen conjuntament per cridar l’atenció dels representants polítics, dels membres de la comunitat educativa, dels mitjans de comunicació i de la societat en general sobre la necessitat de fer real i efectiu el dret a una educació bàsica de qualitat. L’any 2012, sota el lema Amb drets des del principi. Per una educació primerenca de qualitat, milions de persones de tot el món ens vam mobilitzar per recordar als líders polítics la importància que tots els nens i nenes puguin accedir a programes d’atenció i educació durant els primers anys de vida. Aquest any 2013, sota el lema Sense profes no hi ha escola! Per un professorat format i motivat, ens mobilitzarem per recordar als governants i les governants la importància de tenir un nombre suficient de docents amb formació adequada, motivació, remuneració i reconeixement, i per exigir que destinin els recursos necessaris per tal que l’EPT sigui una realitat com abans millor. El personal docent és un element fonamental sense el qual no es pot exercir el dret a l’educació. Així, els diferents col∙lectius que treballem la SAME formarem núvols de paraules amb forma de docent en què apareixeran reflectides les qualitats que creiem que ha de tenir un docent o una docent. El nostre repte serà aplegar el màxim nombre de siluetes de docents possibles i posar‐les en un mapa. Les siluetes representaran els docents i les docents que manquen per a aconseguir l’EPT. Amb totes les que haurem aconseguit volem fer veure als qui ens representen la importància d’invertir en personal docent als països en desenvolupament i de destinar els recursos necessaris per a obtenir els 1.700.000 professors i professores d’educació primària que manquen al món. La participació en la SAME permetrà que nenes, nens, joves i persones adultes desenvolupin la competència ciutadana, la definició de la qual fa referència, entre altres coses, a comprendre la realitat social en què vivim, cooperar, conviure i exercir la ciutadania democràtica en una societat plural, així com a comprometre’s a contribuir a la seva millora, conèixer els valors del sistema democràtic i exercir activament i responsable els drets i deures de la ciutadania. 4. REPTES I PROPOSTES

Les propostes de la CME són les següents: Els governs nacionals han de: Pel que fa al personal docent: • Desenvolupar plans pressupostaris de personal docent per tal de corregir del tot el dèficit de professorat qualificat i distribuir aquest professorat de manera equitativa. • Per al 2014, calcular i publicar la proporció alumnat‐professorat qualificat globalment i en el sector públic, incloent‐hi variacions regionals, i publicar aquestes dades en informes dins del Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals (PIDESC).


8 • Emprendre una revisió de l’equitat de gènere en els plans sectorials d’educació nacionals i desenvolupar estratègies a llarg termini per a contractar, formar, donar suport i compensar les dones professores. • Desenvolupar i aplicar estàndards de formació elevats amb referència a estàndards internacionals i desenvolupar‐los conjuntament amb el personal docent. • Garantir una formació inicial prèvia a les persones que s’incorporin a la docència, que inclogui, entre altres coses, coneixements del tema, pedagogia i formació en diagnosi de les necessitats d’aprenentatge dels estudiants i les estudiants. • Proporcionar formació continuada i desenvolupament professional a tot el professorat i consolidar la formació adquirida. • Garantir que tot el professorat rebi un salari digne i professional. Negociar i acordar escales salarials. Enfortir el lideratge escolar i promoure la creació de comitès de direcció a l’escola que incloguin estudiants, professorat, pares i mares i membres de la comunitat local.

Pel que fa als pressupostos: • Assignar un mínim del 20 % del pressupost nacional, o el 6 % del PIB, a educació, i almenys un 50 % a educació bàsica. A més, una proporció considerable del finançament de l’educació postsecundària hauria de dirigir‐se a desenvolupar programes d’alta qualitat per a la formació del professorat. • Seguir polítiques macroeconòmiques expansives que permetin més inversió en serveis públics de qualitat. Incorporar en la planificació i elaboració de pressupostos organitzacions de la societat civil, incloent‐hi els sindicats del professorat, per exemple mitjançant la participació en grups oficials entre govern i països donants, dins de l’Aliança Mundial per l’Educació (AME, abans dita Iniciativa Via Ràpida o FTI, segons les sigles en anglès). • Informar amb regularitat i transparència sobre els pressupostos i despeses en educació, de manera que les comunitats i organitzacions de la societat civil puguin seguir la trajectòria de la despesa. • Els països donants han de: • Complir el seu compromís d’invertir almenys el 0,7 % del PIB en ajuts. • Corregir l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) per a dedicar almenys un 8% a l’educació bàsica, incloent‐hi contribucions a l’Aliança Mundial per l’Educació (AME). • Proveir una proporció més gran d’AOD com a suport pressupostari general o sectorial. • Garantir que tots els ajuts per a l’educació estan en línia amb els plans nacionals d’educació i proporcionar finançament per mitjà d’un fons comú que doni suport als plans esmentats. • Desenvolupar i publicar un pla per a contribuir a eradicar la crisi de professorat i reduir la proporció entre alumnat i professorat qualificat, i informar anualment dels progressos del pla. • Comprometre’s a donar suport al Grup de Treball sobre Docents per a l’EPT.

A més d’això, la cooperació espanyola en particular ha de:


9 9 Frenar la reducció desproporcionada que el pressupost de cooperació està patint del 2009 ençà. Establir marcs temporals de previsibilitat de l’ajuda que no puguin quedar afectats per retallades sobrevingudes, i tornar al camí del 0’7% com més aviat millor. 9 Consolidar un sistema de gestió que millori l’alineació amb els països socis, la coordinació amb altres actors espanyols i internacionals, i la concentració regional i sectorial dels ajuts. 9 Dedicar el 8% de l’AOD a educació bàsica, tal com disposen les proposicions no de llei aprovades per la Comissió de Cooperació Internacional del Congrés dels Diputats. 9 Renovar el seu compromís de finançament i participació activa en l’AME. L’Aliança Mundial per l’Educació ha de: • Proporcionar finançament coordinat i altres suports per a l’expansió d’un cos de professorat professional i ben format, reconeixent explícitament la importància que això té per als resultats de l’aprenentatge i per a la qualitat de l’educació.

El Banc Mundial ha de: • Complir el seu compromís de finançament addicional per a educació bàsica, destinant la major part d’aquesta dotació als països més pobres. • Apostar per un professorat públic, format i amb un salari digne. • Fer pública la contribució compromesa per a acabar amb la crisi de professorat i per a reduir la ràtio alumnat – professorat qualificat i informar anualment sobre el progrés d’aquest pla.

El Fons Monetari Internacional ha de: • Treballar amb els governs i altres actors clau de l’educació, com ara organitzacions docents i altres grups de la societat civil per a desenvolupar marcs macroeconòmics que donin suport a l’expansió significativa d’inversió en professorat. • Donar suport als governs en el seguiment de la inversió en professorat.

CONTRAPORTADA LOGOS