L’Home que dormia De l’amor veritable. Has sentit mai que l’atzar s’entesta en presentar-te algú i no has estat capaç de discernir –ne les causes?, en diuen amor kármic, i jo en dic l’amor veritable. Dedico aquest poemari íntimament al que m’ha incitat escriure’l. Sandra D.Roig
L’EREMITA
1
Sandra D.Roig
Epístola imaginària a algú que no em llegirà.
Aquesta nit he decidit llençar la pedra lligada del cordill al fossar meu, per intuir la fondària a la que vós m’heu arribat. Aquesta serà un altra missiva inintel•ligible des del silenci que m’infringeixo, segurament si mai reunís el valor necessari, de llegir-la ,el mateix que jo reuneixo per escriure-ho, potser pensaria que mentre s’escola la sorra d’aquest nostre temps, no sé fer altra cosa que girar en cercles al seu voltant com un falcó. I res em faria tant de mal com aquesta percepció. Si com a mínim em fos possible explicar que tot m’ha estat fortuït que allò que em trasbalsa és el moment en el que vós heu entrat en la meva vida, i jo en la seva. I no paro de preguntar-me quin és el motiu del moment i de la troballa, d’aplegar-nos a tots els llocs, inhòspits i comuns sense entendre el propòsit, potser d’aquesta manera no em sentiria presonera de pensament i em seria més àgil alliberar-lo de la ment meva d’una forma més inconscient. No voldria pas que pensés que no he tingut miraments i he estat tan avara d’estroncar-li la vida. D’ençà de l’accident i dels fotogrames a ritme vertiginós que resumien el pas per ella en qüestió de segons, que em va declinar l’alegria del viure. L’alegria natural d’ésser i estar en el moment que em toca per haver rebut una segona oportunitat. Si tal vegada li abelleix un dia riure de la mateixa manera que ho han fet els Déus amb nosaltres, tractant-nos com titelles, avisi’m. Em sé de cap un monòleg que no te pèrdua. La resta suposo que ho intueix, una vida miserable enaltida per la lletra i per alguns moments que m’afaiçonen l’angoixa de pressuposar si el vostre moment és talment com el meu. Rebi mentrestant el meu condol des del fons de l’anima. Sandra D. Roig
L’EREMITA Sigues Teseu que jo et seré Ariadna
Un tel d’aigua desvetlla l’incontrolat gir de la profecia. Cóm podia la sacerdotessa sollar els atàvics murs de l’asceta amb aquelles febles mans?. L’Eremita que la delirava en trànsit per la febre obscura, I ella silent, i muda vetlla als peus del llit, l’estremiment. Que alta i ferma S’alça la forja de la negativa. Però la sacerdotessa sempre es deu al prec a Déu.
2
Sandra D.Roig
L’EREMITA Prescrita la volta celeste.
L’obscur profund mancat de clar de pruna. De l’enyor, presonera solitària per bruna per pionera, nòmada.
La intuïció feta escuma Tot fonent-se en l’abans.
3
Sandra D.Roig
L’EREMITA
PREGÀRIA
Proclameu l’evasió de l’amargura. Redimiu la rancúnia de l’absolt. Ploreu-me llum de lluna. Vingui a mi, La constància de gir de la ballarina. De la capseta de música, l’harmonia, de la peregrinació, paciència, i consagreu-me amb la corona exquisida del perdó.
4
Sandra D.Roig
L’EREMITA Per al savi del silenci.
Beurem el desig de no poder-nos, errants en un horitzó pretèrit embriacs d’impossibilitats i durem un esguard d’estany invisible a la percussió del cor, i ens fugirem l’un de l’altra mentre ofeguem sospirs invertits amb el vertigen d’afrontar els ulls.
5
Sandra D.Roig
L’EREMITA Reminiscència
En la reminiscència fulgura l’amor fos. L’instant líquid cristal•litzat en la memòria. Cuques de llum tot reptant per la cendra d’un pretès oblit.
6
Sandra D.Roig
L’EREMITA Aquesta nit
Fa un vent obscè d’orquestra: s’aferra la bugada d’últim intent es manifesten, les persianes i fa del tenor la gola les antenes oscil•lant.
És un vent invers a l’adversitat fa del coratge, l’abatiment enlloc d’alçar-te d’impuls.
7
Sandra D.Roig
L’EREMITA Allau
L’allau s’esfondra al fossar del pit. Muts, els salms dels Déus dins la vàlvula de pedra.
Assedegat d’històries romàs eixut l’estany del somni. Esvanit l’atreviment sóc de bell nou, l’òvul desganada per néixer.
8
Sandra D.Roig
L’EREMITA Providència
A la providència demano el vèrtex dels camins nostres per més que ens separin els angles. La caiguda abrupta d’un tel de somni, el segon tren de l’idil•li, l’estació on s’atura el perfum imperible. I l’origen de tot l’amor a les mans.
9
Sandra D.Roig
L’EREMITA Vessar la sang
A vessar de sang els llavis, amb les nafres humides, tot prement el rictus. L’atàvica frenesia pel gir en espiral sabedora d’un malaltís vertigen. S’havia despenjat una estel. Ve encegar-te l’eclipsi.
10
Sandra D.Roig
L’EREMITA
11
Sandra D.Roig Dedicat a Susanna Burgos.
Amarades de lluna desfem els camins cosits, descosim secrets i pensaments. He retornat a la cruïlla on s’obrien tots els camins i divergien les intencions coronàries amb les mentals. No he trobat el saquet que contenia el paper cal•ligràfic en el que t’havia escrit un compendi de desitjos, he pensat que s’havia deixat anar finalment del branquilló que el sostenia per desferse. I la nit que se’ns imposa ens ha desnuat una hilaritat en el meu cas gairebé infantil. Mai no abastiré el lèxic suficient per agraïr a la natura l’estat dels invencibles amb una passejada.
L’EREMITA A l’illa dels intents cauen allaus d’impotències t’injecten la mel els insectes. xarrupes l’amarg elixir del miratge, però si atanses l’àpex, dormiran aurores als peus teus. El preu de la dansa en la tempesta i d’un bany intrèpid de marees, és vèncer la inclemència tota del camí.
12
Sandra D.Roig
L’EREMITA Acaballes
Ens acabaríem la vital emoció de saber-nos malgrat el plom, si finalment sucumbissis tebi a l’embruix de posseir-te.
13
Sandra D.Roig
L’EREMITA
14
Oracles
Aquests oracles d’ulls, només mussiten veritats. Desaré somriures callaré improvisacions mentre els senyors dels destins s’avinguin a la conveniència, guardaré secreta la tristesa tot transitant els mateixos camins a des temps.
Sandra D.Roig
L’EREMITA Solituds
Del traginar de solituds inassolibles què en saben les fúries de l’home que dormia... De guspires per uns ulls d’abismes, de l’instant que es perpetua I la cerca fins allà on atansen les pupil•les. Què en saben les fúries de la projecció en l’altre i de la càlida llum tènue que tinc per tu entre les mans.
15
Sandra D.Roig
L’EREMITA
16
Profana’m
Si em profanessis més enllà d’un esguard fortuït o intencionat, desxifraries l’abandó del claustre. Pel forat del pany d’aquests dos gotims de mel sentiries el brunzit d’aquest vent obscè que sóc. I la porta soterrada de pols i cendra que s’obria per tu a un altre món.
Sandra D.Roig
L’EREMITA Inapetència
Sadollaré la inapetència amb una gota de vi, pujaré un graó al cel, imaginaré que sóc anhel incontenible de tu, esperaré pacient d’independència que em retiris el serrell que m’impedeix veure’t els ulls.
17
Sandra D.Roig
L’EREMITA Ergonomia
De l’alcohòlic, la solitud. De la malaltia, l’abatiment. Amb quina innocència invertíem!.
Desconeixia l’ergonomia d’acostar les galtes a la mida exacta. De la descoberta, l’impuls: una mitja abraçada parca d’un braç. I la felicitat visible amb l’ incontenible esclat en rialles.
18
Sandra D.Roig
L’EREMITA
19
Si no tens ulls
Si no tens ulls, cóm miraràs al Mon? si no et suportes ni en la penombra de l’espelma, el mirall és un repte temible. Cóm deixaràs d’amagar-te entre vapors, bromeres d’escumes barbotejants?. Si no tens ulls. Com miraràs al Mon?
Sandra D.Roig
L’EREMITA
20
Sandra D.Roig
Allunyar-se de la intenció primera sabedora que no ens és propícia, i arribar a l’estat conscient de l’anàlisi de la situació tot deixant que un temps d’aigua s’escoli entre les mans. Demanar als profetes que s’abstinguin de situacions capcioses i es dediquin a treballar per resoldre situacions d’estany, i no pas per corprendre’m amb moments d’història romàntica que només apaivaguen la meva llum. Permetre que el cervell activi els P300 en la direcció correcta, recuperar la il•lusió correcta pel meu propi avenç, i deixar de mirar a terra, que no sóc en cap cas una immundícia. Dedicar-me a recuperar la meva llum des de la calma i no amb l’estat de nervis intens que m’agita a cada moment. Punt per punt, i passa a passa, fins a ser la que era abans de la destroça emocional en tots els camps.
L’EREMITA
21
Sandra D.Roig
EPÍLEG.
Tot fora efímer, si no fos per la barca que deambula en el verd d’una mar infinita on mai t’atanso. Fores en la ment meva prescindible i hauria finit cada pensament i cada vers. Sinó et pressentís l’escorça on arbrar-me, aquest roure que veig en la llunyania on cercar una companyonia silent i emocional més enllà del temps, i de les paraules, i l’estranya seguretat de sentir-te la presència sense haver-nos vist. Sí, tot fora senzill, aclucar els ulls i allotjar-te al fons del fons del somni, sense retre homenatge a paraules o a moments tan simples, que es diria que la meva ment de poeta li ha atribuït una heroïcitat que potser no corresponia. Si no fos per aquesta barca en una illa verda,verdíssima que ens proclama profundament sols, potser la teranyina deixaria de tibar-me, i potser seria lliure. Saber-te escorça i reconèixer-te entre la multitud on la fi dels meus camins, per a descobrir un altre miratge, em dol. Hauré de redimensionar expectatives. Erm faré estrella, seré fugaç, i hauré de recitar-te com una altra estratègia d’un poderós ressorgiment íntim.
L’EREMITA
A A l’illa dels intents.......................................... 12 Acaballes ........................................................ 13 Allau ................................................................. 8 Allunyar-se ...................................................... 20 Aquesta nit ....................................................... 7 D Dedicat a Susanna Burgos. ............................. 11 E EPÍLEG. ........................................................... 21 Epístola imaginària a algú que no em llegirà. ........................ 1 Ergonomia ...................................................... 18 I Inapetència .................................................... 17
22
Sandra D.Roig
O Oracles ............................................................ 14 P Per al savi del silenci. ....................................... 5 PREGÀRIA ......................................................... 4 Prescrita la volta celeste. ................................. 3 Profana’m ....................................................... 16 Providència ....................................................... 9 R Reminiscència ................................................... 6 S Si no tens ulls .................................................. 19 Sigues Teseu que jo et seré Ariadna ................ 2 Solituds ........................................................... 15