CONVERSA DE DONES. Iniciatives transformadores by Veins Sense Fronters

CONVERSA DE DONES

INICIATIVES

TRANSFORMA DORES

INDEX

Agraïments

Pròleg

Jornades

Ponències. Reﬂexions

Feminismes, sinergies i estratègies (g)locals Aurora Brullet i Valentina Manrique en representació del col·lectiu ARITGES

Iniciatives transformadores Obstacles, fortaleses i reptes Aurora Jhardi Massanet

Dones congoleses dempeus pel canvi Jolly Kamuntu Ntabunge

Compromís amb la transformació social Des d’una mirada autocrítica Nena Obrador Sastre

El Secar de la Real en procés de transformació Magdalena Vidal Balaguer

Conclusions

Premsa

ONG Veïns Sense Fronteres

A GRA IMENTS

El més sincer agraïment a totes aquelles persones, col·lectius, associacions i institucions que amb la seva aportació han fet possible aquesta publicació. Volem fer un reconeixement especial a l’Associació de Veïns del Secar de la Real de Palma i a l’Ajuntament de Maó, perquè fou gràcies a la seva col·laboració i implicació que es van poder organitzar les diferents jornades en el marc de les quals es realitzaren les ponències i reflexions que es ara publiquen. També a les periodistes Marisa Goñi i Clara Aymamí i a la filòloga Margalida Seguí, per haver participat presentant i moderant les diferents trobades realitzades, aportant dedicació i professionalitat. Al col·lectiu feminista Aritges, al Fons Menorquí de Cooperació, a l’Associació de Veïns del Secar de la Real, al col·lectiu feminista Bruixes d’Artà i l’associació Karibu Jeuneusse Nouvelle, per compartir els seus testimonis i experiències de compromís social, a través de les persones que representaven aquestes entitats, enriquint el conjunt de les jornades. A l’espai cultural de Ca s’Artiller de Muro, al Centre d'Art Ca n'Oliver de Maó, a l’Ajuntament de Palma i al CEIP Rafal Vell, per haver possibilitat els espais en els quals es van realitzar les diferents converses i activitats complementàries. A na Mireia Costa i en Kenneth Santos per haver contribuït aportat atreviment i creativitat amb la portada del llibre. A na Francisca Mas Busquets per haver-nos regalat el pròleg d’aquesta publicació. A n’Eva Frade Bravo per les seves aportacions sinceres i constructives. A en Biel Pons Pons per haver estat un aliat especial i haver possibilitat l’organització de les jornades a Maó. I a Emylse Mas Mir per la seva inestimable aportació i implicació en la present publicació, en el marc de la realització de les seves pràctiques del grau de pedagogia a l’organització Veïns Sense Fronteres. A la Fundació Guillem Cifre de Colonya per haver confiat en aquest projecte. Un profund agraïment també a totes aquelles persones col·laboradores de Veïns Sense Fronteres, que al llarg de la història han contribuït, aportant temps voluntari i recursos, per fer possible el compromís d’aquesta organització en la justícia i la transformació social. I finalment, a totes aquelles dones que d’una o altra forma han contribuït a fomentar l’autocrítica, participant en aquest procés d’encreuament de mirades feministes.

PROLEG

Som un tot que no va enlloc sense la primera persona del plural. Quan conjug en singular el verb necessita més veus que l’aconsellin, l’abracin o el facin envellir. (Del poema Som la primera persona del plural de Joana Abrines) Sort que Veïns Sense Fronteres (VSF) va tenir la idea d’organitzar unes trobades de dones la primavera de l’any 2019. Segur que, durant molt de temps, les dones que hi participaren les situaran dins el seu record, com les darreres que feren abans del shock pandèmic i pensarem amb tot allò que ens aporta poder-se reunir sense limitacions físiques, poder contemplar i escoltar les cares amigues amb plenitud. Precisament aquesta pandèmia ens ha deixat més clar que mai la importància d’escoltar les dones i, entre molts d’altres, per dos motius: són les dones les que han vist la seva situació empitjorada en diferents àmbits, al domèstic i de cures, al laboral, al de la violència masclista, al comunitari i al de de les xarxes de relacions personals i de suport mutu (estudi presentat fa un mes per la Direcció general d’Igualtat del Consell) i també les dones feministes estan presents en el procés de construcció d’alternatives (per exemple en el marc del procés col·lectiu “La Vida al centre”). S’ha dit que el que aguanta el món són les converses de les dones i els somnis (comencem a somiar demana na Chimananda Ngozi Adichie) i ara aquesta pandèmia ho ha conﬁrmat. Han estat múltiples les trobades i converses virtuals de grups de dones que ens han ajudat sobretot a alimentar l’esperança, a prendre consciència de la necessitat de construir més comunitat i reforçar l’àmbit públic. Així, amb la perspectiva del que hem viscut aquest darrer any, encara tenen més valor les aportacions que es feren a les jornades, de les quals aquestes ponències en són una part. Diferents dones, de Menorca, Mallorca i de la República Democràtica del Congo, posaren en comú les seves experiències i coneixements per conversar sobre la transformació social, que per les dones sempre va de la nostra experiència personal a l’acció col·lectiva.

Així trobem un petit calidoscopi de perspectives i totes tenen en comú que rebutgen l’actitud de “no s’hi pot fer res”; al contrari, trobem que són les dones les que estan construint, canviant el món, sigui amb més notorietat o en silenci. Així trobem l’anàlisi lúcid de na Jolly Kamuntu Ntabunge sobre les dones congoleses, que tramet també l’estimació per Àfrica, aquesta terra maltractada per segles d’esclavitud, colonització i rapinya i que és un formiguer de vida, capacitat de resposta i creativitat. La rigorosa crítica de na Nena Obrador Sastre, a la nostra mirada etnocèntrica amarada no tan sols de teoria sinó de vivència a Burundi i també a la República Democràtica del Congo. Deixa clara la responsabilitat i implicació implícites dels que vivim als països materialment rics en tantes injustícies. La visió de na Magdalena Vidal Balaguer, una activista de l’associació de veïnats del Secar de la Real, de més de 40 anys d’existència que vol i té un paper rellevant de prevenció comunitària. Des del suport individual a ser protagonistes d’importants mobilitzacions col·lectives. L’aportació d’un col·lectiu feminista de Menorca, Aritges, que contagia entusiasme i clarividència. Les seves iniciatives de ben segur ja han donat fruit a la comunitat menorquina perquè incideixen en la comunicació i en l’espai públic. I ﬁnalment, les paraules precises i alhora íntimes de n’Aurora Jhardi Massanet, quan ens interpel·la amb l’aprofundiment en el concepte de “racisme”. És digna ﬁlla de na Magdalena, una de les amigues més lliures i coratjoses que he conegut. Totes elles, de les que conec ho sé ben cert i de les altres ho imagin, dones amb una energia aclaparadora que ens han tramès estratègies de canvi en els seus respectius contextos i que ens ensenyen des de com prioritzar objectius, prendre consciència dels privilegis, a autores a llegir. A hores d’ara, en un escenari global complex i enrevessat, és essencial posar en valor els sabers i les estratègies habitualment silenciades o més desconegudes de les dones; ja sabem quines són les aportacions de les veus poderoses, ara necessitem escoltar-ne d’altres. Francisca Mas Busquets, febrer 2021

JOR NADES

Les jornades titulades CONVERSA DE DONES. Iniciatives transformadores, d’es d’una visió internacional i local, realitzades entre dia 30 d’abril i dia 3 de maig de 2019, foren coordinades per l’ONG Veïns Sense Fronteres (VSF) i organitzades en col·laboració amb diverses associacions, col·lectius i institucions de les Illes Balears. La ﬁnalitat d’aquestes jornades era crear marcs d’enriquiment mutu, mitjançant l’intercanvi d’experiències viscudes i reﬂexions generades en contextos diversos pel que fa al treball i al compromís en la transformació social. A més de comptar amb diferents ponents residents a les Illes Balears com són na Valentina Manrique i n’Aurora Brullet en representació del col·lectiu feminista Aritges, na Marga Benejam en representació del Fons Menorquí de Cooperació, na Magdalena Vidal Balaguer en representació de l’Associació de Veïns del Secar de la Real, na Lucia Miguel en representació del col·lectiu feminista Bruixes d’Artà i na Nena Obrador Sastre en representació de l’ONG Veïns Sense Fronteres, també va participar en les jornades la periodista, activista i reconeguda líder social a l’Est de la RD del Congo, Jolly Kamuntu Ntabunge, en representació de l’associació Karibu Jeuneusse Nouvelle. Amb l’objectiu d’aportar major riquesa a les jornades, aquestes es van desenvolupar a diferents indrets de Mallorca i Menorca, concretament a l’espai cultural Ca s’Artiller de Muro, al Casal de Barri de Son Cànaves a la barriada del Secar de la Real a Palma i al Centre d’Art Ca n’Oliver a Maó. Per tal d’enriquir les jornades també es realitzaren activitats complementàries a les converses de dones, entre les quals destaquen les realitzades al CEIP Rafal Vell i al Club d’Esplai Es Tió, les quals comptaren, entre d’altres, amb la participació de na Jolly Kamuntu Ntabunge i de l’activista feminista Aurora Jhardi Massanet.

PONÈNCIES. REFLEXIONS

1. Aurora Brullet i Valentina Manrique en representació del col·lectiu Aritges

Feminismes, sinergies i estratègies (g)locals 2. Aurora Jhardi Massanet Iniciatives transformadores Obstacles, fortaleses i reptes 3. Jolly Kamuntu Ntabunge Dones congoleses dempeus pel canvi 4. Nena Obrador Sastre Compromís amb la transformació social Des d’una mirada autocrítica 5. Magdalena Vidal Balaguer El Secar de la Real en procés de transformació

FEMINISMES, SINGERGIES I ESTRATÈGIES (G)LOCALS Aurora Brullet / Valentina Manrique en representació del col·lectiu feminista Aritges

Els objectius principals d’Aritges són denunciar i combatre els sistemes d'opressió patriarcal i hetero-normatius que es troben a la base de les desigualtats i violències de gènere, crear espais segurs de conﬁança i de suport mutu, possibilitar marcs de deconstrucció i d’aprenentatge i visibilitzar la lluita feminista en el context menorquí.

No podem començar si no és amb l’agraïment a l'organització i a les companyes amb qui compartim taula en aquesta iniciativa ja transformadora en si mateixa, que ens permet, no només conèixer de primera mà iniciatives locals del context més proper, sinó també les experiències d’altres companyes a la República Democràtica del Congo. Seure’ns i xerrar amb dones, una activitat històricament menyspreada en el context patriarcal i que tantes vegades s’ha associat a l’espai privat, “sus labores”, la banalitat o la tafaneria… Seure’ns i xerrar amb dones com a acció política, com a forma de resistència, des del reconeixement mutu i les cures. Perquè seure’ns a xerrar amb les nostres companyes, qüestionar-nos, escoltar-nos, reconèixer-nos i compartir-nos és revolucionari. Iniciatives com aquestes ens permeten generar un espai compartit de reﬂexió i debat on nosaltres som al centre. Espais que ens interpel·len i ens insten a qüestionar les nostres lògiques com a feministes: des del reconeixement dels privilegis euro-blancs i des d’una mirada crítica amb la construcció del subjecte polític dels feminismes. Espais per plantejar-nos si estem incloent les mirades i les veus de totes, si estem defugint o reproduint dinàmiques capitalistes, eurocèntriques i colonialistes a les nostres pràctiques. Per encetar un qüestionament radical que ens permeti transformar-nos i caminar cap a un feminisme interseccional, anticapitalista, antiracista, decolonial, transincloent, on les vides -les de tot*s- siguin al centre, no des d’una mirada individualista, sinó enfortint les xarxes comunitàries de cures i d’afectes a escala interpersonal, local i internacional. Per tot això, gràcies. Situant-nos a Menorca, Aritges -el col·lectiu feminista, en representació del qual participam d’aquesta taula rodona- va néixer dins el context de la Plataforma Antifeixista de Menorca (PAM). Va ser el qüestionament per part d’un grup de companyes entorn de les dinàmiques masclistes i patriarcals presents dins les assemblees. Fou el punt de partida que va donar lloc a la creació d’un espai de militancia feminista, no mixt, dins la PAM.

Des de la distància que ens permet el pas del temps, podem reconèixer en aquest punt una primera iniciativa transformadora: la de repensar els nostres espais de militància en clau feminista, tot reconeixent que les persones que habitem espais activistes no estem exemptes de reproduir dinàmiques excloents i opressores. Aquest exercici de “descentrar la mirada per ampliar la visió” (Brizuela González i López Martínez, 2018) va ser el primer ancoratge d’un procés transformador enriquidor i complicat a parts iguals. En aquest primer moment reconeixíem un augment quantitatiu en les iniciatives feministes dins el context menorquí, que, tot i anar creixent en força, es donaven moltes vegades de forma paral·lela, aïllada, mancada de cohesió i unitat. Amb la voluntat de generar sinergies que permetessin superar aquestes dificultats, es va convocar una reunió, a la qual hi van assistir un total de 16 dones. Algunes militàvem a altres assemblees i col·lectius, com ara FEM Menorca o Mendó Fem Renou, d’altres veníem de moviments feministes d’altres territoris i països i d’altres no havíem militat mai. A partir d’aquell moment, Aritges es plantejà com un col·lectiu totalment independent de la PAM, amb l’anhel d’articular quelcom comú partint del reconeixement de la diversitat, i en definitiva -tal com es va recollir al manifest de presentació llegit 8M de 2019- “generar espais de suport mutu, espais de debat, espais de consensos, espais de dignificació, de recuperació de drets i llibertats. En definitiva, espais per a totes aquelles que entenem que viure implica prendre partit.” Amb aquesta voluntat, un dels primers àmbits on incidim -que podem reconèixer com una segona iniciativa transformadora- és el dels mitjans de comunicació locals, en particular el Diari Menorca. Aquest diari -l’únic imprès de l’illa, amb una forta presència en la quotidianitat illenca- destaca, massa vegades, per reproduir discursos masclistes, racistes, capacitistes, lgtbifòbics dins les seves pàgines, destacant-se per fer un tractament -com a mínim- tendenciós i parcial de les notícies. La perspectiva de gènere és una qüestió totalment absent, tot i les

nombroses i continuades crítiques i denúncies fetes pels moviments socials menorquins al llarg dels anys. L’assemblea d’Aritges ha recollit la necessitat de potenciar nous codis i llenguatges dins el context menorquí que permetin i motivin un canvi de paradigma. Un nou panorama comunicatiu, on els casos de violència masclista no apareguin a l’apartat de “successos”, on no es re-victimitzi les companyes, on no es qüestionin les seves pràctiques, la seva vestimenta, el seu horari… Per altra banda, també posam en valor la participació d’Aritges a la Revista Enderrossall, una iniciativa de la joventut de ponent que té per objectiu tractar temes socials i polítics de la realitat menorquina des de mirades analítiques i crítiques amb el sistema capitalista i patriarcal. En aquest sentit, la revista en qüestió suposa sortir de les lògiques de la premsa local, i alhora suposa la llibertat d’expressió que repetidament se’ns ha negat al Diari Menorca. En aquesta mateixa línia, hem cobert de manera autogestionada i amb el suport d’altres mitjans de l’àmbit estatal i autonòmic -com La Directa o Ara Balears- les nostres convocatòries de manifestacions i activitats culturals. Alhora, una altra tasca del col·lectiu referent als mitjans de comunicació és ser actives en les xarxes socials, publicant informació en favor dels drets i les llibertats de les dones, denunciant violències i feminicidis, donant suport a iniciatives d’altres companyes i col·lectius. La presència a xarxes com Facebook, Instagram i Twitter permet la difusió de moltes de les activitats proposades. D’altra banda, es fa un ús intensiu d’altres eines, com Drive i Whatsapp amb la voluntat de facilitar els processos organitzatius i de funcionament de l’assemblea. Ens sembla molt important destacar que, no només fem incidència en la presència dels feminismes en l’espai públic mitjançant manifestacions i accions directes, sinó que també posam de relleu l'ocupació de l’espai públic al nostre context més proper a través d’una iniciativa artística, com és la confecció popular d’un mural transfeminista, a través del qual es pretén mostrar la diversitat dels cossos, de les identitats i les preferèn-

cies sexuals, i en deﬁnitiva, la diversitat com a quelcom d’enriquidor a les nostres societats. La confecció d’una quartilla informativa amb els drets a vaga de les treballadores en el marc del 8M que vam repartir arreu de punts estratègics per tot el territori menorquí -on diferents comissions s’encarregaren del disseny gràﬁc, de continguts, de la difusió, etc.- ens pot servir com darrer exemple per il·lustrar una voluntat que travessa el funcionament d’Aritges durant la seva trajectòria: qüestionar els mitjans, els entorns i les dinàmiques comunicatives en el nostre entorn més proper d’una manera creativa, reivindicativa i posicionada, amb la intenció de transformar-los. Amb tot, veiem tant pel que fa a la trajectòria d’Aritges, com a la de tantes altres companyes -com amb les que avui compartim taula- una ferma voluntat de comunicar i de comunicar-se, d’obrir bretxes i generar fugues en les narratives i els discursos que se’ns presenten com monolítics, normals, sòlids i únics. Volem seguir generant espais en els quals poguem qüestionar veritats suposadament absolutes. Volem co-crear altres relats possibles i possibilitar-ne d’altres. Volem visibilitzar(-nos) i donar(-nos) veu, trastocant les jerarquies patriarcals i cisheteronormatives que ens volen ubicar als marges silenciosos, plantejant un espai polifònic, on puguin convergir veus i mirades diverses. Perquè el que no s’anomena, no existeix. Per tancar, recollim un fragment d’un dels primers textos que vam publicar com Aritges: l'atac a qualsevol dona i en qualsevol punt del món és, en realitat, un atac a totes. Entenem que la resposta ha de ser necessàriament col·lectiva. Mirem als nostres costats, veiem a milers de dones com nosaltres, ens agermanem i cridem fort que SI TOQUEN A UNA ENS TOQUEN A TOTES.

INICIATIVES TRANSFORMADORES OBSTACLES, FORTALESES I REPTES Aurora Jhardi Massanet Llicenciada en Dret. Regidora de l’Ajuntament de Palma durant la legislatura 2015-2019. Activista feminista. Actualment dedicada a la docència.

«Parlar de raça és parlar de dominació i esclavització d’un poble, del silenciament i retirada de la seva humanitat. Parlar de raça és parlar sobre la desigualtat que estructura la nostra societat ﬁns al dia d’avui.» MARIELLE FRANCO Les transformacions socials són, en certa mesura, petites o grans revolucions, ja que el seu objectiu és precisament aquest: remoure, fer trontollar els pilars estàtics, i per tant obsolets, dels sistemes que habitam. Aquesta no és una tasca fàcil quan parlem d’antiracisme i de convivència col·lectiva, atès que 500 anys de procés colonitzador no són fàcils de transformar. La imposició cultural dels colonitzadors, ajudats dels estaments eclesiàstics, va suposar la invisibilització de les cultures originàries dels territoris ocupats i, en els pitjors dels casos, l’eliminació -el genocidi- de les persones que representaven aquestes cultures. Avui, la subjectivitat moderna aferrada a les promeses liberals, l’integracionisme i la nostra domesticació en la superioritat dels valors occidentals, converteixen l’amor propi de les persones no blanques en una ràbia desordenada que ens acompanya al llarg de la vida. El racisme té a veure amb les relacions de poder, on el fet d’estar “marcat” per la raça ubica les persones en diferents posicions dins el sistema, és a dir, té a veure amb les jerarquies dins la nostra societat. Històricament, les persones no blanques hem estat esborrades, no només de les més altes esferes jeràrquiques, sinó pràcticament esborrades de l’imaginari col·lectiu general. La situació es torna encara més dramàtica quan parlem de les dones, que sempre ens duim la pitjor part. El racisme modern reivindica la desigualtat entre les persones. Considera que les desigualtats socials i culturals són una conseqüència de les característiques biològiques de les persones, més que de les construccions socials i polítiques dels qui tenen el poder. L’etnocentrisme és la base primària del racisme modern. Defensa freqüentment la idea de la igualtat de drets per a tot ésser humà, mentre que a la vegada crea una atmosfera on altres desigualtats creixen ràpidament.

La visibilització és el desafiament principal que hem d’encarar. Encara ara és difícil veure representació multicultural a la majoria d’espais de difusió pública. Un dels grans problemes amb què les persones racialitzades creixem a l’estat espanyol és la manca de referents. A les edats més primerenques totes les persones cercam referents, persones que s’assemblin a nosaltres i ens serveixin d’inspiració. Les persones no blanques anam molt escasses d’aquests referents. Jo mateixa vaig créixer desitjant assemblar-me a les noies protagonistes de les pel·lícules o vídeos musicals que veia quan era nina, i totes elles eren blanques, generalment rosses i amb els cabells llisos com la seda. És difícil explicar la frustració constant que produeix voler assemblar-te a qui físicament és impossible que mai t’hi assemblis. Això fa que creixis pensant que qui no és normal ets tu. Ni el color de la teva pell, ni els teus cabells, ni tan sols la teva morfologia física són semblants a cap ni una de les dones que veus als mitjans de comunicació. Teva és la diferència i, per tant, teu és el problema. Guinea Equatorial és, en el cas de l’estat espanyol, un dels exemples més flagrants, sense oblidar el Sàhara, pel que fa al seu espoli i posterior invisibilització després de la independència al 1968. Parlam de processos de descolonització injustos on l’estat espanyol va exercir de forma irresponsable el traspàs de poder, sense tornar a mirar mai enrere i assumir la seva responsabilitat. Guinea Equatorial va arribar a ser una província més d’Espanya i continua mantenint l’espanyol com a llengua oficial, però difícilment estudiam la seva història -trista història de colònia- a l’escola, per això desconeixem les seves intel·lectualitats. La producció literària de Guinea Equatorial i de les seves afrodescendents és ampla i digne de conèixer. Tendria tota la lògica que, de la mateixa manera que aprenem sobre literatura llatinoamericana, ho féssim també sobre aquell petit país del continent africà que tanta riquesa li va aportar als espanyols i del qual tantes filles i fills hem nascut com a resultat d’aquelles relacions personals. Però que no ens ensenyin això a les escoles no és casual, no és una errada ni un innocent oblit. És, de fet,

el resultat premeditat de la invisibilització que pot exercir l’home blanc per damunt tota la resta de persones. Les persones no blanques som “els altres” i les dones no blanques som “les altres dels altres”. Si parlem de transformació hem d’abordar necessàriament la qüestió de classe. La classe social no és un concepte antiquat, de fet, encara és el model social que travessa totes les persones, tot i que de mica en mica hem cregut que aquest concepte podia explicar situacions d’un passat no molt remot, però no aplicable a l’actualitat. Res més lluny de la realitat. Quan ets ric ets manco negre i, per tant, manco estrany per al món occidental. En aquest sentit, ens cal empoderar econòmicament les persones no blanques i amb més urgència encara si parlem de les dones. La submissió econòmica impedeix l’emancipació de les persones i limita inevitablement les seves aspiracions personals i professionals, reduint-les, en molts casos, a la pura supervivència. Aquesta situació de desigualtat, que suposa una violació flagrant dels drets humans, és responsabilitat dels països del nord i els seus governs. El funcionament de les nostres obsoletes institucions exerceix avui en dia un racisme institucional sobre les persones en funció de la seva procedència i del color de pell. El concepte de racisme institucional neix els anys seixanta als EEUU, en el context de la lluita de les persones afroamericanes (Carmichael y Hamilton, 1967) per nomenar aquells ordenaments jurídics i pautes de conducta establertes, on les persones del grup dominant oprimeixen al grup subordinat. En els darrers anys s’ha definit el racisme institucional com el conjunt de polítiques, pràctiques i procediments que perjudiquen a algun grup ètnic (o racial), impedint que pugui aconseguir una posició d’igualtat (Haas, 1992, cit. por Espelt, 2009). En aquest sentit, avui en dia, moltes polítiques socials són, en massa ocasions, instruments de racisme institucional, independentment que el discurs que les acompanya sigui de signe contrari i, el que és pitjor, és que moltes vegades es converteixen en pur assistencialisme i, en definitiva, tenen un caire més caritatiu que de justícia social. Testimonis de racisme institucional n’hi ha molts, des de no creure a una persona que

denuncia uns fets, fins a la denegació de la renovació de documents. El cas més flagrant ara mateix de racisme institucional el trobam als centres d’internament d’estrangers -CIES- com a resultat de la Llei d’estrangeria, una de les lleis més racistes de l’Estat Espanyol. Quan parlem d’obstacles en matèria antiracista no podem obviar el poder dels estereotips. Els estereotips són una poderosa arma de control i repressió de les persones. Si parlem de transformació social, necessàriament haurem de fer una creuada contra els estereotips i prejudicis sobre tot el món no blanc: «Els negres correu més», «Les persones negres ballen millor, perquè duen el ritme a la sang», «Les persones musulmanes són retrògrades i masclistes», «Les persones gitanes no són de fiar, no es volen mesclar amb les altres», «Les persones llatinoamericanes viuen com vivíem nosaltres fa 50 anys, és a dir, van endarrerides», «Les persones asiàtiques són més tancades i tradicionals», i així un nombre important d’expressions racistes i xenòfobes que marquen el nostre imaginari col·lectiu. Que aixequi la mà qui no conegui persones que rompen tots aquests estereotips. I no és perquè siguin excepcions, és que els estereotips parlen d’unes realitats que no existeixen. No cal dir -però ho direm- que hi ha persones blanques que corren molt, que són masclistes, que ballen molt bé, que són tancades i tradicionals, que no són de fiar i que, en definitiva, tenen alguna de les actituds negatives que els prejudicis i els estereotips atorguen en exclusiva a tota la resta d‘ètnies i col·lectius de persones no blanques. Els prejudicis i estereotips es transmeten en la comunicació diària i col·loquial i això fa que la transformació del llenguatge sigui un repte a assumir també. El llenguatge nomena, en nomenar qualifica i en qualificar valora. El llenguatge és un factor fonamental en la comunicació entre les persones i, per tant, en la seva forma de relacionar-se. El llenguatge és expressió i creació de pautes culturals, per la qual cosa és un factor fonamental per a la reproducció d’aquestes. Es relaciona amb la valoració que conscientment o de forma inconscient assignam en

nomenar o en referir-nos a les coses i a les persones. Per tot això, el llenguatge és un àmbit privilegiat per a l’expressió de prejudicis, estereotips, desqualificació, agressió o, fins i tot, violència. Ens cal descolonitzar el llenguatge que feim servir en el dia a dia. Deim primer i tercer món, quan hauríem de dir països enriquits i països empobrits. Deim integració quan hauríem de dir inclusió. Deim pagar en negre, quan hauríem de dir pagar en B. Deim fer feina com un negre o com un xinès, quan hauríem de dir fer molta feina, i així innombrables expressions que formen part del nostre dia a dia i que és urgent eliminar. Berenar de negres, anar al xinès, baixar-se al moro, panchito, sudaca, vestir com un gitano, xuatonada...Quins desbarats! Un dels grans reptes per superar l’obstacle de la invisibilització i dels prejudicis és ocupar espais de visibilitat, per exemple els espais polítics i dels mitjans de comunicació i audiovisuals. La representació dels diferents col·lectius ètnics a les institucions públiques de l’estat espanyol és literalment vergonyosa. El percentatge de representants públics negres, indígenes, d’ètnia gitana o musulmans a les institucions és mínima i, de moment, això ens resulta normal, quan no ho és en absolut, ja no. L’estat espanyol és un estat plurinacional i multicultural -sempre ho ha estat en realitat- però en els darrers 20 anys ca nostra s’ha convertit en una festa de túniques de colors, roba tradicional, vels, mocadors al cap, trunyelles i afros. Això és meravellós i a més, irremeiable, per sort. Per tant, no s’entén que no vegem als nostres parlaments una representació molt més ampla i justa del que és la nostra realitat. És urgent que ocupem aquests espais, però no ho podem fer si encara vivim, de forma majoritària, en condicions de pura supervivència. No ho podem fer si som considerats eterns estrangers a casa nostra. Als mitjans de comunicació i audiovisuals tenim la mateixa necessitat. Tot i que és més comú veure persones no blanques a les sèries i pel·lícules, reflexionem sobre els papers que els hi solen atorgar. Generalment representen papers de delinqüència, d’exclusió i difícilment papers protagonistes. Si parlam dels mitjans d’informació no hi ha cap persona racialitzada a cap informatiu de la televisió en tot

l’estat espanyol. Països com Anglaterra, França o EEUU ens duen avantatge en aquest sentit. Educar i Empoderar són la clau cap a la igualtat A més de la qüestió de la classe, és a dir, de la qüestió econòmica, dels prejudicis i estereotips i de la invisibilització, entre d’altres, existeix un obstacle tan poderós com silenciós, invisible als ulls de les persones que ens envolten i moltes vegades a nosaltres mateixes. Es tracta de l’autoreconeixement. Abans he anomenat la ràbia desordenada en què s’acaba convertint l’amor propi de les persones no blanques. Hi sol haver una experiència compartida sobre com acabam desenvolupant les nostres personalitats. Les persones mestisses, com jo, transitam també un “llimbs ètnics” que ens complica moltes vegades la nostra relació amb el concepte d’identitat. «I tu, d’on ets?», segurament aquesta és la pregunta que més vegades hem hagut de respondre les persones mestisses i racialitzades al llarg de la nostra vida. I sol no bastar amb la primera resposta que dones perquè, generalment, aquesta primera resposta no aclareix el per què del color de la teva pell. Sona dur dir-ho, ho sé, però quan la gent et demana “Tu, d’on ets?” el que escoltam les destinatàries de les preguntes és “Tu, per què no ets blanca?” o “Tu, per què ets negre?”. Tanmateix la mitja blanquitud de les persones que som mestisses ens proporciona uns privilegis que no podem negar. Tot i així patim problemes d’autoreconeixement. Per això necessitem l’empoderament també a nivell emocional, defensar el que som i exigir el nostre espai al món. Ara, que he transitat al llarg dels anys per la meva identitat, m’agrada molt pensar que som el resultat de la iniciativa transformadora que mon pare i ma mare varen decidir dur a terme, desaﬁant els costums i normes socials d’aquells anys 60 a Mallorca. L’empoderament serà la fortalesa dels pobles oprimits i és una responsabilitat dels pobles opressors restaurar, en la mesura possible, el mal fet i facilitar aquest desenvolupament, possibilitant, a més, la visibilització i distribució de la riquesa entre tots els pobles. La constant

vulneració dels drets humans, especialment en els països empobrits, suposa un forat en la moral del món. L’educació és la via necessària quan parlam d’iniciatives transformadores i, en aquest sentit, el repte dels educadors i educadores suposa adaptar-se al nou ambient multicultural a les escoles i des d’allà combatre el racisme modern. Cal transformar el mètode d’ensenyament i aprenentatge, impulsant l’avaluació per competències, que permeten en major mesura transversalitzar les matèries d’igualtat, antirracisme i cultura de pau. Les relacions a l’escola es construeixen al mateix temps que les idees, accés i desenvolupament de conceptes i la imatge que d’un mateix ens formam les persones. Un pla d’estudis transformador serà aquell que vagi més enllà de l’eurocentrisme present en la història humana i que no només posicioni a Europa com a centre del coneixement. Així, la participació de l’escola en la lluita contra el racisme és la iniciativa transformadora que necessitam més urgentment. Per això cal revisar tots els espais, dinàmiques i processos que es duen a terme a l’educació reglada. Requereix, a més, que es reconegui l’impacte de la socialització desigual i racista a la vida dels nostres nins i nines blanques i negres i que s’actuï amb l’objectiu de promoure l’eliminació dels estereotips per aconseguir una plena experiència educativa. Són molts els reptes que tenim davant i tots ells han d’anar orientats a destruir les lògiques racials. I això suposa destruir les estructures mentals colonials i la seva dimensió epistèmica. A un sistema capitalista i desigual esgotat, tenim totes les possibilitats que vulguem assumir. Superar els obstacles de la desigualtat i la injustícia, unint-nos en aquesta lluita comuna. Podem lluitar contra la visió etnocèntrica del món, posant en marxa totes aquelles iniciatives que ens ajudin a transformar la nostra societat i donant suport i visibilitat a les ja existents. Les xarxes de suport mutu són una eina clau. Comprem a les botigues i comerços de les persones no blanques, ajudant així a l’empoderament econòmic, consumim cultura no blanca i visibilitzem

els i les creadores literàries i cinematogràfiques no blanques. Coneguem-nos entre nosaltres i ajudem a les persones que ens envolten a arribar i conèixer aquestes altres realitats. Llegim Lucia Mbomio, Desirée Bela-Lobedde, Trifonia Melibea Obono, Remei Sipi, Maya Angelou, Audre Lorde, María Nsué Angüe i tantes altres, i recomanem-les a la gent del nostre voltant. Ocupem espais, als carrers, als mitjans, a les institucions, a les escoles i als llocs d’alta direcció. La recent creació de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Espanya (CNAAE) és una de les millors notícies dels darrers anys. Des d’aquesta comunitat, que aglutina vàries organitzacions i col·lectius de la comunitat negra i antiracista d’Espanya, es lluita en diferents eixos contra l’opressió de les filles i fills de la diàspora. Tenim la fortalesa i el dret d’obrir camins no transitats encara, de crear nous espais de representació i ajudar així a les properes generacions a trobar referents als qui voler i poder assemblar-se. Diuen que la nostra existència és pura resistència. Resistim, doncs!

DONES CONGOLESES DEMPEUS PEL CANVI Jolly Kamuntu Ntabunge Graduada en Dret. Periodista i reconeguda líder social, amb una llarga experiència en desenvolupament comunitari i en empoderament de la dona i de la joventut congolesa. Formadora de dones rurals sobre la pau, la seguretat i la resolució de conﬂictes i formadora de periodistes i de directors de radio en relació a la integració de la perspectiva de gènere dins els mitjans de comunicació comunitaris. Ex-presidenta del consell d’administració de l’Associació de Dones de Mitjans de Comunicació del Sud-Kivu. Presidenta de l'associació Karibu Jeneusse Nouvelle.

La societat congolesa és una societat que ha estat ferida per diverses dècades de guerra. Davant les dificultats sociopolítiques i que gangrenen la societat congolesa en l’actualitat, les dones hem decidit assumir un paper de lideratge. A dia d’avui, al Congo, són les dones qui nodreixen les seves famílies, fan feina, cultiven i venen, fan el petit comerç, són dins les petites organitzacions locals, nacionals i internacionals... En definitiva, són les dones qui possibiliten la supervivència de les seves famílies. Els conflictes què han fet que la societat civil congolesa estigui en dol, sobretot a la part de l’est del Congo, han causat moltíssimes víctimes. I és en tota aquesta situació on les principals perjudicades hem estat les dones i les al·lotes joves. Moltes han passat moments difícils què han fet que aquestes se sentin víctimes de la situació viscuda. Malgrat tot això, a l’actualitat, la dona dins la societat té un pes important. En definitiva, el futur del Congo, a dia d’avui, justament està en mans de les dones. Resistències dels homes Moltes dones ens trobam davant mentalitats que volem canviar, que volem revolucionar. Volem transformar aquestes realitats. Tradicionalment a Àfrica, i més concretament al Congo, en la nostra cultura es considerava la dona com la mare que havia de quedar a la llar. Ella era qui s’havia d’encarregar de l’educació dels infants, de cuinar i de cultivar, mentre que l’home treballava fora de casa. En resposta a aquest despertar del país i al lloc que la dona s’ha esculpit dins l’espai social, la qual cosa implica necessàriament una transformació, hem trobat nombroses resistències, especialment d’homes però també d’algunes dones. És evident que el lideratge social i polític assumit per nombroses dones s’ha percebut com una amenaça als privilegis històrics dels homes. No obstant ha estat un camí complex i amb moltes dificultats i malgrat encara hi ha un nombre significatiu d’homes que posen molts obstacles al nostre recorregut, la mentalitat està en procés

de canvi. En aquest sentit, a dia d’avui podem trobar el que nosaltres anomenam homes amb perspectiva de gènere, els quals han entès que el desenvolupament no pot arribar mai si no prové alhora d’homes i dones. Com resultat de molts esforços per part de la societat civil congolesa, sobretot de part de les dones, a la constitució congolesa s’ha inclòs un article que parla de paritat. Això significa que fins i tot els homes legisladors han entès la necessitat de reconèixer que la dona té un lloc dins la gestió d’allò públic. Però no són tots els homes els que accepten aquestes noves regles de joc dins l’àmbit social, econòmic i polític. De fet, encara trobam la resistència d’un nombre significatiu d’homes. N’hi ha que estan aferrats terriblement a les tradicions i a la cultura i que no volen acceptar que les dones també tenim dret a parlar als espais on hi ha homes. És cert, de moment no hem assolit al 100% el nostre objectiu i queda un llarg camí per recórrer. De fet, no hem aconseguit ni el 30% pel que fa a la representativitat de les dones dins les institucions públiques, tal i com promulga la nostra constitució. Malgrat això, haver arribat entre un 5 i un 10% significa que hi ha un nivell de comprensió important. Davant aquest context no feim comptes creuar-nos de braços, ans al contrari, continuarem la lluita fins que aconseguim un societat igualitària. La dona amb tot allò que és capaç de fer, té molt per aportar en el futur d’aquest país. Tot i haver-hi homes que encara no ho han entès, el fet que n’hi hagi que sí ho han fet és el principi del canvi. Necessitat de transformar la imatge negativa d’Àfrica Cal recordar que Àfrica és la matriu, el bressol i l’esperança de la humanitat. És la font de la vida al món, amb la seva fauna, amb la seva flora, amb les seves riqueses naturals. La imatge de pobresa, de manca de recursos, de guerra, conflictes i fam dels països espoliats, entre ells la RD del Congo, que arriba als països

enriquits no és innocent. Les persones que tenen una imatge tan negativa d’Àfrica, o són persones que ignoren veritablement el què és aquest continent o tenen la intencionalitat de mantenir els africans dins una situació de feblesa en relació a les persones del nord. És indignant que no es reconegui que hi ha nombrosos països a occident que viuen gràcies i a costa de les riqueses d’Àfrica. De fet, hi ha interessos ocults en què la política africana continuï tenint sistemes dictatorials i que la població es mantengui dins la ignorància, per així facilitar més la seva explotació. D’aquesta manera es pretén impedir que siguin els mateixos africans els que puguin explotar les riqueses que per dret els pertanyen. Les riqueses naturals del Congo són i han de ser dels congolesos. Parlant concretament del meu país, jo com a congolesa no sent enveja de cap de prop dels cinquanta països que he pogut visitar. Quan hi he viatjat, en acabar la meva comesa, sempre torn a casa. Sovint em demanen per què no qued a viure a algun dels països que he visitat. La meva resposta és que en cap de tots aquests viatges encara no he trobat un paradís terrestre millor que el Congo. Malgrat és cert que hem tengut repetides guerres, és precisament a causa de les riqueses que tenim i de la cobdícia d’altres per espoliar-les que aquestes es produeixen o s’alimenten. El que tenim és tan cobejat que tothom vol robar alguna cosa al Congo. Estic convençuda que les violències i violacions comeses contra les dones al meu país es produeixen de forma intencionada, amb l’objectiu d’afeblir-les. De fet, abans de la guerra jo no havia sentit parlar mai de violències sexuals. Aquesta pràctica tan deplorable ha vengut de l’exterior i amb la provocació de guerres. S’han comès moltíssimes i veritables atrocitats. El trauma provocat en totes aquestes dones és indescriptible i, com és de suposar, això té conseqüències incalculables en el sí de la seva comunitat. És indispensable, davant tot aquest context, que nosaltres mateixos, els africans, conjuguem tots els esforços necessaris per ser subjectes actius, amb l’objectiu de liderar el procés de transformació i de dur el

comandament del vehicle que ens fa caminar dins la vida, amb l’objectiu de dirigir el nostre recorregut. Evidentment, els altres països necessàriament també hauran de conjuntar esforços per establir relacions de solidaritat, perquè formam part d’un món global i interdependent, i hauran de garantir que no es fa a través d’estratègies de guerres i espoliació. Congoleses i congolesos liderant el canvi La societat congolesa volem deixar de jugar el paper que ens han atorgat de demandant i que ens situa en una posició d’encorbament davant el nord. Jo vull una Àfrica i un món en el qual les persones es parlin en un marc d’equilibri, se sentin en una posició d’igualtat i dignitat i es reconeguin mútuament com éssers humans que són. És hora de deixar de pensar que s’ha de donar de menjar a Àfrica. A l’Àfrica tenim prou terra per poder cultivar. Pel que fa a nosaltres, ha arribat el moment de tenir cura de nosaltres mateixos i de deixar d’assumir aquest rol de submissió. Prenent el cas de violències sexuals, hi ha hagut esdeveniments terribles, coses horribles que han passat. És cert, han passat. I també és cert que hem tengut la necessitat i el temps per plorar. Hem tengut temps per gestionar la nostra ràbia i per explicar la nostra pròpia història i les ferides que ens ha deixat. No obstant, la vida no s’ha d’aturar perquè haguem estat víctimes d’una catàstrofe com aquesta. És moment de posar-nos dempeus, de posar-nos a treballar per reprendre la vida. El fet que encara respirem ens ha d’encaminar a trobar la forma de poder menjar, fer feina i viure i de fer-nos valer com a éssers humans que som. Rompre amb aquestes relacions de dependència és el que ens permetrà trencar amb aquest model caritatiu. Els congolesos hem de prendre consciència que és imprescindible sortir d’aquest rol de víctimes que ens posiciona en una situació de feblesa, doncs, justament qui en treu major proﬁt són les potències espoli-

adores. Cal que qui pretengui espoliar-nos els recursos ens trobi en una posició de fortalesa i d’unitat. Paper de l’educació en el procés de transformació social Les costums i tradicions han estat històricament un obstacle important per a la transformació social en favor de les dones. Quan jo era petita, les joguines que es compraven a les nines eren pepes, casseroles... i als nins, cotxes, pilotes.... Això ens va fer créixer creient que nosaltres, les dones, no podíem jugar a futbol, no podíem conduir vehicles de motor... Això, evidentment, ens predisposa a jugar els rols de gènere pre-establerts. En definitiva, des de petites, altres decideixen per nosaltres el que farem de grans pel simple fet de ser dones. A la meva generació, quan érem joves, ens explicaven que les dones tenien la funció de casar-se i tenir fills, anar al camp, servir els homes, fer les tasques de la llar, cuinar…, mentre que els nostres germans podien anar a jugar. Quan per manca de recursos només podia anar a l’escola un dels germans, sempre es decidia en favor del nin i no de la nina. Abans una dona no podia parlar dins una assemblea on hi havia homes, no podia intervenir o fer propostes. Prendre decisions importants no eren afers de dones. Conseqüentment, l’àmbit polític era reservat només als homes. Malgrat el context descrit, hi ha hagut dones com jo que hem pogut estudiar. Vaig tenir la sort que la meva família va entendre a temps la necessitat que jo, encara que fos nina, també pogués anar a l’escola. De fet, la meva família considerava que nines i nins havien de tenir els mateixos drets. A dia d’avui, jo som el que som gràcies a haver-me pogut formar. És especialment remarcable l’enorme esforç i compromís de part de nombroses organitzacions de la societat civil congolesa, moltes d’elles associacions de dones, per ajudar a modificar aquells aspectes de la cultura i les tradicions que són un llast per les dones. Gràcies a elles

s’han fet grans passes. Moltes han treballat perquè deixem de ser considerades una mercaderia, han duit a terme múltiples programes, activitats i campanyes perquè les nines també vagin a escola, per visibilitzar la dona, per promocionar el lideratge femení, per treballar en favor de la presència de les dones dins la política... En aquest marc, també cal reconèixer el paper jugat per un nombre signiﬁcatiu d’organitzacions internacionals i de mitjans de comunicació que han donant suport a les associacions locals en aquesta tasca. A dia d’avui les nines podem anar a l’escola, les dones hem aconseguit poder elegir i ser elegides... La transformació social no es pot mesurar d’avui per demà, sinó que es tracta d’un llarg procés que pot durar molts d’anys. Malgrat queda molt camí per recórrer, si actualment trobam nines a l’escola i dones líders dins el nostre país és perquè s’han fet passes endavant que s’han de reconèixer. Organitzacions de la societat civil per la transformació social Jo he estat periodista durant desset anys, la qual cosa m’ha fet veure moltes injustícies que ﬁns i tot m’han traumatitzat. No obstant, ha arribat el moment de deixar de parlar del que he viscut i vist i dedicar els meus esforços a fer tot el possible per treballar per la transformació social. Transformar el món que ens envolta és el que farà possible que les generacions futures no hagin de viure el que ha viscut la nostra. Un dels principals reptes de les organitzacions de la societat civil és canviar aquells aspectes de l’educació que parteixen, erròniament, de la base de considerar unes persones superiors a les altres. Les persones neixen iguals en drets i deures. Justament aquesta necessitat de contribuir a la transformació social és el que ens ha impulsat a crear l’organització de la qual jo en form part, Karibu Jeuneusse Nouvelle, amb l’objectiu de treballar per l’equitat de gènere, restablir els drets de les dones i contribuir a que aquestes puguin tenir les mateixes possibilitats que els homes. Aquesta serà l’única forma de construir un món millor.

Karibu Jeuneusse Novuelle significa Benvinguda Nova Joventut. Amb aquest nom volem transmetre la benvinguda a una nova forma d’observar, d’entendre, d’analitzar i de realitzar les coses. Les dones de Karibu Jeneusse Nouvelle sentim que la meva generació és una generació sacrificada i, per aquest motiu, hem decidit concentrar les energies en les noves generacions, doncs són les que tendran capacitat per construir un futur millor. Nosaltres hem estat presoneres d’un model tradicional que fomentava la desigualtat i no permetrem que els nostres descendents també ho siguin. Volem que la joventut sigui lliure. Els objectius de l’associació són: - Promocionar el debat de la ciutadania, a favor de la joventut per la bona governança, la democràcia, el lideratge femení i els drets dels infants. Aquest objectiu el desenvolupam organitzant cafès i trobades científiques amb la joventut. La nostra tasca s’encamina, d’una banda, a la promoció d’al·lotes joves, perquè aquelles que vendran després de nosaltres parlin, denunciïn les injustícies i reivindiquin els seus drets i també perquè, quan els reivindiquin, ho facin entenent-ho com un dret i no com un favor. Volem que estiguin preparades per al lideratge futur, per contribuir al futur de la comunitat de la qual formen part. Alhora treballam perquè els joves al·lots aprenguin a relacionar-se de forma igualitària, de tal forma que en un futur no siguin noves resistències. D’altra banda, dotam la joventut d’estratègies vàries amb l’objectiu d’evitar la seva instrumentalització per part de la classe política. - Promocionar l’emprenedoria, posant en marxa projectes i activitats de formació professional. En aquest àmbit, feim formació en fusteria, tall i confecció, agricultura i cria d’animals, fabricació de sabó, fabricació d’espelmes... la qual cosa permet contribuir a reduir les altes taxes d’atur juvenil de la nostra regió. L’objectiu és, per una banda, oferir noves oportunitats a aquelles persones que, víctimes d’una educació segrestada per les tradicions, no han tengut la possibilitat d’estudiar i, per altra, reforçar les seves capacitats de tal forma que deixin de continuar propagant una mentalitat limitadora per a generacions futures.

- Promocionar el sanejament i la protecció de la natura. Som conscients que el nostre desenvolupament depèn d’una forma especial de la relació que els éssers humans establim amb la natura i alhora posam en valor el fet que l’Àfrica és l’esperança mediambiental a nivell mundial. Amb aquesta ﬁnalitat duem a terme activitats comunitàries de neteja de l’entorn i de plantació d’arbres i així contribuïm a mantenir un entorn sa. No podem pretendre millorar les nostres condicions de vida si no garantim la cura de l’entorn en què vivim. - Promocionar l’ús (responsable) de les noves tecnologies de la comunicació i la informació, com a forma d’apropar-nos a la joventut i alhora com estratègia per tenir accés a més informació. Això ens fa més lliures en les nostres decisions. - Promocionar la cultura, l’oci i l’esport. Aquest objectiu, d’una banda, cerca respondre a la necessitat humana de reposar cos i ment, especialment en un context en el qual es fa indispensable recuperar un equilibri físic i psicològic després de tots els traumes viscuts durant la guerra, jugant així un rol terapèutic. Aquest objectiu és alhora una estratègia per promocionar aquells aspectes de la nostra cultura que són positius, que n’hi ha molts. Cal posar en valor tots aquells aspectes bons de les nostres tradicions que han estat violentats per les guerres. Un d’ells té justament a veure amb el respecte i la consideració que sempre s’havia tingut a les dones. El teatre i la música són poderoses eines per promocionar i fer reprendre valors que la guerra ha volgut esborrar. Pel que fa a l’esport, no només compleix una funció terapèutica, sinó que el fem servir com estratègia per promocionar valors humans. En aquest sentit, el fet que jo sigui la presidenta d’un equip de futbol masculí dóna un missatge transformador a la societat pel que fa al paper que jugam les dones. Potser jo no arribi a ser testimoni d’enormes canvis i potser tampoc ho siguin moltes de les dones que naveguen a contracorrent i en la mateixa direcció que nosaltres, però estic convençuda que totes aquelles que hem perdut la por, que ens atrevim a parlar en veu alta, que reclamam

els nostres drets i que denunciam les injustícies, haurem obert un nou camí, en el qual, alhora, hi haurem deixat petjada. La nostra traça ben segur contribuirà a que la transformació a llarg termini sigui possible. Reﬂexions ﬁnals Malgrat el que pensen un bon grapat d’homes, volem que els nostres reclams feministes vagin més enllà d’una data. Volem que les exigències vagin més enllà de dia 8 de març. Si algú es fa la pregunta sobre si convé deixar-nos en pau d’una vegada, jo li respondria de la següent forma: Sí! Deixau-nos en pau, deixau de robar els nostres recursos naturals i humans, deixau d’espoliar les nostres riqueses, deixau de cooperar per imposar-nos les vostres formes de fer i de viure, deixau de dir-nos com ho hem de fer per desenvolupar-nos, com ho hem de fer per deixar de ser pobres, com hem de prioritzar les nostres necessitats, com ho hem de fer per ser bones feministes... En aquest sentit, deixeu-nos en pau. No obstant, no oblideu que no hi ha cap poble en el món, ni tan sols el vostre, que pugui evolucionar sense relacionar-se amb altres pobles, sense aprendre uns dels altres. Així que no ens deixeu en pau per generar marcs d’intercanvi i enriquiment mutu que, com és de suposar, han de ser necessàriament en condicions d’equilibri i d’igualtat.

COMPROMÍS AMB LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL DES D’UNA MIRADA AUTOCRÍTICA Nena Obrador Sastre Llicenciada en pedagogia. Tècnica Sociocultural a la Regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Palma. Presidenta de l’ONG Veïns Sense Fronteres. Amb experiència en l’àmbit de la cooperació internacional i l’educació per a la transformació social des de l’any 1998.

«M’agradaria demanar que comencem a somiar i construir un món diferent. Un món més just. Un món d’homes i dones més felices i més honestes amb elles mateixes. I aquesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una altra manera. I també hem d’educar els nostres fills d’una manera diferent.» CHIMAMANDA NGOZI ADICHIE La concentració cada vegada més accentuada de privilegis, poder i riquesa en mans d’unes poques persones i països i que són a la base del creixement exponencial de les desigualtats i les injustícies socials arreu del món, fa cada vegada més necessària una reacció social que permeti una transformació estructural i profunda del model de relacions humanes, socials, econòmiques i polítiques. El simple fet de sortir-ne beneficiades, ja sigui de forma directa o indirecta, d’aquestes desigualtats, de ser d’alguna manera part privilegiada en el recorregut, ens ha d’interpel·lar a cercar estratègies per contribuir a superar els obstacles que dificulten la transformació social i ha de permetre convertir-nos en motors de canvi. Aquest és un dels principals reptes de la societat actual. Participar d’aquesta transformació despullant-nos de la nostra mirada etnocèntrica és un procés complicat. Duim segles jutjant el món des del nostre prisma. I és que fins i tot aquelles persones que hem visitat en múltiples ocasions diferents racons d’Àfrica, hem d’assumir que les nostres experiències no ens legitimen, ni molt menys, a parlar en termes generals d’aquest continent, ni tan sols dels països que hem visitat, perquè encara que hi hem passat llargues temporades i hi hem treballat durant molts d’anys amb persones originàries d’aquests països, només coneixem petits fragments d’aquella realitat. I no hem d’oblidar que, a més, ho hem fet des d’una posició de privilegi. És important ser conscients que les històries que hi hem viscut són instantànies d’una realitat, necessàriament alterada per la nostra presència i interpretada en funció del nostre filtre profundament esbiaixat.

Imaginari col·lectiu La imatge destructiva, estereotipada, desequilibrada, descontextualitzada, simplificada i tergiversada que es té d’Àfrica és un dels molts obstacles que dificulten la transformació social. Aquest imaginari col·lectiu també té greus conseqüències en les relacions que establim amb la població que d’aquests països n’és originària o que per algun motiu així ens ho sembla. Aquesta imatge mental i conceptual, que és a la base del què (des)coneixem d’Àfrica, l’hem construïda i la seguim construint a partir de la informació que ens arriba sobre aquesta suposada realitat especialment a través dels mitjans de comunicació. Aquests juguen un paper fonamental en la configuració del pensar col·lectiu. Però també ens arriba informació a través d’altres canals com l’escola, la feina, les ONG, les persones que per un motiu o un altre han visitat el continent i, fins i tot, a través d’aquelles que d’allà en són originàries. Prenent com exemples el cas de Burundi i el de la República Democràtica del Congo, dos dels països en els quals treballam, tant de bo aquests dos països fossin coneguts i reconeguts arreu del món per les seves belleses naturals i impressionants paisatges, pels seus boscos tropicals, per la seva abundant i variada fauna, per la seva riquesa cultural, pels seus cants i danses, pels seus tamborers, per la solidaritat comunitària... Tant de bo fossin, sobretot, coneguts i reconeguts pel compromís de tantes i tants burundeses i burundesos, congoleses i congolesos, societat civil, líders socials i associacions que treballen cada dia per aconseguir un Burundi i un Congo millor; pels esforços de tantes dones, i també homes, per aconseguir i consolidar la democràcia i la pau, per ser agents actius de transformació social. Malauradament, Burundi i Congo no solen sortir als mitjans de comunicació internacionals per res de tot això. I si alguna vegada hi surten, és només en temps de crisi. Surten, quan dins la seva societat emergeixen,

amb el suport i la complicitat de grans potències internacionals, persones que volen dirigir el país costi el que costi, persones que, ansioses de poder, volen agafar la cadira o no volen amollar-la, per por a perdre els privilegis als quals tant s’hi han acostumat i alhora s’hi senten tant còmodes. De fet, múltiples associacions locals africanes, ONG i institucions internacionals, han denunciat i continuen denunciant seriosos retrocessos i limitacions pel que fa al respecte i promoció dels drets i llibertats a múltiples països africans, la qual cosa també suposa un enorme obstacle a la transformació social. Seguint amb l'exemple de Burundi i la RD del Congo, són lamentables: Les pressions, amenaces i intimidacions a periodistes i mitjans de comunicació diversos per considerar-se contràries a la ideologia política governant. Les càrregues policials desmesurades, amb foc real i amb nombrosos ferits i morts, contra persones manifestants pacíﬁques. La creació d’una comissió nacional de censura d’artistes a la RD del Congo (juny de 2016), amb l’objectiu de prohibir tota obra audiovisual que sigui considerada ofensiva a la moral, de tal forma que qualsevol cançó o vídeo-clip, abans de poder ser difosa a través dels mitjans de comunicació, ha de passar necessàriament per aquesta comissió de censura. Els empresonaments, assassinats i/o desaparicions de nombroses persones líders socials i/o polítiques contràries a les forces polítiques governants (com és el cas de membres militants de La LUCHA a la RD del Congo). Les tant nombroses i alhora tant denunciades a nivell internacional violacions i violències comeses contra les dones a la RD del Congo, ﬁns al punt de poder parlar de feminicidi. En qualsevol cas, no és de forma innocent que l’atenció internacional se centri en les causes aparents de les desigualtats, responsabilitzant els

africans de les seves misèries. De fet, és la millor estratègia per no plantejar-nos les causes estructurals de molts d’aquests fets, com són: l’espoli de riqueses naturals i humanes, la imposició de dirigents polítics, el rol criminal de multinacionals, el comerç d’armes i el doble llenguatge de les institucions internacionals. Espoliació de riqueses naturals i humanes Mentre ells es barallen per la cadira, mentre hi ha violacions, mentre hi ha guerra, s’assegura el comerç d’armes i és més fàcil seguir espoliant recursos naturals i també humans. I coincideix que és precisament on viuen generalment les persones que són víctimes d’aquesta violència allà on es troben els recursos naturals que es volen espoliar. Tal com denunciava Amnistia Internacional en una campanya de denúncia l’any 2009, la violació surt més barata que les bales. És en aquest marc que, partint del fet que les dones constitueixen la base de l’economia, de la societat i dels valors, violant-les, es desestabilitza el conjunt de la comunitat de la qual formen part. Les famílies que hi habiten acaben per abandonar les seves terres, plenes dels minerals tan cobejats pels espoliadors de recursos naturals i tan desitjats pels països enriquits. Les dones, d’aquesta manera, es converteixen en arma de guerra. Alhora, aquestes violacions i violències comeses contra les dones juguen una altra funció: generant aquest drama humà, es crea una cortina de fum que distreu les mirades i els debats internacionals, provocant que girin entorn de les guerres, les violacions i la violència i no de les causes reals i dels interessos ocults que s’amaguen al darrere. D’aquesta manera, mentre es parla de dones violades, no es parla de la complicitat de potències estrangeres i multinacionals en aquestes violacions. Garantir el control de la consciència col·lectiva possibilita que es puguin continuar espoliant recursos amb total impunitat i que nosaltres continuem consumint els seus productes, sense discutir-ne massa el seu obscur origen.

Per contribuir a la transformació social és indispensable prendre consciència del fet que l’espoliació augmenta en la mesura en què nosaltres augmentam el consum dels productes resultants. I gràcies al nostre consum, les multinacionals poden continuar enriquint-se. I mentrestant, des dels països enriquits, en base a la nostra imperiosa necessitat de simpliﬁcar les coses, ens és més còmode i senzill parlar de conﬂictes interètnics, entre hutus i tutsis, per exemple, que no pas de la lluita d’algunes elits per conservar poder i privilegis, ni de les accions d’altres per alimentar, impulsar o ser còmplices de la provocació de guerres a països espoliats. Referents de pau, igualtat, llibertat i democràcia Si la majoria de població d’Àfrica viu constantment les conseqüències d’un sistema neoliberal que l’espolia i l’empobreix, la majoria de la població d’Occident estam immersos en un sistema de manipulació mental que ens fa creure, erròniament, el model a imitar per aquells països que nosaltres anomenam “sub-desenvolupats”. Hem decidit autoproclamar-nos societat “evolucionada”, “primer món”... com si estàssim fent carreres o com si tinguéssim dret a creure’ns la referència a seguir. Ens sentim còmodes establint jerarquies i categoritzant els països i també les persones. Ens creim i ens presentam com referents indiscutibles de pau, igualtat, llibertat i democràcia i actuam en conseqüència. Malgrat la Constitució espanyola del 78 reconegui de forma expressa els drets a la llibertat d’expressió, reunió, associació i manifestació, és un veritable despropòsit, ho fem sempre des del nostre posicionament etnocèntric, pensar que Espanya pot ser un referent d’igualtat, llibertat i democràcia. De fet, durant molt de temps hem cregut que havíem fet algunes passes endavant, no obstant darrerament sembla que fem passes de gegant endarrere. En l’actualitat, mentre alguns fem memòria històrica per recuperar els símbols de les lluites pels drets i les llibertats de

dones i homes en el passat, d’altres la fan per recuperar discursos i pràctiques més pròpies de la dictadura que d’un suposat context de democràcia. Al llarg de la història el control de la informació i dels mitjans de comunicació ha estat en mans d’uns pocs privilegiats, la qual cosa ha assegurat el monopoli i el control social absolut sobre la consciència col·lectiva. Però l’entrada en el tauler de joc de les xarxes socials i de nous agents i mitjans de comunicació que surten del control d’aquells que mantenien l’hegemonia de la informació, ha generat un nou escenari. Aquest fet ha ajudat a botar algunes barreres i ha permès posar a debat públic, a través de la reflexió, la crítica, la cultura i l’humor, temàtiques i aspectes que fins aleshores eren tabús com ara la religió, la monarquia o la dictadura franquista i també la transició democràtica. Hi ha persones i estructures que, en aquest nou escenari en el què realment s’exerceix la llibertat d’expressió, senten amenaçats els seus privilegis històrics i, quan es posen en perill els seus interessos, posen en marxa estratègies i mecanismes que la limitin, utilitzant un model intimidatori d’aplicació de la legislació. Aquesta limitació s’ha dut a tal extrem que significa una enorme regressió històrica. Ens revolten la censura i els retalls de drets i llibertats que han afectat persones titellaires, raperes, tuiteres, humoristes, escriptores, fotògrafes, periodistes, a líders socials i polítics fins al punt d’empresonar idees i projectes polítics. Els líders socials i polítics empresonats durant la dictadura, alguns fins i tot després de la mort del dictador, tampoc aleshores eren considerats presos polítics. I és que no podem oblidar que l’arquitectura d’aquesta legislació fou dissenyada justament pels règims autoritaris "sortints” després de la dictadura, garantint que permetés mantenir els privilegis i el poder de les elits. L’actual sistema electoral, els aforaments, el Tribunal Constitucional... són eines dissenyades al servei dels privilegiats que garanteixen que el sistema sigui difícilment modificable.

És en aquest context que resulta tan complicat modificar la Constitució per donar resposta a la voluntat popular de la ciutadania, alhora que és fàcilment modificable quan l’objectiu és satisfer els interessos econòmics de bancs. És també una veritable hipocresia considerar-nos país referent de pau, justícia i llibertat tenint en compte que Espanya és el setè país exportador d’armes, tenint en compte la vergonyosa omissió d’auxili de refugiats i migrants a la Mar Mediterrània i tenint en compte el negoci i la política de control de fronteres aplicada pel Govern Espanyol a Ceuta i Melilla. És vergonyós el doble llenguatge de les institucions internacionals que, alhora que fan una gran despesa en missions de manteniment de pau i donen lliçons de drets humans a països econòmicament empobrits, són còmplices davant la creixent injustícia social. També en l’equitat de gènere seria un error considerar-nos referents davant d’altres cultures i societats. De fet, és un veritable despropòsit quan cada setmana mor a Espanya una dona a mans de la seva parella o ex-parella pel fet que la sent propietat seva. També nosaltres vivim en una societat plena de micro i macromasclismes que ens fan menys mal a la vista pel simple fet que hi estam més acostumats i que fan indispensable la nostra lluita feminista. Ens volen fer creure que la diferència radica en el fet que nosaltres som dones lliures, que podem decidir. Però la llibertat és molt relativa. De fet, en els països enriquits la igualtat de drets entre homes i dones ha avançat en moltes ocasions de forma cosmètica, superficial, però no de forma estructural. Tal com denuncien moltes organitzacions i col·lectius feministes, a casa, a les escoles i als parcs, les nines, des de ben petites, segueixen jugant a ser belles i dolces princeses, mentre que els nins juguen a ser herois i cavallers salvadors. Uns i altres porten colors, vestimenta i complements diferenciats, tenen joguines també diferenciades, creixen envoltades i envoltats de contes que contribueixen a perpetuar els rols de gènere,

conviuen amb models adults poc igualitaris i estan bombardejats, de forma quotidiana, per publicitat terriblement sexista que cossifica les dones i que pretén convertir-les en una mercaderia buida de contingut. La llibertat en la què suposadament vivim és una sensació de falsa llibertat, especialment en un context en el qual els grans mitjans de comunicació segueixen estant controlats per macroempreses, que continuen garantint el control sobre la consciència col·lectiva. Crec fermament que el masclisme és, malauradament, patrimoni de la humanitat. Potser, allò que sí ha canviat al llarg de la història són les formes, però molt dels continguts continuen essent els mateixos. La gran dificultat per trencar amb la nostra mirada etnocèntrica i per superar els discursos universalistes és un dels principals obstacles a la transformació social, que ha de ser necessàriament col·lectiva i que ha d'implicar la construcció d'un nou model de relacions. Aquesta mirada etnocèntrica també es veu reflectida en la nostra lluita feminista, tal com relata Desirée Bela-Lobedde, activista compromesa amb el feminisme i l'antiracisme: “Molt sovint, des del feminisme blanc hegemònic, no es té consciència del racisme que s’exerceix. Sí, parlo de feminisme blanc hegemònic, perquè si els altres feminismes (negre, romaní, musulmà, asiàtic, indígena...) tenen cognoms, tots els feminismes els tenen, i fora positiu entendre que el feminisme blanc és un feminisme més, i encara fora més bo que perdés el seu segon cognom (hegemònic) i se situés en un plànol d’igualtat i horitzontalitat respecte la resta de feminismes.” Conèixer i reconèixer altres feminismes ens permetrà generar marcs d’intercanvi respectuosos, equilibrats i d’aprenentatge bidireccional, la qual cosa, ben segur que ens farà a totes més poderoses. Model de cooperació Hi ha veus crítiques que afirmen que la cooperació internacional duta a terme durant aquestes darreres dècades, tanmateix ha fracassat. Jo crec que el que passa és que en realitat massa sovint no s’ha cooperat.

Creure’ns referents de pau, igualtat, llibertat i democràcia legitima un model de cooperació compassiu, paternalista i etnocèntric, que ignora qui ha de ser necessàriament el subjecte actiu. Un model que es basa en plans predissenyats des dels països enriquits i en prioritats preestablertes i que estableix exigències sovint incompatibles amb el context amb el qual es coopera. Justifica un model que desconfia del moviment associatiu i que, amb el pretext que són doblers públics, el fiscalitza i li posa nombroses traves i imposa moltes limitacions administratives, normatives i legals, la qual cosa provoca que acabin governant més els interventors i els juristes que els polítics elegits. Un model que esgota el voluntariat i la ciutadania activa i compromesa, perquè aquesta, enlloc de dedicar els seus esforços a contribuir a transformar la societat, els ha de dedicar a satisfer les exigències de l’administració. Si el nostre objectiu és realment construir un món més just i igualitari, caldrà revisar el model de cooperació impulsat, garantint que la finalitat real perseguida és la justícia restaurativa. La cooperació internacional estarà abocada al fracàs sempre que el que es faci no sigui cooperar, sinó una altra cosa. Iniciatives transformadores En resposta a moltes de les traves que obstaculitzen la transformació social s’està donant una important reacció social, tant a escala local, com nacional, com també internacional. Aquesta es manifesta de forma contínua amb la creació de plataformes, moviments i associacions (diverses i alhora complementàries) de països enriquits i de països espoliats, en defensa del feminisme, del medi ambient, dels drets humans, del dret a participar activament en la gestió dels afers públics, del dret a decidir i, en definitiva, en defensa d’una democràcia real, en el seu sentit originari, perquè la democràcia, o és participativa o no és.

I aquestes diferents plataformes, moviments i associacions, cada una amb les seves especificitats, van trobant de cada vegada més elements de convergència per crear un front comú, exercint així, una lluita compartida. Justament per ser compartida, aquesta serà més forta i consistent. Pel que fa a l’organització de la qual form part, sempre hem treballat des del convenciment que la construcció i dotació d’hospitals, centres educatius, habitatges o granges, la canalització d’aigua potable, la formació en drets humans, equitat de gènere, medi ambient... no són objectius en si mateixos, sinó instruments per posar en marxa, de forma conjunta amb la societat civil organitzada dels països amb els quals cooperam, processos que contribueixin a la transformació social. Una transformació social que no és, ni ha de ser, en cap mesura unidireccional dels països enriquits cap als països espoliats, sinó que ha de servir per modificar i transformar a totes i cada una de les persones que participam en el procés. Elles i nosaltres hem après molt pel camí i hem estat partícips d’un procés d’enriquiment mutu en el qual cada part implicada ha estat la principal protagonista del seu propi procés de transformació. Aquest recorregut ha de permetre que cada part decideixi allò que aprèn i d’allò que aprèn, decideixi també què, com i quan ho aplica. No és tasca senzilla aconseguir descolonitzar les nostres ments. No obstant, quan fem camí perseguint aquest objectiu, descobrim que compartim moltes formes de fer, viure i sentir, alhora que trobam dificultats, reptes i oportunitats comunes. Amb infinitat de matisos, tants com persones. Lluny de sentir-los com un obstacle, hem de viure’ls com una oportunitat d’enriquiment mutu.

EL SECAR DE LA REAL EN PROCÉS DE TRANSFORMACIÓ Magdalena Vidal Balaguer Activista implicada, des de l’any 1989, en la dinamització del barri del Secar de la Real, primer en el club d’esplai Es Tió i a l’actualitat com a presidenta de l’AVV del Secar de la Real. Membre de l’equip tècnic de FAPA Mallorca.

Ser conscients de la connexió entre la dimensió local i global és indispensable a l’hora de posar en marxa iniciatives transformadores al nostre barri. Ja fa més de 40 anys que l’Associació de Veïns del Secar de la Real fem feina per dinamitzar el barri. Durant tota la trajectòria de l’associació, trobam diversos moments àlgids de reivindicació urbanística. El més conegut d’ells és quan l’associació formà part del moviment de “Salvem La Real” en contra de la construcció de l’hospital de Son Espases. El Secar de la Real és un barri molt heterogeni, amb nuclis de població molt diversos... Des del Secar més antic on tenim l’handicap de l’envelliment de la població, passant pels nuclis construïts als anys 60/70, com Son Serra Parera i Blavets de Lluc, els de nova construcció, com són la zona de Can Coll o del Riskal, amb veïnats nouvinguts al barri, o els dos assentaments que tenim al barri, a sa Costa de na Verda i al Riskal i, per acabar, el més dens de població, la urbanització del Secar, amb veïnats que varen arribar fa 30 anys al nostre barri. Amb tota aquesta realitat, tan diversa i enriquidora, l’associació de veïnats i tots els que hi vivim hem de fer feina per mantenir un barri on ens sentim orgullosos de viure, un barri on valorem l’entorn que ens envolta, on els veïnats agafem consciència que nosaltres som els protagonistes i no els espectadors del que passa hi passa. Com? Aquesta és la gran pregunta i a l’associació de veïnats la intentam respondre, apostant per ser una eina de prevenció comunitària. Prevenció entesa com camí que ens durà a la millora de la convivència. Per treballar aquesta prevenció treballam en tres eixos: - Donant eines i espais de participació als nostres veïnats. L’associació no arriba a tot... En aquest eix de treball, els principals àmbits d’intervenció són: La participació ciutadana. Hem de conscienciar al ciutadà de la importància de la seva participació en la conservació i millora dels nostres barris, de l’espai públic... Aconseguir que tractem el barri com si

fos casa nostra és un dels objectius que tenim i alhora una de les tasques més complicades. Pensam que promoure el civisme i la convivència és el camí. Però això també ha d’anar acompanyat de la implicació de tots en la millora i conservació de l’entorn. Creiem que donant a conèixer les eines que tenim al nostre abast, com a ciutadans, per poder fer arribar de manera directa a les administracions les nostres reclamacions de millora, contribuïm a aquesta conservació i ens fa sentir el barri nostre. La participació lúdica i formativa. Cal crear espais de trobada per conèixer-nos. Si ens coneixem, si passam de ser simples veïns a tenir noms i llinatges, la convivència millora automàticament. I si aquests espais de trobada tenen una intenció educativa, solidària i formativa... molt millor. Per això, al llarg de l’any organitzam diferents moments de trobada a través de diades, jornades, xerrades i festes, on podem crear l’ambient idoni per potenciar aquestes trobades. - Treballant en xarxa amb les entitats de dins i fora del barri. Com ja he dit abans, les juntes de les associacions de veïnats no arribam a tot, per això és important que el barri tingui un teixit associatiu ampli que treballi pels diferents col·lectius. Aquests darrers anys, amb el projecte de dinamització del barri, hem pogut donar suport en la formació dels voluntaris que participen a les diferents entitats (el club d’esplai Es Tió, la colla de dimonis Realment Cremats, el Club de Gent Gran Secar de la Real...). Totes les entitats, conscient o inconscientment, treballen en la prevenció comunitària. El suport que ens donem enriquirà necessàriament la vida al barri. Com associació de veïnats també podem ajudar a crear-ne de noves, a mantenir les que passen per un mal moment i, ﬁns i tot, a ampliar la xarxa amb altres entitats de fora del barri sempre que puguin sumar. Una de les nostres tasques com a associació de veïnats podria ser la de coordinar a les diferents entitats del barri per treballar tots junts en millorar-lo.

- Posant els infants i els joves al centre de les nostres activitats. Tenir-los sempre presents en els nostres projectes. Són el futur dels nostres barris. Si volem uns barris acollidors i saludables hem de fer que hi trobin el seu lloc. Aquest col·lectiu representa un alt percentatge de la població del barri. Ells són la vertadera iniciativa transformadora... Actuam des del convenciment que és un deure de l’associació el fet de pensar en activitats pels infants i joves, en propostes d’oci saludable... Nosaltres entenem l’oci com el vertader espai educatiu de la nostra societat. Cal transformar-lo i repensar-lo per tal que es converteixi en una oportunitat per educar el ciutadà, com un espai en el qual podem remoure consciències i crear esperit crític, com un marc per aconseguir una transformació social. Ja està bé de queixar-nos de les seves conductes incíviques! Ells només ens posen un mirall al davant de les nostres conductes com adults, fan el què els permetem fer... Hem de passar de la queixa a la proposta! Propostes en positiu... Sempre en positiu! Amb aquesta visió local correm el perill de només veure “lo nostro” i aquesta també és una responsabilitat que volem assumir com associació de veïnats. Millorar l’esfera local, però sense perdre de vista la global. Tenim molt per aprendre en aquest sentit, ﬁns ara ens hem focalitzat molt al barri, però sabem que ampliant la mirada en sortirem tots beneﬁciats.

CON CLUSIONS

«El nostre feminisme és despatriarcalitzador, per tant, és descolonitzador, desheterosexualitzador, antimasclista, anticlassista i antirracista» (Paredes, 2013, p. 120) La reivindicació de la transformació dels pilars estructurals que són a la base de les relacions humanes, socials, polítiques i econòmiques és a l’agenda de moltes dones activistes feministes i de col·lectius i organitzacions que treballen per la justícia social. Es fa indispensable reconèixer la situació privilegiada d'algunes (i evidentment d’alguns) respecte d'altres al llarg de la història, a escala local i també a escala global. No reconèixer els privilegis masculins, els privilegis “euro-blancs” i els privilegis socioeconòmics, entre d’altres, fan inviable una transformació social real i sostenible. En aquest sentit, cal assumir que la responsabilitat que tenim de contribuir a la transformació del sistema augmenta en la mesura en què és major el benefici que n’hem obtingut respecte d’altres persones. No és innocent la forma en com s’estableixen aquestes relacions jeràrquiques i la generació d’un imaginari col·lectiu limitador que, com a conseqüència, categoritza els éssers humans. Liderar processos de canvi que tenen per objectiu capgirar les societats implica fer front a resistències múltiples. Qüestionar el sistema hegemònic necessàriament comporta un desafiament important que és vist com una amenaça per qui té por a perdre privilegis històrics. Superar els discursos hegemònics és fonamental per tal de deixar d’alienar i invisibilitzar altres relats diversos existents i de reconèixer-los com discursos també vàlids i generadors de coneixement. Cal obrir i ampliar la mirada, no amb l’objectiu d’incloure d’altres punts de vista al sistema establert, sinó amb la finalitat de trencar amb les jerarquies existents i construir-ne un de nou en el qual totes i tots ens hi puguem sentir còmodes.

Les dones volem ser subjectes actius en aquest procés de canvi radical i per això hem decidit fermament prendre partit i ocupar els espais públics i de presa de decisions. Conèixer-nos i compartir experiències i visions és una expressió de resistència que ens permetrà créixer. L’heterogeneïtat i diversitat dels moviments feminismes no és un obstacle, sinó més bé una oportunitat. Una oportunitat per revisar discursos i pràctiques, superar plantejaments etnocèntrics i universalistes de pensament, fer autocrítica, qüestionar-nos, remoure consciències, enfortir, generar sinergies, teixir aliances i enriquir les diferents iniciatives transformadores. L’educació per a la transformació social és un dels eixos bàsics i imprescindibles per construir un món més just i equilibrat. Perquè, com va dir na Jolly Kamuntu Ntabunge a les jornades Conversa de dones. Iniciatives transformadores (maig 2019): «Totes aquelles que hem perdut la por, que ens atrevim a parlar en veu alta, que reclamam els nostres drets i que denunciam les injustícies, haurem obert un nou camí, en el qual, alhora, hi haurem deixat petjada».

PREMSA

10 VIERNES, 3 DE MAYO DE 2019

Diario de Mallorca

Mallorca

Jolly Kamuntu Periodista y activista de República Democrática del Congo (RDC). Esta líder social acusa a las grandes multinacionales de haber traído las violaciones a su país, al ser un arma de guerra usada en la guerra por el control del coltán, el mineral usado para fabricar los móviles

“Algunas mujeres de Europa y EE UU se creen que el feminismo es suyo”

Jolly Kamuntu, ayer en Palma. MANU MIELNIEZUK

! “No somos las ‘pequeñas mujeres africanas’, también tenemos expertas en feminismo”, reivindica Kamuntu MAR FERRAGUT PALMA

■ P ¿Cuál es la situación de la mujer en República Democrática del Congo? R Catastrófica. En todos los planos. En el político es donde la cosa está peor. Según la Constitución las mujeres tenemos que ser el  de los representantes pero hemos hecho las elecciones tres veces y no sale el . En mi provincia de  diputados solo hay tres mujeres y una cuarta que ha sido coptada: ni el . Muchísimas se presentan. Pero hay muchos obstáculos. El primero, la costumbre y la tradición: se piensa que la política no está hecha para las mujeres e incluso algunas mujeres tienen este discurso. El segundo obstáculo es la pobreza. La discriminación afecta a la hora de buscar trabajo: se dice que son limitadas, que se quedan embarazadas, y muchas otras cosas. El tercer obstáculo es el contexto de la RDC: quien dirige todo

desde siempre son los hombres y piensan que eso ha de seguir así. Nuestra educación dice que la mujer ha de tener hijos, cultivar, y como mucho a tener una tienda pequeña, pero no hacer política. En el plano social, la educación de las niñas no está en el nivel que quisiéramos. En una casa, si no basta el dinero el niño va a la escuela y la niña se queda en casa. P Trabaja para traducir y hacer llegar información a mujeres del mundo rural ¿Por qué es algo tan importante? R El hecho de que ellas no hayan estudiado, les limita para interpretar la normativa y conocer sus derechos, eso me indigna. Las mujeres pueden ir a la escuela, pueden hacer política... es importante que ellas sepan que tienen ese derecho y lo reclamen. La tradición bloquea a la mujer. Los adultos ya no son tan transformables y por eso trabajamos con los jóvenes, para romper con eso.

MANU MIELNIEZUK

Conversa de Dones Iniciativas transformadoras ! Jolly Kamuntu partició ayer en una ‘Conversa de Donas’, en la que habló sobre iniciativas transformadoras junto a Nena Obrador (vicepresidenta de Veïns sense Fronteres); Magdalena Vidal (presidenta de la AAVV Secar de la Real) y Marisa Goñi (subdirectora de Diario de Mallorca).

P También insiste en que ellas hablan y hagan oír su voz. R Cuando era periodista y entrevistaba a alguna víctima de violencia veía que se liberaba, que en parte sanaba... A raíz de estos testimonios se consiguió la ley que

combate la violencia de género. Hablando las víctimas se obliga a las autoridades a poner en marcha experiencias transformadoras. La tradición dice que no se puede hablar de sexo en público, ¿pero vamos a callar ante las violaciones?

P¿Cómo está de normalizada la violencia de género y las agresiones sexuales en RDC? R No puedo ni pensarlo. Dicen que mi ciudad es la capital mundial de las violaciones... no puedo pensarlo, no hay palabras. Yo no soy víctima, pero lo he visto y eso me traumatiza. Lo que más me rebela es que estos hábitos no son propios nuestros, han llegado por la guerra. Esto no existía. Son las grandes potencias las que, alimentando las guerras, contribuyen a que lleguen estas acciones, al apoyar a los rebeldes que usan las violaciones como arma de guerra. Nuestros políticos también son responsables. En un pueblo cogieron a todas las mujeres, las llevaron a un estadio, las violaron una a una y las enterraron vivas. Yo trabajé  años como periodista, lo que te explico lo he visto. P ¿La atacan por su activismo? R Continuamente, con amenazas verbales, directas, telefónicas... Eso me anima a seguir: significa que he molestado, he tocado dónde tenía que tocar. También me han ofrecido dinero para corromper mi compromiso y que me vaya del país; me han ofrecido puestos en el gobierno, de ministra. Pero esto no lo hago por dinero, lo hago porque la situación me indigna. P Las mujeres de todo el mundo se están organizando y levantado por sus derechos, ¿cómo ayudarnos? R Una cosa que veo de esto es mala: algunas mujeres europeas o de EE UU creen que el feminismo es suyo y que las ‘pequeñas mujeres africanas’ hemos de copiarlas. Y yo digo no. No son las únicas expertas en esto, nosotras también tenemos expertas. El objetivo común es la promoción de la mujer, pero no hay un modelo universal de feminismo. Cada punto del mundo tiene sus especificidades y adapta su estrategia a éstas. Lo positivo de este movimiento son las sinergias que podemos hacer entre las mujeres de un lugar y de otro, eligiendo qué copiamos de cada país.

El centro Shambhala abre sus puertas en Palma Proyectan ‘Lejsara, una historia entre dos mundos’ MANU MIELNIEZUK

! LA FUNDACIÓN SHAMBHALA inauguró ayer sus nuevas instalaciones en Palma, donde ofrece-

MANU MIELNIEZUK

!CERCA DE UNA TREINTENA DE PERSONAS asistió ayer a la proyección del documental ‘Lejsara,

! LA FUNDACIÓN SHAMBHALA inauguró ayer sus nuevas instalaciones en Palma, donde ofrecerán clases de repaso, talleres y orientación tanto psicológica como laboral. El acto contó con la asistencia del alcalde de Palma, Antoni Noguera; el candidato de Ciudadanos al Congreso, Joan Mesquida; y el gerente de Diario de Mallorca, Sebastián Oliver, entre otros.

!CERCA DE UNA TREINTENA DE PERSONAS asistió ayer a la proyección del documental ‘Lejsara, una historia entre dos mundos’, organizado por la Associació d’Amics del Poble Sahrauí, en el que se reflexionaba sobre los vínculos que se crean entre las personas “culturalmente diferentes”. Tras la proyección, tuvo lugar un coloquio en el que se presentó el nuevo proyecto de Vacances en Pau.

Es Diari ● MENORCA MIÉRCOLES, 1 DE MAYO DE 2019

Miqu presi

El veterà cuin no Vadell va nimitat nou Rotger Gastr a l’assemblea ciació. Així el dent substitu sident Josep B junta directiv Roser Mer vicepresidènc vocal Benet G tra, Antoni J l’assemblea l deixar la voc dera que la s

«Em rebel per les dones de Congo» L’activista i periodista Jolly Kamuntu participa en una conversa a Ca n’Oliver Molt il·lusionada per poder conèixer Menorca, l’activista congolesa pels drets humans Jolly Kamuntu, convidada per Veïns sense fronteres, participà ahir capvespre en una conversa de dones a Ca n’Oliver i al migdia va ser objecte d’una recepció a l’Ajuntament de Maó. «La cultura africana tradicional no afavoreix les nenes -afirma Kamuntu-. Jo faig feina amb elles perquè em rebel pel que passa al Congo, el meu país».

Casada i amb quatre fills, Kamuntu treballa també com a periodista i no es cansa de repetir que les filletes i les joves de Congo estan abandonades i que cal que preguin la paraula i denunciïn la violació dels seus drets. L’activista anima a les joves amb les quals fa feina a què siguin emprenedores i cerquin bones feines perquè en cas contrari són més fàcilment manipulables pel poder polític de Congo on l’atur és molt elevat.

La seva feina a Bukavu per conscienciar a les dones del seu país té grans dificultats perquè els estereotips patriarcals estan molt més arrelats a l’Àfrica, on encara està mal vist, per exemple, que una dona parli en públic, que a la nostra societat. Defensora dels drets humans i amb formació de jurista, no sol treballa amb dones sinó també amb fillets marginats i amb nens soldats per tal de recuperar-los per la societat. Igualment és coneguda per la seva lluita contra la mutilació genital femenina. «Hi ha un llarg camí per a millorar la situació de les dones a Congo, però hi ha molta esperança. Hi ha molts joves sensibilitzats i la mentalitat comença a canviar a poc a poc. Una prova d’això és que s’ha creat el grup ‘homes de gènere’ que defensa el cós de les dones més que les dones mateixes», diu Kamuntu. En la conversa de dones van participar també Marga Benejam, del Fons Menorquí de Cooperació; Nena Obrador, de Veïns sense fronteres; Clara Aymamí, periodista; i una representant del col·lectiu feminista Aritges.

PEUADES

☛

ONG VEÏNS SENSE FRONTERES

7. ONG VEÏNS SENSE FRONTERES www.veins.net vsf@veins.net 649108309/627397586

Veïns Sense Fronteres neix a Mallorca el mes de gener de l’any 1995, fruit del compromís social d’un bon grapat de persones vinculades a la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, poc després del cop d’estat a Burundi (l’any 1993), que acabà amb la vida del primer president elegit democràticament al país, Melchior Ndadaye. L’objectiu principal de la nostra organització és contribuir a la transformació social, tant de països espoliats com dels països enriquits. Els diferents projectes duits a terme no són concebuts com objectius en sí mateixos, sinó com instruments per contribuir a aquesta transformació i es desenvolupen en el marc de diferents eixos d’intervenció complementaris entre sí. Suport a projectes d’organitzacions locals a través de la cooperació internacional Donam suport als projectes liderats per organitzacions locals que treballen amb dones, infants i/o persones exiliades o refugiades, especialment a Burundi, República Democràtica del Congo i Tanzània. La ﬁnalitat dels projectes de construcció i dotació de centres educatius i cívics, per avançar cap a la sobirania alimentària, d’autoconstrucció d’habitatges, de canalització d’aigua potable, de formació en drets humans, equitat de gènere, medi ambient... és contribuir a la transformació social. Suport a dones i homes líders socials i a emergents democràtics D’una banda, donam suport, a través de les organitzacions locals, a persones líders i subjectes actius de desenvolupament comunitari i de transformació social als països en els quals es desenvolupen els projectes de cooperació internacional.

D’altra, impulsam i/o participam en accions i activitats diverses que fomentin la visibilització i el reconeixement d’aquestes persones líders i la creació de marcs d’intercanvi, aprenentatge i enriquiment mutu. Incidència en els mitjans de comunicació i denúncia del doble llenguatge de les institucions internacionals Promovem la presència d’una informació més crítica, equilibrada i constructiva als mitjans de comunicació sobre els països espoliats, sobre les relacions espoliadores que s’estableixen per part dels països enriquits amb aquests i sobre les persones que d’allà en són originàries. La finalitat és contribuir a transformar l’imaginari col·lectiu, genralment negatiu, estereotipat, simplificat i tergiversat. Així mateix, feim incidència política i mediàtica amb la finalitat de denunciar la responsabilitat en la injustícia social i el doble llenguatge per part de les institucions internacionals en relació als drets humans i a la justícia social. Realització de projectes i activitats de formació i sensibilització Duim a terme diferents activitats i projectes que tenen per finalitat reflexionar sobre la connexió entre la dimensió local i la dimensió global, contribuir a transformar l’ideari col·lectiu construït en relació als països espoliats i a la població migrada i/o refugiada i crear marcs d’intercanvi, aprenentatge i enriquiment mutu, a través de projectes, accions i activitats desenvolupades a les Illes Balears i a altres comunitats autònomes.

CONVERSA DE DONES INICIATIVES TRANSFORMADORES

Centre d’Art Ca n’Oliver a Maó. Conversa dones. Iniciatives transformadores.

Casal de Barri de Son Cànaves a Palma. Conversa dones. Iniciatives transformadores.

Espai cultural Ca s’Artiller a Muro. Conversa dones. Iniciatives transformadores.

Casal de Barri de Son Cànaves a Palma. Trobada amb Anna Moilanen, defensora de la ciutadania.

CEIP Rafal Vell a Palma. Xerrada participativa amb infants sobre lideratge femení a la RD

Casal de Barri de Son Cànaves a Palma. Xerrada participativa amb joves sobre prejudicis i estereotips d’Àfrica.

IB3 Ràdio Menorca. Entrevista a Jolly Kamuntu Ntabunge al programa Al Dia Menorca.

IB3 Ràdio. Entrevista a Jolly Kamuntu Ntabunge al programa Al Dia.

Ajuntament de Maó. Entrevista amb autoritats de l’Ajuntament de Maó i del Consell de Menorca.

Conselleria de Serveis Socials i Cooperació. Entrevista amb la Consellera i amb el DG de Cooperació. Foto GOIB

Edició Veïns Sense Fronteres Amb el suport de Fundació Guillem Cifre de Colonya Direcció i coordinació Nena Obrador Sastre Pròleg Francisca Mas Busquets Disseny Josep Sampol Herranz Portada Kenneth Santos

Edició:

Amb el suport de:

Entitats, institucions i espais col·laboradors en les jornades i activitats complementàries: Ajuntament de Maó - Ajuntament de Palma - Associació de Veïns del Secar de la Real - CEIP Rafal Vell - Centre d'Art Ca n'Oliver de Maó - Club d’Esplai Es Tió - Col·lectiu feminista Aritges - Col·lectiu feminista Bruixes d’Artà - Espai cultural de Ca s’Artiller de Muro - Fons Menorquí de Cooperació - Karibu Jeuneusse Nouvelle