Page 1

LA REVISTA DE LA UOC DOSSIER

e-Migrar Nicolás Castellano Aristide Zolberg Eric Hauck Javier de Lucas Adela Ros Mihaela Nedelcu Dolores Juliano Papa Sow

&

Sara Cobb Esra’a al Shafei Fer & Ferreres Jaume Roures

CATALÀ CASTELLANO ENGLISH

6

CATALÀ · CASTELLANO · ENGLISH · 6

#06’2010

WALK IN


WALK IN

WALK IN on-line walkin.uoc.edu

LA REVISTA DE LA UOC THE MAGAZINE OF THE UOC

#01

#02

#05

#06

#03

#04

SUBSCRIU-T’HI ARA! SUSCRÍBETE AHORA! SUBSCRIBE NOW! GET_WALKIN@UOC.EDU Walk In és gratuïta per als estudiants, graduats, professors i personal de la UOC, però cal subscriure-s’hi. Walk In es gratuita para los estudiantes, graduados, profesores y personal de la UOC, pero es preciso suscribirse. Walk In is free-of-charge for UOC students, graduates, professors and staff, but subscription is required.


#06’2010

4

EDITORIAL Necessitem e-migrants

7-75 DOSSIER Immigrants móviles Bolívia integration mobilitat borders sense papers Senegal remesas exclusión crisis vel asilo xenofòbia connectats expulsions pasteres convivència

76-83

84-88

89-95

Sara Cobb, positive peaces

Esra’a al Shafei, thinking ahead

Disidencia virtual en Cuba

96-101

MÓN UOC

WALK THE TALK

CONVERSA

Fer i Ferreres, humor corrosiu

EL PERSONATGE

ZOOM IN

Roures conexiones IN3 eLC debates Barça ACUP FAO google contenidos videogames entreteniment recerca


La vella Europa necessita e-migrants La vieja Europa necesita e-migrantes Old Europe needs e-migrants És freqüent trobar als cibercafès de Tànger, Tetuan o Dakar joves subsaharians que es sub­ mergeixen hores i hores a les xarxes socials per cercar algun “padrí” del “nord” que els faciliti l’entrada a la preuada, i alhora desconfiada, Eu­ ropa. S’hi passen dies i dies, aprenent a xatejar en castellà, francès, anglès o italià. La xarxa, que no coneix fronteres, és sovint el seu últim recurs per intentar deixar enrere la desespera­ ció, sobretot des que els països de la Unió han endurit les condicions per emigrar legalment i han convertit les costes, els ports i aeroports del nord en veritables fortaleses. Encara somien amb una oportunitat a la

vella Europa. Sí, i tan vella, més vella que mai, si fem cas de les darreres estadístiques fetes públiques per la mateixa Unió Europea. Els 27 països membres han assolit la barrera psico­ lògica dels 500 milions d’habitants. Una xifra enganyosa, perquè ens situa molt lluny de les expectatives demogràfiques del continent amb el canvi de mil·leni. La realitat és que tot i la immigració –tant estigmatitzada per polítics ul­ tres de tot pelatge i ara encara més socialment perseguida pels que volen excusar en ella els problemes de la crisi– a la UE li faran falta 50 milions de nouvinguts més si no vol envellir peri­ llosament i col·lapsar els serveis socials.

Al ritme actual, el 2050 tindrem 10 anys més de mitjana, que serà de 49 anys, i no servirà de res que s’allargui l’edat de jubilació per garantir les pensions. Si a això hi afegim que, a aquest ritme de creixement, Europa perdrà a finals d’aquest segle tot el seu pes demogràfic en relació a altres po­ tències del planeta –els europeus només serem el 5% de la població total–, fortificar les nostres fronteres significarà accelerar una mort anunciada. Si, com veiem cada dia als locutoris dels nos­ tres barris, els immigrants saben aprofitar in­ ternet i les tecnologies de la informació per no perdre les arrels, buscar oportunitats, formar-se i enviar remeses a les seves famílies, ¿per què

Es frecuente encontrar en los cibercafés de Tánger, Tetuán o Dakar a jóvenes subsaha­ rianos que durante horas se zambullen en las redes locales en busca de algún “padrino” del “norte” que les facilite la entrada en la precia­ da –y también desconfiada– Europa. Llegan a pasarse días y días, aprendiendo a chatear en castellano, francés, inglés o italiano. La red de internet, que no conoce fronteras, suele ser su último recurso para intentar dejar atrás la des­ esperación, sobre todo desde que los países de

la Unión Europea han endurecido las condicio­ nes para emigrar legalmente y han convertido costas, puertos y aeropuertos septentrionales en auténticas fortalezas. Todavía sueñan con una oportunidad en la vieja Europa. Sí, vieja, viejísima si hacemos caso de las últimas estadísticas que ha publicado la mismísima Unión Europea. Los 27 países han alcanzado la barrera psicológica de los 500 millones de habitantes. Una cifra engañosa porque nos sitúa muy lejos de las expectativas demográficas del continente con el cambio de milenio. La realidad es que, a pesar de la inmi­ gración –tan estigmatizada por políticos ultras

de todo pelaje y hoy más perseguida si cabe por quienes quieren usarla como excusa para los problemas de la crisis–, la UE necesitará 50 millones de recién llegados más si no quiere envejecer peligrosamente y que los servicios sociales se colapsen. De seguir este ritmo, en 2050 tendremos 10 años más de media (alcanzará los 49 años), y de nada servirá que se amplíe la edad de jubi­ lación para garantizar las pensiones. Si a ello le añadimos que, a este ritmo de crecimiento, Europa perderá a finales de este siglo todo su peso demográfico en relación con otras poten­ cias del planeta –los europeos representare­

The internet cafés in Tangiers, Tetouan and Dakar are often full of young Sub-Saharans spending hour after hour surfing through the social networks in search of some “godfather” from the “North” who could ease their way in to their prized but mistrustful Europe. They can end up spending days at it, learning to chat in

Spanish, French, English or Italian. The Internet, which knows no bounds, is often their last hope for leaving despair behind, especially since the EU countries have enforced tougher immigra­ tion conditions and have turned the coastline, ports and airports of the “North” into veritable fortresses. They still dream of their opportunity being in old Europe. Old indeed, older than ever if we take heed of the latest statistics released by the European Union itself. The 27 member coun­ tries have reached the psychological barrier of 500 million inhabitants. A misleading figure, be­ cause it puts us a long way from the continent’s

demographic expectations which came with the new millennium. The reality is that despite immigration – so demonised by extremist politi­ cians of every type and now even more hound­ ed socially by those who want to blame the economic crisis on it – the EU needs 50 million more newcomers if they don’t want to get dan­ gerously old and bring the social services to a complete standstill. At the present rate, by 2050 the average age will be 10 years older, that is 49 years old, and there will be no point extending the retirement age to guarantee pensions. Add to this the fact that with this growth rate, Europe will by the end

4


EDITORIAL

güe en línia, hi tenim un paper decidit. Podem fer la nostra aportació a un món més equitatiu, just i sostenible, a la defensa de l’estat del benestar i a la difusió universal del coneixement. Esperem contribuir també a l’única globalització encara perseguida: la del lliure moviment de població. Però no serà fàcil que la vella Europa assumeixi aquesta revolució cultural cap a la immigració

i la seva pròpia supervivència. I potser farem tard, perquè els joves dels cayucos i pasteres potser deixaran de venir perquè s’adonaran que el futur el tenen a les seves pròpies platges, on utilitzant la xarxa d’internet podran treure més profit de les xarxes de pesca. Imma Tubella | Rectora de la UOC

mos solamente el 5% de la población total–, fortificar nuestras fronteras significará acelerar una muerte anunciada. Si, como vemos a diario en los locutorios de nuestros barrios, los inmigrantes saben apro­ vechar internet y las nuevas tecnologías de la información para no perder las raíces, buscar oportunidades, formarse y enviar remesas de dinero a sus familias, ¿por qué nuestros go­ biernos no tendrían que aprovechar la red para darles oportunidades y formarlos en sus res­ pectivos países de origen, ofrecer una bolsa eu­ ropea de trabajo y facilitar la tramitación de una llegada digna? Si hemos sido capaces de crear

una potente red policial integrada, a escala eu­ ropea e internacional, para combatir el crimen organizado y para luchar contra el terrorismo global, también deberíamos ser capaces de ge­ nerar una red de oportunidades que evite que miles de inmigrantes mueran en el mar, sean deportados, malvivan en nuestras ciudades o se prostituyan para conseguir papeles. En este sentido, las universidades con vo­ cación social, que ofrecen educación superior universal multilingüe en línea, tenemos un papel fundamental. Podemos poner nuestro granito de arena para que el mundo sea un lugar más equitativo, justo y sostenible, para defender el

estado del bienestar y difundir conocimiento a escala universal. Y esperamos también jugar un papel en la única globalización todavía hoy perseguida: la del libre movimiento de la po­ blación. Sin embargo, no será fácil que la vieja Europa asuma esta revolución cultural hacia la inmigración y su propia supervivencia. Y tal vez llegaremos tarde, pues los jóvenes de los cayu­ cos y pateras puede que dejen de venir porque se darán cuenta de que el futuro está en sus propias playas, desde donde, utilizando la red de internet, podrán sacar más partido de las redes de pesca. Imma Tubella | Rectora de la UOC

of the century lose all its demographic weight relative to the other powers of the planet (we Europeans will only represent 5 percent of the population), fortifying our borders is as good as bringing on a death foretold. If, as we see every day in the public telecom­ munication centres of our neighbourhoods, the immigrants know how to make the most of the Internet and information technology so as not to lose their roots, to find opportunities, get a train­ ing and send remittances to their families, why don’t our governments use the Net to give them opportunities and training in their own coun­ tries, set up a European employment centre and

facilitate the official procedure for a dignified arrival? If we have been able to create a power­ ful, coherent police network on both a European and international scale to fight organised crime and global terrorism, we should also be able to set up a network of opportunities so as to avoid thousands of immigrants dying in the sea, being deported, living penniless in our cities or prosti­ tuting themselves to get their papers. This is where universities with a social vo­ cation offering multilingual universal higher education on-line, have an unequivocal role to play. We can do our part for a fairer, more just and sustainable world, towards defending the

welfare state and to spreading knowledge uni­ versally. We hope to contribute as well to the only globalisation pursued so far: that of the free movement of people. But it won’t be easy for old Europe to take up this cultural revolution towards immigration and its own survival. And we may even be too late, because the young people in the ‘cayucos’ (dug-out canoes) and ‘pateras’ (makeshift rafts) may stop coming over because they’ll realise that there may be a better future on their own beaches, where by using the Internet they could make a better profit from their fishing nets. Imma Tubella | President of the UOC

O. V.

els nostres governs no haurien d’aprofitar la xarxa per donar-los oportunitats i formació als seus països d’origen, oferir una borsa de treball europea i facilitar la tramitació d’una arribada digna? Si hem estat capaços de crear una po­ tent xarxa policial integrada a escala europea i internacional per combatre el crim organitzat i el terrorisme global, també hauríem de poder generar una xarxa d’oportunitats que eviti que milers d’immigrants morin al mar, siguin depor­ tats, malvisquin a les nostres ciutats o es prosti­ tueixin per aconseguir uns papers. Aquí, les universitats de vocació social, que ofereixen educació superior universal multilin­

5


WALK IN #06’2010 La revista trimestral de la UOC Director: Eric Hauck Directora acadèmica: Adela Ros Directora d’art: Tere Guix Coordinadores editorials: Rosa Mercader i Lali Sandiumenge Realització editorial: líniazero edicions Redactora en cap: Ester Medico Redactors: Kim Amor, Eva Asensio, Joan Antoni Guerrero, Eva Millet, Isabel Muntané, Gabriel Pernau, Albert Roca, Lali Sandiumenge, Gloria Zorrilla Redacció Món UOC: Marta Catafal, Joan Esculies, Jose Medina, Josep M. Mominó, Lluís Rius, Leo Ruffini, Anna Sánchez-Juárez, Anna Torres Col·laboradors: Nicolás Castellano, Fer, Dolores Juliano, Javier de Lucas, Papa Sow

Joma, dibuixant i artista Va néixer a Barcelona l’any 1954. Ha orientat el seu treball cap a l’humor gràfic i la il·lustració. Ha produït poemes visuals i petites composicions escultòriques com a continuació corpòria del món que ha anat construint amb els seus dibuixos. Actualment compagina la feina per al món editorial i la premsa amb l’elaboració de “Viatge Incessant”, un projecte artístic que va iniciar el 2003. Joma, dibujante y artista Nació en Barcelona en 1954. Ha orientado su trabajo hacia el humor gráfico y la ilustración. Ha producido poemas visuales y pequeñas composiciones escultóricas como continuación corpórea del mundo que ha ido construyendo con sus dibujos. Actualmente compagina su labor para el mundo editorial y la prensa con la elaboración de “Viaje Incesante”, un proyecto artístico que inició en 2003. Joma, cartoonist and artist Born in Barcelona in 1954 Joma’s work has tended towards comic graphics and illustration. He has created visual poems and small sculptural compositions as a natural extension of the world he had developed with his drawings. He is currently combining his on-going work in the publishing world and in the press with the art project “Endless voyage”, which he began in 2003.

Documentació bibliogràfica: Gema Santos i Pep Torn Il·lustracions: Joma Fotografia: David Campos, Txeni Gay i Joan Roca de Viñals Infografia: Marta Sagarra Coordinació de la publicitat: Meritxell Santiago Disseny de la publicitat: Tercer Polo Maquetació: Miriam Suso Traducció: Mary Black, Ferran Esteve, Maria Faidella, Ana Nuño, Blanca Rissech, Teresa Sandiumenge, Judy Thomson, Mark Waudby Impressió: Syl Una publicació de l’Àrea de Comunicació de la UOC Av. Tibidabo, 39-43 08035 Barcelona Tel. 93 253 23 00 www.uoc.edu walkin@uoc.edu Subscripcions: get_walkin@uoc.edu / walkin.uoc.edu Dipòsit legal: B-54843-08 ISSN: 2013-2549

Si no s’indica el contrari, els textos, fotografies i il·lustracions de Walk In estan subjectes a una llicència de reconeixement no comercial i sense obres derivades (3.0 Espanya) de Creative Commons. Es poden copiar, distribuir i comunicar públicament sempre que se citi l’autor i el nom de la revista, i no se’n faci ni ús comercial ni d’obra derivada. Consulteu la llicència completa a creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca Imprès en paper procedent de boscos gestionats amb criteris de sostenibilitat (FSC).

walkin.uoc.edu

La revista Walk In a la xarxa / La revista Walk In en la red / Find Walk In on the net /

6


e-Migrar

DOSSIER

8 Los demás / Nicolás Castellano 16 ARISTIDE ZOLBERG Open borders / Gloria Zorrilla 24 Mares contra pasteres / Eric Hauck 32 Refugiados zombies / Javier de Lucas 40 Cybermigrants / Adela Ros 46 Dones connectades / Isabel Muntané 52 MIHAELA NEDELCU Integrating ICT / Gabriel Pernau 58 Educación intercultural / Dolores Juliano 64 Mitjans de la immigració / Kim Amor 70 Crisis and remittances / Papa Sow


I VINDRAN… I ELS CONTINUAREM NECESSITANT Nicolás Castellano Nicolás Castellano (Las Palmas, 1977) és llicenciat en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid i treballa des de fa deu anys per a la Cadena SER. Especialitzat en el fenomen de la immigració, l’ha cobert a l’arxipèlag canari, a les costes dels països de sortida i als països d’origen: el Marroc, el Sàhara Occidental, Mauritània, Algèria, el Senegal, Mali, Burkina Faso o Guinea Conakry. Ha estat guardonat amb el IX Premi Drets Humans del Consell General de l’Advocacia Espanyola i la medalla d’or de la Creu Roja Espanyola. És coautor de l’audiollibre Mi nombre es nadie (Icaria, 2008), que narra el periple dels immigrants que intenten arribar a Espanya.

Nicolás Castellano (Las Palmas, 1977) es licenciado en Periodismo por la Universidad Complutense de Madrid y trabaja desde hace casi una década para la Cadena SER. Especializado en el fenómeno de la inmigración, lo ha cubierto en el archipiélago canario, las costas de los países de salida y en los países de origen: Marruecos, el Sáhara Occidental, Mauritania, Argelia, Senegal, Mali, Burkina Fasso o Guinea Conakry. Ha sido galardonado con el IX Premio Derechos Humanos del Consejo General de la Abogacía Española y la medalla de oro de la Cruz Roja Española. Es coautor del audiolibro Mi nombre es nadie (Icaria, 2008), que narra el periplo de los inmigrantes que tratan de llegar a España.

Nicolás Castellano (Las Palmas, 1977) holds a degree in Journalism from the Complutense University of Madrid and has been working for Cadena SER for the past decade. Specialising in the phenomenon of immigration, he has covered the subject on the Canary Islands, the coasts of the home countries and in the home countries themselves, including Morocco, Western Sahara, Mauritania, Algeria, Senegal, Mali, Burkina Faso and Guinea-Conakry. He was awarded the 9th Human Rights Prize from the Spanish General Advocacy Council and the gold medal from the Spanish Red Cross. He is the co-author of the audio book entitled Mi nombre es nadie (My name is nobody, Icaria, 2008), which narrates the travails of immigrants trying to reach Spain.

8

Es creu que són molts, o massa, que en temps de crisi és lògic que hagin de tornar als seus països; els més radicals pensen que “posen en risc” el sistema de la sanitat pública; les grans batudes policials a la caça dels sense papers es consideren normals, per no parlar de polèmiques cícliques i exagerades com la del vel islàmic. La llista de tòpics difícils d’eliminar és interminable. Els immigrants s’han tornat a convertir en el cap de turc amb l’arribada de la crisi econòmica a Espanya i a tots els països rics. En una visita a Tetuan per preparar un reportatge sobre la migració de menors marroquins cap a Espanya, vaig sentir una de les millors explicacions sobre com hem estat capaços d’etiquetar les migracions com un procés negatiu i d’estendre aquesta idea en una cadena infinita. La va formular Amina Bargach, una gran psiquiatra marroquina i una intel·lectual amb una visió molt clara del fet

Y VENDRÁN… Y LOS SEGUIREMOS NECESITANDO Se ha instalado la visión de que son muchos o “demasiados”, que en tiempos de crisis es “lógico” que tengan que retornar a sus países; para algunos más radicales, “ponen en riesgo el sistema de la sanidad pública”; las grandes redadas policiales a la “caza de los sin papeles” parecen algo “normal”, por no hablar de polémicas cíclicas e infladas como la del velo islámico. La lista de tópicos difíciles de derribar es interminable. Los inmigrantes han vuelto a convertirse en el chivo expiatorio tras la irrupción de la crisis económica en España y en todos los países ricos. En una visita a Tetuán, preparando un reportaje sobre la migración de menores marroquíes hacia España, escuché una de las mejores argumentaciones que explican cómo hemos sido capaces de etiquetar

AND THEY’LL COME... AND WE’LL STILL NEED THEM The opinion has taken hold that there are many or too many of them; that they logically have to return to their homelands in times of crisis. To people with a more radical bent, “they put the entire public health system at risk”. The large-scale police roundups to hunt down illegal immigrants seem normal, not to mention the cyclical, overblown controversies like the Islamic veil. The list of clichés that are hard to debunk is endless. Immigrants have once again become the scapegoat since the onset of the economy crisis in Spain and its wealthy counterparts. On a trip to Tétouan while preparing a report on Moroccan minors migrating to Spain, I heard one of the best arguments explaining how we have become capable of labelling migration a negative


DOSSIER migratori: “A Espanya qualsevol pot parlar d’immigració sense tenirne ni idea. És com parlar de futbol, tothom opina sobre els migrants sense haver-se documentat o sense coneixe’n cap, tot i que són veïns. Qualsevol persona, al bar, en una plaça o en una entrevista en un mitjà de comunicació, sembla que pugui donar lliçons de les causes o del context en què es produeix aquest fenomen. És la visió de superioritat dels europeus, que fa que considerin inferiors els que vénen de fora”. La realitat de la immigració a Espanya és molt diversa, però per conèixer-la el primer que cal és fer un cop d’ull a les dades que la dibuixen. El 31 de març de 2010, a l’Estat hi viuen 4.842.499 estrangers regularitzats. Són 51.000 més que a començaments d’any i 347.000 més que dotze mesos enrere. De gener a març de 2010 ha tingut lloc un fet sense precedents en tan poc temps: més de 6.000

persones han fet les maletes per tornar a l’Amèrica Llatina, concretament a l’Argentina, l’Equador, Colòmbia, el Perú i la República Dominicana. Pel que fa a l’origen, 4 de cada 10 estrangers procedeixen d’un país de la Unió Europea, 3 de cada 10 de l’Amèrica Llatina, el 20% és africà i el 6%, asiàtic. Marroquins, romanesos, equatorians i colombians continuen encapçalant la llista de les principals nacionalitats, i en cinquè lloc hi ha el Regne Unit (a l’Estat espanyol hi viuen 223.000 britànics). Quatre comunitats autònomes aglutinen el 65% de la població estrangera, encara que Catalunya, amb 1.075.000 estrangers, i Madrid, amb 886.000, en són els nuclis principals. Abans de treure’n conclusions cal saber que aquestes dades revelen, en realitat, un “canvi en el cicle migratori del nostre país”, com ho definia l’exsecretària d’estat d’Immigració Consuelo Rumí. >>

las migraciones como un proceso negativo y de expandir esta idea en una cadena infinita. Fue en un encuentro con Amina Bargach, una de las mejores psiquiatras de todo Marruecos y una intelectual con una visión muy nítida del hecho migratorio: “En España cualquiera puede hablar de la inmigración sin tener ni la más mínima idea. Es como hablar de fútbol, todo el mundo opina de los migrantes sin haberse documentado o sin conocer a ninguno, a pesar de tenerlos como vecinos. Cualquiera, en la cafetería, en una plaza, o en una entrevista en un medio de comunicación, parece sentar cátedra de las causas o del contexto en el que se produce este fenómeno. Es la visión de superioridad de los europeos, que les hace ver a los que vienen de fuera un peldaño por debajo”. La realidad de la inmigración de nuestro país es muy diversa, pero para conocerla lo primero es echar una mirada a los datos que la di-

bujan. En España viven 4.842.499 extranjeros regularizados a 31 de marzo de 2010. Son 51.000 más que a principios de año y 347.000 más que doce meses atrás. De enero a marzo de 2010 ha sucedido algo sin precedentes en tan poco tiempo, más de 6.000 personas han hecho las maletas para volverse a sus países en Iberoamérica, exactamente hacia Argentina, Ecuador, Colombia, Perú y República Dominicana. En cuanto a su origen, 4 de cada 10 extranjeros procede de un país de la Unión Europea, 3 de cada 10 de Latinoamérica, el 20% es africano y el 6% asiático. Marroquíes, rumanos, ecuatorianos y colombianos siguen encabezando la lista de principales nacionalidades, y en quinto lugar está el Reino Unido, ya que en España viven 223.000 británicos. Cuatro comunidades autónomas aglutinan el 65% de la población extranjera, aunque Cataluña, con 1.075.000 extranjeros, y Madrid, con 886.000, son los principales núcleos. >>

process and expanding this idea ad infinitum. It was at a meeting with Amina Bargach, one of the top psychiatrists in all of Morocco and an intellectual with a clear-headed vision of migration: “In Spain anyone can talk about immigration without having the foggiest idea. It’s like talking about football: everyone has an opinion about immigrants without having studied the issue or met a single one, even if they’re their neighbours. Anyone in a cafe, a square or an interview with the media seems to feel like an expert on the causes or circum­ stances in which this phenomenon takes place. It’s Europeans’ sense of superiority which leads them to see people coming from elsewhere as at a rung beneath them.” The reality of immigration in our country is quite diverse, but to learn about it the first thing to do is look at the figures describing it. A total of 4,842,499 legal immigrants lived in Spain as of the

31st of March 2010. This is 51,000 more than at the start of the year and 347,000 more than 12 months earlier. From January to March 2010, something happened that was unprecedented for such a brief time span: more than 6,000 people packed their bags to go back to their home countries in Latin America, primarily to Argentina, Ecuador, Colombia, Peru and the Dominican Republic. Regarding immigrants’ provenance, 4 out of every 10 foreigners come from a European Union country and 3 come from Latin America; 20% of immigrants are African and 6% are Asian. Moroccans, Romanians, Ecuadorans and Colombians still top the list of the main nation­ alities, followed by the United Kingdom, with 223,000 British nationals living in Spain. Four autonomous communities are the home to 65% of the immigrants, although Catalonia with 1,075,000 foreigners and Madrid with 886,000 are the leaders. >>

9


L’única cosa sense dret a ser globalitzada Ês la llibertat per emigrar Lo único sin derecho a globalizarse es la libertad para emigrar The only thing lacking the right to globalise is the freedom to emigrate 10


DOSSIER <<

Perquè encara que el nombre d’immigrants continua creixent, és un dels augments més baixos de les últimes dues dècades. Segons dades del Ministeri de Treball i Immigració, l’any 2009 va acabar amb un 7% d’augment de la població estrangera resident a l’Estat espanyol, el volum de creixement migratori més baix dels últims 18 anys. El 2010 serà el tercer any consecutiu en què el ritme d’increment de la població immigrant continuarà caient, una situació inimaginable fa dos anys, per no parlar del que passava al principi d’aquesta dècada, l’any 2001, quan el nombre d’immigrants creixia a un ritme anual del 24%. Davant de l’estadística, imprescindible per saber de què parlem, hi ha aquesta llista interminable de tòpics que han desdibuixat la fisonomia de les migracions a Espanya i, en general, als països privilegiats, a Europa o als Estats Units. Estereotips i idees negatives <<

Antes de sacar conclusiones deben saber que estos datos desvelan, en realidad, un “cambio en el ciclo migratorio de nuestro país”, como lo definía la ex secretaria de estado de Inmigración Consuelo Rumí. Porque es cierto que “sigue creciendo” el número de inmigrantes pero es más concluyente señalar que se trata de uno de los aumentos más bajos de las últimas dos décadas. Otro dato del Ministerio de Trabajo e Inmigración arroja más luz al cambio que estamos experimentando: el año 2009 concluyó con un 7% de aumento de la población extranjera residente en España, el volumen de crecimiento migratorio más bajo de los últimos 18 años. 2010 será el tercer año consecutivo en el que el ritmo de incremento de la población extranjera seguirá cayendo, una situación inimaginable hace dos años, por no echar la mirada a lo que sucedía al principio de esta década, en 2001, cuando el número de inmigrantes crecía a un ritmo anual del 24%. <<

Before drawing conclusions, we must know that these figures actually reveal a “change in the migratory cycle in our country,” as defined by the former Secretary of State for Immigration, Consuelo Rumí. It is true that the number of immigrants is still rising, but it is more revealing to note that this rise is among the smallest in the past two decades. Another figure from the Ministry of Labour and Immigration sheds even more light on the change we are experienc­ ing: 2009 ended with a 7% rise in the foreign population living in Spain, the lowest rate of migratory growth in the past 18 years. This year will be the third in a row in which the pace at which the foreign population is rising will continue to slow down, a situation that was unimaginable two years ago, not to mention back at the start of this decade, in 2001, when the number of immigrants was rising at a rate of 24% per year.

que es repeteixen com si fossin un mantra del món dels rics cap als migrants, etiquetats com “els que ens treuen la feina”, “els que no paguen impostos”, “els delinqüents”…, fins a arribar al còctel final que ha acabat associant el fenomen de la immigració a la idea de problema en l’imaginari col·lectiu de bona part de la societat espanyola. Algunes enquestes d’opinió del CIS o de l’Institut Opina per a la Cadena SER han reflectit en diferents moments des de l’any 2006, l’any rècord de l’arribada de persones en cayucos i pasteres, que el 70% dels espanyols creu que hi ha massa immigrants al país. Amb l’inici de la crisi econòmica, aquestes idees han anat prenent força fins a generar l’opinió que si ara aquests estrangers no tenen feina (l’atur de la població immigrant supera el 30%) haurien de tornar als seus països. Els que demanen que se’n vagin sembla que pateixin una amnèsia selectiva de la memòria migratòria d’aquest >>

Frente a la estadística, imprescindible para saber de qué hablamos, existe esa lista interminable de tópicos que han desdibujado el rostro de las migraciones en España y, en general, en los países de la orilla “privilegiada”, quizá en mayor medida en Europa o en Estados Unidos. Estereotipos e ideas negativas que se repiten como si fueran un mantra del mundo de los ricos hacia los migrantes, etiquetados como “los que nos quitan el trabajo”, “los que no pagan impuestos”, “los delincuentes”…, así hasta llegar al cóctel final que ha acabado emparejando el fenómeno de la inmigración al de problema en el imaginario colectivo de buena parte de la sociedad española. Encuestas de opinión del CIS o del Instituto Opina para la Cadena SER han reflejado en distintos momentos desde el año 2006, el año récord de la llegada de personas en cayucos y pateras, que el 70% de los españoles cree que hay “demasiados” inmigrantes en el país. >>

Contrasting with these statistics, which are crucial for grasping the issue at hand, is the endless list of clichés that have blurred the face of immigration in Spain and, more broadly, all the countries in the privileged world, perhaps more in Europe and the United States. These stereotypes and negative ideas about the immigrants are repeated like a mantra in the world of the wealthy, who label them as the ones who “take jobs away from us”, “don’t pay taxes”, “are criminals” and so forth until reaching the mishmash that has ended up equating the phenomenon of immigration with a problem in the collective imagination of many Spaniards. Since 2006, the recordbreaking year in terms of the number of people who arrived in cayucos and pateras (makeshift rafts), opinion surveys conducted for Cadena SER by the Instituto Opina and CIS have shown that 70% of Spaniards believe that there are too many immigrants in the country. >>

11


“Com que sóc negre els polis em paren cada dos per tres, tot i que ja sóc espanyol”

“Como soy negro los polis me paran a cada rato, y eso que ya soy español”

<<

país, ja que de vegades s’oblida que cada any tornen a Espanya amb tot el dret 40.000 emigrants que el seu dia van haver de marxar per guanyar-se la vida en un altre país. És evident que els períodes de crisi condicionen els moviments de població, però també que la globalització s’ha convertit en una panacea en què l’única cosa que no té dret a globalitzar-se és la llibertat per emigrar. Les polítiques més dures tenen un escenari especialment paradoxal a Itàlia, on Silvio Berlusconi ha convertit la immigració en un delicte, o als Estats Units, on Barack Obama encara no ha aconseguit tirar endavant una nova llei d’immigració que tornaria tots els drets als 12 milions de persones que viuen “sense papers” a la primera potència mundial. El país del somni americà està sacsejat ara per la polèmica de la llei SB1070, és a dir, la llei antiimmigració d’Arizona, rebutjada amb més força que mai per l’enorme comunitat

hispana dels Estats Units. I ja no parlem de la famosa directiva de retorn de la Unió Europea, també coneguda com a “directiva de la vergonya”, que amenaça el futur dels 8 milions de persones que viuen a Europa sense els maleïts papers. L’última reforma de la llei d’estrangeria espanyola, la quarta en deu anys, ha estat molt criticada perquè ha endurit les condicions per a la reagrupació familiar i ha augmentat a 60 dies el període d’internament en els polèmics CIE, els centres d’internament d’estrangers. Els de Madrid, Màlaga i Barcelona ja es van considerar el 2008 com uns dels pitjors de tota la UE en un informe que va elaborar una consultora independent per al Parlament Europeu. Així doncs, no val esgrimir l’argument que Berlusconi és pitjor o que Sarkozy s’oblida dels seus orígens hongaresos, perquè si analitzem el que està passant al nostre país haurem de reconèixer que no ens

<<

Tras el inicio de la crisis económica, estas ideas han ido engordando hasta generar la creencia de que si ahora esos mismos extranjeros no tienen trabajo (el paro de la población inmigrante supera el 30%) deberían “retornar” a sus países. Los que piden que se vayan parecen atravesar por un periodo de amnesia selectiva de la memoria migratoria de este país, porque a veces se olvida que cada año vuelven a España con todo derecho 40.000 emigrantes que en su día dejaron este país para buscarse la vida en otro. Es evidente que los periodos de crisis condicionan los movimientos de población pero también que la globalización se ha convertido en una panacea donde lo único sin derecho a globalizarse es la libertad para emigrar. Las políticas más duras tienen un escenario especialmente paradójico en Italia, donde Silvio Berlusconi ha convertido la inmigración en delito, o en Estados Unidos, donde Barack Obama

no ha conseguido aún sacar adelante una nueva ley de inmigración que devolvería todos sus derechos a los 12 millones de personas que viven “sin papeles” en la primera potencia mundial. El país del sueño americano está ahora sacudido por la polémica de la ley SB1070 o, lo que es lo mismo, la ley antiinmigración de Arizona, rechazada con más fuerza que nunca por la enorme comunidad hispana en Estados Unidos. O qué decir de la famosa directiva de retorno de la Unión Europea, también conocida como directiva de la vergüenza, que ensombrece el futuro de los 8 millones de personas que viven en Europa sin los dichosos papeles. La reciente reforma de la ley de extranjería en España, la cuarta en diez años, ha sido criticada porque ha endurecido las condiciones para la reagrupación familiar o ha aumentado a 60 días el periodo de internamiento en los polémicos CIE, los centros de internamiento

<<

These ideas have gained momentum since the onset of the economic crisis, prompting the belief that if those same immigrants are now unemployed (unemployment among immigrants stands at over 30%) they should go back to their countries. The people who are asking them to leave seem to be experiencing a period of selective amnesia in this country’s migratory memory, because sometimes they forget that every year 40,000 emigrants who left Spain at some point to seek a better life elsewhere come back here to live with all due rights. It is clear that crises affect population movements, but it is also clear that globalisation has become a panacea in which the only thing lacking the right to globalise is the freedom to emigrate. The harshest policies have a particularly paradoxical backdrop in Italy, where Silvio Berlusconi has turned immigration into a crime, or in the

12

United States, where Barack Obama has not yet managed to push through a new immigration law which would restore all the rights to the 12 million people living illegally in the leading world power. The country of the American dream is now being shaken up by the controversy of SB1070, also known as the Arizona Anti-Immigration Bill, rejected more vehemently than ever by the enormous Hispanic community in the United States. On the home front is the European Union’s famous Return Directive, also known as the “Directive of Shame”, which casts a shadow on the future of the eight million people living in Europe without the coveted papers. The recent reform of the Immigration Law in Spain, the fourth in ten years, has been criticised because it has imposed more stringent conditions for family reunification and raised the internment period at the controversial Foreigner Internment Centres (CIEs) to


DOSSIER

”Because I’m black the cops stop me constantly, but actually now I’m Spanish”

quedem enrere. ¿O és que les 10.000 identificacions d’estrangers que es van fer el 2009 només als carrers de Madrid no s’assemblen molt al que es proposa a Arizona de parar per demanar la documentació als qui “pels trets racials” podrien ser immigrants? Perquè això passa a Espanya des de finals de 2008, com reconeixia el mateix Sindicat Unificat de Policia en plena polèmica per les batudes a principis de 2009, quan va denunciar una instrucció que demanava quotes de detenció d’immigrants. “Estrangers: en funció de la població de cada districte, cal fer un nombre de detencions... Si no n’hi ha, cal anar-los a buscar fora del districte”, deia la circular que es va repartir a totes les comissaries de Madrid. El Ministeri de l’Interior va desautoritzar l’ordre, però n’hi ha prou a fer un volt per determinats barris de Madrid, Barcelona o València per comprovar que aquesta pràctica no ha desaparegut. El

maig passat, buscant testimonis d’immigrants que valoressin la polèmica llei d’Arizona, en vaig trobar alguns exemples. “Com que sóc negre em paren cada dos per tres, tot i que ja sóc espanyol, perquè encara que vaig néixer a la República Dominicana, la meva mare em va portar de ben petit i ja tinc la nacionalitat, però els polis em continuen parant pel meu color de pell per demanar-me els papers”, assenyalava l’Álex, de 21 anys, a la plaça de la Luna, en ple centre de Madrid. “Em fa vergonya quan em paren al meu barri perquè els veïns poden pensar que he fet alguna cosa, i simplement ho fan perquè sóc negre, o mulat, com vulguis dir-ho.” Al seu costat, Mussa, senegalès de 34 anys, afirmava, amb un somriure, que ja coneixia “tots els calabossos de Madrid”. “El cap de setmana passat vaig estar a la comissaria de Chamartín. Sempre em paren, sobretot a les parades de metro d’Oporto i Plaza Elíptica, alguns policies >>

de extranjeros. Los de Madrid, Málaga y Barcelona fueron señalados ya en 2008 entre los peores de toda la UE en un informe que elaboró una consultora independiente para el Parlamento Europeo. Así, no vale esgrimir el argumento de que Berlusconi es peor o que Sarkozy se olvida de sus orígenes húngaros, porque si analizamos lo que está sucediendo en nuestro país no tardaremos en reconocer que no les vamos a la zaga. ¿O es que las 10.000 identificaciones de extranjeros que se llevaron a cabo en 2009 sólo en las calles de Madrid no se parecen bastante a lo que se propone en Arizona de parar y pedir la documentación a los que “por rasgos raciales” pudieran ser inmigrantes? Porque esto sucede en España desde finales de 2008, como reconocía el propio Sindicato Unificado de Policía en plena polémica por las redadas a inicios de 2009, cuando denunciaron una instrucción que pedía cupos de detención de inmigrantes. “Extranjeros: en

base a la población de cada distrito, hay que hacer un número de detenidos... Si no los hay, se va a buscarlos fuera del distrito”, decía la circular repartida por todas las comisarías de Madrid. El Ministerio del Interior desautorizó la orden, pero basta con darse una vuelta por determinados barrios de Madrid, Barcelona o Valencia para comprobar que esa práctica no ha desaparecido. En mayo pasado, buscando testimonios de inmigrantes que valoraran la polémica ley de Arizona, escuché varios ejemplos. “Como soy negro me paran a cada rato, y eso que ya soy español, porque aunque nací en la República Dominicana, mi madre me trajo pequeñito y ya tengo la nacionalidad, pero por mi color de piel esos polis me paran todo el rato para pedirme los papeles”, señalaba Álex, de 21 años, en la plaza de la Luna, en pleno centro de Madrid. “Me da vergüenza cuando lo hacen en mi barrio porque mis vecinos pueden pensar >>

60 days. Back in 2008, the CIEs in Madrid, Malaga and Barcelona were already cited as among the worst in the EU in a report drawn up for the European Parliament by an independent consultant. So it is unfair to wield the argument that Berlusconi is worse or Sarkozy is forgetting his Hungarian roots, because if we analyse what is happen­ ing in our country we will soon realise that we are trailing behind. After all, aren’t the 10,000 identifications of foreigners conducted on the streets of Madrid in 2009 alone remarkably similar to what is being proposed in Arizona: to stop and ask for documentation from people whose “racial features” indicate that they might be immigrants? After all, this has been happening in Spain since late 2008, as the Unified Police Syndicate acknowledged amid controversy over the roundups started in 2009, when they denounced the instructions asking them for quotas on immigrant detentions. “Foreigners: based

on the population of each district, a certain number of detainees must be reached... If there are not enough, they should be sought outside the district,” read the circular sent to all the police stations in Madrid. The Ministry of the Interior retracted the order, but all you have to do is walk around certain neighbourhoods in Madrid, Barcelona or Valencia to realise that this practice has not disappeared. Last May, as I was seeking testimony from immigrants regarding their opin­ ions on the controversial Arizona law, I listened to several examples. “Since I’m black I get stopped a lot, but actually I’m Spanish be­ cause even though I was born in the Dominican Republic my mother brought me here when I was little and I have Spanish nationality, but these cops stop me constantly to ask for my papers just because of the colour of my skin,” recounted 21-year-old Álex in Plaza de la Luna right in the heart of Madrid. “I’m embarrassed when they >>

13


La recerca de la prosperitat és el viatge més antic de l’ésser humà The quest for prosperity is the oldest journey known to mankind <<

ja em coneixen. No puc viure així, perquè m’han obert una ordre d’expulsió i ara ho tinc difícil per poder-me regularitzar”, explicava. Mussa és un dels 36.000 subsaharians que van arribar el 2006 en cayuco a Espanya. Aquesta és una altra paradoxa. Ha hagut de caure a mínims desconeguts l’arribada de pasteres perquè es parli de la

<<

que he hecho algo, y simplemente me paran porque soy negro o mulato, como quieras llamarlo.” Junto a él, Mussa, senegalés de 34 años, afirmaba, con una sonrisa, que conocía ya “todos los calabozos de Madrid”. “El pasado fin de semana estuve en la comisaría de Chamartín. Me paran siempre, sobre todo en el metro de Oporto y plaza Elíptica. Algunos policías ya me conocen, pero no puedo vivir así porque me han abierto una orden de expulsión y ahora lo tengo difícil para regularizarme”, contaba. Mussa es uno de los 36.000 subsaharianos que llegaron en 2006 en cayuco hasta España. Esta es otra paradoja. Ha tenido que caer a mínimos desconocidos la llegada de pateras para que se hable de la inmigración en un sentido amplio y no sólo de la que llegaba por vía

<<

do it in my neighbourhood because my neighbours might think that I’ve done something wrong, and they only stop me because I’m black or mixed race, whatever you want to call it.” Next to him, Mussa, a 34-year-old Senegal native, claimed with a smile that he was already familiar with “all the jails in Madrid”. “Last weekend I was at the Chamartín police station; they always stop me, especially at the Oporto underground and in Plaza Elíptica. Some officers already know me, but I can’t live like this because they’ve already filed a warrant for my expulsion and now it will be hard for me to become legal,” he explained. Mussa is one of the 36,000 sub-Saharans who arrived in Spain on cayucos in 2006. This is another paradox. The arrival of these rafts

14

immigració en un sentit ampli i no només de la que arribava per mar, que, per cert, és menys de l’1 % de tota la immigració que ha vingut a Espanya des de 1995. En els primers cinc mesos de 2010 s’han interceptat 550 immigrants en barques, un 80% menys que en el mateix període de l’any passat, la xifra més baixa que s’ha registrat en els últims vint anys, quan les pasteres van començar a creuar l’estret. No sembla que interessi a ningú les causes que explicarien per què no vénen ara pasteres o cayucos. ¿Pot ser només pel desplegament policial del Frontex o dels països d’origen? ¿Som conscients de les conseqüències d’haver aixecat un autèntic mur entre Àfrica i Europa? Segons United For Intercultural Action, una organització europea de denúncia contra el racisme i les polítiques europees sobre immigració, 13.621 persones han mort intentant creuar aquest “mur” en els últims 18 anys. Per no parlar dels que estan perdent la vida a

marítima, que es, por cierto, menos del 1% de toda la inmigración que ha venido a España desde 1995. En los primeros cinco meses de 2010 han sido interceptados 550 inmigrantes en barcas, un 80% menos que en el mismo periodo del año pasado, la cifra más baja que se ha registrado en los últimos veinte años, cuando las pateras comenzaron a cruzar el estrecho. A nadie parece interesarle las causas que explicarían por qué no vienen ahora pateras o cayucos. ¿Será sólo por el despliegue policial del Frontex o de los países de origen? ¿Sabemos las consecuencias de haber levantado un auténtico muro entre África y Europa? Según United For Intercultural Action, una organización europea de denuncia contra el racismo y las políticas europeas sobre inmigración, 13.621 personas han muerto intentando cruzar ese “muro” en los últimos 18 años. Por no hablar de los que se están dejando la vida en

has had to trickle off to next to nothing before people were able to speak about immigrant in a broad sense and not only about the arriv­ al by sea of what actually accounts for only 1% of all immigration to Spain since 1995. In the first few months of 2010, 550 immigrants were intercepted on seagoing vessels, 80% fewer than in the same period last year. This is the lowest figure recorded in the past 20 years, when the rafts began to cross the Strait. Nobody seems to be interested in why these pateras and cayucos are no longer arriving. Is it only because of the implementation of the Frontex force or police in the home countries? Do we know the consequences of having erected a veritable wall between Africa and Europe? According to United for Intercultural Action, a European organisation that works to counter racism and European immigration policies, in the past 18 years 13,621 people have died trying to


DOSSIER

Secretaria de Estado de Inmigración y Emigración extranjeros.mtas.es United for Intercultural Action www.unitedagainstracism.org

La búsqueda de la prosperidad es el viaje más antiguo que se le conoce al ser humano

University of Colorado. Immigration and Migration ucblibraries.colorado.edu/govpubs/us/immigration.htm

les dunes de Mali o el Níger en les rutes per l’interior del continent africà a la recerca d’una sortida cap a Europa. L’única escletxa que ha quedat oberta en la fortalesa europea és Grècia. Si la crisi fos el factor que expliqués aquest descens de pasteres, els immigrants no continuarien entrant per Grècia precisament. El que ha quedat demostrat al llarg de la història és que les polítiques d’“immigració zero” acaben fracassant i que culpar l’“altre” també és una equivocació. Però, com ha denunciat Amnistia Internacional recentment, s’està produint un fort augment del racisme, la xenofòbia i la intolerància a Europa. Aquesta pràctica d’“usar i llençar” els treballadors estrangers quan les coses van mal dades és molt antiga. A finals del segle XIX als Estats Units es van produir linxaments de xinesos, el 1882 es va prohibir l’entrada als asiàtics. El 1917 van aprovar una altra llei per

impedir l’arribada d’analfabets, i tot perquè italians, russos o grecs van prendre rumb cap als Estats Units per posar fi a la misèria en què vivien a la vella Europa. Més de 200 milions de persones porten en aquest moment l’etiqueta d’“immigrant”, persones que simplement han iniciat el viatge més antic de l’ésser humà: la recerca de la prosperitat. Avui, els governs rics responen amb batudes, deportacions o l’aprovació de lleis molt més restrictives. ¿Serem capaços de no cometre una altra vegada els mateixos errors històrics? ¿Està justificat jugar electoralment amb la immigració com està passant a Vic o Badalona, per posar algun exemple? I no hem d’oblidar que continuaran venint i que continuarem necessitant-los, perquè d’aquí al 2050 a Europa li caldran 50 milions d’immigrants per poder-se mantenir.

las arenas de Mali o Níger en las rutas por el interior del continente africano en busca de una salida hacia Europa. La única rendija que ha quedado abierta en la fortaleza europea es Grecia. Si fuera la crisis el factor que explicase este descenso de pateras, los inmigrantes no seguirían entrando por Grecia precisamente. Lo que ha quedado demostrado a lo largo de la historia es que las políticas de “inmigración cero” acaban fracasando y que culpar al “otro” es también erróneo. Pero, como ha denunciado recientemente Amnistía Internacional, se está produciendo un “brusco aumento” del racismo, la xenofobia y la intolerancia en Europa. Esa práctica de “usar y tirar” a los trabajadores extranjeros cuando vienen mal dadas es muy antigua. A finales del siglo XIX en Estados Unidos se produjeron linchamientos de chinos, en 1882 se prohibió la entrada a los asiáticos. En 1917 aprobaron otra ley impidiendo

la llegada de analfabetos, todo porque italianos, rusos o griegos pusieron rumbo a Estados Unidos para acabar con la miseria en la que vivían en la vieja Europa. Más de 200 millones de personas llevan puesta hoy la etiqueta de “inmigrante”, personas que simplemente han iniciado el viaje más antiguo que se le conoce al ser humano, la búsqueda de la prosperidad. Hoy, los gobiernos ricos responden con redadas, deportaciones o la aprobación de leyes mucho más restrictivas. ¿Seremos capaces de no incurrir otra vez en los mismos errores históricos? ¿Está justificado jugar electoralmente con la inmigración como está sucediendo en Vic o Badalona, por poner algún ejemplo? Y no olviden, seguirán viniendo y seguiremos necesitándolos, porque de aquí a 2050 Europa requerirá 50 millones de inmigrantes para poder sostenerse.

cross this “wall”. Not to mention those who lose their lives in the sands of Mali or Niger along the inland African routes in the quest for a way to Europe. The only crack remaining in the European fortress is Greece. If the crisis were the reason behind this decline in rafts, certainly immigrants would not still be entering Europe via Greece. What has been demonstrated throughout the course of history is that “zero immigration” policies end up failing, and that blaming the “other” is also mistaken. But, just as Amnesty International has recently condemned, lately there has been a steep upsurge in racism, xenophobia and intolerance in Europe. This “disposable” view of foreign workers who arrive in need is as old as the hills. In the United States in the late 19th century, Chinese workers were lynched, and in 1882 Asians were banned from

entering the country. Another law was passed in 1917 prohibiting the influx of illiterate people, all because the Italians, Russians and Greeks were heading for the United States to flee the misery in which they were living in old Europe. More than 200 million people wear the label of “immigrant” today, people who have simply decided to embark on the oldest journey known to mankind, the quest for prosperity. Today, wealthy governments respond with roundups, deportations or the approval of much more restrictive laws. Will we once again fall prey to the same errors as always? Is it justified to play with immigration in the elections, as is happening in Vic and Badalona, just to cite two examples? And we should not forget that immigrants will keep coming and we will keep needing them, because between now and 2050 Europe will need 50 million immigrants to sustain itself.

15


ARISTIDE ZOLBERG PER GLORIA ZORRILLA

No és ètic impedir l’entrada a un país” Per a Aristide Zolberg, la immigració no és una amenaça, sinó una riquesa. Crític amb la noció de fronteres i d’identitat, aquest sociòleg americà d’origen europeu recorda que els pobles s’han mogut des de temps immemorials. La migració no és un fenomen nou; el que ha canviat és la concepció de l’estat. Zolberg va ser fa uns mesos a Barcelona convidat per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Para Aristide Zolberg, la inmigración no es una amenaza, sino una riqueza. Crítico con la noción de fronteras y de identidad, este sociólogo americano de origen europeo recuerda que los pueblos se han movido desde tiempos inmemoriales. La migración no es un fenómeno nuevo, lo que ha cambiado es la concepción del estado. Zolberg estuvo hace unos meses en Barcelona invitado por el Instituto Europeo del Mediterráneo (IEMed). Aristide Zolberg believes that immigration is not a threat but an asset. Critical of the notion of frontiers and identity, this American sociologist with European roots reminds us that people have been on the move since time immemorial. Migration is not a new phenomenon, rather what has changed is the concept of state. Zolberg was in Barcelona a few months ago on an invitation from the European Institute of the Mediterranean (IEMed). 16


DOSSIER

Joan Roca de Viñals

Catedràtic de Ciències Polítiques i Estudis Històrics a la New School for Social Research de Nova York i director del Centre Internacional per a la Migració, Etnicitat i Ciutadania, Aristide Zolberg és un dels màxims especialistes en migracions internacionals i en la gestió de les diferències ètniques i culturals. La seva activitat acadèmica ha estat reconeguda per l’International Studies Association, una xarxa de més de 4.000 acadèmics de tot el món. Ha publicat diversos volums, entre els quals destaca A nation by design: Immigration Police in the Fashioning of America (2008), on sosté que les polítiques d’immigració han estat crucials en la formació de la identitat americana.

Catedrático de Ciencias Políticas y Estudios Históricos en la New School for Social Research de Nueva York y director del Centro Internacional para la Migración, Etnicidad y Ciudadanía, Aristide Zolberg es uno de los máximos especialistas en migraciones internacionales y en la gestión de las diferencias étnicas y culturales. Su actividad académica ha sido reconocida por la Internacional Studies Association, una red de más de 4.000 académicos de todo el mundo. Ha publicado varios volúmenes, entre ellos A nation by design: Immigration Police in the Fashioning of America (2008), donde sostiene que las políticas de inmigración han sido cruciales en la formación de la identidad americana.

Professor of Political Science and History Studies at the New School for Social Research in New York and director of the International Center for Migration, Ethnicity and Citizenship, Aristide Zolberg is one of the top experts on international migrations and managing ethnic and cultural differences. His scholarly activities have been recognised by the International Studies Association, a network of more than 4,000 scholars from all over the world. He has published several volumes, including A Nation by Design: Immigration Police in the Fashioning of America (2008), in which he holds that immigration policies have been crucial in forming the American identity.


“No es ético impedir la entrada a un país” “It is unethical to prevent entry into a country”

Professor, vostè mateix ha estat immigrant. Com va ser la seva ex­ periència personal? Vaig néixer a Bèlgica i vaig ser un immigrant als

Estats Units, on vaig arribar després de la Segona Guerra Mundial, quan tenia setze anys. El meu pare va ser assassinat pels nazis, i com que la meva mare no podia fer-se càrrec de mi, me n’hi vaig anar. Parlava una mica d’anglès, perquè l’havia estudiat a l’escola. Vaig anar als Estats Units perquè havia llegit que es podia treballar i es­ tudiar a la universitat alhora, que era el que jo volia fer. Al principi vaig viure amb uns familiars amb qui no em duia massa bé. Va ser una època molt difícil, perquè ells eren jueus creients i jo no. Es van fer càrrec de mi, però només durant un any. Quan vaig fer 17 anys, me’n vaig haver d’anar de casa seva i em vaig quedar sol. La veritat és que no va ser gens senzill, però em vaig espavilar prou bé i vaig poder estudiar, que era el que realment volia.

Profesor, usted mismo ha sido inmigrante, ¿cómo fue su experiencia personal? Nací en Bélgica y fui un inmigrante en Estados Unidos,

país al que llegué después de la Segunda Guerra Mundial, cuando tenía 16 años. Mi padre fue asesinado por los nazis y mi madre no podía hacerse cargo de mí, así es que me fui para allá. Hablaba un poco de inglés, ya que lo había estudiado en el colegio. Fui a Estados Unidos porque había leído que allí se podía trabajar y estudiar en la universidad a la vez y era eso lo que quería hacer. Al principio viví con unos familiares con los que no me llevaba muy bien. Fue una época muy difícil, pues ellos eran judíos creyentes y yo no. Se hicie­ ron cargo de mí, pero sólo durante un año. Cuando cumplí los 17 años, me tuve que ir de su casa y me quedé solo. La verdad es que no fue nada fácil, pero me manejé bastante bien y pude estudiar, que era lo que realmente quería.

Professor, you yourself have been an immigrant. What was your personal experience like? I was born in Belgium and emigrated to

the United States, where I arrived after World War II when I was 16 years old. My father was murdered by the Nazis and my mother could not take care of me, so I went to the US. I spoke a little bit of English because I had studied it at school. I went to the United States because I had read that you could work and study at the uni­ versity at the same time there, and that’s what I wanted to do. At first I lived with relatives, whom I did not get along with very well. It was a very difficult time because they were practising Jews and I wasn’t. They took care of me, but only for a year. When I turned 17 I had to leave their house and I was on my own. The truth is that it was quite hard, but I managed fairly well and was able to study, which is what I really wanted to do.

18

Què va estudiar? Ciències Polítiques, però em considero un sociòleg,

especialment ara que m’he fet gran. La meva especialitat era Àfrica, l’època postcolonial, quan els països van començar a ser indepen­ dents. La situació ara és molt pitjor. Tots aquests països tenen proble­ mes per mantenir-se units. Són molt diversos, amb moltes ètnies, i els colonitzadors no van tenir en compte aquestes diferències quan van marcar les fronteres a talls de ganivet. Com a Nigèria, on hi ha cris­ tians al nord i musulmans al sud, i el país que vaig estudiar jo, Costa d’Ivori, que està vivint una guerra civil terrible... És tot molt trist. Després es va dedicar a estudiar les migracions. Tinc dos interessos bàsics. El primer són les migracions històriques, les que van tenir lloc com a part natural de la història. De fet, n’hi ha algunes que ni tan sols es consideren pròpiament migracions. Tot va començar a Àfrica i a partir d’aquí la gent es va començar a moure. No sabem ben bé

¿Y qué estudió? Ciencias Políticas, pero me considero un sociólogo,

especialmente ahora que me he hecho mayor. Mi especialidad era África, la época poscolonial, cuando empezaron a ser países inde­ pendientes. La situación ahora es mucho peor. Todos estos países tienen problemas para mantenerse unidos. Son muy diversos, con muchas etnias, y los colonizadores no tuvieron en cuenta estas dife­ rencias cuando trazaron a cuchillo las fronteras. Como en Nigeria, donde hay cristianos en el norte y musulmanes en el sur, y el país que yo estudié, Costa de Marfil, que está viviendo una guerra civil tremenda... Es todo muy triste Luego se dedicó al estudio de las migraciones. Tengo dos intereses básicos. El primero son las migraciones históricas, las que tuvie­ ron lugar como parte natural de la historia, algunas de las cuales ni siquiera están consideradas propiamente como migraciones. Todo

What did you study? Political science, but I consider myself a sociolo­

gist, especially now that I’m older. My speciality was Africa, the post-colonial period, when the countries began to win their indepen­ dence. The situation is much worse now. All of these countries are having difficulties staying together. They are very diverse and have many different ethnic groups, but the colonisers did not take these differences into account when they carved up the borders. Like in Nigeria, where there are Christians in the north and Muslims in the south, and the country I studied, Ivory Coast, which is in the midst of a horrible civil war... It’s all very sad. After that you set out to study migration. I have two main interests. The first is historical migrations, the ones that happened as a natural part of history, some of which are not even actually considered mi­ gration. Everything began in Africa, and from there people began


DOSSIER

“Sóc realista; sé que no es poden obrir les fronteres, però es pot ser més progressista”

com va passar, però el cert és que nosaltres vam arribar a Austràlia i que els indis van arribar a Amèrica. El segon interès és la immigració contemporània. Avui en dia no veiem les coses de la mateixa mane­ ra. Considerem que els estats són sagrats i que moure’s d’un país a l’altre és una cosa molt especial. Tenim llibertat per sortir, però no per entrar. Avui dia, a qualsevol país democràtic, tots tenim el dret de sortir, d’abandonar-lo, però no tots tenim el dret d’entrar-hi. No té cap sentit. En nom de quin dret ens impedeixen l’entrada a un país? Quin dret tenen unes persones a deixar-ne d’altres fora de les seves fronteres? En nom de qui? La veritat és que no és gens ètic. I no acollir algú que demana asil polític? A partir de la Segona Guer­ ra Mundial, es va establir la diferència entre asil i immigració. És un fet molt recent i molt limitat: no n’hi ha prou a dir que no et pots

guanyar la vida a un país; per poder reclamar l’estatus de refugiat, has de demostrar que no hi pots viure perquè et persegueixen o corres el risc de ser assassinat. Llavors, la “migració sense fronteres” (open borders) que defensa Joseph Carens seria l’única política justa? Defenso i comparteixo les

teories de Joseph Carens. Tots dos incidim en els mateixos temes. Els polítics haurien de justificar èticament sota quina premissa poden deixar una persona fora d’un país. Ja sé que s’ha de regular d’alguna manera, però s’hauria de fer d’una manera més generosa. Què passaria si s’obrissin les fronteres? Tots els pobres intenta­ rien creuar-les per poder sobreviure als països rics i llavors els salaris s’abaixarien. Les coses s’han de fer gradualment. Sóc realista; sé que no es poden obrir les fronteres, però es pot ser més progressista i abordar aquest tema d’una manera diferent. Per exemple, s’hauria >>

comenzó en África y desde ahí la gente empezó a moverse. No sa­ bemos gran cosa sobre cómo ocurrió, pero lo cierto es que nosotros llegamos a Australia y que los indios llegaron a América. Mi segundo interés es la inmigración contemporánea. Hoy en día vemos las cosas de manera diferente. Consideramos a los estados como algo sagrado y el moverse de un país a otro como algo muy especial. Tenemos libertad de salir pero no de entrar. Hoy en día, en cualquier país democrático, todos tenemos el derecho de salir, de abandonarlo, pero no todos tenemos el derecho de entrar en él. No tiene ningún sentido. ¿En nombre de qué derecho nos impiden la entrada a un país? ¿Qué derecho tienen unas personas para dejar a otras fuera de sus fronteras? ¿En nombre de quién? La verdad es que no es nada ético. ¿Y no acoger a alguien que pide asilo político? A partir de la Se­ gunda Guerra Mundial se diferenció entre asilo e inmigración. Es

algo muy reciente y muy limitado: no es suficiente decir que no te puedes ganar la vida en un país, sino que para que puedas reclamar el estatus de refugiado tienes que demostrar que no puedes vivir en él porque estás perseguido o porque corres el riesgo de ser asesinado. La “migración sin fronteras” (open borders) que defiende Joseph Carens ¿sería la única política justa? Defiendo y comparto las

teorías de Joseph Carens. Ambos incidimos en los mismos temas. Los políticos deberían justificar éticamente bajo qué premisa pue­ den dejar a una persona fuera de un país. Ya sé que debe regularse de alguna manera, pero habría que hacerlo de una forma más generosa. ¿Qué pasaría si se abrieran las fronteras? Todos los pobres inten­ tarían cruzarlas para poder sobrevivir en los países ricos y entonces los salarios bajarían. Las cosas se tienen que hacer gradualmente, >>

to radiate out. We don’t know much about how it happened, but we do know that we reached Australia and that the Indians reached America. My second interest is contemporary immigration. Today we see things differently. We regard states as something sacred, and moving from one country to another is seen as something out of the ordinary. We are free to leave but not to enter. Today in any democratic country we all have the right to leave, to abandon it, but not all of us have the right to enter. This makes no sense at all. In the name of what right do we hinder entry into a country? What right do people have to keep others outside their borders? In whose name? The fact is that it is totally unethical. And not accepting someone who requests political asylum? Since World War II there has been a distinction between asylum and immi­

gration. This is quite recent and very limited. It is not enough to say that you can’t make a living in a country; rather to claim refugee status you have to demonstrate that you cannot live in your home country be­ cause you are being persecuted or you run the risk of being murdered. Are the open borders that Joseph Carens upholds the only fair poli­ cy? I uphold and share Joseph Carens’ theories. We both stress the

same issues. Politicians must ethically justify under what premise a person can be kept out of a country. I know that it should be regu­ lated somehow, but it has to be done more generously. What would happen if the borders were opened? All the poor people would try to cross them in order to live in the rich countries and then salaries would go down. Things have to happen gradually. I’m a realist; I know that borders can’t just be torn down suddenly. But we can be more progressive in the way we handle this issue. For >>

19


“Soy realista, sé que no se pueden abrir sin más las fronteras, pero se puede ser más progresista”

“I’m a realist; I know that borders can’t just be torn down suddenly, but we can be more progressive”

<<

d’ampliar el dret d’asil i considerar com a refugiades les persones que no poden mantenir-se al seu propi país o les persones que viuen en països on hi ha molta violència, com ara Costa d’Ivori o Nigèria. Europa es mou en sentit contrari. El govern socialista espanyol va donar suport a la directiva europea que permet retenir i expulsar els immigrants irregulars. Tradicionalment, els socialistes han estat en

contra de la immigració, i també els sindicats, perquè quan hi ha més mà d’obra els empresaris poden abaixar els sous. Tanmateix, moltes indústries no existirien sense els immigrants, com ara la indústria tèxtil. Crec que la directiva té a veure amb la recessió. Quan les coses van bé econòmicament, Europa vol mà d’obra de fora, però no vol que els immigrants es converteixin en europeus. Aquest fet de la demanda de mà d’obra barata es pot observar històricament; ja va passar abans amb els espanyols, els italians o els irlandesos. Als

<<

soy realista, sé que no se pueden abrir sin más las fronteras. Pero se puede ser más progresista en la manera de abordar este tema. Por ejemplo, debería ampliarse el derecho de asilo y considerar como refugiadas a las personas que no puedan sostenerse en su propio país o a las que viven en países de mucha violencia, como es el caso de Costa de Marfil o Nigeria. Europa se mueve en un sentido contrario. El gobierno socialista español apoyó la directiva europea que permite retener y expulsar a los inmigrantes irregulares. Tradicionalmente, los socialistas han

estado en contra de la inmigración, al igual que los sindicatos, por­ que al haber más mano de obra los empresarios pueden bajar los

Estats Units, els irlandesos no es consideraven blancs. Hi ha un llibre molt interessant, How the Irish Became White (Com els irlandesos van arribar a convertir-se en blancs, de Noel Ignatiev), que ho explica. Quan van arribar als Estats Units eren catòlics en un país de majoria protestant. Al principi els van considerar inferiors, però amb el temps es van fer poderosos i les coses van canviar. Llavors, els van començar a percebre com a iguals. En època de crisi sol augmentar el racisme i la xenofòbia, sobretot contra els estrangers que es troben en situació irregular. M’adono

que és així a Itàlia i a Espanya i a molts països europeus, però als Estats Units és diferent. Hi estan acostumats. Nosaltres tenim entre 10 i 20 milions de treballadors il·legals mexicans. És fàcil creuar la frontera i impossible tancar-la. L’any 1986 ja hi va haver una gran legalització “d’il·legals”. Aquest és un dels temes que el president

salarios. Cuando, por otro lado, muchas industrias no existirían sin los inmigrantes, como es el caso del textil. Yo creo que la directiva tiene que ver con la recesión. Cuando las cosas van bien económi­ camente, Europa quiere mano de obra de fuera, pero no quiere que los inmigrantes se conviertan en europeos. Es algo que ha pasado históricamente con la demanda de mano de obra barata, ya pasó antes con los españoles, los italianos o los irlandeses. En Estados Unidos, no se consideraba que los irlandeses fueran blancos. Hay un libro muy interesante, How the Irish Became White (Cómo los irlandeses llegaron a convertirse en blancos, de Noel Ignatiev), que lo explica. Cuando llegaron a Estados Unidos eran católicos en un país de mayoría protestante. Al principio los veían como inferiores, pero con el tiempo se volvieron poderosos y las cosas cambiaron. Y entonces, los empezaron a percibir como iguales.

<<

example, the right to asylum should be extended so that anyone who cannot sustain themselves in their own country or who lives in a country ridden with violence, like the Ivory Coast or Nigeria, should be considered refugees. Europe is moving in the opposite direction. Spain’s socialist govern­ ment supports the European directive that enables illegal immigrants to be detained and expelled. The socialists have traditionally been

against immigration, as have the trade unions, because if employers have a larger workforce available to them they can lower salaries. Yet many industries would not exist without immigrants, like the textile industry. I think that the directive has to do with the recession. When things are going well economically, Europe wants foreign la­ bour, but it doesn’t want the immigrants to turn into Europeans. This has happened in the past with the demands for cheap labour;

20

it’s already happened with the Spaniards, Italians and Irish. In the United States, the Irish were not considered white. There is a fasci­ nating book, How the Irish Became White, by Noel Ignatiev which explains this. When they arrived in the United States, they were Catholic in a predominantly Protestant country. At first they were seen as inferior, but over time they became powerful and things changed. And then they began to be perceived as equals. At times of crisis, racism and xenophobia also tend to surge, espe­ cially against illegal foreigners. I can see that this is happening in

Italy and Spain and many other European countries, but it’s different in the United States: they’re used to it. We have between 10 and 20 million illegal Mexican workers. It’s so easy to cross the border that it’s impossible to close it. There was a sweeping legalisation of “illegals” back in 1986. And this is one of the issues that President


DOSSIER Obama volia considerar aquest any, però la llei de sanitat li ha donat molta més feina de l’esperada. Tot dependrà del que passi a les elec­ cions legislatives de novembre. Si no les guanya, no podrà fer aquesta nova legalització d’immigrants il·legals. Són diferents les visions nord-americana i europea sobre la immi­ gració? Als Estats Units estan en contra de la immigració il·legal,

perquè tenim més de 3.000 quilòmetres de frontera amb Mèxic. Tanmateix, no és tan senzill. Molts mexicans no consideren que l’altra banda del riu sigui un altre país. Vaig fer el servei militar en aquella zona fronterera i puc assegurar-li que molts no saben dife­ renciar que es tracta de dos països diferents. Crec que els nord-americans són més oberts, potser perquè con­ sideren que és normal que hi hagi un cert nivell d’immigració, per la seva història com a país d’acollida. Les lleis a Europa són més

restrictives, però no tots els països europeus són iguals. Per exem­ ple, França ha tingut sempre una llarga tradició de país d’acollida d’immigrants. Van portar italians i espanyols l’any 1870, perquè havia davallat molt el nivell de població. Molts belgues i polonesos van marxar al nord de França per treballar a les mines, i al sud, a Marsella, hi havia italians i espanyols. És internacional; sempre hi ha unes regions més desenvolupades que necessiten mà d’obra adicional. Una cosa que sorprèn els europeus quan omplim papers oficials als Estats Units és que et demanen de quina raça ets. Molts podrien considerar-ho racista. Sí, no et demanen la religió, però et demanen

la raça. Però no té cap importància legal i no és racista. Els sociòlegs diuen que així es poden estudiar fets com ara la discriminació, cosa que a França és difícil de fer, perquè està prohibit preguntar la raça i >>

En época de crisis suele aumentar también el racismo y la xenofobia, sobre todo contra los extranjeros que están en situación irregular.

Veo que esto es así en Italia y España y en muchos países europeos, pero en Estados Unidos es diferente, están acostumbrados. Nosotros tenemos entre 10 y 20 millones de trabajadores ilegales mexicanos. Es fácil cruzar la frontera e imposible cerrarla. En 1986 ya hubo una gran legalización de “ilegales”. Y este es uno de los temas que el presidente Obama iba a tomar en consideración este año, pero la ley de sanidad le ha dado mucho más trabajo del que se esperaba. Todo dependerá de lo que pase en las elecciones legislativas de no­ viembre. Si no las gana, no podrá hacer esta nueva legalización de inmigrantes ilegales. ¿Difieren la visión estadounidense y la europea sobre la inmigra­ ción? En Estados Unidos están en contra de la inmigración ilegal, ya

que tenemos más de 3.000 kilómetros de frontera con México. Pero no es tan sencillo. Muchos mexicanos no ven el otro lado del río como otro país. Yo hice el servicio militar en esa zona fronteriza y le aseguro que muchos no saben diferenciar que se trata de dos países.

Creo que los norteamericanos son más abiertos, quizá porque ven normal un cierto nivel de inmigración, por su propia historia como país de acogida, mientras que las leyes en Europa son más restrictivas. Pero tampoco todos los países europeos son iguales. Por ejemplo, Francia ha tenido siempre una larga tradición como país de acogida de inmigrantes. Trajeron italianos y españoles en 1870 porque había bajado mucho el nivel de población. Muchos belgas y polacos fueron al norte de Francia para trabajar en las minas, y en el sur, en Marsella, había italianos y españoles. Es algo internacional, siempre hay unas regiones más desarrolladas que necesitan mano de obra extra. >>

Obama was going to examine this year, but the Healthcare Bill has kept him busier than he expected. Everything will depend on what happens in the November congressional elections. If he doesn’t win them, he won’t be able to legalise illegal immigrants again. Do the United States and Europe have differing views on immigra­ tion? People in the United States are against illegal immigration;

after all, the border with Mexico is more than 3,000 kilometres long. But it’s not that simple. Many Mexicans do not see the other side of the river as a different country. I served in the military along this border zone and I can tell you that many people do not know how to distinguish the fact that they are two different countries. I think that Americans are more open, perhaps because they view a certain level of immigration as normal because of their own history as a country of immigrants, while the laws in Europe are more restrictive.

However, not all European countries are the same. For example, France has always had a longstanding tradition as a country that welcomes immigrants. They brought Italians and Spaniards in 1870 because the population level had dropped so far. Many Belgians and Poles went to northern France to work in the mines, while Italians and Spaniards went to southern France, to Marseille. This is international; there are always more developed regions that need extra labour. One thing that surprises us Europeans when we fill out official papers in the United States is when they ask our race. Many people could regard this as racist. Right, they don’t ask your re­

ligion but they do ask your race. But this has no legal importance whatsoever; it’s not racist. Sociologists say that this is how they can study phenomena like discrimination, which is much harder to do in France because asking about someone’s race is forbidden >>

21


“Els nord-americans són més oberts que els europeus, potser per la seva història com a país d’acollida” “Los norteamericanos son más abiertos que los europeos, quizá por su propia historia como país de acogida” “Americans are more open than Europeans, perhaps because of their own history as a country of immigrants”

<<

desconeixes l’origen de la persona. Si fas anàlisis estadístiques, sobre educació, per exemple, es pot veure que els afroamericans no reben la mateixa educació que els blancs nord-americans o que hi ha una incidència més alta de fracàs escolar. És informació molt útil per elaborar estadístiques. La informació no és racista. Vostè ha analitzat com ha canviat l’actitud d’Europa envers l’islam. Per què tants prejudicis? Crec que la diversitat religiosa és tan

traumàtica per a les societats d’acollida perquè la religió té també una dimensió pública. La gent necessita tenir llocs per resar. Els musulmans necessiten mesquites i la presència d’un muetzí que no toca una campana sinó que crida a la pregària. Es tracta d’un esde­ veniment públic que, per exemple, molesta molt els suïssos. A més a més, la gent també celebra festes i menja coses diferents. Als Estats Units s’assumeix, però a França, per exemple, es considera que no

está prohibido preguntar la raza y no sabes el origen de la persona. Si haces análisis estadísticos, como por ejemplo sobre la educación, puedes ver que los afroamericanos no reciben la misma educación que los blancos norteamericanos, o que hay una mayor incidencia de fracaso escolar. Es información muy útil para elaborar estadísticas y curvas. La información no es racista. <<

Una cosa que nos sorprende a los europeos cuando rellenamos papeles oficiales en Estados Unidos es que pregunten la raza. Mu­ chos podrían considerarlo racista. Sí, no te piden tu religión pero te

piden la raza, pero no tiene ninguna importancia legal, no es racista. Los sociólogos dicen que así se pueden estudiar hechos como la discriminación, cosa que en Francia es más difícil de hacer porque

<<

and you have no way of knowing their origins. If you perform sta­ tistical analyses on education for example, you can see that African Americans do not receive the same education as white Americans, and that the former have higher drop-out rates. This is extremely useful information for drawing up statistics and curves. The infor­ mation itself is not racist. You have analysed how Europe’s attitude toward Islam has chan­ ged. Why are there so many prejudices? I think that religious di­

versity is so traumatic for the host societies because religion also has a public dimension. People need to have places to pray. Muslims need mosques, and the presence of a muezzin who doesn’t ring

22

Usted ha analizado como ha cambiado la actitud de Europa hacia el islam. ¿Por qué tantos prejuicios? Yo creo que la diversidad religiosa

es tan traumática para las sociedades de acogida porque la religión tiene también una dimensión pública. La gente necesita tener sitios donde rezar. Los musulmanes necesitan mezquitas, y la presencia de un almuédano que no toca una campana sino que llama a la plegaria es un acontecimiento público que, por ejemplo, molesta mucho a los suizos. La gente celebra también fiestas diferentes y come cosas dife­

a bell but calls the faithful to prayer is a public act that bothers the Swiss a great deal, for example. People also celebrate different holidays and eat different things. In the United States this is taken for granted, but the French regard people who don’t want to eat pork at school, for example, as interference with their secularism, when fish still tends to be served on Fridays in French schools. The presence of “the other” challenges identity, challenges what we are, and what we are is what they are not. There was also a time in the United States when immigrants were defined by their religion. The arrival of the Irish Catholics somehow highlighted American Pro­ testantism, and when the Jews arrived it highlighted the Christianity of the United States. In Europe, even in secular countries like the United Kingdom and France, Christianity has become an identifier against the Muslims.


DOSSIER voler menjar porc a l’escola interfereix amb la laïcitat, i això que a les escoles franceses encara s’acostuma a servir peix els divendres. La presència de l’altre desafia la identitat, el que som, i el que som nosaltres és el que no són ells. Als Estats Units també hi va haver una època en la qual es van definir els immigrants per la religió. Quan van arribar els catòlics irlandesos, d’alguna manera es va emfatitzar el protestantisme americà, i quan van arribar els jueus, es va emfatitzat el cristianisme d’Estats Units. A Europa, el cristianisme, fins i tot a països tan laics com el Regne Unit o França, s’ha convertit en un identificador en contra dels musulmans. Com es perceben els musulmans als Estats Units? La veritat és que als Estats Units, tot i l’11-S, no tenim un sentiment antimusulmà tan fort com a Europa, potser perquè estem acostumats a tenir una gran diversitat religiosa. Vaig veure a les notícies que a Espanya es

va prohibir que una adolescent anés a l’institut amb el vel islàmic. A França, aquest tema també té plena actualitat. Sarkozy vol prohibir l’ús del burca pel carrer. El burca és un problema per treure’t el carnet de conduir o per obtenir papers oficials, per exemple, perquè no se’t veu la cara i no et poden reconèixer, però el hijab és una altra cosa, no hauria de molestar ningú. És com ara els nens jueus que es cobreixen el cap amb aquests barretets, la quipà. La veritat és que no interfereixen en absolut amb la vida diària. A ningú no li hauria d’importar. D’altra banda veig que a Marbella hi ha molts saudites i kuwaitians rics i sembla que a ningú no li importa si són musulmans o no.

rentes. En Estados Unidos se asume, pero en Francia consideran que el hecho de que haya personas que no quieran comer cerdo en un colegio, por ejemplo, interfiere con la laicidad, cuando en las escuelas francesas todavía se suele servir pescado los viernes. La presencia del otro desafía la identidad, desafía lo que somos, y lo que somos no­ sotros es lo que no son ellos. En Estados Unidos también hubo una época en la que se definió a los inmigrantes por la religión. Cuando llegaron los católicos irlandeses se enfatizó de alguna manera el pro­ testantismo americano y cuando llegaron los judíos se enfatizó el cristianismo de Estados Unidos. En Europa, el cristianismo, incluso en países tan laicos como el Reino Unido o Francia, se ha convertido en un identificador en contra de los musulmanes. ¿Cómo se percibe a los musulmanes en Estados Unidos? La verdad es que en Estados Unidos, a pesar del 11-S, no tenemos un senti­

miento antimusulmán tan fuerte como en Europa, quizá porque estamos acostumbrados a tener una gran diversidad religiosa. Seguí en las noticias que en España se prohibió a una adolescente ir al ins­ tituto con el velo islámico. En Francia, este tema también ha estado de plena actualidad, incluso Sarkozy quiere prohibir el uso del burka por la calle. El burka es un problema para temas como sacarse el car­ net de conducir y obtener papeles oficiales, porque no se te ve la cara y no te pueden reconocer, pero el hiyab es algo diferente, no tiene por qué molestar a nadie. Es como los niños judíos que se cubren la cabeza con esos gorritos, la kipá, que, la verdad, no interfiere con nada de la vida diaria. A nadie le debería de importar. Por otro lado, veo que en Marbella hay muchos saudíes y kuwaitíes ricos y parece que a nadie le importe si son musulmanes o no.

How are Muslims perceived in the United States? The fact is that de­spite

9/11, the anti-Muslim feelings in the United States are not as strong as in Europe, perhaps because we are used to a great deal of religious diversity. I saw in the news that in Spain a teenager wasn’t allowed to wear a muslim veil in high school. In France, this issue is always popping up in the news, and Sarkozy even wants to ban the wearing of the burka on the streets. The burka is a problem for things like getting a driving licence and official papers because you can’t see the face underneath and the person can’t be recognised, but the hijab is different – there’s no reason it should bother anyone. It’s like the Jewish children who cover their heads with skullcaps, kippah, which in no way interfere with everyday life. Nobody should care about it. On the other hand, in Marbella I see that there are many wealthy Saudis and Kuwaitis, and no one seems to care whether or not they’re Muslims.

Institut Europeu de la Mediterrània: Migracions www.iemed.org/tematica/cmigracions.php FORA.tv The Great Issues Forum: Immigration and Islam fora.tv/2010/03/08/The_Great_Issues_Forum_Immigration_and_Islam Guarding the Gates in a World on the Move essays.ssrc.org/sept11/essays/zolberg.htm Google Books: Aristide Zolberg, Global Migrants, Global Refugees: Problems and Solutions tinyurl.com/3xnm78t Llibres de Zolberg a la Biblioteca de la UOC tinyurl.com/38c9wyr

23


BARÇA O BARÇAKH ERIC HAUCK FOTOS: NATÀLIA COSTA

Madame Diouf només va tenir un fill i el va perdre en una de les pasteres que naufraguen cada any a les costes canàries Madame Diouf solamente tuvo un hijo y lo perdió en una de las pateras que naufragan cada año en las costas canarias Madame Diouf had only one child and she lost him on one of the ‘pateras’ that sink each year off the coasts of the Canary Islands 24


DOSSIER


BARÇA O BARÇAKH BARÇA OR BARÇAKH

Els acords pesquers internacionals han trencat el fràgil ecosistema social i cultural del Senegal. Els pescadors de Thiaroye sur Mer amb prou feines donen de menjar a tota la família / Los acuerdos pesqueros internacionales han roto el frágil ecosistema social y cultural de Senegal. Los pescadores de Thiaroye sur Mer apenas pueden dar de comer a toda la familia / The international fishing agreements have broken Senegal’s fragile social and cultural ecosystem. The fishermen of Thiaroye sur Mer can barely feed the whole family /

Als peus del megamonument pel Renaixement Africà s’estén una llenca de platges de sorra fina i blanca amb pesades bar­ ques de fusta policromada varades davant les casetes de pescadors. Milers d’embarcacions tradicionals que es degraden i que ja no ser­ veixen ni com a pastera. Clavant els peus amb força a la sorra i seguint el cant instructor i rítmic del seu líder, Babacar, els pescadors de Thiaroye sur Mer tiren de la soga tots a l’una per portar l’enorme xarxa cap a terra ferma. Poc peix deuen haver capturat, però amb les barques encara n’agafen menys. Arrossegaran la xarxa fins a la costa gairebé tot el matí i la

captura amb prou feines els donarà per fer menjar a tota la família. “Ser pescador amb una barca plena de fills amb quaranta braços per remar i tres o quatre dones esperant a la platja per recollir el peix i vendre’l al mercat no és només una qües­ tió de benestar familiar, sinó de prestigi dins de la comunitat”, explica amb tota serenor Yayi Diouf, directora del Coflec, col·lectiu de dones contra l’emigració clandestina al Senegal, per explicar la importància de la po­ ligàmia en aquest suburbi costaner de Dakar i denunciar com els acords pesquers interna­ cionals han trencat el fràgil ecosistema social

i cultural del país. Madame Diouf només va poder tenir un fill i el va perdre en una de les centenars de pasteres que naufraguen cada any intentant trobar les costes canàries, la porta del darrere d’un Eldorado europeu que existeix més en l’imaginari dels desespe­ rats que en la realitat dels carrers de ciutats anhelades com Barcelona. “Abans no ens acabàvem el peix”, intervé Babacar deixant els seus pescadors de terra ferma al comandament de l’arrossegament. “Ara hauríem de sortir amb les barques més de 50 milles mar endins per fer una pesca rendible, i això requereix una embarcació de

A los pies del megamonumento al Rena­ cimiento Africano se extiende una lengua de playas de arena fina y blanca, con pesadas barcas de madera polícroma varadas frente a las casitas de los pescadores. Son miles de embarcaciones tradicionales que se van degradando y que ya no sirven ni siquiera como patera. Clavando los pies con fuerza en la arena y siguiendo el canto instructor y rítmico de su líder, Babacar, los pescadores de Thiaroye sur Mer jalan todos a una para llevar a tierra firme la enorme red. Habrán cogido poco pescado, pero con las barcas la pesca todavía es peor. Se pasarán prácti­

camente toda la mañana arrastrando la red hasta la costa y la captura apenas les dará para alimentar a toda la familia. “Ser pescador con una barca llena de hijos con cuarenta brazos para remar y tres o cuatro mujeres esperando en la playa para recoger el pescado y venderlo en el mercado no es sólo una cuestión de bienestar familiar, sino de prestigio en el seno de la comuni­ dad”, relata con serenidad Yayi Diouf, direc­ tora de Coflec, colectivo de mujeres contra la emigración clandestina en Senegal, para explicar la importancia de la poligamia en este suburbio costero de Dakar y denunciar

cómo los acuerdos pesqueros internacionales han roto el frágil ecosistema social y cultu­ ral del país. Madame Diouf solamente pudo tener un hijo y lo perdió en uno de los cien­ tos de pateras que naufragan cada año inten­ tando arribar a las costas canarias, la puerta de atrás de un Eldorado europeo que existe más en el imaginario de los desesperados que en la realidad de las calles de ciudades anhe­ ladas como Barcelona. “Antes no nos acabábamos el pescado”, interviene Babacar, dejando a sus pescadores de tierra firme al mando del arrastre. “Ahora, tendríamos que salir con las barcas más de >>

At the foot of the mega-monument to the African Renaissance, there extends a strip of beaches with fine, white sand and heavy, co­ lourfully painted wooden boats beached in front of the fishermen’s huts. Thousands of traditional boats that are falling apart and can no longer be used even as migrant boats (‘pateras’). Sinking their feet heavily into the sand and following the rhythmic, pacesetting chant of their leader, Babacar, the fisher­ men of Thiaroye sur Mer tug at the rope in unison to drag an enormous fishing net towards terra firma. They probably caught few fish, but they would catch even fewer

with those boats. They spend almost the entire morning dragging the net towards the coast, yet with any luck the capture will barely feed the whole family. “Being a fisherman with a boat full of chil­ dren with 40 arms to row and three or four women waiting on the beach to gather the fish and sell it at the market is a question not only of family welfare but also of prestige in the community,” tells Yayi Diouf serenely to explain the importance of polygamy in this coastal suburb of Dakar and denounce how the international fishing agreements have broken the country’s fragile social and

cultural ecosystem. Madam Diouf is the di­ rector of Coflec, a women’s collective that combats clandestine emigration in Senegal. She was only able to have one child, and she lost him in one of the hundreds of ‘pateras’ that reach the coasts of the Canary Islands, the gateway to the last European Eldorado that exists more in the minds of the desperate seekers than in the reality of the streets of yearned-for cities like Barcelona. “In the past there was an endless supply of fish,” says Babacar, leaving his fisher­ men on dry land to keep dragging. “Now we would have to take the boats at least >>

26


DOSSIER motor.” Babacar Niang admet haver estat “passador”, haver sucumbit a la temptació de convertir la seva barca de pesca en pas­ tera, però els drames dels nàufrags o emi­ grants clandestins, en el millor dels casos, li han fet veure que aquesta és una opció des­ esperada i insostenible en el temps. Ara ha sol·licitat al Coflec un crèdit per trobar una nova barca que li permeti explotar comer­ cialment el motor foraborda i els estris nous de pesca que s’ha comprat. “Si Europa ens treu el peix de les nostres platges, que ens deixi treballar a les seves costes”, reivindica Talla Fall sortint del grup per arrecerar-se a

l’ombra d’una de les barques tretes a terra. Ha intentat dues travessies en pastera: la primera va acabar quan van ser interceptats pels vaixells guardacostes i la segona amb un tràgic naufragi amb 80 morts davant de Marroc. Com a reivindicació del seu somni estroncat llueix una samarreta color mango del Barça, l’equip de futbol de la ciutat que representa la culminació de l’aventura de llençar-se al mar. Yayi Diouf recorre diàriament les platges de Thiaroye desanimant els joves temptats per les pasteres que desafien l’eslògan po­ pular, un veritable crit de guerra contra la

pobresa i la manca d’oportunitats: “Barça o Barçakh!”. Barçakh és la mort en llengua wolof. La Coflec té unes 350 dones associades i ofereix microcrèdits d’un màxim de 1.000 euros (650.000 francs CFA) a 130 dones, que s’han organitzat en cooperatives per vendre els teixits que estampen a mà, el peix que els entra amb les noves xarxes, els souvenirs que porten als mercats de la capi­ tal, el cuscús tradicional que trillen i passen pel molí, les verdures que cultiven als horts ecològics o els pollastres que han criat a les noves granges. Ara són aquestes dones les >>


<<

que guien el negoci familiar a Thiaroye sur Mer i, malgrat les reticències inicials de les autoritats polítiques i religioses, l’associació també ha obert una branca per concedir mi­ crocrèdits a homes en atur, especialment als joves clandestins repatriats des d’Europa. Els pescadors de Thiaroye, on malviuen 45.000 ànimes, culpen de la crisi de les pasteres als acords de pesca que la Unió Europea va signar amb el govern senegalès entre 1980 i 2006, tot i que admeten també que el sector de la pesca artesanal no està regulat ni degudament organitzat. En qual­ sevol cas, la sobreexplotació dels recursos –la

pesca va ser el sector refugi dels camperols que van perdre les terres per la ràpida ur­ banització de la capital, Dakar–, la pujada del preu del petroli, la manca de gestió dels excedents de pesca i la no-reinversió dels be­ neficis dels acords en el sanejament del sec­ tor fan que bona part de les 15.000 piragües de pesca artesanal es podreixin a les platges. Amb un pas rítmic, coordinat i sincro­ nitzat, braçada rera braçada, pam a pam, la xarxa es va acostant amb molt d’esforç fins

a la platja. En Cheikh Tioro Wade, alt i fort com un armari, trenca també la filera per afegir-se a la conversa. “Em vaig vendre tot l’equip de pesca per poder recollir els 2.000 euros que costa un lloc a la pastera. Vaig tenir sort i vam aconseguir arribar a les costes de Lanzarote després de sis dies a la deriva. Però les autoritats espanyoles em van enganyar. Després d’internar-nos en un camp ens van fer pujar a un avió per enviar-nos a Màlaga i a Madrid per treballar. Quan l’aparell va aterrar

quita el pescado de nuestras playas, que nos deje trabajar en sus costas”, reivindica Talla Fall, separándose del grupo para resguar­ darse a la sombra de una de las barcas que han llevado hasta la arena. Ha intentado dos travesías en patera: la primera acabó cuando fueron interceptados por los barcos guarda­ costas; la segunda tuvo un final trágico, con 80 muertos frente a las costas marroquíes. Para reivindicar su sueño roto, luce una ca­ miseta de color mango del Barça, el equipo de fútbol de la ciudad que representa la cul­ minación de la aventura de lanzarse al mar.

Yayi Diouf recorre diariamente las playas de Thiaroye desanimando a los jóvenes que sienten la tentación de subirse a una patera y que desafían el eslogan popular, un autén­ tico grito de guerra contra la pobreza y la falta de oportunidades: “¡Barça o Barçakh!”. Barçakh, la muerte en wolof. Coflec cuenta con unas 350 mujeres aso­ ciadas y ofrece microcréditos de un máximo de 1.000 euros (650.000 francos CFA) a 130 mujeres que se han organizado en coopera­ tivas para vender los tejidos que estampan a mano, el pescado que entra en las nuevas

Fall as he leaves the group to take shelter in the shade of one of the boats resting on dry land. He has tried to cross the sea in a patera twice: the first time they were intercepted by Coast Guard vessels and the second ended in a tragic wreck that claimed 80 lives off the coast of Morocco. In response to his crushed dream, he wears a mango-coloured t-shirt of Barça, the football team of the city that represents the culmination of his adventure onto the high seas. Every day Yayi Diouf trolls the beaches of Thiaroye discouraging young people tempt­ ed by the ‘patera’ that proclaim the popular

slogan “Barça or Barçakh!”, a veritable war cry against poverty and the lack of opportu­ nities. ‘Barçakh’ means death in Wolof. Coflec has around 350 female members and offers micro-credits of at most 1,000 euros (650,000 CFA francs) to 130 women, who have organised themselves into coope­ ratives to sell the textiles they hand-print, the fish they catch in the new nets, the souvenirs they bring to the markets in the capital city, the traditional couscous they thresh and grind, the vegetables they grow in ecological gardens and the chickens they raise on their new farms. Now these women

<<

50 millas mar adentro para lograr una pesca rentable, y para ello necesitas una barca de motor.” Babacar Niang admite haber sido “pasador”, haber sucumbido a la tentación de convertir su barca de pesca en patera, pero los dramas de los náufragos o emigrantes clandestinos, en el mejor de los casos, le han hecho ver que es una opción desesperada y a la larga insostenible. Ahora, ha solicitado a Coflec un crédito para encontrar una nueva barca que le permita explotar comercialmen­ te el motor fueraborda y los nuevos útiles de pesca que se ha comprado. “Si Europa nos <<

50 miles out to fish profitably, and this requires a motor.” Babacar Niang admits to having transported clandestine emigrants, to having succumbed to the temptation of turning his fishing vessel into a patera, but the dramas of wrecks and clandestine emigrants, in the best of cases, led him to see that it is a desperate enterprise that cannot be sustained over time. Now he has asked Coflec for a loan to find a new boat that will enable him to commercially exploit the offboard motor and new fishing gear he has bought. “If Europe takes the fish from our beaches, it should let us fish off its coasts,” claims Talla

28


DOSSIER estàvem a Dakar.” S’encomana a Déu i diu que potser el seu destí no era viure a Espanya, però assegura que aquesta manera de pescar no li serveix ni per mantenir els pares. Si més no, l’ajuda a posar-se en forma i entrenar, perquè a banda de pescador i clandestí repa­ triat, Tioro és lluitador de lluita senegalesa. Les repatriacions, la vigilància costanera i l’alt preu en vides humanes estan desani­ mant cada vegada més joves que, tot i la falta d’ajudes de la cooperació internacional i del mateix govern senegalès per mante­ nir els sectors productius tradicionals, co­ mencen a ser conscients que a Dakar, a les

platges de Thiaroye, és on han de buscar una oportunitat. Fan mans i mànigues ara per arreplegar diners i tripulació per repa­ rar les barques i competir amb els vaixells europeus, però alhora es pregunten com és possible que el president Abdoulaye Wadé es gasti 19 milions d’euros en una colossal escultura de bronze de gairebé 50 metres d’alçària que s’ha fabricat a Corea del Nord en comptes d’ajudar-los a tornar al mar en condicions. La monumental estàtua, que representa un pare, una mare –massa poc vestida a gust de la majoria dels musulmans del país–i el

seu fill lluitant contra el vent, és d’un gust més aviat propi dels règims comunistes que de la cultura africana. Es va inaugurar amb motiu del 50è aniversari de la independència del Senegal i s’ha venut com un tribut al pan­ africanisme i l’emancipació dels pobles del continent negre. La voluntat de l’octogenari president africà és que el monument al Renaixement Africà esdevingui l’estàtua de la Llibertat d’aquesta banda de l’Atlàntic (de fet, és una mica més alta que la que dóna la benvinguda als visitants de Nova York) i que actuï com a pol d’atracció turística. ¿Un símbol de la reconversió econòmica de la >>

redes, los souvenirs que llevan a los mercados de la capital, el cuscús tradicional que trillan y pasan por el molino, las verduras que cultivan en los huertos ecológicos o los pollos que han criado en las nuevas granjas. Ahora son estas mujeres las que guían el negocio fami­ liar en Thiaroye sur Mer y, a pesar de las re­ ticencias iniciales de las autoridades políticas y religiosas, la asociación también ha abier­ to una rama para conceder microcréditos a hombres en paro, especialmente a los jóvenes clandestinos repatriados desde Europa. Los pescadores de Thiaroye, donde mal­ viven 45.000 almas, culpan de la crisis de

las pateras a los acuerdos pesqueros que la Unión Europea firmó con el gobierno se­ negalés entre 1980 y 2006, aunque también admiten que el sector de la pesca artesanal no está regulado ni debidamente organiza­ do. Sea como fuere, la sobreexplotación de los recursos –la pesca fue el sector en el que se refugiaron los campesinos que perdieron las tierras a causa de la rápida urbanización de la capital, Dakar–, el aumento del precio del petróleo, la falta de gestión de los exce­ dentes de pesca y la no reinversión de los beneficios de los acuerdos en el saneamien­ to del sector hacen que buena parte de las

15.000 piraguas de pesca artesanal se pudran en las playas. Con un paso rítmico, coordinado y sin­ cronizado, brazada tras brazada, palmo a palmo, la red se acerca con mucho esfuerzo hasta la playa. Cheikh Tioro Wade, alto y fuerte como un armario, también rompe filas para añadirse a la charla. “Me vendí todo el equipo de pesca para poder reunir los 2.000 euros que cuesta un lugar en la patera. Tuvimos suerte y conseguimos llegar a las costas de Lanzarote, tras seis días a la deriva, pero las autoridades españolas me engaña­ ron. Después de internarnos en un campo, >>

are the ones who run the family businesses in Thiaroye sur Mer, and despite the initial reluctance on the part of the political and religious authorities, the association has also opened up a branch to grant micro-credits to unemployed men, especially the clandes­ tine youths repatriated from Europe. The fishermen of Thiaroye, where 45,000 souls barely eke out a living, blame the mi­ grant boat crisis on the fishing agreements that the European Union signed with the Senegalese government between 1980 and 2006, although they also admit that the tra­ ditional fishing industry is neither regulated

nor properly organised. In any event, the over-exploitation of resources (fishing was the industry in which peasants took refuge when they lost their lands through the quick urbanisation of the capital, Dakar), the rise in oil prices and the failure to manage fish­ ing surpluses and reinvest the profits from the agreements to bolster the industry mean that many of the 15,000 traditional fishing canoes are rotting on the beaches. At a rhythmic, coordinated, synchronis­ ed pace, armstroke after armstroke, hand to hand, the net is gradually drawing clo­ ser to the beach through toilsome exertion.

Cheikh Tioro Wade, tall and strong as an oak tree, also breaks the ranks to join the conversation. “I sold all my fishing gear to raise the 2,000 euros to pay for a place on a raft. I was lucky and managed to reach the coast of Lanzarote after six days of drifting. But the Spanish authorities tricked me. After locking us up in a camp they put us on a plane to send us to Malaga and Madrid to work. When the plane landed, we were in Dakar.” He trusts in God and says that per­ haps his fate was not to live in Spain, but he claims that this way of fishing does not even allow him to support his parents. At >>

29


Yayi Diouf recorre diàriament les platges de Thiaroye desanimant els joves temptats per les pasteres / Yayi Diouf recorre diariamente las playas de Thiaroye desanimando a los jóvenes que sienten la tentación de subirse a una patera / Every day Yayi Diouf trolls the beaches of Thiaroye discouraging young people tempted by the ‘patera’ /

Babacar Niang va ser “passador”, però el drama dels emigrants clandestins li ha fet veure que és una opció insostenible Babacar Niang fue “pasador”, pero el drama de los emigrantes clandestinos le ha hecho ver que es una opción insostenible

<<

nos subieron a un avión para enviarnos a Málaga y a Madrid para trabajar. Cuando el aparato aterrizó, estábamos en Dakar.” Se encomienda a Dios y dice que tal vez su des­ tino no era vivir en España, aunque asegura que esta manera de pescar no le da ni para mantener a sus padres. Aun así, le ayuda a <<

least it helps him to get fit and train, because in addition to being a fisherman and clan­ destine repatriate, Tioro is also a Senegalese wrestler. Repatriations, coastal surveillance and the high price in human lives are increasingly discouraging young people who, despite the lack of aid from international cooperation and the Senegalese government to maintain the traditional production sectors, are be­ ginning to realise that Dakar, the beaches of Thiaroye, are where they have to look for opportunities. They now do their utmost to

30

Babacar Niang used to transport clandestine emigrants, but the drama made him see that it is not a sustainable option <<

regió? Per als pescadors que viuen a peus de l’estàtua, evidentment no ho és. El megaprojecte de Wadé –que cobrarà drets d’autor per l’estàtua– no paliarà la des­ esperació que regna a Thiaroye. Allà, entre els carrerons sense asfaltar i les llotges de peix sense cambres frigorífiques, dones com Yayi Diouf intenten que la seva comunitat accepti el tsunami cultural que està arra­ sant els fonaments de la societat tradicional que impregna les senzilles llars forjades per generacions de pescadors. L’impacte serà semblant al que va mutilar de joves l’oest africà durant les onades de captura d’esclaus

fa dos i tres segles. Aleshores, 20 milions d’homes i dones van ser capturats, venuts i deportats, principalment cap a Amèrica, per la “Porta del no-Retorn”, una petita cambra a la punta més occidental del continent que encara es pot visitar a la Casa dels Esclaus de l’illa de Gorée, a poques milles de la platja on Babacar, Tioro i Talla intenten refer les seves vides. Ells han format part de les ona­ des d’esclaus econòmics del nou mil·lenni i ara només esperen que, superada la barçakh, es tanqui la nova porta del no-retorn i se’ls doni una altra oportunitat a la seva pròpia platja.

ponerse en forma y entrenar porque, además de pescador y clandestino repatriado, Tioro es luchador de lucha senegalesa. Las repatriaciones, la vigilancia costera y el elevado precio en vidas humanas están desanimando cada vez a más jóvenes que, pese a la falta de ayudas por parte de la co­ operación internacional y del mismísimo gobierno senegalés para mantener los sec­ tores productivos tradicionales, comienzan a ser conscientes de que es en Dakar, en las playas de Thiaroye, donde deben buscar una oportunidad. Se las ingenian para reunir el dinero y la tripulación necesarias para reparar

las barcas y competir con los barcos euro­ peos, al tiempo que se preguntan cómo es posible que el presidente Abdoulaye Wadé se gaste 19 millones de euros en una colosal escultura de bronce de casi 50 metros de al­ tura fabricada en Corea del Norte en lugar de ayudarlos a volver al mar en condiciones. La monumental estatua, que representa a un padre, a una madre –demasiado poco vestida para el gusto de la mayoría de los musulmanes del país– y a su hijo luchando contra el viento, es de un gusto más pro­ pio de los regímenes comunistas que de la cultura africana. Se inauguró con motivo

raise money and a crew to repair the boats and compete with the European vessels, but at the same time they wonder how Presi­ dent Abdoulaye Wadé could have spent 19 million euros on a colossal bronze sculpture almost 50 metres tall manufactured in North Korea instead of helping them to return to the sea with a fighting chance of success. The monumental statue, which represents a father, a mother – too scantily clad to suit the tastes of the majority of Muslims in the country – and their child struggling against the wind, reflects a taste more common to communist regimes than African culture. It

was officially unveiled to commemorate the 50th anniversary of Senegal’s indepen­dence and was sold as a tribute to pan-Africanism and the emancipation of the peoples of the Dark Continent. The octogenarian president’s desire is for the monument to the African Renaissance to become the Stat­ ue of Liberty on this side of the Atlantic (in fact, it is slightly taller than the woman who welcomes visitors to New York) and for it to act as a tourist magnet. A symbol of the region’s economic reconversion? To the fis­ hermen living at the foot of the statue, it is clearly anything but.


DOSSIER del 50º aniversario de la independencia de Senegal y se ha vendido como un tributo al panafricanismo y a la emancipación de los pueblos del continente negro. El oc­ togenario presidente africano desea que el monumento al Renacimiento Africano se convierta en la estatua de la Libertad de esta orilla del Atlántico (de hecho, es ligeramente más alta que la que recibe a los visitantes que llegan a Nueva York) y que se erija en foco de atracción turística. ¿Un símbolo de la reconversión económica de la región? Para los pescadores que viven al pie de la estatua, evidentemente no lo es.

El megaproyecto de Wadé –que cobrará derechos de autor por la estatua– no paliará la desesperación reinante en Thiaroye. Ahí, entre las callejuelas sin asfaltar y las lonjas de pescado sin cámaras frigoríficas, mujeres como Yayi Diouf intentan que su comunidad acepte el tsunami cultural que está llevándo­ se por delante los cimientos de la sociedad tradicional que impregna los sencillos hoga­ res forjados por generaciones de pescadores. El impacto será similar al que mutiló de jó­ venes el oeste africano durante las oleadas de captura de esclavos de hace dos y tres siglos. A la sazón, 20 millones de hombres y mu­

The mega-project promoted by Wadé – who will earn copyright for the statue – will not alleviate the despair that prevails in Thiaroye. There, among the unpaved alleyways and fish exchanges with no refrig­ erated chambers, women like Yayi Diouf are trying to help their community to deal with the cultural tsunami that is sweeping away the foundations of the traditional so­ ciety that permeates the simple households forged by generations of fishermen. The im­ pact will be similar to the one that mutilated the youth of West Africa during the waves of slave round-ups two and three centuries

ago. Back then, 20 million men and women were captured, sold and deported, mainly to America, through the “Door of No Re­ turn”, a small chamber on the westernmost point of the continent that can still be visit­ ed in the Slave House on Gorée Island, just a few miles from the beach where Babacar, Tioro and Talla are trying to rebuild their lives. They have been part of the waves of economic slaves in the new millennium and only hope that, now that they have beaten ‘ barçakh’, the new door of no return closes and they are given another chance on their own beach.

jeres fueron capturados, vendidos y depor­ tados, principalmente con rumbo a Estados Unidos, por la “Puerta del No Retorno”, una pequeña estancia situada en el extremo más occidental del continente y que todavía se puede visitar en la Casa de los Esclavos de la isla de Gorée, a pocas millas de la playa en la que Babacar, Tioro y Talla intentan reha­ cer sus vidas. Ellos han formado parte de las oleadas de esclavos económicos del nuevo milenio y ahora sólo esperan que, superada la barçakh, se cierre la nueva puerta del no retorno y se les brinde otra oportunidad en su propia playa.

Coflec – Collectif des femmes pour la lutte contre l’émigration clandestine au Sénégal www.coflec.org Càtedra UNESCO-Fundació FC Barcelona-UOC www.youtube.com/watch?v=CV-6phZiQvs E-Learning Africa www.elearning-africa.com African Virtual University www.avu.org

31


Javier de Lucas (Múrcia, 1952) és catedràtic de Filosofia del Dret i Filosofia Política de la Universitat de València i promotor del seu Institut de Drets Humans. La seva carrera professional s’ha dividit entre la docència i la recerca. Expresident de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), ha rebut la medalla de plata de la Creu Roja Espanyola per la seva tasca en l’àmbit de la immigració. Ha publicat innombrables llibres, entre els quals destaquen Puertas que se cierran (Icaria, 1996) o La igualdad en los derechos: claves de la integración (amb Ángeles Solanes, Dykinson, 2009).

Javier de Lucas (Murcia, 1952) es catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia y promotor de su Instituto de Derechos Humanos. Su carrera profesional se ha dividido entre la docencia y la investigación. Ex presidente de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), ha recibido la medalla de plata de la Cruz Roja Española por su labor en el ámbito de la inmigración. Ha publicado innumerables libros, entre los que destacan Puertas que se cierran (Icaria, 1996) o La igualdad en los derechos: claves de la integración (con Angeles Solanes, Dykinson, 2009).

Javier de Lucas (Murcia, 1952) is a professor of Philosophy of Law and Political Philosophy at Valencia University and a promoter of its Human Rights Institute. His career has been split between teaching and research. The former chair of the Spanish Refugee Aid Commission (CEAR), he won the silver medal from the Spanish Red Cross for his efforts in the field of immigration. He has published numerous books, including Puertas que se cierran (Doors that shut, Icaria, 1996) and La igualdad en los derechos: claves de la integración (Equality in rights: keys to integration, with Angeles Solanes, Dykinson, 2009).

32


La transformació de l’ordre mundial imme­ diatament després de la caiguda del mur i de l’entrada al nou segle per les “portes de l’infern” que van ser els atemptats terroristes de l’11-S, així com la vertiginosa acceleració imposada pel model de globalització impe­ rant, té com a resultat, segons el diagnòstic habitual, la deliqüescència, la liquiditat en la qual reverteixen institucions, pràctiques socials i fins i tot visions del món que ens semblaven profundament arrelades, gairebé naturals. Per aquest motiu, el sociòleg Ulrich Beck sosté que bona part dels conceptes que abans

ens permetien entendre i interpretar la reali­ tat ara s’han convertit en categories zombis. Beck utilitza com a exemple la noció de ciu­ tadania. El meu parer és que passa el mateix amb el concepte de refugiat, perquè descriu una realitat que, segons Arendt, és un dels trets decisius de nou segle, el nostre segle XXI, un segle de refugiats. Una condició, la del refugiat, que ha augmentat amb la repercussió de la crisi global sobre els més vulnerables. Si afirmo la pertinència de la metàfora és sobretot perquè, com assegura Beck a pro­ pòsit de la ciutadania, es tracta d’una noció

DOSSIER

Desapareix l’asil? Javier de Lucas

que sembla gaudir de bona salut, però que de facto és un “mort vivent”. Qualsevol re­ flexió atenta demostra que el concepte de refugiat avui, pel que fa a estatus i funció, ofereix una realitat molt més tènue del que pensem i sens dubte més dèbil que la noció que apareix a les Convencions de Ginebra. Hi ha un altre argument, però, que permet atribuir-li aquesta condició: el concepte de refugiat és un “mort vivent” de la mateixa manera que el dret d’asil és una categoria, si no morta, sí en greu perill d’extinció. Un dret en crisi o en vies d’extinció? Recordem primer les dades més recents, que >>

¿Desaparece el asilo? La transformación del orden mundial a raíz de la caída del muro y de la entrada en el nuevo siglo por esas “puertas del infierno” que fue­ ron los atentados terroristas del 11-S, unidos a la vertiginosa aceleración impuesta por el modelo de globalización imperante, tiene como resultado, según el diagnóstico al uso, la delicuescencia, la liquidez en la que devie­ nen instituciones, prácticas sociales e incluso visiones del mundo que nos parecían más que profundamente arraigadas, casi naturales.

El sociólogo Ulrich Beck sostiene que, por esa razón, buena parte de los conceptos que otrora nos permitían entender e interpretar la realidad se han convertido en categorías zom­ bies. Beck utiliza como ejemplo la noción de ciudadanía. Pero, a mi modo de ver, pasaría lo mismo con el concepto de refugiado, que des­ cribe una realidad que, al decir de Arendt, sería uno de los rasgos decisivos del nuevo siglo (el nuestro, el XXI), un siglo de refugiados. Una condición acrecentada por la repercusión de la crisis global sobre los más vulnerables. Si afirmo la pertinencia de la metáfora es, ante todo, porque, como asegura el propio

Beck a propósito de ciudadanía, se trata de una noción que parece gozar de buena salud, pero que de facto es un “muerto viviente”. Cualquier reflexión atenta demuestra que el de refugiado es hoy, en cuanto a su estatus y función, un concepto que ofrece una reali­ dad mucho más tenue de lo que pensamos y desde luego más débil que la noción que apa­ rece en las Convenciones de Ginebra. Pero hay otro argumento que permite atribuirle esa condición: el concepto de refugiado es un “muerto viviente” en la misma medida en que el derecho de asilo es una categoría, si no muerta, sí en grave peligro de extinción. >>

Is asylum disappearing? According to the most common diagnosis, the transformation of the world order after the fall of the Berlin Wall and the entry into the new century through that “gateway to hell”, the terrorist attacks on 9/11, coupled with the breakneck speed imposed by the prevailing model of globalisation are all resulting in deliquescence, the liquidity of institutions, social practices and even world­ views that used to seem to us more than just deeply rooted: almost natural.

Sociologist Ulrich Beck holds that, for this very reason, many of the concepts that used to help us to understand and interpret reality have become zombie categories. Beck uses the notion of citizenship as an example. But to my mind, the same holds true of the con­ cept of refugee, which describes a reality that, as Arendt said, would be one of the defining features of the new century (ours, the 21st), a century of refugees. This condition is only fur­ ther accentuated by the repercussions of the global crisis on the most vulnerable people. If I posit the relevance of this metaphor, it is primarily because, as Beck himself

claims regarding citizenship, it is a notion that is apparently robustly healthy, yet one which de facto is “living dead”. Any careful reflection shows that the concept of refugee today, in terms of its status and function, is one that offers a much more tenuous reality than what we might think, and it is clearly weaker than what is stated in the Geneva Conventions. But there is another argument that undermines the category of refugee: the concept is “living dead” in the same way that the right to asylum is a ca­ tegory that if not dead is at least seriously endangered. >>

33


<<

Parlar de temps difícils quan es parla de refugiats no deixa de ser un pleonasme Hablar de tiempos difíciles en relación con los refugiados no deja de ser un pleonasmo Talking about difficult times in relation to refugees is somewhat redundant

<<

¿Un derecho en crisis o en vías de extinción? Empecemos por recordar los datos más recientes, que son inequívocos en

són inequívoques pel que fa a la situació dels refugiats al nostre país: l’any 2008, es van re­ gistrar només 4.516 sol·licituds d’asil, la xifra més baixa del període 2001-2008, un 41,6% menys que l’any 2007 (7.622 sol·licituds). Menys de la meitat es van admetre a trà­ mit i d’aquestes només es van concedir 151 sol·licituds stricto sensu, el 2,91%, a les quals s’haurien d’afegir 126 concessions de protec­ ció complementària. L’any 2009 les dades revelen una tendència encara més a la baixa: amb prou feines 2.500 sol·licituds. Aquestes xifres –a França hi van haver 22.000 sol·licituds i 11.000 concessions

en el mateix període– són indignes per a un país que, tot i la crisi, és la vuitena po­ tència del món. ¿És aquesta la nostra ca­ pacitat d’acollida en un món on no deixa d’augmentar la quantitat de persones que necessiten refugi? Segons l’últim informe anual “Tendències globals” d’ACNUR sobre la situació dels refugiats al món, el nombre de persones desarrelades per força pels conflictes i per la persecució es va elevar a 42 milions al final de l’any passat. També hi va haver una brusca minva de les repatriacions i un nombre més important de conflictes de llarga dura­ ció, que generen situacions de desplaçament

cuanto a la situación de los refugiados en nuestro país: en 2008, se registraron tan sólo 4.516 solicitudes de asilo, la cifra más baja del periodo 2001-2008, un 41,6% inferior a 2007 (7.622 solicitudes). Menos de la mitad se admitieron a trámite y de ellas sólo se concedieron 151 solicitudes stricto sensu, el 2,91%, a las que habría que añadir 126 concesiones de protección complementaria. En 2009 los datos revelan una tendencia aún más a la baja: apenas 2.500 solicitudes. Esas cifras –en Francia hablamos de 22.000 solicitudes y 11.000 concesiones en el mismo periodo– son indignas para un

país que, pese a la crisis, es la octava poten­ cia del mundo. ¿Es esa nuestra capacidad de acogida en un mundo en el que el número de personas que necesitan refugio no deja de incrementarse? Según el último informe anual “Tendencias globales” de ACNUR sobre la situación de los refugiados en el mundo, el número de personas desarraigadas a la fuerza por los conflictos y la persecución se elevó a 42 millones a finales del pasado año, en medio de una brusca ralentización de las repatriaciones y un mayor número de conflictos de larga duración que generan situaciones de desplazamiento prolongado.

These figures – France received 22,000 requests and granted 11,000 people refugee status in the same period – are embarrassing for a country which is the eighth leading power in the world despite the crisis. Does this really reflect our capacity to welcome others in a world in which the number of people needing refuge is only on the rise? Ac­ cording to the latest annual UNHCR “Glo­ bal Trends” report on the status of refugees in the world, 42 million people had been forcefully uprooted by conflicts and persecu­ tion by the end of last year, in the midst of a steep drop in repatriations and a surge in

long-term conflicts that generate situations of prolonged displacement. This figure in­ cludes 16 million refugees and applicants for asylum and 26 million internally displaced persons who have been uprooted in their own countries. The report states that 80% of the refugees are living in developing coun­ tries, as are the vast majority of internally displaced persons. This unequal distribution reveals the disproportionate burden borne by those who are the least poised to bear it, as well as the need for international aid. As I said, this in itself is enough to force us to acknowledge that asylum is a right that

<<

Is asylum a right that is in crisis, or is it on its way to becoming extinct? Let us begin by examining the most recent figures, which speak unequivocally about the status of refugees in our country: in 2008, only 4,516 requests for asylum were received, the lowest in the period from 2001 to 2008, and 41.6% lower than in 2007 (7,622 requests). Fewer than half of them were accepted for proces­ sing, and only 151 or 2.91% of them were ac­ tually granted. The recipients were joined by 126 people who were granted complementary protection. In 2009, the figures reveal a further downswing: a scant 2,500 requests.

34


DOSSIER prolongat. La xifra inclou setze milions de refugiats i sol·licitants d’asil i 26 milions de desplaçats interns, desarrelats dins dels seus propis països. L’informe indica que el 80% dels refugiats es troba en països en vies de desenvolupament, així com la gran majo­ ria dels desplaçats interns. Aquesta desigual distribució posa de manifest el pes despro­ porcionat que suporta qui menys s’ho pot permetre i la necessitat d’ajuda internacional. Amb aquests fets n’hi ha prou per re­ conèixer que l’asil és un dret en crisi, un dret greument amenaçat, a la baixa. Avui fins i tot es podria parlar de risc de desaparició,

d’esgotament, perquè cada vegada és més difícil que qui fuig d’una persecució i busca refugi pugui arribar fins a nosaltres i, el que és pitjor, obtingui el reconeixement de l’asil. Per aquest motiu, parlar de temps difícils quan es parla de refugiats no deixa de ser un pleonasme. Mai no han existit els bons temps per a qui necessita el dret d’asil, però les estadístiques d’ACNUR certifiquen que aquesta necessitat ara és més ingent que mai. La raó és que han augmentat i diversificat les situacions que obliguen milions de per­ sones de tot el món a fugir del seu país. A més de les persecucions per raons polítiques

o per pertànyer a minories amenaçades i de les guerres o conflictes civils que es multi­ pliquen, existeixen altres motius relacionats amb la qüestió sexual, amb la condició de gènere i, sobretot, amb els desastres me­ diambientals. Per totes aquestes raons, l’asil, un dret fonamental i universal, és un dret cada vegada més amenaçat. En qualsevol cas, cal retenir el substantiu i no perdre de vista el més important: l’asil no és un acte de generositat ni de caritat; és un dret fonamental universal. Per tant, els estats que el reconeixen per haver ratificat la Convenció de Ginebra de 1951 i el Protocol >>

Esta cifra incluye a 16 millones de refugia­ dos y solicitantes de asilo y a 26 millones de desplazados internos, desarraigados dentro de sus propios países. El informe indica que el 80% de los refugiados se encuentra en países en vías de desarrollo, al igual que la amplia mayoría de los desplazados internos. Esa desigual distribución pone de manifies­ to el peso desproporcionado que soportan aquellos que menos pueden permitírselo, así como la necesidad de ayuda internacional. Como decía, eso es suficiente para obligar­ nos a reconocer que el asilo es un derecho en crisis, un derecho gravemente amenaza­

do, a la baja. Hoy incluso se podría hablar de riesgo de desaparición, de vaciamiento. Sobre todo, porque cada vez es más difícil que quienes huyen de persecución y buscan refugio puedan llegar hasta nosotros y, lo que es peor, obtengan el reconocimiento del asilo. Por eso, hablar de tiempos difíci­ les en relación con los refugiados no deja de ser un pleonasmo. Nunca ha habido buenos tiempos para quienes necesitan el derecho de asilo, pero las estadísticas de ACNUR certifican que nunca como ahora ha habido tal necesidad. La razón es que se han incre­ mentado y diversificado las situaciones que

obligan a millones de personas en todo el mundo a huir de su país. A las persecucio­ nes por razones políticas o la pertenencia a minorías amenazadas, a las guerras o con­ flictos civiles que se multiplican, se han su­ mado otras vinculadas a la opción sexual, a la condición de género y, sobre todo, a los desastres medioambientales. Por todo ello, el asilo, un derecho fundamental y universal, es un derecho cada vez más amenazado. En todo caso, me permito insistir en la necesidad de retener el sustantivo: convie­ ne no perder de vista lo más importante, es decir, que el asilo no es un acto de gene­ >>

is undergoing a crisis, a seriously endange­ red right which is ailing. Today we could even talk about the risk of it disappearing, becoming depleted, especially because it is increasingly difficult for people fleeing from persecution and seeking refuge to reach us, and what is even worse, to earn recog­ nition of asylum. For this reason, talking about difficult times in relation to refugees is some­what redundant. There have never been good times for people needing the right to asylum, but the UNHCR statistics certify that there has never been such a need as there is today. The reason is that the num­

ber of situations that force millions of people all over the world to flee their countries has risen and diversified. Persecution for political reasons or because an individual belongs to threatened minorities, and the multiplying wars or civil conflicts, are being joined by other threats linked to sexual choice, gender and especially environmental disasters. For all of these reasons, asylum, a fundamental, universal right, is increasingly endangered. In any case, I would like to stress the sub­ stantive. We should not lose sight of the most important thing, namely that asylum is not an act of generosity or charity, rather it is

a fundamental universal right which entails the existence of legal obligations that can be demanded of states that recognise this right through their ratification of the 1951 Ge­ neva Convention and the 1967 New York Protocol. Both of them entail obligations to protect refugees, not only on a country’s own soil but also outside it. We could even claim that asylum is the most basic right in the sense that it applies to anyone who is simply a human being, without any other specific attributes. So the paradoxical fact is that even though there are more and more refugees and dis­ >>

35


L’asil no és un acte de generositat ni de caritat; és un dret fonamental universal El asilo no es un acto de generosidad ni de caridad, sino un derecho fundamental universal <<

de Nova York de 1967 tenen obligacions ju­ rídiques exigibles. Aquestes obligacions no només fan referència a la protecció dels re­ fugiats en el propi territori, sinó també fora d’aquest territori. Fins i tot es podria dir que es tracta del dret més bàsic, perquè és el dret

de qui és, senzillament, ésser humà, sense atributs. El fet paradoxal és que, encara que no paren d’augmentar els refugiats i els des­ plaçats a tot el món, cada vegada arriben menys demandes d’asil a les nostres fronte­ res, les de la Unió Europea, les d’Estat es­ panyol. Tot i el tòpic que viuríem amenaçats per allaus de demandants, els fets mostren que al món pròsper del qual formem part passa tot el contrari. Nosaltres, europeus i espanyols, que vivim en unes societats més segures que mai, no som els destinataris prioritaris d’aquests moviments de demanda.

Així doncs, per què aquesta voluntat sostin­ guda de restringir l’asil? Que hi hagi cada vegada més neces­ sitat d’asil i que alhora disminueixin les sol·licituds (per no parlar de les concessions), té una explicació, com s’analitza a l’Informe CEAR 2009. El factor fonamental són les polítiques de control i d’externalització de fronteres en matèria d’immigració i d’asil de la UE i d’Espanya (un dels seus princi­ pals instruments és la firma de convenis bi­ laterals amb països de trànsit), reafirmades al Pacte Europeu sobre Immigració i Asil d’octubre de 2008, que s’inclou al Programa

todo el mundo los refugiados y desplaza­ dos, cada vez llegan menos demandas de asilo a nuestras fronteras, las de la Unión Europea, las de España. Frente al tópico de que viviríamos amenazados por avalanchas de demandantes, los hechos muestran que sucede lo contrario en el mundo próspero del que formamos parte. Nosotros, euro­ peos, españoles, que vivimos en las socieda­ des más seguras que jamás hayan existido, no somos los destinatarios prioritarios de esos movimientos de demanda. Entonces, ¿por qué esa voluntad sostenida de restrin­ gir el asilo?

Que haya cada vez más necesidad de asilo y, sin embargo, bajen las solicitudes (por no hablar de las concesiones), tiene una explica­ ción, como se analiza en el Informe CEAR 2009. El factor fundamental son las políticas de control y externalización de fronteras en materia de inmigración y asilo emprendidas por la UE y España (uno de cuyos principa­ les instrumentos es la firma de convenios bi­ laterales con países de tránsito) y reafirmadas en el Pacto Europeo de Asilo e Inmigración de octubre de 2008, que toma cuerpo en el Programa de Estocolmo que regirá la ac­ tuación de la UE en los próximos años. Esa

accepted), as analysed in the CEAR’s 2009 report. The fundamental factor is policies to control and externalise the borders on matters of immigration and asylum under­ taken by the EU and Spain (one of whose main instruments is the signing of bilateral agreements with countries of transit). This trend was reaffirmed in the October 2008 European Pact on Asylum and Immigration, which takes shape in the Stockholm Protocol that will govern the EU’s actions in the for­ thcoming years. This externalisation creates spaces of contention – under the care of countries that often do not meet the mini­

mum standard of respect for human rights – that are increasingly difficult to overcome. This, in turn, forces refugees to join illegal immigrants in their flight, and the two be­ come confused. One of the consequences of this blurring is that asylum-seekers are treat­ ed like illegal immigrants and are not even given the chance to seek asylum. We just witnessed the reform of Spain’s Asylum Law (Organic Law 12/2009). Despite some technical improvements, the opportun­ity to open up the concept of refugee was squandered, and instead the law upholds and even enhances the

<<

rosidad, de caridad, sino un derecho funda­ mental universal, lo que supone la existencia de obligaciones jurídicas exigibles ante los estados que lo reconocen por haber ratifi­ cado la Convención de Ginebra de 1951 y el Protocolo de Nueva York de 1967. Obligaciones de protección de los refugia­ dos, no sólo en el propio territorio, sino fuera de él. Incluso se podría decir que sería el derecho más básico, en el sentido de que es el propio de quienes son, sin más, seres humanos, sin atributos. Pues bien, el hecho paradójico es que, pese a que no cesan de incrementarse en <<

placed persons around the world, fewer re­ quests for asylum are reaching our borders, meaning the European Union and Spain. Although the cliché claims that we might be inundated with floods of asylum-seekers, the facts show that the opposite is happening in the prosperous world we live in. We, Euro­ peans, Spaniards, who live in the safest socie­ ties that have ever existed, are not the leading recipients of these requests. So why is there this persistent desire to restrict asylum? There is a reason why there is a rising need for asylum yet a dwindling number of requests (not to mention requests that are

36


DOSSIER

Asylum is not an act of generosity or charity; rather it is a fundamental universal right d’Estocolm que regirà l’actuació de la UE en els propers anys. Aquesta externalització crea espais de contenció –a càrrec de països que moltes vegades no superen l’estàndard mínim de respecte dels drets humans– cada vegada més difícils de superar. Això fa que els refugiats s’uneixin en la seva fugida als immigrants irregulars, amb els quals es con­ fonen. Com a conseqüència, són tractats com ells i no se’ls dóna ni la possibilitat de demanar asil. Acabem d’assistir a la reforma de la llei de l’asil (LO 12/2009). Tot i algunes millo­ res tècniques, s’ha desaprofitat l’oportunitat

d’obrir el concepte de refugiat i es manté, i fins i tot s’augmenta, la rigidesa en el reco­ neixement del dret (sobretot per la clàusula de “països segurs”, pel fet que els ciutadans de la UE no puguin invocar-lo, per la des­ aparició de la via diplomàtica de sol·licitud i per l’augment de les causes d’exclusió). Tampoc s’ha aprofitat el semestre de la pre­ sidència espanyola de la UE i no s’ha acon­ seguit l’objectiu de transformar el sistema actual en un sistema europeu comú d’asil (SECA), per caminar cap a una política eu­ ropea més oberta, per mostrar una imatge de la UE diferent, compromesa amb la legalitat

internacional i present com agent a les rela­ cions internacionals. De les recomanacions d’ACNUR, pràcticament només s’ha com­ plert la recomanació relativa a l’agència d’assistència a l’asil. No es tracta, a parer meu, d’afrontar en solitari la misèria al món. Només se’ns exi­ geix estar a l’altura dels deures que imposa la nostra condició privilegiada en un món global i ser coherents amb el nostre respecte pel dret i l’estat de dret, l’empremta genètica que reivindiquem com a creació europea i que és l’opció per la qual hem de decidir-nos en aquests temps de crisi.

externalización crea espacios de contención –bajo el cuidado de países que muchas veces no superan el estándar mínimo de respeto de derechos humanos– cada vez más difíci­ les de superar. Eso obliga a los refugiados a unirse en su huida a los inmigrantes irregu­ lares, con los que se confunden. Y una de las consecuencias es que son tratados como ellos y ni siquiera se les da la posibilidad de demandar asilo. Acabamos de asistir a la reforma de ley del asilo (LO 12/2009). Pese a algunas mejoras técnicas, ha desaprovechado la oportunidad de abrir el concepto de refugiado y mantiene

e incluso incrementa la rigidez en el reco­ nocimiento del derecho (sobre todo por la cláusula de “países seguros” y la exclusión de que los ciudadanos de la UE puedan invo­ carlo, así como por la desaparición de la vía diplomática de solicitud y el aumento de las causas de exclusión). Tampoco se ha aprove­ chado el semestre de presidencia española de la UE, que tenía como uno de sus objetivos la transformación hacia un sistema europeo común de asilo (SECA) para apuntar hacia una política europea más abierta, para mos­ trar una imagen de la UE diferente, compro­ metida con la legalidad internacional, y con

presencia como agente en las relaciones in­ ternacionales. De las recomendaciones de la ACNUR, prácticamente sólo se ha cumplido la relativa a la agencia de asistencia al asilo. No se trata, en mi opinión, de hacer frente en solitario a la miseria del mundo. Sólo se nos exige estar a la altura de los deberes que impone nuestra condición de privilegio en un mundo global. Sólo ser coherentes con nuestro respeto por el derecho y el estado de derecho, esa huella genética que reivin­ dicamos como creación europea y que es la opción por la que debemos decidirnos en estos tiempos de crisis.

rigidity in its recognition of the right (es­ pecially in the clause on “safe countries” due to the fact that it excludes EU citizens from invoking it, as well as through the disappearance of the diplomatic request for asylum and a higher number of cases of exclusion). Nor did Spain seize the op­ portunity of its six-month EU Presidency, one of whose goals was to move towards a Common European Asylum System (CEAS) in order to make headway towards a more open European policy to show a different image of the EU, one that is committed to international legality and is present as a

stakeholder in international relations. Of all the UNHCR’s recomendations, practically the only one that was heeded was the one on the asylum assistance agency. In my opinion, the goal is not to wage a solitary battle against misery in the world. We are asked only to fulfil the duties impos­ ed by our privileged status in the global world, only to be coherent with our respect for law and the rule of law, that genetic foot­ print that we claim as a European creation which is the option that we must choose in these times of crisis.

Javier de Lucas, CV ampliado www.pensarelcine.es/pensarelcineII/ CVJavierdeLucas.pdf Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) www.cear.es Ley 12/2009, de 30 de octubre, reguladora del derecho de asilo y de la protección subsidiaria www.boe.es/boe/dias/2009/10/31/pdfs/ BOE-A-2009-17242.pdf Síntesis de la legislación de la UE: Plan de política de asilo tinyurl.com/38rkmnl

37


Immigrants interconnectats Adela Ros

Fàtima té 25 anys i treballa com a periodista en una cadena de televisió local de Barcelona. El primer que fa cada dia quan arriba a casa a les vuit del vespre és engegar l’ordinador i connectar la càmera web i l’Skype. Uns minuts més tard, els seus pares i la seva àvia es connecten des de Casablanca. Al cap de no res apareix la seva germana en pantalla a Romania. Pocs després, s’hi afegeix la seva cosina des de Bèlgica. “No només parlem cada dia; ens mantenim units”, explica. La Fàtima forma part del prop d’un milió de persones immigrades que han arribat a Catalunya al llarg de la darrera dècada, moltes de les quals

Adela Ros és llicenciada en Ciències de la Informació i Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en Sociologia per la Universitat de Califòrnia, San Diego. Va coordinar el Congrés Mundial de Moviments Humans i Immigració (Fòrum Universal de les Cultures – Barcelona 2004) i va ser secretària d’Immigració del govern català del 2004 al 2006. Actualment, dirigeix el programa d’investigació “Migració i societat xarxa” de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.

>>

Adela Ros es licenciada en Ciencias de la Información y Ciencias Políticas y Sociología por la Universidad Autónoma de Barcelona y doctora en Sociología por la Universidad de California, San Diego. Coordinó el Congreso Mundial de Movimientos Humanos e Inmigración (Fórum Universal de las Culturas – Barcelona 2004) y fue secretaria de Inmigración del gobierno de la Generalitat de Catalunya entre 2004 y 2006. En la actualidad, dirige el programa de investigación “Migración y sociedad red” del Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.

Fátima es una joven de 25 años que trabaja como periodista en una televisión local de Barcelona. Lo primero que hace cada día al llegar a casa, a las ocho de la tarde, es encender el ordenador, conectar la cámara web y abrir Skype. Al cabo de unos minutos, sus padres y su abuela se conectan desde Casablanca. Más tarde, aparece en la pantalla su hermana, desde Rumanía. Unos minutos después, lo hace su prima desde Bélgica. “No sólo hablamos cada día; también nos sentimos unidos”, dice. Fátima es uno del casi millón de inmigrantes que han llegado a Cataluña en la última década. Muchos de

ellos utilizan las TIC para comunicarse e informarse, pero los efectos y las implicaciones de la adopción de estas tecnologías siguen siendo desconocidos. El ejemplo de Fátima podría servir para ilustrar una nueva situación. Uno de los nuevos elementos que distinguen a esta oleada migratoria de las que se dieron en otros periodos de la historia cabe encontrarlo en las posibilidades que ofrecen las tecnologías de la información y la comunicación para estar en contacto constante. Emigrar en la era de las tecnologías móviles, de la comunicación multimodal entre dos puntos cualesquiera >>

Adela Ros holds a degree in Information Sciences and also in Political Science and Sociology from the Autonomous University of Barcelona and a PhD in Sociology from the University of California at San Diego. She coordinated the World Congress on Human Movements and Immigration (2004 Universal Forum of Cultures Barcelona) and served as the Secretary for Immigration in the Catalan government from 2004 to 2006. Today she supervises the research programme entitled “Migration and Network Society” at the UOC’s Internet Interdisciplinary Institute (IN3).

Fatima is a 25-year-old woman who works as a journalist at a local television station in Barcelona. The first thing she does every day when she arrives home at 8pm is go to the computer and connect her webcam and

Skype. A few minutes later, her parents and grandmother get connected from Casablanca. Then, her sister appears on the screen from Romania. A few minutes later, her cousin in Belgium shows up. “Not only do we speak every day, we stay together,” she says. Fatima is one of the almost one million immigrants who have arrived in the autonomous region of Catalonia, in North-eastern Spain in the past decade. Many of them are using ICTs to meet their communication and information needs. The effects and implications of such technological adoption still remain unknown. >>

40


DOSSIER

Inmigrantes interconectados Interconnected immigrants

41


<<

fan servir les TIC per informar-se i comunicar-se. Els efectes i les implicacions d’aquesta adopció tecnològica són encara desconeguts. El cas de la Fàtima és un exemple per il·lustrar una situació nova. Un dels elements que diferencia la migració d’avui de la d’altres períodes de la història és precisament les possibilitats que les tecnologies de la informació i de la comunicació ofereixen perquè la gent es mantingui constantment en contacte. Emigrar a l’era de les tecnologies mòbils, de la comunicació multimodal entre dues parts qualssevol del món, de l’intercanvi d’SMS, del correu electrònic,

de les comunitats virtuals, dels xats i dels fòrums, de les videoconferències per telèfon i per internet introdueix unes noves dimensions. Avui, els immigrants tenen moltes més oportunitats de viure en contacte mutu amb la gent i el que passa al seu país d’origen. Les migracions són segurament una de les maneres més antigues d’interconnexió entre diferents parts del món. Sempre han comportat un flux “natural” de productes, idees, cultures i idiomes. Però malgrat aquesta llarga història de relacions, el fet és que l’increment i els canvis de les comunicacions en la Societat de la Informació podrien estar

transformant la naturalesa, el sentit i la lògica de la immigració. La interconnexió dels immigrants assumeix ara una nova dimensió, amb nous espais físics propis i, el que és més decisiu encara per al futur, amb avantatges econòmics associats. La immigració comporta una nova relació tant amb la societat d’acollida com amb la d’origen, però també genera un contacte continu amb la realitat i les necessitats locals. M’interessa especialment la relació entre l’àmbit local i el global, i els processos continus de compressió i descompressió en què estan immersos els immigrants.

interconexiones no altera el hecho de que el aumento y los cambios que se han producido en estas interconexiones en el ámbito de la sociedad de la información podrían estar transformando la naturaleza, los significados y la lógica de la inmigración. La interconexión entre los inmigrantes ha cobrado una nueva dimensión, con sus propios espacios físicos nuevos y, lo que resulta mucho más decisivo si cabe para el futuro, con beneficios económicos asociados. La inmigración supone una nueva relación con la sociedad de acogida y la de origen, pero también da pie a un contacto conti-

nuo con la realidad y las necesidades locales. Estoy profundamente interesada en la relación entre la esfera local y la esfera global, y en los continuos procesos de compresión y descompresión en los que se ven inmersos los inmigrantes. Debemos preguntarnos cómo se da este movimiento constante en la práctica cotidiana y cuáles son sus efectos en la organización social de los inmigrantes. Más concretamente, ¿pueden las personas que a causa del movimiento migratorio han debido separarse organizar su vida social y darle sentido, superando de este modo el factor de la distancia? ¿Estamos pasando

situations and people in their country of origin. Migration is probably one of the oldest ways of interconnection between different parts of the world. Migration has always entailed a “natural” flow of products, ideas, cultures, and languages. But the recognition of a long history of interconnections does not alter the fact that the increase and changes in interconnection in the Information Society may be transforming the nature, meanings and logic of immigration. Immigrant interconnection has now taken on a new dimension, with new physical spaces

reserved for it and, even more decisively for the future, associated economic benefits. Immigration implies a new relationship with both the host and origin societies simultaneously, but also produces constant contact with the local reality and needs. I have a deep interest in the relationship between the local and the global, and in the continuous processes of compression and decompression in which immigrants are immersed. We need to ask how this constant movement is produced in day-to-day practice and how it is changing the social organisation of immigrants. More particularly, nowadays, could

<<

del planeta, del intercambio de mensajes cortos de texto, del correo electrónico, de las comunidades virtuales, de los chats y los foros y de las videoconferencias por teléfono o por internet, abre nuevas puertas. Hoy, los inmigrantes tienen muchas más posibilidades de vivir interconectados con la gente y lo que ocurre en su país de origen. Probablemente, la migración es una de las maneras más antiguas de interconexión entre diferentes partes del planeta. La migración siempre ha sido un flujo “natural” de productos, ideas, culturas e idiomas. Sin embargo, reconocer la larga historia de estas <<

The example of Fatima may illustrate a new situation. One of the new features differentiating today’s migration from that of other periods in history comes from the possibilities that communication and information technologies offer to keep people in constant contact. Migrating in the age of mobile technologies, multimodal communication from anywhere to anywhere, SMS interchange, fast email, virtual communities, chats and forums, and video conferences by telephone and the Internet add new dimensions. Today, immigrants have many more opportunities to live interconnected with

42


DOSSIER

Les migracions sempre han comportat un flux “natural” de productes, idees, cultures i idiomes Ens hauríem de preguntar com es produeix aquest moviment constant en la pràctica quotidiana i de quina manera està modificant l’organització social dels immigrants. Més concretament, els que s’han separat avui a causa del moviment migratori ¿poden organitzar la seva vida social, omplir-la de sentit i superar el factor de la distància? ¿Estem passant d’un model d’immigració a un nou model de mobilitat que implica menys voluntat de transformar la pròpia vida perquè es pot desenvolupar fàcilment en una nova xarxa mantinguda gràcies a la tecnologia? Les conseqüències del reconeixement real

d’aquesta interrelació des d’una perspectiva local encara no es coneixen. Les eines tecnològiques juguen un paper essencial en l’organització de la societat i a l’hora de determinar les oportunitats i les limitacions, el sentit i l’estil de vida. Les persones i els grups adapten la tecnologia a les seves necessitats i interessos, cosa que transforma l’organització de la vida social i canvia profundament les estructures de la societat actual. Les TIC impliquen tres noves característiques: més capacitat de processar la informació, més capacitat d’interactuar amb altres persones i més capacitat de ser

La migración siempre ha conllevado un flujo “natural” de productos, ideas, culturas e idiomas Migration has always entailed a “natural” flow of products, ideas, cultures, and languages

>>

de un patrón migratorio a otro de movilidad en la medida en que el nuevo modelo implica un menor grado de voluntad para transformar la propia vida ya que esta fácilmente podría desarrollarse en cualquiera de estas redes de nueva construcción y que se sustentan gracias a la tecnología? Las consecuencias de un reconocimiento real de esta interrelación desde un punto de vista local todavía no se conocen. Las herramientas tecnológicas desempeñan un papel de primer orden en la organización de la sociedad y a la hora de dar forma a oportunidades y obstáculos, a significados

y estilos de vida. La gente y los grupos adaptan la tecnología a sus necesidades e intereses, dando lugar a transformaciones en la organización de la vida social y modificando profundamente las estructuras de la sociedad actual. Así, las TIC traen consigo tres nuevos rasgos: más capacidad para procesar la información, más capacidad para interactuar con otras personas y más capacidad para actuar de una manera flexible en los ámbitos donde la presencia es un valor constante. Parece, sin embargo, como si nada de lo que se ha dicho hasta el momento hubiera calado entre los políticos. En Europa, por

ejemplo, el modelo dominante en la actualidad sigue recordando más a uno centrado en la integración en tanto que desconexión que a uno que contemple cualquiera de las posibles ventajas de tener a grupos de inmi>>

people who are separated due to migratory movement be organising their social lives and filling them with meanings while overcoming the distance factor? Furthermore, are we moving from an immigration pattern to a mobility pattern as a new model which implies a lower desire transform one’s life since life could easily take place within one’s own newly built, technologically maintained networks? The consequences of a real recognition of interrelation from a local perspec­ tive are still unknown. Technological tools play a central role in the organisation of society and in shaping

opportunities and constraints, meanings and ways of life. People and groups adapt technology to their needs and interests, prompting transformations in the organisation of social life and profoundly changing the depth of the structures in today’s society. Thus, ICTs imply three new features: a higher information processing capacity, a higher capacity for human interaction and a higher capacity for flexibility in continuous fields of presence. Nothing of what has been said up to this point seems to have been understood by policy makers yet. In Europe, for instance, the >>

43


<<

<<

grantes interconectados. Tampoco ayuda en absoluto la influencia de la geopolítica internacional. Desde un punto de vista político, la incorporación de las TIC en el entorno de los inmigrantes se interpreta más como un obstáculo que como una oportunidad. Admitir que la interconexión es un nuevo rasgo de la inmigración podría ser un paso positivo para mejorar nuestra capacidad para dar forma a unos procesos de integración en

flexible en àmbits on la presència és un valor constant. Amb tot, es diria que els polítics encara no han entès res del que s’ha dit fins ara. A Europa, per exemple, el model que domina avui recorda més el que interpreta la integració com una desconnexió que el que troba avantatges en el fet que els immigrants estiguin interconnectats. La influència de la geopolítica internacional no hi ajuda gaire. Des d’una perspectiva política, la incorporació de les TIC al món immigrant s’interpreta més com un inconvenient que com una oportunitat.

Reconèixer que la interconnexió és una nova característica de la immigració podria ser un pas endavant per dissenyar millor els processos d’integració dins de la Societat de la Informació, en què els immigrants ja juguen un paper actiu. Tot i que amb dificultats, han accedit al món de les tecnologies a través d’un mecanisme que sembla funcionar bé: la necessitat de comunicar-se i d’informar-se. Ja que han incorporat noves regles d’interacció en un període de temps molt breu, ara és el moment d’aprofitar les noves possibilitats per accelerar-ne la inclusió i no perdre més oportunitats. Gràcies a la facilitat per estar

el seno de la sociedad de la información en los que los inmigrantes ya participan de manera activa. No sin dificultades, los inmigrantes han entrado en el mundo de la tecnología por medio de un mecanismo que parece funcionar bien: la necesidad de comunicación e información. Comoquiera que han incorporado nuevas reglas de interacción en un periodo muy corto de tiempo, ha llegado el momento de sacar partido de las nuevas posibilidades que tienen ante sí para acelerar su incorporación y dejar de desaprovechar oportunidades. Gracias a esta facilidad para la interconexión, los inmigrantes pueden se-

guir integrados en su comunidad de origen al tiempo que se construyen una vida en un nuevo entorno. No obstante, hay otros aspectos en la relación entre la inmigración y la sociedad de la información que conviene abordar si queremos preparar mejor el terreno para la integración. En primer lugar, el uso de las tecnologías de la información y la comunicación y la asimilación de nuevos patrones de interacción por parte de los inmigrantes podría erigirse en la condición previa para una segunda y necesaria fase en la que los inmigrantes desarrollaran diversas competencias

ed – not without difficulties – the world of technologies through a mechanism that seems to be working well: the need for communication and information. Since they have incorporated new rules of interaction within a very short period of time, now is the time to take advantage of the new possibilities to accelerate their inclusion and to stop squandering opportunities. The new ease of interconnection enables immigrants to be embedded in their home community while building a life in a new environment. However, there are some aspects in the relation­ship between immigration and

the Information Society that need to be addressed if we want to lay a better groundwork for inclusion. First, immigrants’ use of communication and information technologies and assimilation of new interaction patterns could be the precondition for a second and necessary stage in which immigrants develop capacities for using knowledge technologies applied to the world of work, as a human capital value. Otherwise, we may be encountering a new imbalance in the “digital di­ vide” process. Second, immigrant interconnection as a terrain of opportunities needs better social

<<

dominant model these days is more reminiscent of a scheme of integration as disconnection than of any possible advantage of having interconnected immigrants. The influence of international geopolitics does not help at all. From politics, the inclusion of ICT into the immigrants’ world is interpreted more as a difficulty than as an opportunity. Recognising interconnection as a new feature of immigration could be a positive step towards a much better capacity for shaping integration processes in the Information Society in which these immigrants already play an active role. Immigrants have enter­

44


DOSSIER connectats, els immigrants es mantenen arrelats a la seva comunitat d’origen alhora que es fan una vida en un entorn nou. Amb tot, s’han de considerar altres aspectes de la relació entre la immigració i la Societat de la Informació si volem preparar bé el terreny per a la inclusió. En primer lloc, l’ús de les TIC i l’assimilació de nous models d’interacció per part dels immigrants poden ser la condició prèvia per a una segona fase necessària, en la qual els immigrants desenvolupin habilitats en l’ús de les tecnologies del coneixement aplicades al món del treball, enteses com a valor de capital humà. En cas

contrari, podríem trobar-nos amb un nou desequilibri en el procés de l’“escletxa digital”. En segon lloc, per aprofitar la capacitat de connexió de l’immigrant com a font d’oportunitats cal millorar les infraestructures socials. Les infraestructures tècniques que utilitzen tenen encara molts problemes d’accés, cost i privacitat. Això fa que de moment els cibercafès i els telèfons mòbils siguin l’única solució, mentre els proveïdors de serveis i els governs locals no activin cap estratègia per recolzar l’ús del telèfon mòbil entre els migrants. En tercer lloc, un dels nous reptes que afronta la població immigrant en la Societat

de la Informació és com gestionar les possibilitats infinites d’interconnexió. Els immigrants actuals tenen a l’abast tota mena d’eines i possibilitats per transportar-se en pocs segons a una realitat diferent que no controlen del tot. A més, les demandes i preguntes des dels països d’origen podrien ser tan contínues que haurien d’aprendre com respondre-les i gestionar-les. Hem de ser molt conscients que més capacitat de connexió no sempre equival a una forma de domini sinó, ben al contrari, a una nova forma de distribució desigual de recursos i, per tant, de poder.

que les permitieran aplicar las tecnologías del conocimiento, entendidas como un elemento más del capital humano, al ámbito laboral. De otro modo, podríamos estar ante un nuevo desequilibrio en el proceso de la “brecha digital”. En segundo lugar, vista como un terreno para las oportunidades, la interconexión entre los inmigrantes necesita de unas mejores infraestructuras sociales. Las infraestructuras técnicas que han hecho suyas presentan muchos problemas de acceso, coste y privacidad, de ahí que los cibercafés y los teléfonos móviles sean la única solución, mientras los

proveedores de servicios y los gobiernos locales no pongan en marcha programas para apoyar el uso de teléfonos móviles entre los migrantes. En tercer lugar, uno de los nuevos retos a los que se enfrenta la población inmigrante en la sociedad de la información es cómo gestionar las infinitas posibilidades de interconexión. Los inmigrantes más recientes tienen a su disposición un abanico de herramientas y oportunidades que les permiten trasladarse en pocos segundos a una realidad distinta que no controlan del todo. Asimismo las demandas y las preguntas

procedentes de los países de origen podrían ser tan constantes que los inmigrantes se verían obligados a aprender a darles respuesta y gestionarlas. Tenemos que ser muy conscientes de que una interconnexión mayor no equivale siempre a una forma de dominio; todo lo contrario, supone una nueva forma de distribución desigual de los recursos y, por lo tanto, del poder.

infrastructures. The technical infrastructures that immigrants have appropriated are still ridden with many problems involving access, cost and privacy. For the time being, cyber cafés and mobile phones are the only solutions, while service providers and local governments have not activated any strategies for supporting mobile phone usage among migrants. Third, one of the new challenges that the immigrant population is facing in the Information Society is how to manage the infi­ nite possibilities for interconnection. Recent immigrants are faced with all kinds of tools

and opportunities to be able to transport themselves into a different reality over which they do not have complete control within the space of a few seconds. In addition, the demands and questions coming from countries of origin might be so continuous that they would need to learn how to respond and manage such inputs. We need to be very aware that more interconnection does not always equate an expression of domination rather, on the contrary, a new expression of unequal distribution of resources and, there­ fore, of power.

MNS (Migration and Network Society) IN3 Research Group in3.uoc.edu/web/IN3/recerca/grups/grups. html?idFitxa=2 Center for Migration and Development cmd.princeton.edu International Centre for Migration Policy Development research.icmpd.org Migration and information flows: a new lens for the study of contemporary international migration www.uoc.edu/in3/dt/eng/ros_gonzalez_ marin_sow.pdf Refugee Studies Centre www.rsc.ox.ac.uk

45


CIBERGUERRERES PER ISABEL MUNTANÉ / FOTOS DE TXENI GAY

Cada vegada més dones migren soles. Per a elles, és fonamental mantenir el contacte amb el país d’origen, participar activament en el dia a dia de les seves famílies i desenvolupar alhora la vida quotidiana en la societat d’acollida. Aquesta realitat ha estat una de les claus del projecte “Dones bolivianes a Catalunya. Formant ciutadanes de la Societat de la Informació” que ha dut a terme el programa de recerca “Migració i societat xarxa” de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.

CIBERGUERRERAS Cada vez más mujeres migran solas. Para ellas, es fundamental mantener el contacto con el país de origen, participar activamente en el día a día de sus familias y al mismo tiempo seguir adelante con su vida cotidiana en la sociedad de acogida. Esta realidad ha sido una de las claves del proyecto “Mujeres bolivianas en Catalu­ nya. Formando a ciudadanas de la Sociedad de la Información”, que desarrolla el programa de investigación “Migración y sociedad red”del Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.

CYBERWARRIORS It’s becoming more and more common for women to emigrate on their own. So it’s essential for them to keep in touch with their own country, take an active part in the day-to-day of their families and at the same time develop their own routine in their adopted society. This reality has been a key point in the project “Bolivian women in Catalonia. Educating citizens of the Information Society” run by the UOC’s Internet Interdisciplinary Institute (IN3) programme of research “Migration and Network Society”.

46


Ernestina, Elena, Laura i Maridza són quatre de la quarantena de dones que han participat en el programa que la UOC ha dut a terme en col·laboració amb l’Institut Català de les Dones i la xarxa de biblioteques de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Rialleres i optimistes, ens mostren satisfetes tot el que n’han tret. “Aquest curs ens ha canviat la vida, hi hem après coses noves i ara ens comuniquem i ens relacionem millor amb les nostres famílies i amb la gent d’aquest país”, explica Ernestina. “Se’ns ha obert un nou món que no només no coneixíem, sinó que ens feia por”, afegeix Elena. El projecte tenia com a objectiu introduir-les en la societat de la informació a través de l’ús de les noves tecnologies, possibilitar que es poguessin comunicar més fàcilment i a un cost menor amb les seves famílies a Bolívia i ajudar-les a incorporar-se amb més autonomia en la societat d’acollida. “Ara troben sentit a les TIC i això

DOSSIER

La formació en les TIC contribueix a l’emancipació de les dones bolivianes immigrades. Al mig, aprenent amb l’ajut de Graciela de La Fuente, coordinadora del projecte / La formación en las TIC contribuye a la emancipación de las mujeres bolivianas inmigradas. En el centro, aprendiendo con la ayuda de Graciela de La Fuente, coordinadora del proyecto / Training in ICTs contributes to the emancipation of immigrant Bolivian women. In the middle, women learning with the help of Graciela de La Fuente, the project coordinator

és imprescindible per tal que les integrin en el seu context social, cultural i institucional i que això contribueixi a la seva emancipació personal”, subratlla Adela Ros, directora del programa “Migració i societat xarxa” de l’IN3. Les participants van ser escollides d’entre un centenar de dones que es van interessar en el curs. El grup és representatiu de la migració boliviana a Catalunya: la majoria tenen entre 26 i 35 anys, estudis secundaris i fills a Bolívia i treballen en el servei domèstic. Durant els tres mesos de formació, les dones van rebre atenció individualitzada i en grup. A través de 15 tallers formatius –“Ens comuniquem, ens entenem”, “Internet, una eina que ens apropa” o “Navegar pel món”– es van familiaritzar amb l’ús de programes de tractament de textos, internet, el correu electrònic, el telèfon mòbil, la fotografia digital i la càmera web. Els tallers i l’acompanyament >>

Ernestina, Elena, Laura y Maridza son cuatro de la cuarentena de mujeres que han participado en el programa que la UOC ha llevado a cabo en colaboración con el Institut Català de les Dones y la red de bibliotecas del Ayuntamiento de L’Hospitalet. Risueñas y optimistas, nos muestran satisfechas todo cuanto les ha proporcionado. “Este curso nos ha cambiado la vida, hemos aprendido cosas nuevas y ahora nos comunicamos y nos relacionamos mejor con nuestras familias y con la gente de este país”, cuenta Ernestina. “Se nos ha abierto un mundo nuevo que no sólo no conocíamos, sino que nos asustaba”, añade Elena. El objetivo del proyecto era introducirlas en la sociedad de la información a través del uso de las nuevas tecnologías, posibilitar que pudieran comunicarse más fácilmente y a un menor coste con sus familias en Bolivia y ayudarlas a incorporarse de una manera más autó-

noma a la sociedad de acogida. “Ahora ven sentido en las TIC, algo imprescindible para que las integren en su contexto social, cultural e institucional y para que eso contribuya a su emancipación personal”, subraya Adela Ros, directora del programa “Migración y sociedad red” del IN3. Las participantes salieron del centenar aproximado de mujeres que se interesaron por el curso. El grupo es representativo de la migración boliviana en Catalunya: la mayoría tienen entre 26 y 35 años, estudios secundarios, hijos en Bolivia y trabajan como empleadas domésticas. Durante los tres meses de formación, las mujeres recibieron atención individualizada y en grupo. A través de 15 talleres formativos –“Nos comunicamos, nos entendemos”, “Internet, una herramienta que nos acerca” o “Navegar por el mundo”­– se familiarizaron con el uso de programas de tratamiento de textos, internet, el correo >>

Ernestina, Elena, Laura and Maridza are four of some 40 women who have taken part in the programme that the UOC carried out in collaboration with the Institut Català de les Dones (Catalan Institute for Women) and Hospitalet’s network of municipal libraries. Cheerful and optimistic they seem very content with what they got out of it. “This course has changed our lives. We’ve learned new skills and can now communicate better with and relate more to our families as well as with people here in this country,” Ernestina explains. “A whole new world has opened up to us, not just one we knew nothing about, but one we were afraid of,” adds Elena. The objective of the project was to initiate them into the Information Society through using new technology, allowing them to communicate more easily and at a lower cost with their families in Bolivia and at the same time help them to integrate in a more autonomous

way in their adopted society. “ICTs now mean something to them and that’s essential so they integrate them into their social, cultural and institutional context and this contributes to their person­al emancipation,” emphasises Adela Ros, head of IN3’s programme “Migration and Network Society”. The participants were selected from about a hundred women who showed interest in the course. The group is representative of Bolivian immigration in Catalonia: most of them are aged between 26 and 35, have secondary education, children in Bolivia and work in domestic service. Over the three-month training period, the women benefited from one-to-one and group teaching. Through 15 training workshops – “Communicating we understand each other”, “Internet, a tool that brings us closer” and “Surf the world” – they familiarised them­selves with word processing programmes, the Internet, e-mail, mobile >>

47


“Se’ns ha obert un nou món que no només no coneixíem, sinó que ens feia por” “Se nos ha abierto un mundo nuevo que no sólo no conocíamos, sino que nos asustaba” <<

“A whole new world has opened up to us, not just one we knew nothing about, but one we were afraid of”

<<

electrónico, el teléfono móvil, la fotografía digital y la webcam. Los talleres y el acompañamiento formativo individual y los grupos de apoyo se plantearon para dar respuesta a sus necesidades e intereses. “Además de la comunicación con la familia y los hijos, el curso cubrió otras necesidades como mejorar profesionalmente, acceder a recursos culturales, como la música, o reducir los costes que supone

formatiu individual i els grups de suport es van plantejar per donar resposta a les seves necessitats i interessos. “A més a més de la comunicació amb la família i els fills, el curs va cobrir altres necessitats, com millorar professionalment, accedir a recursos culturals com ara la música o reduir els costos que suposa la comunicació, i tot això ha fet que la relació que estableixen amb les TIC els resulti més beneficiosa”, explica la coordinadora del projecte, Graciela de la Fuente. Un dels primers objectius del programa va ser que les dones poguessin establir una relació més directa amb la família i, especialment, amb els fills i les filles que van haver de deixar a Bolívia. Un

la comunicación, y todo ello ha hecho que su relación con las TIC les resulte más beneficiosa”, explica la coordinadora del proyecto, Graciela de la Fuente. Uno de los primeros objetivos del programa fue que las mujeres pudieran entablar una relación más directa con la familia, y especialmente con los hijos e hijas que habían tenido que dejar en Bolivia. Un cambio en la relación que ha sido fundamental, pero también muy duro. “La primera vez que vi a mi hijo a través de internet fue muy emocionante y muy doloroso: no lo reconocía, y lloré mucho”, recuerda Laura. “Cada vez que nos conectamos, supone un trastorno emocional, porque nos damos cuenta de la distancia, de cómo van creciendo sin nosotras”, añade Ernestina. Aun así, valoran la tranquilidad que les aporta poder verlos, hablar con ellos, felicitarlos si es preciso o reñirlos cuando es necesario. “A pesar de la distancia,

<<

phones, digital photography and the webcam. The workshops and accompanying individual classes and support groups were designed to answer their particular needs and interests. “Besides communicating with the family and children, the course covered other needs like upgrading professionally, having access to cultural resources like music or reducing expenses incurred with communication and all this has meant the relationship they have set up with ICTs can be seen as beneficial to them,” Graciela de la Fuente, project coordinator explains. One of the main purposes of the project was that the women could establish more direct contact with their families and in particular with their children whom they had to leave behind in Bolivia. A shift in relationships which has been very important, but also very tough. “The first time I saw my son via the Internet was really

48

emotional and very painful, I didn’t recognise him and cried a lot,” Laura recalled. “Every time we go online it’s an emotional upheav­ al, because we’re made aware of the distance, and of how they are growing up without us,” adds Ernestina. However, at the end of the day, they value the peace of mind they get from being able to see them, talk to them, congratulate them or tell them off when it’s relevant. “Despite the distance, which we can’t do anything about, it’s a much closer relationship which we didn’t have before because phoning is very expensive,” says Elena. This experience with new technologies though, has not been lim­it­ed to family situations. “In the end they have discovered that the ICTs are an instrument for improving their quality of life and what’s more important, a way of feeling that they themselves have become involved with progress,” stresses Ros. Internet has opened


DOSSIER

Les dones busquen informació i es connecten amb les seves famílies a Bolívia. Laura (a la foto del mig a l’esquerra) i Maridza (a la de sota a la dreta), en un moment de la formació / Las mujeres buscan información y se conectan con sus familias. en Bolivia. Laura (en la foto del medio, a la izquierda) y Maridza (abajo a la derecha) en un momento de la formación / The women look for information and get in touch with their families in Bolivia. Laura (left in the middle photo) and Maridza (right in photo below), during the training

canvi de relacions que ha estat fonamental, però també molt dur. “La primera vegada que vaig veure el meu fill a través d’internet va ser molt emocionant i molt dolorós, no el reconeixia i vaig plorar molt”, recorda Laura. “Cada vegada que ens connectem és un sotrac emocional, perquè ens adonem de la distància, de com es van fent grans sense nosaltres”, afegeix Ernestina. Però, amb tot, valoren la tranquil·litat que els aporta poder veure’ls, parlar-hi, felicitar-los si cal o renyar-los quan convé. “Malgrat la distància, que no podem superar, és una relació més íntima que abans no teníem, perquè el telèfon és molt car”, diu Elena. L’experiència amb les noves tecnologies, però, no ha quedat circumscrita a l’àmbit familiar. “Al final han descobert en les TIC un instrument de millora de la seva qualitat de vida i, el que és més important, una forma de sentir que s’incorporaven al progrés”, >>

que no podemos superar, la relación es ahora más íntima que antes, porque el teléfono es muy caro”, dice Elena. Sin embargo, la experiencia con las nuevas tecnologías no se ha circunscrito al ámbito familiar. “Al final, han descubierto en las TIC un instrumento para mejorar su calidad de vida y, más importante si cabe, una forma de sentir que se incorporaban al progreso”, subraya Ros. Internet les ha abierto un mundo rico y lleno de posibilidades, que desconocían totalmente y que ahora utilizan para informarse, divertirse o hacer trámites. Son muchos los ejemplos que dan: siguen en línea el estado de tramitación de sus permisos de residencia, compran billetes de avión, se informan de qué sucede en Bolivia a través de periódicos digitales, buscan libros en el catálogo de las bibliotecas públicas, cargan los móviles o aprenden nuevas recetas de cocina. La seguridad y la confianza adquiridas, no obstante, pue>>

up a wealth of possibilities to them which they didn’t know before and now use to get information, have fun or do official transactions. There are numerous examples: following online the process of applying for residents’ permits, purchasing flights, finding out what’s happening in Bolivia through the digital press, tracking down books in the public libraries, topping up mobiles or learning new recipes. But the sense of security and confidence they have gained >>

49


Ernestina ajuda una de les seves companyes a buscar informació a la xarxa i després navega ella mateixa / Ernestina ayuda a una de sus compañeras a buscar información en la red y después navega ella misma / Ernestina helps one of her mates to look for information on the Net and then she surfs herself /

“Cada cop que ens connectem és un sotrac emocional, perquè ens adonem que els fills es fan grans sense nosaltres” sub­ratlla Ros. Internet els ha obert un món ric i ple de possibilitats que desconeixien totalment i ara l’usen per informar-se, divertir-se o fer tràmits. D’exemples, en donen molts: segueixen en línia l’estat de tramitació dels permisos de residència, compren bitllets d’avió, s’informen del que passa a Bolívia a través dels diaris digitals, busquen llibres al catàleg de les biblioteques públiques, carreguen els <<

den resumirse en este ejemplo que da Maridza: “Cambié de trabajo porque no me dejaban conectarme a internet y, para mí, ahora eso es algo importante”. Ernestina, orgullosa de todo lo que es capaz de hacer con un ordenador, nos enseña imágenes de su pueblo, fotografías de su familia colgadas en internet y nos cuenta cómo ha cambiado su relación con la abuela catalana de la que cuida. “Le enseño todo lo que aprendo con un ordenador portátil que me he comprado porque el que me habían dejado era muy lento, y juntas escuchamos música en el ordenador”, relata. Algunas incluso hacen de “formadoras”. “Antes, cuando iba a un locutorio, me daba vergüenza pedir ayuda; tenía miedo de molestar o de no saber hacer las cosas y que se me apagara el ordenador”, recuerda Elena. “Ahora soy yo la que ayuda a los que se encuentran en esta situación. Es realmente gratificante.” Es una <<

can be summed up in the case of Maridza: “I changed work because they wouldn’t let me connect up to the Internet, and that’s really important to me now.” Ernestina, proud of everything she can do on a computer, shows us pictures of her village, photographs of her family put up on the Internet and explains how it’s changed the relationship with the elderly Catalan lady she looks after. “I show her everything I’ve learned on the laptop I bought myself because the one I’d been lent was very slow, and we listen to music together on the computer,” she continues. Some of them even become “trainers”. “In the past when I used to go to the Internet centre I was embarrassed having to ask for help; I was afraid of being a nuisance or of not knowing how to use it or it closing down on me,” recalls Elena. “And now it’s me who helps others who are in the same situation. It makes me really

50


DOSSIER <<

mòbils o aprenen noves receptes de cuina. Però la seguretat i la confiança que han adquirit es pot resumir amb l’exemple de la Maridza: “Vaig canviar de feina perquè no em deixaven connectar a internet i ara, per a mi, això és important”. Ernestina, orgullosa de tot el que és capaç de fer amb un ordinador, ens ensenya imatges del seu poble, ens mostra fotografies de la seva família penjades a internet i explica com ha canviat la relació amb l’àvia catalana de qui te cura. “Li ensenyo tot el que aprenc amb un ordinador portàtil que m’he comprat perquè el que m’havien deixat era molt lent i juntes escoltem música a l’ordinador”, explica. Algunes, fins i tot, fan de “formadores”. “Abans quan anava a un locutori em feia vergonya demanar ajuda; tenia por de molestar o de no saber-ne i que se’m tanqués l’ordinador”, recorda Elena. “I ara sóc jo qui ajudo a altres que es troben en aquesta situació. És

experiencia compartida por el resto de participantes. “Ahora son los ordenadores los que han de tenernos miedo, porque los usamos a nuestro antojo”, bromea Laura. La inmersión en las TIC les ha resultado tan satisfactoria en el ámbito personal, económico y profesional que Elena, Ernestina, Laura, Maridza y otras compañeras siguen formándose en “Vidas Móviles”, un nuevo proyecto de investigación enmarcado en la MoBridge Knowledge Community, una comunidad internacional de investigación que quiere profundizar en cómo utiliza la población migrada los teléfonos móviles para conectar con la sociedad de origen y la receptora. “Somos mujeres guerreras, muy guerreras y muy afortunadas”, exclaman Elena y Ernestina. “Cruzamos el Atlántico y aquí estamos, solas y avanzando. Felices por haber podido venir y, ahora, por poder seguir formándonos.”

very happy.” The others on the course have had similar experiences. “Now it’s the computers who should be afraid of us, because we make them work just as we want,” jokes Laura. This immersion course in ICTs has been so satisfying on a personal, financial and professional level that Elena, Ernestina, Laura and Maridza and a few others are continuing with their training in “���������������������������������������������������������������� Mobile Lives”, a new research project within the MoBridge Knowledge Community, an international research community that wants to learn more about how immigrant populations use mobile phones to connect with their own country and the one where they are now living. “We are fighting women, real fighters and really lucky,” Elena and Ernestina both exclaim. “We crossed the Atlantic and here we are, all on our own and moving ahead. Happy to have been able to come and now having the chance to continue learning.”

realment gratificant.” És una experiència compartida per la resta de participants. “Ara són els ordinadors els que ens han de tenir por a nosaltres, perquè els fem anar com volem”, fa broma la Laura. La immersió en les TIC els ha resultat tan satisfactòria en l’àmbit personal, econòmic i professional que Elena, Ernestina, Laura i Maridza i algunes companyes més continuen formant-se a “Vides Mòbils”, un nou projecte de recerca emmarcat en el MoBridge Knowledge Community, una comunitat internacional d’investigació que vol aprofundir en el coneixement sobre com la població migrada utilitza els telèfons mòbils per connectar amb la societat d’origen i la receptora. “Som dones guerreres, molt guerreres i molt afortunades”, exclamen Elena i Ernestina. “Vam creuar l’Atlàntic i aquí estem, soles i avançant. Felices per haver pogut venir i, ara, per poder continuar formant-nos.”

“Cada vez que nos conectamos, supone un trastorno emocional, porque nos damos cuenta de que los hijos crecen sin nosotras” “Every time we go online it’s an emotional upheaval, because we realise our kids are growing up without us”

Dones bolivianes a Catalunya. Formant Ciutadanes de la Societat de la Informació tiny.cc/qkas4

51


MIHAELA NEDELCU “LES TIC SERVEIXEN PER INTEGRAR” PER GABRIEL PERNAU

“LAS TIC SIRVEN PARA INTEGRAR” “ICTS CONTRIBUTE TO INTEGRATION”

Mihaela Nedelcu, llicenciada en Matemàtiques i doctora en Sociologia, és professora i responsable de recerca de l’Institut de Sociologia de la Universitat de Neuchâtel (Suïssa) i autora de diversos estudis sociològics sobre l’impacte de les noves tecnologies en els processos migratoris. Nascuda a Craiova (Romania) el 1969, és professora visitant de l’institut de recerca de la UOC, IN3.

Vostè ha estudiat de quina manera els emigrants romanesos que hi ha repartits pel món utilitzen les noves tecnologies i es relacionen entre ells i amb el seu país d’origen gràcies a internet. Com descriuria aquest nou emigrant?

Em vaig interessar per la immigració romanesa altament qualificada, en concret pels informàtics que vivien al Canadà a finals dels anys noranta, quan les tecnologies eren només accessibles per a una elit. Una gran part de les persones que marxaven preparaven el viatge amb la informació que havien obtingut d’internet i de fòrums de discussió en què compartien experiències els que havien marxat abans.

Com ha afectat internet la vida de les persones que han abandonat el seu país? Vam

veure que internet transformava l’experiència de l’emigrant, perquè li facilitava el procés. Quan arribava al país de destinació, estava al corrent de totes les formalitats que havia de dur a terme. Tenia una informació de qualitat i havia fet els primers passos per integrar-se. Internet ha esdevingut una eina d’aclimatació a distància i també un mitjà que facilita la integració al mercat laboral, el coneixement de les institucions, dels drets, de les possibilitats i dificultats que trobaran. Les noves tecnologies faciliten l’emigració, >>

Mihaela Nedelcu, licenciada en Matemáticas y doctora en Sociología, es profesora y responsable de investigación del Instituto de Sociología de la Universidad de Neuchâtel (Suiza) y autora de varios estudios sociológicos sobre el impacto de las nuevas tecnologías en los procesos migratorios. Nacida en Craiova (Rumanía) en 1969, es profesora visitante del IN3, el instituto de investigación de la UOC.

Usted ha estudiado de qué modo emplean los emigrantes rumanos repartidos por el mundo las nuevas tecnologías y cómo se relacionan entre sí y con su país de origen gracias a internet. ¿Cómo describiría a este nuevo emigrante? Me interesé por la inmi-

gración rumana altamente cualificada, más concretamente por los informáticos que vivían en Canadá a finales de los años noventa, cuando las tecnologías estaban sólo al alcance de una élite. Una gran parte de las personas que se iban preparaba el viaje a partir de la información obtenida de internet y de foros de discusión en los que volcaban

sus experiencias quienes se habían marchado antes. ¿De qué modo ha incidido internet en la vida de las personas que han abandonado su país? Vimos que internet transformaba

la experiencia del emigrante, porque le facilitaba el proceso. Al llegar al país de destino, estaba al corriente de todos los trámites que debía realizar. Poseía una información de calidad y había dado los primeros pasos para integrarse. Internet se ha convertido en una herramienta de aclimatación a distancia y en un medio que facilita la integración en el mercado laboral y el conocimiento de las >>

Mihaela Nedelcu, who holds a BA in Mathematics and a PhD in Sociology, is a professor and head of research at the Sociol­ ogy Institute at the University of Neuchâtel (Switzerland) and the author of several stud­ies on the impact of new technologies on migratory processes. Born in Craiova (Romania) in 1969, she is a visiting professor at the UOC’s research institute, IN3.

You have studied how Romanian emigrants living around the world use new technologies and interact with each other and with their homeland thanks to the Internet. How would you describe this new-style emigrant? I be-

came interested in highly educated Romanian emigrants, specifically in the computer scientists who were living in Canada in the late 1990s, when the technologies were only available to an elite. Many of the people who left prepared for their journey with the information they had gotten on the Internet and discussion forums, where they shared experiences with people who had left before them.

How has the Internet affected the lives of people who have left their country? We saw

how the Internet transformed the emigrant’s experience by facilitating the process. By the time they reached the new country, they were already aware of all the formalities they had to go through. They had high-quality information and had already taken the first few steps to integrate. The Internet has become a tool to help emigrants acclimate from a distance, as well as a means of facilitating integration into the job market, knowledge of the institutions, of laws and of the possibilities and difficulties they will find. >>

52


53

David Campos

DOSSIER


“Internet transforma l’experiència de l’emigrant”

“Internet transforma la experiencia del emigrante”

“The Internet transforms the emigrant’s experience”

i més enllà, s’assabenta de noves oportunitats de treball, etcètera. Alguna cosa significativa ha canviat en la forma de projectar-se cap al món. Molts es plantegen la mobilitat com una forma de vida, amb una concepció de l’espai diferent. Abans la socialització es produïa al si de la família, de l’escola o de certes institucions ancorades a un territori concret. Ara, cada vegada més, l’emigrant té referents múltiples, incorpora formes de vida de diferents llocs. Per exemple, una nena petita i la seva àvia: una viu a Toronto i l’altra a Bucarest. Doncs estan en contacte diari, i l’àvia controla com fa els deures. És inte-

ressant veure com, en els intercanvis entre el migrant i el no migrant, l’univers del no migrant també canvia. S’arriba a projectar al món d’una manera diferent. Quines possibilitats ofereixen les TIC? Les noves tecnologies s’utilitzen per trobar feina, per informar-se, però també per reforçar la participació ciutadana. Un grup de científics romanesos que viuen dispersos pel món va crear una xarxa, anomenada Ad-Astra, que va esdevenir una àgora extremament important tant per als científics que vivien al país com per als que eren a l’estranger. Han fet una reflexió comuna i han arribat a

nentemente conectado a varios lugares. Está pendiente de lo que pasa en su país de origen y está casi permanentemente unido a sus familiares y amigos. Al mismo tiempo, está en contacto con el mundo, sabe qué pasa en el lugar donde vive y más allá, se entera de nuevas oportunidades laborales... Algo significativo ha cambiado en la manera de proyectarse hacia el mundo. Muchos se plantean la movilidad como una forma de vida, con una concepción distinta del espacio y de la movilidad. Antes, la socialización se producía en el seno de la familia, de la escuela o de determinadas instituciones an-

cladas en un territorio determinado. Ahora, cada vez con más frecuencia, el emigrante posee distintos referentes, incorpora formas de vida de diferentes lugares. Tomemos por ejemplo el caso de una niña pequeña y su abuela: una vive en Toronto y la otra, en Bucarest, pero están en contacto a diario y la abuela controla cómo hace los deberes. Es interesante ver cómo, en los intercambios entre el migrante y el no migrante, el universo del no migrante también cambia. Llega a proyectarse al mundo de otra manera. ¿Qué posibilidades ofrecen las TIC? Las nuevas tecnologías se emplean para encontrar

and friends. Yet at the same time they are in touch with the world, informed about what is happening where they live and what is going on elsewhere. They also learn about new job opportunities. Something major has changed in the way they project themselves to the world. Many view mobility as a way of life and have a different conception of space and mobility. In the past, socialisation took place within the family, the school or certain institutions anchored in a specific place. But now emigrants increasingly have multiple referents, incorporate different life­ styles from different places. One example is

a little girl and her grandmother: one lives in Toronto and the other in Bucharest. They are in touch every day, and the grandmother checks that the girl is doing her homework. It is interesting to see how in the exchanges between migrants and non-migrants, the non-migrants’ universe also changes. They come to project the world in a different way. What possibilities do the ICTs offer? The new technologies are used to find jobs, to keep abreast of the news and also to reinforce citizen participation. For instance, a group of Romanian scientists living all around the world created a network called

<<

però també la transformen? Del tot. La

sociologia de principis del segle XX havia estudiat el cas dels polonesos a Amèrica del Nord i com les cartes que enviaven al seu país mostraven els canvis que experimentaven. El que ha canviat significativament és sobretot la continuïtat i la instantaneïtat. Quins canvis comporta en la vida d’aquestes persones? El migrant d’avui viu en con-

nexió permanent amb diversos llocs. Està pendent del que passa en el país d’origen i en contacte constant amb els seus familiars i amics. I, alhora, està també connectat amb el món i informat del que passa al lloc on viu <<

instituciones, de los derechos, de las posibilidades y de las dificultades con que se toparán. Las nuevas tecnologías facilitan la emigración, pero ¿también la transforman? Total-

mente. La sociología de principios del siglo XX estudió el caso de los polacos de Norteamérica y cómo las cartas que enviaban a su país reflejaban los cambios que experimentaban. Lo que ha cambiado de una manera más significativa es, sobre todo, la continuidad y la instantaneidad. ¿Qué cambios supone en la vida de estas personas? El migrante actual vive perma<<

The new technologies facilitate emigration, but do they also transform it totally?

Abso­lutely. Early 20th century sociologists had stud­ied the case of the Polish in North America and how the letters they sent back to their country revealed the changes they were undergoing. What has changed significantly is mainly continuity and instantaneousness. What changes are the technologies bringing about in these people’s lives? Today’s mi-

grants live in constant contact with different places. They are aware of what is happening in their home country and remain almost permanently united with their family

54


DOSSIER proposar mesures per transformar el sistema d’ensenyament i d’investigació a Romania; fa poc han creat una ONG. Han aconseguit crear un moviment de canvi: alguns dels membres han estat convidats a formar part d’un grup de treball del president del país i el gener passat, un membre de la comissió va ser nomenat ministre d’Ensenyament. Internet pot ser un mitjà d’acció i transformació transnacional.

migrants qualificats, és que els vincles amb els països d’origen no són contradictoris amb la integració, i en l’estudi que actualment dirigeixo a Suïssa constato el mateix: el transnacionalisme es complementa amb la integració. Tot sovint, ells són els emigrants més integrats. En la literatura sobre l’emigració, s’acostumen a contraposar els dos conceptes, però sovint són complementaris. Les noves tecnologies serveixen per integrar. Per contra, això amaga una altra qüestió sobre les polítiques d’integració que s’apliquen: es té molt poca consciència de la multiplicitat de pertinences dels emigrants.

Estar en contacte permanent amb la societat d’origen pot dificultar també el procés d’integració de l’individu. El que he observat

en el meu estudi, que insisteixo, és sobre

>>

trabajo e informarse, pero también para reforzar la participación ciudadana. Un grupo de científicos rumanos que viven dispersos por el mundo creó una red, Ad-Astra, que se convirtió en un ágora extremadamente importante tanto para los científicos que vivían en Rumanía como para los que estaban en el extranjero. Han llevado a cabo una reflexión común y han llegado a proponer medidas para transformar el sistema educativo y de investigación en Rumanía; recientemente, han fundado una ONG. Han conseguido crear un movimiento a favor del cambio: algunos miembros han sido invitados a formar

parte de un grupo de trabajo del presidente del país y, el pasado mes de enero, uno de ellos fue nombrado ministro de Educación. Internet puede ser un medio de acción y transformación transnacional. Estar en contacto permanente con la sociedad de origen también puede dificultar el proceso de integración del individuo. En

mi estudio, que insisto que versa sobre migrantes cualificados, he observado que los vínculos con los países de origen no chocan con la integración, y en el estudio que estoy dirigiendo ahora en Suiza estoy constatando lo mismo: el transnacionalismo se

complementa con la integración. A menudo, ellos son los emigrantes más integrados. En la literatura sobre la emigración, se suelen contraponer los dos conceptos, pero las más de las veces son complementarios. Las nuevas tecnologías sirven para integrar. Sin embargo, esto esconde otra cuestión relativa a las políticas de integración que se aplican: se presta muy poca atención a la multiplicidad de pertenencias de los emigrados. Debemos reflexionar sobre sus horizontes sociales. ¿Qué retos plantea, para las sociedades de acogida, que un porcentaje de ciudadanos tenga esta capacidad para “estar” en varios >>

Ad-Astra which became an extremely important forum for both scientists who lived in the country and those who were abroad. They undertook a shared reflection and even proposed measures to transform the teach­ ing and research system in Romania. And they recently created an NGO. They manag­ ed to create a movement for change: some of the members were invited to be part of a working group organised by the President of the country, and last January one member of the commission was appointed minister of Education. The Internet can be a means of transnational action and transformation.

Being in constant contact with their home society can also hinder an individual’s integration process. What I have observed in my

study, which I once again stress is about educated migrants, is that having ties with the homeland does not run counter to integration. The study I am currently supervising in Switzerland is yielding the same result: their transnationalism comes hand-in-hand with integration. In fact, they are often the most integrated emigrants. Both concepts tend to be pitted against each other in the literature on emigration, but they are often complementary. The new technologies help people

integrate. However, this conceals another question about the integration policies that are applied: there is very little awareness of emigrants’ multiple senses of belonging. We must reflect on emigrants’ social horizons. When part of the citizenry has this capacity to “be” in different places at the same time, what challenges does this pose to the host societies? We have to stop seeing integra-

tion as a process of homogenisation. We can talk about integration at different levels. Culturally, I think that integration should take into account an individual’s multiple senses of belonging. Ten years after having >>

55


“L’emigrant d’avui en dia incorpora formes de vida de diferents llocs”

<<

Cal reflexionar sobre els horitzons socials dels emigrants. Quins reptes planteja, per a les societats d’acollida, l’existència d’una part de ciutadans que tenen aquesta capacitat per “ser” a diversos llocs al mateix temps? Cal

deixar de veure la integració com un procés d’homogenització. Es pot parlar d’integració a diferents nivells. Culturalment, penso que la integració ha de tenir en compte la multiplicitat de pertinences de l’individu. Deu

<<

lugares al mismo tiempo? Debemos dejar

de ver la integración como un proceso de homogeneización. Se puede hablar de integración en distintos niveles. Culturalmente, creo que la integración ha de tener en cuenta los distintos lugares a los que pertenece el individuo. Diez años después de mi estudio, podemos hablar de una democratización de las nuevas tecnologías. Ahora, las personas menos cualificadas tienen acceso a un telé-

<<

conducted my study, there is a democra­ tisation of the new technologies. Now, even less educated people have access to a mo­bile telephone, to the Internet, to a hook-up. Therefore, the new technologies can help less fortunate emigrants integrate. The host societies have to reflect on the emigrants’ need to be informed. Research should serve as the springboard for coming up with new policies. It would be great if there were better coordination between the world of politics and the world of science to begin this reflection.

56

anys després d’haver fet el meu estudi, es pot parlar d’una democratització de les noves tecnologies. Ara, les persones menys qualificades tenen accés a un telèfon mòbil, a internet, a una connexió… Per tant, les noves tecnologies poden servir per integrar els emigrants en situació desfavorable. Les societats d’acollida han de reflexionar sobre les necessitats d’informar-se que tenen els emigrants. La recerca hauria de servir de base per concebre noves polítiques. Estaria bé que hi hagués una millor coordinació entre el món polític i el món científic per començar a reflexionar-hi.

I per al seu país d’origen, què implica l’existència d’una massa social que exerceix el seu dret a la ciutadania a distància? Les

fono móvil, a internet, a una conexión... Por tanto, las nuevas tecnologías pueden servir para integrar a los emigrantes en situación desfavorable. Las sociedades de acogida han de reflexionar sobre la necesidad de informarse de los emigrantes. La investigación debería ser el punto de partida para diseñar nuevas políticas. Estaría bien que mejorara la coordinación entre la esfera política y la esfera científica para empezar a reflexionar sobre esta cuestión.

sociedades de origen son más conscientes de los beneficios que pueden recibir de los ciudadanos que viven en el extranjero y de los vínculos que mantienen. Los países de origen están sobre todo interesados en las remesas de dinero, que contribuyen directamente a mejorar la calidad de vida de los miembros de la familia e, indirectamente, la del colectivo. Se generan pequeños negocios locales, algunos crean lobbies de política internacional… Los rumanos de Estados Unidos se movilizaron para defender la integración de Rumanía en la OTAN. La Global Nation Politics es una especie de política global que no tiene en

Y para su país de origen, ¿qué implica la existencia de una masa social que ejerce a distancia su derecho a la ciudadanía? Las

And for the home country, what are the implications of a social group that exercises its citizenship rights from a distance? The

home societies are more aware of the ben­ efits to citizens who live abroad and the ties they uphold. The home countries are particularly interested in monetary transfers, which contribute directly to improving the quality of life of the family members and indirectly of society as a whole. Small local businesses are started; some people create lobbies on international policy. The Romanians in the United States mobilised themselves to defend Romania’s membership of

societats d’origen són més conscients dels beneficis que poden rebre dels ciutadans que viuen a l’estranger i dels vincles que mantenen. Els països d’origen estan particularment interessats en les transferències de diners, que contribueixen de forma directa a millorar la qualitat de vida dels membres de la família i, indirectament, de la col·lectivitat. Es generen petits negocis locals, alguns creen lobbies de política internacional… Els romanesos dels Estats Units es van mobilit-

NATO. Global nation politics is a kind of global politics that does not take account of the existence of frontiers, yet that is keenly aware that there are fellow countrymen scattered around the world. In the host countries, the opposite holds true: there is a policy of closure. So then, what kind of society are we heading towards? We are in a process of trans-

formation which is triggering what is called the ‘globalisation-localisation’ of social life, a kind of everyday cosmopolitanism. Glob­al and local are articulated in the same reality. I am convinced that with the new


DOSSIER

“Ahora el emigrante incorpora formas de vida de distintos lugares”

zar per defensar la integració de Romania a l’OTAN. La Global Nation Politics és una mena de política global que no té en compte l’existència de fronteres i que, en canvi, és molt conscient que hi ha connacionals repartits pel món. En els països d’acollida es produeix el contrari, una política de tancament. Cap a quin tipus de societat avancem, doncs? Estem en un procés de transforma-

ció en què es produeix el que s’anomena global-localització de la vida social, un tipus de cosmopolitisme banal. Global i local s’articulen en la mateixa realitat. Estic convençuda que amb els nous hàbits trans-

cuenta las fronteras y que, en cambio, es muy consciente de la existencia de connacionales repartidos por todo el mundo. En los países de acogida se da el fenómeno contrario, una política de cierre. Así, ¿hacia qué tipo de sociedad avanzamos? Estamos en un proceso de transfor-

mación en el que se está produciendo lo que se conoce como global-localización de la vida social, un tipo de cosmopolitismo banal. Global y local se articulan en la misma realidad. Estoy convencida de que, con los nuevos hábitos transnacionales, con esta socialización que trasciende las fronteras,

transnational habits, with this cross-border socialisation, we are immersed in a process of inter-penetration between the global and the local which other authors have dubbed ‘denationalisation’. Perhaps mobility offers a more insightful interpretation of society. In the past we had a fixed social structure which was equivalent to the nation-state. With the current transformations, this vision is obsolete because not all of society is confined within the traditional boundaries. Where problems lie is with policy. Despite society and all the changes being witnessed today, the regulatory mechanisms are still primarily

“Now emigrants incorporate different lifestyles from different places”

nacionals, amb aquesta socialització més enllà de les fronteres, estem en un procés d’interpenetració entre global i local que altres autors han descrit com desnacionalització. La mobilitat ofereix, potser, una lectura més pertinent de la societat. En el passat teníem una estructura social fixa que equivalia a l’estat-nació. Amb les transformacions actuals, aquesta concepció està obsoleta perquè tota la societat no està confinada dins dels límits tradicionals. El que planteja problemes és la política. Malgrat la societat i tots els canvis que avui s’observen, els mecanismes de regulació segueixen sent

principalment nacionals. És una situació extremament delicada i que explica molts dels conflictes que avui es manifesten en la gestió de les migracions internacionals.

estamos en un proceso de interpenetración entre global y local que otros autores han descrito como desnacionalización. Tal vez, la movilidad ofrece una lectura más pertinente de la sociedad. En el pasado teníamos una estructura social fija que equivalía al estadonación. Con las transformaciones actuales, esta concepción ha quedado obsoleta porque la sociedad ha escapado de los límites tradicionales. Lo que plantea problemas es la política. A pesar de la sociedad y de todos los cambios que se observan en la actualidad, los mecanismos de regulación siguen siendo principalmente nacionales. Es una

situación extremadamente delicada y que explica muchos de los conflictos que hoy se manifiestan en la gestión de las migraciones internacionales.

national. This is an extremely delicate situation that accounts for many of the conflicts seen today in how international migration is handled. Do the new technologies level us, or conversely do they accentuate differences?

That’s a good question. Indeed, the new information and communication technologies provide access to many resources, but some people are always excluded. It is a question not only of training and education but also of technological equipment. However, ICTs are increasingly accessible to everyone, not just to an elite.

Les noves tecnologies ens igualen o, contràriament, accentuen les diferències? Sí, és

una bona pregunta. Efectivament, les tecnologies de la informació i de la comunicació donen accés a molts recursos, però sempre hi ha exclosos. No és només una qüestió de formació i d’educació, també d’equipament tecnològic. Però les TIC, cada vegada més, són accessibles per a tothom, no només per a una elit.

¿Las nuevas tecnologías nos igualan o, por el contrario, acentúan las diferencias?

Es una buena pregunta. Efectivamente, las tecnologías de la información y de la comunicación ponen a nuestro alcance muchos recursos, pero siempre hay personas excluidas. No es sólo una cuestión de formación y de educación, también de equipo tecnológico. Pero las TIC cada vez son más accesibles a todo el mundo, no sólo a una élite.

Ad Astra–An Online Project for the Romanian Scientific Community www.ad-astra.ro Page de Michaela Nedelcu à UniNE (Université de Neuchâtel) www2.unine.ch/Jahia/site/socio/op/edit/ pid/13795 Mihaela Nedelcu: Du brain drain à l’ediaspora : vers une nouvelle culture du lien à l’ère du numérique ticetsociete.revues.org/675

57


Nascuda a l’Argentina el 1932 i exiliada a Barcelona el 1977, on ha estat professora de la Universitat de Barcelona fins a jubilar-se, l’antropòloga Dolores Juliano ha estat una de les personalitats a qui el govern català ha distingit enguany amb la Creu de Sant Jordi, un guardó que li ha estat atorgat com a reconeixement de la seva trajectòria acadèmica i per la seva recerca en l’àmbit de l’antropologia de l’ensenyament, els moviments migratoris, les minories ètniques i els estudis de gènere i d’exclusió social. Autora de nombroses publicacions, actualment forma part de LICIT (Línia de recerca i cooperació amb immigrants i treballadores sexuals).

La crisi econòmica actual ha obert les comportes per al vessament dels prejudicis ètnics i la xenofòbia. No és casualitat que augmentin els índexs de discriminació detectats a les enquestes, ni que alguns ajuntaments considerin que és urgent legislar per tal de prohibir la presència al carrer d’uns burques que no hi eren, alhora que es torna a posar al damunt de la taula la vella polèmica del vel islàmic a les escoles. ¿Són problemes reals o és qüestió de desviar l’atenció tot culpant de passada els sectors més vulnerables de la societat? És evident que els immigrants del Tercer Món (amb papers o sense) no causen els problemes econòmics que ens afecten. També és evident que una legislació que prohibís cobrir-se el rostre en general seria més efectiva que no pas centrar-se en una pràctica cultural gairebé inexistent a les nostres comarques. També és evident que cobrir-se el cap

Nacida en Argentina en 1932 y exiliada en Barcelona en 1977, donde ha sido profesora de la Universidad de Barcelona hasta su jubilación, la antropóloga Dolores Juliano ha sido una de las personalidades que el gobierno catalán ha distinguido este año con la Cruz de Sant Jordi. El galardón le ha sido otorgado en reconocimiento de su trayectoria académica y por las investigaciones que ha llevado a cabo en el campo de la antropología de la educación, los movimientos migratorios, las minorías étnicas y los estudios de género y de exclusión social. Autora de numerosas publicaciones, forma parte actualmente de LICIT (Línea de investigación y cooperación con inmigrantes y trabajadoras sexuales).

La actual crisis económica ha abierto compuertas para que se desborden los prejuicios étnicos y la xenofobia. No es una casualidad que suban los índices de discriminación detectados por las encuestas, y que varios ayuntamientos consideren urgente legislar para prohibir la presencia en la calle de unos burkas que no estaban presentes, al mismo tiempo que se reabre la vieja polémica del pañuelo islámico en las escuelas. ¿Se trata de problemas reales o de desviar la atención culpabilizando de paso a los sectores más vulnerables de la sociedad? Es evidente que los inmigrantes del Tercer Mundo (con o sin papeles) no provocan los problemas económicos que nos afectan. Es también claro que una legislación que prohibiera cubrirse el rostro en general sería más efectiva que centrarse en una práctica cultural casi inexistente en nuestras comarcas. También es claro que cubrirse la cabeza con un pañuelo no dificulta el aprendizaje ni impide la convivencia. Que

Born in Argentina in 1932 and exiled in Barcelona in 1977, where she worked as a professor at the University of Barcelona until retirement, the anthropologist Dolores Juliano is one of the personalities that the Catalan government has distinguished this year with the Sant Jordi’ Cross. She was awarded the cross in recognition of her academic career and the research she has conducted in the field of the anthropology of education, migratory movements, ethnic minorities and studies on gender and social exclusion. The author of numerous publications, she is currently a member of LICIT (Line of Research and Cooperation with Immigrants and Sex Workers).

Today’s economic crisis has opened up the floodgates for ethnic prejudices and xenophobia to overflow. It is no coincidence that the discrimination rates detected by surveys are on the rise, or that several town councils believe that it is urgent to pass laws to ban the public presence of burqas, which did not use to be there, while the old controversy of the Islamic headscarf in schools is rearing its head again. Are these real problems or problems aimed at averting attention and blaming the most vulnerable segments of the population? It is clear that immigrants from the Third World (legal or illegal) are not causing the economic problems plaguing us. It is also clear that laws banning people from covering their faces in general would be more effective than focusing on a cultural practice that is virtually nonexistent in our regions. Moreover, it is clear that covering your head with a scarf neither hinders learning nor impe-

58


DOSSIER

Crisi, immigració i ensenyament Dolores Juliano

Crisis, inmigración y educación Crisis, immigration and education amb un vel no dificulta l’aprenentatge ni impedeix la convivència. Que es produeixin aquestes propostes, i –un fet que resulta encara més inquietant– que els polítics les promoguin perquè consideren que els asseguren un augment de vots, són dades que indiquen que s’està emmascarant una crisi econòmica, que és real, darrere d’una presumpta i manipulada crisi de convivència, que funciona com una d’aquelles profecies que compleixen el que auguren: desconfiem de la immigració, la discriminem i la perseguim; quan hi ha reaccions, les prenem com el senyal que les suspicàcies estaven ben fonamentades. En aquestes condicions, el problema no és qui ni com són les persones que han arribat durant els darrers anys a aquestes terres, sinó quina mena d’interrelació estem disposats i disposades a establir amb aquesta gent des de la societat d’acollida (per bé que potser no sempre mereixi aquest nom). >>

tengan lugar estas propuestas, y –más preocupante todavía– que los políticos las promuevan porque consideran que les aseguran un incremento de los votos, son datos que nos señalan que la crisis económica, que es real, se está enmascarando detrás de una presunta y manipulada crisis de convivencia, que funciona como una profecía autocumplida. Se desconfía de la inmigración, se la discrimina y atosiga, y cuando se producen reacciones se las toma como indicadores de que las suspicacias estaban bien fundamentadas. En estas condiciones, el problema no es quiénes y cómo son las personas que han llegado en los últimos años a estas tierras, sino qué clase de interrelación estamos dispuestas y dispuestos a establecer con ellas desde la sociedad de acogida (que no es seguro que se gane siempre ese nombre). La escuela cumple aquí un papel central. Esto lo hace, en muchos casos, como ámbito del primer contacto significativo y continuado

És indispensable estendre la idea que totes les cultures són dinàmiques i tenen llums i ombres Es indispensable extender la idea de que todas las culturas son dinámicas y tienen luces y sombras It is crucial to spread the idea that all cultures are dynamic and have both light and shade

>>

des peaceful coexistence. The fact that these proposals are being launched and that – even more worrisome – politicians are promot­ ing them to garner more votes, shows us that the economic crisis, which is real, is being masked behind a presumed, manipulat­ed crisis in peaceful multicultural coexistence, which in turn be­comes a self-fulfilling prophecy. People mistrust immigrants, they are discriminated against and harassed, and when there are reactions they are taken as indicators that our suspicions were right. Under these conditions, the problem is not who the people who have arrived here in recent years are, or what they are like, but what kind of relationship we in the host society (which is not always a very welcoming host) are willing to establish with them. Here schools play a crucial role, as they are oftentimes the first mean­ingful, ongoing contact between both groups, as well as a place

for learning the communicative strategies and contents regarded as essential, and more than anything as a place for peaceful coexistence. Let us consider the three paradigms that can guide intercultural education as set forth by Ouellet in 1991: A) promoting multiculturalism by promoting separate identities through programmes that are appropriate for each group; B) viewing cultural differences as a basis upon which to propose interaction; and C) combating racism. The first option is apparently respectful of students’ diverse origins, but it is grounded on an essentialist, static view of culture, produces ghettos and makes peaceful multicultural coexistence difficult. The other two, however, contain objectives that are important to bear in mind. Option B is concerned with levelling the differences in background through sound learning of the languages of the society where they live, and it gets families involved in the effort to live together >>

59


A mediodía, por el aire, pasa el ángel mudo de los inmigrantes… En los barrios, los tranvías, las ventanas y el metro, cada inmigrante compra su flor de cada día y una ración de pan. Pan moreno, pan alto, pan blanco, pan rubio, de centeno o del sur. (Juana Castro, La extranjera) <<

L’escola té aquí un paper fonamental. En molts casos, el té en la mesura que és l’àmbit en què s’estableix el primer contacte significatiu i continuat entre tots dos grups, però també perquè és un marc d’aprenentatge de les estratègies comunicatives i dels continguts que es consideren indispensables i, sobretot, un marc de convivència. Fem un cop d’ull als tres paradigmes que poden guiar l’educació intercultural, tal com apuntava Ouellet l’any 1991: a) promoure el pluriculturalisme a través de la promoció d’identitats separades amb programes adequats a cada col·lectiu; b) considerar les diferències culturals com una base a partir de les quals es proposa la interacció; c) lluitar contra el racisme. La primera opció és aparentment respectuosa amb la diversitat d’orígens de l’alumnat, però parteix d’una visió essencialista i estàtica de la cultura, produeix guetos i dificulta la convivència. Les

altres dues, en canvi, proposen un seguit d’objectius importants que cal tenir en compte. L’opció b vol anivellar les diferències en termes d’origen mitjançant un bon aprenentatge de les llengües de la societat en què vivim, i implica les famílies en l’esforç de convivència. Són uns objectius que han d’assolir tots els centres que atenen alumnat divers, i demanen una formació específica, i que les polítiques educatives tinguin en compte no només els recursos, sinó també els aspectes relacionats amb la planificació. El Programa d’Educació Compensatòria (PEC), que es va posar en marxa a Catalunya en el curs 1983-1984, així com el Programa d’Incorporació Tardana del Servei d’Ensenyament del Català del Departament d’Ensenyament que es va iniciar l’any 1996, són passes en la direcció correcta, atès que donen eines bàsiques per a la comunicació i la convivència.

<<

entre los dos grupos, pero también como lugar de aprendizaje de las estrategias comunicativas y de los contenidos considerados indispensables y sobre todo como lugar de convivencia. Consideremos los tres paradigmas que pueden guiar la educación intercultural, según señalaba Ouellet en 1991: a) promover el pluriculturalismo mediante la promoción de identidades separadas con programas adecuados a cada colectivo; b) considerar las diferencias culturales como una base a partir de las cuales se propone la interacción; c) luchar contra el racismo. La primera opción es aparentemente respetuosa con la variedad de los orígenes del alumnado, pero parte de una visión esencialista y estática de la cultura, produce guetos y dificulta la convivencia. Las otras dos, en cambio, proponen objetivos importantes de tener en cuenta. La opción b se preocupa de nivelar las diferencias de

origen mediante un buen aprendizaje de las lenguas de la sociedad donde se vive, e implica a las familias en el esfuerzo de convivencia. Son metas que deben lograr todos los establecimientos que atienden alumnado diverso, y requieren una formación específica, y planificación y recursos incluidos dentro de las políticas educacionales. El Programa de Educación Compensatoria (PEC), que comenzó a funcionar en Cataluña en el curso 1983-84, así como el Programa de Incorporación tardía del Servei d’Ensenyament del Català del Departament d’Ensenyament iniciado en 1996, son pasos en la dirección correcta, pues suministran herramientas básicas para la comunicación y la convivencia. Pero no podemos olvidar que para que la interrelación resulte positiva, es necesario que se produzca un cambio en las conductas de toda la sociedad, y en este punto es donde la propuesta c toma

<<

harmoniously. These are challenges that must be faced by all estab­ lishments that deal with a diverse student body, and they require specific training, planning and resources within educational policies. The Compensatory Education Programme (PEC) that began to oper­ate in Catalonia in the academic year 1983-1984, as well as the Late Inclusion Programme run by the Catalan Education Service of the Department of Education, launched in 1996, are steps in the right direction, as they supply the basic tools for communication and peaceful multicultural coexistence. Yet we cannot forget that for interaction to be positive, there must be a change in the behaviours of society as a whole, and this point is where proposal C comes to the fore. It might seem incongruent to talk about combating racism in societies that skilfully wield politically correct language where every single person piously announces

60

“I’m not a racist”. However, the objective indicators do not allow for optimism. The surveys conducted in schools show a steep rise in xenophobia in the past 15 years, with the consequent rise in discrimination against all the groups involved in migratory processes and against Gypsies and Jews as well. The results from the 2008 macrosurvey of 23,100 students in Spain are alarming. It shows that 67% of the respondents reject Gypsies, 64% Arabs and 50% Jews. This means that this rejection has spread even though the discourses have changed, as they are no longer supported by biological differences but revolve around presumed cultural differences. Thus, there has been a “racialisation” of culture through what we could call ‘cultural determinism’. According to this model of interpretation, which is widespread in our society, all cultures (except our own) are static and are transmitted intact from generation to generation.


DOSSIER

L’escola ha d’ensenyar que el problema per a la convivència no és la diversitat cultural sinó la incapacitat per iniciar-hi un diàleg respectuós No podem oblidar, però, que, per tal que la interrelació sigui positiva, cal que hi hagi un canvi en les conductes de tota la societat, i és aquí on la proposta c pren tota la seva importància. Pot semblar una incongruència lluitar contra el racisme en societats que tenen ben après el llenguatge políticament correcte i on tothom anuncia, de bona fe, que “jo no sóc racista”, però els indicadors objectius no permeten ser optimistes. Les enquestes que s’han dut a terme a les escoles mostren un increment important de la xenofòbia durant els darrers quinze anys, amb el consegüent augment de la discriminació contra tots els grups implicats en els processos migratoris, i també con­­ tra gitanos i jueus. Les xifres actuals són alarmants: la macroenquesta que es va fer l’any 2008 a 23.100 estudiants de l’Estat espanyol posa de manifest que el 67% rebutja els gitanos, el 64%, els àrabs, i el 50%, els jueus.

Això significa que el rebuig s’ha generalitzat, per bé que ara ha canviat el discurs: no es recolza en les diferències biològiques sinó que se centra en les presumptes diferències culturals. Això ha provocat una “racialització” de la cultura, a través d’allò que podem anomenar determinisme cultural. Per a aquest model d’interpretació, àmpliament vigent en la nostra societat, totes les cultures (tret de la pròpia) són estàtiques i es transmeten intactes de generació en generació. Per tal d’imaginar-les, es prenen en compte preferentment els trets que més les diferencien de la pròpia, i se’n subratllen els que ens semblen més negatius. Al final d’aquesta construcció conceptual no hi ha convivència possible, només una discriminació disfressada de defensa de valors superiors (els propis). Davant d’aquesta situació, és indispensable estendre a tota la societat –i l’escola és un bon punt de partida, tot i que els mitjans de >>

toda su importancia. Puede parecer una incongruencia luchar contra el racismo en sociedades que tienen bien aprendido el lenguaje políticamente correcto y en donde todas y cada una de las personas anuncia de buena fe “yo no soy racista”, pero los indicadores objetivos no permiten el optimismo. Las encuestas hechas en las escuelas señalan un incremento importante de la xenofobia en los últimos quince años, con el consiguiente aumento de la discriminación contra todos los grupos implicados en los procesos migratorios, y también contra gitanos y judíos. Las cifras actuales son alarmantes: en la macroencuesta realizada en 2008 a 23.100 estudiantes de España se constata que el 67% rechaza a los gitanos, el 64%, a los árabes, y el 50%, a los judíos. Esto significa que se ha generalizado el rechazo, aunque han cambiado los discursos, que ahora no se apoyan en las diferencias bio-

lógicas, sino que se centran en las presuntas diferencias culturales. Así se ha producido una “racialización” de la cultura, mediante lo que podemos denominar determinismo cultural. Para este modelo de interpretación, ampliamente vigente en nuestra sociedad, todas las culturas (menos la propia) son estáticas y se transmiten intactas de generación en generación. Para imaginarlas se toman en cuenta preferentemente los rasgos que más la diferencian de la propia, y dentro de ellos se subrayan los que nos parecen más negativos. Al final de esta construcción conceptual no queda convivencia posible, sólo discriminación enmascarada de defensa de valores superiores (los propios). Ante esta situación es indispensable extender a toda la sociedad –y la escuela es un buen punto de partida, aunque los medios de comunicación tienen mayor peso comparativamente– la idea de que >>

When imagining them, we mainly take into account the features that differentiate the culture from our own the most, and within them we stress the features that we view as the most negative. At the end of this conceptual construct, no peaceful multicultural coexistence is possible, only discrimination masked as the defence of superior values (our own). In view of this situation, it is crucial to spread around society as a whole – and schools are a good place to start, even though the media have a greater comparative impact – the idea that all cultures, not only Western culture, have both light and shade and they are all dynamic inasmuch as they are ridden with contradictions, claims and questioning. Furthermore, people who emigrate usually belong to the sectors that are the most open to change and the most interested in dialogue. Thus, the main problem is not the immobility of immi-

grants’ behaviour but the immobility of the host society’s conceptualisations. As we realised decades ago regarding racial differences, the problem is not having certain physical features but being racist. Today schools have to teach, and society has to be willing to hear, that the problem with multicultural coexistence does not lie in cultur­ al diversity but in the inability to engage in a respectful dialogue with it. The issue is not if “they are different” but if “we are xenophobes”. Not just any kind of education works to change the ethical components of a society. Nazi Germany had very high educational levels for its time, but they did not include the values needed to respect others’ rights. Educating in the values of harmonious multicultural coexistence and having sound anthropological knowledge of the cha>>

61


DOSSIER

La escuela tiene que enseñar que el problema para la convivencia no radica en la diversidad cultural sino en la incapacidad de entablar un diálogo respetuoso con ella <<

comunicació tenen, des d’un punt de vista comparatiu, més pes– la idea que totes les cultures, i no només l’occidental, tenen llums i ombres, i que totes són dinàmiques en la mesura que han de fer front a contradiccions, reivindicacions i qüestionaments. A més, la gent que emigra normalment pertany als sectors més proclius al canvi i més interessats en el diàleg. Així, el problema principal no té a veure amb la immobilitat de les conductes dels immigrants, sinó amb la immobilitat de les conceptualitzacions de la societat d’acollida. Com ja va quedar demostrat fa dècades en relació amb les diferències racials, el problema no rau en el fet de tenir uns trets físics determinats; el problema rau a ser racista. Avui, l’escola ha d’ensenyar, i la societat ha d’estar disposada a escoltar, que el problema per a la convivència no és la diversitat cultural sinó la incapacitat per iniciar-hi un diàleg respectuós. La qüestió no és si “ells són diferents”, sinó si “nosaltres som xenòfobs”.

<<

todas las culturas, y no solamente la occidental, tienen sus luces y sus sombras y que todas ellas son dinámicas en la medida en que están cruzadas por contradicciones, reivindicaciones y cuestionamientos. Además la gente que emigra pertenece normalmente a los sectores más proclives al cambio, y más interesados en el diálogo. Así, el problema principal no se refiere a la inmovilidad de las conductas de los inmigrantes, sino a la inmovilidad de las conceptualizaciones de la sociedad de acogida. Como ya se determinó hace décadas con relación a las diferencias raciales, el problema no está en tener unos rasgos físico u otros, el problema radica en ser racista. En la actualidad la escuela tiene que enseñar, y la sociedad estar dispuesta a escu-

Schools have to teach that the problem with multicultural coexistence does not lie in cultural diversity but in the inability to engage in a respectful dialogue with it <<

racteristics and evolution of the different cultural specificities can be a good way to overcome the prejudices and try to emerge from the multiple crises (economic, ecological, coexistence) that are besieging our society without burdening the weakest segments of society with them.

No val qualsevol tipus d’educació per canviar els components ètics d’una societat. L’Alemanya nazi tenia uns nivells educatius molt bons per a la seva època, però no incloïen els valors necessaris per respectar els drets dels altres. Educar en els valors de la convivència i tenir un bon coneixement antropològic de les característiques i l’evolució de les diferents especificitats culturals pot ser un bon camí per superar els prejudicis i mirar de sortir de les moltes crisis (econòmica, ecològica, de convivència) que afecten la nostra societat sense descarregar-ne la responsabilitat sobre l’esquena dels sectors més dèbils.

char, que el problema para la convivencia no radica en la diversidad cultural sino en la incapacidad de entablar un diálogo respetuoso con ella. El tema no es si “ellos son diferentes” sino si “nosotros somos xenófobos”. Para cambiar los componentes éticos de una sociedad no sirve cualquier tipo de educación. La Alemania nazi tenía niveles educativos muy buenos para su época, pero que no incluían los valores necesarios para respetar los derechos de los demás. Educar en los valores de la convivencia y tener un buen conocimiento antropológico de las características y la evolución de las distintas especificidades culturales puede ser un buen camino para superar los prejuicios e intentar salir de las múltiples crisis (económica, ecológica, de convivencia) que afectan a nuestra sociedad sin cargar la responsabilidad sobre las espaldas de los sectores más débiles.

Comparecencia en el Senado de Dolores Juliano y Margarita Carreras www.nodo50.org/feminismos/spip.php?article14 UNESCO Social and Human Science, International Migration and Multicultural Policies tinyurl.com/3xfj8wl

63


PONTS DE PAPER PER KIM AMOR / FOTOS DE DAVID CAMPOS

Sergio Andreo es disculpa pel desordre. Gairebé no queda lloc lliure a la petita habitació sense llum exterior que fa servir com a despatx. “La crisi m’ha obligat a reduir el meu espai de treball i les pàgines de la revista Catalina”, diu assegut davant de la pantalla de l’ordinador. “Aquesta història la vaig començar fa set anys. El primer número és del juny del 2004.” Catalina (una síntesi entre Catalunya i llatina) forma part de la dotzena de publicacions editades per i per a immigrants que es distribueixen a Catalunya. Escrites en diversos idiomes, la majoria amb versions en línia, contribueixen, com si fossin ponts de paper, a facilitar l’adaptació i la integració de les diferents comunitats d’immigrants que en pocs anys han transformat l’Estat espanyol en un país multiètnic i multicultural. Una gran part d’aquestes publicacions són gratuïtes i es distribueixen en consolats, comerços,

PUENTES DE PAPEL Sergio Andreo se disculpa por el desorden. Apenas queda sitio libre en la pequeña habitación sin luz exterior que ocupa y que utiliza como despacho. “La crisis me ha obligado a reducir mi espacio de trabajo y las páginas de la revista Catalina”, dice sentado frente a la pantalla del ordenador. “Esta historia la empecé hace siete años. El primer número es de junio de 2004.” Catalina (una síntesis entre Cataluña y latina) forma parte de la docena de publicaciones editadas por y para inmigrantes que circulan por Cataluña. Escritas en varios idiomas, con versiones en línea la mayoría, contribuyen como si fueran puentes de papel a facilitar la adaptación e integración de las diferentes comunidades de in-

PAPER BRIDGES Sergio Andreo apologises for the mess. There is barely any free space in the small, windowless cubicle that he uses as an office. “The crisis has made me cut back my working space and the number of pages in the magazine Catalina,” he says seated in front of the computer screen. “I started this venture seven years ago. The first issue is from June 2004.” Catalina (a combination of Catalonia and latina) is one of a dozen publications circulating around Catalonia that are put out by and for immigrants. Written in a variety of languages, and most of them with online versions, they serve as paper bridges to help the adaptation and integration of the different immigrant communities which have transformed Spain into a multiethnic, multicultural

64

restaurants, locutoris o locals varis freqüentats per immigrants. Andreo té 39 anys i va arribar a Espanya a finals dels noranta per estudiar un postgrau de Periodisme a la Universitat Complutense de Madrid. Allà va tenir el primer contacte amb una revista per a expatriats llatinoamericans, Lazo Latino, amb la qual va col·laborar. “Va ser llavors quan em vaig adonar que no hi havia una revista d’aquest tipus a Barcelona i vaig decidir posar-ne una en marxa amb un amic també argentí”, afirma. El principi que ha guiat sempre Catalina és erigir-se en “una eina útil per al coneixement mutu”, en paraules del seu creador. “El nostre objectiu és que els catalans coneguin el món llatí i que el món llatí conegui els catalans.” A Catalina –escrita en castellà encara que hi acostuma a haver una pàgina en català que explica algun episodi de la història local– no es parla del que passa als països llatinoamericans,

migrantes que en pocos años han transformado España en un país multiétnico y multicultural. Gran parte de estas publicaciones son gratuitas y se distribuyen en consulados, comercios, restaurantes, locutorios o locales varios frecuentados por inmigrantes. Andreo tiene 39 años y llegó a España a finales de los noventa para estudiar un posgrado de periodismo en la Universidad Complutense de Madrid. Allí tuvo el primer contacto con una revista para expatriados latinoamericanos, Lazo Latino, con la que colaboró. “Fue entonces cuando me di cuenta de que no había una revista de este tipo en Barcelona y decidí poner una en marcha junto a un amigo también argentino”, afirma. El principio que ha guiado siempre Catalina es constituirse en “una herramienta útil para el conocimiento mutuo”, en palabras de su creador. “Nuestro objetivo es que los catalanes conozcan el

country in just a few years. Many of these publications are free of charge and distributed in consulates, shops, restaurants, telephone centres and other immigrant frequented venues. Andreo is now 39 years old. He arrived in Spain in the late 1990s to enrol in a graduate course in journalism at the Complutense University of Madrid. There, he had his first contact with a magazine for Latin American expats, Lazo Latino, to which he contributed. “That was when I realised that there was no magazine of its kind in Barcelona, and an Argentine friend and I decided to launch one,” he recounts. The guiding principle behind Catalina has always been to become “a helpful tool for mutual awareness,” in the words of its creator. “Our goal is for Catalans to learn about the Latin world and for Latins to learn about Catalans.” Catalina – which is written in Spanish,


DOSSIER

A dalt, Hua Dong Dai, editor de La Voz de China; a sota, Javid Mughal, a la seva oficina del Raval / Arriba, Hua Dong Dai, editor de La Voz de China; debajo, Javid Mughal, en su oficina del Raval / Hua Dong Dai, publisher of La Voz de China; below, Javid Mughal, in his office in the Raval /

sinó de tot allò que té a veure amb la comunitat llatina que viu aquí i que la preocupa. No hi falten consells ni informacions sobre permisos de treball o lloguer d’habitatges. Aquesta mena de “consultori jurídic” també té un lloc rellevant a Iguana, la revista bimestral escrita en rus que dirigeixen les bielorusses Irina Gurina i Aniya Iskhakava, de 28 i 29 anys respectivament. Encara que totes dues van néixer a Minsk, es van conèixer, coses de la vida, a Barcelona. Gurina treballava per a la publicació russa Española, després rebatejada Komsomolskaya Pravda, i la seva companya estudiava un màster en Comerç Exterior a la Universitat de Barcelona. L’aventura periodística de les dues joves va arrencar el 2009, quan va tancar Komsomolskaya Pravda, que s’editava a Madrid. “Ens vam plantejar fer alguna cosa nova, diferent, amb un altre enfocament, que deixés de parlar de les coses que passen >>

mundo latino y que el mundo latino conozca a los catalanes.” En Catalina –escrita en castellano aunque suele haber una página en catalán que narra algún episodio de la historia local– no se habla de lo que pasa en los países latinoamericanos sino de todo lo que tiene que ver y preocupa a la comunidad latina que reside aquí. No faltan consejos e informaciones sobre permisos de trabajo o alquiler de viviendas. Esta suerte de “consultorio jurídico” ocupa también un lugar relevante en Iguana, la revista bimestral escrita en ruso que dirigen las bielorrusas Irina Gurina y Aniya Iskhakava, de 28 y 29 años respectivamente. A pesar de que las dos nacieron en Minsk se acabaron conociendo, cosas de la vida, en Barcelona. Gurina trabajaba para la publicación rusa Española, luego rebautizada Komsomolskaya Pravda, y su compañera estudiaba un máster en Comercio Exterior >>

although there is also usually a page in Catalan that relates some episode from local history – does not cover what is happening in Latin American countries but everything related to and of concern to the Latin community living here. It is brimming with advice and information on work permits and home rentals, for example. This kind of “legal consultancy” is also a major feature of Iguana, the bimonthly magazine written in Russian and put out by Irina Gurina and Aniya Iskhakava, two natives of Belarus aged 28 and 29, respectively. Despite the fact that they were both born in Minsk, Gurina and Iskhakava ended up meeting each other in Barcelona, of all places. Gurina worked for the Russian publication Española, which was later renamed Komsomolskaya Pravda, and her colleague was studying for a Master’s in Foreign Trade at Barcelona University. Their journalistic venture got off the ground in 2009, when Komso>>

65


A Catalunya es distribueixen una dotzena de publicacions editades per i per a immigrants

En Cataluña circulan una docena de publicaciones editadas por y para inmigrantes

There are a dozen publications distributed in Catalonia put out by and for immigrants

<<

a Rússia per centrar-se en allò que passa aquí i afecta la comunitat immigrant de parla russa”, recorda Gurina en un castellà excel·lent. “I la veritat és que ens ha anat bé.” Si Catalina dedica una pàgina a la història de Catalunya, les directores d’Iguana reserven un “racó” de la revista per explicar en castellà els hàbits i els costums de la cultura russa, a més d’algunes curiositats. “Sabies que l’ensalada russa a Rússia es considera francesa i es diu olivie?, o que l’atracció muntanya russa es coneix a Rússia com a muntanya americana?”, es pot llegir en un dels últims números. Però l’esforç que aquestes dues publicacions fan per superar prejudicis i estereotips no troba una resposta adequada en la majoria dels mitjans de comunicació espanyols. Tant Andreo com les seves col·legues bielorusses opinen que, en general, la premsa espanyola peca de cert “sensacionalisme” a l’hora de tractar informacions

relacionades amb la immigració. “Una gran part de les notícies que es publiquen sobre llatins són de l’àmbit policial-judicial”, adverteix Andreo. “El problema és que un percep que es criminalitza tota una comunitat, quan en realitat s’està parlant només d’uns quants. És un gran error relacionar immigració amb delinqüència i no incidir en els beneficis econòmics, socials i culturals que aporta”, afegeix. “Els mitjans parlen de màfia russa i aquí molta gent creu que perquè ets d’aquest lloc d’Europa també formes part del crim organitzat”, apunta per la seva banda Gurina, que a més de dedicar-se al periodisme és llicenciada en Dret. Aniya Iskhakava qualifica de “sorprenent” una informació que va publicar fa poc un diari de Barcelona en què s’afirmava que el 90% del russos són alcohòlics. “Això vol dir que fins i tot els nens beuen alcohol!”, exclama amb ironia. “A part d’aquest tipus d’informacions, no es parla pràcticament gens

<<

en la Universidad de Barcelona. La aventura periodística de las dos jóvenes arrancó en el 2009, cuando cerró Komsomolskaya Pravda, que se editaba en Madrid. “Nos planteamos hacer algo nuevo, diferente, con otro enfoque, que dejara de hablar de las cosas que pasan en Rusia para centrarse en aquello que sucede aquí y afecta a la comunidad inmigrante rusoparlante”, recuerda Gurina en un excelente castellano. “Y la verdad es que nos ha ido bien.” Si Catalina dedica una página a la historia de Cataluña, las directoras de Iguana reservan un “rincón” de la revista para explicar en castellano los hábitos y las costumbres de la cultura rusa, además de alguna que otra curiosidad. “¿Sabías que la ensaladilla rusa en Rusia se considera francesa y se llama olivie, o que la atracción montaña rusa se conoce en Rusia como montaña americana?”, se puede leer en uno de los últimos números.

Pero el esfuerzo que estas dos publicaciones llevan a cabo para superar prejuicios y estereotipos no encuentra una respuesta adecuada en la mayoría de los medios de comunicación españoles. Tanto Andreo como sus colegas bielorrusas opinan que, en general, la prensa española peca de cierto “sensacionalismo” a la hora de tratar informaciones relacionadas con la inmigración. “Gran parte de las noticias que se publican sobre latinos pertenecen al ámbito policial-judicial”, advierte Andreo. “El problema es que uno percibe que se criminaliza a toda una comunidad, cuando en realidad se está hablando de unos pocos. Es un gran error relacionar inmigración con delincuencia y no incidir en los beneficios económicos, sociales y culturales que aporta”, añade. “Los medios hablan de mafia rusa y aquí mucha gente cree que porque eres de esa parte de Europa formas parte también del crimen organizado”, apunta, por su lado, Gurina, que además de dedicarse

<<

molskaya Pravda, which was published in Madrid, was shuttered. “We set out to do something new and different, to take another tack which would no longer report on what was happening in Russia and focus instead on what is happening here and affects the Russianspeaking immigrant community,” recalls Gurina in polished Spanish. “And actually it’s going quite well.” While Catalina sets aside one page for the history of Catalonia, the editors of Iguana set aside a “corner” of the magazine to talk about the habits and customs of Russian culture in Spanish, along with other curious titbits. “Did you know that in Russia ‘ensaladilla rusa’ (‘Russian salad’ in Spanish) is considered French and is called olivie? Or that roller coasters (‘montaña rusa’ or ‘Russian mountain’ in Spanish) are called ‘American mountains’ in Russia?” reads a recent issue.

66

But these two publications’ efforts to overcome prejudices and stereotypes are not met accordingly in the majority of the Spanish media. Both Andreo and his colleagues from Belarus believe that generally speaking, the Spanish press suffers from a bit of “sensationalism” when reporting on issues related to immigration. “Many of the news stories published about Latin American come from the legal scene and the police,” says Andreo. “The problem is that you feel like an entire community is being criminalised, when actually they’re talking about just a handful of people. It is a huge mistake to associate immigration with crime and not to mention the economic, social and cultural benefits it brings,” he adds. “The media talk about the Russian mafia, and here many people think that just because you’re from that part of Europe you’re a member of organised crime,” says Gurina, who apart from being a


DOSSIER

A dalt, Sergio Andreo, amb el web de la revista Catalina; a sota, Irina Gurina i Aniya Iskhakava / Arriba, Sergio Andreo, con el web de la revista Catalina; debajo, Irina Gurina y Aniya Iskhakava / Above, Sergio Andreo, with the web of the magazine Catalina; below, Irina Gurina and Aniya Iskhakava /

de la comunitat de parla russa de Catalunya. Ens tenen una mica abandonats”, es queixa. Tampoc surt ben parada a la premsa la comunitat xinesa, segons Hua Dong Dai, propietari i director del setmanari La Voz de China des de setembre de 2009. Nascut fa 41 anys a la província de Zhejiang, d’on procedeixen la majoria dels xinesos que han arribat a Espanya, Dai també creu “exagerades” i esbiaixades moltes de les informacions que es publiquen sobre els immigrants asiàtics. Segons explica, ha notat un cert malestar en molts catalans per la proliferació de negocis xinesos que s’han obert aquests últims anys en pobles i ciutats. Ell mateix és propietari d’un restaurant a Alella. “La gent es pregunta d’on vénen tants diners, però nosaltres som una comunitat molt unida que ens ajudem entre nosaltres i que tenim ganes de treballar. Ens deixem diners, sense papers, de >>

al periodismo es licenciada en Derecho. Aniya Iskhakava califica de “sorprendente” una información que publicó hace poco un diario de Barcelona en la que se afirmaba que el 90% de los rusos son alcohólicos. “¡Eso quiere decir que hasta los niños beben alcohol!”, exclama con ironía. “Aparte de este tipo de informaciones, no se habla prácticamente nada de la comunidad rusohablante de Cataluña. Nos tienen un poco abandonados”, se lamenta. Tampoco sale bien parada en la prensa la comunidad china, en opinión de Hua Dong Dai, propietario y director del semanario La Voz de China desde septiembre de 2009. Nacido hace 41 años en la provincia de Zhejiang, de donde procede la mayoría de los chinos llegados a España, Dai también cree “exageradas” y sesgadas muchas de las informaciones que se publican sobre los inmigrantes asiáticos. Según explica, ha percibido cierto malestar en muchos catalanes >>

journalist also has a Law degree. Aniya Iskhakava describes as “surprising” a recent news item published by a Barcelona newspaper stating that 90% of Russians are alcoholics. “That means that even children drink alcohol!” she exclaims ironically. “Except for this kind of news, hardly anything else is said about the Russian-speaking community,” she says in dismay. Nor does the Chinese community get its fair shake in the press according to Hua Dong Dai, the owner and editor-in-chief of the weekly La Voz de China since September 2009. Born 41 years ago in the province of Zhejiang, where most of the Chinese people in Spain come from, Dai believes that many of the news stories about Asian immigrants are also “exaggerated” and biased. He says that he has noticed that many Catalans are disgruntled by the proliferation of Chinese businesses that have opened in Ca>>

67


Exemplars de La Voz de China / Ejemplares de La Voz de China / Copies of La Voz de China /

<<

paraula. Això és el que també haurien d’explicar els diaris d’aquí”, afirma. Dai intenta suplir aquesta mancança en el setmanari que dirigeix, editat en format diari, que, a diferència de les altres publicacions per

<<

por la proliferación de negocios chinos abiertos estos últimos años en pueblos y ciudades. Él mismo es dueño de un restaurante en Alella. “La gente se pregunta de dónde viene tanto dinero, pero nosotros somos una comunidad muy unida que nos ayudamos entre nosotros y que tenemos ganas de trabajar. Nos prestamos dinero, sin papeles, de palabra. Esto es lo que también deberían explicar los periódicos de aquí”, afirma. Dai intenta suplir esta carencia en el semanario que dirige, editado en formato periódico, que a diferencia de las otras publicaciones para inmigrantes no es gratuita, sino que cuesta 1,50 euros por ejemplar. Está estudiando publicar en castellano dos o tres de las 80 páginas “para que nos puedan leer y nos conozcan mejor. También servirá

<<

talan towns and cities in recent years. He himself is the owner of a restaurant in Alella. “People ask where all this money comes from, but we are a very close community who help each other out, and we like to work hard. We lend each other money, without any contracts, just with oral agreements. The newspapers here should explain this, too,” he states. Dai tries to overcome this gap in the weekly he publishes, which comes out in newspaper format. Unlike other publications for immigrants, it is not free of charge; it costs 1.50 euro per copy. He is looking into the possibility of publishing two or three of the 80 pages in Spanish “so that locals can read it and get to know us better.

68

a immigrants, no és gratuïta, sinó que costa 1,50 euros per exemplar. Està estudiant publicar en castellà dos o tres pàgines de les 80 “perquè ens puguin llegir i ens coneguin millor. També servirà per a les noves generacions de xinesos catalans que van perdent a poc a poc el nostre idioma”, afirma a la redacció del diari, situada en un pis de la ronda Universitat de Barcelona, on treballen nou persones. No gaire lluny de la seu de La Voz de China, al barri del Raval, hi ha el despatx de Javid Mughal, director del setmanari El Mirador dels Immigrants, escrit en urdú, castellà i català i que es distribueix entre la comunitat d’origen pakistanès. Mughal comparteix les opinions dels seus col·legues sobre els mitjans espanyols, encara que percep “més sensibilitat” a l’hora d’escriure sobre immigració en “els periodistes més joves, potser perquè hi han crescut i s’han acostumat a conviure-hi”.

para las nuevas generaciones de chinos catalanes que van perdiendo poco a poco nuestro idioma”, afirma en la redacción del diario, situada en un piso de la ronda Universitat de Barcelona, donde trabajan hasta nueve personas. No lejos de la sede de La Voz de China, en el barrio del Raval, está el despacho de Javid Mughal, director del semanario El Mirador dels Immigrants, escrito en urdú, castellano y catalán y que se distribuye entre la comunidad de origen paquistaní. Mughal comparte las opiniones de sus colegas sobre los medios españoles aunque percibe una “mayor sensibilidad” a la hora de escribir sobre inmigración en “los periodistas más jóvenes, tal vez porque han crecido y se han acostumbrado a convivir con ella”. Mughal, de 61 años y natural de la ciudad de Lahore, sabe de censura y de amenazas por intentar ejercer la libertad de expresión

It would also help the new generations of Catalan Chinese who are gradually losing the language,” he says in the newsroom, perched in a flat on Barcelona’s Ronda Universitat, where up to nine people work. Not too far from the headquarters of La Voz de China, in the Raval district, is the office of Javid Mughal, the editor-in-chief of El Mirador dels Immigrants, which is written in Urdu, Spanish and Catalan and distributed to the Pakistani community. Mughal shares his colleagues’ opinions on the Spanish media, although he notices “greater sensitivity” when writing about immigration among “young­er journalists, perhaps because they have grown up with immigrants and gotten used to living with immigration.” Mughal, a 61-year-old born in Lahore, learned about censor­ ship and threats to exercise freedom of expression in his country. In


DOSSIER

Revista Catalina www.revistacatalina.com Revista Iguana www.iguana.ws La Voz de China www.qiaoshengbao.info El Mirador dels Immigrants www.hamwatan.net

Mughal, de 61 anys i natural de la ciutat de Lahore, coneix la censura i les amenaces per haver intentat exercir la llibertat d’expressió al seu país. Al Pakistan era un conegut columnista d’un diari d’esquerres, els propietaris del qual són la família de la desapareguda Benazir Bhutto. Quan la llavors primera ministra va ser destituïda pels militars, va haver de sortir del país cames ajudeu-me per buscar refugi a l’Iran, primer, i a Grècia després, fins que va aterrar a Barcelona el 1992. Va estar quatre anys treballant com a cambrer en un restaurant de Sitges, fins que un Sant Jordi li va servir com a excusa per fundar El Mirador. “Em va impressionar la festa i em va semblar que havia de conèixer-la millor i explicar-la a la comunitat del meu país perquè també l’entenguessin i hi participessin”, recorda. “Conèixer l’altre és la millor manera d’integrar-se i que t’acceptin.” Una màxima que també comparteix Dai, per a qui l’important és “aprendre les coses

bones d’aquí”, com “no cridar quan es parla, no escopir al carrer” o el descans setmanal. “A la Xina la gent només treballa. Aquí hi ha temps per a la feina i per passar-s’ho bé. Ara ja hi ha xinesos aquí que no treballen els diumenges”, diu. A diferència de la comunitat xinesa, però sobretot de la llatinoamericana i la de parla russa, les dues de tradició cristiana, els expatriats musulmans com Mughal han de fer front al ressentiment que genera l’islam a Occident. El periodista de Lahore explica que la pàgina en castellà i català d’El Mirador serveix, entre altres coses, perquè els no pakistanesos que vegin el diari “sàpiguen de què va, que no creguin que és una publicació extremista perquè està escrita en una llengua que no coneixen”. Com diu Sergio Andreo abans d’apagar el llum de la seva taula, cal evitar l’allunyament “perquè el que és desconegut genera desconfiança”.

en su país. En Pakistán era un conocido columnista de un periódico de izquierdas, cuyos propietarios son la familia de la fallecida Benazir Bhuto. Cuando la entonces primera ministra fue destituida por los militares, tuvo que salir por piernas del país para buscar refugio en Irán, primero, y en Grecia después, hasta que aterrizó en Barcelona en 1992. Estuvo cuatro años trabajando como camarero en un restaurante de Sitges, hasta que un Sant Jordi le sirvió como excusa para fundar El Mirador. “Me impresionó la fiesta y creí necesario conocerla mejor y explicarla a la comunidad de mi país para que también la entendieran y participaran en ella”, recuerda. “Conocer al otro es la mejor manera de integrarse y de que te acepten.” Máxima que comparte también Dai, para quien lo importante es “aprender las cosas buenas de aquí”, como “el no gritar cuando se habla, el no escupir

en la calle” o el descanso semanal. “En China la gente sólo trabaja. Aquí hay tiempo para el trabajo y para disfrutar. Ahora ya hay chinos aquí que no trabajan los domingos”, dice. A diferencia de la comunidad china, pero sobre todo de la latinoamericana y la rusoparlante, ambas de tradición cristiana, los expatriados musulmanes como Mughal deben hacer frente al resquemor que genera el islam en occidente. El periodista de Lahore explica que la página en castellano y catalán de El Mirador sirve, entre otras cosas, para que los no paquistaníes que vean el periódico “sepan de qué va, que no crean que es una publicación extremista porque está escrita en una lengua que no conocen”. Como dice Sergio Andreo antes de apagar la lámpara de su mesa de trabajo, hay que evitar la lejanía “porque lo desconocido genera desconfianza”.

Pakistan, he was a famous columnist at a leftist newspaper whose owners are the family of the deceased Benazir Bhutto. When she was the prime minister and was ousted by the military, Mughal had to flee the country, seeking refuge first in Iran and then in Greece, until he ended up in Barcelona in 1992. He then worked as a waiter at a restaurant in Sitges for four years, until one Sant Jordi (the feast day of Saint George, the patron saint of Catalonia) became his excuse for founding El Mirador. “I was impressed by the festival and thought it was important to learn more about it and explain it to the community from my country so that they could also understand it and participate in it,” he recalls. “Knowing about others is the best way to integrate and be accept­ ed.” Dai also shares this maxim, claiming that the most important thing is “learning about the good things here”, like “not yelling

when speaking, not spitting in the street” and weekends. “In China, people just work 24/7. Here, there is a time to work and a time to have fun. Now there are Chinese people who no longer work on Sundays,” he says. Unlike the Chinese community, but especially unlike the Latin American and Russian-speaking communities, both of which are Christian, the Muslim expatriates like Mughal must grapple with the wariness that Islam arouses in the West. The journalist from Lahore explains that the page of El Mirador in Spanish and Catalan is there so that non-Pakistanis who see the newspaper “know what it’s about, so they don’t think it’s an extremist publication just because it’s written in a language they don’t understand.” As Sergio Andreo says before turning off the lamp on his desk, you have to avoid distance “be­ cause the unknown triggers mistrust.”

69


Les tontines populars en moments de crisi Papa Sow

70


Nascut al Senegal l’any 1967 i doctor en Geografia Humana per la Universitat Autònoma de Barcelona, Papa Sow és actualment investigador del Centre per a la Recerca en les Relacions Ètniques de la Universitat de Warwick, al Regne Unit. Abans havia col·laborat en el programa “Migració i societat xarxa” de l’IN3 de la UOC. És autor de nombroses publicacions i ha estudiat, entre altres aspectes, la migració internacional dels senegalesos i dels gambians i els mecanismes d’estalvi dels immigrants africans a Europa.

La paraula tontina designa en general un grup de persones unides per vincles de clan, familiars, d’amistat, de veïnatge o socioprofessionals que, basant-se en la confiança mútua, dipositen quantitats fixes de diners regularment en un fons comú que es reparteix per tandes entre els participants. És, per tant, una manera d’estalviar col·lectiva per poder disposar després d’una part dels diners. A l’Àfrica i abans del tràfic d’esclaus i de la colonització, hi havia pobles sencers que desenvolupaven activitats més o menys semblants. A l’àmbit dels intercanvis comercials, eren freqüents les activitats no

DOSSIER

Las tontinas populares en momentos de crisis Grassroots tontines in moments of crisis

monetaritzades, com el troc entre diferents categories ètniques. A la segona meitat del segle XX, antropòlegs com Bascom i Ardener van assenyalar que en alguns països hi havia grups de persones ben estructurats que s’ajuntaven per reunir diners amb l’objectiu d’ajudar els membres del grup a emprendre projectes, de tipus personal o col·lectiu. Bascom evoca especialment el cas dels esusu, societats informals de crèdit dels yoruba de Nigèria. Aquesta pràctica, en la seva modalitat monetaritzada, s’ha estès actualment per tot el continent africà. En algunes investigacions les tontines s’anomenen >>

Nacido en Senegal en 1967 y doctor en Geografía Humana por la Universidad Autónoma de Barcelona, Papa Sow es actualmente investigador del Centro para la Investigación en las Relaciones Étnicas de la Universidad de Warwick, en el Reino Unido. Antes colaboró en el programa “Migración y sociedad red” del IN3 de la UOC. Es autor de numerosas publicaciones y ha estudiado, entre otros aspectos, la migración internacional de los senegaleses y gambianos y el ahorro de los inmigrantes africanos en Europa.

La palabra tontina designa por lo general a un grupo de personas unidas por vínculos de clan, familiares, de amistad, vecindad o socioprofesionales que, sobre la base de la confianza mutua, depositan cantidades fijas de dinero a intervalos regulares en un fondo común a repartir por turnos entre los participantes. Se trata, por tanto, de una manera de ahorrar entre todos para poder disponer después de una parte de lo ahorrado. En África y en el periodo anterior a la trata de esclavos y la colonización, había pueblos enteros que desarrollaban actividades más o menos parecidas. En el ámbito de los in-

tercambios comerciales, eran frecuentes las actividades no monetarizadas como el trueque entre diferentes categorías étnicas. En la segunda mitad del siglo XX, antropólogos como Bascom y Ardener señalaron que en algunos países grupos de personas bien estructurados se reunían por lo general para juntar dinero con el objetivo de ayudar a los miembros del grupo a emprender proyectos, de tipo personal o colectivo. Bascom evoca especialmente el caso de los esusu, sociedades informales de crédito de los yoruba de Nigeria. Esta práctica, en su modalidad monetarizada, se ha extendido actualmente por >>

Born in Senegal in 1967, Papa Sow holds a PhD in Human Geography from the Autonomous University of Barcelona. He is currently a researcher at the Centre for Research in Ethnic Relations at the University of Warwick in the United Kingdom. Before that he worked with the “Migration and Network Society” programme in the UOC’s IN3. He is the author of numerous publications and has studied the international migration of people from Senegal and Gambia and the savings of African immigrants in Europe.

The word ‘tontine’ generally refers to a group of people joined by clan, family, friendship, neighbour or socio-profession­ al ties who through mutual trust deposit fixed amounts of money at regular intervals into a shared fund that is then divided out among the participants on a rotating basis. Therefore, it is a kind of pooled savings in order to later receive part of what has been saved. In Africa, there were entire villages that conducted somewhat similar activities in the period before the slave trade and colonisation. Non-monetary commercial exchanges

were common, like barter among different ethnic groups. In the second half of the 20th century, anthropologists like Bascom and Ardener stated that in some countries, well-organised groups of people met usually to pool their money with the goal of helping the members of the group embark on either personal or collective ventures. Bascom particularly examined the case of the Esusu, an informal credit society of the Yoruba in Nigeria. This practice, in its monetary guise, has now spread all around Africa. In some studies, tontines are called Rotating Saving and Credit Associations (ROSCA). >>

71


Els individus s’organitzen col·lectivament per resoldre junts les necessitats: es presten i es manlleven diners

Los individuos se organizan colectivamente para resolver juntos sus necesidades, prestando y tomando prestado dinero entre ellos

<<

Associacions Rotatòries d’Estalvi i de Crèdit (AREC). La crisi econòmica dels anys vuitanta és un dels elements que van contribuir a la reaparició del fenomen de la tontina a l’Àfrica. Durant aquells anys, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional van imposar Programes d’Ajust Estructural (PAE) als països africans. Com a conseqüència de les dràstiques mesures que es van adoptar, a molts països es va privatitzar l’aparell de l’estat, es van reduir els salaris i van tenir lloc acomiadaments abusius de funcionaris públics, la qual cosa va incrementar l’atur i va comportar el

tancament d’institucions financeres legals. Davant de la duresa de l’austeritat fiscal, la fractura social i de l’abandonament pràcticament total dels poders públics, gran part de la població no va tenir més remei que refugiar-se massivament en el sector financer informal i en l’emigració. Com a activitats de subsistència substitutives, les tontines es converteixen així en la via més ràpida per respondre a les dificultats immediates. Els individus s’organitzen col·lectivament per resoldre junts les seves necessitats; es presten i es manlleven diners entre ells. Les tontines són una manifestació

dos abusivos de funcionarios públicos, lo que a su vez conllevó un incremento del paro, el cierre de instituciones financieras legales, etc. Enfrentada a la dureza de la austeridad fiscal, la fractura social y casi al abandono de los poderes públicos, gran parte de la población no tuvo más remedio que refugiarse masivamente en el sector financiero informal y la emigración. En tanto que actividades de subsistencia sustitutivas, las tontinas se convierten en el medio más rápido para hacer frente a las dificultades inmediatas. Los individuos se organizan colectivamente para resolver juntos sus

necesidades, prestando y tomando prestado dinero entre ellos. Las tontinas constituyen una vigorosa manifestación de la libertad de la economía de mercado, y son un recurso para superar las limitaciones estatales y paraestatales. Desde el punto de vista jurídico, no han recibido hasta la fecha ningún tipo de reconocimiento en África. La práctica de las tontinas en Europa hay que analizarla en el contexto de la integración socioeconómica de la población africana inmigrada, que, a medida que se ha estabilizado y ha comenzado a reagruparse, ha dado lugar a nuevas necesidades que inciden en

austerity, social fracture and the virtual abandonment of public authorities, much of the population had no choice but to take massive refuge in the informal financial sector and emigration. As substitutive subsistence activities, tontines become the quickest way to deal with the most pressing problems. Individuals organise themselves collectively to solve their needs together by lending to and borrowing from each other. Tontines are a vigorous expression of the freedom of the market econ­ omy, and they are one way of overcoming state and para-state limitations. Yet from the

legal standpoint, they have not yet received any recognition in Africa. The practice of tontines in Europe should be analysed within the context of the socio­ economic integration of African immigrants. As they have stabilised and begun to regroup, new needs have arisen that affect individual behaviours. Tontines are more in­ dividual than collective inasmuch as any new member depends on the individual will of each immigrant. Generally speaking, the endorsement of another member is needed in order to join the group. Their function is social, and even though they are closed to

<<

todo el continente africano. En algunas investigaciones se designa a las tontinas como Asociaciones Rotatorias de Ahorro y Crédito (AREC en francés). La crisis económica de los años ochenta es uno de los elementos que contribuyeron a la reaparición del fenómeno de la tontina en África. Durante esos años, el Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional impusieron Programas de Ajuste Estructural (PAE) a los países africanos. Como consecuencia de las drásticas medidas adoptadas, en muchos países se privatizó el aparato del estado, se redujeron los salarios y tuvieron lugar despi<<

The economic crisis in the 1980s was one of the factors that contributed to the resurgence of the phenomenon of the tontine in Africa. During those years, the World Bank and the International Monetary Fund imposed Structural Adjustment Programmes (SAPs) on African countries. As a result of the drastic measures adopted, the state apparatus in many countries was privatised, salaries were lowered and civil servants were laid off en masse, which in turn triggered a rise in unemployment, the closure of legal financial institutions and other similar phenomena. Faced with the harshness of fiscal

72


DOSSIER

Individuals organise themselves collectively to solve their needs together by lending to and borrowing from each other potent de la llibertat de l’economia de mercat, i un recurs per superar les limitacions estatals i paraestatals. Des del punt de vista jurídic, no han tingut fins ara cap mena de reconeixement a l’Àfrica. La pràctica de les tontines a Europa s’ha d’analitzar en el context de la integració socioeconòmica de la població africana immigrada que, a mesura que s’ha estabilitzat i s’ha començat a reagrupar, ha generat noves necessitats que incideixen en les conductes individuals. Les tontines són comunitàries, però abans són individuals, perquè cada nova adhesió depèn de la voluntat individual de

cada immigrant. En general, es necessita l’aval d’un altre membre per poder accedir a la solidaritat del grup. Tot i que la seva funció és socialitzadora, no deixen de ser societats tancades –però no secretes– als no iniciats, i també un espai “d’ocultació de riqueses”, on és possible amagar enormes quantitats de diners l’origen dels quals és difícil de justificar. Les tontines, per tant, tenen quatre funcions: socialitzar, ocultar, oferir seguretat i no uniformitzar. Es poden observar a tots els països europeus receptors d’immigració, sobretot perquè han establert un vincle subtil >>

las conductas individuales. Antes que comunitarias, las tontinas son individuales, en la medida en que cada nueva adhesión depende de la voluntad individual de cada inmigrante. Por lo general, se necesita el aval de otro miembro para poder acceder a la solidaridad del grupo. Aunque su función es socializadora, no dejan de ser sociedades cerradas –pero no secretas– a los no iniciados, así como un espacio de “ocultación de riquezas” donde es posible esconder enormes cantidades de dinero cuyo origen es difícil de justificar. Las tontinas, por tanto, reúnen cuatro funciones: socializar, ocultar, brindar segu-

ridad y no uniformizar. Pueden observarse en todos los países europeos receptores de inmigración, sobre todo porque han establecido un vínculo sutil entre la capacidad de adaptarse a la economía de mercado y los factores de solidaridad existentes. Como el sistema bancario a veces no inspira confianza y la mayoría de las instituciones políticas tardan en dar respuesta a las demandas de los inmigrantes, no es extraño que una estructura social así haya arraigado con tanta rapidez. El auge de la cuestión social (mutuas, banca ética, tercer sector social, bancos comunales, inversores ángel, etc.) ha con>>

non-initiates, they are not secret societies. They are also a place to “conceal wealth”, where it is possible to hide vast amounts of money whose provenance would be difficult to justify. Therefore, tontines serve four functions: to socialise, to conceal, to offer security and to avoid standardisation. They can be found in all the European countries that have welcomed immigrants, especially because they have forged a subtle tie between the capac­ ity to adapt to the market economy and the solidarity factors already in place. As the banking system does not always inspire trust,

and the majority of political institutions drag their feet when responding to immigrants’ demands, it should come as no surprise that a social structure like this one has taken root so quickly. A growing interest in social aspects (mutual insurance, ethical bank­ ing, third social sector, communal banks, angel investors, etc.) has also contributed to drawing attention to these structures, “mysterious” to some, and their fit within a model of developed society like the one in Europe. Yet everything points to the fact that tontines are better poised to solve new immigrants’ socioeconomic needs than some >>

73


Les tontines estan més preparades per solucionar les necessitats socioeconòmiques dels immigrants que alguns bancs i institucions

Las tontinas están más preparadas para solucionar las necesidades socioeconómicas de los inmigrantes que algunos bancos e instituciones

<<

entre la capacitat d’adaptar-se a l’economia de mercat i els factors de solidaritat existents. Com que el sistema bancari a vegades no inspira confiança i la majoria de les institucions polítiques triguen a satisfer les demandes dels immigrants, no és estrany que una estructura social així hagi arrelat amb tanta rapidesa. L’auge de les qüestions socials (mútues, banca ètica, tercer sector social, bancs comunals, àngels inversors, etc.) també ha contribuït a cridar l’atenció sobre aquestes estructures “misterioses” i la seva adequació a un model de societat desenvolupada com l’europea. Tot indica

que les tontines estan més preparades per solucionar les noves necessitats socioeconòmiques dels immigrants que alguns bancs i institucions que es resisteixen a satisfer les seves demandes. Tot i la crisis actual, l’enviament regular de remeses als països d’origen mostra que la cultura de l’estalvi subsisteix i està fortament arrelada, i això que l’estalvi no sempre es pot quantificar i és molt fràgil. El Banc Mundial va preveure que l’any 2009 les transferències de fons dels països rics cap als països subsaharians es reduirien dràsticament i només creixerien entre un 1,3% i

un 6,8%, comparat amb el creixement del 14,4% i del 6,3% registrats, respectivament, el 2007 i 2008. La crisi ha incidit, sens dubte, molt negativament en l’estalvi dels immigrants a Europa, perquè ha castigat de manera especial els sectors que donaven més feina als treballadors estrangers, com el de la construcció. L’atur i el fet d’haver deixat de ser el suport de la família són cops molt forts que es veuen obligats a encaixar. Amb la crisi, les polítiques públiques dels països receptors d’immigració tendeixen cada vegada més a afavorir els autòctons, i els immigrants aturats tornen a

se encuentra muy fragilizado. El Banco Mundial estimó que en 2009 las transferencias de fondos de los países ricos hacia los países subsaharianos registrarían una drástica disminución y sólo crecerían entre un 1,3% y un 6,8%, frente al crecimiento del 14,4% y del 6,3% registrados, respectivamente, en 2007 y 2008. La crisis ha incidido, sin duda, muy negativamente en el ahorro de los inmigrantes en Europa, ya que se ha cebado de manera especial en los sectores que daban más empleo a los trabajadores inmigrantes, como el de la construcción. El paro y la pérdida de la

condición de sostén familiar son golpes muy duros que se ven obligados a encajar. Con la crisis, las políticas públicas de los países de inmigración tienden cada vez más a favorecer a los autóctonos, y los inmigrantes en paro vuelven a emigrar y buscan nuevos nichos laborales para ganarse la vida. Una de las consecuencias más evidentes de la crisis es que numerosos inmigrantes no pueden siquiera costearse la vuelta a su país de origen. No sólo por el precio del billete de ida y vuelta, sino, y sobre todo, porque les cuesta asumir la carga de la familia o la comunidad. La presión familiar los obliga a

2009 the transfers of funds from the wealthy countries to the sub-Saharan countries would drop drastically, rising only between 1.4% and 6.8% compared to the increases of 14.4% and 6.3% in 2007 and 2008, respectively. The crisis has unquestionably had a highly negative effect on the savings of immigrants in Europe, as it has particularly affected the sectors that provided the most jobs to immigrant workers, such as construction. Unemployment and the loss of breadwinner status are very hard blows that must be handled. With the crisis, the public policies

in countries with immigrants tend to favour the locals, and unemployed immigrants emigrate once again and seek out new job niches where they can earn a living. One of the most obvious consequences of the crisis is that many immigrants cannot even afford to return to their home countries, not only because of the price of the return ticket but especially because it is difficult for them to shoulder the burden of their family or community. Family pressure sometimes forces them to stop visiting their homeland as often as before: they would rather save than travel. And even in the cases of voluntary return, the amount

<<

tribuido también a llamar la atención sobre esas estructuras “misteriosas”, para algunos, y su adecuación a un modelo de sociedad desarrollada como la europea. Todo indica que las tontinas están más preparadas para solucionar las nuevas necesidades socioeconómicas de los inmigrantes que algunos bancos e instituciones que son renuentes a sus demandas. A pesar de la crisis actual, el envío regular de remesas a los países de origen parece indicar que la cultura del ahorro subsiste y está fuertemente arraigada, y eso que el ahorro no siempre se puede cuantificar y

<<

banks and institutions, which are reluctant to heed their demands. Despite the crisis today, regular monetary transfers to home countries seem to indicate that the culture of savings remains intact and is strongly rooted. In fact, savings cannot always be quantified and are highly fragile. The World Bank estimated that in

74


DOSSIER

Tontines are better poised to solve new immigrants’ socioeconomic needs than some banks and institutions emigrar i busquen nous nínxols laborals per guanyar-se la vida. Una de les conseqüències més evidents de la crisi és que molts immigrants no poden ni pagar el viatge al seu país d’origen. No només pel preu del bitllet d’anada i de tornada, sinó, i sobretot, perquè els costa assumir la càrrega de la família o de la comunitat. La pressió familiar els porta a vegades a no visitar el país d’origen amb la mateixa freqüència que abans: prefereixen estalviar i no viatjar. Fins i tot en els casos de retorn voluntari, l’import que els governs europeus, com el de França o el d’Espanya, ofereixen als immigrants no

els permet afrontar la pressió familiar ni les exigències de la seva comunitat. Encara que és difícil determinar la quantitat exacta de les remeses entre Europa i Àfrica, crida l’atenció el fet que les operacions reflecteixen no tant els fluxos migratoris com el contingent d’immigrants a Europa. Per tant, no tots els immigrants envien remeses o estalvien diners, i els que poden fer-ho han patit durament els efectes de la crisi. Alguns fan arribar diners ara només cada tres mesos, i a vegades els envien en grup i a través d’amics o de parents, el vell sistema del comboi, per no pagar els costos

elevats que els cobren els grans bancs especialitzats en l’enviament de remeses (Western Union, Money Gram, etc.). Segons diversos experts, la disminució de les remeses entre 2008 i 2010 tindrà un impacte directe negatiu en el consum de les famílies. Algunes despeses que eren habituals entre els immigrants –com ara les festes a cor què vols o les celebracions socials– es treuen de la quantitat assignada a les remeses. La crisi, a causa de la minva de liquiditat bancària que comporta, també comporta que es redueixin els dipòsits d’estalvi a llarg termini en els bancs dels països d’origen.

veces a renunciar a visitar su país de origen con la misma frecuencia que antes: prefieren ahorrar antes que viajar. Aun en los casos de retorno voluntario, el importe que los gobiernos europeos, como el de Francia o España, ofrecen a los inmigrantes no les permite afrontar la presión familiar ni las exigencias de su comunidad en el país de origen. Si bien es difícil determinar el monto exacto de las remesas entre Europa y África, llama la atención el hecho de que estas operaciones reflejan no tanto los flujos migratorios como el contingente de inmigrantes

en Europa. Por consiguiente, no todos los inmigrantes envían remesas o ahorran dinero, y los que pueden hacerlo han sufrido duramente los efectos de la crisis. Algunos envían ahora dinero sólo cada tres meses, y a veces se manda dinero en grupo y a través de amigos o parientes, el viejo sistema del convoy, para no pagar los elevados costes de los grandes bancos especializados en el envío de remesas (Western Union, MoneyGram, etc.). Según varios expertos, la disminución de las remesas entre 2008 y 2010 tendrá un impacto directo negativo en el consumo de las

familias. Algunos gastos que eran habituales entre los inmigrantes –como las fiestas por todo lo alto o las celebraciones sociales– se sacan del monto asignado a las remesas. La crisis, debido a la merma de liquidez bancaria que conlleva, también está causando que se reduzcan los depósitos de ahorro a largo plazo en los bancos de los países de origen.

that the European governments like France or Spain offer immigrants does not enable them to cover family pressures or community demands in their homeland. Even though it is difficult to determine the exact amount of transfers between Europe and Africa, what is striking is the fact that these transactions reflect not so much migratory flows as the contingent of immigrants in Europe. Not all immigrants send transfers or save money, and those who can have suffered severely from the effects of the crisis. Now some of them only send money every three months, and sometimes money is sent in a group

through friends or relatives, the old convoy system, in order to avoid paying the high costs of the large banks specialising in monetary transfers (Western Union, MoneyGram, etc.). According to several experts, the drop in monetary transfers between 2008 and 2010 will have a direct negative impact on family consumption. Some spending that used to be common among immigrants – like spectacular parties or social celebrations – is paid for from the funds earmarked for transfers. Due to the drop in bank liquidity, the crisis is also leading to a consequent drop in long-term savings deposits in banks in the homelands.

Papa Sow website www.papasow-online.info Centre for Research in Ethnic Relations www2.warwick.ac.uk/fac/soc/crer Council for the Development of Social Science Research in Africa www.codesria.org/ Papa Sow, UOC “ITC and co-development between Catalonia and Senegal” Video: tinyurl.com/37ddlb4 Article: tinyurl.com/2vq9tx7 Papa Sow a Dialnet dialnet.unirioja.es/servlet/extaut?codigo=86018

75


SARA COBB “LA MAJORIA DELS ACORDS DE PAU FRACASSEN DESPRÉS DE CINC ANYS” PER EVA MILLET

La nord-americana Sara Cobb recorda molt bé com de petita els ensenyaven a l’escola que s’havien de protegir sota els pupitres en cas d’un atac nuclear. El fantasma d’una mort per radiació, causada per una situació de Guerra Freda, la va marcar per sempre. Per això es va convertir en una reconeguda especialista en mediació i resolució pacífica de conflictes. Doctora en Comunicació per la Universitat de Massachusetts, va dirigir entre 2001 i 2009 l’Institut d’Anàlisi i Resolució de Conflictes (ICAR) de la Universitat George Mason. Cobb va ser una de les ponents del III Congrés Internacional de Conflictes, Conflictologia i Pau que va organitzar l’any passat el Campus per la Pau de la UOC. La estadounidense Sara Cobb recuerda muy bien cuando de pequeña les enseñaban en el colegio cómo protegerse bajo los pupitres en caso de un ataque nuclear. El fantasma de una muerte por radiación, causada por una situación de Guerra Fría, la marcó para siempre. Así, se ha convertido en una reconocida especialista en mediación y resolución pacífica de conflictos. Doctora en Comunicación por la Universidad de Massachusetts, dirigió entre 2001 y 2009 el Instituto de Análisis y Resolución de Conflictos (ICAR) de la Universidad George Mason. Fue una de las ponentes del III Congreso Internacional de Conflictos, Conflictología y Paz que organizó el año pasado el Campus por la Paz de la UOC. The American Sara Cobb clearly remembers when she was taught at school to hide under her desk to protect herself from a nuclear attack. The spectre of death by radiation, caused by the Cold War, has marked her for life. This led her to become a renowned specialist in mediation and peaceful conflict resolution. She holds a PhD in Communication from the University of Massachusetts, and, from 2001 to 2009, she was the director of the Institute for Conflict Analysis and Resolution (ICAR) at George Mason University. She took part in the 3rd International Congress on Conflict, Conflict Resolution and Peace, organised last year by the UOC’ Campus for Peace.

76


David Campos

WALK THE TALK

“LA MAYORÍA DE LOS ACUERDOS DE PAZ FRACASAN TRAS CINCO AÑOS” “MOST PEACE AGREEMENTS FAIL AFTER FIVE YEARS”

77


“La resolució de conflictes no és un procés racional” “La resolución de conflictos no es un proceso racional” “Conflict resolution isn’t a rational process”

L’anàlisi i la resolució de conflictes està en expansió, tant acadèmica com laboral. Quan es converteix en disciplina? Hi ha diversos

punts de partida, en funció de les diferents línies d’exercici i de recerca que existeixen en aquest àmbit. Li puc explicar la trajec­ tòria que ha tingut als Estats Units, on va aparèixer, l’any 1935, l’anomenat National Mediation Labor Board (Comitè Nacional de Mediació Laboral), amb la finalitat de re­ duir vagues i d’institucionalitzar la mediació i la negociació en l’àmbit laboral. Més tard, als anys seixanta i setanta, va començar a sor­ gir tota una literatura sobre temes de justícia

El del análisis y resolución de conflictos es un campo en expansión, tanto a nivel aca­ démico como laboral. ¿Cuándo se convierte en disciplina? Hay varios puntos de partida,

en función de las diferentes líneas de ejercicio e investigación que existen en este campo. Puedo hablarle de su trayectoria en Estados Unidos, donde apareció, en 1935, el llamado National Mediation Labor Board (Comité Nacional de Mediación Laboral), con el fin de reducir huelgas e institucionalizar la me­ diación y la negociación en el campo laboral. Más tarde, en las décadas de los sesenta y los setenta, se empezó a crear toda una literatura

The field of conflict analysis and resolution is expanding academically and professional­ ly. When did it become a discipline? There

are several starting points depending on the different applications and lines of research that exist in this field. I can talk to you about its trajectory in the United States where the National Mediation Labor Board was set up in 1935 to reduce strikes and make media­ tion and negotiation a common practice in the workplace. In the 1960s and 1970s, li­ terature started to be produced about social justice, human needs, offences, grievances and how to deal with their related problems.

78

social, necessitats humanes, afronts, greuges i com tractar els problemes relacionats amb tot això. El moment clau, però, va ser als anys vuitanta, quan es van institucionalitzar l’anàlisi i la resolució de conflictes als tribu­ nals com a eina per resoldre disputes fami­ liars, comercials, comunitàries, etc. No existia ja a nivell diplomàtic? La resolu­ ció de conflictes no equival a la negociació diplomàtica. És una disciplina que parteix de l’anàlisi de les disputes tenint en compte les seves causes més profundes. Té molt clar que els conflictes no es poden reduir a interessos; és més elaborat que això. Nosaltres entenem

sobre temas de justicia social, necesidades hu­ manas, afrentas, agravios y cómo enfrentarse a problemas relacionados con todo ello. Pero el momento clave fue en los ochenta, cuando se institucionalizó el análisis y resolución de conflictos en los tribunales como una herra­ mienta para resolver disputas familiares, co­ merciales, comunitarias, etc. ¿No existía ya a nivel diplomático? La reso­ lución de conflictos no equivale a la negocia­ ción diplomática. Es una disciplina que parte del análisis de las disputas en base a sus cau­ sas más profundas. Y tiene muy claro que los conflictos no pueden ser reducidos a intere­

However, the 1980s marked a watershed when conflict analysis and resolution was established in the courts as a tool for solv­ ing trade, family and community disputes, among others. Didn’t it already exist on a diplomatic level?

Conflict resolution can’t be equated with di­ plomatic negotiation. It’s a discipline based on the most profound causes of dispute analysis. And it’s very clear about the fact that conflicts can’t be reduced to interests; it’s more complex than that. We understand that conflicts arise because of identity, culture, religion, history and relational dynamics. To


WALK THE TALK que els conflictes existeixen per qüestions d’identitat, cultura, religió, història i dinàmi­ ques relacionals. En certa manera, molts dels protagonistes d’un conflicte no saben quins són els seus interessos. De fet, en la majoria dels conflictes més prolongats, els protago­ nistes no han emmarcat les seves perspectives en termes d’interessos. Si, per exemple, es pregunta a un membre d’una banda llati­ noamericana quins interessos té, no sabrà respondre, no hi haurà pensat. Hamàs, per exemple, tampoc no té interessos.

una mena de forma de vida. Exactament. En

Una mica com passa amb ETA, aquí a Espa­ nya... Per a ells el terrorisme s’ha convertit en

Què més falla en la manera tradicional de negociar conflictes? Tenir altres perspecti­

una manera de viure, amb unes perspectives i visions del món profundament diferents de les de la majoria. Per aquest motiu, si s’aplica la teoria tradicional de la negociació a aques­ ta mena de situacions, el resultat és que el 85% dels acords de pau fracassen després de cinc anys. És com si féssim servir pomes per parlar de taronges. L’anàlisi i la resolució de conflictes és el procés per intentar analitzar aquests conflictes tan enquistats i permetre que es resolguin cap a solucions sostenibles.

ves, com ara l’antropològica, la sociològica, la de la comunicació, la de la història i, en especial, la de la psicologia. A la teoria tra­ dicional de la negociació, les emocions es deixaven de banda. Se suposava que eren perilloses per al procés racional de negocia­ ció. Però la resolució de conflictes no és un procés racional. Molts dels conflictes actuals no passen entre països, sinó dins dels països. Com s’explica aquest canvi? Sí, hi ha uns 40 conflictes

intraestatals. Crec que això és perquè avui tenim una tecnologia que arriba a tot arreu, la qual cosa redueix la viabilitat de les fronte­ >>

ses; es más elaborado que eso. Nosotros en­ tendemos que los conflictos funcionan por causas de identidad, cultura, religión, histo­ ria y dinámicas relacionales. En cierto modo, muchos de los protagonistas de un conflicto no saben cuáles son sus intereses. De hecho, la mayoría de los conflictos más prolongados son aquellos en los que sus protagonistas no han enmarcado sus perspectivas en términos de intereses. Si, por ejemplo, le preguntas a un miembro de una banda latinoamericana cuáles son sus intereses, no sabrá qué contes­ tarte, no habrá pensado en ello. Hamás, por ejemplo, tampoco tiene intereses.

Un poco como sucede con ETA, aquí en Espa­ ña... Para ellos el terrorismo se ha convertido en una especie de forma de vida. Exactamen­

te. En una manera de vivir, con unas profun­ das diferencias en perspectivas y visiones del mundo de las de la mayoría. Por ello, si aplicas a este tipo de situaciones la teoría tradicional de la negociación el resultado es que el 85% de los acuerdos de paz fracasan tras cinco años. Es como si usáramos manzanas para hablar de na­ ranjas. El análisis y resolución de conflictos es el proceso para tratar de analizar estos conflic­ tos tan enquistados y permitir que se resuelvan hacia soluciones sostenibles.

¿Qué más le falla al modo tradicional de negociación de conflictos? Tener otras pers­

pectivas, como la antropológica, la socioló­ gica, la de la comunicación, la de la historia y, en especial, la de la psicología. En la teoría tradicional de negociación, las emociones se dejaban de lado. Se suponía que eran peli­ grosas para el proceso racional de negocia­ ción. Pero la resolución de conflictos no es un proceso racional. Muchos de los conflictos actuales no suce­ den entre países, sino dentro de los países. ¿A qué se debe este cambio? Sí, hay unos

40 conflictos intraestatales. Yo creo que se >>

a certain extent, many of the protagonists of a conflict don’t know what their inter­ ests are. Indeed, the majority of the most prolonged conflicts are those whose pro­ tagonists haven’t framed their perspectives in terms of their interests. If, for instance, you ask a member of a Latino gang what his or her interests are, he won’t be able to answer you; he won’t have thought about it. Hamas, for example, don’t have any in­ terests either.

lifestyle, with profound differences between their standpoints and views of the world and those of the majority. That’s why, if you apply the traditional negotiation theory to these kinds of situations, the result is that 85% of peace agreements fail after five years. It’s as if we were using apples to talk about oranges. Conflict analysis and resolution is the pro­ cess used to analyse these deeply entrenched conflicts and to allow them to be resolved by moving towards sustainable solutions.

This is slightly similar to what is happening here in Spain with ETA... Terrorism has be­ come a kind of lifestyle for them. Exactly. A

What are the other failings in the traditional way of negotiating conflicts? To see things

from another perspective, from an anthro­

pological, sociological, communication, historical and, in particular, a psychological point of view. Emotions were put to one side in traditional negotiation theory. They were thought to pose a danger to the rational ne­ gotiation process. However, conflict resolu­ tion isn’t a rational process. Many current conflicts don’t take place bet­ ween countries but inside countries. What is this change due to? Yes, there are about 40

intra-state conflicts. I believe that this is due to the fact that today we have technology that reaches everywhere, and this reduces the viability of inter-state borders: people think >>

79


<<

res entre estats: la gent pensa d’una manera global. Però també té a veure amb el que va passar a finals del segle XX, amb el desmem­ brament de la Unió Soviètica. Aquest fet va ser crucial, va destapar les qüestions de sobi­ rania a tot el món i gent que mai no s’havia plantejat la possibilitat de ser independent o de l’autodeterminació es va posar en marxa. Per què el desig d’independència s’expressa a vegades de manera violenta? Perquè són

conflictes que creixen i creixen. Posem per cas una regió com ara el Congo, per exem­ ple, on hi ha una inversió massiva d’empreses mundials i... 53 grups armats. Se suposa que

aquests grups són part de l’exèrcit congolès, però cada grup té una història pròpia, un llenguatge, una tradició i un context. Cada grup creu que les seves tradicions poden estar en perill si deixen de lluitar i un d’ells destaca sobre la resta. Creu llavors que defensen la seva idiosin­ cràsia i no una part dels beneficis de les ri­ queses del país? Defensen totes dues coses.

Repeteixo que el problema és que l’anàlisi internacional redueix els conflictes a qües­ tions d’interès. Te n’adones si observes com la secretària d’estat nord-americana, Hillary Clinton, i abans, en especial, Condoleez­

za Rice, gestionen el conflicte amb l’Iran. Utilitzen la tècnica del pal i la pastanaga, com si l’Iran fos un nen dolent que neces­ sita ser disciplinat pels Estats Units. Aquest discurs de càstig/recompensa no funciona. El meu país no entén que el problema amb l’Iran no és sobre armes nuclears (interes­ sos): és sobre la relació que els Estats Units li proposen cada vegada que obren la boca. Si diguessin, posem per cas, que entenen la necessitat de l’Iran de disposar d’energia nu­ clear i proposessin d’organitzar un grup de països per discutir-ne el desenvolupament a nivell global, seria una manera d’evitar que

<<

debe a que hoy tenemos una tecnología que llega a todas partes, lo que reduce la viabili­ dad de las fronteras entre estados: la gente piensa de una forma global. Pero también tiene que ver con lo que pasó durante la úl­ tima parte del siglo XX, con el desmembra­ miento de la Unión Soviética. Este hecho fue crucial, destapó las cuestiones de soberanía en todo el mundo y gente que nunca se había planteado la posibilidad de ser independiente o de la autodeterminación se puso en marcha. ¿Pero por qué el deseo de independen­ cia se expresa a veces de forma violenta?

Porque son conflictos que crecen y crecen.

Tomemos una región como el Congo, por ejemplo, donde hay una inversión masiva de empresas globales y... 53 grupos armados. Se supone que estos grupos son parte del ejército congolés, pero cada uno tiene su his­ toria, su lenguaje, su tradición, su contexto. Y cada uno cree que sus tradiciones pueden estar en peligro si dejasen de luchar y uno sobresaliera sobre el resto. ¿Cree entonces que defienden su idiosin­ crasia y no su parte de los beneficios de las riquezas del país? Defienden ambas cosas.

Repito que el problema está en que el aná­ lisis internacional reduce los conflictos a

cuestiones de interés. Te das cuenta de ello si observas a la secretaria de estado estadou­ nidense, Hillary Clinton, y antes, en especial, a Condoleezza Rice, lidiando con Irán. Uti­ lizan la técnica del palo y la zanahoria, como si Irán fuera un niño malo que necesita ser disciplinado por Estados Unidos. Y este dis­ curso de castigo/recompensa no funciona. Mi país no entiende que el problema con Irán no es sobre armas nucleares (intereses): es sobre la relación que Estados Unidos pro­ pone con Irán cada vez que abre la boca. Si Estados Unidos dijera, por ejemplo, “Enten­ demos su necesidad de disponer de energía

<<

globally. It’s also related to what happened during the last part of the 20th century, with the dismantling of the Soviet Union. This was a crucial event which brought to light questions of sovereignty around the world, and people who had never even entertained the notion of independence or self-determi­ nation began to mobilise. But why is the desire for independence sometimes expressed in a violent way?

Because these are conflicts that grow and grow. Let’s take a region like the Congo, for instance, where there is massive invest­ ment from global businesses and... 53 armed

80

groups. These groups are thought to be part of the Congolese army but each of them has its own history, language, tradition and context. And each one believes that its traditions could be in danger if it stopped fighting and one got the better of the other. So do you think that they are defending their idiosyncrasy instead of their share of the benefits of their country’s wealth? They are

defending both things. I repeat that the prob­ lem lies in the fact that international analysis reduces conflicts to questions of interest. You realise this if you look at the United States Secretary of State, Hillary Clinton, and be­

fore her, Condoleezza Rice, in particular, and their tussle with Iran. They use the car­ rot and stick technique, as if Iran were a naughty child that needs to be disciplined by the United States. This discourse of punish­ ment and reward doesn’t work. My country doesn’t understand that the problem with Iran isn’t about nuclear weapons (interests): it’s about the relationship the United States proposes every time it opens its mouth. If the United States were to say, for instance, “We understand your need to have nuclear energy in this day and age. We’re going to work together; let’s organise a group of nations


WALK THE TALK el procés fos un contenciós i l’Iran no se sentís humiliat. I per què no se li acut a ningú? Seria molt políticament incorrecte? Totalment. Jo crec

que la lògica actual per resoldre conflictes té un discurs, una perspectiva, que va en detri­ ment de la resolució. Perquè les persones i els països acaben humiliats en comptes d’atrets per la nova relació després del conflicte. Però les guerres es poden acabar. L’antiga Iugoslàvia no en seria un exemple? És veri­

tat que avui no hi ha matances actives, però s’hi ha imposat una pau negativa. En una pau negativa ningú no es mata, no hi ha combats,

però les relacions entre els bàndols no evolu­ cionen i, per tant, el lloc és un barril de pól­ vora. L’antiga Iugoslàvia no ha evolucionat i la polarització s’accentua. Hi ha preocupació; ja es parla del que trigarà a esclatar. Hi ha algun bon exemple de pau positiva? Sí, Irlanda del Nord. Van tenir un acord de pau, desarmament, col·laboració entre les dues parts a tots els nivells, grups treballant a les comunitats, etc. Es van fer molts esforços en diversos sentits. Els esforços diplomàtics, que són els primers, no poden ser els únics; després s’ha de treballar. Encara que pugui sorpren­ dre, la gent no vol la pau immediatament. >>

nuclear en esta era. Vamos a trabajar juntos, organicemos un grupo de naciones para ha­ blar sobre el desarrollo global de la energía nuclear”, sería una forma de lograr que el proceso no fuera un contencioso e Irán no se sintiese humillado. ¿Y por qué no se le ocurre a nadie? ¿Sería muy políticamente incorrecto? Totalmente.

Yo creo que la lógica actual para resolver conflictos tiene un discurso, una perspecti­ va, que va en detrimento de la resolución. Porque las personas y las naciones acaban humilladas en vez de atraídas por la nueva relación tras el conflicto.

Pero las guerras pueden acabarse. ¿La anti­ gua Yugoslavia no sería un ejemplo de ello?

Es verdad que en la actualidad no hay ma­ tanzas activas, pero se ha impuesto una paz negativa. Una paz negativa es aquella en la que nadie se mata, no hay combates, pero no hay una evolución de las relaciones entre los bandos y, por ello, el lugar es un polvorín. Y la ex Yugoslavia no ha evolucionado, la polarización se acentúa. Hay preocupación, ya se habla de lo que va a tardar en explotar.

“A l’antiga Iugoslàvia s’hi ha imposat una pau negativa” “En la antigua Yugoslavia se ha impuesto una paz negativa” “A negative peace has imposed itself upon the former Yugoslavia”

¿Habría algún buen ejemplo de paz po­ sitiva? Sí, Irlanda del Norte. Tuvieron un

acuerdo de paz, desarme, colaboraciones >>

to talk about the worldwide development of nuclear energy”, this would be a way of en­ suring that the process wouldn’t be a dispute and Iran wouldn’t feel humiliated. And why doesn’t this occur to anybody? Would it be very politically incorrect? Ab­

solutely. I believe that the current logic for resolving conflicts has a discourse, a pers­ pective, which is detrimental to resolution. Because people and nations end up being humiliated instead of attracted by the new relationship after the conflict. But wars can end. Isn’t the former Yugoslavia an example of this? It’s true that there are

no killings taking place at the present time, but a negative peace has imposed itself upon the country With negative peace nobody gets killed, there’s no fighting, but there’s no evolution in the relations between factions and that’s why the place is a powder keg. The former Yugoslavia hasn’t evolved and polarisation has become even more mark­ed. There’s concern, and people are already talk­ ing about how long it’ll take to explode. Is there any good example of positive peace? Yes, Northern Ireland. They had a

peace agreement, disarmament, both sides worked together on every level, there were

groups working in the communities... Many efforts were made in a number of areas. Di­ plomatic efforts, which are the first, can’t be the only ones. Work must be done af­ terwards. Although it may come as a sur­ prise, peace isn’t something people want immediately. >>

81


“Els Estats Units no entenen que el problema amb l’Iran no és sobre armes nuclears”

<<

Em costa de creure... La gent triarà sempre

la guerra abans que la pau si tem que l’altre està disposat a matar-la o a fer-li mal, si creu que la manera de funcionar de l’altre grup o país és el causant dels seus problemes. Al conflicte del Pròxim Orient, per exemple, els israelians destrueixen barris a Gaza, i què fa Hamàs?, intenta resistir-se a l’ocupació. Li pots explicar els beneficis de la pau, però no la demanaran si vol dir una pau humiliant.

<<

entre las dos partes a todos los niveles, gru­ pos trabajando en las comunidades... Se hicieron muchos esfuerzos en diversos senti­ dos. Los esfuerzos diplomáticos, que son los primeros, no pueden ser los únicos, hay que trabajar después. Aunque pueda sorprender, la paz no es algo que la gente quiera de in­ mediato. Me cuesta creerlo... Una y otra vez la gente elegirá la guerra antes que la paz si temen que el otro esté dispuesto a matarlos o a ha­

Hamàs no signarà la pau si implica una ocu­ pació permanent, una humiliació constant a través de controls, la renúncia de Jerusalem, etc. Prefereixen continuar lluitant. O sigui que sovint els acords de pau són fruit de la pura extenuació. Hi ha una teoria

en la resolució de conflictes que s’inspira en els escacs i que es podria traduir com de les “taules ferides”: implica que les parts nego­ cien només quan estan exhaustes. Els conflictes religiosos són els més difícils de resoldre? No, no ho crec. Els conflictes

més difícils de solucionar són els ètnics, per­ què per aconseguir-ho cal que n’evolucioni

cerles daño. Si creen que sus problemas se deben a la manera en la que el otro grupo o país funciona. En el conflicto de Oriente Medio, por ejemplo, los israelíes destruyen barrios en Gaza y, ¿qué hace Hamás?, trata de resistir a la ocupación. Les puedes contar los beneficios de la paz, pero no la pedirán si ello significa una paz humillante. Hamás no firmará la paz si implica una ocupación per­ manente, una humillación constante a través de controles, la renuncia de Jerusalén... Pre­ fieren continuar luchando. O sea que, a menudo, los acuerdos de paz son fruto de la pura extenuación. Hay una

“Estados Unidos no entiende que el problema con Irán no es sobre armas nucleares” “The United States don’t understand that the problem with Iran isn’t about nuclear weapons” teoría en la resolución de conflictos que se inspira en el ajedrez y que podría traducirse como de las “tablas heridas”: implica que las partes van a la negociación sólo cuando están exhaustas. Los conflictos religiosos ¿son los más difí­ ciles de resolver? No lo creo, no. Los más

difíciles de solucionar son los conflictos ét­ nicos, porque para conseguirlo se requiere que su identidad evolucione y la identidad es una amalgama de historia, religión, cultura

<<

I find that hard to believe ... Time and time

again, people would choose war over peace if they feel that the other person is prepar­ ed to kill or harm them; if they believe that their problems are due to the way the other group or country functions. In the Middle East conflict, for instance, the Israelis des­ troy neighbourhoods in Gaza and what does Hamas do? It tries to resist occupation. You can tell them about the benefits of peace, but they won’t ask for it if it means a hu­ miliating peace. Hamas won’t sign up for peace if this involves permanent occupa­ tion, constant humiliation through security

82

checks, renouncing Jerusalem... They prefer to keep fighting. So you mean that peace agreements are often the result of sheer exhaustion. There’s

a theory in conflict resolution that is inspired by chess and could be expressed by the term ‘wounded boards’: it means that the parties only enter into negotiations when they’re exhausted. Are religious conflicts the most difficult to resolve? No, I don’t think so. Ethnic con­

flicts are the most difficult to resolve, be­ cause their identity has to evolve if this is to happen, and because identity is an amalgam

of history, religion, culture and tradition. They’re like large rocky formations that are hard to shift. Some of these conflicts are based on chosen traumas that are taught to children, generation after generation. And they’re traumas about anything, they don’t need to be religious ones. Do wars begin within families? Are they the seed of future conflicts? That’s an interest­

ing question. The relationship between the type of family you grew up in and the ten­ dency towards conflict hasn’t been studied a great deal. I do believe, however, that there are certain cultures that are more predispo­


WALK THE TALK la identitat i la identitat és una amalgama d’història, religió, cultura i tradició. Són com grans formacions rocoses, molt difí­ cils de moure. Alguns d’aquests conflictes es basen en traumes escollits, ensenyats als nens generació rere generació. Són traumes sobre qualsevol cosa; no fa falta que siguin religiosos.

més predisposició a la violència que altres, i probablement a Europa, on s’ha patit molt, avui hi ha més consciència del multicultura­ lisme, més comprensió cap a la col·lectivitat. Els europeus no anirien tan ràpidament a la guerra com els nord-americans.

Les guerres comencen a les famílies? Són la llavor de futurs conflictes? És una pregun­

ta interessant, però no s’ha investigat gaire la relació entre el tipus de família en què un es cria i la tendència al conflicte. Sí que crec, en canvi, que hi ha certes cultures amb

Per a mi va ser un xoc escoltar les opinions d’alguns dels meus amics als Estats Units que donaven suport al bombardeig a l’Afganistan. Crec que abans d’anar a la guerra es po­ dria haver fet un treball de camp, a través d’organitzacions internacionals, de l’ONU.

y tradición. Son como grandes formaciones rocosas, muy difíciles de mover. Algunos de estos conflictos se basan en traumas elegidos, enseñados a los niños generación tras gene­ ración. Y son traumas sobre cualquier cosa, no hace falta que sean religiosos.

bablemente en Europa, donde ha habido mucho sufrimiento, hoy hay más concien­ cia del multiculturalismo, más comprensión hacia la colectividad... Los europeos no irían tan rápidamente a la guerra como los esta­ dounidenses.

¿Las guerras empiezan en las familias? ¿Son la semilla de futuros conflictos? Es

¿Qué opina de las invasiones de Irak y Afga­ nistán? Las dos fueron un gran error. Para

una pregunta interesante. Pero no se ha investigado mucho sobre la relación entre el tipo de familia en la que uno se ha cria­ do y la tendencia al conflicto. Sí creo, sin embargo, que hay ciertas culturas con más predisposición a la violencia que otras y pro­

mí fue impactante escuchar las opiniones de algunos de mis amigos en Estados Unidos que apoyaban el bombardeo en Afganistán. Creo que antes de ir a la guerra se podría haber hecho un trabajo de campo, a través de organizaciones internacionales, de la ONU.

sed to violence than others and probably in Europe today, where there has been a great deal of suffering, there’s a greater awareness of multiculturalism, a greater understand­ ing of community... Europe wouldn’t be so quick to go to war as the United States.

UN. However, after 9/11 the Americans had an enormous desire for reprisals. And so they went ahead and did it. More’s the pity!

What do you think about the invasions of Iraq and Afghanistan? Both of them were

a big mistake. I was quite shocked to hear the opinions of some of my friends in the United States who supported the bombing of Afghanistan. I believe that before we went to war, we could have carried out fieldwork, through international organisations, the

Què opina de les invasions de l’Iraq i l’Afganistan? Les dues van ser un gran error.

Do you consider that Barack Obama de­ served the Nobel Peace Prize? I was very

pleased. It showed support for the direction Obama is moving in, which is based on a strategy geared to seeking compromise rath­er than isolation, the demonisation of countries and the creation of “axes of evil”. It’s deserved insofar as he’s launched a new rhetoric. Not because we know what the outcome will be, but because we’re moving in the right direction.

Però després de l’11-S, els nord-americans tenien un desig enorme de represàlia, i això és el que es va fer. Quina llàstima! Considera que Barack Obama mereixia el premi Nobel de la pau? Em va alegrar molt,

el premi. Va donar suport a la direcció en què es mou Obama, que es basa més en una estratègia orientada a buscar compromisos que no cap a l’aïllament, la dimonització de països i la creació “d’eixos del mal”. Se’l mereixia en el sentit que ha llançat una nova retòrica. No perquè en sapiguem el resultat, sinó perquè ens estem movent en una bona direcció.

Pero tras el 11-S había un enorme deseo de represalia por parte de los americanos. Y así se hizo. ¡Qué lástima! ¿Considera que Barack Obama merecía el Nobel de la Paz? Me alegró mucho. Es un

apoyo a la dirección en la que Obama se mueve, que se basa en una estrategia más orientada a la búsqueda de compromiso que al aislamiento, la demonización de países y la creación de “ejes del mal”. Es merecido en el sentido de que ha lanzado una nueva retórica. No porque sepamos el resultado, sino porque estamos moviéndonos en una buena dirección.

Institute for Conflict Analysis & Resolution icar.gmu.edu CAIN Web Service: Conflict Archive on the Internet cain.ulst.ac.uk Insight on Conflict www.insightonconflict.org Nobelprize.org Conflict Map bit.ly/9gG3zy

83


ESRA’A AL SHAFEI EMPERADRIU 2.0 PER LALI SANDIUMENGE

Un vespre qualsevol de 2007 a Manama, la capital de Bahrain. Com tantes altres famílies de la regió, els Al Shafei sopen i miren les notí­ cies a Al Jazira. De sobte, apareix a la pantalla de la televisió una de les filles i demana l’alliberament de Karim Amer, un bloguista egipci empresonat per haver “incitat a l’odi” contra l’islam. Els pares s’ho miren atònits: són un matrimoni conservador i profundament reli­ giós, que ni s’ha adonat que la nena, una estudiant universitària de 21 anys, s’ha convertit en una activista de drets humans, una profes­ sió de risc a la regió on viuen. No només se li ha acudit de defensar un “heretge”, sinó que treballa decididament en favor dels drets de minories religioses proscrites, com els bahai, de qui fa quatre dies no havia sentit a parlar. Esra’a al Shafei explica aquesta anècdota familiar i esclata a riure. “No podien creure el que veien. Es van espantar molt i em van dir

que ho havia de deixar córrer. Els vaig dir que no”, recorda. Rebel amb moltíssimes causes, Esra’a desmunta tots els tòpics que sobre les dones musulmanes ha creat l’imaginari occidental. Va vestida amb una samarreta i uns texans ordinaris i és tan menuda que passaria des­ apercebuda en un institut de secundària europeu, però assegura que ella i la gent que li dóna suport estan fent canviar la mentalitat dels joves de la regió i fan por als règims que els governen. Insubmisa, alerta que té un caràcter molt fort i bastant mal geni –si em diuen que no puc fer una cosa, la faig–, i s’autodefineix com determina­ da, hiperactiva, independent, conseqüent, optimista i, evidentment, molt ambiciosa. “Vull crear un imperi d’internet al Pròxim Orient”, afirma. “Una xarxa de webs realment potents.” Futura emperadriu, Esra’a no va començar a usar internet fins als 17 anys, a l’escola a Bahrain. Després de graduar-se, va estudiar en >>

Un atardecer cualquiera de 2007 en Manama, la capital de Bahrein. Como tantas y tantas familias de la región, los Al Shafei cenan y miran las noticias en Al Yazira. De repente, en la pantalla de te­ levisión aparece una de sus hijas, que pide la liberación de Karim Amer, un bloguero egipcio encarcelado por haber “incitado al odio” contra el islam. Los padres contemplan la escena atónitos: son un matrimonio conservador y profundamente religioso, que ni siquiera ha advertido que su niña, una estudiante universitaria de 21 años, se ha convertido en una activista pro derechos humanos, una profesión de riesgo en la región en la que viven. No sólo ha tenido la idea de defender a un “hereje”, sino que trabaja decididamente en pro de los derechos de las minorías religiosas proscritas, como los bahá’í, un grupo del que hace cuatro días todavía no había oído hablar. Esra’a al Shafei cuenta esta anécdota familiar y se echa a reír. “No

daban crédito a lo que veían. Se asustaron mucho y me dijeron que tenía que dejarlo correr. Les dije que no”, recuerda. Rebelde con muchísimas causas, Esra’a desmonta todos los tópicos que el imagi­ nario occidental ha creado sobre las mujeres musulmanas. Viste una camiseta y unos pantalones vaqueros cualesquiera y es tan pequeña que pasaría inadvertida en un instituto de secundaria europeo, pero asegura que tanto ella como la gente que la respalda están provo­ cando un cambio en la mentalidad de los jóvenes de la región y el miedo en los regímenes que los gobiernan. Insumisa, advierte que tiene mucho carácter y mal genio –si me dicen que no puedo hacer algo, lo hago–, y se define a sí misma como determinada, hiperactiva, independiente, consecuente, optimista y, evidentemente, muy ambi­ ciosa. “Quiero crear un imperio de internet en el Oriente Próximo”, afirma. “Una red de webs realmente potentes.” >>

It’s an evening in 2007 in Manama, capital of Bahrain. Like so many other families in the region the Al Shafeis are having dinner and watch­ing Al Jazeera news. Suddenly one of the daughters appears on the television, demanding the release of Kareem Amer, an Egyptian blogger imprisoned for “incitement to hate Islam”. The parents look at each other in amazement: they are a deeply religious conservative couple, who hadn’t even realised that their 21-year-old, a university student, had become a human rights activist, a high-risk profession where they live. Not only is she defending a “heretic”, she is also work­ ing resolutely in favour of the rights of other prohibited religious minor­ities, like the Baha’i who up until very recently she hadn’t heard of. Esra’a al Shafei tells this family story and bursts out laughing. “They couldn’t believe their eyes. They were very scared and told me I’d have to give it up. I told them I wouldn’t,” she remembers.

A rebel with an awful lot of causes, Esra’a contradicts all the clichés that the Western imagination has built up about Muslim women. Dressed in a t-shirt and ordinary jeans and very slight she wouldn’t go amiss in a European high school, but she insists that she and the people helping her are managing to change the mentality of young people in the region and actually worrying the regimes which govern them. Defiant, she warns that she has a strong personality and quite a temper – if someone tells me not to do something, I’ll do it – and she describes herself as determined, hyperactive, independent, con­ sistent, optimist and it goes without saying, very ambitious. “I want to create an Internet empire in the Middle East,” she declares, “a network of really powerful websites.” Future empress, Esra’a did not begin to use the Internet until she was 17, at school in Bahrain. After she graduated, she studied in a >>

84


85

David Campos

EL PERSONATGE


EMPERATRIZ 2.0 EMPRESS 2.0

‘Mideast Youth’ dóna veu a les minories marginades del Pròxim Orient i promou el diàleg entre creences i ètnies ‘Mideast Youth’ da voz a las minorías marginadas de Oriente Medio y promueve el diálogo entre credos y etnias ‘Mideast Youth’ voices the opinions of the minorities of the Middle East and promotes dialogue between ethnic groups and faiths

<<

Swiss university, where she discovered, fascinated, that through the Net she could have access to all kinds of unrestricted information. “My generation grew up still with a lot of censorship and human rights abuses. But we are a very rebellious generation and we want­ ed our opinions to be heard. I knew that new technology would

86

<<

una universitat a Suïssa i allà va descobrir fascinada que a través de la xarxa podia accedir a qualsevol tipus d’informació no controlada. “La meva generació hem crescut encara amb molta censura i molts abusos de drets humans. Però som una generació rebel i volem fernos sentir. Sabia que la tecnologia ens hi ajudaria”, exclama. Als 20 anys ja havia muntat Mideast Youth, una plataforma en línia creada per donar veu a les minories marginades del Pròxim Orient i pro­ moure el diàleg entre les diferents creences i ètnies. S’han fet sentir tant –ja té més de 400 membres de 24 països diferents i versions en anglès, àrab i farsi– que ha convertit Esra’a en una personalitat cone­ guda internacionalment entre els que usen la tecnologia com a eina per al canvi social. Aquests darrers dos anys ha pronunciat més d’un centenar de conferències per tot el planeta, una de les quals va ser a l’Open EdTech 2009 que van patrocinar la UOC i el New Media <<

Futura emperatriz, Esra’a no comenzó a utilizar internet hasta los 17 años, en la escuela en Bahrein. Después de graduarse, estudió en una universidad en Suiza y allí descubrió fascinada que a través de la red podía acceder a cualquier tipo de información no controlada. “Los de mi generación hemos crecido todavía con mucha censura y muchos abusos en materia de derechos humanos. Pero somos una generación rebelde y queremos hacernos oír. Sabía que la tecno­ logía nos ayudaría a ello”, exclama. Con 20 años, ya había creado Mideast Youth, una plataforma en línea cuyo fin es dar voz a las minorías marginadas de Oriente Medio y promover el diálogo entre los diferentes credos y etnias. Han hecho oír tanto su voz –cuenta ya con más de 400 miembros de 24 países distintos y versiones en inglés, árabe y farsi– que Esra’a se ha convertido en una personalidad conocida a escala internacional entre los que utilizan la tecnología

help us make that possible,” she affirms. By the time she was 20 she’d set up Mideast Youth, an online platform created to voice the opinions of ethnic, cultural and religious minorities of the Middle East and promote dialogue between them. They have made such a mark – they now have more than 400 members from 24 different countries and it’s available in English, Arabic and Farsi – that Esra’a has become a well-known personality internationally among those who use technology as a tool for social change. In the last two years she has given over a hundred lectures throughout the world, one of which was at the Open EdTech 2009 sponsored by the UOC and the New Media Consortium in Barcelona. The Berkman Center for Internet and Society at Harvard University gave her an award and she received grants from the organisations TED and Echoing Green with which she has been able to finance her online activities.


EL PERSONATGE www.freekareem.org

Consortium a Barcelona. Ha estat premiada pel Berkman Center per Internet i Societat de la Universitat de Harvard i ha rebut beques de les organitzacions TED i Echoing Green, amb les quals ha pogut finançar les seves activitats en línia. “Vaig crear Free Kareem amb només 109 dòlars de la meva butxaca”, explica. Part del secret d’aquesta noia del Golf és que treballa amb la constància d’una formiga i la insistència d’un corcó. La seva tasca al capdavant de la plataforma internacional Free Kareem n’és un exemple. La va muntar el 2006 amb el suport de bloguistes egipcis i ciberactivistes de diversos llocs, poc després de l’arrest del bloguista alexandrí, a qui havia conegut personalment uns mesos abans en un congrés al Caire. Des d’aleshores, l’ha actualitzat gairebé diàriament i ha aconseguit convocar manifestacions de suport als països més dispars i que gent de tot el món li enviï cartes a la presó. “Defenso les >>

como herramienta para el cambio social. Durante estos últimos dos años, ha pronunciado más de un centenar de conferencias por todo el planeta, una de ellas durante el Open EdTech 2009, patrocina­ do por la UOC y el New Media Consortium y que tuvo lugar en Barcelona. Ha sido premiada por el Berkman Center para Internet y Sociedad de la Universidad de Harvard y becada por las organiza­ ciones TED y Echoing Green, lo que le ha permitido financiar sus actividades en línea. “Creé Free Kareem con sólo 109 dólares de mi bolsillo”, cuenta. Parte del secreto de esta chica del Golfo es que trabaja con la constancia de una hormiga y con una insistencia inquebrantable. Un ejemplo de ello es su tarea al frente de la plataforma interna­ cional Free Kareem. La montó en 2006 con el apoyo de blogueros egipcios y ciberactivistas de varios lugares, poco después del arresto

www.mideastyouth.com

del bloguero alejandrino, a quien había conocido personalmente unos meses antes con motivo de un congreso celebrado en El Cairo. Desde entonces, ha actualizado la página prácticamente a diario y ha conseguido convocar manifestaciones de apoyo en los países más insospechados y que gente de todo el mundo enviara a Karim cartas a la cárcel. “Defiendo a las minorías y considero a Karim como una minoría intelectual. No todo el mundo abre un blog y critica el islam”, afirma. Desde entonces, Esra’a ha madurado: la aparición en Al Yazira, que descolocó a sus padres, fue la primera y la última vez que mostró públicamente su rostro. Consciente de que irrita tanto a los gobier­ nos como a los extremistas –ha recibido comentarios que la acusan de herética e infiel– y que vive “en un reino de las dimensiones de una bañera”, donde todo el mundo se conoce, no permite que le >>

“I set up Free Kareem with no more than 109 dollars out of my own pocket,” she explains. Part of the secret of this girl from the Gulf is that she works hard and is tenacious and persistent. Her job heading up the internation­ al platform Free Kareem is a case in point. She founded it with the help of Egyptian bloggers and cyber activists from different places in 2006, just after the arrest of the blogger from Alexandria, whom she had met a few months earlier at a conference in Cairo. Since then she has updated it almost on a daily basis and has manag­ ed to organise supporting demonstrations in the most far-flung countries and got people from across the world to send letters to him in prison. “I defend minorities and regard Kareem as an intellectual minority, because it’s not everyone who launches a blog and criticises Islam, ”she says.

Esra’a has matured since then: her appearance on Al Jazeera which shook her parents was the first and last time she showed her face in public. Aware that she irritates both the governments in the region as well as the extremists – she has been accused of being a heretic and infidel – and that she lives “in a kingdom the size of a bath­ tub” where everyone knows each other, she doesn’t allow people to photograph her at public events she attends and asks friends not to put any pictures of her up on Internet. She uses her real name, but the system of surnames in Bahrain is so complicated (they use the names of the last six ancestors on the father’s side) that she can’t be easily identified. As dynamic as the technology she uses, she is convinced that blogs and the written word are things of the past and that now it’s the time of audiovisuals. “Young people have got tired of blogging. Blogs >>

87


<<

minories i Karim el considero una minoria intel·lectual. No tothom obre un blog i critica l’islam”, afirma. Esra’a ha madurat des d’aleshores: l’aparició a Al Jazira que va descol·locar els seus pares va ser la primera i l’última vegada que va mostrar el rostre públicament. Conscient que irrita tant els governs de la regió com els extremistes –ha rebut comentaris que l’acusen d’herètica i infidel–, i que viu “en un regne de la mida d’una banyera” on tothom es coneix, no permet que li facin fotografies en els actes públics en què participa i demana els amics que no en pengin cap a internet. Fa servir el seu nom real, però el sistema de cognoms de Bahrain és tan enrevessat (utilitzen com a cognom els noms dels sis darrers avantpassats per línia paterna) que no és fàcil identificar-la.

Tant dinàmica com la tecnologia, assegura que els blogs i la lletra escrita ja són una eina d’una altra època i que ara estem a l’audiovisual. “La gent jove s’ha cansat dels blogs, estaven bé per al 2002 però ara estem al 2010. Tenim iPods, iPhones, netbooks, tot és més petit, i també l’atenció de la gent és més reduïda: no més de deu minuts”, afirma somrient, més constatant una obvietat que com una crítica. A la recerca d’audiències encara més àmplies, ara treballa amb vídeos, ani­ macions, podcasts, widgets, plataformes, mapes, calendaris intereactius per endegar altres campanyes internacionals en favor de la llibertat d’expressió i els drets de les minories. Després d’organitzar una xarxa d’àrabs en pro dels kurds i una de musulmans en favor dels bahai, ara se centra a batallar en favor dels treballadors migrants que viuen al Golf Pèrsic en condicions que qualifica d’esclavatge. “Sempre dic que si vols tenir drets humans has de començar per defensar els dels altres.”

<<

tomen fotografías en los actos públicos en los que participa y pide a sus amigos que no cuelguen ninguna en internet. Aunque emplea su nombre auténtico, el sistema de apellidos en Bahrein es tan complejo (utilizan como apellido los nombres de los seis últimos antepasados por parte de padre) que no resulta fácil identificarla. Tan dinámica como la tecnología, asegura que los blogs y la letra escrita son ya una herramienta de otra época y que ahora estamos en la era del audiovisual. “Los jóvenes se han cansado de los blogs. Estaban bien en 2002, pero ahora estamos en 2010. Tenemos iPods, iPhones, netbooks..., todo es más pequeño, y también se ha reducido la capacidad de atención de la gente: no supera los diez minutos”, afirma sonriendo, como constatando una obviedad más que pro­ nunciando una crítica. A la caza de un público todavía más amplio, hoy trabaja con vídeos, animaciones, podcasts, widgets, plataformas,

mapas o calendarios interactivos para poner en marcha otras campa­ ñas internacionales a favor de la libertad de expresión y los derechos de las minorías. Después de organizar una red de árabes a favor de los kurdos y una de musulmanes a favor de los bahá’í, ahora sus esfuerzos se centran en batallar en pro de los trabajadores migrantes que viven en el Golfo Pérsico en unas condiciones que califica de esclavistas. “Siempre digo que, si quieres tener derechos humanos, has de comenzar defendiendo los de los demás.”

<<

were great in 2002 but now it’s 2010. We have iPods, iPhones, netbooks, everything is smaller and so is people’s attention: you only pay attention for ten minutes,” she says smiling, more pointing out something obvious than being critical. In search of even wider audiences, she now works with videos, cartoons, podcasts, widgets, platforms, maps, interactive calendars to channel other internation­ al campaigns in favour of freedom of expression and the rights of minorities. After organising an Arab network for Kurdish rights and a Muslim network for Baha’i, she’s now focussed on fighting for migrant workers living in the Persian Gulf in what she describes as slave-like conditions. “I always maintain that if you want to have human rights you have to begin by defending the rights of others.”

88

Mideast Youth www.mideastyouth.com Free Kareem www.freekareem.org Open Ed Tech 2009 www.openedtech.org


ZOOM IN

La ‘blogostroika’ cubana PER JOAN ANTONI GUERRERO

La persecució del règim de Raúl Castro con­ tra els bloguistes que publiquen a internet al marge de l’oficialitat i usen els canals oberts per les noves tecnologies per difondre infor­ macions i opinions que no es publiquen a la premsa oficial, ha augmentat en els últims mesos a l’illa caribenya. Yoani Sánchez, au­ tora des del 2007 del blog Generación Y, és la precursora de la blogosfera cubana inde­ pendent, un moviment de blogs crítics amb el castrisme que alguns ja han batejat com blogostroika, en referència a la perestroika soviètica. Des de fa dos anys Sánchez acull a casa seva l’Acadèmia Blogger, un espai des

del qual ella i un grup d’amics instrueixen uns pocs alumnes –en general persones que no combreguen amb el sistema– en qüestions com ara drets civils, ètica i noves tecnologies. També és la creadora de voces­ cubanas.com, una plataforma que dóna veu a uns 26 bloguistes de l’illa, entre els quals hi ha el periodista i pres de consciència Pablo Pachecho, que des de la presó dicta per te­ lèfon els textos del blog Voz tras las rejas. El reconeixement internacional li ha ocasionat a Yoani tota mena de mesures d’assetjament, des del tall de subministrament d’aigua o la vigilància diària de la policia política a les

portes de casa, fins a la intervenció de les comunicacions privades i la prohibició de viatjar fora del país. El moviment de bloguistes independents a l’interior de l’illa és minoritari; tot i que encara té poc ressò a l’illa, és molt seguit a l’exterior, sobretot entre la comunitat cubana exiliada. La por de ser considerats dissidents i ser, automàticament, objectius de la policia política, manté molts cubans lluny de qual­ sevol activitat opositora a través d’internet, però l’obstacle principal és que l’accés lliu­ re a la xarxa és una utopia. Segons la Unió Internacional de Telecomunicacions, prop >>

La ‘blogostroika’ cubana La persecución por parte del régimen de Raúl Castro de los blogueros que publi­ can en internet al margen de la oficialidad y utilizan los canales abiertos por las nuevas tecnologías para difundir informaciones y opiniones que no aparecen en la prensa ofi­ cial ha ido en aumento en los últimos meses en la isla caribeña. Yoani Sánchez, autora desde 2007 del blog Generación Y, es la precursora de la blogosfera cubana indepen­

diente, un movimiento de blogs críticos con el castrismo que algunos ya han bautizado como blogostroika, en referencia a la peres­ troika soviética. Sánchez acoge desde hace dos años en su casa la Academia Blogger, un espacio desde el que ella y un grupo de amigos instruyen a unos pocos alumnos –por lo general, personas que no comulgan con el sistema– en cuestiones como los derechos civiles, la ética y las nuevas tecnologías. Es también la creadora de vocescubanas.com, una plataforma que da voz a 26 blogueros de la isla, entre los que se encuentra el perio­ dista y preso de conciencia Pablo Pachecho,

que dicta por teléfono desde la cárcel los textos del blog Voz tras las rejas. El reco­ nocimiento internacional le ha supuesto a Yoani todo tipo de medidas de acoso, desde el corte del suministro de agua o la vigilancia diaria de la policía política a las puertas de su casa hasta la intervención de sus comuni­ caciones privadas y la prohibición de viajar fuera del país. El movimiento de blogueros independien­ tes dentro de la isla es minoritario; si bien hasta la fecha apenas se ha hecho oír en la isla, tiene muchos seguidores en el exterior, sobre todo entre la comunidad cubana exi­ >>

The Cuban ‘blogostroika’ The persecution conducted by Raúl Castro’s regime against bloggers publishing on the Internet outside the official channels, those who use the channels opened up by new te­ chnologies to disseminate news and opinions not published in the official press, has risen in recent months on this Caribbean island. Yoani Sánchez, the author of the blog Generación Y since 2007, is at the forefront of the independent Cuban blogosphere, a movement of blogs critical of the Castro re­

gime which some people have already nick­ named ‘blogostroika’, in reference to Soviet perestroika. For two years, Sánchez has been hosting the Blogger Academy in her home, a space from which she and a group of friends instruct a handful of students – usually people who cannot countenance the system – on issues like civil rights, ethics and the new technologies. She is also the creator of vocescubanas.com, a platform that gives a voice to around 26 bloggers from the is­ land, including the journalist and prisoner of conscience Pablo Pachecho, who dictates the texts on his blog, Voz tras las rejas (Voice

behind the Bars), by telephone from prison. International recognition has earned Yoani all sorts of retaliatory measures, ranging from cut-offs in her water supply and daily surveillance by state security officers at the doorway of her home to interference with her private communications and a ban on travelling outside the country. The movement of independent bloggers on the island is a minority. Even though it has only achieved limited notoriety on the island, it is avidly followed abroad, especial­ ly among the Cuban community living in exile. The fear of being labelled dissidents >>

89


Internet s’ha convertit en un instrument de denúncia i reivindicació dins i fora de l’illa

<<

d’un 12% dels cubans poden navegar, però, en general, només des de llocs de treball estatals, controlats i amb censura, o bé en hotels al cost de 6 CUC l’hora, l’equivalent a la meitat del sou de qualsevol mestre. Només els residents, els periodistes que treballen en mitjans oficials i els alts càrrecs d’empreses mixtes tenen dret a un compte propi, però tots passen per un filtre previ de conducta <<

liada. El miedo a que los consideren disiden­ tes y pasen a ser, automáticamente, objetivos de la policía política mantiene a muchos cu­ banos alejados de cualquier actividad oposi­ tora a través de internet, aunque el obstáculo principal es que el acceso libre a la red es una utopía. Según la Unión Internacional de Telecomunicaciones, cerca de un 12% de los cubanos pueden navegar pero, por lo general, solamente desde los puestos de trabajo estatales, controlados y sujetos a la censura, o bien desde los hoteles, a un coste de 6 CUC/hora, el equivalente a la mitad del sueldo de cualquier maestro.

<<

and automatically becoming the target of the state security forces keeps many Cubans away from any opposition activity via the Internet, but the main obstacle is that free access to the web is still a utopian dream. According to the International Telecom­ munications Union, almost 12% of Cubans can browse the Internet, but usually only from their state jobs, which are monitored

90

Solamente los residentes, los periodistas que trabajan en medios oficiales y los altos cargos de las empresas mixtas tienen derecho a una cuenta propia, aunque antes pasan por un filtro de conducta política. Médicos, artistas y universitarios, entre otros, pueden acceder a una intranet desde sus instituciones y a correos electrónicos .cu, algunos con salida internacional. Tampoco es fácil tener ordenador. Para comprar uno hay que tener divisas, es decir, tener familia o apoyo económico en el extran­ jero, trabajar para una compañía extranjera o haber salido del país en alguna misión guber­

namental. Hay que ir con mucho cuidado, porque las autoridades pueden requisar el aparato si media una denuncia de cualquier Comité de Defensa de la Revolución (CDR), presente en cada barrio, y no se puede justi­ ficar cómo se pagó el equipo. A pesar de ser un colectivo incipiente, las voces independientes del interior han alimen­ tado esperanzas de cambio y ruptura con el castrismo en la numerosa comunidad cubana que vive en el exterior, unos dos millones de personas. Muchos exiliados han encontrado en la blogosfera el terreno para conectar con el “exilio” interior, un lugar donde, por fin,

and censored, or in hotels at the cost of six CUP per hour, equivalent to half a teacher’s salary. Only residents, journalists working in the official media and senior executives in mixed businesses have the right to an ac­ count of their own, but they all go through a prior political behaviour filter. Doctors, art­ ists and university students, among others, can access an intranet from their institutions and .cu email accounts, some of which are connected to the outside world. But having a computer is not easy. To buy one, foreign currency is needed. That is, one needs to have family or economic support

from abroad, to work in a foreign company or to have left the country on a government mission. However, Cubans must proceed with great care because the authorities can requisition the device if denounced by any Committee for the Defence of the Revolu­ tion (CDR) in any neighbourhood and if the owner cannot justify how they paid for it. Despite the fact that they are an incipient collective, the independent voices inside Cuba have inspired hopes for change and rupture with the Castro regime among the larger Cuban community living outside the country, which is around two-million-people


ZOOM IN

Internet se ha convertido en un instrumento de denuncia y reivindicación dentro y fuera de la isla

The Internet has become a tool for to condemning the regime and asserting claims inside and outside the island

política. Metges, artistes i universitaris, entre d’altres, poden accedir a una intranet des de les seves institucions i a correus electrònics .cu, alguns amb sortida internacional. Tenir un ordinador tampoc no és fàcil. Per comprar-ne un, cal tenir divises, és a dir, tenir família o suport econòmic a l’estranger, treballar per a una companyia estrangera o haver sortit del país en alguna missió gover­ namental. S’ha d’anar amb molt de compte, perquè les autoritats poden requisar l’aparell si el denuncia qualsevol Comitè de Defensa de la Revolució (CDR), present a cada barri, i no es pot justificar com s’ha pagat.

Malgrat ser un col·lectiu incipient, les veus independents de l’interior han aixecat espe­ rances de canvi i ruptura amb el castrisme en la nombrosa comunitat cubana que viu a l’exterior, uns dos milions de persones. Molts exiliats han trobat en la blogosfera el terreny per connectar amb l’“exili” interior, un lloc on, finalment, després de més de cinquanta anys de discurs vertical, es discu­ teixen els problemes que afecten el país sense el monopoli exercit pel règim. Les dificultats d’accés a internet i el linxa­ ment social que afronten els bloguistes (la premsa oficial els acusa de “mercenaris de

l’Imperi”) no els atura en la voluntat de continuar explotant aquesta via d’expressió pública que se’ls obre a la xarxa, encara que els seus lectors estiguin a milers de quilò­ metres de l’illa. Claudia Cadelo, autora del blog Octavo Cerco i professora de l’Acadèmia Blogger, explica des de l’Havana les dificul­ tats i assegura que, malgrat tot, la blogosfera alternativa continua creixent. “La connexió és lenta, limitada i esporàdica. No podem publicar cada dia, no podem administrar els nostres blogs i no podem participar en els comentaris”, afirma. “Necessitem tenir algú a l’estranger a qui puguem enviar per correu >>

tras más de cincuenta años de discurso verti­ cal, se habla de los problemas que afectan al país sin el monopolio ejercido por el régimen. Las dificultades de acceso a internet y el linchamiento social que sufren los blogueros (la prensa oficial los acusa de “mercenarios del Imperio”) no les detiene en su afán de se­ guir explotando esta vía de expresión pública que se les abre en la red, aunque sus lectores estén a miles de kilómetros de la isla. Claudia

Cadelo, autora del blog Octavo Cerco y pro­ fesora de la Academia Blogger, explica desde La Habana las dificultades y asegura que, pese a todo, la blogosfera alternativa sigue creciendo. “La conexión es lenta, limitada y esporádica. No podemos publicar todos los días, no podemos administrar nuestros blogs y no podemos participar en los co­ mentarios”, afirma. “Necesitamos a alguien en el extranjero a quien enviar por correo electrónico el texto, las fotos o los enlaces que queremos publicar. Hay blogueros que no tienen ordenador y escriben desde casa de amigos y hay otros que tienen blogs to­

talmente anónimos y publican enviando los textos por correo electrónico a otros blogue­ ros del país.” Cadelo ha sufrido las consecuencias de escribir lo que piensa. Hace unos meses, le prohibieron la entrada en la IX Muestra de Jóvenes Creadores de La Habana. La poli­ cía política que estaba en la puerta la echó, así como a varios amigos suyos, al grito de “mercenarios”. Cadelo, que lo grabó con un teléfono móvil y denunció el episodio en su blog, cree que la tecnología marca la evo­ lución del futuro de su país. “El futuro de Cuba pertenece a una nueva generación que, >>

strong. Many exiles find the blogosphere to be the pathway for connecting with “exiles” on the very island, a place where finally, after more than 50 years of vertical discourse, the problems affecting the country can be dis­ cussed without the monopoly imposed by the regime. The difficulties in accessing the Internet and the social lynching facing the bloggers (the official press accuses them of being “mercenaries of the Empire”) does not dampen their desire to continue using this means of public expression opened up to them by the web, even though their readers live

thousands of kilometres away. Claudia Cade­ lo, the author of the blog Octavo Cerco and a teacher at the Blogger Academy, explains the difficulties from Havana and claims that the alternative blogosphere nonetheless keeps growing. “The connection is slow, limited and sporadic. We can’t publish every day, we can’t administer our blogs and we can’t par­ ticipate in the comments,” she states. “We have to have someone overseas whom we can email the texts, photos or links that we want to publish. There are bloggers without computers who write in their friends’ houses, and there are some with totally anonymous >>

91


“La connexió és lenta, limitada i esporàdica. No podem publicar cada dia”

“La conexión es lenta, limitada y esporádica. No podemos publicar todos los días”

<<

electrònic el text, les fotos o els enllaços que vulguem publicar. Hi ha bloguistes que no tenen ordinador i escriuen a casa d’amics i n’hi ha que tenen blogs completament anò­ nims i publiquen enviant els textos per cor­ reu a altres bloguistes del país.” Cadelo ha patit les conseqüències d’escriure el que pensa. Fa uns mesos li van prohibir l’entrada a la novena Mostra de Joves Creadors de l’Havana. La policia po­ lítica que hi havia a la porta la va fer fora a ella i a d’altres amics al crit de “mercenaris”. Ho va enregistrar amb un telèfon mòbil i ho va denunciar a través del seu blog. Cadelo

aunque no se ha educado en libertad, ha sa­ bido encontrar subterfugios”, apunta. “Los móviles o los ordenadores no están llegando a Cuba por voluntad política, sino porque la tecnología nos invade lentamente y el siglo XXI se abre paso en esta islita. Un nuevo líder, democrático y autónomo, habla a los cubanos: la información.”

Lía Villares también escribe un blog desde Cuba, Habanemia, concebido como un es­ pacio desde donde presentarse y expresarse de manera “irreverente”. Como en el caso de Claudia, conectarse a internet no le resulta nada fácil: puede enviar cada mes un número limitado de mensajes desde casa a través de una cuenta de correo electrónico pirateada e ilegal, pero que le cuesta más barato de lo que pagaría desde un hotel. “Con un poco de suerte, esta entrevista te llegará antes de que se me agoten los últimos minutos que mi hermana y yo exprimimos con angustia cada mes. El cubano medio no se lo puede

knows how to seek subterfuge,” she claims. “Mobile phones and computers are reach­ ing Cuba not because of political will but because technology is gradually invading us and the 21st century is gaining ground on our little island. A new leader is speak­ ing to Cubans, one that is democratic and autonom­ous: information.” Lía Villares also writes a blog from Cuba, Habanemia, which she envisions as a place where she can present and express herself “irreverently”. Just like Claudia, connecting to the Internet is an adventure in itself: every month she can send a limited number of mes­

sages from home via a pirated, illegal email ac­ count, but that is cheaper for her than paying for it at a hotel. “With a bit of luck this inter­ view will reach you before the last few minutes that my sister and I anxiously squeeze each month are used up. The average Cuban can’t afford it,” she writes. Lía is quite pessimistic about both the future of her country and the arrival of free Internet. “I think things will stay like this for a long time. Personally, I’ve always had this pessimistic view, which I also think is generational: here things never seem to get better, and there is fatal proof that, to the contrary, they always get worse.”

<<

<<

blogs who publish them by sending texts to other bloggers from the country by post.” Cadelo has suffered from the consequen­ ces of writing what is on her mind. A few months ago she was banned from entering the 9th Young Creators of Havana Fair. The state security officers at the doorway kicked her and her friends out, calling them “mer­ cenaries”. She recorded it with her mobile phone and denounced it on her blog. Ca­ delo believes that technology is determining the future evolution of her country. “The future of Cuba belongs to a new generation who, although not educated in freedom,

92


ZOOM IN

“The connection is slow, limited and sporadic. We can’t publish every day”

creu que la tecnologia marca l’evolució del futur del seu país. “El futur de Cuba per­ tany a una nova generació que, tot i no haver estat educada en llibertat, ha sabut trobar subterfugis”, apunta. “Els mòbils o els or­ dinadors no estan arribant a Cuba per vo­ luntat política, sinó perquè la tecnologia ens envaeix lentament i el segle XXI s’obre pas dins d’aquesta petita illa. Un nou líder parla als cubans, un que és democràtic i autònom: la informació.” Lía Villares escriu també un blog des de Cuba, Habanemia, que ha concebut com un lloc on presentar-se i expressar-se de manera

“irreverent”. Com a la Claudia, connectarse a internet li suposa un trasbals: pot enviar mensualment un nombre limitat de missat­ ges des de casa a través d’un compte de cor­ reu electrònic piratejat i il·legal, però que li surt més econòmic del que hauria de pagar en un hotel. “Amb una mica de sort aquesta entrevista t’arribarà abans que se m’esgotin els últims minuts que exprimim amb angoixa cada mes la meva germana i jo. El cubà mitjà no s’ho pot permetre”, escriu. Lía és molt pessimista, tant pel que fa al futur del seu país com a l’arribada d’una internet lliure. “Em sembla que això seguirà així durant

molt de temps. Personalment, sempre he tingut aquesta visió pessimista, també crec que és generacional: aquí les coses no sem­ blen millorar mai, i es comprova fatalment que, lluny d’això, sempre empitjoren.” Aguaya Berlín és el pseudònim d’una blo­ guista cubana que resideix a Alemanya i que, des de la distància, s’ha implicat en la promo­ ció de la blogosfera crítica al règim. Autora del blog Desarraigos provocados, calcula que la blogosfera cubana es compon de poc més d’un miler de blogs, la majoria publicats des de l’exterior, recollits a l’inventari que revisa periòdicament el blog Blogs sobre Cuba. Amb >>

permitir”, escribe. Lía es muy pesimista, tanto en lo relativo al futuro de su país como a la llegada de una internet libre. “Me parece que las cosas seguirán como están durante mucho tiempo. Personalmente, siempre he tenido esta visión pesimista, que creo que también es generacional: aquí las cosas no parecen mejorar nunca, y compruebas fatal­ mente que, lejos de eso, siempre empeoran.” Aguaya Berlín es el pseudónimo de una bloguera cubana que reside en Alemania y que, desde la distancia, se ha implicado en la promoción de la blogosfera crítica con el régimen. Autora del blog Desarraigos pro-

vocados, calcula que la blogosfera cubana se compone de poco más de un millar de blogs, la mayoría publicados desde el exterior, re­ cogidos en el inventario que periódicamente revisa el blog Blogs sobre Cuba. Con todo, resulta difícil fijar su número exacto y toda cifra no deja de ser pura especulación. “Hay que dividir las bitácoras del interior del país en función del origen y de los objetivos que persigan”, comenta. Visto el éxito del movi­ miento de Yoani Sánchez, el régimen inició una campaña llenando la red de blogs de pe­ riodistas oficiales que reproducen el discurso de la dictadura. Un claro ejemplo de ello son

los blogs del Centro Internacional de Prensa de La Habana, que cuelgan en la página de inicio la imagen de Fidel Castro, el líder máximo del “proceso revolucionario”, y, en muchos casos, se dedican a desprestigiar a los blogueros independientes. “Lo que molesta al régimen no es tanto que un bloguero independiente critique al sistema a través de internet, porque sabe que dentro de la isla poca gente tiene acceso a la red”, opina Berlín. “Las amenazas contra los blogueros han subido de tono después de que decidieran llevar su identidad virtual al espacio concreto y físico.” En noviembre >>

Aguaya Berlín is the pseudonym of a Cuban blogger living in Germany who from a distance has gotten involved in promoting the blogosphere critical of the regime. The author of the blog Desarraigos provocados, she calculates that the Cuban blogosphere is made up of a little over 1,000 blogs, most of them published from abroad and com­ piled in the inventory that Blogs sobre Cuba draws up periodically. Still, it is difficult to pinpoint the exact number, and all the fi­ gures are speculative. “Furthermore, the blogs from inside the country have to be divided according to where they come from

and what their goals are,” she says. In light of the success of Yoani Sánchez’s movement, the regime launched a campaign to inundate the web with blogs by official journalists that re­ produce the dictatorship’s discourses. One clear example is the blogs from the Interna­ tional Press Center of Havana, which appear with a picture of Fidel Castro, the leader of the “revolutionary process”, at the top. Its goal is often to discredit the independent bloggers. “What bothers the regime is not so much an independent blogger criticising the sys­ tem through the Internet, because they >>

93


“Els blogs han ensenyat als cubans que paraules com ‘drets humans’ no són dolentes”

“Los blogs han enseñado a los cubanos que palabras como ‘derechos humanos’ no son malas”

<<

tot, es fa difícil establir-ne el nombre exacte i qualsevol xifra és especulativa. “Les bitàcores de l’interior s’han de dividir tenint en comp­ te l’origen i els objectius que es plantegen”, comenta Aguaya. Vist l’èxit del moviment de Yoani Sánchez, el règim va iniciar una cam­ panya omplint la xarxa de blogs de periodis­ tes oficials que reprodueixen els discursos de la dictadura. Un exemple clar en són els blogs del Centre Internacional de Premsa de l’Havana, que pengen a la capçalera la imatge

de Fidel Castro, el líder màxim del “procés revolucionari”, i, en molts casos, es dediquen a desprestigiar els bloguistes independents. “El que molesta al règim no és tant que un bloguista independent critiqui el sistema a través d’internet, perquè sap que dins de l’illa pocs hi tenen accés”, opina Berlín. “Les amenaces contra els bloguistes han pujat de to un cop han decidit portar la seva identitat virtual a l’espai concret i físic.” El novembre del 2009, Yoani Sánchez, Claudia Cadelo i el

també bloguista Orlando Luis Pardo anaven cap a una marxa pacífica contra la violència quan van ser interceptats per la policia se­ creta, van ser ficats a la força en un cotxe i detinguts durant una estona. Isbel Alba Duarte també creu que la tec­ nologia està marcant pautes per a la Cuba del futur. Bloguista i investigadora de la Universitat del Quebec, considera la blogos­ fera com un factor de canvi per als cubans. Tot i admetre que encara és minoritària, la blogosfera s’ha convertit, a parer seu, “en un terreny d’experimentació, en una platafor­ ma que permet als cubans provar diferents <<

de 2009, Yoani Sánchez, Claudia Cadelo y el también bloguero Orlando Luis Pardo se dirigían a una marcha pacífica contra la violencia cuando fueron interceptados por la policía secreta, los metieron por la fuerza en un coche y los detuvieron durante un rato. Isbel Alba Duarte también cree que la tec­ nología está marcando pautas para la Cuba del futuro. Bloguera e investigadora de la Universidad del Quebec, ve en la blogos­ fera un factor de cambio para los cubanos. Aunque admite que todavía es minoritaria, opina que la blogosfera se ha convertido “en un terreno de experimentación, en una

<<

know that few people on the island have ac­ cess to it,” says Berlín. “The threats against the bloggers are stepped up once they de­ cide to bring their virtual identity to con­ crete, physical space.” In November 2009, Yoani Sánchez, Claudia Cadelo and a fellow blogger, Orlando Luis Pardo, were heading to a peaceful march against violence when they were intercepted by the secret police,

94

shov­ed violently into a car and detained for a while. Isbel Alba Duarte also believes that tech­ nology is setting the pattern for the Cuba of the future. A blogger and researcher at the University of Quebec, she regards the blogosphere as a factor of change for Cubans. Even though she admits that it is still available only to a minority, she be­

lieves that the blogosphere has become “a realm of experimentation, a platform that allows Cubans to try different formulas for participation and to learn.” Blogs have played a major role in making people gain awareness, and especially in helping Cubans to learn that certain words, like ‘human rights’, are not bad, that they don’t burn,” she claims. “Daring to utter them incites panic in Cuban people.” Repressing this movement is difficult, because every day more cracks are appear­ ing on the wall that controls informa­ tion and the dissemination of alternative


ZOOM IN

“The blogs have taught Cubans that words like ‘human rights’ are not bad” fórmules de participació i anar aprenent”. “Els blogs han tingut un paper preponderant perquè la gent es conscienciï i sobretot per­ què els cubans aprenguin que certes parau­ les, com drets humans, no són dolentes, que no cremen”, afirma. “Atrevir-se a esmentarles els fa pànic a la gent de l’illa.” Reprimir aquest moviment és difícil, perquè cada dia s’obren més esquerdes en el mur del control de la informació i de la difusió d’opinions alternatives. Davant els límits per actualitzar els seus blogs, alguns bloguistes s’han llançat a Twitter. Hi acce­ deixen a través de telèfons mòbils –a preus

inassequibles per a la majoria dels cubans– i des d’allà envien missatges al món, saltant-se qualsevol censura. Quan el febrer passat el dissident Orlando Zapata Tamayo agonit­ zava i la situació dins de Cuba s’agreujava, els bloguistes van tenir un paper imprescin­ dible, perquè transmetien informacions que ni les agències de notícies ni els correspon­ sals estrangers podien fer circular a causa de l’aïllament en què el règim procurava man­ tenir els dissidents. Yoani Sánchez o Claudia Cadelo enviaven dades a través de Twitter que, recollides per bloguistes a l’estranger, es convertien en notícia al cap de pocs minuts.

La blogosfera està teixint una xarxa de solidaritat que uneix els opositors de dins i de fora i que utilitza de forma decidida les noves tecnologies com un instrument de de­ núncia i reivindicació. Totes les tensions de la societat cubana es donen ara cita a inter­ net en blogs de tot tipus i de diferent filiació ideològica però, en la gran majoria, amb un objectiu pràcticament comú: aconseguir la fi del castrisme.

plataforma que permite a los cubanos pro­ bar distintas fórmulas de participación e ir aprendiendo”. “Los blogs han tenido un papel preponderante para que la gente se conciencie y, sobre todo, para que los cu­ banos aprendan que determinadas palabras, como derechos humanos, no son malas, que no queman”, afirma. “Atreverse a mencio­ narlas es motivo de pánico para los habitan­ tes de la isla.” Reprimir este movimiento es difícil, por­ que cada día se abren más grietas en el muro del control de la información y de la difusión de opiniones alternativas. Ante los límites

para actualizar sus blogs, algunos blogueros se han lanzado a Twitter. Acceden a través de los teléfonos móviles –a precios desorbi­ tados para la mayoría de cubanos– y, desde ahí, envían mensajes al mundo, saltándose cualquier censura. Cuando, el pasado mes de febrero, el disidente Orlando Zapata Tamayo agonizaba y la situación en Cuba empeoraba, los blogueros tuvieron un papel imprescindible porque transmitieron infor­ maciones que ni las agencias de noticias ni los corresponsales extranjeros podían trasla­ dar a causa del aislamiento en que el régimen intentaba mantener a los disidentes. Yoani

Sánchez o Claudia Cadelo enviaban datos a través de Twitter que, recogidos por los blogueros en el extranjero, se convertían en noticia pocos minutos más tarde. La blogosfera está tejiendo una red de so­ lidaridad que une a opositores de dentro y fuera y que utiliza de una manera decidida las nuevas tecnologías como un instrumento de denuncia y reivindicación. Todas las ten­ siones de la sociedad cubana se dan ahora cita en internet en blogs de todo tipo y de distinta filiación ideológica. Sin embargo, la mayoría comparten un objetivo: conseguir el fin del castrismo.

opinions. Faced with limitations in updating their blogs, some bloggers have ventured onto Twitter. They reach it via their mobile phones – which are unaffordable for the ma­ jority of Cubans – and from there they send out messages to the world, totally bypassing any censorship. Last February, when dissi­ dent Orlando Zapata Tamayo was ailing and the situation inside Cuba was worsening, the bloggers snatched the limelight by sending information that neither the news agencies nor foreign correspondents could circulate because of the isolation in which the re­gime tried to keep the dissidents. Yoani Sán­

chez and Claudia Cadelo sent information through Twitter, which after being gathered by bloggers abroad, became headlines in just a few minutes. The blogosphere is weaving a web of soli­ darity that is uniting opponents both inside and outside the country and is clearly using new technologies as an instrument to con­ demn the regime and assert its claims. All the tensions in Cuban society are now on the Internet in blogs of all kinds with dif­ ferent ideological affiliations, although the vast majority have practically a shared goal: to achieve the end of the Castro regime.

Generación Y desdecuba.com/generaciony Voz tras las rejas vocescubanas.com/voztraslasrejas Octavo Cerco octavocerco.blogspot.com Habanemia www.habanemia.com www.habanemia.blogspot.com Desarraigos provocados desarraigos.blogspot.com Blogs sobre Cuba Blogssobrecuba.blogspot.com

95


FER CONVERSA AMB FERRERES Dibuixant i caricaturista, Miquel Ferreres va començar la carrera a El Correo Catalán i va col·laborar després amb revistes i diaris com El Jueves, Diari de Barcelona, Avui o La Vanguardia. Actualment publica un acudit diari a El Periódico de Catalunya. Ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Internacional d’Humor Gat Perich. Josep Antoni Fernández, Fer, va deixar les classes d’història per dedicar-se a l’humor. Ha estat director de les revistes El Papus i El Jueves i dibuixa des de fa vint-i-cinc anys la vinyeta diària de l’Avui. Fer és el principal impulsor del premi Gat Perich, un guardó creat el 1996 en record del dibuixant i humorista català Jaume Perich, que té el suport de la UOC entre altres patrocinadors. gatperich.org

17 d’abril, festa de lliurament del XV Premi Internacional d’Humor Gat Perich. Fer i Ferreres, dos dels humoristes gràfics més recone­ guts del país, conversen per a Walk In durant la travessa ritual en golondrina que es fa cada any en aquesta ocasió al port de Barce­ lona. Parlen de la seva professió i dels temes que els preocupen, que els fan riure, que els activen la imaginació, la ploma i la ironia. Per què et vas fer dibuixant? Per salvar-me la vida i facilitar-me

l’existència. La vida és una confusió permanent i una cosa absolutament agressiva. De què podia fer sinó de dibuixant humorístic? Dibuixar cada dia una vinyeta em dóna l’oportunitat d’observar, de comentar, de criticar i, també, de quedar-me descansat cada vegada que acabo la feina. Acabo tan descansat que ni em surten cabells blancs, i això que ja tinc una edat! >>

Dibujante y caricaturista, Miquel Ferreres comenzó su carrera en El Correo Catalán y posteriormente colaboró con revistas y periódicos como El Jueves, Diario de Barcelona, Avui o La Vanguardia. Actualmente publica un chiste diario en El Periódico de Catalunya. Ha sido galardonado con el premio Ciutat de Barcelona y con el Premio Internacional de Humor Gat Perich. Josep Antoni Fernández, Fer, dejó las clases de Historia para dedicarse al humor. Ha sido director de las revistas El Papus y El Jueves y dibuja, desde hace 25 años, la viñeta diaria del Avui. Fer es el principal impulsor del premio Gat Perich, un galardón creado en 1996 en recuerdo del dibujante y humorista catalán Jaume Perich, que cuenta, entre otros patrocinadores, con el apoyo de la UOC.

17 abril, fiesta de entrega del XV Premio Internacional de Humor Gat Perich. Fer y Ferreres, dos de los humoristas gráficos más reconoci­ dos del país, charlan para Walk In durante el viaje ritual en golondrina que se hace cada año en esta ocasión por el puerto de Barcelona. Hablan de su profesión y de los temas que les preocupan, que les hacen reír, que les activan la imaginación, la pluma y la ironía. ¿Por qué te hiciste dibujante? Para salvarme la vida y facilitarme la

existencia. La vida es una confusión permanente y una cosa absolutamente agresiva. ¿Qué podía hacer sino convertirme en dibujante humorístico? Dibujar cada día una viñeta me da la oportunidad de observar, comentar, criticar y también de quedarme descansado cada vez que termino el trabajo. Acabo tan descansado que ni siquiera me salen canas, y eso que ya tengo una edad. >>

The illustrator and caricaturist Miquel Ferreres began his career at El Correo Catalán and later contributed to magazines and newspapers like El Jueves, Diari de Barcelona, Avui and La Vanguardia. He currently publishes a daily cartoon in El Periódico de Catalunya. He has won the City of Barcelona Prize and the Gat Perich International Humour Prize. Josep Antoni Fernández, best known as Fer, quit history classes to work in the world of humour. He was the editor-in-chief of the maga­ zines El Papus and El Jueves and has been drawing the daily cartoon for Avui for the past 25 years. Fer is the driving force behind the Gat Perich Prize, an award created in 1996 in memory of the Catalan illustrator and humorist Jaume Perich, which is sponsored by the UOC among others.

17th of April, the awards ceremony for the 15th Gat Perich Inter­ national Humour Prize. Fer and Ferreres, two of the most famous graph­ic humorists in Spain, chat together for Walk In during the ritual golondrina boat crossing held for the prize every year in the port of Barcelona. They talk about their profession and the issues that concern them, that make them laugh and trigger their imagina­ tions, their writing and irony. Why did you become an illustrator? To save my life and make it ea-

sier on me. Life is constantly confusing and totally aggressive. What could I do but become a comic illustrator? Drawing a comic every day gives me the chance to observe, to comment, to criticise and also to feel rested whenever I finish work. I end up so relaxed that my hair isn’t even turning white, and I’m not exactly a spring chicken! >>

96


Joan Roca de Viñals

CONVERSA

“Es pot dir la veritat de broma i mentir amb gran solemnitat”


“Se puede decir la verdad de broma y mentir con mucha solemnidad” “You can tell the truth in jest and lie with a straight face”

<<

Jo no puc dir el mateix. Però, clar, és que jo sóc mestressa de casa. Em toca fer els llits, comprar, anar a buscar el nen a escola, i a la tarda, dibuixar. Però també m’ho passo bé, malgrat les pressions i les depressions. Justament aquesta feina és una bona teràpia per no

caure en depressions. En els 35 anys que fa que treballo en això no n’he tingut mai però sí que he tingut censures i pressions. Tots n’hem tingut. Ara, per exemple, intento publicar acudits sobre la pederàstia a l’església catòlica i no ho aconsegueixo de cap ma­ nera. Pots parlar dels jutges, de la guàrdia civil, del rei, però d’això, no. Encara hi ha temes tabú sobre els quals no es pot satiritzar.

Jo n’he passat moltes, de censures, però en altres empreses. Ara puc parlar del tema que em sembli amb les limitacions que jo em poso. Un estil de comunicació creïble i eficaç, i intentant de no tenir un tema com a obsessió. El tema gros de la pederàstia... fa dos

mil anys que dura i ara sembla que s’ha fet el gran descobriment! Aquest tema sembla intocable, no com la política i els polítics, que donen molt de sí... Sembla que en aquest país alguns es posen en

política perquè no serveixen per a altres coses i d’altres tindrien feina per trobar una ocupació “normal”. No tots, que quedi clar, però d’haver-n’hi, n’hi ha. Els polítics són gent que acaba tenint molt poder, i decideixen sobre coses que ens afecten a tots. I la vanitat i la prepotència que exhibeixen els converteixen en una matèria primera insubstituïble per a un dibuixant. Nosaltres ens centrem en les contradiccions de la gent i tenim la sort i l’oportunitat de fer l’acudit sobre el que pensa la majoria de la població. No fem res més que aplicar el sentit comú, i de vegades això és una bomba. Totalment d’acord. No tenim prejudicis a l’hora de dir què passa, com ho veiem nosaltres i com creiem que ho veu la majoria. Si fóssim a

<<

Yo no puedo decir lo mismo. Pero está claro que yo soy ama de casa. Me toca hacer las camas, comprar, ir a buscar al niño al colegio y, por la tarde, dibujar. Pero también me lo paso bien, a pesar de las presiones y de las depresiones. Es que este trabajo es una terapia

tema de la pederastia... hace dos mil años que dura, y ahora parece que han descubierto la sopa de ajo.

para no caer en depresiones. En los 35 años que hace que trabajo en esto, no he sufrido ninguna, aunque sí he sufrido censuras y presiones.

política porque no sirven para otras cosas, mientras que a otros les costaría horrores encontrar un trabajo “normal”. Que quede claro que no todos son así, pero haberlos, haylos. Los políticos son gente que acaba teniendo mucho poder, y deciden sobre cosas que nos afectan a todos. Y la vanidad y la prepotencia que exhiben los convierte en una materia prima insustituible para un dibujante. Nosotros nos centramos en las contradicciones de la gente y tenemos la suerte de hacer chistes sobre lo que piensa la mayoría de la población. No hacemos sino aplicar el sentido común, y a veces esto es una bomba.

Todos las hemos sufrido. Ahora, por ejemplo, intento publicar chis­ tes sobre la pederastia en la iglesia católica y no lo consigo. Puedes hablar de los jueces, de la guardia civil, del rey, pero de eso, no. Todavía hay temas tabú sobre los que no se puede satirizar. Yo he

pasado muchas veces por la censura, pero en otras empresas. Ahora puedo hablar de lo que me parezca con las limitaciones que yo me impongo. Un estilo de comunicación creíble y eficaz, intentando al mismo tiempo que un tema no se convierta en una obsesión. El gran

Este tema parece intocable, no como la política y los políticos, que dan mucho de sí... Parece que, en este país, algunos entran en

<<

I can’t say the same. But of course, I’m a househusband. It’s my job to make the beds, do the shopping, pick up my son from school and then draw in the afternoon. But I have a good time, too, despite the pressure and depressions. Actually, this job is good therapy to avoid

We are the counterpoint to the news. I always say that we’re like the kid in the story “The Emperor’s New Clothes” who notices that the emperor is naked and says it openly. That kid is a humorist; he looks at the world in a different way. We illustrators distance our-

becoming depressed. In the 35 years I’ve been working in the field, I’ve never become depressed, although I have experienced censure and pressure.

selves from reality and from ourselves in order to provide new and more authentic vantage points. Sometimes people get confused and think that you just want to joke around and aren’t serious, but jokes are in no way the opposite of seriousness. Jokes can be the truth. You can tell the truth in jest and lie with a straight face and a great deal of statistics to back you, like the Spanish Constitutional Court. There are people who totally get this and others who don’t have such a great sense of humour and unfortunately want to discredit it.

We all have. Now, for example, I’m trying to publish jokes on peder­ asty and the Catholic Church and I can’t seem to do it. You can talk about judges, the police, the King, but not about this. There are still taboo topics that you just can’t poke fun at. I’ve experienced plenty

of censure, but in other enterprises. Now I can talk about any topic I want with the limitations that I place on myself: a credible, effective communication style, and trying not to obsess on any particular topic.

98

But we don’t always tell the truth, the whole truth and nothing but the truth. Not always, that’s true. You can also use drawings for dem­


CONVERSA

“La vanidad y la prepotencia de los políticos son una materia prima insustituible para un dibujante”

“Politicians’ vanity and arrogance turn them into prime raw material for an illustrator”

“La vanitat i la prepotència dels polítics són una matèria primera insubstituïble per a un dibuixant”

Suècia seríem avorrits, però amb el país que tenim no donem l’abast. Un país on el director de la guàrdia civil i el president de Mallorca són uns xoriços... la feina no se’ns acabarà mai. Ni aquí ni enlloc. Si

- Pues aquí estamos, Ferreres y yo y los 15 años del premio Perich - Fer, como caricaturista eres un desastre; o peor / - Here we are, Ferreres, and me, and 15 years of the Perich prize - Fer, as a caricaturist you are hopeless; or worse. /

visquéssim a Suècia o a Suïssa, on tot funciona bé, aparentment seria avorrit. Però jo ja firmaria perquè aquí fos avorrit en aquest sentit. Hauríem de buscar altres temes per ironitzar... Sí, i tant! Els humoristes fem una feina d’observació, d’opinió i interpretació i, de vegades, també d’informació perquè hi ha coses que les notícies passen per alt. Agafem una notícia a la qual la informació generalista no ha donat importància i la transformem. Fa poc van fer fora de la mesquita de Còrdova uns pobres musulmans que hi havien anat a resar! No hi anaven a posar una bomba! Un gran acudit. Som com el contrapunt de la informació. Jo sempre dic que som el nen del conte “El vestit del rei”, que veu que el rei va despullat >>

Totalmente de acuerdo. No tenemos prejuicios para decir qué pasa, cómo lo vemos y cómo creemos que lo ve la mayoría. Si estuviéra­ mos en Suecia, seríamos aburridos, pero con el país que tenemos no damos abasto. Un país en el que el director de la guardia civil y el presidente de Mallorca son unos chorizos... nunca nos quedaremos sin trabajo. Ni aquí, ni en ningún lugar. Si viviéramos en Suecia o en

Suiza, donde todo funciona bien, aparentemente sería aburrido, pero yo ya firmaría para que aquí fuera aburrido en ese sentido. Tendríamos que buscar otros temas para ironizar... Sí, claro que sí. Los humoristas hacemos un trabajo de observación, de opinión e interpretación y, a veces, también de información, porque hay cosas que las noticias pasan por alto. Cogemos una noticia a la que la información generalista no ha dado importancia y la transformamos. ¡Hace poco, echaron de la mezquita de Córdoba a unos pobres >>

agoguery. All the dictatorships have had humorists; all you have to do is look at the newspapers from the USSR, Hitler’s Germany and Spain during the Franco regime. Humorists followed the party line; if not, they wouldn’t have survived. But we’re from the school of Perich, a brave illustrator, and that’s the joy of the illustrator. I wouldn’t change jobs for anything in the

world; it seems custom-made for my life. You have studied other things and have had other lives, but if it hadn’t been my livelihood it would have been my hobby. I married my lover and am happy as a clam. Do you know how happy it makes you to be able to say what you feel in a joke? We are free, and we prove it by freely airing our opinions.

We give our utmost, condensed and summarised in a comic, so that people will be happy. >>

99


“Ens centrem en les contradiccions de la gent i tenim la sort de fer-ne un acudit”

Però no sempre es diu la veritat i tota la veritat. No sempre, és cert. <<

i ho diu obertament. Aquest nen és l’humorista, que mira el món d’una altra manera. Els dibuixants ens distanciem de la realitat i d’un

mateix per poder donar punts de vista diferents i més autèntics. De vegades la gent es confon i pensa que pel fet de fer broma no ets una persona seriosa, quan la broma no és el contrari de la seriositat. La broma pot ser la veritat. Es pot dir la veritat tenyida de broma i es pot dir una gran mentida amb molta solemnitat i amb molta literatura, com el Tribunal Constitucional. Hi ha gent que això ho entén perfectament i n’hi ha d’altres que no gasten gaire sentit de l’humor i desgraciadament ho volen desacreditar.

Amb un dibuix també pots fer molta demagògia. Totes les dictadures han tingut humoristes, només cal mirar els diaris de la URSS de Stalin, de l’Alemanya de Hitler o de l’Espanya de Franco... Els humoristes seguien la doctrina del règim; si no, no haurien sobreviscut. Però nosaltres som de l’escola Perich, un dibuixant valent, i aquesta és la felicitat del dibuixant. Jo no canviaria el meu ofici per cap altre;

sembla fet a la meva mida. Tu has estudiat altres coses i tens altres vides, però en el meu cas si no hagués estat el meu ofici hauria estat el meu hobby, jo em vaig casar amb l’amant i sóc molt feliç. Saps la felicitat que suposa poder dir el que sents en un acudit?

Nosaltres som lliures i ho demostrem opinant lliurament. Donem el màxim possible, condensat i sintetitzat, en una vinyeta de manera que la gent quedi contenta.

<<

musulmanes que habían ido a rezar! ¡No iban a poner una bomba! Menudo chiste. Somos como el contrapunto de la información, como el niño del cuen­ to “El vestido del emperador”, que ve que el emperador va desnudo y lo dice sin tapujos. Ese niño es el humorista que mira el mundo desde otra perspectiva. Los dibujantes nos distanciamos de la realidad y de

uno mismo para poder dar puntos de vista distintos y más auténticos. A veces, la gente se confunde y piensa que, por el hecho de bromear, no eres una persona seria, cuando la broma no es la antítesis de la seriedad. La broma puede ser la verdad. Se puede decir la verdad teñida de broma y se puede decir una gran mentira con mucha solemnidad y mucha literatura, como el Tribunal Constitucional. Hay gente que esto lo entiende sin problemas, y hay otra que no tiene demasiado sentido del humor y desgraciadamente quiere desacreditarlo.

Pero no siempre se dice la verdad y toda la verdad. No siempre,

es cierto. Con un dibujo también puedes hacer mucha demagogia. Todas las dictaduras han tenido humoristas, basta con mirar los periódicos de la URSS de Stalin, de la Alemania de Hitler o de la España de Franco. Los humoristas seguían la doctrina del régimen. Si no, no habrían sobrevivido. Pero nosotros somos de la escuela Perich, un dibujante valiente, y ahí radica la felicidad del dibujante. Yo no cambiaría mi oficio por

ningún otro; parece hecho a mi medida. Tú has estudiado otras cosas y tienes otras vidas pero, en mi caso, si este no hubiera sido mi oficio, habría sido mi hobby. Yo me casé con la amante y soy muy feliz. ¿Sabes la felicidad que supone poder decir lo que sientes en un chiste? Nosotros somos libres y lo demostramos opinando libre-

<<

The big topic of pederasty... it’s been around for 2,000 years and only now apparently it has come to light! It seems like an untouchable subject, unlike politics and politicians, which are fertile ground... Apparently in this country some people get

into politics because they’re no good at anything else, while others would struggle just to find a run-of-the-mill job. Not all politicians, mind you, but certainly some of them. Politicians are people who end up having a lot of power and making decisions on things that affect all of us. And their vanity and arrogance turn them into prime raw material for an illustrator. We focus on people’s contradictions, and we are lucky enough to have the chance to make a joke about what the majority of the people think. All we do is to apply common sense, and sometimes it really hits a nerve. I couldn’t agree more. We have no prejudices when talking about

100

what’s happening, the way we see it and how we think the majority sees it. If we were in Sweden we’d be boring, but in this country we can barely cover half of it. In a country where the head of the police and the president of Mallorca are real crooks... our job is never over.

Not here, and not anywhere else either. If we lived in Sweden or Switzerland, where everything works smoothly, it would be boring. But I’d be willing to let Spain be boring like that. We’d have to find other subjects to poke fun at... Yes, we would! Our job as humorists is to observe, opine and interpret, and sometimes we also inform because there are things that the news ignores. We take a news item that the general news programmes have shoved aside and transform it. Just a little while ago, they expelled some poor Muslims from the mosque of Cordoba when they’d only gone inside to pray! They weren’t going to plant a bomb! Now that’s a huge joke.


CONVERSA

“Nos centramos en las contradicciones de la gente y tenemos la suerte de convertirlas en chistes”

“We focus on people’s contradictions, and we are lucky enough to make a joke out of it”

I que la gent rigui és una gran satisfacció... Jo continuo treballant com els antics, amb tinta xinesa, plumilla i aquarel·la. Després es­ canejo el dibuix i l’envio. Això sí, m’estalvio missatgers i taxis, ho envio per internet. Jo també dibuixo com al segle XVI, amb tinta

els nostres dibuixos originals, els creem per a un mitjà però després podem fer-ne un llibre, exposicions...

xinesa i plumilla i el color me l’indiquen a la redacció. I és que hi ha coses que no es poden deixar. Jo vaig aprendre a l’escola cal·ligrafia, sabíem fer lletra redondilla, gòtica anglesa, i escrivíem amb tinta i ploma.

Imagina’t! No hauríem pogut editar el llibre dels quinze anys del premi Gat Perich! Han estat uns anys molt divertits encara que també ha marxat gent com el Gila, en Gin, en Cesc i el Rubianes, i, en canvi, gent com en Bush, en Blair i l’Aznar no agafen ni una grip.

És clar; fan gimnàstica, beuen aigua mineral i fan unes conferències a 100.000 euros el tiquet.

I quan tanquin els diaris anirem a les Rambles a dibuixar per als estrangers, que quedaran parats davant dels senyors medievals.

I jo aquí vuit mesos treballant perquè aquesta gent s’ho passi bé i faci aquest magnífic viatge en golondrina. Però som feliços i to-

Senyors medievals amb permisos de dibuixants de carrer perquè no se’ns emporti detinguts la guàrdia urbana. O vindran els de la Societat General d’Autors... A nosaltres ens empara la llei de la propietat intel·lectual, tenim tots els drets sobre

quem el voraviu ben tocat, que la cara de l’Aznar quan veu els dibuixos que li fem no té preu.

mente. Damos lo máximo en una viñeta, condensado y sintetizado, de manera que la gente quede contenta.

ampara la ley de la propiedad intelectual. Tenemos todos los derechos sobre nuestros dibujos originales, los creamos para un medio pero después podemos hacer un libro, exposiciones...

Y que la gente ría es motivo de mucha satisfacción... Yo sigo trabajando como los antiguos, con tinta china, plumilla y acuarela. Luego escaneo el dibujo y lo envío. Eso sí, me ahorro los mensajeros y los taxis: lo envío por internet. Yo también dibujo como en el siglo XVI, con tinta china

y plumilla, y el color me lo indican en la redacción. Y es que hay cosas que no se pueden dejar. Yo aprendí caligrafía en el colegio, sabíamos hacer letra redondilla, gótica inglesa, y escribíamos con tinta y pluma. Y cuando cierren los periódicos, iremos a las Ramblas a dibujar para los extranjeros, que se quedarán boquiabiertos ante los señores medievales. Señores medievales con permisos de dibujantes calleje-

ros para que no se nos lleve detenidos la guardia urbana. O vendrán los de la Sociedad General de Autores... A nosotros nos

And it’s extremely satisfying when people laugh... I still work like the old-timers, with ink, a pen and watercolour. Then I scan the drawing and send it in. Of course I save on couriers and taxis by sending it via the Internet... I draw as if it was the 16th century, too, with ink

and pen, and the editorial team recommends the colours. There are things that shouldn’t be abandoned. I learned handwriting at school; we knew how to write in cursive, English Gothic, and we wrote with pen and ink. And when they close all the newspapers we’ll go to the Ramblas to draw for the foreigners, who will be astounded at these mediaeval gentlemen. Mediaeval gentlemen with permits as street illustrators so

I mantenim l’esperit d’en Perich.

¡Imagínate! ¡No hubiéramos podido editar el libro de los 15 años del premio Gat Perich! Han sido unos años muy divertidos, aunque también nos ha dejado gente como Gila, Gin, Cesc y Rubianes, y, en cambio, tipos como Bush, Blair y Aznar no cogen ni una gripe.

Evidentemente: hacen gimnasia, beben agua mineral y dan unas conferencias a 100.000 euros la entrada. Y yo aquí, trabajando ocho meses para que esta gente se lo pase bien y haga este magnífico viaje en golondrina. Pero somos felices

y damos en el clavo, porque la cara que pone Aznar cuando ve los dibujos que le hacemos es impagable. Y mantenemos vivo el espíritu de Perich.

to our original drawings. We create them for one medium and later we can make a book out of them, hold exhibitions... Imagine that! We wouldn’t have been able to publish the book com­ memorating the 15th anniversary of the Gat Perich prize! These have been fun years even though we’ve lost people like Gila, Gin, Cesc and Rubianes, while people like Bush, Blair and Aznar don’t even catch the flu! It’s obvious: they go to the gym, drink mineral water

and lecture for 100,000 euros a pop. And here I am toiling for eight months so that these people have fun and take this wonderful golondrina ride. But we’re happy and

that the city police don’t take them away and arrest them.

we know how to annoy when we want to. Aznar’s face when he sees our drawings is priceless.

Or the authorities from the General Society of Authors might come...

And we keep Perich’s spirit alive.

We’re protected by intellectual property law; we hold all the rights

101


Iñaki Bustínduy

David Campos

PER ALBERT ROCA ENRICH

“Cal donar vida als temps morts” Com percebem les persones la gestió del temps? La majoria es queixen que els falten hores i pensen que si el dia en tingués més tot seria diferent, però això segurament és fals; els passaria el mateix. La clau és saber optimitzar el temps del qual disposem, i això depèn de les nostres habilitats i de l’actitud amb la qual afrontem la jornada. Quins errors són els més comuns? Caure en l’excés de perfeccionisme, deixar les coses per a l’endemà, pecar d’optimistes sense calcular els

“Hay que dar vida a los tiempos muertos” ¿Cómo percibe la gente la gestión del tiempo? La mayoría se queja de que les faltan horas y creen que si el día tuviera más, todo sería distinto, pero eso seguramente es falso; estarían en las mismas. La clave está en saber optimizar el tiempo de que disponemos, y eso depende de nuestras habilidades y de la actitud con la que encaremos la jornada. ¿Cuáles son los errores más comunes? Caer en un exceso de perfeccionismo, dejar las cosas para mañana, pecar de optimismo sin calcular los posibles imprevistos, obsesionarnos con aquello que no depende directamente de nosotros, no saber decir que no...

“You’ve got to make use of dead time” How do people perceive time management? Most people complain that they don’t have enough time in the day, and they think that if there were more hours things would be different. But that is surely untrue; they’d be equally busy. The key lies in knowing how to optimise the time you have, and that depends on your skills and your attitude to face the day. What are the most common mistakes? Trying to be too perfectionistic, procrastinating, being optimistic without taking unforeseen circums-

102

possibles imprevistos, obsessionar-nos amb allò que no depèn directament de nosaltres, no saber dir no… Aleshores? Hem de ser realistes, planificar i saber prioritzar, tot distingint el que és important del que és urgent. Com s’aprèn, això? Hi ha tècniques i metodologies que s’expliquen al llibre, però cada persona és diferent i per això no hi ha receptes infal·libles. És important coneixe’ns bé, establir un pla d’acció conseqüent amb el nostre tarannà, marcar-nos objectius assolibles i, després, fer un seguiment de com ens està anant, per anar polint detalls i acabar fent la millor gestió possible del nostre temps. L’entorn també influeix... Sí, la gent que ens envolta ens pot fer perdre el temps i també ens en pot fer guanyar, si som capaços de demanar ajuda. No estem sols. També ens poden indicar en quines coses fallem. Ara bé, hem de deixar que ho facin, que a molts, sobretot als caps, els costa, ja

¿Entonces? Tenemos que ser realistas, planificar y saber priorizar, distinguiendo lo importante de lo urgente. ¿Y cómo se aprende esto? El libro explica técnicas y metodologías, pero cada persona es distinta y por eso no existen recetas infalibles. Es importante conocernos bien, trazar un plan de acción consecuente con nuestro talante, marcarnos unos objetivos factibles y, después, hacer un seguimiento del proceso para pulir detalles y acabar logrando la mejor gestión posible de nuestro tiempo. El entorno también influye... Sí, la gente que nos rodea puede hacernos perder el tiempo pero también, si somos capaces de pedir ayuda, puede hacernos ganar tiempo. No estamos solos. También nos pueden indicar en qué fallamos. Ahora bien, hemos de dejar que lo hagan, cosa que a muchos, sobre todo a los jefes, les cuesta, ya que, en lugar de verlo como una oportunidad para mejorar, lo ven como una amenaza.

tances into account, obsessing about things you cannot directly control, being incapable of saying no... So what should we do? You should be realistic, plan and know how to prioritise by distinguishing what’s important from what’s urgent. How do you learn how to do that? The book explains some tech­ niques and methods, but each person is different so there are no failsafe formulas. It is important to know yourself well, to set an action plan that goes with your personality and to set realistic goals. And then you have to track how you’re doing to fine-tune the details and end up managing your time as wisely as possible. Your surroundings have something to do with it, too. Right. The people around you can make you waste or gain time if you’re capable of asking for help. No one is alone. They can also tell you where you’re failing. But you have to let them do it, which is very hard for many people, especial­


E-MROTK

La gestió del temps Iñaki Bustínduy Editorial UOC. Vull Saber

que ho veuen com una amenaça en comptes d’una oportunitat de millora. I què ens dius, dels nostres costums horaris? És clar que tampoc no ajuden; passar moltes hores a la feina no és sinònim de productivitat. Aquí hi ha molt a fer, però també ens hem de preguntar què podem fer nosaltres: si a fora plou, ens mullarem més o menys en funció de si hem previst agafar el paraigües al matí. La UOC és un bon aixopluc? Evidentment, seguir uns estudis amb la flexibilitat de temps-espai que ens ofereix és apostar per gestionar bé el temps. Diu molt d’aquells estudiants que veig al tren llegint els apunts. Això és donar vida a temps morts i em sembla fantàstic. A l’àmbit laboral, hauríem d’anar pel mateix camí, explotar més el teletreball i altres vies similars aprofitant les noves tecnologies. Penso que per aquí anirà el futur. És la manera d’involucrar les noves generacions, que ja tenen molt clar que no volen viure per treballar, sinó treballar per viure.

-> Llicenciat en Economia–ADE i en Ciències Polítiques i Sociologia i doctorand en Ciències Socials i Jurídiques, Iñaki Bustínduy és consultor de la UOC i col·labora amb altres universitats catalanes. Expert en polítiques de recursos humans, habilitats directives i desenvolupament professional, a La gestió del temps descriu els usos que fem actualment del temps i ens dóna les claus per treure’n profit i compaginar la vida privada amb la professional. De la manera com decidim emprar el nostre temps dependrà en gran mesura la nostra carrera professional, la nostra vida personal i, fins i tot, la nostra felicitat.

¿Y qué hay de nuestras costumbres horarias? Evidentemente, tampoco ayudan; pasar muchas horas en el trabajo no es sinónimo de productividad. En este sentido queda mucho por hacer, pero también debemos preguntarnos qué podemos hacer: si afuera llueve, nos mojaremos más o menos según si hemos previsto coger el paraguas por la mañana. ¿La UOC es un buen paraguas? Por supuesto, seguir unos estudios con la flexibilidad de tiempo-espacio que ofrece es apostar por la gestión del tiempo. Dice mucho de aquellos estudiantes que veo en el tren leyendo los apuntes. Así estamos dando vida a un tiempo que estaba muerto, y me parece fantástico. En el ámbito laboral, tendríamos que seguir ese mismo camino, explotar más el teletrabajo y otras vías similares, aprovechando las nuevas tecnologías. Creo que por ahí irá el futuro. Es la manera de implicar a las nuevas generaciones, que ya tienen muy claro que no quieren vivir para trabajar, sino trabajar para vivir.

-> Licenciado en Economía - ADE y en Ciencias Políticas y Sociología, y doctorando en Ciencias Sociales y Jurídicas, Iñaki Bustínduy es consultor de la UOC y colabora con otras universidades catalanas. Experto en políticas de recursos humanos, habilidades directivas y desarrollo profesional, en La gestió del temps (La gestión del tiempo) describe los usos que hacemos actualmente del tiempo y nos proporciona las claves para sacarle provecho y compaginar la vida privada con la profesional. De la manera como decidamos emplear nuestro tiempo dependerá en gran medida nuestra carrera profesional, nuestra vida personal e, incluso, nuestra felicidad.

ly bosses, because they see it as a threat instead of a chance to improve. So what can you tell us about our usual schedules? Obviously they don’t help. Spending hours upon hours at work is not synonymous with productivity. There’s a lot to be done in this sphere, but you should also ask what you can do: if it’s raining outside you will get more or less wet depending on if you thought ahead to bring an umbrella in the morning. Is the UOC a good solution? Obviously, studying in a programme with the time-space flexibility that the UOC offers helps with time management. It says a lot about students who I see on the train reading their notes. That’s making good use of dead time and I think it’s great. In the workplace, we have to take the same tack, exploiting distance work and other similar routes more by taking advantage of new technologies. I think that the future lies here. It’s the way to get the new generations involved, as they understand clearly that they want to work to live, not live to work.

-> Graduate in Economics-Business Administration and Political Sciences and Sociology and studying for a PhD in Social and Legal Sciences, Iñaki Bustínduy is a tutor at the UOC and works with other Catalan universities. He is an expert in human resource policies, manag­ ement and professional development. In La gestió del temps (Time Management) he describes the ways we currently use time and provides us with the keys to make the most of it and to achieve a good work-life balance. Our professional career, personal life and even our happiness will depend, to a great extent, on the way we decide to use our time.

103


La era del drama en televisión Anna Tous Editorial UOC. UOCpress

Alterando la discapacidad Jordi Planella / Óscar Martínez Editorial UOC

L’actual eclosió de sèries de qualitat a la televisió nord-americana ha estat definida com l’era del drama. Anna Tous, professora i doctora de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, presenta en aquest volum una anàlisi empírica de cinc sèries dramàtiques que s’emeten a Espanya: Perdidos, CSI: Las Vegas, El ala oeste de la Casa Blanca, Mujeres desesperadas i House, cadascuna representativa dels subgèneres d’aventures, policíac i forense, polític, soap-opera i mèdic. L’autora estudia la primera temporada de cadascuna de les sèries en relació amb els contextos productius (audiència, repercussió social, premis i estratègies d’interactivitat).

Jordi Planella dirigeix el grau en Educació Social de la UOC i Óscar Martínez és professor de la Facultat d’Educació Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Junts van fundar el 2008 el col·lectiu Zotikos amb l’objectiu de produir i provocar mirades crítiques sobre la discapacitat. A Alterando la discapacidad. Manifiesto a favor de las personas, el llibre que han escrit a quatre mans, fan una anàlisi de la discapacitat que pretén no deixar indiferent el lector. El text critica el discurs oficial sobre la discapacitat i reivindica el protagonisme de les persones. És una publicació adreçada tant als professionals del sector com a aquells amb ganes de qüestionar-se els límits, però també les capacitats i les diferències. www.colectivozotikos.org

La actual eclosión de series de calidad en la televisión estadounidense ha sido definida como la era del drama. Anna Tous, profesora y doctora de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona, presenta en este volumen un análisis empírico de cinco series dramáticas que se emiten en España: Perdidos, CSI: Las Vegas, El ala oeste de la Casa Blanca, Mujeres desesperadas y House, cada una de ellas representativa de los subgéneros de aventuras, policíaco-forense, político, soap-opera y médico. La autora estudia la primera temporada de cada una de las series en relación a los contextos productivos (audiencia, repercusión social, premios y estrategias de interactividad).

Jordi Planella dirige el grado en Educación Social de la UOC y Óscar Martínez es profesor de la Facultad de Educación Social Pere Tarrés de la Universidad Ramon Llull. Juntos fundaron en 2008 el colectivo Zotikos con el objetivo de producir y provocar miradas críticas sobre la discapacidad. En Alterando la discapacidad. Manifiesto a favor de las personas, el libro que han escrito a cuatro manos, hacen un análisis de la discapacidad que pretende no dejar indiferente al lector. El texto critica el discurso oficial sobre la discapacidad y reivindica el protagonismo de las personas. Es una publicación dirigida tanto a los profesionales del sector como a quienes desean cuestionarse no sólo los límites, sino también las capacidades y las diferencias. www.colectivozotikos.org

The current resurgence in quality American TV series has been hailed as the age of drama. In this book, Anna Tous, a lecturer and doctor at Barcelona Autonomous University’s Faculty of Communication Sciences, presents an empirical analysis of five drama series broadcast in Spain: Lost, CSI: Las Vegas, The West Wing, Desperate Housewives and House, each one of them representative of the subgenres of adventure, forensic crime drama, politics, soap opera and medicine. The author studies the first season of each of the series in relation to its productive contexts (viewers, social repercussions, awards and interactive strategies).

Jordi Planella directs the degree in Social Education at the UOC and Óscar Martínez is a lecturer at the Pere Tarrés Faculty of Social Education at Ramon Llull University. In 2008 they founded the Zotikos collective with the aim of producing and provoking a critical look at disability. In Alterando la discapacidad. Manifiesto a favor de las personas, (Altering Disability. Manifesto in Favour of People), the book they have written together, they make an analysis of disability that won’t leave the reader feeling indifferent. The text criticises the official discourse about disability and seeks to establish a central role for people. The publication is geared to professionals in the sector as well those people who want to question the boundaries as well as abilities and differences. www.colectivozotikos.org

104


vozmob .net

E-MROTK

etwinning .net PER EVA ASENSIO

Cinc anys després del seu naixement, la iniciativa eTwinning ha ajudat a posar en marxa més de 4.000 projectes de col·laboració entre centres escolars de tot Europa. Més de 85.000 professors i més de 50.000 centres escolars de 32 països europeus (828 dels quals són catalans) participen en aquest projecte de la Comissió Europea que proporciona eines perquè els docents trobin socis, comparteixin idees, intercanviïn les millors pràctiques, creïn grups d’usuaris o treballin conjuntament en projectes transnacionals. Els professors registrats tenen accés a fòrums, una bústia de correu, xats o blogs amb els quals poden interactuar i crear xarxes d’interessos amb altres docents. A més, els projectes pedagògics acceptats tenen TwinSpace, un espai virtual per al treball col·laboratiu multilingüe, segur i fàcil d’utilitzar.

Una demostració pràctica de com combatre la divisòria digital. O un exemple de periodisme ciutadà. Veus Mòbils (Mobile Voices) és un projecte que permet als treballadors immigrats de Los Angeles crear històries sobre les seves comunitats des dels telèfons mòbils i que es publiquin a internet. És una col·laboració entre la Universitat del Sud de Califòrnia i l’Institut d’Educació Popular del Sud de Califòrnia (IDEPSCA). Un dels objectius de la iniciativa és fer front als esteorotips negatius que pesen sobre una comunitat que habitualment no té un accés fàcil a les eines de publicació a internet ni a telèfons mòbils d’última generació. Inicialment hi ha col·laborat una desena de voluntaris, tot i que la intenció és ampliar el nombre de corresponsals.

Cinco años después de su nacimiento, la iniciativa eTwinning ha ayudado a poner en marcha más de 4.000 proyectos de colaboración entre centros escolares de toda Europa. Más de 85.000 profesores y más de 50.000 centros escolares de 32 países europeos (6.500 de los cuales son españoles) participan en este proyecto de la Comisión Europea que proporciona herramientas para que los docentes encuentren socios, compartan ideas, intercambien sus mejores prácticas, creen grupos de usuarios o trabajen conjuntamente en proyectos transnacionales. Los profesores registrados tienen acceso a foros, un buzón de correo, chats o blogs con los que pueden interactuar y crear redes de intereses con otros docentes. Además, los proyectos pedagógicos aceptados disponen del TwinSpace, un espacio virtual para el trabajo colaborativo multilingüe, seguro y fácil de utilizar.

Una demostración práctica de cómo combatir la brecha digital. O un ejemplo de periodismo ciudadano. Voces Móviles (Mobile Voices) es un proyecto que permite a los trabajadores inmigrados de Los Angeles crear historias sobre sus comunidades desde teléfonos móviles y que se publiquen en internet. Es una colaboración entre la Universidad del Sur de California y el Instituto de Educación Popular del Sur de California (IDEPSCA). Uno de los objetivos de la iniciativa es hacer frente a los esteorotipos negativos que pesan sobre una comunidad que habitualmente no tiene un fácil acceso a las herramientas de publicación en internet ni a teléfonos móviles de última generación. Inicialmente han colaborado una decena de voluntarios, aunque la intención es ampliar el número de corresponsales.

Five years after it was founded, the eTwinning initiative has helped to launch more than 4,000 partnership programmes between schools from all over Europe. More than 85,000 teachers and more than 50,000 schools from 32 European countries (6,500 of which are in Spain) participate in this European Commission project which provides tools for teachers to find partners, share ideas, exchange best practices, create user groups or work together in transnational projects. The registered users have access to forums, a mailbox, chats and blogs with which they can interact and create networks of interest with other educators. Plus, the educational projects accepted have TwinSpace, a secure and user friendly virtual space for multilingual collaborative work.

A practical demonstration of how to bridge the digital divide. Or an example of citizen journalism. Mobile Voices is a project that enables immigrant workers in Los Angeles to create stories about their communities on their mobile phones which are then published on the Internet. It is a partnership between the University of Southern California and the Institute of Popular Education of Southern California (IDEPSCA). One of the goals of this initiative is to grapple with the negative stereotypes that weigh heavily on a community that often does not have easy access to Internet publishing tools or state-of-the-art mobile phones. Initially one dozen volunteers participated, although the intention is to expand the number of correspondents.

105


UOC & Co.

http://empreses_associades.uoc.edu

1 00 0 1 1 0 01 1 001 11 1 1 0 01 1000 10 011010 110010110110

00 11 01 01 10 010 110 1011 010 010011101000011

Empresa associada a la UOC especialitzada en el desenvolupament d’aplicacions de programari lliure. openTrends ofereix als estudiants del Màster Universitari de Programari Lliure la possibilitat de realitzar un projecte de pràctiques en Cloud Computing per al treball final del màster. www.opentrends.net

106

0 100 110 1 0 10 10 1 10 01 01

0 01101


II

VI

Un nou impuls a la recerca / Un nuevo impulso a la investigaci贸n / New impetus for research / HIGHLIGHTS /

VIII Entrevista / Interview / JAUME ROURES XIV

OFERTA FORMATIVA / Degrees offered /

XVII UOC EN XIFRES / en cifras / in numbers /

XVIII WEB / XX

ALUMNI /

XXII COMUNITAT / JOSEP JORBA


UN NOU IMPULS A LA RECERCA

PER LEO RUFFINI La UOC, que aquest any celebra el seu quinzè aniversari, va néixer proposant un model educatiu que era un repte d’innovació en si mateix: ser la primera universitat en la qual els estudiants poguessin exercir la seva vida acadèmica a internet. Avui, un cop consolidat el seu àmbit docent, es proposa, en paraules de Teresa Sancho, directora de Recerca i adjunta al Vicerectorat de Recerca i Innovació, “donar un nou impuls a l’activitat investigadora, absolutament necessària en una institució universitària”. Per a Sancho, la recerca universitària ha de complir tres funcions. La més evident, ser un motor del progrés científic universal. Aquesta mena de recerca, però, no tan sols reverteix en les bases de la ciència. Desenvolupada principalment pel professorat, també nodreix el progrés del propi ensenyament, perquè actualitza continguts i millora la metodologia docent. “Per això finalment també beneficia els estudiants”, sentencia. La tercera funció és la més pragmàtica i potser la que necessita més

impuls: l’aplicació dels resultats de la recerca al teixit socioeconòmic. Aquí hi entra un altre concepte clau, la transferència, que té com a missió aconseguir que la recerca científica tingui un impacte positiu en la societat. “Però la transferència no només es nodreix de recerca”, remarca Sancho, “sinó també d’innovació, una pràctica compartida pel professorat i el personal de gestió de la UOC.” La UOC té dos centres de recerca: l’eLearn Center (eLC) i l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3). L’eLC és un centre de recerca, innovació i formació en e-learning, dedicat sobretot a l’educació superior i a la formació permanent. L’IN3 se centra en la recerca sobre la societat en xarxa i l’economia del coneixement. Més enllà d’aquests dos centres, la recerca de la UOC conforma, segons Sancho, “un mapa dinàmic que depèn de múltiples factors, moltes vegades externs a la mateixa universitat”. Avui es focalitza en aquests

UN NUEVO IMPULSO A LA INVESTIGACIÓN

La UOC, que este año celebra su decimoquinto aniversario, nació proponiendo un modelo educativo que era un reto de innovación en sí mismo: ser la primera universidad en la que los estudiantes pudieran desempeñar su vida académica en internet. Hoy, una vez consolidado su ámbito docente, se propone, en palabras de Teresa Sancho, directora de Investigación y adjunta al Vicerrectorado de Investigación e Innovación, “dar un nuevo impulso a la actividad investigadora, absolutamente necesaria en una institución universitaria”. Para Sancho, la investigación universitaria está llamada a cumplir tres funciones. La más evidente, ser un motor del progreso científico universal. Pero este tipo de investigación no sólo revierte en las bases de la ciencia. Desarrollada en su mayor parte por el profesorado, también nutre el progreso de la propia enseñanza, actualizando contenidos y mejorando la metodología docente. “De ahí que acabe beneficiando también a los estudiantes”, apostilla.

NEW IMPETUS FOR RESEARCH

The UOC, which is celebrating its 15th anniversary this year, was founded by putting forth an educational model that was an innovation challenge itself: to be the first university in which students could conduct their academic careers via the Internet. Today, now that its educational facet is consolidated, the university’s goal is to “provide new impetus for research, which is utterly necessary in a higher education institution” in the words of Teresa Sancho, director of Research and assistant in the Vice President’s Office for Research and Innovation. Sancho claims that university research is called upon to fulfil three purposes. The most obvious one is to serve as an engine of universal scientific progress. However, this kind of research is not limited to the underpinnings of science. Mostly conducted by the faculty, it also feeds the progress of teaching by updating contents and improving the teaching methodology. “So the students also end up benefitting,” she notes as the second purpose.


MÓN UOC III

Teresa Sancho: “La recerca universitària contribueix al progrés de la docència, cosa que beneficia els estudiants” àmbits: identitat, cultura, art i societat; internet, tecnologies digitals i nous mitjans; tecnologia i acció social; globalització, pluralisme jurídic i drets humans; fiscalitat, relacions laborals i prestacions socials; sistemes i serveis de la informació i les comunicacions; i gestió de la informació i del coneixement a les organitzacions. En què es concreta el nou impuls que el Vicerectorat vol donar a la recerca, la innovació i la transferència? D’entrada, explica Sancho, “en un increment del suport intern que reben aquestes activitats.” En aquest sentit, s’ha creat un programa de recerca que, a més d’oferir ajudes per a la mobilitat, d’organitzar congressos, difondre publicacions i millorar infraestructures, inclourà la preparació de propostes per a convocatòries competitives. També potenciarà la col·laboració amb empreses i amb altres institucions i promourà la publicació dels resultats dels projectes de recerca en els quals la UOC participa.

Teresa Sancho: “La investigación universitaria contribuye al progreso de la docencia, por lo que acaba beneficiando a los estudiantes” Teresa Sancho: “University research feeds the progress of teaching, so the students also end up benefitting”

En el pla organitzatiu, destaca la creació de la Comissió de Recerca, formada per persones que representen els diferents àmbits de la universitat i que contribuirà al desplegament de la política de recerca del Vicerectorat. >>

La tercera función es la más pragmática y quizá la que más impulso necesita: la aplicación de los resultados de la investigación al tejido socioeconómico. Aquí entra otro concepto clave, la transferencia, cuya misión es lograr que la investigación científica tenga un impacto positivo en la sociedad. “Pero la transferencia no sólo se nutre de investigación”, incide Sancho, “sino también de innovación, una práctica compartida por el profesorado y el personal de gestión de la UOC.” La UOC cuenta con dos centros de investigación: el eLearn Center (eLC) y el Internet Interdisciplinary Institute (IN3). El eLC es un centro de investigación, innovación y formación en e-learning, dedicado esencialmente a la educación superior y a la formación a lo largo de la vida. El IN3 se centra en la investigación sobre la sociedad en red y la economía del conocimiento. La investigación de la UOC más allá de estos dos centros conforma, según Sancho, “un mapa dinámico que depende de múltiples factores, mu-

chas veces externos a la propia universidad”. Hoy por hoy se focaliza en estos ámbitos: identidad, cultura, arte y sociedad; internet, tecnologías digitales y nuevos medios; tecnología y acción social; globalización, pluralismo jurídico y derechos humanos; fiscalidad, relaciones laborales y prestaciones sociales; sistemas y servicios de la información y las comunicaciones; y gestión de la información y del conocimiento en las organizaciones. ¿En qué se concreta el nuevo impulso que el Vicerrectorado quiere dar a la investigación, la innovación y la transferencia? De entrada, explica Sancho, “en un incremento del apoyo interno que reciben estas actividades”. Fruto de ello es la creación de un programa propio de investigación que, además de ofrecer ayudas para la movilidad, organizar congresos, difundir publicaciones y mejorar infraestructuras, incluirá la preparación de propuestas para convocatorias competitivas. También potenciará la colaboración con empresas y otras instituciones y promoverá la publicación >>

The third purpose is the most pragmatic and perhaps also the one that needs to be promoted the most: to apply the results of research to the socioeconomic milieu. Here another key concept comes into play, namely transfer, whose mission is to ensure that scientific research has a positive impact on society. “However, transfer is fed not only by research,” Sancho says, “but also by innovation, a practice that is shared by the UOC faculty and administration.” The UOC has two research centres: the eLearn Centre (eLC) and the Internet Interdisciplinary Institute (IN3). The eLC is a centre for research, innovation and e-learning primarily focusing on higher education and lifelong learning. The IN3 focuses on research into the network society and the knowledge economy. According to Sancho, the UOC’s research beyond these two centres is “a dynamic map that depends on multiple factors, often external to the

university itself.” Today the focus is on the following fields: identity, culture, art and society; the Internet, digital technologies and the new media; technology and social action; globalisation, legal pluralism and human rights; taxation, labour relations and social benefits; information and communication systems and services; and information and knowledge management inside organisations. So how exactly will the Vice President’s Office’s new push for research, innovation and transfer take shape? The first, Sancho explains, is “a rise in internal support for these activities. ”The upshot of this is the creation of an inhouse research programme which, in addition to offering funding for mobility, holding congresses, disseminating publications and improving infrastruc­ tures, will also prepare proposals for competitive tenders. Moreover, it aims to foster cooperation with companies and other institutions and promote the publication of the results of research projects in which the UOC takes part. >>


Dalt / Arriba / Back row / Laia Guamis, Lorena Sabugal, Alba Bon, Marta Enrech, Marta Cervera, Eva Peña, Wu Kung Lin. Mig / Medio / Third row / Isabel Egea, Carmen Garcia, Silvia Rins, Noemí Castro, Mayte Ramírez, Carolina Expósito, Esther Serres i David Font. Entre la fila del mig i la inferior / Second row / Mireia Colorado, Teresa González i Mont Porta. Abaix / Abajo / Front row / Teresa Sancho, Rita Riba, Begoña Gros, Sergio Garcia, Júlia Ribot, Israel Conejero, Ainhoa Rodríguez i Gràcia Puigdevall. Foto: David Campos <<

de los resultados de los proyectos de investigación en que participa la UOC. En el plano organizativo, destaca la creación de la Comissió de Recerca, que, formada por personas que representan los diferentes ámbitos de la universidad, contribuirá al despliegue de la política de investigación del Vicerrectorado. Este nuevo impulso cuenta con el apoyo de una entidad clave: la Oficina UOC de Apoyo a la Investigación y Transferencia (OSRT). Para Mireia Riera, directora de la Oficina, su misión es “ser el referente dentro de la UOC para el impulso, la gestión, el control y la difusión de proyectos de investigación,

desarrollo e innovación (I+D+i)”. La OSRT, prosigue, “aspira a convertirse en uno de los motores de la transferencia de conocimiento de la universidad”. “La OSRT persigue un doble objetivo”, explica Riera. Por un lado, “fomentar el contacto del personal investigador de la UOC con empresas e instituciones a fin de lograr que los resultados del I+D+i tengan un impacto positivo en la sociedad”. Por otro, “ofrecer apoyo a todos aquellos que quieran presentar propuestas a las convocatorias más competitivas a escala autonómica, estatal y europea”. Así pues, la OSRT trabaja para “ayudar a los investigadores que desarrollan sus proyectos en el IN3, el eLearn Center o en el marco de los es<<

Organisationally, one major new development is certainly the creation of the Research Commission, whose members are individuals represent­ ing the different areas within the university and which will contribute to set­ting the Vice President’s Office’s new research policy into motion. This new impetus will be backed by a key player: the UOC Office to Support Research and Transfer (OSRT). Mireia Riera, the director of the OSRT, states that its mission is “to be a benchmark within the UOC in spearheading, managing, monitoring and disseminating research, develop­ment and innovation (RDI) projects.” The OSRT, she continues, “aspires to become one of the catalysts of knowledge transfer at the university.” “The OSRT is pursuing a twofold mission,” claims Riera. The first is “to foster contact between UOC research staff and outside companies and institutions in order to ensure that the results of RDI have a positive


MÓN UOC V

Mireia Riera: “L’OSRT ajuda amb les tasques de gestió del projecte perquè els investigadors es puguin centrar en la recerca” <<

Aquest nou impuls compta amb el suport d’una entitat clau: l’Oficina de la UOC de Suport a la Recerca i a la Transferència (OSRT). Per a Mireia Riera, directora de l’Oficina, la seva missió és “ser el referent a la UOC per a l’impuls, la gestió, el control i la difusió de projectes de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i)”. Segons ella, “l’OSRT aspira a convertir-se en un dels motors de la transferència de coneixement de la universitat”. “L’OSRT persegueix un doble objectiu”, explica Riera. D’una banda, “fomentar el contacte del personal investigador de la UOC amb empreses i institucions per aconseguir que els resultats de la R+D+i tinguin un impacte positiu en la societat”. De l’altra, “oferir suport a tothom qui vulgui presentar propostes a les convocatòries més competitives a escala autonòmica, estatal i europea”. Així doncs, l’OSRT treballa per “ajudar amb les tasques de gestió implícites de qualsevol projecte, perquè els investigadors que desenvolupen

projectes a l’IN3, a l’eLearn Center o en el marc dels estudis de la UOC es puguin centrar en la recerca”. Això inclou, entre altres serveis, la tramitació d’ajudes de R+D+i, la gestió de contractes i convenis amb empreses i institucions, l’assessorament en propietat intel·lectual i industrial o la identificació de necessitats i de demandes d’empreses susceptibles de beneficiar-se dels resultats de la R+D+i feta a la UOC. A més, administra el pressupost de la Fundació de la UOC per a activitats de R+D+i i gestiona programes d’ajudes per impulsar aquesta activitat, com ara plans d’ajuda i beques predoctorals. L’OSRT també s’encarrega de divulgar l’activitat de R+D+i de la UOC i de representar la Fundació a xarxes nacionals i internacionals com ara RedOTRI, RedUGI, PROTON, Trampolí Tecnològic i el CTC (Consorci de Transferència de Catalunya).

Mireia Riera: “La OSRT ayuda a los investigadores en las tareas de gestión del proyecto para que puedan centrarse en la investigación”

tudios de la UOC en las tareas de gestión implícitas a cualquier proyecto, de manera que puedan centrarse en la investigación”. Esto incluye, entre otros servicios, la tramitación de ayudas de I+D+i, la gestión de contratos y convenios con empresas e instituciones, el asesoramiento en propiedad intelectual e industrial o la identificación de necesidades y demandas de empresas susceptibles de beneficiarse de los resultados del I+D+i realizado en la UOC. Asimismo, administra el presupuesto de la Fundación UOC para actividades de I+D+i y gestiona programas de ayudas propias al impulso de esta actividad, como planes de ayuda y becas predoctorales. La OSRT también se encarga de divulgar la actividad de I+D+i de la UOC y de representar a la Fundación en redes nacionales e internacionales como RedOTRI, RedUGI, PROTON, Trampolí Tecnològic y el CTC (Consorci de Transferència de Catalunya).

Mireia Riera: “The OSRT helps researchers with their project paperwork so that they can focus on the research”

impact on society.” The second is “to offer its support to anyone wishing to submit proposals to the most competitive tenders on the regional, state and European level.” So the OSRT is working to “help researchers who are conducting their projects in the IN3, the eLearn Center or as part of their UOC degrees in

the paperwork that comes with any project so that they can focus on their research.” This includes services like processing RDI funding, handling contracts and agreements with companies and institutions, providing advice on intellectual or industrial property and identifying the needs and demands of companies that are likely to benefit from the results of the RDI performed at the UOC. It will also administer the UOC Foundation budget for RDI activities and manage internal funding programmes meant to promote research, such as aid plans and pre-doctoral grants. The OSRT is also in charge of publicising the UOC’s RDI activities and representing the Foundation in a number of national and international networks, including RedOTRI, RedUGI, PROTON, the Technology Springboard Network and the CTC (Transfer Consortium of Catalonia).


HIGHLIGHTS/

La joventut és el sector de població que més incorpora nous parlants al català

Los materiales educativos de la UOC se adaptan al iPad

Segons una recerca dirigida per Joan Pujolar, professor dels estudis d’Arts i Humanitats, i publicada per la Secretaria de Joventut i la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, 4 de cada 10 parelles joves d’origen castellanoparlant usen el català amb tanta o més intensitat que el castellà amb els seus fills. L’estudi “Llengua i joves. Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana” combina dades quantitatives de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2003 i l’Enquesta a la Joventut de Catalunya 2002 i 2007 amb l’anàlisi qualitativa a través d’entrevistes i debats de grup realitzats amb 102 persones d’entre 16 i 35 anys. tinyurl.com/2vcu45a

El Área de Tecnología Educativa de la UOC trabaja desde que se presentó mundialmente el iPad en la adaptación de los contenidos a este tipo de dispositivos móviles táctiles. Esta es una de las varias apuestas de la UOC para mantener sus contenidos educativos disponibles en cualquier nuevo dispositivo que pueda usar el estudiante y que facilite su proceso de aprendizaje.

Michael T. Jones, Google’s Chief Technology Advocate and one of the founders of Google Earth, at the UOC

UNESCO, the FC Barcelona Foundation and the UOC join forces to create a chair in sport as a tool for conflict resolution

Michael T. Jones, Google’s chief technology advocate and one of the founders of Google Earth, gave a talk entitled “The Power of Information” on 1st July at Barcelona’s Palau de la Música Catalana. The talk was part of the Annual Alumni Meeting presided over by Imma Tubella, UOC president, who was accompanied by Llorenç Valverde, UOC vice president for Technology, and Maria Parareda, director of Alumni.

The main aim of the new UNESCO-FCBUOC Chair in Sports as a Tool for Social Coexistence and Conflict Resolution, which was launched on 28th May by Joan Laporta, then FC Barcelona chairman; Imma Tubella, UOC president; Marta Segú, FC Barcelona Foundation general manager, and Eduard Vinyamata, director of the UOC’s Campus for Peace, is to promote social co-existence and peaceful conflict resolution through sport.

Jones thinks that “Google is a mirror of the world”

Imma Tubella and Joan Laporta

The courses will offer procedures, attitudes and skills that enable students to analyse and apply the possibilities of sport as a tool for participation in education and the transmission of values within contexts of poor social coexistence and high levels of conflict. This is the first time that FC Barcelona, with the UNESCO seal of approval and the academic quality ensured by the UOC, has established an agreement with a university to promote postgraduate studies, an initiative that is also a pioneer in the world of football and sport. www.unesco.org campusperlapau.uoc.edu www.fcbarcelona.cat


MÓN UOC VII

Catalan and African universities work together to improve research management The aim of the first project to be conducted by the Inter-university University Management Consortium (CIGU) is to develop specific IT applications for research management based on free and open-source software. They aim to increase the visibility of and strengthen the work carried out in the field of academic research at five important African universities. The consortium was formed in January by the eight Catalan public universities and five African universities: Senegal’s Cheikh Anta Diop, Mozambique’s Eduardo Mondlane, Cameroon’s Yaoundé I, Madagascar’s Antananarivo and Equatorial Guinea’s National University. www.acup.cat

Educational excellence is possible in a multicultural social context According to Roser Salavert, PhD in Educational Management and general manager of New York’s school district 3 public schools, educational excellence is possible in a multicultural social context. This is one of the conclusions that she put forward at the Education Debates, a series of debates analysing and reflecting on teaching organised by the Jaume Bofill Foundation and the UOC. Entitled “Educational Excellence for Everyone: A Possible Reality”, the lecture was given on 1st June at the MACBA Auditorium in Barcelona. www.debats.cat

“Educación”, la solución que Ferran Adrià propone para salir de la crisis El chef Ferran Adrià y el empresario y presidente de la compañía Spanair, Ferran Soriano, participaron en la tercera edición de la jornada del Institut Internacional de Postgrau de la UOC sobre lideraje y talento, destinada principalmente a empresas y emprendedores, el 3 de junio en Sant Fruitós de Bages. Una de las ideas que expuso Ferran Adrià es que “la cocina es el vehículo para que la ciencia llegue a la calle”. Adrià expuso que para solucionar la crisis conviene potenciar aquello en lo que excelemos, como la cocina. El chef se mostró receptivo y abierto a establecer acuerdos con universidades catalanas, como el que tiene con Harvard. Ferran Soriano, por su parte, dijo que los equipos que funcionan son los que tienen “compromiso, equilibrio y

talento”. Para él, el compromiso es “la voluntad de hacer las cosas bien” y el equilibrio se consigue cuando “cada miembro del equipo hace lo que tiene que hacer y lo acepta”.

La rectora Tubella inauguró el acto, al que asistieron unos 300 representantes de empresas

“la Caixa” i l’ACUP presenten el programa RecerCaixa El director general de la Fundació “la Caixa”, Jaume Lanaspa, i la presidenta de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), Imma Tubella, van presentar l’11 de juny a CosmoCaixa Barcelona la primera convocatòria del programa RecerCaixa, impulsat conjuntament per les dues entitats. A l’acte també hi van ser presents Lluís Ferrer, exrector de la UAB i director del programa RecerCaixa; Albert Soria, subdirector general de la Fundació “la Caixa”, i Enric Banda, director de l’Àrea de Ciència, Recerca i Medi Ambient de la Fundació “la Caixa”. La iniciativa parteix de la convicció que Catalunya passa per un moment d’una gran expansió pel que fa a producció científica, circumstància que s’ha d’aprofitar per impulsar la recerca d’excel·lència i reforçar l’apropament de la ciència a la societat. www.recercaixa.cat

The UOC and the FAO join forces to offer online programmes on food security How do we feed a growing population safely and how do we address the growing problems of malnutrition, poverty and hunger that currently affect over one billion people worldwide? Addressing these issues in a pragmatic and interactive way is the aim of the programmes that the UOC, based in Barcelona, and the United Nations Food and Agriculture Organization (FAO), based in Rome, have agreed to offer jointly through the UOC’s Global Campus. The agreement, which was signed on 18 May in Rome by Imma Tubella, president of the UOC, and Hafez Ghanem, assistant director-general of the Economic and Social Development Department, FAO, formalises an already year-old collaboration on the development and launch of a new certificate in Food Security: Assessment and Action. www.fao.org


ENTREVISTA/

JAUME ROURES “CATALUNYA TÉ UN SECTOR AUDIOVISUAL POTENT I CAPDAVANTER” PER JOAN ESCULIES I SERRAT


“CATALUÑA TIENE UN SECTOR AUDIOVISUAL POTENTE Y VANGUARDISTA” “CATALONIA HAS A POWERFUL, CUTTING-EDGE AUDIOVISUAL INDUSTRY”

Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) és un dels socis fundadors del grup audiovisual Mediapro. Va participar en la creació i desenvolupament de Televisió de Catalunya, on va ser responsable durant vuit anys del departament de notícies i produccions esportives. També va ser responsable d’Operacions Especials de la FORTA (Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmiques) i cap del departament de televisió a Dorna (empresa organitzadora del Campionat del Món de Motociclisme). A principis de gener, Roures va participar en la quarta jornada de comunicació interna de la UOC, centrada en el pla estratègic i la importància del lideratge.

MÓN UOC IX

Vostè va exposar a la jornada que Mediapro ha passat a tenir tres mil treballadors i a convertir-se en una de les empreses capdavanteres del seu sector sense tenir cap pla estratègic, ni càrrecs. Expliqui’m això de la relació laboral no piramidal. Nosaltres pensem que una

organització més transversal permet expressar millor el talent i la iniciativa de les persones. I que, en canvi, una visió més vertical ho ofega, segurament perquè les organitzacions més verticals tampoc no busquen aquest objectiu. Però tampoc no volem impartir doctrina de res. A Mediapro hi ha gent responsable de feines determinades, que les fa sense esperar que ningú li digui com. He de dir que això és més fàcil quan hi ha un grup de persones que coneixen molt bé el sector, que fa tota la vida que hi treballen. Aquesta manera de treballar és fàcilment traslladable a altres empreses? Això ho haurien de dir els seus responsables. La transver>>

Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) es uno de los socios fundadores del grupo audiovisual Mediapro. Participó en la creación y desarrollo de Televisió de Catalunya (TVC), donde durante ocho años fue responsable del departamento de noticias y producciones deportivas. Fue asimismo responsable de Operaciones Especiales de la FORTA (Federación de Organismos de Radio y Televisión Autonómicas) y jefe del departamento de televisión en Dorna (empresa organizadora del Campeonato del Mundo de Motociclismo). A principios de enero, Roures participó en la cuarta jornada de comunicación interna de la UOC, centrada en el plan estratégico y la importancia del liderazgo.

Usted expuso en la jornada que Mediapro ha pasado a tener tres mil empleados y se ha convertido en una de las empresas líder de su sector sin tener ningún plan estratégico ni cargos. Explíqueme eso de la relación laboral no piramidal. Nosotros pensamos que una

organización más transversal permite expresar mejor el talento y la iniciativa de las personas. Y que, al contrario, una visión más vertical lo asfixia, seguramente porque las organizaciones más verticales tampoco persiguen ese objetivo. Pero tampoco queremos impartir doctrina de nada. En Mediapro hay gente responsable de unos trabajos determinados, y los lleva a cabo sin esperar que nadie le diga cómo. Debo decir que esto es más fácil cuando hay un grupo de personas que conocen muy bien el sector, que han trabajado allí toda la vida. ¿Esta manera de trabajar es fácilmente trasladable a otras empresas? Esto deberían decirlo sus responsables. La transversalidad >>

David Campos

Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) is one of the founding partners of the audiovisual group Mediapro. He participated in creating and developing Televisió de Catalunya (TVC), where he was the head of news and sports productions for eight years. He was also in charge of special operations at FORTA (Federation of Autonomous Radio and Television Organisations) and head of the television department at Dorna (the company that organised the World Motorcycle Championship). In early January, Roures participated in the fourth internal communication workshop at the UOC, which focused on the strategic plan and the importance of leadership.

At the workshop, you explained how Mediapro has come to have 3,000 workers and become one of the leading companies in its sector without a strategic plan or a reporting hierarchy. Tell me more about non-pyramidal labour relations. We think that a flatter organi-

sation gives more room for people’s talent and initiative to be expressed. And that conversely, a more vertical organisation suffocates this talent and initiative, most likely because more vertical organisations do not pursue this objective. But we are not trying to spread a doctrine. At Mediapro there are people in charge of specific jobs who don’t expect anyone to tell them how to do them. I should say that this is easier when there is a group of people that is very familiar with the industry, who have been working in it their whole life. Would it be easy to transfer this way of working to other companies? The heads of those companies would have to judge that for >>


X MÓN UOC

<<

“Una organització més transversal permet expressar millor el talent” “Una organización más transversal permite expresar mejor el talento” “A flatter organisation gives more room for people’s talent to be expressed”

<<

también tiene que ver con el respeto a las personas y con evitar la malentendida competitividad entre compañeros para progresar verticalmente. En Mediapro intentamos ahorrarnos todo esto. Dicen que se enfada cuando no le reconocen que personas normales con el trabajo bien hecho puedan conseguir lo que usted ha conseguido. Yo me enfado muy poco. Para explicar una trayectoria

como la nuestra, lo más fácil es individualizarla y no aceptar que es el resultado del esfuerzo y del trabajo de mucha gente, que los resultados son fruto del trabajo de un colectivo. Cuando se habla de personas normales, se hace en contraposición a la idea de que los

salitat també té a veure amb el respecte a les persones i amb evitar la malentesa competitivitat entre companys, per progressar verticalment. A Mediapro intentem estalviar-nos tot això. Diuen que s’enfada quan no li reconeixen que persones normals amb la feina ben feta poden aconseguir el que ha aconseguit vostè.

Jo m’enfado molt poc. Per explicar trajectòries com la nostra, el més fàcil és individualitzar-les i no acceptar que és el resultat de l’esforç i el treball de molta gent, que els resultats són fruit de la feina d’un col·lectiu. Quan es parla de persones normals, es fa en contraposició a la idea que els èxits només són possibles amb ajuts externs. En el nostre cas, el que es vol fer al parlar d’aquests suposats amiguismes és, precisament, amagar que gent normal, treballant molt i posant-hi voluntat, pot fer coses noves i que funcionin. El diari Público, propietat dels socis de Mediapro, publica des

éxitos sólo son posibles con ayudas externas. En nuestro caso, lo que quieren hacer al hablar de estos supuestos amiguismos es, precisamente, ocultar que una gente normal, trabajando mucho y poniéndole voluntad, puede hacer cosas nuevas y que estas funcionen. El diario Público, propiedad de los socios de Mediapro, está publicando desde el día de Sant Jordi un cuadernillo de doce páginas escrito íntegramente en catalán y dedicado a la actualidad de Cataluña. ¿Por qué no una edición del diario en catalán, como hace El Periódico, por ejemplo? Lo que hace El Periódico

tiene mucho mérito, pero es muy caro y nosotros no lo podemos pagar. Público es un diario de ámbito estatal que quiere estar más cerca de los territorios, y creemos que una buena manera de avanzar en el arraigo en Cataluña es ofrecer a los lectores unas páginas dedicadas a la actualidad de aquí y en catalán. Con esto quiero decir

<<

themselves. A horizontal organisation also has to do with respect for people and avoiding negative competition for promotions among colleagues. At Mediapro we try to avoid all that. They say that you get angry when someone fails to acknowledge that normal people can achieve what you have achieved through hard work. I rarely get angry. The easiest way to explain a success

like ours is by pointing to its uniqueness instead of accepting the fact that it is the result of many people’s effort and work, that it is the result of a collective effort. When talking about normal people, this is contrasted to the idea that success is only possible with a little boost from someone else. But we believe that the goal when talking about this supposed nepotism is precisely to hide the fact that by working hard and making an effort, normal people can do new things that work well.

Since April, the newspaper Público, which is owned by the Mediapro partners, has been publishing a special 12-page supplement written entirely in Catalan that examines Catalonia today. Why don’t you put out a Catalan edition of the newspaper, like El Periòdico does? What El Periòdico does is extremely meritorious,

but it is also very expensive and we cannot afford it. Público is a nationwide newspaper that wants to get closer to the regions, and we think that a good way to do this in Catalonia is by offering readers a few pages devoted to Catalonia today and written in Catalan. By this I mean that if we only translated the entire newspaper, we would still not be providing more information on what’s happening here in Catalonia. Plus, Público has an approach unlike that of other similar newspapers, and which can be seen in the way it deals with issues like Catalonia’s Charter of Self-Government, the negotiations on


MÓN UOC XI

de Sant Jordi un quadern de dotze pàgines escrit íntegrament en català i dedicat a l’actualitat de Catalunya. Per què no una edició del diari en català, com fa El Periódico, per exemple? El que fa

El Periódico té molt mèrit però és molt car i nosaltres no ho podem pagar. Público és un diari d’àmbit estatal que vol estar més a prop dels territoris, i pensem que una bona manera d’avançar en l’arrelament a Catalunya és oferir als lectors unes pàgines dedicades a l’actualitat d’aquí i en català. Amb això vull dir que si només traduíssim tot el diari, ens mancaria donar més informació del que passa aquí. A més, Público té un enfocament diferent al d’altres diaris del mateix àmbit. Ho hem vist en el tractament de temes com l’Estatut, la negociació del finançament o les qüestions lingüístiques. I n’estem orgullosos perquè aquest és un dels objectius que ens vam marcar des de l’inici i és una de les seves funcions.

Faci de visionari. Quin futur tenen els diaris de paper? Encara han

de trobar l’equilibri adequat amb la seva edició digital. El paper no ha de ser necessàriament secundari. Caldrà que ambdues versions donin més elements d’anàlisi i d’informació sobre les notícies. Si se sap fer un bon maridatge, l’edició en paper seguirà funcionant, no sé si cinquanta anys, però vint-i-cinc, sí. La graella de Televisió de Catalunya inclou nombrosos productes de Mediapro i altres productores. És bo per a la seva economia i professionals que hi hagi tanta producció externa? El primer que hem de

valorar és si aquesta producció té qualitat o no i si té audiència o no en té. Quan va néixer TV3, en el camp de l’audiovisual, aquí no hi havia res, i va haver de dedicar-se a omplir molts forats. Però el que no podem fer vint-i-sis anys després és fer de la necessitat virtut. Sigui la que sigui, una televisió és només una difusora de continguts, no ha >>

que si nos limitáramos a traducir todo el periódico, nos faltaría dar más información de lo que ocurre aquí. Además, Público tiene un enfoque distinto al de otros periódicos del mismo ámbito. Lo hemos visto en el tratamiento de temas como el Estatut, la negociación de la financiación o las cuestiones lingüísticas. Y estamos orgullosos de ello, porque este es uno de los objetivos que nos marcamos desde el principio y es una de sus funciones. Haga de visionario. ¿Qué futuro tienen los periódicos en papel?

Tienen que encontrar aún el equilibrio adecuado con su edición digital. El papel no tiene por qué ser necesariamente secundario. Será necesario que ambas versiones proporcionen más elementos de análisis y de información sobre las noticias. Si se sabe hacer un buen maridaje, la edición en papel seguirá funcionando, no sé si cincuenta años, pero sí veinticinco.

La parrilla de Televisió de Catalunya incluye numerosos productos de Mediapro y otros productores. ¿Es bueno para su economía y para sus profesionales que exista tanta producción externa? Lo primero

que debemos valorar es si esta producción tiene calidad o no, y si tiene o no tiene audiencia. Cuando nació TV3, en el campo del audiovisual aquí no había nada, y tuvo que dedicarse a llenar muchos huecos. Pero después de veintiséis años, no podemos hacer de la necesidad virtud. Una televisión, cualquiera que sea, no es más que una difusora de contenidos, y no debe ser ni una productora, ni una distribuidora de señales de satélite ni una comercializadora de derechos. Una televisión, pública o privada, tiene que desear ofrecer los mejores contenidos, y si invierte más en estructura que en contenidos tiene un problema. En Televisión Española ha desaparecido la publicidad. ¿Lo ve posible en el caso de TVC? El debate de fondo de todo esto es cómo se finan>>

financing and language issues. And we are proud of this because it is one of the goals we set for ourselves from the start, and it is also one of our missions. Play the visionary. What is the future of paper-based newspapers?

They have yet to strike the right balance with their digital editions. The paper version does not necessarily have to be secondary. Both versions should provide more elements of analysis and information on the news. If we manage to do this well, paper editions will still be around perhaps not 50 years from now, but certainly for the next 25 years. Televisió de Catalunya’s programming includes several products from Mediapro and other producers. Is it good for the economy and for professionals to have so many external productions? The

first thing we have to consider is the quality of the production and wheth­er or not it has an audience. When TV3 started, there was

nothing in the field of audiovisuals, and it had to make an effort to fill many gaps. But what we can’t do 26 years later is make a virtue out of necessity. Any television station is just a means to disseminate content; it should not be a production company or a distributor of satellite signals, or a commercialiser of rights. A television station, either public or private, should aim to offer the best content, and if more is invested in structure than in content, it has a problem. Advertising has disappeared from Televisión Española. Do you think that’s possible at TVC? The underlying debate of all this is how

public television is financed so that it can be a high-quality station with an audience. Better contents must be offered so that public television fulfils its main mission: to be a public service. And if there are not enough public funds to do this, it still needs advertising. In the case of TV3, what I find to be missing is more advertising in >>


XII MÓN UOC

“Una televisió que inverteix més en estructura que en continguts té un problema” <<

de ser una productora, ni una distribuïdora de senyals de satèl·lit, ni una comercialitzadora de drets. Una televisió, pública o privada, ha de voler oferir els millors continguts, i si inverteix més en estructura que en continguts té un problema. A Televisió Espanyola ha desaparegut la publicitat. Ho veu possible en el cas de TVC? El debat de fons de tot això és com es finança

la televisió pública perquè sigui una televisió de qualitat i amb audiència. Cal oferir els millors continguts perquè la televisió pública compleixi el seu principal objectiu, ser un servei públic. I si no hi ha prou fons públics per aconseguir-ho, cal que hi segueixi havent publicitat. En el cas de TV3, el que trobo a faltar és més publicitat en català. En els darrers anys, la publicitat en castellà ha pujat massa. Amb l’arribada de la TDT quin paper tindran les televisions locals?

Nosaltres vam dir fa molts anys que la proliferació de televisions

terrestres locals no era realista ni rendible, i llavors ens van dir de tot. L’arribada de la TDT ha demostrat que teníem raó, i moltes ja no es recuperaran. S’ha matat la televisió local de proximitat, que era important. Hi ha altres projectes que sobreviuran, és clar, però que de locals no en tenen res. D’altra banda, les autonòmiques privades tampoc no tenen marge d’existència. Això és perquè es legisla i no es pensa o potser es pensa després. Això ha passat en l’atorgament dels múltiplex de la TDT. El mercat és el que és i si hi ha autonòmiques potents i privades estatals potents, no hi ha lloc per a tothom. El Barça-Madrid de novembre passat es va jugar a 55 sales de cinema de tot l’Estat de la mà de Mediapro. I, de fet, encara es projecten partits de futbol al cinema. Creu que serà rendible en partits de menor trascendència? És una finestra més on ensenyar el futbol,

<<

cia la televisión pública para que sea una televisión de calidad y que tenga audiencia. Hay que ofrecer los mejores contenidos para que la televisión pública cumpla su principal objetivo, ser un servicio público. Y si no hay suficientes fondos públicos para conseguirlo, es necesario que siga habiendo publicidad. En el caso de TV3, lo que echo en falta es más publicidad en catalán. En los últimos años, la publicidad en castellano ha aumentado demasiado. Con la llegada de la TDT, ¿cuál será el papel de las televisiones locales? Nosotros dijimos hace muchos años que la proliferación de

cales. Por otro lado, las autonómicas privadas tampoco tienen margen de existencia. Esto se debe a que se legisla sin pensar, o tal vez se piensa después. Es lo que ha ocurrido con la asignación de los múltiplex de la TDT. El mercado es el que es, y si hay autonómicas potentes y privadas estatales potentes, no hay lugar para todo el mundo. El Barça-Madrid del pasado mes de noviembre se jugó en 55 salas de cine de todo el estado de la mano de Mediapro. Y, de hecho, aún se proyectan partidos de fútbol en el cine. ¿Cree que será rentable en partidos de menor trascendencia? Es una ventana más desde

televisiones terrestres locales no era realista ni rentable, y en aquel momento nos dijeron de todo. La llegada de la TDT ha demostrado que teníamos razón, y muchas ya no se recuperarán. Se ha matado la televisión local de proximidad, que era importante. Existen otros proyectos que sobrevivirán, por supuesto, pero no son en absoluto lo-

donde mostrar el fútbol, con una calidad de imagen y de sonido muy superior. Permite ver un partido con una serie de percepciones que no las tienes ni siquiera en el estadio.

“A television station that invests more in structure than in content has a problem”

it was important. Obviously other projects survive, but they’re any­ thing but local. On the other hand, the private regional stations don’t have any room to survive either. This is because laws are passed without any thought, or perhaps the thought comes afterward. This has happened when granting the DTT multiplexes. The market is what it is, and if there are powerful regional TV stations and powerful state-wide TV stations, there isn’t room for everyone.

<<

Catalan. There has been too big a surge in advertising in Spanish in recent years. With the arrival of DTT, what role will local television stations play?

We said many years ago that the proliferation of local terrestrial television stations was neither realistic nor profitable, and people called us mad. The arrival of DTT has proven us right, and many won’t be able to catch up now. Local television has been killed, even though

¿Cuál es su posición ante la ley catalana del cine que ha impulsado el gobierno de la Generalitat? Creo que la ley catalana es más

Last November Mediapro showed the Barça-Madrid match in 55 cinemas all over Spain. And in fact football matches are still being shown in cinemas. Do you think this will be profitable for less important matches? It is yet another medium where football can be

shown, with much higher picture and sound quality. It lets viewers see a match with a series of vantage points they can’t get even at the stadium.


MÓN UOC XIII

“Una televisión que invierte más en estructura que en contenidos tiene un problema”

amb molta més qualitat d’imatge i de so. Permet veure un partit amb un seguit de percepcions que no les tens ni estant a l’estadi. Quina posició té davant la llei catalana del cinema que ha impulsat el govern de la Generalitat? Crec que la llei catalana és més evolucio-

nada que l’espanyola, encara que això no es diu perquè no es parla de la llei i, en canvi, es parla del català. D’altra banda, aquest país s’hauria de prendre seriosament la qüestió de les versions originals perquè els nostres fills parlarien millor diverses llengües i perquè la versió original sempre té més qualitat que la doblada, per molt bona que aquesta sigui. En general, el públic està massa acostumat al doblatge. Arribats aquí, si cal seguir doblant, estic d’acord que hi hagi quotes pel que fa a la llengua. Ara per ara, però, el públic identifica els personatges de les pel·lícules amb la versió castellana. I no estic convençut que més exhibició de còpies en català vulgui dir

més persones veient cinema en català. Caldria fomentar-ho prèviament, perquè si dos anys després que la llei s’apliqui la gent no va a aquestes sales haurem fracassat i no hi haurà solució. A nosaltres ens va passar amb el cas de Vicky Cristina Barcelona. No dic que fos un fracàs, però la gent preferia anar a veure la versió doblada al castellà [tot i que s’exhibia en més sales en català]. Per acabar, avui es pot parlar d’una indústria audiovisual catalana?

Catalunya té un sector audiovisual potent i capdavanter i ho seria més si tothom se’l prengués més seriosament, començant pel sector, l’administració i les universitats. L’audiovisual és un sector tan estratègic com la resta. Passa que a l’administració potser li sembla més modern apostar per altres sectors. D’altra banda, a Barcelona es produeixen el 35% dels continguts de les televisions de l’Estat. Això no passa enlloc més.

evolucionada que la española, aunque esto no se dice porque no se habla de la ley y, en cambio, se habla del catalán. Por otro lado, este país se debería tomar en serio la cuestión de las versiones originales porque nuestros hijos hablarían mejor varias lenguas y porque la versión original siempre tiene más calidad que la doblada, por muy buena que esta sea. En general, el público está demasiado acostumbrado al doblaje. A partir de aquí, si hace falta seguir doblando, estoy de acuerdo en que haya cuotas respecto a la lengua. Sin embargo, ahora el público identifica a los personajes de las películas con la versión castellana. Y no estoy convencido de que más exhibición de copias en catalán signifique más personas viendo cine en catalán. Se debería fomentar previamente, porque si dos años después de que se aplique la ley la gente no va a estas salas, habremos fracasado y no habrá solución. A nosotros nos pasó con el caso de Vicky Cristina

Barcelona. No digo que fuera un fracaso, pero la gente prefería ir a ver la versión doblada al castellano [aunque se exhibía en más salas en catalán].

What is your position on the Catalan film law being pushed through by the government of the Generalitat? I think that Catalan law is

be encourag­ed beforehand, because if two years after the law is enacted people aren’t going to these films, it will be a failure with no solution. This happened to us with Vicky Cristina Barcelona. I’m not saying it was a failure, but people preferred going to the Spanish-dubbed version [even though it was showing in Catalan in more cinemas].

much more evolved than Spanish law, even though this is never said because people talk not about the law but about Catalan. On the other hand, this country should seriously examine the question of original versions because our children would speak a variety of languages better than we do, and the original version is always higher quality than the dubbed version, no matter how well it is done. Generally speaking, audiences here are too used to dubbing. Having said that, if dubbing is still going to take place I agree that there should be language quotas. Right now, however, audiences identify with the characters in the Spanish version of films, and I’m not at all certain that showing more copies in Catalan means that more people will go to watch films in Catalan. This must

Para terminar, ¿hoy se puede hablar de una industria audiovisual catalana? Cataluña tiene un sector audiovisual potente y vanguar-

dista y lo sería más si todo el mundo se lo tomase más en serio, empezando por el sector, la administración y las universidades. El sector audiovisual es tan estratégico como los demás. Lo que ocurre es que a la administración tal vez le parece más moderno apostar por otros sectores. Por otro lado, en Barcelona se produce el 35% de los contenidos de las televisiones del Estado. Esto no ocurre en ningún otro lugar.

Finally, can we speak today about a Catalan audiovisual industry?

Catalonia has a powerful, cutting-edge audiovisual industry, and it would be even more so if it were taken more seriously, first and fore­ most by the industry itself, the administration and the universities. Audiovisuals is as strategic an industry as the others. The problem is that perhaps the administration thinks it is more modern to cater to other sectors. Yet 35% of the television contents in Spain are produc­ ed in Barcelona. That can’t be said of anywhere else.


OFERTA FORMATIVA/ Graus (estudis adaptats a l’EEES) • Dret • Psicologia • Humanitats • Llengua i Literatura Catalanes (*) • Educació Social • Comunicació • Informació i Documentació • Turisme • Administració i Direcció d’Empreses • Multimèdia • Tecnologies de Telecomunicació • Enginyeria Informàtica • Màrqueting i Investigació de Mercats • Relacions Laborals i Ocupació Graus pendents de verificació • Criminologia Titulacions homologades (diplomatures, llicenciatures i enginyeries) • Ciències Empresarials • Turisme • Enginyeria d’Informàtica • Enginyeria Tècnica d’Informàtica de Gestió • Enginyeria Tècnica d’Informàtica de Sistemes • Eng. Tècn. de Telecomunicació, especialitat de Telemàtica • Graduat en Multimèdia (títol propi) • Dret • Filologia Catalana (2n cicle) (*) • Humanitats (2n cicle) • Administració i Direcció d’Empreses (2n cicle) • Ciències del Treball (2n cicle) • Comunicació Audiovisual (2n cicle) (*) • Documentació (2n cicle) • Investigació i Tècniques de Mercat (2n cicle) • Psicopedagogia (2n cicle) • Publicitat i Relacions Públiques (2n cicle) • Estudis de l’Àsia Oriental (2n cicle) • Estudis de Ciències Polítiques i de l’Administració (2n cicle) (*) Doctorat (**) • Doctorat sobre la Societat de la Informació i el Coneixement Institut Internacional de Postgrau (IIP) L’IIP aplega l’oferta formativa de postgrau i formació contínua de la UOC, basada en els mateixos principis de qualitat, orientada al món professional i amb una visió internacional. El curs 2010-2011, la UOC imparteix els màsters següents adaptats a l’EEES: Màsters universitaris • Educació i TIC (e-learning) • Gestió Cultural • Gestió Cultural d’Orientació Acadèmica i Investigadora • Prevenció de Riscos Laborals • Programari Lliure (***) • Societat de la Informació i el Coneixement • Formació de Professorat (*) • Anàlisi Política (*)

Màsters pendents de verificació • Fiscalitat • Psicologia, Salut i Qualitat de Vida • Telemedicina La UOC imparteix més de 200 postgraus i màsters, que es distribueixen en els àmbits de coneixement següents: • Global Executive Education (***) • Economia i empresa • Informàtica, multimèdia i telecomunicació (***) • Comunicació i informació • Dret i ciències polítiques • Llengua, lingüística i traducció • Art, cultura i societat • Psicologia i ciències de l’educació • Cooperació humanitària, pau i sostenibilitat (***) • Ciències de la salut • Gestió de la ciutat i urbanisme • Turisme (*) • Estudis nacionals i identitaris • Estudis islàmics i àrabs (****) • Sistemes alimentaris, cultura i societat (***) • Societat de la informació Novetats destacades • MBA de Ciències Immobiliàries • Màster d’Entreteniment TV3-UOC @teneu universitari: Dóna la possibilitat de matricular-se i cursar assignatures independents sense cap tipus de requisits previs. Es pot escollir entre més de 400 assignatures que s’ofereixen als diferents estudis a les mateixes aules que la resta d’estudiants i amb els mateixos recursos didàctics. La iniciativa parteix del concepte de l’estudiant oient de les universitats presencials. Universitat Oberta d’Estiu i Cursos d’Hivern: Ofereixen propostes organitzades en diferents àmbits de coneixement que abracen des de l’economia fins a la informàtica, la nutrició o la societat de la informació. Programa de viatges: Formació específica i especialitzada sobre destinacions, països i cultures del món i sobre el mateix fet de viatjar. Seminaris: Més orientats al món professional, s’ofereixen per millorar aptituds i competències relacionades amb el terreny laboral. Cursos de Català Obert: Diferents nivells que preparen l’estudiant per superar les proves interuniversitàries per obtenir els certificats oficials de coneixements de llengua catalana homologats per la Generalitat de Catalunya. Escola de llengües: Agrupa tota l’oferta de llengües de la UOC, amb diferents nivell d’anglès, francés, xinès, japonés, català i alemany, en consonància amb el marc comú de referència europeu i amb una metodologia innovadora i col·laborativa. EducaciOnline • Curs d’accés a la universitat per a > 25 anys • Cursos de formació superior per a professionals www.educacionline.com

Aquests estudis s’imparteixen en català i castellà excepte en els casos següents: (*) Només en català (**) Només en anglès (***) A més en anglès (****) Només en francès. La llicenciatura d’Humanitats en castellà només s’imparteix al segon cicle.


OFERTA FORMATIVA/ Grados (estudios adaptados al EEES) • Derecho • Psicología • Humanidades • Lengua y Literatura Catalanas (*) • Educación Social • Comunicación • Información y Documentación • Turismo • Administración y Dirección de Empresas • Multimedia • Tecnologías de Telecomunicación • Ingeniería Informática • Marketing e Investigación de Mercados • Relaciones Laborales y Ocupación Grados pendientes de verificación • Criminología Titulaciones homologadas (diplomaturas, licenciaturas e ingenierías) • Ciencias Empresariales • Turismo • Ingeniería de Informática • Ingeniería Técnica de Informática de Gestión • Ingeniería Técnica de Informática de Sistemas • Ing. Téc. de Telecomunicaciones, especialidad en Telemática • Graduado en Multimedia (título propio) • Derecho • Filología Catalana (2º ciclo) (*) • Humanidades (2º ciclo) • Administración y Dirección de Empresas (2º ciclo) • Ciencias del Trabajo (2º ciclo) • Comunicación Audiovisual (2º ciclo) (*) • Documentación (2º ciclo) • Investigación y Técnicas de Mercado (2º ciclo) • Psicopedagogía (2º ciclo) • Publicidad y Relaciones Públicas (2º ciclo) • Estudios del Asia Oriental (2º ciclo) • Estudios de Ciencias Políticas y de la Administración (2º ciclo) (*) Doctorado (**) • Doctorado sobre la Sociedad de la Información y el Conocimiento Instituto Internacional de Posgrado (IIP) El IIP reúne la oferta formativa de posgrado y formación continua de la UOC, basada en los mismos principios de calidad, orientada al mundo profesional y con una visión internacional. Durante el curso 2010-2011, la UOC imparte los siguientes másters adaptados al EEES: Másters universitarios • Educación y TIC (e-learning) • Gestión Cultural • Gestión Cultural de Orientación Académica e Investigadora • Prevención de Riesgos Laborales • Software Libre (***) • Sociedad de la Información y el Conocimiento • Formación de Profesorado (*) • Análisis Político (*)

Másters pendientes de verificación • Fiscalidad • Psicología, Salud y Calidad de Vida • Telemedicina La UOC imparte más de 200 posgrados y másters, que se distribuyen en los siguientes ámbitos de conocimiento: • Global Executive Education (***) • Economía y empresa • Informática, multimedia y telecomunicación (***) • Comunicación e información • Derecho y ciencias políticas • Lengua, linguística y traducción • Arte, cultura y sociedad • Psicología y ciencias de la educación • Cooperación humanitaria, paz y sostenibilidad (***) • Ciencias de la salud • Gestión de la ciudad y urbanismo • Turismo (*) • Estudios nacionales e identitarios • Estudios islámicos y árabes (****) • Sistemas alimentarios, cultura y sociedad (***) • Sociedad de la información Novedades destacadas MBA de Ciencias Inmobiliarias Máster de Entretenimiento TV3-UOC @teneo universitario: Da la posibilidad de matricularse y cursar asignaturas independientes sin ningún tipo de requisitos previos. Se puede elegir entre más de 400 asignaturas que se imparten en los diferentes estudios y cursarlas en las mismas aulas y con los mismos recursos didácticos que el resto de estudiantes. La iniciativa se inspira en el concepto del estudiante oyente de las universidades presenciales. Universitat Oberta de Verano y Cursos de Invierno: Ofrecen propuestas organizadas en diferentes áreas de conocimiento, que abarcan desde la economía hasta la informática, la nutrición o la sociedad de la información. Programa de viajes: Formación específica y especializada sobre destinos, países y culturas del mundo, y sobre el hecho mismo de viajar. Seminarios: Más orientados al mundo profesional, se ofrecen para mejorar aptitudes y competencias relacionadas con el terreno laboral. Cursos de Catalán Abierto: Diferentes niveles que preparan al estudiante para superar las pruebas interuniversitarias para la obtención de los certificados oficiales de conocimiento de lengua catalana homologados por la Generalitat de Catalunya. Escuela de idiomas: Agrupa toda la oferta de idiomas de la UOC, con diferentes niveles de inglés, francés, chino, japonés, catalán y aleman, de acuerdo con el marco común de referencia europeo e incorporando una metodología innovadora y colaborativa. EducaciOnline • Curso de acceso a la universidad para > 25 años • Cursos de formación superior para profesionales www.educacionline.com

Estos estudios se imparten en catalán y castellano excepto en los casos siguientes: (*) Sólo en catalán (**) Sólo en inglés (***) Además en inglés (****) Sólo en francés. La licenciatura de Humanidades en castellano se imparte sólo en el segundo ciclo.


DEGREES OFFERED/ Bachelor’s (degrees adapted to the EHEA) • Law • Psychology • Humanities • Catalan Language and Literature (*) • Social Education • Communication • Information and Documentation • Tourism • Business Administration and Management • Multimedia • Telecommunications Technologies • Computer Engineering • Marketing and Market Research • Labour Studies and Employment Degrees pending verification • Criminology Approved degrees (diplomas, Bachelor’s and Engineering degrees) • Business Sciences • Tourism (*) • Computer Engineering • Technical Engineering in Computer Management • Technical Engineering in Computer Systems • Technical Engineering in Telecommunications, speciality in Telematics • Multimedia Studies (in-house degree) • Law • Catalan Language and Literature (2nd cycle) (*) • Humanities (2nd cycle) • Business Administration and Management (2nd cycle) • Labour Sciences (2nd cycle) • Audiovisual Communication (2nd cycle) (*) • Documentation (2nd cycle) • Market Research and Techniques (2nd cycle) • Educational Psychology (2nd cycle) • Advertising and Public Relations (2nd cycle) • East Asian Studies (2nd cycle) • Political Science and Public Administration (2nd cycle) (*) Doctorates (**) • PhD on the Information and Knowledge Society International Graduate Institute (IIP) The IIP organises all the UOC’s post-graduate and lifelong learning classes, which are based on quality, are oriented towards the working world and have an international vision. In the academic year 2010-2011, the UOC is offering the following Master’s adapted to the EHEA: University Master’s • Education and ICT (E-learning) • Cultural Management • Researcher Guidance Cultural Management UOC-UDG-UIB • Workplace Risk Prevention • Free and Open Source Software Technology (***) • Knowledge and Information Society • Teacher Training (*)

• Political analysis (*) Master’s pending verification • Tax Regulation • Psychology, Health and Quality of Life • Telemedicine The UOC offers more than 200 post-graduate courses and Master’s, which are divided into the following areas of knowledge: • Global Executive Education (***) • Economics and Business • IT, Multimedia and Telecommunications (***) • Communication and Information • Law and Political Science • Language, Linguistics and Translation • Art, Culture and Society • Psychology and Education Sciences • Humanitarian Cooperation, Peace and Sustainability (***) • Health Sciences • City Management and Urban Planning • Tourism (*) • National and Identity Studies • Arab and Islamic Studies (****) • Food Systems, Culture and Society (****) • Information Society New courses • MBA in Property Sciences • TV3-UOC Master’s Degree in Entertainment @teneu universitari: This gives students the option of registering for and taking independent courses without any type of prerequisite. This system allows students to choose from among more than 400 courses that are being offered in the different degree programmes in the same classes as the other students and using the same teaching materials. The initiative is based on the idea of the student who audits university classes. Virtual Summer School and Winter Courses: Courses organised in different fields that span everything from economics to IT, nutrition and the Information Society. Travel Programme: Specific, specialised training on destinations, countries and cultures of the world and on the act of travelling. Seminars: To improve skills and competences related to the workplace Open Catalan Courses: Different levels to prepare students to pass the inter-university tests needed to earn the official Catalan certificates approved by the Catalan government. Language School: This includes all the language courses offered at the UOC with different levels of English, French, Chinese, Japanese, Catalan and German, in alignment with the common European reference framework and using an innovative, collaborative methodology. EducaciOnline • University entrance courses for > 25 years. • Higher training courses for professionals. www.educacionline.com

These programmes are taught in Catalan and Spanish, except the following: (*) Only in Catalan (**) Only in English (***) In English as well (****) Only in French. The degree in Humanities is only taught in Spanish in the second cycle.


UOC

EN XIFRES/ EN CIFRAS/ IN NUMBERS/

ELS ESTUDIANTS DE LA UOC / LOS ESTUDIANTES DE LA UOC / THE UOC STUDENTS / Distribució per tipus d’estudis / Distribución según el tipo de estudios / Distribution by type of programme /

Distribució per estudis / Distribución por estudios / Distribution by programme /

OFERTA OFICIAL Economia i Empresa

Grau Graus EEES

3.452

Diplomatura de Ciències Empresarials

9.112

Llicenciatures i enginyeries

21.488

Diplomatura de Turisme

1.419

Diplomatures i enginyeries tècniques

16.863

2n cicle d’Administració i Direcció d’Empreses

1.841

2n cicle de Ciències del Treball

1.614

2n cicle d’Investigació i Tècniques de Mercat

1.044

Postgrau Màsters universitaris

1.486

Doctorat Doctorat

Màster de Prevenció de Riscos Laborals 77

OFERTA PRÒPIA Postgrau Màsters

769

Ciències de la Informació i la Comunicació Llicenciatura de Comunicació Audiovisual

628

2n cicle de Documentació

816

2n cicle de Publicitat i Relacions Públiques

996 394

Postgraus

1.402

Màster oficial de Societat de la Informació i el Coneixement

Especialització

1.086

Dret i Ciència Política Llicenciatura de Dret

Títol propi Títol propi (GMMD)

594

2n cicle de Ciències Polítiques i de l’Administració Grau de Dret

Altres Ateneu universitari

3.242

Arts i Humanitats

Universitat Oberta d’Estiu i d’Hivern

2.816

Llicenciatura de Filologia Catalana

Altres: Català Obert, Actualització, Programa de viatges, Seminaris

1.103

412

Llicenciatura d’Humanitats

3.908 471 1.026 625 2.187

2n cicle d’Estudis de l’Àsia Oriental

733

Grau d’Humanitats

631

Psicologia i Ciències de l’Educació

TOTAL:

54.378 Curs 2008-2009. Data d’elaboració: 05/11/2009

Llicenciatura de Psicologia

3.843

2n cicle de Psicopedagogia

1.766

Grau de Psicologia

1.795

Màster ofical d’Educació i TIC (e-learning)

497

Informàtica i Telecomunicació Enginyeria Tècnica d’Informàtica de Gestió

2.339

Enginyeria Tècnica d’Informàtica de Sistemes

3.024

Enginyeria Tècnica de Telecomunicació, especialitat de Telemàtica

969

2n cicle d’Enginyeria Informàtica

976

Màster oficial de Programari Lliure

412


WEB/

WWW.DEBATS.CAT El futur de l’educació, a debat PER JOSEP M. MOMINÓ

El web que trobareu a www.debats.cat té per objectiu difondre el coneixement generat en els “Debats d’Educació”. Es tracta d’una sèrie de conferències obertes –de quatre a sis per any– amb un debat posterior. Els ponents reflexionen sobre temes d’actualitat o de fons que es consideren claus en relació als reptes i als problemes que ha d’afrontar l’educació en el context social, polític i econòmic en què vivim. Aquesta iniciativa, adreçada a la comunitat educativa en el sentit més ampli i als actors socials en general, és impulsada pels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i la Fundació Jaume Bofill, amb la col·laboració del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

A www.debats.cat s’hi poden trobar totes les conferències dels ponents que hi han participat, en diversos formats: –Vídeo (versió original i versió subtitulada) –PDF amb la ponència editada –Síntesi de les idees principals –Selecció d’enllaços relacionats Entre els convidats que han intervingut a les darreres edicions dels Debats, hi ha noms tan significatius com Manuel Castells, Zygmunt Bauman, Alain Touraine, Andreas Schleicher o Martin Carnoy.

El futuro de la educación, a debate La web que encontraréis en www.debats.cat tiene como objetivo difundir el conocimiento generado en los “Debates de Educación”, una serie de conferencias abiertas –entre cuatro y seis al año–, tras las cuales se celebra un debate. Los ponentes reflexionan sobre temas de actualidad o de fondo considerados clave en relación con los retos y los problemas a los que ha de hacer frente la educación en el contexto social, político y económico en el que vivimos. Esta iniciativa, dirigida a la comunidad educativa en el sentido más amplio y a los actores sociales en general, se debe a los estudios de Psicología y Ciencias de la Educación de la UOC y a la Fundación Jaume Bofill, y en ella colabora el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA).

En www.debats.cat se pueden encontrar, en distintos formatos, todas las conferencias de los ponentes que han participado en las mismas: –Vídeo (versión original y versión subtitulada) –PDF con la ponencia editada –Síntesis de las ideas principales –Selección de enlaces relacionados Entre los invitados que han intervenido en las últimas ediciones de los Debates, figuran nombres tan significativos como los de Manuel Castells, Zygmunt Bauman, Alain Touraine, Andreas Schleicher o Martin Carnoy.

The future of education, under debate The purpose of the website www.debats.cat is to disseminate the knowledge generated at the “Debates on Education”, a series of open lectures – from four to six are held per year – with a debate following afterward. The speakers examine the most important timely or underlying issues regarding the challenges and problems that education must grap­ ple within the social, political and economic milieu in which we live. This initiative, targeted at the educational community in the broadest sense as well as at social stakeholders in general, is spearheaded by the Psychology and Educational Sciences Department at the UOC and the Jaume Bofill Foundation, in conjunction with the Contemporary Art Museum of Barcelona (MACBA).

At www.debats.cat, you can find all the lectures by the participating speakers in a variety of formats: –Video (original and subtitled versions) –PDFs containing the published lectures –Summary of main ideas –Selection of related links The guest speakers at the most recent debates included such prominent personalities as Manuel Castells, Zygmunt Bauman, Alain Touraine, Andreas Schleicher and Martin Carnoy.


MÓN UOC XIX

Visitants únics / Visitantes únicos / Visitors 14.338 Visites / Visitas / Visits 18.905 Pàgines vistes / Páginas vistas / Page views 32.884 Subscriptors / Suscriptores / Subscribers (31/5/2010)

1.971

2.000

1.213

1.500

707

1.000

500

0 4-08 5-08 6-08 7-08 8-08 9-08 10-08 11-08 12-08 1-09 2-09 3-09 4-09 5-09 6-09 7-09 8-09 9-09 10-09 11-09 12-09 1-10 2-10 3-10 4-10 5-10

Miquel Àngel Essomba

Daniel Daniel Pennac Innerarity François Dubet

Ramon Farré

Peggy Levitt

Juan Carlos Tedesco

Zygmunt Bauman Mats Ekholm

Alvaro Marchesi

Miquel Martínez Ramon Plandiura

Xavier Bonal María Nieves Tapia

Cristovam Buarque

Cecilia Braslavsky

Debats d’Educació

Cèsar Coll Agnès Van Zanten Martin Carnoy

Salvador Cardús

Javier Elzo

Reijo Laukkanen

Joan Coscubiela

Jordi Pujol

Julio Carabaña

Ferran Ferrer

Jorge Wagensberg

Jaap Dronkers Andreas Schleicher

Alain Touraine Marcelo M. Suárez-Orozco Christian Laval Francesc Manuel Castells

Pedró David Hopkins Robert Castel

Vincent Dupriez


ALUMNI/ UOC Alumni, connectada a la xarxa Conexiones UOC Alumni, conectada a la red Conexiones UOC Alumni, connected to the Conexiones network

La xarxa de graduats de la UOC, UOC Alumni, és una de les integrants més actives de Conexiones, un grup que aplega associacions germanes de diferents universitats de l’Estat espanyol i que es reuneix cada sis mesos en el marc d’un seminari d’un dia de durada al voltant d’un tema d’interès per als membres d’aquest col·lectiu. L’assumpte que s’hi tracta es decideix de comú acord. Es tria el lloc on se celebrarà l’acte –la seu varia de manera rotatòria– i la universitat amfitriona s’encarrega de buscar els ponents, organitzar la logística necessària per al bon funcionament de la jornada i muntar el servei de càtering i el dinar. Cada sessió es converteix en un fòrum on es poden compartir experiències, actualitzar coneixements i fomentar l’esperit de xarxa entre les diferents associacions d’antics alumnes, i així millorar el servei que s’està oferint als graduats.

Conexiones ha celebrat ja sis seminaris. L’últim ha estat a Barcelona, i el van organitzar, precisament, UOC Alumni i les associacions d’antics estudiants de la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Internacional de Catalunya i la Pompeu Fabra, que va posar a disposició l’espai al Campus de la Ciutadella. Hi van assistir unes cinquanta persones, procedents també de la Universitat de Barcelona i l’Autònoma, de l’Autònoma de Madrid, la Carlos III, la CEU San Pablo, la Pontificia Comillas, la Politècnica de València i les universitats de Navarra, Valladolid, Granada i Castilla-La Mancha. En aquesta ocasió, el tema triat va ser la responsabilitat social dels grups d’antics estudiants envers els graduats, la societat, el medi ambient i en les activitats que posen en marxa. I es va arribar a una comprensió més gran de què és la responsabilitat social corporativa –la responsabilitat de les empreses va més enllà de guanyar diners–, es va entendre la

La red de graduados de la UOC, UOC Alumni, es una de las integrantes más activas de Conexiones, un grupo que aglutina a asociaciones hermanas de diferentes universidades de España y que, cada seis meses, se reúne en el marco de un seminario de un día de duración y que gira en torno de un tema de interés para los miembros de este colectivo. El tema que se aborda se decide de común acuerdo. Una vez elegido el lugar donde se celebrará el acto —la sede varía de manera rotatoria—, la universidad anfitriona se encarga de buscar a los ponentes, organizar la logística necesaria para el buen funcionamiento de la jornada y montar el servicio de cátering y el almuerzo. Cada sesión se convierte en un foro donde se pueden compartir experiencias, actualizar conocimientos y fomentar el espíritu de red entre las distintas asociaciones de antiguos alumnos, y mejorar así el servicio que se brinda a los graduados.

Conexiones ha celebrado hasta la fecha seis seminarios. El último tuvo lugar en Barcelona, y su organización recayó precisamente en UOC Alumni y en las asociaciones de antiguos estudiantes de la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Internacional de Catalunya y la Pompeu Fabra, que ofreció el espacio del Campus de la Ciutadella. Asistieron unas cincuenta personas, procedentes también de la Universitat de Barcelona y de la UAB, de la Autónoma de Madrid, la Carlos III, la CEU San Pablo, la Pontificia Comillas, la Politécnica de Valencia y las universidades de Navarra, Valladolid, Granada y Castilla-La Mancha. En esta ocasión, el tema elegido fue la responsabilidad social de los grupos de antiguos alumnos para con los graduados, la sociedad y el medio ambiente, así como en las actividades que ponen en marcha. Se logró una comprensión mayor del concepto de responsabilidad social corporativa —la responsabilidad de las empresas va más allá de ganar dinero—,

The network of UOC graduates, UOC Alumni, is one of the most active members of Conexiones, a group that includes sister organisations from different universities around Spain. This organisation meets every six months at a one-day seminar that revolves around a topic of interest for the members of this group. The subject examined is chosen by mutual agreement. Once the venue where the seminar will be held – which rotates – is chosen, the host university takes charge of finding speakers, organising the logistics needed for the event to run smoothly and arranging the catering and lunche.

Each session turns into a forum where experiences are shared, knowledge is updated and the network spirit among the different alumni associations is rekindled, thus improving the services that they offer their graduates. Conexiones has already held six seminars. The latest one was in Barcelona, and it was organised precisely by UOC Alumni and the alumni associations of the Polytechnic University of Catalonia, the International University of Catalonia and the Pompeu Fabra University, which provided room in its Ciutadella Campus to host the seminar. Around 50 people attended from Barcelona University, the Autonomous University of Catalonia, the Autonomous University of Madrid, the Carlos III University, the CEU San Pablo University, the Comillas Pontifical University, the Poly­ technic University of Valencia and the universities of Navarra, Valladolid, Granada and Castilla-La Mancha.


MÓN UOC XXI

Els seminaris semestrals són un espai per compartir experiències i millorar el servei als graduats

Los seminarios semestrales son un espacio para compartir experiencias y mejorar el servicio a los graduados

The biannual seminars are forums for sharing experiences and improving the services to graduates

necessitat de tirar endavant esdeveniments de la manera més sostenible possible i es va copsar el gran potencial que tindria el treball conjunt amb les ONG. La setena trobada de Conexiones es farà a l’octubre a la Universitat d’Alacant i les ponències se centraran en la relació entre les xarxes d’antics estudiants i el món de l’empresa. La xarxa estudia la possibilitat d’estendre els seus tentacles a la resta del continent europeu, segons avança la responsable de UOC Alumni, Maria Parareda, però això és, de moment, una idea que encara s’ha de concretar.

The subject chosen for this latest seminar was alumni associations’ social responsibility towards graduates, society, the environment and in the activities they conduct. Through it, greater understanding was reached of what corporate social responsibility is – companies’ responsibility to go beyond merely earning money. The seminar shed light on the need to conduct events as sustainably as possible and on the enormous potential of working in conjunction with NGOs. The seventh Conexiones gathering will be held in October at the Alicante University and the speakers will focus on the relationship between alumni networks and the business world. According to the head of UOC Alumni, Maria Parareda, Conexiones will also examine the possibility of spreading its tentacles to the rest of Europe. However, for the time being, this is an idea that has yet to take shape.

aaupc

se entendió la necesidad de sacar adelante los eventos de la manera más sostenible posible y se analizó el gran potencial que tendría el trabajo conjunto con las ONG. El séptimo encuentro de Conexiones se llevará a cabo en octubre en la Universidad de Alicante y las ponencias se centrarán en la relación entre las redes de antiguos alumnos y el mundo empresarial. La red estudia la posibilidad de ampliar su área de influencia al resto del continente europeo, tal y como ha avanzado la responsable de UOC Alumni, Maria Parareda, si bien es, de momento, una idea que todavía debe concretarse.


COMUNITAT/ JOSEP JORBA

“El videojoc és el sector de l’entreteniment més rendible” PER MARTA CATAFAL Josep Jorba és doctor enginyer en Informàtica, màster en Arquitectura i Processament Paral·lel i director del postgrau de Disseny i programació de videojocs de la UOC. L’interès per aquesta indústria capdavantera de l’oci li va venir de manera amateur, programant petits videojocs durant l’època daurada dels 8bit, els primers microordinadors personals dels anys vuitanta. Assegura que li atrau sobretot el dinamisme i la creativitat del videojoc, perquè, a diferència d’altres sectors, busca la interacció amb l’usuari.

Ara podem jugar-hi amb el mòbil. Ara hi ha

Els videojocs tenen més adeptes que el cinema o la música, però hi ha qui s’hi resisteix...

La persona que no hi juga és que no ha sabut trobar el seu. Cada forma d’entreteniment pot traslladar-se als videojocs. Creen tanta addicció com es diu? Depèn de la psicologia de cada persona i de com sigui d’immersiva l’experiència del videojoc. És bastant habitual que els jugadors tinguin una addicció especial per un dels jocs.

Josep Jorba es doctor ingeniero en Informática, máster en Arquitectura y Procesamiento Paralelo y director del posgrado de Diseño y programación de videojuegos de la UOC. El interés por esta industria puntera del sector del ocio le llegó de manera aficionada, programando pequeños videojuegos durante la época dorada de los 8bit, los primeros microordenadores personales de los años ochenta. Asegura que lo que sobre todo le atrae es el dinamismo y la creatividad del videojuego porque, a diferencia de otros sectores, busca la interacción con el usuario.

“El videojuego es el sector del entretenimiento más rentable”

Josep Jorba holds a PhD in Computer Science and a Master’s in Architecture and Parallel Processing. He is also the director of the UOC’s graduate course in Design and Programming of Videogames. His interest in this cutting-edge entertainment industry came as an amateur, when he would programme small videogames back in the golden age of the 8bits, the first personal microcomputers from the 1980s. He claims that what mainly appeals to him is the dynamism and creativity of videogames, because unlike other sectors, they seek interaction with users.

molt de mercat obert en els mòbils d’última generació, com l’iPhone i l’Android. Són jocs ràpids i que s’utilitzen quan s’està en moviment. Com hi influeixen les noves tecnologies? Els videojocs evolucionen de la mà de les noves tecnologies. Es necessita tant realisme com sigui possible i la indústria busca millorar la qualitat de visionat, la velocitat o la sensació d’interacció del jugador. Cap a on avança la indústria? En un futur gairebé totes les plataformes tindran dispositius que permetran interactuar mitjançant

Los videojuegos tienen más adeptos que el cine o la música, pero hay quien se resiste...

formas de entretenimiento pueden trasladarse a los videojuegos. ¿Crean tanta adicción como se dice? Depende de la psicología de cada persona y de hasta qué punto te atrape la experiencia del videojuego. Es bastante habitual que los jugadores tengan una adicción especial por uno de los juegos. Ahora podemos jugar con el móvil. Ahora hay mucho mercado abierto en los móviles de última generación, como el iPhone y el Android. Son juegos rápidos y que se utilizan cuando se está en movimiento.

La persona que no juega es porque no ha sabido encontrar su videojuego. Todas las

¿Cómo influyen las nuevas tecnologías en los videojuegos? La evolución de los video­

“Videogames are the most profitable entertainment sector”

Do they create as much addiction as they say? That depends on each individual’s psy­

chological makeup and on how immersive the videogame experience is. It is fairly common for players to get particularly hooked on one game. And now they can be played on cell phones.

Videogames have more fans than films or music, but some people are not engaged by them... People who don’t play them have not

found the right game for themselves. Every form of entertainment can be transferred to videogames.

Now there is a huge market in state-of-theart mobiles, like the iPhone and Android. They are quick games that are played when people are on the go. How do the new technologies influence them? Videogames evolve hand-in-hand

with the new technologies. They need as


el moviment de la persona. S’està intentant millorar per crear sensacions diferents a l’usuari, incrementar la velocitat de les plataformes i el realisme dels gràfics. S’hi mouen molts diners. La indústria va començar a desplegar-se econòmicament durant els primers anys de la crisi. Hi ha hagut vendes milionàries, tant d’equipaments com de videojocs. La gent compra periòdicament jocs nous. Potser quan hi ha més crisi és quan busquem més formes d’entreteniment. Com s’ha capejat la crisi? Desenvolupar un videojoc d’última generació pot costar de 5 a 10 milions d’euros i cinc anys de feina.

Marta Catafal

MÓN UOC XXIII

Hi ha qui s’ha dedicat a fer projectes més fàcils. Per això hi ha hagut un creixement en el mercat de consoles portàtils o telèfons mòbils, perquè necessita projectes més petits i de desenvolupament ràpid. Quina està sent la resposta dels estudiants del postgrau? En les dues darreres

edicions gairebé hem doblat el nombre d’estudiants. Ho atribuïm al fet que és el

sector de l’entreteniment més rendible i que és un mercat que ha aguantat més o menys la crisi. Hi introduireu novetats? El postgrau té ara un fort component informàtic, però tenim la idea de desenvolupar en el futur màsters complementaris que incorporin capacitats creatives tant de disseny gràfic com de guionatge i d’elaboració de continguts multimèdia.

juegos va de la mano de la de las nuevas tecnologías. Se necesita el mayor grado de realismo posible y la industria busca cómo mejorar la calidad de visionado, la velocidad o la sensación de interacción del jugador. ¿Hacia dónde se dirige la industria? En un futuro, prácticamente todas las plataformas tendrán dispositivos que permitirán interactuar a través del movimiento de la persona. Se está intentando mejorar para crear sensaciones diferentes en el usuario, aumentar la velocidad de las plataformas y el realismo de los gráficos. Se mueve mucho dinero… La industria empezó a desplegarse económicamente duran-

te los primeros años de la crisis. Ha habido ventas millonarias, tanto de equipos como de videojuegos. La gente compra periódicamente nuevos juegos. Tal vez cuando la crisis es mayor buscamos más formas de ocio. ¿Cómo se ha capeado la crisis? Desarrollar un videojuego de última generación puede costar entre 5 y 10 millones de euros y cinco años de trabajo. Hay gente que se ha dedicado a proyectos más fáciles. Por eso ha crecido el mercado de las consolas portátiles o de los teléfonos móviles, porque precisa de proyectos más pequeños y de desarrollo rápido.

¿Cómo están respondiendo los estudiantes del posgrado? En las dos últimas ediciones,

much realism as possible, and the industry is seeking to improve the quality of the picture, the speed and the players’ sense of interaction. Where is the industry heading? In the future, almost all the platforms will have devices enabling them to interact using the person’s movement. Attempts are being made to create different sensations in users and to boost the speed of the platforms and the realism of the graphics. Videogames move lots of money. The industry began to take off economically during the early years of the crisis. Sales are in the

millions for both equipment and video­ games. People periodically buy new games. Perhaps we seek more forms of entertainment when we’re in a crisis.

courses we have almost doubled the number of students. We attribute this to the fact that videogames are the most profitable entertainment system and that they’re a market that has withstood the crisis relatively well.

How has the industry weathered the crisis?

Developing a cutting-edge videogame can cost between 5 and 10 million euros and five years of work. Some people focus on mak­ ing easier projects. For this reason, there has been a surge in the market for portable consoles and mobile telephones, as it needs smaller projects and quicker development. How are the students in the graduate courses reacting to the programme? In the past two

casi hemos doblado el número de estudiantes. Lo atribuimos a que es el sector del ocio más rentable y a que es un mercado que ha soportado más o menos la crisis. ¿Introduciréis alguna novedad? El posgrado tiene ahora un fuerte componente informático, pero tenemos pensado desarrollar en el futuro másters complementarios que incorporen capacidades creativas tanto en el terreno del diseño gráfico como en el del guión y la elaboración de contenidos multimedia.

Are you going to make any changes in the programme? The course now has a heavy IT

component, but we have plans to develop complementary Master’s programmes that include creative capacities in both graphic design and scriptwriting and in developing multimedia content.


UOC & Co.

http://empreses_associades.uoc.edu

Televisió de Catalunya i la UOC, amb l’objectiu de fomentar la formació de professionals i la seva integració en el sector de l’audiovisual català, han impulsat el Màster en Entreteniment TV3-UOC, inclòs en els programes postgrau de Comunicació Audiovisual. El Màster s’imparteix per primer cop aquest curs 2010-2011. www.tv3.cat


SEUS/SEDES/OFFICES/ Barcelona Seu del Barcelonès Rambla de Catalunya, 6, 1a planta cbarcelones@uoc.edu T. 93 481 72 72 Dilluns a divendres de 10 a 19 h Madrid Sede en Madrid Plaza de las Cortes, 4 uocmadrid@uoc.edu T. 91 524 70 00 Lunes a viernes de 10 a 14 h y de 15 a 19 h Sevilla Sede en Sevilla Calle Virgen de Luján, 12 uocsevilla@uoc.edu T. 954 99 16 25 Lunes a viernes de 10 a 14 h y de 15 a 19 h València Seu de València Carrer de la Pau, 3 uocvalencia@uoc.edu T. 96 348 66 48 Lunes a viernes de 10 a 14 h y de 15 a 19 h México, D.F. (México) Sede en México Paseo de la Reforma, 265, Piso 1 - Col. Cuauhtémoc infomx@uoc.edu T. +01 800 9027273 Lunes a viernes de 9 a 19 h

Horari dels centres de suport de Catalunya De dilluns a divendres de 15 a 19 h Dimarts i dijous de 10 a 13 h L’Hospitalet de Llobregat

Seu de l’Hospitalet Av. Amèrica, 69 chospitalet@uoc.edu T. 93 260 00 09 Salt Seu del Gironès Factoria Cultural Coma Cros Carrer Sant Antoni, 1 cgirones@uoc.edu T. 972 40 50 67 Lleida Seu del Segrià Carrer Canyeret, s/n, 2a planta csegria@uoc.edu T. 973 72 70 77 Reus Seu del Baix Camp Carrer de l’Escorxador, s/n cbaixcamp@uoc.edu T. 977 33 80 08 Tortosa Seu de les Terres de l’Ebre Carrer Alfara de Carles, 18 cterres_ebre@uoc.edu T. 977 58 80 66 Manresa Seu del Bages Biblioteca del Campus Universitari de Manresa (BCUM) Avinguda de les Bases de Manresa, 7-11 cbages@uoc.edu T. 93 877 50 75 Granollers Seu del Vallès Oriental Centre Tecnològic i Universitari (CTUG) Carrer Mare de Déu de Montserrat, 36 cvallesor@uoc.edu

Sabadell Seu del Vallès Occidental-Sabadell Biblioteca Vapor Badia Carrer de les Tres Creus, 127-129 cvallesocc@uoc.edu T. 93 720 70 55 Terrassa Seu del Vallès Occidental-Terrassa. Centre Cultural Caixa Terrassa Rambla d’Egara, 340, 3r pis cvallester@uoc.edu T. 93 733 92 00 Sant Feliu de Llobregat Seu del Baix Llobregat Torre del Roser Carrer Joan XXIII, 14 cbllobregat@uoc.edu T. 93 632 74 74 Vic Seu d’Osona Fundació Mil·lenari Plaça Mil·lenari, 2 cosona@uoc.edu T. 93 886 65 10 Vilafranca del Penedès Seu de l’Alt Penedès Centre de TIC Vilafranca Virtual Plaça de la Verema, 1 capenedes@uoc.edu T. 93 818 06 54 Vilanova i la Geltrú Seu del Garraf Edifici Neàpolis Rambla Exposició, 61-69 cgarraf@uoc.edu T. 93 814 55 99

T. 93 860 31 71

www.uoc.edu

902 141 141 / +34 932 532 300


in-nova Wiki Lounge és el nou centre de relació de la comunitat UOC i tots els interessats en l’impacte social de les TIC, un espai físic per potenciar la creativitat, el debat i l’intercanvi de coneixements. Situat al cor de Barcelona, en aquesta wiki presencial hi trobareu les darreres innovacions en aprenentatge virtual i ensenyament col·laboratiu a la xarxa.

Wiki Lounge es el nuevo centro de relación de la comunidad UOC y todos los interesados en el impacto social de las TIC, un espacio físico para potenciar la creatividad, el debate y el intercambio de conocimientos. Situado en el corazón de Barcelona, en esta wiki presencial encontraréis las últimas innovaciones en aprendizaje virtual y enseñanza colaborativa en la red.

Rambla de Catalunya, 6 / 08007 Barcelona

Wiki Lounge is the new meeting place for the UOC community and all people interested in the impact of ICTs on society, a venue to encourage creativity, debate and sharing of knowledge. Set in the heart of Barcelona, at this on-site wiki area you will find the latest innovations in e-learning and collaborative teaching on the web.

WALK IN (issue 6)  

It contains a dossier on e-migrations.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you