TRIBUNAMARESME
ACTUALITAT 7
SETEMBRE 2016
Com se situa Tasis en el context de la col·lecció emblema del gènere negre en català, ‘La cua de palla’? La importància de Tasis a “La cua de palla” és cabdal. Primer perquè fou el valedor d’en Pedrolo, qui dirigí la collecció. Després perquè l’escriptor lleidatà encomanà traduccions a gent de la seva confiança com Maria Aurèlia Capmany, Francesc Vallverdú o el mateix Tasis i n’arriba a fer quatre: La clau de vidre (1963) de Dashiell Hammett, Amb la por al cos (1964) de Margaret Millar, Sota la pell (1965) de William P. McGivern (1965) i La dama fantasma (1965) de William Irish. La seva aportació hagués estat més extensa de no haver mort a finals de 1966. Ho diu Pere Calders però sembla una evidència. En una altra literatura Tasis seria molt més conegut i en la nostra ha calgut l’assaig que vostè ha escrit per recuperar-lo d’un greu oblit. Com Catalunya no és un país normal passen aquestes coses. Tasis hauria de ser un dels nostres autors de capçalera, com Balzac a França o Dickens a Anglaterra. Les seves novel·les –per citar una de les se-
DE LA NARRATIVA LI INTERESSÀ TEXTOS QUE REFLECTISSIN LA CONDICIÓ HUMANA I QUE FOSSIN MOLTS SOCIALS I REALISTES Trobareu més informació sobre Tasis i la seva relació amb Premià de Mar a www.tribunamaresme.com, en l’article ‘Rafael Tasis, pioner de la novel·la negra catalana al Premià de Mar dels anys 50’, de Rafael Vallbona
ves tasques- haurien de formar part d’un volum novel·lístic, d’una edició crítica amb tots els ets i els uts. Malauradament no es així i com tants altres (Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Maria Aurèlia Capmany) formen part de l’oblit. Una llàstima. Ens ho hauríem de fer mirar. Tasis, narrador i traductor, treballava pels descosits, reclòs. Vostè ha afirmat que va morir gairebé de “cansament de treballar tant”... És una manera d’explicar la vida difícil d’un home que prengué la li-
A l’esquerra, una imatge de Rafael Tasis. A dalt, la novella escrita a Premià de Mar.
teratura com un acte de servei. No sé si va morir de cansament però fou un treballador infatigable, un home que treballà d’escriptor, periodista, crític, traductor, historiador, articulista, compromès activista polític, entre moltes altres ocupacions. A més, encara tingué temps de fer-se càrrec de la llibre papereria paterna i mantenir una relació epistolar amb gairebé tots els intel·lectuals de l’època. Una feinada considerable, extenuant. És necessària la reedició de les novel·les de Tasis? Molt necessària. Però no n’hi ha
prou amb reeditar les novel·les. Cal fer més actes. Enguany s’han complert els 50 anys de la seva mort i uns quants “tasians” ens hem dedicat a fer-ne homenatges: des de Can Valerià a Premià de Mar s’organitzà una trobada i també el passat 9 de març se’n feu un a l’Institut d’Estudis Catalans, amb la família de l’escriptor. Esperem que tot això i més iniciatives serveixin per a promoure la figura d’un home cabdal a la literatura de postguerra i de servei al nostre país. Entrevista: Albert Calls. Fotos: Cedides.