Page 1


En PORTADA

Febrer Foto. Roger Aran // Totmusicat

Joan Masdéu

“Aquest és el primer disc que faig amb una idea clara a partir de la qual es van desenvolupant totes les cançons”

Dissabte, el segon disc en solitari de Joan Masdéu després de donar per acabada l’etapa al capdavant de Whiskyn’s, ja és a les botigues. El reusenc fa així un pas més a la seva carrera fent dissabte en tots els sentits Per aquest disc parteixes de la idea de dissabte, com va sorgir? Aquest és el primer disc que faig amb una idea clara a partir de la qual es van desenvolupant totes les cançons. Normalment feia cançons i després buscava una etiqueta per batejar-lo i resumir una mica els diferents temes. En aquest cas ha arribat primer el concepte i, a partir d’aquí han nascut les cançons. Dissabte, d’alguna manera, és un estat emocional. Dissabte és el dia en què ja hem deixat la setmana enrere però encara no és diumenge, per tant, comences a estar descomprimit però encara no tens la pressió pre-dilluns. És aquest estat de pau, de relax, que permet mirar-se les coses amb calma i gaudir del temps amb un altre ritme. Aquest disc convida a ser escoltat una mica amb aquesta percepció. Dissabte, però, també és fer neteja i d’això també en parla el disc. El primer treball en solitari, a més, va ser un batibull d’idees. Un primer pas

després d’una història molt llarga, en qualsevol àmbit, et fa trontollar i amb aquest disc he fet una mica de neteja en aquest sentit. No és que hagi explorat nous estils, al contrari, però sí que he prescindit una mica dels artificis i m’he quedat amb una essència. Són les meves cançons de sempre vestides amb molta elegància per part dels productors i dels músics que m’han acompanyat i amb aquest dissabte musical.

“Totes les cançons

neixen d’una idea, d’aquest dissabte vist des de tots els prismes que té un dissabte” 4

Fa un any t’entrevistàvem coincidint amb el comiat de la gira del primer disc i l’entrevista la vam titular amb una frase teva on deies que “al proper disc farem dissabte de moltes coses que crec que són prescindibles”. Fa un any ja tenies molt clar cap on aniria aquest treball… Recordo l’entrevista, que va ser després del concert de l’Heliogàbal. Crec que just en aquell moment havia acabat de decidir que escriuria unes cançons al voltant d’un concepte que seria el dissabte, però encara no hi havia les cançons. Sí que és cert, però, que fa un any ja vaig començar a concretar una mica el concepte del disc i tota la història. De què parlen les cançons? Són temes que, d’alguna manera, tots vivim, tots païm i tots patim. Sí que tenen, però, aquest fil conductor ja que neixen tots d’una idea, d’aquest dissabte vist des de tots els prismes que té un dissabte.


En PORTADA

Febrer

“No és que hagi

explorat nous estils, al contrari, però sí que he prescindit una mica dels artificis i m’he quedat amb una essència”

“Volem que les

lletres no siguin tant críptiques, que no hi hagi segones o terceres lectures, ser una mica més directes” Hi ha cançons com “El bon retorn” que explica que fer neteja és poder marxar i prendre distància per poder tornar si has de tornar. Crec que és un tema molt actual amb la situació que estem vivint en aquest país. “Dies sabàtics”, en canvi, és una cançó que parla de soledat. “Cap de setmana”, per exemple, parla d’aquest dissabte de repòs, de relax, més lúdic, de llevar-te quan els somnis s’acaben, sense cap pressa, i anar a fer un vermut a la plaça del teu poble –en aquest cas Reusi gaudir i veure com les hores es dilaten d’una manera més reposada. “Marges” parla de deixar enrere coses que ja han passat per la teva vida i que vols que no hi tornin a passar per poder trobar un lloc on aturar-se i poder començar una etapa nova… Busques parlar de les coses de forma directe i clara, tant pel que fa a les lletres com a les melodies… Musicalment hem posat el que crèiem que havíem de posar a les cançons per fer-les créixer, per fer-les més boniques. Tampoc hem volgut fer un disc més auster perquè hem de fer dissabte i tot ha de ser molt petit. Si hem hagut de posar teclats n’hi hem posat, hem posat els arranjaments al servei de la cançó. Pel que fa a les lletres potser sí que hem in-

tentat anar una mica més de cara al gra. Al disc anterior les lletres tenien moltes lectures però en aquest cas obrim la porta de la casa i hi deixem entrar. Volem que les lletres no siguin tant críptiques, que no hi hagi segones o terceres lectures, ser una mica més directes. Quin ha estat el procés de gravació de dissabte? En aquesta ocasió he canviat d’equip de producció. Des de fa molts anys estava treballant amb una determinada gent, però en aquest disc hem fet dissabte a tots nivells. Ens hem envoltat de gent que estima la música d’una manera molt especial, com són la gent de Blind Records, amb en Santos i en Fluren al capdavant. També hem comptat amb un equip de músics renovat amb què hi ha hagut molta sintonia. Les cançons ja estaven fetes amb moltes ganes d’encetar no sé si una etapa nova però sí un pas més endavant. Aquest és el segon disc en solitari, encara fa una mica de por enfrontar-te a un projecte així tu sol després de tants anys amb banda? Por ni una mica. El que em fa és molta il·lusió poder haver fet aquest disc. Al fer

5

el primer disc, al fer els primers passos després d’una llarga trajectòria amb una banda, sí que tenia un batibull d’idees al cap i no sabia massa com passar-les per un sedàs. Ara veig que aquell primer disc era súper important i imprescindible per mi ja que ha fet que jo agafés un camí a seguir. Ara aquest disc ja no em fa por. A aquest disc, però, la gent hi trobarà una continuació del primer? Segurament. Després de l’u ve el dos. Ara bé, entremig poden passar moltes coses. Amb el primer disc vaig fer una gira molt llarga de concerts en petit format que també em van ajudar a veure les coses, a anar-me situant i a destriar el gra de la palla, d’això aquest dissabte. Em va servir per veure les coses que volia continuar potenciant i les que volia deixar de banda i tancar-les a un bagul. Musicalment jo sempre he tingut una tradició molt anglosaxona i en aquest disc segueixen havent-hi cançons que mantenen el meu segell, però també hem anat una mica cap a una banda més americana. Això, com a mínim, és el que em deien els meus companys i el que ha acabat resultant del disc. Crec que és un retrat molt fidel de l’actual moment musical i personal de mi mateix.


En PORTADA

Febrer

“Amb el primer disc

vaig fer una gira molt llarga de concerts en petit format que també em van ajudar a veure les coses, a anar-me situant i a destriar el gra de la palla, d’això aquest dissabte” Fa ja tres anys d’aquell primer disc, necessitaves deixar passar una mica de temps abans de posar-te amb el segon treball? Crec que no val a córrer. Les cançons han sortit quan han anat sortint, he intentat gaudir molt fent-les i si això suposava esperar una mica més he esperat una mica més. Produir-les, vestir-les i mudar-les bé s’ha de fer amb el temps que demana. El temps no em preocupa, em preocupa sentir-me bé amb les coses que faig i intentar fer sentir una mica bé a la gent que ho escoltes. La gira la comences al Barnasants, però per on més et durà? Hi ha una primera data en acústic amb un duet que farem a Matadepera el 6 de març

i després vindrà la presentació oficial al Barnasants, el dia 8 de març. També serem a l’Strenes de Girona, al Teatre Bartrina de Reus, a casa, a Cal Bolet de Vilafranca… Amb l’altre disc molts concerts van ser en petit format perquè és on ens podien acollir, però ara tinc moltes ganes de girar aquest disc amb tots els músics que m’acompanyen perquè crec que són una peça fonamental i donen sentit al discurs que volem explicar. Lluitarem, a més, perquè pugui ser una gira molt llarga. Et veurem, per tant, en sales més grans que amb el primer disc? La idea és aquesta, el format d’aquest disc en directe és de quatre músics. Aquest és el format ideal, però també hi haurà un altre format per quan això no pugui ser que serà un format duet.

El preludi d’aquest disc ha estat una minisérie que publicaves a Youtube, com va sorgir aquesta idea? Unes setmanes prèvies a la sortida del disc vam decidir que volíem fer unes petites entregues de tastet del disc. Gràcies a un amic, l’Iñigo Espinosa, de Los especialistas secundarios, de la Cadena Ser, vam decidir de fer unes petites històries de les cançons a partir del seu punt de vista una mica volat. Ell va agafar cada una de les cançons i vam fer aquests petits gags per presentar d’una forma simpàtica i divertida la història de dos personatges una mica esbojarrats que acabaven amb una petita part d’una cançó.

PAU PLANAS

“En l’anterior gira

molts concerts van ser en petit format però ara tinc moltes ganes de girar aquest disc amb tots els músics que m’acompanyen perquè crec que són una peça fonamental i donen sentit al discurs que volem explicar” 6


En PORTADA

Febrer

Joan Masdéu fa dissabte “Aquest no és el

disc de debut d’en Joan Masdéu, però sí que és el treball definitiu, amb el que s’ha despullat més i també amb el que s’hi ha sentit més a gust”

Joan Masdéu és un ex. Ex–Whiskyn’s, concretament. Això és una etiqueta que el perseguirà sempre; però més enllà de ser un llast feixuc, és un equipatge lleuger que li permet ser on és ara i haver explorat moltes facetes musicals i també haver trepitjat molts terrenys. Diu que ja li queda lluny aquella etapa de Whiskyn’s, i certament si escoltem els seus dos treballs en solitari poc hi podem identificar amb els primer treballs de Whiskyn’s Collons, on en Joan era un jovenet que rondava la vintena i tot just sortia de l’ou musicalment parlant. Al primer disc -Casa Murada-, Joan Masdéu va vomitar totes les idees i melodies que tenia al cap i que, tanmateix, havien nascut fins i tot abans de la dissolució de Whiskyn’s. Era un batibull d’idees, de cançons sense cap relació aparent entre les unes i les altres. En canvi, aquest nou treball neix d’un concepte. Dissabte, el dia de la tranquil·litat, és el títol del disc. I és que tranquil·litat és el que cal, per tal de poder-lo assaborir lentament i poder captar amb profunditat cadascuna de les sonoritats i idees que ens presenta el músic reusenc. Dissabte és un dels dies més esperats per la majoria de mortals, un dia lluminós i espe-

rançador, i en aquest sentit també ho és aquest nou disc. No és un disc arriscat ni innovador musicalment parlant, més aviat el contrari. I és que quan una cosa funciona no cal canviar-la. Joan Masdéu aposta de nou per la sonoritat d’influències nord-americanes, bevent de mestres com Crosby Stills Nash & Young, Simon & Garfunkel, i fins i tot hi trobem tocs de country al més pur estil Jonnhy Cash. És un treball conformat per 11 peces amb uns arranjaments senzills però valents, i amb la destacable presència del pedal steel guitar que hi afegeix la nota de color. Dissabte també és dia de fer neteja i, en aquest sentit, Masdéu neteja les seves peces de tota floritura innecessària, deixant només l’imprescindible, fent cançons transparents i senzilles que traspuen només l’essencial. El músic, com si fos un pintor, dibuixa situacions i paisatges i hi aplica el color que més s’hi escau des del seu punt de vista, com en el tema “Cap de setmana” que recull la vessant més optimista del disc, amb el qual es dedica a retratar els petits gestos quotidians de la rutina dels caps de setmana, aquella serenor i aquell anar fent a poc a poc

7

que només ens permeten dos dies a la setmana. En definitiva, es tracta d’un disc molt íntim i personal a nivell líric, on s’hi percep, per sobre de tot, la sinceritat. No existeixen segones lectures, són lletres directes i, a vegades, una mica punyents. És un disc que parla d’ell. D’ell i de les seves contradiccions,de les seves pors i neguits, de les relacions personals i de la solitud, dels seus records i dels seus somnis. Al cap i a la fi, el que hi trobarem seran cançons que parlen de coses que tots hem viscut i que tots hem patit, amb les que ens hi identificarem i que molt probablement ens faran reflexionar sobre les misèries de la vida, però també ens animaran a gaudir de cadascun dels petits detalls insignificants que fan que el dissabte sigui un dia tant especial. Aquest no és el disc de debut d’en Joan Masdéu, però sí que és el treball definitiu, amb el que s'ha despullat més i també amb el que s’hi ha sentit més a gust, i això es nota en les cançons i de ben segur que es notarà també damunt dels escenaris. En definitiva, un disc rodó per gaudir un dissabte... o qualsevol altre dia de la setmana.

GLÒRIA NOGUER


8


9


Tot NOTÍCIES

Febrer

Girona estrena

“A Catalunya la música s’estrena a Girona”. Així de contundent es mostrava l’alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, a la presentació de la segona edició del festival Strenes. “Aquesta afirmació que ara ens sembla bastant acceptada, fa un any i mig era impensable”, afegia. El festival ja té cartell definitiu i es consolida com l’aparador de les novetats discogràfiques de la temporada.

Les estrenes de l’any tornaran a passar per la ciutat, que acollirà durant tres setmanes (una més que l’any passat) fins a 50 propostes entre concerts i activitats paral·leles. “Girona és la ciutat ideal per poder fer un festival com l’Strenes” assegura el director de la cita, Xavi Pascual. El festival, que compta amb un pressupost de 200.000 euros, arribarà del dia 27 de març al dia 13 d’abril en 12 espais diferents de la ciutat. Joan Colomo hi arribarà el divendres dia 28 de març per presentar La fília i la fòbia, el seu nou treball que publicarà el 4 de març. El mateix divendres serà el torn dues propostes ja anunciades prèviament com les presentacions dels treballs de Gerard Quintana i Oques Grasses. L’endemà serà el torn d’Els Pets, que pujaran a l’escenari amb la Jove Orquestre de l’Auditori de Girona, amb qui interpretaran 6 cançons del seu repertori. Serà el mateix dia en què es presentarà la nova proposta de ‘Cuco’ Lisicic, baixista de Sopa de Cabra: Nou dits. Feliu Ventura o Germà Negre seran algunes de les altres propostes del dia.

Els més petits també tindran els seus espais dins el festival. Macedònia hi arribaran el diumenge 30 de març de la mà de la Cobla Els Lluïsos de Taradell per reversionar el seu repertori. A més, també comptaran amb les col·laboracions de la Coral Geriona Infantil, el Cor Infantil Preludi, i la Coral Infantil de l’Aula Musical. Un dels concerts més especial serà el dijous 3 d’abril. Un dels referents de les festes majors de Catalunya, Miquel del Roig, pujarà a un escenari desconegut per ell com és el de l’Auditori per gravar un concert que es publicarà en disc. A més, l’acompanyaran, entre altres, Els Catarres, Strombes, Quico el Cèlio, el Noi i El Mut de Ferreries o Ebri Knight. L’endemà serà el dia de Joan Dausà i de Pau Riba i Pascal Comelade, dos concerts anunciats ja prèviament. També serà el torn d’un altre concert molt especial: el concert de celebració dels 5 anys d’Acció. El divendres 4 d’abril també passaran per l’Strenes Renaldo&Clara. Després de ser-hi l’anu passat dins la secció “El que vindrà”, Blaumut tornaran enguany a la cita per la porta gran: amb un concert al Teatre Municipal (dissabte 5 d’abril) on presentaran algunes de les cançons del seu proper disc que arribarà a finals d’any. A la mateixa hora, a l’Auditori, Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver oferiran per primer cop a Girona el seu espectacle conjunt. També el dissabte 5 serà el dia en què Joan Masdéu hi presentarà el seu nou treball, Dissabte.

10

L’Strenes també ha estat el lloc escollit per Glaucs per presentar el seu primer treball després d’una llarga aturada en un dia en què Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries celebraran els seus 20 anys damunt dels escenaris i que Anímic passaran per la sala La Impremta. El penúltim dia de festival arribarà carregat. Quico Pi de la Serra celebrarà els seus 50 anys de carrera amb un concert al Teatre Municipal, on presentarà un nou format que durà per títol Dues tasses. Per la seva banda, The Mamzelles donaran el tret de sortida a la seva nova gira tot presentant les cançons que formaran part del seu segon treball, que arribarà aquesta primavera. Qui també hi presentaran disc seran Caïm Riba (Pastora) i Mishima, mentre que Gemma Humet actuarà al Cafè Context. El bisbalenc Sanjosex serà l’encarregat de tancar l’edició d’enguany amb un concert al Teatre Municipal el diumenge 12 d’abril. Hi presentarà el seu nou treball, que ha enregistrat amb Quimi Portet com a productor: Festival. L’Strenes també buscarà, un any més, convertir-se en una plataforma per donar a conèixer noves propostes am la secció de descobertes., per on passaran fins a 11 propostes emergents. Hi destaca la presentació del primer disc en solitari de la cantant Judit Nedderman així com les actuacions de grups com Projecte Mut, Germà Negre, La Senyoreta Descalça o Albert Solà. PAU PLANAS


Tot NOTÍCIES

Febrer

Els Amics tenen un dinosaure a l’entrada Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. Aquest és el títol del nou disc d’Els Amics de les Arts. Es tracta del seu quart àlbum d’estudi però l’estan preparant amb la mateixa energia i entusiasme que van tenir quan van gravar el primer. Tant és així, que aquesta nova etapa està farcida de novetats, entre elles l’estrena d’un nou disseny en la seva pàgina web, que permet més interacció i també la realització de vídeos en directe que permetran, als seguidors de la formació, fer un

ampli seguiment de la gira que farà el grup sentint com els seus membre expliquen tots els detalls, per exemple, abans d’un concert. A través d’un vídeo, precisament, han anunciat el nou títol del disc i també el dia que es publicarà, el 8 d’abril. Ara per ara, encara desconeixen el número de cançons que inclourà però, a l’estudi de gravació, han enregistrat un total de 15. La selecció queda per més endavant. La produc-

La música en català també tindrà una petita representació al Primavera Sound El Primavera Sound ja ha fet públic el cartell per l’edició d’enguany. La cita arribarà els dies 29, 30 i 31 de maig al

Parc del Fòrum de Barcelona i la música en català també hi tindrà una petita representació.

11

ció de l’àlbum va a càrrec de Ferran Conangla. El grup avisa que encara hi ha molta feina a fer: acabar de gravar el disc, masteritzar-lo, preparar l’espectacle dels concerts decidint quin repertori fan i quines cançons no cantaran i, finalment, gravar el videoclip de la cançó “Ja no ens passa”, el senzill del nou disc, de la mà de Dani de la Orden (director de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu). DAVID BUENO Pel Fòrum hi passarà el dia 29 El Petit de Cal Eril en una nova demostració de l’àxit assolit amb el seu darrer disc, La figura del buit. El dia 30 serà el torn de la vigatana Joana Serrat i de Refree, que enguany ha publicat el seu primer disc integrament en català. Les propostes més destacades hi arribaran el dissabte 31. Mishima hi portarà el seu nou treball que presentarà al festival Strenes de Girona i Sívia Pérez Cruz s’hi presentarà acompanyada de Raül Fernández, Refree. El mateix dia també serà el torn d’Univers. També el dia 31, però al Parc de la Ciutadella, se celebraran Els vermuts del Primavera, on actuaran, entre altres, Renaldo & Clara i Súper Gegant, el grup considerat per la crítica de la revista Enderrock com el grup revelació del 2013. PAU PLANAS


Tot NOTÍCIES

Febrer

El nou rap combatiu en català

Joan Dausà guanya un Gaudí Joan Dausà ha guanyat un premi Gaudí en la categoria de millor música original. És el reconeixement que ha rebut de l’Acadèmia del Cinema Català per haver fet la banda sonora de la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu. Les cançons han tingut molt bona rebuda tant pels acadèmics com pel públic. En elles, relata diverses situacions que encaixen a la perfecció amb les sis històries paral·leles que s’expliquen en el film.

El cantant va presentar les cançons en una petita gira que es va fer l’estiu passat per tot Catalunya, on també s’aprofitava per projectar la pel·lícula dirigida per Dani de la Orden. Posteriorment, ja les va incorporar en les seves actuacions per interpretar-les conjuntament amb les del seu disc anterior. També estava nominat en aquesta categoria dels VI Premis Gaudí, Pau Vallvé per la pel·lícula Món Petit. DAVID BUENO

La seva música és tota una declaració d’intencions; rimes carregades de crítica al sistema establert i un gran ventall de bases rítmiques que van des del reggae, el dancehall o el drum’n’bass. En el disc hi trobem tan cançons més ràpides i contundents com “La Massa” com cançons amb ritmes més lentes com “Utopia”, tema en el que col·labora el grup Rapapunkas. La banda va comptar amb altres col·laboracions com la d’ Elena Moreno de Las Rubias al tema “Busco” o la de Nil Molas posant la seva veu estrident en diferents pistes. Com a avanç del disc, el grup va publicar instants abans el videoclip del tema “Pa i Circ”, una reflexió sobre tot el què mou el món del futbol i que ja està circulant amb força per la xarxa. ELOI TRAVERIA

El segon disc d’Acousters ja té nom

Caïm Riba s’estrena en solitari Caïm Riba, guitarrista de Pastora, es presenta en solitari. El músic ja ha publicat A 306Km, un disc que respon –pel que fa al títol- a la distancia exacte que hi ha entre l’indret on va néixer, Formentera, i la ciutat on viu, Barcelona. És el primer pas com a can-

Resiliència és el nom de la nova formació osonenca de rap. La banda ha tret a la llum el seu primer treball Resiliència, un àlbum autoeditat de 9 temes que es pot descarregar lliurament al seu portal de Bandcamp.

tant de Riba, que per aquest treball ha comptat amb les col·laboracions de Jordi Lanuza (Inspira) i Santi Balmes (Love of Lesbian). El fill de Pau Riba presentarà aquest nou àlbum al festival Strenes de Girona. PAU PLANAS

12

Acousters ja tenen nom pel seu segon treball. Després de l’èxit de Darrera la porta, a la primavera arribarà De primavera i ràbia. El grup va tancar la gira del seu primer treball fa pocs mesos al teatre de Bescanó i ara ja es troba en ple procés de preparació d’un nou àlbum, que encara no té data de sortida. PAU PLANAS


Tot NOTÍCIES

Febrer

Naraina publica Ara toca volar Ara toca volar és el nom del nou treball de Naraina. La banda rumbera presenta aquest nou disc format per 12 temes i que suposa un nou pas en la seva trajectòria. Després de 10 anys als escenaris, el grup s’ha alineat amb un dels grans noms de la rumba: Pep Lladó (Ai Ai Ai, Gato Pérez) que s’ha convertit en el productor d’aquest nou àlbum.

La banda es manté fidel a la seva rumba més característica, però li dóna una representació més tranquil·la i pausada. Hi dominen els ritmes ballables amb temes com “Ara toca volar” o “Cap a la Fonda de l’Hotel Espanya”, però també hi ha espai per cançons més suaus i íntimes com “Vudú”. L’optimisme es converteix en el fil discursiu d’un treball ani-

mat i alegre. “I si el desànim em planta cara no penso fer-li ni cas, les punyalades em donen ales” canten a “Punyalades”, tota una declaració d’intensions de cap on porten les seves lletres. Rumba i energia passada pel sedàs de la tranquil·litat per donar lloc a un resultat elaborat i carregat de qualitat. PAU PLANAS

Una nova visió d’Illa Carolina

Sons de Xaloc organitza el seu primer festival El dia 1 de març arribarà el primer festival organitzat pel portal de música en valencià Sons de Xaloc. L’avinguda Europa de Vila-real serà l’escenari que acollirà la cita on, a partir de les 4 de la tarda, actuaran fins a cinc grups valencians a més dels bascos Betagarri, un dels grans caps de cartell. Amb l’entrada gratuïta, el festival serà una nova demostració de la gran activitat musical present al País Valencià.

El concert apostarà per una varietat musical absoluta. Hi haurà temps per la cançó d’autor amb Pau Alabajos però també pel rock variat i contundent de Mugroman. També hi seran els locals Almorranes Garrapinyaes i des de la Vall d’Albaida hi arribaran Auxili. La proposta rapera d’Arrap tancarà un cartell que també comptarà amb una fira d’entitats i un debat sobre la centralització i comercialització de la música en valencià. PAU PLANAS

13

Illa Carolina estan preparant el seu segon treball, que ja es troba en fase d’enregistrament, però abans que vegi la llum han volgut tancar el cicle del primer disc amb un EP de remescles. El grup ha volgut revisitar 5 dels temes que formen part del seu àlbum de debut i ho han fet amb la col·laboració d’altres músics i grups que n’han fet les remescles. L’EP du per títol La tragèdia en un acte i serveix per donar a les cançons un nou punt de vista. Guillamino es fa seva “Gran reserva” mentre que The New Raemon dóna un nou impuls a “L’Atlàntica”. Des de Berlin, Hyathint Chabert, versionen “Cops a la paret” i els gironins Pulpopop hi participen amb “No serveix de res fer-se el llit”. El treball el completa una versió feta pel mateix grup: “Als peus del foc”. PAU PLANAS


Tot NOTÍCIES

Febrer

Foto: Pepe Girona

L’última lluna de Mugroman Els valencians Mugroman diuen adéu. Després de 12 anys damunt dels escenaris el grup s’acomiadarà aquest 2014 amb una darrera gira que iniciaran el dia 1 de març al festival Sons de Xaloc. “No volem marxar sense acomiadar-nos de la millor manera possible, davant la nostra gent i en directe”

asseguren en un comunicat. És per això que han decidit impulsar la gira L’última lluna de la qual prometen que poc a poc aniran anunciant les dates. La banda també ha decidit publicar un últim treball perquè el comiat sigui més dolç. El disc durà per títol

Lluna d’estiu i serà l’enregistrament del concert que el grup va oferir al festival Feslloch l’estiu passat. L’àlbum el posaran en descàrrega gratuïta al seu web i també l’acompanyaran del vídeo de l’actuació, que penjaran complet al Youtube. PAU PLANAS

A la tardor arribarà un nou disc de Pep Sala

Els premis Enderrock de la crítica coronen a La Troba Kung-Fú i Manel La Troba Kung-Fú s’han endut el premi a millor disc del 2013, tant a nivell absolut com en la categoria de folk i noves músiques, amb Santalegria, un treball que manté la seva rumbia –un estil impulsats per ells mateixos que té la rumba com a pal de paller-. El premi a millor grup ha recaigut en Manel, per la seva exitosa gira de presentació d’Atletes, baixin de l’escenari. Els Pets també han tingut premi per L’àrea petita, el disc on han fet una

important evolució musical i que els ha valgut el guardó a millor disc de pop-rock. Per la seva banda, el premi a millor disc de cançó d’autor se l’ha endut El Petit de Cal Eril per La figura del buit. The Excitemens han estat guardonats amb el premi a millor disc en altres llengües per Sometimes Too Much Ain’t Enough i Súper Gegant han estat el grup revelació amb Camina i oblida, el seu primer treball discogràfic. PAU PLANAS

14

Pep Sala torna a la càrrega. Després d’uns mesos aturat i d’una operació de tendinitis i túnel carpià de la mà dreta, el músic ha tornat aquest mes als escenaris amb un concert a la Festa Major d’hivern de Sant Vicens dels Horts i amb un format acústic que du per títol Bàsic i on el músic combina, com sempre, el piano i la guitarra. A més, el músic ha anunciat també que enguany publicarà un nou treball d’estudi. Fa quatre anys que resta en silenci –a nivell discogràfic-, el silenci més llarg de tota la seva carrera, però això s’acabarà a la pròxima tardor, quan avisa que ja es podrà comprar el nou disc amb què ja està treballant. PAU PLANAS


Tot CONCERTS

Febrer Foto: Auva.cat

Un aniversari perfecte → Cesk Freixas celebra els 10 anys damunt dels escenaris amb un concert per emmarcar a la sala Luz de Gas de Barcelona Deu anys després del seu primer concert, Cesk Freixas es va enfilar el passat dia 4 de gener a l’escenari de la sala Luz de Gas de Barcelona per celebrar l’aniversari de la millor manera possible. Amb les entrades exhaurides i les emocions a flor de pell el cantautor va oferir dues hores de cançons on va repassar exhaustivament tota la seva trajectòria. Era un dia especial i com un regal de Reis anticipat, Cesk Freixas va obsequiar els seus seguidors amb una nit única que quedarà enregistrada en DVD. Alliberat de la guitarra durant pràcticament tota la nit, el cantant va començar l’actuació amb “Tornarem a brindar per la vida”. Els llargs discursos i els crits reivindicatius dels assistents anaven enllaçant els diferents temes dels seus últims dos treballs, els que van marcar l’inici del concert. Cançons d’amor i de guerra s’anaven alternant a la perfecció, cridant a la

revolta però sense oblidar la part més personal i íntima. A mig concert, Els Altres Bandais –la banda que acompanyava el penedesenc a l’inici de la seva carrera- van pujar a l’escenari per rememorar dues cançons dels inicis que feia temps que no sonaven, però que el públic va aclamar: “La princesa de la revolta” i “Un brindis per les nostres vides”. El concert començava a encarar la recta final, una recta final llarga i emotiva on hi va haver espai per cançons com “Jeunet, tu i els trens que no hem perdut” o “Diuen”, dedicada a Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Abans dels bisos, “La petita rambla del Poble Sec” feia acabar d’explotar el públic demostrant, un cop més, que és el gran himne que Cesk Freixas durà sempre sota el braç. Minuts després el cantautor tornava a pujar, tot sol, a l’escari per oferir el

15

discurs més intens de la nit –que, fins i tot, va haver d’interrompre fruit de l’emoció del moment- amb una dedicatòria per tota la seva família i tot reconeixent que era “un dels dies més especials” de la seva vida. “El meu poble” retornava el protagonisme a la música i deixava pas un altre tema dels inicis, “Codi 777”. La última cançó que ha publicat, “Imparables” posava el punt i final a la nit, però el cantant encara va sortir una vegada més a l’escenari. Novament en solitari i desconnectat va culminar el concert amb un fragment d’“Al meu país la pluja” de Raimon i un “No amaguis la llengua” on la seva veu va quedar muda entre el clam d’un públic que va corejar la cançó de principi a final. Era el llacet daurat a una nit per emmarcar on les emocions i la revolta van anar agafades de la mà.

PAU PLANAS


Tot CONCERTS

Febrer Foto: Festivern

El Festivern crema més que mai → El festival de Tavernes de la Valldigna va acomiadar el format elèctric d’Obrint Pas Des de feia setmanes es respirava un aire diferent al País Valencià, un aire anomenat Festivern, que des del primer moment va cremar amb una gran afluència de participants, d’activitats i bona música, però ja fa quasi deus anys que això ja crema. Com cada any en un petit poble del País Valencià anomenat Tavernes de la Valldigna s’acomiada de l’any d’una manera especial amb el Festivern, un festival per reivindicar i mostrar la musica feta en la nostra llengua i altres, un festival que per descriure la seva essència, la seva màgia i el seu caràcter tan sols es possible amb una paraula indescriptible. Per saber que es el Festivern ho has de viure a la teva pell, una sensació que et colpeja al cor i et fa estimar encara mes la nostra llengua, cultura i país. El Festivern es va dividir en dos dies, 30 i 31, tot i que el dia 29 coincidint amb el festival l’ajuntament de Tavernes va organitzar un altre concert a la casa de cultura amb Sènior i el Cor Brutal i El Corredor Polonès. L’ajuntament en un principi va habili-

tar una zona d’acampada, però degut a la gran arribada de participants el dia 31 es va veure oblidada a habilitar una segona zona d’acampada. El festival va obrir les portes amb un gran correbars i festa de benvinguda a càrrec de la Trocamba Matanusa per segon any consecutiu i pel vespre van pujar a l’escenari Smoking Souls, Atupa, Kaoba, Oques Grasses, Destroi i dj Panxo, el segon dia fou el torn d’ Inercia, Sant Gatxo, Arrap, Txarango, Obrint Pas, Talco, La Raiz i dj Plan B. Aquest any ha estat especial ja que el vaixell dels Obrint Pas ha dit adéu, però no adéu a les seves cançons, a les revoltes quotidianes i senzilles de cada dia i a la seva flama que entre tots la mantindrem viva. Fou dels més emotius als que he tengut el plaer d’assitir, ja que després de 20 any a dalt dels escenaris, digueren adéu de la millor forma que saben i amb una selecció del seu millor repertori, on no faltaren aquelles cançons que s’han convertit en himnes . “Del Sud” fou una de les més emotives, amb la col·laboració dels companys de l’escena

16

musical valenciana FeliuVentura, Gaspar López (Sant Gatxo), Kiko Tur (Aspencat) i Josep Nadal (La Gossa Sorda). El comiat acabà de segur que amb llàgrimes entre els assistents i entre els components del grup, i amb un Miquel Gironés escalador per dalt de l’enllumenat de l’escenari desplegant la pancarta de “SEGUIREM”, a més també hem de destacar la participació dels italians Talco, una aposta segura per a qualsevol festival de música i una gran trajectòria al darrera. El Festivern va ser tot un èxit ja que va omplir l’aforament amb 10.000 entrades venudes, de les quals 7.000 anticipades, en total entre els dos dies, tot i que el segon dia es va omplir més. Cal esmentar que no es va produir cap incident a destacar i donar gràcies a l’organització ja que tot va sortir rodat. Podem dir que el Festivern any rere any es fa més gran i ja te el seu propi lloc dins el recorregut de festivals de talla nacional. Tan sols es pot dir una cosa del Festivern, t’estime.

LLUC MUNAR


Tot CONCERTS

Febrer

Foto: Festival Mil·lenni

Èxit absolut de Manel a l’Auditori de Barcelona

→ El Festival Mil·lenni porta Manel a l’Auditori de Barcelona Manel tornaven a Barcelona després de molt de temps sense trepitjar-la i ho feien per la porta gran. L’Auditori estava ple a vessar –feia temps que ja no quedaven entrades- i tot feia preveure un concert apoteòsic. Era la darrera parada a Catalunya abans de sortir a voltar per Europa durant tot el mes de febrer. Tornaran a casa al març amb una gira per sales que tancaran el 25 d’abril a la Razzmatazz. Farà un any que la banda va publicar el seu darrer treball, però encara són els temes antics els que més fan xalar al públic. “Banda de rock” donava el tret de sortida a la vesprada amb un públic que rebia el grup expectant però un punt apàtic. La seguien un reguitzell de cançons d’Altetes, baixin de l’escenari, enllaçades pràcticament sense cap intervenció de Guillem Gisbert, que es va limitar a donar la benvinguda als assistents passades ja 3 cançons.

mant-se cada vegada més i després d’”Ai, Dolors”, l’Auditori ja era dempeus per saltar amb “Benvolgut”, un dels temes més celebrats de la vetllada. “Teresa Rampell” servia a la banda per acomiadar-se per primera vegada tot animant a fer ballar el públic de la forma més estranya que poguessin imaginar. La sala era un clam i el grup va tornar amb “En Miquel i l’Olga tornen”. Les cançons antigues ja s’havien fet amb el protagonisme total del concert, però sempre vestides amb una sonoritat renovada i adaptada al present de Manel.

“Aniversari” i “En la que en Bernat se la troba” tornaven a posar dempeus les més de 2.000 persones que omplien el recinte. Després de deixar l’escenari per segona vegada, la banda va tornar per interpretar dues últimes cançons: “Un directiu em va acomiadar” i “Al mar!” abans de fondre’s en una immensa ovació per part d’un Auditori absolutament entregat i marxar direcció a Suïssa, on el dia 10 de febrer començaran la seva mini-gira internacional.

PAU PLANAS Foto: Festival Mil·lenni

Una versió molt renovada de “És nit freda per ser abril” marcava el punt d’inflexió tancant una primera part del concert en què “El gran salt” havia estat l’única cançó antiga que havia sonat. A partir d’aquí, però, el grup ja va alternar temes com “Fes-me petons” interpretada per Roger Padilla o “Vés bruixot!” amb èxits com “La gent normal” o “Boomerang”. El públic responia ani-

17


Tot CONCERTS

Febrer Foto. Roger Aran // Totmusicat

Uns nous Pulpopop al Coro de Sarrià de Ter → El grup ha presentat el nou format amb què giraran durant els propers mesos Inclassificable concert de l’inclassificable Edgar Massegú al capdavant de la nova formació de Pulpopop, ja sense el pop Pau Boïgues. La seixantena llarga de persones que es van acostar al Coro de Sarrià de Ter van poder gaudir d’un espectacle curt, intimista i intens dirigit en tot moment per un Massegú que sembla que se senti més còmode parlant que cantant. Acompanyat sempre per la guitarra d’Orestes Gas i en diversos moments pel tercet de vent format per Moisés Hidalgo, Raul Gallego i Xavi Pendón, trompeta, tuba i saxo tenor respectivament, va oferir un espectacle de 13 cançons i dos bisos que decididament va anar de menys a més. Amb el títol de Pulpopop Fan Farra, el concert es va iniciar amb tots els

músics entrant des del carrer al ritme d’una fanfara clàssica. Per començar, una versió genial, en el sentit dalinià de la paraula, de la sardana “Girona m’enamora” de Ricard Viladesau va servir per deixar clar, amb una primera part amb cinc cançons sobre Girona, que des de la segregació l’any 1985, aquesta ciutat és un barri de Sarrià de Ter. “Le petit pont”, dedicada al pont germà gran de la Torre Eiffel, ; “Nana al món”, per a Modest Prats; “Onyargüellgalligantster”, els quatre rius de Girona, i “El tapis de la creació”, la composició més galàctica de tota la nit, Massegú va homenatjar els elements més identificadors de la ciutat. Ricard Humet, músic sarrianenc, el va acompanyar en “Tres desmais” i, partir d’aquí va tornar la fanfara per quedar-s’hi ja fins al final del concert.

18

Uns músics molt competents que van fer-li costat durant la interpretació de “La gent va a l’Índia”, “La figuera de la saliva”, “Adrenalina”, “La resurrecció del Pulpo Pau” (en castellà), “Avui per tu, demà per mi” i “El jardi del Pulpopop”. Abans de donar per acabat el concert, des del públic ja se’ls va demanar “Vull voler volar”, però “Rumba jardí” va ser el primer dels dos bisos. Després d’una retirada de l’escenari per incorporar les inevitables ales al vestuari, va arribar la cançó emblema de l’antiga formació Pulpopop. I ara sí, l’experiència havia arribat al final. Massegú va donar les gracies al públic i va marxar com havia arribat, amb la fanfara fent-li costat cap al carrer.

JOSEP PLANAS


Tot CONCERTS

Febrer Foto: Arnau Carbonell Vidal

Un gener de Musica’t → Projecte Mut van ser els encarregats de marcar l’inici d’un mes ple de música a Badalona Badalona ha acollit durant tot el mes de gener la sisena edició del Festival Musica’t. Els Eivissencs Projecte Mut hi van donar el tret de sortida amb un concert en acústic en què van fer vibrar els assistents amb la seva proposta a cavall entre les sonoritats tradicionals de les Pitiüses i el pop més actual. La poesia musicada va ser un dels grans fils conductors de la nit al Teatre Círcol. “L’hort” va inaugurar el concert amb un públic encara apagat que, de seguida, s’aniria animant amb la proposta illenca. El nombre d’assistents era notablement menor al que mereixerien,

però el grup es va saber posar a la butxaca els presents. Van caldre només un parell de cançons perquè la sala decidís començar a acompanyar pràcticament tots els temes de la nit tot picant de mans. Els temes del seu primer disc es van combinar amb d’altres de més antics com “Terra natal” una de les primeres cançons que van compondre. La tradicional “Jo tenc una enamorada” marcava el punt d’inflexió, animant a la sala a cantar i aixecant definitivament uns ànims que ja de per si estaven molt elevats. Era el moment ja de la recta final, que acabaria amb “Que

mos donin”, una cançó crítica amb el turisme desmesurat a l’illa que es va convertir amb la millor manera de donar pas als bisos. La banda va tornar llavors a l’escenari per oferir els últims tres temes. “Sa ràdio” tornava a posar el públic en caliu abans de dues peces obligatòries: “No t’estim” i “En voler”. Altres noms com Cesk Freixas i Miquel Abras, Gossos, Albert Solà o Obeses també van passar per la cita.

PAU PLANAS

Entregirats es converteixen en Animals de Companyia Ja fa uns anys que els camprodonins Entregirats van deixar els escenaris, però aquest estiu van decidir refundar-se. Van canviar de pell i de nom i ara ja preparen el seu disc de debut. El pop d’Entregirats ha evolucionat cap al rock d’Animals de Companyia, la nova banda que la nit de reis, a la Taverna Fraxenet de Camprodon, va presentar aquest primer disc, que van prometre que ben aviat es podrà escoltar. “Vine amb mi, comencem un nou camí, canviem les fites del destí” cantaven poc després de començar el concert. Res millor per definir el gir de la banda. Lluny queden les sonoritats

tranquil·les de fa uns anys i amb aquelles antigues cançons fora del repertori el grup es va mostrar més enèrgic que mai. Només algun petit recordatori cap a Entregirats, pràcticament a tall d’homenatge. El protagonisme ara és per les noves cançons, temes com “Mare” o “Ja en tinc prou” que properament formaran part del debut discogràfic de la formació. Al concert de presentació, però, també hi ha haver temps per algunes versions dels clàssics com “Sóc d’un país”, de Brams o “Camins”, de Sopa de Cabra a més d’algunes d’artistes internacionals com Fito y Fitipaldis o AC/DC. “És per tu”, una

19

balada inclosa ja en el darrer disc d’estudi d’Entregirats també va tenir el seu moment durant la nit per rebaixar els ànims entremig de temes d’allò més potents. L’homenatge més explícit cap al que va ser el seu anterior grup arribava de la mà d’”Entregirats”, un tema nou que rememora aquella època de finals dels anys 90 i principis dels 2000. Ja en els bisos, “Marta”, una cançó inclosa a De totes maneres, també guardava un record cap a una formació que ara ja ha quedat enrere per donar pas a l’expressió més rockera dels seus integrants.

PAU PLANAS


Tot CONCERTS

Febrer Foto. Roger Aran // Totmusicat

Estúpida Erikah celebra un lustre en plena forma → El grup comandat per Lluís Bòria, envoltat d’amics, triomfa a la Jazz Cava de Terrassa a la celebració del cinquè aniversari de la banda Estúpida Erikah fa 5 anys i han convidat tots els seus amics a la Jazz Cava de Terrassa. La celebració va començar amb l’actuació de L’exèrcit d’Islàndia. Un bon concert per encetar el que seria una gran festa d’aniversari. Els teloners van donar pas als protagonistes de la nit. Amb Lluís Bòria al capdavant, els de Terrassa van fer una de les seves millors actuacions, potser l’única capaç d’igualar el concert de presentació del seu primer disc Decorant interiors, decorant exteriors (Temps Record, 2010), al Teatre Alegria de Terrassa. Estàvem allà per celebrar el cinquè aniversari del grup i des del primer moment van voler deixar clar que allò seria una festa. Una “Estúpida Erikah” ultrarockera va voler-ho deixar clar des del principi i la versió de “El que els nens fan”, renunciant a la intimitat de la guitarra i veu que havíem sentit altres vegades, ho acabava de confirmar. Amb la cançó “Mil diamants” van aparèixer els crescendos tant característics del grup, aquelles progressions que Lluís Bòria sap acompanyar amb la veu com ben pocs al panorama musical català. A partir d’aquí les emocions van mantenir-se a flor de

pell fins al final. “Tres acords per la balada d’en Joan Metraca”, una cançó exageradament perfecte, feta a mida pel millor sastre i enlloc serà mai més ben rebuda que a casa d’en Joan Metraca, un artista terrassenc maltractat per les drogues dels ’70. Era difícil mantenir el nivell, però “Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques” va deixar al públic emmudit. Per aquesta cançó, la guitarra acústica va abandonar la posició de guardaespatlles que havia tingut fins aleshores per anar a parar a mans de Lluís Bòria i donar un gran moment de nostàlgia a aquells que havien conegut l’Erikah als seus començaments. Per acabar-ho de rematar: “Iturralde González”. No cal dir res més. La cosa no podia continuar així, estàvem en una festa i era hora d’animar-se, els de Lluís Bòria van saber remuntar encadenant una versió de rock elegant i enganxós de “Els fills de la matinada” i l’homenatge al bar El ninot de la ninet (el The Cavern dels terrassencs) “El ninot de la ninet”. Però si per alguna raó es caracteritza la seva música és per les seves pujades i baixades, tocava anar avall amb “La princesa alegre”, una cançó que escenifica a la perfecció què significa Estúpida Erikah per aquells que els segueixen des dels seus inicis. Ara, tocava anar avall per aca-

20

bar ben amunt, l’esplèndid final de “La princesa alegre” va donar pas a “Fora les cendres”, interpretada amb una potència inusual pels terrassencs que va significar un gran tancament per la primera part del concert. Als bisos va continuar l’energia amb “Els àngels ploren així”, i per tancar la festa “Punch Drunk Love”, una cançó que hauria de formar part de la banda sonora de la sèrie britànica Peaky Blinders. Una vegada més, “Primavera, summers i fibs” va caure del repertori i continua sense sonar als concerts d’Estúpida Erikah des de la marxa del primer bateria del grup, Xavi Carmona. Així es va tancar la celebració del cinquè aniversari d’Estúpida Erikah. Complir un lustre és una bona ocasió per passar a recollir les notes i podem dir que Lluís Bòria ha excel·lit musicalment parlant. Aquell noi, prim i tímid que va incendiar el Centre Cultural de Terrassa als setze anys amb el seu primer grup, els Bad Apples, durant la celebració d’uns jocs florals escolars ha crescut, continua sent prim i tímid, però comanda amb mà de ferro una de les naus més segures de la música al nostre país.

GUILLEM RIEROLA


Tot CONCERTS

Febrer

Foto. Jordi Marcual // Totmusicat

Amelie arrenca un nou cicle “don’t wanna take it slow” → Amelie tanquen la gira del seu segon disc a la Sala Bikini de Barcelona i dónen el tret de sortida a una nova etapa que els durà a Los Ángeles Tenien ganes de compartir el seu entusiasme i els somiadors i somiadores no van quedar indiferents. Era l’últim concert de la presentació del seu segon àlbum És el moment però també el començament d’una nova etapa. Va ser un concert molt emotiu i per sempre poder recordar. Ple de gom a gom, la sala Bikini de Barcelona va acollir a un públic, principalment adolescent, molt entregat, on van poder riure, saltar, ballar, cantar, cridar i aquesta vegada, fins i tot plorar. Puntuals a les 19h, la girlband Sweet California començava el repertori interpretant un tema de Lorde i la reconeguda cançó “Impossible” de James Arthur. Elles soles dalt de l’escenari, un trio de dolces veus, Sonia Gómez, Alba Reig i Rocío Cabrera (Rox) juntament amb una guitarra acústica que passava de mà en mà per interpretar diferents covers, principalment en anglès. La cançó estrella, “Infatuated” (primer single del grup revelació Sweet California) arribava en la quarta posició del setlist per donar pas a “Hell to the no” però el format acústic no va ser capaç d’arrencar el ball dels assistents, ansiosos de poder escoltar als seus ídols. Van acabar amb una nova cançó “Vuelvo a ser la rara” la qual formarà part del seu proper CD que en breu sortirà al mercat. El públic necessitava començar la marxa, així que elles mateixes, van sortir a ballar i cantar de nou “Infatuated”, aquesta vegada aconseguint despertar l’eufòria. Els llums s’apaguen durant gairebé 15 minuts i és l’equip de suport qui organitza la posta en escena, aixequen els decorats identificatius de la banda i finalment fan

les proves de so. L’escenari és sol, continua del tot fosc, el públic aclama a crits la seva presència però cap membre de la banda apareix. De cop s’il·luminen els primers focus i la megafonia anuncia one minute. El primer en aparèixer és en Marcel Selva que es situa a la bateria i comença el compte enrere per donar pas a la resta d’integrants. Els llums de colors il·luminen novament l’escenari i comença a sonar amb força la primera cançó “Mira’m”. Tot està en ordre, fins i tot la nova i flamant guitarra elèctrica Ibanez d’en Carles Ribes, que es presenta amb un nou look. La segona cançó, “Deixa’m volar”, constata que serà un concert prometedor i que el públic està disposat a entregar-se des del minut zero. Aprofiten per dir les primeres paraules, anunciant la fi de gira i passen a “l’Estiu” tot encoratjant a que si tens un somni “Fes-ho realitat” perquè “El que has somiat” té un sentit i ara “És el moment” de dur-ho a terme. Àlex Pla comença les veus de “Dia i nit” amb ganes de recordar el seu primer CD i que tothom canti molt i molt fort, tot aconseguint que la sala Bikini faci una sola veu. Necessiten un respir, així que apaguen els llums i en Carles, aquesta vegada acompanyat per la seva acústica, reclama la veu del 6è membre per poder expressar des del cor una cançó d’amor, un amor especial cap al seu germà gran amb “Mai t’oblidaré”. L’Albert Segú s’apodera de la Telecaster blava, l’Alex ara des dels teclats i l’Edgar Regincós continua amb el seu inseparable baix per, com sempre, fer d’ella la cançó més entranyable i emotiva del repertori.

21

Acaben la cançó reflexionant sobre la seva evolució en el món de la música i repassant els seus inicis. Durant aquests 4 anys, han estat capaços de créixer amb molt esforç però sobretot amb molta il·lusió. Ens regalen tot un seguit de covers de Green Day, Simple Plan, Blink 182 i Nirvana perquè es pugui entendre quines han estat les seves influències, encara que tothom sap que els Amelie són únics i la millor expressió és seguir “Somiant Despert”. Abans d’acabar fan agraïments a totes les persones que els han acompanyat concert darrera concert, recordant-los que són el 6è membre d’Amelie i pregant que mai s’allunyin. El repertori abans dels bisos acaba amb el seu primer senzill “Per tu” i moltes de les joves seguidores mostren multitud de pancartes amb el nom i els identificatius d’Amelie tot expressant la seva posició reconeguda. Realment molt emotiu! Ja retirats, les seves veus, un tant difuses, s’expressen per megafonia tot repassant el que havien estat els seus somnis i agraint, ara més efusivament, a que gràcies al 6è membre ha estat possible fer realitat els seus somnis i anuncien que en breu volaran a Los Angeles (Califòrnia) per gravar un nou CD en anglès, sense oblidar la llengua que els ha donat l’oportunitat: el català. Novament surten a l’escenari i interpreten 2 nous temes que formaran part d’aquesta producció: “Don’t wanna take it slow” i “Show me the way” i acaben de nou amb “Deixa’m volar”, i un efusiu fins aviat.

JORDI MARCUAL


Tot CONCERTS

Febrer

No em deixis caure → La Marta Rius presenta el seu primer disc dins del cicle El dimarts em sentiràs Des del totmusicat.cat ens vam presentar a la tercera actuació del cicle Els dimarts em sentiràs com aquell qui va a una cita a cegues. Els amics que ens havien preparat la trobada, Bankrobber i la Sala Beckett, eren de fiar. Anàvem il·lusionats a conèixer La Marta Rius que ens volia presentar el seu primer disc en solitari No em deixis caure (Rosalita Records). La Marta Rius és una cantautora difícil de qualificar, de la seva música ella en fa dir pop de mística rural i és prou encertat. Ara bé, si una cosa va quedar clara al llarg de tot el concert és que l’autora parteix constantment d’aquells moments que la marquen per composar, des del moment que descobreix l’enyorança bevent de la tassa de qui no hi és o mirades convertides en instants que es volen estirar i eternitzar amb una intenció proustiana, però que més aviat sembla la pasta del caramel artesà que s’estira i s’estira per acabar-ho empastifant tot de sucre. El concert, com les cançons, va estar farcit de moments. Les tres primeres cançons serien aquell moment en el que coneixes algú. Et fixes en allò més visible: una veu femenina equilibrada (de les que n’hi ha poques al panorama musical català), un violí original, un contrabaix i un trombó que ho

embolcallen tot i una bateria suau que posa la base a un conjunt que des de la subtilesa impressiona força.

Marta Rius canta a capella i no saps si aprofundeixen en el missatge o et distreuen d’ell.

La cantarella de La Marta Rius et porta a un pam de terra, t’acarona i t’adorm amb la seva bellesa. Però un cop ja ha passat l’embadaliment inicial procures conèixer millor aquella persona que t’acaben de presentar. És aquí on apareixen els primers moments de desconfiança, fer entrar paraules com “precisament” o “anihilament” en una cançó no és cosa fàcil i la humilitat d’acceptar que potser mai aconseguiran sonar bé s’hagués agraït.

Potser el millor moment del concert més enllà de “No em deixis caure” va venir amb “Dins una nou” i “La noia dins una capsa de música”. “Dins una nou” et transportava directe al món del Trencanous i amb “La noia dins una capsa de música” t’imaginaves l’escena final d’una pel·lícula en blanc i negre que intercala un grup de jazz tocant en un local ple de fum amb la trista imatge de la noia que es veu avocada a la prostitució de carreteres.

Just en el moment que estàs a punt de decepcionar-te perquè aquella cita a cegues que prometia tant s’està convertint en una més, t’endús la sorpresa. La Marta Rius arranca amb el single del disc “No em deixis caure” i retornes al punt inicial. Si us agrada la bona música independentment del gènere no podeu deixar d’escoltar aquesta cançó, una joia amagada al subsòl de la indústria musical catalana.

La cita s’acaba i La Marta Rius no serà el grup de la teva vida, però tens la sensació que ha valgut la pena anarla veure. Has pogut descobrir un gran potencial capaç de fer grans cançons i d’altres com “Ales” que tot just es queda en una bona intenció.

Després d’un enamorament musical d’aquestes característiques estàs desconcertat, hi ha alguna cosa que falla, “No em deixis caure” és una excepció fins ara, però qui ho ha fet una vegada ho pot tornar a fer. Mentrestant, apareixen a l’escenari uns ballarins. La

22

I el concert mor amb una cançó soporífera, però com la dona que plorava a la cançó mort cantant. Pels bisos, Marta Rius recupera dues cançons d’un antic projecte que havia iniciat per poder pagar la casa a la Cerdanya al seu dentista. Dos temes de taberna que van deixar un bon regust de boca a tots els presents.

GUILLEM RIEROLA


Tot CONCERTS

Febrer o el “Ball de la mort” i la força de les seves metàfores van deixar clar que sense bateria i acompanyat de fràgils veus femenines podia igualar els cops de puny del cantautor blanenc.

Isaac Ulam i Bedroom, una nit de contrastos a la Beckett → Isaac Ulam i Bedroom actuen a la segona nit d’Els dimarts em senitràs El concert va començar amb la carícia de la veu tranquil·la de Bedroom. A la següent cançó va arribar el torn d’Isaac Ulam. De la mà de la guitarra elèctrica acompanyada per un “ampli” tremolós i una bateria avassalladora van arribar els cops de puny del cantautor blanenc. Albert Aromir (Bedroom) va voler descriure el concert

com l’alternança entre les carícies de les seves cançons i els cops de puny de les d’Ulam. Un Isaac Ulam que, maquillat a l’estil de Ramsès III i amb una bufanda tapant-li el cabell com si fos una shayla, juntament amb la potència de la seva veu podien deixar entreveure que Aromir tenia raó. Però aviat cançons com “Soldat insensat”

Mentre Bedroom va voler provar força cançons noves, Ulam va tirar de repertori per triar les seves cançons. Del de Blanes podem destacar “Fugitius”, “Temps” i una versió que no va fer justícia a la impressionant “Viure amb tu”, per no dir-les totes. La veritat és que en un concert amb distàncies curtes la veu i guitarra d’Isaac Ulam et transporten al paradís en qualsevol de les seves cançons. Malgrat la diferència d’estils entre Bedroom i Isaac Ulam, al llarg de tota la nit va haver-hi un factor comú que de ben segur no va deixar indiferents als assistents a l’espectacle. Aquest punt comú entre Aromir i Ulam és la poesia, perquè aquest dimarts a la Beckett no es va viure un concert qualsevol, aquest dimarts es va viure un autèntic recital de poesia.

GUILLEM RIEROLA ma “Ací em pariren i ací estic”, de Vicent Andrés Estellés a més d’un parell de temes del seu repertori més habitual: “Història d’un amor alternatiu” i “No sé odiar però vull”.

La Cançó Necessària arriba al Tastautors de Cardedeu El cicle Tastautors de Cardedeu arribava a una de les nits més especials. La cita acollia un concert de luxe, La Cançó Necessària, la proposta conjunta que alguns dels cantautors més destacats del país van posar en marxa fa uns anys a escassos quilometres d’allí, a Granollers. La nit no seria completa. Un dels 6 membres del col·lectiu, Cesk Freixas, no va poder-hi assistir per motius d’agenda, però tot i això, el concert va saber convèncer els assistents que omplien la Sala Sarau. Solé va donar el tret de sortida a la nit intentant fer còmplice al públic d’un

concert que tancava una etapa per obrir-ne una altra. El músic posava fi a la presentació del seu primer treball, Em perdono, i començava una etapa que l’ha de portar al segon treball, del qual ja va presentar algun tema. A continuació arribava el torn de La Cançó Necessària. Jordi Montañez era l’encarregat d’obrir foc amb tres cançons: “Mare”, “1 d’agost de 2015” i “Cançó necessària”, un tema ideal en una nit com la d’ahir. Prenia el relleu Josep Romeu, que amb temes com “Que pari tot” deixava pas a Andreu Valor. El de Cocentaina va presentar un tema inèdit, la musicació del poe-

23

La roda de presentacions seguia amb l’única veu femenina del col·lectiu, la lleidetana Meritxell Gené que feia sonar els poemes del també lleidetà Màrius Torres. Tancava el cercle Pau Alabajos amb alguns dels seus temes més destacats com “Contra el ciment” o “Inventari”, a més de “Línia 1”, que servia per denunciar la falta de responsables per l’accident de metro de València. Per acabar el concert, tots cinc s’unien a l’escenari. No hi podia faltar l’homenatge a Cesk Freixas amb la versió –una mica caòtica- de “La petita rambla del Poble Sec”. A partir d’aquí, arribava el recull de clàssics. “Ais!” servia per homenatjar Ovidi Montllor amb el públic com una part més de la cançó i “Al vent!” i “L’estaca” deixaven pas a “La Muixeranga”, que posava el punt i final a la nit.

PAU PLANAS


Tot CONCERTS

Febrer

Donallop tanquen gira al teatre Mar i Terra de Palma → Els mallorquins van oferir un concert divertit, sincer i espontani per posar punt final a la gira de presentació del seu primer EP Donallop és el duet de música mallorquí que conformen Pere Antoni Bestard i Joana Maria Pol. Es van unir a l’estiu de 2009 per donar sortida a les seves creacions musicals amb un repertori de versions amb no més intenció que tocar i fer concerts en directe pels companys i familiars. Cinc anys després i havent consolidat el petit però ambiciós projecte, han anat creant un repertori de cançons pròpies amb uns concerts íntims, familiars i propers. El passat dimecres 13 de novembre de 2013 van presentar el seu primer EP Veus que vius (autoeditat 2013) al Cine Ciutat de Palma. Un treball , que fou penjat primer a les xarxes socials

amb una bona acollida pel seu entorn i el públic mallorquí. Quatre cançons pròpies que venen a mostrar la part més íntima i sincera del grup. Gravat per ells mateixos a Moscari durant la primavera de 2013. Amb la presentació d’aquest EP donaren per iniciada la seva gira Veusqueviustour, que els va dur a l’espai Mallorca de Barcelona, França,Itàlia, Girona i distints indrets de l’illa de Mallorca. El dia 10 de gener es van acomiadar del seu públic més entregat al teatre mar i terra de Palma, un concert molt esperat per ells mateixos en què van participar distints companys seus. El concert de Donallop va ser gairebé com un recital poètic que va captivar

24

el públic des del primer instant i on la potent i dolça veu de la cantant colpejava el cor d’un forma brutal. Un concert íntim on músics i espectadors van formar un cor unitari , tan bonic com divertit, tan sincer com espontani. Esperem que desprès d’aquesta gira Donallop sigui endavant amb nous projectes i doni com a fruit nous llobatons i llobatones per fer de Mallorca una illa musical amb projecció a gran escala, per que Mallorca s’ho mereix, i per que artista a artista anam escrivint una petita història anomenada Mallorca.

LLUC MUNAR


totENTREVISTES

Febrer Foto: Juan Miguel Morales

Pere Camps

“La creació amb mentalitat cultural i de fer pensar necessita un espai estable que permeti consolidar grups i associacions”

El festival Barnasants ja està en marxa i fins al mes d’abril programarà més de 100 actuacions. El seu director, Pere Camps, ens parla de la 19a edició del que ja és el gran referent de la cançó d’autor als Països Catalans. Quina és la clau per fer del Barnasants la referència de la cançó d’autor als Països Catalans? El Barnasants és un lloc de trobada dels cantautors clàssics, els grans referents de la cançó d’arreu dels Països Catalans, i dels més joves. Saber barrejar bé això fa que tinguem una bona síntesi del que s’està cuinant en la cançó d’autor durant els 12 mesos anteriors. Aquesta és la primera clau. També hi podem trobar concerts de grups que aposten per oferir al Barnasants un format molt diferent a l’habitual, com va ser el cas, per exemple, d’Els Catarres... Els Catarres són fans del Barnasants i volien actuar-hi, però no ho podien fer amb les característiques que tenen en les gires d’estiu, que són per fer moure les cames. Aquí volem que es mogui el cervell, que la gent escolti la paraula i què hi ha al darrera. Així doncs, els vam demanar que fessin

una proposta escaient pel festival, que va ser la de Paisatges de tinta on van agafar alguns dels seus referents de la cançó i van fer un concert especial pel Barnasants. Aquesta seria la segona clau del festival, els concerts especials pensats pels propis artistes per fer de forma única al festival. Els propers dies vindrà el concert de la Maria del Mar Bonet amb l’Amancio Prada, dos referents importantíssims que s’han ajuntat per fer aquest concert i l’han volgut fer al Barnasants. També en Feliu Ventura farà un concert d’aquestes característiques. També hi ha un munt de concerts únics que uneixen diferents artistes... Aquesta seria la tercera clau, els concerts que des del Barnasants es pensen i que serveixen per explicar què en pensa el festival sobre les coses. Fa poc vam tenir el concert d’homenatge al General Moragues, que era una excusa per fer un homenatge a totes les perso-

26

nes que lluiten per la dignitat, la igualtat i llibertat del nostre país. Ja hem explicat molts cops que per nosaltres el General Moragues són els que lluiten per tancar els CIEs, els republicans que encara ara estan a les cunetes i no han pogut ser enterrats dignament, els que lluiten per la sanitat pública, per la llengua a les illes o per l’escola pública en valencià al País Valencià. Al mateix temps també significava un clam per exigir que nosaltres volem decidir sobre totes les coses. També hi haurà el concert d’homenatge pel 50è aniversari de l’assassinat de Salvador Puig i Antich. En aquest cas li vaig proposar a en Joan Isaac de fer un concert que es digués d’amor i d’anarquia dedicat a Puig i Antich però també a l’aportació anarquista, que ha estat fonamental al nostre país. Per altra banda hi haurà el concert de reivindicació de Pi de la Serra, que és la reivindicació de les noves generacions –des de Feliu Ventura o Roger Mas a Cesk Freixas o Pau Alabajos passant per Bikimel- de la figura d’un dels nostres més grans cantau-


totENTREVISTES

Febrer

“Aquí volem que es

Foto: Juan Miguel Morales

mogui el cervell, que la gent escolti la paraula i què hi ha al darrera”

“No estem aquí

per ser minoritaris o marginals, volem ser majoritaris en tots els terrenys per fer que la cultura sigui un element fonamental de les nostres vides” tors. En el nostre tarannà internacionalista hi haurà també l’homenatge a Víctor Jara. Aquests són concerts de producció pròpia que només es poden fer amb la complicitat dels artistes. Perquè hi ha tant pocs festivals que apostin per la cançó d’autor? Perquè la cançó d’autor fa pensar. A més és menys comercial i la gent munta festivals per fer negoci. Quan el 1996 vam organitzar el primer Barnasants la cançó estava molt marginada perquè significava la memòria històrica del nostre país en un moment d’amnèsia històrica, ja que els poderosos saben que desconeixent la història és més difícil canviar el present. En aquests moments, però, ja hi comença a haver molts llocs. Ara bé, hem de segur treballant perquè hi hagi una xarxa de programació estable, especialment de petit format, que és la que donaria garanties a la nostra gent, la gent del món de la cultura. La creació amb mentalitat cultural i de fer pensar necessita un espai estable que permeti consolidar grups i associacions. Creus, per tant, que les propostes que defenseu des del Barnasants encara estan lluny de normalitzar-se? Jo no em plantejo les coses en el sentit de si es normalitzen o no. Hi ha una proposta que té aquestes característi-

ques, ja sabem que l’hegemonia cultural no va per aquí però el que volem és canviar-la. No estem aquí per ser minoritaris o marginals, volem ser majoritaris en tots els terrenys per fer que la cultura sigui un element fonamental de les nostres vides. I la cultura porta pensament crític. La nostra proposta va més enllà de la cançó d’autor, és una manera de veure les coses i la cançó d’autor forma part d’aquesta manera de veure les coses. Tot just està arrencant l’edició del 2014, però el 2015 fareu 20 edicions. Hi esteu pensant ja? Cal veure com ho celebrem. Dues dècades amb les dificultats que hi ha al camí s’han de celebrar d’alguna manera. A més, coincideix amb el 20è aniversari de la mort d’Ovidi Montllor, per tant, l’Ovidi estarà molt present en aquesta 20a edició. Estem mirant coses. Segurament farem una exposició amb els cartells, però ja veurem. Quan vau començar el festival us vau arribar a plantejar que podria arribar l’edició 20? Ni es plantejava. Quan tu planteges un projecte ho fas amb voluntat de futur, però no penses en d’aquí a 10 anys, 20 o 30, el que vols és que arribi al màxim de gent perquè per sobre de tot estan les idees i l’objectiu és que aquestes

27

idees arribin. En aquest sentit, ara l’objectiu és contribuir a la creació d’aquesta xarxa de petit format que comentava per què les idees es consolidin i s’instal•lin als llocs que formaran part de la xarxa. D’aquesta manera, la gent que vagi a aquests llocs podrà crear cooperatives des del punt de vista del consumidor de cultura. Aquest és el següent pas a fer, aconseguir que el Barnasants sigui la gran trobada però que després hi hagi una gran xarxa que permeti crear un nucli de gent a cada un dels llocs favorable a aquest tipus de propostes culturals i que amb el seu associacionisme consolidin i facin possible aquesta xarxa. Ara mateix, per tant, la música reivindicativa hauria de tenir més pes a la societat? És que la música tota és reivindicativa. Tothom, conscient o no, quan crea alguna cosa fa ideologia, l’únic que aquesta ideologia pot ser d’una manera o d’una altra. En una cançó d’amor hi ha un sistema de valors darrera, per tant hi ha ideologia. Quan s’ajunten dues paraules hi ha sistema de valors. El que és evident, però, és que la música que fa pensar té més difícil la presència als mitjans de comunicació, ja que hi ha una certa preferència a allò que és més massiu i comercial.

PAU PLANAS


Tot CONCERTS

Febrer

El poble ho té clar: Països Catalans → L’espectacle en homenatge al General Moragues s’omple de clams reivindicatius per la independència Per més que hagin passat 300 anys, la figura del General Moragues va ser homenatjada com mereix, en el marc de la celebració del Tricentenari de la caiguda de Barcelona i com a acte dels festivals Barnasants i Tradicionàrius. L’Auditori de Barcelona es va omplir de gom a gom per recordar les gestes del general Josep Moragues en la defensa del poble català, les quals li valgueren la mort al 1715 i que el seu cap fos posat en una gàbia de ferro a les portes de Barcelona. Un públic d’edats ben diverses -però majoritàriament veterà- ben equipat amb estelades i d’altres elements independentistes es va entregar al màxim durant tot el recital. La breu presentació va córrer a càrrec dels directors dels festivals BarnaSants i Tradicionàrius, Pere Camps i Jordi Fàbregas, i va retre un record per al recent traspassat músic folk Pete Seeger. Amb el grup Mesclat com a base musical, van començar a desfilar per l’escenari artistes de tots els temps de la història de la Cançó Catalana.

“El Romanço del General Moragues” que Jaume Arnella va estrenar en aquesta actuació va servir com a record tàcit dels fets de 1714. D’altra banda, els components d’Al Tall van ser uns dels més aclamats en interpretar “Lladres”. Així mateix, el dolçainer d’Obrint Pas, Miquel Gironès, també va rebre forts aplaudiments del públic, en bona part en motiu del recent comiat anunciat per ambdós grups valencians. El toc més modern i trencador el va posar Gato-el-Qiman que va afegir el seu rap a les veus de Francesc Ribera “Titot” i Jordi Fàbregas amb “El Fossar de les Moreres” de Serafí Pitarra. Cal destacar també les emotives paraules de suport que aquest rapper barceloní i el cantautor valencià Feliu Ventura van dedicar al centre social Can Vies en motiu de l’escorcoll policial que s’hi ha realitzat. Músics i bandes com Coses, Cesk Freixas, Pau Alabajos, Rafel Subirachs, La Nova Euterpe i Biel Majoral també van ser presents en

28

aquest acte commemoratiu; però sens dubte, no es poden passar per alt les actuacions de Maria del Mar Bonet –única figura femenina de l’homenatge– i Quico Pi de la Serra acompanyat per Amadeu Casas, grans figures de la història del panorama musical català que van ser més que ovacionades pels assistents a l’espectacle. I no només van ser els músics els qui van fer vibrar la sala, sinó que també va fer una aparició a l’escenari el reconegut actor Joel Joan, que no va deixar indiferent a ningú en recitar els versos d’Àngel Guimerà. Però sense cap mena de dubte, el moment de la nit en què l’emoció va estar més que present va arribar en els bisos, quan tots els músics junts van fer sonar “La Balanguera”, “La Muixeranga” i “Els Segadors”, els tres himnes dels Països Catalans que van fer posar tot L’Auditori en peus i aixecar ben alt els punys per reclamar els drets i la llibertat.

ÀNGELS SALGADO


Tot CONCERTS

Febrer Foto. Roger Aran // Totmusicat

Un concert diferent → Els Catarres presenten l’espectacle únic Paisatges de tinta on repassen alguns dels seus temes menys habituals en un format diferent que quedarà enregistrat en DVD Minuts abans de començar ja s’intuïa que aquell concert seria especial. La gent entrava al teatre Joventut amb il·lusió i ganes de passar una nit diferent, intensa, màgica… Tot plegat, de la mà d’un dels grups més populars dels últims anys: Els Catarres. Això sí, en aquella ocasió el concert que pretenien oferir era en un format especial, allunyat del que utilitzen habitualment en les seves actuacions. Amb una mica de retard, però amb molta expectativa, va començar el concert amb tot el públic aplaudint. L’Èric Vergés ja avisava, abans de tocar la primera cançó, que interpretarien temes que, per una raó o altra, no han portat mai ens els seus directes, algunes perquè són massa tranquil·les per tocar en concerts de festes majors o festivals. Aquella, però, era la nit idònia per tocar-les.

vindicació també va estar ben present, entre altres coses perquè actuaven en el marc del festival Barnasants. No hi van faltar temes com “Souvenirs”, “Tokyo”, “Rock’n’Roll” o “Invencibles”. Era una bona oportunitat d’escoltar aquests temes que, alguns d’ells, el públic no ha tingut l’oportunitat d’escoltar sobre l’escenari. Tota la platea del teatre es va entregar de valent i van cantar totes les cançons, alguns amb una estelada entre les mans. Es notava que eren fidels seguidors del grup i tenien ganes de cridar, xiular i cantar totes les cançons. En aquest concert de l’Hospitalet de Llobregat també van interpretar tres Foto. Roger Aran // Totmusicat

La primera cançó, “De pares a fills”, l’Èric la va dedicar a la seva mare però no va ser fins la tercera quan el públic es va animar de valent amb “A tot color”. El concert va estar ple de moments molt tendres com el moment en què la Roser Cruells va recordar la buidor que ens queda quan algú proper a nosaltres ens deixa i la importància de continuar sempre cap endavant. Aquest discurs va servir per introduir la següent cançó, “La barba”. La rei-

29

versions que havien preparat. Una de Raimon (“Jo vinc d’un silenci”), que va venir després de donar el seu toc a la cançó més coneguda de Sisa (“Qualsevol nit pot sortir el sol”) i, finalment, van voler portar a l’escenari una cançó de Lluís Llach (“Venim del nord, venim del sud”). Van ser tres moments molt especials d’un recital que va tenir com a colofó final, ja en els bisos, la cançó “La porta del cel”, on Els Catarres van aconseguir posar a tothom dempeus. Tot plegat, van voler deixar-ho gravat per poder realitzar un futur DVD. Serà el testimoni d’una gran nit.

DAVID BUENO


Tot CONCERTS

Febrer Foto: Maria Elena Maureso

Els Quicos troben la “Jota més bella” “La jota és tan catalana com la sardana i el porró”, deia Quico el Cèlio a l’inici de l’espectacle. Això és el que han volgut demostrar aquest grup de les Terres de l’Ebre, durant els seus vint anys de carrera artística. En aquest concert, però, van trobar la “Jota més bella’” combinant-la amb dues agrupacions catalanes: la Cobla Reus Jove i l’Esbart Reus Dansa. Com no podia ser d’una altra manera, el concert va començar amb ‘el Vals de la Jota’, interpretada per la Cobla i acompanyada al final amb les veus dels Quicos. L’orquestra volia demostrar que ells també sabien fer Jotes i el resultat augurava un bon espectacle.

Tot seguit, acompanyats de l’Esbart, van tocar ‘Aben jot’, que representava la història del creador d’aquest estil musical d’origen àrab. Durant tot el concert van anar intervenint tots tres conjunts musicals, van interpretar diversos gèneres musicals amb “El fandango dels adéus”, “El bolero tortosí” i “Lo carrilet de la cava”. El diàleg entre els dos vocalistes del grup tortosí i el director de la Cobla, el Sinyor Ventura, van posar el toc d’humor entre cançó i cançó. El públic, format majoritàriament per gent gran, va respondre amb entusias-me les demandes dels Quicos, que abans d’acabar va voler que participessin a “La cançó de l’enramada”. Foto: Marta Diago // Totmusicat

Andreu Valor presenta Malgrat la pluja Una seixantena de persones van omplir la sala uns quants minuts abans que Andreu Valor pugés a l’escenari acompanyat de Juan León a la percussió. Les primeres notes de “Teories contràries” varen començar a sonar. El públic, més aviat discret, escoltava atentament i començava a endinsar-se al món del de Cocentaina gaudint de cada moment, de “l’ara”.

Va ser a partir del segon tema “Nascuts d’aquesta llengua” que el cantautor valencià va convidar al públic a acompanyar-lo marcant el ritme amb les mans. Un acte tímid al principi i una mica més convençut al final, es va fer present al llarg de l’hora i mitja de concert. Andreu Valor també va entonar “Tornarem a caure”, “Història d’un amor alternatiu”, “No puc esperar”, “No sé odiar però vull”

30

La sorpresa va ser quan va aparèixer a l’escenari l’Esbart de Reus amb un carro per reproduir aquesta festa popular valenciana. El punt final el van posar amb “La jota més bella”, la cançó que porta per títol aquest espectacle, que barrejava les dues tradicions de nord i sud; la sardana de les dues agrupacions de Reus i la veu dels Quicos. Per acabar, els espectadors van poder cantar en els bisos la popular estrofa “ De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo…”, que des de sempre ha caracteritzat Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.

GERARD CAMPOS o “El progrés”, entre d’altres. La poesia musicada també hi va trobar el seu lloc amb “Sense la terra promesa”, un poema de Miquel García Grau i “Ací em pariren i ací estic” de Vicent Andrés Estellés. Un format molt íntim i acollidor generat per la tendresa de la veu, els tocs rítmics i màgics de la percussió i les lletres contundents i plenes de significat. Cada paraula, cada nota, s’injectava directament a les venes i recorria cada petit racó del cos, transportant-nos a un univers de somni. No va caler esperar a “Mentre sol autogestione el meu plaer” per aconseguir creuar la frontera de la realitat. Andreu Valor es va acomiadar amb “Que tinguem sort” i va deixar que fos el públic el principal protagonista del moment cantant aquesta mítica cançó de Lluís Llach. Tot i així, després d’un llarg aplaudiment, Valor i León varen tornar a aparèixer de darrere l’escenari per interpretar, ara sí, el que seria el seu darrer tema, també de Lluís Llach: “L’estaca”.

MARTA DIAGO


totENTREVISTES

Febrer

“Per fer un pas endavant i aprendre coses noves és necessari provar-te a tu mateix, buscar un repte i no fer el que estàs acostumat a fer” Mazoni inaugura una nova etapa, amb un canvi de sonoritat que sorprendrà a més d’un, però ve carregada amb molta força i energia. Es tracta d’un gir contundent en la seva trajectòria ja que l’electro-pop és l’estil que regne en el nou disc que ens presenta en aquesta entrevista, Sacrifiqueu la princesa. D’altra banda, davant dels temps foscos que corren, Jaume Pla (l’ànima de Mazoni) ens ofereix una gran dosi d’optimisme en les lletres de les seves cançons. És la seva recepta musical per mirar al món amb més bons ulls. En aquest nou disc, Sacrifiqueu la princesa, presentes alguns canvis respecte el que has fet fins ara... Quina ha estat l’experiència de gravar-lo? Sí, doncs després d’acabar l’última gira, vaig plantejar-me fer un canvi en la meva música i també en la formació de la banda. Això m’ha fet necessitar més temps de l’habitual. Normalment, treia els discos cada any i mig o cada dos anys però, en aquest cas, ha estat al cap de tres anys. Durant aquest temps, sobretot, he escoltat música nova, m’he replantejat les coses i el fruit de tot això ha estat aquest disc. Sacrifiques les guitarres per donar pas als sintetitzadors? Sí, això no era massa conscient quan ho vaig fer... Ho he anat veient després, a mesura que he anat fent entrevistes i t’obliguen a pensar perquè

has fet les coses. Sembla que sí, que el sacrifici ha estat de les guitarres perquè un sacrifici és una cosa que també estimes; si no deixes de banda una cosa que estimes, no és un sacrifici. I les guitarres encara em molen molt, l’únic que per fer un pas endavant i aprendre coses noves és necessari provar-te a tu mateix, buscar un repte i no fer el que estàs acostumat a fer. Es tracta de trobar-te en un terreny nou que, tot i ser complicat, també és estimulant perquè surtin coses. De fet, això ho has fet en tots els discos. T’agrada jugar amb les diferents sonoritats i buscar coses noves... Sí, per exemple el tema de l’electrònica també estava en els altres discos, com a Fins que la mort ens separi, però hi era més de fons. En aquest disc, està en la columna vertebral del que són les cançons, més a pri-

45

mer pla. Experimentar i la curiositat són dues coses que mouen bastant la meva carrera. Tot i així, en el nou disc dèiem que hi ha un canvi una mica més contundent. Ha estat casual? No, va ser bastant premeditat. No tenia molt clar quina forma tindria, perquè això t’ho vas trobant pel camí, però sí que ha estat conscient el fet de voler fer un canvi, parar un moment, mirar enrere i dir: “Val, tinc tants discos... I ara què?”. I perquè aquest títol? No ho sé, m’agradava com sonava i el que abocava perquè disparava en moltes direccions. Disparava en la llegenda de Sant Jordi, el fet de sacrificar la princesa amb el drac, però també el moment actual amb la infanta. Té moltes lectures i m’agrada com sona.


totENTREVISTES

Febrer

“Potser, algun

dia, sí que puc escriure cançons del context econòmic i social que estem vivint però m’han de sortir de dintre” Parlem una mica de les cançons. El senzill que ja n’heu fet el videoclip és “La promesa”. De què tracta aquest tema? La lletra va de tenir algú al costat, més enllà de què les coses vagin bé o malament. I reflexionar una mica sobre la frase que alguns a vegades ens diuen: “Tot anirà bé”. No té molt de sentit perquè és com si ens volguessin treure de sobre quan els hi expliquem un problema. A vegades, mola més dir a algú: “Jo no sé com anirà però, vagi com vagi, jo estaré aquí”. Seria la meva lectura d’això. Dius que és un disc molt més lluminós i optimista. És per contrarestar els moments actuals de la societat, que semblen més pessimistes? Pot ser, perquè jo em poso a l’altre costat sempre. Potser, en moments no tan durs com els que són ara, feia cançons més fosques i,en moments com els d’ara, faig cançons més optimistes. Són coses d’aquestes no gaire pensades, són reflexions des de fora per veure

si és així o no. No és que hagi pensat, ara faig un disc de cançons positives perquè estem passant un mal moment però pot ser que hagi estat així perquè, normalment, quan quelcom és massiu sempre em poso una mica en la distància per escriure cançons i analitzar les coses des de fora. Necessites una mica de distància. Potser, algun dia, sí que puc escriure cançons del context econòmic i social que estem vivint però m’han de sortir de dintre. No puc fer cançons de forma premeditada, m’han de sortir de dins perquè les meves lletres estan molt connectades amb la meva ment. El disc fa pocs dies que ha sortit però, de moment, quines opinions del públic has pogut copsar? Positives. També hi ha alguna persona que es queixa, evidentment, perquè és un so diferent i potser hi ha algú que s’estima més el so d’abans. Però, en general, la majoria de gent fa crítiques positives i destaca cançons diferents del disc i això m’agrada molt. Em sembla molt positiu que estiguin molt re-

“Experimentar i la curiositat són dues coses que mouen bastant la meva carrera”

46

partides les preferències de cançons. És millor això que no pas que en destaquin només una o dos. A banda de “La promesa”, quines cançons més hi podem trobar? Les que m’agraden més són “Un petó per cada cicatriu” i “Som la carretera”. Són dues cançons que resumeixen més bé el canvi que hi hagut. Altres cançons tenen part del canvi però està barrejat amb el so habitual. En canvi, aquestes dues que t’he dit són el resum del treball d’aquests tres anys de replantejar-se les coses diferent i fer una metodologia diferent. I quins temes socials més has inclòs en aquestes cançons? Moltes cançons van de moments adversos mirats amb un punt d’optimista com a “La promesa”, que ja us he explicat, “Un petó per cada cicatriu”, on el mateix títol ja t’ho resumeix: Ha passat alguna cosa xunga però algú et curarà. I “Bosc cremat” també seria el mateix. És una tragèdia però, a sota d’aquell bosc cre-


totENTREVISTES

Febrer

“Quan vaig entrar al català vaig voler fer cançons més estàndards perquè m’havia d’acostumar a sentir la sonoritat”

“Ara mateix no sé

si al proper disc em vindrà de gust agafar les guitarres i fer un disc de rock o anar explorant aquest camí” mat, hi ha un bosc nou que està a punt de sortir d’allà, del fons. És una idea que vaig tenir quan vaig anar a veure els focs de l’Empordà de fa dos anys, que els tenia a prop de casa. I moltes cançons van d’això, d’acceptar el moment com és negatiu però mirat amb esperança. Tu ara t’has animat a fer-ho però creus que calen més propostes d’electro-pop en català? Sí, en català no hi ha gaire ús del sintetitzador, de més electro-pop... No sé, només he escoltat uns trossets però el nou disc de La Iaia n’hi ha una miqueta. Jo crec que és positiu que hi hagi de tot en català. Als anys 90 estàvem molt amb el rock dels 70 i ara està molt més obert. No sóc l’únic que ho fa perquè Guillamino ja fa temps que treballa amb l’electrònica. Però venint així del pop sí que sóc l’únic.De fet, de grups de cançons pop que juguin amb l’electrònica sí que hi ha poques propostes.

que no toco en directe i el repertori és bàsicament nou, tot el disc nou, amb algunes cançons velles. També hi ha el canvi de la formació i no portarem bateria acústica, que és tot un repte per nosaltres fer un concert només amb bateria electrònica. Són tot de coses que s’hauran de provar aquest dia i a veure com surten... Aquest nou disc és el que estàs més satisfet de la teva trajectòria com a Mazoni?

Els primers tres concerts de la gira seran al Palau de la Música. Com els estàs preparant?

No, jo cada disc acabo amb la sensació de satisfacció, per una banda, i també tens l’eterna sensació que no has fet el que volies. Però això és normal perquè és la cosa que et permet fer un altra disc després. Sempre estàs com perseguint alguna cosa i, mentre la vas perseguint, vas fent discos i millorant. En general, sí que estic content. Potser estic més animat a nivell de presentar-lo, perquè ha passat molt temps entre l’últim concert i ara. En les altres gires va anar tot molt seguit el fet d’acabar els concerts i publicar un nou disc. Però una pausa també serveix per carregar piles per agafar-s’ho amb més energia.

Sí, és a la sala d’assaig del Palau de la Música, que és molt íntima i petita. Per això fem tres passes, perquè pugui venir tothom. Fa il·lusió perquè fa un any i mig

Quan estaves el primer disc, t’haguessin dit que prepararies un disc com Sacrifiqueu la princesa, que haguessis pensat?

47

Se m’hagués fet difícil perquè jo havia cantat en anglès fins llavors però quan vaig entrar al català vaig voler fer cançons més estàndards perquè m’havia d’acostumar a sentir la sonoritat. I, a mesura que m’he anat trobant còmode, he anat retorçant el so cada vegada més i arriscant-me. Per tant, a aquest disc últim s’arriba fàcilment després d’uns passos entremitjos, sense que sembli un salt molt gran respecte al principi de tot. I et planteges continuar aquesta línia en el futur? Ja es veurà perquè les sensacions que tens un any i mig després de treure el disc no es pot saber ara. No en tinc ni idea... Sempre em plantejo, a l’acabar la gira, que és el que tinc ganes de fer o no. I, ara mateix, no sé si em vindrà de gust agafar les guitarres, si fer un disc de rock o anar explorant aquest camí. Dependrà de lo bé que ens sentim fent-ho. Si als concerts ens anem trobant, sabem treure-li suc al disc i ens sentim còmodes, tindrem ganes de seguir amb això. Si, en canvi, no acaba de funcionar, haurem de fer una altra cosa.

DAVID BUENO


totENTREVISTES

Febrer

Feliu Ventura

“La música i la cançó tenen un paper en la societat que encara no se’ls ha atorgat del tot” Feliu Ventura es troba immers en plena celebració dels seus 20 anys de carrera com a cantautor. Fa poques setmanes va presentar Vers l’infinit, un treball enregistrat en directe i que només podran tenir en format físic els mecenes que van ajudar a finançar-lo i, al febrer, publicarà Referents, un disc únicament digital que homenatjarà a tots aquells que l’han marcat Com va sortir la idea de fer tota aquesta celebració dels 20 anys? Va començar l’any passat, quan em vaig adonar que feia 20 anys del primer concert. Vaig pensar que estaria bé fer alguna cosa, però no volia fer-ho perquè sí. Volia fer alguna cosa amb una mica més de cos, per tant, vaig decidir posar-ho a decisió de la gent i, ja que no podem fer referèndums, vaig posar en marxa una campanya de micromecenatge a Verkami. Vaig decidir que si s’arribava als diners necessaris ho celebràvem. La gent va respondre i, fins i tot, vam assolir l’objectiu tant ràpidament, que vam poder pensar encara una altra proposta. Ho hem pogut celebrar com a mi m’agrada que és no fent un gran espectacle en un gran escenari sinó anant als llocs on sempre he estat a gust cantant. Com has triat els indrets on gravar el Vers l’infinit?

N’hi havia un parell que eren segur que era el de Xàtiva, per raons òbvies, i el de l’Slàvia de Les Borges Blanques, ja que és una catedral per aquells que fem cançó d’autor. València també el vam decidir per motius obvis, ja que vaig estar estudiant allí i va ser una ciutat molt important quan vaig començar a cantar. Ripoll la vam triar per una qüestió d’amistat amb alguns amics que tenia allà. El repertori vol reflectir aquests 20 anys? Una mica, tot i que hi ha cançons dels inicis que em fa vergonya d’ensenyar perquè pense que són molt dolentes, per això no hi són. Però sí, he intentat que la gent que no em coneix pugui saber que he fet des dels inicis escoltant el disc. Un altre dels peus de la celebració serà el disc Referents, què s’hi trobarà?

48

Serà un homenatge a tots aquells referents, a aquells punts de referència on t’agafes per fer les coses. Algunes de les cançons versionades no són només referències per la meva obra, sinó cançons que m’han servit a la meva vida. Hi ha cançons que t’acompanyen en la teva vida i t’ensenyen a pensar d’una determinada manera i d’aquestes n’hi ha unes quantes al disc. N’hi ha de cantautors, però n’hi ha d’altres que no ho són. També hi ha algunes rareses: cançons gravades en directe amb les diverses bandes que he tingut i alguna versió més íntima. Per últim hi haurà una cançó inèdita feta a partir d’un poema de Vicent Andrés Estellés. Això ho duràs al directe o quedarà només enregistrat al disc? Només hi haurà una presentació, al Barnasants. A partir d’allà desapareixerà i quedarà només com un


totENTREVISTES

Febrer

“Una de les coses

que més valoro és que s’ha pogut anar creant un circuit per cantautors arreu dels Països Catalans, que havia desaparegut”

disc digital. Potser algun dia toquem aquestes cançons, però no hi haurà més presentacions del Referents. Mirant enrere, què és el que et fa sentir més orgullós d’aquests 20 anys? Una de les coses que més valoro és que s’ha pogut anar creant un circuit per cantautors arreu dels Països Catalans, que havia desaparegut. Jo aparesc en un moment en què tot són bandes d’ska i a poc a poc el circuit que vam anar creant l’han pogut anar omplint altres cantautors. Ara bé, no em fa sentir gens orgullós que les condicions laborals i econòmiques dels cantautors i músics d’ara no hagin millorat. Això, en part, és culpa d’una feina no feta pels que vam arribar primer. Com a societat, però, també tenim part de culpa d’aquest fet i l’hauríem de saber millorar ja que la cançó d’autor és un gènere autòcton nostre que ens diferencia d’altres cultures i que hauria d’estar potenciat. Què es podria fer per millorar aquesta situació? Començar a pensar una mica més amb el col·lectiu i amb el bé comú. Hem de començar a deixar de pensar que les úniques activitats musicals que interessen són les que serveixen per fer barra en un concert i per aconseguir uns diners. La cultura catalana és una cultura molt àmplia i hi ha una sèrie d’expressions que han de tenir el seu espai. Els cantautors, a més, sembla que ens hem quedat encaixonats durant molt de temps entre la música tradicional que

està protegida i el rock o altres estils que han tingut més projecció. Crec que allí hi ha un camí a millorar. I ja no només pel que fa als cantautors, els músics en si tenim unes condicions molt inferiors a d’altres treballadors culturals. Vas ser un dels primers cantautors a aparèixer en un moment en què la cançó d’autor anava a la baixa. Et consideres un valent, en certa manera, per apostar per aquest estil en un moment complicat? Un valent no, perquè no sabia què estava fent. De fet, el primer concert que vaig fer jo no l’hagués fet. Jo no sabia que anava a fer concerts, jo anava fent cançons i un dia em van dir de fer un concert, però no em sabia ni les lletres ni les cançons… Allí va venir una persona que em va contactar per un altre i així, poc a poc, em vaig adonar que estava treballant d’això. Ara bé, jo no vaig decidir un dia ser cantautor, va anar sorgint. Potser si al meu voltant hagués tingut alguns altres amics músics hauria apostat per algun altre tipus de proposta. Jo no he buscat res, no he tingut ni por, ni valentia ni res, m’he trobat dins aquest sector i ja està. Quina és la clau per aguantar 20 anys fent cançó d’autor sense defallir? Ser un tossut. Les condicions econòmiques no són sempre bones, el reconeixement no és sempre el que esperes… però hi ha alguna cosa que, almenys a mi, m’ha fet continuar que

49

són les sensacions que tens quan cantes en públic. Són unes sensacions que no les tens en cap de les altres activitats que fas durant el dia. És per això que continuo. En aquest moment, sents reconeguda la teva proposta? La feina que faig jo personalment potser si, però la que fa la gent que es dedica a la música, en general, crec que no. Crec que la música i la cançó tenen un paper en la societat que encara no se li ha atorgat del tot. Quin ha estat el moment més dur d’aquests 20 anys, musicalment parlant? Hi ha hagut de tot, però no sabria dir coses dolentes, deu ser que s’obliden ràpid. Alguna vegada algú m’ha intentat enganyar, però el balanç és molt positiu. Doncs, el millor moment d’aquests 20, anys quin ha sigut? No sé si és el millor o el més important, però sí que un dels més especials va ser el primer concert. Et dóna una sensació que no havies sentit mai i ja no s’oblida mai més. És paregut a la primera vegada que estàs amb algú de manera íntima, que depèn de com han sigut les sensacions tens ganes de repetir o et crea un trauma. En el meu cas, però, sempre he volgut repetir.

PAU PLANAS


totENTREVISTES

Febrer

Buhos

“És un disc que no hem fet de cop sinó que l’hem gaudit” Buhos acaben de presentar Natura Salvatge, un disc molt més treballat que qualsevol dels anteriors i que els està catapultant com no els havia passat fins ara. Amb col·laboracions de grups i cantants com Ska-P, Albert Pla, Txarango o Els Catarres, la banda ha arribat amb una força abismal i ja compta amb prop de 10.000 descàrregues. Al Totmusicat parlem amb Guillem Solé i Jaume Nin, autors dels 11 temes d’aquest treball. Què hi podrà trobar la gent a Natura Salvatge? Guillem Solé: Onze cançons amb sàtira, crítica, festa i humor. Una mica de tot. Jaume Nin: I un punt de melancolia en alguna. I molt d’optimisme, no? GS: Sí, n’estem farts de sentir penes. Mires la tele i no hi ha un pam de net enlloc. Nosaltres sempre intentem escapar-nos una mica de tot això i fem cançons que ens diverteixin. Perquè ens agradin els temes que fem ens han de divertir i per això el disc ha acabat sent així. Al local en vam provar un munt, però van acabar entrant les que feien que ens ho passéssim bé tocant-les. Parleu de temes optimistes, però també hi ha cançons crítiques… GS: Home, és que ens n’estan fotent cada una… Al final el Cuéntame sembla una sèrie futurista! És per això que hi ha aquest punt de crítica i de demanar que la gent tregui la seva natura salvatge, perquè ja està bé!

Voleu trencar el tòpic que la música festiva només és per fer saltar a la gent i no serveix per fer crítica i reivindicació? JN: Pensem que una cançó festiva no té perquè parlar únicament de què surts de festa i et fots unes birres. Pots explicar moltes coses i al mateix temps ballar. GS: Perquè sigui festiu no té perquè està buit de contingut. “Volem guanyar”, per exemple, és un tema que reivindica però és un tema molt ballable, mot de festa, i a més és una de les cançons que em fa més il·lusió fer a l’escenari. No cal agafar una guitarra i trancar-te les venes com un cantautor per fer crítica social, també t’ho pots passar bé parlant de les coses del món. És el disc que heu treballat més? JN: Amb diferència. Portem prop de 2 anys fent-lo. Aquesta vegada l’hem fet amb tanta antelació que hem pogut triar entre un munt de temes. A més, els hem pogut preparar més. GS: Això també és el que ha fet que hi puguin haver tantes col·laboracions. La primera va ser la d’Els Catarres, que a vam gravar fa un any i mig, mentre que la de Txarango la vam gravar fa un mes

50

i mig. És un disc que no hem fet de cop, sinó que l’hem gaudit. Teníem mig disc i ens en vam anar de gira, vam tornar a posar-nos-hi i vam tornar a marxar a l’estiu abans de rematar-lo. A més, mai el vèiem acabat. Vam anar a gravar amb en Rosell i li vam dir: “Tornarem a l’octubre”, i ell ens deia “si està de collons, esteu cardats del cap!”, però vam tornar a reservar 15 dies a la tardor i hi vam tornar a dur cançons noves. JN: De fet, nosaltres encara volíem fer una altre tongada per millorar-lo més. GS: Tothom ens deia que ja estava molt bé, però nosaltres encara volíem fer 5 cançons més el desembre. Al final ens van dir: “prou, deixeu de fer l’imbècil!”, però nosaltres encara l’hauríem treballat més. Perquè quantes tongades heu fet per gravar el disc? GS: Hem anat a casa en David dues vegades. La primera vegada ja ens semblava que hi anàvem a fer el disc però al final vam decidir tornar-hi. Ara bé, al grup un dia n’hi ensenyàvem 7, al cap de mig any 7 més i així dos anys. Hem fet fins a 33 cançons. Però totes ja acabades,


totENTREVISTES

Febrer

“L’època del Barça i de les cançons per encàrrec ja no ens motivava”

“Fa res que ha sortit i tot són crítiques bones, mai ens havia anat tant bé”

amb teclats, vents, maquetades… Totes a punt com per anar a gravar. JN: La primera vegada que vam ensenyar cançons al grup n’hi havia unes 12 o 14, que en qualsevol altre cas ja hauria sigut el disc. GS: En qualsevol cas anterior arribàvem amb 10 cançons i en gravàvem 12. JN: En aquest cas, però, d’aquestes 14 ens n’hem quedat només 3: “182º”, “El vaso” i “Sol naixent”. Què és el que ha fet que aquest cop li dediquéssiu tant de temps més? JN: Sobretot la motivació. GS: Durant molt de temps havíem fet un munt de cançons per encàrrec i això ens havia fet entrar en una dinàmica en què ja no gaudíem. Havíem de fer una cançó per ONA FM, de tant en tant alguna per RAC 1, per l’APM?, pel Zona Zapping… Vam entrar en una dinàmica que era una obligació i vam dir prou. Així doncs, vam decidir que ens estaríem el temps que calgués per fer un disc en què hi creguéssim. Vam fer un pas enrere per després fer-ne un endavant amb lo nostre i no haver d’estar sempre fent cançons de sàtira que, en un moment ens va omplir i ens va divertir, però com tot a la vida hi ha èpoques. L’època del Barça i de les cançons per encàrrec ja no ens motivava. Les col·laboracions són la cirereta del disc, com han sorgit?

GS: Tots els que hi han participat són amics nostres, amb l’excepció d’en Pulpul, d’Ska-P, que a nosaltres ens feia molta il·lusió que hi fos perquè quan érem joves Ska-P ens va marcar molt. Ens encantaven. En aquest cas, per tant, sí que vam ser nosaltres que li vam enviar la cançó amb la lletra i li vam dir que ens faria il·lusió que la gravés. Ell ens va respondre que li havia agradat molt i que volia cantar-la. No ens ho crèiem, premíem el play i dèiem “ostres, és ell!”. Els altre sí que ja són amics. Amb Txarango hem fet molts concerts; amb Strombers segurament és amb qui més bolos hem fet; tot el disseny gràfic ens l’està fent en Jan, d’Els Catarres… Amb tots hi teníem una molt bona relació. Us definiu molt pel directe. Aquest nou disc més treballat com sonarà als escenaris? GS: Molt salvatge. El disc és més ràpid i amb més ritme que l’anterior i en el concert volem tocar quasi totes o totes les cançons. JN: Nosaltres sempre hem tocat temes propis amb versions i seguirem amb el mateix sistema, però segurament amb menys versions. GS: Farem un 20% de versions, perquè ens agrada. No entenem perquè ho hauríem de deixar de fer. Hi ha gent que ens diu que com és que no ho fem tot nostre, doncs perquè m’agrada tocar una cançó de La Pegatina! Faig de

51

Mari Carmen i m’ho passo de conya! M’agrada Agua Bendita, doncs perquè no puc tocar una versió seva? El primer concert serà al Music Hall, hi haurà alguna col·laboració? GS: Hi haurà un grup que ningú espera que hi sigui i no hi haurà cap dels grups que hi ha al disc. No volíem convidar a tots els grups perquè tots estan bastant enfeinats, però sí que n’hem volgut convidar a un que no vam poder convidar al disc i que fa molts anys que no fa concerts. L’èxit de públic, de moment, és altíssim… GS: Ens sembla bastant fort. Quan hem vist que el vídeo d’”El Vaso” ja supera les 30.000 visites en dos setmanes… És increïble! A més de descàrregues ens han dit que ja pràcticament arribem a les 10.000. JN: Això és senyal que alguna cosa estem fent bé. GS: Amb aquest Natura Salvatge nosaltres hi creiem, segurament és el disc amb què ens sentim més còmodes. Normalment fèiem un disc i la gent ens deia: “Ah, està bé”, però com aquest mai! Fa res que ha sortit i tot són crítiques bones, mai ens havia anat tant bé. Jo veig que aquest disc, del qual estic molt orgullós –mentre que d’altres no n’estava tant-, coincideix amb què és el que més gent ens està dient que està guapo.

PAU PLANAS


totENTREVISTES

Febrer

9son

“El que s’aconsegueix amb l’energia i la presència de vegades traspassa la música”

9son estan en plena gira de presentació d’Obert, el seu segon treball. Fa poques setmanes guanyaven el premi ARC a grup revelació del 2013, un nou impuls per una banda en ple creixement que ha fet de la rumba el seu pal de paller. Com va començar el projecte de 9son? Marc Menéndez: La majoria dels membres ens coneixíem ja des de fa molts anys. Teníem dos grups paral•lels i vam coincidir per Sant Joan del 2008 i vam fer una molt bona amistat. Vam decidir de fer alguna cosa i, després d’anar coincidint, un dia vam decidir fer una cosa més seriosa. Això va ser la nit de cap d’any del 2009 i el març de 2010 ja vam fer la primera actuació. Ara esteu presentant el segon treball, Obert, de quin dels dos discos us sentiu més orgullosos? Carla Gordo: Del segon, tot i que també n’estem molt del primer. MM: El primer va ser per dir “Ei, que estem aquí” i aquest és l’evolució. Ara podem dir “això és 9son”. CG: Tot i això, qui vulgui saber què és 9son ha de venir als concerts. MM: Sí, el disc seria mitja part de 9son, o potser només el 30%. A no-

saltres ens caracteritza el tipus de música i com la fem, però sobretot l’espectacle. Com ha anat el procés de gravació d’aquest nou treball? CG: Des de Mallorca, que hi tenim força amics pel que fa al management i a la producció, ens van insistir una mica per fer un altre disc. Ens hi vam posar i va ser un disc molt ràpid de fer, amb dos mesos vam tenir feta la gravació i la producció.

“Fins que no

ha arribat aquest premi ARC potser no ens havíem adonat de que potser estem fent les coses ben fetes” 52

De què parlen les cançons? MM: Són inquietuds que tenim i en què la gent es pot veure reflectida. Hi ha amor, desamor, alegria, valors com la llibertat... També intentem fer país i defensar les arrels que tenim, sense voler-nos posar cap bandera política. CR: El que intentem és lluitar per la cultura, per l’educació i per coses amb les que creiem i per què intentem tenir tots la força per poder fer els canvis, també personals, que vulguem. Quines són les vostres influències? MM: Personalment a mi m’han influenciat molt Dusminguet i La Troba Kung-Fú. Ara bé, no paro d’escoltar salsa i una mica de tot. CG: Per part meva, a l’hora de composar, el tractament que fa Juan Luís Guerra de les seves cançons és aprendre d’un mestre. MM: Després també vindrien Peret, Gato Pérez i tots els grans.


totENTREVISTES

Febrer

“A nosaltres ens

caracteritza el tipus de música i com la fem, però sobretot l’espectacle”

“Intentem fer país i defensar les arrels que tenim, sense voler-nos posar cap bandera política” Cal apostar per la rumba? MM: I tant! És bàsic. La rumba ha passat per moltes èpoques, però ara passa per un moment en què està molt millor que abans. És cert que hi ha alguns grups que ja han deixat de tocar però n’estan naixent molts de nous. També n’hi ha molts, però, que fan rumba mestissa i amb això s’ha de vigilar. La rumba es defineix pel ventilador i això hi ha molta gent que diu que fa rumba i no ho fa. Si no hi ha ventilador, ho sento molt, però no és rumba. Vosaltres voleu distanciar-vos una mica d’aquesta escena mestissa? CG: Nosaltres el que intentem és que si escoltes rumba soni rumba, que si escoltes timba, soni timba... Que les arrels estiguin presents. La fusió, de vegades, és molt etèria i molt boirosa. Us heu trobat obstacles per fer l’estil que feu o al contrari? CG: La rumba agrada, la rumba es balla, la rumba es alegria. La gent ho viu perquè és nostra. El millor que ens passa a nosaltres, però, és que hi ha gent que ens diu que no li agrada aquest estil però que els agrada 9son. Com s’aconsegueix agradar a qui no li agrada l’estil pel que aposteu? CG: Jo crec que un factor que tenim, més enllà de la música en si, és l’es-

pectacle. El que s’aconsegueix amb l’energia i la presència de vegades traspassa la música. Una vegada, fins i tot, vam aconseguir, en un concert a l’Ovella negra, fer ballar a heavies. Perquè què trobarà la gent als concerts? MM: El que intentem és que dalt de l’escenari hi hagi molt de dinamisme. Intentem que hi hagi coreografies, balls, que el públic pugui cantar amb nosaltres les tornades... En definitiva el més important és que el públic es senti partícip de l’espectacle. CG: Intentem superar el disc, que el directe sorprengui. Hi volem donar un punt més de frescor i de potència. Improviseu molt als concerts? MM: Hi ha un guió, però la rumba té un punt d’improvisació. Ara bé, quan hi ha alguna cosa que se surt del guió tothom sap que allò no quadra, però ho intentem tirar endavant igual i, de vegades, surten coses interessants, tot i que normalment no és així. En aquest sentit, la complicitat entre els membres és clau, no? MM: Sí, jo trobo que hem anat millorant molt amb això. Abans a la Carla, per exemple, se la veia petita, però ara es menja l’escenari. Hem fet

53

una evolució personal i laboral. Sabem com treballem i què podem donar cada un. Al saber això, crec que ens completem bastant bé. Últimament heu estat guardonats amb el premi ARC a grup revelació, com ho valoreu? CG: L’any passat ja vam quedar segon millor directe de folk i noves músiques en els premis Enderrock i tercer millor grup i, aquest any, els premis ARC van ser una gran sorpresa. Ser el grup revelació de l’any sabent quins grups han estat grups revelació i la importància que això té, a nosaltres ens va omplir d’il•lusió i d’orgull. A més, era l’únic premi ARC escollit pel públic... CG: Sí i això va ser la comprovació de saber qui està pendent de nosaltres. Nosaltres érem el grup que menys seguidors tenia a la xarxes de tots els finalistes i el premi ens ha fet un toc d’atenció a l’hora de saber quin públic tenim. MM: Fins que no ha arribat aquest premi ARC potser no ens havíem adonat de que potser estem fent les coses ben fetes. Veure que tenim gent al darrera que ens segueix sobta i ens dona més força per tirar endavant.

PAU PLANAS


totENTREVISTES

Falciots Ninja

Febrer

“Volia agafar els elements que més m’agraden del swing, del reggae i, evidentment, del rock i el pop i fer una mescla” Albert Rams, “Ret”, membre Mine! s’endinsa a una nova aventura. El músic ha aprofitat l’aturada del grup per posar en marxa Falciots Ninja una nova banda on s’envolta de músics provinents de Mine!, Very Pomelo o Guillamino. El grup acaba d’arribar amb un primer EP de mitja dotzena de temes sota el braç i al Totmusicat en parlem amb el seu líder. Com definiries Falciots Ninja? És un nou grup que parteix d’una idea que vaig tenir jo i que gràcies a haver coincidit amb certs músics s’ha consolidat i ha anat prenent força. Com diu la cançó és com un atac banzai, hem posat la carn a la brasa i a coure-la. Quan fa que es cuina el projecte? Dins al meu cap fa bastant temps .Feia molt de temps que pensava què fer al marge de Mine!, que era el meu grup principal. Fantasiava amb quines coses voldria fer i no tenien cabuda dins el grup per la línia que seguíem. S’ha anat parint amb el temps. Les cançons en si n’hi ha de més antigues però d’altres s’han escrit aquest mateix estiu. Vam començar a treballar, a tocar i a gravar a la tardor. Ho hem gravat al mateix estudi que ja tenim per Mine! cosa que ens ha facilitat molt el procés. Els assajos els gravàvem i anàvem veient totes les possibilitats que teníem. D’allà ja va sortir la gravació. Tenies ganes de fer un gir musical més enllà de Mine!? Tenia ganes d’explorar unes mescles d’estils en concret. Tenia ganes de treballar amb patrons rítmics més propis del reggae i, fins i tot, de música més pròpia de principis del s. XIX com el motown, el swing... però actualitzat. Volia gafar els elements que més m’agraden del swing, del reggae

i, evidentment, del rock i el pop i fer una mescla que jo tenia dins el cap.

De què parlen aquestes primeres cançons?

Perquè sona força diferent a Mine!, no?

Una mica de tot, però hi ha un sentiment bastant comú que és la ràbia. Aquests últims mesos m’he trobat amb situacions personals que m’han fet sentir molta ràbia i això s’ha transmès a les cançons. Hi ha cançons que tenen força mala llet, alguna és la més dura que he escrit mai pel que fa a la lletra.

Jo era una de les ments creatives de Mine! i, per tant, hi ha cançons de Mine! que sí que podrien recordar aquest nou projecte. Dins de Mine! jo sempre he estat l’impulsor de buscar un so més ballable i alegre, per tant hi ha coses que poden recordar. A més, la meva veu és la mateixa. Una germanor hi és. El que passa és que la metodologia, treball, la gent... tot això és diferent i el camí que volem seguir va per una altra banda. És molt diferent però tampoc molt llunyà. D’on ve el nom? El falciot és un ocell molt curiós. És un ocell que té les ales tant grans que li pesen molt i si pel que sigui cau al terra no pot tornar a aixecar el vol. Per volar necessita saltar des d’un punt elevat. A més, només fan els nius per pondre els ous perquè la resta ho fan tot volant, no aterren mai. És un ocell que a mi sempre m’ha cridat molt l’atenció, però és com una mica tonto, està com mal fet. És com els escarabats, que quan es giren no es poden tornar a girar, és un defecte de l’espècie. Així doncs, hem creat la versió millorada d’aquest ocell, que és el Falciot Ninja, un falciot que pot superar aquests handicaps i que encara que caigui a terra es pot tornar a aixecar.

54

T’has envoltat de músics de Mine!, de Very Pomelo... Com vas seleccionar la banda? Va ser bastant fruit de la casualitat. Amb cada músic té una explicació diferent. El baixista, en Gerard, toca amb Guillamino i havíem coincidit en alguns concerts. Un dia li vaig explicar el projecte i es va engrescar de seguida. En el cas d’en Richy, el teclat, que toca amb Very Pomelo, va coincidir que vam començar a compartir estudi amb Very Pomelo i com que jo buscava baixista i ells també estan en un moment de vacances, com Mine!, li vaig ensenyar els temes. Amb en Ricky, que és de Mine!, tenia moltes ganes de continuar treballant amb ell. Teníem molt feeling i encara teníem coses a fer més enllà. Les cançons, però les composes tu, no? Sí, jo tenia una idea de cançons i una idea de com interpretar-les i com pro-


totENTREVISTES

Febrer

“Tenim cartes

amagades pel directe”

“Aquests últims

mesos m’he trobat amb situacions personals que m’han fet sentir molta ràbia i això s’ha transmès a les cançons” duir-les, però si haguéssim coincidit uns altres músics potser hauria sortit una altre història. Jo tenia molt clara la manera d’enfocar-los, però sense ells no sonaria com ha acabat sonant. Aquest primer tast és una petita mostra del que acabarà sent un disc o és per començar a girar i ja pensaràs més endavant amb publicar un LP? Jo crec que les dues coses. És un petit tast per començar a girar, perquè tenim molts ganes de començar a tocar en directe i per poder fer això hem de tenir alguna cosa enregistrada. Ara bé, jo tinc moltes ganes i la idea és poder gravar un llarg. Gravar un LP, però, suposa una inversió, per tant, primer hem fet aquest primer tast. Ja tenim més cançons, això sí. De fet en vam gravar 10, però vam seleccionar les 6 que crèiem que representaven millor el concepte i la banda. En directe en farem més de 6, però, i, a més, en volem fer de noves. Perquè com serà el directe, incloureu alguna versió o tirareu només de repertori propi? Serà una sorpresa. Tenim cartes amagades. Hi ha cançons noves que no aparèixen a l’EP i cançons que potser encara no ens hem posat a treballar però que aniran sortint. La gràcia del projecte és que tots els músics tenen molta experiència i surt tot molt fàcil i molt ràpid. Així doncs, jo crec que aniran sortint cançons per un tub.

Comencen a sortir dates per presentar el disc? Ens agradaria poder-lo començar a presentar a la primavera. És un projecte bastant festiu i ens agradaria tocar ja amb el bon temps i fer ballar la gent. De moment no ens volem arriscar a llogar cap sala ni res perquè som una banda nova. Volem ser realistes, tots tenim els nostres projectes i, de fet, això és un projecte paral•lel, per ningú és el projecte principal. Tots sabem com funciona això i no volem arriscar-nos més del necessari. Farem molts concerts o pocs, però si ho fem ho volem fer bé i ben presentat. Us veieu, per tant, en festes majors? Jo crec que sí, jo crec que és un grup força de festa major. Ara bé, el disc acaba de sortir, la gent primer l’ha d’escoltar. A partir d’aquestes setmanes ja començarem a tancar dates i espero que la gent s’engresqui amb el que sent. A un any vista, on us agradaria veure-us? Pensar en el futur és molt complicat. Prefereixo pensar en el present o en el futur proper. Ara el que volem és tocar i ja es veurà. La il•lusió aquesta de quan ets adolescent i penses que ho petaràs ja no la tenim. Som molt realistes, sabem el món on vivim i el país on vivim. Jo sobretot tinc ganes de tocar en directe i veure què funciona més, què funciona menys... Abans d’haver fet cap concert no podem preveure res.

55

El primer videoclip ha estat d’”Atac banzai”, creus que és la que us defineix millor? De vegades les cançons que presentés primer intentes no triar-les tu sinó deixar-te aconsellar. Va donar la casualitat que tots els meus amics i companys van coincidir en què aquesta era com el single. Jo artísticament potser n’hagués triat una altra, no ho sé. Tu les estimes molt totes i triar una cançó com a presentació és molt difícil perquè totes són filles teves. El videoclip és un videoclip tot curiós, com vau decidir fer un videoclip així? És un videoclip arriscat, la veritat és que sí. Jo tenia ganes de ballar i vaig poder comptar amb l’ajuda de la Mònica, que és una gran realitzadora amiga meva i li vaig proposar que volia sortir ballant. Ella ho va veure claríssim i jo li vaig deixar a les seves mans. Té molt sentit de l’estètica, les coses molt clares i li agrada arriscar molt. Al vídeo hi surten imatges que són impactants. Pot ser que hi hagi gent a qui li agradi i d’altre a què no, però hem volgut jugar aquesta carta. Aquest videoclip mostra cap on aniran els directes en l’apartat estètic? Pot ser. Jo crec que ballarem bastant sobre l’escenari. Amb instruments no balles com en un videoclip, però si que pot ser que anem per aquesta línia.

PAU PLANAS


totENTREVISTES

Febrer

Eloi el Bon Noi

“Per mi no té sentit una proposta artística sinó té una mica de caràcter”

Eloi el Bon Noi acaba de publicar el seu primer treball, Adolescència: no superada, un disc trencador en què no té por de parlar de l’esser humà de forma desacomplexada amb temes com “La mare de les fel•lacions” o “Vagina dins vagina”, tot plegat vestit amb un pop que ell cataloga de “sòrdid”. Què hi podrà trobar la gent a Adolescència: no superada?

El disc el vas fer conscient que hi hauria una gent que el criticaria?

caràcter. Fer un plagi i repetir clixés jo no ho faré mai.

Hi podrà trobar pop poc convencional. Jo n’hi dic pop sòrdid perquè parlo d’una temàtica que pot semblar una mica sòrdida i harmònicament és poc convencional. Utilitzo melodies poc usuals en el pop, però de forma pretesa.

No ho vaig fer per això, però ho vaig fer sabent que passaria. Ara bé, jo pensava que aquesta gent seria menys, pensava que seria menys dolorós.

Perquè la proposta va més enllà d’un disc, has creat tot un univers d’Eloi el Bon Noi. En què consisteix?

La teva proposta busca sorprendre a qui l’escolti? Sí, em sembla absolutament necessari. Quines reaccions has anat rebent? Puc estar content perquè és molt odiat, hi ha qui el vol cremar. Hi ha periodistes que van dir que el volien cremar perquè els semblava una cosa de molt mal gust. No han entès res. Jo considero que és una cosa positiva, però. Com a artista considero que és bo crear una controvèrsia en aquest aspecte. Jo no vull fer una cosa que no mobilitzi, que no remogui una mica.

Això és principalment per les lletres, unes lletres que es podrien qualificar com políticament incorrectes, no? Sí, però a mi el que em sembla poc políticament correcte són els Mojinos Escozidos. Fer apologia de l’alcoholisme o de la ganduleria sí que em sembla poc políticament correcte. Jo parlo de coses que formen part de la vida, jo parlo de l’esser humà, però en segons quins àmbits no és acceptat que es parli de l’ésser humà de forma directe. Ara bé, som així, tenim vagina, tenim pene i fem fel·lacions. Era necessari trobar una proposta que s’allunyés dels patrons més habituals? Per mi sí. Per mi no té sentit una proposta artística sinó té una mica de

56

M’agrada molt el psicoanàlisis. Bàsicament parlo de l’ésser humà, dels vincles entre els éssers humans, però de forma profunda. No parlo de si ens hem barallat o de si ja no m’estimes, parlo de l’estructura interna del pensament. Com ha anat el procés de gestació d’aquest primer treball? Ha estat molt lent. Fer-lo em va costar dos anys. Buscar temàtiques i idees musicals fora del comú no és fàcil. Qualsevol cosa que em recorda a alguna cosa que ja he sentit ho rebutjo. No em conformo amb qualsevol cosa que em soni a clixé. A més hi he posat molta part de mi i el procés de posar tota la carn a la graella té un cost en el sentit de resistències personals a ferho o pors. S’ha anat parint en el sen-


totENTREVISTES

Febrer

“Puc estar content

perquè el disc és molt odiat, hi ha qui el vol cremar”

“Jo parlo de coses que formen part de la vida, de l’esser humà, però en segons quins àmbits no és acceptat que es parli de l’ésser humà de forma directe”

tit més literal del món, ha anat sortint com una cagarada. Per tant, és un disc molt treballat, no? Sí, hi ha molt de treball personal al darrera. Molt de treball d’introspecció, de fixar-m’hi, de renovar, d’analitzar com funciono... Creus, doncs, que des d’alguns sectors s’ha menystingut aquest treball? No he aconseguit arribar, però això és error meu. Jo crec que qualsevol proposta té públic. Estic segur que hi ha molta gent a la qual agradaria el disc, però aconseguir arribar a aquest públic sense fer una proposta per masses m’està costant, certament. Vendre una proposta tant diferent és complicat? Als grans mitjans, com que es queden amb el “caca, culo, pedo, pis”, és difícil entrar-hi. Els grans mitjans volen audiència i si portes una proposta poc convencional i incòmode encara es fa més complicat tenir-hi un lloc. Trobar concerts també és difícil? M’està costant, però perquè no he dedicat prou a la part empresarial del projecte. Això és com lligar, costa molt, però és perquè et castres a tu mateix. Nosaltres n’hi diem timidesa,

però en el fons és una castració absoluta. Tu vols anar i lligar amb aquella persona, però tu mateix et montes una pel·lícula i t’expliques una història per no fer-ho. En certa manera jo tinc aquesta mateixa relació amb el meu disc i el món en general. El món és la noia a la qual vull seduir amb el meu disc, però em costa ensenyar la tita, per portar-ho a termes bonnoiescos.

i el poder inventar tot un rotllo i desenvolupar-lo, pensar-lo... Em guanyo la vida fent concerts, però realment el que m’agradaria és que el projecte s’alimentés a si mateix i donés per anar fent discos tota la meva vida, sense presses. M’agradaria poder ser compositor professional.

A part d’Eloi el Bon Noi estàs ficat en molts altres projectes, això també complica el trobar temps?

Quan els faig m’ho passo molt bé. Explico una cosa que a la gent no és familiar i el públic s’ho passa bé. Ara bé, de tot el procés, fer els concerts no és el que més m’agrada.

És una excusa. Tothom té la seva vida, però bé que trobem temps per anar el divendres a la nit a la discoteca. Pel que ens interessa trobem temps. Veient les traves, les crítiques...te’n reparteixes d’haver fet un producte tant innovador? No, el contrari. És que el problema no és el producte, sóc jo. Les traves no han sigut tantes, principalment les he anat posant jo mateix. Tot just acabes de publicar aquest primer disc, però cap on voldries que et portés el projecte d’Eloi el Bon Noi? A mi, realment, fer concerts no m’entusiasma. A mi el que verdaderament m’agrada és fer música, crear, enregistrar. M’agrada el procés de composició

57

Així doncs, els concerts són com un tràmit, no?

Ja tens un segon disc en ment? Sí, tinc varis projectes i un d’ells és un altre disc. Anirà força en la línia de l’Adolescència: no superada, però com que en els últims dos anys he après molta música serà diferent. En el primer disc hi ha coses que no faré mai més a la meva vida. Ara he aconseguit formar-me musicalment molt més i actualment ja estic a un altre rotllo, el segon treball m’agradaria que fos una cosa molt diferent. Quines són aquestes coses que no vols tornar a repetir? Sobretot estic parlant de temes musicals: harmonies, instrumentació...

PAU PLANAS


58


59


Disc de la SETMANA

Febrer

Empty Cage, una oda al rock tal com raja! “Tal com raja és un

petit diamant dins un panorama musical on el rock està maltractat i amagat sota les pedres, una petita espurna de llum que ens fa veure que aquest estil segueix estan molt viu”

El mes de novembre passat va sortir al mercat Tal com raja, el disc de debut dels Empty Cage, guanyadors del Sona 9 2012. De fet, l’àlbum publicat ha sigut fruit del premi aconseguit. Hi havia molta expectació després del seu pas pel concurs i si retornarien la confiança posada en ells com a guanyadors. Guanyadors cal dir sorprenents, no pas per la qualitat musical que és extraordinària, sinó per l’estil que practiquen i que és molt allunyat dels guanyadors d’anys passats, amb una proposta molt canyera i enèrgica. En definitiva, el que falta a Catalunya: rock!! El rock no està de moda aquí. O això sembla ja que no surt als principals mitjans, però si investigues una mica descobreixes que sí que hi ha grups que encara aposten per aquest estil i que sonen molt bé, com per exemple els Empty Cage. Pels amants del rock ens salten les llàgrimes quan descobrim nous grups que sonen tan i tan bé, amb lletres contundents i sense buscar la superficialitat i sí la mala llet que falta en aquests temps on semblem

titelles. De vegades les coses s’han de cridar i dir-les “Tal com raja”, amb tota la ràbia amb que surtin. Tal com raja és un disc molt complet, que entra ràpid i gens feixuc d’escoltar. De fet, la seva durada és d’exactament 30 minuts justos. En aquesta mitja hora que dura l’escolta hi trobem diferents matisos, amb temàtiques molt variades que van des de parlar de la ressaca (coneguda per un 99,9% de la població mundial) a “Six days a week”, fins a parlar de les ganes de conèixer íntimament a una persona (sensació coneguda per un 100% de la població mundial) a “Instint animal”; amb això vull dir que tracten de temes que tots hem viscut però que ningú s’atreveix a cantar. Els Empty Cage en aquest disc trenquen esquemes per parlar del que ells volen, amb tota la naturalitat que es mereixen. Pel que fa a l’aspecte musical han comptat amb la producció de Xarim Aresté (Very Pomelo), que ha sigut molt important per plasmar en el disc l’essència d’Empty Cage, que no era fàcil, ja que es tracta d’un grup de directe. El disc sona més melòdic que no pas el directe, amb la introducció de

60

baix i piano en algunes peces que fan un envoltori més complet (ja que el directe és únicament veu, guitarra i bateria), i fan una escolta més agraïda, ja que no tens la distracció del que passa a l’escenari. Tot i així no deixen de banda els seus trets més característics com la contundència i un so cru però a la vegada enèrgic i elèctric. Jo us faig una recomanació personal, trenqueu les barreres del convencionalisme i endinseu-vos a descobrir aquests dos paios, amb aquest treball tan ben tractat i treballat, i sobretot, no deixeu de veure’ls en directe, si teniu ocasió! En definitiva, Tal com raja és un petit diamant dins un panorama musical on el rock està maltractat i amagat sota les pedres, una petita espurna de llum que ens fa veure que aquest estil segueix estan molt viu i que hi ha grups a casa nostre que aposten tant per ell i amb una qualitat excelsa! Llarga vida al rock i a la canya en català!!

URI MORA


Disc de la SETMANA

Febrer

La manera de ser de Filippo Landini “Filippo Landini

presenten 11 melodies d’aires pop: enganxoses, amb lletres senzilles i tornades repetitives que conviden a cantar-les sense parar, tot demostrant que no calen gaires artificis ni virgueries per fer que una cançó connecti amb els oients” Semblaria estrany que un grup de música decidís anomenar-se amb un nom de persona qualsevol, però ben mirat, no és tan estrany: Antònia Font adoptava el nom d’una companya de classe; i el grup que us presento avui adopten el nom d’un italià de la Toscana. Estic parlant de Filippo Landini, que tornen després d’un temps de silenci. El quintet, compareix de nou als escenaris amb un nou treball sota el braç titulat Som com som, un disc que arriba després d’un any tancats al local d’assaig component i arranjant els 11 temes que el conformen. Tot i que el seu hit “Viu-la” va ser un tema molt radiat que els va col·locar a primera línia de l’escena musical catalana; amb el següent treball -Farem revolucions-, ja van deixar clar que no eren un grup d’una sola cançó. I amb aquest nou disc demostren que, a més, són capaços de reinventar-se. Deixen enrere les cançons més fosques de l’anterior

treball, i tornen a la frescor dels seus inicis però amb la maduresa, qualitat i bagatge que han anat adquirint al llarg dels més de 6 anys que porten en actiu. Presenten un disc 100% Filippo Landini: sense pràcticament col·laboracions i amb un so nou però al mateix temps molt reconeixible. Sempre que els escoltava em recordaven remotament a Franz Ferdinand; però amb aquest disc s’allunyen una mica d’aquest so indie-rock, ja que ens presenten 11 melodies d’aires pop: enganxoses, amb lletres senzilles i tornades repetitives que conviden a cantar-les sense parar, tot demostrant que no calen gaires artificis ni virgueries per fer que una cançó connecti amb els oients. Hi ha temes més relaxats i acústics i també n’hi ha de més rockers, però la tendència general del disc són cançons pop-rock plenes de llum, alegres i optimistes, on l’amor és el més gran protagonista, però

61

també hi ha lloc per a les declaracions d’intencions. I és que el primer tema que sona en pitjar el play, es titula igual que el disc “Som com som”, és certament una declaració d’intencions que reflecteix perfectament la idiosincràsia de la banda. Són com són i n’estan ben orgullosos. Amb aquesta cançó i tota la resta, volen transmetre’ns la seva manera de veure la vida: amb optimisme, esperança i sense pretencions. El que trobem en aquest disc són un bon grapat de cançons que ens fan bategar el cor fort, que ens allunyen d’aquests dies d’hivern i ens transporten al bon rotllo primaveral, on sembla que tot sigui possible i que puguem sortir al carrer ballant sense importar-nos el que dirà la gent. O sigui que si esteu cansats del fred i del mal temps, un bon remei és escoltar el nou disc de Filippo Landini, sens dubte!

GLÒRIA NOGUER


TotOPINIÓ

Febrer

De l’or i la plata als concerts Fa dies sortia publicat al diari digital lareputada.com el top 100 de vendes de Promusicae. Segons la posició i còpies de cada àlbum, s’entreguen els famosos reconeixements al Disc d’or i platí. L’article es publicava com una exclusiva arran d’una filtració que demostrava que molts àlbums que han rebut aquest reconeixement no assoleixen el nombre mínim de vendes establert. Entremig de tot es debatien els canvis en la normativa, es deia que el Disc d’or i platí no eren els àlbums venuts sinó els distribuïts, encara que no s’hagin venut, i un llanguíssim etcètera d’exemples i canvis de lleis. Crec que com a introducció ja n’hi ha prou. Des de sempre s’ha dit que les discogràfiques compraven els seus propis àlbums per augmentar la xifra i poder obtenir com més reconeixements millor. Ara s’ha de parlar d’Internet, pirateria i mercat digital però, sobretot, dels concerts. És lògic que estem vivint un canvi en l’àmbit comercial de la música i el més destacable és que no s’atura. Podem dividir l’evolució del consum musical en tres fases: 1. Quan la gent consumia la música físicament. Anaves a la botiga, compraves l’àlbum en format físic, te l’enduies a casa i el reproduïes a qualsevol dels aparells reproductors.

2. Passem a consumir la música de manera portàtil. Ens cansem del famós Walkman i passem a comprar-nos els reproductors Mp3. La música es comença a vendre en format digital. iTunes, Amazon i les pròpies discogràfiques t’ofereixen l’opció de descarregar-te els àlbums en .mp3 o .zip. 3. Devaluació cultural. La gent ja no paga a canvi de cultura per diferents raons. Els intercanvis d’arxius a Internet són incontrolables. La gent es descarrega el CD a l’ordinador i d’aquí als diferents dispositius (tablet, iPod, telèfons mòbils,…). Tot i així no deixa d’anar als concerts. Fins i tot, com que ha pogut tastar més artistes i àlbums, assisteix a més concerts que abans. La gent no pagarà per un CD però sí per un concert, perquè és únic. Un àlbum musical també, però el podràs repetir tantes vegades com vulguis i sempre serà igual. El que t’ofereix un concert és excepcionalitat i exclusivitat. Si no hi has anat ja no tindràs oportunitat de fer-ho. Cada cop més les discogràfiques i empreses de management s’impliquen molt detingudament amb l’organització dels concerts. Un clar exemple són els GoldenTicket i les diferents opcions que t’ofereixen: conèixer

62

l’artista, butaques premium, kits de marxandatge i molts més. Abans podies escollir entre l’edició “CD amb la caixa de plàstic”, “CD de caixa de cartró” o “CD + samarreta” comprimida en un pack. Ha quedat demostrat que les bases per donar els Disc d’or i de platí no acaben de ser del tot clares però crec que hem de canviar la nostra manera de valorar si un treball discogràfic ha tingut èxit o no. Al principi de la crisi de vendes tot es veia de manera negativa i ara és possible que també. Tot i així es preveu imparable i, per tant, la indústria musical ja s’està posant les piles, com hem vist amb els GoldenTicket, per adaptar-se als temps que corren. Un clar exemple són Els Catarres o Txarango que han decidit regalar la seva música a través de la pàgina web oficial per després, com s’ha comprovat, tenir un nombre significatiu de concerts. Si un grup de música no ven ni 5.000 còpies d’un disc però certifica una gira de més de 150 concerts amb sold out a la majoria d’ells no m’atreviria a dir que el grup o l’àlbum no han assolit l’èxit esperat.

ALEIX COSTA


Totmusicat Febrer 2014  

Revista #12 Totmusicat

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you