Totmusicat Desembre 2013 by David Bueno

En PORTADA

Desembre Foto: Roger Aran // Totmusicat

Joan Dausà “És un treball molt interessant el de la tristesa i la nostàlgia però l’abordo des de l’alegria i la felicitat” Al Palau de la Música s’acomiadava i posava punt i final a una gira completa que ha portat a Joan Dausà per tot Catalunya. Amb la companyia dels Tipus d’Interès, la seva música ha sonat en sales i festivals d’arreu del territori. Ara, arriba el moment de fer balanç en una entrevista pel Totmusicat. Ens desplacem fins a Sant Feliu de Llobregat a les instal·lacions del nou restaurant que està obrint amb altres socis. Un entorn únic per conversar amb el cantautor i i posar-nos nostàlgics. David Bueno Quina sensació et queda després del concert del Palau? La sensació va ser molt bonica. Molt màgica. Em quedo una mica en què hem celebrat una festa amb la família, els amics i tota la gent que hem anat coneixent al llarg d’aquests dos anys i els 80 concerts que hem fet. La sensació és aquesta, la d’haver viscut una cosa molt especial. El públic va estar força animat. Sí, el públic estava molt entregat des del principi. És un públic fidel i amic. Fa les coses fàcils i que siguin més especial i màgiques. El públic tenia ganes que la nit fos extraordinària i així va ser.

És el primer disc i, per tant, l’evolució ha estat enorme. Quina valoració en fas d’aquests últims mesos? És molt positiva amb uns resultats inesperats. Sí que t’esperes que pugui funcionar i connectar amb la gent però que arribi a tanta gent i ens venguin tants discos ens ha sorprès. Començar a l’Heliogabal i acabar al Palau és una cosa que no ens podíem ni imaginar. Per tant, ho rebo amb una extraordinària il·lusió. Quina creus que és la clau del teu èxit? Penso que són cançons que intenten parlar des de la veritat de cadascú. En aquest cas, la meva però també de la gent que ho escolta i s’ho pot fer seu perquè a ell o algú que té al seu vol-

tant li ha passat allò que s’explica a la cançó. Per tant, la clau penso que ha estat parlar de coses que ens toquen de prop i haver-ho treballat des de la proximitat de qui les fa. És aquesta obsessió meva de sentir-me el públic a prop i fer-me sentir a prop de qui ho escolta. Però molt optimistes no són les lletres… No, em sembla més interessant parlar de la tristesa. Penso que té més capes de profunditat. Però el que també passa en els concerts és que la gent s’adona que estem cantant alegrament cançons tristes. Però ens ho passem bé, estem a gust. Penso que és un treball molt interessant el de la tristesa i la nostàlgia però l’abordo des de l’alegria i la felicitat.

En PORTADA

Desembre

En els concerts la veritat és que la gent riu molt, no? Sí, i més al Palau que més que un concert va ser un xou molt divertit perquè el públic va prendre la paraula i va fer que allò fos especial. I sí, cantem cançons tristes però alhora passen coses màgiques, riem i ens ho passem bé. Passem una estona que ens fa una mica més feliços, si tot ha anat bé… Tot això va començar amb la cançó de “Jo mai mai” però tens la sensació que la cosa ha anat més enllà que una simple cançó? Tinc la sensació que el “Jo mai mai” ha estat la cançoneta que ens ha estirat del fil, que ens ha permès connectar amb un primer públic i ha fet que això sigui especial i la gent s’ho faci seu. Tothom ha jugat o ha sentit a parlar del “Jo mai mai” i el repertori ha acompanyat a aquesta cançó. Per tant, estem contents del paper que ha exercit el “Jo mai mai” com a cançó líder i hi ha hagut cançons al darrera que han seguit aquesta estela i han pogut completar un repertori que per nosaltres era interessant i ric de cara als concerts. Per tant, podem dir que no ets un artista d’una sola cançó… No, jo crec que és més una manera d’explicar les coses i de voler-les explicar que la cançó en sí. És més una manera de comunicar-te amb qui ho escolta i de crear un vincle que ha de perdurar al llarg dels discos, si to va bé…

“La sensació que jo

tenia quan preparava, per exemple, el concert del Palau és que sé que vindran perquè no em fallaran, de la mateixa manera que no em fallaria un amic”

A més, tens uns fans incondicionals... Sí, és com qui fa un amic… La sensació que jo tenia quan preparava, per exemple, el concert del Palau és que sé que vindran perquè no em fallaran, de la mateixa manera que no em fallaria un amic. S’ha creat quelcom molt de veritat, un vincle molt autèntic i el públic s’ha fidelitzat més amb una manera de fer, de funcionar i de la persona que no pas amb aquella cançó en concret. I, ara, que ve en els propers mesos? Ara toca fer noves cançons per començar a preparar un nou disc, que hem de començar a enregistrar al mes de gener i que ha de sortir a la primavera. Per tant, ara toca gaudir de tot el que ha passat però també toca tancar-nos a preparar nou material per encarar aquesta gira que es presenta a partir de l’any vinent. I mentrestant aniràs fent algun concert o els aparques momentàniament?

Hi ha algun que s’està coent, altres que teníem compromesos però, en principi, volem descansar i deixar descansar a la gent però sí que algun podeu trobar, en algun moment, en alguna ciutat. En aquesta gira, has anat presentat noves cançons. S’inclouran en el segon disc? Cançons com “Que no s’acabi mai”, “En veu baixa”, “Teo va a l’escola” o “Quan soni la tendresa” van directes al segon disc, en principi… Són temes que hem anat incorporant per estar una estona més junts en el concert i fer un repertori una mica més extens però han d’anar al segon disc que sortirà l’any que ve, si tot va bé… A més, durant els darrers mesos també vas presentar les cançons que integren la banda sonora de la pel·lícula “Barcelona nit d’estiu”. Com va anar l’experiència? Ha estat una experiència inesperada. Ha aparegut sobre la marxa. La banda

En PORTADA

Desembre

“Començar a

l’Heliogabal i acabar al Palau és una cosa que no ens podíem ni imaginar”

sonora ha estat quelcom que va néixer quan la pel·lícula agafava cos. Un film que em va proposar fer Dani de la Orden, a partir de “Jo mai mai”. Quan ens hi vam posar vam veure que hi havia sis històries. La de “Jo mai mai” vam veure que ja tenia la seva cançó però a les altres cinc els hi faltava una… Ens ho vam proposar. Ens ha sortit una banda sonora que ens fa sentir orgullosos. Cançons que ens estimem molt, ja ara, i ha estat una sorpresa pel camí. Ha estat com un llacet que, juntament amb el concert del Palau, ha fet que tot plegat sigui com un conte de fades.

extraordinari també… Per tant, content per la trucada i per haver acceptat el repte.

Què penses quan et truca un director de cinema i et diu que vol fer una pel·lícula com “Jo mai mai”?

Les cançons de la banda sonora ja apunten maneres una mica diferents en el sentit que té un so més de banda i més intens. Les lletres no són tan implícites i sí una mica més suggeridores. La idea és fer volar una mica la imaginació i no perdre de vista aquest relat que ha connectat amb

Fa molta il·lusió perquè sobretot tafanejo qui és aquest director, un noi jove amb un talent extraordinari, i em deixo portar. I veig que el resultat és

Has afegit les cançons als concerts. Sí, les hem incorporat en els últims concerts, sobretot amb l’excusa del Palau. Hem incorporat tot el repertori de la banda sonora i han entrat per quedar-se. Després ja veurem quines toquem més o menys però sí que ja formen part del repertori. La idea del segon treball és mantenir la línia i l’estil del primer?

la gent que ha escoltat les cançons. També, com dic, volem fer un so més de banda, elèctric i potent de cara als directes. El concert del Palau i tot el suport que has rebut et posa un punt de pressió de cara al nou treball? No, perquè la sort de la banda sonora és que no és un segon disc però sí que ho és. I ens permet haver provat coses sense tenir la pressió i l’observació de molta gent. La sensació és que hem fet noves cançons, sabem que funcionen i inclús agraden més a molta gent i, per tant, seguirem en aquesta línia. Com t’ho fas per poder arribar a tot i compaginar les vessants de músic, actor…? Organitzant-me. Ordenant el temps i dedicant a cada cosa el que et demana i amb una bona agenda.

“Ara toca fer noves

cançons per començar a preparar un nou disc, que hem de començar a enregistrar al mes de gener i que ha de sortir a la primavera” 6

En PORTADA

Desembre

Fàcil però apoteòsic Josep Planas Joan Dausà ho tenia fàcil. Feia dies que es veia, a través de les xarxes, que el concert del Palau havia de ser un bany de masses, una trobada entre amics, molts, sí, però amics al cap i a la fi. Però precisament perquè ho tenia fàcil era arriscat. Vendre la pell de l’ós abans de matar-lo és un risc que cal calibrar quan el repte és un Palau. El públic que va anar ahir al concert de tancament de la gira Jo mai mai coneixia les cançons de Joan Dausà des de la primera fins al darrer bis, abans de la que dóna nom al disc i a la gira, i les va corejar a cor què vols. En molts moments el públic tapava la mateixa veu del cantant. L’inici va ser una mica sorprenent, amb el cantautor sol davant del piano interpretant “És absurd”, tema que habitualment solia tancar els seus primers concerts. Abans de continuar amb “El veurem junts”, de la banda sonora de Barcelona Nit d’Estiu, “El senyor Sommer i l’ós polar”, i “Truca’m”, ens va sorprendre amb uns haikús de la poetessa Joana Raspall.

El primer gran moment de la nit va arribar amb “L’horòscop”, que va cantar (i ballar) tot el Palau. El cantant va dir que havia pressentit que seria una gran vetllada, i el seu auguri es començava a fer realitat. “Quan tothom dorm”, “Teo va a l’escola” i “ Parlant de tu i de mi” van servir per anar pujant el to d’una festa que ja feia estona que es veia que caminava cap a l’apoteosi. Amb “Parque Rosedal” obria un parèntesi, primer per agrair la presència de tots els seus incondicionals però també de tota aquella gent que “només va a concerts al Palau” (per a ells va demanar un fort “apalaudiment”) i després per fer pujar a l’escenari, com ja és habitual en els seus recitals, tres parelles per ballar a ritme de swing, la segona part de la cançó. Memorable, aquí, la intervenció de la Joana i en Jota. S’enfilava la part final de l’espectacle, un parell de cançons més de la banda sonora de la pel·lícula i “Que no s’acabi mai” donaven pas a un homenatge als seus familiars amb “Martina” i, especialment dedicada a la seva àvia, “1979”. L’èxit ja estava garantit, l’aposta de fer un Palau

havia sortit molt millor que el que ningú s’havia pogut imaginar en el moment de plantejar-lo; ara només calia rematar amb la traca final. I va arribar. Després d’interpretar “Com si fos Cap d’Any”, del nou disc, que va anunciar que sortiria al carrer la propera primavera, va convidar el públic a cantar “Amb veu baixa”, dividint-lo en fidels i no fidels a la parella, tot i que va quedar clar que tothom era fidel i infidel alhora. Ja només quedava “M’hauria agradat”, “Ja no et brillen els ulls” i “Encara hi som a temps” per posar punt i final al concert. Joan Dausà i Els Tipus d’Interès van deixar l’escenari però el públic no es va moure dels seients, que ja feia estona que no ocupava perquè tothom era dret aplaudint. Tres minuts d’aplaudiments i ara sí, ara sonen les primeres notes del “Jo mai mai” i no cal que Dausà intenti cantar-les, el públic ja ho fa per ell; tot el Palau és un “Jo mai mai”. Com dèiem, era fàcil, però era arriscat, i el resultat va ser un espectacle rodó i de gran qualitat, tant musical com humana.

Tot NOTÍCIES

Desembre

Antònia Font pleguen Pau Planas Antònia Font plega veles. La banda va fer públic fa pocs dies que deixaven els escenaris. La notícia de seguida va sacsejar el món de la música i el comunicat oficial no es va fer esperar: “Els membres del quintet mallorquí consideren que ha arribat el moment de posar punt i final a la seva trajectòria i concentrar-se en projectes personals no necessàriament relacionats amb la música” anunciava. La dissolució serà imminent. D’entrada, el grup va anunciar un darrer concert el dia 27 de desembre a Palma, però les entrades es van exhaurir de

Manel

“Us trobarem a faltar, cabrons. Sou molt bons. Un petó enorme i fins aviat”

Projecte Mut Se'n van uns dels grans de sa música feta en català i des de ses nostres Illes Balears. Gràcies Antònia Font”

Pau Alabajos “2013 serà recordat per l’adéu de tres grups imprescindibles de l’escena musical en la nostra llengua: Obrint Pas, Al Tall i Antònia Font”

forma instantània. Així doncs, la formació va anunciar un nou concert pel dia 28 i, després d’exhaurir novament les entrades en va anunciar un tercer pel 26. Aquesta dissolució s’ha produït, segons el comunicat “sense controvèrsia ni traumes interns” ja que la banda considera que “el seu darrer àlbum, Vostè és aquí (Robot Innocent, 2012), culmina la seva proposta artística i és un digne epitafi per a una carrera que no encaixaria un pas enrere”.

mer disc, de títol homònim al grup, el 1999. A partir de llavors va anar creixent amb treballs com A Rússia o Alegria, però no seria fins l’any 2006 amb la publicació de Batiscafo Katiuscas que faria al gran salt gràcies a l’èxit de “Wa yeah”. Després de l’espectacle simfònic de Coser i cantar el grup es va aturar durant una temporada provocant tota mena de rumors sobre la seva dissolució. Tot i això, l’any tornaven amb Lamparetes abans de posar punt i final amb Vostè és aquí.

La banda mallorquina, nascuda l’any 1997 i liderada pel guitarrista Joan Miquel Oliver publicà el seu pri-

Les reaccions no es van fer esperar i les xarxes socials han bullit des de llavors de missatges de comiat i d’agraiment i a la banda.

Els Pets

Love of Lesbian

“Viure sense vosaltres serà una mica sobreviure. Gràcies Antònia Font!”

Gemma Ruiz (periodista) “Sense AntoniaFont serem uns terrícoles pitjors i infinitament més tristos, potser que ens posem l’escafandra i els anem a buscar!”

Blai Marsé (periodista) “Se’n va Antonia Font el grup amb la discografia més sòlida de la història de la música catalana,però ens queda el geni JM Oliver”

“Antònia Font moltíssimes gràcies per tots aquests grans discs i molt de "duende" pel futur”

Mishima “Encara que poguem entendre'ls i que sabem que ho fan de bon rotllo, ens sap molt de greu que pleguin... Llarga vida a Antònia Font”

La Iaia

“Adéu als Antònia Font. Encara que una de les gràcies de fer música és no desaparèixer mai. Gràcies pel que ens heu donat”

Tot NOTÍCIES

Desembre

Totmusicat i MissAlabama organitzen un concert solidari per La Marató Redacció La solidaritat i la música aniran agafades de la mà el proper 14 de desembre en una nit que no deixarà indiferent a ningú. El totmusicat.cat se suma a La Marató de TV3 amb la celebració d’un concert que tindrà com a principal objectiu recaptar fons per finançar projectes d’investigació científica al voltant de les malalties neurodegeneratives, el tema sobre el qual girarà l’edició d’enguany de La Marató. Tots

els diners recollits aniran íntegrament al marcador. L’entrada tindrà un cost de 7€ + la voluntat. El concert solidari serà un dia abans que es realitzi el programa per TV3 i, per tant, servirà per escalfar els motors davant d’aquesta gran cita. En el recital hi participaran una dotzena de grups que aportaran el seu granet de sorra interpretant dues cançons i amenitzant una nit que serà, per sobre de tot, diferent. El concert serà a la sala

Alfa de Gràcia, a Barcelona, i donarà el tret de sortida a les 20:30h i s’allargarà durant tres hores on la música serà la protagonista.

Gran varietat de propostes Com no podia ser d’altra manera, l’aposta per la diversitat de sonoritats hi serà molt present. Grups consolidats i d‘altres d’emergents es trobaran en un escenari on totes les propostes hi arribaran amb un format acústic molt proper a l’espectador. Així doncs, aquesta proximitat sumada a les dimensions de la sala farà que el concert es desenvolupi, de ben segur, en un entorn d’allò més familiar provocant la comunió entre músics i assistents. Fins a 12 grups passaran per l’Alfa. Hi seran propostes que des del Totmusicat ja vam veure néixer mitjançant la secció de grups novells de la casa, l’Enrenou, com són Patch –finalistes de la passada edició del Sona 9o Oriol Barri. En una picada d’ullet cap al rock més dur i la crítica social, hi seran també Eina, el grup hereu d’Inadaptats, en un format molt diferent al que havien rodat fins ara, només a veu i guitarra. Nyandú, els guanyadors del Sona 9 de l’any 2011 també hi seran, igual que els segons classificats de les dues edicions anteriors: Pulpopop i Estúpida Erikah, de qui vindrà el seu cantant, Lluís Bòria, per oferir les cançons amb un to més íntim. També hi haurà temps per les propostes de recent creació, com Guillem Riera, que amb el seu primer disc, Sortida 1, s’està fent un lloc en el sector a marxes forçades. Obeses hi posaran el punt esbojarrat –en el bon sentit de la paraula- mentre que Senyors Tranquil faran vibrar el públic amb els seus sons calmats però amb estructures molt treballades. Des d’Eivissa arribarà la poesia musicada de Projecte Mut que que s’uneixen a un cartell on també hi figuren noms propis de gran nivell com Jofre Bardagí o Laia Vehí.

Tot NOTÍCIES

Desembre

Copa Lotus guanya el Sona 9

Foto: Roger Aran // Totmusicat

David Bueno El grup de Vilanova i la Geltrú, Copa Lotus, s’ha proclamat guanyador de la 13ª edició del concurs de maquetes Sona 9. Així ho ha decidit el jurat professional en un concert celebrat a la Sala Apolo de Barcelona. Després d’escoltar els tres grups finalistes i d’una llarga deliberació, finalment, es van decantar per aquest grup que juga a cavall de molts estils. L’actuació d’aquesta formació va ser l’última i va durar uns vint minuts, el mateix temps que les altres dues. El grup va sorprendre a tothom amb el seu talent que va fer ballar a tota la sala. El premi és la gravació d’un disc en un estudi professional i la seva promoció a través d’una campanya i una gira per diferents sales de Catalunya. Aquest serà el segon disc de llarga duració de Copa Lotus després de publicar el disc autoeditat Els títols de

crèdit. Entre les curiositat, trobem el nom del grup, que rep la mateixa denominació que els postres d’un restaurant vilanoví.

col·lectiu ple de percussió. La veu de la cantant transmetia sentiment i molta calidesa que no va deixar indiferent a ningú.

Els segons classificats, guanyadors del Premi Joventut, són Morgat Morgat. Una formació que va comptar amb la presència d’una seixantena de persones que van assistir amb autocar des de Banyoles i que van donar suport al grup. La seva potència i energia damunt de l’escenari els va valdre aquest reconeixement. Un pop-rock natural i ple de vitalitat que va fer vibrar i, sobretot, saltar a tot el públic.

Per arribar fins aquí, tots tres finalistes, i també bona part dels 161 participants d’aquesta edició, han hagut de fer concerts preliminars, versions i adaptacions en directe, recitals acústics i enregistraments a l’estudi. Han estat uns mesos intensos que es van acabar amb la final d’aquest dilluns on també hi van participar Coriolà i Empty Cage, segon i primer finalista de l’edició de l’any passat, respectivament. Totes dues formacions van oferir un concert per amenitzar la nit. Coriolà presentava algunes de les cançons que seran incloses en el disc que sortirà al febrer de l’any vinent. Per la seva banda, Empty Cage van oferir el primer concert en exclusiva del nou treball publicat la setmana passada, Tal com raja.

En tercer lloc, Llorer es va quedar amb el Premi Èxit després d’oferir un concert molt íntim i ben treballat. Tot cuidat fins al mínim detall per una nit molt especial on es podia comprovar que tots els components la van viure de forma molt intensa. La sorpresa final va suposar un moment d’èxtasi

Tot NOTÍCIES

Desembre Foto: Marc Bordons // La Brigada

La Brigada ja pensen en un nou disc P. Planas. L’últim any ha estat un

L’altre jo de Guillamino Pau Planas Un altre jo, el nou treball de Guillamino ja és a les botigues. Per primera vegada el músic aposta per presentar un treball únicament en català amb 10 temes enregistrats en només tres dies. I és que Pau Guillamet no volia que les màquines es fessin amb el control del so. Les cançons han estat enregistrades una sola vegada i amb la banda al complet, d’una forma totalment analògica.

Guillamino s’ha acompanyat per enregistrar aquest CD del so de la banda Control Z’s i li ha donat una sonoritat marcadament soul amb protagonisme del funk. Ja el primer tema, “És fosc”, un passeig nocturn per l’Empordà, acaba amb un crescendo metàl·lic on els Control Z’s ja comencen a fer gala de les cartes que mostraran al llarg del disc. Temes pop com “Un altre cop” o balades com “Quan quan quan” formen part també d’un treball on el músic aprofita per retre homenatge a Pere Calders tot musicant el ser compte “Demà a les tres de la matinada”.

Des d’Ontinyent arriba el reggae en valencià Alba Pairet La banda d’Ontinyent Auxili ha publicat Dolç atac el seu segon treball finançat mitjançant el micromacenatge. El nou disc ja es pot descarregar gratuïtament a través de la web de la

banda on també es troba el videoclip del tema “Abismes” que van avançar fa una setmana. Durant aquests darrers últims anys el grup ha realitzat diferents canvis a la formació aportant així aquest nou

període dur per La Brigada. Després de publicar el seu tercer disc, Incerta Gloria, la banda ha vist com un seguit de contratemps personals els han anat obligant a suspendre recurrentment la gira. Després d’una primera aturada durant l’hivern passat, al setembre van haver de tornar a parar màquines després d’haver pogut recuperar el ritme amb una quinzena de dates durant la primavera. Aquesta setmana, el grup ha fet públic que no tornaran a girar amb aquest disc. “Vam decidir tornar als assajos per començar a preparar material nou i és el que estem fent” explica Pere Agramunt, líder del grup. Així doncs, l’any vinent la banda tornarà amb força amb un nou disc que, una vegada més, publicaran sota el segell The Indian Runners Records.

treball d’onze cançons caracteritzades sobretot per l’essència del reggae i la sonoritat del vent metall. Deixant el so de la dolçaina o els abundants ritmes ska presents al primer disc Existirem…? (2009), els actuals membres de la banda continuen abocant melodies fresques i festives amb lletres que parlen de revoltes i amors. Unes lletres on de tant en tant es mescla el català, el castellà o l’anglès com “Rude girl” o “Clax-sound”. En l’enregistrament del treball el grup ha comptat amb la col·laboradors de bandes valencianes com les veus de Seguí (La Gossa Sorda) a “Abismes” o Senka i Julio (La Raíz) a “Rude Girl”. A més, han participat en tot el treball en Joan Marc (La Gossa Sorda) tocant el teclat, en Miki (Tashkenti) amb el seu trombó i arranjaments, l’Albert (Obrint Pas) amb la trompeta i també els arranjaments i finalment el trompetista Adolfo (Skandinat).

Tot NOTÍCIES

Desembre

Els Laietans se’n van de festa major Pau Planas Festa Major és el disc de debut d’Els Laietans. Els grallers del Maresme presenten un treball carregat de referents que passa per tots els actes de qualsevol festa major. Des del toc del matinades fins a la disco mòbil passant pel pregó, el ball dels gegants, la diada castellera, el castell de focs o la ballada de sardanes, no hi ha acte que no quedi representat al llarg de 15 cançons en què compten amb unes col·laboracions de luxe. Amb la gralla com a pal de paller el grup presenta un àlbum d’allò més variat que reivindica aquest instrument i que difícilment deixarà a l’oient indiferent. Després del toc de matinades, Màrius Serra és l’encarregat d’oferir un pregó rapejat escrit per ell mateix. A partir

d’aquí, arrenquen la resta d’actes, començant per la missa amb un “Virolai” que s’encamina cap a una versió de l’”Ave Maria” de David Bisbal barrejat amb “Oh happy day” abans que un clàssic com “Al·leluia” tanqui el tema. El clàssic de La Trinca “Alegria, que és Festa Major” no hi podia faltar i les col·laboracions de Francesc Ribera, “Titot”; Carles Belda; Jordi Fàbregas; La Carrau o Riu cantant-hi uns garrotins a mitja cançó hi aporten una tonalitat d’allò més folk. La diada castellera amb la veu del cap de de colla dels Caprossos de Mataró narrant un castell deixa lloc a l’espectacle infantil amb una cançó on Empty Cage i el grup infantil Roleguita y Boquerón narren un peculiar conte dels tres porquets. Dues de les perles del

El Festivern ja té cartell definitiu

Pau Planas La nit de cap d’any a Tavernes de la Valldigne serà molt musical. El Festivern portarà un any més alguns dels

grups més destacats del moment a la localitat per oferir dos dies de festa amb una quinzena de propostes. El festival es posarà en marxa ja el dia 29 de desembre amb el concert a la Casa

treball són la versió que Manu Guix fa del “We are the campions” -convertint la tornada en un “ja han arribat els gegants”- i una versió sardanista del “Gangnam Style” amb l’ajuda de la Cobla Sant Jordi. Després de les havaneres, torn per “Sopa de gralla”, un recorregut pels grans èxits de Sopa de Cabra des de “L’Empordà” fins “Mai trobaràs”. Els focs artificials arriben al so de “La flama”, tema on no h falta la col·laboració d’Obrint Pas. Després el torn del ball i els concerts arriba el DJ, en què Els Catarres participen en una peculiar versió de “Vola amb mi”. Per tancar la festa, peces d’allò més típiques com “La presó del rei de França” acaben desembussant en un “Passi-ho bé. Fins l’any que ve!” que tanca el disc tornant a emular La Trinca. de Cultura de Senior i el Cor Brutal i El Corredor Polonès, però el gruix de la programació arribarà els dos dies següents a l’escenari principal. Dilluns 30, a partir de les 8 del vespre es donarà el tret de sortida als concerts a la carpa gran amb Smoking Souls, Atupa, Kaoba, Oques Grasses, Destroi i Dj Panxo. La gran nit, però, serà el 31. La Petita Orquestra Peiotaire començarà a animar ja el dia amb un vermut musical a les 12 del migdia i, a la tarda, arribarà el torn d’Inèrcia i Sant Ganxo. La traca final arribarà a la nit amb el gran al·licient de la cita: el darrer concert elèctric d’Obrint Pas. Els valencians, però, estaran acompanyats d’altres propostes de gran renom com Txarango, La Raiz, Talco, Arrap i Dj Plan b.

Tot NOTÍCIES

Desembre

Serendípia, el disc d’homenatge als germans Cardona Pau Planas “Ninyín” Cardona l’històric guitarrista de Sopa de Cabra ja té un disc d’homenatge. El guitarrista va morir de càncer al gener l’any 2002, poc després que el seu germà Pau també hagués perdut la vida a causa de la mateixa malaltia. Ara, més de 10 anys després, el record dels dos germans Cardona segueix ben viu i així ho han volgut demostrar els seus companys i amics que, sota l’impuls inicial de la seva germana, Carmelina Cardona i de Julio Lobos, qui també va ser membre de Sopa de Cabra a més d’amic personal de “Ninyín”, han decidit publicar un disc a la seva memòria.

El treball, que porta per títol Serendípia, va ser enregistrat en el concert que la banda de tribut als germans Cardona, Ninyín’s Mind Band, va oferir a La Mirona de Salt el gener del 2012, 10 anys després de la mort del fundador de Sopa de Cabra. En aquest concert, el grup va repassar els temes més emblemàtics escrits pel cantant, com “El sexo (que me hace feliz)” o “Blujins Rock”, dos temes que havia popularitzat amb Sopa, però també van treure a la llum 6 cançons inèdites –quatre escrites per “Ninyín” i dues escrites per en Pau-. Precisament, una d’aquestes cançons inèdites, “Vull ser tu (La clau)” ha estat

Toni Xuclà guanya el premi Miquel Martí i Pol Pau Planas Toni Xuclà s’ha endut el Premi Miquel Martí Pol a la millor musicació de poema en llengua catalana. El guardó, atorgat pel jurat Certamen Terra i Cultura que organitza anualment el

celler Vall Llach, ha premiat el tema “Aquesta pau és meva”, una versió de Salvador Espriu inclosa dins el disc d’homenatge al poeta Amb música potser ho escoltaries millor. Toni Xuclà ha comptat per fer aquesta cançó amb la col·laboració de Gemma Huguet als cors.

seleccionada per ser el single del treball i per convertir-se en breu en el primer videoclip del disc. Amb una forta dosi rockera, el treball pretén ser un viatge per la vida dels dos germans, passant també per alguns temes dels grups que més els van influenciar com els Rolling Stones, Led Zeppelin o Bob Marley. El pròxim dia 5 de gener, la Ninyin’s Mind Band es tornarà en enfilar damunt l’escenari de la Mirona per presentar aquest treball coincidint amb el 12è aniversari de la mort de “Ninyín”. A banda d’aquest concert, també s’estan preparant algunes presentacions en d’altres capitals catalanes. El gruardó està valorat amb 5.000 euros i és escollit per un jurat format per Laura Almerich (músic), Lluís Gendrau (director d’Enderrock), Marcel Golgori (periodista), Ramon Muntaner (director de l’SGAE a Catalunya i les Illes), Josep Roca (somelier del restaurant El Celler de Can Roca) i Lluís Llach. En aquesta ocasió, Toni Xuclà s’ha imposat per damunt de Bikimel, amb la cançó “Llaurant la llera del riu vermell”, de Josefa Contijoch; Joan Manuel Galeas, amb la cançó “Escola graduada”, de Blai Bonet; Projecte Mut, amb la cançó “L’hort”, de Marià Villangómez i Rusó Sala, amb la cançó “El fill del golf de Roses”, d’Enric Casasses. En anteriors ocasions, el certamen havia guardonat noms com Clara Andrés (2008), Sílvia Pérez Cruz (2009), Óscar Briz (2010), Tomàs de los Santos (2011) i Roger Mas (2012).

Tot NOTÍCIES

Desembre

Els nominats dels Premis ARC David Bueno L’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) ha presentat el nom dels nominats de la XI edició dels premis que organitza aquesta entitat. Aquests premis volen elogiar el treball de les gires de diferents formats i donar prioritat a la indústria del directe a Catalunya. El certamen s’articula al voltant de 14 categories amb un total de 52 nominats que opten a endur-se un premi ARC. L’acte de lliurament dels guardons serà el dilluns 16 de desembre al Teatre Principal de Barcelona en una cermimònia presentada per Toni Albà. Els Premis Arc pretenen ser una mostra representativa, contrastada i de qualitat de les millors iniciatives relacionades amb la indústria de la música del directe de Catalunya. Una indústria que l’any passat va facturar 69.123.583€. El jurat dels premis està integrat per una gran quantitat d’agents, entitats, institucions, empreses o professionals independents que formen part del gran col·lectiu de la indústria musical del directe de Catalunya. Enguany també es farà un especial homenatge al moviment de l’Ona Laietana i el 40è aniversari de Zeleste, una sala de concerts que també va esdevenir les primeres oficines de management i segell discogràfic. Aquesta és la llista dels nominats:

Millor gira de sales de Catalunya The Mamzelles Núria Graham Bongo Botrako La Troba Kung Fu

Millor gira de teatres i auditòris de Catalunya

Millor programació de sala de concerts

Millor gira internacional d’un artista o grup català

Millor programació d’espai musical

Gossos Joan Dausà Manel Obrint Pas

Che Sudaka The ExCitements Txarango Za!

Sala Apolo de Barcelona La Mirona de Salt Music Hall de Barcelona Sala Stroika de Manresa

Heliogàbal de Barcelona Jazz Cava de Vic L’Oncle Jack de l’Hospitalet del Llobregat Slàvia de Lleida

Millor programació de festa major

Millor gira de festes majors Versions i tributs Abbey Road La Banda del Coche Rojo La Loca Histeria Mitjanit

Millor gira de festes majors Temes propis

Blaumut Els Catarres Lax’n’Busto Miquel del Roig

Festes de Granollers Festes de Santa Tecla de Tarragona Festes de Vilafranca del Penedès Fires de Sant Narcís de Girona

Millor cicle de música o festival Barnasants Festival de jazz de Barcelona Festival Mil·leni Primavera Sound

Millor mitjà de comunicació o programa musical

Millor gira de festes majors Grups de ball Aquarium La Principal de La Bisbal La Selvatana Metropol

Millor programació musical de teatres o auditoris

Atlàntida, centre d’arts escèniques d’Osona Àtrium de Viladecans Auditori de Girona Kursaal de Manresa

Acústiks, de La Vanguardia on-line Sputnik, del Canal 33 Hoy empieza todo, de RNE3 Estudi 3, de Ràdio Arenys

Artista revelació (otorgat per votació

popular a través de La Vanguardia On-Line) 9son Itaca Band La Terrasseta de Preixens Xeic!

Premi especial a la trajectòria

(Aquest guardó especial es farà públic el dia de la Gala dels Premis ARC)

Tot NOTÍCIES

Desembre

La música diu molt de tots David Bueno Diumenge dia 1 de desembre va sortir el Disc de La Marató 2013. Una novena edició que ha vingut carregada de 18 temes d’estils i registres diferents que ens conviden a gaudir-ne de valent en aquesta iniciativa on la música i la solidaritat van unides de la mà. D’entrada, ens trobem “Cinema paradiso, el record”, en homenatge a la pel·lícula italiana del 1988, “Cinema Paradiso” que tenia aquesta cançó com a tema a central. Una interpretació i adaptació excepcional de la mà de Santiago Auserón, Dani Nel·lo i Francesc Pareja. El tema original és d’Ennio Morricone amb la col·laboració de la seva filla Andrea. Continuem el disc i ens trobem “Coral·lí” de Blaumut en un registre poc habitual de trobar a aquesta formació. Sorprèn i ho fa amb aquesta adaptació d’un dels temes que Adrià Puntí va composar en el punt àlgid de la seva carrera musical. Tot plegat, ens porta fins a “Mirant Enrere” on Enric Verdaguer fa una versió de la coneguda cançó de Mike and The Mechanics que recorda la importància de no abandonar ningú estimat i acompanyar-lo fins a l’últim moment. L’edició d’aquest any de La Marató va destinada a recaptar diners per fi-

nançar projectes d’investigació científica al voltant de les malalties neurodegeneratives. El disc tenia un cost de 10 euros que aniran destinats a aquesta finalitat. Encara es desconeixen les xifres definitives de vendes però, com ja és habitual cada any, es pronostica que ha estat tot un èxit. En l’àlbum, dirigit per Àngel Lacalle, també podem trobar més perles com ara la cançó de Pablo Alborán que adapta al català un tema pròpia creant “Ningú més que tu”. Ramón Mirabet s’atreveix amb “Suau”, una versió de Blur. La cançó sis és una de les més esperades on Lluís Llach ofereix la lletra de “Vida”, un tema que va crear al 1979 i que ara ha fet una versió amb la companyia d’Estrella Morente en un tema on els dos hi aporten el seu granet de sorra. El resultat és una barreja que fa posar la pell de gallina. En el disc també hi és present una cançó de Bob Marley . La seva obra no ha perdut vigència i continua sent recordada per tothom. El dominicà Henry Mendez s’atreveix a fer una versió de “One Love” al català. Un cant a viure el present amb el màxim d’intensitat sense por al que pugui passar al futur. Duo Dinámica presenta “Ai, aquells ulls tan negres”, una cançó que ja van adaptar al català anys enrere i que va

arribar al número 43 en el rànquing de vendes espanyol. Anna Roig i l’ombre de ton Chien canten “Pots somiar una mica en mi” (versió de “Dream a little dream of me”). Margarett s’atreveix amb “No dubtaria”, la mítica cançó que Antonio Flores va fer en castellà i que ha esdevingut tot un himne carregat de força i intensitat. En el disc no hi falten “La força de la vida” de la mà dels solistes de “Oh Happy Day” i el Cor del Conservatori del Liceu. La incombustible Luz Casal agafa el coratge i la força que sempre l’han caracteritzada per interpretar amb la seva passió innata “Si pogués”, una adaptació d’un tema del seu últim disc. El disc continua amb “Quan te’n vas no brilla el sol” de Sanjosex i Amdeu Casas. El trio The Mamzelles parla de la sinceritat de les relacions a “Jardí de roses”. Okey Ok i Gel canten “Dóna’m”, una versió de Los Bravos. Nuria Graham també hi col·labora amb “Som fets l’un per l’altre” i Kate Ryan amb “Sé que tu lluitaràs” de Bob Sinclair. El disc acaba, com no podria ser d’altra manera, amb la sintonia de La Marató de la mà del grup Se Atormenta Una Vecina on fa la seva particular versió de la mítica composició de Josep M. Bardagí. Aquesta és la banda sonora de La Marató 2013. Tot és a punt perquè arribi el gran dia, el 15 de desembre.

Tot NOTÍCIES

Desembre

Tots units per dir: #RRTVNoEsTanca Pau Planas Aquest divendres dia 29 a les 12:19h, es va psoar posat punt i final a les emissions de RTVV després de la decisió del Govern de la Generalitat Valenciana de tancar la ràdio i la televisió públiques valencianes. Les reaccions es van escampar com la pólvora i les crítiques entre la societat només han fet que augmentar. En aquest sentit, les mostres de suport als treballadors d’aquests mitjans de comunicació s’han fet evidents a les xarxes socials i també han aflorat comentaris en defensa dels mitjans públics de qualitat i independents. Els músics, tant del País Valencià com de la resta dels Països Catalans, s’hi han abocat de valent amb comentaris de tot tipus que han fet públics en els seus comptes personals i també en els oficials dels grups amb els que hi formen part. A continuació en fem un recull:

Xavi Sarrià (Obrint Pas) “Hui tanquen RTVV, demà suprimiran la Generalitat. Privatitzar i uniformitzar. Eixe és l’objectiu dels qui manen de veritat”

Els Pets

“Avui tots som Canal 9!!”

Obrint Pas

Aspencat

“Des de Mèxic, una pancarta al nostre concert contra el tancament de RTVV! Aturem la infàmia!”

Miquel Ramos (Obrint Pas) “Estem veient història en directe… RTTV executada El PP està unint a molts valencians, allò que no aconseguíem des de l’Estatut”

Cesk Freixas “Això no té nom. Observadors internacionals haurien d’analitzar el que està passant a RTVV i exigir responsabilitats. Dictadura”

“Tanquem el Govern Valencià i el PP farcit de corruptes! RTVV no es tanca perquè no es vostra!”

Mishma “Ràbia pel que està succeint a Canal 9. Tot el nostre recolzament als treballadors de la televisió pública valenciana!”

Francesc Ribera (Brams) “La policia entrant a la ràdio i a la TV públiques per tallar l’emissió és una estampa genuïnament colpista i feixista”

Feliu Ventura Oprimits “Han tancat Canal 9 pero no podran silenciar als valencians i valencianes. Acabem amb el feixisme. No ens fareu callar”

“Desobeir, desbordar els límits, lluitar… RTVV no es tanca votar no eximeix del deure de rebel·lar-se davant de la injustícia. Dignitat.”

Arrap

Orxata “Ens heu furtat la tele, però heu unit lo que no ha unit ningú”

“Davant la injustícia i el desgovern antivalencià sols queda la desobediència, la rebel·lió i la lluita directa. Sense por!”

Tot NOTÍCIES

Desembre

Els Amics de les Arts tornaran a la primavera Pau Planas A la primavera tornaran Els Amics de les Arts. Després d’uns mesos de silenci, el grup ha fet públiques les primeres dates de presentació del nou treball, que arribarà a l’abril. A partir del mes de maig, començarà també una nova gira de la que ben aviat es començaran a saber les dates. De moment, però, el grup ha volgut fer públiques les primeres actuacions: el 9 de maig seran a l’Auditori Enric Granados de Lleida, el 17 al Teatre Fortuny de Reus, el 22 al Teatre Auditori de Sant Cugat i, finalment, el 30 de maig seran a l’Auditori de Girona.

El nou disc es començarà a gravar a principis d’any després que el grup hagi estat treballant sense parar durant els últims mesos i ja tingui a punt un total de 15 cançons de les quals n’hauran de descartar alguna. Per donar llum a aquestes cançons, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué, Dani Alegret i Edu Costa es van tancar uns dies a una casa de La Molina, d’on van sortir els primers esborranys. Ja al local de Sant Andreu, amb Ramon Aragall i Pol Cruells, van acabar de polir els detalls abans d’una segona estada –ja tots sis- als estudis Ground de Cornellà de Terri per enllestir definitivament les cançons.

Mazoni es renova P. Planas El 21 de gener arribarà a les

botigues un nou treball de Mazoni, Sacrifiqueu la princesa, compost per 12 noves cançons. El cantant de La Bisbal porta un any desaparegut de l’escena musical –només va publicar un EP de dues cançons el mes de gener-, però ara ja torna a primera línia. Ho farà, a més, amb una renovació important. Des de la seva discogràfica, Bankrobber, asseguren que Jaume Pla apostarà per “un veritable gir copernicà en el so i la música”.

Així doncs, no amaguen que el cantautor “no es conforma amb pintar les parets. Ha tirat la casa a terra i n’ha aixecat una de nova. Ha sacrificat la princesa i ara anem per la reina. I la reina és electrònica. La reina enrampa”. Serà, a més, un treball optimista i lluminós on brillaran les sonoritats pop. El primer tastet d’aquest nou disc es podrà sentir el dia 7 de gener, quan presentarà “La promesa”, el primer senzill.

Macedònia publiquen Flors Pau Planas Les Macedònia més reivindicatives han presentat ja el seu novè treball, Flors, el segon de la generació de fruites actual i un disc molt més madur que segueix la línia habitual de la banda. El primer senzill, però, mostra unes Macedònia d’oolò més crítiques dediquen “Sr. Wert” al ministre d’educació, cultura i esports espanyol. En una ferma defensa del català a les escoles, la banda no es mossega a llengua a l’hora de criticar la nova proposta de llei del govern espanyol, la LOMCE. “Ei senyor wert, jo parlo amb català perquè es la meva llengua i no ho podrà evitar” comença cantant el grup. “Ei senyor wert l’escola en català ens ha donat les ales que ara ens vol tallar” hi afegeixen. La tornada també es converteix en tota una declaració de principis tot assegurant que “No ens cansarem de deixar clar que som catalans”. Macedònia també han fet públic el videoclip de la cançó, que compta amb el suport de la plataforma Som Escola. En el vídeo també hi apareix l’escriptor Màrius Serra, els actors Xuriguera i Faixedes, Els Catarres, Miquel del Roig, Mali Vanili i Landry el Rumbero. El nou treball el presentaran el dia 14 de desembre a l’Auditori de Barcelona en el marc del festival Mil·leni en un concert pel qual ja s’han exhaurit les entrades. Així doncs, el grup ha decidit posar a la venda les entrades per un segon concert en el mateix escenari.

Tot CONCERTS

Desembre

Fotos:: Maria Dias

La sala Apolo es rendeix als peus de Mishima → Mishima tanquen la gira de L’amor feliç amb un doble concert a la Sala Apolo de Barcelona Pau Planas A mitjans d’abril de 2012, Mishima presentaven a l’Auditori de Girona el seu sisè treball, L’amor feliç. En una nit apoteòsica el grup va donar el tret de sortida a una gira llarga i intensa que aquest mes ha posat el punt i final. Hauran estat pràcticament 20 mesos en què han passat per escenaris de tot el país participant en cites com el festival de Cap Roig o les Festes de la Mercè de Barcelona i que han demostrat una vegada més que cada disc supera l’èxit de l’anterior. El seu pas al català l’any 2005 els va donar una forta embranzida que amb Set de tota la vida semblava ja insuperable. Poc després, però, va arribar l’èxit d’Ordre i aventura i quan semblava que –ara ja sí- havien tocat sostre la gira de L’amor feliç, ha demostrat que el grup liderat per David Carabén encara podia seguir creixent. Aquesta demostració va quedar perfectament plasmada als dos concerts de final de gira que la banda va ofereir a la Sala Apolo de Barcelona. La primera nit va començar amb Estupida Erikah com a teloners mentre que la segona

van ser Mine! els encarregats de donar la benvinguda al públic amb una de les seves últimes actuacions abans de l’aturada indefinida. La sala es va omplir tots dos dies d’un públic entregat que va poder gaudir d’un concert en què el grup va anar per feina per poder donar cabuda a una trentena de cançons. Era un dia especial i, per això, la banda va voler retrobar-se amb temes que poques vegades havien interpretat darrerament oferint

un repàs exhaustiu als seus quatre discos en català. El concert anava creixent a mesura que avançava la nit i el públic, cada vegada més animat, impregnava el grup d’energia provocant la comunió perfecte entre la sala i la banda. “Tot torna a començar” donava pas als bisos que els barcelonins tancarien, després de deixar l’escenari per segona vegada, amb “Sant pere”, un tema del seu primer treball en català molt celebrat pel públic.

Albert Palomar actua al cicle Noms Propis Pau Planas El cicle Noms Propis va portar aquest novembre al Teatre Plataforma I+D de Barcelona Albert Plomar. El cantant, ex-líder de Plouen, hi presentava el seu segon treball en solitari, Cor de bou en un concert molt familiar. Era la segona cita del cicle, després que el mes anterior Lluís Cartes hi donés el tret de sortida. Acompanyat nomes per Lars Serra al piano, Palomar va combinar els temes del seu nou treball amb les cançons de

No estem sols. Així doncs, el manresà va enlaçar temes com “La corranda”, “Aminal” o “Syenra” s’enllaçaven a la perfecció amb d’altres d’antics com “Mossèn Miquel”, “Pioca” o “Carta astral”. Al llarg d’una hora escassa, l’ambient càlid i la proximitat d’artista i seguidors va donar peu a una complicitat màxima. Les llargues presentacions de les cançons combinades amb la intimitat del lloc va convertir el concert en un diàleg, on el públic podia gaudir, a més, de les cançons més tranquil·les d’Albert Palomar.

Tot CONCERTS

Desembre

Foto: Roger Aran // Totmusicat

El cicle Enrenou en marxa → La Sala Alfa de Barcelona va acollir el 14 de desembre el primer concert del cicle Enrenou Roger Aran Una nit de descoberta. Una nit màgica que ens va fer oblidar de tots els problemes del món. Semblava que només existia per dues hores aquell local amb vinils al sostre. L’espai era immillorable, i poc a poc es va anar omplint la sala Alfa. Una quarantena de persones van poder gaudir del primer concert del Cicle Enrenou organitzat pel Totmusicat.cat per donar veu als grups que estan començant. Una nit que començava amb la veu d’Oriol Barri i la seva sessió de psicologia particular, ja que entre cançó i cançó anava disseccionant, amb un toc d’humor, els problemes quotidians. El públic assistent poc a poc anava entrant al món que la veu càlida del cantautor descrivia. Les seves lletres i melodies elaborades van captivar la sala de seguida.

petits. Donant pas a Monsieur Cactus, el públic es va acomiadar amb un fort aplaudiment cap al cantautor. Amb un vestuari molt particular, una Barbie i un ninot d’Spiderman a cada micròfon, Monsieur Cactus van sorgir del darrera de l’escenari amb unes ulleres amb leds verds i vermells. Armats amb un ukelele i el teclat van començar la part de la nit més esbojarrada. Van començar amb “Lulú”, un estrany personatge femení, francès i que li agrada anar a passejar per les rambles i que es va endur els primer aplaudiments i rialles per part del públic. L’espectacle Foto: Roger Aran // Totmusicat

Tot convidant als espectadors a perdre el temps ni que siguin cinc minuts, va cantar el seu tema “Assassí del temps”, que parla d’un personatge que és la persona més buscada perquè ell va matar el temps. L’Oriol també va cantar la seva cançó contra la violència de gènere sentenciant que ell seguiria tocant el tema fins que ja no fes falta. L’Oriol Barri va acabar amb “L’altre estel”, la seva cançó per recordar-nos que mai deixem de jugar com quan érem

va continuar amb el toc cabaret del grup que va provocar els riures de tothom i que va fer entrar de seguida al públic al seu món histriònic i, com ells diuen, eclèctic. El moment més íntim de l’espectacle, tot i no oblidar l’humor, venia amb “Nit infinita”, una cançó a piano i veu, molt ben executada i que va ficar a més d’un la pell de gallina. Després d’un bis molt anunciat van tocar el que fins ara és el senzill de la seva maqueta, “The White dog”. El públic la va cantar amb el duo de principi a final, fent el millor dels comiats per una nit en que es van barrejar dos estils tan diferents però molt ben compenetrats.

Tot CONCERTS

Desembre

Foto: Josep Tomas

Manresa s’omple de cultura → Teatre, Dansa, Circ i propostes d’allò més diverses es van fer amb el control de la capital del Bages el segon cap de setmana de novembre aprofitant la Fira Mediterrània i com no podia ser d’altra manera la música hi va tenir un paper destacat Daniel Enguix Divendres a les 6 Miquel Gil i Pep Gimeno “Botiffara” van portar a El Sielu el seu nou espectacle, Nus i, hores després, Isaac Ulam i Jose Domingo arribaven a la fira per presentar-hi Temple d’aigua i llum, un disc on s’han vestit de trobadors per repassar temes tradicionals. També dissabte al vespre i dins la programació OFF, hi havia lloc per La Colònia, el nou projecte musical del cantant de Gertrudis Xavi Ciurans i per La Terrasseta dels Préixens, ja a la nit arribarien dins l’Estepa Mediterrània.

La postal dels Catarres Un dels grans èxits del dia, però, van ser els concerts a l’escenari DAMM, que van exhaurir les en-

trades. Un dels grups més aclamats van ser Els Catarres que van acabar d’omplir la mitja entrada de la carpa. L’espectacle començà amb la coneguda sintonia estiuenca “Rock & roll” i una pluja de confeti que propiciava l’ambient amè i alegre característic dels d’Aiguafreda des d’un primer moment. Les cançons de Postals “T’hi va la vida”, “Seguirem lluitant”, “Vull estar amb tu” o “A tot color“ anaven succeint-se i barrejant-se amb temes de Cançons 2011 com “Vola amb mi” o “Caramelles”.

La postal dels Catarres a Manresa posava el seu i final amb una nova onada de confeti platejat que acompanyava el so de “La porta del cel”. Una nova dosi de “Rock & roll” i un mix de melodies de les seves pròpies cançons servien per presentar tots els membres del grup, i alhora, acomiadar el concert amb el solo final de la bateria i deixar pas a Orxata.

Grans moments del concert van arribar de la mà de la coneguda i identificativa cançó del grup, “Jenifer” o d’alguns dels temes d’èxit del seu darrer disc, “Invencibles” i “Tokyo”. Els assistents ballaven i corejaven les lletres i la dosi d’optimisme que es desprenia a l’escenari contagiava la carpa.

Dissabte era el torn d’Obrint Pas, que feia dies que havien exhaurit les entrades. Al meravellós solo de la viola de volta de “Coratge”, se li afegiren la primera guitarra acústica i la segona, a continuació el contrabaix, i així, es donà pas a l’entrada de la dolçaina. S’albirava una nit memorable al Kursaal de Manresa.

Obrint Pas, un fins sempre al Bages

Tot CONCERTS

Desembre

Dues hores i quart d’un concert amb una selecció de temes inconfusibles de la banda valenciana. “Del sud”, “Al País De l’Olivera”, “Viure” i molts altres tornaven a sonar ahir a la capital del Bages per última vegada. Al so de la dolçaina, el llaüt valencià, les guitarres acústiques, el contrabaix, la viola de roda i altres percussions, els valencians oferiren una sonoritat màgica que vestia les seves cançons, generant un ambient espectacular, especial i agradable. Les habituals reivindicacions del grup confluïen amb la resposta eufòrica del públic. “Vam començar sent la primera generació que estudià en valencià, i els feixistes ens esperaven al carrer. Mireu el com estem vint anys després, mireu els grups que avui en dia canten en català i en valencià”. Unes cançons que han donat veu a la cultura popular valenciana, als seus ideals i al seu esperit de lluita.

Un final molt emotiu Un moment especial en la part central del concert es van viure amb “Si tanque els ulls”, una il·luminació blava i tendra acaronaven la cançó que ens dona peu a recordar. La gratificant acústica de la sala feia aflorar les emocions del púbilc i la recta final arribava. El bis va comptar amb els seus temes de referència, “Som” i “La flama”, va continuar amb un mix del seu particular cançoner popular i va tancar amb el so de la “Muixaranga”.

Foto: Josep Tomas

La nit va portar a Manresa, també, altres propostes, com Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, que participarien als cocnerts de la nit de l’escenari DAMM. El nou projecte de Carles Belda, Petita Festa i la presentació de les cançons del segon disc d’Albert Palomar eren alguns dels altres al·licients de la jornada. La tarda del diumenge serviria per tancar el festival amb la presentació de Festa Major, el flamant disc del Foto: Josep Tomas

Les llums van inundar la sala, la música en directe havia acabat, però de fons la “Malaguenya de barxeta” es complementava amb els aplaudiments d’uns espectadors en peu, que durant més de cinc minuts, van tornar amb gestos d’agraïment i satisfacció el que Obrint Pas, els havia donat tot aquest temps. El públic deixava el Kursaal amb un particular sentiment d’enyorança, tothom sabia que l’adéu era inevitable, però el somriure al rostre dels assistents era el reflex d’una història i una tasca que havien pogut conèixer durant 20 anys.

grup de grallers Els Laietans. La seva actuació va ser una de les últimes d’una fira que va vendre més de 15.000 entrades assolint prop del 70% d’ocupació que va penjar el cartell d’entrades exhaurides en fins a 13 sessions. A més, la cita va comptar amb 1.173 professionals acreditats procedents de 34 països diferents, xifres que aconsegueixen mantenir la dinàmica global de les darreres edicions.

Tot CONCERTS

Desembre

Quart Primera sorprèn al cicle de Músiques Sensibles → El grup liderat per Pere Jou va passar per la sala Foyer del Liceu en format trio Marta Diago El cicle Músiques Sensibles va oferir el dia 22 de novembre un nou concert al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Quart Primera van presentar una formació de trio amb Juan Pablo Balcázar al contrabaix, Pere Jou a la guitarra i veus, i Joan Canals al piano de paret. El Foyer del Gran Teatre del Liceu és un espai molt acollidor situat al cor del Gran Teatre del Liceu, a sota de la platea de la Sala Gran. Destaca per estar equipat amb la millor tecnologia i per tenir una magnífica acústica. Si bé és cert que en el format acústic es perden alguns matisos propis de Quart Primera, també se’n guanyen molts d’altres i permet fer brillar, encara més, la veu de Pere Jou.

Un component indispensable als concerts de Quart Primera i que ja resta integrat com un element sonor més totalment aferrat a la personalitat del grup són les melodies xiulades en alguns moments de les cançons; aquest recurs s’estén cada vegada a més temes de la formació barcelonina. “Silenciós i tranquil” és com estava el públic en un inici i també és la cançó que va donar el tret de sortida a la nit. Quart Primera va repassar diversos temes d’ambdós discs; va recuperar l’essència original de El món en un cafè amb només veu i piano i va fer esclatar en aplaudiments al públic amb “Doctor” i “El teu amant”. Pere Jou també va sorprendre presentant l’adaptació a un sol performance

que va fer, juntament amb Rafael R. Villalobos, de l’òpera “Dido & Aeneas” de Henry Purcell. Per dur-la a terme el va acompanyar Juan Pablo Balcázar al contrabaix. La cirereta del pastís va arribar al final. Després de marxar entre aplaudiments i xiulets que reclamaven el retorn del grup a l’escenari, ho va fer primer Pere Jou al piano adaptant “Bad romance” de Lady Gaga i després s’hi van afegir Joan Canals i Juan Pablo Balcázar per interpretar “Get Lucky”, cançó original del duo francès de música house Daft Punk. En definitiva, un concert ple de contrastos però tots caminant sobre la pròpia essència de Quart Primera.

El III Festival Aglà aplega La Sra. Tomasa, Els Catarres i Aspencat Àngels Salgado L’associació de joves de Vandellòs ha organitzat per tercer any el Festival Aglà, al qual hi assisteix públic no només del Baix Camp, sinó també de les comarques veïnes. Així mateix, enguany el cartell convocava artistes ben diversos i de procedències tan dispars: La Sra. Tomasa des de Barcelona, Els Catarres procedents d’Aiguafreda i els valencians Aspencat, seguits després de tot un clàssic a les comarques tarragonines: DJ OGT. A dos quarts de dotze, davant del públic que va arribar puntual a la cita, La

Sra. Tomasa donaven el tret de sortida a la nit amb el seu directe mestís i festiu que duraria poc menys d’una hora. A continuació, Els Catarres eren els encarregats de continuar amb la música en aquest festival tarragoní, davant d’un públic no massa nombrós i que en ocasions semblava espantat pel fred que feia a l’exterior del pavelló. Tot i així, una bona part dels assistents van corejar les cançons del darrer disc i d’altres anteriors, especialment els fans entregats de les primeres files. Aspencat eren el darrer grup en pujar a l’escenari de l’Aglà, els de la Marina Alta arribaven carregats d’ener-

gia per presentar les cançons del seu últim treball, Essència, sense deixar de banda els temes de la resta de discos. L’auditori era cada vegada més reduït, però tot i això els seguidors de la banda van quedar més que satisfets amb el contundent directe dels valencians, impecable quant a so i amb una energia incessant. Probablement la resposta del públic no va ser la que els de Kiko Tur mereixien, ja que la vitalitat dels músics superava amb escreix l’ànim del públic; tot i així, els que s’aplegaven allí per gaudir de la música dels Aspencat van quedar més que encantats amb la seva actuació.

Tot CONCERTS

Desembre

En plena forma, com sempre → El festival Curtcircuit porta Els Pets i Raydibaum a la sala La Mirona de Salt Pau Planas Després de 28 anys, Els Pets segueixen sense perdre un gram de força. Cada reinvenció deixa el grup com nou i així ho han demostrat una vegada més amb el seu darrer treball. El canvi de sonoritat ha estat un nou començar pel grup, que ha recuperat totes les energies i, ja oblidada la crisi d’estrès de Lluís Gavaldà, demostren concert a concert que la connexió amb el públic encara és total, com ho ha estat sempre. Els de Constantí arribaven a la Mirona de Salt i ho feien com si toquessin a casa. Girona sempre ha sigut territori conegut i ahir es va tornar a demostrar. Les cançons de L’àrea petita encara no estan a l’Spotify ni a Youtube, però els seguidors de la banda –com a mínim els gironins- ja les coneixen perfectament. “Ja no ploro”, que va obrir el concert, ja va ser corejada

per tota la sala, com passaria amb tots els temes de la nit, ja fossin antics o nous. Ningú hauria dit que Els Pets presentaven nou disc. I és que els nous temes han calat fins uns punts difícilment imaginable només un mes després de la publicació. “Es veu que a Discos Coll el treball ja s’ha exhaurit” bromejava Lluís Gavaldà veient la resposta del públic. El cantant es va mostrar més proper que mai al seus seguidors i, fins i tot, es va atrevir a baixar de l’escenari i a barrejar-se entre els assistents per fer-los ballar mentre el grup interpretava “Calaixos que no obriré”. Només “Romançó” i “No n’hi ha prou amb estimar-se molt” van faltar per completar el repertori de L’area petita, que es va combinar, sobretot, amb els temes més recents del grup. No hi va haver grans hits. Van quedar al calaix himnes com “Jo vull ser rei”, “Pau” o “Tarragona m’esborrona”. El protagonisme era per Els Pets del

segle XXI. “Ja no fem rock agrícola, ara fem pop adult” comentava amb un punt irònic Gavaldà. Però sí que hi van haver algunes concessions. “La vida és bonica (però complicada)” va fer embogir la sala durant els primers compassos; “Soroll” servia per donar pas als bisos i ja a les acaballes “S’ha acabat” també feia esclatar el públic a cantar. I per acabar, la sorpresa que tota la sala esperava, un “Bon dia” que va tancar una nit en què Els Pets tornaven, per fi, a terres gironines. Seguint la filosofia del festival Curtcrcuit, a l’artista consolidat li tocava d’apadrinar un grup menys mediàtic. En aquest cas, els de Constantí van presentar Raydibaum, que els van precedir en l’actuació. La banda va aprofitar per presentar alguns dels temes que formaran part del seu tercer disc, que veurà la llum el mes de març abans de tancar una hora d’actuació amb “Maleeixo el temps” i “Món al revés”.

Tot CONCERTS

Desembre

Patch estrena

Foto: Dani Roc

→ El Music Hall de Barcelona s’omple en la presentació del primer disc de Patch Roger Aran Després de mesos i mesos de preparació va arribar el moment de la veritat. Des de l’inici, el seu somni era fer un primer disc pur, màgic i ple de sentiment i, finalment, ho han aconseguit. Un cop publicat Veuràs la fam, Patch comença a fer ruta per Catalunya amb l’objectiu d’acostar el disc a tot el públic. Des de dalt de l’escenari, es proposen presentar els nous temes que han preparat en els dos darrers anys i que els han conduït fins el dia d’avui. Un disc sencer, càlid però que, per sobre de tot, defineix molt bé l’essència de Patch. És per tot això que la curiositat per descobrir com sonaven era màxima. Abans d’acabar un dia intens, no hi havia cap altra manera que posar-hi el punt i final amb Patch, un grup terapèutic que et fa oblidar tots el problemes i et recorda perquè estimes la música. I així va ser el concert de presentació del disc, amb un Music Hall de Barcelona ple a vessar de seguidors. La cita s’ho valia davant l’oportunitat de veure en directe un dels grups més enèrgics dels que estan emergent últimament. D’entrada un servidor va quedar impressionat amb la veu de l’Edu, el cantant de la formació, que va deixar

atònit a més d’un. I és que, si una cosa s’ha de reconèixer, és la gran quantitat de sentiments que transmet. En el concert es van anar combinant les cançons del primer treball amb versions d’altres grups anglesos. Tot plegat, formava un tot únic que va donar bones vibracions entre el públic. La potencia de Patch va entrar de forma contundent a dins del nostre cos evidenciant que la música en qualitat és possible. Música en estat pur. El grup va tocar el senzill, “La guerra planejada”, que va provocar un èxtasi col·lectiu. La gent els hi va agradar la cançó i ho van demostrar de valent.

Foto: Dani Roc

Un altre tema celebrat i corejat per tothom va ser “No hi haurà mai fi per aquesta història”. Una cançó que va sortir de la maqueta i que el públic se sabia. S’ha convertit en l’himne del grup. El concert va ser el primer elèctric després de molts mesos tancats a l’estudi i només fent acústics. A la capital catalana s’han estrenat amb un gran concert d’alt nivell. Sense dubte, Patch es tracta d’un grup que té un llarg futur amb un gran recorregut per fer. Van passar per l’Enrenou i ja ho vam tenir clar en aquell moment que és una formació amb un camí que aniran fent a poc a poc però que serà molt seguit, en definitiva, per tots els amants de la música.

Tot CONCERTS

Desembre si que estableixen entre la música i les paraules. “I la frase vestida de música però despullada del tacte em mira i diu que seria millor amb la pell ben mirat té raó amb paraules nues no et diré mai la veritat” explica la cançó.

Molt més que un espectacle musical → Els banyolins Verd i Blau presenten a casa el seu segon treball Marc Baig Verd i Blau va presentar divendres dia 29 de novembre el seu segon disc, Tocar l’Horitzó, a l’Ateneu de Banyoles, un recinte sens dubte especial, sobretot

per Vic Moliner, compositor i baixista del grup, a causa de la seva procedència banyolina. El grup de pop-jazz va començar el concert amb “Potser” un tema del seu segon disc, que ja deixava entreveure la profunda i delicada sínte-

De Barcelona a Mart

→ La Sala Underground va acollir el concert de presentació del primer disc de Promeses de Mart Gerard Campos El meu espai, títol del primer àlbum del grup del Vallès, ens trasllada, en paraules de la pròpia cantant del grup, a un univers molt personal de rècords i sentiments. Així és com va ser la presentació d’aquest primer disc a Barcelona; íntim, familiar i ple de bones sensacions. El concert va començar poc abans de les 11 de la nit del divendres 29 de novembre amb el to melancòlic de ‘Em faltes’, una cançó que va propiciar aquest clima tranquil i amigable que el grup va intentar transmetre durant tota la nit. Seguidament, van tocar cançons del seu àlbum de debut com ‘Diferent’, ‘ Avui’ o ‘Un món perdut’, el primer tema que van composar. Amb l’arribava de ‘Deixa’, la cantant de Promeses de Mart va voler reivindicar l’esperit rocker que falta als grups actuals de música catalana i va servir també per fer saltar i ballar al públic.

Abans dels bisos va haver temps per ‘Vine amb mi’ i ‘Tornes a plorar’, dos temes molt diferent però que defineixen la doble cara pop del grup, per una banda la part de pop-rock i per l’altre el pop més melòdic i sentimental. El seu single, ‘Busco una llum’, va servir per retornar l’energia al públic quan el grup va sortir, de nou, a l’escenari per fer els bisos. Aquest va ser un tema d’èxit conegut per la majoria dels assistents. El grup va continuar amb ‘Comptant les hores’, ‘Aquest cop sí’ i, finalment, van tocar ‘A cobert’, una cançó molt especial per la cantant, que va escriure en homenatge a la seva àvia. Promeses de Mart va concloure el concert amb una versió de ‘She’s a maniac’ de Michael Sembello, coneguda per la pel·lícula Flashdance. Tot plegat, va tenir lloc en un concert molt especial i ple d’intensitat on el grup va interpretar totes les seves cançons carregades de potència i màgia.

A continuació va arribar el torn de “A tots vosaltres” una cançó que Vic Moliner va voler dedicar a tots aquells que l’han ajudat a ser com és. El concert va anar fluint amb cançons com “Tren Perdut” i “Temps per mirar el temps”, aquesta última forma part del seu primer disc Un fràgil corall. El públic, que des de bon principi va estar entregat amb el grup, es va anar contagiant cada vegada més de l’espectacle i ho va demostrar amb paraules de suport, agraïment i sobretot amb llargs aplaudiments. I es que Verd i Blau per sobre de tot, transmetien alegria, felicitat i en definitiva un optimisme radiant. I no només per les lletres de les cançons, com per exemple “Somio amb els peus a terra”, sinó sobretot dalt de l’escenari, on les rialles i el bon humor demostraven una complicitat total entre els integrants del grup, que sens dubte estaven gaudint tan o més que el públic. A part de les cançons pròpies també i va haver lloc per a dues versions de dos grups americans de pop-folk. Una de les quals, “blue and green”, va ser arrenjada per Adrià Plana, el guitarrista del grup, que va admetre una certa influència de Nirvana alhora de fer els arrengaments. Sens dubte això es va notar i aquesta va ser la cançó més rockera de la nit. El concert va tenir un final brillant i molt celebrat, primer amb “Un fràgil corall” i per últim amb “Tu i jo”. En definitiva el que ahir al vespre va oferir Verd i Blau, va ser molt més que un espectacle musical. Si bé es veritat que van ser unes cançons interpretades per la gran veu de Judit Neddermann i composades amb les paraules, o potser hauríem de dir poesies, de Vic Moliner, també va donar la sensació que la fantàstica escenografia, austera però molt encertada, l’entusiasme que transmetia l’espectacle i alguna que altre escena teatral, et portaven cap a un món diferent, un món on com diu Vic Moliner la música ajuda a les persones a tirar endavant i a millorar les seves vides.

Tot CONCERTS

Desembre

Foto: La Torre

Les nadales de Cris Juanico ressonen a Girona → Cris Juanico va presentar a l’Auditori de La Mercè de Girona el seu nou espectacle nadalenc Marc Baig El teatre de la Mercè de Girona ha sigut l’escenari escollit per Cris Juanico per presentar el seu nou disc Un Món de Nadales. El concert va començar de manera fulgurant, amb una versió enèrgica de una de les nadales més conegudes de l’àmbit català: “Fum, fum fum”. Aquest, però, només seria el punt de partida d’un viatge que recorreria tres continents i diversos països del món, presentant en català i de forma moderna i actualitzada les nadales d’aquests diversos paratges. Una de les primeres parades del viatge va ser Euskadi, per interpretar l’Olentzero una nadala tradicional d’origen basc. A continuació ens desplaçaríem fins a Galicia, amb una cançó de bressol anomenada “A la noneta nona” que Cris Juanico va interpretar juntament amb la veu de Dolors Boatella. El pròxim destí: el Perú, amb la nadala “Cholito” que ens explica la felicitat que sent un nen indígena al arribar el Nadal, i la posterior desil·lusió al saber que el nen Jesús no és nascut a la seva terra. Un dels moments àlgids del concert va arribar amb “Caminem” una nadala d’origen Sud-africà que

s’ha popularitzat molt a Catalunya i dal” i amb la repetició de una de les que va fer vibrar el públic present. cançons que més sonen per les festes nadalenques: “Fum, fum fum”. Tampoc no i podien faltar temes com “Santa Nit”, “El dimoni escuat” o bé Cris Juanico va estar acompanyat per una cançó que va ser una gratificant Joan Solà-Morales al contrabaix, Luis sorpresa tant pel públic, com en el seu González al piano i Marc Bodaló a la moment pel mateix Cris Juanico, ja bateria. Entre tots van proposar un esque molta gent desconeixia que tam- pectacle diferent i molt curiós que oferia bé fos una nadala; estem parlant de la possibilitat d’escoltar nadales de diver“El cant dels ocells” de Pau Casals. sos països, i al mateix temps d’aprendre’n També i va haver temps per “Quan l’origen i alguna que altre curiositat; senSomrius” la coneguda cançó compo- se oblidar això si, les grans nadales casada per Josep Thió, que va propiciar talanes, que van ser versionades de tal un altre dels grans moments de la nit. manera que suposaren una agradable El concert va acabar amb “Blanc Na- sorpresa per a l’espectador.

totENTREVISTES

Desembre

Tomeu Penya

“Voldria lluitar contra aquests que viuen de s’estafa i des robatoris” Fa només 10 mesos que Tomeu Penya publicava el seu darrer treball, però ara ja ha arribat a les botigues Arruix, el 26è disc del cantautor mallorquí. En una entrevista al Totmusicat, el cantant de Vilafranca de Bonany ens en dona els detalls Pau Planas

Què volies dir amb aquest disc?

Com ha anat el procés de treure aquest treball només 10 mesos després de l’anterior?

Parl de tot. Parl de sa reivindicació des catalans, sobretot d’un amic meu; de l’amor, l’amor es present en casi cada cançó; també de sa bulla… És un ventall de cançons que poden servir tant per una berbena popular com per escotar. L’última cançó, per exemple, és una cançó instrumental que pots estar en una xemeneia amb una bona femella assegut en terra escoltant, però també hi ha temes com “M’agrada fer l’amor de matinada”.

Hi ha hagut molta feina d’estudi i hem mirat molt cada cosa, sobretot en ses mescles i en sa so, ja que hi volia donar un so des anys 60 amb uns cors que sonassen molt country. Hem perdut molt de temps amb això. Ara bé, per fer ses cançons no. Normalment, fer una cançó porta un mes de feina. Aqueixa vegada he fet molta via. M’hi he posat en cos i ànima, he treballat nit i dia i una cançó que potser en un altre temps hagués estat un mes per fer-la, ara en 15 dies ja la tenia tota arreglada. Ha costat moltes hores de feina però si sa feina és sa teva vida, si sa feina me cor per dins ses venes com si fos sa sang, no costa. T’agotes, però és un agotament tant meravellós que hi voldria estar sempre d’agotat.

També dius que vols lluitar contra l’egoisme amb un tema com “Arruix”? Jo he lluitat amb ses meves armes, que es sa música, contra aqueixes màquines grosses que manden en es món, com poden ser ses màquines de guerra, ses fàbriques de guerra, que són ses que realment dominen es món. La majo-

ria de sa gent se creu que són es partits polítics i es partits polítics no hi pinten res en es món. Es qui pinten són ses fàbriques grans d’armament, aquestes fan fer lo que volen a cada país i fan fer ses guerres que volen perquè han de vendre ses armes. També voldria lluitar contra aquests que viuen de s’estafa, que viuen des robatoris que no són necessaris. Si un roba pa per menjar no ho trob malament, ara, robar per no anar a treballar, robar per robar, és contra el que jo vull lluitar amb sa cançó “Arruix”. I perquè has volgut que aquest fos el títol del disc? Jo tenc sa costum que a cada disc hi pos com a títol es títol d’una cançó. Aquest l’he triat, primer de tot, perquè es catalans no saben què vol dir. Arriux és una paraula que vol dir fora. Així doncs vaig decidir posar-hi aquest títol perquè vaig pensar que és agradable.

totENTREVISTES

Desembre

“Jo he lluitat amb

ses meves armes, que es sa música, contra aqueixes màquines grosses que manden en es món, com poden ser ses màquines de guerra”

També parles de Vilafranca en una autèntica cançó d’amor cap al teu poble? Sí, perquè Vilafranca a part de ser es meu poble, on vaig néixer i on encara visc, ha estat un lloc on he anat de jovenet, vai tornar, vai tornar a fugir i al final he tornat. Però no només cant a s’arrel des meu poble, que són ses arrels meves, sinó a totes ses Vilafranques que hi ha pel món. N’hi ha a Catalunya, a Aragó, per mig d’Espanya, per Sudamèrica… i jo ho cant per totes. “Catalanitzador”, que és la cançó que obre el disc, dius que va dedicada a un amic teu, però que vols explicar amb aquest tema? Sí, va dedicada a un amic meu perquè és un fanàtic des català, des catalanisme i de s’independènci. Jo i ell sempre ens barallam una mica. Jo sempre li dic “calla! Es català és un idioma d’andar por casa!” i ell s’emprenya… Ell és d’aquests tant catalans i jo en segons quins casos li donc sa raó perquè surt de Catalunya xerrant català, ell bota fronteres xerrant català. Si no l’entenen després xerra un altre idioma. Jo he fet aquesta cançó en homenatge a aquest amic meu ja que no he vist mai ningú tant català com ell.

dos partits majoritaris i haurien de desaparèixer tots dos. Tots dos van a la seva, tots dos diuen que tot va bé i no hi ha res que vagi bé. No hi ha ningú que estigui content i si anés bé tothom ho estaria. A Mallorca –o Eivissa, o Menorca…- que som lo més ric del Mediterrani, sa majoria de famílies no poden arribar a fi de mes, això és anar bé? Que desaparexin i en posem uns altres més joves, més ben preparats… a veure si canvia qualque cosa. Es dos majoritaris han demostrat que no serveixen per res, donem pas a uns altres. Al “El protagonista era jo” parles dels teus inicis com a cantant. Notes una certa nostàlgia d’aquell temps? Eren un temps molt diferents, era es temps quan ses Illes Balears no tenien turisme i, es pocs que venien, eren superiors. Venien amb 500 marcs alemans i naltros quedàvem estorats perquè eren molts de diners. Nosaltres tocàvem amb ses bandes –jo tenia 15 o 16 anys- i vàrem començar a vore aquelles noies de 14 o 15 anys amb minifalda que venien, t’agafaven i et tiraven damunt s’arena a la nit i te pegaven un castanyasso que feia por. En aquesta cançó cont un poc aquestes històries.

Algunes vegades has dit que no t’agrada parlar de política però sí que a vegades hi ha petites pinzellades…

Dius que aquest disc l’has fet per tota aquella gent que t’estimes i per tots aquells que t’estimen. Ets sents estimat pel públic?

Jo crec que tothom, en es fons, té una opinió política de com va es seu país. A Mallorca te puc assegurar que hi ha

Sí, gràcies a Déu jo ho sent, not que sa gent m’aprecia en tots es caires, tant sa joventut, com sa meva generació com es

majors que jo i tant a ses Balears com a Catalunya. Jo, segurament, he estat un personatge molt proper a tothom. Es més fàcil per jo es ser així com sóc. Per jo ara seria difícil venir aquí de divo perquè no ho se fer. Després d’uns moments complicats de salut, que suposa per tu poder treure aquests dos treballs seguits? Des problemes de salut fa ja uns quants anys, però era molt important perquè vaig conèixer es món des d’un prisma diferent. Coses a què no donava importanci com s’amor, s’amistat, s’aigua, sa pluja, sa verdor des camp… Coses normals que veia cada dia els hi vaig començar a donar importanci. Quan vai vore que jo me n’anava per avall i vai tornar a renéixer és quan me vai donar compte que la vida valia molt la pena viure-la i agafar tot lo possible que mos dona sa vida. Treure discos és això que dona la vida? Per jo sí. Per jo escriure cançons és el que me dona un cert temps de viure damunt un núvol. Veure que el públic canta allò que has creat i has escrit d’allà on no hi havia res es sa felicitat absoluta, no se pot demanar res més en sa vida. Així doncs, hi haurà Tomeu Penya per anys, no? Jo pens que ara, després de 288 cançons i 26 discos estic a punt d’arribar a la meitat, però encara no hi som.

totENTREVISTES

Desembre

Oques Grasses

“Hem de deixar estovar una mica tot el que hem passat aquest estiu i assimilar-ho” Després d’un estiu frenètic en què han actuat a pràcticament totes les festes majors, Oques Grasses han posat punt i final a la gira de presentació del seu primer disc amb un casament amb el públic en una sala Apolo plena a vessar Pau Planas Quins són ara els temps abans de tornar als escenaris? Gillem Realp: Nosaltres ja estem gravant a l’estudi i ja estem pensant en el següent disc. Aprofitarem aquest final de gira per poder sortir amb el nou treball al febrer o març. Per tant és un no parar, encara no farà un any que haureu publicat el primer i ja estareu presentant el segon… Josep Montero: Sí, aquests dos els volem fer seguits perquè com que abans de fer aquest primer, però, jo ja havia fet 200 cançons podíem fer-ho, hi havia suficients temes. Al 2015 ja descansarem, no traurem un altre disc. Més que res per tenir temps que ens passin més coses a la vida. Així doncs, el segon treball anirà en la línia d’aquest primer? JM: Sí, manté la línia reggae però hi hauran temes amb estils nous. Hi hauran diferents experiments, com ja vam fer amb Un dia no sé com. Què us aportarà aquest descans que fareu ara? JM: Volem descansar un temps i assimilar tota aquesta informació que hem anat

rebent, que ha estat molta. Hem d’ordenar tot el que ens ha passat per poder continuar després. GR: Sí, hem de deixar estovar una mica tot el que hem passat aquest estiu i assimilar-ho. Perquè costa d’assimilar tot el que heu viscut en un estiu? JM: És difícil. Concerts, gent, entrevistes… GR: Hi estàvem molt ficats i amb tantes coses no te n’adones de tot el que es genera. JM: Mentre estàs en aquesta dinàmica és difícil pensar-hi, només penses on toques el pròxim dia. Ara sí que podrem pensar ‘vale, on hem tocat? Com ha anat? On ens han entrevistat? Què hem dit? Quina imatge hem donat? Quina imatge volem donar?’ Per tant, s’obre ara una etapa d’anàlisi sobre el passat i futur del grup? JM: Nosaltres tenim molt clar com som i el que volem analitzar és si realment hem estat com som. Si ha fallat alguna cosa, l’any que ve volem aprofundir més en el fet aquest de ser nosaltres mateixos. I com sou?

JM: Som nosaltres mateixos i volem arribar a la gent amb la nostra manera de ser. Som bastant despreocupats, intentem gaudir amb la música i transmetre això a la gent. Ens agrada explicar al públic els nostres problemes i si volen podem escoltar els seus. Encarem el grup com la vida real, no mirem de posar-hi cap parafarnàlia. Tot i no poder-ho acabar d’assimilar encara, us ha sorprès la volada que ha agafat el grup en tant poc temps? JM: Ens va sorprendre quan al mes d’abril vam veure que ja teníem tot l’estiu ple. GR: Quan fèiem els bolos de principis de març com la presentació al Moskou, no ens podíem imaginar que al setembre tocaríem al Música Viva. És un salt qualitatiu. JM: Ara bé, sorpresa del tot tampoc ho ha sigut perquè ha anat d’una forma molt progressiva. Han anat arribant coses mica en mica i tampoc hem tingut temps de plantejar-nos ‘Que guai això!’ perquè abans de poder-ho pensar ja estàvem tocant a un altre lloc. En un estiu també heu augmentat moltíssim el nombre de seguidors… GR: Sí. I una mostra clara de la crescuda és que el primer concert de la gira el vam

totENTREVISTES

Desembre

“No faig cançons

tristes perquè quan les toco m’entristeixo”

“Som nosaltres

mateixos i volem arribar a la gent amb la nostra manera de ser” fer al Moskou, un dissabte, amb col·laboracions d’Obeses, La Iaia i Strombers, a les 12 de la nit i van venir 600 persones; ara acabem a l’Apolo un dilluns a les 9 sense cap col·laboració i vindran 1.200 persones. JM: Jo a casa tinc els dos cartells, el del Moskou i el de l’Apolo, i es veu que alguna cosa ha canviat. A més al de l’Apolo i ha els logos de Vibra Comunicació, de Fourni Produccions, del TRESC… mentre que al primer no hi havia res. Això em va fer pensar, ‘Ostres, si que hem aconseguit coses…’. Tot això us posa un punt de pressió per preparar aquest segon treball? JM: Jo intento fugir-ne. A més, les cançons noves n’hi ha que la les tenia mig començades i només les he continuat i d’altres que ja he anat escrivint durant la gira. Jo faig cançons cada dia i això m’ha donat molta menys pressió. Si ara hagués de començar a escriure sí que seria pressió. GR: A més, nosaltres les cançons les fem per nosaltres mateixos. Fem el que ens agrada i si hi ha gent que respon millor. Aquesta és la clau del vostre èxit, fer el que us agrada i saber-ho transmetre al públic? JM: Aquest ha estat el miracle. Jo amb les cançons el que faig és explicar la meva vida per entendre’m a mi. A l’hora d’arribar al públic, quin paper hi han tingut les versions campestres?

GR: Això és molt divertit perquè va sortir com una cosa nostra per recordar les cançons. Vam decidir gravar-nos per així poder-ho escoltar i el vídeo va quedar bé. Va ser llavors quan vam decidir penjar-lo. Així és com van sortir els campestres. JM: La gent va començar a cantar les cançons als directes abans que sortís el disc i ens vam començar a preguntar com havia passat això. Va ser quan vam veure que era gràcies als campestres i vam flipar. Les vostres lletres tenen un component esbojarrat però darrera també hi poseu un to molt crític, no? JM: Sí, és el que intento. De fet és com parlo a la meva vida. Dic parides però que vulguin dir alguna cosa, perquè tampoc et pots passar la vida dient parides sense dir res. A més, el fet d’estar dient coses però no dir-les seriosament, sinó deixar-les caure per allà, he vist que fa que arribin a més llocs. Per altra banda, de vegades estic emprenyat però el que faig és dir-ho amb parides perquè sinó em poso trist. No faig cançons tristes perquè quan les toco m’entristeixo i només les tocaria el primer dia, després no les tornaria a tocar més. Creieu que la gent acaba veient aquest rerefons o es queda només amb la gràcia? JM: Jo crec que la gent que se les escolta més de dos o tres cops li troben. D’entrada potser no, però són cançons

que si les escoltes tres o quatre vegades veus que hi ha coses darrera i que diuen coses més enllà de ‘Jo vull ser papa, jo vull ser rei’. Hi ha un rerefons que es veu, o com a mínim això intento. I això ho complementeu amb uns directes molt divertits… JM: Crec que a la gent li agrada que fem parides i que hi hagi una mica de caos als directes. La gent quan ens ve a veure no s’espera un concert súper correcte i súperprofessional sinó que espera les cançons ben tocades però amb aquelles parides que un dia ens surten d’una manera i un altre dia d’una altra. GR: El fet que a cada concert passin coses diferents la gent ho rep. Després d’un ritme tant frenètic, esperar al febrer-març per tornar als escenaris es farà difícil? GR: Jo quan vam acabar el Música Viva i vam estar dues setmanes sense concerts ja em vaig deprimir. JM: Jo m’imagino a casa, deixant-me barba, sense dutxar-me, amb els cabells llargs… Em veig hippy durant aquesta època. Estaré pensant amb mi durant un temps perquè porto un temps en què penso en tot menys amb mi. No puc marxar un dia a la muntanya, per exemple, sense haver-me de preocupar per si em refredo. Ara bé, al cap de dues setmanes ja no pensaré això, trobaré a faltar els concerts.

Tot CONCERTS

Desembre

Fins que la mort els separi Pau Planas Fa ja uns mesos que Oques Grasses i el seu públic han establert una relació d’amor incondicional, però des del dia 4 de novembre això ja és oficial. En una sala Apolo plena vessar, grup i seguidors es van casar per celebrar el final de la gira de presentació del primer disc de la banda, Un dia no sé com. La gira ha portat als osonencs a voltar per tot el país amb un ritme frenètic de concerts i ahir hi posaven el punt i final en un escenari immillorable i davant d’un públic entregat. La veu de Déu donava la benvinguda als assistents: “A partir d’ara, anem a fecundar una unió: nosaltres amb vosaltres, vosaltres amb tothom. A partir d’avui tots estem casats amb tots” anunciava just abans que el grup, vestit de gala –a la seva peculiar manerasaltés a l’escenari amb “Cavall estable”. De forma instantània, la sala esclatava i el públic es deixava portar per la disbauxa i l’energia que els membres de la banda demostraven. Les cançons del primer disc i les peculiars versions que acostumen a oferir a tots els directes s’anaven alternant abans que Josep Montero es poses seriós per donar les gràcies al públic “per omplir d’aquesta manera la sala Apolo un dilluns a les 8.30” i assegurar que “aquest és l’últim concert d’aquest any, però l’any que ve en farem molts més, en tenim per tota la vida, això no s’acaba!”.

El públic es llançava a cantar “Fàcil” i poc després explotava amb “Cul”, que ja s’ha convertit oficialment en el gran èxit del grup. El concert va servir també per presentar una cançó nova, que manté la línia de la banda. Ja a les acaballes era el moment de la unió, de la cerimònia. Amb dos curiosos personatges fent de mestres de cerimònies, el grup va donar el si vull. Era llavors el moment del públic. “Honorable públic, accepteu casar-vos amb Oques Grasses?” i un sonor si feia ressonar la sala mentre les presentadors anunciaven: “Jo us declaro marits i mullers. El que avui hem unit que no ho separi ni Déu!”. Era l’hora que el grup llacés els

rams al públic mentre la sala corejava una marxa nupcial. Després d’un “Visca els nuvis” i entre crits de “un petó de cine, a dalt de la cadira”, el concert reprenia el seu curs habitual amb “Passos importants”. L’Apolo es va convertir en un mar de samarretes voleiant per damunt dels caps abans que el grup deixés l’escenari. A la tornada, un sol bis tancava la nit. “Farem allò que en repetim una perquè no en tenim més” anunciava Montero abans de posar punt i final amb “Cavall estable” a un concert que grup i públic recordaran molt de temps.

totENTREVISTES

Desembre

“Tocant de peus al cel és un recull de cançons per donar-vos la benvinguda al meu món”

Aida Sstrings

A escassament un any, Aida Sstrings publicava a Youtube “Aquesta nit” un tema que, de seguida tindria un gran ressò a les xarxes superant les 100.000 visites. Va ser gràcies a aquest tema que en Jordi Almirall i l’Oriol González es van posar en contacte amb ella per editar-li el seu primer treball, que ja és a les botigues. Pau Planas Amb “Aquesta nit” fas una crida a què estimem més el nostre país. S’hauria de fer més això d’estimar el nostre país? Doncs sí. Molta gent em pregunta perquè vaig fer aquesta cançó i jo els responc: ‘I perquè no?’. És la cosa més normal del món estimar el meu país i és una cosa que pensem moltíssims. Quan vas publicar la cançó et podies imaginar que s’escamparia com ho ha fet? Ni de broma. Jo estava a casa amb pijama composant cançons, com sempre, i penjant-les al Youtube per vacil•lar els meus amics i ensenyar-los el que havia fet. El meu germà recordo que em va dir de gravar-la bé però jo la volia penjar ja i com que em va agradar vaig ser molt impacient i vaig agafar fotos de Google i amb el Pain mateix hi vaig posar la lle-

tra. La meva sorpresa va ser que al cap d’una setmana tingués 20.000 visites. Perquè tenies intenció de dedicar-te a la música? De fet això no m’ho plantejo ni tant sols ara. Jo vaig fent. A mi m’agrada la música des que sóc un moc i pujava a les taules a cantar per Nadal. Ara, dedicar-s’hi vol dir que et donin diners per fer una cosa i això ja es veurà, depèn de com vagin les coses. Com presentaries l’Aida Sstrings? Aida Sstrings és el nom que em vaig posar quan vaig començar a tenir visites, que com que el vídeo posava Aida Gimenez vaig decidir canviar-ho. A partir d’aquí vaig rebre un missatge d’en Jordi Mirall i l’Oriol Gonzélez i ells em van donar la possibilitat de gravar un disc i formar una banda. Tot aquest procés ha estat completament nou per tu, com ha anat?

Jo ho estic paint encara. Fa quatre dies que hem tret el disc. A mi em venia tot de nou. Vaig rebre el missatge i vaig pensar ‘Qui m’està fent una broma?’. Com que Terrassa és un poble, però, al final em van dir que eren de fiar i llavors em vaig endinsar en el projecte. Va ser una experiència molt guai, no sé amb què comparar-ho. Era increïble i encara ara em sembla que estigui somiant. Sempre has dit que has après a tocar la guitarra amb tutorials del Youtube, com passes de ser autodidacte a composar 11 cançons per fer un disc? Les cançons, de fet, ja les tenia abans de saber tocar la guitarra. Quan tenia 7 anys ja m’inventava cançons que parlaven sobre Sakura i li preguntava al meu germà com les podia gravar, però com que encara no hi havia mòbils ni res estava molt frustrada per no saber com guardar aquelles cançons que tenia al cap. Aquelles ja no les puc recuperar perquè no me’n recordo, però a mesura que em vaig

totENTREVISTES

Desembre

“Poder gravar el

disc era increïble i encara ara em sembla que estigui somiant”

“Quan tenia 7

anys ja m’inventava cançons que parlaven sobre Sakura” anar fent gran sempre he anat escrivint o gravant cosetes. Ara bé, com ha anat el procés tampoc hi se del tot, és una cosa que sempre he tingut dins. La clau ha estat no posar-te grans reptes? Pot ser. En general, no sóc una persona que em posi unes metes fixes. De què parlen les cançons de Tocant de peus al cel? Una mica de tot. És un recull de les cançons que he anat fent des que composo. N’hi ha algunes que parlen d’amor, d’altres de desamor, de l’amistat, de les festes... Parlo de les coses que em passen pel cap. En general és un recull de cançons per donar-vos la benvinguda al meu món. Toques també tots els estils... Sí, la base es pop-rock, però sí que hi ha pinzellades de jazz, de country... Tot el que ens agradava ho hem intentat consolidar dins un mateix treball. L’objectiu és emocionar a qui escolti el disc? Es podria dir que sí, però tampoc vull obligar ningú a emocionar-se. A la portada et veiem estirada en un llit enmig d’un prat i sota un cel ple de dibuixos, què simbolitza? Primer de tot, m’agrada que diguis que és un llit perquè molta gent es pensava que era un vestit de núvia. Quan vaig tenir clar el títol vaig pensar que volia fer una portada de boja. Els dibuixos del cel els va fer el meu germà, són tot bromes

i tonteries que tenim amb la colla i que apareixen en algunes de les cançons. Per altra banda, sota el cel hi sóc jo dormint enmig d’un bosc. La idea era que fos una mica contradictori. Toques molt de peus al cel? Intento que no, però sempre he estat a la lluna. És una frase que em deia molta gent. ‘Aida, deixa de tocar de peus al cel’. Tot i això vaig madurant amb els anys. Amb aquest títol, però, convides a la gent a què hi toqui... Sí, els convido a què es deixin portar, que de vegades no és tant dolent. Si toques molt de peus al cel de vegades pots aconseguir el que vols. Com has anat educant la teva veu al llarg dels anys? A l’escola de la dutxa. Tant de bo pogués dedicar-m’hi exclusivament, però hauré d’estalviar perquè estic fent massa coses i no arribo a tot. De fet és com la guitarra, ha anat sortint. Com són els teus directes? Tenim dos tipus de directe, l’acústic i l’elèctric. L’elèctric, que estem tota la banda a l’escenari, son més aviat shows. Pot passar qualsevol cosa, tant podem tirar mandarines com sortejar fotos o fer pujar gent a cantar a l’escenari, depèn de com estigui inspirada aquell dia. Quines són les influències que han creat aquest món? He de dir que, tot i que la gent no s’ho esperi, jo escolto punk-rock i m’han in-

fluenciat d’alguna manera. Grups com Bad Religons, Rammstein, NOFX... tenen versions acústiques boníssimes. A més, el meu germà és el bateria d’Antipàtics, un grup també de punk-rock i entre els dos sempre ens hem inspirat mútuament. A banda d’això, John Mayer és el meu gran ídol. Al disc hi ha una mica de tot i, a més, sense voler acabes agafant coses de gent que no escoltes. Hi ha gent que em diu que hi ha coses que li recorden a Amaral, per exemple. Has parlat vàries vegades del teu germà, és una font d’inspiració important per tu? Realment sí. Ens portem molts anys però hem estat molt units des de sempre i ell ha sigut un puntal molt important en aquesta etapa musical de la meva vida. Ja amb el primer disc al mercat, com et planteges el futur? Encara estem amb la promoció. Volem arribar al màxim de gent, però tampoc sé ben bé fins quan dura la promoció. Jo acabo d’arribar a aquest món, però suposo que hi haurà un moment en què la gent ens trucarà i estarà interessada en què anem a tocar als llocs, tot i que ja ens van sortint cosetes. Dius que ets nova en aquest món de la música, provoca molt de vertigen? Sí, em recorda al teatre. Jo abans en feia i recordo que dos minuts abans de sortir a escena pensava ‘Què faig? Perquè sóc aquí?’ però alhora em donava una forta emoció. Amb la música em passa igual, gaudeixo moltíssim composant i ensenyant les meves cançons però també hi ha aquella part de nervis.

totENTREVISTES

Desembre

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Empty Cage

“El projecte va començar fa poc i ja han passat moltes coses que no ens esperàvem de forma molt ràpida”

Tal com raja és el títol del primer disc d’Empty Cage, que ha vist la llum després de guanyar l’edició de l’any passat del Sona 9. Després de tot un any preparant-lo, finalment, ha sortit publicat aquest àlbum que balla entre molts estils però que, sobretot, té el rock com a protagonista David Bueno Presenteu el vostre primer disc, Tal com raja, després de guanyar el Sona 2012. Esteu molt satisfets d’aquest àlbum que acaba de veure la llum? Sergi Estella: Oh i tant! És el primer disc d’Empty Cage després d’aquest any intens del Sona 9 i d’anar fent concerts. Hem anat creixent com a grup. Tot just fa un any i mig que vam iniciar aquest projecte. Molt contents. Tal com raja és la carta de presentació dels dos, d’Empty Cage, i reflexa bastant l’actitud del grup. Així doncs, la preparació del disc ha estat intensa? Gerard Tort: Molt. De fet, la crescuda ha estat potencial des què ens hem presentat al Sona 9, que teníem pocs temes i ens havíem de posar les piles, fins ara. Vam néixer fa un any i ja tenim un disc.

Per vosaltres ha estat clau la participació al Sona 9? Ha significat un abans i un després? SE: Nosaltres sempre hem tocat amb ganes i els projectes amb els que hem participat ho hem donat tot però la veritat és que guanyar un concurs com el Sona 9, que implica tocar en diversos llocs, festivals i enregistrar un disc en un estudi espectacular com és Musicland, doncs vulguis o no notes un canvi. Allò que abans era un hobby que un dia o altre et volies dedicar s’acaba convertint en una cosa seria. GT: Ha estat un bon impuls Sou una formació una mica particular. Com va sortir l’idea de combinar bateria amb veu? GT: Amb el Sergi fa temps que toquem. Els dos venim d’arrels més punkarras i metaleres de fer, realment, soroll. Un no sap si el que feia s’entenia o no... Llavors portàvem un temps

amb aquest caràcter musical apaivagat, tot i que sempre hem seguit tocant, fins que un dia vam quedar per fer el capullo una estona. Vam veure que s’aguantava amb els dos i, per això, vam decidir no posar a ningú més. I així hem seguit... Aquest projecte també és molt rocker no? SE: És el caràcter d’Empty Cage. Les influències són moltes. Tant jo com el Gerard hem begut de molts estils diferents. És veritat que Empty Cage té el caràcter més del rock amb influències també del blues, hi ha petits tocs de country, folk... Tot dins del rock però amb temes que s’escapen una mica. GT: És energètic. És canyero. Com ha estat l’experiència de tenir Xarim Aresté com a productor? GT: Fantàstica. És un crack en tots els sentits. És bon músic, millor persona i

totENTREVISTES

Desembre

“Tal com raja és la

carta de presentació dels dos, d’Empty Cage, i reflexa bastant l’actitud del grup” Foto: Roger Aran // Totmusicat

molt bé. Ell porta molt temps tocant i té molts recursos. Amb el Sergi era tot un divertiment perquè, clar, ell també era un guitarrista i s’ho van passar molt bé descobrint sons. Vam estar deu o onze dies convivint amb ell. Per sort, ens vam portar molt bé des del primer dia. Millor perquè sinó ens haguéssim tirat alguna cosa pel cap. I va ser genial. El projecte el va entendre perfectament. No volíem la idea de productor típica que et va marcant tot com ho vol des de fora, com una tercera persona. Ell la va clavar molt des de dins. A més, sou força propers d’estil amb ell... SE: Sí, ja el coneixíem d’altres projectes d’abans. Ell és rockero però ho toca tot. És un monstre. També té moltes influències. Vam veure els indicis que ell era la persona indicada perquè ha begut molt del rock, del blues i era la persona idònia per produir-nos el disc. De què parleu en les cançons? GT: Toquem de tot. Una mica el que ens surt. Algun desamor que t’apareix a la vida, algun aspecte de la societat desgraciada en la que vivim. Tot el que ens surt, no ens tallem a dir res. Com ha anat el procés d’inclusió de cançons? SE: A dins del disc hi ha temes que hem tocat des del principi que, fins i tot, van aparèixer en una maqueta que va sortir fa temps. És el cas de “Gos fosc”, que va ser el primer tema i encara hi és. També hi són “Mec-mec” o “La paraula justa”, que va ser un poema que vam musicar durant el nostre pas pel Sona 9. A la vegada, també hi

ha temes nous, alguns que vam presentar en concerts recents i altres que vam estrenar el dia 28 de novembre al concert del Hard Rock. Els vostres concerts són molt enèrgics i, fins i tot, més canyeros que el disc. Teniu aquesta sensació? GT: Sí, sempre hem estat del parer que el disc és per escoltar. No hem tingut cap problema en gravar qualsevol cosa però sense flipar-nos. No l’infles de moltes coses. El directe és el que més ens agrada, donar-ho tot i que siguin amb molta canya. I al públic també... SE: Intentem que sigui recíproc. També és l’adrenalina del moment. És diferent quan estàs a l’estudi gravant que en un directe, on tens tot de gent i aconsegueixes un punt màgic quan obtens aquell clima que es crea amb un feedback que et fa venir més ganes a entregar-te. Heu estat contents amb la primera pressa de contacte amb la industria musical? SE: Realment, l’experiència que hem tingut amb aquest any ha estat molt intensa. Gràcies al Sona 9 hem pogut tocar a molts festivals com el FIM, el Mercat de Música Viva de Vic... Llocs amb escenaris molt grans i, a més, ens ha agradat compartir les experiències amb els altres grups amb qui hem compartit escenari. Així també vas creixent com a grup. I poder gravar un disc a Musicland i fitxar per una discogràfic com RGB ha estat fantàstic. Molta feina però és aquella que t’agrada fer. Ja ha passat un any i durant aquest temps

han passat moltes coses que mai haguéssim previst. La intenció és trencar la maledicció del primer finalista del Sona 9, en el sentit que, a vegades, han triomfat més el segon i el tercer finalista? GT: No hi ha cap idea. Nosaltres seguirem fent el que fins ara hem fet, el que ens agrada, que és tocar. Tampoc tenim cap tipus de pretensió. Hi ha gent molt bona que no ha arribat ni a la primera fase de selecció del Sona 9. Treballar ho seguirem fent igual. Coriolà, que van ser els segons en la nostra edició, si tenen més tirada doncs fantàstic per ells. I Patch també. Hi ha bon rotllo amb Patch i Coriolà no? GT: Sí, de tant en tant ens diem: “La calçotada quan la fem?”. SE: Des de fora, deuen pensar que ens portem malament. Però nosaltres ens portem molt bé i sempre estem en contacte. Patch acaba de treure un disc que és brutal i Coriolà acaben de sortir de l’estudi. Entre tots ens desitgem el millor. El més important és que cadascú faci el que més li agrada amb moltes ganes i passió. Amb el temps que porteu, hi ha hagut més il•lusions o desil•lusions? GT: Les desil•lusions arriben quan acabes el concert i toca recollir-ho tot una altra vegada (riures). Hi hagut il•lusions sobretot. A més, com que el projecte va començar fa poc, han passat moltes coses que no ens esperàvem de forma molt ràpida. Les rebem amb els braços oberts i a veure si n’arriben més.

totENTREVISTES

Desembre

Foto: Moises Copa

Projecte Mut

“Naltros tenim una norma que és sa única i màxima, i és que no tenim normes”

David Serra i Joan Barbé formen Projecte Mut, una banda eivissenca que ara presenta el seu tercer àlbum, Col•lecció de satèl•lits, un treball més pop però on mantenen la seva essència i els seus tocs tradicionals David Bueno Esteu satisfets del camí que porteu recorregut? David Serra: Podem dir que ja tenim família nombrosa. Estem molt contents. Acabem d’estrenar i estem amb moltes ganes de sentir impressions de sa gent. El nou treball porta per títol Col•lecció de satèl•lits. Amb ell, volíeu aconseguir que la gent se submergeixi a la vostra òrbita? Joan Barbé: Sí, realment Col•lecció de satèl•lits fa referència a totes ses coses que ens han unit com a banda. Ja sigui en ses nostres influències, es instruments que fem servir, sentiments, ses lletres, poetes i, fins i tot, es mitjans. Tot una mica el que ens envolta i fa que siguem com som. D’això parla una mica es títol des disc. Parlàveu d’influències... Quines han estat per vosaltres? DS: Bé doncs influeix tot. Naltros tenim una norma que és sa única i màxima, i és que no tenim normes. Sempre bevem de moltes fonts d’inspiració: de molts estils,

de moltes sonoritats... I això és el que ens fa, podríem dir, una mica més particulars. En aquest disc, heu apostat, de la mateixa manera que els altres, per musicar els poemes d’alguns poetes de les illes. Per què heu fet aquesta aposta? JB: Sí, de fet Projecte Mut va començar així. Abans des primer disc, que va ser al 2009, en David va començar a musicar poesies d’amics d’Eivissa com Pau Serradell o en Julio Herranz... I va començar així... Després hem seguit sa mateixa línia en cada disc. Tot i que sa majoria de lletres són seues, són d’en David, sí que seguim musicant tres o quatres poesies de poetes sobretot pitiüsos, d’Eivissa i de Formentera. També fem temes instrumentals en tots els discos, temes populars... Mos agradar tocar una mica de tot. Tocar en el sentit més ampli de sa paraula...

teratura junt amb la música, que sempre entra millor. Un texte amb unes lletres i unes melodies es com tot. Cantant s’aprenen ses lliçons. En aquest disc continueu una mica amb la línia de l’anterior però heu decidit apostar pel pop. Quin és el motiu?

Amb això voleu aprofitar que la gent llegeixi aquests poemes. Creieu que estan oblidats?

JB: Realment, aquest disc sí que té un tall una mica més pop però no ha estat premeditat ni, sobretot, forçat. Tot lo contrari. Ha estat d’una manera molt natural. A més, aquest tall pop que ha sortit a aquest disc és una faceta nostra que hem tingut des de sempre. En primers temes com “Tu ja m’entens” o “L’Aurèlia del record”, temes que tenen vuit anys. És una vessant nostre que sempre ha estat allí què potser en aquest disc ha sortit una mica més. Ha vingut així però hem fet un disc d’una manera molt natural i molt simple. No nos hem parat a pensar massa com volíem que sonés es disc. Més bé escoltàvem més les cançons que composàvem i fèiem que sonessin i transmetessin lo millor possible.

DS: Sa poesia no és un gènere que es senti gaire, que se segueixi molt... Aquesta és una manera d’apropar els textes, sa li-

També heu apostat pel rock. El vostre objectiu era toca una mica tots els registres?

totENTREVISTES

Desembre

“Realment, aquest disc sí que té un tall una mica més pop però no ha estat premeditat ni, sobretot, forçat” Foto: Cristina López

DS: Home sí. Quan diem tall pop realment és pop i folk. És exactament lo mateix, és popular. Folk vol dir poble. Popular és popular. Seguim en sa mateixa línia. És més de lo mateix. El que passa que ens agrada que aquest pop tingui una càrrega forta, sòlida i contundent. Per això utilitzem una guitarra elèctrica que mirem que tingui força. La part més melòdica, més lírica i més suau està molt bé i és part de naltros. I després hi ha una part més dura. No diria agressiva però sí més contundent i sòlida.

com els altres discos, hem fet sa producció naltros i, de moment, estem contents amb el resultat.

Que és el folk a quatre vents?

Com ha anat el procés de gravació del videoclip d’aquest tema?

JB: Vol dir que bevem una mica de tots els punts cardinals. Es poden notar connotacions més desèrtiques, arabesques i asiàtiques en un moment donat: bues, rock, country... Agafem de tot. Per què us produiu vosaltres mateixos els discos? JB: És una cosa habitual amb es nostres discos. De fet, és es tercer que fem i, en ses dos primers, els vam produir naltros dos conjuntament amb en Marc Gisbert que és el meu soci dels estudis Magrana i un company. En aquesta ocasió, ho continuem fent naltros dos, el David i jo, perquè ens agrada tenir es màxim control sobre lo que nosaltres considerem més important d’un grup que són ses cançons. Al cap i a la fi, està bé comptar amb una discogràfica que t’ajudi amb sa promoció, amb gent que t’ajudi en coses que no controles (il•lustradors, dissenyadors...) però lo que és sa música sí que ens agrada controlar-ho molt i ho treballem bastant. Ens agafem la producció del disc molt seriosament. Treballem molt ses maquetes, ses demos, ses línies melòdiques, instrumentació... En aquest cas,

En el single “No t’estim” parleu de desamor però ho feu d’una forma divertida, no? DS: Prou lleig és sentir aquesta sensació com per posar-hi més ferro. Per això vam creure que contant-ho d’una forma més lleugera, irònica o graciosa sempre agafa un altre color.

JB: Molt bé i molt fàcil. Hem treballat amb n’Adrià Carmona i ja havíem treballat amb ell. Ens entenem molt bé. A sobre de fer una pluja d’idees, transmet molt bé tot allò que naltros volem explicar amb els videoclips. De seguida, capta ses idees i les desenvolupa una mica més. En aquest sentit, va ser tot bastant fàcil. Personalment, nos portem molt bé. Per part de sa actriu, na Maria Castillo, nos la va presentar n’Adrià Carmona. I hem fet una feina molt bona. Realment, ella és sa protagonista del videoclip. Ella és sa persona a qui li cantàvem “No t’estim”. Es va tenir que posar molt bé dins des paper. Tenia que tenir molt en compte tot el que li passava durant tot es videoclip per explicar una mica com és aquesta persona i perquè no l’estimem. És la que esteu més satisfets i, per això, l’heu triat de single? DS: Ens sentim satisfets de totes. Crèiem que aquesta té una línia per entrar com a aperitiu. Per obrir boca i una mica l’orella. Alguna havia de ser... Era una mica especial i es demarca de ses altres per la

lletra. Podia haver estat una altra però va ser aquesta. Com esteu preparant els concerts? JB: Musicalment, assajant molt amb els músics. Naltros som dos però en directe portem quatre músics més. Tota aquesta feina que comentàvem de sa producció des disc, ses arranjaments, ses línies de cada instrument ara és quan toca una mica estudiar-nos a naltros mateixos, escoltar ses pistes des disc i intentar plasmar-ho en es directe sempre oferint coses diferents, amb arranjaments nous, temes d’altres discos... Tenim moltes ganes de continuar sa gira. Com ha estat l’experiència de què Gerard Quintana col•labori amb vosaltres? DS: Estem molt agraïts. En Gerard viu a Eivissa. I bé, vam tenir la sort de conèixer-lo fa uns anys. Es va oferir amb molt bona gana de posar una cançó, de col•laborar. Obrim el disc amb aquesta cançó, “Com voleu, germans, que canti”, que és un tema popular. Vam fer un duet molt interessant i crèiem que valia la pena incloure-la en aquest disc perquè és una molt bona targeta de presentació. Com està rebent el disc el públic? JB: Ses reaccions són molt bones. El feedback que ens arriba a través de ses xarxes és molt positiu. Jo sempre dic que lo que més m’agrada d’aquests ses primers dies de sortir un disc són ses sorpreses que potser t’endús. Al final el públic és qui et posa al lloc i et diu quins temes li agraden més. Això està clar... Crec que aquest és es millor disc que hem fet en quant a composicions, producció, maduresa... Sa gent està molt contenta de moment.

Disc de la SETMANA

Desembre

Projecte Mut completa la col·lecció “Cada tema

aporta el seu granet per constituir un disc molt complet i rodó, un itinerant per aquest univers que els envolta, un viatge musical que t’enganxa”

“Un grup dels que

transmet sensacions, un grup que enamora” Uri Mora Col·lecció de Satèl·lits és el tercer treball del grup eivissenc Projecte Mut, una formació que ja em va enamorar amb el seu Corda i Poal i que amb aquest nou disc ha aconseguit que hi tingui total i absoluta devoció. Era un dels discs més esperats per mi, donat tot el que m’havien aportat, i per què no dir-ho, quant tens moltes esperances en alguna cosa sempre hi ha la por a que no estigui a l’alçada que esperaves. Aquest disc no només m’ha fet esvair aquesta por sinó que, tal i com havien aconseguit en el seu darrer àlbum, m’han deixat glaçat i sense paraules. Ja només amb la portada t’adones que és un treball fet amb cura i pensant tots els detalls, una portada artesanal, indescriptible, però que et diu moltes coses a la vegada, encara que de primeres no les entenguis. Una portada que ja et deixa entreveure que no és un

disc qualsevol, que això que tens davant desprèn una essència molt càlida i propera. Una atmosfera que envolta els seus temes, un univers, sensacions diverses, tot ensumant Eivissa i la vida a l’illa, però no la vida turística que hi trobem del juny a l’agost, sinó la vida en el dia a dia, en petits racons i cales tranquil·les en tardes de novembre, en postes de sol o veient matinar les muntanyes; basat en els petits plaers de tranquil·litat i d’estones amb els amics. Total, el dia a dia en la meravellosa Eivissa. Catorze cançons el composen, catorze temes on hi trobem, com és habitual en ells, poemes musicats de poetes eivissencs, alguna versió i temes propis, tots ells marcats per una forta influència “muda”, característic, auto-anomenat com el “folk dels quatre vents”, però a banda d’etiquetes una essència molt marcada i especial; una atmosfera que construeix un univers ple de matisos i satèl·lits.

És tal la qualitat de tots i cadascú dels temes del disc que no m’atreviria a destacar-ne un, tots tenen el seu puntet especial, alguns de més potents, altres de més propers, i altres de més gresca i de festa. Cada tema aporta el seu granet per constituir un disc molt complet i rodó, un itinerant per aquest univers que els envolta, un viatge musical que t’enganxa i com si fossis un nen en un parc d’atraccions vols repetir i repetir, sense cansar-te mai i gaudint a cada volta. Ho repeteixo, jo m’hi he enamorat, si no m’enteneu o no em voleu creure només us proposo una escolta, una de sola, i comprovareu que són d’una pasta especial, un grup dels que transmet sensacions, un grup que enamora. No en tinc cap dubte, que un cop s’entra en el seu univers no en surts, i et converteixes així en un satèl·lit més envoltat de melodies i lletres bestials, plenes de força i sentiment. Jo sóc un satèl·lit més del seu univers, espero veure’us aviat orbitant al meu costat, benvinguts a l’univers Projecte Mut!!

Disc de la SETMANA

Desembre

El somni fet realitat de l’Aida Sstrings

“Hi trobarem

històries i anècdotes divertides, coses que li poden passar a qualsevol jove que ratlla la vintena”

“Un disc eclèctic,

teixit a quatre mans entre l’Aida i el seu productor Pep Bonachera, amb balades tendres però també cançons alegres i ballables” Glòria Noguer Vull començar, si em permeteu, aquesta crítica amb una anècdota personal de com vaig conèixer l’Aida Sstrings. Va ser a finals d’agost, jo estava passant tres dies a la costa francesa, i un matí, en llevar-me, vaig veure que havia rebut un whatsapp d’una amiga que contenia un vídeo. Aprofitant el wi-fi de l’hotel, vaig decidir-me a escoltar la cançó del vídeo, un tema titulat “Aquesta nit” d’una tal Aida Sstrings. Era una cançó que parlava de Catalunya, i va ser un moment de comunió entre jo, que era a França, i la meva amiga que des de fa 1 any viu a Galícia. Les dues unides per una simple cançó que, durant uns breus instants, ens va fer tornar al nostre país. En aquell moment de la meva vida, les xarxes socials hi van jugar un paper molt important. Però també han sigut de vital importància en la carrera de l’Aida Giménez. I és que la jove egarenca va aprendre a tocar la guitarra

a través de tutorials penjats a internet, i més endavant va ser ella la que va penjar les seves primeres cançons a la plataforma Youtube. Una d’aquestes cançons, casualment o no, es va començar a escampar per les xarxes socials i a compartir de forma exponencial, fins que va arribar a les orelles d’Oriol Gonzalez, que li va proposar de formar una banda i enregistrar un disc. Tocant de peus el cel és el títol d’aquest primer treball de l’Aida. Un títol que significa tot el contrari de tocar de peus a terra, una definició de la pròpia artista i de les seves cançons. Aquí hi trobarem històries i anècdotes divertides, coses que li poden passar a qualsevol jove que ratlla la vintena. Amor, desamor, festa i passió són els elements que es reflecteixen en les lletres d’aquesta jove artista sense pèls a la llengua. Pel que fa a la música, l’artista beu de diferents corrents musicals, des del

punk fins al pop-folk, i el seu disc navega en sonoritats acústiques, entre el pop i el country, però tampoc hi falten esmolats solos de guitarra elèctrica o fins i tot un toc de jazz amb la magnífica participació del trompetista Tarik Smith. En definitiva, un disc eclèctic, teixit a quatre mans entre l’Aida i el seu productor Pep Bonachera, amb balades tendres però també cançons alegres i ballables. La veu envellutada de l’Aida ens recorda la de la Beth, però musicalment escoltant aquest treball podem pensar en artistes tan diversos com Efecto Pasillo, Acció, La Porta dels Somnis o La Oreja de Van Gogh. Aquest és un disc per quan vols estar amb calma, però també quan tens ganes de ballar. Un disc per quan estàs trist i per quan estàs eufòric de felicitat. Un disc per escoltar quan et lleves al dematí o quan te’n vas de festa amb els amics. Un disc 100% recomanable on ens hi veurem reflectits en bona part de les cançons i que ens transportarà als anys més esbojarrats de la joventut.

Disc de la SETMANA

Desembre

Patch contra la fam “Veuràs la fam és

un disc sublim, un disc que no es pot deixar passar de llarg, s’ha de descobrir, hem d’atrevir-nos i conèixer noves propostes, i els Patch n’ha de ser una sense cap mena de dubte”

Uri Mora Veuràs la fam és l’àlbum de debut dels Patch, els guanyadors del Premi Èxit del Sona9 del 2012, que l’any passat ja ens van sorprendre amb el seu rock atmosfèric i sonoritat característica. En aquest disc van molt més enllà del que coneixíem, amb noves sonoritats i temes que ja havíem escoltat pel seu pas pel Sona9 però amb un gir total respecte la musicalitat. Així doncs temes com “La guerra planejada” o “Matí” poca cosa tenen a veure amb les versions fetes fa un any. Són temes que han evolucionat i que s’han polit fins ha arribat a un so totalment característic, un so, podríem dir, molt Patch. Costa moltíssim definir conceptes com sonoritats o gustos, el que es recomana és escoltar-ho i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. El que està clar i sí es pot definir és si una cosa sona bé o no, i en aquest cas podem dir que sona molt i molt bé. Amb veus trencades i amb diferents registres, acompanyades d’efectes molt ben complementats, aconsegueixen una ba-

rreja molt ben treballada, que ens porta cap a una atmosfera molt especial, cap al seu univers. Un pilar molt important per aquesta sonoritat ve donada de la mà del seu productor, Paco Loco, un vell conegut de la música en català, ja que també ha sigut productor de grups com Mishima o La Iaia. En tots els seus projectes hi posa el seu segell personal i en aquest cas no ha sigut una excepció. Sovint en el panorama musical català trobem a faltar grups que s’atreveixin a fer noves coses, que s’atreveixin a parlar de coses que no siguin purament amor i felicitat, sinó que les lletres tinguin el seu missatge i el seu punt d’autocrítica amb la societat que ens toca viure. Veuràs la fam és un disc atrevit, ja que només amb el disc ja captem el missatge. Estem en temps on ens cauen pedres de tot arreu, diguem les coses pel seu nom doncs! Dins el disc hi trobem temes que no podien faltar com l’himne “No hi haurà mai fi per aquesta història”, o temes nous que sorprenen gratament com “El primer dia” o “Cançó d’amor de James Bond a Moneypenny”. Un àlbum on els 11 temes que escoltem segueixen un filó homo-

geni i fan del disc una obra compacte i completa. Si ho analitzem per escoltes cal dir que la primera sensació que es té al escoltar el disc és de sorpresa i de desconegut, una sensació que et fa venir ganes d’escoltar-lo més vegades per descobrir tots els seus secrets. A partir de la segona escolta cada cop t’enganxa més i més, gaudint de cada nota i de cada tema, convertint-se amb un disc gens feixuc i molt recomanable, en definitiva, un disc TOP. S’està perdent cada cop més la idea de descobrir nous grups i noves propostes, ens estem centrant massa en uns estils i grups determinats, i això a la llarga ens pot fer molt de mal. De vegades hem d’atrevir-nos a descobrir nous horitzons i d’aquesta manera gaudirem més plenament del que coneixem i del que descobrim. Veuràs la fam és un disc sublim, un disc que no es pot deixar passar de llarg, s’ha de descobrir, hem d’atrevir-nos i conèixer noves propostes, i els Patch n’ha de ser una sense cap mena de dubte. Hem de cuidar la nostra música, per què hi ha molta, però moltíssima qualitat i varietat musical, varietat que sovint no és veu en molts mitjans de comunicació.

Disc de la SETMANA

Desembre

Les fruites més madures

“Tracten de

forma totalment desacomplexada temes quotidians des del punt de vista dels nens amb un vocabulari senzill i desenfadat, adaptat a ells”

“Es un disc molt

treballat i amb una sonoritat molt més definida que l’anterior” Glòria Noguer Macedònia no és un grup qualsevol. Ni per la seva trajectòria ni per les seves intencions. Pel que fa a la trajectòria, el 50% del grup fa prop de 15 anys que trepitgen els escenaris, amb Dani Coma -que s’encarrega de la composició musical, de les lletres, de la direcció del grup i de la producció dels disc- al capdavant. L’altre 50%, les 5 noies que canten les cançons i són la cara més visible del grup. Aquestes han anat canviant al llarg de la trajectòria de Macedònia, ja que es busca que siguin joves perquè els petits seguidors s’hi puguin identificar més. Pel que fa a les intencions, tampoc és un grup qualsevol. Es tracta d’una banda infantil, amb cançons per a nens però amb un rerefons pedagògic i educatiu que incita al debat i a la reflexió i que permet als més petits poder expressar les seves particulars opinions sobre coses que molts adults pensen que no són per a nens. Aquest disc, Flors és el novè de la banda, i el segon d’aquesta generació de cantaires actual, i segueix en la línia dels anteriors treball del grup. Es un disc molt treballat i amb una sonoritat molt més definida que l’anterior,

Desperta. I és que es nota l’experiència de les noies i el bagatge que han anat agafant després de dos anys treballant juntes, la part vocal del grup ha pogut conèixer i definir el seu registre musical i les cançons s’han composat d’acord amb això, conferint sonoritat molt més compacta i global al disc. Musicalment es tracta d’un pop-rock jove i fresc, amb la única pretensió de fer ballar, gaudir i pensar la quitxalla. Ofereixen una proposta divertida i ballable amb una posada en escena molt festiva, sovint guarnida amb coreografies. Pel que fa a les lletres, segueixen en la línia habitual dels anteriors discs de la banda. Tracten de forma totalment desacomplexada temes quotidians des del punt de vista dels nens amb un vocabulari senzill i desenfadat, adaptat a ells. Això comporta una manera d’explicar les coses molt peculiar, dóna un punt de vista de determinades situacions que molts adults segurament mai se’ls hi ha ocorregut pensar-hi. La carta de presentació d’aquest disc ha estat una cançó que ha donat molt a parlar. Es tracta de “Sr Wert”, una cançó crítica amb la LOMCE del ministre Jose Ignacio Wert, amb un videoclip

que ha aixecat molta polseguera a les xarxes socials. Però més enllà d’això, al disc hi podem trobar altres temes que tracten temes com l’amor, la família o la cooperació. Les cançons relaten històries amb les quals els nens de ben segur que s’hi sentiran identificats, i retraten petits moments quotidians que arrencaran un somriure tímid als adults quan les escoltin. Personalment, el tema “Ballen” que tanca el disc, l’he trobat una petita meravella. Una història d’amor entre dos nens ambientada en una colla sardanista, i el so pop de la cançó es combina deliciosament amb una cobla de sardanes, conferint-li un so molt sorprenent. Un disc recomanable per a tots els públics. Òbviament als més petits els encantarà, els farà ballar i els servirà com a porta d’entrada al món de la música. Però també recomanat per a pares, mestres, pedagogs i gent que en general estigui en contacte amb infants, ja que els pot servir de preàmbul per generar debat amb els nens sobre molts temes diferents. I també recomanable a tota mena de gent amb la ment oberta que té ganes de veure el món des d’una perspectiva infantil. Una experiència divertida, colpidora i molt interessant.