Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
http://tgnapau.blogspot.com
nĂşm. 204
Octubre 2018
tarragonapau@gmail.com
pàgina 2
Materials per la pau
núm. 204
Materials per la pau Manual práctico para la desobediencia civil José Antonio Pérez Fernández Aquest darrer material per la pau és un material repetit. No recordo a quin dels dos-cents tres fulls anteriors, però està repetit. En realitat aquest darrer material utilitza l'excusa de ser un llibre, com també han estat còmics o pel·lícules, per parlar d'activisme, perseverança, presència, fermesa i lluita. De persones. Aquest manual, publicat l'any 1994 i que no ha perdut la vigència, va suposar la base teòrica moderna de molts dels joves que aquells anys vam decidir rebentar la dicotomia entre legalitat i legitimitat, amb el nostre cos i temps com a úniques eines de resistència i intercanvi de cops amb l'estat. Perseguits per tots els mitjans de comunicació i la gran majoria de partits, amb les modernes ONG esperant el seu torn per esprémernos, els insubmisos vam sobreviure gràcies a la resistència del carrer i a teixir xarxes de complicitat indissolubles al llarg del territori.
Octubre 2018
Toni Álvarez para la desobediencia civil: "Cualquier persona con dos dedos de frente, ante la sospecha fundada de que una ley, norma o disposición cualquiera haya podido ser establecida basándose en la injusticia, o por la acción de un idiota -lo cual es aún más injusto-, intentará por todos los medios eludir su cumplimiento. Si la sospecha se convierte en certeza, la desobediencia a una ley establecida por tales medios es totalmente legítima." Edita: Pamiela ISBN: 978-84-7681-167-2 255 pàgines Data edició:01/01/1994
El Manual el tinc, encara, com un dels llibres de capçalera, i la darrera vegada que el vaig veure fora de casa va ser al llit de l'hospital de Josep Maria Yago. Era un dels tres llibres que tenia sobre la tauleta de l'habitació, pocs dies abans de morir, potser amb la idea del reflex escrit de les seves dècades d'activisme, perseverança, presència, fermesa i lluita. No calia, Josep Maria, l'Elvira i la Carme van portar quotidianament i amb estils diferents una de les màximes del Manual práctico
Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tarragonapau@gmail.com http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.
pàgina 3
Activisme
Letter to the Coordinadora
núm. 204
Octubre 2018
Tal Haran
activista feminista i antimilitarista israeliana
Very dear friends, Instead of contemplating my heavy heart, having heard of the Coordinadora’s ‘end’ I wish to share with you my opinion that such projects do not have an end. 2003 – fifteen years ago – was the year I met you, having just begun a journey of politicization and active learning very late in life. You were all much more experienced and mature than myself politically, and that had a very deep effect. So deep and lasting and more importantly, enriching and growing, that the threads – those ‘hilos invisibles’ that became very visible now and again – remain for always. People may go in various directions, energies wax and wane, groups form and disband, but the spirit is invincible. Times here are constantly getting much darker. The memory of the Coordinadora-friends is a steady light. Even if small, it is never weak. Les Paraules editions, many of them, are here with me like a great Catalan hand, a very living treasure of living people and actions. Thank you for it all – the smiles, the tears, the togetherness, the tensions, the living, the no-longer with us, and more than everything – for the threads that bind us and persist.
Carta a la Coordinadora Muy querid@s amig@s, En lugar de contemplar mi pesadumbre al saber sobre el final de la Coordinadora, deseo compartir con vosotr@s mi opinión de que estos proyectos no tienen fin. 2003 –hace quince años – fue el año en que os conocí, justo después de haber empezado un viaje de politización y aprendizaje activo muy tardío en mi vida. Vosotr@s erais mucho más experimentad@s y madur@s que yo políticamente, y eso tuvo un efecto muy profundo. Tan profundo y duradero y, lo que es más importante, enriquecedor y creciente, que los hilos, esos "hilos invisibles" que se volvieron muy visibles de vez en cuando, permanecen para siempre. La gente puede ir en varias direcciones, las energías aumentan y disminuyen, los grupos se forman y se disuelven, pero el espíritu es invencible. Los tiempos aquí se vuelven cada vez más oscuros. El recuerdo de l@s amig@s de la Coordinadora es una luz constante. Incluso si es pequeño, nunca es débil. Las ediciones de Les Paraules, muchas de ellas, están aquí conmigo como una gran mano catalana, un tesoro muy vivo de personas y acciones vivas. Gracias por todo: las sonrisas, las lágrimas, la unión, las tensiones, la vida, quienes no están ya con nosotr@s, y más que nada, por los hilos que nos unen y persisten.
Traducció al castellà
María Romano Serrano
pàgina 4
núm. 204
Opinió
L'ANTIMILITARISME A TARRAGONA
Octubre 2018
Marc Suanes
Avui, octubre del 2018, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau (a partir d'ara CTPP) diem adéu després de 21 anys de lluita antimilitarista. Curiosament, era el 8 d'octubre de 1997 que arribava al Port de Tarragona el portaavions John Fitzgerald Kennedy (JFK) i, poc després, naixia una coordinadora contra la presència de vaixells de guerra formada per entitats, partits polítics, sindicats i col·lectius que es movien per la comarca. És estrany trobar moviments socials que hagin tingut aquesta durada, constància i continuïtat. Tanmateix, el sorgiment de la CTPP no va sorgir del no res, anys abans a Tarragona ja hi havia un bagatge antimilitarista i de moviments per la pau. A finals dels setanta un grup de persones van començar a trobarse per tractar temes relacionats amb la no violència. Influenciats pel ioga, el cristianisme i els “Amics de l'Arca”, van realitzar jornades, seminaris, vetlles i, algunes persones van estar vinculades a un projecte d'Objecció de Consciència al barri de La Floresta. Al cap d'un temps aquest grup, juntament amb altres provinents del món polític i sindical, van iniciar els Silencis per la Pau entre el desembre de 1981 i el juny de 1982. L'acte consistia en restar en silenci mitja hora cada diumenge a les 12h davant l'hotel Lauria, a la Rambla Nova. Es repartien pamflets i es ficava una pancarta amb el lema “Per la Pau... NO a l'OTAN”. En finalitzar aquest, el moviment antimilitarista va canalitzar els seus esforços cap a la lluita contra l'entrada de l'Estat espanyol a l'OTAN i contra les bases militars. A partir del 1982, van sorgir arreu de l'Estat els Comitès antiOTAN, també a Ta-
rragona i a altres poblacions properes. El punt àlgid va ser entre 1984 i 1986, incrementant frenèticament la seva activitat els mesos abans del referèndum. Es van fer multitud d'accions, campanyes, pintades, materials, manifestacions i activitats... Va comptar amb la participació de molta gent provinent de sectors molt diversos: grups de l'esquerra extraparlamentària, associacions de veïns, intel·lectuals, sindicats, de la lluita antinuclear, del feminisme... El resultat
del referèndum va ser un cop fort i el moviment va perdre força i molta gent va deixar de participar. Tot i això, va sorgir a Tarragona la Coordinadora pel Desarmament. El moviment antimilitarista ampliava les seves temàtiques i es vinculava a la lluita antinuclear (en aquest moment apareixia el Comitè Antinuclear de Catalunya, CANC). El 1988 es realitzava la campanya Desmilitaritzem la Mediterrània.
pàgina 5
núm. 204
Opinió
El gener de 1991, unes mil persones participaren a la ciutat en una manifestació contra la guerra del Golf. Amb l'inici del conflicte als Balcans i la neteja ètnica a Bòsnia, es va crear Música per la Pau, que es va desenvolupar entre l'agost de 1993 i l'octubre de 1995. El primer any es realitzaven concentracions a la plaça del Rei i es convidaven a tocar diversos grups, cantants, escoles de música, corals, etc. El segon any es va fer un programa de ràdio cada dijous a Tarragona Ràdio. Al tercer any es van fer tres audicions més i després diverses concentracions davant l'Ajuntament. Durant aquest període diverses persones van acollir refugiats de Bòsnia, es van fer campanyes d'ajuda humanitària, accions de denúncia de la guerra, la Mostra Internacional d'Art Postal sota el lema “Bòsnia i Hercegovina: Ferida oberta. Sarajevo, Capital Cultural” amb el Taller del Sol, es va portar a l'ambaixador de Bòsnia i Hercegovina que va realitzar el Pregó de les Festes de Santa Tecla el 1995, diverses accions, la realització d'un full setmanal, actes i xerrades als instituts... El moviment per la insubmissió al Servei Militar Obligatori (SMO) i el Moviment d'Objecció de Consciència va ser una de les lluites més importants de l'antimilitarisme entre finals dels anys vuitanta i el 1996 amb la fi del SMO. A Tarragona es va
crear el Mili-KK el 1988, que aglutinava un grup de gent jove (sobretot dels barris de ponent) que es trobava amb la problemàtica de la mili i, des de l'any 1991, l'Ateneu Llibertari i Maulets també van organitzar accions. S'acompanyava als joves a la presó quan havien d'entrar, es realitzaven materials de tot tipus, es donava suport a les persones de com fer la insubmissió, es feien accions demanant la seva despenalització, contra els llocs on s'oferia fer la Prestació Social Substitutòria (PSS), un parell de vagues de fam, xerrades, el “Sorteig dels Quintos” (de cervesa), acompanyament als judicis, autoinculpacions... i la creació de l'Associació de Pares i Amics d'Insubmisos. I així arribem al sorgiment i creació de la CTPP al 1997. Tocarà escriure la seva història, ja que sense dubte, ha sigut un referent de la lluita antimilitarista no només a casa nostra, sinó també arreu de l'Estat. Molts persones hi han participat d'una manera o una altra, s'han realitzat mil i una activitats, ac-
Octubre 2018
cions, xerrades, concentracions, manifestacions, pintades, materials, ocupacions, un referèndum contra la guerra, campanyes, etc. Sempre al carrer, amb accions directes no violentes i fent ús de la desobediència civil. 18 anys fent l'acte de Paraules per la Pau cada primer diumenge a les 12 del migdia a la plaça de la Font. Un aspecte important és que partint de l'oposició als vaixells de guerra al Port de Tarragona, ha treballat molts temes relacionats amb la pau, l'objecció fiscal a la despesa militar, la denúncia del negoci de l'armament, l'absurditat dels exèrcits, la crueltat dels conflictes bèl·lics i les guerres arreu, la militarització de la societat, i un llarg etcètera. Ara toca posar punt i final a 21 anys molt intensos, una veritable escola social per a moltes i motor d'altres lluites a la ciutat. I segurament, serà la llavor d'altres moviments antimilitaristes més endavant.
pàgina 6
núm. 204
Opinió
PARAULES PER LA PAU, AHIR, ARA I SEMPRE!
Octubre 2018
Jordi Navarro Lliberato
Reflexionar i escriure sobre la Coordinadora “Tarragona, Patrimoni de la Pau” es pensar en pacifisme, compromís, activisme, militància, antimilitarisme, camaraderia, il·lusió, moviments socials, lluita, valors, cultura, paraules per la pau, assemblearisme, consens, transformació, solidaritat, no violència, objecció fiscal, generositat, justícia, equitat i per sobre de tot en persones. És retrocedir a l’any 1997 quan Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, en aquell moment alcalde de la ciutat i President de l'Autoritat Portuària, respectivament, van liderar entusiastament una campanya per tal que Tarragona esdevingués seu logística dels vaixells de la VI Flota dels Estats Unitats i que va acabant portant a la ciutat el portaavions JFK el 8 d’octubre del mateix any i més endavant altres vaixells de guerra de la OTAN. En un primer moment, en l’entorn del moviment pacifista -que en aquells moments es trobava força minvat-, va sorprendre molt negativament, per no esperat, l’escàs esperit de crítica i d’oposició de la ciutadania i la poca reacció social i política que s’havia produït després que l’Ajuntament liderés una campanya mediàtica centrada exclusivament en els beneficis econòmics que suposadament generava la seva presència. L’equip de govern i el Port de Tarragona volien aconseguir “un bany de masses”, multitudinàries visites al JFK per així reforçar la seva candidatura a convertir-se en una base estable de vaixells militars. I per desgràcia per la cultura de la pau i antimilitarista, cal reconèixer que ho van aconseguir, milers i milers de persones –cent mil deien els mitjans de comunicació també favorables a aquesta proposta- van fer cua per visitar aquella màquina de matar com si fos una atracció de fira atrets per
l’estètica bel·licista. És saber que després del xoc que va suposar la campanya mediàtica a favor dels vaixells de guerra i la seva entusiasta acceptació social, el moviment pacifista tarragoní va organitzarse. Diferents persones a títol personal i vint-i-cinc entitats van crear la Coordinadora, inicialment el principal objectiu del nou moviment va ser rebutjar la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona però poc a poc va anar esdevenint un moviment de referència pacifista a Tarragona ampliant els seus objectius a l'acció antimilitarista, la critica a la militarització de la societat i el foment de la cultura i l’educació per la pau. Quan va néixer la Coordinadora “Tarragona, patrimoni de la pau,” es va denominar així per fer palesa la crítica a un Ajuntament que estava en plena campanya institucional per a què el conjunt arqueològic de Tarragona fos declarat Patrimoni de la Humanitat i la paradoxal contradicció entre apostar per la cultura i alhora. Per això el manifest insígnia de la Coordi-nadora portava per títol “Tarragona Patrimoni de la Humanitat, o de l’OTAN?”. És recordar com arran d’unes pintades a la Plaça Imperial Tà-
rraco, en un mur de contenció d’un edifici en construcció, que coincidien amb la visita d’un nou vaixell de guerra, tres activistes de la Coordinadora van ser denunciats i condemnats, imposant-los una multa que es va acabant saldant mitjançant una campanya popular de donacions econòmiques, paral·lelament a un altra d’autoinculpacions. La Coordinadora havia fet seu com a argument principal davant aquella inculpació i la pressió mediàtica, política i judicial, que les pintades eren un exemple de llibertat d’expressió i una acció de foment de la cultura per a la pau i que pretenia contrarestar la campanya mediàtica institucional favorable als vaixells de guerra amb accions de caire pacifista. Com a resposta a la repressió soferta, la Coordinadora va decidir crear un espai reivindicatiu i alhora de foment de la cultura de la pau i la no violència, que va anomenar Paraules per la Pau i que es va acordar celebrar cada primer diumenge de mes a les 12 del migdia a la Plaça de la Font. El “Paraules” ha estat un espai d’acció artística i/o reivindicativa d’una durada aproximada de trenta minuts que ha anat acompanyada d’un butlletí que porta el mateix nom i del que s’han publicat més de 200 exemplars.
pàgina 7
Opinió
És valorar que des del primer Paraules han passat divuit anys, i cada primer diumenge de mes s’ha convocat Paraules per la Pau. Ha estat una presència ininterrompuda a la plaça de la Font, hagi fet fred, calor, pluja o qualsevol altra circumstància adversa. Una continuïtat que demostra el compromís i la generositat de les persones que amb temps i esforç han anat mantenint-la viva i fent-la possible. És constatar amb tristesa i indignació que, vint-i-un anys després, l’actual equip de govern del consistori de Tarragona amb Josep Felix Ballesteros al capdavant, continua sense dissimulat entusiasme apostant per la militarització del Port de Tarragona i per la presència de vaixells de guerra a la ciutat i segueix presentant-ho com una màquina de fer diners i com una mena d’atracció turística més de la Costa Daurada tot obviant que la presència de vaixells de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN suposa acceptar la militarització de la ciutat; defensar el valor de la raó de la força per sobre de la força de la raó, el vèncer per sobre de convèncer i del diàleg i assumir sense cap mena de plantejament alternatiu que no és possible un món sense guer-
núm. 204 res i sense exècits. És ser conscient que, per sort, hi ha persones com les que han format la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau que no han legitimat o justificat la lògica de la guerra, la que defensa una cultura basada en la força, la violència, l’amenaça o la por, una cultura que pretén fer-nos creure que sols la força dóna seguretat, que busca resultats immediats i acaba acceptant “els danys colaterals” i que és ignorant respecte a la prevenció de les situacions conflictives tot mostrant una total incapacitat per actuar sobre les arrels dels conflictes. Les persones de la Coordinadora saben que la cultura de la guerra no practica el diàleg amb el que és estrany, desconegut o diferent i que porta a demonitzar, a crear imatges d’enèmics, a reduir les persones, els països i les ideologies en “bons i dolents”, sense matisos i a incentivar l’odi. Saben que la cultura de la guerra necessita les armes, i en glorifica l’ús i per això en permet la investigació, fabricació i comercialització –exemple recent el tenim amb el govern de Pedro Sánchez i la seva permissivitat amb el comerç d’armes a Aràbia Saudita-.
Octubre 2018
És pensar en persones compromeses, coherents, de conviccions profundes, generoses, exemple d’un assemblearisme de base, on les decisions s’han pres sempre col·lectivament, de manera horitzontal i per consens, tenint com a referència l'antimilitarisme i la no-violència. Persones que han dedicat el seu temps i esforç per construir un món millor, més just, més equitatiu i solidari, un món sense exèrcits ni opressió, bé des de la participació més o menys activa en la concentració dels primers diumenges de mes o bé des del seu compromís militant, col·laborant en les accions proposades o mantenint la Coordinadora durant vint-i-un anys i l’acte de Paraules per la Pau de manera interrompuda durant divuit, fins arribar a convertir-la en tot un referent del moviment pacifista a Catalunya. És sentir la força, el convenciment i la il·lusió de tantes persones que es fa impossible citar-les a totes i injust intentar fer-ho perquè la memòria és traïdora. Sempre presents la Carme Pujol, l’Elvira Mèlich i el Josep Mª Yago, tres persones referents, necessàries, importants, imprescindibles, que tant han significat per la Coordinadora i que han deixar el seu mestrat i tants missatges i paraules per la pau que han ajudat i continuen ajudant a transformar una mica més aquest món. És saber que la Coordinadora, les persones membres i les que han participat a Paraules per la Pau, ens han ensenyat que necessitem paraules per la pau, els primers diumenges de mes, els dimarts, els divendres i cada dia de l’any. A la Plaça de la Font, a la Imperial Tàrraco, a la Rambla de Campclar i a cada indret i racó de Tarragona, a les escoles, al saló de plens, als centres de treball, a les cases i arreu. Gràcies per ensenyar-nos el camí, “No hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí”.
pàgina 8
Opinió
núm. 204
"La utopia és el motor de les nostres accions"
Octubre 2018
Jordi Martí Font
Entrevista a Josep Maria Yago, membre de Tarragona Patrimoni de la Pau Josep Maria Yago és membre i actua a vegades de portaveu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. La Coordinadora ha esdevingut un dels referents antimilitaristes a nivell de Catalunya en els darrers anys com a conseqüència de l'abandonament d'aquest camp per part de molts dels activistes que havien participat en les lluites d'insubmissió i d'objecció de consciència un cop es va abolir el servei militar obligatori, alhora que com a mèrit propi per la constància i un discurs i unes pràctiques que lliguem un amb les altres. Des de fa set anys, cada primer diumenge de mes, celebren a la plaça de la Font de Tarragona Paraules per la Pau, però les seves activitats són moltes altres i d'elles en parlem. -Com neix la Tarragona Patrimoni de la Pau i quins eren els seus objectius en aquell moment? La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau va néixer l'any 1998 arran de l'arribada a Tarragona del portaavions JFK, de la VI Flota dels EUA, i de la campanya militarista que, a partir d'aquest fet, van engegar l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona (CiU i PSC) i l'Autoritat Portuària amb Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, ambdós de Convergència i Unió, al capdavant. -Com ha evolucionat i quins són els seus objectius actuals? Quasi des del primer moment vam veure que els vaixells de guerra no eren més que una de les manifestacions del militarisme i ben aviat vam començar a donar cabuda en el nostre discurs a la solidaritat amb les víctimes dels conflictes (Afganistan, Iraq, Palestina i altres llocs, sense oblidar els «conflictes oblidats» que no per no aparèixer en els titulars dels mitjans de comunicació són menys dolorosos) i, a partir d'això, a incloure-hi el militarisme en tots els seus vessants, el comerç d'armes o, força important, l'objecció fiscal a les despeses militars. -Tot i que el vostre àmbit immediat és Tarragona, darrerament heu esdevingut referent antimilitatista arreu de Catalunya. Com s'ha esdevingut això?
Jo crec que som un referent antimilitarista a Tarragona i, possiblement, si fem cas al que diuen companys d'arreu de Catalunya, a més llocs. Personalment, crec que, si és cert, es deu al fet que hem intentat lligar allò de «pensa globalment, actua localment» i hem intentat aprofundir en el nostre discurs incloent qüestions com, per exemple, la situació de guerra permanent associada al sistema econòmic capitalista. La persistència d'accions com la concentració Paraules per la Pau, que fem ininterrompudament cada primer diumenge de mes des de fa més de set anys, també hi ha contribuït i no podem oblidar aspectes com una voluntat d'independència envers partits polítics i institucions (la qual cosa ens fa ser molt crítics amb les polítiques de la Generalitat creant l'Institut Català Internacional de la Pau o l'Oficina per a la promoció de la pau i els drets humans mentre alhora invita l'exèrcit i els mossos d'esquadra al Saló de l'ensenya-ment o impulsa la instal·lació a Catalunya d'indústries relacionades amb l'armamentisme) de pedra picada. Lamentablement, les dificultats del moviment per la pau en el seu conjunt per afrontar el dia a dia també influeixen.
pàgina 9
Opinió
-Quines campanyes coordineu ara i en quines participeu? Som conscients que el moviment per la pau ha cobrat importància quan ha anat de la mà amb el que podríem anomenar moviment altermundialista i, per aquest motiu, hem estat presents a l'FSCAT i procurem participar i oferir suport a iniciatives com el CSOA La Colomera, l'Ateneu Alomà, la Marxa pel Decreixement o la Plataforma Salvem la Platja Llarga per posar-ne alguns exemples. Ara, una de les campanyes que ens estimem especialment i que està a punt de començar és la de l'objecció fiscal a les despeses militars que gira al voltant de la idea de no voler contribuir a la guerra i al militarisme amb els nostres impostos. És una forma de desobediència civil, si més no això ens agradaria, consistent en fer una deducció (que no existeix legalment) en la declaració de la renda i desviar els diners deduïts a projectes alternatius relacionats amb l'antimilitarisme i el foment de la cultura de pau. -Set anys de Paraules per la Pau... què és aquest acte i què representa a Tarragona? Paraules per la Pau es una concentració antimilitarista en la que intentem crear espais de pau i art amb la col·laboració d'artistes de diferents disciplines. Es va dissenyar, fa set anys, com un fil conductor que, sense massa esforç, ens permetés veure'ns sovint i, així, poder articular accions i campanyes. Sense voler ha anat agafant importància i ha esdevingut un fenomen important que ens
núm. 204
Ocubre 2018
permet esdevenir un col·lectiu amb un prestigi important pel que fa a la persistència i coherència en les nostres accions. -Acabar amb els exèrcits i el militarisme hi ha qui ho qualifica d'utòpic, què els podeu dir al respecte? Com a Coordinadora crec que tothom coincidiria en afirmar la necessitat de la utopia és el motor de les nostres accions. A més, si la gent que governa i que, en el seu dia, també va lluitar per la utopia, compartís aquesta idea segur que no ens trobaríem en aquesta societat tan grisa i conformista en la que vivim. Jo, particularment, tinc clar que és possible que les nostres accions no serveixin massa per assolir un món més just i més humà, però necessito compartir i fer coses oposant-m'hi, perquè em plau i em fa sentir, justament, això: un ésser humà i crec que, en la mesura que faig coses perquè em plau, si coincideixo amb més gent que també fa coses, perquè li plau, i a més les fem amb amor i alegria, potser serveix més del que penso. Per altra banda, i per acabar l'entrevista, m'agradaria recordar una frase d'Albert Camús que deia «hem de comprendre que no podem escapar del dolor comú i que la nostra justificació, si n'hi ha alguna, és la de parlar, mentre puguem, en nom dels qui no ho poden fer.» [Publicat a la revista Catalunya de la CGT de Catalunya, número 96, abril de 2008, pàgina 28]
pàgina 10
Opinió
núm. 204
A la paret, escrit amb guix, diu: NI HIMNES, NI BANDERES, NI GORRES DE PLAT, NI CORBATES M’acomiado amb un fragment d’un poema de León Felipe:
¡Qué lástima que yo no pueda cantar a la usanza de este tiempo lo mismo que los poetas que hoy cantan! ¡Qué lástima que yo no pueda entonar con una voz engolada esas brillantes romanzas a las glorias de la patria! ¡Qué lástima que yo no tenga una patria! Sé que la historia es la misma, la misma siempre, que pasa desde una tierra a otra tierra, desde una raza a otra raza, como pasan esas tormentas de estío desde esta a aquella comarca. ¡Qué lástima que yo no tenga comarca, patria chica, tierra provinciana! .../... ¡Qué lástima que yo no tenga una casa! Una casa solariega y blasonada, una casa en que guardara, a más de otras cosas raras, un sillón viejo de cuero, una mesa apolillada y el retrato de un mi abuelo que ganara una batalla. ¡Qué lástima que yo no tenga un abuelo que ganara una batalla, retratado con una mano cruzada en el pecho, y la otra en el puño de la espada! Y, ¡qué lástima que yo no tenga siquiera una espada! Porque..., ¿Qué voy a cantar si no tengo ni una patria, ni una tierra provinciana, ni una casa solariega y blasonada, ni el retrato de un mi abuelo que ganara una batalla, ni un sillón viejo de cuero, ni una mesa, ni una espada? ¡Qué voy a cantar si soy un paria que apenas tiene una capa! .../...
Octubre 2018
Pau Gomis
pàgina 11
núm. 204
Poesia
T'equivoques
Octubre 2018
Laia Noguera
Del cel no cauen bombes, sinó que hi volen els ocells, i els ocells ens estimen. A més, ningú no mor per una bomba: les bombes són les d'aigua, les que reguen els camps i donen fruita dolça i fresca. Les bombes de napalm són una broma. Els àcids, les dutxes de gas, les forques, els verins, les guillotines, els revòlvers, els crematoris, les trinxeres, les creus i les fosses comunes són acudits. L'energia dels àtoms és la llum del sol, que fa créixer les plantes i t'abriga a l'hivern, quan tens el nas vermell.
Les bombes són les d'aigua, les que et donen pebrots i cebes i tomàquets. Ningú no ha cregut mai que valgui la pena matar per cap idea, ni per cap privilegi, ni per cap territori, ni per cap déu, ni per or, ni per por, ni per odi o per una llei. Ningú no ha estat capaç de pujar a un avió i llençar mort damunt d'un poble. Perquè les bombes són les d'aigua, i l'aigua, els ocells i la llum ens estimen. Perdona, però t'equivoques.
pàgina 12
Poesia
GENERAL General, el teu tanc és un vehicle poderós. Pot abatre un bosc i masegar cent homes. Però té un defecte: Necessita un conductor. General, el teu bombarder és potent. Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant. Però té un defecte: Necessita un mecànic. General, l’home és molt útil. Pot volar i pot matar. Però té un defecte: Pot pensar.
núm. 204
Octubre 2018
Bertolt Brecht
pĂ gina 13
Poesia
nĂşm. 204
NUEVO PACIFISMO
Octubre 2018
Gloria Fuertes
Disparen al disparador. Destruyan al destruidor. En cambio, amen al amador sigan al amador persigan al disparador. Disparen el disparador de la mente para liberar el inocente. Curen al odiador, -si no acepta tu ternura-... dispara tu corazĂłn. Mandato de la Naturaleza, que la crueldad no siga destruyendo la belleza. Los Juguetes son para Jugar a Jugar (de verdad) No para Jugar a Matar (de mentira) Las pistolas (ni de agua) El revolver (ni de broma) La escopeta (ni tocarla) Los juguetes para todo Y las armas para nada.
Basta con una mano para matar. Necesitamos dos para acariciar, dos para aplaudir, todas las manos del mundo para la paz.
pàgina 14
núm. 204
Opinió
PRIMER DIUMENGE DE MES
Pels antimilitaristes que no som de Tarragona, tal com em va recordar públicament l'exalcalde Nadal fa 15 anys, la Coordinadora és un espai polític de primer ordre i magnitud que ha traspassat fronteres i ha abastat bona part de l'espectre antimilitarista a Europa. Potser faig curt, ja em disculpareu: a la Coordinadora sempre hem estat més prudents i humils que bocaxancles. Segurament sempre hem fet curt en la denúncia que el militarisme provoca a les vides de tota la fauna i flora mundial, independentment de si ets de Tarragona o no. L'arribada de vaixells de guerra al Port de Tarragona va suposar una oportunitat excepcional perquè es conformés un grup de gent heterogènia, d'orígens i generacions prou diferents com per enlluernar a un insubmís cansat de discutir amb els afins i coetanis. A la Coordi
em vaig trobar, a banda d'uns braços molt oberts per acollirme, a cristians, anarcos, rojos de la quarta, rojos a seques, altermundialistes... de vegades tot es confonia i no recordaves d'on venia cadascú perquè el que deien no recordaven cap dogma originari i tothom tenia clar que l'objectiu comú que ens reunia cada dilluns al voltant de la bruta taula de la seu de la Rambla de la CGT de Tarragona era l'antimilitarisme. Esperarem a que el Marc Suanes, o algun deixeble seu, expliqui la història de la Cordi d'aquests trepidants 21 anys. Impossible concentrar-la en unes quantes línies, no només per la quantitat d'accions, actes i tasques fetes en 21 anys, també per la incidència que aquesta feina ha fet a la ciutat i més enllà. En el que hem influït més enllà puc
Octubre 2018
Toni Álvarez
ser més objectiu per no ser de Tarragona, tot i que després de viure 13 anys a la ciutat sí que m'hi sento, no només per comparació, sinó pel feedback que des de llocs tan diferents com Telaviv, Teheran, Belgrad, Madrid, Bilbo, Canàries, Càceres, València, Elx, Mallorca o Saragossa, per citar-ne alguns, ens han fet arribar de forma puntual o més persistent. Per dir-ho ras i curt, la Coordinadora és un dels grups antimilitaristes de la vella Europa amb una activitat més constant, intensa i persistent, que viu sense rebre cap ajut econòmic oficial i de la tasca de les persones que hi col·laborem amb el nostre temps i pensament. Activisme, li diuen. Deixo per escrit que, les poques vegades que m'he atrevit a fer aquesta afirmació a l'assemblea de la coordi, he sigut interpel·lat a deixar de dir tonteries.
pàgina 15
núm. 204
Opinió
Ho sento compis, avui em reafirmo que fer el PARAULES PER LA PAU al llarg de 18 anys, de forma contínua i ininterrompuda, amb una qualitat en les propostes pròpies d'una gestora cultural de ciutat mitjana i sense cap recurs econòmic, és una fita que dol deixar de fer. Que els hi expliquin a les Dones de Negre de Jerusalem o Belgrad el que costa mantenir una trobada antimilitarista constant en dia i hora. El Paraules és, des de fa temps, patrimoni cultural i polític de Tarragona. Al llarg de 18 anys els antimilitaristes del món sabien que tots els primers diumenges de mes, a la plaça de la Font de Tarragona, trobarien a antimilitaristes i allà ens hem trobat persones de tots els continents del món, per posar cara i veu en allò que la nostra amiga Tal anomena els fils invisibles de l'antimilitarisme. Però invisibles només els fils. La força de la Coordinadora, i dels grups coetanis a ella que han deixat la seva activitat per deixar pas a corporacions institucionals de discurs i necessària denúncia puntual telemàtica i mediàtica, és la seva PRESÈNCIA. Darrera o abans d'un comunicat hi havia una acció, una reunió o una xerrada. Sovint ha
passat que no hi havia comunicat o reciclàvem algun escrit fet, el militarisme no canvia gaire. Crec que hi ha pocs racons de Tarragona on no haguem fet alguna proposta la Coordi, des de visitar puntualment als vaixells de guerra al Port a saludar a les furgonetes de reclutament de l'exèrcit als barris (menys del que ens hauria agradat, tot sigui dit) passant per estades al balcó de l'Ajuntament, performances a la Rambla, al mercat o a la part alta, moltes xerrades, concentracions urgents per la penúltima barrabassada israeliana a Palestina o d'altres, la campanya d'objecció fiscal, algun judici per no pintar on tocava, el Paraules per la Pau... I les assemblees. L'espai de debat, construcció i generador de tot el que hem fet aquests anys. Sense assemblea no hi ha Coordi. I així ha estat. Quan les assemblees s'han dilatat en el temps, sense aquest espai de trobada i discussió, sense la continuïtat de mirar-se les cares i copsar-nos, sense el compartir arguments i somnis i denúncies amb la persistència necessària, és quan les persones que formem ara la Coordi hem decidit, assembleàriament, dissoldre aquest espai. Feina a fer n'hi ha
Octubre 2018
molta. Parlo per mi però penso que és una idea comuna a tots els membres de la Coordi, continuarem fent feina per fer possible un món sense exèrcits, des d'altres col·lectius, els nostres llocs de treball, l'entorn proper, amb els col·lectius que també tenen aquesta idea, ni que sigui de forma més transversal. Ens dissolem, no pleguem, el bagatge antimilitarista continua multiplicat, seguirem teixint xarxes amb fils invisibles. La Coordinadora és una de les escoles més importants de la meva vida, les persones amb les que he compartit des de que vaig posar el peu a la primera assemblea, més les que després van venir i passar, són l'espai de la Coordi i perdurarà com a patrimoni de la ciutat, faci el Marc, o algun acòlit, el recull del que hem construït totes les persones que, en algun moment, us heu apropat a la Coordi als darrers 21 anys. Per últim un record per dos mestres que ja no hi són, en Yago i l'Elvira, que van deixar Tarragona orfes de lluita, presència i amor. Del seu mestratge també intentem fer patrimoni, amb dignitat, fermesa i afecte.
pàgina 16
núm. 204
Opinió
GRÀCIES A l'hora de reflectir els meus pensaments davant l'últim acte de la plataforma "Patrimoni de la Pau" durant aquests 18 anys és la paraula que considero més adient. El company Toni Álvarez escrivia aquestes paraules en l'article sota el nom "Decibels", publicat al full informatiu número 202 el juny del 2018. "Molt soroll de sang es necessita a la Palestina actual perquè ens arribi el riu vermell als sofàs de casa, a la moqueta de despatxos oficials i massmedia... Un soroll que, com aquell dissabte de maig, preteníem amplificar amb les cent persones que ens vam trobar. Uns decibels insuficients, a totes llums, per compartir el dolor i patiment de tants pobles que han de sostenir amb sang innocent les jugades de les polítiques internacionals". Doncs jo crec que fer arribar el riu vermell i aconseguir i uns decibels més
forts és el que ha fet des del 1997 la coordinadora cada primer diumenge de mes des de la plaça de la Font. Ha sigut un treball continuat perquè paraules com antimilitarisme, pacifisme, feminisme i objecció fiscal fossin quelcom més que simples paraules a la ciutat de Tarragona. L'esforç ha sigut brutal: des de la lluita contra la guerra d'Iraq (una de les manifestacions més grans realitzades a la ciutat), des del treball de l'objecció fiscal, la denúncia de la presència de l'exèrcit als espais educatius, de la presència de vaixells de guerra al Port i la complicitat de l'autoritat portuària i l'Ajuntament de Tarragona. Durant tots aquests anys, en un espai públic que no és neutre, ens heu ensenyat que petites actes contribueixen acanviar la societat. Durant 18 anys, en
Octubre 2018
Josep Sementé activista social
aquest espai de pau, art i vida, ens heu ensenyat que sense la lluita i la mobilització no s'aconsegueix res i les solucions no cauen del cel. El millor regal que ens heu fet és l'exemple del vostre treball i quan mirem enrere veurem com tot haurà valgut la pena.Perquè el nostre somni d'un món més just, solidari i amb pau no defalleixi, vosaltres cada diumenge ens heu donat esperança. Ens deixeu un bagatge i una consciència crítica, que haurem de seguir fent créixer. Heu fet moure les ales de la papallona que ha de provocar el tsunami. Moltes, moltes gràcies pel vostre exemple. És un orgull haver compartit amb vosaltres tots aquests anys. Ens seguirem trobant. Tinguem cura de tots nosaltres.
pàgina 17
núm. 204
Opinió
QUINA SORT QUAN ALLÒ PERSONAL ESDEVÉ POLÍTIC Tinc el cos estrany en començar a escriure aquest petit text, les que semblen les meves darreres Paraules per laPau, si més no «les públiques». La nostra Coordinadora deixarà d’estar al carrer però les persones que durant aquests anys han estat actives, així com les que hem estat anant i venint, seguim compromeses. El desig d’un planeta més humanitzat segueix viu i som moltes, moltíssimes, les persones que des de diferents llocs ens comprometem a què el dia a dia sigui més amable entre nosaltres. Estar al carrer, apoderar-nos de les places i deixar constància que no som una, ni dues, ni quatre és important i permet que altres s’hi puguin contagiar, sent cada dia més les que recuperem el nostre poder per a anar teixint accions de pau. La Coordinadora abandona els carrers, però les persones que l’han anat conformant i el
cercle d'influències generat segueix allí, amb moltes més eines per poder implicar-nos en el dia a dia. Així que, si us plau.... NO ESTEM DE DOL! Em ve al cap la publicació de la companya Cécile Barbeito Thonon, membre de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, «122 acciones fáciles (y difíciles) para la paz», que compila tot un plegat d’idees per a fer de forma individual i col·lectiva. I aquí està la clau. Personalment, en períodes de baixa intensitat pública, m’ha salvat poder integrar en el dia a dia allò que proclamo. Les feministes dels seixanta van deixar-nos la gran idea de què allò personal és polític. Estem en un moment de transició: cada cop hi ha major diversitat temàtica en els moviments socials paral·lelament al fet que els moviments antimilitaristes que van tenir el seu auge al nostre
Octubre 2018
Pilar Palacio
entorn pròxim amb l’abolició dels servei militar obligatori i les campanyes anti-OTAN, reflotant amb les manifestacions contra la guerra a l’Iraq, han passat a ser un tema més de l’agenda de les mobilitzacions. Els vincles entre les diferents reivindicacions i causes es van fent i desfent, es creen grups en motiu de i es desfan per a agrupar-se d’altres maneres. Les persones anem i venim segons els propis ritmes vitals, ritmes en el fons personals que intentem conciliar com podem amb la presència als carrers o als mitjans. Ara ens toca fer praxis de pau, en el cada dia... Idees per començar? Banca ètica, joguines no bèl·liques, comerç just, Objecció Fiscal a les despeses militars,... «No hi ha camins per a la pau; la pau és el camí», deia Gandhi, així doncs, continuem fent camí. Ens seguirem retrobant sempre!
pàgina 18
núm. 204
Opinió
QUINCE AÑOS TROPEZANDO
No resulta fácil, en absoluto, decir adiós a la Coordi. Aunque se entiendan los motivos que hayan precipitado esa decisión (sobre alguno hablaré más adelante), no andamos sobrados de prácticas antimilitaristas y de desobediencia cotidiana como las que durante estos quince años (o más, ya no recuerdo) han ido ensayando sus miembros. Y es que lo que me atrevería a calificar como excusa (la denuncia de la presencia militar en el puerto de Tarragona), ha servido, vaya que sí, para desplegar en la ciudad una serie de acciones que han insistido en la urgencia del antimilitarismo. En efecto, la amenaza que sobre la especie humana suponen los ingentes arsenales militares distribuidos por todo el planeta constituye un riesgo equivalente,
a mi parecer, al del colapso ecológico que, éste sí, goza de abundantes fiscales en el mundillo radical. Las recientes guerras de Ucrania y, en especial, de Siria vienen a demostrar cómo se anteponen los supuestos intereses ideológicos o estratégicos a la denuncia firme de la guerra y los ejércitos como forma de resolver los conflictos (¿de quién?, cabría añadir). No debe extrañarnos, pues, la caída en la inanidad de "Aturem la Guerra", la iniciativa hermana de Barcelona, que reveló al mundo la inmoralidad de la guerra de Irak pero fue incapaz de hacer lo propio con la no menos criminal de Siria. Hemos asistido durante estos años en Tarragona a un ejercicio de pedagogía libertaria que ha
Octubre 2018
Adolfo Montoliu
incluido performances y conciertos, manifestaciones y ocupaciones, charlas y debates, amén de la aparición de 203 números del Paraules, un verdadero esfuerzo mensual para difundir reflexiones y textos que nos ha traído noticias además de otros lugares o luchas (feminismo, educación alternativa, ecologismo, antirracista...) No he vis-to algo parecido en Catalunya en los últimos años y, por los vientos que ahora soplan, no parece que vaya a haberlo próxima-mente. Ojalá esta práctica compartida tenga continuación en otros colectivos o experimentos. El ser humano sabe mucho de caerse pero, sobre todo, de levantarse. Que lo hagamos un poquito más sabios.
pàgina 19
núm. 204
Opinió
SABER CERRAR “Os enviamos el comunicado que nos hubiese gustado hacer el día de la disolución del ejército...” Con estas palabras nos comunicaba nuestro compañero Toni a través del correo interno de los grupos antimilitaristas del Estado español que después de veinte años, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, y su emblemático espacio Paraules per la Pau llegaban este mes de octubre de 2018 a su fin. Coincidía el correo con nuestra asamblea estatal. Y lo digerimos colectivamente, juntas. Quienes hemos tenido la suerte de poder asistir algunos primeros domingos de mes al Paraules hemos visto el derroche de creatividad que las compañeras de Tarragona han desarrollado a lo largo del tiempo. Posiblemente, por la variedad de propuestas, continuidad y alcance no ha habido otra experiencia así en el antimilitarismo del Estado. A la vez, la Coordinadora nos ha estado alertando de cada llegada de barcos de la OTAN que ensuciaban las aguas de su puerto, de las acciones realizadas con motivo de la campaña de Objeción Fiscal, de los encierros en el balcón del Ayuntamiento, lugar privilegiado en la Plaça de
Octubre 2018
Alternativa Antimilitarista-MOC
la Font, la “sede” del Paraules, o del sinfín de actos que han llevado su firma. Está el antimilitarismo por estas tierras hispanas, insulares y peninsulares, para no prescindir de nadie. Pero, y a la vez, nos parece un acierto saber cerrar, eso que hacemos por lo general regular o mal, y no permitir que lo que tanto nos ha implicado perezca por inanición, quemando gente y proyectos, o produciendo efectos indeseables. Desde ahí, este anuncio no es tan mala noticia. Quienes han sabido mantener durante veinte años un activismo en temas que no son nada atractivos (y de esta afirmación somos conscientes, y la padecemos, quienes militamos), también han sabido terminar como se debe. Una enseñanza (más) de este colectivo, en este caso, casi póstuma. Paradójicamente, estos días, por fin, trascienden a la prensa generalista cuestiones de tráfico de armas (de España a Arabia Saudí, pero también a otros destinos) que jamás habían tenido cabida en las páginas diarias, más allá de las denuncias del antimilitarismo y muy pocos más. Pensamos que el activismo es frecuentemente un trabajo que no
ve sus frutos. Pensamos también que gracias a las paraules del grupo de Tarragona, y los fets, poco a poco va calando una sensibilidad entre la sociedad a quien dirigimos nuestras acciones. Hay una relación de causaefecto segura en vuestra labor continuada y el debate que ahora, por fin, parece también extenderse para que lo tengamos entre todas. La Coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau toca a su fin. Y bien sabemos que quien ha sido antimilitarista lo continúa siendo por lo general allá donde esté, impregnando discursos, haceres y saberes. Como pasará con las compañeras de Tarragona. Por ello, desde los distintos puntos y provincias del Estado donde seguimos coordinadas como antimilitaristas, os damos las gracias. Gracias por todo vuestro trabajo, y por hacerlo de una manera tan original.
AA.MOC (Alternativa Antimilitarista-Movimiento de Objeción de Conciencia)
Activisme
A la plaça la necessitat d'estar, de dir, de fer, de ser col·lectivament.
pàgina 20 núm. 204 Octubre 2018