Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
núm. 198
Febrer 2018
Inici de la campanya Banca Armada 2018: Petició d'accions per denunciar les inversions en armes a la junta d'accionistes
Un any més, les entitats involucrades en la campanya Banca Armada participaran a les juntes generals d'accionistes de BBVA, Banco Santander, CaixaBank, Banc Sabadell i Bankia, per denunciar les seves polítiques d'inversions en empreses d'armament (http://www.bancaarmada.org). http://tgnapau.blogspot.com
tarragonapau@gmail.com
pàgina 2
Materials per la pau
Materials per la pau
núm. 198
Febrer 2018
Amadeo López
VERSOS CONTRA LA VIOLÈNCIA Gent de lletes i de pau Arran dels fets violents que patí la ciutadania catalana durant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, un grup de gent amant de la pau i les lletres ens vam veure amb la necessitat de fer alguna cosa en solidaritat amb les víctimes, perquè volíem estar junts, per intentar llepar les ferides. Així van sorgir els dos recitals Versos contra la violència a Sant Carles de la Ràpita i a Roquetes, els dies 7 i 8 d’octubre, amb més de setanta participants i quatre-cents assistents. El cúmul d’emocions viscudes ens ha portat fins a aquest llibre, suma de sensibilitats i estils diferents, tots amb el desig de pau a les mans, de les Terres de l’Ebre i d’arreu del país, i de més enllà, perquè no ens importa l’origen, ni la llengua, sols el menyspreu per l’ús de la violència per imposar idees, perquè el paper sempre guanya la pedra. I, de ben segur, l’onada creada per aquesta iniciativa no s’atura encara. La totalitat dels beneficis del llibre es destinaran a fer-ne arribar exemplars al màxim de centres d’ensenyament, perquè l’escola és una eina de tolerància i de cohesió, la llavor del futur que desitgem. Edita: Onada Edicions ISBN : 978-84-17050-40-5 120 pàgines
Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tarragonapau@gmail.com http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.
pàgina 3
núm. 198
Activisme
Armes alemanyes per Iemen i crítica de les esglèsies alemanyes En el seu informe número 21, la GKKE (acrònim de la Conferència Conjunta Església i Desenvolupament, organisme de l'Església Catòlica Alemanya) qüestiona la venda d'armes alemanyes a Aràbia Saudita i el seu probable ús en la guerra iemení. Critiquen que Alemanya col·labori amb aquesta guerra de forma indirecta, i critiquen també la venda d’armes a altres països de la regió, com Egipte, Qatar, els Emirats Àrabs, Algèria i Turquia, tots ells involucrats en confrontacions militars que, curiosament, alimenten l’armamentisme dels països exportadors d’armes, entre els quals nosaltres no podem deixar d’esmentar Espanya, en aquest cas en posició bastant similar a la que critica l’església alemanya. Es podria dir també que a Alemanya, com a Espanya, la no fabricació d’armes repercutirà en el mercat laboral propi (demanaran també els sindicats i partits polítics alemanys, com a Espanya, càrrega de treball per a la seva indústria militar de
forma insistent i acrítica?), però sembla que aquest detall no porta l’església catòlica alemanya a llançar la pedra i amagar la mà, sinó que la seva crítica a la venda d’armes es manté per sobre el possibilisme patètic amb què els agents socials i partits polítics a Espanya, per
Febrer
2018
Utopía Contagiosa
Traducció al català María Romano Serrano
exemple, demanen fer fragates per vendre a Aràbia Saudita. Per cert, no coneixem interès similar de l'Església espanyola, o de la seva Conferència Episcopal o altres organismes propis, pel comerç d'armes; ni reflexió escrita de cap de les seves estructures que enlletgeixin al govern la mala pràctica de vendre armes Made in Spain a tort i dret, fomentant la guerra. No hem sentit prèdica alguna dels nostres jerarques religiosos trucant al seu ramat a capella per aquests temes i perquè pressionin al respecte. Han d'estar les nostres eminències més preocupats per filtrar el mosquit de la paràbola, el que els impedeix preocupar-se de la biga del militarisme. En això imitem poc als alemanys. Ni en el religiós ni en el civil les nostres autoritats aixequen la veu contra el militarisme. I no serà per no haver-lo patit almenys amb similar intensitat que ells.
pàgina 4
Paraules
núm. 198
Zoido y Cospedal militarizan los exámenes del carné de conducir El ministro del Interior, Juan Ignacio Zoido, ha militarizado los exámenes del carné de conducir, garantizando la incorporación de cien militares de carrera como examinadores. Con ello, el titular de Interior pretende que una huelga tan prolongada como la de los examinadores del permiso de conducir (desde junio hasta el 17 de diciembre pasado) no se vuelva a repetir. La militarización de este colectivo se está realizando discretamente. El ministro y político fracasado del PP andaluz pidió ayuda a su colega de Defensa y secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal para que facilite la incorporación de al menos ese centenar de militares como examinadores. Zoido, que ya apeló a Defensa para alojar en cuarteles a los policías enviados a Cataluña a impedir por la fuerza las votaciones del referendo del 1 de octubre, debido a las protestas de la población junto a los hoteles donde se alojaban, quiere que los militares garanticen el funcionamiento básico del sistema de exámenes que a su director general de Tráfico, Gregorio Serrano, se le ha escapado de las manos durante medio año. Como es sabido, los militares no tienen derecho a huelga. El ministro ha reconocido la “solución militar” al portavoz adjunto del PNV, Mikel Legarda, quien le ha reclamado la entrega de la competencia examinadora al Gobierno vasco. En una respuesta escrita argumenta que las convocatorias para los cursos de “habilitación” de funcionarios de la Administración General del Estado como examinadores tenían cada vez menos solicitantes, por lo que “se acordó entre los Ministerios de Defensa y de Interior colaborar y permitir que algunos funciona-
rios de carrera militar pudieran desempeñar los puestos de personal examinador de la DGT”. En este sentido, el ministro comunica al diputado vasco que “la DGT va a modificar hasta 100 puestos de examinador” con el fin de que puedan ser desempeñados por “personal militar de carrera que haya cumplido con el tiempo mínimo de permanencia y quiera participar en un curso de habilitación de unas 11 semanas de duración“. Con esto, Zoido cree haber resuelto el problema. Y desde luego no contempla el traspaso de la competencia examinante al Ejecutivo vasco, responsable del tráfico y la seguridad vial en Euskadi. Zoido, un hombre de leyes al fin y al cabo (fue presidente de la Audiencia de Sevilla) ha incrustado esta militarización en un decreto ordinario de convocatoria de plazas de examinadores, dictado a raíz de la huelga del colectivo por la negativa de su departamento a pagar el complemento salarial de 250 euros pactado en 2015. La negativa de Interior a aplicar ese complemento (inicialmente era de 215 euros al mes) y a considerar otras circunstancias de los examinadores provocó una huelga intermitente que se ha prolongado medio año. Aunque el director general de Tráfico, Gregorio Serrano, dictó unos servicios mínimos del 50%
Febrer
2018
Luis Díez
del personal y consideró “imperceptible” el efecto de las primeras jornadas en 40 de las 62 jefaturas de tráfico, en el mes de julio se paralizaron 194.000 exámenes prácticos de conducir. Pese a ello, Interior se negó a negociar con el comité de huelga de la Asociación de Examinadores de Tráfico (Asextra), con lo que aumentó el número de personas afectadas. En noviembre, cuando el daño ya había supuesto el cierre de 114 autoescuelas y más de 190.000 ciudadanos habían visto aplazados sus exámenes teóricos y prácticos, Interior ofreció una subida del 4% del complemento mensual y puso sobre la mesa la convocatoria de nuevas plazas, entre ellas las previstas por Zoido y Cospedal para “funcionarios militares”. La última vez que se militarizó un servicio público fue en diciembre de 2010 mediante la declaración del “estado de alarma” por parte del presidente del Gobierno, entonces José Luis Rodríguez Zapatero. Aunque el daño para la patronal (Aena) y para el conjunto del país era superlativo, muy superior al de los examinadores de la DGT, la militarización se realizó con la ley en la mano. Ahora, el jurista Zoido militariza nicomédicamente (por detrás). Publicat a CUARTOPODER 28/12/2017
pàgina 5
Paraules
núm. 198
La remilitarització de les emergències
Fa 13 anys es va crear la UME (Unitat Militar d'Emergències). Amb això es feia un pas més en la militarització espanyola: es militaritzava la lluita contra les catàstrofes naturals i tot tipus d'emergències. A partir de 2005 la major part dels diners es va destinar a la UME oblidant dotar convenientment a les Brigades Antiincendis i moltes altres estructures civils que comptaven amb recursos insuficients. Ara compta amb uns 3.500 comandaments i soldats. Des de llavors, la UME s'ha convertit en un dels principals recursos de la propaganda militarista. Ara ens assabentem que la UME ha creat una Escola Militar d'Emergències. És a dir, ara es militaritza la formació laboral contra les emergències. Un nou pas en la militarització social espanyola. Un nou pas en el llarg camí que suposa que l'Exèrcit sigui un Estat dins de
l'Estat. Sorpresa rere sorpresa: el centre Escola Militar d'Emergències s'havia creat oficialment al febrer de 2017. Se'ns ha passat gairebé un any fins que han donat publicitat a la notícia, cosa rara en els militars. Va a estar dirigida pel coronel Antonio Port, que ja el 2011 va ser nomenat per Cospedal director general de Protecció Ciutadana a Castella-la Manxa. On rau la nova Escola Militar d'Emergències? Doncs no hi ha informació d'això, no sabem si serà en algun dels quarters de la UME a Madrid, o a la seu de l'Estat Major de la Defensa. Només sabem que algun dels seus cursos s'ha impartit a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo i escenaris propers. Poca transparència. A dia d'avui ni tan sols apareix en l'organigrama de la UME. Per assegurar que la militaritza-
Febrer
2018
Utopía Contagiosa
ció social avança, als cursos de l'Escola Militar d'Emergències podran apuntar civils. L'1 de febrer de 2017 s'ha publicat al BOE l'Ordre DEF / 85/2017, per la qual s'aproven les normes sobre organització i funcions, règim interior i programació dels centres docents militars. Amagada en ella, en la disposició addicional segona es creava l'Escola Militar d'Emergències com a centre docent de Perfeccionament militar. A més, a l'annex d'aquesta Ordre s'informa que l'Escola Militar d'Emergències resta adscrita a l'Estat Major de la Defensa, en el qual, suposem, caldrà buscar els pressupostos que es destinen a la nova escola militar.
Més informació: http://www.infodefensa.com/es/2 017/12/29/noticia-impulsacreacion-escuela-militaremergencias.html
pàgina 6
núm. 198
Paraules
Macron confirma que restablirà el servei militar obligatori
Febrer
2018
Alícia Sans
Nois i noies d’entre 18 i 21 anys l’hauran de fer durant un mes Emmanuel Macron vol que el servei militar obligatori es restableixi a França. El president francès ho ha tornat a confirmar aquest divendres en el seu discurs davant les forces armades a la base naval de Toló, al sud de l’Hexàgon. “Vull tranquil·litzar cadascun de vosaltres”, ha dit adreçant-se en to conciliador a més d’un miler de militars que l’escoltaven. “[Aquest projecte] Es completarà, arribarà a bon port, serà conduït per la totalitat dels ministeris concernits i no simplement pel ministeri de l’Exèrcit [l’equivalent a la cartera de Defensa]”, ha continuat explicant el president. “Hi haurà un finançament 'ad hoc', que no afectarà la llei de programació militar” per als pròxims sis anys –a comptar a partir del 2019– que el govern francès presentarà en els pròxims dies. Macron ja havia fet aquest anunci a la primavera de l’any passat: la voluntat de restablir el servei militar obligatori va ser una de les seves promeses de campanya. De fet, inicialment, no figurava en el seu programa electoral però l'hi va afegir després que el centrista François Bayrou, partidari d’aquesta idea, s’aliés al seu bàndol, una aliança que va ser clau per a Macron en la cursa cap a l’Elisi. Si bé en el seu discurs d'aquest divendres el president francès no ha aprofundit en aquest projecte més enllà de confirmar que el manté en peu, sí que en va donar alguns detalls quan era candidat a la presidència. Macron va explicar llavors que el servei militar obligatori que té en ment seria tant per a nois com per a noies d’entre 18 i 21 anys i que tindria una durada
Emmanuel Macron desfila davant de militars a la base de Toló (Reuters)
d’un mes. També va calcular el seu cost: “Aquest projecte té, esclar, un cost significatiu i l’assumiré”, va declarar el març del 2017. El cost del projecte Macron preveia aleshores una inversió inicial de “15.000 a 20.000 milions d’euros” per a les infraestructures i un cost anual de “2.000 a 3.000 milions d’euros”, sense precisar d’on treuria tants diners. Segons la comissió d’Afers Estrangers i de Defensa del Senat, la instauració del servei militar costaria 30.000 milions d’euros a França en cinc anys. A més, la responsabilitat de formar els joves recauria sobre els mateixos militars. D’aquí, segurament, ha vingut el to moderat d'aquest divendres –i les poques explicacions– davant les forces armades, a qui el projecte suscita nombrosos interrogants i reticències. “Amb la plantilla actual, les forces armades són incapaces d’assegurar això”, declarava un exoficial
general a l’emissora France Info. “Ho estem donant tot, a tot arreu, des dels atemptats; caldrà fer un esforç pel que fa a la plantilla”. Ara per ara, no és el que té en ment el president francès: el govern no té previst contractar personal per assegurar l’instrucció al servei militar. Amb tot, 'Le Figaro' insinuava a principis de mes que Macron podria transformar el servei nacional militar en un “procés ciutadà” que es duria a terme una setmana a l’any a col·legis i instituts. A grans línies i en una primera etapa, els alumnes haurien de consagrar una setmana de l’any principalment a la defensa i la seguretat. Segons el rotatiu, els professors i voluntaris de serveis cívics portarien la batuta. En aquest cas, l’Estat s’estalviaria força més diners que amb el servei nacional militar estàndard, que Jacques Chirac va suspendre oficialment fa onze anys. Publicat al diari ARA 19/01/2018
pàgina 7
núm. 198
Opinió
A la paret, escrit amb guix, diu:
Febrer
2018
Pau Gomis
No m'agrada les causes de la mort no estan aclarides; el que no diu és que la causa està oberta i s’està investigant encara, perquè hi ha culpables, a l'igual que hi ha víctimes. A una víctima del franquisme, reconeguda tal com diu la llei de memòria històrica del 26 de desembre de 2007 a l'article 10, no se li pot treure la qualitat de víctima, perquè sinó no reparem, ni molt menys podrem fer mai justícia.
En aquests temps del likes, un no m’agrada ben gran a l’actuació de la conselleria de cultura i patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona, envers la senyalització dels espais de memòria a la ciutat. Tard i malament. Em referiré, concretament, a l’espai de memòria situat a la Rambla Nova, prop de la cantonada amb el carrer Unió. Després d’anys de reunions i commemoracions, per part dels familiars i entitats (principalment Fòrum Tarragona per la Memòria i Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau) aconseguim que l’administració local doni un pas endavant en senyalitzar els espais de memòria, a l´igual que ja han fet moltes poblacions de Catalunya. A finals del mes de desembre de 2017 instal·là a la Rambla un faristol, que ja haureu vist, senyalitzant l’espai de memòria de les manifestacions de març de 1976 a Tarragona, en solidaritat amb els obrers assassinats a Vitòria. Com a resultat de la repressió contra les manifestacions va morir el jove Juan Gabriel Rodrigo Knafo. Tot fugint de la càrrega policial es va refugiar a l’escala del nº7 del carrer Unió; al darrera seu van entrar dos policies. Més tard d’aquell portal on van entrar tres persones només en van sortir dues: els policies, Juan Gabriel va “sortir” pel dret, pel terrat, caient a terra. “Blanco y en botella” que en diríem. Les ferides sofertes per la caiguda li van provocar la mort. Doncs bé, aquesta instal·lació d’última hora no m’agrada. Ni el lloc, ni el format, ni el contingut de la mateixa. Cal dir que no van ser consultades les entitats ni la família de Juan Gabriel, que van ser les promotores de la recuperació de la memòria del jove mort, com a
conseqüència de la repressió policial, en un intent de reparar i fer-ne justícia. La ubicació, tot i que en un principi no veiem malament, queda molt lluny de ser en un lloc on es pugui visualitzar fàcilment, ja que està a tocar d’un panell publicitari. El format tampoc ajuda a que es visualitzi, ja que és un format molt petit per a estar situat en una gran avinguda. Però el pitjor és el contingut, en un to neutre i indeterminat. La capçalera diu: Manifestació en protesta per unes morts a Vitòria, fins més endavant no aclareix que aquestes morts a Vitòria van ser provocades pels trets de la policia. L’al·lusió a Juan Gabriel es fa de passada, com si el fet destacable fora la jornada de violència que es va viure. En cap moment es parla de repressió, de franquisme i molt menys de Juan Gabriel com a víctima del franquisme. Tampoc es parla de justícia, ni de reparació (històrica, personal i familiar), ja que
A l’altre costat del plafó hi ha una fotocòpia de la portada del “Diario Español” del 6 de març de 1976, amb un encapçalament que diu: “Día Violento”. És la premsa de l’època, d’acord, però si no hi ha cap comentari que ho aclareixi sembla que donem per bona la versió “oficial” dels fets. Recordem que no tothom ha conegut aquest diari vinculat al règim franquista, només calia dir això. Aprofito, també, per a recordar quines són les funcions del memorial democràtic: la commemoració, la conservació, la investigació, la difusió, la participació i la formació, i en aquesta última vull incidir ja que el panell col·locat no té cap qualitat pedagògica per a les generacions que, per sort, no han viscut el franquisme (torno a dir aquesta paraula que no apareix enlloc). Jo crec que no dona massa informació per a les persones que desconeixen els fets. En fi, jo em quedo amb el plafó que va pagar la família i ciutadans de Tarragona, situat davant el nº7 del carrer Unió. Com a mínim quan arriba el 6 de març podem anar allà i mirar la foto de Juan Gabriel, mirant-li als ulls i honrant-lo, recordantlo i plorant-lo. Una fraternal abraçada per als familiars de Juan Gabriel.
pàgina 8
Activisme
núm. 198
Les morts de civils per bombardejos aeris van augmentar un 82% el 2017
Més de 15.000 civils han mort en 2017 per armes explosives, un salt d'un 42% en només un any, segons un estudi global a què ha tingut accés The Guardian. L'augment -impulsat pels bombardejos aeris, que han matat a gairebé el doble de civils que en 2016- coincideix amb les operacions militars liderades pels Estats Units per recuperar els bastions de ISIS a Mossul (Iraq) i Raqqa (Síria). (...) El càlcul global, registrat per Action on Armed Violence, una organització especialitzada en el dany a civils generat per armes explosives, suggereix que la xifra de morts per bombardejos aeris va passar de 4.902 el 2016 a 8.932 el 2017, fet que suposa un augment del 82 %. Els països més afectats han estat Síria, on van morir 8.051 civils, fet que suposa un augment del 55%; Iraq, on van morir 3.271 civils, un augment del 50%; i l'Afganistan, on han mort 994 no combatents. (...)
Les xifres indicades en l'estudi, recopilades de la informació d'agències de notícies britàniques sobre incidents individuals, són considerablement més altes que les estadístiques oficials, però estan per sota dels càlculs d'altres grups de control. D'acord amb Airwars, que fa un seguiment de les morts a l'Iraq i Síria, el nombre estimat de morts de civils el 2017 com a resultat de les operacions militars liderades pels Estats Units contra ISIS en els dos països va estar entre 11.000 i 18.000. Una informació d'Associated Press publicada el mes passat s'estima que només a Mossul han mort 9.000 persones. Iain Overton, director executiu de Action on Armed Violence, assenyala que les dades llancen dubtes sobre l'afirmació del Ministeri britànic de Defensa que no té proves que els seus atacs aeris hagin matat civils a Síria i l'Iraq. La guerra es mou a les ciutats. "Es tracta de guerra urbana i
Febrer
2018
Adaptació per al Paraules per la Pau
Marc Suanes
aquesta és la raó d'aquestes xifres absurdament altes", sosté el director de Airwars, Chris Woods. "La guerra s'està movent a les ciutats. Tant se val si és Rússia, la coalició liderada pels EUA o forces terrestres qui encapçala l'ofensiva, el resultat per als civils sota atac és sempre terrible ". (...) D'acord amb Airwars, que fa un seguiment de les morts a l'Iraq i Síria, el nombre estimat de morts de civils el 2017 com a resultat de les operacions militars liderades pels Estats Units contra ISIS en els dos països va estar entre 11.000 i 18.000. Una informació d'Associated Press publicada el mes passat s'estima que només a Mossul han mort 9.000 persones. The Guardian va contactar amb l'Exèrcit nord-americà per obtenir una resposta, però no hi va haver resposta. Karen Mc Veigh. Article publicat a The Guardian. Traduït per Javier Biosca Azcoiti al castellà per a El Diario.