Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
nĂşm. 197
Gener 2018
Espanya es compromet amb l'OTAN a augmentar la seva despesa militar per a 2024 en un 80% sobre la despesa actual
Imatge de la concentració contra les maniobres de l'exèrcit espanyol a Tarragona. 11/12/2017.
http://tgnapau.blogspot.com
tarragonapau@gmail.com
pàgina 2
Materials per la pau
Materials per la pau
núm. 197
Gener 2018
Amadeo López
OMAR Hany Abu-Assad El film barreja sense complexos drama, romanç, thriller i cinema social, però fa ús d'un argument previsible -encara que no mancat d'interès- com a excusa per mostrar una realitat dirigida -no sense esforç- des de la imparcialitat per Abu-Assad; a Omar ens mostren a personatges palestins amants del futbol occidental, del cinema nord-americà i de la venjança, a israelians tan intransigents, violents i amorals com comprensius i disposats a ajudar-te si fas el que ells volen de tu, mostren un jove enfrontat a la traïció, a un país traït i el reflex d'aquest mirall és en el qual l'espectador és obligat a pensar. Abu-Assad aconsegueix un film sòlid narrativament i atractiu, perquè denuncia un estat permanent d'inseguretat, de submissió i de violència. Es percep un clima d'inestabilitat constant que afecta cada un dels individus de Palestina. Si bé la història d'amor és la calma que troben les imatges, l'alleujament necessari i vital per a tanta tensió, no exclou, per això, el focus d'interès del realitzador sobre la recerca de l'alliberament i la pau per al seu poble. País: Palestina Guió: Hany Abu-Assad Any: 2013 Durada: 98 min.
Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tarragonapau@gmail.com http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.
pàgina 3
núm. 197
Activisme
Una marxa feminista denuncia a Bilbao que la guerra comença aquí
Gener
2018
Traducció al català María Romano Serrano
El Moviment Feminista d'Euskal Herria va convocar una marxa el dissabte 16 de desembre que partia de Santurtzi fins al port de Bilbao per denunciar que la guerra parteix des d’aquí, ja que cada mes surt d’aquest port un vaixell carregat amb armes en direcció a l’Aràbia Saudita. Amb aquesta acció de protesta s’ha volgut recordar també la lluita antimilitarista de les dones al llarg de la història, i reivindicar “les seves aportacions transformadores en la construcció d'un món lliure de violència heteropatriarcal". En la marxa, al voltant d’un miler de persones va remarcar la necessitat de la presència del feminisme en la construcció de la pau i va recordar el valor simbòlic del port de Bilbao, d’on milers de nens i nenes van partir en busca de refugi, fugint de la Guerra Civil. Des d’aquesta memòria han volgut assenyalar les polítiques migratòries que pretenien ocular les conseqüències de les guerres que alimentem des d’Occident. “En el port de Bilbao han construït un mur que impedeix el lliure trànsit de persones, el qual se suma al creixent nombre de fronteres al llarg de la Unió Europea. Fronteres convertides en imaginaris de guerra i destrucció d’éssers humans que no només treuen els seus drets fonamentals a les persones en trànsit, immigrants i refugiades, sinó que, a més, les criminalitza”, van declarar les organitzadores. Davant la guerra i el militarisme, el feminisme busca posar la vida al centre i reclama la necessitat de construir un altre model de vida. Durant la marxa van estar presents les dones que han protagonitzat lluites pacifistes diverses, com ara les dones del Greenham Common que en 1981 i durant deu anys
van organitzar un campament de pau per protestar contra la decisió del govern britànic de permetre míssils creuer en la base de l’OTAN situada en aquesta localitat. Partint de totes aquestes lluites valentes i pacífiques, la protesta a Bilbao també s’ha valgut de la desobediència noviolenta en la seva reivindicació. Mentre la marxa transcorria al costat de les instal·lacions del Port, han col·locat un míssil orientat cap al Iemen, símbol de les armes que s'envien des d’aquí i alimenten una guerra que allà està massacrant la població. De forma similar a com les dones del Greenham Common van bloquejar en el seu dia la base de l'OTAN, algunes dones antimilitaristes d’aquesta marxa s’han encadenat a les tanques del port de Bilbao. A la manifestació s’han remarcat també les conseqüències especialment negatives que tenen els conflictes armats per a les dones, ja que la violència sexual contra
dones i nenes es generalitza en el conflicte i s’utilitza com a tàctica de guerra. El seu missatge ha quedat clar: "La guerra és destrucció, és tot el contrari a la vida sostenible que reclamem des del feminisme. Sabem que al nostre poble es fabriquen i exporten armes el destí de les quals són conflictes que s'alimenten contínuament per a major benefici de la indústria armamentística". Finalment, han llançat una petició a les administracions: "Ens agradaria que totes les mesures i recursos que es destinen a protegir les mercaderies del port es dediquessin al desenvolupament de polítiques públiques, a combatre la violència masclista o a l'acollida de persones desplaçades forçoses. Volem un país que posi en el centre de totes les propostes, incloses les econòmiques, els drets humans". Publicat a INSUMÍSSIA el 16 de desembre de 2017.
pàgina 4
Opinió
núm. 197
Trump en Jerusalén: una declaración de guerra
Gener 2018
Santiago Alba Rico
Sobre la incendiaria declaración de Donald Trump, en la que reconoce Jerusalén como capital del Estado de Israel, se me ocurren tres reflexiones rápidas. La primera tiene que ver con la irrelevancia –y nulidad histórica– de las reclamaciones de justicia. No hay probablemente ninguna otra causa en el mundo que concite un apoyo tan mayoritario a escala planetaria como la palestina. No sólo en el mundo árabe y musulmán, donde se discrepa ásperamente sobre Siria o Bahrein y, desde luego, sobre los malhadados y silenciados saharauis, pero nunca sobre Palestina; no sólo en las regiones que sufrieron la colonización y sufren ahora los rigores de la economía global capitalista. También las poblaciones de Europa sienten en general simpatía por los palestinos y horror por los desmanes de la ocupación israelí. Es una simpatía transversal, no ideológica, que en España, más que en ningún otro país de la UE, engloba a una mayoría abrumadora. Más allá de las razones concretas en cada caso –religiosas, nacionalistas, culturales u otras– esta cuasi unanimidad ilumina la desigualdad del mal llamado “conflicto” y su vicio de raíz, así como la inclinación natural de los seres humanos a defender siempre a los más débiles. El relato bíblico de David y Goliat forja para siempre la estructura narrativa de esta natural “alineación con el bien” de los humanos normales. La relación de fuerzas entre Israel y Palestina es tan desigual, el desprecio israelí por la vida de los palestinos –su bravuconería goliatesca– es tan ofensiva para la sensibilidad que todos percibimos como una incoherencia narrativa su dolorosa duración en el tiempo, sin que una honda
reparadora venga a poner fin a la injusticia. Porque esta es la excepcionalidad del caso palestino. No es sin duda el pueblo que más ha sufrido en la historia ni el que más tiempo ha sufrido. Lo que no tiene quizás precedentes es la simpatía mayoritaria que genera entre los pueblos del mundo y el hecho escandaloso de que esta simpatía general sea directamente proporcional a la indiferencia u hostilidad de la mayor parte de los gobiernos del mundo, incluidos los gobiernos árabes y musulmanes que dicen defender su causa. Hay un acuerdo popular que reclama justicia para Palestina y un acuerdo interestatal que se la niega, discordancia visiblemente ignominiosa en un orden mundial que se pretende fundado en la carta de las Naciones Unidas y en el Derecho internacional.
Ningún atropello histórico ha hecho más daño a la ONU y su credibilidad que la ocupación israelí de Palestina; ninguno ha contribuido tanto a la desesperanza democrática de los pueblos que luchan contra dictaduras o contra invasiones extranjeras. En su pequeñez paciente y heroica, Palestina cobija esta gigantesca y dolorosa potencia simbólica: revela el fracaso estrepitoso, siempre actual, del orden jurídico internacional y la desamparada desnudez potencial de todos los pueblos del planeta. En este sentido la decisión de Trump, tras meses de silenciosa erosión en los que los “palestinos” visibles parecían vivir en otros países, nos recuerda la existencia de Palestina como dolor “universal” y como eje de un acuerdo interestatal contra la justicia.
pàgina 5
Opinió
Ese acuerdo interestatal en favor de Israel, sin el cual el presidente estadounidense no habría podido hacer su declaración, implica a los EEUU como vanguardia desde 1967, pero también a Europa desde mucho antes, al menos desde 1916, como promotor histórico del sionismo y sus consecuencias: un orden colonial aún vigente en el que Israel es el gemelo conflictivo de los regímenes que Occidente ayudó a establecer o protegió en la región: Arabia Saudí desde su nacimiento o Egipto desde 1973 –piezas centrales– son tan “israelíes” como “palestinos” son las víctimas de sus desmanes. Lo mismo puede decirse de todas esas dictaduras –de Siria a Bahrein– que han seguido tratando a sus ciudadanos como Israel trata a los palestinos –si no peor– mientras abandonan de hecho Palestina a su suerte. La Liga Árabe ha sido, y sigue siendo tras la derrotada sacudida revolucionaria de 2011, la sucursal colonial de este acuerdo interestatal contra todos los “palestinos” –palestinos o no– de la región. La segunda reflexión tiene que ver con las variables históricas de este acuerdo contra la justicia. De la misma manera que no hay que olvidar que EEUU se convirtió tarde en el máximo aliado de Israel, hay que recordar que –al contrario de lo que pretende cierto anti-imperialismo sumario– sí importa quién gobierna en Washington. Ni la posición de EEUU en Oriente Próximo es hoy la misma que hace veinte años ni Obama y Trump son iguales. La declaración sobre Jerusalén del presidente tuitero se inscribe en una impugnación total de la política de Obama, quien entendió con realismo trágico –y aceleró– la decadencia imperial de EEUU, sobre todo en Próximo Oriente, y trató de aminorar los daños con una combinación de omisiones y concesiones: es en ese marco donde se inscriben las negocia-
núm. 197 ciones nucleares con Irán y el consecuente alejamiento de Arabia Saudí e Israel, que acusaron el golpe. El reconocimiento de Jerusalén como capital de Israel no es una chifladura. Más allá de que Trump sea –por desgracia– el único gobernante del mundo que cumple sus promesas electorales, hay que insistir en que ese gesto es coherente con el restablecimiento intensificado, en un contexto inadecuado, de la política estadounidense neocón de la época Bush. La intensidad se la da la personalidad de Trump; la tragedia adicional el contexto. Tras las revoluciones derrotadas de 2011, con varias guerras civiles en activo (Libia, Siria, Yemen) y en un bastidor geopolítico volátil y fluctuante dominado por Irán y Rusia, EEUU trata de “regresar” a Oriente Próximo realineándose con Arabia Saudí e Israel; es decir, alimentando ocupaciones, invasiones, guerras y conflictos que no podrá controlar y cuyas víctimas, como siempre, serán mayoritariamente “palestinas” plebeyas (y de paso algunos plebeyos estadounidenses y europeos que sufrirán las consecuencias del terrorismo renovado). Obama fue una maldición para Siria, porque se la entregó,
Gener 2018
junto con Iraq, a los rusos y los iraníes, pero evitó o retardó otros males; Trump es una maldición para los sirios y además para toda la región y para el mundo entero, incluidos los propios EEUU. La tercera reflexión tiene que ver con las “líneas rojas” que Trump, al parecer, ha cruzado. Algunos dicen que, después de todo, la Jerusalén ocupada era de hecho la capital de Israel, que sobre el terreno no cambia nada, que su declaración es puramente “simbólica”. Eso es verdad, a condición de que tengamos en cuenta lo que quiere decir “simbólico” en este caso (o en todos los casos: ¿podemos representarnos lo que hubiera significado un reconocimiento estadounidense de la “república catalana”?). No olvidemos que los palestinos, privados de todo su territorio por la ocupación y colonización israelí (como prefiere llamarla Ilan Pappé), no pueden ya disputar otro territorio que los “símbolos”. Y no me refiero a los símbolos religiosos, frágil nitroglicerina que Trump y Netanyahu quieren hacer estallar, sino a los nombres de las cosas; a la “formalidad”; a las leyes internacionales como último suelo patrio al que aferrarse.
pàgina 6
núm. 197
Opinió
Es muy importante. No se trata de que el reconocimiento de Jerusalén como capital sea ilegal. Todo es ilegal en Palestina desde hace 70 años. Es ilegal la ocupación de territorio no incluido en el injusto reparto original; son ilegales las colonias; es ilegal el muro; es ilegal el bloqueo de Gaza; es ilegal la prohibición de retorno de los refugiados. Todas estas ilegalidades han sido tácitamente consentidas, cuando no promovidas bajo cuerda, por esa alianza interestatal contra la justicia encabezada desde 1967 por EEUU. Por lo demás, también lo sabemos, no había ningún “proceso de paz” en curso o ninguno digno de ese nombre; y la solución de los dos Estados estaba muerta desde Oslo. No se trata de esto. Decíamos más arriba que la potencia “simbólica” de Palestina residía en su poder para revelar el fracaso, siempre actual, del orden jurídico internacional, pretendidamente pacífico, democrático y de derecho, surgido de la segunda guerra mundial. Trump, asumiendo públicamente –formalmente, simbólicamente– la ilegalidad que hasta ahora EEUU se había limitado a consentir, asume como un hecho ese fracaso, declara en Palestina el fin material de ese orden y el establecimiento de un “estado de naturaleza” o “de guerra” en el que el Estado de Israel se yergue, incluso formalmente, como el único Estado posible, pasado, presente y futuro, en la tierra de Palestina. Todos sus predecesores sabían muy bien lo que estaba en juego y evitaron con prudencia este paso; y no es una exageración hablar de una nueva Nakba para los palestinos. Trump ha robado a los palestinos su última tierra: el nombre de Al-Quds, la legalidad nombrada y siempre escamoteada. Trump ha matado el nombre mismo de la paz y todos pagaremos las consecuencias. Un medio satírico francés escri-
bía: “Trump apoya la solución de dos Estados: uno judío y otro americano”. Por desgracia la región crepita de estados: estados fallidos, estados a punto de fallar, estados demasiado exitosos, estados armados hasta los dientes por Europa y EEUU. No sé si podemos medir lo que significa que Palestina vuelva de pronto al centro de la atención de este modo y en este contexto. Decía al principio que casi todo el mundo apoya a o simpatiza con Palestina. Esto quiere decir que en Oriente Próximo gente muy distinta, con proyectos muy diferentes, están de acuerdo contra Israel y su empresa colonial en pleno siglo XXI. Los yihadistas tienen razón en Palestina, Hamas tiene razón en Palestina, los nacionalistas árabes tienen razón en Palestina, Irán y Hizbullah –ocupantes de Siria y asesinos de “palestinos” sirios– tienen razón en Palestina; como la tiene la gente normal que quiere un poco de justicia social y democracia en Palestina y en toda la región. Que una Palestina ya sin esperanza, en el nuevo avispero regional, se convierta otra vez en el campo de batalla donde se combaten asesinos que tienen razón y asesinos que no la tienen deja fuera de juego definitivamente las aspiraciones
Gener 2018
de paz, democracia real y justicia social expresadas hace siete años. Ese es el verdadero acuerdo interestatal que Israel y Arabia Saudí, mientras les hacen la guerra, han firmado con sus enemigos. ¿Quién gana? Únicamente Israel, al que sólo le preocupa el tiempo, y –a corto plazo– las otras “dictaduras árabes”, incluidas la rusa y la iraní, enconadas en la nueva “geopolítica del desastre”. ¿Quién pierde? Por supuesto los palestinos, expuestos de nuevo a las balas y bombardeos israelíes y alejados como nunca de su sueño de liberación, pero también –pues Palestina es el símbolo y la matriz de todo orden, existente o futuro– la posibilidad de un nuevo acuerdo interestatal fundado en el respeto a los Derechos Humanos y, por lo tanto, en la descolonización completa de Oriente Próximo. No sirve de nada decirlo, salvo porque las palabras son también reales: Europa, responsable original de este desastre y que pagará caras las consecuencias, no hará nada en esta dirección.
Publicat el 10/12/2017 a Cuarto Poder.
pàgina 7
núm. 197
Opinió
Gener 2018
Pau Gomis
A la paret, escrit amb guix, diu: GLÒRIA (G-L-Ò-R-I-A) de Van Morrison, interpretada per Patti Smith És difícil parlar d’actualitat, quan aquesta va pel davant de l’aire. Els fets s’acceleren i amunteguen i ningú té una resposta clara. “Crist va morir a la creu pels pecats d’algun altre, però no pels meus, perdut en un cau de lladres tinc un joker a la màniga i un impenetrable cor de pedra. Els meus pecats són meus, em pertanyen a mi. La gent em diu ves amb compte, però se me’n fot, les seves paraules són tant sols més normes i reglaments per mi.” No puc anar a remolc del que succeeix, perquè sempre faré tard. Tinc la meva línia, el meu camí, se me’n fot, un altre cop, el seu apostolat salvador, els fets històrics i solemnes. No vull fer història, potser en un altre temps. Ara ja no. Mai m’han convidat a cap festa, m’han fet passar quan ja s’havia acabat la coca i el xampany i les putes havien marxat. Han passat pel meu costat amb el seu cotxe oficial, però no m’han dit si volia pujar. Sols m`han cridat per empènyer quan s’han quedat sense gasolina. Tampoc he assaborit les mels de la victòria ni de l’èxit, sempre m’he dessagnat en franca minoria. Un camí ple de sol·litud i desesperança, de menystinença i sovint burla, de mirades iròniques i rialletes... I ara, què voleu de mi? Què voleu de nosaltres? Si vaig tenir fam i no em vareu donar de menjar, era foraster i no em vareu acollir, vaig estar malalt o empresonat i ningú va venir a veure'm. No vull que ningú faci sacrificis per mi, no vull ser redimit per un messies de fireta, no vull que em perdonin els meus pecats. Els meus pecats són meus.
Tampoc desitjo que em donin rés, perquè el que em puguin donar ja fa molt temps que m’ho han robat. Segueixo amunt i avall com una gota de mercuri buscant la sortida, i no hi ha escapatòria, no ho puc retenir a les mans perquè se m’esmuny, fent de la vida una gestió permanent de la incertesa. Just en aquest moment en que és epifania, proliferen els pensaments il·luminats, que semblen de procedència divina, sense espai pels dubtes o la crítica racional. Ara que sembla que no hi ha lloc per la ràbia, ara que no hi ha res que demostrar, sols hi ha una taula sense cadires al bell mig d’una platja de pedres. En aquest moment que ens entabanen amb discursos, proclames, solemnitats i encoratjaments, el
sentit de la humanitat se’n va per la claveguera. He començat amb Patti Smith interpretant G-L-Ò-R-I-A de Van Morrison i acabaré amb ella mateixa versionant Not dark Yet (Encara no és fosc, de Bob Dylan): “Aquí vaig néixer i aquí moriré, en contra de la meva voluntat, ja sé que sembla que me’n vagi però estic quiet. Cada nervi del meu cós es troba absent I insensible. Ni tant sols recordo de que venia fugint. Ni tant sols escolto la llunyana remor d’una pregaria. Encara no és fosc, però no falta gaire.”
pàgina 8
Activisme
núm. 197
Un altre Consell de Ministres prenadalenc que aprova la despesa militar per la porta de darrere Doncs sí, com pensàvem. Un altre Consell de Ministres més que aprofita el Govern per autoritzar més despesa militar. Ara són dues noves autoritzacions de despesa. Una, per import de 13.818.181,80 euros, per a "la celebració de l'Acord Marc per als serveis de transport discrecional, nacional i internacional, de viatgers per carretera amb autobús o autocar, necessaris per al desenvolupament d'activitats de l'Exèrcit de Terra". Un acord perquè els militars viatgin per la patilla? Diu la justificació que ofereix el Govern que... “Els transports de personal per carretera atenen diverses activitats de les unitats de l'Exèrcit desplegades a tot Espanya, no tenen caràcter regular i en nombroses ocasions la demanda és molt alta en ocasió de maniobres o exercicis que no es poden atendre amb mitjans militars. Per això, els serveis a realitzar han de ser prestats per companyies que operen en totes les àrees geogràfiques.” La durada d'aquest acord serà de tres anys, prorrogable per un més. El segon, per 16.352.000 euros, per a la celebració de l'Acord Marc que possibilitarà la prestació dels serveis auxiliars de servei i control en les bases, aquarterament, establiments i instal·lacions per al Ministeri de Defensa i els seus organismes autònoms. És a dir, per als segurates que vigilen les installacions militars, perquè com se sap, a l'Exèrcit li són necessaris cossos de vigilància privats per custodiar als propis militars. L'explicació és molt lògica, com pot comprovar qualsevol, perquè amb l'enorme gegantisme del personal militar (del qual ens permetem tenir diversos
milers en una reserva de la qual cobren per estar a casa) és impossible que ells mateixos assumeixin aquestes anodines tasques alienes al militar, pel que sembla. L'ofereix així l'acord adoptat: “Entre les tasques que desenvolupen els auxiliars de servei i control destaquen la inspecció i vigilància d'immobles, els serveis de recepcionista, el control dels accessos a les bases, aquarteraments i establiments, i la realització de rondes o patrulles a l'interior de les esmentades instal·lacions adaptades per a prevenir qualsevol contingència. Aquestes són activitats essencials per garantir la seguretat i l'adequat funcionament de determinades instal·lacions del Ministeri i dels seus organismes autònoms.” El contracte durarà un any, fet que suposa una despesa que potser algú malintencionat pensi que és un altre exemple més del malbaratament secular. Comptem per tant amb dos augments de despesa que impliquen altres 30.170.181'80 milions d'euros més. ¿Acaben aquí els acords relatius a la despesa militar adoptats per aquest penúltim Consell de Ministres prenadalenc? Doncs no. Perquè s'ha adoptat un altre relatiu a la reprogramació dels PEAS. L'acord apareix a la secció relativa a Hisenda i Funció Pública, no en Defensa, una de les pràctiques habituals per disfressar la despesa militar. “El Consell de Ministres ha aprovat la reprogramació de les anualitats corresponents a l'any 2017 relatives a tretze programes especials de modernització de les Forces Armades, amb l'objectiu d'actualitzar la seva planificació financera amb vista
Gener 2018
Utopía Contagiosa Traducció al català
Marc Suanes
al seu tancament o l'adequació del finançament al ritme dels contractes.” Amb aquest acord, ja sabem que el 2018 ficaran en els pressupostos altres 1.824'47 milions d'euros de despesa en amortitzar els PEAS, així com les anualitats previstes fins al 2030 (si no hi ha sobrecostos, que sempre n'hi ha) que sumen en conjunt 19.564'39 milions d'euros que han de pagar encara per aquests PEAS. Afegim que aquest pagament del que encara es deu (el pagat fins ara dels més de 30.000 milions deguts ha estat abonat no per Defensa, sinó fora del seu pressupost i mitjançant crèdits extrapressupostaris) és només una part de la despesa militar per armes que no necessitem, doncs la ministra ha anunciat un nou cicle inversor que, novament, afegirà més deute i més despesa militar. Una bicoca.
http://www.utopiacontagiosa.org /2017/12/23/otro-consejo-deministros-prenavideno-queaprueba-gasto-militar-por-lapuerta-de-atras/