Una mirada retrospectiva per una arquitectura més sostenible i saludable

Al llarg de la història, els sistemes de construcció, disseny i condicionament dels habitatges han anat evolucionant paral·lelament a l’aparició de noves tecnologies.

Antigament, l’arquitectura tradicional pal·liava les mancances tecnològiques amb estratègies d’aprofitament i optimització dels recursos naturals i passius. Es construïa amb sistemes constructius molt massius i amb inèrcia tèrmica (murs de pedra, tàpia o argila cuita), i les estances interiors es distribuïen de manera molt fragmentada amb espais reduïts més fàcils d’escalfar, sovint amb un sol punt de foc. Tanmateix, l’aprofitament de l’aigua de pluja era inqüestionable (pous, dipòsits, basses, cisternes...).

A més a més, els sistemes constructius tradicionals es composaven íntegrament de materials naturals com les fibres vegetals, la pedra, la fusta, l’argila, la calç, etcètera. En aquest sentit, esdevenien construccions de molt baix impacte ambiental i molt ben integrades a nivell paisatgístic degut al seu origen natural, de proximitat i en sintonia amb l’entorn. Cal afegir que eren sistemes amb propietats molt beneficioses que afavorien ambients interiors molt saludables i confortables, com la higroscopicitat i la transpirabilitat (regulen la humitat interior i eviten l’aparició de condensacions, fongs, emissions tòxiques i radioactivitat).

Aquest coneixement bioclimàtic i vernacular tan beneficiós es va anar perdent al llarg del segle XX. L’aparició de nous sistemes i materials de construcció (com el formigó, l’acer o altres materials sintètics) van sacsejar el sector immobiliari. Els edificis, menys massius, aconseguien espais més diàfans, amb més llum natural i flexibles, en consonància amb els nous models socials de vida. Paral·lelament, l’evolució de les noves tecnologies en matèria de condicionament de les llars, també va ser un factor clau per obviar els coneixements ancestrals adquirits, abusant indiscriminadament dels sistemes actius de combustió fòssil per condicionar els habitatges i fer-los suposadament més confortables.

Tanmateix, la introducció de materials sintètics contemporanis com el plàstic, l’alumini, PVC, polietilè, poliestirè, etcètera, han propiciat la creació d’ambients interiors molt més tòxics que afavoreixen l’aparició de composts orgànics volàtils en l’aire que respirem, a més de tenir una petjada ecològica molt més elevada tant per la seva producció com per la seva dificultat en ser reciclats. La suma de tots aquests factors ha provocat que al segle XXI disposem d’un parc immobiliari heretat amb un gran impacte ambiental que cal revertir urgentment.

Els edificis de consum gairebé zero són l’única alternativa possible en l’escenari actual d’emergència climàtica. Per això és transcendental que les actuacions de rehabilitació es realitzin des d’una mirada conscient, amb una filosofia respectuosa cap al medi ambient, incorporant els coneixements i recursos de l’arquitectura vernacular i bioclimàtica alhora que s’optimitzin les estratègies actives de producció energètica renovable.

Escrit per Lluerna Arquitectura, sòcies de serveis www.lluernaarquitectura.cat