Sot de l'Aubó 33 by Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 33 · Setembre 2010 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

Editorial Foto: Cedida per Enric Carbonell Serra

Sumari

ncetem la tardor d’aquest 2010 amb un nou número d’El Sot de l’Aubó. Una part important de la revista l’ocupa l’extens i acurat article doble de l’historiador Carles Sàiz sobre l’Ateneu de Canet, que aquest mes de setembre fa 125 anys de la seva inauguració. L’Ateneu, que es construeix entre 1884 i 1885, és una de les primeres obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i també del modernisme català. El primer treball que publiquem és una anàlisi artístico-patrimonial de l’edifici, mentre que el segon article és un estudi sociopolític de les dues principals entitats que han ocupat l’immoble, l’Ateneo de Canet de Mar i el Foment Catalanista. A continuació, Xavier Mas ens presenta un curiós article a cavall de la història local i l’antropologia sobre la virolla i el joc de botxes a Canet.

Editorial ..................... 2 Redacció Una obra pionera del modernisme català: L’Ateneu de Canet de Mar Carles Sàiz ................... 3 L’Ateneo de Canet de Mar i el Foment Catalanista Carles Sàiz ................. 11 De jugar a botxes i fer rodar la virolla Xavier Mas ................ 19 El llinatge Milans i la seva participació en l’aventura de la navegació Joan Ballart ............... 21 Un poema de Josep Carner llegit davant del rei Alfons XIII Albert Manent ............ 27 Camins a Pedracastell (2) El camí de la Serra Antoni Cruanyes ......... 30 Mots en desús Xavier Mas ................. 34

Joan Ballart ens aporta noves i excel·lents dades sobre la genealogia dels Milans navegants, una de les famílies més antigues de Canet presents en molts episodis històrics de la població. L’escriptor i intel·lectual Albert Manent ens ofereix la seva col·laboració amb un article sobre el famós sonet que Josep Carner va fer en castellà per ser llegit davant del rei Alfons XIII durant la seva visita al castell de Santa Florentina de Canet. Antoni Cruanyes ens obsequia amb un segon lliurament dels camins a Pedracastell, en aquest cas amb el camí de la Serra, altament il·lustrat i clou, com sempre, El Sot de l’Aubó, els mots en desús de Xavier Mas. Per acabar, i en aquest editorial, des del Centre d’Estudis Canetencs volem expressar el sentiment de rebuig que ens ha produït la recent desaparició de l’Arxiu Parroquial de Canet, traslladat de forma subreptícia a l’Arxiu Diocesà de Girona. És, com si de cop, ens haguessin arrencat bona part de les nostres arrels històriques. Ja des de feia anys, coneixíem la intenció del Bisbat d’endur-se la nostra història, però era com si ho veiéssim una cosa llunyana. D’altra banda, la nostra modesta capacitat no ens permetia fer front a les exigències d’un projecte alternatiu més enllà de la digitalització que ens anaven fent, poc a poc, animats pel Centre d’Estudis, els participants de l’equip de treball Ramon Rovira Fors. També, com a centre que vetlla pel patrimoni, haviem anat a Girona en vàries ocasions, acompanyats del llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Canet, Òscar Figuerola i, aparentment se’ns havia escoltat per tractar de veure si es podia establir algun tipus de conveni o col·laboració. El que mai hauríem pensat és que això acabaria d’una manera tan lesiva, sense cap explicació prèvia ni consideració per a la nostra vila.

El Sot de l’Aubó Centre d’Estudis Canetencs

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: Lídia Roig Disseny gràfic: papyrusdisseny.com · DL: B-12828-2008 · ISSN: 2013-6285 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

domenechiana

Una obra pionera del modernisme català L’Ateneu de Canet de Mar, de Lluís Domènech i Montaner Carles Sàiz i Xiqués Amb motiu del recent 125è aniversari de la inauguració de l’Ateneu de Canet de Mar –que des de 1999 és la biblioteca Gual i Pujadas-, l’historiador Carles Sàiz fa un extens article sobre aquest edifici de Domènech i Montaner, avui considerat com una de les primeres obres del modernisme català Els orígens de l’ Ateneo de Canet de Mar

L’

Ateneo de Canet de Mar va ser una entitat cívica fundada l’agost de 1883 de la mà d’alguns professionals liberals, propietaris i industrials de la població.[1] L’associació tenia, entre els seus objectius, organitzar actes, vetllades literàries i dramàtiques per amenitzar les tardes caloroses d’estiu a Canet, però a ningú no se li escapava que l’Ateneo de Canet de Mar comptava amb una tendència política majoritàriament ben manifesta. Molts dels seus membres militaven en el Partit Liberal sagastí i ostentaven, des de 1879, la majoria política de l’Ajuntament de Canet, en contra dels membres del Partit Conservador canovista que, aplegats a redós de l’associació Casino Canetense, ocupaven en aquell moment les actes de la minoria del consistori. [2] El Dr. Marià Serra recull en el seu dietari la fundació de l’Ateneo de Canet de Mar així com també la rivalitat política que existia des de feia anys amb els partidaris del Casino Canetense. Serra deia: “Van en aument tots los anys los forasters que venen a passar l’estiu a Canet y en lo present no’ns podem pas queixar La fotografia més

dels qui constituheixen lo que se’n diu la colonia. Amb lo fi d’obsequiarlos com se mereixien, amb divertiments que fomentin a la vegada les relacions amistoses entre ells y’ls vehins de la Vila, alguns d’aquests darrers formen una junta y celebren setmanalment reunions en el nou teatre propietat del Casino Canetense; y com que de totes les coses es lo comensar, altres vehins gelosos d’aquestes

antiga de l’Ateneu Canetenc, de l’any 1887 (Arxiu Carles Sàiz)

El Sot de l’Aubó

Esbossos inicials de l’alçat de l’edifici (Arxiu COAC)

festes familiars, se constituheixen en una altra societat per donar funcions de la mateixa classe en l’altra sala. Es alló de tots los pobles; la colla dels de dalt y la colla dels de baix”. L’Asociación Ateneo de Canet de Mar va establir el seu punt de trobada a la sala de ball del cafè d’en Soler, al carrer Ample. L’espai va ser reformat poc després, el setembre de 1883, com a teatre per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a expenses dels socis de la nova entitat cívica, [3] però la força i convocatòria de l’associació liberal –que aglutinava una part important de la colònia d’estiuejants del poble- va fer que, pocs mesos després de la fundació, la junta de l’entitat, encapçalada per Salvador Font Pujol i els germans Paulí i Emili de Casals [4] plantegessin als socis la necessitat de comptar amb un espai més ampli. Arran d’això, van llogar un antic casalot annex al Teatro Principal, al xamfrà de la riera Sant Domènec amb el carrer Ample i la seva propietària, Marianna Bosch,[5] va encarregar a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner la reforma de l’espai. Pel juny de 1884, el Dr. Marià Serra recollia en el seu dietari que “la societat de diversions que actúa en la sala del café d’en Soler, gelosa de que l’altra societat que li fa la competencia posseheix en lo carrer Ample, cantonada al d’en Castanyer, una casa feta expressament per Cassino, no vol ésser menys. Uns quants amichs decideixen aixecar un casal que agrupi als qui formen el bándol del Ajuntament de manera

que’l projecte no es més que la expressió d’un acte de partit. S’acorda que l’edifici sia ajuntant a la mateixa sala, a fi de poder disposar d’ample espay per tota mena de diversions. Essent les dúes cases adjuntes, propietat de les germanes Maria y Mariana Bosch, facilment se arriba a una avinensa”. [6] El 31 de maig de 1884 l’associació Ateneo de Canet de Mar van signar l’escriptura privada de garantia de lloguer i a canvi, la propietària havia de fer-se càrrec de la reforma d’adequació de l’immoble.

La realització del projecte Lluís Domènech va comptar amb poc més d’un any per projectar i realitzar l’execució de l’edifici atès que el socis de l’Ateneu volien inaugurar-lo l’estiu de 1885. L’arquitecte partia de l’estructura original del vell casalot del segle XVII o XVIII i havia de reformar i redistribuir tot l’interior de la primera planta, de 350 metres. També es contemplava la decoració exterior de l’edifici i, en darrer lloc, calia annexionar la nova construcció amb la sala d’actes del Teatro Principal. Molta feina a fer en poc temps. Domènech presentà el projecte pocs mesos després i fou aprovat per la junta de l’Ateneo Canetense. Les obres van començar ràpidament a mitjans de 1894. Per tal de guanyar temps, la reforma va estar feta pels mestres d’obres de Canet i es va aprofitar les parets de l’edifici existent, tapiant les velles obertures i fent-les noves. Malgrat tot, Domènech no farà una obra precipitada.

El Sot de l’Aubó

domenechiana

Esbossos a llapis dels principals detalls decoratius de l’edifici. (Arxiu COAC)

L’Ateneu, als anys 10 del segle XX (Arxiu Carles Sàiz)

L’arquitecte és conscient que la situació privilegiada de l’edifici, a l’entrada del poble i del carrer Ample, implicava a tothora una intervenció acurada. Per això Domènech va plantejar augmentar lleument l’alçada de l’antiga construcció amb una composició simètrica d’un cos central de frontó clàssic -força similar a l’emprat a la torre de Francesc Simon (1879) al barri de Gràcia o a l’Editorial Montaner i Simon, ambdues a Barcelona- per la banda de la riera Sant Domènec. Això donava un aire més noble a la construcció, però d’altra banda, comptava amb la dificultat de no poder fer l’entrada principal de l’edifici per aquest costat, ja que la planta baixa era un establiment comercial. Per tant, l’arquitecte acaba accentuant la continuïtat entre les dues façanes, la de la riera i la del carrer Ample, manté l’entrada d’accés al primer pis pel carrer Ample i resol aquest inconvenient fent una imponent barana correguda que ressegueix tot l’edifici i bastint-li a la cantonada una torreta circular, que acaba d’unir les dues bandes dels carrers i arrossega visualment el centre de la mirada de l’espectador a la part del xamfrà. D’aquesta manera, l’Ateneu no té dues façanes sinó que podem dir que Domènech fa una sola façana que és present en tots dos carrers. L’arquitecte aporta, d’aquesta manera, una solució arquitectònica força innovadora que tornarà a utilitzar-la en la construcció dels xamfrans d’altres edificis com ara al Palau de la Música, la Casa Lleó Morera de Barcelona o la Casa Rull de Reus.

El Sot de l’Aubó

L’interès de Domènech per a l’estudi de l’heràldica ja s’intueix a la barana de l’Ateneu

Els treballs de ferro de l’edifici La forja és molt present en aquesta obra primerenca de Domènech, no només amb les formes zoomòrfiques en planxa de ferro retallat sinó també amb l’esmentada barana correguda de l’edifici, obra dels ferrers Pujadas de Canet. Hi ha una anècdota de l’època que diu que Domènech, conscient de la importància de la barana, tardà molt de temps a decidir el disseny final, fins al punt que es posposà més enllà dels treballs de construcció de l’edifici. Amb l’obra acabada, els socis de l’Ateneu preguntaven a l’arquitecte per la barana i Domènech responia sempre amb el «sí, sí, ja la tinc, ja la tinc». Com que les preguntes s’anaven repetint, a mesura que passava el temps, l’interrogaven dient «però... on la tens?» i l’arquitecte deia «aquí», assenyalant-se el front amb el dit índex. Decidit al final, l’espera va valer la pena. Tres anys després utilitzarà un model similar per a l’interior del Castell dels Tres Dragons i també, a finals de segle, en trobem un altre disseny amb el mateix estil a la part superior del pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata de Reus. La barana de Canet compta amb un valor afegit com són tot un seguit de símbols heràldics germanitzants, amb els escuts de Canet de Mar, Catalunya i la província,[7] que deixa entreveure ja en aquesta època primerenca l’interès de Domènech per l’heràldica catalana. Seguint amb l’ús del ferro a l’Ateneu, Domènech va voler remarcar també la façana principal de la riera Sant Domènec, amb una galeria sortint, a manera de terrasseta, que és sustentada amb tirants industrialitzats. La tribuna de l’Ateneu és presidida per quatre fanals que il·luminaven el cartell esgrafiat

El Sot de l’Aubó

domenechiana

El penell original es troba a la Casa museu Domènech i Montaner

Detall a la porta d’entrada, amb l’A i la C de l’Ateneu Canetenc

d’”Ateneu” sobre el fris de la finestra principal de la construcció. Sobre la rosassa de l’Ateneu –de característiques similars a la de l’Editorial Montaner i Simon- hi veiem el timpà de l’edifici, que està rematat amb dos dracs simètrics de planxa retallada que coronen la cresteria de merlets lligats entre si amb tres passadors de ferro, que denoten la influència medieval de l’arquitecte. La façana compta també amb altres mostres de ferro fetes amb planxa com les inicials de l’Ateneu de Canet de Mar sobreposades amb detalls florals a les portes d’entrada de l’edifici, al carrer Ample, o el drac que corona el penell de la torreta del xamfrà, d’un excel·lent disseny. Els dracs de l’Ateneu Canetenc són importants artísticament parlant perquè deixen entreveure les característiques més pures del modernisme naixent, on el drac no apareix ja com un monstre amenaçant, com podem veure en el romànic o el gòtic, sinó que ha evolucionat cap a una representació de la saviesa, la força i la passió, associada sempre a Catalunya. L’Ateneu, poc després de la seva inauguració. A la foto es pot veure que la Casa Roura (1891-1892) encara no hi era

La decoració de la prestigiosa empresa Saumell i Vilaró Els esgrafiats de l’edifici van anar a càrrec de la prestigiosa casa de pintura i decoració Saumell i Vilaró de Barcelona, seguint el projecte de Domènech i Montaner. Eugeni Saumell de Llavalloll i Jaume Vilaró Calvó, que havien col·laborat en més d’una ocasió en les obres decoratives de l’arquitecte,[8] van estar treballant a l’Ateneu durant els primers mesos de l’any 1885. Segons el diari La Ilustración Hispano Americana, el cost total de l’edifici va ser de 20.000 pessetes de l’època, una quantitat força elevada si tenim en compte que a Canet, una casa de cós no sobrepassava les 400 pessetes i és possible que una part important del pressupost anés destinada als treballs de la casa Saumell i Vilaró.

L’escut de l’Ateneu Canetenc, amb l’estrella de cinc puntes que evoca la renaixença de Catalunya

El Sot de l’Aubó

Les al·legories del dia i la nit

La iconografia de l’Ateneu és un homenatge a L’Atlàntida de Jacint Verdaguer

El Sot de l’Aubó

domenechiana

Façana principal de l’Ateneu Canetenc, després de la seva rehabilitació als anys 90

Esbossos inicials d’«Hèrcules matant el drac» (AMCNM)

Gran part dels estucats de l’Ateneu Canetenc són un homenatge a l’obra verdagueriana L’Atlàntida. Aquest poema va ser un punt d’inspiració per a molts artistes i més concretament per a Domènech i Montaner, que va ser l’encarregat de fer el disseny de la portada de la primera edició de l’obra de Verdaguer, el 1877. Per tant, com es pot veure a les llindes de les obertures del primer pis, Domènech planteja algunes escenes del Jardí de les Hespèrides, com ara el robatori del bestiar de Gerió, també hi representa un atlant i ho clou amb l’escena de l’Hèrcules matant el drac. Tots aquests treballs de pintura van ser realitzats amb la tècnica de l’estuc planxat en un color grana sobre fons crema. També va ser obra de la casa Saumell i Vilaró les al·legories femenines de la nit i el dia -una amb el braç avall i l’altra amunt- que voregen la rosassa de la riera Sant Domènec, que simbolitzen alhora el pas del temps i també van fer totes les sanefes del fris superior de l’edifici amb diferents elements geomètrics que alternen icones vegetals i motius circulars, que representen les taronges del Jardí de les Hespèrides, atès que a L’Atlàntida, el mite de les Hespèrides es mediterranitza i els arbres no són pomers, sinó que hi trobem els tarongers mediterranis. A la part baixa de la torreta circular de la cantonada, Domènech hi va projectar un escut de l’Ateneu de Canet de Mar -custodiat per dos dracs de característiques similars als dissenyats amb planxa de ferro- amb les lletres A i C, fent referència a l’associació, acompanyades d’una estrella de cinc

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó puntes, que simbolitza l’esquematització de l’au fènix com a símbol de la Renaixença. Domènech empra aquesta mateixa iconografia a les guardes de la Biblioteca «Arte y Letras» i també trobem l’estrella de cinc puntes en d’altres edificis com ara a la façana de l’Editorial Montaner i Simon o a les reixes de ferro del Palau Montaner, atès que és del tot coneguda la convicció catalanista del seu oncle, l’editor Ramon de Montaner. A l’edifici de l’Ateneu el pentagrama no és l’única referència al catalanisme cultural sinó que a la planta baixa de l’edifici, Domènech també fa pintar a la casa Saumell i Vilaró dues grans aus fènix (avui ja desaparegudes) com a símbol del renaixement cultural català.

La distribució interior de l’edifici Malgrat que l’interior de l’edifici de l’Ateneu no s’ha conservat tal com era originalment, cal destacar que tenia una distribució molt funcional. S’hi accedia a partir d’una escala monumental decorada amb esgrafiats de motius geomètrics i vegetals fets també per la casa Saumell i Vilaró. Domènech va dividir la planta entre les diferents dependències com ara la sala de cafè, que ocupava la part central de l’edifici -que era il·luminada per la gran rosassa de vitralleria de colors-, la biblioteca, la sala de billars, la sala de juntes, la sala de butaques i la sala d’actes del Teatre Principal. Un total de 600 metres quadrats on tot estava profundament decorat i es gaudia del luxe de tots els avenços del moment, il·luminació a gas i també calefacció. L’Ateneu Canetenc va obrir les seves portes el setembre de 1885 i la importància arquitectònica de la construcció va fer que, quan Domènech va començar a

esbossar les primeres obres de l’Exposició Universal, l’edifici va ser, juntament a l’Editorial Montaner i Simon, una carta de presentació important per a l’arquitecte, fins al punt que l’Ateneu ocupà la primera plana de la publicació La Ilustración Hispano- Americana, pel maig de l’any 1887. De l’edifici La Ilustración deia que “la decoración interior sigue el mismo estilo sencillo del exterior, pero, naturalmente, con entonación más vigorosa. Como en la fachada, toda la decoración está hecha ex profeso para el edificio”.[9] L’Ateneu és un treball primerenc de Domènech i Montaner però de gran importància i singularitat ja que podem considerar aquest edifici com una de les primeres obres modernistes del país atès que hi podem veure clarament els trets d’aquesta nova arquitectura que aplega el conjunt de totes les arts i materials: ferro, vidre, estucats florals i zoomòrfics i el més important, Lluís Domènech ho fa com sempre, des del compromís amb la vida social i política del seu temps: el catalanisme. CARLES SÀIZ I XIQUÉS historiador

La curosa rehabilitació dels anys 90 va permetre que l’Ateneu Canetenc recuperés amb encert la seva imatge original

El Sot de l’Aubó

article

Associacionisme polític i cultural durant el període de la Restauració

L’Ateneo de Canet de Mar i el Foment Catalanista Carles Sàiz i Xiqués L’autor aprofundeix en la història de dues de les associacions més importants que van ocupar l’antic edifici modernista de l’Ateneu: l’Ateneo de Canet de Mar (1883-1893) i el Foment Catalanista (1907-1923) -que continua l’obra del Foment (1895-1906)-, que van condicionar la política local durant tot el llarg període de la Restauració Borbònica.

Títol de soci fundador de l’Ateneo de Canet de Mar (Fons Enric Carbonell)

ls principals promotors de l’entitat Ateneo de Canet de Mar eren, en part, els hereus dels propietaris agraris i dels navegants més importants de la població que van fer fortuna grossa durant el segle XVIII i inicis del XIX. En canvi, els homes del Casino Canetense encaixaven perfectament amb el prototipus d’aquells joves que al segle XIX van marxar a fer les Amèriques, retornaren a Canet adinerats al cap d’uns anys i començaren a invertir els seus béns en la compra de grans extensions i en el naixent negoci de la 11

industrialització. Aquests «nous rics» entraren ben aviat en conflicte social amb la diguem-ne, «semiaristocràcia» de propietaris agraris de tota la vida i quan, al darrer quart de segle XIX, s’encarrilà el projecte de la Restauració Borbònica, tots van voler prendre part del nou sistema polític, que pretenia fer governable el país amb una alternança al poder del Partit Liberal i del Partit Conservador. Els «americanos» de Canet, per aconseguir poder polític, van patrocinar el Partit Liberal de la població, i els històrics propietaris del poble, per mantenir el

El Sot de l’Aubó

L’Ateneu poc després de la seva construcció (Arxiu COAC)

seu estatus social, no van dubtar en apostar pel Partit Liberal. Posats en lluita electoral, entre 1877 i 1879 el Partit Conservador de Canet va assolir la majoria de l’Ajuntament, però a les eleccions de 1879 van guanyar els liberals. Arran d’això, i per recuperar el poder, el 1881 els «americanos» van bastir un nou edifici, el Casino Canetense, com a seu social al xamfrà del carrer Ample amb el carrer d’en Castanyer i, dos anys després, l’any 1883 van fer-se el Teatre

Canetense al costat, per atraure la gent del poble cap a la causa conservadora. Per contra, els històrics propietaris de les grans extensions de Canet, que formaven el Partit Liberal i que llavors governaven l’Ajuntament sota el lideratge de l’alcalde Ramon Roura Blanxart, no podien ser pas menys i tal com ja he explicat en l’article anterior, poc després de la inauguració del Teatro Canetense del Casino, els liberals van llogar la sala de ball del cafè d’en Soler per fer-hi també espectacles. I mesos després també van arrendar el casalot del costat per fer-hi l’hostatge social del Partit Liberal, l’Ateneo de Canet de Mar. Les obres de la reforma van ser pagades íntegrament per la propietària de l’immoble, Marianna Bosch Martí i l’elevat cost -20.000 pessetes de l’època- va fer que en algun moment s’haguessin d’aturar. Els socis de l’entitat pressionaren la propietària perquè acabés la reforma amb celeritat, atès que l’associació Ateneo de Canet de Mar ja havia signat, pel maig de 1884, una escriptura privada d’arrendament. Per sort, finalment, les obres van poder continuar i cloure gràcies al fet que Marianna Bosch fou agraciada durant aquells mesos amb un número de loteria.[10] La reforma de l’Ateneu va finalitzar a mitjans de 1885 i la junta de l’associació preveia inaugurar l’edifici el 2 d’agost del mateix any, però un accident en el sistema d’il·luminació –gas produït per benzinava encendre el gasòmetre i, malgrat que el foc va ser sufocat de manera ràpida amb la sorra de la riera, les parets van quedar fumejades. Per poder arranjar bé els desperfectes es va haver d’ajornar l’acte inaugural de l’Ateneu unes setmanes.[11] Tanta pressa i tensió per acabar un edifici no s’entendria ni no fos que el Partit Liberal anava perdent vots cada vegada que es convocaven noves eleccions. Cada dos anys es renovava la meitat dels membres del consistori i el Partit Liberal anava retrocedint electoralment en detriment del Partit Conservador. L’època de Ramon Roura Blanxart (18791883) va donar pas a la del també liberal Salvador

Els grans propietaris agraris de la població: els fundadors i impulsors de l’Ateneo de Canet de Mar Tots els principals capitostos que van fundar l’Ateneo de Canet de Mar tindran certa relació familiar amb la família Roura Carnesoltes, una de les principals propietàries agràries de la població. Per exemple, els dos principals promotors de l’entitat, Paulí de Casals Roura es va casar amb Magdalena Roura Carnesoltes i la filla de Salvador Font Pujol, que va ser el president de l’Ateneo sempre, va emmaridar amb Enric de Capmany i Roura, fill de Paquita Roura Carnesoltes. A més, un cosí de Salvador Font Pujol, el propietari Pau Font Torres es va casar amb Dolors Roura Carnesoltes i un altre cosí, el navilier Ramon Font Torres amb Isabel de Montaner, germana de Ramon de Montaner. Aquest, que farà gran fortuna amb l’Editorial Montaner i Simon, casarà la seva filla Júlia de Montaner amb Ricard de Capmany i Roura, fill de Paquita Roura. També Lluís Domènech i Montaner, fill de Maria de Montaner, germana de Ramon de Montaner va emmaridar amb una germana Roura, amb Maria Roura Carnesoltes i a banda de ser l’autor de la reforma de l’edifici de l’Ateneu, el germà de Lluís Domènech, Enric Domènech, fou membre de la junta fundadora de l’entitat. Aquesta semiaristocràcia de propietaris històrics de Canet, totalment emparentada entre ells, és la que per aquesta mateixa època es feia bastir grans mansions, primer d’estil historicista i posteriorment modernista, amb què enriquiran el patrimoni arquitectònic de Canet.

El Sot de l’Aubó

article Claret (1883-1885), amb una majoria més justa. A més a més, a les eleccions del maig de 1885 el Partit Conservador va treure més vots que el Partit Liberal, si bé no va tenir encara prou nombre de regidors per tombar la majoria liberal de l’Ajuntament. El nou alcalde liberal va ser Miquel Briera Puig (1885-1887) i conscients de l’amenaça electoral dels conservadors, van decidir endegar tota una sèrie de mesures per contrarestar els mals resultats. En primer lloc, van inaugurar el seu local social, l’Ateneo de Canet de Mar, com un punt que havia d’aplegar gent i fidelitzar-los amb la causa liberal. L’edifici es va inaugurar pel setembre de 1885 i van endegar tot un gruixut programa d’activitats lúdiques i culturals adreçades als seus socis i també a la població, principalment al voltant de l’activitat teatral i les vetllades El carrer Ample, als anys 20, amb l’Ateneu (Arxiu Carles Sàiz) literàries. Salvador Font, el president de l’Ateneo de Canet de Mar n’era un gran actor aficionat i per tant, cada setmana procurava que al Conservador va aconseguir la totalitat dels sis llocs centre liberal hi hagués funció. que s’havien de renovar. El Partit Conservador En segon lloc, com que el Partit Liberal encara recuperava el poder, després de vuit anys d’estar a ostentava -encara que per pèls- la majoria a l’oposició. Fou investit alcalde de Canet, l’Ajuntament, van acordar traslladar també davant l’«americano» Josep Alsina Llauger, un dels homes mateix de l’Ateneu el mercat que s’instal·lava cada forts del Casino Canetense. dia al capdavall del carrer Ample, davant del Casino A partir d’aquell moment, el Partit Liberal de Canet Canetense. Al mercat hi concorria molta gent i queda en minoria a l’Ajuntament amb només dos traslladant-lo a la riera s’aconseguia més animació i regidors. Davant la situació, els liberals van decidir que el Casino quedés més marginat. fer un gir reformista amb la creació d’un Comitè ReI en tercer lloc van fer gestions per tal que formista encapçalat per Salvador Font, que encetà s’anul·lessin les eleccions de 1885. La perversió del una etapa de declivi del partit i també de l’associació sistema electoral de la Restauració ho permetia. I Ateneo de Canet de Mar, amb la marxa d’un grup així, pel febrer de 1886 va arribar la conformitat de important de socis i simpatitzants, molts d’ells l’anul·lació del Govern Civil. Això va comportar que fundadors de l’entitat, que s’enquadraren poc alguns regidors del Partit Conservador haguessin de després a les files del catalanisme. deixar l’Ajuntament a l’espera de convocar noves La crisi de l’Ateneu va fer que l’entitat deixés de eleccions. Aquestes arribaren un mes després i, pagar, durant 16 mesos, el lloguer de la seu social. malgrat tots els esforços per ambdues parts, el Partit Arran d’això, pel desembre de 1888, Mariana Bosch Liberal va obtenir només 72 vots mentre que el Partit va portar al jutjat tota la junta de l’Ateneu. No sabem Conservador es va fer amb 128 paperetes. Els homes com acabà l’assumpte, però l’entitat Ateneo de Canet de l’Ateneu es van quedar a un regidor de perdre la de Mar i el Comitè Reformista van restar encara majoria i el nou alcalde investit va ser el liberal Sal- quatre anys més a l’edifici. Van concórrer a les vador Manyà. Amb aquests resultats tothom intuïa eleccions municipals en dues ocasions més, fins que que a la convocatòria electoral de 1887 el Partit Con- l’abril de 1893 es dissolgué l’entitat i alguns dels servador es faria amb la majoria municipal i a mida reformistes van acabar per integrar-se, amb el que passaren els mesos, la crispació al poble era cada temps, al Partit Conservador. vegada més gran. Finalment, el maig de 1887 es van convocar les eleccions municipals per renovar la La Societat Recreativa El Foment meitat dels regidors de l’ajuntament, però el mateix de Canet de Mar (1895-1906) dia de la jornada electoral, el nunci, per ordre de l’alcalde, va notificar a la població que s’havien L’any 1895, alguns dels socis escindits de l’Ateneo suspès. L’alcalde va justificar la suspensió al·legant de Canet de Mar que havien contribuït a la seva que en el moment de constituir la mesa es trobaven fundació van endegar una nova entitat local, la ocultes a l’edifici varies persones “sospitoses i de Societat Recreativa El Foment. L’associació mals antecedents”. Arran d’això, el governador civil s’hostatjava també a l’antic edifici de l’Ateneu, que va convocar novament les eleccions de Canet pel 23 havia quedat buit des de la marxa dels reformistes. de juny de 1887, però per segona vegada es van El Foment es presentava als canetencs com una haver d’anul·lar per desordre públic. Poc després es entitat que aplegava els principis culturals de la tornaren a convocar les eleccions i finalment el Partit Renaixença, per influència del mateix Domènech i

El Sot de l’Aubó

L’orla amb les fotos de tots els socis d’El Foment, de l’any 1900.

Montaner, que en va ser un dels socis principals i que pretenia acarar l’entitat a imatge de la ja desapareguda Jove Catalunya amb l’ajuda d’un ampli ventall de propietaris, industrials i intel·lectuals de la colònia estiuenca de la població. El músic Josep Roig, descendent de la família de navegants de can Bartoldo, fou l’encarregat de presentar l’entitat als canetencs i en el seu discurs inaugural va dir «que’l principal element de la societat era la joventut, trobantshi en ella representada totes les professions, arts y oficis que després del treball, en la societat hi buscarien lo descans de l’esperit, l’honest passatemps cultivant la poesia, la declamació, la música, la pintura, etc».[12] El Foment organitzava vetllades literàries i musicals i conferències d’escriptors i intel·lectuals barcelonins enquadrats en el moviment de la Renaixença. I l’entitat rivalitzà també amb les activitats del Casino Canetense, per les festes majors, pels carnavals i les festes de la Mare de Déu. A partir de 1896 El Foment va promoure el ball de la sardana i el mateix Orfeó Canetenc serà impulsat des de la mateixa associació per estendre el cant coral a la població. Per tant, el Foment fou una entitat cultural en el sentit estricte del terme, sense cap rerefons polític com havia tingut l’Ateneo de Canet o tenia encara el Casino Canetense. Pel seu caràcter tant cultural, hi formaven part no només catalanistes sinó també republicans, carlins, antics membres del desaparegut Partit liberal de l’Ateneo de Canet i fins i tot alguns conservadors del Casino. El llarg centenar de socis que va aplegar l’entitat amb els més de deu anys d’activitats culturals

van consolidar el Foment com el centre social més actiu del poble, amb ball cada cap de setmana. I de fet, aquesta activitat festiva també va ser la que va carregar l’entitat de problemes econòmics. Per l’agost de 1906 La Costa de Llevant publicava que per solucionar-los «primer de tot s’ha iniciat una suscripció voluntaria pera pagar los deutes, comensant així la, diguemne, nova societat, sa vida ab tot desembarás; després realisar totas las economías possibles, y tercer deixar la ballaruga; els joves que vulgan ballar, que s’ho paguin ells; la casa no hi voldrá sapiguer res». Però, a banda dels problemes econòmics -que n’hi havien-, al Foment també s’hi començà a percebre, a partir de 1906, divergències ideològiques entre els sectors dinàstics i els catalanistes que s’enquadraven a la Lliga Regionalista. Per tant, la política entrava al Foment i amb l’arribada del moviment de Solidaritat Catalana, amb el pes que tenien alguns membres del Foment al districte d’Arenys, la relació entre ambdós sectors es va anar enrarint i, al final, amb un ambient tens, els socis van decidir dissoldre l’entitat el 9 de desembre de 1906.

La politització del Foment i la seva refundació com a Foment Catalanista de Canet de Mar (1907-1923) La Costa de Llevant del 15 de desembre de 1906 puiblicava que «si el Fomento ha mort, es perqué ja havia complert la seva missió dintre la vila: Durant un temps aplegá una generació de joves aixerits y

El Sot de l’Aubó

article entussiastas, que trevalláren ab dalit y molta afició, convertint la casa en lo centre de las bonas diversions y de la cultura del poble; avuy, aquells joves ja son homes y han de donar pás á nova juventut y á novas ideas, fillas de la evolució del temps. Feuloshi, doncs, pás, y alegréuse de que nova sava vinga á substituhir á la vella que durant alguns anys doná vida y bullici á la casa; pera que barrejadas las duas sanchs, donguin alé á las iniciativas de regeneració de la Patria». Més que premonitori, era premeditat, ja que quinze dies després de publicar-se aquest article, pel gener de 1907, els catalanistes de la Societat Recreativa El Foment reobrien l’edifici i fundaven una nova associació: El Foment Catalanista de Canet de Mar, com una agrupació política. Des d’un punt de vista cultural el Foment Catalanista era una continuïtat del vell Foment, atès que els socis seguiren les mateixes línies d’actuació: jornades literàries i musicals, les actuacions de l’Orfeó Canetenc, les excursions pel país, les conferències dels principals homes de la Mancomunitat, així com també es fomentava l’esport i l’art. L’esport, amb la creació d’un equip de futbol que esdevindrà el Canet FC i l’art, amb exposicions pictòriques i l’any 1912 fins i tot es va fer un concurs de plaques artístiques per tal de catalanitzar els noms dels carrers. Ara bé, el Foment Catalananista va ser, sobretot, una plataforma potent d’acció propagandística del nacionalisme importantíssima, amb un àmbit d’actuació no només local sinó també a tot el districte d’Arenys. El Foment va presentar els seus estatuts al Govern Civil el mateix any 1907 i es va donar a conèixer a la població dient “Canetenchs: Ab el lema de Foment Catalanista alsém senyera pera fundar un Centre Catalanista en nostre vila. No vením á fer obra de divisió, á formar cap partit nou; vením á juntar totas las energías del poble, siguin aquestas fillas de blanchs, ó de negres, sota’ls plechs de la gloriosa bandera catalana, en bé de Canet de Mar».[13] El Foment es marcà com a prioritat treballar per a conseguir que el candidat de Solidaritat Catalana pel districte d’Arenys, Eduard Calvet, guanyés les eleccions a diputat a Corts i, en segon lloc, volien trencar el monopoli conservador a l’Ajuntament de Canet, que governava el poble d’ençà de la derrota dels liberals el 1887. Calvet va guanyar les eleccions de 1907 i, per primera vegada, el districte d’Arenys tindria un diputat catalanista. Per tant, a partir d’aquell moment, el Foment Catalanista de Canet centrà els seus esforços en presentar, per primera vegada, una candidatura catalanista a l’Ajuntament, a fi i efecte de desbancar als vells conservadors del Casino Canetense i tota la xarxa caciquista que havien creat amb tants anys de poder. Però les eleccions de 1907 es van anar aplaçant a tot arreu a causa de la reforma de la llei de l’Administració Municipal i Provincial fins que van ser convocades el mes de maig de 1909. El tret de sortida a les eleccions municipals el va donar Marià Serra amb un article a La Costa de Llevant. El metge

Accions del Foment Catalanista (Fons Enric Carbonell)

El líder de la Lliga, Francesc Cambó, amb alguns dels socis del Foment Catalanista, l’any 1907 (Arxiu Carles Sàiz)

El Sot de l’Aubó

El Foment Catalanista, el 1907, amb tota la plana major del catalanisme polític local al seu balcó (Fons Enric Carbonell).

canetenc, que fou nomenat cap de llista de la candidatura catalanista solidària, exaltava als seus companys i els instava a parar els peus als dinàstics de la població. L’article deia que “La Casa de la Vila, abaix y á dalt, per las sevas parets hi traspua la baba verinosa del ódi personal; gent de fora hi porta malestrugansa. La situació de Canet no pot seguir així, fentse precís que alenadas d’aire sá, purifiquin aquella admósfera viciada. Blanch jo de las iras caciquistas, centre de las sevas malifetas, recullo el guany y aixeco bandera”. I apostava per la participació electoral dient “Amichs: aném á la lluyta amb la cara descoberta; si no son cuatre, trés; si no son tres, dos; si no podem ésser, á lo menys un regidor hem de posar en la casa, que havent d’ésser de tot lo poble, es avuy no més de una part. Aném á la lluyta amb noblesa, ab dignitat, demaném, peró no exigím; fem propaganda, peró no amenasém; així si guanyém, la victória será més grossa y si perdém, caurém amb honra. Entre l’enemich, hi ha molta gent de bona fé; respectemla, que s’ho mereix, perqué hi vá enganyada; pero un deber de patriotisme nos imposa anarhi contra, passi lo que passi, guanyém ó perdém, solidaris de Canet.”[14] El resultat de les eleccions de mitjans 1909, que es corresponien a les que no s’havien convocat el 1907, van sobtar a tothom. Dels sis llocs a renovar, els conservadors en van mantenir quatre mentre que els catalanistes Marià Serra i Joan Lloveras van ocupar els altres dos. El catalanisme entrava, per primera vegada a l’Ajuntament de Canet de Mar, encapçalat per un dels principals actius catalanistes de la comarca, el Dr. Marià Serra. Mig any després es convocaren les eleccions de 1909 16

i Tomàs Jover i Enric Puig Jofré assoliren dues de les cinc actes que es posaren a renovació i estigueren a 10 vots d’assolir la tercera. Era evident que les candidatures presentades pel Foment anaven guanyant terreny a les del Casino, malgrat la pressió i les amenaces que exercia el Partit Conservador als seus votants i fins i tot als diferents candidats regionalistes. A finals de 1911 es convocaren de nou eleccions municipals i la Lliga Regionalista va guanyar quatre de les sis actes, assolint per tant, la majoria al consistori i l’alcaldia de Canet. Les candidatures del Foment Catalananista encetaren, a partir d’aquell moment, una llarga etapa de domini municipal, primer amb el Dr. Marià Serra i Font (1911-1914) i posteriorment amb Salvador Busquets Codina (19151919). A tall de conclusió cal dir que l’edifici de l’Ateneu va ser el focus més important d’activitat cultural i política a Canet durant tot el període de la Restauració. Cultural, perquè l’associacionisme local suplirà durant llargues dècades totes les deficiències culturals i educatives -i a voltes també socials- del decadent model centralista d’Estat. I política, perquè els grups que van ocupar l’edifici van fer bullir l’olla de l’alternança al Partit Conservador del Casino Canetense. Primer amb els homes de l’Ateneo de Canet de Mar i a partir de 1909 amb els del Foment Catalanista, que contribuïren a trencar els llargs anys de caciquisme conservador d’entresegles i, sens dubte, de la mà del Dr. Marià Serra i Font van contribuir al naixement de la política moderna.[16]

El Sot de l’Aubó

CARLES SÀIZ I XIQUÉS Historiador

article

I la història de l’Ateneu continua... L’any 1923, amb el cop d’Estat del capità general Miguel Primo de Rivera, el Foment Catalanista -que ja patia una crisi important a causa de les divisions del catalanisme-, l’edifici del Foment va ser clausurat i els catalanistes de Canet foren acusats de separatistes. I amb l’edifici buit, el 1924 la família Serra Pujadas, propietaris de l’immoble, el van llogar a l’associació Ateneu Obrer, que fins aquell moment estava al carrer de la Font. Amb la guerra civil, l’edifici no va patir cap desperfecte atès que, tot i que el comitè revolucionari de Canet va incautar-lo, l’Ateneu Obrer hi va tenir activitat durant tot el trienni bèl·lic. L’any 1939 però, amb l’entrada dels nacionals es va dissoldre l’Ateneu Obrer i amb el poble pres militarment, es van empastifar amb quitrà les decoracions de la façana -ja força malmeses- per la seva simbologia catalanista. L’edifici va ser ocupat, durant els primers mesos com a punt per als interrogatoris de les noves autoritats franquistes i, a partir de 1940, va ser cedit a Educación y L’edifici de l’Ateneu, en un estat decadent, durant l’etapa final del franquisme, Descanso, l’obra sindical del règim, quan encara hi havia Educación y Descano. que es va dedicar a promoure i realitzar activitats artístiques, culturals i de lleure durant tota la postguerra. Educación y Descanso a Canet va subsistir fins a l’eliminació dels sindicats verticals l’any 1977 i a partir d’aquell moment, l’edifici de l’Ateneu tancà les seves portes atès que l’estructura arquitectònica ja no reunia les condicions mínimes de seguretat. L’any 1984, l’Ajuntament de Canet, encapçalat per l’alcalde Antoni Cruanyes va adquirir l’edifici de l’Ateneu i també el teatre Principal a les germanes Serra Pujadas. La intenció inicial de l’Ajuntament era reformar el teatre existent i traslladar part de l’activitat municipal, que fins aquell moment es feia a l’edifici de l’Ajuntament. Es va encarregar el projecte de la reforma a l’arquitecte Antoni Padullés, però l’any 1987, amb el canvi de grup polític, el nou alcalde Josep Rovira va voler donar una nova reorientació a l’edifici amb el trasllat de la biblioteca P. Gual i Pujadas al centre del poble. L’any 1989 va començar la primera fase de rehabilitació de l’edifici i, després de deu anys d’obres, a inicis de 1999, es va inaugurar la nova biblioteca de Canet al centre de la població, projecte de l’arquitecte Pere Armadàs i Bosch.

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó NOTES: [1] Tot i que l’associació Ateneo de Canet de Mar es funda l’any 1883, al llistat d’entitats canetenques del Registre del Govern Civil de Barcelona la trobem documentada el 16 de març de 1886. Això vol dir que, o bé no es va legalitzar l’any 1883 o bé es van modificar els estatuts el 1886 i a l’Arxiu del Govern Civil no s’ha conservat cap referència anterior. [2] Sociològicament, als inicis, als membres del Partit Conservador se’ls anomenava també del “partit dels Americanos”, atès que gran part dels capitostos del Casino Canetense havien fet les amèriques mentre que els del Partit Liberal o de l’Ateneo Canetense responien més al perfil d’arrelats propietaris rurals, de professionals liberals i d’alguns fabricants tèxtils. Pel que fa a l’associació Casino Canetense, l’entitat existia des de feia anys, però el 1881 es va fer construir una seu social expressament, a la cantonada del carrer Ample amb el carrer de Castanyer i el 1883 van ampliar la construcció amb un teatre de factura neoclàssica, amb el nom de Teatro Canetense. Des de l’inici de la Restauració Borbònica, ambdues organitzacions representaven el sistema bipartidista del sistema canovista i per tant, van anar presentant candidats a l’Ajuntament cada dos anys fins a finals de segle. [3] Vegeu SÀIZ XIQUÉS, Carles: Lluís Domènech i Montaner (1849-1923). El llegat arquitectònic, polític i cultural a Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, Canet de Mar, 2008. D’altra banda, la transformació de la sala del cafè d’en Soler en teatre l’explica el Dr. Marià Serra al seu dietari, el setembre de 1883. “Nou teatre. La societat que ab caracter temporal ha vingut donant funcions recreatives en la sala del café d’en Soler, en lo carrer Ample, se troba faltada d’un escenari per donarhi representacions, en un esclat d’entusiasme per no voler ésser menys que l’altra societat que actua en la sala del Teatro Canetense, en lo carrer d’en Castanyer, acorda convertir la sala de ball del esmentat café d’en Soler, en un teatre. Tot seguit posa mans a l’obra; els fusters aixecan ab tota pressa un bonich escenari seguint les inspiracions del arquitecte en Lluis Doménech y Montaner qui a la vegada, prenent la cosa amb empenyo y per estalviar gastos, ell mateix dibuixa y pinta les decoracions que, está clar, surtint de tan genial artista, resultan unes decoracions com pochs teatres poden presentar de tanta bellesa. Lo que pot l’entusiasme!. El senyor Doménech en aquest treball hi esmersa tot lo temps de que pot disposar, arribant a passar 24 hores sens interrupció pot dirse, agegut a terra amb lo llapis y pinsell a la ma, transformant les teles en hermosos panorames y belles perspectives de ciutats. El treball que s’ha imposat aquest bon senyor per enllestir a corre cuita lo teatre, si s’hagués de recompensar en la seguda forma, costaria molt; ara per amor a l’art y als companys, s’ha emprés una tasca que tots els seus amichs aplaudeixen y celebran. El Teatro Principal, aixis batejat, se inaugura ab grandissim concurs, fentse unes festes que en lo poble tenen ressonancia. Finalisant la temporada estiuenca, se vol fer una funció a benefici dels pobres, la que’s te d’aplassar més de tres dies del senyalat per rahó de fortes plujes. Se representa el drama En el puño de la espada; joves y donzelles llegeixen poesies, s’hi canta y tot plegat resulta una festa animada com poques vegades se veu a Canet. Se despedeix als aficionats actors y colaboradors amb gran tirada de rams de flors, coloms, portant lligats al coll una dedicatoria, y gran nombre de aucells de tota mena que s’escampen pel local mentres la música toca airoses pesses”. [4] Salvador Font i Pujol va ser un dels principals terratinents de Canet de Mar. Era propietari, entre d’altres, de l’extensa finca de can Beya. Va ser un destacat membre del Partit Liberal fins a la seva desaparició el 1893. Font va ser l’alma mater de l’Ateneu i de l’activitat teatral que es desenvolupà durant aquells anys en el Teatro Principal. [5] Lluís Domènech i Montaner va acceptar l’encàrrec, en primer lloc, perquè des de la creació de l’associació Ateneu de Canet de Mar, tant l’arquitecte com la seva família eren assistents incondicionals dels actes culturals que organitzava l’entitat durant els estius. El seu germà, Eduard Domènech va

ser un dels socis fundadors i membre de junta de l’entitat. I, en segon lloc, perquè Domènech i Montaner tenia una gran amistat amb la família de la propietària de la finca, Marianna Bosch Martí. Quan la neboda de Marianna Bosch, Marianna Pujadas Bosch es va casar amb Francesc Xavier Serra, Lluís Domènech i Montaner va ser el padrí de l’enllaç. El Teatro Principal es va inaugurar amb el drama En el puño de la espada, de José Echegaray i poc després, dins les vetllades literàries i teatrals que es van anar organitzant a Canet, Domènech i Montaner va convidar al dramaturg barceloní Àngel Guimerà per tal que vingués a estrenar l’obra Judit de Welp. Anys abans, el 1879, el mateix autor havia estrenat també a la mateixa sala de Canet, Gal·la Placídia. [6] Maria Bosch i Martí era la propietària de l’edifici del teatre i Marianna Bosch Martí, del casalot que es va transformar en Ateneu. Maria es casà amb Joan Pujadas Vendrell mentre que Marianna quedà soltera. Ambdues germanes descendien per línia materna dels Martí, comerciants i navegants amb activitats al Carib i principalment amb el port de La Guayra. Els Martí col·laboraven sovint amb la raó social «Roura, Ferrer y Cia. Per línia paterna, els Bosch eren pilots i sembla que molt experts. La casa pairal estava a la Riera Sant Domingo, 11 i 13 on posteriorment Francesc X. Serra i Font i Marianna Pujadas i Bosch van construir-se la seva casa. [7] No és l’única vegada que utilitza escuts a les baranes. Ho trobarem a moltes altres obres i fins i tot, anys després, el 1904, en la cerimònia de col·locació de la primera pedra del Monument del Dr. Robert –que va estar dissenyat per Domènech i Montaner i executat per l’escultor Josep Llimonaon l’arquitecte també va dissenyar la tarima de l’acte, amb uns escuts idèntics, en la forma, als de Canet. A: La Ilustració Catalana, 7 de febrer 1904 [8] L’any 1883 l’empresa Saumell i Vilaró treballa amb Domènech i Montaner en la decoració de la botiga de queviures Torra i San de Barcelona. Veure SÀIZ, Carles: “El Colmado Torra i San de Barcelona...”, A: El Sot de l’Aubó, n. 32, juny 2010). L’any 1887 treballen de nou plegats en la decoració del Restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona. Veure: CASANOVA, Rossend: Els referents estilístics de Lluís Domènech i Montaner i les seves influències al Museu de la Història. A: Matèria, 1, L’estil, 2001, pp. 231-242. [9] La Ilustración Hispano-Cubana, maig 1887 [10] Dec aquesta informació a Enric Carbonell Serra, nebotnét de Marianna Bosch Martí. [11] Dietari del Dr. Marià Serra i Font, agost 1885. “Als crits de ¡foch! se alarma la gent y de per tot arreu hi acut auxili. La benzina es liquit que no s’apaga ab aygua al contrari que surant per sobre d’ella, encara s’escampa més el foch y aixis succeheix en aquest cas; més donada la veu d’alerta, se prescindeix de l’aygua y s’utilisa la sorra, de la qual havent nhi prou y de sobres alli mateix, a la riera, aviat queden plenes l’habitació y l’escala, y el foch, que y presentava amenassador, va quedant ofegat, salvantse la casa, puix los danys no revesteixen l’importancia que de moment se temien, reduhintse tot a quedar inutilisat el gasómetro y les perets socarrades. En la feyna d’apagament d’aquest foch, hi ha una nota simpática, y es que hi contribuheixen persones pertanyents a tots los partits y potser se distingeixen més que altres, algunes de ben significades del bandol oposat, com si volgessin demostrar són desinterés. Si la unió es sempre bonica, en actes d’aquesta naturalesa es doblement d’aplaudir. En l’estat passional de la lluyta, no hi ha dupte que aquest procedir causa excelent efecte”. [12] Dietari del Dr. Marià Serra, octubre 1895 [13] Dietari del Dr. Marià Serra, febrer 1907 [14] La Costa de Llevant, 17 d’abril 1909 [15] Vull agraïr profundament a Enric Carbonell Serra, descendent dels propietaris de l’edifici de l’Ateneu, el seu interès, les seves aportacions i la seva col·laboració per poder redactar els dos articles així com tot el material inèdit que m’ha facilitat.

El Sot de l’Aubó

article

Microhistòria local: De jugar a botxes i fer rodar la virolla Xavier Mas Gibert Quan el mas Cabanyes de Canet, va passar a mans de Ricard de Mir de Barnola, va encomanar una reforma al mestre de cases Martí Isern Fors, el qual va dur-la a terme els anys 1905/6. Com que Ricard de Mir se les donava de noble es va inventar una segona residència historiada que és la versió que encara es pot contemplar al costat de l’ajuntament actual. Ricard de Mir, un destacat membre del moviment tradicionalista, va fer exactament amb el mas Cabanyes el mateix que l’editor Ramon Montaner amb la casa forta de Canet, convertint-la en el castell de Santa Florentina. Els de

El Mas Cabanyes, reformat i ampliat per la família Mir (AMCNM)

can Mir venien a passar-hi els estius i s’exhibien a l’entrada de la mansió mentre prenien la fresca. Encara recordo el que devia ser el darrer hereu d’aquesta família, que presidia una tertúlia de senyores de pergamí assegudes en butaques de vímet i abillades del segle dinou. Aquest Mir fill, amb veu de contratenor emprenyat, sempre estava en ús de la paraula. Igual que les seves acompanyants també vestia a l’antiga com per estar en concordança amb l’anacronisme d’aquell entorn d’escenificació de teatre. El franquisme va conservar aquesta mena de fòssils molt més enllà del temps històric que els corresponia. Abans d’aquesta reforma de 1905/6, el mas Cabanyes tenia una gran era de batre al bell mig del que ara és la calçada actual del carrer Ample. Als diumenges, a la sortida de missa major, a l’era de can Cabanyes s’hi feia rodar la virolla i hi havia la tertúlia setmanal de tot l’element tradicionalista del poble. Sempre he pensat que es tractava d’una reminiscència de les antigues sessions públiques dels jurats de l’antiga universitat (ajuntament en termes anteriors als del liberalisme), les quals, sempre que el temps ho permetia, es feien a l’aire lliure. En general les antigues reunions del Consell de la Vila es solien fer al davant mateix de la casa del primer Jurat (alcalde en la terminologia actual). Com que durant llargs períodes de temps, els membres de la família Cabanyes van ser una mena de jurats perpetus, l’antic costum de reunir-se el Consell al davant de casa seva, devia derivar o va convertir-se en aquesta reunió informal, segurament ja despolititzada, o potser no tan despolititzada, perquè s’hi parlava de tot el que havia passat al poble durant la setmana i aquesta mena de converses poden esllavissar-se fàcilment cap al vessant polític. Cada setmana s’hi rifava una coca ensucrada mitjançant la virolla. La virolla era una mena de ruleta molt primitiva que cadascun dels assistents feia girar amb la mà fins que algú aconseguia que s’aturés a l’espai designat com a “premi”. Si l’afortunat no era un garrepa descarat, en lloc d’emportar-se la coca a casa seva, ell mateix la repartia entre els assistents, els quals en correspondència i entre tots i a escot, pagaven un

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó porró de vi bo que anava d’una mà a l’altre. Aquesta segurament era la primitiva manera comunal de fer el vermut o l’aperitiu a la catalana. Com que a les antigues reunions del Consell els Jurats s’obsequiaven amb coca i vi bo, no seria res d’estrany que aquest costum de sortejar la coca a la virolla també vingués d’això. Aquest costum comunal de beure amb porró que anava d’una mà a l’altre, també repetia allà on es jugava a les botxes. A Canet hi havia dos llocs on es jugava a botxes i un a bales (baletes per a gent gran eh!). En això dels pagesos subsistia l’antiga i aferrissada divisió entre mariners i terrassans. Els mariners jugaven al carrer de Xaró baix que era al límit dels seus dominis. Al carrer de Xaró Baix hi havia la taverna de can Targa, un dels centres socials Virolla del segle XVII de l’església de Tavertet de la antigament nombrosa casta marinera; concretament, can Targa era el lloc de reunió començava: dels mestres d’aixa, un dels col.lectius més “Els fumadors d’avui dia importants del poble que, durant els segles XVII, XVIII tenen la ditxosa mania i fins a la meitat del XIX, sostenia la construcció na- de fumar car i dolent val. Aquesta colla es deia exactament “Botxes Mari- i aquesta gran companyia na” i la dels pagesos que jugaven a darrere la plaça que té el tabaco arrendat del Mercat actual, “Botxes Misericòrdia” que era un té la ditxosa mania eufemisme per no dir dels pagesos, atès que el barri de vendre’l falsificat”. dels pagesos per antonomàsia era el carrer de la Només recordo que concloïa que la solució seria doMisericòrdia. A botxes s’hi jugava matí i tarda dels nar als pagesos la llibertat per plantar tabac i així diumenges i a baletes només el diumenge a la tarda podríem tornar a fumar “barat i bo”. Això, era en al carrer del Castellet. Aquest devia ser el més vell plena autarquia i quan el tabac estava subjecte a de tot els jocs comunals de la vila que jo vaig arribar racionament, per tant, l’Hereu Catà, encara que fos a conèixer. A la canalla ens feia gràcia veure la gent carlí ensenyava l’orella liberal. Aquestes musiquetes gran jugant a baletes com les criatures que érem versificades eren molt del gust de la gent i, a qualsevol lloc i a la menor oportunitat, la gent li nosaltres. Les botxes dels pescadors van ser les primeres a demanava que la “recités” i ell s’engegava sense manies. Aquesta del tabac i les “Labores” infumables desaparèixer perquè van ser els primers en extingir-se (parlo de la colla de “La Tabacalera”, em va quedar només de sentirper si mateixa, perquè a botxes encara hi ha qui hi la recitar a la barberia de can Pinya, de la qual potser juga). Els pagesos van durar més i durant anys van un dia hauríem de parlar perquè s’ho mereix com a tenir un camp en un cós que els deixava el fabricant antecessora nostra en això de la història local. Ara, Lloveras a l’actual carrer Clausell. No cal dir que, en això hem de deixar-ho aquí, si els sembla, i tornarem aquestes reunions la gent hi anava fonamentalment al tema del mas Cabanyes. a xerrar i el joc era poc menys que una excusa. Cada Això del mas Cabanyes de Canet, m’ho havia contat any feien un àpat societari al qual, en aquest sí, hi el meu avi patern, Salvador Mas Vila (Canet de Mar anaven tots els socis, perquè n’hi havia que només 1877-1966), que ho recordava perfectament. Segons n’eren per anar al tiberi. Com que el menú havia de em va contar, quan era jove, cada diumenge a l’hora ser sempre el mateix, la societat havia comprat unes que tenia lloc aquesta reunió, ell passava pel carrer peroles semblants a les dels soldats, que servien per Ample per anar per anar a aprendre “de lletra” a la cuinar en pro-porcions panta-gruèliques. Després classe d’adults que feia el matalasser Ramon Buixalleu d’aquest tiberi onomàstic, els socis “artistes” a l’Ateneu Obrer. Quan li vaig demanar fins quan amenitzaven la sobretaula. N’hi havia dos que devia durar aquest costum em va dir que no ho sabia brillaven amb veu i llum pròpia, a les Botxes Marina exactament, però que a l’època de la República ja no en Joanet Dulsat que era el millor baix cantant que es feia. Potser se la va carregar la Dictadura de Priha tingut la història del poble, i a les botxes mo de Rivera, la qual va prohibir les reunions de Misericòrdia, eren famoses les gloses que escrivia més de tres persones a la via pública. O sigui que no l’Hereu i que sempre tenien relació amb els afers de en vaig treure l’aigua clara. XAVIER MAS GIBERT la terra. Encara en recordo una de llarguíssima que 20

El Sot de l’Aubó

article

Navegants canetencs El llinatge dels Milans i la seva participació en l’aventura de la navegació Joan Ballart Clos

l butlletí número 30 del Sot de l’Aubó dedicat a la Capella de Música, ens ha permès adonarnos de la rellevància que va tenir en el seu temps la família canetenca dels Milans, entre els quals sorgiren personatges notables dins del camp de la música, el comerç i la medicina. Tanmateix, els Milans van destacar en un altre aspecte prou important, com és la seva directa participació en el el temps més florent que mai ha tingut la nostra vila i que és sens dubte, el de la navegació d’altura dels segles XVI al XVIII.Avui volem rememorar aquell llinatge de gent emprenedora, alhora navegants i comerciants, que van tenir un paper tan destacat a la història de Canet.

Antecedents Un dels primers escrits que identifica el cognom dels Milans com a personatges de la vida canetenca, és un vell document de l’any 1599 en el qual s’aixeca acta de la convocatòria dels prohoms i caps de família del llogarret de Canet a l’assemblea de la qual en naixeria el primer Consell o Universitat, la nostra primera organització municipal [1]. Entre els convocats hi trobem mossèn Bartomeu Milans, així com Antoni Milans. El que no podem, és afirmar ni desmentir la pertinença d’aquests dos al mateix llinatge dels que encapçalen l’article, ja que per ara en desconeixem la filiació. Malgrat l’escassetat de dades de què disposem, és llavors quan es comencen a trobar els primers individus que formaran l’extens arbre genealògic de la família dels Milans - si porteu aquesta intenció,

recomanem veure el documentat article d’en Jordi Soler sobre el tema, publicat en el núm. 30 del Sot de l’Aubó-.

Situació general Encara que els quatre genets de l’Apocalipsi visitaven sovint les llars d’aquella gent, tot deixant la seva petja de misèria i de mort, també els indicis assenyalen que es van donar èpoques de bonança i això va ser fruit, sens dubte, del comerç de cabotatge dels navegants canetencs, que cada cop eren més agosarats per anar a cercar les ocasions de negoci a llocs més allunyats. Estem parlant dels segles XVI i XVII, en què el moviment de mercaderies es realitzava sobretot per

Vista de la fàbrica que Joan Carbonell va bastir l’any 1904.En aquest lloc hi havia la casa pairal dels Milans, que va ser enderrocada per fer-hi la fàbrica.

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó via marítima, obligats per unes vies terrestres inexistents o de trànsit infernal.Van ser èpoques molt esforçades, en què es va anar formant la gent i el nucli de la nostra vila, que assoliria la seva millor època ja ben entrat el segle XVIII, un cop superats els estralls de la Guerra de Successió.

Els primers Milans Deixant a part aquells Milans que hem vist en els antecedents i que no hem pogut identificar plenament, podem considerar que el llinatge comença amb en Bartomeu Milans, comerciant de professió que va venir a establir-se a Canet a la segona meitat del segle XVI i que estava casat amb Eulària. Làpida sepulcral de la família Milans. Antigament situada en el paviment de D’aquest matrimoni van néixer dos l’església parroquial i avui dia guardada en el pati de la sagristia Va morir relativament jove, als trenta-nou anys. Del fills, en Marc Antoni nascut cap al 1569, que es seu testament que va deixar el juliol de 1636 dues dedicaria al comerç com el seu pare, i en Salvador, setmanes abans de morir, es dedueix el lloc on es que sembla que no es va dedicar a res de profit. trobava la casa pairal dels Milans quan diu “... villa Caneto in loco vulgo dicto la caldeta...”. Es refereix La branca dels Milans comerciants al carrer que durant tres segles es va dir de la Caldeta Baixa, és a dir, el tram de carretera comprès entre la En Marc Antoni Milans, fill i hereu d’en Bartomeu part baixa de la riera de Sant Domènec i el lloc que Milans, es va casar amb Magina Roig. Van tenir dos molts anys després seria l’estació del tren. fills, en Joan i en Bartomeu Milans Roig, que serien L’emplaçament d’aquesta casa ens el confirma els que continuarien la nissaga i la deixarien dividil’article que el company de redacció, en Joaquim Pera da en dues branques. També van haver-hi altres Isern va dedicar a Sant Josep Oriol i la relació del germans que no van passar de la infantesa i Sant amb Canet i la família Milans, publicat en el Sot germanes, que en casar-se canviarien el cognom de l’Aubó núm. 29 [2]. propi i adoptarien el dels respectius marits, com Del mateix testament d’en Joan Milans Roig, el llavors era habitual. comerciant, es dedueix la molt bona entesa que teEl germà gran, en Joan Milans Roig, va seguir la nia amb el seu germà Bartomeu, el navegant, quan tradició familiar, continuador de la línia dels l’institueix com el seu marmessor i el posa en la línia comerciants, de la qual després també sortirien successòria immediatament després dels propis fills. metges i músics destacats.

El començament dels Milans navegants Bartomeu Milans Roig - La Confraria o Germandat de Sant Elm

La Torre de Mar. Al segle XVII la Germandat de Sant Elm hi tenia situats uns canons per a dissuadir possibles enemics

El germà petit, en Bartomeu Milans Roig, es va dedicar a la navegació, segurament empès per les necessitats de transport dels negocis familiars i va ser l’iniciador de la branca dels Milans navegants. En Bartomeu Milans Roig era fill de Marc Antoni Milans i havia nascut a Canet el 1600. Es va casar amb Joana Arquer amb qui va tenir quatre fills i una filla. Va morir a la plenitud de la vida, als quaranta-cinc anys. Una de les seves actuacions rellevants va ser l’any 1619 amb la fundació de la Germandat de Sant Elm [3]. Diguem que els canetencs de llavors, com els de tots els pobles de la costa, havien de fer front a les ràtzies dels pirates nord-africans, i els navegants eren els que en patien més sovint les conseqüències. Sempre n’hi havia uns quants en situació d’esclavatge

El Sot de l’Aubó

article a les masmorres d’Alger i Tunis, tot esperant que les seves famílies en paguessin el rescat. L’objectiu de la Germandat era defensar els interessos dels agermanats i recollir fons per l’alliberament dels captius. Un dels firmants de l’Acta fundacional de la Germandat va ser en Bartomeu Milans Roig, iniciador de la nissaga dels Milans navegants. La línia successòria va continuar després amb el seu fill Benet Milans Arquer i després per casaments successius dels descendents, van anar emparentant amb altres famílies canetenques de navegants destacats com els Cirés, els Xiqués, els Clausell, els Prats, els Sabater, etc.

Benet Milans Arquer Amb ell tenim la segona baula de la cadena dels Milans navegants. Havia nascut a Canet el 1632, fill de Bartomeu Milans Roig i de Joana Arquer. Es va casar amb Mariàngela Prats amb la qual va tenir quatre filles i dos fills. Era mariner de professió, com consta en el seu testament. Va morir als quaranta-sis anys. La línia successòria va continuar amb el seu fill Salvador Milans Prats.

Salvador Milans Prats Nat a Canet el 1663. Fill de Benet Milans Arquer i de Mariàngela Prats. Casat en primeres núpcies amb Margarida Gofau, sense fills i en segones núpcies amb Paula Cirés amb la qual Acta de funcació de la Confraria de Sant Elm de Canet de Mar va tenir tres fills. De professió navegant, va continuar la tradició ma- l’època colonial, li han dedicat l’atenció. Els seus rinera del seu pare i del seu avi. El trobem en l’Acta començaments, com els de tots els navegants catalans de novembre de 1696 de la Germandat de Sant Elm, de l’època, van ser els del comerç de cabotatge per per la qual es decreta que no s’hi puguin inscriure les velles ribes del Mare Nostrum, amb incursions els procedents de les illes, com Mallorca, Sardenya, per l’Atlàntic Nord. etc., pel seu major perill de caure en captivitat, així La ruta d’Amèrica era, però, la que seduïa a aquells com tampoc no s’admetin els de Mataró, en justa patrons i pilots quan veien arribar al port de Cadis reciprocitat ja que ells tampoc no admetien els de els galions castellans carregats de la plata que s’havia extret de les mines americanes; ruta, però, que la Canet. Com a navegant, li va tocar entrar al servei del rei monarquia castellana continuava prohibint als Felip V a la guerra per la reconquesta de Sicília. En catalans des del temps de la Descoberta. Salvador Milans sembla que va morir a la batalla del Durant les dècades del 1730 i 1740, en Francesc cap Passero, prop de Siracusa, en què l’esquadra Milans, que ja era un experimentat pilot, navegava anglesa de Byng destrossà l’esquadra espanyola de al servei del comerç barceloní cobrint amb el seu l’almirall Gaztañeta l’11 d’agost de 1718. En el Llibre vaixell la ruta de Barcelona a Cadis, ruta que estava Parroquial d’Òbits, consta Sicília com a lloc de la mort, atenyent una gran prosperitat. No oblidem que Cadis la guerra com a causa i com a data el setembre de era on estava centralitzat tot el comerç de la carrera 1721, que no és la data de la seva mort sinó la del d’Índies, tant el que sortia d’Espanya com el que retornava d’Amèrica. novenal celebrat a Canet en record seu. Entremig dels sovintejats viatges, diguem que en Milans, el 1733, va fer una pausa a les seves rutes Francesc Milans Cirés marítimes per casar-se amb Francesca Clausell, Nat a Canet l’any 1706. Era fill de Salvador Milans també de família de navegants canetencs i amb qui va tenir un reguitzell de fills i filles. Prats i de Paula Cirés. Estem davant del navegant més rellevant de la Corria l’any 1749 quan es van donar una sèrie de nissaga dels Milans. Els historiadors del comerç de circumstàncies favorables i els comerciants 23

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó barcelonins van obtenir l’extraordinari permís extraordinari pels catalans- de noliejar un vaixell sencer per a la carrera d’Índies. No és que fos la primera vegada que el rei concedia tal gràcia, però sí que era un cas excepcional. No entrarem ara a comentar el canvi d’estratègia que s’estava operant en el comerç colonial. El cert és que s’estava abandonant el vell sistema de les flotes formades per l’agrupament de pesats galions castellans, presa fàcil dels ràpids vaixells corsaris i pirates, tot passant a maniobrables vaixells més mariners i amb bones defenses artilleres. Resumim el que l’historiador Pierre Vilar ens diu de l’expedició promoguda per un poderós grup de comerciants barcelonins, amb l’objectiu de començar a trencar el bloqueig de la carrera d’Índies als

catalans: El vaixell que van escollir per l’ocasió era la fragata “Ntra. Sra. de Montserrat i Sant Antoni de Pàdua”, coneguda com «La Perla de Catalunya» de 229 tones, que portava en Francesc Milans de patró. El noli de l’anada era sobretot productes del camp català com aiguardent, vi i fruites seques, a més de gran quantitat d’eines de ferro. El vaixell, sortia del port de Cadis el 12 de juliol de 1749 amb destí a Veracruz (Mèxic o Nueva España com llavors es deia). Allí es va vendre tot el noli, mirant d’obtenir els millors preus i condicions. De tornada, arribà al port de Cadis el 30 de juliol de 1750, amb un carregament format per una important partida de plata i altres productes colonials. L’expedició es va tancar sense contratemps i amb un notable èxit comercial i econòmic.

Arbre genealògic de la f

El Sot de l’Aubó

article Després de l’èxit obtingut, en Francesc Milans anava preparant una segona expedició a Veracruz, igualment amb «La Perla de Catalunya» i sota els auspicis dels comerciants barcelonins. El professor Carlos Martínez Shaw, en el seu llibre «Cataluña en la carrera de Índias» ens dóna notícia que el 1753, abans de la sortida de la nova expedició, en Francesc Milans es va poder registrar a la “Matrícula de Cargadores a Indias”, cosa que li permetia comerciar directament amb les colònies sense necessitat de testaferros castellans. La segona expedició del patró Milans, sortia del port de Cadis amb destí a Veracruz el 10 de juliol de 1753 i retornava el 19 de juliol de 1754, repetint l’èxit comercial i econòmic del primer viatge. Fins aquí el que coneixem de la seva participació directa a les expedicions ultramarines,

que sens dubte li van proporcionar una folgada posició econòmica. Després ja el trobem instal·lat a Canet, col·laborant amb la Germandat de Sant Elm de la qual va ser designat clavari entre els anys 1760 al 1762 i va cotitzar com a patró de vaixell durant molts anys. El 1759 moria la seva esposa Francesca Clausell. En Francesc Milans, vidu i carregat de fills i filles i amb una bona posició social i econòmica, va optar per casar-se en segones núpcies. Ho realitzaria el març de 1761 amb la canetenca Anna Ma. Roig, amb qui encara va ser a temps de tenir dos fills: en Francesc, nat el febrer de 1762, que de gran es dedicaria al comerç i en Bernat, nat el novembre de 1763, que seria sacerdot i mestre de violí de la Capella de Canet. En Francesc Milans Cirés moria a Canet el desembre

família Milans navegants

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó de 1787 a l’avançada edat de 81 anys, amb el privilegi de ser enterrat dins l’església parroquial.

Jaume Milans Clausell Nat a Canet el febrer de l’any 1735. Era fill d’en Francesc Milans Cirés i de Francesca Clausell. Seguint la tradició familiar, en Jaume Milans va escollir de ben jove l’ofici de navegant. Es va casar als 26 anys, edat en què ja figurava com a patró. El casament el març de 1761 va ser amb Caterina Cruanyes, filla del patró Salvador Cruanyes, d’on veiem l’afinitat que hi havia entre les famílies de navegants, amb tendència a l’endogàmia, segurament per interessos patrimonials. No hem pogut localitzar les rutes que va navegar en Jaume Milans, però en tot cas creiem que no se li poden atribuir grans expedicions com les que havia protagonitzat el seu pare. En el llibre de la Germandat de Sant Elm hi consten les cotitzacions pels beneficis obtinguts dels seus viatges, però es limiten a deixar constància “per viatges a Ponent”, sense especificar ni les rutes seguides ni els destins. En Jaume Milans Clausell moria a Canet l’octubre de 1803, als 68 anys.

Els últims Milans navegants Reial decret de febrer de 1778 pel que s’establia la llibertat de comerç

La segona meitat del segle XVIII aplega uns per a tots els ports espanyols amb les colònies d’Amèrica anys esplendorosos per a la Marina catalana (Marina mercant, com no podia ser d’altre mane- línia masculina, van passar a ser Macià i després ra), amb la paulatina liberalització de la navegació i Metzger. del comerç de la carrera d’Índies, que anava passant de forma notable a mans dels catalans. Paral·lelament, JOAN BALLART I CLOS s’anaven produint grans canvis socials, portats per les noves idees de la Il·lustració, de la qual naixien NOTES: les dues grans revolucions, la Francesa i la Indus- La recent desaparició de l’Arxiu Parroquial quan s’estava preparant aquest article, ens impedeix justificar l’origen trial. d’una part important de les dades històriques que donem. Les noves necessitats del comerç van forçar un Aquestes dades les havíem extret dels llibres sacramenals de la increment espectacular en la construcció de vaixells, Parròquia de Canet i qui hi tingui interès, les podrà comprovar així com la necessitat de més patrons i pilots a Girona. qualificats. En aquest context general de bonança, (1) Josep M. PONS I GURI: Origen del municipi de Canet. Edicions el patró arenyenc Josep Baralt posava en marxa la Els 2 Pins seva Escola de Pilots, que venia a cobrir unes (2) En el lloc on havia estat la casa dels Milans, en Joan Carbonell necessitats bàsiques que hi havia a tota la comarca Paloma hi va bastir la seva segona fàbrica. Podem afegir que això passava el 1904 i que el 1908, per compra-venda, passava i que tant de prestigi va assolir. a ser la segona fàbrica Romagosa. Malgrat la bona situació general, els Milans navegants (3) Mossèn Pere Matamala va fer un acurat estudi de la és com si s’haguessin anat apagant i amb prou feines Germandat de Sant Elm, dins del llibre Les Torres de Moros de deixen rastre de la seva activitat. Sols hem trobat l’Editorial Cannetum. que a l’Escola de Pilots d’Arenys hi estaven Documentació: Arxiu Parroquial de Canet: Llibres de Baptismes, Casaments, matriculats els joves canetencs Salvador Milans l’any Defuncions i Testaments. 1783 i Jaume Milans el 1826, però ignorem si mai La Confraria de Sant Elm de Canet de Mossèn Pere MATAMALA. Editorial Cannetum. van arribar a patronejar algun vaixell. Sembla que la extinció del cognom Milans a Canet, Cataluña en la carrera de Indias de Carlos MARTÍNEZ SHAW. Editorial Crítica. va ser deguda a com els va succeir als seus parents, Catalunya dins l’Espanya Moderna de Pierre VILAR. Edicions els Milans comerciants, que per esgotament de la 62. 26

El Sot de l’Aubó

article

Un poema de Josep Carner llegit davant del rei Alfons XIII Albert Manent i Segimon

Canet de Mar hi ha el castell de santa Florentina, que és una antiga casa amb merlets. Amb el triomf de Felip V, van haver de treure’ls. La pairalia estava força desfigurada, i Lluís Domènech i Montaner la va reconstruir a la primeria del segle XX tot convertint-la en un castell més aviat sofisticat. Per exemple, hi trobem uns finestrals gòtics semblants als del monestir del Tallat, a la Conca de Barberà, el qual ha sortit, en els darrers anys, d’una ruïna que l’anorreava gràcies a la voluntat de mossèn Benet i un grup d’entusiastes, i ara s’hi celebren romiatges religiosos. La casa pertanyia a la família Montaner,

de Canet, però per daltabaixos familiars la van haver de vendre. Anys després, Ramon Montaner i Vila i Mataplana (Canet de Mar 1822-Barcelona 1921) la va poder comprar de nou. La germana d’en Ramon era casada amb un impressor editor de cognom Domènech, pare de l’arquitecte modernista. Ramon Montaner va aprendre l’ofici d’editor en aquella modesta editorial (E. Domènech), i el 1861, amb un soci de cognom Simon, fundà l’Editorial Montaner y Simon, que tenia la seu al carrer Aragó on ara hi ha la Fundació Tàpies i que també construí Lluís Domènech i Montaner. L’editorial, desapareguda fa una vintena d’anys, es distingí per grans edicions il·lustrades, obres de consulta i d’art i també “novel·les per entregues”. Simon duia la part co-

Seguici reial d’Alfons XIII desfilant per Canet

El Sot de l’Aubó

Sopar de gala al saló principal del Castell de Santa Florentina

mercial i Ramon Montaner, la literària. Montaner, d’ampla cultura, era bibliòfil i tenia una bona biblioteca, amb obres de Víctor Hugo i Alfred de Musset, però el 1936, amb l’esclat de la guerra civil van buidar el pis on vivia i se n’endugueren els llibres.[1] El fill de Ramon Montaner i Vila i Mataplana va tenir tres fills. Dos nois i una noia, Júlia, la qual es casà amb Ricard de Capmany i Roura. Tot i que era decorador, no va treballar pràcticament mai. Muntava a cavall i duia un barret xamberg. Segons el seu fill, Ramon de Capmany i Montaner (Canet de Mar 1899Barcelona 1992), conegut pintor d’una gran cultura, especialitzat, en el grup dissident religiós de Port Royal, el seu pare va ésser diputat per la Lliga i a Canet mantenia una tertúlia amb Narcís Verdaguer i Callís, el jove Francesc Cambó, el poeta Joaquim Riera i Bertran, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, un tal doctor Serra (segurament es tracta de Marià Serra i Font, Canet de Mar 1866-1923) i el jove Josep Carner, el qual estiuejava a Canet de Mar. Aquest, a més, va tenir-hi uns amors romàntics –als quals s’oposà la família d’ella—amb Anna Domènech i Ballester (Canet de Mar 1893-Barcelona 1973), filla de l’editor Eduard Domènech i Montaner. [2] El 1908, Ramon Montaner i Vila i Mataplana va aconseguir que el rei Alfons XIII anés a sopar al castell de Santa Florentina. Josep Rovira Fors, al seu article “Fa quasi cent anys de la visita del rei Alfons XIII a Canet” (El Sot de l’Aubó, Canet de Mar, desembre de 2006) dóna molts detalls d’aquesta visita del 4 de novembre i explica, que acompanyaven el monarca, entre d’altres, el president del consell de ministres, 28

Antonio Maura, el general Milans del Bosch i el governador de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo. I ens ofereix una nota de color sobre l’espectacle: “Ja era el capvespre del 4 de novembre de 1908, quan emprengué el camí vers el castell de Santa Florentina. Un centenar d’homes amb atxes de vent il·luminaven el pas de la comitiva reial. L’arribada al castell esdevingué un esclat triomfal de descàrregues de morteret i xiscles de trompeta i bandes de música, que eixordaven i retronaven l’aire mentre a la torre de l’homenatge s’hissava amb calma el penó reial”. Instal·lat el rei, el noi Ramon de Capmany, de vuit anys, molt atemorit, li lliurà en una safata les claus del castell tot dient-li: “Estas son las llaves de vuestra casa”, segons m’havia contat l’interessat. El pintor recordava el gran àpat del sopar, amb llagosta i pulardes i escots generosos de senyores. Rovira ens ofereix el menú, escrit en francès per suggeriment de mossèn Joan Tarré, que després seria bibliotecari de l’Institut Catòlic de París. La vetllada literària i musical començà amb la lectura d’un poema de Josep Carner, que li havia encarregat l’amo del castell i pel qual, segons Ramon de Capmany, li donà quaranta duros, una fortuna en aquella època. Capmany deia que el recità l’actor Ramon Tort i Desheures, mentre que Rovira afirma que ho va fer Fernando Villalonga, de la companyia del Teatre Novetats de Barcelona. També s’hi llegiren versos de Maragall i de Guimerà i s’hi van interpretar cançons catalanes. El poema de Carner es diu “Salutación”, fa així:

El Sot de l’Aubó

article “En el sepulcro, dó nació extenuado por su gloria, el paladín se estremeció cual presintiendo una victoria. Que de la muerte el sueño eluda; corra a tus pies, Rey de Aragón; venga a humillarse su pendón— Rey, el castillo te saluda. Brillan los aires de placer; suenan trompetas y añafiles; lucen las flámulas doquier; y trovadores, ministriles, en la morada linajuda han renovado su canción; hiende los aires un halcón— Rey, el castillo te saluda. Ojos de luz, garganta en flor vuelven las damas a porfía; en la sutil corte de amor dictan la ley de cortesía; al contemplarte, se desnuda la más gentil aparición de la fantástica visión.— De un tiempo heroico de valor. Todo el ejército esforzado. en homenaje a su Señor se alza el polvo del pasado. No hay en su fe cansancio o duda, hoy, a la fausta evocación llénese almena y torreón. Todo el castillo te saluda. Quiero loar y saludar a una belleza soberana hoy apartada de este mar, lejos de tierra catalana. Nuestra añoranza es muy aguda Dila, Señor, con emoción al recordar nuestra visión: —Reina, el castillo te saluda.— Canta la piedra informe y ruda, como un amante corazón; Todo el castillo es hoy canelón. —Rey, el castillo te saluda.”

Pati d’armes del Castell guarnit per l’ocasió

Els versos de Carner són molt Saló del tron a punt de la recepció del monarca retòrics i artificiosos, però tècnicament ben elaborats. És una exaltació del monarca i de la reina i vol demostrar que fins Ferran Soldevila m’havia dit que el poema que tothom li retia un fervorós i hiperbòlic era un sonet. Tal era llegenda. homenatge. Fent-ne una doble lectura, ens adonem que, en el fons, el poeta es riu de l’acte solemne i ALBERT MANENT SEGIMON ampul·lós, i ho fa també amb una retòrica ampul·losa Escriptor i brillant. Un episodi més de l’esperit irònic de Josep [1] Trec dades de l’entrevista de Lluís Permanyer del 8 de Carner. novembre de 1987 a La Vanguardia amb el títol de “Ramon de Després es llegiren poemes de Guimerà, Maragall i Capmany. Evocación de dos relevantes familias barcelonesas.” Rubió i Ors. Aviat Alfons XIII va donar a Ramon Montaner i Vila i [2] Vegeu Joan Alegret, “Una noia canetenca, gran amor del poeta Josep Carner”, dins “Festa Major de Canet de Mar, Mataplana el títol de comte de la Vall de Canet. 1975, 5 p.s.n. M’ha costat anys obtenir el poema carnerià, que serva gelosament el senyor Josep Rovira Fors, antic alcal- Nota: Aquest article va estar publicat a la revista Els Marges de de Canet, a qui agraeixo la gentilesa. Recordo núm. 83, la tardor de 2007 29

El Sot de l’Aubó

Camins a Pedracastell (2) El camí de la Serra Antoni Cruanyes Becana

l punt de trobada per iniciar el camí a Pedracastell pel camí de la Serra es pot fixar al peu de la creueta de pedra, avui situada dalt de les escales que ens porten al parc de la Misericòrdia, i molt encertadament ubicada, a prop de les noves escoles Misericòrdia, com a “ Creu de Terme “, semblant o igual a la que es troba (o trobava) a l’entrada del castell de Santa Florentina. (Aquesta creu de Sta. Florentina fou construïda per l’escultor Carles Flotats l’any 1904).

Altrament, i com a fet destacable és que va sobreviure al sedàs que van sofrir molts carrers de Canet entre els anys 1936 – l979. A la dècada dels 80 del segle passat fou objecte d’una acurada restauració realitzada per l’artesà serraller Josep Fabré, encara que actualment mostra alguna petita part deteriorada.

Creu de “terme” ubicada a l’entrada del parc de la Misericòrdia. Originalment obria el camí de la Serra i fou traslladada per facilitar la construcció de les noves escoles.

Placa col·locada l’any 1918 en memòria de Carles Pascual i Puig, pròcer americà que impulsà la construcció del santuari de la Misericòrdia.

Tot seguit i just iniciat el camí ens trobem al peu de la placa de ferro bellament forjada, que en memòria del canetenc Carles Pascual i Gual, i segons dibuix de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, es va inaugurar l’abril de 1918, i que, fins als nostres dies i, des de gairebé cent anys assenyala aquesta via.

Immediatament de posar-nos en marxa ens trobem a l’avinguda Angel Planet, coneguda més popularment per «carrer de les escoles Misericòrdia». El nom fou proposat per Quirze Planet durant la seva alcaldia, en memòria de qui, durant molts anys, fou una persona prou important en la administració de l’hospital

El Sot de l’Aubó

article de Sant Pau de Barcelona i molt útil a persones necessitades de la nostra població. Efectivament, en el moment de donar nom a aquest nou carrer, a proposta del batlle Sr. Quirze Planet, i, per unanimitat, li fou donat el nom que avui mostra. L’espai que ocupen les escoles Misericòrdia era, en la part alta, propietat dels senyors Font, els quals tenien una petita caseta de camp tota ella voltada d’un petit i bell jardí que amb molt bona disposició facilitaren per a l’edificació de les noves escoles, cosa que féu desaparèixer aquesta caseta. Aquest anomenat camí de la Serra o de cal Pare Joan, en molt bon estat de conservació, permet el rodatge de vehicles a motor fins el cim de la Creu i en facilita un ràpid accés, tot i que no pot de cap manera millorar el plaer d’una bona excursió a peu. Per aquest camí, doncs, i un cop superades les escoles Misericòrdia s’arriba promptament al servei municipal de deixalleria, servei públic de gran utilitat. Al davant mateix, a la dreta del camí, s’hi troba l’entrada a la masia de cal Bisbe, propietat de la família Riera - Cabané, des de molts anys fortament vinculats a la nostra vila de Canet. Al terreny d’aquesta masia fa anys que no s’hi conrea res i darrerament es troba en estat d’abandó. Francesc Arcas, en el seu llibre sobre les masies Masia de cal Bisbe. Tot i que no s’hi conrea, la masia està habitada per un canetenques ens diu el següent respec- ciutadà holandès. Annex a la masia hi ha una petita capelleta. te aquesta masia: “Masia ubicada entre la nova deixalleria, l’autopista i can Niella. És de petites dimensions, d’ època moderna. La façana és de tres cossos i la teulada cau sobre ells. La porta d’entrada és prima i llarga i es repeteix en el pis del damunt. Al costat de la construcció hi ha un porxo annex construït als anys 40-50. Recentment la masia està habitada per un ciutadà de nacionalitat holandesa, tot i que la resta de l’horta està sense conrear. Sembla que el seu àlies es deu a l’existència d’un familiar religiós que fou canonge, i que el poble pla coneixia com a «cal Bisbe». Reprès el camí, un cop traspassada l’autopista i a dos o tres-cents metres a la dreta, ens trobem, a l’entrada del mas de la Roca del Ram, amb una petita i antiga creu de ferro muntada dalt d’una Entrada a la finca de cal Pare Joan Badaró, avui de la família Manresa roca, com a mostra de cristiandat i benvingu-da a aquest mas que també es coneixia on el pare Joan Badaró hi feia llargues estades com a cal pare Joan Badaró, franciscà que en fou d’oració i reflexió. El pare Joan Badaró, franciscà propietari fins a la seva mort l’any 1895. del convent de Sant Josep de Mataró va deixar aquest En un lloc allunyat de la masia existeix encara una convent per tal d’atendre la seva mare malalta i d’edat petita barraca de les anomenades de “volta de canó” molt avançada, coincidint també amb la dissolució 31

El Sot de l’Aubó

Interior de l’oratori

Oratori del Mas de la Roca del Ram

Font de Sant Gil

Francesc Cambó, d’excursió a la Creu de Pedracastell

Capelleta circular de Sant Gil

El Sot de l’Aubó

article de les ordres religioses i crema de convents de l’any 1835. Posteriorment, el nou propie-tari fou el Sr. Gil Bonnemaison, sogre del polític catalanista Verda-guer i Callís, protector de Francesc Cambó Batlle a qui tenia per passant. Amb motiu de l’atemptat que va sofrir aquest polític català a Hostafrancs, el mas de cal pare Joan es va convertir en un lloc de pelegrinatge per tal de visitar l’ il.lustre estadant convalescent. A la part posterior de la masia, a la planta baixa, es troba l’oratori on els successius propietaris del mas celebraven les cerimònies religioses. La senyora Francesca Bonnemaison fou Reina dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1892 i posteriorment fundadora de l’Institut de Cultura de la Dona, féu repetides visites i estades al seu mas de la Roca del Ram fins a la seva mort ocorreguda l’any 1949. Sobrepassada l’entrada de cal pare Joan, part amunt del camí, també a la dreta, queden les restes del que fou durant molts anys un petit altar o capella dedicat a Sant Gil, que el pas dels anys ha malmès en gran manera i que fa de mal veure quasi desaparegut entremig d’un bosc de pins espessos. Només podem atribuir el seu estat a la conducta destructora d’aquells passants més llençats a malmetre tot el que troben al seu pas que a gaudir d’allò que ens han llegat els nostres avantpassats. Tal vegada encara estaríem a temps de salvar aquest petit altar si li estalviem un destí semblant al de la capella del Sant Crist! El pare Joan Badaró era d’origen maltès i un home molt culte i prou conegut al món sencer pels seus treballs sobre botànica i música, seguint l’escola de Donizetti de qui en fou alumne. Canet manté la seva memòria en una placa ubicada en la petita font del carrer del mateix nom, alçada gràcies a la generositat dels senyors Quirze Ferrer i Josep Planet. El mas de cal Pare Joan Badaró fou adquirit l’any 1947 pel Dr. Sr. Gerard Manresa, personalitat gratament recordada pels vells canetencs que varen ser testimonis de la gran tasca Font del carrer del mateix nom, amb la sanitària que incorporació de la placa in memoriam del durant anys pare Joan Badaró. va desenvo-

lupar a benefici dels malalts de tisi, malaltia que durant els anys de la postguerra civil es va abatre com una plaga sobre la nostra vila de Canet. La seva tasca fou el complement del gran esforç que va fer la societat canetenca per a dotar-se d’un pavelló antituberculós que durant llargs anys fou centre d´acolliment i assistència per molts dels malalts que sofriren aquesta terrible malaltia. (Aquest pavelló ha estat enderrocat recentment per donar lloc a l’actual reforma que, molt encertadament s’ ha efectuat a l’Hospital Guillem Mas de la nostra vila de Canet). Seguint el nostre camí arribem a les terres anomenades de «la Barnoya», durant molts anys terres de vinyes conreades per diversos comparets fins que el pas dels anys va forçar-ne l’abandó i es convertiren actualment en espessos boscos de pins quasi impenetrables. En aquest ampli espai de terra s’ hi construïren modernament dos habitatges actualment ocupats, un pel conegut presentador de televisió Sr Xavier Sardà, a la part més alta i més propera al camí de la Serra, i l’ altre, força més avall, amb accés originalment pel rial de l’ Albó. El camí va seguint quasi encaixonat entre boscos espessos que limiten extraordinàriament la visió panoràmica fins a tocar del barri d’entrada del mas Sardà que per les seves característiques també limiten força la visió de l’altre costat. El nom de « Barnoya « s’ha mantingut al llarg dels segles (almenys des del XVI ) i es deu a les darreres filles pubilles dels Barnoy que, en passar el temps, quedaren sense fill hereu. Tot i així, seguint el costum de perpetuar els cognoms de les famílies, aquest espai és conegut popularment i fins als nostres dies, com a “terres de la Barnoya”. Durant anys aquestes terres foren propietat dels senyors Casals, entre altres. Ja propers al cim de Pedracastell, passem pel lloc anomenat “ Ben-te-veo”, l’anècdota del qual, molts ja coneixem, i pel peu del turó d’en “Vadoriques”, llocs de referència de l’entorn del cim de Pedracastell on fem arribada i parada al peu de la fita dels termes de Canet - Sant Iscle. Visita obligada per a tot aquell que puja al cim de Pedracastell és la creu que s’enlairà, per tercera vegada l’any 1954, gràcies a la generositat del Sr. Higini Negre, sota la direcció de l’arquitecte Puig i Boada i l’ajuda i participació entusiasta del poble de Canet.

El Sot de l’Aubó

ANTONI CRUANYES BECANA

El Sot de l’Aubó

Mots en desús que encara vaig sentir a Canet Cap llengua, dialecte, modisme o gir local és més o menys valuós que un altre John Edwards (sociolingüista)

Xavier Mas Gibert

COMBOIAT V. Tr. Acomboiar. Acompanyar d’un lloc a un altre (algú o alguna cosa) per tal de protegir-lo. // Per ex. Tractar bé, confortar. Se sentia molt acomboiat per la seva família. //Un vaixell de guerra, fer escorta a d’altres vaixells més o menys importants, especialment als vaixells mercants. A Canet en sentit figurat, quan algú anava ben acompanyat se solia dir: —«Apa nanu tu sí que vas ben acomboiat».— O si volien convèncer algú per formar d’algun seguici o d’una colla etc. —«No t’ho pensis tant, que aniràs molt ben acomboiat». Paraula d’origen mariner evident. No l’he sentit mai terra endins. ADONDAT. Una mena d’animal salvatge que ningú no havia ADONDAT. Els convidats Emili Teixidor, pàg. 242. ADONDAR. Verb. Domar, fer perdre la salvatgia o el mal geni a un animal o a una persona rebel; vèncer, subjectar, equivalent al domeñar castellà.// refl. Acomodar-se, avesar-se a una cosa que abans era molestosa o difícil. “Adondar-se al treball” p.e. . Acomodar-se en un lloc estret, adaptar-s’hi amb esforç, equivalent a entaforar-se. Etim.: pres del llatí addomitare, ‘domesticar’. DCVB, vol. 1 pàg. 206. ATUPAR/Tupar. Verb. Enfrontar-se amb algú o colpejar algú. Ex. “Van tenir una atupada molt forta”. Equivalent a «choque» en castellà, l’atupada però possiblement té més matisos. Pot haver-hi una atupada entre persones com ja s’ha dit que pot ser d’agressió física o merament dialèctica. També hom pot rebre una atupada de vent per exemple: “Llavors va atupar-los violentament la tramuntana”. També pot haver-hi una atupada de cotxes o de trens, o entre dos exèrcits etc.. Però també entre dos polemistes que discuteixen quelcom i tenen una gran tupada o atupada merament dialèctica. A Mallorca, atupar algú és equivalent a agredir-lo físicament. Cinquanta anys enrere aquest era un terme que a Canet s’utilitzava normalment, sobretot en el sentit que dues persones havien tingut una “agafada” que s’entenia que més aviat havia estat dialèctica que no pas física. Quan vaig viure a Mallorca els anys 1963/4 tothom feia anar «l’atupar», però en el sentit d’agredir físicament. “Sa seua mare va donar-li una gran atupada. P.e. significava que l’infant en qüestió havia estat fortament apallissat per la seva mare. A Canet també es deia RETOPAR en el sentit de rectifi34

car o esmenar. Derivació d’atupar amb tota probabilitat suposo. P.e. “Quan en Josep va sentir el que deia el va retupar”. BIENTEVEO. A Canet durant més d’un segle s’ha explicat que el turó d’en Vadoriques, a partir d’un moment indeterminat del segle XIX va passar a anomenar-se el Bienteveo o Benteveio perquè els immigrants a Cuba que aconseguien tornar a Canet, la primera cosa que feien era pujar a Pedracastell i des del turó d’en Vadoriques exclamaven emocionats: “¡Canet que bienteveo!” o altres deien, “¡Canet que benteveio!” perquè després de passar la major part de la vida a Cuba barrejaven el català i el castellà crioll. Curiosament, en un llibret de poemes cubans per a infants d’una tal Josefina de Diego, trobo que en realitat el Bienteveo és un ocell d’aquelles terres. BREGÓS. Equivalent al follonero castellà. DECELAR Verb. Josep Sebastià Pons fa anar el mot decela en el poema “L’amic Ventura”: “Quan decela els secrets de la natura”. O sigui que el verb decelar que vaig trobar per primera vegada en el llibre d’Hilari Raguer a “El incienso y la pólvora”, també es pot utilitzar en català com tots els mots savis i tal i com ho demostra aquesta vers del poema de Josep Sebastià Pons. DESBOTAR. Netejar les bótes de vi de residus i pòsits i per analogia fer de ventre en males condicions, quan hom patia de trastorns intestinals o a causa d’haver ingerit una purga. DONAR UNA SURRA = apallissar algú. És un castellanisme de zurra i de zurrar. «Zurra», molt d’origen incert, probablement preromà. DCVB,Vol 10, p. 82. FLINGANTADES, cops donats amb un flingant, fuet o quelcom que flinga o es vincla: una singla per exemple, potser per això a Canet també en dèiem cinglantades. Equivalent a «azotar» en castellà. DCVB, Vol.5 pàg. 917 FORRO/A adj. Alforro. Improductiu, estèril, dit especialment de les ovelles, les vaques i les cabres, etc. D’aquesta manera s’anomena a la Garrotxa una femella en edat de procrear que no queda prenys. De fet forra o alforra és l’antònim de prenyada, però en el dret feudal del qual provenia la paraula, en realitat volia dir lliure o llibert/a. En castellà s’anomenava “aforrado”, suposo que era un terme que provenia

El Sot de l’Aubó

article del dret romà i que per tant, en català se n’hauria de dir aforat. Aforat avui dia és algú que gaudeix d’una jurisdicció privilegiada, polítics, diplomàtics etc.. “I per presumpció de la voluntat dominicana quedava aforat (llibert), l’esclau que es casava amb una dona lliure, sabent-ho el seu amo i no contradient-lo; o l’esclava que es casava amb el seu amo.. Per la mateixa raó quedava lliure el serf que es feia capellà fins i tot en contra de la voluntat del seu amo si ja era diaca, missacantant o bisbe. L’esclau que fugia a terra de moros es feia lliure, d’igual manera que el moro captiu que entrava en terra cristiana també se’l considerava llibert. Per cert que, tant a la Garrotxa com al Ripollès, quan l’animal de pastura se separava del ramat i restava a muntanya a l’hora de la transhumància també se l’anomenava llibert i no era propietat de ningú, o sigui, que era propietat de qui l’havia. A La Canya encara hi havia un personatge conegut com en León que vivia de capturar i vendre’s la carn a la menuda dels animals lliberts que aconseguia capturar. Jo mateix n’hi havia comprat. Aquest singular personatge me’l va fer conèixer el malaguanyat Miquel Mercer (Quel de la Boada), que coneixia tothom que tenia quelcom a veure amb els usos i costums més antics del país. GALIASSA = En origen una galera molt gran. Se solia dir “esta fet un galiassa” a algú que havia crescut excessivament o desmesuradament i era massa gros i feixuc per l’edat que tenia. També he sentit dir GALIÓ en el mateix sentit. “Està fet un galió” p.e... GANASSA del mateix sentit que GANÀPIA = Persona adolescent o adulta que fa coses pròpies d’una criatura. JOANFACOSES. El canetenc Carles Carqués en una de les seves novel·les inèdites parla d’en Joanfacoses no pas referit a una persona concreta sinó genèricament a qui es excessivament afeccionat als invents i a fer coses noves. Es tracta d’una terminologia que jo encara recordo i que es referia a les qualitats o defectes d’algú que no parava de fer invents o provatures d’això i d’allò. Era un qualificatiu que s’aplicava a tothom que tenia aquestes característiques o defectes: “Si no pares de fer provatures en direm en Joanfacoses”. Era quelcom semblant a “Milhomes” aplicat als escarransits que es pensaven que eren uns Hèrcules. D’aquesta mena de motius generalistes n’existien més hi havia per exemple: en “Pepitollegeix”. D’aquest en coneixem la gènesi i tot. Sembla que va néixer a la fàbrica de can Romagosa on hi treballava

la muller de l’obrer intel·lectual en qüestió, la qual, quan s’hi va casar, a la fàbrica no parava d’explicar admirada que el seu marit, en Pepito, llegia. A més d’estar-ne cegament enamorada l’admirava tant per aquesta raó que iniciava les seves explicacions superlatives amb “En Pepito llegeix un llibre que etc....”. També existia en “Perebufa”, en “Peremenjapà” i en “Peremames” que no era altre que l’eximi arquitecte Pere Domènech Roura, fill de Domènech i Montaner, a qui vaig conèixer perfectament. En “Mitrapo” (deformació de “Mira que t’atrapo”, l’”Àngelfart”, en “Pocagana”, en “Joancalent” en “Palitroques”, en “Pixacàntirs” i fins i tot l’“Amorramerdes” (que li venia d’haver AMORRAT la pròpia defecació a un personatge que cada dia se li anava a cagar a l’hort). El més famós dels escatològics eren en “Merdabullida” i també en “Pixaconies”, en “Pixacàntirs”, en “Cagaionsiaigua” i molts i molts d’altres que ara no em vénen a la memòria. Segurament d’aquesta mena de motius n’han sorgit adjectius qualificatius com “ser un poca pena”, “un pixa freda” o un “torracollons” i altres per l’estil. La majoria d’aquests motius els havia escoltat de la meva bestia Teresa Mas Vila (Tereseta Vilara), que era capaç de reproduir de memòria el nom “alternatiu” de totes les persones, cases i llocs del Canet del seu temps, però mentre era viva no se’m va acudir de salvar-ho per escrit. MANDÀRRIA. DCVB, vol. 7 pàg.188 MANDÀRRIA.f.// Maça de ferro rectangular, amb mànec de fusta,que s’empra per a donar copS forts en la construcció de vaixells.// Persona inútil, que no serveix per res. A Canet ho havia escoltat en ambdós sentits. (Possiblement del llatí dialectal «mannara», o sigui, destral. El glossari del llibre cubà d’on ho he tret el descriu com si en realitat fos un mall. En castellà de les Antilles MANDARRIA “Martillo o maza de hierro, que usan los calafates para meter y sacar los pernos de los costados de los buques». A Canet donar-li una mandàrria a algú era donar-li el gran cop definitiu a alguna persona o cosa.. MAURA. A l’obra Viatge a Catalunya de 1787, de l’agrònom anglès Arthur Young (1741-1810) hi apareix un terme que ell devia escoltar del català col·loquial d’aquell temps, “figa maura”, referint-se òbviament a la figa de moro. Sempre he sospitat també que “gata maula” probablement seria la perversió de “gata maura”, especialment si es té en compte que els gats domèstics els van portar els àrabs a la península ibèrica.

El Sot de l’Aubó

XAVIER MAS

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina 36 El Sot de l’Aubó com a entitat.

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.