Issuu on Google+

La Casa Roura

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 31 · Març 2010 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

i les influències estilístiques del Castell dels Tres Dragons 1

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Editorial

Sumari

Foto: F. Arcas

E Editorial ..................... 2 Redacció La Grip que va matar els meus avis... Xavier Mas ................... 3 La toponímia a Canet (5a part) Francesc Verdura .......... 7 Casa Roura - Casa Agustí La continuïtat estílistica del Castell dels Tres Dragons de Barcelona Carles Sàiz ................ 10 La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905), un cas de repressió del catalanisme Félix Rabassa .............. 17 Els espectacles a Canet fa 100 anys. Crònica teatral de 1910 Joaquim Pera ............. 22 Mort al Camp de la Bóta Antoni Cruanyes ......... 28

l número especial del Sot de l’Aubó dedicat a la Capella de Música barroca de Canet, que vam editar a manera de Nadala el mes de desembre passat, ha rebut molt bones crítiques per part dels lectors, fet que ens encoratja a seguir fent, de cara al futur proper, nous números monogràfics sobre aspectes transcendentals de la història de Canet. El Centre d’Estudis ha seguit treballant aquests darrers mesos en diferents temes. En aquests moments tenim pràcticament acabades les traduccions de les obres completes del polític socialista i intel·lectual canetenc Carles Carqués i Martí i seguim aprofundint en la seva biografia. D’altra banda, a finals d’any vam acabar l’estudi «Canet de Mar, història i patrimoni», que presentarem dins la col·lecció «Estudis del Patrimoni», conjuntament amb l’Ajuntament de Canet, el Centre d’Estudis Canetencs i Edicions Els 2 Pins. L’acte se celebrarà el proper divendres, 26 de març, a l’Escola de Teixits de Punt. «Canet de Mar, història i patrimoni» és un excel·lent estudi històricopatrimonial que aplega tota la informació existent dels edificis que protegeix el catàleg de patrimoni arquitectònic de Canet, aprovat l’any 2007. El resultat final és un llibre de 368 pàgines, amb un alt contingut gràfic, que aporta dades inèdites sobre el patrimoni arquitectònic de Canet. Un treball de més de tres anys de feina que només ha estat possible realitzar-lo amb la col·laboració desinteressada de molts canetencs que han participat en l’assessorament i revisió dels continguts. Des del Centre d’Estudis també hem estat treballant en el primer Sot de l’Aubó de 2010, que teniu a les vostres mans. La revista compta amb un bon grapat de col·laboracions. Les enceta Xavier Mas, amb un interessant article sobre les conseqüències de la grip de 1918 a Canet. Francesc Verdura ens fa lliurament de la cinquena part de la toponímia a Canet, amb un estudi de les fonts que encara hi ha -i també de les que han desaparegut- al poble. Carles Sàiz segueix aprofundint en la figura de Lluís Domènech i Montaner i desvetlla, en el seu article, noves dades sobre la Casa Roura i també de la Casa Agustí de Badalona, de trets molt similars als de la mansió canetenca de la família Capmany. També comptem amb un article de Fèlix Rabassa sobre la repressió del catalanisme a Canet, l’any 1905. Joaquim Pera ens ofereix un estudi acurat sobre els espectacles a Canet l’any 1900 i Antoni Cruanyes ens ofereix els seus records al Camp de la Bóta així com també una relació de soldats canetencs destinats a vigilar els llocs fronterers per combatre els maquis en plena postguerra. Esperem que tot plegat sigui del vostre interès.

El Sot de l’Aubó Centre d’Estudis Canetencs

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura · Disseny gràfic: papyrusdisseny.com · DL: B-12828-2008 · ISSN: 2013-6285 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

2

El Sot de l’Aubó


article

La Grip que va matar els meus avis... Xavier Mas Gibert

E

l meu pare deia que no podia dir mal de la grip del 1918, ni vosaltres tampoc, afegia, perquè si la grip no se’ls hagués emportat prematurament, no haurien pas consentit que el fill d’un pagès sense terra com jo, es casés amb la vostra mare... O sigui que vosaltres sou aquí gràcies a aquella grip. Aquesta és una petita mostra de l’humor negre, depressiu i sarcàstic del meu pare. La veritat sigui dita, però, a la meva mare i als seus parents no els devia semblar pas igual. El major nombre de baixes que el dengue o grippe española va causar a Canet eren tots membres d’aquesta família; a part dels consorts esmentats, també van morir: Eduard Carbonell i Reverter, de 17 anys (cosí germà de l’àvia Nativitat Ramentol i Reverter); una seva cunyada, Ma. Rosa Fulquet (casada amb Joaquim Carbonell i Reverter, també cosí germà de l’àvia Nativitat); la besàvia Dolors Reverter i Missé i tres filles seves: Cèlia, Gertrudis i Nativitat Ramentol i Reverter (la darrera era la mare de la meva i les altres dues les seves ties carnals) i el marit de la darrera, Joaquim Gibert Arruga, el qual era el pare de la meva mare. He tingut oportunitat de veure les partides de defunció del meu avi i la meva àvia i com a causa de la mort a ell li atribueixen peritonitis i a ella broncopneumònia aguda, les dues causes finals en les quals degenerava la malaltia. El terme grip o grippe, però, no apareix en les partides de defunció, amb la qual cosa és impossible fer la discriminació concreta de quantes van ser les baixes a nivell local. En la majoria de les víctimes la malaltia, com ja s’ha dit, degenerava finalment en peritonitis i broncopneumònia, ambdues mortals de necessitat amb els recursos terapèutics d’aquella època. I ara també sabem que en realitat les broncopneumònies van ser dues i no una, cosa que a l’època també s’ignorava. A Canet, amb un cens de 3.600 habitants, l’esmentat Dr. Serra fa constar que aquesta grip és provable que arribés a causar menys del 2% del total de defuncions, però crec que en realitat la incidència global de la malaltia sobre la mortalitat anual va ser força més remarcable.

3

Joaquim Gibert i Arruga (+) i la seva esposa Nativitat Ramentol i Reverter (+) amb les seves filles Dolors i Carme

Es va donar el cas paradoxal que l’any 1918 el nombre general de baixes anteriors a l’epidèmia va ser extremadament lleu: 27 morts de gener a octubre i 72 en els tres últims mesos de l’any, que van ser els de màxima incidència de la malaltia. Queda clar,

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó doncs, que les poques baixes anteriors a l’epidèmia (pandèmia en realitat), es van compensar amb les de la malaltia i això va fer que la mortalitat global anual quedés dintre la tònica general dels darrers anys, que a Canet va ser de:

1913 1914 1915 1916 1917 1918

................... ................... ................... ................... ................... ...................

63 83 60 80 89 84

La mitjana d’aquells anys, per tant, seria de 76 morts anuals i l’any de la grip amb 12 víctimes més, la mortalitat va augmentar un 13’13%. És l’única forma que d’alguna manera ens permet apreciar la incidència de la malaltia a Canet, en comparació del que va ser la tendència mitjana de la mortalitat dels sis anys que van de 1913 a 1918 (sense les 12 víctimes presumptament imputables a la grip o als seus efectes), el nombre general de morts de l’any 1918 a Canet seria de 72 i notablement inferiors a les del 1914, 1916 i 1917.

Al fons, Dolors Reverter i Misser (+) i les seves filles Cèlia, Nativitat i Gertrudis Ramentol i Reverter (+)

4

Una de les característiques particulars i inusual d’aquesta malaltia fou que es va aferrissar més en persones en la plenitud de l’edat que no pas en els vells i les criatures, tal i com el Dr. M. Serra ho va deixar consignat al seu Dietari (pàg. 802); les dones embarassades també hi eren especialment vulnerables. Com en totes les pandèmies, l’efecte contagi fou l’aspecte essencial, però el cas que determinades famílies enregistressin un nombre important d’afectats i en altres cap, fa pensar que podria haverhi una certa predisposició genètica a contraure la malaltia. A Canet, arribaren a haver-hi quatre baixes en un sol dia i per no causar alarma social, l’alcalde va prohibir tocar a morts. En canvi, no es va privar que els enterraments -altament concorreguts- desfilessin pels carrers del poble. Igual com s’esdevingué a Barcelona, es va cometre la incoherència de clausurar les escoles i les fàbriques i en canvi, no es van tancar els locals de teatre i de cinema, que era on l’alta concentració de les persones podia facilitar més el contagi i com que la gent no treballava en virtut de les mesures sanitàries adoptades, els espectacles públics es veien més concorreguts que mai. A nivell global mai no se sabrà el nombre de persones que aquella grip va enviar a la tomba. La pandèmia es va estendre per tot el món en tres onades successives entre els anys 1918 i 1919. Fins no fa massa es pensava que havia causat uns 20 milions de morts, més que totes les víctimes de la Primera Guerra Mundial. Ara ja es parla de 50 milions i alguns experts eleven la xifra fins a 100. Un estudi del Dr. Granero sobre els efectes de la pandèmia a l’estat Espanyol, calcula que només l’any 1918, van morir-hi 147.114 persones, de les quals 1.554 a Barcelona. A la grip de 1918 se li va donar el malnom d’espanyola no pas perquè el primer cas fos el d’un pacient espanyol, sinó perquè, com que Europa estava en guerra, allà on hi havia censura militar els casos de grip s’amagaven per no desmoralitzar les tropes. Ara se sap que el primer cas es va diagnosticar o va ser l’11 de març del 1918 a Fort Riley (Kansas, Estat Units), però sembla que el focus autèntic era a l’Àsia. Això va fer que els soldats nord-americans emmalaltissin de la febre dels tres dies, els francesos de bronquitis purulenta, els italians de febre dels mosquits de la sorra i els alemanys ingressaven als hospitals amb febre de Flandes. Però de casos de grip, cap ni un. A l’estat Espanyol, que era neutral, sí que s’informava dels casos de grip. Per això, en aparença, el brot havia començat a la península ibèrica. Espanya va protestar inútilment quan el van associar amb la infecció. La grip del 1918 va arribar de cop i va produir una desfeta social per la seva morbiditat i mortalitat i se’n va anar sense que ningú pogués evitar-la ni explicar-ne les causes. Se’n parlava molt però ningú sabia exactament en què consistia i què la causava.

El Sot de l’Aubó


article

D’esquerra a dreta: Joan Campins, Cèlia Ramentol i Reverter (+), el fill d’amdós Joan Campins i Ramentol , Gertrudis Ramentol i Reverter (+) i un tal Targa (possiblement era el fill del taverner Targa,conegut conegut com a «Targueta»).

Ningú no sabia llavors que la grip la causava un virus. En plena efervescència de la microbiologia es va atribuir la responsabilitat a l’anomenat bacil de Pfeiffer perquè estava present en molts dels infectats. El virus de la grip espanyola de 1918/9 ara es coneix com a (H1N1) i arribava a matar els afectats en 48 hores i es va arribar a pensar que es tractava de meningitis. Segons els annals mèdics històricament hi hagut pandèmies de grip el 1729, 1781, 1830, 1889, 1918, 1957, 1968 i si bé en menys intensitat, el 1977. L’efecte contagi de la pendèmia de 1918 era de 2 a 5 persones i actualment és d’1 a 3. Ara se sap que el virus (H1N1) es creava en els porcs, era un virus de contagi només entre persones, al contrari del que s’esdevé en la grip aviar, en la qual el contagi va directament de les aus a les persones. El virus (H1N1) de 1918 estava en cinc dels vuit gens del virus de 1957 i cinc gens d’aquest, en el de 1968. En l’A(H1N1) de la grip actual hi ha gens de de l’H1N1 aparegut l’any 1918. Aquesta repetició aniria immunitzant la població i explicaria el perquè les noves epidèmies afecten més els joves, creuen el viròlegs. El 1918 només un 1% superava els 65 anys. Igual s’esdevingué a la de 1968 i a la de 1977. Està clar que la grip es projecta en onades cada vegada més mortíferes. El 1918 va començar pel maig amb caràcter benigne, es va apagar i va ressorgir a finals d’agost, havent mutat i era 10 vegades més mortal:

5

Nativitat Ramentol i Reverter, de soltera (+)

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Eduard Carbonell Reverter

de 6-8% enfront de 0’5% (de màxim) que té la grip comuna. L’A(H1N1), que és l’actual, té una mortalitat, segons els casos admesos fins ara, del 3% a Mèxic i menys del 0’1% als EUA. La grip del 1918 es va desplaçar en tres onades. La primera, iniciada als Estat Units, però també registrada a Xina, es va desenvolupar entre el maig de 1918 i els primers dies de juliol. Aquesta primera onada va ser relativament benigna a Catalunya. De fet, els catalans no la van percebre com una grip diferent de la dels altres anys. Fora de temporada, però no diferent. D’aquesta primera onada del mes de juliol el Dr. Serra no en fa esment. Però la segona onada, entre els primers dies de setembre i mitjans de desembre de 1918, va ser terriblement agressiva. Segons el Dr. Serra, a Canet els casos mortals es va presentar sobretot a partir del mes d’octubre. Segons el metge canetenc, la grip va afectar fins i tot el monarca Alfons XIII, però, òbviament se’n va sortir. En la primera onada el nombre de morts es va calcular en un 2% dels afectats, mentre que en la segona, el 25% dels malalts van morir. La tercera onada de la grip es va produir des 6

de mitjans de febrer a mitjans de maig de 1919. Va provocar una mortalitat superior a la d’una grip habitual, però sense comparació amb la segona. Algunes de les mesures sanitàries van ser pintoresques i algunes d’altres potser francament contraproduents, com la ja esmentada de no prohibir les concentracions als locals d’oci com teatres i cinemes i el fet que els pocs tramvies que circulaven, malgrat el fred, havien de fer-ho amb les finestres obertes, després es va ordenar que els veïns traguessin tots els mobles inútils al carrer i es va decretar el toc de queda per a les cabres que passaven per la ciutat a vendre llet a partir de les deu. També es va obligar a retirar els animals domèstics, com ara gallines i coloms i es va prohibir la venda de roba de segona mà. Al mes de setembre, quan es va anunciar l’armistici i la desmobilització, mig milió de treballadors industrials, entre els quals hi havia 40.000 catalans, que van sortir de França d’un dia per altre, això devia suposar un expandiment total de la grip a Catalunya, atès que molts d’aquests treballadors eren portadors del virus (conegut a l’actualitat com (H1N1). Sembla que aquí tothom relacionava la grip amb els desastres i malvestats de la guerra a Europa i les manques de condicions higièniques de la soldadesca. A la meva mare sempre li vaig sentir atribuir a aquest origen la malaltia que va causar la mort dels seus pares i de tants parents seus. Però el Dr. Serra, a la pàgines 802/3 dels seu “Dietari” diu textualment al mateix respecte: “Aquesta grippe alguns suposen que ha vingut dels camps d’operacions de la guerra, a on amb tants milions d’homes aplegats, tantíssims morts i ferits, sang vessada i calamitats sense mida, el microbi s’ha desenrotllat a tot plaer. Se diu, però lo cert és que no se’n sap l’origen, i aquell mal de cap que atueix el pacient i aquell cruiximent d’ossos que a un hom li sembla que l’han garrotejat, no té remei conegut i cada metge va a les palpentes, aficionant-se a la droga que li sembla millor, encara que una bona, una senyora suada de llarga estona, alivia el pacient; i el cronista en veu extraordinari nombre de casos que li testifiquen la bondat d’aquest remei casolà i senzill.”.

El Sot de l’Aubó

XAVIER MAS GIBERT


toponímia

La Toponímia de Canet (5a part) Les Fonts Francesc Verdura Campeny

E

l que ha motivat aquest article, ha estat una consulta que ens va dirigir un senyor de Badalona sol·licitant que li comuniquéssim el nom en què estaven batejades les fonts dels jardins i terres de conreu de Vil·la Flora. Després de les degudes investigacions i de contestar a l’esmentat senyor, ens adonàrem que podíem allargar el treball i encaixar-lo dintre la toponímia canetenca que estem escrivint. La Vil·la Flora, residència senyorívola que fou de la família Busquets, tenia a l’altra banda de la riera Gabarra termenal amb el rial de Can Figuerola, uns terrenys planers, molt ben conreats, tots ells plantats per tarongers, enmig dels quals s’hi van edificar unes fonts molt artístiques per embellir aquell indret. En el barri de ferro de l’entrada hi havia una indicació que deia, “LLANO DE LAS FUENTES”. És molt possible que tot això fos fet per complaure

la senyora de la finca que era criolla, per tal de mitigar l’enyorança que devia tenir de les plantacions de la seva Cuba natal. Quan recentment, amb la gran expansió urbanística, es va parcel·lar tot “EL LLANO”, es van trobar amb tot aquest bé de Déu de fonts, que forçosament es varen haver de respectar. Per ajustar-les a l’alineació dels carrers i places, algunes es van haver de traslladar del seu lloc habitual, com la FONT DEL DRACH, la FONT DEL BOLET i el SORTIDOR MÀGIC. Altres varen restar al mateix lloc, FONT DE LES COLUMNES i FONT DEL SALTIRÓ així com la glorieta mirador. Finalment la FONT DE LES GRANOTES es va enrunar i va desaparèixer. Val a dir que les altres van ser degudament restaurades sota la direcció dels serveis de la Generalitat, ja que algunes d’elles estaven en un estat deplorable. El conjunt de la urbanització ha quedat força bé.

A dalt, el «Llano de las Fuentes» i a baix, d’esquerra a dreta, la Font del Drac, la Font del Saltiró i la Font del Bolet

7

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Font dels Gossos

LA FONT DELS GOSSOS: És la font més popular que hi ha a Canet. Està emplaçada en la part més ampla del Torrent de Lledoners. Ha estat una font una mica itinerant, encara que sempre en aquest mateix indret. Antigament estava emplaçada arran del sorral de la riera, un xic més amunt del til·ler. El seu nivell era més baix que el terra del carrer, la qual cosa obligava a baixar-hi per uns escalons i estava coberta com si fos una cova. Amb aquestes condicions no cal dir que cada vegada que hi havia una rierada, per poc abundant que fos, l’aigua hi entrava deixant-la colgada de sorra i llot. L’agutzil, en Bartomeu Bertran, que era la persona encarregada de netejar-la i posar-la altre cop en condicions estava desesperat, fins que l’ajuntament, atenent les seves justes peticions va decidir canviar-ne l’emplaçament. La van posar uns trenta metres més avall i arran de la vorera. Aquesta rajava constantment. Tenia també una pica per abeurar els cavalls i l’aigua era de molta qualitat, que constantment era beguda per les persones i animals. D’aquí en va venir la dita que deia que la persona forastera que en begués del seu raig no

A dalt, la Font del Passeig i a baix, la del Parc de la Misericòrdia

8

marxaria mai més de Canet. A la fotografia es nota ja molt degradada pel seu constant us i les rierades que va haver de suportar. Una vegada superada la guerra civil i els anys de postguerra, ja en plena democràcia els ajuntaments van iniciar un cursa freturosa per endegar el poble i posar-lo urbanísticament a l’altura dels temps actuals. Llavors amb la pavimentació de la riera i l’ordenació de les voreres, es va traslladar la font prop del seu lloc d’origen, a l’ombra del til·ler ufanós que presideix aquell paratge. Aquest til·ler és el supervivent de quatre que es van plantar en quadrícula en aquell lloc quan es va fer el mercat a la plaça Macià i on acostumaven a deixar-hi els carros i els animals que portaven les mercaderies. Els troncs del quatre arbres servien per lligar-hi les regnes dels animals, cosa que féu que amb el fregadís d’aquestes a l’escorça va anar pelant els troncs i tres d’ells varen morir. Aquest lloc de la Font dels Gossos és un dels més emblemàtics de Canet, ja que hi convergeixen tres dels símbols més característics de la població, com són la Font dels Gossos, l’escala del Sant Crist i el til·ler. Mirem de conservar-ho i millorar-ho si pot ser. LES FONTS DEL SANTUARI DE LA MISERICÒRDIA La que hi ha al començament del passeig, la qual inicialment estava més avall tocant al carrer de Josep Mora, és obra de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt i va ser pagada per la raó social Jover i Serra i Cia. No fa massa anys, com que pels autocars que, entrant pel carrer d’en Mora, per dirigir-se al Santuari, els era molt difícil maniobrar per entrar al passeig, es van sacrificar els dos primers arbres del mateix i també la font, per eixamplar el carrer i facilitar el trànsit rodat. La font es va alçar de nou un xic més amunt i és calcada a la que es va enrunar. LA FONT DEL PARC DEL SANTUARI És obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch així com la creació de parc i l’hotel del mateix. LA FONT DEL PATI DEL SANTUARI És la que la que hi ha al pati del Santuari. És molt més antiga que les altres dues, ja que data de la segona meitat del segle XVIII quan el gran impulsor de la devoció a la Verge, mossèn Marià Martínez va crear el pati del davant del temple, construint-hi aquesta font i va portar-hi l’aigua de la mina que és una trentena de metres més amunt. LA FONT DE CAL “NINOT” Una font avui dia desapareguda és la font de l’indret de Sant Roc a la carretera. Allà hi havia una font anomenada de “Cal Ninot”. Aquest era un personatge propietari d’una taverna ubicada al peu de la carretera i que era molt popular. Estava freqüentada pels pescadors que hi anaven de bon matí a fer “la mañana” i durant tota la jornada pels carreters que anaven de pas, generalment a portar vitualles a Barcelona i feien parada deixant els cavalls abeurant-se a la pica mentre ells anaven a dintre a ingerir una beguda més estimulant que la dels animals. LA FONT DE LA PLACETA MERCÈ VIADER Situada al peu de la carretera a l’altura de l’estació del ferrocarril. L’any 1917 el senyor Josep Viader propietari

El Sot de l’Aubó


toponímia

La Font del Castellet i la Font de la Capella de Santa Florentina

de la finca “La Rodalera”, després de sol·licitar permís a l’ajuntament per obrir una sortida directa a la carretera i en agraïment per la concessió de l’obra, va utilitzar el petit terreny entre el barri de sortida i la carretera per urbanitzar-lo amb arbres d’ombra, bancs i una font pública que a la part superior tenia un quadre de majòliques amb l’efígie de la Mare de Déu de la Mercè, en record d’una seva filla morta que portava aquest nom i a més s’esqueia ser l’entrada del carrer de la Mercè. LA FONT DEL CARRER DE LA FONT. El carrer de la Font resulta que no tenia cap font. Hi ha qui diu que possiblement es va anomenar així en memòria de la família Font, una nissaga de renombrats naviliers que hi tenien el seu casal. De ser això cert, resulta que l’ajuntament que va batejar el carrer amb aquest nom, en posar la placa va omitir en la mateixa, que el nom era dedicat a algun membre de l’esmentada família. Aquest lapsus municipal és tant freqüent i repetitiu que demostra un greu desinterès per part de les autoritats. No fa gaires anys que la placa del carrer Pagà es va modificar posant “Jaume Pagà” que és el nom complert que li corresponia en memòria d’un altre destacat navegant canetenc. I no parlem de la riera Gavarra, ja que finalment sembla que correspon a un cognom però del qual no en coneixem el nom de pila i que tanta polèmica va portar fa alguns anys. Del cas del carrer de la Font, en temps de l’alcaldia del senyor Josep Planet Travessa, veient aquesta incongruència, va arreglar-ho aixecant-hi una font i posant-hi una placa dedicada a una altre canetenc il·lustre, com és, el Pare Joan Badaró. D’aquesta manera va esmenar la falta i ensems va dedicar una homenatge al Pare Joan Badaró que era ben merescut. LA FONT DE CASTELLET Estava situada en l’encreuament dels carrers Castellet i Sant Feliu. Va construir-se ja ben entrat el segle XX . Era una font modesta sense cap pretensió, amb la única intenció de fer un servei social vers els veïns i transeünts. De fonts com aquesta en l’antigor, quan no hi havia 9

aigua corrent, i la gent havia de subministrar-se solament dels pous, devien haver-n’hi hagut forces. En un quadre pintat pel pintor Samarra a principis del segle XX d’aquest lloc, no s’aprecia que la font hi fos. Segurament degué instal·lar-se poc temps després de tenir el poble aigua corrent. Actualment ha desaparegut com moltes d’altres de similars. La fotografia que exposem nostra asseguts a sobre la font, la parella de promesos Vicenç Estarlich Torrus, gran poeta canetenc i la que més tard seria la seva esposa Montserrat Agustí. La font ja fa forces anys que és desapareguda. LA FONT DE LA PLAÇA BARRIS Aquesta minúscula plaça és la primera que va tenir la nostra població. Està edificada sobre una part del terreny on estava ubicat l’antic escorxador de Canet. Es va convertir en plaça una vegada inaugurat el nou i que actualment acompleix les funcions d’ allotjament de la Policia Municipal. El senyor Barris propietari del terreny, va enrunar l’antic edifici i va cedir el terreny al municipi. Aprofitant la vinguda de les aigües de la Murtra es va urbanitzar amb una font i uns bancs que van dignificar aquell petit indret, fent-lo molt agradable. Avui dia està totalment degradada. Seria bo que l’ajuntament en prengués nota i es preocupés de la seva neteja i restauració, així com l’adequació de la placeta, ara que ja no funciona el bar que hi havia i que per més de mitja centúria, va monopolitzar l’espai i que pogués tornar a la seva funció inicial d’us públic. Antigament els bancs que hi ha a cada costat de la font, eren lloc de reunió molt freqüentat de persones d’edat avançada, on hi feien tertúlies prenent el sol o l’ombra segons el temps o l’hora del dia. LA FONT DE LA CAPELLA DE SANTA FLORENTINA Encara que sigui de propietat privada no volem pas deixar de fer-ne esment. Ha estat altament visitada pels canetencs durant el darrer segle, especialment durant les festivitats de Setmana Santa amb la visita que s’hi feia al “Monument”. Actualment les visites turístiques de vilatans i forasters, són tant freqüents que al cap de l’any és visitada per varis milers de persones, on poden contemplar-la degudament i llegir la làpida que té al seu costat, en què hi ha gravada la poesia que mossèn Jacint Verdaguer li va dedicar i que diu així. Neix una font cristal·lina / de vostre capella al peu símbol de l’aigua divina / de què vos sou dolça deu. Oh! font fresca i regalada / de vostres aigües del cel doneu-me’n una tirada, / que les del món és de fel.

El Sot de l’Aubó

FRANCESC VERDURA CAMPENY


El Sot de l’Aubó

Casa Roura - Casa Agustí Canet de Mar, 1892 - Badalona, 1893

La continuïtat estilística del Castell dels Tres Dragons de Barcelona Carles Sàiz i Xiqués Aquest article analitza, des d’un punt de vista estilístic, dues obres de Lluís Domènech i Montaner -la Casa Roura de Canet i la Casa Agustí de Badalona- i apunta que la mansió dels Capmany es va bastir entre 1891 i 1892 amb peces que es van fabricar en el taller artesanal del Castell dels Tres Dragons de Barcelona.

Foto: COAC

L’ Dibuix del projecte del Cafè Restaurant de l’Exposició

L’edifici no es va acabar del tot per manca de temps

10

Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 va acabar de consolidar, sens dubte, Lluís Domènech i Montaner. Elies Rogent, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, fou nomenat arquitecte director de l’esdeveniment i s’envoltà de professionals com Domènech, Vilaseca, Fontserè, Gallissà, Font i Carreras i d’altres per realitzar part de les construccions que s’havien de bastir per al certamen internacional. Domènech fou el tècnic responsable de la secció cinquena per a la direcció d’obres de l’Exposició i li encarregaren fer edificis tant destacats com el Gran Hotel Internacional, la reforma del Saló de Cent de la Casa de la Ciutat i el Cafè Restaurant del Parc de la Ciutadella. Part d’aquests projectes els va anar gestant des de Canet, durant les seves estades estivals. En el cas del Cafè Restaurant hi treballà tot l’estiu des de la masia Rocosa i presentà el projecte a Barcelona l’agost de 1887. El metge i catalanista de Canet de Mar, el Dr. Marià Serra i Font, va recollir en el seu dietari personal que “la feyna del arquitecte, en aquest poble casi tota ella ha sigut feta; en sa casa hi ha treballat hores y més hores, dies y més dies; y el cronista, amich de cor d’ell n’ha pogut assaborir les primícies y pas a pas ha contemplat com les obres de lo paper dibuixades prenien cos, y de les ratlles esfumades en venien els cróquis y’ls planols definitius”.1 L’edifici del Cafè Restaurant va ser plantejat com una construcció de reminiscències medievals però fet en la seva totalitat de maó. No era la primera vegada que Domènech l’utilitzava. Anys abans, en la construcció de l’Editorial Montaner i Simon, l’arquitecte ja havia emprat aquest material industrial. El Cafè Restaurant, més conegut però com a Castell

El Sot de l’Aubó


domenechiana Foto: Carles Sàiz

El Castell dels Tres Dragons, avui

realitzar, entre d’altres, els detalls decoratius de la Casa Agustí de Badalona. Però de tots els edificis d’aquella època, tal vegada la Casa Roura de Canet (1892) i la Casa Agustí de Badalona (1893), són les obres que més representen, per semblança de formes i materials, aquella continuïtat estilística que Domènech enceta amb el Cafè de l’Exposició. LA CASA ROURA DE CANET Després de l’èxit de l’Exposició Universal, Lluís Domènech i Montaner va començar a projectar la casa Roura de Canet de Mar. L’encàrrec li fou fet de mans de la seva cunyada, Francesca Roura Carnesoltes però la mort de Paquita Comas de Munt i Roura, el març de 1889, va fer ajornar el plantejament del projecte constructiu.2 Francesca Roura havia estat casada amb Joaquim Comas de Munt, amb qui tingué aquesta priFoto: COAC

Foto: Arxiu Municipal

dels Tres Dragons per l’obra de Pitarra, és un immoble de grans dimensions, amb quatre torres que franquegen l’edifici i amb una remat de cresteria ceràmica i escuts d’influència germànica. L’edifici no es va completar en la seva totalitat per a l’Exposició Universal de 1888 per manca de temps i, no va ser fins el juny de 1891 que l’Ajuntament de Barcelona va encomanar a Domènech l’acabament de l’obra. La complexitat dels elements decoratius que hi mancaven va fer que a finals de 1891 Domènech instal·lés a la mateixa obra un taller de serralleria, un de metal·listeria, un taller de repussat i un de modelatge, per fer les peces que faltaven, in situ, sota la seva supervisió. El taller es va convertir en un autèntic centre d’experimentació i de recuperació d’antigues tècniques artesanes on hi van treballar E.H. Llàsser, Eusebi Arnau, Pere Quintana, Francesc Tiestos i d’altres que hi anaven a mostrar les creacions artístiques que feien fora, com les de l’escultor Arturo Mélida, el vitraller Antoni Rigalt, els ceramistes Josep Ros, Baldomero Santigós i Pau Pujol, els fonedors Frederic Masriera i Antoni Campins o l’ebenista Josep Ros i Furió, entre d’altres. Tenint en compte que després de l’Exposició Universal Domènech havia començat un període de projecció de grans mansions per a la burgesia barcelonina del moment, aprofità també el Taller dels Tres Dragons per fabricar les peces de ceràmica i forja que havia d’utilitzar per als seus encàrrecs particulars com, per exemple, els acabats ceràmics i de forja del Palau Montaner, propietat del seu oncle Ramon de Montaner; les diferents obres de Comillas, a Cantàbria, per encàrrec de Claudio López; la Casa Roura de Canet, de la seva cunyada Paquita Roura Carnesoltes i de ben segur que també plantejava

La Casa Roura, a la riera Sant Domènech de Canet, avui

11

Projecte de façana principal de la Casa Roura de Canet

El Sot de l’Aubó


La Casa Roura s’acabà de construir l’any 1892

Foto: Francesc Arcas

Foto: Arxiu Municipal

El Sot de l’Aubó

Foto: Francesc Arcas

La coberta de l’oratori conté teules idèntiques a les del Castell dels Tres Dragons

Esbossos inicials de la Casa Roura

El menjador principal està projectat a doble alçada per aprofitar la llum natural

mera filla. D’aquest matrimoni, Francesca Roura enviudà molt jove i als anys 70 es tornà a casar, en segones núpcies, amb el comerciant de blondes Jacint de Capmany, amb qui tingué tres fills més, Ricard,3 Joaquim4 i Maria Lluïsa.5 12

La Casa Roura, situada a la riera Sant Domènec de Canet de Mar, es va acabar de planejar l’any 1891 i es va bastir entre aquell any i gairebé durant tot el 1892, és a dir, coincidint amb el període de màxima producció del Taller del Castell dels Tres Dragons.

El Sot de l’Aubó


Fotos: Francesc Arcas

domenechiana

Fotos: Francesc Arcas

En la forja s’hi entreveu ja el típic coup de fuet del modernisme

Finestra de can Roura, idèntica a la del Castell dels Tres Dragons

Domènech planteja un edifici inspirat en les cases mansió dels Països Baixos. Talment com el Castell dels Tres Dragons, tota la mansió està construïda amb maó de producció industrial, de gran senzillesa i únicament en destaca la col·locació aplantillada de les peces que transmet un efecte decoratiu i de relleu, que únicament es completa amb alguns elements de ceràmica vidriada i tot un excel·lent treball de ferro forjat amb motius florals a manera de coup de fuet. Domènech basteix un edifici de planta rectangular amb soterrani i dos nivells. La planta baixa fa 366 m2 i el primer pis 294 m2. L’arquitecte planteja l’immoble a quatre vents i, per tant, amb el luxe de poder idear quatre façanes. Les cares més treballades són la principal i la de llevant on, a banda de fer-hi sobreeixir un petit oratori, Domènech també hi obre tot un enfilall de finestres dentades, -idèntiques a les que projectà entre 1887 i 1888 al Castell dels Tres Dragons- que donen llum a l’estança principal de l’edifici, des de bon matí. El treball d’aquestes dues façanes es completa amb la torre circular de gran diàmetre, engaltada a la planta de la casa, que fa funcions de mirador i compta amb una interessant coberta cònica de teula vidriada en forma d’escata de diferents colors. Aquesta alternança 13

cromàtica de la teulada no és pas un fet inèdit del Modernisme sinó que l’arquitecte ho recupera, influenciat per les tècniques constructives del gòtic, que tant admirava. I és que Domènech buscava en el gòtic català les arrels de la nova arquitectura moderna, i ho fa amb la incorporació dels materials industrials com el ferro, el vitrall o la ceràmica. De l’interior de l’edifici cal destacar la planta baixa, on encara es conserva el terra original fet amb mosaics d’influència clàssica, molt similars als que també podem trobar al Palau Montaner de Barcelona. Al terra del menjador s’hi poden contemplar escenes de caça, elements geomètrics i també una representació del tetramorf, inspirat en la iconografia del romànic. El saló principal de la Casa Roura ostenta tota l’alçada de l’edifici i això permet donar més importància a la gran llar de foc de la sala, que compta amb tres bustos –que segurament corresponen als tres fills que tingueren en comú Jacint de Capmany i Paquita Roura, diferents elements florals i un alt relleu -més a cavall de l’estil plateresc que no pas del Modernisme- que representa una al·legoria del descobriment d’Amèrica, amb les columnes d’Hèrcules que separen el món conegut del nou descobert. Cal tenir present que Domènech acabà l’edifici l’any 1892 –tal i com podem observar en diferents racons de la casa i en els vitralls, on consta aquest any i les inicials JC (del propietari de la mansió) gravades a l’àcid- fet que va coincidir amb les festes de commemoració del quart centenari del descobriment d’Amèrica a Canet de Mar, on els Capmany van ser uns dels organitzadors de la celebració de l’efemèride. El primer pis de la mansió compta amb quatre cambres de nit, per al matrimoni i els tres fills. Dues tenen sortida a la façana principal i les altres dues a les terrasses laterals de l’edifici. A les habitacions s’hi accedeix per una escala de marbre, que té una barana de fusta treballada, que també trobem al balcó corregut que voreja tot el saló principal de la casa. LA CASA AGUSTÍ DE BADALONA Pocs mesos després d’haver finalitzat el projecte de la Casa Roura i quan encara ultimava les obres decoratives del Castell dels Tres Dragons per donar cabuda al Museu d’Història de la Ciutat, Domènech i Montaner va començar a esbossar una altra casa d’estiueig, en aquest cas a Badalona, per encàrrec del seu amic, el catalanista Eduard Agustí Saladrigas. Eduard Agustí era enginyer civil i cap de la «Sociedad Material para Ferrocarriles y Construcciones» l’empresa que havia fet tota l’estructura de ferro de l’edifici del Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal. Ara bé, Agustí ja coneixia Domènech i Montaner de l’Ateneu Barcelonès, on aquest darrer va ser president de l’entitat diverses vegades i fins i tot, l’any 1910 l’arquitecte va coincidir en la junta directiva amb Agustí, que ostentà el càrrec de conservador de l’entitat barcelonina entre 1908 i el 1912. Domènech i Montaner projecta una casa rústica per tal que la família Agustí Monjonell passés els estius prop del mar. Amb una clara influència de la Casa Roura de Canet, Domènech planteja un edifici de 14

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

La Casa Agustí ha conservat únicament la seva façana

Fotos: Carles Sàiz/Arxiu Nacional de Catalunya

Projecte original de la Casa Agustí (1893)

metres de fondària per 8 de façana, d’una sola planta a peu de carrer i amb un soterrani de les mateixes dimensions per la banda de llevant. La construcció l’executa de nou amb maó industrial i ho remata amb una cresteria de merlets units, entre ells, amb una barana de forja amb motius vegetals. Les obertures de la casa responen a un model de finestra dentada amb els extrems arrodonits i, a diferència de la Casa Roura, segurament pel imposició d’Eduard Agustí, totes les obertures compten amb dintells metàl·lics. També, pel que fa a l’estructura interior, Domènech i Montaner hi empra bigam de ferro mentre que a Can Roura tant les bigues com l’encavallament de la coberta, a excepció de la balconada, són de fusta. L’interior de la Casa Agustí va estar distribuït de manera ben racional. A l’habitatge s’hi accedia per una petita escala que donava accés també a la torre circular –de trets comuns a la que també hi ha a la Casa Roura- per una escala de cargol. La planta baixa comptava amb el menjador, la cuina, el bany i cinc habitacions. Agustí estava casat amb Adela Monjonell i Vergés i van tenir quatre fills: Lluís, Josep, Anna i Ramon. Per tant, de ben segur que

Arxiu Històric de Badalona

La cresteria de merlets corona tot l’edifici

Plànols de l’ampliació de la casa, l’any 1898, fets per Lluís Domènech i Montaner

14

El Sot de l’Aubó


domenechiana

Foto: Carles Sàiz

cada cambra corresponia a un fill. A diferència de Can Roura, hem dit que la casa Agustí no és una construcció de grans dimensions atès que es projectà una superfície d’habitatge total de 112 metres quadrats més soterrani i sembla que la casa quedà petita en poc temps. Així, el 1898, després de comprar el solar del costat de la casa, Eduard Agustí va encarregar de nou a Lluís Domènech i Montaner l’ampliació de l’immoble. A l’arxiu Històric de Badalona es conserva l’expedient d’obres que diu així «Expediente instruido a instancia de Eduardo Agustí Saladrigas para cercar una parcela de terreno y ensanchar en ella su casa de la calle del Marqués de Mont-Roig, 73. Aprobado por el Exmo. ayuntamimento en sesión de 1 de marzo de 1898”. Es tractava d’ampliar el tancat del nou solar i també d’eixamplar la casa amb 6 metres més de façana, que revertia alhora en un increment de 85 metres quadrats d’habitatge i també de soterrani. D’altra banda a nivell estètic Domènech va mantenir el traçat i la decoració emprada en l’edifici l’any 1893 i va rematar la cantonada de la nova construcció amb un balconet circular d’obra vista. A l’interior, Domènech també va mantenir l’estructura ja feta i va annexionar una espectacular claraboia, a manera de pati de llums, que unia les dues zones. Domènech assegurava així que les antigues estances que formaven la façana lateral de l’edifici seguissin tenint llum natural i de l’altra, traslladava a la part nova, tota l’activitat diürna de la família Agustí, distribuint, al voltant de la «sala acristalada», la cuina, el bany, el menjador i la sala d’estar. Malgrat que no s’ha conservat cap mostra de la decoració interior, sembla ser que la casa no comptava amb cap element excepcional. De ben segur que la “sala acristalada” tenia originàriament vitralleria treballada però les diferents activitats que ha anat tenint l’edifici han fet desaparèixer tots els elements originals. També tenim constància que algunes estances de l’edifici comptaven amb arrambadors ceràmics de tons marrons i el terra era de mosaic hidràulic amb motius geomètrics, amb models de tonalitats negres i grises, força comú en moltes obres d’aquell moment.

DUES OBRES INNACABADES Talment com el Castell dels Tres Dragons de Barcelona, ni la casa Roura ni la casa Agustí van quedar completades durant les construccions de 1892 i 1893 respectivament. Domènech no va poder acabar de realitzar els elements ceràmics finals per ambdós edificis. Segurament perquè les obres decoratives del Castell dels Tres Dragons i el seu taller anaven a marxes forçades per convertir l’edifici en el Museu d’Història de Barcelona. El Museu es va poder inaugurar de manera provisional l’11 d’octubre de 1892 i, per tant, els tallers artesanals es van acabar desmuntant a finals d’aquell mateix any. Sembla que Domènech volia demorar el tancament de les instal·lacions atès que, en aquell moment ja era per a tothom conegut que l’arquitecte, a banda de fer les peces d’acabament del Castell dels Tres Dragons també hi produïa tots els elements ceràmics i de ferro treballat que havia de posar a les seves obres particulars. De fet, el 3 de març de 1893 Joan Prats i Rodés, que era vocal de Biblioteques i del Museu d’Història fins i tot va denunciar a la junta que “se habian efectuado por dicho Sr. Arquitecto obras particulares, que nada tenían que ver com el edificio y que mientras se hallaban sin seguridad ni condiciones los objetos que forman el Museo, se invertían tiempo, trabajo y dinero en obras exteriores más o menos bellas sí, pero inutiles para el objecto que la Junta tiene a su cargo”. Malgrat tot, segons l’historiador de l’art Rossend Casanova, que ha estudiat amb profunditat l’obra del Castell dels Tres Dragons diu que «l’arquitecte Lluís Domènech s’havia atrevit a aquella irregularitat perquè facturava directament a les empreses contractades i no als artistes i, per tant, podia destinar els diners que considerés oportú als treballs que cregués necessaris. És a dir, i per posar un exemple, l’escultor Arnau cobrava a través de la casa Oliva i Martí, encarregada del ram de modelatge, situació que encobria el treball portat a terme ja fos per al Castell dels Tres Dragons o per a qualsevol dels treballs que dirigia a Barcelona, Canet de Mar o Comillas».6 Per tant, les peces decoratives que podem veure a la casa Roura de Canet, sens dubte, provenen de la producció d’aquell taller d’artesans. A la Casa Roura, Domènech aplicà les mateixes escates ceràmiques de la Torre de l’Homenatge del Castell i a la part superior de la coberta cònica de la Casa Roura de Canet, peces fetes per la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat.

La coberta de la Torre de l’Homenatge i la de la Casa Roura estan fetes amb els mateixos materials

15

El Sot de l’Aubó


Fotos: Francesc Arcas/Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó

A l’esquerra, barana interior de la Casa Roura i a l’esquerra, la barana principal del Castell dels Tres Dragons, idèntiques

Menjador circular de la Casa Roura amb els vitralls de Rigalt

Ceràmica de Josep Ros que podem veure a la Casa Roura

D’altra banda, la barana exterior del Castell dels Tres Dragons, que repeteix el disseny de l’escala del mateix edifici és idèntica també a la barana de fusta de l’escala i la del balcó corregut que envolta tot el menjador de la Casa Roura, fet que demostra que Domènech va utilitzar el mateix industrial de fusteria, dels germans Viladevall. Domènech també projecta el disseny de tota la vitralleria de la casa, de les quals cal destacar no només les de les portes interiors de la mansió sinó també els vitralls superiors de l’estança de la torre, amb motius vegetals, l’autoria del qual és d’Antoni Rigalt, autor també dels vitralls del Castell dels Tres Dragons. De la producció ceràmica del taller dels Tres Dragons, Domènech també va utilitzar un disseny de rajola amb un drac en relleu amb reflex metàl·lic de la fàbrica del valencià Josep Ros per fer l’arrambador de la torre circular de la Casa Roura i alhora també l’aplicà al cassetonat ceràmic d’una de les estances del Palau Montaner, que avui encara es conserva. Malauradament però el tancament del taller dels Tres Dragons va deixar en suspens els acabats de les obres de la Casa Roura de Canet i, lògicament, també les que Domènech preveia projectar per a la Casa Agustí de Badalona. En el projecte original de la Casa Roura, Domènech recobria les fornícules i els trencaaigües de les finestres amb elements decoratius ceràmics, però únicament va poder posar les gàrgoles zoomòrfiques de ceràmica groga de la torre i rematà la teulada de l’oratori amb el mateix model d’escates que també podem veure a la torre de l’Homenatge del Castell dels Tres Dragons, tot afegint unes figures ceràmiques en forma vegetal i d’altres de cap de gos, a manera de gàrgola.

Pel que fa a la Casa Agustí, Domènech projectava tot un fris ceràmic treballat amb motius vegetals i heràldics que envoltava les quatre bandes de la part alta de la construcció així com també es preveia fer un gran escut a la cantonada de l’edifici amb les inicials d’EA sobreposades, corresponents al seu propietari, Eduard Agustí. Malgrat no ser obres del tot acabades, tant la Casa Roura com la Casa Agustí són edificis pioners de la nova arquitectura industrial del maó vist i el ferro nu que té el seu precedent tipològic, primer a l’Editorial Montaner i Simon i després amb el Castell dels Tres Dragons , esquema que Domènech repetirà anys després a l’Institut Pere i Mata i la Casa Rull, ambdues obres a Reus o, ja a principi de segle, al Palau de la Música i a l’Hospital de Sant Pau. En definitiva, tot de creacions que deixen entreveure els resultats de la idea de “l’obra d’art total” que perseguirà sempre Lluís Domènech i Montaner.

16

CARLES SÀIZ I XIQUÉS, historiador 1

Dietari de Marià Serra i Font, maig 1888. Paquita Comas de Munt va morir a la casa famíliar dels Capmany Roura, al carrer Escudellers, 8 de Barcelona, l’any 1889. 3 Ricard de Capmany es va casar amb Júlia de Montaner, filla de l’editor Ramon de Montaner i esdevingué, a partir de 1921, el segon Comte de la Vall de Canet. Va arribar a ser diputat de la Mancomunitat als anys 20. Veure l’article: Sàiz i Xiqués, Carles: Ricard de Capmany i Roura. La passió romàntica per l’art medieval. A: El Sot de l’Aubó, desembre 2009 4 Enric de Capmany va convertir-se en un empresari consolidat que va crear la cervesa Pilsen Capmany. Es casà amb Paquita Font i Coronas i no tingué descendència. Als anys 20 va presidir la Real Sociedad Colombòfila de Catalunya i va morir el 25 de març de 1945. 5 Maria Lluïsa de Capmany es casà amb el Dr. Antoni Julià. Tingué dos fills, Antoni i Lluís. Va morir el 9 d’octubre de 1930. 6 CASANOVA, Rossend: El Castell dels Tres Dragons. Ajuntament de Barcelona, Barcelona 2009 2

El Sot de l’Aubó


article

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905)

Un cas de repressió del catalanisme Félix Rabassa i Martí

E

l mes d’agost de 1905 es va produir un incident a Canet d’allò més revelador de la persecució que patia el catalanisme que, entre finals del segle XIX i principis del XX, amenaçava la pervivència del sistema polític de la Restauració monàrquica espanyola i l’hegemonia dels partits Conservador i Liberal al Principat de Catalunya. Les autoritats caciquistes locals, amb el suport de la Guardia Civil, van pretendre la imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment. Feia poc de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Àsia (Filipines) el 1898, i les instàncies de poder espanyoles tenien por que el creixent nacionalisme català acabés portant el Principat a la independència. Aquest incident es va produir en un context de creixement del que la historiografia ha convingut en anomenar “nacionalisme radical” català, els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, un moviment polític que devia influir força en el Cau Nacionalista de Canet, l’associació que va organitzar el míting víctima de la repressió. EL PRIMER NACIONALISME RADICAL CATALÀ Arran de la crisi finisecular de l’Estat espanyol, amb l’esmentada pèrdua de les colònies americanes i asiàtiques, el catalanisme es va veure reforçat com a moviment polític regenerador de la societat catalana. El catalanisme creixia, a redós de la Unió Catalanista (UC), la organització que el 1892 havia aprovat les famoses Bases de Manresa. La UC era contrària a la participació en el joc electoral de la Restauració espanyola, que consideraven (amb raó) embrutit i corrupte. L’any 1901, però, el sector més pragmàtic de la UC, liderat per homes com Prat de la Riba i Cambó, se’n separà i decidí presentar-se a les eleccions generals de 1901. La victòria d’aquells catalanistes fou esclatant i significà el naixement 17

de la Lliga Regionalista.[1] El catalanisme, doncs, s’havia estès entre amples capes de la població. Així, en aquells anys sorgiren múltiples associacions catalanistes arreu del Principat. Ara, el catalanisme havia deixat de ser només un moviment d’intel·lectuals i s’anava escampant a poc a poc entre la classe mitjana, tant a Barcelona com a la resta del país, i entre una part de la classe obrera, sobretot entre els obrers qualificats i els dependents del comerç del Cap i Casal. Fou en aquests dos sectors professionals, així com entre els intel·lectuals modernistes més joves i mancats de recursos, que l’anomenat nacionalisme radical o catalanisme integral va trobar un gran predicament. Els catalanistes radicals s’oposaven frontalment al pragmatisme i a l’actitud favorable de participar en el joc polític dels catalanistes que acabaren formant la Lliga, i es distanciaven de l’actitud conservadora dels vells dirigents de la UC, organització en la qual, tanmateix, sempre s’hi varen aixoplugar. Moltes de les diverses petites entitats en què s’organitzaren aquests catalanistes, diguem-ne, intransigents, tendien cap a posicions polítiques esquerranes; en això també diferien dels veterans dirigents de la UC. D’altra banda, aquest catalanisme s’apropava a l’independentisme. Tanmateix, hi ha pocs escrits que, en aquells anys, defensin obertament la independència de la Nació Catalana. Hem de tenir en compte, però, que la repressió policial i judicial no ajudava precisament a que aquests catalanistes publiquessin a la premsa que ells mateixos generaven escrits diàfanament independentistes, que podrien suposar la clausura de la publicació i el processament dels seus autors. Amb tot, n’hi ha alguns, com aquest fragment d’un escrit d’en Daniel Roig i Pruna, un personatge que trobarem més endavant, el 13 d’agost de 1905, a Canet. En aquest escrit del gener de 1900, en Roig i Pruna, parlant de les Bases de Manresa, deia: “Tenim aspiracions més elevades, aspiracions

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó Fons Enric Carbonell (CEC)

article

Míting catalanista al carrer Ample, amb la presència del candidat per Solidaritat Catalana, Eduard Calvet

que ni tan sols podem transmetre al paper; arrancant sempre d’un principi: l’existència d’un cos nacional purament català.” Ja ens podem imaginar a quines aspiracions es referia el jove Daniel Roig i Pruna.[2] LA REPRESSIÓ DEL CATALANISME Entre finals del segle XIX i principis del XX, el puixant catalanisme fou perseguit per les autoritats. El professor Jordi Llorens assenyala que, pel que fa a l’organització d’actes de propaganda catalanista, “els entrebancs governatius foren reiterats; fou habitual la denegació de permís per celebrar mítings o actes de propaganda en general [...]; molt sovint la localitat on tenia lloc el míting era ocupada per un fort contingent de la guàrdia civil”.[3] La repressió del catalanisme propicià la creació, el 1901, d’una entitat dedicada a socórrer els represaliats: La Reixa, adherida a la UC, transformada el 1908 en Associació Catalana de Beneficència, en uns anys en què el catalanisme patia els moments de màxima persecució després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906. Aquesta llei s’havia elaborat com a conseqüència dels anomenats fets del “Cu-cut!”, que consistiren en l’assalt per part d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” la nit del 25 de novembre de 1905.[4] 18

En aquest article parlarem, com ja hem dit, de l’intent d’imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista celebrat a Canet el 13 d’agost de 1905. Dos anys abans, el juliol de 1903, s’havia produït un cas semblant a la veïna vila d’Arenys de Mar. Els fets ens els refereix Manuela Narváez Ferri en la seva tesi doctoral.[5] En aquest cas, també es produí una guerra de banderes provocada per la intervenció de les autoritats caciquistes locals durant una actuació de l’Orfeó Català, que acabà amb la imposició de la col·locació de dues banderes espanyoles a l’envelat (profusament ornat amb banderes catalanes i sense cap bandera espanyola) on es celebrava el concert, i amb la detenció durant una estona del president del Centre Catalanista d’Arenys de Mar, organitzador de l’acte. Tot plegat es produí entre la indignació generalitzada del públic, que protestava per la imposició de la bandera espanyola i per la detenció, tot cridant “Visca Catalunya!” i “Mori el caciquisme!”. EL CAU NACIONALISTA DE CANET DE MAR Parlem ara de Canet. El maig de 1905 naixia a Canet de Mar el Cau Nacionalista, entitat que venia a unificar els catalanistes de la població. El Cau havia de ser “un núcleo de resistencia, de propaganda” catalanista, no pas “una altre societat recreativa ab la corresponent ballaruga y ab l’etern no fer res”. La

El Sot de l’Aubó


article primera Junta del Cau era formada per Joaquim Carqués (president), Isidre Jover (caixer), Candi Robert (vocal), Miquel Roura fill (vocal) i Josep Fors (secretari).[6] El Cau, en aquells temps, tenia la seva seu “en un vell casalot d’aquell nom situat al carrer de la Santíssima Trinitat”[7], una casa anomenada Can Clausell.[8] El 20 de maig de 1905 el Cau Nacionalista realitzà el seu primer acte públic, una conferència d’en Joan Llorens, “obrer de Sant Martí de Provensals”, en la qual també hi intervingueren en Marià Serra, en representació de l’Associació Catalanista de la Costa de Llevant i de l’Orfeó Canetenc, i en Candi Robert i en Joaquim Carqués, en representació del mateix Cau Nacionalista. La conferència va tenir lloc al local del Cau.[9]. La relació amb l’altra entitat catalanista de la població, en aquest cas cultural i musical, l’important Orfeó Canetenc, havia d’ésser per força molt bona. El Cau es féu soci protector de l’Orfeó (associació que considerava com a “entitat germana”), pagant 25 pessetes anyals, “sustituint en aquest concepte la subvenció que li retirá” l’Ajuntament, dominat pel dinàstic partit conservador.[10] Un dels membres del Cau, en Josep Fors, a més, era cantaire de l’Orfeó.[11]. Pensem que el Cau Nacionalista devia d’ésser una associació propera al nacionalisme radical,[12] potser adherida a la UC, integrada per una nova fornada de joves catalanistes, una part dels quals propers al catalanisme més progressista[13] i republicà. Tanmateix, de ben segur que aquests joves nacionalistes servaven un pregon respecte per l’anterior generació de catalanistes, més conservadora socialment, representada a Canet per en Marià Serra (al qual convidaven als seus actes i que els devia patrocinar) que, amb les seves iniciatives cívico-culturals i polítiques, era la que els havia obert el camí. No en va, recordem que la casa on tenien la seva seu, can Clausell, era propietat del mateix Marià Serra.[14] LA IMPOSICIÓ DE LA BANDERA ESPANYOLA Ben aviat, però, el Cau Nacionalista va tenir la seva primera topada amb l’espanyolisme de les autoritats locals de l’època. D’aquest fet ens en parla a bastament el setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, dirigit pel canetenc Marià Serra. L’estiu de 1905 el Cau, “desitjós de fer coneixer als fills d’aquesta Comarca, l’ideal Nacionalista Catalá”, organitzà un míting que s’havia de celebrar el diumenge 13 d’agost al teatre de la societat El Foment (a l’edifici de l’Ateneu).[15] Segons “La Costa de Llevant”,[16] en aquest acte hi participaren com a oradors en Joaquim Carqués (president del Cau), el també canetenc Marià Serra, Miquel Balmas i Jordana, Antoni Sansalvador, un tal Pallés, en Daniel Roig i Pruna, el pinedenc Frederic Boix, i en Joan Llorens. Els oradors que no eren de Canet representaven el Centre Catalanista de Santiago de Cuba,[17] l’Aplec Nacionalista, el Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals i el setmanari

19

nacionalista “La Tralla”. A continuació, parlarem d’alguns d’aquests oradors i de les associacions i periòdics que representaven: Daniel Roig i Pruna: Entre 1898 i 1900 dirigí “Lo Jovent Català”, un “periòdic humilíssim” representant del catalanisme integral del moment. Membre de l’Aplec Catalanista (o Nacionalista) des de la seva fundació el 1903 (en serà elegit president el 16 de setembre de 1905), es guanyà un prestigi com a orador i propagandista del catalanisme integral i d’esquerres.[18] Més endavant fou company de lluita del líder independentista Daniel Cardona.[19] Miquel Balmas i Jordana: Fou un dels trenta catalanistes detinguts arran dels fets de l’11 de setembre de 1901. Col·laborador de la revista catalanista radical “Lo Jovent Català” (1898-1900), dirigida per Daniel Roig i Pruna, i membre de l’associació de suport als presos catalanistes La Reixa.[20] Antoni Sansalvador: Advocat. Defensà en Vicenç Albert Ballester (destacat membre de la UC i creador de la bandera estelada) en el judici que es seguia contra ell, Josep Catarineu i Manuel Pagès per haver repartit fulls de propaganda de l’Associació Catalana de Beneficència (entitat d’ajut als presos catalanistes, hereva de La Reixa) l’11 de setembre de 1908.[21] Joan Llorens: President de l’entitat Foment Catalanista.[22] Aplec Catalanista (o Nacionalista): Es fundà el maig de 1903 com a unificació de petits nuclis anteriors. Era adherida a la UC i molt propera al seu president des d’octubre de 1903, Domènec Martí i Julià. Tenia estretes relacions amb altres entitats del mateix caire com La Reixa.[23] Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals: Entitat catalanista i obrera d’aquest barri barceloní, adherida a la UC des del 1901.[24] “La Tralla”: Setmanari satíric, nacionalista integral, que va sortir al carrer entre 1903 i 1907, en el qual hi participaren personatges com Josep Maria Folch i Torres, Marcel Riu, Pelegrí Llangort i Vicenç Albert Ballester. Gaudia d’especial predicament entre les masses de dependents del comerç barcelonins. Era contínuament suspès per les autoritats. Es vinculà estretament amb La Reixa i l’Aplec Catalanista.[25] Tots els oradors vinguts de fora de Canet i les entitats i periòdics que representaven formaven part del catalanisme integral de l’època, proper a la UC. Ara, continuem amb la narració dels fets segons “La Costa de Llevant”. L’escenari on s’havia de desenvolupar el míting en el Foment era guarnit (tenint en compte que la taula presidencial era al mig), al fons, amb “una grossa bandera catalana que penjava de dalt á baix y en los dos costats de la boca, hi havían dos estandarts, un de las cuatre barras y un altre ab la creu de Sant Jordi”. Abans de començar l’acte comparegué al local “el delegat de l’autoritat”, afirmant que el míting no podria començar mentre no es col·loqués en un

El Sot de l’Aubó


Fons Enric Carbonell (CEC)

El Sot de l’Aubó En aquest comunicat, a més, els del Cau negaren haver arriat la bandera catalana, a la vegada que asseveraven que si no havien volgut posar la bandera espanyola no fou per què es tractés de la bandera espanyola, sinó perquè se’ls volia imposar.[28] En aquest mateix número de “La Costa de Llevant” també hi apareix un article titulat “La Bandera Catalana”, signat per Josep Fontcuberta, un personatge que pensem que era fill de Premià de Mar. En aquest article en Josep Fontcuberta dóna la seva opinió sobre els fets ocorreguts a Canet, a la vegada que enalteix la nostra bandera nacional, es burla de la pèrdua per part d’Espanya del seu imperi colonial i afegeix que Catalunya ha de ser “com abans ben lliure”.[29] Tota una declaració d’independentisme ben poc dissimulada. A continuació transcrivim íntegrament aquest text, incloent-hi una nota de la redacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica una de les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en el seu article: “LA BANDERA CATALANA indret ben visible una bandera espanyola. Segons les cròniques, algú preguntà a l’esmentat delegat d’on venia aquesta ordre, tot afirmant, amb pragmatisme i amb to de burla que, donat que Catalunya formava part d’Espanya “y nó de Russia ni del Japó”, la bandera catalana podia ser considerada una bandera espanyola. El delegat “parlá del tinent de la guardia civil, del Alcalde, de ordres superiors, no trayentsen l’aygua clara de qui ho manava”.[26] El fet causà indignació entre els assistents. Una part “eren partidaris de treurer las banderas catalanas abans de consentir que s’hi posés la bandera espanyola”, mentre que uns altres “deyan que primer suspendrer l’acte y després preparar á Barcelona una sorollosa protesta”. Qualsevol cosa abans de deixar que la bandera espanyola fos present al lloc on s’havia de celebrar el míting. Per part del Cau Nacionalista es decidí enviar uns comissionats a parlar amb l’alcalde conservador i amb el tinent de la Guardia Civil per mirar de resoldre l’assumpte. L’arquitecte i diputat catalanista Lluís Domènech i Montaner fou un “dels que més posá de manifest al tinent, la inconveniencia é ilegalitat de la imposició”. Mentrestant, “varias parellas de [guàrdies] civils rondaven pels carrers del voltant del Foment”. L’acord al qual arribaren els organitzadors del míting amb l’alcalde de Canet i el tinent del cos armat espanyol fou que “no’s posés cap bandera espanyola, peró que com á transacció se baixés un estandart posantlo dessobre de la tauleta dels oradors”. Els assistents a l’acte es van prendre amb bon humor la modificació.[27] Un parell de setmanes després, l’incident de la bandera catalana encara cuejava a les pàgines del setmanari “La Costa de Llevant”. La Junta del Cau hi publicà un comunicat en el qual es responia a un article publicat pel diari lerrouxista de Barcelona “La Publicidad”, on es qualificava de “intransigencias pueriles” l’actitud resolta dels catalanistes de Canet. 20

Las sanchs se’m revoltaren, quan poch abans de comensar el meeting de Canet de Mar, se’m digué: Que volían fer arriar la bandera Catalana, que fent pendant ab la de Sant Jordi, havía vist decorant, en primer terme, l’escenari del teatre, ahont aquest devía darse. ¡Arriar la bandera Catalana! – May, vaig dir, y en un esclat d’entusiasme vaig afegir: - Si’l fet passés a Premiá de Mar, primer deixaria de ferse’l meeting. ¡Arriar la bandera Catalana! Allá en aquell meeting, hi havían coratjosos catalanistas, pero eran gent d’enterra. Si’ls mes haguessin sigut homes de mar, la bandera no s’hauria tocat del lloch ahont la posaren, los d’aquell Cau Nacionalista.* Y es que per los homes de mar, “Arriar la bandera” vol dir: infamia, deshonor, derrota; y encare ha de sonar l’hora que la bandera Catalana, issada á la popa d’un barco, s’hagi hagut d’arriar, per cap d’aquells motius; y això que nostra bandera barrada no sols era issada en Aragó, Catalunya y Valencia, sino que sos vius colors, que may perden, flamejavan á Mallorca, Sicilia, Córcega, Cerdenya, Calabria, Costa Nort d’Africa, Sur d’Italia, seguint al Llevant cap Atenas, Neo-patria, fins arribar á la santa ciutat de Jerusalém. Massa ho sabém que si un Ferrer nos ferrá á Casp, y un altre Ferrer nos féu traició en 1714, altres Ferrers prohibiren que la nostra senyera anés ab Colón á descubrir l’América, per més que’n Santangel hagués donat los diners necessaris per aquella espedició. Massa ho sabém que l’any 14 d’aquest sigle, ‘n fará dos, que’s volen fer perdrer los colors de nostra bandera barrada, malgrat ser ella duas vegadas la que issada en altres popas, -la meytat de la nostra,- pero issada per mans barroeras, á la lleva-lleva l’han d’arriar per tot arreu, que seguint la proporció geométrica de pérduas de terrers, ben prompte no tindrán ni popas ni astas ahont issarla.

El Sot de l’Aubó


article Massa ho sabém que avuy no’n tením de naus de guerra catalanas, que’ls homes de mar catalans, servém ab rel·ligiós amor, la senyera que onejava en ellas, y recordém ab rábia que un día sigué privada de creuar l’Atlántich; y jo mentres visqui recordaré l’ofensa, que trasmesa, fos per qui fos (un batlle ó un tricorni), sens vingué á fer, als catalanistas del meeting de Canet de Mar, de volguernos fer arriar nostra bandera. Amunt els cors, gent de terra ó gent de mar, de nostra patria Catalana. En lloch proeminent d’ells, tots y cada un hi tením issada y clavada ab forts rablons la nostra senyera. Ningú’ns la fará arriar; pero trevallém, propaguém arreu de Catalunya nostres ideals, pera tornarla á veurer com abans ben lliure.” CONCLUSIÓ Aquest incident de Canet, juntament amb el que hem referit que havia passat dos anys abans a Arenys de Mar i a d’altres de semblants que es devien produir arreu del Principat, és revelador de la persecució que patia el catalanisme, sobretot el nacionalisme radical proper a la UC. En el cas de Canet, la repressió exercida sobre la gent del Cau Nacionalista rau en l’intent d’imposar un símbol espanyol (la bandera espanyola) en un acte catalanista on seria rebut amb hostilitat, però sobretot en l’amenaça de suspensió de l’acte per part de les autoritats (alcaldia i Guardia Civil) un fet força comú a l’època. Els fets del “Cu-cut!”, esdevinguts quatre mesos després, el 25 de novembre de 1905, propiciaren l’aprovació d’una llei el 1906, la Llei de Jurisdiccions, elaborada expressament per a la repressió del catalanisme (i, de retruc, també del nacionalisme basc). La Llei de Jurisdiccions tenia aquests primers dos articles, que ho diuen tot de la seva intencionalitat: “El español que tomara las armas contra la Patria bajo banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena temporal en su grado máximo a muerte” (article 1). “Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional” (article 2). La repressió del catalanisme a finals del segle XIX i principis del XX no va fer més que empènyer vers l’independentisme els col·lectius que es situaven sota l’aixopluc de la UC. Aquest procés l’estudià el malaguanyat professor Jaume Colomer.[30] FÈLIX RABASSA I MARTÍ llicenciat en història [1] Sobre aquell primer catalanisme vegeu: Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992. [2] Sobre el nacionalisme radical català i el seu acostament a

21

l’independentisme vegeu: Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995. Aquest text d’en Roig i Pruna es troba a la pàgina 58 de l’obra citada. [3] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 411. [4] Dels “fets del Cu-cut!” en parla extensament Francesc Santolària Torres en la seva obra “El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905”, Barcelona, Editorial Meteora, 2005. [5] Manuela Narváez Ferri “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005, pàgs. 235-240. [6] “La Costa de Llevant”, 20 de maig de 1905, pàg. 12. [7] Carles Carqués Martí “En Josep Fors Vidal model exemplar de patriotisme”, dins “El Sot de l’Aubó” nº23, Canet de Mar, abril 2008, pàg. 10. [8] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12. [9] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12. [10] “La Costa de Llevant”, 24 de juny de 1905, pàg. 10 i 11. [11] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet. L’històric Orfeó Canetenc”, dins “El Sot de l’Aubó” nº6, Canet de Mar, gener 2004, pàg. 9. [12] El fet que convidessin per al míting del 13 d’agost de 1905 oradors com en Daniel Roig i Pruna, en Miquel Balmas o n’Antoni Sansalvador, capdavanters del catalanisme radical del moment, és del tot revelador del tarannà del Cau Nacionalista. [13] Sabem que els germans Carqués (recordem que en Joaquim Carqués era president del Cau), més de quinze anys després, formaren part de la Unió Socialista de Catalunya (Carles Sàiz i Xiqués “Restauració, caciquisme i els orígens del catalanisme a Canet. Reflexions al voltant del seu status quo”, dins “El Sot de l’Aubó” nº4, Canet de Mar, juliol 2003, pàg. 15). [14] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet...”, op. cit, pàgs. 5 i 6. [15] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1. [16] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1; 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9. [17] A Santiago de Cuba hi havia un important nucli de catalanistes radicals (independentistes) que fundaren el Grup Nacionalista Radical, “com a revitalització de l’esmorteït Centre Català” (Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 114). [18] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 27-28 i 85. [19] Fermí Rubiralta i Casas “Daniel Cardona i Civit (18901943). Una biografia política”, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008, pàg. 31. [20] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 28, 38 i 93. [21] “Gent Nova” de Badalona, 9 de gener de 1909, pàg. 6. [22] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 89. No confondre aquest Foment Catalanista amb l’associació canetenca del mateix nom. [23] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 69-71. [24] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 467. [25] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 74-75. [26] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9. [27] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 9. [28] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1. [29] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1 i 2. * La bandera no fou arriada sinó cambiada de lloch, en punt més vistós; de manera que qui arriá las sevas pretensions fou l’alcalde ó’l tinent dels civils. Per altre part la gent d’enterra la estimém la nostra bandera, tant com la pugan estimar la gent de mar. L’entussiasme del amich Fontcuberta es gros, y com á marino vell, li semblá veurer en la gent d’enterra, no tota la forsa de carácter de la gent de mar: fou sols una presunció. No’n dupti, que uns y altres lo sentím per un igual l’amor per Catalunya y per la bandera que la simbolisa, que ocupá sempre el lloch d’honor, en lo meeting de Canet. – (NOTA DE LA REDACCIÓ.). [30] Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995.

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Els espectacles a Canet fa 100 anys Crònica teatral de 1910 Joaquim Pera i Isern

L

Arxiu Carles Sàiz

a passada tardor vaig trobar casualment en una llibreria de vell tres fulletons de propaganda amb els que s’anunciaven les representacions del Teatre Principal de Canet; l’originalitat de la troballa estava en que aquests fulls corresponien a la programació de l’any 1910; és a dir enguany es complia un segle d’aquelles representacions teatrals. Vaig pensar que, ni que fos per l’efemèride del centenari, calia salvar aquells papers que mostraven, tot sigui dit, un acceptable estat de conservació malgrat la seva antigor. Resignat vaig començar amb el llibreter l’obligat ajustament del preu fins que varem arribar a un acord. La veritat és que els vaig adquirir pensant sobretot en aprofitarlos per parlar del teatre a Canet a començaments del segle XX.

ESPECTACLES EN EL CANET DE FA CENT ANYS El Canet de fa una centúria gaudia d’una activitat cultural envejable, salvant les distàncies respecte l’època actual, amb molts més mitjans, podríem dir que la densa i variada oferta cultural d’aquells anys no ha estat mai més igualada. Convé recordar que encara no s’havien inventat alguns dels principals mitjans de comunicació i distracció de masses del segle XX, com la ràdio i la televisió; també la passió col·lectiva pels esports d’equip, tan populars avui en dia a partir de la televisió, era inexistent. Els espectacles i distraccions, sobretot dominicals, que gaudien els nostres besavis a començaments de segle XX eren molt variats: representacions teatrals, espectacles de varietats, concerts corals, conferències, balls de sala i el recentment estrenat espectacle del cinematògraf, eren tota l’oferta que tenien a l’abast; com veiem un ampli ventall d’opcions on poder escollir (evidentment si la butxaca ho permetia). També la filiació política o la classe social de la família podia determinar i influir l’elecció d’un o altre local per anar a distreure’s. Naturalment la programació venia marcada pel ritme del calendari de festes, sobretot les religioses: Nadal, Carnaval, Pasqua, Festa Major i Tots Sants eren les dates més senyalades. Un altre detall que hem pogut observar d’aquells anys és que les sales d’espectacles tenien un ús polivalent en funció de les necessitats del dia o del moment; l’estructura bàsica de les sales comptava sempre amb un escenari i un pati de cadires; l’escenari podia ser ocupat indistintament pels conferenciants al matí, pels actors a la tarda i pels músics al vespre. La platea s’omplia o buidava de cadires en funció de les necessitats dels espectacles; aquesta polivalència permetia la racionalització dels recursos disponibles. ELS DOS TEATRES

Darrera imatge conservada del Teatre Canetenc, un edifici construït l’any 1880 i derruït el 1995

22

Els dos teatres de Canet dels que se’n té un coneixement documental són el Teatre Canetenc i el Teatre Principal. No podem precisar, per falta d’una recerca més exhaustiva hores d’ara, si aquests varen

El Sot de l’Aubó


article ser els primers teatres de Canet o bé anteriorment ja hi havia hagut alguna sala d’espectacles habilitada per a tal fi. El Teatre Canetenc fou construït entre els anys 1880 i 1881; ocupava un edifici de nova planta al carrer Castanyer, ubicat al costat del Casino Canetense. El Teatre Canetenc fou construït a tal efecte i era el local d’espectacles del Casino, una societat privada que aglutinava destacats canetencs d’un reconegut tarannà monàrquic i conservador, entre els que hi havia alguns “americanos”. El caràcter elitista d’aquesta institució i el seu perfil polític van incidir indefectiblement en la restricció d’usos del seu teatre. Conseqüència de aquest fet, un altre grup de canetencs d’un perfil més liberal s’agruparen per promoure una nova sala d’espectacles, més ajustada al seu perfil polític de tall liberal i catalanista. El Teatre Principal va néixer dos anys més tard, l’any 1883, a partir de la remodelació d’una sala de ball que tenia en el primer pis el Cafè d’en Soler, un local amb entrada pel carrer Ample. Basant-nos en les dades recollides pel nostre company Carles Sàiz a la seva monografia sobre Domènech i Montaner publicada recentment (Canet de Mar, 2008), podem veure com la intervenció arquitectònica que l’any 1884 va fer Edifici de l’Ateneu, pocs anys després de la seva inauguració, el 1885 Lluís Domènech a l’edifici veí, l’Ateneo Canetense, i Actualment la planta primera d’aquests dos edificis, la seva col·laboració en la decoració del Teatre Prin- corresponents al Teatre Principal i Ateneu, hostatgen cipal feta poc temps abans, van facilitar la integració la biblioteca pública de Canet, P. Gual i Pujadas; de la sala teatral al nou conjunt modernista de dissortadament en aquesta darrera remodelació dels l’Ateneu que s’estava construint al costat. A partir anys 90’s es van esborrar definitivament els vestigis d’aquell moment la història dels dos locals: Teatre de l’antic teatre i ara no en resta més que el record. Principal i Ateneu van anar estretament lligades, fins El Teatre Canetenc tampoc va tenir massa sort en el i tot compartiren les escales d’accés. Inicialment els seu tarannà. L’edifici teatral, a partir de la dècada promotors i gestors del teatre van ser les Juventu- dels anys 20’s, va combinar el teatre amb el cinema des Liberales que amb el pas dels anys van evolucio- comercial que va passar per diferents noms: Eslava nar vers el catalanisme per donar pas a l’entitat (en temps d’en Verdura) abans de la guerra; Victòria Foment Catalanista; posteriorment en època de la en la immediata postguerra i finalment Salón Rosa. dictadura d’en Primo de Rivera el local va passar a Als anys 60’s i inicis dels 70’s va funcionar algunes mans de l’Ateneu Obrer fins al final de la Guerra temporades com sala de ball pel jovent, amb un perfil que s’acostava més a una discoteca que a una Civil. A partir de l’any 1939 aquests locals van ser clàssica sala de ball; posteriorment la sala, ja confiscats i controlats pel Movimiento, coneguts totalment decadent i ruïnosa, va tenir usos diveraleshores com Educación y Descanso; l’antiga sala sos: local d’assaigs d’agrupacions culturals del Teatre Principal durant la postguerra i fins ben (sardanistes i bastoners), exposicions, tómboles, entrats els anys 60’s va ser una concorreguda sala etc.; la sala també va acollir un dels escenaris del de ball, on també s’hi prodigaven altres espectacles fabulós carnaval de l’Odeon de 1979. Malauradament populars d’aquells anys com ara la boxa. En els baixos a la dècada dels 90’s aquest edifici del carrer hi va romandre fins a finals dels anys 70’s el cafè Castanyer, propietat d’en Josep Vidal del Cafè Unió, fou ensorrat per a construir-hi un bloc de vivendes. conegut popularment com «can Calixtru».

23

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó LES ALTRES SALES A Canet hi havia encara una altra sala-teatre, la del Centre Catòlic, aquesta tenia però en aquells anys una programació més centrada en la formació religiosa i moral dels seus socis, molt marcada per les celebracions d’algunes festivitats senyalades del calendari religiós. Per exemple hem trobat a les cròniques comarcals que el dissabte dia 3 de setembre de 1910 a la nit, amb motiu de la celebració del seu vint-i-cinquè aniversari van fer una “gran vetllada” de la que no tenim masses detalls, més enllà de saber que van portar com a oradors al Comte de Sta. Maria de Pomés i l’Ayats de Girona. Sortosament la sala del “Centru”, com s’anomena popularment encara resta dempeus, i que per molts anys!. Pel que fa a l’Orfeó Canetenc, aquesta va ser una associació musical fundada l’any 1903 que inicialment no disposava de local propi; centrant-nos a l’any 1910 sabem que el 22 de maig l’Orfeó va oferir un concert al Teatre Principal. Més tard, el 6 d’agost va fer un concert al pati de can Clausell. El diumenge 18 de setembre trobem documentat un nou concert de l’Orfeó altra vegada al pati de can Clausell, però l’amenaça de pluja va obligar a fer-lo dins la casa pairal. Creiem que deuria ser aquest el darrer concert de l’Orfeó fet en condicions precàries, doncs dos mesos més tard el Dr. Serra ofereix a l’Orfeó Cenetenc el seu nou local d’espectacles: la Casa Clausell-Cinema Canetec, entre altres usos, com a escenari estable per les representacions corals d’aquella societat. La nova sala que havia de ser inaugurada solemnement per la festa de la Puríssima d’aquell any 1910, es va haver d’ajornar fins el diumenge 18 de desembre, al no estar encara acabada l’obra. El dia de la seva benedicció fou un dia amb una extensa programació: concert de violí a càrrec d’Enric Roig; festival de poesia a càrrec de Moisés Jaumejoan i Ramon Catà; àries d’òpera interpretades per en Batallé; actuació de l’Orfeó; parlaments diversos i varis passis de cinematògraf. CONFERENCIANTS Una altra activitat que s’aplegava a l’entorn dels teatres eren les conferències; aquestes eren patrocinades per les societats gestores dels teatres i eren un dels actes populars que animaven i complementaven la vida cultural canetenca de començaments de segle. Anar a escoltar algun foraster que parlés bé era un esdeveniment popular i altament culturitzador; cal recordar que encara no hi havia ràdio i per tant sentir parlar bé no era sovint a l’abast. Les conferències eren gratuïtes i els temes eren d’allò més divers: política, ciències, economia, moral, actualitat etc.. Entre els promotors d’aquestes xerrades destaquem l’entitat Foment Catalanista, presidida pel doctor Moisés Jaumejoan, una associació cultural que compte entre els seus objectius declarats el molt lloable de “pujar el nivell cultural dels canetencs”. 24

La majoria d’aquelles conferències van fer-se en el Teatre Principal, per tenir aquest teatre un bon aforament i estar vinculat al Foment. Per les conferències calia buscar un horari adequat per tal de no entrar en competència amb altres espectacles més lúdics com ara el teatre, el cinema o el ball. Un horari habitual de programació, que ara ens pot sorprendre, és el del diumenge a les tres de la tarda, havent dinat; seguidament a la xerrada i una vegada culturitzats, els canetencs ja podien empalmar amb l’espectacle de cinema o teatre escollit que moltes vegades devia coincidir amb el del mateix local. Resulta anecdòtica una crida que fan els promotors a les dones de Canet perquè també vagin a les xerrades “perquè no assisteixen les donas als actes d’aqueixa naturalesa? Nosaltres entenem que podrian y deurian assistir-hi”, suposem que les dones de Canet un diumenge després de dinar devien tenir altra feina que la d’anar a escoltar a un erudit foraster. Veiem-ne algunes de les que es van programar l’any 1910: A mitjans de gener va venir Mn. Norbert Font i Sagué, un prestigiós geòleg que va parlar sobre “Transformacions de la terra en lo present” , que va tenir un gran èxit: «excel·lent oratòria, parlament atractiu, asequible fins á les inteligéncias mes vulgars», foren algunes de les valoracions que en va fer la premsa comarcal; tanmateix aquesta conferència de Canet fou una de les darreres intervencions públiques de l’eminent geòleg; tot i ser convidat a fer-ne una altra sobre “Transformacions de la terra en lo passat” ja no va ser possible, doncs Mn. Font i Sagué va morir sobtadament al cap de tres mesos amb només 36 anys. A mitjans de febrer l’enginyer agrònom Joan Bulbena va explicar «¿Com se nodreixen les plantes?», aquell dia es va omplir la sala del Teatre Principal de pagesos i terrassans, una xerrada que va anar “animada de projeccions lluminoses”, és el primer cop que tenim documentat a Canet l’ús de diapositives en una conferència, un fet que va contribuir a obtenir un èxit aclaparador. El diumenge 10 d’abril el músic i escriptor terrassenc Joan Llongueras dissertava amb el tema “De Civilitat”, una xerrada moral que va repassar les virtuts socials i humanes; també va llegir fragments seleccionats dels seus llibres, tot plegat va entusiasmar al públic que omplia la sala de gom a gom. Les conferències competien obertament amb les xerrades i sermons dels predicadors convidats, que eren un dels atractius més destacats de les festes religioses senyalades; les diferents parròquies de la comarca competien obertament per portar als predicadors més reconeguts i afamats a les seves trones. LA PROGRAMACIÓ DE 1910 AL TEATRE PRINCIPAL Al marge de les conferències que es feien a primera hora de la tarda, i per tant no interferien a la programació més lúdica, hem documentat com a l’any 1910 l’activitat teatral no va començar fins passades les festes del Carnaval. La societat gestora del teatre,

El Sot de l’Aubó


article el Foment Catalanista, havia llogat el local durant tres dies per a festes privades de Carnaval amb l’Orquestra-cobla Llagostera; la resta de dies de Carnaval l’orquestra local Els Quirretes va amenitzar els balls. Es destaca a la crònica la magnífica decoració de la sala feta per “l’adornista” Sr.Viada de Mataró. El 20 de febrer el teatre obre temporada amb un espectacle de màgia a càrrec del Caballero Gurt, un famós prestidigitador del moment; també actuà el fill del Sr. Campins de Canet, fent jocs de mans amb les cartes; segons diu la crònica el públic aplaudí amb entusiasme. El 27 de febrer va començar la temporada teatral propiament dita, la Companyia CòmicoDramàtica “Comas-Villar” de Mataró, codirigida pel canetenc Miquel Comas, i amb Conxa Ceballos de primera actriu, representa el drama en 3 actes L’Hereu Escampa; a continuació la comèdia en 2 actes Gent d’Ara . Sembla que Miquel Comas ho va fer tan bé a la comèdia, que el diumenge següent, dia 6 de març, van tornar a repetir Gent d’Ara, juntament amb el drama La Dolores. La setmana següent, el diumenge 13 de març, la mateixa companyia Comas-Villar de Mataró va representar el drama Riu Avall i la peça Ensenyansa Superior on, una vegada més, en Comas es va lluir. El dia de Sant Josep en canvi va venir una companyia de Badalona que va fer una obra en castellà d’infausta memòria -segons el cronista-, que no esmenta ni el nom de l’obra, “fou tant desgraciada que promogué fortas protestas per part del publich ...y los preus relativament cars”. L’endemà diumenge va tornar la companyia de Mataró i aquesta vegada posa en escena tres peces: Las Carabassas de Montroig, ¡Lladres! i Sense Argument; obres que van satisfer al públic tot i que la representació va ser “més fluixeta” que les de setmanes anteriors. El 27 de març, diada de Pasqua a la nit, una vegada més la companyia mataronina Comas-Villar va representar «Genoveva de Brabante o el triunfo del cristianismo», un monumental drama històric de 8 actes i la peça Mala Nit (tot i estar anunciada la cómica Un Bon Debut); l’obra fou acla-

25

mada pel públic amb “sorolloses manifestacions de conformitat al final de cada acte”, també hi va intervenir com a actor convidat el jove artista canetenc Pere Cot. Veiem anunciat als fulls de publicitat la representació del drama Amor de Madre i una altre estrena no precisada pel diumenge 3 d’abril; diu el full anunciador que estan en assaig Joventut de Príncep i Otello el Moro de Venècia. Ja no tenim més notícies de l’activitat en el teatre fins el diumenge 22 de maig en que l’Orfeó Canetenc (encara sense

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó local propi) hi celebra el seu setè aniversari amb un concert on hi són convidats els mestres Marià Perelló i Ricard Vives. Seguint les cròniques del setmanari La Costa de Llevant, no tornem a trobar referències de l’activitat teatral a Canet fins el diumenge 14 d’agost, quan en el Teatre Principal la companyia habitual d’aquell any, la mataronina ComasVillar, torna a triomfar aquesta vegada amb el drama La Mare , de Rusiñol, i la peça La Planxadora; diuen que el teatre va ser ple a vessar. Per la diada de sant Narcís, el dissabte 29 d’octubre, és va fer una sessió nocturna representant l’obra Joventut de Príncep, que no va agradar al públic; aquesta vegada la Companyia Comas-Villar no va triomfar com en d’altres ocasions, sembla que no la portaven gaire assajada. Ara bé tan sols cinc dies més tard, el dia de Tots Sants a la tarda, la mateixa companyia assoleix un èxit apoteòsic amb la representació de Don Juan Tenorio, un clàssic d’en Zorrilla. Passada aquesta representació ja no tenim més documentació per refer la programació d’aquell any. Destaquem el fet que aquell any 1910 la major part de representacions venen de la mà de la mateixa companyia teatral d’aficionats de Mataró: la Comas-Villar; el fet de ser dirigida per un fill de Canet , en Comas, és possible que influís en aquest abonament a la sala, on hi va fer temporada. LA PROGRAMACIÓ DE 1910 AL TEATRE CANETENC Agafant com a font documental el setmanari La Costa de Llevant; veiem com el Teatre Canetenc no comença la temporada fins passat el Carnaval –com en el Principal-. La primera referència a la programació de l’any 1910 és del 27 de febrer, aquell diumenge la companyia canetenca de teatre aficionat dirigida per en Josep Buxalleu representa el drama El Túnel i la peça El Mestre de Minyons, ambdues obres van assolir un gran èxit entre el públic. La setmana següent el mateix grup teatral va representar Les Joyes de la Roser i la peça Lo Testament del Oncle, destacant en la seva interpretació el director Sr. Buxalleu i en Vinyolas (pare) que foren molt aplaudits, tot i que el cronista qualifica la 26

representació com a regular. El diumenge dia 16 la mateixa companyia representa el drama Lo Contramestre i la peça El Novio de Doña Inés davant d’un “públich entussiamat”. El dissabte 19 de març, diada de Sant Josep, els mateixos de cada setmana van representar el drama La Banda de Bastardía, una

El Sot de l’Aubó


article obra que no va anar massa bé, diuen que va ser per falta d’assaigs; en canvi van repetir l’obra Les Joyes de la Roser (per compensar al públic). El dissabte 26 de març a la nit, la mateixa companyia d’en Buxalleu, representen el drama Les Arrels i la comèdia en un acte Gent de Platja, aquesta vegada sembla que van aconseguir convèncer al públic, es destaca a la crònica els noms de Ramon Campins, Josep Buxalleu i Joan Illa. El diumenge de Pasqua no hi va haver funció i el Dilluns de Pasqua va haver-hi ball amb Els Quirretes. La crònica teatral de la Costa de Llevant no torna a esmentar el Canetenc fins el 14 d’agost; aquest diumenge es va representar la peça còmica Una Casa de Dispeses i el drama La Mare, per part d’una companyia de Premià que dirigia el canetenc Josep Manyà. No disposem de més dades sobre la programació d’aquell teatre per la resta de l’any. En tots dos teatres ens ha cridat l’atenció la capacitat interpretativa d’aquells actors amateurs. Eren capaços no tan sols de canviar d’obra cada setmana, si no que s’enfrontaven si calia a una sessió doble, com sembla que era costum en aquells anys. Començaven representant un drama més o menys llarg i acabaven amb una comèdia de curt format per deixar al públic satisfet. Els preus de les representacions també els hem pogut recuperar. Quan es representaven obres conegudes o clàssiques el preu era de 60 cèntims (entrada y asiento) i 50 cèntims (entrada general); si les obres no eren tan conegudes els preus baixaven 5 cèntims. Desconeixem els aforaments dels dos teatres. EPÍLEG Volem remarcar que resulta sorprenent la vitalitat que mostrava el poble de Canet pel que fa a la programació d’espectacles: teatres, cinema, ball, conferències, concerts. Per acabar-ho d’arrodonir per la festivitat de Tots Sants d’aquell any 1910 va obrir un nou local d’espectacles: el Cine Canetenc-Casa Clausell, construït per Marià Serra en terrenys de la seva casa pairal de can Clausell, al carrer de la Santíssima Trinitat, un local del que ja hem parlat en altres escrits en aquesta mateixa revista. La posada en escena –utilitzant termes teatrals- d’aquell nou local polivalent, va suposar obrir, encara més, l’oferta lúdica canetenca: Un cinema (El Cinematògraf de la Plaça), un cinema-teatre (Canetenc-Casa

27

Clausell) i tres teatres (Principal, Canetenc i Centre Catòlic); gairebé tots ells amb una programació setmanal regular i estable, en un poble com Canet que no passava dels 5.000 habitants, va ser, és miri com és miri, una fita cultural de molt alt nivell de ben segur que irrepetible. Avui que a Canet, malgrat haver triplicat la població, no tenim ni una sola sala en condicions per fer-hi un espectacle, recordar aquest centenari pot ser un bon tema de reflexió i debat. JOAQUIM PERA I ISERN

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Mort al Camp de la Bóta Antoni Cruanyes Becana

J

ust iniciat l’any 1946 es va donar la necessitat militar d’inutilitzar més de tres milions de projectils de fusell i armes automàtiques possiblement procedents, encara de la guerra civil que havien caducat i a tal efecte el regiment de Cavalleria Caçadors de Numància núm. 9, va iniciar unes visites al camp de la Bóta on es muntaven les màquines automàtiques i es disparaven de cara mar endins. En aquells anys les proximitats del camp de la Bóta eren habitades per gent molt humil que una vegada acabats els exercicis de tir, que duraven tres o quatre hores, corrien vers nosaltres per a poder recollir les beines de llautó que quedaven escampades per la platja, tot i que el mateix regiment tenia establert un servei de recuperació pròpia ja que era obligat el seu retorn per tal de mantenir-ne el seu control. En aquestes visites al camp de la Bóta, o en altres operacions semblants, les forces del regiment formàvem en un gran grup sumant quatre cents soldats i cavalls, amb la oficialitat corresponent. La primera vegada que vaig anar en formació al camp de la Bóta la força es componia del primer, segon i tercer esquadró sota les ordres del comandant Yuste, els tres capitans corresponents,el capità Balcells que ho era del primer, el del segon esquadró, del que jo formava part, era Antoni Carrascal i Esquirol, oriünd de l’Escala, parlant habitual del català (sobretot quan no el podien sentir els altres oficials) i el del tercer que ho era el capità Carreres. Recordo perfectament que l’hivern era força avançat i com que per a muntar a cavall ens van ordenar fer-ho sense abric la humitat i la fredor pròpia del mar es feia notar força. Aquest camp de la Bóta ja s’havia fet tristament famós l’any 1936, quan s’hi complien les sentències de mort dictades pels tribunals populars, amb afusellaments públics i assistència de bon nombre de gent. A centenars, o potser més i tot, s’hi van complir les execucions.¡… També la justícia dels vencedors enviava a morir al camp de la Bóta, tot i que aquestes execucions eren secretes i es complien a punta d’alba). Arribada la formació a les vistes del Camp de la Bóta se’ns va ordenar fer “alto“, quedant el segon esquadró, darrera del primer, a uns noranta o cent metres del vell baluard a l’espera del que anava a succeir… El dia, just trencat, es mostrava boirós i humit i tanmateix trobàvem a faltar l’abric… 28

Sense cap dubte s’anava a procedir a una o diverses execucions ja que varem veure com algunes figures humanes es movien al peu de les parets esberlades del vell baluard i al cap d’uns minuts d’espera sonaren unes descàrregues seguides de trets aïllats,entenent que aquests darrers devien ser els trets de «gràcia». Moments després uns porta-lliteres recollien diversos cossos de terra i els carregaven a l’interior d’una ambulància ja preparada, posant-se tot seguit en marxa una comitiva formada per una camioneta de guàrdies civils, que formaven al davant del piquet, l’ambulància al darrera i, tancant el seguici, un cotxe sanitari i un turisme on, presumiblement, viatjaven els serveis mèdics, judicials i/o religiosos. Tot molt tètric i depriment… La tropa formada, silenciosa i corpresa, testimonis muts d’uns afusellaments que havien de ser secrets, no encertàvem a entendre el perquè d’aquelles execucions, no acceptant que transcorreguts set anys del fi de la guerra civil encara hi haguessin germans nostres que morissin de manera tant cruel i ignominiosa (entre els soldats del nostre esquadró n’hi havien alguns que tenien pares o familiars exiliats a França o empresonats). En el llarg transcórrer dels anys mai vaig deixar de recordar aquests afusellaments sense, però, interessar-me per qui eren les persones executades. Només passats molts anys i rememorant tots els fets que he pogut recordar d’aquells penosos anys de guerra i postguerra, m’ha permès conèixer la seva identitat, per mitjà de la lectura del llibre titulat “ Els maquis “ de Josep M. Clarà i Resplandís. Per aquesta lectura vaig saber que els homes executats la matinada del 25 de febrer de 1946 al camp de la Bóta, afusellament del que vàrem ser testimonis forçats més de quatre cents soldats, eren quatre joves integrants del «maquis» els noms dels quals eren els següents: - Francesc Serrat i Pujolar, olotí de 23 anys, fill del que fou alcalde d’Olot durant la guerra civil i militant del PSUC. - Joan Arévalo i Gallardo, de 27 anys i militant del PSUC. - Manuel Donaire i Moreno, de 35 anys també afiliat al PSUC. - Joan Hernández i Lizán, de 35 anys igualment afiliat al PSUC. Al llibre de Josep Clarà i Resplandis es pot llegir que arribada l’hora de l’afusellament tant Francesc Serrat

El Sot de l’Aubó


article com Joan Arévalo demanaren que els fossin tapats els ulls i en sentir la veu de «apunten» van començar a caminar, poc a poc, cap a l’escamot que els havia d’abatre. No m’ha estat possible recordar res que pugui confirmar o desmentir aquesta actitud. Com he escrit abans, just trencava el dia i la distància que ens separava, uns cent metres, impedia precisar amb detall el que estava succeint... Hi havien companys soldats pertanyents al primer esquadró que esperaven, com nosaltres, que les execucions fossin complertes i que, trobant-se al davant nostre, van poder-ne ser testimonis més propers. Fins aquí el testimoni personal d’un fet prou dolorós que, d’una o altre manera, pot ajudar a entendre com eren aquells anys tristos de la immediata postguerra. Qui era, però, realment, Francesc Serrat i Pujolar? NOTA OFICIAL FACILITADA A LA PREMSA El dia 25 de Febrer de l’any 1946, al camp de la Bóta, de Barcelona, i en compliment de la sentència dictada pel tribunal militar, va ser afusellat Francesc Serrat i Pujolar, àlies “Cisquet “ olotí de naixement, fill d’un dels alcaldes d’Olot del temps de la guerra civil Amb ell foren executats el seu company Joan Arévalo i dos altres condemnats, d’ignorada procedència i de noms Manuel Donaire i Joan Hernàndez…. Segons els periòdics del seu temps, entre altres «La Vanguardia», la condemna es va fonamentar en els següents fets: 1) Tenir antecedents. Haver entrat clandestinament al país el 19 de desembre de 1944, assaltant una casa o masia a Sant Hipòlit de Voltregà. 2) Assaltar una camioneta el 4 de març de 1945 matant un dels ocupants, apoderant-se dels diners que portaven (No precisa el lloc). 3) Assaltar el Banc Hispano-Colonial de Vimbodí d’on s’emportaren 30.500 pessetes. 4) Assassinar el cap de F.E.T. de les J.O.N.S. de Reus. Francesc Serrat, àlies «Cisquet» tenia 16 anys al 1939, quan amb la seva família va abandonar Olot exiliant-se a França on ben aviat va desenvolupar una activa vida de guerriller contra els ocupants alemanys. L’octubre de l’any 1944 va formar part dels “maquis “ que van envair la Vall d’Aran. Passat un temps va formar part d’un grup que es va infiltrar a l’interior de Catalunya i, al final d’aquest any 1944, junt amb nou companys seus establí una base prop d’Olot i, complint ordres, es dividiren en dos grups, restant junts Joan Fortuna, Eduard Segrià, Joan Arèvalo, Josep Travé i el mateix Serrat... Prop de tres mesos van sobreviure en molt males condicions per les muntanyes nevades dels Pirineus…Abandonant la seva estada a l’entorn d’Olot el grup s’introduí a la zona d’Aiguafreda, Manlleu, i Sant Hipòlit de Voltregà defugint la pressió que les forces de la Guàrdia Civil exercien sobre ells fins que van passar al camp de Tarragona per establir-hi noves bases d’actuació, però degut a la pressió a

29

que estaven sotmesos a l’entrada la primavera del 1945, la direcció política- militar de Barcelona va decidir suspendre les accions, ordenant que el grup de Francesc Serrat es dirigís a la capital catalana convertint el grup d’acció militar en un grup operacional urbà. Per efectuar el trasllat des de Tarragona a Barcelona el grup va mobilitzar nou joves de les Joventuts Socialistes de Catalunya junt amb noies que es feren passar, tots junts, per excursionistes i així van poder viatjar sense ser interceptats per la Guàrdia Civil. A Barcelona el grup va tenir molt poca durada, ja que els cinc guerrillers van ser detinguts en una acció policial, anant a parar a la presó “ Modelo” on foren jutjats i condemnats a la pena capital el febrer de 1946. L’ingrés a la presó “ Modelo “ de Francesc Serrat es va datar al dia 8 de juliol de l’any 1945. No tenia antecedents penals i era, per tant, la primera vegada que era detingut i procedia de l’anomenat “estat de llibertat.” El dia abans de l’execució va manifestar que se sentia feliç de lliurar la vida pels seus ideals i que la mort no li feia por... Al moment de la seva execució Francesc Serrat i Pujolar tenia vint-i-tres anys i tres mesos... Desconeixent altre mena d’informació pren més importància la resposta que, a la petició formulada pel tinent coronel del Jutjat militar núm. 10, dóna l’Ajuntament d’Olot amb data de juliol de 1945 i que literalment diu així: “Francesc Serrat i Pujolar, domiciliat al carrer Macarnau núm. 5, i com a resultat de les indagacions practicades per agents municipals, es dedueix que l’esmentat individu no consta afiliat a cap partit polític,fins aquesta data, però no obstant això la seva ideologia es d’esquerres extremista, igual que el seu pare, que fou batlle d’Olot fins la lliberació, i que va deixar tristos records del seu mandat. Des dels catorze anys (1936) ha vingut observant una conducta que deixa bastant que desitjar, separantse dels seus pares i corrent a les “ andadas”. Durant la dominació marxista va servir d’ajudant a la farmàcia municipal, implantada pels rojos, sense que consti que intervingués en cap mena de delicte (març 1939). Segons rumors que van circular fa uns cinc o sis mesos, va tornar a Olot procedent de França on va marxar tota la família amb la retirada de les forces republicanes , visitant una casa (gener 1945) exposant la política i els plans dels rojos maquis d’entrar a Espanya, extrem que no s’ha pogut confirmar tot i una activa vigilància de les cases on podia connectar, encara que no fora res d’estrany que, referent a la política del seu pare, no li hagués servit d’enllaç.” Olot juliol de 1945 Segons opinió generalitzada a tota Europa, a la rendició incondicional de les potències del «Eje», Alemanya i Itàlia, havia de produir-se la caiguda del règim franquista a Espanya, per la seva irrefutable col·laboració amb les potències vençudes (División Azul, entre moltes altres).

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó Per precipitar aquest canvi polític a Espanya, es van organitzar a França unes forces de voluntaris que, en nombre de tres mil, i entrant per la part del Pirineu més vulnerable, la Vall d’Aran, havien de forçar aquest canvi. A tal fi molts joves de tendència republicana i homes i dones de l’exili foren invitats a afegir-se a aquest cos de guerrillers. (A Canet també s’hi donaren pressions). Així fora com Francesc Serrat i Pujolar, entre altres,van escollir, perillosament, el camí que els havia de portar a la mort. En el seu expedient, obert a la presó “ Modelo “, hi consta que procedia de situació de “ llibertat “ i de professió...estudiant de medecina.. Ens podem preguntar.. on cursava els seus estudis de medecina ?... Deuria ser a França, ja que els espais de temps passats a Espanya i que s’esmenten en el seu expedient són molt minsos i ajustats ... Per altra banda es evident que la presència d’una força composta de 3.000 guerrillers a la Vall d’Aran i resta dels Pirineus, havia de motivar la reacció del govern espanyol enviant a combatre’ls, no solament a forces de xoc de la Guàrdia Civil, Policia Armada i Somatent, sinó, també, joves soldats procedents del servei militar obligatori (La participació de soldats de lleva en serveis corresponents a les forces policials era una pràctica habitual en el nostre país. Així podem esmentar les guàrdies exteriors dels centres penitenciaris, com per exemple la presó Model, la de Sant Elies, i el Castell de Montjuïc, que cumplien forces dels Regiments d’ Infanteria Jaén, núm 25, de Cavalleria núm. 9 i Artilleria de Sant Andreu, entre altres més possibles). SOLDATS CANETENCS A LA VALL D’ARAN Al setembre de l’any 1944 es va produir l’entrada de la força guerrillera que havia de fer-se prou coneguda amb el nom de «maquis», diminutiu de «maquisard», que era el nom amb que eren coneguts els guerrillers que a França lluitaren contra els ocupants alemanys i que amb la rendició incondicional d’aquests passaren, en bona part, a formar la força militar disposada a entrar a Espanya. Es sabut que molts dels combatents del maquis “francès estaven formats per antics soldats de l’exèrcit republicà espanyol que, arribat el moment oportú, es passaren amb armes i bagatges al grup invasor de la Vall d’Aran. Que l’acció guerrillera dels atacants provinents de França fou prou important es constata amb els importants contingents de tropa regular que s’hi envià a combatre’ls com també per l’ús de les armes que s’hi destinaren.!... Que el llavors Capità General de Catalunya, Moscardó, va efectuar una visita a les tropes que hi havien desplegades en aquelles comarques on s’arribà a la disponibilitat i ús d’artilleria de muntanya! Coincidint amb aquestes operacions militars es trobaven aquells grups que, com el de Francesc Serrat, actuaven a les comarques catalanes frontereres on eren batuts per els membres de la Guàrdia Civil, Policia Armada, 30

Somatent i forces de l’exèrcit... Entre moltes mesures preventives, per tal d’aïllar els guerrillers es prohibí la residència, dins de la zona militaritzada, d’aquelles persones que havien sofert condemna per fets de la guerra civil i que, en aquell any 1944 gaudien de llibertat provisional. Es va formar un fitxer que incloïa 813 noms de gent “ perillosa “; 130 al jutjat de Puigcerdà, 217 al d’Olot, i 466 al de Figueres. (Josep Clarà dixit ) En alguns casos es sol·licità, i es va obtenir, autorització per canviarlos de residència no retornant a llurs ca- Figura del «maquis». Caçadora de ses fins a l’abril de pell, pantalons de pana, bótes de mitja canya i boina al cap. Completa l’any 1946... Igualment es prohi- el seu equip amb motxila a l’esquena bí, en aquesta zona fronterera militaritzada, l’exercici de la caça, com també fou prohibit oferir menjar, alberg, vestit o informació a tots els sospitosos, encara que anessin sense armes o imploressin l’almoina pública. Entre moltes altres accions es va emetre la circular númn. 205 de data 11 d’abril de 1947 del ministre del exèrcit on s’ordenava que... en els seus escrits no s’empressin les paraules “ guerrilla” o “guerrillers“, essent substituïdes per les de “bandolers “o“ partides de bandolers“, evidenciant l’interès del govern espanyol per desqualificar l’acció militar del «maquis» mostrant-la simplement com una acció terrorista (que també ho fou). La principal força que es va enfrontar a l’entrada del «maquis» fou la Guàrdia civil que formava part integrant de l’exèrcit. La seva tasca a primera línea fou prou decisiva, sacrificada i silenciosa tota vegada que, per raons polítiques, no es publicaven ni els combats ni els noms dels que morien en compliment del seu deure. (J. Clarà) Així sabem que només a les comarques frontereres de Girona i en els municipis mes propers de la ratlla de França, hi havien destacats més de 300 guàrdies civils pertanyents a les 124 i 131 Comandàncies. Igualment grups de la Policia Armada ocupaven, també els sectors amb capçaleres a Viella, Sort, la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Ripoll, Olot i Figueres.

El Sot de l’Aubó


article La presència permanent de forces del exèrcit es detecta a la tardor de l’any 1944 en els sectors de Puigcerdà, la Molina, Ribes, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Sant Pau de Seguries, Oix, i Terrades entre moltes altres. En repetides ocasions aquestes forces de l’exèrcit participaren en accions conjuntes amb agents de la Guàrdia Civil, perseguint, encerclant i detenint “maquis “fugitius o combatent contra ells, en innombrables casos sofrint els rigors d’un hivern extrem i penós, sense l’equipament que els calia Igualment la força de la Guàrdia Civil, formada per homes limitats i mal pagats, van conèixer una etapa molt dura, mal vistos per la gent dels pobles que ocupaven i valorats com a defensors de la dictadura, essent instruments d’una Espanya trista i rònega gens partidària de transformar els seus súbdits en ciutadans... D’esquerra a dreta, fila superior: Josep Xufré Arañó, Josep Amargant Pla, Josep Ma. Arañó Carreras amb altres soldats del Batalló d’Artilleria i Muntanya núm. 6

Patrulla de la Guàrdia Civil de retorn a la caserna després d’una nit de perillosa activitat. Garrotxa, anys 44-47

Al produir-se l’atac guerriller a la Vall d’Aran, el setembre de 1944, eren possiblement els soldats de la lleva d’aquest any els millors disponibles per a una acció militar i per aquesta raó bona part foren destinats a ocupar posicions en llocs fronterers de la Vall d’Aran, Pallars Sobirà, Urgell, Cerdanya, Ripollès, Garrotxa i l’Empordà... Així,doncs,trobem un cert nombre de soldats canetencs ocupant posicions a l’entorn de les poblacions frontereres araneses de Pont de Rei, Pontau, Canejan, Bausen, Arties, Salardú, Montgarri, Pla de Beret, Mines de Liac, Pont de Suert o altres llocs exercint serveis de vigilància sobre els cursos de la Garona i la Noguera Pallaresa, control de passos fronterers o persecució de guerrillers que escapaven de la pressió militar que s’ exercia sobre ells. Entre molts altres soldats canetencs que hi foren destinats podem esmentar a Josep Amargant i Pla soldat del batalló d’artilleria de Muntanya núm. 6, cumplint funcions de cap de cuina destinat a Pont de Suert, junt amb Josep Arañó i Carreras i Josep Xufré Arañó, també soldats destinats al mateix batalló d’Artilleria. Aquests tres soldats canetencs van arri-

31

Vall d’Aran, 1944-1945. El quart soldat, començant per l’esquerra és Josep Amargant Pla

bar al seu destí els darrers dies de 1944 suportant freds intensos, amb grans caminades nocturnes sense l’equip adient. Salvador Torrent i Tornell que complia funcions de cornetí d‘ordres del seu batalló. Josep Coll i Tenas, de la lleva de l’any 1943 prestant serveis a la vall d’Aran fins al seu llicenciament a l’any 1947, Hilari Portet i Vives de la Cortada de servei a la vall d’ Aran Ramón Bassas i Francí del reemplaç de l’any 1942, destinat a Campllonc, campament militar proper als Rasos de Peguera, a la comarca del Bergadà...

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Salvador Torrent i Tornell, 1a Companyia Batalló de Montanya Albuera núm. 2

El tercer d’esquerra a dreta és Joan Brugarola, soldat del Batalló núm. 4 d’alta montanya. junt a d’altres companys. Al fons el massís de Colegats on es va lluitar per foragitar els maquins que l’havien ocupat.

Josep Coll Tenas, Regiment Artilleria núm. 6

Enric Ribas i Grimal, cobrint, entre altres destins, plaça a la guarnició d’Olot, Joan Brugarola i Vila, destinat al batalló d’Alta muntanya, de guarnició a Montaut protegint la Central elèctrica, component d’un grup d’esquí i escalada Joan Vinyes i Arbolí del reemplaç de 1941 ex combatent també de la guerra civil,amb llarga permanència a les files de l’ exèrcit destinat de guarnició a diverses places. Joaquim Artigas Bellsolell, soldat de la lleva del 1941 de guarnició a Sort, també excombatent de la guerra civil, amb un bagatge de set anys de vida militar forçada. I tants i tants altres soldats canetencs que el pas dels anys ens han fet oblidar.!.... Aquesta situació es va donar oficialment per acabada arribats els anys 1952, publicant-se l’estadística 32

oficial de les baixes sofertes entre els combatents, llistat que posa de manifest el gran nombre de participants, i la duresa de les seves vivències, ben lluny del que es qualificaren d’accions “ terroristes “ i molt més properes a fortes accions militars. ANTONI CRUANYES BECANA

El Sot de l’Aubó


El llibre «Canet de Mar, història i arquitectura»

C

anet disposa d’un ric patrimoni arquitectònic que s’ha anat formant al llarg dels segles. El Càtaleg de patrimoni arquitectònic comprèn un nombre significatiu d’edificis i elements que són testimonis de les diferents generacions que han deixat empremta en el territori: vestigis arqueològics d’època ibèrica i romana, elements de l’edat mitjana i de l’època moderna, amb la consolidació del poble en el temps de desenvolupament del comerç marítim; l’empremta dels americanos a finals del segle XIX; l’arquitectura a cavall entre el Neoclassicisme i el Modernisme; la petjada del desenvolupament industrial, l’eclosió del Modernisme; el Noucentisme i, finalment, l’arquitectura d’avantguarda del segle XX. D’aquest testimoni, en formen part edificis projectats per figures clau dins de l’evolució de l’arquitectura moderna catalana, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Rafel Masó i Josep Antoni Coderch. I també en formen part elements de l’arquitectura quotidiana, que moltes vegades passa desaparcebuda, fins que desapareix. Tots són l’èssencia material del municipi. El llibre «Canet de Mar, història i arquitectura» és el resultat de més de tres anys de recerca documental per recuperar el passat patrimonial de Canet. Un treball d’alt contingut gràfic que ha estat editat per l’Ajuntament de Canet de Mar, el Centre d’Estudis Canetencs i Edicions Els 2 Pins dins la col·lecció Estudis del Patrimoni.

33

El Sot de l’Aubó

Presentació del llibre: Divendres, 26 de març, a les 19.00 hores A l’Aula Magna de l’Escola de Teixits de Punt


El Sot Sot de del’Aubó l’Aubó

E

nguany us oferim una selecció de fotografies de principi de segle XX de l’arxiu familiar del nostre soci Enric Carbonell Serra. 1- Vista del Castell de Santa Florentina 2 i 3 - Interior del Saló principal del Castell de Santa Florentina 4 - Creu de Terme de Santa Florentina 5 - Vista general de Canet 6 - La Roca Grossa de Canet 7 - Sala de màquines de la Jover i Serra 8 - Manyaria de la fàbrica Jover i Serra 9 - Magatzem de la fàbrica Jover i Serra 10 - Interior de la fàbrica Jover i Serra 11 - Santuari de la Misericòrdia

1

2

3

4

5

34

El Sot de l’Aubó


L’arxiu fotogràfic del CEC

6

7

8

9

10

11

35

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com a entitat. 36

El Sot de l’Aubó

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.


Sot de l'Aubó 31