Issuu on Google+

1

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 29 · Setembre 2009 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

La nissaga dels Goday i la indústria del peix


El Sot de l’Aubó

Editorial

Sumari

n aquest número 29 del quart trimestre de 2009 hi trobareu un magnífic article de Joan Ballart sobre la família Goday, que tant arrelament va tenir a la nostra vila des dels seus orígens i de les seves iniciatives en terres de Galícia als inicis de la indústria conservera, de la qual van ser pioners a l’Estat Espanyol. Un autèntic document amb fotografies inèdites del principals protagonistes.

Foto: F. Arcas

E Editorial ..................... 2 Redacció Personatges canetencs Els Goday i la indústria del peix Joan Ballart ................. 3 La toponímia a Canet (4a part) Francesc Verdura ........ 10 L’antiga farmàcia Duran i España de Barcelona: una obra desconeguda de Lluís Domènech i Montaner Carles Sàiz ................ 13 Un Sant prodigiós vinculat amb Canet. Entorn al centenari de la canonització de Mn. Josep Oriol Joaquim Pera ............. 19 Antropologia del festeig a Canet a la primera meitat del segle XX Xavier Mas ................. 24 Memòries d’una excursió al Montseny Antoni Cruanyes ......... 28

Francesc Verdura continua amb la toponímia de Canet i la rodalia fent un repàs dels diferents molins que hi han hagut a la població. Quan ja semblava tot dit sobre Lluís Domènech i Montaner, Carles Sàiz segueix aprofundint en l’estudi del personatge i ha descobert una farmàcia a Barcelona obra del genial arquitecte que està en perfecte estat de conservació. Les imatges són fetes “in situ” per l’autor. A continuació Joaquim Pera fa un detallat estudi de la vida i miracles de Sant Josep Oriol i de la seva vinculació amb la nostra vila. Xavier Mas assaja un nou gènere, el de l’antropologia local sobre els antics costums del festeig a Canet. També fa una nova tramesa dels habituals “Mots en desús”. Antoni Cruanyes dóna a conèixer un text sobre la que va ser la seva primera anada al Montseny aprofitant els dies de la Festa Major de 1940. Les fotografies són també un autèntic testimoni. En aquest número hem començat una nova secció d’imatge basada principalment en les fotografies que els nostres lectors i amics ens vulguin confiar. Per part nostra tractarem d’identificar-les, però també ens cal la col·laboració de tots els que siguin capaços d’identificar persones i llocs per tal de poder-les informar degudament. De manera, doncs, que quan algú ens aclareixi alguna de les imatges al número següent el publicarem juntament amb el nom de qui ens l’hagi facilitat.

El Sot de l’Aubó Centre d’Estudis Canetencs

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura Disseny gràfic i realització: papyrusdisseny.com · Dipòsit legal: B-12828-2008 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

2

El Sot de l’Aubó


article

Personatges canetencs

Els Goday i la indústria del peix Joan Ballart Clos

A

manera de preàmbul Fa uns mesos, tot mirant el programa Thalassa que transmet setmanalment Televisió de Catalunya (Canal 33) i que la majoria coneixeu, vaig quedar agradablement sorprès amb la història d’un canetenc del segle XIX, en Joan Goday i Gual, que va tenir una considerable transcendència al ser el pioner en la introducció de la indústria conservera del peix a Galícia i Espanya. Aquest notable industrial era de la nissaga dels Goday, família canetenca de soca-rel que s’havien distingit de feia segles com a navegants i comerciants. L’interés per la història dels canetencs dels temps heroics dels vaixells de vela, em va portar a investigar una mica la seva història i heus aquí el que en puc explicar. Els Goday antics Documentalment, es comencen a trobar els primers Goday a Canet en el fogatge de l’any 1497, com una de les poques i primeres famílies que habitaven aquesta vall, formant part de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta. Llavors Canet no era més que un petit llogarret d’una trentena de cases esparses habitades per pagesos i pescadors. Un segle després té lloc l’Assemblea local que es va celebrar a la Torre de Mar l’any 1599, amb motiu de l’establiment del Consell o Universitat de Canet concedit pel senyor del territori, el vescomte de Cabrera. En aquest Consell hi participen com a prohoms en Bartomeu i en Joan Pau Goday. 3

Els Goday terrissaires El poble anava creixent i la família, millor dit, les famílies Goday, s’anaven estenent en moltes branques com arbre esponerós i es van anar especialitzant en diferents oficis. En ple segle XVII els Goday munten una bòvila aprofitant els terrenys argilosos de casa seva prop del camí de Vall de Pera, bòvila que després traslladaran un xic més avall, a la que anys després serà l’horta dels Missioners del Sagrat Cor. Aquí hi treballa el terrissaire Agustí Goday, sent el negoci continuat pel seu fill Pau Goday Xiqués i després, ja ben entrat el segle XIX, pels Goday Manyà. Per situar el lloc, diguem que la finca es troba al costat del Santuari de la Misericòrdia. Aquesta finca és comprada cap el 1880 pel Rvd. Ferran Roig, que hi fa bastir el gran edifici destinat a

Casa pairal dels Goday al camí de Vall de Pera. (Foto: F. Arcas)

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó col·legi internat, avui dia excel·lent Residència de la 3ª edat. Els Goday navegants i comerciants Fem un salt en el temps per anar endarrere, al segle XVIII i veure la situació de la branca marinera de la família. Els Goday han fet un bon pas endavant en el seu estatus econòmic i social, fruit sens dubte dels vents favorables que van bufar a bona part dels pobles de la costa catalana. La bonança econòmica va començar després de la desfeta de la guerra de Successió, cap el 1720, gràcies al comerç transatlàntic que uns quants navegants emprengueren amb esperit aventurer. Van haver de lluitar contra tota mena d’adversitats, començant amb la prohibició del regne de Castella als catalans de comerciar amb les colònies americanes, imposició que es va mantenir formalment fins el Reial Decret de 1778 i que s’esquivava amb testaferros interposats. En aquells temps, els Goday, més que navegants van destacar com a comerciants. Com diu el professor Carlos Martínez Shaw, estudiós del tema: “La instalación de miembros de la familia Goday en Cádiz es el fin de un proceso iniciado en la etapa anterior por estos marineros de Canet enriquecidos por el comercio del Atlàntico.... en esta época los Goday ya se titulan tratantes y no marinos...” Trobem doncs els Goday, com molts altres canetencs, instal·lats a l’ únic port autoritzat per comerciar amb Amèrica, el de Cadis, on estava centralitzat tot el comerç transatlàntic a través de la “Casa de Contratación de las Indias”, la “Matrícula de Cargadores a Indias” i tots els organismes oficials i fiscals del regne de Castella. En Gabriel Goday i Misser es registrava el 28 de juny de 1752 a la “Matrícula de Cargadores a Indias” i aquell mateix any, associat amb els Dillat també canetencs, carregava gèneres cap a Hondures, al mateix temps que organitzava una altre expedició a Veracruz amb el vaixell “Ntra. Sra. de Montserrat”. En Josep Goday, fill de l’anterior i també instal·lat a Cadis amb oficina pròpia, va formar companyia amb el canetenc Joan

Ferrer. Els dos socis embarquen el 1751 en “El Neptuno” amb destí a Veracruz per tal de negociar la venda d’una important partida d’armes. Aquests són els Goday dels que ens parla el professor Carlos Martínez Shaw, però n’hi ha molts més que trobem a l’Arxiu Parroquial, com Jaume Goday que l’any 1758 patroneja un viatge a Ponent (sense més especificació, però que igual pot tractar-se de la costa andalusa com de la gallega o dels mars del Nord o del Bàltic, llocs habituals dels nostres navegants), o el patró Josep Goday i Roura, inscrit l’any 1796 a la Confraria de Sant Francesc Xavier (aquesta Confraria només admetia com a confrares a patrons i pilots canetencs i disposava d’un fons comú de previsió per a casos de jubilació i mort). Un altre notable navegant de finals del segle XVIII i començaments del XIX, en aquest cas Goday per part de mare, va ser el patró Bartomeu Roig i Goday, de can Bartoldo del carrer Ample i del que ens en parla l’ilustre historiador Pierre Vilar en la seva obra cabdal “Catalunya dins l’Espanya Moderna”. El fons documental dels seus viatges ha estat preservat pels descendents Roig, constituint «L’Arxiu dels Papers de Can Bartoldo» amb la col·laboració de la Generalitat. No ens estenem més en el reguitzell de notables navegants-comerciants Goday, a la llista dels que encara s’hi podrien afegir altres grups familiars canetencs com els Gual, els Llauger, els Misser, els Roura, etc., tots ells enllaçats repetidament amb els Goday d’una forma gairebé endogàmica.

Barca de mitjana, la més utilitzada per la navegació catalana de cabotatge

4

El Sot de l’Aubó


article Els salaons de peix Arribats a aquest punt, fem una aturada en les històries de família i anem a veure el tema en el que els Goday van ser capdavanters a nivell espanyol, les indústries del peix. Des de sempre, el nostre Mediterrani no havia destacat mai per la seva riquesa pesquera si el comparem amb l’Atlàntic. Quan els pobladors antics d’aquestes ribes eren pocs, en tenien suficient per anar mal vivint amb el que donava la pobra agricultura de secà complementada amb una pesca escadussera. Ja del temps dels romans es coneixia la conservació del peix per l’acció de la sal i aquesta era una bona solució quan hi havia excedents de pesca. Quan la població va anar creixent i no hi havia menjar per a tothom, els pescadors locals es van veure en la necessitat d’ampliar els horitzons de treball, convertint-se molts en comerciants que cada cop anaven més lluny per a guanyar-se la vida. Diguem que la fam era un problema endèmic que van haver de patir sovint els nostres avantpassats i la mateixa penúria els esperonava a buscar el manteniment lluny de casa. Com a mostra, recordem la gran fam de 1650, quan els canetencs afamats i revoltats es van llençar a mar a l’assalt d’un vaixell que portava blat a Barcelona, o quant els arenyencs, també en igual situació, van fer el mateix el 1651. Una de les rutes dels comerciants-navegants catalans, era dur salaons procedents de les costes gallegues i andaluses, portant-les a vendre al gran mercat que el juliol de cada any s’organitzava en el port provençal de Bellcaire, aigües amunt del Roine, des d’on els comerciants francesos el distribuïen per tot França. Els nostres no tornaven de buit i després de vendre el peix salat, aprofitaven per comprar teles blanques franceses que revenien als estampadors barcelonins, així com altres productes que aquí encara no es fabricaven. El sovintejar les rutes de les costes andaluses i gallegues, va fer veure a aquells navegantscomerciants que en certs llocs d’aquelles costes, es produïa una abundància tan gran de peix, que molts decidiren quedar-s’hi per tal de muntar els seus propis negocis i després tornar a casa amb les barques ben carregades de barrils plens de sardina salada i premsada, les clàssiques arengades. El primer establiment del que en tenim notícia és de cap a l’any 1750, a la zona semi-

5

Barril de sardines “arengades”

desèrtica dels grans sorrals de la desembocadura del Guadiana, fundat pel patró canetenc Arnau, lloc al que s’hi afegiren els pescadors mataronins i després el sitgetans i valencians. El lloc el van batejar amb el nom de La Figuereta, l’embrió de l’actual Isla Cristina. En quant a les costes gallegues, la zona de les Ries Baixes i sobretot la ria d’Arousa va atraure amb força els catalans. Tal com ens diuen els historiadors Xoán Dopico i Xosé Lois Vila en el seu magnífic estudi “Historia de A Illa de Arousa”, en aquesta illa, l’any 1754 ja hi havia els establiments de salaó o “salgas” dels Bargés (sic), Castanyer, Colomer, Jover, Rossell, Buhigas, Cardona, Font, Buch, Arnao (sic), als que poc després s’hi van afegir els Goday, Llovet, Vilavedra, Ballourat, Espiell, Fábregas, Comas, Curt, Martí, Poch, Roquete i Tápias. Com es pot veure, un reguitzell de cognoms clarament catalans i entre ells uns quants de inequívocament canetencs. Els gallecs, que van qualificar aquella gent com “os fomentadores cataláns”, es limitaven a explotar la riquesa pesquera de les seves aigües d’una forma molt reduïda i a nivell de la pròpia supervivència . Al començament es miraven els catalans amb suspicàcia i unes dosis de recel, però com que els compraven el producte de la seva pesca, que d’altre manera no tenia cap més sortida, van ser ben rebuts. Aviat els catalans van començar a buscar nous rendiments del treball d’uns i altres, introduint novetats que no sempre van ser ben rebudes pels pescadors gallecs. D’entre aquestes novetats, la més important va ser sens dubte

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Retrat de Joan Goday i Gual

Llaunes de Conserves Goday

la introducció de la xàvega, que permetia captures més abundoses amb menys esforç. Grans discussions es van produir entre els partidaris de la xàvega i els seus detractors, discussions que es van arrossegar al llarg de més de cent anys. Van introduir nous sistemes de salaó, fent amb la sardina la conserva que feien els holandesos amb els arengs, d’on els ve el nom d’arengades; consisteix en una premuda de la sardina després de la primera adobada amb salmorra. El nou sistema presentava una sèrie d’avantatges, com major capacitat de producció, allargament del temps de conservació del peix sense fer-se malbé i l’obtenció de l’oli o greix de la sardina que s’obtenia de la premsada, que era molt valorat. Una altra novetat de gran transcendència social, va ser la incorporació de la dona en el món laboral, cosa que va venir facilitada pels nous mètodes de treball més seriat que es van anar introduint a les “salgas”.

modernització. En Napoleó, com a bon estrateg de la logística, va convocar concurs dotat amb un important premi en metàl·lic per a qui solucionés la conservació dels aliments, amb l’idea de resoldre l‘alimentació dels seus exèrcits, sobre tot els que anaven embarcats. El premi promès va esperonar molts científics, resultant guanyador Nicolas François Appert, que després d’un gran treball d’investigació va poder demostrar com es conservaven els diferents tipus d’aliments amb el mètode d’esterilització en autoclau i tancats en recipients hermètics, assentant les bases de la indústria conservera moderna (mètode d’appertització). Aquesta descoberta va tenir una gran transcendència ja que posava molts aliments a l’abast de grans capes de la població com ni s’ho havien pogut imaginar. Després, els mètodes d’Appert es van anar perfeccionant amb els estudis científics de Louis Pasteur sobre els bacteris i la difusió definitiva de les conserves va arribar amb els americans, que van imposar la llauna hermètica metàl·lica en substitució dels fràgils envasos de vidre. Els francesos, com a investigadors pioners del nou sistema, van posar en marxa unes importants indústries conserveres entre elles

El canvi de salaons a conserveres El món anava canviant, i amb el segle XIX es va imposar la Revolució Industrial. Eren els temps de Napoleó i entre ell i les Revolucions (la Industrial i la Francesa) ens van portar la

6

El Sot de l’Aubó


article la del peix, que es va assentar a la ciutat portuària de Nantes.

salaons de l’illa d’Arousa. Les arrels canetenques són fortes i tal com havia succeït uns anys abans amb els seus progenitors, porten a concertar matrimoni amb una canetenca de soca-rel, la Maria Concepció Gual i Pujadas, també de família de navegants i comerciants. Un personatge notable d’aquesta família va ser el germà de la núvia, el frare franciscà Pere Gual i Pujades, evangelitzador del Perú, destacat orador i participant en el primer Concili Vaticà. En el Llibre de Matrimonis núm. 4 pàg. 208 de l’Arxiu Parroquial de Canet, en el castellà obligatori de l’època, llegim: “Hoy dia 19 de julio de 1829 obtenida la licencia del Vicariato Eclesiástico de Gerona, el Pbro. D. José Llauger con espresa licencia del Párroco de Canet... en la iglesia

Els Goday de la indústria pesquera Tornem als navegants-comerciants. Desconeixem quin va ser el primer Goday que va anar a Galícia, però tenint en compte que el fet s’havia de produir cap a meitat del segle XVIII, segurament el que va començar aquesta saga va ser en Joan Goday, del que no consta el seu segon cognom. Sabem que havia nascut a Canet a començaments del segle XVIII i era de professió mariner. Aquest Joan Goday xxx es va casar amb la Maria Codina, amb la que van tenir 3 fills i 3 filles, tots ells nascuts a Canet entre el 1733 i el 1743. El segon fill d’aquest matrimoni, en Joan Goday i Codina, va néixer el 1735, llibre de Baptismes núm 8, i va tenir una llarga trajectòria. Es va casar amb la Paula Roura Figueras de Sant Pol, amb la que van tenir varis fills i filles dels que la majoria van morir joves. En Joan Goday i Codina tenia les professions de mariner i boter, oficis molt adients per a les activitats de salaons que llavors agafaven una forta embranzida i va morir a Canet a l’avançada edat de 81 anys. La nova generació va ser la formada pel fills del matrimoni Goday - Roura. La majoria, com dèiem, van morir joves, sobrevivint en Manuel, que havia nascut a Canet el 1765 segons el llibre de Baptismes núm 8. És el primer Goday que consta documentalment la seva estada a Galícia. De ben jove ja va anar a l’illa d’Arousa on treballava a Treballadores preparant les sardines l’establiment de salaons de la família. No per estar lluny de casa havia abandonat els interessos de Canet i es passava llargues temporades alternant un lloc i l’altre, malgrat que els viatges representaven l’aventura d’unes quantes setmanes, amb aquells fràgils velers com closques de nou. La causa dels viatges sovintejats també s’ha de buscar en el matrimoni que estava preparant amb la canetenca Francesca Llauger. A començaments del segle XIX, trobem el fill d’en Manuel i la Francesca, en Joan Goday i Llauger que havia nascut a Canet el 1792 i està treballant de ben jove a l’establiment familiar de

Treballadores revisant les llaunes de sardines

7

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó parroquial ha unido en matrimonio según forma del S.C.T. a Juan Goday Llauger soltero y vecino de esta parroquia y vecino que fue en la villa de San Ciprián de Villanueva del Arzobispado de Santiago, hijo legítimo y natural de Manuel Goday y de Francisca Llauger consortes naturales de esta villa, de una parte; y a Mª Concepción Gual Pujadas, soltera, hija de Jaime Gual y Buch y de Francisca Pujadas, consortes La nau industrial de Conserves Goday vivientes también naturales de Canet... Nota: Juan Goday Llauger mares eren germanes i els respectius pares nacido 1 Junio 1792. Mª Concepción Gual eren germans. nacida 2 Sept 1799” Inquiet com era i tenint notícies dels nous Aclarim que la que en aquell temps era la vila sistemes de conservació del peix que s’estaven de San Ciprián de Villanueva ara comprèn dos desenvolupant a França va establir una sèrie municipis: el de Vilanova de Arousa que està a de contactes amb fabricants conservers de terra ferma i el de A Illa de Arousa, avui dia Nantes, seu de les noves indústries i copsant units per un pont que comunica l’illa a terra el futur que es preparava, va emprendre els nous camins que s’estaven obrint. ferma. Fruit d’aquest matrimoni, nasqué en Joan No va ser fàcil, ja que la nova empresa Goday i Gual, segons consta en el llibre de representava l’arribada de la Revolució IndusBaptismes núm. 13 pàg. 375 de la parròquia trial, passant dels mètodes artesanals als totalment industrials. En Goday va haver de de Canet, on es declara: “Hoy dia veinte y ocho de Enero de 1838, en fer venir la maquinària i el personal francès esta Yglesia de Canet de Mar, el Pbro. Don especialitzat per poder començar a treballar, Josef Llauger i Muní con licencia del Párroco al mateix temps que deixava preparades les de dicha Yglesia, bautizó solemnemente a noves instal·lacions necessàries per a compleJuan, Pablo, Josef, nacido tres días antes, tar tot el procés. Un dels elements bàsics del hijo legítimo y natural de Juan Goday Llauger nou sistema era el vapor pel funcionament comerciante y de Mª de la Concepción Gual dels autoclaus destinats a l’esterilització del Pujadas. Abuelos paternos son Manuel Goday peix, etc., etc. comerciante y Fca. Llauger consortes. Abue- Tot això succeïa el 1879, any de la inauguració los maternos son Jayme Gual patrón y Fca. de la primera fàbrica espanyola de conserves Pujadas consortes. Padrinos son Jayme Gual de peix, la d’en Joan Goday i Gual, que va ser piloto y Paula Molet. Todos son naturales y l’inici d’una potent indústria que ha estat un factor clau en el desenvolupament econòmic i vecinos de Canet.” En Joan Goday i Gual va anar alternant la seva social de Galícia. L’èxit de l’empresa va ser joventut entre Canet i l’illa d’Arousa, on immediat i en Goday va començar a vendre a s’anava formant per portar el negoci familiar tot Espanya aquelles conserves de peix en oli de salaons. Tal com havia passat amb les d’oliva tancades en llauna, cosa que aquí era generacions dels seus avantpassats, ell també una novetat en front dels clàssics salaons. Es va escollir una canetenca per esposa, en aquest veu que sabia vendre els seus productes, per cas la Teresa Goday i Gual. No ens estranyi la que el rei Alfons XII va visitar la fàbrica el coincidència de cognoms ja que eren cosins 1881 quan tot just havien passat dos anys de per partida doble, és a dir, les respectives la inauguració, sent nomenat en Goday com a

8

El Sot de l’Aubó


article proveïdor oficial de la Casa Real i participant a vàries exposicions internacionals que li van obrir el camí de les exportacions. També tenia fama, sembla que justificada, de garrepa. Aprofitava per comprar les partides de peix amb les baixades de preus a les llotges les vigílies de festius i com que llavors no hi havia càmeres frigorífiques per a poder-lo conservar, obligava als seus treballadors i treballadores anar a treballar en diumenges i festius. Una copla es va fer popular a tots els pobles de la ria d’Arousa: A fàbrica de Goday - botáronle a maldición - traballa tódos los domingos - e pola semana non. Deixant apart les anècdotes, molts altres establiments de les ries es van anar incorporant als mètodes conservers moderns, entre ells, molts dels “fomentadores cataláns”. Encara avui dia es poden trobar cognoms catalans a les llaunes Camioneta de la fàbrica Goday, S.A. Únic vehicle motoritzat que gallegues de conserves, però el que circulava els anys 50 per l’illa d’Arousa ja no hi trobareu és el de Goday. El protagonista de la nostra història, en Joan muntant un museu. I si quan hi aneu, no tenen Goday i Gual, va morir l’any 1900. Els seus encara el museu acabat, no us preocupeu. fills i després els nets van continuar la fàbrica Feu un tomb per l’illa, que presenta uns fins el 1960, en que van plegar definitivament paisatges espectaculars amb els seus 18 km les conserves i es van dedicar a altres negocis. de costes retallades i platges netes, el Parc El cognom Goday està arrelat amb força a les Natural de Punta Carreión al sud de l’illa, el Ries Baixes i d’allà s’ha estès per diferents pont de 2 km de llargada inaugurat el 1985 indrets. que uneix l’illa al continent, el poble tranquil i mariner on trobareu tots els serveis, restauA Illa de Arousa rants per assaborir el marisc acabat de collir, La crisi que ha experimentat la pesca a Galícia hotels, etc., etc. Creieu que val la pena. des de fa anys, sobre tot la sardina, ha fet canviar l’illa d’Arousa. Les fàbriques de conJOAN BALLART I CLOS serves han anat plegant i les altes xemeneies dels seus vapors ja no treuen fum, encara Agraïments: que s’han deixat dempeus com a memòria El nostre agraïment més sincer per l’amable del temps que va ser. La pesca del peix, avui col·laboració que ens han prestat els amics de A Illa de Arousa, particularment el senyor Xoán dia ha quedat substituïda per la del marisc. Segurament, ha estat un canvi positiu i ha Dopico, que en tot moment ens ha orientat permès orientar l’economia de l’illa cap als sobre l’entrellat de la qüestió. sectors del lleure i del turisme de qualitat, Documentació: cosa que amb les fàbriques conserveres i els Fogatge de 1497. Batllia de Catalunya. Estudi de Josep Llovet. fums de les xemeneies, no resultava massa Rafael Dalmau editor Arxiu Parroquial de Canet. Llibres de Baptismes, Casaments i compatible. Defuncions Una recomanació per acabar: Si aneu a Galícia “Cataluña en la carrera de Indias” de Carlos Martínez Shaw aneu a visitar “A Illa de Arousa”, on trobareu “Catalunya dins l’Espanya Moderna” de Pierre Vilar “Historia de A Illa de Arousa” de Xosé Lois Vila i de Xoán Dopico les petjades d’aquells canetencs esforçats com “El desarrollo industrial pesquero en el S. XVIII” de F. López en Joan Goday, en memòria del que estan Capont. Fundació P. Barrié de la Maza

9

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

La Toponímia de Canet de Mar (4a part) Francesc Verdura Campeny questa quarta part la iniciarem parlant dels molins de Canet. Els molins d’aigua coneguts per haver arribat gairebé fins als nostres dies són tres. Com a nota curiosa estan ubicats a la riera petita. Això no vol dir que segles enrera no hi hagués pogut haver molins al llarg de les rieres Gavarra o Buscarons, ja que forçosament en les conques de cadascuna d’elles devia haver-hi més cabdal d’aigua que no a la de Lledoners. Mes el cert és que no ens han arribat notícies fins al dia d’avui, que jo sàpiga. El primer dels tres, anomenat “Molí de Dalt”, pertanyia a la finca de can Pujadas de les Basses. Això fa pensar que l’expressió “de les Basses” devia venir de les basses del molí i que devia haver-n’hi més d’una, a no ser que les terres d’aquesta aquesta hisenda arribessin fins al molí del mig, la qual cosa justificaria que el mot basses es mencionés en plural. La finca de Can Pujades de les Basses actualment és propietat de la família Soler i en els terrenys de l’entorn de la masia hi han aixecat la seva fàbrica, les “Indústries Elèctriques Soler”. És de creure que aquesta propietat en aquells temps era molt més gran i que amb el temps degué segregar-se’n una part, possiblement la que en el segle dinovè pertanyia a l’horta de la família Mora (Can Rossega) en la qual va restar-hi la bassa fins ja ben entrada la L’horta de can Rossega es regava

A

10

segona meitat del segle XX. Quan es va iniciar la recent expansió constructora, la finca de Can Rossega es va parcel·lar en la seva totalitat. S’obriren carrers amb habitacles i magatzems industrials. Naturalment el gran safareig de la bassa va quedar destruït totalment, sense que hagi quedat cap rastre del que fou. Cap dels carrers que van obrir-se pels verals porta el nom de “Molí de Dalt”, cosa que d’haver-se fet hagués perpetuat el seu record a la memòria col·lectiva. Com que el nostre terme de Canet malauradament sempre ha estat deficitari amb les aigües i aquestes s’han hagut d’aprofitar fins a la darrera gota, les del Molí de Dalt, una vegada usades per fer la mòlta dels cereals, es conduïen riera avall fins arribar a una altra bassa, també arran de la riera, exactament on s’hi va aixecar en anys venidors la fàbrica de lones d’en Pere Màrtir Mataró i que després els seus descendents van

amb l’aigua de la bassa de can Pujadas

El Sot de l’Aubó


article canviar el nom amb el de Josep Maria Maynou Mataró. Aquest va ser anomenat “Molí del Mig”. Encara recentment, al centre d’una rampa de pedra que pujava des del sorral de la riera fins a la porta principal d’entrada de l’edifici de la fàbrica, hi havia plantada ajaguda a terra una roda de molí com a recordatori de la tasca original que s’havia fet en aquell indret. Ara, enderrocada la fàbrica i aixecat un gran bloc d’habitacles, aquest petit símbol també ha desaparegut i no queda cap rastre que assenyali el fet. Tot plegat una llàstima. Les aigües, una vegada usades per segona vegada, no es van pas deixar perdre riera avall, sinó que s’aprofitaren per tercera vegada i com que ja s’entrava dintre el casc urbà, es va desviar l’aigua cap a la capçalera del rial del Grau. Per fer-ho es va excavar una mina que passava per sota de can Lletget i travessava tot el turó de can Manau. En aquell lloc es va fer la tercera bassa amb el seu molí. La cosa més natural fóra que es bategés amb el nom de “Molí d’Avall” o “Molí de Baix”, ignorem si així es va fer oficialment, més com que a totes les èpoques hi ha els graciosos de torn que van posant motius i malnoms a les persones i als llocs, algun d’ells devia considerar que aquest molí no podia treballar fins que els altres dos no haguessin acabat la feina i el va motejar amb el nom de ”molí dels Pobres”. Ja és ben sabut que aquests mots despectius arrelen com la mala herba i així va ser. D’aquesta manera són coneguts el molí, la masia i les terres del seu entorn fins el dia d’avui. Fa bens pocs anys, amb l’expansió urbanística, també es va parcel·lar la finca en la seva totalitat i s’hi va edificar un carrer que l’ajuntament, amb molt bon criteri, va voler posar-hi el nom del topònim i el va batejar amb el nom de “Carrer del Molí”, retallant el terme “dels Pobres” que no feia gràcia a ningú, ja que semblava una insinuació a suburbi. I així ha quedat. Com que al terreny de la bassa també s’hi va edificar un bloc de pisos, no ha quedat cap rastre d’aquests tres molins que en el seu temps devien complir una funció molt necessària per tota la població de Canet. Potser seria bo que en un futur es pogués posar una placa a cadascun dels llocs on hi havia hagut les tres basses, per recordar a les generacions de l’avenir aquest fet històric. I finalment, tenim un quart molí, que aquest sí que s’ha conservat i restaurat, encara que

11

El molí del mig, després fàbrica Maynou, en una fotografia de principi de segle XX

no per ser molí, sinó perquè també havia fet les funcions de torre de guaita, ja que està situat al cim d’una altura, ja que es tracta d’un molí de vent. Comencem per dir que el nom del lloc abans d’aixecar-se la torre o molí era conegut per “turó dels Créixens”. Una vegada alçada l’edificació, ha arribat fins al moment actual amb els noms de la “torre de la Timba” i també per “la Rodalera”. Ambdós noms no crec que tinguin una ascendència de massa segles. És evident que el mot “Rodalera” determina un molí de vent i que no es va poder batejar amb aquest nom fins que va estar alçat i funcionant cap al segle XVIII. El mateix podríem dir de “la Timba”, ja que aquesta muntanya antigament arribava fins al mar. Com que era un obstacle per les persones o el trànsit rodat que venint d’Arenys havien d’entrar a Canet o si convenia seguir fins a Sant Pol o fins allà on calgués; a cops de pic i pala es degué aplanar el just per fer una petita carretera per on poder-hi passar contornejant la muntanya.

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó Amb els indicis que han restat a la topografia actual és de creure que aquest camí anava des del final del rial de la “Creueta” passant el seu punt més endinsat arran del mar, que correspon al tros de muntanya que encara resta avui dia entre la via del tren i el passeig de mar. Hi ha una estampa de la Verge de la Misericòrdia del segle XVIII, àmpliament divulgada a Canet, en la qual es veu als seus peus dibuixada tota la vall. A pesar de la falta de rigor del dibuix, es pot apreciar això que escric. No obstant, el que va destrossar completament la muntanya va ser la construcció del ferrocarril. Aquest va aplanar tot el terreny per on havia de passar la línia, tallant tot el tros de la carretera que circumval·lava la muntanya i obligant a refer-la paral·lela a la via a un nivell molt més baix. Durant la segona meitat del segle XX també es van fer obres per aplanar més la carretera, ensems que se l’eixamplava notablement, ja que havia esdevingut un lloc perillós pel trànsit automobilístic, que anava augmentant d’una manera accelerada. Així és com ha restat fins avui dia i no sabem si encara en un futur pròxim es farà una nova retallada. De totes maneres, si es contempla des de la platja, a l’altura de la desembocadura de les aigües canalitzades de la riera Gavarra, es pot apreciar molt bé la balma considerable que han deixat mutilat el turó. Amb totes aquestes obres al llarg dels segles s’ha extret una immensa quantitat de terra del seu lloc i ens han “fabricat” aquesta “Timba” de considerable altura, que no és cap obra de la mare naturalesa, sinó de les creixents necessitats humanes de comunicació, que no sabem encara fins on ens arribaran a portar. FRANCESC VERDURA CAMPENY

Gravat del segle XIX on es pot veure el molí de la timba, a l’esquerra (CEC)

El molí de la Timba, en una imatge recent (AMCNM)

12

El Sot de l’Aubó


article

L’antiga farmàcia Duran i España de Barcelona Una obra desconeguda de Lluís Domènech i Montaner Carles Sàiz i Xiqués Aquest article posa sobre la taula una obra totalment desconeguda de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner: la decoració de l’interior de la farmàcia de Joan Duran i España de Barcelona, un dels establiments modernistes més antics de la ciutat, que encara resta obert al públic. Carles Sàiz

E

l 2 de desembre de 1896 apareixia publicat en el diari La Vanguardia que “hoy quedaran abiertos al servicio público la nueva oficina de farmacia y el laboratorio que en la calle de Valencia, número 344, -avui 278- junto al Paseo de Gracia, ha instalado nuestro amigo y compañero en la prensa, don Juan Durán y España. Con este motivo, invitó anoche el señor Durán á varios de sus buenos amigos y compañeros á una reunión intimamente familiar, y en ella tuvo ocasión de oir de boca de todos y cada uno, los sinceros elogios é inmejorable concepto que justamente merece la nueva farmacia, montada á todo coste según requieren los adelantos y exigencias de la farmacopea moderna. Los congregados -entre los cuales había algún voto de tanto peso y calidad como el del doctor Torá, catedrático de esta Universidad y que cuenta al señor Durán entre sus predilectos y aprovechados discípulos- pudieron hacerse cargo de la seria, bien entendida y elegante instalación de la nueva oficina, que honra á la clase farmacéutica barcelonesa y puede sostener ventajoso parangón con los mejores, así en mérito científico ó profesional como en valor artístico. Basta decir que el proyecto arquitectónico y su ejecución son obra de don Luis Doménech y Montaner...”. 13

Una interpretació del bastó d’Esculapi, a la farmàcia Duran

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

L’antiga farmàcia Duran i España, en una fotografia de l’any 1903 (Institut Amatller-Arxiu Mas)

El modernisme ha deixat veritables mostres artístiques a les farmàcies d’arreu del país. Exemples com la desapareguda Farmàcia Gibert, la Farmàcia Guinart, la Farmàcia Sañé –avui Casaus-, la farmàcia Madroñal, la Farmàcia d’Antoni Novelles –avui Bolós- o la Farmàcia Enrich, entre d’altres deixen entreveure la riquesa d’un dels períodes artístics més dilatats de la història de Catalunya. I si arquitectes com GauCapsa de medicament de dí i Puig i la farmàcia Duran, amb el medalló dissenyat per Domènech i Montaner Cada14

falch tenien, entre les seves creacions, el projecte decoratiu d’alguna farmàcia, ara hi podrem afegir el nom de Lluís Domènech i Montaner amb la “Farmacia-Laboratorio de Juan Duran y España”. L’apotecari Joan Duran i España (1856-1924) va ser un actiu catalanista originari de Vic. Era fill del fuster Llucià Duran Pla, d’Arbúcies i de la barcelonina Bonaventura España. Desconeixem a quina edat va anar a viure a la ciutat comtal però als 16 anys ja hi cursava el batxillerat, d’acord amb la documentació que es conserva a l’expedient acadèmic, i l’any 1881 estava matriculat a la facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Malgrat tot, els seus orígens professionals són més literaris que no pas científics. Periodista, escriptor i poeta prematur, Duran i España va participar des de ben jove en el Círcol Literari de Vic, que es va convertir, des de la seva fundació el 1860, en el centre cultural més important de la ciutat. També va publicar força poesia en diferents portaveus osonencs i una vegada es va instal·lar a Bar-

El Sot de l’Aubó


celona va ser un dels col·laboradors més actius de La Renaixensa, fins al punt que, a partir de 1891, Duran és un dels pocs redactors del rotatiu amb sou fix, juntament amb Duran i Ventosa, Octavi Carreras, Santiago Gubern i Josep Güell i Mercader. Duran i España va col·laborar durant uns anys també en el portaveu La Illustració Catalana de Francesc Mateu i va ser un dels impulsors de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i fins i tot, als certàmens de 1892 i 1893, va arribar a ser suplent dels Domènech va tenir cura fins i tot dels pots de farmàcia de l’establiment mantenidors. També va fer traduccions. El 1892 La Renaixensa li publicà la traducció del francès al català de la novel·la Doubrovsky del poeta rus Alexander Puskhin i l’any 1927 la Gazeta de Vich li publicà la seva obra pòstuma «Flors de Joventut: recull de poesies» dins la «Biblioteca d’autors vigatans». Però malgrat aquesta trajectò- Domènech també dissenyà l’emblema de la farmàcia Duran ria, Duran i España ja hem dit que també va ser un home de ciències. Gran aficionat a l’astronomia, als anys 10 fou un dels impulsors principals de la Sociedad Astronómica de Barcelona. També, com a persona compromesa amb el catalanisme polític, fou un assidu membre de les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès i fins i tot va ser compromissari de la secció de Ciències Exactes d’aquesta institució des de l’any 1905 a 1907 i vicepresident de la secció de 1908 a 1910. Aquest contacte associatiu, la seva participació als Jocs Florals i les seves col·laboracions periodístiques a La Renaixensa-, van fer que Duran i Espanya establís amistat ben aviat amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. I segurament El 20 de juny de 1896 el diari barceloní La la sintonia entre amdós personatges va fer Dinastía, diario político, literario, mercanque Duran demanés a Domènech que li til y de Avisos de Barcelona, publicava que el elaborés el projecte de la seva farmàcia. vigatà Joan Duran i España havia estat llicenciat

15

El Sot de l’Aubó

Carles Sàiz

article


en farmàcia per la Universitat de Barcelona «con la calificación de sobresaliente». Tenia 37 anys, i pocs mesos després deixà la feina a La Renaixensa per obrir el seu propi negoci. El novell farmacèutic adquirí un dels dos baixos d’un edifici d’estil eclèctic que s’acabava de construir al carrer València, a pocs metres del passeig de Gràcia, i Domènech i Montaner va esbossar el projecte del nou establiment. El disseny decoratiu de la farmàcia es regia pels principis de la simetria, amb tot un conjunt de prestatgeries de cedre que envoltaven l’establiment. El mobiliari de la farmàcia comptava amb portes de vidre i estava decorat amb un marc voladís d’estil gòtic -molt típic en les obres de Domènech-, reforçat amb tot un seguit de siluetes vegetals de marqueteria que podem identificar com acònits o malves. L’arquitecte pretenia rememorar el caràcter tant floral del modernisme del moment i entre prestatgeria i prestatgeria hi alterna també motllures escultòriques d’elements vegetals, principalment gira-sols que volien simbolitzar l’energia. Domènech també va recórrer a la mitologia grega amb la cornucòpia d’elements vegetals que simbolitzen la salut i a voltes, a l’entrada de la rebotiga hi representà serps -de morfologia molt similar als dracs que avui podem veure també a les portes de la casa Roura de Canet- encargolades en el bastó d’Esculapi si bé, sembla més el caduceu de Mercuri, com a símbol de la vida i la mort. Al fons de la botiga Domènech hi plantejà el taulell de despatxar amb un escut logotip de la farmàcia tallat en alt relleu que representa un punt de foc encès que compta també amb les inicials JDE de Joan Duran Espanya al centre i l’envolta la llegenda en llatí «Modo : eido : labori : assiduo : tatitum». El taulell de despatxar marcava l’accés al laboratori a través d’una obertura coronada per un timpà de fusta a manera de gelosia àrab que de ben segur pretenia ressaltar la importància d’aquest espai amb un medalló central, idèntic al que va posar al taulell de despatxar. A banda i banda del timpà Domènech hi va afegir una D i una E de grafia d’estil gòtic, de fusta tallada i daurada, que es corresponien també a les seves inicials. Per fer tots aquests treballs de fusteria Lluís Domènech va comptar amb la mà escultòrica dels germans Viladevall, que també van treballar amb molt d’encert el sostre de l’establiment. 16

Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó

Tota la fusteria escultòrica va estar feta pels germans Viladevall

L’arquitecte va esbossar també un cassetonat de fusta per al sostre, que comptava amb elements decoratius amb pa d’or que va realitzar el prestigiós pintor i decorador Marcel·lí Gelabert, autor també, juntament amb Lluís Bru, de la decoració de l’esmentada

El Sot de l’Aubó


article farmàcia Novellas a la Rambla Catalunya. També era obra de Gelabert el fris policromat de vegetació composta de fullaraca de falsies i falgueres que corria tot l’establiment amb representacions de flora medicinal i amb la llegenda del nom científic de les plantes més comunes de la farmacopea. S’hi podia veure representades herbes diurètiques i digestives com el violer (cheiranthus cheiri), la wi (whyh chinensis), el coralet (berberis vulgaris), el grosseller vermell (ribes rubrum), el El fris de la paret comptava amb representacions d’herbes en filactèries tamarinde (tamarindus indica), el cacau (theobroma cacao) o la quillaja (quillaja saponaria), entre d’altres. Segons la premsa del moment, totes les flors estaven acolorides amb tints naturals de la mateixa planta i en el fris s’hi podia llegir uns versicles de la Bíblia apropiats a l’exercici de la farmàcia. Domènech també va dissenyar les làmpades de gas que il·luminaven la farmàcia. La central era de grans dimensions, era feta completament de llautó i comptava -talment com tots els aplics que tenia la botiga- amb representacions de serps que es cargolaven i formaven el mateix cos de la làmpada. Aquests treballs eren obra del Taller Miret i Assens. D’altra banda, cal dir que els marbres de l’establiment van estar treballats pels germans Sunyol, que també feren el terra, intercalat de marbre fosc i clar, col·locat amb efecte La il·luminació de la farmàcia era obra del taller Miret i Assens d’escacs, com a símbol de les energies fer ressò de la inauguració de la farmàcia de positives contra les negatives. l’antic redactor del diari dient que «los llassos Les calderes del laboratori eren fetes al taller d’amistat y companyonatge que’ns lligan ab de Henry d’Aubigny i tota la metal·lúrgia del l’amo del nou establiment y’ls no menos laboratori es va encarregar al taller de Manuel íntims que’ns uneixen ab lo distingit Ballarín de Barcelona. Domènech va portar la arquitecte Lluís Domenech y Montaner, didirecció de tots els detalls decoratius fins al rector de la instalació, no son bastants en lo punt que encarregà ell mateix els pots de la cás present pera que deixém de reconeixe ab farmàcia, que va realitzar el Laboratorio Ar- quin bon peu ha montat en Durán lo seu tístico Industrial i també l’empresa Gabarró. establiment. Baix lo punt de vista artístich I sembla que l’obra comptà amb la satisfacció res hi ha planyut, oferint lo conjunt un del seu propietari, Joan Duran i també de la aspecte ensemps rich y elegant, quinas mateixa premsa del moment. La Vanguardia cualitats unidas al ayre modern de la en deia, el dia de la seva inauguració, que “el instalació fan que un no’s cansi de contemsurtido de medicamentos y específicos no plar los variats y lógics detalls de la puede ser mas completo; el amplísimo local ornamentació». permite la distribución holgada de todas las La farmàcia Duran va obrir les seves portes el dependencias y particularmente del labora- 2 de desembre de 1896, essent així una de les torio”. farmàcies més modernes del país. La Els companys de La Renaixensa també es van Renaixensa deia que Duran «s’esforsá en

17

El Sot de l’Aubó


ensenyar á sos amichs y confrares la escrupulositat ab que havia procedit en quant se refereix als medicaments y á sa depurada obtenció (...) Tots los concurrents se convenceren de la perfecció y netedad ab que la farmacia Durán pot servir al públich, al que recomaném no deixi d’utilitzar sos serveys, quan convinga, segur de que quedará satisfet del tot». El diari La Dinastia també elogiava la farmàcia Duran a les seves pàgines dient que «el laboratorio cuenta con los aparatos más perfeccionados para las distintas operaciones químicas, propias de la farmacia y reune excelentes condiciones de ventilación. El despacho, ó lo que vulgarmente se conoce por farmacia, ha sido construido y decorado segun planos y dibujos del arquitecto don Luis Domenech y Muntaner quien ha dado en ello una nueva prueba de su talento é imaginación». Joan Duran va estar al capdavant del negoci vint-icinc anys fent del tot famós Malgrat tots els canvis, la farmàcia segueix respirant avui l’ambient modernista el reforçant vitamínic «Robustina Duran y España» que es va arribar pràcticament tots els elements decoratius del a vendre en diferents farmàcies de Barcelona mobiliari dissenyat fa més de cent anys per i l’any 1922, als 66 anys, va traspassar la Lluís Domènech i Montaner, les prestatgeries farmàcia al llicenciat G. Garriga, que la modernistes i el taulell, si bé aquest es va regentà força anys sota el nom de «Farmacia modificar i ampliar posteriorment. No van Garriga. Antigua Farmacia Duran y España». tenir tanta sort les làmpades modernistes i A partir d’aquí es van anar succeint tot de els aplics que il·luminaven la botiga, que amb farmacèutics fins a l’actualitat. Entre 1946 i el temps i tants propietaris van acabar 1958 l’establiment era la Farmacia Puertolas. desaparèixent. També s’ha malmès la Durant tota la dècada dels 60 va ser la decoració floral de les parets i el terra original Farmàcia J. Robisch i entre els anys 1971 i a més a més del cassetonat de fusta que avui 1988 la va portar la farmacèutica Maria Dolors es troba camuflat per un sostre fals. Rigau. Però malgrat tots els canvis, fruit de les noves El 1988 el negoci es va traspassar a l’actual èpoques, avui encara, quan s’entra a l’antiga propietària, la farmacèutica Maria Aurora farmàcia Duran i España, se segueix respirant Flores Bienert, que l’ha mantingut fidelment l’empremta modernista, inequívoca, de Lluís com el va trobar. Avui l’establiment continua Domènech i Montaner. obert al públic i és la farmàcia modernista CARLES SÀIZ I XIQUÉS més antiga de Barcelona. La farmàcia conserva historiador 18

El Sot de l’Aubó

Foto: Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó


article

Un Sant prodigiós vinculat amb Canet Entorn al centenari de la canonització de Mn. Josep Oriol Joaquim Pera Isern

E

l dia 20 de maig de 1909, ara ha fet cent anys, el beat Josep Oriol va ser canonitzat pel Papa Pius X. Cent anys abans, el dia 5 de setembre de 1806, com s’escau en aquests processos havia estat beatificat per Pius VII; és a dir, en poc més de 200 anys d’ençà la seva mort, ocorreguda el 23 de març de 1702, el doctor en teologia i capellà beneficiat de la parròquia del Pi de Barcelona, Mn. Josep Oriol, va pujar als altars. Els canetencs, un any després de la canonització, van afanyar-se a consagrar-li un altar dins una de les capelles de l’església parroquial. Va ser en el transcurs de la Festa Major de 1910 quan es va obrir al culte un magnífic altar de factura pseudo- modernista com s’esqueia per l’època; l’altar havia estat dissenyat per en Ricard de Capmany; la seva realització va comptar amb la participació de diferents artesans canetencs, entre altres del pintor i decorador Joaquim Rovira. Val a dir que l’altar de Sant Josep Oriol fou l’únic que va esquivà les flames “miraculosament” quan es va produir la crema de l’església de Canet en els lamentables fets del juliol de1936. Aquest altar no va ser un homenatge improvisat al sant, feia temps que el poble de Canet tenia en gran estima al beat barceloní, també conegut popularment com el “doctor pa i aigua”, en ser aquesta la seva dieta habitual. Un reconeixement que anava avalat per la intel·lectualitat catalanista canetenca en ser un dels pocs sants catalans; però, sobretot pel fet que el Dr. Oriol va ser un personatge estimat i venerat entre les classes més populars del seu temps; a més de

19

Altar de Sant Josep Oriol, dissenyat per Ricard de Capmany

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó la seva vida austera al servei als més desafavorits, també se li van reconèixer en vida importants dots de taumaturg i miracler. De ben segur tot aquest curriculum pesava en el reconeixement dels canetencs a la seva figura, però sobretot també ho era pel fet que el prevere Josep Oriol, ordenat el 30 de maig de 1676, havia escollit l’església parroquial de Canet per a cantar la seva primera missa el dia de Sant Pere d’aquell any. Algunes fonts biogràfiques apunten que va cantar la primera missa un any després de ser ordenat, és a dir l’any 1677, aquesta data però ens sembla improbable. Volem subratllar que Josep Oriol ha estat el primer sant -i únic per ara- que ha cantat una missa a Canet; i, a més a més, va ser la seva primera missa, que sempre té una connotació especial pel celebrant, com veurem tot seguit. La seva vinculació amb Canet Ens podem preguntar: que fa aquest capellà barceloní en el Canet de la segona meitat del XVII? Josep Oriol havia nascut al barri barceloní de Sant Pere de les Puel·les l’any 1650; va perdre el pare quan tenia poc més d’un any, la seva mare va tornar-se a casar amb un modest sabater del barri de Ribera que va donar-li més fills. El fill gran, en Josep, va començar a freqüentar l’ambient de Sta. Maria del Mar, on feia d’escolà; allà es on va rebre nocions de música i també va aprendre a llegir i escriure. Una paràlisi infantil li havia deixat una lleugera coixera en una cama. Als tretze anys sa mare va tornar a quedar vídua. Avalat pels amics clergues que valoraven les seves capacitats intel·lectuals , i per tal d’alleugerir la càrrega que suposava per la família, en Josep comença estudis superiors que culminen en un doctorat en teologia; finalment decideix fer-se capellà. Per les cròniques sabem que va ser un estudiant modèlic, aplicat i devot, molt concentrat en els seus estudis. En aquesta fase de formació és quan entra en contacte amb la família canetenca dels Milans una relació que mantindrà de per vida. Els de can Milans el van ajudar a sufragar els seus estudis; és a dir, el van mantenir econòmicament mentre va durar el temps de formació i segons es desprèn de la documentació també ho van fer desprès d’una manera regular, tot i que Mn. Josep era de fàcil manteniment. L’apadrinament educatiu d’infants sense recursos era una pràctica ha-

20

Carta manuscrita de Sant Josep Oriol amb referències a la família canetenca dels Milans

El Sot de l’Aubó


article bitual a l’època, semblant a l’apadrinament econòmic fomentat per algunes ONG actuals. El patriarca Marc Antoni Milans va establir una renda anual de 50 lliures a favor de Josep Oriol, quantitat que s’abonava semestralment en dos terminis de vint-i-cinc lliures. En agraïment, Mn. Josep té la gentilesa de cantar la seva primera missa a la parròquia dels seus protectors de Canet, en aquesta cerimònia Marc Antoni Milans va oficiar de padrí. Cal tenir present que en aquell moment Canet no era precisament una parròquia de tercera, sabem que tenia una important capella musical i un bon grapat de clergues beneficiats; també un fill de la família Milans, de nom Tomàs (1672-1742) va ser anys a venir un reconegut músic i compositor del divuit; ben documentat a les partitures del fons musical de la parròquia de Canet, entre les seves obres conservades destaca sobretot una magnífica Zarzuela al Santísimo (obra gravada en CD pel professor Francesc Bonastre dins la col·lecció Columna Música l’any 1999, amb col·laboració de l’Ajuntament de Canet). El jove estudiant Tomàs Milans va tenir també relació amb Mn. Josep Oriol, segons consta a la correspondència conservada. És gairebé segur que Josep Oriol va freqüentar regularment la casa canetenca dels seus beneficiaris, tan a l’època que era estudiant com desprès de ser ordenat capellà. La casa pairal dels Milans era situada al costat de la carretera, a primera línia de mar, en el tram que va de l’estació del tren fins la Riera; el vell casalot dels Milans va ser enderrocat a començaments del segle XX per fer-hi un magatzem del fabricant Joan Carbonell. El Dr. Marià Serra va ser-ne testimoni i ens ho descriu així, l’any 1910: “La casa fa pochs anys que fou enderrocada, passant poch menys que desapercebuda pel vehinat en general. En la casa s’hi conservava el cuarto y alguns dels mobles que utilisá el Sant. (...) Quan la casa anava cayent enterra, jo me la mirava y remirava, sentint pena de que desapereixés l’hostatje de un Sant; y’n vaig volguerne un recort: la portalada rodona de pedra picada, va passar a les meves mans; una per una, guardo las pedras, considerantlas com una reliquia. Tinch pensat un altre día pujarles á Pedra-Castell, y en un petit puig , a la vora de la Creu, aixecar-hi la portalada exacte de la casa desaparescuda; y amb una estampa de rajolas del Sant, mirant a la Creu, y una inscripció adecuada, crech, que com a canetench, hauré dedicat un recort al Oriol,

21

Sant del Cel, que tingué á Canet per segona patria.” La Costa de Llevant. 25 de juny de 1910. Vida i miracles d’aquest sant tan singular A diferència d’altres, sant Josep Oriol és un sant conegut i ben documentat, dels que tenen una biografia força fiable; tot gràcies a la popularitat que en vida li van proporcionar les seves dots de taumaturg i de persona de vida austera, gairebé un ascètic. Els diferents prodigis que se li atribueixen van contribuir a engrandir la fama del capellà barceloní que ja va començar a ser venerat en vida. En els inicis havia fet de capellà preceptor de nens de casa bona, però aquesta feina no li omplia prou l’esperit i la va abandonar aviat. Quatre anys abans de morir va sentir-se impulsat a anar de voluntari a les missions evangelitzadores d’Orient. Va emprendre a peu el camí fins a Roma, per tal d’embarcarse allà vers la llunyana Xina, però trobant-se a Marsella va emmalaltir greument; s’explica que una aparició de la Verge el va curar i el va fer tornar a Barcelona, fent-lo desdir definitivament de la dèria de convertir a xinets. A partir d’aleshores Mn. Josep Oriol, capellà beneficiat a l’església del Pi, va començar a ser conegut com a miracler i obrador de prodigis, unes atribucions sens dubte magnificades pel poble més humil, que el veien com una persona assequible i propera a ells, però amb influències i bones connexions celestials; d’aquí que en tota la iconografia conservada sempre se’l representi resant o en èxtasi. Seria molt llarg explicar la gran quantitat de fets prodigiosos que se li atribueixen, alguns desafiant directament les lleis de la física; intentarem resumir-ne alguns: Diferents goigs li atribueixen la facultat de la bilocació, és a dir ser vist a dos llocs en el mateix moment, també hi ha diferents testimonis que expliquen desplaçaments prodigiosos del sant com el de fer molts quilòmetres en pocs minuts. Un altre, explicat per diferents testimonis, apunta que quan entrava en èxtasi i en el moment de màxima concentració podia levitar, és a dir desafiar la llei de la gravetat i aixecar-se uns pams del terra. Una altre faceta de sant Josep Oriol va ser la d’obrador de miracles, aturador de tempestes i guaridor de malalts, consta que va aconseguir un gran nombre de curacions. Cecs, muts, esguerrats i malalts amb tota mena de xacres feien cua diàriament davant

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó la parròquia a l’espera de Mn. Josep; l’operació diària del capellà consistia en posar els malalts en fila, a continuació els feia resar i manifestar públicament el seu penediment, seguidament els beneïa i en alguns d’ells s’obrava el prodigi de la curació; són repetides a totes les cròniques les curacions de “el Bergant” i “el Trempat”; així com també el prodigi del rave, que diu que per tal de pagar un àpat de fonda a un pobre, va agafar un rave i el va anar tallant a rodanxes de manera que cada rodanxa quan se separava del rave s’anava convertint en una moneda . No cal dir que pels seus dots va enemistar-se amb bona part dels metges barcelonins que el tenien per un competidor deslleial, doncs òbviament no podien competir amb la medicina gratuïta i efectiva de Mn. Josep. Ell estava convençut que era Deu qui en tot moment tenia la responsabilitat de la curació, i que aquesta anava en funció del penediment del malalt, en cap cas va acceptar que ell era qui obrava el miracle; aquest reconeixement d’humilitat també l’eximia dels possibles fracassos. Sembla ser que Mn. Josep també podia predir el futur, entre altres auguris va predir i encertar el moment de la seva mort, el 20 de maig de 1702. Josep Oriol va tenir una vida curta però intensa, l’austeritat i la penitència van presidir els seus ideals cristians, va viure pobrament per voluntat pròpia, el seu aixopluc va ser durant molts anys un sota teulat prop de l’església, on disposava tan sols d’una taula, una cadira, un jaç de palla, un cubell d’aigua per la neteja i un santcrist; feia dejuni i abstinència a diari; en la seva dieta de pa i aigua els diumenges feia un extraordinari per afegir-hi “herbes de Montjuic”; tot i anar net, els seus hàbits eren molt tronats i ratats; la seva activitat frenètica, la mala alimentació i les precàries condicions de vida el van fer emmalaltir de la pleura i va morir als 52 anys. Després de la seva mort, les poques pertinences que tenia van ser repartides entre els seus devots, aquestes relíquies van agafar molt de valor posteriorment sobretot quan per la seva intercessió van obrar-se nous miracles; com el de 1806 en que l’arquitecte Josep Mestres

22

(pare de l’escultor Apel·les Mestres) va caure amb el cavall daltabaix d’un pont que hi havia davant de l’església del Pi, quedant il·lès en la caiguda tot i ser un home molt gras. Aquest fet, recordat per una placa encastada a l’exterior de l’església del Pi, va ser considerat una intercessió de Mn. Josep i va servir per començar el seu procés de beatificació que va culminar al 1909. La decadència d’un culte i la consolidació d’un cognom santificat. L’església i els Josep’s Oriol’s celebren l’onomàstica el dia 23 de març, una efemèride que la litúrgia catòlica fa coincidir amb el dia de la seva mort. L’any passat el nom d’Oriol, sense anar precedit de Josep, va situar-se entre els cinc noms de noi més posats a Catalunya; un èxit sense precedents, que el mateix sant no crec que aprovés. Resulta l’exemple clar d’una certa laïcització del santoral catòlic en funció de modes, relegant a un segon terme el coneixement real del sant

El Sot de l’Aubó


article del nom que ostenten. Crec que pocs Oriols saben res de la vida de qui és el seu sant patró; o no saben que el seu nom és en realitat un cognom; l’oriol és un tipus d’ocell, un moixó que dona lloc a aquest cognom barceloní del segle XVII; obviar o treure directament el nom de Josep de davant el cognom no m’agrada i crec que desvirtua l’onomàstica (que no es molesti ningú, és una opinió personal). Tot i que aquesta és un pràctica que es va estenent des de fa anys: quants noms de Borja i Xavier (de Javier) coneixeu? cada cop n’hi ha més, fins i tot hi ha qui pensa que Francesc Xavier o Francesc Borja són noms compostos, a l’estil sud-americà. El passat dia 20 de maig va fer cent anys de la seva canonització oficial com a sant. Tot i ser sant Josep Oriol un sant consolidat, va ser un centenari que a Canet va passar gairebé desapercebut, no tinc coneixement que es celebrés cap ofici a la seva capella canetenca, tal vegada alguna llàntia li recordi al sant alguna devota prometença, però res més. Igual va passar a Barcelona on a més de l’altar que té consagrat a l’església del Pi, té una monumental basílica en una parròquia de l’Eixample barceloní; en aquella parròquia sembla que l’efemèride, malgrat va anunciar-se una missa concelebrada, va ser molt pobre, segons explica un devot del sant que hi va ser, diu que no hi havia més de una cinquantena de persones, que es van reunir en una petita capella de segona categoria per trencar la “buidor” del gran temple-basílica dedicat a sant Josep Oriol (dada extreta d’internet). D’aquesta devoció popular al sant se n’expliquen forces anècdotes, en vull recollir una de sensacional, que diu que: Un dia a la capella de sant Josep Oriol de l’església del Pi, sens dubte la capella “oficial” i més concorreguda per demanar favors al sant, és van trobar agenollats, a primera fila, dos homes desesperats; els dos clamaven per aconseguir els favors del sant; un d’ells era un ric potentat que volia que el sant l’ajudés a redreçar els seus negocis, i al costat un pobre home que demanava no ser desnonat de casa seva al no poder pagar el lloguer; com que els dos peticionaris s’interferien constantment en les seves peticions al sant, el potentat posant mà a la cartera va treure un grapat de diners i posantlos a la mà del més pobre, va dir-li: “Au té aquests diners i marxa ràpid d’aquí que me’l distreus” –referint-se al sant-; ves per on s’havia produït el miracle pel més necessitat.

23

Fotografia actual de la imatge de Sant Josep Oriol

Placa commemorativa que recorda la primera missa cantada de Sant Josep Oriol a la parròquia de Sant Pere de Canet

Epíleg Haig de reconèixer que el meu interès vers aquest sant prové d’un fet casual; fa més de vint anys van regalar-me per Sant Jordi un llibre titulat “A l’altra banda del mirall” que consistia en un recull de fets aparentment paranormals; en aquest llibre hi havia un capítol que anava dedicat integrament a sant Josep Oriol, immediatament vaig relacionarlo amb la capella canetenca que tots coneixem, i des d’aquell moment sempre l’he considerat un sant familiar i proper. Sigui aquest un modest recordatori i el reconeixement al centenari de l’efemèride que ha passat gairebé desapercebuda i a la que, si voleu, us hi podeu afegir. JOAQUIM PERA ISERN

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Antropologia del Festeig a Canet fins a la primera meitat del segle XX Xavier Mas Gibert

E

ls de la meva generació encara vam aconseguir en matèria d’eufemismes un que feia referència als primers prolegòmens del festeig. Hom deia per exemple:

anar endavant com enrera. I això volia dir que encara no “enraonaven” seriosament i quan es passava a:

—En Joan i la Maria només fan broma o també amb el castellanisme de:

Doncs volia dir que la cosa començava a agafar peu, a prendre més consistència. I finalment, quan ja demostraven el seu anhel mutu agafant-se la maneta i llançant-se mirades explícites, etc..., llavors tothom deia:

—Res, encara no hi ha res, només “tontegen”.. Sospito que, dintre l’extrema relativitat que tenien aquestes coses, “fer broma” era també un eufemisme per designar que encara no hi havia res en ferm i que per tant, la cosa encara era sense compromís i que tant podia

—En Joan i la Maria enraonen o es parlen...

—Festegen. Festejar era això, passar a una fase de primers contactes visuals d’acceptació explícita, com

El carrer Ample als anys cinquanta del segle XX, per on solien passejar els promesos

24

El Sot de l’Aubó


article hem dit i també s’acceptaven uns preliminars, molt preliminars de contacte físic que, en públic, no solien anar més enllà d’agafar-se les mans i com a molt anar de bracet. Besarse i abraçar-se, tothom sabia que els que festejaven ho feien, però en la reserva més absoluta. En públic, si algú s’hagués abraçat o petonejat com fan ara hi hauria hagut un daltabaix, perquè tothom ho hauria considerat escandalós. I quan la gent deia: —En Joan i la Maria, ja són promesos.. O a vegades continuaven els eufemismes i deien: —En Joan ja entra a casa de la Maria... Doncs, és clar, volia dir que hi havia el consentiment tàcit i concedit per part de les famílies respectives, però especialment i essencialment per part de la de la noia, perquè continuessin festejant i sempre, sempre, és clar, de cara al sanctum matrimonium. Anar a demanar la promesa Anar a demanar la promesa al meu temps encara era un autèntic ritual. La noia ho deia als de casa seva i aquests fixaven l’hora i el dia que el pretendent entraria a casa seva. Com que això de deixar-te entrar a casa de la promesa era un altre pas simbòlic de confirmació pràcticament definitiva, aquest protocol a vegades prenia una certa solemnitat. En conec algun que, quan va entrar a casa dels sogres per primera vegada, l’esperava tota la família en pes mudats i tot. També s’exigia que el xicot s’expliqués. Explicar-se volia dir donar la seva paraula que hi anava de veritat i amb bones intencions. Això de les bones intencions només eren unes: casar-se segons el precepte de la Santa Mare Església. Finalment sortien les galetes i el vi bo, que era la manera que a Canet es celebrava tot: galetes i vi bo en dèiem “refrescar” i mai no vaig entendre que pogués refrescar un vi fort i calent de 18º i dues galetes que no volien anar avall de cap manera, però sempre era igual i el mateix i el vi sempre en porró perquè així no se’n bevia gaire. Després que el noi tot solet s’havia enfrontat amb la família de la noia, si hi havia consentiment, llavors s’hi anava una segona vegada en companyia dels pares. Suposo que

25

això venia de l’època en què es parlava de dots, capítols matrimonials i de posar en clar amb quin suport, econòmic bàsicament, comptaria la nova parella per part de les famílies respectives. I també es fixava una data aproximada pel futur casament que, a no ser que hi hagués alguna causa especial en contra, mai no era abans de dos anys. —Així s’acabaran de conèixer— deien el pares. Entre la gent treballadora, el ritual no solia anar gaire més enllà. El pare de la noia deia sempre allò de: —Sobretot, sigues home i respecta-la... Volia dir que no fessin “Pasqua abans de Rams”, que dit sense eufemismes, volia dir no tenir relacions íntimes fins que el capellà no hagués beneït amb tots els ets i uts la vostra unió. Ara resulta molt fort pensar en el rol d’absoluta feblesa que hom atribuïa a la dona: el que havia de respectar era el promès que era l’home; com si la dona no comptés per res, quan en realitat, no hi ha cap parella mínimament “normal” o equilibrada que hagi tingut relacions ni íntimes ni de cap mena si ella no vol. Per tant, aquestes recomanacions del pare eren d’un masclisme passat per aigua, però ningú no se’n descuidava perquè formaven part del ritual. I ningú no feia Pasqua abans de Rams? Home, sempre hi havia parelles que tenien relacions prematrimonials i que, per manca de coneixements, acabaven amb embaràs abans de casar-se. A l’època de les fàbriques i sobretot per part de l’element femení, així que una parella es casava, hi havia un control estricte de compte de mesos per saber si havien fet “Pasqua abans de Rams” o no. En altres llocs no feien servir aquest eufemisme, sinó els de “Fer la panxa grossa”, “Fer Cap d’Any abans de Nadal” i d’altres per l’estil. En famílies molt relacionades, o sigui, d’una gran cohesió familiar, un cop formalitzat aquests punts entre les parts, llavors començava un viacrucis de presentacions del promès als familiars d’ella i de la promesa als familiars d’ell. Com a mínim s’havia de complir amb ties i oncles de primera generació com si diguéssim i si els avis no vivien a la mateixa casa dels pares eren els primers als quals s’havia d’anar a presentar la promesa i el promès. No n’estic segur, però em sembla que es començava sempre per la família de la

El Sot de l’Aubó


Foto: Francesc Arcas

El Sot de l’Aubó

Festejador del segle XVI de la masia Rocosa, avui Casa museu Domènech i Montaner

noia perquè les dones en aquests afers sempre tenien preferència: símptoma incontestable que són elles sempre les que acceptaven i les que accepten. A partir de la formalització del prometatge, no es podia pas anar a festejar cada dia, perquè s’hauria considerat excessiu i per allò que deien que “d’entre els nois i les noies el dimoni hi fa joies”. O sigui, que una relació massa sovintejada era més procliu a que es produïssin les relacions prematrimonials indesitjades. Indesitjades per part de les famílies, és clar. Per tant, normalment, s’anava a festejar el diumenge (el dissabte no, perquè les noies havien d’ajudar la seva mare a fer la neteja) i després un dia entre setmana, que molt majoritàriament era el dijous, suposo que per un concepte d’equidistància altres hi anaven el dimecres. Abans en aquestes coses es tendia a ser rigorista. A mesura que el prometatge avançava, si tot anava bé i la família agafava confiança al futur gendre, llavors el convidaven a sopar i per compensar-ho el diumenge ell s’emportava la promesa a dinar a casa seva. Aquestes coses òbviament no eren axiomàtiques, però marcaven les pautes com si diguéssim i moltes

26

vegades suscitaven un mar de xafarderia. Abans de la societat de la informació o dit sense pedanteria, abans de la ràdio i la televisió, el poble vivia immers en la seva pròpia xafarderia i les qüestions sentimentals i de família eren temes destacats o d’interès preferent. Tothom vigilava sobretot els promesos, ningú no parlava d’aquestes coses, però tothom devia considerar que estaven en zel: vigilaven els pares i els germans, vigilaven els parents, amics i veïns i com que tothom es coneixia, tothom vigilava tothom, la intimitat tal i com ara s’entén no existia pas. Cal dir que els promesos s’havien de deixar veure als llocs més cèntrics i en cas de no serho, havia de ser com a molt el parc de la Mare de Déu de la Misericòrdia per exemple, com si l’ombra venerable de la verge privés als promesos de fer segons quines coses. Al cinema tothom vigilava si s’agafaven més del compte, era un món tremendament blindat pels costums, però en gairebé tots a sota només hi havia la mateixa intenció repressora i encara n’hi havia que trobaven la manera de fer Pasqua abans del Ram. Vol dir que l’instint de reproducció de l’espècie és tremendament poderós. Com és ben sabut,

El Sot de l’Aubó


article fins fa cosa de trenta anys no existia pas el divorci, durant la II República ja havia existit, però després de la guerra els franquistes el va abolir i van decretar que tots els que s’havien tornat a casar vivien en concubinat. Doncs bé, en aquella societat descasar-se era impossible, però quan feia anys que una parella festejava, trencar també costava molt, costava tant que moltes parelles arribaven al matrimoni en estat de divorci emocional, quan ja no sentien res o pitjor encara, no es podien ni veure i es casaven. Això lògicament ho feia el fet de no existir cap possibilitat de separar-se legalment, però també aquella societat tan fortament cohesionada pels costums que acabem d’explicar, inervats tots ells pels preceptes dogmàtics de la religió Catòlica. Tot aquest ritual, teòricament, era perquè les persones de diferent sexe (de les altres ni se’n parlava sinó que eren considerades delictives), que se sentien atretes poguessin fer un assaig previ al matrimoni, un assaig que òbviament no fos irreversible i pogués trencar-se en cas de constatar amb el tracte i el contacte que el matrimoni entre elles no era recomanable. El conservadorisme social s’insuflava en tot aquest costumari prematrimonial i prioritzava la fermança social per damunt de l’atracció

mútua veritable i sobretot, quan les dificultats econòmiques de després de la guerra van allargar els prometatges d’una manera exagerada, la seva funció, moltes vegades, quedava transgredida en la pràctica per relacions íntimes encobertes. Separar-se després d’haver tingut relacions íntimes era considerat “frau” com si diguéssim, perquè la dona tenia les de perdre a l’hora de trobar un altre xicot. L’aforisme popular deia: “El que és promès no és donat”. I l’altre contestava sempre: “Però ha estat remenat”. I una noia que hagués renyit després d’un prometatge mínimament significatiu, perdia valor de cotització en el mercat matrimonial. Això també ho havia sentit expressar-ho amb un eufemisme de l’ofici dels de casa, o sigui, de traginers: “Tan lleig és el pollí que no podrà estrenar l’albarda?”. Vol dir que a darrera de tot això hi havia el concepte reaccionari de la virginitat de les dones. Les dones havien d’arribar verges al matrimoni i molts no solament les volien verges, sinó que les volien intactes, cosa que desdeia frontalment que consideraven el seu estatut de mascles sexualment polígams a tota ultrança.

Pont dels enamorats del bosc del Santuari de la Misericòrdia

27

El Sot de l’Aubó

XAVIER MAS GIBERT


El Sot de l’Aubó

Memòries d’una excursió al Montseny Antoni Cruanyes Becana

V

ivíem a l’entorn de la festa Major de Sant Pere de l’any 1940, segona que celebràvem des del final de la guerra civil espanyola, que tantes víctimes i rancúnies ens havia deixat, quan els companys Paco Solé, en “Kapo” Enfedaque i jo mateix, ens posàvem en marxa per a cobrir la que havia de ser la nostra primera excursió a la muntanya del Montseny . Teníem escassament setze anys i a nosaltres el fet de marxar sols cap al cim de les Agudes i el Turó de l’Home ens semblava una gran aventura, treta de les lectures dels grans viatges que, àvidament, ens empassàvem. Molts dies abans ja estàvem atrafegats amb els preparatius d’aquesta sortida…Els mitjans de locomoció, l’equip, el menjar, la tenda i

Antoni Cruanyes a la casa Ridaura, del Sr. Mata, funcionari de la Generalitat

28

molts altres detalls ens treien la son. Feia poc que havia “estrenat” una motxilla Bergman que vaig comprar de segona mà a una senyora vídua que vivia sola al carrer Oliver, que va resultar ser la mare de Benet Valls que, exiliat a França, va caure presoner dels alemanys i va ser ingressat al camp d’extermini de Mathausen, on va morir l’any 1942 víctima tardana de la nostra guerra civil…Recordo que tots els estalvis de més d’un any els havia emprat en aquesta compra, que em semblava molt important, almenys per a mi. El trajecte de Canet al cim de les Agudes l’havíem de cobrir amb diversos mitjans de locomoció i entre ells, el més dur, seria anar a peu…La sortida en tren fins a la veïna població d’Arenys de Mar i des d’allà fins a Sant Celoni amb el cotxe de línia d’en Cortada, que cobria diàriament aquesta línea regular. Des de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny faríem el camí a peu passant per masies tan importants com Can Pere Poch i Can Ridaura, punts que coneixíem per referències i tanmateix aquesta fou la part més dura de l’excursió, molt més del que havíem previst. Arribats a Santa Fe muntaríem tenda prop del llac i a la matinada següent emprendríem la darrera caminada fins al cim de les Agudes i el Turó de l’Home, on hi havia instal·lat l’Observatori Meteorològic. A partir d’aquí ja no teníem plans concrets i faríem el que convingués. Cal tenir en compte que en aquells anys quaranta, tot just sortits de la guerra civil i de ple en una guerra mundial, les comunicacions eren molt dolentes, el racionament molt justet i els mitjans econòmics escassíssims… Això vol dir que el menjar pels quatre dies el portàvem a les motxilles i ens l‘havíem de cuinar. L’inici de la marxa fou el dia 27 de juny prenent el tren de les set del matí fins a Arenys que, no gens estrany, va portar prop d’una hora de retard i per aquest motiu, en arribar

El Sot de l’Aubó


article a la parada del cotxe de línia, davant la Plaça mercat, aquest ja arrencava i sort vam tenir d’uns arenyencs que ens van veure arribar corrent i van fer parar l’autocar a dos-cents metres de la sortida. Com que el cotxe anava ple com un ou, ens vam instal·lar al sostre del vehicle i gràcies al nostre entusiasme i extremada joventut, el viatge el vam fer riallers i enjogassats, tot pujant per Collsacreu cap a Sant Celoni. Ja arribats a aquesta ciutat i prèvia consulta als mapes de ruta que portàvem, vam iniciar la pujada cap a Santa Fe, prou dura, llarga i calorosa per fer parades a totes les fonts que trobàvem al nostre pas i sort que en aquells anys tan llunyans el que més teníem era un país i una terra sense contaminació de cap mena, aigua pura a tots els recs i fonts com fruita a tots els arbres. Al llarg del camí vam travessar llocs frondosos i àdhuc exòtics, on la nostra imaginació ens ho feia veure tot crescut, bell i excitant. La primera parada formal va ser per a dinar. Eren més de les dues del migdia i des de les set del matí no havíem fet un àpat sòlid. Això sí…sense deixar de picar de la bossa dels ganyips (*) que portàvem a l’abast de la mà i que sabíem que tenien alt poder calòric. La parada fou en una masia de grans dimensions i àmplies ressonàncies, coneguda com a can Pere Poch, tota ella encerclada per una muralla de defensa i tres torretes de vigilància distribuïdes al seu entorn. Davant la casa principal una àmplia era i en un costat d’aquesta era una casa de mitjana dimensió que, sens dubte, deuria ser la dels masovers. Mentre menjàvem va sortir la masovera interessant-se per la nostra procedència i portant-nos el porró de vi, que va ser saludat amb la natural xerinola i com que érem joves ben aviat va sortir una noieta que, prou espavilada, es va fer mestressa de la situació, fent-nos emmudir a nosaltres tres, força vergonyosos i quelcom tímids. Després d’aquest descans i ben recuperats de cos i ànima, vam seguir el nostre camí muntanyes amunt, arribant, després de llarg caminar, a la vista d’un bosc de castanyers amb una font d’aigua claríssima i gelada i ben propera a ella una casa de fusta pintada de blanc i ocre. Al llarg del seu costat una galeria coberta d’aigües i amb una porta donant a sol ponent… La impressió que ens va causar fou solemne, de tal faisó que encara avui, passats prop de setanta anys, rememoro

29

Les Agudes vistes des del llac de sota.

la seva imatge en recordar-la. Aquesta era la casa de muntanya dels nostres somnis juvenils, la que tantes vegades ens podíem imaginar bo i llegint les novel·les de les grans praderies americanes de Curwood, Zane Grey o Peter Kine o de les terres gelades del Saskatchevan canadenc... Passada la primera impressió vam provar d’entrar-hi, ja que es veia deshabitada… i la temptació era molt forta…Si la part de fora ens havia impressionat, el que vam veure al seu interior encara més…Una cuina-menjador, una sala ben equipada amb seients raconers i arrambats de fusta, un bany de mides regulars, dues cambres dormitori i un altre espai possiblement destinat a rebost o mals endreços ens deien prou bé que aquella casa era en la qual hauríem viscut la més excitant de les aventures. Quan més absorts estàvem pensant el que podríem fer amb una casa com aquesta, ens va sorprendre la presència d’un home, segurament el masover, que amb veu forta ens preguntava què estàvem fent allà dins… Després d’uns moments de dubtes i de no saber quina cosa respondre, ens vam desfer en explicacions i manifestacions de sorpresa, bo i explicant que érem de Canet de Mar i que anàvem d’excursió al Turó de l’Home, a més de mostrar la nostra admiració i l’enveja que

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

Antoni Cruanyes i Francesc Solé, al cim de l’Aguda Gran al bell mig del Montseny (1940)

ens despertava aquella casa al bell mig del bosc i que hauria estat la nostra felicitat si fóssim tan afortunats de posseir-la!… Aquell home, després de renyar-nos per haverhi entrat sense permís, ens va explicar la situació dels propietaris, bo i dient: “Ben cert que Déu dona faves a qui no té queixals!... Vosaltres que la podríeu gaudir no la teniu i el Sr. Mata, el propietari, viu exiliat a Suïssa, ja que essent un alt funcionari del Govern de la Generalitat, va haver de fugir amb tota la família per a salvar la vida…”. “Abans de la guerra, va seguir explicant, hi passaven molts dies de l’hivern, gaudint de les nevades que hi queien, voltats de comoditats i de tots els seus fills i ara ja ho veieu, la casa es farà malbé i ell està envellint en un país estrany…”. I va acabar exclamant: “La guerra ens ha deixat moltes rancúnies i molta misèria!…”. Acomiadant-nos d’aquell home i amb els ulls plens de la casa i el seu entorn, vam deixar aquell tros de terra tan semblant al paradís, reprenent el nostre camí cap a Santa Fe, on havíem d’arribar aquell capvespre amb el temps just de plantar la tenda a prop del llac i preparar-nos el sopar… La nit a la tenda va ser com sempre solen ser les primeres nits d’acampada…Molt xerrar i poc dormir!... Encara no clarejava el nou dia ja estàvem alçats i capbussats en les fredes aigües del

30

llac, bany que ens semblava que ens despertaria la gana, com si no en tinguéssim sempre. L’amic Paco Solé, que era un sibarita amb el menjar, ens havia fet l’esmorzar, consistent en uns talls de cansalada fregida acompanyats d’unes torradetes fines i ben untades de margarina (mantega no n’hi havia al mercat) i tot i que semblava un àpat d’hivern, no en vam deixar ni les molles i amb això i un got de cafè amb llet ben calent vam donar per recuperada la temperatura perduda en el bany matiner, mostrant-nos ben disposats a començar de nou la caminada cap al cim de la muntanya!... Desmuntat,doncs, el campament i posats novament en marxa abans que el sol lluís amb massa força, ja ens trobàvem a la font de Passavets, emboscada sota l’espessor dels castanyers centenaris que l’envolten on, encara que no teníem set, ens beguérem una llarga tirada d’aquella aigua clara i gelada. Vam seguir camí amunt passant pel davant del Pla del Convent i deixant-lo a la nostra dreta i amb el massís del Matagalls al nostre front, vam seguir enfilant-nos a la recerca dels cims de les Agudes, que ja albiràvem damunt nostre. Més d’una hora o hora i mitja de caminar constant ens va portar al pla ben prop del cim, on està assentat l’Observatori Meteorològic, cansats i esbufegant….. Una vegada refets i descansats, vam decidir si anàvem primer a coronar l’Aguda gran o ens arribàvem a l’Observatori!…Vam decidir primer acabar el camí que ens faltava per cobrir l’objectiu principal de la nostra excursió i seguidament ens arribaríem a la casa de l’observatori, on ja es perfilava la figura del seu ocupant solitari… El cert és que volíem disposar de temps sobrat i fer realitat la secreta pretensió de poder-hi passar la nit i per això ens calia guanyar-nos la voluntat de l’encarregat meteoròleg que hi vivia tot sol!... (Un curt comentari sobre com eren en aquells temps les muntanyes del Montseny o qualsevol altre indret dels llunyans Pirineus ens faria saber que eren desertes, les comunicacions molt escasses i sempre a mercè de les condicions meteorològiques i no tan sols pel fet d’acabar de sortir d’una terrible guerra civil, sinó pel natural retard que el nostre país arrossegava des de sempre, tot i els esforços de modernitat que el Govern de la Generalitat republicana havia portat a cap… Així hem de recordar que bona part del sistema meteorològic havia estat

El Sot de l’Aubó


article sempre administrat per la Diputació de Barcelona i gràcies a aquest fet aquest sistema encara funcionava prou bé). Arribats al cim de l’Aguda gran i contemplant, embadalits, tota la terra catalana que s’estenia als nostres peus, no ha d’estranyar que cadascú de nosaltres girés els seus pensaments a la memòria d’aquelles persones que, contra vent i foc, ens havien ensenyat a estimar la nostra terra i això ho reconeguéssim amb crits d’agraïment i alegria exultant… Avui, any dos mil nou, acostumats a tanta comoditat i a que res ens costi massa esforç, el fet d’haver arribat al cim més alt del centre de Catalunya i d’haver-ho assolit amb treball i tenacitat ens omplia de satisfacció i una mica d’orgull!… Passada una llarga estona i apropant-nos a la casa observatori, ja veiérem el seu inquilí que ens esperava al portal, guaitant qui eren els nous arribats, rebent-nos amablement i establint-se entre nosaltres una cordial conversa encaminada a donar-nos a conèixer, explicar d’on érem i com ens dèiem, cercant punts comuns entre nosaltres. Ell feia poc temps que era arribat d’una estada a Xile, on havia treballat durant un any en un observatori dels Andes. Recordo que es deia Miquel Estrada i segons ens va dir era fill de Barcelona i d’ofici meteoròleg, cosa que resultava evident. Pel que feia a nosaltres, que no érem per l’edat “ni carn ni peix”, el seu tracte fou amable, mostrant-nos una cordial atenció i explicantnos el funcionament de tots i cadascun dels aparells instal·lats. Amb tot això es féu l’hora de dinar i en veure que ens preparàvem per fer-ho ens va convidar a compartir el seu, invitació que fou acceptada amb alegria per part nostra. Durant el dinar ens va explicar el funcionament del seu treball, connectat a nivell internacional amb altres estacions meteorològiques amb intercanvi de dades, fent així possible la confecció dels corresponents comunicats diaris, que ja en aquells llunyans temps es retransmetien per ràdio. Bona part de la tarda la vam passar de conversa escoltant nombroses anècdotes fruit de les seves estades solitàries al Montseny i als Andes. Conseqüència d’aquella llarga xerrada fou la seva esperada invitació a pernoctar a l’Observatori, on disposava de lliteres prou adients per a dormir-hi… Això sí... ens va advertir de la possibilitat de tenir una llit llampada, ja que els pronòstics així ho anunciaven i que podríem

31

viure una experiència única, ja que les tempestes en aquestes altures eren realment espectaculars… Fos el que fos, la invitació va ser acceptada amb entusiasme i així fou com la nit dormida al cim del Montseny (1.713 metres) s’havia de fixar per sempre en la nostra memòria. Després de sopar i prendre la fresca, xerrant incansablement fins ben tard, vam decidir allitar-nos per passar la nit que, contra pronòstics del meteoròleg, era ben clara i serena. El cert és, però, que al voltant de les dues de la matinada, quan just havíem agafat el son, el nostre amfitrió ens va despertar per a dir-nos que es produïen un sens fi de llampecs i que el vent s’havia alçat amb gran força, bo i dient-nos que era prudent agafar els sacs de dormir i acabar de passar la resta de la nit a la cova que hi havia ben propera. En sortir a fora ja ens vam adonar de la força huracanada del vent i dels llampecs que queien no gaire lluny, amb forts espetecs i pudor de sofre. Dins de la cova i al damunt d’uns matalassos vam estendre els nostres sacs i ben tapats, ja que el fred es feia notar força, ens vam preparar a passar la nit, que ja no podia ser gaire llarga. Fins a prop de les cinc de la matinada no van parar de caure llamps i trons acompanyats

Francesc Enfedaque i Antoni Cruanyes, a l’Observatori del Turó de l’Home. A més del seu sentament s’observa els cables que el subjecten fermament.

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó d’un fort vent que amenaçava d’emportar-se la casa de fusta de l’observatori, fent-la cruixir com si es trenquessin el ossos d’un gran dinosaure. En aixecar-nos per retornar a la casa de l’observatori vam quedar sorpresos en veure que tots els cims del Turó de l’Home, les Agudes i del veí Matagalls eren coberts d’un gran mantell blanc com a conseqüència de la forta calamarsada que durant la nit havia caigut amb gran intensitat. L’aire era, gairebé, hivernal i a corre-cuita vam entrar al refugi encenent l’estufa-cuina i escalfant cafè amb llet per tal de recuperar la temperatura dels nostres cossos. Fou realment una experiència impactant per a recordar-la tota la vida fent, no obstant, créixer el nostre amor just començat vers la muntanya. Després d’esmorzar i recollit tot el nostre equip ens vam acomiadar del nostre amic meteoròleg fent les fotografies de rigor i baixant de retorn i sense cap entrebanc a Santa Fe, on tornàvem a acampar prop del llac repetint el nostre bany en les seves fredes aigües, acompanyats aquesta vegada d’un vailet de set o vuit anys, fill del vigilant del llac. Aquesta vegada el sopar el vam preparar en “Kapo” i jo mateix, tirant mà de les clàssiques truites o ous ferrats amb fines llesques de pa

fregit, ametlles torrades i un got de cafè amb llet ben calent i com que la nit era prou fresca, amb un raget de conyac. Aquesta vegada la nit ja la vam passar dormint prou bé, ja que portàvem son endarrerida. El matí següent, ja no tan de matí, després de comentar l’excursió realitzada i aixecar campament, sortíem de Santa Fe repetint el camí de pujada en direcció a can Ridaura, on sense dubtar hi vam fer una llarga parada per a contemplar la casa de fusta dels nostres somnis... Aquesta vegada el masover no hi fou present, tota vegada que era de visita a Sant Celoni. A can Pere Poch també hi vam fer parada i aquesta vegada la conversa amb la noieta dels masovers, la Quimeta, ja fou més cordial i distesa i és que a més que érem “vells amics”, tornàvem de coronar el nostre primer “cim” a tocar del cel blau… La resta del camí de tornada va transcórrer sense cap entrebanc, bo i comentant contínuament l’experiència viscuda, pròleg de futures i properes sortides a les muntanyes dels Pirineus…D’aquesta primera excursió en vam guardar, sempre, tots tres companys, un excel·lent record, tot i que ara, any dos mil nou, els meus amics d’excursionisme i esquí fa anys que han passat a millor vida, prop de les estrelles. ANTONI CRUANYES BECANA

Guarda del llac, amb la seva família

Casa del guarda, amb els tres components de l’excursió

32

El Sot de l’Aubó


mots

Paraules en desús que encara vaig sentir Xavier Mas Gibert TZABEJA: Equivalent a azabache en castellà. Exemple: Una nit atzabeja tatxonada d’estels. BIOT: Per bassiot, en deu ser l’apòcope. Daniel Rangil ho esmenta en el peu de la pàgina 24 de “Vògits, modolons i desfedors” (Recull de cultura oral del Montnegre II). BLEIR: Verb. Feia un sol que bleïa, o sigui, un sol que aclaparava. Mercè Rodoreda ho va emprar encara al conte “Abans de morir”. BOSCATER, BOSQUEROL I BOSQUERÓ/TÓ: Boscater és qui treballa el bosc i bosquerol el qui hi viu. I bosqueró tal com ho deien a Canet antigament, possible-ment era la variant local de bosquerol, o sigui, del qui vivia al bosc. Bosquerons en plural va passar a l’antropo-nímia i una destacada família canetenca del segle XVIII portava aquest nom i en virtut del qual va passar a la toponímia urbana, atès que el tram central de l’antiga riera de Canet, encara s’anomena avui Riera de Buscarons. També a Pineda subsistia Bosquetó com a cognom. BÓTES: Abans quan baixava la riera dels sots que formava la violència de l’aigua en les parts més toves se’n deien bótes, suposo perquè obligaven l’aigua a botar enlaire a vegades de forma extraordinària. Això encara recordo haver-ho vist a la riera Gavarra, on vaig néixer. DESFEDORS: Trull de fer l’oli en l’accepció de la baronia de Montpalau. (La B. de Montpalau comprenia els termes d’Arenys de Munt i de Mar, Canet, St. Iscle, St. Cebrià, Sant Pol, Horsavinyà, St. Pere de Riu, Vallmanya, Ramió, Calella, Pineda, Sta. Susanna i Malgrat.) ENCANASIT: o sigui, encanecido en castellà. Segurament es tracta d’un valencianisme, que no sé si és castellanisme però... Així ho escrivia algú tan solvent com Joan Fuster, també feia anar “netitud” per netedat. ENGRUNYAR: V. Nicolau d’Olwer diu a la carta núm. a l’epistolari amb Joan Coromines:

A

33

“Heu fet molt bé en posar tot el vostre esforç en apaivagar la polèmica i evitar S’ENGRUNYÍS”. Equivalent al que dèiem a Canet de que la brutícia s’enconnès. ENGRUM: Greixina, brutícia dels vestits. En castellà mugre . Etim. Sembla el resultat d’una confusió o creuament d’engruna i grum. PIPS, en castellà pepitas. Còdols polits per la mar o pel curs d’una riera. També hi havia gent de Canet que en deia “palets de riera”. P. E.: “La M. tenia unes dents que semblaven palets de riera”. RAUTAR: Gratar o rascar en català genuí. Només ho havia sentit a Bianya, però al llibre d’en Daniel Rangil, Esteve Xamaní, un dels seus informadors orals, també utilitza aquesta paraula, pàg. 225 ídem. SARPES, SARPADES: Si de l’eina de collir olives semblant a una pinta amb pues de ferro en deien “unes sarpes”, de l’acció de fer-lo anar “sarpar” i del gest “sarpades”. En català, doncs, tant es pot dir urpada com sarpada de l’acte o l’acció pròpia de fer anar les urpes o les ungles... El mot sarpar recordo haver-lo sentit a Canet, però la gent possiblement pensava que era un castellanisme i a la llarga fou subsituït per urpades. L’Alcover/Moll diu que sarpar és igual que arrapar i xarpar, de xarpar en vindria enxarpar, que encara es fa anar poc o molt a Canet. També diu que al Camp de Tarragona sarpat és equivalent a grapat. P. e.. “Amb un parell de sarpats d’aigua a la cara es va deixondir”. ALC.MOLL Vol.9 p.758. TARQUIM: Veig que en valencià del tartrà que en dèiem a Canet en diuen tarquim. Es tracta d’un concepte de brutícia molt enconada. Tarquim el fa anar Desclot (Vicent Sanchís) a la columna de l’Avui del 21/2/2009.

El Sot de l’Aubó

XAVIER MAS GIBERT


El Sot de l’Aubó

V

olem iniciar una nova secció amb les fotografies que ens vagin arribant sobre el passat de Canet. Començarem amb una selecció de les que ens ha fet a mans el nostre soci i amic Joan B. Campins i Renau.

3

1

2

1,2 i 3. Pertanyen a un dia d’abril dels anys cinquanta del segle passat. La redacció de la revista local Pedracastell, ajudada per una colla d’amics, va aplegar els trossos de l’antiga creu de Pedracastell, dinamitada l’agost de 1936 i la van recompondre estesa sobre la plana. Això va formar part de la propaganda que es va dur a terme per a tornar a aixecar una nova creu de Pedracastell, l’actual.

4

5

4 Lliurament per l’alcalde Pere Planas de la copa que devia guanyar el Canet C.F. a principis dels anys 60. 5 Aquesta correspon a quan s’estava construint l’actual camp de futbol, deu ser, per tant, de 1959 o 1960. D’esquerra a dreta els que devien ser els membres de la Junta: Fcesc. Galí, Joaquim González, D.D. Carles Arañó, Carles Farré D. Casimir Falguera D. Josep Ginesta.

34

El Sot de l’Aubó


L’arxiu fotogràfic del CEC

6

7

8

9

10

11

6 Can Beia de Dalt. 7/8/9/10 Diverses panoràmiques de l’horta de can Segarra, a vall de Martra. 11 D’esquerra a dreta començant pels adults: Joaquim Artau, Josep Coll, Josep Cid, Amàlia Renau i Joan Campins. Els dos nens són en J. Bosco i en Ramon Campins respectivament i la nena ignorem qui és.

Agrairem als nostres lectors que ens ajudin a identificar les persones i els llocs que surten a les fotografies.

35

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com a entitat. 36

El Sot de l’Aubó

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.


Sot de l'Aubó 29