Sosi 22

Page 1

Difusió bimensual i gratuïta DL: B-11711188 BULLETÍ INFORMATIU DE L`ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL CASC ANTIC

Edita: Associació de Veïns del Casc Antic

No

22

primavera/2015

Autora: Carlotta Cataldi

C/Rec, 27 - 08003 BARCELONA Tel. 93 319 75 65 www.sosicascantic.cat - sosicascantic@yahoo.es

Editorial L'Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic inicia una nova etapa amb una nova junta. Heretat el concepte de l'associació com un contrapoder institucional, l'equip de la nova junta s'ha forjat en lluites veïnals dels últims anys, en la lluita contra la construcció de l'hotel del Palau de la Música, una fita molt important que va mostrar els lligams entre la màfia hotelera i els poders econòmics i polítics de la ciutat i del país, una lluita que va costar molt però que ha aconseguit el seu objectiu, com a mínim, momentàniament. L'hotel no s'ha fet. Ara cal aconseguir que els responsables paguin els seus delictes i que, finalment, l'edifici tingui un ús social. La nova junta també està formada pels companys que s'han implicat en la lluita contra les nefastes conseqüències de la sobreexplotació turística la privatització de l'espai públic, la contaminació acústica, l'aixecament de la moratòria hotelera iespecialment la denuncia de la construcció en marxa d'un hotel al Rec Comtal, que està en mans de la constructora Núñez & Navarro i que té els seus propietaris condemnats a sis anys de presó encara el Suprem la va rebaixar a dos anys i ara estiguin en tercer grau. Aquest nou megahotel de set

plantes seria un nou atemptat urbanístic contra el barri i acabaria d'inclinar la balança cap a la invasió del turisme massiu que pateix Ciutat Vella. Hi ha molta feina a fer. La reivindicació de l'ús públic de l'espai públic, el qüestionament d'un model de barris envaïts pel turisme sense control, la reivindicació de noves activitats econòmiques productives, la lluita contra la pobresa que creix dia a dia entre la població de Ciutat Vella i es va fent invisible rere la façana del turisme i el lleure constant, els abusos policíacs tal com es va manifestar en el documental Ciutat morta. També la defensa del patrimoni històric dels nostres barris que està totalment en perill per la sobre explotació urbanística. Aquests objectius requereixen molta feina, cal el treball conjunt de les diverses persones i col·lectius més o menys organitzats que volen un model diferent de ciutat pels barris de Ciutat Vella. Aquí no sobra ningú. Al contrari, encara hem de sumar molta més gent, moltes més inquietuds Endavant! Encara és possible una altra Ciutat Vella!


Les retallades, l'espoli del que és públic: Un atac a les línies de flotació per la salut i per les dones Carmina Olivé

A l'actualitat, parlar de retallades s'ha convertit en un discurs tan habitual que sovint no ens aturem a pensar què significa, ens costa associar i relacionar la complexitat del dia a dia amb les decisions que es prenen —en el nostre nom però sense el nostre assentiment— en els despatxos amagats darrere de les institucions públiques. Pactes entre polítics i lobbys que serveixen per tot: per gestionar centres de salut, pisos de protecció oficial, grans empreses de l'energia, de l'hostaleria o de la construcció... tant és la concreció del que es faci, la qüestió és anar allà on es couen les fortunes per enriquir-se, encara que sigui a costa de la ciutadania, de la seva salut global i de la seva economia. No falten les fal·làcies i les mentides, que fins i tot calen la població, recordeu allò de “havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats?” Doncs això, ara que estan sortint a la llum els diferents tripijocs, connivències i robatoris directes entre corruptors i corruptes, entre empresaris i polítics... sí, aquells que s'havien erigit com a paradigma de la catalanitat i l'ètica i varen fer escola —de la corrupció, és clar, no de l'ètica—. Qui paga els plats trencats? S'ha escrit molt en relació a que la pobresa té nom de dona, a la precarietat, als contractes a temps parcial, a les discriminacions per raó de sexe també tenen nom de dona, i quan es parla de retallades i espoli en salut, una vegada més les dones hi apareixen com a protagonistes. Les retallades en salut han portat a les institucions a rebaixar les ràtios de professionals en actiu i a disminuir els temps d'estada de les persones ingressades. Hi ha el discurs dominant que menys dies d'estada disminueixen les infeccions hospitalàries, els dono la raó, però el que callen és que l'evidència científica afirma que quan augmenten els professionals de la infermeria en les cures, augmenta la qualitat d'aquestes, en la concreció de menys errors terapèutics, menys infeccions i allò que els nombres no mesuren, però que per nosaltres és del tot essencial: més seguretat psicològica i menys patiment afegit. Qui fa les cures quan es dóna l'alta hospitalària prematura? Volia escriure “cures professionals” però clar, els familiars no en són de professionals! per la qual cosa la primera crítica: les cures les fan les persones més properes, en el seu domicili, amb condicions d'higiene o confort diferent... qui disposa de calefacció, ascensor, aigua calenta, etc. a Ciutat Vella? Segona crítica: les llistes d'espera del CAP

2

són cada vegada més llargues. Tercera crítica: Cal anar a urgències quan l'estrès fa impossible gestionar les ferides, els drenatges, les sondes... i sí, cal anar-hi perquè s'ha volgut estalviar en estades i en cures, en professionals i personal de suport, però l'estalvi no ha estat per racionalitzar i organitzar millor, s'ha dut a terme per enriquir les butxaques dels qui es reparteixen el negoci, l'estalvi s'ha aplicat en la sanitat pública però no en les mútues privades que s'estan repartint el pastís públic. La defensora del poble —poc sospitosa de pertànyer a l'esquerra radical— denuncia greus carències a les urgències espanyoles, les urgències com a sortida “ràpida” per resoldre problemes de salut acumulen la fatal organització, la vergonya de les retallades del sistema públic, la seva privatització i la seva perspectiva de negoci que es fa des dels despatxos, desmantellant un sistema a la construcció del qual hem contribuït i que és nostre. Retalls als CAPs, retalls als hospitals, derivacions a centres privats, fins quan restarem impassibles mentre ens roben el sistema públic de salut? I per acabar voldria respondre a la qüestió referent a les dones: mentre aquestes cuidin sense cobrar, les tenim calladetes, com durant la Dictadura, no sigui que pensin i prenguin decisions que desestabilitzin aquesta societat capitalista que s'ha organitzat de manera desequilibrada per beneficiar uns i fotre els altres, també els homes que no s'inscriuen en el model hegemònic.


7 Març Aperitiu per el dia de la Dona treballadora

La “Deutschkiste”, un espacio de aprendizaje intercultural para niños en la Associació de Veïns del Casc Antic Bettina Bremme

Cada sábado a las 11:00h de la mañana, el local de la Associació de Veïns del Casc Antic se llena de niños y jóvenes. Los más pequeños juegan y cantan, mientras que los mayores asisten a clase, todo ello en alemán. Es la hora de la Deutschkiste, una iniciativa enfocada a la enseñanza y la práctica del idioma alemán de unos 30 niños de entre 3 y 17 años. La Deutschkiste se fundó a principios de 2002 por algunos vecinos y vecinas del Casc Antic de origen alemán que, en vez de inscribir a sus hijos al Colegio Alemán o al Colegio Suizo, optaron por la enseñanza en las escuelas públicas locales y por una total integración de sus hijos en su lugar de residencia. La mayor parte de estas familias tiene un trasfondo cultural mixto, en las que uno de sus miembros es de origen alemán, austríaco o suizo. Otros padres son hijos de emigrantes españoles que crecieron en Alemania, y al retornar decidieron conservar el idioma y las costumbres alemanas. La Deutschkiste no recibe ningún tipo de subvención sino que se financia con las aportaciones de los padres y madres y el trabajo voluntario de muchos de ellos. De la parte pedagógica se encarga un equipo de cuatro educadores y maestros titulados. Las clases se dividen endos partes. Durante los primeros 45 minutos, los niños trabajan en grupos de diferente nivel según las edades. En la segunda mitad se realizan proyectos temáticos. Durante estos años, los niños de Deutschkiste han pisado las calles del barrio para realizar algunos proyectos como reportajes o juegos de preguntas y respuestas de su invención. Incluso han

rodado dos películasescritas por ellos mismos. Desde hace ya casi 10 años, los encuentros de la Deutschkiste se llevan a cabo en el local de la Associació de Veïns del CascAntic. Muchas de las familias que también son miembros de esta entidadparticipan de forma activa en la junta y en las actividades de l'Associació, como por ejemplo, ofreciendo los talleres infantiles de la Fiesta Mayor del CascAntic. Actualmente, la Deutschkiste es un exitoso proyecto de enseñanza intercultural conocido mucho más allá de los límites del barrio. No es ninguna casualidad que esta iniciativa naciera, creciera y continúe desarrollándose aquí en Ciutat Vella, un barrio que alberga en sus calles y plazas una gran diversidad cultural. Sería fantástico crear también este tipo de actividades para vecinos de otros orígenes. Eso depende, entre otras cosas, de la iniciativa de padres y madres, porque, especialmente en tiempo de crisis y recortes, no se pueden esperar subvenciones de las instituciones oficiales para este tipo de proyectos. Tenemos que movernos, exigir y, al mismo tiempo, construir desde abajo. En la Deutschkiste estamos convencidos que la enseñanza de idiomas y el conocimiento de diferentes culturas es de importancia fundamental, no solo para el futuro personal de nuestros hijos, sino también para la convivencia y el entendimiento mutuo en este mundo cada vez más interconectado.

3


El Parc de la Ciutadella de Barcelona

Pepe Pardo Historiador de la Ciència El Parc de la Ciutadella de Barcelona ha estat des de la seva creació, l’any 1872, un espai urbà consagrat de manera molt intensa a les ciències naturals. O, per a ser més exactes, a determinades formes d’entendre com s’havien de popularitzar i difondre les ciències naturals. Com a moltes altres ciutats d’Europa i Amèrica, el parc urbà naixia després d’un llarg procés d’industrialització, que havia comportat profundes transformacions socials i econòmiques a les ciutats i a les vides dels seus habitants, ara multiplicats per l’èxode rural i els moviments migratoris. Per això, reinventar una Natura en certa manera perduda per la intensa urbanització del territori va dur a la seva recreació artificial en el model de parc urbà. En aquesta re-invenció artificial, és a dir, humana de la Natura, la Ciència –el prestigi social de la qual no havia parat de créixer al llarg de tot el període– jugava un paper molt important en la visió que les capes burgeses dirigents tenien del que consistia ‘educar’ a la població. Per això, en el bell mig del parc urbà, naixien també espais com ara els museus de ciències naturals, els parcs zoològics, els aquaris o els pavellons de vidre i ferro disposats per allotjar les plantes exòtiques i altres meravelles de la Natura. Testimonis d’aquesta continuada tradició científica del Parc de la Ciutadella en són el Museu Martorell i el parc Zoològic, creats al 1882 i al 1892, respectivament. I també la columna meteorològica, la taula de distàncies (ambdues molt malmeses actualment) i, tot i que una mica més tardana, l’escultura del Mamut instal•lada al parc a principis de segle XX. Però, la història de les ciències naturals al parc és més rica que els elements que han perdurat fins a l’actualitat. Així, un fet sovint oblidat és que el parc va acollir el primer aquari públic de la ciutat, a la capçalera de la Cascada monumental. O que la creació del “nou” Museu de Catalunya de Ciències Naturals, l’any 1917, va suposar la incorporació d’altres tres

4

edificis del parc –l’anomena’t Castell dels Tres Dragons, l’Hivernacle i l’Umbracle– per a l’activitat museística i de recerca que hom ja duia a terme l’edifici del Martorell des de 1882. Així doncs, aquest caràcter de “parc científic” podríem dir que ha estat inscrit a les senyes d’identitat del Parc de la Ciutadella de Barcelona des del seu inici i, ininterrompudament, al llarg de més de 130 anys d’història. En la mesura que han canviat les relacions de poder i de classe el sí de la ciutat, han canviat també els discursos i les formes de fer arribar la ciència als ciutadans, però la constel•lació parc-museu-jardí-aquari-zoològic com a fórmula eficaç de comunicar la ciència que es feia a Barcelona ha format part inseparable de la personalitat del primer Parc de la ciutat. I això és quelcom que encara es pot comprovar perfectament als parcs urbans de moltes ciutats del món, des de Viena a Nova York, des de Paris a Buenos Aires, des de Londres a Barcelona. Fins ara ... Des de fa un temps, però, algunes coses preocupants han començat a veure’s al Parc i altres –encara més preocupants– a circular pels mitjans de comunicació i les manifestacions d’alguns estaments polítics. Encara som a temps de neutralitzar aquests motius de preocupació. Per això caldria articular un projecte de rehabilitació integral del Parc que, a més de restaurar totes i cadascuna de les seves instal•lacions pròpies i originals, plantegés la continuïtat d’aquesta vocació d’espai per a la popularització de les ciències naturals.


No es poden continuar improvisant “ideetes” més o menys ocurrents al caliu de canvis polítics conjunturals que, malgrat el seu curt recorregut i la seva escassa volada, han comportat i comporten greus conseqüències (com ara el tancament al públic de gairebé totes les instal•lacions relacionades amb les ciències naturals) i han acabat per aguditzar no només el deteriorament del conjunt del Parc sinó també la creació i eixamplament de barreres, monetàries i policíaques, d’espais tancats a l’ús públic, d’augment de l’àrea entregada a l’explotació privada o privativa, de pèrdua –en una paraula– del sentit públic, lúdic i cultural, del conjunt del Parc. Caldria, per tant, obrir un diàleg amb els veïns, les associacions científiques i les entitats culturals preocupades i compromeses amb el futur del Parc, per tal de presentar a les institucions l’urgent demanda d’un projecte global que tingui com apunts essencials tornar els espais del Parc a uns usos públics i dignes, en consonància amb les demandes dels ciutadans i

sense oblidar el que ha estat la seva llarga història cultural i científica. Sense un pla global, articulat amb i per les demandes dels ciutadans i no de gestors polítics al servei d’interessos empresarials moguts pel nefast eslògan “d'obrir negoci”, que tants problemes ha generat i genera a la ciutat i els seus habitants, podem trobar-nos amb un Parc de la Ciutadella convertit en un negoci més.

5


Plataforma contra l'hotel Rec Comtal

6


SOSI 18

7


Ayotzinapa. En el país de los locos la razón es sospechosa Arturo Landeros Educació per a l'Acció Crítica

El pueblo de Barcelona ha tenido siempre un cariño especial por los movimientos sociales mexicanos. Se indigna ante las barbaries cometidas y ofrece la mano solidaria a las personas que defienden la justicia con paz y dignidad. Tal fue el caso del apoyo a la lucha de las comunidades zapatistas en Chiapas, el levantamiento popular de Oaxaca en 2006 o el movimiento estudiantil del 132, hermanado con el 15M. Ahora el eco de una nueva tragedia circula por las calles y plazas de la Ciudad Condal: Ayotzinapa.

hasta Estados Unidos pasando por el Estado español. A través del dibujo de 43 siluetas que visitaron la plaça del comercio del Born, se evocó la memoria de los desaparecidos. La segunda ocasión que se volvió a ocupar la Plaça fue para que la gente de Ciutat Vella pintara unas pancartas como una forma de comunicar a los familiares de los estudiantes el apoyo solidario. Ambos actos tuvieron buen impacto a través de las redes sociales.

Según Gioconda Belli, la solidaridad es la ternura de los pueblos. Desde el que pasado 26 de septiembre de 2014 cuando los 43 estudiantes de Ayotzinapa fueran detenidos y desaparecidos por la policía municipal de Iguala, la comunidad internacional ha mostrado su solidaridad como un abrazo sostenido a los ausentes y a sus familias. No ha sido fácil evitar que los poderes fácticos y el gobierno mexicano den por cerrado el caso. Si por ellos fuera, ya hace tiempo que la noticia hubiera quedado sepultada como las cientos y cientos de fosas clandestinas que pueblan el país azteca.

Los esfuerzos para que se haga justicia para Ayotzinapa siguen siendo numerosos a nivel mundial. Cada mes se convocan actos por medio de la Acción Global que no es sino el boca a boca mundial para no dejar que los 43 estudiantes caigan en el olvido. Ellos merecen justicia y todos y todas merecemos que no haya ningún Ayotzinapa más en ninguna parte del mundo.

Colectivos y personas de diferentes nacionalidades nos hemos manifestado en plaça Sant Jaume, Plaça Catalunya y Plaça Universitat. Se han hecho una manifestación de Canaletas a la Catedral con casi 600 participantes. Y en la plaça del Born la asociación de Vecinos del Casc Antic nos ha acogido dos veces. La primera fue en ocasión de la celebración del día de difuntos y de la castañada. Se organizó un altar de muertos, a la manera mexicana, en homenaje a los estudiantes asesinados por sus gobiernos, desde Chile

8


Esperanza

Cuando se cumplen cinco meses de la desaparición de los 43 estudiantes de magisterio cada vez hay más dudas y menos certeza. ¿Son víctimas de la guerra entre grupos de narcotraficantes? ¿Es un crimen de Estado? ¿Están vivos? ¿Fueron asesinados y quemados como asegura la fiscalía general de México? ¿Las más de cien detenciones de presuntos culpables han aclarado el caso? Certezas pocas. Al menos contamos con la versión de los sobrevivientes del ataque en el que fueron detenidos y desaparecidos los 43. Aquella noche del 26 de septiembre de 2014 salieron de la Escuela Normal Rural de Ayotzinapa con destino a la cercana ciudad de Iguala en un autobús de esa institución. Su objetivo era recolectar fondos pasando la hucha entre la población y buscando otros dos transportes necesarios para hacer prácticas universitarias de campo y enviar una delegación a la Ciudad de México para la marcha estudiantil por el aniversario número 46 de la masacre de Tlatelolco. Según la versión oficial, la tarde del 26 de septiembre varias circunstancias se conjuraron para que la tragedia ocurriera. Esa noche la esposa del alcalde presentaba su informe de labores como presidenta del instituto gubernamental para la asistencia de la infancia. Este acto se presentaba como la antesala de su candidatura a la alcaldía supliendo a su marido. La presencia de los estudiantes, según las opiniones de la fiscalía, habría sido detectada por la policía municipal que vio en ellos una amenaza contra la primera dama del municipio. Los tres autobuses fueron perseguidos por la policía municipal. En un momento de la persecución los municipales abrieron fuego contra los vehículos que transportaban a los estudiantes. Los de Ayotzinapa se dieron cuenta que los policías estaban “tirando a matar”. Bajan los estudiantes del primero y segundo autobús, avientan piedras y objetos contra los agresores. El tercer camión, donde viajan estudiantes de primer año, es asaltado por la policía. Los obligan a

bajar y se los llevan en camionetas hacía la comisaría, son los 43. Mientras dura el enfrentamiento los estudiantes logran comunicarse con sus compañeros que están en la Escuela de Ayotzinapa. Piden que los apoyen y que llamen a otras organizaciones para que los auxilien. Llaman también a los medios de comunicación y se improvisa una rueda de prensa en el lugar de los hechos. Los sobrevivientes se reúnen con sus compañeros recién llegados y juntos resguardan el lugar a la espera de que llegue alguna fuerza del orden a recoger pruebas periciales. En su lugar aparece un grupo armado que empieza a disparar sobre las personas reunidas, incluidos los medios de comunicación. Resultado: seis personas muertas, varios heridos y 43 desparecidos. Según la línea oficial, los de Ayotzinapa fueron detenidos por una cadena de mando que va desde el Alcalde de Iguala, José Luis Abarca Velázquez; su esposa, María de los Ángeles Pineda Villa; el subdirector de Seguridad Pública de Iguala, Francisco Salgado, a quien el narco le pagaba 600 mil pesos mensuales (35.000 euros); el jefe de los Guerreros Unidos, Sindronio Casarrubias; su lugarteniente, Gildardo López, alías El Gil; hasta llegar a Felipe Rodríguez Salgado, alías El Cepillo o El Terco, el operador del supuesto asesinato y la cremación de los cuerpos. El alcalde Abarca habría dado la orden de detener a los estudiantes. La policía municipal habría entregado los estudiantes al Cepillo y otros sicarios. El Cepillo seguía una orden del Gil que habría comunicado a su Jefe, Sindronio Casarrubias, que tenían a un grupo de personas que eran sicarios de Los Rojos. Supuestamente la orden de acabar con ellos fue de Casarrubias. Según el Cepillo, detenido por la policía en enero de 2014, la noche del 26 de septiembre de 2014 recibió una llamada del Gil quien le ordenó lo apoyaran porque mantenía un

9


SOSI 18

enfrentamiento con quien él pensaba eran Los Rojos. El Cepillo y otros sicarios fueron al lugar. Al llegar se encontraron con las policías municipales de Iguala y Cocula con un grupo de jóvenes detenidos. Subieron a los estudiantes a un camión y se dirigieron al basurero de Cocula. Según el Cepillo algunos ya iban muertos por asfixia y quedaban otros vivos. El Cepillo y cuatro sicarios los mataron a balazos y prosiguieron con la cremación de todos los cuerpos. Al día siguiente, El Gil le ordenó al Cepillo que verificará la incineración de los cuerpos que habían ardido desde la madrugada del 27 de septiembre hasta las 17:00 horas de ese día. Horas más tarde recogieron las cenizas y los restos colocándolas en ocho bolsas grandes de plástico que lanzaron al cercano rio de San Juan de Cocula. Hasta aquí la versión oficial.

Foto La Directa

De todos los implicados en la cadena de mando, quedan prófugos el jefe policial Francisco Salgado y el Gil. Hay cerca de cien detenidos entre funcionarios locales, policías municipales y sicarios. Con base en las confesiones del Cepillo y su gente, la fiscalía dice haber encontrado los restos de los estudiantes en las bolsas halladas en el rio de Cocula. Los sicarios han mostrado el lugar de la cremación señalando que usaron neumáticos y algunos leños para encender el fuego al que alimentaron con diesel. Los restos hallados fueron enviados a la Universidad de Innsbruck en Austria a recomendación del Equipo Argentino de Antropología Forense (EAAF), una organización no gubernamental que fue invitada por los familiares a participar en las investigaciones. Después de varias semanas la Universidad de Innsbruck anunció que el material que había recibido se encontraba muy dañado para dar resultados con el ADN. Solo habían podido utilizar una muela que fue identificada como perteneciente al alumno Alexander Mora, uno de los 43 desaparecidos. El Fiscal General, Jesús Murillo Karam, ha dicho que está es la Verdad Histórica de los que pasó en Iguala, y da por cerrado el caso.

10

Contraria a la celeridad que ha tenido el gobierno por dar carpetazo a la desaparición de los estudiantes, la movilización popular generada alrededor de la solidaridad con Ayotzinapa desconfía profundamente de la narración oficial. Desde el equipo forense argentino, pasando por Amnistía Internacional y la ONU, hasta investigadores de Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), tienen dudas razonables de que los estudiantes hayan sido incinerados de la forma y en el lugar donde dice el gobierno mexicano que ha ocurrido. Jorge Montemayor, investigador titular del Instituto de Física de la UNAM explica que para incinerar 43 cadáveres se requieren 33 toneladas de troncos de cuatro pulgadas de diámetro, lo que se traduce en dos tráilers de leña y además 53 kilogramos de combustible por cada cuerpo. Agrega que “si los cuerpos se hubieran quemado con puras llantas para reducirlos a los restos mostrados por la PGR se hubieran necesitado 995 neumáticos de autos. La hipótesis de que fueron quemados en el basurero de Cocula no tienen ningún sustento en hechos físicos o químicos naturales”. Si se hubieran usado neumáticos, habría dos toneladas y media de alambre de acero como residuo de su estructura interna. Para incinerarlos se requeriría producir un fuego de entre 1.425 y 1.540 grados centígrados, lo que provocaría una columna de humo visible desde varios kilómetros a la redonda. Sumado a esto, la devastación del paraje en el que se encuentra el basurero tardaría meses en recuperarse. Por el contrario en el supuesto lugar de los hechos hay vegetación y arbustos que no se habrían podido recuperar de forma tan rápida. En caso de que los hubieran quemado con leña, los residuos de cenizas y huesos tendrían un peso de 333 kilogramos, de los cuales 116 corresponderían a los restos humanos y se tendría que empacar en al menos 12 bolsas de 25 kilogramos cada una, según Montemayor. Por su parte el Equipo Forense Argentino ha señalado que no tiene la certeza de que los restos del rio Cocula se hayan obtenido en ese lugar, ya que la fiscalía no les llamo para estar presentes el día en que se recolectaron.


Mercè Queralt

Cuando el EAAF llegó al lugar, los restos ya estaban sobre una mesa. Los familiares sospechan que elementos como la muela perteneciente a Alexander Mora pudieran haber sido plantadas. Los familiares y algunos investigadores señalan que los militares tienen hornos crematorios en sus instalaciones y que los estudiantes, de haber sido cremados, hubieran sido llevados al cuartel de la 27º zona militar y haberlos desaparecido ahí. Por si esto fuera poco, a finales de octubre de 2014 el prófugo Gil presuntamente anunció, por medio de una pancarta colgada en una barda pública, que los estudiantes seguían vivos y que él se entregaría en cuando fueron detenidos alcaldes, policías y militares de la zona norte de Guerrero y parte del vecino estado de Morelos. El Gil, o quién haya escrito el mensaje, dirige su comunicado al presidente Peña Nieto. Las preguntas hechas al comienzo de este artículo carecen de respuesta, pero no de razón de ser. Si uno pregunta a cualquier persona de a pie en cualquier ciudad de México, es probable que diga que todas las versiones son posibles, por más contradictorias que parezcan. No falta quien diga que los estudiantes se lo buscaron y que lo mejor es no hacer mucho ruido. La jerarquía católica y la poderosa Confederación de Cámaras Nacionales de Comercio han pedido a la gente que ya supere el asunto y acepte la desaparición de los estudiantes. Otra parte de la curia y organizaciones sociales acompañan a los familiares en su demanda de justicia. El país vuelve a estar dividido entre lo que cada vez se parece más a un narco Estado empresarial que intenta dominar el país para preservar sus privilegios desde arriba, y un movimiento que emerge desde abajo tomando Ayotzinapa como una bandera y como un mismo grito de justicia.

PASSATGE SANT BENET I CARRER DE REC COMTAL Mercè Queralt de Quadras

En el marc del recorregut que estem fent pels carrers del barri, avui hem escollit el passatge Sant Benet i el Rec Comtal perquè, en aquests moments, són dues vies molt importants per a nosaltres. Precisament tots dos estan afectats per la construcció d'un gran hotel al carrer de Rec Comtal. Sí, un hotel més, un hotel gran i que no s'adiu ni amb el barri ni amb l'entorn. Un hotel que afecta els veïns i veïnes, a qui col·loquen una paret tocant els seus balcons, d'una banda, i que evita que el passatge Sant Benet arribi fins al carrer de Rec Comtal en bones condicions... i moltes coses més!!! Els veïns i veïnes no volem ni aquest hotel ni cap altre: JA EN TENIM PROU!!!! Voldria explicar la història d'aquests dos carrers: Passatge Sant Benet Passatge que, formant un angle recte, anava del Carrer de Lluís el Pietós al carrer Trafalgar. Fou obert quan les muralles van ser enderrocades fa dos segles, i va rebre el nom pel convent de monges benedictines que hi havia (Benet de Núrsia, 480, va ser el fundador de l'Orde Benedictí). Actualment el passatge acaba en un mur.... tot esperant la sortida, també en angle, al carrer de Rec Comtal. Però ara es veu amenaçat per l'hotel que es vol construir. També es diu que el nom podria deure's a una gran fàbrica de passamaneria de l'industrial Benet Malvehy. Fàbrica que encara funcionava durant els anys 50 del segle passat. Carrer del Rec Comtal Aquest carrer va des del carrer de Sant Pere més Baix fins al Passeig Lluís Companys. Als segles XII i XIII el carrer era un curs d'aigua per on desguassaven les aigües sobreres del rec Comtal, que donava moviment als molins abans de perdre's al mar. Era un dels primers carrers del raval de la Celada i deu el seu nom al fet que hi passaven les aigües per a diverses indústries i un gran casal que va ser residència temporal de Renat d'Anjou, quan fou comte de Barcelona en les lluites de la ciutat contra Joan II. El gran Casal residencial va sofrir amb els temps moltes modificacions. Va ser una sala de ball molt popular “La Granota” i també camp d'entrenament de soldats de cavalleria. Aquest carrer va tenir diferents noms abans d'aprovar-se el de Rec Comtal l'any 1865, Rech, Boca de Rech i Molins de Mar. Els veïns i veïnes volem continuar passejant pels nostres carrers, no defugim la modernitat, però ens agradaria gaudir de la nostra història i dels nostres racons. Ens agrada la mida dels nostres carrerons i no volem que un monstre amb forma d'Hotel sigui una nova barrera, junt amb la invasió turística. NO A L'HOTEL DEL REC COMTAL

11


Mercè Queralt

SI VOLS QUE EL BARRI MILLORI, FES-TE`N SOCI Quota anual: 15 euros Srs., Els prego que m`inscriguim com a soci a l`Associació de Veïns del Casc Antic. Els autoritzo a presentar els rebuts corresponents a les quotes de soci al compte bancari que especifico més avall. Barcelona, a

de

de

Signatura: Dades personals Nom i cognoms Adreça Codi Postal i població Nascut a Professió Dades Bancàries Banc o Caixa Codi compte client Agència Núm. de compte Titular del Compte

Telèfon amb data de DNI

Núm. d´oficina

Dades per a l`entitat bancària Banc o Caixa Agència Codi de compte client Distingits Srs., Els pregem que, fins a nou avis, se serveixen deure al compte que consta al peu els rebuts a nom de que els seran presentats per l´Associació de Veïns del Casc Antic. Atentament. Data i signatura:

12


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.