Issuu on Google+

19

SomGarrigues • del 18 al 31 de març de 2011

Símbols d’una dictadura encara present

| FOTO: Miquel Andreu |

EL REPORTATGE

Si conversem amb qualsevol dels garriguencs i garriguenques que van viure la guerra del 1936-1939 aviat ens adonarem del profunda que és la marca que els va deixar aquell conflicte. Però a més dels cors i les ments de les persones, també hi ha sobre el territori un seguit d’elements físics no ja de la guerra (trinxeres, refugis, búnquers, ferralla), sinó de la dictadura que vindria després. Passats 36 anys del seu final, molts romanen encara al mateix lloc, alguns mostrant impunement els emblemes del règim, altres amb aparença més innocent. Però tots són on eren i com eren, com si no hagués passat el temps. Miquel Andreu

miquel.andreu@somgarrigues.cat

“La unión de todos los reinos de España en un solo haz, unidos por una sola atadura”. Així es defineix el jou i les fletxes al manual Formación política, amb què als anys 40 i 50 s’adoctrinava les nenes de 7 a 10 anys. I s’hi afegia: “queremos ver nuestro emblema esculpido en piedra como prueba de nuestra decisión de perdurar”. Era el símbol d’unió dels Reis Catòlics adoptat per Falange Española. Així és com es defineix el jou i les fletxes al llibre esco-

lar Símbolos de España, que als anys 40 servia per adoctrinar les nenes de 10 anys a col·legi. Era el símbol d’unió dels Reis Catòlics adoptat per Falange Española, el partit únic del règim franquista, un règim que des del primer moment de la seva implantació va desplegar i fomentar un repertori simbòlic i un llenguatge destinats clarament a generar adhesió al nou sistema. Es tractava, en bona mesura, de la simbologia falangista –el jou i les fletxes, l’himne, la camisa blava, la salutació amb el braç aixecat–, creada pocs anys abans a imitació del feixisme italià i el nazisme alemany, i a la qual

el franquisme també va afegir elements carlins i militars. Al llarg dels 40 anys que va durar la dictadura, tota aquesta simbologia va ser utilitzada com a potent arma propagandística per identificar les institucions del règim i fer arrelar entre la ciutadania el fervor i admiració al Caudillo, Francisco Franco. Bé, tota no, ja que alguns gestos, com el braç aixecat, van començar a anar de baixa arran de la derrota del nazisme a la Segona Guerra Mundial. En tot cas, es tractava de tot un repertori simbòlic que ja s’inculcava als infants a l’escola i que

era molt present a l’espai públic de cada poble i ciutat i en tots els esdeveniments que hi tenien lloc. L’espai públic sempre ha estat l’escenari de construcció de ciutadania per excel·lència i, òbviament, el franquisme no va deixar passar l’oportunitat de fer-se present a cada ocasió. Tant és així que, passats més de 70 anys del final de la guerra del 1936-1939, encara queden milers de símbols franquistes als carrers, places i edificis de Catalunya, alguns dels quals a les Garrigues. Si bé la nostra no és una de les comarques amb més elements d’aquest tipus i alguns ja van ser retirats

per ajuntaments o per iniciativa pròpia de la gent, sí que hi resten encara monuments, monòlits i plaques que recullen la simbologia i el llenguatge institucionals del franquisme. Concretament, com a mínim, en trobem a Juneda, les Borges, Arbeca, Castelldans, el Soleràs i Torrebesses. Molts passen desapercebuts, ja sigui pel seu estat de conservació i apartament dels nuclis urbans, ja sigui per l’element quotidià en què s’han convertit amb els anys o, fins i tot, pel desconeixement del seu significat per part de les generacions més llunyanes a la guerra i la dictadura.


20

SomGarrigues • del 18 al 31 de març de 2011

EL REPORTATGE

L’església del Soleràs amb la placa funerària i el carrer dels Màrtirs. | FOTO: M.A.|

Homenatges funeraris

i que van morir per la repressió revolucionària just als primers dies del conflicte o directament al camp de batalla. Però no són al cementiri, lloc de tot record funerari, sinó a fora. Així, a Arbeca trobem un monument, erigit pels volts de 1940 al peu de la carretera que enllaça el municipi amb les Borges, dedicat a sis arbequins afusellats l’estiu del 1936 (la rebellió feixista va començar el juliol

| FOTO: M.A. |

A Juneda i a les Borges, els únics símbols franquistes presents avui a l’espai públic són unes poques plaques metàl·liques amb el jou i les fletxes de l’aleshores Ministerio de la Vivienda, situades a les façanes d’alguns edificis (v. peça a part). La resta d’emblemes de la dictadura que hi ha a la comarca, però, són homenatges a persones considerades afins als revoltats

L’exemple de Juneda En acabar la Guerra Civil de 1936-1939, els vencedors van erigir a la plaça de l’Església de Juneda una creu en record “a los caídos por Dios y por España”, amb la peanya que apareix a la foto. En un costat de la base hi figurava l’expressió esmentada; en un altre, el jou i les fletxes falangistes i en un altre, la creu de Borgonya o carlina. Acabada la dictadura, la secció local del PSUC va presentar una moció a l’ajuntament per tal que aquest monument d’exaltació feixista fos traslladat al cementiri de la població. La moció va ser acceptada sense cap mena de tensió ni conflicte i el 1986 es va retirar l’estructura. Des d’aleshores, la peanya és al cementiri, acompanyada d’una placa informativa que la contextualitza. I tot plegat sense que en aquell moment hi hagués cap llei sobre la memòria històrica i amb el final de la dictadura –i el cop d’estat nostàlgic de 1981– encara molt recents. També al cementiri hi ha un monument dedicat a totes les víctimes de la Guerra Civil.

La creu als “màrtirs” presideix el passeig de Castelldans. | FOTO: M.A.|

d’aquell any) i coronat per una inscripció que inclou la fórmula franquista “por Dios y por España” i una creu. Un monòlit amb intenció semblant el trobem a la carretera que enllaça el Soleràs amb la Granadella, on van ser afusellades algunes persones d’aquests dos municipis per les forces opositores a l’Alzamiento. També al Soleràs trobem una placa, aquesta del 1970, a la façana de l’església dedicada a dos germans, religiosos claretians, que el 1936 “vessaren la sang per Crist”, segons diu el text, i just el carrer que surt de la plaça de l’església porta per nom carrer dels Màrtirs. I és que el concepte màrtir va ser un altre dels elements recurrents del franquisme i l’Església catòlica, pilar fonamental del règim, per referir-se a les persones religioses o de dretes mortes en el conflicte. De fet, a Castelldans en trobem un altre exemple amb la creu que presideix el cèntric pas-

seig Moragues, restaurada l’any 1954 i al peu de la qual esllegeix la inscripció “Gloria a los mártires”. A part de la violència contra les persones, a la rereguarda republicana hi va haver, en alguns ca-

Durant la dictadura, el repertori de símbols fou utilitzat com a potent arma propagandística d’admiració al Caudillo sos, escamots incontrolats que van destruir o saquejar esglésies i temples, així com obres d’art i imatgeria religiosa. Un cop acabada la guerra, les autoritats franquistes van voler deixar testimoni d’aquells fets i van encarregar

l’aixecament de creus i monòlits de desgreuge per fer palès el caràcter violent i “heretge” dels seus enemics. És el cas d’una creu al terme de Granyena, on al peu hi diu “En desagravio” o d’un petit bloc de formigó als afores del Soleràs, aquest sense inscripcions visibles.

Monuments als italians

Una de les peculiaritats que trobem a les Garrigues és el parell d’homenatges a soldats italians morts a la comarca durant la guerra. I és que els encarregats de les tropes de Franco de trencar el front del riu Segre el desembre de 1938 per la zona de Seròs eren els efectius del Corpo di Truppe Volontarie (CTV), els contingents italians que Mussolini havia enviat per ajudar el feixisme espanyol. Uns contingents que un any enrere havien sembrat el terror a la ciutat de Lleida amb un bombardeig que va deixar 200 morts, 48 dels quals eren nens i nenes

Plaques a les façanes d’edificis Segons el cens que el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya va publicar l’any 2010, centrat en 185 municipis catalans, un 93% dels símbols inventariats correspon a plaques metàl·liques com les de la imatge, que l’aleshores Ministerio de la Vivienda installava als edificis d’habitatge social. Com es pot veure, les plaques inclouen el símbol del jou i les cinc fletxes propi de la Falange. D’aquestes plaques, a la comarca només se’n té constància a dos municipis: les Borges (quatre plaques) i Juneda (dues plaques). A la capital, tres es troben en un mateix edifici, el bloc de pisos del Carme, al carrer Ensenyança, 24, i una al número 1 del carrer Josep Soler (aquesta darrera no inventariada pel cens del Memorial Democràtic). A Juneda, les plaques són als carrers Mossèn Cinto Verdaguer, número 1 i Ignasi Gavín, número 2. El Memorial Democràtic, a més de censar els símbols, va emetre un seguit de recomanacions en funció de cada tipologia, i pel que fa a les plaques, en recomana la retirada i substitució per plaques d’Adigsa, l’agència de l’habitatge de Catalunya. Per retirar-les, però, cal l’autorització dels propietaris dels edificis. L’any 2008, a Barcelona, el consistori va retirar gratuïtament 4.361 plaques d’edificis de la capital catalana. Per la seva banda, col·lectius de joves de l’esquerra independentista també n’han tret uns quants centenars a diversos municipis del país.


21

SomGarrigues • del 18 al 31 de març de 2011

EL REPORTATGE

Recomanacions del Memorial

L’any 2007, el govern espanyol va aprovar una llei de la memòria històrica en l’article 15è de la qual dóna potestat a les administracions públiques per retirar la simbologia franquista, excepte aquella de record privat i de no

Els monuments d’homenatge a algunes víctimes no són al cementiri, lloc de tot record funerari, sinó a fora

No obstant això, la majoria dels alcaldes consultats per aquest periòdic no tenen cap intenció de senyalitzar o contextualitzar cap d’aquests símbols, i molt menys de retirar-los. Amb una excepció: Torrebesses. El seu alcalde, Mario Urrea (PSC), explica que disposa d’un projecte per retirar el monument als italians –la pilona del qual és part de la creu de terme del poble– i ubicar-lo al cementiri i pel qual ja hi ha assignada una partida del Memorial

Democràtic. Urrea espera poderho fer aquest any, ja que “es tracta d’un monument feixista que no em fa cap il·lusió mantindre’l”, conclou. Per la seva banda, l’alcalde d’Arbeca, Joan Miquel Simó (PSC), argumenta que el monòlit funerari es troba en una finca privada. “No hi podem actuar, ni volem fer-ho”, diu. Quant a la creu de la Missió, “si hi posés alguna referència als caiguts o similar, l’hauríem retirat, tal com es va fer al seu dia amb un bust de Franco que hi havia a l’ajuntament”, explica. Contextualitzar-la tampoc entra dins els plans del consistori. El que sí que es va fer va ser un monument al cementiri en reconeixement a tots els arbequins caiguts a les guerres i que “el Memorial no ens va voler subvencionar”, lamenta. Una actitud semblant la trobem al Soleràs, on l’alcalde, Esteve Vilalta (CiU), afirma que “no ens hem plantejat mai res al respecte” i que ja es va destruir una placa franquista que hi havia a l’església. “El que queda és història –diu– i no ens fa anar cap aquí ni cap allà”. Finalment, l’alcalde de Castelldans, Antoni Gómez (PSC) explica que “sempre s’ha desestimat fer-hi res”. És més, troba “estranyíssim que els joves us preocupeu pel passat” i, en una actitud simptomàtica, talla la conversa i penja el telèfon. Com dèiem, símbols d’una dictadura encara present.

Els soldats italians, els mateixos que van bombardejar la ciutat de Lleida, tenen a Torrebesses un monòlit en memòria seva

La majoria d’alcaldes consultats no tenen cap intenció de contextualitzar cap símbol, i encara menys de retirar-lo

exaltació dels enfrontats o la que tingui un valor artístic especial. Si s’entén que bona part dels símbols presents avui a les Garrigues són de record privat, la llei no n’empara la retirada. Lleis ambigües i genèriques a banda, si anem més al detall trobem les recomanacions que va emetre el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya junt amb el cens de simbologia franquista publicat el 2010. Elaborat junt amb Adigsa i les universitats de Lleida, Girona, Autònoma de Barcelona i Rovira i Virgili de Tarragona, s’hi recullen tot tipus d’elements simbòlics de la dictadura de 185 municipis catalans, entre els quals Juneda, les Borges i Arbeca. En els dos primers es tracta de les plaques als edificis, mentre que a Arbeca es recomana senyalitzar la creu de la Santa Misión (v. peça a part) i retirar el monument funerari dels afores.

La posició dels alcades

| FOTO: M.M. |

alumnes del Liceu Escolar, i que sempre s’havia atribuit a la legió Còndor alemanya. En definitiva, els soldats italians de les divisions Littorio, Frecce Azzurre, Frecce Nere i Frecce Verde van ser els primers a entrar a la comarca, però es van trobar amb forts contraatacs republicans, que van causar-los baixes importants, en el que es coneix com la “batalla de les Garrigues”. Doncs a Torrebesses i a l’encreuament de la carretera entre Castelldans, l’Albagés i el Cogul, els soldats italians tenen erigits dos monòlits en record seu. El de Torrebesses és el més monumental i incorpora una llegenda de clares connotacions polítiques i, una vegada més, d’exaltació religiosa. A més, cal destacar que al cementiri de la mateixa població es troben també unes 200 làpides dels soldats italians morts aquells dies, amb noms i cognoms, divisió i dia de la mort. Els cossos, però, van ser traslladats a una basílica de Saragossa junt amb els altres italians morts a la guerra. El monòlit entre Castelldans i el Cogul, en canvi, es troba en molt mal estat i és difícilment reconeixible.

Monòlit dedicat a soldats italians entre Castelldans i el Cogul. | FOTO: M.A.|

| FOTO: M.A. |

Monument feixista en honor a soldats italians a Torrebesses. | FOTO: M.A.|

Les creus de la ‘Santa Misión’ Franquisme i Església catòlica van anar de la mà des del principi fins al final. De fet, entre els sectors sublevats contra la democràcia republicana no és estrany trobar referències a la Guerra Civil, entesa com una croada. Durant tota la dictadura, el mateix règim franquista es defineix com a nacionalcatòlic i l’Església catòlica es fa més present que mai en la vida quotidiana dels ciutadans, ja des de ben petits. L’escolarització dels infants, per exemple, anirà a càrrec de l’Eslglésia, les misses a l’escola esdevenen un element “educatiu” més i els crucifixos s’instal·len a les aules. En aquest sentit, el règim franquista va plantejar també actes públics d’adhesió a la seva ideologia i de retorn a la vida cristiana, considerada l’essència de la “nació espanyola”. Eren les Santes Missions, que, tot i haver existit també en èpoques anteriors, és amb el franquisme –sobretot durant la postguerra– quan s’estenen i es popularitzen. Es tractava d’exercicis espirituals collectius en algun espai públic del municipi, als quals l’assistència era pràcticament obligada si no es volia caure en el punt de mira dels governants. Esdeveniments religiosos, però emparats per les autoritats civils i militars. Sovint, aquests actes quedaven registrats amb la instal·lació de creus commemoratives, com les que trobem a Arbeca (primera foto) i a Juncosa (segona foto). A Arbeca, la creu original va ser destruïda i l’actual és dels anys 90, feta per un aficionat local. A Juncosa, un llamp va fer malbé la Creu de la Missió als anys 60, i va ser substituïda als 80 per la que hi havia a la plaça Major en homenatge als carlins locals. Això sí, traient-li la connotació política franquista que havia tingut.


22

SomGarrigues • del 18 al 31 de març de 2011

EL REPORTATGE ENTREVISTA AMB Queralt Solé i Barjau (Barcelona, 1976)

“Ningú no diu que no sigui delicat ni difícil, però s’ha de parlar absolutament de tot” de resposta llarga i complexa, però què cal fer amb els símbols franquistes encara presents avui? Queralt Solé: Pot ser molt complexa la resposta o pot ser molt senzilla. Depèn del símbol, depèn d’on es trobi i depèn de les circumstàncies que l’envoltin. És a dir, hi ha monuments que tota la societat catalana estaria d’acord a treure, com les estàtues del dictador a cavall; en canvi, n’hi ha altres, que poden estar en poblacions petites, que tenen la seva idiosincràsia, que han tingut la seva pròpia vida i amb què cal anar més amb compte. En tot cas, sempre val la pena dialogar i mirar de quin tipus de símbol estem parlant. No és el mateix una placa del Ministerio de la Vivienda en un edifici que un gran monument exaltador del règim. M.A.: Què ho fa que, passats 60 o 70 anys des de la instal·lació dels monuments, molts s’hagin mantingut, sense cap debat, havent passat ajuntaments de diferents colors? Q.S.: L’exaltació del règim cap als vencedors i la voluntat de diferenciar-los sempre dels vençuts i deixar clar, també simbòlicament, que uns van guanyar la guerra, són molt patents als anys 40. Després, els monuments, igual que el règim, van “morint” lentament i es transformen en quelcom que està allà, que se’ls fa cas o no, que esdevenen quotidianitat. Quan arriba la democràcia la gent no està per aquests afers simbòlics, tot i que a Catalunya sí que va ser molt important tot el moviment social i veïnal durant la Transició per canviar noms de carrers, a diferència de la resta de l’Estat, on encara ara hi ha carrers dedicats a generals i personatges del règim. Aquell segurament va ser un moment en què molts monuments ja es van treure i els que van quedar, queden oblidats.

En general, és impossible que les persones que van viure la guerra pensin que ha passat prou temps per afrontar-ho. Com més històries coneixes, més cruel t’adones que va ser

Fins que ens trobem al segle XXI i tota una generació de gent jove, de 30 a 40 anys, s’hi torna a fixar i per ells ja no és quelcom quotidià ni que està allà perquè sí, sinó que té un significat. M.A.: Hi ha qui diu que remenar coses del passat és reobrir ferides, però hi ha qui diu que no es tanca la ferida fins que no s’ha parlat de tot. Q.S.: S’ha de parlar de tot. No pot ser que hi hagi alcaldes que no vulguin afrontar el fet de parlarne, sense entrar a debatre ni tan sols si cal treure el monument o no, o saber què fer si surt algú que el vol restaurar. No crec que tot això reobri ferides, o potser sí, però el que cal és parlar-ne. Ningú no diu que no sigui delicat, ningú no diu que no sigui difícil, ni ningú no diu que calgui imposar decisions amb lleis estatals, perquè als pobles petits tot plegat és molt delicat. Però això no treu que se n’hagi de parlar, d’obrir un diàleg i discutirho absolutament tot . Que reobre ferides? Bé, és que no han estat tancades. A més, un cop s’haurà parlat i discutit, ja està, què més pot passar? M.A.: Ja fa més de 30 anys del final de la dictadura. Ha passat prou temps per afrontar el tema? Q.S.: Ha passat prou temps però no ha passat prou temps. És a dir, ha passat prou temps per nosaltres, que no hem viscut ni la dictadura ni la Guerra Civil; no ha passat prou temps per moltes persones que van viure la dictadura i, òbviament, no ha passat prou temps per persones que encara són vives i que van viure la guerra. Sempre hi ha excepcions, però en general és impossible que les persones que van viure la guerra pensin que ja es pot afrontar tot això, perquè han estat unes vivències tals que mai ens podrem fer una idea del que va ser la Guerra Civil; com

Hi va haver una dictadura que en tot moment recordava la Guerra Civil, l’ADN franquista és anar remarcant sempre que uns havien guanyat i uns altres havien perdut

| FOTO: M.A. |

Miquel Andreu: És una pregunta

Queralt Solé és doctora en Història Contemporània i professora a la Universitat de Barcelona (UB). La seva tesi doctoral ja era sobre les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya, un tema al qual, junt amb Andreu Mayayo i Antoni Segura, ha dedicat el seu darrer llibre, Fosses comunes i simbologia franquista (Afers, 2009). És autora d’A les presons de Franco (Proa, 2004), Catalunya 1939: l’última derrota (Ara Llibres, 2006) i Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (Afers, 2008). Membre activa del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, dins el grup de recerca “El franquisme a Catalunya”, i col·laboradora de la revista Sàpiens. més parles amb gent i més històries t’expliquen, més cruel veus que va ser, en tots els sentits. Aleshores, fins que per llei de vida la generació dels nostres padrins no vagi desapareixent, la guerra serà encara molt present en aquest país, moltíssim. A més, hi va haver una dictadura de 40 anys que en tot moment recordava la Guerra Civil i presentava el dictador com el gran pacificador. De fet, l’ADN franquista és anar remarcant sempre que uns havien guanyat i uns altres havien perdut, de manera que a tota la gent que va viure el franquisme també els és difícil parlar d’aquests temes, però nosaltres, que ja hem estat educats i hem viscut en democràcia, no hi veiem el problema. S’ha d’afrontar, s’ha de parlar, s’ha de dialogar, però s’ha de ser conscient que és una temàtica que no deixa de ser molt propera. És veritat que han passat 70 anys de la Guerra Civil, però només 30 d’una dictadura que va allargar la guerra, no amb violència entre exèrcits, però sí amb una violència a nivell social, polític, cultural, molt present en tot moment.

M.A.: A països com Argentina o Xile s’han afrontat les conseqüències de les seves dictadures ben ràpid. Q.S.: Sí, de seguida i de manera molt valenta. Ells, en plena dictadura, són capaços de sortir al carrer i jugar-se la vida per enfrontar-se al dictador. I hi havien desapareguts, i tot i així ho continuaven fent. És d’una valentia i un coratge absoluts. També cal dir que allà això passa als anys 70 i aquí als anys 30, i canvia molt; i més quan després ve la Segona Guerra Mundial i un període d’aïllament absolut de tot el que ocorre a nivell internacional. M.A.: Un dels temes que has tre-

ballat són les fosses comunes. Queda molta feina per fer en aquesta matèria? Q.S.: Sí i no. A Catalunya, malauradament, moltes fosses són de soldats desconeguts, amb la qual cosa queda molta feina per fer en el sentit de poder dir a les famílies on va morir la persona que estan buscant, i això serà molt difícil de resoldre. Les fosses, però, hi són i s’ha de preservar el coneixement

A Catalunya, malauradament, moltes fosses són de soldats desconeguts i serà molt difícil poder dir a les famílies on va morir i on va ser enterrada la persona que estan buscant. A les fosses de civils, en canvi, se’n coneix la identitat de la seva existència, això sens dubte; i després, a cada fossa, decidir quina mena d’actuació es fa. Quant a les fosses de civils, com les que hi ha al Pallars, a la Franja, a la Catalunya central, dependrà molt de la voluntat de les famílies dels qui hi són enterrats, perquè aquí sí que se’n coneix la identitat, si volen obrir-les, no obrir-les, dignificar-les, o el que sigui.


Símbols d'una dictadura encara present